Page 1

El nazi de Siurana Toni Orensanz Els internats de la por Montse Armengou i Ricard Belis Ramon Mercader, l’home del piolet. Biografia de l’assassí de Trotski Eduard Puigventós López Fumar-se el franquisme. La Catalunya caliquenyo Francesc Canosa El Barça segrestat Xavier G. Luque i Jordi Finestres 115 dies a l’Ebre Assumpta Montellà Emboscats Esther Miralles El xalet de Puigcerdà Jordi Finestres El silenci dels telers Assumpta Montellà

Pot un partit entre seleccions desencadenar una guerra? És el Barça l’únic club més que un club? Quins trets comuns uneixen equips com ara l’Athletic de Bilbao, el Dinamo de Zagreb i l’Ararat Erevan? I el Benfica, el Colo-Colo i l’Steaua de Bucarest? Podríem dir que el Reial Madrid té un passat republicà? No hi ha cap fet històric contemporani rellevant que no es pugui explicar a través d’un club de futbol. El simbolisme d’alguns clubs i seleccions és tan gran que una mirada acurada a la seva història ens permet reviure bona part dels esdeveniments que han marcat els darrers cent anys: les rebel·lions anticolonials i la lluita de classes, el nazisme i el comunisme, la Guerra Freda o la dels Balcans, els anhels de sobirania més recents... Futbolítica és una lectura apassionant, farcida d’anècdotes i dades curioses, amb tota l’èpica pròpia de les grans gestes i dels grans partits, que ens convida a conèixer aquests actors polítics extraordinaris, representants de societats senceres, comunitats oprimides o minories rebels, que tot sovint han representat un paper crucial en el decurs de la nostra història. I ho han fet sempre mentre una pilota buscava una porteria i un gol decisiu.

Cartes des del front Eloi Vila La Maternitat d’Elna Assumpta Montellà

BIC: HB / WSBX / WSJA ISBN: 978-84-16915-14-9

www.arallibres.cat

© Vicent Rambla

50 Batalles de la Història de Catalunya Víctor Farradellas

EL MÓN COM UNA PILOTA, LA HISTÒRIA COM UN PARTIT DE FUTBOL: FUTBOL I POLÍTICA ES DONEN LA MÀ PER EXPLICAR-NOS EL MÓN EN QUÈ VIVIM

Ramon Usall Futbolítica

Altres títols de la Sèrie H:

VÍCTOR FARRADELLAS Ramon Usall

Futbolítica BATALLES DE

LA HISTÒRIA DE CATALUNYA HISTÒRIES DE CLUBS SINGULARS ELS 50 COMBATS QUE HANPOLÍTICAMENT FORMAT LA NACIÓ CATALANA

Ramon Usall Aquest lleidatà, nascut circumstancialment a Barcelona el 1977, és llicenciat en sociologia, doctor en història i actualment exerceix com a professor a l’ensenyament secundari. Al marge de la seva activitat docent, col·labora habitualment amb L’Esportiu i altres mitjans de comunicació amb articles sobre la relació existent entre futbol, història i política, tres de les seves grans passions. En aquest àmbit, és autor de l’obra Futbol per la llibertat, guardonada amb el premi d’assaig Josep Vallverdú. D’altra banda, també ha publicat dues novel·les de gènere negre protagonitzades pel detectiu Rafel Rovira: Tots els camins porten a Romania i Seixanta-vuit.


FUTBOLÍTICA Històries de clubs políticament singulars

Ramon Usall

Futbolitica.indb 5

04/05/2017 15:20:12


Primera edició: maig del 2017 © Dels textos: Ramon Usall, 2017 Els editors han fet tot el possible per identificar i trobar els autors de les fotografies i es comprometen a esmenar qualsevol errada en edicions posteriors. © d’aquesta edició: Ara Llibres, sccl Pau Claris, 96, 3r 1a 08010 Barcelona www.arallibres.com L’equip editorial d’Ara Llibres que ha treballat en aquest volum està integrat per Marta Abella, Jordi Creus, Joan Carles Girbés, Sònia Herrera, Eduard Hurtado, Mireia Lite, Albert Martínez, Maria Nadal, Maika Pascual, Clàudia Pujol, Enric Rújula, Roser Sebastià i Andrea Villòria. Disseny de la coberta: Salva Ardid Fotografies de coberta: Cordon Press Correcció: Gemma Garrigosa i Mercè Riu Maquetació: Gama ISBN: 978-84-16915-14-9 Dipòsit Legal: B.7899-2017 Ara Llibres és un segell editorial de SOM, un grup cooperatiu que vol dotar la societat d’una indústria cultural i de comunicació innovadora i sòlida. Perquè la cultura ens fa ser qui som: col·lectiu, societat, país. Més informació: www.som.cat. Aquest llibre s’ha imprès a Liberdúplex amb paper ecològic, òfset cru de 80 grams, i ha estat compaginat amb cos 12,5 de la tipografia Minion. Tots els drets reservats als titulars del copyright.

Futbolitica.indb 6

04/05/2017 15:20:12


Índex

Introducció Els clubs de futbol, aquells actors polítics que també escriuen la història . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11

HISTÒRIES DE CLUBS POLÍTICAMENT SINGULARS Académica de Coimbra, l’equip estudiantil que va fer trontollar la dictadura portuguesa . . . . . . . . . . Ajax d’Amsterdam, la identitat jueva d’un club holandès amb nom de guerrer grec . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Al-Ahed SC, el club de Hezbollah . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Al-Ahly SC, el club del poble egipci . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Al-Jaish, el club de l’exèrcit d’Al-Assad . . . . . . . . . . . . . . . . . Al-Wihdat SC, la veu futbolística de Palestina . . . . . . . . . . . Ararat Erevan, un símbol armeni . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Arsenal Kíev, una digna excepció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . AS Roma, el cor popular de la Ciutat Eterna . . . . . . . . . . . . . Atlètic Balears, el club dels obrers de Palma . . . . . . . . . . . . . Atlético de Madrid, el club de les mil cares . . . . . . . . . . . . . . Atlético Tetuán, l’Atlético marroquí . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Bayern de Múnic, els inquilins de l’Arroganz Arena . . . . . . Bouwer, Rosario Central, Independiente SC, Madureira EC, CSAD Che Guevara, els clubs del Che . . Celtic FC, un símbol republicà irlandès . . . . . . . . . . . . . . . . . Christiania SC, l’equip que no fumarà mai sol . . . . . . . . . . .

Futbolitica.indb 7

19 27 33 39 45 51 57 63 69 75 81 87 93 99 107 115

04/05/2017 15:20:12


8 Futbolítica Club América, el club de Televisa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Club Bolívar, un club amb nom de libertador . . . . . . . . . . . . Club Esportiu Júpiter, amb l’estel per bandera . . . . . . . . . . . Cobresal, un club miner al bell mig del desert d’Atacama . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Colo-Colo, l’ombra allargada de Pinochet . . . . . . . . . . . . . . . Dinamo de Berlín, el club de l’Stasi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Dinamo Tbilisi, el club georgià del KGB que va conquerir Europa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Dinamo de Zagreb, una història croata . . . . . . . . . . . . . . . . . Dukla Praha, el discret encant d’una samarreta visitant . . . Esperança Esportiva de Tunis, l’esperança contra la tirania . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Futbol Club Barcelona, l’exèrcit d’un poble sense armes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Hafia Conakry, un club al servei de la revolució africana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Hajduk Split, els rebels de Split . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Hakoah Viena, la força jueva de Viena . . . . . . . . . . . . . . . . . . Joventut Esportiva El Massira, un club per legitimar l’ocupació marroquina del Sàhara . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Juventus FC, el club dels patrons . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Karpaty Lviv, el bastió nacionalista ucraïnès . . . . . . . . . . . . . Lazio, els deixebles de Mussolini . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Llevant UE, l’orgull republicà del Cabanyal . . . . . . . . . . . . . . Madrid CF, quan el Madrid no era Reial . . . . . . . . . . . . . . . . Manchester City, l’origen parroquial i humanitari del club dels xeics dels petrodòlars . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Mushuc Runa Sporting Club, el somni quítxua . . . . . . . . . . Olt Scornicești, vida i mort del club d’un dictador . . . . . . . . Partizan Minsk, els partisans del segle XXI . . . . . . . . . . . . . . . Passive Resisters, els clubs de la desobediència civil pacífica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Qarabag FK, el club refugiat d’una ciutat fantasma . . . . . . .

Futbolitica.indb 8

121 127 133 141 147 153 159 167 173 179 185 193 199 205 211 217 223 227 233 239 245 251 257 263 269 275

04/05/2017 15:20:12


Índex 9 Racing Club de Lens, en club d’arrel minera . . . . . . . . . . . . . 281 Racing Universitari d’Alger, l’equip de Camus . . . . . . . . . . . 287 Rayo Vallecano, orgull de barri, consciència de classe . . . . . 293 RB Leipzig, el paradigma del nou futbol negoci . . . . . . . . . . 299 Red Star, l’estrella roja que il·lumina París . . . . . . . . . . . . . . . 305 Saint-Étienne, la mística de la derrota . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 311 Sankt Pauli, tres voltes rebel . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 317 SC Tasmania 1900, un ascens gràcies a la Guerra Freda . . . 323 Shkëndija Tetovë, l’espurna albanesa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 329 Sloboda Tuzla, un club obrer per a una ciutat obrera . . . . . . 335 Sporting Club de Bastia, l’ànima corsa . . . . . . . . . . . . . . . . . . 341 Star of the Sea, el club de Bobby Sands . . . . . . . . . . . . . . . . . . 349 Stroitel Prípiat, el club de Txernòbil . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 353 Terek Grozny, un club txetxè al servei del Kremlin rus . . . . 359 Torino FC, quan els obrers derrotaven els patrons . . . . . . . . 365 Union Berlín, l’equip berlinès que desafià l’Stasi i el capital . . . 371 Velez Mostar, l’estel roig de Mostar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 377 Zamora FC, l’equip dels Chávez . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 385 Bibliografia seleccionada . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 391

Futbolitica.indb 9

04/05/2017 15:20:12


Futbolitica.indb 10

04/05/2017 15:20:12


Introducció

Els clubs de futbol, aquells actors polítics que també escriuen la història Ja des del naixement del futbol d’acord amb els codis moderns, en aquella Anglaterra industrial de la segona meitat del segle XIX, els clubs que practicaven aquesta disciplina van convertir-se en alguna cosa més que en simples entitats esportives. El caràcter col·lectiu de la pràctica d’aquest esport va ajudar a reforçar la identitat comunitària d’uns clubs que assumien així la representació ja fos d’una ciutat, d’un barri, d’un centre educatiu, d’una parròquia o, fins i tot, dels simpatitzants d’una ideologia política. L’extensió de la pràctica i de l’afició al futbol, que, amb el pas dels anys, ha esdevingut un autèntic fenomen global, ha ajudat a reforçar aquest vessant representatiu d’uns clubs que s’atribuïen, freqüentment, la condició de portaveus de determinades comunitats. Ho sabem d’allò més bé a casa nostra, on sempre hem dit que el Barça, la principal entitat futbolística del país, és «més que un club». Ho certifica la seva intensa història, estretament vinculada a la crònica del país, que tot sovint ha convertit el Barça en un actor polític que ha expressat els anhels de la comunitat catalana. Des de la reivindicació autonomista durant els anys de la Mancomunitat fins al paper simbòlic que va tenir durant el franquisme, passant, òbviament, per la xiulada a la Marxa reial com a símbol de protesta contra la dictadura de Primo de Rivera. De fet, hi ha qui, exagerant la rellevància del futbol en la història dels nostres dies, ha arribat a situar l’inici exacte de la Transició espanyola el 17 de febrer de 1974, el dia que, amb Franco agonitzant, el Barça

Futbolitica.indb 11

04/05/2017 15:20:12


12 Futbolítica assaltà el Bernabéu i s’imposà al Reial Madrid per un històric 0-5 que va representar tot un canvi en el futbol estatal, que algú va voler llegir en clau inequívocament política. Tot i aquestes interpretacions excessives, és obvi el paper històric i polític que el Barça ha tingut en determinats moments de la nostra història recent. Un paper que ens ha portat a considerarlo un club singular. Tot i així, revisant el futbol mundial, el FC Barcelona és un club menys singular del que sembla. Pràcticament en totes les nacions sense estat del planeta hi ha entitats que han assumit, a manca d’una selecció nacional reconeguda oficialment, el rol de representar esportivament la seva comunitat. Ho fa l’Athletic Club de Bilbao, amb una singular política de contractació que pretén reafirmar la seva identitat, al País Basc; l’Sporting Club de Bastia, els principals èxits del qual coincidiren amb l’auge del moviment nacionalista, a Còrsega; els Celtic, ja fossin de Glasgow o de Belfast, en el cas de la comunitat irlandesa; l’Al Wihdat, nascut als camps de refugiats de Jordània, a Palestina; el Dinamo de Zagreb o el Hajduk de Split a la Croàcia integrada a la Iugoslàvia federal, o l’Ararat Erevan a l’Armènia soviètica. Una llista llarguíssima que certifica la idea que són legió els clubs que han assumit, en indrets i en circumstàncies històriques ben diferents, la funció de representants dels anhels de les comunitats nacionals a les quals pertanyen. Però aquests actors polítics que són els clubs de futbol no han limitat la seva representativitat a esdevenir bandera de nacions sense estat. En molts casos, les entitats esportives han volgut reforçar altres identitats. És el cas del FC Sochaux, el primer club professional francès, que va néixer sota l’auspici de la principal fàbrica de la localitat, la de l’empresa automobilística Peugeot, que pretenia fomentar així la identificació dels obrers amb la imatge de l’empresa, de la qual el club lluïa el logotip i els colors. I, igual que hi ha hagut clubs que han nascut amb l’objectiu de desactivar les tensions pròpies de la lluita de classes, n’hi ha d’altres que han fet justament de la seva adscripció social un element

Futbolitica.indb 12

04/05/2017 15:20:12


Introducció 13 clau de la seva identitat. Així, doncs, són també nombrosos els clubs que s’han vinculat a la classe obrera al llarg de la seva història. El Lens de la regió minera del nord de França, el Rayo del Madrid obrer i popular del barri de Vallecas, l’Sloboda de la Tuzla industrial dels anys del titisme iugoslau, el Torino que simbolitzava l’anhel obrer de vèncer sobre el terreny de joc un rival, la Juventus, estretament vinculat als patrons de la FIAT, o, sense anar més lluny, un Atlètic Balears que va néixer a la Mallorca de principis del segle XX com a club identificat amb la classe treballadora illenca. El simbolisme dels clubs de futbol és tan gran que una mirada a la seva història ens permet repassar bona part dels esdeveniments que han marcat l’època contemporània. No hi ha dictador important que no hagi utilitzat un club de futbol com a element propagandístic. Ho va fer Franco amb el Reial Madrid campió d’Europa, que permetia a la dictadura trencar l’aïllament internacional; més o menys el mateix que va fer Salazar amb el Benfica lisboeta, que, amb Eusébio a les seves files, es convertí en el principal representant mundial de la idea del Portugal imperial que defensava el sàtrapa. Abans ho havia fet Benito Mussolini, que entenia que l’esport era justament un vehicle de difusió de l’ideal feixista, que havia instrumentalitzat, en el seu cas, els èxits de la squadra azzurra com a mitjà per justificar la seva idea d’una Itàlia guanyadora, i, més tard, ho van fer altres dictadors, com Nicolae Ceausescu a Romania, que situà el seu fill Valentin al capdavant d’un Steaua de Bucarest que va esdevenir el primer club de l’Europa de l’Est a alçar la preuada Copa d’Europa i que impulsà un club d’elit a la seva minúscula vila natal de Scornicești, o Augusto Pinochet a Xile, que instrumentalitzà al seu servei no tan sols el Colo-Colo, el principal club del país, sinó també diverses entitats creades sota el seu mandat, fonamentalment en assentaments miners contestataris, que tenien per finalitat evitar la conflictivitat social i aplicar la clàssica recepta del «pa i circ», tan vella com la ciutat de Roma mateixa.

Futbolitica.indb 13

04/05/2017 15:20:12


14 Futbolítica Aquests intents del poder d’utilitzar el futbol posant-lo al seu servei sempre tenen, però, una altra cara que ens mostra com l’esport rei també ha servit, al llarg de la història, per posar en qüestió dictadures i dictadors. Així, doncs, el Portugal de l’Estado Novo va trobar en un camp de futbol un dels seus moviments d’oposició més sòlids quan l’Académica de Coimbra, un club creat per l’associació d’estudiants de la universitat d’aquesta localitat del centre del país, va protagonitzar la protesta més sonora contra el dictador durant la disputa de la copa portuguesa del 1969. A més, alguns dels clubs que es convertiren en joguines polítiques en mans de tirans tenien un passat contestatari que, tot i els intents de desmemòria, no s’ha pogut esborrar. El Colo-Colo que glorificava Pinochet havia tingut un dels seus principals moments de glòria sota el mandat de la Unitat Popular de Salvador Allende, quan, el 1973, el club esdevingué sotscampió de la Copa Libertadores, un nom que, per cert, evoca l’alliberament de les nacions de l’Amèrica Llatina del jou del colonialisme hispànic. Aquell mateix Colo-Colo que el dictador instrumentalitzava havia posat orgullós al Palacio de la Moneda, al costat d’un somrient Allende que veia en els integrants de l’equip uns excel·lents ambaixadors del Xile de l’època. També el Reial Madrid, identificat tradicionalment amb la dictadura i el nacionalisme espanyol conservador, i que té en Santiago Bernabéu, reconegut franquista que encara avui dóna nom al temple merengue, el seu personatge històric més il·lustre, té un passat republicà que els actuals regents de l’entitat no semblen gaire interessats a reivindicar. Aquell Madrid CF de la Segona República, que va renunciar al títol reial que li havia concedit Alfons XIII, va tenir fins i tot un president afusellat, el coronel de l’exèrcit republicà i militant del Partit Comunista d’Espanya, Antonio Ortega. No hi ha, doncs, fet històric contemporani que no es pugui explicar a través d’un club de futbol. L’obsessió malaltissa del nazisme per perseguir els jueus va provocar la desaparició del Hakoah de Viena, un dels molts clubs que professaven obertament aquesta

Futbolitica.indb 14

04/05/2017 15:20:12


Introducció 15 confessió a l’Europa del primer terç del segle XX. Els cruents conflictes balcànics de finals de centúria van tenir el seu preludi en un partit que oposà dos equips que representaven, respectivament, els nacionalismes croat i serbi que posteriorment s’enfrontarien al camp de batalla. Va ser el matx que va oposar, el 13 de maig de 1990, el Dinamo de Zagreb amb l’Estrella Roja de Belgrad i que es va convertir en una autèntica batalla campal que escenificava l’inici de la progressiva desintegració de Iugoslàvia. Un país ètnicament divers que durant els anys de regnat de Tito havia somniat una convivència basada en una germanor entre na­ cionalitats que un club com el Velež de Mostar representava a la perfecció fins que la guerra de Bòsnia va fer miques aquell somni d’unitat i fraternitat. Fins i tot un partit de futbol, si bé en aquest cas no entre clubs sinó entre seleccions, se situà a l’origen de l’esclat del conflicte bèl·lic entre Honduras i El Salvador, que van protagonitzar una guerra llampec l’estiu del 1969 i que es va iniciar fruit de la tensió que entre ambdós països va generar la disputa d’una eliminatòria de classificació per al Mundial de Mèxic del 1970. Una eliminatòria que, després que cadascuna de les seleccions guanyés el partit com a local, hagué de decidir-se en un enfrontament en terreny neutral que exacerbà els ànims entre ambdós estats fins al punt de fer esclatar poc després la que el periodista polonès Ryszard Kapuściński va batejar com «la guerra del futbol». Un futbol que ens serveix també per explicar el fenomen del colonialisme, que justament va imposar la pràctica d’aquest esport a uns territoris colonitzats que, paradoxalment, van utilitzar-lo com a mecanisme per desafiar el poder exercit pel colonitzador. La història és rica en anècdotes vinculades a clubs colonials, com, per exemple, que l’Atlético Tetuán, el principal club del protectorat espanyol al Marroc, es convertí en l’únic equip continental africà a jugar a la màxima categoria d’una lliga europea, o que el Racing Universitari d’Alger, un dels clubs colonials de l’Algèria francesa, esdevingué l’únic equip al món que va tenir un

Futbolitica.indb 15

04/05/2017 15:20:12


16 Futbolítica futur premi Nobel defensant la porteria. Als clubs al servei dels colonitzadors, però, ben aviat s’hi enfrontaren equips nascuts al si de la població nadiua, que tenien un gran simbolisme de caràcter nacionalista, com és el cas, entre molts d’altres, de l’Espérance Sportive de Tunis, que simbolitzava l’anhel anticolonial i alliberador de la població musulmana tunisiana. Veiem, doncs, que els episodis històrics que poden llegir-se, i interpretar-se de manera complementària, a través dels clubs de futbol són nombrosos. La divisió d’Alemanya fruit del resultat de la Segona Guerra Mundial, la construcció i la posterior caiguda del mur de Berlín o la importància estratègica d’aquesta ciutat durant la Guerra Freda, en serien un bon exemple que s’afegeix als que anteriorment ja hem exposat. De fet, parafrasejant lliurement Albert Camus, aquell porter de l’equip universitari de l’Alger colonial que assegurava que tot el que havia après sobre la moral, la vida i les obligacions dels homes ho devia al futbol, podem afirmar que la història recent del nostre món, que al cap i a la fi també ens parla de la moral i de la vida de la humanitat, es pot aprendre justament repassant el paper que el futbol i els seus clubs han tingut durant el darrer segle i mig. Benvinguts i benvingudes, doncs, a aquesta modesta lliçó d’història contemporània a través d’una petita volta al món de la mà d’una seixantena de clubs políticament singulars. Un viatge que ens ha d’ajudar a conèixer aquests actors polítics tan atípics que sovint han contribuït, més del que ens sembla, a escriure la història del nostre temps.

Futbolitica.indb 16

04/05/2017 15:20:12


Històries de clubs políticament singulars

Futbolitica.indb 17

04/05/2017 15:20:12


Futbolitica.indb 18

04/05/2017 15:20:12


Académica de Coimbra* Portugal

L’equip estudiantil que va fer trontollar la dictadura portuguesa Portugal, 1968. La dictadura més vella d’Europa canvia de cara. Marcelo Caetano, jurista i professor universitari, esdevé primer ministre portuguès en substitució d’António de Oliveira Salazar, regent de l’Estado Novo des del 1932, gairebé des del mateix inici de la dictadura lusitana. Una maldestra caiguda del dictador, que l’incapacità per a l’exercici de les tasques de govern, obligà a substituir-lo. Tot i així, l’entorn de Salazar li ocultà fins a la seva mort, el 1970, que el poder havia passat, la tardor del 1968, a mans de Caetano, antic fidel salazarista a qui la crisi de govern del 1958 havia apartat, però, dels cercles del poder dictatorial. Marcelo Caetano heretava una dictadura amb importants fronts oberts que començaven a desafiar-la. L’inici de les guerres colonials a Angola (1961), a Guinea (1963) i a Moçambic (1964) representava el qüestionament de la idea del Portugal imperial que *  Escut actual de l’Académica de Coimbra

Futbolitica.indb 19

04/05/2017 15:20:12


20 Futbolítica sempre havia defensat l’Estado Novo. A més, el 1962 i el 1965 havien esclatat diverses manifestacions socials al Portugal continental, amb la participació d’obrers, intel·lectuals i estudiants, que foren durament reprimides per la policia, però que evidenciaven l’ampli descontentament que hi havia al país. En aquest context, doncs, Caetano assumia el poder amb el repte d’acontentar el nucli dur del règim, el més pròxim a Salazar, però també una creixent tecnocràcia partidària de certes reformes que garantissin la continuïtat, modernitzada això sí, del règim. Entre les mesures renovadores que adoptà Caetano després del seu accés al poder hi hagué l’acceptació de la celebració d’eleccions a l’Associação Académica de Coimbra, l’entitat que agrupava els alumnes de la universitat més antiga del país, que, a més, tenia una important secció esportiva, on destacava el club de futbol, campió de la copa portuguesa del 1939, que vestia tot de negre, una al·lusió evident a l’uniforme acadèmic dels estudiants de Coimbra. La voluntat de Caetano era frenar l’auge del moviment estudiantil, especialment actiu a Coimbra, vist el ressò que el maig francès del 1968 havia tingut entre els alumnes portuguesos i constatat el fet que els estudiants representaven un dels principals pilars d’oposició al règim, com ja s’havia manifestat el 1962 quan el ministre salazarista d’Educació havia prohibit la primera trobada nacional d’estudiants que havia de celebrar-se precisament a Coimbra, cosa que havia desencadenat una gran onada de protestes. El febrer del 1969, la candidatura estudiantil Para o Conselho da República, formada per estudiants oposats a la dictadura, s’alçava amb el 75% dels vots a les eleccions universitàries de Coimbra. La negativa que el president electe de l’entitat, Alberto Martins, prengués la paraula en la inauguració de la nova Facultat de Matemàtiques de la Universitat de Coimbra, el 17 d’abril de 1969, desencadenà la revolta estudiantil més important de la dictadura portuguesa. Els estudiants volien fer palesa

Futbolitica.indb 20

04/05/2017 15:20:12


Académica de Coimbra 21 la seva reivindicació d’una universitat democràtica davant d’Américo Thomaz, el president portuguès, que els negà el dret a expressar-se. La protesta fou contestada amb una repressió cruenta, encapçalada per la PIDE, la policia política del règim, un fet que accentuà la dimensió de la revolta. El 22 d’abril, l’Associação Académica de Coimbra decretava el «dol estudiantil» fruit de la situació de repressió i manca de llibertats, i impulsava desenes d’activitats al recinte universitari de Coimbra que escenificaven, generalment a través de manifesta­ cions i actes culturals diversos, la reivindicació democràtica dels alumnes. Enmig d’aquest clima de mobilització permanent, la secció de futbol de l’entitat estudiantil, formada majoritàriament per alumnes de la Universitat de Coimbra, els mateixos que propugnaven les protestes, disputava els quarts de final de la copa portuguesa. Una ocasió immillorable per posar el futbol al servei de l’oposició al règim, i deslliurar així aquest esport de la imatge de pilar de la dictadura portuguesa que tenia, fruit de l’ús que Salazar havia fet de les victòries internacionals del Benfica a principis dels anys seixanta. L’Académica de Coimbra perdé en el partit d’anada de quarts per 2-1 a l’estadi del Vitória de Guimarães. En el partit de tornada, disputat a Coimbra, els integrants de l’equip estudiantil es conjuraren per remuntar l’eliminatòria i donar una alegria al seu públic, format també majoritàriament per alumnes universitaris. Aquell 1 de juny de 1969, en un clima de gran tensió, ja que un mes abans el ministre d’Educació havia decretat el tancament de la Universitat de Coimbra fins a l’època d’exàmens, unes proves que havien de començar aquell mateix mes de juny però que no pogueren celebrar-se amb normalitat per la vaga convocada pels estudiants, que es negaren a fer-les, l’Académica decidí saltar al camp amb el tradicional uniforme negre i féu un partit rodó en golejar per 5-0 el Vitória, amb què va assolir així la classificació per a les semifinals, on es veuria les cares

Futbolitica.indb 21

04/05/2017 15:20:13


22 Futbolítica amb l’Sporting lisboeta. Una oportunitat d’or per a l’equip estudiantil d’utilitzar el futbol al servei de la causa democràtica que defensaven els seus companys d’aula. El primer partit de la semifinal es disputà el 8 de juny a l’estadi Alvalade de Lisboa i l’Académica saltà a la gespa completament vestit de blanc (modificant així l’uniforme negre tradicional) i lluint braçalets negres en senyal de «dol acadèmic» i de solidaritat amb les protestes contra el règim que tenien lloc als carrers. Novament, la mobilització estudiantil semblà donar ales als de Coimbra, que s’imposaren a l’Sporting per 1-2. L’extensió de la protesta acadèmica al futbol portuguès, amb un gran seguiment popular, disparà totes les alarmes. La federació, a instàncies del règim, comunicà a l’Académica que no es podia canviar de colors ni lluir cap mena de braçalet en saltar a la gespa. Per al partit de tornada, doncs, disputat al seu estadi, l’Académica hagué d’aguditzar l’enginy per fer visible la seva protesta. L’equip de Coimbra decidí sortir al terreny de joc amb l’habitual uniforme negre completat amb una faixa blanca en senyal de dol. La faixa fou, però, finalment prohibida i els jugadors acadèmics sortiren al camp amb un adhesiu blanc tapant l’emblema; era la seva manera d’afegir-se al «dol acadèmic». Aquell 15 de juny, el vell estadi de Calhabé era ple fins a la bandera d’estudiants delerosos de veure com el seu equip continuava el desafiament a les autoritats arribant fins a la final de copa. En un camp ple de pancartes reivindicatives i on el gruix del públic havia arribat després d’una marxa pels carrers de Coimbra, l’Académica guanyà 1-0 l’Sporting i assolí així el bitllet per a la final de Lisboa, que l’oposaria, una setmana després, el 22 de juny, al totpoderós Benfica. El passi de l’Académica a la gran final significà un autèntic maldecap per a les autoritats portugueses. El partit havia de disputar-se a l’estadi Nacional, tot un símbol de la dictadura, i semblava més que evident que els estudiants i el conjunt del moviment opositor aprofitarien la cita per mostrar el descontentament amb el

Futbolitica.indb 22

04/05/2017 15:20:13


Académica de Coimbra 23 règim. Així, doncs, el poder prengué una decisió sense precedents, ja que acordà no retransmetre la final per la televisió amb l’objectiu d’evitar així la difusió arreu del país d’una més que probable protesta. Conscients de la impossibilitat d’aturar-la, també per primera vegada, el president no assistí a la final, com tampoc no ho féu cap membre de l’executiu de Marcelo Caetano. Això sí, el Govern decretà el desplegament d’un ampli dispositiu policial per reprimir qualsevol acte d’oposició. Les autoritats, conscients que el club de Coimbra faria algun tipus de protesta, arribaren a contemplar la possibilitat que l’Académica no comparegués a la final, i per això avisaren l’Sporting de Lisboa d’estar a punt per si aquest escenari arribava a materialitzar-se. Finalment, però, l’equip estudiantil saltà a la gespa de l’estadi Nacional disposat a guanyar la copa, el millor desafiament que podia fer al règim. El moviment estudiantil, amb l’Associação Académica al capdavant, preparà a consciència el partit i, dies abans de la disputa, envià diversos representants a Lisboa per coordinar-los amb els opositors de la capital amb l’objectiu de fer de la final la concentració més important contra el règim de la història. Les impremtes clandestines treballaren a tota màquina per tenir a punt els trenta-cinc mil pamflets amb les reivindicacions del moviment estudiantil que van ser llançats durant la final. El 22 de juny, el dia de la gran cita, la Coimbra universitària va prendre Lisboa carregada de pancartes i estendards per animar els jugadors i fer visibles les seves demandes. L’equip acadèmic, després de les noves advertències federatives sobre la indumentària, decidí, aquest cop, sortir al camp amb l’uniforme tradicional acompanyat, però, de la típica capa negra universitària en un evident senyal de solidaritat amb la lluita del moviment estudiantil. Les graderies de l’estadi Nacional estaven absolutament plenes i les desenes de pancartes dels estudiants de Coimbra convertiren el recinte en una gran tribuna política d’oposició al règim. Hi

Futbolitica.indb 23

04/05/2017 15:20:13


24 Futbolítica

Els jugadors de l’Académica de Coimbra lluint la tradicional capa negra universitària poc abans de l’inici de la final de la copa portuguesa de 1969. Font: Colecçao Formidável, Imagoteca, Biblioteca Municipal de Coimbra

ha qui considera, fins i tot, que la final de la copa del 1969 fou el míting polític més gran de la història de Portugal. Entre els molts lemes presents a les graderies, la majoria reclamaven una universitat lliura, al mateix temps que criticaven la repressió policial i reivindicaven la posada en llibertat dels estudiants empresonats durant la revolta. Per evitar la repressió de la policia política, les pancartes eren alçades i ràpidament tornades a amagar, sense donar temps als agents d’identificar-ne o arrestar-ne els portadors. L’estadi semblà que s’enfonsava quan, al minut 81 de partit, el davanter acadèmic Manuel António avançà els de Coimbra. Malauradament, però, l’eufòria estudiantil durà ben poc. Quatre minuts després, Simoes signava l’empat que dugué el partit a la

Futbolitica.indb 24

04/05/2017 15:20:13


Académica de Coimbra 25 pròrroga. Allí, Eusébio marcà el segon gol benfiquista i frustrà les aspiracions dels de Coimbra de proclamar-se campions. El títol de copa s’escapava de les mans de l’Académica en el darrer instant, fins i tot a desgrat de molts aficionats del Benfica, que desitjaven una victòria acadèmica fruit de la seva posició política contrària al règim. Tot i la derrota, l’expedició de l’Académica fou rebuda a Coimbra pels dirigents de la revolta estudiantil. El moviment de protesta havia previst que, en cas de victòria, el president de l’Associação Académica de Coimbra, Alberto Martins, acompanyés els jugadors a la volta d’honor. No va poder ser. Tot i així, la trajectòria de l’Académica fou un autèntic desafiament a la dictadura portuguesa i un dels grans mecanismes del moviment estudiantil per fer sentir la seva veu més enllà de la universitat. El futbol, que tant sovint havia servit a la dictadura per legitimar-se, es posava, en aquesta ocasió, al servei de la democràcia i la llibertat. La història, sovint tan injusta, permeté a l’Académica de Coimbra, convertit ja en un club professional, refer-se d’aquella amarga derrota i alçar, més de quaranta anys després, el títol de copa del 2012. Tot un acte de justícia amb aquell equip estudiantil que va fer trontollar la dictadura portuguesa.

Futbolitica.indb 25

04/05/2017 15:20:13

Fes-ne un tast  

Ja pots llegir les primeres pàgines de 'Futbolítica' de Ramon Usall!