Issuu on Google+

Òrgan de premsa de Correntroig

Nova Època: Nº 3 | Abril 20111

No al “pacte de l’euro” Prou retallades socials!

A

rran de la visita a Madrid de la canceller alemanya, Zapatero declarava: “Farem les reformes perquè estem units a un projecte que es diu Unió Europea i Unió Monetària, que suposa que compartim moneda i destinació”. Finalment, l’anomenat Pacte de l’Euro s’ha concretat i està només a l’espera de la seva aprovació formal pel Consell Europeu de caps d’Estat i de govern, pendent de la greu crisi ocasionada per l’enfonsament del govern portuguès de Sòcrates com a conseqüència del rebuig pel parlament del seu quart pla d’ajust. La “destinació” comuna i compartida que Zapatero omple de lloances és una soga més al coll dels treballadors. El “Pacte de l’euro” és l’última imposició de la burgesia alemanya per assegurar en primer lloc

forços de competitivitat del sector privat”. Per “augmentar la competència” el Pacte de l’euro decreta una major “obertura dels sectors protegits”, és a dir, avançar a fons en la privatització de la sanitat, l’educació i la seguretat, posant-les en mans del negoci privat. Com a segon gran punt sorgeix la “flexiseguretat”, és a dir, garantir que es pugui disposar dels treballadors a l’antull dels empresaris i acomiadar-los sense drets. El tercer punt del Pacte és “sostenir les finances públiques”, ja enfonsades en l’esvoranc del rescat als bancs, mitjançant un atac directe a les pensions públiques, reduint la seva quantitat i allargant l’edat de jubilació amb l’argument d’anivellar les pensions amb

Ara bé, no hi ha pacte que es pugui complir sense regles i sense un estat major que ho imposi. Així, s’estableix un instrument de disciplina pressupostària brutal, que s’ha d’establir en les lleis estatals i que pot arribar al punt de ser inscrit en les Constitucions dels Estats. Ningú tindrà flexibilitat en el seu pressupost més enllà dels dictàmens de la cancellera Merkel i del seu vicecanceller Sarkozy. Els plans i pressupostos dels Estats hauran de tenir el vistiplau d’Alemanya abans de ser debatuts als parlaments dels Estats i qualsevol “infracció” es trobarà amb duríssims càstigs automàtics. Lligat a totes aquestes mesures, s’estableix l’anomenat “Mecanisme Europeu d’Estabilitat”, que és una transformació de l’actual Fons de Rescat i que a partir d’ara tindrà una capacitat de 500.000 milions d’euros, al que cada Estat haurà de contribuir per assegurar que els grans bancs europeus, en particular els alemanys i francesos, no vegin afectats els seus escandalosos beneficis en el cas més que probable d’enfonsament dels estats perifèrics, tal com estem veient ara mateix amb Portugal. Zapatero, amb l’aval de Botín i les multinacionals espanyoles que li demanen que esgoti la legislatura, s’ha mostrat partidari entusiasta del “Pacte de l’euro”. Estem davant una nova mesura de guerra social contra la classe treballadora i els pobles europeus.

que els seus bancs cobrin els 500.000 milions d’euros que tenen compromesos en deute dels països perifèrics. Aquests diners els robaran per via directa, a través del saqueig dels fons públics dels Estats, i per via indirecta a través de l’atac frontal als nostres salaris i drets socials. El primer punt clau de el “Pacte de l’euro” és la “productivitat”, que es mesura per l’atac directe als salaris a través de l’eliminació de les clàusules de revisió en funció de la inflació. Ara, mentre la inflació puja, els salaris s’hauran d’ajustar a la “productivitat”, devorant uns sous que a milions de llars obreres amb prou feines permeten arribar a final de mes. Per concretar aquestes mesures, el pacte obliga els Estats a revisar els convenis i la negociació col·lectiva i, simultàniament, a fixar els sous del sector públic “d’acord amb els es-

l’esperança de vida, mentre es limitarà al màxim l’accés a les jubilacions anticipades. Amb el major cinisme, en paral·lel, el Pacte estableix “una baixada de l’impost sobre el treball”, és a dir, una rebaixa de les cotitzacions socials que han de pagar els empresaris, per acabar d’arruïnar les pensions públiques, amb l’excusa de “fomentar l’ocupació”. El quart punt es refereix a la “estabilitat financera” i es concreta en la centralització en mans del Banc Central Europeu (BCE) del control i decisió sobre els bancs, amb majors retallades de la despesa pública, en particular en la sanitat, educació i prestacions socials, sobre la base de la “lluita contra el dèficit”. Els països amb un deute públic superior al 60% del PIB es veuran igualment obligats a reduir-lo en una vintena part per any.

Aquest pla només podrà ser derrotat amb la lluita conjunta de la classe obrera europea plantejant un programa d’expropiació de la banca, de suspensió del pagament del deute, de repartiment del treball i de ruptura amb l’Euro i la UE. El pacte social subscrit per la patronal, el govern i la burocràcia sindical, torna a mostrar-se com l’instrument per emmanillar la classe obrera enfront de mesures com aquesta. L’1 de Maig ha de ser per tant una nova jornada de lluita que inclogui entre les seves reivindicacions un rebuig rotund al pacte de l’euro.

El tribunal suprem il·legalitza Sortu.....Pág 2

100 dies del Govern de les Retallades......................................pág. 3

ConstruirBase” es troba a madrid........Pàg. 4

La “generació en dificultats” obre una nova situació política.......4


Nova Època: Nº 3 | Abril 20111

Joves: ens movem o això anirà a pitjor! Gerard Als centres d’estudi i treball és necessari unificar les lluites contra els plans d’en ZP-Mas Actualment, la situació dels joves ha retrocedit fins a arribar al nivell de fa tres dècades. Així, el nostre dia a dia oscil·la entre l’atur, la precarietat i les dificultats per estudiar. Un de cada dos joves no pot treballar i “l’afortunat” ho fa en la precarietat més absoluta, amb contractes a temps parcial o “en negre”. La pressió és tal, que molts ens veiem forçats a “rebaixar el currículum” a l’hora de buscar feina. La situació de l’ensenyament públic és preocupant. D’una banda tenim les retallades (fins a un 10% a Catalunya, que es combina amb la reducció del 15% a nivell estatal), les conseqüències de les quals les coneixem sobradament: massificació, supressió de convocatòries, eliminació de torns... Per l’altra, l’avenç en la implementació de la “Estratègia Universitat 2015” dins de la qual s’emmarca la pujada i liberalització progressiva de les taxes de matriculació, que aquest any ja han augmentat un 30%. El missatge és clar: qui ha de treballar pot anar oblidant-se d’estudiar. La situació dels joves no es pot entendre com un fet aïllat, sinó com a part de la situació que el conjunt dels treballadors i els sectors populars estem patint. És conseqüència directa dels atacs del Govern i la gran patronal, al compàs de la Unió Europea i l’FMI, amb l’objectiu de descarregar la crisi sobre les nostres esquenes i mantenir els escandalosos beneficis del capital financer. Una ofensiva que compta amb la complicitat de

les direccions de CCOO i UGT. Així, davant els discursos que pretenen dividir i aïllar les lluites, cal oposar la unitat de tots els treballadors, joves i no joves, i d’aquests amb els estudiants, ja que és l’única manera d’enfrontar els atacs que tots estem patint. Hem de seguir exemples com el d’Egipte, on la unitat de la joventut amb la classe treballadora (els obrers del canal de Suez, del tèxtil i el transport) va aconseguir tombar una dictadura de més de 40 anys, o com el de França, on la joventut va ser la punta de llança de les mobilitzacions contra la retallada de les pensions i la “Llei de foment d’ocupació juvenil”, mobilitzacions que van arribar a paralitzar el país i van posar en seriosos problemes el govern Sarkozy. És per tot això que des de Corrent Roig vam organitzar una xerrada el passat dimecres 23 de març a la UAB, amb l’objectiu de discutir sobre la situació precària de la joventut i la necessitat d’aixecar una resposta unificada. Hi vam comptar amb la presència de Josep Anton Valverde, delegat a l’empresa Atos Origin per CCOO i que forma part del col·lectiu ConstruïmBase, la intervenció del qual va ser un punt clau per evidenciar aquesta situació. Com a conclusió de l’acte, es va posar de manifest la necessitat d’organitzar-se per lluitar davant el futur que ens espera, i la necessitat d’unificar les lluites entre treballadors i estudiants. El 1r de maig ha de ser un pas en aquest camí.

El tribunal suprem il·legalitza Sortu Felipe Alegria

E

l 2 d’abril una multitud recorria els carrers de Bilbao contra la decisió del Tribunal Suprem espanyol d’il·legalitzar Sortu, la nova organització de l’esquerra abertzale. Un mes i mig abans, el 18 de febrer, desenes de milers de bascos s’havien manifestat a favor de la legalització, en una de les demostracions més multitudinàries de la història d’Euskal Herrria. Era l’expressió al carrer del suport aclaparador de la població basca al restabliment dels drets civils i polítics de l’esquerra abertzale. Allà també hi va ser Corrrent Roig. Però per al Tribunal Suprem no serveixen els arguments democràtics, ni tan sols el respecte a la seva pròpia legalitat. Per això, atenent a la petició del govern Zapatero i del PP, ha acordat la il·legalització de Sortu, argumentant que la proposta de legalització era “un engany dissenyat i executat per ETA-Batasuna”. La decisió del Tribunal Suprem constitueix un veritable escàndol antidemocràtic, perquè Sortu havia complert amb escreix tots els requeriments de la Llei de Partits (una llei en sí mateixa profundament antidemocràtica i expressament destinada a negar els drets polítics d’una part rellevant de la població basca). No hi

ha argument jurídic que justifiqui la decisió del Tribunal Suprem. Sortu ha presentat uns estatuts que expressen sense cap gènere de dubtes el seu rebuig als mètodes violents i un compromís explícit a contribuir al final de la violència d’ETA. No era això el que li exigien a l’esquerra abertzale per ser legalitzada? No havia demanat l’esquerra abertzale a ETA un alto-el-foc permanent, general i verificable, cosa a la qual a més ETA havia accedit? Tot i així i contra la seva pròpia legalitat, contra la voluntat aclaparadora de la ciutadania basca, contra tots aquells amb una mínima sensibilitat democràtica, el Tribunal Suprem ha negat la legalització i impedeix la presència de Sortu a les properes eleccions municipals i forals. L’escàndol ha arribat a tal extrem que el Tribunal Suprem, que sempre havia funcionat per unanimitat en tot el que estigués relacionat amb l’aplicació de la Llei de Partits, s’ha trencat en dues parts (nou contra set), creant una greu crisi en el cor mateix del règim monàrquic.

tre el nou partit i els dissolts, compleix formalment amb els requisits establerts en la Llei de Partits”. Argumenten igualment que la sentència majoritària fonamenta la seva conclusió en “conjectures” policials que són incompatibles amb “innombrables elements probatoris que ho contradiuen”. I finalitza dient que la sentència està afectada d’un defecte insalvable perquè desconeix “el valor decisiu que la jurisprudència atorga a la terminant renúncia de la violència formulada en els estatuts del nou partit”. Ara és el Tribunal Constitucional qui haurà de pronunciar-se davant el recurs de Sortu contra la il·legalització. Legalització immediata de *Sortu! Tots els drets civils i polítics a l’esquerra abertzale!

La minoria del Tribunal ha mostrat la seva oberta oposició a la sentència, manifestant que el “el caràcter contundent del rebuig a la violència contingut en els estatuts de la nova organització política (…), en unió de l’absència d’indicis de continuïtat orgànicofuncional i financera en-

Aquí ens trobaràs:

Correu electrònic: correntroig@correntroig.com

Picanyol 84, Sabadell

web: www.correntroig.org

Les opinions dels autors no necessàriament han de coincidir amb la línia edi-

corrent roig 2


Nova Època: Nº 3 | Abril 20111

100 dies del Govern de les Retallades Pilar i Gerard

E

n els cent primers dies de legislatura Artur Mas ha demostrat com serà el seu govern, posant l’administració pública al servei d’empreses i bancs, al compàs del govern titella de ZP, fent d’ariet contra els treballadors, sobre els quals pretenen descarregar els efectes de la crisi. Les mesures a desplegar encara no s’han definit completament, ja que pretenen aprovar els pressupostos després de la celebració de les eleccions municipals. Amb això pretenen evitar el desgast que suposa l’aplicació d’aquests plans.

En els cent primers dies de legislatura Artur Mas ha demostrat com serà el seu govern, posant l’administració pública al servei d’empreses i bancs No obstant això, alguns elements ja s’han començat a concretar i el que han evidenciat és que són un greu atac contra els treballadors i sectors populars i que obren la porta a la privatització dels serveis públics.

taxes d’aquest any). Però aquesta retallada del 10% probablement on estigui tenint conseqüències més dramàtiques és en l’educació pública no universitària. Mentre l’any 2006 la mitjana era de 23-24 alumnes per classe i professor a secundària, a dia d’avui s’ha elevat la ràtio fins a 27 alumnes, amb el conseqüent empitjorament de l’ensenyament. Aquesta situació empitjora encara més amb la mesura de renovar únicament el 30% de les places vacants de docents, complint rigorosament les ordres del govern central. A més, de les places de PAS només es renovarà una part, i la partida de despeses generals dels centres (calefacció, llum, aigua, neteja i paper) es veurà retallada entre un 15 i un 33%. Això generalitzarà situacions com la de l’IES Pius Font i Quer de Manresa, que no té recursos ni per pagar les factures de la llum i del gas.

Retalls als dependents i a l’ocupació al sector públic

rifes menors. És a dir, retallen en la pública per a injectar-lo a la privada i garantir que segueixin tenint beneficis. Les retallades també afecten els treballadors del sector públic. Es preveu que hi haurà una pèrdua d’entre 15.000 i 20.000 llocs de treball ja que no es renovaran contractes ni tampoc hi haurà nous nomenaments d’interins, ni contractes de personal laboral.

La baralla amb el govern Zapatero Però l’ànsia de satisfer els requeriments del FMI i UE no acaba. Així, en una carta del govern cen-

Ens trobem davant un atac sense precedents al sector públic i als drets socials, amb un avanç substancial en el camí de la privatització dels serveis públics tral a l’executiu català, esperona aquest a apujar els impostos i a

Ens trobem davant un atac sense precedents al sector públic i als drets socials, amb un avanç substancial en el camí de la privatització dels serveis públics, en la línia marcada pel pacte de l’Euro. És necessari organitzar una resposta àmplia, massiva i unitària per enfrontar aquests plans, ja que únicament un veritable pla de lluita i la mobilització massiva podran tombar-los.

Acomiadaents massius

E

ls retalls a l’ensenyament públic no universitari que la Generalitat ha començat a fer públics suposaran, a més de la dràstica reducció de la dotació pressupostària al centres que ja està en marxa, l’acomiadament de 5000 interins i interines. Per cobrir la seva feina pretenen que la resta de professorat faci més hores de classe, augmentantlos l’horari lectiu en 2 hores a Primària i en 3 a Secundària i oferint-los hores extres. Tampoc no descarten eliminar la sisena hora a Primària.

Així, per arribar a les xifres de reducció de dèficit exigides pel govern central i la UE, el govern Mas trasllada una retallada del 10% a l’àmbit sanitari. Les mesures són: tancament de plantes d’hospitalització, tancament de quiròfans a les tardes, no substitucions de vacants, supressió de places i serveis -el que suposa que milers de treballadors eventuals aniran al carrer-, acomiadaments d’interins, plantejant-se fins i tot EROs als centres concertats. Amb aquestes mesures es preveu que l’activitat als hospitals caigui al voltant d’un 7%.

Mentre aquests són els seus plans per a la pública, la Generalitat augmenta el finançament a privades com ara a l’Escola Xaloc de l’Opus Dei de l’Hospitalet, centre que a més segrega els alumnes per sexe.

Les conseqüències són evidents: un empitjorament dràstic del servei públic de salut, que sofrirà la població treballadora, mentre que les institucions privades i mútues es llepen els bigotis sabent que la situació no els pot ser més favorable.

Però la sanitat no és l’únic sector afectat. Per a l’educació es planteja una retallada del 10% del pressupost. D’una banda, a les universitats es combinen amb les del govern central (15%), situant-se el mínim a retallar al voltant dels 90M€. Això s’uneix a les declaracions del Govern de reduir l’oferta de graus i liberalitzar els estudis de postgrau, així com l’encariment de la matriculació (un 30% en les

Aquests 100 dies són l’inici d’un llarg camí que ve marcat, a un nivell més general, pel Pacte de l’Euro (veure editorial). Així, mentre que cada dia augmenta l’atur, la precarietat i les retallades, el govern de ZP i Mas garanteixen els beneficis a la patronal, destinant una gran quantitat del pressupost que retallen al pagament del deute amb les entitats financeres.

a l’ensenyament públic

Atacar la sanitat pública

Retalls a l’Ensenyament públic

en va, CIU i PNB són el suport d’en ZP al Parlament estatal.

És necessari organitzar una resposta àmplia, massiva i unitària per enfrontar aquests plans Però no sols hi ha retallades en aquests sectors, sinó que afecten d’altres: Volen congelar les ajudes derivades de la llei de dependència, encara que el govern de CIU, com a bon servidor de la patronal, ofereix injectar fons a les residències i centres de dia privats perquè acullin dependents amb ta-

reduir encara més el dèficit, el que situaria en un 20% les retallades del pressupost enfront del 10% anunciat fins ara. Davant d’aquest emplaçament, el govern de CIU ha escenificat un “plante” dient que no augmentaran els impostos i les retallades. Amb això volen legitimar el retall del 10%, guanyar punts davant les properes eleccions i guanyar temps per pactar més retallades. De fet, en aquests 100 dies CiU ha demostrat que està disposat a arribar fins on faci falta en la seva guerra contra els treballadors: no

És urgent iniciar un procés de d’informació i debat a les assemblees de zona i centre per poder posar en marxa un pla de lluita, unitari i sostingut, en defensa dels llocs de treball i de la qualitat de l’ensenyament públic i contra les privatitzacions, un pla de lluita que hauria d’implicar tota la comunitat educativa (mares, pares i estudiants) que també es veuran afectada pels efectes negatius de les retallades.

corrent roig 3


Nova Època: Nº 3 | Abril 20111

“ConstruirBase” es troba a madrid Entrevistem a Francisco G. Daza company de “construirBase”

P

aco és delegat de CCOO en l’empresa barcelonina de pintures Titan, ha participat en la formació de construirBase i va prendre part en la reunió estatal d’aquest agrupament sindical el passat 12 de març. Pàgina Roja: Podries explicar-nos com va sorgir i en quin consisteix construirBase? Paco: ConstruirBase va sorgir de la mà d’un grup de companys de Barcelona després de l’impàs que va succeir a la vaga del 29-S. Mentre el govern anunciava la seva decisió d’aplicar el major atac contra els treballadors des de la Transició, CCOO i UGT es dedicaven a refredar l’ambient, frenar la convocatòria d’una nova vaga general i, de pas, condicionar a la resta del sindicalisme, que esperava la seva convocatòria per sumar-s’hi. Davant aquest escenari un grup de delegats de base de diferents sindicats que veníem coincidint en actes i lluites, vam decidir ajuntar-nos per contribuir modestament a rellançar la convocatòria d’una nova vaga general. Després vindria la traïció que ja coneixem i els companys que pertanyem a CCOO vam decidir fer públic un manifest on ens desmarcàvem radicalment d’aquest pacte. Amb més de 100 adhesions de delegats a CCOO, vam aprofitar la mobilització del 12 de març a Madrid

per reunir-nos i donar continuïtat al nostre treball, que és un impuls des de la base per agrupar a diferents sectors sindicals davant la necessitat de donar una resposta unitària a les agressions, que fins ara ha faltat i on s’hi pugui sumar des de l’esquerra sindical fins al que pugui quedar de bases honestes a CCOO, després de la desaparició de l’autoanomenat sector crític, que ni està ni se l’espera. Pàgina tar en

plicitat i l’entreguisme de CCOO i UGT, aixecar un referent alternatiu per enfrontar la nova ofensiva de la patronal i el govern contra la negociació col·lectiva, el copagament mèdic, els atacs a la sanitat i l’educació, etc. En aquesta direcció, es va apuntar la importància d’avançar cap a una propera trobada estatal d’organitzacions sindicals.

Roja: Què vareu tracla vostra trobada de Madrid?

Paco: Una conclusió fonamental va ser mantenir i reforçar ConstruirBase com un agrupament transversal, on tots els companys i companyes junts, cadascun des de la seva empresa i sector i des de la seva organització sindical, portem endavant la lluita comuna contra el pacte i els plans d’ajust i per reconstruir el sindicalisme de classe, democràtic i combatiu, independent de l’Estat i la patronal. També es va proposar establir una coordinació estatal entre els companys/es per portar conjuntament el treball. Amb la mateixa finalitat, vam decidir coordinar-nos a cada territori i donar-nos suport mutu. En aquesta situació es fa imperiosa la necessitat de donar passos cap a l’agrupament de forces, avançar cap a una confederació de forces sindicals que pugui trencar amb la com-

La “generació en dificultats” obre una nova situació política Manel Afonso

D

sortir al carrer, en una revolta popular inèdita des del 74/75. En les manifestacions van participar tots els sectors afectats per les mesures d’austeritat i van tenir un caràcter objectivament antigovern i, en molts casos, antirègim.

El Bloco d’Esquerda i el PC portuguès van pensar que la joventut, amb una desocupació per sobre del 25%, molt precària, coneguda com la “cinccentseurista”, restaria a l’espera del procés electoral. En aquest escenari, un grup de nous llicenciats en atur va convocar la protesta de la “generació en dificultats”, pel dret a l’ocupació, a l’educació, a millors condicions de treball i per la fi de la precarietat. El 12 de març, 300 mil persones van

Ningú va quedar indiferent davant un esdeveniment d’aquesta envergadura. El govern i l’oposició van escenificar una farsa per fer dimitir Sócrates i canalitzar el descontentament cap a les urnes. L’esquerra parlamentària va amagar que el govern havia caigut per la protesta. Tampoc els treballadors es van quedar aturats i van iniciar un procés de reorganització, a través d’assemblees regionals, creant el moviment “generació en dificultats” contra la voluntat del PCP, del Bloco d’Esquerda i fins i tot dels promotors de la protesta. No hi ha dubte que d’aquest moviment sorgiran noves protestes que enfrontaran els plans d’austeritat.

esprés de la vaga general de novembre, la lluita dels treballadors portuguesos es va refredar i l’esquerra parlamentària va desviar el descontentament cap a les eleccions presidencials. El govern ho va agrair, però no va esperar: va aplicar dures mesures d’austeritat, amb retallades en els salaris i pujada d’impostos, la qual cosa es va ajuntar amb l’augment dels preus.

corrent roig 4


Pagina Roja Abril 2011