Page 1

29è CONCURS LITERARI DE NOU BARRIS

2017


~1~


Sumari HUMOR CATALÀ ............................................................................................................................ 2 1r premi: Carles Cunillera Campos “Vida, hem de parlar!” ...................................................... 4 2n premi: Ramón Jané i Vidal “Natasha“ .................................................................................. 7 HUMOR CASTELLÀ ....................................................................................................................... 10 1r premi: Bernat Vilanova i Cots “Los tres créditos”............................................................... 10 2n premi: Ramón Marcos i Esteller “Dos ratones y un señor“................................................ 12 POESIA CATALÀ ........................................................................................................................... 14 1r premi: M Luisa Jaén Villoldo “La Paraula” .......................................................................... 14 2n premi: Manuel Oriol Tobal “Camí cap al no-res” ............................................................... 16 Accèssit: Joan Pons Valls “En Valtònyc i l’autobús“ ................................................................ 17 POESIA CASTELLÀ ........................................................................................................................ 18 1r premi: Cristina Tervel Sanz “Vivir” ...................................................................................... 18 2n premi: Alba Irene González Pérez “Canción del agua” (a mi madre) ................................. 19 PROSA CATALÀ ............................................................................................................................ 21 1r premi: Xavier Vilaplà Feixa “El nou món“ ........................................................................... 21 2n premi: Alex Martí Puig “L’Osvaldo i en Frank” ................................................................... 24 Accèssit: M Rosa Bastante Ribes “Deixa’m estar” .................................................................. 27 PROSA CASTELLÀ ......................................................................................................................... 29 1r premi: Aránzazu Gordillo Torrico “Dolía la vida” ................................................................ 29 2n premi: Carmen Huelves Ramos “Elisa y el mar”................................................................. 31 Accèssit: Raquel Pera López “Sol“ ........................................................................................... 33 RELAT FANTÀSTIC ........................................................................................................................ 36 1r premi: José M Aranzana Narciso “El recuerdo de Amelia” ................................................. 36 2n premi: Lourdes Roselló Ollé “Insensibles“ ......................................................................... 39

~2~


~3~


HUMOR CATALÀ 1r premi: Carles Cunillera Campos “Vida, hem de parlar!”

—Vida ... no... no sé per on començar però... però hem de parlar! La Maria sembla més nerviosa del que és habitual en ella. Les paraules brollen de la seva boca de forma atropellada, amb dificultat, mantenint un to de veu estranyament endolcit. Mai abans unes paraules pronunciades d'una manera tan "estranyament endolcides" m'havien provocat un estat de pànic com ho han fet en aquest moment. Vaig conèixer la Maria a la universitat, més concretament en una conferència titulada "Claus per entendre el sexe oposat". Ella estava asseguda en un dels primers pupitres, molt atenta i sempre alerta a les explicacions de l'il·luminat de torn. Jo, en canvi, no vaig poder escoltar res del que es discutia en aquella sala perquè estava embadalit observant-la. Va ser una conferència molt concorreguda i no sabria explicar els motius pels quals només tenia ulls per aquella deessa grega. Potser van ser els seus preciosos ulls verds... potser el seu rostre angelical... qui sap si el seu somriure màgic va ser el que em va captivar... o simplement que era l'única dona entre més de cinc-cents assistents masculins. El que sí que puc assegurar es que el nostre va ser un amor a primera vista, un amor sobtat quan ja ningú no l'esperava trobar. Va ser un temps de rauxa, d'amor sense límits, de passió desenfrenada... i, finalment, una hèrnia discal que va paralitzar, momentàniament, la nostra incombustible fogositat. Van passar els anys i la Maria es va convertir en la dona perfecta, en la meva mitja taronja, aquella espatlla amiga, una companya i psicòloga a temps compartit, aquella veu consoladora que sempre trobava la paraula correcta quan passava per un mal moment i, de sobte... havíem de parlar???? —Però turronet... cuqueta... patufeta meva... què et passa? Ha passat alguna cosa? He fet alguna cosa? —No! Si no és ets tu, sóc jo —respon la Maria abaixant el cap. Merda! Ara sí que està clar com l'aigua... és la frase definitiva, no hi ha dubte que tot s'ha acabat! És el final de la nostra història interminable, d'una aventura meravellosa, d'un amor sense fi, d'una... d'una... d'una merda! Però que coi havia passat? Potser ha trobat algú altre? Algú millor? Sí! Segur que és això! M'està deixant per un altre ... o pitjor! per en Dani! Ja deia jo que no eren només amics... "Que és gai" em deia! El molt fill de...!!! I ara qui em dirà que sóc gelós, eh?

~4~


Però un moment... i... i si és que està embarassada? Podria ser això! És clar, tenia por de dirme que estava embarassada pobre. I jo pensant malament, seré ximple! Si és que és un sol! Ella ja sap que jo sempre he volgut ser pare! Però un moment, també podria ser que... Clar! Podria ser això! El que en realitat té por és de dir-me que el fill no és meu! O pitjor, és del fill de... d'en Dani! Però serà bandarra! Sí, bandarra, remarcant les dues erres. Bandarrrrrrrra! Això és el que li cridaré per a que tothom ho sápiga: Bandarrrrrrrra! —Maduixeta! Caramel de sucre! Saps que m'ho pots explicar tot... confio plenament en tu i res no ens separarà. D'acord, potser les paraules no han estat exactament les que jo havia pensat però el fons era el mateix: Bandarrrrrrrra! —Vida, no sóc el que sembla... No he estat prou sincera amb tu... i no és just, ni per a tu ni per a mi. —confesa consternada la Maria. —Tranquil·la mimosa del meu cor, el nostre amor podrà amb tot. El fons de la meva sentencia continua sent el mateix: Bandarrrrrrrra! —Bé, espero que el nostre amor pugui amb això... No puc continuar així, aquest és el meu autèntic jo. La Maria es comença a treure peces de roba, molt a poc a poc, fins a quedar-se completament nua. Em sorprèn aquella situació perquè el seu "autèntic jo" ja l'havia vist un miler de vegades i mai no havia tingut cap problema amb ell, tot al contrari! Ràpidament veig que no és del seu nu del que em vol parlar. De sobte la seva pell comença a esquerdar-se i llargues tires formades per trossos del seu cos de vellut cauen a terra com les fulles dels arbres a la tardor. Igual que una papallona sortint del seu capoll de seda un gran monstre amorf, verd fluorescent i extremadament viscós surt de l'interior de la meva estimada roseta de primavera. —La mare que em va...!!! —crido de pànic mentre el meu cos escapa fugint cames ajudeu-me passadís amunt. —Amor meu! Sóc jo, deixa que t'expliqui! —em respon aquell sac de carn fluorescent mentre em persegueix per casa amb una veu eixordadora. Agafo tot el que em trobo pel camí i ho llenço sense compassió contra el monstre: un test, els llibres, el vibrador en forma de conill ... però no sembla que res pugui estabornir aquella cosa. La bestiola verda i viscosa, cansada de la meva reacció, s'asseu al sofà i s'encén una cigarreta mentre espera que em tranquil·litzi. —Vida, pots calmar-te i deixar que t'ho expliqui? —em brama alló-que-havia-sortit-del'interior-de-la-meva-xicota intentant tranquil·litzar-me. Però jo no vull calmar-me coi! És un ens paranormal, un extraterrestre, una cosa verda, gran i viscosa en comptes de la meva antiga deessa grega! Ara desitjaria amb totes les meves forces que el seu gran secret hagués estat que s'havia anat al llit amb en Dani... En Dani i tot el cos de bombers locals si feia falta... però això no!

~5~


—M'he anat al llit amb tu! Val! Potser no és la frase que esperes dir en el primer encontre amb un ésser amorf vingut de l'espai o de ves a saber on. Segurament hi havia milers de qüestions més interessants per a compartir que no pas retreure-li haver mantingut relacions sexuals amb ella... però és que realment m'havia anat al llit amb aquella bestiola! —Ja n'hi ha prou! —em crida visiblement ofesa... o ofès... o el que fos—sexualment t'he fet gaudir més que cap humana, així que no vull escoltar cap queixa, entesos? I a més, qui t'ha comprès millor que jo en aquesta vida i ha estat sempre al teu costat en tot moment? Aquella resposta em desconcerta, és l'últim que espero escoltar... però és que té raó! No havia cregut amb l'amor fins que la vaig conèixer a ella, o a "allò", i s'havia convertit en l'únic ésser que m'havia fet comprendre el veritable significat d'aquella paraula. Sempre havia cregut que la resta de dones provenien d'un altre planeta, però no, l'extraterrestre era ella i ... i l'estimava! M'aixeco del terra amb llàgrimes als ulls, salto sobre aquell cos esponjós i la beso als seus verds, grans i viscosos llavis. Les nostres llengües juguen lascivament una contra les seves tres. És la meu deessa grega i res no ho podrà canviar. La meva verda, gran i viscosa, molt viscosa, deessa grega.

~6~


2n premi: Ramón Jané i Vidal “Natasha” Des de fa un temps tinc un desig eròtic, una fantasia sexual que no he dit mai a ningú i que fa uns dies vaig decidir satisfer. Visc sol des de fa sis anys, des que va morir la meva dona. El mes passat, després de dinar i sense motiu aparent em va agafar un atac d’ansietat; notava una pressió damunt del pit, m’ofegava i em costava respirar. Vaig trucar al 112 i al cap de deu minuts va arribar una ambulància. Un infermer em va administrar un tranquil·litzant i en qüestió de minuts vaig recuperar la calma i vaig tornar a respirar amb normalitat. Aquest incident em va fer pensar que amb setanta anys, si no satisfeia aviat el meu desig, potser no ho podria fer mai. Finalment vaig decidir-me i al cap d'uns dies vaig anar a una de les moltes sex-shop que vaig consultar per internet i que tenien l'article que necessitava. —Voldria…, una nina inflable —vaig demanar al dependent. —Com la vol, rossa o morena? —Rossa… —vaig respondre. —Cabell curt o llarg? Collons!!!, vaig pensar, si ho sé, no vinc. —Curt —vaig dir una mica empipat per aquell interrogatori. —De quants forats la vol? —em va preguntar el dependent, que pel meu gust aixecava massa la veu. —I jo què sé —vaig dir visiblement cabrejat—, doni’m el model que més s’utilitza. —Perdoni, però això va a gustos; el preu s’incrementa en funció del nombre de punts de descàrrega. Allò era inaudit; quina vergonya!!!, hi havia altres homes que passejaven en silenci per la botiga contemplant l'original oferta de dispositius eròtics i que podien sentir clarament com especificava les meves preferències. —Vull la més cara i no en parlem més. —Doncs miri, la Natasha és la nina indicada per a vostè. És una preciositat que a més parla i gemega. —I què parla, en rus? —vaig preguntar amb ironia.

~7~


—En rus, en anglès, en castellà…, pot seleccionar l’idioma. Vaig sortir de la botiga amb una bossa gran, amb la sensació que tothom sabia el que hi havia dins. L’endemà, després de dutxar-me, vaig destapar el paquet i vaig llegir les instruccions. Per sort hi havia una manxa per inflar la nina i no acabar marejat de tant bufar. El grau d’inflat anava en funció de si es volia una companya de carns dures i premudes o bé suau i tova. En acabar em vaig posar al llit amb ella, però no sabia com fer-ho; si de cara, d’esquena, cap per amunt o cap per avall. Quan li vaig acariciar els cabells la nina va dir: —Em dic Natasha, vols que juguem una estona? —I jo em dic Eduard —li vaig respondre. Pensava que aquella nina era una meravella i que m’ho passaria de conya, quan van trucar a casa. Vaig saltar del llit de pèl a pèl i per l'intèrfon vaig preguntar qui era. —Papa, sóc la Mireia; et porto a la Fiona que no es troba gaire bé. Té una mica de febre i no anirà a l’escola. Mecagum cony!!!, vaig renegar. A corre-cuita em vaig vestir, vaig posar la nina sota el llit i vaig anar a obrir la porta. —Si que has trigat a obrir —va dir la Mireia —M’estava vestint —vaig respondre—, i tu bonica, com et trobes? —li vaig preguntar a la Fiona, que anava xuclant una piruleta. —No gaire bé, avi, i una mica avorrida, però si veig la tele em trobaré millor. —Ni parlar-ne —va dir la mare—, si et trobes tan bé, l’avi et farà llegir una mica. La Mireia va marxar i jo vaig anar a preparar un entrepà per a la Fiona. —Avi!!! —va dir la nena des de l’habitació—, quina nina tan gran que tens. Sembla de veritat, li he donat la piruleta i se l’ha menjat. —Fiona!!! —Se'm van posar els pèls de punta. Possiblement no havia tancat bé la porta del dormitori. Vaig anar corrent cap a l’habitació però vaig ensopegar amb un tamboret de la cuina i vaig caure a terra. —Què t’ha passat avi? —va preguntar la Fiona que va aparéixer a la cuina arrossegant la nina pel braç. La situació era surrealista; tots tres a la cuina. Jo per terra i la Fiona jugant amb la Natasha, nua i amb unes davanteres com les de la Barbie. —Avi, com és que la nina està despullada i s’amagava sota el llit?

~8~


—Doncs, doncs..., és que me la vaig trobar ahir al contenidor, quan vaig anar a tirar les escombraries i vaig pensar que a tu i a la teva germana us agradaria jugar-hi. Com que és tan gran la vaig guardar sota el llit. Després entre la Fiona i jo, la vam dutxar, li vam rentar els cabells, i la vam vestir. Quan la nena es va cansar de jugar-hi, li vaig demanar que fes un dibuix per a la mama. Mentre ho feia, vaig treure el tap de la nina i me’n vaig anar a la cuina a preparar el dinar. —Avi, avi!!! —va cridar la Fiona—, la nina s’ha desinflat. —Òndia, quina pena!!!, s’ha espatllat —vaig dir, després de fer veure que la inspeccionava—, no et preocupis, ja en comprarem una altra. Vaig amagar la nina i ens vam posar a dinar. Vam veure un vídeo de dibuixos. Volia que la Fiona s’oblidés de la Natasha, però just arribar la Mireia, li va dir: —Mama, l’avi té una nina rossa molt gran, amb la boca oberta, i es diu Natasha. —Es pot saber de què parles? —li va preguntar la Mireia a la nena. —D’una nina que l’avi tenia guardada sota el llit. Estava despullada, però nosaltres l’hem vestida. —Papa, què és això de la nina… no serà allò que em penso, oi? —Doncs, sí…, em sap greu. Però s’ha espatllat i l’he llençada. —Ja està bé, papa, no ets una mica gran per jugar amb nines? No preferiries jugar amb una de carn i ossos, en lloc d’una de làtex? —Jo sóc invisible per a les dones. —Doncs a la Rosa, la de l’estanc, li caus molt bé. —Ah sí? —vaig dir. Quan la filla i la néta van marxar, vaig tornar a inflar la Natasha i la vaig asseure al sofà al meu costat. Vaig agafar el telèfon i vaig trucar a la Rosa, mentre amb l’altra mà, acariciava la cuixa de la Natasha.

~9~


HUMOR CASTELLÀ 1r premi: Bernat Vilanova i Cots “Los tres créditos” Érase una vez tres alegres hermanos. El mayor se llamaba Giovanni, el mediano Giuseppe y el nombre del menor era Mateo. Giovanni se quería comprar una televisión, Giuseppe un coche y Mateo una casa. Como no tenían dinero para comprárselo, pidieron cada uno un crédito a un banco. Los tres hermanos fueron al Banco Corleone, donde esperaron a ser atendidos. El banco, tras analizar los datos financieros de cada uno de ellos, les concedió el crédito que deseaban: a Giovanni le concedieron 1.000€ para comprarse el televisor, a Giuseppe le dieron 15.000€ para comprar el coche que le hacía ilusión y a Mateo le dieron una hipoteca por un valor de 200.000€ para conseguir la casa de sus sueños. Al salir del banco los tres hermanos se pusieron eufóricos, saltaron, bailaron e hicieron el ¡SUUUUU! Se despidieron y se fueron a comprar cada uno lo que quería con el crédito que les habían concedido. Con la alegría de haber conseguido el crédito, Giovanni se fue a comprar una televisión de pantalla plana LG de 100 pulgadas 3D en unos grandes almacenes. Giuseppe se compró un Renault Scenic último modelo en el concesionario de su amigo Beppe Grillo y Mateo una casa unifamiliar con piscina en Palermo. Los tres hermanos empezaron a pagar sus respectivos créditos con el salario que ganaban en su trabajo. Giovanni trabajaba en la construcción, Giuseppe era mecánico en un taller de coches y Mateo era modisto en una tienda de moda y confección. La crisis económica empezó a hacer mella en los trabajos de miles de personas, entre ellos los tres hermanos. Al cabo de un año las empresas para las que trabajaban los tres hermanos cerraron, por lo que se quedaron sin empleo y dejaron de cobrar, y por ello dejaron de pagar al banco. Éste, al dejar de cobrar, avisó a cada uno de ellos que si no pagaban, reclamaría la deuda por la vía judicial. Dos meses después, el banco denunció a sus tres clientes y al cabo de un tiempo consiguió una sentencia para embargarles sus bienes. Con la sentencia del juez en su mano el propietario del banco, don Lupo Corleone, se dirigió a casa de Giovanni donde firmó y firmó y la televisión se llevó. Éste, asustado, se fue a casa de Giuseppe donde le contó lo que le había pasado. Al cabo de un rato llegó don Lupo a su casa para llevarse el coche. Entonces firmó y firmó y el coche se llevó. Entonces los dos hermanos, asustados, se fueron a casa de su hermano Mateo en autobús, porque no tenían coche. Cuando llegaron le contaron lo sucedido. Más tarde llegó don Lupo para embargar la casa. Mateo, en un intento desesperado para que no le echaran de su casa, no abrió la puerta a don Lupo Corleone. Éste, indignado y furioso, le amenazó con acciones más contundentes si no le

~ 10 ~


abría la puerta inmediatamente. En ese momento aparecieron muchos miembros de la PAH (Plataforma de afectados por la hipoteca) para evitar que don Lupo Corleone desahuciara a Mateo. Los miembros de la plataforma empezaron a manifestarse contra don Lupo para dejarlo ¡RETRATADO! Además, llegaron periodistas con cámaras de televisión para impedir el desahucio. Los vecinos de Mateo le dieron apoyo y se manifestaron junto con los miembros de la plataforma. Por todo ello la noticia del desahucio salió por diferentes cadenas de televisión. Al final don Lupo se rindió ante la presión de tantas personas y tuvo que marcharse con el rabo entre las piernas no sin antes amenazar a los tres hermanos de que intentaría cobrar la deuda por todos los medios posibles a su alcance. Y colorín colorado este cuento se ha acabado. FIN

~ 11 ~


2n premi: Ramón Marcos i Esteller “Dos ratones y un señor” Mikra era una vivaracha roedora blanca, se había criado en un pequeño laboratorio y cuando apenas la acabó de amamantar su madre, ya fue sometida a diversas pruebas de inteligencia las cuales cada vez superaba con más destreza. A ella le encantaba sobre todo correr por los diferentes laberintos, siempre encontraba rápidamente el final del recorrido. Un día sacaron de la jaula que les servía de habitáculo compartido, a su querida amiga Rety pero esta vez no la pusieron en ningún panel como tenían por costumbre, para que hiciera un nuevo recorrido, sino que al cogerla le clavaron la aguja de una jeringuilla y le inyectaron un líquido incoloro, después la metieron en una pequeña jaula enfrente de la suya. Mikra empezó a preocuparse por la salud de ésta, pues observaba que cada vez le inyectaban más veces durante el día y se la notaba hinchada, una mañana Mikra vio con tristeza como sacaban a su amiguita sin vida del fondo de la jaula. Aquel suceso sembró la alarma en el minúsculo cerebro de Mikra. Procuraría estar prevenida y evitar a toda costa que le sucediera a ella algo parecido. Al finalizar una de las pruebas, quiso el destino que al volverla a meter dentro de la jaula se olvidaran de pasar el cierre y sin dudarlo, Mikra, aprovechó la ocasión y logró escaparse del laboratorio a través de una ventana entreabierta que daba al jardín, velozmente lo cruzó y se fue a refugiarse en un bosque cercano, donde se escondió entre unas piedras mientras recobraba el aliento. Su fino oído le alertó de la cercana presencia de alguien, este alguien por suerte era un grandote ratón de campo, que al presentarse dijo llamarse Rutus y le propuso a la atractiva Mikra que si quería compartir con él su madriguera, ésta, acostumbrada a las comodidades del laboratorio, en un principio rehusó, preguntándole si no sabía de algún otro lugar más acogedor, Rutus le habló de una sucia casa abandonada en medio del bosque, aunque le aseguró que allí no sentiría el olor y el suave tacto, de la húmeda tierra de su madriguera, pero a Mikra la idea de instalarse en aquella casa le pareció más adecuada y con premura emprendieron el camino. Una vez estuvieron dentro, se acomodaron en un trastero lleno de cachivaches cerca de la cocina, donde pasaron su primera noche juntos, mecidos por los dulces brazos del amor. Aquella paz y tranquilidad que disfrutaban en su nuevo hogar, se truncó de improviso con la llegada de un abarrotado camión de mudanzas, lleno de muebles y otros enseres. Unos hombres empezaron a sacar fuera lo inservible y después de limpiar a fondo toda la casa, se encargaron de distribuir lo que habían traído por las diferentes estancias. Toda esta pulcra y metódica tarea era dirigida por un señor alto y delgado vestido de negro. Ya anochecía cuando acabaron de colocarlo todo y nada más marcharse los de la mudanza, el enjuto señor de negro, después de prepararse un ligero refrigerio sacó de una caja sábanas y alguna manta, se hizo la cama y se acostó quedándose inmediatamente dormido. Cuando por fin, volvió a reinar el silencio, Mikra y Rutus aprovecharon para salir de su escondite y contemplaron boquiabiertos la cantidad de cosas inútiles con que lo habían llenado todo. Se miraron y resignados, se internaron en el bosque a aprovisionarse de bayas, castañas y otras delicattesen, pues no habían podido probar bocado, con todo aquel jaleo.

~ 12 ~


Convivir con aquel ruidoso humano no resultaba nada sencillo, se pasaba casi todas las horas del día aporreando las teclas de un viejo piano. Por otro lado como era un tipo solitario tenían la suerte de que nunca recibía visitas. Después de un mes de convivencia, el dueño de la casa aún no se había percatado de la presencia de aquella pareja de roedores que tenía por inquilinos. Y con seguridad lo hubiera seguido ignorando si el glotón de Rutus, que le encantaba pasearse por la cocina, no se hubiese comido un pedazo de queso, suculento manjar el cual Rutus no había saboreado nunca hasta aquel día y que le creó adicción, desde entonces, queso que encontraba, queso que se comía. Tamaño descaro fue rápidamente percibido por el insociable señor que, con muy malas intenciones, le preparó como cebo, un aromático pedazo de roquefort, bien espolvoreado con matarratas. Pasada la media noche Mikra preocupada por la tardanza de Rutus se puso a buscarlo y se lo encontró patas arriba dando el último suspiro. Después de llorar amargamente el trágico fallecimiento de Rutus, Mikra, con los conocimientos adquiridos en su estancia en el laboratorio, sacó enseguida la amarga conclusión de que no se trataba de una muerte natural. Husmeó y cató superficialmente el pedazo de queso y una vez determinada la sustancia con la cual estaba impregnado, emprendió una minuciosa búsqueda por todos los estantes y bajos de la cocina hasta que, por fin, en un escondido rincón encontró un paquete que contenía varias bolsitas llenas de un polvillo, el cual probó y notó que tenía el mismo sabor que aquel pedazo de queso causante de la muerte de Rutus. Mikra llena de rabia y deseando vengarse arrastró la bolsita y fue vertiendo su contenido en todos los alimentos que no estaban envasados. Agotada, al despuntar el día, después de darle el último adiós a su querido Rutus, se fue a dormir. La despertaron unos lastimeros quejidos, rápidamente se asomó a la cocina y satisfecha contempló, con sus vivos ojillos, como aquel malvado asesino se retorcía con grandes espasmos de dolor, echando espumarajos por la boca hasta quedarse inmóvil, sin vida. Mikra desde aquel día ya no volvió a entrar más en la cocina, esperaba que se le borrara de la memoria, todo lo que allí había sucedido. Como de costumbre, cuando tenía apetito se iba a recorrer el bosque y recogía todo aquello que Rutus le había enseñado que era comestible. A pesar de que últimamente comía muy poco, empezó a notar que estaba engordando y presintió ilusionada que unos nuevos seres se formaban en su interior, sonrió llena de felicidad, agradeciendo a su amado Rutus, de que antes de morir plantara su semilla dentro de ella. Ya muy pronto dejaría de estar sola.

~ 13 ~


POESIA CATALÀ 1r premi: M Luisa Jaén Villoldo “La paraula” Prenc consciència del poder de la paraula, quin delit si fa créixer pensament i vida, més planyo si es torna arma i mordassa. Avui no puc ser poeta, sóc ànima i orfe de terra que arrossega uns peus bullits de nafres, fins a la propera tanca. Em colpeix la visió de la paraula vulnerada, desmembrada, cobdícia d'aquells que instauren l'inefable. Vàrem creure que la paraula, sotmesa, podria renéixer en aquella primavera. Nècia raó col·lectiva. Es va encendre l'espurna que ara em crema, i fa cendra el meu present, el meu jo, el nosaltres. Milers de mans habiten per sempre més les aigües, acaronen els que arriben dibuixant remolins d'escuma. Recollint l'última llàgrima.

~ 14 ~


Els fills ploren, no entenen, deus, què hem fet del seu futur? Temorosos de la nit fosca, monstres que a l'alba no marxen. Em veig aquí, nu de pell i propòsits iniciant el meu èxode forçat vers el temple de les promeses incertes, no complertes. Fugitiu del país amat, on la raó i la paraula van deixar pas al pitjor de nosaltres, éssers privilegiats.

~ 15 ~


2n premi: Manuel Oriol Tobal “Camí cap al no-res” ESCAPCEN EL NOSTRE FUTUR S'enfonsen les pasteres negant d'escuma blanca/blava l'horitzó el present que acabem de perdre.

L'UNIVERS La màgia de les esferes i la seva música, la xarxa ingràvida les fa levitar. La Terra està tacada de sang el seu patiment és infinit. Com l'Univers on ressona el rèquiem de Fauré.

LLÀGRIMES DE FOC Esteu omplint-nos de núvols grisos d'oblit i llençols negres invisibles sòrdids no voleu ni mirar-nos ni que ens vegi ningú. No, ningú ni ens mira ni ens veu arraconats com estem a la més recòndita cantonada d'aquest món obscur envoltats d'una foscor corrupta. Sense arribar a enlloc estem cansats i perduts en qualsevol forat inventat per vosaltres. La vida se'ns acaba no la força. Quan tornem vosaltres ja no hi sereu.

~ 16 ~


Accèssit: Joan Pons Valls “En Valtònyc i l’autobús” No estic gens d’acord amb el que vós dieu… afirmava, apòcrif, Voltaire. Incondicionals del capitalisme, esquerranoses de tòpic pujat, gurús de les dietes saludables, llibertaris de censura fàcil, rapers renegaires, opinadores i tertulians, predicadors i fanàtiques, hooligans i feixistes, integristes i populistes, ecocides i culturicides, esotèrics setciències, coaches d’autoajuda, apologistes de la violència, conreadores del mal gust, futbolistes en roda de premsa, malcriadores de noves generacions, polítics de democràcia representativa, i tantes -incomptables- bestioles de déu. I Voltaire, recreat per Hall, rematava: … però defensaria fins a la mort el vostre dret a dir-ho.

~ 17 ~


POESIA CASTELLÀ 1r premi: Cristina Tervel Sanz “Vivir” Abro los ojos a la oscuridad tierna De una temprana mañana de invierno Y pienso en todo el día por estrenar Como en un holgado vestido nuevo. Mientras me avío para el trabajo Alzo la persiana como si desvelara un misterio Las sombras de los bloques contra la claridad del cielo Palpan la tierra otra vez en vano El rabioso destello del sol pinta las fachadas Reflejos brillantes desde las ventanas dormidas Y pienso en el milagro de vivir con tantas ganas Y antes de salir al frío (gorro, guantes y bufanda) Pienso en mi vida por venir, hambre de sentir Y todo es gozo, asombro, prodigio y ansia.

~ 18 ~


2n premi: Alba Irene González Pérez “Canción del agua” (a mi madre) Sé que son demasiados vuelos quebrados, demasiada nieve en tus calladas manos, dejamos de jugar hace ya mucho tiempo. El tiempo engulle el surcar del pájaro y un día, al mirarte en el espejo, no te encuentras. Has conocido el dolor de la hierba salvaje aullando enjaulada. Al crecer intentaron asfixiar tus instintos, cubrir con un manto de escarcha tus alas… (lo intentan siempre con todos) Convirtieron la hierba en selva. A veces fue tu risa, como el cantar de un pájaro la que te hizo libre, y tu voz ya no era voz, sino música. A veces fue escribir. (Pero no siempre los libros abrigan tanta lluvia). ¡Ay! cuando la luna se pierde en la noche, y la noche tirita de frío… los ombligos se desatan y estamos solos. Y tú, tan bien como yo conoces el vértigo de los acróbatas que penden------- -- de un hilo. Lo decidiste así, lo decidimos. ¿Recuerdas? Bañarse en el agua.

~ 19 ~


Recuerda que al final, lo más insignificante, reina en la memoria de los inviernos gélidos y de las primaveras Tan tuyo y pequeño, que nadie podrá entenderlo. Recuerda que al final, El sonido que anida en el agua y lloró en las lluvias y danzó en los ríos yacerá en el mar.

~ 20 ~


PROSA CATALÀ 1r premi: Xavier Vilaplà Feixa “El nou món” A l’auditori es sentia una remor de veus. Havien acudit tot un seguit d’il·lustres eminències en els seus camps de treball: la física, la medicina, l’economia, l’art, l’antropologia, la psicologia, la sociologia, la literatura, la teologia... Les seves veus convergien en preguntes que suraven en l’ambient: -Franz: Dr. Richards! Vostè per aquí? És un plaer tornar-lo a veure, tot i que les circumstàncies de tot plegat són ben estranyes. No ho creu? -Dr.Richards: Ja ho crec. Quan vaig rebre la carta de la invitació pel correu certificat em va semblar tot força enigmàtic. La invitació m’emplaçava a venir a una reunió molt important per a la seguretat nacional que es celebraria en aquesta ciutat i venia acompanyada d’un passatge d’avió. Vaig intentar obtenir una major informació adreçant-me al mail que constava a l’anvers, però no em van aclarir gran cosa sobre el motiu de la trobada. -Franz: Em pregunto quin és el nexe en comú entre tots nosaltres amb àmbits i procedències tant diferents. Suposo que aviat sortirem de dubtes. -Penélope: Hola Franz! Quants de temps que no ens veiem! Què hi fa un jove escriptor com tu en aquest lloc? Bé, suposo que tu tampoc ho deus saber, no? -Franz: Així és, no m’arriba la meva imaginació d’escriptor per esbrinar el motiu d’aquesta trobada, però si ha servit per a que ens tornéssim a veure ja haurà valgut la pena. -Penélope: De vegades el destí és molt generós. -Franz: Doncs encomanem-nos al destí, no? -Dr. Richards: Sembla que això ja comença. Des de l’extrem de la sala, una dona posa silenci en aquell rebombori de veus i comença la seva presentació. -Marisa: El meu nom és Marisa Lamberts i estic aquí com a representant de les Nacions Unides. Tots vostès s’estaran preguntant sobre el motiu de la invitació a aquest acte. Molts han vingut de ben lluny i els agraïm el seu sacrifici. Quan els expliqui el motiu d’aquesta trobada, entendran perquè ha estat millor reservar certes explicacions per quan ens trobéssim aquí reunits.

~ 21 ~


Com hauran pogut observar, tots vostès són persones destacades en diferents camps. Amb el seu treball han contribuït a l’avenç de la humanitat i han ajudat en la mesura de les seves possibilitats a fer que el món que habitem sigui millor. Malauradament aquest treball es contraposa amb un realitat força preocupant i que està lluny de reflectir les millores que han portat els seus esforços. És per això que esperem que el projecte en el qual els convidem a participar pugui satisfer la seva recerca d’un futur millor. I quin és aquest encàrrec que requereix del millor de tots vostès? Doncs la seva empresa serà ni més ni menys que dissenyar el món que vindrà... Mentre Marisa fa una pausa per aclarir la gola es senten murmuris en l’ambient. Per ser més exactes, vostès tindran l’encàrrec de trobar les millors solucions pels problemes que estan assetjant ara mateix la humanitat i revertir així una tendència que sembla acostarnos cada dia més a la nostra extinció. Hauran d’afrontar els problemes actuals més punyents: la crueltat i la devastació de les guerres, la sobreexplotació del planeta, les condicions d’esclavisme derivades del sistema productiu, l’emergència del fanatisme religiós i ideològic, el terrorisme religiós i d’estat, la fam que pateixen les persones més desfavorides, la creixent desigualtat entre rics i pobres,... Segurament, s’estan preguntant sobre quina serà la repercussió del treball que aquí els encomanem, com s’aplicaran les seves propostes en el futur. Potser és en aquest punt en que aquest procés marcarà una important diferència respecte a intents anteriors al llarg de la història. Hi ha hagut un procés previ de reunions amb els líders mundials per a cercar un compromís respecte al compliment de totes les directrius que es desprenguin del seu treball. Tots aquests líders han manifestat que seguiran totes les indicacions per a desplegar en els seus respectius països tot allò que vostès decideixin. Segurament, la situació extrema en la que ara ens trobem ha contribuït a generar un consens que mai abans havia existit. Per tant, tots vostès estan cridats a treballar conjuntament per projectar el món del futur: com ens organitzarem com a societats, com funcionaran els sistemes de producció, com es farà un repartiment de la riquesa amb justícia social, com es gestionaran els conflictes entre estats per evitar les guerres, com s’impulsarà una espiritualitat que no impliqui l’atac a les altres creences, com s’eliminaran les actituds que generen desigualtat i discriminació,... I això no és tot. Hi ha un aspecte d’aquest projecte que marcarà la diferència respecte als intents anteriors que ha fet la humanitat. Treballaran durant setmanes en donar forma a aquest món futur i quan les seves mesures estiguin ja implementant-se, arribarà l’hora del Gran Sorteig. Tenim una gran computadora amb les dades de tots els habitants del món que s’encarregarà de sortejar el nou destí que ocuparan vostès amb les seves famílies dintre d’aquest nou ordre mundial que hauran inventat.

~ 22 ~


Per què es facin una idea del que passarà. Avui potser son part d’una família acomodada de Nova York i demà poden despertaran en un barri de fabelas a Rio de Janeiro. Avui potser vostè és l’empresari de l’any amb milers de fàbriques tèxtils arreu del món. Demà el seu destí pot ser a Tailàndia i la seva ocupació en un teler treballant sense descans per 1 euro al dia. Avui potser és un líder d’un estat que ha decidit bombardejar el seu estat veí perquè el considera hostil. Demà potser li pot tocar anar amb la seva família a viure a aquell territori devastat per les bombes. Es sent una remor de veus. El silenci expectant s’ha transformat en un clima d’inquietud. Entenc que aquest darrer aspecte que els he plantejat pugui despertar el seu neguit. L’objectiu és que aquest neguit es converteixi en el motor del treball que els espera. D’alguna manera ja van passar per un primer sorteig en el moment que van néixer i els va portar a ser qui són ara. Ara tindran la possibilitat de fer que qualsevol dels números d’aquest gran bombo tingui premi. Crec que això és tot. Algú te alguna pregunta? -Franz: I si no ens en sortim i al final de tot plegat continuen existint números del bombo que ningú voldria? -Marisa: De ser així, creuin els dits per a que cap d’aquests números els toquin a vostès i les seves famílies. Pensin que ara tots vostès i a la resta de la humanitat que està fora d’aquesta sala són com els passatgers del Titànic. Fins ara, aquells que tenien la seva cabina en el nivells superiors podien viure ignorant els danys del vaixell, pensant que només afectaven a qui viatjava a prop del la bodega. Ara es sentiran com a tripulants del mateix vaixell, amb milions de destins que seran un del sol. Ningú va fer cap mes pregunta. Marisa va acomiadar-se del seu auditori i durant estona va continuar una remor de veus. A partir d’aquell moment aquelles veus van començar a construir un nou principi. El Franz mirava a la Penélope i no podia deixar de pensar en si es tornarien a trobar en el nou món.

~ 23 ~


2n premi: Alex Martí Puig ”L’Osvaldo i en Frank” Quan l’Osvaldo va arribar a Barcelona, a finals dels noranta, amb un visat de turista procedent del seu país Colòmbia, poc s’imaginava que acabaria sent un dels personatges principals d’una novel·la coral. A la duana de l’Aeroport li van segellar el passaport i li recordaren l’obligació d’abandonar el país en el temps estipulat. En realitat, no venia a fer turisme, sinó a treballar. La seva família passava uns moments econòmics molt difícils. Sense ingressos de cap mena, la seva dona i els seus dos fills s’havien vist obligats a sobreviure amb l’ajut dels pares d’ella. Gràcies als contactes i algun que altre suborn, l’Osvaldo havia obtingut aquell visat per arribar fins Barcelona on l’esperava un cosí i la seva dona. El van acollir a casa seva, un pis petit del barri d’Horta, i li van aconseguir la primera feina, d’ajudant de cuina rentant cassoles i netejant lavabos a un bar del centre de la cuitat. Els torns eren infernals i el sou una autèntica misèria. Tants sols li arribava per pagar-se l’ habitació i poc més. A l’any, va passar a fer de cambrer a un restaurant de menjar mexicà on cobrava un xic més. Les condicions laborals no eren més bones i continuava sense papers. Al cap d’un temps, una inspecció de la policia es va presentar d’imprevist al local. Afortunadament, ell i un altre cambrer també en situació irregular van ser a temps i fugiren per la porta del darrera. Els controls de l’administració es van endurir i l’Osvaldo no va tornar a treballar fins que aconseguí un contracte legal. Cap al 2005 va obtenir papers de residència per arrelament i feina a una empresa de neteja vidres. El sou continuava sent força minso però, almenys, podia estar tranquil. La policia no el deportaria. A partir d’aquell moment, l’Osvaldo es va relaxar i es va interessar per la societat que l’envoltava. Ja era conscient que bona part dels barcelonins no tenien els mateixos trets culturals i tradicionals que la resta de l’estat espanyol. L’idioma fou el que més li cridà l’atenció. Els seus parents no parlaven gens de català. Segons li havien dit, amb el castellà ja feien. Mai havien tingut cap problema seriós en aquest sentit. Com eren immigrants, els autòctons es dirigien a ells, per sistema, en espanyol. A l’Osvaldo no li va costar, gens ni mica, entendre i parlar el català. Es va apuntar al servei de Voluntariat per la Llengua i va practicar fins que aconseguí un domini força brillant de la parla. Amb l’escriptura va tenir més dificultats però, mitjançant la lectura de llibres, va polir força el seu estil. El que no va perdre va ser l’accent colombià i el seu cosí se’n burlava. Tot i això, ell estava ben cofoi de la seva catalanitat almenys idiomàtica. Durant els següent anys l’Osvaldo va fer diverses feines, gairebé totes al voltant de la neteja i la restauració fins que la recessió econòmica, a partir de 2008, el va tocar ben a prop i es va quedar sense ocupació. Va cobrar l’atur però quan s’acabà, es va plantejar tornar al seu país. Just quan ja tenia decidit acollir-se a un pla d’ajut estatal per al retorn d’immigrants, la seva dona li va fer arribar un missatge desolador. Havia conegut un altre home i anava a viure amb ell. Els fills es quedaven amb ella. L’Osvaldo es va enfonsar. Es sentia fracassat i més sol que mai. Va trucar a casa seva però no hi havia res a fer. Aquella nit es va emborratxar i es va fer el propòsit de seguir a Barcelona fins que aconseguís un fotimer de diners que el permetessin

~ 24 ~


tornar a Colòmbia com un home ric. Llavors seria l’enveja dels veïns i sobretot d’aquella dona que l’havia deixat. Va perseverar buscant treball però solament aconseguí alguna que altra feina cobrant en negre i per pocs diners. El seu parent li va posar un ultimàtum. Tenia un parell de mesos. Si no aportava res, hauria de marxar de casa. L’Osvaldo estava desesperat i l’única cosa que l’alliberava d’aquell pes insofrible de contrarietats, era la lectura. Ben a prop d’on vivia, l’any 2011 van obrir una nova biblioteca amb el nom de Vilapicina i la Torre Llobeta. Fou una gran noticia per al barri i, en especial, per a ell que, de seguida, es va fer assidu de les instal·lacions. Quan tenia un moment lliure anava a treure llibres, llegia els diaris en català i escrivia correus electrònics als seus fills. Un dia, l’Osvaldo va veure un anunci penjat al panell del Centre de Serveis Socials ubicat al mateix edifici. Algú havia escrit a mà que buscava una persona responsable per tenir cura d’un home gran que vivia al barri. L’Osvaldo no tenia cap experiència sanitària però durant els darrers anys de vida del seu pare, l’havia cuidat fent-se càrrec de totes les seves necessitats quotidianes. L’Osvaldo va trucar al telèfon i el va atendre un home gran amb accent anglosaxó. Van quedar aquella mateixa tarda a la plaça Carmen Laforet. A l’hora convinguda, un home vestit molt elegant, amb barret i un abric llarg fins els peus es va apropar cap a ell amb cadira de rodes. Es va presentar amb un nom que, ja li va dir d’entrada, era fals. Si l’agafava com a ajudant, l’hauria de dir Frank. Durant la següent hora, li va fer força preguntes sobre la seva vida. L’Osvaldo li va narrar com havia arribat al país, les feines que havia fet fins ara, l’experiència que havia tingut amb el seu pare i l’afició per la lectura. Fou aquesta darrera circumstància la que a en Frank li va fer més patxoca. D’ell, tant sols li va fer saber que era anglès, que vivia a Barcelona des de feia un parell d’anys, i que era escriptor. L’Osvaldo s’encarregaria de fer les feines de la casa, portar-lo amunt i avall, i fer-li els encàrrecs. El sou era força generós, comparat amb els anteriors treballs. Van arribar a un acord i el va contractar. Durant els següent dos anys, l’Osvaldo i en Frank van arribar a ser inseparables. En Frank tenia un caràcter força difícil però l’Osvaldo era molt pacient. Segons li va explicar, no es parlava amb la seva família des de feia temps. Eren una colla d’espavilats que l’únic que volien eren els seus diners. Per això havia marxat del seu país i s’havia instal·lat a Barcelona on volia passar els darrers anys de vida. Admirava la literatura catalana i, en especial, aquesta ciutat mediterrània que ara els acollia. Durant el matí, en Frank escrivia mentre l’Osvaldo anava a fer la compra o feinejava per la casa. Dinaven plegats i per la tarda, feien un vol pel barri si feia bo o es refugiaven a la biblioteca per llegir i connectar-se a l’ordinador. En Frank li va dir el seu nom autèntic quan ja estava molt malalt al llit a punt de morir. També li exigí el compromís que mai contaria a ningú aquesta història emprant el seu nom de debò. Fou llavors quan l’Osvaldo va assabentar-se que havia conegut un dels millors escriptors anglesos de la història de la literatura. Durant els darrers anys a Barcelona, en Frank havia estat escrivint una novel.la que li va deixar en herència. Quan en Frank va morir al cap d’unes setmanes, l’Osvaldo va cridar al seu fill que viva a Londres. Li va fer saber que el seu pare ens havia deixat i li va donar la direcció barcelonina on el podien trobar. Els seus familiars es van presentar a l’endemà i, en un obrir i tancar d’ulls, es

~ 25 ~


van fer càrrec de tot. Van tramitar el repatriament del cadàver i es van dirigir als mitjans de comunicació fent-los sabedors que el gran escriptor britànic havia traspassat rodejat de la seva família a la seva residència londinenca enlloc del seu pis humil d’Horta-Guinardó. Els hereus li preguntaren si tenia constància que hagués canviat el testament o si havia estat escrivint quelcom en els darrers anys. L’Osvaldo els va assegurar que mai l’havia vist escriure. Van buscar per tota la casa però no van trobar res de valor. Van tornar cap a Londres i li van donar uns quants euros per les molèsties. L’Osvaldo va sentir un gran buit, enyorava el seu amic i damunt tornava a estar sense feina. Passejava pels mateixos racons del barri on havien compartit tantes confidències i anècdotes de les seves diferents vides. A la biblioteca va aconseguir els llibres que havia escrit en Frank i els va llegir tots. Fou així com s’adonà que, en realitat, li havia estat contant les experiències dels seus personatges. El manuscrit, que li havia lliurat abans de morir, continuava ben guardat al calaix de la seva habitació. Trist i abatut, va tardar uns quantes dies en començar a llegir-lo. En Frank havia escrit una novel.la coral sobre diversos personatges, tots ells immigrants que havien fet cap a Barcelona fugint de la misèria, la fam i la guerra als seus països. Coneixia la seva vida perquè els havia contractat per tenir cura de les seves necessitats durant els darrers anys. Uns s’estaven al seu costat unes setmanes, altres uns mesos, i tots li explicaren la seva experiència. La història d’en Osvaldo era la més llarga de totes i la més intensa. Quan va arribar al final del llibre, li queien les llàgrimes. En Frank parlava d’ell com el seu gran amic i s’acomiadava signant, amb el seu autèntic nom, un taló al portador per una quantitat important de diners. A l’endemà l’Osvaldo va comprar un bitllet de tornada al seu país. Abans de marxar, va cobrar el generós xec i va lliurar el manuscrit anònim a la biblioteca amb el compromís que restés per sempre a disposició de tots el barcelonins però sobretot d’aquells immigrants que, com ell, busquessin consol en la lectura.

~ 26 ~


Accèssit: M Rosa Bastante Ribes “Deixa’m estar” Asseguda davant del finestral del balcó es pregunta perquè hi ha tant d’enrenou avui al seu voltant. Té els ulls esbatanats i li sembla reconèixer a l’Anna i al Fran, els seus nets, que parlen amb la veïna que nerviosa els diu que avui l’àvia s’embarbussa. Tot i no estar segura sent que diuen: - Ja no podem continuar així, hem de controlar la situació, de vegades ja ni ens reconeix. La Ramona se’ls mira amb uns ulls sincers com de criatura i intenta ordenar els records que avui li surten del cervell com a glopades. De sobte, tornà a ser la jove minyona que serveix a casa dels amos benestants de la ciutat . Va deixar el seu poble perquè no hi havia gaire cosa a fer, la terres dels pares serien pel germà gran i la resta havia de buscar-se la vida a altres indrets. Dintre del seu cap, es torna a veure corrent embogida per la por que li fa escoltar les sirenes que anuncien una pluja de bombes sobre Barcelona. Just quan entra al refugi,sent com es remou donant puntades de peu la criatura que porta al ventre Alça els ulls i la véu dels seus nets continua ressonant a la sala. La Ramona mai a la vida ha estat disposada a seguir una discussió amb ningú. Sempre havia estat molt tossuda, quan sentia que algú li portava la contraria, ella es mantenia ferma en la seva postura i, acabava ràpidament la qüestió amb un: Deixa’m estar! Era la dita absoluta d’afirmació ,que volia dir que ella faria el que li donés la gana. D’aquesta manera havia pogut resistir a la vida. - A la Llar de la Fageda estarà molt bé la iaia, Anna, jo ho havíem parlat.- L’Anna abraça i petoneja la seva àvia i ella es deixa amanyagar. Qui ho havia de dir, pensa amb el cap enterbolit que sent avui; l’Anna que de ben petita era més esquerpa que un peix i ara sembla que estigui a punt d’esclatar a plorar. Quantes tardes l’havia cuida’t la Ramona quan va morir sa filla, la Marian. La mort de la seva mare havia convertit a l’Anna en una nena malaltissa i feble. El seu gendre, quan marxava a la feina deixava els nens a casa de l’àvia i a ella li confiava el fet de què el brou de gallina i l’amor incondicional de la iaia cuidarien dels nens. Sempre es comptava amb ella per donar-les el xarop i la tendresa. Torna la glopada de records que es desborden pel seu cap com un torrent, no sap ben bé que li està passant avui. De sobte veu al Paco, el seu home, a qui durant tants anys ha trobat a faltar. Tot i així, li ve la seva imatge de jove desprenent aquella energia que una vegada la va arrossegar a una passió sense límits. També recorda com carregaven els seus fills a coll camí de casa, per una ciutat derrotada i trista. Amb ell, remuntà una vida mísera poc a poc, trepitjant cada dia i durant molt de temps, la fam i la pobresa i només embolcallant-les amb un amor ferm que es podia recollir a carretades.

~ 27 ~


Deixa’m estar! -li deia sovint ,sempre que ell li suggeria alguna cosa que ella no estava convençuda de fer. Li importava un rave totes aquelles idees, que en aquella època promulgava el règim, de què una dona estava obligada a obeir al marit. Ella tenia els seus gustos i ell els seus. No treballaven com a bèsties els dos? No volien els dos el millor per pujar bé els fills? Què més donava que mai es posessin d’acord si a taula havia d’haver vi blanc o vi negre. Sempre que poguessin hi hauria dels dos. El Fran se li acosta i li posa els dits oberts contra la seva mà. Ella, de forma llunyana reconeix aquest gest, és la fórmula màgica que li va ensenyar al seu net quan era petit, allò que el salvaria dels mals sons i li donaria el poder de sortir-se’n de tots els mals. Com és que aquest noi tan ben plantat coneix aquest gest, qui és? Qui és aquesta parella que parla d’ella i diuen que la portaran avui mateix a no sé on perquè estigui ben cuidada. A la Ramona li ve al cap la que potser va ser la discussió més gran de la seva vida. No se’n recorda ara de quan temps fa, però sí que va ser amb els seus nets. Aquells, deien que estaria millor cuidada en una residència. Es va indignar. Què els havia posat ella en un lloc tancat quan va faltar la seva mare. Què no havia fet el cor fort per empassar-se la pena de la pèrdua de la filla per cuidar els seus nets? Deixeu-me estar ! -els va dir també a ells, i aquest cop sí que estava molt enfadada. Avui sent l’escalfor del sol, agradable, com en els dies d’estiu. Ara el riu de sang s’ha desbordat i l’inunda el cap amb imatges i torna a veure al seu Paco que amb la mà estesa i ferma torna de la distància a agafar-li suaument els dits. És un moment deliciós, acaronar la mà suau i estimada, de dits petis i amb puntes lleugerament quadrades, una mà que feia tant de temps que enyorava. Ara sí, només gosarà dir-li: - Deixa’m venir!

~ 28 ~


PROSA CASTELLÀ 1r premi: Aránzazu Gordillo Torrico “Dolía la vida” Se secó las manos en un viejo trapo de cocina y escondió el cuchillo en el geranio que adornaba la ventana. Apenas quedaban unos segundos. Apartó la cortina y asomó la cabeza, con cuidado. Cerró los ojos e inspiró aquel bello sonido, imaginando cómo aquellos delicados dedos acariciaban las cuerdas, creando un sonido casi mitológico. Se permitió bailar suavemente con la cabeza, de un lado a otro. Huía inmóvil. Respiraba dentro de otro cuerpo menos magullado, viviendo otra vida menos atormentada, durante la hora que duraban aquellos acordes. Pero aquel día su melódico viaje apenas duró trece minutos. La forma en que él hacia girar la llave dentro de la cerradura le indicaba como pasarían la tarde y la larga noche. Le dolía la vida. Soñaba la muerte, pero le aterraba morir en sus manos. En su vieja casa no había más que un cuchillo, lo utilizaba para cocinar y se aseguraba de esconderlo cada vez. Era lo suficientemente hábil como para hacerlo todo de manera que él jamás lo echase en falta; el pan siempre en rodajas, la carne y el pescado cocinados a trozos, la fruta servida a gajos. En realidad, sabía que él no lo necesitaba, pero le aliviaba creer que no lo tenía a su alcance. El día que llegase su momento él no usaría más que sus enormes manos. Esas infernales manos le habían bastado los últimos años. Puñetazos y patadas en el estómago, en el trasero, sobre sus delgadas piernas. Manojos de cabellos arrancados que debía esconder después con pañuelos. Todavía podía sentir como ardía la saliva sobre sus párpados la última vez que lo hizo. Él esperó a llegar a casa, como siempre. Agarró su dolorido cuello y escupió sobre un ojo, después sobre el otro. «No volverás a mirar a quien no debes». Sus palabras y su saliva golpeaban muy dentro, mucho más fuerte de lo que lo hacían sus puños. Sí, le dolía la vida. Hacía tiempo había conseguido su propio colchón, acogiéndose a sus dolores. Compró aquel catre como si se tratase de un pedacito de cielo. No notar su calor, su repugnante olor y su respiración durante las largas horas en que velaba la noche era lo más parecido a la felicidad que ella podía sentir. Pero el miedo no le permitía cerrar los ojos. Dormía al amanecer, cuando él salía de su vida unas horas. Entonces jugaba a que él no existía. Empleaba sus horas en todo cuanto creía era su deber y, desde que comenzó el verano, a viajar.

~ 29 ~


Viajaba desde su cocina durante el rato en que la música se colaba por la ventana. La joven del arpa se sentaba en el centro de la plaza, de espaldas a su pequeña ventana; pero la creía bella y dulce, como su música. Se soñaba despierta sobre un escenario, dentro de uno de esos delicados vestidos de tul, volando sobre unas puntas de seda bien lazadas a sus tobillos. A veces se imaginaba flotar sobre un rio, sin cargar peso alguno que la pudiese hundir. Y otras muchas veces se sentía en forma de cenizas, navegando sobre el mar. Así se lo había dicho a su hijo. El único hombre al que amó y no la dañó por ello. Lo que en un principio creyó dolor, cuando él anunció que se marchaba a Dublín, resultó ser un alivio. Sabía que lejos de ella él se mantendría a buen cobijo. Gabriel fue su tercer y único hijo. El primero se marchó sin salir con vida de su vientre. Un empujón la hizo rodar los veinte escalones de su casa. El segundo apenas tuvo tiempo a comenzar a latir, una patada lo hizo desaparecer. Con el tercer embarazo él no se atrevió a tocarla por miedo a ser tachado de incapaz, hasta el día que dio a luz, mientras ella le ofrecía el pecho. Durante aquellos ocho meses ella vivió cómoda en su piel. Entonces, aunque la joven del arpa seguía tocando su música, ella dejó de oírla. El sonido de la llave abriendo la puerta se convirtió en un fuerte estruendo que la golpeaba desde dentro. Temía su vida, aunque no quería vivirla. Él entró encorvado, hediendo a vino y vómito, sin apenas fuerzas para arrastrar sus propios pies. La miró. Aquello bastó para que su cuerpo y su alma temblasen de frío bajo los treinta y nueve grados que les envolvían. Entonces la escuchó de nuevo. Consiguió centrarse en aquellos acordes, que removían algo en su interior. Notas delicadas y vivas. Notas quizá, con un pedacito de muerte. El estado de aquel hombre al que ya no reconocía reflejaba la decadencia humana. Ella siguió escuchando la música. Los acordes parecían indicarle cómo moverse. Entonces notó el crujir de la piel. Firme, sin miedo. Cayó sobre sus propias rodillas y su cuerpo golpeó la alfombra. Sin fuerzas dejó caer el cuchillo por entre sus finos dedos, cubiertos de su propia vida. Y entonces le aulló a los ojos, «Me dolía la vida».

~ 30 ~


2n premi: Carmen Huelves Ramos “Elisa y el mar”

¡Y el mar siempre estaba allí! A pesar de todo lo que había pasado. A pesar del dolor, Elisa solo tenía que acercarse a la ventana para comprobar que el mar continuaba impasible en el mismo lugar. La casa de Elisa estaba construida en la misma playa. Era una bonita vivienda de dos plantas con unas maravillosas vistas al agua. Se puso a recordar la época en que el paisaje había contribuido a su romántica relación .Cuando conoció a Carlos, ella trabajaba como dibujante de historietas en una importante editorial. Acababa de cumplir los treinta y en el trabajo decidieron prepararle una fiesta sorpresa. Carlos era el encargado de organizar el evento. Hasta entonces solo se conocían de vista. Estuvieron hablando durante toda la velada. Quedaron para seguir viéndose y ya no volvieron a separarse. Poco después, decidieron empezar una vida en común y alquilaron una casita en la playa. Cómo olvidar aquellos baños nocturnos que acababan con sus cuerpos desnudos a la luz de la luna. Las maravillosas puestas de sol en el horizonte. Los besos con sabor a arena y sal… Fue una época maravillosa. Y como testigo mudo de su amor ahí estaba siempre el mar. Después comenzaron el cansancio, el malestar, la pérdida de peso. Las visitas a médicos, las inacabables pruebas y por fin el diagnostico: Leucemia. Y cuando Carlos ya sabia que le quedaba poco tiempo, aun hacia esfuerzos por salir a la terraza, se sentaba junto a Elisa y ambos miraban hacia la playa y contemplaban como el mar se embravecía y las olas arrastraban todo lo que encontraban a su paso para después calmarse y tornarse plácido de nuevo, reflejando el azul del cielo igual que un espejo. Las hermosas aguas aportaban tranquilidad a la pareja, que disfrutaba de la vista aprovechando el poco tiempo que les quedaba para estar juntos. Poco después vinieron las tinieblas y después la oscuridad. Elisa se quedó sola. Cuando tuvo suficiente fortaleza, se acercó hasta la playa llevando con ella las cenizas de Carlos. Las lanzó al mar y se despidió del hombre con quien había sido tan feliz. A partir de aquel día, lloviera o nevara, hiciera frío o viento, Elisa se sumergía en el mar para poder estar cerca de su amado y nadaba durante horas hasta quedar exhausta. Después volvía a casa y se quedaba contemplando esas aguas que tanto significaban para ella, hasta que se dormía. Apenas comía ni dormía y no contestaba el teléfono. Había abandonado todo tipo de relaciones sociales y ni siquiera seguía trabajando. En la editorial continuaban reclamándole sus historietas, pero ella ni se molestaba en abrir los correos.

~ 31 ~


Pensaba que su vida ya no tenía sentido y un día decidió que se reuniría definitivamente con Carlos. Un amanecer, cuando comenzaba a despuntar el alba y el sol se asomaba tímidamente en el horizonte, Elisa salió de su casa vestida con un largo vestido blanco y se dirigió hacia la playa. Se quitó los zapatos y muy lentamente, como una novia que se dirige hacia el altar, fue introduciéndose en el agua con la intención de quedarse con su amor eternamente. Llegó el momento en que se dejo llevar por las olas esperando que la mecieran hasta que pudiera dormir para siempre… Pero entonces, no muy lejos de allí, vio un cuerpo que se movía frenéticamente, luchando por mantenerse a flote e instintivamente se dirigió hacia aquel lugar. Cuando estuvo lo suficientemente cerca de aquel bulto como para distinguirlo comprobó que era un perrito, apenas un cachorro, mezcla de varias razas, que braceaba desesperadamente para no ahogarse. Sorprendida, sujetó al animal con un brazo mientras que nadando con el otro se dirigió a la orilla. Una vez en la playa depositó al can en la arena e intentó hacerle expulsar toda el agua que había tragado. Cuando el animalito empezó a encontrarse mejor se puso a ladrar y a dar saltos de alegría, sin dejar de mover la cola y girando alrededor de quien le había salvado la vida. La mujer, emocionada por la gratitud del perro, se estiró en la arena y se puso a jugar con él, mientras tomaba la decisión de dejar para otro día el reencuentro con Carlos. Pasaron varios días, durante los cuales se dedicó a buscar a los amos del perrito pero nadie le supo decir nada. Al principio tenía ganas de deshacerse del animal para poder finalizar lo que había iniciado. Pero según iban pasando los días se iba encariñando cada vez mas con el cachorro, que resultó ser hembra y a la que puso de nombre “Luz”. Elisa, gracias a la perrita comenzaba a recobrar la alegría. Seguía bañándose cada día en el mar, pero ahora ya no se bañaba sola, tenía a Luz que la acompañaba. Comenzó a dibujar nuevamente y creó unas historietas a las que llamó “Las aventuras de Luz” Y el mar estaba siempre allí, fiel testimonio de la vida de ambos, como un inmenso mausoleo donde descansaban las cenizas de Carlos. Mientras, Elisa siguió bañándose cada día en sus aguas para estar cerca de él. Pero decidió seguir viviendo para poder cuidar de su “Luz”.

~ 32 ~


Accèssit: Raquel Pera López “Sol” Vuelvo a casa más animada que los otros días, ya no me da miedo meter la llave en la cerradura y no encontrarme nada al otro lado. Recuerdo que cada día, al abrir la puerta, me invadía una sensación de soledad que no me podía sacar de encima, era como una mochila que llevaba atada a la espalda; ahora noto como por fin llego a tocarme las cuerdas de la mochila y esta cae al suelo y me libera. Me siento más ligera, casi como una pluma, es como si la mochila se hubiera convertido en un globo y entro en casa volando, casi sin tocar el suelo. Las paredes ya no me aprisionan, ni se me caen encima, como si la casa se derrumbara conmigo debajo. Todo lo contrario, éstas parecen ensancharse, la casa es cada vez más grande y se me antoja como una mansión, ¡qué digo! como un palacio. Noto como el ambiente cambia y, a pesar de que las ventanas están cerradas, siento como corre el aire y me envuelve todo el cuerpo, es una sensación maravillosa, que nunca antes había experimentado. Y todo gracias a ella, a la chica nueva que ha llegado al colegio. Me estiro en el sofá y cierro los ojos, mi mente vuela hasta esta mañana, cuando he llegado a clase y he visto que el asiento de mi lado no estaba vacío. -Hola, me llamo Sol –Me ha dicho nada más sentarme. Recuerdo la alegría que desprendía su rostro, me he fijado en su pelo, rubio resplandeciente, y en sus grandes ojos azules como el mar, que sonreían, como toda ella. -Si – ha respondido ella divertida –no me gusta mi verdadero nombre, así que llámame Sol. – Se ha producido una pausa, supongo que esperaba que yo dijera algo, pero al final ha sido ella quien ha hablado- Tu debes de ser Abril. -¡Ay!, lo siento he olvidado presentarme, sí, esa soy yo. –Y me he ruborizado. -¿Sol? – He preguntado, sin siquiera presentarme. En ese momento ha entrado la profesora así que hemos dejado de hablar y he abierto los libros. Al acabar la clase me ha hecho una pregunta que me ha pillado por sorpresa: -¿Quién es tu mejor amiga? -La verdad es que no tengo una- He respondido avergonzada. -No pasa nada – ha exclamado ella alegre- ¡porque a partir de ahora tú y yo vamos a ser las mejores amigas del mundo! A medida que pasaban las semanas mi amistad con Sol crecía más. Era como un árbol que iba dando frutos y yo notaba como ese árbol iba echando raíces en mi corazón.

~ 33 ~


Ya no me angustiaba llegar a casa y que no estuvieran mis padres, y ya no echaba de menos la hermana que tanto había añorado y por la que tanto había suplicado. Mis padres al principio parecían contentos con mi cambio de actitud, ya no estaba tan triste y era más comunicativa con ellos. Aunque con el tiempo empezaron a enfadarse conmigo, decían que Sol no era una buena influencia para mí, que por su culpa llegaba tarde a casa y no hacía los deberes. Sol me decía que estaban celosos porque pasaba más tiempo con ella que con ellos, y porque por fin había encontrado una persona que me comprendía y me apoyaba, y me di cuenta de que tenía razón: eran unos egoístas y querían separarnos. Pero no lo iba permitir, no iba a dejar que nadie me separara de Sol porque era la única amiga de verdad que había tenido, y era la única persona en el mundo que me entendía. Mis compañeros ignoraban a Sol, y yo me puse de su lado y empecé a apartarme de ellos, oía como murmuraban de nosotras a nuestras espaldas; yo sabía que en el fondo tenían envidia porque nunca llegarían a tener una amistad tan bonita como la nuestra. Me llamaban “friki” y se metían conmigo; Sol me respaldaba y me decía que no fuera una cobarde, que les plantase cara. Así fue como empezaron las peleas. Mis padres querían conocerla y estaban muy encima de mí pero yo no pensaba presentársela porque sabía que querían romper nuestra relación. Hoy, al llegar a casa me los he encontrado a los dos sentados en el sofá, mirándome. -Abril, tenemos que hablar contigo- dice mi madre. Por el modo en cómo me miran deduzco que algo no va bien. -Hemos ido a hablar con tu profesora- empieza mi padre. -¿Por qué?- pregunto angustiada- ¿Es por el examen del otro día? No me fue muy bien, pero… -No cariño, no hemos ido por eso.- Se apresura a decir mi madre, preocupada- Hemos ido por tu amiga Sol. -¿Por Sol? ¿De verdad habéis ido por eso?- Grito irritada- ¡Os dije que la dejarais en paz! ¡No vais a poder separarnos! -Cielo, tranquilízate- dice ahora mi padre- Te queremos, solo deseamos ayudarte. -¿Ayudarme? ¿Qué solo intentáis ayudarme?- Chillo fuera de mi- ¿Y así es como me ayudáis? ¿Apartándome de mi mejor amiga? -Abril, cariño. Sol no es tu mejor amiga, Sol no existe.- Susurra mi madre, y veo como una lágrima surca su mejilla. Mis padres siguen hablando pero no sé lo que dicen, sus voces suenan cada vez más alejadas. Ni si quiera los veo, sus rostros son manchas borrosas que se confunden con imágenes de Sol, el día que la conocí, las dos juntas, riendo en el parque, y cómo la gente nos miraba de esa manera tan extraña. De repente me la encuentro a mi lado, con su pelo rubio como el oro y sus grandes ojos azules fijos en mí.

~ 34 ~


-Hola Abril -dice- No llores. ¿Por qué lloras? Noto un gusto salado en la boca, y me toco las mejillas, están empapadas. Ni siquiera me había dado cuenta de que estaba llorando. Tengo la boca seca pero consigo articular unas palabras. -Sol, ¿cuál es tu verdadero nombre? -Soledad.- dice con un murmullo. Le cojo la mano una última vez. Me doy cuenta de todo. Sol no apareció en mi vida aquel día de escuela, para iluminarla y darle calor, como yo creía. Soledad me ha acompañado toda mi vida, todos los días que desayunaba sola en el patío, todos los días que llegaba a casa y no había nadie, todos los días que me sentía vacía y pequeña. Y sé que ahora tengo que desprenderme de ella, tengo que dejarla marchar. Porque al contrario de lo que yo pensaba, Sol no me hace ningún bien. Suelto su mano y, todavía con lágrimas en los ojos, veo como empieza a desvanecerse, primero su mano, luego su cuerpo, su pelo y sus labios, y finalmente sus ojos que permanecen fijos en mi hasta el último momento.

~ 35 ~


RELAT FANTÀSTIC 1r premi: José M Aranzana Narciso “El recuerdo de Amelia”

A lo largo de mi eterna existencia son innumerables las personas con las que me he cruzado. Ante mi presencia todas imploran. Algunas, las que creen que la sombría oquedad de mi pecho alberga un corazoncito, apelan al sentimiento de compasión; otras luchan, aferrándose a lo que una vez fueron, sin saber que se esfuerzan en vano, ya que yo, casi siempre gano. Y luego estuvo Amelia. Ella rompió mi racha de imbatibilidad, dejando además en mí una marca profunda e indeleble que me recuerda que lo que hago no es tan definitivo como creía. La historia de Amelia no tiene un inicio feliz. Nacida en el seno de una familia humilde y numerosa, sus padres ya tenían decidido entregarla a un orfanato mucho antes de que ella llegara a este mundo. Si en el momento en el que sostuvieron el liviano y cálido cuerpo de su hija la sombra de la duda planeó sobre el destino que habían decidido para ella, ésta se disipó en cuanto escucharon el extraño sonido que ejecutaba su corazón. Ni el retumbar de una decena de caballos desbocados hubiera realizado tan atronador tumulto. Lo extraño, lo inexplicable, aquello que altera lo que comúnmente llamamos normalidad, asusta. Y los padres de Amelia, que además eran unos supersticiosos enfermizos, vieron en aquello no solo una extrañeza, sino también algún tipo de maldición. El orfanato Saint Gilles para niñas sin familia fue el hogar de Amelia hasta que alcanzó esa mayoría de edad tan ansiada. Entonces lo abandonó de la misma forma que había llegado a él: sola. Esto se debió a que el maremoto de sonidos que arrojaba su pecho cada vez que su tranquilidad era alterada fue suficiente para marcar distancias en aquel lugar de almas abandonadas. Desafortunadamente, su extraña dolencia no hacía distinciones con las personas; de igual manera que la protegía de todo ser vil, también ahuyentaba aquellas que se acercaban con buenas intenciones. Por ello, cuando por primera vez se enfrentó a las lóbregas y vaporosas calles del Londres victoriano, la única compañía que obtuvo fue su propia sombra. Y una muchacha con escasa formación académica y sin nadie que le ofreciera una oportunidad, tenía pocas opciones de sobrevivir. No fueron pocos los hombres que quedaron prendados de su insinuante belleza y le ofrecieron unos chelines para yacer con ella. Finalmente Amelia decidió que si tenía que dedicarse a vender cuerpos no iba a ser el suyo. A Jack lo encontró sentado sobre la tumba de su madre en el cementerio Greyfriars. Llevaba allí tres días. Prueba de ello era su rostro ceniciento y las ojeras que enmarcaban su melancólica mirada. Amelia había ido en busca de cadáveres frescos que poder suministrar a anatomistas. No se consideraba una ladrona de cuerpos, sino alguien que ofrecía un servicio a la ciencia a cambio de unas cuantas guineas. Jack debió de verla por el rabillo del ojo, y ante la presencia de otro humano, su lengua se desató en una cháchara que a todas luces le estaba

~ 36 ~


aliviando de una gran carga. El muchacho sufría de sueño efímero: si dormía más de ocho horas moría. Y ahora que su madre había pasado a mejor vida, ¿quién estaría ahí para despertarlo? Al ver a Jack, al escuchar su tersa pero varonil voz, el pecho de Amelia ronroneó como jamás lo había hecho. A éste aquel curioso sonido no le importó. Las mejillas de ambos se tiñeron de carmesí, y ella entonces supo que estaría ahí para despertarlo cada mañana con un beso. Al año de su peculiar encuentro hubo una gran celebración. Debido al quincuagésimo aniversario del ascenso al trono de la reina Victoria las calles de Londres se engalanaron y los festejos fueron innumerables y se sucedieron hasta altas horas de la madrugada. Amelia y Jack pasearon su amor por todos los recovecos de la ciudad, apartando la suntuosa niebla y dejando tras de ellos ese halo de risueño júbilo que con tanta fuerza refulge en los más jóvenes. Cayeron rendidos en un banco con vistas al Támesis. Cuando Amelia despertó supo que Jack había muerto. Amelia había perdido tantas veces la oportunidad de ser feliz que esta vez no se resignó, y tras tomar un potente veneno, que un anatomista conocido suyo le proporcionó, se plantó ante las mismísimas puertas de mi palacio. Y como es mi deber, fui a recibirla. Esperaba encontrar una chiquilla llorosa; una muchachita que había agotado imprudentemente el valioso, e irrecuperable, tiempo que le había sido otorgado con tal de reunirse con su amado. No era la primera, ni sería la última. No podía estar más equivocado, pues ante mí descubrí una mujer de estoico porte que no iba a rendirse sin presentar batalla. -He venido a por Jack y no me iré de aquí sin él. La mastodóntica construcción de obsidiana que albergaba las almas de todos los que caían en mi dominio no pareció asombrarla. La oscuridad, tan espesa que hasta costaba respirar, pareció no afectarle. Ni siquiera se angustió ante lo que presagiaba mi imperturbable presencia, de esqueléticos rasgos, que cubría con una lóbrega capucha. En cambio, no me avergüenza admitir que sentí cierto asombro ante el estruendo que brotaba de su pecho y que reverberaba por la vastedad de mi reino. Dándome el capricho de jugar con las esperanzas de mi desdichada prisionera, le pregunté: -¿Qué estarías dispuesta a entregar a cambio de su salvación? -Mi propio corazón. Así era siempre. Puro trámite. Les arrancaba el corazón, el lugar donde albergaban sus esperanzas, amores y aspiraciones. El cuerpo, sin corazón, se cuarteaba, como una hoja seca, hasta tal punto que una leve brisa lo convertía en polvo. Y el corazón, sin cuerpo, solo era un pedazo de carne inservible que no tardaba en pudrirse. Pero su cuerpo no se agrietó, ni su corazón se corrompió. Y tras escuchar que en su pecho aún latía un corazón deduje, tarde, que su pecho siempre había albergado dos. Su amor hacia Jack, el cual la había llevado a entregar su corazón sin saber que disponía de un segundo, el futuro que había soñado junto a él, las promesas que había jurado cumplir, pude sentirlo todo a través de aquel rojo órgano que en mi huesuda mano aún palpitaba. Por una vez en mi existencia sentí compasión y tras entregarle a Jack los expulsé del reino de los muertos; lejos, donde no pudieran recordarme que tal vez, en alguna ocasión, fui humano.

~ 37 ~


No sé qué fue de Amelia y de Jack. Tal vez su amor los haya llevado a tener varios hijos. Sin temor a equivocarme puedo decir que no habrán desdeñado a ninguno de ellos por tener la capacidad de albergar el doble de amor que un simple mortal. Lo que sí puedo asegurar es que la próxima vez que nuestros caminos se crucen ellos serán dos ancianos. Dos personas que habrán tenido una larga y fructífera vida. Y yo, amablemente los acompañaré a los aposentos que ocuparán por toda la eternidad. La historia de Amelia no tuvo un inicio feliz, pero puedo prometer que su final sí lo será.

~ 38 ~


2n premi: Lourdes Roselló Ollé “Insensibles” L’Últim cop que el Sr. Fité va visitar el seu amic, no va trobar ni l’ombra d’allò que algun cop el Sr. Palau havia estat. La infermera l’havia dut fins a una habitació on un home jeia al llit sense cap indici de consciència. L’última notícia que havia tingut d’ell va ser que aquella estranya malaltia li estava guanyant la partida, tot i que mai en va voler saber gaires detalls. Després de romandre una estona vora el llit, les paraules de la infermera van ser la única cosa que el Sr. Fité va escoltar en aquella habitació: —No s’amoïni, no sent absolutament res. El Sr. Palau va morir poc temps després. Tornant de l’enterrament, el Sr. Fité accelerà el pas camí a la feina, empès per la curiositat de conèixer l’última voluntat del difunt. Val a dir que, a banda de ser el seu amic, el Sr. Fité també n’era el notari i el gestor de l’herència. Sens dubte estava al corrent del sumptuós patrimoni del seu client, així com de l’origen prou tèrbol dels seus negocis. Malgrat això, mai va gosar preguntar. Un cop al despatx, va obrir el sobre que tant de temps havia guardat en el primer calaix de l’escriptori. Dins hi havia una clau i una carta manuscrita que deia així: “Aquesta clau, benvolgut amic, obre una caixa forta que es troba en la seu del meu banc. Fes servir els poders notarials que et vaig atorgar per accedir al seu contingut. La meva voluntat és que donis tots els diners que hi hagi a l’organització de lluita contra la pobresa, les dades de la qual trobaràs a peu de pàgina. Per la teva col·laboració i amistat, et deixo la casa de Llafranc, l’única joia que he volgut conservar. Estic segur que sabràs com gaudir-la”. L’endemà, va ser el mateix director de la sucursal bancària qui va acompanyar-lo a la saleta on es trobava la caixa forta, per després retirar-se amb discreció. En obrir-la un Sr. Fité extasiat contemplava la major quantitat de diners que mai havia vist. Va ésser llavors quan, per primer cop, la idea de trair la voluntat del seu amic li va venir al cap. I és que a la fi, poders notarials en mà, no li havia de retre comptes a ningú sobre l’ús d’aquella fortuna. Abans de sortir del banc, l’apropament grollerament interessat del director del banc, va ajudar-lo a constatar que es donava per fet que ell era el beneficiari del patrimoni del difunt Sr. Palau. Aquella seguretat es va allotjar tan íntimament en l’ànima del Sr. Fité que es va deixar vèncer per la temptació i va decidir trair la voluntat del seu amic. Mentre sortia del banc, però, delectança amb la meravellosa vida que tenia pel davant va sentir que algú li agafava pel braç de forma brusca i li deia: —Si no mira per on va, si més no podria tenir la decència de disculpar-se! —Perdoni, però no sé de què em parla. Li va respondre el Sr. Fité a la senyora, sense entendre absolutament res. —Ah no? Vaja empenta que m’acaba de donar mentre ens creuàvem! Li va contestar la dona amb la bossa encara lliscant-li pel braç.

~ 39 ~


Però el Sr. Fité, pensant que aquella dona no hi tocava gaire, va girar cua i va continuar caminant, allunyant-se també de les paraules que seguien maleint-lo des de la distància. El dia era clar i lluïa un sol que convidava a passejar, i així ho va fer el nostre protagonista. Va arribar fins al passeig marítim i mentre rumiava sobre inversions rentables i nínxols de mercat, va sentir un plor de criatura que venia d’un lloc proper. Va mirar en totes direccions i en baixar el cap va veure que tenia un nen i el seu patinet embolicat entre les cames. De seguida se li va apropar un senyor amb cara de circumstància, que li demanava disculpes: ─Quin cop senyor meu! Aquesta canalla... Va aixecar el nen i va notar que la part baixa dels pantalons del Sr. Fité s’havia esquinçat. Va insistir: ─Li deu haver fet mal, oi? Guaiti els seus pantalons. Quin greu em sap! Puc fer alguna cosa per vostè? El Sr. Fité va dir que no. Li va atansar el patinet al nen amb un somriure, i va seguir el seu camí. Per un moment va recordar el preu desorbitat que havia pagat per aquells pantalons, però de seguida va pensar que comprar-ne uns de nous mai tornaria a ser un problema. Va passar el temps, i en qüestió de mesos el Sr. Fité es va introduir en el món dels negocis, exhibint un talent que molts creien natural. Però a mesura que s’ampliava el seu capital, una altra cosa també creixia dins seu. L’alarma es va disparar en un sopar de negocis. Aquell dia el seu estat d’embriaguesa era tal que va brindar amb tanta força que se li va trencar la copa a la mà. La sang li brollava tan escandalosament que davant la cara d’horror que feien els seus col·legues va haver de fingir un dolor que no sentia. Des d’aquell moment l’angoixa per la manca de sensibilitat no el va abandonar. El primer metge que el va visitar no el va creure fins que no va olorar la flaire de carn mig cuita que venia del palmell de la mà del pacient, que no semblava immutar-se malgrat tenir una flama cremant-li la pell. El va derivar a un especialista, i aquest a un altre, iniciant-se així un pelegrinatge per les consultes dels millors doctors que, tot s’ha de dir, esdevingué estèril. La por, però, a que es fes pública una falla cada vegada més difícil d’amagar, el va obligar a canviar d’actitud. Va començar a allunyar-se del món dels negocis i de la vida pública, i poc a poc va deixar en mans del director del banc la gestió del seu patrimoni. El Sr. Fité va retirar-se a la casa de Llafranc pensant que la brisa iodada del mar milloraria la seva salut, però no va ser així. L’apatia va augmentar fins al punt de semblar-li poc atractiu el menjar, i progressivament va anar perdent l’interès per alimentar-se. L’única cosa que el satisfeia eren les visites que el director del banc li feia de tant en tant per informar-lo sobre l’estat de les finances. Passat un temps, en una d’aquestes trobades, li va semblar reconèixer una imatge familiar a través del reflex de les ulleres del banquer: va veure la imatge d’un home feble i envellit signant uns poders notarials a un altre d’ambiciós que somreia triomfalment. La imatge del Sr. Palau, convalescent al llit de la residència, li va venir a la consciència d’una manera tan punyent que es va espantar. Després va comprendre. Ho va entendre tot i per primer cop, en molt de temps, va ser capaç de sentir la humitat de les llàgrimes que li lliscaven pel rostre i el gust lleugerament dolç de qui, per un moment, es reconcilia amb la vida.

~ 40 ~


~ 41 ~

Profile for animacio

29e concurs literari nou barris relats recull premiats  

29e concurs literari nou barris relats recull premiats  

Advertisement