Page 1

Novembre 2003

ÈPOCA IV - N.º 175

Plans de mobilització davant l’actitud obstruccionista de l’Administració

Educació imposa, no negocia

L

M. CABANILLAS

Milers de persones es manifesten a la ciutat d’Alacant pel valencià En el XX Aniversari de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, sindicats, AMPES, partits polítics, ajuntaments i associacions cíviques es van manifestar el 18 d’octubre reclamant la intervenció de l’Administració envers les línies d’actuació del document que sota el títol “Compromís pel valencià” van presentar un ampli ventall d’organitzacions de tot tipus.

El MECD es nega a regular un accés diferenciat per al professorat interí El Ministeri d'Educació, Cultura i Esport (MECD) pretén ignorar una proposta de la Confederació de STEsIntersindical per a solucionar el problema de precarietat laboral que afecta a milers de professores i professors interins, un 25% de la plantilla del sistema educatiu públic de tot l’Estat. La negativa ministerial va ser manifestada als representants dels treballadors el passat 30 d'octubre. A pesar que durant anys el professorat interí ha reiterat les seues demandes i que les

SUMARI

per 4 Campanya l’Educació Infantil 7 9 ¿Desmantellar el sistema públic de pensions?

Entrevista a Rosa Garcia, Premi Enric Soler i Godes 2002

12

La Inspecció Educativa i la LOCE

actuals circumstàncies conformaven una ocasió excepcional per a resoldre una situació discriminatòria per als qui presten els seus serveis laborals a l'Administració i a la societat, el MECD segueix manifestant la negativa a modificar la seua postura. Es denega així la possibilitat d'establir, amb caràcter extraordinari, una doble via d'accés a la funció pública docent que combinaria l'ingrés lliure a les places de nova creació amb el produït a través de les places actuals ocupades pel professorat interí.

La proposta, defensada des de fa temps per STEs-i, va ser p resentada davant el Ministeri en re p re s e n t a c i ó pròpia i de la Confederació Intersindical Galega, ja que l’Administració va impedir que fora debatuda en una mesa negociadora. La nova negativa de l'Administració central per a dialogar i donar eixides a una situació injusta, afegeix més inquietud en el col·lectiu de docents interins, al que se li vulneren uns drets que el Sindicat seguirà defensant.

a Conselleria de Cultura, Educació i Esport ha imposat als sindicats un calendari que concentra en cinc sessions la totalitat de la negociació de tots els temes pendents, amb temes importants que s’hi arrosseguen des de fa anys, com ara les retribucions, l’adscripció dels mestres als instituts de Secundària, la formació de les persones adultes, els serveis psicopedagògics escolars o les itineràncies. L’Administració només tracta de salvar l'expedient i justificar les declaracions del conseller sobre el diàleg i consens, però sense cap avanç efectiu. Amb bones maneres, soroll i molta propaganda, l’actual titular d’Educació actua amb una política marcadament conservadora, sense voluntat negociadora i amb un important dèficit econòmic. Aquesta actitud de l’Administració aboca l’ensenyament a un conflicte inevitable, el que implicarà

recórrer a les mobilitzacions en defensa de les reivindicacions del sector.

Botó de mostra La reunió del 21 d'octubre sobre les retribucions, els concursos de trasllats i l'adscripció dels mestres als IES va confirmar les previsions més pessimistes. La sessió, celebrada sense preparació tècnica i amb la voluntat ferma de no alterar les propostes inicials, es va allargar molt, però va finalitzar sense acords. Només el capítol retributiu es va ajornar per a la sessió negociadora del 12 de novembre. Segons els portaveus de l’Administració, la negociació va quedar bloquejada per “impediments pressupostaris” i per “pro b l e m e s i n f o rmàtics”, pretextos que només encobreixen la decisió unilateral d’impedir la negociació.

Calendari de negociacions de la Mesa Sectorial 21 d'octubre. Retribucions del Professorat. Adscripció dels Mestres als IES. Concursos Generals de Trasllats. 4 de novembre. Arranjament Escolar de Primària. Criteris de Perfils dels IES. Educació Infantil: professorat, ràtios i infrastructures. Provisió de CEFIREs. 6 de novembre 2003. Mesa de drets sindicals. 18 de novembre. Formació de Persones Adultes. Adscripció i

Borses d'Escoles d'Art i Disseny. SPEs. 20 de novembre 2003. Comissió de Salut laboral. 2 de desembre. Comissió de Seguiment d'Infrastru c t u re s Educatives. Comissió de Seguiment de l'Acord de Plantilles de 1ª. Comissió de Seguiment de l'Acord de Plantilles de 2ª. 16 de desembre Oferta d'Ocupació Pacte d'Interinatge.

CONSELL FEDERAL

L’all...

CONSELL NACIONAL DE L’STEPV

Cap al II Congrés de la Federació de Sindicats de Treballadors i Treballadores del País Valencià

Per al Ministeri d’Educació, que segueix entrebancant una eixida satisfactòria a la problemàtica dels més de 70.000 professors i professores interins.

...i l’oli Per a la Fundació Càtedra Enric Soler i Godes per la consolidació dels seus premis a la innovació educativa de les comarques del Nord.

22 de novembre de 2003 Xàtiva, IES La Costera

Pública.


2

O P I N I Ó

All-i-oli 175

EDITORIAL

D

el nou conseller d’Educació, STEPV-Iv ha destacat el canvi de tarannà en relació a l’anterior titular d’Educació. només prendre possessió del càrrec, Esteban González Pons anunciava un pacte que, per al Sindicat, havia de deixar l’educació al marge de la confrontació partidista i fonamentar-se en el consens i el diàleg de tota la comunitat educativa. El consens que proposava el Sindicat no es podia construir a partir de la Llei de Qualitat (LOCE), ni de la política conservadora i privatitzadora del govern de la Generalitat ni del ministeri de Pilar del Castillo. Han passat els mesos i les expectatives s’han difuminat. Cada dia que passa, la paràlisi de la Conselleria és més evident i la negociació s’ha estancat, amb l’excepció d’alguna parcel·la inajornable, com l’adscripció del professorat de Secundària. Mentrestant, el País Valencià està pendent de tot el desenvolupament normatiu derivat de la LOCE, encara que el conseller havia anunciat que seríem els primers en avançar el seu compliment. El curs 2003/04 no hauria de ser de tràmit en una Administració paralitzada per l’herència de l’equip de Govern anterior i per la por a avançar propostes en la perspectiva d’unes eleccions general complicades. Però, els gestos inicials del Govern han de traduir-se en fets. Hi ha massa capítols pendents que exigeixen solucions en totes les meses de negociació, les convocades i les que resten per convocar. Sense anar més lluny, el col·lectiu d’interins, la situació dels instituts, l’Educació Infantil, les retribucions docents, el valencià, el desplegament de la Llei de l’FPA, les plantilles dels SPEs, la formació del professorat, la situació dels ensenyaments de règim especial o el desplegament dels comités de salut laboral. Conselleria ha de moure fitxa sense demora. L’etapa dels gestos s’ha acabat. És l’hora de les solucions.

Novembre 2003

TOTES I TOTS

Xelo García Murillo

L

a primera vegada que Anna va intentar seguir els passos que els havia explicat la profe de Geografia i Història per entrar a Internet en la pàgina d'Amnistia Internacional i signar en contra de la pena de mort de Safiya, va ser tan fàcil, malgrat les seues reticències cap als aparells, que en arribar a l'institut va convéncer tota la seua colla d'amigues i amics perquè ho feren i, en pocs dies, es convertiren en una xicoteta xarxa que va anar estenent-se per tot el centre, fins a aconseguir que quasi tot el món, incloent-hi el professorat, signara en contra de la lapidació de Safiya. Havia quedat molt impactada per les explicacions que els havia donat la profe del procés que estava seguint la pena de mort, el veure la foto d'aquella dona d'aspecte fràgil, primitiu, mirada trista, perduda..., amb el seu pecat als braços: una filleta preciosa. Ell no hi era. També la foto del tribunal. Una colla d'hòmens que jutgen i castiguen el seu propi pecat en ella, la dona, totes les dones del món. I la forma: el poble, hòmens armats amb pedres per fer complir la sentència. Per a Anna, més que una realitat de l'actualitat, era com estar veient una pel·lícula d'històries

passades, de costums androcèntrics primitius, que era impossible que poguera una jove com ella. Li va costar comprendre i acceptar que des d'ací, i utilitzant

EL PAÍS

només les tecles del seu ordinador, sistema tan modern, poguera influir en un cas que allí resolen a pedrades. Però no va dubtar a posar tota la seua energia i poder de convicció per organitzar-se i intentar-ho, i així ho va fer: de primer, amb les companyes i els companys de l'institut, i, després, amb altres. Quan, al cap de pocs mesos, es va conéixer la commutació de la pena, gràcies a les milions de signatures que havia arreplegat

Amnistia Internacional, entre les quals es trobaven totes les que havia aconseguit amb el seu esforç, Anna se’n va sentir molt satisfeta. No obstant això, el seu sentiment era d'incompre n s i ó cap a aquest món que pot resoldre d'una manera tan fàcil per alguns –teclejant només– alguna cosa tan important i imprescindible per a altres: la pròpia vida. “Així és fàcil ser solidària”, va pensar. El que és increïble és que siga efectiu. I va resoldre que no se li podia passar participar, altres vegades, en accions com aquesta. I no va haver d'esperar molt per tornar-se a posar en marxa, ja que a continuació va vindre el cas d'Amina. I no acabava d’entendre el que passava: les notícies eren descoratjadores per manca de tecles solidàries. Com podia deixar de fer la gent una cosa tan senzilla com aquesta? Anna i el seu grup estengueren el seu ànim i la seua energia fora del seu institut. Feren més contactes, eixiren al carrer, estengueren la seua xarxa... Moltes altres persones també ho feren. Finalment, i quan ja semblava impossible, es va tornar a aconseguir. Parar les pedres amb les tecles. A l'institut havien aprés una gran lliçó: la de la solidaritat.

EL MORTER

ÈPOCA IV - N.º 175. Novembre 2003 SINDICAT DE TREBALLADORS I TREBALLADORES DE L’ENSENYAMENT DEL PAÍS VALENCIÀ. INTERSINDICAL VALENCIANA (STEPV-Iv) Director: JOAN BLANCO Cap de Redacció: RAFA MIRALLES Redacció: MARC CANDELA, JOAN PAU CIMARRO, SANTIAGO ESTAÑÁN, P ILAR GOSALVES, J AUME LLOPIS, VICENT MAURÍ, TOMÁS MORENO, CRISTINA OSTBYE, J OAN V. P ÉREZ, J ULIÀ R EY Disseny i diagramació: JORDI BOLUDA, RAFA MIRALLES Fotografies: X ELO GARCÍA, MANOLO CABANILLAS, JORDI BOLUDA, MANOLO GARCÍA Revisió lingüística: J OSÉ OROZCO ALLIOLI no assumeix necessàriament els criteris i opinions continguts en els treballs dels seus col·laboradors. Administració, Redacció i Publicitat: Juan de Mena, 18, baix. 46008 València. Tel. 963919147. Fax: 963924334 correu-e: allioli.stepv@intersindical.org http://www.intersindical.org/stepv Imprimeix: Bronte Graf, S. L. Cullerers, 18. Alaquàs. Tel. 961515017 Tiratge: 13.000 exemplars ISSN 1576-0197 Dipòsit Legal: V-1.454-1981 Franqueig Concertat 46/075

Alacant: Glorieta P. Vicente Mogica, 5-12. 03005. Tel. 965985165 Alcoi: Jordi de Sant Jordi, 16-B. 03804. Tel. 965523151 Alzira: Avgda. Luis Suñer, 28-4t, p. 16. 46600. Tel. 962400221 Elx: Maximilià Thous, 121-b. 03201. Tel. 966225616 Castelló: Marqués de Valverde, 8. 12003. Tel. 964269094 Gandia: Sant Pasqual, 13 - 1r dta. 46700. Tel.-Fax: 962950754 València: Juan de Mena, 18. 46008. Tel. 963919147 Vinaròs: Avinguda Llibertat, 4 - 5é. 12500. Tel. 964407265 Xàtiva: Portal del Lleó, 8, 2ª. 46800. Tel. 962283067 Universitat d’Alacant: Edifici Germà Bernàcer, b. Tel. 965909512. Universitat Jaume I Castelló: Ed. Rectorat. Campus Riu Sec. Tel. 964728812. Universitat de València: Blasco Ibáñez, 21. Tel. 963983018. Universitat Politècnica de València: Camí de Vera, s/n. Tel. 963877046. Universitat Miguel Hernández (Elx): Maximilià Thous, 121 b. Tel. 966225616.

Joan Blanco Paz

L

a promulgació de l'Estatut d'Autonomia es va produir després d'apro v a r-se la Constitució que ara fa 25 anys. L'Estatut va permetre la reinstauració de la Generalitat Valenciana i la recuperació d'una import a n t dosi de la nostra identitat com a poble. Però el pas del temps ha demostrat que els recels envers les possibilitats de desenvolupament de l'autogovern no eren de caràcter retòric i al capdavall, s'ha entrebancat l'assoliment de competències plenes: el país no ha assolit mai el rang de nacionalitat històrica. Després de 21 anys d'Estatut, cal procedir sense dilació a la seua reforma. Les mancances del text legal han estat reconegudes per tots els partits polítics, el del Govern i els de l'oposició, i tots ells han proposat modificacions. En aquest context, cal exigir al si de la societat valenciana l'inici d'un debat en profunditat que encare una reforma estatutària consensuada, en la perspectiva d'un autog o v e rn autèntic que supere la mediocritat de l'actual estatut. Necessitem que l'Estatut reconega la nostra condició de nacionalitat històrica i permeta uns autèntics òrgans d'autogovern, amb capacitat per a la dissolució anticipada de les Corts i per a afavorir la p a rticipació directa del País Valencià en la Unió Europea; que incorpore noves competències en els serveis públics, treball i seguretat social, infrastructures, hisen-

da…; que done garanties de protecció al nostres recursos naturals; que permeta polítiques educatives, socials i legals per a la prevenció de la violència contra les dones i que impedisca qualsevol discriminació de gènere. Un estatut que reconega la unitat de la llengua, que adopte m e s u res efectives perquè el valencià tinga un ús social ple i es c o n v e rtisca en un element de cohesió i d'identificació col·lectiva. La realitat, malgrat les valoracions triomfalistes, no coincideix

Necessitem un estatut que arribe al món del treball i possibilite la creació d'un marc autònom de relacions laborals. amb l'especial respecte i protecció que l'Estatut d'Autonomia ordena per a la llengua pròpia dels valencians, com ho demostra la problematització perpètua de l'ensenyament en valencià -la censura de lèxic, materials curriculars i autors, la proscripció de la titulació superior de les universitats valencianes, els projectes per a desplegar la Llei de Qualitat-, o

la castellanització i privatització dels mitjans de comunicació públics. Un estatut que arribe al món del treball i possibilite la creació d'un marc autònom de relacions laborals. Els 21 anys d'Estatut no sols no han servit per a aprofundir en la creació d'uns mecanismes propis de negociació col·lectiva, sinó que les contínues reformes laborals han conformat un model cada vegada més centralitzat, amb mecanismes de negociació allunyats dels treballadors i les treballadores. Calen mesures efectives per a reduir la sinistrabilitat, amb polítiques efectives que asseguren les actuacions dels òrgans encarregats de vetlar per la salut laboral. En les actuals circ u m s t à n c i e s socials, el País Valencià ha d'assumir el repte que suposa la immigració. L'establiment en diferents poblacions de col·lectius de diverses ètnies, cultures i llengües, amb característiques molt diverses, afig un nou element de diversitat a la ja complexa societat valenciana. En totes les localitats amb presència d'aquests nous valencians cal que ens constituïsquen fòrums de la immigració integrats per re p resentants de totes les institucions i col·lectius cívics. Des del respecte a la diversitat d'origen i cultural de tots aquests col·lectius, els fòrums han d'impulsar actuacions que promoguen la seua integració plena en la societat valenciana.


O P I N I Ó

Novembre 2003

A El Pupitre Abundan en la escuela privada y concertada los colegios religiosos con un ideario conservador, incluso ultraconservador, pero no existe una oferta educativa equivalente desde el lado del progreso. La izquierda se ha quedado muda. En un centro escolar que pasa por ser uno de los más liberales de Madrid, un niño fue obligado a retirar el curso pasado un cartel contra la guerra de Irak con el argumento de que podía herir la sensibilidad de los compañeros que estuvieran a favor de ella. Espeluznante, pero cierto. Los colegios privados laicos siguen colocando en sus folletos una ensalada de adjetivos que suenan bien, pero, salvo excepciones, su única preocupación, por no decir su único ideario, es la cuenta de resultados. Esta carencia educativa, que suple de manera espontánea la escuela pública, tiene su reflejo en la actividad política, pues más que auténticas alternativas al pensamiento único, lo que escuchamos son variaciones sobre el mismo tema. La afasia es tal que el PSOE ha tenido que subcontratar la confección de su programa económico a un señor que pasaba por allí, y que Romero de Tejada ha salvado su silla en Caja

D E S

D E L

Madrid gracias a los votos de IU o de CC OO. El hecho de que la izquierda muestre tanto pánico como la derecha al estallido de la burbuja inmobiliaria, cuando lo decente es que estalle de una vez arruinando a quienes han especulado con un bien de primera necesidad, da una idea de la magnitud del desastre. Sin embargo, nunca ha habido tantas razones para disentir del modelo de realidad en curso. Jamás la riqueza ni la justicia ni la salud ni la educación ni la contaminación atmosférica estuvieron tan mal repartidas. Lo único que de verdad se ha globalizado, aparte de la explotación y la codicia, es la ceguera. Sólo nos queda esperar, en fin, que en el pupitre de una escuela pública haya hoy un chico o una chica que al quitarse las legañas se le caigan también las cataratas y diga lo que ha visto con tal fuerza que no tengamos más remedio que escucharlo. No sé si tardará diez o veinte años en hablar, pero llegado ese día, si aún vivimos, dispondrá de nuestra pluma y nuestro hombro para cambiar las reglas de juego, incluso para cambiar el juego. Entretanto, sálvese quien pueda. Juan José Millás El País, 2/10/2003

S U D

Tudi To r r ó

C

om és possible? ¿Ja fa 20 anys que arribaren els primers professors extraplantilla de valencià a les escoles? ¿Ja fa 20 anys que els aleshores coordinadors i coordinadores de valencià d’una nounada Conselleria d’Educació desembarcaven per les escoles amb més il·lusió que coneixements en llengües i metodologia? Doncs sí, ja fa 20 anys que es publicà la Llei d’Alacant, anomenada així perquè es va aprovar en aquesta ciutat. Amb un gest simbòlic, les Corts Valencianes es desplaçaren a Alacant el 1983 per aprovar una llei que havia de significar un gran canvi per a tots els valencians, els del nord i els del sud. Volien que els ciutadans i les ciutadanes d’Alacant la sentiren com a pròpia. Tanmateix, la intencionalitat no va quallar gens ni miqueta. Em referisc a la denominació, encara que també podria referir-me a la mateixa disposició legal, la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, la Llei d’Alacant, que aquesta ciutat no ha estimat mai, i que a pesar de dur el seu nom no li ha servit per a res. Malgrat tot, preteníem fer-nos voler per Alacant, i hi vam fer les manifestacions més sonades, més multitudinàries… Però no, no era Alacant, eren els pobles. Era la gent del poble, la gent de la terra que acudia a una ciutat que no la volia. Ara continuem, perquè som així de constants, i continuem amb gestos simbòlics, tornant a Alacant a reivindicar el que no hauríem de demanar, perquè és

V

P E U

All-i-oli 175

D ’ A U L A

Carme Miquel

E

ls xiquets i les xiquetes entren a l’aula d ’ i n f o rmàtica. Es posen per parelles davant de cada ord i n a d o r. Ja hi estan preparats, només cal iniciar el programa. En alguns ordinadors la pantalla continua negra. I un altre s’ha quedat en blanc. Després són unes mestres les que van a la sala d’informàtica. Pretenen imprimir un document en una impressora que no funciona. La de làser enviada per la Conselleria no arribà a funcionar bé mai. Són les llums i les ombres de les noves tecnologies a

A L E N C I À

nostre per llei, per tradició, per successió: la nostra llengua, la nostra cultura. ¿Davant de qui ho fem? Si aquesta és la nostra terra, són els altres els que han de presentar-nos el que porten, però sempre respectant el que ja està ací, el que és patrimoni de tots: les llengües, la terra, la nostra forma de fer, de pensar... Nosaltres continuem. Han passat vint anys, i amb ells la il·lusió, els esforços, la reivindicació i defensa pel manteniment i l’oferta d’una escola valenciana i en valencià. Han passat vint anys, i els acords que en el seu moment van ser desencertats continuen més desencertats que mai. Continua l’exempció de l’assignatura de valencià en les zones històricament no valencianoparlants, amb els conflictes en les aules i en l’organització dels centres. Continuen paralitzades les línies d’immersió lingüística i d’ensenyament en valencià, sense recursos, deixades a la bona voluntat del professorat. Continua l’Administració desentenent-se’n, negant-se a saber o a voler saber el que significa un aprenentatge bilingüe. I continuem sense una formació del professorat com cal. Aquesta situació sembla, com diuen en el meu poble, “la faena del matalafer: fer i desfer”: tornem a preguntar en les escoles si enguany el professorat sap el que durà entre mans, si coneix la teoria psicolingüística, la metodologia que s’ha d’aplicar, els materials que ha d’utilitzar. I ens trobem novament amb la gent que no sap massa bé de què parlem (“es lo mismo, pero en valenciano”), amb l’alumnat de tres anys que té llibres de text caríssims, amb les fitxetes que donen tanta seguretat al professorat… I continuem, continuem i continuem, però els anys no passen debades i ja fa vints anys que teníem vint anys i uns quants més.

T E A

l’escola. No ho dubtem, són una eina ben important. I ens hi hem preparat, sí, voluntàriament, com hem pogut. Uns companys en saben més i ajuden els qui no en saben tant. Però passen coses… Hi apare i x e n problemes que ni els més informats de l’escola saben o no poden solucionar. No serà que cal un informàtic per a resoldre les qüestions tècniques? No deu ser que l’escola necessita integrar nous professionals? Joanet ha faltat avui a escola. I ahir i dilluns passat. I la seua germ a n a també. Des de Direcció s’ha telefonat a la família i no contesta. Se’ls escriu una c a rta, se’ls busca. Què passa? Mentrestant unes m a res demanen que algú els ajude a omplir les sol·licituds de beques. La mestra de Cati diu que fa tres dies que ve a classe

T R E S

D E

Jaume Martínez Bonafé

E

3

n les matinades dels colps d'Estat els militars busquen els mestres. Marina Vilte era una bona mestra i una lluitadora de primera fila en l’esquerra sindical argentina. I la van matar. Els seus companys de CTERA (Confederació de Treballadors de l’Ensenyament de la República Argentina) van voler que la seua memòria quedara en el més alt de la història del poble; per això, quan van fundar una escola per a la formació de mestres li van posar el seu nom: l’Escola Marina Vilte. Quin compromís van adquirir! Què pot fer una escola de formació pedagògica que honra la memòria d’una lluitadora d’esquerres? En primer lloc, rebutjar la lògica del mercat, ja siga econòmic o electoral. Allí no es va a comprar crèdits de no sé quin curset o habilitació professional. Per a això hi ha altres espais en el gran mercat neoliberal. Allí es va a aprendre i a compartir allò aprés. A vegades, baixant de la serra centenars de quilòmetres per estar un parell de dies junts en un espai de cooperació. Quasi sempre, pagant de la teua butxaca foradada les despeses que ocasiona muntar unes jornades de formació. En segon lloc, rebutjar el saber que no serveix, el saber que no emancipa. Per aquell país també va voler passar la Reforma, però el sindicalisme de CTERA tenia un altre projecte d’escola. I l’Escola Maria Vilte va privilegiar dos pilars fonamentals d’eixe projecte: l’educació per al desenrotllament sustentable i la investi-

sense esmorz a r. Per què? Caldrà saber què passa a casa. I així un cas i un altre. La directora no fa una altra cosa. No deu ser que hi cal un treballador social? No deu ser que l’escola necessita integrar nous professionals? I la biblioteca? Sabeu el temps que hem dedicat a o rg a n i t z a r-la? A poquet a poquet, a estones lliures. Sabeu que no li traiem el rendiment que cal? No deu ser que necessitem un bibliotecari o una bibliotecària? No deu ser que l’escola necessita integrar nous p ro f e s s i o n a l s ? I no parlem de la paperassa, de la burocràcia que es genera a les escoles. Cal que siga un mestre qui hi faça els papers? No hi aniria millor un administratiu o una administrativa? No deu ser que l’escola necessita integrar nous professionals?

L

’ E S C O L A

gació del professor. En un món globalitzat pel capitalisme, cal preguntar-nos el sentit històric de les relacions entre la societat, el territori i l’educació. Cal construir una ètica ecològica per a un desenrotllament comunitari des de la solidaritat. Però també en eixe món és necessari aprendre a preguntar-nos. Les preguntes han de ser les nostres, i nostre ha de ser el saber que naix de la investigació col·laborativa. I tot això no es porta en els gens. Ni ens ho dóna l'acadèmia. És una conquesta social. Un saber de conquesta. No un saber de submissió. L'Escola Marina Vilte té aliances tàctiques amb altres institucions. Ha firmat convenis amb les universitats de Comahue, Tucumán, Río Cuarto i Buenos Aires. I per ella hem passat professors i investigadors d’altres països (França, el Brasil, el Perú, Mèxic, Suïssa, Portugal, l’Uruguai, els Estats Units o Espanya, entre altres). Però el disseny i el desenrotllament dels programes és de la pròpia escola. I els seus components decidixen per a què els ha de servir a ells la participació dels altres. La tercera columna fonamental del projecte d’aquella escola és la investigació sindical pròpia. Açò em sembla particularment rellevant, perquè tots sabem que les investigacions estan socialment mediades. Un director general té unes preguntes, un rector té altres preguntes, però un dirigent sindical ha de tindre les seues. I l'Escola Marina Vilte dedica una part important del seu esforç total a la investigació autònoma. He tingut ocasió de presenciar en un debat televisiu que les dades i arguments que esgrimia una preparadíssima líder sindical deixaven en ridícul la retòrica buida del ministre. Estava molt clar d’on naixia eixe saber d’autoritat i emancipació! I he vist a Porto Alegre com eixe mateix saber emocionava un nodrit auditori. Estava clar que no era un saber burocràtic. Era un saber de desig i utopia!


4

E N S E N Y A M E N T

All-i-oli 175

P Ú B L I C

Novembre 2003

El Sindicat llança una campanya per a sensibilitzar la societat

En defensa de l’Educació Infantil i de les condicions laborals del professorat L

’STEPV-Iv ha engegat una campanya per millorar la situació de l’Educació Infantil als centres públics del País Valencià, així com les condicions de treball del professorat que hi treballa. La campanya pretén que l’Administració valenciana òbriga un veritable procés de negociació que considere aquesta etapa com educativa, millore i adapte les instal.lacions, es reduesquen les ràtios, es dote de més personal els centres que escolaritzen alumnat d’Infantil i es reduesca la jornada lectiva del personal que hi treballa. L’STEPV-Iv considera que les ràtios de les aules d’Infantil són massa elevades, molts centres no tenen les instal.lacions ni les infrastructures adequades ni adaptades per l’escolarització de l’alumnat d’Infantil. En eixe sentit, el sindicat denuncia que la generalització de la matrícula a 25 alumnes ha produït un gran malestar entre el professorat i la Comunitat Educativa i atempta contra la qualitat de l’ensenyament i contra la importància que aquesta etapa té en el desenvolupament de l’alumnat. Es reivindica la reducció immediata de les ràtios, la creació de noves aules als centres i la construcció de noves escoles als barris i localitats deficitàries de llocs escolars públics. També s’exigeix a les Administracions Públiques l’adaptació dels espais al R. D.

ARXIU

Centres d'una línia 3 Ed. Infantil i 6 de Primària Tutores Suport Ràtios 3 1 70 alum.: 4 mestres = 17’5 alumes Centres de dues línies 6 Ed. Infantil i 12 de Primària Tutores Suport Ràtios 6 1 140 alum.: 7 mestres = 20 alumnes 6 2 140 alum.: 8 mestres = 17’5 alumnes Centres de tres línies 9 Ed. Infantil i 18 de Primària Tutores Suport Ràtios 9 1 210 alum.:10 mestres = 21 alumnes 9 3 210 alum.: 12 mestres = 17’5 alumnes

1.004/1991, de 14 de Juny de 1991, que regula els requisits mínims dels centres educatius. Per altra part, el sindicat denuncia que el professorat d’Infantil fa 25 hores lectives, per la qual cosa reivindica la reducció de l’horari lectiu per poder desplegar altres activitats que són imprecindibles per realitzar la seua tasca. El sindicat reivindica la dotació de més personal als centres que imparteixen Educació Infantil. A més a més, el sindicat reivindica una xarxa pública d’Escoles Infantils per escolaritzar l’alum-

nat de 0-3 anys. La Generalitat Valenciana disposa d’una trentena d’Escoles Infantils, que no poden fer front a tota la demanda de llocs escolars públics. El sindicat considera que les noves expectatives que el nou Conseller de Cultura, Educació i Esports, Esteban González Pons, ha creat amb les seues declaracions públiques i l’anunci del PACSE (Pla d’Actuacions per a la Qualitat del Sistema Educatiu) que es refereix en un dels seus punts al reconeixement i prestigi de la funció docent, s’han de concretar en la millora de les condicions laborals i en la valoració de la tasca que el professorat d’Educació Infantil fa cada dia. Davant d'aquesta declaració d'intencions, hem d'exigir que les intencions es convertesquen en realitats. En eixe sentit, l’objectiu de la campanya és informar a l’opinió pública, obrir la negociació i trametre-li al Conseller de Cultura, Educació i Esports les nostres reivindicacions i exigir-li que les seues declaracions d’intencions es convertesquen en realitats. Per això, et demanem que hi participeu en la campanya. El sindicat ha elaborat un document explicatiu de la campanya i manifest per tal que siga aprovat pel Claustre o per l’Equip Educatiu d’Educació Infantil per lliurar al Conseller de Cultura, Educació i Esports.

Manifest en defensa de l’Educació Infantil El Claustre/Equip Educatiu d'Ed. Infantil del CP ________________ de/d' __________________ de la província de/d' __________________. Davant de la problemàtica que arrossega l'Educació Infantil en tots els Centres Públics del País Valencià: MANIFESTA: 1.- La Constitució atribueix a la ciutadania el dret a l'educació i a més a més: "Les administracions educatives garantiran l'existència d'un nombre de places suficients per a assegurar l'escolarització de la població que ho sol·licite" (LOGSE- títol 1r, article 7.2), actualment derogat però substituït per l'Art. 3.1a de la LOCE: "Els pares, en relació amb l'educació dels seus fills, tenen dret a rebre una educació amb les màximes garanties de qualitat, en consonància amb els fins establerts en la Constitució, en els corresponents Estatuts d'Autonomia i en les Lleis Educatives". 2.- D'acord amb la normativa legal vigent (Ordre del 17 de febrer de 1992, Ordre de 10 de març de 1994, Ordre de 3 d'abril de 1998; i, també, les instruccions

conjuntes de 8 de novembre de 2002, de les direccions generals de centres docents i de personal, sobre criteris generals per a la modificació de la composició per unitats, llocs de treball i altres característiques, dels centres docents públics d'Ed. Infantil (2n Cicle), Primària i Ed. Especial, de titularitat de la Generalitat Valenciana per al curs 2003/04, les aules d'Infantil 3 anys no haurien de superar la ràtio de 20 alumnes per aula, i les de 4 i 5 anys la de 25, així com també, totes les unitats de Primària. 3.- Segons l'Ordre de 3 d'abril de 1998, els directors territorials poden emetre resolucions per tal d'augmentar la ràtio en els centres amb caràcter excepcional. Ara bé, considerem que aquestes resolucions no s'han de convertir en llei i quedar per sempre, ja que entenem que deuen ser utilitzades per a situacions especials. 4.- Cal recordar la importància que té aquesta primera etapa del sistema educatiu, amb uns objectius i continguts propis, i amb un període d’adaptació vital per al proper desenvolupament del xiquet dins del propi sistema educatiu (Disseny Curricular d’Infantil). Tal com queda reflectit en la normativa vigent.

5.- Entenem, com a professionals, que els augments de ràtios que venim sofrint d’una manera continuada i no de manera puntual, com recull l’ordre, minven greument la qualitat de l’ensenyament durant aquest període, entre d’altres per les raons següents: - L’etapa d’Educació Infantil té un caràcter educatiu propi i no tan sols assistencial, que amb les actuals condicions es desenvolupen d’una manera molt precària, totes dues: l’assistencial i l’educativa. - Una de les característiques dels xiquets d’aquestes edats és la poca capacitat d’atenció; d’aquesta manera, activitats com passar llista, eixir a la pissarra per escriure el nom... es fan tant llargues que els xiquets perden l’interés i l’atenció, fent que l’activitat perda el seu objectiu. - Caldrà qüestionar-se la metodologia utilitzada fins ara, que necessita de molt de temps per a elaborar els materials de l’alumne, però que és més significatiu per a l’alumne (treball per racons, tallers, projectes de treball...). - El respecte al ritme individual d’aprenentatge no té sentit en classes tan nombroses.

- L’adquisició de l’hàbit d’autonomia no es pot potenciar amb un alumnat tant nombrós. - Les classes han sigut construïdes pensant en un nombre concret d’alumnes que ara es veu superat i impedeix treballar amb la metodologia que es considera més apropiada per a aquesta etapa (tallers, racons...). A més a més, la necessitat d’espais amplis per a cobrir la seua necessitat de moure’s per al desenvolupament de capacitats bàsiques pròpies de l’edat es veu en perill. Els espais no compleixen la llei (R.D. 1.004/1991, de 14 de juny de 1991). - Les dotacions de les aules, que també es dirigien a grup menys nombrosos (mobiliari i altres materials i també els lavabos i vàters, per a potenciar l’hàbit de la higiene) tampoc no estan dins la llei. - L’atenció individualitzada que necessiten per les seues característiques sócio-afectives són cobertes difícilment (necessitat de ser escoltat...). - Els espais físics comencen a tindre més perills (més cadires i taules que impossibiliten el pas). 6.- A més, cal assenyalar que amb l'aprovació de la LOCE, aquesta introdueix nous reptes per a l'Ed.

Infantil, noves tecnologies de la informació i la lecto-escriptura. Per tant, demanem, a l'empara de l'Acord de Plantilles de Primària, la dotació de més professorat de suport per al Cicle d'Ed. Infantil, si més no, per cada 3 unitats d'Ed. Infantil del 2n Cicle 4 professors. 7.- Considerem que és el nost re dret i deure denunciar aquestes mancances que, com a professionals que volem dignificar la nostra tasca, estem patint dia a dia, i, el que és més important, volem que es respecte el dret de tot l’alumnat a tindre una plaça en l’escola, però sempre en les condicions adequades. 8.- Les administracions educatives deuen d’estar assabentades de l’augment de població en les diferents localitats i considerar el moviment migratori que actualment va en augment, i tot i tenint previsió per poder respondre adequadament a la demanda de la societat actual i previndre aquestos casos amb la fi de defensar un ensenyament de qualitat. _______________, ______, ________________ de 2003 Honorable Sr. Conseller Cultura, Educació i Esports

de


E N S E N Y A M E N T

Novembre 2003

P Ú B L I C

All-i-oli 175

5

L’Administració no exigirà el requisit lingüístic als opositors de 2002

Imminent convocatòria del concurs de trasllats del Cos de Mestres ALL-I-OLI El Diari Oficial de la Generalitat publicarà els propers dies la convocatòria del concurs de trasllats del Cos de Mestres. Les bases, molt similars a les de l’edició anterior, contemplen algunes novetats. El concurs de 2003 és d’àmbit autonòmic, però en ell podran participar les persones que treballen a d'altres comunitats autònomes sempre que tinguen els requisits de l’especialitat i la capacitació lingüística. En la convocatòria de readscripció al centre desapareixen els apartats referits a professorat d’adscripció provisional mal adscrits- i de pèrdua provisional de destinació, per haverse esgotat el termini fixat en el procés d’adscripció de 1997. La manca de possessió del certificat de capacitació lingüística no serà un obstacle perquè les persones opositores de 2002 obtinguen una destinació definitiva. L'Administració considera que aquest professorat ha superat el procés selectiu on s'exigia

el requisit lingüístic. STEPV-Iv i UGT s’hi van oposar a aquesta disposició en considerar que les oposicions i el concurs de trasllats són actes administratius diferents i que cal exigir el certificat de capacitació per obtindre destinació definitiva. Per a accedir a llocs de treball de primer cicle d'ESO en el concurs calen els requisits de la destinació definitiva en llocs de treball de primer cicle d'ESO com a conseqüència de l’adscripció, o l’ingrés en el Cos de Mestres abans de l’1 de setembre del 1998. El total de vacants ofertades inclouran totes les jubilacions, les 138 vacants catalogades en c e n t res d’actuació educativa s i n g u l a r, les dels col·legis rurals agrupats, les 157 de primer cicle d'ESO en instituts i vuit noves vacants de Pedagogia Terapèutica en instituts. No eixirà cap vacant de idioma estranger, Francés a Primària, ni d'Audició i Llenguatge dels Serveis Psicopedagògics.

Se solucionarà la inestabilitat de les plantilles i els desplaçaments

El concurs de trasllats de Secundària s’iniciarà en finalitzar l’adscripció

Conselleria diu que el procés avançarà segons les disponibilitats dels centres

STEPV-Iv proposa concloure l’adscripció dels mestres al primer cicle d’ESO dels instituts ALL-I-OLI La representació de l’STEPVIv va plantejar en la Mesa Sectorial d’Educació del 21 d ’ o c t u b re la realització del procés d’adscripció del professorat del Cos de Mestres als llocs de treball de primer cicle d’ESO dels instituts de Secundària en aquelles localitats i districtes on encara no s’ha fet. Des que el 1997 s’iniciara aquest procés d’adscripció al País Valencià, resten encara 1.006 unitats de primer cicle d’ESO en 327 col.legis, el que

contravé la normativa en vigor. El 34’36% dels centres d’Infantil i Primària encara mantenen pro v i s i o n a l m e n t aquesta situació. El Sindicat ha manifestat que aquesta és una mostra del fracàs en la planificació i en l’execució del Mapa Escolar de 1996. L’incompliment de l’Administració educativa també posa en evidència l’endarreriment en l’aplicació de l’extinta LOGSE i de l’actual Llei de Qualitat (LOCE) per part del Govern de la

Escolarització d’alumnat de 1er cicle d’ESO en centres d’Infantil i Primària (no inclosos els Centres d'Educació Especial ni les Escoles Infantils) Unitats 1r cicle

Escolaritzen

Alacant Castelló València

502 100 404

157 37 133

Total PV

1.006

327

Generalitat. La pròrroga de la provisionalitat està repercutint negativament en l’alumnat i el professorat, la c o o rdinació pedagògica i el funcionament dels centre s educatius afectats. STEPV-Iv ha mostrat la perplexitat que p rovoquen les declaracions dels responsables educatius que afirmen que el País Valencià es capdavanter en l’aplicació de la LOGSE i de la LOCE. Per contra, les dades apunten en un sentit contrari, perquè ni l’alumnat està escolaritzat en els centres que pertoca, ni el professorat ha pogut accedir als llocs de treball dels instituts. La Conselleria de Cultura, Educació i Esports s'ha negat a completar l’adscripció en tots aquells centres on encara no s'ha fet i ha informat que seguirà aplicant-la en funció de les disponibilitats d’espais en els instituts. El Sindicat, que considera que la decisió suposa un perjudici greu per a l’alumnat i el pro f e s s o r a t , exigirà de nou que l'adscripció del professorat es complete abans de finalitzar el curs.

ALL-I-OLI El concurs de trasllats dels cossos docents de Secundària serà convocat en acabar el procés d’adscripció del professorat, previsiblement en desembre de 2003. Les bases del concurs són idèntiques a les dels anys anteriors, amb les modificacions derivades dels resultats del procés d’adscripció actualment en marxa. El concurs preveu que les places vacants resultants de l’adscripció hi siguen ofertades i que les situacions administratives produïdes

tinguen efectes en aquesta convocatòria. D’aquesta forma el professorat suprimit, definitiu i en expectativa podrà participar i tindre accés a totes les vacants que existeixen als instituts. L’adscripció i el concurs de 2003 normalitzaran la situació del sector i hauran d’acabar amb el llarg període d’inestabilitat de les plantilles, els desplaçaments i els concursos sense a penes vacants, el que impedia la mobilitat geogràfica del professorat valencià.

El professorat interí segueix exigint la doble via

Oposició unitària dels sindicats STEPV, UGT i CSIF a la proposta d’accés a la Funció Pública Docent ALL-I-OLI El Ministeri d'Educació i les conselleries respectives de les diferents comunitats autònomes han elaborat un projecte de Reial Decret que derogarà, entre altres, el Reial Decret 850/93, que regulava el sistema d'accés a la funció pública docent. Els sindicats CSI-CSIF, FETE-UGT PV i STEPV-Iv han manifestat el rebuig frontal al document i exigeixen al Ministeri la negociació d'un nou model que incorpore una doble via per a possibilitar l'accés del professorat interí. Aquests sindicats consideren que la nova proposta, que no introdueix canvis substancials respecte a la normativa encara en vigor, no solucionarà la problemàtica del professorat interí. Les tres organitzacions sindicals

també recorden la seua oposició al model d'accés, motivada pel tipus de proves i per l'escàs valor atribuït a l'experiència docent. El curs 2002/03, els professors i professores interins, junt a CSI-CSIF, FETE-UGT PV i STEPV-Iv, van exigir amb mobilitzacions la derogació del RD 850/93 i l’establiment de negociacions per a solucionar la precarietat i inestabilitat que pateix el col·lectiu, de més de 80.000 docents en tot l'Estat i uns 12.000 al País Valencià. Cal recordar que l'aplicació de la LOGSE ha significat un augment important de professorat interí, el que ha produït una gran inestabilitat laboral i un important augment de la precarietat en el treball docent.


6

E N S E N Y A M E N T

All-i-oli 175

P Ú B L I C

Novembre 2003

La Mesa dels Agents Socials responsabilitza la Conselleria d’Educació

Cal modificar les condicions del personal itinerant

Itineràncies: cal una regulació global

P

er a la Intersindical Valenciana és una prioritat perm a n e n t la modificació del marc global i conjunt de les condicions laborals del personal itinerant, és a dir, de tot aquell personal que, funcionari, laboral o estatutari, utilitza vehicle, propi o oficial, per al desenvolupament del seu treball. Les re i v i n d i c acions concretes en aquesta matèria es resumeixen en cinc punts: Autorització del desplaçament: S’ha de consignar en tots els casos i de forma prèvia. Els treballadors no poden córrer cap risc sense cobertura legal. - Augment de la indemnització per desplaçament fins a 0’27 euros per quilòmetre, quantitat que perm e t incloure la deguda cobertura de l’assegurança. - Increment proporcional

a l’IPC en els pressupostos anuals de les despeses originades pels desplaçaments. Aquest concepte

està pendent d’actualitzar des de 1997. - Establiment d’ un com-

plement de perillositat, emparat en l’actual Llei de la Funció Pública, per als llocs de treball en els que cal utilitzar vehicle propi o oficial. Contractació d'una assegurança de vida que permeta els empleats públics, o a la família en cas de mort, de fer front a situacions de precarietat econòmica. - En cas de produir-se durant l’activitat laboral un accident que immobilitze el vehicle pro p i , l’Administració ha de facilitar alternatives de transport. Negociació d’un marc normatiu que continga totes les condicions de la itinerància, els drets i deures dels tre b a l l a d o r s , la clarificació entre el Decret 106/2002 i el 56/1992, així com els procediments a emprar respecte a la responsabilitat patrimonial de l'Administració.

Les itineràncies en Secundària Davant l’allau de consultes sobre itineràncies, STEPV recorda que a pesar que aquesta normativa no fou negociada, està en vigor i és d’aplicació a tots els cossos docents (mestres, Secundària, Formació Professional, ensenyaments especialitzats...). En aquest sentit, cal subratllar alguns aspectes.

rament prescriu la normativa, s’aplicaran "per a l’elaboració dels horaris lectius setmanals". La mateixa Ordre, en l’article 7, assenyala que “els horaris del professorat itinerant seran elaborats coordinadament pels caps d’estudis dels centres en què impartisca els seus ensenyaments”.

1. És professorat itinerant tot aquell que presta serveis en més d’un centre, tal com especifica l’Ordre de 26 de setembre de 2002 (DOGV de 8 d’octubre de 2002), per la qual es regula el règim d’itinerància del professorat adscrit a centres docents públics d’ensenyament no universitari. L’article 2.1 d’aquesta ordre s’especifica que “tindran la consideració de llocs docents itinerants aquells en què el funcionariat docent, adscrit a estos, amb caràcter regular i periòdic haja de prestar els seus serveis en més d’un centre”. Per tant, no s’entenen les interpretacions errònies, i interessades, a l’hora de tindre en compte les reduccions horàries contemplades en l’article 4.4. que, com també cla-

2. Per al cobrament del quilometratge (i per a la reducció horària a què es té dret) es considera que la jornada lectiva del professorat itinerant comença i finalitza en el centre d’adscripció: és a dir, que cada vegada que es produeix un desplaçament al centre on es presta itinerància, encara que no s’haja d’anar al centre d’adscripció, es tindrà en compte, per al còmput del quilometratge, la distància entre els dos centres. 3. Les quantitats a percebre s’enviaran al centre d’adscripció, la direcció del qual les abonarà al professorat afectat amb caràcter mensual i prèvia firma del corresponent rebut. Cal recordar que la indemnització vigent per qui-

lòmetre és de 0’15 euros (Decret 24/1997), una xifra ridícula que l’Administració no s’avé a augmentar. 4. En octubre del curs 2002/03, el Servei de Gestió i Determinació de Plantilles de Personal Docent (adscrit a la Direcció General de Personal) va comunicar per escrit al centre d’adscripció l’expedient d’itinerància, en què s’especificava el número de lloc, l’especialitat, el centre d’adscripció i el centre on es presta la itinerància, així com la composició del lloc. El motiu d’aquesta comunicació era gestionar l’expedient d’indemnització de despeses per itinerància. Per tant, aquest curs la tramitació dels expedients d’itinerància ha de seguir el mateix camí. 5. STEPV-Iv exigirà davant la Direcció General de Personal el compliment estricte de la normativa en vigor i demanarà en la Mesa de Portaveus la negociació d’aquesta normativa per tal d’adequar-la a les necessitats i despeses reals, ja que els imports no s’han actualitzat des de 1997.

Paràlisi en el desplegament normatiu de la Llei de l’FPA ALL-I-OLI La Permanent de la Mesa dels Agents Socials per la Formació de les Persones Adultes del 15 d’octubre va responsabilitzar les Direccions Generals d'Ensenyament i de Personal de l'abandó que sofreix el subsistema de la Formació Permanent d’Adults (FPA) pel desplegament normatiu que afecta el funcionament dels centres. La promulgació en 1995 de la Llei de Formació de Persones Adultes i la posterior normativa que la desenvolupa han suposat uns canvis en la pròpia definició dels centres d’FPA, que ha quedat totalment obsoleta. De manera paral·lela han aparegut una sèrie de disfuncions que entrebanquen el treball. Un dels problemes més urgents d’aquest col·lectiu es refereix a la regulació de les plantilles i la seua forma de provisió. També es demana la regulació del pagament dels càrrecs directius per homologar-los als centres de Secundària. Cal recordar que els càrrecs directius dels centres amb ensenyaments fins a l’obtenció del Graduat en ESO cobren els complements establerts per als centres de Primària. D’altra banda, al professorat del

Cos de Mestres que impartia el primer nivell del segon cicle i que ha ingressat per oposició en el Cos de Secundària se li ha denegat la possibilitat de transformar la seua plaça en el Cos de Secundària, en aplicació de la Transitòria Quarta de la LOGSE. Altre dels problemes denunciats és que, malgrat que a l’Ordre de 14 de juny de 2000 s’assenyalen els departaments d’un centre d’FPA, que han d'estar en matèria d’organització a tot allò regulat al Reglament Orgànic i Funcional (ROF) de Secundària, la Conselleria denega el cobrament del complement de Cap de Departament. Finalment, cal estendre al professorat que treballa a FPA el complement retributiu de 100 euros ja en vigor per als mestres que imparteixen docència en el primer cicle de l'ESO. Conselleria no ha presentat encara les seues posicions sobre aquest repertori de problemes, el que manifesta la seua manca de voluntat política. L’Administració haurà de demostrar en la Mesa Sectorial del 18 de novembre sense més dilacions que té una voluntat sincera d’abordar la problemàtica de l’FPA.

Aplicació dels complements d’ESO, caps de Departament i càrrecs unipersonals

Les reclamacions del professorat de FPA, a l’abast a les seus sindicals ALL-I-OLI El professorat destinat en centres d’FPA sofreix una discriminació respecte els docents que treballen en centres de Secundària. La situació s’agreuja per la manca de voluntat política dels responsables de la Conselleria de regular definitivament aquests centres. Per tal de facilitar les reclamacions del professorat afectat, el Sindicat ha elaborat tre s models de documents perquè les persones afectades puguen fer valdre els seus drets. El primer model de reclamació està concebut perquè els Caps de Departament perceben les quantitats que les corresponen per exercir aquesta funció. Cal recordar que el Jutjat Contenciós Administratiu N.º 7 de València

ha reconegut en una sentència el dret a percebre aquest complement, però Conselleria denega reiteradament l’extensió de sentència i obliga el professorat afectat a recórrer al Contenciós Administratiu. La segona reclamació està concebuda perquè els càrrecs unipersonals corresponents a la Direcció, Cap d’Estudis i Secretaria perceben els complements retributius dels centres de Secundària. El tercer model demana l’aplicació al professorat del Decret 62/2003, que reconeix el dret a percebre un complement específic als mestres que treballen al primer cicle de l’ESO. Les persones interessades en encetar aquests processos han de contactar amb la seu del Sindicat a Alacant.

Els sindicats fixen la desviació per l’equiparació retributiva en 25 euros ALL-I-OLI Els sindicats presents a la Mesa Sectorial d’Educació junt a la Conselleria de Cultura, Educació i Esport van signar el 1999 un acord sobre l’equiparació retributiva del complement específic del professorat, que va suposar un increment de més de 111 euros mensuals. L’acord contemplava una clàusula de revisió per al tercer trimestre de 2002, per compensar possibles desviacions produïdes per negociacions en d’altres comunitats autònomes. En novembre de 2003 encara no s’ha iniciat la negociació, a pesar que els sindicats han presentat una proposta unitària que quantifica

la desviació existent en 25 euros mensuals. En la Mesa Sectorial del 21 d’octubre, la resposta de Conselleria va ser negar la desviació i el deute al professorat per aquest concepte. Però, la fermesa sindical va obligar a rectificar l’Administració, que es va veure obligada a iniciar una negociació el 12 de novembre. Abans d’estudiar conjuntament mesures de pressió unitàries amb d’altres organitzacions, el Sindicat ha emplaçat l’Administració a abonar la desviació dels 25 euros mensuals i a negociar el decret de retribucions del personal docent.


Novembre 2003

E N S E N Y A M E N T

P Ú B L I C

La Confederación de STEs-i ante los Presupuestos Generales del Estado 2004

Los servicios públicos pagarán el ‘déficit cero’ E

l proyecto gubernamental de Presupuestos Generales del Estado pretende conseguir el déficit cero a costa de los servicios públicos y de sus trabajadores. Las retribuciones generales aumentan un 2% mientras el IPC de 2003 ya va por el 3%, lo que representa una pérdida de poder adquisitivo. Un fundamento central de los nuevos presupuestos es el acuerdo de la Administración con los

Sindicatos 2003-2004, firmado por CCOO, UGT y CSIF, sin debate previo, y que supuso una renuncia a la cláusula de revisión salarial, la recuperación del poder adquisitivo -cuya pérdida desde que gobierna el PP supera el 9%-, o la exigencia de garantías sobre el cumplimiento de otros acuerdos. El proyecto incluye aspectos como la subida de las pagas extra con un porcentaje del 20% del complemento de destino (un 0‚7%

de la masa salarial global), que no recupera la pérdida del poder adquisitivo y que no tiene ninguna garantía de consolidación. A ello se añade una aportación del 0‚5% de la masa salarial a un plan de pensiones gestionado por entidades privadas, que contribuirá a reducir los ingresos del personal afectado y que deberá complementar la cantidad aportada por la Administración con otras adicionales.

STEs-i denuncia la colaboración de las centrales sindicales mayoritarias

¿Desmantelar el sistema público de pensiones? El 7 de octubre fueron ratificadas, por el Ministerio de Administraciones Públicas y CCOO, UGT y CSIF, las condiciones para el desarrollo de un plan de pensiones para el personal empleado público de la Administración General del Estado. El plan es un nuevo elemento contra un sistema público de pensiones que garantice unas retribuciones suficientes para las personas jubiladas. A fuer-

D

esde las empre s a s aseguradoras y financieras privadas existe interés en mantener la incertidumbre sobre su viabilidad. Para ellas, es un magnífico negocio gestionar y ser depositarias de 54’65 millones de euros al año, unas cifras que se dispararían en pocos años. Menos entendible es que quien debía garantizar un sistema público de pensiones sea quien estimule las dudas s o b re su funcionamiento, repondiendo a las directrices privatizadoras de la O rganización Mundial de C o m e rcio. Menos aún se entiende que determinados sindicatos contribuyan a su cuestionamiento y desmantelamiento. Las nuevas normas reguladoras de las jubilaciones, no permiten una distribución más justa de las cotizaciones a la Seguridad Social, sino más bien al contrario. El objetivo inicial era calcular las pensiones para obtener un superávit económico en las cotizaciones y rebajar los aportes de los e m p re s a r i o s . Las consecuencias indican que persisten las pensiones de subsistencia y a muchos colectivos sin jubilación se les condena a recurrir a los fondos privados. El círculo se cierra de forma perfecta y salen ganando los de siempre.

za de poner en duda la capacidad del Estado para hacer frente a las pensiones futuras, con el argumento básico del progresivo envejecimiento de la población, se da por cierta la inviabilidad del sistema. La Confederación de STEs sigue planteando una crítica frontal a esta nueva ofensiva.

A los fondos de pensiones se les otorgan unas cualidades falsas. La sustitución de los sistemas públicos, basados en la solidaridad intergeneracional, por otros basados

Persisten las pensiones de subsistencia y a muchos colectivos sin jubilación se les condena a recurrir a los fondos privados. El círculo se cierra de forma perfecta y salen ganando los de siempre.

en el ahorro personal de quienes pueden permitírselo conlleva graves peligros y consecuencias. Con los fondos nada se garantiza, como lo demuestra las quiebras de grandes empresas en Estados Unidos y Europa y, por consiguiente, de sus fondos de pensiones, por no hablar del caso argentino. El valor bursátil de los fondos se está reduciendo en los últimos años, con lo que se reduce el valor de los ahorros conseguidos a lo largo de la vida laboral. Por otro lado,

All-i-oli 175

7

La Generalitat fa seguidisme del Govern central

Intersindical demana la convocatòria de la Mesa de la Funció Pública ALL-I-OLI Intersindical Valenciana ha sol·licitat al conseller de Justícia i Administracions Públiques la convocatòria de la Mesa General de la Funció Pública Valenciana per negociar diversos temes que afecten a tot el personal dels diferents sectors: Justícia, Sanitat, Ensenyament i Administració del Consell. La relació de temes a abordar contempla les retribucions de 2004, la reducció de la jornada laboral a 35 hores setmanals, la situació del personal itinerant i els Serveis de Prevenció i Riscos Laborals. La Generalitat, que practica un clar seguidisme del Ministeri d’Administracions Públiques (MAP) en matèria de retribucions, ha de mostrar la voluntat de seure a negociar amb la representació dels treballadors i treballadores. En 2002 no es va obrir cap procés de negociació i només es va aplicar l’acord del MAP amb CCOO, UGT i CSIF, un acord que no compensava ni frenava la pèrdua de poder adquisitiu i que perdonava el deute acumulat amb les empleades i empleats públics. L’acord del MAP va suposar un augment del 2% i el pagament del 20% del complement de destinació mensual en l’any 2003 i del 40% del mateix en 2004. Tot això representava un increment d’entre el 2’8% i el 2’9%, segons cossos docents.

Les reivindicacions del Sindicat es tradueixen en: un augment salarial, com a mínim igual a l’increment dels preus resultant per a 2003, per tal de no perdre poder adquisitiu, com en anys anteriors. També es demana la inclusió d’una clàusula de revisió salarial com a garantia que si l’evolució de l’índex de preus al consum (IPC) és superior a l’augment retributiu en 2004, els salaris es vegen compensats en la mateixa proporció. Quant a la jornada, el Sindicat proposa reduir-la per aconseguir les 35 hores setmanals. Es demana també la constitució immediata dels Serveis de Prevenció i la provisió dels llocs de treball. Pel que fa al personal itinerant dependent de la Generalitat, es demana una resposta a les reivindicacions de la campanya “Pengem les claus”, que pretenen millorar les condicions de treball i econòmiques del personal que hi treballa, així com garantir la seguretat i previndre els accidents laborals per la utilització del vehicle propi. El 31 de juliol, el titular d’Educació es va comprometre a convocar la Mesa General en acabar la negociació de l’anomenat “Pla d’Estabilitat”. Tanmateix, les negociacions sobre el pla van finalitzar en setembre i encara no hi ha hagut cap convocatòria.

El Pacte de Toledo pot suposar importants retrocessos sólo las personas con sueldos elevados pueden permitirse invertir en un fondo de pensiones. Los beneficios fiscales a que dan lugar los fondos suponen un mayor déficit público, que pone en mayor peligro si cabe al sistema público. La extensión de estos fondos y la consiguiente disminución en las cotizaciones para el sistema público de pensiones puede conducir a su verdadera quiebra. La situación es particularmente grave en el caso del fondo de pensiones del personal empleado público, porque este colectivo no puede decidir si desea financiarlo o, por el contrario, utilizar este porcentaje del sueldo de otro modo, por ejemplo para pagar el préstamo hipotecario. Hay que recordar que en el Estado español el sistema financiero de la Seguridad Social se encuentra fuertemente cuestionado desde 1985. Cuando el Gobierno y sus aliados cuestionan la viabilidad del sistema de pensiones, lo que hacen es provocar más incertidumbre entre los empleados y empleadas. De este modo, lo único que consiguen es que los incrementos retributivos destinados a mejorar las condiciones de vida se desvíen a planes de pensiones que servirán para alimentar la maquinaria especuladora de las empresas financieras.

Intersindical Valenciana s’oposa al Pacte de sobre les pensions ALL-I-OLI El Secretariat Confederal de la Intersindical Valenciana ha fet una primera valoració sobre l'informe de la comissió no permanent del pacte sobre les pensions, també conegut com a Pacte de Toledo. L’informe conté algunes recomanacions regressives per a les treballadores i treballadors que Intersindical Valenciana no comparteix. A falta de conèixer el text definitiu que ha d'aprovar el Plenari del Congrés dels Diputats, les discrepàncies de la Intersindical Valenciana se centren en els punts següents: - L'augment del nombre d'anys per a calcular les pensions. Sota la fórmula de "reforzar el principio de contributividad como elemento para preservar el equilibrio financiero del

sistema" s'amaga la possibilitat d'augmentar el nombre d'anys de càlcul de les pensions. - La limitació de les prejubilacions. - L’allargament de la vida laboral més enllà de l'edat de jubilació. Intersindical Valenciana, que aposta per un sistema públic de Seguretat Social, considera que les recomanacions del Pacte de Toledo suposen un pas endarrere, potencien els plans privats de pensions i ataquen clarament els drets laborals, per la qual cosa emplaça els partits polítics a reflexionar i a no aprovar aquestes mesures. La Intesindical fa també una crida al conjunt de les organitzacions sindicals i socials per oposar-se a aquelles mesures negatives que pretenen privatitzar les pensions.

STEPV (Camp de Morvedre)

Atenció als treballadors i treballadores Dijous, de 17 a 19 hores PORT DE SAGUNT Escola de Música (antiga escola Sant Vicent Ferrer), junt al CP Mestre Tarazona (C/ Papa Alexandre VI, 1) Telèfon: 620 20 80 48


8

E N S E N Y A M E N T

All-i-oli 175

P Ú B L I C

Novembre 2003

Mestres i logopedes plantegen una via d’accés al Cos de Secundària

Els Serveis Psicopedagògics demanen estabilitat i defensen l’actual model ALL-I-OLI Les assemblees de treballadors dels Serveis Psicopedagògics Escolars (SPES) del País Valencià defensen la validesa del model actual, i plantegen la urgència d’establir unes plantilles adequades i estables en aquests centres, amb criteris objectius. L'estabilitat de les plantilles passa per solucionar la problemàtica de l'accés de col·lectiu de mestres valencians que ocupen plaça de psicopedagogs, més de setanta persones, al cos de Secundària. Aquesta situació està resolta per sentències judicials o sistemes d'accés a d’altres territoris de l’Estat.

STEPV-Iv aposta per una plantilla estable d’equips psicopedagògics multiprofessionals, d'atenció externa, als que se’ls assigne una àrea geogràfica d'atenció. Per tant, cal establir unes ratios que facen possible l’elaboració d’un catàleg de llocs de treball per a ser coberts amb un concurs de trasllats. D’altra banda, el Seminari de logopedes del CEFIRE de València ha traslladat al Sindicat un escrit amb les reivindicacions d'aquests professionals dels SPES. La plataforma coincideix bàsicament amb les conclusions de les assemblees dels SPES.

Justinià Alemany i Vicens*

E

m trobe bé assegut a la taula de la cuina. Sempre ha sigut el millor lloc per a estudiar i concentrar-se. Són les 7 del matí. Només em queixe del soroll del tub que il·lumina l’estança. El rellotge fa una altra mena de soroll que molesta menys i que ens indica que, per sort, el temps passa per a tots de la mateixa manera. Val la pena aprofitar-lo i tindre els objectius clars. Clars i simples. Estic convençut que les solucions més bones són les que entén tothom. El sentit comú s’imposa. Primer de tot, però, cal escoltar-te i saber escoltar. Hem de prendre nota de tot allò que ens interesse abans de poder emetre un judici més o menys vàlid. Moltes persones diuen que han nascut ensenyades quan, en realitat, l’educació que hem rebut, rebem i rebrem és crucial abans, ara i sempre. Tothom té alguna cosa a dir-nos i hem d’educar els sentits per a ser capaç d’arreplegar tota la informació que ens arriba. Tinc 35 anys. Sóc de Pego (la Marina Alta). Tots els mestres que he tingut a l’escola, a l’institut i a la Universitat m’han explicat coses interessants. Recorde que Ximo s’ho passava molt bé amb nosaltres; que donya Mati preferia les xiquetes als xiquets; que la de Murla que ens ensenyava matemàtiques i tenia al·lèrgia al guix tenia un accent ben exòtic per a nosaltres; que don Salvador Garcia, de matemàtiques també, de tant en tant ens esclafava el cap contra la pissarra perquè no ens entrava la lliçó eixa tan fàcil de sumar números fraccionats; que donya Tere encara em salu-

Com a membre de la Junta de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica del País Valencià i exconseller del Consell Escolar Valencià, li manifeste la meua i la nostra satisfacció per les seus darreres declaracions realitzades en el sentit de prendre mesures per normalitzar l’ús del valencià en tot l’àmbit social i especialment en la Conselleria de la qual vosté és el màxim responsable. Igualment li agrairia que comunicara la citada i justa política lingüística a la Secretaria del Consell Escola Valencià,

da; que Pep Bas, encara que ho va intentar de mil i una manera no va acabar de collar en este poble tan tancat (no va collar segurament pel seu idealisme, no obstant això encara recorde les seues lliçons i el seu tarannà); que Missis Pili s’ho passava d’allò més bé amb nosaltres; que teníem una professora de biologia que portava socs de fusta tot l’any; que el frare que ens donava religió a primer de BUP s’amagava darrere de la porta i vigilava gens innocentment per si copiàvem mentre féiem els exàmens; que l’únic record bo i edificant que vaig viure durant el segon any d’institut va ser la lenta però satisfactòria recuperació en anglés que tan bé va saber motivar el recentment jubilat Vicent Colechá Boix (l’home d’ulls blaus i somriure dolç); que Enric Enguix va vindre de la Rambla barcelonina a intentar obrir-nos la finestreta de dalt; que un dia em van dir que el professor d’història de tercer s’havia suïcidat i, un temps després, me’l vaig trobar per Blasco Ibáñez; que Julia (la de Teruel) no tenia mai pressa i ens feia pensar sobre manera; que la professora de grec de tercer era molt sàvia i, en canvi, al professor de COU, li feien donar de tot menys francés (la seua especialitat); que aquell home tan graciós a qui tots anomenaven el poll, segons deien, tenia una dona rossa i guapa... Un llicenciat en filosofia de València, Leandre, que feia classes de català a Cornellà em digué, fa temps, que no digués mentides als alumnes. Sempre li he fet cas. * Ensenyant

perquè d’ençà que vaig pertànyer a l’esmentat Òrgan, fins el passat mes de setembre que vaig rebre la darrera comunicació del CEV sempre hem rebut els escrits solament en castellà, quan de forma reiterada, tant als Plenaris com per escrit, hem sol·licitat, d’acord amb l’aplicació de la Llei d’Ús i Ensenyament en valencià, tots els escrits en la llengua en què està redactada aquesta carta. Atentament i sempre a la seua disposició. Joan Baptista Malonda Grau

Pilar Gregori*

L

’anàlisi de la violència, una pràctica pre o c up a n t en les nostre s societats, és clau per la institució escolar. De manera específica, l’estudi de la violència contra les dones és un repte molt complex, atesa la multiplicitat de les seues causes. Cal recordar que amb freqüència s’ha recorregut a la diferència sexual com a argument per a la subordinació de les dones. En el nostre sistema educatiu, la història recent mostra una evolució en el tractament de la igualtat d’oportunitats en les relacions e n t re homes i dones. Als anys 70, amb la Ley General de Educación, l’alumnat segregat en aules diferenciades de xics i xiques, comença a estudiar en aules mixtes. En arribar els anys 90, la LOGSE permet que els centres elaboren un projecte coeducatiu per tal de superar les discriminacions per raó de sexe. Les administracions, tanmmateix, no van manifestar una voluntat suficient per formar el professorat, ni per elaborar ni difondre materials pedagògics que animaren, orientaren i donare n suport a la coeducació. Per això, un important sector del professorat va haver d’elaborar projectes coeducatius autònoms,. que servien de prevenció per tancar la creença ancestral que el gènere

masculí era superior al femení. Segons aquesta creença, hi havia una jerarquia entre individus segons el seu sexe, amb un accés molt divers als recursos i al poder. Calia que l’escola trencara els estereo-

tips de gènere, re f o r ç a t s socialment a través de la imitació de rols, joguets, vídeos, llenguatge i mitjans de comunicació. Aquesta manera de treballar, però, incloia programes de regulació de conflictes, atés que xics i xiques han de saber reconèixer els propis

sentiments, han d’aprendre a manifestar-los i a canalitzar la ira que els provoquen algunes situacions. La tasca, no està de més dir-ho, no és responsabilitat exclusiva de la institució escolar, sinó que també hi compta la família i els mitjans de comunicació. Dins de l’àmbit educatiu, però, hi ha normatives que ajuden a tre b a l l a r en aquest sentit. Però ara no corren vents favorables que faciliten la tasca. La contrareforma de la mal anomenada Llei de Qualitat (LOCE) permet fins i tot entrebancar els projectes coeducatius en marxa. La LOCE, redactada íntegrament en masculí, contradiu clarament el precepte constitucional de no discriminació per raó de sexe i obri de nou les portes a l’educació segregada. La Llei tampoc no té en compte l’educació afectivo-social, perquè si bé en la introducció es parla de la socialització i l’educació en valors, el desJ. B. plegament confirma que aquesta àrea compta molt poc per al curriculum. Són temps de resistència en els quals tots els fronts, també el referit a la coeducació, precissen de l’atenció i l’esforç dels sectors més dinàmics de la comunitat educativa. * Àrea de la Dona, STEPV-Iv

El Tribunal Suprem admet un recurs dels STEs contra la regulació de l'àrea de Societat, Cultura i Religió ALL-I-OLI La Sala del ContenciósAdministratiu del Tribunal Suprem ha admés un recurs de la Confederació d'STEsIntersindical, la USTEC-STEs i l'STEE-EILAS contra els Reials Decrets 830/2003, de 27 de juny,

pel qual s'estableixen els ensenyaments comuns de l'Educació Primària; 831/2003, de 27 de juny, pel qual s'estableix l'ordenació general i els ensenyaments comuns d'Ensenyament Secundari Obligatori; i 832/2003, de 27 de juny, pel qual s'esta-

bleix l'ordenació general i els ensenyaments comuns de Batxillerat. El recurs qüestiona els preceptes que regulen l'àrea de Societat, Cultura i Religió.

L'STEPV prepara una campanya de desobediència cívica contra la imposició de l’assignatura de Religió ALL-I-OLI La imposició d'una assignatura, de suposat caràcter no confesional, anomenada Societat, Cultura i Religió, per al curs 2004-05 està provocant malestar en importants sectors del professorat, de pares i m a res i de l'alumnat. La imminència del desplegament curricular de l'assignatura per part dels responsables de la D i recció General d'Ensenyaments és una primera

ocasió per denunciar aquesta situació d'imposició de l'Esglèsia catòlica sobre l'ensenyament públic. La campanya del Sindicat pretén denunciar que els continguts de l'assignatura no són neutrals, sinó pròxims a les posicions fonamentalistes i preconciliars dominants a en la jerarquia catòlica espanyola. En cas que l'administració no rectifique la situació, el Sindicat promourà una cam-

panya de desobediència, que es materialitzarà als inicis del curs pròxim en tots els centres educatius. També estan projectades distintes iniciatives jurídiques per violació de drets fonamentals. La campanya, que es desplegarà en una primera fase les pròximes setmanes, distribuïrà escrits de denúncia dirigits al conseller d’Educació, així com cartells i fulls explicatius.


E N T R E V I S T A

Novembre 2003

All-i-oli 175

9

Rosa García P remi Soler i Godes a la Innovació Educativa 2002

El compromís d’una mestra discreta Diu que l’entrevista la sufoca i ens adverteix que és “retrassaeta de xispa”, però Rosa García (Castelló de la Plana, 1949) se’ns revela com una dona dinàmica i emprenedora. L’STEPV-Iv, “des d’abans de la seua constitució”, l’Escola d’Estiu R. M. - ¿Per què us concedeixen el premi? - Sóc persona d’estar per casa i no m’agrada destacar, però crec que van ser dos els motius principals. El primer, que fa molts anys que estic al peu del canó, en l’Escola d’Estiu, en el Sindicat, en activitats de formació, i m’he implicat molt en els moviments socials i en distintes instàncies relacionades amb el País Valencià, la cultura i la llengua. El segon motiu és que hi tinc bons amics i m’estimen molt. De tota manera, el premi va ser per a mi una sorpresa. - ¿Com sorgeix el seu compromís amb la llengua? - En ma casa sempre es parlava valencià i la meua escolarització en un col·legi religiós dels vuit als setze anys va ser un xoc, pel canvi al castellà. Recorde que al principi feia un gran esforç per entendre tot el que em deia la mestra. Quan vaig fer Magisteri i, sobretot, quan vaig començar a fer classes, vaig prendre consciència d’aquella contradicció. - ¿Quan comença a tindre clara la seua vocació professional? - En els jocs amb les amigues de l’escola, sempre hi feia de mestra. A ma mare no li agradava, perquè no volia que treballara lluny de casa i per això vaig començar a estudiar Comerç, però m’ho vaig deixar prompte perquè allò no m’interessava. - Explique’ns com van ser les seues primeres classes. - Vaig començar a Onda, i després vaig estar a Cabanes, al Grau de Castelló i a Arboç del Penedés. En aquest poble vaig adquirir experiència, era una escola activa i compromesa, i les famílies participaven, tot això en una etapa de molt de moviment, tant dels mestres com dels pares. Però el meu primer destí a Monte Blanco, un barri d’Onda, va ser duríssim perquè jo tenia molta formació teòrica, però em resultava difícil treballar en una classe de vora 50 xiquets de tercer curs, tots molt diferents. Per sort, va ser molt agradable la trobada amb els companys mestres i amb el moviment assembleari, que en aquells moments anava prenent vol. - Són els orígens del que després seran els sindicats de treballadors de l’ensenyament… - Un dia, mentre preníem café a l’escola, un company em va informar que hi havia convocada una assemblea de mestres. Arran d’això, vaig anar ja a totes. Ens reuníem la gent preocupada per l’escola, pels moviments cívics i socials tots volíem construir un sindicat d’ensenyants. - ¿Com funcionaven? - De vegades ens reuníem ací, a l’escola Lluís Revest o a d’altres escoles, i les primeres assemblees generals les celebràvem a l’es-

de Castelló, el Bloc de Progrés Jaume I i els Col·lectius d’Ensenyants de la Plana són només alguns dels àmbits cívics on s’ha implicat a fons aquesta mestra, que ara treballa al col·legi públic Lluís Revest, de la capital de la Plana. La

seua sòlida trajectòria docent i el compromís amb l’escola pública valenciana a les comarques del Nord la van fer mereixedora l’any passat del Premi Soler i Godes a la Innovació Educativa.

Rosa Garcia. / J. BOLUDA

glésia de Santa Maria, i els fulls els imprimíem en una multicopista del Bisbat de Castelló. El moviment assembleari va anar a més i es va consolidar, ens anàvem coordinant amb gent d’altres llocs. - ¿Quins temes debatien? - Parlàvem de moltes coses referents a l’escola i a les inquietuds del professorat alhora que es discutia un projecte d’estatuts, però un dels debats era si les organitzacions dels distints territoris ens federàvem o ens confederàvem. A poc a poc, el nou model sindical es va escampar pertot arreu.

- La militància sindical implicava molta dedicació… - A Castelló no hi ha hagut massa teòrics i fins i tot vam passar uns anys molt difícils que consideràvem que el sindicalisme era una cosa d’estar per casa; érem molt voluntaristes, féiem més hores que un rellotge, discutíem, redactàvem comunicats, féiem còpies, les repartíem… Com que érem pocs, ens resultava complicat anar a les freqüents reunions del Consell Nacional, però tots coincidíem que pagava la pena. - ¿Observeu moltes diferències entre aquell model i l’actual?

- El Sindicat ha evolucionat, hi ha molts més recursos tècnics i ara arribem a molta més gent, però de vegades trobe a faltar els patiments dels inicis, perquè allò ens unia molt. - ¿Avui ja no és tan important estar sindicat? - En absolut. Pertànyer a un sindicat segueix sent una cosa bàsica per a qualsevol treballador o treballadora de l’ensenyament, hem d’estar units, perquè com més serem més farem; jo demane a la gent que s’hi implique, que hi participe. Al mateix temps, les crítiques raonades sobre el funcionament dels sindicats són

necessàries per a millorar. - ¿Es considera hereva d’algun autor o corrent pedagògics? - En el pla teòric, reconec la tasca de Freinet, però a mi m’ha impressionat més la gent d’ací, com Carles Salvador o Enric Soler i Godes, mestres valencians que han treballat en escoles, que han innovat l’educació en circumstàncies molt adverses. I també em sent pròxima a molta gent que treballa dia a dia en silenci per canviar i millorar l’escola. - ¿Com veu ara els moviments de renovació pedagògica? - A Castelló vam estar uns quants anys sense l’Escola d’Estiu, que havíem construït per reflexionar i formar-nos a partir de les nostres necessitats. L’Administració havia muntat la seua pròpia estructura de formació i això ens va afectar, però el pas del temps ha posat les coses al seu lloc i ja fa temps que l’Escola d’Estiu de Castelló torna a celebrar-se. Els mestres tenim molta necessitat de renovació pedagògica, és molt important que compartim espais, que ens reunim per parlar de la nostra faena. - Va ser la primera directora del Centre de Professors de Castelló… - En vaig ser directora per casualitat. El 1985 jo treballava a la Direcció Territorial de Castelló, fent activitats de reciclatge de valencià per als funcionaris i, en publicar-se la convocatòria per a cobrir la direcció del CEP, vaig presentar un projecte amb el suport de l’Escola d’Estiu, on hi havia mestres compromesos amb la innovació educativa. Va ser un projecte d’equip on van participar molt directament Ofèlia Soler, que ja treballava amb grups i persones relacionades amb la innovació educativa, i Carles Pons, que duia la campanya de Teatre a l’Escola. Hi vaig estar només un curs i ho vaig deixar. - ¿Quins aspectes destacaria de l’evolució de l’escola els últims anys? - L’ensenyament ha avançat molt en la manera de tractar els xiquets, de fer l’escola més activa i participativa, però les matèries s’han ampliat tant que falta temps per a plantejar-nos una educació integral. Jo mateixa he passat de ser una mestra tutora que compartia molt amb els xiquets a ser només l’especialista d’Anglés. Encara que vulga compartir més moments amb l’alumnat, sovint em veig obligada a quedar-me a mitges. - Però, malgrat tot, segueix estimant l’ofici. - El treball de mestre és bonic i molt agraït, que, a pesar dels disgustos, dóna moltes satisfaccions, perquè per poc que t’esforces els resultats sempre augmenten el que fas.


10

U N I V E R S I T A T

All-i-oli 175

Novembre 2003

Aplicació del complement autonòmic a la Universitat de València

Toni Viñas

A

quests darrers dies el personal docent i investigador (PDI) funcionari de la Universitat de València està rebent la comunicació oficial de la quantitat pels conceptes reconeguts pel Decre t 174/2002, l’anomenat Decre t Forner, de la Generalitat Valenciana, en virtut del qual veurà augmentada la seua retribució pels diferents conceptes referenciats. STEPV-IV vol fer les següents consideracions al respecte. En primer lloc, s’està aplicant unilateralment només al professorat funcionari, quan el decret permet aplicar-lo també al contractat. Cal esperar que el pròxim conveni col·lectiu contemple aquesta possibilitat. Amb la resta de sindicats, continuem denunciant que l’estructura, conceptes i quantitats establerts en l’esmentat decret no permeten la generalització en quantitats dignes. Igualment remarquen la manca d’homologació amb la resta de comunitats autònomes.

El Sindicat, denunciem així mateix l’embolic i complexitat del procediment, a més d’alguns criteris arbitraris, com ara la penalització de la productivitat investigadora per qui ha estat a temps parcial (per demanar un sexenni calien 12 anys, amb un còmput de 0’5 per any, i per al reconeixement de la productivitat en el complement computa per un enter, amb la qual cosa hom té una penalització del 50 %), o mèrits consolidats a 31 de desembre de 2002 però reconeguts durant el 2003 no són aplicables. Si la retribució té efectes de l’1 de gener de 2003 haurien de valdre tots els mèrits consolidats a 31 de desembre de 2002, encara que la seua acreditació puguera ser posterior dins del periode d’al·legacions. En relació amb les xifre s reflectides en el quadre, cal remarcar alguns aspectes. A) De 3.200 PDI que té la Universitat de València, només cobrarà el 50%, tots ells funcionaris. B) Al voltant de 1.200 professors –és a

dir el 66,6% dels que cobraran i el 37’5% de la totalitat– percebran la irrisòria quantitat d’entre 1 i 2.000 anuals (molts d’ells no passen de 255 ). Només un 4’19 % percebrà apro x i m a d a m e n t entre 2.000 i 3.000 , quantitat generalitzada a quasi tot el PDI en moltes universitats, com ara la de les Illes Balears. Els altres perceptors de quantitat ja raonables suposen l’escandalós percentatge del 5’06%. Hem de concloure, com ja denunciava STEPV-Iv i la resta de sindicats, quan ens negàrem a signar amb la Conselleria l’acord corresponent a la part retributiva del Decret Forner, que els criteris eren escandalosament discriminatoris i el nul finançament addicional que insistentment requeríem sindicats i universitats ha donat aquests complements ridículs. Dubtem que en la resta d’Universitats del País Valencià, amb un professorat més jove i amb menys trams, la situació siga millor.

Quadre sobre quantitats i retribucions del PDI de la Universitat de València Retribucions fins a 1.000 de 1.001 a 2.000 de 2.001 a 3.000 de 3.001 a 4.000 de 4.001 a 5.000 de 5.001 a 6.000 de 6.001 a 7.000 de 7.001 a 8.000

TOTAL

Nombre de PDI

Percentatge

595 604 134 105 97 52 12 2

18’6 % 18’9 % 4’19 3’3 % 3% 1’6 % 0’4 % 0’06 %

1601

50’05 %

Font: Universitat de València. Elaboració pròpia

Els oficials de laboratori i el PAS discrepen de l’oferta de la U. de València

Cal cumplir els pactes

A

pesar de l'intent de prohibició i agressió per part dels equips de seguretat, el 17 d’octubre, durant l’acte d’inauguració del curs acadèmic 2003/4, un grup d'oficials de laboratori i de personal d'administració i serveis (PAS) de la Universitat de València vam manifestar públicament les nostres diferències entorn de l'oferta de negociació que la Universitat ha fet per a tot el PAS, i específicament per als oficials de laboratori. Cal re m a rcar que segueix vigent l'Acord del 21 de juny del 2002 entre la Universitat i CCOO, UGT, CGT i STEPV-Iv, el punt tercer del qual contempla un ”compromís en ferm que les pròximes negociacions aniran encaminades a homologar la plantilla i la classificació dels llocs de treball amb la resta dels universitats valencianes, prioritzant aquells grups que presenten més desajusts”. Per a desenvolupar l’acord en vigor es van celebrar dues meses negociadores en les quals la institució va presentar la proposta d’Acord Social 2003/2005, que va comptar amb l’adhesió de CCOO i UGT, i el rebuig de CGT i STEPV-Iv.

El Sindicat segueix reclamant la negociació -de la qual se’l pretén excloure com a “càstig”- de la millora de les nostres classificacions i de les nostres retribucions, en el mateix sentit que assenyalava el rector Francisco Tomás en l’acte d’inauguració, quan es referia a l’homologació de la despesa universitària a la Unió Europea. Així mateix, reclamem la retirada de la Proposta d’acord social 2003/2005 i la seua substitució per una oferta de negociació que desenvolupe de manera inequívoca l’acord d’homologació amb la resta d’universitats públiques valencianes referent a les nostres condicions de treball, carrera administrativa, retribucions, etc. STEPV-Iv i CGT estan convocant assemblees en tots els cent res i continuaran pro p o s a n t mesures de pressió per a aconseguir la retirada del document signat per la Universitat i dos sindicats, en contra dels criteris majoritaris del personal universitari. També estudiarem les mesures legals per a impedir l’exclusió de les taules de negociació a les quals tenim dret a assistir per ser un sindicat representatiu del personal de la Universitat de València en tots els àmbits.

Ensenyar a llegir els mitjans Manuel Vázquez Montalbán

P

JOSEP LOSADA(AVUI)

En la mort de Manuel Vázquez Montalbán

L

a mort de l’escriptor i periodista Manuel Vázquez Montalbán ha e st a t un a n ot íc ia d o lo ro s a . Vázquez Montalbán era un re f e re n t , un a me nt l úc id a i a na lít ic a qu e mostrava pautes per pensar i redreçar el país cap al sentit comú i cap a la dignitat. L’autor de Carvalho era un intel·lectual d’esquerres excepcional, creatiu, fidel als seus principis, independent de qualsevol poder, dialogant, allunyat del dogmatisme i de les consignes. Va ser un precursor en plantejar la necessitat de l’Educació en Comunicació en Informe sobre la información

(1963), on plantejava la necessitat que el s c iu ta d an s sa b er en l leg ir a de quadament els mitjans de comunicació i alertava sobre la subtilesa de les manipulacions informatives. Afirma va qu e e ra m o lt m és e f ica ç d ’ a p re n d re a llegir diaris o llegir la televisió que no pas saber les llistes dels reis d’Espanya. Sempre apostava per l’optimisme de la voluntat a l’hora de creure possible una televisió digna, lúdica, atractiva, sense convertir el públic en un imbècil. Sense Vázquez Montalbán, els ensenyants també hem perdut un referent irrepetible.

er a la immensa majoria dels sers humans, acabada l’Educació General Bàsica, la seua consciència dependrà del xoc directe amb allò real i els mitjans de comunicació. D’ací la importància que a les escoles s’ensenye a llegir els mitjans de comunicació, és a dir, a descodificar-los. Ortega y Gasset sostenia que aprendre a llegir i escriure és fonamental i difícil, sobretot si s’aprén de veritat a llegir i escriure. No hi ha prou amb el control de l’alfabet i saber descodificar les seues combinacions, sinó que cal entendre el que es llig i el que s’escriu. Davant dels mitjans de comunicació i molt especialment en el cas de la televisió, l’habitant de la caverna, culturalment disminuït i infradotat per a oposar-se críticament al missatge, pot acabar sent esclau de la finalitat del mitjà, que no és una altra que integrar el receptor dins de la jerarquia de valors dels propietaris del mitjà, siga públic o privat. Si aprendre a llegir i escriure implica el coneixement de l’alfabet, aprendre a llegir mitjans de comunicació implicaria conéixer els codis lingüístics d’aquests mitjans. Tenen el seu llenguatge específic i el seu metallenguatge i normalment es pot passar la vista distintes vegades per un mateix periòdic o escoltar repetidament una emissió de ràdio o reproduir un vídeo sense que acabem de llegir bé el que ens han proposat i que tanmateix ens

ha influït. En la pàgina d’un diari, les paraules reproduïdes no són tot el llen guatge, sinó que la grandària de la informació, el titular, la ubicació de la notícia, la reiteració, l'omissió, la jerarquia selectiva de valors informatius són llenguatge. En un programa radiofònic no només la paraula emesa és llenguatge. També ho és l’eufonia del locutor, la substància de la seua veu, la sintonia, els acompanyaments musicals, les falques radiofòniques, els silencis. Les imatges de televisió no són neutrals. La llum, com en el cinema, és el seu material lingüístic fonamental i el que es vol oferir com negatiu està il·luminant en negatiu. També tot això és llenguatge, codi, a l’espera del bon descodificador que ho descodifique (...). Si encara queda una certa capacitat de fixar criteris progressistes en l’educació, que s’aplique a introduir l’ensenyament obligatori de la descodificació mediàtica. Als xiquets d’avui, ciutadans passius o actius del dia de demà, els interessaria saber quin sentit tenen les ombres de veritats que els transmeten i sobretot si es corresponen amb les seues pròpies necessitats. Comprenc que es tracta d’una suposició, però és la mateixa que ens duu als adults a suposar que els interessaria estudiar geografia o ciències socials”. Panfleto desde el planeta de los simios, Barcelona, Crítica, 1995. Pàgs. 96-99.


E N S E N Y A M E N T

Novembre 2003

P R I V A T

All-i-oli 175

11

Conveni col·lectiu per a empreses d’atenció especialitzada en l’àmbit de la família, la infància i la joventut al País Valencià

Publicada al Diari Oficial la revisió salarial per a 2003 ALL-I-OLI El Diari Oficial de la Generalitat Valenciana del 2 d’octubre va publicar el conveni col·lectiu amb les taules salarials de empreses d’atenció especialitzada en l’àmbit de la família, la infància i la joventut corresponent a 2003. L’acord, subscrit entre els sindicats CCOO, STEPV-Iv i FSIE, i la patronal APIME ,contempla, a més, l’actualització de les quantitats dels complements específics i la modificació de l’article 51 del conveni, referit al salari. La clàusula de revisió salarial de 2003 té caràcter retroactiu des de l’1 d’octubre per als treballadors i treballadores d’empreses, centres o entitats amb caràcter residencial o centres de dia. Al personal afectat pel conveni, se li ha MANOLO GARCIA

La mesa de negociació de l’ensenyament privat es reuneix per a establir un calendari

Educació es compromet a estudiar i contestar les demandes prioritàries de les organitzacions sindicals ALL-I-OLI Les organitzacions sindicals i patronals van acordar traslladar al nou equip de la Conselleria d’Educació els temes prioritaris del sector. En el llistat de temes urgents a aboprdar figuren, entre altres, les plantilles d’Infantil, la reducció de la càrrega lectiva, l’aplicació de les plantilles de Batxillerat i la determinació de les plantilles de Cicles Formatius, el complement de formació. L’Administració va convocar una primera Mesa de negociació de l’ensenyament privat el 14 d’octubre per conéixer les inquietuds dels sindicats i esta-

blir un calendari de negociació. La Mesa només es reunia una vegada cada quatre anys per assignar els permanents sindicals de cada organització, m e n t re que la comissió de seguiment se n’ocupava específicament de tractar els assumptes concernents a l’ensenyament privat concertat. La iniciativa de l’Administració s’interpreta com un gest favorable per a dotar de contingut la Mesa. Tot i això, les organitzacions sindicals FSIE i USO van voler que la reunió prioritzara l’assignació de permanents sindicals malgrat la urgència dels temes pendents.

Totes les altres org a n i t z acions sindicals van defensar que s’abordara de maner immediata d’altres temes pendents: la constitució d’una comissió d’arbitratge sobre els acomiadaments improcedents, l’establiment del pagament delegat per al personal d’administració i serveis o el seguiment del desplegament de la Llei de Qualitat pel que fa a les condicions laborals. L’Administració, representada pel secretari autonòmic Máximo Caturla, es va comp ro m e t re a estudiar tots els temes plantejats i convocar novament els sindicats.

Juan de Mena, 18 b. 46008 València

d’aplicar la clàusula de revisió salarial entre l’increment pactat per a 2004 i l’índex de preus al consum (IPC) real, almenys des de l’1 de maig de 2004. Si la Conselleria de Benestar Social fa efectiu l’IPC real en els concerts plurianuals signats amb les entitats acreditades, serà d’aplicació la clàusula de revisió salarial des de l’1 de gener de 2004. En la negociació col·lectiva per a 2004, l’aplicació dels increments salarials corresponents hauran de ser unitaris per a tot el personal afectat pel conveni, i es prendran com a base negociadora les taules salarials corresponents a 2003. Més informació, a http://www.intersindical.org, o a la seu de l’STEPV-Iv de València.

Actualització de les retribucions en els complements específics per a 2003 Complements (en euros) 2002 Nocturnitat Substitucions: 30’05 Rotatius: 21’04 De festivitat Substitucions: 30’05 Rotatius:21’04 Personal 30’05 Per guàrdia localitzada 24’04 Desplaçaments a altres 150’25 països o comunitats De transport Complement mensual: 24’04 Quilometratge: 0’15 /km Roba de treball 72’12

2003 Substitucions: 30’80 Rotatius: 21’56 Substitucions: 30’80 Rotatius: 21’56 30’80 24’64 154 Complement mensual: 24’64 Quilometratge: 0’19 /km 73’92

En desembre comença a negociar-se el nou conveni d'ensenyament concertat ALL-I-OLI El cinqué conveni col·lectiu per a empreses d'ensenyament sostingudes totalment o parcial amb fons públics començarà a negociar-se en desembre, ja que la vigència del conveni encara vigent finalitza en 2003. STEPV-

Iv està enllestint una plataforma reivindicativa per a elevar-la a la mesa de negociació. Amb aquesta finalitat, el Sindicat convocarà assemblees per elaborar una plataforma que compte amb el màxim nombre d’aportacions de l’afiliació.

sempre amb tu


12

P O L Ì T I C A

All-i-oli 175

E D U C A T I V A

Novembre 2003

LA CONTRAREFORMA EDUCATIVA, EN MARXA Projecte de Reial Decret d’especialitats bàsiques

La inspecció i la Llei de Qualitat

Cap a una Inspecció més regressiva

Tudi Torró*

L

’any 1997, ADIDE-PV ( A s s o c i a c i ó d’Inspectors d’Educació del País Valencià) reflexionava sobre el model d’Inspecció i plantejava que l’actual model d’inspecció generalista es podia complementar amb una adequada assignació de tasques per especialitats. Enteníem que una actuació inspectora amb una variació continuada de temes, centres, professorat...podia amenaçar seriosament la seguretat, preparació i competència professional de l’inspector així com el seu domini en la tasca encomanada. Però, per altra banda, una especialització individual podia conduir a l’aïllament i l’empobriment de l’inspector. Calia buscar l’equilibri entre ambdós extrems, entenent que les especialitats no haurien de respondre mai a matèries del currículum escolar. Els inspectors especialistes haurien de dotar-se d’instruments d’avaluació, amb els quals assessorar als Inspectors d’àrea i dotar-los d’instruments adequats per a fer seguiment d’aquests àmbits. L’adscripció als àmbits o als nivells hauria de fer-se per idoneïtat i formació, entenent que, d’acord amb la LOPEGCE, la Inspecció era un cos únic i en principi, tots els components del cos d’inspecció podien accedir-hi. Des d’aleshores ençà les coses han canviat, no al País Valencià, on encara estem esperant la regulació de la LOPEGCE en un Decret i Ordre d’Inspecció, i la única regulació per la qual ens podem guiar és el Decret 180/92, de 10 de novembre, que regula l’organització i les funcions de la inspecció educativa. En l’actualitat, per no tenir, no tenim ni un Pla Anual General d’Actuació, amb la qual cosa es demostra que l’Administració Educativa Valenciana no compleix ni l’obsolet Decret al qual encara estem sotmesos, i s’atreveix a dir que serà pioner en implantar la “Llei de Qualitat”. La publicació de la Llei Orgànica 10/2002, de 23 de desembre, de Qualitat de l’Educació (LOQUE) i els diferents esborranys que del Reial Decret sobre especialitats està elaborant el MEC, estan molt allunyats del plantejament que ADIDE-PV feia l’any 1997, i per suposat, estan en contra dels plantejaments i de les al·legacions que ADIDE-FEDERACIÓ està fent als diferents estaments i mitjans de comunicació on tenen ressò. Ja em portem tres i cada vegada el plantejament és pitjor per a garantir un adequat funcionament de la funció inspectora. Encara que la publicació de

la LOQUE (Llei Orgànica 10/2002 de la Qualitat de l’Educació) ha arreplegat les atribucions i les funcions de la inspecció quasi literalment com estaven regulades en la LOPEGCE, hi ha aspectes com el de les especialitats bàsiques que poden transformar radicalment l’organització de la inspecció educativa en detriment clar de la seua funcionalitat i de la seua activitat professional. No dic res de nou quan afirme que els successius governs centrals i autonòmics han infravalorat, infrautilitzat –quan no prescindit-, de la Inspecció Educativa, en la defensa de la qualitat del sistema educatiu. La Inspecció d’Educació ha estat relegada de manera sistemàtica durant els últims anys, a jugar un paper irrellevant, assignant-li tasques burocràtiques i administratives, que en la majoria dels casos res o poc tenen a veure amb el paper que se li atribueix des de la legislació vigent. I precisament és en aquest moment i en aquesta situació que està patint de manera alarmant la Inspecció Educativa del País Valencià, quan es publica la Llei de Qualitat i ens amenaça un Reial Decret d’Especialitats que, pel que sabem, no respectarà per a res la filosofia profunda de la tasca inspectora. ¿Per a què unes especialitats curriculars si ni una sola de les funcions que se’ns atribueixen fan re f e r è n c i a ,

“El paper de la Inspecció educativa es basa en garantir el dret a una educació de qualitat per a tots, des de la supervisió, el control, l’avaluació i l’assessorament als centres, al professorat i a la comunitat educativa”. directa o indirectament a la docència? El paper de la Inspecció educativa es basa en garantir el dret a una educació de qualitat per a tots, des de la supervisió, el control, l’avaluació i l’assessorament als centres, al professorat i a la comunitat educativa. Els sistema educatiu no necessita inspectores i inspectors especialistes en les diverses àrees curriculars. Els especialistes ja estan als cen-

tres. Tampoc el seu paper és el de l’actualització metodològica i científica del professorat, per això estan els CEFIRES i les Universitats. El perfil de l’inspector no és el d’un expert o especialista en un nivell, etapa o àrea curricular determinada, ja que la seua funció no és la de impartir docència. El que es requereix d’un inspector o d’una inspectora d’educació és un perfil capaç d’atendre a la planificació educativa, a l’organització, el funcionament i la gestió escolar; a la dinàmica de grups, resolució de conflictes i la coordinació dels diferents estaments que comporta la comunitat educativa, el coneixement de la legislació a la fi de vetllar pel seu compliment i, per suposat i per damunt de tot, a l’avaluació institucional. L’especialització només pot ser entesa com el conjunt de competències que no únicament procedeixen de la tasca exercida en el cos docent d’origen, sinó de qualsevol altra experiència professional prèvia a l’ingrés en la Inspecció educativa, del perfeccionament, de la formació contínua i de la pràctica inspectora. No podem acceptar com diuen els punts 1. i 2. de l’Annex II del Projecte de Reial Decret d’especialitats bàsiques que: “L’especialitat de cada inspector serà la cor responent a la titulació acadèmica adduïda per a la participació en el correspo nent procés selectiu per a l’ingrés en el Cos d’Inspectors al que, en el seu moment, accediren” ...ni tampoc, quan es diu que “En tot cas, cada inspector estarà adscrit únicament a l’especialitat que li corresponga...”. Aquest model, com he dit al començament comportarà l’empobriment del serveis, l’atomització de la resposta educativa, la incapacitat d’adaptació a les exigències de cada moment, la discriminació per províncies i comunitats autònomes xicotetes, la limitació de la mobilitat dels inspectors, la invasió de les competències de les comunitats autònomes i un llarg etcètera que ens indica que amb l ’ a p rovació d’aquest Reial Decret va a fer-se, una vegada més i com en tantes altres actuacions, una passa endarre re en la planificació i organització d’un Servei tant denigrat però, al meu entendre, tant necessari per a la dinamització del Sistema Educatiu, com és el Servei d’Inspecció Educativa. *Inspectora d’Educació Presidenta d’ADIDE-PV

E

l projecte d'especialitats per a la Inspecció Educativa, que no resol cap dels problemes existents, estableix una divisió artificial entre els membres dels cossos d'Inspecció. A més, influït per la LOCE, envaeix aspectes competencials de les autonomies en qüestions relatives a l'organització del servei. Des de 1984, la Inspecció educativa ha sofert diverses reformes, però en totes elles s'ha mantingut el principi d’internivellaritat, el qual respecta les característiques organitzatives que són competència de les comunitats autònomes i s'adapta a les necessitats de cada territori quant al nombre d'efectius. En el preàmbul, el projecte afirma respondre a les necessitats d'especialització dels inspectors per l'acompliment amb qualitat de les variades activitats fonamentals que li són pròpies. La proposta d'especialitats bàsiques limita aquesta qualitat a l'especialització per àrees curriculars. L’article 106 de la LOCE estableix la competència del Govern central per a establir les especialitats bàsiques de la Inspecció. Durant l’etapa de la LOGSE i la LOPEGCE algunes autonomies van establir àmbits o àrees d'especialització distintes a les proposades en aquest projecte i van realitzar els processos d'adscripció dels inspectors als seus llocs de treball. La nova normativa no anticipa com es resoldrà l'homologació entre les adscripcions existents i les que es proposen.

Funcions de la Inspecció Es repeteixen les funcions assenyalades en l'article 105 de la LOCE . Entre elles destaquen algunes com el control i s u p e rvisió pedagògiques; la s u p e rvisió de la pràctica docent; la participació en l'avaluació del sistema educatiu, especialment dels centres escolars, la funció directiva i la funció docent; el compliment de les lleis; l’assessorament, la informació i l’orientació als distints sectors de la comunitat educativa; la informació sobre els programes i activitats de caràcter educatiu. Cap d'elles implica una especialització curricular, però dibuixen amb claretat el perfil general dels llocs de treball d'Inspecció educativa per a un adequat procés de selecció.

Especialitats bàsiques El projecte de decret és reduccionista i deixa totes les especialitats docents comprimides en dos grans categories: Infantil-Primària; Educació Secundària-Formació Professional de Grau Superior. És a dir, d'una sola categoria que fins ara havia funcionat es passa a dues, amb l'únic criteri

del Cos de procedència en el moment d'accés a la funció inspectora. Aquesta limitació no aporta res al funcionament de la Inspecció territorial i crearà conflictes amb l'organització que en aquest moment existeix en les diferents comunitats autònomes. Si l'objectiu del Decret és harmonitzar les especialitats per a facilitar la mobilitat del professorat, la proposta no ho aconsegueix. Si, contràriament, es pretén donar un determinat perfil de professionalització, l'establiment de dues especialitats per nivells educatius res aporta a uns llocs de treball molt centrats en les tasques de control, supervisió i assessorament.

Arbitrarietats El projecte estableix un segon nivell d'especialització curricular, d'acord amb algunes de les actuals especialitats dels cossos docents en els quals s'organitza la funció pública docent no universitària. En Infantil i Primària es repeteix l'especialització per etapes educatives; apareix una inexistent Educació Preescolar i s'obliden les especialitats de Música, Educació Física o Llengües estrangeres. En l'especialitat d'Educació Secundària, Formació Frofessional de Grau Superior s’hi fa una síntesi arbitrària de tot el conjunt d'especialitats dels Cossos docents que atenen l'Educació Secundària Obligatòria i Postobligatòria i els ensenyaments de règim especial. El currículum seria només una part, i no la més important, de l'especialització de la Inspecció. No s'entén, per tant, per a què s'utilitzaria aquest segon nivell d'especialització en un concurs general de trasllats d'àmbit estatal, doncs res no es diu de la configuració d'unes plantilles generals de la Inspecció que serien les que determinarien les característiques dels llocs de treball, una competència exclusiva de les Comunitats Autònomes per a establir les possibles vacants a oferir al concurs.

Retirada del projecte L’STEPV-Iv ha demanat la retirada del projecte i la presentació d’un altre que pose a debat trets com un possible Cos únic d'inspectors d'Educació, amb especialització generalista internivelar; delegació de competències a les comunitats autònomes per a que concreten les especialitats en el seu propi model d'Inspecció; establiment de criteris bàsics per als concursos de trasllats de la Inspecció; garantia d’un procediment d'adscripció als llocs de treball de la Inspecció en cada t e rritori mitjançant criteris objectius que respecten els principis de mèrit, publicitat i capacitat.


P O L I T I C A

Novembre 2003

E D U C A T I V A

All-i-oli 175

13

LA CONTRAREFORMA EDUCATIVA, EN MARXA El currículo para la etapa 0-6 en la Ley de Calidad Confederación Estatal de Movimientos de Renovación Pedagógica

ARXIU

Davant els decrets que desenvolupen la Llei de Qualitat

Volen eliminar l'Educació Infantil Albert Sansano Estradera

E

n t re les norm a t i v e s que el Partit Popular va colar al Consell Escolar d'Estat no es troben només els decrets que pretenen posar fi a la igualtat de les llengües de l'Estat, o les que aprofundeixen en el caràcter confessional d’una educació que hauria de ser laica, sinó d’altres textos normatius que intenten privatitzar el servei educatiu a través de múltiples ardits. La gran insistència oficial en l'anomenada “cultura de l'esforç” eliminarà molts efectes negatius. En mans del Ministeri d'Educació, Cultura i Esports (MECD), aquest supòsit pot significar que els ensenyaments importants són els revestits d’un tall autoritari, basats en allò de “la lletra amb sang entra”, encara que avui s’entenga més com una metàfora que en la seua literalitat. Amb aquesta filosofia es menysvaloren les pedagogies actives que pre t e n e n aconseguir apre n e n t a t g e s rellevants i significatius, l’única forma autèntica d’aprendre. És en aquest sentit que el Ministeri recupera la vella denominació d'Educació Preescolar per a l’etapa 0-3 anys de l’Educació Infantil. Es vol construir una etapa merament assistencial que no depenga exclusivament, ni tan sols de manera rellevant, de la mateixa Administració. L’avanç que va representar que l'etapa 0-6 anys fóra un tot, l’Educació Infantil, va ser resultat d’un procés amb reivindicacions socials i sindicals que exigien una atenció important a les xiquetes i els xiquets més menuts, d’acord amb les aportacions de la psicologia evolutiva i amb la finalitat de pal·liar mancances d’origen social i familiar. Un t reball clarament educatiu, fins i tot en allò denominat l’educació dels hàbits relacionats amb la neteja corporal, el

descans, el son, etc., tasques que abans es tractaven de manera rutinària i que amb l'Educació Infantil eren considerades moments educatius relacionats amb el descobriment del propi cos i la seua cura. Un diagnòstic mínim del que ha suposat aquesta etapa hauria d’haver valorat positivament aquests assoliments per a seguir avançant i no dur-nos, amb la LOCE, a la reculada de l'Educació Infantil. Però aquesta és ja la història de la contrareforma del PP, els objectius del qual no busquen precisament la qualitat que suposadament pregonen. En els aspectes materials, això s’ha comprovat quan en comptes d'invertir en béns d'interés públic als quals tinga accés tota la ciutadania —construcció i dotació d’aules en els centres públics—, el Govern espanyol prefereix la subscripció de concerts, convenis i subvencions amb els centres privats, que, unit a l’escassesa de centres públics per a aquesta etapa, durà a la concertació massiva d’aquest nivell amb empreses privades. Tot això augmenta la gravetat del que s'ha dit, elimina l'obligació que els reconvertits centres de Preescolar hagen de complir uns requisits mínims sobre instal·lacions, titulació del professorat, del personal de suport i de la ràtio, als quals havien d’adaptar-se abans del curs 2004-2005 ¿Va a favor de la qualitat eliminar com a requisit que un centre d’Infantil estiga situat en locals d’ús exclusiu, disposar d’un accés independent, comptar amb dos metres quadrats per xiquet i un pati propi amb un mínim de 75 metres quadrats? ¿És qualitat suprimir que el màxim d'alumnes per aula siga de 20 en les classes destinades a xiquets de tre s anys, de 13 per a les de dos i

de vuit per a les d'un any o menys? ¿És millorar la qualitat suprimir el requisit que el professorat tinga la titulació de mestre especialista en Educació Infantil? ¿És qualitat exigir que el centre dispose d’una persona de suport per aula, més una altra de complementària amb la qualificació corresponent? Les noves propostes del G o v e rn connecten amb la característica neoliberal que es vol imprimir el sistema educatiu, que aquest servei públic funcione com una empresa privada. Per a acons e g u i r-ho plenament, cal anar desregularitzant el sector —les seues etapes educatives— per a permetre la seua còmoda privatització. Ací és on es pot comprovar a qui serveix el PP, ja que van ser les patronals de l’ensenyament les que es van marcar l’objectiu de llevar els requisits mínims d’aquesta etapa des que es van establir el 1991. Van començar demanant que s’allargaren els terminis per a complir-los i van continuar amb la sol·licitud de flexibilització. Ara n’han aconseguit la plena desregularització. Un sistema educatiu de qualitat ha d’assumir el compromís d’elevar el nivell de f o rmació de tot l’alumnat, siga quin siga el seu origen social o procedència i la seua situació de partida, sense segregar ningú ni limitar les seues possibilitats future s . Més educació i millor educació per a tots i totes: aquest és el camí que cal seguir. És per tot això que, davant del que propugna la LOCE, cal seguir defensant la concepció de l’Educació Infantil com una autèntica etapa educativa, que comporta també altre s funcions socials —importants, però secundàries— com la de facilitar el treball fora de casa, especialment de les dones.

- Consideración del tramo 06 años como etapa educativa, con una continuidad que le confiera un carácter educativo propio, abandonando el arcaico término Preescolar y pasando a denominar toda la etapa “Educación Infantil”. Defendemos, por tanto, los c e n t ros escolare s que comprendan las edades desde 0 a 12 años, con un 0-6 con entidad propia. Denunciamos que se permita la existencia de centros que no se rigen por objetivos educativos, por no responder a las necesidades de las familias ni de sus hijos e hijas, a la vez que exigimos un mayor número de plazas públicas y el fomento de espacios educativos solidarios y adaptados a las demandas de calidad de la sociedad en la que vivimos Al mismo tiempo, reconocemos y valoramos muy positivamente el carácter plural de la escuela pública, que acoge a la mayor parte de niños y niñas con necesidades especiales, renunciando a realizar cualquier tipo de selección. - Especialistas. Defendemos la figura del/la especialista integrado/a en los equipos de Educación Infantil. Nuestra alternativa es seguir proponiendo una planificación global del currículo y el refuerzo del trabajo colectivo con referencias personales claras para el alumnado y las familias. La razón de ser de un especialista (de música, de psicomotricidad, de lengua extranjera, etc.) no debe ser la de entrar en el aula de Infantil para liberar al/la tutor/a de su horario de docencia; los recursos humanos deben estar adaptados a las necesidades infantiles. - Nuevas Tecnologías. Sería ilógico no defender su implantación en la escuela dado los tiempos que corren, pero no de cualquier manera. Las Nuevas Tecnologías se han de introducir en el aula infantil de manera coherente, y eso pasa por romper con la idea del “Aula de Informática” que hace concebir las nuevas tecnologías como algo semiajeno y fugaz. La escuela ha de actuar como una institución compensadora de desigualdades y como agente de integración social, y en este sentido las nuevas tecnolo-

gías deben introducirse en el aula como un elemento cotidiano en relación con los acontecimientos y situaciones que se viven en ella. - ¿Personal auxiliar? Es uno de los temas conflictivos entre gran parte del profesorado de Educación Infantil. ¿Qué pasa con el control de esfínteres? Partimos de la base, que, además de maestros/as, somos personas (al igual que esas criaturas que tenemos diariamente a nuestro cargo) y que, por motivos pedagógicos, ha de ser el/la maestro/a (esa persona tan significativa para los/as niños/as a nivel emocional, afectivo y pedagógico) el/la que se encargue de dicha función. La solución no pasa por telefonear al padre o a la madre para que cambie a su hijo/a, sino demandar aseos adjuntos a las aulas o insertos en ellas, y un mayor número de maest ro s / a s f o rmando parte del equipo docente de cada centro de Infantil. - Religión. La LOCE establece la “formación básica en el hecho religioso” como asignatura o área integrada en el currículo de Educación Infantil. Se confunde, por tanto, el concepto e d u c a c i ó n c o n el de adoctrinamiento. Desde los MRPs reivindicamos una escuela pública laica, al estimar que las diferentes opciones religiosas son igual de respetables y, por ello, su enseñanza ha de quedar restringida al ámbito familiar y personal. - Relación con la comunidad educativa. Con esta ley, la participación de la comunidad educativa en los centros se convierte en algo meramente testimonial; se les informa, pero no deciden. De la misma manera, van apareciendo actuaciones de las autoridades educativas que dificultan o pro h í b e n expresamente acciones llevadas a cabo en los centros educativos (ya sean informativas o reivindicativas), en relación a situaciones que se viven en el entorno social en el que están esos centros. Nuestra alternativa es reforzar los ámbitos de i n t e rcambio y cooperación e n t re profesionales y otro s agentes de la escuela, así como liderar actitudes de insumisión ante normativas represivas e injustas.

O F E RTA DE EMPLEO Periódico educativo de difusión nacional necesita corresponsal para la Comunidad Valenciana Se valorarán: conocimientos sobre el ámbito educativo, experiencia en Prensa escrita, conocimiento de QuarkXpress, conocimientos de fotografía

Enviar el Currículum vitae a: Escuela Edificio La Ley (Referencia Comunidad Valenciana) C/. Collado Mediano, 9. 28230 Las Rozas. Madrid O al siguiente cor reo electrónico: escuela@praxis.es Más información: 91 602 00 66


14

F E N T

All-i-oli 175

NATURA VALENCIANA

E N X

R X A

T S

C A M Í

Albert Sansano

dels seus llibres, mencions i premis que ha rebut, i als seus llocs favorits. http://www.angela-lago.com.br/

Angela Lago

Joan V. Pérez Albero

S

i busquem en qualsevol diccionari el significat de la paraula arvense ens t ro b a rem definicions com aquesta: plantes no conreades que creixen als conreus, és a dir “males herbes”. Aquestes “males herbes” acompanyen els humans com si fossen una maledicció, tantes voltes com actuem sobre elles exterminant-les estem reproduint les condicions perquè tornen a créixer. Ecològicament no deuríem definir-les com a “males herbes” perquè a més de la funció d’evitar la pèrdua de sòl en terrenys nus, introdueixen modificacions que, a la llarga, conduirien a la instal·lació d’altres comunitats (timonedes, brolles...) més perennes. Amb les primeres pluges de la tardor els nostres secans es cobreixen d’un mantell de les mal anomenades “males herbes”, entre les quals bé destaca, per la seua abundància una, de flor blanca, el citró, ravanell o ravenissa (Diplotaxis erucoides), molt sovint acompanyada de ravenissa groga (Erucastrum nasturtiifolium), d’agrets (Oxalis pres-caprae), l’herbeta de foc o boixac de camp (Calendula arvensis).., i moltes altres de les quals tindrem ocasió de parlar. El citrons han estat emprats habitualment pels nostres camperols per a donar menjar als pardals engabiats i als conills. Pertanyen a la família de les crucíferes o brassicàcies, plantes fàcils d’identificar per l’homogeneïtat de la seua estructura floral: el calze format per quatre sèpals lliures, la corol·la formada per quatre pètals solts sense cap adherència entre si i que formen una mena de creu (d’ací el nom de la família), l’androceu amb quatre estams llargs i dos de curts, i un pistil. El fruit és una càpsula amb un envà longitudinal al centre que sosté les llavors. La majoria de les crucíferes són plantes herbàcies anuals i més rarament, mates o arbusts. El génere Brassica és el més important de les crucíferes des del punt de vista agrícola, conté diverses hortalisses d’enorme importància en l’agricultura com el nap (Brassica napus) o la col (Brassica oleracea) amb les seus varietats; també són crucíferes el rave (Raphanus sativus), les mostasses (Sinapis alba i Brassica nigra) i la cèlebre colza (Brassica rapa sp oleifera) responsable de l’enverinament massiu més gran de la nostra història recent.

Angela Lago, candidata brasilera al Premi Andersen d'Il·lustració de llibres infantils ha creat una simpàtica pàgina, un c i b e r - e s p a c i n h o, dirigit als més petits (esquelets que es mouen, endevinalles, ninots que ofereixen sorpreses enganyoses), que els majors també miraran de reüll. A més d'una enginyosa animació, es pot accedir també a un llistat d’imatges

Novadors En una reunió celebrada a la Universitat Jaume I de Castelló, es va constituir el Fòrum Novadors, un grup de treball per al desenvolupament de les noves tecnologies en l'e ducació al País Valencià.

Des de l’escola, contra la desmemòria

100 contes, llegendes i anècdotes… d’ací i d’allà Col·legi Rural Agrupat El Tre s c a i re (ed.) La Pobla, Benlloch, Vilanova, La Torre Vilanova d’Alcolea, 2003. 393 pàgines. R.M. ls mateixos autors de títols recents com Recuperant el passat i La dolça gastronomia ens tornen a sorprendre amb l’edició d’aquesta exhaustiva antologia de la literatura oral. La insòlita tasca editorial protagonitzada pel col·legi rural agrupat (CRA) El Trescaire, ben reconeguda en els cercles pròxims a la renovació pedagògica de les comarques de Castelló, encara no és coneguda a la resta de comarques valencianes. En l’origen d’aquest llibre hi ha un projecte de treball d’educació compensatòria a càrrec de l’equip docent del CRA, el qual preveia la recollida de “tot un seguit de contes, dites, anècdotes, cançons i vivències en general, per tal de treballar la lectoescriptura, dinamitzar i animar a la lectura, compartir experiències amb els majors i enriquir-nos amb les contalles dels nouvinguts; i amb tot això dramatitzar algunes de les contalles, i editar amb diversos mate-

E

Novembre 2003

rials i mitjans de comunicació l’experiència de la diversitat comarcal amb la incorporació d’altres indrets d’on prové l’alumnat nouvingut, tot implicant la comunitat educativa”. A la vista del volum –imprés als tallers Grafisa de Benicarló en una edició impecable, il·lustrada a tot color amb els treballs de l’alumnat–, es pot assegurar que els objectius pedagògics s’han complit a bastament i les millors expectatives han estat superades. Cal dir, però, que els autors no han estalviat hores de treball i dedicació il·lusionada. D’altra banda, la diversa procedència ètnica i cultural de l’actual població escolar de la comarca –Romania, el Marroc, Perú, Bulgària…– ha permés que els textos aplegats a partir dels testimonis d i rectes dels pro t a g o n i s t e s esdevinguen punts de partida per a la reflexió compartida sobre una realitat social cada volta més plural i mestissa. Com afirma Vi c e n t Ve rc h e r, director del CRA i principal coordinador del p rojecte, “els contes han permés que, ultra l’anècdota, la peripècia o la intriga, els xiquets i les xiquetes, els xics i les xiques, comencen a conéixer i entendre, per boca de les persones majors, tot allò que la vida ens ofereix”. El protagonisme desinteressat de tots els qui han col·laborat en la iniciativa: mestres, alumnat, famílies i gent major, confereixen al l l i b re un valor afegit que troba en la recuperació de la cultura popular –la més històrica junt amb la dels nous valencians que viuen entre nosaltres–, un pretext que no mira les arrels amb nostàlgia, sinó que tracta d’aprofundir des de la cultura oral en els valors de la solidaritat, la tolerància i la pau, tan necessaris en aquests temps tan proclius a la desmemòria.

L'objectiu fonamental del fòrum és contribuir a generar i posar en marxa propostes concretes que ajuden a produir una millora en el procés d'introducció de les noves tecnologies a les aules, així com integrar els esforços de tots els docents en un espai comú. Aquest web convida el professorat interessat a aportar materials i a constituir-se en grups de treball. En un altre projecte del fòrum es prepara un espai virtual de documentació, amb publicacions, cursos i seminaris. http://www.novadors.org

Taller de Talleres La mateixa Angela Lago ens porposa acudir a aquest Taller de Talleres, una associació amb seu a Santa Fe de

Bogotá, Colòmbia, de la qual són membres un grup de professionals en els camps de l'educació, la cultura i la ciència, interessats a transmetre les seues experiències i coneixements. El web es dirigeix a xiquets, joves, mestres, bibliotecaris, estudiants i professors universitaris, pare s , p romotors culturals, líders comunitaris, escriptors i a rtistes. Es presenten com una alternativa per a generar espais de comunicació i creació a través del llenguatge i els seus vincles amb la paraula escrita, l'oralitat, el gest, la imatge i d’altres formes d'expressió. Una proposta de treball en grup per a investigar, crear i recrear a partir de la realitat i la imaginació de cadascun. http://www.geocities.com/Ath ens/Forum/2867/

Se celebra el centenari del mestre i escriptor

Lliurament dels premis de la Càtedra Enric Soler i Godes a la innovació educativa 2003 ALL-I-OLI La Fundació Càtedra Enric Soler i Godes, de Castelló de la Plana, ha presentat un ambiciós pro g r a m a commemoratiu del centenari del naixement del mestre i escriptor castellonenc que tindrà lloc en els mesos d’octubre i novemb re. Els actes pre v i s t o s inclouen conferències, comunicacions educatives, exposicions, materials educatius i una mostra de tea-

tre, entre altres. Destaca, al Museu de Belles Arts, l’exposició itinerant Soler i Godes, amb tallers d’impressió. També es presentaran els discs compactes “Mestres de la paraula” i “Primera colònia escolar valencianista Sant Pau d’Albocàsser”. El sopar de lliurament dels Premis a la Innovació Educativa tindrà lloc el 28 de novembre a l’hotel Intur. Més informació, tel. 964 72 92 48.

La publicació ‘Escuela’ deixa de ser ‘espanyola’ ALL-I-OLI El periòdic setmanal Escuela Española, amb més de 60 anys de història, renova la seua oferta periodística i des de l’11 de setembre passat és, simplement, Escuela. La publicació es reafirma en la seua línia “independent i rigorosa” i pretén accentuar encara més l’acostament a la realitat quotidiana de l’aula. Els canvis en la proposta gràfica introdueixen més frescor en la maqueta i responen a les tendències visuals més actuals. Pel que

fa als continguts, s’hi introdueixen noves seccions, amb una atenció més destacada a l’actualitat de les distintes comunitats autònomes. Entre els nous serveis que la revista brinda als seus lectors destaca el col·leccionable mensual Día a día en los cen tros i les monografies Temáticos escuela. Finalment, el servei de consultes per als centres i el professorat, així com la moderna atenció o n - l i n e c o n f i rm e n l’aposta renovada d’aquesta veterana publicació.


E S C R I T S

Novembre 2003

ESCRIT AHIR

All-i-oli 175

15

Co nve rs e s s obre li te ratur a i nf anti l i j uve ni l

Ferran Pastor

N

o serà necessari d’explicar les dificultats que l’operació comportava. I de tota mena. D’una banda, el mateix finançament de la feina i de l’edició (...).Un mecenatge comprensiu i generós ha obviat la primera qüestió." El text anterior pertany a la presentació de l’Es tructura Econòmi ca del País Valen cià (1970). Els dos volums de l’edició foren un dels vaixells insígnia de la decisiva generació d’il·lustrats antifranquistes dels 60. Entre els col·laboradors de l’obra, sota la direcció d’Ernest Lluch, hi trobem: Emili Giralt, Emèrit Bono, Tomàs Llorens, Ricard Pérez Casado i Vicent Ventura. El "mecenatge comprensiu i generós" al que s’al·ludeix en la presentació és el d’un insigne representant de l’oligarquia econòmica franquista: Ignasi Villalonga i Villalba. Tan insigne que Ramón Tamames li reserva un lloc d’honor en el clàssic estudi Los mono polios en España (1970). Llavors pocs s’atrevien a recordar públicament el jove Villalonga, fundador de la Unió Valencianista, aliat de la Lliga Regionalista i burgés valencianista per excel·lència. Revelacions com la d’aquest mecenatge ens poden ajudar a entendre l’inexplicable “oblit" de

certes etapes d’aquest capitalista per part de documentats intel·lectuals. El mateix Lluch eludeix el Villalonga de la Guerra d’Espanya a l’estudi que dedica a l’aristocràcia financera en La Via Va lenciana. No és el cas de la Gran Enciclopèdia Catalana, que ens situa Villalonga col·laborant "en l’organització econòmica de la zona franquista". Col·laboració que no va ser precisament secundària, atés que Villalonga era des del 1933 president de CEPSA. Així, després de la guerra, i LEVANTE 14-11-72 amb totes les benediccions oficials, multiplicaria càrrecs, negocis i influència econòmica. Citem només la presidència del Banc Central des del 1943. Potser ens fem una idea de com li estava d’agraït el règim si assenyalem que la presidència oficial, en la missa de cos present cel·lebrada a València, estava integrada pel ministre d’Hisenda, el governador del Banc d’Espanya, el governador civil, l’alcalde de la ciutat, el president de la Diputació i un general de la Guàrdia Civil, entre d’altres personalitats. (Levante, 15-11-73). Però el gran mèrit de Villalonga i el que deixa perplex és que els perseguits per l’esmentada presidència oficial encara dediquen càtedres i d’altres institucions a la seua memòria.

Gemma Lluch

F

rancament, estem d’enhorabona. Si l’any passat el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil anava al poeta català Miquel Desclot, enguany ha recaigut en l’escriptora basca i euzkaldun Mariasun Landa, en l’obra Krokodiloa ohe azpian. Però, a més, com a finalista va quedar l’escriptor gallec Agustín Fernández Paz amb Noite de voraces sombras (obra que acaba d’editar l’editorial Bromera amb el títol Nit d’om bres voraces). I dic que estem d’enhorabona perquè la qualitat dels tres escriptors és innegable. Però, parlem de Mariasun Landa. És professora de la Universitat del País Basc i treballa a l’Escola de Magisteri situada a Donostia. La seua obra s’adreça a totes les edats i reuneix una sèrie de característiques constants, com la qualitat, el tractament de sentiments profunds dels personatges, interiorització en les pors dels nens i adolescents protagonistes, profunditat, etc. Els seus llibres, conviden a la segona o a la tercera lectura. La majoria de les traduccions de les obres de Landa han estat

publicades per La Galera, són títols molt recomanables, com ara La barca de l’avi (1988), La botiga de la Pepa (1993), L’estrella verda (1991), Irma (1990), La Maria i el paraigua (1990), Txan, el fantasma (1984). Edebé va publicar, el 1997, Quaderns secrets i Cruïlla l’obra Russica. Però comentem-ne algunes. Quan els gats se senten tan sols (Editorial Anaya) s’acompanya de la il·lustradora basca Asun Balzola i narra la història paral·lela de Maider i els seus gats. La nena s’ha d’enfrontar a la soledat que li provoca la nova situació familiar (la mare ha començat a treballar), però incapaç d’entendre o d’acceptar aquest desajustament sentimental, es preocupa i plora per la soledat dels petits gats abandonats per la mare. De nous sorprén com en tan poques línies es pot contar una història tan gran, tan plena de tendresa i que de segur ajudarà els nens a gaudir-ne i a entendre’s. La bruixa i el mestre (Editorial Anaya) narra una història ben interessant entre els protagonistes del títol, però voldria destacar una característica que ens explica perquè “Sopa de Llibres” és una col·lecció molt recomanable. Parle de la distribució de les línies en els paràgrafs, un recurs tipogràfic senzill però que ajuda el nen en la lectura d’una narració ben construïda. Per a preadolescents, potser

una de les obres que més em va impactar de l’autora va ser Jo me’n vaig (Editorial Cruïlla), una novel·la molt curta, de tan sols 59 pàgines (una altra de les seues característiques), però d’una profunditat sorprenent, on l’autora toca moltes de les opcions estilístiques que la narrativa curta permet, sense oblidar el lector al qual s’adreça. És perfecte per qualsevol tipus de lector, en primer lloc, perquè en ser una història curta amb una lletra gran és perfecta per a lectors poc assenyats i, també, perquè la història que narra (tan gran història en tan poques pàgines) arriba a qualsevol tipus de lector. Un adolescent, a través d’un monòleg interior, intenta posar en ordre els sentiments confusos que li provoca la nova situació familiar. Ell organitza el discurs d’uns fets que nosaltres desconeixem i que a poc a poc, magistralment, ens mostra perquè (distribuint les dades per crear el suspens necessari) el lector puga conèixer el motiu de la seua angoixa. A través de diferents retrospeccions el protagonista ens permet omplir els buits d’informació que tenim. Escrit en primera persona, s’organitza a través de quatre petits capítols dividits segons les hores del dia. No et perdes aquesta obra, hi ha molt bones històries amagades sota les seues cobertes. Gemma.Lluch@uv.es

ESCRIT AVUI

Juan Ignacio Pozo Adquisición de conocimiento. Cuando la carne se hace verbo Morata, Madrid, 2003. 271 Pàgs.

C. Suárez-Orozco, M. M. Suárez-Orozco La infancia de la inmigración Morata, Madrid, 2003. 291 Pàgs.

Rafael Miralles (Coord.) Medios de Comunicación y Educación Praxis, Barcelona, 2003. 228 Pàgs.

L’últim treball del professor Pozo planteja el repte que té la societat actual de convertir la informació existent en autèntic coneixement, una tasca que precisa el domini dels nous sistemes de representació simbòlica (numèrics, artístics, científics, gràfics, etc.), que, en no estar a l’abast de tothom, cal adquirir a través de la cultura i de l’educació. L’autor sosté que el coneixement consisteix en mirar-nos en l’espill de les nostres representacions i fer “que la carn es convertisca en verb”. Mitjançant aquesta nova mirada culturalment construïda, s’accedeix a noves formes de conéixer el món i viure en ell. Per a Pozo, un altre món mental és possible, però només pel coneixement, és a dir, mitjançant la reconstrucció cultural de la nostra naturalesa cognitiva més primària, que, per sort o desgràcia, mai no abandonem del tot.

La immigració és potser l’esdeveniment social més important del nostre temps. Molts dels immigrants que arriben a un país nou decideixen formar famílies. Aquest llibre intenta acostar-se des de distintes perspectives a la situació i les experiències dels fills dels immigrants als Estats Units –la motivació de la seua entrada als EUA, les primeres percepcions, les transformacions posteriors–, uns joves amb identitats complexes, determinades per moltes circumstàncies que impedeixen fer generalitzacions. Els autors són codirectors d’una de les principals recerces sobre la infància de la immigració i el seu entorn familiar i social. En aquest text s’hi apunta la cruïlla en la qual es troba aquesta gent, entre dues eixides, la de poder culminar una formació universitària o la d’acabar en un pou de marginació i pobresa.

Aquesta obra col·lectiva conté comentaris de més de dues-centes referències de llibres, articles, webs i recursos sobre l’educació i els mass media. En plena Societat de la Informació i el Coneixement, es reivindica la necessitat d’una perspectiva crítica i s’hi ofereix un ampli repertori d’eines per a afrontar la necessària alfabetització dels joves en els moderns codis comunicatius, una assignatura encara pendent del nostre sistema educatiu. Els autors se centren en la premsa escrita, la ràdio, la televisió, la publicitat i Internet, però no deixen de banda d’altres expressions de la cultura de masses. Cal tindre present que educar amb els mitjans, com s’afirma en la introducció, “afavoreix una educació significativa, crítica i creativa, en la qual docents i estudiants construeixen junts el coneixement”.

Daniele Novara Pedagogía del “saber escuchar”. Hacia formas educativas más democráticas y abiertas. Narcea, Madrid, 2003. 109 Pàgs.

Coordinador: Josep A. Fluixà. Director: Joan Carles Girbés L’illa, Revista de lletres Editorial Bromera. Núm. 34, Alzira, tardor 2003, 32 pàgines.

Entén l’autor d’aquest llibre que una formació per a escoltar és fonamental per a l’educador, una destresa que no caldria qualificar de feblesa, deixar fer o no intervindre, sinó que té a veure amb una nova concepció de la tasca educativa. L’orientació pedagògica de Daniele Novara, director del Centre Psicopedagògic per a la Pau i la Gestió de Conflictes de Piacenza (Itàlia), es basa en l’educació per a la pau. La proposta ve guiada per una voluntat permanent de solucionar els conflictes, amb capacitat d’escoltar i de relació, amb creativitat i amb una elaboració constructiva de la diferència. La proposta de Novara és una resposta coherent als desafiaments d’una escola complexa com l’actual, amb alumnes més difícils i inquiets, en la qual el professorat sol recórrer encara a recursos vells i ineficaços.

Aquesta revista, sempre amb una acuradíssima presentació, repassa les darreres novetats editorials de Bromera. En l’últim lliurament es presenta un dossier dedicat a l’escriptora IsabelClara Simó, amb motiu de l’edició definitiva de Júlia, la seua novel·la més emblemàtica, publicada per primera vegada ara fa vint anys. L’autora d’Alcoi afirma que “volia explicar el Petroli, l’amargor que produeix la traïció del federalisme, i mostrar la crueltat de la dona com a segment ressentit de la societat”. A la secció Quaderns d’animació lectora, Enric Lluch comenta l’última obra de Jesús Cortés, Àlex & Cia. Delinqüents i reflexiona al voltant de les sèries dins de la literatura infantil i juvenil. Per la seua banda, Josep A. Fluixà presenta una original proposta didàctica centrada en les cobertes dels llibres.


16

L ’ Ú L T I M A

All-i-oli 175

Novembre 2003

La Mesa General de la Funció Pública es constitueix amb el resultat de les eleccions sindicals 2002/2003

La Intersindical, la força més votada ALL-I-OLI La finalització dels processos electorals ha permés la constitució de la Mesa General de la Funció Pública, màxim òrgan de negociació del funcionariat valencià que integra les meses sectorials d’Ensenyament, Sanitat, Funció Pública i, des de 2003, Justícia. Una

mirada atenta als resultats electorals permet copsar una realitat potser incòmoda per a alguns i que encara és desconeguda per determinades instàncies oficials, organitzacions, mitjans de comunicació i, fins i tot, molts afiliats i afiliades a la Intersindical. La tendència del vot en les eleccions sindicals és

incontestable i confirma la confiança depositada per la majoria del personal al servei de la Generalitat Valenciana en una confederació d’organitzacions autònomes del poder, que fan de la participació, el pluralisme i el respecte a la voluntat dels treballadors i treballadores els seus principals referents.

Els vots en les eleccions sindicals Els resultats globals mostren que la Intersindical Valenciana, representada per STEPV, STAPV (Administració Pública i Justícia) i STSPV (Sanitat), és la força sindical més votada en el conjunt de la Generalitat Valenciana, amb 14.061 vots. Per darrere es situen altres organitzacions, CCOO (12.861), UGT (9.363), CSI-CSIF (6.825) i CEMSATSE (4.921).

INTERSINDICAL VALENCIANA CCOO

Una evolució siginificativa

UGT

Una persona, un vot? El model electoral aplicat en els serveis públics reconeix el dret al vot de totes les persones que hi treballen en ella, però cada vot no val el mateix. Mentre a l’Ensenyament una persona delegada s’obté amb 197 vots, a l’Administració Pública, a la Sanitat i a la Justícia s’obtenen només amb 69, 55 i 44 vots, respectivament. La representació en les meses ignora els sufragis personals i només computa els delegats i delegades. Així es distorsiona la representació directa dels treballadors i treballadores.

La representació en la Mesa General La representació sindical derivada dels vots és del 29,3% per a la Intersindical Valenciana, del 26,7% per a CCOO, del 19,5% per a UGT, del 14,2% per a la

CSI-CSIF

CEMSATSE

Al llarg dels processos electorals, Intersindical Valenciana, inicialment representada en solitari per l’STEPV, ha passat d’estar fora de la Mesa a ser ara la força més votada. El creixement espectacular ha traduït els 6.270 vots de 1987 en els 14.061 de 2003. En termes percentuals, el salt ha significat multiplicar el 19,34% de fa quinze anys fins arribar al 29,34%, com reflecteixen els gràfics.

Evolució electoral percentual.

Mentre a l’Ensenyament una persona delegada s’obté amb 197 vots, a l’Administració Pública s’obté amb 69, a la Sanitat s’obté amb 55 vots, i a la Justícia amb 44.

Intersindical Valenciana, inicialment representada en solitari per l’STEPV, ha passat d’estar fora de la Mesa a ser ara la força més votada.

La Intersindical és la força sindical més votada en el conjunt de la Generalitat Valenciana (14.061 vots) i ha experimentat un salt espectacular, del 19,34% de 1987 a l’actual 29,34%.

Les eleccions sindicals, en xifres Vots 2002/2003

CSIF i del 10,25% per a CEMSATSE. Però la representació efectiva derivada de la distribució de delegats i delegades és la següent: CCOO en té el 27,04% (tres representants); UGT, 22,62% (tres); Intersindical Valenciana, 17,18% (dos); CSICSIF, 17,01% (dos) i CEMSATSE, 16,16% (dos).

Eleccions

1987-88

1990-91

1994-95

1998-99

2002-03*

INTERSINDICAL

6.270

6.170

7.308

10.915

14.061

CCOO

9.549

12.521

11.111

10.082

12.862

UGT

6.164

7.441

6.087

8.026

9.363

CSI-CSIF

6.249

5.359

4.597

4.295

6.714

CEMSATSE

4.183

4.292

4.577

4.594

4.928

Total

Ensenyament

Ad. Pública

Sanitat

Justícia

INTERSINDICAL

14061

11570

1467

969

55

CCOO

12862

6241

1270

4266

1085

UGT

9363

3199

1751

4170

243

CSI-CSIF

6826

2126

1102

2646

952

Altres

7.236

7.466

10.146

11.405

14.615

CEMSATSE

4928

0

38

4890

0

TOTAL

39.651

43.249

43.826

49.317

62.543

Eleccions 2002/2003 per sectors.

Evolució electoral, en nombre de vots. En negreta la força més votada en cada període. * S’hi incorpora Justícia.

175  

¿Desmantellar el sistema públic de pensions? Entrevista a Rosa Garcia, Premi Enric Soler i Godes 2002 Educativa i la LOCE Borses d'Escoles d...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you