Mitchells se la va mirar amb els ulls sortits de mare. Va estrènyer Nelly pel braç. Ella va esbossar una ganyota com a senyal que li feia mal. I se'n va anar passadís avall, passant amb el cap ben alt per davant del primer actor que havia seguit l'espectacle des d'un dels bancs de l'audiència. Només es van sentir dues coses: els talons de la pruneta del Bronx fent saltets per no perdre el pas de Don que l'estirava, i els plors de l'Elisabeth que l'endemà van destacar tots els espais de coliflor dels canals de notícies afirmant que el cas del cinema d'autor amagava, entre bastidors, un conflicte sentimental entre el productor Don Mitchells i el director John Camprubí per una espectacular jove negra que Don Mitchells protegia des que l'havia tret d'un prostíbul de menors. Ningú va dir res del presumpte fill que Elisabeth i John esperaven perquè a l'Elisabeth encara no se li veia el ventre i els mitjans van considerar que tot devia haver estat una trola de l'advocat defensor i perquè, aleshores, els casos de fills i pares empresonats no interessaven tant l'opinió pública com els afers de negocis barrejats amb les faldilles de les secretàries, i encara més —per culpa de la tradició del cinema de la gran indústria— si les faldilles les portaven dones negres i, a més, atractives com la Nelly de Don Mitchells.
*******
*******
John va ingressar a la presó al cap de tres dies. Mentrestant, el jutge havia decidit que estigués sota vigilància intensiva i sota arrest de domicili. Durant aquells tres dies, la casa de John i Elisabeth es va convertir en un plató de càmeres com si s'hagués reprès el rodatge de Castell de Nines, però començant per l'escena final. Després dels tres dies d'arrest, els mitjans de comunicació es van cansar del cas i no van perseguir més ni l'Elisabeth ni —els més sensacionalistes sobretot— tampoc no es van interessar per la Nelly del Bronx perquè van considerar que el cas no donava per tant.
59