Page 1

René HUYGHE nasqué a França el 1906 i hi morí el 1997. Fou conservador del museu del Louvre, psicòleg i filòsof de lʼart. Durant la Segona Guerra Mundial va treure alguns quadres del Louvre i els va fer arribar a zones no ocupades per tal que fossin protegits fins al final de la Guerra. El 1974 fou nomenat director del Museu JacquemartAndré. Algunes de les seves obres són Histoire de lʼart contemporain (1935), La Peinture dʼOccident. Cent chefs-dʼoeuvre du musee du Louvre (1952), LʼArt et lʼHomme (1960), Les signes du temps et lʼArt moderne (1985).

EL ARTE Y EL HOMBRE, René HUYGHE (resum de la introducció) EL ARTE, SU NATURALEZA Y SU HISTORIA Huyghe diu en el seu pròleg que l'art i l'home són indissociables, no hi ha art sense l'home i alhora l'home necessita l'art tant per expressar-se com per entendre el món. L'art és, doncs, com una respiració, un espai d'intercanvi entre l'interior i l'exterior de l'home. Allò que és propi de l'home: la qualitat Segons Huyghe l'home, a diferència de la resta d'animals, no "actua" i prou, sinó que té consciència dels seus actes i del fet que aquests repercuteixen en el seu entorn i en ell mateix. (Així, diu, neix la ciència -i amb ella la història-). Aquesta consciència li permet a l'home triar què vol i què no i així sorgeixen les idees de millora (envers l'entorn, envers l'home mateix) i de qualitat (respecte de les seves produccions). “Es creen així, doncs, alhora, l'ètica i l’estètica” i, mentre “la moral actua sobre les nostres accions, l’estètica ho fa sobre les nostres creacions”. Justificació de la història de l’art La història de l’art té en compte totes dues vessants tant la del coneixement (ciència) com la de la bellesa (la qualitat estètica). Així, la finalitat de l’obra El arte y el hombre és, en paraules de l’autor, “conèixer millor l’home per l’art i l’art per l’home, buscar en l’art la imatge que s’ha format l’home de la vida, del món i sobretot de la qualitat que els transfigura fins elevar-los a la categoria de bellesa”. Gombrich, en canvi, diu a la seva introducció a la Història de l’art, quen l’”Art”, en majúscula, no existeix com a tal, que pot voler dir moltes coses diferents; que el que existeix són els artistes. I. LES FONTS DE L’ART És l’art reflex de la història?


L’art canvia segons l’època i les latituds i per això no pot ser estudiat com un fenomen aïllat i independent i tanmateix no es pot considerar la Histònia de l’art com una àrea de la Història o classificar-la segons paràmetres pertanyents a altres disciplines. Així, al s.XIX, en ple auge de l’estudi científic de les Ciències naturals, Hypolite Taine volgué sistematitzar l’estudi de les obres d’art en relació al seu context històric. N’explica Huyghe un “famós” exemple: la pintura realista holandesa del s.XVII ho és, de realista, perquè el context històric en què és creada és positiu, és favorable a la burgesia del moment que acumula béns materials i viu amb comoditats. Huyghe, reconeix parcialment l’encert d’aquesta teoria però el restringeix a la majoria d’obres, al gruix principal d’artistes, com per exemple les obres de Gerrit Dou. I a continuació argumenta que aquesta teoria no permet classificar algunes obres, com per exemple les de Vermeer, que van més enllà del realisme en el que Huyghe anomena “poesia”, les de Rembrand, a qui anomena “visionari” o les que no reflecteixen la realitat, com és el cas dels paisatges imaginaris d’ Hercules Seghers. Així, doncs, l’art té un context històric però no pot ser inferit a partit de paràmetres històrics.

A woman asleep,Jan VERMEER

Ama y criada, Jan VERMEER

Anciana regando las flores, Gerrit DOU


Muchacha apoyada en la ventana, REMBRANDT

El descendimiento de la cruz, REMBRANDT

Rhenen, Hercules SEGHERS

Montanious landscape, Hercules SEGHERS

Huyghe afegeix que quan es tracta d’un art col·lectiu sí que hi ha una sintonia entre l’art i l’època; per exemple, la moda reflecteix la manera de vestir de les classes destacades.


“Se conoce a este período de la historia del traje con el nombre de “estilo mosquetero”., Historia del traje [bloc]. Cátedra Marino. FADU. UBA.

< http://historiadeltraje.wordpress.com/category/barroco/> [Consulta: 16 març 2013]

Huyghe també està d’acord amb aquesta teoria amb el fet que les arts majors, com l’escultura i la pintura no es poden escapar d’aquest context històric. Posa com a exemple les escultures de l’escola de borgonya de final de l’edat mitjana, que reflecteix les vestidures pròpies de l’època, fetes d’abundant tela pel fet que era la font de riquesa de l’època; ara bé, l’escultura de l’escola de borgonya més enllà de representar la realitat crea bellesa fent especial atenció “als gruixos i als plecs de la roba.

El pozo de Moisés, Claus SLUTERS

Afligits a la tomba de Felipe Pot


Acció de l’art sobre la història Així com s’ha vist fins ara de quina manera i en quina mesura la història influeix en l’art i s’ha vist que hi ha una frontera entre l’una i l’altre, a continuació es planteja la qüestió inversa: quina és la influència i quins són els límits de l’art envers la història. Així, de la mateixa manera, l’obra és creada dins un context, però esdevé una peça independent i, per tant, es converteix en un element més d’aquella realitat i d’aquell context històric i té incidència, aleshores, en "les maneres de sentir i de pensar" de l’època. És per aqut motiu, explica Huyghe, que les Esglésies tingueren molta cura amb els missatges que transmetien a través de l’art. Així, el Concili de Trento (1545-1563) dictaminà quina havia de ser “la iconografia [així com] els temes dramàtics i emotius”.

Maiestas mariae, Santa Maria de Taüll, s. XII

Díptic de Melun, Jean FOUQUET (Verge de la llet)ca. 1450

Verge amb el nen, Roger VAN DER WEYDEN ca. 1460


Verge de la llet, EL CORREGGIO, 1524-25

Virgen María, EL GRECO 1587-96

Icona russa del s. XVIII (Església Ortodoxa)

Hyughe cita també l’exemple del període iconoclasta, és a dir, sense representació d’imatges, de l’art Bizantí entre els segles VIII i IX. Com s’explica a Artehistoria va donar lloc a una més gran riquesa dels mosaics decoratius. Segons aqusta mateixa font, questa crisi tingué orígens alhora regligiosos i politics i hi cita paraules de Lemerle “els iconòlatres estan a la línia del cristianisme humanista […], els iconoclastes […] en la del cristianisme semita i asiàtic, que trascendeix la divinitat i condemna la matèria”. Així, s’hi explica en aquesta font, Lleó III, que coneixia la força dels iconoclastes a l’Àsia Menor, terra pròxima al món islàmic, va voler-hi augmentar el seu recolzament tot prenent mesures a favor de la iconoclàstia; ara bé, segons sembla, “no ho féu per influència directa d’aquests corrents, sinó per recuperar el poder imperial d’un culte que prescindia de tota referència a l’Estat”. I és que segons paraules de Ducellier de la mateixa font, el culte a les imatges entre els ortodoxos era abundant i “a través d’elles els individus i les comunitats aïllades es donaven valor a si mateixos i esperança davant les torbacions polítiques I socials del seu temps”. LʼIslam també ha estat també sempre iconoclasta.


Cúpula de l’Església de Santa Sofia, Istambul s. VI

Mesquita de Córdova, s. VIII

És l’art reflex de la psicologia? Existeix lʼhome col·lectiu i també lʼhome individual: tant reflecteix “la manera de vibrar” dʼuna cultura, dʼun moment com permet marcar la singularitat dʼun individu tot mostrant-ne les seves inquietuds, “somnis o obsessions”. Ara bé, lʼobra dʼart no és només un reflex de lʼinterior humà, sinó que de vegades “insinua o imposa maneres de pensar” i de vegades “allibera certes obsessions”. El que la imatge imposa a l’home Explica el text de Huyghe que lʼobra dʼart té incidència en els “sentiments, somnis i tendencies” de lʼhome, i això ho han sabut utilitzar els dirigents de les societats. Aixi, les formes clàssiques represes sota els dominis de caps dʼestat amb “autoritat i poder personal, com Carlemany, Lluís XIV i Napoleó “ afavorien lʼatorgament “dels hàbits racionals” dʼaqust art i “donaven valor moral a lʼorganització, a la disciplina i a la voluntat centralista”. Lʼoposició, en canvi afavoria les tendencies “caravaggesques o barroques”.

El que la imatge allibera en l’home Segons el text de Huyghe, en lʼobra dʼart lʼhome hi troba la manera dʼalliberar pensaments, temptacions o idees que els costums o la moral frenen. Això lligaria, afegeix, amb el tractament psicològic a través de la creació artística tal com es fa en lʼactualitat i amb la idea de catharsis dʼAristòtil (és a dir una “purgació” de les passions de lʼànima a través de lʼart).


Seria el cas, segons explica Huyghe, de lʼobra de Toulouse-Lautrec, qui per causa dʼuna malaltia no podia practicar alguns costums de lʼaristocràcia a què pertanyia. Així, les seves obres registren aquests “desitjos ardents, tant en els seus temes, que evoquen lʼesport, el circ, la dansa i la vida nocturna, com en la seva tècnica impulsiva i nerviosa”. De la mateixa manera, continua el text, lʼobra dʼart pot servir per fer reals anhels de “puresa i perfecció”, per part de lʼartista o dʼassaborir-los, per part de lʼespectador.

El falconer LAUTREC

Comte

Alfons

de

Toulouse-Lautrec,

TOULOUSE-

At the Nouveau Cirque: The dancer and five stuffed shirts, TOULOUSE-LAUTREC.

La vida independent de les formes Malgrat que les creacions artístiques reben influència de lʼentorn en què són creades, tenen les seves pròpies lleis, “evolucionen i es transformen de forma anàloga a tot arreu i en tots els temps: […] passen de la fase primitiva o experimental a la clàssica, després a la de refinament, és a dir manierisme, per acabar a la fase barroca inclinada a lʼexageració i al desordre”. Diu Huyghe que això explica per què en punts molt allunyats tant en el temps com en lʼespai es trobin obres dʼart que sʼassemblin. Com és el cas dels caps de la Catedral de Reims de final del s. XIII, les escultures dʼHadda a lʼAfganistan del segle IV i les escultures de la catedral amb obres gregues del segle V pel que fa a la roba.

Genius with flowers, Hadda s. II-III


Detall escultures catedral Reims s. XIII

Escultures catedral Reims s. XIII

Vicòria de Samocràcia 190aC

Toro Farnesio 130aC


Esculapi, Empúries s.III aC

Una altra regla que sembla aleshores universal, segueix el text de Huyghe, és lʼexistència sistemàtica dʼuna estètica, de dos moviments lʼun contraposat a lʼaltre. Així, doncs, conclou aquest apartat, lʼhome influeix en lʼart i lʼart en lʼhome, però alhora lʼart té les seves pròpies regles i esdevé un repte i un motiu de creixement per a lʼhome.

II. L’OBRA D’ART I LA SEVA NATURALESA Components de l'obra d’art Explica el text de Hyughe que lʼobra dʼart és feta a partir de la confluència de tres elements: el món de la realitat visible, el món de la plàstica i el món dels pensaments i dels sentiments. 1. La realitat exterior: és dʼon parteix lʼobra dʼart, de manera que lʼautor ha de trobar unes imatges que puguin fer entendre la seva obra. En el cas de lʼart abstracte, aquest apartat queda més reduït en benefici de la plàstica.

Pietat,
de
Miquel
Àngel
1489‐1499
 


Landscape
with
Ferri,
Ruysdaël,
1649



2. La part visual: cal cenyir i adaptar lʼobra dʼart al mitjà (com la realitat, de tres dimensions, a un quadre, de dues; com triar els colors dʼuna paleta) i treureʼn el màxim partit. 3. Els pensaments i els sentiments: al cap i a la fi lʼobra dʼart és lʼexpressió dʼuns sentiments o dʼuna voluntat de lʼautor dʼexpressar alguna cosa sobre allò que ha vist o allò que sent. Pot partir de la realitat i malgrat això hi expressarà alguna cosa pròpia, que no sigui inherent a la realitat que estigui representant. El text continua dient que segons el moment de la història aquesta part dels sentiments i pensaments reflecteixen amb més o menys mesura els sentiments i pensaments col·lectius i individuals de lʼartista; essent en el passat major la proporció col·lectiva i en els temps actuals major la proporció individual. Conclou finalment que aquesta concepció actual individualista de lʼart condueix a entendre lʼart del passat de forma també individualista, fet que condueix a nombrosos errors. Veurem a continuació com actua lʼartista. Components de l’artista Lʼobra dʼart és el resultats de tres factors: el mental, el visual i en manual, això inclou tant les seves experiències com la seva traça a lʼhora de plasmar el que vol.

1. Factor mental: és a lʼorigen de lʼobra dʼart. Lʼartista tria els temes i la manera de representar-los. És condicionat tant per les tendències i les normes del moment (que lʼartista considerarà la millor tria) com per les “inspiracions i tendències” de lʼànima de lʼartista. 2. Factor visual: lʼartista plasma el que vol expressar, però encara que no ho sembli, està condicionat per allò que ja coneix, és a dir, només veiem allò que ja coneixem; així, també plasma la realitat de la manera que lʼha vist plasmar-se en obres anteriors, de manera que es pot veure quines obres coneix i han influït lʼartista, malgrat que, és clar, les pugui “interpretar i enriquir”. Dʼaquesta manera, un expert sabrà destriar lʼobra de cultures diferents i dʼèpoques diferents i reconèixer-hi la procedència geogràfica i lʼèpoca en què fou feta. També contemporanis de diferents escoles, com Rafael i Tiziano.

Dama con unicornio. Rafael. 15051506


Església de Santa Maria dei Frari, Venècia. Tiziano. 1519-1526

3. Factor manual: és tant la tècnica i el traç (personal o dʼuna escola) com el material amb què es treballa (les diferents dureses del material condicionen el resultat dʼuna escultura). Per exemple, les formes del Neolític –fetes a partir de pedra i os, ceràmica i cistelleria- no seran les mateixes que les de lʼedat de Bronze –molt més lleuger i fluid-, curvilínes, ondulades i espirals. Ceràmica neolítica. 4300-3980aC Cueva de los Milagros (Zuhera, Córdova)

Carro Trundholm Edat de bronze, 1300 aC

Sovint es classifiquen les escoles en funció de la proporció o la importància que sʼatribueix a cadascun dʼaquests tres factors. Així, en les verges romàniques el factor mental és elevat –espiritualitat- i el factor visual segueix estrictament un es lleis de forma i de composició; el factor manual, en canvi, era sovint deficient, fet que fa un segle era motiu de desvalorització. Un altre exemple, a la inversa, seria el de lʼobra de Gérard Dou, de gran tècnica –factor manual-, que al segle XIX era altament valorada; en canvi, en la nostra època això ja no interessa, ja que es considera que hi ha deficiències en la part mental i en la visual. Finalment, potser la millor definició que es podria donar al classicisme, conclou Hyughe, és que manté un perfecte equilibri entre aquests tres factors.

Origen de les formes Font abstracta: les formes inventades per lʼhome hi ha una font abstracta, que surt de la seva manera de pensar i dʼordenar; aquestes formes són o recorden figures geomètriques, es repeteixen o es combinen formant sèries, simetries, etc. Font figurativa: representació de lʼentorn, en les primeres mostres dʼart, es tracta dʼanimals prehistòrics; al llarg de la història ha estat una de les parts essencials de lʼart. Font concreta: relacionada amb la tècnica. Una forma nascuda de lʼazar, de la necessitat de resoldre algun aspecte dʼuna manera concreta a causa del material, es pot haver convertit, amb el temps, en un motiu ornamental –havent perdut, ja, la seva necessitat de fer-se dʼaquella manera. Gràcies a lʼetnografia sabem per exemple que alguns recipients eren, al seu torn, imitacions de recipients previs fets amb pell dʼalgun animal; així, aquests


recipients no es podien recolzar sobre cap superfície i eren subjectats amb cordes, que es travaven cargolant-les una segona vegada en sentit invers; surten així les decoracions en forma de S, de doble S i dʼaspiral que imiten aquestes cordes que tradicionalment havien recobert els recipients. Alhora, alguna de les formes de les pells dʼanimals també han quedat com a parts decoratives en els recipients creats. Però lʼevolució continua i posteriorment es torna a donar sentit figuratiu a aquestes formes; així, en lʼart minoic, les formes dʼessa passen a formar les potes del pop del mar Egeu.

Ceràmica neloítica ca7000aC Tell Hassuna, Iraq

Evolució i permanència Al llarg de la història lʼart ha anat transformant-se i mantenint sempre certes connexions. Així, veiem que la part visual/figurativa i la part manual/concreta han anat canviant, però amb menys intensitat que la part abstracta/mental. Al cap i a la fi, la part personal, interior que lʼautor posa en la seva obra dʼart és la que més ha canviat al llarg de la història i alhora, inevitablement, és inseparable del context històric, de la mateixa manera que ho són el pensament dʼun filòsof, les lleis dʼun savi, “tots expressen igual el testimoni que el seu temps es forma del que és real. Així, lʼart és un reflex més del pensament dʼuna època, el que canvia, dins els membres dʼuna generació, és on se siuen respecte dʼaquella realitat o amb quins mitjans lʼexpliquen, però continuen formant part dʼuna generació que “anirà dins un mateix vaixell[.] Uns la fotografiaran, uns pintaran la costa, uns altres pintaran el vaixell al fons de lʼhoritzó, un es quedarà a la proa i un altre, en la melancolia del que es perd, a la popa, però tots formaran part del mateix vaixell, de la mateixa generació.” Hyughe conclou que “el que més es modifica és la idea que els homes es formen de la realitat i les explicacions que en donen”. L’art i el pensament Huyghe mostra un exemple de generació amb alguns artistes de final del segle XIX: la música de Debussy, la literatura de Proust, la filosofia de Bergson donen una visió del món dʼuna manera semblant a la pintura impressionista contemporània, que en paraules de Huyghe “aporta una imatge del món fluida, desmaterialtzada, vibrant, fundada en lʼenergia lluminosa molt més que en la forma”, en el mateix període en què, justament, també hi ha un canvi en la manera dʼentendre lʼunivers, amb lʼinici de la física atòmica. En lʼèpoca actual, segons Huyghe, lʼartista pren massa consciència del fet artístic i això li impedeix alliberar els pensaments i sentiments interns en sintonia amb la seva època. (No podria ser això, em pregunto, també part del nostre context on prima lʼanàlisi i la sobreinformació?) L’art i la bellesa La finalitat de lʼart és la bellesa, i la bellesa és el domini de la qualitat. Però aquesta qualitat no es pot medir, diu Huyghe, sinó que es percep. Aquesta qualitat es crea amb “do i esforç” per part de lʼartista, però tambén en cal per part de lʼespectador. És en aquest moment en que obra i espectador es troben i es comuniquen que té sentit lʼobra dʼart.


Si només cal aquesta comunió entre obra i espectador, aleshores per què cal una història de lʼart?, es pregunta lʼautor. La història de lʼart, ens diu, serveix per conèixer i obrir la ment a diverses obres dʼart. Gombrich, diu en canvi, al respecte de la bellesa que a tothom li agrada però que cadascú té gustos i preferències diferents. Tot i que, matisa, que es pot tardar una mica més en descobrir-la en algunes obres. Gombrich ens parla també del valor de lʼexpressió de lʼobra dʼart i de la tècnica i de la manera en què aquests factors poden condicionar lʼespectador a lʼhora de gaudir o acceptar lʼobra dʼart. Sentencia que “no hi ha cap obstacle més gran per a gaudir de les grans obres dʼart que la nostra repugnància a desfer-nos de costums i prejudicis”. De manera que en certa manera, Gombrich i Huyghe estan dʼacord en que cal aquest esforç (dʼalliberament el primer i de comprensió del segon) a lʼhora de contemplar una obra dʼart.

L’Art entre l’home i l’Univers Lʼart connecta amb una part profunda, gairebé espiritual de lʼhome i potser “és indispensabe per al seu equilibri”, diu Huyghe. Lʼart es troba que ha de superar dues dificultats, gairebé paradoxals: dʼuna banda vol plasmar allò que fuig, que seʼn va (un mite religiós, un fet històric, la bellesa) impressió; de lʼaltra vol expressar a través de la matèria el món intern de lʼartista, expressió. Per això un mateix paisatge pintat per tres autors diferents pot ser gairebé irreconeixible.

Landscape at Cagnes, Auguste RENOIR

Cagnes Landscape with trees, Chaïm SOUTINE

En trencar aquestes barreres naturals, lʼart esdevé un punt de comunió entre la part espiritual i la part material de lʼhome. I això és el que, en paraules de Huyghe, aporta un equilibri insubstituïble a lʼhome.


BIBLIOGRAFIA Bibliografia:

 
 Ciudad
de
la
pintura

 http://pintura.aut.org/

 
 Web
Gallery
of
Art
 http://www.wga.hu/index.html
 
 

 
 Artehistoria
 http://www.artehistoria.com Historia del traje http://www.historiadeltraje.wordrpress.com

Història de l'Art 1 HAU2  

Resum "El hombre y el Arte", R. Hyughe

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you