Page 1

La clau del destí Glenn Cooper El llibre de les ànimes Glenn Cooper Albada a Lisboa Lluís Busquets i Grabulosa Una paraula de més Eloi Vila Les 52 profecies Mario Reading La biblioteca dels morts Glenn Cooper Pretòria Pep Blay Barcelona compte enrere Pol Marsà La filla de l’hostalera Anna Tortajada Barcelona tràgica Andreu Martín L’any del Senyor Eloi Vila El cuiner del Dux Elle Newmark El monestir de les ombres Bea Cabezas El testament de Moisès Lluís Busquets i Grabulosa

Segles enrere, en una abadia medieval anglesa, una obscura orde d’escribes va consignar un secret apocalíptic en uns llibres sagrats. Aquests llibres conformen la temuda Biblioteca dels morts i contenen la data de la mort de tota la humanitat. Avui, més a prop que mai.

GLENN COOPER

ALISIS. Altres títols publicats:

De l ’autor de La biblioteca dels morts i El llibre de les ànimes Més de 2.000.000 d’exemplars venuts

La FI dels

ESCRIBES

Will Piper, l’intrèpid exagent de l’fbi que va fer pública l’existència de la biblioteca, haurà de fer front al seu destí, perquè segons l’orde dels escribes, en menys de quatre-cents dies gran part de la població mundial morirà. Ningú no sap per què, però tothom sap quan: el 9 de febrer del 2027.

Glenn Cooper

“Glenn Cooper es qüestiona sobre l’ànima humana i els misteris de la vida i de la mort per mitjà de thrillers que salten de l’actualitat a temps pretèrits ben documentats.” La Vanguardia “Un autor de thrillers apocalíptics que juga amb el lector. Acció policíaca i construccions de Dan Brown, no et pots distreure!” Corriere della Sera “Glenn Cooper és l’arqueòleg que va vaticinar la fi del món.” El Mundo “Bestseller, sí, però de qualitat.” El Punt Avui www.arallibres.cat BIC: FA ISBN: 978-84-15645-13-9

26 mm

© Louis Fabian Bachrach

Glenn Cooper va estudiar arqueologia a Harvard abans de convertir-se en un metge especialitzat en malalties infeccioses. Després de fer carrera com a investigador, va esdevenir executiu d’una empresa biotecnològica. Ha escrit nombrosos guions i té una productora independent de cinema. La biblioteca dels morts, El llibre de les ànimes i La clau del destí van ser les seves primeres novel·les i van aconseguir un èxit rotund: més de 2.000.000 d’exemplars venuts i el reconeixement de públic i crítica. Ara, La fi dels escribes suposa un nou pas endavant d’un dels autors imprescindibles del panorama internacional.


La fi dels escribes Glenn Cooper

001-408 fi escribes.indd 5

30/04/2013 8:02:34


Aquesta és una obra de ficció. Els noms, els personatges, els llocs i els fets que s’hi narren són fruit de la imaginació de l’autor o se’ls han atribuït fets ficticis que no s’han d’entendre com a reals. Qualsevol semblança amb fets, indrets, organitzacions o persones, vives o mortes, reals és pura coincidència.

Títol original: The Librarians Primera edició: maig del 2013 © d’aquesta edició: Ara Llibres, SCCL Corders, 22-28 08911 Badalona Tel. 93 389 94 70 www.arallibres.cat

© Glenn Cooper, 2010 © de la traducció: Mar Albacar Fotografia de la coberta: Mario Arturo Disseny de coberta: Rafa Úbeda Fotocomposició: gama, sl Impressió: Liberdúplex ISBN: 978-84-939679-3-2 Dipòsit legal: B-29265-2012 Tots els drets reservats. Es prohibeix la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, i el lloguer o préstec públic sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, llevat de les excepcions previstes per la llei. Dirigiu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessiteu fotocopiar o escanejar fragments d’aquesta obra.

001-408 fi escribes.indd 6

30/04/2013 8:02:35


PRÒLEG Illa de Wight, 1775

—Aguanta el fanal quiet —‌va dir el vell a la noia.

El vent udolava i els núvols empal·lidits per la llum de la lluna semblaven solcar el cel a la velocitat d’una nau enmig d’un temporal. No gaire lluny, se sentia el brogit embravit del mar. Observaven com dos jornalers esperonats pel rom cavaven un forat en el terra glaçat i endurit pels freds del gener. —Estàs segura que aquest és el punt correcte? Tot i que la noia va respondre que sí, el vell endevinava en la seva expressió que no les tenia totes. Es va estrènyer el coll de l’abric per protegir-se del fred i va dir: —Si no ho és, et tornaré demà a casa del baró i no tornaràs a saber mai res de mi. A la noia, li van començar a petar les dents. Un dels jornalers va voler mostrar-se servicial, però les seves paraules van sonar enterbolides per la beguda que li havia proporcionat el vell. —S’expliquen històries d’aquest paratge, senyor. Des que era p’tit. No m’estranyaria q’alguna cosa del que diu la mossa fos veritat. 7

001-408 fi escribes.indd 7

30/04/2013 8:02:35


La fi dels escribes

—Si és així, com és que ni vós ni cap dels vostres conciutadans de l’illa no ho heu investigat? —‌va replicar el vell. —Per por —‌va respondre l’altre jornaler—. Aquí hi havia hagut un monestir. Corren històries que parlen dels fantasmes d’uns monjos amb caputxes que vaguen per aquí a mitja nit, que molt probablement deu ser ara ja a aquestes alçades. S’ha d’haver perdut el seny per venir aquí. —Aleshores, com és que heu accedit a venir amb nosaltres aquesta nit? —Mai ningú ens havia ofert diners a canvi, oi que no? —‌va observar el primer cavador—. Tanmateix, si aquí a sota hi ha res, us quedareu ben sols. El vell va observar la llarga escala de mà que els homes havien dut. Dubtava que la pogués fer servir tal com tenia el peu afectat de gota, encara que també dubtava que arribessin a fer cap descobriment. Si era així, un llit calentó l’esperava a l’hostal de Fishbourne. Les palades de fang van acabar formant una muntanya. —No sou pas d’aquestes contrades, oi que no? —‌va preguntar el segon jornaler. —No, vinc de l’altra banda del mar, de Filadèlfia. —De debò? —‌va fer l’home—. Així, doncs, quan arribi la guerra, de quina banda us posareu? El vell va sospirar. —Jo no vull cap guerra. Espero que no es vessi ni una gota de sang, però si em veig en la tessitura d’haver de triar un bàndol, ho faré. —Si no sou partidari del rei, no penso aixecar ni una palada més —‌va insistir l’home. El cop sec del ferro contra la pedra els va fer callar a tots de cop, donant l’oportunitat al vell d’ometre la resposta. —És grossa o què? —‌va preguntar l’altre cavador. Gratant amb la pala van veure que era una pedra grossa. 8

001-408 fi escribes.indd 8

30/04/2013 8:02:35


Glenn Cooper

—Acaba de descobrir-la —‌va ordenar el vell—. A veure si en trobem un marge. Al cap de poc, van determinar que havien ensopegat amb una llosa llisa de grans dimensions que limitava amb una altra. —Falqueu la pala per sota la pedra, home! —‌va comminar l’home—. A veure si la podeu bellugar. La noia s’hi va atansar fent brandar el fanal, projectant llum i ombres per igual damunt de la pedra. El vell es va fixar que tancava els ulls amb força. Resava? Van aixecar la llosa uns centímetres fent palanca i van indicar a la noia que hi acostés el llum. Tot indicava que el marge de la pedra havia estat repenjat sobre una biga fornida. A sota, la foscor era absoluta. —Déu Totpoderós! —‌va senyar-se un dels cavadors—. Això és obra de l’home. —Mantingueu-la alçada! —‌va ordenar el vell—. Eviteu que caigui a dins, però. Feu-la lliscar a un costat. Van obeir i en el lloc de la llosa va quedar un forat prou gran per permetre el pas d’un home. —Abigail —‌va indicar el vell—. Estira’t a terra i fes baixar el fanal a l’interior del forat. Digues-me el que hi veus. Sense parpellejar, la mossa va fer el que li deien; els jornalers, però, van començar a marxar. El vell els va maleir, però no va veure cap a on anaven, perquè havia de subjectar la noia pels turmells a fi d’evitar que caigués. —Hi veus res, criatura? —Hi ha llibres! —‌va cridar—. Moltíssims. Aquí a sota hi ha una biblioteca, tal com us vaig dir! Es va posar dempeus. A la llum del fanal, el vell es va adonar que tenia les galtes solcades de llàgrimes d’alleujament. 9

001-408 fi escribes.indd 9

30/04/2013 8:02:35


La fi dels escribes

—Suposo que hi haurem de baixar, no trobes? —‌va suggerir—. Vosaltres, porteu l’escala. Però els jornalers ja eren a metres de distància i s’allunyaven a bon pas. —On aneu? —‌va cridar el vell al vent. —Com ja us he dit, aquí us quedeu, senyor —‌va rebre per resposta—. Nosaltres no hem estat aquí aquesta nit, i no hi pensem tornar. Aquest indret està maleït. Us hauríem d’haver dit que no a la primera. —I els diners? —Quedeu-vos-els —‌va contestar una veu distant. —Bé, doncs. Ara només quedem tu i jo, senyoreta. —‌El vell va sospirar.— Anem a investigar aquesta biblioteca teva, som-hi? Només que l’escala hagués estat una mica més curta, se’ls hau­ rien esguerrat els plans. L’home va fer baixar la noia en primer lloc, ja que va pensar que seria prou àgil per poder baixar portant els dos fanals. Quan el cap de l’Abigail va desaparèixer pel forat, el vell va aferrar l’extrem de l’escala. El vent salat bufava ferotge colpejant-li el rostre. Que potser hi havia algun poder superior enfurismat per la seva intrusió? El vell es va empassar l’aprensió, es va tombar d’esquena al forat i va buscar el primer graó de l’escala amb el peu afectat de gota. Així va ser com Benjamin Franklin va fer la primera passa a les profunditats de la Biblioteca de Vectis.

10

001-408 fi escribes.indd 10

30/04/2013 8:02:35


U Panama City, Florida, 2026

Els roncs, esmorteïts i vibrants, van ser el primer que va sentir en

Will Piper en despertar-se. Per uns moments, es va pensar que algú havia engegat el motor, ja que la remor gutural que procedia de la cabina de convidats tenia una semblança sorprenent al brunzit sec dels motors paral·lels 454 Crusader del iot al ralentí. Aquelles antigalles eren unes irritants relíquies que exigien atencions i moixaines constants per aconseguir que fessin el que se suposava que havien de fer. Igual que jo, sempre deia en Will. Abans d’obrir les cortines i la finestra, va fixar els ulls al sostre de teca de la cabina principal. La boira lluent i llisa era típica del gener. Ben aviat s’esvairia. Si la previsió era encertada, arribarien als vint-i-un graus. No estava gens malament, tenint en compte que a Washington s’esperava que caurien deu centímetres de neu tova. Va pensar en la seva missió matinal, un repte prou senzill, convèncer en Phillip perquè anés amb ell a pescar tonyina al golf. El seu coixí era calent. El de la Nancy era fresc i estava intacte. Se’l va posar a sota el coll i va tancar els ulls. En Phillip no parava de 11

001-408 fi escribes.indd 11

30/04/2013 8:02:35


La fi dels escribes

roncar, però encara que ho fes, sabia que no podria tornar a aclucar l’ull. Als seixanta-quatre anys, havia perdut el son impertorbable i negre de la joventut, i, malgrat que el trobava a faltar moltíssim, estava molt agraït d’haver retingut amb fermesa els cabells i el vigor. El jove Phillip, en canvi, era una màquina de dormir d’una precisió matemàtica, un Ferrari dels matalassos. No calia gairebé res per fer-lo caure als braços de Morfeu, però sí esforços herculis per arrencar-lo d’ells: obrir les cortines, sacsejar-lo per les espatlles, amenaces, olor de cansalada. I si en la darrera setmana una cosa havia après en Will era que es passarien l’estona discutint abans que els peuassos del seu fill no toquessin el terra. L’embarcació, bressada per la marea, estrebava i sacsejava amb suavitat les amarres. La frescor de la brisa el va relaxar com sempre. Tanmateix, tot d’una, els motors paral·lels del iot que hi havia al moll del costat es van engegar. Se li va enterbolir el bon humor i, de mala gana, va enretirar el cobrellit. La pau i la serenitat no volien prendre part del seu dia. Aleshores es va recordar que el veí era fora de la ciutat. Qui diantre estava remenant la barca d’en Ben? Va pujar a coberta per investigar-ho. No solia variar gaire la roba d’un dia a l’altre: banyador normal i corrent amb o sense samarreta de màniga curta, avui tocava sense. A coberta, es va gratar el pit pelut com a bon exemplar de primat gran i va aclucar els ulls per acostumar-se a la llum del dia. Tenia la pell morena i colrada pel sol, coberta d’una curiosa capa de blancor que li anava de la cintura a les cuixes. Encara se’l veia en forma, tenia l’estómac prou pla i les espatlles amples i musculoses. Tot i que feia anys que no sortia a córrer ni entrenava, es passava el dia anant amunt i avall per mantenir la vella barca surant, segurament aquest era el secret; ara bé, si els gens hi tenien res a veure, mai no ho sabria. El seu pare havia arribat a la seixantena amb molta dignitat. 12

001-408 fi escribes.indd 12

30/04/2013 8:02:35


Glenn Cooper

El nou creuer Regal d’en Ben Patterson roncava amb un to neutre, tot i que no hi havia ningú al timó i les amarres encara estaven lligades. En Will va anar a babord, es va inclinar per damunt de la barana i va cridar: —Hola! Dos caps rossos seguits de grans extensions de pell nua van sortir de dins de la cabina del Regal. Amb un gest destre es va passar els dits pels cabells d’un gris sorrenc. —Hola! —‌va respondre una de les rosses. Va calcular que devien tenir uns trenta anys, una bona edat. Ràpidament es van presentar. Una era germana d’en Ben, la Margie, de Cape Cod, i l’altra, la Meagan, era la seva millor amiga. La Meagan era un monument. —Com et dius? —‌va preguntar la Meagan. —Will. Sortiu a fer una volta, noies? —Tu diràs —‌va respondre la Margie—. Ja no podíem suportar més l’hivern. En Ben és un sol per haver-nos deixat gaudir del seu iot aquesta setmana. S’ha de viure la vida mentre es pot, això és el que diu tothom. Vols venir amb nosaltres? —M’encantaria, però no puc. El meu nano està dormint. —Quants anys té? —Quinze passats. —Bonica edat. —De debò? —‌va preguntar en Will—. Jo diria que vosaltres dues esteu en una edat estupenda. La Meagan va moure un dit en direcció a ell, el senyal inequívoc universal de «nen dolent». —Ei, la teva cara em sona. Estic segura que he vist la teva foto en alguna banda. En Will va arronsar les espatlles. No volia que la conversa continués en aquella direcció, però encara no havia tingut temps de can13

001-408 fi escribes.indd 13

30/04/2013 8:02:35


La fi dels escribes

viar de tema que la noia ja tenia el mòbil a la mà. El va apuntar en direcció a ell i la pantalla es va il·luminar amb imatges que hi coincidien. —Valga’m Déu, Margie! És en Will Piper. En «Will Piper». El paio de la Biblioteca. —Culpable —‌va confessar ell. —Què passarà el febrer vinent? —‌va preguntar-li la Meagan com si mai abans no li haguessin fet aquesta pregunta. —No en tinc ni idea. Voleu que us ajudi a salpar? En Phillip s’estava assegut a l’embarcació com si fos un zombi, amb els ulls clavats a la pantalla del mòbil. En Will no va poder evitar veure les cares dels creguts dels seus amics emergint de la pantalla en 3D, xerrotejant entre ells en un dialecte cibernètic inintel·ligible. Oficialment, la llengua anglesa havia passat a millor vida. Aleshores va reconèixer el rostre esmolat i mordaç del millor amic d’en Phillip, l’Andy, i va pescar la paraula «deures». Aprofitant aquell incís, en Will va intervenir: —Tens deures? En Phillip va prémer la tecla de discreció i va mossegar la torrada. —Una redacció. —Quina mena de redacció? —Una redacció. —Quan penses fer-la? —Gairebé la tinc feta. No pateixis. En Will va assentir amb un gruny. —Avui farà bo tot el dia. M’agradaria que sortissis amb mi. —A pescar? —Mmm. —No, gràcies. —Per què no? 14

001-408 fi escribes.indd 14

30/04/2013 8:02:35


Glenn Cooper

—No penso matar criatures indefenses. —Pescarem i els deixarem anar. —No penso fer mal a cap criatura inofensiva. —‌Es va enganxar el llavi amb l’índex i va fer cara de patiment. —Caram, Phil. —He quedat amb unes amigues. —Quines amigues? —Unes amigues. —No sabia que tinguessis amistats per aquí. —Ara ja ho saps. Havent dit això, en Phillip va desactivar la tecla de discreció del mòbil i va desconnectar del seu pare. Noies, va pensar en Will. Els testos s’assemblen a les olles. Una mica més tard aquell mateix matí, quan en Phillip va marxar, en Will se’n va anar passejant com qui no vol la cosa fins al despatx de marina per espiar-lo. Des de les finestres, va veure com un Cabrio groc s’aturava i tres preciositats recollien el seu únic descendent. El nano era un pèl desmanegat, però tenia bona planta, havia heretat l’ossada ampla del pare, era alt per a la seva edat i tenia una cabellera rossenca indomable. Per sort, era alt com el pare. La Nancy no era ni massa alta ni massa baixa, això fins que va perdre el cap. Aleshores, va ser com si empetitís en Will. Darrerament, havia rebut prou impactes de llarg abast d’ella per per sentir-se raonablement petit. En Will va aferrar un bolígraf de la taula del davant i, empès per l’instint d’un pare actual i exagent de l’FBI, es va apuntar ràpidament el número de matrícula del Cabrio. Mai no se sap, és ben bé que mai no se sap. Va tornar a embarcar-se al Will Power, va fer una ullada a l’atracador buit del veí i va sospirar. Hauria d’haver marxat amb les dames. El dia se li feia llarg. Què faria ara que la pesca havia desaparegut del 15

001-408 fi escribes.indd 15

30/04/2013 8:02:35


La fi dels escribes

programa? Feia uns dies que donava allargues a la revisió del sistema de refrigeració. A contracor, va decidir que avui li tocava empastifar-se de greix. Al cap d’unes hores, va sentir el motor del Regal que tornava. Animat va deixar de banda les eines, es va eixugar les mans amb un drap i va emergir a l’escalfor d’una tarda agradable. Suposava que les senyoretes tindrien problemes a l’hora d’atracar el iot marxa enrere, i no s’equivocava. Després de dos intents fallits en què la Margie es va passar del punt de gir per accedir al moll, es va oferir per pujar a bord i amarrar-los-el. El va encarar a la primera i va llançar les amarres a un parell de braços estesos envermellits de tot un dia de sol. —El nostre cavaller de resplendent armadura —‌va dir la Meagan—. Vols prendre alguna cosa? —Deixeu-me que vaig a buscar una samarreta. A bord del Will Power, va agafar un polo de l’armari i es va posar a parlar sol, inconscient de la ironia de la seva reflexió, tenint en compte el nom de l’embarcació. —Tingues una mica d’autocontrol, per l’amor de Déu, Will. Mira de no comportar-te com un perfecte idiota, d’acord? Creus que ho podràs fer? Seràs capaç de pensar? Quan va passar el cap pel coll de la samarreta, es va trobar cara a cara amb una fotografia de la Nancy a la cerimònia de jurament de l’FBI a Washington, acte en què va ascendir al càrrec de sotsdirectora executiva de la divisió de Delictes Cibernètics. Feia patxoca aquell dia, se la veia molt contenta. Ell havia estat a punt d’esguerrar-li l’ascens amb un comportament impropi i plors per haver d’anar a viure a Washington. Se n’havien sortit, havien arribat a un acord. Ara, si no anava amb compte, ho engegaria tot en orris. En Will es va escarxofar en una cadira a la coberta del Regal i va engolir una cervesa. Mesurava amb comptagotes el que bevia i avui 16

001-408 fi escribes.indd 16

30/04/2013 8:02:35


Glenn Cooper

encara era d’hora; tanmateix, creia que es mereixia una mica de temps lliure. Tret de la visita llampec a Panama City que havia durat els tres dies de Nadal, feia pràcticament dos mesos que no veia la Nancy. A més, les vacances obligades d’en Phillip amb el pare no havien estat precisament un escàndol de diversió. Les dames socarrimades pel sol tenien la nevera plena, muntanyes d’aperitius i una reserva il·limitada de conversa animada. No paraven de papallonejar al seu voltant i, especialment, la Meagan no parava de posar-li cerveses i alimentar el seu ego: tenia un iot genial. Un color de pell fantàstic. Estava en plena forma (per a un home de la seva edat). Era el primer famós a qui coneixia de tu a tu. —I quan vas comprar el iot? —‌li va preguntar la Margie. —Deu fer uns quinze anys. El vaig canviar per un autobús. —Un autobús? —És una història molt llarga —‌va respondre en Will. La noia va acceptar la resposta i va continuar. —I quant de temps et quedaràs per aquí? —El temps que calgui. —Esperem que més de tretze mesos —‌va observar la Meagan. —Esperem. Al cap d’una hora, la Margie va començar a fer cops de cap fruit de la combinació de cervesa i sol. La Meagan li va preguntar si volia sopar amb elles. En Will va enviar un missatge de text al seu fill i de seguida va tenir una resposta. En Phillip estava ocupat. —D’acord. —Doncs la deixaré que dormi —‌va proposar la Meagan—. Prepararé una mica de pasta. Saps com funciona la cuina d’en Ben? A sota coberta, l’embarcació es bressava dòcilment empesa per la brisa de la tarda. En Will va fer girar la vàlvula del propà i va encendre el fogó, en acabat es va estirar al divan mentre la Meagan tallava i cuinava. Tenia els ulls hipnotitzats pel teixit del biquini ajustat 17

001-408 fi escribes.indd 17

30/04/2013 8:02:35


La fi dels escribes

que li cobria un cul ferm. Mentre buscava espècies, va ensopegar amb una ampolla de whisky desada en un armari. —M’encanta —‌va murmurar amb veu melosa—. M’ho apunto mentalment. Portar una ampolla nova abans de marxar. En vols? En Will ja sabia quina marca gastava en Bren. Johnnie Walker Black, el seu millor amic i el seu pitjor enemic. Va fer un sospir. —He deixat l’alcohol. —Però si t’has pres tres cerveses! —L’alcohol del whisky. —L’alcohol és l’alcohol. —De cap manera. —Què és el pitjor que pot passar? No deixarem que caiguis a l’aigua. A més, sóc infermera. Puc fer-me càrrec de qualsevol situació. —Em podria trucar la dona. —Per això s’ha inventat la bústia de veu, reiet. El primer glop abundós li va evocar la sensació familiar d’una tornada a casa. Va ser fosca i greu, li va despertar el paladar i li va fer pessigolles a la gola. Al cap d’uns segons, el va percebre al cervell, una onada de plaer que li anul·lava els sentits. Hola, Johnnie, va pensar, on eres, company? Mentre ella preparava la salsa, ell va acabar un got i se’n va servir un altre. Quan la salsa va estar bullint a foc lent, la Meagan va anar a seure al seu costat al divan i es va servir el segon got. Aleshores es va posar seriosa. —Ja sé que em passo l’estona fent broma, però tinc por. És com si ningú no tingués cap resposta. Què passarà realment el 9 de febrer del 2027? —No és que jo en tingui cap coneixement especial —‌va respondre ell—. No és que jo disposi de cap informació confidencial. 18

001-408 fi escribes.indd 18

30/04/2013 8:02:35


Glenn Cooper

—Sí, ja, però tu ets la raó per la qual estem al corrent de tot això! Em sap greu insistir, però és que no em puc acabar de creure que m’estigui asseguda aquí amb l’autèntic Will Piper! Em maleiria els ossos més endavant si no me n’aprofités. —Fa més de quinze anys que no en sé res, de tot aquest assumpte. De fet, és molt pitjor que no estar-ne al cas, el govern em considera persona non grata. —‌Va prendre un altre glop.— Si no m’hagués guardat un as a la màniga, estic segur que ja fa anys que m’haurien fet desaparèixer. —La base de dades. Ell va fer que sí. —Ets MEH, oi que sí? Més enllà de l’horitzó. —Sí, sóc MEH. —Suposo que, arribats en aquest punt, jo també ho sóc —‌va dir ella—. Tanmateix, em podries buscar? —Creu-me, no tinc accés a la base de dades. —Suposo que mai no hauria volgut saber-ho, en realitat. —T’escolto. —Però és que és espantós pensar que tot plegat s’haurà acabat d’aquí a uns quatre-cents dies, tant se val quants; coneixes persones per a les quals ha començat el compte enrere! El món està completament obsessionat i trasbalsat. —No hi penso gaire —‌va observar en Will—. Em limito a viure. —Sí, però tu tens un fill. Li va estendre el got perquè l’hi tornés a omplir. —Aquesta, tendra dama, és la part més dura. A més d’una filla, segurament més gran que tu, fruit d’un matrimoni anterior. —I néts? —Un. La Laura té un fill, en Nick. Un tros de pa. —O sigui que de debò creus que el món s’acabarà. 19

001-408 fi escribes.indd 19

30/04/2013 8:02:35


La fi dels escribes

—Sí, no, potser, potser no, segurament, segurament no. Tot depèn de quin dia m’ho preguntis. —Avui? Es va xuclar el dit i el va aixecar a l’aire. —Avui? Sí, anem torrats. —Aleshores, per què has deixat de beure? En Will va moure el got. —Em sembla que acabem de determinar que tinc una recaiguda. —Vull dir, en general. La major part de la gent que conec viuen una disbauxa de menjar, beguda i festa. —Si només es tractés de mi, segurament seria un hedonista fora de sèrie. La Nancy, la meva dona, no ho suportaria. Hi ha coses pitjors que la mort. T’asseguro que no t’agradaria gens veure-la quan s’enfada. La Meagan va fer una rialleta. —On és? —A DC. Té una feina collonuda amb els federals. El meu fill viu allà amb ella. —Separats? —No. Odia veure’m baix de moral per casa a Virgínia. Així és com hem decidit arreglar-nos. Jo sóc d’aquí, sempre m’ha agradat. D’aquí a un o dos anys, quan s’acosti l’horitzó, ja decidirem on ponem l’ou. La noia va deixar el got damunt la taula i li va passar un dit des del coll fins al melic per damunt de la samarreta, fent un soroll aspre, com de cremallera, amb l’ungla quan va esgarrapar el cotó. Tot i que ja sabia què passava, li va preguntar amb aire innocent: —Què vol dir, això? —La salsa em queda molt millor quan ha fet xup-xup una bona estona. 20

001-408 fi escribes.indd 20

30/04/2013 8:02:35


Glenn Cooper

—M’encanta una bona salsa de tomàquet. —Així, vine al meu catre o llitera, o com sigui que en dieu, dels llits de les embarcacions. —Però si hi ha la Margie. —Dorm com un soc. —‌Va agafar una de les manasses d’en Will i se la va posar sobre el pit esquerre.— Crec que ens ho hauríem de passar una mica bé, no trobes? De seguida m’has agradat. Va estar barallant una resposta. Havia perdut agilitat mental i el pit de la Meagan tenia un tacte suau i incitant. —Ets alguna mena de dimoni amb biquini, potser? Ella s’hi va atansar una mica i li va fer un petó als llavis. Al cap de mig minut es va fer enrere i li va dir: —Saps, em sembla que hauré de rebutjar la teva invitació terriblement temptadora. —La teva dona? Va fer que sí. —He fet promeses. A ella. I a mi. —Sí, però és que no em trobes atractiva? —‌Va lliscar una mà per damunt del paquet d’en Will. El cap li feia voltes. —Per descomptat que sí. —El món s’acabarà. No creus que hauríem de passar una bona estona? Va admirar les seves cames. —Es tracta d’una opinió molt estesa. Però... —‌Va respirar fondo i, quan va voler treure l’aire, va passar alguna cosa. Va ser com si l’aire no sortís de dins seu, com si es multipliqués al seu interior inflant-li el pit. Va intentar posar-se dempeus, però no podia. —Estàs bé? —‌li va preguntar ella. —Em... 21

001-408 fi escribes.indd 21

30/04/2013 8:02:35


La fi dels escribes

La pressió l’oprimia i va lluitar per prendre aire. Les orelles li ressonaven com si un tren li estigués passant pel costat. Havia passat uns quants mals tràngols a la vida, havia estat enmig de tirotejos amb homes que el volien matar, però mai no havia sentit la mena de pànic que l’amarava en aquests moments. Va tenir la lleu consciència dels dits de la Meagan a la caròtida i una veu llunyana que deia: —Per l’amor de Déu, em sembla que tens un atac de cor. A l’altra banda de la finestra de la cabina, el cel encara era blau, però s’enfosquia. No volia deixar de mirar-lo, però el va perdre de vista quan es va desplomar sobre la moqueta. Sóc un MEH, va pensar. Se suposa que no m’he de morir avui.

22

001-408 fi escribes.indd 22

30/04/2013 8:02:35

LA FI DELS ESCRIBRES (1es pàgines)  

Will Piper, l’intrèpid exagent de l’fbi que va fer pública l’existència de la biblioteca, haurà de fer front al seu destí, perquè segons l’o...