P O E S I A 21-MARÇ-11- RECULL POEMES FESTA PRIMAVERA A ITINERÀNCES POÈTIQUES – PROPOSTA CARME REALITZACIO ANTON.- anforsa@tinet.cat .- http://personatgesitinerants.blogspot.com
P A R A U L E S
INVICTA POESIA DE NOVES FLORS
Les paraules esclaten perquè és la poesia perquè és la primavera perquè res no pot véncer la flor ni la cançó. I deixarem la vida penjant d'un fil si cal i ens voldran exiliats dels nostres pensaments i ens prendran el descans, potser, com aquell Comte pel desert de la nit vagarem entre flames i el món... el món ja no sabem si serà món. Però l'esclat retorna sempre la veu dels versos s'alçarà poderosa sempre hi haurà pastores per cantar una cançó.
Disciplinadament abatuts, capcots i avergonyits, a voltes. Clavícules de temps i de temors, acabem trobant refugi en l'anvers i l'ombra d'una mà -genuïna i dolçaque amolla poesia.
ESTÉN VERSOS...
ESTÉN VERSOS...
ESTÉN VERSOS...
M O N
Lentament, ressusciten els colors i les aromes adormides. Primavera! El sospir del rossinyol ja no és quimera, ni tampoc els brots tendres de les flors. El contrallum teixeix amb subtil dansa, sensacions que es barregen virolades. D’un polsim de lluna neixen fades. el ventijol s’adorm, en gerd estança. L’abril em va dur la llum primera. Al jardí de delícies, matinera, una oreneta alçà el vol.
PILAR
De vegades els ulls del rostre són per a la tristesa; els de les mans per al desig.
De vegades el meu cos és un ull enfebrat i immens i, unes altres, un plor cec precipitat de dissort. Les estrelles tremolen la seva solitud de fred si no es bressolen en els meus braços. Un nen habita sota la pell dels meus dits; un insaciable teixidor de faldes per a les seves desmesurades pors. Sota l'aparent silenci sempre porto una melodia, comença en la vida que tinc: la vida és blava com la tinta…
Fent giravoltes amb un nou renaixement. Batec de flors.
BATEC DE FLORS CELIA
Fent giravoltes amb un nou renaixement. Batec de flors.
R e n ei x l a ll u m,
Reneix la llum, s'allarga el dia. De què tens por en aquesta vida? Per un instant tot comença és l'esclat del jorn de la primavera. Un instant que tot ho impregna i només per un moment oblida que serà càduc com qualsevol regne.
s‘ a l l a r g a e l d i a...
El laberint He entrat al laberint per perdre’m per trobar l’arrel, el moll d’una mirada d’aquests ulls que tot i ser meus vull que siguin els d’un altre. Per perdre’m en aquest terrat immens per resseguir els maons que podreixen tots els fils i han violat les ariadnes. Per passar els dits fins a la sang per totes les portes barrades que són les d’aquell pis
.
on torno ulls clucs de matinada
Només per poder ser un altre.
J o a n V i g ó
El laberint He entrat al laberint per perdre’m per trobar l’arrel, el moll d’una mirada d’aquests ulls que tot i ser meus vull que siguin els d’un altre. Per perdre’m en aquest terrat immens per resseguir els maons que podreixen tots els fils i han violat les ariadnes. Per passar els dits fins a la sang per totes les portes barrades que són les d’aquell pis on torno ulls clucs de matinada.
El laberint meus vull que siguin els d’un altre. He entrat al laberint per perdre’m per trobar l’arrel, el moll d’una mirada d’aquests ulls que tot i ser meus vull que siguin els d’un altre. Per perdre’m en aquest terrat immens per resseguir els maons que podreixen tots els fils i han violat les ariadnes. Per passar els dits fins a la sang per totes les portes barrades que són les d’aquell pis on torno ulls clucs de matinada. Només per poder ser un altre.
Heus ací …….
Heus ací Que aquest silenci rebut L'hem pres com a indiferència I hem estès el verí del menyspreu Al llarg dels meridians inexistents.
Heus ací Que l'home ha posat l'home Al bell mig d'aquesta diana blava Que encara avui li diem Terra.
Heus ací Que l'esclat de les flors Ignora el dol dels homes. Heus ací Que les muntanyes superbes Desconeixen l'esforç del grimpeur. Heus ací Que els fons abismals del mar no han sentit parlar dels navegants. Heus ací Que no hem sabut parlar-li al món Ni somriure als cims Ni solcar dolçament les aigües.
Vicicle
Si jo pogués, el temps aturaria, la rosa del Amor no es marciria i el Sol ens calentejaria a tots. Quants de bressols serien establia, l’ocell son cant dolcet establiria engegant arreu la joia i el consol. Si jo pogués, la Pau feliç viuria, la guerra dins del mon sufocaria amb la concòrdia dels sers humans. Que tots fóssim germans, com ho voldria !! - abraçada i petó sense falsia amb odis i enveges lligats de mans -. Si jo pogués, seria sempre dia. La mentida vivent apagaria negant-li orella atenta i meu consens. Si jo pogués la nit no existiria. la Llum potent la fosca negaria amb resplendor de foc sempre vivent. Si jo pogués, el temps aturaria, vivint en el record em complauria allunyant l’oblit que pot fer-nos mal. Per més que la distància existiria, sempre l’esperit allí hi restaria en un fratern abraç, goig desitjat. La violència, jo arrencaria negant-li tot favor l’ofegaria aquietant- ne seus passos fins morir. Menuts i vells amb cor defensaria, dones com filles a totes les tindria eixugant plor en son violat destí. Si jo pogués, el temps aturaria i a la venjança el cos li tallaria parant son pas nefast i delictiu. La fam a mossos me la menjaria, fent galtes roges plenes d’alegria...! tots tindríem plat fondo i tovalló. Diners i propietats repartiria per que amb salut i vida hom seria ric d’esperit, d’intel•lecte i de cos. Si jo pogués, el temps aturaria per viure eix instant amb alegria asseguts a taula menjant el Pa. L’hora que ha de venir, jo pararia, restant quiet, ja mai despertaria..., com si assolís el somni eternal. Si jo pogués, el temps aturaria...
PRIMAVERA.- SI JO POGUÉS... ANTON
florirà un camp, ple de paraules i aromes poètiques.
VINT-I-U DE MARÇ
Inhalant, destil·larà l'essència, penetra dins del cor i queda com a record. Exhalant, volarà pels aires, perfuma l'ambient i deixa petjada. Persistint, arribarà el poema, ressona la veu i entonem el cant.
montse
montse
Principi d'una història M'arreplego com les fulles caigudes a la tardor com les cartes després de la partida com els escrits desencisats que mai es llegiran. M'esmicolo com els càntirs que besen el sòl com la terra que llaura el pagès com la carta que no hauríem volgut rebre mai. M'aixoplugo com les orenetes a les oliveres com l'infant a la falda de la mare com la noia a l'esguard del seu amant. M'omplo com la riba quan el mar l'abraça com els jardins de flors a la primavera com les il·lusions al principi d'una història.
És un dia clar, sol, sorra daurada; n’és el primer dels jorns de primavera; un suau ventijol m’empolsina d’aigua i la salabror em resseca la cara.
M. Roser Algué Vendrells
Allargo la vista sense veure flors però, a les altes crestes de les ones, endevino tots els bells colors de les margarides, tulipes i roses. La mar està inquieta, plena de frisança, potser sent enveja dels enamorats que, aprofitant-ne aquesta bonança, tendrament es miren i enllacen les mans. I veu en sos ulls espurnes de plata castells d’il·lusions, noves esperances, segurs d’un amor que durarà sempre... de primaveres sempre n’hi hauran d’altres! I quan els anys passin hi haurà alguns infants, infants de pell bruna o blanca de lluna, d’ulls negres com ell o molt blaus com ella, que amb molta tendresa veuran fer-se grans. I que allà a la sorra amb el vent de cara faran onejar-ne esplendents estels; que s’enlairaran com vol d’ocellada, fent mil giragonses pels camins del cel.
La primavera desperta el mar
.
I s a b e l
Concert de fonemes, simfonia de mots, preludi de ritmes, camins per la màgia dels sons. Fades alades, melodies amb cantarella de fons. Vides paral·leles a l'univers del teu jo.
C o n c e r t
Ficció o innocència, somnis i velles remors. Poesia fluint pel món. Fum cap els núvols, llums per niar aromes i flors. Joc de lupes, tremolor de fulles que destilen paraules amb cor.
Primavera Primavera
Primavera Somriu el sol. De verd es vist el prat, de flors, la vida.
Somriu el sol. De verd es vist el prat, de flors, la vida.
J o a n a
Fragància subtil
M’inundà la mar. Arrelada als joncs tinc el cor mullat. Només sóc murmuri mots mig ofegats ressò de silenci fragància subtil...
maijo
M’inundà la mar. Arrelada als joncs tinc el cor mullat. Només sóc murmuri mots mig ofegats ressò de silenci fragància subtil...
3. A Xènia 1. Platxèria Garbuix de reixes, mentre el marduix floreix I la xerrameca embruixa amb xerinola la xurma (o, CREIX XINO-XANO LA XARUGA XEIXA PER AL XARÓ XEFLIS DE XAUXA; I JO, XAU-XAU I ENTRE DISBAUXA, EM QUEIXO DE LA XIRIPIA – Que xuma la xocolata de la mateixa xicra. ESQUEIX PER AL FREIXE- AMB EL XERIC DEL XEREC MOIXÓ XOP I XOLL, He deixat el xipoll del xàfec entre xiuxiueigs ENGANXAT AL BURXANC DEL XIPELL MÉS EIXORC SENSE RAUXA) Per xopar la xibeca i eixamplar el seu xiscle, Per aixoplugar la fluixedat abans que xarboti Amb la xardor que exhaureix fins a l'èxtasi. Xerro per no desxifrar ximples exhortacions Xarxó del xap que m’esqueixa, Que ruixen de xaragalls les xurriaques La xanxa de la xinxa De la puixança i gronxen cotxinilles i xinxilles Que em xucla la sang em deixa En els xiprers del nínxol extrem i exhumat. En la caixa de la queixa. Puix que xollo els xais del xafardeig, M'afegeixo al xivarri i a la platxèria Em creix la xacra del trinxa: Com el peix que es queixala i no es queixa. L’esperit m’esgarrinxa Mentre el xuetim m’engreixa Amb aqueixa eixorca xeixa.
Platxèria mínima a Xènia
La congoixa que no es boixa M’enxarxa en la Cartoixa I m’angoixa amb l’ardent torxa Del xuplit de la conxorxa:
2. Mínima
S’eixampla en la meva moixa Vida fins que l’escorxa.
M'emmirallo en la mar de murmuris d'un matí massa mans I moc les mans amb moviments de marees meditabundes. Nedo endebades, naufrago, nego cada nou natalici del món I, no obstant, em nomeno nauxer d'un nafrat llagut lànguid (La llàgrima llançada al sobrevent em brinda versos de biaix Per lloar els mots, la música, la marxa del moment que mor, Per mantenir la mínima musa de la lluita anònima ben viva).
deomises
A les paraules... ABANS de néixer ja escoltava paraules; les de la mare, el pare, àvia, padrins. Així que vaig néixer la descoberta del món de les paraules. I m’acompanyen des de sempre, em són el caliu pel fred, la llum pel somriure, la carícia en la solitud, la música per les llàgrimes, són el viatge al meu interior, i quan floreixen amb fruit de poema, i la flama quan tot s’apaga..., i es trempen a la fornal de la lluna.
Paraules a l’enclusa de viure, i forgen diàleg, esdevenen petjada de passat i present, i quan callen desvetllen els llavis adormits en el silenci, són batec en el cor trencat...
Paraules, elles fan l’estel que ens eleva, són la llibertat de pensament, l’aire per l’ofec, la flor en el comiat, l’almívar pel dolor, la besada en la profunditat.
Paraules a la tendresa a la ferida de tall obert, són el pa a la taula de tots els sentits. Paraules a la rima entre cos i cos, paraules al poema de les mans, al silenci amb veu pròpia, una guspira de vida, la llum en la foscor. Paraules al vaixell de paper, a l’altar de la vida, a les arrels, camins d’unió, abraçades amb accent, el dictat de la memòria, testament de sentiments, el tacte de les idees...
onatge
Oblit
He desat les mantes a l'altell. Els coixins ja no fan la teva olor. Plego sense esma uns llençols. M'adormo sense son. Cap més nit vindrà a encendre un nou silenci.
El veí de dalt
Subtilment, la llum esclata. Potser l’ànsia d’escalfor ha generat el desfici, potser massa fred o massa foscor, potser l’ànsia de color
que tenia l’aire gris... Finalment, tot és possible: Amb tota la força la vida reneix des de la boira.
Joan Guasch
AIGĂœES DE PRIMAVERA AigĂźes de primavera que degoten pels jardins, posades damunt les branques, les gotes es tornen brins. Al cor d'una triste fotja clara tremolen els cels divins. S'acuita la neu a fondre's i baixa torrent endins, ai fresa de les escumes,
Com mou el fullam dels pins! Com solgen ,les flors novelles! Com dringuen aquets matins! Al riu de les aigĂźes noves diuen que hi ha tres remolins; " L'un molia or i plata, l'altre perles i robins, l'altre l'amor de les dames que captiven els fadrins".
Pakiba
poeta
zel
el temps acaba trencant tots els fils... només queden els que el poeta anirà trenant per no ser mai més titella de ningú... li queden les paraules i els records, i un gran desig de dir, de ser que a ell no li cal cap manual... la seva vida és una densa xarxa amb els forats justos per prendre alè, somiar, lluitar, trencar malsons i, si cal, menjar pedres per enrunar tots els murs
Necessito mirar-te per descriure’t, s'anava dient. I mentre trepitjava amb els ulls el camp de blat, pensava, si tu has estat la que m'ha explicat el meu record, per què són ara les meves mans les que revesteixen el teu passat?
Realitat de Mortadel·la Ni jo sóc tu, ni tu ets jo, però en aquest trosset de vidre ens hi reflectim les dos.
l'amor, el conhort, la franca llum de les paraules.
Als poetes Jordi Dorca
Nosaltres, als poetes, els ho devem tot en la vida: l'amor, el conhort, la franca llum de les paraules
A l s p o e t e s
Carme
Sota del desmai, tot sembla tan lluny en l'espai que ens separa i tan a prop quan et dibuixen els sentiments, que no hi ha cap confluència entre les paraules perdudes i aquest gronxar de les branques.
Des de la finestra, obriré els finestrons per escoltar la cançó del fregadís de les fulles. Quan la sabré cantar penjaré els meus mots al capdavall de cada branca.
Amb mots i paraules Elf re el an g
Amb mots i para ules Amb mots i paraules bastiré una casa la vestiré de garlandes de flors de colors avui és primavera i la poesia escampa
Amb mots i paraules
Elfreelang pètals i aromes per les itinerants estances noteu aquesta dolçor de perfum en l'aire? Emplenem-nos els cors , obrim les mans, trepitgem ben fort i tanquem els ulls ebris de metàfores celebrem el dia!
Ondulats reflexos de màstils elegants iots de blancor pulcre que resten tancats. El silenci impera sota el sol matiner, la vida sota l’aigua discreta feineja i el cel s’hi emmiralla tímid, tremolant, enamorat del mar, que salat i fresc el saluda, i al fons de l’horitzó, quan ja ningú els veu, li dona la mà.
Laura T. Marcel
D u b t e s
Dubtes
Potser els núvols es banyen en el mar Perseguint el sol cada capvespre Potser la lluna es refugia en la nit Escapant del sol que l’intimida Ves a saber si sota E l meu llit Si amaga un malson o bé una mentida Qui sap on para el camí O a on s’hi troba l’ombra Potser si que es veritat, que n’es ple d’olles Als peus dels arcs, que pinten el cel Potser tenir pors, és perdre el senderi Complicar-se la vida, o tancar-se la porta Ves a saber Qui sap Potser
Dubtes
M’arrossega el somni Vençut d’espernça
In ven ta ri
M’arrossega la vida que, a més, no m’abasta.
josepmanel
M’arrossega el teu nom, que faig servir de comiat.
M’arrossega el somni vençut d'esperança.
In ven ta ri M’arrossega la pau de Déu. Res més no em manca.
M’arrossega la vida que, a més, no m’abasta. josepmanel M’arrossega el teu nom, que faig servir de comiat.
inventari josepmanel
M’arrossega la pau de Déu. Res més no em manca.
Ple de combinacions Guspira
Març marçador o d' El pas del vent T'espere tota plena d'estiu pels racons del temps, enganxant els vents amb la punta dels dits migjorn llebeig migjorn llebeig xaloc... torbonades bategants al ventricle esquerre enlairen el meu crit i el llancen al bell mig de l’ull de l’huracà què és un somni un ocell la tristesa l’alegria... i et fas polsim respirable oxigenant la meua sang que ràpida puja i baixa La i m’esclata als ulls, als llavis... quan dic, tremolosa, el teu nom.
Senyoreta Reykjavík
Plora la mar arena fina llĂ grimes de somnis que mai no seran, de lluny
moshiwakearimasen (ho sento)
Plora la mar arena fina llĂ grimes de somnis que mai no seran, de lluny
. .
. . un lladruc
.
lolita lagarto
. un lladruc
M’enfilo, anàrquicament, per la seguretat del teu cos fins embafar-me uns dits que granegen, amb timidesa riallera, com si fos primavera. Dits que es trenen, sense soroll, pels voravius de somnis no confessats. Que baden, ballarucs, com andròmines que es gronxen a l’espera de la lentitud de les coses belles.
La lentitud de les coses belles Barbollaire