Page 1


6

públic

dimarts, 3 d’agost del 2010

Cultura

www.publico.es/catalunya

Geografies literàries

Maldecaps a la Costa Brava El protagonista de ‘Marina’, l’última novel·la de Toni Sala, és un home desconcertat i deprimit, que per recuperarse dels tràngols més recents, decideix tornar al poble on va créixer, Sant Feliu de Guíxols. Hi arriba tres dies abans de la revetlla de Sant Joan amb l’objectiu d’enterrar les penes. Aquest personatge vol refer-se de «l’hivern més negre» de la seva vida, però el retrobament amb la família li crea angoixa, i el retorn dels records d’adolescència també

V

aig tornar a Sant Feliu, vaig deixar el cotxe al passeig entre famílies que tornaven de sopar, parelles i cotxets, bicicletes infantils i gelats. Vaig pujar a peu fins a mitja Rambla i vaig entrar als carrers de vianants, més il·luminats que el passeig però amb menys gent. Em vaig parar a la màquina de preservatius de la farmàcia. M’anava traient el mòbil de la butxaca i hi donava un cop d’ull. AlSailor’snovaigconèixercapclient del dia abans però per mi que hi eren tots, barrejats amb els de divendres al vespre. A les taules del fons hi havia una dona que no podies no veure. Devia venir d’una festa, potser d’un casori. Era corpulenta i portava un vestit de lluentons vermells sense mànigues, extemporani i fora de lloc com una bola de Nadal al mes de juny. El bàrman petit de cabells blancs va saludar-me. L’Oriol Torres seia a la barra amb el front perlejat de suor i l’acor-

dió al peu del tamboret. Els braços li brillaven. Aquesta vegada vaig posarli jo la mà a l’espatlla. –Endevina qui vinc de veure. Va fer un glop abans de girar-se. Va indicar amb un senyal al cambrer que em servís. –Una turisteta de l’hotel Brava. –Vinc de La Gavina. Es va girar cap a mi, el coll se li va tensar i vaig veure com la crosta de la ferida al coll se li esquerdava i obria. Si hagués pogut aguantar-se dret suposo que m’hauria agafat pel braç i m’hauria fet sortir a fora però de seguida es va desinflar. En canvi a mi l’energia em sobrava. Podia asseure’m amb ell, prendre un parell de gots per fer temps i acabar d’ordenar aquella energia, deixar-la preparada per la Gabri. Però no vaig beure ni un glop. El sadisme i la curiositat s’ajuntaven com de costum. M’agradava deixar el meu got tranquil, no tocarlo, ple fins a dalt, quiet a la barra, posat a sota la columna de llum que bai-

xava del sostre i travessava l’espinada dels glaçons. Mantenia la mà a l’espatlla d’ell amb la palma xopa de suor seva. –A veure si tornaràs a perdre el cap. L’energia sobrant es multiplicava sola. No necessitava beure. La beguda encara m’hauria calmat. Va contestar sense mirar-me. –De veritat. Vols que et mati? Si duia la pistola, que no la duia, la tenia tan ben amagada que trigaria tres hores a treure-la. Si és que era capaç de trobar-la. I jo estava molt despert. Molt més despert que aquell pobre desgraciat amb els colzes a la barra que arrossegava les paraules sense ni força per girar-se cap a mi. –Beu una mica, creu-me. Les putes estan bé una setmana però s’ha d’estar molt de llet per follar-les. T’ho dic jo que les tinc de franc. No n’hi ha ni una d’aquí. El mam va més fondo. Beu una mica. Un altre dia véns amb la barca. T’ho passaràs més bé que ahir.

«Podia asseure’m amb ell, prendre un parell de gots per fer temps i acabar d’ordenar aquella energia» «Aquí només penques a l’estiu i a l’hivern algun cap de setmana amb la merda dels banquets de casament» Carregarem de mam i sortirem a mar. Pararem el motor i farem una festa. Jo no necessitava cap festa, tenia el mòbil a punt de sonar. –Per què has tornat, fill de puta? –He vingut a passar uns dies. He tingut problemes. Problemes mentals.

–Estàs malament del cap i el metge t’ha dit vés a veure l’Imma i vés a fer manetes al bosc amb les guiris. Estàs fatal. Però això no t’ho dirà el metge ni t’ho arreglarà tampoc. Tu mira aquest anglès vell. Tampoc em diu res. M’aguanta perquè de tant en tant li escalfo l’ambient, la barra s’anima i el personal beu. Música és igual a mam. L’hi va el negoci. Això té una lògica. Si no de què m’aguantaria aquí. M’han deixat a l’estacada per un fill de puta forrat fins al cul. Això també té una lògica. I tu has vingut aquí per l’Imma. Si no no té lògica. Val. Li vaig trobar el mòbil però havia de perdonar-la. Per mi mateix i també perquè em va fer llàstima. No l’hi vaig dir però m’ho vaig dir a mi mateix. La perdonaràs. Doncs això no té lògica. Perquè ella tenia un compromís amb mi. No era a ella que havia de perdonar. A qui havia de perdonar era a mi mateix per haver perdut el cul per una mala puta. Això no hauria de passar però passa.


públic

dimarts, 3 d’agost del 2010

Cultura

www.publico.es/catalunya

IMMA RIERA VICENT

Havia anat molt bé al començament, tot era puta mare, anava com col·locat, em fotia dotze hores al dia tocant com un boig i de seguida tres discos i un fotimer de concerts aquí, a Roses, a Blanes, a Girona, a Barcelona, tenia una energia que era combinació de tots dos, era fusió nuclear i si no ja em diràs d’on van sortir aquelles cançons. Aquest és el tema. Que les treia d’ella. Encara que vés a saber perquè ens vam conèixer als concerts o sigui que jo ja havia gravat el primer disco, les cançons de mariner. La tia venia i s’asseia sola a la fila de davant i els focus no me la deixaven veure. Els focus em cremaven els ulls, després dels concerts em passava una hora ben cego però la tenia fitxada. Val. I com que ella ho sabia un dia me la trobo en un bar a Platja d’Aro. Si no l’hagués trobada allà l’hauria trobada en una altra banda. Però si no l’hagués trobat mai, si s’hagués esfumat, tu creus que hauria fet cap més cançó? Vaig gravar el segon disco, les cançons d’amor. Música és igual a mam. Primer pots passar però quan tens dos discos a veure qui és el guapo que plega. I ella es va apuntar a classes de guitarra perquè sortia amb mi a l’escenari, feia els cors i vam pensar que s’apuntés a classes de guitarra. De guitarra, no d’aquesta merda d’acordió que és música de pallassos. Teníem un compromís. I tot se’n va anar a prendre pel cul. Val. Guanyàvem poc. I què. No en teníem ni per les classes d’ella. Val. Però va ser per culpa del tercer disc. El tercer disc era una merda. Que algú m’ho expliqui. Era del mateix pal que el primer i el segon però no tirava. Val. Ho accepto. Jo també n’estava tip. El de la discogràfica se’m

«Música és igual a mam. Primer pots passar però quan tens dos discos a veure qui és el guapo que plega» «Fugia com una rata cap al passeig i allà no sabia què fer. Me’n tornava a casa, agafava el cotxe i continuava fugint» va treure de sobre i sense els discos es van acabar els bolos. Aquí només penques a l’estiu i a l’hivern algun cap de setmana amb la merda dels banquets de casament i encara si tens sort i es conformen, perquè els pijos no volen acordions, volen teclat elèctric i Oreja de Van Gogh. I llavors, senyors, em deixa penjat. En el pitjor moment. Com una merda clavada en un pal. Encara no se’n va anar de casa però pel cas era el mateix. Són males putes. Es fan imprescindibles i després adéu-siau, Em va deixar a l’estacada a mi i als bolos. Es va fotre de recepcionista. Després ja només li faltava enganxar un altre imbècil. Va trobar la feina ideal per pescar-lo. Estava cantat. Però jo no ho vaig veure perquè jo tenia la teo­ria que en aquesta vida has d’aguantar. Val. Els hiverns, aguantar. Amb l’acordió, aguantar. El mòbil d’ella, aguantar. Em va dir que canviés d’estil. I una merda. No sé qui es creu que és. Mira aquests del bar si no s’ho passen bé amb mi. Aguantar. Tot és cosa de temps. Amb el temps tots som iguals. Amb el temps no hi ha loteria. Li vaig dir un milió de ve-

7

gades. Però és una mula. I la molt vacaburra se’m presenta un dia a l’hora de dinar amb un anunci de l’ajuntament que ha sortit una plaça de municipal a l’estiu, que foti els calés a l’estiu com tothom, que l’hivern és molt llarg i que agafi la feina. Just a l’estiu, quan surten els bolos, què et sembla? M’estava dient que triés o ella o jo. Em vaig presentar a l’ajuntament com un xai. Ho tenia tot calculat, ella de recepcionista i jo de municipal. Mira que hi ha feines. Jo tenia amics a tots els restaurants i a tots els bars i discoteques. Però no. De munipa. Jo vigilant concerts. Controlant que la gent no es passi. Fa ca-gar. Em pensava que duraria dos dies i encara hi sóc. Això sí que fa petar el cul. Encara no m’han fotut fora. Però què passa, que ells tenen un peu a cada banda com tothom. Ara els conec i sé les putades que fem però pertot és igual i també parlo per tu i per aquesta merda de poble. Em pensava que no m’agafarien i vaig presentarme a l’ajuntament que no m’hi veia. No sé com vaig poder omplir els papers. Val. Abans d’anar-hi vaig beure una mica. Vaig pensar que em sentin l’alè. Que se n’enterin de la pel·lícula. Doncs se’m van quedar igualment. Perquè em van veure com una cuba i fet una merda. Per això em van agafar. Aquí anem així. Els carrers s’estrenyen. T’empareden. Vaig sortir d’aquest poble igual que tu i ara hi torno a estar entrampat. En aquest puto cul-de-sac d’aquesta puta vall i d’aquest puto fastigueig. Sí. Ja pots riure. De moment tornes a ser aquí. Ara, quan em va dir que se n’anava, ni cul-de-sac ni emparedat ni hòsties, al contrari, va ser com si els mobles i les parets i tota la casa es tornessin de merda, ja saps què vull dir, tu, tot porqueria,

l’autor

Toni Sala Nascut a Sant Feliu de Guíxols l’any 1969, els paisatges i la gent són font d’inspiració per a aquest autor que va debutar al món literari amb ‘Entomologia’ (1997). Amb ‘Bones notícies’ va oferir una mirada tor­ badora a les intimitats del món de la pa­ rella. Amb ‘Petita crònica d’un professor a secundària’ (2001) es va donar a conèixer al gran públic, i la visió del món de l’educa­ ció que presenta el llibre va generar certa polèmica. Amb ‘Goril·la blanc’ (2002) va experimentar amb el gènere de l’autobio­ grafia, i a ‘Un relat de la nova immigració africana’ (2003) va narrar les aventures d’un gambià a Catalunya. La seva novel·la ‘Rodalies’ (2004) va guanyar el premi Sant Joan i li va valer el premi Nacional de Literatura. El volum ‘Quatre dies a l’Àfrica’ (2005) relata un viatge al cor del continent africà. L’autor s’atreveix amb tots els gè­ neres i a ‘Comelade, Casasses, Perejaume’ (2006) retrata tres personatges singulars de la cultura catalana actual. L’any 2007 va publicar ‘Autoestop’, un retrat exhaus­ tiu dels paisatges i la gent de Catalunya.

l’obra ‘Marina’ Edicions 62 144 pàgines 18,50 euros

qualsevol cosa que hagis tocat o que hagis vist o que t’hagis imaginat es torna una merda i no et pots moure ni et pots quedar quiet, no hi havia, com es diu, gravetat, no podia agafar-me, el cap no pitava o pitava diferent, com quan vas torrat però en versió cabrona, i queia al buit i m’espantava i no hi havia enlloc per agafar-se i sempre a punt d’explotar com una bomba i esquitxarho tot de merda i a part d’això res, ni una puta pedra en aquesta puta bassa de puta diarrea que fa bombolles i crema de la puta fermentació, val, tu ja pots mirar de nedar que la merda és tan clara que no t’aguanta i te’n vas avall. Tu nedes però no flotes i te’n vas avall igualment. És com el senglar. En trobes un i s’acolloneix, es queda quiet i només sap que o fuig o ataca o s’hi queda. Però no es mou. Doncs jo sortia de casa i me n’anava a mar. O fugia o atacava, però no tenia els ous. Fugia com una rata cap al passeig i allà ja no sabia què fer. Me’n tornava a casa, agafava el cotxe i continuava fugint. Estàvem mirant la tele i de cop ja no podia de tanta merda. Una vegada vaig envestir una mica un home i em va fotre enveja, a mi també m’hauria vingut bé una envestida que em tragués la merda de sobre, un hospital, el cementiri, explica-li això al teu metge. Vaig anar al moll i vaig sortir amb la barca. Després m’hi vaig acostumar i hi anava com un somnàmbul, era a casa i de cop ja era a la barca i de la barca a casa i de casa a la barca, arrencava i fugia mar endins, hòstia puta, fins a Mallorca si hagués pogut. Un cop em vaig quedar sense gasoil i em van venir a buscar. Jo dic no calia, cabrons, fills de puta, cabronassos. És per fer una cançó...


6

públic

divendres, 6 d’agost del 2010

Cultura

www.publico.es/catalunya

Geografies literàries

El so eròtic de Barcelona ‘Eròtica Mix’ és el títol de Pep Blay que aplega quatre relats sobre el sexe i l’amor. En aquest volum, l’autor explora aquests conceptes des de múltiples vessants i els barreja sota un paraigua comú: la música, present a les quatre narracions. La fantasia, la melangia, els excessos i la veritat són les notes que Blay ha utilitzat per construir uns personatges urbans que viuen mossegats per la passió

B

é, aquest va ser el problema. Em va semblar que la Mara sentia quelcom més per mi. Vam arribar a uns extrems de felicitat i compenetració de pells, que van retornar els dubtes al meu interior. Vaig tornar a creure que no podíem limitar una relació tan especial a sexe pur. Ja sé que seguíem sense conèixer-nos, que víviem al marge del que ens succeïa quan estàvem separats, i que les nostres converses no anaven més enllà dels festivals, el sexe, la música o el cinema. Bé, algun cop vam fregar el tema de la mort i la religió, encara que d’una manera més o menys frívola. Però les seves espurnes d’humanitat van anar alimentant el meu inconscient de certes esperances per poder anar més enllà. I mentre el meu cap tenia clars els límits, el meu cor i la meva intuïció lluitaven per traspassar-los, i es feia molt dur dominar-los. Jo mateix

m’apaivagava repetint-me aquella frase, taral·lejant el títol de la seva cançó: Tu i jo som sexe. El meu aniversari s’apropava. La Mara em va prometre en un correu electrònic que em regalaria “una cosa molt, molt especial, molt nostra”. Ho afirmava amb tanta seguretat que estava convençut que hi hauria un abans i un després d’aquell moment. Crec que això em va posar una mica nerviós. Per la seva mirada insinuant i els seus ulls, més brillants del normal, vaig jugar als pronòstics, i el més probable era un trio. Sí, vaig recordar perfectament amb quina lascívia m’havia preguntat si m’agradaven els trios, i que tant li feia amb dos nois com amb una altra noia. En cap altre moment se’m va acudir un altre tipus de regal, més normal. Mai no em vaig imaginar que m’obsequiaria amb un doble CD amb la banda sonora de les cançons que havíem escoltat junts a tots els

festivals. Massa romàntic. És el que jo hauria fet. La incògnita la va resoldre a través d’internet, enviant-me aquest anunci: “Per fi, en directe, Tu i jo som sexe. Aquest és el nostre festival. Feliç aniversari!”. Quin gran detall! Havia preparat un xou en directe per a mi. Això sí que m’encantava: un festival d’un sol concert, el seu, en exclusiva! Més endavant em va descobrir els detalls: se celebraria a la sala Sidecar, un local petit i molt acollidor situat a la plaça Reial de Barcelona, i comptaria amb la presència d’un convidat estrella. De quin músic es tractava? O potser seria un cantant famós? Algú que m’agradava a mi? Una altra dona tan esplèndida com la Mara? Llavors em va venir al cap un altre cop la idea del trio, encara que... Que poc respectuós! El seu regal seria artístic, no sexual, i això m’indicava que, de fet, em tenia en gran estima, que jo era especial per a ella.

«En els moments de lucidesa i claredat volia creure que aquella poció màgica m’havia inundat els sentits» «Els seus moviments multiplicats pels miralls, elevaven a l’enèsima potència la perfecció del seu cos»

En definitiva, que la nostra relació s’apropava cada cop més al que es podria dir amor. Els dies van passar ràpids, molt ràpids, fins al moment que, emocionat, una mica nerviós i amb grans expectatives, em vaig trobar davant la porta del Sidecar. Era l’hora prevista del dia indicat: nit, és clar, i lluna, més plena que mai. El vigilant de la sala em va buscar a la llista de convidats, que només tenia un nom, el meu. Em va deixar entrar. El local estava completament buit, només hi havia una cambrera a la barra. Era preciosa, amb un maquillatge glamurós i un atrevit model de làtex, vermell i negre, sofisticat. Per un moment vaig pensar que seria l’altra estrella que participaria a l’espectacle, però no calia fer-me il·lusions: ja en tindria prou, de gaudir del directe de la Mara. Allò sí que era un regal únic i personal!


públic

divendres, 6 d’agost del 2010

Cultura

www.publico.es/catalunya

imma riera vicent

Li vaig demanar una cervesa, però la noia em va respondre que tenia ordres de servir una beguda que havia preparat l’artista mateixa per a l’ocasió. Es tractava d’una poció de color marró, que feia olor d’herbes, una espècie de te d’aquells que es fan dir “tàntrics” i van carregats d’espècies exòtiques. Després del primer glop, també hi vaig identificar el guaranà. Segurament, tractant-se d’una idea de la Mara, era un còctel afrodisíac. –Mmm... comencem bé –vaig dirme. Vaig fer una ullada a l’escenari. Tot el decorat eren miralls, vidres enormes flanquejats per bombetes de colors i boàs atapeïdes de plomes, al més pur estil glam-rock. Una barra vertical en travessava el centre, i un cofre pirata al seu costat em va recordar aquell fan del Linkin Park. No, no ho vaig voler ni pensar que l’hagués pogut convidar. Aquell trio seria de molt mal gust per celebrar el meu aniversari. Em vaig apropar a la primera fila per observar-lo amb atenció. Estava a vessar de parafernàlia: sabates de taló d’agulla, algunes botes de pell de serp, un desplegament de llenceria escampada per tot l’espai... Totes aquelles coses que a mi m’agradaven quan fèiem l’amor. Sens dubte, la cosa prometia! Se’m va ocórrer definir-ho amb l’etiqueta de “cabaret del morbo”. Sí, sonava bé... Es van tancar els llums. Silenci. De sobte, un focus. Com del no-res, la Mara va aparèixer al meu davant, immòbil. Era una estàtua de Venus enfundada en un vestit llarg semitransparent, cenyit fins a l’última corba del seu cos, l’escot del qual li arribava fins als peus. Els mugrons, i només els mugrons, despullats. Al

lateral de les cames, dos talls fins a la cintura. Sabata de xarol, taló d’agulla, turmelleres de plata, guants, lligues, collars, els cabells eriçats i lacats al vent. Els seus ulls brillaven com la lluna plena que esperava en zel sobre el cel de la ciutat. Estava radiant, crec que vaig perdre la raó instantàniament. Era un somni. El meu somni. Llavors es va sentir la seva veu sensual, encoratjant-me pels altaveus: –Fes-me clic al melic. No vaig dubtar ni un segon, vaig acceptar la seva ordre. Hi vaig apropar els meus dits, hi vaig prémer i... va començar l’espectacle: Tu i jo som sexe. El cant de la meva perdició. Música, erotisme. Esteticisme, atracció. Art, escombraries. La mà al seu no-borrissol, la dent que talla el llavi, el pit que busca espai, l’alliberament del plaer, el plaer, plaer... No sabria descriure amb més exactitud el que estava veient, només que s’assemblava amb força fidelitat a les imatges del seu web, tot i que en el món real els seus efectes eren més poderosos que en el virtual. Em trobava en trànsit, absolutament hipnotitzat. En els moments de lucidesa i claredat volia creure que aquella poció màgica m’havia inundat els sentits, però en el fons sabia que no era cert, que aquell estat anímic de perversió sexual l’estava provocant la Mara amb el seu espectacle. Ella cantava, sense micro, i la seva veu ressonava per tot el local amb una força d’atracció incontrolable. Els seus moviments, multiplicats pels miralls, elevaven a l’enèsima potència la perfecció del seu cos, i de manera proporcional la dels meus desitjos. Em provocava. Era lascívia. Embogia. Intentava amb prou feines ser conscient de com deixava de ser jo

7

per sentir-me un altre, més lleuger, gairebé volàtil, com una ploma. Surava. Podia volar fins a la seva pell per fregar-la des del coll fins a les cuixes, en un vaivé subtil per l’aire, custodiat només per la llum tènue. Després em vaig sentir foc, una bola d’espurnes que feia voltes a velocitat infinita per la sala, fins a tancar-me entre les seves cames. La vaig veure cremant. Era fosc, era brillant, era res, era tot. La cintura, ella... M’hauria aferrat a les seves nanses com el dimoni, mossegant fins a l’últim dels seus encants per sadollarne la meva set. Mara; l’estimava fins a l’infinit! De sobte, em va agafar de la mà i em va pujar a l’escenari. Llavors em va regalar el cofre pirata. –Això és per a tu, per al teu aniversari –vaig sentir entre ritmes concupiscents. Vaig obrir la tapa i, al seu interior, hi vaig trobar dues màscares d’estil venecià. La meva fantasia, com a Eyes Wide Shut, la famosa pel·lícula de Kubrick que retratava una secta les pràctiques sexuals de la qual exigien l’anonimat al rostre. Em va encantar la proposta. Ella es va posar la negra, jo la vermella. Els seus ulls eren més bells que mai, la seva brillantor ressaltava encara més en aquell marc. La Mara em va abraçar amb força, em va oferir el seu ardor i no em vaig poder contenir més. Ho faríem en un escenari. Ens ompliríem de suor blanca fins a l’últim porus mentre la melodia enganxosa de Tu i jo som sexe estimulava els meus sentits. Sí l’estrella convidada al concert seria ni més ni menys que jo mateix. Increïble. No sé quant de temps va durar l’esdeveniment, ni quantes postures vam arribar a provar. Només sé que em vaig sentir eteri, quasi transparent,

l’autor

Pep Blay Nascut a Tarragona el 1966, Blay és escriptor, guionista, poeta, viatger compulsiu i periodista musical. La seva vida agitada i les històries que escriu són quasi el mateix, realitat i ficció morbosa que es confonen sota la mentida de la memòria. Devot del vampirisme, en el terreny de la novel·la es va donar a conèixer amb ‘Vampíria Sound’ (Rosa dels Vents, 2004), un thriller contemporani radical ambientat entre el món de la música a Barcelona i les muntanyes màgiques del Montsant, on dibuixa un concepte personal de vampir urbà. El llibre conté un munt de referències per als aficionats al punk, el gòtic i el sinistre. Va aconseguir projecció a Espanya i Mèxic gràcies a la biografia ‘Enrique Bunbury. Lo demás es silencio’ (Plaza & Janés, 2007). Ha publicat els volums sobre la història dels Sopa de Cabra i Els Pets. El 2009 va publicar el relat juvenil ‘Gotholàndia’ (Montena), on descriu les aventures d’un noi aficionat a la tecnologia que, amb el seu oncle, un poeta friqui, s’introdueixen a l’interior d’un videojoc, ocupat per mites i llegendes.

l’obra ‘Eròtica mix’ Rosa dels Vents 300 pàgines 16,90 euros

com pura energia. Que vam fer tot el que sabíem, o quasi tot. Ella despullada, jo despullat, amb els seus talons d’agulla, les nostres màscares, una lliga espontània a la seva cuixa... ens delíem per encaixar-nos fins a l’últim centímetre l’un a l’altre. Per davant, per darrere, a dalt, a baix, oral, anal, fetal... Ens ofegàvem en la luxúria. Si ho hagués pogut retenir en la memòria, hagués estat el més inoblidable que mai havia experimentat. La rematada final va arribar quan la Mara es va negar a que m’escorregués a les seves entranyes. Volia excitar-se encara mes afegint-hi una cirereta final: em va demanar que em masturbés enfrontant-me a la nostra imatge als miralls. Tots dos sobre l’escenari, tots dos encarats als vidres, havíem d’esgotar per separat les nostres últimes forces. Vaig complir el seu desig. Vaig entrar en un estat sobrenatural. Era un contorsionista. Com més bombava, mes lleuger, com més ardent, més potent. Desmesurat. La mirava i... era increïble com s’excitava. Bavejava tota, es desfeia en libido. Flotava i volava. Com jo. Crec que ho vaig fer per ella, com a agraïment al seu esplèndid regal d’aniversari, perquè si fos per mi ja no hagués abandonat la seva mel, els seus caus, jo volia estar sempre enganxat a la Mara... Aleshores em vaig adonar a través del reflex als vidres, que no estàvem sols. Hi havia espectadors, i aquests no eren només la cambrera i el vigilant, dels quals ja no me’n recordava que estaven amb nosaltres des del principi, sinó que el Sidecar estava ple. S’havia anunciat públicament com un concert! Vaig empassar saliva. Em vaig asfixiar.


6

públic

dissabte, 7 d’agost del 2010

Cultura

www.publico.es/catalunya

Geografies literàries

Obsessions mortals La protagonista d’‘Una tempesta’, d’Imma Monsó, és una escriptora que anant cap a una conferència a un poble del Pirineu de Lleida es troba amb un accident. Amb un ritme trepidant i barrejant intriga i humor, l’autora explora les relacions que s’estableixen entre autors i lectors, però també aprofita les pàgines d’aquesta novel·la per investigar la por que desperta la possibilitat de perdre les persones que estimem

S

ense adonar-se’n i sense voler-ho, s’ha adormit. Potser perquè anit va estar xerrant amb la Gemma fins a les quatre de la matinada i avui s’ha llevat a les set amb la sensació que no tenia son. Mira el rellotge i veu que són gairebé les cinc. A l’esplanada no hi ha ningú més que un home que deu haver arribat fa poc i que plega la vela a l’altre extrem del prat. Se’l mira per comprovar si el coneix, els voladors formen una mena de gran família i sovint es troba amb coneguts, gent de la zona o d’altres llocs on acostuma a volar. No, no el coneix. Sense moure’s del cotxe, observa alguns cumulets que segurament li donaran ales, i en veu, més lluny, uns de més foscos i amenaçadors que s’estan formant amb la calor de la vall. A baix, fa molta calor, i en qualsevol moment aquests núvols poden convertir-se en congestus i després,

després més valdrà quedar-se a terra i no arriscar-se. Surt del cotxe i observa amb més atenció. Els arbres, la pols, el fum, les branques, els matolls. Sí, tindrà vent fàcil per enlairarse. Pel que fa als núvols més densos, estan a una distància prudencial. Però si veu que les coses no pinten bé, es desdiu d’enlairar-se i cap problema. No és un volador caparrut i, a més, està avesat a les frustracions. El vol lliure és una activitat totalment impredictible, punxar de sobte quan estàs a punt de sortir és una cosa que passa sovint, sigui perquè el vent no ajuda sigui perquè les condicions empitjoren de cop... Més d’una vegada ha hagut de baixar caminant i carregat d’una muntanya on havia pujat a peu, i ho fa sense recança: mai no vol fer passar el clau per la cabota. El Sergi és flexible, s’adapta a les circumstàncies com s’adapta a la bombolla d’aire que el sosté, l’adaptació a l’onada és un concepte de vi-

tal importància per a ell. Així, mai no es queixa d’allò que no s’ha pogut fer perquè poques vegades fa plans detallats. Si no es pot enlairar, se n’anirà a casa, llegirà una estona el llibre que ahir li va comentar la Gemma i li donarà l’alegria de presentar-se a la xerrada. Si el vol és avorrit i fa un piano, intentarà aterrar al Prat de l’Andorrà, on segur que trobarà algú que l’acompanyi a dalt a buscar el cotxe. Llavors, pot ser que arribi a mitja xerrada, o que l’esperi a la sortida. Si les condicions al cel són temptadores i pot volar fins a la posta de sol, llavors potser se n’anirà directament cap a casa després d’aterrar. Respira a plens pulmons i a continuació obre la porta del darrere i en treu la motxilla, on hi ha l’arnés i el parapent. Amb parsimònia, desplega la vela, que no és la seva estimada Zoom, la vela groga i morada amb què la Gemma assegura haver-lo conegut. És una

«Detesta enganyar, mentir i ocultar: més que res ho troba incòmode. Però no té altre remei» «Per a cada raresa, per a cada actitud, per a cada lloc, ella té un referent literari que li dóna la clau de l’enigma»

Edel que tenia abans d’aques-ta. Les coses s’han de fer ben fetes, i la clandestinitat s’ha de dur amb dignitat, sense pífies. Aquest és un vol clandestí, i només faltaria que ella es quedés badant i veiés la seva vela morada i groga, la vela per a ella inoblidable i de la qual sempre diu: “La distingiria entre mil”. L’Edel, en canvi, és blava i blanca, una vela discreta que es fon de seguida amb el cel i que fa molt difícil que, posem per cas, un veí o la mateixa Gemma el descobreixi en ple vol. És un punt important, perquè només ha aconseguit la pau amb ella després d’haver-li jurat i perjurat que mai no volarà sol. Tampoc no li agrada que voli de cara al capvespre, cosa fotuda, perquè les condicions al capvespre són ideals. Per tot això procura enganyar-la amb cura. Detesta enganyar, mentir i ocultar: més que res ho troba molt incòmode. Però no té altre remei.


públic

dissabte, 7 d’agost del 2010

Cultura

www.publico.es/catalunya

imma riera vicent

Vol estar bé amb aquesta dona, la que més pau i diversió li ha donat a la vida, i no té cap intenció de perdre-la, perquè per a ell, tenir-la a la vora és (gairebé) tan important com el parapent. Ella ha entès com ningú la seva necessitat de quedar-se a viure on és. “Jo ho entenc tot”, li diu de vegades. “És per les novel·les.” Deu ser això. En tot cas, per a cada raresa, per a cada actitud, per a cada lloc, ella té un referent literari que li dóna la clau de l’enigma. “Veig el món poblat de personatges, a través dels personatges”. “Un d’aquests Hans Castorp”, diu referint-se a un amic d’ell, al qual ella adorava fins que va començar, com diu ella, a proustejar: “El teu amic Hans Castorp prousteja massa, darrerament”, va dir quan el David es va inclinar excessivament a quedar-se a casa en bata de seda mirant el món per la finestra de la seva embuatada habitació. Als ulls d’ella, el poble està constituït per una àmplia col· lecció de personatges literaris que viuen en una dimensió a meitat de camí entre la realitat i la fantasia, i que es veuen enriquits amb els retrats literaris a què la Gemma els associa. Prop de casa viuen la Maga i Oliveira (ella els anomena així perquè ell només mira els rius mentre que ella els neda). O bé: “No, la Marta no és una Bovary ni una Karènina, és una Mila de Solitud, una supervivent”. Tenen per mecànic un Holden Caulfield al vuitanta per cent. Perquè ella fa els retrats com un pintor amb els colors fa les barreges: deu per cent de blau ultramar, dos per cent de negre pur, vint per cent de roig sanguina. Per millor ami-

ga té una Holly Golightly pura, “més Holly que la Holly d’Esmorzar amb diamants”, diu la Gemma. I no sols perquè l’amiga de la Gemma hagi anat a viure a Andorra (en comptes de ferho a Nova York) a la recerca de la felicitat, no sols perquè també dugui un gat sense nom o perquè pensi, també, que a les joieries d’Andorra no li pot passar res de dolent, sinó per matisos molt i molt subtils que la Gemma capta com ningú, matisos que, segons ella, només la literatura pot captu­­rar, i mai altres tipus de descripcions. En qualsevol cas, sap crear al seu voltant un món on ningú no és exactament únic i irrepetible, i on, des dels individus més banals fins als més extraordinaris, tenen el seu referent en la dimensió de la ficció: “Així”, diu ella, “encara que faltin, el referent literari queda i es repeteix, un dia o un altre, perquè no estiguem tan sols”. A ell, quan el vol fer enfadar, li diu Mochuelo, un personatge d’un relat de Delibes que, això de marxar del poble, ho veia molt negre. Ho fa per fer-lo enrabiar, perquè de fet sap que les raons del Sergi per quedar-se al poble són força diferents de les del Mochuelo, i ella les coneix bé. “Dos per cent de Mochuelo, doncs”. I és això últim el que va marcar la diferència, el que l’ha fet quedar-se amb ella: que no hagi pres el relleu del pare en això d’empènyer-lo cap amunt. Que hagi entès de seguida que no vol marxar, que hi ha moltes coses que ell no vol provar i infinitats de ciutats que no desitja visitar. També hi ha coses, és cert, que no vol provar per por de no tornar. La Gemma l’ha ajudat com ningú a desaprofitar les ocasions, a fer servir el seu talent per al que li interessa i a estar a gust amb ell mateix. Tenia un lloc fix en una editorial on era traduc-

7

tora literària i ha vingut a viure aquí per ell. L’ajuda també amb la casa del pare, que lloguen els caps de setmana, i amb la granja de cavalls que ha muntat amb un amic. La Gemma és també l’única dona que, a diferència de les altres que ha conegut fins ara, mai no li ha retret la seva por de l’èxit. Bé, això de la por ho deien elles: ell no n’ha tingut mai cap, de por: quan va estar a Boston i a París es va adaptar com el primer, sempre s’ha adaptat bé a tot arreu. Mai no ha conegut ningú a qui l’èxit el posi menys nerviós. Però elles, en el seu paper d’impulsarlo fora del poble com havia fet el pare, després de pensar durant un temps que allò d’ell era un caprici transitori, no entenien que no volgués treure el màxim de partit de la seva situació econòmica, de la seva intel·ligència i de la seva sort. Si ell preguntava què significava “treure partit”, mai no donaven una resposta satisfactòria. I al final, arribaven a conclusions com la “por de l’èxit”. Li va dir a una ex: “¿Per què penses que és por? ¿No pot ser senzillament aversió? Mai de la vida hi ha hagut res que em fes por, en l’èxit”. Ella li va dir que sovint la por està emmascarada i no la notem. “Ah”, va dir ell. La Gemma ha estat l’única que ha entès que ell, simplement, no hi veu res de natural a abandonar per sempre tot allò que has conegut, a deixar de viure al lloc on has crescut, tret que sigui una qüestió de supervivència. O tret que, com ella, te’n moris de ganes. Ell viu a gust al poble. A més, ha format una gran parella amb la mare d’ell. S’avenen. “Jo, a la meva família no hi pinto res. En canvi, amb la teva mare, flipo... No està tan folrada de Mathilde com et penses!”, li diu, referint-se a Mathilde de la Mole, el per-

l’autora

Imma Monsó Nascuda a Lleida el 1959, va estudiar filologia francesa a la Universitat de Barcelona i, més tard, es va especialitzar en lingüística aplicada a les universitats d’Estrasburg i de Caen. Durant un temps va exercir com a professora d’institut, però després va substituir aquesta feina per la de l’ensenyament de llengües estrangeres. Com a narradora va començar la seva trajectòria guanyant el premi Ribera d’Ebre del 1996 amb el llibre de contes ‘Si és no és’ ( El Mèdol). El mateix any es va estrenar amb la novel·la ‘No se sap mai’ (Edicions 62, 1996), un llibre que la va situar entre els millors escriptors de la seva generació. El 1998 va publicar ‘Com unes vacances’, novel·la amb la qual va guanyar el premi Prudenci Bertrana. La seva tercera novel·la, ‘Tot un caràcter’ (La Magrana), es va fer esperar fins al 2001. També ha publicat els reculls de contes ‘Millor que no m’ho expliquis’ (premi Ciutat de Barcelona 2003) i ‘Marxem, papà. Aquí no ens hi volen’ (2004). Amb ‘Un home de paraula’, editada l’any 2006, va merèixer els premis Salambó i Terenci Moix, entre d’altres.

l’obra ‘Una tempesta’ La Magrana 223 pàgines 18 euros

sonatge stendhalià d’El Roig i el Negre. “M’encanta haver-la conegut”, diu, “tenir per fi una família càlida... Jo, que semblava destinada a anar pel món traduint, com un bou sense esquella...!”. ... Ah, el seu bou sense esquella, amb qui té converses nocturnes infinites. Quina gran sort ha tingut: llesta, original, encantadora, tendra, bonica i plena de curiositat. Podria haver estat tendra però lletja. Podria haver estat llesta però banal. Podria haver estat simpàtica però sense encant, i ell se l’hauria estimat igual, potser més de pressa i tot. I, sobretot, podria no haver estat tan comprensiva amb la seva manera d’entendre el món. Però ella, ho té tot!: fins i tot la proporció exacta de defectes que fan ressaltar les qualitats que té. Sí, com sabem la sort sempre l’acaba enganxant: però pel que fa a la Gemma la fortuna coincideix amb la vocació. No sols l’entén, va més lluny: vetlla per­­­­què l’espiral de la prosperitat no l’en­ grapi amb les seves urpes afilades. Fa un any, va pensar posar una escola de parapent; té molts més dels quatre-cents vols requerits per ser instructor biplaça, podria dedicarse a fer volar turistes. “Si decideixes viure d’això, acabaràs ensorrant la teva passió”, li va dir. Va sospirar i va afegir: “Professionalitzar-se és la xacra de la nostra societat: un hauria de viure de la seva afició i tenir la professió com a hobby”. De vegades diu frases que se li indigesten al cervell, estrambòtiques però amb una petita espurna de veritat, frases que ell creu interessant tornar a pensar més tard, d’aquí a quaranta anys potser. L’única ombra a les seves vides: ella pateix quan ell vola.


6

públic

dilluns, 9 d’agost del 2010

Cultura

www.publico.es/catalunya

Geografies literàries

L’amagatall del Matarranya Josep Maria Espinàs fa un recorregut per la part de l’Aragó on es parla català, i s’atura a pobles de la comarca com Calaceit, Cretes, Vall-de-roures o la Freixneda a l’obra ‘A peu pel Matarranya’. Aquest llibre descobreix una realitat que, tot i els lligams històrics, socials i lingüístics amb Catalunya, resulta per molts desconeguda. A banda de les descripcions paisatgístiques, l’autor sap recollir amb calidesa les veus que es troba per les seves rutes

P

er baixar des d’aquesta corona monumental de Vall-de-roures a la falda de la plaça Major –que és un espai pla, i l’únic prou ample per posar-hi unes quantes tauletes de cafè– triem un pendent pedregós, on una placa diu que és el carrer del Talegón. En Sebastià m’explica que, a l’Aragó que ell coneix, quan algú cau dituen que “se ha pegao un talegazo!”. No seria estrany que el nom d’aquesta baixada vingués de la patacada que s’hi va clavar algú... Quan entrem a la plaça sona una jota a tot volum pels altaveus del poble. Com que a Vistabella del Maestrat vaig sentir també una jota megafònica, en aquell cas una jota valenciana, i després van donar un avís, suposo que aquí també passarà el mateix. Però aquesta jota dura i dura: “El rubio del Arrabal / lo llevan por la ribera. / No lo llevan por ladrón, /que lo llevan por tronera”. I diu moltes coses

més a plena potència, fins que finalment es talla en sec i la veu del nunci modern fa saber : “Atención: la Confederación Hidrográfica del Ebro comunica que hoy, día tres de agosto, a las veinte horas, se soltará el pantano Pena para riego general con dos mil quinientos litros por segundo”. L’embassament de Pena es troba cap al sud, encauat entre les serres que he vist des del castell. Fem el vermut al bar de la plaça com si fóssim culs estiuejants o uns vall-de-rourans que han tornat a l’agost, al poble, i és la vegada en la meva vida que veig més olives en un plat, i per això les compto: 43 grosses olives. Aquí mateix hi ha la fonda de la Plaça, i si això és un indici de les racions que ens esperen... La fonda és un magnífic edifici antic, de gran categoria. M’havien dit que l’havien deixat decaure molt, però ara se n’ha fet càrrec una gent que ha recuperat admirablement aques-

ta institució tradicional de la vila. Hi ha un rètol a la façana que amb lletres gòtiques, només diu Fonda. Al costat del portal hi ha una porteta petita que conserva un rètol igualment petit, d’aquells de lletres negres sobre una tira blanca esmaltada que diu: “Casa de viajeros de Enrique Blanc”. Passem la portalada i ens trobem un vestíbul ampli, amb una escala que puja, uns arcs, plantes, alguna eina popular. Sembla salvada, doncs, l’antiga fonda on s’havien estatjat advocats, notaris i gent de semblant condició. Dinem en un menjador entre solemne i popular, i ens porten, en efecte, unes racions proporcionades a les olives del vermut. Amb el cambrer que ens serveix, que té la cordialitat i l’eficàcia dels qui treballen jugants’hi alguna cosa important, havíem tingut una petita conversa sobre el vi. “El vi de la casa?”, ha estat la seva proposta. Li preguntem d’on és, el vi de la casa, però no ens ho aclareix gaire

«Fem el vermut al bar de la plaça com si fóssim culs estiuejants o uns vall-de-rourans que han tornat a l’agost» «Des del pont de Ferro veig passar l’aigua del Matarranya, i a la superfície hi ha acumulacions d’algues»

o no ho entenem. El que si que queda clar és que és un vi de 16,8 graus, i desistim sense cap dubte. Ens estranya que no tingui vi de Vall-deroures, que es troba en altres taules de la comarca, però això ja passa. N’ofereix un del Somontano, i jo em miro en Sebastià. Nascut a Tormos, província d’Osca, de petit va anar a viure a La Luenga, un poble que és al cor del Somontano, precisament. “No serà pas un vi d’Alquézar”, diu. És el seu cognom. No, el vi es diu Val de Vos, i és de les vinyes del Vero, el riu que passa per Barbastre, m’explica en Sebastià. Ves per on, bevem un negre del 1991, denominació d’origen Somontano, que té dotze graus i mig, que és una graduació més civilitzada, i que els paladars amics de les emocions fortes es barallin, si els ve de gust, amb aquell que tenia gairebé disset graus. L’última sorpresa ve amb les postres. Quan jo dic que m’agrada la


públic

dilluns, 9 d’agost del 2010

Cultura

www.publico.es/catalunya

imma riera vicent

pastisseria, ens proposa el que en diu tarta russa. És un pastís d’Osca. Ens el recomana, una tarta russa amb crema catalana... Quan arriba el pastís, que és molt bo però que no duu crema ens deixa al costat una copeta plena d’un líquid espès i groguenc. És un licor de crema catalana. Ens fa saber que té un gran èxit. Davant els quadres

A més del pont de Pedra, a Vallde-roures hi ha el pont de Ferro, no tan cèntric, però útil per comunicar un extrem de la vila amb el nou raval, i pel qual passen els vehicles que circulen per la carretera de Tortosa a Alcanyís, o que van o vénen de Morella i Vinarós. Des del pont de Ferro veig passar l’aigua del Matarranya, i a la superfície hi ha acumulacions d’algues que dibuixen una forma de llàgrima, és a dir, que s’allarguen i s’afinen en la direcció que corre l’aigua. Al costat d’on comença el pont a la banda de la vila històrica hi ha tres homes i una dona asseguts en un banc, sota una figuera de bona mida. Potser és la primera vegada que veig una dona compartint l’estona i la conversa amb homes en un banc o en un pedrís. Dones soles i homes sols, sí. Aquest és el punt on para l’autobús que fa la línia Alcanyís-Tortosa, però aquesta tarda no passarà, és dissabte, de manera que aquesta gent no l’espera; per això la presència de la dona fent tertúlia em sembla poc usual, però veig que hi participa amb naturalitat, i fa les observacions i les pauses meditatives que he admirat en tants homes. M’expliquen que, quan eren petits, veien baixar el Matarranya amb més aigua que ara, i és que “ara no plou ni neva, i què vol que passi si

no plou ni neva?”. També es queixen que hi ha poca horta, diuen que en altres pobles n’hi ha més. Els dic que abans he vist, al marge del riu, una peça metàl·lica rovellada, que m’ha semblat la vella comporta d’un rec. Un rec que ha estat abandonat. Els pregunto si han sentit el pregó, anunciant que a les vuit deixarien anar aigua del pantà. Sí, l’han sentit. “I quan arribarà a Vall-de-roures, l’aigua?” “Si solten el pantano a les vuit, cap a les deu ja serà aquí”. M’acostaré al riu, després de sopar, per veure-ho. A la llibreria Serret he comprat premsa aragonesa, i hi trobo una excel·lent notícia, que de fet és la recuperació d’una informació anterior: el mes de juny, en una sessió de les Corts d’Aragó, els grups parlamentaris van demanar la constitució oficial de la comarca del Matarranya. La institucionalització de les comarques de la franja catalanoparlant d’Aragó és un pas indispensable no tan sols per enfortir la consciència d’identitat de la gent, sinó perquè aquestes comarques puguin emprendre iniciatives sense haver de dependre, com ara passa en bastants casos, d’una ciutat que pertany a un altre àmbit històric, economicosocial i lingüístic. També alguns parlamentaris han demanat que la capital de la Llitera sigui Tamarit. Quan vaig ser a la Llitera, vaig poder comprovar la supeditació de Tamarit, i de tota la comarca, a Binèfar. El llarg procés de descapitalització de Tamarit, es podrà invertir? Octavi Serret, el noi de la llibreria –on hi ha diverses publicacions en català– m’explica on és el mas de Martinet i com s’hi pot anar. Si li he preguntat per aquest mas és per un fet tràgic que hi va tenir lloc en temps de les guerres carlines. Cabrera havia ocu-

7

pat Vall-de-roures, i aquí va saber que la seva mare havia estat afusellada a Tortosa. Irat, en la represàlia va fer executar gent de la vila, entre la qual diverses dones que estaven emparentades amb coneguts liberals. L’execució es va dur a terme, el 27 de febrer de 1836, al mas de Martinet. En Sebastià, quan sortim de la llibreria, em pregunta si hi vull anar. La tarda comença a caure i a mi em tempta més quedar-me a la vila antiga, és l’hora que la gent surt a parar la fresca, l’ocasió de parlar amb algú i qui sap si escoltar alguna història curiosa. La història del mas Martinet ja és acabada, fa més d’un segle i mig... Però sembla que en Sebastià sí que hi vol anar. L’Octavi de la llibreria ha donat unes instruccions molt precises per trobar el mas, i en Sebastià es deu haver engrescat quan ha sabut que calia seguir un camí que anava tocant el riu. “Com que demà tindrem bastanta carretera...”, li he dit, per acabar-lo de decidir. Ens hem separat, sense quedar enlloc, és allò de sempre, moure un braç vagament, que vol dir “ja ens trobarem per aquí”. Jo me’n vaig a l’Hogar del Pensio­ nista, que ja havia visitat després de dinar. Aleshores, el cafè era ple de gent que jugava a cartes. Ara són les set i no hi ha absolutament ningú, només la noia del bar que endreça coses. El local és gran, té diverses dependències per a activitats culturals. En un espai on hi ha una exposició de pintures, m’afegeixo als últims jubilats que han deixat el cafè i que es dediquen a donar un cop d’ull als quadres. La majoria són vistes dels carrers de Vall-de-roures, i els avis comenten cada pintura. “Mira, aquí és a cal Guitarró”. Un altre hi afegeix: “I aquí més avall hi ha la placeta, el que

l’autor

Josep Maria Espinàs Nascut a Barcelona el 1927, aquest es­ criptor i periodista ha cultivat diversos gèneres com la novel·la, l’assaig i llibres de memòries, però especialment s’ha guanyat la fidelitat dels lectors amb les seves cròniques de viatges. La sèrie ‘A peu per...’ ha recollit la seva experiència per diversos territoris de Catalunya, Castella, Andalusia, Galícia, València i Mallorca, entre d’altres. Però l’autor que acostuma a enfocar la seva mirada a grups socials i problemes allunyats dels centres d’inte­ rès, va començar la carrera literària com a novel·lista i va guanyar el premi Sant Jordi amb ‘L’últim replà’ (1983). A més d’altres títols, destaquen tres llibres de contingut autobiogràfic: ‘El teu nom és Olga’, ‘El nen de la plaça Ballot’ i ‘Inventari de jubila­ cions’. Segons ha comentat l’especialista Enric Bou, Josep Maria Espinàs “als anys 50 fou un dels primers a incorporar les formes literàries neorealistes, combinant models de la literatura espanyola (Delibes, Camilo J. Cela) i pagant homenatge al cine­ ma italià, que s’imposava com a opció de crítica de la realitat de postguerra”.

l’obra ‘A peu pel matarranya’ La Campana 236 pàgines

passa és que no hi surt.” No es tracta de discutir de pintura, es tracta de discutir de topografia: aquesta pujada és aquella pujada, però potser no tan exagerada; si el pintor hagués agafat el carrer una mica més cap aquí, oi?, es veuria el portal de l’Antònio; quin Antònio? Vols dir que aquests balcons són tan grans? El trobo una mica massa fosc, aquest carrer... Home, deu figurar que és un dia núvol... Amb l’home de la fària

Surto amb ells i me’n vaig cap a la plaça Major, que és a tocar, a seure en una tauleta i beure alguna cosa, però veig que en el pedrís adossat al carrer que baixa hi seu un home sol. Jo també hi vaig a seure, a aquella sàvia distància en què no seus ben bé al costat però seus a prop. Una distància que, si la conversa arrenca, al cap d’una estona sol fer-se una mica més curta. Aquest discretíssim apropament és un moment màgic –ja he viscut molts instants feliços d’aquesta mena en un pedrís. Al davant, a l’altre costat de la plaça, tinc la fonda. Una mica més a la dreta, la Casa de la Vila, un edifici renaixentista de tres plantes, que és a punt de fer els quatre-cents anys. Té uns porxos amb arcs de mig punt. La façana de l’ajuntament s’ha refet i s’ha netejat, i és quan deu haver sortit part de l’antiga pintura plena de símbols amb la llegenda “Plaza de la Constitución”, i no sé deduir de quina constitució del segle passat es tracta. L’home que tinc al costat fuma una fària. Quan ja és prudent faig el primer comentari, perquè sempre s’ha de començar amb un comentari – una pregunta és una interpel·lació personal i no hi ha cap garantia que sigui benvinguda.


6

públic

dimarts, 10 d’agost del 2010

Cultura

www.publico.es/catalunya

Geografies literàries

La força de les pedres Ambientada al Pallars, la novel·la ‘Pedra de tartera’ explica en primera persona la vida de la Conxa, una dona que, ja gran i allunyada dels paratges on ha passat la major part de la seva vida, refà la seva trajectòria vital en una mena de memòries dividides en tres parts. Les circumstàncies la porten a envejar la resistència de les pedres. El llibre de Maria Barbal comprèn el període històric que va des de començaments del segle XX fins als anys seixanta

E

ren lluny les llàgrimes perquè no em deixaven casar amb el Jaume. A la fi havia guanyat el seny. No hi havia cap motiu perquè no ens caséssim. Però darrere les paraules, que van ser molt poques, hi havia tot de raons de consideració per als oncles. L’oportunitat de fer un casament millor amb el Martí de Sebastià o d’altres, el cas de fer-me de pares en vida dels meus, la condició humil d’home d’ofici del Jaume... Però tot gat i fura sabia que a casa Sebastià hi havia moltes terres i poques ganes de treballar; el pare era mig carallot, la mare una salispàs i al fill no li agradava aplanar l’os de l’esquena. Ja n’he parlat d’aquest hereu. Era un xicot una mica encantat, arrapat sempre a les faldilles de sa mare com un infantó. A més a més, tots en conjunt, gormands com les paelles. La jove que entrés en aquella ca-

sa ja es podia ben calçar. Els oncles ho sabien i hi havia una cosa que afavoria que jo quedés pubilla sota la seva tutela; el Jaume no era hereu i podia passar a viure a Pallarès, i el cas de no dedicar-se de ple a la pagesia aviat el va arreglar ell. Va dir als oncles que ajudaria en els treballs forts de l’estiu: segar, agarbar, transportar i batre. A l’hivern faria de paleta on li sortís feina, i el sou que guanyaria ells l’administrarien, endemés d’apariar tota la casa que bon xic esbucada estava. Allò que primer havia semblat un mal tracte, a pleret, amb els ànims més refredats, anava guanyant avantatges per als oncles. Em sembla que aquella promesa de governar cèntims va ser decisiva. En aquells temps, de moneda quasi no se’n tenia als pobles. Només se’n veia a l’hora de vendre’s algun cap de bestiar. No vull dir que tot fos com una avinença de comprar i vendre, perquè la meva tristesa i el meu silenci, davant

la negativa del principi, sé que havien comptat per calmar la tempesta. No en va tia s’havia casat amb un home molt més gran que ella i bé devia ser sensible a l’enamorament de dos joves. Tal vegada havia estat més llesta que no havia donat a entendre i havia imaginat que, esverada com jo estava, podia haver accedit al desig del Jaume de campar pel nostre compte. Però jo em sentia unida per gratitud als oncles, especialment a tia. Oncle era home murri, d’anar fent sense parlar gaire ni per mal ni per bé, bon tros rutinari, que semblava acceptar amb complaença l’esperit viu i emprenedor de la seva dona. Deixava les coses en les seves mans i es reservava només la direcció de la feina del camp i dels tractes per raó del bes­ tiar. Home de molt poques amistats i relacions que, com que era treballador i gens fatxenda, tampoc no tenia enemics.

«No en va tia s’havia casat amb un home molt més gran que ella i bé devia ser sensible a l’enamorament» «Em destorbava la gent, fins i tot els fills. No diguem la feina; encara que l’activitat em feia viure»

Tot allò que es referia a mi havia estat obra quasi entera de tia i el pensament de marxar em feia sentir culpable. Potser en el fons tenia por de perdre de nou allò que havia après a posseir. El Jaume va acceptar aquella incapacitat meva de sentir-me lliure i es va lligar amb mi a una terra i a dues persones avesades a fer i desfer sense consultar. Val a dir, però, que aquells dies l’amor ens rescabalava de qualsevol amarra. De nou havia arribat la calor. Era el juny de 1921. Els prats estaven rossos i els peperepeps esclataven; se sentia arreu la brunzidera de les mosques que percaçaven l’aliment amb insistència. Els avellaners silvestres i les nogueres verdejaven vora el riu com els xops. La muntanya era un formiguer de treballadors entre groc i verd, de carros pels camins terrossos i de xiulets d’eines que decantaven sense compassió les tiges esveltes. La terra s’esponjava de re-


públic

dimarts, 10 d’agost del 2010

Cultura

www.publico.es/catalunya

IMMA RIERA VICENT

bre aquell doll que hauria de durar tot un any. Només el xerric del cànter o la bóta feia alçar un moment els ulls dels pagesos al cel. Aquell tornar corrent dels prats, tipa de segar, amb el pit regalimant la brusa; i posar-me l’Elvira als braços perquè xuclés em deixava atuïda. Sempre anava adelerada –deu plorar, pensava– encara que, si jo tardava, sabia que tia li donava molla de pa sucada amb llet. Però la criatura recelava la mare i tothom deia que xisclava més per la companyia que per la gana. Aquell primer estiu de la seva vida em tenia molt poc. Feien falta tantes hores a fora! El Jaume de vegades em feia senyal perquè marxés cap a casa i jo ho feia, però, amb la temor que oncle se n’atalaiés i rondinés. I així anava d’una banda a l’altra com una fugitiva, de l’Elvira a la feina i de la feina a l’Elvira. Ara, quan hi penso, veig que era molt el tràfec, però l’empar constant del Jaume em feia forta i m’empenyia cap al primer de tot: la filla. Ell deia: primer són les persones que les coses, mes jo mancava d’ajuda per complir, perquè ho havia après a l’inrevés. Quan terra i bèsties estaven a punt, aleshores venia la tanda de les persones. El Jaume era rebel a la rutina, però es guardava molt de tenir-se-les amb els oncles per cap motiu. Prou havíem patit abans de casar-nos. El desig de poc soroll ens feia reforçar el respecte que de vegades signíficava mossegar-se la llengua per no contradir. Jo li agraïa aquest capteniment al Jaume i ell aviat s’enriolava per no res, que se sentia feliç com mai –deia– de ser jove, enamorat i pare. L’Elvira havia nascut dies abans de l’any de casats. Era el 18 de no-

vembre i el Jaume tenia una feina a Montsent. Com que va néixer en dimarts, ell no ho va saber fins que l’Anton de casa Peret hi va haver de baixar divendres. Ho va deixar tot i a boca foscant va pujar a peu amb la neu que s’havia gelat pels camins. Ningú no l’esperava fins diumenge. Quina felicitat va ser veure’l aparèixer amb la cara vermella sortint del tapaboques quan ja feia hores que era nit. Em va besar molt fort; després, de ben a la vora, va mirar-se la nena que dormia al bressol. Sense dir res es va atansar de nou i em va prendre les mans. El contrast de calor i fred aviat va desaparèixer. Fins al cap d’una estona no ens van sortir les paraules. Li vaig explicar amb desordre i emoció com havia anat el part. A ell se li feia estranya la idea que hagués viscut tres dies sense saber que tenia una filla al món. Li semblava una estafa. Després d’una estona em va fer una abraçada i se’n va anar amb la promesa que es prendria un bol de llet calenta; no va permetre que jo em llevés a preparar-la-hi. Sense dormir gens, va desfer el camí per arribar a punta de dia a Montsent i ser a la feina. Quan l’endemà explicava a tia aquesta feta, els ulls li traïen el gest impertorbable. Penso que així va començar de guanyar-se-la, el Jaume; això sí, en secret. I els dies corrien de pressa. Encara no havia comprès què era ser mare amb l’Elvira d’un any i ja se’m tornava a notar una panxa que anunciava el segon fill. Potser ara seria un nen. No sé per què aquesta era la preocupació més gran de tothom. Un hereu. No sabia si jo també volia un nen, perquè era a l’ambient que era millor minyó que minyona, o el volia perquè sí. Per tenir filla i fill, la parella.

7

Un nen serà un home. I l’home té força per a la terra, per al bestiar, per construir. Però jo no ho acabava de veure clar. Quan pensava en les cases que coneixia bé, hi veia la dona com el puntal més gran. Si pensava en casa meva, era mare qui feia o acoblava totes les feines. No diguem tia. La dona tenia els fills, els criava, segava, tenia cura de la cort, del galliner, dels conills. Feia la feina de casa i tantes coses més: l’hort, les conserves, els embotits... ¿Què feia l’home? Passar al davant en les coses de fora. Quan s’ha­via de vendre una vaca. Quan s’havia de llogar algú per a la sega. No era palpable que l’home fes més o fos més, però tothom repetia: ¿què és una casa de pagès sense un home? I jo penso: ¿què és una casa sense una dona? Però allò que tothom deia des de sempre pesava molt. Jo només sé que volia un minyó. El cert és que acudir a tot, embarassada, era més difícil. El Jaume m’ajudava molt, però eren moltes les hores que passava a fora. A l’hivern, setmanes senceres. Amb la nena, sobretot, vivíem entre la joia d’esperar-lo cada dissabte i la tristesa de veure’l marxar cada dilluns. Amb les estades a fora coneixia molta gent. Molts camins a casa li veia la mirada absent, i quan li preguntava en què pensava sentia la desil·lusió de saber que no era en mi o en l’Elvira o en el nou fill que ens havia d’arribar. Deia: en res; o bé que pensava en tal o tal casa de Montsent o de Surri que havien de menester això o allò i tan poc que costaria fer-los-ho obtenir si... Llavors em mirava i deixava la conversa, m’amanyagava com a una criatura i decidia que calia fer alguna cosa. Jo no m’omplia de la seva presència. Hauria volgut sadollar-me’n i endevinar-li els secrets i

l’autora

Maria Barbal Nascuda a Tremp el 1949, es va donar a conèixer amb ‘Pedra de tartera’, novel·la que l’any 1984 va guanyar el premi Joaquim Ruyra. La història de la Conxa ha seduït lectors de molts països i a Alemanya ha venut més de 50.000 exemplars. Amb aquest llibre, l’autora va encetar un cicle en què el Pallars i la sensació de desarrelament són els punts de referència. Aquesta sèrie la integren: ‘Mel i metzines’ (1990), ‘Càmfora’ (premis de la Crítica 1992, Crítica Serra 1993 i Nacional de Literatura 1993) i ‘País íntim’ (premi Prudenci Bertrana 2005). La seva obra com a novel·lista també comprèn ‘Escrivia cartes al cel’ (1996), ‘Carrer Bolívia’ (1999), ‘Bella edat’ (2003) i la recent ‘Emma’ (2008). Pel que fa als contes destaquen els volums ‘Ulleres de sol’ (1994) i ‘Bari’ (1998). La novel·la és el gènere que fa sentir més còmoda una autora que considera que “malgrat la sinceritat i la intensitat dels nostres sentiments, el pas del temps acaba modificant la nostra percepció”, un punt de vista present en molts dels seus llibres.

l’obra ‘pedra de tartera’ Editorial Columna 159 pàgines 20,80 euros

tot allò que em semblava que m’explicava a mitges, però no hi havia hores per a nosaltres dos en solitari. Sempre hi havia feines, sempre hi havia algú. I jo pensava que ell no ho sentia així, però no gosava preguntar-li-ho, no fos que se’n rigués d’aquestes cabòries. De vegades li’n feia cinc cèntims a la Delina. La nostra amistat continuava malgrat que els de casa seva i els oncles s’havien discutit per causa de les hores de regar l’hort de Fontnova. La Delina veia les coses d’una forma ben diferent de la meva. Ella afirmava que tots els homes són iguals, que quan tenen la dona segura i ben afermada a casa se n’obliden. Que la il·lusió de l’amor només dura dos dies i que no cal donar-hi tombs. Jo no ho veia així, però no sabia com explicarme, com rebatre-li-ho. Només se m’acudia que com podia estar-ne tan segura si ni tan sols festejava. Semblava posar una mica de despit contra els homes perquè no l’havien sabut descobrir com era: una dona de cap a peus, traçuda, feinera i si fa no fa tan pobra com totes les del país. Tenia raó. A mi el Jaume m’havia ascendit a persona, i jo barrejava agraïment i estimació. Em destorbava la gent, fins i tot els fills. No diguem la feina; encara que l’activitat em feia viure, m’apartava de qualsevol lamentació i em deixa­va inútil per pensar. Però quan l’Elvira es despertava plorant a al nit i ja l’havia calmada, jo no podia tornar a cabdellar el son i llavors era l’hora de rumiar i d’anar del començament dels meus records d’infant a l’Ermita fins a la cara del Jaume que em somreia per primera vegada (...).


6

públic

dimecres, 11 d’agost del 2010

Cultura

www.publico.es/catalunya

Geografies literàries

Els romans de Tarragona X. R. Trigo situa a l’any 27 abans de Crist la novel·la ‘El somni de Tàrraco’. L’acció s’emmarca quan l’exèrcit romà lluita per aconseguir la pacificació dels pobles del nord d’Ibèria, i l’emperador Octavi August s’instal·la a Tàrraco, des d’on es dedica a exercir el poder i a administrar tot l’Imperi. L’autor aprofita aquest moment històric per teixir una novel·la plena de crims, traïcions, amor i revoltes a la Catalunya romana

L

es primeres pedres del teatre es van col·locar en l’època d’Octavi, poc abans de la meva arribada a Tàrraco. És per això que ara somric quan algú insinua que el teatre és vell. Finalment, després de la nostra breu estada a Baètulo, ens havien convidat a fer la resta del viatge en un dels vaixells de transport que tornaven de Roma. En Musa, potser per evitar els difícils camins de la costa, o perquè ja n’havia tingut prou amb la mort de l’Andròmac i no volia córrer més riscos, va acceptar de bon grat. Per això vam entrar a la ciutat pels molls i no per alguna de les grans portes de la murada. Quan ens apropàvem amb el vaixell, ja vaig veure que l’edifici en construcció no tenia cap semblança amb les cases de pedra i adob que l’envoltaven. Les columnes principals que havien de constituir l’entrada em van semblar més

pròpies d’un temple, però jo tampoc no sabia gaire de teatre, aleshores. Només l’Akrisa m’havia explicat que alguns grecs tenien el costum d’explicar històries davant d’una multitud, i que els romans, en conquerirlos, també havien adquirit, després d’aquest acte de força, drets sobre la seva cultura. La mare em sorprenia sempre. Per a mi era impossible saber d’on treia aquestes històries en la solitud dels boscos. Quan anàvem a Ausa, poques vegades ens separàvem, per por dels lladres i dels mateixos romans. Però més tard vaig pensar que potser era la seva amiga Belinda qui, després de tants anys a Cartago Nova, li parlava d’aquestes coses mentre jo corria per boscos i muntanyes. Més vell sóc jo, penso satisfet, en sentir aquestes paraules, però immediatament continuo rumiant les meves coses. El problema és que en debatre sobre la vellesa del teatre no

parlen només de l’edifici, sinó dels nous espectacles que els més poderosos volen importar de Roma. El circ, amb la mort i la sang com a protagonistes, acabarà esquitxant Tàrraco. Serà així com l’irreverent i mel· liflu Plaute ens arribarà a semblar un enorme representant de la cultura que perdrem. Parlo d’aquestes coses com si m’importessin, com si des del lloc on em trobaré aviat pogués indignarme pel que deixaré enrere. Però sospito que no serà així. En part, perquè ja no ho és. Fa temps que he arribat a una conclusió dolorosa. El món en què vivim ens importa en funció de les persones que l’habiten. Si penso ara en els boscos d’Ausa és perquè recupero un Perthus que encara tenia la vida per endavant, que encara podia covar il· lusions i projectes. Però el cert és que em vaig desentendre dels meus orígens en morir l’Akrisa.

«Vaig veure que l’edifici en construcció no tenia cap semblança amb les cases de pedra i adob que l’envoltaven» «Ara ja només importen els propers passos. Arribar al teatre per gaudir una vegada més del seu bullici»

Curiosament, la notícia em va arribar des de Roma, on l’Antoni Musa s’hi va traslladar acompanyant Octavi després de deixar-me com a encarregat de subministrar-los la quantitat de plantes que necessitessin. Aquella carta deia que un mercader amic del meu mentor havia sentit a Barcino sobre la mort d’una fetillera que tenia fama d’haver intervingut en la curació del mateix emperador. Com que en Musa li havia explicat la nostra història, no li va resultar difícil estirar del fil. Però la mort de la mare només va ser un primer episodi de la meva davallada en els afectes. Així com vaig anar oblidant Ausa arran de la desaparició de l’Akrisa, també la mort dels meus amics d’aquells anys, en Sul·la i l’Adriana, va fer que cada cop m’importés menys el món. Mentre van ser vius, vam compartir tots tres uns quants secrets. Em sembla que d’aquells que aver-


públic

dimecres, 11 d’agost del 2010

Cultura

www.publico.es/catalunya

IMMA RIERA VICENT

gonyirien algú amb menys expe­ riència en la recerca de la veritat. Pe­ rò la veritat és com el curs d’un riu. Als marges procura emmotllar-se amb la terra, les pedres i les arrels; mentrestant, es va nodrint de petits fragments que més tard farà servir en la seva tasca constructora. Al llit, però, amaga les seves tasques invisi­ bles, arrossega, neteja, poleix, i tan sols si ens apropem a alguna zona on la profunditat és escassa, podem copsar com els colors canvien amb el pas de les aigües la nostra percep­ ció del fons. La veritat canvia al mateix ritme. Pobre d’aquell, doncs, que vulgui considerar-la com la imatge immò­ bil d’un mirall. Moltes vegades em van demanar des de Roma que m’hi traslladés, que deixés a encarregats més joves la meva missió. Els anys finals d’Octavi, plens de malalties i incerteses, van fer que em reclamés al seu costat. Però ell sempre va res­ pectar la meva decisió. M’havia ena­ morat de Tàrraco, de la llum, dels seus carrers i places, de la seguretat que hi havia adquirit. La idea de viat­ jar a la ciutat imperial, de començar de nou, era un pes massa gran per a l’home tranquil i satisfet en què m’estava convertint. Ara ja només importen els pro­ pers passos. Arribar al teatre per gaudir una vegada més del seu bu­ llici. Sé que la comèdia de Plaute tractarà assumptes que m’ompli­ ran de nostàlgia. Mai no he tingut allò que es diu un gran amor. Sí, és cert que no han mancat dones en la meva vida, que durant un temps em vaig fer habitual dels bordells i que, si hagués volgut, hi hauria trobat una dona adequada a la meva con­ dició, fins i tot hauria pogut com­ prar una esclava jove, com ara una

d’aquelles bretones que tant m’agra­ daven. Però per a tot se’m va fer tard. És una gran paradoxa. Un home que ha arribat als vuitanta-vuit anys diu que no n’ha tingut prou. Potser perquè vaig arrossegar el record de l’Adriana, el fracàs de l’impossible, durant massa temps. –Serà difícil que us provi l’espec­ tacle amb els ulls tancats –em diu la Nídia, potser per comprovar si enca­ ra sóc viu. –Ja hem arribat al teatre? –Per tots els déus de l’Olimp! Fa una hora que esperem, asseguts en una grada ben a prop de l’escenari, com vós em demaneu sempre! Ho ha dit escandalitzada. Deu pensar que cada cop m’enfonso més en les meves històries i que ja sóc més de l’altre món que d’aquest. Però és el que vull. Quan li doni el que porto a sota de la túnica ha d’estar ben des­ perta. Només així sabrà apreciar la meva iniciativa. Ja sé que ens trobem asseguts al te­ atre. He pogut sentir veus dels espec­ tadors que hi van arribant, els crits i les baralles per agafar el millor lloc, les excuses d’alguns que porten la sordesa com una llança per penetrar les formacions de ciutadans que han fet via per conquerir el seu dret. Pe­ rò a mi no em preocupen tots aquests moviments. La meva oïda és el millor que he conservat, encara és capaç de distingir les veus dels actors en­ tre el rebombori del públic, i sé que la Nídia encara té la forca suficient per enfrontar-se a qualsevol que ens vul­ gui fer la guitza. És ella qui m’adverteix que han sortit els actors i que ja puc obrir els ulls si no em vull perdre el començament. En un altre temps, hauria compar­ tit amb ella les coses que sé de Plaute,

7

però sempre tinc por de repetir-me. Potser ja l’hi vaig explicar en alguna altra representació, penso, i em dirà si no tinc cap notícia nova. Aquesta és la seva frase preferida... –Que hi ha cap novetat de...? Fa temps que no tinc novetats. Tot el que sé de Plaute ho vaig llegir al De comoediis Plautinis, de Varró, i a par­ tir de la visió de les seves comèdies. Al començament, m’admirava la se­ va capacitat per adaptar les obres de Menandre o Filemó, aquest afany per fer desaparèixer el cor i la paràbasi més pròpies de les tragèdies. Però, so­ bretot, penso que els seus encerts pro­ venen no sols de fer-ne bones traduc­ cions, dels autors grecs, sinó també de la riquesa mètrica que hi va acon­ seguir, que dignificava, segons crec, la llengua llatina. L’obra que cornença, ja n’escoltem el pròleg, és una de les famoses co­ mèdies de tema amorós. M’empipa una mica que els seus finals siguin sempre feliços, encara que de vega­ des soni forçat. Però estic convençut que la Nídia gaudirà d’allò més amb Amfitrió, amb els seus diàlegs inces­ sants que cada cop emboliquen més la història. No m’enganyo. La Nídia s’entusias­ ma quan Júpiter s’enamora de la jo­ ve Alcmena, encara que d’entrada no acaba d’entendre com és que el déu té aquesta capacitat per mimetitzarse en la persona del marit. –Júpiter porta la mateixa mascara que l’espòs de l’Alcmena! –exclama estranyada la meva acompanyant només de veure-ho. –Però has de pensar que el poder de Júpiter és capaç; d’això i de més, per alguna cosa és un déu. –I l’Alcmena no nota la diferència? –La mimesi assolida per un déu no pot ser sinó perfecta.

l’autor

Xulio Ricardo Trigo Nascut a Betanzos (la Corunya) el 1959, ha publicat llibres de poesia i una desena de novel·les, entre les quals destaquen ‘La desaparició d’Evelyn’, ‘Després de l’oblit’, ‘La passió d’Alexandra’ i ‘Els secrets de la reina’. A banda d’haver fidelitzat centenars de lectors amb les seves trames històriques i trepidants, l’autor ha guanyat el premi Ausiàs March, el Maria-Mercè Marçal, el Miquel de Palol i el Joanot Martorell, entre d’altres. Des de l’any 1993 es dedica a escriure, i ho compagina amb diverses col·laboracions en mitjans de comunicació. Com a traductor ha fet versions d’autors gallecs i portuguesos al català. El 1995 va guanyar el premi de traducció poètica Cavall Verd. El 2005 es va traslladar a viure a Tarragona, on és el subdirector de l’Escola de Lletres, i on es va inspirar per crear ‘El somni de Tàrraco’, que no ha decebut els amants de les novel· les històriques d’intriga. A més d’escriptor, Trigo també és artista plàstic, i les seves obres han vist la llum en exposicions col· lectives. A la xarxa té el blog de literatura i art El Violinista Celest.

l’obra ‘El somni de tàrraco’ Edicions 62 316 pàgines

–No sé si m’ho puc creure ... La frase ha quedat així, en l’aire. El marit ja ha tornat de la guerra, pe­ rò la Nídia encara manté la mateixa expressió d’incredulitat. Li he d’indi­ car la circumstància i em mira amb els seus ulls vius. Tan capficada es troba a decidir si el que està veient li resulta creïble que no s’adona que he tancat els ulls a poc a poc. Al principi els tanco perquè sen­ to un cansament sobtat com si algú em digués que he de dormir un es­ tona per recuperar forces i jo obeei­ xo, encara que suposi perdre’m la part final de l’obra. Els tanco i veig l’Akrisa, a la vora de la llar, fent una decocció de betònica. La visió és tan real que sento l’aroma de l’her­ ba deixant la seva substància a l’ai­ gua. I és quan la mare em diu que la infusió està a punt, que només hem d’esperar una mica si volem gaudir-ne. –És clar que sí, mare, però no gai­ re. No tinc gaire temps, avui. He de fer arribar això a mans de la meva amiga, de l’única que em queda. –No et preocupis, Perthus. Po­ dràs fer-ho. –Heu dit alguna cosa? Que ja us heu tornat a adormir? –em diu la Nídia–. Hauré de passar-me l’obra donant-vos cops de colze? Què són aquests papers? El testament que guardeu al vostre estudi, amagat sota una llosa solta, i pel qual em deixeu la casa i tot el que teniu? Poc m’importa si desapareixeu què se­ rà de mi, us ho ben asseguro. Són tants anys vivint a la mateixa casa, m’heu ensenyat tantes coses que sense vós mai no hauria conegut... Però... Per què insistiu? No és el mi­ llor moment, ara no creieu? –És l’únic moment, Nídia. Procu­ ra ser feliç...


6

públic

dijous, 12 d’agost del 2010

Cultura

www.publico.es/catalunya

Geografies literàries

Les dues cares del Pamano La vall d’Àssua, una zona del Pirineu propera a Sort, és l’escenari de ‘Les veus del Pamano’, la novel·la on Jaume Cabré, a través de personatges com l’Oriol Fontelles, l’Elisenda Vilabrú i la Tina Bros, trasllada el lector als anys posteriors de la Guerra Civil, quan els maquis eren una esperança per als partidaris de la República. Crims, amors frustrats i dobles vides, són les eines que utilitza l’escriptor per demostrar que, sovint, les coses no són el que semblen

E

ncara que eren les sis de la matinada, no feia fred. Aviat sortiria el sol. Els carrers dormien, engorronits per la fosca. La placeta de la Font del barri del Poble-sec, tot i ser al mig de Barcelona, era un indret desert, quasi tant com Torena. Quatre carrers estrets hi anaven a raure i convertien el centre de la cruïlla en aquella plaça amb rastres de coloms i un parell de plàtans anèmics. El silenci era interromput pels parrups dels coloms matiners que eren els únics senyors de l’indret. En un cantó del quadrat de la plaça, l’estructura fosca, de fusta podrida, d’un quiosc. Al bell mig, la font que la batejava. L’Oriol s’inclinà sota l’aixeta i l’obrí. El raig d’aigua va mullar-li la galta. Tenia un gust ofensivament vomitiu, ara que s’havia acostumat a l’aigua amb gust de muntanya. Se sentí, de sobte, l’espetec d’una metralladora i l’Oriol es va esgarrifar,

s’arraulí rere la font, tremolant i, després d’uns instants, tragué les pestanyes, amb precaució, per veure què passava a l’altre cantó de la plaça. Qui, com, per què l’havien descobert, si jo venia en so de pau, si jo només sóc un mestre que he estat entabanat pel maquis, jo no volia barrejar-me amb res que... Els coloms, que havien emprès el vol esverats com ell, observaven la batussa des dels arbres. Protegit per la font de ferro colat, va veure davant seu, a l’altre cantó de la plaça, el propietari de la taverna Manel, que acabava d’aixecar la persiana metàl·lica de l’establiment, entrava a dins i encenia un llum pobre i cansat. L’Oriol va mirar a banda i banda. Cap escamot de soldats ni de guàrdies civils havien pres la plaça a l’assalt. Es va mirar les mans, que li tremolaven una mica, i les remullà al raig de l’aigua de la font de la placeta de la Font. El Ventura, investit de tinent Marcó, l’havia advertit que

fins a Nadal cap contacte. I doncs per què me n’heu donat l’adreça? Perquè tens dret a tenir-la. A finals d’agost havia trencat la disciplina perquè finals d’agost no és Nadal. Però a ningú no se li pot exigir allò que no pot acomplir. Es va asseure en un banc. Algun via­ nant començava a trencar, de manera escadussera, la quietud de la nit, i si mirava el cel podia entreveure vestigis de l’alba. El número tres, una porta rònega i fosca per a un edifici bastant vell, de quatre pisos. Allà, en un d’aquells pisos, hi vivien la Rosa i la seva filla que ets tu, que m’estàs llegint. Havia d’esperar que fos una hora raonable per poder trucar i dir-li Rosa, estimada, no sóc el que et penses: sóc un malparit perquè m’estic enamorant d’una altra dona, sí, però no sóc un feixista. Sóc covard, sí, perquè tinc molta por; però no sóc indigne ni em mereixo el teu menyspreu perquè gràcies a tu i al Ventureta sóc

«Gràcies a tu i al Ventureta sóc del maquis, corro perill de mort, però no et puc dir això que t’estic dient» «L’Oriol no sabia que aquesta, a més de la primera, era l’última vegada que veuria aquella mà»

del maquis, corro perill de mort, però no et puc dir això que t’estic dient per raons de seguretat i les estic desobeint perquè per a mi és massa fort viure odiat per tu, menyspreat per la meva filla que només té tres mesos però que ja comença a aprendre què és sentir vergonya de tenir un pare feixista, amic dels assassins de nens. Tot això, et vull explicar. Tot això li volia dir a ta mare, filla meva sense nom. I li va recórrer una esgarrifança. Mirà cap al cel perquè li havia caigut un pixat de colom. No: era una gota. En l’estona que no havia mirat cap amunt, el cel s’havia encapotat, com si tingués pressa a descarregar damunt de la placeta totes les ires contra aquell maqui desobedient que s’havia escapat del poble cap a l’estació de la Pobla dalt del camió del Pere Serrallac, que ja estava donant voltes a la possibilitat d’enviar el fill un temps al seminari de


públic

dijous, 12 d’agost del 2010

Cultura

www.publico.es/catalunya

imma riera vicent

la Seu, carregats de làpides de tombes futures i llenasca per a vestíbuls, amb l’excusa d’anar a veure la pobra tieta, que s’havia ferit, aprofitar les vacances per escampar la boira uns quants dies, i ell per això havia dit al Valentí Targa no, si jo no vull anarme’n de Torena durant les vacances. On s’estaria millor que a Torena? Però la vida és així i havia d’anar a veure la tieta, que no se’m morís sense haver-la vista per últim cop. El que no havia dit era que la tieta no vivia a Barcelona sinó a Feixes i, malgrat els seus setanta-set anys plens de xacres, tenia una mala salut de ferro. Començava a ploure. Gotes grosses, espaiades, que espetegaven contra terra i rebentaven com la sang del pobre pagès de Montardit que es va morir de por entre els meus braços. Va veure el llum escàs de la taverna i no s’ho va pensar més. –Què hi posem? –Cafè amb gotes. Va assenyalar una cadira davant la tauleta de marbre esquerdat i brut, com per demanar permís per seure-hi. El taverner li va fer un gest que endavant. L’Oriol es va asseure en el moment que les gotes deixaven de ser solitàries per convertir-se en un raig constant, atabalador, constant, sorollós, constant, que anaven mullant el perfil de les coses i de la font, i de les pors que havia tingut al costat de la font. Al cap d’un minut, el xàfec s’havia convertit en una cortina d’aigua que no li deixava veure la façana del número tres. –Toca’t els collons –va fer, empipat, un home que acabava d’entrar–. Fa un moment es veia la lluna i tot. –I s’espolsà l’aigua del damunt com un gos.

Si no hagués estat pel xàfec, no se n’hauria adonat. L’home gris s’havia arraulit sota una vela plegada i entomava, estoicament, la pluja. En aquella banda de carrer, a punt de desembocar a la plaça, era l’únic lloc on podia estar-se qui volgués tenir una bona visió de la taverna. Primer li va estranyar que no busqués un altre refugi i que persistís en la intenció de quedar xop. Fins que hi va caure. Es va prendre el cafè amb gotes, intentant no mostrar nervis. Si més no, ell estava sec, allà, respirant aquell aire avinagrat de la taverna, empeltat de fum vell de tabac ranci, i posà les mans damunt el marbre fred de la taula, un marbre del mateix color del de la làpida que molt aviat el Serrallac fabricaria per a ell, per fixar-ne allò que s’havia de recordar per sempre, a saber, que era un mort per Déu, per la Pàtria, per Franco i tot això. Un altre xarrup del got calent. A la taverna, quatre o cinc clients matiners i ell. I a fora al carrer, el que l’empaitava, sol amb pluja, perquè, a ningú no se li acudia de sortir de casa amb aquella cortina d’aigua damunt de les espatlles. L’Oriol va treure el llibre de la butxaca i es disposà a fer veure que llegia, mentre amb un ull vigilava el que el vigilava i amb l’altre estava amatent que del número tres de la placeta de la Font no en sortissis tu en braços de ta mare i us perdés una altra vegada per sempre. Qui em pot estar seguint. Va mirar els clients del bar: no eren ni perseguidors ni feien cap pinta de ser empaitats. Que en feia, ell, de pinta de perseguit? Es va acabar el contingut del got i féu petar la llengua. La pluja començava a minvar. –Un altre cafè amb gotes –va fer,

7

sense apartar la vista de l’espia. La porta del número tres es va obrir i en va sortir un home de cabells grisos, amb un entrepà sota el braç, disposat a començar la jornada, com els clients de la taverna, que ara, en veure que la pluja abandonava, començaven a fer-se fonedissos després d’haver tossit el primer cigarret del dia amb un cafè ben carregat. La llum, malgrat els núvols, anava guanyant la partida a la tenebra i, a poc a poc, els carrers que donaven a la plaça s’esquitxaven de gent que anava i venia, amb aquell posat una mica derrotat, en blanc i negre, desconfiat, d’una primera hora del matí de després d’una guerra que els havia deixat tots sense esma. Era un desconegut, l’espia. De l’uniforme falangista, només en conservava el bigoti prim i la mirada arrogant, que era la seva manera d’anar d’incògnit. No era l’exèrcit. Eren els falangistes. Llavors la va veure. Sortia amb un paquet en braços. No! Amb la seva filla en braços! La Rosa sortí al carrer amb una brusa fina. No feia fred, però la seva filla, dins d’una mena de cabasset de mà, estava prou protegida. On anaven tant de matí? Ell que estava disposat a fer temps, esperant, i assajant què li diria, com li ho diria, com s’ho faria per convèncer-la, si és que era just de dir-li tot allò i després obligar-la a quedar-se a la placeta de la Font mentre ell tornava a la muntanya a jugar-se la vida. I si era més just no dir-li res? I si havia fet el viatge en va? Tornà a preguntar-se com era que havia sortit tant d’hora. Llavors, la Rosa va tossir i ell es va aixecar, disposat a travessar la plaça i anar cap a ella. Aleshores va veure que a l’home xop se n’hi havia ajuntat un altre, i que tots dos miraven cap a ell i no sé

l’autor

Jaume Cabré Nascut a Barcelona el 1947, llicenciat en filologia i catedràtic de llengua i literatura, és un dels escriptors més importants de les lletres catalanes. Guardonat amb el premi d’Honor de les Lletres Catalanes, ‘Les veus del Pamano’ ha conquistat lectors de tot Europa i ha estat traduïda a una dotzena de llengües, a més de ser un dels èxits rotunds de la Fira del Llibre de Frankfurt del 2007. De les seves novel·les destaquen: ‘Fra Junoy o l’agonia dels sons’, ‘Senyoria’ i ‘L’ombra de l’eunuc’. També és autor d’obres de reflexió literària, com ‘El sentit de la ficció’ i ‘La matèria de l’esperit, i també de textos teatrals com ‘Pluja seca’, estrenat al Teatre Nacional de Catalunya. A més a més, també ha treballat com a guionista de televisió i cinema, i és membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Durant molts anys ha compaginat la docència amb l’escriptura, i malgrat que darrerament es dedica quasi exclusivament a la literatura, no ha sabut abandonar l’ensenyament ja que imparteix un curs de Narrativa de l’audiovisual a la Universitat de Lleida.

l’obra ‘Les veus del pamano’ Editorial Proa 600 pàgines

què deien, i vaig comprendre que era millor no embolicar-vos-hi, ni a tu ni a la teva mare, perquè eren gent sense entranyes. Per això l’Oriol Fontelles va tornar a seure i quasi no va poder veure com la Rosa passava, seriosa, per davant de la taverna, amb el seu futur en braços, perquè els ulls se li havien negat amb una llàgrima sola i espessa. I l’Oriol només va poder distingir una maneta blanca, amb uns ditets com salsitxes diminutes, la mà de la seva filla, la mà de la filla que era l’altra gran raó per haver de guardar el secret. L’Oriol no sabia que aquesta, a més de la primera, era l’última vegada que veuria aquella mà. Ell, però, va pensar que no, que sabent on vivien, en cosa de quinze dies ho tornaria a intentar. Al cap de cinc minuts va sortir de la taverna i comprovà que aquell parell el seguien. Se sentia com l’alosa que fa veure que té l’ànima ferida i allunya els predadors del niu de les seves dones. –Per què m’has fet seguir? –Què vas fer, quan vas agafar el tramvia? –És un interrogatori? Sóc sospitós d’alguna cosa? Pel cap baix, sospitós d’haver-me tirat una dona que vols per a tu però que et queda massa lluny; sospitós de ser l’Eliot, sospitós d’ajudar el maquis en la preparació de la gran operació que no sé què és. Ah, sí: i sospitós d’haver tingut mala punteria quan et vaig voler ficar una bala al clatell al restaurant Estació de Vilanova. I em deixo coses. El Valentí Targa va fer un glopet i deixà la tasseta delicadament damunt del plat.


6

públic

dissabte, 14 d’agost del 2010

Cultura

www.publico.es/catalunya

Geografies literàries

La Barcelona de Picasso ‘El pintor d’ombres’ és una novel·la d’intriga en què Esteban Martín fa coincidir als carrers de la Barcelona modernista tres grans mites de la història: Pablo Picasso, Jack l’Esbudellador i Sherlock Holmes. L’acció arrenca quan falta menys d’un any per a l’inici del segle XX, quan un jove pintor malagueny, després d’haver perdut el suport familiar, troba aixopluc en un bordell del carrer Avinyó i es veu barrejat en una terrible cadena d’assassinats

B

arcelona, finals de setembre del 1895. Van embarcar amb destinació Barcelona el dia 13 de setembre en el Cabo Roca, un petit vaixell de mercaderies, després que el seu pare demanés el trasllat, i després de passar les vacances a Màlaga. El seu oncle, Salvador, que tenia el càrrec de director de sanitat del port de Màlaga, havia obtingut per a ells una important reducció en el preu dels passatges, fet que sens dubte va animar el seu pare a superar la prevenció que sempre havia tingut cap als viatges per mar. La travessia va ser llarga i pesada, ja que el vaixell va vorejar tota la costa fins a Barcelona fent escales als ports de Cartagena, Alacant i València. Semblava que el viatge mai arribaria a la seva fi. Pablo, per entretenir-se durant la travessia, treballava en unes petites taules, pintant i dibui-

xant marines. Don José observava el seu fill mentre el noi s’entregava als seus apunts. –Ho puc veure? Pablo li va mostrar la taula. Don José el va observar en silenci mentre els seus ulls s’il·luminaven. –Els colors del mar són bons; és un bon estudi. Però jo em centraria en el dic i en els vaixells atracats –va dir entregant-li la taula. Pablo es va centrar en el dic, tal com li havia dit el seu pare, i després va pintar els vaixells amb molt detall. –Ja està, pare. –Magnífic. Bé, esperem que aviat acabarà aquest viatge; s’està fent una mica pesat –li va dir el seu pare tornant-li el treball. En arribar a Barcelona es van allotjar provisionalment en un petit habitatge del carrer Cristina, molt a prop del port, al barri de la Barceloneta, a quatre passes de l’edifici de la Llotja, on hi havia l’Escola de Be-

lles Arts. Don José hi faria classes, i hi va matricular el seu fill a finals de setembre. Barcelona va fascinar el noi. Era una gran ciutat, innovadora i industrial, amb més de mig milió d’habitants i en plena transformació, amb edificis moderns, avingudes amb arbres i enllumenat. El millor del lloc on vivia era la magnífica plaça de toros, el Torín, la primera de Barcelona, obra de l’arquitecte Josep Fontseré. La plaça es trobava a la Barceloneta, al barri de la Ginebra, i hi anava moltes tardes amb el seu pare a veure les corrides de toros amb un quadern a la mà. En aquella plaça, un any després de la seva inauguració va esclatar-hi una revolta que es va estendre per la ciutat i que va derivar en la Crema de Convents. El fet va ser cantat per la poesia popular: El dia de Sant Jaume de l’any trenta-cinc / hi va haver gran broma

«El noi tenia bona mà per a l’esbós ràpid, per captar una gran varietat de tipus humans, d’oficis i d’ambients» «Un pintor necessita estar sol perquè el seu món flueixi cap a la mà. Un pintor necessita silenci i soledat»

dintre del Torín; / van sortir set toros, tots van ser dolents, / això va ser la causa de cremar els convents. La plaça va ser clausurada i, com a represàlia, es va creure convenient convertir-la en escorxador. Les corrides se seguirien celebrant a la plaça del Born i, per ampliar l’oferta taurina, es va pensar en la plaça del Rei. Però l’afició de la ciutat de Barcelona per la tauromàquia venia d’antic i finalment ningú es va atrevir a convertir el Torín en un escorxador. A Pablo, l’entusiasmava aquell barri i el recorria fent apunts de tot el que hi veia: les dones dels pescadors teixint les xarxes als portals de les seves cases, estenent la roba o venent peix fresc, els nens jugant a l’esplanada de l’església de Sant Miquel del Port, els pescadors traient les caixes de les seves captures, els banyistes que acudien a celebrar-hi el solstici d’estiu,


públic

dissabte, 14 d’agost del 2010

Cultura

www.publico.es/catalunya

imma riera vicent

banyant-se despullats a les instal· lacions dels banys Soler. El mateix Amadeu I, quan va visitar la ciutat per les festes de la Mercè del 1871, va acabar banyant-se tot nu al mar. Allò es va convertir en una tradició monàrquica, ja que la reina Isabel II, el 1840, i almenys en tres ocasions més, es va desplaçar a la platja de la Barceloneta a rebre banys d’onades per recomanació facultativa i amb la finalitat de curar un dolorós èczema. –Aquesta tarda anirem al barri d’Ostia a veure els toros– li va dir el seu pare en una ocasió. Aquella expressió va sobtar el nen, tenint en compte les seves creences religioses i la seva pulcritud en el llenguatge. –A la Barceloneta, fill. També li diuen així perquè sembla que quan es va fundar el barri hi havia un establiment que pertanyia a un italià, i a la façana, com a reclam, va manar posar-hi un rètol amb la silueta del seu lloc d’origen, la ciutat d’Ostia. Aquella gent –es meravellava Pablo en les seves escapades–, com tota la gent de mar vivia més al carrer que a casa, hi prenia la fresca o hi sopava. No era gens estrany, vivien en cases petites i moltes d’elles eren a la planta baixa. –On t’has ficat, Pablo? Et passes tot el dia al carrer amb els teus amics. –He estat a la muralla de Mar, a la platja de la Barceloneta, als porxos, al moll dels pescadors, al casc antic... –Això no pot ser, Pablo. Estàs abandonant els teus estudis –el va tallar el seu pare amb veu greu. –Miri el que li porto, pare –va dir, ensenyant-li un quadern.

Don José va començar a passar les pàgines lentament, contemplant els dibuixos que emplenaven el quadern. El noi tenia bona mà per a l’esbós ràpid, per captar una gran varietat de tipus humans, d’oficis i d’ambients. –Els has fet aquesta setmana? –No pare, els he fet avui. –Avui...? Tots? –Sí, pare. –Estan molt bé, fill. Però preferiria que no desatenguessis les teves classes. –M’avorreixen, pare. Però hi vaig a totes, vostè ho sap. –Sí, sobretot a les de dibuix i model, però què me’n dius de les d’història de l’art i d’estètica? Pablo no va respondre, sabia que el seu pare tenia raó. Però també veia que s’estava fent vell a marxes forçades. Sempre estava trist i amargat. Tot això s’havia accentuat a la Corunya després de la mort de la seva germana, arran de la qual havia decidit no pintar mai més. –Deixa’l, és un nen– va intervenir la seva mare, qui sempre es posava de la seva part–. No dius que és molt bo, que serà un gran pintor...? Doncs permet-li certa llibertat. No fa res dolent, surt de casa i dibuixa. Que no és el que volies? El seu pare no va respondre, sabia que la seva dona sempre es posava de part del nen, encara que només fos per contradir-lo per posar-lo en evidència. Pablo era el seu favorit. María Picasso sabia que els fills que triomfaven a la vida ho feien perquè havien estat els favorits de bones mares que sempre els havien estimat amb bogeria. El que la unia al seu fill era pur i simple amor. Ella intentava que el noi comprengués que l’adorava i que tenia la profunda convicció que ell po-

7

dia assolir les metes més altes. María Picasso no entenia de pintura i, encara que no mostrava cap admiració pel seu home, l’únic amb què hi coin­cidia era que tenien un geni a la família, algú que el superaria, que pintaria de veritat. Per què calia ser tan rígid? La disciplina, l’ordre i el fet de seguir als seus mestres i amics artistes no havien fet de don José un bon pintor, només un professor correcte. Pablo tenia raó, necessitava ales i no que el seu melancòlic i trist pare intentés tallar-les-hi i encaixonar-lo a cada moment. –Va, som-hi; la teva mare ja ha preparat el sopar –va dir don José, amb la voluntat d’acabar la conversa. «Potser no seria mala idea llogar un estudi per al noi: li convé tenir un espai propi, encara que sigui un lloc petit i modest», va pensar don José, mentre s’asseia a taula. Barcelona, setembre del 1896. –Aquí estaràs bé –li va dir el seu pare. Don José li havia llogat al noi un petit pis, situat al número quatre del carrer de la Plata, perquè hi pogués instal·lar el seu taller. –Tot això és per a mi, pare? –No és molt gran, però sí suficient. A casa no hi cabem i això és tot el que et puc pagar perquè et dediquis a pintar –va dir lacònic i, després, com per a si mateix, va afegir–: Un pintor necessita estar sol perquè el seu món flueixi cap a la mà. Un pintor necessita silenci i soledat. Allò que ell mai havia tingut. Don José va mirar el noi i el va abraçar. No era un home de moltes efusions, però no va poder evitar abraçar el seu fill. Ell havia arribat a la conclusió que faria tot el que bonament pogués per afavorir la carrera del seu fill, d’aquell noi que tenia

l’autor

Esteban Martín Nascut a Barcelona el 1956, viu a Tortosa. És escriptor i editor. És llicenciat en antro­ pologia per la Universitat de Barcelona i té el màster d’escriptura de guió cine­ matogràfic i televisiu per la Universitat Autònoma de Barcelona, també va estu­ diar Arts del Llibre a la Llotja de Barcelona. Després d’haver treballat a l’editorial Joventut, l’any 2001 va fundar Littera Books. És coautor de la novel·la ‘La clau Gaudí’ (2007) editada a 25 països. També ha escrit biografies i contes infantils i ha col·laborat a revistes de divulgació his­ tòrica. Lector dels grans autors clàssics d’aventures com Stevenson, Dumas, Verne i Kipling, a Martín li agrada escriure novel·les que enganxin com més lectors millor. Les seves històries ofereixen una barreja atractiva de realitat i ficció, com demostra ‘El pintor d’ombres’, on res és gratuït. L’autor va treure la idea de fer coin­ cidir Picasso i Sherlock Holmes després de llegir que la policia de l’època va convidar a Barcelona un cèlebre detectiu britànic per intentar combatre el terrorisme anarquista.

l’obra ‘el pintor d’ombres’ Rosa dels Vents 382 pàgines

un do prodigiós i els ulls del qual, n’estava convençut, sabrien veure la pintura com ningú no ho ha havia fet fins a llavors. Encara podia recordar al seu petit dibuixant a la sorra de la plaça de la Merced: sense aixecar el dit de terra, i quan encara no sabia ni caminar, començava el dibuix d’un gos, un gall o un colom pel punt en què les seves cosines li deien: per la cua, pel cap, per una pota. No importava: Pablito era capaç de dibuixar començant per qualsevol part. Aquell nen que sempre va tenir problemes amb l’ortografia i l’aritmètica i a qui no li interessaven els llibres, es passava el dia pintant toros i coloms i tot allò que li deien les seves cosines. «Pis, pis, pis», deia la seva mare que va ser la primera paraula que va aprendre. Un llapis demanava el nen encara sense saber parlar. Un llapis que ja no deixaria anar fins el darrer dia de la seva vida; és clar que això el seu pare no ho va poder veure. A don José no li va preocupar en excés que al nen li costés aprendre a comptar, saber l’hora i que els seus progressos a l’escola no fossin els corresponents a la seva edat. Però sí que es va preocupar de donar-li personalment instrucció de dibuix i pintura. Va ensenyar al seu fill tot el que sabia, els seus coneixements tècnics, una base sòlida per al dibuix i el que era més important: disciplina. En contrapartida, don José no va tenir mai un alumne més capacitat i entusiasta. A don José se li havia escapat la vida perseguint una quimera. Mai no va ser qui havia desitjat ser al llarg de tota la seva vida: un gran pintor. I de poc servia a aquestes alçades de la seva existència culparne la mala sort (...).


6

públic

diumenge, 15 d’agost del 2010

Cultura

www.publico.es/catalunya

Geografies literàries

Temps de reconstrucció ‘Els convidats’ és una novel·la en què Emili Teixidor aprofita els preparatius d’un gran casament per recrear les vides dels habitants d’un petit poble d’Osona marcat per la Guerra Civil. La por circula pels carrers, l’arrogància dels vencedors i l’abatiment dels vençuts divideix els personatges, tots ells se senten innocents i culpables alhora. A més a més, un accident devastador provoca que al poble res pugui tornar a ser com abans

E

l presoner es va deixar portar pel tauló, com si anés protegit per un salva­vides. Abraçat a la fusta, aguantava les embranzides de l’aigua i dels esculls que trobava, amb els ulls tancats i amb el nas i la boca premuts contra el braç que envoltava el tauló. Segons per on passava, l’aigua feia remolins i xucladors i ell notava que s’enfonsava i tornava a surar cap amunt, i llavors premia més fort la cara al braç i els braços al tauló, i no sabia si anaven cap endavant o cap endarrere, ni gosava alçar el cap per mirar les vores del riu, per veure si ja era lluny del pont i del poble. No podia pensar en res, només a mantenir-se aferrat al tauló i esquivar els cops dels arbres arrencats que transportava el corrent i topaven amb la fusta, i a moure els peus per desfer-se del fullam –o potser eren cintes o filferros– que se li entortolli-

gava de tant en tant a les cames. I en el cap buit, notava com una llumeta al fons de tot, a la part més profunda del cervell, al lloc on quan amb els ulls tancats i els globus una mica pressionats amb la mà oberta s’encenien unes pampallugues de colors que il· luminaven l’interior del crani amb fosforescències secretes. I una alegria muda al fons del pit, una barreja d’exaltació i temor, una veu muda que li assegurava que havia fet el que havia de fer, salvar-se, fugir, buscar la llibertat, engegar l’alferes a prendre pel sac, separar-se dels altres presoners resignats i cansats que es deixaven manar com un ramat de xais, i deixar-se portar per la imatge de la Diana, que ja no necessitava veure perquè era com si la portés amb ell, la sentia a tota la seva pell com un llençol de seda. Feia una estona que el tauló lliscava bé, com si haguessin deixat enrere els entrebancs dels bagants i les res-

closes de les fàbriques i tot el mate­rial de caixes i mobles que l’aigua havia arrossegat, i tot d’un plegat la fusta va fer una sacsejada, un parell de moviments bruscos, i es va aturar, travada per algun obstacle. El presoner va alçar una mica el cap i va obrir els ulls. El tauló s’havia encallat a les branques d’uns arbres caiguts a la vora del riu, a l’entrada d’un gorg. El presoner va girar el cap enrere i va veure el riu espès i brut que baixava amb força però sense batzegades. El pont vell, el pont nou i el poble quedaven lluny, a punt d’amagarse en el revolt que s’acostava, després del gorg. Amb un braç agafat al tauló i l’altre avançant, va aconseguir arribar al tronc més fort de l’arbre més proper. La vora fangosa del riu era a prop. L’aigua es movia per la vora amb ondulacions, com una sanefa. El corrent era més ràpid, però no semblava perillós. El presoner, reptant sobre la fusta va agafar-se a la branca

«Cada dia sortia gent que traslladaven a Càceres o a Tarragona, a camps de concentració, expedicions en deien» «Un silenci rancuniós els va separar durant tot el trajecte, en arribar al poble no es van dir ni fins demà»

més gruixuda de l’arbre horitzontal. Després de comprovar que l’aguantava bé, va passar al tronc i a poc a poc va arribar a la vora. Quan va trepitjar el fang, va sentir per dins una onada de calor, com un foc de la sang que s’hagués desvetllat. Si hagués pogut hauria saltat de content. Va fer unes passes en direcció al roquissar i al bosquet que s’enfilava cap amunt. Les cames amb treballs l’aguantaven. Era com si tingués la cassoleta dels genolls trencada, a punt de deslligar les cuixes de les cames. Amb prou feines va poder arribar a les primeres roques. Va pensar que un moment de repòs ho curaria tot. Es va deixar caure enmig de dues roques grans, com geps de camell, en un terra on brotaven, sense esma, quatre herbes abatudes i enfangades per la pluja. El cap li bullia i no notava la mullena que portava. Era com si anés despullat. I quan les dents li van co-


públic

diumenge, 15 d’agost del 2010

Cultura

www.publico.es/catalunya

ImMA RIERA VICENT

mençar a espetegar i els calfreds el sacsejaven com enrampades, va començar a veure el cinema Ascaso de Girona, amb tot de soldats i presoners, de totes les edats: d’on havia sortit tanta gent?, es demanava, si el seu grup que fugia cap a França quan una patrulla els va detenir, eren només tres, els tres que havien dubtat fins al darrer moment per escapar-se, fins que les tropes nacio­ nals ja eren més amunt de Figueres, amb l’aviació atacant els fugitius, però ell no podia marxar sense deixar la seva filla, la Diana, en algun lloc segur, a Girona encara treien els rètols de “Viva Franco” i els rojos que quedaven estripaven els pasquins i al mateix lloc n’enganxaven uns altres que deien “Visca la República”, i ara els havien entaforat al cinema Ascaso de Girona, que era com una presó o un magatzem de detinguts. I després veia les columnes de presoners, dos mil homes deien, a peu fins a Barcelona, un “xusco” i una llauna de sardines, el ranxo, vigilats per guàrdies civils, tots tancats a l’Orfenat Ribes, al costat de l’Arrabassada, cada diumenge els feien anar a missa plegats, cada dia sortia gent que traslladaven a Càceres o a Tarragona, a camps de concentració, expedicions en deien, cada dia portaven papers per omplir i demanaven avaladors, depuració en deien i revisió, quins avals tens?, preguntaven, portaven instàncies per als conductors i escrivans, als conductors els donaven un carretó i a treure merda, i als escrivans una escombra i un drap per netejar-ho tot, tots portaven uniforme caqui i deien que el cap havia estat a l’Alcàsser de Toledo, els joves es queixaven que ara els farien fer altre cop el

servei militar, que duraria cinc anys, quan havien estat militaritzats abans des dels divuit, feien instrucció per a l’Exèrcit Popular a Piscines i Esports, deien els de Barcelona, i els obrers cada tres mesos els portaven al front, menys els imprescindibles, que a la fàbrica de l’Hispano Suïssa eren els planxistes, i fabricaven motors d’avia­ ció, imprescindibles, un verificador mirava que ningú defugís la seva obligació... Per què recordava aquelles converses insubstancials dels joves que dormien a la llitera del costat de la seva i que es passaven la nit xerrant i complotant per escapar-se un dia? On eren?, on eren? El millor era no dir res, fugir d’estudi, ni avaladors ni acusadors, ell va dir que era mecànic de la fàbrica d’un taller de Girona que treballava per a l’Hispano Suïssa, els joves podien donar detalls, i llavors el van destinar d’ajudant del conductor d’un camió, que anava a buscar ciment a la Pobla de Lillet, al Clot del Moro hi havia la fàbrica, saques de jute, el camió en carregava cinc tones, fins a la carretera de terra de Ribes, prop de Núria, per a la reconstrucció del ferrocarril de Núria, i els destacaments de pontoners que reconstruïen els ponts destrossats sobre el Ter, fer el viatge en deien, el conductor era un bandarra que perdia totes les saques que podia, i feia contraban amb ciment i pneumàtics, tu calla, li deia, no has vist res, i ell pensava el tinc agafat pels ous, no diré res però qualsevol dia m’escaparé a Andorra o a França, però abans volia saber com estava la Diana, on era?, on era?, no podia fugir sense veure-la un darrer cop i estar segur que estava bé amb l’amiga de confian­ ça a qui l’havia deixada, de fet vivia amb ella des de feia mesos, era ami-

7

ga de confiança sobretot de la Rosa, la dona, amb ell no s’havien fet pas grans amics, hi havia un recel entre ells, un silenci que no els deixava acostar-se massa, potser l’amiga pensava que la Rosa es mereixia un partit millor, que un mosso d’esquadra com ell era poca cosa, però ella no sabia quin lloc tenia al Sindicat de Policia i quin podia ser el seu futur en la política, i quan la Rosa va morir en un bombardeig, l’amiga es va fer càrrec de la nena pensant que seria una cosa provisional, just el temps d’acabar la guerra, la puta guerra, i abans de la fugida li va dir si la nena podia continuar vivint amb ella, que tornaria a ser una cosa provisional, fins que ell tornés de França i que des d’allà li enviaria diners, que els parents de la Rosa i d’ell vivien lluny, s’havien compromès massa amb la política, més endavant, passats els primers dies d’exaltació, es deixarien veure i es farien càrrec de la nena, potser també s’havien escapat, si s’havien quedat i no els passava res podia portarlos la nena si no tornava ell abans, li va deixar dues adreces, del Delta de l’Ebre i d’un poblet de la zona minera de Terol..., fins que un dia, quan ja feia mesos que no en sabia res, al matí va convèncer el company del camió que es desviessin una mica i passessin per un poblet de prop de Girona, era el vespre i fosquejava, que l’esperés un moment a la cantonada, i va trucar a casa de la modista, a peu pla, el pis de la Rosa i d’ell era el primer però es veia que ja l’ocupaven uns altres llogaters, la Rosa es va quedar parada en veure’l, em pensava qui sap on eres, va dir. On són?, on són?, repetia la veu a dins del cervell. La nena no hi era, va posar-se a plorar la modista, una plorera lenta, hipòcrita li va semblar, l’havien requi-

l’autor

Emili Teixidor Nascut a Roda de Ter (Osona) el 1934, ha estudiat dret, lletres i periodisme. Compta amb una extensa carrera literària. Els seus llibres han estat traduïts a diferents idiomes i han estat guardonats amb el Premi de la Generalitat de Catalunya, el Premio Nacional de Literatura i el de la Crítica Serra d’Or, entre d’altres. De les seves narracions juvenils destaquen: ‘L’ocell de foc’ (1972), ‘El crim de la hipotenusa’ (1988), ‘Cor de roure’ (1994) i ‘L’amiga més amiga de la formiga Piga’ (Premio Nacional de Literatura Infantil 1997). Per a adults ha publicat: ‘Sic transit Gloria Swanson’ (1979), ‘Retrat d’un assassí d’ocells’ (1988), ‘El llibre de les mosques’ (1999, premi Sant Jordi), ‘Pa negre’ (2003, Premi Nacional de Literatura) i ‘Laura Sants’ (2006). Ha fet traduccions i guions per a la televisió i el cinema. El 1992 li van concedir la Creu de Sant Jordi i l’any 2005 va rebre el Premio de Lectura de la Fundación Sánchez Ruipérez; i també ha dirigit i presentat programes de llibres a la ràdio i la televisió. La pedagogia és una altra de les vocacions d’aquest escriptor.

l’obra ‘Els convidats’ Editorial Columna 255 pàgines 20 euros

sada, va dir requisada com si fos una bicicleta o una ràdio, ha­vien descobert que era la seva filla i l’havien portada a un asil per reeducarla, en fi, va dir, per fer-li oblidar tot el que ha passat, tot el que ha viscut, ja m’entens, va dir, a quin asil?, on són?, on són?, a quin asil?, no ho sabia, la modista no ho sabia, diuen, va dir, que els més propers són els dos de la costa, a Lloret i a Tossa, la Colònia i Sant Pere del Bosc, en diuen, i un altre a la Plana de Vic, que em penso que es diu Sant Julià, són els d’Auxili Social, la Secció Femenina, tot això, se n’ocupen molt bé, han col·locat tots els petits en un convent amb germanetes de la Caritat i organitzat per les dones d’Auxili Social del poble no pateixis, estarà bé, ja miraré de saber a quin lloc l’han portada..., i a ell les llàgrimes li saltaven dels ulls, i el company que menava el camió li deia què et passa, què et passa, què hi ha, i ell res, res, he vist el retrat de la meva dona, i el company feia una cara estranya, com si no s’ho acabés de creure, si ens arriben a atrapar, li va dir el company, ens la carreguem amb totes les de llei i tot per culpa d’un retrat, i a ell li va sortir tota la rancúnia i tot el desesper que portava a dins i li va replicar que també els podien atrapar quan s’aturaven a la carretera per deixar sacs de ciment a una caseta de peons o quan portaven rodes del cotxe d’Andorra o de França, el tràfec amb els contrabandistes sí que ens pot fer mal, va dir, i el company no va dir res, un silenci rancuniós els va separar durant tot el trajecte, en arribar al poble no es van dir ni fins demà, ell tota la nit va plorar amb el cap enfonsat al coixí de la màrfega, i l’endemà mentre els pre­soners descarregaven [...].


6

públic

dijous, 19 d’agost del 2010

Cultura

www.publico.es/catalunya

Geografies literàries

Tretze cases i tres morts ‘Tor’ és la crònica sobre aquest poble del Pallars Sobirà tocant a Andorra que s’ha convertit en una llegenda negra. El relat periodístic de Carles Porta tracta d’una de les finques privades més grans de Catalunya, i la lluita per la propietat de la muntanya, que ha causat 3 morts, 14 anys de plets i odis irreconciliables. El llibre proporciona dades noves sobre la mort de l’últim propietari de la muntanya, Josep Montané Baró, assassinat el juliol del 1995

P

erquè a Tor tota la vida hi ha hagut tres cases fortes. Tres cacics. Casa Sansa, casa Palanca i casa Cerdà. Noms que ja apareixen als segles XIII i XIV que s’han conservat fins ara. Les altres cases, tot i que bones, no eren tan fortes i molts homes feien temporalment de mossos de les cases grans, i algunes dones anaven a fer feines a casa dels cacics. No consta que hi hagués baralles mentre els vells eren vius. El vell Sansa, Francesc Montané Cirés, l’avi de l’últim assassinat, va ser enterrat el 5 de novembre de 193O. Els històrics “caps de casa” van anar llegant la finca als fills. El nom Sansa, concretament, el va portar Pedro Montané Doria, fins que va morir el 8 de juliol de 1954. Tenia set fills: Teresa, Sisquet, Rosalia, Josep, Rosendo, Miquel i Alejandro. La Teresa i la Rosalia eren dones, i el Sisquet va fer emprenyar el pare perquè es va enamorar d’una dona

que no agradava al vell; per tant, l’hereu va ser Josep Montané Baró. Un any abans de morir va fer testament. Obligava l’hereu a finançar la carrera a Miquel, l’estudiós de la nissaga, i a pagar 15.000 pessetes a tots els altres. Miquel va fer-se gemmòleg. Després de la guerra els hereus, els canvis de mentalitat i la gana van començar a dibuixar un altre panorama. L’hivern era un infern. Amb les primeres nevades el poble quedava totalment incomunicat, i la situació s’allargava sis o set mesos. (Abans hi nevava més, diuen.) Avui encara no hi ha telèfon, ni llum, ni aigua corrent. No hi ha cobertura de mòbil, i si algú vol il·luminar la nit no li queda més remei que fer-ho amb un campinggàs o bé amb petits generadors que produeixen unes hores de llum. De fet és el sol, qui marca l’horari, com al segle XIX. Els veïns de Tor van saber aprofitar els anys d’abundància. Un bon exem-

ple de la seva prosperitat és que entre tots llogaven un mestre i el feien pujar a passar l’hivern al poble per fer classe a la mainada, cosa que molts pobles de les valls no es podien permetre. La vida de comunitat era absoluta. A més, tenien molts productes agrícoles i carn, és a dir, produïen el que necessitaven i no gastaven res. En aquell temps això volia dir ser rics. Però a poc a poc l’harmonia es va anar esquerdant. Després de la guerra, amb els vells acabant-se, els més adinerats van començar a portar la canalla a Alins, que és el poble més gran de la vall. A mitja tardor ja els baixaven a casa d’algun parent o d’algun amic que s’avingués a tenir-ne cura a canvi de poder fer pasturar les vaques o d’alguna compensació en forma d’aliments, herba o bestiar. Els menuts anaven a escola i feien vida a la vall fins a la primavera. Això que avui ens sembla tan normal, a finals del XIX i principis del XX

«Després de la guerra els hereus, els canvis de mentalitat i la gana van començar a dibuixar un altre panorama» «Aquests petits odis i enveges que no tenen data concreta d’inici van anar creixent i multiplicant-se»

a Tor era vist com una traïció. Què s’havien cregut, els que s’enduien els nens? I es va començar a covar l’enveja. I per enveja, la que va provocar l’hereu de casa Palanca, que, desoint el vell, es va casar amb una pubilla d’Alins i a més se n’hi va anar a viure. El vell, emprenyat, el va desheretar i ho va donar tot al cabaler, Vicenç, que encara que havia marxat a viure a Andorra havia festejat millor el pare. Qui també va pagar les conseqüències d’aquella suposada traïció va ser el nét, Jordi Riba Segalás, Palanca, fill del desheretat, que va ser enviat ni més ni menys que als Maristes de Lleida! A la gran capital! I això sí que ja va provocar odis, enveges i retrets dels altres, que els acusaven d’haver deixat de viure al poble –la qual cosa, d’altra banda, comportava perdre els drets sobre la muntanya–. Aquell jovenet ja despuntava com a salvatge i la sang li bullia


públic

dijous, 19 d’agost del 2010

Cultura

www.publico.es/catalunya

imma riera vicent

per pujar a Tor. A classe només hi va anar dos mitjos cursos, dos hiverns, però a ulls dels altres, especialment de Sansa, amb qui es portava pocs anys, ja era prou temps per ser considerat un foraster i, per tant, sense dret a la muntanya de Tor. Aquests petits odis i enveges que no tenen data concreta d’inici van anar creixent i multiplicant-se, i ara que puc dir que conec bé el cas, dubto que acabin mai mentre els protagonistes siguin vius. El contraban

Ja feia quinze dies que érem lluny de casa quan vam conèixer una noia que feia de corresponsal d’un dia­ri de Barcelona. Vam coincidir en un bardiscoteca-bolera que hi ha a Rialp i vam intercanviar comentaris al voltant de Tor i del Pallars. Veient que els joves encara tenien piles per allargar la nit, el Pepe i jo ens vam polir una altra ratafia i vam quedar que ella pujaria el Pol fins a Alins. Una hora més tard, quan jo just començava a agafar el son, el Pol em despertava amb cara d’haver vist el dimoni. –Què t’ha passat, noi? Què fots amb aquesta cara? Pujant cap a Alins havien intentat girar cap a Tírvia per fer-hi un tomb amb el Peugeot 205 de la noia, però, just travessar el petit i estret pont del riu Vallferrera, van estar a punt de ser envestits per un Range Rover que sortia a tota velocitat d’un camí lateral. De miracle no van anar a parar al riu i, instants després, encara amb l’ensurt al cos i a les cares, van veure sortir catorze cotxes més del camí. Sense llums i a tota velocitat. –Contrabandistes! Eren en un punt estratègic de la ruta de tabac entre Andorra i el

Pallars, just on les caravanes de traficants s’esperen –amagades darrere una plantació de pollancres– fins que el cotxe pilot els doni llum verda avisant-los que el camí és lliure de Guàrdia Civil. La visió dels catorze cotxes seguits, tots Range Rover, carregats de tabac fins i tot en el seient del copilot, havia deixat el Pol pàl·lid i alhora cabrejat perquè no duia la càmera i s’estava perdent unes imatges impressionants. No seria l’última vegada que toparíem amb els contrabandistes. L’estratègica situació de Tor, a tocar d’Andorra, fa que sempre s’hi hagi fet contraban. A finals del XIX i principis del XX hi passaven or i animals. Durant la guerra i la postguerra van passar per allí tota mena de mercaderies. Diuen que fins i tot hi va haver una època en què alguns jueus que havien arribat a Andorra fugint de l’ocupació nazi i van estimar-se més no quedar-s’hi i van utilitzar la via de Tor per entrar a una Espanya que consideraven més segura. Amb el creixement econòmic d’Andorra, durant els setanta i els vuitanta, Tor va agafar un protagonisme enorme com a pas de mercaderies de tota mena, i això també va fer que augmentés, i molt, la inestabilitat de la zona. El pas de contraban per Tor és tan fàcil perquè per la part andorrana hi ha una carretera molt ben asfaltada de set metres d’ample que arriba fins a la ratlla de la frontera, al port de Cabús. A més, la banda espanyola és molt difícil de controlar, perquè hi ha forca pistes forestals i, durant molt temps, molt pocs guàrdies civils i mal pagats. Fàcils de subornar. Preguntant a la gent del país si creien que el contraban tenia alguna cosa a veure amb la mort de Josep

7

Montané, Sansa, alguns em van explicar que el caràcter de Sansa tenia emprenyat més d’un contrabandista. Igual que Palanca. Tots dos es consideraven amos dels camins i, segons com bufava el vent, posaven rocs i troncs al mig de la via per frenar el pas dels combois. Un cop aturats, els contrabandistes havien de parlamentar amb l’amo de torn, que s’esperava assegut al costat de la barrera. Sansa, diuen, era més dur negociant. No costa gaire d’imaginar: –Hombre, señor Sansa, déjanos pasar, joder. El otro día ya te dejamos dos botellas de JB y cuatro cartones de Winston. Y ayer dejaste pasar a los portugueses sin pagar nada. –No em toquéis los collons que ja sabeu que este camino es mío y que aquí, como lo veis, me ha costado mucho dinero hacerlo. Vosotros pasáis mucho y lo destrozáis y luego tengo que arreglarlo yo. –Hombre, señor Sansa, si quieres nos ponemos de acuerdo y hacemos subir una máquina que lo arregle, pero hoy déjanos pasar, que se hace tarde y tendremos problemas, hombre. –¡Me sudan los cojones tus problemas! Sempre esteu igual. Tu te forras con este negocio y yo no veo un duro, que m’entiendes? –Hombre, señor Sansa, ¿pues qué quieres, dinero? Mañana te subo cinco mil duros y me dejas pasar a mis chicos todo el verano, ¿hace? –Cinco mil duros! ¿Què collons vols que faci jo amb cinco mil duros? Que te’n fots, o què? Tu eres el Gallego, verdad? Tu no hace mucho que voltas por aquí. Y vienes con muy buenos coches, eh! Quina marca és esto? –Esto son Range Rover, señor Sansa. Son los mejores, porqué son muy altos y pueden cargar muchas cajas.

l’autor

Carles Porta Nascut a Vila-sana, al Pla d’Urgell, el 1963, és periodista, va començar la seva carrera al diari lleidatà ‘Segre’ i s’ha especialitzat en reportatges i documentals a TV3, on ha treballat als serveis informatius, al programa ‘30 minuts’ i ha dirigit el programa ‘Efecte mirall’. Com a enviat especial de la cadena autonòmica catalana ha conegut els conflictes bèl·lics de Bòsnia, Ruanda, Haití, Algèria, Kosovo, el Pròxim Orient i el Paquistan. Els seus treballs al voltant de la història de Tor, un petit poble dels Pirineus catalans on hi va haver una sèrie de crims relacionats amb la propietat d’una muntanya, han sigut els que l’han fet més popular. Primerament va fer un reportatge per al programa ‘30 minuts’, però va quedar atrapat per la història i va seguir investigant. Va conèixer molts dels protagonistes dels fets i va recollir prou informació per poder escriure la narració literària ‘Tor: tretze cases i tres morts’ (2006). Carles Porta va dedicar vuit anys a aquesta investigació. Recentment ha creat una productora pròpia de programes de televisió.

l’obra ‘TOr’ La Campana 418 pàgines 22 euros

–Ah, collons! Estos coches deben durar mucho, no? –Hombre, sí, pero ya sabe que por estos caminos se destroza todo. Son duros, pero acaban muy machacados. –Bueno, mira, te voy a dejar pasar, pero con una condición: cuan­do acabes la campaña me has de dejar un trasto d’aquests, entesos? –Hombre, señor Sansa, que estos coches son muy caros. –Ja hi som. Ho veus, com no vols que ens entenguem? Quant et penses que m’ha costat a mi fer aquest camí, eh? Gallego dels collons! Què et penses, que val quatre rals, tot això? Cagondéu, que em fareu emprenyar i no passareu mai més! –Tranquilo, tranquilo, señor Sansa, deja que me lo piense. Quizás sí, que algún coche de estos pueda quedarse un tiempo por aquí y la temporada que viene lo recuperamos, ¿qué te parece? –Ho veus, com no és tan difícil? Cagondéu! Es que hay que tener cojones! Au, passeu, però recorda com hem quedat, eh? –Sí, hombre sí, pero usted ya no bloquea más el camino a mis caravanas, ¿vale? –No me toquéis massa los cojones..., diles a tus chicos que si les paro me digan que son del Gallego y no habrá problemas. Però l’endemà ni Sansa ni els contrabandistes es recordaven del tracte, i ell com a molt en treia una mica de licor o de tabac. El que sí que és cert és que es va gastar bona part del patrimoni familiar, per no dir tot, fent construir el camí que va de Tor a Andorra. El seu somni era que Tor estigués més ben connectat amb el Principat que amb Alins.


6

públic

divendres, 20 d’agost del 2010

Cultura

www.publico.es/catalunya

Geografies literàries

Una obsessió poc ingènua ‘L’elegància del número zero’ és una novel·la de Lluís Muntada protagonitzada per en David, un noi d’un poblet fronterer amb França, que està fascinat pel poder de seducció que exerceix el seu cosí Pol a tots els que l’envolten i n’està gelós. L’Agnès, una jove francesa de qui en David està enamorat, tampoc en queda exempta. El lector assisteix a la gradual pèrdua d’innocència d’aquests personatges durant la seva infància, adolescència i joventut

V

a ser després d’un partit contra un rival molt violent, mentre experimentava l’eufòria de sentir el cos masegat i endurit, que vaig prendre la determinació de sortir a buscar el centre del cercle. La llum groga dels fanals de l’autopista feia escombrades regulars i ràpides a l’interior del cotxe. El carrer de l’Agnès, a les dotze de la nit d’un diumenge plujós de final d’hivern, estava en silenci, transitat per pocs vehicles. El dolor dels cops rebuts durant el partit i una fiblada constant a la clavícula que tenia consentida des d’aquell accident empàtic dels temps de l’escola primària, intensificaven la vivesa del cos. Al pis de l’Agnès hi havia llum. Enmig d’aquestes situacions intempestives em moc amb molta mestria. Es tracta de copsar la primeríssima reacció de les persones sorpreses per la teva irrupció inesperada. El que comp-

ta en aquests casos és estar atents a allò que Benjamin Libet anomena “el mig segon de retard”, el lapse de temps precís que en cadascun de nosaltres separa, d’una banda, l’inici de l’impuls elèctric d’actuar, i de l’altra, la posterior decisió d’actuar. Segons Libet l’impuls d’actuar és sempre anterior a la decisió conscient d’actuar. A través d’aquesta ranura prodigiosa, que enderroca molts dels altars sagrats del racionalisme, hi ha un coneixement valuós. Retenir-lo evita moltes empreses ruïnoses. Amb mig segon en tindria prou per saber si aquell vespre em quedava o girava cua i tornava a marxar sense ni tan sols parlar amb ella. Vaig trucar el timbre. Com que a l’edifici no hi havia porter automàtic, cada vegada que es trucava a un habitatge del bloc l’estadant avisat sortia al balcó per comprovar qui demanava a baix. Mig segon. L’Agnès va sortir al balcó abrigada amb un bar-

nús. I les primeres mil·lèsimes de segon em van parlar d’un temps acrescut des de dins d’ell mateix. Un indici magnífic. Vaig haver-me d’esperar més de deu minuts al carrer abans que ella baixés a obrir-me. Per desgràcia Libet no parla dels deu minuts de retard. Però jo estava convençut que aquella demora representava un altre senyal fantàstic. L’endemà, a primera hora del matí, mentre conduïa animat per la il·lusió reparadora que infonen les albades em vaig revenir que durant tota la nit l’Agnès i jo amb prou feines havíem parlat. Potser algun dia també tindrem explicacions fidedignes sobre aquest plurivers de què parlen alguns físics, la constatació de mons paral· lels que ens aclariran el misteri dels diàlegs minuciosos i les complicitats velades que s’han anat teixint en silenci entre dues persones que porten molt de temps separades. Aquells mesos sota els dominis del buit no ha-

«Amb mig segon en tindria prou per saber si aquell vespre em quedava o girava cua i tornava a marxar» «Mitigava el dolor recordant-me a mi mateix que el desig s’envigoreix si no pot materialitzar-se del tot»

vien transcorregut en va. Les nostres pors s’havien enllaçat a través d’una catenària espectral. Aquella tarda vaig participar a l’entrenament de postpartit, molt suau, desentumidor. Tenia la impressió que la realitat havia estat polida en totes les seves arestes cantelludes. Són tan peresoses les pilotes que, com si flotessin, s’adormen damunt d’uns peus governats per un cervell que encara invoca la pell nua de la nit abans! Pels volts de les set del vespre vaig arribar a l’apartament. Estava massa cansat per poder adormir-me d’una forma plàcida. Em vaig prendre un inductor de la son –era així com el metge del club anomenava els somnífers– i em vaig estirar al llit sense ni tan sols treure’m la roba. Hi ha pocs plaers tan delicats com presenciar el decés silenciós del món mentre ens estem adormint. Els sentits absorts. En les imatges del som-


públic

divendres, 20 d’agost del 2010

Cultura

www.publico.es/catalunya

imma riera vicent

ni van aparèixer pilotes i més pilotes de futbol. Queien del cel, toves com flocs de neu. En Pol i jo, a fora al jardí de casa, intentàvem colpejarles abans que toquessin a terra. Des de darrere els vidres, la meva mare, que durant uns moments havia deixat de cosir per aixecar el cap, ens estava observant amb una mirada alegre, festiva, diferent d’ella. En aquella època mitigava el dolor recordant-me a mi mateix que el desig s’envigoreix si no pot materia­ litzar-se del tot. Un cop cada quinze dies dormia a casa de l’Agnès i, l’endemà a primera hora, encara de fosc, tornava a marxar. Des de llavors no em sento bé sense una punta de passió angoixada. Els trànsits més difícils els patia els caps de setmana que jugàvem fora de casa, quan jo m’havia de desplaçar i concentrar amb l’equip. Llavors, d’una manera ingènua, alimentava l’esperança que en qualsevol moment seria cridat des de la recepció de l’hotel per avisar-me que tenia una trucada urgent. M’estimava més el risc que corria els caps de setmana que jugàvem a casa. Vulnerant el règim intern del club, que prohibia als jugadors allunyar-se més de trenta quilòmetres de la ciutat el dia anterior a un partit, moltes vegades agafava el cotxe i amb tres hores em presentava a Barcelona per observar, des de l’altra banda del carrer, abans de tornar a marxar de seguida, el balcó de casa de l’Agnès. A l’hora del llustreig les ciutats exhalen una calma hipnòtica, transfereixen una elevació moral, una promesa d’ordre sorgida del miracle d’una civilitat que és inexplicablement superior a la suma de les dignitats individuals dels seus habitants. No hi fa res saber que la

ciutat continua atapeïda d’empreses abominables –vés a saber quants psicòpates hi ha darrere les finestres on s’han encès les primeres llumenetes del capvespre–. En una d’aquelles escapades vaig veure com en Pol sortia al balcó del pis de l’Agnès. Va fumar una cigarreta i després va tornar a entrar. Aquella visió tan breu va esfondrar-me. L’Agnès va venir a veure’m tres vegades. És possible que durant les vigílies de la seva arribada cap company d’equip donés gaire importància al meu estat d’ànim i que tothom atribuís aquell excés de dinamisme a les extravagàncies pròpies d’un taciturn ciclotímic que, a més a més, vivia sol i, com totes les persones que viuen soles, multiplicava petites manies retroalimentàries. Però jo notava com en els dies previs a la seva vinguda tots els pensaments se’m desbordaven i que, atrapat per la quimera de desitjar que les hores transcorreguessin de pressa perquè així ella arribés més aviat, accelerava tots els ritmes. Com si anés a preu fet, a contrarellotge, la meva impaciència es materialitzava en una forma desconcertant de jugar a futbol: ocupava un espai de camp molt més ample del que l’entrenador m’havia assignat, baixava molt més sovint a defensar, feia un futbol vertical, era incapaç de refredar cap jugada i, en conjunt, tot el meu joc era més briós i menys tècnic. Però quan ja només faltaven unes poques hores perquè ella arribés, començava a imposar-me una lentitud artificial, notant els extrems d’un arc tensat pel desig i el temps. Mentre el neguit de veure-la i tornar-la a abraçar em corsecava, jo m’obligava a anar al ralentí. Ajudava els encarregats del material de l’equip a recollir i a ordenar tot l’utillatge, em dutxa-

7

va a poc a poc, conduïa amb calma, comentava l’actualitat futbolística amb el guardià del pàrquing, caminava cap a casa amb un pas refrenat. Obria la porta de l’apartament. I l’esperava. L’Agnès sempre arribava força més tard de l’hora que havia dit que vindria. Mai no s’hi va estar més de vint-iquatre hores, a casa. Durant aquelles trobades fugaces, jo intentava descobrir qualsevol indici de transformació, i per tant escrutava les menudeses que poguessin revelar-me algun canvi. Amb dissimulació explorava la seva pell, la roba, els gestos, les paraules, els silencis, l’exposició d’un dels seus projectes cinematogràfics, els graus d’il·lusió transferits a través de la volubilitat de la conversa... Una tarda, asseguts en un banc de l’estació, mentre esperàvem l’arribada del tren amb què ella havia de marxar, em va envair una certesa: aquelles hores que passàvem junts no representaven cap assaig per provar la consistència d’una possible vida en comú. Al contrari. Aquells lapses es transformaven en una demostració més de la nostra naturalesa, tan refractària a comprometre’s amb la manca de novetat i risc. Sotmès al radi de propagació d’aquella certesa vaig decidir que calia planificar un nou dolor benèfic, forjar-me més atributs i espaiar encara més les nostres trobades, arroentar-nos en una absència que intensifiqués la necessitat de veure’ns. Així, em vaig imposar un ordre de vida encara més rígid, saturat d’obligacions insubornables. Em llevava a les set del matí, assistia als entrenaments i després tornava a casa per recloure-m’hi la major part del dia, lliurat a l’estudi. Mai no provava l’alcohol. Durant aquell període el meu futbol

l’autor

Lluís Muntada Nascut a Riudellots de la Selva, Girona, el 1964, professor, articulista i crític literari és autor del volum de narracions ‘Canvi d’agulles’, premi Mercè Rodoreda 2002. L’any 1982 va publicar ‘Espirals’, premi de narració curta Just Manuel Casero. Amb la publicació de ‘L’elegància del número zero’ es consolida com un dels narradors amb més coses a dir del panorama literari actual. Aquesta novel·la sorprèn pel tractament literari del futbol i l’exploració dels límits de la sexualitat. Segons Muntada, les principals línies de força d’aquesta obra són “el violentament de la identitat personal, la tensió entre passió i raó, un retrat generacional dels ciutadans d’aquest país que van néixer a principis dels seixanta del segle passat, i els laberints d’un triangle amorós que va molt més enllà de la carnalitat”. Pel que fa al títol, l’autor ha dit: “La naturalesa del zero per mi representava una metàfora molt poderosa, que entroncava molt amb la tensió narrativa de la novel·la. Per exemple: el protagonista principal de la novel·la construeix la seva identitat a partir d’allò que no és”.

l’obra ‘l’elegància del número zero’ Editorial Proa 412 pàgines

va perdre sentit artitzant i va guanyar regularitat. Havia deixat el segon curs de Ciències Físiques amb la voluntat de reprendre’l més endavant. Però la meva passió primordial era la de formar-me en secret (i ho escric sense ser capaç d’escatir quina de les dues paraules, si formant o secret, ha de tenir un valor preeminent). Confiava que podria modelar la meva naturalesa i seduir l’Agnès des dels antípodes de mi mateix, transformant-me en algú capaç de no ser qui vertaderament era (¿hi pot haver alguna gesta més homèrica?). Seguia un pla específic de formació, en què excel·lia l’estudi de la història, la literatura, l’art, el llatí i el grec. Vaig començar a memoritzar una infinitat de poemes. I el pur desig de voler controlar-ho tot em portava, gràcies a una infinitat de referències, a saltar d’un llibre a un altre sense ni tan sols adonar-me de l’encadenament. Perseverava en la idea que algun dia l’Agnès pogués rebre la visita d’un desconegut que s’havia llevat la pell com una serp. Vulnerar les lleis, reptar el destí, no mossegar l’esquer, convertir-me en una persona sàvia si la saviesa era un dels requisits per posseir el seu cos. Aquell propòsit d’aplegar més i més coneixements que es dissoldrien sense perseguir ni un sol benefici comunitari, em feia pensar en un dels efectes corprenedors que m’havia suscitat la lectura d’una biografia sobre Ludwig Witggenstein. Aquest filòsof havia abandonat la docència a Cambridge per anar-se’n a viure a Noruega, a Hardanger, fiord endins, tot sol, en una regió isolada on durant mesos de rigorós i fosc hivern [...].


6

públic

dissabte, 21 d’agost del 2010

Cultura

www.publico.es/catalunya

Geografies literàries

Els poders de la natura ‘Les bruixes d’Arnes’, la primera novel·la de David Martí, transcorre l’any 1533 al petit poble d’Arnes, on les dones d’una mateixa família s’encarreguen d’escriure un compendi de tots els coneixements naturals i màgics que han passat de generació en generació. Tot es complica quan el fanatisme i la incomprensió de l’època s’estenen per la contrada i les acusacions de bruixeria les comencen a envoltar; aleshores es veuen obligades a fugir de casa seva

D

urant les últimes setma­ nes de la tardor, els ru­ mors s’havien comen­ çat a aplegar a Arnes i l’arribada d’un miste­ riós joglar que, segons deia ell ma­ teix, coneixia com ningú la veritable història de cavallers, dracs i donzelles que havien viscut mil i una aventures molt temps enrere, va trencar el ritme quotidià del poble. Mentre l’algutzir recorria els car­ rers anunciant l’imminent inici de l’espectacle a la plaça Major, un nom­ brós grup de veïns, entre els quals hi havia la Maria, hi van acudir visible­ ment preocupats. La seva intenció no era escoltar contes ni cançons. L’únic que volien del joglar era preguntar-li sobre la ve­ ritat d’alguns rumors que parlaven de la presència d’una sinistra comitiva integrada per capellans i soldats que havien portat la mort a diferents po­ bles de la zona.

–És cert el que es diu? –A què us referiu? –va replicar el joglar mentre afinava els instruments que havia tret de la carreta. –Volem saber si és cert que hi ha una caravana de la mort transitant pels nostres camins, –És cert. Però no es tracta d’una caravana qualsevol. Són soldats de Déu. No sé quin és el motiu de la seva presència aquí, però us asseguro que tan aviat com acabi la meva actuació, marxaré cap al sud sense aturar-me més temps que el que li calgui al meu cavall per descansar. –I és cert que han mort unes quan­ tes dones a mans seves? –Sí, així és. I la primera que va cau­ re va ser una tal Dolors. Però no us hauríeu d’amoïnar més del compte. Es diu que va morir per bruixa. I en aquest poble no hi ha bruixes, oi? –I on és la caravana en aquests mo­ ments? –van preguntar alguns veïns, alarmats.

–La Santa Inquisició deu estar a punt d’entrar a Horta de Sant Joan, si els meus càlculs són correctes. La Maria va quedar glaçada i amb una immensa pena va marxar imme­ diatament de la plaça. Però no va ser l’única, ja que quan el joglar va sortir de la carreta, on s’havia amagat per canviar-se de ro­ ba, va descobrir que tothom havia desaparegut, i tan sols hi havia un gos que ensumava les seves pertinences buscant alguna cosa a la qual clavar els ullals. Sorprès, damunt de la tau­ la que ocupaven els instruments mu­ sicals, hi va trobar un munt de mone­ des i alguna gerra de vi que la gent li havia deixat com a pagament per la seva actuació. Havia tingut poc èxit amb les seves històries de tornejos i amors impossibles, però quan va comptar els diners que li havien do­ nat pel fet d’haver respost a les pre­ guntes dels veïns d’Arnes, molt més del que acostumava a guanyar nor­

«Parlaven de la presència d’una sinistra comitiva integrada per capellans i soldats que havien portat la mort» «La idea que li rondava amb més força pel cap era evitar els camins més transitats i fer cap a l’Ebre de seguida»

malment, es va plantejar seriosa­ ment canviar d’ofici. El llegat de la Maria

Quan la Maria va arribar a casa amb una tristesa infinita al cor, va tenir clar que havia de fer dues coses. I to­ tes dues eren urgents. Se sentia ator­ dida per la mort de les seves ami­ gues i va pregar perquè el Salvador i la Lluna tornessin aviat de passejar. Havia de compartir amb ells les últi­ mes i preocupants notícies que cir­ culaven per la rodalia. Quan el Salvador i la Lluna van arribar a la casa del carrer Major, van trobar la Maria asseguda a la cuina, amb el rostre visiblement de­ macrat, com si de la nit al dia, i en tan sols unes hores, hagués envellit uns quants anys. La Maria, desconsolada, els va mirar de fit a fit, primer la seva es­ timada filla i llavors el Salvador, i després d’un silenci curt però car­


públic

dissabte, 21 d’agost del 2010

Cultura

www.publico.es/catalunya

imma riera vicent

regat d’intensitat, va exclamar desesperada: –Quan acabarà tot això? –va dir entre llàgrimes, mentre amagava la cara a les mans, com si així pogués alleujar el dolor que sentia al seu interior. –Què passa, Maria? –va preguntar el Salvador mentre ell i la Lluna s’acostaven, desconcertats, per mirar de consolar-la. –Han mort, Salvador. Les han assassinat a totes –va respondre amb la veu entretallada i la mirada perduda. –Qui ha mort, mare? –va insistir la Lluna mentre li eixugava les llàgrimes amb un mocador. –La Dolors, la Teresa, la Pilar... Totes. Les han assassinat a totes. Quan la Maria es va acabar el got d’aigua que li havia portar la seva filla, va recuperar la serenitat. I ja més calmada, va trobar les forces necessàries per acabar d’explicar tot el que, segons havia confirmat el joglar, havia succeït a les seves estimades amigues: les detencions violentes, les insofribles tortures i, al final, la mort. La revelació de la Maria va venir acompanyada d’un profund i respectuós silenci. El dolor que sentien tots tres era tan intens que les paraules es quedaven entravessades a les goles, incapaces de sortir. Però el Salvador encara tenia moltes preguntes. –Maria, de què les han acusat? –Les han matat per bruixes, Salvador. I ni tan sols els han donat l’oportunitat de defensar-se en un judici just. –Maria, disculpa el meu poc tacte en aquests moments tan difícils, però creus que us deuen haver delatat?

–No, Salvador, no ho crec. Si ens haguessin delatat, cap no hauria mort, no et sembla? Però la realitat era que res del que estava passant no responia a cap lògica. Més aviat, i molt a desgrat seu, semblava que la llarga ombra dels seus enemics seguia entossudida a jugar amb elles, sense concedir-les treva ni descans, fins al final dels seus dies. –Salvador, amb en Carbó mort, qui hi pot haver darrere tota aquesta barbàrie? –No ho sé, Maria, l’únic que tinc clar és que la caravana de la Santa Inquisició no actua a l’atzar. Segueixen una ruta molt ben planificada que els condueix, de poble en poble, i acabava amb persones innocents que només han estat culpables de... –Només han estat culpables d’haver estat en contacte amb nosaltres en un moment o altre. –Tens raó, Maria, i temo que els caçadors estan prenent posicions; esperen el moment oportú per sorprendre les seves preses. –I tu Salvador? Potser el teu nom també és escrit amb sang en aquesta macabra llista. –Probablement, Maria, però jo tinc un cert avantatge. I és que sóc sacerdot, com els nostres perseguidors. I abans de fer res en contra meu, hauran d’estar molt segurs que les seves acusacions són sòlides. –I quina alternativa tenim? –va preguntar la Lluna, tremolosa. –Lluna! –va exclamar la Maria mentre l’abraçava–. Hem de fugir abans que els nostres perseguidors ens estrenyin el dogal al voltant del coll. Encara tenim temps. –Em fa cert respecte pensar que la fugida és l’única opció que teniu per salvar la vida –va afegir el Salvador.

7

–I on anirem? Que ens passarà? –va voler saber la Lluna. –Potser ha arribat el moment d’anar a trucar a les portes que fa molts segles van jurar defensar el tresor que posseïm –va respondre la Maria. –Què vols dir? –Crec que ha arribat el moment que posem a prova la fermesa del jurament que algú molt poderós va fer a en Bertran Aymerich. Va jurar protegir el Llibre de les Essències. I també els seus legítims custodis. Ha arribat el moment que deixem enrere aquesta terra que ens ha vist néixer, i que dirigim les nostres passes cap a Barcelona, per trobar els descendents dels Montcada. Ho entens ara, Lluna Aymerich? –Ho entenc, mare. Però, i si no ens escolten? I si se n’han oblidat? –va preguntar la Lluna. –Això només ho sabrem quan ens trobem cara a cara amb ells. Només sabem que si ens quedem aquí... –No va poder acabar la frase. I després d’uns instants en silenci, va afegir:– I tu què faràs, Salvador? El frare, que seguia la conversa amb molt d’interès, conscient que les seves amigues amagaven més sorpreses de les que hauria arribat a imaginar, va respondre: –Em reuniré amb vosaltres a Barcelona tan aviat com pugui. Us trobaré, t’ho asseguro. Mentre la Maria i la Lluna dedicaven la resta de la tarda a preparar l’equipatge, el Salvador estudiava quina seria la ruta més segura que podrien seguir fins a Tortosa, la primera etapa del viatge. La idea que li rondava amb més força pel cap era evitar els camins més transitats i fer cap a l’Ebre de seguida, des d’on, seguint el curs del riu, podrien arribar amb facilitat a la ciutat.

l’autor

David Martí Nascut a Barcelona el 1970, és humanista de formació i ha treballat durant molts anys de professor, consultor i responsable de projectes relacionats amb les noves tecnologies, però un bon dia va decidir deixar-ho tot, canviar de vida i dedicar-se a escriure i a fer conferències. El 2008 va publicar el llibre ’La revolució interior’, un assaig sobre el seu trencament personal, una mena de guia filosòfica per despertar la consciència i facilitar el coneixement d’un mateix. Amb el canvi de vida, David Martí va voler retrobar la natura i les arrels familiars a Arnes (Terra Alta), un poble proper al massís del Port. Allà va sorgir la seva primera novel·la, ‘Les bruixes d’Arnes’, que ha concebut com “un tribut a allò que m’estimo, un homenatge als meus avantpassats i a la meva terra”. L’acció d’aquest llibre transcorre al segle XVI però l’autor no té pretensions d’historiador : “No sóc historiador, no vull enganyar ningú ni impressionar amb els meus coneixements, sinó que he posat l’accent en el retorn a les arrels; crec que tenim necessitat de creure en la màgia”.

l’obra ‘Les bruixes d’arnes’ Edicions 62 311 pàgines

Un cop van acordar la ruta, el Salvador va tornar ràpidament al convent per no aixecar sospites. Ara més que mai necessitava la força i el coratge que li donava Déu. Havia d’apropar-se als seus perseguidors i estar a l’aguait per detectar qualsevol moviment que pogués delatar les intencions dels seus enemics. Llavors, arribat el moment, hauria d’actuar per donar temps a les seves amigues, perquè poguessin marxar. L’endemà, la Maria i la Lluna tenien previst fugir d’Arnes, arriscant les seves vides per escapar del que semblava una mort segura. Potser hi podrien tornar algun dia o potser no. En qualsevol cas, el fet d’haver d’abandonar la seva llar d’aquella manera les omplia de tristesa i d’una malenconia difícil de descriure. A hores d’ara, amb la ruta de la fugida traçada, poca cosa podien fer a part d’intentar descansar. I mentre la Lluna s’estirava al llit, tapada fins a les orelles, la Maria es retirava a la seva habitació, esperant que la foscor de la nit ho cobrís tot. La primera cosa urgent que havia de fer ja estava enllestida. Per a la segona, li calia silenci i inspiració. Escriure al Llibre de les Essències no era res que es pogués prendre a la lleugera. I només quan es va sentir preparada, va deixar que la ploma i la tinta ballessin per les velles pàgines. Tenia moltes coses a explicar abans que fos massa tard. Havia de parlar dels seus somnis premonitoris, del seu llinatge i de la riquesa i la saviesa dels remeis naturals d’aquelles muntanyes. Quan la Maria va haver acabat d’escriure, els galls havien cantat feia estona. D


6

públic

diumenge, 22 d’agost del 2010

Cultura

www.publico.es/catalunya

Geografies literàries

L’home que volia volar ‘Miracle a Llucmajor’ és una novel·la de Sebastià Alzamora en què el protagonista és en Pere de Son Gall, un jove pagès de Mallorca que, als anys vint, decideix construir una màquina voladora, batejada amb el nom de ‘cometagiroavió’. Partint d’una història real, l’autor presenta una comèdia emotiva sobre la força de l’amor i la capacitat de superació d’un home que desitja volar per damunt de totes les coses

A

força de forces, havien aconseguit emplaçar el co­ metagiroavió al punt con­ vingut, i en Pere ja s’hi havia enfilat i acomodat a la car­ linga del pilot: assegut allà, i tal com el veien des de fora, feia l’efecte d’un nàufrag a punt de ser devorat per un monstre marí. Ell també s’hi sentia es­ trany: hi havia pujat un munt de ve­ gades, quan es trobaven ell i s’apara­ tot, com en solia dir son pare, sols dins l’hangar, com un que s’emprova un vestit de casament davant del mirall de l’armari de la seva alcova. Però ara tot era diferent: l’hora de la cerimònia havia arribat, i ell compareixia amb el vestit posat a la vista de tothom, encara que tothom es reduís al grupet reunit aquell dia a Son Gall. I res no podia, res no havia de tallar. Va repassar el qua­ dre de comandaments, es va senyar, va fer una petició a la misericòrdia del cel i, acomplertes les formalitats, amb un dit va accionar tres interruptors: el

sistema elèctric de l’aparell es va en­ cendre amb un zumzeig intimidato­ ri. Després va treure un braç a l’exte­ rior –la màniga de la bata va voleiar amb una bufada de vent– mentre cri­ dava una ordre a en Busca Llarga, que acabava de desfermar les corretjades dels tubs: –Encén es motor! En Busca Llarga es va eixarran­ car davant del morro del cometagiro­ avió, va estirar els braços i es va afer­ rar amb les dues mans a la pala de propulsió que apuntava cap amunt: amb tota la força de què va ser capaç, la va fer girar com si es tractés d’una gran agulla de rellotge. Es va sentir un estossec bronc i el cometagiro­avió es va sacsejar sencer, somogut per una tremolor breu i frenètica. De se­ guida, però, van cessar l’enrenou i el moviment: després d’exhalar un se­ guit de pets, l’aeronau va restar de sobte immòbil i callada, i el silenci es va encomanar immediatament a to­

tes les coses i els éssers al voltant. No se sentia ni un ocell, ni la remor del fullam de cap arbre fimbrat pel vent. Era el silenci de la por, l’expressió del temor al fracàs. Dins la carlinga, en Pere amidava l’espessor d’aquell si­ lenci, que li aclaparava fins al punt de no deixar-lo pensar. Va mirar al davant i va veure la de­ solació en els ulls d’en Busca Llarga; a continuació, al seu voltant, va llegir l’apesarament en els ulls d’en Colau Peixfrit, la frisança en els d’en Pou, la irrisió en els d’en Magí Bonet, i el des­ concert en els de la seva mare, que se senyava implorant auxili a algu­ na instància divina. També va guipar alguna cosa indefinida en els ulls lla­ grimosos d’en Boira, que tal vegada era tristesa. En Pere va tornar a dur la mà, que li tremolava, fins als interruptors del sistema elèctric, i novament els va pinçar amb els dits. Ell també hauria volgut expressar alguna emoció, pe­

«La fascinació, però, va arribar quan, al cap d’uns segons, va notar una sensació d’ingravidesa» «En Pere comprovava com s’empetitien les figures i li cabien dins les pupil·les l’ametllerar i el figuerar sencers»

rò no podia: senzillament, tenia el cap en blanc. Tan blanc com els ma­ teixos interruptors, que eren de por­ cellana i en els quals es concentra­ va com si fossin l’única cosa existent al món. Havia de tornar a accionarlos, però no gosava fer-ho. Durant un minut inacabable, es va limitar a fixar la vista en les puntes dels dits al damunt dels interruptors. Va alenar fondo i s’hi va decidir: amb un moviment sec, un punt es­ pasmòdic, va encendre el dispositiu i un altre cop va notar que el zum­ zeig s’apoderava de l’aparell. Va cridar: –Tornem-hi, Toni! En Busca Llarga, que també sen­ tia la desagradable proximitat del fracàs, es va tornar a aferrar a les pa­ les de propulsió amb les mans tre­ moloses i les va fer girar de bell nou amb un gest que, de tan enèrgic, va semblar desesperat. En Pere va sen­ tir que el motor estossegava com


públic

diumenge, 22 d’agost del 2010

Cultura

www.publico.es/catalunya

imma riera vicent

abans. No, com abans no: aquesta vegada, el so havia estat més fort, més net i ressonant, i sobretot, no havia estat seguit pel silenci. Després de l’estossec es va sentir una explosió, i després encara una altra; finalment es va imposar un rugit sostingut, amenaçador i vigorós, com el d’una fera que acabés de matar la seva presa. En Pere va veure com en Busca Llarga, la seva mare i la resta retrocedien instintivament, mentre en Boira sortia corrents en direcció a les cases de Son Gall: l’animal ginjolava de por, però ell no podia sentirlo. Tampoc els altres van poder escoltar la seva riallada d’alegria: tots tenien l’oïda aclaparada per l’estrèpit del motor del cometagiroavió. Les hèlices van començar a girar amb violència, i la pista d’elevació va quedar tot d’una immersa dins un núvol de pols i terra que s’aixecava, espès, part damunt la teulada de l’hangar. La polseguera també es ficava dins els ulls d’en Pere, però a ell no li importava: desficiós, va manipular un altre comandament que anomenava l’alimentador i va augmentar la potència del motor fins al màxim. Les hèlices de sustentació i les de propulsió es van posar a girar enfollides, i el rugit de la màquina es va convertir en un bram ensordidor, salvatge, que en Pere escoltava amb una felicitat ansiosa, mentre l’atordia la ventada al seu voltant. La fascinació, però, va arribar quan, al cap d’uns segons, va notar una sensació d’ingravidesa: va mirar a l’esquerra i, entre els remolins de pols, va veure que els aerons s’havien separat del terra gairebé un pam. El cometagiroavió s’aixecava. –Vola! Cagondéu, si vola! –va cridar en Busca Llarga mentre corria unes passes d’esquena, entusiasmat.

Tots van observar atònits l’ascensió de l’aparell, lenta i desmanegada, amb batzegades que delataven un equilibri més que precari. En Colau Peixfrit havia deixat de prendre notes i contemplava la feta amb la boca badada, sense adonar-se que se li omplia de pols. En Pou i en Magí Bonet intercanviaven mirades d’incredulitat, madò Pràxedes s’havia tapat els ulls amb les mans i mirava a través dels dits, amb el cor glaçat, i en Busca Llarga feia uns saltirons infantils i expressava l’alegria que l’envaïa amb paraules alades: –Quaranta putes sagrades! Aquesta sí que m’és bona, collons de porc! Me cag en l’hòstia santíssima... vola! Ja ho crec, jo, que vola... Cagon sa llet de s’Esperit Sant! Des de la carlinga, a nou o deu metres d’alçada, en Pere comprovava com s’empetitien les figures i li cabien dins les pupil·les l’ametllerar i el figuerar sencers, i també el que hi havia encara més enllà, fins a la carretera polsegosa que venia de s’Arenal i passava per darrere Son Gall fins a arribar a Llucmajor: veia el campanar majestuós, banyat per la llum mandrosa del sol, i els terrats de les cases que s’hi aglomeraven al voltant, distants i diminutes. Se sentia exaltat i a la vegada net, com sotmès a algun tipus de procés purificador. Era ell, qui volava? Sí que ho era, però ara s’adonava de la lenta intensitat que acompanya l’acompliment d’un desig llargament madurat, aquella sensació de patir un lleu endarreriment respecte del transcurs del temps que dificulta la fluïdesa amb què la constatació d’una evidència es converteix en una certesa. Era ell de debò, el que surava pels aires? Sí, sí que ho era: ell i només ell, en Pere Sastre Obrador, de Son Gall, el

7

sonat, el qui li faltava un bull, el pobre al·lot que duria la ruïna a casa seva i la desgràcia a la senectud de sa mare a causa de la seva insensatesa, a causa d’aquella tossuderia amb què s’abocava a una quimera sense to ni so. Era ell, ell i no un altre, qui s’havia elevat des del terra de l’heretat de Son Gall cap al cel obert, enmig d’un núvol de pols que ja no el destorbava perquè havia quedat molt avall, a cada instant més avall mentre el cometagiroavió, entre grinyols, xiulets i sacsejades, estirat pel gir vertiginós de les hèlices, seguia guanyant altura. Li vingué al cap aquella frase que no recordava on havia llegit i que deia que un home és mortal pels seus temors però immortal pels seus desitjos, i aleshores qui va acudir al seu pensament va ser na Maria, na Maria Boscana, els ulls de na Maria Boscana que duia clavats en algun punt endins del pit, del ventre, aquells ulls que ara se li il·luminaven dins la memòria i l’acompanyaven en l’ascensió, justament perquè en Pere els enyorava com mai s’hauria pensat que fos capaç d’enyorar res ni ningú: uns ulls angèlics, sí, els àngels deuen tenir uns ulls com els de na Maria, deuen mirar com ella i també deuen ficar-se endins de qui els sosté la mirada per quedar-s’hi clavats i enyorar-los per sempre, i encara se li va acudir que, a cada pam que pujava, es trobava una mica més a prop dels àngels. De sobte, va deixar anar un crit d’espant: un dolor com mai havia conegut, i que en qüestió d’un segon es multiplicava per mil, li lacerava les mans. Se les va mirar i va veure que tenia els dits, els palpissos, el dors i els palmells constel·lats per petites gleves de foc, que li consumien la pell i penetraven dins la carn viva, com

l’autor

Sebastià Alzamora Nascut a Llucmajor el 1972, és escriptor, crític literari i gestor cultural. Llicenciat en filologia catalana, ha publicat els poe­ maris ‘Rafel’, ‘Apoteosi del cercle’, ‘Mula morta’, ‘El benestar’ (premi Jocs Florals de Barcelona 2003) i ‘La part visible’ (premi Carles Riba 2008). És autor de les novel·les ‘L’extinció’, ‘Sara i Jeremies’ (premi Ciutat de Palma), ‘La pell i la princesa’ (premi Josep Pla), ‘Nit de l’ànima’ (2007) i ‘Miracle a Llucmajor’ (2010), així com l’assaig so­ bre Gabriel Janer Manila ‘L’escriptura del foc’. Membre del grup poètic anomenat Els Imparables, Sebastià Alzamora pensa que “al fonament de tota obra literària digna d’aquest nom hi ha la poesia, i que la poesia és capaç d’admetre totes les modu­ lacions que li vulguem donar. Finalment, el relat, formulat en termes i desenvolupat amb recursos poètics, adquireix unes característiques i unes potencialitats que segurament no hauria sabut explotar en un tractament en prosa: l’ús de l’el·lipsi i de la imatge, per exemple, o les molt inte­ ressants possibilitats pel que fa al ritme, l’estructura i la construcció”.

l’obra ‘Miracle a llucmajor’ Editorial Proa 238 pàgines

una multitud d’agulles roents. Va desviar la mirada perquè la visió del mal semblava augmentar-ne la intensitat, i aleshores va observar que el rellotge que indicava la temperatura marcava el màxim. Va pensar, amb resignació o tal vegada amb ironia, que tampoc no li hauria calgut cap rellotge: la pluja de foc que li menjava les mans era suficient per entendre quin era el problema. Tant com havia llimat el carburador i encara ho havia fet malament: la peça devia vessar benzina per algun lloc, benzina encesa que s’inflamava encara més en entrar en contacte amb el saïm dels tubs, formant una mescla ardent que li havia anat a caure damunt les mans propulsada per la ventada que expel·lia el doble joc de pales. Encara havia de donar grà­ cies de no haver rebut l’esquitxada de foc a la cara. Havia arribat el moment de tornar a terra. El mal que va sentir en graduar l’alimentador de tal manera que la potència del motor minorés un terç el va obligar a bufar, primer, i a cridar pocs segons després. El cometagiroavió només havia arribat a pujar una quinzena de metres, però a en Pere, que intentava sense èxit aferrar-se a la palanca roent del timó, aquells quinze metres li semblaven una distància sideral, que l’aparell descendia amb una lentitud exasperant. Encara hi havia un altre problema: la brusca reducció de potència havia repercutit en la distensió d’un dels cables que subjectaven el rotor de les hèlices de sustentació, i això havia causat la desestabilització de l’aeronau, que baixava escorada cap al lateral esquerre i seguint una trajectòria esbiaixada, perillosament embocada en direcció al figueral.


6

públic

dimarts, 24 d’agost del 2010

Cultura

www.publico.es/catalunya

Geografies literàries

Dalí novel·la la seva vida ‘Vida secreta de Salvador Dalí’ és el volum en què l’artista empordanès va construir la seva autobiografia novel·lada, i que es va publicar originàriament a Nova York. Seguint un ordre cronològic, en aquest llibre Dalí descriu des dels seus records intrauterins fins a la relació amb Gala i la seva consagració artística. La provocació i l’escàndol de les seves obsessions i un magnífic sentit de l’humor planen damunt totes les pàgines

L’

adolescència és el naixement dels pèls del cos. En el meu cas aquest fenomen semblà produir-se de sobte, un matí d’estiu, a la badia de Roses. Havia nedat, tot nu, amb altres nens, i m’eixugava al sol. Tot d’un plegat, en mirar el meu cos amb la meva complaença narcisista habitual, hi vaig veure uns quants pèls que cobrien desigualment les meves parts púbiques; aquests pèls eren molt fins i molt separats, encara que havien acabat la creixença i em pujaven en línia recta cap al llombrígol; un de més llarg que els altres hi havia crescut a la vora mateix. Vaig agafar aquest pèl entre el dit gros i l’índex i vaig mirar d’arrencarme’l. Va resistir dolorosament. Vaig estirar amb més força i quan, finalment, vaig aconseguir el meu propòsit, vaig poder contemplar, meravellat, la longitud del meu pèl.

¿Com havia pogut créixer sense que ni me n’adonés, en el meu cos adorat, tan sovint observat que semblava que no em podia amagar cap secret? Un sentiment de gelosia dolç i imperceptible començà a brotar al voltant d’aquell cabell. Me’l vaig mirar contra el cel i el vaig acostar als raigs del sol; aleshores aparegué com daurat, vorejat per tots els colors, com quan, mig closes les parpelles, veia com es formaven tot d’arcs iris entre les meves pestanyes relluents. Amb l’esperit absent, em vaig posar, d’esma, a jugar a formar un anell amb el meu pèl. El petit anell tenia una cua que jo formava per mitjà dels dos extrems del pèl, retorts en una mateixa tija, que em servia per a aguantar l’anell. Després vaig humitejar aquest anell introduint-me’l curosament a la boca i assecant-lo amb la meva saliva enganxada a ell com una membrana transparent perfecta-

ment adaptada al cercle buit del meu anell, que així s’assemblava a un impertinent, amb el meu pèl púbic de muntura i la meva saliva de vidre. A través del meu pèl transformat mirava amb delectació la platja i el paisatge llunyà. De tant en tant, em dedicava a un altre joc. Amb la mà que em restava lliure agafava un altre dels meus pèls púbics de tal manera que el seu extrem em pogués servir com a punta d’agulla. Aleshores baixava lentament l’anell amb la meva tensa saliva fins que tocava la punta del meu pel púbic. Es trencava i desapareixia el vidre, i una gota infinitesimal es desprenia per escampar-se’m pel ventre. Repetia aquesta operació indefinidament, però el meu plaer en l’explosió de la pel·lícula salival, estesa a l’anell del meu pèl, no es gastava –ben al contrari. Car, sense jo saberho, l’ansietat de la meva adolescència incipient em feia explorar obscu-

«La meva adolescència es distingí per un enfortiment conscient de tots els mites, de totes les manies» «En la meva infància sempre vaig fer coses ‘diferents dels altres’, però gairebé sense ni adonar-me’n»

rament l’enigma mateix de l’aparença de la virginitat en el compliment d’aquesta perforació de la meva saliva transparent, en la qual, com hem vist, brillava tota la llum solar de l’estiu. La meva adolescència es distingí per un enfortiment conscient de tots els mites, totes les manies, tots els meus delectes, tots els dons, els trets genials i de caràcter esbossats en la meva primera infància. No desitjava de cap manera corregir-me, no desitjava pas canviar; em dominava cada vegada més el desig d’imposar i exaltar la meva manera de ser per tots els mitjans. En lloc de continuar fruint de l’aigua estancada del meu narcisisme primitiu, la vaig canalitzar; la creixent, violenta afirmació de la meva personalitat aviat se sublimà en un nou contingut social d’acció, el qual, donades les tendències heterogènies, ben caracteritzades, del meu es-


públic

dimarts, 24 d’agost del 2010

Cultura

www.publico.es/catalunya

imma riera vicent

perit, no podia deixar d’ésser antisocial i anarquista. L’Infant-Rei esdevingué un anarquista. Anava contra tot, per sistema i per principi. En la meva infància sempre vaig fer coses “diferents dels altres”, però gairebé sense ni adonar-me’n. Ara, havent comprès a l’últim el costat excepcional i fenomenal de la meva trama de conducta, “ho vaig fer expressament”. N’hi havia prou, només, que algú digués “negre” perquè jo contestés “blanc”. N’hi havia prou, només, que algú saludés respectuosament per a fer-me escopir. La meva necessitat constant i ferotge de sentir-me “diferent” em feia plorar de ràbia si una coincidència encara fortuïta em posava en la mateixa categoria amb els altres. Abans que res i a qualsevol preu: jojo sol! Jo sol! Jo sol! I, en veritat, a l’ombra de la bandera invisible on aquests dos mots estaven idealment inscrits, la meva adolescència hi construí murs d’angoixa i sistemes de fortificacions espirituals que em semblaren molts anys inexpugnables i capaces de protegir fins a la meva vellesa la sagrada seguretat de les fronteres sagnants de la meva solitud. Fugia de les nenes, car des del criminal record del Molí de la Torre veia en elles el perill més gros per a la meva ànima, tan vulnerable a les tempestes de la passió. Vaig formar un pla, amb tot, per estar “contínuament enamorat”; però estava organitzat amb una mala fe absoluta i un jesuïtisme refinat, que em permetien d’evitar per endavant tota possibilitat material d’encontre real amb els éssers que prenia com a protagonistes dels meus amors. Sempre triava noies que només hagués vist una vegada, a Barcelona

o en ciutats properes i que era dubtós o impossible que tornés a veure mai més. La irrealitat dels tals éssers s’accentuava en esvair-se els meus records, la qual cosa feia fàcil de mudar la meva passió cap a unes altres protagonistes. Un dels meus amors més grans d’aquesta mena nasqué en el curs d’un romiatge camperol tradicional, prop de Figueres. Els turons eren plens de colles de persones que preparaven el dinar sota les oliveres. Immediatament vaig triar com a objecte del meu amor una nena que encenia foc en un turó oposat. La distància que em separava d’ella era tan grossa que no podia distingir clarament el seu rostre; amb tot, ja sabia que era incomparable i l’ésser més bell de la terra. L’amor cremava en el meu pit, consumint el meu cor en perpetu turment. I, cada vegada que una festa aplegava una multitud de gent, podia imaginar que l’albirava entre la multitud. Aquesta mena d’aparició, en què el dubte feia el paper principal, venia a tirar noves branques al foc que la quimèrica criatura de la meva passió havia encès en el pujol d’allà al davant aquell primer dia que la vaig veure de lluny. Els amors d’aquesta mena, com més anava més irreals i insatisfets, permetien als meus sentiments passar de la imatge d’una nena a la d’una altra, enmig i tot de les tempestes pitjors de la meva ànima, enfortint progressivament la meva idea de continuïtat i reencarnació sortida a la llum per primera vegada en el meu encontre amb la meva primera Dullita. És a dir, vaig adquirir gradualment la convicció que estava realment enamorat de la mateixa, única, obsessionant

7

imatge femenina, que merament es multiplicava assumint successivament diferents aspectes, dependents cada vegada més de l’omnipotent autocràcia de la meva real i anàrquica voluntat. De la mateixa manera que m’havia estat fàcil, des dels meus temps d’escolar amb el senyor Traiter, de repetir l’experiència de veure “el que volgués” en les taques d’humitat de la volta, i havia pogut repetir més tard aquesta experiència en les formes dels núvols movents de la tempesta estival en el Molí de la Torre, en el començament mateix de la meva adolescència aquest poder màgic de transformar el món més enllà dels límits de les “imatges visuals” es va obrir pas fins als dominis sentimentals de la meva pròpia vida, de manera que vaig arribar a ésser amo d’aquella taumatúrgica facultat de poder, a qualsevol moment i en qualsevol circumstància, sempre, sempre veure alguna cosa diferent, o en canvi –cosa que ve a ésser el mateix–, “veure sempre el mateix” en coses que eren diferents. Galuixka, Dullita, la segona Dullita, Galuixka Rediviva, la nena que encenia el foc, la Dullita Rediviva de Galuixka! Així, en el regne del sentiment, l’amor obeïa el dictat de la política de la meva imaginació. Al començament d’aquest capítol he dit que l’hiperindividualisme que manifestava en la meva infància cristal·litzà, en la meva adolescència, en el desenrotllament de tendències violentament antisocials. Aquestes es posaren de manifest ja a l’inici dels meus estudis de batxillerat i prengueren la forma del “dandisme absolut”, basat en un esperit de mistificació irracional i contradicció sistemàtica. He de confessar que no paraven

l’autor

Salvador Dalí Nascut a Figueres el 1904 i mort el 1989, és un dels artistes més influents i representatius del segle XX: com a pintor, pel paper destacat que va tenir en el moviment surrealista, i també com a cineasta, col·laborador de Luis Buñuel a ‘L’âge d’or’, i com a escriptor. En més d’una ocasió Dalí va repetir que era millor escriptor que pintor i a ‘Vida secreta de Salvador Dalí’ narra els aspectes més fascinants de la seva vida, com la influència decisiva de la seva dona Gala, el record del pare, l’estada a la Residencia de Estudiantes de Madrid –on coneix García Lorca i Buñuel–, la participació activa en el moviment dels surrealistes a París –introduït inicialment per Joan Miró–, el descobriment de Nova York i el retrobament de Cadaqués, “el lloc que he adorat tota la meva vida amb fidelitat fanàtica”. Salvador Dalí fins i tot es va atrevir amb el gènere de la novel·la amb ‘Rostres ocults’; la va escriure a la finca del Marqués de Cuevas a Nou Hampshire (Estats Units) el 1943, hi dedicava catorze hores diàries i va trigar quatres mesos a enllestir-la.

l’obra ‘Vida secreta de salvador dalí’ Editorial Empúries 426 pàgines

d’esdevenir-se les casualitats més catastròfiques per fer ressaltar el caràcter teatral dels meus actes més trivials, la qual cosa contribuïa d’una manera decisiva al mite que en la meva adolescència començà a rodejar la foscor inicial de la meva persona amb les seves boires de renom diví. Havia de començar els meus estudis d’ensenyament secundari i m’enviaren a un altre col·legi religiós, el dels Germans Maristes. En aquell temps vaig pretendre haver fet descobertes sensacionals en el camp de les matemàtiques que em permetrien de fer diners. El meu mètode era simple. Ve-te’l aquí: compraria monedes de cinc cèntims amb monedes de deu –per cada cinc en donaria deu en canvi! Tots els diners que pogués obtenir dels meus pares, els despendria immediatament d’aquesta manera, trobant un plaer frenètic en el joc, incomprensible per a tots i inevitablement ruïnós. Un dia que el meu pare em regala un duro (cinc pessetes), vaig sortir corrents a canviar-lo per monedes de deu cèntims, cosa que em proporciona tot de piles meravelloses. Així que vaig arribar al col·legi vaig anunciar triomfalment que aquell mateix dia establiria la meva parada de monedes de cinc cèntims en les meves condicions usuals. Així, doncs, durant el primer recreu, em vaig col·locar darrera una tauleta i amb un gran plaer vaig disposar les monedes en diverses piles. Tots els meus condeixebles s’agombolaren al meu voltant, desitjosos de fer el canvi promès. Davant la general consternació, vaig donar realment deu cèntims per cada cinc que me n’oferien.


6

públic

dimecres, 25 d’agost del 2010

Cultura

www.publico.es/catalunya

Geografies literàries

Magnituds imprevisibles ‘La magnitud de la tragèdia’ és una novel·la de Quim Monzó protagonitzada per un trompetista que quan aconsegueix sortir amb la vedet del teatre on treballa la vida se li complica. Durant el desitjat sopar beu més del recomanable i a partir d’aquí l’autor ho aprofita per parlar de l’amor, la solitud, el pas del temps i la mort. A través de personatges excessius, Monzó dibuixa una caricatura grotesca i deshumanitzada de les passions quotidianes

L

a infermera va desaparèixer per una de les portes; va tornar un parell de minuts més tard, amb un llistat a la mà. Li va demanar com se deia. Coincidia amb un dels noms que hi havia anotats. Li va dir que s’assegués i que de seguida el cridarien per fer-li la fitxa. El RamonMaria va treure’s l’americana, la va doblegar sobre l’avantbraç, va asseure’s prop de la porta i, dissimuladament, es va col·locar el membre cap a un costat. Es va posar l’americana a la falda i va allargar el braç fins a una tauleta baixa on hi havia un petit munt de revistes encartades dins de tapes de cartró marró, rebregades i amb anuncis: un d’aigua de colònia i un d’una urbanització a la barra de la Mar Menor. Abans de començar a fullejar la que havia triat, va contemplar un home que acabava d’arribar, eixarrancat i amb els pantalons tacats de sang, i a

qui la infermera va preguntar com es deia; va comprovar el nom al llistat i el va fer passar per una de les portes. Tres quarts després, un jove amb bata blanca va cridar el Ramon-Maria des d’una de les portes. El RamonMaria va alçar el cap i va deixar la revista sobre la tauleta, sense poder acabar un article sobre un cert costum japonès de dur els vells a morir a les muntanyes. Va seguir la direcció de la mà que el convidava a passar. El que l’havia cridat ¿era infermer o un metge auxiliar? ¿Hi havia infermers? En part s’alegrava que no hi hagués, ara, en aquella habitació, cap infermera; li seria més fàcil parlar del problema sense cap presència femenina. Potser l’experiència aconsellava precisament que les dones no hi fossin presents, en els consultoris d’aquella especialitat mèdica, en el moment que els pacients anaven a confessarse. ¿I la metgessa que compartia placa amb el doctor Puig-Amer, però?

Darrera de l’escriptori hi havia un calb que no va deixar d’escriure quan ell va entrar. Feia una calor exagerada. A la paret, enganxat amb una xinxeta hi havia un calendari d’una empresa d’embotits. Un cop acabada i repassada l’anotació, el calb la va desar a un costat, sobre una carpeta, i va alçar la mirada. El Ramon-Maria s’havia assegut davant d’ell per indicació del diguem-ne infermer. Bon punt el metge va obrir la boca per saludarlo, el Ramon-Maria li va notar aquella simpatia empalagosa de la gent avesada a tractar amb nens, o dels botiguers d’abans. El calb havia agafat la carpeta (amb altres noms ratllats, i el seu escrit de feia poc) que l’infermer li havia deixat a la taula, i en mirava el contingut: un full amb el nom i els cognoms del Ramon-Maria. Va preguntar a l’infermer com era que no li havien pres les dades.

«Va explicar-li que, de fet, el que passava és que, des de feia vuit o nou dies, estava sempre en estat d’erecció» «La senyora va encendre un cigarret i li va preguntar si coneixia els serveis i les tarifes. No els coneixia»

L’infermer va dir que, aquell matí, havia hagut d’anar a buscar insulina. El metge va insistir que no passés com sempre, que no les prenien el primer dia, després se n’oblidaven i al final resultava que no les pre­ nien mai. L’infermer va insistir: pendre les dades era cosa de la Paquita, no pas d’ell. Es va sentir un xiscle en una altra dependència. El metge va tocar l’ase, va mirar el RamonMaria i li va preguntar si havia vingut en dejú, tal com li havien indicat per telèfon. –Sí. –¿I l’orina? El Ramon-Maria es va treure una ampolla de la butxaca de l’americana. L’havia comprada el dia abans, en una farmàcia, esterilitzada, i hi havia anat a parar la primera micció del matí. Va allargar-la al metge, però l’infermer se li va avançar i la va recollir. El Ramon-Maria va preguntar al metge si, abans de fer totes


públic

dimecres, 25 d’agost del 2010

Cultura

www.publico.es/catalunya

imma riera vicent

aquelles anàlisis, no haurien hagut de parlar del que li passava. El doctor Puig-Amer no semblava gens disposat que li diguessin què havia de fer i, sense deixar de mantenir l’amabilitat empalagosa, li va anunciar que, després que haguessin parlat, l’ajudant («el meu ajudant», va dir) li treuria una mica de sang. Tot seguit, va allargar la mà dreta, en un gest absolutament teatral, convidant-lo a pendre la paraula per explicar-li què li passava. El RamonMaria pensava que, potser, el millor seria aixecar-se, descordar-se els pantalons i dir-li al metge, ben senzillament i amb un cert posat humil, que allò era exactament el que li passava. Però es va empassar saliva i, procurant no mirar l’ajudant (que era al costat de l’escriptori amb aire abstret, pensant en la testa de primera comunió d’una neboda, a la qual havia d’assistir l’endemà a la tarda; i agafant-se un braç amb la mà de l’altre) va explicar que no havia estat mai malalt, que feia segles que no visitava un metge; quan va veure que totes aquestes consideracions posaven nerviós el facultatiu, va tornar a empassar-se saliva i va explicar-li que, de fet, el que passava és que, des de feia vuit o nou dies, estava sempre en estat d’erecció. El metge, en contra del que el Ramon-Maria havia previst inconscientment, no va alçar les celles, ni es va quedar bocabadat, ni va començar a riure-se’n, ni a assenyalar-lo amb el dit, ni a fer senyals de complicitat a l’ajudant. –I ¿en cap moment no li ha baixat, en aquests vuit o nou dies? –No. –¿Li fa mal? –Gens. –I d’ençà que li passa això ¿ha tractat de tenir relacions sexuals?

–Sí. –¿N’ha tingudes, vull dir? –Sí. –I ¿es produeix l’ejaculació? –Sí. –I ¿què tal? –Bé. –Després de l’ejaculació ¿no experimenta, ni per un instant, una baixada? –No. El Ramon-Maria va mirar alternativament metge i ajudant, decidit a no tolerar la més mínima rialleta. Però no n’hi va haver cap. L’ajudant mantenia el mateix aire abstret que abans, cosa que va molestar lleugerament el Ramon-Maria: ¿tan poc important era el que li passava que un ajudantet de metge ni s’hi interessava? El metge observava les notes que havia anat prenent; li va ordenar que s’aixequés i s’abaixés els pantalons. Mentre ho feia, el Ramon-Maria va recordar el que li deia sa mare, de petit: qui cau en mans de metges no en surt mai ben parat. Va sortir del consultori resistint la necessitat de gratar-se el braç, just on duia un cotó fluix subjectat amb un esparadrap antial·lèrgic: al lloc on l’havien punxat per treure-li sang. Al final, totes les presumpcions que havia fet sobre l’absència femenina en el consultori se n’havien anat en orris. Perquè, després d’observar-lo amb deteniment i de dir-li que no s’apugés els pantalons, el doctor PuigAmer havia ordenat a l’ajudant que cridés la doctora que compartia amb ell consultori i placa de la porta. Que la metgessa hagués entrat amb tota tranquil·litat i l’hagués observat com qui observa una ameba al microscopi l’havia excitat sobre manera. Fins quan el metge i ella parlaven, en uns

7

termes que no entenia del tot, de tant en tant el mirava amb ulls no estrictament professionals. En recordava les galtes, la cintura, els malucs. Amb la calefacció tan forta com hi havia al consultori ¿devia dur res sota la bata blanca, tret potser de les calces i els panties? Va comprar un diari. Va buscar, als anuncis econòmics, les seccions de contactes i de relax. Va mirar totes les ofertes individuals. Però li va fer por anar en un d’aquests llocs i trobar-se que la noia (l’única noia) no li agradés prou. No li feia cap mena de gràcia, si la noia no li agradava prou, haver de fer mitja volta i dir adéu. Va decidir seleccionar una casa de relax on hi hagués sempre diverses noies a disposició del client: a no ser que tot el mostrari fos realment lamentable, la possibilitat de triar gairebé li assegurava que, entre moltes, alguna en trobaria que li agradés un mínim. Va escollir un relax que anunciava dotze noies, de divuit a vint-i-dos anys. ¿Era veritat allò de les edats? ¿Es podia demanar algun document (el carnet d’identitat, posem per cas) per certificar-ho? ¿I el preu? ¿Seria millor telefonar abans o presentar-s’hi directament? Va mirar l’adreça. Va calcular cap on devia caure. Va agafar el metro. Era a la planta baixa d’un edifici situat en una avinguda de la zona residencial, davant d’un dels estadis de futbol. Una porta de fusta fosca, vernissada de feia poc, un plàstic groc amb el nom de l’establiment en negre i un tendal beix amb el nom igualment en negre. Un timbre blanc a la paret. Va trucar. Va sentir passes que s’aturaven darrera de la porta; després d’uns moments de silenci, els sorolls del passador i del pany. El va rebre una senyo-

l’autor

Quim Monzó Nascut a Barcelona el 1952, va estudiar disseny gràfic a l’Escola Massana i va començar escrivint reportatges periodístics a la dècada dels setanta. Ha publicat un bon nombre de novel·les, contes i reculls d’articles i ha estat traduït a més de vint llengües. Va inaugurar la seva carrera literària l’any 1976 amb la novel·la ‘L’udol del griso al caire de les clavegueres’ (premi Prudenci Bertrana). Algunes de les seves obres més destacades són: ‘Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury’, ‘L’illa de Maians’, ‘El perquè de tot plegat’, ‘La magnitud de la tragèdia’ i ‘Guadalajara’. Amb ‘El perquè de tot plegat’, va guanyar el premi Lletra d’Or, l’any 2000 va aconseguir el premi Nacional de Literatura per ‘Vuitanta-sis contes’ i amb ‘Mil cretins’, el Maria Àngels Anglada. L’any 2007 va rebre l’encàrrec d’escriure i recitar el discurs inaugural de la Fira del Llibre de Frankfurt, on la cultura catalana va ser la convidada. Del desembre del 2009 a l’abril del 2010 es va fer a Arts Santa Mònica de Barcelona una exposició retrospectiva sobre la seva vida i la seva obra, que es titulava ‘Monzó’.

l’obra ‘La magnitud de la tragèdia’ Quaderns Crema 184 pàgines

ra d’uns cinquanta anys, arreglada, sòbria, amb arracades i collaret brillants, somrient. El va convidar a passar, i a asseure’s en una saleta que hi havia al fons d’un passadís llarg. ¿Volia pendre res? El RamonMaria va dir que no. La senyora va encendre un cigarret i li va preguntar si coneixia els serveis i les tarifes. No els coneixia. L’hi va, doncs, enumerar: especificant-ne les variants i els suplements. El Ramon-Maria va preguntar si el complet incloïa francès. La senyora va dir que no: que el francès, en canvi, sí que incloïa penetració i que (ja ho havia dit abans, però ho va repetir) el senyor podia triar entre la possibilitat d’acabar a la boca o a la vagina de la senyoreta escollida. El Ramon-Maria va considerar ben curiós que se’n digués complet precisament, del que, en termes d’hosteleria, seria el menú bàsic. Va interessar-se per si, si finalment es decidia pel francès, havia de triar ja en aquell precís moment el lloc on acabaria, o si podia deixarho pendent fins a l’últim moment. Com si hi hagués res evident, la senyora li va dir que, evidentment, podia triar després, quan triés la noia. El Ramon-Maria va assentir amb el cap. La senyora va apagar el cigarret, va obrir la porta d’una habitació on es movien unes figures inconcretes, hi va ficar el cap, va dir que podien anar passant i va tornar a un seient al costat del que ocupava el Ramon-Maria, que descansava l’esquena al respatller. Primer, va sortir una noia de cabells castanys, d’estatura mitjana, vestida amb un bodi que li remarcava l’excés de carn, sobretot a les cuixes i a les natges.


6

públic

Dijous, 26 d’agost del 2010 www.publico.es/catalunya

Geografies literàries

Els secrets de les monges ‘El monestir proscrit’ és una novel·la de Maria Carme Roca ambientada a la Catalunya del segle XI, al monestir de Sant Joan de Ripoll, avui conegut com a Sant Joan de les Abadesses. L’acció arrenca quan una noia hi arriba perquè vol fer-se monja per fugir d’un matrimoni imposat. Amors prohibits, traïcions, pressions, enveges i crims conflueixen en aquest relat ple de situacions convulses

L

a impotència li engarrotava els sentits. Saber que no tenia cap nord a seguir –l’hi havien pres– l’enverinava. Dia que passava i a petites dosis, la metzina anava calant endins, destruint-lo. Guillem de Montmajor n’era conscient. La buidor i la solitud l’acompanyaven en el seu periple enquimerat. El que volia li era negat i, tanmateix, era l’única cosa que el mantenia viu: poder tornar a veure Amèlia. Era irònic i desesperant comprovar que la seva situació havia empitjorat d’ençà que ja no era un captiu. A Còrdova, mentre havia estat empresonat, l’esperança li va fer conservar la vida. El patiment havia estat inútil; s’havia enganyat amb la il·lusió de poder tornar i retrobar tot allò que es va veure obligat a deixar. Mort. Tothom el preferia mort. El seu cosí Sunifred el primer. Guillem de Montmajor es trobava instal·lat

a casa seva amb la trista condició de convidat. –Pots quedar-te el temps que calgui –li havia dit el cosí, el lladre hospitalari. I havia acceptat l’oferiment. Ferlo sentir incòmode era un petit al· licient. I a banda que era la manera més directa de recordar-li, de cos present, que era el veritable amo i senyor dels seus dominis. Al convent també el preferien mort. Difunt i enterrat. Unes pregàries per la seva ànima haurien deixat còmodament el destorb al clot. Temia que Amèlia pogués pensar el mateix, que la seva presència, ara, de cop i volta, interrompés la pau amb qui s’havien compromès. L’únic que, de moment, semblava alegrar-se que fos viu era el seu senyor, Ramon Borrell. Les empreses bèl·liques podien haver estat el seu nord. Era el que perto-

cava a un cavaller, però havia perdut l’orgull de saber que ho era, la dignitat se li havia anat fonent a poc a poc en aquella presó de mala mort. Calia empenta, gosadia i sobretot, ganes. Actituds totes tres ben larvades. I era un problema perquè Ramon Borrell pretenia iniciar una nova campanya al cap de pocs mesos. No es veia capaç. No, no era covardia, era el convenciment que amb aquell estat d’ànim, moriria fàcilment en combat. Tal vegada era el que hauria de fer. Guillem de Montmajor, des de l’altra banda del riu que el separava de Sant Joan, va contemplar l’entorn. La vista li aturà al campanar de Sant Joan que es perfilava ufanós enmig de la vall. I imaginà que Amèlia era allà, ben a prop. Però tan llunyana. Volia veure Eiló. Guillem no la coneixia personalment, però Amèlia n’hi havia parlat, li havia dit que era

«Eiló ajudava una partera que feia hores que dilatava, una dona massa jove per parir el tercer dels seus fills» «Com a monges que eren, els era vedat veure un home que no fos família directa o membre de l’Església»

una dona sàvia. Confiava que Eiló tal vegada podria dir-li alguna cosa que d’altres callaven. Només d’arribar, no havia tingut oportunitat encara d’entrar a la cabana, que Guillem de Montmajor va adonar-se que no era un bon moment. Primer va sentir uns gemecs que no va saber identificar. Va aguditzar l’orella i tot i que no en tenia cap mena d’experiència, va deduir que una dona estava infantant. No gosà entrar. S’hauria d’esperar, doncs. No importava, aquell matí podia fer-ho i es va asseure damunt una pedra freda, humida encara per la rosada del matí. Ramon Borrell l’havia encoratjat a recuperar-se i a agafar forces per sotmetre el rei de la taifa de Saragossa. Per a reis de taifes estava... Amb ell s’hauria d’esperar també el cavall que l’havia dut fins allà.


públic

Dijous, 26 d’agost del 2010 www.publico.es/catalunya

ImMA riera vicent

Aquell cavall... No era seu. No, tampoc no era del cosí Sunifred. Era un cavall andalús que es va emportar quan va fugir a canvi del que li havien pres en fer-lo captiu. Un pura raça. De moment, l’únic company. La dona va interrompre els gemecs per fer un crit agut que l’inquie­ tà i provocà que el cavall renillés. Potser Eiló sortiria i aleshores parlaria amb ella. Tal vegada hauria d’entrar. No. Una dona en aquella situa­ ció l’intimidava a la vegada que li feia respecte. Havia sentit dir a les comares que els parts, de vegades, s’allargaven hores. El cavaller ho havia encertat de ple. A dins la cabana, Eiló ajudava una partera que feia hores que dilatava, una dona massa jove per parir el tercer dels seus fills. En va havia evitat quedar-se embarassada de nou. Les supersticions campaven al seu aire i sovint eren l’única sortida a què aferrar-se. Eiló ja li havia dit que de res serviria que el seu home mengés aquell pa que tan curosament ella havia preparat. –L’únic que aconseguireu és que mengi un pa més dolç –l’havia avisat Eiló. Caritosa, la partera, li havia explicat el seu sistema per no quedarse prenyada. Tal com li havien dit que fes, es va despullar i s’empastifà de mel. Tot seguit va rebolcar-se damunt una tela plena de grans de blat. Després, va tenir cura de recollir aquells grans que havien quedat enganxats al seu cos i els va moldre fent anar el molinet en sentit contrari al sol. Va amassar aquella farina i en va fer un pa que, en teoria, havia de deixar impotent l’infeliç marit. Com Eiló li havia dit, la recepta no va servir de res i es va quedar prenyada.

Caritosa estava exhausta. Però això no era el pitjor, el problema era que la criatura s’havia encallat i calia anar de pressa, si no, s’ofegaria. Eiló la va fer seure a la gatzoneta. El voluminós ventre se li ajuntava amb els pits inflats. La suor que li queia pel front li mullava els cabells, esbullats, que li emmarcaven la cara, retrat del patiment. Amb un drap net, Eiló li va eixugar la suor del front. Ho va fer amb delicadesa, una manera de dir-li que no estava sola. Però ara calia treballar de valent. –Has d’empènyer amb totes les tetes forces, aprofita l’embranzida de les contraccions –va ordenar Eiló. Caritosa s’esforçava, però no hi havia manera que la criatura coronés. Eiló va sortir fora de la cabana. –Entreu, ens feu falta –va manar a Guillem–, jo sola no puc. De pressa! – va afegir en veure que amb prou feines s’havia mogut–. Potser us pensàveu que no sabia que éreu aquí a fora... Guillem la va seguir. No havia sortit encara de l’astorament que es va trobar fent de llevadora. Eiló havia fet estirar la dona de panxa enlaire amb les cames obertes i ella se li posà al davant de la part mes íntima del cos, ara portal de la vida. –Amb els braços estesos –va dir a Guillem–, premeu sota el seu pit. Cal que l’ajudeu a empènyer. Jo us avisaré cada vegada que calgui fer força. Guillem de Montmajor obeïa a ulls clucs. La situació era tan compromesa que preferia no pensar. Havia lliurat batalles, vist homes ferits, escapçats, morts... però mai no havia pensat en el fet que les dones lliuraven una batalla tan dura sense cap arma amb què defensar-se. Va haver de prémer unes quantes vegades. Patia per trencar-li alguna costella si era que no ho havia fet ja, però no s’atre-

via a qüestionar aquella dona que semblava saber què feia. –Ara, ben fort! –va ordenar Eiló. Un llarg crit agut va sorgir de la gola de Caritosa a la vegada que Eiló aconseguia agafar per la mandíbula inferior un petit cos, blavós, que no trigà a plorar. Feinera, Eiló va deixar el nen –era un nen–, damunt el pit de la mare, que s’acuità a abraçar-lo mentre ella tallava el cordó umbilical. Guillem, que s’havia incorporat i apartat una mica, observava l’escena a l’espera de noves ordres que no van trigar a venir. –Porteu-me aquell cossi... –va dir assenyalant un recipient en què hi havia aigua bullida. El cavaller va tenir un ensurt quan va veure que de les entranyes d’aquella dona en sortia un conglomerat de vísceres. Va pensar que es moriria tot seguit. –Nomes és la placenta i cal que surti –va explicar Eiló, en adonar-se del posat de Guillem. Eiló va netejar el nen i el va abrigar amb una flassada neta. –Aguanteu-lo una mica, que m’he d’ocupar de la mare –va dir a Guillem, que entomà la criatura amb por, com si temés que en els seus braços, forts, es trencaria. –Encara haureu de fer una altra cosa –va dir Eiló mentre procurava que Caritosa quedés lliure de qualsevol resta que pogués provocar-li febres–, cal que aviseu el marit d’aquesta dona. Ella ha vingut en trobar-se malament, no esperava que la criatura naixés, s’ha avançat quatre llunes i el seu home no en sap res. Guillem es va quedar palplantat amb el nen als braços. La criatura plorava i se sentia molt incòmode.

l’autora

Maria Carme Roca Nascuda a Barcelona el 1955, historiadora i filòloga, durant un temps va treballar en una enginyeria de medi ambient, feina que compaginava amb activitats literà­ries. Des de l’any 1997 es dedica professionalment a l’escriptura. D’ençà d’aleshores ha publicat més de trenta llibres, molts dels quals adreçats al públic infantil i juvenil. La passió que sent per la literatura i la història fa que sovint les uneixi i escrigui novel·les en què els sentiments són els protagonistes. La seva novel·la ‘Intrigues de palau’ va guanyar el premi Nèstor Luján 2006, de novel·la històrica. “Quan tinc temps lliure, m’agrada aprofitar-lo per llegir, viatjar, fer llargues sobretaules amb la família i els amics, passejar per la muntanya i jugar amb la meva gata. De tota manera i gairebé sense adonar-me’n, sovint em trobo treballant en una nova història que acabo d’inventar. Si em pregunten per què escric, he de dir que ho faig perquè no ho puc evitar i també perquè m’agrada molt comunicar-me i per mi, la literatura és el millor mitjà”, explica l’autora a la seva pàgina web.

l’obra ‘El monestir proscrit’ Columna 279 pàgines

Eiló va ajudar Caritosa a jeure en un jaç i agafà el nen a Guillem per deixar-lo amb la seva mare. I els va tapar tots dos amb una flassada gruixuda. Feia molt de fred. El cavaller anava a parlar, però Eiló s’avançà. –Ja sé per què heu vingut, Guillem de Montmajor. I no us puc ajudar en el que desitgeu. Un consell, però: allunyeu-vos de Sant Joan pel vostre bé i pel d’Amèlia de Vilallonga. El cavaller no va dir res, però Eiló en va tenir prou amb la seva mirada per saber que no li faria gens de cas. Ja s’ho imaginava, però li ho havia de dir. La germana Leuzegarda llegia un passatge de la Bíblia en el púlpit del refectori. Com cada dia, feia la lectura una monja diferent. La resta de la comunitat escoltava el text sagrat mentre menjaven en silenci, sense cap llàntia que il·luminés l’estança; així ho prescrivia la regla. A l’hivern calia avançar el sopar abans de les vespres per poder adaptar-se a l’horari solar. Com que era dia d’abstinència menjaven peix de primer plat, i de segon, espinacs. L’abadessa havia de fer un autèntic esforç per menjar-se’ls, però intentava que no es notés; s’hauria avergonyit d’ella mateixa si alguna germana s’adonava que no li agradaven gens. Ingilberga es va fixar amb discreció en Amèlia. La tranquil·litzà observar que la noia havia entès i de bona manera que, com a monges que eren, els era vedat veure un home que no fos família directa o membre de l’Església. Quan li va explicar, però –així havia decidit que ho faria–, que Guillem de Montmajor havia anat a Sant Joan demanant per ella, se li il·luminà la cara.

7


6

públic

divendres, 27 d’agost del 2010

Cultura

www.publico.es/catalunya

Geografies literàries

Nou lligams a Felanitx ‘Trenc d’alba’ és el títol del llibre que aplega nou relats de l’historiador Miquel Barceló. Encara que no hi aparegui el nom de Felanitx, les històries estan ambientades en aquest poblet mallorquí. A través dels ulls d’un narrador que tot ho veu, el lector coneix els habitants, les cases, les places i els carrers d’aquest lloc. L’autor treballa la força ancestral que exerceix un determinat espai i que lliga homes i dones a la terra on han crescut d’una manera indestriable

Q

uan s’acabaven les cases, al capdamunt de la costa, en un gran replà que se feia just davall del turó dels molins de vent, hi havia el parc de la vila. Era un gran recinte rectangular fet de paret de cantons d’uns poc més de dos metres d’alçada. Devia tenir una quarterada i mitja. De primer, havia estat un camp polsós de futbol, i en mantenia la forma. Un dia, però, en Joan Alòs, un home de fesomia vermellosa, d’ulls marrons clars amb ulleres rodones i que no es resistia mai a pessigar els nins, va fer una porta nova, gran, de rajoles de colors, com moresques, amb un arc de ferradura. Al llarg de la paret de l’enfons, que era més alta que les altres, hi va plantar canyes i va deixar un pas ocult entremig. Va fer construir també gàbies grans de fils de ferro i hi va posar, en una, paons reials i altres aucells de plomes verdes i nacrades mai vistos

abans a la vila, i, a l’altra, moneies voladisses de panxa blanca i cul vermell. També va fer fer una pista rodona de ciment per ballar i un cadafalc de fusta perquè hi tocàs una orquesta. A una banda i a l’altra de la pista va fer aixecar dues casetes amb unes columnes de ciment on, eventualment, es podien posar cobertes de fusta, amb la idea que, en dies de festa, hi servissin de menjar i beure. L’exposició d’animals va quedar finalment limitada als grans aucells. Les moneies aviat es moriren. A vegades venia una fira i mig omplia el parc de taules de rifes, barquetes d’engronsador i una xurreria. Un estiu varen exposar, durant un parell de dies, una negressa gran i abominable. També dugueren un home que, dins una caseta de fusta, s’anava passejant d’un costat a l’altre, darrere d’una malla de fil de ferro que li arribava justament a l’altura del cap, damunt el qual duia un capell de copa

llargarut que sobresortia tres pams. L’home, prim i obscur, amb un gran nas, caminava lentament, tibant el coll, ulls baixos. Nosaltres, a quatre passes, li tiràvem, ordenadament, un darrere l’altre, pilotes de pedaç, que estrenyíem abans dins la mà per ferles més dures, a veure si li tornàvem el prominent capell, i qui li tornava tenia un premi. Les pilotes que no ferien l’objectiu erecte pegaven a la malla o, les més altes i errades, anaven a xocar contra una tela de roba que hi havia, al fons, penjada. Feien renou de buit abans de caure dins el passet on es movia cerimoniosament l’home que les recollia i, després, per un forat de la malla les tornava a la dona que mos cobrava per participar en el tir. Jo record haver encertat dues vegades. Fa mal de dir, ara, com se li ocorregué, a n’en Joan Alòs, en l’estretor de la seva casa obscura al carrer dels Proïssos, per on no passa mai l’aire,

«Manava coses i, sovint, renyava els operaris i acostava la cara quan xerrava fins a deixar-la a un pam de l’altre» «Feia baixos profunds, cavernosos, i en sortia delicadament, sense rompre’s, i recuperava el to de baríton greu»

fer les verbenes de finals d’agost, i fer-ne tres de seguides, de divendres a diumenge. Quinze dies abans començaven a emblanquinar les parets de les casetes, a desar tot el terra, fer ben neta l’entrada moresca, retallar les puntes de les branques dels arbres, comprovar que aguantaven les fustes del cadafalc. Els electricistes de l’Ajuntament penjaven files de bombetes i s’asseguraven que la pista de ball quedàs ben enllumenada. Els qui havien llogat les casetes de menjar duien taules i cadires i també botelles que començaven a ordenar damunt les prestatgeries. En Joan Alòs, vermellós, seguia amb excitació tot el que es feia, manava coses i, sovint, renyava els operaris i acostava la cara quan xerrava fins a deixar-la a un pam de l’altre, que veia els seus ulls marrons clars bellugant-se darrere els vidres gruixats de les ulleres i les rues intensa-


públic

divendres, 27 d’agost del 2010

Cultura

www.publico.es/catalunya

imma riera vicent

ment rosades del front on començava, abruptament, una clapa de cabells blancs. Amb aquelles mans que tenia amb els dits sempre agitats de pessiguera, fos a una galta, a un braç, a una anca. Pocs dies abans de la primera verbena del divendres posaven les filades de banderetes de paper de colors, fent una llarga i complicada trama des de l’entrada fins a la línia espessa de canyes. Tenien un pam de llargada i com que n’hi havia moltes qualsevol aire les movia i feia una com profunda però irregular remor. Es començaven a repartir els programes de mà i n’apareixien de més grans exposats a l’aparador de les tendes o damunt els tassers dels bars. S’hi deien les orquestes que actuarien cada un dels vespres. N’hi havia que repetien, però les més destacades actuaven una sola nit i la darrera de totes. La verbena del dissabte era la més concorreguda i la que acollia l’orquesta més eminent. Al final del programa, en lletra petita, feia anys que figurava el nom de Harry Brampton, qualificat de “baríton anglès”. Actuaria en els entremitjos, quan hi havia canvis d’orquesta i els músics d’una s’enduien les trompetes, saxofons, trombons, guitarres i el contrabaix pesat i alt, mal de moure, i els de l’altra entraven i posaven les partitures als faristols i el pianista nou passava suau­ment un pedaç per damunt del teclat. Era llavors, en el silenci de cop instaurat, que apareixia en Harry Brampton a l’escenari per entremig de les cadires buides i desordenades i anava a posar-se davant un micròfon que ressonava i que, adesiara, feia xisclets estridents. Les quatre passes que havia fet fins a arri-

bar-hi no havien, tanmateix, permès a qui l’observava de notar adequadament l’abast de la seva coixera. Gairebé ningú, però, l’observava en aquell breu i enutjós trànsit, damunt el cadafalc, fins al micròfon. La pista de ball era buida. Els focus de llum deixaven veure el polsim aixecat abans pels ballarins. De la gent que observava asseguda a les files de cadires en circumferència, uns s’ha­vien aixecat a estirar les cames i els altres xerraven entre ells, formant grupets, com al final d’un acte. Ningú no se fixava en si la veu greu de qui s’anunciava a si mateix com a Harry Brampton era una prova per comprovar el funcionament correcte del micròfon o era, com ho era, la presentació d’un cantant, del, fefaent, baríton anglès. Per arribar allà dalt en Brampton havia fet el camí més llarg, que anava d’un racó de la terrassa del bar d’en Rito, a la dreta de la pista mirant cap a l’entrada del parc, llunyana i fosca, fins a l’escala de fusta que duia al cadafalc. I en aquest recorregut els qui topaven amb ell no podien deixar de veure que aquell home, fi de figura, amb un manat de cabells negres, llisos, que li tapava el front, caminava engalavernat de mig cos. Duia el braç dret tot recte aferrat al cos i la mà s’enganxava al mànec d’un gaiato arran de la cama, fins al turmell, i feia la passa compassadament, com si fossin, cama i bastó, la mateixa cosa. La rigidesa extrema del gest no aconseguia, però, evitar la desigualtat de la passa i la consegüent vacillació pendular del cos i, sobretot, del cap, que queia abatut primer a una banda i després a l’altra, i el serrell de cabells llisos li tapava, a vegades, l’ull o, breument, la mirada. Acompanyat per una pianista local amb ulleres de muntura fina de me-

7

tall, coneguda d’altres anys, en Harry Brampton es posava a cantar les cançons de les quals, prèviament, anunciava el títol, en anglès i en una traducció aproximada en espanyol, sempre seguit per la indicació aclaridora de si era una balada nord-­americana o irlandesa. La veu profunda, fluida, neta, entrava pel micròfon i resplendia pels altaveus penjats dels arbres. Feia baixos profunds, cavernosos, i en sortia delicadament, sense rompre’s, i recuperava el to de baríton greu. A vegades, però, la cançó acabava en un so tan baix, allà on comença el rot, que el silenci, la interrupció abrupta, era sentida com una culminació i no un defalliment. Qualcú dels qui estaven més a prop feia qualque mamballeta. I ell, impassible, sense moure’s, aguantantse mig cos damunt el mànec del gaiato, anunciava, una rere l’altra, cadascuna de les cinc cançons amb què havia d’omplir l’entreacte. Devia fer quatre anys o cinc que en Harry Brampton venia en el programa de les verbenes. En Negre i jo ens hi havíem fixat, primer, perquè ell, en Negre, cantava de baix en el cor de la vila i la veu, tan greu i compacta, d’aquell baríton anglès, resultava ser una de les més perfectes que l’havia sentit mai. –No te pensis que és fàcil arribar tan baix –em deia com per justificar l’atenció intensa amb què escoltava cantar en Brampton. A partir, però, de no sé ben bé, ara, quin any, a cada verbena de finals d’agost, vetlàvem el baríton anglès. Al principi, figurava sempre en la comparsa de músics i firers que venien de la península contractats per en Joan Alòs. No eren part de les orquestes bones que tenien una acreditació pròpia en els programes. Al-

l’autor

Miquel Barceló Nascut a Felanitx el 1939 és catedràtic d’història medieval de la Universitat Autònoma de Barcelona. És autor, entre molts altres treballs, de ‘Los Banu Rucayn en al-Andalus. Una memoria singular y persistente’ i ‘El sol que salió por Occidente. Estudios sobre el estado omeya de al-Andalus’. Ha traduït ‘Una avançada del progrés’, de Joseph Conrad, i ha dirigit per a la UNESCO ‘Les jardins de la vielle ville de Sanaa, Yémen’, l’any 2000 i 2001. En català ha editat la ‘Brevíssima relació de la destrucció de les Índies’, de Bartolomé de las Casas. En el món de la narrativa va debutar amb el llibre de relats ‘El terme de Manacor’. A ‘Trenc d’alba’ l’espai és l’element comú que aferra inflexiblement la gent a la terra on s’ha criat. Un segon element que uneix els sets contes d’aquest llibre és l’època en què estan situats, els anys posteriors a la Guerra Civil. Van ser aquests detalls els que van empènyer l’autor a reunir aquests contes en un recull: “Va ser quan vaig començar a escriure la segona i tercera història que em vaig adonar que es podien relacionar”.

l’obra ‘Trenc d’alba’ La Magrana 76 pàgines 15 euros

guns fins i tot vivien en unes casetes de fusta que muntaven dins el parc, discretament, al llarg de la paret del recinte. Venien, també, en família. En Negre i jo recordàvem, justament, que a la primeria en Brampton anava acompanyat d’una dona i un al·lot de sis o set anys que se li assemblava molt, a ell. Després, però, venia tot sol, confós dins la comparsa de la qual s’apartava notòriament quan esperava el seu torn per cantar, assegut en una taula d’un racó de la terrassa del bar d’en Rito. Allà, en Negre i jo l’havíem conegut i havíem xerrat amb ell i pres, junts, qualque copa fins que es produïa el primer canvi d’orquesta. Després la nit es feia espessa i resultava difícil seguir el fil a la gent, entre balls i begudes. Va ser, però, ara fa poc, aquest darrer mes d’agost, les passades verbenes, que varem tenir ocasió de xerrar més llargament amb en Harry Brampton. No sé per quin motiu de precís en Negre i jo vàrem pujar al parc més d’hora del convenient. Era la verbena del diumenge, la darrera, i s’esperava que hi anés poca gent. Es preveia xereca. Devien ser cap a les deu del vespre quan entrarem al parc. La gent de les casetes de fusta dels firers recollia les taules en què havien sopat. Uns altres esperaven asseguts o anaven amunt i avall, visitant-se. El silenci feia notoris els renous que els vespres anteriors eren inaudibles. Les ungles del cartó o de llenques de metall de les rifes giraven amb estrèpit en recórrer amb velocitat decreixent les dents del cercle de ferro niquelat. També se sentien els tirs de les escopetes d’aire comprimit i la rotació sense fi dels ratolins i ànecs que feien de blanc.


6

públic

dissabte, 28 d’agost del 2010

Cultura

www.publico.es/catalunya

Geografies literàries

Una equivocació terrible ‘Vés a saber on és el cel’ és una novel·la de Blanca Busquets protagonitzada per en Sergi, el presentador del programa de ràdio més escoltat de Catalunya, un home mediàtic i amb prestigi a qui persegueix una equivocació. L’autora juga amb el fet que tots tenim un passat i que la realitat i la ficció són més properes del que sembla, i ho fa capturant els detalls més intensos de la vida quotidiana dels seus personatges

E

n Ramon em va començar a parlar de música, d’art, de llibres. La seva mare, que netejava escales, cantava quan ho feia, i molt bé. El seu pare se’n va enamorar sentint-la cantar, es veu. El seu pare tenia una pianola... Eren una gent estranya en aquell barri perquè els agradava cantar i tocar la pianola quan celebraven alguna cosa. Quan era amb ell, em semblava que no trepitjava el terra, que volava. De tant en tant, em deia, ai, perdó, ara parla tu, que no et deixo dir res, però jo no tenia res a dir, no, i ara, continua tu, m’agrada molt el que expliques, prefereixo que parlis tu. I ell continuava, en Ramon dels primers temps era gairebé un ídol per a mi, sortia de la feina només pensant que el trobaria i que passejaria amb ell una bona estona. I això és el que fèiem. Ara sospira, la Cristina, mentre s’espolsa unes engrunes d’aquest

escot tan suggerent. I no parlàvem de sexe. Però jo sabia que havia de sortir, perquè les parelles normalment practiquen el sexe. No contesto i es fa un silenci incòmode. Torna el tema, doncs, el tema recurrent, apa som-hi, Sergi, aguanta les conseqüències de la teva inconsciència juvenil. Però no pot ser, no, que això s’allargués tant. No pot ser, la Cristina havia de tenir algun altre problema que no m’explica. Si no la vaig violar, si només la vaig tocar una mica. No pot ser que n’hi hagi per tant. Jo no havia tingut cap experiència amb cap dona, només me l’havia pelada jo, en solitari, quan em ficava al llit o, de vegades, al lavabo. En Lluís sí que buscava noies pels carrers i no sé com s’ho feia però molt sovint aconseguia esmunyir-se amb alguna a un racó i tornar al cap d’una estona apujant-se la bragueta, i deixant-nos bocabadats i morts d’enveja a en Dani i

a mi. Però quan vaig conèixer la Rosa, no vaig tenir temps de pensar en tot això, perquè després d’uns mesos de treballar en aquell lloc màgic, em vaig començar a animar, no sé si perquè la meva autoestima estava reafirmant-se però el cas és que, si al començament tot jo estava escorregut, al cap d’un cert temps, tot jo estava a punt de qualsevol cosa. I amb aquella dona al costat, tan impressionant i tan decidida, estava clar cap a on havia de disparar. Vaig notar que no li agradava la cresta i em vaig treure la cresta; vaig veure que no li agradava la caçadora i me’n vaig comprar una de nova. Vaig adonar-me que em volia més maco, més tirant als nois de Sarrià, i vaig intentar imitar els que havia vist el dia del nostre intent frustrat d’atracament a mà armada. Ella es va adonar que ho estava fent per agradar-li, i això la feia tornar-se tímida, de vegades, i poderosa les altres, de mane-

«Amb aquella dona al costat, tan impressionant i tan decidida, estava clar cap a on havia de disparar» «Es va asseure al meu costat com altres vegades, però aquella tarda estàvem sols. I ella se’m va arrambar»

ra que alguns cops em sentia adulat, i els altres, a mercè d’una dona que feia exactament el que volia amb mi. Entre nosaltres dos naixia i es feia una substància química que ens embolcallava i que havia d’embolcallar-nos, passés el que passés, per la resta de les nostres vides, perquè, mal que em pesi, el que faci o digui la Rosa continua sent cabdal per a mi. Ella anava vestida de manera moderna, però no com les noies que jo veia que es passejaven pels carrers del barri, no. La Rosa anava ben vestida, amb classe, era diferent, duia els llavis perfectament dibuixats amb un color discret i no pas amb aquells vermells llampants i mal distribuïts de les noies que jo estava habituat a tractar. I roba cara, vaja, de la que jo ara estic tip de comprar, però que en aquell moment era per a mi pura ciència ficció. I sabia moure’s, això era molt important, sabia


públic

dissabte, 28 d’agost del 2010

Cultura

www.publico.es/catalunya

imma riera vicent

moure’s, ho feia d’una manera que no deixava indiferent ningú, o almenys a mi no em deixava indiferent, com no em deixa indiferent, malgrat el que sé i malgrat el que m’explica, la Cristina, però ara, passada la quarantena, sóc capaç de controlar els instints molt més que com els controlava als vint anys. I hi va haver un dia que no vaig poder més. Hi va haver un dia en què en Ramon em va demanar si em podia fer un petó, explica la Cristina. Com que ell sabia la meva història, no ho havia intentat mai, vam passejar i vam fer vida d’amics durant més d’un mes. És clar que pots, li vaig contestar tremolosa. Ell em va besar al mig del carrer. Aquella primera vegada em va semblar que cantaven tots els àngels alhora, va ser el petó més romàntic que mai hagi fet un home a una dona, i jo era la dona més feliç del món i pensava que ja mai més no havia de tenir por de res i que mai més no em faria mal el passat, i que mai més no tindria cap mena de problema amb cap record de cap fet terrible del passat. Va ser només aquell petó, Sergi, perquè l’endemà, el somni bonic es va acabar per sempre. –Què va passar? –demano, sense poder-me’n estar. I no m’adono que, fent aquesta pregunta, jo mateix em tiro pedres en pròpia teulada. La Cristina ha creuat les cames, una sobre l’altra, porta unes faldilles que li van per sobre el genoll i li veig la part de fora de la cuixa dreta, com es gronxa suau­ment al ritme que ella marca amb el peu, amb la sabata de taló que manté només penjada del peu per la punta. Em mira un moment amb aquells ulls que em fan mit-

ja por i em fa l’efecte que un llampec m’acaba de travessar el cervell. –Què va passar? –repeteix burleta–. Doncs que l’endemà em va portar a casa seva. Vivia sol. Es veu que a casa d’aquell noi, que ara és una mena de marbre que dorm a l’habitació del costat, no hi havia la felicitat. La felicitat és només en algunes cases, però nosaltres ens entestem a localitzar-la a tot arreu. La Cristina s’hi va deixar dur i es va deixar besar. Mentre ho diu, es frega suau­ ment el pit esquerre i a mi em posa calent sense voler-ho, i em fa pensar que realment no té res a veure aquest pit, que intueixo sota el sostenidor i per l’escot, amb aquella pelleringa de la canya de pescar que un dia per desgràcia meva vaig pessigar. La Cristina es va deixar empènyer suaument cap a un llit gran de llençols blancs. La Cristina es va deixar treure la roba... tot menys els sostenidors. No, no, això no, va fer. Com que no, va dir en Ramon, estranyat. Fes el que vulguis a baix, però a dalt, no. Havia resultat taxativa, saps, em diu, tenia molt clar que a mi mai més no em tocaria els pits ningú. A més, li vaig dir, si no tinc pits, per què caram els vols. Ho vaig dir secament, i a en Ramon se li va refredar de cop tot el que se li havia escalfat. Caram, va dir, no m’ho esperava, però ho entenc, entenc això, potser he anat massa de pressa. No, vaig dir jo, has anat bé, només que jo no tinc pits perquè els toqui cap home, els meus pits són meus i no serveixen per a res, són massa petits, saps. No pot ser. En Ramon es va quedar parat, no sabia què fer. Ara, Sergi, me’n faig creus, em faig creus de tot el que va passar. Però en aquell moment tenia les coses claríssimes, als meus pits no s’hi acostaria mai ningú, mai ningú no els toca-

7

ria, només jo. En Ramon es va aixecar del llit, d’acord, va dir, i se’n va anar a poc a poc. Recordo aquella impressió de veure’l allunyar-se passadís enllà, mig despullat, amb passes silencioses i lentes, com si estigués pensant molt de pressa, com si estigués intentant assimilar molta informació vinguda de cop per processar-la, després, intentant tornar coherent la incoherència. Perquè, com pots comprendre, Sergi, allò era incoherent, on s’és vist que una dona s’ho deixi fer tot excepte tocar-se els pits, a menys que no li hagin quedat deformats per alguna raó, o a menys que no els hi hagin extirpat. Però en Ramon entenia això i més. I aquell dia se’n va anar, però les altres vegades va saber adaptar-se al que jo li oferia. La Cristina em torna a mirar i jo continuo amb la meva estupefacció mental. Només la paraula pits ha posat una nota de color a tant pensament en blanc, perquè quan penso en la Rosa d’aquells temps, només veig pits. M’hi vaig submergir el primer dia que me’ls va deixar tocar, allà mateix, a l’estudi de ràdio, estàvem sols, havia marxat tothom. Em va mirar de mal humor i em va dir, arribes tard. Li vaig contestar que no havia pogut venir abans, que a casa meva hi havia hagut un daltabaix. Era ben cert, era el dia que en Toni va marxar de casa. Jo crec que no ho havia fet abans per mi. El meu germà gran havia intentat tota la vida lliurar-me de les baralles dels pares, treure’m de casa com fos, fer-me mirar la lluna des de l’altre extrem del barri, si convenia. I jo encara no li ho havia agraït perquè encara no era conscient de com era d’important el que havia fet per mi. Quan va veure que jo havia trobat una feina com aquella, una feina digna si més

l’autora

Blanca Busquets Nascuda a Barcelona el 1961, de seguida va anar a viure a Pamplona, on el seu pare treballava. S’hi va estar fins al 1972, any en què tota la família va tornar a Catalunya. A casa seva sempre s’havia parlat català. A Pamplona va estudiar en una escola francesa i va aprendre a llegir i a escriure en francès primer i en castellà després. Paral·lelament als estudis de l’escola, Busquets va ser introduïda en la dansa clàssica, i va estudiar solfeig, piano i harmonia. Va formar part de diversos cors i va tocar durant deu anys a l’Orquestra Joventut Percussionista de Catalunya. També va fer incursions en el món del teatre. Periodista i escriptora, el que ha marcat la vida de Blanca Busquets és la lletra escrita. Quan tenia nou anys va dir que volia ser escriptora i, als dotze, va escriure el seu primer conte. A partir d’aquí, escriure es va convertir en l’eix central de la seva vida. Va guanyar el seu primer premi per a adults amb una narració escrita quan tenia disset anys. Va debutar en el món de la novel·la l’any 2003 amb ‘Presó de neu’, publicada per l’editorial Proa.

l’obra ‘Vés a saber on és el cel’ Rosa dels Vents 206 pàgines

no que em permetria treure el cap a un altre món que no el de la violència i les baralles, el de les caixes de la fàbrica i el de la brutícia dels carrers, el de les caçadores de plàstic i el dels diumenges amb la cresta ben perfilada partint-me en dos el crani, doncs quan va veure que havia trobat una alternativa a tot això, simplement se’n va anar a viure tranquil. Aquell dia a casa, no hi havia hagut crits. Per variar una mica, la mare havia plorat i el pare havia callat. I jo li havia dit, amb un somriure, que me n’alegrava molt. En Toni em va tornar el somriure i em va dir, has canviat, molt, has canviat. Sí que havia canviat, sí. També m’ho va dir la Rosa. Ho sento, vaig fer, ja vindré demà a l’hora que em digueu i gravaré el doble, és que he tingut un embolic a casa i no m’he pogut escapar fins ara, ho sento de veritat. Seu i mira-t’ho, va fer ella, així ja sabràs de què va, ja hi haurem guanyat això. Vaig notar que ja no estava enfadada. Damunt la taula de l’estudi hi havia els papers dels textos de les promocions, els escrivia ella, perquè la Rosa, excepte locutor, ho feia tot. Es va asseure al meu costat com altres vegades, però aquella tarda estàvem sols. I ella se’m va arrambar massa. I aquells pits em van perdre, em vaig quedar embadocat mirant-los mentre m’adonava, no sense horror, que se m’inflava el que no estava gens bé que se m’inflés en aquells moments. Què passa, va fer ella divertida. No res, vaig dir, no res, intentant concentrant-me en el paper. Sí que passa, sí, va fer ella arrambant encara més. Les dones quan s’hi posen, fan perdre el nord a qualsevol, i la Rosa la sabia llarga.


6

PÚBLIC

DIUMENGE, 29 D’AGOST DEL 2010

Cultura

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

Geografies literàries

Faules sobre Catalunya ‘La força de la gravetat’ aplega disset contes escrits per Francesc Serés que narren i descriuen les vivències d’un mateix protagonista: Catalunya. Per fer-ho, l’autor recorre des de la costa fins a les planes de l’interior, de les darreres colònies industrials a la Barcelona olímpica, des dels anys setanta fins ahir. Serés pobla el territori d’operaris municipals, piròmans, remeieres, caçadors de llamps i personatges sense biografia dotats d’un caire irreal

D

amunt de la Mediterrània hi ha un màxim baromètric que sembla que vol espargir sols pertot arreu, el mar, l’oceà, Europa, Àfrica i Rússia, com si estigués ancorat en una plèiade de sols que il·lumina aquest occident verd que surt a la pantalla. La temperatura ha de continuar altíssima i la humitat farà encara més insuportable aquest dimarts, ja ho podem afirmar amb tota rotunditat, el 2003 serà un dels anys més calorosos dels darrers cent anys, diu el meteoròleg a les pantalles de l’andana de Jaume I. L’Eulàlia puja per l’escala de la boca del metro, i així que surt a la plaça veu com els cotxes surten disparats d’entre els estrets i profunds carrers que drenen o embussen la Via Laietana, i sent la calor, la calor i el soroll dels ventiladors dels cotxes i els autobusos, una remor lenta que es barreja amb les paraules estranyes de turis-tes i nouvin-

guts, dels que travessen apressats el pas que va de la plaça de l’Àngel al carrer Argenteria, dels que van de Princesa a Llibreteria, els que empenyen carretons plens de queviures, el vell que sempre està assegut al mateix replà i crida sense que ningú sàpiga què diu, una veu que només mou els llavis i que es perd per sota de l’arrencada del semàfor, per sota de les frenades i dels clàxons... De tot plegat, no se’n desprèn res de particular. Respira, respira i es posa l’ampolla al coll i al clatell mentre baixa per Argenteria i, en arribar a la plaça de Santa Maria del Mar, es remulla els cabells, els braços i els turmells, que continuen entossudits a inflar-se, fins i tot en aquest seu darrer dia. El contracte no acaba fins al 31 de juliol, però ha enllestit les enquestes, ha lliurat tota la paperassa al registre i ningú no li ha posat cap pega. És el seu darrer dia de treball, només li queden els números del carrer Plegamans i del

carrer Cap del Món. Durant els quatre mesos que havia de durar aquesta feina ha entrat a quasi totes les cases del sector que li van assignar, entre Princesa i Pla de Palau, i entre Laietana i Montcada. Ha trucat a tot tipus de timbres, s’ha explicat pels porters automàtics, des dels buits de les escales i des del carrer, ha convençut gent de tota mena i condició que la deixés entrar a casa i, després de pujar per ascensors, escales de cargol, replans i patis interiors, s’ha ficat dins de cases, baixos, racons i pisos. És el seu darrer dia de treball després de tres mesos i mig de demanar a tothom les mateixes preguntes, finalment, Plegamans i Cap del Món, no n’hauria pogut triar d’altres per acabar la feina. Després, ¿qui el vol, el després? I la calor, i la xafogor horrorosa de vora mar que puja per Via Laietana fins a l’altura de Jaume I, sort n’ha tingut de Santa Maria del Mar. Hi ha anat tantes vegades que ni les sap,

«És el seu darrer dia de treball després de tres mesos i mig de demanar a tothom les mateixes preguntes» «Deixa la bossa a terra i es queda una estona amb els braços oberts i els ulls tancats, el corrent li eixuga la pell»

quan acaba una casa, quan acaba tots els pisos d’una escala, baixa per Argenteria o per Montcada i entra dins de Santa Maria. Tot i que durant els primers dies d’estiu la pedra encara retenia la fresca, a mitjan juliol l’aire ja semblava fet servir, com si la vella protecció també comencés a cedir a la pressió dels dies, tant és, sempre és millor estar allà dins que a fora, sembla que la pedra l’empari. De vegades, s’asseu en els bancs del mig, vora la porta del Fossar, s’estira una mica i mira cap amunt, cap on les voltes s’ajunten les unes amb les altres en un teixit perfecte, recolza el cap al respatller del banc, acomoda els cabells sota el clatell i tanca els ulls uns minuts. Quan surt, troba el terra moll, ple de bassals. Lluny, el noi de la mànega fa fugir uns nens que no paren de demanar-li que els llanci aigua, que fa molta calor. Sí, és d’hora, però ja en fa molta, pels carrers que van cap


PÚBLIC

DIUMENGE, 29 D’AGOST DEL 2010

Cultura

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

IMMA RIERA VICENT

a mar no paren d’arribar bafarades calentes i humides. Per això va cap a Banys Vells a comprar una altra ampolla d’aigua, necessita refrescar-se bé abans de trucar, si no, no li quedarà aigua per beure, ja sap com sua en aquests pisos mal ventilats, com mulla el paper de l’enquesta i com se li amara la samarreta, sort que sempre en du una altra de recanvi. Deixa la bossa a terra, es remulla bé i s’està una estoneta a l’ombra del carrer Sombrerers, respira. Davant d’un aparador de Mirallers es corda altra volta els pantalons i recull amb un mocador els cabells molls, anant cap a Plegamans. I altra vegada els mateixos timbres i la mateixa desconfiança, tornar a dir que no són cobraments, que es tracta d’una enquesta de l’Ajuntament i que si no la hi volen contestar a ella, els pot deixar els impresos i ja els passaran a buscar un altre dia. La gent contesta a l’en-questa mig despullada, els homes amb el pit nu, sense camisa. Amb la desgana de la calor i de les coses oficials que entren al menjador de casa. La feina de cada dia, les mateixes preguntes estúpides que fan els de l’Ajuntament perquè la gent digui el que els funcionaris ja saben, el que sap tothom, i les queixes, ai, nena, no som ningú, aquí baix, no ve mai ningú, aquí baix, ens podrim i els fa por, aquesta podridura, s’estimen més que vinguin de fora, que vinguin moros i pakistanesos, que vinguin alemanys a comprar els pisos... I ella continua amb el guió de l’entrevista, i cada dia igual, demanar què en pensen, de la ciutat, als que fa tota la vida que hi viuen, ella, que ve de fora i que només ha d’omplir els impresos. De tant en tant, en algun dels pisos que l’acullen amb una mica més de sim-

patia, demana per anar al lavabo per refrescar-se. Cada dia igual, cada matí igual, som carn de canó, li havia dit un vell amb tot de tatuatges als braços i a l’esquena. “Som de Delhi”, li havien dit les dones que la van rebre als baixos de Gíriti, “som de Delhi”, li deien tota l’estona. La sala feia pudor de cola i pertot arreu hi havia figuretes i capsetes de fusta, s’hi va haver d’estar molta estona abans que no la van deixar passar. Els restaurants li canvien els tiquets de dinar de l’Ajuntament, i ella s’ha acostumat a dinar als bancs del passeig, mentre veu passar la gent li sembla que coneix tothom i no coneix ningú. De fet, per a ella, els de la Barra de Ferro haurien pogut viure als pisos d’Argenteria, i els de la Tarongeta, al carrer Panses, què podia ser el que els fes diferents, entaforats en aquells caus xafogosos i sense llum, com si estiguessin condemnats a viure allà dins, sí, potser era això, tota aquella gent, on podia anar, i què hi guanyaven amb el canvi, va, Eulàlia, no hi pensis gaire, es diu. Després de dinar al Born, truca a la darrera porta de Cap del Món. Algú ha arrencat la instal·lació elèctrica, en tota l’escala només hi ha un cable que surt d’un dels pisos i del qual penja una bombeta. Al darrer pis acaben de dinar i la taula encara és parada, per això entren tantes mosques. –Vostès són els últims, senyors –els diu al matrimoni, nascuts a Orense, seixanta-quatre anys, jubilat, mestressa, rellogats i preocupats per la inseguretat, la brutícia i l’atur, com tothom, amoïnats per tot i per no res–, vostès són els últims. –I què en fareu, d’això, no res –li diu l’home quan tanca la porta–, no en fareu res –sent que crida des de dins del pis, com si volgués que ella el sentís.

7

Quan surt del darrer pis no pot estar-se de mirar l’escala. Hi ha dos trams més d’escala sense pintar, amb rajoles que trontollen i pel mig s’escola una claror difusa. El pas li sembla insegur, una vibració sota els peus com la que hi ha als pisos vells, el terra tremola. La barana està rovellada, deu fer dècades que ningú no la pinta, com les portes dels pisos, querades, brutes, no hi viu ningú, de fet, el padró indica que la parella que acaba de contestar a l’enquesta és la darrera, no hi ha ningú més. La llum és inconstant, com si els núvols no paressin de passar, però avui no n’hi ha, de núvols. Dalt de tot, en un replà petit que s’obre al terrat, hi ha una porta oberta lligada amb una baga a un clau de la paret. El corrent d’aire que puja per l’escala fa que el lloc sigui agradable malgrat la calor de fora i l’aire humit, la porta es belluga i de tant en tant tiba la corda que la subjecta a la paret, sembla com si bategués, es mou lentament, de sobte accelera i, quan sembla que vulgui tancar-se, la corda subjecta l’estrebada. L’Eulàlia deixa la bossa a terra i es queda una estona amb els braços oberts i els ulls tancats, el corrent li eixuga la pell com si l’estigués rentant de dalt a baix, i encara que la claror enlluerna, de tant de sol que entra, per un moment li sembla que la calor s’ha quedat al carrer, als pisos estrets i baixos, els pantalons finíssims i la camiseta de tirants s’inflen, fins i tot es desfà la trossa per eixugar-se els cabells, mentre la porta vacil·la cap a dins i cap a fora. –Passeu, passeu. Li ha semblat sentir alguna cosa, però no en fa cas, deu ser alguna remiola de veu de l’escala que l’aire ha fet pujar, o el vent.

L’AUTOR

Francesc Serés Nascut a Saidí (comarca del Baix Cinca), va estudiar belles arts i antropologia a la Universitat de Barcelona, i més tard es va establir a la Garrotxa. És autor de les novel·les ‘Els ventres de la terra’ (2000), ‘L’arbre sense tronc’ (2001) i ‘Una llengua de plom’ (2002), trilogia posteriorment publicada amb el títol ‘De fems i de marbres’ (2003), tots publicats per Quaderns Crema. Després va escriure el llibre de contes ‘La força de la gravetat’ (2006), guardonat amb el premi Nacional de Literatura, concedit per la Generalitat de Catalunya; i el llibre de cròniques ‘La matèria primera’ (2007), premi Octavi Pellissa 2004. A ‘Caure amunt. Muntaner, Llull, Roig’ (2008) recull tres obres de teatre basades en la vida i l’obra d’aquests escriptors catalans. ‘Contes russos’ (2009), el seu últim llibre publicat, és una antologia de contes d’escriptors russos imaginaris, heterònims de l’autor. Aquest volum va merèixer el premi Ciutat de Barcelona de Literatura en llengua catalana. L’autor es va formar amb autors del XIX com ara Verne, Stevenson, Melville i Conrad.

L’OBRA ‘LA FORÇA DE LA GRAVETAT’ Quaderns Crema 250 pàgines

–Ja podeu entrar, ja, passeu, passeu, és obert –ara ho ha sentit ben clar, la veu ve de dins de la porta, del terrat. –¿Hi ha algú? –demana tot apartant les fulles de les plantes que quasi tapen l’entrada. –Passeu, passeu, senyoreta, passeu –no és una veu clara, sembla venir de lluny, moguda pel vent de fora i filtrada per les plantes. La veu surt de dins del terrat, entre els ficus i els àsters que creixen en cubells i en galledes de pintura, entre els timonets i les glicines que arrelen dins de pots i olles corroïts, plantes i arbustos que sembla que volen enllaçar-se amb una enorme buguenvíl·lea, la veu insisteix, llunyana però ferma. –Passeu, passeu, senyoreta, passeu. –¿Hola? ¿Hi ha algú?–demana l’Eulàlia amb cautela mentre aparta del pas les branques que pengen d’un gessamí. Tot el terrat és ple de plantes. –Sí, sí, passeu, senyoreta, sóc aquí dins, no tanqueu la porta, no la deslligueu, passeu si us plau, passeu. Des de l’ampit s’obre un terrat enorme, mal escairat i acomodat a formes estranyes, que intenten adaptar-se a les irregularitats de l’illa, puja sobre els entrants i els sortints que li han deixat els pisos que l’envolten, esglaons plens de testos i rentadors que s’arraconen contra la part de darrere de les cases. Al fons, quelcom similar a un altre pis de dues plantes que s’obre al nivell del terrat, una mena d’habitatge estrany, fet a pedaços que munten els uns per sobre dels altres. La dona està asseguda d’esquena a l’entrada, en un butacot de vímet ennegrit i brut [...].


6

públic

Dilluns, 30 d’agost del 2010

Cultura

www.publico.es/catalunya

Geografies literàries

La història dels Riquer ‘Quinze generacions d’una família catalana’, de l’historiador Martí de Riquer, és un llibre en què totes les informacions que apareixen provenen de l’arxiu familiar de l’autor. Però més enllà de ser un inventari sobre una de les famílies que ajuden a comprendre l’evolució de la història de Catalunya, és una novel·la que diverteix el lector amb cavallers, cardenals, presidents de la Generalitat, revolucions, odis, assassinats i també històries d’amor

E

n nou anys els marquesos de Benavent tingueren set fills, tots ells nascuts a Madrid i batejats a la parròquia de San Sebastián. L’hereu, Francesc de Borja de Riquer i Gallegos, conegut des de petit fins a la seva mort amb el nom de Pancho, indubtablement imposat per la mare peruana, nasqué el 26 d’abril del 1798, i el seu padrí fou Agustí de Ros, que signà com a baró de Ros, germà de dona Joana de Ros, l’àvia del nounat, aquell que emigrà a Coblença i després del 1792 a Espanya. Al naixement de Pancho seguiren els de María del Carmen (14 d’abril del 1799 ), de la qual fou padrina la seva àvia la comtessa de Casa Dávalos, de Ramon (13 de novembre del 1800), de Manuel (28 de juliol del 19O2), de Josep (9 de desembre del 1808) i de Fernando (13 d’abril del 1805), de tots els quals fou padrí llur oncle Fernando

de Roxas; i finalment el de Rosa (13 de maig del 1807), apadrinada pel seu germà gran Francesc de Borja. En totes aquestes partides de baptisme es fa constar que els marquesos de Benavent habiten a la “calle de Atocha de esta parroquia de San Sebastián”. Mentrestant el matrimoni gastava sumes exorbitants de diners, obligades pel luxe i l’ostentació a què fan referència tots els litigis que sorgiran amb els familiars, els quals no solament en fan culpable Borja, ans també la seva muller María del Carmen. El 15 d’abril del 1799 el marquès de Benavent vengué, “pel vil preu” de 13.000 lliures, censos i censals de Palau-sator que estaven avaluats en 30.000 lliures; però com que eren béns vinculats, la venda no es podia efectuar sense permís reial. Ultra això, aquella suma fou percebuda en vals reials, o moneda en paper, que sofria grosses i constants devalu-

acions. Als comptes que rep de les collites, lloguers i censos de les possessions de Catalunya sempre les quantitats acreditades són inferiors a les degudes per altres conceptes. Per altra banda, algunes de les rendes li foren embargades, per tal com Joana de Ros, marquesa viuda de Benavent, havia denunciat a Carles IV que la pensió que devia rebre del seu fill molt sovint no li era pagada, i quan l’apoderat ho feia, de tant en tant i en quantitats molt reduïdes, la hi abonava en vals reials. Ara reapareix en escena un personatge que podíem haver oblidat: l’oncle de Borja de Riquer, aquell Josep de Ros i Delpàs que familiarment era dit lo Ponet. El 14 de gener del 1801, Josep de Ros, cavaller de Justícia de l’orde de Sant Joan i coronel del regiment de Guàrdies Valones, “movido por el amor que profesa a sus sobrinos los marqueses de Benavent”, els feia donació de 60.000 rals anu-

«A despit de totes aquestes grosses quantitats rebudes, el nombre dels creditors augmentava» «La notícia de la decisió de Borja de Riquer de vendre la casa de Barcelona produí gran intranquil·litat»

als a canvi d’una pensió vitalícia de 6.000 rals anuals. Poques d’aquestes anualitats cobrà Josep de Ros, car ben aviat el seu nebot es negà a lliurar-les-hi, adduint que era un tracte usurari. Simultàniament, Borja de Riquer seguia malvenent patrimoni vinculat: el 29 de gener d’aquell mateix 1801 venia al seu propi apoderat Antoni Xarpell la casa gran de Castellfollit de Riubregós per 500 lliures, o sia la tercera part del seu valor; i un mes després, el 31 de març, venia a Pau Cavaller les escrivanies del reial jutjat de Lleida, bona font d’ingressos per a la família Riquer, pel “vil preu” de 10.873 lliures. A part de tot això, entre els anys 1795 i 1801 havia venut diverses terres als termes de Benavent, Vinfaro i corregiment de Lleida per 8.673 lliures. A despit de totes aquestes grosses quantitats rebudes, el nombre dels creditors augmentava. A la tardor del mateix


públic

Diumenge, 29 d’agost del 2010

Cultura

www.publico.es/catalunya

imma riera vicent

1801 Rafael Molins reclamà judicialment al marquès de Benavent més de 139.000 rals de diversos creditors, i als comptes que figuren en aquesta reclamació hi ha una partida del que deu a Luis Mora, apoderat de la duquessa de Sotomayor, referit al 29 de gener del 1798 , per un adreç de diamants valorat en 22.952 rals. Aquesta reclamació judicial obligà a un ajust de comptes, signat el 5 de setembre del 1801, on Borja de Riquer és intitulat marquès de Benavent i “d’Alendir”, amb referència al lloc d’Alendir, pròxim al de Benavent, on hi havia un molí. De tant en tant tornarà a aparèixer aquest marquesat d’Alendir, sens dubte de pura invenció. María del Castillo y Castañeda, comtessa viuda de Casa Dávalos, morí a Madrid a començaments de l’any 1802. El 3 de juny el marquès de Benavent, actuant en nom de la seva muller María del Carmen i del seu cunyat Femando de Roxas, fills de la difunta, reclamà la testamentaria i demanà inventari dels béns existents al Perú, salvant, emperò, els drets de la germana gran, Josefa Gallegos del Castillo, marquesa de Villahermosa i comtessa de Casa Dávalos des de la mort del seu germà José-Vicente, la qual habitava a Lima. Actuà especialment com a curador de Fernando de Roxas, el qual ja figura com a primer tinent de Guàrdies Valones. De seguida cobrà Borja de Riquer grosses quantitats, com són les pensions alimentàries del seu cunyat determinats crèdits i 370.000 rals i 12.000 pesos forts de part del producte de la venda de la hisenda de Buxama, situada al Perú, però ja el 21 d’agost del 1802 era comminat a retre’n comptes.

Els problemes econòmics de Catalunya s’agreugen. L’apoderat Ignasi Vidal i Pijoan rep molt sovintejades ordres del marquès de Benavent de pagar quantitats a diverses persones (entre elles la d’un mes i mig de salari d’un mestre de gramàtica i retòrica, que munta a 51 lliures, 1 sou i 3 diners; 16-VIII-1802) i comptes dels plets que sosté amb la seva mare, Joana de Ros, la qual es dedica a rescabalar-se de la pensió que no rep cobrant rendes i censos de diverses possessions del patrimoni. El 3 de juny del 1803 el marquès de Benavent i “d’Alendir”, atorga poders a Gaietà Menós, veí de Barcelona, perquè pugui vendre la casa del carrer dels Escudellers, que ha estat valorada en 78.500 lliures barcelonines. La casa era l’únic bé considerable no vinculat, i per tant Borja de Riquer en podia disposar amb tota llibertat Aquesta decisió, per altra banda, demostra ben clarament que el marquès de Benavent s’ha proposat de no tornar més a Barcelona per a viure-hi de manera estable. En aquestes gestions devia intervenir Fernando de Roxas, car des de l’agost del 1803 apareix residint en unes estances de la casa del carrer dels Escudellers i el primer de setembre signà a Gaietà Menós un rebut de cent duros, a càrrec del marquès de Benavent per al seu viatge de retorn a Madrid. La notícia de la decisió de Borja de Riquer de vendre la casa de Barcelona produí gran intranquil·litat entre els seus nombrosos creditors, que veien desaparèixer la darrera possibilitat que els restava de rescabalar-se de llurs crèdits. Immediatament, tretze dies després dels poders de venda atorgats a Menós, o sia el 16 de juny del 1803, es replantejava judicialment el problema del pagament dels dots de les

7

germanes del marquès de Benavent, i procedien contra ell davant el jutjat, el qual confiscà els lloguers de la casa del carrer dels Escudellers. Davant aquesta situació, que el privava d’uns ingressos mensuals que gairebé constituïen l’única renda fixa que li restava, Borja de Riquer trobà una fugida legal que, pels seus comptes, convertia els diversos llogaters en un de sol, que podria pagar-li una bona suma cada any sense el risc de la confiscació. En aquell temps, o sia entre els anys 1803 i 18O5, els inquilins de la casa del carrer dels Escudellers eren els següents. Hi ocupava un pis Leopoldo de Gregorio, marquès de Vallesantoro, governador aleshores de Barcelona. Al carrer dels Escudellers, a l’esquerra de la porta principal de la casa, o sia en direcció a la Rambla, hi tenia llogada la botiga el llibreter Joan Girard; a la dreta, fent cantonada al carrer Nou de Sant Francesc, la botiga era ocupada per JoanGaspar Zahn i fills, vidriers, que també disposaven d’un dels magatzems del carrer Nou. Les tres botigues d’aquest carrer eren llogades a Mariano Talaver, mestre sastre; a Jaume Sistachs, seller i baster, i a Ramon Malet, rellotger; els altres dos magatzems els ocupava Bartolornmeo Pazzi, quincaller. L’apoderat Ignasi Vidal i Pijoan pretengué fer més clara la situació llogant la casa sencera, pisos, botigues i magatzems a una sola persona, que era M. Jean Joseph Laveaud, metge francès natural de Saint-Vallier, resident a Barcelona, el qual es comprometé a pagar-ne la quantitat de 2.700 lliures anuals que en endavant ell cobraria el lloguer dels antics inquilins, tot això des del primer de juny del 1805 fins al 30 de maig del 1810. Si en aquest

l’autor

Martí de Riquer Nascut a Barcelona el 1914, especialitzat en literatura catalana medieval, trobadoresca i del Segle d’Or espanyol. Llicenciat en filologia i lletres per la Universitat de Barcelona, on el 1942 comença a exercir la docència; el 1945 obté el títol de doctor en filologia romànica per la Universidad de Madrid. El 1950 esdevé el primer catedràtic d’història de les literatures romàniques i el 1965 és nomenat vicerector de la Universitat de Barcelona. Després d’impartir classes a la Universitat Autònoma de Barcelona (1970-1976), torna a la Universitat de Barcelona, on exerceix activament fins al 1982. Del 1987 al 1990 és professor emèrit de la seva Facultat de Filologia. Dinamitzador dels estudis de literatura medieval, el nombre de les seves publicacions sobrepassa els tres-cents títols. Membre de moltes entitats culturals i científiques, com la Real Academia Española o la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, Martí de Riquer ha rebut nombrosos guardons com el Príncep d’Astúries de Ciències Socials l’any 1997.

l’obra ‘quinze generacions...’ Quaderns Crema 1.457 pàgines

temps el marquès de Benavent venia la casa el bonificaria i indemnitzaria. Mentrestant Josep de Ros havia obtingut de l’Audiència de Catalunya que es procedís a l’embarg i venda judicial de la casa del carret dels Escudellers amb la finalitat de liquidar el deute que envers ell tenia el marquès de Benavent. Aquest recorregué al Rei i adduí no tan solament que Josep de Ros “es notoriamente acaudalado y disfruta del sueldo de capitán de Reales Guardias Walonas”, sinó que ell ja estava tramitant la venda de la casa per tal de pagar tots els seus creditors i demanà una moratòria d’un mes, que li fou concedida el 14 de febrer del 1806. Però abans que finís aquest termini, el 12 de març, un jutjat de Madrid ordenava al marquès de Benavent que lliurés a la seva muller María del Carmen les joies, robes i altres bens compresos en les capitulacions matrimonials, i, en qualitat de dipòsit la casa que posseïa a Barcelona i els mobles de la que habitava a Madrid. Josep de Ros intentà d’anul·lar aquesta ordre, i, mentrestant, la seva germana, Joana, marquesa viuda de Benavent, pledejava contra el seu fill sobre les possessions de Lleida. Però el matrimoni Riquer, en plena activitat judicial, aconseguia parar tots els cops i perllongar la ruïna total de la família. El 13 d’agost María del Carmen sol·licitava al corregidor de Madrid que li fossin adjudicats tots els béns lliures del seu marit (que només consistien en la casa del carrer dels Escudellers i els mobles de la de Madrid) com a assegurança del seu dot, que ascendí a 1.071.346 rals de billó i que el seu marit ja havia consumit.


6

públic

dimarts, 31 d’agost del 2010

Cultura

www.publico.es/catalunya

Geografies literàries

La tossuderia de Cadaqués ‘Cadaqués’ descobreix la història més oculta d’aquesta població de l’Alt Empordà, que, des del punt de vista de l’autor, Josep Pla, és la més bonica del Mediterrani, «amb un punt de bonic recòndit, en gris». Fugint de les imatges de postal, aquest llibre dibuixa la peculiar geologia d’un poble que viu mirant al mar. Una vegada més, Pla també s’atura a descriure el tarannà ferreny dels que hi viuen

A

ixò és precisament el que sorprèn més de Cadaqués: la impressionant voluntat dels seus habitants de viure en aquest poble. Aquesta voluntat es inoblidable i té una grandesa heroica. No crec que es pugui veure a Catalunya –ni potser enlloc, que jo conegui almenys– un esforç més tenaç, més gros, més callat –i alhora més humil– d’un nucli humà per assegurar-se la permanència en un lloc determinat a través del temps. Per tal de viure ací, els cadaquesencs degueren crear un paisatge absolutament artificial, convertir una geologia informe, estèril, caòtica, en un jardí de pedra. La terra és pobríssima i escassa. Les muntanyes, altes i abruptes. Calgué escalonar sobre els seus flancs sobtats petites plataformes, generalment irrisòries, on plantar, entre el pedruscall, sobre simples grapats de terra, de vegades portada de lluny, uns ceps, unes oliveres.

Aquestes plataformes són aguantades per parets seques admirablement construïdes. L’elevació d’aquests murs es confon amb la història més humil, més grisa del poble. Són milions i milions d’hores de treball, incomptables hores de treball obscur, mils i mils de quilòmetres de parets seques. Aquest espectacle de tenacitat, aquesta voluntat de viure i perdurar sobre un lloc determinat, és quelcom tan potent, que aclapara l’esperit per la seva mateixa grandesa. És innecessari de fer observar, per altra part, que aquest sistema de murs de contenció de la terra hauria estat arrossegat per les pluges –atesa la brusquedat de l’orografia– si no s’hagués dotat el paisatge d’un complicat sistema de desguassos en pedra i dels corresponents camins. En tota la nostra costa hi ha gran quantitat d’aquestes parets, però Cadaqués és l’essència mateixa de la civilització de les parets seques.

Cert: la geologia del país es presta admirablement per a fer aquests murs. És una geologia de pissarres de color de plom que dóna un tipus de lloses planes de fàcil maneig. Amb aquestes lloses, la gent construeix les cases, eleva els murs amb una precisió i una perfecció –en superposarles– verament prodigioses. La solidesa d’aquestes construccions és perfecta, a prova de pluges i de tramuntanes, de mestrals i d’equinoccis. El treball d’entrellat d’aquests murs forma una madeixa d’una traça tan infantil i alhora tan complexa i pacient que jo sospito que, per portarlo a cap, es necessita tenir l’esperit immers en una certa voluptuositat benedictina, acurada i lenta, sentir en el tacte i en tots els sentits la sensibilitat de les pedres i un gran amor a la vida solitària i ventejada dels barrancs i les penyes. En aquesta obra anònima, obscura, pacient, Cadaqués hi ha deixat els ossos dels segles.

«Les vinyes ja no ressuscitaran mai més. La civilització de les parets seques és un fet del passat» «La voluntat de sobreviure de Cadaqués és una virtut que deu tenir l’atracció que tenen els vicis»

Cent cinquanta, cent anys enrera, la major part d’aquestes plataformes eren plantades de vinya. Hi havia també, als indrets millors, algun olivar. Les vinyes foren destruï­ des el segle passat per la fil·loxera. Des de llavors el cultiu de l’olivera ha augmentat considerablement, però no ocupa pas, ni de molt, l’àrea que ocupava la vinya anteriorment. Les vinyes ja no ressuscitaran mai més. La civilització de les parets seques és un fet del passat, un fet superat i cada dia més incomprensible. Així, doncs, hi ha pels voltants de Cadaqués una gran extensió de parets abandonades, enormes cementiris de parets seques. Les petites terrasses, cobertes d’ortigues, de garrigues, de fonolls, desfetes per les aigües, posen així mateix, sobre l’orografia violenta, el seu sub­ ratllat d’esglaons que puja, sovint, del nivell del mar fins a les crestes de les penyes. Jo aconsellaria al lec-


públic

Dimarts, 31 d’agost del 2010

Cultura

www.publico.es/catalunya

imma riera vicent

tor que veiés el litoral de Cadaqués del mar estant o que fes el viatge de Cadaqués a Roses per terra, per la carretera de la costa, estúpidament abandonada avui. Podrà veure, lla­ vors, que aquestes escales de parets s’aixequen sovint en els llocs més re­ còndits de la costa, en els més soli­ taris, en els més inhòspits. Produeix un estremiment pensar en els és­ sers humans que en el curs dels se­ gles passaren llurs vides esborra­ des –però potser més dignes que les nostres miserables vides– gratant el pedruscall, acaronant tendrament un cep, robant a la geologia un me­ tre de terra... Seria absolutament absurd de voler explicar per raons econòmi­ ques, és a dir racionals, la miste­ riosa voluntat dels vells cadaque­ sencs de romandre en aquest ter­ me tan pobre i tan míser. Amb un paper i un llapis a la mà, els núme­ ros no surten. Per més irrisòria que fos la vida d’aquells homes, per més limitada, per més tancada que ha­ gués estat davant les possibilitats més humils de la vida, el preu que treien de la terra no justifica pas els treballs que hi posaren ni les inaca­ bables anades i vingudes que hi fe­ ren. A base d’aquests càlculs, el pai­ satge de Cadaqués no té explica­ ció possible. A base del socialisme, Cadaqués no s’explica: la seva his­ tòria és una absurditat manifesta. Però el cas és que aquest paisatge existeix, que Cadaqués i la seva his­ tòria són una realitat viva. Cadaqués, com totes les coses que duren i tenen una bellesa, és un fet gratuït, irracional, anti­econòmic, capriciós, inexplicable, incompren­ sible. La voluntat de sobreviure de Cadaqués és una virtut que deu te­ nir l’atracció que tenen els vicis.

En el transcurs de la història, Cadaqués ha mantingut dos grans plets amb els seus veïns de Port de la Selva i de Roses. Cronològicament parlant, el primer fou amb els pesca­ dors del Port de la Selva, per la pos­ sessió de Taballera i de les seves cales. Aquests plets coincidiren, em sem­ bla, amb les esperances i la necessi­ tat de prendre posicions en vista de l’esplendor que prengué la pesca a l’encesa. Taballera i les seves cales fou du­ rant l’Edat Mitjana un país de con­ domini selvatà-cadaquesenc, sens dubte posat sota el paternalisme dels monjos de Sant Pere. Les cales eren jugades entre els patrons dels dos po­ bles per l’usdefruit, per rotació, de les cales mateixes. Cadaqués mantin­ gué amb vigor la presència a Taba­ llera. Però anar a la Mar d’Amunt era moltes vegades difícil. Amb mestral o nord fresc, aquella costa és un pès­ sim país. Però pel temor que l’aban­ dó podria donar pretext als de la Sel­ va d’ocupar aquells aprofitaments, Cadaqués castiga severament els ca­ sos de falta de presència. També fou objecte de litigi si la sal per a utilit­ zar a Taballera havia de comprar-se a les gabelles de la Selva o en les de Cadaqués. Finalment, l’obsessió dels de Cadaqués de fer en aquelles mars acte de presència els portà a arren­ dar l’usdefruit de cala Prona, que és una de les cales més fines de la Mar d’Amunt. Aquestes discussions s’arrosse­ garen durant dotzenes i dotzenes d’anys. D’una manera absolutament temerària, els de la Selva sostin­ gueren que llur dret arribava fins al peu de la Claveguera, a tocar el pro­ montori de Cap de Creus. I com tota aquesta mena de plets, insolubles per naturalesa, la transacció vingué per

7

la fatiga mateixa. Els de la Selva no arribaren al freu, però Cadaqués per­ dé els drets sobre les cales de Taballe­ ra. D’ençà de llavors, el límit de la ju­ risdicció de Cadaqués fou la punta dels Tres Frares de Galladera. Aquestes polsoses discussions no tindrien avui cap interès si no ha­ guessin donat lloc a un curiós docu­ ment. En un moment determinat, la cancelleria de l’infant Enric d’Aragó, cansada probablement de l’especta­ cle de veure pledejar tantes minúcies, donà als de Roses el privilegi d’anar a pescar a la Mar d’Amunt i als habi­ tants del mont de Sant Pere –la Selva, Llançà, la Vall, etc.– de fer el mateix al golf de Roses, ja que –diu el paper– essent tots germans i vassalls “que els mars sien comuns a tots com és de raó i justícia”. Aquesta afirmació, feta en català el dia 19 de març de 1484, represen­ ta una anticipació de més d’un segle del famós principi del mare liberum, d’Hug Grotius, el gran clàssic de l’or­ dre en la mar. El plet amb Roses fou llarg i com­ plicadíssim. Roses fou primer una població posada a l’ombra del mo­ nestir de Santa Maria. Després, aba­ tut el poder feudal dels d’Empúries i desfermat el cesarisme, es convertí en una vila reial i s’hi construí el pri­ mitiu castell. Això hi féu redossar una població barrejada i diversa, que, en anar creixent, topà a les cales amb els pescadors de Cadaqués, usufructua­ ris, de temps immemorials, de les ca­ les fins a Montjoi. Als Jóncols i a la Pe­ losa, rosencs i cadaquesencs s’apallis­ saren copiosament. En un moment determinat els de Cadaqués feren un acte de jurisdicció sobre el territori en què estaven enclavades les dites ca­ les per posar en interdicte el dret dels de Roses a beneficiar-se’n. Els cònsols

l’autor

Josep Pla Palafrugell, Baix Empordà, 1897 - Llofriu, Baix Empordà, 1981. Va estudiar el batxillerat a Girona. El 1913 es va traslladar a Barcelona per estudiar medicina, carrera que va abandonar per la de dret. Acabada la carrera s’abocà de ple en el món del periodisme. Va ser enviat com a corresponsal de ‘La Publicidad’ a París el 1920, i així comença un periple desordenat per Europa, producte del qual són centenars d’articles, cròniques i reportatges. Quan va esclatar la guerra, Pla es va instal·lar a Roma i va tornar a Catalunya el gener del 1939, aleshores va començar l’etapa d’exili empordanès, i la seva imatge d’home rústic i solitari. Josep Vergés li va proposar col·laborar en el setmanari ‘Destino’. En la postguerra publica alguns llibres en castellà com ‘Costa Brava’ i ‘Rusiñol y su tiempo’, entre d’altres. El segon intent de publicar l’obra completa, que comprèn 47 volums, va tenir èxit gràcies a la relació que mantenia amb l’editor Josep Vergés. Va ser amb la publicació d’‘El quadern gris’ (1966), el primer volum de l’obra completa, quan Pla va arribar al gran públic.

l’obra ‘Cadaqués’ Destino 215 pàgines 10,22 euros

de Roses, amb llurs insígnies solien concórrer cada any a la processó que anava l’endemà de cinquages­ ma a l’ermita de Sant Sebastià i de Santa Quitèria, situada prop de l’en­ treforc del camí que va de Roses a Cadaqués –el camí actual de la cruï­ lla–. El Consell de la Universitat de Cadaqués sortí a esperar els de Ro­ ses i ordenà als cònsols rosencs que es llevessin les insígnies abans d’en­ trar a l’ermita per trobar-se fora de jurisdicció. Els de Roses es resisti­ ren, i els de Cadaqués, que eren ar­ mats, trossejaren la vara del cònsol de Roses, es produí el tumult con­ següent, i l’escàndol fou gros. Els de Roses posaren el plet davant de la Reial Audiència demanant que se’ls mantingués en el dret d’anar a la processó de l’endemà de Pasqua, el d’arborar les insígnies correspo­ nents i que se’ls donés la possessió de les cales de la Pelosa i els Jóncols. Pel desembre de 1672 fou dictada la primera sentència. En el curs de la tramitació del plet, es produïren documents an­ tiquíssims per justificar les cruïlles d’ambdós ajuntaments. La matei­ xa avidesa portà els de Roses a de­ fensar-se barroerament. Al·legaren, com els de la Selva, que llurs drets arribaven fins a Cap de Creus. La qual cosa representava llevar als de Cadaqués totes les cales! Els de Cadaqués presentaren una termenació correctíssima. A po­ nent, els termes començaven –i ai­ xò era el que es discutia, perquè a sol ixent afrontaven amb la mar– a la Roca Morisca o Morena, seguien pel torrent del mas dels Margarits fins al camí del coll de la Vinya Ve­ lla, el qual passa darrera del cor­ ral d’En Vardera i arriba al coll dels Sarraïns [...] .

Geografies Literàries I  

Publicated in Publico spanish newspaper in August 2010

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you