Issuu on Google+

CAPÍTOL 1 -La herencia dels caracters adquirits L’evolució de les especies esta relacionada amb la forma de vida que portaven aquells essers. Per aquest motiu, la seua la seua constitució física era acorda a la manera i costums dels quals ells tenien. Per exemple, si un dia uns monos van adoptar la costum de baixar dels arbres i posar-se a dues potes, aquesta activitat facilitaria les coses als seus successors, i que de continuar així, anirien modificant-ho de generació en generació, fins arribar a la completa bipedestació. Jean Baptiste de Lamarck(1744-1829) va formular una teoria en la qual afirmava que les transformacions produïdes en els individus durant la vida per l’ús i la no utilització d’òrgans o estructures es trasmiteixen als fills. El exemple mes conegut es el de les girafes, que han adquirit el seu coll tant llarg perquè durant generacions han intentat agafar les fulles de arbres. George Mendel(1822-1884), va fer que descartarem el plantejament lamarkista, Mendel va plantejar que férem lo que férem els gens heretats pels nostres fills no podrien ser modificats,les lleis de l’herència biològica no som com les humanes. -La selecció natural Charles Darwin( 1809-1882) i Alfred Russell Wallance(1823-1913). Aquests científics pensaven que els individus no representaven un paper actiu en l’evolució, i sols els nascuts millor adaptats podrien sobreviure i reproduir-se. Tots els individus d’una mateixa espècie son genèticament diferents d’aquesta manera apareix la competència i sols els mes forts i millor adaptats aconseguiran sobreviure. L’explicació no estava en la voluntat de l’organisme sinó en la selecció natural, en paraules de Charles Darwin: “preserva les variacions favorables i destrueix les desfavorables”. Quant Darwin parla sobre la lluita per la existència no fa referència principalment a ser violenta perquè les plantes i les herbívors també competeixen entre ells. La selecció natural no persegueix ningun objectiu, no hi ha varietats genètiques millor que altres en sentit absolut, sinó que tot depèn de les circumstancies del medi ambient, perquè el que es bo en un moment i pot no ser-ho en un altre. Neodarwinisme( Segle XX): Síntesi moderna de les idees de Darwin amb avanços de la genètica i la biologia. Autors com Stephen Jay Gould y Niles Esldrege opinaven que l’evolució camina a grans passos. Les grans novetats evolutives no es deurien a la lenta acumulació de petits canvis, sinó a transformacions radicals. Tampoc es compren fàcilment com la selecció natural pot detectar xicotets canvis i afavorir-los.


-L’escala de progrés Segons Darwin l’evolució no te ningun propòsit, no segueix cap disseny preconcebut, es simplement oportunista, no es dirigeix cap a ningun ideal de perfecció. Millor dit, totes les especies(els humans inclosos) son igualment perfectes, cadascuna d’elles adaptades d’una manera magnifica als seus hàbits de vida gracies a la selecció natural. En paraules de Darwin “ l’evolució significa canvi a seques”. Entre tots els mamífers nosaltres els humans,tenim el cervell mes gran, sense cua i amb dues potes, però llevat d’aquestes coses, no presenten cap mes originalitat.

CAPITOL 2 -Classificació dels primats Es divideixen en dos grans grups: -Estrepsirrins (Stepsirhinis) -Hapolorrins (Hapolorhini) La diferencia entre ells es basa en una cosa tant simple com la forma del nas i del llavi superior. Als Estrepsirrins els orificis nasals externs estan rodejats per una area de pel nueta i humida anomenada rinari, i per davall un llavi dividit en dos per una línia mitja on es fixen les enzimes per una membrana. En canvi, als Haplorrinos, no existeix aquesta pell nueta al voltant de les narines, i el llavi superior es continu i mòbil. La fusió del llavi superior facilita l’expressivitat facial, que es una característica d’aquests primats. Els Estrepsirrinos son els lèmurs, els indris i els aye-aye (lèmurs en sentit ampli).Son nocturns i diürns. L’arribada dels humans desgraciadament va suposar la degradació del paradís forestal i la desaparició de moltes especies. Els Haplorrinos, hi ha tres grups: *Tarsers(Tarsiformes), son uns petits primats nocturnes amb ulls enormes i cua llarguíssima i extremitats posteriors molt allargades per a saltar. *Catarrins(Catharrhini), es la nostra espècie i els monos americans,Platirrins( Platyrrihini). Els dos solen agrupar-se amb una denominació comú, simis o antropoides (Antropoides), son diürns i presenten posició completament frontal als ulls que permetien un ampli camp de visió: els simis tenen un cervell gran, encara que pareix que l’han desenvolupat per separats. Els lòbuls olfactius dels cervells esta molt reduïts representen el mon en imatges no en olors.


Tenen el mateix nombre de dents, excepte els Callitrinchinal son un grup que va perdre l’últim molar. Nosaltres ( catarrins) vam perdre l’últim premolar. La braquiació es la forma de locomoció que consisteix en desplaçar-se colgant de les rames amb els braços extensos, balancejant el cos d’un braç a altre al temps que es gira en l’aire.

CAPÍTOL 3 -Canvis climàtics en els últims milions d’anys Des de fa deu mil anys estaven en una època càlida, que a permès l’actual expansió de l’ humanitat a partir del desenvolupament de l’agricultura. Però es tracta d’un parèntesis dins d’un període fred. A més, en els últims deu mil anys el clima a sigut desigual. Fa mes o menys un segle, vam eixir de la Petita Edat de Gel, que va començar al segle XV. En els últims 4 o 5 ma va ocurrir un general refredament del planeta que arriba fins hui en dia. -Factors de canvi climàtic Els factors fonamentals que originen canvis climàtics poden agrupar-se en cinc grups: 1. Successos catastròfics 2. Evolució geodinàmica del planeta 3. Comportament del sistema hidrosfera -atmosfera. 4.Fluctuacions naturals de l’orbita de la Terra al voltant de Sol. 5. Efecte de la biosfera inclòs l’activitat l’ activitat humana. A les 10 h el 27 d’Agost de 1883 es va produir en la caldera volcànica del Krakatoa( Indonèsia) la major explosió comprovada en la historia. Va poder escoltar-se a mes de 3.500km i va projectar a l’atmosfera quantitats de gasos i cendres que muntaren 80 km d’alt. Els tsunamis subsegüents van arribar a Hawaii i Sud Amèrica. Van morir mes de 50.000 persones. I la Temperatura mitjana de la Terra va disminuir mig grau i n va desaparèixer cap espècie. -Els cicles de Milankovic Milankovic(1879-1958) va dir que si l’òrbita de la Terra fora perfectament circular al voltant del Sol,i el Sol estigueren exactament en el centre geomètric de l’orbita i d’inclinació del eix fora 23,50 no hi haurien canvis climàtics a gran escala i deguts a fluctuacions en l’ insolació i tots els estius serien iguals. Però origina lentíssims canvis. La quantitat de radiació solar que resideix en la Terra anualment. En la teoria de


Milankovic aquest es el lent i inesgotable motor que mou Milankovic considera dos fluctuacions mes lentes:

els canvis climàtics.

1.Canvi en l’ inclinació de l’eix de rotació de la Terra respecte un pla d’òrbites 23’50, roman entre 21 i 24’50 amb un període de 41.000 anys. 2.La mes lenta, esta relacionada amb els canvis de forma de l’orbita. *Plantes C3 i C4. C3: La major part dels vegetals, el CO2 queda fixat per un mecanisme que emplea la molecular amb 3 àtoms de C. C4: La minoria de plantes , herbes de talls durs i fibrosos, el mecanisme de fixació de CO2 passa per molècules amb 4 àtoms de C. Amb condicions d’humitat i temperatura les C3 es desenvolupen millor que les C4, però en la quantitat actual de CO2 en l’atmosfera, molt escassa en relació amb altres èpoques de la Terra, les C3 tenen dificultats per a viure en ambients secs i càlids. Hui en dia, en climes temperats o freds predominen les C3 i les C4 són herbes i juncs i predominen en medis secs i solejats. A més, per el seu aspecte es fàcilment diferenciar-les.

CAPÍTOL 4 -Rellotges moleculars El nostre paregut amb els ximpanzés es va separar fa uns 4,5 i 7 ma al mateix temps en que els nivells de CO2 començava a sentir-se sobre els ecosistemes africans. Açò fa d’hipòtesis d’un origen dels homínids lligada al canvi ecològic. Però es coneix que sols va ser una hipòtesis i que l’adaptació a medis mes secs es va produir mes tard. Rellotges moleculars: El fonament d’aquests rellotges consisteix entre la diferencia genètica entre dos especies, per exemple: els homes i els ximpanzés. Però per a aquestos rellotges sols serveixen gens neutres,sobre ells no opera la selecció natural,a aquests gens s’acumulen les mutacions. Els no neutres poden modificar-se en funció la selecció natural de la selecció. No serveixen per mesurar l’evolució. La taxa de mutació serveix per a calcular el ritme de canvis dels gens neutres. Per a que el rellotge molecular funcione s’han de acomplir varies coses; gens que no veu la selecció natural, ritmes de mutació i u bon marc paleontològic de referència. -Els primers homínids fòssils Homínid: Sers humans actuals i a tots els fòssils de la nostra línia evolutiva.


La mandíbula amb un molar: Lothongam(Kenia) d’una edat geologia de 5,6 ma( podria provindré d’un homínid). La mandíbula Tabarin i fragment d’húmer a Chenemon. White i el seu equip van descobrir el conjunt mes antic de fòssils homínids l’any 1992 en Etiòpia de fa uns 4,4 ma. Ardipithecus: habitava en un medi forestal perquè estaven lligats al bosc i les seus dents presenten un esmalt fi com els ximpanzés que s’alimenten de fruits, fulles i altres vegetals blancs. A partit d’alguns fragments de la base del crani, bípedes i caminaven com nosaltres i queda demostrat en els ossos de la cintura i les cames. -Canvi d’hàbitat -Australopitecs anamnesis: molt primitius, per la mandíbula i el maxil·lar i vivien en un ambient forestal obert. -Australopitecs afèresi: Lucy. -East Side History El seu origen es l’est d’Africà, son els primers fòssils distribuïts geogràficament. Vivien en ambients cada vegada mes oberts. Aquesta hipòtesi diu que el nostre origen no constitueix un fenomen singular. Formarien part d’un conjunt d’animals i vegetals que caracteritza tota una regió i que esta relacionant amb la historia geològica i climàtica. Encara que l’ hipòtesi resulta molt raonable parteix de que els homínids s’han originat al est d’Africà. Als jaciments africans l’ambient sedimentari fluvial es solen encontrar aquàtiques que ens ajuden a saber on vivien.

especies

Tafonomia:Aplicació del sentit comú al estudi de la formació dels jaciments constitueix una disciplina paleontològica. Gracies a la tafonomia, es pot establir si l’ós a sigut transportat a grans distancies o si l’animal va morir prop d’ on s’encontrava.

CAPÍTOL 5 -El gran pas. L’esser humà no es l’únic mamífer que pot caminar a dos potes. Però mantenir recte el tronc es soles la meitat del que fa falta per a aconseguir caminar de peu. L’altra meitat consisteix en alinear les cames amb el tronc. Sols els humans podem donar passos


firmen sense grans moviments del tronc i estendre les cames per darrere de la cintura. Als altres mamífers no passa. Un dels grans problemes de la biologia evolutiva es el de les transformacions anatòmiques que donen lloc a organismes radicalment diferents als seus avantpassats. Un primat bípede es alguna cosa revolucionaria i no representa ninguna variant respecte als altres tipus d’homínids. No es fàcil imaginar com es va passar d’un individu de quatre potes a dos potes pas a pas. L’ hipòtesi es que la modificació inicial fa possible un principi de locomoció bípeda que va afectar de l’ala ilíaca. Un simple canvi passaria a mirar mes lateralment i proporcionaria una certa capacitat d’abducció que es una de les bases per a la bipedestació. Si caminar a dos potes va augmentar les possibilitats de sobreviure i reproduir-se per a arribar a afectar tot l’esquelet. -Gènere Australopitecs. Lucy era un individu molt petit, medià 105 cm i pesava 30 kg. Lucy tenia proporcions de membres diferents a les nostres. El que mes destaca d’ ella son les seues petites cames, açò fa que es pense que tenien aptituds per trepar als arbres. A més els seus dits estan corbats, semblants als ximpanzés. La curvatura dels dits esta relacionada amb la capacitat de moure’s per les rames. Se’ls atribueix un habitat mes o menys tancat. També podrien conservar la forma de dormir en els arbres. El seu crani es divideix en dos parts: crani facial, l’esquelet i un crani arebral, s’encontra tancat l’encèfal i el tamany es molt petit. L’esquelet facial dels australopitecs amb els ximpanzés i goril·les es molt igual.

CAPÍTOL 6 Parantrops significa literalment “ al costat dels humans”. L’ Homo i el Parantrhopos es van originar a la mateixa època i convingueren junts. Hi ha tres especies: -Esteafricanes:

-Paranthropus aethiopicus -Paranthropus boisei

-Jaciments del sur: -Paranthropus robust.

CAPÍTOL 7 L’ Homo( “home”,ser humà). La nostra pròpia espècie(Homo sapiens). Els únics homínids capaços de fabricar utensilis de pedra son els membres del gènere Homo. La tala sistemàtica de la pedra per a obtindre instruments pareix haver segut una de les claus de la capacitat del nostre gènere per a ocupar medis diversos i accedir a nous recursos perquè val la pena que els ossos cedisquen un moment el protagonisme a les pedres.


-La industria lípidica. Els humans no son els únics animals que utilitzem instruments,els ximpanzés també els usen però son objectes naturals adaptats a la seua funció. Els humans son els únics primats que realment produeixen instruments a partir d’una forma que existeix al seu cap i que ells imposen a la pedra. Els primers utensilis es coneixen com Ondovayeses i son molt simples,corresponen al que es denomina Mode1 i consisteixen en cantons i roques talades sense forma estàndard entre ells es troben els choppers( treballats per una cara), el chopping tools( treballat per dos cares) i les “llesques” sense retallar. Aquest senzills instruments el proporcionaven alguna cosa per poder tallar, ja que els canins s’havien reduït. -Les relaciones de família. Un dels aspectes mes importants del treball d’un paleontòlegs es intentar reconstruir la cadena d’avantpassats i descendents que formen la història de la vida. Tres tipus dades referides a les especies representades per fòssils: l’antiguitat, la distribució geogràfica i el seu grau de parentesc evolutiu per a que una espècie puga ser acceptada com l’avantpassada d’una altra no serveix amb que eixa seguisca més antiga,també ha de haver viscut a la mateixa regió geogràfica en la que es va originar l’espècie descendent. Altra hipòtesis es el grau de parentesc evolutiu entre les especies, quan mes estret mes probabilitat que existesca una relació de tipus antecessor -descendent. El problema es dur per al paleontòleg es establir els graus de parentesc evolutiu perquè no son evidents i els tenen que deduir els científics. -La ciencia i les relacions. Les relacions de parentesc son tècnicament relacions filogenètiques. Es tracta de rastrejar les relaciones de parentesc a partir de la similitud entre les distintes especies: a major paregut major proximitat evolutiva. Però no tots els pareguts són iguals. A part de la casualitat, la similitud pot deures a dos causes fonamentals: a la convergència adaptativa( analogia) o a la herència d’un avantpassat comú( homologia). -La convergència adaptativa es produeix quan dos estructures anatomiques es pereixen no perquè desempenyen funcions similars i la selecció natural les ha moderat de manera pareguda. Paregut superficial i diferents estructures. -Herència d’un avantpassat comú es mante el paregut estructural encara que puga haver diferencies superficials si els òrgans realitzen diferents funcions. Es precís distingir entre caràcters primitius i caràcters derivats.


*Caràcters primitius: Aporten informació sobre el grau de parentesc. *Caràcters derivats: Estableixen proximitat evolutiva de les especies. -L’arbre dels homínids Ardipithecus ramidus: Antecessor de la resta dels homínids. Ardipithecus anamenesis:antiguitat menor que el ramidus. -Australopithecus afèresis: l’últim antecessor comú dels homínids posteriors al temps. Els primers representants del nostre gènere foren l’Australophitecus africans. -L’ Homo habilis es l’espècie antecessora de l’ Homo erganester. -L’ Homo rudolfensis segueix la mateixa línia evolutiva que lateral que l’ Homo. -L’ Homo habilis es l’espècie primogènita del Homo.

CAPÍTOL 8 Els essers humans tenim una intel·ligència major que la resta de animals. L’encèfal de realitzar totes les funcions superiors relacionades amb d’intel·ligència,esta al interior del crani i es compon de tres parts: el cervell, cerebel i el bulb raquític. ·Cerebel: Coordinació motora general i el equilibri del cos. ·El bulb raquític: Constitueix un autèntic “pilot automàtic”, encarregat de regular funcions com el ritme respiratori i el llatit cardíac. Les investigacions dedicades a estudiar l’evolució de l’encèfal dels homínids te dos aspectes basics: 1. Quantificar el augment del tamany de l’encèfal al llarg de l’evolució dels homínids i 2. Analitzar la morfologia dels seus òrgans. -valor esperat: pes encefàlic ideal. -valor encontrat: tamany real de l’encèfal. -índex de encefalització: es el càlcul dels dos valors. Els primats apareixen com un grup de mamífers altament encefalitzats(però no els més). Homo sapiens es la mes encefalitzada de tots els mamífers. El nostre encèfal es 7 vegades major del que li correspondria a un mamífer del nostre pes corporal. El cervell esta constituït per dues substancies: la matèria blanca( part interna del cervell) conte la major part del seu volum. I la matèria gris(còrtex), esta constituïda per tots els cossos de les neurones.


La matèria blanca esta composta per prolongacions de les neurones( axons i serveixen per connectar i relacionar-les entre si). Paleocortex: Cortesa cerebral dels vertebrats no mamífers molt reduïda i lligada als estímuls olfactius. Neocortex: Mamífers, zona de la cortesa cerebral que es disposa per damunt de la paleocortex.

CAPÍTOL 9. -Tripes i cervell Arthur Keith va observar als primats i va veure que existia una relació inversa entre el tamany del cervell i l’estomac. Quan major es l’estomac menor es el cervell. Leslie Aiello i Peter Wheeler van formular una hipòtesis que deia que el cervell es un dels òrgans mes costosos en el metabolisme dels individus, un augment del seu volum sols seria possible a canvi de la reducció d’altre òrgan amb la mateixa energia. Van concloïr que l’expansió cerebral es va produir en l’ Homo sols va ser possible amb un acurtament del tub digestiu. El cervell dels parantrops no experimenta un grau tant important de l’expansió com el de l’ Homo perquè suposa una despesa d’energia extra i sols hi ha dos solucions: incrementar el despesa energètica global o reduir el consum de l’altre òrgan per equilibrar la economia energètica del cos. L’expansió cerebral de l’ homo sols va ser possible a canvi d’una variació en la dieta, que es la reducció del tamany digestiu i del aparell mastegador. La diferencia es que nosaltres no roseguem les dures semilles dels cereals i les lleguminoses amb les dents.

CAPÍTOL 10 Poc abans de nàixer, el fetus se situa en posició invertida, amb el cap en la part superior de la pelvis. Durant el part, el fetus ha de travessar la part inferior de la pelvis per un conducte de parets òssies que rep el nom de canal del part. Entre els chimpanzés, goril·les i orangutans el part és fàcil i ràpid, perquè el canal del part és gran en relació amb la grandària del cap del fetus. En aquests micos antropomorfs l'entrada al canal del part té forma ovalada, amb el seu diàmetre major dirigit de davant cap a enrere, i el seu diàmetre menor orientat transversalment. En les dones l'entrada al canal del part no té forma ovalada, sinó que és més aviat arrodonida. Per a complicar més les coses en la nostra espècie la vagina està dirigida cap a davant, formant un angle recte amb l'úter, pel que el fetus a terme al passar pel canal del part no descriu una trajectòria rectilínia, sinó una corba molt pronunciada que acaba immediatament per sota de l'os púbic, per on emergeix el cap del nonat. Per a acomodar-se a aquesta trajectòria corba, la columna


vertebral del fetus es arqueà, flexionant-les molt el cap cap a l'esquena i presentant al néixer la coroneta.

CAPÍTOL 11 -Selecció natural i selecció sexual. Quan Charles Darwin parlava de selecció natural es referia a l'eliminació dels individus defectuosos, i la supervivència dels més aptes. Les variacions que sorgeixen de forma espontània produeixen nous tipus d'organismes, moltes vegades inviables, però en algun cas amb característiques que els permeten, bé desembolicar-se millor en la seva manera de vida, bé explorar recursos que els seus competidors no utilitzen. D'aquesta manera acaben per aparèixer noves espècies. No obstant això, Darwin es va adonar que en moltes espècies els mascles presentaven caràcters que no eren adaptatius des del punt de vista ecològic. Aquests caràcters fan als mascles o més vistós, o més forts, dotant-se de vegades d'armes per al combat amb altres mascles de la seva pròpia espècie. Per a explicar aquesta aparent excepció a la seva teoria de la selecció natural ,Darwin va elaborar la teoria de la selecció sexual. En poques paraules es podria resumir que les femelles trien al mascle més adornat o accepten passivament al que derrota als altres mascles, demostrant en qualsevol dels casos que és un individu que gaudeix d'excel·lent salut i vigor, i per tant el millor progenitor possible entre la competència. En les seves pròpies paraules, la selecció sexual depèn de l'avantatge que alguns individus tenen sobre altres individus de la mateixa espècie i mateix sexe en relació exclusivament amb la reproducció. però, Darwin no podria imaginar que la competència s'establís a un nivell inferior al de l'individu, al nivell dels espermatozoides. Rob Foley observa que hi ha exemples entre els antropomorfs de grups basats en femelles emparentades. La seva conclusió és que l'estructura social que es troba entre els ximpanzés amb: a) aliances entre mascles emparentats per a la defensa d'un territori comú i b)dispersió de les femelles adultes fora del territori natal, va deure donar-se també entre els primers homínids, la biologia social dels quals no seria inicialment molt diferents a la dels ximpanzés. Para Lovejov la bipedestació no té gens que veure amb l'adaptació dels nostres avantpassats als espais oberts, com tantes vegades s'ha dit, i probablement es produiria quan encara habitàvem el bosc. Grandària del cervell i grandària del grup social. L'expansió cerebral és una especialització com la de qualsevol altre òrgan, i la selecció natural l'ha afavorit perquè presenta avantatges. Hi ha dos moments de l'evolució humana on existeix una expansió celebral, que podria posar-se en relació amb canvis significatius en les pautes socials. La primera d'aquestes expansions es produeix amb el Homo ergaster, on el volum cerebral passa de representar aproximadament un terç del valor terme mitjà de la nostra espècie, com en el australopitecs i parantrops, a arribar fins als dos terços. La segona gran expansió té lloc en l'últim mig milió d'anys, i produeix els enormes cervells de la nostra espècie i dels neandertals. En resum, és una teoria molt respectable la que l'expansió del cervell i de la intel·ligència representa una adaptació a la vida social, un mitjà en el qual un ha de cooperar i competir alhora amb els mateixos individus. Una intel·ligència desenvolupada amb aquests propòsits podria molt bé aplicar-se a altre tipus de situacions complexes.

RECAPITULACIÓ


El Darwinisme, es la ferramenta de que els evolucionistes de finals de segon mil·lenni es serveixen en el seu anàlisi. Un aspecte important es el seu caràcter adaptatiu del seu mecanisme basic, la selecció natural, que no pareix imposar cap camí a l’evolució. Les raons de la decadència dels homínids son dos: la pèrdua de l’hàbitat per canvis ecològics y l’altra es la competència amb un gran grup de simis del vell mon,mes abundants que els homínids, les selves grans i plujoses han anat reduint degut al canvi climàtic global, les causes d’aquest canvi climàtic pareixen ser degudes a factors astronòmics. Altres homínids, els humans,desenrotllen el seu cervell i van començar a fabricar instruments de pedra. Va haver diverses formes d’humans pareguts als australopitecs,distribuïdes principalment per gran part d’Africà. Hi ha dos factors fonamentals per a entendre l’expansió i reestructuració del cervell dels humans. Un d’ells, un canvi d’alimentació amb d’incorporació regular de les proteïnes animals. I l’altre factor, es l’augment de la complexitat social. La intel·ligència es va desenrotllar,en gran part, per d’intel·ligència social. Aquests humans van ser capaços de inventar una tecnologia litica molt elaborada, que fa veure les seues capacitats mentals.

CAPITOL 12 -Els primers europeus. Encara que segons s'ha vist, encara hi ha molts dubtes sobre l'antiguitat dels primers asiàtics, sembla segur que supera àmpliament el milió d'anys. L'evidència més vella de presència humana a Europa podria estar en Cova Victoria (Murcia). Des del seu descobriment en 1.907, el fòssil humà tingut com més antic d'Europa era la mandíbula de Mauer. La seva antiguitat se situa entorn dels 500.000-600.000 anys. Cert nombre d'autors van arribar a considerar que el primer poblament humà d'Europa no es va produir abans de fa 500.000 anys. No obstant això, el debat sobre el primer poblament humà d'Europa anava a canviar per a sempre en l'estiu de 1994 amb els descobriments de la Gran Dolina a Espanya.. Els carnívors s'establien en les coves i feien d'elles el seu refugi i catau. Vivien, es reproduïen i morien allí. Els herbívors no viuen en les coves, però els carnívors i els carronyers transporten els seus cadàvers a les coves per a consumir-los. Perquè un os humà fossilitzés en una cova faria mancada que una mica extraordinari succeís. Tal vegada que un carronyer transportés una part d'un cadàver humà o simplement un os oposat en el camp. Però perquè s'acumulessin els esquelets d’ almenys sis individus diferents, les circumstàncies van haver de s'encara més excepcionals, més afortunades per a nosaltres. Per que en aquest cas, es tracta d'un festí barrejat amb els d'animals, i bastants trencats. Quan es troben fòssils nous el paleontòleg els compara amb aquells descoberts anteriorment en altres jaciments per a tractar de determinar a quins els nous fòssils no són com cap dels altres i llavors es crea per a ells una espècie nova. Aquest és el procediment que s'ha seguit amb els fòssils humans de la Gran Dolina. Van crear l'espècie Homo antecessor. Altre problema és el de saber quin lloc ocupa la nova espècie en l'evolució humana. Per altra banda, l'espècie representada en la Gran Dolina no és Homo erectus, ja que manca de les seves especialitzacions. Finalment, aquests primers pobladors europeus podrien representar una població tardana


de Homo ergaster. Veiem doncs que els fòssils de la Gran Dolina es troben en una posició evolutiva intermèdia entre el Homo ergaster i nosaltres que som els únics humans en l'actualitat. L'espècie Homo antecessor és avantpassada de la nostra, però, també ho és dels neandertals. En principi se suposa que els primers humans van arribar fins a la península Ibèrica per via exclusivament terrestre, és a dir, des d'Àsia i travessant tota Europa. No hi ha raons per a pensar que l'estret de Gibraltar es tanqués en cap moment dels últims 3 ma., encara que probablement això sí va ocórrer durant un petit interval de temps al final del Miocè.

CAPÍTOL 13 Els neandertals com a tals, és a dir, la majoria de les seves característiques, existien a Europa fa uns 230.000 anys. Per a entendre la posició evolutiva del grup de fòssils del Plistocè Mig d'edat intermèdia. En l'esquelet post cranial hi ha també trets en comú amb els neandertals, com la morfologia del pubis i del húmer, entre uns altres. Però hi ha tan poques restes d'aquests ossos del cos . El crani de Steinheim, encara que incomplet i molt deformat, possiblement era similar als de l'Avenc dels Ossos. Als fòssils europeus d'aquesta espècie s'afegirien exemplars africans amb una antiguitat entre 600.000 i 250.000 anys, com els cranis de Bodo, etc... Foley i Lahr elaboren un model evolutiu que denominen hipòtesi de la Manera 3. Per a ells, la inventora de la Manera 3 , fa entre 300.000 i 250.000 anys, va anar una espècie evolucionada a Àfrica a partir del Homo heidelbergensis. Aquesta nova espècie hauria experimentat una expansió cerebral i seria més intel·ligent que les anteriors. La seva tecnologia avançada així ho demostraria. Deien que el Homo heidelbergensis evoluciono cap als neandertals. L'espècie de la Manera 3 hauria evolucionat per a donar lloc a la nostra espècie, Homo Sapiens. No obstant això els autors de l'espècie triada opinen que tots aquests autors s'equivoquen. La nostra anàlisi dels trets morfològics ens duu a la conclusió que les poblacions europees com la de Mauer, estava ja en la línia evolutiva dels neandertals. Com en el cas del Homo heidelbergensis és la mandíbula de Mauer, aquesta espècie seria en realitat exclusivament europea i antecessora dels neandertals. El lloc de l'últim avantpassat comú de neandertals i humans moderns correspon a l'espècie Homo antecessor, creada a partir dels fòssils de la Gran Dolina. L'espècie Homo heidelbergensis, tal com la concebem nosaltres, abastaria des de la mandíbula de Mauer fins als fòssils de l'Avenc dels Ossos i tots aquells en els quals predominen trets primitius, encara que mostrin alguns caràcters incipients que indiquen que són els avantpassats dels neandertals.

CAPÍTUL 14 Els nostres orígens hi ha que buscar-los en els fòssils africans de fa 600.000 i 250.000 anys, amb l’espècie Homo heidelbergenesis( exclusius d’Europa). Tant els dates de la genètica, com de la paleontoantropologia, mostren que la nostra espècie es molt homogènia en les seues característiques des de les seus primers representants,el que indica que procedim d’una població molt reduïda que pertenixia a la seua vegada a una espècie mes ampla i variada. Ja una sèrie de fòssils humans a Africà de fa menys de 300.000 i mes de 10.000 anys, que poden qualificar-se ja de pro moderns. D’alguna població africana d’aquesta època provenim nosaltres, sense que es puga dir de quina. Els fòssils encontrats tenen cares gràcils i paregudes a les nostres, grans volums cerebrals( per damunt de 1355 cc) i neurocranis que han perdut robustes i mostren formes circulars. A mes, com indica Georgio Manzi, encara no s’ha operat en ells la transformació radical que va convertir en un únic lloc i temps,un neurocrani mes


be baix i de front aplanada en un globós, enrotllat sobre si mateix, casi esfèric de front vertical, es a dir, el nostre.

CAPÍTUL 15 -Una idea lluminosa. Un dels aspectes més controvertits en el camp de la paleontologia humana ha estat des de sempre el de l'origen de la humanitat actual. Parell un bon nombre de paleoantropólogos, els humans són originaris d'Àfrica, a partir d'aquest bressol africà, la nostra espècie es va expandir per la resta del Vell món. Aquesta hipòtesi va ser batejada amb el nom d' Out of Africà. Per altra banda, existeix altra idea, que els Neardentals i humans moderns no formen una seqüència de tipus antecessor descendent, sinó que pertanyen a dues línies evolutives diferents. La causa principal que puguin mantenir-se hipòtesis contradictòries referides a l'origen dels humans moderns no és altra que la naturalesa del registre fòssil. El descobriment de nous fòssils, la datació precisa d'aquests i el coneixement cada vegada més profund de la biologia de les espècies són les eines de les quals es valen els paleontòlegs per a anar contrastant les seves hipòtesis. Les molècules de l'herència. La molècula responsable de l'herència biològica és el ADN, que duu codificada en la seva estructura química la informació necessària per a assegurar la continuïtat de l'espècie. Cada espècie té un nombre determinat de cromosomes, la humana té 23 parells de cromosomes homòlegs, 46 cromosomes en total. Quan es produeixen els gàmetes, té lloc un tipus de divisió cel·lular molt especial, la meiosi, com resultat del com cada gàmeta solament rep una còpia de cada cromosoma. Durant la meiosi té lloc un fenomen molt important cridat recombinació, que consisteix en l’ intercanvi de fragments de ADN entre els cromosomes homòlegs de cada parell. La recombinació és al costat de la mutació el principal factor de producció de variabilitat en els organismes, que és la base sobre la qual actua la selecció natural. L'Eva Negra. Les nostres cèl·lules obtenen la seva energia a través d'unes reaccions químiques molt complexes, la major part de les quals, especialment aquelles en les quals intervé l'oxigen, té lloc en l'interior d'una sèrie de petits orgànuls cridats mitocòndries. El ADN d'una mitocòndria està contingut en un cromosoma circular més petit que els cromosomes del nucli de la cèl·lula, molt semblant al dels bacteris. Un Adán per a Eva. La millor manera de contrastar els resultats i interpretacions realitzades a partir de l'estudi del ADN, consisteix a estudiar la variabilitat per una banda del ADN nuclear. Alguns dels polimorfismes detectats en el cromosoma I té la característica que la seva variabilitat pot resumir-se en uns pocs tipus entre els quals és possible determinar quin és el primitiu. Els resultats de diferents anàlisis sobre diferents polimorfismes del cromosoma i apunten tots en la mateixa adreça: la humanitat moderna va tenir un avantpassat baró que va viure a Àfrica fa 100.000 o 200.000 anys. Però l'aspecte que resulta més cridaner al comparar els estudis sobre el ADNmt i el cromosoma I sigui que, mentre que les diferents variants del ADNmt estan molt esteses per tot el món, els diferents tipus del cromosoma I presenten distribucions geogràfiques més limitades i molts d'ells apareixen restringits a grups locals. Encara que les anàlisis realitzades sobre el cromosoma mitocondrial i el cromosoma i arriben a conclusions similars, és possible argumentar que aquests resultats estan basats en estudis limitats a una petita part del ADN d'una persona i, a més circumscrits a cromosomes molt especials. L'investigador James Wainscoat va ser un dels pioners en l'estudi de l'origen de la humanitat moderna a partir del ADN nuclear. Amb freqüència, s'ha presentat a l'opinió pública la idea que els estudis genètics han permès, per si mateixos, descobrir el com, quan i on del nostre origen. Un aspecte notable en el qual els estudis genètics sí han llançat llum per si mateixos es refereix al com del nostre origen. L'escassa diversitat


genètica que s'aprecia en les poblacions humanes extra africanes ens informa de l'existència d'un fenomen evolutiu en el moment de la sortida d'Àfrica de la nostra espècie. Si bé els estudis genètics han servit per a contrastar les hipòtesis paleontològiques referides a l' on de l'origen dels humans moderns i han resultat d'especial vàlua com font d'informació nova sobre el com d'aquest origen, no han estat tan eloqüents en la qüestió del quan de la nostra aparició.

CAPITUL 16 -L'anell del rei Salomó. Els éssers humans som els únics organismes que parlem. És a dir, vam transmetre al nostre semblants, i vam rebre d'ells, qualsevol tipus d'informació nova, codificant deliberadament els nostres missatges en combinacions de sons preestablerts. Konrad Lorenz es refereix, a la llegenda que el rei Salomó posseïa un anell que li permetia parlar amb les bèsties. Konrad es ufaneja que, sense necessitat d'anell, el també era capaç d'entendre el senzill vocabulari dels animals; però afegia que aquests no tenien un veritable llenguatge. Per altra banda, en els anys seixanta i setanta la idea de la comunicació directa amb els animals més semblats a nosaltres, els ximpanzés i goril·les, va ser presa molt de debò en alguns dels programes d'investigació. Una pregunta clàssica en relació amb els sistemes de comunicació dels animals és si aquests poden enganyar als seus congèneres en el seu propi benefici. Els resultats de totes les investigacions són molt valuosos perquè han descobert una incipient destresa lingüística en els primats que era negada en anys anteriors, però han resultat decebedors mentre que cap d'ells ens ha comunicat informació rellevant alguna sobre si mateixos. Llenguatge i cervell. La paleoneurologia tracta de determinar les capacitats mentals d'una espècie fòssil a través de les impressions que el cervell deixa sobre la superfície interna del crani. Segons Philip Tobias, la regió inferior del lòbul parietal relacionada amb l'àrea de Wernicke està més desenvolupada en fòssils de Homo habilis de Olduvai que en els australopitecs, parantrops i antropomorfs. En resum, encara que els diferents estudis sobre les àrees de l'escorça cerebral dels primers homínids concorden a assenyalar un desenvolupament major de les àrees vinculades amb el llenguatge.En contra del que moltes persones creuen, la majoria dels sons bàsics que formen el parla humana no s'originen directament com a tals en les cordes vocals. El to laringe està format per una freqüència principal i una sèrie de freqüències harmòniques. Altre fenomen conegut com ressonància, segons el qual un cos pot arribar a produir vibracions com a conseqüència de la vibració d'altre cos proper. Doncs bé, el tracte vocal humà pot adoptar diverses configuracions, cadascuna de les quals actua com un ressonador distint que filtra d'una manera específica el to laringe produït en les cordes vocals, donant lloc a diferents sons vocàlics. Des de mitjans de la dècada dels setanta Phillip Lieberman i Jeffrey Laitman han encapçalat una sèrie d'investigacions destinades a reconstruir la morfologia del tram superior de l conducte respiratori dels homínids fòssils. Si seccionem el crani d'un humà pel seu plànol mig, trobaríem que el perfil de la seva vora inferior presenta una marcada flexió situada entre el foramen màgnum i la part posterior del paladar. Laitman i els seus col·laboradors han realitzat diversos estudis en diferents homínids, arribant a una sèrie de conclusions sobre els seus aparells fonedores. Segons aquests investigadors, en els australopitecs, parantrops i homo habilis la laringe va deure ocupar una posició elevada i les seves capacitats fonètiques van deure ser similars a les dels ximpanzés. Per altra banda, en 1989 es va trobar en el jaciment israelià de Kebara un os hioides pertanyent a un exemplar neandertal, que és l'únic publicat d'un homínid fòssil. Com ja hem comentat, el hioides


presta inserció a la musculatura de la llengua i la seva posició en el coll està molt relacionada amb la pròpia de la laringe.Ja hem comentat que la troballa d'un fòssil humà en un jaciment europeu del Plistocè Inferior o Mig és una mica semblat a un miracle. Aquest fons de sac es denomina l'Avenc dels ossos. Alguns dels óssos que ocupaven la cova caurien accidentalment per l'Avenc, de la qual no podrien escapar. Algun que altre lleó, llop atret per l'olor de la carronya també es precipitaria ara i adés en aquesta espècie de parany natural. Com l'Avenc dels ossos no és un lloc que els humans habitessin, no tenim aquí informació sobre la seva conducta. En un dels jaciments de la Trinxera del ferrocarril de la mateixa serra d' Atapuerca, conegut com la galeria, s'han excavat tretze nivells arqueològics que ens parlen de les activitats i tecnologies humanes en la mateixa època de l'Avenc dels Ossos i un poc després. En la mateixa Galeria s'han trobat: un fragment de mandíbula i altre de crani.

CAPÍTUL 17 Per a explicar que no som el resultat necessari de l’evolució sinó una mera circumstancia, Stephen Jay afirma en el seu llibre La vida meravellosa que si la cinta de la vida es rebobinarà i es tornarà a començar des de el principi,el planeta estaria poblat per una varietat diferent de formes de vida entre els que ens trobaríem nosaltres. George Gaylord Simpson, amb el seu llibre Meaning of Evolution, en el que deia,que la evolució no tenia ningun propòsit. Per a aquest autor estava clar que, respecte a les primeres formes de vida unicel·lulars es va produir un augment de la complexitat quan van aparèixer els organismes pluricel·lulars,segons Simpson un segon pas cap a una major complexitat es va donar quan van sorgir diferents tipus de sers pluricel·lulars. Aquest procés es va produir en múltiples direccions i no en una sola línia privilegiada. A partir d’aquest punt resulta impossible comparar complexitats dins de cada una de les línies.

EPÍLEG Els organismes vivents han existit sobre la Terra,sense saber mai perquè, durant més de tres mil milions d’anys, abans de que la veritat, al final, fora compresa per un d’ells. Per un home anomenat Charles Darwin.


Bio_Hum