Page 1

La meva mare és verda

i el meu veí és taronja.


S’havia fet de dia. El sol començava a sortir i s’esperava molta calor. En Joan passava les vacances a casa dels seus cosins. Des de la finestra de la seva habitació es veia el mar blau, amb calma i alguna barqueta a l’horitzó.


En Pau i la Sara ja s’havien llevat. - Avui podem fer un castell de sorra! – va dir en Joan, content d’estar passant una setmana a la platja a casa dels seus cosins. - Sí, amb una muralla al costat, perquè quan vingui una onada no es destrossi – va dir la Sara.


La Sara era la més gran i solia ser la que organitzava el què farien cada dia: - Hem d’aprofitar bé el matí perquè després la platja s’omple de gent i no ens queda lloc- –els hi va dir.


- Joan, tu t’encarregaràs de recollir les galledes. I tu Pau, de portar les tovalloles per quan ens banyem. Jo vaig a buscar les pales i els rasclets.


Els tres nens van baixar a esmorzar. - Bon dia trapelles! – els va saludar carinyosament la tieta Anna. - Ja teniu l’esmorzar a taula. - Aneu en compte que no us caigui el got de llet, d’acord? - Sí tieta, anirem amb compte – va dir en Joan, que havia llançat sense voler el got de llet d’en Pau el dia abans.


La platja estava quasi buida. Encara faltava una hora perquè comencés a arribar la gent. - Aquí estem bé – va dir la tieta Anna -. - Deixeu la roba i les xancletes a prop del para-sol, i quedeu-vos aquí a prop jugant. Joan, tu vine, que vull parlar amb tu un momentet. - Però, tieta, jo vull anar a jugar! – va quiexar-se en Joan.


- Clar que sí. Però abans vull que parlem del paper que vam escriure el primer dia que vas arribar – va dir la tieta Anna. - El dels colors? - Sí, el dels colors. Te l’he portat perquè el tornis a recordar. - No et preocupis, tieta, no se m’oblidarà.


- Mira , tieta. Se que la meva família, que sou els meus pares, els meus germans i vosaltres, els meus tiets sou de color verd. Els meus amics també són verds, però només els amics més amics, els amics íntims. A vosaltres, que sou verds, us puc abraçar, tocar-vos quan parlo i donar-vos petons sempre que jo vulgui.


NomĂŠs a vosaltres us puc explicar els meus secrets i us puc demanar grans favors.


El color groc és per les persones que no són tan amigues, com els nois de classe amb els que només jugo a vegades, els companys de l’equip de futbol, el meu professor o els amics dels meus pares. A ells no els demostro l’afecte amb abraçades, sinó amb salutacions i comentaris bonics. Parlo amb ells de coses que m’agraden, però no de la meva intimitat ni dels meus secrets. Puc demana'ls-hi favors petits, que no molestin gaire.


Els demés nens de l’escola, que no són els meus amics, i els altres professors són de color taronja. També és taronja el veí que veig a l’escala o l’home de la botiga del costat. Amb ells no parlo, només els saludo i els contesto, si em demanen alguna cosa. Tampoc a ells, que són taronges, els hi demano favors.


I em queden els de color vermell, els que no conec, i per això ni els miro, ni els parlo, ni els toco, ni agafo les seves coses, ni me’n vaig amb ells a cap lloc, ni res de res. Ja està, tieta, me’n vaig a jugar!


Els tres cosins estaven mans a la obra. - Quina llàstima!- –va dir en Pau. -Si tinguéssim més galledes podríem fer torres diferents. Quedaria genial! En aquest moment, en Joan va veure a uns nens jugant amb la sorra.


Es va apropar, els va agafar una galleda i se la va endur. -Eh, tu, torna’ns la nostra galleda! – van cridar. Però en Joan no els va fer cas, només pensava en el seu castell de sorra. - Escolta, que no t’enduguis la galleda! – el van tornar a cridar.


La tieta Anna, que ho estava veient tot, va anar cap a ell i li va dir: -De quin color són aquests nens? -És un moment tieta – es queixà en Joan. -No t’he demanat això. De quin color són? -Vermells, perquè no els conec. -I què passa amb les persones vermelles? -Que no s’agafen les seves coses, ni es discuteix, ni se’ls demana res – rondinà, així que en Joan va haver de tornar la galleda.


Però no li va saber gaire greu: el castell estava casi acabat i a més a més, acabava d’arribar la Carlota, l’amiga de la seva cosina Sara. A en Joan li agradava perquè era molt guapa, i es va posar tan content, que li van venir ganes de donar-li una forta abraçada una forta abraçada.


Sort que es va parar a temps: la Carlota era de color taronja, perquè la coneixia molt poc, només sabia el seu nom. I encara que a ell li agradava molt, no podia abraçarla així, perquè ella s’espantaria. Per això va decidir apropar-se i simplement va dir: - Hola!


-.


-Quin castell més gran!- va exclamar la Carlota. - Sara, he portat les pales. Vens a jugar? - D’acord! En Joan es va quedar mirant a les dues nenes. Li feia una mica de ràbia no ser ell que jugués amb la Carlota. Però, de totes maneres, era l’amiga de la seva cosina, no la seva. -Anem a banyar-nos Joan! - Li va dir en Pau. - Bona idea -–li contestà alhora que li passava el braç per l’ombro. "El meu cosí és verd, així que a ell li puc explicar", va pensar en Joan. - Crec que m’agrada la Carlota, però no li diguis a ningú, d’acord? - va confessar en Joan. – -Va, fem una carrera fins l’aigua.


Els nens estaven banyant-se quan la tieta Anna els va fer senyals des de la bora: -marxem! Sortiu de l’aigua. El primer en sortir va ser en Joan. Va fer una carrera i es va llançar als braços de la seva tieta, donant-li un munt de petons, s’ho estava passant genial!

-M’estàs deixant ben molla! – va riure l’Anna. - Bé, però tu ets la meva tieta, ets de color verd, verd, verd, i a tu et puc abraçar i donar-te els petons que vulgui!


La meva mare és verda i el meu veí és taronja

La meva mare és verda i el meu veí taronja  

Narració sobre les relacions afectives

Advertisement