quatre per un d'aquests casquets nòmades. I se'l va posar com un búlgar, un croat, un serbi o un grec. Suant com un mico i pensant-se que havia fet el canvi del segle. L'home de l'intercanvi es va posar i treure les ulleres amb il·lusió d'infant. «Ullerres zuïzzes!», deia a la seva família. Quan al tren de tot el món fa nit per culpa dels túnels i els llums del tren s'obren, les ulleres de sol li transformen la cara com si fos la caricatura d'un gàngster mafiós. El Noah i l'Ilse s'empaiten
pel
passadís
daquella
mena
de
transsiberià. Un cop de vent se li emporta al Noah, d'una revolada, el casquet. L'Ilse li promet que quan sigui gran n'hi farà un d'igual amb llana de colors. El Noah és com un nen. I el consoles aviat. Però fa morrets i es rosega les ungles. I deixa perdre la mirada finestrals enllà per no veure-hi res, una mica com si fossin els ullets del gat de Niça que vaig perdre per sempre. Buscant potser també tots els pares del món, com jo. Alguns em rebien amb els braços oberts i d'altres trencaven a plorar quan em veien. Quins somnis!, veus. I no devien ni haver passat un parell de mesos des de la meva fugida quan un dia, al capvespre, vaig encauar-me en una cabina telefònica de la Promenade 97