PÚBLIC
DIMECRES, 24 D’AGOST DEL 2011
Llibres
WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA
IMMA RIERA VICENT
hores. He sentit dir que és bo que les criatures tinguin la companyia d’animals, com si nosaltres no bastéssim, arribo a creure que ens excedim. A prop, no sé ben bé si a dalt o a baix, a la dreta o a l’esquerra, hi ha una nena a la qual han comprat una gallina, que ja són ganes d’omplir buits. Quan la gallina fa l’ou, els badius i les finestres interiors de casa meva s’omplen d’escataineigs i m’escuren la poca pau que em quedava. O la que deixen els sorolls dels aparells d’ara, que, a més de la imatge que serveixen als usuaris directes, escampen el so a través d’envans i obertures. En aquest sentit, podria dir quins són els programes predilectes dels meus veïns, en ràdio i televisió, perquè mels fan compartir implacablement. Però només m’hi podria referir guiant-me per la rosa dels vents, segons d’on vingui la molèstia, sense poder-los associar mai a noms o a rostres. Amb tot això tracto d’explicar que incomunicació potser sí, però de cap manera solitud. Qui sap si seria oportú parlar de l’enigma de les grans concentracions urbanes i on anem a parar cadascun de nosaltres. No ho sé pas. El que ara vull dir és allò que va passar-me a mi. Un dia, enmig d’un silenci transitori, treballava. Confegia un article, una cosa que sempre vol molta atenció i mai no n’hi ha prou. De cop, va començar la fressa, unes veus i tot seguit una elevació de tons, d’uns interlocutors que devien estar molt enfadats. Em distreien en moments que em feia falta gran concentració d’idees. Els crits van cessar tan sobtadament com començaren i es va sentir un cop tou, com si un sac ple
d’un material pesant, però flonjo, hagués caigut a terra. Vaig parar l’orella, anhelant tot jo que la treva fos definitiva. Semblava que sí, que l’edifici es prenia un descans. Però no era possible de saber fins quan duraria, i vaig reprendre la feina amb cautela, fent anar el bolígraf gairebé de puntetes, per tal de passar desapercebut i que les ocultes forces del soroll no es recordessin de mi. En aquests intervals de pau, pugen pel celobert petit els cants d’una cadernera. Em sembla que pertany a algú d’un o dos pisos més avall del meu. No he pogut comprovarho mai, ni ho he intentat, però la cadernera m’és simpàtica, no sobresalta, exerceix damunt meu una acció sedant. Absort, aprofitava goludament la calma, segur de la seva fràgil brevetat. Tenia picor al clatell, però no m’atrevia a apartar la punta dels dits del full: ja tindria temps de gratar-me quan el retorn de l’agitació m’impedís el recolliment. En efecte, va durar poc. El timbre de la porta va sonar amb estridència, punxant tots els racons de la meva intimitat. Aquest timbre és un fenomen irritant: quan hi ha bonior a l’edifici no el sento, m’ha fet fer papers molt desairosos davant de visites desitjades. En canvi, si hi ha quietud, el timbre s’esvalota i, en comptes d’avisar, esglaia. Avancem molt en qüestió de tècniques, però quant a mi això no ho hem resolt. També és veritat que, si el timbre em fa arribar el seu missatge, tinc una reacció insòlita, que no he pogut dominar mai. Instintivament em quedo quiet, per fer veure que no hi ha ningú a casa. Quiet, però amb el desfici de pensar que l’esguerro, que
7
si molt convé es tracta d’algú que em faria content. En aquella ocasió, també va passar-me això que dic, amb totes les conseqüències apuntades. La momentània immobilitat, el baticor de costum i després, tan bon punt el timbre va repetir la trucada, el desassossec de fer una correguda fins a la porta per arribar-hi a temps, no fos cas que se m’escapés una presència esperada. La meva dona havia sortit a comprar i potser no duia les claus, perquè sovint se les oblidava. Vet aquí, doncs, que obro la porta i em trobo amb una dama d’edat provecta. Això de qualificar-la de dama no és una caiguda d’estil ni una concessió a la cursileria. No. Era una senyora que encara feia goig, però en reconèixer-ho sorgia inevitablement l’“encara”, ni que fos entre cometes, com un tribut obligat al pas dels anys. Tenia personalitat, i la realçava amb una elegància natural i una manera d’agençar-se que l’afavoria. Jo la tenia vista, de passada i amb presses, segurament en el curs d’aquelles convivències d’escala que he esmentat abans. –Hola –em digué–. No el molesto pas? Vaig correspondre a la seva salutació, sense encertar una resposta a la pregunta, perquè no podia saber si em molestava o no. Sóc així, no hi puc fer més, i davant del meu silenci, certament una mica penós, la senyora va prosseguir: –Suposo que em recorda. Ja m’ha confós alguna vegada: es pensa que visc al pis de sota i no, som veïns de més a prop, de paret a paret. Segona porta, al costat mateix. Que hi ha la seva senyora?
L’AUTOR
Pere Calders Nascut a Barcelona el 1912, els seus contes l’han convertit en un dels escriptors més llegits de la literatura catalana. Al principi dels anys trenta es va donar a conèixer amb dibuixos, articles i contes en diaris i revistes. Als 24 anys publica els primers llibres: el recull de contes ‘El primer arlequí’ i la novel·la curta ‘La glòria del doctor Larén’. Exiliat a Mèxic durant 23 anys, va escriure els seus millors textos, que van rebre des del primer moment el reconeixement de la crítica, com ara els contes de ‘Cròniques de la veritat oculta’ (1955) i la novel·la ‘Ronda naval sota la boira’ (1966). Va tornar a Catalunya el 1962, i es va dedicar a feines editorials i col·laboracions periodístiques. En aquella època va escriure ‘L’ombra de l’atzavara’. A la dècada dels vuitanta li arriba la popularitat arran de l’èxit del muntatge teatral ‘Antaviana’ de Dagoll Dagom i basat en contes seus.
L’OBRA ‘TOTS ELS CONTES’ Pere Calders Edicions 62 984 pàgines
–No –que li vaig respondre jo–. Ha sortit a comprar... –I sense transició, estalonant-me el verb com em passa sempre que vull rectificar-me la conducta, vaig afegir–: I tant que la recordo, a vostè! La tinc ben present, no oblido mai les fesomies! –No, miri –em va dir la senyora, gairebé interrompent-me–: és que acabo de matar el meu marit i estic trastornada. En circumstàncies més o menys normals, suposant que una veïna m’hagués vingut a demanar una tassa d’oli o una almosta de sucre, li hauria dit a seques que la meva dona no hi era i que jo ignorava com tenia el parament. Sóc una mica sorrut, em dol confessar-ho, potser a causa d’una invencible timidesa. Però allò era diferent, se’m van posar totes les percepcions de punta. –Què diu que li ha fet? –vaig preguntar-li, obrint uns ulls com unes taronges. –L’he matat. Com que no hi estic acostumada, tremolo tota, tinc segament de cames... De debò no li tremolava res. Es veia molt estable, ben segura de locucions i moviments. M’agafava de sorpresa i em va espavilar el cabal de tafaneria que porto a dins. –Sí que... –vaig barbotejar–. Em passa que jo tampoc no hi estic acostumat i no sabria què dir-li. En què la puc servir? –Acompanyi’m, vegi-ho vostè mateix. S’han de prendre providències superiors a les forces d’una dona sola. I la vaig acompanyar, ja ho crec. No m’ho hauria perdut per res del món, tot i el rosec que provava de frenar-me. (...)