Page 1



            



            

Any IX

• Núm. 17 • Juliol 2005



  

       

     

                     

               

                                                    

                                  

  !       

"    #                $      

$                       ! 

     %    &  !                

                              

                         #        !   !      !        #     #        

  $        '     $ !  (         !   (     

       ) *      %  & !           $     + !                         ,   % -  +     

   .!                

                      !            !     *  -        / #     # 

!       $       

   



          

0,  1 023 456 &      

    

 ! "#

S U M A R I. Miscel.là nia .................................................................. Santa Magdalena i V Diada del GAM – Actes 2005 ...

2 3

Treball sobre la guerra civil a l’Alt Urgell i Cerdanya Els nostres personatges, per Llorenç VergÊs Mill .....

4 5a9

Cobrament de la quota 2005 / Fes-te soci..... El camĂ­ dels bons homes, per Pere Mill.........

9

10 a 13 Patrocinadors .............................................‌.. 14, 15 i 16 15 Butlleta de sol.licitud per fer-se soci ..............

 -1-


♌♌  ♌♌  ♌  ♌♌ RESULTAT DE L’ENQUESTA SOBRE LA VALORACIÓ I ACCEPTACIÓ DEL FIL DIRECTE 4.- Persones interessades en col.laborar en la redacció del butlletí: 4 respostes afirmatives

Amb el número anterior es va distribuir una enquesta per conèixer l’opinió dels socis i lectors del nostre butlletí semestral. Tot i que no han estat massa les respostes rebudes, passem a fer-ne un resum valoratiu:

5.- Consideració sobre la quantitat d’anuncis - Ajustada al volum del butlletí: SI – 100%

1.- Recepció del butlletí amb regularitat : SI – 100% 2.- Consideren el contingut interessant : SI – 100%

6.- Freqßència de la publicació: - Voldrien publicació amb mÊs freqßència : 44,4% - Consideren suficient freqßència semestral: 55’6%

3.- QualificaciĂł i valoraciĂł dels diferents apartats:

7.- Opinions sobre la millora del contingut:

a) b) c) d) e) f)

Els nostres personatges – Molt interessant Racó del llibre pirinenc – BÊ en general Herbes, plantes i flors – BÊ en general Miscel.là nia – BÊ en general Els fogons de Montellà – BÊ en general Història, llegendes,etc. – Molt interessant

a) Incrementar les col.laboracions externes b) Nova secció sobre la parla ceretana c) Apartat de passatemps referents a la comarca (sopa lletres, mots encreuats amb topònims..) d) Possibilitat de publicar en color e) Cercar ajut per millorar la qualitat

EL BANC DE LA MEMÒRIA Com diem a l’Editorial, aquest Fil Directe l’hem volgut dedicar a constatar la importà ncia de la memòria oral quant a la transmissió de les vivències, experiències i  anècdotes de persones de generacions mÊs grans a les de generacions mÊs joves. I Ês cert que hi ha llocs arreu –però especialment a les viles i pobles–, que propicien les tertúlies dels nostres grans. Les places i passeigs, els casinos i ateneus populars o qualsevol raconet a la fresca a l’estiu són bons per fer treballar la memori i facilitar la transmissió de pàgines viscudes entre uns i altres. A Montellà un dels llocs per excel¡lència Ês l’acera de cal Carnicer (ca la Maria) on, quan fa bon temps, s’hi donen cita diàriament pagesos i estiuejants jubilats per fer-la petar una estoneta abans que no els cridin de casa per anar a dinar o a sopar. 



UNA PLAÇA DE SABADELL PORTA EL NOM DEL NOSTRE POBLE 

Segur que molts desconeixeu que a la localitat vallesana de Sabadell, en el barri de Roureda, hi ha diversos carrers i places que porten el nom de pobles, serralades i cims de la comarca de La Cerdanya. Així per exemple, revisant el plà nol d’aquesta zona, ens trobem els carrers d’Arànser, Baltarga, Bolvir, Martinet, Molina, Prullans, Toses, Cadí i Costabona. I al bell mig de tots ells, encerclades per alguns d’aquests carrers, s’hi troben dues places: la de Montellà i la de Llívia.



De relativa nova creació, el barri Roureda de Sabadell està situat dins la zona industrial que s’ha format al voltant de l’avinguda de Matadepera, la ronda de Roureda i la plaça de l’Assemblea de Catalunya. 


   

       

 ! 

• • • •

•

•

17:45 h 18:00 h 18:25 h 18:30 h

– Repic de campanes i soroll – Cercavila – Arribada al mas Mandrat – Missa a l’ermita romà nica de santa Magdalena – Benedicció del terme 19:15 h – Berenar amb coca i moscatell i balls tradicionals al prat 20:30 h. – Retorn a Montellà Cercavila i balls tradicionals amb els grups

Gra de Palla i Els músics d’Arsèguel El trajecte fins a l’ermita es farà a peu atès el caràcter privat del mas Mandrat, on es troba situada l’ermita. L’organització facilitarà l’accÊs de persones amb mobilitat reduïda mitjançant 2 vehicles degudament autoritzats.  



ÂĄÂĄ ÂĄÂĄ ÂĄÂĄ ÂĄÂĄ ÂĄÂĄ ÂĄÂĄ ÂĄÂĄ ÂĄÂĄ ÂĄÂĄ ÂĄÂĄ ÂĄÂĄ ÂĄÂĄ ÂĄÂĄ ÂĄÂĄ ÂĄÂĄ ÂĄÂĄ ÂĄÂĄ ÂĄÂĄ ÂĄÂĄ ÂĄÂĄ ÂĄ



"#  $$ $  %& 

 ! 

•

De 10:30 a 20:00 h – Exposició de fotografies antigues del poble

VI Recull “MontellĂ ahir, te’n recordes?â€? •

18:00 h – Conferència a cà rrec de l’escriptor pirinenc Albert Villaró

“Obaga i altres històriesâ€? •

20:00 h – Pica-pica popular

•

22:00 h – Teatre amb la Companyia Cerdanya Teiatro

“Això sĂłn havaneres ?â€? Nota: Tots els actes es faran a la Plaça del Llac si el temps ho permet.

Organitza:

GRUP D’AMICS DE MONTELLÀ 




♦ ♦ ♦     ♦ ♦ ♦ ♦                                                                            !      "   #                $

    !                           #           %

 &   '   &  (  & )               *      $  %

 +   ,                   

                # 

 -                 .-        / .           # .                  0                1 2 3     $        

   4  #     

  !                *#           .                 + '                 

  0          3                           

   *         - )      +,                                  *              

  +  #          

#         5           5   $          5

 -                       $  !             /  2                       ,               

          6 #      '    #       5    .     #   7   5               -                          $        6 #  $  .     &                )      &  8 $  4  "  * /  9 .+  # 

         :$

  0 "  & .    ;    "     ;  9  0     <  ( *9  )+ <  . *                + ;    %        6       -       0 9     

 $           "      )-      $   /     * / +              -#   &   & =6  / >   0 9  '   -         (  

      -$         # ?@                       6     - )   

                                 %

 &  &                      !  !              -   $         .  2    -       )                      !  #

  

0 BC9D1C E1 0460 %'611 &C"C0 0 0'1%600 C 0 &614 8F E1C68 0 % 0 



 &   $       -  &  &  9 '    ( A


Els nostres personatges

per Llorenç VergÊs Mill .

              memòria, alguns dels fets de la seva persona que voldrĂ­em poder transmetre a aquells que no hauran tingut la sort de conèixer-lo. Per això aquest article no pretĂŠn ser mĂŠs que una breu aproximaciĂł a la figura del Joan, susceptible dâ&#x20AC;&#x2122;afegits i de rectificacions i, sobretot, una invitaciĂł a tots aquells que el varen tractar mĂŠs a fons i durant mĂŠs temps que no pas nosaltres perquè ens en facin arribar les seves impressions.

Joan GenĂ­s Viladomat Joan Carreter Cava (Alt Urgell), 5 abril 1905 / PuigcerdĂ (Cerdanya), 17 desembre 2004) ¿¿¿ Ja feia temps que el Grup dâ&#x20AC;&#x2122;Amics de MontellĂ  esperĂ vem amb il¡lusiĂł la possibilitat de participar, encara que nomĂŠs fos a travĂŠs del Fil Directe, en lâ&#x20AC;&#x2122;homenatge que de ben segur es tributaria al Joan arribada la data feliç del seu centenari. I ho esperĂ vem perquè pensem que si una persona hi ha hagut al municipi que sâ&#x20AC;&#x2122;hagi sabut fer seus el conjunt dels veĂŻns, fossin del poble que fossin, i sâ&#x20AC;&#x2122;ha fet estimar de tothom, aquesta persona ha estat el Joan Carreter. Però ja diuen que ÂŤlâ&#x20AC;&#x2122;home proposa i DĂŠu disposaÂť. Quan ja vèiem la possibilitat dâ&#x20AC;&#x2122;acomplir el nostre objectiu (faltaven nomĂŠs tres mesos i uns quants dies per a la data assenyalada), ens arribava la notĂ­cia de la seva mort callada, esdevinguda pocs dies abans de les festes nadalenques, el 17 de desembre de 2004. Havent perdut la persona, la nostra intenciĂł ara no pot ser sinĂł la dâ&#x20AC;&#x2122;evocar-la, conscients de la dificultat que suposa parlar dâ&#x20AC;&#x2122;un home en qui des de sempre es van ajuntar la qualitat humana i la professional, de qui tothom en recorda i en pot dir coses bones, en coneix anècdotes, o, simplement, li deu agraĂŻment. Dificultat que sâ&#x20AC;&#x2122;acreix encara si a tot això hi sumem el bagatge dâ&#x20AC;&#x2122;experiències de tota mena que suposen cent anys de vida, viscudes intensament, amb una salut i un esperit vital envejables. Ă&#x2030;s ara que, privats ja per sempre de la seva plĂ cida conversa i de la lucidesa dels records amb què lâ&#x20AC;&#x2122;amenitzava, constatem amb recança que seâ&#x20AC;&#x2122;ns han anat fent esborradissos, en la nostra pròpia

El Joan GenĂ­s va nĂŠixer el dia 5 dâ&#x20AC;&#x2122;abril de 1905 a cal Sisco de Cava, a lâ&#x20AC;&#x2122;Urgellet, essent fill de Francisco GenĂ­s i de CecĂ­lia Viladomat, filla del MolĂ­ de Vinyoles. Era el petit de quatre germans, dos nois, GenĂ­s i Josep, i dâ&#x20AC;&#x2122;una noia, Maria. A lâ&#x20AC;&#x2122;edat de sis anys la famĂ­lia es traslladĂ al poble de Bar, on el pare feia de pagès. Ă&#x2030;s per aquesta raĂł que abans de ser conegut pel nom de Joan Carreter, seâ&#x20AC;&#x2122;l coneixia pel de Joan de Bar. En aquest poble hi va fer la primera comuniĂł, hi exercĂ­ dâ&#x20AC;&#x2122;escolĂ  i hi va protagonitzar una de les primeres trapelleries que es recorden: amb uns quants vailets van pujar al campanar i van tocar a foc, amb lâ&#x20AC;&#x2122;ensurt i la sorpresa que ja es pot imaginar. La broma va suposar per a tots llevat del Joan un cĂ stig dâ&#x20AC;&#x2122;aquells que ja no es practiquen. Pel que sembla, ell va sortirne força ben parat. Es veu que el capellĂ , que era lâ&#x20AC;&#x2122;encarregat dâ&#x20AC;&#x2122;administrar el correctiu, era molt amic de la famĂ­lia, i ja se sap... El pare, veient que la feina de pagès era Ă rdua i que potser no li asseguraria al petit Joan un futur prou falaguer, intentava encaminar-lo cap a un altre ofici. De primer va provar sort amb el sastre que pujava a cosir en aquella casa, ja que en aquella època molts oficis es feien de manera itinerant. Sembla que el senyor Francisco trobava que era una feina prou interessant, però el vailet no era pas del mateix parer i arrufava el nas davant dâ&#x20AC;&#x2122;aquella perspectiva, de manera que lâ&#x20AC;&#x2122;home va haver de provar sort amb algĂş mĂŠs. Lâ&#x20AC;&#x2122;èxit va venir de la mĂ  dâ&#x20AC;&#x2122;un fuster que pujava al poble des de Pont de Bar per adobar tot el que fes falta. Al Joan allò de treballar la fusta li va cridar mĂŠs lâ&#x20AC;&#x2122;atenciĂł. Lâ&#x20AC;&#x2122;Ăşnica pega que hi veia era que hauria de fer els baguls dels morts. Els dubtes sâ&#x20AC;&#x2122;esvaĂŻren el dia que varen arribar de la Seu dâ&#x20AC;&#x2122;Urgell unes rodes de carro que el pare havia demanat. En veure-les, noves de trinca i pintades amb un color vermell cridaner, el Joan va decidir que seria carreter. Trobat lâ&#x20AC;&#x2122;ofici, calia fer lâ&#x20AC;&#x2122;aprenentatge. El van portar a la Seu mateix, al taller dâ&#x20AC;&#x2122;un dels tres o quatre carreters que aleshores hi exercien. El senyor Francisco fĂŠu els tractes amb el propietari, un vell anomenat Tuset, que era fill de can Jan de la Llosa. Sembla, però, que lâ&#x20AC;&#x2122;experiència no fou gens profitosa. Segons explicava el Joan, el vell controlava lâ&#x20AC;&#x2122;anar i venir dels aprenents


Els nostres personatges assegut des d’un escó, i a ell, per ser el més petit, no li encomanava cap feina interessant. «Allà – deia – només vaig aprendre a fer virutes». Això sí, sovint li manava d’anar a donar menjar als porcs que tenia l’home en un tancat. Treballava moltes hores i per esmorzar només li donaven un plat de sopes. La paga tampoc devia ser res de l’altre món: el primer any cobrava dos rals el diumenge, el segon una pesseta i el tercer dues. Al final s’hi va estar menys temps del que havien pactat amb el seu pare i en va marxar fastiguejat. D’aquella època el Joan recordava especialment la passa de grip que va assolar el país durant els anys 1918 i 1919 i que també el degué afectar. Després es traslladà a Ripoll on acabà l’aprenentatge. Quan ja tenia vint anys, és a dir, pels volts de 1925, anà a fer el servei militar a l’Àfrica, a Larraix (Larache), a la província de Tetuan. Però no hi va anar sol: compartia l’experiència amb un altre Joan, el Joan Munt que seria ferrer de Martinet, amic d’infantesa d’El Quer amb qui l’atzar o l’afinitat de caràcters l’uniria en molts moments decisius de la seva vida. El panorama que hi devien trobar no podia ser gaire agradable. Quatre anys abans s’havia esdevingut el desastre d’Annual, on perderen la vida més de quatre mil soldats espanyols. Per sort, quan ells hi van arribar la guerra pròpiament dita ja havia acabat i la seva tasca consistí a pacificar les cabiles o tribus de la zona. Potser per aquesta raó, el general Primo de Rivera, que era qui manava aleshores, rebaixà de tres a dos els anys de servei militar, la qual cosa beneficià el Joan i tota a seva quinta. El Joan sempre demostrà tenir molt bona opinió d’aquell general, per haver acabat la guerra d’Àfrica, per haver-li estalviat un any de patiment i també, deia, perquè havia obligat els capellans a fer escola en els pobles on no hi havia mestre. Sembla que a Larraix conegué Franco quan encara feia de comandant, un dia que els passà revista. Però d’aquest no en tenia pas la mateixa opinió, i això per les penalitats que li faria passar temps a venir. Pocs anys després, el Joan s’establí definitivament a Martinet, poble que devia trobar adient per tirar endavant l’ofici donada la seva situació a peu de carretera i la seva grandària relativa, tot i que ja hi havia instal·lat un altre carreter. Ho féu a cal Cabra, al Garber, i en una data prou assenyalada: el 15 d’abril de 1931, l’endemà mateix d’haver-se proclamat la Segona República Espanyola. Venia acompanyat una vegada més per Joan Munt, l’amic inseparable, que durant un parell d’anys seria soci seu i després el seu ajudant fins que s’establí pel seu compte. Ja en aquella època el Joan feia carros i de tot. El 27 d’agost de l’any següent, Joan Genís es va casar amb Conxita Munt i Tort, de cal Mariet d’El Quer, nascuda l’1 de maig de 1913, i amb qui es va relacionar, com tan sovint passava aleshores, anant per les festes majors, on el Joan solia acudir com a aju-

per Llorenç Vergés Mill . dant d’un acordionista. Dos anys més tard, el 1934, el matrimoni tingué el seu primer fill, de nom Joan. Per desgràcia, el petit, que encara alguns recorden anant i venint tot sol de cal Cabra, visqué pocs anys. Morí de diftèria el 1938 sense que el seu pare, aleshores al front, el pogués venir a veure. La guerra civil va capgirar el relatiu benestar d’aquells anys. Per sort per al Joan, quan l’exèrcit demanà la seva quinta tenia allotjat a casa seva el tinent d’una companyia d’enginyers que operava a Sant Martí, on un aiguat s’havia endut part de la carretera. Aquest tinent, agraït del bon tracte que la família Genís li dispensava, li proposà de fer-lo entrar també als enginyers. Amb això s’evitava d’haver d’anar a primera línia. Ell acceptà, i no fou pas l’únic de Martinet que s’hi apuntà: també hi anaren el fuster Pere Gasch, el Peret Capdevila, pagès, i, una vegada més, el Joan Munt. Malgrat aquesta sort relativa, les penalitats foren considerables. A Flix, a l’Ebre, lloc on fou destinat, feia ponts que l’aviació franquista destruïa de seguida, i va anar de poc que no fos ferit pels seus mateixos companys.

En Joan, en segon terme, amb uniforme militar Segons testimoni propi, el Joan fou dels primers, ja en plena retirada, a passar a França, per Portbou, en obrir-se la frontera. Ell recordava la data del 6 de febrer, però pel que sabem l’obertura de la frontera s’inicià ja el 26 de gener, el dia de la caiguda de Bar celona, i es tornà a tancar el 10 de febrer, de manera que si la data fos certa no hauria pogut ser dels primers. Sigui com sigui, compartí amb tants d’altres


Els nostres personatges catalans els primers temps de l’exili, i ho féu amb el seu inseparable Joan Munt, en concret al camp de refugiats d’Argelers. Momentàniament, però, els seus destins se separaren. Quan el Joan Munt trobà l’avinentesa, tornà a Martinet a peu, mentre que el Joan Genís ho féu per Irun. Des d’allà fou enviat a Burgos, al Palacio del Cid Campeador, habilitat aleshores com un autèntic camp de concentració. Fou allí segurament on passa els pitjors dies de la seva vida, car ens recordava insistentment la frase que pronunciaven els presoners: «On hem anat a entregar l’ànima!».

per Llorenç Vergés Mill . via fet marededéus en substitució de les que havien stat cremades en temps de la revolució. A més a més, treballava per a l’exèrcit, car a Sanillers s’havia instal·lat un batalló d’enginyers amb la intenció de construir els nius de metralladores que avui encara donen caràcter al paisatge de la zona. L’exèrcit li va cedir dos soldats que, fet i fet, l’ajudaven en tot tipus de feina, però sembla que encara no n’hi havia prou i sovint l’havia d’ajudar la Conxita, sobretot quan es tractava de calçar amb el cèrcol de ferro les rodes de carro, que feien 1,40 metres d’alçada. Ho feien vora el riu, car no hi havia aigua corrent i calia refredar ràpidament la roentor del metall. És possiblement arran d’aquesta frenètica activitat que el Joan es veié forçat a canviar sovint de taller. Després del que va tenir al Garber, que després va traspassar a un fuster francès anomenat Pierre, en va tenir quatre més: el dels baixos de l’Hotel Cadí, el de cal Batlló, el de cal Vima i el definitiu, al Tornall. Ben aviat es devia popularitzar la fama que el Joan, ara ja Joan Carreter, era capaç de fer de tot i de trobar solucions a tots els problemes. És ben conegut que arribà a fer fins i tot un carro de comediants per a uns gitanos ambulants, la forma del qual, si bé no era del tot ortodoxa, ja devia fer el fet. També s’explica l’anècdota que després que un veí de Travesseres li demanés de fer un carro cisterna per al transport de vi, aparegués en els cartells de la Festa Major de Martinet l’exagerat avís de «Joan Genís. Especialitat en carroscuba».

En Joan Genís era amic de tothom La sort dels soldats que havien lluitat en el bàndol republicà depenia, molt sovint, d’aconseguir o no un aval, és a dir, de la declaració que alguna persona no suspecta de ser contrària al règim fes a les noves autoritats responent de la no participació del pres en delictes de sang o en altres activitats considerades punibles. Va ser el montellanenc Josep Fabra (Pepet Llatxe), que fou alcalde del municipi en diverses ocasions, qui li proporcionà el preciós document, gràcies al qual pogué recobrar la llibertat. Va ser ben aviat, la primavera del mateix 1939, que va poder recomençar la vida civil. Poc temps després, el febrer de 1940, naixia la seva filla Rosa, i el desembre de l’any següent, el Josep. Tots dos venien a omplir el buit que havia deixat a la llar la mort del petit Joan. La postguerra fou difícil per a tothom, però al Joan de feina no li’n devia faltar: a la que ja generaven les tasques pròpies de la pagesia, concretades en carros, jous, forques, raspalls, etc, etc, s’hi va afegir la de recuperar allò que la guerra havia malmès, molt sovint ornaments o objectes de culte per a les esglésies. En aquest sentit ens comentava que havia acabat l’altar d’El Quer, que havia fet el de Martinet i que fins i tot ha-

Foren uns anys de feina, d’experiències i de creixent estabilitat col·lectiva i personal. Amb tot, un fet dissortat hauria de colpir encara la vida del Joan: la mort del segon dels seus fills mascles, el Pepet, conegut a Martinet pel sobrenom del Xispa a causa del caràcter viu i entremaliat que manifestava de petit, potser semblant al que havia tingut el seu pare. Una malaltia hepàtica acabà amb la seva vida a principis dels anys setanta, quan acabava de traspassar la trentena, era casat amb una mestra d’Alfarràs i tenia un fill. Malgrat aquesta commoció punyent, el Joan, vital com era, no es va sentir mai desgraciat, i no hi ha dubte que la feina diària i tenaç l’ajudà a superar la tragèdia, així com el suport de tots els veïns i veïnes de Martinet i, en especial, el dels seus bons amics Domingo Turet, Josep Vigo Mestres, Joan Munt, etc. Tot i això, una impressió molt fonda li degué quedar per dintre, perquè si alguna vegada la memòria li jugava una mala passada, ell que sempre la tenia tan lúcida, era en parlar d’aquest fet. Aquests darrers anys, i a despit de l’edat i de la progressiva pèrdua de visió, emprengué encara tasques notables que l’obligaven sovint a absentar-se del taller, com ara la realització del jou de les campanes de Montellà o la dedicació global al Molí de Bramasacs, per posar només dos exemples,però sense deixar mai altres


Els nostres personatges tasques de menor envergadura però igualment estimables per als que en fórem beneficiaris: per a uns, els petits o grans detalls de la casa (la porta que frega, el mànec que es trenca, l’espanyoleta que grinyola, el paravent que no ajusta), per a uns altres, els ornaments rústics indispensables de la torreta (els raspalls decoratius, els jous i les forques, i sobretot aquells carretons de jardí mig de creació mig de restauració que, com ell mateix ens deia, havien acabat escampats per tot Europa).

En Joan muntant els jous de les noves campanes de Sant Serni de Montellà de Cadí (Juliol de 1988) Serà segurament aquest aspecte de treballador humil però incansable, sense un no per a ningú, i obert a trobar solucions a tots el problemes, el que més recordarem tots plegats del Joan Genís, i especialment aquells que com nosaltres l’havíem conegut de petits i el vam retrobar darrerament amb les ganes de complir i la voluntat intactes. Per això ens sobta tant avui, en passar pel Tornall, veure tancada a tota hora la porta del seu taller. I és que la imatge del Joan que ens quedarà serà aquesta: la porta oberta de bat a bat, i ell de costat, acompanyant enèrgicament el vaivé del ribot, treballant la fusta com si volgués comunicar-li la seva singular vitalitat. Cada any més decantat sobre el banc, cada any amb la visió més debilitada, però amb la mateixa fe i bonhomia de sempre.

       

P.S. El dia 11 de maig de 2005, quan encara no feia ni mig any que havia mort en Joan, ens va deixar també la Conxita, la seva esposa, després de compartir plegats més de 72 anys de matrimoni i els seus últims dies a la residència de gent gran de Puigcerdà. Descansin tots dos en merescuda pau.

per Llorenç Vergés Mill .

Què n’han dit els seus conciutadans i amics Les generacions que hem tingut la sort de gaudir-nos amb la convivència veïnal del Joan Carreter podríem parlar molt sobre les seves qualitats humanes: generositat, bondat, laboriositat, afabilitat, etc. No es creuava mai ningú amb ell sense escoltar paraules amables i consells gratificants. Però jo ho resumiria sobretot en una faceta: generositat, tant material com humana. La seva permanent disposició a ajudar qualsevol persona que ho necessités davant de qualsevol imprevist, domèstic o de carrer. Quantes vegades, de ben petita, el meu pare m’havia dit: “Per a això vés a veure el Joan Carreter, que ell t’ho arreglarà”! Després, de més gran, ja hi anava jo directament. Són imatges de la meva infantesa i joventut que romandran a la meva memòria amb carinyo i amb el sentiment d’haver tingut la sort de conviure amb aquesta persona difícilment repetible, la senzillesa i humilitat de la qual feia encara més admirable. Gràcies, Joan. Anna Armengol, alcaldessa de Montellà i Martinet «...a l’hora de cobrar deia “Ja ho trobarem”! A la postguerra sempre es va adaptar a les necessitats econòmiques de la gent». Tonet Calçot, pagès (Montellà) «... un bon home. No crec pas que hi hagi qui en pugui dir mal». Amadeu Expósito, exfuncionari municipi (Martinet) «... un home excel.lent que es desvivia per ajudar els altres». Domingo Turet, cansalader (Martinet) «... no tenia mai un no per a ningú ni veia res d’impossible a l’hora de trobar solucions». Joan Munt, ferrer (Martinet) «... tenia el taller a disposició de tothom i a tota hora. Això el poble ho trobarà molt a faltar». Josep Vigo, quiosquer i jutge de pau (Martinet) «... un mestre de tot».

„ Llorenç Vergés Mill (Agost 2004 / Maig 2005)

Xavier Martí, advocat (Montellà)


Els nostres personatges

per Llorenç VergÊs Mill ......

ÂŤ... sempre estava disposat a ajudar tothom sense esperar res a canviÂť. Anna Ginesta, carnissera (Martinet) ÂŤ... bon ballador, treballador incansable, home de pau...Âť. Jaume Porta, fuster (Martinet) ÂŤPer a ell no hi havia impossibles: era optimista cent per centÂť Joan LĂłpez, llauner (Martinet) ÂŤ...lâ&#x20AC;&#x2122;afany de servei als altres va fer que el Joan fos carreter, roder, fuster, una mica ferrer, adroguer i, desprĂŠs encara, restaurador, però el que jo en destacaria ĂŠs la seva humanitat, senzillesa i comprensió.

Acompanyant la Conxita a la residència (juliol 2004)

Pere Mill, veĂ­ de MontellĂ ÂŤEl Joan era feliç amb totes les coses i això, precisament, va ser el que el va fer viure tants anysÂť. Santi Clot, transportista (Martinet) ÂŤ... sempre obert a ajudar a tothom. Si hi anaves amb alguna urgència, era capaç de deixar-te lâ&#x20AC;&#x2122;eina amb què estava treballantÂť. Josep M. Casellas, electricista (Martinet) ÂŤHi ha un adjectiu que el defineix molt bĂŠ: â&#x20AC;&#x153;Boâ&#x20AC;?. Era una persona bona, un bon amic... Com a pacient era una mica difĂ­cil perquè mai no es queixava per no molestar, i sempre hi arribaves una mica tardÂť Josep Castells, metge (Martinet)



      

     

                

                        

                   

                 

En Joan i la Conxita, a punt per al dinar (juliol 2004)

Fes-te soci del G.A.M. El Grup dâ&#x20AC;&#x2122;Amics de MontellĂ necessita el teu ajut per poder seguir mantenint les seves activitats i dur a terme les puntuals actuacions que es proposa.

Quotes anuals Soci numerari : 25 â&#x201A;Ź Soci jove (menor 18 anys) : 6 â&#x201A;Ź Soci protector : 90 â&#x201A;Ź

Col¡labora i participa !!


â&#x2122;Ś â&#x2122;Ś â&#x2122;Ś     â&#x2122;Ś â&#x2122;Ś â&#x2122;Ś â&#x2122;Ś      

       IntroducciĂł justificativa Ja sabem que en elaborar el fulletĂł informatiu CAMĂ? DELS BONS HOMES, el que els autors i col¡laboradors han pretès ĂŠs oferir al visitant una alternativa al turisme habitual i mĂŠs conegut de què es pot gaudir en aquesta part del Pirineu, i aixĂ­ han bastit un itinerari que es recolza en la història i en la part llegendĂ ria del moviment cĂ tar. Lâ&#x20AC;&#x2122;itinerari comença a Montsegur (encara que tambĂŠ es pot començar a Foix), travessa lâ&#x20AC;&#x2122;Ariege de nord a sud, entra a la Cerdanya per PortĂŠPuymorens, i desprĂŠs de seguir la vall de la Llosa, passa el Segre entre Prullans i Bellver i segueix la vall de lâ&#x20AC;&#x2122;Ingla per arribar a GrĂŠixer i BagĂ , ja dins de la comarca del BerguedĂ . Des dâ&#x20AC;&#x2122;aquest indret, a GĂłsol, permet decidir dâ&#x20AC;&#x2122;anar cap a Peguera i el Santuari de Queralt, o seguir per la falda sud del CadĂ­ i entrar a lâ&#x20AC;&#x2122;Alt Urgell, oferint al turista la visita a Josa i TuixĂŠn i la possibilitat de tramuntar el Port del Comte i arribar al santuari del Miracle, en ple cor del Solsonès, un cop passats la Coma i la Pedra, Sant Llorenç de Morunys, Odèn, Timoneda i Solsona. NingĂş no posa en dubte que lâ&#x20AC;&#x2122;itinerari ĂŠs realment encisador i, molt possiblement, ĂŠs el millor si ĂŠs que ha de ser un Ăşnic itinerari que, a la vegada, sigui representatiu de ÂŤles rutes de migraciĂł que van utilitzar els cĂ tars o bons homes durant els segles XIII i XIV, quan fugien de la croada i la Inquisició per posteriorment crear o fer-lo coincidir amb el GR-107. Per això aquest article no pretĂŠn ser res mĂŠs que una humil reflexiĂł, des del Fil Directe, nascuda amb motiu de la xerrada que Carles GascĂłn, escriptor i estudiĂłs del fenomen cĂ tar, va fer en la nostra Diada de lâ&#x20AC;&#x2122;any passat, però això sĂ­, sense tancar la porta, si sâ&#x20AC;&#x2122;escau, a continuar aprofundint en el tema. La intenciĂł dâ&#x20AC;&#x2122;aquest article ĂŠs la de manifestar algunes consideracions sobre diverses qĂźestions relacionades, no solament amb els cĂ tars, sinĂł tambĂŠ amb el moviment cristiĂ  i polĂ­tic que al llarg dels segles XII, XIII i principis del XIV es desenvolupĂ  al MidĂ­, al vast paĂ­s conegut com OccitĂ nia, que sâ&#x20AC;&#x2122;estenia de costa a costa des de la MediterrĂ nia fins a lâ&#x20AC;&#x2122;AtlĂ ntic, i repercutĂ­ en la creaciĂł i configuraciĂł dels estats moderns de França i Espanya tal com sĂłn en lâ&#x20AC;&#x2122;actualitat. Dâ&#x20AC;&#x2122;entrada, potser valdria la pena substituir la paraula migraciĂł que utilitza el fulletĂł, i que fa pensar en una tranquil¡la marxa a la recerca de nous indrets on residir, per la de fugida esvalotada, ja que el que es va donar en realitat va ser una fugida sense cap mena dâ&#x20AC;&#x2122;idea ni dâ&#x20AC;&#x2122;objectiu de futur, solament amb la voluntat dâ&#x20AC;&#x2122;escapar-se dâ&#x20AC;&#x2122;una matança segura. Ă&#x2030;s important de tenir-ho en compte si no volem que, davant del paisat-

 El castell de GĂłsol dins la ruta del CamĂ­ dels Bons Homes

ge tan idĂ­l¡lic del nostre Pirineu i Prepirineu que travessa el CamĂ­ dels bons homes, el turista seâ&#x20AC;&#x2122;n faci una idea equivocada i ocorri una anècdota com la que explica lâ&#x20AC;&#x2122;estudiĂłs i museòleg Xavier Escura i Dalmau, a propòsit de la presentaciĂł a Josa de CadĂ­ del seu llibre Crònica dels cĂ tars, quan al final de la seva conferència-col¡loqui algĂş li va preguntar: ÂŤEl felicito. NomĂŠs hi ha una cosa que no mâ&#x20AC;&#x2122;ha quedat clara del tot. Quan els cĂ tars van envair Catalunya, van arribar a conquerir Barcelona?Âť. Dic això perquè crec que cal matisar algunes coses des del criteri purament bibliogrĂ fic i qĂźestionar possibles mites nascuts a lâ&#x20AC;&#x2122;empara de tota la literatura existent sobre uns fets que passaren fa molt de temps i en una situaciĂł geopolĂ­tica i històrica que res tĂŠ a veure amb lâ&#x20AC;&#x2122;actual, però que mirada retrospectivament i des de lâ&#x20AC;&#x2122;òptica de les regions i comunitats actuals, ha despertat somnis sobre el fet que la història europea hauria pogut ser diferent i tambĂŠ, i això ĂŠs lâ&#x20AC;&#x2122;important, lâ&#x20AC;&#x2122;existència i configuraciĂł dels actuals estats sobirans, en el marc de les possibles simulacions i estratègies que sâ&#x20AC;&#x2122;haguessin pogut seguir fa nou segles.

El catarisme, una heretgia? Encara que se li puguin donar o afegir les connotacions que es vulgui, o que convinguin en cada moment a lâ&#x20AC;&#x2122;esglĂŠsia qĂźestionada, el terme heretgia es defineix (segons el Diccionari de la Llengua Catalana AlbertĂ­) com la desviaciĂł dels principis oficials dâ&#x20AC;&#x2122;una religiĂł, en el nostre cas la catòlica romana


â&#x2122;Ś â&#x2122;Ś â&#x2122;Ś     â&#x2122;Ś â&#x2122;Ś â&#x2122;Ś â&#x2122;Ś  De cara a lâ&#x20AC;&#x2122;esglĂŠsia, lâ&#x20AC;&#x2122;heretgia fou anomenada albigesa per tal de localitzar-la a partir del seu nucli de procedència, que no era altre que AlbĂ­, ciutat del comtat dâ&#x20AC;&#x2122;Albigès que estaria en lâ&#x20AC;&#x2122;equidistĂ ncia dâ&#x20AC;&#x2122;epicentre a OccitĂ nia, però equival al de catarisme o doctrina dels bons homes. Els seus dogmes sĂłn explicats en tots els tractats que sâ&#x20AC;&#x2122;han escrit sobre aquests bons homes, i sempre des del criteri del dualisme, com es veu, per exemple a La gran herejĂ­a, obra dâ&#x20AC;&#x2122;Arthur Guirdham a la qual remeto el lector interessat. TambĂŠ es concreten de manera clara, senzilla i Ă gil a Lâ&#x20AC;&#x2122;heretgia albigesa i la batalla de Muret, de Rafael Dalmau i Ferreres (col¡lecciĂł ÂŤEpisodis de la HistòriaÂť), a la pĂ gina 13 del qual trobem: ÂŤEls cĂ tars admetien el dualisme absolut. O sigui, afirmaven lâ&#x20AC;&#x2122;existència de dos principis: el bĂŠ i el mal, els quals eren tots dos eterns. El bĂŠ havia creat els esperits, i el mal la matèria. Una part dels esperits havia caigut; per tal de redimir-se estaven sotmesos a metempsĂ­cosi, ĂŠs a dir, passaven dâ&#x20AC;&#x2122;un cos a un altre fins haver recorregut tot el cicle de lâ&#x20AC;&#x2122;expiaciĂł; sols llavors mereixien tornar al cel.  Els cĂ tars consideraven lâ&#x20AC;&#x2122;Antic Testament com obra del principi del mal; nâ&#x20AC;&#x2122;exceptuaven, però, els llibres profètics, els quals acceptaven. Deien que, per salvar el gènere humĂ , DĂŠu enviĂ  el seu Fill, però no un fill consubstancial amb el Pare, sinĂł un Ă ngel, el qual tenia un cos aparent, ja que, no havent pecat, no havia de sofrir la uniĂł amb la matèria. Consideraven Maria igualment un Ă ngel; de dona sols en tenia lâ&#x20AC;&#x2122;aparença. JesĂşs, doncs, no havia mort, no havia patit ni havia, per tant, ressuscitat [...] Això no obstant, defensaven lâ&#x20AC;&#x2122;EsglĂŠsia cristiana primitiva i la consideraven corrompuda a partir de ConstantĂ­, o sigui, desprĂŠs dâ&#x20AC;&#x2122;haver estat reconeguda [...].

Catedral de Sta.CecĂ­lia, a AlbĂ­, dâ&#x20AC;&#x2122;estil gòtic francès meridional

Consideraven cosa greu el defalliment davant la mort, ja que aquest fet representava una debilitat de lâ&#x20AC;&#x2122;Ă nima

i, per tant, impossibilitat dâ&#x20AC;&#x2122;accedir a la immortalitat. El cĂ tar havia de desitjar, doncs, que la mort lâ&#x20AC;&#x2122;alliberĂŠs, precisament a la terra, de tot contacte amb el Mal. [...] podien recĂłrrer a lâ&#x20AC;&#x2122;endura, o suĂŻcidi. AixĂ­ i tot sembla que els â&#x20AC;&#x153;perfectesâ&#x20AC;? no la practicaven dâ&#x20AC;&#x2122;una manera sistemĂ tica i, encara, sembla que la manera dâ&#x20AC;&#x2122;efectuar lâ&#x20AC;&#x2122;endura no era lâ&#x20AC;&#x2122;acte violent de privar-se de la vida, sinĂł una mort sobrevinguda a causa de forts dejuni. Això no obstant, tenien un gran respecte per la vida, i prohibit de manera absoluta lâ&#x20AC;&#x2122;homicidiÂť. Sembla que fins i tot causar la mort en batalla ho consideraven un assassinat.

El catarisme i el Sant Grial Hom ha volgut establir, en un vessant clarament llegendari o mitològic, la relaciĂł entre els cĂ tars i el Sant Grial a partir de lâ&#x20AC;&#x2122;holocaust cĂ tar al castellfortalesa de MoNtsegur i obeĂŻnt a lâ&#x20AC;&#x2122;aurèola, mĂŠs novel¡lesca que llegendĂ ria i gens fonamentada en fets històrics, que sempre ha envoltat aquest calze sagrat. Cal dir, seguint el fil de lâ&#x20AC;&#x2122;obra de Xavier Escura Els mites de Muret i Montsegur que, si bĂŠ a lâ&#x20AC;&#x2122;hora de cercar culpables i voler explicar lâ&#x20AC;&#x2122;esdevenir de la història, les escoles franceses escombren cap a casa justificant lâ&#x20AC;&#x2122;actuaciĂł del rei francès Felip August i, fins i tot, la de SimĂł de Montfort, alhora que carreguen contra lâ&#x20AC;&#x2122;esglĂŠsia i sobretot contra Innocenci III i el seu legat papal, lâ&#x20AC;&#x2122;abat Arnau Almeric (o Almalric segons Rafael Dalmau), els erudits catalans, sobretot Jordi Ventura Subirats a la dècada dels seixanta i posteriorment JesĂşs Mestre i Godes, justifiquen la intervenciĂł del rei Pere com a fonamental per demostrar a SimĂł de Montfort i a lâ&#x20AC;&#x2122;esglĂŠsia catòlica romana que, tenint la possibilitat dâ&#x20AC;&#x2122;anihilar els croats, no lâ&#x20AC;&#x2122;aplicaria sinĂł que solament es limitaria a ocupar el paĂ­s dâ&#x20AC;&#x2122;OccitĂ nia per tal de forçar el Papa i SimĂł de Montfort a deixar les hostilitats i resoldre el conflicte cĂ tar i occitĂ , però amb les regnes a les seves mans. Ara bĂŠ la inesperada mort de Pere I (12 de setembre de 1213) va capgirar la història i va fer desaparèixer per sempre mĂŠs la influència de catalans i aragonesos a les terres occitanes. El tractat definitiu seria el de Corbeil, de lâ&#x20AC;&#x2122;any 1258, on Jaume I es comprometia a no expandir el territori mĂŠs enllĂ  del RossellĂł. En el que sĂ­ estan dâ&#x20AC;&#x2122;acord els estudiosos francesos i catalans que han aprofundit en el fenomen del catarisme, ĂŠs que res no se sap sobre lâ&#x20AC;&#x2122;existència del Sant Grial a Montsegur ni de la manera com van treureâ&#x20AC;&#x2122;l per amagar-lo en lloc segur, durant el setge, que durĂ  gairebĂŠ un any, ja que la fortalesa era inexpugnable. Lâ&#x20AC;&#x2122;antiga fortificaciĂł havia estat restaurada a partir de 1204 per Esclermonda de Foix i el seu vassall Ramon de Perella, i desprĂŠs ampliada,


â&#x2122;Ś â&#x2122;Ś â&#x2122;Ś     â&#x2122;Ś â&#x2122;Ś â&#x2122;Ś â&#x2122;Ś emmurallada i convertida en defensiva pel bisbe cĂ tar Gilabert de Castres (recordiâ&#x20AC;&#x2122;s el CercamĂłn de LluĂ­s Racionero). Fou Jordi Ventura qui, el 1960, bandejĂ  la idea dâ&#x20AC;&#x2122;un temple solar o zodiacal cĂ tar a Montsegur, car demostrĂ  que la fortalesa bastida per Esclermonda havia estat completament arrasada i que les ruĂŻnes actuals sĂłn conseqßència dâ&#x20AC;&#x2122;una fortificaciĂł posterior dels francesos. Descartat el tresor del sant Grial, es tĂŠ constĂ ncia dâ&#x20AC;&#x2122;un tresor molt mĂŠs mundĂ : les reserves financeres que, durant el temps anterior al setge, els cĂ tars fugitius dâ&#x20AC;&#x2122;altres indrets havien anat acumulant a Montsegur grĂ cies a les donacions de fidels i simpatitzants. Quan, un cop perduda tota esperança dâ&#x20AC;&#x2122;una possible intervenciĂł que trenquĂŠs el setge del castell per part del comte de Tolosa, que era el seu senyor natural, esgotats fĂ­sicament i amb poques reserves, el Nadal de 1243 els francesos ocupen la torre est del castell, decideixen intentar salvar aquest tresor, i tal com explica JesĂşs Mestres i Godes en el seu llibre Els cĂ tars, problema religiĂłs, pretext polĂ­tic, els germans Mateu i Pere Bonet van sortir de Montsegur i van anar a una gruta del SabartĂŠs que posseĂŻa Pons Arnau de Chateau-Verdun, amb ÂŤor, plata i monedes en quantitat infinitaÂť. Sembla que aquestes coves prop de TarascĂł foren saquejades cinquanta anys desprĂŠs de la caiguda de Montsegur per part de la InquisiciĂł per foragitar els darrers cĂ tars que sâ&#x20AC;&#x2122;hi amagaven. Les coves eren un veritable laberint, i va caldre que els nâ&#x20AC;&#x2122;ensenyĂŠs lâ&#x20AC;&#x2122;entrada Pons Arnau, que fou torturat i desprĂŠs mort com a heretge. Com que no van saber arribar al fons, els de la InquisiciĂł van decidir tancar les sortides i deixar que morissin els cĂ tars que hi restaven (segons diu la Crònica dels cĂ tars, el somni occitĂ  dels reis catalans de Xavier Escura). De manera que res mĂŠs sâ&#x20AC;&#x2122;ha sabut del destĂ­ dâ&#x20AC;&#x2122;aquest tresor que en principi havia dâ&#x20AC;&#x2122;anar cap a la Llombardia, a les comunitats de cĂ tars exiliats que hi restaven. Hom parla tambĂŠ dâ&#x20AC;&#x2122;un tresor espiritual, format pels documents mĂŠs preuats de lâ&#x20AC;&#x2122;esglĂŠsia cĂ tara, evangelis i altres textos originals o traduĂŻts a la llengua occitana. Se sap que arribaren sans i estalvis al cim nevat de Sant Bartomeu, però res mĂŠs.

CĂ tars i trobadors En una societat tan refinada i culta com la del Llenguadoc ĂŠs on naixeren i es desenvoluparen els trobadors, i on les dames gaudiren dâ&#x20AC;&#x2122;un avançat grau de llibertat respecte a les restriccions i a la consideraciĂł dâ&#x20AC;&#x2122;inferioritat amb què eren tractades en els paĂŻsos veĂŻns. Aquests trobadors, segons llegim en el llibre El Santo Grial de Carter Scoot, cal considerar-los com uns idealitzadors de lâ&#x20AC;&#x2122;amor, la bellesa, la passiĂł i la veneraciĂł cap a les dames nobles. Eren persones cultes, segurament procedents de monestirs i

convents, encara que no eren de condiciĂł eclesiĂ stica. Estaven en contacte permanent amb diverses cultures, fins i tot amb els Ă rabs, i representaven una contĂ­nua transmissiĂł de notĂ­cies i de tota mena dâ&#x20AC;&#x2122;informaciĂł grĂ cies al seu continuat anar i venir de castell en castell i de ciutat en ciutat. Per això a tot arreu eren molt ben acollits i, a part de rimar, versificar i cantar, a la seva base culta podien barrejar-sâ&#x20AC;&#x2122;hi aspectes de la doctrina cĂ tara, car una i altra filosofia podien tenir punts en comĂş, sobretot en relaciĂł a la part terrenal o carnal. Dâ&#x20AC;&#x2122;altra banda, cal tenir present que els cĂ tars foren condemnats i anihilats per ordre dâ&#x20AC;&#x2122;Innocenci III, i que ha estat grĂ cies a la pròpia història dels trobadors, que no representaven cap perill imminent ni influĂŻen per a res polĂ­ticament en la configuraciĂł dels paĂŻsos, que sâ&#x20AC;&#x2122;han conegut fets i situacions històriques a propòsit dels cĂ tars, fet molt important sobretot perquè sabem que lâ&#x20AC;&#x2122;esglĂŠsia va tenir molta cura de destruir qualsevol rastre escrit de la seva existència i que si quelcom en resta fou convenientment manipulat per la InquisiciĂł.

             Castell de Montsegur, on cremaren a la foguera 225 cĂ tars     Els cĂ tars: veritat i llegenda La manera dâ&#x20AC;&#x2122;estendreâ&#x20AC;&#x2122;s dels cĂ tars i el seu fort arrelament a les terres mĂŠs progressistes de lâ&#x20AC;&#x2122;Europa dâ&#x20AC;&#x2122;aleshores, el Llenguadoc i la Provença, obeeix, sens dubte, al fet que aquella vasta regiĂł, mĂŠs culta i mĂŠs rica, era molt mĂŠs receptiva a novetats dâ&#x20AC;&#x2122;ordre espiritual com ara la que oferien els cĂ tars, una doctrina i una manera de viure que recordaven les dels primers cristians. AixĂ­, sobre la base de la curiositat, primer, i de la tolerĂ ncia, desprĂŠs, aquelles prèdiques van poder arrelar en aquests territoris. Segurament no haguĂŠs estat aixĂ­, i de fet no ho fou, en altres regions menys pròsperes i amb mĂŠs dificultats per a sobreviure. Ara bĂŠ, tal com afirma Rafael Dalmau i Ferreres en el llibre ja esmentat: ÂŤEn el segle XII nâ&#x20AC;&#x2122;hi haguĂŠ a Colònia (Alemanya) un nucli important, i en el mateix segle, la secta apareix puixant a ItĂ lia: Toscana, Marca dâ&#x20AC;&#x2122;Ancona, Lombardia i els AlpsÂť Encara que el


â&#x2122;Ś â&#x2122;Ś â&#x2122;Ś     â&#x2122;Ś â&#x2122;Ś â&#x2122;Ś â&#x2122;Ś vital arrelament fou al Llenguadoc, i per això fou allĂ on el Papa desencadenĂ  la ferotge persecuciĂł fins a lâ&#x20AC;&#x2122;extermini, cal pensar que aquesta doctrina, per contra, no fou condemnada de manera tan aferrissada i fou menys perseguida en aquestes altres regions fora dâ&#x20AC;&#x2122;OccitĂ nia i que, amb tot, tambĂŠ va desaparèixer. Això fa pensar que va ser un moviment religiĂłs de rebuig de lâ&#x20AC;&#x2122;esglĂŠsia tradicional certament fort, un moviment que, com que predicava amb lâ&#x20AC;&#x2122;exemple feia perdre fidels a lâ&#x20AC;&#x2122;esglĂŠsia catòlica romana, la qual solament sâ&#x20AC;&#x2122;ocupava de recollir i guardar bĂŠ les riqueses, però que no deixava de ser una secta en expansiĂł i sense mĂŠs pretensions que les de retornar al cristianisme en estat pur, i que si va desaparèixer no va ser solament per la croada ni per la posterior, durĂ­ssima i implacable InquisiciĂł, sinĂł perquè, com tot, va tenir la seva vigència i declivi, fins que restĂ  com a testimonial. Si desprĂŠs ha adquirit tanta importĂ ncia i sâ&#x20AC;&#x2122;ha escrit tant sobre el seu entorn nou segles mĂŠs tard, ha estat, precisament per la despietada i desmesurada actuaciĂł de lâ&#x20AC;&#x2122;esglĂŠsia romana, primer en la croada i, mĂŠs endavant, per acabar de rematar lâ&#x20AC;&#x2122;obra, amb la creaciĂł del Tribunal de la Santa InquisiciĂł, dues coses que, juntes, han servit per escriure un dels episodis mĂŠs llargs i negres de lâ&#x20AC;&#x2122;esglĂŠsia catòlica.

La serra del CadĂ­, travessada pels cĂ tars a la seva ruta

explicant que ÂŤEs tracta, doncs, del territori que habita la gent que parla aquesta llenguaÂť.

 El Pedraforca (2.496 m), es vorejat pel CamĂ­ dels Bons Homes

Lâ&#x20AC;&#x2122;aprofitament polĂ­tic per part de lâ&#x20AC;&#x2122;esglĂŠsia romana del fenomen cĂ tar per reprimir lâ&#x20AC;&#x2122;expansiĂł occitana Paraules com OccitĂ nia o paĂ­s del Llenguadoc, mirades des de la perspectiva actual, poden resultar poc aclaridores per indefinides.Tal i com explica JesĂşs Mestre i Godes en el seu llibre Els cĂ tars, problema religiĂłs, pretext polĂ­tic, quan diu que: ÂŤEl Llenguadoc dâ&#x20AC;&#x2122;abans del segle XIV mai no havia estat un territori polĂ­tic, mai no podia figurar en cap geografia polĂ­tica: el seu nom correspon a una llengua, a la llengua dâ&#x20AC;&#x2122;oc..Âť, cosa que tambĂŠ aclareix Jordi Ventura, per seguir

La realitat històrica que recorda Xavier Escura i Dalmau en el seu llibre Els mites de Muret i Montsegur ĂŠs que quan el gener de 1213 Ramon VI de Tolosa estava completament acorralat enfront de Roma (ja endegada la sagnant croada pel legat papal Almaric i per SimĂł de Montfort), primerament demanĂ ajuda a Felip August de França apel¡lant al fet que ell era vassall històric del rei de França, però aquest va fer-ne cas omĂ­s i va ser aleshores quan haguĂŠ dâ&#x20AC;&#x2122;acudir al seu consogre, el rei de la corona catalanoaragonesa Pere I el Catòlic. El juny del mateix 1213, el papa Innocenci III, per carta, retreia al rei Pere que donĂŠs suport als comtes de Tolosa, Foix, Bearn i Comenges, i li recomanava que abandonĂŠs aquella lluita. Els veritables interessos de lâ&#x20AC;&#x2122;esglĂŠsia catòlica romana eren els dâ&#x20AC;&#x2122;apartar de manera pacĂ­fica el rei catalĂ , ja que la Santa Seu, erigida com a mediadora intervencionista de la polĂ­tica europea, no podia tolerar que lâ&#x20AC;&#x2122;OccitĂ nia (territori que, com sâ&#x20AC;&#x2122;ha dit, abastava des de lâ&#x20AC;&#x2122;AtlĂ ntic a la MediterrĂ nia) passĂŠs a dependre de la casa de Catalunya i AragĂł i, per tant, que es fes mĂŠs fort lâ&#x20AC;&#x2122;eix Barcelona-Tolosa que el creat per la teocrĂ cia romana Roma-ParĂ­s. Cal tenir molt present que França era completament fidel a lâ&#x20AC;&#x2122;EsglĂŠsia, i que fins aleshores el rei Pere ja havia anat bĂŠ als interessos de Roma com a alliberador de sarraĂŻns i gos fidel, però una altra cosa era crear un macroregnat i que, a mĂŠs a mĂŠs, a lâ&#x20AC;&#x2122;interior sâ&#x20AC;&#x2122;hi escampĂŠs rĂ pidament com una taca dâ&#x20AC;&#x2122;oli una doctrina que, fos heretgia fos retorn als principis del cristianisme primitiu, tard o dâ&#x20AC;&#x2122;hora tallaria el cordĂł umbilical amb Roma, perdent aquesta tot poder sobre aquests territoris. Â&#x201E; Pere Mill Ribot (Març 2005)



II part en el nÂş 18 (Desembre 2005)




. 

RESTAURANT

La Coma

 

Saló per a banquets i reunions 

Ctra. Nal. 260 (Lleida a Puigcerdà) – Km. 205

25724 LLES – MARTINET Tel. 973.51.51.76

(Lleida)

Fax. 973.51.50.78 

 &  '   

Especialitats Pastisseria

  

    

  $ (  )$  $ )*+, #$ +



 

 

   ! 

 $+# $(  ( #-  

 POLLASTRES A L’AST / XARCUTERIA C/ Segre, 56 25724

Tel. 973 51 50 29 MARTINET DE CERDANYA



ESTACIÓ

SERVEI

" #$#$%#" Estació Servei Martinet, S.L. 

Ctra. Nal. 260 – Km. 205,7 25726 LLES – MARTINET (Lleida) Tels. 973.51.50.86

973.51.51.53 (part)


  

Edita: Grup dâ&#x20AC;&#x2122;Amics de MontellĂ NIF: G-25076795 C/ Major, 15 â&#x20AC;&#x201C; 25725 MontellĂ  de CadĂ­ (LLeida) Tel. 973.51.51.79 E-mail: amarti@eurovia.es

Coordinació de redacció: Albert Martí Roig Tirada: 300 exemplars Col.laboradors en aquest número: Guillem Lluch, Albert Martí, Pere Mill i Llorenç VergÊs Correcció de textos: Jordi Martí



      

    !"" 

          

 #$ $%&$'$%& (

   

            ! !" 

 #$%%%#  #$&%$#

  '!( ( !()* 



..â&#x20AC;Ś â&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Ś...â&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Ś............â&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Ś.....â&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Ś.....â&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Ś.....â&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Ś..........

BUTLLETA DE SOL.LICITUD Dâ&#x20AC;&#x2122;INSCRIPCIĂ&#x201C; DE SOCI DEL GRUP Dâ&#x20AC;&#x2122;AMICS DE MONTELLĂ&#x20AC;... Sol.licito la meva inscripciĂł com a membre del Grup dâ&#x20AC;&#x2122;Amics de MontellĂ , per a la qual cosa detallo les meves dades personals (*), tota vegada que assenyalo la condiciĂł de soci que desitjo ostentar: Soci num.ordinari

Quota 25,00 â&#x201A;Ź / any

Soci protector â&#x20AC;Ś 90,00 â&#x201A;Ź / any

Soci jove â&#x20AC;Ś 6,00 â&#x201A;Ź / any

Nom i cognoms:......â&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Ś..........................................................N.I.F. ............................................. Lloc i data de naixement: ...............â&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Ś............................................................................................... ProfessiĂł:.......................................................................................................................â&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Ś.. Domicili: .........................................................................â&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Ś.... PoblaciĂł: .....................................CP: ........... Tels. ............................. - .................................- Fax: .............................. Correu-e: â&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Ś...â&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Śâ&#x20AC;Ś.. Autoritzo al Banc/Caixa ........................................â&#x20AC;Śâ&#x20AC;Ś....................... Agència: .................. DĂ­git Control .......... Compte/Llibreta NÂş ................................................ perquè carreguin els rebuts que presenti el Grup dâ&#x20AC;&#x2122;Amics de MontellĂ a nom del qui subscriu i signa ......................................................, a ...... de .......................................................de 2004 Signatura (*) Dades subjectes a la Llei LORTAD, Llei OrgĂ nica 15/1999, de 13 de desembre de 1999, de protecciĂł de dades de carĂ cter personal.

Adreçar a: Albert Martí Roig

â&#x20AC;&#x201C;

Carrer Sardenya, 524 1er. 2ÂŞ

-

08024

BARCELONA


 

  





Almacenista y Distribuidor



Avda. Pau Casals, 76 al 92

        e-mail: decero@decero.es www.decero.es              

Tel. 93.473.72.27

-

Fax 93.473.14.83

08907 L’HOSPITALET DE LLOBREGAT (Barcelona)



EL GRUP D’AMICS DE MONTELLÀ NECESSITA LA TEVA COL.LABORACIÓ !!

INFORMA’T SOBRE ELS OBJECTIUS DE L’ASSOCIACIÓ PARTICIPA I FES-TE’N SOCI. SI JA N’ETS, APORTA’N UN DE NOU Omple la butlleta de sol.licitud d’inscripció que consta al dors

- 16 

Profile for GAM Grup d'Amics de Montellà

Fil Directe 17  

Fil Directe 17

Fil Directe 17  

Fil Directe 17