__MAIN_TEXT__
feature-image

Page 1

1


Trons a la Móra, aigua a la Torre Un recull sobre la pagesia a Torredembarra

Qualsevol mena de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra resta rigorosament prohibida i estarà sotmesa a les sancions establertes per la llei. L’editor faculta el CEDRO (www.cedro.org) perquè autoritzi la còpia o escaneig d’algun fragment a les persones que hi estiguin interessades.

2


Edita: © del text: Jordi Suñé Morales © de les fotografies: els seus autors. Dipòsit Legal: xxxxx/20... ISBN: Amb el suport de ..... Disseny i maquetació: Correcció: La fotografia de la portada és de Lluís M. Suñé Vernet.

LLOM DEL LLIBRE Jordi Suñé Morales (Torredembarra, 1975) és mestre, músic i antropòleg. Ha publicat diversos llibres de recerca entre els quals destaquen La Torredembarra republicana i federal (Patronat de Cultura de Torredembarra, 2008), Miquel Mestre Avinyó (Cossetània, 2009), Parlen les àvies. Costums i tradicions de Castellvell del Camp (Ajuntament de Castellvell del Camp, 2010), El riu de les dones. Converses amb les padrines del Parc Natural de l’Alt Pirineu (Centre d’Art i Natura de Farrera, 2013) i El Baix Gaià al segle XX (Centre d’Estudis d’Altafulla, 2018). La imatge de la coberta és una fotografia Lluís M. Suñé Vernet. CONTRAPORTADA “Trons a la Mora, aigua a la Torre” és un llibre que recull memòria i història del passat agrícola de Torredembarra. Es tracta d’un treball realitzat a partir de diverses entrevistes a pagesos de la vila, la recerca de documentació en diversos arxius i l’anàlisi de documentació inèdita conservada per diferents famílies. Torredembarra cultivava tots els racons dels seu terme. A les terres de secà es feien olives, garrofes, ametlles i raïm. Als terrenys de regadiu, hi havia horta, moniatos, patates, melons, cereals, etc. Antigament s’havia cultivat cànem i a mitjans del segle XX també es va fer cotó. Als portals de les cases es venia part de la producció. També es posaven parades a les places i s’anava a vendre a Vilafranca, al Vendrell i a Tarragona. Torredembarra també tenia pastors, vaqueries, basters, corders, ferradors, boters, carreters, ferrers, destil·ladors d’alcohol, cistellers, guardatermes, comerciants, teixidors de lli, filadors de cànem, espardenyers, traginers, esquiladors, poaters, cantirers, moliners, enòlegs, carboners i altres oficis relacionats amb aquest món rural. Aquest llibre recull part d’aquesta història.

3


1.- Uns records, unes paraules de pròleg Cellers, sínies i garrofers. Pere Abadia Recasens. L’avi Xel, la vinya i el món que canvia 2.- Introducció 3.- Horts, sínies i vinyes 4.- Les partides 5.- Una fotografia des de la literatura 6.- Els productes: Oli, vi, cotó, moniatos i altres verdures 7.- Anar a vendre 8.- Porcs, cabres, vaques i altre bestiar 9.- Oficis i pagesia 10.- Carrer per carrer 11.- Patrimoni: Masies i masietes, els camins rurals i les barraques de pedra seca 12.- L’associacionisme pagès i ramader 13.- A tall de cloenda: Cap a una agricultura de proximitat. 14.- Fonts emprades

4


Aquest llibre es va començar a escriure fa molts anys. En el seu origen hi ha les tertúlies que fèiem als baixos de casa meva i que encapçalava el Pere Abadia, torrenc encara que visqués a fora, i torrenc encara que ara ja no hi sigui. Després vingueren llargues converses amb el pagès Joaquim “Maira” sobre la Torredembarra d’abans, passejades pel terme amb diferents veïns, lectures de llibres i recerca en arxius. Per diferents motius, la publicació d’aquest treball s’ha anat posposant i ara, per fi, veu la llum, cosa que m’omple d’alegria. Trons a la Móra, aigua a la Torre està dedicat al Pere i al Quim i a tota la generació que va veure com la pagesia quasi desapareixia de les nostres terres. Aquest llibre està dedicat també als darrers pagesos torrencs que amb el seu treball ens recorden a tots plegats d’on venim, cosa que crec que mai hauríem d’oblidar.

“Visca la terra!” Crit de lluita popular

5


1.- Uns records, unes paraules de pròleg Hem vist desaparèixer la vida rural dels municipis costaners. S’ha urbanitzat fins a l’últim racó del litoral. Els camps de conreu són ara blocs de pisos de gust estètic qüestionable. Tot d’una, un món, que havia anat evolucionant a poc a poc, desapareix per sempre. Allò que vam aconseguir aprendre al llarg de molts anys, i que els nostres avantpassats van anar transmetent a les noves generacions, es perd. Vull fer esment del moment precís que em va venir la inspiració per engrescar al Jordi per tirar endavant aquest projecte. Va ser un dia que a l’aproparme a la Torre per la carretera de la Riera, en el tram que travessa l’antic hort del “Porxo” -propietat de la família Torrens, de cal Manresà-, que conreava la família Serafí Mercadé-Maria Olivé de cal Ratxet, em va volar per davant del cotxe una merla, una negra i fugissera merla, i em va venir a la memòria lo molt que estimava i respectava aquests ocells el besavi Serafí. Li semblaven “gallinetes”, deia ell, quan nosaltres, vailets de l’entorn, fèiem estralls, posant trampes i cercant nius sense més idea que tot el que volava i corria s’havia d’agafar o matar. Així de cruel, així de bèstia i ferotge era el nostre comportament. I recordo perfectament com reflexionava en veu alta el pagès Serafí, perquè el meu pare Joaquim va ser el vaquer d’aquesta explotació agrària que regentava la recordada família i que comprenia conreus de regadiu, secà i ramaderia amb una mica de porcí, una bona dotzena de vaques i un bon semental de remunta. Els gats també li agradaven. El que no podia veure dins de l’horta eren els gossos. I ara, després de tants anys transcorreguts, fins ara que faig una mica d’hortolà aficionat en la meva jubilació, l’entenc perfectament, al comprovar en pròpia pell lo fràgils i delicades que són les plantes d’horta, sobretot en el seu primer mes de vida. I, efectivament, els gossos juganers i nerviosos no miren qui ho ha parit. Esperem que aquest llibre plasmi la vida i l’obra d’aquests pagesos torrencs que tenien el terme com un jardí i els camins, els marges i les barraques de pedra seca o simples masets de les sínies, vinyes i parades de garrofers, endreçats i polits. Aquest era el seu modus vivendi, tota una cultura de vida que s’olorava pels carrers de la vila. Perquè, tal i com va dir el poeta, és tot un món de records la bafarada de garrofers i cofins, els cellers amb branca de pi verda anunciant el vi novell i les verdures a les entrades dels pagesos del veïnat que escollien amb fal·lera lo millor de la collita per poder fer-se el jornal. Recordo els codonys que compràvem per vint o quaranta cèntims de pesseta a cal Met, els pares de l’Hortènsia i del Josep, al carrer Alt de Sant Pere, al sortir del col·legi. Malgrat que ens menjàvem els més madurs, els endrapàvem amb pell i tot. Però amics, eren anys durs i la fruita, el nostre delit. Ens sabíem tots els arbres fruiters del terme i les hores més planeres per només trobar-nos amb l’esmunyedissa guineu, que també anava de cirerer en cirerer cercant les més baixes i les que queien de madures. Això era al capvespre, quan els pagesos descansaven a casa o feien el “porronet” amb el guardatermes a ca l’Astut. Aquesta hora del capvespre també tenia l’avantatge que la fruita començava a refrescar-se. Temps era temps en què fins les palmeres del Pontet tenien saborosos i altíssims dàtils que ens esforçàvem per fer-los caure a cops de pedra. Havíem de sortir per cames pels dispars que ens fotia “el ferotge Submarino”, el guarda d’Altafulla, al crit d’alto a l’autoridad. Pere Abadia Recasens

6


L’avi Xel, la vinya i el món que canvia Quan de petit anava a l’escola, a l’Antoni Roig, al carrer Alt de Sant Pere, sortia del carrer San Clemente i em trobava altres nens i nenes que pujaven amb la seva bossa. Des del carrer Lleida, travessàvem uns camps de garrofers, que tenien dues parades separades per un marge. A la part superior, hi havia una tercera parada on hi havia ametllers. Eren camps quasi abandonats però que encara havíem vist com en recollien els fruits. Les parades de garrofers eren plenes de sorpreses per als nens i de brutícia per als pares. Allí, vam passar moltes estones jugant a futbol, palobate o barallant-nos a pedrades amb els xiquets del carrer Indians. El Pere m’explica que ell hi havia anat a recollir garrofes quan aquests indrets eren propietat de la senyora Rovira Fité de ca l’Adroguer. Més endavant, quan feia cinquè d’EGB, ens van enviar al que més tard seria l’escola Molí de Vent. Tots li dèiem el cole nou. Per arribar-hi havíem de pujar pel pedregós carrer Lleida, on hi teníem amagades pedres precioses. El dia que aquestes pedres es mullaven, per la pluja o els xaragalls d’algun escape, deixaven entreveure colors i formes extraordinàries. Al capdamunt del carrer Lleida hi havia alguns xalets. I finalment, caminàvem entre ametllers per arribar a l’escola. Jugàvem tot sovint amb la colla del carrer, el Pablito, el Jaume, el Míguel, el Josep, el Mario i altres a les “muntanyes russes”, als “muntanyans de runa”. Era un lloc màgic. Actualment seria la zona del carrer Garrofers. Amb els anys, i pensanthi, em vaig adonar que eren simples muntanyes de restes d’obra que s’havien allisat de tant que hi passàvem pel damunt. Un any va nevar i ja no us ho explico... Pujàvem, de tant en tant, a la Vinya, a les Roques Planes, a un tros de terra que havia conreat el meu besavi, el Xel, després el meu avi Lluís i el meu pare. Jo i els meus germans ajudàvem (o molestàvem?) a collir garrofes, olives i fruita mentre la iaia Maria ens senyalava amb el garrot per on s’havia escolat alguna preciosa peça caiguda fora de la borrassa. L’avi Plácido regava el seu hortet mentre jo feia surar preciosos vaixells de paper entre els recs que conduïen l’aigua que alliberava la bassa. A l’antic carro de fusta s’hi amuntegava la llenya que servia per coure la paella dels abnegats pagesos dominicals. Acompanyava la meva mare a comprar. Anàvem a la ca la Joaquina, al carrer Lleida, i a cal Virgili, al carrer “Nou”. No recordo haver rebut mai a casa publicitat perquè hi anéssim a comprar. Un dia van obrir un lloc ben curiós al carrer Envelat. Estava ple de menjar! Hi havia de tot! Era un súper i es deia Preko. Com ha canviat Torredembarra! Dels 4500 habitants que érem, quan jo i la meva colla miràvem el Naranjito per la televisió, als més de 16000 que som ara. El paisatge s’ha transformat i també l’economia i els nostres costums. No som un cas aïllat. Vivim a la costa. Creixen les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona. S’ha especulat amb el terreny. S’ha emprat la vivenda i la terra com un bé d’inversió. Les grans cadenes comercials s’han menjat les petites botigues. No buscarem les causes del canvi en aquesta ocasió. Potser alguna es deixarà entreveure. Aquest treball que teniu a les mans intenta ser un petit reflex d’aquest món que desapareix. Davant les possibilitats que tenia m’he decidit per la pagesia, que va donar forma, olor i vida a la Torre i totes les terres que l’envoltaven durant generacions i generacions. Espero que us agradi! Jordi Suñé Morales

7


2.- Introducció Teniu a les mans un llibre que parla de la pagesia a Torredembarra. El període estudiat és el del segle XX, amb moltes referències orals situades a partir de la dècada de 1940. Hi trobareu referències més antigues i algunes de noves que ajuden a entendre l’evolució d’aquest món laboral. L’objectiu del llibre és explicar el procés de canvi d’una vila com la de Torredembarra on el seu paisatge era netament agrícola i ara és just el contrari. Si posem la lupa en el passat trobarem un municipi amb una economia diversificada on la pagesia compartia el protagonisme amb un sector industrial que donava feina a centenars de persones, petits tallers artesanals, una bona colla de famílies dedicades a la pesca i un incipient turisme. Les dinàmiques locals no són les úniques que ajuden a explicar aquest procés de canvi. Com veurem, l’expansió de les àrees metropolitanes de Barcelona i de Tarragona influiran enormement. També serà el canvi d’estructura econòmica del país la que marcarà l’evolució del paisatge humà del litoral. La instal·lació de la indústria química al Camp de Tarragona, la popularització del turisme i l’expansió del sector serveis aniran en augment al llarg de les darreres dècades del segle XX. Amb tot, la baixada del preu dels productes agrícoles farà inviables la majoria d’explotacions familiars que havien desenvolupat la seva activitat durant generacions. Torredembarra és un terme relativament petit en extensió de terreny (8,7 km²). Són molt més grans Vespella o el Catllar per exemple. Malgrat això, la vila ha disposat de bons terrenys de regadiu per cultivar horta i zones de secà on plantar-hi vinya, oliveres, ametllers o garrofers. La seva ubicació geogràfica i els serveis que acollia li ha permès certa capitalitat entre els petits municipis de la rodalia i ser un lloc de pas entre grans capitals comercials. Durant anys, Torredembarra va tenir una duana menor que li permetia embarcar mercaderies als vaixells ancorats davant la seva costa i, a més a més, des de finals del segle XIX, una estació de ferrocarril ben connectada amb Tarragona i Barcelona. L’especialització agrícola prèvia a l’arribada de la fil·loxera (1889) va transformar la pagesia i el conjunt de l’economia en potenciar-se tots aquells oficis vinculats a la producció de vi, la seva transformació en aiguardent i transport posterior. Olles, tallers de botes, constructors de carros, transportistes, mariners, comercials, ferrers, etc. van omplir de sons i olors els carrers de la Torredembarra d’aquells anys. La població va créixer i es van haver de construir noves cases. La roda funcionava i produïa guanys. La crisi vinícola posterior va enfonsar la pagesia i tot el conjunt de l’economia torrenca i dels pobles del voltant. Molta gent va optar per anar a viure a Barcelona i cercar un lloc de treball a la indústria. Entre el 1887 i el 1900, la població de Torredembarra es va reduir quasi un 30%. Amb l’arribada de l’electricitat, a mitjans de la dècada de 1910, Torredembarra va gaudir d’una nova oportunitat per revifar la seva economia i, per tant, la seva vida. Es començaren a instal·lar fàbriques mitjanes que donaren feina a homes i dones que, molt sovint, combinaven la seva feina assalariada amb la gestió d’alguna sínia propera. La dècada de 1960 va suposar un gran canvi en l’economia torrenca. Arribà el turisme, es construïren urbanitzacions, hotels i càmpings i es començaren a abandonar camps de conreu. Anem a veure algunes dades que ens serviran per comparar la Torredembarra que coneixem amb la de fa més de mig segle. El 1951 tenia 2.316 habitants, i ara més de 16.000. L’any 1951 tenia una densitat de població de 251 habitants per quilòmetre quadrat. Actualment supera els 1.800. Llavors es conreaven 710 hectàrees de terreny. El 1999 eren 110. En tot l’any 1951 hi va haver 16 matrimonis. I el 2017 en van ser 50. L’any 1950 hi va haver 23 8


naixements i 29 defuncions. El 2017 van néixer 135 criatures i van morir 125 persones. El 1951 hi havia talls en el subministrament elèctric que afectaven directament a la producció industrial. Els preus dels productes bàsics eren força cars. Al camp es trobava a faltar mà d’obra perquè els joves es començaven a veure atrets per la seguretat del treball assalariat a la indústria.1 A la Torredembarra de l’any 1951 hi havia 397 nens i nenes (0-14 anys), 1.681 persones d’entre 15 i 65 anys i 238 avis i àvies (més de 65 anys). L’any 2018 les xifres eren 2.487, 10.513 i 2.992, respectivament. El mes de gener de 1951, els treballadors estaven repartits, aproximadament, de la següent manera: Els pagesos eren 130 persones; els pescadors, 195; les persones relacionades amb el ram de l’alimentació, 10; treballadors de les químiques, 145; del tèxtil eren 70; al cuir i la pell es dedicaven 8; fusters eren 25; a la siderúrgia, a la metal·lúrgia, a la metal·listeria, 140; a la construcció, 16; al comerç, 45; a tasques relacionades amb el ferrocarril, 8; i 8 més eren transportistes. Les dades del 2019 recollides a l’Idescat, mostren una transformació econòmica total ja que la majoria de població activa, al voltant del 80%, està ubicada al sector serveis. Cal tenir present que la base de les explotacions agràries i ramaderes eren el propi cercle familiar. En canvi, oficialment constaven poques dones com a pageses. I molts obrers es podien dedicar fora del torn a la fàbrica a portar algun trosset de terra. Un informe2 de l’Ajuntament d’aquella època ho explicava en aquests termes: No obstante siguen cultivandose con toda intensidad las tierras disponibles, ya que muchos de los obreros encuadrados en las industrias locales se aprovechan de las ventajas que les reporta hacer un turno único para ayudar en las demás horas que les quedan libres en las faenas agrícolas que requieren una menor especialización. També hi havia pescadors que, en tornar del mar, treballaven la terra la resta del dia. Així doncs, realment el percentatge de pagesos/es seria més elevat. El paisatge era netament rural. Es treballava de sol a sol, de dilluns a diumenge al migdia, infants i grans. Fixem-nos en les dades d’assistència a classe d’un any qualsevol. Agafem el 1887. A l’escola pública, dels 100 nens matriculats, anaven a classe una mitjana de 42. I les nenes, de 82 matriculades, hi anava una mitjana de 55. És per això que la festa major era molt esperada. Era l’únic moment a l’any que es feien dos dies de festa seguits.

Mapa topogràfic, ICC, 1914

1 2

“Informe”, 1951, caixa 341, AMTO. “Informe”, 1951, caixa 341, AMTO

9

Profile for Jordi Suñé

TRONS A LA MORA, AIGUA A LA TORRE  

TRONS A LA MORA, AIGUA A LA TORRE  

Profile for apocapoc
Advertisement