tornar a Colòmbia com un home ric. Llavors seria l’enveja dels veïns i sobretot d’aquella dona que l’havia deixat. Va perseverar buscant treball però solament aconseguí alguna que altra feina cobrant en negre i per pocs diners. El seu parent li va posar un ultimàtum. Tenia un parell de mesos. Si no aportava res, hauria de marxar de casa. L’Osvaldo estava desesperat i l’única cosa que l’alliberava d’aquell pes insofrible de contrarietats, era la lectura. Ben a prop d’on vivia, l’any 2011 van obrir una nova biblioteca amb el nom de Vilapicina i la Torre Llobeta. Fou una gran noticia per al barri i, en especial, per a ell que, de seguida, es va fer assidu de les instal·lacions. Quan tenia un moment lliure anava a treure llibres, llegia els diaris en català i escrivia correus electrònics als seus fills. Un dia, l’Osvaldo va veure un anunci penjat al panell del Centre de Serveis Socials ubicat al mateix edifici. Algú havia escrit a mà que buscava una persona responsable per tenir cura d’un home gran que vivia al barri. L’Osvaldo no tenia cap experiència sanitària però durant els darrers anys de vida del seu pare, l’havia cuidat fent-se càrrec de totes les seves necessitats quotidianes. L’Osvaldo va trucar al telèfon i el va atendre un home gran amb accent anglosaxó. Van quedar aquella mateixa tarda a la plaça Carmen Laforet. A l’hora convinguda, un home vestit molt elegant, amb barret i un abric llarg fins els peus es va apropar cap a ell amb cadira de rodes. Es va presentar amb un nom que, ja li va dir d’entrada, era fals. Si l’agafava com a ajudant, l’hauria de dir Frank. Durant la següent hora, li va fer força preguntes sobre la seva vida. L’Osvaldo li va narrar com havia arribat al país, les feines que havia fet fins ara, l’experiència que havia tingut amb el seu pare i l’afició per la lectura. Fou aquesta darrera circumstància la que a en Frank li va fer més patxoca. D’ell, tant sols li va fer saber que era anglès, que vivia a Barcelona des de feia un parell d’anys, i que era escriptor. L’Osvaldo s’encarregaria de fer les feines de la casa, portar-lo amunt i avall, i fer-li els encàrrecs. El sou era força generós, comparat amb els anteriors treballs. Van arribar a un acord i el va contractar. Durant els següent dos anys, l’Osvaldo i en Frank van arribar a ser inseparables. En Frank tenia un caràcter força difícil però l’Osvaldo era molt pacient. Segons li va explicar, no es parlava amb la seva família des de feia temps. Eren una colla d’espavilats que l’únic que volien eren els seus diners. Per això havia marxat del seu país i s’havia instal·lat a Barcelona on volia passar els darrers anys de vida. Admirava la literatura catalana i, en especial, aquesta ciutat mediterrània que ara els acollia. Durant el matí, en Frank escrivia mentre l’Osvaldo anava a fer la compra o feinejava per la casa. Dinaven plegats i per la tarda, feien un vol pel barri si feia bo o es refugiaven a la biblioteca per llegir i connectar-se a l’ordinador. En Frank li va dir el seu nom autèntic quan ja estava molt malalt al llit a punt de morir. També li exigí el compromís que mai contaria a ningú aquesta història emprant el seu nom de debò. Fou llavors quan l’Osvaldo va assabentar-se que havia conegut un dels millors escriptors anglesos de la història de la literatura. Durant els darrers anys a Barcelona, en Frank havia estat escrivint una novel.la que li va deixar en herència. Quan en Frank va morir al cap d’unes setmanes, l’Osvaldo va cridar al seu fill que viva a Londres. Li va fer saber que el seu pare ens havia deixat i li va donar la direcció barcelonina on el podien trobar. Els seus familiars es van presentar a l’endemà i, en un obrir i tancar d’ulls, es
~ 25 ~