Page 1


EDITORIAL

GENER - FEBRER - MARÇ

El 100tenari de la Prospe La Prosperitat, la Prospe, no ha existit sempre. Som un barri jove, només tenim 100 anys! L’any vinent, 2019, commemorarem el centenari del seu naixement. Pels volts dels anys 20 del segle passat és quan uns camps de secà, de vinyes, de petits horts... es comencen a parcel•lar i a traçar-hi carrers, on gent humil aixecarà les primeres cases del barri. Els inicis no són estranys per a la gent de la Prospe. Gent que arriba de fora, fugint de la misèria. Problemes greus per aconseguir casa. Especuladors disposats a enriquir-se, mentre l’administració mira cap a un altre costat. Així naixien urbanitzacions privades, sense reconeixement oficial, on uns pocs propietaris que havien acumulat terres, venien parcel•les i marcaven els carrers. Com més estrets millor, els

pams del carrer no es podien vendre! Això de fer 100 anys cal celebrar-ho com cal. És per això que la Comissió del Centenari de la Prosperitat porta treballant des de l’octubre de 2016. Estem en un moment excepcional per mostrar el potencial de la gent de la Prospe. Tots hem de contribuir perquè el 2019 sigui un any memorable.

Toca arremangar-se, tenir més propostes i tirar-les endavant. Més informació: laprosperitat100anys.wordpress.com Correu electrònic: prospe100anys@ gmail.com

Comissió del Centenari de la Prosperitat, 1919-2019

LA TIRA D’EN ZEJU

CONSELL DE REDACCIÓ: JUAN GARCÍA, SOL ARENAS, RU, ENCARNA LAGUNA, ZEJU, CLAUDIO MENOR, FRAN, MERXE GONZÁLEZ, IVAN ORTIZ I LA GENT DEL CASAL DE BARRI IL·LUSTRADORS: TONI PAGÈS, ZEJU, ENNA, SERGI RINCÓN

FOTOGRAFIA: 9 BARRIS IMATGE Correccions: ELIA HERRANZ DISSENY: SANDRA MAQUETACIÓ: IVAN ORTIZ

2


3

“A LES BARRIADES!”

IAIO FLAUTA INFORMA

2019... este año la Prospe cumple 100 años Cuando esta revista esté en tus manos, amigo lector, estaremos celebrando que nuestro querido barrio cumple 100 años. En nuestra casa de la calle Santa Engracia vine a vivir con mis padres el 1 de enero de 1960. 59 años ya viviendo en este barrio y en la misma casa, en esta misma calle que hoy tiene el nombre de una santa portuguesa cuyo único mérito debió de ser el de morir virgen a los 20 años, pero que anteriormente, durante la República, se llamó calle Rusia, nombre que debió de sonarle a muy rojo a los franquistas y la santificaron a mayor gloria del nazionalcatolicismo imperante en la época. Nuestra casa la construyó un jubilado de la Renfe allá por el año 1919 en este lugar, tal y como consta en la documentación que obra en nuestro poder y que ya prácticamente no se puede leer, ya que el paso de los años ha ido borrando las palabras escritas y sólo queda el soporte en que se escribió. Cuántos recuerdos… Aquí me eché novia, con ella me casé, aquí nacieron y vivieron mis hijos, nietos y ahora un precioso biznieto. Con el paso de los años es difícil recordar cómo era este barrio, esta calle en ese 1 de enero de 1960, con casas unifamiliares a ambos lados de la calle. Desde el terrado de nuestra casa podíamos ver el mar, con los prismáticos veíamos pasar los barcos en la lejanía. Ahora el panorama es de cemento y ladrillo. Mucho ha cambiado y crecido este barrio, esta calle. Mucho ha cambiado y ha mejorado, pero ha sido a base de las movilizaciones vecinales, porque nada se ha concedido a estos barrios por las buenas, todo a sido a base de plantarle cara al poder. Por

aquella época todo era conocido como Verdún, y recuerdo haber tenido que enfadarme en más de una ocasión con algún taxista porque cuando le daba la dirección, Verdún, se negaba a traernos, tan mala fama teníamos. También la composición del vecindario ha ido cambiando con el paso de los años. En 1960 había mucha gente procedente de Salamanca, como nosotros, también de otros lugares del Estado, nos conocíamos todos en esta calle. Ahora, de aquellos años quedamos sólo dos o tres familias. Con el devenir de los años en esta calle, como en el resto del barrio, la composición del vecindario ha ido cambiando, han llegado gentes procedentes de todas partes del planeta, de Asia, África, del continente americano. Por nuestras calles oyes hablar diferentes idiomas, mezcla de razas y culturas que hemos sabido convivir y respetarnos, salvo algún reciente y muy localizado conato de intransigencia racista que el barrio ha sabido neutralizar con unidad y civismo, dando una lección de convivencia. Puestos a recordar efemérides, recordemos que se habrán cumplido 70 años de la aprobación en la ONU del texto de la Declaración Universal de los Derechos Huma-

nos, que nuestro país ha ratificado, y que como todas estas declaraciones de principios y buenas intenciones, los sucesivos gobiernos de nuestro país se pasan por el forro de los pantalones. Y así, en 2019, como en años anteriores, nos encontramos con que derechos tan fundamentales como el de la vivienda se vulneran sistemáticamente, en el Estado español. Siguen dejándote en la calle a pesar de que el articulo 17 de ese texto internacional diga lo contrario. Cosas del capitalismo salvaje que impera. El derecho a un trabajo y sueldo dignos son una entelequia: puedes tener un trabajo y ser sencillamente pobre, efectos de la precariedad. También el derecho a la libertad de expresión se vulnera sistemáticamente, ahí tenemos la Ley Mordaza, por la cual puedes ir a la cárcel por poner a Dios a bajar de un burro o ciscarte en la monarquía: “injurias a la Corona” le llaman a eso.


GENER - FEBRER - MARÇ Otros derechos recogidos en esa declaración son también vulnerados. La igualdad hombre-mujer es otra asignatura pendiente, el derecho de asilo lo vulneran cuando quieren. La sanidad pública está en peligro, bajo mínimos en la Atención Primaria. Las pensiones peligran y hay que estar defendiéndolas en la calle. La enseñanza pública no recibe la financiación y la atención ne-

cesaria para que mejore su calidad. ¿Y la memoria histórica? Por las cunetas del Estado español están todavía en fosas comunes más de 100.000 asesinados por la dictadura franquista sin que a estas fechas se haya hecho justicia ni se le haya caído la cara de vergüenza a ningún gobernante de este país.

Celebremos como se merece el centenario de este nuestro barrio de la Prosperitat que los vecinos hemos ido haciendo a fuerza de reivindicación y convivencia, pero no perdamos de vista que vivimos momentos en que negras tormentas se ciernen sobre aquellos derechos que tanto costó conseguir.

Juan Garcia

Arbres de la Prospe: Eritrina

Nom científic: Erytrhina crista-galli

Segons les dades que tenim, els tres únics

natural, però el nostre, pel que fa al tronc i

Nom català: Flor de corall, Cresta de gall

exemplars del barri, a la plaça Ángel Pes-

coll, la té força llisa, desgastada pel conti-

Nom castellà: Ceibo, Eritrina, Picos de gallo,

taña a dalt de la jardinera, procedeixen

nuat fregament dels que contínuament hi pugen i baixen.

Gallitos, Árbol del Coral, Colorín, Pito, Ma-

concretament de l’Argentina. Feren el vi-

dre brava...

atge per mar, en contenidor.

El seu origen el trobem a Brasil, Argentina

L’Eritrina és un arbre que perd la fulla

nat intens, recorda la cresta dels galls i el

(on és el símbol nacional), Uruguai, Para-

quan el fred és fort, té punxes a les seves

corall. El seu període de floració és per al

guai...

branques, el tronc acostuma a no ser recte

maig/juny, encara que els del barri, potser

Amb poques possibilitats d’equivocar-nos

i és gruixut, molt ramificat i amb una cap-

desorientats pel canvi de continent, ens

podem dir que, en aquest cas, el lloc d’ori-

çada ampla.

mostren flors durant gairebé tot l’any.

La flor és espectacular, d’un vermell gra-

gen de l’espècie coincideix amb el lloc on van néixer i créixer els que tenim. Aquí fa

Un dels que tenim, per la seva estructu-

pocs anys que els nostres viveristes els

ra, és l’arbre que més serveix per satisfer

estan reproduint i encara no hi ha hagut

el joc iniciàtic i ancestral d’enfilar-se als

temps per obtenir arbres grans i adults

arbres, i que a ciutat no és gens fàcil. La

com els nostres.

seva escorça és fissurada i rugosa en estat

Joan, Mercè i Alberto


“A LES BARRIADES!”

Casaleando

Premis Josep Antón Cordoncillo (29a Edició). Presentem les fotos premiades del concurs de fotografia «Cordoncillo 2018» i agraïm la participació a totes les persones que han participat en aquesta edició.

Carrer a un poble blau. Laura Orteu Categoria públic

Reflexes a Nou Barris. Elena Martín Herrero Categoria blanc i negre


GENER - FEBRER - MARÇ

Historias, Confidencias Salvador Jesús Avila Categoria Fotomòbil

Habitación. Carles Verdú Categoria color

Colors i festa Ismael Utrilla Categoria Gent de Barri


“A LES BARRIADES!”

MENJANT-NOS EL COCO

DOBLEMENT INVISIBLES... ENCARA Ara que celebrem el centenari de la construcció del barri de la Prospe, m’agradaria cridar l’atenció sobre una problemàtica, la de les dones grans, que continua essent la mateixa o gairebé la mateixa malgrat els anys transcorreguts. Aquest fet respon a una cultura i a una situació de marginació i discriminació de les dones dins del conjunt de la societat que ha aconseguit invisibilitzar-les. La nostra societat, cada cop més envellida, té una enorme necessitat d’afrontar les tasques de cura. Les xifres demostren que en la seva majoria, la persona encarregada de les cures és una dona. De les excedències sol.licitades el 2016 per atendre un familiar, el 90’78% van ser demanades per una dona, segons dades del Ministerio de Empleo, el 88’5% dels cuidadors a l’Estat espanyol són dones i, en quasi el 50% dels casos és un familiar qui realitza aquesta tasca. A l’Estat espanyol, fins als anys 90 la cura de nens, malalts i ancians es duia a terme en el si de la família i per part de dones adultes. Malgrat que els canvis polítics i socials que es van viure a partir dels anys 80 i 90 van provocar l’accés massiu de la dona al mercat de treball, a les dones els va tocar treballar dins i fora de casa. El prejudici que les dones han d’estar sempre disponibles per a cuidar els altres va persistir i persisteix. I així, la percepció que el treball de cura dels altres és cosa de dones s’instal.la en la creença social. Actualment, gairebé el 50% dels europeus creu que el paper principal de la dona és ocupar-se de la casa i la família, una opinió que els polítics i els mitjans de comunicació també contribueixen a propagar (això els permet no haver de fer polítiques socials en aquest sentit). La cuidadora principal d’un malalt

d’Alzheimer sol ser, a l’Estat espanyol, una dona d’edat compresa entre els 40 i els 70 anys, filla o esposa del malalt, que no sol comptar amb el recolzament de la resta de la família a l’hora de cuidar-lo (fins i tot en els casos en què s’ha de tenir cura d’un pare i hi ha més germans, si aquests són homes solen descarregar tota la tasca en la germana dona). Aquesta cuidadora principal va assumint a poc a poc totes les tasques de cura del malalt, fins arribar a convertir-se en el centre de la seva vida i ocupar tot el seu temps. Poc a poc va perdent la seva independència: no es pren temps lliure, abandona les seves aficions, no surt amb les seves amistats, i acaba paralitzant, durant anys, el seu propi projecte vital. I tot això per a no obtenir a canvi cap mena de reconeixement i per trobar-secompletament sola en el moment en què ella mateixa necessiti ser cuidada.

D’altra banda, la confluència de factors com el gènere i l’edat fa que les dones grans es converteixin en un grup amb un alt risc de patir algun tipus de maltractament. No hi ha dades d’aquesta realitat: amb prou feines es disposa de dades epidemiològiques de la violència a la dona gran i tampoc de programes o serveis específics, donat que la violència contra la dona gran s’inclou en una categoria general: l’abús contra les persones grans, que n’ha invisibilitzat la presència, les necessitats i les respostes corresponents. S’assumeix que, a partir dels 60 anys (fins i tot a partir dels 45 o els 50), la violència de gènere s’acaba. En realitat això no és cert: el maltractament no acaba ni als 50 ni als 60, encara que existeix una percepció generalitzada que el maltractament de gènere és un problema de la dona jove, que cessa en l’edat madura. Aquesta percepció distorsionada ha provocat


GENER - FEBRER - MARÇ una absència d’informació sobre les necessitats específiques de les dones grans maltractades a partir d’aquesta edat. A més, les dones grans superen en nombre als homes grans. No obstant això, tenen més possibilitats de viure soles i en pobresa. Això sol ser conseqüència del fet que al llarg de la història les dones s’han vist forçades a casar-se amb homes més grans que elles i al fet que la majoria d’homes que es divorcien o enviuden tornen a casar-se immediatament, cosa que no succeeix amb les dones, que a més solen carregar ambaltres discriminacions que les condemnen a la soledat i a la pobresa.

Davant de les desigualtats de gènere constatades, hem d’apostar per l’oportunitat de canvi i pel desenvolupament personal de les dones, especialment les dones grans. En això incideix de manera positiva el suport social, que ens permetrà visibilitzar les seves problemàtiques reals. Així mateix, hem d’analitzar la construcció dels significats socials de l’envelliment femení, via representacions socials, esquemes de percepció, creences, prejudicis i pràctiques. Si ets invisible, no existeixes. Estàs sola, amb els teus problemes, tancada a casa. Si el problema és personal i no social, no ensunim per a reivindicar solucions.

PROSPE CONCURS DE LOGOTIPS DEL 100TENARI El centenari de la Prosperitat necessitava una imatge visual que identifiqués de forma fàcil i ràpida tot el que s’hi relacionés. Per això es va convocar un concurs i tenim el logo del centenari. Escollir-ne un va ser difícil i dolorós. Moltes propostes, suggestives i boniques. Moltes gràcies a tots els que van participar-hi, posant difícil l’elecció! Perque les gaudiu, aquí teniu les propostes que es van presentar.

Potser sí que és cert que la societat evoluciona molt de pressa, però el cas és que les idees adquirides no. Hem de descartar un munt de prejudicis rancisque no enspermeten avançar. Fàcil no ho és, quan des de la políticai els mitjansde comunicació se segueixen fomentant els estereotips més obsolets. I si no em creieu, fixeu-vos com es comporten els nois i noies adolescents, que, per comparació amb els de fa quaranta anys, retornen a comportaments propis del masclisme, simplement perquè els ho han venut com a més sexy.

Encarna Laguna


“A LES BARRIADES!”


Ara x ara

GENER - FEBRER - MARÇ

1919: artificialització, Chavela, Kalashnikov i catalanisme L’any 1919 va ser un any molt important, importantíssim! I no només perquè va ser l’any que va néixer la Prospe (oé!), sinó que també van passar moltes altres coses. Per exemple, a Anglaterra, Keynes va publicar l’assaig “Les conseqüències econòmiques de la pau”, on criticava la duresa del Tractat de Pau de Versalles i avisava de les seves nefastes conseqüències. La pitjor va ser la victòria electoral de Hitler l’any 1933. També a Anglaterra, el Premi Nobel de química Ernest Rutherford, va aconseguir fer la primera transmutació artificial d’elements químics, obrint així el camí de l’artificialització de la vida. Encara a Anglaterra, les observacions d’un eclipse solar van servir per confirmar la Teoria de la Relativitat, publicada quatre anys abans per un jove físic alemany que es va fer molt famós, Albert Einstein. Un altre alemany, Walter Gropius, va fundar amb la seva colla una de les escoles d’art modern més importants del món, la Bauhaus. I a l’Estat espanyol, José Alix Martínez va patentar, aquell 1919, la primera olla exprés! Potser ja pensava en el Festival de Sopes? Pel que fa a les baixes, el 10 d’abril va ser assassinat, en una emboscada militar, el revolucionari mexicà Emiliano Zapata, el del bigoti. I pel que fa a les altes, l’any va ser tot un èxit: el 19 de gener va néixer Joan Brossa; el 12 de març Gila, que va néixer sol perquè sa mare havia hagut de sortir; cinc dies més tard va néixer Nat King Cole; un mes després la grandíssima Chavela Vargas; i, el 10 de novembre, Mijail Kalashnikov, al qual devem l’eina d’autodefensa que duu la nostra ovella negra. Finalment, en el capítol de les vergonyes: el 13 d’abril l’exèrcit anglès va perpetrar la massacre d’Amritsar, a l’Índia, on van morir metrallades 1.800 persones que celebraven el Vaiasakhi (any nou); el 27 de juliol, 38 afroameri-

cans van ser assassinats en els disturbis racials de Chicago; el 28 de setembre els disturbis van ser a Omaha (Nebraska); i el 30 de setembre va tenir lloc la matança d’Elaine, a Arkansas, on van morir entre 100 i 200 afroamericans.

Campanya catalanista A l’Estat espanyol, l’any 1919 començava amb una greu crisi política territorial. La campanya catalana per un govern autonòmic, impulsada per la Lliga Regionalista (la CiU d’aleshores), amb en Cambó al capdavant, va trasbalsar els fonaments d’un sistema polític bipartidista, amb dos partits dinàstics majoritaris que s’alternaven el poder des de 1874, en el període conegut com la Restauració borbònica. La proposta es va portar a debat a les Corts el 10 de desembre de 1918, enmig d’una forta campanya anticatalanista del nacionalisme espanyol, liderada per la premsa reaccionària i concretada en el “Mensaje de Castilla”, publicat el 2 de desembre. El govern, per boca de Niceto Alcalá Zamora, va deixar clar que l’autonomia era incompatible amb la Constitució, de 1876. El 12 de desembre els diputats catalanistes van abandonar les Corts. Durant el mes de gener de 1919, tant les Corts com la Mancomunitat van estar elaborant noves propostes per desencallar la situació. Gairebé tots els dies havia incidents als carrers de Barcelona i altres ciutats catalanes. Les manifestacions catalanistes eren siste-

màticament reprimides per la policia. Els fatxes van crear la Liga Patriótica Española i es dedicaven a agredir les persones que portaven llaços amb la Senyera. La premsa de la època denunciava que, en aquestes ocasions, la policia sempre es posava de part dels fatxes i només detenia els catalanistes, acusant-los de rebel•lió per dur el llaç inconstitucional. Hi va haver incidents greus, trets, ferits i tres morts. El govern va suspendre les garanties constitucionals. Hi va haver molts detinguts, cap de la Liga Patriótica. El 6 de febrer de 1919 les noves propostes van ser portades a debat a les Corts. Durant tot el mes es van estar debatent, les posicions no es movien, els incidents als carrers continuaven. Finalment es va fixar la votació per al dia 27 de febrer. Però aquesta votació no es va arribar a fer mai, ja que el mateix 27 de febrer, el compte de Romanones, efímer president del Govern, va haver de suspendre les Corts per altres motius. Aquest cop la Lliga no va fer-hi res i Cambó va donar la campanya per acabada, doncs tenia, com el govern de Madrid, altres problemes més urgents. Per combatre aquests problemes, s’estava organitzant el Somatén, sota comandament del Capità General de Catalunya, Milans del Bosch. No podien, al mateix temps, enfrontar-se al Capità General per la qüestió catalana. La tensió al carrer va baixar i la Liga Patriótica va desaparèixer. Continuarà.

Ru


“A LES BARRIADES!”

MIRANT ENRERE

Els noms dels carrers És possible que alguna vegada ens hàgim preguntat d’on venen els noms dels nostres carrers. La resposta seria llarga, complexa, amb dubtes, incerteses i força buits per resoldre. El que sí que podem dir és que els primers urbanitzadors del barri, particulars, van començar posant-hi lletres. Els noms van venir després. Noms que no sempre s’han mantingut. Alguns han variat segons les circumstàncies polítiques i han acabat desapareixent: Carlos Marx (Via Júlia), Rusia (Santa Engràcia). Per veure com és de complicat el tema parlarem d’un nom: carrer de la Flor de Neu. D’entrada inofensiu, no ha pogut restar al marge dels canvis. Si consultem el nomenclàtor oficial, no sempre fiable, el nom del carrer de la Flor de Neu diu que es posa “... pel caprici dels urbanitzadors”. En els primers plànols del barri del 1924 apareix com a “Flordeneu”, tot junt. Després ho fa com a “Flor de Neu”. Les dues formes es van intercanviant sense motiu aparent. A alguna de les fotos de l’any 1976, a la lluita dels semàfors, les plaques tornen a dir “calle Flordeneu”. Aquesta forma donaria la raó l’amic Peter Cowley, que creu que els veïns l’escullen pel personatge “Flordeneu” del poema “Canigó” de Jacint Verdaguer. Nosaltres havíem arribat a pensar que el nom de Flor de Neu podria sorgir en un ambient de cooperativisme, que donà al sector noms com Cooperació,

Conveni, Confiança... en emmirallar-se amb el nom de la gran cooperativa “La Flor de Maig”. El nom no s’escapà a la persecució del català a l’època de les dues dictadures, la de Primo de Rivera i la franquista. En el primer cas apareix com a “Flor de Niege”! Primer en francès -encara que sigui

amb falta d’ortografia, ja que hauria de ser “neige”- que en català! L’ordre del Gobierno Civil de 1940 és contundent “... se substituya el primer rótulo por otro en idioma Oficial...” Vaja, “Flor de Nieve”. No hem sabut trobar cap document gràfic de plaques amb aquest nom.

Arnau de Vilanova , A. Almúnia


GENER - FEBRER - MARÇ


“A LES BARRIADES!”

CRoNICAS CULTURALES

HISTORIA OCULTA DE NOU BARRIS Investigadores locales han descubierto en la Biblioteca Arús la primera referencia escrita sobre Nou Barris. En el “Codex Prosperitas” del siglo XIII aparece una canción popular donde se nombran muchas de las fuentes de esta ladera de la montaña. Y se narra también una romería pagana vinculada con la cosecha de la vid en esta zona. Los partidarios de la Conspiración consideran que este manuscrito es un texto masónico codificado para iniciados. Y esa canción, en concreto, es un mapa secreto para recorrer el último tramo del “Camí dels Bons Homens” de los cátaros. La pieza “Mare de Déu de l’Astronauta” desapareció misteriosamente del Arxiu Històric de Roquetes en uno de sus muchos traslados. Había sido encontrada en el solar de la antigua fábrica Ideal Plástica Flor y podría formar parte de una ermita cátara enterrada. ¿Por qué no se quiere construir un 4 equipamiento municipal en ese terreno? ¿Existió un asentamiento cátaro aquí que no se quiere destapar? ¿Es Nou Barris el último reducto de un culto crítico adogmático? La Logia Falconetti no ha querido responder para este documental. ¿Por qué se tapió el refugio de la guerra civil de la calle Florida? Se cree que desde ahí se podía acceder a una bodega románica subterránea, sepulcro del mismísimo San Xibeco. También se piensa que si colocas la Gema del Destino en la mano de la escultura de la plaza de la República durante el amanecer del solsticio de invierno, un rayo de luz señala dónde excavar para… (emisión cancelada).

Dan Brown


FEMIVARIAS

GENER - FEBRER - MARÇ

LA VIOLENCIA DE GÉNERO EXISTE En estas últimas semanas, en las elecciones de Andalucía, ha resurgido un partido político de ultratumba, que niega la violencia de género, entre otros puntos de su programa controvertido. De hecho amenaza con eliminarla. Uno de los argumentos principales que defiende, es que existen muchas denuncias falsas, de mujeres, que intentan aprovecharse de los hombres, sin aportar datos reales. El fenómeno de las denuncias falsas se ha estudiado a conciencia para ver su real incidencia y hasta hoy sólo se ha podido demostrar un 0,01%, por lo que representa una escasa minoría, como para hacer un argumento válido. Y como vamos de historia, vamos a hablar un poco de la violencia de género, recordar que es, y de donde surgió desde el punto de vista legal. Se entiende por violencia de género cualquier acto violento o agresión, basados en una situación de desigualdad hombre -mujer que tenga como consecuencia un daño físico, sexual o psicológico. En la sociedad patriarcal en la que vivimos, la violencia de género siempre ha existido, aunque no se la haya nombrado específicamente. Antes se tapaba, se negaba, la misma familia te decía aguanta, alguna cosa habrás hecho, culpabilizando a la mujer y haciéndola responsable del maltrato sufrido. Incluso en la época del Franquismo, que much@s recordaran, existía la Sección Femenina que inculcaba cómo ser una buena esposa, en la que incluía, ponerte guapa para el marido, no quejarte ni explicarle tus problemas, arreglar la casa y los

niñ@s, entre otros consejos para satisfacer los deseos del esposo. El 4 de diciembre de 1997 se produjo un punto y aparte en la violencia de género e hizo tambalear la sociedad, Ana Orantes explicó en una entrevista en la televisión el grave maltrato físico y psicológico a la había sido sometida por parte de su marido, 13 días después, el 17 de diciembre, su marido la asesinó quemándola viva. Este hecho consternó a la opinión pública, y obli-

gó a reflexionar. Organizaciones de mujeres, que ya llevaban años trabajando y denunciando, se manifestaron y reclamaron una ley específica de género para recoger estas situaciones. No fue hasta 2004, que se publicó en el BOE la primera ley específica de violencia de género. Esta ley supuso un avance y una protección adicional para las mujeres que sufren violencia. A lo largo de estos años se han ido añadiendo aspectos y haciendo modificaciones. Esta ley, a día de hoy, se ha quedado en algunos aspectos obsoleta, y necesita muchísimas mejoras; entre ellas más agilidad en los procesos, más y mejor protección de los menores y de las mujeres, más formación a los jueces, inclusión de otros tipos de violencia contra la mujer (prostitución, violaciones,...) entre otras cosas.

Por un lado es importante hacer leyes e invertir en infraestructuras y protección de las mujeres y menores afectados, pero paralelamente también se debe invertir en formación y en educación y valores de género. Todavía recuerdo el verano pasado un festival de niñ@s de un colegio cercano al barrio, donde los niños iban vestidos de piratas con espadas y las niñas con faldas y sin armas, o en otro curso de infantil las niñas de emoticonos de corazón y los niños de emoticonos de risas. ¿Realmente es necesario hacer esa distinción de género con tan sólo 5-6 años? Las leyes pueden ir cambiando y mejorándose, pero el problema de la violencia de género y el machismo es un tema también de educación y valores, que debe inculcarse a la sociedad desde pequeños, y desde todos los ámbitos. Hoy en día asistimos a un repunte de violencia de género y deberíamos preguntarnos el porqué. Y por eso, y por muchas cosas más volveremos a salir a las calles el próximo 8 de marzo, para luchar por nuestros derechos, porque la violencia de género existe, porque no hay denuncias falsas, porque nos están matando, nos violan, nos juzgan si denunciamos, y podría seguir enumerando motivos. Y este año celebraremos que hace más de un siglo que salimos a las calles, y cada día con más fuerza!! Que no pare la ola, la del feminismo!!!

Merxe González


“A LES BARRIADES!”

L’admirador secret

6

de bon matí, ja que no camina ningú, sinó que més aviat corren i s’esquiven els uns als altres gairebé sense mirar-se; o algun nen atropella amb el seu carret acolorit un adult que es queixa i li fa un crit...

lleuger somriure i segueixen endavant.

M’ho passo bé despistant-los, fentlos xiulets i proferint alguna paraula: “gua-paaa”, “xiiiu, xit”...

El meu amo va fer bé d’ensenyar-me a dir “gua-paa” i d’ensenyar-me a fer xiulets enginyosos i cridaners.

Malgrat les seves preses, veig com giren el cap, buscant el culpable de la seva distracció, sorpresos per uns moments que els sostreuen de la seva quotidianitat.

Ara no hi és... Està lluny...

M’agrada sentir el vent suau, la caloreta o el fred; veure si hi ha núvols blancs o grisos al cel. Gaudir de tot allò que la meva vista abasta... Però, sobretot, m’agrada la gent.

Però no em veuen.

Però, cada vegada que una mossa o una dona gira el cap, amb ulls encuriosits, buscant la font misteriosa dels meus cants, d’un admirador espontani, me’n recordo d’ell.

Des de primera hora, el carrer s’omple de gent: homes i dones, infants, adolescents o gent gran, que pugen carrer amunt cap al metro, o baixen carrer avall cap al treball o als centres d’estudi del barri.

Segueixen en les seves corregudes amunt i avall.

I és que des de la meva gàbia, poc més puc fer que em diverteixi tant...

El fet de no poder-me moure de casa és una llauna, moltes vegades em fa sentir aïllat i sol. Per això tinc sort de tenir un balcó des d’on observar el món, un petit tros de món que ja es prou per a mi...

La vida d’un ocell tancat no és gaire emocionant. Tret, és clar, d’aquests moments...

Cada matí em desperten els primers rajos de sol que entren subtilment per la finestra del meu capçal. Em llevo cantant. És la millor manera de rebre el nou dia i posar-me en forma. Després d’esmorzar, el contacte amb el carrer des del balcó, ja que no puc sortir de casa, em fa sentir viu.

I no penseu que em limito a observar-los, atabalats com van quasi tots a aquelles hores, que també... Perquè m’enlluernen els colors de la seva roba, de les seves bosses i motxilles, dels seus cabells (de vegades estranys, lila o blaus, o vermellosos cridaners...). I els moviments nerviosos

Els habituals ja no es preocupen de mi. Em senten però no es giren. Algú o altre, sobretot les dones, esbossen un

Sóc un entreteniment divertit. Una pausa curiosa i innocent en les seves corredisses matinals.

(Molts m’heu escoltat a Joaquim Valls més d’un dia... Segur!)

Maria José Pinyol. Taller d’escriptura “El Vici Solitari”


Profile for A les barriades

A les Barriades 36  

El 100tenari de la Prospe La Prosperitat, la Prospe, no ha existit sempre. Som un barri jove, només tenim 100 anys! L’any vinent, 2019, comm...

A les Barriades 36  

El 100tenari de la Prospe La Prosperitat, la Prospe, no ha existit sempre. Som un barri jove, només tenim 100 anys! L’any vinent, 2019, comm...

Advertisement