enyorant, es veu, el mar de pescadors que ja no era com ell l'havia conegut de jove. Quan els besavis van morir, van deixar la torreta per a l'única néta que tenien, que era la meva mare. La mare deia que, molt abans que fos dels seus avis, temps enrere, la casa devia haver estat una torreta d'estiueig d'una gent de la ciutat que devia viure molt bé. Havia trobat unes fotografies molt antigues en una calaixera que hi havia a l'antic colomar on els besavis no hi havien fet mai res i els servia d'habitació de les andròmines. En algunes d'aquelles fotografies es veia una família nombrosa, mudada com si anés a una festa, amb vestits amples i barrets com paneres, tots aplegats en fileres, com un equip de futbol, davant d'una botiga de tres grans portalades, amb un rètol de vidre i lletres gravades al damunt on deia en lletra artística: «Teixits i roba de casa». Per això la mare deia que, cent anys enrere, la torreta dels besavis pescadors devia haver estat el lloc d'estiueig d'aquella família vestida de vint-i-un botó i que es devia dedicar al negoci dels teixits. Més endavant, quan la ciutat es va eixamplar, mirant a mar i a muntanya, amb la formació de barris que es van anar omplint de gent, amb l'obertura d'una autovia no gaire lluny de casa i amb l'arribada de la línia del metro, i més tard, el tramvia modern, la nostra torreta s'havia quedat, com un vell record
199