Page 1

Núm. 80. Segona època gener-març 2013 Alforja (Baix Camp)

INFORMATIU d’alforja

Vint anys de l’INFORMATIU


INFORMATIU D’ALFORJA EDITA: ASSOCIACIÓ de PUBLICACIONS CÍVIQUES I CULTURALS D’ALFORJA C/ de la Font, 58 ADREÇA ELECTRÒNICA: informatiu@informatiualforja.cat www.informatiualforja.cat Direcció: Antoni Pujals Rebull Adjunt de Direcció: Gonçal Evole Hurtado Col·laboradors: Teresa Àvila Grau, Benet Sadurní Soy, Octavi Fullat Genís, Joan Àguila, Georgina Marin, Miquel Taverna Balcells, Josep Puig Just, Claudina Llopis Àvila, Paquita Simó Àvila (EPR), Xavier Pujals Rebull, Magda Martí Eche, Montserrat Simó Juanpere Col·laborador tècnic: Oriol Saludes Rodríguez Col·laboradors Fotogràfics: Ester Delgado, Montserrat Vilella, Jordi Carrasco, Judit Vaquer, Magda Martí Portada i contraportada: Muntatge fotogràfic, Ester Delgado Tirada: 300 exemplars Dipòsit Legal: T-1307/07

Sumari

Editorial

Vint anys de memòria col·lectiva

2

3

D’un temps, d’un poble

La llengua i el Sr. Wert

4

6

Gent Nostra

La pesta Viatge al Vietnam i Cambotja

8 10 14

No hi ha un pam de net

Apocalipsi

16

18

Finestral del Mercadal

19

Conflicte linguïstic

20

Reflexions

20

La caça

21

Nota d’agraïment

21

La veu de la Parròquia

22

Temps era temps

22

El inmundo El Mundo

23

El racó de la poesia

24

El Temps

Cuina casolana

Sudoku Demografia d’Alforja

25 26

26 27

Editat amb la col·laboració de l’Excma. Diputació de Tarragona i l’Ajuntament d’Alforja. L’INFORMATIU no es fa responsable amb les opinions que els col·laboradors expressen en llurs articles.

2

Informatiu núm. 80. Segona època, gener-març 2013. Alforja

Editorial Amb aquest número 80, l’INFORMATIU ha assolit els seus primers 20 anys de publicació trimestral, en el que ha arribat puntualment a les vostres mans, la qual cosa ens omple d’un orgull legítim. Mai en la petita història del nostre poble s’havia aconseguit la proesa que una publicació escrita fos tan perdurable. Sense gaires escarafalls, tan sols volem donar una petita rellevància a l’efemèride, amb el testimoniatge gràfic a la portada i contraportada i un resum de la petita història de la nostra revista, que trobareu a la pàgina tres. En els preparatius del “collage” de la portada, ens ha cridat l’atenció el número 20 corresponent al gener març de 1998 –compte amb la data! I en l’editorial podem llegir aquest paràgraf significatiu: “Gairebé pocs anys enrera, el fet d’apuntar-se a les llistes de l’atur s’esdevenia quelcom vergonyós, quasi dramàtic. Amb prou feines el que travessava el mal tràngol, no volia que se n’assabentés ningú. Tanmateix, davant la magnitud de les xifres i que l’aturat ha deixat de ser una excepció, l’actitud de vergonya ha canviat radicalment. Pensa amic lector que les fredes estadístiques són colpidorament esgarrifoses: 18 milions d’aturats a la UNIO EUROPEA i l’Estat Espanyol encapçala el trist lideratge amb més de 2 milions. Per tremolar.” Quinze anys després, segons l’enquesta de l’Eurostat, l’atur a la UNIO EUROPEA supera els 25 milions de persones i l’Estat Espanyol aconsegueix l’honor colpidor de ser el primer, amb més de 5 milions d’aturats. Si al març de 1998 deixàvem escrit que era per tremolar, ara ens agafen esgarrifances esfereïdores. Segons la darrera enquesta del CIS –la més fiable -, l’atur és el primer i principal problema que tenim plantejat i pot arrossegar-nos a una catàstrofe de conseqüències imprevisibles. Pensem que hi ha moltes formes de “dictadura” i en l’actualitat restem dominats per “la dictadura de la incompetència” d’un bon nombre de mediocres que s’han fet amb les regnes del poder. Veure una sessió del Congrés dels Diputats és un espectacle absolutament lamentable. Amic lector, abans del comiat, només voldríem donar les gràcies a tots els que durant aquests anys, ens heu ajudat amb el suport de tota mena i que ha estat indispensable perquè nosaltres hàgim pogut continuar i poder arribar fins ací. En aquest número trobareu un petit obsequi (els temps no estan per fer grans festes), és un adhesiu amb el logotip de la revista que simbolitza el nostre poble i les muntanyes que ens envolten. Novament gràcies a tots i per tot. CONSELL DE REDACCIÓ


Vint Anys de Memòria Col·lectiva

L’Informatiu d’Alforja ha fet vint anys! Tot va començar quan el 1992 vaig entrar a la Junta dels Amics d’Alforja i pensava en el Sr. Josep Taverna, fundador de l’entitat que havia publicat l’any 1957 un quadre sinòptic, en el que es reflectien una sèrie de coses que segons ell, li calien al poble d’Alforja, entre aquestes n’hi havia que semblaven utòpiques, però que en el transcurs del temps arribaren a fer-se realitat, com per exemple: les escoles noves, una biblioteca, la portada d’aigua corrent a les cases i les clavegueres, una carretera a Puigcerver, la construcció d’un nou carrer des de la Font de més amunt, passant per l’Olla, correló del Lluc i fins al Fossar Vell i també hi deia entre d’altres coses, una publicació trimestral. Recordava uns butlletins informatius que a finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta, el nostre benvolgut mestre Taverna, havia editat per donar a conèixer les activitats de l’entitat una vegada a l’any, però la realitat és que tingueren poca continuïtat, més tard hi va haver un intent de represa, però la cosa no va quallar. Des de la plataforma que m’oferia el ser membre de la Junta Rectora dels Amics d’Alforja, vaig pensar que seria bo, que amb la conformitat de la resta de la Junta, des de l’entitat, poguéssim editar una revista que seria trimestral i d’àmbit local, tal com havia suggerit el fundador de l’entitat. La revista va néixer d’una manera molt humil, el format era només de 16 X 22 cm., tot en blanc i negre, poques pàgines i el nom era: Informatiu dels Amics d’Alforja. A principis de 1993, sortia el primer número de la revista. A partir del número 3 començaren a aparèixer els primers col·laboradors: la Magda Àvila, el Miquel Taverna i el Gonçal Èvole. Veient que tenia bona acceptació entre el públic, a partir del número 12 vàrem decidir d’ampliar el format a 21 X 30 cm., tal com és ara i els col·laboradors anaven augmentant. A mitjans dels anys noranta, els Amics d’Alforja, previ una Assemblea General de socis, on el 90 % va votar a favor de municipalitzar l’entitat, ja que econòmicament es feia molt difícil de mantenir i els deutes cada vegada augmentaven més, decidiren traspassar l’entitat a l’Ajuntament d’Alforja, el qual es va fer càrrec de tots els deutes que en aquell moment tenien els Amics.

Aleshores els membres del Consell de Redacció de la revista, per poder conservar la nostra independència i no haver de dependre de ningú, decidírem crear una nova entitat amb el nom de: Associació de Publicacions Cíviques i Culturals d’Alforja. El febrer de 2001 la Generalitat de Catalunya aprovava els nous estatuts i passàrem a ser una entitat legal, la revista canvià de nom i passà a dir-se: Informatiu d’Alforja. Mentrestant a poc a poc, la revista anava consolidant-se i millorant el contingut, incloent-hi el color i ampliant el nombre de pàgines i nous col·laboradors. Durant 18 anys la revista es va repartir cada trimestre, casa per casa a tot el poble gratuïtament. Però va arribar la crisi econòmica i les subvencions començaren a disminuir, aleshores ens veiérem obligats a posar-hi un preu per poder subsistir. L’any 2007 juntament amb una dotzena de revistes locals de la nostra comarca, fórem co-fundadors de la Coordinadora de Premsa Local del Baix Camp, la primera associació i única d’aquest caràcter de Catalunya. L’any 2011 les persones que portaven l’Agrupació Sardanista, decidiren deixar-ho per motius d’edat i per evitar la desaparició de l’Aplec de Sardanes, ens demanaren que ens féssim càrrec de l’organització de l’Aplec. En els nostres estatuts no hi constava l’activitat sardanista, però coincidint en que abans de finalitzar el 2012, la Generalitat de Catalunya va demanar que les entitats del país, es posessin al dia en referència als seus estatuts, aprofitarem l’ocasió i vàrem redactar-ne uns de nous en els quals, ara sí, que hi consta que la nostra entitat pot efectuar l’activitat sardanista, per tant, des del mes de gener passat en que la Generalitat de Catalunya ens va aprovar els nous estatuts, ha quedat legalitzada a més de l’edició de la revista Informatiu d’Alforja, l’activitat de l’Aplec de sardanes. Aquesta és la breu història de la nostra revista, que quan vàrem començar, la veritat, no m’esperava arribar a poder complir els vint anys. Si ha estat possible, cal agrair-lo a la col·laboració excepcional de l’amic Gonçal Èvole, que sempre ha estat al meu costat. A. Pujals Informatiu núm. 80. Segona època, gener-març 2013. Alforja

3


D’un temps, d’un poble... 16-12-12.- Alforja amb la Marató, ha esdevingut un gran èxit, es van recol·lectar un total de 2.500 euros, entre totes les activitats realitzades, que foren: pujada al campanar 375 euros, vermut i venda d’esponges i avellanes garrapinyades 243, Futbol Sala 5’80 euros, Bingo 1.254 euros, Rifa 270, Motoclub 50, Associació de Dones 86’70 euros i altres donatius anònims 215’50. Celebrem que una vegada més Alforja ha donat mostra del seu civisme, ja que en les circumstàncies actuals de la crisi que estem patint, és l’any que més s’ha recaptat. Enhorabona a la TV3 per aquesta activitat tan altruista. 24-12-12.- A les nou del vespre s’ha fet la tradicional Missa del Gall, a continuació la Coral Floc ha fet el Concert de Nadal, cal destacar al piano Marta Pallerols, al clarinet Sandra Plademunt, la direcció a càrrec de Mª Elena Taverna i Roger Hortoneda, també varen contar amb la col·laboració de Mercè Mestre. Els dos actes es varen veure molt concorreguts. Al finalitzar es va servir xocolata i coca a la plaça de Dalt. 27,28,29 i 30-12-12.- En el Poliesportiu s’ha fet el Parc de Nadal, amb diferents activitats de tallers, esports, jocs, tennis taula, bitlles, futbol 3, el racó dels llibres, el caga Tió i l’últim dia la presència del Patge Real per recollir les cartes dels nens i nenes adreçades als Reis Mags. 31-12-12.- Cerca vila del tradicional Home dels nassos, finalitzant amb el discurs a la plaça de Dalt. 5-1-13.- Arribada dels Reis mags d’Orient, amb tot el seguici fins al Casal dels Avis, on passaren a visitar als nostres avis de la Residència, a continuació des del balcó del Casal una salutació a tot el poble i rebuda de les claus de la Vila, de mans del Sr. Alcalde, que també dirigí unes paraules a la gent concentrada a la plaça. A continuació els Reis amb els seus patges anaren a l’església parroquial, on feren entrega dels regals a tots els nens i nenes.

12-1-13.- Avui el Carles i la Lourdes, s’han fet càrrec de l’ermita de Puigcerver, la seva intenció és obrir tots els dissabtes i diumenges de l’any. Desitgem als nous ermitans que tinguin molta sort i que puguin fruir de la seva estada. 18-1-13.- Com a preludi de la Festa Major d’hivern, a les nou del matí han sortit una colla, des de la plaça de Dalt, en direcció a la Cova de l’Aleu, on han pogut admirar les pintures rupestres que alberga dita cova. A la una del migdia repic de campanes anunciant la Festa Major i a la plaça de Les Monges una ballada de sardanes a càrrec de la cobla Cossetània i vermut popular. A les vuit del vespre, organitzat per l’Ateneu Cultural, s’ha fet a l’església parroquial, la 20ª Mostra de Joves Intèrprets d’Alforja, amb l’església plena de gom a gom. A la nit organitzat pels Joves d’Alforja, en el recinte de la Sala Rodona, ball jove i discomòbil, amb l’actuació dels grups Segonamà, D’vis, Enrique Espera i el Dj Eric-G 19-1-13.- Al migdia en el Polisportiu, exhibició de rítmica a càrrec dels alumnes del Club de Rítmica de La Salle de Reus. A continuació en el mateix recinte Romescada popular, amb més de tres-cents comensals, per finalitzar ball amenitzat per Agustin Aspa i Grup Habana. 20-1-13.- Degut al mal temps es varen haver de suspendre, alguns dels actes que estaven programats a l’aire lliure, però a la Sala Rodona, encara es va poder acabar la festa amb el concert dels Solistes de Volgogrado, que actuaren conjuntament en la mateixa sessió amb les alumnes de l’Escola de Dansa d’Alforja. A l’acabar l’espectacle, en el Parc, es feu el tradicional Castell de Focs de Fi de Festa.

CAL MAURO BAR-RESTAURANT Tel. 977 816 375 Av. Catalunya, 25 Alforja Els tres Reis Mags amb els patges, foto Montserrat Vilella

4

Informatiu núm. 80. Segona època, gener-març 2013. Alforja


24-1-13.- El Josep Mª Duran, practicant mèdic de la localitat, ha fet a la sala de la Casa de Cultura, un curset per aprendre el funcionament del desfibril·lador, que ha comprat l’Ajuntament i que ha quedat instal·lat al Casal dels Avis, a disposició de tothom. 24-1-13.- A les 8 del vespre, ha estat convocada per l’ANC, una concentració a la plaça del Mercadal, per llegir un Manifest de suport a la Declaració de Sobirania, que ha fet el Parlament de Catalunya.

24-2-13.- El Moto Club d’Alforja ha organitzat el III Motoesmorzar, el lloc de trobada era en el Parc dels Amics d’Alforja. A primera hora del matí estàvem a -3º sota zero, sort que la Sala Rodona es va poder habilitar per poder atendre els 150 participants que pogueren esmorzar resguardats del fred. 24-2-13.- La Nàstia Sadurní (néta del nostre col· laborador Benet Sadurní) de 8 anys d’edat, ha quedat 2ª de salts d’equitació femenina de la seva modalitat, en el torneig celebrat a Torredembarra.

16-2-13.- Avui s’ha celebrat el Carnaval 2013 d’Alforja, amb un bona participació de carrosses i gent disfressada, han fet “la rua carnavalesca” des del Parc han entrat al poble seguint una sèrie de carrers i tornada al Parc, a la Sala Rodona, on sa fet el ball de carnaval i s’han atorgat els premis a les millors disfresses.

La Nàstia Sadurní amb el seu cavall, foto Benet Sadurní

25-2-13.- Des d’aquí volem donar l’enhorabona a la nostra col·laboradora Maria Rodríguez Mariné, que avui ha estat mare de dues nenes, la Joana i l’Elena. Felicitats! Pirates carnaval 2013, foto Montserrat Vilella

3-3-13.- La Paula Hritiuc amb 17 anys podrà participar en competicions a nivell europeu de clubs, ja que amb el seu equip el C.F.B. han quedat primeres per tercer any consecutiu en el campionat d’Espanya (per clubs) a Oropesa (Marina d’Or) i han quedat classificades per anar al campionat d’Europa. A nivell individual a quedat 2ª dels 3000 metres pista coberta a Sabadell i 10ª al Campionat de Catalunya a Mataró. A. Pujals

Grup de Carnaval 2013, foto Montserrat Vilella

La Paula amb el trofeu aconseguit Informatiu núm. 80. Segona època, gener-març 2013. Alforja

5


La llengua i el señor Wert Alforja, 16 de desembre de 2012 Jo, llengua, món. Sànscrit, hebreu, grec, llatí, català configuren ponts entre intimitat i exterioritat. No, no ho dic correctament. La llengua, la que sigui, constitueix tant el jo de cadascú com el món —món hindú, món hel·lènic, món cristià, món islàmic—. D’antuvi comptem amb l’idioma, la resta ve després. Em quedo amb l’evangeli —euvangelion, ”bona nova” en grec—, amb l’evangeli atribuït a Joan, en la redacció que coneixem gestada lentament a través d’anys. Tal com ens ha arribat es va escriure entre l’any 100 i l’any 115 amb influències gnòstiques hel.lenístiques, les quals en el segle II van obrir el camí al gnosticisme cristià, Els manuscrits coptes del segle IV descoberts el 1945 a Nag Hammadi a l’Alt Egipte ja pertanyen al corrent cristià gnòstic. La gnosis — “coneixement” — s’obté per revelació, encarnada en textos precipus. Comença de la següent manera l’Evangeli de Joan — Yohanan— en hebreu; “Yah, Déu, ha fet gràcia”:

A l’origen de tot hi ha la Paraula... a través d’aquesta fontanella, tot ha arribat a l’existència i no-res ha arribat a ser, sense aquest principi . (Joan, 1 1-3). La primera llengua que en ateny es col·loca en el nostre fons endotímic —dels termes grecs endo , “interior de”, i thymós, sentiment— i a partir de fons tan bàsic ens construïm com a singularitats i a la vegada, simultàniament, organitzem la nostra circumstància tant la física com la social. Les llengües ens precedeixen. L’assot i la xurriacada amb que Wert i els seus del PP maltracten aquests dies la llengua dels catalans m’ha disparat la reflexió d’avui. ¿Com és que em dol tant aquest fueteig? Neixo a Alforja —Baix Camp, a Tarragona— el dia 12 de gener de 1928. El dictador castellà andalús Miguel

Primo de Rivera y Orbaneja (1870-1930) amb la benedicció del rei Borbó Alfons XIII estava a les acaballes dels seus anys de tirania inspirat en el feixisme —de la paraula italiana fascio, “manat” “feix” — que Benito Mussolini (1883-1945) havia fundat a Itàlia el 1919, el qual feixisme defensava la desaparició de l’individu en profit de l’estat. També a Itàlia un rei —Vittorio Emmanuele III— facilità el poder al dictador. Primo de Rivera va perseguir la llengua catalana, encara que això a Alforja no es notava gaire. De fet, jo ja vaig viure dins de la República proclamada el dia 14 d’abril de 1931, república que a Catalunya va respectar seriosament l’idioma i la cultura dels catalans. El meu pare, Lluís Fullat Aragonés, Doctor en Medicina, guanyà un concurs de metges de l’Ajuntament de Barcelona, on vam passar a viure. A casa, tot en català; a l’Escola del Mar i després a l’Institut-Escola del Parc de la Ciutadella, la llengua catalana era senyora a casa seva. La ràdio, el diari —El Matí—, la revista —L’Esplai— corrien per casa en la nostra llengua natural, no en la de l’invasor. La meva mare, Maria Genís Serra, professora de l’escola del Mar i ex-alumna de Maria Montessori (1870-1952), la qual havia impartit un curs del seu mètode, a Barcelona, el 1934, la meva mare, deia, respirava en català. Nascuda a Vic, Osona, terra romanitzada; Alforja, Tàrraco, també espai llatinitzat, pàtria del meu progenitor. El català prové del llatí. El meu fons endotímic es va formar en l’idioma dels meus pares. El dia 17 de juliol de 1936, al Marroc —aleshores colònia d’Espanya— i el dia 18 de juliol a la resta de capitals de l’Estat Espanyol, l’exèrcit va sublevar-se sota el comandament dels generals Sanjurjo, Mola i Franco contra el govern de la República constituïda legalment. Havent mort tant Sanjurjo com Mola en accidents d’aviació, Francisco Franco Bahamonde (1892-1975), que esdevindrà el dictador castellano-gallec, es fa no-

Menú de dilluns a divendres Esmorzars • Dinars • Sopars Especialitats en carns a la brasa

977 81 60 42

elparcalforja@hotmail.com

6

Informatiu núm. 80. Segona època, gener-març 2013. Alforja


menar, a Burgos (1936), Generalísimo per la Junta Militar i, tot seguit, Cap del Govern, prenent el títol de Caudillo. A Alemanya, Hitler fou el Führer i a Itàlia, Mussolini passà a ser el Duce. Ambdós van ajudar Franco. A partir de 1938 el dictador castellano-gallec acumulà els poders de Cap d’Estat i de Cap del Govern. Va dirigir personalment la guerra civil contra la República. El 1938 abolí l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, la qual resistia l’avanç de les tropes del dictador. Al gener de 1939 l’exèrcit sublevat entrà a Barcelona i al febrer del mateix any arribava a la frontera francesa. La llengua catalana va quedar condemnada a mort. Tal com desitja, precisament, el ministre de Rajoy, el senyor Wert. El meu pare, tement la guerra civil, m’envià a Alforja i allí vaig estar els tres anys del conflicte animal vivint al mas que ell tenia, a mitja hora del poble, sense llum elèctric ni aigua corrent però, això sí, en la meva llengua natural, la qual no coneixia encara l’idioma de Castella. El meu avi patern, Miquel, i una dona entrada en anys del poble, la Rosa Riquer, tenien cura de mi ja que els meus pares restaren a Barcelona. En les seves poques visites no m’introduïren ni una sola paraula en castellà. Els pagesos parlaven exclusivament en la seva llengua, la nostra, la catalana. Quan el dictador castellano-gallec ja havia envaït tot Catalunya, va arribar el moment de tornar als estudis. A Barcelona altre cop. Enterrats l’ Escola del Mar i l’Institut-Escola els meus pares em van dur al col·legi dels escolapis del carrer Diputació tocant al Passeig de Gràcia. El primer dia vaig adonar-me que existia la llengua castellana, per a mi tan estranya i estrangera com el francès, l’alemany o l’anglès. Tot plegat em féu passar uns mesos de terror. Única llengua vehicular. El dictador feia sentir el seu odi contra Catalunya, que per a ell era tan sols una més de les regions de l’Estat Espanyol. Encara bo que els escolapis, en privat, se’m dirigien en la llengua dels meus pares. El meu fons endotímic, amb tot, va quedar ferit, vilipendiat, sotmès a greuge despietat, impecable. La meva ànima, mai de mai, podria esdevenir castellana. Castella passa a ser, en el meu imaginari, la instància suprema, aquella que m’odia. No em fou possible distingir entre Castella i Espanya. Fora de Catalunya, no hi havia més que Castella; això és Espanya.

FORN MÒNICA ESPECIALITATS EN COQUES DE RECAPTE PA DE PAGÉS, TOT ARTESANAL

Atesa la situació —Cum haec ita sint, que va escriure Ciceró— no estava al meu abast aguantar més. Als 16 anys em vaig fer escolapi com altres deserten de l’exèrcit i se’n van a l’erm, a l’aridesa, a fi que no els atrapin. ¿Què és, al cap i a la fi, un ermità com no sigui un desertor de la civilització que l’afligeix? —éremos— en grec, “lloc desert”, “deshabitat”; l’eremites fou el “solitari del desert”. És clar que jo no sabia exactament què feia, llevat d’això: fugir, escabullir-me, fugar-me, desaparèixer. Tenia per davant set anys d’estudis —un a Moià, dos a Irache, Navarra, i quatre a Albelda de Iregua, Logroño—, estudis en què la cultura clàssica m’impregnà i ho va fer en llengua llatina, en llengua grega i en llengua hebrea. En directe: Marcus Tullius _Cicero (103-43 aC), Quintuys Horatius Flaccus (65-8 aC) Publius Ovidius Naso (43aC-17 dC), Publius Virgilius Maro (70aC19dC), Homeros (s.IX aC.) Euangelion de Lluc, Bere’shit —Gènesis en grec— i Shemath —Exodos en grec—, de la Torah —Pentateukos en grec— bíblica. Els manuals d’estudi estaven escrits en llatí, llevat d’alguna excepció. En llengua castellana només vaig llegir dos únics llibres amb el degut permís del Superior: De los nombres de Cristo de Fray Luis de León (1527-1591) i la Guía de pecadores de Fray Luis de Granada (1504-158). No vaig obtenir llicència per poder llegir a Sant Joan de la Creu. Durant aquells anys no teníem accés a la biblioteca. Una cosa curiosa, emperò va succeir-me durant l’últim any d’estudis a Albelda de Iregua: el professor Claudi Vilà em va fer un curset breu sobre sociologia i jo vaig sol·licitar poder llegir, entre els molts noms que aparegueren, nogensmenys que el Mein Kampf d’Adolf Hitler (1889-1945) en versió francesa. Ignorava totalment qui era aquell senyor. El Superior no se’n va assabentar, però el professor va passar-me aquest llibre que em va deixar perplex. ¿En llengua catalana? Absolutament res. Teníem del tot prohibit parlar en català fins a l’extrem d’haver-nos d’acusar en el menjador públic, i agenollats, d’haver parlat en català. Les coses canviaren radicalment quan al juny de 1950, als meus 22 anys, conclosos els estudis, em van destinar al col·legi que els escolapis tenien al carrer Diputació, d’on havia estat alumne. A la comunitat hi havia Ramon Castelltort, poeta considerable, i Josep Liñán d’una gran preparació humanista. Respatllat en ells vaig descobrir les literatures i les arts castellana, catalana , francesa i italiana. A l’any següent ja feia l’ingrés a la universitat. Sense poder-me permetre ni un dia de repòs vaig devorar cultura en totes direccions. L’idioma castellà em va semblar admirable junt amb els seus escriptors i els seus pintors espanyols. I ara resulta que el senyor Wert m’ho vol fer vomitar tot. No hi ha dret.

C/ DE LA FONT,11 C/ MAJOR, 18 ALFORJA TEL. 652642796 Informatiu núm. 80. Segona època, gener-març 2013. Alforja

7


Gent nostra

Manuel Vaquer Boix Metge

El doctor Vaquer en el seu despatx

Quan vaig plantejar-me aquesta trobada, he de confessar-vos que, el meu cervell atrotinat, era un cabdell de dubtes i prejudicis. Em feia la reflexió que en el nostre poble, tothom té la seva opinió pròpia, favorable o contrària al personatge que m’havia proposat entrevistar. La figura del metge, sempre provoca controvèrsia. Cal afegir que, en la nostra parla particular, mai diem “avui he d’anar al metge” ni de bon tros. Ho simplifiquem olímpicament dient: “vaig a veure al Vaquer”, perquè transcorreguts trenta tres anys de presència continuada entre nosaltres, el doctor Manuel Vaquer Boix és, definitivament, un alforgenc més, “un dels nostres”. No acaben aquí les meves cabòries. Sempre he sentit un inexplicable respecte, gairebé reverencial, pels metges, accentuat aquest sentiment si, a més, es tracta de metge rural, una mescla de temença i admiració davant la seva solitud paorosa en circumstàncies sovint gens agradoses.

Per obviar la fredor inicial de la trobada, li faig partícip al doctor Vaquer d’aquesta fal·lera i, amb somriure sorneguer m’etziba: - De ben segur que el teu problema rau en la “síndrome de la bata blanca”. No has vist als nens que ploren neguitosos davant d’una bata blanca? Tal vegada per això no me la he posat mai. - Recorda la seva arribada a Alforja? - I tant! Vaig arribar a l’octubre de 1980. Ara s’han complert 32 anys. - Si no té inconvenient, fem un tomb per la seva vida. On va néixer? - Vaig néixer a Batea a la Terra Alta.

8

Informatiu núm. 80. Segona època, gener-març 2013. Alforja

- Quan vàrem concretar la trobada, m’he afanyat en recollir informacions puntuals i la que més m’ha sorprès és que va anar a un internat, res menys que a Sigüenza a la província de Guadalajara... - Encara no m’ho acabo de creure. Els nou anys ja els vaig complir en aquest internat. El curs començava a l’octubre i jo faig els anys a finals de novembre i el meu novè aniversari em va agafar en aquest internat on van transcórrer deu anys de la meva vida. - Aquest fet insòlit va ser una decisió dels seus pares o una circumstància puntual? - Teníem uns parents residents al poble de Maella de la província de Saragossa que hi havien anat, estaven molt contents, que hi havia un nivell d’estudis fabulós, que tenia molt bona fama i uns preus assequibles a la nostra economia. La meva família no eren rics, ni molt menys. El meu pare desenvolupava la professió de sastre, amb quatre fills, jo el més gran. Els pares van pensar: “provem de donar-li uns estudis, ara que se’ns presenta aquesta oportunitat i....som-hi! cap a Sigüenza. Un altre món, una altra llengua, costums molt diferents. Creu-me: van ser uns anys molt difícils. Un internat d’aquells de pel·lícula, tancats en el seu món ombrívol, amb una disciplina gairebé de caserna militar que imposaven els capellans que el regentaven. - Cada quan li donaven permís per tornar a casa? - Doncs el normal: per Nadal, Setmana Santa i les vacances d’estiu. I la resta de dies allà tancat perquè les visites no eren permeses, només en cas de necessitat extrema. A més pensa que, en aquells temps, desplaçar-se a Guadalajara era, pràcticament, un dia sencer de cotxe per carreteres infames. Allà tancats, l’única opció que ens quedava era la d’estudiar. Una raresa sortir al carrer. Estudiàvem el que aleshores, s’anomenava batxillerat. Jo vaig fer fins al batxillerat Superior, allò que deien “sexto y reválida” i, a més el “Preu”, per entendreu millor, el “Pre-universitari”. Aquí ja em vaig plantar a casa dient-los-hi que jo a Sigüenza no tornava i que si volien que continués estudiant ho havia de fer a Tarragona, a La Salle, la qual cosa em permetria els caps de setmana de passar-los a Batea, a casa meva. Els pares ho van acceptar i allò va ser una mena d’alliberament, L’alliberació total d’aquell ambient opressiu en el que havia viscut. - Aquest ambient dels internats ho he sentit explicar altres vegades. Tothom coincideix. - Deixa’m afegir una anècdota personal: Vaig trigar trenta anys –que es diu aviat- a tornar a Sigüenza. Viatjava a Madrid i, en arribar a l’encreuament amb els indicadors “A Sigüenza, tants quilòmetres, reduïa la marxa del cotxe, frenava i, com un ressort, m’obligava a prémer el pedal de l’accelerador i prendre embranzida com si volgués esborrar el record d’uns anys


poc agradosos, fins que un dia, amb la meva dona ens vam decidir a visitar-lo. Vàrem fer la reserva al Parador Nacional per passar-hi un cap de setmana. A l’internat encara vaig coincidir amb dos professors de la meva època. Em van reconèixer i ens varen presentar al nou director que, ves per on, era de Reus. Ens va fer passar al seu despatx i va tenir la deferència de localitzar el meu expedient d’estudis. “Aquí tens les teves notes de primer, segon, tercer i quart de batxillerat: tot deus. Nota global: matrícula d’honor”. Aquell viatge i posterior visita, tinc el convenciment que em va servir de teràpia per espantar vells records fantasmagòrics. - I la carrera de medicina? - La carrera la vaig cursar a Saragossa. Per proximitat geogràfica , tenia millor combinació des de Batea amb aquesta ciutat que desplaçar-me a Barcelona. A més, tenia bones referències de la Universitat aragonesa i no em va ser difícil seguir la carrera. Un cop culminada la carrera, tot seguit ja vaig poder exercir-la. Se’m va presentar l’ocasió de triar entre tres o quatre pobles i, finalment, decidir-me per l’opció de Flix prop de Batea, on vaig estar-hi tres anys. M’hi sentia molt bé a Flix on, fins i tot, mi hi havia integrat, però la plaça era d’interí i el propietari la va reclamar amb el disgust consegüent per la meva part. Vaig decidir-me a fer oposicions i guanyar la plaça d’Alforja i, a l’any 1980, prenia possessió. Cal reconèixer que en un principi em va ser difícil l’adaptació, perquè la gent d’aquest poble... tu la coneixes prou bé i abans et donin la seva confiança, has de superar molts recels. - Sempre he sentit una gran admiració i respecte per la figura del metge rural. Què el va fer decidir-se a ser metge de poble? - M’explicaré: En el moment de prendre una decisió sobre el meu futur, se’m presenten dues disjuntives. La primera i principal que volia ser metge i, l’altra que estava tip de números. Tenia clar que no volia saber-ne res de matemàtiques i per això vaig triar medicina, sense cap antecedent a la família relacionat amb aquesta professió. Evidentment, em vaig equivocar perquè en la carrera de medicina has de relacionar-te –i molt- en el món dels números en les assignatures de bioquímica i d’altres. Però tenia molt clar que volia ser metge i convençut de desenvolupar la meva carrera en el món rural, perquè jo, a la capital no hi sé viure, em sento aclaparat. Jo sóc de bosc, ni tan sols de poble: de bosc. Jo no puc deixar passar un sol dia sense donar un tomb per la muntanya. Hauràs observat entrant a casa meva, que dominen els espais oberts, diàfans. - Arriba vostè a Alforja i com m’ha insinuat ha d’enfrontar-se amb la forma de ser d’un poble, d’una idiosincràsia molt especial. Com van ser aquells primers anys? - El temps de la medicina rural, quan jo vaig començar a exercir, no trobo paraules per explicar-los. S’han de viure. El fet d’haver d’estar les vint-i-quatre hores del dia, set dies de la setmana, trenta dies al mes de guàrdia permanent, no ho sap ningú el que és això. No t’ho

pots imaginar . Al rellotge se li esborren les hores i, a les setmanes, els dies. Sempre estàs de guàrdia , un esclau absolut de la teva feina, d’una responsabilitat directa amb el teu compromís professional, sense descans, excepció feta del mes de vacances. - No sentia una rebel·lió interior? - Rebel·lar-te... contra què? Era un sistema establert així. Ignoro si la culpa era dels polítics, de l’administració, del Col·legi de Metges... S’havia d’acceptar així. El metge de poble restava aïllat, amb l’obligació de tenir el maletí sempre apunt per sortir a corre-cuita, sense saber el que et podies trobar. Poc a poc ens vàrem anar relacionant els metges dels pobles de rodalies i ens posaren d’acord de rotar al menys els caps de setmana. Un se’n anava el dissabte i l’altre el diumenge i, així, al menys un dia a la setmana, lliuraves. Aleshores no hi havia telèfons mòbils, sense mitjans tècnics per localitzar-te i havies d’estar pendent del telèfon, gairebé no podies sortir al jardí a regar. - A la seva arribada al poble, on va viure? - Els quatre o cinc primers mesos, vaig viure a la casa de la Rosita Tost, al carrer del Mercadal. Després vaig llogar el pis del Felicià Viñas, durant uns vuit o nou anys fins que vaig comprar els terrenys i edificar aquesta casa on visc ara, amb la intenció de quedar-me a viure per sempre al poble perquè estava plenament convençut de que havia entès la idiosincràsia especial del poble. Afegiré quelcom més: em sento plenament integrat al poble i vull seguir vivint aquí. D’aquesta integració, d’aquest esforç per comprendre als alforgencs, la pregunta és obligada: Com està, generalment, la salut del poble? - La salut del poble, generalitzant, és bona, francament molt bona, excel·lent. Penso que tenim una gent sana, de muntanya. No estem empaitats per productes i partícules tòxiques d’altres ambients. - No s’ha trobat sovint amb l’inevitable hipocondríac assegut, dia per altre, a la sala d’espera del consultori? El somriure del doctor Vaquer és franc i obert abans de respondre. La fredor de l’inici de la trobada ha estat substituïda per una complicitat entenedora. - No pretendràs que et doni noms però pensa que tinc

Informatiu núm. 80. Segona època, gener-març 2013. Alforja

9


hipocondríacs famosos. Arribar a la consulta i no trobar-te a la sala d’espera un parell d’aquests personatges se’m fa estrany. “Avui no ha vingut aquest, potser està realment malalt. Què pot haver-li passat?” Aclarim el tema. Un hipocondríac, per a mi, és un malalt com un altre, que sent necessitat d’explicarme les seves històries i malalties imaginàries que per ell son importants. Indubtablement li has de fer cas. Ni ha molts d’hipocondríacs, més dels que puguis imaginar. - A mesura que ha anat coneixent la gent del poble, la seva forma tan especial de comportar-se, s’ha trobat amb algun menyspreu poc agradós, murmuracions sense cap sentit...? - Sabia que arribaries en aquest punt. Aquí hi ha dues definicions: No sempre fas i et comportes com el pacient creu convenient. Jo sempre he de guiar-me pel que la ciència mè- El doctor Vaquer amb els trofeus de caça dica m’aconsella el que he de fer i no té per què coincidir amb el que el pacient creu que necessita. ningú el que significa. O bé trobar-me, en arribar a la Això és un contrast que et trobes sovint. No sempre consulta, fins a disset avisos domiciliaris, el més greu, agrada la meva opinió respecte al que pensa la persona d’un nen que havia vomitat. Aquí Alforja això no passa. que truca a la consulta. Jo tinc la meva personalitat i La gent no és emprenyadora de mena. Son molt conssóc com sóc, conseqüent amb les meves idees que no cients i responsables. sempre coincideixen amb tothom. És gairebé impossi- Quan es troba davant d’un cas de difícil diagnòstic ble ser amic de tot el poble. Això només ho és el curt i la seva intuïció professional li aconsella recomanar d’enteniment a qui tothom se li acosta d’una forma al malalt, que hauria de desplaçar-se urgent a l’hosque frega la sensibleria. Jo crec que, després de tants pital de Reus, com se sent en aquells moments? anys de convivència sóc amic d’un gran percentatge de - Tots som persones i, sovint, ja no et parlo de pacients la gent del poble. Què tinc els meus enemics? I tant! sinó de gent coneguda, d’amics. Ja són més de trenta Tots en tenim. De vegades és un problema d’imatge anys que visc al poble. A molts els he vist créixer, d’alque no té res a veure amb la medicina, per conflictes, tres ens hem anat fent grans plegats, hem conreat una qui ho sap? que no tenen cap relació amb el desenvoconvivència, unes complicitats. Passes el tràngol tan lupament de la meva professió. malament com ells. T’ho puc assegurar. - Una curiositat personal. La Maria Portal, la seva - Quan ja té a les mans o a l’ordinador un diagnòstic dona, també va arribar molt jove al poble. Com ho greu de l’hospital, amb l’obligació, gens agradosa va acceptar aquell lliurament total a la professió, del de comunicar-ho al pacient, quin protocol acostuma seu marit? a seguir quan la malaltia és d’aquelles que a Alforja - La dona del metge rural també fa el seu jurament i anomenem com “un mal dolent”? amb el cas de la Maria Portal ho va acceptar des del - Cada persona és un món, cada família reacciona primer dia. Això és com un equip. Com tu dius era d’una forma diferent. Quan arriba aquest moment, molt joveneta i no sabia prou bé en quin jardí s’havia humanament complicat, sempre és un pacte amb els ficat. Afortunadament la meva dona té un caràcter que familiars més directes i la pregunta a boca de canó és sap adaptar-se a les circumstàncies. Ni en els pitjors “què passarà?”. Sovint no pots donar-los-hi una resposmoments, hem tingut cap problema en aquest sentit. ta clara. Els hi fas entendre si la malaltia ha arribat a - Cal suposar que hauran sobrevingut nits de vetlla i una fase terminal. Si intueixes que hi ha alguna posside trucades en hores intempestives i acabes de lliubilitat de recuperació, recomanes l’ingrés a l’hospital i rar una visita i ja en tens una altra a l’espera... en cas contrari, l’argument és aquell tan rebregat “de - En aquest sentit, he de manifestar, amb el risc de reque si fos familiar meu, ja no el bellugaria de casa, que a petir-me que, generalment, aquí a Alforja la gent es dil’hospital poca cosa podrien fer...” També t’he de dir que fícil, molt exigent, però em permetràs afegir que, quan hi ha malalts que gairebé t’exigeixen que volen saber la em truquen és perquè realment em necessiten. Això ho veritat, sense romanços, amb tota la seva cruesa. Hi ha tinc comprovat abastament. No amoïnen fora d’hores circumstàncies de tota mena. La línia que separa la vida per qualsevol fotesa. Tanmateix, a Flix, la meva primera de la mort és molt feble. destinació era molt normal, un cap de setmana haver- Quina és la seva reacció, en la solitud de metge de me de llevar del llit cinc i sis vegades. Això no ho sap poble, quan es troba davant un cas difícil, fins en-

10

Informatiu núm. 80. Segona època, gener-març 2013. Alforja


La Maria Portal i el Manel Vaquer, amb la seva néta Júlia.

tendre que la seva sapiència, els seus coneixements, no arriben més enllà, que no pot lluitar contra l’adversitat... - Afortunadament això ha canviar molt. Pensa que abans treballaves dins d’un aïllament opressiu, sense mitjans al teu abast. Tenies els teus estudis, la teva ciència, des de qualsevol punt de vista insuficient per fer un diagnòstic ràpid. Pensa que quan jo vaig acabar la carrera, mai havia vist una ecografia, una ressonància magnètica, un TAC. Res d’això s’havia ni tan sols inventat. El control d’un malalt diabètic era una utopia, perquè fer-li una anàlisi cada dos o tres mesos, no servia absolutament de res. No disposàvem dels aparells que tenim ara que et donen el nivell de sucre, pràcticament en segons. Havíem sentit a parlar del colesterol, però no sabíem de l’existència del colesterol bo i el colesterol dolent. Avui els mitjans de diagnòstic son fabulosos i més que milloraran. A més, tenim accés a tota mena d’informació directa amb hospitals i altres centres especialitzats, molt fàcilment. Fins i tot amb l’ordinador podem saber les contraindicacions d’un medicament i aclarir els dubtes i la conveniència de receptar-lo a segons quin pacient. Però compte!, que això no és la panacea. Tot té les seves limitacions. Nosaltres els metges ajudem a desenvolupar una vida sana, a prevenir, però les malalties i l’edat segueixen la seva cursa imparable. D’acord que s’ha aconseguit allargar el terme mitjà de vida, que ha augmentat un disbarat, però hi ha el que hi ha. Aguantaràs uns anys més, sens dubte, però el que es segur, que tard o d’hora et moriràs. - Ha sentit ganes de plorar, davant la impotència i les limitacions de la ciència? - I tant!, no tinguis cap dubte. T’ho explico: En el decurs dels anys vivint al poble, el “malalt normal” anònim, impersonal ja no existeix. Per a mi és la persona que et trobes pels carrers del poble dia rera dia, que som amics, que ens saludem amb un bon dia! o “adéu-siau”. És molt diferent al malalt d’hospital que l’especialista veu per primera vegada, classificat amb un número, fa el seu diagnòstic, prescriu el tractament a seguir i passa a l’habitació següent on l’espera un altre pacient amb la seva numeració corresponent. Per al

metge de poble això és impossible i ho demostres amb sentiments. - Amb la creació dels CAP, suposo que la vida del metge rural va fer una tombarella radical... - L’arribada dels CAP va significar un alliberament. El més important és que ens van reconèixer una activitat professional que s’acostava a la normalitat. Ens van posar uns horaris racionals. Aconseguir tardes lliures, dies i nits lliures, caps de setmana lliures de compromís professional, esdevenia un somni. També tenim les nostres guàrdies en el dies assenyalats per torns rigorosos, de matí – tarda – nit i caps de setmana de guàrdia a temps complert, però després venen els dies lliures que em permeten dedicar-me a les meves afeccions, de caminar per la muntanya i, fins i tot desplaçar-me a Batea i gaudir de la meva família. T’ho repeteixo : tota una alliberació en la vessant personal. A més en la estrictament professional, pots tenir contacte amb altres metges, intercanviar opinions, estudiar conjuntament expedients complicats i posar-nos al dia d’especialitats que, constantment evolucionen. Una altra novetat va ser la de començar a treballar en equip, adjudicant-nos una especialitat determinada. Per exemple jo porto el tema de les malalties pulmonars, l’asma i els crònics i se’m va despertar un deler irrefrenable per estar al dia de les últimes novetats. Cada company desenvolupa una especialitat. - Fem un tomb a la conversa. Com va conèixer a la Maria Portal? - A la Maria Portal, la conec de sempre, des de l’adolescència. Ella també és de Batea i el seu nom coincideix amb la Verge Patrona del poble. Festejàvem des dels catorze anys. Un amor a primera vista i...fins ara. - Tenen tres fills: dos nanos i una nena... - La nena és la mitjana, casada aquí i plenament integrada al poble. Sóc l’únic metge de la zona que aplega el CAP de les Borges, els pobles de Vilaplana, l’Aleixar, Maspujols, Les Borges, Riudecols, Arbolí i Alforja, que viu al poble i té una casa estable i està integrat totalment, sóc jo. Els demés, un cop acabada la seva feina, se’n van a casa seva a Reus, Tarragona o allà on visquin. He arribat a identificar-me tant en aquest poble que quan em pregunten d’on sóc, la meva resposta sempre és la mateixa: d’Alforja. D’insistir amb la pregunta, “i el teu poble quin és?”, la mateixa resposta: Alforja. Aquí em trobo a casa meva, és casa meva i aquí penso jubilar-me i continuaré vivint sempre, dedicat a les meves altres afeccions : la caça, fer de paleta i soldador. Saps que sóc un “manetes”? - Gràcies doctor Vaquer per aquesta estona tant agradosa que ha tingut la gentilesa de dedicar-me, sense defugir cap pregunta. Per a mi, Alforja també és el meu poble i vostè un dels nostres. Tan de bo els alforgencs, per molts anys, continuïn amb la seva peculiaritat tan nostrada: No tenen “visita al metge”. Simplement van “a veure al Vaquer”. Gonçal Èvole Informatiu núm. 80. Segona època, gener-març 2013. Alforja

11


La Pesta La pesta bubònica, també dita pesta negra, degut a que la sang infectada es coagulava en els bubons, que eren els ganglis limfàtics inflamats i donaven un color negre a tot el cos. La pesta negra va eliminar en dos segles les tres quartes parts de la població d’Europa, la conseqüència va ser una època de crisi econòmica i moral sense precedents a Europa. En aquests moments està recorrent Europa una altra tipus de pesta gens mortífera, però igualment de perillosa per la estabilitat i el benestar del continent, no te una sola causa és un conjunt de causes, començant per la greu crisi econòmica que ha comportat una ruptura en els ritmes i les polítiques dels països del nord i del sud, el concepte de solidaritat interterritorial s’ha trencat, i no em refereixo només a les transferències econòmiques, si no al nul sentit del patiment infligit als més dèbils, que representa imposar unes polítiques d’ajustament fiscal que en cap cas aplicarien als seus pobles i que a més s’ha demostrat que no són efectives, ja que l’espiral de retallada de despesa seguida de paràlisi econòmica implica menys recaptació tributària i més dèficit que voldrà dir més retallades i així fins el desastre final. Una altra causa és el desconcert polític d’una bona part de la població, amb la proliferació de partits tant de dretes com d’esquerres que a causes complexes oposen receptes simples, populistes, del tot o res, del tipus tots són corruptes, tots són inútils, no ens representen, solen ser els reis de les protestes, de les crítiques, moltes vegades plenament justificades, però en cap cas esmenten cap solució i molt sovint tenen un tuf que recorda la crida a un hipotètic i carismàtic líder que ho arranjarà tot només fent petar el dits, és evident que la complexitat de les societats post-industrials no es presta

Pla Nabril, 35 Tel. 977 81 62 59

12

Informatiu núm. 80. Segona època, gener-març 2013. Alforja

a solucions fàcils. El cas més sagnant, el cas d’Itàlia en que la demagògia de dretes de Berlusconi i la demagògia d’esquerres de Beppe Grillo han portat Itàlia a un atzucac que la fan ingovernable. L’última causa i que resumeix totes les altres és el problema de la corrupció, que ha esclatat amb molta força els últims temps, no és un problema nou, sempre ha existit, en èpoques de vaques grasses s’hi fa menys esment degut a la dinàmica de l’economia que crea la sensació que tothom millora i que tot és més justificable, però en les actuals circumstàncies es veu dramàticament que els beneficis il·legals d’uns, han portat a la misèria als molts. El tractament dels casos de corrupció ha tingut un tractament molt diferent als països del nord i als del sud, sovint una petita corruptela que als països del sud quasi seria aplaudida al nord ha representat la dimissió i el final de la carrera política del responsable. El cas de la ministra d’educació que va haver de dimitir per haver plagiat la seva tesi doctoral, o el cas del ex ministre del Regne Unit i alt càrrec del partit liberal que ha d’anar vuit mesos a la presó per fer passar per conductora la seva dona en una multa de transit, és clar que a les de-

43365 ALFORJA


mocràcies mediterrànies ens queda encara molt camí. Al nostre país tenim tots els defectes abans esmentats i molt augmentats, tenim per una banda un partit que està governant amb majoria absoluta i que ha incomplert totes, absolutament totes les seves promeses electorals, si els programes electorals fossin contractes mercantils ja estarien imputats als jutjats, és el govern amb pitjor resultats de la història de la democràcia, un govern que centrifuga el dèficit a les autonomies i es reserva la part del lleó del dèficit per fer veure a Europa que compleix, que per a baixar el dèficit augmenta l’iva inclosos els ajuntaments i aquest augment de la recaptació no la comparteix amb les autonomies, amb lo qual empitjora el seu dèficit, inclús amb les seves pròpies autonomies, algunes, com València que és de les mes endeutades, es comporta com el gos de l’hortolà quan porta al constitucional l’euro per recepta o la taxa sobre els dipòsits bancaris, vol que baixem el dèficit però no deix millorar les recaptacions,o sigui que l’objectiu és l’asfixia per aplanar el camí cap a la recuperació de competències i recentrelitzar. En referència a Catalunya tot el que precedeix és perfectament aplicable, ampliat amb el clima de creixent número de ciutadans partidaris de la independència, aquest govern, encara que no només ell, donen contínuament mostra del grau de malaltia que pateix la nostra democràcia a la que anteposen les lleis, cosa que

podria tenir sentit si en contrapartida es volés desenvolupar un diàleg per fer adient que les lleis respectessin la voluntat democràticament expressada. Aquest govern dubtosament democràtic farà i ja està fent tot el possible per impedir que el poble de Catalunya decideixi el seu futur, començant per l’ofec econòmic la mostra més clara és el retard en els pagaments que converteixen la Generalitat en un gran morós i continuant per tota la guerra bruta per convèncer al poble espanyol que Catalunya és un gran fangar pestilent i curull de corrupció, la mostra la tenim amb els documents suposadament lliurats per la policia en que s’acusava el President Mas de tenir comptes a Suïssa, cosa desmentida pels bancs Helvètics. En contraposició tenim un govern que està esquitxat pels casos Gúrtel i tenen l’ex tresorer implicat en casos de desviació de fons del partit en benefici propi, segons pròpia confessió, fins a trenta-vuit milions d’Euros en comptes, ell si, a la Confederació Helvètica. Haurem de seguir el cas dels suposats papers del sr. Bárcenas que relacionen tota la cúpula del PP amb cobraments de sobres il·legals. Sempre hem de ser emmascarats per una paella. Benet Sadurní

PLANXISTERIA, PINTURA & AEROGRAFIA 977816668 659665454 pol. ind. Les Sorts Parc. 14 nave 3 ALFORJA

La funerària de sempre del Baix Camp Els nostres tanatoris i sales de vetlla: Alforja

Riudoms

Cambrils

Vandellòs - L’Hospitalet

Carrer Darrera de l’Església, 4

24 hores

977 360 281 Truqui directament

Políg. Balianes Carrer Fusteries, nau X Ctra. Montbrió, Km 1

Miami Platja

Prestem els serveis des de qualsevol residència i hospital del Baix Camp

Passeig dels Germans Nebot, 116 Carrer Martí i Franquès, 3 Políg. Les Tàpies

Mont-roig del Camp

email: f.pedrola@teleline.es

Informatiu núm. 80. Segona època, gener-març 2013. Alforja

13


Viatge al Vietnam i Cambotja Quan es fa un viatge pot ser, per vacances, treball, neCu-Chi, on hi ha sota terra uns llarguíssims túnels que gocis, necessitats diverses o, també, per conèixer un servien per amagar-se. altre país, el qual si no el veus d’aprop no et fas una El país ara comença a millorar, no obstant encara és idea real. molt pobre. El govern s’està obrint econòmicament a Visitar Vietnam i Cambotja, és entrar en un món diles grans multinacionals, que hi posen fàbriques deferent en quant a costums, menjar, religió, forma de gut als baixísims salaris que es paguen. Un treballador viure, etc. normal guanya l’equivalent a 40 euros al mes. La moDe Vietnam en podríem treure una lliçó en veure el neda oficial és el dong, per un euro et donen 26.500 que pot fer un poble per defensar la seva identitat. Un dongs. Una ampolla d’aigua mineral val 10.000 dongs, país sense riquesa i amb moltes dificultats per poder però encara que la vida sigui molt barata, sempre has menjar, varen derrotar a la primera potència mundial. de portar un feix de bitllets al damunt. Estan fen una Aquest cas és una mostra de la força d’un país, quan té obertura econòmica, però molt tancats políticament. l’esperit de sacrifici, intel·ligència i voluntat de defensar Només hi ha un partit polític: el comunista, que junla seva identitat. Tot això els va costar quasi trenta-cinc tament amb els militars ho controlen tot, l’economia, anys de guerra, primer contra els japonesos, després els la indústria, els serveis. Abunda molt la corrupció. Ho francesos i finalment els nord-americans, van patir més sia que van fer una guerra per treure una dictadura i de tres milions de morts, però ara els fills i nets dels en tenen una altra. L’evolució política-econòmica del que varen lluitar, et parlen sense odi, amb moltes ganes Vietnam, és molt similar a la de la Xina. d’oblidar el passat i sobretot de mirar cap el futur. Al cap d’uns dies passem a Cambotja, el país veï. Ens El Vietnam reunificat, te més de noranta milions d’haallotgem a la ciutat de Siem Reap, prop dels fabulosos bitants. Son molta gent i això fa que el govern, promotemples d’Angkor –patrimoni de la humanitat-. La zona gui grans campanyes sobre el control de la natalitat. d’Angkor està pràcticament plena de temples meraveS’aconsella que només és tingui un fill, els que formen llosos, que varen quedar abandonats i la selva els va part de l’administració o de l’exèrcit, si en tenen dos amagar. Al voltant dels anys 20 del segle passat, ( en perden el lloc de treball. aquella època tant el Vietnam, com Cambotja formaA Ho-Chi-Min City (l’antiga Saigon) hi ha més de deu ven part de la Indochina francesa ), els francesos se’n milions d’habitants, als carrers hi ha pocs cotxes, però van adonar del gran valor que tenien aquests temples moltíssimes motos que els fan pràcticament intransihindús, abandonats feia segles i van començar a netetables. jar la selva i varen descobrir el gran conjunt monumenLa gran sort del país, és que tenen el riu Mekong, amb tal. Una gran quantitat de temples estan en mal estat un delta de 54.000 Km2, que produeix dues i fins a tres degut a les arrels dels arbres selvàtics, un dels grans collites d’arròs a l’any. La zona més bonica del país, és la badia de Ha-Long. És un plaer fer un creuer per aquesta badia – declarada patrimoni de la humanitat- per les moltísimes illes que surten sobtadament del mar. És un paisatge únic. A la localitat de Da Nang, visitem les magnífiques coves amb llum natural, que servien d’hospital als soldats del Vietcong. Per fer-nos una idea del que va La badia Ha Long (Vietnam) foto Magda Martí ser aquella guerra, visitem la zona de

14

Informatiu núm. 80. Segona època, gener-març 2013. Alforja


Martí mbotja) foto Magda

Temples d’Angkor (Ca

La pagoda de Tran Qu

oc (Vietnam) foto Ma gda Martí

temples l’han deixat tal com estava, sense reconstruir, perquè la gent tingui una idea de com els varen trobar. A Cambotja durant mig any plou poc, el que fa que només puguin fer una collita d’arròs a l’any, el país és molt pobre. Durant la nostra estada, va coincidir amb la mort del rei Norodom Sihamoni i vàrem poder observar la gran religiositat i estima que te la gent pel seu rei, quasi be tothom portava senyals de dol. El nostre guia no vol parlar dels Kamers rojos, van patir un terror tan brutal, que no volen recordar-ho. Els guies de Cambotja i el Vietnam, son estudiants d’agricultura que van anar a Cuba i allí aprengueren la llengua castellana, que els serveis per poder fer de guies als turistes espanyols que visiten aquesta zona. Després de quinze dies i amb ganes d’estar-hi més, hem de marxar. Sortim de Siam Rep –Cambotja- amb direcció a Da Nang –Vietnam- dues hores d’avió, canviem d’avió i cap a Singapur, dues hores i mitja més. De Singapur a Milà 14’30 hores més i de Milà a Barcelona dues més. Cansats i amb molta enyorança d’uns països que ja sempre tindrem en el nostre record, arribem a casa. Ja som al nostre País, que malgrat tot, no el canviaríem per cap altre. Com a casa, res! Xavier Pujals i Magda Martí Informatiu núm. 80. Segona època, gener-març 2013. Alforja

15


Al tombar la cantonada No n’hi ha un pam de net Estem d’aniversari, esdeveniment per a nosaltres molt important i no he pogut refrenar la temptació d’espolsar el meu vell i rebregat “àlbum de records” i, regirant les seves pàgines que han adquirit l’indefinible color sípia de l’oblit, faig memòria de la nostra entranyable escola de la Peixateria a la plaça del Mercadal, d’un matí qualsevol en que ens pertocava classe de literatura i el senyor mestre amb la “lengua del Imperio”, obligatòria sense pal·liatius en aquells temps, preguntava en veu alta: “a ver, quien de vosotros me sabe decir cual es la obra capital de la literatura española”. El set – ciències de guàrdia, aixecava la mà i, a la indicació del mestre contestava amb suficiència: “El Ingenioso Hidalgo don Quijote de la Mancha”. La resta donàvem assentiment amb el cap, en senyal de conformitat. Els anys han passat inexorables i jo m’he fet gran, per dir-ho amb un eufemisme benèvol i, al llarg de la meva vida acumulant experiències i més ara en el temps convuls que ens toca viure, he arribat a la convicció de lector empedreït que, realment, l’obra cimera de la literatura espanyola no és altra que “El Lazarillo de Tormes”, un petit volum de 120 pàgines, d’autor desconegut, que defineix molt bé la vida picaresca que s’estila en aquest país i que esdevé un monument literari, compendi absolut de la idiosincràsia hipòcrita de la nostra societat i de la molta gent que pul·lula pel damunt de la pell de brau: bergants sense escrúpols que, des de la seva posició de privilegi, aprofitant-se de la bona fe i l’astorament dels més desvalguts, han assaonat fortunes de procedència més que dubtosa. El pigall i el cec de la història són dos personatges fàcilment identificables en l’actualitat. Perquè si al pigall la fam li desperta l’enginy més oprobiós, al cec tampoc li manca l’instint de supervivència per fer-li les malifetes més recargolades. A la seva manera però, sent debilitat pel marrec que li fa de guia donant-

16

Informatiu núm. 80. Segona època, gener-març 2013. Alforja

li lliçons de tota mena de tripijocs per defensar-se en la vida. Deixant a banda pedanteries literàries, mai desitjades, és ben cert que l’esmentada pell de brau cobreix un femer del que, tan sols d’aixecar una punta, s’escampa una pudor difícilment suportable. La corrupció ha arribat al punt d’ensenyorir-se de la vida pública i, segons la darrera enquesta del CIS, s’ha enfilat en el segon lloc dels problemes que angoixen al país. Mentre la classe mitjana, en un silenci paorós, pateix les conseqüències d’una crisi de la que no s’albira el final i els desheretats cada cop més enfonsats en les seves penúries, veiem corruptes a tort i a dret, que s’han blindat sous de bogeria enriquint-se amb diners públics. La corrupció s’ha escampat a dreta i esquerra, un concepte de vida amb una ratlla cada cop més esprimatxada i ja no sabem on dirigir la nostra mirada. En la parla col·loquial del nostre país, tenim una dita que ho resumeix tot: “no n’hi ha un pam de net”. Una família real a l’ull de l’huracà, en que la seva personalitat més visible se’n va a caçar elefants en companyia d’una princesa que, segons diuen, no és tal princesa; un jugador de handbol, gendre del rei caçador que, sense ofici reconegut, fa servir les seves influències per negociar amb personatges tèrbols i enriquir-se. Un ex-tresorer del partit governant, vestit amb abric de “Gal·les” i coll de vellut, que entra i surt de casa seva amb cara de pomes agres, però que ha trobat un bon refugi a Suïssa per guardar una fortuna immensa, després d’haver comprat el silenci còmplice dels seus correligionaris amb sobre sous i que es permet, a la tornada d’unes vacances a Canadà, aixecar el dit anular per fer-nos una “peineta”, l’equivalent a una botifarra. Un president del Tribunal Suprem que ha de dimitir, per un assumpte tèrbol. A prop de nosaltres, una llosa monumental de


silenci, sembla voler tapar l’espoli d’una entitat emblemàtica al nostre país: el Palau de la Música, el secretari general d’un partit, gairebé imputat en el cas de concessions de les ITV, els alcaldes de Sabadell, Sta. Coloma de Gramanet i Lloret embolicats en processos judicials gens clars per afavorir a constructors sense un bri de dignitat. Ara s’ha descobert una xarxa d’espionatge a l’estil de la TIA, copiada del còmic de Mortadelo i Filemón. Tot sembla indicar que estem goverDes dels passadissos d’aquest edifici ens governen nats des dels passadissos dels tribunals. Això provoca en el poble pla, que ho No vull continuar perquè sento que m’agafa vertigen. contempla cada cop més atònit i amb esgarrifança una Això és pel que vàrem lluitar, companys? Lamentable! desconfiança brutal en els nostres polítics que han fet Quan em faig aquestes reflexions, m’assabento de que del que hauria de ser un servei al poble, un ofici per s’ha “penjat” a Internet -sort en tenim de les xarxes-, lucrar-se personalment. un video d’un concert en el que els estudiants de l’InsAixò ens porta a un desastre que no podem ni preveure. titut Lluís Vives de València, un dels més combatius, commemoraven l’aniversari de “la Primavera Valenciana”. En el moment dels parlaments, va pujar a la tarima una adolescent, Clara Dies i, adreçant-se als seus companys, amb el micròfon a la mà, va pronunciar aquestes paraules vibrants, una fuetada a les consciències, si és que en tenen, d’aquests poca soltes: “Estem governats per lladres, corruptes, incompetents, que van camí de privar-nos dels nostres drets més bàsics, d’anar cap enrera en lloc de progressar i de donar una vida digna només a qui té diners”. Després d’escoltar-la he sentit una alenada d’aire fresc. D’aquests adolescents i joves indignats depèn que els escèptics, per circumstàncies alienes, recuperem l’esperança. Gonçal Évole

Camí de Porrera a Alforja, s/n Alforja • Tel. 630982747 . Fax. 977236396 • pep@masdelboto.cat www.masdelboto.cat

Informatiu núm. 80. Segona època, gener-març 2013. Alforja

17


Apocalipsi i canvis climàtics El passat 21 de desembre del 2012, segons havien profetitzat els Mayas, havia d’arribar la Fi del Món, però en realitat no va passar res i tot va quedar ni bé ni malament, ni tot el contrari, es a dir tal com estàvem. Se sap que diverses cultures, sectes i religions antigues i actuals, els hi ha agradat imitar a Nostradamus, un dels vidents més famosos del Renaixement, vaticinant cataclismes per tots els gustos, potser per intentar trobar el sentit del principi i el fi de la vida. Si busques el perquè d’aquestes actuacions la majoria de vegades, s’ha fet per espantar els seus seguidors i així poder manipular-los o dominar-los més fàcilment amb la política de la por, tal i com no han parat de fer molts dirigents de tots els temps inclosos els actuals, per aconseguir dominació, diners i preferentment Poder. Però cenyint-nos d’una forma més concreta a les causes que podrien provocar la Fi del Mon, la ciència ens diu que el percentatge de possibilitats de que el nostre Planeta sigui destruït son baixíssimes, entre elles podem trobar una teoria força polèmica relacionada amb la Física Quàntica, que consistiria en que el nostre Univers fos engolit per un altre Univers paral·lel. També podria passar de que en el seu desplaçament, dues Galàxies podessin topar entre si o que un meteorit prou voluminós podés xocar amb la Terra. Altres possibilitats naturals que podrien provocar una destrucció parcial del nostre medi natural, podria ser el que va passar fa uns 500 milions d’anys, quan una forta emissió de Raigs Gamma provinents d’un forat negre va provocar la destrucció de més d’un 70% de la vida unicel·lular bàsicament marítima. Se sap, que fa uns 65 milions d’anys, que la caiguda d’un gran meteorit a la península del Yucatan a Mèxic va provocar l’extinció dels Dinosaures i també de moltes altres espècies del nostre planeta. Més recentment, “només fa” uns 74.000 anys es tenen dates científiques que una gran erupció a Indonèsia, va

18

Informatiu núm. 80. Segona època, gener-març 2013. Alforja

ser la causant de la desaparició de diverses espècies, mentre que alguns grups dispersos d’homínids, varen ser portats al caire de la seva extinció. Aquí també hi podríem posar la possibilitat de ser envaïts per alguna cultura extraterrestre, amb no gaires bones intencions. Aquestes podríem dir, que son algunes de les possibilitats “Naturals”. També existeixen altres possibilitats de destrucció massiva total o parcial, que podrien ser provocades pels mateixos humans, com: la creació en laboratori d’alguns virus prou destructius per a provocar una epidèmia incontrolada de conseqüències imprevisibles. O una altra de més coneguda com es, la de que algun dirigent d’un país amb possessió d’un arsenal nuclear, se li girés el cervell i li donés per prémer el botó dels míssils atòmics, ja que, actualment existeix prou armament per eliminar, a base de megatons, pràcticament tota la vida al nostre Planeta. Però de totes les possibilitats que hem esmentat, el que és evident és que n’hi ha una que de forma lenta, ja s’està produint: és la del Canvi Climàtic. Amb això no vull dir que el canvi climàtic ens pugui portar a la fi del món, però sí de que es tracta d’un perill latent, que no sabem fins on ens pot portar. Es en aquest cas on tots hi podem posar el nostre granet d’arena, recordant els nostres polítics i els de tot el món, que pensin menys amb els seus interessos personals i més en solucionar la crisi que ens afecta i especialment en preservar el Bé Comú. La prudència no te perquè estar renyida amb el progrés, ni ha de ser un eufemisme de la por, sinó que junt amb el respecte i la responsabilitat cal que siguin els elements indispensables per evolucionar cap a un futur millor, que en cap moment esdevingui apocalíptic, però si esperançador. Miquel Taverna Balcells


Finestral del mercadal L’Ajuntament d’Alforja informa de les següents actuacions urbanístiques. Millora del paviment del parquing del Fossar Vell. De l’assignació econòmica destinada a les millores de l’obra d’entrada a la Vila, per la carretera, hem pogut disposar dels suficients fons per fer l’arrenjament del pàrquing del fossar vell. Aquestes millores consisteixen en la pavimentació del pàrquing i la seva immediata senyalització dels llocs d’aparcament. Enllumenat del túnel del fossar vell. L’enllumenat ha estat possible fer-ho, a l’incloure’l en les millores de l’obra de l’entrada al poble, per la carretera. Aquest enllumenat ens permetrà poder passar en cotxe i a peu, per dins del túnel i es farà amb leds (llum de baix consum) que s’encendran a partir d’una cèl. lula de moviment, coincidint amb el pas de persones o vehicles. Arrenjament del camí de Sant Antoni. L’obra començarà el 18/03/2013 i té una durada aproximada de 4 mesos. Des de l’Ajuntament us demanem disculpes a tots els veïns afectats per l’obra i tots aquells que hauran d’agafar la ruta alternativa que será per la riera. Aquesta ruta estarà senyalitzada i s’hi haurà d’accedir per anar en direcció a l’ermita de Sant Antoni pel carrer de les Eres -> Riera d’Alforja -> Sant Antoni. Els vehicles que vulguin tornar de Sant Antoni en direcció a Alforja hauran de sortir per la riera d’Alforja i continuar direcció Fossar Vell. Es per això que demanem que degut al trànsit rodat, no s’aparqui a la zona del barranc en el fossar vell. Totes les direccions estarán perfectament senyalitzades. El projecte del camí de Sant Antoni té un cost de 230.000€ dels quals l’Ajuntament n’assumirà un cost del 20% aproximadament. Amb aquest projecte es satisfarà la demanda dels veïns en qüestió de clavegueram, gas, aigua i altres serveis. La importancia del reciclatge. L’Ajuntament ha apostat per concienciar els vilatans de la necessitat d’un reciclatge selectiu. A tal efecte s’ha distribuit un díptic a totes les llars del poble, amb les recomanacions pertinents per la correcta separació de residus i s’han colocat en llocs estratègics de la vila, els contenidors corresponents per la recollida dels olis vegetals residuals, domèstics envassats i roba usada, Volem recalcar que, el bon ús d’aquests contenidors i un reciclatge efectiu, significa un estalvi important que repercuteix de manera favorable en la nostra economia.

BAR COTXERO Menús, entrepans i tapes Montse Porqueras i Jesús Gómez Tel. 654 628 665 Ctra. de Cornudella s/n 43365- ALFORJA (Tarragona)

Ajuntament d’Alforja Informatiu núm. 80. Segona època, gener-març 2013. Alforja

19


Conflicte lingüístic, normalització i normativització Primer de tot s’ha d’introduir la definició d’aquests tres conceptes per qui no els tingui clars: Conflicte lingüístic: Procés en que una llengua dominant en desplaça progressivament una altra. Normalització lingüística: Procés d’oficialització, difusió i utilització de la llengua en tots els àmbits. Normativització: Quan una llengua té fixades les normes ortogràfiques que serveixen de model per a totes les variants del domini lingüístic. A Catalunya l’organisme que s’encarrega de controlar les normes ortogràfiques és l’Institut d’Estudis Catalans que es va crear el 1907, des d’aquí Pompeu Fabra va fer les Normes. Però va tenir certes dificultats al ser perseguit per la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i la de Franco (1939-1975), en que no es podia estudiar en català. Actualment, per sort, tenim una normalització i una normativització de la llengua que ens permet estudiar i parlar la nostra llengua materna lliurement per tot arreu. Però no tot són flors i violes. Malauradament, la nor-

malització que entenen els de Madrid cap al català no és la mateixa que nosaltres. En la definició que tenim anteriorment ens volen treure la part en que diu en TOTS els àmbits. Si el ministre Wert vol treure de l’escola que el català sigui la llengua vehicular i només posarla com a optativa, aquí és quan apareix un conflicte lingüístic, perquè encara que puguem parlar el nostre idioma al carrer i en altres llocs, la base està en estudiar-lo a l’escola i si no es fa, el català s’anirà reduint a poquíssimes persones i amb el pas dels anys podria desaparèixer. Això és el que volen els de Madrid perquè no hi hagin conflictes i per treure motius a la independència de Catalunya. Tots sabem que això és una simple reflexió, però el que seria important és lluitar per la nostra llengua i deixar de “castellanitzar” el català. Georgina Marín García

Reflexions Jo em queixava perquè no em podia comprar unes sabates, fins que vaig conèixer un home que no tenia peus. Una mare perdona sempre; ha vingut al món per això. Amistat i companyia: es perden sempre per falta de comunicació. Més val una molla de pa amb pau que tenir tota la casa plena de viandes amb rancúnia. El temps ho cura quasi tot. Donem doncs, temps al temps. El que perdona guanya més que el que es venja.

20

Informatiu núm. 80. Segona època, gener-març 2013. Alforja

Un vellet estimat és com un hivern amb flors. La mort no és turment, sinó final de turments. Mort cristiana. No hi ha cap home al món sense tribulacions o angoixes. Tan se val sigui Rei, gendre de Rei, (Urdangarin), o Papa. (Documents vaticans robats). Si vius amb amargura, la felicitat cercarà un altre lloc. Sigues breu en els teus raonaments. Cap d’ells és agradós si és llarg. Claudina Llopis Àvila


La caça El dia 3 de febrer va finalitzar la temporada de caça menor. Ha estat una bona temporada, pel que fa referència al conill, ja que s’han doblat les captures de l’anterior temporada, uns 350 aproximadament. En canvi la caça de la perdiu, ha estat quasi testimonial, sembla ser que les cries que es van veure a l’estiu, no hagueren prosperat. A la caça del tort, encara que hi ha hagut algunes captures menys que la temporada passada, segueix sent un bon atractiu pels caçadors. La temporada de la caça major, va finalitzar el dia 24 de febrer, amb un total de 72 porcs senglars abatuts, el resultat és molt inferior al de l’any passat, no arriba a la meitat. Tot i el número considerable de captures, hem de lamentar que els greus perjudicis que el senglar provoca a l’agricultura són importants. També s’ha de remarcar que la població de cabirols, segueix augmentant.

Porc senglar abatut sobre la neu. Foto Jordi Carras

Josep Puig Just

Nota d’agraïment Des de l’any 2001 fins a l’any 2012 vaig treballar a la Llar d’Infants d’Alforja, moment en que, per motius diversos que ara no venen al cas, em varen acomiadar. Per tot aquest temps i per totes les vicissituds viscudes desitjaria donar les gràcies a tots els Pares i Mares que em varen donar suport i que inclòs en els moments més durs del meu acomiadament varen seguir al meu costat, com també a totes les entitats que confiaren plenament amb mi. Voldria remarcar la gran satisfacció que em va proporcionar el poder conviure i treballar amb tots els nens i nenes que varen assistir tots aquests anys a la Llar d’Infants, tant per allò que vaig intentar ensenyar-los, cuidar-los i també per tot l’afecte que vaig rebre d’ells, ja que en la meva humil experiència, puc dir que a la seva manera, son molt agraïts, com queda evident amb

l’alegria que demostren al trobar-los de més grandets, quan veus que et criden, et saluden i se’n recorden de tú. He de dir que per a mi, han significat molt aquests anys que vaig treballar i conviure amb ells, marcant d’una forma molt gratificant i satisfactòria aquesta etapa de la meva vida. Des d’aquí, els hi voldria dir, del més gran al més petit, que els estimo i que sempre em quedarà dins meu, un sentiment positiu i un preciós record, tendre i emotiu, com el del primer dia en que varen entrar a la Llar d’Infants. Per a tots ells, moltíssima sort i al poble d’Alforja moltes gràcies. Montserrat Simó Juanpere

Informatiu núm. 80. Segona època, gener-març 2013. Alforja

21


La veu de la parròquia Benvolguts i benvolgudes, Aprofito aquest espai a la revista local per fervos saber els horaris dels diferents actes que tindran lloc aquesta Setmana Santa. No cal dir que hi esteu tots convidats i que agraïm ja des d’ara la vostra col·laboració per tal que aquestes festes tan nostrades puguin ajudar-nos a aprofundir la nostra fe. Diumenge de Rams (24 de març): Benedicció i missa a ¾ d’11 del matí. Dijous Sant (28 de març): Missa de la cena del Senyor a 2/4 de 7 de la tarda. Divendres Sant (29 de març): Viacrucis a les 11 del matí. Celebració de la mort del Senyor a 2/4 de 8 del vespre Dissabte Sant (30 de març): Vetlla Pasqual a les 10 de la nit. Diumenge de Resurrecció (31 de març): Missa a les 11 del matí.

També vull aprofitar l’avinentesa per convidarvos a participar del pelegrinatge interparroquial a Terra Santa que tindrà lloc aquest estiu entre els dies 16-23 de juliol. Es tracta d’un viatge en què tindrem la possibilitat de visitar, aprendre, pregar i celebrar la fe en els llocs on Jesús va fer els seus prodigis i des d’on ens va adreçar els seus ensenyaments. Comptarem amb l’assessoria i acompanyament de Mn. Antoni Pérez, professor de Nou Testament a l’Institut de Ciències Religioses de Tarragona i membre de l’Associació Bíblica Catalana. Animeu-vos a participar-hi ja que es tracta d’una bona oportunitat per conèixer més a fons les arrels de la nostra fe. Si voleu més informació em podeu trucar al 676 73 15 96. Mn. Joan

Temps era temps

Fotografia de l’any 1913, ara fa cent anys, amb motiu de la col·locació d’una creu a la Miranda de Puigcerver. El motiu de posar aquesta creu, fou en ocasió de les Festes Constantinianes per commemorar els 1600 anys de l’edicte de l’emperador romà Constantí, en que donava llibertat de culte a tot l’Imperi romà i per tant el cristianisme deixava de ser perseguit.

22

Informatiu núm. 80. Segona època, gener-març 2013. Alforja

En la foto, el primer de l’esquerra és l’ermità de Puigcerver, el segon és el Miquel Fullat (avi de l’Octavi Fullat), entre els altres hi ha l’avi del Miquel Llaberia i l’avi de la Mª Àngela Serra, el tercer per la dreta. Tots ells de la Junta del Patronat de la Mare de Deu de Puigcerver. Foto cedida per gentilesa de Mª Àngela Serra


El inmundo “El Mundo” No he llegit mai aquest diari. No he permès que em caigués a les mans en cap ocasió. M’estimo més valdre’m de Le Monde de Frankfurter Algemeine, de La Vanguàrdia, d’El País, de l’Ara. Per què? Perquè no m’agrada perdre el temps. I menys quan el temps se m’escurça amb els 85 anys que porto al cos. Però heus aquí que la televisió m’ha informat que aquella gaseta de Madrid, en plena campanya electoral catalana, ha difós una notícia que difama —fins que els jutges no hagin dictaminat, es tracta d’una vulgar insolència que entela i agràvia — difama, deia, el bon nom de Jordi Pujol i del pare, ja difunt, d’Artur Mas, l’actual president de la Generalitat de Catalunya. La gracieta lingüística del títol — Inmundo “Mundo” — mereix una pausa en el camí iniciat ja que no estic segur de si el capitalista d’aquest diari, o el funcionari de l’Estat espanyol —sens dubte anticatalà — que ha injectat la notícia, o el polític que en treu profit —¿cui prodest?, el PP—, o els partits que s’esquincen hipòcritament les vestidures... posseeixen en els seus recorreguts neuronals algun coneixement etimològic. El poder, de per si, no proporciona pas intel·ligència; com a molt fabrica saberuts, pedants o presumits. Igualment succeeix amb els bisbes; la mitra que a estones es col·loquen sobre la testa no dóna ni un gram de coneixement. Els uns i els altres viuen d’escarafalls, de gestos afectats. A mi, d’altra banda, el procedir immoral de “El Mundo”, i dels que s’hi amaguen darrere no em meravella el més mínim. Niccolò Machiavelli (1469-1527) m’ha ensenyat que en la pràctica de la política tot es vàlid, inclòs l’assassinat, per tal d’obtenir les finalitats desitjades. Això suposa, és clar, que no t’atrapin in fraganti. Mundu, munda, mundum, són adjectius que signifiquen: “net” “neta” “allò que és net”. Munditia, substantiu, fou en la llengua de Roma: “neteja”, “elegància”. Una altra cosa senyalava la paraula mundus —nominatiu—, “el món” “l’univers”, que tenia com a genitiu mundi,

“del món”. Allò que va contra l’adjectiu mundus es converteix en immundus: brut, fastigós, porc. El diari El Mundo —Mundus—, en el meu titolet, és qualificat d’immundus —brut, fastigós, repel·lent, repugnant, repulsiu, nauseabund— Els científics investigadors s’esforcen a produir du vrai —”quelcom vertader” — que dirien els francesos en la seva llengua subtil, i de cap manera es proposen produir ni tampoc descobrir le vrai —”la veritat” —. Al final d’una treballosa i pacient investigació, el científic no pretén haver arribat a quelcom definitiu i infal· lible, sinó que simplement se cenyeix, amb humilitat, a proposar a altres investigadors el pas que ell ha fet endavant en la persecució de La Veritat, La Bondat i La Bellesa. Quan en la nostra societat tenim investigadors seriosos, gràcies a la seva ponderació i modèstia, crida brutalment l’atenció que “El Mundo” parli de forma frívola, i com si res, quan es tracta de la dignitat de les persones humanes. Una notícia es publica quan està verificada —¿què diríem d’un científic que no procedís d’aquesta faisó? —. L’anglès Isaac Newton (1642-1727), més valuós que no pas els periodistes d’”El Mundo”, el 1727 va escriure amb humilitat, tot i que es tractava de les seves informacions científiques, en aquell temps verificades Em sembla que no he estat més que un nen, jugant a la platja.....davant el gran oceà de la veritat, que s’estén davant meu, en la totalitat del seu misteri. I “El Mundo”, tan satisfet, llença ocurrències, sense verificar, suposant que en la seva veu infal·lible pronuncia la veritat. No hem de perdre mai de vista que les categories lingüístiques —llengües i paraules— no són altra cosa que un mitjà entre la realitat opaca i l’enunciat vertader d’aquesta realitat. Immundus Mundus. El inmundo “El Mundo”.

TOT TIPUS DE SERVEI PER AL SEU AUTOMÒBIL VENDA DE VEHICLES NOUS I SEMINOUS STES

IALI

4X4

EC ESP

REPARACIÓ I VENDA TRACTORS I MAQUINÀRIA AGRÍCOLA

977 81 65 12

POL. IND. LES SORTS PARC. 14 • 43365 ALFORJA • www.jordicars.com • taller@jordicars.com Informatiu núm. 80. Segona època, gener-març 2013. Alforja

23


El Racó de la poesia PENSAMENTS EN LA SOLITUD INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE Al costat de casa hi ha baladres Que el vent quan bufa amb fúria balanceja I quan està cansat de rebregar-les, Es torna airet suau, i vol besar-les, I els hi demano perdó per les ofenses. Tarda d’hivern, grisenca i muda feta d’enyorança i fils de pluja que deixes les fulles brillants, igual que plata a poc a poc els núvols ja s’esquincen, i temorosa treu sa faç la lluna blanca. Per un camí que va al bosc jo caminava distreta i sense donar-me’n compte vaig aplanà una violeta. Em va regalar s’ha aroma tota humil i satisfeta. No sens com xiula el vent aquesta tarda? a voltes sembla una cançó teixida d’enyorança fins doblega els xiprers, i en fa basarda, i m’omple de neguit i tantost m’arriba a l’ànima. M’aturo tot passejant contemplo un niu de formigues i em quedo bocabadant al veure que son amigues mentre porten menjar al cau. Un solemne crepuscle esdevé del tot vermell, no t’hi giris d’esquena no veus que val la pena copsar un instant tan bell?

Ara digueu: “La ginesta floreix, arreu del camp hi ha vermell de roselles. Amb nova falç comencem a segar el blat madur i, amb ell, les males herbes”. Ah, joves llavis desclosos després de la foscor, si sabíeu com l’alba ens ha trigat, com és llarg d’esperar un alçament de llum en la tenebra! Però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa, perquè seguíssiu el recta camí d’accés al ple domini de la terra. Vàrem mirar ben al lluny del desert, davallàvem al fons del nostre somni. Cisternes seques esdevenen cims pujats per esglaons de lentes hores. Ara digueu: “ Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.” Salvador Espriu

Aquest any amb motiu del centenari del naixement del poeta Salvador Espriu, ha esdevingut celebrar-se la commemoració de l’any dedicat al nostre gran poeta, per aquest motiu hem volgut publicar aquesta poesia, com a homenatge a la gran persona que fou, compromesa amb el seu país.

Paquita Simó Àvila (EPR) Poesia cedida per gentilesa de Valentí Soler Simó

Tel./Fax: 977 317 545 - mòbil: 660 425 430 e-mail:lucenailucena@construnet.net www.construnet.net/empresa/lucenailucena

24

Informatiu núm. 80. Segona època, gener-març 2013. Alforja


El Temps

per Miquel Taverna Balcells

Recull de dades meteorològiques del poble d’Alforja de l’any 2012 Temperatura promig de l’any 15’3 graus. Pressió promig de l’any 759’65 mil·límetres. Pluja total de l’any 624’1 litres. Dies de pluja 81. Dies de tempesta 16. Total dies de Serè 131, de Marinada 134, mixtes 101. Total hores de Sol 2.851. Dia més fred de l’any: 3 de febrer amb 7’3 graus sota zero. Dies més calorosos: 10, 20 i 25 d’agost amb 35 graus. Aquest any 2012 ha quedat lleugerament per soTemperatures Alforja 2012 bre amb pluges i de forma més evident amb hores de sol i dies de vent de 40 serè i normal en tempera35 34 34 31,5 31,5 tures, així com una mica 30 29 25,8 per sota amb la pressió 25 23,7 23 23 atmosfèrica. Remarcar 20,3 20 19,5 18 18 16,2 16 que ha continuat amb la 13 12,4 12 11,7 11,6 11 tendència dels últims anys 10,4 10 10 9,3 7,6 amb hiverns i estius secs 5,1 5 2 2 1 i primaveres i tardors bas0,3 0 -1,5 -1,5 tant plujosos. -7,3

-10 Gen

Feb

Mar

Abr Max

Maig Min

Juny

Jul

Ag

Set

Oct

Nov

Des

Set

Oct

Nov

Des

Promig

Pluges Alforja 2012 300 250 200 150 100 50 0 Gen

Feb

Mar

Abr

Maig

Juny

Jul

Ag

Litres aigua

Informatiu núm. 80. Segona època, gener-març 2013. Alforja

25


Cuina Casolana

PEUS DE PORC INGREDIENTS: 4 peus de porc, 1 ceba, 2 alls, 1 tall de cansalada, 2 tomàquets, ametlles, avellanes, una galeta maria, uns quants pinyons, sal i oli d’oliva. PREPARACIÓ: En una olla hi posem els peus a bullir durant dues hores aproximadament. Seguidament fem un sofregit amb la ceba, els alls, els tomàquets i la cansalada tallada a daus i un polsim de sal i ho deixem que es dauri bé. Un cop estiguin els peus cuits, els posem a la cassola amb una mica d’aigua de la cocció i el sofregit i ho deixarem que es faci una estona més. Farem una picada amb les avellanes, les ametlles, els pinyons i la galeta i ho tirarem a la cassola per sobre dels peus i ho deixarem coure uns 10 minuts tot junt, rectificarem de sal i ja estan al punt per menjar-los.

PER: TERESA ÀVILA I GRAU

CREMA D’AVELLANES INGREDIENTS: 6 rovells d’ou, 1 litre de llet, 8 cullerades de sucre, 4 cullerades de midó, ½ got de moscatell, 100 g d’avellanes torrades i mòltes. PREPARACIÓ: Es posen en un bol els 6 rovells d’ou, ben nets de clares. S’hi tira el sucre, es remena i s’hi afegeix el midó, es torna a remenar fins que aconseguim una massa ben homogènia. Hi afegim el moscatell i continuem remenant i seguidament i posem les avellanes i la llet a poc a poc fins que la massa estigui desfeta. Ho posem al foc sense parar de remenar i quan comenci a espessir-se es treu del foc i s’aboca en una plata i es deix refredar.

SUDOKU n.20 Solució SUDOKU n.19

26

7

9

8

2

6

4

5

1

3

4

1

6

3

5

9

7

8

2

2

5

3

1

7

8

6

4

9

9

6

5

7

1

3

8

2

4

3

4

7

5

8

2

9

6

1

1

8

2

9

4

6

3

5

7

5

2

4

6

9

7

1

3

8

8

7

1

4

3

5

2

9

6

6

3

9

8

2

1

4

7

5

Informatiu núm. 80. Segona època, gener-març 2013. Alforja

1

4

3 8

2

6

3

5

5 6

1 7

4 7

2

5

8

3

8 9

5

9

7 9

4

2


Demografia d’Alforja 2012 A 1 de Gener de 2012 érem 1848 habitants i a 31 de Desembre de 2012 som 1850. NAIXEMENTS: 1- MAR BALAÑÀ AROCA . . . . . . . . . . . . . . . 5 de Gener 2- GERARD SALVAT JIMÉNEZ . . . . . . . . . . . 10 de Gener 3- ÒSCAR GONZÁLEZ MARTIL. . . . . . . . . . 20 de Març 4- UNAI SÀNCHEZ LATORRE . . . . . . . . . . . . . 24 d’Abril 5- ELOI BOSCH RÓDENAS. . . . . . . . . . . . . 26 de Maig 6- JÚLIA SALUDES LÓPEZ. . . . . . . . . . . . . . . . 3 de Juliol 7- PAU DE ESTEBAN JUANPERE. . . . . . . . . . . . 7 de Juliol 8- JUDIT LÓPEZ VILELLA. . . . . . . . . . . . . . . . 24 de Juliol 9- SHEILA BARGALLÓ ESTESO . . . . . . . . . . . . 2 d’Agost 10- JANA SAROBÉ CALDÚ . . . . . . . . . . 19 de Setembre 11- ALBA ÀVILA SOLÉ. . . . . . . . . . . . . . 25 de Setembre CASAMENTS: 1. JOAN LLUÍS CONTRERAS SERRAT 2- PAU PAYO GAMERO 3- JOSÉ ANTONIO RUBIO ALONSO 4- ÒSCAR SOTORRA ELIAS 5- ALBERT BONET PUIG 6- ISAAC POYATOS MOLINA 7- DIEGO PEDROSA CAMPAÑA 8- XAVIER SALVAT LLAVORÉ 9- JAVIER CUEVAS DEL PINO 10- DANIEL FLORES DENGRA 11- FERNANDO PEÑA ARDANUY 12- DANIEL TRIGUERO PASCUAL

i SÒNIA CLARÍ FERNÁNDEZ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12 de Gener i Mª CARME SERENA MARTÍNEZ. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14 d’Abril i ALINA MIHAELA ASTEFANOEI. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16 d’Abril i MONTSERRAT MARINÉ CABRÉ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16 de Juny i ARIADNA AMORÓS ALMOLDA. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16 de Juny i DRIEL Y NADI SILVA DE SOUSA. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17 de Juny i MISERICÒRDIA MASDEU BERTOLÍ. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13 de Juliol i ANNA VILELLA BALCELLS . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 28 de Juliol i CRISTINA DÍAZ VICTORIO. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2 de Setembre i VIOLETA BRU CUADRADA. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12 de Setembre i LAIA GENÉ HUGUET. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20 d’Octubre i MARTA GARZÓN MUNTANÉ. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22 Desembre

DEFUNCIONS: 1- Maria Martí Solanellas. . . . . . . . . . . . . . . 8 de Gener 2- Josefina Nolla Caballé. . . . . . . . . . . . . . . . 8 de Gener 3- Maria Gràcia Hernández Giménez. . . . . 11 de Gener 4- Joan Juan Martorell . . . . . . . . . . . . . . . . 17 de Gener 5- Amador Carrillo Jiménez . . . . . . . . . . . . 26 de Gener 6- Joan Marlès Escrivà. . . . . . . . . . . . . . . . . 20 de Febrer 7- Carme Agustench Cavallé . . . . . . . . . . . 24 de Febrer 8- Emili Panduro Chávez . . . . . . . . . . . . . . 26 de Febrer 9- Magdalena Chávez Ortega. . . . . . . . . . . . 6 de Març 10- Montserrat Gondolbeu Ferré. . . . . . . . . . . 9 d’Abril 11- Angelina Llopis Taverna. . . . . . . . . . . . . . 14 d’Abril 12- Joan Blesa Castillo . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14 d’Abril 13- Maria Puig Prades . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18 d’Abril 14- Teresa Andreu Alasa. . . . . . . . . . . . . . . 13 de Maig 15- Mª Isabel Grau Badet. . . . . . . . . . . . . . 22 de Maig 16- Victòria Varona Campo . . . . . . . . . . . . . 25 de Juliol 17- Joan Nolla Guillemat . . . . . . . . . . . . . . . 11 d’Agost 18- Josep Saludes Llopis. . . . . . . . . . . . . . . . 12 d’Agost 19- Francisco Quesada Serrano . . . . . . . . . . 24 d’Agost 20- Joan Boqué Roca. . . . . . . . . . . . . . . . . . 31 d’Agost 21- Esperança Juncosa Huguet. . . . . . . . 3 de Setembre 22- Josep Mª Tost Cano. . . . . . . . . . . . 17 de Setembre 23- Guillem Hortoneda Pujals. . . . . . . . 23 de Setembre 24- Rosa Borràs Llorens . . . . . . . . . . . . 30 de Setembre 25- Diego Simon Lorca. . . . . . . . . . . . . . .11 d’Octubre

2627282930313233-

Maria Borràs Corbella. . . . . . . . . . . . . 15 d’Octubre Joan Ollé Font . . . . . . . . . . . . . . . . 3 de Novembre Manuel Serena Càrdenas.. . . . . . . 8 de Novembre Maria Aleu Huguet. . . . . . . . . . . . 29 de Novembre Gabriel Gómez del Haro . . . . . . . . 1 de Desembre Rosa Batalla Casas . . . . . . . . . . . . . 6 de Desembre David Salvat Salvat. . . . . . . . . . . . 30 de Desembre Josepa Huguet Munté . . . . . . . . . 31 de Desembre

Informatiu núm. 80. Segona època, gener-març 2013. Alforja

27


“Un somniador per un poble”, aquest era el títol d’un escrit aparegut en el número 6 de l’INFORMATIU quan encara es publicava en format reduït, dedicat a homenatjar a l’entranyable mestre Josep Taverna. Un dels seus somnis més preuats, del que havia deixat constància en el germen inicial de la creació dels “Amics d’Alforja”, era la de comptar amb una publicació trimestral. Aquest parell d’espelmes enceses, simbolitzen que el seu somni s’ha fet realitat amb la plenitud dels primers vint anys. Des d’algun lloc de l’eternitat, creiem endevinar-li un somriure beatífic de satisfacció i el convidem a bufar ben fort per apagar la flama d’aquest aniversari i encoratjar-nos a continuar endavant. Va per vostè, inoblidable mestre!

Polígon industrial Les Sorts, parcel·la 10 Telèfon 977 816 919 • Fax 977 816 522 • 43365 ALFORJA (Tarragona) info@tecnovit.net • www.tecnovit.net

28

Anunci Informatiu 2009(2) 1

Informatiu núm. 80. Segona època, gener-març 2013. Alforja

30/03/09 10:47

Informatiu Alforja num. 80  

Gener - Març 2013 Informatiu trimestral amb noticies relacionades amb la vila d'Alforja (Tarragona)

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you