Page 1

18 d’agost de 2013

Arquebisbat de Tarragona

Diumenge XX de durant l’any

Any LXIV - IV Època - Número 3310

EL MIRACLE DELS TRES CANONGES

U

s imagineu la silueta de Tarragona sense la Catedral? Us imagineu la Part Alta de Tarragona sense la impressionant mola catedralícia? Us imagineu també la Catedral sense el seu orgue monumental o el seu esplèndid retaule major?… Sigueu creients o no, com seria Tarragona sense el seu principal i més característic monument? A què ve aquesta bateria de preguntes?… Ara fa 200 anys, Tarragona va estar a punt de perdre el principal atractiu. Tal catàstrofe estava programada per a la nit del 18 al 19 d’agost de 1813. Cal imaginar l’escena: la ciutat encara no s’ha recuperat del setge i assalt final del 28 de juny de 1811. Molts edificis estan en ruïnes o seriosament malmesos. Els poc més de 300 supervivents d’aquell dia nefast, en què van morir milers de persones, han d’evacuar la ciutat per mandat de les autoritats napoleòniques d’ocupació, perquè davant l’avanç de l’exèrcit hispanobritànic la plaça no pot ser defensada. Fem volar una mica més la imaginació: de la fantasmagòrica ciutat assassinada, al costat de tropes en formació o que escorten els bagatges i peces d’artilleria, van sortint petits grups de tarragonins amb els seus estris miserables, mentre els sapadors s’afanyen a instal·lar mines i fogons, perquè s’ha decretat la voladura de les fortificacions i dels edificis susceptibles d’ús militar. És un nerviós anar i venir d’oficials donant ordres i organitzant la retirada. Als carrers esperen els batallons que formaran la rereguarda. Davant la Catedral es troba un grup de gent gran i malalts que no poden valer-se per ells mateixos i que esperen, ansiosos, el retorn dels canonges Mn. Pere Huyà, Mn. Josep Rocamora i Mn. Ignasi Ribes, que han anat a presentar una súplica al general Bertoletti, governador de la plaça. Al cap d’una estona, en companyia d’uns quants militars d’alta graduació, arriben els tres canonges. El seu semblant mostra una lleu traça d’alegria. Els ancians i els malalts els interroguen amb la mirada. Sí, hi ha hagut sort. La prova és que els oficials ordenen que unes seccions de soldats ajudin els canonges a entrar a la Catedral els components del trist grup. Un cop a l’interior del temple els canonges —tres supervivents del minvat nombre d’eclesiàstics que no va

voler abandonar els seus fidels ni abans ni després del setge— expliquen que, després de molt pregar, el general, en un tret d’humanitat, havia accedit a no destruir la Catedral perquè fos refugi dels més desvalguts mentre es procedia a les voladures ordenades. Com devien sonar dins el temple les pregàries i els cants dels acollits a la bonica seu mentre l’estrèpit de les explosions que anaven reduint la ciutat a enderrocs posava un tràgic contrapunt! Avui, dos-cents anys després, rendim un sentit tribut d’admiració a aquells pastors que, coherents amb la seva vocació sacerdotal, no van abandonar el seu ramat en tan terribles circumstàncies i que, amb el seu valor i la seva pietat van aconseguir estovar un dur militar, el qual —a més de salvar la vida a alguns dels nostres avantpassats— va permetre continuar lloant Déu en la nostra antiquíssima basílica, cantar als sons de l’esplèndid orgue i admirar la meravella gòtica del retaule major. Sense el miracle dels tres canonges Tarragona seria una altra cosa. Tenim un deute de gratitud amb ells.


DIUMENGE XX DE DURANT L’ANY Lectura del llibre de Jeremies (Jr 38,4-6.8-10) En aquells dies, alguns dels principals de Jerusalem digueren al rei: «Que Jeremies mori d’una vegada. Aquest home no fa sinó desmoralitzar els guerrers que queden a la ciutat i tots els restants del poble. Aquest home no vol el bé del poble, sinó la seva perdició.» El rei Sedequies els respongué: «Està a les vostres mans.» El rei era incapaç de negar-los res. Ells, doncs, prengueren Jeremies i el tiraren a la cisterna de Melquies, fill del rei, situada al pati de la guàrdia. L’hi baixaren amb unes cordes. A la cisterna no hi havia aigua, sinó fang; Jeremies quedà enfonsat en el fang. Llavors Abdemèlec, un home del palau reial, anà a trobar el rei a la porta de Benjamí i li digué: «Rei, senyor meu, no està bé això que aquests homes han fet amb el profeta Jeremies: l’han tirat a la cisterna, i ara, que ja no hi ha pa a la ciutat, es morirà allà dintre de fam.» Llavors el rei donà aquesta ordre a Abdemèlec, el cusita: «Emporta’t tres homes i treu de la cisterna el profeta Jeremies abans no es mori.» Salm responsorial [Sl 39,2-4.18 (R.: 14)] Tenia posada l’esperança en el Senyor, i ell, inclinant-se cap a mi ha escoltat el meu clam. R. R. Senyor no tardeu a defensar-me. M’ha tret fora del fang, del llot on em moria, ha posat els meus peus sobre la roca, i m’hi sento segur. R. Ha inspirat als meus llavis un càntic nou, un himne de lloança al nostre Déu; tots els qui ho han vist, se n’admiren, i confien més en el Senyor. R. Ara sóc un pobre desvalgut,

però el Senyor pensa en mi. Sou vós qui m’ajudeu i em deslliureu, Déu meu, no trigueu més. R. Lectura de la carta als cristians hebreus (He 12,1-4) Germans, envoltats d’un núvol tan gran de testimonis, que ens ensenyen com hem de viure la fe, alliberem-nos de tot impediment i del pecat, que amb tanta facilitat ens lliga i, sense cansar-nos-en, llancem-nos a córrer en la prova que ens ha estat proposada. Tinguem la mirada fixa en Jesús, que ha obert el camí de la fe i el duu a terme. Ell, per arribar a la felicitat que li era proposada acceptà el suplici de la creu, no fent cas de la vergonya que havia de passar; així s’assegué a la dreta del tron de Déu. Tingueu present aquell que aguantà un atac tan dur contra la seva persona de part dels pecadors; així no us deixareu abatre, cansats de resistir. En la vostra lluita contra el pecat, encara no us hi heu enfrontat fins a vessar la sang. Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 12,49-57) En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: «He vingut a calar foc a la terra. Com voldria ja veure-la cremar! He de passar la prova d’un baptisme. Com em sento el cor oprimit fins que no l’hauré passada! Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. És la divisió, el que he vingut a portar. Des d’ara dins una mateixa casa n’hi haurà cinc de dividits: Tres contra dos, i dos contra tres. El pare renyirà amb el fill i el fill amb el pare; la mare renyirà amb la filla i la filla amb la mare; la sogra renyirà amb la nora i la nora amb la sogra.» Deia també a la gent: «Quan veieu sortir un núvol a ponent, dieu tot seguit: “Ja ve la pluja.” I efectivament, la pluja arriba. I qual el vent bufa del sud, dieu: “Farà calor.” I en fa. Hipòcrites! Vosaltres sabeu endevinar el temps per l’aspecte de la terra i el cel, i ara no endevineu quins moments esteu vivint? Per què no judiqueu vosaltres mateixos què heu de fer?»

PARAULA ENDINS PASSIÓ PER DÉU PREGUEM… Tinc el cor abrusat d’amor, Déu meu! T’estimo amb passió ardent, com el teu Fill em demana cada dia. Sé que la meva feblesa només el teu foc pot eliminar. Sé que aquest foc no crema, que aquest foc m’empeny cap a tu i cap a la comunitat. Amb tu tinc seguretat per passar la prova d’aquest foc que vull sentir en el cor. Amén. PER A PENSAR. Jesús va passar pels camins de Galilea escampant el seu «foc». I Jesús passa, també cada

dia, pels nostres camins. Amb seguretat: qui és a prop seu sent el foc que Ell porta en el cor, sent l’escalfor i també la cremor d’aquest foc. Perquè l’opció de fe no està exempta de moments de dubte, de situacions que requereixen prendre decisions, fins i tot de sofriments… però quan el seguiment de la Bona Nova posa davant nostre el dubte, aleshores la valentia i la radicalitat de la fe és per a nosaltres com un foc que crema, ens provoca i ens demana la lluita i la fermesa que suposa mantenir la fidelitat a Jesús i al Pare. Aquest foc que descobrim en el cor de Jesús és el de la passió pel Pare i la compassió per qui sofreix. Miquel Marimon Vall, diaca


LAICS EN L’ESGLÉSIA La frontera és nostra

No hi podem renunciar. No podem renunciar a l’experiència agredolça, si estimem la gent amb qui compartim el dia a dia, si ens sentim plens d’agraïment a persones —moltes d’elles no creients— que ens han mostrat, sense saber-ho, que el regne de Déu és enmig nostre. Regne que es fa present enmig d’aquest món tan brut però alhora prenyat d’esperança amagada en infinitat de gestos que potser no tenen cap valor mirats amb ulls pragmàtics. Si patim per no poder compartir la fe amb els qui compartim la vida; si plorem perquè quan viuen el dolor i el sense sentit de la malaltia i de la mort no hem sabut oferir-los l’Esperança; si això forma part del nostre dia a dia, vivim la tensió de ser del món sense ser-ho del

tot. Vivim la tensió de ser Església, enviats a una frontera apassionant, on aprenem a veure el rostre de DéuJesús amagat en la bondat generosa de tanta gent. I vivim el dolor de veure que no acabem de ser porta fidei per als homes i dones del nostre temps. No hem de tenir por de dir en les nostres comunitats els patiments, les alegries i esperances de la nostra societat. Hem de llegir des dels ulls de la fe i de l’esperança els signes de Déu enmig del món. Aquesta és la nostra missió. La principal —no l’única— tasca dels laics en l’Església. I hem de caminar cada cop més per a fer-nos costat els uns als altres en aquesta missió. Cori Casanova, metgessa

EL NOSTRE MÓN PASSA… EN …que els problemes dels pagesos, dels pescadors i dels ramaders passen com a molt desapercebuts en les nostres ciutats, en el nostre món tan urbanita. Quan ens posem a menjar no devem pensar gaire en tot l’itinerari que ha fet cada producte alimentari que tenim a la taula. D’on deu ser la farina del pa que ens mengem, qui l’ha sembrat, qui l’ha segat, qui l’ha transportat, qui l’ha elaborat, qui i on s’ha venut? Quins problemes i quins guanys ha tingut cadascú que hi ha intervingut? S’hi ha guanyat la vida? Per exemple, si mengem unes cireres, moltes vegades no sabem si són de Bràfim, de Miravet, de Xile o vés a saber d’on! L’anomenat sector primari és molt important per a la vida de la societat i de totes i cada una de les persones. En la nostra societat hi ha persones que no tenen el necessari per a menjar. En el nostre món es moren moltes persones de fam! Hauria de ser incomprensible! Sembla que són més importants els problemes dels altres sectors, almenys sembla que s’hi doni més importància. Quan es va deixar bastant de parlar de la «lluita de classes» hi va haver experts que van dir que en la nostra societat el que hi havia era una dificultat d’encaix (per a dir-ho suaument) entre sectors econòmics. Els pagesos, els pescadors, els ramaders, i tots els del sector primari, tenen dret a guanyar-se la vida de manera digna per a ells i per a la seva família, les persones que tenen sota la seva responsabilitat. La moral de l’Església ho afirma ben clarament. Miquel Barbarà Anglès, pvre.

PER A PENSAR… La unitat és superior als conflictes, sempre! Els conflictes, si no es resolen bé, ens separen entre nosaltres, ens separen de Déu. El conflicte pot ajudar-nos a créixer, però també pot dividir-nos. No anem pel camí de les divisions, de les lluites entre nosaltres! Tots units, tots units amb les nostres diferències, però units, sempre: aquest és el camí de Jesús. La unitat és superior als conflictes. […] Demanem a Déu: ajudeu-nos a ser membres del cos de l’Església sempre profundament units a Crist; ajudeu-nos a no fer patir el cos de l’Església amb els nostres conflictes, les nostres divisions, els nostres egoismes; ajudeu-nos a ser membres vius units els uns amb els altres per una única força, la de l’amor, que l’Esperit Sant vessa en els nostres cors (cf. Rm 5,5). (de l’Audiència general del Sant Pare, 19 de juny de 2013)

LITÚRGIA DE LA SETMANA Diumenge, 18: Diumenge XX de durant l’any [Jr 38, 4-6.8-10; Salm 39, 2-3a. 3bcd.4.18; He 12, 1-4; Lc 12, 49-53 (LE/LH pròpies)]. Dilluns, 19: St. Magí, màrtir (MO)[Jt 2, 11-19; Salm 105, 34-35.36-37.39-40.43ab i 44; Mt 19, 16-22]. Dimarts, 20: St. Bernat, abat i doctor de l’Església (MO) [Jt 6, 11-24a; Salm 84, 9.11-12.1314; Mt 19, 23-30]. Dimecres, 21: St. Pius X, papa (MO) [Jt 9, 6-15; Salm 20, 2-3.4-5.6-7; Mt 20, 1-16]. Dijous, 22: La Mare de Déu, Reina (MO) [Jt 11,29-39a; Salm 39, 5.7.8-9.10; Mt 22, 1-14]. Divendres, 23: Sta. Rosa de Lima, verge (ML) [Rt 1, 1-2a. 3-6.14b-16.22; Salm 145, 5-6.7.8-9a.9.10; Mt 22, 34-40]. Dissabte, 24: St. Bartomeu, apòstol (F) [Ap 21, 9b-14; Salm 144, 10-11.12-13ab.17-18; Jn 1, 45-51 (LE/LH pròpies)]. Diumenge, 25: Diumenge XXI de durant l’any [Is 66, 18-21; Salm 116, 1-2; He 12, 5-7.11-13; Lc 13, 22-30 (LE/LH pròpies)] Les lectures pertanyen al cicle C. Litúrgia de les Hores: Salmòdia de la setmana IV.


Màrtirs del s. XX, camí de la beatificació LLUÍS SANS VIÑAS, prevere El servent de Déu Lluís Sans Viñas va néixer a Montblanc el 21 de juny de 1887. Ordenat prevere el 15 d’octubre de 1911, va exercir el ministeri a Constantí, a les Pobles, a Prenafeta, a Solivella, a Belltall, a Sarral com a regent i a Rocafort de Queralt. L’any 1934 va ser empresonat, però va poder fugir a la muntanya, on va passar una gran misèria. El seu vicari, el servent de Déu Mn. Tomàs Capdevila, va estar sempre al seu costat. El dia 10 d’agost de 1936 va ser detingut, i amb les mans enlaire el van passejar per tot el poble a la vegada que li feien tota mena de burles. El van portar a l’església cremada i a la rectoria saquejada. Després d’un llarg calvari, el van fer pujar a un cotxe i en un retomb del coll de Lilla el van assassinar. Va ser enterrat, primer, al cementiri de Lilla; després de la guerra, al de Sarral.

SEBASTIÀ TARRAGÓ CARRÉ, prevere El servent de Déu Sebastià Tarragó Carré va néixer a Vinaixa (Garrigues) el 21 de juliol de 1879 i va ser ordenat prevere el 19 de setembre de 1903. En esclatar la revolta de 1936 era rector de Bellmunt del Priorat. Tant a Mn. Sebastià com a la seva majordoma els van proposar casar-se si es volien salvar de la mort, però ell, indignat, ho va refusar. L’1 d’agost el comitè revolucionari de Bellmunt va demanar un servei de taxi. El taxista, amic de Mn. Sebastià, havia d’acompanyar-lo a ell i a la majordoma a Vinaixa, però pel camí es van creuar amb un altre cotxe, els ocupants del qual els van obligar a tornar a Poboleda. En un barranc, a mig camí entre Poboleda i Escaladei, els van despullar i els van maltractar amb burles grolleres. Després d’haver-los ruixat amb gasolina els van encendre vius i els van rematar amb trets de bala i perdigons. Les seves despulles van ser enterrades al mateix lloc del martiri, i més endavant al cementiri de Vinaixa.

(Biografies extretes de l’apartat «Els nostres màrtirs» de la revista Església de Tarragona, anys 1996-2004, preparades per Mn. Àngel Bergadà)

L’ART ENS PARLA La prova d’Abraham El catecumen sap que la seva fe serà provada. Ser cristià no és solament acceptar la doctrina sinó sobretot adherir-se a la persona viva de Jesús, submergir-se en la seva mort i emergir a una vida nova de resurrecció. La història d’Abraham i del sacrifici d’Isaac ja anunciava per enSacrifici d’Isaac, Catacumba davant el sacrifici de Jesús i la de Via Latina (Roma), segle IV. seva resurrecció. Sant Agustí va dedicar un sermó a «Abraham temptat per Déu», que ell defineix com un relat escrit per a sacsejar la fe dels tebis. «Abraham va saber qui era Déu quan va rebre un fill perquè hi va creure; va creure en rebre el fill i va creure al moment de sacrificar-lo.» Tot seguit passa a «descobrir-ne el misteri»: «Arriben al lloc fixat per Déu en tres dies, el fill porta la llenya damunt la qual serà sacrificat, Abraham prepara l’altar i hi col· loca el fill, a punt de fer el sacrifici una veu atura el ganivet del pare, apareix un anyell, que és immolat, i Abraham consuma el sacrifici […]. En aquests fets hem de cercar Crist i hi podrem trobar el mateix Crist» (Sermó 2, PL 38, 31). Josep de C. Laplana, monjo de Montserrat

PARAULES DEL CONCILI AVUI Davant les transformacions profundes en l’estructura i les institucions dels pobles, i com a conseqüència de l’evolució cultural, econòmica i social, la Gaudium et spes, en el n. 73 ens diu: «D’una consciència més viva de la dignitat humana sorgeix, en diferents regions del món, l’esforç d’instaurar un ordre politicojurídic en el qual siguin més ben tutelats en la vida pública els drets de la persona, com ara els drets de reunir-se lliurement, d’associar-se, d’expressar les opinions pròpies i de professar en privat i en públic la religió. En efecte, la defensa dels drets de la persona és condició necessària perquè els ciutadans, sols o associats, puguin participar activament en la vida i en la direcció de la cosa pública.» Ens parla sobre la naturalesa i finalitat de la comunitat política, de la cooperació de tothom en la vida pública i de la comunitat política i l’Església. «La comunitat política i l’Església són, cada una en el seu camp, autònomes i independents l’una de l’altra. Totes dues, bé que a títol divers, estan al servei de la vocació personal i social d’uns mateixos homes» (GS 76).

Edita: Arquebisbat de Tarragona · Directora: Anna Robert Consell de redacció: Mn. Joaquim Fortuny, Mn. Francisco Giménez, Dídac Bertran, Montse Sabaté, Lluís José Baixauli i Santi Grimau · Redacció i administració: Pla de Palau, 2 · 43003 Tarragona Telèfon: 977 233 412 · Fax: 977 251 847 · Web: www.arqtgn.cat · e-mail: publicacions@arqtgn.cat · Imprimeix: RABASSA arts gràfiques. Reus - Dipòsit legal: T-519-01

Full dominical (18-08-13)  

Semanari d’informació de l’Arxidiòcesi de Tarragona. n. 3310

Full dominical (18-08-13)  

Semanari d’informació de l’Arxidiòcesi de Tarragona. n. 3310

Advertisement