«En tinc prou d'estimar-te», em va respondre. I es va posar a riure d'aquella manera. Els del grup del Walter eren quatre. Jo hi vaig fer cinc. El Walter ja no anava amb el Klaus ni amb l'altre, que no vaig saber mai com es deia. Els havia deixat a Barcelona per afegir-se al grup dels violoncels. Necessitaven un músic amb ganes de no cansar-se de viatjar i el Walter s'hi va afegir. Eren italians i es coneixien tots els topants del seu país. Havien tombat molt, però a l'hivern portaven l'espectacle per arreu d'Itàlia. «Jo hi poso la música que fa falta!», va dir el Walter entusiasmat. «Tu hi pots fer altres coses», va afegir. En vam parlar aquell mateix dia de la Galleria de Milà. «D'acord», diu que van dir els altres tres. Dos xicots i una noia que em va fer l'efecte que havia conegut des de sempre. Anàvem amb dues furgonetes. El Walter en conduïa una i la Carla, l'altra noia, una altra. «Puja», em va dir un dia el Walter. «Et portaré per tot Milà!» I vam recórrer Milà de cap a peus amb la furgoneta
carregada
de
d'andròmines de tota mena. 113
violoncels
desinflats
i