Issuu on Google+


CARTA DE LA DIRECTORA Ana Castellar: A día de hoy, más de uno duda en encender la televisión de su casa para escuchar el telediario y muchos son los que miran con miedo las portadas de los periódicos en los quioscos. Las buenas noticias se encuentran en peligro de extinción, mientras las gráficas que caen en picado y los números rojos se multiplican. Ante tal situación, CaraB te ofrece otra forma de ver la realidad porque, con o sin crisis, sigue habiendo un mundo ahí fuera. Es tiempo de cambiar, de adaptarse, y de reinventarse. Desde nuestra revista te proponemos una pequeña gran alternativa: el low cost. Pero, ¿Qué se esconde detrás de este anglicismo? Por mucho que pueda parecer exagerado, el low cost significa otra manera de hacer, de trabajar, de pensar, otro estilo de vida. Con el apartado 72h, el seguimiento de las Jornadas Blanquerna, hemos visto aplicado este concepto a nuestra futura profesión, la comunicación. Periodismo, publicidad o cine, a nada se le resiste el low cost. En BuenoBonitoBarato os sugerimos entretenimiento, diversión y cultura a buen precio. Con I Low también hemos querido compartir nuestros grupos favoritos, porque el low cost también puede ser sinónimo de éxito. En CaraB nos gusta pensar que hay otra cara de la moneda, o en este caso, del casette. En CaraB pretendemos acercar a nuestros lectores a ese mundo donde menos es más, donde con poco llegamos mucho. Redacció: Marta Aguilar, Mónica Álvarez, Sergi Torres i Susagna Matas Maquetació: Andrea Vallvé, Elena Guardiola, Elena Puigserver i Laura Piqué Publicitat: Anna Llovet, Pablo Garcia-Munté Bloggers: Eugènia Portet i Sílvia Orell


SUMARI 72:00 h

72:00 h

72:00 h

Periodisme

Publicitat

Cinema i TV

Internet, una eina essencial per

En el pot petit hi ha la bona con-

La Gota

al periodisme

fitura

Una petita revolució: com fi-

A pie de calle

Noves nançar la informació de qualitat?

formes

de

finança-

ment, marqueting i distribució d’audiovisuals

Creativitat anticrisi Obrint camins: el periodisme ha mort?

Nous formats de producció El president d’una gran República que un dia també va ser low

Showrooms ¡VAMOS! i Mozaika

Fukusma

El fet més retransmès i documentat de la història Amb dos collons. Novíssim periodisme, la transgressió necessària Joves reporters obrint camins

cost Dos emprenadorsfundadors d’agències que un dia també van ser low “Obrim la porta a la rehabilitació”: una gran campanya low cost Publicitarios implicados (Re) Inventant oficis

4

Experiències de programes low-

Llums de la ciutat


Extrajornades

Bueno Bonito Barato

I LOW

Lliurement de Premis Blanquerna

La ruta Bueno Bonito Barato

Read Cheap

Reportatge Solidaritat Face to Face

Suggerències cinema

Pantalla Global

(exposició CCCB i llibre

de G.Lipovetsky i J.Serroy)

Suggerències teatre Suggerències música

Entrevista a Quimi Portet Musics en creació Nerobamola Whesfere

Àsterix in Jamaica

Rise of Atlantis

5


72:00H

6


INTERNET, UNA EINA ESSENCIAL PEL PERIODISME Redacció: Marta Aguilar Entendre la importància de la premsa escrita i la força que ha pres Internet en els últims anys en el sector del periodisme ha estat l’eix central de l’acte “El Futur del periodisme: edicions online versus paper”. La taula rodona ha estat presidida pel director de Rocket Magazine, Víctor García, la creadora de la web Sigueleyendo, Cristina Fallarás, i per últim la directora de la revista Metal, Yolanda Muelas. Francesc Burguet, professor de la FCB ha sigut el moderador de la taula. Muelas, que abans de treballar a Metal va ser una de les pioneres en publicacions culturals gratuïtes, ha dit que l’evolució d’Internet ha fet desaparèixer les publicacions gratuïtes. Segons ella, ara estem més informats per Twitter que per els diaris. Confia que la premsa escrita no desapareixerà mai i que es mantindrà, tot i que perquè això passi la premsa escrita haurà de ser excel·lent, sinó ningú pagarà per ella. “Es pagarà pel paper quan el contingut valgui realment la pena”, afirma. Per altra banda, Cristina Fallarás considera que els diaris ja no valen per res, ja que segons diu, “les xarxes socials han penetrat en el camp de la informació”. La periodista creu que qualsevol mitjà que vulgui informar-te cada 24 hores i cobrant per això ja està acabat. Coincidint amb Yolanda Muelas assegura que s’ha de donar el millor al consumidor; sinó no pagarà per la premsa escrita. Víctor García, per la seva banda, ha parlat sobre la seva experiència a Rocket Magazine. Ell creu que per fer una revista com la seva, que és on line, no només s’ha de tenir en compte la revista, sinó que has d’estar present en totes les xarxes socials. El creador de la revista, diu: “Pel cost que suposava tenir una revista de paper vaig decidir fer la revista virtual i al decidir això és important ser conscient que tothom ha d’estar al corrent de les actualitzacions que es fan a la teva web”. Al ser tres creadors de les seves pròpies empreses, Francesc Burguet els ha preguntat “quin lloc ocupa a la seva feina el treball en equip”. Per una banda, Fallarás considera que el treball en equip és imprescindible. En la seva empresa, ella és l’encarregada de buscar els

“Les xarxes socials són essencials perquè et coneguin”

millors autors. Busca el millor per la seva web, i els seus ajudants i col·laboradors són els que s’encarreguen de distribuir la informació. Per altra banda, Muelas creu que tothom que col·labora en qualsevol àmbit ho fa per un interès i que mai s’ha d’escriure en un lloc en el que no en treguis res a canvi. Seguint el fil Muelas, Fallarás adverteix que abans de treballar en un diari o revista s’ha de ser conscient de qui és el director, de quin partit polític és... S’ha de ser conscient per a qui es treballa, perquè la llibertat absoluta no existeix. Per últim, els tres convidats han fet una petita conclusió per tancar el debat. Els tres han coincidit que gràcies a Internet s’han pogut crear nous models, fins i tot la manera de comprar ha canviat a mesura que han anat passant els anys. García diu que la supervivència de la serva revista ha estat gràcies a Internet. Muelas i García han coincidit a dir que la publicitat és essencial. Diuen que una revista no viu de les vendes, sinó de la seva publicitat. La conclusió que es pot extreure d’aquest acte és que Internet ha canviat molt la imatge tradicional del periodisme. Avui en dia molta de la informació que arriba a la societat és a través de les xarxes socials, però tot i així és necessari que la premsa escrita millori perquè no mori.

7


Una petita revolució Com finançar la informació de qualitat? Redacció: Sergi Torres i Mónica Álverez Durant la guerra d’Iraq, el New York Times es gastava cada any 3 milions d’euros en finançar la secció d’internacional. Aquesta suma de diners és la mateixa que costava tota la redacció sencera de El diari de Tarragona fa 5 anys: 60 persones repartides per totes les comarques tarragonines. En aquesta crisi, el diari de paper es va cremant i enlloc d’unir forces per apagar el foc, ens fem la vida impossible amb molta més competència de la desitjada. Davant d’aquest escenari, ens preguntem: com podem finançar la informació de qualitat? Aquesta pregunta ha obert la primera conferència de periodisme de les Jornades Blanquerna. El seu tema central era la preocupació sobre els mitjans de comunicació tradicionals, els quals es troben ara que no saben com abandonar el seu model per adaptar-se als nous hàbits de consum. Antoni M. Piqué ens explica quin és el problema de supervivència del model actual d’alguns mitjans de comunicació. Segons ell, les empreses han de sobreviure trobant l’equilibri entre els diners invertits i els beneficis, fent així dels periodistes, petits gerents.

lució. Per què una revolució? Des de 1991 en què va aparèixer la web i altres xarxes, la societat ha canviat, però molts periodistes intenten inútilment tornar al passat, plantejant-se els seus projectes sense adaptar-se al canvi social. Amb un esperit d’optimisme ens ha llençat un missatge esperançador davant els mals moments de la premsa escrita, dient que mai hi ha hagut una època tan positiva del periodisme com la que hi ha ara, tot i que per avançar cal innovar. Tot i així, davant l’optimisme que transmet –o ens vol transmetre-, és realista davant dels temps que corren i creu que a finals d’aquesta dècada no quedaran diaris de paper. Insistint amb la idea d’innovar, Vicent Portal afirma que el recurs és redefinir. Un exemple clar és The Guardian, que en breu traduirà les seves pàgines a diferents idiomes per fer arribar les seves notícies arreu del món i, així, captar més públic. Un altre exemple és el fet que Facebook ja treu més diners en publicitat a l’Estat espanyol que una cadena de televisió pública com TV3. Per poder redefinir models, Partal diu que cal que en primer

Vicent Partal, fundador i director de la pàgina web Vilaweb, remarca l’objectiu d’evitar competir fora de la redacció si no és pel tema dels continguts. Segons el fundador de Vilaweb, també ens hem d’oblidar de les subvencions i de les taxes. La gent ha de voler invertir, no ha de ser apuntada amb cap pistola per aconseguir que inverteixi. Portal també va indicar que ens trobem en un període de revo-

lloc el mitjà sigui sostenible. Res de luxe. Concentrar la informació i concretar. En segon lloc, cal buscar el que és just. Fer el bon periodisme. Intentar crear comunitats és l’origen del periodisme. Un gran diari és una nació que parla per ella mateixa. Tenir idees esbojarrades, voler innovar i millorar és la revolució d’un país petit que vol ser gran.

“Per poder redefinir models, cal en primer lloc, que el mitjà tingui sostenibilitat”

8

www.magazinecarab.wordpresse.com


OBRINT CAMINS El periodisme ha mort? Redacció: Sergi Torres En un temps on el periodisme està a l’era tacanya, reduint costos per tots costats, Álvaro Corcuero periodista d’El País Semanal ens explica com a base d’esforç i empeny s’ha anat obrint camí en el món de la comunicació. Ens comenta amb un somriure d’orella a orella una experiència personal del 2010 on volia fer un reportatge sobre el Japó. El principal problema que es va trobar va ser la part econòmica. Un viatge d’aquest estil costava molts diners, s’havien de pagar bitllets d’avió, contractar un fotògraf, un traductor, etc. Cada dia insistia a la redacció per portar a terme el viatge esperat però es trobava amb la resposta negativa del seu cap que tantes vegades havia escoltat. En un moment on va haver-hi una vacant a la secció de videojocs, ell es va incorporar amb la sort de que amb l’excusa dels pokemons, els japonesos li van pagar un viatge allà on durant molt de temps volia anar. Amb la càmera del mòbil, va poder fer el reportatge que tant de temps tenia en ment. A partir d’aquest esdeveniment va poder fer-ne molts més fet que li ha servit per ara portar la secció Semanal del diari El País. És un exemple de com està afectant el que ell anomena la doble crisi. Econòmica i de paper. Per Álvaro Corcuera la crisi del paper ve

determinada per la crisi publicitària, comentant així que amb poc hem de fer més. Gemma Parellada corresponsal a l’Àfrica subsahariana ho té clar. Tots els viatges que fas els tens que aprofitar al màxim per fer tot tipus de reportatges. Administrar bé els diners i repensar en els pocs recursos que tens en aquell moment és clau per omplir l’experiència personal. Arrel d’una oportunitat va fer de reportera fotogràfica per una ONG. Va ser l’inici en el seu viatge per Àfrica. Viatjar per el continent africà li ha permès tenir clar que no s’ha d’oblidar la raó de ser. Gemma explica que cal prioritzar aquelles persones que ens donen les pistes per entendre el context i que hi ha noves maneres que es converteixen en nous reptes. Parellada va comentar que ens trobem en un moment de desconcert, no sabem on som, hem perdut el nord i tenim una responsabilitat de fer la bona feina. Medir Plandolit periodista de TV3 i excorresponsal al Magreb és el tercer exemple de la taula rodona de joves reporters. Amb 26 anys va trobar l’oportunitat de viatjar i dur a terme el que més li agradava, informar sobre la situació d’una altre cultura. En el seu cas però, és ven curiós. La cadena pública de

Catalunya buscava un corresponsal d’entre 500 persones de les quals només tres es van presentar com a voluntaris. Com Plandolit diu, només tres persones que volien disfrutar del periodisme en estat pur. Ell mateix reconeix que es va sorprendre com amb 26 anys ja era corresponsal, comentant que en altres països els corresponsals passen dels 40 anys. És un problema que Medir Plandolit veu com una errada que el 2006 ja s’intuïa, on trobar aquest estil de feina era molt fàcil ja que no hi havia crisi i si molts llocs de treball. La crisi es nota amb el fet de no poder fer la feina que tu vols, i ara és un moment on estem a l’expectativa de veure com els grups mediàtics es refinancen sense hipotecar el periodisme. Medir Plandoit segueix la seva explicació comentant que es té que anar amb els peus de plom a l’hora de demanar diners, tenint en compte el costat on es demanen per tal de no convertir-nos en ganivets de comunicació. Plandoit es riu quan escolta alguna persona gran diu que el periodisme ha mort. El que si que sap és que aquesta professió no té fórmula ni manual, però si uns objectius que es tenen que reinventant.

9


Redacció i fotografia: Eugència Portet Mozaika és una revista impulsada per un grup de joves de la comunitat jueva de Barcelona. La paraula mozaika és hebrea i el seu significat és “mosaic”, han decidit que la revista es digués així ja que tots els integrants del projecte venen de llocs molt diferents i també volen tractar temes molt diversos. Han començat l’acte situant-nos en quin context ha nascut aquesta revista. En primer lloc han explicat la situació de la comunitat jueva de Barcelona. És un col·lectiu petit, d’entre 3000 i 5000 persones i no hi ha cap institució laica que hagi vertebrat la vida de les famílies jueves. Ha sigut la comunitat religiosa que ha atret els jueus de tot Barcelona per fer que el col·lectiu segueixi unit i no es dissolgui. El problema és que aquestes institucions religioses només uneixen els jueus, no impulsen la seva creativitat a diferència de la resta del món. Un exemple molt clar és Hollywood, que va ser finançat per famílies jueves que s’havien exiliat a Amèrica procedents de Polònia. En segon lloc els actuals integrants de la revista, que són els mateixos que feien la conferència, es van conèixer en una de les comunitats jueves de Barcelona i tenien inquietuds personals comunes. A diferència dels seus pares, que intentaven

passar en anonimat pel fort antisemitisme que hi havia hagut, ells són una generació integrada al món actual i acostumada als nous mitjans. Al 27 de setembre del 2010 van anar al Parlament de Catalunya a reivindicar el dret a divulgar les seves idees. A partir de llavors publiquen una revista cada 3 o 4 mesos aproximadament i cada una tracta un tema concret. El tema de l’última revista que han publicat és la vida i la mort, i han mostrat un vídeo d’una entrevista a l’actor, director teatral i professor d’art temàtic Berty Tovias en el que explica la visió de la mort en el teatre i en la vida amb diferents metàfores. L’entrevista amb Berty Tovias també la podem trobar a la web de www.mozaika.es, de la qual parlarem més endavant. El perfil del públic que volen aconseguir no és del tot perfilat, simplement pretén arribar a un ventall de gent molt ampli. En cap dels casos és una revista tancada ni especialment destinada a la comunitat jueva, a qualsevol persona interessada en la cultura o amb certa inquietud per la visió del món des d’una visió jueva li pot interessar. Un dels motius pels quals fan ús de l’audiovisual és que es volen adaptar als nous mitjans de comunicació, encara que

admeten que l’entrevista amb Berty Tovias és molt interessant per la imatge que dona deixant de banda els continguts. Les entrevistes dels vídeos també es redacten a l’edició amb paper de la revista, així que els vídeos es converteixen en tipus de comercialització. Seguidament han parlat de l’aspecte tècnic de la revista. En primer lloc trobem el format en paper. Mozaika ha de tenir una edició en paper ja que és una revista de temàtica humanista i necessita una litúrgia molt pausada i necessites submergir-te en la lectura adequant l’ambient al teu gust. Quan tens una revista en paper és tangible i et pertany, encara que és molt costós imprimir-ne moltes i costa de difondre i que arribi a tothom. En segon lloc trobem el suport digital Cal dir que la pàgina web és molt visual i que el lector pot fer-se’n una idea per després comprar-se la revista en paper. Una avantatge destacada de la pàgina web és que quan se cita un lloc en concret hi pots afegir un enllaç d’street view perquè el lector es pugui posar en situació, o bé si es fa referència a un llibre es pot afegir el link de l’arxiu històric. Amb això podríem concloure que la pàgina web, els vídeos, etc són mètodes de comercialització. Un dels projectes que tenen en ment és utilitzar els emergents codis QR, per exemple per fer recorreguts per antics establiments, amb els quals a través del teu smartphone els pots escanejar i et proporciona tota la informació pertinent. També tenen una oferta de ràdio Sants-Montjuïc per fer un programa per tractar els diferents temes que tracten a la revista, creuen que seria interessant explorar aquest nou àmbit, encara que de moment pensen que és una aposta massa arriscada ja que cap d’ells es dedica professionalment a això i volen que la revista sigui el seu projecte principal.

MOZAIKA 10

Per acabar han animat a la gent a impulsar nous projectes i han remarcat que avui en dia es poden fer servir instruments que no tenen cap cost.


DIARI ESPORTIU ONLINE, ¡VAMOS!: “Ens volem diferenciar de la premsa actual” Redacció i fotografia: Susagna Matas Els alumnes de segon curs de la Facultat de Comunicació Blanquerna el passat mes de maig van crear un nou diari, diari ¡Vamos! Somos el deporte, que únicament tracta de temes esportius. Intenten, però, no posicionar-se en cap equip i fan que el diari tingui un valor neutral. És un diari on-line on estan el dia de totes les notícies que tinguin a veure amb el món de l’esport, però sense posar-se a la vida dels esportistes ni parlar de la seva intimitat. Alejandrro Gaitán (director), Anna Gumbau i Victor Casellas (sotsdirectors) ens explicaven que ells creen la seva pròpia tribuna per poder-se esplaiar amb allò que realment els hi agrada i que d’aquesta manera practiquen per la seva futura professió i aprenen a utilitzar diversos mitjans per mostrar el periodisme que volen aconseguir. Els hi ha portat molt de temps pensar i dissenyar la pàgina web, però que amb temps i amb ganes se n’han sortit. S’han donat a conèixer a partir de twitter i facebook. I gràcies a això mica en mica han acabat participant en aquest diari gent de fora de la facultat i gent de fora de Catalunya. Actualment formen un equip d’unes quaranta persones i esperen que poc a poc vagin augmentant. L’equip de ¡Vamos! remarquen l’esforç que han fet conjuntament; “ Tot ha estat treball en equip, un sol no veu tots els errors”. Tenen projectes de futur en ment, però de moment tenen molt clar que la creació d’un diari en paper en aquests moments és impossible. Amb ganes i ambició volen seguir endavant per donar-se a conèixer i buscar altres opcions per tenir un futur més prometedor.

CaraB 11


Redacció: Sergi Torres i Monica Alvarez

Fukushima El fet més retransmès i documentat de la història

Amb motiu del primer aniversari del terratrèmol, posterior tsunami i crisi nuclear a la regió de Tohoku, Sergi Vicente, corresponsal de TV3 a Pequín i Tomoko A. Hosaka, excorresponsal d’Associated Press (AP) a Tòquio, ens expliquen la seva experiència durant els dies de la tragèdia. També comenten com les noves tecnologies han afavorit la comunicació immediata entre els afectats i han propiciat una major participació ciutadana. Segons ells, les xarxes socials estan modificant la cobertura mediàtica en situacions de crisi.

cap d’Informació Internacional de Televisió de Catalunya, li va donar l’oportunitat der ser el corresponsal de l’Àsia. Aquesta oportunitat li ha permès ser a primera línia per poder explicar en tot detall la situació que va viure en aquell moment la societat japonesa, buscant històries personals i sense un alt grau de dramatisme amb les circumstàncies que es trobava. Aprofitant totes aquestes dades i precisament perquè fa un any del desastre, Vicente ha escrit un llibre titulat Fukushima: crònica d’un tsunami nuclear, juntament amb Lluís Caelles. La catàstrofe de Fukushima va ser un dels fets més twittejats a les xarxes socials l’any passat. Sergi Vicente es mostra partidari d’aquesta eina de treball per compartir informació i fer noves recerques, recerques que sense Twitter no aconseguirien tants resultats. Remarca que les xarxes socials van ser molt positives tant pels periodistes com pels qui estaven rebent en aquell moment la informació. Tot i així, apunta que a vegades, la informació és limitada i errònia.

“La feina del bon periodista depèn molt d’ell mateix”

Es tanquen els llums de l’auditori i sona la cançó de Requiem for a dream de Clint Mansell mentre una sèrie d’imatges sobre el desastre Fukushima del 2011 es projecten a la pantalla gran. Les imatges eren impactants. Va ser la pitjor tragèdia de Japó després de la Segona Guerra Mundial. L’onze de març del 2011, a les 14:46 hora local, les illes nipones començaven a tremolar. El terratrèmol de 8.9 graus a escala Richter era el més potent de tota la història del país. Seguidament, es va crear un tsunami amb onades de fins a 40.5 metres que va originar greus problemes a les centrals nuclears d’Onagawa, Fukushima I i Fukushima II. Allà es trobava l’actual corresponsal de TV3 a la Xina, Sergi Vicente, que amb 17 anys ja tenia clar que en un futur li agradaria ser corresponsal. Amb 27, tot i tenir una bona feina a TVE, estava estancat i va veure una nova oportunitat en el continent asiàtic. Segons ha explicat, el començament va ser molt dur. Va iniciar el seu camí en aquesta nova etapa fent classes d’anglès a xinesos i a la vegada va crear una pàgina web on explicava de manera casolana notícies que passaven a la Xina. Després d’aquesta petita aventura, Martí Anglada,

12

www.magazinecarab.wordpresse.com

En referència al low cost, afirma que es pot fer un bon periodisme amb eines senzilles, on un mateix pot gravar i comentar una noticia. A més, insisteix que la feina del periodista depèn molt d’ell mateix, que cal un sacrifici constant, tenir una bona formació, varietat lingüística i una mica de sort. L’excorresponsal a Tòquio, Tomoko A. Hosaka, forma part de l’equip dels 3.700 treballadors que constitueixen la important agència de notícies Associated Press. Durant les setmanes de caos al Japó, va ser una de les periodistes més seguides, gràcies a la seva bona connexió amb l’audiència. La triple crisi del Japó va moure grans

masses de periodistes que es van distribuir amb 400 càmeres per la zona, controlant dia i nit si es produïen nous moviments. Així ho indica Tomoko, la qual també remarca que davant la catàstrofe el món estava afamat d’informació. Per als periodistes, era una tasca complicada recopilar-ne. A més a més, a això es sumava l’existència d’informacions falses i rumors que es van expandir amb molta rapidesa. El twitter va ser una de les eines més útils per a l’excorresponsal d’AP aquells dies, ja que la gent d’arreu del món volia estar al corrent i seguir qualsevol informació nova que tingués a veure amb la situació en què es trobava el Japó. “Van ser dies molt durs pels qui treballen pels mitjans de comunicació”, confessa la periodista. Ho va viure en primera persona i, per aconseguir informació exclusiva, va haver d’enfrontar-se amb alguns reporters japonesos agressius i desesperats pel caos. Precisament aquest caos i la dura tasca que van realitzar les forces armades japoneses, dedicant-se tot un dia sencer a buscar els cossos enterrats, van ser algunes de les conseqüències de la triple crisi al Japó. Per sort o per desgràcia, aquesta crisi va suposar una explosió d’informació i un moment culminant per a tots aquells periodistes involucrats en la retransmissió de la tragèdia. Tomoko A. Hosaka explica quines són les condicions que ha de complir tot periodista que vulgui destacar en el seu ofici: La facilitat per moure’s és un dels factors més importants, com també tenir la capacitat de saber seleccionar el contingut útil de la informació recol·lectada, ja que la societat depèn de l’habilitat del periodista per transmetre la informació d’una manera clara i fàcil. I, per últim, segons ella, cal evitar la informació errònia o comprometedora i limitar-se a explotar la credibilitat com a bon periodista.

“Fukushima: crònica d’un tsunami nuclear”


AMB DOS COLLONS Novíssim periodisme, la transgressió necessària Redacció: Sergi Torres L’integrant de l’equip editor de la revista Panenka, Toni Padilla, juntament amb l’editor de 365d365e, Oriol Rodríguez, i l’editor de Núvol, Bernat Puig Tobella, ens expliquen com tirar endavant diferents projectes i amb veu pròpia en temps de crisi. En un moment on la paraula “derrotisme“ està instal·lada en el món mediàtic, podem trobar les millors idees per a varis emprenedors. Per fer-ho possible, Vicenç Sanchis, moderador de la taula rodona, ens anomena alguns aspectes que cal tenir en compte per un bon emprenedor; confiança, imaginació, ganes de treballar i no pensar en el fracàs. Periodistes, que tenen ganes de dir les coses des d’una perspectiva innovadora per tirar endavant. És el cas dels tres valents que ens han vingut a fer la xerrada sobre el novíssim periodisme, la transgressió necessària i que no existeix per ells la paraula por. El cas de Toni Padilla va començar en un bar de Sants prenent unes cerveses juntament amb 17 amics més. Allà va sorgir la idea de la revista Panenka amb el principal objectiu d’explicar històries relacionades amb el futbol. La comparació que fa el primer participant és amb la història d’en zoo d’en Pitus, on un grup d’amics volen crear un zoo amb l’ajuda de tots. Un té un gos, l’altre un gat, un té un conegut d’una granja i li deixa un porc, etc. Amb Panenka és el mateix però amb una pilota de per mig i sense animals. Una idea de cap a peus. Toni Padilla comentà que van a contracorrent ja que en un moment on les noves tecnologies estan eliminant el paper, treuen una revista que es pot comprar al quiosc. Des de el principi els viatges que havien de fer per escriure una crònica de la revista se l’havien de pagar ells de la seva butxaca. Ara comencen a tenir beneficis i veuen amb il·lusió com una idea que va començar entre amics en un bar, pot arribar a ser la seva feina de per vida. L’objectiu de Toni Padilla és convertir Panenka com es

va convertir la revista alemanya Freunde, que mica en mica va anar creixent fins a tal punt que una multinacional la va comprar i tots els seus treballadors poden viure d’ella. Oriol Rodríguez és un exemple més de com tenir una idea i tirar-a endavant. Fa 365 dies va començar a entrevistar de forma informal i ha acabat avui, després d’un any, més formal del que ja indica la paraula. El seu projecte de fer una entrevista cada dia a una persona ha estat tot un exit. Valent i vocacional, ha convertit una feina en una referència per fer entrevistes, i es que des d’un principi no es pensava que una secció que trobes a cada diari, com és el fet de fer una entrevista, tingués tanta tirada. El fet d’entrevistar diferents persones conegudes per la societat catalana, ha sigut per l’Oriol, una manera d’explicar històries personals que els diaris d’avui en dia no es dediquen a fer o que ho fan a conte gotes. Bernat Puig Tobella vol trobar una nova manera d’entendre com es transmet la informació. Per això ha creat la pàgina web www.nuvol.com, feta en fase beta. El núvol neix amb l’objectiu d’oferir el mercat català tota mena d’informació interessada al lector i en continguts d’àmbit editorial. Una barreja entre diari i revista on es puguin vendre llibres. Un estil com l’Avenç, el model del qual tenen la mirada posada. Trobem nombrosos continguts a la xarxa de manera dispersa i ells el volen unir en una mateixa taca, fer-hi una predigestió de tot el que creuen que és interessant i es pot treure profit. El veure com els diaris digitals no serveixen per ideals, i volen ser generalistes representant el món, el núvol vol representar una comunitat amb un mateix interès. La principal vocació es la de detectar i cobrir diferents esdeveniments, com per exemple fer crítica d’un llibre, parlar de grups artístics o recitals de poemes.

13


Redacció i fotografia: Andrea Vallvé i Laura Piqué

Periodisme de titelles 14

Un panorama periodístic és el que es va esbossar amb una certa preocupació a l’acte “Notícies precuinades”. El director de comunicació del RACC, Josep Miret, el director general de la Televisió de Dorna Spots, Manuel Arroyo i el director de patrocini i comunicació del Palau de la Música, Albert Roure, es van lamentar que els mitjans de comunicació estan massa influïts per les expectatives econòmiques. El rigor i la sinceritat pengen d’uns fils massa prims. Actualment massa periodistes es limiten a publicar els comunicats de premsa sense contrastar el seu contingut amb diferents fonts d’informació. Alhora hi ha una subordinació massa pronunciada, es a dir, van insinuar els periodistes ja no buscant la veritat sinó que treballen

com titelles. “El poder necessita propaganda, l’incomoda la informació”, ens desvelava Albert Roure. Josep Miret va posar de relleu el fet que els titulars dels diaris són completament previsibles davant d’una notícia important. Albert Roure va il·lustrar la relació poder-periodisme com una lluita, una batalla perduda –“ens han guanyat”, dictaminava. Les tertúlies televisives i radiofòniques són un exemple de a la decadència del periodisme, segons ells. Argumentaven que en aquests programes els temes eren tractats d’una forma massa superficial. Els conferenciants van explicar com amb el temps alguns periodistes passaran a ser gestors de la comunicació. El treball d’aquests gestors serà “precuinar” la informació i les temàtiques als periodistes.


periodistes. Miret discrepa de la imatge dels periodistes com a víctimes i els gabinets com a manipuladors de la informació, perquè el treball d’un periodista és realitzar una recerca a fons i amb una mirada crítica. L’actual director general de la Televisió de Dorna Spots, Manuel Arroyo, va insistir en les paraules del seu company i va afirmar que la culpa era dels periodistes que ho havien permès, incloent-se a ell mateix com a tal. El director de patrocini i comunicació del Palau de la Música, Albert Roure, va explicar que els ciutadans firmen un contracte amb els periodistes perquè els informin sobre la veritat. És per això que aquesta feina requereix un gran compromís social, però sempre s’ha de ser conscient de la inexistència de l’objectivitat. El problema sorgeix quan els beneficis econòmics de l’empresa es superposen al contracte de confiança entre ciutadà i professional de la comunicació.

“El rigor i la sinceritat pengen d’uns fils massa prims”

“Com precuineu les notícies per als periodistes?” Miret va respondre que les notícies han de ser “preewcuinades” amb honestedat. Manuel Arroyo va afegir, incloent-se com a “periodista per a periodistes”, que el seu tracte amb els periodistes era tal com a ell l’agradaria ser tractat. Aquestes afirmacions només podien provenir de personatges amb experiència periodística. La conferència va ser organitzada com una entrevista entre moderador i professionals de la comunicació.

“En aquest canvi de paradigma quins han estat els factor crucials? “

“Com han esmentat alguns autors, i jo mateix m’incloc, de manera contrària al que creu una majoria, la temàtica dels mitjans no és fruit de la recerca de periodistes, sinó de gabinets de comunicació. Fins quin punt esteu d’acord amb aquesta afirmació?”

L’actual director de comunicació del Racc va posar de relleu que avui en dia els periodistes s’expressen en molts mitjans de comunicació i alhora va critica aquesta barreja per ser massa còmoda.

Josep Mª Miret va obrir el torn de respostes mostrant-se a favor de tal afirmació. Tot i això va dir que hi han excepcions i alguns periodistes si que fan bé el seu treball. És a dir, el problema sorgeix quan molts periodistes adopten una postura més còmoda però a la vegada poc professional i queden totalment sotmesos a la paraula dels gabinets. En definitiva, deixen de fer el rol de

Per tancar l’acte els convidats van intentar dibuixar dues possibilitats de cap a on anava encaminat el periodisme. El primer possible camí és el deteriorament total del periodisme amb la transformació dels gabinets en mitjans publicitaris. L’altra possibilitat, força optimista, és la confiança en el “reequilibri” del sistema mediàtic reflectit al llarg de la història.

CaraB 15


CREATIVOS EMPRENDEDORES

Olivé: “Rodéate de gente mejor que tú”

Redacció: Ana Castellar i Sílvia Oller Los creativos Gerard Olivé y Rafael Ferrater no son simplemente compañeros de profesión. Cuando el primero de ellos quiso empezar con BeRepublic decidió crear un consejo de tres personas formado por gente externa a la agencia y de diferentes sectores, con los que se reuniría dos veces al mes. Entre los tres consejeros se encontraba Ferrater, director de arte de Paradigma FCM. Olivé forma parte de la sexta promoción de exalumnos de la Facultad de Comunicación Blanquerna y ha fundado BeRepublic, una agencia de publicidad interactiva en nuevos medios. Por su parte, Ferrater creó FerraterCampinsMorales junto a dos de sus socios, agencia que en 2007 se reinventaría como Parafigma FCM. Para que supiéramos algo más de sus proyectos, los emprendedores nos

Con la cita “si puedes elegir, no tengas un empleo” nos invitaron a hacer de nuestra pasión, nuestra profesión. De manera sincera, comentaron que el mundo de la publicidad no está bien remunerado y, por ello, es algo vocacional. Ferrater valoró de forma positiva cualidades como el esfuerzo, la ilusión, las ganas de trabajar o la honestidad: “Ser honesto es egoísmo bien entendido”. Al igual que había hecho el director de Shackelton group, Pablo Alzugaray, en su conferencia sobre creatividad, los dos publicistas aseguraron que el riesgo era necesario. “Rodéate de gente mejor que tú”, recomendó el exalumno Gerard Olivé por su experiencia con el consejo inicial de BeRepublic. Más adelante, se debatió sobre el hecho de mezclar trabajo y amistad, combinación acep-

mostraron un breve video en el que podíamos ver sus colaboraciones con empresas como La Caixa, Vueling o las perfumerías Puig. Aun así, ambos puntualizaron que no habían venido a hablar de sus agencias (las cuales fueron low cost en su día), sino a darnos una serie de pautas que nos ayudarían a ser unos buenos emprendedores. Antes de empezar con la lista de consejos, leyeron un par de citas sin duda interesantes: “Pensar que vendrán mejores momentos en el futuro es estúpido. He de vivir el momento”. Los creativos insistieron en que debíamos adaptarnos a los tiempos de crisis y no esperar a que éstos mejoraran.

table o incluso recomendable siempre y cuando todo esté bien establecido en unos estatutos y se sea consciente de que posibles problemas laborales pueden acabar con esa amistad. Al iniciar la ronda de preguntas, varios alumnos se interesaron por cuales eran los ingredientes perfectos para un currículum y las actitudes correctas a la hora de buscar trabajo. Olivé sugirió que la creatividad era una buena cualidad para diferenciarse de los montones de perfiles que envía la gente a las agencias. Por último, Ferrater nos animó a insistir al buscar trabajo: “Es mejor ser pesado que tímido”.

17


Para las grandes, para las pequeñas: low cost EN EL POT PETIT, HI HA LA BONA CONFITURA

Redacción: Ana Castellar y Elena Puigserver Eva Santana nos presenta a Robert Bonada y Xavier Fustegueras, dos de sus exalumnos de publicidad, y a la persona que les introdujo en su primera experiencia laboral, Aroa Conde. Antes de entrar a la conferencia, unas azafatas nos ofrecieron una muestra de una bebida energética. Más tarde, Robert Bonada nos explicaba lo que era el sampling, algo que acabábamos de vivir en primera persona con la degustación de V energy drink. El exalumno de Blanquerna está especializado en este tipo de marketing y trabaja en Publifilms, una agencia de carácter low cost que fundó su familia en 1985. Ésta ha evolucionado a través diferentes etapas, ya que ha tenido que adaptar sus estrategias publicitarias a los cambios que se han dado en la sociedad. La primera etapa por la que pasó su empresa fue la del Street marketing, que consistía en difundir publicidad a través de enormes pantallas en lugares en los que se concentraba el turismo como Roses, Platja d’Aro o Salou. Cuando se dieron cuenta de que el Street marketing empezaba a decaer por la falta de turismo, la agencia tuvo que reinventarse y, en torno al año 2000, decidieron desarrollar la siguiente etapa caracterizada por la unidad móvil audiovisual. Es decir, unos automóviles personalizados con la imagen de marca que querían promocionar con los que pretendían llamar la atención de los

18

www.magazinecarab.wordpresse.com

transeúntes utilizando grandes y luminosos hinchables. Éstos se multiplicaban en las fiestas populares como las Fallas o la Feria de Abril. Más adelante, decidieron maximizar la notoriedad de las unidades móviles y crearon los Road show (“Espectáculos de carretera”) en las que las unidades móviles circulaban por una ruta. Con la crisis, éstas acabaron acercándose a la puertas de los grandes supermercados para atraer al consumidor antes de que efectuara su compra. La cuarta etapa es la del sampling, en la cual la empresa ofrece una degustación o la posibilidad de probar el producto a su público, tal como hemos experimentado al inicio de la conferencia. Robert Bonada lo ha explicado mediante una experiencia personal, ya que tuvo la oportunidad de participar en la coordinación de la campaña de sampling más grande de España, la campaña “Mis sofritos” de Gallina Blanca. Posteriormente, Eva Santana ha dado la palabra a Aroa Conde, que tiene experiencia tanto en el lado del anunciante (por su trabajo con Kalise Menorquina), como en el de la agencia, ya que ha creado la suya propia. Durante su exposición ha tratado el tema de la crisis, y cómo ésta ha afectado a las empresas, al consumidor y a la agencia.

Según Conde, en época de recesión la primera medida que toman las empresas es reducir o acabar con el presupuesto de mar ke ting; más adelante, se plantean bajar

“una agencia de publicidad pequeña no es sinónimo de poco éxito”

los precios o la salida al mercado de productos low cost. Aroa Conde ha aportado unos datos según los cuales el 67% de los consumidores cambia sus hábitos de consumo: compra solamente los productos que necesita y prioriza aquellos más asequibles. Por otra parte, también reduce las salidas a restaurantes. La publicista ha advertido que las agencias de publicidad deben buscar una solución a los problemas del cliente y del consumidor. La solución principal consiste en aumentar las ventas y ganar notoriedad, pero siempre a través de productos low cost. Por último, el exalumno de la Facultad de Comunicación Blanquerna Xavier Fustagueras nos ha enseñado lo que él llama “las dos caras de la moneda”. El desarrollo de eventos low cost de una organización que no lo es como la ACB (Asociación de clubes de baloncesto). El desarrollo de este tipo de eventos se consigue reduciendo el número de proveedores y ampliando los trámites ejecutados por la organización. Aumentar el número de voluntarios también favorece la reducción del presupuesto. Para finalizar la conferencia, la profesora Eva Santana ha concluido que, por una parte, una agencia de publicidad pequeña no es sinónimo de poco éxito. Y por otra parte, que una organización de grandes presupuestos es capaz de organizar eventos low cost.


Es tanca una porta, s’obra una finestra Redacció: Anna Llovet i Marta Aguilar Miquel Pongiluppi diu que pensar que les condemnes llargues ajuden a la seguretat de la ciutadania és el que la majoria de gent creu. Miquel Pongiluppi, com a representant de la TPS (Taula de participació social de Catalunya) ha exposat el projecte de reinserció social dels milers de reclusos de Catalunya. Per altra banda, Philipp Furst, director General de l’agència de publicitat Zenithmedia, ens ha parlat del pla estratègic que es va portar a terme durant la campanya de: Obrim la porta a la rehabilitació. Richard Wakefield, professor de la FCB i director creatiu de la campanya, ha fet la presentació dels convidats gràcies a la proximitat que té amb ells. L’objectiu principal de la campanya que ens han presentat és low cost en sí mateix i a la vegada high service. El cost ha estat de menys de l’1% ja que l’altre 99% ha estat finançat per les entitats corresponents. Amb aquest projecte s’intenta aconseguir que aquelles persones que han comès un delicte i que ja ho estan pagant pel simple fet d’entrar a presó, quan surtin a la societat no tornin a reincidir. També volen integrar-los en la societat perquè no en quedin exclosos. Se’ls intenta ajudar a trobar feina i a poder tenir una vida digna. “Com tots podem imaginar, no és un projecte fàcil i ni molt

menys econòmic si no s’hi posen ganes i esforç”, afirma Miquel Pongiluppi. Philipp Furst ens explica que en un primer moment el logotip de la Generalitat de Catalunya apareixia a la campanya publicitària, però que més tard van decidir eliminar-lo per no perjudicar la seva imatge i que la població no pensés que s’utilitzaven els diners públics per aquelles persones que havien comès un delicte. Ens diuen que hi va haver una dificultat afegida. Els mitjans utilitzats havien de ser els tradicionals: Spots televisius, falques de ràdio i un vídeo protagonitzat per persones que havien sortit de la presó i un empresari que contractava a gent rehabilitada. Les xarxes socials, que tots sabem que són de gran ajuda a l’hora de difondre massivament un missatge, van quedar excloses perquè s’utilitzarien posteriorment per les entitats que participaven en el projecte. Per altra banda, “Obrim la porta a la rehabilitació” és un eslògan amb un rerefons. Ens dóna la sensació que aquests presos que decideixen entrar en el programa, tenen l’oportunitat de trobar una porta oberta a la societat. Per concloure, podem dir que el que volen aconseguir és fer entendre a la gent que les condemnes llargues no són la solució pels presos ni tampoc per la societat en sí, ja que el cost econòmic que suposa és molt elevat i difícil de finançar.

“No és fàcil però amb ganes i esforç és possible”

19


CREATIVITAT ANTICRISI

Pablo Alzugaray : “ más por menos no es lo mismo que mucho por poco” Redacció: Anna Llovet Fotografia: Ana Castellar La conferència ha tingut lloc a l’auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna, Universitat Ramon Llull. Com a convidat especial tenim a Pablo Alzugaray, president de l’agència de publicitat Shackleton Group. Primerament, el professor Ramon Fondevila ha fet una presentació del convidat. Ha fet una comparació del publicista amb Cristòfol Colon cosa que l’ha encuriosit, ja que mai l’havien comparat amb el gran navegant. Ara és l’hora d’en Pablo Alzugaray. Comença la conferència remarcant que ell no pretén fer una xerrada positivista. Ha fet una comparació amb els mitjans de comunicació tradicionals i els actuals. Comenta que abans la feina del publicista era molt més senzilla, ja que era suficient en transmetre un anunci per la televisió estatal. En canvi, actualment el publicista ha de crear llenguatges increïbles per aconseguir emocionar el públic. Ha continuat la xerrada proposant diverses preguntes. Sobre què voleu parlar de veritat? Com i quan sabem si una idea ha funcionat? Perquè tenim por de parlar dels fracassos? De quina manera pot el món de la comunicació intentar que la societat canviï de valors, en definitiva: comunicar-nos? Ha contestat a les preguntes d’una manera concreta però abraçant-les totes a la vegada. Explica que la clau té a veure amb el risc i amb la no tolerància a l’error. Continua dient que vivim en un món que no tolera massa bé el fracàs i que el vertader risc és no arriscar. Durant la conferència ha remarcat molt el seu mètode per saber si una publicitat

pot arribar a impactar o no. Ell acostuma a preguntar-se: Qui vols que faci o pensi alguna cosa? Aleshores a partir d’aquí pots tirar endavant o no. Un dels punts més destacats del publicista ha estat el fet d’entendre la nostra feina; “el nostre negoci no són els anuncis o els webs, sinó la influència que projectem en la gent. A nosaltres ens paguen per connectar amb el que la gent pot arribar a pensar”. Un estudiant que es trobava entre el públic li ha preguntat si ell només contractaria a un recent llicenciat. La seva resposta ha estat ambigua, ja que ha dit que ell creu que la formació que et donen a la universitat és la base però que no ho és tot. Ha comentat que si ell tingués un fill de la nostra edat o un germà li recomanaria estudiar en la nostra Facultat. Pablo Alzugaray ha fet una curiosa comparació del món de la publicitat amb un vaixell pirata. Ha comentat que de la mateixa manera que un vaixell pirata porta la bandera corresponent per tant, dona acte de presència. La publicitat actua de la mateixa manera. ”Sóc publicitat i estic aquí per demostrar-ho”. Seguidament ha començat a projectar diferents campanyes publicitàries, elaborades a l’agència Shackleton, que han causat un cert

“A pesar de lo que os digan y la mala onda, habéis elegido una profesión increïble de la que se puede vivir bien”

20


PUBLICITARIOS IMPLICADOS

“Emocionalment, no hi ha paraules per descriure els assoliments” Redacció: Ana Castellar Publicitarios Implicados és una associació tant de professionals com d’estudiants que, des de fa cinc anys, pretenen comunicar de manera solidària per a microONGs. Aquest projecte sense interès comercial és únic en tota Europa. El seu fundador, Richard Wakefield ens parla amb un somriure dels diferents projectes de l’associació. Projectes com el de la campanya “La ELA existe” , en el que van intentar donar a conèixer la malaltia de l’esclerosis lateral amiotòrfica. Després de que 130 personatges famosos com Cesc Fàbregas o Concha Velasco es fotografiessin amb una samarreta amb l’eslògan de la campanya, el missatge va arribar a les autoritats mèdiques. Publicitarios Implicados, tot i tractar-se d’una associació, treballa amb una metodologia semblant a la de una agència. És en la seva filosofia en el que marquen la diferència, ja que els treballadors són més que creatius o copys, són voluntaris. Cobrant una quota fixa de 500 euros per campanya als seus clients, els pressupostos de producció sempre suposen més d’un maldecap. Però no tot són problemes a l’hora de elaborar un projecte, ja que la llibertat creativa de la que disposen no sol tenir límits. Els estudiants conformen el 60% dels 200 membres de l’associació. Aquests, al implicar-se, solen rebre més del que donen perquè tenen l’oportunitat de treballar amb grans professionals del sector de la comunicació i poden ser un més d’aquest petit gran equip. “Emocionalment, no hi ha paraules per descriure els assoliments”, apunta Wakefield. L’alumne de quart de la Facultad Blanquerna ens parla des de la seva experiència personal. Ja que després d’una xerrada de l’associació a la universitat, va decidir implicar-se. Després d’haver escoltat les diferents anècdotes i idees de Publicitarios Implicados, entenem el somriure del professor Wakefield, ja que com ell diu: “Ens veuen com un grup de freakys, somiatruites i sonats, però ens respecten”.

Cara B

21


(RE) INVENTAN OFICIS “No reinventem, només donem un gir a tot.”

Redacció: Monica Álvarez Joana Sánchez, presidenta i fundadora de Incipy i Inesdi i Carlos Andreu, soci fundador de Cookie Box ens introdueixen en el món de l’economia digital. La innovació digital de les professions té com a objectiu impulsar als emprenedors i a qualsevol persona interessada a desenvolupar-se en aquest àmbit de l’economia digital. La industria de l’economia digital es creu que pivotarà la recuperació i el futur desenvolupament de l’economia espanyola. És per aquest motiu que en el context de la nova era de la societat digital, es vol apostar per la formació de les noves generacions per tal de desenvolupar les habilitats, potenciar els talents i el fonament en els valors. Així ho indica la presidenta i fundadora de Incipy i Inesdi. “Les organitzacions han entrat en la lògica 2.0”, afirma Joana Sánchez. I l’èxit està en aquelles que en fan ús de la comunicació oberta, del social media i en aquelles organitzacions que innoven i triomfen apostant pel canvi i pels seus membres més creatius, estimulant les iniciatives pròpies. La presidenta i fundadora de l’Incipy i Inesdi ofereix la oportunitat de participar en uns programes adequats a aquesta realitat i món de multipantalla, orientats a tots aquells que estiguin interessats en transformar la seva manera de treballar, destacant i enriquint el seu rol en les empreses. Són uns programes que milloren la competitivitat en el món laboral. Actualment s’està vivint un moment de total revolució. Hi ha moltes oportunitats i la figura del comunicador ha guanyat importància. Així ho indica el soci fundador de Cookie Box que ens presenta l’afer de la seva comunitat de consultors en desenvolupament organitzatiu que treballen per dissenyar i impulsar projectes que fomenten l’aprenentatge actiu i la comunicació interna, mitjançant la fusió del management amb altres disciplines que permeten aplicar solucions efectives econòmicament. Carlos Andreu afirma que cada cop hi ha més joves emprenedors que creen empreses però que segueix existint la figura de l’empresari “senior” que reinventa i que busca matèria prima jove. La diferència que el soci fundador de Cookie Box remarca és que els joves aprenen dels errors per anar endavant, en canvi els empresaris de la passada generació es limiten a prendre el camí segur sense fer cap avenç.

22

www.magazinecarab.wordpresse.com


El low cost, una via “Només es viu una vegada i hem de fer el que volem”

per a la llibertat creativa Redacció: Susagna Matas i Laura Piqué Dani Arasanz, realitzador freelance i exalumne, Marc Crehuet, creador de Pop Ràpid i Ramon Masllorens, creador d’Òpera en texans ens expliquen la seves experiències tot donant-nos consells sobre la producció low cost. La conferència va començar amb un cert pessimisme. Lluny de ser un factor positiu, el low cost es presentava com un estat transitori per guanyar experiència i fer-ser un lloc al món dels audiovisuals. Així dons, Marc Crehuet afirmava que “seria tonto de

Arasanz va explicar que viuen amb el risc de prendre’s aquesta professió com un hobbie i que fan aquestes produccions perquè els agrada i tenen la llibertat de fer el que volen. Tot i que no viuen d’aquesta feina, hi dediquen totes les hores que esmerçarien en una feina normal. “Havia de fer unes produccions molt “punkies” perquè no hi havia diners”, afirmava Marc Crehuet. Segons ha explicat ell mateix “teníem reconeixement dins del sector, però

dir que vull fer low cost tota la vida; estaria tirant-me pedres al meu propi terrat” Tot i així, la conferència va prendre un to més positiu en explorar la idea del low cost com a via per la promoció del talent jove. Van destacar molt el fet que les produccions de baix pressupost proporcionen una llibertat creativa per fer el que es vulgui sense tenir lligams econòmics amb cap patrocinador. D’aquesta manera, és més fàcil tenir una veu pròpia i no estar subordinat. Van ressaltar aquí la importància d’Internet com a plataforma per donar-se a conèixer i el fet que, si un aconsegueix trobar el camí a través del low cost, probablement aquestes produccions lluiran una frescor i una autenticitat que amb tota seguretat li mancarien si hagués estat una gran producció amb molt finançament. Dani Arasanz ens revelava que possiblement treballant de guionista guanyaria més diners, però que preferia guanyar-ne menys i tenir més llibertat per a fer el que ell vol. Sobretot van insistir en la importància de perseverar i d’esforçar-se. Arasanz va aventurar que “potser hem de començar des de a baix, picant molta més pedra que abans”. Raimon Masllorens va advertir que per poder

encara no ens havíem donat a conèixer al públic i no en teníem molt, a part dels nostres amics”. Raimon Masllorens ens va explicar que moltes de les produccions low cost que ha fet no han sortit com s’esperava en un principi: “Comences amb l’objectiu de gastar-te 10 pessetes i el cost es va reduint fins a 7 i a partir d’aquí t’has d’adaptar al que tens”. Per a ell, és un treball complicat i que porta molt de temps per acabar sentint-se satisfet. Arasanz no va poder evitar fer una comparació amb el cinema americà: “El que fa Hollywood són pel·lícules per joves que van al cinema al cap de setmana i amb això s’acaba fent cine per un públic molt determinat”. A la vegada, Arasanz va voler posar èmfasi en el cinema creatiu com a alternativa a les grans produccions. Després va afegir que és molt difícil gastar-se diners amb el cine perquè el preu és força elevat per al públic tal i com estan ara les circumstàncies, encara que la gent s’acaba gastant els diners comprant beguda o anant de festa. Acabant la conferència, es va obrir un debat sobre les descàrregues a Internet. Dani Arasanz les va defensar i, d’altra banda, Raimon Masllorens s’hi va mostrar en contra. Arasanz defensava les descarregues sempre que l’usuari no se’n aprofiti i hi hagi un equilibri

optar a un pressupost mínimament elevat és necessari tenir una certa experiència que demostri el talent. Per això, recomana començar treballant, per exemple, d’ajudant. El low cost apareix aquí com l’opció idònia per adquirir experiència i fer currículum.

entre el que un consumeix de cultura i el que aporta. Per exemple, no només descarregarse pel·lícules sinó també anar al cinema. En canvi, Masllorens va oposar-se a les paraules Arasanz i va defensar la il·legalitat de baixar pel·lícules a través de la xarxa, ja que afirmava que tot té un preu.

“Em trobo molt lliure per fer el que em doni la gana”

23


El puente de Internet Crowdfunding y VOD

Redacció: Andrea Vallvé i Susagna Matas Fotografia: Andrea Vallvé Una conferencia plagada de metáforas que enriquecían la mirada sobre el mundo audiovisual Erika Sánchez, ex alumna de la facultad (FCB) y actual realizadora presentó a dos personajes del mundo audiovisual. Nico Alalá, director y productor de El Cosmonauta, además de escritor y director de diversos guiones de largometrajes y cortometrajes para su compañía Río Cinema Collective, habló de su nuevo proyecto y del tipo de licencia de este. Le gusta llamarse a si mismo storyteller porque cree que la importancia no está en el medio sino en convencer a la audiencia de

y en 2005 entró a formar parte de la academia de cine independiente CAMEO. Un par de años más tarde alternó su trabajo como director editorial de la academia con su trabajo en Filmin, un portal de referencia de cine independiente de España con más de 6.000 visitantes al mes. Por un lado, se trata de un portal innovador por el hecho de ser el único proyecto español de distribución online de largometrajes con el apoyo del programa Media de la Unión Europea. Y, por otro lado, por ser el pionero en apostar por sus subscriptores. Jaume Ripoll además es actual vicepresidente

algo.

de Eurobot, primera asociación europea encargada de distribuir cine online la cual opera con once países distintos.

El acto prosiguió con las palabras de Jaume Ripoll, socio fundador y director editorial de Filmin, licenciado en la modalidad de dirección en ESCAC. Empezó su carrera como creador de documentales y videoclips,

24

www.magazinecarab.wordpresse.com

Acabadas las presentaciones, Nico Alcalá inició el discurso introduciendo El Cosmonauta, un nuevo proyecto transmedía presentado


en múltiples plataformas narrativas y con una audiencia implicada. ¿Qué se ha conseguido en tres años? Según nos afirmó Nico Alcalá, la parte de financiación es la más interesante, aunque aún queda pendiente la de la distribución, puesto que actualmente el proyecto se encuentra en el proceso de montaje. Ambos personajes estaban satisfechos de haber logrado el rodaje completo del film. ¿Cómo? Decidieron partir de la premisa: “Vamos a buscar el dinero para hacerla a través de Internet”. Lo lograron, y prácticamente el 50% del presupuesto ha venido de pequeñas aportaciones. Productores e inversores han aportado el resto del dinero necesario que ha hecho posible el film. Iniciado como un proyecto de tres estudiantes de Comunicación, consiguieron rodar la película con muchísimas dificultades debido a la ambición en el proyecto con obstáculos añadidos como rodar en inglés y en otro país. A pesar de lo que una mayoría diga, Alcalá insistió que vivimos en una época en la que el espectador y el usuario son consumidores de cine. Es decir que ser o no consumidor no está en relación en cómo y dónde se vea este, sino en que Internet ha traído un factor crucial dentro de este mundo: la capacidad de poder conectar directamente con tu público. Querían que el público conozca el proyecto y el proyecto, la cítrica de este público. Este hecho les impulsó a creer en tres factores básicos

que han pasado a ser los pilares del Cosmonauta: ante todo, la financiación Crowdfunding, el poder permitir a cualquier persona que se quiera implicar con esta idea, ser parte de ella y hacerla posible. Seguidamente el hecho de ser un proyecto transmedia y ser ofrecido en distintas plataformas, inclusive hasta el punto de poder crear obras derivadas. Y finalmente el cambio en el factor de distribución porque al igual que ha cambiado la manera de compra de cine, también lo hecho la forma de venda. El Cosmonauta tendrá una licencia que permitirá verla legalmente online. La finalidad de dicha licencia es hacer llegar la película a un público más extenso. Ofrecerán al espectador un valor añadido, algo por lo que estén dispuestos a pagar. Se trata de acabar haciendo del proceso una experiencia en la que la audiencia se involucre. ¿Qué se consigue con ello? Crear una especie de infraestructura de ayuda. Seguidamente Nico Alcalá explicó un ejemplo de ello que impactó realmente al público de la conferencia y causó un sólido turno de preguntas. Un inversos ruso prometió pagar una gran suma de dinero para hacer posible la película, pero una semana antes del rodaje se echó atrás. La desesperación hizo que quienes habían estado trabajando en el film pidieran ayuda a sus seguidores a partir de la proyección de un vídeo en Internet a

través del cual la humildad y la transparencia de este pedían ayuda económica y explicaban la realidad. El intento dio resultados y lograron recaudar dicha suma de dinero para realizar el rodaje. Jaume Ripoll finalizó la conferencia cuestionando al público una serie de preguntas como: ¿qué ha sucedido con la distribución de Internet en los últimos cuatro o cinco años? ¿El cine ha llegado tarde o no? ¿Existe comparación entre la música y el cine? Jaume Ripoll respondió a ellas con una irónica metáfora. Afirmó que la Reina Isabel II era la responsable de tales preguntas con la creación del puente El Millenium Gris en 2000 por Norman Foster. Por lo visto, después de gastar una gran suma de dinero, los periodistas que cruzaron el puente detrás de la reina, afirmaban que el puente producía mareos. Finalmente cerraron el puente cuando Foster se dio cuenta del fallo de su construcción. Parece ser que tal construcción habían sido realizada de espaldas a la sociedad, nunca se había tenido en cuenta el movimiento de las personas cuando estas lo cruzaran. Este puente es el puente de Internet, un puente que todos hemos construido mal y hemos tenido que reconstruir. Y a pesar de los muchos intentos y el mucho dinero gastado creemos pensar que ahora hemos visto la luz.

25


LA GOTA:

“no os vais a comer una mierda” Redacció: Sílvia Orell “La Gota” és un curt dirigit per Daniel Piera i Beatriz Escolar, ex alumnes de la Facultat de Comunicació Blanquerna. Una producció que va començar sent un treball de final de carrera i que ha acabat obtenint el premi Nova Autoria al festival de Sitges i ShortCat 2012 per Catalan Films. Sense cap pressupost extraordinari ni cap tipus de productora darrera, l’equip de producció de “La Gota” ens explica com va anar l’experiència i tot el que hi ha més enllà de la gravació del curtmetratge. Aquest curt és fruit d’una assignatura d’adaptació on, el grup d’alumnes, després de diverses proves i opcions, va triar fer l’adaptació d’una obra de teatre anomenada “Pedro y el capitán”. El treball presentava una batalla dialèctica i la intencionalitat de transmetre uns valors molt punyents, la qual cosa va motivar els guionistes del curt ja que, a partir de l’obra, van voler crear una història profunda i penetrant. Tal i com ens expliquen el grup d’estudiants, partien d’una experiència molt minsa i van haver de demanar ajuda en la producció del film, el so, la fotografia, la producció artística i sobretot, en la part més tècnica, a membres de l’ESCAC. Varen voler apuntar més alt i es van proposar un objectiu que anava més enllà de fer un mer treball universitari, arribar al festival de Sitges i guanyar-lo. “L’important és creure en un mateix” , ens deia en Daniel amb un to esperançador, i alhora afirmant-nos que veien aquestes metes com a utopies El rodatge en total va durar 4 dies. Així van estalviar en menjars i localització. Volien treballar ràpid perquè no disposaven de cap tipus de pressupost inicial. Tanmateix van posar èmfasi en el talent dels actors, ja que només els calien dos d’importants, i en la qualitat de les càmeres. Sense l’afany de crear un superproducció, van recórrer a estudiants en pràctiques en qüestions de maquillatge i vestuari. “El cost total del curt va ser d’uns 400 euros, i ja ens vam gastar massa!” afirma un dels membres de l’equip. La producció dels 9 minuts de curtmetratge va tenir una durada de diversos mesos, en contrast amb la rapidesa que es rodar el film. Va suposar una gran càrrega; “Te quema mucho, llega un punto que lo ves todo mal”, afirma l’encarregada del muntatge. Però després del gran esforç i amb unes expectatives molt fluixes, el curt va ser seleccionat per la Universitat Ramon Llull i més tard pel festival de Sitges, el qual va atorgar-los el premi a la millor direcció; “els altres curts eren tècnicament brutals, ens passaven la mà per la cara!”. La competència es presentava amb films curts de pressupostos excepcionals que oscil·laven els 45000 euros però es van posar al capdavant gràcies al valor de l’esforç, el treball i la seva producció low cost.

“una història profunda i prenetant”

26


A PIE DE CALLE

Enrique Muda: “El momento te elige, la realidad manda”

Redacció i fotografia : Elena Guardiola A pesar de mostrar un nerviosismo profundo y constante, Enrique Muda nos deleitó con su manera de entender la fotografía. Gracias a un discurso loco y extravagante, el joven fotógrafo nos descubrió su primer contacto con el mundo de la imagen. “Lo que más recuerdo son las fotografías de mi madre que colgaban en el salón, con sus claros y oscuros y sus tendencias muy luminosas”, apuntaba. Así pues, todo empezó en el salón de su casa, puesto que su madre era fotógrafa y, poco a poco, su pasión por la fotografía fue creciendo. Ya a los 18 años tuvo su primera Nikon con la que fue descubriendo las técnicas fotográficas que le ayudarían a desenvolverse. Estudió Publicidad y Relaciones Públicas en Blanquerna y fue en este momento que puso sus cartas sobre la mesa, haciendo pequeños reportajes y trabajos en clase. Habló de su paso por la universidad con aire melancólico y risueño y compartió con nosotros una de las citas que más recuerda de Sandra Balcells, profesora de fotografía en la Universidad: “Si quieres demostrar el vacío de un bar, es mejor que haya una persona a que no haya nadie”. “Carta blanca”, nos dice con un tono simpático aludiendo a libertad que le han concedido para hablar de cualquier tema. Esta intervención supuso un momento decisivo para la conferencia, puesto que, con confianza y complicidad, nos abrió sin miedo su mente caótica y soñadora, a la vez que firme y consciente. Con Ciutat Vella empezó a poner sobre el papel los instantes que capturaba al salir a la calle, “la fotografía a los lugareños”, tal como él la llama. Al acabar la universidad estuvo en Australia, más concretamente en

Cara B

Sidney. Allí estudió y trabajó para seguir adelante. Y de la mano de Marco Bob descubrió la filosofía del Street fotography. “Es la fotografía instantánea, formada en lugares públicos. Sin previo aviso. Se roban los momentos. Lo que importa es la gente en su salsa”, explicó Muda. Con esta definición, fruto de una mente rápida y clara, nos presenta uno de los problemas más debatidos en su círculo: el hecho de alterar o no el momento captado. Pero

“No estás agrediendo ni juzgando, con la fotografía haces un homenaje” “la realidad es impredecible”, nos dice, “demasiado compleja; a mí no se me podría ocurrir nada mejor de lo que me encuentro en la calle”. El fotógrafo es muy consciente que no se puede manipular la realidad para fotografiarla, ya que “los momentos te eligen a ti, la realidad manda”. “Busco lo extraordinario en lo ordinario”, indicó y mostró al mismo tiempo con sus trabajos esta misma idea. Es así como este joven soñador habló de la fotografía intuitiva, de cómo todo se reduce a la respuesta de nuestros estímulos, “pensar viene después”, dijo. Nos puso sobre aviso del miedo y de la inseguridad, pero también nos enseñó cómo combatirlo, cómo darle la vuelta a la situación. Muda nos regaló frases inspiradoras sobre su trabajo: “No estás agrediendo ni juzgando, con la fotografía homenajeas al fotografiado”. Él convierte la realidad en un libro, en un teatro y se abre camino poco a poco ante la efímera realidad.

27


EL MERCADO DE LOS USUARIOS Redacció i fotografia: Pablo García-Munté i Elena Guardiola La profesora Anna Llacher introduce a los invitados para la conferencia de hoy a las diez en punto. Por un lado, Valentí Sanjuan, antiguo presentador del programa “Vist i no vist” en Catalunya radio. Un programa que como bien dice el nombre de la conferencia, ha conseguido explotar los nuevos métodos de producción, nuevas plataformas donde desarrollar su proyecto. Por le otro lado tenemos a Alberto Tognazzi, director del emergente festival Movilfilmfest. Con una breve introducción filosófica y histórica, Alberto relata como los cambios suponen una gran diferencia, suponen repercusiones. Los cambios nunca vienen solos. Los filósofos, la radio, el cine, y ahora el internet. Expone como los móviles son la pieza de tecnología mas utilizada, como estos aparatos han conseguido sustituir a los ordenadores en temas de conexión a internet. La inmediatez es la base de las nuevas tecnologías, la “muerte” del intermediario como diría Valentí mas tarde. Y no es solo la inmediatez, la interacción entre creador y usuario es lo que mantiene vivo este nuevo mercado. No nos debemos conformar con sacar un producto vía televisión o radio, existen mas pantallas, mas medios por los que difundir un mensaje (internet, ipod, ipad, youtube…) Valentí Sanjuan comienza su intervención desde una óptica en primera persona. A el, le dijeron que acabaría la carrera en el mejor momento. No fue así, pero el se reinventó. “Vist i no vist” se emitía en Catalunya radio, hasta que Valentí y sus socios decidieron innovar. No tubo una gran recogida entre los mandamases de la Radio, y por lo tanto decidieron, no depender del medio, sino ser ellos mismos el medio. Con mas pena que gloria empezaron un programa de radio que se emitía a través de youtube. Poco a poco se fueron haciendo hueco, cambiando de patrocinadores, lugar, idioma, hasta que dieron en el clavo. “Visto lo Visto” (nuevo nombre en castellano), paso de tener 15000 visitas al mes, a tener 150000 a la semana. Y esto lo consiguió simplemente reinventándose. A su programa acuden personalidades como Andreu Buenafuente, Love of Lesbian, Santi Millán, o Ángel Llacer entre otros. Quieren hacer un buen contenido, superar la batalla entre usuarios y industria, sin perder lo que para el es el punto clave en todo esto, la viralidad. A esto, la moderadora le hace un pequeño inciso: Los que estamos aquí presentes pretendemos ser industria, diferente a la anterior, pero pretendemos der profesionales de la comunicación.

28

www.magazinecarab.wordpresse.com


LLUMS DE LA CIUTAT

www.llumsdelaciutat.com

Fotografia: Andrea Vallvé Redacció: Eugènia Portet Enric Mauri i Mireia Giner, estudiants de la Facultat de Comunicació Blanquerna són els fundadors de Llums de la Ciutat, encara que els actuals directors són Eric Dexeus i Marc Rodríoguez. Opten per ensenyar un vídeo on els mateixos integrants de Llums de la Ciutat descriuen el projecte. Una de les opinions és la següent: “Llums de la Ciutat és un conjunt d’estudiants que volen un futur millor pel periodisme” És un projecte que va començar dos anys enrere perquè van veure que a la facultat hi havia tots els mitjans per fer una emissora de ràdio. Tenien la inquietud de posar en pràctica tots els conceptes que aprenien així que amb l’ajut de varis professors i el suport de bons periodistes van començar a treballar-hi. Avui en dia són uns cinquanta membres de totes les universitats barcelonines i tot és digital. Pots unir-t’hi i fer el que més t’agrada, amb una filosofia de treball diferent: no tractis als altres com no t’agrada que et tractin a tu. Tenen un conveni amb la plataforma de cultura “La cultura no val res” per intercanviar-se articles. Fa un any van crear una productora que realitza videoclips o gravacions per altres mitjans i mica en mica han anat creant Llums tele, Llums ràdio i Llums revista. S’han autofinançat com han pogut , per exemple, demanant als establiment pròxims de la facultat que s’anunciessin a la seva pàgina web. Intenten no tenir pèrdues econòmiques, no es volen obsessionar per guanyar diners, creuen que les coses s’han de fer amb il·lusió i que al llarg del temps tota feina ben feta té una recompensa.

il.lusió

Consideren que la facultat té un nivell d’ensenyament molt bo però que és molt positiu que l’alumne faci coses a part per completar els seus coneixements. Els alumnes de la FCB expliquen que són renovadors i que el tret que els diferencia de la resta de mitjans és que donen la oportunitat de que aprenguis ràdio, televisió o a redactar al mateix temps que col·labores amb ells. Per acabar la conferència han passat un vídeo de promoció que van gravar durant un dia sencer al desert dels Monegros. Han animat a tothom a iniciar projectes i a no conformar-se només amb el que s’aprèn a les classes de la universitat.

29


PREMIS BLANQUERNA 2012


Héctor Borrat, extraordinariamente fantástico Entrega premios Blanquerna y acto de cloenda Redacción: Elena Puigserver Fotografía: Laura Piqué

Josep María Carbonell empieza hablando. El motivo del premio a Borrat es un reconocimiento a su trayectoria, por su compromiso por la comunicación, por su compromiso hacia las personas, por su compromiso por dejar su país y exiliarse. Después de darle las gracias a Borrat por lo tanto que le debe a la Facultad desde que estaba en el claustro de profesores en el año 1994, da paso a la lectura de la carta de agradecimiento del director general de la Fundación Blanquerna, el Doctor Salvador Pier. Finalmente, da paso a las palabras del profesor y fundador de la Facultad Blanquerna, Albert Sáez. Albert Sáez muestra su agradecimiento. Expresa: “Sabemos que eres una persona extraordinaria y nos parece normal que a una persona extraordinaria le den un premio extraordinario. Es la manera más justa y normal”. Explica que es una persona extraordinaria por el entusiasmo vital que transmite, un entusiasmo antropológico, periodístico, político e incluso eclesial. Gracias a lo que ha aprendido de Borrat, Sáez entiende que docencia es la capacidad de estar atento a todo lo que pasa para intentar conectarlo con nuestra vida, que es como actúa siempre “ nuestro maestro”, como lo denomina Sáez. Continúa su agradecimiento con estas palabras: “Hemos aprendido su entusiasmo y capacidad de volver a pensar las cosas, de no dormirse en la comodidad intelectual, que tenemos que cambiar la

mentalidad y ser diferentes. Esa es la vocación docente. Me gustaría ser capaz de ser como él, de ver algo y buscar lo nuevo, lo interesante, lo diferente y explicarlo. Eso es lo que le hace ser gran profesor y, por suerte, hemos tenido la suerte de gozar con su enseñanza”. Además, dice de Borrat que es un profesor que desborda a sus alumnos y que es un profesor nómada, empujado por sus condiciones y sus compromisos, es una persona firme, que todo lo aguanta. Cuando cae se levanta. Por último, finaliza su discurso expresando lo siguiente: “Queremos darte las gracias porque sin ti seríamos peores. Seríamos peores como personas, seríamos menos entusiastas, seríamos peores periodistas (unos burócratas de la información) y peores profesores. Sin ti, esta Facultad, la Facultad de Salamanca y la Universidad Autónoma de Barcelona, tendrían menos alma y menos pasión. Por eso, gracias. Porque este país se ha hecho gracias a personas como tú. Deseo que nos sigas transmitiendo este entusiasmo vital que te caracteriza y que siempre que te cruces con nosotros párate, porque tenemos mucho que aprender. A continuación de las palabras de Albert Sáez, Josep Mª Carbonell otorga el premio a Borrat, al cual le da paso. Héctor Borrat agradece el premio en primer lugar al exdecano Miquel Tresserras, quien le reclutó como personal docente. Junto con este, agradece el premio también al nuevo decano, Josep Mª Carbonell, y a todo el cuerpo docente de la Facultad que le otorga, como dice Borrat, este “premio extraordinario”. Sigue con sus agradecimientos al difunto profesor Daniel Jons y al personal de administración, servicios y limpieza que, afirma, “son nuestros prójimos y que tanto echamos de menos cuando no están, son fundamentales”. También a Jorge Coderg, que tanto le ayudaba con sus problemas con la electrónica y a la librería Medios,

cercana y renovadora ya que tenía libros antes que la propia Facultad. De su escuela en Montevideo, el Liceo Rodo, quiere agradecer a la profesora Baghail que le empujaba a la creatividad a la hora de hablar en clase, y al profesor de química orgánica, que le exigía ser lo más conciso posible en sus respuestas en los exámenes. Por último, agradece a los estudiantes que gratuitamente publicaban artículos en “Víspera”, una revista en la que era editor y que tuvo un desenlace dictatorial. Entre sus libros publicados nos encontramos con “Terra incógnita’ (último libro publicado por Comin), “ La cruz del sur”, escrito en francés al igual que “Pasajero en tránsito”, “El imperi de las iglesias” o “El cambio”, publicado en Italia en el año 1979. Al final de su discurso, anecdóticamente, menciona su mayor fracaso periodístico: el blog. Nos cuenta de su blog (“Cairoy2012. blogspot.com”) que no tiene apenas ningún lector. Con este comentario finaliza la conferencia.

Albert Sáez: “Es una persona extraordinaria por el entusiasmo vital que transmite”

Albert Sáez: “Simplemente darte las gracias porque sin tí seriamos peores”

31


Jordi Évole: “Mai m’havia emocionat tant com avui aquí”. Redacció: Andrea Vallvé i Sergi Torres Sense cap mena de dubte, un dels actes més emotius de les Jornades Blanquerna 2012 va ser el lliurament del Premi al Millor Comunicador. A l’auditori, no hi cabia ningú més. Totes les butaques ocupades, gent de peu als voltants, i fotògrafs a l’espera per capturar l’instant de la nit. El degà de la FCB, Josep Maria Carbonell, va iniciar la cerimònia amb una breu presentació dels dos personatges convidats. El periodista d’investigació i creu de Sant Jordi 2007 Xavier Vinader va introduir el seu discurs amb anècdotes de tots dos. El mestre del guardonat, així com va afirmar Jordi Évole uns instants més tard, va presentar el seu aprenent amb gran emoció i sentiment. Havien treballat junts i s’havien documentat sobre ETA durant 3 llargs mesos. Vinader va tancar el seu discurs amb nombrosos elogis a la professionalitat i el periodisme d’Évole, que va definir amb breus paraules com a “creador d’un estil propi del periodisme”. Després de les apassionades paraules del veterà i d’uns llargs aplaudiments, el degà va prosseguir amb l’entrega del Premi al Millor Comunicador de l’any 2011, acte organitzat per la FCB amb el vot de l’alumnat i del professorat. A pesar que no s’acostuma emocionar, com ens va fer saber, Évole va mostrar-se commogut per les paraules de Vinader i ens certs moments vam poder veure com se li il·luminaven els ulls.

“Sóm explicadors de contes” L’actual presentador i director del programa Salvados va remarcar la necessitat d’adaptar el periodisme tradicional a les noves tecnologies i d’assolir excel·lents treballs mitjançant el low cost, una realitat del món mediàtic actual. Al llarg del seu relaxat i transparent discurs, Évole va posar èmfasi de forma molt especial en el lligam entre ell i Xavier Vinader. Aquest últim va ser i és un pilar clau al llarg del recorregut professional d’aquest protagonista de la nit. El discurs, optimisme en estat pur front a futurs professionals de la comunicació. Per Jordi Évole, s’ha d’aprendre a no tenir por de ser un bon periodista. En el cas de les entrevistes, que és el gènere del seu programa actual, el periodista ha de portar problemes amb les seves preguntes: “Si el convidat se’n va massa content, és que no ho s’ha fet prou bé”.

“No mitifiquem l’èxit i el fracàs, no és per tant” La gran abraçada entre Xavier Vinader i el premiat va trencar amb la formalitat de l’acte. El recordatori de l’antic projecte conjunt sobre la realitat del País Basc i l’anàlisi conjunta de la temàtica política del país i la necessitat de fer un periodisme reivindicatiu van ser els eixos de les seves dues intervencions. El discurs d’Évole va finalitzar amb un acollidor aplaudiment per part del públic present que després es va traduir amb un llarg torn de preguntes.

32

www.magazinecarab.wordpresse.com


Fotografia: Laura PiquĂŠ

33


OBRIR ELS ULLS I TOCAR DE PEUS A TERRA Solidaritat compromís, sempre. Redacció: Anna Llovet i Marta Aguilar L’Acte de solidaritat i compromís, sempre ha tingut lloc a l’aula 202 de la Facultat de Comunicació Blanquerna. Ha estat protagonitzat per quatre alumnes de la facultat; Wayra Ficapal, Carlota Marzo, Alejandra Morera i Mar Sabé. La Sandra Balsells, Professora de la FCB, ha estat la moderadora de l’acte. El principal objectiu que es pretenia assolir en aquesta conferència era difondre les experiències viscudes per les quatre cooperants a l’estranger, concretament en zones subdesenvolupades. La Wayra Ficapal ja havia fet altres voluntariats a Barcelona i un altre a Almeria amb nens subsaharians. També ens ha donat a conèixer el seu vertader interès en anar a Perú concretament. Ella explica que va sentir una necessitat de conèixer els seus orígens ja que havia nascut a Bolívia i els seus pares feien de cooperants allà. Seguidament la Carlota Marzo ens ha explicat la seva experiència viscuda durant un mes d’estiu a Paraguai. Aquell estiu no va trobar feina i va decidir emprendre aquest camí i conèixer una realitat desconeguda. L’Alejandra Morera en principi no tenia pensada aquesta opció. Quan va veure que la seva amiga i la seva germana en parlaven tant bé va ser quan va decidir informar-se i va veure que només quedaven dues places lliures i que era la seva oportunitat. Així doncs, aquell estiu va participar en la ONG de “Madre Teresa de Calcuta”. Per la seva part, Mar Sabé, pensa i defensa que la participació com a cooperant no és un acte purament altruista, sinó que decideixes “ajudar” als altres per sentir-te “realitzat” amb un mateix. La moderadora els ha preguntat: Com torna un després de veure una realitat totalment diferent a la nostra? La Carlota és una persona molt activa i aquest “viatge” l’ha fet canviar a l’hora de relativitzar el temps. Segons ella canvies l’escala de valors que havies tingut fins el moment. L’Alejandra ha explicat que un no coneix la cultura de primera mà fins que no s’hi troba. La Wayra diu que valors com la intimitat, que aquí no valorem, allà no existeix. Diu que és un canvi de mentalitat molt fort, i obres els ulls a un nou món. Per altra banda, la Mar Sabé creu que el més important d’aquesta col·laboració és obrir els ulls i tocar de peus a terra. “No som ni molt menys els millors del món, encara que els occidentals ens ho creiem. Som una molt, molt petita part del planeta”. Pensa que el més important és no perdre mai el punt de vista experimentat allà, tot i viure una altra realitat aquí. Per acabar, les valoracions de les quatre participants han estat molt lligades les unes amb les altres. Les quatre coincideixen en dir que tot i ser una experiència dura val molt la pena i creuen que la feina de difusió és una de les més importants. Per les quatre ha estat una lliçó d’humilitat i una obertura cap a un món desconegut. Han après a valorar coses tant quotidianes com el menjar o el propi temps.

“Nosaltres sempre ens emportem més coses de les que nosaltres deixem allà”

“Aprens a valorar més les coses i tinc ganes de més”

34


EXPOSICIÓ FOTOGRÀFICA

FACE to FACE Redacció: Elena guardiola Fotografia: Andrea Vallvé Rere la cafeteria, sobre les parets taronges del petit passadís, hi descansen un seguit de fotografies amb el rostre d’alguns personatges del món de la comunicació. Periodistes, presentadors, actrius, humoristes, monologuistes, cantants, escriptors... tots ells ens descobreixen, en aquest petit treball fet per alguns estudiants de la facultat, un rostre diferent, mostrant la seva part més còmica. El recorregut s’inicia amb la Nina, cantant i actriu, seguida de Màrius Serra, escriptor i periodista. També els acompanyen Joan Pera, actor i l’Anna Boadas, periodista i presentadora de TV3. Des de periodistes com Hilario Pino, Ana Rosa Quinatana, Josep Cuní, Ares Rius i Rosa Mª Calaf, fins a monologuistes com Toni Mog, humoristes com Bruno Oro i Oriol Cruz, i joves actrius com Blanca Suárez. Fins i tot els germans Roca decoren aquestes parets. També hi ha lloc per personatges que formen part del món del disseny de moda com Guillermina Baeza. De tots colors i per a tots els gustos, se’ns dubte, una bona manera de donar identitat a les columnes taronges que, a vegades, poden resultar una mica monòtones.

Cara B

35


LA RUTA BUENO, BONITO, BARATO Redacció: Sílvia Orell Barcelona actualmente es considerada unas de las ciudades más cosmopolitas del mundo, la envuelve un bullicio cultural constante. Pero a su vez, como cualquier ciudad turística, dar una vuelta y dejarse inspirar por esta maravillosa metrópolis puede resultar muy caro. Por ese motivo hemos decidido crear una ruta en la que por muy poco puedes llegar a ganar mucho, un día por Barcelona lleno de actividades i lugares que cumplen con los requisitos low cost.

pequeña cadena de restaurantes argentinos que están creciendo muy rápido debido a su calidad sumada a su poco coste. En la calle Valldonzella encontramos un Mucci’s, donde podemos comer porciones de pizza, típicas empanadas argentinas y alfajores, pasta, ensaladas y ahora también hamburguesas caseras. Ambos restaurantes te dan la posibilidad de escoger entre una amplia variedad y de una calidad que queda muy lejos de la comida rápida basura.

Para comenzar el día podríamos ir a desayunar a una pequeña panadería situada en la calle Tallers 71, el Forn Núria, donde nos ofrecen un buen bocadillo más una bebida por tan solo 3 euros. Después de esto y sin movernos de la misma calle, un poco más arriba en el número 11 encontramos Discos Castelló, una tienda de CD’s que nos ofrece una amplia selección de discos, películas, vinilos, etc. A precios más baratos que en otras cadenas. Además en esta tienda podremos encontrar una sección de segunda mano, donde nos ofrecen todo tipo de discos a precios inimaginables y en buen estado. Y si quieres deshacerte de algún que otro CD antiguo que ya no escuches puedes llevarlo allí, te lo compraran encantados. Un poco más abajo, ya saliendo del Raval y adentrándonos en el casco antiguo de la ciudad, en el barrio del Born encontramos una de las piezas más emblemáticas de Barcelona como es la catedral gótica de Santa Maria del Mar, donde la experiencia es realmente gratificante. Esta catedral nos muestra una arquitectura impecable y, en general, todo el barrio del Born desprende este aurea del gótico. Visitar todo el Born nos llevaría un buen rato, con lo cual ya llegaríamos a la hora de comer. Este es un apartado difícil ya que la gastronomía suele ser lo que nos puede suponer un mayor problema económico. Os proponemos dos opciones, una sería quedarse en el barrio del Born e ir a la mejor hamburguesería de Barcelona, el restaurante australiano Bacoa se encuentra en la calle Colominas número 2, y donde podremos saborear una hamburguesa exquisita a un precio razonable. Por otro lado podríamos volver a la zona del Raval donde encontramos una

Por la tarde, buscando un plan más relajado, podemos optar por ver alguna exposición en el Macba o en el CCCB, ambos museos se encuentran en la misma zona del Raval y los precios de sus exposiciones son variables pero nunca suponen un gran gasto. O bien podemos optar por subir hasta el museo MNAC y gozar de alguna de las exposiciones gratuitas que allí se nos ofrecen. Durante el trayecto hasta Montjuic podemos aprovechar para disfrutar de las maravillosas vistas de Barcelona desde lo alto de la torre del centro comercial las Arenas. Para relajarnos podemos ir a hacernos un café mientras escuchamos poesía en directo en la Granja de Gavà situado en Joaquim Costa número 37, o si coincide que es un viernes, podríamos acercarnos a ver alguna obra de teatro totalmente gratuita en la Sala Beckett, que podemos encontrar en la calle Alegre de Dalt, 55 bis. Para acabar el día, y solo para los más valientes, podríamos coger e ir a tomar unas buenas jarras de cerveza a la Ovella Negra, una de las cervecerías más populares de la ciudad situada en Poble Nou, en la calle Zamora 78, antes de salir de fiesta por la ciudad. Algunos locales gratuitos que podemos encontrar son: la sala KGB en la calle Alegre de Dalt 55, donde pinchan música alternativa y dubstep, o bien la sala Monasterio en Passeig Isabel II número 4, que nos ofrece conciertos gratuitos de grupos independientes. Y hasta aquí una ruta low cost de la Barcelona contemporánea, vanguardista y joven que nos envuelve y que conocemos demasiado por encima. Pasárselo bien no tiene que suponer un gran gasto, menos a veces es más.

37


SUGERENCIAS JUNO Dirección: Jason Reitman Año: 2007 País: Canadà,Estados Unidos. Género: Comédia / Drama Productora: Fox Searchlight Pictures

CINE

Descripción: Junno MacGuff (Ellen Page), es una adolscente que se queda embarazada. Al principio quiere abortar pero, a medida que pasa el tiempo, toma la decisión de dar en adopción a su bebé. Empieza a buscar una familia para su hijo hasta que encuentra a Mark (Jason Bateman) y a su esposa Vanessa (Jennifer Garner). Juno cree que es la mejor opción, así que hacen todos los támites necesarios para confirmar que Mark y Vanessa serán los futuros padres de su hijo. El padre biológico de la criatura, Paulie Bleeker (Michael Cera), está enamorado de Juno y, al final de la película, Juno acaba expresando sus sus sentimientos.

BURIED Dirección: Rodrigo Cortés Año: 2010 País: España Género: Intriga Productora: Coproducción EspañaUSA-Francia; Versus Entertainment

PEQUEÑA MISS SUNSHINE Dirección: Jonathan Dayton Año: 2006 País: Estados Unidos Género: Comédia dramática Productora: Fix Searchlight Pictures

38

Descripción: El protagonista Paul Conroy (Ryan Reynolds) se encuentra en un espacio cerrado a 2500 metros bajo tierra de un desierto de Iraq. No sabe quien le ha enterrado y ni mucho menos la razón por la que lo han hecho. Solo dispone de un teléfono móvil con poca cobertura y pocos minutos de bateria. Además, Paul solamente dispone de 90 minutos de oxígeno y cada segundo que pasa ve la muerte más cercana.

Descripción: Olive (Abigail Breslin) es una niña de siete años que recibe la notícia que ha sido classificada para ir a un concurso de belleza llamado “Pequeña Miss Sunshine”, Olive y su familia viven en México y el concurso es en California. Tienen poco tiempo ya que el concurso empieza en dos días. Por cuestiones familiares y económicas, toda la familia ha de viajar en una furgoneta, una Volkswagen Combi. Durante el viaje nacen problemas entre la familia, pero consiguen llegar al hotel donde se celebra el concurso. Llegan 4 minutos tarde y no dejan actuar a Olive, pero su abuelo insiste y finalmente la admiten. Todos esperan el momento de Olive per cuando ven a les contrincantes perciben que la gente humillará a Olive por no ser una niña delgada, guapa, con un peinado perfecto, etc. Aún y así, ella decide subir al escenario .


SUGERENCIAS OXIGEN Dirección: Mar Monegal Año: 2012 País: España, Barcelona Reparto: Helena Bagué, Francesc Fe-

TEATRO

¡VAMOS A POR GUTI!

LA VAMPIRA DEL REVAL Dirección: Jaume Villanueva Año: 2012 País: Espanya, Barcelona Reparto: Mercè Martinez, Oscar Mu-

rrer, Albert Mèlich, Betsy Túrnez Precio: 18€

ñoz, Jordi Coromina, Mingo Ràfols, Roger Pera, Valentina Raposo, Lluís Parera Precio: 23€

El secuestro de la niña Teresita Guiart será el punto de partida del final de las actividades de Vampira, una mujer que en 1912 prostitía a niños para satisfacer sus necesidades eróticas

L’arribada d’un nadó suposa una nova etapa per a una parella. Què passa qual el centre d’atenció és la criatura? Com reaccionar en els moments de crisi?

Dirección: Nicolàs Chevalier Año: 2012 País: Espanya, Barcelona Reparto: Albert Pérez Hidalgo, Sergi

Torrecilla, Xavier Torra, Nicolás Carbajal Precio: 18€ Cuatro trabajadores de una inmobiliaria deciden secuestrar Guti, el jugador de fútbol. Sin embargo, esto no es más que un plan absurdo con fracaso asegurado con el que intentan cambiar sus vidas.

Cara B

39


SUGERENCIAS CYAN Nombre: Cyan Álbumes: “Cyan” (2008), “Historias para

no romperse” (2011), (EP) “Que viva ese ruido” (2011) Estilo: pop-rock español Ciudad de origen: Barcelona Componentes: Javi Fernández (voz, piano), Gorka Dresbaj (guitarra), Jordi Navarro (guitarra) , Sebastian Limongi (batería), Toni Lara (bajo) Sello discográfico: BMG Rights ( www. bmg.com )

Página web: http://www.somoscyan.com

MÚSICA

Descripción: Cyan es un grupo Barcelonés de estilo poprock español que se presenta como una banda que potencia su directo, lejos de enredos y grandes artificios. Realizan sus conciertos por toda la geografía española y participan en varios festivales más punteros (como Sonorama, Arenal Sound, Fnac Music Festival, etc.). Su estilo es un punto intermedio entre la música independiente y la mainstream. Nos encontramos temas más sencillos y delicados al mismo tiempo que temas cargados de fuerza y emoción. Cyan es un grupo con mucha personalidad, la voz ejerce de hilo conductor, haciendo de sus melodías su punto fuerte, y característica principal. Las letras de las canciones tienen mucho peso, te hacen sentir diferentes emociones, según tu estado de ánimo puedes interpretar diferentes significados.

RUIDOBLANCO Nombre: Ruidoblanco Álbumes: Midiendo el tiempo con cancio-

nes (2011) Estilo: Música Popular Melodramática Ciudad de origen: Barcelona Componentes: Salva Codinach (Voz, Guitarra, Piano), Cris Carreño (Voz, Teclado), Dani Fernández (Guitarra), Chano SánchezGómez (Bajo), Cristian Cuesta (Batería) Sello discográfico: Precipicio / Warner Music Spain Página web: http://www.ruidoblancobcn. com/

SUPERSUBMARINA Nombre: Supersubmarina Álbumes: Ciento cero (EP) (2009), Super-

submarina (EP) (2009), Electroviral (2011), Realimentación (EP) (2011) Estilo: Rock independiente Ciudad de origen: Baeza, Jaén Componentes: Jose Chino (voz, guitarra), Juancha (batería), Pope (bajo) y Jaime (guitarra, coros). Sello discográfico: Sony Music Entertainment España S.L. Página web: http://supersubmarina.es/

40

www.magazinecarab.wordpresse.com

Descripción: Ruidoblanco son dos guitarras, una batería, un bajo, pianos y un bonito juego de voces. Tiene un estilo de música bien definido, melodías bien construidas con textos inteligentes y sin pretensiones. Cris Carreño, Salva Codinach, Chano Sánchez-Gómez, Dani Fernández y Cristian Cuesta crearon el grupo en el año 2005. Ya en sus comienzos grababan maquetas y tocaban en las salas de toda Barcelona y también del resto del país. Con sú música, te llevan a un mundo muy original y particular a través de sus letras y su sonido. Durante sus trabajos han colaborado con Iván Ferreiro, Juan Carlos Calderón y la Orquesta Jesús de Monasterio.

Descripción: Supersubmarina es una banda de Baeza, formada en 2007 por Juancha, Jaime, Jose Chino, y Pope. Tuvieron la idea de formar un grupo en el 2005. Empezaron a tocar simplemente por diversión y en unas condiciones muy precarias. Un día cuando estaban tocando, introdujeron un arreglo a un tema que imitaba el sonido del mar, y de ahí salió el nombre original del conjunto, Supersubmarina. Poco a poco, con esfuerzo y ganas de seguir avanzando, Supersubmarina está comenzando a hacerse un hueco en el panorama musical español gracias al lanzamiento de su primer compacto de manos de Sony Music, en 2010. Han compartido escenario con bandas como Pereza, Vestusta Morla, Lori Meyers e Iván Ferreir entre otros por diferentes salas de la geografia española.


41


Hoy en día las pantallas son omnipresentes. Parece que nos siguen allá donde vayamos. Tan solo es necesario recapitular brevemente sobre nuestra rutina para dar con un amplio abanico de ejemplos: las pantallas de los teléfonos móviles, del televisor o del ordenador, si salimos a la calle las encontramos en el metro o en la autopista. En palabras de Gilles Lipovesky y Jean Serroy “El mundo se convierte en pantalla a la vez que la pantalla se convierte en mundo”.

“El mundo se convierte en pantalla a la vez que la pantalla se convierte en mundo”

Redacció: Sergi Torres i Laura Piqué Fotografia: Laura Piqué Hoy en día las pantallas son omnipresentes. Parece que nos siguen allá donde vamos. Tan solo es necesario recapitular brevemente sobre nuestra rutina para dar con un amplio abanico de ejemplos: Las pantallas de los teléfonos móviles, del televisor o del ordenador. Si salimos a la calle, las encontramos en el metro o en la autopista. En palabras de Gilles Lipovesky y Jean Serroy, “el mundo se convierte en pantalla a la vez que la pantalla se convierte en mundo” Gilles Lipovesky y Jean Serroy escribieron en 2007 un ensayo titulado Pantalla

Global: cultura mediática en era hipermoderna. En él, nos explican cómo la constante presencia de las pantallas ha revolucionado la sociedad. Con numerosos ejemplos nos enseñan el recorrido que el cine ha trazado desde sus inicios y sus características más destacadas en la actualidad. Es un libro recomendable para aquellos a quienes interese el cine y para los que busquen entender un poco más este inmenso mundo en el que vivimos, pero que las pantallas hacen cada vez más pequeño.

42

Actualmente, y hasta el 28 de mayo, tiene lugar en el CCCB una exposición basada en este ensayo. En ella, podemos encontrar una serie de videos que ejemplifican las principales ideas de los autores. La exposición está estructurada en ocho secciones: el imperio de las estrellas, historia, política, publicidad, deporte, exceso, vigilancia y juegos. Además, la muestra cuenta con un apartado de contracampo, en el cual los visitantes pueden enviar sus videos sobre los distintos temas. De este modo, la exposición explora una de las ideas del ensayo: El acceso a Internet por parte de los ciudadanos de a pie da la posibilidad de no ser meros espectadores de la pantalla, sino interactuar con ella y ser verdaderamente los protagonistas. Las nuevas tecnologías juegan un rol muy importante en la muestra. En primer lugar, los usuarios interesados en las nuevas tecnologías pueden realizar una visita virtual a través de la página web. Al mismo tiempo, uno se puede descargar la aplicación UNITY para el móvil con la cual, a medida que vas recorriendo las diferentes

salas que se encuentran dentro de la exposición, te informa sobre lo que trata cada una de ellas. La exposición está teniendo mucho éxito, ya que más de 14.000 personas han visitado la exposición virtual y los usuarios han enviado más de 200 vídeos. La gran participación del público ha permitido ampliar esta experiencia que se desarrolla a través de distintas plataformas de información, como el ensayo, la exposición y también como posibilidad creativa para los participantes en la sección de Contracampo. En conclusión, la exposición nos permite ver la manera en la que han influido las pantallas en las diferentes secciones como el imperio de las estrellas, la historia, la política, la publicidad, el deporte, el exceso, la vigilancia y los juegos. Os recordamos que la exposición es gratuita cada primer miércoles de mes, con el carnet Blanquerna y con carné de red de bibliotecas de 11h a 14h.


43


44

www.magazinecarab.wordpresse.com


QUIMI PORTET L’ENTREVISTA

“sóc optimista”

Quimi Portet és un cantant i guitarrista català conegut sobretot per l’èxit de ”El Último de la fila” juntament amb Manolo García. Anys després de separar-se del grup, va iniciar la seva carrera en solitari i ara ens sorprèn amb Oh my love que ha sortit a la venda aquest dimarts 13 de març. 45


“Si tot m’ho faig jo a mà, em diverteixo molt més”

l’Eugènia, la meva filla, la volia veure créixer. Així vaig poder dedicar-li temps perquè en els últims anys viatjava molt.

“Sempre havia volgut que un disc porti el nom de Oh my love” “Sóc una persona optimista i tinc la sensació que anirà bé.” 46

Perquè va decidir fer aquest tipus de produccions (low-cost i alhora amb to humorístic) ? La producció no és low-cost, però el que és la promoció, els vídeos, la manera de relacionar-me amb els mitjans de comunicació i tot això, sí. El primer motiu no és econòmic, és de diversió. Per exemple, amb “El Último de la Fila” tot era més seriós. No hi havia temps per divertir-se. En canvi, si tot m’ho faig jo a mà, em diverteixo molt més. De la part més farregosa del meu ofici intento deformar-la d’alguna manera que em produeixi un plaer pseudoartístic. Quin cost té fer aquest tipus de produccions? Quin benefici n’extreu? No té cap cost de diners, té un cost de temps. Només necessites una càmera i un programa d’edició. I sobre el beneficis, la veritat és que aquest tipus de produccions no em permeten tenir un èxit internacional molt gran però, a la vegada, són aquests tipus de produccions les que et fan entrar per la porta del darrere a molts llocs on no hi entraries mai, com per exemple en el


telenotícies de TV3, on jo no pensava mai que hi podria sortir. M’he divertit moltíssim fent-ho així, molt més que fent un vídeo de grans produccions. S’ha plantejat últimament o li agradaria treballar en una gran productora? Potser per ser més reconegut? No, ja ho vaig fer això. Els anys de “El Último de la Fila” vam vendre tres milions i mig de discos i vam estar fent gires internacionals. He gaudit profundament. No sento cap mala experiència, però penso que en l’època que estic ara, el meu estat d’ànim, la meva forma de treballar, el material que estic fent i tot això, és idònia per fer alguna cosa així. Es prens molt religiosament la teva feina? La música em permet fer coses increïbles, però no és fàcil. Requereix molt d’esforç. Quan tot està acabat és molt maco però perquè tot estigui bé, les guitarres estiguin maques i tot això, jo hi estic dos anys. Hi ha dies que pateixo molt perquè les coses no surten. I quan dic que m’ho prenc religiosament vull dir que procuro fer un treball ben fet. Amb la seva música què és el que vol transmetre? A qui vol que arribi? D’on i amb qui

Cara B

s’ha inspirat per fer les cançons? La veritat és que no faig música perquè arribi a un públic en concret, crec que la meva música arriba a tot tipus de persones, tinguin l’edat que tinguin. En molts dels concerts que he fet m’he trobat persones de tot tipus, des de persones de la meva edat fins a nois joves. La lletra de les cançons pot ser adaptable per tot tipus de públic, no penso a on o a qui arribar. El que intento fer és remarcar les incongruències de la nostra societat. Està satisfet del seu nou treball, Oh my love? Quines expectatives té d’aquest disc? Estic molt satisfet amb el meu treball. Sóc una persona optimista i tinc la sensació que anirà bé. Què és el que més li agrada del seu nou treball? El que més m’agrada és el títol, sempre havia volgut que un disc porti el nom de Oh my Love. M’ho passo molt bé pensant els títols dels meus nous projectes. Sobretot m’agraden els títols poc comuns i divertits com: “Merda, 3a part” o “Palles Mentals, Volum II”. Sempre he pensat que m’agradaria fer un disc amb aquest nom, però al final sempre l’acabo canviant a

l’últim moment. Per altra banda, em diverteix molt gravar els meus discs perquè són coses que em distreuen una mica del que faig normalment. Et consideres un somiatruites? Sí. Jo vaig créixer en una altra època, l’any 57, i era una època de somiatruites. Tothom pensava que el món seria fantàstic. Ara, en canvi, vosaltres per ser somiatruites esteu molt més pressionats, us hauríeu de medicar per ser-ho. Fora de l’àmbit musical, es dedica a una altra cosa? No, professionalment, a part de la música, no em dedico a res més. El que sí que m’agrada fer en el meu temps lliure és dormir, m’encanta dormir. També m’agrada molt anar en moto. Abans feia molts viatges en moto a llocs bonics on es mengés bé. I també llegeixo molt, encara que això sempre he pensat que forma part del meu treball, sempre he considerat que és com una obligació. Per acabar, què pensa fer en un futur? Intentaré molestar el mínim possible. I per altra banda, el meu somni continua sent viure sense treballar. Potser algun dia ho aconseguiré.

47


MUSICS EN CREACIĂ“

48

www.magazinecarab.wordpresse.com


Asterix in Jaimaica va néixer al barri del Fort Pienc, a Barcelona. Amb humilitat i bon rotllo es van fent lloc al món de la música, sense obsessions pel futur. Ells van tirant i es deixen sorprendre. 49


50


Cara B

51


52

www.magazinecarab.wordpresse.com


ASTERIX in JAMAICA

un conglomerat d’estils

Nom: Asterix in Jamaica Gènere: Barreja de reggae i Ska Integrants: Miki Pérez (violí i veu), Jon Greenwood (violí i percussió), Alex Garriga (guitarra i baix), Adrià Juan (guitarra baix), Albert “tetes” Pons (bateria), Muntsa Ventura (teclats) i Marina Freixa (guitarra acústica i veu)

“Cohesió, tot és cohesió”

Edats: 18-23 Origen: Barcelona, al FortPienc Període d’activitat: 2010 -act

Reporteres: Elena Guardiola i Andrea Vallvé Fotografia: Andrea Vallvé Com i quan va néixer Asterix in Jamaica? J: Vem començar el Miquel, la Marina i jo i mica en mica s’hi va anar afegint gent. Això va ser fa cosa de dos anys. S’hi va afegir la Muntsa al piano i ara casualment d’aqui un parell de setmanes ha de deixar el grup i passarà a tocar el teclat el Fede. (un amic del grup) Definiu el vostre estil com una barreja de ritmes festius i enèrgics, típics de Festa Major amb una pinzellada Celta, se’ns dubte una manera diferent de fer reggae i ska, d’on sorgeix aquest conglomerat d’estils? A: Del cap del Jon! M: Suposo que de mentalitats de cadascun quan ens vam ajuntar. Quan vam formar el grup la Marina, el Jon i jo, donava la casualitat que als tres ens agradava la música reggae i ska. El Jon i jo toquem el violí i així donem el punt de música celta, amb melodies senzilles que es poden colar a qualsevol lloc. D’aqui ve el nom d’Asterix in Jamaica no? Com se us va acudir el nom? J: Sí, Asterix vindria per la part celta i Jamaica per la part del reggae i l’ska. A: Va ser el Miquel M: Crec que se’m va acudir un dia, li vaig comentar a algú, li va fer gràcia i al final tothom hi va estar d’acord.

Van sorgir altres propostes per donar nom al grup?

Una paraula que es defineixi com a conjunt

M: Va sorgir-ne una, no se si del Jon o la Marina, que era Dublin Marleys . Marina- Jo no recordo gens el moment de triar el nom... A: Segur que va ser en alguna festa, jo recordo que el nom va sortir quan tots anàvem bastant...

J:Bon rotllo, festa...Jo crec que connectem molt bé amb el públic i intentem sempre passar-nos-ho molt bé. No anem a un lloc, toquem i marxem sinó que anem a un lloc, passem la tarda allà i després dels concerts continuem amb la festa de nit. Ma: cohesió, tot és cohesió.

Com us organitzeu? Hi ha alguna jerarquia dins el grup?

Com us veieu en un futur?

A: El Jon!! J: Bé, alguns temes els hem composat el Miquel i jo, d’altres la pianista... Quan algú pot aportar alguna cosa, ho aporta. Jo, per exemple, m’encarrego de les xarxes socials, feisbuc, mail...la gràcia és que cadascú aporta el que pot. Hem vist que vau participar al concurs de bandes “El Brot”. Com vàreu arribar a conèixer l’existència d’aquest concurs? Què us va animar a participar-hi? J: L’equip que gestionava La Casa Groga (l’empresa Entorn), que és l’equipament on assagem, formava part del Consell de Joventut de Barcelona que era qui organitzava el concurs i ens ho van comentar. Vam veure que seria interessant participar-hi i vam arribar a la final.

A: Tocant al Sant Jordi! M: Bé, tots tenim les nostres perspectives individuals però el que mola és que, com ha grup, no parlem gaire de quines perspectives tenim en conjunt. Anem tirant i ens deixem sorprendre. J: Portar-ho al màxim M: La idea és aconseguir seguidors fidels de tots tipus i de totes les edats que valorin la nostra música J: També que el nom es conegui, que almenys et soni quan el sentis. A: La idea màxima potser és viure d’això M: Jo crec que una prioritat d’ara és sortir més de Barcelona , anar a tocar a altres llocs de Catalunya, a pobles on s’hi celebren fiestones. Ma: Però si hem tocat a Badalona, ja som internacionals!

“Cadascú aporta el que pot” 53


NEROBAMWHESFERE

54

www.magazinecarab.wordpresse.com


¿Hola Nerobamwhespere quienes sois? M: Un rapero, un bailarín, un guitarra poeta, y un canto “Grum”.

Reporteres: Elena Guardiola i Andrea Vallvé Fotografia: Andrea Vallvé Nom: Whespere i Nerobambola Gènere: Experimental variat Integrants: Max Grosse (veu i teclat), Román Daniel (teclat), J Batalla (guitarra elèctrica), Nathan Ridley (veu i

¿Cómo se originó el grupo Whespere?

¿Y Nerobambola? Bueno... basicamente quedamos los dols colgados de The Lady Sounds, nuestro anterior grupo, y siempre hemos tenido una conexión musical entre J y yo. Así que decidimos quedarnos en Barcelona y montar otra cosa diferente, que es algo que siempre hemos querido. ¿Por qué esta música, este estilo?

Edats: 17-21

M: Pues por como somos.

Origen: Barcelona

Definiros con una palabra al conjunto de los dos grupos.

M: Pues...del cole pasando por las novias y las ex y concluye o empieza en Rap jaja.

bateria) i Borja Ruiz (veu i teclat)

N: Sí, es caro. Pero todo depende. Si tenemos ganas de hacer algo nosotros, por ejemplo J y yo decimos “venga va, vamos a hacer un bolo” y lo pagamos de nuestro bolsillo.

J: ¡Nerobamwhespere! N: Una unión de dos iniciativas que buscan pasar los límites de la música sencilla, y buscamos la complicación y buscamos...cómo se dice challenge? M: Reto. N: ¡Sí! Un reto, un desafío. Esto es lo que buscamos buscarle sentido y tener creatividad que no es tan fácil. Esto es lo que nos une a los dos grupos. M: Y también compartir el desafío entre todos, y el gusto musical. Todos los grupos tienen influencias musicales. Cuáles son las vuestras?

¿Y cómo sois?

Productor: Borja Ruiz

M: Pues como cada uno somos, unirlo todo y dejar constancia de ello.

N: ¡Uf! Demasiadas jaja, es que no podemos poneros ejemplos, son muchos. M: Mucha Electrónica, mucho Rock, y algo de Jazz y clásico. Es una fusión.

Nerobamwhesfere es el conjunto de

¿Es decir que hay una base de confianza importante, no? Porque si no esto no sería posible, no crees?

¿Podéis promocionaros un poco?

Període d’activitat: 2011-act

dos grupos de música con una fuerte

no también en la experimentación

N: Sí, sí, sí, claro. Hay muchísima confianza y buen rollo. M: Sí pero te encuentras y lo coges, lo asumes.

musical. Ellos mismos afirman que

¿Qué perspectivas de futuro tenéis?

unión no tan solo en la amistad si

no piensan en el futuro, sino en las huellas que dejen con su paso, y que para ellos, hacer música se trata de un desafío.

M: Pues continuar siendo quienes somos pero en cada momento con una evolución y una situación distinta. R: Tampoco pensamos en dónde va a llegar esto, simplemente disfrutamos con lo que hacemos y creemos y confiamos en que si esto acaba mal siempre se recordará lo que hicimos en su momento. J: Bueno y ahora queremos grabar un disco todos porque funcionamos muy bien cuando estamos juntos. Así que supongo que si todo va bien sin prisas y tenemos el dinero lo haremos.

“es querer hacer música”

J: Tocamos el 17 de marzo en Sidecar con un grupo de Londres y Michael Baldaña que es un tío muy guay. Y el 18 en la Monasterio con el otro grupo de Nathan, Everest, que es mucho más “rockero”. Y después el 31 en el IrishPub, el Dublins. Y el 19 de abril nos vamos a Madrid. Pero montaremos más cosas.

¿Por último, pensabais acabar así o llegar donde estáis ahora? N: Para nada. Yo creo que es querer hacer música, no son tanto los orígenes sino querer hacer música que es con lo que más disfrutamos. Y querer. J: Es lo uno que queremos hacer. N: No sé del origen porque si lo piensas no sé cómo he acabado pillando un micro o lo que sea. Nos ha surgido de dentro. Ves J en momentos como estos empiezo a pensar espiritualmente como tu.

¿Tema presupuesto qué pensáis de ello? ¿Perdéis o ganáis beneficios?

“si esto acaba mal siempre se recordará lo que hicimos” 55


RISE OF ATLANTIS Nom: Rise of Atlantis

Com us organitzeu?

Gènere: Metal Core

X: La idea és que no hi hagi “jefes” tots tenim el mateix pes dins del grup, tot ho intentem fer per votacions, i la majoria guanya.

Integrants: Xavi (bateria), Joan (cantant), Charly (guitarra), Melià (baix), Jordi (teclat) Edats: 18-20 Origen: Baix Llobregat Període d’activitat: 2010-act Productor: No Rise of Atlantis és un grup de música format per cinc membres d’entre 18 i 20 anys del Baix Llobregat. Van començar a actuar ja fa un parell d’anys i fins llavors no han parat. Afirmen que ells mateixos componen les seves pròpies cançons i que el món de la música generalment no és Low-Cost.

Quan de temps vau trigar a fer el primer concert? C: Vam trigar només un parell de mesos. Quins beneficis obteniu fent aquets concerts?

C: Realment beneficis econòmics cap. X: En la majoria de concerts hem perdut diners. J: Ho fem per l’amor a l’art. Molts cops hem posat diners de la nostra butxaca perquè les empreses promotores de concerts que organitzen concerts per grups novells com nosaltres s’aprofiten de la poca experiència que tenen aquets grups i enriquir-se’n ells. Jo personalment no ho trobo gens just i és una cosa que s’hauria de saber. X: Dies abans d’un concert et donen unes entrades i has de vendre un mínim. Si no les vens ells es queden la meitat dels diners que costarien aquestes entrades, per tant, si no les venem perdem diners nosaltres. Perquè toqueu aquest estil de música? J: Cada integrant del grup té influències del Metal i cadascun de nosaltres aporta allò que pot i amb una mica de tot composem les nostres cançons. El gènere de música que podríem definir al que fem és el “metalcore”. Toquem aquest tipus de música perquè ens transmet sensacions i amb aquesta música volem transmetre valors i el que sentim.

“Ho fem per amor a l’art” Reporteres: Andrea Vallvé i Susagna Matas Fotografia: Andrea Vallvé

56

“volem transmetre valors”

A quin públic voleu arribar? J: arribar al màxim nombre possible però al nostre gènere musical limita una mica al públic. El nostre objectiu és arribar a fer una gira a nivell espanyol

Podríeu explicar-nos alguna anècdota? X: El primer concert que vam fer a la sala Mefisto de Marina se’m va trencar el pedal de la bateria i al guitarrista se li va trencar la corretja de la guitarra, sort que ens en van poder deixar una. M: Finalment tot va acabar bé, per sort.


rs�

Cara B

57



CARAB MAGAZINE LOW COST