Page 1

Núm. 244 Març 2010

Dip. Leg. T-14-1988 Any XXII Quarta època

εδesglésia τarragona

Temps de conversió personal i col·lectiva Pensant en la Pasqua


μúsica Un concert molt especial Presentació del cartell Setmana Santa 2010Tarragona

l passat 19 de febrer, a l’església dels Sants Reis (coneguda popularment com “de Sant Agustí”) va tenir lloc un extraordinari concert amb motiu de la presentació del cartell “ Setmana Santa 2010Tarragona”. La primera part del concert va anar a càrrec de la Banda Unió Musical de Tarragona, dirigida pel mestre Joan Baptista Meseguer, que va interpretar obres d’Emilio Cebrián i del mateix director de la Banda. La segona part va consistir en l’actuació del cor i orquestra dels Amics de la Catedral i l’organista Mn. Miquel Castillejo, els quals, sota la direcció de Mn. Miquel Barbarà oferiren obres de Barbarà, Pedrola, Tàpies i Bach. La interpretació conjunta de l’Himne a Tarragona va cloure un concert que va complaure al públic que va omplir l’església de gom a gom. εδτ

E


SUMARI 244 Març 2010

εδesglésia τarragona

El periodista Jordi Llisterri, director de Foc Nou i impulsor de CatalunyaReligio.cat, ens ofereix una punyent entrevista amb el Sr. Arquebisbe sobre un tema ben actual. A Entrevista

Pàgina 24

Mn. Norbert Miracle ens explica com és la vida quotidiana al nostre Seminari Major Interdiocesà. A Casp, 49

Pàgina 6 I, a més, Música (pàg. 4), La Quarta d’EdT (pàg. 4), Editorial (pàg. 5), D’orient a occident (pàg. 8), Any Jubilar de la Mare de Déu de la Candela (pàg. 10), Catequesi (pàg. 12), Festes decennals a la Pobla de Mafumet (pàg. 14), Reportatge (pàg. 16), Pensant en la Pasqua (pàg. 18), Any sacerdotal (pàg. 21), Taragona missionera (pàg. 29), Notícies (pàg. 30), i Observatori (pàg. 35). En aquest número han col·laborat Antoni Coll, Mn. Norbert Miracle, Josep Sabaté, Didac Bertran, David Fernández, Mons. Jaume Pujol, Mn. Magí Mejías, Anna González i Mn. Joaquim Gras.


La Quarta d’εδτ

εδesglésia τarragona

Destinació: Ars

Director Didac Bertran

Antoni Coll Gilabert, periodista

es dels anys del seminari havia quedat impressionat per la figura del Rector d’Ars, sobretot per la lectura de la seva biografia, escrita per Mons. Trochu”. La frase pertany a Joan Pau II, qui va ser molt devot del famós capellà, al qual va imitar fins i tot en el seu gest de besar el terra a l’arribada a algun lloc.

“D

També jo he llegit la mencionada biografia, aprofitant l’any sacerdotal, que, en honor seu, va proclamar Benet XVI. M’he trobat amb infinitat de curiositats, que no distreuen pas del contingut principal: retratar la vida d’un sacerdot modèlic, un home de profunda necessitat de vida contemplativa i que la va tenir molt activa. Les moltes hores diaries que dedicava al confessionari i els seus consells el van convertir en el prevere més famós de França. Això va fer inevitable que el seu bisbe el volgués fer canonge i que l’Emperador li concedís la Legió d’Honor, distincions que va tractar de refusar fins convertir les seves sinceres protestes en font d’acudits per als veïns d’Ars , els quals s’en reien de com el seu rector tractava de fugir d’honors que altres cercaven amb ànsia. Les persones de la nostra Arxidiòcesi que pelegrinen enguany a Ars segueixen les petjades dels tres-cents pelegrins diaris que anaven al poblet durant els darrers anys de la vida de Joan Maria Vianney. Qui ho havia de dir! La santedat, abans, avui i sempre té un poder d’atracció insospitat. εδτ

Consell de redacció: Mn. Joaquim Fortuny Mn. Francisco Giménez Luis-José Baixauli Josep Sabaté Secretaria Montse Sabaté Fotografia Santi Grimau Edita: Arquebisbat de Tarragona Redacció, administració, publicitat i subscripcions: Adreça Pla de Palau, 2 Telèfon 977 233 412 (ext. 205) Fax 977 251 847 Adreça electrònica mcs@arquebisbattarragona.cat Pàgina web www.arquebisbattarragona.cat Codi postal 43003 Tarragona Imprimeix Impremta Barnola, S.L.-Guissona Dipòsit legal T-14-1988 Subscripció anual: (11 números): 14,52 € Subscripció anual Europa: (11 números): 35,00 € Preu unitari: 1,45 €

Publicada amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya

www.arquebisbattarragona.cat una finestra de l’Església arxidiocesana de Tarragona 4

εsglésia δe τarragona

Els articles publicats a Església de Tarragona expressen solament l’opinió dels seus autors.


εditorial Al costat dels més pobres i marginats a profunda crisi econòmica mundial incideix de manera especial, en el nostre primer món, en els sectors més febles. Es calcula que, només a Catalunya, unes 200.000 persones han deixat de rebre la prestació de l’atur i no tenen cap ingrés econòmic.

L

Segurament són la part menys coneguda dels ensenyaments o del magisteri de l’Església. Més d’un lector quedarà bocabadat si s’entreté mínimament, encara que només sigui uns minuts, a llegir algun dels textos de la doctrina social de l’Església des de Lleó XIII fins a Benet XVI. L’encíclica Caritat en la Veritat de l’actual

Moltes d’aquestes famílies s’adrecen a les institucions socials dels seus barris i ciutats, a la recerca de tot tipus d’ajuts, inclòs també l’alimentari. Una de les institucions que rep més demandes és Càritas, fins al punt que els seus responsables d’arreu reconeixen obertament que es troben pràcticament col·lapsats. No és cap casualitat que Càritas i altres entitats directament relacionades amb l’Església catòlica estiguin desbordades. Perquè molta gent arreu coneix, respecta i valora l’extraordinària tasca que duen a terme per pal·liar la pobresa i la marginació. A casa nostra, no fa pas gaire, a partir d’un acurat estudi de la Unitat de Sociologia de la Universitat Rovira i Virgili, es va poder constatar una vegada més que l’Església catòlica, a través d’instituts religiosos, entitats, moviments i grups de tota mena, és una de les institucions que més i millor treballa en aquest camp. Per altra banda, no es pot oblidar que els Bisbes han expressat ben clarament la seva postura crítica davant la crisi econòmica, tot aportant diverses idees i propostes. Massa sovint els mitjans de comunicació social presenten una imatge de l’Església catòlica que s’associa als posicionaments de la jerarquia sobre els tòpics de sempre i s’oblida, tanmateix, tot el que s’anomena la Doctrina Social de l’Església, és a dir els ensenyaments eclesials, encícliques i textos sobre temes socials que s’han anat publicant des de fa més de cent anys. Textos d’una dimensió profètica que avui, en el marc de l’actual crisi econòmica, tenen una vigència inqüestionable.

pontífex, per exemple, és un excel·lent compendi d’aquesta doctrina i es va presentar en plena crisi econòmica i financera que afecta tot el món, si bé de formes ben diverses segons continents i àmbits socials. Aquesta notable encíclica és més un tractat que una carta. Des de tots els punts de vista porta una molt potent reflexió sobre els fets del nostre món. És com una gran aplicació de la doctrina social de l’Església que mira a l’ésser humà, a la societat i a la polis amb simpatia, com diu el mateix subtítol “ desenvolupament humà integral en la caritat i en la veritat”. εδτ 5 Número 244- Març 2010


Cαsp, 49

La vida al Seminari Major Interdiocesà (SMI) Vint-i-dos anys d’història

Ara fa vint-i-dos anys va ser erigit el Seminari Major Interdiocesà que, actualment, aplega les diòcesis de Tarragona, Girona, Lleida, Solsona, Urgell i Vic.

Norbert Miracle, rector del SMI

l ritme comunitari de la nostra casa és intens i mira de tenir cura de totes aquelles dimensions formatives que l’Església demana: humana, intel·lectual, espiritual, comunitària i pastoral. Cal tenir present les característiques pròpies d’un seminari interdiocesà que demana una presència dels seminaristes i formadors a les pròpies diòcesis durant els caps de setmana.

E

Una vida ordenada Les jornades al seminari són ben ordenades, però alhora cada dia tenen els seus moments diferenciats. El centre del dia es troba en la celebració eucarística, que acostumem a celebrar al capvespre. L’eucaristia és el sosteniment bàsic de la vida espiritual del Seminari i 6

εsglésia δe τarragona

per això cal celebrar-la com a font i cimal de la vida del seminarista. Tenim cura també del culte eucarístic fora de la celebració, al qual dediquem un temps setmanal, cada dijous.

Temps de pregària Una de les formes de pregària en què el seminarista s’ha d’anar iniciant és la celebració de la Litúrgia de les Hores, que esdevé lloança a Déu i pregària per tots els homes i dones en nom de l’Església. Aquesta celebració: Laudes al matí, Hora menor abans de dinar, i Vespres al captard la fem comunitàriament. La pregària de l’Església és font i aliment de l’oració personal, i així cada dia, al matí, tenim un llarg espai de temps després de Laudes per a la pregària i la Lectio divina. En aquest sentit cal ajudar que el seminarista aprengui a estimar la Paraula de Déu, amb el convenciment que aquesta és indispensable per a formar el cor d’un bon pastor. No és infreqüent que, al llarg del dia, trobem seminaristes que preguen personalment a la capella, o a la seva cambra. Algunes formes de pregària, com el Sant Rosari o el Via Crucis són realitzades comunità-


Reviure una experiència Un seminari, ja sigui diocesà o bé com el nostre, agrupant diverses diòcesis, és sobretot “una comunitat educativa en camí: la comunitat promoguda pel bisbe per tal d'oferir, al qui és cridat pel Senyor al servei apostòlic, la possibilitat de reviure l'experiència formativa que el Senyor va dedicar als Dotze” (Pastores dabo vobis 60)

El ritme comunitari de la nostra casa és intens i mira de tenir cura de totes aquelles dimensions formatives que l’Església demana riament en moments puntuals de l’any litúrgic. Espiritualitat L’acompanyament espiritual individualitzat és un servei preciós que el seminari ofereix. A l’Interdiocesà porta a terme aquesta missió el p. Jesús Renau, s.j., que passa amb nosaltres una tarda cada setmana i que, mensualment també dóna una plàtica de caràcter espiritual. Mensualment, el rector predica també una plàtica d’espiritualitat sacerdotal. Cada any, dediquem uns dies, al voltant de la festa de la Puríssima, als exercicis espirituals i també durant el curs (a l’inici, per Quaresma i per Pasqua) tenim un dia de recés. Dies de joia Uns moments especialment significatius per a la vida del nostre seminari són la recepció dels ministeris del Lectorat o l’Acolitat, un dels quals es confereix a l’Interdiocesà i, evidentment, els ordes sagrats (Diaconat i Presbiterat),

com a procés culminant de tot el procés formatiu, administrats a les diverses diòcesis són un esdeveniment de gran joia per a tota la comunitat seminarística. Temps de pregària El temps dedicat als estudis ocupa una notable part de la jornada. Cada dia, de les nou del matí a la una del migdia, els seminaristes es desplacen a les Facultats de

Filosofia i Teologia, ben a prop de casa, per tal de seguir les lliçons pròpies de cada un dels cursos que segueixen. A la tarda, després de dinar fins a la celebració de l’eucaristia, el seminarista té unes quatre hores per a dedicar a l’estudi personal que, algunes vegades completa a la nit, després de sopar. El seminari disposa d’una senzilla, però bàsica, biblioteca, que juntament amb la gran biblioteca del seminari de Barcelona, és un bon instrument auxiliar per a l’estudi. Pel que fa a d’altres aspectes de la formació, cada setmana el rector i el vicerector, Mn. Pere Oliva, del bisbat de Vic, tenim una xerrada per grups, que compaginem amb conferències que imparteixen persones vingudes des de fora. Alguns aspectes de la formació pastoral són impartits pel rector del seminari de Solsona, Mn. Josep M. Vilaseca, un dimecres al mes. Temps d’esport Cal, finalment, donar una adequada atenció a la salut i al desenvolupament físic: així cada dimarts, de manera voluntària, alguns seminaristes van a jugar a futbol amb els companys del seminari de Barcelona, i altres fan natació a les piscines de la Barceloneta. Més encara, al seminari, un espai habilitat com a gimnàs facilita la pràctica de l’esport als qui ho necessiten. εδτ

De forma més detallada, la vida al nostre seminari es pot seguir a través de la revista Ressò, que editem dos cops l’any i es distribueix gratuïtament, i també a través de la nostra pàgina web http://www.seminarimajorinterdiocesa.com

7 Número 244- Març 2010


D’orient α occident

Ramon Bosch, missioner seglar a Guatemala El testimoniatge d’un jubilat Josep Sabaté, periodista

Els jubilats tenen, encara, molta feina a fer. Aquest és el cas de Ramon Bosch que, ara, ha pogut realitzar la seva vocació: ser missioner. ot i que natural de Forès, Ramon Bosch Puig ha viscut a la Selva del Camp d’on va marxar, fa tres anys, a Guatemala. Ara, durant uns dies, ha tornat a Tarragona i s’ha entrevistat amb el Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, per explicar-li la tasca que està realizant a la població de Quetzal, a Guatemala. Ramon Bosch és un missioner seglar que s’ha incorporat a la tasca evangelitzadora, en compliment d’una vocació que ja va experimentar es de molt jove. —Va ser quan estava estudiant al Seminari: em va arribar a les mans una revista sobre les missions

T

8

εsglésia δe τarragona

Aquest és el testimoniatge d’un home que, durant tota la seva vida, ha mantingut la ferma voluntat de portar l’ajut i la llum de l’Evangeli als més desafavorits de la societat.

que em va causar un gran impacte. Des d’aquell moment, vaig tenir molt clar que la meva vocació era la de ser missioner. Tot i això, a vegades la vida et porta per camins molt diferents dels que havies previst. Però, finalment, ara he pogut fer realitat el meu somni. Ajut als avis Ramon Bosch, pare de dos fills, explica que la seva família sempre ha sabut quina era la seva vocació, raó per la qual no els va sorprendre quan, en jubilar-se, va decidir anar a Guatemala. Prèviament, va realitzar estudis de teologia amb l’objec-

tiu de completar la seva formació personal i, alhora, poder exercir el seu apostolat. —Quina és la tasca que realitza a El Quetzal? —El més important que faig és estar amb ells; és a dir, compartir amb la població les seves necessitats i les seves preocupacions. La forma de fer-ho és col·laborar amb la comunitat de monges de la “Congregación de las Hermanas del Amor de Dios”. Més concretament, treballo en la pastoral social amb la finalitat d’executar els projectes que ja tenim en marxa.


Aniversari del Concili Una crida a la generositat Ramon Bosch, des de la nostra revista ESGLÉSIA DE TARRAGONA, fa una crida a la generositat i a la solidaritat de tots els lectors per tal que, amb les seves aportacions, aquest 2010, a la missió del Quetzal, puguin atendre adequadament aquest grup de persones grans i, alhora, ajudar a la comunitat a sortir de l’extrema pobresa en la que viuen. —Necessitem aquest suport desinteressat per poder realitzar el nostre treball assistencial i evangelitzador entre una població que reclama l’atenció de l’Arxidiòcesi i de la societat.

Atenció sanitària i social El treball del missioner està centrat en un programa sanitari que es realitza en una clínica o dispensari

en la que també hi treballa una metgessa. En l’aspecte docent, s’atenen uns 120 infants a través d’un programa de beques que contempla,

igualment, el treball a tallers per a infants amb deficiències. Això no obstant, el treball més important de la missió és l’atenció als avis, raó per la qual es demana l’ajut econòmic. —El problema dels avis és un dels més importants. Es tracta d’una població sense recursos, que viu en uns nivells d’extrema pobresa. La gent gran ja no té possibilitats de guanyar-se la vida i els seus familiars tampoc tenen ni recursos ni oportunitats per ajudar-los. El nostre objectiu, doncs, és que els avis puguin viure amb dignitat. Per això, cada dos mesos realitzem aportacions econòmiques entre els ancians que, actualment, són uns 115. Per aquest motiu, enguany necessitem nou mil euros per poder atendre les seves necessitats més peremptòries. Ramon Bosch ha tornat a marxar a Guatemala per a continuar la seva missió evangèlica. Una vocació sorgida durant la seva jovenesa i que, ara, ha pogut complir en el moment de la seva jubilació. Com hem pogut comprovar, per a Ramon Bosch és una autèntica alegria jubilar poder realitzar el seu treball entre la població del Quetzal… εδτ

9 Número 244- Març 2010


αny Jubilar de la Mare de Déu de la Candela Les aportacions particulars la van fer possible

Centenars de visitants passaren per la Capella de la Mare de Déu dels Dolors per admirar una magnífica exposició d’imatges de la Mare de Déu de la Candela que composaven un bocí de la història de Valls.

Exposició sobre iconografia de la Mare de Déu de la Candela om ens informava el seu president, Mn. Josep Bofa-rull, la Comissió d’Actes Religiosos de les Festes Decennals de les Parròquies de Valls va organitzar l’exposició titulada Flor de Febrer. Iconografia de la Mare de Déu de la Candela, que es va inaugurar el dia 19 de desembre, dissabte, a un quart de vuit del vespre, a la Capella de la Mare de Déu dels Dolors de l’església arxiprestal de Sant Joan de Valls.

C

L’esmentada mostra, reunida mitjançant la cessió temporal de peces per part de moltes persones i institucions —fins i tot de fora de la ciutat—, va estar presidida per la mateixa imatge de la Mare de Déu de la Candela, veritable joia de la corona d’una exposició que va atraure centenars de visitants. L’exposició va mostrar les diverses imatges de la Candela, moltes de les quals era nel primer cop que s’exhibien públicament. Pel que fa a les escultures es van poder adimirar vint-i-quatre preces, bona part d’elles de l’artista Jordi Mercadé, però també n’hi 10

εsglésia δe τarragona


les procedents de l’obrador de les monges benetes de Montserrat. Capítol a banda mereixia l’apartat de dibuix i pintura format perobres de Català Gomis, Pere Toda, Pere Queralt, Josep Maria Tost i Rosita Ollé, amb tota le seva rica varietat d’estils i de sensibilitats. En marqueteria va desvetllar gran admiració una peça de Josep M. Ferré pel seu delicadíssim treball d’embotit, obtenit una variada gama de tonalitats a partir de diversos tipus de fusta. Els esmalts estaven representats per les conegudes produccions de Consol Mascareñas. La fotografia va donar el toc nostàlgic a una mostra que va acollir imatges d’abans i després de la Guerra Civil, entre les quals s’hi trobaven treballs de Pere Català i Pic, Gurí, Rozada i Serra. Sobre base de paper es va presentar un gravat molt valuós datat entre finals del segle XVIII o principis del XIX i una peça realment singular: una novena de 1786, la més antiga que es coneix. L’exposició també va mostrar una notable col·lecció de medalles cisellades o encunyades sobre els més diferents metalls.

havia de Boltà, Borrull , Josep Busquets, Joan Oller i Francesc Ballester, treballades en diversos materials. A remarcar les de metall, obrades a la Fundició Vilà, La ceràmica estava representada per una admirable col·lecció de

pises, entre les que cal recordar un conjunt d’entre els segles XVIII i XIX, formant plafó. Altres peces que van suscitar molts comentaris elogiosos van ser obres de Català Gomis i de Joan Oller. Molt celebrades per la seva simpàtica i entranyable senzillesa també ho van ser

L’exposició va oferir a la consideració —i també al record— del públic una col·lecció de programes i cartells de les festes de la Candela de diversos anys i remarcable un recull de goigs de la Mare de Déu de la Candela, així com nombroses llibres sobre aquesta advocació mariana. Finalment, indicar que també van ser part important de l’excepcional i gairebé irrepetible mostra, el mantell de la Mare de Déu, les corones i la llàntia recentment restaurades. εδτ 11 Número 244- Març 2010


Catequesi

Jornada de formació La Catequesi, objecte d’estudi i de debat Didac Bertran, periodista

a Jornada es va iniciar amb una pregària ben emotiva, preparada per Mn. Ignasi Cabré, a la que van seguint unes paraules de presentació de la diada a càrrec de Mn. Francesc Xavier Morell, delegat diocesà de Catequesi, qui va remarcar que “la Catequesi no ho és tot, però que cal fer-la bé” i també va incidir que, malgrat les dificultats dels temps actuals, no ens hem de deixar portar pel pessimisme. Igualment va recordar que, davant la ignorància religiosa imperant, no hem de dir que “no es pot fer res”, sinó “Aquí estic jo per a ensenyar!”.

El 6 de març, dissabte, prop de dos-cents catequistes de diferents parròquies de l’Arxidiòcesi de Tarragona es van aplegar en la Jornada de Formació organitzada per la Delegació diocesana de Catequesi a la Pineda (Vila-seca).

L

Tot seguit, Mn. Antoni Elvira, delegat diocesà de Catequesi de la Diòcesi d’Urgell, va reflexionar sobre “Més que la sessió de catequesi”. Va començar dient als presents que “em sembla que teniu molt assumit que no tan sols feu catequesi sinó que sou catequistes i que “no feu de catequistes” sinó que “sou catequistes”, Adonem-nos que els infants o adults quan es refereixen a nosaltres ens diuen: “és el meu catequista”, és “la meva catequista” més que no pas “és qui em fa la catequesi”. Va indicar també que aquesta afirmació no la feia de manera gratuïta sinó com a quelcom a subratllar”. Mn. Elvira va recordar que tota l’acció catequètica “l’haurem d’emmarcar entre dues coordenades: la que ens marca l’Esperit i la dels agents de l’acció catequètica”. El ponent va explicar que el Directori general de Catequesi asse12

εsglésia δe τarragona

nyala sis tasques o dimensions de la catequesi que “corresponen al fet que la fe cristiana exigeix ser coneguda, celebrada, viscuda, resada, compartida i anunciada” i que les tasques fonamentals de la catequesi són afavorir el coneixement de la fe, l’educació litúrgica, la formació moral i ensenyar a pregar.”. Igualment va indicar quines són les tasques rellevants de la catequesi: incorporació a la vida de la comunitat cristiana i la iniciació a la missió”. Després de presentar aquestes quatre dimensions fonamentals i les dues més rellevants, Mn. Elvira va exposar que “hi ha unes tasques que podem realitzar dins i fora de la sessió de la catequesi i d’altres que únicament poden realitzar-se fora de la sessió”. Així, va referir-se als àmbits que el catequista no hi és present (normalment), però els “porta” cap a la sessió de catequesi. Va parlar primer de la classe de religió, tot dient que “hi ha uns

conceptes que no són exclusius de la catequesi, sinó que hi ha molts continguts que són explicats a la classe de religió. Ja sabem com ens ajuda que els infants que venen a la catequesi participin a les classes de religió. És un tema de coherència. Pels infants que participen a la catequesi i pels seus pares el més coherent seria que s’apuntessin a la classe de religió.” A continuació, el ponent va entrar a analitzar el món de les relacions/connexions dels catequitzands, afirmant que “les persones que participen a la catequesi porten amb ells la seva vida i per tant el món de les seves relacions. Les influències d’aquestes no les podem pas obviar. Pensem per exemple tot el que els arriba per mitjà de la TV, dels jocs d’internet o de tots els jocs electrònics (play station, PSP), les pel·lícules, les lectures... O pensem en les seves relacions amb els amics, amb els qui es


Donant un altre pas endavant el ponent va parlar dels beneficis que “aporten les sortides diguem-ne culturals realitzades en el temps lliure, com ara anar a veure un representació de la Passió o del martiri de sant Fructuós, o visitar un museu amb art sacre o un museu bíblic, o entrar en una església, o fer una excursió a la natura per desenvolupar la dimensió més contemplativa i per admirar-nos i agrair Déu tot el que ha creat”. Mn. Antoni Elvira va cloure la seva intervenció fent una reflexió sobre l’acompanyament personal, perquè la sessió de catequesi “no és un parèntesi al marge de la vida de les persones. En les nostres sessions “ressona” la vida de les persones que en formen part. A més sabem que la catequesi no està separada de la vida i al marge de la vida”. El ponent va ser llargament aplaudit.

conecten per mitjà del correu electrònic, messenger, o totes les xarxes socials que van sortint com Facebook”. En aquest sentit, Mn. Elvira va remarcar que “dins les nostres possibilitats hem de fer els possibles per conèixer el món que els envolta”. La ponència va continuar incidint en les accions catequètiques més enllà de la sessió, com ara l’àmbit celebratiu: sagraments i pregària. Va explicar que “la mateixa sessió de catequesi té un espai dedicat a la pregària (...), però no podem oblidar el context de la comunitat cristiana on realitzem la catequesi. La celebració de la fe no es fa de manera individual. Una de les dimensions de la catequesi és introduir a la vida celebrativa de tota la comunitat cristiana, principalment la missa del diumenge”. En la catequesi que inicia a la celebració de la fe i a la festa cristiana cal “cuidar l’educació del temps sagrat: el diumenge com el dia dedicat al Senyor

i l’any litúrgic com a celebració dels misteris de Crist durant el cicle anual”. Un altre aspecte que convé cuidar és la relació amb els pares dels infants i nois/es de catequesi perquè ells són els principals responsables de l’educació cristiana dels seus fills, afegint que “les parròquies han d’afavorir espais per acompanyar i acollir els pares”. Més endavant, el ponent va manifestar que “la finalitat de la catequesi no és només que “vagin a missa el diumenge” sinó entrar en comunió en intimitat amb Jesucrist. Això no exclou evidentment de la vida cristiana la celebració dels sagraments, principalment la missa del diumenge, sinó que això ens porta a una vida marcada pel servei, en el dia a dia. La catequesi també educa per a un servei (...) i promou actituds de generositat, solidaritat, participació, denúncia, responsabilitat... al servei dels valors del Regne: amor, fraternitat, justícia, pau i llibertat”.

Després, Mn. Morell va explicar el treball dels tallers preparats per a l’ocasió. Van ser quatre: “La relació amb els pares: feligresos de la parròquia i educador dels seus fills”, “Els catequistes: feligresos de la parròquia que viuen la comunió i la caritat”, “Celebrar l’Eucaristia dominical i viure els temps litúrgics amb el grup i amb la comunitat parroquial” i “Ser cristià més enllà de la parròquia, en la vida de cada dia”. Els catequistes participant en la Jornada es van dividir —per tal de ser més operatius—en vuit grups que van passar en sessions de matí i tarda, per tots els tallers, on, a més de comentar alguns aspectes de la ponència, els participants van compartir les seves experiències catequètiques, creantse un ambient molt positiu, tot intercanviant idees. La Jornada es va cloure amb unes paraules de comiat a càrrec de Mn. Xavier Morell i tots els catequistes van ser convidats a participar en la propera Trobada Dio-cesana de Catequistes que es farà, si Déu vol, el diumenge 13 de juny a l’Arboç del Penedès. εδτ 13 Número 244- Març 2010


Festes δecennals a la Pobla de Mafumet

En honor de la Mare de Déu de Lledó

14

El divendres, 15 de gener, va començar la Festa Major a la Pobla de Mafumet, una festivitat que enguany va adquirir major relleu, atès que també se celebraren les Decennals en honor de la patrona del municipi, la Mare de Déu del Lledó. Per aquest motiu, les festes s’allargaren fins el 5 de febrer.

l divendres, 15 de gener, va començar la Festa Major a la Pobla de Mafumet, una festivitat que enguany va adquirir major relleu, atès que també se celebraren les Decennals en honor de la patrona del municipi, la Mare de Déu del Lledó. Per aquest motiu, les festes s’allargaren fins el 5 de febrer.

E

creativitat artística qualsevol aspecte de la festa: el patrimoni, els actes, l’ambient, els detalls, etc. D’altra banda, es van editar diversos elements per a commemorar com calia les Decennals. Així, es van dissenyar adhesius, banderes per als balcons i clauers commemoratius d’aquesta celebració.

Durant aqueslls dies, l’Ajuntament i la Parròquia van organitzar un seguit de propostes i d’activitats culturals, lúdiques, gastronòmiques i festives que s’afegiren a la celebració religiosa pròpia de les Decennals. Entre aquestes propostes, enguany es presentava una novetat que buscava augmentar encara més la ja habitual elevada participació dels pobletans i pobletanes a la Festa Major. Així, aquest 2010 es va celebrar la primera edició del Concurs de fotografia digital, que pretenia mostrar els aspectes més destacats de les Decennals, tot reflectint amb

El programa festiu, dia a dia Els actes, com hem dit, van començar el 15 de gener al Casal Cultural amb una conferència sobre “Santuaris i ermites en la vida dels pobles, Santa Maria del Lledó a La Pobla”, a càrrec de Mn. Josep Raventós Giralt, a la que va seguir el 22 de gener, al mateix àmbit, la lectura del Pregó de les Festes Decennals, confiat a Mn. Manuel Fuentes Gasó, director de l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona. En acabar el pregó a la Plaça de la Pau es va procedir a l’encesa de Llums de les Festes Decennals.

εsglésia δe τarragona

El 25 de gener, a l’església parroquial de Sant Joan Baptista va tenir lloc la presentació dels Goigs nous, a càrrec de Mn. Joan Roig Mont-serrat, de la qual en donem compte en una altra pàgina d’aquesta revista. Tot seguit, novena i missa amb homilia, actes que es celebrarien diàriament fins el 2 de febrer. Entremig, el 30 de gener, la tradicional visita al Monòlit de la Mare de Déu del Lledó i una novetat: la presentació de les plaques de cava dedicades a les Festes Decennals, acte que va acollir el Pavelló del centre El dimarts, 2 de febrer, va començar amb l’Ofrena floral de les Entitats a la Mare de Déu a la Plaça de la Pau, per seguir a les 12 del migdia, a l’església parroquial, amb la solemne eucaristia concelebrada, la qual va presidir Mons. Jaume Pujol, arquebisbe metropolità de Tarragona i primat . Va sostenir el cant de l’assemblea l’Orfeó Reusenc. Per la tarda hi va haver el final de la novena i la solemne processó en honor a la Mare de Déu del Lledó amb sortida des de l’església parroquial de Sant Joan Baptista. La nombrosa comitiva va recórrer els carrers del poble, , en mig d’un respectuós silenci, trencat només pels acords de la Banda de música de la Selva del Camp. La processó va retornar a l’església parroquial. Les Decennals van tenir un epíleg a la sala d’exposicions del Casal Cultural amb una exposició de diferents objectes dedicats a la Mare de Déu del Lledó, organitzada per l’Associació de Dones de La Pobla. S.M.P.


Els “goigs” de la Pobla de Mafumet Un bon fruit de les Festes Decennals nguany la localitat de la Pobla de Mafumet acaba de celebrar les Festes Decennals en honor de la Mare de Déu del Lledó, festivitat que se celebra el dia 2 de febrer. Per aquest motiu, la parròquia d'aquesta localitat ha publicat, patrocinat per l'Ajuntament, un llibret on apareixen reproduïdes set edicions dels goigs a la Mare de Déu del Lledó. La primera edició data de l'any 1907 i la darrera, del 2009, el text de la qual ha estat elaborat per l'eminent gogista Mn. Joan Roig, rector de la parròquia de Sant Jaume d'Ulldemolins. Els goigs són cançons religioses que lloen les excel·lències de Nostre Senyor, de la Mare de Déu o dels sants, gairebé sempre sota una advocació concreta. Són una forma de litúrgia popular practicada en actes de devoció col·lectiva. Els goigs són un gènere poètic semipopular, d'arrel medieval, dels més conreats arreu dels Països Catalans fins a l'actualitat. La forma estròfica dels goigs prové d'un gènere poètic profà anomenat dança, cultivat pels trobadors medievals. El mot goigs (o també “gojos”) és la traducció de la paraula llatina “gaudia”, amb la qual es designaven les composicions que commemoraven els set goigs terrenals de la Mare de Déu, això és: l'Anunciació, el Naixement de Crist, l'Adoració dels Reis, la Resurrecció, l'Ascenció, la Vinguda de l'Esperit Sant i l'Assumpció. Una cop universalitzat el gènere, aquella tradició de lloar els set goigs terrenals de Maria perdura dins els s dedicats a advocacions marianes concretes

E

En la darrera versió dels gojos a la Mare de Déu del Lledó de la Pobla de Mafumet trobem la referència del goig terrenal del Naixement de Crist a la sisena estrofa: «Restant verge vau concebre, / tota santa heu infantat! / Rei de Pau, per vos naixia, / tot un Déu se us fa plançó.» A la novena estrofa, apareix referit el goig terrenal de la Vinguda de l'Esperit Sant: «Teia viva, torxa encesa, / us crismava l'Esperit / coronant-vos d'ardidesa, / que us guareix el cor ferit...» La literatura gogística va començar a despertar l'interès dels col·leccionistes durant el segle XIX, la qual cosa ha permès que avui es pugui disposar de nombrosos i rics reculls. Durant els segles de decadència literària de la nostra llengua, els fulls dels goigs es van anar escampant amb profusió per la nostra terra i van constituir, per a molta gent, l'única possibilitat de lectura en català.

Aquesta localitat acaba de celebrar les Festes Decennals en honor de la Mare de Déu del Lledó i s'han editat un llibret on apareixen reproduïdes set edicions dels goigs

La tradició gogística no s'interromp en cap dels períodes de les lletres catalanes i durant els segles XVIII, XIX, XX i XXI se n'escriuen i se n'imprimeixen contínuament. Segons un treball de l'any 1964, es calculava la seva existència en 30.000 exemplars. El gènere dels goigs ha perdurat fins als nostres dies sense perdre el seu caràcter de religiositat popular però amb l'encert de saber-se adaptar als nous temps. Mostra d'això la tenim en la darrera versió dels dedicats a la Mare de Déu del Lledó, d'on s'han eliminat les anacròniques i desafortunades referències a «les armes de Mahoma» o a «sense rebre d'alarb ultratge» que cantaven els gojos antics; en canvi, Mn. Joan Roig ha transformat en positives, basant-se en fets reals, les anteriors referències a l'islam, quan a la segona estrofa escriu: «Bell esclat de primavera / per al poble cristià! / També us canta i us venera, / ple d'elogis, l'Alcorà». I és que, per si no se sap, les dones musulmanes de Jerusalem freqüenten la tomba de Maria, custodiada pels ortodoxos, com a lloc de pregària habitual. Enhorabona, doncs, a la Pobla de Mafumet per l'edició del llibret de les Festes Decennals de la Mare de Déu del Lledó, enhorabona als autors dels articles que hi apareixen —Mn. Manuel Fuentes i Mn. Josep Raventós— i enhorabona a Mn. Joan Roig, l'autor de la lletra d'aquesta darrera edició dels goigs. Per molts anys! S.M.P. 15 Número 244- Març 2010


Rεportatge

Egueiro 26 anys treballant en la rehabilitació de drogodependents

El centre de Mas dels Frares forma part de la Xarxa d’Atenció a les Drogodependències i ha atès més de 10.000 persones

David Fernández, periodista ACN

gueiro és una entitat que, des de l’any 1984, porta a terme diferents programes de rehabilitació i reinserció per a pacients amb dependència a una o vàries substàncies. Actualment treballa amb un centenar de pacients que segueixen tractament als masos o pisos tutelats que l’entitat gestiona a les comarques tarragonines i al municipi de Ponts (Noguera). Durant aquests anys, el centre, que forma part de la Xarxa d’Atenció a les Drogodependències impulsada pel Govern, ha atès més de 10.000 persones. Coincidint amb el seu 25è aniversari, Egueiro va donar a conèixer l’activitat que desenvolupa al Mas dels Frares, on hi ha una de les comunitats terapèutiques de l’entitat.

E

Les comunitats terapèutiques L’Associació Egueiro compta amb quatre comunitats terapèutiques situades en quatre masies que es troben a la Febró (Baix Camp), Valls, Santes Creus (Alt Camp) i Ponts (Noguera), a més de disposar de diversos pisos tutelats a la ciutat de Valls. Els pacients de cadascuna d’aquestes masies venen derivats d’un centre ambulatori, gràcies a l’acord que Egueiro té amb el Departament d’Acció Social i Ciutadania, mitjançant l’Institut Català d’Assistència i Serveis Socials (ICASS). A banda, aquestes comunitats terapèutiques també acullen usuaris afectats amb mesures penals alternatives que, en aquest cas, venen orientats per la Secretaria de Serveis Penitenciaris, Rehabilitació i Justícia 16

εsglésia δe τarragona

Juvenil del Departament de Justícia, amb qui l’entitat també hi té un conveni. Els programes Els programes de rehabilitació i de reinserció social que Egueiro porta a terme estan coordinats per un director tècnic i un director mèdic, mentre que els equips terapèutics estan formats per un director de programa, un psicòleg, un metge, un coordinador d’activitats, educadors i mestres de tallers.Els objectius dels programes són aconseguir que el pacient adquireixi consciència del seu problema i sigui capaç de mantenir-se abstinent; reestructurar els hàbits i els comportaments que es veuen afectats per la seva drogodependència i capacitar al pacient per a la seva posterior reinserció social, familiar i laboral. Egueiro , de forma excepcional ha obert les portes d’un dels seus centres als mitjans de comunicació. Es tracta de la comunitat terapèutica situada al Mas dels Frares, al terme municipal de la Febró. Per al director general d’Egueiro, Jaume Vilanova, “és important” donar a conèixer la tasca que s’està fent en aquest tipus de centres perquè “moltes vegades, estem estigmatitzats a causa del desconeixement”. El dia a dia Una de les primeres coses que es treballa en arribar a una

d’aquestes comunitats terapèutiques és la recuperació dels hàbits, els quals, en molts dels casos estan força descuidats. Pel doctor, “l’objectiu és que visquin nous hàbits com a propis”. A banda, els mateixos usuaris adquireixen responsabilitats dins les comunitats on es troben ingressats. El dia a dia d’aquests pacients s’inicia a les vuit del matí, hora en què es lleven. Després, fan activitats diverses fins al migdia. Els pacients fan una tasca diferent cada dia, com pot ser fer de paleta al mateix centre; tenir cura del jardí, dels horts i dels animals o encarregar-se del dinar. Una vegada s’acaba de menjar, té lloc una reunió de convivència i després de berenar els usuaris tenen temps lliure fins a l’hora de sopar. El director mèdic d’Egueiro apunta que en aquest moment en què els usuaris disposen de temps d’oci és quan cal actuar perquè “se’ls ha d’ensenyar a tenir aficions i a ocupar el temps lliure”. “Quan no prenen alcohol se’ls ha d’indicar què fer perquè després no entrin al bar com a hàbit”, apunta Martí. εδτ


Especialització Depèn de la tipologia de l’addicció Cadascun dels centres que gestiona l’entitat tracta un tipus d’addicció i, en aquest cas, Mas dels Frares està especialitzat en el tractament de l’alcoholisme. Els pacients que arriben al mas, derivats per l’ICASS, necessiten un servei més especialitzat que passa per un període d’aïllament que té com a finalitat poder reintegrar l’usuari al seu medi habitual. El període de temps que el pacient està en aquestes comunitats depèn de la tipologia de l’addició. En el cas dels Mas dels Frares, els usuaris hi estan ingressats entre un any i un any i mig, tal com explica el director mèdic d’Egueiro, Pere Martí.

Parlen els pacients En Ramon Oliveres és de Blancafort (Conca de Barberà) i des de fa un mes i mig és un dels pacients de Mas dels Frares. “Jo vaig començar a beure quan vaig començar a treballar als 14 anys i a partir d’aquí la cosa va anar augmentant de forma progressiva”, explica. En Ramon, precisament, valora de forma especial que gràcies a la teràpia que està rebent a Mas dels Frares ha pogut corregir alguns dels seus hàbits. “Una vegada aquí adquireixes de nou alguns dels hàbits que abans havies perdut, com ara la puntualitat, la higiene, el parlar bé; i tornes a recuperar

valors fonamentals”, apunta Oliveres. Aquest pacient explica que va arribar de forma voluntària a aquesta comunitat terapèutica, aconsellat per professionals d’un centre hospitalari on va estar ingressat durant dos mesos a causa d’una lesió a la cama. En Ramon explica que a ell l’alcohol el transformava i que va acceptar la proposta després de veure que “realment tenia problemes”. “En el meu cas jo era violent, deia paraules que estant bé no havia dit mai; arribava a casa i l’endemà no me’n recordava de res, no sabia on havia aparcat el cotxe...”, explica.

El pacient diu que “quan beus, no te’n dones compte que tens un problema greu” i apunta que “tu mateix t’has de convèncer, ja que no serveix de res que t’ho diguin els altres”. “L’alcohol és com un llop que et segueix i que ve per matarte. Li has de donar l’esquena, no t’hi pots enfrontar perquè sempre guanyarà”, explica en Ramon. En Pere Ramos és una altra de les persones que coneix de prop l’Associació Egueiro, primer com a usuari i ara, com a treballador. Ell patia una addicció a la cocaïna i ja fa anys que es va posar en tractament en altres centres que també treballen en el camp de la desintoxicació. Recorda que “no acabava mai cap tractament, sortia, requeia, tornava a entrar a un centre”, fins que l’any 2004 va entrar a una de les comunitats gestionades per Egueiro. La primera i la segona fase del tractament les va fer en un mas que l’entitat té a Valls. Posteriorment, va ocupar un dels diversos pisos tutelats, que també es troben a la capital de l’Alt Camp, i que es destinen a aquelles persones que ja han estat tractades a les comunitats terapèutiques, i que poden començar a incorporar-se a la vida quotidiana. En Pere va abandonar el tractament que estava fent en aquest pis, i al cap de quatre o cinc mesos va recaure i posteriorment va tornar a ingressar fins el gener de 2008 quan va finalitzar el seu tractament. Des de l’abril d’enguany, està treballant a Egueiro portant el manteniment dels diversos centres que l’entitat gestiona. El director general d’Egueiro, Jaume Vilanova, explica que quan el pacient es rehabilita i es troba en algun dels pisos tutelats, se l’ajuda a buscar feina i a tornar a la normalitat en el seu dia a dia, com ha estat el cas del Pere. “Hem d’aconseguir treure l’estigma d’identificar el toxicòman com una persona delinqüent”, apunta Vilanova. εδτ 17 Número 244- Març 2010


Pεnsant en la Pasqua

Viure la Setmana Santa Jaume Pujol Balcells, arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

a Setmana Santa és el moment litúrgic més intens de tot l’any. Aquesta Setmana comença amb el Diumenge de Rams i acaba amb el Diumenge de Pasqua i recorda l’última setmana de Jesucrist a la terra. Per a viure la Setmana Santa hem de donar a Déu el primer lloc i participar en tota la riquesa de les celebracions pròpies d’aquest

L

18

εsglésia δe τarragona

temps litúrgic. Viure la Setmana Santa és acompanyar Jesús amb la nostra pregària, amb sacrificis i amb el penediment dels nostres pecats; acudir al sagrament de la penitència en aquests dies per a morir al pecat i ressuscitar amb Crist el dia de Pasqua. Això no obstant, per a molts catòlics s’ha convertit només en una ocasió de descans i diversió.

S’obliden de l’essencial: aquesta setmana l’hem de dedicar a la pregària i a la reflexió en els misteris de la passió i mort de Jesús per a aprofitar totes les gràcies que això ens porta. Arreu hi ha infinitat d’ocasions per a pregar i reflexionar: via crucis, processons, funcions litúrgiques, vetlles de pregària… L’important d’aquest temps no és recordar amb tristesa el que


Crist va patir, sinó entendre per què va morir i va ressuscitar. És celebrar i reviure la seva entrega a la mort per amor a nosaltres, i el poder de la seva resurrecció, que és primícia de la nostra. La seva resurrecció ens recorda que els homes vam ser creats per a viure eternament amb Déu, i que un dia —no ho dubtem pas— també nosaltres ressuscitarem. εδτ 19 Número 244- Març 2010


Pεnsant en la Pasqua

Pel bon camí Impressions Didac Bertran, periodista

Només dues vegades en trenta sis anys — des de l’any 1973— he deixat de fer la retransmissió de la processó del Sant Enterrament, la qual cosa constitueix tot un rècord; sense oblidar que, en els darrers onze anys, tinc el trist privilegi de ser l’únic en fer aquesta emissisió

Trenta-quatre anys darrera d’un micròfon dóna per molts records (ara, sense accent). El cas és que, moltes vegades i amb un cert punt de mordacitat, s’ha dit que la Setmana Santa de Tarragona era “una manifestació folclòrica per a turistes”. No diré que no hi hagi quelcom de veritat en aquesta afirmació, però crec que és bàsicament injusta. Al llarg dels anys he viscut molt diverses sensacions, però mai la d’estar presenciant alguna cosa mancada de sentiment religiós. En aquest sentit, crec que sempre han estat vigents aquells mots que va escriure l’any 1980 l’aleshores alcalde de Tarragona Josep Maria Recasens: “L’acte culminant de la Setmana Santa tarragonina, a banda de les clàssiques cerimònies religioses de la Seu, és avui com ahir la processó del Divendres Sant, una manifestació religiosa no exemta d’espectacularitat”. videntment, moltes coses han canviat des de l’any 1973. En la que va ser la meva primera retransmissió hauria pogut signar aquesta reflexió que publicava el folclorista Blasi i Vallespinosa l’any 1927: “El dia de Divendres Sant, Tarragona esdevé com un immens rusc d’abelles que volten al redós de la processó, i, malgrat l’enorme gentada que arreu es nota, no se sent fresa enlloc.”

E 20

εsglésia δe τarragona

Recordo que, a les primeres retransmissions, podia fer “sentir” el silenci. Els micròfons recollien només el “fru-fru” de les cues de les vestes en passar sobre el paviment, el rítmic sonar dels tabals o les lúgubres notes de les marxes fúnebres que desgranaven les diverses bandes de música. Fins i tot a la Plaça de la Font o a la Rambla Nova es podia percebre aquesta sensació que esdevenia impressionant sobretot al voltant de

la Catedral. Quan des del cloquer de la Seu sonaven les campanades marcant les hores, els oïdors les podien sentir nítides, sense cap mena de só interposat. Crec que ara es troba a mancar el silenci. La proliferació de bandes de tabals, en detriment de músiques i de cors, crec que ha contribuit a allunyar-lo. La música o el cant conviden a la meditació, a restar muts davant la


rememoració del drama que va desfilant davant nostre. Però, ailàs!, l’economia imposa la seva llei i resulta més barat constituir una colla de tabalers que no pas llogar una banda de música. És una llàstima, però l’estètica sonora —des del punt de vista radiofònic— ha perdut molt. Resulta curiós, però, observar que, quan, passa una coral, el públic calla. Els fullets de propaganda de la nostra Setmana Santa sempre han lloat “el número de concurrents” i la “grandiositat i bellesa dels Passos”. El nombre de participants ha estat sovint un element important de comentari a les retransmissions. Des de les migrades quantitats dels anys setanta i primers vuitanta fins l’eclosió a començaments del segle actual, en la qual la presència femenina ha tingut un paper determinant. De fet, però, malgrat ser pessimista per naturalesa, no he tingut mai la sensació de que la cosa s’acabava. Potser això es deu al fet que la major part de les transmissiones les hagi fet des d’indrets de la Part Alta i com escrivia l’any 1976 aquell plorat amic i canonge de la nostra Seu, tarragoní de soca-rel, que va ser mossèn Salvador Ramon i Vinyes, “la Setmana Santa és la gran festa major de la ciutat antiga. Les generacions s’han anat passant la torxa de la tradició i el Drama del Calvari té en ella, aquests dies, un ressó especial.” El senyal de començar la retransmissió l’han donat sempre, manllevant paraules d’Antoni Rovira i Virgili, “el cop feixuc de les llances dels soldats romans, el cop dels timbals de la cohort cobert de tant en tant pel toc de trompeta que anuncia les passades”. És una estampa immutable la dels nostres benvolguts “armats”, ja hagin estat rudes descarregadors de moll, joves estudiants, soldats de lleva o de l’heterogènia procedència actual. Sempre han tingut la dignitat que se suposa han de tenir els qui —encara que només sigui per unes hores— són els

hereus d’aquelles legions de la invencible Roma. L’acompassat desfilar d’aquests legionaris per un dia deu desvetllar —si les pedres tenen memòria— infinitat de records en els carreus de vella pàtina dels murs romans que es troben en el recorregut de la processó. Igualment d’encisador ha estat sempre el pas dels penitents amb improperis. El gran periodista tarragoní Lluís M. Mezquida, l’inoblidable “Petròfilo”, escrivia l’any 1951 que “el Divendres Sant a Tarragona és recollit i té regust de coses antigues. És auster i destil·la penitència. Austeritat nascuda de l’esperit i cor dels homes”. Podrà semblar dur i que ningú em malinterpreti, però, vist rere el micròfon, el seu pas i el del Sant Crist de la Sang constitueix el moll de l’ós de la processó. Precedides per la impressionant “Creu de Penitents”, aquelles persones anònimes constitueixen tota una declaració de fe i d’esperança, i també de gratitud. Quins drames amaguen els rostres ocults per les caputxes? Quines promeses assenyalen aquells peus descalços?... Si em fessin triar un moment, un sol moment de la processó, seria aquest. I, si hagués de triar una escena viscuda, seria la d’un Divendres Sant molt ventós. Les carns lívides del Sant Crist de la Sang adquirien un to colpidor a la llum rogenca de les atxes, les qual projectaven la seva ombra agrandada sobre el mur de l’edifici que hi ha davant el Seminari. En el micròfon s’unien la remor del vent i la melodia d’una marxa fúnebre que interpretava una banda de música. Una imatge forta, corprenedora, digna d’un aiguafort antic i que no sé pas si vaig saber fer arribar als oients amb tota la seva intensitat. Allí es feia realitat el que va escriure Domènec Guansé: “La processó del Divendres Sant a Tarragona, per l’espiritualitat, l’emoció que desvetlla i els imponderables efectes artístics que produeix, supera les representa-

cions més famoses, però purament teatrals, de la Passió.” I acabo. Tinc present la imatge dels milers de persones que van a la processó el Divendres Sant i la de les que hi treballen tot l’any per aconseguir que surti un cop i un altre. Curiosament moltes d’aquestes persones no són practicants Si formulessim la pregunta “Per què vas a la processó?” rebriem respostes d’allò més variat. Fins i tot, algú ens diria “Perquè sí!”. I “perquè sí” sovint vol dir “perquè m’ho crec”, “perquè m’ho estimo”... I què em crec, què estimo? Doncs, Jesucrist, que va donar la seva vida per nosaltres, per fer-nos renéixer. Aleshores, vol dir que la llavor hi és i la terra és adobada... Aleshores, només cal treballarla. La religiositat popular és com les pedres precioses en brut. Cal treballar-les perquè brillin i manifestin tota la seva bellesa. Cal treballar-la perquè la “religiositat popular” esdevingui senzillament “religiositat”. En aquest sentit són molt lloables els esforços que s’estan fent des de les diverses confraries i germandats i també des de l’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa. I això, que es pot referir a la ciutat de Tarragona, es pot fer extensiu a Reus, El Vendrell, Valls i la resta de l’Ar-xidiòcesi. Només cal recordar les xerrades de formació per a dirigents de confraries i germandats, les conferències obertes a tothom, les predicacions... Tot un munt d’activitats que parlen d’interès i de treball incansable dels seus organitzadors. Crec que caldria animar aquestes persones i entitats a continuar per aquest bon camí que, sens dubte, acabarà donant molts bons fruits. D’aquesta manera, esdevindan certes aquelles línies que publicava l’any 1930 l’opuscle de l’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa”: la processó seria “una gran manifestació religiosa, capaç de commoure al qui ja creu, i d’excitar en l’incrèdul sentiments de respecte vers les nostres creences.” εδτ 21 Número 244- Març 2010


αny Sacerdotal Ars Seguint les petges de sant Joan M. Vianney Mn. Magí Mejías Sendra, prevere

l dimarts, el dia de la partença es va haver de retardar la sortida, ja que si ho recordem, el dia abans va ser el de les grans nevades a Catalunya i aquest fet ens van marcar una mica l'horari de la primera jornada del viatge... i també una mica els ànims, malgrat que els més optimistes no dubtàvem que —una hora o altra— arribaríem al nostre destí. Així va ser: quinze

E 22

εsglésia δe τarragona

hores després de sortir de Tarragona i d'estar aturats en retencions interminables, véiem la cúpula de la basílica al poblet d'Ars-surFormans. L'endemà, dimecres, el vam dedicar a conèixer el poble d'Ars, on el sant rector hi va passar gairebé tota la seva vida pastoral. En primer lloc es va celebrar l'eucaristia als peus del sepulcre on reposa el cos

Del 9 al 12 de març, vint-i-tres preveres i el Sr. Arquebisbe, varem tenir la sort de pelegrinar a Ars, amb motiu d’aquest any sacerdotal en ocasió del 150 aniversari del dies natalis de Joan Maria Vianney.

de sant Joan Maria Vianney i, en acabar, es va visitar la rectoria on vivia humilment el sant rector. Unes diapositives, amb la seva corresponent explicació, ens van apropar d'una manera breu i concisa a la vida de sant Joan Maria Vianney. La visita a la capella del cor, a l'església de la Mare de Déu de la Misericòrdia i a la capella de la Providència ens van ocupar el matí fins a la hora de dinar.


Fra Exemple, el millor predicador El testimoni del sant Rector d'Ars, que motiva la convocatòria de l'Any Sacerdotal que estem vivint, n'és un clar exponent: amb la seva santedat, amb el seu exemple, no sols va convertir el seu poble sinó que va apropar milers d'ànimes a Déu. † Jaume Pujol Balcells, Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

En acabar, tot passejant, ens varem arrivar fins a Le petit bergier, no massa lluny d'Ars, el lloc on va tenir la trobada amb el nen Antoine Givre el 13 de febrer de 1818. És en aquest indret on hi ha el monument de l'encontre amb aquest infant a qui va demanar on era el poble i li digué: “M'has ensenyat el camí cap

a Ars, jo t'ensenyaré el camí del Cel”. Després de fer-nos la foto de rigor als peus del monument, anàrem a la basílica a fer el rés del rosari i la pregària de vespres. El dijous es va dedicar a Paray-leMonial, on vam visitar l'església de sant Claudi de la Colombiere i el monestir de la Visitació, on es va

celebrar una eucaristia viscuda molt al mateix lloc on santa Mar-garida d'Alacoque va tenir les aparicions del Sagrat Cor de Jesús. Per la tarda varem anar a Taizé, on el germà Alois — el prior de la comunitat ecumènica— ens va rebre a la mateixa habitació on el germà Roger, el fundador, hi va viure tot el temps que va ser a Taizé. Una visita a l'església de la Reconciliació i la pregària de l'hora menor a la cripta van ser com la preparació del camí que ens va portar fins a Cluny. Allí, a la vista de les runes que vam contemplar, vam poder fer-nos una idea de la majestuositat i grandiositat del que havia estat la gran abadia de Cluny. El nostre pelegrinatge va estar marcat principalment per la pregària i la convivència. Tots plegats, dijous al vespre, tot fent tertúlia havent sopat, coincidirem en el positiu que ha estat el poder fer aquest viatge junts, els preveres i el Sr. Arquebisbe. Van ser uns dies que tots, de tant diferents edats, ben segur recordarem i tindrem presents pels moments tant agradables i divertits que varem viure... i que tenim moltes ganes de repetir. εδτ

23 Número 244- Març 2010


εntrevista Mons. Jaume Pujol: “Hem de tornar a fer veure que la castedat té un sentit positiu”

L’arquebisbe de Tarragona demana reforçar valors com la castedat o el ple compliment dels manaments per prevenir els abusos a menors.

Jordi Llisterri, periodista

s el primer bisbe de Catalunya que parla obertament de la crisi pels casos d’abusos a menors. Jaume Pujol, arquebisbe de Tarragona i primat, ho deixa clar: “m’ha dolgut molt: s’ha ofès molt a Déu i s’ha fet mal a moltes persones”. I defensa la resposta de Benet XVI com a “extraordinàriament contundent i clara” i que “no busca cap mena d’excusa”. Així ho explica responent a les preguntes de CatalunyaReligió.cat Confia en que aquesta crisi no esclati també a Catalunya però té clar que si es produís aquesta situació la carta de Benet XVI als bisbes irlandesos “dóna una pauta ben explícita sobre quina hauria de ser la reacció”. En aquest sentit demana que no s’estengui la “desconfiança entre nosaltres dins l’Església” però si “una mica més de desconfiança de cadascú envers ell mateix”.

É

24

εsglésia δe τarragona

Però la resposta preventiva que proposa Jaume Pujol és moral i de reconversió a l’interior de l’Església: “Tot el poble cristià ens hem de preguntar: què ha fallat en aquests anys? No mirem només els altres”. I això passa per: “el ple compliment dels manaments, la vida de pregària, l’adoració a l’Eucaristia i la formació en una pietat sincera”. Al seu parer són elements que juntament amb la castedat han patit “una mena de conspiració del silenci” Per això reclama tornar a parlar de virtuts com la castedat: “hem de fer veure que la castedat té un sentit positiu perquè manifesta la sinceritat de l’amor, sigui entre marit i muller o amb Déu en el celibat”. I situa la crisi d’aquests valors en l’herència dels anys 60 en el context d’un “clima de forta erotització actual” i que “en el si de l’Església alguns van entendre l’obertura que portava el concili Vaticà II com una revisió de tot: fins i tot del celibat i dels deures de la castedat conjugal”. —La resposta que està donant ara l’Església és suficientment contundent i clara? És suficient per a reparar el mal causat? —Pel que fa al Sant Pare, la resposta que acaba de donar amb la carta pastoral als catòlics d’Irlanda és extraordinàriament contundent i clara. No és el primer cop que el Sant Pare respon així: ja ho va fer als Estats Units l’any 2008. Però ara, si


es llegeix el text d’aquesta carta, impressiona el seu coratge. Benet XVI no busca cap mena d’excusa; manifesta al món, un cop més, una extraordinària dignitat. —I les crítiques que està rebent Benet XVI? —Avui més que mai veig el Sant Pare com Jesús: l’innocent que carrega amb la creu i els pecats de tots. Desitjaria que els fidels de Catalunya, quan vingui el proper mes de novembre, li reconeguéssim la generositat amb què compleix la seva funció. Demano a Déu que aprofitem molt bé aquest moment de gràcia per a l’Església a Catalunya que serà l’estada del successor de Pere entre nosaltres. —La primera polèmica sobre abusos a menors es produeix fa uns 10 anys als Estats Units i després s’ha anat estenent a diversos països d’Europa. Creu que fins llavors la manera d’afrontar aquestes situacions dins de l’Església va ser la correcta? Què ha fallat?

—No conec directament aquests processos, ni tampoc no em pertoca. En la seva carta a Irlanda, però, el Sant Pare és explícit en aquest punt i dóna una pauta ben clara pel que fa a les mesures de govern a prendre en casos dolorosos com aquests. En l’actual moment, tot el poble cristià ens hem de preguntar: què ha fallat en aquests anys? No mirem només els altres. El Sant Pare fa uns suggeriments preciosos que ens afecten a tots. Cal una vida sacramental molt més intensa: especialment la freqüència de la confessió personal dels nostres pecats en el sagrament de la reconciliació. Hem de recuperar el ple compliment dels manaments, la vida de pregària, l’adoració a l’Eucaristia i la formació en una pietat sincera. Potser s’ha produït en la catequesi i en la predicació

una mena de conspiració del silenci sobre alguns punts fonamentals de la vida cristiana, com per exemple sobre aquests que acabo d’esmentar o la virtut de la castedat. De manera més o menys inconscient, s’ha produït un escapçament de la doctrina cristiana, que ha deixat una generació sense els recursos per a afrontar la revolució cultural de la segona meitat del segle XX. Hem de tornar a descobrir i posar en pràctica aquests punts de la fe mil·lenària de l’Església. Per exemple, hem de fer veure que la castedat té un sentit positiu perquè manifesta la sinceritat de l’amor, sigui entre marit i muller o amb Déu en el celibat. El Sant Pare ens està dient que som a temps de conversió personal i col·lectiva, i hem d’adonar-nos que ara és el moment. El final de la Quaresma i l’inici de Setmana Santa no podien ser més oportuns. —Vostè reclama reforçar la virtut de la castedat, però precisament aquests dies s’ha vinculat la pedofília amb el celibat sacerdotal. Es pot relacionar? —Penso que tot al contrari. Aquest trist fenomen no és aliè a altres esferes de la societat i tampoc al clima de forta erotització actual, que ve dels anys 60. A més, en aquells anys i en el si de l’Església alguns van entendre l’obertura que portava el concili Vaticà II com una

25 Número 244- Març 2010


revisió de tot: fins i tot del celibat i dels deures de la castedat conjugal. Aleshores Pau VI va publicar dues encícliques veritablement providencials. Em refereixo a la Cœlibatus sacerdotalis, que confirmava la vigència del celibat sacerdotal, i a la Humanæ vitæ, que refermava la fidelitat i obertura a la vida de la castedat conjugal. Malgrat que encara siguin criticades, aquelles propostes —que recollien el que l’Església havia ensenyat sempre— no han perdut actualitat. Per al cristià és possible viure les exigències de la castedat si s’ho proposa i alhora es recolza en la pregària, l’eucaristia, la confessió sacramental i la devoció a la Mare de Déu. Això val per a tothom: casats, solters i celibataris per amor a Déu.

26

εsglésia δe τarragona

—Quins comentaris o percepcions ha rebut de la comunitat cristiana davant dels escàndols d’abusos a menors? —Hem anat rebent aquestes tristes notícies amb perplexitat; i quan s’han confirmat, amb una gran pena, perquè estimem l’Església. Són actes malvats de qui s’espera que sigui llum i sal per a les persones. M’he preguntat davant Déu: com és possible això? Ara acabem de llegir l’oportuna carta pastoral del Sant Pare als catòlics d’Irlanda. M’he sorprès pel seu coratge, i he pensat: com deu patir el Sant Pare! Benet XVI ens dóna una lliçó de com cal viure el ministeri de la veritat. Aquest mateix diumenge ho deia a Roma quan es referia a l’encontre de Jesús amb la pecadora: «Aprenguem a ser intransigents amb el pecat —començant per nosaltres mateixos!— i indulgents amb les persones.» És el que està fent ell en aquests moments: «Començant per nosaltres mateixos»! —Vostè, personalment, com pateix la polèmica? Creu que ens pot afectar a Catalunya? —Personalment m’ha dolgut molt: s’ha ofès molt a Déu i s’ha fet mal a moltes persones. A més, estem en un món global i a l’Església vivim tots en comunió amb els altres fidels, i res del que els passi no ens és aliè. Per això, hi ha aspectes de la carta del Sant Pare als irlandesos que hem d’aprofitar a Catalunya.

—Podem témer que a Catalunya apareguin casos com els que s’han destapat a altres llocs d’Europa? —Sóc conscient que no podem mirar ningú per sobre, i per això cada dia prego per l’Església a Catalunya. Però, al mateix temps, som a les mans paternals de Déu i sabem que, passi el que passi, podem confiar en la seva misericòrdia. Per altra banda, com he dit, la carta del Sant Pare dóna una pauta ben explícita sobre quina hauria de ser la reacció si passés el que vostè diu. Però, insisteixo, no hem d’esperar que passi res per a reaccionar. Hem d’aprendre les lliçons que ens arriben de tan a prop nostre. —Així, què s’ha de fer per a prevenir situacions d’abusos a menors comesos per persones vinculades a l’Església o dins de les institucions de titularitat eclesial? —No seria bon camí el de la desconfiança entre nosaltres dins l’Església: toco tots els dies la santedat de vida de molts sacerdots i religiosos. Sí que seria bon camí, en canvi, una mica més de desconfiança de cadascú envers ell mateix: reconèixer que tenim debilitats, pecats —per què no dir-ho?—, que reclamen perdó. Només així podrem viure les virtuts, també la castedat. Aquesta virtut ha tingut mala premsa durant molts anys, i per això dic que hem de tornar a parlar-ne, però presentant-la de manera positiva. εδτ


τarragona Missionera Una vivència impressionant La Quaresma a Terra Santa Ana González, Delegada diocesana de Missions

El franciscà espanyol i vicecustodi de Terra Santa, P. Artemio Vítores, va compartir amb les Obres Missionals Pontifícies (OMP) d’Espanya l’especial intensitat amb què els cristians estaven vivint la Quaresma a Terra Santa.

n un correu enviat a les OMP, el P. Vítores recordava que «amb el Dimecres de Cendra hem començat la Quaresma, aquest «tornar a començar» de cada any. És un «període fort» en la nostra vida cristiana, i a la Ciutat Santa té ressonàncies molt especials».

E

«A Jerusalem comencem el nostre itinerari penitencial seguint “els passos de Jesús”, recorrent els llocs per on ell ha passat: Dominus Flevit, Getsemaní, Flagel·lació, Litóstrotos, Betània: “Aquí el Senyor ens va estimar”, direm en cada lloc sant», diu el vicecustodi. El missioner franciscà referia també les llargues celebracions dels dissabtes de Quaresma, que acostumen a finalitzar passada la una de la matinada del dia següent al Sant Sepulcre, centre i cor de tot cristià. Com afirmava el sacerdot, «tot acabarà en el Calvari i el Sant Sepulcre, en el tríduum pasqual, quan tornarem a celebrar l’amor infinit de Déu que mor per nosaltres i ressuscita per a donar una esperança a la nostra existència».

sigui un moment de gràcia i que, a partir d’una autèntica conversió, arribem a conèixer l’amor sense límits de Crist. Quaresma és un temps per a pensar més en Déu i en els germans, sobretot en els més necessitats. Enguany totes les comunitats cristianes, catòliques i ortodoxes, celebrem junts la Pasqua, com a signe de viure junts tots els germans.»

«El meu millor desig per a tots és que aquest temps penitencial

Malgrat algunes molèsties en la seva salut, el P. Vítores continua

fent classes a estudiants, conferències a pelegrins, celebracions, perquè, amb 62 anys acabats de fer, aquest infatigable missioner confessa que no pot «estar aturat» i que d’entusiasme no n’hi falta. Finalment, el vicecustodi de Terra Santa encomanava les Obres Missionals d’Espanya «en especial al Sepulcre gloriós del Senyor», on el passat 11 de març, va celebrar «la santa missa a la tomba buida de Crist». εδτ

29 Número 244- Març 2010


Noτícies

La Prioral va ser una festa La primera ordenació a Sant Pere en gairebé mig segle

El dissabte 20 de març l’església prioral de Sant Pere Apòstol de Reus va acollir la solemne eucaristia en el decurs de la qual va tenir lloc l’ordenació d’un nou prevere.

tal valenciana, un representant de l'autoritat penitenciària de la presó de Picassent, un cor format per joves de diverses parròquies de Reus, així com un exreclús acollit en un dels pisos que gestiona l'associació Obra Mercedari a la ciutat de València. El P. Francisco Javier Palomares, de 31 anys, va néixer a Santo Tomé (Jaén) i ha viscut la major part de la seva vida a Reus. El nou prevere és, a més de llicenciat en Estudis Eclesiàstics, diplomat en Magisteri, especialitat Educació Musical, i compta també amb estudis com a Tècnic Administratiu Comercial. Professionalment va treballar per als Serveis Socials municipals de la Canonja i com a professor a l’Escola Joan XXIII i al Barri Gaudí de Reus.

arquebisbe metropolità de Tarragona i Primat, Mons. Jaume Pujol Balcells, va conferir el sagrament de l’orde sacerdotal al religiós mercedari Francisco Javier Palomares.

L’

A l’esmentada eucaristia concelebraren el superior provincial dels 30

εsglésia δe τarragona

Mercedaris, P. Florencio Roselló; el prior de Reus, Mn. Creu Sáiz i mig centenar de sacerdots. A la missa van participar també nombrosos familiars, frares mercedaris, capellans i voluntaris de Pastoral Penitenciària de l'arxidiòcesi de València, feligresos de la parròquia Nostra Senyora del Puig de la capi-

Va ser també voluntari de Pastoral Penitenciària al Centre Penitenciari de Tarragona, on sorgiria la seva vocació mercedària. Posteriorment ha treballat a diverses presons i el mes de setembre de 2009 va ser enviat a la comunitat mercedària de València, on l'arquebisbe, Mons. Carlos Osoro, el va nomenar director del secretariat diocesà de Pastoral Penitenciària. Com a prevere mercedari exercirà el seu ministeri al Centre Penitenciari de València, a Picassent. εδτ


No ens oblidem d’Haití! Malgrat la premsa ja no en parli del terratrèmol d’Haití la situació d’emergència continua . Com informa la periodista Clara Herrán, col·laboradora d’aquesta revista, si no fos per l’Església, que aporta la major part de l’ajut que rep aquell país, la situació encara seria més catastròfica. Per això, Càritas Diocesana ens recorda que es va posar en marxa per sumar-se a l’ajut internacional envers els nombrosíssims damnificats, moltíssims d’ells mancats encara de tot el necessari (habitatge, menjar, aigua, medicines, roba...). Les persones que vulguin col·laborar en paliar en la mesura del possible la dissort d’aquells germans nostres poden fer les seves aportacions econòmiques —tot indicant “Haití”— als següents comptes:

Caixa Tarragona 2073-0010-17-0110434486 BBVA

0182-1271-38-0010015617

La Caixa

2100-0272-39-0200105916

Caixa Terrassa

2074-0096-84-3218176207

Banc Santander

0049-2601-04-2716961420

Bancaja

2077-1138-10-3100142653

Caixa Sabadell

2059-0910-90-8000209015

IberCaja

2085-9507-89-0330290354

Caja Madrid

2038-9970-71-6000184263 Vista d’una zona afectada. La devastació és evident.

La Delegació diocesana de Missions i les diverses parròquies de l’Arxidiòcesi són també altres tantes possibilitats de canalitzar les nostres aportacions per ajudar aquells dissortats germans nostres. Per la seva banda, la Delegació de Mans Unides a Tarragona, que l’any passat va finançar un projecte de desenvolupament agropecuari en aquell país, ens recorda que tambécontinua obert un compte per ajudar les víctimes d’aquesta catàstrofe natural. És el següent i també cal indicar la referència “Emergència Haití”:

Banc Santander

0049-1892-63-2210525246

31 Número 244- Març 2010


Noτícies

Santuaris de Catalunya i Balears Trobada de rectors i seglars Mn. Joaquim Gras, prevere, Delegat diocesà per a la pastoral de la mobilitat urbana

Cada any, a mitjans del mes de març, el Secretariat Interdiocesà de Santuaris de Catalunya i les Balears convoca la Trobada de rectors i seglars custodis de santuaris.

nguany aquesta trobada es va fer a l’arxidiòcesi de Tarragona, i concretament la seu de la Trobada va ser Vila-seca. L’ideal és fer la trobada, si pot ser, en un dels santuaris, però això no sempre és possible a causa de la manca d’infraestructura per a acollir els assistents. Per això la trobada d’enguany s’ha fet a l’Hotel Palas de la Pineda, a Vila-seca, i vull agrair a la direcció i gerència d’aquest hotel totes les facilitats que ens han donat per a poder celebrar aquesta XXXI trobada. Aquest encontre, a més de les ponències, que enguany han estat centrades sobre el carisma i l’espiritualitat del prevere com a custodi del santuari, i també sobre la dimensió caritativa del santuari, ha estat itinerant: hem visitat el santuari de la Mare de Déu de la Pineda de Vila-seca, l’ermita de la Mare de Déu de la Roca de Montroig del Camp, i el santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia de Reus. La presència del Sr. Arquebisbe, Dr. Jaume Pujol, així com la del Sr. Bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Dr. Agustí Cortés, bisbe responsable per part de la Conferència Episcopal Tarraconense de Turisme i Santuaris, han estat molt valorats per part dels assistents. Vam ser acollits també pel Sr. Alcalde de Vilaseca, el Sr. Poblet, que ens va animar a fer un bon treball i ens va parlar de la gran devoció dels vilasecans a la Mare de Déu. D. Ángel Moremi Sancho, rector del Santuari de Buenafuente del Sistal, ens va ajudar a reflexionar sobre l’espiritualitat del rector de santuari, remarcant la dimensió d’acollida, de misericòrdia, de contemplació eucarística. El P. Josep Enric Parellada, monjo de Montserrat i director del Departamento de Turismo, Santuarios, Peregrinaciones y Piedad Popular de la CEE, va presentar el carisma del prevere encarregat del santuari, amb una reflexió ben acurada, en forma de tríptic, ressaltant la convergència de tot el treball que el custodi fa vers Crist, el qual

E

32

εsglésia δe τarragona


sempre ha de ser el terme cap on ha de dirigir-se tota mirada creient, en la qual intervé, per una part, els qui estan al servei dels santuaris, i per l’altra els pelegrins. Mn. Salvador Bacardit, delegat episcopal de Càritas de Barcelona, ens va ajudar a reflexionar sobre la dimensió caritativa que hauria d’irradiar el santuari com a lloc

de la presència de Déu amor vers els més necessitats. Aquestes reflexions i el treball de grups van enriquir i omplir intensament el temps de la trobada, que junt amb la convivència entre tots, ens enriqueixen per a no defallir en aquesta tasca, avui tan necessària, de ser testimonis de la bondat i misericòrdia del nostre Déu. εδτ

✄ Butlleta de col·laboració

Domiciliació bancària

per lliurar a Càritas Diocesana Pla de Palau, 2-43003 Tarragona

Senyors, els prego que vulguin lliurar amb càrrec al meu compte/llibreta, els rebuts presentats per Càritas en concepte d’aportació

Nom

❏ mensual ❏ trimestral ❏ semestral ❏ anual

Cognoms Adreça Codi Postal

Telèfon Entitat

e-mail Població

Import de l’aportació:

euros

❏ Per a activitats generals de Càritas ❏ Altres ❏ Domiciliació bancària ❏ Efectiu, xec o transferència al compte 2073-0010-17-0110434486 de Caixa Tarragona

Agència

Titular compte Banc o Caixa Adreça Oficina Codi Postal

d.c.

Número de compte o llibreta

Població

❏ Interessa poder desgravar ❏ No interessa desgravar Data:

Signatura 33 Número 244- Març 2010


Noτícies

Distinció a l’Arquebisbat l 19 de març, al despatx oficial de l’alcalde de Tarragona , va tenir lloc l’acte de lliurament de la insiginia d’or de la Candidatura a l’organització dels Jocs del Mediterrani Tarragona 2017 a l’Arquebisbat de Tarragona per haver estat la primera institució en recolzar aquesta iniciativa ciutadana. L’alcalde, Sr. Josep-Félix Ballesteros, va imposar a Mons. Jaume Pujol la insignia atorgada a l’Arquebisbat de Tarragona, en presencia de

E

✄ Butlleta de subscripció Nom

tots els membres de la Junta Directiva de la Candidatura i de Mn. Joaquim Fortuny, vicari general de l’Arxidiòcesi. En el seu parlament, el Sr. Ballesteros va remarcar la bona acollida que aquesta proposta va rebre des del primer moment que es va presentar. Igualment va resaltar tot el que fa l’Arquebisbat per a la promoció del nom de Tarragona, fent esment del passat Any Jubilar dels sants màrtirs Fructuós, Auguri i Eulogi.

εδesglésia τarragona

En el seu parlament de resposta a les paraules del Sr. Alcalde, el Sr. Arquebisbe va agraïr “en nom de l’Arque-bisbat de Tarragona aquesta distinció que ens ha estat concedida pel nostre recolzament a la candidatura de la nostra ciutat a l’organització dels Jocs del Mediterrani de l’any 2017”, i va afegir que “l’Arquebisbat de Tarragona ha estat sempre al costat de la ciutat i també ha recolzat sempre aquelles activitats que fomentin la pau i l’amistat entre els pobles. Per tant, l’Arquebisbat no podia restar insensible davant la idea de portar a casa nostra un esdeveniment com els Jocs del Mediterrani”. També va recordar el paper de Mn. Miquel Barbarà en l’acció de recolzament a la Candidatura als esmentats Jocs del 2017. Cal indicar que aquesta insignia només ha estat concedida a S.M. el rei Joan Carles I, a la Generalitat de Catalunya, al Comité Olímpic Espanyol, al Sr. Juan Antonio Samaranch, president d’honor del Comité Olímpic Internacional, i, ara, a l’Arquebisbat de Tarragona. εδτ

Domiciliació bancària

Senyors, els prego que vulguin lliurar amb càrrec al meu compte/llibreta, els rebuts presentats per la revista εsglésia δe τarragona en concepte de subscripció anual.

Cognoms Adreça Codi Postal

Telèfon Entitat

Agència

d.c.

Número de compte o llibreta

e-mail

Titular compte Banc o Caixa Població Adreça Oficina Forma de pagament (Import: 14,52 €- Estranger: 35 €) Codi Postal

Població

❏ Domiciliació bancària ❏ Efectiu, xec o transferència al compte 2073-0056-81-0100129040 de Caixa Tarragona

34

εsglésia δe τarragona

Data:

Signatura


Oβservatori

El llibre de la natura

Josep Sabaté, periodista

l món natural es pot comparar amb un llibre escrit per Déu”. Amb aquestes paraules textuals, el Sant Pare, Benet XVI, s’ha referit a la relació existent entre la fe i la ciència. El Papa ha posat de relleu la importància de la figura de sant Albert, “Doctor universalis”, com a precursor de l’estudi científic que alimenta la sed de Déu.

“E

Certament, la natura és un llibre obert als ulls de tothom, és el llenguatge a través del qual descobrim, d’una manera tangible, la magnificència del Creador. L’estudi dels fenòmens de la natura va permetre sant Albert obrir la porta a l’establiment de la relació entre fe i ciència, conceptes entre els quals no hi ha cap mena d’oposició. I en aquest punt, el Sant Pare al·ludeix al llibre de la Saviesa, (13,5) on es manifesta que, per la grandesa de la creació, es pot contemplar el seu Autor. I més, encara, perquè això ens porta al capítol primer de l’epístola de sant Pau als romans on s’explica que la invisibilitat de Déu, el seu poder, es coneixen a través de les seves obres.

Són aquests textos bíblics els que van portar a sant Albert i el seu deixeble sant Tomàs d’Aquino a conciliar la fe i la ciència. Per això resulta molt oportú aquest recordatori que, ara, ha fet el Sant Pare quan ens diu que llegim el llibre de la natura per incrementar la fe en el Creador. Es un llibre obert i molt necessàri, avui, quan la societat té la tendència a mirar l’exterior sense arribar al missatge que hi ha a l’interior. Sant Albert i sant Tomàs van establir camins de coincidència entre la fe i la ciència, a partir de la mateixa natura , per ratificar, per la via de la lògica, allò que ens diu la fe. El Sant Pare ens ha aportat una lliçó magistral amb l’objectiu d’obrir els ulls a aquells que els volen mantenir tancats, sense voler llegir el llibre que, cada dia, ens mostra el Senyor…

Número 244- Març 2010


εsglésia δe τarragona

Record de les Festes Decennals en honor de la Mare de Déu del Lledó. La Pobla de Mafumet 2010

S. Grimau

Església de Tarragona (Nº 244)  
Església de Tarragona (Nº 244)  

Revista amb articles referents a l’arxidiocesi de Tarragona

Advertisement