Mil i un bars contats

A baix, el presumpte inspector estava emplenant les caselles d’un imprès, mentre un altre mosso amb guants de làtex anava recollint mostres de les viandes que s’oferien. Li explicava a Luis que ara s’obriria un expedient, que quan rebés la notificació podria al·legar i seguiria el tràmit administratiu corresponent.

Ens va cobrar, emprenyat. Darrera nostre, altres clients també van optar per plegar.

A la porta de l’establiment s’estava el caporal dels mossos, que ens va advertir que circuléssim, que no obstruíssim el pas.

Vam anar caminant pel carrer Rebolledo amunt, sorpresos de la cura administrativa per la nostra salut. Menjar-se uns peus de porc s’havia convertit quasi en un delicte. A partir d’ara llenties, fesols, verdura bullida i peix a la planxa. Amb oli d’oliva i vi, això si.

Només podríem seguir gaudint dels plats del Cortijo si es situava fora de la llei, si es convertia en un antre clandestí de menjar popular. O bé trobava una via que l’excusés del compliment de la llei, tal vegada que es declarés seu d’un consolat estranger afectat d’extraterritorialitat, Mònaco, Andorra o San Marino, per exemple.

Anant descartant projectes irrealitzables, vam arribar a la solució Nahlin, que també ho era. Si un vaixell de la categoria del Nahlin havia estat restaurant flotant, ben bé ho podria ser una barca de pesca, o una golondrina d’aquelles de passejar turistes, una embarcació que volgués canviar d’activitat per muntar-hi un Cortijo flotant, molt adient per menjar l’espineta amb caragolins que prepara per Santa Tecla. Un bar nàutic que fes l’activitat fora de la aigües jurisdiccionals de la Generalitat, i com que no en té, no caldria allunyar-se gaire de la costa, s’hi podria anar i tornar sortint del moll esportiu. Per evitar raons i embolics es podria buscar una bandera de conveniència, n’hi ha per triar.

Ara bé, l’invent només funcionaria mentre el govern de l’Estat no adoptés la mateixa legislació, perquè aleshores tindríem la 64