¿On és Berna, Ilse?

Aquella nit, sota la lluna dels Alps, em va semblar que sentia les mateixes simfonies de Mozart que a vegades també se sentien dins d'algun dels balconets de les porxades de Berna. Però era la fressa del riu que, molt a prop l'un de l'altre, en una de les tendes de camp, el Noah i jo vam escoltar per primera vegada plegats per protegir-nos de la rosada de la fosca. «¿Te'n recordes, Krast, d'aquell dia de Salzburg que et creies que eres un Papagueno?»

I és aleshores quan Krast fa cara d'estranyat, de compartir el secret de tots, mentre li dius gairebé a cau d'orella, «Daixò... escolta, Krast, ¿em respondràs una cosa de veritat, de veritat, si te la pregunto?»

I el Krast, inflat com un gall dindi, més acostat a mi, que és com es fa per respondre les coses de veritat.

I la pregunta que li faig és directa, arriscada, decidida.

En Krast ho sap tot. El seu pare li ha confiat el secret des de fa molt de temps i ell ja no se'l pot reservar més.

«No t'hi amoïnis, Ilse. Qui sap qui és el meu pare», encara fa el Krast com si volgués insinuar-te que això no és res.

29