Issuu on Google+

Núm. 249 Setembre 2010

Dip. Leg. T-14-1988 Any XXII Quarta època

εδesglésia τarragona

Fe i ciència són compatibles


SUMARI 249 Setembre 2010

εδesglésia τarragona

εδesglésia τarragona

a ciutat de Tarragona acollirà, el proper dia 4 d’octubre, a la seu del Col·legi d’Advocats (carrer Enric d’Ossó, 1) i a les 18.30 h, una important jornada interreligiosa a favor de la pau.

L

εδesglésia τarragona A Jornada de la Pau

Pàgina 8

s constata l’existència del temple romà que va presidir el recinte de culte del Concili Provincial de Tàrraco. Aquest temple situava la seva façana a partir de la meitat de la segona navada de la Catedral medieval i, d’acord amb les proves geofísiques, el final de la seva estructura es troba a l’alçada del transsepte.

εδesglésia τarragona

E

A Notícies

Pàgina 30

En aquest número han col·laborat Josep Sabaté, Mn. Josep Bofarull, Luis-José Baixauli, Didac Bertran, Bernabé, C. de la Campa , Anna Mairal, Imma Teixell, Josep M. Macias, Andreu Muñoz, Mons. Miquel Barbarà, i Daniel Boloix.

Número 249- Setembre 2010

I, a més, Observatori (pàg. 4), Editorial (pàg. 5), Any Jubilar de la Candela (pàg. 6), Cinema (pàg. 10), El món audiovisual al servei de la Pastoral (pàg. 12), Fra Eulogi i Auguri (pàg. 13), Reportatge (pàg. 14), Tarragona Missionera (pàg. 16), La veu de Càritas (pàg. 18), Parlen les Delegacions (pàg. 20), Any Sant Compostel·là (pàg. 24), Notícies (pàg. 24), Música (pàg. 32), Llibres (pàg. 34).


Oβservatori

Mare Teresa de Calcuta Josep Sabaté, periodista

l passat 26 d’agost es van commemorar els cent anys del naixement de la Mare Teresa de Calcuta, fundadora de les Missioneres de la Caritat. La beata Teresa de Calcuta va nèixer el 26 d’agost de 1910 a l’actual capital de Macedònia, Skopje, al si d’una família de dos exiliats albanesos, Nikolle i Dranagile. Es dóna la circumstància que, quan va ser gran, Agnès Gonxha Bojaxhiu —Teresa de Calcuta— va decidir celebrar el seu aniversari el 27 d’agost, el dia del seu baptisme. Cent anys després, els cinc continents celebren el naixement de Teresa de Calcuta per donar gràcies a Déu per la seva vida i per la seva obra. Ella mateixa, ja de jove, deia que sentia una veu interna que li deia que havia de fer alguna cosa, una veu que, segons explicava, sempre la va acompanyar. “De sang, sóc albanesa. De ciutadania, índia. Pel que fa a la fe, sóc monja catòlica. Per la meva vocació, pertanyo al món. I pel que fa al meu cor, pertanyo totalment al cor de Jesús”. La trajectòria de Teresa de Calcuta va portar al papa Joan Pau II a proclamar-la beata el 19 de desembre de 2003, sis anys després de la seva mort, mentre s’està a l’espera de la seva canonització. El P. Brian Kolodiejchuk, postulador de la causa, ha manifestat que s’espera la verificació d’un miracle per continuar el procés de canonització Teresa de Calcuta ha aportat un testimoniatge d’amor sense límits als desamparats. La seva acció com a missionera ha deixat una gran família de religioses, sacerdots i laics. Només cal dir que la comunitat de Missioneres de la Caritat compta amb més de 4.800 monges repartides entre 747 cases de 145 països. També a Barcelona, Madrid, Sabadell i Múrcia hi ha cases d’aquesta comunitat. Avui, és més vàlid que mai aquest exemple de Teresa de Calcuta. El testimoni de la seva vida és el millor missatge per a l’evangelització de la nostra societat actual. Es a dir, es tracta d’assumir un compromís social junt amb la profunditat espiritual que només atorga la Paraula de l’Evangeli. εδτ

εsglésia δe τarragona

E

4

www.arquebisbattarragona.cat una finestra de l’Església arxidiocesana de Tarragona

εδesglésia τarragona Director Didac Bertran Consell de redacció Mn. Joaquim Fortuny Mn. Francisco Giménez Luis-José Baixauli Josep Sabaté Secretaria Montse Sabaté Fotografia Santi Grimau Edita: Arquebisbat de Tarragona Redacció, administració, publicitat i subscripcions: Adreça Pla de Palau, 2 Telèfon 977 233 412 (ext. 205) Fax 977 251 847 Adreça electrònica mcs@arquebisbattarragona.cat Pàgina web www.arquebisbattarragona.cat Codi postal 43003 Tarragona Imprimeix Impremta Barnola, S.L.-Guissona Dipòsit legal T-14-1988 Subscripció anual (11 números): 14,52 € Subscripció anual Europa (11 números): 35,00 € Preu unitari: 1,45 € Publicada amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya Els articles publicats a

εsglésia δε τarragona

expressen solament l’opinió dels seus autors.


εditorial Un nou curs

ossiblement quan rebin aquesta revista ja haurà tingut lloc la visita del Papa al Regne Unit, previst per als dies 17 al 19 de setembre. Un viatge apostòlic, el de Benet XVI , que té moltes dimensions: pastoral, ecumènica i també social i cultural.

P

Westminster Hall, el 17 de setembre, amb els representants de la societat civil, del món acadèmic, cultural i empresarial. “Serà l’ocasió de presentar a la societat britànica la seva visió sobre el paper de l’Església catòlica en la societat actual”, indicava el P. Lombardi.

Esperada pels catòlics britànics amb emoció, però alhora controvertida i precedida d’alguna polèmica, serà la primera visita d’Estat d’un Papa al país, a 30 anys vista de la de caràcter privat que va fer Joan Pau II.

Benet XVI, alemany de naixement, a més, retrà homenatge a les víctimes dels bombardejaments de l’aviació nazi sobre Londres durant la II Guerra Mundial.

“El cor parla al cor” és el lema del viatge, que recorda la divisa del cardenal Henry Newman, a qui el Pontífex beatificarà el diumenge19 de setembre. Resulta significatiu que sigui la primera beatificació que presidirà Benet XVI, qui fins ara havia delegat en representants. En aquest viatge internacional —el 17è del seu pontificat— el Sant Pare visitarà quatre ciutats: dues escoceses i dues angleses.

De gran relleu ecumènic es pot qualificar la trobada amb l’arquebisbe de Canterbury, la qual anirà seguida per una pregària conjunta a l’Abadia de Westminster. Però, de tot això —si Déu vol— en parlarem a la propera revista del mes d’octubre.

Un moment crucial de la visita, segons deia el portaveu de la Santa Seu P. Lombardi, serà la trobada a

Número 249- Setembre 2010

“Una Església amiga, que es presenta de manera no hostil, que humilment ofereix la seva contribució a la societat a partir de la fe, sense imposar res a ningú”. És el rostre de l’Església catòlica que Benet XVI presentarà a la societat britànica en el decurs d’un viatge ric en encontres, com ara l’entrevista amb la reina Isabel II a Escòcia, i els contactes amb l’Església anglicana i amb les comunitats hebraica i musulmana.

Pel que fa al mes actual, passat el parèntesi vacacional del mes d’agost, a més de les seccions habituals de notícies i comentaris diversos, cal fer esment d’un esdeveniment de primer ordre que tindrà lloc a Tarragona el proper 4 d’octubre i també de les conclusions preliminars a les quals han arribat els arqueòlegs després de les excavacions efectuades al subsòl de la Catedral. Rebin també el nostre desig sincer de que el curs que tot just comença els sigui propici. Que Déu ens ajudi a tots a complir de la millor manera possible la seva voluntat. εδτ 5


αny Jubilar de la Candela Itinerari espiritual Pelegrinant per Valls (1) Mn. Josep Bofarull, prevere

En ocasió de l’Any Jubilar pel Centenari de la Coronació de la Mare de Déu de la Candela, s’ofereix un itinerar de visita a les esglésies de Valls on Santa Maria és venerada amb una advocació especial.

lloc és el que prescriu l’Any Jubilar. Dels altres cinc, seguit l’ordre indicat o un altre aleatori, el més recomanable, i que donaria el mínim sentit de pelegrinatge, hauria de ser a la Església Parroquial de la Mare de Déu del Lledó que guarda la imatge de Santa Maria sota aquesta advocació i per això mateix té el títol de Santuari. La visita a cada lloc pot ser breu o llarga segons el temps de que es disposi. Pot ser personal o en grup, familiar, comunitari o parroquial. En aquest ITINERARI oferim un material i fins un telèfon de contacte per a preparar adequadament aquesta ruta de pregària i reflexió entorn de la figura de Santa Maria. Avui comencem pel primer lloc sant de visita i ho farem de la mà de l’escriptor Jordi Tuset. PARRÒQUIA DE LA MARE DE DÉU DEL LLEDÓ

(Passeig del Caputxins, 24. 43800 Valls; www.parlledo.org; telèfon 977600349 i 977608966; Rector: P. Josep Armengol, c.m.f.)

εsglésia δe τarrago-

Història de la devoció a la Mare de Déu del Lledó

6

El primer santuari a la Mare de del Lledó es remunta al 1366, quan la tradició i els documents coincideixen en la troballa de la Mare de dins la soca d’un lledoner. ot formar part de la preparació per rebre el do de la gràcia jubilar que demana la visita a la imatge de Santa de Maria de la Candela, així com també la recepció del Sagrament de la Recon-ciliació, la participació en l’Eucaristia,

P

l’aportació al projecte social de Càritas i la pregària pel Sant Pare Benet i pel nostre Arquebisbe Jaume. Aquest ITINERARI complet consta de sis visites a altres tants llocs. D’ells només la visita al sisè

La imatge és d’alabastre, on predomina el seu típic color de mel natural, té una alçada de 95 centímetres. es tracta de la representació de la Verge dempeus i amb el bust lleugerament inclinat a la dre-


ta per compensar la figura del nen Jesús que porta al braç esquerre. El 23 de maig de 1367, el consell de la Universitat de Valls (així s’anomenava aleshores a l’Ajuntament) pren l’acord de construir una nova capella, amb la condició que la soca del lledoner fos el pedestal de la imatge de la Mare de déu. així doncs, la santa passà a la guarda de la vila. Però a partir del 24 de novembre de 1376, s’esdevé una nova guarda pel santuari a càrrec dels Cavallers del Sant Sepulcre de l’Orde de Canonges de Agustí, quan la Universitat de Valls, cedeix els drets sobre l’ermita del Lledó al Prior del Monestir de Santa Anna de Barcelona. És en aquest període que la Universitat de Valls demana al Pare que declari Priorat l’església de Maria del Lledó. Transcorren els anys i es descuida la guarda del santuari, moment que coincideix amb l’admissió dels Frares Caputxins a Valls, i, uns anys després els jurats de la vila de Valls i del Consell de la Universitat, amb permís de l’Arquebisbe de Tarragona, cediren al Provincial de l’Orde dels Caputxins la casa i capella del amb la seva presència s’inicia el període més emblemàtic pel del D’aquest període n’és la planta actual del que té l’estil propi de l’austeritat de l’orde caputxina del segle XVIII (1722-1725). Des de finals del segle XIV, s’havia demanat l’auxili de Madona Maria del Lledó en moltes ocasions,

i de forma especial quan una sequera pertinaç feia acte de presència als camps de la vila i rodalia. Tot el bo, per desgràcia, s’acaba i això també va succeir amb la Guarda dels Caputxins el 1835, quan per la llei de Mendizábal es suprimiren la majoria dels ordes religiosos. Però la gent de Valls mai no va donar l’esquena a la seva Protectora la Verge del Lledó, i això ho va tenir present l’Ajuntament, perquè sempre va procurar que un sacerdot tingués cura del culte del santuari, aconseguint institucionalitzar el vicariat. El primer quart del segle XX es comença a forjar la intenció de construir un retaule a la Verge del el projectista del qual n’era l’arquitecte Cèsar Martinell, i les pintures a l’oli del retaule són obra de Francesc Galofré i Oller. Durant el període de la guerra civil s’aconsegueix amagar la imatge de la Mare de Déu, enterrant-la al pati del col·legi annex. En finalitzar la guerra es procedeix a desenterrar la imatge de la Verge, i acte seguit es fa pública la decisió presa per acord de l’Ajuntament, de celebrar una gran festa en honor de la Mare de del i que té lloc el 14 de gener de 1940 amb la culminació del vot de poble. Fita cabdal és la coronació canònica de la Mare de del amb motiu de la celebració dels 600 anys de la seva trobada. El 1964 Mossèn Rué

demana per escrit al cardenal Dr. Benjamín de Arriba y Castro, arquebisbe de Tarragona, que sol·liciti la Coronació Canònica de la Verge del Lledó al Sant Pare. Així ho va fer el prelat i la Coronació tingué lloc el 26 de juny de 1966 pel mateix cardenal De Arriba y Castro. Amb motiu de l’efemèride es fan les pintures al fresc del cambril que són obra d’Antoni Català Gomis i s’estrenen la taula de l’altar major, les vidrieres laterals i la rosassa que són obra de l’escultor Jaume Perelló. En els prolegòmens de l’últim quart de segle XX el Santuari del Lledó es prepara per un nou període molt fecund de responsabilitat i de servei pastoral als feligresos de Valls. L’any 1973 s’ofereix als Miisioners Fills del Cor de Maria (o Pares Claretians) la nova tinença de la Parròquia del Lledó. Finalment, i recent estrenat el segle XXI. amb data 27 d’abril de 2005 s’erigeix la Parròquia de la Mare de Déu del Lledó de Valls. εδτ Número 249- Setembre 2010

7


Jornada de la Pau

Debat interreligiós amb experts de talla mundial, organitzat per la Comunitat de Sant Egidi Josep Sabaté, periodista

La ciutat de Tarragona acollirà, el proper dia 4 d’octubre, a la seu del Col·legi d’Advocats (carrer Enric d’Ossó, 1) i a les 18.30 h, una important jornada interreligiosa a favor de la pau.

questa comunitat és una associació pública de laics de l’Església catòlica fundada a l’església de Sant’Egidio de Roma l’any 1968, tot just acabat el Concili Vaticà II, per iniciativa d’Andrea Riccardi per tal de portar l’Evangeli entre les persones més desafavorits de la societat. Més de 40.000 persones, en més de 60 països, formen part d’aquesta comunitat, compromesa en l’evangelització i en la caritat

A

Els fonaments que caracteritzen la comunitat de Sant Egidi són la pregària, com el primer punt per a l’orientació de la vida comunitària. La comunicació de l’Evangeli, la solidaritat amb els pobres i l’ecumenisme juntament amb el diàleg com a camí de pau i de col.laboració entre les religions, constitueixen els elements bàsics de les actuacions de la comunitat. Aquesta trobada internacional de pregària per la pau es fonamenta en el manteniment de l’esperit d’Assís juntament amb el respecte sincer a la identitat de cada relligión. Es tracta d’un autèntic compromís per demanar a Déu el do de la pau.

εsglésia δe τarragona

Sant Egidi a Tarragona

8

La ciutat de Tarragona compta amb una comunitat de Sant Egidi integrada per unes vint persones voluntàries que, cada divendres, a la tarda, es reuneixen al Santuari de Nostra Senyora del Sagrat Cor, anomenada abans “de Jesús-Maria”, al carrer Méndez Núñez, 14. Aquesta trobada setmanal consta d’una pregària, la lectura de l’Evangeli seguida d’una reflexió i el repartiment d’aliments o de roba. Les responsables del grup, Mercè Porta i Silvia Borges, expliquen que, habi-


Un debat de cara al món

1

2

3

4

5

La “Trobada mundial Homes i Religions” es celebrarà amb motiu dels actes organitzats per la comunitat de Sant Egidi, inspirada en l’esperit d’Assís. Aquestes jornades s’iniciaran el 3 d’octubre a Barcelona amb la celebració de l’Eucaristia en el temple de la Sagrada Família i, com hem dit, l’endemà,a 2/4 de 7 de la tarda, tindrà lloc a Tarragona, a la seu del Col·legi d’Advocats (c/ Enric d’Ossó, 1) un diàleg interreligiós presidit per Mons Jaume Pujol Balcells (1). En aquest debat intervindran el cardenal Paul Poupard (2), president emèrit del Consell Pontifici de la Cultura de la Santa Seu; el rabí de Colònia, Dr. Jaron Engelmayer (3); el Dr. Armand Puig (4), prevere, biblista i degà de la Facultat de Teologia de Catalunya, i el Dr. Mohammad Sammak (5), secretari general del Comitè Nacional del Líban per al diàleg Islamo-Cristià.

l’any 1999, concretament al barri de Camp Clar amb l’“Escola de la Pau���. En aquella època l’activitat estava centrada, especialment, en els infants. Posteriorment, el 2003, la comunitat va dedicar la seva atenció als transeünts i als grups de població marginada de la ciutat. També a Barcelona, la comunitat de Sant Egidi està localitzada a l’església de Sant Just i Sant Pastor, en ple Barri Gòtic, on s’atenen transeünts i persones necessitades.

—Actualment, es pot dir que a Tarragona hi ha unes vuitanta persones que viuen al carrer, en els llocs més diversos i, en ocasions,

inversemblants. Es tracta de persones d’edats compreses entre els 30 i els 50 anys que han arribat a situacions límite per les més diverses circumstàncies. L’activitat de la comunitat de Sant Egidi a Tarragona es va iniciar

Número 249- Setembre 2010

tualment, unes trenta persones van al Santuari per participar en la trobada.

Aquesta trobada internacional a favor de la pau es troba, ja, plenament consolidada després d’un treball sense treva, iniciat fa vint anys. Es tracta d’una plataforma que, en paraules del Papa, promou la reconciliació i lluita contra la violència, el racisme o el totalitarisme que no fan altra cosa que desfigurar la imatge de Déu en l’home. εδτ 9


Cinεma

Visió Un aproximació a la vida de santa Hildegarda de Bingen Luis J. Baixauli, tècnic en comunicació audiovisual

Aquesta pel·lícula biogràfica sobre santa Hildegarda de Bingen comença amb un pròleg que ens mostra el costum medieval de lliurar el desè fill al servei de Déu, com va ser el cas de Hildegarda de Bingen, que la veiem ingressar sent una nena al monestir masculí de Disibodenberg ( Sant Disibo) l’any 1112.

llà hi havia una petita comunitat femenina, sota l’autoritat de Jutta de Sponheim, que amb els anys es segregar per decisió de Hildegarda, fundant el monestir de Rupertsberg.

A

La pel·lícula Després d’una elipsi de molts anys, el film ens presenta ja una Hildegarda adulta, seguidora fidel de la seva mestra Jutta, a la qual succeeix com a abadessa quan aquesta mor en 1136. Llavors comencen les seves visions místiques, els seus enfrontaments amb l’abat de Disibodenberg, i els problemes interns de la seva comunitat. La santa en aquests anys adquireix fama per la seva saviesa, la seva forma de governar, la seva música i els seus coneixements en ciències mèdiques i naturals. Monarques i nobles demanen els seus consells i busquen les seves profecies.

εsglésia δe τarragona

Després d’obtenir el beneplàcit de sant Bernat, i l’autorització del

10

Papa, comença a publicar les seves visions, que Hildegarda dicta a la seva deixebla Richardis de Stade, un personatge dramàtic molt important en la pel·lícula. El film acaba en 1158, moment en què la santa abadessa, trencant els costums de l’època, se’n va a predicar per la vall del Rhin.

Què és Visió? Visió és, valgui la redundància, la visió que Margarethe von Trotta té de l’edat mitjana en general, i de Hildegarda en particular. Aquesta directora, dona durant vint anys de Volker Schlöndorff, va ser una de les més importants representants del Nou Cinema Alemany, i ara està


desenvolupant un projecte sobre Hannah Arendt. La història En la seva aproximació històrica podem trobar-hi encerts i desenfocaments, resultant un balanç molt positiu. D’altra banda, els fets històrics semblen retratats amb honestedat, tot i que el guió resulta una mica episòdic i sincopat, i això impedeix donar coherència al desenvolupament interior dels personatges. Estètica i interpretació Des del punt de vista estètic la pel·lícula és molt brillant. El seu treball amb la llum, la seva direcció artística i la seva banda sonora són excel·lents, i els moments musicals diegètics són extraordinaris. El repartiment d’actrius i d’actors és també molt bo, i l’actriu Barbara Sukowa encarna amb convicció a santa Hildegarda. La visió de la directora Una mica més discutible és la visió global que ofereix Margarethe von Trotta. Santa Hildegarda sembla donar la impressió de ser una persona massa excèntrica, i no estan prou subratllats els aspectes de la seva persona que la van portar als altars.

D’altra banda, el film ens dóna una visió de l’Edat mitjana una mica lúgubre (especialment en els dos primers minuts del film), sense arribar ni de lluny als deliris de certes pel·lícules com El nom de la Rosa.

Una valoració pastoral El papa Benet XVI li ha dedicat a aquesta dona dues catequesis aquest mes de septiembre. Benet XVI ha destacat de Hildegarda de Bingen la seva gran cultura, el seu esperit místic i el seu do de govern. “Aquesta santa —ha dit el Sant Pare— ens parla avui amb la seva coratjosa capacitat de discernir els signes dels temps, amb el seu amor per la creació, la seva medicina, la seva poesia, la seva música —que avui està sent reconstruïda—, el seu amor per Crist i per la seva Església, sofrent també en aquell temps, ferida també en aquell temps pels pecats dels sacerdots i dels laics, i tant més estimada com a cos de Crist”. Visió és una bona ocasió per conèixer a aquesta dona extraordinària. εδτ

Fitxa tècnica Títol original: Vision - Aus dem leben der Hildegard von Bingen. Direcció i guió: Margarethe von Trotta. Països: Alemanya i França. Any: 2009. Durada: 110 minuts. Gènere: Drama. Intérprets: Barbara Sukowa (Hildegard de Bingen), Heino Ferch (Vólmar), Hannah Herzsprung (Richardis de Stade), Alexander Held (abat Kuno), Lena Stolz (Jutta), Sunnyi Melles (mare de Richardis), Paula Kalenberg (Klara), Mareile Blendl (Jutta de Sponheim). Producció: Markus Zimmer. Música: Chris Heyne. Fotografia: Axel Bloc. Muntatge: Dietz Corina. Direcció artística: Heike Bauersfeld. Vestuari: Ursula Welter. Distribuïdora: Karma Films. Estrena a Alemanya: 24 de setembre de 2009 Estrena a Espanya: 27 d’agost de 2010. Públic recomanat: Joves

Número 249- Setembre 2010

El deixebles cristians tenen aquí massa tints psicoafectius, de vegades portats a l’exageració, i que poden donar a entendre dependències poc sanes.

En definitiva, el que falta per part de la directora és una comprensió empàtica de la fe i l’experiència cristiana, i per això, malgrat el seu in-tel·ligent ofici i evident bona voluntat, el film no arriba al cent per cent de les seves possibilitats expressives . Això no obstant, com dèiem al principi, el balanç és clarament positiu, i presenta un esbós amable del món benedictí.

11


El món audiovisual al servei de la Pastoral

L’origen de l’home Un documental recull les opinions d’experts sobre la Creació

Científics de tot el món desmenteixen l’ateisme de Stephen Hawking

Didac Bertran, periodista

El premi Nobel Christian de Duve afirma que la teoria que el món és etern, inventada per Fred Hoyle, va demostrar ser falsa i va tenir raó el seu mestre Lemaitre en descobrir la teoria del “Big Bang”, l’explosió que va donar origen a l’univers. El professor belga Michel Ghins creu que la teoria dels “universos múltiples” va ser ideada per escapar a la hipòtesi que Déu va crear el nostre món. Però això no és una escapatòria, perquè es imagibable que Déu Totpoderós creés aquesta profusió de múltiples universos “.

C. De Duve

S. Hawking l nou llibre de Stephen Hawking negant l’existència de Déu xoca amb els posicionaments de més de trenta científics expressats en la recent sèrie de documentals titulada L’origen de l’home. Entre ells figuren els premis Nobel Christian De Duve i Werner Arber. Alguns són creients —jueus, catòlics o protestants— i altres no.

εsglésia δe τarragona

E

12

Aquesta sèrie de nou documentals realitzada per Goya Producciones investiga el desenvolupament de l’Univers des del “Big Bang” fins els primats, els homínids, i el triomf de l’ “homo sapiens”. Respon a les preguntes “Com va néixer l’univers?”, “Va sorgir per atzar?”, “Hi va haver una intel·igència que va guiar l’evolució?”.

Per al professor italià Evandro Agazzi, l’atzar no explica l’existència del món. Els qui creuen explicarho tot a partir d’alguna ciència positiva cauen en una “actitud reduccionista anticientífica”. El professor de Boston Thomas Glick creu que aquests fonamentalistes del materialisme es fabriquen una mena de religió o metafísica, “però ningú confon això amb ciència”. Per al professor Arana, de la Universitat de Sevilla “mai hi va haver oposició entre fe i raó. Però sempre hi va haver oposició entre dues fes: la fe cientista, per dir-ho així, i la fe religiosa”. És, doncs, la Bíblia compatible amb la ciència? El Premi Nobel suís

W. Arber

M. Ghins


E. Agazzi Werner Arber respon: “Jo puc llegir en el Gènesi, al començament de l’Antic Testament, que el món va ser creat en diversos períodes, i per a mi, aquests diversos períodes són precisament evolució”. En opinió de l’investigador holandès Cees Dekker “el mètode de la ciència per si mateix no és cristià ni és ateu. Ciència i religió no estan en conflicte, com tampoc o estan la raó i la fe. I la ciència en si mateixa encaixa molt bé amb la visió cristiana del món.

T. Glick

La sèrie L’origen de l’home posa al descobert l’explotació ideològica de la ciència, i en particular del darwinisme. Darwin va ser manipulat a favor del racisme, tant per part del marxisme com a l’Alemanya nazi i als Estats Units. L’Església catòlica, per la seva banda, no va condemnar Darwin. L’evolució podria haver-se donat dins la creació. Aquesta sèrie audiovisual exposa la inconsistència de posicions atees com les de Hawking i Dawkins en un extrem, i la dels fonamentalistes en

Fra εulogi i αuguri Auguri, que ajudes a acabar la Catedral?

C.Dekker

No, Fra!... Estic preparant una broma per als arqueòlegs del segle XXI...

l’altre. Conclou que no és científic negar el sobrenatural. La ciència natural no capta el que cau fora de l’esfera material. εδτ

Per a més informació sobre aquesta sèrie poden adreçar-se al Departament diocesà de Mitjans de Comunicació Social de l’Arquebisbat de Tarragona, trucant al telèfon 977 23 34 12 (extensió 205) o enviant un correu electrònic a l’adreça electrònica mcs@arquebisbattarragona.cat

per Bernabé Posant aquest estris paleolítics entre l’estrat romà i el visigòtic es tornaran micos... Ja veurà quan obrin el terra de la Catedral! Número 249- Setembre 2010

13


Rεportatge

Un campament d’estiu a la vora del mar La dramàtica experiència d’uns petits refugiats C. de la Campa, periodista

emblava una bona idea. Dur a un grup de nens i nenes palestins a la platja per ajudar-los a escapar de la monotonia i les dures condicions de la seva vida diària en un campament situat en terra de ningú, a la àrida frontera siroiraquiana. Així ho pensaven a l’Alt Comissariat de les Nacions Unides per als refugiats (ACNUR).

S

εsglésia δe τarragona

Ahmed, un petit refugiat que viu al campament d’At-Tanf, contempla el mar per primera vegada en la seva vida.

14

Però va resultar ser excessiu per a la majoria dels nens arribats a principis de juny a la ciutat siriana de Tartus, a la vora de la Mediterrània, des del seu campament a At-Tanf, on ells i les seves famílies porten vivint anys després de fugir de les seves cases a Bagdad, a causa de les amenaces i atacs soferts a la capital iraquiana. El paisatge, l’abundància de menjar i de beguda i les rialles dels

“El primer dia vaig ser feliç aquí, però el segon dia ja no. No estem acostumats a aquesta vida feliç i necessitem mantenir-nos forts per viure la nostra dura existència”.

Philippe Leclerc, representant adjunt d’ACNUR a Damasc (Síria): “Està clar que hem de tornar a reubicar tots els palestins que es troben ara en terra de ningú, a la frontera iraquiana. Podem atendre les seves necessitats materials bàsiques amb menjar, aigua i allotjament temporal, però el fet objectiu és que el lloc on estan mai serà apte per a que éssers humans visquin en ell”.

altres nens els mostraven als nou petits palestins la duresa de la seva vida quotidiana, i el que no tindrien un cop tornessin a At-Tanf, després d’una setmana de vacances. Aquests nens i nenes pertanyen a un grup de més de 750 refugiats palestins que s’han vist atrapats durant més de dos anys a la frontera, sense permís per entrar a Síria i sense possibilitats de tornar a Bagdad. Viuen en una estreta franja situada a la mateixa frontera siroiraquiana, on sobreviuen a les serps i els escorpins enmig d’una calor sufocant, mentre esperen que algun país s’ofereixi per reassentar-los en el seu territori. El grup de xavals palestins d’At-Tanf havia obtingut un permís especial del Govern sirià per viatjar

a la costa, però aviat va resultar evident que es trobaven massa traumatitzats —excepte un d’ells— per gaudir aquest breu parèntesi de la seva realitat quotidiana, en contacte amb altres nens i adolescents de la seva edat en el campament d’estiu a Tartus. “Aquests nens i nenes han patit situacions vitals molt dures, i el canvi d’ambient els impacta molt. Es troben tancats sobre si mateixos, ferits per la vida que els toca viure. No estan acostumats a interactuar, a relacionar-se amb el món, amb altres nens i nenes de les seves edat”, explica la supervisora del campament d’estiu Feràs Shihabi, que treballa per a la UNRWA, l’agència de l’ONU que ajuda als refugiats palestins. El personal del campament no va obligar als nois i noies palestins a sumar-se a les activitats de la setmana, que incloïen esports, com natació, o activitats lúdiques com ballar, cantar, jocs i actuacions de pallassos o festes. Gairebé tots ells van preferir quedar-se a l’ombra dels seus dormitoris, trobant a faltar a les seves famílies. “Sóc aquí tan pocs dies .... Per què vaig unir-me a les activitats si després vaig a tornar a At-Tanf de nou?”, es preguntava Sarab, que sentia que el campament d’estiu tractava de donar-los una falsa sensació d’optimisme.


Una tragèdia sense final?

Hussam Muktar, un iraquià que treballa per ACNUR com a personal extern i autor de les fotos que il·lustren aquest reportatge, va explicar que podia sentir el dolor en què vivien aquests nens i nenes: “At-Tanf és com una presó i cap nen pot créixer adequadament en una presó. No poden desenvolupar-se, avançar, perquè no se’ls permet l’entrada a Síria ni en qualsevol altre lloc. No poden retrocedir, perquè ells i les seves famílies han estat amenaçats a l’Iraq “.

ACNUR , junt amb organitzacions cristianes i musulmanes proporciona assistència als refugiats palestins a l’Iraq i Síria. Juntament amb la UNRWA, busca activament solucions per als refugiats que es troben atrapats a la frontera a At-Tanf i el proper Al- Ualid. ACNUR, UNRWA i la Mitja Lluna Roja Palestina assisteixen als palestins d’At-Tanf, mentre que el Socors Islàmic i el Comitè Internacional de Creu Roja (ICRC) comparteixen la responsabilitat d’atendre els palestins assentats en el camp d’Al-Ualid. Els habitants dels dos campaments a la frontera, on han suportat incendis fortuïts, inundacions i temperatures extremes, també reben l’ajut de Càritas de Síria, país amb seriosos problemes humanitaris a causa de la munió de refugiats procedents de l’Iraq i del Líban. Uns 15.000 palestins romanen encara a Bagdad, dels 30.000 que vivien a la capital el 2003. Els altres 15.000 han fugit per escapar de les amenaces de les milícies, de segrestos i assassinats. Només uns pocs centenars de refugiats palestins han estat reallotjats en tercers països.

En contrast, altres nens i nenes refugiats palestins que van anar al campament —entre ells vint-iquatre infants que viuen una vida una mica més fàcil al campament d’Al- Hol, gestionat per ACNUR i situat al nord de Síria—, van aprofitar les seves vacances per aprendre a nedar al mar, d’un blau cristal·lí. Al cap d’uns dies, van començar a evitar els seus compatriotes d’At-Tanf, incapaços de sintonitzar amb la seva ràbia i depressió. Quan Muktar va visitar el campament d’estiu, alguns nens d’AtTanf es van mostrar més oberts en sentir el seu accent iraquià, però encara evitaven mirar als ulls. “Si observes a aquests nens i nenes, encara que són de la mateixa edat que els altres en el campament d’estiu, els seus ulls i els seus moviments et diuen que han patit més del que cap infant hauria de patir. Dol veure el seu trauma en cada moviment”, diu Muktar. εδτ

Número 249- Setembre 2010

Una treballadora d’ACNUR passeja pel campament de At-Tanf amb amb un grup de nens i nenes refugiats en aquest inhòspit paratge del desert.

Una altra companya seva, Naba, pensava que, si portaven a terme les activitats proposades, després seria molt més dur per a elles la tornada a At-Tanf. “La meva vida no és feliç, necessito abandonar aquest campament d’estiu com més aviat millor”, declarava, afegint: “El primer dia vaig ser feliç aquí, però el segon dia ja no. No estem acostumats a aquesta vida feliç i necessitem mantenir-nos forts per viure la nostra dura vida “. I ho deia amb una profunda tristesa que es reflectia en els seus preciosos ulls negres.

Uns dies d’esbarjo van esdevenir una experiència traumàtica

15


τarragona μissionera “Finalitza la construcció del centre de dia “Elikya” (Esperança) a Kinshasa

Un exemple de la labor social i missionera de l’Arxidiòcesi de Tarragona que va començar ja fa molts anys i que continua amb nou vigor.

Josep Sabaté, periodista

Després d’uns quants mesos de treball, han finalitzat les obres de construcció del centre de dia “Elikya” (Esperança) per a nens a Kinshasa, capital de la Re-pública Demo-cràtica del Congo (l’antic Congo belga, anomenat posteriorment Zaire. L’execució d’aquesta primera fase del projecte ha representat una inversió de 50.000 euros.

objectiu d’aquest centre polivalent és la reinserció de persones excloses socialment, especialment, nens. En concret, es pretén acollir durant el dia un total de 60 infants que, per les seves circumstàncies, acabarien convertintse en “nens del carrer”, on es llancen per buscar-se la vida com sigui. Es tracta d’oferir als nens, com a mínim, un àpat al dia en un ambient familiar i també educació bàsica i assistència mèdica. A més, les famílies i veïns de la zona també es beneficiaran d’aquesta acció social

εsglésia δe τarragona

L’

16

per la qual es preveu passaran 2.500 persones l’any. Fa quinze anys es va constituir l’associació local anomenada “Ekolo ya Bondeko”, és a dir, “País de la Fraternitat”, que ha posat en marxa el projecte. La missionera reusenca Isabel Correig, que porta 40 anys al Congo, és la fundadora i responsable d’aquesta associació que compta amb el suport de l’Arquebisbat i amb l’aportació econòmica de “la Caixa” per al finançament íntegre del projecte, inclòs en el marc d’actuacions

socials de l’Any Jubilar de sant Fructuós. Segona etapa Precisament, la missionera seglar Núria Costa, arribada de Kinshasa, ens explica que ara comença la segona etapa del projecte. —Ara s’està realitzant una enquesta per seleccionar els infants que acudiran al centre, una selecció que es realitza seguint un rigorós criteri de prioritat, és a dir, per acollir a aquells més necessitats, segons les seves circumstàncies personals o familiars.


Núria Costa explica que a Kinshasa es viu una situació d’extrema necessitat, mentre la població subsisteix en un ambient de resignació i por. —Només cal assenyalar que, el 30 de juny, es va celebrar el 50è aniversari de la independència del Congo. Mentre les autoritats celebraven l’efemèride, es va convidar a la població a commemorar la independència mitjançant el dejuni i la pregària. I això passa en un país que ven electricitat a altres nacions, mentre la població viu a les fosques.

Núria Costa, missionera diocesana El matí del dia 8 de setembre, a la capella del Palau de l’Arquebisbat de Tarragona, el Sr. Arquebisbe va presidir la sempre emotiva eucaristia d’enviament d’una missionera diocesana seglar. La Núria Costa, de Cambrils, qui porta una llarga temporada a Kinshasa al costat de la religiosa i missionera diocesana Isabel Correig, de Reus, hi torna com a missionera diocesana per treballar treballarà en la promoció humana i pastoral de persones abandonades, juntament amb l’equip de l’Associació “Ekolo ya Bondeko” i de comú acord amb el bisbe de la diòcesi de Kinshasa.

Número 249- Setembre 2010

Enmig d’aquest ambient, l’associació “Ekolo ya Bondeko” va adquirir l’any 1999 un terreny de més d’una hectàrea per a la ubicació del centre al deprimit barri de Mpasa, a Kinshasa. Des de la seva creació, la fundació ha centrat les seves activitats en l’assistència social a la població com són l’alfabetització, el reforç escolar i la implantació de tallers de capacitació. Des d’aleshores ençà, l’associació “Ekolo ya Bondeko” ha ajudat 960 persones, la majoria infants, a sortir de la marginació social. Això ha permès la seva integració en la família i en la mateixa societat. En aquest sentit, la incorporació del nou centre de dia permetrà l’ampliació de l’assistència social a aquest nucli de població de Kinshasa. Evidentment, aquesta tasca no podria realitzar sense l’ajut i la col·laboració d’un equip humà integrat per 85 voluntaris compromesos en els objectius de la missió. A partir d’aquests moments, per tant, s’inicia una segona etapa per a la posada en marxa d’aquest projecte social missioner. Ara, aquest setembre, Núria Costa sortirà un altre cop cap a Kinshasa per incorporar-se a l’equip que regirà el centre, construït en menys d’un any. —Certament, el centre “Elikya”, a Kinshasa, ja no és una esperança, com el seu nom indica, sinó que s’ha convertit en una autèntica realitat. εδτ

17


La Veu δε Càritas Francesc Roig:

“Càritas ha de ser el reflex de la força del cor” Anna Mairal, responsable de Comunicació de Càritas Diocesana

l passat 13 de juliol, Mons. Jaume Pu-jol, arquebisbe me-tropolità de Tarragona i primat, va ratificar el seu nomenament com a director de Càritas Dio-cesana de Tarragona, què suposa aquest càrrec? —Aquest càrrec suposa una responsabilitat de permanència en el compromís i treball en equip. Un labor constant d’atenció als més desfavorits. Una feina estable que no ha de perdre el pas ni patir cap defallença.

—E

El passat 13 de juliol, Mons. Jaume Pujol, arquebisbe metropolità de Tarragona i primat, va ratificar el nomenament de Francesc Roig com a director de Càritas Diocesana de Tarragona

Francesc Roig Queralt Nascut a la Canonja (Tarragonès) l’any 1955, Francesc Roig i Queralt és llicenciat en Filologia Romànica- Hispànica per la Universitat de Barcelona; i és inspector cap al Departament d’Educació dels Serveis Territorials a Tarragona.

εsglésia δe τarragona

—Quin és l’objectiu prioritari com a nou director de Càritas Diocesana de Tarragona? —La prioritat és la reorganització de l’acció social per adequar-la a les necessitats de totes les Càritas parroquials. Aquesta nova organització es farà mitjançant un procés formatiu en què els treballadors socials de Càritas acompanyaran, assessoraran i formaran a les persones voluntàries de cada parròquia.

18

—I quina és la finalitat d’aquest procés? —L’objectiu principal d’aquest nou marc de treball és que la feina de Càritas sigui més compromesa amb les necessitats de la societat actual. Una de les prioritats serà poder disposar d’una informació real i estadística de les múltiples activitats que es duen a terme a totes les Càritas parroquials o en

És membre de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura, membre fundador de l’Estació de Recerca Bibliogràfica i Documental “Margalló del Balcó de Tarragona” i és president del Centre d’Estudis Canongins. Ha publicat diversos llibres sobre historiografia local, crítica literària i creació poètica amb el grup L’Espiadimonis.

qualsevol dels àmbits organitzatius de l’arxidiòcesi. —Això vol dir unificar criteris? Bé, a més d’unificar criteris, la idea és que tots tinguem el compromís i la convicció de començar a treballar junts, la qual cosa ens permetrà d’afrontar amb més eficàcia les situacions de crisi que tenim plantejades en aquests moments.

—Com definiria Càritas Diocesana pensant en el conjunt de la resta de Càritas parroquials? —Càritas Diocesana de Tarragona està al servei de totes les Càritas parroquials, interparroquials i arxiprestals ajudant en tota l’acció de la comunitat eclesial i facilitant un treball d’acompanyament i orientació.


—Quina seria la tasca principal de Càritas? —Una de les tasques principals de Cáritas és estar al servei de les persones més desfavorides per tal d’aconseguir un desenvolupament integral òptim. També ens esforcem per a treballar i fomentar la justícia i la solidaritat entre tota la societat. —Càritas és una institució de l’Església que es basa en la comunicació cristiana de béns, amb quants voluntaris compta? —La tasca pastoral de Càritas només es pot entendre des del servei del voluntariat. El compromís desinteressat dels voluntaris és el que garanteix que les accions empreses tinguin una capacitat de transformació i també de denúncia en allò que es considera injust.

Càritas per tal d’ampliar el nombre d’efectius i així donar cobertura a les necessitats reals plantejades.

—El voluntariat és suficient pel moment en què vivim? —Mai no és suficient l’esforç social que Càritas necessita perquè sempre les demandes són superiors a les disponibilitats. Fem una crida a totes les persones que voluntàriament vulguin col·laborar amb

—I quin seria el missatge que donaria per aquells que puguin donar part del seu temps al servei d’altre? —El missatge és que hi ha molt camí per recórrer, molts obstacles a superar, moltes incomprensions a matisar però que amb l’esforç

voluntari de l’estimació aquest camí és possible i assumible. —Enguany s’escau l’Any contra la pobresa i exclusió social. Com afronta Càritas aquest compromís? —El compromís és estar molt atents a la realitat que ens envolta i ser la veu dels que no tenen veu. Càritas ha de ser el reflex de la força del cor. εδτ

✄ Butlleta de col·laboració

Domiciliació bancària

per lliurar a Càritas Diocesana

Senyors els prego que vulguin lliurar, amb càrrec al meu compte/llibreta, els rebuts presentats per Càritas en concepte d’aportació

Pla de Palau, 2-43003 Tarragona

Nom

❏ mensual ❏ trimestral ❏ semestral ❏ anual

Cognoms Adreça Codi Postal

Telèfon

Entitat

Població Import de l’aportació:

euros

Titular compte Banc o Caixa Adreça Oficina Codi Postal

d.c.

Número de compte o llibreta

Població

❏ Per a activitats generals de Càritas ❏ Altres ❏ Domiciliació bancària ❏ Efectiu, xec o transferència

❏ Interessa poder desgravar ❏ No interessa desgravar

al compte 2073-0010-17-0110434486 de Caixa Tarragona

Data:

Signatura

Número 249- Setembre 2010

e-mail

Agència

19


Pαrlen les Dεlegacions

Vida creixent “Cal donar vida als anys”, diu Mn. Josep M. Font Josep Sabaté , periodista

“Vida Creixent” és un moviment de la Pastoral general d’adults que s’insereix en la Delegació diocesana d’Apostolat Seglar. Totes les activitats d’aquest moviment estan centrades en la pastoral dedicada a les persones grans.

“V

ida Creixent” és un moviment de laics sorgit l’any 1952 en una parròquia d’una població propera a París per aprofundir en l’Evangeli per part de la gent gran i jubilats. A partir de llavors, el moviment es va anar estenent per tot el món i el 25 de març de 1996, el cardenal Pironio va signar el decret pel qual la Santa Seu aprobava oficialment “Vida Creixent”. El consiliari diocesà de “Vida Creixent” a Tarragona, Mn. Josep Maria Font Solé, explica que aquest moviment té un triple objectiu. —L’objectiu concret de “Vida Creixent” és l’amistat, l’espiritualitat i l’apostolat. Aquest moviment permet la trobada i convivència entre la gent gran des de l’òptica de l’Evangeli. I això comporta, naturalment, un compromís. Cal tenir en compte el paper que, actualment, tenen la gent gran en el si de la família. És el cas, per exemple, dels avis que ajuden els fills i als néts. I, en moltes ocasions, aquests, els néts, aprenen a resar gràcies als avis. La fe dels avis és molt forta i fructífera.

εsglésia δe τarragona

Donar vida als anys

20

Mn. Josep Maria Font explica que, de vegades, la gent gran es troba davant d’un buit social perquè, d’alguna manera, queda marginada per considerar que es tracta d’un col.lectiu que no s’ha pogut incorporar a les tendències socials de l’actualitat.


—No n’hi ha prou amb assistir a l’Eucaristia dominical. En l’última etapa de la vida, que, en termes generals, es caracteritza per la serenitat, la gent gran necessiten una acció que els permeti moments de trobada, de debat, és a dir, obrir les portes a l’àmbit de la comunitat cristiana. I, a més, una cosa molt important: cal donar vida als anys. Funció social de les persones grans a la família cristiana Aquesta és, precisament, la qüestió: encoratjar a la gent gran a aportar les seves experiències, les seves vivències, a la resta col.lectius de la comunitat cristiana. Cal que la gent gran tingui una manera pròpia de crear una comunitat de creients, de sentir-se responsables, i no marginats, en l’evangelització de la societat. Es tracta, en definitiva, de donar una dimensió social a la gent gran en el si de l’Església. Precisament, per incentivar aquests objectius, la trobada interdiocesana anual —que es fa normalment a Montserrat— permet fer un intercanvi d’experiències entre els representants de les diòcesis catalanes. —D’aquesta manera, compartim les nostres inquietuds, els nostres projectes, els nostres objectius.

Mn. Josep Maria Font expressa el seu desig que el moviment de “Vida Creixent” ampliï els seus àmbits d’actuació, especialment, en les parròquies.

més actives al mateix temps que s’allarga el seu procés vital.

—Cal obrir les portes de les parròquies a aquest moviment de laics perquè la gent gran pugui participar en les activitats de la comunitat cristiana aportant els seus peculiaridaes, sempre beneficioses, per al col·lectiu parroquial. Cal tenir en compte que, amb els mitjans actuals, la gent gran són

Per a més informació les persones interessades poden adreçarse a la Delegació diocesana d’Apostolat Seglar, de la que és responsable Mn. Jordi Vila Borràs, els dijous d’11 a 13 h al Palau de l’Arquebisbat (Pla de Palau, 2) de Tarragona o bé trucant al telèfon 977 23 34 12 (extensió 234). εδτ

La gent gran tenen, per tant, encara, un llarg camí per recórrer ...

Artífexs des de l’any 1803. La joieria més antiga de Catalunya

Número 249- Setembre 2010

JOIER

21


αny Sant Compostel·là Pelegrinant amb els joves a Santiago de Compostel·la ( 1 ) Fe i alegria

D

iuen que el jovent d’avui és apàtic i que no es mou per res. Potser sí que alguns siguin així, però sens dubte aquest no és el cas dels 12.000 que s’aplegaren a un dels grans centres de pelegrinatge del món cristià.

La notícia Dels dies 4 al 8 d’agost va tenir lloc a Santiago de Compostel·la la Peregrinació i Encontre Europeu de Joves 2010 (PEJ) amb motiu de l´any sant Xacobeo, en el qual hi van participar un grup de joves catalans que —en un nombre de 450 (140 de l’Arxidiòcesi de Tarragona, convocats per la delegació diocesana de Pastoral de Joventut)— van peregrinar a Compostel·la pel camí del Sud o de la Plata, és a dir, cinc dies des de Tui fins a Santiago, i van omplir la ciutat de Sant Jaume amb la seva fe i la seva fraternitat, compartides amb altres 12.000 joves de diferents nacionalitats europees.

εsglésia δe τarragona

De camí

22

12.000 joves de diferents països compartiren la seva fe davant la tomba de l’apòstol sant Jaume

Durant tots els cinc dies de camí els joves van estar acompanyats per l’arquebisbe metropolità de Tarragona i primat, Mons. Jaume Pujol. Va ser una nota simpàtica veure el nostre prelat fent via amb els joves i marxant al seu pas, malgrat la diferència d’edat. En aquesta ocasió va canviar el seu bàcul de pastor pel bastó del caminant i, durant tot el camí, va compartir experiències amb els joves i animant-los en tot moment.


A Santiago Arribats a la fita proposada —Santiago de Compostel·la—, allí van tenir lloc grups de pregària, sessions catequètiques, la visita a la catedral metropolitana de Santiago —que guarda el tresor del cos de l´apòstol fill de tro, segons una llarga tradició—, donaren els joves l´abraçada a l´Apòstol, així com també visqueren moments lúdics i de pregària.

Les catequesis El Senyor Arquebisbe; el cardenal-arquebisbe de Barcelona, Mons. Lluís Martínez Sistach; l´arquebisbe-bisbe d’Urgell, Mons. Joan-Enric Vives, i el bisbe de Terrassa, Mons. Josep-Àngel Saiz van predicar una de les catequesis impartides per als joves, els dies 6 i 7 i aquests dies també s´hi va fer present Mons. Francesc Pardo, bisbe de Girona i encarregat de Pastoral dela Joventut per la Conferència Episcopal Tarraconense.

PEJ 2010 La PEJ2010 va començar amb l’acte d’acollida a la plaça de l´Obradoiro el vespre del dijous dia 4 d´agost i després durant dos dies va tenir lloc la preparació de l´Encontre final. La vetlla de pregària del dissabte 7 d’agost i la missa de clausura del diumenge dia 8 foren presidides pel cardenal Stanislaw Rylko, prefecte del Consell Pontifici per als Laics que va animar els joves a seguir l´exemple de sant Jaume apòstol, a viure la seva fe amb generositat i donant testimoni de Déu en la vida pública, amb plena esperança.

Una preparació de la Jornada Mundial de la Joventut

(continuarà)

Número 249- Setembre 2010

Els actes van comptar —com hem dit— amb la presència de dotze mil joves majoritàriament d´Espanya i Portugal, quaranta tres bisbes i quatre cardenals, així com els animadors de pastoral juvenil de les Diòcesis d´Espanya, en el que ha estat una preparació de la Jornada Mundial de la Joventut que ha de tenir lloc l´agost de 2011 a Madrid convocats pel Sant Pare Benet XVI.

23


Notíciεs

Homenatge a Mons. Joan Martí i Alanis

εsglésia δe τarragona

Una avinguda perpetuarà a Montblanc la memòria d’un gran home d’Església

24

Mons. Joan Martí i Alanis, qui va ser bisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra, ja té una avinguda a la seva vila adoptiva. L’acord de donar nom a la via que porta des del Portal del Foradot fins el Santuari de la Mare de Déu de la Serra va ser pres per unanimitat pel consistori montblanquí. Prèviament al descobriment de la placa hi va haver a la sala de plens de l’Ajuntament de Montblanc, la sessió en el decurs de la qual es va nomenar fill predilecte de Montblanc al jurista i exveguer episcopal d’Andorra, Sr. Francesc

Premonició? No sabem pas si els companys seminaristes que jugaven a fer bisbe aquell marrec d’el Milà, tot just ingressat al nostre Seminari Pontifici de Tarragona, intuïen el destí històric que l’esperava. Els bonets d’estudiant esdevingueren realment mitra i, a més, corona de copríncep. Foto d’arxiu cedida gentilment per Mn. Pere Dalmau

La vila ducal de Montblanc va viure una jornada especialment emotiva el dijous 9 de setembre amb la dedicació d’una avinguda per honorar el record de qui durant deu anys va ser el director del Col·legi de la Mercè.


Badia Batalla, qui havia col·laborat amb el Dr. Martí i Alanis en la redacció de la Constitució d’aquell Estat sobirà. L’encarregat de fer el panegíric dels homenatjats va ser un il·lustre montblanquí: l’exconseller de la Generalitat Sr. Josep Gomis Martí, el qual va oferir al públic que omplia de gom a gom la sala una magnífica peça oratòria. A l’acte de descobriment de la placa amb el nom de “Passeig de l’arquebisbe Joan Martí i Alanis” van pronunciar uns parlaments el Sr. Josep Andreu, alcalde de Montblanc; Mons. Joan-Enric Vives, arquebisbe-bisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra; el Sr. Jaume Bartomeu, cap del Govern d’Andorra; el Sr. Josep-Lluís CarodRovira, vicepresident de la Generalitat de Catalunya, i Mons. Jaume Pujol, arquebisbe metropolità de Tarragona i primat. A la cerimònia cívica també hi van assistir la Sra. Montserrat Coll, directora general d’Afers Religiosos de la Generalitat i els senyors Xavier Sabaté, delegat del Govern de la Generalitat a Tarragona; Josep Poblet, president de la Diputació de Tarragona; Joaquim Nin, vicepresident de la Diputació de Tarragona; i David Rovira, president del Consell Comarcal de la Conca de Barberà, Adam Manyé, director dels Serveis Territorials de Cultura a Tarragona; així com els regidors i regidores del consistori montblanquí. Tot seguit, precedits pel seguici popular montblanquí, els participants a l’acte —autoritats i públic— es van traslladar a l’església de

Santa Maria la Major, on es va celebrar la missa en honor de sant Maties, patró de Montblanc, presidida pel Senyor Arquebisbe i concelebrada amb el bisbe d’Urgell, el plebà de Montblanc i els preveres asistents. En la seva homilia, Mons.

Pujol va glossar amb molt sentiment i afecte la figura de Mons. Martí i, acabada la celebració eucarística, Mn. Albert Palacín, plebà de Montblanc, va tenir també un record per qui va saber-se guanyar el cor dels montblanquins. εδτ Número 249- Setembre 2010

25


L’Arboç va demostrar la seva hospitalitat Trobada diocesana de Catequistes

L’Arboç del Penedès va acollir la Trobada diocesana de catequistes, la qual va a aplegar més de 200 persones procedents de tota l’Arxidiòcesi en una diada que va tenir per lema “Empeltats per donar fruit”.

a jornada va començar a l’església parroquial de Sant Julià, on Mn. Ricard Cabré, rector de l´Arboç, va adreçar unes paraules de benvinguda als participants,. Mn. Xavier Morell, delegat diocesà de Catequesi, va fer una explicació del sentit de la diada i també va donar algunes instruccions per al seu millor desenvolupament.

εsglésia δe τarragona

L

26

Després d’una sentida pregària, guiada per Mn. Ignasi Cabré, els catequistes passaren a la capella dels Dolors, on el Sr. Jordi Gené els va explicar el significat de L’arbre de la vida, pintura mural del segle XIV, al·lusió a la sobreabundància de la Redempció. Tot seguit, els catequistes es dividiren en grups i anaren passant per nou tallers escampats per diversos punts de l’Arboç i basats en els

fruits de l’Esperit Sant. El primer dels tallers estava referit al “goig” i consistia en expressar el goig de l’Esperit amb bon ritme, mitjançant

la dansa. La “pau”, prenent per tema la pregària de sant Francesc d’Assís, convidava els catequistes a ser instruments de pau. Un altre


fruit de l’Esperit és la “paciència” i s’il·lustrava mitjantçant el treball de la puntaire (de tanta tradició a l’Arboç) que, com la catequesi, demana molta paciència. A la Residència d’Ancians els participants a la Trobada van escoltar un testimoni de qui mira de donar el fruit de la “benvolença”. La “bondat” es un fruit que es va fer palès en la realitat de Càritas. A l’Auditori els apleguistes van tenir oportunitat d’admirar un audiovisual amb una diversitat de testimonis vocacionals que els parlaren del fruit de la “fidelitat” a la crida de Déu. Una breu estona de pregària a la capella de Sant Antoni va servir per tastar el fruit de la “dolcesa” de l’amor de Déu. El “domini d’un mateix” és un fruit necessari perquè a la catequesi cal domini i equilibri en tots els sentits. Finalment, tots els grups confluïren a l’església de Santa Llúcia, per glossar l’“amor”. Allí es van repartir unes paperetes on els catequistes havien d’expressar una petició a l’Esperit Sant, les quals foren dipositades en una urna, la qual va ser lliurada al Senyor Arquebisbe a l’ofertori de l’eucaristia de la tarda. Després, tothom es va desplaçar al pavelló poliesportiu on va tenir lloc el dinar de germanor, al que va seguir una visita al Museu de Puntes i al monument més emblemàtic de la població: la seva famosa reproducció de la “Giralda” de Sevilla.

Número 249- Setembre 2010

La jornada es va cloure amb una eucaristia presidida pel Senyor Arquebisbe. Van concelebrar Mn. Josep M. Barenys, arxiprest del Baix Penedès, els preveres abans esmentats i d’altres que s’havien anat afegint a la Trobada al llarg del matí i de la tarda. En la seva homilia, Mons. Jaume Pujol va agrair el treball impagable que fan els catequistes en l’obra de propagació de la fe i que sovint no és prou valorat. En un altre moment els va encoratjar a seguir en aquesta bonica tasca que és la iniciació en la fe. εδτ

27


Vallsanta; 431 anys després Més de 170 persones s’aplegaren en un esdeveniment memorable l passat dia 28 d'agost, a les runes del Monestir de Santa Maria de Vallsanta, es vestiren de gala per acollir un esdeveniment històric, ja que feia més de quatre cents anys que les despulles d'aquest monestir estaven abandonades. Unes cent setanta persones es van aplegar en aquest indret per participar en la primera eucaristia que s'hi feia, després de l'abandonament que va patir a partir de 1589. La celebració va ser presidida pel Mn. Joan Francesc Amigó, rector de la parròquia de Guimerà.

E

Després de l'eucaristia hi va haver uns parlaments mitjançant els quals lla Mare abadessa del Monestir de Santa Maria de Vallbona, Anna M. Camprubí, va explicar el sentit de la vida monàstica de pregària i treball que feien -i fan- les monges; i el Sr. Roger Rosich va fer una aproximació a la història d'aquest indret tan emblemàtic. L'acte es va cloure amb un petit concert d'instruments de corda i vent per part de joves del poble de Guimerà. També es va poder admirar una exposició de fotos que mostrava el procés de recuperació de l'antic monestir. εδτ

εsglésia δe τarragona

Medalla d’or de la Generalitat de Catalunya al Monestir de Poblet

28

l Govern català, va decidir després del seu primer Consell Executiu després de les vacances estivals, concedir la Medalla d´Or de la Generalitat de Catalunya al Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, en agraïment per les seves “extraordinàries aportacions” a la història catalana. El comunicat del Govern assenyala la vocació de l’enclavament de conservar una “força espiritual basada en la voluntat de fer de l´Evangeli una llei de vida i

E

font d´esperança que la comunitat cistercenca irradia amb la seva proverbial senzillesa i discreció” i destacael “simbolisme històric” del Monestir cister, panteó real de la Corona catalanoaragonesa. El dia 11 de setembre —Diada nacional de Catalunya— el president de la Generalitat, Molt. Hble. Sr. José Montilla, va lliurar la medalla d’or al P. Abat Dom Josep Alegre en el decurs d’un senzill acte celebrat al Palau de la Generalitat de Catalunya a Barcelona. εδτ


Bancaja i el projecte missioner a Kampanga a VIII Convocatòria Tarja Bancaja ONG Voluntariat 2010 va seleccionar el projecte social missioner diocesà “Centre de Formació i assistència social a Kampanga (Rwanda)”, nascut a l’escalf del passat Any Jubilar de Sant Fructuós i que va endegar el missioner diocesà Mn. Josep Cabayol i que, actualment es troba en fase d’execució.

L

Número 249- Setembre 2010

El dia 8 de setembre Sr. Arquebisbe va rebre la confirmació del recolzament al projecte per part de l’entitat —entre els molts presentats d’arreu del país— a través de la visita dels senyor Jordi Calsina, director Regional, qui li va lliurar el document acreditatiu. L’acompanyaven els senyors Joan Carles Bonfill, Director Zona de Tarragona i Lleida , i Carles Pazos, de la Fundació Obra social BANCAJA. A l’acte hi va estar present la delegada diocessana de Missions i de Cooperació amb les Esglésies, Sra. Anna Gonzàlez. εδτ

29


Intervenció arqueològica a la Catedral Resultats preliminars d’un treball de projecció mundial Imma Teixell, Josep M. Macias i Andreu Muñoz, arqueòlegs

El passat 29 de juliol, a la Catedral, va tenir lloc una roda de premsa,presidida pel Senyor Arquebisbe, en el decurs de la quals van ser presentades les conclusions preliminars a què hem arribat els arqueòlegs i que es poden sintetitzar en diferents punts.

l’esmentada roda de premsa hi assistiren, a més de Mons. Jaume Pujol, Mons. Miquel Barbarà, degà del Capítol de la Catedral —qui v presentar l’acte— ; la Dra. Isabel Rodà, directora del’Institut Català d’Arqueologia Clàssica; la Sra. Rosa Rossell, tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Tarragona; així com els signants d’aquest text.

A

Els arqueòlegs resumírem als nombrosos periodistes presents les conclusions dels treballs en nou punts, que detallem tot seguit.

εsglésia δe τarragona

Conclusions preliminars

30

1. Es constata l’existència del temple romà que va presidir el recinte de culte del Concili Provincial de Tàrraco. Aquest temple situava la seva façana a partir de la meitat de la segona navada de la Catedral medieval i, d’acord amb les proves geofísiques, el final de la seva estructura es troba a l’alçada del transsepte. La seva amplada ocupa tota l’amplada de la nau central i gran part de les laterals. Les representacions numismàtiques i la modulació resultant dels elements de decoració arquitectònica permeten afirmar que el temple tenia vuit columnes a la façana, era octàstil. 2. Cal emmarcar el temple cronològicament en un moment inde-

terminat del segle I dC. La intervenció no ha permès determinar el període exacte de la construcció. 3. Les estructures que s’han pogut localitzar corresponen a la part inferior de la fonamentació de l’edifici. Es distingeix una gran estructura de suport (a la manera d’una gran base amb una amplada aproximada d’1,80 m) formada per pedres irregulars, morter i diferents capes de reblerts constructius, que recolza en un nucli extens i regular d’opus caementicium i pedres unides amb morter que té una profunditat de 2,30 m amb una resistència capaç de sustentar un edifici actual de més de 30 (valoració amb paràmetres constructius

actuals). Aquest nucli descansa en un estrat compacte d’argiles i aquest, a la vegada, sobre la mateixa roca. La gran estructura formada per pedres irregulars, morter i diferents capes de reblerts podria correspondre a la part inferior de la fonamentació de l’escala de la façana del temple i probablement podia actuar també com a estructura perimetral en planta de la fonamentació del temple. Mentre que el basament d’opus caementicium pot ser el suport del basament d’opus quadratum corresponent al podi del temple i situat, en el cas del sondeig, sota de la pronao del temple. 4. No es pot verificar de manera absoluta que el temple trobat sigui


el dedicat a l’emperador August, però tota una sèrie d’evidències porten a considerar el fet des d’una alta probabilitat. És així que el temple és octàstil, també es troba envoltat per una plaça porticada que imita el programa arquitectònic del fòrum d’August de Roma presidit pel temple de Mars Ultor (Mart Venjador). En el decurs de l’excavació s’han trobat elements d’escultura arquitectònica en diferents tipus de marbre, com LuniCarrara (Itàlia) o Giallo antico (Tunísia). Dos d’aquests elements decorats són de marbre del Proconès (Turquia). Sabem que l’emperador Adrià va romandre a Tarraco durant l’hivern dels anys 122-123 després de Crist i que va sufragar la restauració del temple d’August (post haec Hispanias petiit et Tarracone hiemauit, ubi sumpto suo aedem Augusti restituït), però desconeixem l’abast d’aquesta obra. S’han relacionat amb aquest fet dos capitells corintis de marbre del Proconès coneguts d’antic. 5. A partir de mitjans del segle V, es documenten transformacions al recinte de culte i s’inicia un procés progressiu de desmantellament de les estructures arquitectòniques paganes. L’aparició

d’un mur datat al segle VI que descansa sobre el nucli d’opus caementicium de la fonamentació del temple romà evidencia que aquest ja ha estat desmantellat en l’època visigòtica amb l’objectiu de reaprofitar-ne i comercialitzar-ne els materials constructius. D’aquesta manera es produirà una radical transformació d’aquesta zona en un barri on devien conviure les edificacions eclesials, les civils i les domèstiques. La intervenció, en aquest sector, no ha propiciat cap evidència que pugui ser relacionada amb l’antiga catedral visigòtica que devia existir a la zona. Possiblement perquè la situació d’aquesta edificació se situa en un espai indeterminat de l’extrem nord de la plaça. 6. Un fragment de ceràmica d’època omeia, datada entorn al segle VIII, i apareguda en els nivells d’abandó del mur visigòtic, assenyala el final d’aquest hàbitat; sense poder extreure’n cap interpretació relativa a l’ocupació àrab de Tarraquna. 7. No es documenta cap estructura o realitat arqueològica entre l’última fase visigòtica i la baixa edat mitjana. Aquest fet ens fa pressuposar que aquest tram de navada

devia estar integrat en el projecte inicial de la catedral romànica o del seu urbanisme contigu. 8. Entre els segles XIII i XIV es documenta una fonamentació que podria servir per recolzar algun element de tanca provisional d’obres i un mur coincident amb la segona línia de pilars de la catedral que sosté, a la vegada, una canalera en opus caementicium que podria actuar com a infraestructura de drenatge per conduir les aigües pluvials coincident amb la tanca provisional de la catedral en el moment en què resta per acabar les últimes navades fins a la portalada a finals del segle XIII i inicis del segle XIV. 9. Finalment s’ha pogut documentar l’originalitat del paviment medieval realitzat seguint la tècnica de l’opus sectile amb pedra de Santa Tecla, Llisós i marbre de Carrara. L’enllosat recolza sobre un llit de morter de calç i unit per pressió lateral entre les diferents peces. El nivell preparatori del paviment va propiciar ceràmica romana, vidriada medieval i una moneda de Jaume I. L’absència d’altres tipus de ceràmica com les importacions valencianes ens fa considerar que el paviment va ser construït abans del segon terç del segle XIV. εδτ

Enviar a Arquebisbat de Tarragona Pla de Palau, 2 —43003 TARRAGONA


Músicα

El cant litúrgic (2) Sobre la direcció Mons. Miquel Barbarà, mestre de capella de la Catedral de Tarragona

Com dèiem al primer article d’aquesta breu sèrie, oferim una senzilla reflexió sobre el paper, el servei, el “ministeri”, de la direcció del cant litúrgic.

gualment, i com deia a l’esmentat article, he preferit posar-hi direcció, referida a un director o a una directora, encara que, a casa nostra, s’ha divulgat més el nom d’animador o animadora. Sembla que és més precís parlar del paper del director/a, però en aquesta reflexió inclou tot el que puguem expressar amb el nom d’animador/a.

I

εsglésia δe τarragona

Sobre el paper del director

32

El director ha de ser un membres actiu de la comunitat cristiana. Ha de tenir una bona preparació tècnica, musical, litúrgica i espiritual. Ha de tenir cura de la seva presentació: la imatge que dóna, la manera com va vestit, l’actitud amable i acollidora i la manera de fer que transmeti confiança i seguretat. La ubicació del director no ha de ser l’ambó de la Paraula de Déu, sinó un altre lloc adient.

El director i el micròfon Des del micròfon ha de mesurar les seves intervencions. En principi no és aconsellable que canti tota l’estona des del micròfon, si no és realment necessari. Ha de tenir l’art de saber quan ha d’intervenir amb el seu cant, en certs moments, com pot ser el començament del cant, el reforç de certes frases, moments de dificultat per l’assemblea... allò que el bon criteri i saber fer aconsellen en cada moment i en cada comunitat concreta. I sempre no ofegar l’assemblea amb el seu cant.

La preparació Si la disponibilitat de persones ho permet, és millor no acumular ministeris o serveis i diferenciar la diversitat que hi ha en una celebració. El director ha de tenir una bona pràctica del gest de dirigir: el gest de començament, de respiració, de ritme, de conducció del cant segons les diferents modalitats i estils... No cal dir que amb el temps suficient, amb el president, l’organista, el monitor...ha de tenir ben programada la celebració de manera que no doni la impressió que es va improvisant durant la celebració.


El repertori ( i 2)

Sobre la tonalitat Referent a la tonalitat amb què s’han d’interpretar els diferents cants, moltes vegades passa que els compositors escrivim més pensant en una assemblea ideal que amb la real en què es troben a cada lloc. És força freqüent que hi hagi cants que estan escrits en una tessitura més alta que la que poden cantar en aquella assemblea. En aquest cas és bo de triar com cantarem aquell cant. Hi ha organistes que saben transportar. Si no és així seria convenient que es copiés una partitura en la tonalitat en què s’ha de cantar. És cert que cada tonalitat té el seu color i que, si pot ser, és millor cantar en la tonalitat en la qual l’ha escrit el compositor. Però si no es pot cantar així, val més abaixar el cant i que l’assemblea s’hi pugui expressar millor. Avui dia hi ha teclats que poden ajudar ben bé a aquesta feina perquè tenen el mecanisme adient per a pujar o baixar una tonalitat. (Continuarà)

Número 249- Setembre 2010

A l’hora d’anar confegint el repertori de cada lloc hem de tenir molt present tots que hi ha el Cantoral litúrgic bàsic, fruit del concili provincial Tarraconense, treballat per la Comissió Interdiocesana de Música i editat pel Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona. Allí s’ofereix un mínim de cants que haurien de ser apresos i cantats a totes les parròquies i llocs de culte de l’àmbit de la Conferència Episcopal Tarraconense, És un mínim i, a partir d’aquí, cada comunitat va bastint el seu propi repertori. També cal tenir present la recomanació de mantenir vives un mínim de melodies gregorianes, que són fruit de la llarga tradició de l’Església llatina, que d’alguna manera fan visible la nostra pertinença a l’Església universal i que són una espècie de patrimoni —que quasi bé podríem dir de la humanitat— i que nosaltres no podem menystenir. Ben cert que això ens porta a considerar que les possibilitats són molt diferents d’un lloc a un altre. Però n’hi ha que tenen obligació de tenir un repertori conseqüent amb tots aquests principis, com és el cas de les catedrals, que tenen unes obligacions, fins i tot històriques, que no es poden demanar a la majoria de parròquies i llocs de culte de les nostres diòcesis. A l’hora de triar els cants hem de donar preferència als cants propis, que tenen els textos del missal i del gradual, i als textos bíblics. És convenient evitar els cants que van al voltant del “jo” i preferir els que expressen un “nosaltres” i els que són confessants més que els que són “informants”. Sempre hem de tenir present que el que hem de fer és cantar la litúrgia, no cantar durant la litúrgia. Per això cal escollir els cants adients per la litúrgia, que és diferent dels cants que poden ser adients per la catequesi o dels cants que poden ser útils per una tasca evangelitzadora. També és interessant tenir cura de la diversitat d’estils, dins de la qualitat, ja que les nostres assemblees són força plurals i cal trobar un equilibri entre les diferents sensibilitats. A l’hora de triar els cants pot ser útil un article de Jordi Guàrdia, membre del Centre de Pastoral Litúrgica, publicat a la revista Quatreveus, de juliol de 2009, p.44-45, titulat “Cantar la Missa”.

L’assaig dels cants El director, o un altre persona preparada, ha d’assajar els cants de l’assemblea o indicar-los el que es cantarà de manera adient. És recomanable no acabar l’assaig en el mateix moment que es comença la celebració. Una petita pausa pot ajudar l’assemblea a concentrar-se espiritualment. Mentre, es pot fer un breu intermezzo d’orgue.

33


Lliβres

Una història necessària Un cop d’ull a un cenobi cistercenc Daniel Boloix, periodista

El llibre del Dr. Josep M. Sans i Travé és molt més que una guia sobre Santa Maria de Vallbona

el Dr. Josep Maria Sans i Travé, director de l’Arxiu Nacional de Catalunya. El volum, magníficament i pulcra editat per Pagès Editors, va ser presentat per l’Honorable Senyor Josep-Lluís Carod-Rovira, vicepresident de la Generalitat de Catalunya, autor també del pròleg.

εsglésia δe τarragona

En la seva intervenció, el Sr. Carod-Rovira va destacar el rigor amb què ha estat escrit el llibre del qual va dir que “és molt més que una guia sobre Santa Maria de Vallbona”. Sans i Travé “no només fa un recorregut per la història del monestir, des del segle XII fins ara, si no que també fa un recorregut per la comunitat humana i pel patrimoni que representa”. El vicepresident del Govern català també va ressaltar el fet que l'autor presenti com “les perles o les joies de la corona”, “la comunitat que ha fet possible aquest monestir”. Per Carod, si alguna cosa ha patit en el referent simbòlic del conjunt de Catalunya és que el monestir estigués a la Catalunya Nova.

34

l passat 20 d’agost va tenir lloc a l’església del monestir de Santa Maria de Vallbona la

E

presentació del llibre El Monestir de Santa Maria de Vallbona: Història, Monaquisme i Art, del qual és autor

A l’acte, que es va celebrar a l’església del Monestir, hi va intervenir també l’autor del llibre presentat, Dr. Josep M. Sans, qui, per la seva banda, ha dit que per ell, el llibre té una motivació fonamental que és l'afecte personal vers la història de Vallbona, la seva comunitat i pel patrimoni artístic i monumental del monestir i amb ell ha intentat difondre els valors culturals, artístics i espirituals que representa Santa Maria dins la realitat nacional catalana. Sans i Travé va explicar els més de dos anys de treballs i


estudis que li han calgut per escriure el llibre que s'acaba d'editar, sobretot per trobar informació dels primers anys de vida del monestir. Igualment van parlar el Sr. José Arrieta Ollo, director del Departament de Comunicació i Relacions Institucionals de Acciona Energía, empresa patrocinadora de l’edició a travès de la Fundació Santa Maria de Vallbona 850 Anys; Sr. Lluís Pagès i Marigot, director de Pagès

✄ Butlleta de subscripció Nom

Editors, i la Mare Abadessa del Reial Monestir de Santa Maria de Vallbona Anna Maria Camprubí i Argany.Cal indicar que en-tre les més de quatre-centes persones que ompliren de gom a gom l’església del cenobi, hi havia tots els presidents dels Consells Comarcals i tots els alcaldes de la Ruta del Cister En acabar, en el claustre es va oferir un cava patrocinat pel celler Carles Andreu. En aquest llibre, que compta amb un pròleg de Josep-Lluís Carod Rovira i Conté més de 200 fotografies a color, es repassen a la primera part les fites més importants del llarg procés històric del monestir, des de la comuniat

εδesglésia τarragona

eremítica fins a l’actualitat. La segona part està dedicada a exposar la vida de les religioses i, finalment, a la darrera part s’analitzen els diversos elements arquitectònics i artístics del conjunt monacal de Santa Maria de Vallbona, que s’originà en una comunitat d’anacoretes, promoguda i dirigida per sant Ramon, i que el 1171 s’integrà al Cister. Cal recordar que Josep Maria Sans Travé. Llicenciat en història medieval i doctor en filosofia i lletres. Ha estat professor de les universitats de Barcelona i de la Internacional de Catalunya, cap del Servei d’Arxius i director general del Patrimoni Cultural; actualment és el director de l’Arxiu Nacional de Catalunya. Ha dirigit l’edició dels Dietaris de la Generalitat de Catalunya i ha publicat diversos treballs i llibres sobre els ordes militars i el monestir de Santa Maria de Vallbona. εδτ

Domiciliació bancària

Senyors, els prego que vulguin lliurar amb càrrec al meu compte/llibreta, els rebuts presentats per la revista εsglésia δe τarragona en concepte de subscripció anual.

Cognoms

Codi Postal

Telèfon Entitat

Agència

d.c.

Número de compte o llibreta

e-mail

Titular compte Banc o Caixa Població Adreça Oficina Forma de pagament (Import: 14,52 €- Estranger: 35 €) Codi Postal

Població

❏ Domiciliació bancària ❏ Efectiu, xec o transferència al compte 2073-0056-81-0100129040 de Caixa Tarragona

Data:

Signatura

Número 249- Setembre 2010

Adreça

35


εsglésia δe τarragona

Amb el Papa a la Sagrada Família

Barcelona, 7 de novembre de 2010


Església de Tarragona