—¿Jo? ¿Jo i la...? No. En vida, ella no va voler saber mai res de gestors. ¿Sap aquella que diu: «advocats i procuradors, a l'infern de dos en dos»? Doncs, ella hi afegia els gestors. —Home, si no fos... —vaig intentar de defensar ben desmarcat com m'havia quedat. —...advocats, procuradors i gestors, deia ella, a l'infern de dos en dos! —Tot un caràcter, la mestressa, ¿eh? —vaig claudicar més refet i pensant que cada feina té els seus punts negres. —Sí. Però els caràcters de mena com els d'ella només deixen embolics per als qui es queden. —Ja ho entenc. Ho entenc i sé molt bé de què va —inconscientment vaig remenar uns quants dels dossiers que tenia pendents sobre la taula. —Eren
setanta
anys
llargs
de
caràcter.
Però
ens
estimàvem. Quan ens vam conèixer, ella només en tenia quinze i jo, setze o disset, a tot estirar. Per cert, quan vostè m'ha cridat, m'ha enxampat mirant el quadre que té a la saleta... —¿Li agrada? —M'ha recordat quan la vaig conèixer... —És un Joaquim Mir. —No tinc el gust. —Sí, home, en Mir, el gran Mir! L'oli és el Paisatge amb figura i ànecs, tal com el va titular el mestre. Una autèntica joia! No m'estranya que s'hi hagi quedat enganxat. —No és perquè hi entengui. Però... ella i els ànecs... —La bona pintura sempre evoca els millors records.
151