Issuu on Google+


© d’aquesta edició, setembre de 2013 Edicions i Propostes Culturals Andana, SL C/ la Parellada, 19 2n 2a 08720 Vilafranca del Penedès www.andana.cat

© Albert Vidal Raventós i Vanessa Prades Estévez © De les il·lustracions, Natàlia Vidal Raventós ISBN: 978-84-96995-80-2 Impressió: Dipòsit legal: B-21360-2013

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa, ni del tot ni en part, de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric, com químic, mecànic, òptic, de gravació o bé de fotocòpia, sense l’autorització prèvia dels titulars del copyright.


Elogi de l’hort urbà Albert Vidal Vanessa Prades Pròleg Pau Faus


Quan t’inicies en la tasca de fer un hort, t’inicies també en el fet d’entendre la vida. Per a mi, aquesta tasca s’ha convertit en quelcom fonamental. No només pel que fa a les viandes que culls a l’hort, que és prou important, sinó també com a forma de vida i de treball. Gràcies a l’hort he après a treballar, he après a esperar, he après a tractar la gent d’una manera diferent. Bigas Luna, cineasta, al pròleg al llibre L’hort urbà. Manual de cultiu ecològic als balcons i terrats, de Josep M. Vallès (2007)

Penses que les últimes dues dècades han estat sorprenents? Doncs espera... Chris Anderson, a Makers. The new industrial revolution (2012)


Taula de continguts

És possible una agricultura urbana? Tres mirades sobre un mateix dubte. ...................................9 Perifèria................................................................................10 Autosuficiència..................................................................10 Natura................................................................................... 11 Introducció...................................................................................15 Hort identitari............................................................................25 Però, què és exactament la identitat? La identitat és un sender.................................................25 El cas d’en Juan Luís. Elaborant conserva, conserva la identitat.........................................................26 Cultius amb identitat geogràfica..................................27 El cas de l’Albert. Els meus cinc ceps..........................28 Hort, identitat i vellesa.....................................................29 El cas d’en Jaume. La conspiració de la sopa de farigola....................................................... 30 El cas de l’Asunción. «Fabes» comptades.................. 31 Quan la memòria comença a fallar............................. 31 El cas d’Alberti Etxea. La memòria no pot perdre’s. ................................................................. 34 Hort migratori ...........................................................................37 El cas d’en James. La fanga remou la terra i el passat...............................................................37 Quan l’espai és llunyà i el temps remot.................... 38 Referències d’un passat rural........................................39 El cas d’en Santiago. Carxofes de les bones............. 40


Recordar per dignificar................................................... 41 El cas d’en Juan Antonio. Saviesa humil...................42 La migració i el dol que s’experimenta......................43 Oblidar recordant.............................................................. 44 El cas de la Vanessa. L’hort de la «morriña». ............45 Objectes de vinculació interactius............................. 46 El cas de la Marina. «Faba catalana». ......................... 46 El cas de la Natàlia. Un mosaic que projecta i empeny.....................................................47 Dificultats en l’elaboració del dol migratori............. 48 El cas de Salt. Horts que revelen l’origen.................. 49 Hort lent.......................................................................................53 Una història del temps: temps lineal versus temps circular...................................................... 54 El cas de la Leire. L’hort et posa al teu lloc. ...............56 «No hi ha cap mena de silenci a les ciutats dels blancs...»......................................................................57 El cas de la Sílvia i el Joan Carles. No ser tant de ciutat...................................................................... 58 Downshifting, moviment social de frenada.............59 El restaurant d’en Guille. Slow food. ...........................59 L’agricultura convencional també va estressada... 60 El cas d’en Joan. No es pot sembrar avui i voler collir l’endemà!...................................................... 61 Temps abstracte versus temps concret......................62 Hort generatiu. ..........................................................................65 Maduresa i vellesa. Crisis del cicle vital.....................65 El cas de l’Ernesto. Plena capacitat productiva........67 El cas d’en Joan. Generar per ser generós................ 68 Envelliment productiu. .................................................. 68 El cas de l’Olga i la Maria................................................70 Aturat però actiu................................................................70 El cas d’en Toni. Moure’t.................................................72 Horts socials.......................................................................72 Tarpuna i l’hort social de Can Codina.......................73 Lleure productiu: generar al marge del mercat.......74


Hort amb denominació d’origen pròpia...........................79 Hort reproductiu. Productes amb significat. ........... 80 El cas d’en Juan Luís. El que culls no té res a veure amb el que compres.........................81 El cas del Bernat i l’Oriol.................................................82 Restaurants amb hort propi...........................................83 El cas d’en Guille. Ho aprecien, això es nota, i tant!............................................................ 84 Creativitat hortolana. Sense pressions ni judicis.... 86 El cas d’en Carles. Faig i desfaig....................................87 Bricolatge hortolà..............................................................87 El cas de la Mercè. No paro de rumiar nous plats... 88 Conserves que ja no ho són.......................................... 89 Autoproducció, autoconsum, autosuficiència........ 90 L’Hortiga. Cooperatives autoproductives.................. 91 L’Autoproducció en l'alternativa socioeconòmica. Jugant a «prosumir»......................92 Horticultura urbana open source................................95 Hort ètic...................................................................................... 99 Guerra o pau...................................................................... 99 La Natàlia i la Leire aposten per la naturalesa....... 100 L’hort és una relació ...................................................... 101 L’ètica és una disciplina pràctica............................... 101 Pràctiques ètiques de l’hort urbà................................102 Ètica a l’hort escolar.......................................................105 Ètica ecològica. Més enllà de l’hort............................107 El cas d’en Carles. Això comença per la terra.........107 L’hort de la plaça de Catalunya.................................. 108 Cap a una ètica global. L’hort no ens pertany, nosaltres pertanyem a l’hort!...................................... 109 Ètica i espiritualitat.........................................................110 Hort espiritual.......................................................................... 113 Què és l’espiritualitat?.................................................... 113 El cas de la Vanessa. Pau, silenci, harmonia........... 114 Espiritualitat i transcendència.................................... 114 El cas d’en Joan. Com els dervixos............................ 116 Espiritualitat, rituals, creences....................................118


El cas de la Leire. Reiki...................................................119 El cas de la Mima i el David. Cultivar descalç.........119 Concepcions agrícoles que ens duen per camins espirituals................................................... 121 Espais agraris que esdevenen centres espirituals...........................................................122 L’hort urbà com a paradoxa.................................................125


A lbert Vidal / Vanessa P rades

Hort lent L’hort relaxa. Moure’ns entre els cultius, regar, agafar l’aixada i airejar la terra... ens allibera de l’estrès del món exterior. Tornar de l’hort és sovint tornar calmats, feliçment pausats. Com si el temps hagués deixat d’apressarnos, d’empaitar-nos... Cultivar un hort pot ser una experiència francament desestressant. Ho expliquen diversos hortolans i ho notem també en nosaltres. Les cabòries que duem al damunt, l’ansietat difusa que ens rosega per dins, el neguit de les presses i les exigències socials es dilaten quan som a l’hort. No és pas estrany que alguns metges, cada dia més, recomanin als pacients estressats que agafin el barret de palla i vagin de tant en tant a l’hort. Per a molts de nosaltres, l’estrès s’ha convertit en una part normal de la nostra existència, fins al punt de no recordar com es vivia sense. En canvi, per molt normal i corrent que sembli, l’estrès no hauria de ser la constant en la vida d’una persona. En situacions puntuals activar els mecanismes d’estrès pot ser beneficiós, perquè ens augmenta el rendiment i ens manté més actius. Però no és l’estat normal dels ésser vius, tampoc el nostre, i ens pot acabar passant factura. L’estrès és tècnicament una reacció de l’organisme davant de situacions específiques que exigeixen una resposta forta, excepcional. En aquest sentit, l’estrès és una resposta perfectament natural. Ara bé, quan aquesta reacció es manté més enllà de la situació original, quan es converteix en un estat permanent d’ansietat, angoixa, preocupació excessiva, irritabilitat i por és quan es transforma en un problema de salut física i/o mental, i un desencadenant potencial d’altres situacions greus, com ara malalties o depressió (Lazarus, R., 2000). Per aquesta raó, és important mantenir els nivells d’estrès en punts manejables, o fins i tot eliminar-lo de les condicions normals de la vida. I entre les diferents opcions per allunyar l’estrès, cultivar un hort en pot ser

53


Elogi de l’hort urbà

una de les més efectives. Això és així en part gràcies al temps, vegem per què.

Una història del temps: temps lineal versus temps circular Quan mirem al nostre voltant, i també al nostre interior, percebem un acusat estrès pel pas del temps. Ens lamentem que el temps se’ns escapa, tenim por de perdre’l, de malbaratar-lo o de no organitzar-lo bé. Ens preocupem per estalviar o guanyar temps, o per aprofitar-lo. Sovint, donar-nos temps per nosaltres mateixos o per les persones que ens envolten pot ser arriscat, ja que correm el risc de malgastar-lo, de manera que no abaixem mai la guàrdia i intentem gestionar el temps amb la màxima eficiència, traient sempre el màxim profit de cada instant. Uns instants que, paradoxalment, acabem sentint tan buits com efímers. És bo saber que això no ha estat sempre així, a la història. L’estrès pel temps és un fenomen més aviat recent. També és tranquil·litzador saber que no es tracta simplement d’una qüestió personal, com d’una culpa o incapacitat pròpies, sinó que té un origen i una naturalesa social. Podem fer-hi front, doncs, però el resultat serà relatiu si pretenem sortir-ne de manera individual. Les circumstàncies polítiques, econòmiques i socials hi tenen un paper decisiu, ja que configuren una concepció filosòfica comuna del temps, la manera com el vivim, com l’afrontem i el gestionem tant nosaltres com les persones del nostre entorn. Una concepció que actualment està marcada per una forta orientació cap al futur (Plattner, I. 1995). Els humans tenim la capacitat de formar-nos una consciència del temps fonamentada en les dimensions del passat, el present i el futur. En l’antiguitat, aquestes diferents dimensions eren enteses a partir dels cicles, que s’ajustaven als ritmes i períodes de la naturalesa. Ritmes com el cicle lunar, l’alternança dia-nit, les estacions de l’any, les marees i fins i tot la configuració del firmament orientaven i definien moltes de les activitats humanes.

54


A lbert Vidal / Vanessa P rades

El temps s’entenia com una repetició constant, com el retorn circular del que ja havia ocorregut anteriorment. El passat retornava i el futur en certa manera ja era conegut; per tant, no era una incògnita ni cap font d’ansietat. Els cicles marcaven un ritme invariable, inalterable, al qual les societats s’havien d’adaptar. No hi havia possibilitat, doncs, d’accelerar ni d’esprémer el temps, ni comprimir-lo de cap manera possible. La vella concepció cíclica del temps estava marcada per la forta connexió dels humans amb la naturalesa. La successió dels cicles naturals, que es repeteixen incessantment, determinava la vida i la mentalitat d’unes societats predominantment agràries. Les persones harmonitzaven les seves vides amb els cicles de la natura, que n’estructuraven els hàbits i costums. Els ritmes de treball eren irregulars, però previsibles. Unes èpoques requerien el màxim esforç, per exemple durant la recol· lecció, altres en canvi permetien el descans i la vida social. Una constància inconstant, pautada per la naturalesa i per tant també cíclica. Molt diferent de la jornada laboral moderna. L’arribada de la industrialització va resultar letal per a la concepció cíclica del temps, que es va anar substituint progressivament per una concepció de tipus lineal. El treball als tallers i a les fàbriques ja no depenia de les condicions atmosfèriques, sinó que es podia dur a terme a qualsevol hora del dia i de la nit. El tipus de treball tampoc depenia ja de les estacions de l’any, sinó que li eren indiferents. Així mateix, la producció cada vegada més complexa i massiva de productes va dur a la divisió del treball i es va fer necessària la màxima sincronització dels processos laborals. Es van sincronitzar els ritmes, els temps, les velocitats, sempre amb l’objectiu de la màxima productivitat i el màxim benefici. Aquesta sincronització fou possible gràcies al rellotge, que va ocupar un lloc privilegiat, com a mesurador del temps, en substitució de les pautes naturals (Plattner, I. 1995). El rellotge personal, primer a la butxaca, i més tard al canell, és un recordatori constant que no hem de perdre gaire el temps. Amb el rellotge minimitzem el risc que

55


Elogi de l’hort urbà

tal cosa esdevingui, perquè és una manera de tenir-ho controlat, identificat, enquadrat. Així, la forma de treball orientada pel temps del rellotge va passar a ser una actitud pràctica enfront del temps: s’invertia temps, de la mateixa manera que s’invertien diners, per a determinades finalitats. D’aquesta manera, el temps es va convertir en un bé preciós, que es podia explotar, i del qual aviat se’n va voler obtenir més. Es va mirar d’estalviar, i de guanyar-lo, i van aparèixer les pors i les ansietats de perdre’l o malgastar-lo. El temps va tendir, des de llavors, a escassejar, almenys en la ment d’aquella gent: els treballadors no tenien temps per seguir el ritme creixent de les màquines, i els empresaris continuaven preocupats per la pèrdua de temps dels seus treballadors, de qui esperaven treure el màxim benefici. I mentre es mirava d’aprofitar el temps en el present, es posava l’èmfasi en el futur, un futur de creixement il· limitat. La fe en el progrés esdevingué gairebé una religió. El futur ja no era cíclic, i per tant conegut, sinó que resultava innovador, prometedor. O amenaçant, si s’havia perdut el temps! Viure al present, deixar-se anar i gaudir de l’ara i l’aquí, de manera despreocupada, resultava cada vegada més difícil. D’aquesta manera, com a conseqüència d’un present més lleuger i desproveït de substància, el temps prenia velocitat també en el nostre interior. Amb el pas dels anys, i després de diverses generacions, hem anat assimilant culturalment una concepció lineal del temps, amb la idea que el temps ens aporta sempre quelcom nou i millor, en la nostra marxa endavant. El passat va quedant ràpidament obsolet i el present pren sentit amb relació al futur. Hem d’aprofitar el temps, doncs, i donar-li sentit. Interiorment, sentim inquietud i agitació, cerquem sempre alguna cosa millor, com si la vida quotidiana ens avorrís o ens estressés.

El cas de la Leire. L’hort et posa al teu lloc La Leire també té un hort a Lleure Agrari. El va agafar fa pocs mesos, amb dos amics més. En la seva vida pro-

56


A lbert Vidal / Vanessa P rades

fessional, treballa en l’atenció directa a persones amb malaltia mental i també és mestra de reiki. La Leire ens parla de l’estrès del temps: «El present, el fet de respirar i estar amb un mateix, no estar en cap altre lloc, estar en el moment... Això, avui per avui, és molt difícil d’aconseguir a través de les coses. Estem sempre amb la ment en un altre lloc, que si hem de fer això, que si hem d’estar fent allò, que si hem d’anar a comprar, que si he quedat amb no sé qui... Però l’hort és diferent», assegura, «et posa al teu lloc. Et diu, eh, respira, que no tot és tan accelerat ni és tan...», i té raó, per algun motiu o altre, l’hort et subjecta, t’involucra. Quan ets a l’hort és com si tot tu t’immergissis en el ritme pausat i constant del cultiu... «La gent, quan em veu arribar de l’hort, m’ho diu. Se’m nota. De debò, a mi m’ha canviat. L’hort em dóna tranquil·litat, harmonia, estabilitat.» Veig que té un discurs elaborat sobre l’hort, de manera que deixo que s’esplaï i m’expliqui més coses: «Aquí aprens constància, perquè saps que aquest enciam necessitarà dos mesos per fer-se. Dos mesos per tenir-ne cura, no me’ls puc saltar. M’obliga a seguir un ritme que no depèn de mi, un ritme natural. I a esperar. I a tenir confiança. Per exemple, recordes aquells enciamets que anava a treure quan es van pansir per la gelada? Doncs mira com estan, aviat els colliré.» Té raó, m’avergonyeixo per dins de pensar que li vaig recomanar que els arrenqués i els substituís per uns de nous. «Vaig tenir-hi fe, vaig creure en ells i vaig esperar. I això a mi m’ha aportat molt, em diu que he de creure, tenir confiança, esperar i donar temps. I no només als enciams, també a les persones.» Sí, a vegades no sabem donar segones oportunitats. Potser, com afirma la Leire, l’hort ens pot ensenyar simbòlicament a confiar en les persones i també a confiar en nosaltres mateixos. A donar-nos temps.

«No hi ha cap mena de silenci a les ciutats dels blancs...» La qüestió del temps, el seu ritme, el mode de viure, ja fou copsat pel gran cabdill Seattle en aquell colpidor

57


A lbert Vidal / Vanessa P rades

L’hort urbà com a paradoxa L’hort urbà és una illa agrícola en l’espai urbanitzat. És una incongruència, gairebé, que altera la homogeneïtat del paisatge urbà. És un indret gairebé desubicat, on es practica una activitat tampoc habitual, l’horticultura, que podríem considerar fora de context. I és que l’horticultura s’associa per definició al món rural, on la disponibilitat de terra cultivable és abundant, el cost del sòl és baix i la pràctica de l’activitat hortícola és extensa. Però quan afegim el terme urbà per matisar el concepte d’hort, llavors capgirem les coordenades. Quedem desorientats. On som, al camp o a la ciutat? Per definició, anomenem horts urbans aquells espais de terra d’ús agrícola localitzats en zones urbanes o periurbanes, molt sovint qualificades de zona verda pública, sòl urbanitzable o bé zones inundables públiques que segueixen les lleres dels rius i rieres. Espais lliures o alliberats de la construcció, de propietat o ocupats, que permeten el seu aprofitament per a ús d’horta. Quan diem horts urbans també ens referim als petits horts de balcó, que cada dia més proliferen en forma de taules de cultiu o dins de les torretes dels geranis. Els anomenem horts urbans, doncs, per indicar-ne la naturalesa incongruent: són on no toca, on no se’ls espera trobar. I tanmateix, o potser precisament per aquest motiu, perquè representen l’oposició a la urbanitat tradicional, actuen en el sentit de l’equilibri i desenvolupen diverses funcions psicològiques i socials benefactores. Són espais de lleure, terapèutics, educatius... llocs on desenvolupar un rol productiu; on treballar elements de la pròpia identitat i fer síntesi d’un passat migratori; on alentir el ritme i relaxar-se; on donar sentit i vincle als productes recol·lectats; on aprendre i practicar una ètica alternativa que se’ns fa encara difícil de traslladar a altres àmbits socials, o fins i tot un indret on gaudir de

125


Elogi de l’hort urbà

l’experiència espiritual del contacte amb la natura i la vivència dels seus cicles. Un espai múltiple que permet un treball psicològic, ètic i espiritual complex, de creixement i consolidació interns. I això és possible per la seva naturalesa contradictòria, hem dit. Què fem cultivant un enciam amb tant esforç (i diners) quan podem còmodament anar a la botiga? Podem sentir fins i tot que estem realitzant una activitat absurda. I tanmateix, obviem el sentit comú, la mera lògica, i ens deixem endur pels nostres propòsits hortolans. Des de ben endins una veu insistent ens impulsa a cultivar; ens fa falta, ens agrada, ens hi sentim atrets... I potser per això mateix, per la naturalesa contradictòria d’aquesta activitat, que ens permet sembrar i cultivar les pròpies contradiccions internes. El jubilat que vol continuar sent productiu, el migrant que intenta integrar el seu passat rural, l’estressat que cerca una vida pausada, la urbanita que pretén ser autosuficient, l’executiva que creu en una ètica de la solidaritat i l’ajuda mútua o també la persona orfe de religió que anhela espiritualitat. Treballs interiors que hem mirat d’explicar al llarg dels diferents capítols. I així com hem parlat de l’hort interior, aquell que habita en cadascun de nosaltres, també podem parlar de l’hort exterior, de l’hort social, aquell espai comunitari que cultivem entre tots plegats. També aquí es manifesten les contradiccions, en aquest cas socials. Contradiccions socials en tensió, per la crisi que estem vivint, i per la manca d’horitzó en un moment tan crític com l’actual. No és casualitat que l’hort urbà experimenti l’actual esclat, una efervescència inaudita que només es pot entendre en funció del servei que ens ofereix a la societat. Una societat en un atzucac, que busca, que experimenta, que necessita crear, que assaja el seu futur. I l’hort urbà és això, és un espai on sembrar i cultivar aquestes contradiccions, per després recollir-ne la superació. Parlem de redissenyar el model de producció, de reorientar el consum, parlem de dilatar el pas del temps i frenar la voràgine del creixement, parlem també d’una nova ètica que reguli de manera diferent les relacions socials, més

126


A lbert Vidal / Vanessa P rades

horitzontals i solidàries, i finalment parlem d’una nova espiritualitat que doni un sentit més profund de la vida, que ens lligui a l’ésser, al fluir, i que ens alliberi de l’ànsia del tenir, del poder, de la dominació. I tot plegat, precisament, quan el sistema, ja esgotat, s’aferra més que mai als seus principis caducs. L’hort no és l’alternativa, tanmateix. És tan sols una activitat plena de contradiccions que ens ajuden a avançar. A avançar interiorment, com hem vist en aquest llibre, i també a fer-ho com a societat. Un espai on confrontar tesi i antítesi: rural i urbà, tradició i tecnologia, lentitud i productivitat, lleure i treball, local i global, autosuficiència i interrelació... Una sèrie de contraris que són el repte d’una societat naixent.

127



Elogi de l'hort urbà