seva estança, al fons de la tenda. Em va llegir un fragment dels escrits en vers del pare. «Mira, Midi —va fer— el pare deia que el Senyor promet als fills que són bons una felicitat eterna. En canvi, amenaça els que són dolents amb la maledicció i la condemna dels deserts». No vaig acceptar el xantatge del clan. L'endemà, molt de matinada, me'n vaig anar amb una de les unitats mòbils de Ràdio Mauritània a la ciutat. Vaig fer buscar l'historial de les beques que m'havien concedit uns anys abans. Havien caducat, però em van oferir l'oportunitat de presentar-me a un concurs radiofònic de preguntes i respostes sobre Mauritània i la seva història. El vaig guanyar, esclar. Vaig obtenir un majoritàriament
per
la
comissió
viatge a París, pagat d'independència
dels
mauritans, promoguda pel govern francès. Allà vaig acabar de practicar el francès i vaig promocionar entre els casals d'immigrats el cant dels griots, que era l'únic amb què em podia guanyar la vida. Després va venir Berlín. I després Nova York. I a tot arreu vaig anar llegint, en llengües diferents, el teu anunci als diaris més importants que jo fullejava sovint per trobar-hi les cartelleres on s'anunciaven les meves actuacions. No he parat fins que t'he trobat —va confessar finalment la dona mauritana. L'endemà, després d'una nit de reflexió, li vaig dir que ella era la dona que esperava des de feia tants anys. —¿T'agraden els caquis? —li vaig preguntar pensant que entraríem al bo de la collita de l'hivern. —¿No en tens, de dàtils? —va dir en un moment de feblesa, suposo que pensant en les plantacions de la seva
28