més d'un cop amb les peces a les mans. Tot estava ordenat meticulosament. I les mitges fines, també. Un parell a cada bosseta. I una de les bosses només contenia una mitja. La va retirar amb un tremolor a les mans. I se la va guardar a l'infern de l'americana amb una delicadesa singular. Les visites d'en Ricard Fabregat a ca l'Emília dels Sants van continuar sovintejant. Primer perquè un cop establert el contacte inicial no s'havien de malgastar les possibilitats d'aconseguir-ne un segon. I després perquè no podien tornar a contactar amb la finada sense haver resolt el cas del seu assassinat. «Qui sap de què són capaços els morts, si no se'ls complau!», l'havia advertit l'espiritista. Un home de negocis havia d'anar amb hora donada. I la van establir des de llavors d'una manera fixa dos cops cada setmana. L'Emília dels Sants s'hi lliurava amb tots els esforços. Li tirava les cartes, li examinava amb un llumí encès els palmells, refeia la seva vida davant d'una mena de llumet de peu amb bola blanca, ornamentava alguna de les sessions amb sotragades de mobles i, a vegades, de tot el pis sencer on feien les trobades i, en acabar, intercanviaven les seves conclusions. Es podria dir que la vella havia trobat, sense proposar-s'ho, un bon client fix i, a més, un excel·lent col·laborador de les arts de l'espiritisme. El procés es va complicar una tarda que l'Emília dels Sants tenia el cap més clar que mai. L'hi va advertir en entrar: «Sembla que es prepara una nova connexió i tot em surt rodat avui». En Ricard Fabregat es va esverar. La por a aconseguir allò que tant desitjava el dominava. Van examinar tot el que havien esbrinat sobre el cas. Ho van posar damunt la taula. Van escrutar novament els palmells i la vella va insistir a socarrimar, només una mica, el floc de pèls que en Fabregat lluïa al mig del pit. D'entrada, l'home s'hi va resistir. «Vinga, Emília, ¿de què t'ha de servir això?», li va dir. Finalment, s'hi va haver de posar bé perquè la dona no estava disposada a perdre's cap dels recursos que li podien aportar dades sobre les vides dels seus clients. El catau es va empastifar d'una sentor de pell de gallina socarrimada i la sensació de la flameta tan a prop del pit va deixar uns minuts en èxtasi de desmai el senyor Fabregat. S'havia hagut de treure l'americana, l'armilla, la camisa, la samarreta... i ara tenia calfreds. —¿Em puc tapar, Emília?
61