Issuu on Google+

III Et in Arcadia ego

Quan era jove, lluitava per ser jo mateix; a hores d'ara em resigno a ser com s贸c. (Josep Maria Morreres)


16

L'Adrià Ardèvol havia madurat. Ja havia esbrinat què volia dir marica i teodicea. Àguila Negra i el xèrif Carson, entomaven la pols del desert al prestatge de Salgari, May, Zane Grey i Jules Verme. No podia fugir de la tutela de la mare, implacable. La meva capacitat d'obediència em va fer un violinista mecànicament bo, sensa ànima. Com un Bernat de segona. La fugida del concert va acabar sent aceptada com un tret de genialitat. Mestre Manlleu es va sentir legitimat per insultar-me. Mai no vam parlar de música. Només de repertori i de noms com Wieniawski, Sarasate, Paganini i Manlleu, Manlleu i Manlleu. Quan farem música de debò? Només parlava del seu repertori, de la posició de les mans, dels peus: Sarasate Sauret, Wieniawski-Wilhelmj o, per escollits la PaganiniManlleu, vull que siguis un escollit, encara que no, un nen prodigi perquè jo he arribat tard. La represa de les classes, amb una pujada substancial de la minuta de mestre Manlleu, va ser duríssima, silencioses. A poc a poc va anar tornant a la seva loquacitat habitual. -Porta el teu storioni. -Per què, mestre?


-Vull fer-lo sonar. -He de demanar permis a la mare, normes de prudència. -Te'l concedirà, si és un desig exprés meu. La mare li va dir estàs boig, amb el teu parramon, va que llampega,quan dic no és que no. -És un desig exprés de mestre Manlleu. -Haver començat per aquí. Mare i fill estaven en guerra. un dia l'Adrià, va dir de major ma n'aniré de casa. Amb quins recursos? mira de saber-ho abans de marxar. El mestre, més que voler fer sonar l'storioni, volia comparar-lo amb el seu guarnerius de 1702. Després de fer-los sonar amb una tarantel·la que va sonar molt i molt bé va dir que sonava deu vegades mes bé el seu guarnerius i me va tornar l'storioni amb un posat d'íntima satisfacció. -Mestre, no vull ser violinista -Tu calla i a estudiar. -Què diran els teus adversaris? -Jo no tinc adversaris. -Tots els que estan estudiant el violi, a nivell superior són els teus adversaris. I vam tornar al vibrato, al martelé, al trèmolo... i jo cada dia estava més trist. -Mare, no vull ser violinista. -Fill; ets violinista. -Vull plegar. En van muntar un recital a París. Perque m'adonés de la vida tan espectacular que t'espera, fill. -Jo als vuit anys... tu has hagut d'esperar als disset. T'ajudaré a superar el trac. -És que no vull ser violinista. Vull llegir. I no tinc trac. -Bernat, no vull ser violinista. -No diguis això. Toques de conya. És el trac. No deixis les classes. No és que en Bernat s'interessés per la meva salut. Seguia les classes d'en Manlleu de segona mà. Avançava, no s'hi avorria ni agafava agror d'estomac, jo li estalviava en Manlleu. Molts anys després, davant la mort, l'Adrià Ardèvol va copsar que la seva aversió a la carrera de solista era l'única manera de combatre la mare i mestre Manlleu. I quan la veu ja li començava a fer galls, va dir mestre Manlleu, vull fer música. -Què? -Vull fer Brahms, Bartók, Shuman. Odio Sarasate.


Mestre Manlleu va estar-se unes setmanes en silenci, fins que un divendres li va posar una pila de dos pams de partitures. Vinga reprenem repertori. Va ser l'única vegada que li va donar la raó. El pare li havia reconegut la raó una única vegada. Mestre Manlleu només va dir vinga reprenem repertori. I com a càstig, es va espolsar la caspa dels pantalons i va dir el dia vint del mes que ve, a la sala Debussy de París... Content? El fantasma del trac, perquè jo tenia un trac descomunal, hàbilment disfressat i l'Adrià va començar a suar. -Qui tocarà el piano? -Qualsevol. ja te'l buscaré. -No, algú que... -Bestieses, tu ets l'amo. Un pianista adequat. Tres sessions d'assaig. Comencem per Brahms. L'Àdrià va sentir que tocar el violí era una manera d'entendre's amb la vida, la soledat, amb l'evidencia que el desig no s'ajusta a la realitat, amb les ganes d'esbrinar què li havia passat al pare per culpa seva. El pianista va ser mestre Castells, bon pianista, tímid i que, formava part de l'operació econòmica de la senyora Ardèvol, que va gastar un dineral per fer tocar el fill a la sala Pleyel de París. Els músics van viatjar sols, en tercera, Mestre Manlleu, en primera. Mestre Castells va demanar a l'Adrià que anessin a passejar sols per... veure la meva germana. París va ser un muntatge matern, per a tirar endevant amb el violí. Però no sabia que em canviaria la vida. A l'escapada amb el senyor Castells al cafè Condé. S'havia de trobar amb la seva germana, que va venir amb tu. -Saga Voltes-Epstein. -Adrià Ardèvol-Bosch. -Dibuixo. -Llegeixo. -Que no ets violinista?


b

Llavors la Xènia se li va posar al davant i li va dir per mi, encantada. En Bernat la va mirar als ulls foscos. Feia uns quants mesos que en Bernat i la Tecla havien partit peres amb un procés portat amb minuciositat i molt d’esforç per ambdues parts per tal d’aconseguir que fos una ruptura ben sorollosa, traumàtica, inútil, dolorosa, rabiosa i plena de detalls de mesquinesa, sobretot per part d’ella, que és una dona que no sé com he pogut arribar a sentir interès per una tia així. I la Tecla explicava que els últims mesos de vida en comú van ser un infern perquè en Bernat es passava el dia mirantse al mirall, no, no, entén-me: només estava per ell... -Així, no anem bé. Accepta que li porti el cas? -És clar: per això he vingut. -Doncs li he de dir que hauria fet molt ben fet de barallar-se, odiarse i llançar-se els plats pel cap. Els plats: no el violí. Amb això ha comès un greu error. -La jutge, que era una dona, li va donar la raó en tot. Mira que injusta que pot ser la justícia. Només li va posar una multa per la destrossa del violí. Multa que no m’ha pagat ni em pagarà mai. -Per què no reclames que et pagui la multa? -No vull saber res més de la Tecla. En aquests moments l’odio fins al fons del meu cor. Fins i tot m’ha predisposat contra el meu fill. I això és quasi tan imperdonable com la destrossa del violí. Silenci. -Vull dir a l’inrevés. -Ja t’he entès.


La Xènia amb talons. Mudadíssima. Anava mudadíssima tot i que era una entrevista quasi improvisada -La malparida de la Tecla no em va deixar endur ni un moble. Tot és d’Ikea. A la meva edat i d’Ikea. Hosti, que estàs gravant? -Vols parlar de la malparida de la teva dona o dels teus llibres? Ho dic per guardar l’aparell o connectar-lo. Silenci. Havien passat un parell d’hores. La Xènia escoltava embadalida. -Ara m’agradaria entrar en... això de la doble personalitat, de músic i escriptor. -Ho podem deixar per demà. Estic... -Demà ho tindré malament. Demà passat. Van estar a punt. Mirant-se en silenci, ella, amb la nit serena a la mirada. Ell, amb una grisor indefinida feta de secrets de mal confessar als ulls. La segona trobada va ser més fàcil. La Xènia es va treure l’abric sense demanar permís, va posar els estris de gravació damunt la tauleta i va esperar pacientment que en Bernat, que s’havia retirat a l’altra punta del pis amb el mòbil, acabés una discussió inacabable amb algú que probablement era l’advocat. Damunt la taula de treball, l‘ordinador en repòs i la pantalla fosca. En va moure el ratolí, la pantalla s’il·luminà i va llegir després de comprar les entrades, en Bernat se les va guardar a la butxaca. Es van posar a badar davant el cartell que anunciava el concert. Van anar a fer un tomb i s’ho van perdre. Després em van dir que havia estat un escamot falangista allò de JUDÍOS RAUS en quitrà damunt el cartell i a l’Adrià li van venir unes ganes irreprimibles d’anar a viure a Europa, nord enllà, on diuen que la gent és neta i culte i lliure, i desvetllada i feliç i té pares que t’estimen i no se’t moren per culpa teva. -Hola -va fer l’Adrià, tímidament, mentre seia al costat de la noia guapíssima que el mirava somrient. -Adrià? Adrià Nosequemés? Llavors et vaig reconèixer. No duies les trenes i semblaves una dona de debò. -Encara llegeixes? -Sí. I tu, encara dibuixes? -Sí. Faré una exposició. -On? -A la parròquia de... -Va somriure.- No, no. No vull que vinguis. No sé si ho deia de debò o era broma. L’Adrià estava tan encarcarat que no va gosar mirar-la a la cara. Es va limitar a somriure tímidament. Començaven a apagar els llums, la gent es posava a


aplaudir i mestre Toldrà sortia a l’escenari i se sentien les passes d’en Bernat que venia de l’altra punta del pis. -I com se sent un músic que fa literatura? -va dir la Xènia posant la minúscula gravadora damunt la tauleta rodona. -No ho sé. Tot va venint a poc a poc, de manera ineluctable. És que tot va venint tan refotudament a poc a poc i, en canvi, la teva ànisia és que arribi d’un cop, perquè en Bernat feia tants anys que escrivia i feia tants anys que l’Adrià li deia que allò que escrivia no tenia cap interès, era gris, era previsible, era prescindible; en definitiva, que la culpa era de l’Adrià. -Com se sent un músic que fa literatura? Aquell vespre no van demanar cap taxi. Però al cap de dos dies Bernat Plensa va fer el cor fort i anà a visitar el seu amic. -Què fem? -va dir l’Adrià. -Mecanografiant quan tinc un moment. Vaig lent. Vols que ho passi a algun professional? -No! Això només es pot fer per amistat. I no vull... Jo què sé... És molt personal i... -Ah! -va fer en Bernat, recordant una cosa-. El que hi ha a l’altra cara del teu manuscrit, el que has escrit en tinta negra, saps?, també és molt interessant -És el meu fracàs com a pensador. -Per què no ho llençaves? -No llenço mai cap paper. I un silenci lent i llarg com una tarda de diumenge va planar sobre el despatx i els dos amics.


17

Acabar el batxillerat i abandonar el col·legi va ser un alleujament. L'Adrià va entrar a la Universitat, i -Ei, Ardèvol. que ningú no diu que vol ser historiador de les idees. -Jo sí. Al cap d'uns quants mesos en Bernat, que ja feia vuitè de violí, em va demanar d'acompanyar-lo al Palau de la Música a sentir Jascha Heifetz. Que era una oprtunitat única perqué el mestre tenia moltes reticències per actuar en un país amb un règim feixista, però mestre Toldrà l'havia convençut. L'Adrià ho va comentar amb mestre Manlleu que en tenia una opinió personal més aviat horrorosa: -Però, toca bé, mestre? -És la perfecció. Després de mi, és el millor violinista viu. Arribà el dia del concert. Mig a les fosques vaig veure com la Sara escrivia una cosa en el seu programa de mà, me’l passava i em reclamava el meu per no quedar-se sense. Un número. Un telèfon! Li vaig allargar el meu programa, idiota de mi, sense apuntar-hi el meu telèfon. En Bernat, a la butaca de l'altre cantó, m'observava. Es va fer el silenci.


Jascha Heifetz va sortir a l'escenari de la mà de mestre Toldrà. Es veia clarament que no tenia cap interès a dissimular la cara de tres déus que feia. Es va concentrar durant tres llargs minuts i van començar. Recordo que no vaig tancar la boca en tot el concert. I que vaig plorar sense gens de vergonya, i, ho sé, en Bernat va haver de reprimir un sanglot profund. A la mitja part la Sara ens va acompanyar a l'escenari per intentar veure Heifetz. Mestre Toldrà li va fer un petó i ens va dir que el violinista estava profundament ofès per unes pintades antisemites que envoltaven el Palau, que suspenia el concert de l'endemà i que no era bon moment per importunar-lo, m'entens? Al sortir, la Sara li va dir a n'en Bernat, a cau d'orella, que tenia molta pressa i truca'm, i l'Adrià, amb el Heifetz al cap, sí, sí, gràcies. -Abandono el violí -vaig dir davant del cartell profanat, davant d'un Bernat incrèdul i davant de mi mateix, que tota la vida m'he recordat dient abandono el violí, a la sortida, davant del cartell profanat, davant d'un Bernat incrèdul i davant de mi, que tota la vida m'he recordat dient abandono el violí. -Però si... però si... -en Bernat. -Abandono el violí. Mai podré tocar així. He anat a molts concerts. Però per a mi aquest va ser el concert fundacional, el que em va obrir el camí cap a la bellesa, el que em va tancar la porta del violí, el que va posar fi a la meva breu carrera d'intèrpret. -Ets un pollós estúpid -era l’opinió d'en Bernat. -No, si aprenc a ser feliç. Fruiré de la música que m'ofereixin els que en saben i em podré dedicar a estudiar sense angúnies afegides. Al mig del carrer, els vianants van ser testimonis d'una gran explosió d'en Bernat. Es va posar a cridar i a dir-me, imbècil, si jo tingués el teu cap, mecagon els collons! Llavors va començar a nevar. -Tu tens fusta de violinista, jo no. En Bernat va abaixar el to de veu i va dir no t'ho pensis, somric quan toco, però no perquè sigui feliç, sinó per conjurar el pànic. -Arribarà un dia que, tocant el violí, somriuràs de plaer, Bernat. Em vaig sentir com Jesucrist amb aquella profecia que si mirem com han anat les coses... doncs, mira, no sé què dir. I la neu anava caient. Vam caminar fins a casa en silenci i em va abandonar sense ni un bona nit. Aquesta va ser la primera baralla forta amb en Bernat. La primera que va deixar cicatrius. Les vacances de Nadal van trancórrer en un insólit paisatge nevat. L'endemà de Sant Esteve vaig veure en Bernat que baixava esquiant pel carrer del Bruc, amb el violí a


l'esquena. Em va veure, però no em va dir res. Confesso que em va agafar un atac de gelosia perquè de seguida vaig pensar a casa de qui se'n va a tocar, el malparit, sense dir-me res. I, encara avui, que aquesta expressió ja no té cap sentit, donaria mitja vida per saber a casa de qui va anar a tocar aquell dia de vacances, que Barcelona s'abrigava amb uns quants pams de neu inesperada. A la nit, desesperat, vaig regirar totes les butxaques, cagant-me en tot perquè no trobava el programa del concert. Vaig buscar la Sara per més de vint parròquies, fins que la vaig trobar al Poble Sec. Allí, en una sala molt modesta i quasi solitària, hi havia tres parets plenes d'uns dibuixos extraordinaris, fets al carbó. L'oncle Haïm, amb una mirada trista, un gos meravellós i una casa vora el mar que hi deia Platgeta de Portlligat són els que em van impressionar més. Quantes vegades he contemplat aquests dibuixos, Sara. Al cap d'una estona vaig sentir a la vora del meu clatell, com si fos un reny, et vaig dir que no vinguessis. I amb veu baixa i amb timidesa vas dir: -Què t'ha semblat?


18

-Mare. -Què -M’escoltes? Però ella llegia àvidament informes econòmics de la botiga. Jo sabia que no estava per mi, però ara o mai. -Deixo el violí. -Què has dit? -Que deixo el violí. Acabaré setè, però deixaré d’estudiar-lo. -Ni t’ho pensis. -Ho he decidit. -No tens edat per decidir aquestes coses. -I tant que sí. -Tu t’examinaràs de setè, després t’examinaràs de vuitè i després faràs els dos anys de virtuosisme i, quan sigui l’hora, aniràs a la Julliard School o on decidim amb mestre Manlleu. -Mare: no vull dedicar-me a la vida d’intèrpret. -Per? -No em fa feliç. -A la vida no hi hem vingut a ser feliços.


-Jo sí. La meva decisió és aquesta. T’hi hauràs de posar fulles -vaig gosar dir. Això era una declaració de guerra, que va durar un parell de setmanes de silencis, va ser tant dura i bèstia, que l’alegria d’haverte retrobat va quedar ensordida per la crisi del violí. La tempesta va venir el dia que em va tocar classe amb mestre Manlleu: covard, negroide, marica, zíngar capriciós, bastard, desagraït... -Quan acabi setè, deixaré d’estudiar violí. M’ha entès bé tothom? Tinc altres prioritats a la vida. -La Mare: I les hores que hi has dedicat, què? Llançades per la borda? I què voldràs fer? Estudiar què? Ho saps realment què vols estudiar? També en Bernat deia la seva: No em deixis sol, nano. Si toques millor que jo! Ostres, Adrià, Vinga!, Repel·lent tu. I jo: el que vull és estudiar, història, filosofia, vull entendre la humanitat estudiant-ne l’evolució cultural. Tots: Història, Filosofia?... que no ho veus que no serveix per a res? -També vull estudiar llengües, perfeccionar el llatí i el grec. I començar l’hebreu, l’arameu, i el sànscrit. -Manlleu: Fred, arrogant, abominable, estúpid, tibat, repulsiu, detestable, altiu! El dia que la mare, en plena guerra, va dir: Si el teu pare aixequés el cap! La mare, pàl·lida, es va adonar massa tard del que havia dit. Tots estàvem esgotats i ho van deixar així. -Hau, sàpigues que heu encetat una guerra de desgast, sigues conscient que lluites en tres fronts (Àguila Negra el valerós cabdell arapaho). -Estic cansat, tu. El xèrif Carson va escopir tabac a terra i va dir tu aguanta, què collons. -Gràcies, Carson. Era el setè dia i tots ens en vam anar a dormir fatigats de tanta tensió i amb ganes que arribés un armistici. Aquella nit va ser la primera de tantes en què vaig començar a somiar la Sara. Des del punt de vista estratègic va anar molt bé que exèrcits de la Triple Aliança s’enfrontessin entre ells. Diuen les cròniques que la batalla entre els antics aliats va ser cruenta i cruel. Quan va sentir l’espetec de la porta de Can Manlleu que ella mateixa havia tancat amb ràbia, la Carme Bosch ja sabia que s’havia acabat per sempre el somni de fer de l’Adrià el millor violinista del món.


I jo vaig dir al Bernat que s’hi acostumaria i que em comprometia a tocar plegats quan li abellís.


19

L'Adrià ha viscut en una Arcàdia. L'Arcàdia que és algú, és la teva presència; però l'Arcàdia que és un lloc, és Tona. Pujant al castell, tot es veia com si fos un pessebre: can Ges, la casa pairal dels Ardèvol i can Casic, la casa petita. Els meus cosins, en Xevi, en Quico i la Rosa em guanyaven en tot. La tia Leo, amb un davantal sempre polit i l'oncle Cinto que s'amoïnava quan l'Adrià tenia el costum de tancar-se durant hores a llegir llibres sense sants. Va ser ella, a la plaça Major de Tona, qui em va dir que el meu àngel i jo érem germans. Es deia Daniela i em va explica una història d'amor molt bonica; jo no em podia imaginar el pare enamorat. Em va parlar de les relacions entre els dos germans. Li va dir el teu pare es va barallar amb son germà. Llavors el nostre pare va demanar que li paqués la legítima, que volia muntar pis a Barcelona. Daniela posava la vista a la cadeneta de la medalla. -No sabia que fóssiu creients. -És un record. -És una medalla molt bonica. L'Adrià va assenyalar-se el pit i va dir la vols? -No. És teva. No la perdis mai. Fèlix Ardèvol va besar la mà del frare. En Morlin abaixant el to de veu, li va dir què vols, i Fèlix Ardèvol va respondre vull contactes. Vull muntar una botiga i em pot ajudar a trobar material de primera qualitat.


-Busques jueus rics. -Una fugida sempre és una ganga per a un antiquari. Porta'm on hi hagi gent amb la intenció d'anar-se'n. La resta és cosa meva. Ardevole era un amic i no van trigar gaire a posar-se d'acord. El primer contacte va ser al Tiefer Graben, a l'Innere Stadt de Viena. A Nuremberg va comprar una col·lecció de pintura del disset i del divuit d'on m'imagino va apartar el mignon de les gardènies grogues. A Pontegradella va tenir a les mans, per primer cop, un instrument musical; una viola feta per Nicolla Galliano de Nàpols. Aconsellat per Morlin va llogar un magatzem a prop de Zuric i de tant a tant retornava a Roma, es reunia amb Morlin i parlaven de possibles contactes i de futur. -I tu com saps tot això? Com és que saps tantes coses del meu pare? Ella va dir que eren germans, que calia que s'entenguessin, i que ella era la propietària de can Casic. -Encara t'he d'explicar més coses. Per cert, quin violí has portat? -El d'estudi. Per què? Tornava a ser a Santa Sabina. El pare Morlin va agafar Ardèvol pel braç, i semblaven un frare dominicà aconsellant un pobre mortal. -És el conserge de l'Ufficio della Giustizia e della Pace. -Com és que té un violí tan valuós? -Sé el que en demana. -Ja m'ho imagino. Però no saps el què en pagaré. -No es diu Falegnami: es diu Zimmermann. És millor que li continuïs dient Falegnami perquè... -És perillós? -Sí. Va bé buidar el pap, ni que sigui davant d'aquest estúpid doctor cregut, va pensar Höss. A la cinquena copa va començar a dir incoherències i se li va escapar que tenia una noia jueva entre cella i cella. El doctor va dissimular i va pensar que aquella informació li podia servir com a arma en dies de penúria. Al cap d'uns dies hi tornava haver la merda de selecció de mercaderia. El doctor Voigt es va treure la pistola, va apuntar al clatell de la dona, va disparar, i va esquitxar la funda del violí. Va odenar a Emmanuel que netegés la funda i li portés al despatx. Höss va arrufar el nas i va gosar a dir-li que no era ningú, per fer un espectacle executant una unitat en la zona de recepció i selecció, doctor Voigt. -No em volia obeir. -Què duia? -Un violí.


-El puc veure? -No té cap valor, Obersturmbannführer. -És igual, però el vull veure. És una ordre. -Li he de recordar que l'he trobat jo, Obersturmbannführer. -Doncs penso quedar-me'l, doctor Voigt. En compensació per... -No se'l pot quedar perquè el penso denunciar. -Amb quin argument? Höss, perplex. -El del sis-cents quinze mil quatre-cents vint-i-vuit. Sis, u, cinc, quatre, dos vuit, Elisaveta Meireva. Criada de vostè. El Reichsführer Himmler el condemnarà a mort quan sàpiga que ha tingut relacions sexuals amb una jueva. El violí es va quedar amb el doctor Voigt, que només estava de pas a Auschwitz. -Cinc mil dòlars, senyor Falegnami. -Em prèn el pèl? -No. Miri sap què? Me'l quedo per tres mil, senyor Zimmermann. -S'ha tornat boig. -No. O me'l dóna per aquesta quantitat o... Bé, les autoritats estaran molt interessades a saber que el doctor Aribert Voigt, l'Sturmbannführer Voigt, és viu, amagat a un quilòmetre del Vaticà. I a sobre intenta fer negoci amb un violí rampinyat a Auschwitz. El doctor Voigt va veure com l'Ardèvol treia un feix de bitllets i els deixava damunt la taula. Amb els ulls esbatanats, incrèduls: -Aquí n'hi ha mil cinc-cents! -No em faci perdre la paciència, Sturmbannführer Voigt. Allò va ser el doctorat de Fèlix Ardèvol en compra-venda. Fra Félix Morlin, amb la indignació al rostre i a la veu, va escopir. -Estava sota la meva protecció! -Per què protegeixes assassins? Félix Morlin va tancar la porta als nassos de Fèlix Ardèvol. Va sortir de Santa Sabina. Llavors no sabia que no veuria mai més aquell dominicà tan sorprenent. -Encara puc explicar-te més coses del nostre pare. La Daniela li va fer un petó al front i per uns segons l'Adrià va recordar aquell àngel que havia estat ella, ara sense ales i sense cap aura especial.


20

Era un rostre ple de rebrecs tràgics. Però me’n va impressionar la mirada, clara, directa, que em feia l’efecte que m’estava acusant. Hi vaig endevinar moltes desgràcies contingudes en uns traços fets amb carbó. -És el dibuix que m’impressiona més -li vaig dir. -Explica-m’ho. La Sara no havia fet cap comentari; s’havia limitat a posar-hi al damunt el carbó del paisatge de Cadaqués. Avui els pares no hi són. Casa rica, com la meva. A l’Adrià li feia molta gràcia conèixer l’entorn d’aquella noia que cada dia se li introduïa més dins el moll dels ossos. -No sé quants anys tens, Sara. -Dinou. I tu vint-i-tres. -Dibuixes molt bé. Deixa’m mirar una altra vegada aquell senyor. Ella tornà a posar el retrat de l’oncle Haïm al damunt de tot. -Has dit que és un oncle teu? -Sí. Ja és mort. -Per què el vas retratar? -Per conservar la seva història.


Feien cua per entrar a les dutxes. Gavriloff es va tombar cap al doctor Epstein li va dir ens duen a la mort, i el doctor Epstein li va contestar, que allò era impossible, que estava boig. -No, els bojos són ells, doctor. Faci el favor d’adonar-se’n! -Tothom a dins. Així, els homes en aquesta banda. Les criaturas poden anar amb les dones, és clar que sí! Quan tots els homes nus avançàvem lentament cap a la dutxa, un oficial SS va entrar i va dir hi ha algun metge, aquí? El doctor Epstein va fer una passa cap a la dutxa, però en Gavriloff, li va dir no sigui idiota, això li dóna una possibilitat. -Tu calla. -Tu ets metge? -Si -va dir, resignat. -Vesteix-te -Ausculta’m -va ordenar, posant-li un fonendo a les mans. En Haïm el va auscultar amb atenció, va dir al seu pacient que hauria d’examinar-lo de manera més completa. Exploració de genitals, palp de ronyonada. -Sent dolors inexplicables per aquí? -Vostè és tuberculós. -Doncs aquí no em foten ni cas. És greu? -Jo l’internaria en un sanatori; i res de tabac. -Porteu-lo al barracot vint-i-sis. I així va salvar la vida. Però sovint deia que salvar la vida va ser un càstig pitjor que la mort. -Mai no m’havia imaginat tant d’horror. -Doncs no ho saps tot. -No, no puc. M’hauria agradat conèixer-lo.


21

L´Adrià, capbussat de ple en Nestle i en la Grècia del s. IV aC, sense poder apartar ni un moment la Sara del seus pensaments. Sara. L´oratòria fou desenvolupada sistemàticament per la sofística, on hi veia un instrument ideal per al domini dels homes. Sara, com és que no has volgut tenir fills? I els discursos públics es van transformar en literaris i van ser considerats com obres d´art dignes de conservació escrita. Sara, ets un misteri per a mi. L´Adrià va alçar el cap de Nestle, quan va aparèixer en el seu àmbit de visió en Bernat, dolgut, veient que està perdent el seu lloc de millor amic, on et fiques que no et trobo enlloc? Fa un mes que no hi ets, ni a casa teva saben on pares!... Va ser dur haver de sortir del segle quart abans de Crist, i més si el reclam d´en Bernat era per fer-li retrets. Els dos amics van haver de sortir de la biblioteca perquè les seves discusions feien massa remor i asseguts al claustre l´Adrià va haver de confessar a un Bernat disgustat, que estava definitivament, absolutament, rendidament, incondicionalment enamorat de tu, Sara, però compta que és un secret. Isòcrates es va interessar pels sofistes només per qüestions concretes. En Bernat, amb sentiment d´abandó i nerviós per l´examen de novè i tot està verd, verd, verd i l´Adrià, si vols vine a casa o jo vinc i toquem. Et vindré a sentir. I el cabdill Arapho, hau, pots pujar-hi de peus que estàs enamorat, mentre en Carson escopia a terra, se’t veu d´una hora lluny, ta mare i tot se´n deu haver adonat.


En Bernat, sense conformar-se, tothom ho sap, en Gensana me l´ha descrita i tot: cabells focos i llisos, prima, ulls foscos, estudiant de belles arts. És la del Palau de la Música? I dolgut, molt dolgut... se´m fa difícil pensar que puguis tenir un gest de suport cap al que fins ara era el teu millor amic, que no sóc en Bernat, hòstima? La vida d´abans de la Sara no compta per a res. Estic indignat: els amics són el primer i punt. A Isòcrates no podem buscar-hi un sistema filosòfic, pren el que li sembla bo d´allà on ho troba. Sincretisme pur i res de filsofia sistemàtica. Sara. En definitiva l´escola atenenca d´Isòcrates, més que una filosofia, oferia allò que a Roma es diria humanitas i que avui anomenaríem “cultura general”, tot allò que Plató, a la seva Acadèmia, deixava de banda. Sara. Vaig respectar el teu silenci ancestral, la teva mirada trista pero meravellosament serena mentre tenia totes les forces per estudiar sabent que després et veuria, sempre en la nostra clandestinitat feliç, el nostre secret havia de ser secret per a les dues famílies. Jo no sabia exactament per què; però tu, sí. I jo em deixava endur per tants dies de felicitat ininterrompuda sense fer preguntes.


22

L’Adrià estava pensant, en un possible model de futur: pensar i escriure com Nestle. L’Adrià va viure uns mesos intensos, irrepetibles, pensant i vivint la Sara que li donava força i energia per estudiar, abstret de les habituals càrregues de la policia als estudiants que eren el sinònim de comunista, maçó, catalanista i jueu i que el franquisme volia extirpar. Tota aquesta negror no existia per a nosaltres que ens passàvem el dia estudiant, mirant el futur i dient t’estimo, Sara. Nunc et semper. Aquells mesos esperant la Sara em sentia satisfet. Em feia il·lusió viure perquè en pocs minuts apareixeria la dona prima, d’ulls foscos estudiant de belles arts, i vacil·laríem a fer-nos un petó... El dia era ennuvolat però jo el veia radiant. Les vuit i deu minuts, i mira que és estrany. És tan puntual com jo. Està malalta, unes angines. Va tornar a mirar el rellotge. Impensable, vint minuts de retard. L’Adrià Ardèvol es va esperar dues hores assegut al banc de pedra de la Gran Via. No sabia què fer. Les cames el van portar cap a casa de la Sara, no tenia del tot clar quin era el balcó que corresponia a... El porter es va fixar en aquell jove desvagat, el mirà


amb desconfiança. Va començar a fer unes passes carrer avall. Sara, on estàs. Belles Arts! Mai no hi havia estat, em vaig plantar a la plaça de la Verònica, a l’edifici neoclàssic estrany, ni rastre de la Sara, llavors se’m va acudir anar a l’Escola Massana i allà la vaig veure d’esquena xerrant amb un noi i rient. I de sobte va fer un petó a la galta del noi, i l’Adrià va sentir per primer cop la fiblada brutal de la gelosia i una sensació d’ofec inaguantable. Llavors el noi va entrar a l’escola i ella va venir cap a mi, no em va saludar; no era la Sara. Sóc un company de Belles Arts que... La Sara se n’ha anat a viure a París. L’home més feliç del món va veure com els ulls, sols, es posaven a plorar desconsoladament. No entenia res. I què hi fot, a París? Per què ha fugit? Què li he fet? Al conservatori, vaig aconseguir l’adreça de mestre Castells. Em vaig imaginar que, com que eren parents, sabria l’adreça de París de la Sara. El timbre del pis de mestre Castells feia do-fa, ningú obria la porta per oferir-me l’adreça. -Do-fa, do-fa, do-fa. Res. Llavors vaig trucar la porta dels veïns del replà, va obrir la porta una senyora grossa. Vostè sap si... El pianista? Gràcies a Déu va morir-se fa... Tornà a casa. Durant algunes setmanes no va sortir. Va tocar l’Storioni i li va saber treure un so trist. Va voler rellegir Nestle però no podia. Eurípides l’encertava quan deia: la raó humana no pot vèncer les potències irracionals de l’emotivitat anímica. He de plorar. Bernat, vine. Mai en Bernat no havia vist el seu amic tan desfet. De tant en tant l’Adrià movia el cap, negant, expressant que no entenia res. Vols que et regali la Ciaccona? Si, Toca-la amb el Vial. En Bernat va fer-ho molt bé. Malgrat la seva angoixa l’Adrià va escoltar amb atenció i la seva conclusió va ser que en Bernat no arribava al fons de l’ànima de les coses. -T’ha agradat? -No. En Bernat esperava el veredicte, i l’Adrià va dir, em fa l’efecte que et fa por la veritat. -Estàs sonat. Què és la veritat? -No ho sé, La reconec quan la sento. I en tu no la reconec.


Pputa enveja. La vetllada va acabar en una baralla sorda sobre la veritat i l'estètica, i en Bernat va marxar clavant un bon cop de porta. ...jo em vaig disposar a netejar la resina del violí i em vaig sentir trist fins al moll dels ossos.


23

L'Adrià començà la conversa malament. Ho podia haver fet de moltes maneres però em vaig enredar a parlar de la meva germanastra, d'aquella puta maquillada, i de seguit vaig tenir la mare en contra. Jo li volia dir que havia decidit continuar la carrera a Tübingen i rebre classes de Nestle i de Co eriu, i ella entossudida amb que em quedi a la botiga... el que vols és contradir-me com sempre... Per què no ens havíem estimat mai la mare i jo?... Aquests estudis no et faran feliç fill meu... Segurament tenia raó però em vaig veure amb cor de dir-li que no és obligat ser feliç, i que el que volia era estudiar. Ells m'havien fet com era. L'Adrià Àrdevol era així de repel·lent. Tanmateix la mare va dir-me que el que volia era fugir,... expliquem'ho... Ni boig li volia parlar de tu, Sara. De quan vaig anar a casa dels teus pares a buscar-te i te n'havies anat a París. I la vaig mentir per tercera vegada i ella em va dir Adrià, no fill meu, per primer cop. En Bernat també s'estranyà de la meva decisió. Em va retreure la poca confiança que com amics que érem que li tenia. Com a resposta es posà a tocar el primer moviment del concert de Beethoven d'una manera impecable tot i que només li vaig reconèixer que havia tocat diferent,... eres a dins de la música... Ell parlava de la meva fugida i jo el responia parlant de les partitures pel seu examen, la Ciaccona.


L'amic Bernat va intentar convèncer sense èxit la Sra. VoltesEpstein que li donés l'adreça de la Sara... gràcies, Bernat. L'Adrià es posà a plorar. L'examen va concloure amb... la nostra Ciaccona... Al meu parer la va tocar sense ànima. L'Adrià el felicità... formidable, nano... En Bernat li recordà que a un amic no se l'enganya,... tu ho haguessis fet millor... Comprar el bitllet per anar a estudiar a Tübingen era allunyar-me de la meva Arcàdia, s'havia acabat l'edat de la innocència. -No. Vas riure i el cel va entrar al Condé. -No vinguis, estic cagat de por. El que em va enamorar és que no vares venir. Em sembla que no t'ho he dit mai. El concert va anar bé. I mestre Castells va resultar un partenair excel·lent. L'Adrià va pensar que amb ell sí que podria fer música. Fa quaranta anys que ens vam conèixer. La persona que ha il·luminat la meva vida i per la que ploro més amargament. Una nena de disset anys els cabells foscos, amb dues trenes. Sara Voltes-Epstein que ha entrat intermitentment en la meva vida i que sempre he enyorat. Vam trigar dos anys a veure’ns i altre cop per casualitat, en un concert.


III Et in Arcadia ego