Issuu on Google+

Virginia Woolf i el Grup de Bloomsbury Marta Pessarrodona La fam i l’orgull. Un país que s’ha aixecat Muriel Casals Pensar, dialogar i fer en una Catalunya millor Teresa Pous conversa amb Josep Maria Terricabras

En aquest llarg viatge que és la vida, la responsabilitat, l’amor, les llàgrimes i la felicitat són els quatre camins inevitables que, segons Jorge Bucay, tot ésser humà ha de recórrer. Quatre trajectes que cadascú ha d’afrontar des de l’experiència personal i al seu propi ritme. El camí de les llàgrimes és el més dur dels camins, el del dol i les pèrdues, però és un camí imprescindible per poder seguir endavant quan els nostres éssers estimats ja no són amb nosaltres.

Contra la tirania dels diners Rosa Regàs Clàssics moderns Laura Borràs Dewey Vicky Myron i Bret Witter El catalanisme evolutiu Eudald Carbonell i Cinta S. Bellmunt El valor de tenir valors Francesc Torralba El record és un pont al passat Montserrat Carulla Tornarem a vèncer: grans discursos de grans catalans Eduard Puigventós i Josep Maria Solé i Sabaté

www.arallibres.cat

Jorge Bucay El camí de les llàgrimes

© Pere Peris

L’arqueòleg i el futur Eudald Carbonell

Jorge Bucay

Papallones sota la pell Susan Spencer- Wendel i Bret Witter

Una obra de referència per transitar pel camí més difícil, el de conviure amb la pèrdua d’algú estimat.

El camí de les llàgrimes

També a Ara Llibres:

Jorge Bucay va néixer a Buenos Aires, on es va llicenciar en medicina. Els excepcionals dots de comunicació de l'autor el van convertir ràpidament en un personatge públic i un escriptor mediàtic. Els seus llibres, veritables manuals de superació personal, són bestsellers a més de trenta països i s’han traduït a més de vint-i-cinc llengües.

Un clàssic sobre el dol

BIC: VS / VFJX / ISBN: 978-84-15642-63-3

L’actitud positiva Sebastià Serrano

bucaycubierta.indd 1

23/12/13 12:09


Jorge Bucay

EL CAMÍ DE LES LLÀGRIMES

001-146 Cami de les llagrimes .indd 5

19/12/2013 15:46:15


Primera edició: 2014 © d’aquesta edició: Ara Llibres SCCL Pau Claris, 96 08010 Barcelona www.arallibres.cat

© 2001, Jorge Bucay © 2014, Judith Mulet Quintana, per la traducció Disseny de coberta: Carla Rossignoli Fotocomposició: gama, sl Impressió: Liberdúplex isbn: 978-84-15642-63-3 dipòsit legal: B. 28488-2013 Tots els drets reservats. Es prohibeix la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, i el lloguer o préstec públic sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, llevat de les excepcions previstes per la llei. Dirigiu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessiteu fotocopiar o escanejar fragments d’aquesta obra.

001-146 Cami de les llagrimes.indd 6

23/12/2013 11:59:50


Per a Moussy, Susanna, Jay, Bachi Les seves absències em van ensenyar el camí de les llàgrimes

001-146 Cami de les llagrimes .indd 7

19/12/2013 15:46:15


Fulls de ruta

Segurament hi ha un rumb possiblement i de moltes maneres personal i únic. Possiblement hi ha un rumb segurament i de moltes maneres el mateix per a tothom. Hi ha un rumb segur i d’alguna manera possible.

De manera que cal trobar-lo, el rumb, i començar-lo a recórrer. I possiblement haurem d’arrencar sols, i ens sorprendrem de trobar, més endavant del camí, persones que segurament van en la mateixa direcció. Aquest rumb últim, solitari, personal i definitiu, cal no oblidar-ho, és el nostre pont cap als altres, l’únic punt de connexió que ens uneix irremeiablement al món del que és. El destí final se’l pot anomenar com a cadascú li plagui: felicitat, autorealització, elevació, il·luminació, adonar-se, pau, èxit, cim, o simplement final... això tant és. Tots sabem que arribar-hi bé és el desafiament. 13

001-146 Cami de les llagrimes .indd 13

19/12/2013 15:46:16


Hi haurà qui es perdrà en el trajecte i es condemnarà a assolir-lo una mica més tard, i també hi haurà qui trobi una drecera i es transformi en un guia expert per als altres. Alguns d’aquests guies m’han ensenyat que hi ha moltes formes d’arribar-hi, infinits accessos, milers de maneres, desenes de rutes que ens porten pel bon rumb. Camins que transitarem, un rere l’altre. Tanmateix, hi ha camins que formen part de totes les rutes traçades. Camins que no es poden esquivar. Camins que cal recórrer si es vol continuar avançant. Camins en els quals aprendrem el que és imprescindible saber per tal d’accedir a l’últim tram. Jo penso que de camins inevitables n’hi ha quatre: El primer, el camí de l’acceptació definitiva de la responsabilitat sobre la pròpia vida, que jo anomeno El camí de l’Autodependència El segon, el camí del descobriment de l’altre, de l’amor i del sexe, que anomeno El camí de la Trobada El tercer, el camí de les pèrdues i dels dols, que anomeno El camí de les Llàgrimes I el quart, i últim, el camí de la compleció i de la recerca del sentit, que jo anomeno El camí de la Felicitat. 14

001-146 Cami de les llagrimes .indd 14

19/12/2013 15:46:16


Al llarg del meu viatge, he viscut consultant els apunts que altres han deixat després de fer els seus viatges, i he dedicat una part del temps a traçar els meus mapes del recorregut. Els mapes dels quatre camins han esdevingut fulls de ruta que m’han ajudat a recuperar el rumb cada cop que m’he perdut. Uns fulls de ruta que potser seran útils a les persones que, com jo, acostumen a perdre el rumb, i potser també als qui són capaços de trobar dreceres. Sigui com sigui, el mapa no és mai el territori, i caldrà anar corregint el recorregut cada vegada que la pròpia experiència detecti un error del cartògraf. Només així arribarem al cim. Tant de bo ens hi trobem, allà. Voldrà dir que vosaltres hi heu arribat. Voldrà dir que jo també ho he aconseguit.

15

001-146 Cami de les llagrimes .indd 15

19/12/2013 15:46:16


001-146 Cami de les llagrimes .indd 16

19/12/2013 15:46:16


L’al·legoria del carruatge III

Mirava cap a la dreta i un moviment brusc del carruatge m’ha sobresaltat. Miro el camí i m’adono que transitem pel voral. Crido al cotxer que vagi amb compte i, immediatament, ell torna a enfilar la via. No entenc com és que s’ha distret tant per no veure que es desviava. Potser és que es fa vell. Giro el cap a l’esquerra per fer un senyal al meu company de ruta i assabentar-lo que tot està en ordre... però no el veig. El sobresalt, ara, és intens; no ens havíem perdut mai l’un a l’altre, fent camí. Des que ens vam trobar, no ens havíem separat ni un moment. Era un pacte sense paraules. Ens aturàvem si l’altre s’aturava. 17

001-146 Cami de les llagrimes .indd 17

19/12/2013 15:46:16


Acceleràvem si l’altre apressava el pas. Enfilàvem junts un desviament, si un dels dos decidia fer-ho... I ara ha desaparegut. De sobte, ja no és a la vista. Aguaito, infructuosament, el camí a banda i banda. No res. Ho pregunto al cotxer, i em confessa que fa una estona que s’ha adormit al pescant. Argumenta que, de tant viatjar acompanyats, sovint un dels dos cotxers s’adorm un momentet, confiant que l’altre farà de vigia del camí. Quantes vegades els mateixos cavalls deixen d’imposar un ritme per cavalcar al que marquen els cavalls del carruatge del costat. Érem com dues persones guiades pel mateix desig, com dos individus amb un únic intel·lecte, com dos éssers que cohabitàvem un sol cos. I de sobte, la solitud, el silenci, el desconcert... I si ha patit un accident mentre jo, distret, no el mirava? Potser els cavalls han enfilat un rumb equivocat aprofitant que tots dos cotxers s’havien adormit... Potser el seu carruatge s’ha avançat, sense adonar-se de la nostra absència, i prossegueix la marxa més enllà. 18

001-146 Cami de les llagrimes .indd 18

19/12/2013 15:46:16


Un cop més, aguaito per la finestreta i crido: —Hola! M’espero uns segons i torno a repetir al silenci: —Hoooolaaaa! I encara: —On ets??? ... Cap resposta. ¿Hauria de tornar per buscar-lo... seria millor que em quedés i l’esperés... o potser hauria d’accelerar el pas per retrobar-lo més endavant? Feia molt de temps que no em plantejava aquesta mena de decisions. Havia decidit, allà i llavors, deixar-me portar, al seu costat, on el camí em dugués. Però ara... El temor que s’hagi extraviat i la preocupació que li hagi passat alguna cosa van deixant lloc a una emoció diferent. I si ha decidit no continuar amb mi? 19

001-146 Cami de les llagrimes .indd 19

19/12/2013 15:46:16


Al cap d’una estona m’adono que, per molt que l’esperi, no tornarà mai. Com a mínim, a aquest indret. L’opció és continuar o deixar-me morir aquí. Deixar-me morir. Em tempta la idea. Desenganxo els cavalls i demano al cotxer que baixi. Els miro: carruatge, cotxer, cavalls, jo mateix... Així és com em sento, dividit, perdut, destrossat. Els pensaments d’una banda, les emocions de l’altra, el cos, l’ànima, l’esperit, la consciència que tinc de mi mateix, paralitzats. Alço la vista i miro el camí. Des d’on sóc, el paisatge sembla un destret. Uns metres més endavant, la terra es torna un fanguissar. Centenars de tolls i fangars em fan veure que el sender esdevé arriscat i relliscós... No és la pluja, el que ha deixat xopa la terra. Són les llàgrimes de tots els que han passat abans per aquest camí i ploraven una pèrdua. Em sembla que aviat les meves... també mullaran el camí. 20

001-146 Cami de les llagrimes .indd 20

19/12/2013 15:46:16


1.  Començar el camí

Així és com comença el camí de les llàgrimes. Així, connectant-nos amb el que és dolorós. Perquè és així com ens endinsem en el sender, amb aquest pes, amb aquesta càrrega. I també amb una creença inevitable, que sempre és enganyosa: la suposada consciència que no ho suportaré. Encara que sembli increïble, tots pensem, quan comencem aquest camí, que és insuportable. No és culpa nostra, o, com a mínim, no és només culpa nostra... Els educadors més influents ens han entrenat perquè creguem que som bàsicament incapaços de suportar el dolor d’una pèrdua, que ningú pot superar la mort d’una persona estimada, que ens moriríem si la persona que estimem ens deixés i que no podríem aguantar ni un instant el sofriment extrem d’una pèrdua important, perquè la tristesa és nefasta i destructiva... I vivim així, condicionant la vida amb aquesta mena de pensaments. 21

001-146 Cami de les llagrimes .indd 21

19/12/2013 15:46:16


Tanmateix, com passa gairebé sempre, les creences apreses i transmeses mitjançant l’educació són una companyia perillosa i, la majoria de vegades, actuen com a grans enemics que comporten un cost molt més elevat que el que suposadament eviten. En el cas del dol, per exemple, ens porten al destí malaltís de fernos extraviar de la ruta cap a l’alliberament definitiu del que ja no hi és. Hi ha una història que diuen que és verídica. Pel que sembla, va succeir en algun lloc de l’Àfrica. Sis miners treballaven en un túnel molt profund. Extreien minerals des de les entranyes de la terra. De sobte, un esfondrament va tapar la sortida del túnel i els va aïllar de l’exterior. En silenci, es van mirar els uns als altres. Amb un cop d’ull van fer un càlcul de la situació en què es trobaven. L’experiència va permetre que de seguida s’adonessin que el gran problema seria l’oxigen. Si ho feien tot bé, els quedaven unes tres hores d’aire; tres hores i mitja, com a molt. A fora, molta gent sabia que havien quedat atrapats, però un esfondrament com aquell significava haver de perforar una altra vegada la mina per poder-los anar a buscar, ho podrien fer abans que se’ls acabés l’aire? Els experts miners van decidir que havien d’estalviar tot l’oxigen que poguessin. Van acordar fer la mínima despesa física possible, van apagar els llums que portaven i es van estirar a terra en silenci. Emmudits per la situació i immòbils en la foscor, era difícil 22

001-146 Cami de les llagrimes .indd 22

19/12/2013 15:46:16


calcular el pas del temps. Incidentalment, només n’hi havia un que portés rellotge. I a ell se li plantejaven les preguntes: Quant de temps ha passat? Quant falta? I ara? El temps s’allargava, un parell de minuts semblaven una hora, i la desesperació davant cada resposta agreujava encara més la tensió. El cap dels miners es va adonar que si continuaven d’aquella manera l’ansietat els faria respirar més de pressa, i allò els podia matar. Per tant, va ordenar al que tenia el rellotge que només ell controlés el pas del temps. Ningú faria més preguntes, ell s’encarregaria d’avisar-los cada mitja hora. Complint l’ordre, el del rellotge va controlar la màquina. I quan va haver passat la primera mitja hora, va dir «Ha passat mitja hora». Es va produir un murmuri entre ells i una angoixa es va percebre en l’aire. L’home del rellotge va veure que, a mesura que passés l’estona, cada vegada seria més terrible comunicar-los que s’acostava el minut final. Sense consultar-ho a ningú, va decidir que no mereixien morir sofrint. Per tant, la següent vegada que els va informar de la mitja hora, en realitat havien passat quaranta-cinc minuts. No hi havia manera de notar la diferència, o sigui que ningú va desconfiar-ne. Basant-se en l’èxit de l’engany, la tercera informació la va donar gairebé una hora després. Va dir «Ha passat mitja hora més»... I els altres cinc van pensar que ja feia una hora i mitja que estaven tancats, i que l’estona se’ls estava fent molt llarga. El del rellotge va continuar així, a cada hora completa els informava que havia passat mitja hora. 23

001-146 Cami de les llagrimes .indd 23

19/12/2013 15:46:16


La brigada s’afanyava en les tasques del rescat, sabien en quina galeria estaven atrapats i que seria difícil poder-hi accedir abans de quatre hores. Van trobar-ne cinc de vius. Només un havia mort d’asfíxia... el que tenia el rellotge. Aquesta és la força que tenen les creences en les nostres vides. Això és el que els condicionaments ens poden arribar a fer. Cada vegada que construïm la certesa que passarà un fet irremeiablement sinistre, sense saber com (o sabent-ho) ens ocupem de produir, buscar, disparar o, com a mínim, de no impedir que una part (encara que sigui petita) d’allò terrible que s’ha previst efectivament succeeixi. De passada (i com al conte), el mecanisme també funciona a l’inrevés: Quan creiem i confiem que d’alguna manera podem continuar endavant, les possibilitats d’avançar es multipliquen. És veritat que si la brigada hagués trigat dotze hores, no hi hauria hagut cap pensament que hagués pogut salvar els miners. No dic que l’actitud positiva sigui capaç per ella mateixa de conjurar la fatalitat o d’evitar les tragèdies. Dic que les creences autodesvaloradores condicionen indubtablement la manera com cadascú s’enfronta amb les dificultats.

24

001-146 Cami de les llagrimes .indd 24

19/12/2013 15:46:16


El conte dels miners ens hauria de fer pensar en aquests condicionaments. I això és el primer que cal aprendre. És imprescindible començar per aquí, perquè un dels mites culturals més condicionants i falsos que aprenem amb l’educació és, justament, que no estem preparats per al dolor ni per a la pèrdua. Sense gairebé rumiar-ho, repetim: «No hauria pogut continuar si hagués perdut allò» «No puc continuar si no tinc això» «No podré continuar si no aconsegueixo allò altre» En parlar dels mecanismes que generen la nostra dependència, sempre explico que, quan només feia unes hores o uns dies que havia nascut, era prou clar (encara que no ho sabés) que no hauria sobreviscut sense la mare, o com a mínim sense algú que s’hagués cuidat de mi. En aquell moment, la meva mare m’era literalment imprescindible per a l’existència, no podia viure sense ella. Després dels tres mesos de vida, segurament vaig esdevenir més conscient d’aquesta necessitat, però, a més, vaig descobrir el meu pare, i em vaig començar a adonar que realment no podia viure sense ells. Més endavant, ja no eren el meu pare i la meva mare, era la meva família la font de la qual «brollava» tot el que era necessari: amor, companyia, joc, protecció, regals, valoració, consell... La meva família incloïa molta gent: incloïa el meu germà, alguns oncles i algun dels meus avis. Jo els estimava profunda25

001-146 Cami de les llagrimes .indd 25

19/12/2013 15:46:16


ment, i sentia, d’això me’n recordo, que no podia viure sense la família. Després vaig anar a l’escola i van aparèixer els mestres, la senyoreta Angeloz, el senyor Almejún, la senyoreta Mariano i el senyor Fernández, que també vaig considerar imprescindibles, en aquell moment. A l’escola República del Perú també vaig conèixer el meu primer amic, l’entranyable Pocho Valiente, de qui vaig pensar que mai, mai, em separaria. Més endavant, van venir els amics de l’escola secundària i, per descomptat, la Rosita... La Rosita, la meva primera parella, sense la qual, evidentment, jo sabia que no podia viure. I, després, el grup de teatre, els amics del billar i la universitat, que encarnava la carrera, el futur, la professió. Jo em pensava, és clar, que no podia viure sense la meva carrera. Fins que, després d’algunes parelles imprescindibles, vaig conèixer la Perla. Vaig sentir immediatament el que em va semblar que no havia sentit mai abans: que no podia viure sense ella. Potser va ser per aquest motiu que vam formar una família sense la qual no sabria viure. I així, a poc a poc i amb el temps, vaig anar sumant idees, descobrint més imprescindibles, l’hospital, els pacients, la docència, alguns amics, la feina, la seguretat econòmica, el sostre i, encara més endavant, més persones, més situacions i més fets sense els quals ni jo ni ningú que s’hagués trobat al meu lloc hauria pogut viure de manera raonable.

26

001-146 Cami de les llagrimes .indd 26

19/12/2013 15:46:16


Fins que un dia, exactament el 23 de novembre del 1979, sense cap motiu que justifiqués que hagués de ser aquell dia i no un altre, em vaig adonar que no podia viure sense mi. Mai, mai, me n’havia adonat. Mai havia percebut com n’arribava a ser d’imprescindible per a mi mateix. Quina bestiesa, oi? Sempre havia sabut sense qui no podia viure, i no m’havia adonat mai, fins als trenta anys, que, sobretot, no podia viure sense jo mateix. De tota manera, va ser interessant, a partir d’aquell moment i fins ara, confirmar cada dia que m’hauria estat veritablement difícil viure sense cap d’aquelles altres persones i coses, però això no canviava gens ni mica el valor del que m’acabava d’adonar. M’era impossible viure sense mi.

Llavors vaig començar a pensar que potser hi havia coses que havia aconseguit i persones sense les quals creia que no podia viure que potser un dia no hi serien. Les persones podien decidir marxar, no necessàriament s’havien de morir; simplement, marxar de la meva vida. Les coses podien canviar i esdevenir el contrari de com les havia conegut. I vaig començar a saber que havia d’aprendre a preparar-me per passar per aquestes pèrdues. 27

001-146 Cami de les llagrimes .indd 27

19/12/2013 15:46:16


Primeres pàgines de EL CAMÍ DE LES LLÀGRIMES de Jorge Bucay