Page 1

Arxiu Provincial de l’Escola Pia de Catalunya

HISTÒRIA DE L’ARXIU PROVINCIAL (1982-2011)

Barcelona 2011


2


Presentació La inauguració dels nous espais per a l’Arxiu Provincial voldríem que servís per a reestructurar-lo i preparar-lo per al futur. Aquest va ser el plantejament que ens férem des del primer moment o millor dit, era el que ja pensàvem quan somiàvem en tenir uns nous locals. Per això voldríem deixar constància del treball que s’hi ha fet en els últims anys, el que en diríem l’etapa del primer pis. Les persones passen i canvien i s’ha de conservar la memòria del passat. Ara i aquí intentarem presentar, doncs, un resum de la història d’aquesta institució de la província1. Tal vegada més que una història seran unes memòries; sigui el que sigui, només es pretén deixar escrit el que s’ha anat fent durant aquests anys des dels locals del primer pis. Any rere anys hem publicat la memòria de les activitats de l’arxiu «Arxiu Provincial: Balanç / Memòria», en Catalaunia (gener 1983), núm. 253, pàg. 11-15; (gener 1984), núm. 264, pàg. 13; (gener-febrer 1985), núm. 275, pàg. 15-16; (gener 1986), núm. 284, pàg. 2-4; (abril 1987), núm. 298, pàg. 10-11; (març-abril 1988), núm. 307; (febrer 1989), núm. 316, pàg. 1-3; (febrer 1990), núm. 326, pàg. 26-27; (febrer 1991), núm. 335, pàg. 4-5; (gener 1992), núm. 342, pàg. 20-21; (març-abril 1993), núm. 350, pàg. 1011; (febrer 1994), núm. 356, pàg. 10-11; (1995), núm. 365, pàg. 24-25; (gener 1996), núm. 373, pàg. 22-24; (gener-febrer 1997), núm. 380, pàg. 29-31; (març-abril 1998), núm. 388, pàg. 32-34; (gener-febrer 1999), núm. 394; pàg. 25-27; (març-abril 2000), núm. 401, pàg. 29-31; (maig-juny 2001), núm. 408, pàg. 13-15; (gener-febrer 2002), núm. 412, pàg. 13-15; (gener-febrer 2003), núm. 418, pàg. 25-27; (gener-febrer 2004), núm. 424, pàg. 26-28; (gener-febrer 2005), núm. 430, pàg. 9-12; (gener-febrer 2006), núm. 436, pàgs. 25-27; (gener-febrer 2007), núm. 442, pàg. 29-31; (marçabril 2008), núm 449, pàg. 23-24. (març-abril 2009), núm. 455, pàg. 32-33; (març-abril 2010), núm. 461, pàg. 25-27; (gener-febrer 2011), núm. 466, pàg. 25-28. També portem una crònica diària des del primer dia. 1

3


Primers passos El Miquel Puig i Reixach ens regalà fa uns anys un bon article titulat «Vint anys d’Arxiu Històric»2 en el qual explicava l’origen i el procés de l’APEPC en els primers vint anys de la seva

Façana de l’Escola Pia de Moià, on s’inicià l’APEPC el 1967

vida.

El

naixement

i

primers passos de l’arxiu actual quedaven ben documentats i explicats des d’aquell llunyà 1967 a Moià fins pràcticament l’any 1980. Aquests orígens de que ens parlà el Miquel Puig són molt interessants perquè són l’inici d’una experiència nova. Sempre i en totes les províncies l’arxiver provincial havia estat el mateix secretari provincial i el seu arxiu es reduïa al del pare provincial; des de 1967 l’arxiu —o el museu, com se’n va dir al principi— tenia un altre caire: passava a ser de la província en el sentit més ampli possible segons el decret de creació publicat el 1968 pel pare provincial Salvador Salitjes. Des del primer moment es fixaren uns objectius i criteris que encara ara són plenament vàlids i que procurem mantenir. L’Escola Pia, però, a casa nostra tenia una tradició arxivística que calia recuperar i conèixer. Em semblà necessari 2

En Catalaunia, (Barcelona gener 1988), núm. 305, pàg. 1-7. 4


documentar l’afirmació anterior i per vaig intentar furgar en com s’havia portat l’arxiu del secretari en altres èpoques. No disposàvem dels arxius degut a la seva pèrdua el 1909 amb la setmana tràgica i novament el 1936 amb la guerra civil. En tres articles vaig procurar analitzar i refer alguns dels aspectes més fonamentals de la trajectòria de l’arxiu provincial aprofundint en tres punts: «Los primeros libros de la comunidad de Moià (16831695)»3, en el qual indicava com els escolapis fundadors de Moià iniciaren uns llibres, principalment de l’administració econòmica, en que hi constava la història de la casa. En el segon «Registre antic de la Secretaria Provincial (1741-1936)»4 vaig intentar refer els llibres registre que el secretari provincial havia portat durant dos segles anotant-hi els documents rebuts i emesos; sabem els volums o llibres que ompliren i el nombre aproximat de documents que formaven l’arxiu del secretari provincial: era un fons arxivístic important, però malauradament no el teníem. En el tercer article «La burocràcia en els nostres col·legis els anys 18501854»5 em vaig aproximar als llibres-registre que calia portar a les escoles a partir de la meitat del segle

XIX.

Més endavant en vaig

fer una exposició de conjunt en «Els arxius de l’Escola Pia de Catalunya: organització i contingut (1683-1936)»6. Aquestes dades podríem complementar-les amb l’article sobre els segells

En Archivum Scholarum Piarum, (Roma 1984), pàg. 185-198. En Catalaunia, (Barcelona febrer 1988), núm. 306, pàg. 4-5. 5 En Catalaunia, (Barcelona març 1989), núm. 317, pàg. 16-17. 6 En Analecta Sacra Tarraconensia (Barcelona 1998), núm. 71, pàg. 327-342. 3 4

5


emprats per cada un dels provincials7. Coneixem, doncs, una mica el passat del nostre arxiu provincial —no parlem dels arxius locals o de les comunitats i col·legis— fins al 1981. Cal ara continuar la història a partir d’aquest últim any indicat. A l’estiu d’aquest any em va tocar fer-me càrrec de l’APEPC. Feia poc més d’un mes que havia mort repentinament el pare Josep Bisbal, el qual els dos últims anys se’n havia encarregat. Podem considerar que 1981 és un any de canvi, un punt d’inflexió. Arribava de Roma on havia fet el curs d’arxivística a l’Escola de Diplomàtica i Arxivística Vaticana. Seguint les normes allí rebudes, la primera cosa que calia fer era redactar un organigrama. L’havia preparat i consultat amb experts a Roma, perquè em semblava que el que hi havia no era adequat a la realitat, no responia a l’arxiu de la nostra província perquè la major part d’apartats s’encapçalaven amb sant Josep Calassanç: el nostre fundador mereix molta estimació, però no ha format part en cap moment de la nostra província. No m’agradà l’organigrama que s’havia publicat al directori dels arxius eclesiàstics de Catalunya. No va ser un, sinó quatre els organigrames que vaig preparar dedicats respectivament a l’arxiu, a la biblioteca, a la hemeroteca i als objectes o museu. Calia separar aquestes diferents seccions perquè cada una segueix tècniques diferents i mereix un tracte específic. Els organigrames no els he considerat mai com a textos «Sigil·lografia de l’Escola Pia de Catalunya», en Catalaunia, (Barcelona setembre 1985), núm. 280, 282, 299, 302, en qual reproduírem tots els segells. 7

6


fixos, sinó que els hem anat acomodant al moment, han de ser dinàmics La signatura dels llibres de la biblioteca consistia en els números de la prestatgeria, del prestatge i de l’ordre dintre d’aquest; en un primer moment cada prestatgeria corresponia a un tema, però quan aquesta quedà plena s’anaren col·locant Porta d’entrada a l’APEPC del 1r pis.

els

llibres

en

noves

prestatgeries sense cap criteri selectiu. L’organigrama de la biblioteca, seguint el

criteri que em semblava que s’havia seguit fins aquell moment, el vaig fer basant-me en els autors dels llibres, és a dir, posar els llibres de cada autor junts i dintre d’un mateix autor ordenar-los per títols; a Roma ho havia vist en alguna biblioteca i atenent que la nostra era un complement de l’arxiu, semblava adient el sistema; però tot seguit vaig comprovar que era problemàtic i vaig desistir: responia a una biblioteca dedicada als autors escolapis. Abans de posar-ho en pràctica ja em vaig adonar que no s’adia als llibres que hi havia a la biblioteca. Entre els papers que vaig anar trobant hi havia una llista de números de la CDU escollits i triats per a la nostra biblioteca: em semblà el millor camí a seguir. Per a les revistes vaig buscar un sistema que les recollís segons la seva procedència, ja que la majoria eren escolàpies. Les

7


revistes no escolàpies estan agrupades per temes: arxivística, pedagogia, etc. Per als objectes vaig copiar el model que en aquell moment tenia la Generalitat de Catalunya. La col·locació seria en cada cas la mateixa de l’organigrama, excepte per als objectes ja que la seva forma o matèria de composició aconsellava una Primer segell de l’Arxiu, dibuix d’Andreu Trilla

altra

documentació

col·locació. de

l’arxiu

La està

catalogada per la sèrie, subsèrie i

número de la caixa. Els llibres pel CDU més les tres lletres inicials del cognom de l’autor; els follets o impresos de menys de 50 pàgines porten davant Ex. que vol dir extret i estan col·locats en capses arxivador, ordenats igual que els llibres. Les revistes les classificàrem segons lloc de procedència i portarien el número de classificació i les tres primeres lletres del títol i s’ordenarien segons aquestes dades. Substituírem les carpetes en que es guardava la documentació per caixes arxivadors: les gomes de les carpetes es trenquen amb el temps, les caixes resguarden millor de la pols, no tenen gomes i creen unes unitats més uniformes. Amb aquesta base vaig començar a treballar. Tot va anar canviant. Els locals es trobaven al segon pis del número 80, a la part de mar en l’espai en forma triangular (sobre l’entrada a

8


l’església) i una petita saleta que hi havia davant. Era poca cosa. Per al curs 1982-1983 vaig poder fixar un horari d’atenció al públic i vaig presentar a la congregació provincial el programa i normes més elementals per a la seva aprovació, cosa que em donaren. Era conscient que estava revolucionant el que s’havia fet fins aquell moment. No feia continuisme, sinó que trencava. Alguns em criticaren el que començava a fer, però estava convençut del que emprenia. He reconegut sempre que darrere meu hi havia una feina ben feta i que sense ella jo no podia pas fer els passos en que em trobava. Respectar el passat no vol pas dir quedar-s’hi, ni encallar-s’hi. La història es el trampolí que ens empeny a llençar-nos endavant, no l’argolla que ens reté.

Modificacions a l’APEPC El locals es trobava al 2n pis, entrant a l’esquerra, al fons. Era una saleta amb uns armaris metàl·lics on s’hi guardava la documentació de l’arxiu, un parell de taules quadrades, unes cadires i, un fitxer; a continuació hi havia una segona sala, el triangle que queda sobre l’entrada a l’església amb la biblioteca, les revistes i caixes grans plenes de retalls de premsa, d’estampes, etc. Un dels objectius inicials va ser la concentració dels arxius locals de les comunitats. Seria la única manera de conservar-los, classificar-los i posar-los a disposició dels investigadors amb 9


garantia. Alguns ja hi eren, com el de Sabadell, el de Morella; per a la resta va ser un procés llarg perquè no volia agafar-los, sinó convèncer cada comunitat perquè el cedís. El 2005 aconseguírem l’últim arxiu, el de Mataró, però encara després el 2010 hem recuperat el de Tàrrega que donàvem per perdut. No ens hem limitat a rebre els arxius de les cases, també hem recollit tots els altres possibles, com els fons d’alguns religiosos —Josep Poch, Francesc Caixes-arxivadors en un dels compactes

Cubells,

Wenceslau

Ciuró, Alexandre García-Duran— o d’entitats com Pueri Cantores de Sabadell, Nova Terra, el de l’agrupament escolta de Sant Antoni, el d’Antoni Borrell (el més voluminós de tots els recollits), etc. Era un dels criteris assenyalats en el decret de fundació de l’APEPC. Amb aquesta política i amb les donacions de documentació que ens feren molts religiosos, així com llibres que entraren, els locals es varen fer petits. Ens cediren una sala que hi havia a continuació dels locals al segon pis, però aviat també quedà plena. Calia buscar un nou espai. Per Nadal de 1986 i després de la cessió dels locals per part del col·legi de Sant Antoni, ens hi poguérem traslladar a les dependències del primer pis que hem tingut fins al 2011.

10


S’hi col·locaren onze compactes per a l’arxiu sobre la nau lateral de l’església i prestatgeries a la part triangular i a les altres sales. Es planificà per a deu anys i es pensà que després ja es veuria què es feia. Vint i cinc anys hem pogut treballar en aquests locals del primer pis i hem aconseguit un bon nombre de fites.

Zona dels compactes

L’espai inicial va ampliar-se una mica el 1996: es va córrer la porta d’entrada fins a tocar dels lavabos i adquirírem una sala que destinàrem a guardar els objectes. En l’espai de passadís nou hi col·locàrem les dues taules del personal que treballa a l’APEPC i atén el públic. L’arxiu tenia un segell, que no m’agradava perquè es basava en un llibre. El dibuix estava bé, era obra de l’Andreu Trilla, però no em semblava apropiat per a l’arxiu. Li vaig demanar al Jordi Pérez que me’n fes un altre en el qual hi figurés l’escut de l’Escola Pia que Pere Abadal havia gravat el 1683 a l’estampa que va fer del venerable pare Josep Calassanç i amb llegenda digués ARXIU PROVINCIAL DE L‘ESCOLA PIA DE CATALUNYA. En sortí el que coneixem i hem repetit infinitat de vegades. Té un sabor clàssic. És una bona presentació.

11


Com es veu per la llegenda del segell —que també hem fet servir com escut de l’entitat—, hem suprimit la paraula HISTÒRIC que hi figurava abans. Semblà que el nostre APEPC conté una gran part de documentació que no és històrica, sinó que té a més una funció d’arxiu intermedi. La Conselleria de Cultura després de

Espai de la última ampliació amb les taules de treball dels responsables

fer una enquesta a tots els arxius ens va reconèixer el 2000 les sigles APEPC com a distintives i pròpies del nostre arxiu. Figurem actualment en els directoris d’arxius de la Generalitat de Catalunya, de la Asociación de Archiveros de la Iglesia en España, de l’Associació d’Arxivers de Catalunya; com a biblioteca també constem en moltes guies espanyoles i europees (a vegades sense ni sol·licitar-ho ni haver-hi enviat informació).

Persones El primer període l’APEPC s’inicià amb la invitació del pare Josep Liñan als novicis i la tasca continuada de Miquel Puig, Xavier Miró i altres que hi aportaren moltes hores i bona feina. El 1976 En Miquel Puig ho deixà i en va prendre el relleu el pare Valentí Barbat, el qual morí el 23 de febrer de 1979 i el succeí el pare Josep Bisbal el qual de manera també sobtada i

12


inesperada ens deixà. Aquests dos curts períodes podem considerar-los de transició per la brevetat que tingueren. Vaig començar l’encàrrec tot sol. El pare Ramon Marimon, secretari provincial, va ser la persona que m’orientà en moltes coses i a qui havia de recórrer per a trobar respostes i solucions; igualment el pare Josep Anton Miró m’explicà com anaven les coses ja que ell com assistent provincial durant sis anys (19701976), havia estat al corrent del que es feia a l’arxiu i n’era el referent dintre de la congregació provincial. Durant els anys un bon nombre de religiosos han col·laborat d’una manera o altra en tasques de l’APEPC. Paga la pena fer constar aquí aquests noms de voluntaris ja que gràcies a tots ells hem arribar allà on ens trobem. Tots mereixen l’agraïment per la feina feta. La relació està per ordre alfabètic: Josep M. Aguilar, Josep M. Alcubierre, Carles Arrufat, Àngel Casas, Agustí Herrero, Fèlix Iguacen, Antoni Marcet, Carles Pérez, Manel Sales, Mateu Trenchs i Claudi Vilà 8. L’Àngel Casas i el Mateu Trenchs encara hi col·laboren avui dia. A la llista hi falta un nom, el del pare Josep M. Bosch: mereix una menció especial i honorífica. Després de jubilar-se de l’escola, treballà a l’APEPC durant divuit anys: són molts anys. Les aportacions que ha fet el pare Claudi són: fotocopiar la documentació que hi havia a l’arxiu del Govern Civil de Barcelona sobre les Mútues Escolars de la època de la I República; relació de totes les notícies sobre escolapis o Escola Pia al Diario de Barcelona (ho tenim recollit en dos volums, dia per dia); i el buidat de la documentació sobre els nostres col·legis existent a l’Arxiu General de la Universitat de Barcelona: aquest arxiu ha modificat la classificació i avui no serveix el treball fet pel pare Claudi; durant uns anys ha servit a molts investigadors i genealogistes. 8

13


La feina feta és molta. Ordenà, per exemple, les cartes circulars de provincials i de generals fent-ne uns lligalls per superior i cronològicament, fotografies, estampes calassàncies; va fer el buidat dels nostres difunts d’Ephemerides calasanctianae per a la confecció del catàleg de religiosos i treballà els últims anys en ordenar la col·lecció de segells a la qual hi contribuí donant-nos la seva col·lecció. Però crec que la tasca més feixuga i interessant va ser classificar, ordenar i fer una relació de totes les cartes que sumaven més de vint mil (20.000): estan ordenades per destinatari, autor i data; ocupen un total de 47 caixes dintre de la sèrie 08-05. Gràcies, pare Bosch. Hem

buscat

col·laboració persones.

la d’altres

Va

ser

una

aportació inestimable la del senyor mestre

Jaume del

García,

col·legi

de

Nostra Senyora, el qual en

Taula de treball

jubilar-se vingué a l’arxiu durant cinc anys i hi treballà cada matí. A més de la bona companyia d’una persona agradable i atenta, contribuí a fer moltes petites coses com microfilmar, ordenar objectes. Ens posàrem en contacte amb el departament del Voluntariat de la Generalitat de Catalunya. Ens semblà que demanaven massa burocràcia i ens exposàvem a que ens enviessin voluntaris que no

14


ens podien ajudar. Ens tenen a la llista, però no hem mantingut cap contacte. El 2001 signàrem un acord entre l’Escola Pia i la Universitat de Barcelona, segons el qual la Facultat de Biblioteconomia i Documentació podia enviar alumnes seus a fer les pràctiques al nostra arxiu: és la assignatura coneguda com practicum. Set alumnes han passat pel nostre arxiu: és una tasca educativa per part nostra, de la qual ens en beneficiem perquè sempre deixen alguna feina feta i poden conèixer un tipus d’arxiu que a vegades ni es pensen que pugui existir. La Universidad Nacional de Educación

a

Distancia

(UNED) ens demanà el 2004

poder

incloure

el

nostre arxiu a la llista d’ofertes que facilita als seus alumnes del màster

Alguns dels catàlegs dels nostres fons.

d’arxivística. Ho acceptàrem i ens ha vingut un alumne a fer les pràctiques. Tot plegat eren col·laboracions i ajudes però quedava pendent trobar una persona que pogués amb el temps responsabilitzar-se de l’arxiu i donar continuïtat a aquesta institució de la província. No era fàcil, calia un temps de contacte i d’immersió. L’octubre de 2003 vingué com alumne en pràctiques Miriam Mulinari. Als pocs dies de treballar a l’arxiu ja

15


em semblà una noia ben formada, creativa i apta pel que buscava. Com que uns anys enrere vaig tenir una experiència fallida sobre el tema, ara dubtava de com afrontar-ho. La mateixa Miriam, al desembre, abans d’acabar les pràctiques, s’oferí a continuar treballant amb nosaltres amb un contracte laboral. Dit i fet. El mes de febrer del 2004 va ser l’arxivera amb contracte de mitja jornada. Així continuà dos anys i mig. El juny del 2006 acabà la llicenciatura en la Facultat de Biblioteconomia i Documentació i continuà amb contracte de jornada complerta. A finals de gener de 2009 va ser baixa per pròpia iniciativa. Obrírem un concurs pel que rebérem vint-i-un currículums. A partir d’aquell moment treballa com a arxiver l’Oriol Casanovas. En entrar el 2009 a col·laborar en el Catàleg Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya (CCPBC) hem contractat, segons les condicions del projecte, una persona que s’encarrega únicament de fitxar els llibres i introduir-los a CCPBC. És un treball molt tècnic que requereix uns coneixements específics i hem seleccionat les persones amb un concurs obert partint dels currículums que hem rebut.

16


Seccions que formen l’APEPC

Museu Museu Col·leccions Col·leccions

APEPC

Hemeroteca Hemeroteca Biblioteca Biblioteca Arxiu Arxiu

Arxiu Hi havia molta documentació sense inventariar. Vaig començar pels fons de col·legis que hi havia i dels que anaren entrant; aquest inventaris estan relligats en tres volums. També hi havia caixes amb retalls de premsa, estampes i papers diversos. Vaig crear sèries o subsèries com ara: les bosses personals de cada religiós, la de correspondència, la d’estampes de Calassanç, de la Mare de Déu, la de la Corona de les Dotze Estrelles, la de les causes de beatificació i canonització, la de fons calassanci, la d’altres províncies, la de congregacions afins. No sempre ho inventariava; a vegades em limitava a organitzar-ho, com les bosses

personals

dels

religiosos

que

estan

ordenades

alfabèticament sense que constin en cap fitxa o les cartes que les

17


anava ficant en caixes esperant que algun dia es podrien inventariar. L’arxiu diocesà organitzà un curset sobre microfilmació i m’hi vaig apuntar. A partir d’aquell moment vaig programar la microfilmació dels nostres fons9. Es va fer molta feina gràcies a ajudes desinteressades de voluntaris. Gràcies a això tenim microfilmats els fons de les secretaries de la majoria dels col·legis des de 1939 fins al voltant de 1985. Ens arribaren algunes subvencions amb les quals poguérem adquirir una microfilmadora i una lectora. Una

petició

que

rebíem

repetidament ja els primers mesos era en demanda de dades de filiació de religiosos. Pensàrem en crear un fitxer o catàleg de tots els religiosos que hem format part de la nostra província i de les nostres cases abans de ser província. Caixes arxivadors en el seu compacte

Anàrem recollint dades que ajuntàrem a la Memoria religiosorum del pare

Llogari Picanyol. La informatització de l’arxiu afavorí que l’iniciéssim amb el programa KNOSYS. El fitxer recull les mateixes dades que figuren en els nostres catàlegs afegint-hi la data i lloc de defunció, on es troba la consueta i diccionaris o «Programa de microfilmación en el Archivo Provincial de las Escuelas Pías de Catalunya», en Memoria Ecclesiae II. Oviedo, Asociación de Archiveros de la Iglesia en España, 1990. 9

18


enciclopèdies on té entrada el religiós. Ha resultat un instrument utilíssim. És el que més s’ha consultat. Intentàrem entrar el més aviat possible a la informàtica. En començar el curs 1987-1988 s’instal·là al segon pis un ordinador per a tots els que treballàvem a la Cúria; cada u tenia un temps i horari assenyalats per treballar-hi i una entrada pròpia. Vaig entrar-hi un bon nombre de fitxes amb un programa senzillíssim (no recordo el nom), però un bon dia em vaig trobar que no hi tenia res: s’havia esborrat. El 7 de juny de 1988 ens instal·laren un ordinador a l’arxiu. Era una novetat i un senyal de progrés: ens tecnificàvem. A partir d’aquest moment consideràrem l’ordinador l’instrument bàsic i el substitut del paper i de la màquina d’escriure. Hi anàrem introduint els inventaris de l’arxiu i les fitxes de la biblioteca en fitxers separats. No hem fet més fitxes ni inventaris en paper. Des de 1995 portem també el registre de visitants i de recerques que es fan a l’APEPC. Una de les polítiques que ens proposàrem des del primer moment va ser la de la publicació de fons de l’APEPC. La manca de personal i de temps no ha permès fer una tasca prou important quantitativament, però s’han publicat documents ben significatius per a la nostra història. Recordem alguns articles del pare Josep

19


Poch10 o un del pare Salvador Salitjes 11. A la nostra revista Archivum Scholarum Piarum hi hem publicat els contractes o concòrdies entre els Ajuntaments i l’Escola Pia12 des de la fundació de Moià fins a la de Vilanova i la Geltrú que és l’època en que els ajuntaments tenien competències en matèria educativa i escolar, les cartes circulars dels nostres viceprovincials i provincials (1742-1835)13 que pedagògicament són les més importants i un manual de pedagogia del pare Josep Jofre, escrit quan era professor d’aquesta matèria a l’escola normal de Guanabacoa14. No hem trobat les actes dels capítols provincials del segle

XVIII

—només tenim les del primer— ni en el nostre

arxiu, ni en el general de Roma: per això no les hem pogut publicar com pensàvem fer-ho paral·lelament amb els acords amb els ajuntaments i amb les cartes circulars. No s’ha publicat però tenim transcrit i relligat en un volum mecanografiat: tots els reglaments de les escoles, de l’Acadèmia Calassància i de les Congregacions Marianes. Les consuetes de tots els religiosos que han format part de la nostra província des de la fundació de Moià estan digitalitzades; les manuscrites que 10

«El segundo Provincial de las Escuelas Pías de Cataluña, P. Juan Balcells de San Pablo», en Analecta Calasanctiana (Madrid 1985), núm. 54, pàg. 453-482; «P. Antonio Vidal de la Virgen de la Providencia», en Analecta Calasanctiana (Madrid 1990), núm. 64, pàg. 543-568. 11 «La vida de Cátulo», en Analecta Calasanctiana (Madrid juliol-desembre 1998), núm. 80, pàg. 411-466. 12 «Concordias firmadas entre los ayuntamientos y la Escuela Pía en Cataluña (16381877)», en Archivum Scholarum Piarum (Roma 2000), núm. 47, pàg. 63-203. 13 «Cartas circulares de los PP. Provinciales de Cataluña (1742-1835)», en Archivum Scholarum Piarum (Roma 1991), núm. 30, pàg. 95-192. 14 «Un manual de pedagogía de mediados del siglo XIX», en Archivum Scholarum Piarum, (Roma 2010), núm. 67, pàg. 103-145.

20


arriben fins a 1885 les tenim transcrites en llatí i traduïdes al català —gràcies als pares Romuald Duch i Albert Singla—; la resta només estan escanejades en la llengua en que es varen publicar. També tenim digitalitzada tota la documentació

que

conservem

de

l’Acadèmia Calassància: actes de la junta directiva i de les assemblees, memòries anuals. Tot i que no és documentació pròpia del nostre arxiu hem tingut molt interès en publicar els escrits del

Volum restaurat

nostre fundador perquè són fonamentals per a la nostra història. Els intentàrem publicar a la col·lecció Clàssics del Cristianisme, però no van ser admesos. Se’ns tancà una porta, però tot seguit EUMO ens oferí dedicar un volum de la col·lecció Textos Pedagògics als escrits de sant Josep Calassanç amb el llibre apologètic de Tommaso Campanella. Els traduírem al català (alguns ja els hi teníem). A més de diversos traductors hi participaren molt activament els pares Josep Anton Miró, Andreu Trilla i Adolf Gracía-Durán. El llibre amb el títol Documents fundacionals de l’Escola Pia sortí el 1998 i porta el número 37 de la col·lecció esmentada. Aquests textos i algun altre els tenim escanejats i publicats —a més del català, estan en espanyol, italià,

21


anglès i francès— també a la nostra pàgina web de la que parlarem després.

Programació i Pla estratègic Els anys que hi havia capítol provincial redactava un informe que servia de resum del que havíem fet els anys anteriors. Després del capítol presentava un programa o projecte per als anys següents. És a dir que en tot moment he treballat tenint uns objectius concrets davant; no sempre s’han pogut complir, perquè sovint depenem més del que es presenta en el dia dia que del programat i una sola persona no pot atendre les dues coses. Cap a finals del segle

XX

vaig anar veient que calia introduir

modificacions en la manera de treballar. Però em trobava com bloquejat i no sabia com fer-ho, ni per on començar. El gener de 2004 l’Escola Pia contractà com a segona arxivera Miriam Mulinari. Pel seu compte amb una companya d’estudis elaborà un Pla Estratègic (PE) de l’APEPC per als cursos 2005-2006, assenyalant metes, objectius i polítiques. L’assumírem plenament i el posàrem en execució. Hem continuat amb els plans successius i actualment ens trobem ja en el quart PE de 2010-2012. En els PEs hi figura el compromís d’elaborar manuals d’ús intern que donin raó de com es fan les coses o de com s’han de fer, de la pròpia organització, etc. Tenim un volum amb les Taules de classificació de cada secció de l’APEPC, un altre 22


Document de polítiques de col·leccions de l’APEPC (curs 20062007), un Manual descriptiu de documents per a l’arxiver de l’APEPC —conté la descripció dels llibres que s’acostumen a portat a les comunitats i província, el significat dels càrrecs i oficis dintre de l’orde, la diversitat de currículum que hi ha hagut per als alumnes, les maneres com els centres escolars s’han classificat i un extens vocabulari—, el document sobre la Transferència de documents a l’APEPC amb un conjunt d’annexos complementaris —com normes per fer l’esporga de documents i els impresos necessaris per fer la trnaferència—. Tenim més d’un power point explicatiu del que és l’APEPC i de les seves funcions i un en el qual es fa un recorregut per l’APEPC tal com era al primer pis. N’hem entregat a les escoles amb orientacions per a confeccionar els treballs de recerca, amb especial indicació de com s’ha de presentat la bibliografia. En aquesta línia hi podem

també

incloure

la

comunicació sobre fonts per a la biografia d’un religiós escolapis15. Cap al 2005 ens plantejàrem la tasca que fèiem amb la informàtica. Calia posar-se al dia i mirar de poder entrar la nostra documentació a fons i catàlegs oberts a internet. Consultàrem experts en arxivística i biblioteconomia i entràrem en contacte 15

Vegeu a «Fuentes para la biografía de un religioso escolapio», en Memoria Ecclesiae, vol. XXX, Oviedo Asociación de Archiveros de la Iglesia en España, 2007; pàg. 79-89. 23


amb la Biblioteca de Catalunya i la de la Universitat de Barcelona, les dues entitats pioneres i capdavanters sobre biblioteques. Elaboràrem el nostre Pla estratègic específic. Amb les adaptacions que en cada moment s’han presentat hem anat aplicant aquest projecte. Una de les adaptacions ha estat l’adquisició el 2006 del programa ABSYS —aplicat a la biblioteca i a la hemeroteca—, en substitució del KNOSYS que havíem fet servir fins aquell moment. Una qüestió que se’ns ha plantejat últimament ha estat la del trasllat a nous espais i també hem redactat un projecte que modifiquem segons avança la realització de les obres. Hem procurat baixar als detalls i programar una reorganització del nostre conjunt. Per als arxius locals elaboràrem i publicàrem un organigrama per a classificar la documentació que actualment pot generar una comunitat16. Tinguérem en compte de manera especial

crear unes sèries que permetessin

eliminar

la

documentació que arriba a tothom o que són còpies, a fi de que, quan es fes la transferència a l’APEPC, fos fàcil fer l’esporga.

La Biblioteca Provincial El 1982 hi havia dos fons bibliogràfics: la biblioteca de l’APEPC a Barcelona i el fons d’Alella. La primera es considerava com

Vegeu en Catalaunia. (Barcelona abril 1986), núm. 287, pàg. 6-7 i (maig 1988), núm. 308, pàg. 4-5. 16

24


Biblioteca Escolàpia, la segona era un fons heterogeni sense definició, s’hi recollia de tot. A la primera hi afegírem la Biblioteca annexa a l’arxiu i per tant no sols comprenia llibres de tema o autor escolapi, sinó també llibres de temàtica general com diccionaris, enciclopèdies, obres generals, biblioteconomia. Aviat s’anà transformant. La poguérem enriquir amb diverses entrades com les biblioteques personals dels pares Josep Poch, Lluís Tort quan es jubilà, a més de les restes de la Biblioteca Pedagògica fundada pel pare Joan Profitós17, la del Centre Escolapi de Pastoral (CEP), la del noviciat de l’Hospitalet, la del Centre d’Orientació Educativa (COE), les de les comunitats de Tàrrega i de Sarrià a més de petites entrades que deixaven religiosos difunts. La nostra biblioteca anava deixant de ser escolàpia per convertir-se en general. Va caldre aleshores pensar i fixar uns criteris d’admissió de nous llibres i determinar quin tipus de biblioteca volíem: ho publicàrem a Catalaunia18, després d’obtenir el vist i plau dels superiors, perquè consideràrem que calia donar-los a conèixer a tothom, ja que a tothom afectava. Hem comprat llibres d’autor escolapi que han aparegut al mercat de llibre antic o en antiquaris de llibre vell a fi de completar el nostre fons. Continuem repassant catàlegs que rebem d’alguna llibreria de vell per veure si hi trobem algun llibre que 17

Sobre aquest fons en concret vegeu la seva gènesi i història en «La Biblioteca pedagògica provincial del P. Profitós», en Catalaunia (Barcelona setembre-octubre 1996), núm. 378, pàg. 10-12 18 «Biblioteca Provincial», en Catalaunia (Barcelona juny 2000), núm. 402, pàg. 23. 25


ens falti. Generalment ara es tracta d’edicions noves, no de títols nous. El fons d’Alella va néixer per a guardar els llibres de les biblioteques de comunitat que no es podien mantenir en els seus llocs. S’hi afegiren molts altres llibres de manera que es convertí en un fons de totes les sobres dels religiosos, de les comunitats, dels col·legis. Era tal la quantitat que hi havia que a cop d’ull era

Prestatgeries de la biblioteca

impossible fer-ne una valoració. El primer pas havia de consistir en saber què teníem. Es demanà a la comunitat d’Alella que s’hi impliqués i els pares Agustí Portell i Joan Farràs es responsabilitzaren de fer una relació dels llibres: el primer posaria al llom dels procedents de Mataró el número de registre que tenien i que constava a les fitxes que també havien portat; de la resta el pare Farràs començà amb constància a fer una fitxa simple amb molt poc contingut i a vegades no massa clar. Intentàrem més d’una vegada donar un pas endavant, però fracassàrem Després de disset anys s’acabà la tasca. El 2000 ens comunicaren que la casa d’Alella s’havia de vendre i que calia treure la biblioteca d’allà. Trobar magatzem on col·locar aquella quantitat de llibres suposava afrontar unes despeses elevades. Ens decidírem per fer una esporga i quedarnos únicament amb els llibres que responien als criteris

26


d’admissió que havíem fixat. Donàrem llibres de teologia a algunes biblioteques monàstiques i en venguérem una gran part o per repetits o per no respondre als nostres criteris. La resta ho encaixàrem i s’ha guardat primer a Sant Antoni i després a Sarrià. El juliol de 2001 no quedava ni un llibre a Alella. Ara ho entrarem a la Biblioteca Provincial juntament amb els altres llibres. Tindrem una sola Biblioteca Provincial. Aquests últims anys s’ha fer una profunda

reflexió

sobre

les

biblioteques perquè la informàtica ha trastocat

les

maneres

de

fer

tradicionals. El juny de 1988 tinguérem un ordinador a l’arxiu i una de les feines va ser crear un fitxer de la Llibres antics

biblioteca: les fitxes no es fan ja amb

paper sinó que queden a l’ordinador i a través d’ell es fan les consultes. Començàrem amb un programa molt senzill, després ho passàrem a KNOSYS i des de 2006 treballem amb ABSYS. Una de les aplicacions que permet la informàtica és connectar els fons propis a la xarxa comuna o internet. Calen però uns condicionants. Hem buscat la manera de participar en alguns fons bibliogràfic i finalment ens adherírem al Catàleg Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya (CCPBC) que se centralitza des de la Biblioteca de Catalunya. Hi entràrem el 2009 i a finals de 2010 ja hi hem entrat més de mil dos-cents llibres

27


anteriors a 1900. Tothom a través de internet pot consultar aquests nostres llibres. Esperem que els anys vinents hi entrarem els que ens han arribat procedents del fons d’Alella: hi ha bona feina a fer. Així tindrem una Biblioteca Provincial amb tots els nostres fons importants, la qual estarà connectada a la xarxa internet. Quedarà la digitalització dels llibres perquè es puguin consultar directament a la xarxa internet, però això vindrà per ell mateix gràcies a formar part del CCPBC. No s’hi podrà posar pas tot; s’han de respectar drets. Amb el trasllat als nous locals, hem projectat dividir la Biblioteca en dues seccions: l’antiga —fins 1835— i la moderna —des de 1836—. Els llibres de l’antiga els col·loquem segons tres mides d’alçada —fins 17 cm, fins 27 cm i més grans— i dintre de cada grup per segles i després numerats correlativament. Els llibres moderns els classifiquem i col·loquem segons el CDU.

La Hemeroteca El fons principal de revistes procedeix de les nostres institucions educatives, especialment dels col·legis i les rebudes per la província o algun dels seus departaments19. Una segona font és la de les revistes del nostre orde. D’altres províncies també ens en arriben, però no són constants, hi manquen números, és difícil 19

Una relació de les nostres revistes en un moment determinat en «294 revistes publicades a la Província», en Catalaunia (Barcelona juliol 1987), núm. 300, pàg. 1417. Actualment són més el nombre de revistes dels nostres col·legis. 28


connectar amb els responsables perquè ens enviïn els números que ens falten. Tenim altres revistes tècniques —d’arxivística, d’història, de pedagogia, de catequesi—, locals amb informació de les nostres activitats i altres. Estem subscrits a poques revistes. La majoria ens arriben per donació del lloc de procedència o per subscripció de la província, la qual després ens les acostuma a passar. Els primers anys intentàrem que les Moble classificador de les revistes

revistes que arriben a les comunitats només es guardessin un any. Després es passessin

a la Hemeroteca provincial, la qual en tindria la col·lecció complerta i quan algú necessités un article o número, nosaltres li facilitaríem. La proposta no quallà. De totes maneres sí que algunes comunitats ens porten a principis d’any els números de l’any anterior d’algunes revistes que els hi hem demanat. Pensant en el trasllat als nous espais, decidírem fer un projecte de reorganització de la Hemeroteca. D’alguna revista només teníem un número i no era pas el primer. No té sentit guardar-lo. Revista per revista examinàrem la situació i decidírem fer una esporga i fixar uns criteris sobre les revistes que d’ara endavant acceptaríem i col·leccionaríem. Una de les tasques sobre les revistes que iniciàrem des del principi va ser fer-ne el buidat dels articles escrits per escolapis

29


catalans i de possible interès per a nostra història. Dels números que ens van arribant, ho acostumem a fer. Dels números antics en tenim una bona part també buidada. La informàtica últimament ens ha fet replantejar novament també la Hemeroteca. Cada dia es troben més revistes senceres a internet amb tots els articles. ¿Té sentit que nosaltres guardem en paper aquestes revistes que tothom té a l’abast a internet i pot consultar sense moure’s de casa? L’espai és un element valuós que cal reservar per a les coses pròpies. La Biblioteca de Catalunya ens demanà informació sobre les revistes que pensàvem digitalitzat a fi de crear un sol catàleg per tot Catalunya i evitar feines duplicades. Contestàrem que pensàvem cenyir-nos Unes prestatgeries de la hemeroteca

a

les

escolars

nostres.

Difícilment es produirà duplicitat i per tant podem continuar amb la feina iniciada.

Hem demanat ja a algunes escoles si tenen revistes seves duplicades; si ens les envien, les podem digitalitzar: en tenim ja una bona colla; actualment algunes ens arriben en paper i digitalitzades; altres les hem demanat a les escoles que ens la envien digitalitzada; en total o en part les revistes nostres digitalitzades sumen 73. Queda molta feina a fer. En començar cada any, la Biblioteca de Catalunya ens pregunta les revistes que hem digitalitzat. Un altre aspecte a seguir és la introducció

30


d’aquestes revistes digitalitzades a internet. Ens preguntem si hi entrem. En aquest cas cal tenir les coses adaptades a les condicions del programa receptor. La política, doncs, a seguir és la següent des de fa uns cinc anys: ajustar-nos als criteris d’admissió fixats; portar el registre de tots els números que ens arriben, anar-ne digitalitzant les que podem —aquí ens cal molta ajuda externa de persones que facin voluntàriament aquesta feina—, enviar la relació de la feina feta a la Biblioteca de Catalunya i esperar el moment per penjar-les a la web més convenient. Una revista tant voluminosa com Catalaunia està digitalitzada fins a l’últim número, per exemple. Una de les feines que des del principi hem fet amb les revistes ha estat relligar-les. Una revista de poques pàgines fàcilment es perd. N’hem relligat uns quants centenars de volums.

Instruments de recerca sobre diversos fons de l’APEPC Un dels inventaris dels nostres fons

31


Col·leccions Sense plantejament previ ens trobàrem amb algunes col·leccions procedents de religiosos. Semblà oportú conservar-les. S’hi han anat ajuntant més i més peces. En un primer moment pensàrem guardar-ho com a fons personals; però aviat ens adonàrem que no era possible —es multiplicaren aquests i hi hauria molts repetits— i optàrem per fer de cada matèria una sola col·lecció, eliminant el repetit. Actualment

en

tenim

algunes

col·leccion

totalment

ordenades: estampes de primera comunió des de 1897 fins ara, goigs ordenats per la invocació20, estampes de sant Josep Calassanç, de la Mare de Déu de l’Escola Pia i de sants, beats o venerables escolapis o de congregacions afins, la de les nadales, la Corona de les Dotze Estrelles21. Altres col·leccions no estan ordenades del tot, com la de filatèlia (està ordenada la part d’Espanya i algun altre país), la de monedes, la de postals (està acabat l’ordenament de les de

20

«”Goigs” o gozos propios de la Escuela Pía de Cataluña», en Memoria Ecclesiae, Asociación de Archiveros de la Iglesia en España. Vol. XX, Oviedo 2001, pàg. 657666. «L’Escola Pia i els Goigs» (Conferència en la seu dels Amics dels Goigs, c/ Comte Borrell, núm. 307. Barcelona), en Catalaunia (Barcelona maig-juny 2006), núm. 438, pàg. 14-23; també publicat en Archivum Scholarum Piarum, (Roma 2006), núm. 60, pàg. 103-119. Una anàlisi particular d’un dels goigs «Goigs a la Mare de Déu de l’Escola Pia: “Puix sou hermosa Maria ...”», en Catalaunia (Barcelona març 1990), núm. 327, pàg. 8-11. 21 «Catálogo de “Corona de las Doce Estrellas”, según el fondo del Archivo Provincial de la Escuela Pía de Cataluña», en Ephemerides Calasanctianae (Roma març 1985), pàg. 187-197; a partir de 1985 s’ha incrementat considerablement la col·lecció.. 32


Catalunya); estan ben ordenades per lloc les postals d’edificis escolapis. Guardem també un petit recull d’exlibris d’escolapis22. Aquestes col·leccions no són pas sempre ni del tot de tema escolapi, però hem cregut profitós conservar-ho ja que tampoc ens costava res. Són fruit de altres èpoques en que alguna d’aquestes coses com les monedes figuraven en els nostres catàlegs de material

escolar.

Altres

vegades

provenen

de

l’esperit

col·leccionista de religiosos i de la mateixa manera que conservem escrits, ¿perquè no conservar aquestes altres coses, encara que sigui guardat d’una manera conjunta formant una unitat? La col·lecció de pintures (exposades actualment a la sala de reunions de la congregació provincial) i dibuixos de sant Josep Calassanç de Josep Segrelles, l’hem digitalitzada i es troba a la pàgina web. Hi ha a més, una breu història d’aquestes obres i una descripció de cada peça seguint el fullet que confeccionà el pare Adolf García-Durán. Tot està traduït al francès.

Museu És normal que en un arxiu hi hagi també objectes. A vegades un document es pot acompanyar d’una peça o perquè, en recollir un fons, hom es troba que hi ha objectes que no es poden deslligar de la documentació en paper. Una placa pot equiparar-se a un títol o

22

«Els Ex-Libris de l’Arxiu Provincial», en Catalaunia (juny-juliol 1991), núm. 338, pàg. 5-6. 33


document. Modelar una estàtua cal considerar-ho com un escrit: ambdues coses són l’expressió personal. El títol de la nostra entitat en un primer moment va ser precisament la de Museu; després es deslligar la documentació formant un conjunt o arxiu que ha adquirit més importància i hi donat el nom d’APEPC. Els precedents de Terrassa, d’Alella i de Moià portaven el nom de Museu. Per això des del principi anomenem museu aquesta secció d’objectes. Però no hem pensat mai en dedicar una sala a exposició; ni ara quan se’ns plantejaren uns espais considerables. Durant un temps tinguérem una vitrina en que hi exposàrem diversos objectes; optàrem per deixar-ho Vestit del patxulí del pare Wenceslau Ciuró

perquè portava molta feina i no semblava

que tingués massa utilitat. En el museu hi recollim objectes pel seu valor o interès històric. Els tenim a disposició de qui ens els demani per completar una exposició, cosa que hem fet repetidament. Els objectes aplegats són de tot tipus. Només en tenim fitxats una petita part. Algun dia caldrà fer-ne una esporga com hem fet ara amb les revistes. Pensem que els objectius que ens han portat a recollir tots aquests objectes són dos: en primer guardar la memòria del passat: per això tenim, per exemple, plomes d’escriure, paper

34


secant; objectes que ens recorden com s’escrivia fa uns anys; o unes plaques que acrediten que un religiós ha rebut un reconeixement per la seva actuació (equivalen a un certificat o diploma). Un segon objectiu és pedagògic, és a dir, poder posar l’objecte al costat de la paraula quan aquesta es refereix a una cosa que avui dia ja no es fa servir o els nois i joves ho desconeixen, com per exemple, molts objectes litúrgics. Normalment els dos objectius es sobreposen. Juntament amb la preocupació pels objectes que guardem en els nostres locals, també ens ha preocupat la quantitat d’objectes de valor històric, artístic o sentimental que hi ha dispersat pels col·legis i comunitats nostres. Hem comprovat com fàcilment Imatge de la Mare de Déu, de Sarrià

desapareixen. Durant uns anys vaig recorre les nostres cases fent-ne un inventari

utilitzant unes fitxes normalitzades; estan totes introduïdes en una base del programa Knosys de l’ordinador de l’APEPC. Però vaig adonar-me que si no hi ha unes normes, aquestes fitxes no serveixen de res. Ara, passats uns anys, molts dels objectes ja no existeixen i ningú sap a on anar-los atrobar. He insistit fins i tot en capítols provincials que es prenguessin mesures sobre el particular perquè pels objectes d’art hi ha unes lleis de l’Estat i de la Generalitat que ens obliguen, però no he obtingut resposta. Esperem que en la nova etapa s’hi

35


faci alguna cosa. Fa un parell d’anys que des de l’equip de gestió s’ha demanat a les escoles que revisin i posin al dia aquelles antigues fitxes: el procés continua, però sense unes normes, no anirem enlloc. Cal un reglament. Els museus han estat sempre uns instruments educatius. Ara fàcilment podem desplaçar-nos a visitar-ne molts i diversos. Abans es formaven en els col·legis. Per això tenim en els nostres centres quantitat d’animals dissecats, de minerals o d’altres coses. Caldria repensar-se com utilitzar-ho per a l’objectiu que un dia es formaren23.

Projecció interna Una de les recomanacions que el pare Josep M. Balcells, provincial, em va fer quan m’encarregà de l’APEPC va ser sobre la seva projecció, que no quedés tancat sinó que servís i busqués relacions amb l’exterior. En tot projecte ho hem tingut en compte i ho hem buscat a l’interior, és a dir dintre de l’àmbit pròpia de l’APEPC, del que hem de recollir i conservar documentació —projecció interna— i a fora o d’aquells sectors dels quals no tenim obligació ni de recollir ni de conservar documentació —projecció externa—. Anem, doncs, per parts.

«Els museus, eines pedagògiques», en Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria (Mataró octubre 2007), núm. 89, pàg. 23-30: és un recorregut als diversos tipus de museus que s’ha creat als nostres col·legis escolapis de cara a l’educació. 23

36


L’APEPC gaudia de bon nom dintre de la província entre els religiosos, perquè tothom havia vist la bona feina que s’hi havia fet des del principi i perquè el pare Josep Poch en va ser un excel·lent propagandista amb la seva paraula fàcil i agradable. Hi havia molt terreny guanyat. Calia aconseguir que tots aquells que publiquessin alguna cosa —article, llibre i per extensió objectes— ens ho fessin arribar. Aquest va ser l’objectiu de confeccionar durant uns anys —de 1983 a 1987, en total cinc anys— un Índex bibliogràfic anual amb tot el que publiquessin els escolapis a Catalunya. Crec que va complir el seu objectiu ja que aconseguírem crear aquest costum. Deixàrem de publicar-lo perquè el programa amb que fitxàvem articles i llibres no permetia la publicació; calia tornarho a picar i semblà oportú deixar la publicació fins trobar la manera de fer-ho directament. Aquesta comunicació entre nosaltres

ha

fet

que

l’APEPC

s’enriquís

amb

infinitat

d’aportacions. Va ser una projecció reeixida. Apropar-nos als col·legis ha estat difícil. La primera experiència, molt concretada en un lloc, va ser que durant uns anys impartírem una classe d’EATP a 3r de batxillerat en el col·legi de Sant Antoni de Barcelona sobre arxivística. Intentàrem que fos una orientació de cara a biblioteques i arxius per a nois o noies que no si dedicarien professionalment24 però els orientés en la manera d’usar aquests instruments. 24

Deixàrem constància de la feina feta a «Arxivística: Una EATP per a tercer de batxillerat», en Catalaunia (gener 1989), núm. 315, pàg. 10-11. 37


Ja hem parlat abans de la vitrina que no aconseguírem donar-li la publicitat i utilitat que desitjàvem. Hem buscat per diversos camins arribar als col·legis, als nostres professors i als alumnes. No hem assolit els nostres objectius. Algunes visites escadusseres de grups d’alumnes: no arriben a cinc els grups que han vingut després de trenta anys. La relació amb els professors d’història o de socials és puntual, quan algú necessita una data o dada concreta ens pregunta. Els hem fet arribar material orientatiu com ara per confeccionar un treball de recerca, com fer una bibliografia i no sembla pel que veiem que s’hagi utilitzat. Amb l’equip de gestió les relacions també han estat fredes i escasses. El 2005 arribàrem a un projecte de col·laboració en diversos camps. A partir d’aquell moment ens férem presents a les escoles a través de Papers del Secretariat de les Institucions Escolars de l’Escola Pia de Catalunya —la Miriam formà part del cos de redacció com a vocal—, i s’afegí als premis a la creativitat de la Fundació Joan Profitós un dedicat a la història — amb preferència de la pròpia nostra, dèiem— que dependria de l’APEPC. Per a Papers durant la primera època —concretament durant l’any 1996— també ens havien demanat algunes sèries d’articles. És terreny que caldrà conreà en el futur; hi ha molt espai a recórrer.

38


Projecció externa Dintre dels àmbits que no entren en l’APEPC el principal és evidentment el del propi orde escolapi. El pare general Ángel Ruiz em va demanar que intentés formar un grup antre els arxivers provincials de les províncies d’Espanya i que orientés sobre tècniques arxivístiques. Cap altra província, fora de la nostra, tenia una persona dedicada a l’arxiu i amb formació específica. Se’n cuidava el secretari provincial. Ens reunírem tres vegades, els anys 1983, 1984 i 1985, a Barcelona, Salamanca i Saragossa respectivament. Les dues primeres foren profitoses. A Barcelona vaig exposar com creia que calia organitzar un arxiu provincial que no es limités al del secretari provincial. En la trobada de Salamanca treballàrem un catàleg de l’arxiu de la Vicaria espanyola i elaboràrem uns articles per a les Regles Comuns referents als arxius; en el capítol general de 1985 s’acceptaren i introduïren a les Regles i és el que encara avui hi tenim amb retocs. No semblà oportú continuar i abandonàrem l’experiència. Amb part per aquesta experiència i també perquè nosaltres som una part dintre de l’orde, hem defensat i fet costat a les iniciatives que des de la cúria general s’han fet per intentar coordinar els arxius majors sota la direcció de l’arxiu general. Els intents han acabat en res. L’arxiu general sí que ha entrat en una dinàmica de reorganització i modernització.

39


Hem mantingut les bones relacions amb el Secretariat d’Arxivers Eclesiàstics de Catalunya (SAEC). El Miquel Puig i els pares Josep Poch i Josep Anton Miró hi havia assistit. És una reunió anual i l’objectiu principal és informatiu i de mantenir bones relacions entre els arxivers dels arxius majors de l’Església catalana. Molts anys ens han ajudat a tramitar les subvencions del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Quan el 1985 es constituí l’Associació d’Arxivers de Catalunya m’hi vaig apuntar —és associació d’arxivers, no d’arxius— immediatament de manera que en sóc soci fundador. Vaig assistir als primers congressos, però en entrar-hi molts arxivers municipals, la temàtica s’ha decantat lògicament cap aquest sector. He mantingut l’afiliació i a l’hora de buscar personal ens ha estat molt profitosa. També el 1985 la Asociación de Archiveros de la Iglesia en España es reorganitzà en un congrés celebrat a Alcobendas i s’elegí una nova junta directiva que impulsà de manera notable l’associació amb uns congressos anuals als qual he procurat assistir presentant-hi sempre una comunicació en que s’exposés el nostre arxiu i els seus fons25. Gràcies a la publicació de totes les 25

Algunes de les comunicacions són: «Fondo de dibujos de José Cabré Alentorn en el Archivo Provincial de la Escuela Pía de Cataluña», en Memoria Ecclesiae, Asociación de Archiveros de la Iglesia en España. Vol. XVII Oviedo, Asociación de Archiveros de la Iglesia en España, 2000, pàg. 127-138. «Fondo de procesos de beatificación y de canonización en el Archivo Provincial de la Escuela Pía de Cataluña», en Memoria Ecclesiae, Vol. XXVI, Oviedo, Asociación de Archiveros de la Iglesia en España, 2005, pàg. 375-381. «Catálogo de los folletos de “Exámenes públicos” de los escolapios de Cataluña (1768-1834)», en Memoria Ecclesiae, Asociación de Archiveros de la Iglesia en España. Vol. XIII, Oviedo, Asociación de Archiveros de la Iglesia en España, 1998, pàg. 77-95. «Partituras de Mn. Lluís Serret i Pons conservadas en el Archivo 40


comunicacions en la col·lecció Memoria Ecclesiae tenim uns quants catàlegs de fons impresos, que a més ens han suposat recerques. He mantingut bones relacions amb altres arxivers de manera puntual. Cal assenyalar com a més significatives les establertes amb l’Arxiu Nacional de Catalunya des que estava al carrer Villaroel de Barcelona i ara que està a Sant Cugat del Vallès. També hem anat estrenyent fins i tot amistat amb les persones del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró. A més de les esmentades associacions d’arxivers he intentat aquests anys connectar amb el món universitari. El primer contacte va ser a Girona gràcies a la iniciativa i presentació de l’Octavi Fullat el 1980. Eren unes Jornades sobre història de l’educació a Catalunya i hi vaig presentar una comunicació. Poc després es constituí la Societat d’Història de l’Educació al Països de Llengua Catalana i m’hi vaig inscriure. Hi he participar habitualment i hi he presentat comunicacions. Després de 1992 la Societat patí una crisi econòmica i de personal. L’Escola Pia oferí els locals de l’APEPC per a les reunions de la junta directiva, cosa que es va fer durant uns anys i fins hi tot en els locals del Secretariat al segon pis s’hi celebrà alguna assemblea i acte acadèmic. Gràcies a la Societat i al seu president hem pogut Provincial de la Escuela Pía de Catalunya», en Memeoria Ecclesiae, Vol. XXXI, Oviedo, Asociación de Archiveros de la Iglesia en España, 2008, pàg. 79-89. «Fondo de los religiosos antonianos en el Archivo Provincial de la Escuela Pía de Cataluña», en Memoria Ecclesiae, Asociación de Archiveros de la Iglesia en España. Vol. VI, Oviedo, Asociación de Archiveros de la Iglesia en España, 1995, pàg. 297-311.

41


publicar el 2010 la història de la província amb l’ajuda econòmica i sota el mantell institucional de l’Institut d’Estudis Catalans. A través de la Societat vaig entrà en relació amb professors i catedràtics de la Universitat, especialment de la de Barcelona. Ells m’empenyeren a fer el doctorat i després poder assistir a trobades de perfeccionament del professorat universitari. Han estat uns contactes ben profitosos.

Mitjans de comunicació Em semblava que l’APEPC havia de tenir uns mitjans de comunicació propis a més de servir-se dels de la província. En un primer moment vaig pensar en crear una revista cultural i portarla des de l’APEPC. El pare Ramon Marimon amb molt bon criteri me’n va fer desdir indicant-me els problemes amb que em trobaria. Realment tenia raó i vaig fer bé en no embrancar-me en aquella aventura. Calia aprofitar els mitjans existents per donar-nos a conèixer: les revistes de la província i les de l’orde, així com altres externes que ens poguessin admetre material. Hem procurat que l’APEPC estigui present a directoris especialitzats del sector i la publicació de fons també ha estat un mitjà per ser coneguts i reconeguts. La informàtica ens va servir durant anys per fer fitxes i per redactat treballs, cartes, informes, etc. Sabíem que tenia altres

42


usos, però no estàvem preparats per ficar-nos-hi ja que ignoràvem la tecnologia. La incorporació a l’APEPC de la Miriam el 2003, ens semblà el moment per emprendre nous camins. Amb la orientació dels tècnics de l’equip de gestió del Secretariat iniciàrem una pàgina web dintre de la de la província i el març de 2005 començàrem a publicar un butlletí digital La Plega del que en sortiren 19 números, fins al desembre de 2009 amb una periodicitat de quatre cada any. Ens resultava molt estàtica aquesta publicació perquè a vegades ens arribava una notícia que convenia publicar, però feia una setmana que havíem penjat el número últim i calia esperar uns mesos per donar-ho a conèixer. El butlletí era poc dinàmic, cosa que precisament havia estat l’objectiu que ens havia portat a crear-lo. Discutírem quin sistema ens facilitaria millor el nostre objectiu. Amb l’entrada a l’APEPC de l’Oriol Casanovas i comptant també amb la col·laboració dels tècnics del Secretariat, ens decidírem per crear un blog. Està actiu des del gener de 2010. A més de notícies relatives a l’APEPC, hi publiquem recensions de llibres nostres i hi tenim una breu monografia de cada un dels col·legis existents avui. Confeccionàrem un tríptic informatiu que repartim als visitants.

43


La nostra història No pertany a un arxiu escriure història de la seva institució, però per a nosaltres sempre ha estat un objectiu ni que sigui secundari. Des dels primers passos a Moià l’arxiu ha contribuït a redactar la història de la nostra província. El pare Josep Poch igual que en Miquel Puig, per exemple, hi dedicaren moltes hores i esforços. Hem col·laborat en la investigació per a diverses tesis doctorals, llibres i articles. Des de perspectives foranes ens han ajudat a comprendre millor el que hem fet els escolapis i han ampliat els nostres coneixements. També ens han visitat genealogistes que han descobert en la família un parent escolapi i han volgut identificar-lo bé: un motiu més per aprofundir en la biografia d’un dels nostres religiosos. Hem procurat al llarg dels anys dotar la nostra província de les publicacions sobre la nostra història. Publicàrem una breu història de la província26 a petició de l’equip de gestió a fi de donar-lo als nostres professors. Més tard hem publicat un extens volum amb la nostra història ben documentada27. Podem comptar avui amb la monografia de la majoria dels nostres col·legis: Moià, Caldes de Montbui, Terrassa, Sabadell, Igualada, Tàrrega, Balaguer, Vilanova i la Geltrú, Sitges, Sarrià, Sant Antoni de Barcelona, Mataró, Calella, Olot, Solsona i 26

L’Escola Pia de Catalunya, al servei del poble (1683-2003). Pròleg: Octavi Fullat i Genís. Tarragona: Escola Pia de Tarragona; Edicions El Mèdol, 2002 i 2a ed. 2009; 126 pàg. 27 El projecte educatiu de l’Escola Pia de Catalunya (1683-2003): una escola popular. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, Societat d’Història de l’Educació als Països de Llengua Catalana; Escola Pia de Catalunya, 2010. 632 pàgs. 44


Castellar del Vallès. No totes les monografies tenen la mateixa qualitat ni estan actualitzades; de totes maneres són una bona base per conèixer què ha fet una escola. S’està treballant la dels col·legis de Balmes i de Nostra Senyora. D’altres cases o d’intents de fundació disposem de treballs sobre Oliana, Reus, Valls, Manresa, Vic i Figueres. Un altre aspecte que hem atès ha estat el de les biografies de religiosos nostres. És una visió diferent del que mostren les monografies de la institució. Tot plegat es complementa i ens permet tenir una visió del que hem fet els escolapis a Catalunya. Amb aquest motiu hem col·laborat en diverses publicacions com el Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya, el Diccionari dels catalans d’Amèrica, el Diccionario biográfico español, el Diccionari Ràfols d’artistes de Catalunya. D’alguns religiosos tenim una biografia extensa, com les dels pares Miquel Altisent28, Joan Balcells29, Francesc Barrachina30, Francesc de Paula Botey31, Wenceslau Ciuró32, Jacint Feliu33, Joaquim Hereu34, Eduard Joan TRENCHS I BOADA: Les pedres vives canten. El Pare Miquel Altisent les fa cantar. Barcelona, Escola Pia de Catalunya / Virgili & Pagès s.l., s/d. 29 Josep POCH: «El segundo Provincial de las Escuelas Pías de Cataluña, P. Juan Balcells de San Pablo», en Analecta Calasanctiana (juliol-desembre 1985), núm. 54, pàgs. 453482. 30 Joan TRENCHS I BOADA: Apa, somriu, que Déu t’estima! És un missatge de Cisco Barrachina. Barcelona, Escola Pia de Catalunya, 1991. 31 Joan TRENCHS I BOADA: El Padre Pancho (Francisco Botey, escolapio), testigo de Dios. México DF, Orden de las Escuelas Pías de México, 1997. 32 «El P. Wenceslau Ciuró i Sureda, sacerdot i il·lusionista (1895-1978)», en Modilianum (Moià desembre 1996), núm. 15, pàg. 3-64. 33 Joan FLORENSA: P. Jacint Feliu i Utzet (1787-1867), protagonista de la restauració de l’Escola Pia a Espanya. Mataró, Caixa d’Estalvis Laietana, 2007. 34 Joan TRENCHS I BOADA: El Padre Joaquín Hereu, escolapio. Testigo de Dios. Mèxic, Viceprovincia Escolapia de las Californias, 1996. 28

45


Llanas35, Josep Pujol36, Joan Solà37, Magí Valls38, Antoni Vidal39, Claudi Vilà i Palà40. Plantejàrem a la comissió de la pàgina web de la província, la publicació de les consuetes a la xarxa. No acabàrem de trobar la manera de fer-ho. Finalment el 2010 decidírem entrar biografies breus de religiosos a viquipedia; hi ha el problema que es poden modificar. Poc després d’iniciar aquesta tasca, Enciclopèdia Catalana ens oferí la seva pàgina i hi hem començat a partir de l’octubre de 2010 a introduir-hi biografies amb obres i bibliografia. Ja supera la trentena les que hi hem enviat abans d’acabar l’any. No ens voldríem limitar a biografies de religiosos sinó també poder-hi incloure laïcs que han col·laborat amb nosaltres; de moment no ho podem fer perquè no disposem de dades. No hem oblidat pas que pertanyem a una institució que fundà Josep Calassanç. Hem publicat els seus escrits pedagògics41

35

A més de diversos estudis parcials hi ha una biografia resum de Ma. Providència GARCIA I SEGARRA : Eduard Llanas i Jubero (1843-1904), Vilanova i la Geltrú, Ajuntament, 2002. 36 Anna COMAS I VALLS : «Josep Pujol i Rius, un escolapi mataroní (1859-1921)», en XXII Sessió d’Estudis Mataronins. Comunicacions presentades. 19 novembre 2005.( Mataró 2005), pàg. 185-192. 37 Modilianum (Moià setembre 1998), núm. 18 dedicat a l’escolapi. 38

Joan TRENCHS I BOADA: El Pare Magí Valls: un mestre de soca-rel. Barcelona, Escola Pia de Catalunya, 1990. 39 Josep POCH: «P. Antonio Vidal de la Virgen de la Providencia», en Analecta Calasanctiana (Madrid 1990), pàg. 543-568. 40 Joan FLORENSA: «Perfil biográfico del P. Claudi Vilà i Palà», en Revista de Ciencias de la Educación (Madrid octubre-desembre 2000), núm. 184, pàg. 13-33; i «P. Claudi Vilà i Palà, destacat pedagog escolapi (Calders 1918 – Barcelona 1999)», en Modilianum (Moià desembre 2001), núm. 25, pàg. 37-64. 41 Josep CALASSANÇ: Documents fundacionals de l’Escola Pia. Pròleg: Joan FLORENSA I PARÉS. Vic: EUMO Editoral, 1998 (Textos pedagògics; 37). També es poden consultar en la nostra web de l’arxiu i s’hi troben en català, espanyol, francès, anglès, italià i alguns en llatí. 46


i la seva biografia42 a més de penjar a la nostra web les pintures de Josep Segrelles. De manera molt senzilla començàrem les Rutes Calassàncies amb els novicis; el 20 de juny de 1987 sortíem per primer vegada sense pensar la repercussió i ampliació posterior: era exactament el dia següent del sagnant atemptat a Hiper-Cor de Barcelona. A partir de l’any 2005 s’ha ampliat a religiosos i en especial a les reunions de superiors majors que vénen a Catalunya i des de 2008 també la organitzem per als juniors que fan la professió solemne durant l’any. És a dir, volem fer conèixer els llocs de les nostres terres on va viure i moure’s Josep Calassanç. En aquestes Rutes hem connectat també amb persones del lloc, fins i tot en alguns pobles hem procurat apropar-nos a la gent ni que només fos amb la celebració d’una missa un diumenge. Escolapis d’arreu coneixen avui aquests llocs i poden explicar millor la vida del nostre fundador. He procurat limitar-me a les terres catalanes per no trepitjar la possibilitat de que ho facin també els aragonesos: això ha portat a ser titllat d’apropiar-nos de Calassanç i fer-lo català. Per aquestes Rutes hem elaborat material explicatiu i per als juniors que han de fer la professió solemne durant l’any, a més de les explicacions dels llocs, hem preparat temes de reflexió que combinen la presència de Calassanç en aquell indret i l’actualitat que viu el jove escolapi. També tenim elaborats diversos power point sobre les Rutes. El juny de 2010 tots els que treballen a la Joan FLORENSA: Josep Calassanç i Gastó, ni més ni menys que un mestre d’escola. Tarragona: Escola Pia de Catalunya; Edicions El Mèdol, 2008. (El Mèdol – Fòrum; 43). 42

47


cúria provincial com a excursió de fi de curs anàrem a la Seu Vella de Lleida com a lloc calassanci i aprofitant que hi havia l’exposició dels tapissos que antigament havien decorat el grandiós temple: confeccionàrem un fullet explicatiu.

Mirant al demà Deixem de fer història. El passat ens esperona a continuar i a assumir nous reptes. El primer repte és evidentment el trasllat als nous espais amb la reorganització que això suposarà. Creiem que dintre de l’any 2011 quedi acabada aquesta fase. Faltarà, però, el fitxatge dels llibres procedents del fons d’Alella: tasca important i llarga per la quantitat tan de llibres antics com de moderns. Podríem enumerar moltes coses baixant a detalls: ho anirem fent, però hem d’allargar la mirada cap a altres horitzons. Quedem-nos en els gran reptes que cal afrontar. El primer, ja iniciat, és portar a la pràctica el document de transferència de documentació a l’APEPC des dels col·legis i departaments. Per fer-ho s’ha d’elaborar un calendari per a cada tipus de documentació. Si dintre de quatre anys es pogués entrar en una regularitat, seria un èxit. El segon repte important és crear un arxiu de la documentació que únicament es produeix en forma digital i no s’imprimeix. En molts llocs es treballa només així, sense paper, i temem que es pugui perdre documentació si no es dóna resposta aviat. No es tracta de passar-ho a disquets o CDs, sinó de guardar48


ho en el disc dur, de manera que es pugui consultar directament la documentació. Altres reptes que afrontarem són el canvi del programa Knosys per Albalá (o tal vegada un altre amb millors condicions), pel que fa a l’arxiu i el decidir com penjar les revistes digitalitzades a una pàgina web. Voldríem en el futur intensificar les relacions amb els col·legis, professors i alumnes. Hem de buscar camins d’apropament i de coneixença mútua. La novetat i millora dels espais ho poden facilitar.

49

Història de l'APEPC  
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you