Page 1

Fil Directe Any XI · Número 21 · Juliol 2007

El GAM prepara la seva web

Es preveu que estigui a punt per la Diada del Grup, el dia 11 d’agost Editorial

Encara més proper

El Parc dels Búnquers, una nova iniciativa cultural al municipi

Festes d’estiu 2007

Avanç dels programes d’actes a la pàgina 4.

Sumari Miscel·lània......................... 2 i 3 Programes d’actes de les festes d’estiu....................................... 4 Eleccions 2007 al G.A.M........ 5 Herbes, plantes i flors, per Montse Torres ......................... 6 El Camí dels Bons Homes (i V), per Pere Mill ...........7 a 11

Racó del llibre pirinenc, per Llorenç Vergés ................. 12 i 13 Records d’una època convulsa, per Oliver Vergés ..............14 i 15 Deu anys de Fil Directe ... 16 i 17 Patrocinadors ...........................18 Els fogons de Montellà ............19 Butlleta inscripció i patrocini .. 20

El Fil Directe “s’ha fet gran”. Teniu a les mans l’exemplar número 21 i això vol dir que la revista ja ha complert 11 anys de vida. El que va començar com un fulletó de quatre pàgines ha anat creixent fins aquest número, que estrena un format completament renovat i que ha ampliat la seva extensió a 20 pàgines. El GAM ha iniciat una campanya per apropar-se a tota la gent del poble, i el nou format del Fil Directe vol formar part d’aquest projecte. De la ma del membre de la Junta, i estudiant de periodisme, Guillem Lluch, la nostra revista s’ha sotmès a una profunda remodelació per tal d’arribar d’una forma més directa a tothom. No voldríem fer-nos pesats amb detalls tècnics d’aquesta “nova cara” que presenta la revista, ja que de ben segur, els anireu descobrint vosaltres mateixos. Simplement volem fer pal·lès aquest esperit de renovació i adaptació als nous formats i tecnologies, que es veurà complementat amb l’estrena d’una plana web pròpia , i l’opció que oferirem a tots els socis i socies de rebre el Fil Directe en format digital a través del correu electrònic. Per aquest motiu, iniciarem un “porta a porta” perquè tothom que ho desitgi ens faciliti una direcció electrònica i tingui l’opció de rebre la revista en aquest format. Creiem que amb iniciatives com aquestes podem fer que el GAM sigui encara més proper. La Junta Directiva


miscel·lània

El GAM s’obre a la xarxa d’Internet reunió a Terrassa per tractar el projecte. Albert Martí, Llorenç Vergés, Guillem Lluch i Oliver Vergés van representar la Junta Directiva del GAM, en la trobada amb Toni Hortal, que va servir per acordar els continguts de la pàgina web. A començaments de juny, es va produir una nova trobada per tal d’escollir-ne el disseny i concretar-ne els continguts a partir dels avenços realitzats per Toni Hortal. Des d’ara ja es pot visitar, tot i que està en construcció. L’adreça és: "www.amicsmontella.cat"

Toni Hortal i els membres de la Junta el dia de la primera reunió. / MONTSERRAT PONS

E

Oliver Vergés l GAM s’obre a les noves vies d’informació i ho fa a través de la creació d’una plana web. Aquest projecte està sent coordinat per membres

de la Junta Directiva i pel senyor Toni Hortal, professor de tecnologia de l’Institut de Secundària Terrassa. A principis d’any es va fer la primera

Si tot va bé, la presentació de la pàgina es farà el dia 11 d’agost, cooincidint amb la Diada del grup. Des de la web es donaran a conèixer tant aspectes de la nostra entitat com de Montellà. Pensem, per tant, que aquest és un pas important, no tan sols per al GAM , sinó per a tot el poble i el municipi.

Resultats electorals al municipi i al Baridà-la Batllia Guillem Lluch Les eleccions municipals del passat 27 de maig van deixar canvis importants a la majoria de municipis tant del Baridà i la Batllia, com de la Cerdanya. Els més destacats han sigut els de Bellver i els

de Montellà-Martinet, on l’ajuntament ha canviat de mans. A l nostre municipi, Convergència i Unió ha passat de set a dos regidors. Aquest són Anna Maria Armengol (alcaldessa els últims quatre

anys) i Miquel Pons. L’altre partit que es presentava era Esquerra Republicana i va aconseguir cinc regidors: Josep Castells (l’actual alcalde), Angel Carreras, Roser Bombardó, José Viayna i Alícia Martí.

IPLC: Independents per Lles de Cerdanya; GIP: Grup Independent de Prullans; ABB: Alternativa per Bellver i Batllia

2


miscel·lània

Un lloc per a cada cosa i cada cosa al seu lloc

Contenidors de reciclatge al Vall de Baix /LLORENÇ VERGÉS

P

Llorenç Vergés els volts de Setmana Santa va arribar a Montellà el contenidor de color blau, el destinat a la recollida selectiva de papers, cartrons i embalatges d’aquest estil. Feia ben bé un parell d’anys que el GAM havia demanat a l’Ajuntament de Montellà i Martinet la col·locació d’aquest contenidor, que a tot arreu acompanya els de color groc i verd, pensats per als envasos i el vidre, respectivament.

Ens consta que des de l’Ajuntament s’havia demanat diverses vegades al Consell Comarcal, però aquest no el servia per manca d’existències, la qual cosa no deixa d’estranyar tenint en compte la insistència de l’administració (absolutament justificada) en la participació ciutadana en matèria de reciclatge. Ara que el tenim aquí, només cal que l’utilitzem degudament i que els responsables del manteniment el buidin

quan faci falta. El que ens han instal·lat al Vall de Baix té una capacitat aproximada de 7’3 m3, suficient per a un poble com el nostre. Es tracta, de fet, d’un contenidor groc repintat, car no en trobaven d’altre. L’única pega és que als del capdamunt del poble els queda una mica lluny, i cal que carreguin els residus al cotxe per tal d’abocar-los-hi. Fóra bo que d’aquí a poc temps n’hi hagués un altre a la part alta . Sigui com sigui, ara no tenim excusa per no fer les coses bé. És un deure cívic distribuir les deixalles com cal. Si no, l’únic que aconseguirem és esgotar abans d’hora l’abocador comarcal, i ja sabem què passa quan es parla d’obrirne de nous: ningú no els vol a prop de casa. Fa pocs dies, però, constatàvem que encara hi ha qui s’entossudeix a seguir amb els vells costums, abocant en el contenidor "normal" diversos embalatges de cartró sense ni tan sols premsar-los (ja ho farà un altre!), i això a quatre passes del flamant contenidor blau. Al fons d’aquest, en canvi, hi reposaven amb cara d’extraterrestre ampolles de plàstic i llaunes de refresc. Davant d’això, només ens queda esperar que l’exemple de la majoria faci reaccionar aquesta minoria recalcitrant. Si no volem que en aquest terreny sí que hi hagi ciutadans de primera i ciutadans de segona, cal que tots prenguem part activa en la protecció del medi ambient.

Concurs de fotografia

Si vols participar-hi, envia les teves fotografies en format digital a l’adreça de correu electrònic amicsmontella@gmail.com Temàtica del concurs: lliure. Requisits: fotos relacionades amb Montellà. La data màxima d’entrega és l’1 d’agost. Màxim tres fotografies per persona. Obsequi dels dos vídeos dels Reculls d’imatges del GAM per al guanyador Edta: Grup d’Amics de Montellà NIF: G-25076795 C/Major, 15 -25725 Montellà de Cadí (Lleida) Telèfon: 973 51 51 79 Mail: info@amicsmontella.cat

Coordinació de redacció: Guillem Lluch i Albert Martí Tirada: 375 exemplars Col·laboradors en aquest número: Oliver Vergés, Llorenç Vergés, Montse Torres, Guillem Lluch, Albert Martí, Pere Mill i Lourdes Jordi Correcció de textos: Oliver Vergés i Llorenç Vergés

3


MONTELLÀ DE CADÍ FESTA DE SANTA MAGDALENA - Dissabte 21 de juliol de 2007 Programa d’actes 17:45 h 18:00 h 18:25 h 18:30 h

• • • •

• •

– Repic de campanes i soroll – Cercavila – Arribada al mas Mandrat – Missa a l’ermita romànica de santa Magdalena – Benedicció del terme 19:15 h – Berenar amb coca i moscatell i balls tradicionals al prat 20:30 h. – Retorn a Montellà Cercavila i balls tradicionals amb els grups

Els Astorets d’Arsèguel ¿¿¿¿¿¿¿¿¿¿¿¿¿¿¿¿¿¿¿¿¿ 7a DIADA DEL G.A.M. - Dissabte 11 d‘agost de 2007 Programa d’actes •

De 10:30 a 20:00 h Exposició a la Plaça del Llac

- Mostra de 40 noves fotografies del recull Montellà ahir, te’n recordes?” - Espai per a la memòria: Petites eines del camp - Exposició de les fotografies del I Concurs fotogràfic del G.A.M. • •

18:00 h – Recital de poesia de l’Alt Urgell, amb Josep Espunyes. 19:15 h – Actuació del grup de música tradicional

Els Astorets d’Arséguel •

20:30 h – Pica-pica popular

22:00 h – Actuació del monologuista Andreu Campillo Nota: Tots els actes es faran a la Plaça del Llac si el temps ho permet. 4


eleccions al G.A.M. Extracte del Capítol IV dels Estatuts- Dels càrrecs directius

Article 19è.- El President ostenta personalment la representació legal de l’Associació, presideix els actes, sessions i reunions. Decideix en casos d’empat qualsevol votació. Adopta interinament resolucions d’extrema urgència, a ratificar per la Junta Directiva que haurà de ser seguidament convocada. El Vicepresident primer substitueix el President en totes les seves funcions, en els casos d’absència, malaltia o altra causa, podent així mateix delegar-li el President determinades funcions de forma temporal o permanent. Article 20è.- El Secretari General té al seu càrrec l’execució dels acords i directrius aprovats per la Junta Directiva, coordinant i supervisant la gestió de les vocalies i secretaria. És el federatari de l’entitat i li correspondran les altres activitats que la Junta li encomani, així com la prefectura de personal. El Vicesecretari col.laborarà en la labor del Secretari General, sota la direcció d’aquest, substituint-lo en cas d’absència o malaltia i ocupant-se, primordialment, de la gestió administrativa de l’associació. Article 21è.- El Tresorer tindrà al seu càrrec la custòdia i fiscalització dels fons de l’associació, els llibres comptables i efectes. Organitzarà el sistema de cobrament de quotes i altres ingressos. Estendrà els lliuraments, sotmetent-los a la signatura del President i altres tràmits que ordeni la Junta Directiva. Formarà els balanços i inventaris i els pressupostos anuals, segons instrucció de la Junta Directiva. Article 22è.- Els Vocals assumiran funcions concretes i es responsabilitzaran de les vocalies que se’ls assignin. Per a la realització de llurs missions, comptaran amb l’assistència d’equips de treball, integrats per socis voluntaris. La seva tasca serà coordinada i estarà supervisada pel Secretari General. El nombre de vocals podrà augmentar per l’Assemblea General, en funció de les necessitats que la marxa i activitats de l’associació requereixin.

Extracte del capítol IV del Reglament de règim intern Article 16è.- Càrrecs de la Junta Directiva.- De comformitat amb els Estatuts, els càrrecs directius del Grup d’Amics de Montellà són el President, els Vicepresidents, el Secretari General, el Vicesecretari, el Tresorer i els Vocals elegits per l’Assemblea General. Article 17è.- Nomenament i cessament dels càrrecs de la Junta Directiva.- Un. El President, els Vicepresidents i els Vocals seran elegits per l’Assemblea General, a proposta de la Junta Directiva que prèviament haurà obert un termini per a la presentació de les candidatures corresponents. Dos.Candidatures. Podran ser candidats als càrrecs de president, vicepresidents i vocals, tots els socis que reuneixin els següents requisits: a) Constar degudament inscrits en el registre de socis de l’entitat i tenir al dia la quota de soci. b) Tenir divuit anys complerts c) No haver exercit dos mandats consecutius en el període immediatament anterior a l’elecció. d) Les sol.licituds hauran de dirigir-se a la Junta Directiva, fent constar, nom i cognoms, adreça, DNI i càrrec per al qual es presenta. e) El termini per a la presentació de candidatures serà comunicat als socis amb una antel.lació de quinze dies abans de celebrar-se l’Assemblea General. f) La Junta Directiva elaborarà les llistes de candidats als càrrecs ordenades alfabèticament per ser presentades a l’Assemblea General Si la proposta de nomenament de president fos rebutjada per l’Assemblea General, la Junta Directiva podrà sol.licitar la designació d’una presidència en funcions que podrà ser ostentada per un vicepresident o per un altre membre de la Junta Directiva. El Secretari, el Vicesecretari i el Tresorer seran designats per i d’entre els membres de la Junta Directiva. Igualment hauran de cessar en les seves funcions una vegada complerts els quatre anys de durada dels càrrecs, segons s’estableix en els Estatuts, a petició pròpia o per exprés acord de la Junta Directiva.

Tots els socis i socies han rebut informació individualitzada sobre les eleccions 5


herbes, plantes, flors...

per Montse Torres

Thymus Serpyllum L Labitae Castellà: Serpol, Serpillo Català: Serpol, Serpoll Descripció: Planta vivaç, lleugerament aromàtica que forma petits matolls. Les tiges són llargues, rastreres i amb brots florals ascendents de 5-10 cm d’alçada. Les fulles són oposades en forma de paleta amb els costats peluts. La corol·la té un color rosa porpra. Cicle: Planta vivaç, floració de maig a setembre. Hàbitat: Planta molt comuna que es troba als llocs secs i marges molt exposats al sol, zones rocoses, fins a 2500 metres d’alçada. Efectes: Expectorant. Lleugerament antiespasmòdic. Parts utilitzades: La planta en flor, seca o fresca. S’ha de deixar assecar al sol. Aplicació: En infusió (20 g de flors fresques o seques per litre d’aigua) va bé contra la tos. La planta també té propietats antisèptiques (intestins i bronquis) i tòniques (estòmac). Les fulles seques en pols, premsades com tabac, aturen les hemorràgies nasals.

Papaver Rhaeas. L Castellà: Amapola, Ababol Català: Rosella Descripció: Planta herbàcia amb flors d’un vermell esclatant, amb tija peluda d’uns 15-60 cm de llarg. El fruit, una càpsula, s’obre mitjançant uns porus. Les llavors són petites i nombroses. Cicle : Planta anual. Floració de maig a juliol. Hàbitat: Camps, vores dels camins. Es pot trobar fins a 1500 metres. Efectes : Suavitza la tos i és lleugerament expectorant. Parts utilitzades: Els pètals. S’han de recollir en un dia sec i deixar-los assecar al sol. Aplicació: Fer una infusió (1 1⁄2 cullerada de tè per tassa d’aigua) tres cops al dia, contra els refredats nassals i bronquials. Es pot fer una loció de bellesa per combatre les arrugues i la pell seca; posar un grapat de pètals en un got d’aigua bullent, deixar infusionar i colar. Rentar-se la cara al matí i al vespre amb el líquid obtingut. 6


col·laboracions

El Camí dels Bons Homes (i V), per Pere Mill según sus leyes. La inquisisión se estableció oficialmente en Francia, Italia y Alemania, y el Papa Sixto V, a petición de los Reyes Católicos, la introdujo en Espanya en 1479. A pesar de todas las calumnias levantadas contra ella, fue el más benigno de los tribunales; por lo que a nuestra patria se refiere, produjo inmensos beneficios: impidió las herejías y guerras religiosas que arruinaron a Europa,y, en parte gracias a ella, conservamos la unidad de la fe con todos los bienes que de ella se derivan.”

Vista aèria del castell de Montsegur

Conclusions. 1.- El fenomen càtar no és solament un fenomen religiós sinó polític. La part religiosa és la que aprofita l’església per llençar i justificar la croada, però la finalitat és la de seguir gaudint del poder i l’hegemonia. Això ho aprofita molt bé Innocenci III. Si solament s’hagués tractat d’un fenomen religiós, el de combatre l’heretgia, Roma hauria intervingut d’altra manera abans i després de la desfeta de Muret. L’Església, com ha fet sempre que ha pogut, fa servir la seva autoritat sobre monarques i nobles per tal d’imposar-se. En aquest sentit no cal oblidar com estava establerta la jerarquia social d’aquella època, en què els monarques tenien més poder aglutinador que no pas autoritat real i que, a part de témer sublevacions dels seus senyors i vassalls, encara temien més la possible excomunió que els pogués imposar l’Església si no acataven la seva autoritat. 2.- La part de manifestació religiosa del poder de l’Església es perllonga més enllà de la cremada de Montsegur

amb la creació de la Santa Inquisició, que va ser concebuda com una forma ferotge de repressió, no tan sols contra els càtars sinó contra qualsevol oposició a l’Església catòlica, que passava a ser qualificada d’herètica i amb l’inculpat cremat a la foguera la major part de les vegades després de ser sotmès a les més aberrants tortures per fer-li confessar el que volien els botxins de la Inquisició. Encara que posteriorment fou malvista, sobretot quan se’n conegué la veritable funció i procediments, va arribar-se’n a parlar positivament als nostres dies en l’època de la recent dictadura, com d’un tribunal just i necessari. Així, en un llibre escolar, concretament llibre de text Historia de la Iglesia y Liturgia. Tercer año de bachillerato, Plan 1957, d’Ediciones Bruño, s’hi podia llegir: “La Inquisición era un tribunal eclesiástico para impedir la difusión de la herejía. Si el acusado se arrepentía de sus errores y hacía profesión pública de su fe católica, era perdonado; si su arrepentimiento era sospechoso, se le encarcelaba; y si se obstinaba en su error, se le entregaba a los tribunales civiles para que lo juzgasen

7

Naturalment, i una vegada s’han pogut consultar els processos inquisitorials que encara resten arxivats, es veu que aquest text, com molts d’altres, és una pura mentida al servei d’un règim que voldríem oblidar que ens va tocar tan de prop i de l’església catòlica impertèrrita. Ara bé, el que interessa de fer notar en aquest apartat és que de tergiversacions com aquesta, al llarg de més de vuit segles, n’hi poden haver hagut moltes, la qual cosa obliga que s’hagi d’estudiar aquest fenomen del catarisme amb un rigor tal que cal indicar tot allò que no s’ha pogut acreditar documentalment i és fruit, doncs, d’interpretacions del que hauria pogut ser, però en cap cas història com a ciència que estudia el que realment va passar. 3.- Aprofundint més en el punt anterior, es presenta transcrit l’article que aparegué a la revista Sapiens, núm. 36 l’octubre de 2005, on Jaume Fernández, en l’apartat “Història-Ficció”, presenta sota el títol “Què hauria passat si Alfons I d’Aragó hagués conquerit la Lleida islàmica”, escriu un meritós article que, basant-se en uns esdeveniments que van passar realment i en una interpretació del que hauria pogut passar, deixa constància d’un esdevenir que, si no es tractés de


col·laboracions ficció hauria trastocat la història tal com la coneixem actualment.

que no es pot és crear una mena de “túnel del temps” per canviar els esdeveniments al nostre gust.

les institucions imposades per França. Aquesta guerra, que va durar més de 17 anys, va enfonsar la cultura, l’economia, la unitat i, en definitiva, la força de tot el país del Llenguadoc.

4.- De la mateixa manera, un autor com Xavier Escura i Dalmau, en El somni 5.- La croada va ser un fracàs, concebuda occità dels reis catalans. Crònica dels externament com a forma de repressió càtars (Signament Edicions, 1996), dels càtars. Com diu en el seu llibre Jesús palesa com podia haver evolucionat la Mestres: “... era intentar matar formigues 7.- Cal tenir present que aquesta Santa història amb la creació d’un gran estat amb bales de canó. Els perfectes no Inquisició es va perllongar fins ben entrat catalano-aragonés-occità. Com a profecia lluitaven amb llances i dagues i per tant el segle XV, i que el malestar del poble ara retrospectiva ja està bé, i no hi ha cap difícilment els podien abatre. La croada enfront de l’Església no es va apaivagar mena de dubte que als catalans ens omple va acabar, això sí, amb els senyors que amb la Inquisició. Aquesta solament va de joia pensar amb la grandesa de servir per imposar la fe mitjançà la nostra pàtria que si bé ara no la el terror. Serveixi altra vegada de tenim i sembla que sempre ens comparació l’època franquista en l’hagin volgut oprimir des de les què era obligatori anar a missa Castelles, ens queda la recança els diumenges i complir fidelment d’aquest somni d’un passat gloriós tots els manaments. Si no, el que va malbaratar Pere I el Catòlic. càstig era repressiu per part del No obstant això, si volem tocar règim, que feia de braç executor de peus a terra, i precisament en de l’Església, que d’altra banda relació als mateixos fets històrics, en aquest passat segle ja no tenia veuríem que una mica més enllà més territori que l’encerclat dins el en el transcórrer dels segles, Vaticà i els seus edificis religiosos amb el casament de Ferran de i, per tant, semblaria lògic pensar Aragó i Isabel de Castella, que també estava desproveïda de possiblement hauria tornat a poder polític i militar. Això és en desaparèixer aquest somni occità, la teòria. A la pràctica és tota una ja que la base per l’estat modern altra cosa, puix que el poder polític d’Espanya va ser precisament la de l’Esglèsia prové d’una xarxa institucionalització de la unió de ben muntada i del propi suport Castella amb Aragó i Catalunya, econòmic. Dit això, el seu poder la que es faria indivisible a partir pot ser ben aparent o fàctic actuant de Carles V. I si amb això no El somni de crear un gran estat catalano-aragonès-occità d’una manera o d’una altra segons n’hi hagués hagut prou, al cap quina sota quinq bandera es trobi de 300 anys, amb el tractat dels Pirineus responien dels càtars, és a dir, que d’una o quina forma de govern. Naturalment, (1659), que a proposta del mateix rei manera o altra emparaven el catarisme; si el sistema de govern és el militar d’Espanya va arribar molt més enllà de però els bons homes continuaven tirant – repressiu, tal com es veu en aquest les expectatives que tenien els francesos, endavant la seva tasca...” exemple, l’Església hi arrelarà i dominarà però amb el resultat vergonyós i aberrant imposant el seu credo a la força. per als catalans i ignominiós respecte 6.- La croada, sota l’aparença de lluita del Tractat de Corbeil, es va acabar de contra l’heretgia, va ser una veritable 8.- Segons manifesta l’historiador i perdre tota esperança de mantenir el guerra contra la zona del Llenguadoc antropòleg Esteve Albert (Jordi Bibià, Rosselló i la part que encara restava del i acabà sent una invasió descarada per pàg. 96) en un escrit titulat Josa i Llenguadoc (exceptuant la Vall d’Aran) i, part de França, que es va apropiar de els càtars, després de la rendició de fins i tot, la Cerdanya Nord a aquest punt tot aquest territori servit en safata per Montsegur, el catarisme no solament dels Pirineus. El que pot deduir-se de tot l’Església i, a més a més, depurat dels no desaparegué, sinó que augmentà, plegat és que la història, ens agradi o no, seus bells costums i cultura occitans per i malgrat que també fou perseguit a és història i la podem imaginar i aplicar-la facilitar l’entrada dels costums invasors Catalunya, la població del Principat va com a forma de predicció de futur, però el francesos, sense rebutjar ni les lleis ni doblar-se en pocs anys arran de l’arribada

8


col·laboracions de refugiats del Llenguadoc. Aquesta rotunda afirmació complementa el que també s’ha dit quant a les Illes i el País Valencià. De manera que, atenent aquestes afirmacions, plenament estudiades i acreditades, Josa i Castellbò i altres zones dels comtats pirinencs restarien com la punta de l’iceberg, territoris menys poblats on tothom es coneixia i sabia els antecedents de cadascú i el seu historial, mentre que les cèl·lules camuflades i que seguiren amb llurs creences es trobaven als llocs més poblats i allà on a la Inquisició li era més difícil de penetrar per la seva mateixa magnitud o pels impediments que hi oposaven les autoritats comtals.

tenir cert ascendent o hegemonia, no dubtant a provocar guerres i matances per tal de fer fracassar aquesta heretgia. La diferència amb el catarisme no vindria donada tant pels motius que van provocar les seves respectives aparicions, com per la sort que els tocà viure: els protestants van guanyar i, anteriorment, al segle XIII, els càtars van perdre. Podem afirmar, seguint el mateix article, que el continuat malestar en contra de

del catarisme ens ha arribat unit a un sentiment nacionalista pel qual certs episodis de la història medieval volen ser interpretats com l’intent de crear una nació catalano-occitana sota la sobirania dels reis d’Aragó. Aquest moviment herètic es presenta massa sovint com l’expressió d’una cultura i d’una civilització comunes als dos vessants del Pirineu, com la vivència espiritual de dos pobles que volen formar una sola nació, això sí, sempre sota la sobirania del Casal de Barcelona”.

11.- Ningú pot quedar impassible davant la barbàrie que es va produir en aquests segles XII, XIII i XIV , però les persones tendim 9.- El 1517, tres segles després, a justificar-ho tot per tal d’evitar es va produir la gran heretgia càrrecs de consciència i oblidem protestant de Martí Luter, el com més aviat millor. Voldria, teòleg alemany que es va oposar modestament, que aquest no fos el frontalment a l’Església catòlica. cas, i per això, perquè els lectors Aquesta va utilitzar totes les no pensin que el tema dels càtars armes a l’abast per aixafar-la. El anihilats, de l’Església cruel, futur papa Pau IV, fins i tot, quan injusta i autoritària i dels països encara era només el cardenal subjugats al poder eclesiàstic Gian Pietro Garafa, va refundar la temporal resta molt lluny, voldria Santa Inquisició, que solament va aportar un exemple proper, funcionar a Itàlia, estat hereu del en el temps i en la distància: territori de l’Església, que es va em refereixo a la Guerra Civil anar quedant cap al mig de la bota espanyola (1936-1939), en què la que forma la península italiana i a sublevació militar, o cop d’estat, l’entorn de Roma. Si aleshores no El Vescomptat de Castellbò va estar molt lligat al catarisme es va qualificar ràpidament de es va produir el mateix que havia “cruzada nacional”, tant durant la passat amb el catarisme fou senzillament l’església tradicional que va representar campanya com posteriorment; en què hi perquè la conjuntura política i social aquesta heretgia va tocar profundament van haver assassinats i tota mena d’abusos era diferent arreu d’Europa, i encara l’Església romana, ja que to seguit comesos pels dos bàndols; en què els més al país on esclatà aquesta revolta nasqueren una sèrie de doctrines, totes tercers països, quan hi van intervenir com de creences, on, si bé no la van afavorir elles fonamentades en els mateixos a país (no em refereixo a les Brigades directament, tampoc mogueren cap dit per principis duals del catarisme, en un Internacionals) va ser per treure’n profit; desterrar-la. intent de reformar l’Església romana i en què, segons els historiadors moderns, suprimir els abusos continuats que duia a va ser una campanya que es va allargar En l’article La gran heretgia: la guerra a terme a través de les actuacions dels seus molt més del necessari per tal d’anihilar mort de l’Església catòlica contra Luter representants, els quals havien oblidat els l’enemic (els partidaris de totes les i el protestantisme del número 36 de la vots de pobresa i castedat i, practicaven ideologies no afins a l’alçament, és a revista Sapiens (setembre de 2005) es pot reiteradament la simonia i la carnalitat. dir, els “rojos”), i en què a la postguerra veure clarament que l’Església, a part de es va tornar a muntar un altre veritable la creació de la Inquisició italiana, mogué 10.- Tret del Centre d’Estudis de tribunal inquisitorial per depurar els que tots els fils possibles als països on podia l’Alt Urgell: “A Catalunya el mite van quedar.

9


col·laboracions s’ha radicalitzat més, els grans problemes com el terrorisme, la immigració, l’ocupació i l’habitatge juvenils i un llarg etcetera, o no s’han solucionat o se’ls ha aplicat remeis de pedaç i, mentre l’Església, per la seva banda i en més d’una ocasió, ja ha pres partit o, almenys, s’ha posat en política, que és precisament el que no hauria de fer.

Carcassona va ser un important feu càtar fins la desfeta de Muret

Els de més edat recordaran el text que s’ha reproduït anteriorment en parlar de la Inquisició, concretament aquell que deia: “Un cop a la presó [...] es feia relació de l’acusació, sense citar l’acusador, i amb dos testimonis que confirmessin aquella ja n’hi havia prou.” Això també s’aplicava als que van empresonar després del dia de la Victòria, que si no tenien “avals” es podrien a la presó o eren afusellats. Franco, desprovist de qualsevol ideal feixista com podien tenir els seus coetanis Hitler i Mussolini, va prendre emmatllevats per desprès ferse’ls seus almenys en aparença, els ideals falangistes de José Antonio, i els va acabar d’arrodonir amb una fe desproporcionada que li feia tenir a l’Església espanyola al seu costat i, fins i tot, a vegades, a sota seu (també almenys en aparença) i a l’Església romana ja li va anar bé aquesta simbiosi amb el poder polític per instal·lar-se en la fe mantinguda amb el terror i a canvi de poder anomenar Espanya la “gran reserva espiritual de l’occident” 12.- Relacionat amb l’anterior apartat, faig menció de l’entrevista a Pío Caro Baroja, nebot de l’entranyable Pío Baroja,

apareguda al Magazine d’El Mundo el 13 de novembre de 2005, en la qual afirma sense embuts: “El era un agnóstico total, pero cuenta, y yo lo recuerdo, como los curas decían desde el púlpito “Hay que dar hijos a la guerra”. O sea, alentaban a matar.” Després, a la pregunta de si el moment actual tenia semblances amb el 35 i quines eren aquestes similituds, responia: “Sí, hay una continuidad entre los momentos anteriores a la guerra y la actualidad. El levantamiento nacional, los crímenes, los fusilamientos, las muertes se podrían haber ahorrado y estaríamos en la misma actualidad; y esto tienen los políticos que metérselo en la cabeza; jugar con fuego es muy peligroso y España es una nación, un pueblo muy violento. La pasión se ve por todas partes. Existe aún la posibilidad de la violencia plena.Yestos políticos de ahora son igual de vocingleros que los políticos republicanos.” Una vegada citada la font d’on es va treure aquest article, que cadascú en faci les seves pròpies deduccions, però el que sí és cert és que des de la data referenciada, la política espanyola encara

10

13.- És ben curiós que ni l’Església catòlica romana ni els seus aliats, els que al llarg del devenir del temps han secundat les seves actuacions, mai s’hagin retractat formalment de la desfeta del Llenguadoc ni de les actuacions posteriors que encara aixequen cua avui, actuacions qualificades precisament de croades i que tant han perjudicat el floreixement d’alguns països. Pot arribar-se a comprendre la seva forma d’actuar en el segle XIII, quan ajuntava a la seva institució el poder temporal com el de qualsevol monarquia, posteriorment estat, i el poder diví que li permetia excomunicar els seus opositors, però en el cas dels càtars el que es fa difícil d’assimilar és la prepotència i acarnissament que va utilitzar per torturar, matar i cremar tants fidels del catarisme, doctrina que, en definitiva, s’assemblava a la pròpia catòlica i també cristiana. Aquesta lluita aferrissada no es va emprar ni en la Reconquesta espanyola ni en les croades a Terra Santa, de manera que solament es pot aventurar l’opinió que aquesta desfeta d’Occitània interessava des del criteri religiós com a escarment, però sobretot, des del criteri polític, com una forma de treure poder al Regne Catalano-Aragonès per equilibrar-lo amb el francès. Cal apuntar que, més endavant, a l’ època en què a Espanya no es ponia mai el sol, aparegué el protestantisme, que s’estengué per Europa mentre a Anglaterra Enric VIII es proclamava cap de l’Església anglicana, i, d’aquesta manera, el que havia volgut evitar Roma al segle XIII se li escapà de les mans al XVI, quan aquestes heretgies triomfaren malgrat els esforços esmerçats per


col·laboracions per sufocar-les, ja que fins i tot va subvencionar l’armada de Felip II per lluitar contra Anglaterra i restablir-hi el catolicisme. 14.- Cal insistir, per últim, que si bé entre el Llenguadoc i la cara sud dels Pirineus hi havia moltes coses en comú i, sobretot una llengua i una cultura molt similars, el somni de la gran unió occitana-catalanoaragonesa només va durar el temps que va des que el comte de Tolosa va demanar ajut al seu sogre, Pere I, i la va obtenir i la mort d’aquest en la batalla de Muret. Ara bé, per veure si era un somni fantasiós o podia ser una realitat, cal mirar el antecedents. Els catalans pretenien l’expansió pel Llenguadoc i aconseguiren el vassallatge dels comtes de Carcassona i Besiers. El de Tolosa, però, no li oferí el vassallatge sinó la guerra, guerra no acabà fins el maridatge del comte amb la filla del rei. Ja sabem que situats a l’edat mitjana i a l’època en què les corones tenien necessitat d’expansió per tal d’anar configurant els estats actuals, l’única manera de guanyar territori era amb la guerra o a través del matrimoni convingut amb l’hereu o l’hereva d’una corona. El que no se sap, i es pot apuntar com l’altra cara del somni catalano-occità, és què hauria passat si el rei Pere no hagués mort a Muret, i hagués derrotat Simo de Montfort. Li hauria rendit vassallatge el comte de Tolosa? El rei de França s’hauria

A la Batalla de Muret es va acabar el somni de l’estat catalano-aragonès-occità.

quedat amb les mans plegades veient com un territori tan gran i ric passava a la corona catalano-aragonesa? I en el supòsit que s’hagués creat aquest gran estat provençal, no s’hauria desfet posteriorment, sigui via casament, com s’esdevingué, per exemple, amb les filles de Ramon Berenguer V, Margarida i Beatriu, amb Lluís IX i Carles d’Anjou, que desmembraren decisivament Provença a favor de França (tractat de Corbeil), o fins i tot a les acaballes del segle XVII amb la pèrdua de mitja Cerdanya, Conflent i Rossellò?

11

Potser hauria passat el mateix, i solament s’anuncia a títol comparatiu, amb Flandes i els Països Baixos, i amb les colònies americanes a partir dels grans descobriments. I passaria el mateix per la impossibilitat física, econòmica i material de mantenir-les, ja que l’exèrcit, les armes, el transport i l’administració a mans de nobles i virreis era una sangonera per a Espanya, que malgrat disposar de grans i rics territoris, l’empobria. En conseqüència el pais, entre els segles setze i divuit, no evolucionà al mateix ritme que altres països europeus menys ambiciosos.


el racó del llibre pirinenc

per Llorenç Vergés

això sí, que destaca al costat de moltes d’elles, potser les més populars, per una major voluntat d’estil i més ambició literària. Villaró, efectivament, aprofita alguns dels ingredients que han contribuït a l’èxit d’aquestes obres, les quals, per exemple, fan girar la trama al voltant d’un objecte artístic (falsificat, robat o problemàticament restaurat); inventen o rescaten de l’oblit una germandat més o menys secreta entestada a custodiar determinats símbols o coneixements hermètics; atorguen un paper si més no dubtós a l’estament eclesiàstic; palesen certa pruïja documental i informativa (necessària per a donar consistència a la trama), i, és clar, inclouen algun assassinat, pràcticament obligat quan es pretén mantenir tant de secret. A Blau de Prússia, però, Villaró ha acostat aquests elements a la nostra realitat més propera situant-los en unes coordenades geogràfiques i politicosocials que tant ell com bona part dels seus lectors coneixen bé. En aquesta novel·la, doncs, el cadàver de torn, producte del «primer crim transfronterer de la història», apareix, mancat de tota solemnitat, en un dels polèmics abocaments de runa dels camions andorrans; les policies encarregades de la investigació no són altres que els nostres Mossos d’Esquadra i la Policia Criminal d’Andorra; l’objecte artístic, la venerada Mare de Déu romànica de Meritxell, i el centre d’una possible intriga eclesiàstica, no és el Vaticà, sinó el bisbat d’Urgell.

Blau de Prússia

Al costat d’aquests elements, presos de la realitat immediata de l’autor (recordem que Villaró viu a Andorra, però treballa a l’arxiu municipal de la Seu), uns altres de ficció, però totalment versemblants en el context que crea la novel·la, com ara el Consell de la Terra, una organització amb ressonàncies medievals que mitjançant el robatori de l’esmentada imatge pretén fer un toc d’atenció sobre la pèrdua imminent de la identitat andorrana, fruit, segons explica un dels personatges, de la cobdícia de les noves generacions, representada en la novel·la per un renovat santuari de Meritxell, ostentós i desmesurat, que pregona uns nous temps per al país.

E

ncara és massa aviat per fer una valoració prou afinada de l’aportació a la literatura d’aquest allau de novel·les que algú ha batejat amb el nom de thrillers historicoartístics perquè barregen art i gènere negre, o sigui, crims i enigmes relacionats amb obres d’art i sovint dins d’uns contextos històrics molt determinats. El cert, però, és que aquesta mena de novel·les ha aconseguit d’enganxar un bon nombre de lectors, sovint joves (i això ja és un mèrit) que no s’espanten davant del seu gruix gairebé estandarditzat, i, de retruc, ha fet augmentar l’interès per diferents disciplines que hi apareixen implicades: l’art i la història en primer lloc, però també la història sagrada i les religions en general, amb les seves sectes, ritus i misteris, les civilitzacions desaparegudes, els llenguatges críptics, la transmissió de textos, etc. No sé si l’autor estaria d’acord a considerar Blau de Prússia (novel·la guanyadora del premi Carlemany 2006) una obra d’aquest gènere, però pensem que conté diversos aspectes que permeten que la hi puguem relacionar, tenint en compte,

Ara, allà on Blau de Prússia pren més volada és en l’hàbil i aprofundit tractament psicològic del personatge protagonista, un policia de vocació dubtosa, amb alguns posats d’antiheroi, que es veu abocat a una investigació que sembla sobrepassar les seves capacitats i fins les de la mateixa Policia Criminal, acostumada a «un crim domèstic, discret, d’escassa volada, generalment net i econòmic, hereu de la continguda violència rural», i això trobant-se en un estat emocional força precari arran de la mort en accident de la seva dona un any enrere, un accident del qual se sent culpable, la qual cosa li impedeix fins i tot de conduir el vehicle amb què ha de desplaçar-se. És sens dubte en l’anàlisi de la particular elaboració del dol del personatge

12


principal, en la lenta concreció dels ressorts psicològics que el mouen i l’empenyen cap a la superació de la tragèdia, però també en la diferent manera que tenen d’assumir la situació els personatges secundaris (els pares, la cunyada, els amics, la sergent Povedilla dels Mossos, amb qui s’insinua una sortida sentimental de la crisi) on creiem que rau el pes específic de l’obra i la demostració de la maduresa narrativa de l’autor. És aquest vessant psicològic i sentimental el que dóna solidesa a l’obra i en determina el ritme, molt diferent d’aquell tan trepidant de moltes novel·les del gènere. Si alguna cosa haguéssim d’objectar a la novel·la, seria tan sols en la creació de la trama diguem-ne policial. En algun moment hem tingut la sensació que el desesme que acompanya Andreu Boix, el protagonista que ens explica la història en primera persona, ha acabat afectant el mateix autor, sobretot a l’hora de trobar aquelles pistes sòlides i imaginatives que, amb totes les marrades que calguin, permeten tirar endavant una investigació d’aquestes característiques. El recurs d’Internet o la intervenció de l’atzar semblen massa fàcils. Tampoc sembla del tot justificable narrativament un dels girs inesperats de la novel·la, en concret la mort accidental del sospitós número u, fruit d’unes filtracions policials poc aclarides, fet que acaba comprometent la resolució explícita del cas, el mòbil de l’assassinat inicial, motor de la investigació. D’altra banda, l’interès de Blau de Prússia com a thriller es concentra massa cap al final, i al llarg de moltes pàgines el lector se sent tan perdut com el protagonista, la qual cosa l’obliga a fer una lectura més expectativa que activa (aventurant també ell hipòtesis plausibles a mesura que va llegint). Són, potser, qüestions de poliment, d’acabats, semblants als que detectàvem també a Obaga. En tot cas, no són cap impediment perquè puguem considerar Blau de Prússia una bona novel·la, força més sòlida que aquella i absolutament recomanable. En algun lloc Villaró comentava que s’havia valgut del gènere negre per parlar d’altres coses, com ara del present d’Andorra i de la seva identitat, de pèrdues col·lectives i de pèrdues individuals. I és aquí on rau el centre d’interès de la novel·la. A través de l’actuació desmenjada d’Andreu Boix, assistim a un intent de recuperar i recuperar-se de la pèrdua d’aquelles coses que un bon dia ens van marcar i un altre van desaparèixer per donar pas a una realitat molt diferent. Un intent de tornar les coses al seu lloc, sabent, però, que els resultats seran més aviat precaris i que res serà el mateix.

Albert Villaró, Blau de Prússia, Columna Edicions, Col·lecció Clàssica, núm. 701. Barcelona, 2006. 337 pàgs. 20 € 13

Col·laboreu amb nosaltres comprant números de la rifa de tres toies que sortejarem el dia 11 d’agost, 7a Diada del G.A.M.


col·laboracions

Records d’una època convulsa

Centre de visitants del Parc dels Búnquers / OLIVER VERGÉS

E

Oliver Vergés l passat dia 5 de maig es va inagurar el Parc dels Búnquers de Martinet i Montellà, una pionera oferta cultural i turística del nostre municipi. El projecte neix amb la intenció de recuperar la memòria històrica del nostre entorn municipal i del nostre país. El Parc és promogut per l’Ajuntament de Montellà i Martinet, el Parc Natural del Cadí-Moixeró, la Generalitat de Catalunya i el Memorial Democràtic. La gestió del Parc recau en l’empresa Transversal Produccions Culturals, amb seu a Manresa. Història La Línia P de defensa La Línia P o Línia Pirineus consisteix en una xarxa de més de quatre mil cinc-cents búnquers, agrupats en 169 centres de resistència i construïts al llarg del Pirineu resseguint, si fa no fa, la frontera amb França. Amb aquesta

xarxa el general Franco pretenia evitar o frenar una possible entrada a la península de forces enemigues per enderrocar el règim que havia instaurat en acabar la guerra civil. Alguns historiadors que han estudiat a fons aquesta obra daten la seva contrucció entre els anys 1944-1946, però hi ha opinions divergents L’estratègia militar a la Cerdanya La Cerdanya era un punt estretègic de la Línia P ja que és una de les valls més amples del Pirineu i gaudeix de bons accessos. En el cas d’un atac de tropes enemigues, era el lloc de pas més idoni. Per això a la zona de Martinet i Músser, on la vall es comença a estrènyer, hi trobem una gran concentració de búnquers: era la zona on l’exèrcit hauria hagut de fer-se fort i oferir una primera resistència. La construcció dels búnquers La Línia P va ser una obra de gran embargadura, realitzada per obrers de

14

tota la península, principalment asturians. La construcció dels búnquers es va fer bàsicament amb l’ajut d’animals de tir i la feina manual dels obrers que hi treballaven. Els búnquers són una fortificació militar de defensa, mig soterrada i de gran fortalesa, feta amb ciment armat. Es van contruir mitjançant el sistema de l’encofrat. Aquest sistema consistia bàsicament a fer una estructura de fusta, dins de la qual es posava una ànima de ferro. Després d’això, s’hi abocava formigó armat. Un cop sec, es retiraven les fustes. És per això que a les parets dels búnquers hi trobem encara les marques de la fusta que va contenir aquest formigó. Tipus de búnquers. Trobem quatre tipus de búnquers a la Línia P: · Punts de combat: Eren els més freqüents. Acollien metralladores o fusells


col·laboracions metralladors. La seva missió era defensar els punts d’artilleria i evitar que l’enemic s’hi acostés. D’altres nomès consistien en un "niu de metralladores"; un punt on se situava una metralladora pesant. · Punts d’artilleria: Punts armats amb un canó amb possiblitat de tir directe sobre la carretera. · Punts de comunicació i observació: Punts que allotjaven els comandaments, situats en llocs alts i amb bones vistes. Un exemple és el Roc de l’Àliga, a Músser. · Punts a cel obert: Havien d’acollir bateries antiaèries i morters. Estaven situats també en llocs alts i amb bones vistes. El Parc dels Búnquers de Martinet i Montellà Podríem dir que el Parc dels Búnquers, situat al Cabiscol, a 1 Km de Martinet, no

és tan sols una iniciativa lúdica, sinó un recurs museogràfic molt innovador que, a més a més de mostrar-nos un conjunt de búnquers, permet de transportar-nos al convuls context històric dels anys quaranta, que va ser capaç de concebre i realitzar una obra de tanta embergadura com la Línia P, comparable a la Línia Maginot a França o la Línia Sigfrid a Alemanya.

soldats que haurien d’haver ocupat els búnquers dels 169 centres de resistència edificats al llarg dels Pirineus, des del Mediterrani fins a l’Atlàntic. Els visitants fan el recorregut acompanyats de guies. Se’ls proveeix d’un casc i una llentera per entrar a l’entramat de galeries. Després del primer tram guiat, es dóna la possiblitat al visitant de seguir pel seu compte el recorregut marcat.

A través dels tres audiovisuals que es projecten al Centre d’Interpretació, el visitant s’introdueix en la situació històrica i entén el perquè de la construcció d’aquesta línia de defensa. Se li expliquen els tipus de búnquers i les formes de contrucció i, finalment, en el tercer audiovisual, es mostren opinions d’algunes persones que van viure a l’època de la construcció de la Línia P.

Des del Grup d’Amics de Montellà aconsellem la visita d’aquesta nova iniciativa que pretén alhora recuperar la nostra memòria històrica i unes edificacions emblemàtiques i característiques del nostre municipi. El Parc dels Búnquers és un projecte important i engrescador que reclama una visita obligada. Diuen que per a afrontar el futur cal apendre del passat. Gràcies a iniciatives com aquesta impedim que el nostre passat recent vagi caient en l’oblit.

A partir d’aquí, el visitant passa de ser un espectador més a posar-se en la pell dels

15


col·laboracions

Deu anys de Fil Directe Albert Martí i Guillem Lluch L’any 1997, el Grup d’Amics de Montellà va treure a la llum el primer número del Fil Directe, amb la pretensió de que fós l’eina de comunicació del Grup i un element dinamitzador de les seves activitats. Tot i que en un principi, es preveia que la distrïbució del butlletí es faria únicament als socis i socies, posteriorment es va acordar que pogués arribar a totes les cases del poble, precisament per no excloure ningú. En aquest primer número, s’informava de la recuperació de l’Aplec de Santa Magdalena, patrona del poble de Montellà, que es conmemora el 22 de juliol, i del qual s’havien trobat referències de la seva celebració a Montellà, a la Gran Geografia Comarcal de Catalunya, al Calendari de Festes de Catalunya, Andorra i la Franja, i al Calendari Cerdà. També s’encetava un apartat sota el nom de Racó històric i llegendari on, en aquest primer número, s’explicava una llegenda relacionada amb el castell de Montellà i es feien altres ressenyes històriques sobre el poble.

Portada del número 7 de Fil Directe (juliol 2000).

Durant aquests primers deu anys, la persona que ha coordinat el recull d’articles, material gràfic i patrocinis de la revista ha estat l’Albert Martí (Cal Mariner). Amb la incorporació del Guillem Lluch i de l’Oliver Vergés en les tasques de maquetació i correcció de textos, respectivament, que encetem en aquest número

Portada del número 1 de Fil Directe (juliol 1997).

16


col·laboracions

Portada del número 17 de Fil Directe (juliol 2005).

Portada del número 20 de Fil Directe (desembre 2006).

21, el GAM vol fer-se encara més proper de forma planera, i arribar a totes les cases del poble i a la d’alguns veïns de pobles del voltant on també es distribueix el butlletí. Animem tothom qui vulgui col·laborar amb el Fil Directe, amb articles, idees o suggeriments de nous espais, pot fer-ho adreçant-se

al Guillem Lluch (Cal Xevit), a les adreces electròniques info@amicsmontella.cat o guillem.lluch@gmail.com. La Junta Directiva està molt satisfeta d’haver pogut assolir aquesta primera etapa, tota vegada que espera arribar més lluny i fins i tot arribar a ampliar els continguts i el tiratge.

17


18


els fogons de MontellĂ

19


20

Profile for GAM Grup d'Amics de Montellà

Fil Directe 21  

Fil Directe 21

Fil Directe 21  

Fil Directe 21