a product message image
{' '} {' '}
Limited time offer
SAVE % on your upgrade

Page 1

També a Ara Llibres:

Carola Rackete (1988) va estudiar enginyeria nàutica a Elsfleth i gestió de la conservació a Ormskirk, Regne Unit. Des del 2016, ha treballat voluntàriament en els

Podem salvar el món abans de sopar

serveis de rescat civil a la Mediterrània central. Capità

Jonathan Safran Foer

del Sea-Watch 3, es va fer coneguda arreu del món per

Migració i intolerància

desobeir la prohibició de Matteo Salvini i portar 40 mi-

Umberto Eco

grants a terra després de 17 dies en alta mar. L’any 2019 va rebre la medalla d’honor del Parlament de Catalunya.

L’origen dels altres Toni Morrison

@CaroRackete

Contra el feixisme Umberto Eco

Des del banc dels acusats Raül Romeva Mites Stephen Fry Contes des de la presó Oriol Junqueras Stieg Larsson. El llegat Jan Stocklassa Aquí està l’esperança que estàvem buscant Lolita Bosch i Oriol Malet

Com a capità del Sea-Watch 3, Carola Rackete va prendre la valenta decisió d’ignorar la prohibició del Ministeri de l’Interior italià i portar quaranta persones rescatades al Mediterrani al port de Lampedusa. Així es com, de la nit al dia, es va donar a conèixer a tot el món i es va convertir en un exemple per a tots aquells que no toleren que s’impedeixi salvar vides humanes. En aquest llibre, explica per què defensa tan incondicionalment l’humanitarisme, la justícia global i la protecció ambiental. Si ara no fem res contra l’erosió dels drets humans, l’ensorrament de l’ecosistema i la crisi climàtica, no hi haurà marxa enrere. La crida de Carola Rackete s’adreça a tots nosaltres, a la generació que és l’última que pot canviar alguna cosa: hem d’actuar i ningú no ho farà per nosaltres. El que està en joc és, ni més ni menys, el nostre futur en aquest planeta i, com diu Josep Guardiola al pròleg, «no volem que el futur s’assembli al passat».

És hora d’actuar

Mireia Boya

Carola Rackete

Trencar el silenci

Carlota Gurt Daví (Barcelona, 1976) és traductora d’anglès i alemany. Ha estudiat Comunicació Audiovisual, Empresarials, Humanitats, Estudis de l’Àsia Oriental i Traducció. També escriu i l’any 2019 va guanyar el premi Mercè Rodoreda de contes i narracions. ©CarlotaGurt

Laura Obradors Noguera (Navàs, 1988) és traductora i intèrpret resident a Alemanya. Ha sigut docent d’interpretació de conferències a diverses universitats catalanes i alemanyes. És lectora de català des del 2017. Tradueix principalment de l’anglès i l’alemany.

BIC:JF

@LauraObno

ISBN:978-84-17804-25-1

www.arallibres.cat

475

Fotografia de coberta: © Alamy I·lustració de contracoberta: © Paola Formica


Carola Rackete

Amb la col·laboració d’Anne Weiss

ÉS HORA D’ACTUAR Pròleg de Pep Guardiola Presentació d’Hindou Oumarou Ibrahim Traducció de Carlota Gurt i Laura Obradors

ES_HORA_D_ACTUAR.indd 5

19/12/19 12:46


Carola Rackete i Anne Weiss faran donació dels ingressos derivats d’aquest llibre a l’Associació Borderline-Europe — Menschenrechte ohne Grenzen e.V., que defensa els drets dels refugiats. Aquesta organització també treballa per lluitar contra la criminalització generalitzada de les persones que ajuden els refugiats. Títol original: Handeln Statt Hoffen Primera edició: gener del 2019 © Dels textos: Droemer Verlag. An imprint of Verlagsgruppe Droemer Knaur GmbH & Co. KG, Munich, 2019 © De la traducció: Carlota Gurt i Laura Obradors, 2020 © Del pròleg: Josep Guardiola, 2020 © De la presentació: Hindou Oumarou, 2019 © D’aquesta edició: Ara Llibres, sccl Pau Claris, 96, 3r 1a 08010 Barcelona www.arallibres.cat L’equip de l’editorial que ha treballat per fer possible aquest llibre està format pel director editorial de Som*, Joan Carles Girbés; l’editor, Miquel Adam; l’editor de taula, Eduard Hurtado; la publisher, Maika Pascual; l’equip de comunicació i màrqueting, Roser Sebastià i Marta Abella; el cap de producció, Enric Rújula; i l’equip d’administració i finances, Alba Morcillo i Sònia Herrera. Disseny de coberta: Rookman.com Fotografia de frontal de coberta: © Alamy Il·lustració de contra de coberta: © Paola Formica Correcció: Natalia Cerezo, Elisabet Kamal i M. Mercè Riu Maquetació: Fotoletra, S.A. ISBN: 978-84-17804-25-1 Dipòsit legal: B 121-2020 Som* és la cooperativa catalana líder en els sectors de la cultura, l’edició i la comunicació. Aglutina algunes de les marques més importants del país dedicades a la producció de continguts culturals, editorials i audiovisuals en diferents formats. Més informació a: www.som.cat Aquest llibre s’ha imprès a Liberdúplex amb paper ecològic i lliure de clor, òfset cru de 80 grams, i ha estat compaginat amb cos 12 de la tipografia Minion. Tots els drets reservats als titulars del copyright.

ES_HORA_D_ACTUAR.indd 6

19/12/19 12:46


Taula

Pròleg de Pep Guardiola: Sortiu i rescateu . . . . . . . . . . . . . . 11 Presentació d’Hindou Oumarou Ibrahim, activista ambiental del Txad . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21 1. Deixem d’esperar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2. Una obligació de la humanitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3. L’última generació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4. Qüestionem el sistema . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5. És hora d’actuar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

27 57 85 117 151

Agraïments . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 177 Bibliografia i pàgines web de referència . . . . . . . . . . . . . . . . 179

ES_HORA_D_ACTUAR.indd 7

19/12/19 12:46


A Jon Todor i a l’avi A totes les víctimes de l’obediència civil

ES_HORA_D_ACTUAR.indd 9

19/12/19 12:46


PRESENTACIÓ d’Hindou Oumarou Ibrahim, activista ambiental del Txad

On són els homes? Qui visiti algun poble dels països de la zona del Sahel sovint s’adonarà que només s’hi veuen dones, menors d’edat i gent gran. És un senyal de l’autonomia creixent de les dones? Que potser els homes són a dins les cabanes, fent el dinar? O han marxat tots a buscar aigua i llenya? Han caigut víctimes d’una guerra o d’un virus que només afecta els homes d’entre quinze i cinquanta anys? És clar que no! Els homes només són lluny, molt i molt lluny. La majoria han marxat a ciutats africanes, viuen en barris de barraques i miren de trobar alguna feina temporal. ­Alguns estan creuant el desert en direcció a Líbia, alguns són esclaus de traficants de persones, alguns fins i tot ajuden els que es dediquen al contraban amb humans. Uns quants es troben en vaixells de rescat al Mediterrani, i molt pocs, en camps de refugiats, als marges d’Europa. Volen treballar i enviar diners als familiars, al seu país, perquè puguin comprar aliments. D’aquesta manera, els homes només desitgen recuperar l’orgull, la dignitat. Perquè, en la majoria d’aquestes societats, un home que no pot alimentar la seva família no és un home. 21

ES_HORA_D_ACTUAR.indd 21

19/12/19 12:46


Tots coneixem les conseqüències del canvi climàtic. Ara per ara ja són visibles per a tothom. Estem veient com els boscos s’assequen i el gel es fon. Però no som conscients d’una de les conseqüències més brutals del canvi climàtic: que arrabassa la dignitat als homes i les dones. Des de començaments de segle, la temperatura mitjana al meu país, el Txad, ha augmentat més d’1,5 °C. El mateix es pot dir de la majoria de països de l’Àfrica. Se’ns cremen els arbres. Se’ns eixuguen els recursos hídrics. Els camps fèrtils se’ns tornen deserts. Jo, sent una indígena, vivia i treballava amb la meva comunitat sempre en consonància amb la natura. Les estacions, el sol, el vent i els núvols eren els nostres aliats. Ara s’han convertit en enemics. Les onades de calor de diversos dies amb temperatures per sobre dels 50 °C maten homes, dones i bestiar. Les inundacions destrueixen les collites. Els canvis en el ritme de les es­ tacions provoquen malalties noves a persones i animals. El llac Txad, que havia estat un dels cinc dipòsits d’aigua dolça més grans d’Àfrica, ens està desapareixent davant dels nassos. Quan vaig néixer, ara fa més de trenta anys, el llac tenia una superfície de 10.000 quilòmetres quadrats. Avui, ja només són 1.250. En el transcurs de la meva vida, n’ha desaparegut gairebé un 90 %. A la zona del Sahel, el canvi climàtic és com un càncer. És una malaltia que consumeix els llacs, però també els cors dels homes i les dones que hi viuen. Durant segles, els agricultors, els pescadors i els qui tenien bestiar havien conviscut en harmonia. Tanmateix, avui, cada gota d’aigua dolça, cada trosset de 22

ES_HORA_D_ACTUAR.indd 22

19/12/19 12:46


terra fèrtil, suposa un tresor molt cobejat. Un tresor pel qual la gent lluita i, de vegades, mata. El canvi climàtic és un virus que prepara el terreny per a la cara més funesta de la humanitat. Grups com Boko Haram i altres cèl·lules terroristes s’aprofiten de la pobresa per reclutar el jovent i atiar l’enfrontament entre comunitats. Els primers mesos del 2019, els mitjans europeus van informar d’una massacre terrible de pastors contra agricultors i agricultors contra pastors a Mali i Burkina Faso. Aquestes persones lluiten pels últims recursos que queden; els grups que basteixen una ideologia de l’odi al damunt de la pobresa extrema els esperonen. Per què ens passa, això? Per què la mare Terra és tan severa amb nosaltres? A la meva comunitat, ningú no és conscient que el clima està canviant perquè l’ús de combustibles fòssils en altres llocs del món ha repercutit en el fràgil equilibri climàtic arreu. Com que són pocs els nens que tenen la possibilitat d’anar a escola, no poden entendre allò que és evident per a la majoria de nosaltres. El canvi climàtic és una conseqüència d’un model de desenvolupament que aporta benestar a una (petita) part d’aquest planeta, però que a alguns de nosaltres ens pren tots els mitjans de subsistència. Si bé no ha estat fins a aquests darrers deu anys que s’ha començat a projectar el tràiler d’aquesta imminent pel·lícula de terror sobre el nostre planeta i la humanitat. I la meva gent són testimonis silenciosos d’un problema que ells no han causat. A qui li vingui de gust una ampolla de Coca-Cola, a l’Àfrica la podrà trobar arreu amb força facilitat, fins i tot al mig de la sabana, però d’electricitat no se’n troba gairebé enlloc. Per als 23

ES_HORA_D_ACTUAR.indd 23

19/12/19 12:46


amants dels refrescos calents, cap problema. Trobo que no hi ha res que il·lustri millor el cinisme d’aquest model de desenvolupament. Fins i tot al començament del segle xxi, en l’era dels drons, de la realitat virtual i de la intel·ligència artificial, la meitat de la població africana no té accés a l’electricitat. I l’electricitat no és l’única cosa que hi falta. Hi ha una mancança bàsica d’escoles, d’hospitals decents, de tractaments mèdics i de vacunes per a malalties que al món occidental es consideren innòcues. El canvi climàtic no és, per descomptat, l’única causa de la pobresa. Però és un mal que va debilitant i que roba el futur als joves de l’Àfrica. Quina esperança queda quan, per culpa del canvi climàtic, en sembrar et preguntes si una inundació o la sequera destruirà la teva única font d’ingressos? Què han de respondre als seus fills les mares i els pares de la zona del Sahel quan els pregunten per què altra vegada no hi ha res al plat per sopar? Poden dir als seus fills: «No us amoïneu, que hi ha aquest Acord de París, i si tothom hi contribueix amb la part que li toca, a final de segle l’augment de l’escalfament global potser estarà per sota dels 2 °C»? És clar que no poden. Així que, fins que no encarem la crisi climàtica i no decidim fer que el futur sigui possible per a aquests joves, no podrem transformar la desesperació en esperança, ni ens en sortirem de proporcionar a aquestes comunitats un argument sòlid perquè impedeixin als seus homes empendre les rutes migratòries. Ningú no s’hauria de veure obligat a abandonar casa seva i arriscar la vida perquè a la seva terra no té cap futur. Ningú no abandona de grat la família, les arrels, la identitat. Mai no hau­ ríem d’oblidar que cap persona neix sent un emigrant. Per això 24

ES_HORA_D_ACTUAR.indd 24

19/12/19 12:46


cal que ens aixequem i que diguem clarament que no volem aquest futur. I que, aleshores, fem realitat els canvis. El marge de temps que tenim és petit. Hi ha tan poc espai per al pessimisme com per a l’optimisme. Tots necessitem temps per actuar i per reorientar d’arrel la nostra manera d’enfocar el problema climàtic. Ningú no ho podrà solucionar tot sol, però qualsevol contribució serà més que benvinguda. Per això, quan la Carola em va demanar un pròleg per al seu llibre, vaig acceptar de seguida. No tan sols perquè ella és una de les moltes persones que treballen activament per trobar solucions per al nostre món, sinó perquè a la seva manera és única, perquè creu en la possibilitat d’actuar globalment i en la responsabilitat compartida, perquè ha salvat vides humanes i per fer-ho s’ha arriscat a anar a la presó. Ella troba solucions i es compta entre les poques persones que, amb la seva actuació concreta, aposten per la sostenibilitat, el dret i la justícia al servei d’un futur millor per a tots. Per tant, us recomano que llegiu aquest llibre, de ben segur que us inspirarà.

25

ES_HORA_D_ACTUAR.indd 25

19/12/19 12:46


1 Deixem d’esperar

Falta poc per al migdia i encara som aquí, encallats. La barana de les escales que porten fins al pont està calenta com un tub de la calefacció. Pujo els graons de dos en dos. A dalt, m’aturo un moment, noto que una pel·lícula de gotes minúscules de suor em cobreix la pell. No fa gens de vent, l’aire no es mou. Fa massa calor per bellugar-se gaire. Al davant nostre, tenim el mes més calorós que s’hagi mesurat mai des dels inicis dels registres meteorològics. És divendres, 28 de juny del 2019, el vintè dia des que vam salpar del port de Licata, a Sicília, per salvar vides humanes. Fa setze dies vam rescatar cinquanta-tres persones d’una barca pneumàtica no apta per a alta mar, a menys de cinquanta milles nàutiques de la costa líbia: homes, embarassades, menors, entre ells fins i tot dos nens petits. Els guardacostes italians ja s’han emportat alguns casos d’emergència mèdica i les persones més vulnerables. Encara ens queden quaranta persones a bord, estan febles i descoratjades. Confiem que algú ens digui què passarà amb elles. Però se’ns acaba el temps. A cada minut que passa, ens arrisquem que una altra emergència tingui un desenllaç mortal. 27

ES_HORA_D_ACTUAR.indd 27

19/12/19 12:46


Al nostre davant, com una franja fina i lluent, tenim la costa de l’illa de Lampedusa, un dels punts més meridionals d’Europa i, per a nosaltres, el port segur més proper. La calor fa ondular l’aire sobre el mar. D’aquí a una hora podríem ser a port, si ens deixessin. En lloc d’això, som aquí, encallats, esperant que els estats europeus trobin una solució. Contemplo la coberta de bots, on s’allotgen les llanxes ràpides en grues, i la coberta principal, a sota. Per protegir-los del sol, s’han tensat unes lones sobre les cobertes inferiors. A sota, sobre el terra, hi ha la gent que vam rescatar de la barca pneumàtica. El nostre vaixell no està preparat per tenir gaire temps a bord persones rescatades en emergències marítimes. Només hi ha tres lavabos, sí que es pot obtenir aigua potable a partir de l’aigua de mar, però és un procés lent i, amb tanta gent, el dipòsit que hem omplert a port només dona per dutxar-se i rentar la roba puntualment. I tots els que són allà sota, a la coberta dels bots, només tenen una manta. No és còmode: a la nit, o bé s’hi ajauen al damunt i es pelen de fred, o bé es tapen i al cap de poc els comença a fer mal el cos, en els punts que descansen sobre el recobriment de làmina negra de pvc de terra. Al nostre voltant, el mar vast llambreja, unes ones petites trenquen contra la proa. El Sea-Watch 3 és un antic buc de servei per a instal·lacions en alta mar dels anys setanta. El feia servir la indústria petroliera i, abans que l’organització Sea-Watch l’adquirís amb els diners de les donacions, navegava en opera­ cions de salvament marítim per a Metges Sense Fronteres. Una baluerna de barcassa que exigeix molt de manteniment. 28

ES_HORA_D_ACTUAR.indd 28

19/12/19 12:46


El vaixell fa el seu servei, però no m’agrada particularment. De fet, jo ni hauria de ser aquí. Aquest any, no estava previst que treballés en una missió, que és com s’anomenen les opera­ cions de salvament marítim. He sortit a mar uns quants anys, principalment com a oficial de navegació en grans vaixells de recerca a la regió polar i també amb Greenpeace, després vaig estudiar gestió ambiental i, quan vaig acabar, em vaig proposar de centrar-me en la protecció ambiental. Mai no havia tingut una gran passió per la navegació i, després d’alguns anys en la professió, em va semblar que era més important ocupar-me de la preservació de la biosfera. Ara bé, els coneixements sobre navegació em van anar d’allò més bé per fer amb Sea-Watch i altres ong de salvament marítim el que considero essencial: salvar vides. Quan em va arribar el correu electrònic dient que els havia fallat el capità d’una missió imminent, jo feia un temps que feia pràctiques en un programa de protecció ambiental a Escòcia. Recopilàvem dades sobre papallones, arreglàvem camins i senders quan hi havia pluges torrencials, trasplantàvem plançons de pi durant tres dies a l’hivernacle. Era un lloc bonic: els vessants de les muntanyes amb pendents abruptes i els cims recoberts de molsa fosca; l’olor dels prats i de la pluja, que es barrejava amb la flaire de les flors delicades i la resina de les coníferes; al vespre, els xiscles llargs de les calàbries petites sobre les aigües boiroses quan es cridaven les unes a les altres. L’aire era tan nítid i intens que m’hauria volgut estar les vint-iquatre hores a fora. En el fons, jo no volia marxar. Tot i això, era una crida dirigida a tots els qui estàvem a la llista de contactes per a emergèn29

ES_HORA_D_ACTUAR.indd 29

19/12/19 12:46


cies. En aquesta llista hi ha totes les persones que poden cobrir la baixa d’última hora d’un membre previst per a la tripulació. Trobar voluntaris que cobreixin un lloc sense formació no costa tant com trobar personal especialitzat per cobrir places mèdiques o nàutiques, perquè escasseja més. Ja vaig intuir que seria complicat trobar un substitut en tan poc temps. I una trucada al responsable d’operacions va confirmar que, en efecte, no hi havia ningú que pogués fer-se càrrec del vaixell. Si jo no ho feia, el vaixell no podria salpar, malgrat disposar de tota la tripulació. Vaig sentir que tenia la responsabilitat d’actuar i vaig fer les maletes. Així que soc aquí, amb el vaixell ancorat, enmig de la xafogor del sud d’Europa. Per sobre del xipolleig de les ones, només sento fragments de converses, la resta està en silenci. Amb la tripulació, he repassat una vegada i una altra les possibilitats que tenim. També ho he fet amb l’equip de terra de Sea-Watch, que està format per molts voluntaris i pocs assalariats; la majoria són a Berlín, però també n’hi ha a Amsterdam, Roma, Brussel· les i a altres llocs. Aquest equip s’encarrega de la logística, de la feina de premsa i de la comunicació interna, així com de l’assessorament legal i la labor política. A terra, manté el contacte amb altres organitzacions i agents polítics, i informa i assessora els que som al vaixell sobre els esdeveniments que tenen lloc. Ens vam quedar atrapats dues setmanes en aigües interna­ cionals. A través de la connexió poc fiable que teníem a bord, vaig demanar ajuda per correu electrònic als responsables de Roma i La Valletta, i també a l’oficina principal dels guardacostes a Den Helder, perquè el Sea-Watch 3 navega amb bandera 30

ES_HORA_D_ACTUAR.indd 30

19/12/19 12:46


neerlandesa. A través del Ministeri d’Afers Exteriors de la República Federal d’Alemanya també, vam demanar ajuda a ­Espanya i França. Els guardacostes italians van pujar a bord. També la Guardia di Finanza, la policia duanera i financera, que depèn del Ministeri d’Economia i Finances de Roma. Ens havíem d’esperar. No tenien cap solució. No va passar res. Se’ns esgotaven les possibilitats. Cada vegada era més difícil garantir la seguretat a bord. La gent necessitava atenció mèdica urgent en terra. Una de les dones rescatades va explicar a la metgessa que estava tan desesperada que li rondava pel cap de treure’s la vida. Deia que se sentiria més segura si sempre tingués algú al costat. Això no ens ho podem permetre. La tripulació està formada per vint persones: personal tècnic i nàutic, com jo i els enginyers, però també personal mèdic i les tripulacions de les llanxes ràpides. La majoria treballen al vaixell durant el seu temps lliure, com l’Oscar, que estudia dret i que està a punt de passar els exàmens finals. Només n’hi ha tres que treballen fixos per a Sea-Watch, però n’hi ha alguns que fa molt que en són voluntaris, com en Lorenz, que s’ocupa dels nostres passatgers. Tots estan assignats al sistema de torns, perquè hem de tenir cura dia i nit de cadascuna de les persones rescatades, cosa cada vegada més difícil a mesura que augmenta el seu patiment per la incertesa i que les males condicions es perllonguen. 31

ES_HORA_D_ACTUAR.indd 31

19/12/19 12:46


Així que fa dos dies vaig decidir declarar l’estat d’emergència i entrar en aigües jurisdiccionals italianes sense autorització. La Guardia di Finanza ens va aturar, ens van prendre les dades personals a la tripulació sencera i van comprovar els certificats del vaixell. Van dir que segur que aviat arribaria una solució política i que havíem d’esperar fins llavors. Tot seguit, se’n van anar altre cop. Ahir, a causa de la nostra situació crítica, vaig sol·licitar un amarrador a port. Altre cop ens van aturar els vaixells de les ­autoritats. La solució era imminent, van dir. Va arribar un vaixell xàrter amb premsa i membres del ­Parlament. Moltes càmeres. Moltes trucades. Cap solució. Avui, de cop, ens arriba informació del fiscal, que ens notifica que s’està portant a terme una investigació contra mi per complicitat en l’entrada il·legal de persones. Per estrany que soni, és el primer raig d’esperança en molts dies. Durant l’última missió, al maig, la paraula investigació havia suposat que el vaixell fos embargat. Si el fiscal ho ordenava, també passaria a ser ell el responsable de les persones a bord i així, a la fi, podrien arribar a terra. Això és el que avui estem esperant. Em faig visera amb la mà, després m’eixugo el front. Al voltant nostre, circulen amunt i avall barques de pescadors, hi ha iots que surten de port. Si no estiguéssim en aquesta situació 32

ES_HORA_D_ACTUAR.indd 32

19/12/19 12:46


e­ spantosa, segurament aniríem a banyar-nos. Però estem aquí, asseguts, rostint-nos amb la calor. A posteriori m’assabentaré que, durant aquest temps, disset barques han aconseguit arribar a Lampedusa, un total de trescentes persones han arribat a Itàlia, la majoria devien venir de Tunísia. Aquestes barques petites s’anomenen ghost boats, ‘barques fantasma’. Com que la gent que hi va ja són en aigües territorials, els guardacostes els deixen arribar fins a terra, després avisen la policia o els serveis humanitaris. Per norma general, la gent no marxen corrent ni proven d’amagar-se, perquè Lampedusa és tan petit que ho tindrien difícil. Normalment, els veu algun pescador o algun altre habitant de l’illa, molt sovint abans que no arribin amb la barca a la platja o a les roques. Aleshores, ve la gent de les autoritats i els porten al centre d’acollida, on es prossegueix amb tota normalitat: identificació, empremtes digitals. Nosaltres, amb els quaranta refugiats que necessiten atenció mèdica urgent, som els únics que ens hem quedat encallats. Hi havia emergències físiques, com els pacients als quals una malaltia els havia empitjorat sent a bord i que, afectats de febres altes i dolors intensos, ja no podien ser tractats al vaixell. Se’ls van emportar els guardacostes. La majoria pateixen estrès posttraumàtic. En altres casos, seria urgent guarir del tot ferides antigues, causades per l’ús de la violència als camps libis, o fractures òssies sense tractar que es van fer durant la fugida. El guardacostes italià diu que aquests no són casos urgents. És així com una qüestió de dret marítim es converteix en una discussió absurda sobre l’estat de salut de les persones rescatades, les quals, estant del tot sanes, també tindrien dret a un port segur. 33

ES_HORA_D_ACTUAR.indd 33

19/12/19 12:46


Durant la reunió matinal, en Lorenz, un infermer capacitat que s’ocupa dels passatgers en qualitat de coordinador de visitants, ens torna a descriure amb insistència la situació ­complicada. «El perill més gran és que aquestes persones decideixin tornar a agafar el control de les seves accions», ha dit. «Em fa por que saltin a l’aigua.» En Lorenz és prim i té els cabells castanys, amb un costat rapat. Fa molt que hi és, com jo, i també va estudiar ciències ambientals. Això ens uneix, igual que ens uneix el motiu pel qual som en aquest vaixell. Ningú no ho fa per esperit aven­ turer ni per cap altre motiu banal: cap de les persones de la meva tripulació, ni jo mateixa, i encara menys les persones que hem acollit. Al contrari, totes elles fugen de la violència. En el darrer tram del seu viatge, enmig de la guerra civil de Líbia, la majoria deuen haver viscut el pitjor. «Quan soc allà i parlo amb algú sobre les condicions dels camps, de seguida diu: “Mira això, aquesta ferida del cap, va ser amb un tub metàl·lic”», ens explica en Lorenz. «A un altre, li veig deu punts on l’han cremat amb un cigarret. O un que s’apuja la samarreta, ensenya una cicatriu i detalla que van ser descàrregues elèctriques. A aquesta gent no els fa res ensenyar les ferides, en absolut, perquè és una cosa normal. Gairebé tots van ser torturats.» En Lorenz diu que ell vol ajudar a fer del món un lloc amb més llibertat i menys discriminació per a tothom. I és d’aquells que ha participat molt sovint en missions. Renuncia a moltes 34

ES_HORA_D_ACTUAR.indd 34

19/12/19 12:46


coses, sobretot a una vida ordenada. Sempre expressa en veu alta el que tots pensem: com n’arriben a ser de fortes les persones que aguanten una cosa així i que, tanmateix, encara són capaços de ser amables. Persones que continuen vivint després de tot el que han viscut i patit. Segons figura als informes mèdics, molts pateixen les ­conseqüències de les tortures en els camps d’internament libis: trastorn per estrès posttraumàtic i també fractures no curades, ferides de baionetes i cremades amb plàstic fos que els abo­ caven a la pell. Tenen cicatrius al cap, visibles per a tothom, i cicatrius invisibles a l’ànima, fetes amb cops, amenaces, tràfic de persones i esclavatge, amb la por de morir i, en el cas de totes les dones, amb violacions i prostitució forçosa, que sovint s’aconseguia coaccionant-les amenaçant els seus fills o un altre membre de la família. A més, amb el mal de mar molts estan deshidratats, i això empitjora el seu estat. Els trastorns del son, els nervis, la manca de control dels impulsos i l’ansietat en són les conseqüències. «Les ferides coincideixen amb els informes dels camps i de les rutes de fugida», diu la Victoria, la metgessa que signa els informes. En la seva vida quotidiana, treballa des de fa anys d’especialista d’anestesiologia i urgències mèdiques en una unitat de cures intensives d’Hamburg. No havia estat mai en una missió, és el primer cop que se separa una llarga temporada dels seus fills: «Sento una ràbia immensa que el món funcioni de manera tan injusta, així que havia de fer alguna cosa». Quan ja feia un cert temps que els guardacostes s’havien endut del vaixell les deu persones la salut de les quals corria espe35

ES_HORA_D_ACTUAR.indd 35

19/12/19 12:46


cial perill, encara van venir dues vegades més per una emergència. Un home havia perdut la consciència, el segon tenia un dolor intens a la part baixa del ventre i se’l van emportar amb el seu germà menor d’edat. Cada vegada que evacuaven un pacient, tots els altres els feien un passadís, se’n volien acomiadar, encara que els malalts amb prou feines estaven conscients. Allò em va commoure, aquella pinya que feien persones que abans ni es coneixien i que havien hagut de conviure en un espai tan exigu. A banda d’emportar-se els casos urgents, els homes de la Guardia Costiera no fan res més. Comprenen la nostra situació, saben com va, perquè abans eren ells els responsables del salvament marítim davant de la costa líbia. Són amables, però ara mateix força inútils, perquè ja no ens ajuden com podrien. Amb cada emergència mèdica, arribava aquella pregunta de les persones que quedaven, la pregunta de si calia que es posessin malalts per poder abandonar el vaixell. Necessitaven amb urgència un port segur. Només em puc arribar a imaginar com deu ser l’espera al Sea-Watch 3 per a algú que ha passat per tot el que els nostres passatgers han hagut de suportar. Marxar cap a la incertesa, el llarg viatge a través del desert, la gana, les privacions, les falses promeses, les agressions. La desesperació pura de romandre un temps indeterminat en un camp d’internament, les tortures, les violacions, els amics i parents que són afusellats sense més ni més. La por de morir en una barca pneumàtica poc segura en alta mar. El Mediterrani és més perillós del que creuen la majoria dels turistes, el temps pot capgirar-se molt de pressa i, aleshores, una 36

ES_HORA_D_ACTUAR.indd 36

19/12/19 12:46


barca pneumàtica amb quatre cambres d’aire no ofereix gaire protecció. Només cal que una de les cambres perdi aire perquè una barca amb sobrecàrrega s’enfonsi. «Jo mateix li tinc un respecte enorme, al mar», explica l’Oscar. Estudia dret i fent de conductor de les llanxes ràpides s’arrisca que un dia no l’admetin al Col·legi d’Advocats si això l’acaba portant a ser jutjat i condemnat. «El mar Mediterrani és immens i és facilíssim perdre-s’hi. Al Sea-Watch 3 tenim molts equips que ens poden salvar en cas d’emergència. Des de les llanxes ràpides només veiem onades i vent. Llavors, tot d’una, veiem al mig del mar una barca pneumàtica plena de gent a menys d’un metre, sobre la superfície de l’aigua. Amb prou feines un sap nedar. Amb forta maror, és especialment elevat el perill que el terra de la barca pneumàtica es trenqui o que una cambra d’aire s’esquinci. I el rescat també es complica perquè el pànic de la gent augmenta, és clar. De vegades, el bidó de gasolina que els donen no té tap, i si la barca sotsobra, la gasolina se’ls vessa pel voltant, al mar. Un sol glopet d’aquesta barreja líquida on intenten nedar, i perden la consciència i s’ofeguen. Van asseguts a la vora, amb les embarassades i els nens petits al mig. Quan ho veig, cada vegada soc conscient de com n’és de perillós. Quina magnitud ha de tenir la necessitat per arribar a acceptar córrer aquest perill? Quan són a la platja, davant de la barca pneumàtica preparada per a l’última etapa, ja no tenen elecció, a alguns fins i tot els obliguen a pujar-hi. I aleshores, quan sento alguns polítics dient que una barca així és apta per navegar o que, al capdavall, aquesta gent ho fan voluntàriament… és tan cínic, que penso que un dia haurien de sortir i viure-ho en carn pròpia.» 37

ES_HORA_D_ACTUAR.indd 37

19/12/19 12:46


Com deu ser anar assegut en una barca pneumàtica de mala qualitat amb sobrecàrrega, exposat a les forces de la natura, mentre els taulons de fusta collats a terra de manera provi­ sional no paren de fregar les cambres d’aire de goma fins a trencar-les? Com et deus sentir anant en una barca així, sense tripulació nàutica, sense armilles salvavides, sense aigua, quan no tens ni prou combustible per a l’endemà? Què et deu passar pel cap quan no saps nedar i la barca fa aigües i comença a ­enfonsar-se? Ningú no pujaria en una barca així si existís el perill de morir en la travessia. I el perill no és pas petit, perquè allà a fora a penes hi ha vaixells que et puguin venir a socórrer. Les missions marítimes de la ue, els guardacostes italians i Frontex, l’agència europea de guàrdia de fronteres, han marxat. Nosaltres, els del salvament marítim privat, estem sols. I no podem ser a tot arreu alhora, sobretot perquè les autoritats europees cada vegada dificulten més la nostra tasca. Ningú no sap quants naufragis de barques hi ha hagut els darrers anys a la zona central del Mediterrani, davant de Líbia. Les xifres que llegim solen indicar només els cadàvers que s’han tret de l’aigua o que el mar ha arrossegat fins a terra líbia o tunisiana. La xifra fosca, el nombre de cossos que s’han enfonsat per sempre i que no s’han pogut rescatar perquè flotaven a la deriva o que l’aigua no ha portat fins a la costa, és una xifra diverses vegades més elevada. L’organisme de les Nacions Unides per als refugiats parla de més de divuit mil morts i desapareguts mentre fugien pel Mediterrani des del 2014. En algunes missions, la meva tripulació també va trobar només cadàvers. 38

ES_HORA_D_ACTUAR.indd 38

19/12/19 12:46


El que més amoïna els rescatats és si hauran de tornar a Líbia, on fins fa poc estaven atrapats. Hi ha molts informes sobre accions de rescat durant les quals les persones saltaven de les barques i s’ofegaven en el moment en què intervenien els guardacostes libis. Tenien pànic que els libis se’ls poguessin tornar a emportar i els fiquessin en un camp. Segons un telegrama xifrat de l’ambaixada alemanya al Níger que es va filtrar a la premsa, els diplomàtics, que s’havien pogut formar una idea dels camps, els descrivien amb paraules com ara «condicions semblants a un camp de concentració» i «vulneració sistemàtica i greu dels drets humans». Mentre són a bord, durant el dia i, sobretot, de nit, a molts els retorna traumàticament el que han patit als camps. S’abrasen enmig dels records igual que enmig d’aquesta calor. Tanmateix, s’han hagut de quedar a bord amb nosaltres tant de temps que la seva situació encara empitjora més. Els nostres governs mai no permetrien que cap europeu o cap europea visqués una cosa així. Si aquestes persones fossin d’Alemanya, França o Itàlia, ja faria molt que serien en terra. Els nostres passatgers seurien en talk shows i el moderador els preguntaria com estan i a qui retreuen les negligències. Concedirien entrevistes a les revistes importants, escriurien llibres. I la societat seria un clam: Com es podia tolerar que algú hagués hagut de suportar aquelles condicions mentre fugia o mentre era en un camp? Però, pel que es veu, els nostres passatgers no tenen el to de pell adient, l’atzar ha volgut que no es criessin en la nostra latitud. A aquestes persones se’ls exigeix que es quedin apinyades en un vaixell en plena calor. Perquè no han nascut en un país ric. Perquè no tenen el passaport correcte. Ningú no hi vol tenir tracte. 39

ES_HORA_D_ACTUAR.indd 39

19/12/19 12:46


Només quan pesa una amenaça greu sobre les persones a bord, existeix el dret d’emergència d’entrar a port. Això és aplicable fins i tot quan un estat com Itàlia tanca els ports a aquesta mena de vaixells. El setzè dia torno a estar a punt de fer ús d’aquest dret. Igual que els dos dies anteriors, en què les autoritats ens han tornat a aturar i ens han donat allargues dient que els estats europeus són molt a prop de trobar una solució. Encara tenim l’esperança que obrin el port voluntàriament. Mentrestant, aquest viatge ja ha donat titulars internacionals. El món està mirant el vaixell davant de Lampedusa com no es deu haver mirat mai cap de les moltes iniciatives de rescat endegades des de l’àmbit privat. Això es deu a la situació política actual. El ministre de l’Interior, amb el seu partit nacionalista de dretes, ha aconseguit que s’aprovi un nou decret que prohibeix l’entrada en aigües territorials als vaixells civils de rescat. Això, als que ens dediquem al salvament marítim, ens deixa en una situació difícil, perquè tots els que l’infringeixin seran investigats per complicitat amb immigració il·legal i s’exposaran a sancions importants. Que, de sobte, el món es torni a interessar pel salvament marítim també es deu al fet que al ministre en qüestió li agrada tuitar, i molt, i al fet que jo, una dona jove, soc la capità. No es deu a l’escàndol en si. Que aquestes persones estiguin aquí encallades, que els tractin com persones de segona, és racisme, res més. Sovint, l’opinió pública tracta el tema del salvament marítim com si fos una qüestió de punt de vista. Això és un error de base. 40

ES_HORA_D_ACTUAR.indd 40

19/12/19 12:46


L’article 98 de la Convenció de les Nacions Unides sobre Dret Marítim estableix que tot capità està obligat a prestar ajuda als nàufrags sempre que sigui raonable exigir-li-ho. Conforme a la interpretació habitual, es considera que existeix una emergència marítima quan hi ha el perill que la tripulació i els passatgers d’una embarcació perdin la vida. No té cap rellevància el motiu pel qual l’embarcació s’ha trobat en una situació d’emergència. El salvament marítim és una obligació en virtut del dret internacional i es troba en moltes normatives de l’àmbit del dret marítim. En la Convenció sobre Dret Marítim del 1982, també s’estableix que els estats estan obligats a organitzar un servei de salvament marítim. Amb el nostre vaixell vam practicar el rescat en aigües internacionals, a la zona líbia de recerca i rescat, que s’estén setanta milles nàutiques des de la costa. Com que a Líbia no hi ha cap port segur, vam navegar en direcció a Lampedusa, perquè l’estat amb la bandera del qual navega el Sea-Watch 3 no va donar cap mena d’instruccions. L’illa italiana és el port segur més proper, és per això que allà haurien d’acollir les persones rescatades. Al voltant de les aigües jurisdiccionals italianes, hi ha la zona de recerca i rescat de Malta, d’aquí que també demanéssim un port a Malta, però van refusar-ho de seguida. Per descomptat, abans de pujar persones a bord, comprovem que, en efecte, hi hagi una situació d’emergència marítima. Però el cas sol quedar clar només de veure una barca de refugiats: el fet que les barques no siguin aptes per a trajectes en mar obert ja comporta una situació perillosa per als que fugen; tam41

ES_HORA_D_ACTUAR.indd 41

19/12/19 12:46


poc no disposen mai d’armilles salvavides, racions d’aigua o equipament per navegar. Les persones que van en una barca així corren un greu perill de mort, per això les acollim a bord. Contínuament s’afirma que nosaltres, els rescatadors, amb els nostres vaixells de rescat, som els responsables que aquestes persones s’atreveixin a fer-se a la mar, i es parla de l’anomenat efecte crida. Són els mateixos retrets que ja es feien als guar­ dacostes italians quan s’encarregaven del salvament marítim. El salvament marítim per part d’ong no va començar fins que ja s’havien ofegat diverses desenes de milers de persones al Mediterrani. Ara hi ha un estudi sobre la relació entre el nombre de barques que salpen de les costes líbies i el nombre de vaixells de rescat que són a mar. L’afirmació que salpen més embarca­ cions quan hi ha vaixells de rescat davant de la costa ha sigut rebatuda estadísticament. En canvi, l’estudi sí que constata que, quan hi ha menys vaixells per a rescats, moren més persones. Encara que a mar no hi hagi cap vaixell o potser només un, les barques salpen igualment. Molts s’exasperen pel fet que portem gent als ports europeus, i no a Líbia o a Tunísia. Tanmateix, el que es considera un port segur no pot dependre del passaport o l’origen de la persona. Deixar gent a Líbia fins i tot està prohibit: infringeix el dret ­internacional tornar algú a un estat en crisi, on pugui patir amenaça de tortura o de mort. A Tunísia, les persones també estan desprotegides. Allà no existeix cap sistema d’asil que pugui garantir la seguretat a persones que als seus països d’origen s’exposen a ser perseguides per les seves opinions polítiques o per la 42

ES_HORA_D_ACTUAR.indd 42

19/12/19 12:46

Profile for Ara Llibres i Amsterdam

'És hora d'actua', Carola Rackete. Tast editorial  

La crida de Carola Rackete s’adreça a tots nosaltres, a la generació que és l’última que pot canviar alguna cosa: hem d’actuar i ningú no ho...

'És hora d'actua', Carola Rackete. Tast editorial  

La crida de Carola Rackete s’adreça a tots nosaltres, a la generació que és l’última que pot canviar alguna cosa: hem d’actuar i ningú no ho...

Advertisement