Page 1

Núm. 243 Febrer 2010

Dip. Leg. T-14-1988 Any XXII Quarta època

εδesglésia τarragona

Càritas, Mans Unides, Pastoral de la Salut... L’acció benèfica de l’Església, una flama que no s’apagarà mai


Museu βíblic

Les monedes de la sèrie Judea capta John López, secretari del Museu Bíblic Tarraconense es monedes Judea Capta van ser unes series commemoratives encunyades per l’emperador romà Vespasià per commemorar la conquesta de Judea i la destrucció del temple de Jerusalem pel seu fill Tit l’any 70 dC, durant la primera revolta jueva. La primera revolta va durar des de l’any 66-67 dC fins a l’any 73-74 dC, depèn de les fonts que parlen d’aquest fet. La referència historiogràfica més coneguda és Les Guerres Judaiques escrites per Flavi Josep.

(79-81 dC) i Domicià (81-96 dC). Aquestes monedes commemoratives es van produir en bronze, plata i or i per les seques al voltant de l’imperi romà i a Judea. Es van fer en tots els valors i en coneixem almenys 48 tipus diferents. De les seques (fàbriques de moneda) de Cesarea, a la província de Judea, només van sortir monedes de bronze. Aquestes són menys elaborades tècnicament i les inscripcions estan en grec i no en llatí, fet natural si considerem que el grec va ser llengua vehicular a les províncies orientals.

Hi ha diverses emissions del tipus Judea Capta. Una d’elles fou encunyada durant 25 anys per Vespasià (69-79 dC) i els seus dos fills que el van seguir com a emperadors, Tit

Alguns dissenys tenen la figura de la deessa Niké (Victòria) escrivint en un escut, altres tenen la figura de Minerva amb llança, escut, trofeu i palmera. Casi totes les monedes

L

d’aquest tipus, provenen de l’època de Domicià, moment en el que es redacta el llibre de l’Apocalipsi. Curiosament una moneda de les sèries Judea Capta va ser encunyada pel governador Herodes Agripa II (governà durant la segona meitat del s. I dC), nét d’Herodes el Gran, que va ser educat a Roma a la cort de l’emperador Claudi (41-54 dC). Era un governant molt romanitzat i amic de Tit al qual li va donar suport durant la primera guerra jueva. La moneda va sortir de la seca de Tiberiades, i té en l’anvers el cap de Domicià mirant a la dreta i en el revers la deessa Niké avançant cap a la dreta amb una corona i branca de palma a l’espatlla i una estrella a dalt cap a la dreta. εδτ

Les monedes d’aquest tipus, en el Museu Bíblic, són dels emperadors Vespasià, Tit i Domicià. Tit Flavi Vespasià Tipus: AR, denari de plata Anvers: Cap de Vespasià mirant cap a la dreta, amb part de la inscripció que es llegeix: VESPASIANVS AV… (fig. 1). Reconstruïda la inscripció completa seria: IMP CAESAR VESPASIANVS AVG.

Revers: La figura de Judea amb actitud de derrota, a la dreta, al peu d’un trofeu. La paraula IVDAEA, a baix. (fig. 2) Número de fitxa: MBT 74. Forma: Seaby 67, RCV 777. Adquirida a Keith Lloyd (Ipswich, Anglaterra).

Tit Flavi Vespasià Tipus: AE20, de bronze . Anvers: Testa de Tit, mirant cap a la dreta (fig. 3). Revers: la deessa Niké, mirant cap a la dreta, escrivint en un escut, amb una palmera al fons. De la seca de

Cesarea (fig. 4). Número de fitxa: MBT 470. Adquirida a Lynne C Elliott. Millennia Antiquities (Horwich, Anglaterra).

Tit Flavi Domicià Tipus: AE20, de bronze Anvers: Testa de Domicià, mirant cap a l’esquerra (fig. 5). Revers: Minerva, mirant i avançant cap a l’esquerra, amb la llança, l’escut i el trofeu (fig. 6).

Número de fitxa: MBT 469. Adquirida a Lynne C Elliott. Millennia Antiquities (Horwich, Anglaterra).

1

2

3

4

5

6


SUMARI 243 Febrer 2010

εδesglésia τarragona

El Dr. Miquel Domènech, metge geriatra, ens ofereix un interessant article sobre un tema punyent: l’acompanyament del malalt proper a la mort. A El malalt en fi de vida

Pàgina 10

Mn. Francisco Giménez ens explica que la Quaresma va més enllà d’uns dies determinats. És tot un programa de vida, de conversió. A Reflexió

Pàgina 18 I, a més, Museu Bíblic (pàg.2), La Quarta d’EdT (pàg. 4), Editorial (pàg. 5), Mans Unides (pàg. 6), Dia del malalt (pàg. 8), La veu de Càritas (pàg. 12), Tarragona Missionera (pàg. 14), Recordant la Jornada Mundial de la Pau (pàg. 16), Mitjans de Comunicació Social (pàg. 18), Any Jubilar de la Candela (pàg. 20), Va ser notícia (pàg. 22), Observatori (pàg. 27), Música (pàg. 28), Art sacre (pàg. 29), Cinema (pàg. 30), Llibres (pàg. 32), i Aparador (pàg. 35). En aquest número han col·laborat John López, Antoni Coll, Josep Sabaté, Dr. Miquel Domènech, Càritas Xile, Anna González, Dra. Marta Burguet, Mn. Francisco Giménez , Joaquim Galià, Mn. Pèio Sánchez, Pep i Cisco Targa, Caterina i Rosa M. Ballesta, Santi Grimau, Didac Bertran i Mateu Salvat.


La Quarta d’εδτ

La revolució cristiana Antoni Coll Gilabert, periodista

mb el seu humor característic, Oscar Wilde va dir: “El problema del socialisme és que et treu moltes tardes lliures”. L’escriptor feia referència a que la revolució (llavors “socialisme” i “revolució” s’indentificaven) no permitia una vida còmoda, sinò plena de treballs i de risc.

A

Ser cristià de veritat també treu moltes tardes lliures. Participar de la revolució cristiana, preocupar-se per complir en cada moment la voluntat de Déu i atendre el proïsme, especialmente el més necessitat, no es dur una vida despreocupada. Aixó sí, es compatible amb que sigui viscuda sense neguit i amb molta pau. Déu és el centre de la nostra vida. Fins i tot els pensadors de la època moderna que han actuat com si Déu no existis o com si estiguessin en guerra contra Ell, l’han tingut com una referència. L’escriptor portuguès Gabriel Magalhaes deia a La Vanguardia: “En un món sense Déu jo veig a Darwin posant una botiga d’animals. A Freud com cap de personal d’una multinacional. A Marx implicat en Greenpeace. A Nietzsche en un grup de heavy metal (…) A Saramago com un pelotari sense frontó”. Per això, quan s’impedeix als pares que els seus fills cursin l’assignatura de religió, no només se’ls castiga amb l’absencia d’una disciplina, sinò amb l’absència d’aquella que permet tenir una visió de conjunt de la cultura humana, tant la cristiana com l’agnòstica i fins i tot l’atea, si es pot definir com a “cultura”. Oscar Wilde tenia raó quan deia que defensar una idea, o una doctrina, comporta sacrifici. La vida arran de terra sembla més còmoda; la vida sense Déu sembla menys exigent; però, en realitat, és asfixiant, ja que no gaudeix de l’aire, del sol i de les vistes del camp i de la muntanya, sinò que limita la experiència a les parets en blanc de l’habitació de la nostra suposada comoditat. εδτ

4

εsglésia δe τarragona

εδesglésia τarragona Director Didac Bertran Consell de redacció: Mn. Joaquim Fortuny Mn. Francisco Giménez Luis-José Baixauli Josep Sabaté Secretaria Montse Sabaté Fotografia Santi Grimau Edita: Arquebisbat de Tarragona Redacció, administració, publicitat i subscripcions: Adreça Pla de Palau, 2 Telèfon 977 233 412 (ext. 205) Fax 977 251 847 Adreça electrònica mcs@arquebisbattarragona.cat Pàgina web www.arquebisbattarragona.cat Codi postal 43003 Tarragona Imprimeix Impremta Barnola, S.L.-Guissona Dipòsit legal T-14-1988 Subscripció anual: (11 números): 14,52 € Subscripció anual Europa: (11 números): 35,00 € Preu unitari: 1,45 €

Publicada amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya

Els articles publicats a Església de Tarragona expressen solament l’opinió dels seus autors.


εditorial

Polítics a saviesa popular afirma que «una imatge val més que mil paraules», però en les societats actuals estem bombardejats per tantes imatges, que perquè aconsegueixin els efectes que pretenen han de ser prou cridaneres i convincents. Els qui avui es dediquen a la política ho saben i «actuen» (mai millor dit) en conseqüència. D’aquesta manera, les seccions polítiques dels mitjans de comunicació abunden en significatives «representacions» a través de les quals els protagonistes pretenen donar nombrosos missatges a la ciutadania: mans que s’estrenyen, abraçades efusives, frases amb ganxo, caminades silencioses i mirades directes, entre moltes altres «escenes» –a vegades– dignes d’algun premi d’alguna Acadèmia (diem-li “Goya” o “Òscar”).

L

Ara bé, la força i eficàcia d’aquestes actuacions no està només en un bon disseny i planificació, sinó també –en gran mesura– en la credibilitat dels seus protagonistes. I perquè un polític tingui credibilitat cal que hi hagi coherència entre les seves representacions mediàtiques i les seves accions concretes, les lleis que crea o a què dóna suport, els projectes als quals se suma, els valors que viu en la seva vida quotidiana. Lamentablement, els últims anys els polítics estan bastant desprestigiats (casos “Malaya”, “Gürtel”, “Millet”, “Pretoria”, etc., etc.), i també perquè se sap que moltes de les seves aparicions públiques no són més que «actuacions» amb fins electorals, excepte algunes honroses excepcions (que sempre n’hi ha, per sort). Aquesta sensació s’ha incrementat en els darrers temps, atès que sembla que vivim en una campanya electoral perpétua. A les nostres democràcies representatives actuals la tasca dels polítics és indispensable i fonamental per

a la construcció de societats cada vegada més justes i solidàries... Això no obstant, les enquestes revelen que cada cop són més els desencisats de la política i, per tant, més propers a l’abstencionisme o a caure en la temptació del populisme, com s’ha vist darrerament a Holanda. Els polítics, escoltant les justes demandes dels seus electors, han de posar sobre la taula els temes que preocupen la ciutadania, participar activament i informada en els debats, estudiar i proposar alternatives de solució als problemes socials, i, contribuir amb les seves capacitats a dibuixar un futur encoratjador i, per això mateix, realista. I l’Església, té alguna cosa a dir en aquest terreny? Sens dubte que sí. El que ha dit sempre: que els valors morals cristians han d’impregnar l’acció dels polítics, sobretot dels que se’n diuen cristians. Des d’aquesta tribuna no ens estem d’animar a moltíssims bons professionals catòlics a entrar en l’àmbit polític, aportant uns criteris que facin més humana i menys interessada la política i també més eficaç la gestió de la res publica. εδτ Número 243- Febrer 2010

5


Mαns Uniδes

50 anys de lluita contra la fam Satur Sosa, delegada de Mans Unides: “Hi ha una fam invisible, no només de menjar, sinó de justícia” Josep Sabaté, periodista

mb el lema “Contra la fam, defensa la terra”, Mans Unides ha celebrat, amb diversos actes, aquests cinquanta anys de la seva creació. La delegada de Mans Unides a Tarragona, Satur Sosa, fa una valoració positiva del treball realitzat per l’organització fins ara.

A

—Aquests cinquanta anys han estat una lluita constant per millorar les condicions de vida del Tercer Món. Fa mig segle, unes dones molt valentes van fer un crit de guerra

6

εsglésia δe τarragona

contra la fam i nosaltres hem seguit el seu camí per lluitar per a la millora de les condicions de vida, de justícia, de drets humans. Hi ha una fam invisible, no només de menjar, sinó una fam interior de justícia, de formació… Satur Sosa ens explica que el lema d’enguany “Contra la fam, defensa la terra”, vol impulsar un canvi radical en la mentalitat de la nostra societat, perquè la terra no és d’uns quants, sinó que és de tots i, especialment, de les futures generacions.

Cinquanta anys de lluita constant i permanent contra la fam constitueix una tasca important en defensa de les persones més empobrides del món. És el que està fent l’ONg diocesana Mans Unides i ara és el moment de fer balanç d’aquesta actuació que, amb gran valentia, realitza des de fa mig segle.

Projectes de Mans Unides — Quins són els projectes que ha programat, per aquest any, la Delegació de Mans Unides a Tarragona? —Tenim tres projectes. A Guatemala, a San Carlos de Alzatate, a la província de Jalapa, hem projectat el foment de la producció agropecuària sostenible que beneficiarà, directament, 650 habitants i cent famílies d’una forma indirecta, amb una inversió de 58.173 euros. A l’Ín-


Tarragona. A més, es publicarà un llibre, original de Francesc Xavier Cortés, que recull la tasca realitzada per Mans Unides a Tarragona durant aquests anys.

Satur Sosa Una crida

Veritablement, la lluita contra la fam en el món és un treball que no pot deixar indiferent a ningú.

Satur Sosa, mitjançant la seva experiència personal, vol fer una crida a la sensibilització de la societat envers aquesta terrible xacra que és la fam i que cada dia sega centenars de vides arreu del món. —Per a mi, és una gran satisfacció poder ajudar els meus germans. Són germans meus encara que no els vegi la cara. Els sento aquí i la seva presència intangible em dóna força per continuar endavant, però ens cal la col·laboració de tots.

dia hem projectat la promoció de l’educació primària a una comunitat tribal, al poble de Patka, situat al districte de Khunti. En aquest cas, un centenar d’alumnes interns es beneficiaran d’aquesta acció docent, la qual compta amb un pressupost de 47.255 euros. Finalment, a Uganda, posarem en marxa quatre aules i una biblioteca per a una escola rural de secundària al poble de Karuguuza, destinada a 580 joves directes i 3.420 indirectes per un import de 44.199 euros. Per a la realització de totes les seves actuacions, Mans Unides compte amb l’aportació econòmica de socis, col.laboradors, voluntaris, simpatitzants…A més, també té la col.laboració de institucions que participen en el cofinançament de projectes. En el cas de l’Arxidiòcesi de Tarragona, a la campanya del 2009, Mans Unides va rebre aportacions econòmiques dels ajuntaments de Cambrils, de Reus i de Tarragona, així com del Consell Comarcal del Tarragonès. També

per aquest any s’ha previst una aportació de la Diputació de

— Ara hem viscut el dramàtic cas del terratrèmol a Haití. Ha estat un cas puntual, tot i que no es pot oblidar que aquestrs països sempre viuen en situacions semblants. Segons la FAO, hi ha mil milions de persones que passen fam al món. A l’any 2000, a Nova York, es van firmar els objectius del mil·leni, uns objectius que s’haurien de complir l’any 2015, una data que pot semblar llunyana, però que no ho és tant. Ara bé, si el món no és capaç d’assolir aquest primer objectiu abastable d’eradicar la fam, cóm podrem ni tan sols somniar en complir els altres objectius com la sanitat, l’educació….? εδτ

La lluita contra la fam: un compromís de Mans Unides i també de tota la societat

Número 243- Febrer 2010

7


δia del malalt La Pastoral de la Salut, instituïda des de l’inici dels temps per Jesucrist Josep Sabaté, periodista

S’han complert 25 anys de la celebració del “Dia del Malalt”, dins les actuacions pròpies de la Pastoral de la Salut, raó per la qual s’estan realitzant diverses activitats a l’Arxidiòcesi de Tarragona.

s aquest, doncs, un moment idoni de fer una revisió de tot el que s’ha fet fins ara durant aquests anys, tot i que, per a Mercè Guasch, delegada diocesana, la Pastoral de la Salut va sorgir des de fa molt de temps. Cal remuntar-se molts segles enrere…

E

Des de l’any 1985, l’Església ha anat avançant en la tasca d’assistir als malalts com una forma de proporcionar aliment espìritual de la comunitat i consol a la malaltia. Aquest és el context en el que realitza la seva acció la Pastoral de la Salut. La seva delegada diocesana, Mercè Guasch, ens explica quins són els objectius de l’assistència als malalts. —Cal tenir molt present que el malalt és un membre de la comunitat a qui s’ha d’administrar l’Eucaristia, atendre els seus acompanyants, alleugerir la seva angoixa, la seva solitud, sensibilitzar els joves sobre el patiment dels malalts. També s’ha de recuperar el sentit del viàtic o de la unció dels malalts… Es a dir, cal fer més visible que la comunitat cristiana està al costat de les persones postrades per una malaltia, sigui a casa, a un hospital o a un centre geriàtric.

Mercè Guasch, delegada diocesana: “Cal compartir l’eucaristia amb els malalts”. 8

εsglésia δe τarragona

Mercè Guasch explica que, actualment, els hospitals més importants compten amb un sacerdot i també amb voluntaris que atenen els malalts, sempre que aquests ho acceptin. La responsable diocesana de la Pastoral dela Salut també vol fer una crida a la col·laboració


de tothom per tal de constribuir a la missió específica de l’Església d’ajudar en la guarició dels malalts. Dins les activitats programades d’aquest aniversari de la Pastoral de la Salut, cal destacar que el 24 d’abril, a l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla de Tarragona, hi haurà una jornada diocesana per a debatre diversos aspectes de l’actuació pastoral. Igualment cal recordar que a Reus també s’ha celebrat ja una jornada similar amb una participació força interessant. Durant aquests darrers 25 anys, la Pastoral de la Salut ha fet front a qüestions tan importants com la humanització de l’assistència sanitària, el sofriment durant la malaltia, el voluntariat i els professionals de la salut… En aquest context, cal incorporar també els joves en aquesta acció pastoral destinada a apaivagar el sofriment dels malalts, als quals s’ha d’aportar també aliment espiritual, tal i com ja va fer Jesús… εδτ

La parròquia Un element primordial La Pastoral de la Salut ha evolucionat, constantment, a través dels dos principals ámbits d’actuació que són els professionals de l’assistència mèdica i els rectors de les parròquies. Es en aquest punt que Mercè Guasch vol destacar el paper primordial de les parròquies en l’aplicació de la Pastoral de la Salut. —La Pastoral de la Salut, realment, no ha fet altra cosa que seguir l’evolució de la societat. Tot i que la celebració del “Dia del Malalt” va sorgir fa 25 anys, la pastoral està instituïda des de l’inici dels temps. Quan llegim la Paraula de Déu, allí ja trobem l’exemple de Jesús que s’ocupava dels malalts i la Pastoral ha d’adaptar-se al moment que estem vivint. Certament, no estem en uns moments d’eufòria. Es tracta de fer el seguiment del dia a dia, però s’ha de fer més visible, més real, des de la mateixa comunitat parroquial. El més important és tot allò que va destinat a la persona.

Número 243- Febrer 2010

9


δia del malalt El malalt en fi de vida L’a c o m p a n y a m e n t d e l s s a n i t a r i s Miquel Domènech i Mestre, màster en cures pal·liatives, metge geriatra del Píus Hospital de Valls

Una de les paraules que millor defineixen la situació en què es troba la sanitat actualment al nostre país és la complexitat. s tracta d’una complexitat derivada per la pròpia dinàmica social , l’augment demogràfic, per la cronicitat de les malalties i l’envelliment de la població. La podríem classificar com a complexitat clínica (més malalts en edat avançada i per tant, més càncers, més malalties del cor, pulmó, fetge i ronyó i també moltes més demències), complexitat assistencial (cures complicades, serveis d’urgències i consultes d’atenció primària saturades...), complexitat per abordatges difícils (proves, ventilació mecànica a domicili, gangrena, maneig de fàrmacs amb bombes de perfusió a domicili...), complexitat social ( marginalitat i pobresa, solitud, absència de família directa, cuidador principal també d’edat avançada, estat de dol previ recent...) i finalment la complexitat bioètica (per exemple, en cas de la presa de decisions: posar o no un sèrum o una sonda per a nodrir a un malalt en fi de vida, fer una sedació pal·liativa ... ).

E

10

εsglésia δe τarragona

Veiem doncs, com el personal sanitari es troba cada cop més enfrontat a uns reptes els quals moltes vegades ni tan sols ens han estat explicats a les facultats de medicina o escoles d’infermeria. Personalment a mi mai m’han dit que un malalt es pot morir, que té sentiments i que aquests em poden afectar. Els metges som experts en el diagnòstic de les malalties i en intentar esbrinar si aquest símptoma o aquell signe correspon a aquesta o aquella malaltia, però hem hagut d’aprendre a posteriori molts aspectes de l’atenció als malalts.

la família parlava del metge de “tota la vida” amb gran estimació. De fet el metge feia una cosa molt important: no només intentava guarir sinó també acompanyar el malalt i reconfortar la resta de la família. Fixem-nos en el significat de les paraules i veurem com la paraula acompanyament deriva d’acompanyar, es a dir, segons el diccionari, “ajuntar-se a algú per fer el que ell fa, principalment per anar allà on ell va, i també anar amb algú per escoltar-lo, custodiar-lo, fer-li costat, guiar-lo”. Si anem encara més

La part més important en el procés de morir és tot allò “que no es veu” Abans, quan algú estava malalt a casa i havia de venir el metge a visitar-lo, aquest era rebut amb un gran respecte, la seva presència era tranquil·litzadora i terapèutica i a més, era considerat com un de casa. Tota

enllà, acompanyar ve de company, mot utilitzat per primer cop a la nostra llengua al segle XII , que vol dir simplement “ compartir el pa amb un altre “. L’acompanyament és un procés centrat en el malalt però


també en el seu món. És , seguint al Dr. Jordi Gol i Gurina, una relació interpersonal, entre el meu “jo” i el de l’altre, que pot afectar-me, generador de sentiments de tots tipus que no et deixen indiferent. Acompanyar un malalt en fi de vida és un honor, però també una gran responsabilitat. El malalt és una persona única, però vulnerable física i psicològicament. Els professionals tenim la gran responsabilitat d’assumir la seva vulnerabilitat tot i respectant els seus desitjos i creences. Hem de ser capaços de saber “llegir” la situació i l’entorn del malalt ajudant-lo a utilitzar els seus valors , no els nostres, facilitant des de la comprensió sense prejudicis ni judicis de valors. Hem de donar

L’acompanyament Una oportunitat única El professional sanitari ha de destacar per la seva expertesa , tenir profunds coneixements tècnics i a l’hora ser capaç d’assumir la complexitat i tots els aspectes del suport global del malalt en totes les etapes evolutives de la seva malaltia fins a la mort. L’acompanyament del procés de morir dignifica i humanitza la nostra professió, és una oportunitat única de creixement personal i un aprenentatge que a la vegada pot ajudar a d’altres malalts.

de el punt de vista de l’afrontament personal del seu procés de morir.

Acompanyar un malalt en fi de vida és un honor, però també una responsabilidad confiança perquè des d’aquí pugui sorgir la confidència. L’acompanyament pot arribar fins on siguem capaços segons la nostra expertesa professional i sempre respectant els límits que ens marqui el malalt, anant sempre un pas enrere d’ell. No hem d’oblidar que el veritable pal de paller de la nostra atenció és el control del patiment . Es pràcticament impossible acompanyar a un malalt que té molt dolor, ofec o vomita contínuament. El primer que sempre hem de fer és identificar quines són les causes del patiment: de causa física, psíquica, emocional o espiritual i en quin moment es troba el malalt des

Costa, a voltes, fer entendre que la part més important en el procés de morir és tot allò “que no es veu”, que pertorba al malalt en general més que els símptomes físics. Aquests són la principal preocupació en les fases inicials de la malaltia, però en la fi de la vida són “altres” les preocupacions. Podríem citar les familiars, professionals, pèrdua de rol, angoixa o incertesa pel futur, i, sobretot el patiment espiritual. La manca de suport espiritual és un patiment més pel malalt. La necessitat de tenir esperança, el suport de l‘entorn que estimes i la necessitat de trobar sentit i un significat a la

pròpia vida són les tres potes que constitueixen les necessitats espirituals en la darrera etapa de la vida. El procés de morir és únic i intransferible. Les persones aprenem a morir acompanyant el procés de morir dels nostres amics, familiars i en el cas dels professionals, el dels nostres malalts. Tots som espectadors d’un procés. No oblidem que, moltes vegades, és el darrer missatge-lliçó que ens pot oferir el malalt. Com a professionals comentem, amb molta raó, que és un privilegi treballar amb malalts en fi de vida pel propi aprenentatge personal. Sembla que sigui a l’inrevés: és el malalt qui ens acompanya i ensenya a tots nosaltres en la seva darrera experiència de vida i de mort. És important , per això, que no es privi als joves d’un aprenentatge tant ric quan hi ha un malalt en aquesta situació dintre d’una família. εδτ Número 243- Febrer 2010

11


La veu δε Càritas

Ajudem Xile!... Càritas Xile

Ja està començant a sorgir un panorama més clar dels danys ocasionats pel fortíssim terratrèmols (8,8 graus de l’escala de Richter) que va sacsejar Xile el 27 de febrer i que ha causat centenars de morts i dos milions de damnificats.

(des de Concepción)

algrat que l’oficina de Càritas a Concepción va ser destruïda durant el sisme, tot el personal continua treballant des de la residència del bisbe. En aquesta ciutat, Càritas està proporcionant ajut humanitari mitjançant tres centres de distribució entre els damnificats. Per altra banda, l’oficina nacional de Càritas Xile a Santiago va patir també alguns danys, però segueix operant amb relativa normalitat.

M

Càritas està realitzant operacions de distribució d'ajuda a gran escala, que surten cada dia des de Santiago amb destinació a les zones més catigades, a bord de camions. Aquestes accions suposen un veritable esforç logístic per Càritas, ja que el transport és molt difícil, atès que moltes carreteres es troben sèriament malmeses. Els vehicles transporten tones d'aliments, empaquetats en lots familiars compostos de llet en pols, oli, sucre, sal, te, arròs i llaunes de tonyina, així com roba i mantes. A més l'enviament inclou també articles d'higiene.

C

om explica Lorenzo Figueroa León, secretari general de Cáritas Xile, “la resposta

que està rebent Càritas de tots és eficaç. No ha estat només ajuda material, sinó també orientació i

Les persones que desitgin ajudar els damnificats poden fer-ho a través de la seva parròquia o mitjançant un ingrés a qualsevol de les següents entitats, indicant “Xile” Caixa Tarragona 2073-0010-17-0110434486 BBVA 0182-1271-38-0010015617 La Caixa 2100-0272-39-0200105916 Caixa Terrassa 2074-0096-84-3218176207

12

εsglésia δe τarragona

consol per als supervivents, la qual cosa està donant esperança a la gent”. εδτ

Banc de Santander 0049-2601-04-2716961420 Bancaja 2077-1138-10-3100142653 Caixa Sabadell 2059-0910-90-8000209015 IberCaja 2085-9507-89-0330290354 Caja Madrid 2038-9970-71-6000184263 Telèfon de Càritas per a donacions: 977 233 412 (ext. 206)


Però no ens oblidem d’Haití! Malgrat haver passat unes quantes setmanes del terratrèmol d’Haití, la situació d’emergència al país caribeny continua i continuarà per molt de temps. Càritas Diocesana recorda que es va posar en marxa per sumar-se a l’ajut internacional envers els nombrosíssims damnificats, moltíssims d’ells mancats encara de tot el necessari (habitatge, menjar, aigua, medicines, roba...). Les persones que vulguin col·laborar en paliar en la mesura del possible la dissort d’aquells germans nostres poden fer les seves aportacions econòmiques —tot indicant “Haití”— als següents comptes:

Caixa Tarragona

2073-0010-17-0110434486

BBVA

0182-1271-38-0010015617

La Caixa

2100-0272-39-0200105916

Caixa Terrassa

2074-0096-84-3218176207

Banc Santander

0049-2601-04-2716961420

Bancaja

2077-1138-10-3100142653

Caixa Sabadell

2059-0910-90-8000209015

IberCaja

2085-9507-89-0330290354

Caja Madrid

2038-9970-71-6000184263

Per la seva banda, la Delegació de Mans Unides a Tarragona, que l’any passat va finançar un projecte de desenvolupament agropecuari en aquell país, ens recorda que tambécontinua obert un compte per ajudar les víctimes d’aquesta catàstrofe natural. És el següent i també cal indicar la referència “Emergència Haití”:

Banc Santander

0049-1892-63-2210525246

La Delegació diocesana de Missions i les diverses parròquies de l’Arxidiòcesi són també altres tantes possibilitats de canalitzar les nostres aportacions per ajudar aquells dissortats germans nostres.

Número 243- Febrer 2010

13


τarragona μissionera El centre social missioner a Kampanga vol ser un instrument de Déu Anna González, delegada de Missions

L’Església, fidel al seu compromís evangèlic de caritat i de justícia, ve desenvolupant, històricament, una important tasca d’atenció i formació social entre els col·lectius i persones més necessitades dels seu entorn i entre el conjunt dels països en vies de desenvolupament.

s en aquest context que s’ha de situar el projecte social missioner “Construcció d’un centre de formació i assistència social a Kampanga”. (Rwanda). Aquest centre vol ser un instrument de Déu per arribar a aquells que no tenen recursos i deixar una empremta de la nostra arxidiòcesi a Rwanda. Es per aquest motiu que ens hem adreçat a l’impulsor d’aquest projecte, Mn. Josep Cabayol, per preguntar-li com va sorgir la idea d’aquest projecte social a Kampanga, una parròquia de 45.000 habitants, dels quals 22.000 són catòlics organitzats en comunitats de base en cadascun dels 65 poblats del territori.

E

14

εsglésia δe τarragona

—Les parròquies de la diòcesi de Ruhengeri són molt grans en extensió territorial i en el nombre de catòlics que hi ha. Això fa que l’atenció al servei religiós i al desenvolupament social i humà no es pugui atendre com caldria. Per això, el Sr. Bisbe i el comité de gestió van creant noves parròquies a mida que augmenta el nombre de preveres diocesans, perquè els seminaris estan plens de joves aspirants al sacerdoci. Mn. Cabayol explica que la nova parròquia té necessitat d’una casa que inclou habitatge per a una comunitat de tres sacerdots, sales per a diferents serveis socials de desenvolupament, com ara tallers

de fusteria o de confecció, aules d’alfabetitzacio, locals per a Càritas, biblioteca…Tot aquest ajut social s’ofereix a qui ho necessiti, sense distinció d’ètnies ni de religions. Gràcies a la col·laboració de l’Arquebisbat de Tarragona es va reconstruir una de les esglésies de Kampanga i ara ha arribat l’hora d’aixecar la resta d’aquest complex socialmissioner. Treball gratuït Les ajudes de l’arxidiòcesi de Tarragona les canalitza Mn. Cabayol per anar fent realitat el projecte. A més, cal comptar amb la col·laboració dels nadius que, fins i


tot, aportaran jornals gratuïts de treball. —Aquí, els nostres cristians col·laboren molt en els aspectes espiritual i social. En les diferents construccions que hem anat fent, tots els que tenen la sort de ser llogats com a obrers i que cobren el seu jornal, es comprometen a fer un dia de treball al mes sense cobrar-lo. I els que no han trobat feina, també venen o vindran, voluntariament, a fer un dia de “treball gratuït”. —Com beneficiarà a la població la realització d’aquest projecte? —Penso que totes aquestes construccions i les activitats que s’hi faran seran una bona col·laboració al seu desenvolupament en els diferents aspectes de la vida; és a dir, en els àmbits social, religiós o de convivència. —El clergat nadiu, com veu la creació de noves parròquies? —Ho troben molt encertat. Així podran fer un bon servei a tothom, tant en l’aspecte propi del carisma sacerdotal, com l’administració dels sagraments. Igualment en l’evangelització feta de paraules i d’obres o la pregària, així com també en la col·laboració al progrés social de la població. Aquí, gairebé tots els preveres són joves i plens d’il·lusió per poder ser útils i per propagar el “Regne d’amor de Crist” arreu d’on es troben. —Com podem fer nostre aquest projecte des de Tarragona?

Mn. Josep Cabayol: “Aquest projecte serà una bona col·laboració per al desenvolupament social i religiós de la població” —El papa Píus XII va escriure una carta encíclica als bisbes del món desenvolupat demanant-los que adoptessin algunes parròquies de l’anomenat “Tercer Món” i servir-les amb sacerdots i laics. A la nostra Arxidiòcesi de Tarragona ho va començar a fer l’arquebisbe Mons. Josep Pont i Gol l’any 1976. Des d’aleshores, hi hem passat quatre sacerdots incardinats a

Tarragona i també metges, infermeres i noies que ensenyen a cosir, a llegir i a escriure… Hem tingut vàries parròquies i ara tenim aquesta de Kampanga a la qual hi estic cedit per l’Arquebisbat de Tarragona. εδτ Les persones que vulguin col·laborar en aquest projecte es poden informar a la Delegació diocesana de Missions, tel. 977 233 412, ext. 233.

Número 243- Febrer 2010

15


Recordant la Jornada μundial de la Pau

Pau o guerra, justes? A propòsit del missatge de Benet XVI Marta Burguet Arfelis, pedagoga

Benet XVI és com la veu d’un que crida en el desert. Les seves intervencions en favor de la pau semblen no ser escoltades pels poderosos d’aquest món. Això no obstant, el seu magisteri és clar.

erplexitats de la vida. El darrer premi Nobel de la Pau afirma que a vegades la guerra és necessària per preservar la pau. Curiosa afirmació, tractant-se de tot un Nobel de la Pau. Cap guerra no es pot justificar. No obstant això, podríem dir que per assolir la pau ens cal lluitar, des de mitjans pacífics, però al capdavall lluitar. És a dir, com diu Benet XVI, la pau no es produeix sola, ens cal l’esforç i dedicació de tots i totes, ens cal la implicació i el compromís. Ens cal la participació ciutadana. A voltes s’ha vinculat el treball per la pau amb una mena de pedagogia dolça, fins i tot d’ingenus, de gent que creu que la pau és l’estat natural de la convivència.

P

Certament, entre l’’un i l’altre extrem hi ha molts nivells. Arribar a afirmar que lús de la força es pugui justificar no és propi de “pacificador”, sinó més aviat una afirmació pròpia de qui en un futur pot necessitar fer ús d’aquesta afirmació per justificar intervencions bèl·liques. Paradoxes: quan Obama va fer el seu discurs en rebre el Nobel, feia just deu dies que havia enviat trenta mil soldats a la guerra d’Afganistan. Un tema prou evitat en aquell discurs, quan hauria tingut ocasió de demanar disculpes davant aquesta intervenció militar. Certament, una guerra no iniciada sota el seu mandat, que s’ha trobat; però que, a més de mirar de minimitzar-la, tenia l’ocasió de rebutjar-la, de disculparse com a representant d’un país implicat en un conflicte bèl·lic.

16

εsglésia δe τarragona

Ens fem coses els uns als altres, i hem de poder passar-nos comptes pel que ens fem, siguin les paus o bé les guerres. Obama, en el seu discurs, tenia una ocasió per passar comptes, des del diàleg i la reconciliació, pel que els Estats Units estan fent amb aquestes guerres iniciades, una ocasió per redreçar la cultura de la violència i convidar a una cultura de la pau. Caure en la temptació de les guerres justes, d’una violència com a eina efectiva, està molt lluny de la no-violència que Gandhi impulsava i vivia. I no cal dir de la de Jesucrist! En aquell polémic discurs, el Nobel de la Pau airmava que cal “actuar” contra els Estats que trenquen les regles. Caldria precisar, però, quina acció es considera justificada per anar contra aquests

Estats. I, segons va asenyalar més endavantel mateix Obama en el seu discurs, justifica, a vegades, l’ús de la força. Tant és així que va sostenir que la guerra té un paper en la preservació de la pau. La guerra, en tant que imposició, prou sabem com és de cruenta i com atempta contra la llibertat. Així, doncs, la guerra és un mitjà que si arriba a ppreservar un suposat estat de quietisme —més que de pau—, no n’assegura pas el manteniment perquè no ve pas per altres vies que per la força i la imposició. Potser, entre la pau justa i la guerra justa, la qüestió està en què basem la justícia, com ha observat tantes vegades el Papa actual i com ho va fer el seu antecessor Joan Pau II, una altra veu que va indicar que la guerra no arranja res. εδτ


μitjans de Comunicació Social El bisbe de Lleida i actual president de la Comissió de Mitjans de Comunicació Social de la Conferència Episcopal Espanyola ha estat nomenat pel papa Benet XVI per formar part d’aquest organisme de la Santa Seu

Mons. Joan Piris Frigola, nou membre del Consell Pontifici de les Comunicacions Socials

amb les associacions catòliques que treballen en el camp de les comunicacions. socials.

l Consell Pontifici de les Comunicacions Socials, com a organisme de la Santa Seu, té com a principal funció suscitar i sostenir l´acció de l´Església i dels fidels en les múltiples formes de la comunicació social. També vetlla perquè l´actuació dels mitjans de comunicació catòlics es correspongui realment amb la seva funció pròpia. Així mateix, entre els seus encàrrecs hi ha el d’afavorir la relació

E

✄ Butlleta de subscripció Nom

A nivell internacional, Mons. Piris és, des de l’any 2005, membre de la Comissió Executiva del Comitè Episcopal Europeu per als Mitjans, organisme de coordinació i consulta en temes de comunicació de les Conferències Episcopals d´Europa. εδτ

εδesglésia τarragona

Domiciliació bancària

Senyors, els prego que vulguin lliurar amb càrrec al meu compte/llibreta, els rebuts presentats per la revista εsglésia δe τarragona en concepte de subscripció anual.

Cognoms Adreça Codi Postal

Telèfon Entitat

Agència

d.c.

Número de compte o llibreta

e-mail

Titular compte Banc o Caixa Població Adreça Oficina Forma de pagament (Import: 14,52 €- Estranger: 35 €) Codi Postal

Població

❏ Domiciliació bancària ❏ Efectiu, xec o transferència al compte 2073-0056-81-0100129040 de Caixa Tarragona

Data:

Signatura

Número 243- Febrer 2010

17


Rεflexió

Quaresma 2010 Francisco Giménez, prevere

Q

de QUARANTA

La quaresma sempre va unida al número quaranta. Els dies de Jesús al desert. Els dies no festius que van de dimecres de cendra al Tríduum Sant. Els dies en què com a poble cristià som invitats a practicar el dejuni, la pregària, i la moderació. ¿Massa dies? No. Vis-quem-los pas a pas i ens seran una bona ocasió de preparar-nos a la Pasqua.

U

Sobre la Quaresma jo em penso que ja està tot dit, i sempre recaiem en els mateixos punts. De totes maneres, voldria aportar unes breus reflexions, que semblen un joc, però que poden tenir el seu valor. I consisteix en destriar la paraula Quaresma en les seves 8 lletres que la configuren, i veure què em diu una paraula que comenci per cadascuna d’aquestes lletres, i que em puguin ajudar a viure-la millor. ¿D’acord? Com a joc, o com a reflexió seriosa, endavant!

d’UTOPIA

Per a alguns la quaresma és una utopia, un somni, bonic, sí, però llunyà de la nostra sensibilitat moderna. Però jo penso que no és una utopia inabastable. Hi podem donar-li acollida a la nostra vida. Si la pensem com utopia inabastable, ja no començarem. En canvi, si la veiem com una utopia, que resta al nostre abast, hi farem quelcom perquè arreli en la nostra vida. ¿La pregària, una utopia? De cap manera. L’abs-tinència, ¿una utopia? Mai de la vida. La caritat, un somni utòpic? És clar que no! La quaresma no és una utopia. Si la vivim amb convicció, arribarem re-novats a la Pasqua, i començarem a fer realitat, lluny de tota utopia, una persona millor, un món millor.

18

εsglésia δe τarragona

A

d’ALLIBERAMENT

La quaresma és aquest temps en què se’ns invita a contemplar l’alliberament que ens obtingué Jesús en la seva mort i resurrecció. Però al mateix temps és una invitació a alliberar-nos d’alguna cosa que frena el nostre camí cristià. La penitència de dejunis i abstinència, ¿no és una proposta d’alliberarnos de tantes coses que ens lliguen el cor, el pensament, els plantejaments, la vida? No cal gaire esforços per descobrir-hi de què ens podem alliberar, i avançar una mica més lleugers per aquests dies de quaresma.

R

de RESURRECCIÓ

Aquest i no altre és l’horitzó de tota la quaresma. Si no és per arribar a la resurrecció de Jesús, no val la pena començar-la. Cal evitar aquella im-pressió freqüent que la quaresma acaba amb la processó del sant enterrament del Senyor. Malament. Sense resurrecció de Jesús la quaresma és un camí sense destí, i, per tant, perdedor. Preparar el nostre cor per celebrar la resurrecció de Jesús, vet aquí el que hauríem d’aconseguir al llarg de la quaresma i, al mateix temps, procurar que al-guna cosa nova també ressusciti en la nostra vida personal o comunitària. ¿Provem-ho?


E

d’ ESPERANÇA

Imprescindible aquesta virtut en tot camí quaresmal. Qui no té esperança ja no es posa en camí o es rendeix davant la primera dificultat. Jesús és model d’esperança en aquest temps. Déu Pare no el deixarà pas a l’estacada encara que no li estalviï Passió i Mort. Quantes vegades caiem en el desànim, en la rutina, en l’avorriment quan les coses no ens surten com esperàvem! Vana esperança sovint la nostra. Cal que l’esperança quaresmal ens mantingui amb els ulls oberts al pas del Senyor i al terme del nostre camí. ¿Tindrem esperança d’arribar renovats a la Pasqua?

S

de SERVEI

Servei als germans, vet aquí un element imprescindible de tota quaresma. No n’hi ha prou amb enlairar els ulls al cel, per trobar Déu, o endinsar-los en el nostre cor, per trobar el seu Esperit en nosaltres. Ens cal obrir els ulls als germans que tenim al voltant i prendre una actitud de servei, senzill, però constant. Una quaresma, sense servei, és un camí de solitaris, que pretenen trobar el seu Déu, en la seva vida. I l’autèntic camí de quaresma és camí de germanor, de servei, de caritat. ¿No fóra interessant proposar-nos algun servei concret i revisable per a aquesta quaresma? No arribarem al terme més cansats, sinó més agermanats, i això és l’important.

M

de MISERICÒRDIA

Element important de tota quaresma. La misericòrdia de Déu envers nosaltres, contemplant la creu, que ens invita a l’agraïment sincer, i la misericòrdia nostra envers els qui tenim al costat. Fóra trist que la sang redemptora del Crist fos el nostre baptisme i., en canvi, la nostra vida estigués mancada de misericòrdia. Penso que la penitència quaresmal, tan important, no ha de tancar-se en una mena de sofriment insolidari i, per tant, estèril, sinó que ens ha de disposar a ser més misericordiosos. Només així a la Pasqua hi arribarem ben preparats.

Segurament que per a molts les lletres de la paraula quaresma li suggeriran altres paraules també profitoses. No les oblideu, i si en aquestes hi trobeu algun valor, ens podem donar per satisfets. Gràcies.

A

d’ AMOR

Naturalment, és la paraula que no pot faltar en cap quaresma. Moment òptim d’expressar el nostre amor a Déu, mitjançant una pregària més freqüent, una participació dels sagraments, signes de l’amor de Déu, de manera especial el sagrament de la penitència, on rebem l’abraçada del Pare, per molt fills pròdigs que hàgim estat. Sense obrir-nos a l’amor de Déu, la quaresma serà estèril. Però també, l’amor nostre als germans, expressat a través de les pràctiques quaresmals de dejuni i abstinència. L’amor als germans, com a resposta de l’amor de Déu, serà la millor manera d’apropar-nos a la Pasqua, on l’amor de Déu adopta la forma més impactant, i on la resurrecció ens invita a sorgir disposats a una vida de més amor als germans. ¿Estem disposats a fer de l’amor contemplat i viscut un tarannà de la nostra Quaresma?

Número 243- Febrer 2010

19


αny Jubilar de la Candela En honor de la Mare de Déu Restauració de la seva capella i cambril a l’església de Sant Joan

A l’antiga església romànica, la Mare de Déu de la Candela ja hi tenia una capella dedicada. A la nova església, en un principi la imatge es va posar a la capella de Sant Josep, on es va construir un petit cambril amb doble escala, per pujar a besar-la.

Bonifaci Sastre de realitzar-hi un retaule, encara a la capella de Sant Josep, gràcies a la deixa testamentària de Magí Roig, candeler de cera. Un retaule que acabarà realitzant Marià Montanyà. Posteriorment, l’any 1783, com agraïment d’haver deslliurat la ciutat d’una pesta, es construeix l’actual cambril. L’any 1791 es van fundar les Festes Decennals dedicades a la Mare de Déu de la Candela. Des d’aquell moment l’àmplia majoria de les reformes que s’han fet a la capella i al cambril han coincidit amb aquesta efemèride. Així, doncs, l’any 1801 es fan unes primeres millores al cambril per ordre del rector Mn. Cessat, i l’any 1841 s’inaugurà un nou altar, obra de Jaume Comerma, que va perviure fins l’any 1936. L’any 1891 la capella es va veure enriquida amb els dos quadres de grans dimensions pintats per Francesc Galofre Oller, els marcs dels quals foren pagats pels vallencs de Barcelona. I per les festes de 1901 es restaura i renova el cambril. Fora de les festes decennals, l’any 1856, també es feren obres de millora en acció de gràcies per haver deslliurat la ciutat del còlera. Després de la guerra civil es va haver de remuntar la capella i el cambril de la Mare de Déu amb tots els elements que es van conservar. L’any 1951 es va inaugurar l’actual capella, obra de l’arquitecte Josep M. Vives Castellet. Algunes notes històriques

A 20

l llarg dels últims quatre-cents anys s’han fet moltes millores a les capelles on s’ha venerat la imatge. L’any 1722 hi ha l’encàrrec a Lluís

εsglésia δe τarragona

Finalment, com a culminació d’una restauració integral de l’església de Sant Joan, iniciada l’any 1999, i a les portes de l’Any Jubilar i de les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela de l’any 2011, s’ha fet la última restauració de la capella i cambril. εδτ


Participants en una restauració per a la història La restauració de la capella i cambril ha anat a càrrec de l’empresa Lese-na, dirigida pel restaurador Pau Arroyo, que ha comptat amb la participació de Noemí Jiménez, Marta Pascual, Núria Ma-ta, Cristina Macho, Agit Serrano, Laura Oliva i Teresa Trilla. També hi ha participat les empreses Escoda Empresa Instal·ladora; Parkets i Pintures Plana Batlle; Construccions Jordi Vallverdú; TdArt; Jaume Mercadé, joier; Joan M. Ferré, serraller; Gasque, fusteria, i Thyssen Krupp Xervon. L’obra ha estat possible gràcies a la generositat de particulars i empreses de Valls, i a l’aportació de les següents institucions: Generalitat de Catalunya, Diputació de Tarragona, Ajuntament de Valls i Fundació Caixa Tarragona

Número 243- Febrer 2010

21


Vα ser notícia

El futur Museu Diocesà Serà un equipament que donarà nova vida a la Part Alta de la ciutat

’arquebisbe de Tarragona, Mons. Jaume Pujol, confia que els treballs puguin estar enllestits el 2014: «Serà l’any del centenari de la construcció del museu, que data de l’any 1914, i ens faria molta il·lusió que es pogués inaugurar aquest any.» Per al Sr. Arquebisbe, el nou Museu Diocesà de Tarragona serà un dels puntals de la «ruta dels primers cristians» que es marcarà a la part alta de Tarragona, i que també inclourà les visites a la capella de Sant Pau — situada a l’interior d’un dels claustres del Seminari Pontifici— o a l’Arxiu Històric Arxidiocesà. Les obres que des de l’any 1999 es duen a terme on s’ha de situar el nou

L

22

εsglésia δe τarragona

L’Arquebisbat preveu estrenar el nou museu l’any 2014. Serà la culminació d’un llarg procès que va començar fa més de vint anys.

Museu Diocesà de Tarragona, han posat al descobert nombrosos vestigis d’època romana i medieval, entre els quals destaca la troballa d’un mur, que estaria situat a la capçalera de la gran plaça porticada que hi havia en època romana a la part alta de la ciutat i que, segons les primeres hipòtesis, podria correspondre a un edifici de culte en honor de l’emperador August. Segons l’arqueòleg Andreu Muñoz, aquest espai complementaria el temple en honor de l’emperador que hi podria haver al subsòl de l’actual catedral de Tarragona. Les excavacions a l’espai on s’ha d’instal·lar el nou Museu Diocesà de Tarragona van posar al descobert ja fa uns anys un mur de la gran plaça

porticada de l’àrea sacra imperial romana. Però ara també han aparegut restes d’un altre mur, que és transversal a aquest i que obre altres hipòtesis sobre l’ordenació urbana de la part alta de Tàrraco. «Aquest gran recinte de culte romà encara és un autèntic misteri per a l’arqueologia», apuntava ahir l’arqueòleg Andreu Muñoz, director del Museu Bíblic Tarraconense, durant la visita a les obres del nou museu. Tot i que els estudis «encara són molt preliminars», aquest mur podria correspondre a un aedes Augusti, o sigui, un edifici de culte imperial. «Era un edifici que tenia un ús sacre, de culte a l’emperador August, ja divinitzat», segons va explicar l’arqueòleg.


Vint anys de treballs Una obra ambiciosa Des de l’any 1999 que es treballa en les obres d’adequació de l’antiga Casa dels Canonges com a seu del renovat Museu Diocesà de Tarragona. Des d’aleshores l’Arquebisbat ha signat convenis amb l’Ajuntament (que hi ha aportat 832.000 euros) i la Diputació de Tarragona (que, segons va dir el seu president, Josep Poblet, hi ha aportat 1,4 milions d’euros), per poder finançar unes obres que, a hores d’ara, tenen un pressupost pendent de sis milions d’euros.

Aquest mur continuaria pel carrer de Sant Pau i tindria «unes proporcions semblants a les del temple en honor de l’emperador August, que, segons les prospeccions fetes en els darrers anys al subsòl de la catedral, estaria situat al centre de la gran plaça porticada, el que avui dia és la nau central de la catedral. Amb tot, no serà fins que no es verifiquin arqueològicament les prospeccions amb georadar que es van fer al subsòl de la catedral que es podrà revelar l’emplaçament exacte del temple que els tarragonins

del segle I dC van aixecar en honor de l’emperador August. La troballa d’aquestes restes romanes, a més d’altres d’època medieval, s’integraran en el nou Museu Diocesà de Tarragona. «La mateixa caixa del museu ja serà un altre museu», apuntava Mons. Jaume Pujol, quan destacava la importància de les troballes arqueològiques. En aquesta visita participaren, entre d’altres, Mons. Jaume Pujol, arquebisbe metropolità de Tarra-

gona i primat; el Sr. Josep Poblet, president de la Diputació de Tarragona; el Sr. Antoni Rodríguez, conseller d’espais públics de l’Ajuntament de Tarragona; Mn. Miquel Barbarà, degà-president del Capítol de la Catedral; Mons. Josep Martí Aixalà, delegat diocesà del Patrimoni artístic i documental i art sacre i director del Museu Diocesà; el Sr. Joan Figuerola, arquitecte; el Sr. Pere Joaquim Villar, arquitecte tècnic, i el Sr. Andreu Muñoz, arqueòleg. εδτ

Número 243- Febrer 2010

23


Vα ser notícia Fusió

l dijous 10 de desembre va tenir lloc al monestir de Sta. Clara de Reus l’acte oficial de fusió de les comunitats de clarisses del monestir de la Mare de Déu de la Serra de Montblanc amb les del monestir de Santa Clara de Reus. Va presidir els actes el Sr. Arquebisbe, l’acompanyaven Mn. Joaquim Fortuny, vicari general de l’Arxidiòcesi —que va actuar com a notari ad cassum—, el P. Pere Cardona, o.f.m.c., delegat diocesà per a la Vida Consagrada, i Mn. Josep Manuel Gonzàlez, diaca.

E

Després de l’eucaristia es reuní tota la comunitat amb el Sr. Arquebisbe i els qui l’acompanyaven, es va procedir a la lectura de

La image de la Mare de Déu de la Serra, restaurada l passat 20 de desembre, al Santuari-Monestir de la Mare de Déu de la Serra, de Montblanc, Mons. Jaume Pujol, arquebisbe metropolità de Tarragona, en el decurs de la seva visita pastoral a la Vila Ducal, va presidir la benedicció de la restauració de la imatge de la Mare de Déu.

E

L’eucaristia va estar presidida pel Sr. Arquebisbe, i concelebrada

Restauracions a Montblanc l passat estiu es van enllestir els treballs de restauració del teginat de l’església de Sant Miquel, de Montblanc, els quals s’han dut a terme durant els darrers vuit anys per un equip especialitzat de

E

24

εsglésia δe τarragona

l’acta en què el Sr. Arquebisbe, per manda de la Congregació per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica, executa la fusió d’ambdues comunitats, tot seguit es donà la paraula a la Mare Teresa Pujal, abadessa de Santa Clara, i a Sor Concepció Llurba, fins ara abadessa de la Mare de Déu de la Serra, que manifestaren els sentiments propis i de llurs comunitats abans de començar la nova etapa i la joia de totes, actualment, d’aquest fet. Certament ha estat una benedicció de Déu.

Senyor vocacions pel Monestir de la Serra o pel futur que es veia fosc i incert.

El P. Cardona subratllà l’exemplaritat amb què s’ha realitzat la fusió de les dues comunitats. Mn. Fortuny va recordar els anys que, com a confessor de la comunitat de La Serra, acompanyava la comunitat pregant i demanat al

El Sr. Arquebisbe va beneïr la cinta per al besamà de la Mare de Déu de la Serra que les monges acaben de restaurar. Tot seguit es procedí a la signatura de l’acta i s’acabà amb una pregària a la Mare de Déu.

amb Mn. Albert Palacín, plebà de Montblanc; Mn. Pere Fibla, capellà del Santuari; i els preveres montblanquins Mn. Jaume Sanahuja i Mn. Josep Queraltó. Unes tres-centes persones ompliren l’església del monestir, entre les quals s’hi comptaven el Sr. Josep Andreu Domingo, alcalde de Montblanc, i representants de les 85 institucions i entitats de la vila.

explicació del procés que s’ha seguit per tornar el seu aspecte original a la venerada representació de la Patrona de Montblanc.

Després de l’eucaristia, dues components de l’equip que ha restaurat la imatge de la Mare de Déu de la Serra, va fer una completa

l’Escola Superior de Restauració dels Béns Culturals de Catalunya (ESRBCC). L’acte oficial de presentació de l’obra realitzada es farà el dia 16 d’abril de 2010, dintre les celebracions de la Setmana Medieval de les festes de Sant Jordi, segons

Va acabar el torn de paraules el Sr. Arquebisbe donant coratge a la comunitat, valorant la tasca tant inportant de la comunitat de clarisses a l’arxidiòcesi i demanant al Senyor vocacions per la comunitat clarissa i pel nostre seminari, amb un record molt particular per la nova etapa pastoral al servei de l’arixidiòcesi que ha començat al Monestir de la Mare de Déu de La Serra de Montblanc.

Tot seguit els fidels van passar a venerar la santa imatge de la Mare de Déu en el seu cambril i van rebre la salutació del Sr. Arquebisbe i l’estampa-recordatori de la diada. Va tancar l’acte el tradicional concert de Nadal de la coral “Flor de lis”, acompanyada per membres de l’Escola Municipal de Música de Montblanc.

informa la Comissió cívica de Sant Miquel. Per altra banda, la Comissió cívica prorestauració de Santa Maria de Montblanc informa que segueixen a bon ritme els treballs de restauració de la Capella del Santíssim a l’església de Santa Maria la Major.


La Passió de Sant Fructuós Una nova edició per commemorar els 20 anys de la representació teatral

El 20 de gener de l’any 1990, vigília de la festivitat de sant Fructuós, bisbe, i sant Auguri i sant Eulogi, diaques, es va representar per primera vegada La Passió de Sant Fructuós, a la Catedral de Tarragona. D’això fa vint anys!

Joaquim Galià, president de l’Agrupació Cultural Sant Fructuós

es d’aquell moment fins ara, l’obra teatral s’ha representat deu vegades. A partir de l’any 1998 s’ha realitzat amb caràcter bianual i al mateix amfiteatre de Tarragona, on fa 1751 anys esdevingué el martiri. El projecte teatral ha contribuït de manera efectiva a redimensionar socialment el gran patrimoni que representa la Passio Fructuosi i ha estimulat l’interès del món científic i cultural en el sentit d’aprofundir l’estudi d’aquest fenomen històric i la seva divulgació. L’Associació Cultural Sant Fructuós està compromesa en aquests objectius. Treballa amb esperança per tal que les administracions públiques s’impliquin amb compromisos estables que permetin que La Passió de Sant Fructuós pugui configurarse com una proposta cultural fixa per a la ciutat de Tarragona i pel país. En el marc d’aquesta commemoració es va presentar una nova edició de La Passió de Sant Fructuós, escrita per Andreu Muñoz Melgar i basada en la Passio Fructuosi. Aquesta obra de teatre fou presentada per primera vegada l’any 1989 i té el valor afegit d’haver estat capaç de transcriure, amb un gran rigor, el text martirial antic al llenguatge teatral per a fer-ho més

D

comprensible a la societat. El text està acompanyat d’una acurada selecció de fotografies que recullen la memòria visual de la representació amb les imatges de l’escenificació de l’any 2008, amb motiu del 1750 aniversari del martiri de sant Fructuós, sant Auguri i sant Eulogi, esdevingut any jubilar a l’arxidiòcesi de Tarragona. També

el llibre inclou un DVD amb la memòria visual dels vint anys del projecte. Esperem que aquesta edició desvetlli en tots nosaltres una més gran sensibilitat patrimonial envers la nostra ciutat i, en particular, per la Tàrraco de l’època romana i dels primers cristians en la que visqueren sant Fructuós, sant Auguri i sant Eulogi. Aquest patrimoni arqueològic i històric que, en forma de ruta, ens va oferir l’Any Jubilar, pot ser un bon instrument per rememorar i endinsar-nos en els fets martirials que ens descriu la Passio Fructuosi. Penso que la lectura tranquil·la d’aquest document pot ajudar al creient a endinsar-se en una autèntica pregaria personal que l’esperoni a ser Església més oberta al món, tal com era el desig de sant Fructuós. El no creient pot trobar en aquesta història que els valors de solidaritat i humanitat ultrapassen el temps i l’espai. La presentació d’aquest material es va fer en el sopar de germanor que es va celebrar al col·legi La Salle de Tarragona el dia 23 de gener. Número 243- Febrer 2010

25


Obsεrvatori

Fe i cultura ’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona acaba de celebrar els seus noranta anys d’existència. El seu director, Mn. Manuel Maria Fuentes, ha manifestat que, efectivament, “són molts anys”. Es gairebé la història arxidiocesana i ciutadana d’un segle, viscuda a través de documents i vivències. Ara, quan tothom es dedica a recordar l’anomenada “memòria històrica”, ja és hora de reivindicar el paper de l’Església en el món de la cultura.

L

L’Arxiu és un testimoni viu — molt viu— situat en el marc de l’acròpolis de Tarragona, tal i com, molt encertadament, ha explicat Mn. Fuentes. S’ubica en aquest punt de la ciutat on la fe i la cultura s’agermanen d’una manera explícita: l’Arxiu, l’Institut Superior de Ciències Religioses Sant Fructuós, els museus Diocesà i Bíblic, la mateixa Catedral…Són expressiones vives i actuals

d’aquell binomi. La societat tarragonina té, al seu abast, un autèntic patrimoni al qual, a vegades, sembla, que no se li atorga la suficient importància des de determinades esferes polítiques o socials. En el cas concret de l’Arxiu, durant noranta anys, s’ha realitzat una trajectòria sense interrupcions, tot i les dificultats polítiques, socials i econòmiques. I, en aquesta efemèrides, cal constatar la voluntat d’accentuar aquesta tasca realitzada en silenci des del temps del cardenal Vidal i Barraquer. La incorporació de les noves tecnologies a l’Arxiu Històric Arxidiocesà constitueix una aposta per continuar la refundació de l’antiga acròpolis de Tarragona. Es tracta de revitalitzar aquell binomi de fe i cultura mitjançant una sèrie d’actuacions auspiciades pel Sr. Arquebisbe, Mons.

Josep Sabaté, periodista Jaume Pujol Balcells. Ara, l’aniversari de l’Arxiu, ha estat una ocasió per fer memòria i recordar un itinerari iniciat fa molts anys, però aquest és un camí que, a hores d’ara, encara continua obert. Hi ha encara una feina a fer que realitza l’Església arxidiocesana al servei de tota la societat tarragonina. I és en aquesta tasca en la que s’està treballant sense defallir. És un treball silenciós, però efectiu. Una feina que realitza l’Església per donar una nova empenta a l’antiga acròpolis tarragonina… εδτ

✄ Domiciliació bancària

Butlleta de col·laboració

per lliurar a Càritas Diocesana Pla de Palau, 2-43003 Tarragona

Senyors, els prego que vulguin lliurar amb càrrec al meu compte/llibreta, els rebuts presentats per Càritas en concepte d’aportació

Nom

❏ mensual ❏ trimestral ❏ semestral ❏ mensual

Cognoms Adreça Codi Postal

Telèfon Entitat

e-mail Població

Import de l’aportació:

euros

❏ Per a activitatsgenerals de Càritas ❏ Altres ❏ Domiciliació bancària ❏ Efectiu, xec o transferència al compte 2073-0010-17-0110434486 de Caixa Tarragona

Agència

Titular compte Banc o Caixa Adreça Oficina Codi Postal

d.c.

Número de compte o llibreta

Població

❏ Interesa poder desgravar ❏ No interesa desgravar Data:

Signatura Número 243- Febrer 2010

27


μúsica Epifania, oratori de Nadal del mestre Joan Juncà (a.c.s.) Una reposició exitosa

an assistir a l’acte el Sr. Arquebisbe, Dr. Jaume Pujol, el Nunci Apostòlic a Albània, Mons. Ramiro Moliner, el Delegat del Govern de la Generalitat, Sr. Xavier Sabaté, diferents representants d’institucions i associacions i la viuda del Sr. Juncà, la Sra. Maria Teresa Albareda, acompanyada de la família, a la qual al final de l’acte se li va obsequiar un ram de flors, ja que l’actuació es feia en homenatge al Sr. Juncà (e.p.r.), a més de ser una prolongació de la celebració dels ja llargs vint anys de la fundació del Cor i de l’Orquestra.

V

L’Oratori es va anunciar com a concert, però en realitat es va desenvolupar com una representa-

28

εsglésia δe τarragona

ció paralitúrgica. El Cor va entrar pausadament amb espelmes enceses, creant clima nadalenc, mentre s’iniciava el Santa Nit per la solista Laura Comes i continuava el Cor i l’Orquestra. Seguidament es va interpretar l’Oratori que consta de cinc parts: Anunciació, Naixement, Adoració dels Mags, Baptisme i Noces de Canà. La música expressa molt bé el sentit de la lletra, totalment dels evangelis, que era llegida abans de cada part per Esteve Grasset. Al final, un cop apagat el ressó dels aplaudiments que saludaren el final d’Epifania i després d’unes breus paraules d’agraïment del Sr. Arquebisbe, es va interpretar la

L’obra de l’inoblidable compositor tarragoní, traspassat el 2003, va ser interpretada a la Catedral de Tarragona el 4 de gener pel cor i orquestra dels Amics de la Catedral i els organistes Jordi Vergés i Miquel Castillejo, sota la direcció del mestre de capella Mn. Miquel Barbarà.

nadala Venen els Reis de Miquel Querol, amb una lletra molt popular de Miquel Saperas i una lletra bíblica de Joan Magí. L’acte va ser organitzat per l’Associació d’Amics de la Catedral amb la col·laboració del Departament de Cultura de l’Ajuntament de Tarragona i el Capítol de la Catedral. Val la pena remarcar que, malgrat el mal temps i la pluja, a la Catedral hi havia ben segur més de cinc-centes persones, que van manifestar molta satisfacció per l’esperada reposició que acabaven de gaudir. εδτ


αrt sacre El mural de Rocafort de Vallbona “La Transfiguració del Senyor” de Xavier Cabanach

L’església parroquial de la Transfiguració del Senyor de Rocafort de Vallbona acull aquest mural, inaugurat el 2009 i realitzat per Xavier Cabanach, amb l’assessorament del professor Josep Minguell, i per iniciativa del periodista Lluís Foix, essent rector Mn. Manuel Borges

29


Cinemα

Les cent millors pel·lícules del cinema espiritual de tots els temps Mn. Pèio Sànchez, prevere

ntre els seus col·laboradors hi ha artistes i teòlegs de diferents esglésies i confessions cristianes especialment dels EUA com ara Richard Wilbur, Annie Dillard, John Updike, Horton Foote, William Kennedy, Philip Levine, Oscar Hijuelos, Robert Coles i altres. Aquesta revista trimestral té una comunitat “on line” que intercanvia opinions i que es diu Arts and Faith. Aquest grup ha anat elaborant una llista de les cent pel lícules que en la seva opinió són les més interessants en la recerca espiritual.

E

Aquesta llista que oferim és molt interessant. Personalment no seria la meva llista preferida, però crec que la majoria de les pel·lícules que hi figuren, s’hi troben amb tot el dret. Així, apareixen destacats els grans directors del cinema espiritual: Ingmar Bergman (set títols, una presència una mica excessiva en la qual, a més, hi trobo a faltar Saraband), Andrei Tarkovski (sis títols, merescuts tots ells), Robert Bresson (cinc títols imprescindibles), Yoshihiro Ozu (cinc títols magistrals), els germans JeanPierre i Luc Dardenne (cinc títols, en el que seria un clar reconeixement d’aquests grans directors), Carl Theodor Dreyer (tres títols, en una presència una mica migrada a la qual hi hauria afegit Pàgines del llibre de Satanàs i Gertrud), Kryztof Kieslowski (dues, però falta La doble vida de Verònica), Akira Kurosawa (tres molt importants), F. W. Murnau, Jacques Tati, Eric Rohmer,

30

εsglésia δe τarragona

La revista Image es dedica, des de 1989, a oferir reflexions i propostes entorn de l’art i la fe. Tenint com a referències la poesia, la pintura, l’escultura, l’arquitectura, el cinema, la música i la dansa ofereix entrevistes, articles de fons i presentacions de color de diferents arts visuals.

Jean-Luc Godard, Roberto Rosellini, Thomas Anderson, Mohsen Makhmalbaf i Abbas Kiarostami (tenen una presència justificada amb dues pel·lícules cada un). Això no obstant, em sembla excessiva la presència de Terrence Malick amb El nou món i de Wim Wenders creiem que hi manca, si més no, Tan lluny tan a prop i potser Terra d’abundància. Repassant els directors absents assenyalaria entre els que procedeixen de països musulmans a Majid Majidi (El color del paradís i Els nens del paradís). Em sembla bé la presència del cinema oriental, però trobo a faltar al mestre Zhang Yimou (El camí a casa, Ni un menys) i Txen Kaige (Together). Crec que Sukurov hauria d’estar a la llista (Mare i fill, imprescindible). Trobo sospitosa l’absència de Clint Eastwood (Gran Torino, per exemple) i Night Shyamalan (La jove de l’aigua o El bosc). A més, falten clàssics com

La llei del silenci (1954) d’Elia Kazan o Blade Runner (1982) de Ridley Scott o directors contemporanis amb inquietud espiritual com Aki Kaurismäki (L’home sense passat), Roberto Benigni (La vida es bella) o Abel Ferrara (Tinent Cor-rupte). Particularment hi hauria afegit pel·lícules com Pena de mort (1995) de Tim Robbins, Terres de penombra (1993) de Richard Attenborough i Secrets i mentides (1996) de Mike Leigh. Em sobren, per al meu gust, alguns films com ara Síndromes i un segle, Frisbee, Bon treball o An anthology de Stan Brakhage. Però valoro l’elecció de Son of man per representar, malgrat que d’una manera minsa, al cinema africà. En resum, una llista molt inte-ressant en què, com en tota acció humana, s’hi podrien fer diverses esmenes i precisicions.


Heus ací la llista No és una selecció exhaustiva, com ja ens advertia Mn. Pèio Sànchez a la pàgina, però sí que pot ser una bona eina per aquelles persones interessades en organitzar activitats de cinema espiriitual o, senzillament, una guia orientativa per anar al videoclub. El lector hi trobarà títol, any de realització i nom del director de les pel·lícules.

1 La paraula (Ordet) (1955) C. T. Dreyer 2 El decàleg (1989) K. Kieslowski 3 El festín de Babette (1987) G. Axel 4 La passió de Joana d’Arc (1928) C. T. Dreyer 5 El fill (2002) J-P. i L. Dardenne 6 L’atzar de Baltasar (1966) R. Bresson 7 Amanecer (1927) F. W. Murnau 8 Andrei Rublev (1973) A. Tarkovski 9 El començament de l’estiu (1951) Y. Ozu 10 L’Evangeli segons Sant Mateu (1964) Pier Paolo Pasolini 11 Diari d’un capellà rural (1950) R. Bresson 12 El cel sobre Berlín (1987) W. Wenders 13 El setè segell (1957) I. Bergman 14 Viure (1952) A. Kurosawa 15 Tres colors (Blau,1993; Blanc, 1993; i Vermell, 1994) K. Kieslowski 16 El mirall (1974) A. Tarkovski 17 Trilogia de Apu (Pather Panchali, 1955; Aparajito, 1957; Apu Sansar, 1959) Satyajit Ray. 18 L’herba errant (1957) Y. Ozu 19 Munyurangabo (2007) Lee I. Chung 20 El arpa birmana (1956) K. Ichikawa 21 Contes de Tòquio (1953) Y. Ozu 22 Un home seriós (2009) J. i E. Coen 23 La meva nit amb Maud (1969) E. Rohmer. 24 El gran silenci (2005) Ph. Gröning 25 Nostàlgia (1983) A. Tarkovsky 26 Natura morta ( 2006) Jia Zhang-ke

27 El nen ( 2005) J-P. i L. Dardenne 28 El lladre de bicicletes (1948) V. De Sica 29 Un condemnat a mort s’ha escapat (1956) R. Bresson 30 Stalker (1979) A. Tarkovski 31 Un home per a l’eternitat (1966) Fred Zinnemann 32 L’apòstol (T1997) R. Duvall 33 L’illa ( 2006) Pavel Lungin 34 Primer pla (1990) Abbas Kiarostami 35 Maduixes salvatges (1957) I. Bergman 36 Dies de cel (1978) T. Malick 37 Playtime (1967) Jacques Tati 38 Els combregants (1962) I. Bergman 39 Com en un mirall (1961) I. Bergman 40 La casa en negre (1963) F. Farrokhzad 41 El raig verd (1986) E. Rohmer 42 Dies Irae (1943) C. T. Dreyer 43 Luz silenciosa ( 2007) C. Reygadas, 44 La promesa (1986) J-P. i L. Dardenne 45 Que bonic és viure! (1946) F. Capra 46 M, el vampir de Düsseldorf (1931) F. Lang 47 Primavera tardana (1949) Y. Ozu 48 Killer of Sheep (1977) C. Burnett 49 Solaris (1972) A. Tarkovsky 50 El ciclista (1987) M. Makhmalbaf 51 El espíritu de la colmena (1973) V. Erice 52 Crits i murmuris (1972) I. Bergman 53 Viure la seva vida (1962) J-L. Godard 54 Una història vertadera (1999) D. Lynch 55 Francesc, joglar de Déu (1950) Roberto Rossellini 56 Ponette (1996) Jacques Doillon 57 El sabor de les cireres (1999) Abbas Kiarostami 58 Magnolia (2000) P. T. Anderson 59 Faust (1926) F. W. Murnau 60 Fanny i Alexander (1982) I. Bergman 61 Paris, Texas (1984) Wim Wenders 62 Un moment d’innocència (1996) Mohsen Makhmalbaf

63 El procés de Joana d’Arc (1962) Robert Bresson 64 Bon treball (1999) Claire Denis 65 Després de la vida (1998) H. Koreeda 66 An Anthology * (2003) Stan Brakhage 67 El silenci de Lorna ( 2008) J-P. i L. Dardenne 68 Carros de foc (1981) Hugh Hudson 69 Dersu Uzala (1975) A. Kurosawa 70 4 mesos, 3 setmanes i 2 dies (2007) Cristian Mungiu 71 El sabor del sake (1962) Y. Ozu 72 La qüestió humana (2007) N. Klotz 73 Gràcies i favors (1983) B. Beresford 74 Les hores de l’estiu (2008) O. Assayas 75 Rashomon (1951) A. Kurosawa 76 Becket (1964) Peter Glenville 77 Narcís negre (1947) M. Powell i E. Pressburger 78 Eureka (2000) Shinji Aoyama 79 Meshes of the afternoon (1943) M. Deren i A. Hammad 80 Roma, ciutat oberta (1945) R. Rossellini 81 Síndromes i un segle (2006) Apichatpong Weerasethakul 82 Rosetta (1999) J-P. i L. Dardenne. 83 Yi-Yi: A One and a Two (2000) E. Yang 84 Pickpocket (1959) R. Bresson 85 Embriagat d’amor (2002) P. T. Anderson 86 Sacrifici (1986) A. Tarkovski 87 Stroszek (1977) W. Herzog 88 Jesús de Montreal (1989) D. Arcand 89 Els convidats (2005) Gidi Donar 90 Frisbee (2005) David Di Sabatino 91 Adéu, nois (1987) Louis Malle 92 Son of Man (2006) M. Dornford-Mai 93 La font de la donzella (1959) I. Bergman 94 Elogi de l’amor ( 2002) J-L. Godard 95 Delictes i faltes (1989) Woody Allen 96 El nou món (2005) Terrence Malick 97 Les vacances de M. Hulot (1953) J. Tati 98 El retorn (2004) A. Zvyagintsev 99 Trencant les ones (1996) L. von Trier 100 La cançó de Bernardeta (1943) H. King

* Recull de la seva obra.

Número 243- Febrer 2010

31


Lliβres

El Còdex Beza Presentació al Museu Bíblic Míriam Ramon Mas

Moltes persones van gaudir d’aquesta presentació que va anar a càrrec dels autors de l’edició i la traducció al català, el Dr. Josep Rius-Camps, professor emèrit de la Facultat de Teologia de Catalunya i la Dra. Jenny Read-Heimerdinger, investigadora de la Universitat de Bangor de Gal·les. La presentació dels autors va anar a càrrec de Mn. Joan Magí, president de l’Associació Bíblica de Catalunya i de l’editor Sr. Ignasi Moreta, director de Fragmenta edicions, que va presentar les característiques tècniques de l’edició.

El passat 13 de gener la sala d’actes del Museu Bíblic Tarraconense va quedar petita durant la presentació del llibre Demostració a Teòfil, Evangeli i fets dels apòstols segons el Còdex Beza, de Lluc.

seves lectures peculiars. Rep el nom de Teodor de Bèza, un amic i successor de Calví. El text és bilingüe, grec i llatí. El manuscrit, escrit en caràcters uncials forma un volum en quart, d’excel·lent pergamí, de 10 x 8 polzades, amb una columna per pàgina, el grec a la pàgina esquerra (considerat el lloc d'honor) i el paral·lel llatí enfrontat a ell en la pàgina dreta. Ha estat reproduït en facsímil fotogràfic excel·lent publicat el 1899 per la Universitat de Cambridge. Actualment, a les edicions del Nou Testament, trobem les dues parts de l’obra de Lluc separades per un altra narració evangèlica, en aquest ordre: Mateu, Marc, Lluc, Joan i Fets dels Apòstols. En els manuscrits antics, fins al segle IV, trobem aquest ordre: Mateu, Joan, Lluc, Marc i Fets dels Apòstols. És a dir que l’obra de Lluc ha quedat sempre separada per una narració evangèlica.

Una mica d’història l Còdex Bèza és un dels cinc manuscrits grecs del Nou Testa-ment més importants i el més interessant de tots, per les

E 32

εsglésia δe τarragona

L’edició presentada El llibre Demostració a Teòfil presenta l’obra sencera de Lluc: Evangeli i Fets dels Apòstols editada en un sol volum, i mostra l’estreta relació que hi ha entre les dues parts que formen aquesta sola obra. És la primera vegada que es presenta i s’edita l’obra de Lluc tal com ell l’havia presentat: dos volums, l’un darrera l’altre. Lluc escriu i presenta la seva obra en dos volums com una demostració adreçada a un personatge molt notable: L’excel·len-tíssim Teòfil. Els autors presenten la hipòtesi que aquest Teòfil va ser fill d’Annàs, cunyat de Caifàs i summe sacerdot posat pel governador de

Síria Viteli l’any 37 dC i va exercir el seu càrrec fins l’any 41 dC. quan Agripa I, que acabava de pujar al tron de Judea, el va destituir. Quan es fa una traducció els estudiosos parteixen, en general, del text anomenat “alexandrí”, text basat en l’autoritat del Còdex Vaticà i secundat sovint pel Còdex Sinaític, els dos són uncials datats al segle IV. Els autors del llibre han optat per editar el text preservat pel Còdex Beza, un còdex uncial i bilingüe (grec i llatí) de finals del segle IV, que té diferències amb la majoria dels altres manuscrits. El seu nom li ve del calvinista francès Teodor de Bèze que el va salvar de l’intent de cremar-lo per part dels hugonots, l’any 1581, i el va lliurar a la biblioteca de l’Acadèmia de Cambridge. Per això és conegut com Còdex Bezae Cantabrigiensis. Els autors de Demostració a Teòfil es van trobar casualment a Lunèl, França, en el Col·loqui Internacional sobre el Còdex Beza l’any 1994. Per diversos camins i amb enfocaments diferents havien arribat a conclusions similars sobre el text de Lluc i Fets, tan pel que fa a la condició original del Còdex Beza com al seu missatge teològic. Josep Rius-Camps i Jenny ReadHeimerdinger han obtingut el Premi Ciutat de Barcelona de Traducció en Llengua Catalana 2009 per la seva traducció catalana de l’obra de Lluc Demostració a Teòfil. Evangeli i Fets dels Apòstols segons el Còdex Beza (Fragmenta, 2009). εδτ


Fem lloc als qui no en tenen Una obra coral

Com diuen en el prefaci els qui l’han escrit , “aquest no és un llibre d’autor”. Hi ha unes quantes persones que l’han escrit, coordinades per la Teresa Ferrater, però de fet els autors són un gran nombre de persones, la vida i els sentiments, l’esforç i l’afecte de les quals plana sobre cadascuna de les pàgines que segueixen. Per això la paraula que més defineix aquest llibre és “amistat”. unes instal·lacions escolars del barri de Sant Josep Obrer de Reus, pertanyents a l’Arxidiòcesi, el Centre de Promoció Juvenil i de la Dona, a l’empara de l’arxiprestat de la ciutat i, en concret, del prior Mn. Josep Pascual (a.C.s.). En temps del seu successor, Mn. Creu Sàiz, l’arquebisbe Mons. Lluís Martínez Sistach erigí la Fundació canònica “Josep Pont i Gol” (1998), en memòria del gran arquebisbe (19701983), tan recordat a Reus. Immediatament, el Centre rebé un gran impuls en persones i en energies, que el veieren com una benedicció destinada a portar el bé i la pau a moltes persones. L’actual arquebisbe de Tarragona, Mons. Jaume Pujol Balcells, ha continuat donant suport al Centre.

l món de l’educació, com diuen els autors d’aquesta publicació, és un món naturalment organitzat, que busca la classificació i l’ordenació de manera natural. La mateixa terminologia educativa és un argot complex de conceptes i sigles, de denominacions i atribucions. Tanma-teix, quan s’entra en el món de l’ensenyament no reglat, els alumnes i els mestres perden els seus rols prefixats i indiscutits i passen a un espai de terra verge en el qual tot està per definir. Més encara, està per definir quan s’entra al món del creixement personal, en el qual el terme “formació” tendeix a diluir-se i l’única relació que pot substantivar l’educació com a intercanvi entre persones és la relació d’amistat. En el món del Centre de Promoció Juvenil i de la Dona, de la Fundació Josep Pont i Gol, de Reus, l’amistat és la roca de fonament. Ja ho va dir Jesús: “A vosaltres us he dit amics” (Jn 15,15). L’Evangeli, bona notícia que transforma la vida, parteix de l’amistat entre un Mestre i uns deixebles.

frontera, en aquell segment de persones, infants, adolescents i joves, dones i estrangers, que necessiten mans amigues i cors ben disposats. El llibre que teniu entre mans és el resultat d’aquest balanç.

A tall de record, els autors esmenten l’equip promotor del Centre que va actuar en els seus inicis i que va preparar-ne el Projecte: Mn. Josep Moreno, Teresa Ferrater, Jaume Badia, Rosa Magriñà, Mendi (Gaspara Mendiola), Núria Meroño i Mn. Armand Puig.

L’any 1996 —recorden els autors— es va iniciar un camí nou que arrencava de conviccions evangèliques i humanístiques, pedagògiques i d’arrelament social. Els pobres havien de ser els protagonistes d’una història nova. Després de nou anys, la primavera del 2005, s’ha fet balanç d’una experiència d’Església i de ciutat que se situa a la

Tot fent memòria Tot havia començat amb el Quart Centenari de l’Aparició de la Mare de Déu de Misericòrdia (1993). Llavors es va desvetllar alguna cosa profunda que tan sols després pogué expressar-se. En efecte, tres anys més tard (1996), amb el consentiment de l’arquebisbe Mons. Ramon Torrella, naixia en

En el prefaci d’aquest per molts conceptes interessant volum, els autors manifesten el seu desig “que la lectura d’aquest llibre faci palesa la força i la creativitat de l’Evangeli en la societat d’avui”, així com també en el món de l’educació i, concretament, en aquells que han estat anomenats per Jesús “els preferits del Regne”. εδτ

E

Número 243- Febrer 2010

33


Lliβres

“Francisco Armanyà, agustino y obispo ilustrado”

L’Editorial Agustiniana ha publicat recentment, dintre la col·lecció Perfiles (de la que n’és el número 29) el llibre Francisco Armanyá, agustino y obispo ilustrado, obra del P. Mariano Boyano Revilla, O.S.A., autor de diversos llibres sobre temes històrics agustinians, centrats especialment en el segle XVIII espanyol. centúria hispana i, alhora, se’ns ofereix una rica mostra de la fecunda herència agustiniana, que des de sant Agustí, passant per sant Tomàs de Villanueva, tants bisbes agustinians han concretat amb la seva vida i obra. Armanyà aporta a la mentalitat il·lustrada cristiana una sana inquietud intel·lectual, una incansable tasca educativa i renovadora i l’exemple i la coherència d’una vida austera i totalment centrada en el Déu de Jesucrist que li demana a entregar la vida per les seves ovelles.

quest llibre ve a cobrir un buit a la nostra bibliografia i posa a l’abast d’un públic molt ampli la vida d’un dels arquebisbes més importants de tots els qui han tingut cura de la seu de sant Fructuós.

A

El volum, de 160 pàgines (en format de 13,5 x 20,5 cm, relligat en rústica) conté una biografia divulgativa de l’agustí Francisco Armanyà (1718-1803). Cuidant amb cura, tant l’enquadrament històric i cultural de l’època, com les dades fonamentals del personatge, l’autor dibuixa la rica personalitat d’aquest arquebisbe, al qual gosem qualificar com a il·lustrat. El treball del P. Moyano consta d’una introducció que ens prepara per als cinc capítols de que consta el volum: “Agustino y obispo en la España ilustrada”, “Familia e infancia”, “Agustino”, “Obispo de Lugo” i “Arzobispo de Tarragona” (el més llarg, gairebé un terç del llibre). Consta també d’un valuosíssim apartat per als estudiosos, un sisé capítol en realitat, on es dóna notícia dels seus escrits, tant publi-

34

εsglésia δe τarragona

cat com inèdits. Es tanca el volum amb una interessant bibliografia, que dóna bones pistes per aquelles persones que vulguin aprofundir en la vida i fets d’aquest gran prelat. En l’obra queda palesa la seva gran significació en la decisiva

Un prelat pietós, savi i equilibrat, que va exercir el seu ministeri en temps apassionants per a l’Església i per a Espanya, els darrers anys del qual van coincidir amb la Revolució francesa. Va ser també un bisbe que va treballar molt per al s fidels i les ciutats on va residir (va manar construir fins i tot aqüeductes o va fundar entitats com la Societat Económica). Però, sobretot va ser un home de Déu que es va guanyar a pols i sense discusió el dictat de “Pare dels pobres”. εδτ


αparador Novetats de la Llibreria de l’Arquebisbat COMPENDI. CATECISME DE L’ESGLÉSIA CATÒLICA 3a impressió: novembre de 2009. Coeditors Catalans del Catecisme. 278 p. PVP: 9.00 €. El Compendi és una síntesi fidel i segura del Catecisme de l’Església catòlica. Conté, de manera concisa, tots els elements essencials i fonamentals de la fe de l’Església, de tal manera que constitueix una mena de vademècum a través del qual les persones —creients o no— poden captar amb una sola mirada de conjunt el panorama complet de la fe catòlica. EL PASTOR RETROBAT. El Dr. Josep Samsó i Elias Reixach i Puig, R. Ed. Claret, 2010. 185 p. PVP: 15.00 €. Aquesta biografia recorda la figura del Dr. Samsó, que és sobretot la d’un pastor entregat al servei de la seva parròquia i als seus feligresos. Ara, gairebé 75 anys després del seu martiri, el Dr. Samsó ha estat beatificat a la mateixa ciutat de Mataró on va ser afusellat. LA PARAULA DE DÉU CADA DIA 2010. Comunitat de Sant’Egidio Paglia, V. Ed. PAM, 2010. Col. El Gra de Blat n. 210. 629 p. PVP: 27.00 €. La Paraula de Déu cada dia 2010 és el novè volum d’aquesta sèrie que, any rere any, acompanya la pregària quotidiana a través de l’escolta de la Sagrada Escriptura. D’aquesta manera la sèrie vol ajudar a recórrer tota la Bíblia mitjançant la lectura continuada dels diferents llibres que es proposen de volum en volum. De fet, tota l’Escriptura és aliment per a la nostra vida. L’ART DE SABER ESTAR SOL Torralba, F. Pagès editors, 2009. Col. L’Expert n. 20. 159 p. PVP: 14.00 €. La soledat no és un objecte ni una cosa. Tampoc no és un bé que puguem vendre o comprar. És una vivència de l’ànima, una experiència per la qual podem passar. L’ésser humà no és tan sols l’animal social que teixeix vincles amb els seus per a defensarse dels enemics i per a ajudar-se mútuament. També es retira, pren distància, s’allunya de la comunitat, no per despit ni per odi, senzillament perquè en sent la necessitat i creu que li fa bé. Aquest llibre és una apologia de la soledat, d’aquest bell estat tan necessari per al desenvolupament ple de la persona i de les seves facultats.

DUES DONES EXCEPCIONALS DEL SEGLE XX. L’emprempta d’Edith Stein en Rosa Deulofeu Figueras, F. Ed. STJ. 2009. Col. Testimonis. 161 p. PVP: 10.00 €. L’autor d’aquest llibre explora la influència de la filòfosa jueva en la configuració espiritual de la identitat cristiana de Rosa Deulofeu i indica alguns aspectes decisius per a entendre la seva rica vida interior. Tres idees uneixen subterràniament els tres textos espigolats del ric i profund epistolari de la pensadora jueva: gratitud, obertura i servei.

LA SETMANA TRÀGICA DE 1909. L’Arxiu Secret Vaticà Corts Blay, R. Ed. PAM, 2009. Col. Scripta et Documenta n. 82. 606 p. PVP: 60.00 €. Amb motiu del centenari dels fets de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909), l’autor s’ha proposat estudiar a fons el ric material que fins ara havia restat oblidat, en el qual hi ha importants notícies desconegudes. La documentació aportada analitza igualment les causes de la Setmana Tràgica des del punt de vista del Vaticà i dels catòlics, entre les quals sobresurten el lerrouxisme i l’anticlericalisme.

Totes aquestes novetats i moltes altres les poden consultar a la página web diocesana

www.arquebisbattarragona.cat Número 243- Febrer 2010

35


Record de la restauració de la capella i del cambril de la Mare de Déu de la Candela, amb motiu de l’Any Jubilar

εsglésia δe τarragona

Mateu Salvat

Església de Tarragona  

Revista amb articles referents a l’arxidiocesi de Tarragona

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you