que deia no podia ser que fos veritat, però ell assegurava que, en un moment donat, el video de la cambra fosca del museu es va aturar i tant l'alcalde Varaflorida com el campió del món Lliscamunt, es van quedar mirant-lo i fent-li senyals perquè s'acostés a la pantalla. —Xist! Ep, jove...! —diu que li havia dit l'alcalde Varaflorida—. No s'endormisqui, home. Vingui cap aquí, vingui cap aquí a la pantalla i entri... —Això, entri, entri... —diu que va continuar dient el delegal general Lliscamunt— i fem-la petar una estona tots tres, que estar aquí dins, passant una i una altra vegada i dient sempre el mateix, a nosaltres dos, no és que ens faci estar molt distrets. I el jove Ull Veloç, que s'havia fet reporter perquè de petit havia llegit grapats de novel·les d'aventures i viatges i de mons fantàstics i de personatges meravellosos, es va deixar xuclar per la pantalla de la cambra fosca del museu de l'estadi olímpic i, sense saber com, diu que es va trobar enmig del parell d'amfitrions, Varaflorida i Lliscamunt, prenent un vermutet en una tauleta d'un xiringuito de la platja i convidant-lo a fer les preguntes que volgués perquè ells dos, diu que li van dir, tenien tot el temps del món. I així va ser com Ull Veloç va guanyar un premi periodístic pel documental titulat «Els Jocs Olímpics d'Hivern de l'alcalde Varaflorida».
32