Page 1


El vent se la emportà... escrit d’antoni fortuño sas foto pròpia

5 – 12 – 09 El vent se la emportà del seu volgut arbre I carrer amunt segueix passos de geganta. En una reconada amb altres esclafada, després un remolí al ciment la desempara. Una peuada s‘esclafà al lloc que ara habita I s’aparenta lluïda apegada al carrer. Com si un cisell l’hagués gravat, replena Dels seus nervis i molsa on la seva sàvia no hi és. Sola al mig de la plaça, qui no la senyala? Apartada dels munts, s’ha barallat amb totes? Quan passin rodes, qui no la trepitja? I si plou anirà avall, qui tant tresor vol? Una nena jogassera, senzilla i distreta Que amb els peus avança obstacles xutant... Son peu va a xafarxafar-la...? O,..vol apartaaparta-la ? Es para i la mira... Calla i sospira... El genoll resa. La ma acaricia... -Seràs punt de llibre per sempre et tindré... I obrí son llibre... Aquella fulla seca Entra amorosa a dins del paper... No serà remostrons ni deixalla Serà el punt de llibre per sempre estimat. estimat.


s’ha fet nit i la rama... rscrit d’antoni fortuño sas foto pròpia

2 – 12 – 09 S’ha fet nit i la rama et sosté a tu sola. T’ha abandonat tothom, no és el que creies... Abans tot era unió, companyia sense son i, ara, davall dormen sense nervi que les aixequi. Dos blets encara verds et miren orgullosos, Es burlen de tu veientveient-te groga i desemparada. La nit serà llarga si les fades no fan miracle i abandonaràs ton regne que s’escola, que s’acaba.... Tots en la vida arribem a la nostra hora quan la fosca s’allarga i quan res ens ressuscita... Qui sap si ens queda el buf de nostra ànima.


Allargassades com peixets... escrit d’antoni fortuño sas foto pròpia

1 – 12 – 09 Allargassades com peixets penjats per la boca, Fulles que aneu a animar a vostres companyes... Espereu la bufada que trenqui les amarres I us enviï a terra a resar altres oracions. Banyades de verd fèieu ombra i cantàveu glòries, Entregareu instants llargs besant el fruit vermell. Un dia us el prengueren i penjareu com llàgrimes I vostre plor era inútil, no defensareu res de res. Ara us toca marxar en viatge que mai torna Que nega vostres drets de cicle que ja paga La última xuclada de sàvia mare i com peix Que arriba cuina, I l’amo no en deixa ni espina salva.


JA LA TARDOR ERA A LA TARDA BAIXA escrit d’antoni fortuño sas FOTO CRIS – BLOG VITS/NO VIST

..........28 – 11 – 09 Ja la tardor era a la tarda baixa Quan el hivern guaita nas amb son fred. Dos socs de llenya caminaven a les fosques I entraven a la llar per calentejar l’escó L’escó s’omplia de contes de vesprada, Avis i net remenaven històries i topins, La fumera engolia fum i tendres cabòries, La fantasia era concert de contrabaix i violins. Dos soques d’alzina aquell dia allí cremaven Tota l’història d’aglans que havien escampat. Ara ja renunciaven, en holocaust, nova vida, Doncs, la cendra les empararia eternitzant. Però un miracle un gegant bruixot faria I enferritjaria fusta transformada al foc. Aquells dos troncs, -calor de mans per menudalla, De bava de paraula d’avis feta per entretenir Durarien nevades i gels i cabells de gebrada I es transformarien en ferro forjat divi.


Els seus ulls parpellegen la carícia de antoni fortuno sas foto pròpia/ fulles de cirerer

29 – 11 – 09 Els seus ulls parpellegen la carícia Quan els dits remenen l’aire en la pell, El silenci s’escruix callat en sa delícia I la boca emmeleix llavis amb nou bes. Calla el temps que no posa pas pressa. Calla la paraula. Es juga memòria d’instants. Calla el camí. Les passes silencien fressa. Calla el riu. L’aigua xapoteja silenciant. Mut l’aire rellisca i per pendent rossola. Els dos cossos musiquen compassos entregats I fins l’ànima sense mot compren i vola, Sols la carícia ressona en ments, avui, volant.


l’espitllera. paret trencada... escrit d’antoni fortuño sas foto de l’l’-asumpta asumpta-- blog – des d’on neixen els somnis

30 – 11 – 09 L’espitllera, paret trencada, badall, escletxa Primorosament arranjada, ull de gegant, Dava mida de son secrets, mirada neta, D’aquell casalcasal- castell per on s’hi espiava llarg. Una peça llençolada de cel de clariana, Blau com una mar quieta, aterrava al terreny, Caminaria llegües el vent sense sarbatana I en un buf tant sols acollia el llunyà firmament Baix, els soldats llogats en la fèrtil terra Guardarien fruits per que el poder del pedram Clavat de cul en son miracle de desferra Continués dormint sa estultícia, allí, callat


PENSAVA LA FULLA... escrit d’ntoni fortuño sas foto pròpia

4 – 12 – 09 Pensava la fulla a punt de caure a terra: - Qui sap si em queda el buf de l’ànima...? I sospirà l’última abraçada a la mare rama. Baix la recollien en tovor de maragda Unes verdes plantes,plantes,- Qui eren elles es deia? Brostades rodones malves. L’abraçaren amb ses fulles, L’ompliren el cos de carícies sanes... Ses germanes amb el vent fugiren... Les malves serien noves germanes En casa d’elles viuria la seca full Davall mateix del seu arbre. Prerrogatives se’n atrapen De vegades - Segueix la vida amb nosaltres... L’espantadissa fulla viuria, Allí, a recer de les malves.


La última en caure... escrit d’antoni fortuño sas foto assumpta del blog des d’on neixen tots els somnis

27 – 11 – 09 La última en caure des de dalt al terra, Havia resistit els envits del cerç, Aguantava joiosa en seu tron, serena, Però, ara, amb ses germanes, el vent Les rebatria contra la pedra Com si fos un ferit ocell. Havia somniat un regne sense claustres, Sense mesquineses que la fessin vulgar, Al caure del tron, encara pujaria escales I viuria en fantasiós, immens palau. El vent que neguitosa la veia: -Puc rebatre’t, passejarpassejar-te a mals destins. Si bé em plau, estamparestampar-te en escut o bandera Puc enlairarenlairar-te a la immensitat del cim. Puc arraconararraconar-te per que la pluja et podreixi, Que el sol assedegui ta cara i demanis perdó Puc destrossardestrossar-te o que el cel et beneeixi, Puc retornarretornar-te a la rama que t’insuflava amor. -Ai, vent, escolta ma paraula. Deixa’m viure nova faula. Puja’m a dalt de l’esgraó. l’esgraó. Allí seré feliç amb altra fulla, Viurem la última despulla, Serem el signe de present Tardor.


Rosa daurada... escriit d’antoni fortuño sas. Pintura aquarel· aquarel·la pròpia ALS AMICS JOSEP I ASSUMPTA EN L’ANIVERSARI del seu enllaç.enllaç.-DATA 6 – 12 - 09 FELICITATS PER SEMPRE. TERESA I ANTON. 5 – 12 – 09 Rosa daurada, Pit esclatant dolcesa, Cull les regnes de princesa En la barca del teu mar. Robust roser, Tu saps a bes de mare Que circula, que empara esguardant, esguardant... Mar i platja. Ona i sorra... Ajunteu vostra abraçada En delit de la trobada Que uneixi vostres cors. Beseu la terra promesa, Camineu junts sense pressa, Doneu--vos sempre conhort. Doneu 

POEMES A FOTOS  

Veure una foto i fer-hi un poema, aquí en recullo una sèrie

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you