Issuu on Google+


3

Editorial

Sumari

A

Portada: “NUVOLADA SOBRE LA SALUT” Fotografia: Lluís Dubreil i Torrella Arxiu Secció fotogràfica UES Contraportada: “XICOIRA” (Cichorium intybus) Fotografia: Antoni Carbonell Busoms Editorial

3

Arxiu fotogràfic de la UES

4

Festa de la cançó de muntanya

8

Biospeleologia a Peñarrubia

9

Records d’un excursionista

12

6è Curs d’iniciació al descens de canons i engorjats

14

Everest als 65 anys?... i per què no?

16

Joan Grau i Colomer

18

Ramon Ferrer i Valero A l’amic Ramon

19

Tot passejant pel camí de l’Inca cap al Machu Picchu

20

Cuita el Sol 2010

23

Orientació: Temporada 2010

24

Equip de Competició en Escalada Esportiva Infantil

26

Modalitat competitiva de l’Espeleologia 30 Passatemps

31

Autoreflexió

32

Medalla d’honor de la UES a Manel Galícia

34

Salut - Fitness - Esport

35

Las Bardenas Reales de Navarra

36

Solució passatemps

38

UNIÓ EXCURSIONISTA DE SABADELL Salut, 14-16 - Apartat Correus, 421 08202 SABADELL Tel. 93 725 87 12 - Fax 93 725 05 90 e-mail: info@ues.cat web: www.ues.cat

Butlletí per als socis Núm. 138 – Gener / Juny 2011 Adherida a la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, Federació Catalana d’Esports d’Hivern, Federació Catalana d’Espeleologia, Federació Espanyola, Federació Catalana d’Entitats Corals i Federació Catalana de Curses d’Orientació. Realització: DÍPTIC, SL - Ptge. Teodor Llorente, 22 08206 Sabadell - Tel. 93 726 55 99 Dipòsit Legal: B-46479-70

ra tan sols falten poques setmanes –per a alguns només estaríem parlant de dies– per poder disposar d’unes vacances molt esperades i desitjades. Fins i tot quan rebeu aquest butlletí sereu ja en període de descans estiuenc. Enhorabona i aprofiteu-ho! Deia això de les “vacances” no pas per tòpic, sinó pel que signifiquen de contrast, de tall amb el ritme de la quotidianitat, que durant la resta de l’any ens fa funcionar una mica com autòmats. Disposar de dues, tres o, fins i tot, quatre setmanes per dedicar-les a fer allò que durant la resta de l’any hem estat imaginant, madurant i planificant, és important per al nostre equilibri, per recarregar energies i il·lusionar-nos a assolir nous reptes. La nostra entitat ofereix algunes possibilitats per gaudir d’aquests dies amb els amics i companys: el Campament, les rutes i campaments de l’Esplai, les sortides que algunes seccions preparen en petits grups, les campanyes d’exploració en el cas dels espeleòlegs, o simplement la proposta que a darrera hora ens ha fet algú per unir-nos a un viatge o un parell de dies a un lloc que desconeixem i que s’han ofert a descobrir-nos. Aquesta xarxa social, que només és possible en entorns com una entitat, que genera projectes, que relaciona persones, que uneix esforços i multiplica energies, és un valor i un patrimoni que cal que valorem i fomentem. Molt més encara en moments difícils, unes vacances poden també amagar una conversa que serà una oportunitat de feina o d’amistat o de qui sap què que ens cal amb urgència. Actualment sembla que totes aquestes coses ja no cal fer-les “presencialment”, que amb internet podem fer-ho... Possiblement una mica sí. De fet les xarxes socials d’internet i la telefonia mòbil no han fet altra cosa que fixar-se en com funcionava la conversa de cafè o de sobretaula i adaptar-ho, però l’origen, la versió primerenca és la del tu a tu, que a casa nostra s’ha practicat de sempre. Val la pena, doncs, posar-la en valor, actualitzar-la si cal. Fer-la compatible i complementar-la amb tot això nou que ens porta la tecnologia. Les entitats excursionistes, com moltes altres, inicialment agrupaven persones per fer coses. Algunes que no eren possible de fer-les en solitari, d’altres que eren massa cares per assumir-les individualment. Però ràpidament es van transformar en llocs de coneixement, en referents culturals, en exemples de democràcia. Ara hem de fer un nou pas i transformar-nos en llocs útils a les persones, en generadors d’opinió, si cal, envers les coses que es fan amb el nostre entorn o en les nostres ciutats. I això només es pot fer implicant-nos en la vida de l’entitat, aportant la nostra idea, el nostre temps i la nostra destresa a fer coses que altres no són prou destres a fer, d’aquesta suma n’obtindrem un resultat espectacular que ens sorprendrà i del que n’estarem orgullosos. Bones vacances! (aprofiteu-les i gaudiu-les)

Albert Gil i Olba President de la UES


HISTÒRIA

4

Arxiu fotogràfic de la UES

A

nunciàvem, al darrer butlletí, que la crida a tots els associats per tal que portessin fotografies per il·lustrar el llibre del centenari que s’està redactant, havia estat un èxit. L’ingrés de fotografies a l’arxiu continua essent molt elevat i no donem l’abast a entrar-les. Com sempre relacionem a continuació les persones que ens n’han proporcionat i que tenim registrades i els agraïm sincerament des d’aquestes pàgines, i en nom de tota l’entitat, que hagin col·laborat en la confecció d’aquest Arxiu Fotogràfic de la UES, que ja té unes dimensionis considerables. Moltes gràcies, doncs, a tots. La relació l’encapçalem amb l’aportació de fotografies que ens ha proporcionat JOAQUIM CASAS BORDAS. La quantitat i la importància de les imatges que ens ha fet arribar necessitarien, com a mínim,

ASPECTE DEL PASSEIG DE RUBIÓ I ORS FA CINQUANTA ANYS. Sembla que no pugui ser que la cantonada de la plaça de Barcelona amb el carrer de Rubió i Ors (sector nord), tingués aquest aspecte ara fa uns cinquanta anys. Fotografia d’Antoni Aparicio, cedida a l’arxiu per l’autor. Data, principis dels 1960.

MISSA FUNERAL PER JOSEP TRES I VILADOMAT. El 24 de gener de 1960 va morir, víctima d’una caiguda a l’avenc de Castellsapera, Josep Tres. Com es pot comprovar en la imatge una gran gentada s’aplegà prop de l’avenc per assistir a la missa funeral. Fotografia de Manel Galicia obtinguda sota del coll de les Tres Creus.

un parell de butlletins per a parlar-ne. Fem constar aquí, únicament, que la quantitat de fotografies entrades ha estat de 371 i tenim el compromís per part d’en Cases, d’entrar-ne encara un altra lot important. Per part nostra ens comprometem, des d’aquestes pàgines a dedicar-li una exposició i a mostrar alguna de les fotografies al calendari de 2012. La importància de moltes d’aquestes imatges, per a la història de Sabadell, és considerable. ROC ESTRADA ens ha proporcionat una còpia d’1 personatge al costat de l’estàtua grega de Zeus, als jardins de Can Feu. NEUS CAMPS ha cedit a l’Arxiu les següents imatges: 1 Grup al costat del Sagrat Cor del Tibidabo; 1 de la Festa dels Avis de 1954; 1 de l’escultura de Camil Fàbregas que havia estat a la plaça del Gas. JOAN BELLMUNT. La seva aportació ha estat de tres postals: el Marquet de les Roques, la masia del Solar de Monistrol de Calders i de la població de Sant Llorenç Savall. MANEL GALÍCIA I MARCET ha tingut la gentilesa d’ampliar les donacions que ja havia fet mesos enrere, amb 74 fotografies més. 13 del Campament Sabadellenc a Santa Coloma Saserra l’any 1974; 1 de l’elecció de la pubilla de Jonqueres de 1990; 1 panoràmica de Sabadell, del sector de l’Eix Macià; 1 d’una Moto Índian del 1917; 1 del Molí d’en Torrella; 1 de la Font del Saüc amb un salt d’aigua espectacular; 1 de la font de la plaça de la Creu Alta; 1 d’aèria centrada pel meandre de Jonqueres; 5 de la Missa funeral al coll de Tres Creus per la mort de Josep Tres i Viladomat a l’avenc de Castellsapera, el 1960; 2 de la Castellassa de Can Torres; 1 de Sant Pere Sacama; 2 del Parc de Catalunya; 8 de la construcció del pont nou de Castellar, a Can Pagès; 1 dels Pisos de Sant Antoni al Ripoll; 2 de Torre-romeu; 2 del camí Vell de Polinyà. 14 imatges del camp de la Creu Alta del Centre d’Esports Sabadell; 7 del camp del Gimnàstic de Sabadell; 5 del moment en què es va omplir amb terra el torrent de la Conquena a Can Puiggener; 2 del pont nou de la Carretera de Castellar; 2 d’una demostració aèria al camp de l’Olímpia i, finalment, 1 de l’estadi de la Nova Creu Alta de Sabadell. ANTONI APARICIO. 11 imatges de la plaça de Barcelona d’abans i d’ara. JOAN GRAU COLOMER. Imatge de la plantada d’una alzina per part de la UES, al Parc de Catalunya. JOSEP IBARS I BOTANCH. Ens ha aportat diverses imatges, diferents dies, les quals resumim així: Una col·lecció procedent de Pau Serra entre les quals hi ha, 1 fotografia de Núria; 1 del cim de la Mola; 12 de Santiga; 1 del carrer del Baix Pedregar; 1 de Sant Fèlix; 1 de l’estació del Nord; 2 del trasllat de la despulla del Dr. Sardà i Salvany; 3 de la Festa de la Patronal, organitzada per l’associació


de Sant Vicenç de Jonqueres; 1 de catifes de flors al carrer de Pérez Galdós; 2 de l’església de Montornés amb els Lluïsos de Jonqueres; 1 del carrer de l’Estrella; 1 d’una primera comunió a les Carmelites; 1 d’una festa en honor de Franco al camp d’esports de la Creu Alta; 1 amb la creu del Matagalls trencada; 1 d’un campament a Coll de Porc; 1 d’un grup al Gresolet; 1 al cim del Balaitús; 1 a la Cresta del Diable; 1 d’un grup a la Font Negre i 1 al cim del Pedró dels Quatre Batlles. A més ens ha proporcionat fotografies seves i d’altres autors com, 3 de Sardanes a la Mola; 2 de la celebració dels 25 anys de la UES; 2 de Marxes Infantils de Regularitat; 1 del Cros dels Esquiadors; 1 de Miquel Comes; 2 de l’estand de promoció de la UES de 2002; 1 de l’expedició al Sisha Pangma; 2 d’un rocòdrom instal·lat a la plaça de Sant Roc; 1 del Xalet Pere Carné; 1 d’una campanya de “No al 4t Cinturó”; 1 d’una pujada a l’Aneto; 1 de la Canal del Cristall; 1 de la 58 Marxa de Regularitat de Catalunya; 1 de la font de Can Pagès; 1 de la Coral; 1 del cap del Comabona; 1 d’enlairada d’estels a la Mola; 1 al cim de la Pica d’Estats; 1 de Pere Carné amb la reproducció de l’ensenya de la UES; 1 d’una

JOAN GRAU EN UNA REPRESENTACIÓ A CAN POBLA. En aquets moments de tristor per la desaparició del nostre company i consoci Joan Grau i Colomer, ens ha semblat oportú de reproduir aquesta fotografia de l’Arxiu de la UES on apareix de jovenet, durant la interpretació d’un breu esquetx, en una de les regulars representacions de la Joventut d’Acció Catòlica de la Puríssima Concepció de Sabadell. Aquestes representacions, a manera de focs de camp, tenien lloc, una vegada l’any, havent dinat, a Can Pobla, després d’haver pujat a la Mola. Fotografia cedida per Lluís Fernàndez. Data: 5 d’abril de 1959.

5

PREPARACIÓ I MESURAMENT DE L’ITINERARI D’UNA MARXA INFANTIL. Els personatges que hi figuren són, d’esquerra a dreta, Daniel Casas, Ricard Pineda i Ramon Avellaneda. La primera marxa Infantil de Regularitat es va fer a Togores el 1960 i la segona a Can Bonvilar el 1961. Presumiblement l’autor de la fotografia sigui Marcel·lí Guixà. Fotografia lliurada a l’Arxiu per Ricard Pineda. Data: 1960 – 1962.

acampada de la Secció de Jovent; 1 d’un campament de Vacances a Boí; 4 del Molí, pistes i rocòdrom de Sant Oleguer i 1 d’una trobada d’escaladors. PERE MONISTROL PUJANTE. 1 foto de l’altar de l’església de la Mola de Pere Monistrol i Masafred. NEUS SALVÓ. 3 Imatges de la instal·lació d’una caldera nova al molí d’en Galí o Fàbrica Salvó i 1 de l’anagrama de l’empresa Tints Salvó i Cia. del molí d’en Galí. MANEL MANONELLES I TARRAGÓ. 5 fotografies de l’interior del castell de Can Feu de l’any 1993. ALEIX GONZÀLEZ CAMPAÑA. 2 fotografies d’esbossos d’aquarel·les de Joan Vila Cinca d’un estendard per la “Garden Party” a Can Feu i 3 del castell de Can Feu. RICARD PINEDA. 4 fotografies on es mostra la preparació i medició d’una de les primeres Marxes Infantils de Regularitat. ANNA PUIG i COSTA. 2 fotografies de campionats d’esquí als quals va obtenir medalles.

ANNA PUIG I COSTA MOSTRANT DIFERENTS TROFEUS. La copa correspon al campionat d’Espanya d’esquí de fons de 1978. La medalla d’or al campionat d’esquí de fons, categoria clàssic individual. Les dues de plata corresponen a les curses de relleus de 5 i de 10 km sènior individuals, del mateix any. Fotografia d’autor desconegut, aportació d’Anna Puig.


6

CIM DEL CAVALL BERNAT DE LA VALL. Tino Izquierdo, Josep Alaix i Carles Olivella després d’haver obert la via de la cara NO, amb una llargada de 20 m i una dificultat de 4rt. grau superior. La cordada la formava també Josep Monistrol que va ser el fofògraf. Data: 18 de novembre de 1957.

GRUP D’ESQUIADORS A LA MOLINA. L’equipament dels esquiadors ha fet un canvi espectacular. Fotografia de l’any 1941, d’autor desconegut, que ens ha cedit Josep Llibre. D’esquerra a dreta: Dionís Torruella, Josep Llibre, Enric Casanovas, Pere Caba i Jaume Masoliver.

JOSEP LLIBRE. 10 fotografies d’esquí dels anys 1941 al 1950. ANTONI CARBONELL BUSOMS. 1 de la bòbila de sobre el camp de l’Espanya; 2 dels pisos en construcció de la via Alexandra i un reportatge de 22 fotografies del primer campament de vacances de la UES, celebrat a Monasterio el 1970. JORDI ARTIGAS LLADÓ. 6 imatges d’actes del XX aniversari de la UES i 2 de la inauguració de les vitrines de minerals i fòssils Miquel Crusafont. JOAN AULADELL. 3 imatges de la recepció de la coral per part del Papa Joan Pau II i 9 fotografies més de diverses activitats de la Coral. JORDI SOLÀ FRANQUESA. 2 imatges de símbols franquistes a Barcelona. MONTSERRAT GUSI I CORTÈS. 5 fotografies familiars del seu pare, el fotògraf Joan Gusi. ANTONI PREIXENS ESPARZA. 32 imatges de l’àlbum personal amb algunes d’escalada i altres de diferents excursions, que completen la donació de la qual parlàvem en el butlletí anterior. TERESA OBRADORS. 16 fotografies d’activitats diverses de la Secció de Veterans. MANEL SEGURA I MARTÍNEZ. 3 del cim de l’Aneto; 2 del cim de la Pica d’Estats; 2 del Peña Vieja; 3 del rescat d’Esteve Navarrete al Torreneules, on va morir juntament amb els germans Antoni i Rafael Lorenzo; 2 de la inauguració del local de la UES el 1970; 6 de la Marxa Infantil de Regularitat de l’any 1971; 5 del campament femení de les Clotes de l’any 1968; 1 del XX aniversari de la UES i 1 d’una ascensió al Puigmal. JOSEP ALBERICH I BARNUSELL. 2 de catifes de flors per corpus als carrers de Covadonga i de Santa Teresa de Sabadell. ENRIQUETA CAMPS I RIERA. Diverses del seu pare de l’any 1935, 1 de les Guilleries; 2 del Puigmal; 1 del Montseny; 1 de Montgrony; 1 de la Marxa de Regularitat de Catalunya; 1 de Font-romeu; 1 de les Bulloses 1 d’un campament. De seves, 2 de les Dolomites amb la Coral de la UES i 2 del pintor Salvador Dalí. JOAN SABATER. Ens ha lliurat 2 fotografies de Vicenç Daviu, una de Sant Romà de Sau i una altra del Puigsacalm. JOAN CARRERAS. 11 imatges d’anuncis de diversos campaments d’estiu de la UES. CARLES OLIVELLA. Aportació de 48 fotografies, la major part de les quals, d’escalada. 1 del Vessant sud del Costabona; 2 Pobla de Claramunt; 2 de la Banya del Gat al Pedraforca; 1 d’escaladors al cim


LLIURAMENT DE LA INSÍGNIA DE PLATA DE L’ENTITAT A RICARD MAMPEL. Acta de lliurament, per part del president Jordi Artigas, d’insígnies als ex presidents i altres membres de la junta constitucional de la Unió, amb motiu de celebrar-se el XX aniversari de la Unió Excursionista. Fotografia d’autor desconegut, cedida per Jordi Artigas. Data: 23 de febrer de 1990.

ALZINA DE LA UES, PLANTADA AL PARC DE CATALUNYA. L’any 1986, 170 entitats sabadellenques varen plantar arbres al Parc de Catalunya per a reivindicar que fos un parc públic. La UES va ser una d’aquestes entitats. El Parc de Catalunya va ser inaugurat el 1992. Fotografia d’autor desconegut, cedida per Joan Grau i Colomer.

de l’Aresta dels Cavalls; 1 d’un curset d’escalada; 1 d’un grup de fundadors del Club Alpí Sabadell; 1 d’un campament al cim de la Cova del Drac; 1 del cim del Gra de Fajol; 1 escalant el Barret d’en Riba; 1 a l’Avenc de Can Pobla; 1 escalant la Castellassa de Can Torres; 1 a l’agulla Quarta de Montserrat; 1 al Cavall Bernat de Montserrat; 1 al cim del Cubil; 1 al pic de Balaitús; 1 al cim del Cavall Bernat de la Vall; 1 de la Festa de l’esquí de 1954 i d’un cartell de la Festa Major de Sabadell de l’any 1939. LLUÍS COROMINES. Ens ha permès de copiar 1 grup al cim de l’Aneto i 1 d’unes vacances al Pedraforca. MARIA DOLORS JUNOY. Ens ha facilitat una imatge d’un Grup de l’”Academia de Corte” de la senyora Teresa, de 1930, i 1 d’un grup de modistes sabadellenques. DIARI DE SABADELL. Ens ha permès de copiar 42 imatges del seu arxiu fotogràfic, de la secció d’excursionisme i de temàtica molt variada. MARCEL.LÍ GARRIGA CODINA ha lliurat a l’Arxiu 2 imatges del dolmen de Roca Sereny amb el seu descobridor, Ramon Farré. DOLORS LLAVALL. 1 IMATGE DE LA Creu Roja de Muntanya i 1 de la Creu Roja amb elements del grup de Muntanya.

FE D’ERRADES. A l’anterior butlletí (137), a la pàgina 8, en un peu de foto s’esmentava una imatge de la Mare de Déu de Montserrat feta d’alumini. No és així. La imatge que s’hi mostra era de formigó i es va substituir l’any 1956 per una d’alumini. El dia que es va pujar formava part del grup, Josep Alaix de Sabadell i Jordi Solà, soci actual de la nostra entitat. Actualment al cim del Cavall hi ha una imatge de la Mare de Déu, modelada amb planxa de ferro retallada. A la pàgina 15 es donava compte de la defunció de Joan Canudas. Al títol hi figurava Josep en lloc de Joan Canudas. Lluís Fernàndez Secció d’Història

ACOMIADAMENT DE L’EXPEDICIÓ AL SHISHA PANGMA. Primer 8000 de la UES, aconseguit el 26 de setembre de 1992. La imatge va ser obtinguda a l’aeroport del Prat, abans de marxar, sense la presència del metge de l’expedició Rafel Fuentes que no hi era en aquell moment precís. D’esquerra a dreta i de dalt a baix: E. Abelló, A. Bericat, I. Tiana, I. Martí, J. Farré, D. Garcia, R. Vallribera i J. Camps. Fotografia de Josep Ibars. Data: 25 d’agost de 1992.

7


CORAL

8

Festa de la cançó de muntanya E l passat 29 de maig es va celebrar a la nostra

ciutat la 47ena Festa de la cançó de muntanya organitzada per la Coral de la nostra entitat dins dels actes commemoratius del cinquantenari de la seva fundació que se celebra enguany. La jornada va començar al matí, al local social de la Unió Excursionista de Sabadell, amb la rebuda de les corals participants i amb el repartiment dels artístics commemoratius i compartint una bonísima coca amb xocolata i vi dolç. A mig matí, recepció a l’Ajuntament de la ciutat on el regidor Ricard Estrada en nom del consistori va dirigir unes paraules a tots els cantaires remarcant la importància de l’excursionisme, i el cant, en la vida cultural i la història del nostre país. El senyor regidor va felicitar la coral de la UES i el seu director per aquests 50 anys, cosa que va agrair el Sr. Joan Auladell amb unes paraules i, després d’obsequiar els directors de totes les corals participants amb un record, es va cloure l’acte amb la cantada de dues cançons. Seguidament, vàrem participar en la missa major de Sant Fèlix on, dirigits pel mestre director Auladell, es van cantar alguns fragments de la Missa dels excursionistes i els cants propis de la litúrgia del dia. La celebració va acabar amb un petit concert. Tot passejant i fent petar la xerrada ens vam dirigir cap a l’Hotel Sabadell per celebrar el dinar

Coral de la UES

Concert de conjunt de les sis corals participants

de germanor, el qual va transcórrer amb un ambient de franca companyonia i alegria i on, després del bon dinar, es va brindar per les properes festes de la cançó i en especial per la d’aquí tres anys en què s’ha de celebrar els 50 anys d’aquestes trobades. La festa es va tancar a la tarda, una altra vegada a l’església de Sant Fèlix, amb el Concert de conjunt, on cada una de les sis corals participants ens va oferir dues peces del seu variat repertori. Per finalitzar, totes juntes van interpretar quatre cançons més i, es va acabar l’acte, cantant L’hora dels adéus juntament amb el públic, i les paraules de comiat de Sr. Joan Auladell. Antoni Aparicio i Pastor Sabadell, maig 2011


ESPELEOLOGIA

9

Biospeleologia a Peñarrubia

Introducció Durant l’hivern de 2007-08 em va sorgir l’oportunitat de fer un treball sobre diversitat d’artròpodes. Donada la meva afició cap a l’espeleologia, no podia fer cap altre treball que sobre els artròpodes cavernícoles. L’Espeleo Club Sabadell fa 50 anys que, generacions rere generacions d’espeleòlegs, ens dediquem a explorar la zona de Peñarrubia, i des d’aleshores només s’havia fet un treball molt esquemàtic sobre la seva fauna, datat de l’any 1969. Així doncs, vaig començar a recopilar informació sobre el tema i a preparar una anada a Cantàbria que es va produir durant el Pont de la Constitució de 2007, per agafar les mostres necessàries. Allà es van posar les trampes que es van recollir al cap d’uns dies, i va ser posteriorment, al laboratori de la Unitat de Zoologia de la UAB, durant el desembre i gener de 2008, quan es va fer la feina de catalogació i taxonomia del que s’havia recollit. Quatre nocions de bioespeleologia La importància de l’activitat biològica en el medi subterrani te l’expliquen en qualsevol curset d’iniciació a l’espeleologia. Però fins que no et poses a observar, i trobes senyals de vida a 100m de profunditat no t’adones del que realment significa allò. Al que a l’espeleòleg li semblen condicions dures i difícils, per alguns animalons és el lloc més òptim de vida, i si els traguéssin d’allà o variéssim les condicions de l’indret, probablement no sobreviurien. A aquest estat hi han arribat a través de molts anys d’adaptació i especialització, fet pel qual són “bitxos” tan interessants.

Entrada de Río Blanco

Al llarg de molts milions d’anys, els climes de Catalunya han anat canviant, i el país que coneixem, podia haver estat un gran llac salí o una zona tropical. Alguns animals que habitaven aquestes zones, van entrar a les cavernes i s’hi van anar adaptant fins trobar-s’hi bé. En canviar les condicions exteriors ja no n’han sortit mai més, de manera que estudiant la fauna cavernícola pots trobar relació amb la fauna que habitava Catalunya en aquestes èpoques passades. Cal dir que les coves tenen un efecte esmorteïdor de les condicions exteriors. Aquest no va ser, per descomptat, l’objectiu del treball que ara us presento, sinó que va ser solament una breu introducció a la bioespeleologia, agafant com a punt d’estudi les cavitats que l’Espeleo-Club Sabadell explora a Cantàbria, i que ja deveu conèixer perquè altres vegades s’han presentat en aquest butlletí. Concretament van ser la cova de Río Blanco i l’avenc de Traslajorá. Situació geogràfica La zona d’estudi és al municipi de Peñarrubia, al sector més occidental de Cantàbria, pràcticament frontera amb Astúries. Les dues cavitats estan formades sobre roques calcàries de la Serralada Cantàbrica. Durant el Terciari (65 M.A.), hi va haver


10

una erosió molt forta de la serralada mateixa, i els rius es van anar engorjant en el que ara són els desfiladeros, com el de la Hermida, que també va ser quan es van formar els sistemes de galeries subterrànies de la zona. La cavitat de Traslajorá, té a veure amb la part de dalt, embornal, d’un gran sistema conegut com el Sistema Caracol, en honor al pastor que el va descobrir, Manolo Caracol. Aquest sistema, que té uns 4.500 metres de recorregut subterrani, es col·loca en una falla inversa de direcció E-O. Hi ha diversos avencs en aquesta zona en la mateixa situació de Traslajorá: boques estretes i regades que no tenen, de moment, continuació evident. La cavitat de Río Blanco no tindria relació, segons es creu actualment, amb cap sistema conegut, es tracta d’una boca de surgència d’un sistema diferent i que es troba pràcticament tota sifonada i amb poques galeries superiors. Materials i metodologia A les dues cavitats s’han posat trampes a 3 punts diferents: entrada, mig i final, essent per cada cavitat a profunditats diferents. Les trampes permetran atraure i capturar alguns animals de la cova, i conservar-los per tal de poder-los analitzar posteriorment al laboratori. S’han posat 3 trampes per cada punt, obtenint finalment 9 trampes per cada cavitat. Per cada punt de recol·lecta també s’ha fet captura directa mitjançant la recerca visual d’individus. Degut a la poca estància de les trampes a les cavitats, cal dir que aquesta ha sigut la manera majoritària de captura.

Punts de captura a Río Blanco

TRASLAJORÁ Entrada (sala a la base del 1r pou, molta vegetació) Recollida directa: 1 aranya, 3 cargolines Mig (replà entre pous, a -40m) Trampes: 1escarbat B’ Recollida directa: 1 cargolina, mudes indeterminades Final (saleta amb 2 dits d’aigua a -65m) Recollida directa: 2 larves tricòpter 1 escarabat C

Resultats i conclusions La fauna estudiada que es va poder veure es recull a la taula núm.1 en format resum. Els individus recollits a l’entrada o al mig, en general no presenten trets característics d’animals troglobis (com la manca de pigment), com sí que ho són els dels llocs més profunds. La classe més representada ha estat la dels insectes, que representen el 66% de les espècies trobades, i el 74% dels individus. RÍO BLANCO Entrada (sota els blocs de l’entrada) Trampes: dípter A Recollida directa: 5 isòpodes Mig (final del meandre actiu, prop 1r sifó) Trampes: 2 dípters B, 1 àcar, 1escarbat A 3 dípters A Recollida directa: 5 mosquits Final (galeria ascendent superior al 1r sifó) Recollida directa: 1opilió 6 mosquits 1 escarabat B 1larva

Punts de captura a Traslajorá


La relació entre les dues cavitats es veu reforçada per dos dels escarabats trobats, que encara que no corresponen a la mateixa espècie, sí que són del mateix gènere, o grup proper. El que fa que la resta d’espècies siguin diferents, pot ser degut a les diferències a nivell geomorfològic entre ambdues cavitats, més que per una separació marcada d’aquestes, ja que comparteixen el mateix espai exterior.

A la taula núm. 2 es llisten les espècies trobades a ambdues cavitats, classificades fins al nivell taxonòmic més precís que s’ha pogut. Nom comú

Classificació taxonòmica

Dípter tipus mosca A

Família Calliphoridae

Dípter tipus mosca B

Família Trichoceridae

Mosquit

Família Limoniidae

Escarabat tipus A

No identificat, similar al tipus B

Escarabat tipus B

Família Carabidae

Escarabat tipus B’

Subfamília Bembidiinae

Escarabat tipus C

Subfamília Pterostichinae

Larves de tricòpter

Família Polycentropodidae

Aranya

Gènere Meta

Opilió

Gènere Ischyropsalis

Àcar paràsit

Família Uropodidae

Isòpode

Família Sphaeromatidae

Agraïments Per fer aquest treball he comptat amb l’ajuda de vàries persones, principalment el Dr. J.A. Barrientos, i als companys de l’ECS que m’han ajudat en la recol·lecció de mostres, Mariona Ferrándiz, Manel Llenas, Roger Mutaner i Jordi Llurba. Clara Pladevall Izard

Larves de tricòpter

Isòpode i escarabat tipus A

Opilió

11


12

Records d’un excursionista quests dies, tot celebrant i participant en els actes del cinA quantenari de la fundació de la Coral de la UES, he anat recordant els meus inicis excursionistes i la meva posterior entrada a la coral del Centre Excursionista Sabadell. Em vénen a la memòria les primeres “excursions”, quan encara infant anàvem a la vinya dels avis, entre Sant Quirze i Bellaterra, (aproximadament al darrera de l’actual Cercle Sabadellès) o a la que tenien els oncles entre Sabadell i Barberà, ara tot edificat i, per tant, desconegut. També les anades amb l’escola a berenar a Can Llobateres, sobretot pel dijous gras, o a les fonts de la Taula rodona o del Quimet amb els pares, germana, o amb els oncles, cosins i amics... Recordo la meva primera excursió a la Mola, aproximadament l’any 1953, ja adolescent, calçat amb espardenyes i on em vaig pelar els genolls en una caiguda corrent pel camí tot baixant cap a Matadepera. Més endavant, amb la colla de sardanes, anades a aplecs, sobretot al de Sant Feliuet de Vilamilanys, caminant des de Sabadell i,

La Mola 1953

Coral CES, Les Agudes, 1962-63 ?

l’any 1959, amb 18 anys, la primera sortida de 3 o 4 dies, amb acampada inclosa, amb un grup de l’OCPD, a Gallifa, on recordo que vam poder tenir alguna xerrada molt interessant sobre religió i sobre la situació del nostre país amb Mn. Dalmau. El mateix any, al maig, la meva primera sortida amb gent del Centre Excursionista Sabadell: una sortida molt bonica a Gombrèn i el Santuari de Montgrony conduïda pel matrimoni Aluart-Vila i on hi vaig coincidir amb algun dels que més endavant serien companys de moltes altres excursions. Recordo que va ser una excursió que em va agradar molt, i m’hi deuria trobar molt bé perquè el juliol ja em vaig fer soci del CES. A partir d’aquí: el Puig de la Creu, el Farell, Sant Llorenç del Munt, el Montseny, el pre Pirineu, el Pirineu, el primer 3000 al Mont Perdut!, campaments sabadellencs, les marxes de regularitat de Sant Cugat i de Catalunya..., i les excursions socials, que tan bé organitzaven els matrimonis Aluart, Carreras, Llenas, Terrazas, i tantes d’altres persones que per a mi van ser uns veritables mestres en el coneixement, l’estimació i el respecte a la natura i al nostre país. A la muntanya, a part de gaudir-ne, també hi vaig aprendre valors com la companyonia, l’amistat, el sacrifici... El 30 d’octubre del 1960 fou una data molt destacada pel CES i per l’excursionisme vallesà i català amb motiu de la col·locació de la taula d’orientació al cim de la Mola de Sant Llorenç del Munt. Va ser una magnífica diada, que va començar de bon matí amb la pujada de la taula, a braços i amb moltes dificultats, per uns equips de voluntaris que s’anaven rellevant des de Can Pobla fins a dalt de la Mola, on una gran gentada excursionista els va rebre amb una ovació. Hi va haver els parlaments de rigor per part de les autoritats corresponents i representants excursionistes i de l’entitat que la va finançar, es va celebrar una missa de campanya i es va procedir a la col·locació de la taula i a la seva benedicció. (Per cert que fa uns quants mesos, el setembre del 2009, va ser substituïda per una de nou disseny). També van ser fets importants per a mi, l’any 1962 i successius, els cursos de català i les lectures escenificades de final de curs organitzats pel Sr. Joan Blanquer en aquells anys en els quals la nostra llengua encara no es podia aprendre lliurement i on, a part d’aprendre la llengua, la cultura i la història de Catalunya, vaig enfortir els valors de llibertat i compromís amb el país; i, ara no recordo si el mateix any o el següent, l’entrada a la Coral, on uns quants mesos més tard ens vam conèixer amb la que després ha estat la meva esposa i on, tot aprenent cançons, hi vam passar una època força agradable. Evidentment, no tot són records agradables, l’any 1964, en unes vacances al Pirineu d’Osca, a la Vall d’Estós, a la canal dels Gourgs-Blancs, va


13

Cim de la Pica d’Estats, 1963

Cercle de Soaso, Mont Perdut al fons, 1962

morir el bon amic Salvador Monistrol, va morir com tants d’altres companys i amics abans i després d’ell que la muntanya ens pren tràgicament. L’any següent, pel juny, amb un reduït nombre de companys –com deia l’article que vaig escriure en aquella ocasió– “ens traslladàrem a la Vall d’Estós per a retre un petit acte d’homenatge al nostre amic, per a col·locar una làpida en el lloc on havia trobat la mort”. Després, uns anys de separació activa de l’excursionisme: casament, fills petits, però que mai va ser un trencament total ja que les arrels eren ben fortes i, per tant, al cap d’uns anys vaig tornar a col·laborar, ja a la UES, en l’organització de les Marxes infantils i a participar-hi acompanyant els meus fills. La creació de la Unió Excursionista de Sabadell, l’any 1970, per la fusió de les tres entitats excursionistes que hi havia aleshores a la nostra ciutat –Centre Excursionista del Vallès, Centre Excursionista Sabadell, i Agrupació Excursionista Terra i Mar–, va ser una altra fita molt important per l’afermament de l’excursionisme a casa nostra. A continuació, una altra època en la qual gairebé la meva única trobada amb l’excursionisme era bàsicament cultural assistint a les interessants conferències o sessions de diapositives dels diumenges a la tarda, participant en les exposicions fotogràfiques de Nadal, en algun curset de la secció de natura o de fotografia digital. Tot i això, sense deixar de caminar pel rodal de Sabadell o fer alguna excursió per setmana santa o vacances pels voltants de la Vall del Corb amb els meus fills i néts o amb l’amic Ramon Gutés i la seva filla des de la veïna Vallfogona, i de participar gairebé cada tardor a les

Benasque, 1965. Tomba d’en Salvador Monistrol

Rondes Vallesanes que cada any organitza amb tant d’èxit la nostra entitat. Més recentment, el 2008, recordo tota la gran quantitat d’actes commemoratius del centenari de l’excursionisme a Sabadell: Conferències, anada a Prada del Conflent a la renovació de la flama de la llengua catalana i portada després a Montserrat, sopar commemoratiu, les cent excursions aigualides per la pluja i molts altres actes fins al Concert de cloenda del centenari amb la Coral de l’UES i la Banda Municipal de Sabadell. Per acabar, i enllaçant amb el començament d’aquest escrit, participació en els actes del cinquantenari de la fundació de la coral de la nostra entitat dirigida pel mestre Joan Auladell. Hem començat, el mes d’abril, amb la cantada a Montserrat dins dels actes de la Romeria que anualment organitza l’Acadèmia catòlica de la nostra ciutat, s’ha cantat en la Festa de la gent gran de l’Ajuntament, a la Faràndula, a la missa d’acció de gràcies al Santuari de la Salut en commemoració de l’audiència que fa 30 anys va concedir a la Coral el Papa Joan Pau II recordant part del repertori que es va cantar en aquella ocasió, i s’està treballant en la 47ena Festa de la cançó de muntanya que enguany organitza la nostra entitat i en altres actes que es clouran a la tardor amb un Concert de final del cinquantenari al teatre Principal. Antoni Aparicio i Pastor Maig 2011


ESCOLA

14

6è Curs d’iniciació al descens de canons i engorjats

A

mb un gran èxit de participació, ja que es varen omplir totes les places, el passat mes de maig va tenir lloc el "6è. Curs d'iniciació al descens de canons i engorjats". Un complet programa de formació teòrica sobre la història del descens de canons i engorjats i de les federacions, tècniques de progressió amb corda i sense, ecologia –protecció del medi i seguretat– prevenció d'accidents, complementat amb una sessió al rocòdrom de la UES (Unió Excursionista de Sabadell) han estat les nocions impartides als cursetistes disposats a descobrir les emocions d'aquest esport d'aventura en el transcurs de les experiències pràctiques previstes al curset.

Foto Cristian Bachon

Amb la segona sortida, que es va fer a les gorges de la Riera del Carme, a Igualada, va arribar el primer contacte amb l'aigua i, més enllà de practicar els ràpels en un entorn diferent, varen arribar els salts... quina descàrrega d'adrenalina!!! Noves emocions, vèncer totes les pors (bé, uns més que uns altres, que n'hi ha de molt valents i agosarats) i ser capaç de donar un pas al buit per deixar-se caure, tan senzill i tan difícil com això... un consell si mai us hi trobeu: no us hi penseu, si mireu gaire cap avall i deixeu que el cap maquini, les Foto Cristian Bachon

Enguany el grup de cursetistes ha estat format per perfils ben diferents, tan d'edat com pel nivell d'experiència prèvia en la pràctica d'esports de muntanya, aspectes que s'han vist superats amb escreix per l'entusiasme, les ganes de tots per aprendre i pel bon clima de companyonia assolit des de l'inici. La primera sortida es va fer al Canal de les Olles, situat al massis de Sant Llorenç del Munt. Aquesta jornada va ser dedicada a la pràctica del descens amb corda en un entorn sec. La gran lliçó va ser la familiarització amb l'equip; ancoratges, nusos, arnés, mosquetons, el vuit, les cordes... I per fi va arribar el primer ràpel... apassionant! Segurament el més senzill i curt de la nostra història però... experimentar per primera vegada aquella barreja de curiositat, nerviosisme, esperit de superació, por, impaciència... sentir com el cor batega més fort mentre vols tenir-ho tot controlat i mantenir la tranquil·litat... adonar-te en la mirada dels altres que tots teníem una lluentor especial als ulls que delatava la intensitat del moment... irrepetible! Amb gran professionalitat els monitors ens varen mostrar les diferents tècniques d'ancoratge, de descens i una àmplia varietat de nusos que, amb gran interès anàvem practicant mentre ens vàrem aturar per dinar en un sortint de roca al bell mig de la canal, gaudint d'unes precioses vistes sobre el parc natural i amb el Cavall Bernat (petit monòlit a la falda de la Mola) al davant... fruint de la natura com potser alguns mai no havíem fet abans.

Foto Cristian Bachon


15

Foto Toni Rosique

Foto Rakel Duran

cames es tornen de pedra... deixeu fluir i viviu el moment... és quelcom que pot arribar a ser addictiu, sens dubte. Tot en el ben entès que es practica amb un grup de persones experimentades i comprovant prèviament que hi ha una profunditat suficient d'aigua, tal i com bé ens varen ensenyar al curset. En aquesta ocasió l'aigua aportava el component màgic, serpentejant entre roques i envoltada de frondosa vegetació. La sensació de benestar i energia s'anava apoderant de tots nosaltres entre rialles, converses i sobretot sentint-nos tan a prop de la natura al lliscar per un tobogan, des-grimpar, rapelar o al submergir-nos després de "volar" per un instant. Finalment, la tercera i última sortida del curset es va desenvolupar al Torrent del Forat Negre,

al riu Saldes, situat a Vallcebre (Berguedà), i a on, com el seu nom indica, vàrem rapelar per un forat de roques per entrar a una petita cova penjada a mitja paret i de la qual sortiríem fent un rapel de 12 metres. Molt rocós, amb bons desnivells, un cabal d'aigua adequat pel nostre nivell, va ser el canó ideal per practicar el descens amb corda en situacions variades, sentir el que és que l’aigua et caigui damunt del cap i fer el procés d'anar deixant d'agafar amb força la corda per comprendre que simplement ha de lliscar entre la mà, la tècnica rau en la posició perpendicular de les cames amb el pendent, en el moviment del braç que guia la inclinació de la corda ja caçada al buit i en saber que el conjunt d'ancoratge, corda i arnés amb els seus ferratges aguanten el nostre pes. Es tracta d’aprendre a confiar en l'equip i gaudir amb tots els sentits del privilegi de poder accedir a indrets i paratges excepcionals com són els naixements dels rius, les seves fonts, canons i engorjats. Ida Lladó

Grup curs de barrancs 2011


16

CLUB ALPÍ

Everest als 65 anys?... i per què no? (El repte dels Set Cims) quedaven per pujar doncs els altres cinc A questa és una crida a la gent gran però que no se sent vella, per sostresEm continentals: animar-los a seguir fent muntanya, a continuar practicant els esports Elbrus (Europa), Piràmide de que sempre els han agradat, a no llançar la tovallola abans d’hora, a no creure que “per mi això ja s’ha acabat” i quedar-se a fer només “sillón ball”. Perquè... creieu-me, hi ha vida després dels 60! Únicament es necessita mantenir el cos una mica en forma, seguir practicant els esports que ens agraden, fer exercici de forma regular, portar una vida saludable i estar convençut que la nostra ment serà fonamental a l’hora d’afrontar els reptes més exigents que ens podem plantejar, ja que amb una actitud positiva, amb decisió, convicció, confiança en nosaltres mateixos i capacitat de resistència arribarem a unes fites que ni tan sols podem imaginar. Gràcies a aquesta capacitat de resistència, l’home és l’únic animal que podem trobar vivint tant a nivell del mar com als altiplans situats a 5.000 metres d’altitud, des de la selva més humida i frondosa al desert més àrid i sec, als hàbitats de climes tropicals amb temperatures tòrrides o bé a les estepes àrtiques de temperatures gèlides.

I és capaç d’aguantar condicions extremes de clima, fam, misèria, guerres, malalties i cataclismes, de subsistir allí on altres espècies més fortes sucumbeixen, de créixer i progressar, escampant-se per tot el planeta, adquirint intel·ligència i esdevenint l’espècie majoritària i dominant de l’actualitat. Faig muntanya des que tenia 15 anys i com que ara en tinc 65, això vol dir mig segle de trescar per les meves estimades muntanyes. No tots els amors solen durar tant temps però a mi sembla que em va agafar molt fort. A part de l’alpinisme, practico també la BTT, l’esquí de muntanya a l‘hivern, faig caminades, excursionisme i alguna cursa de resistència. L’any 2007 i com a conseqüència d’un repte personal, vaig intentar l’Aconcagua que amb els seus 6.962 m és el sostre d’Amèrica del Sud i em va anar prou bé. Com que abans havia pujat al Kilimanjaro que és el cim més alt d’Àfrica, em va venir el “cuquet” d’intentar realitzar el projecte dels Set Cims. Total ja en portava dos i per tant “tan sols” me’n quedaven cinc. El projecte dels Set Cims, conegut més pel seu nom en anglès dels “Seven Summits”, consisteix a assolir el cim més alt de cada continent, considerant Amèrica com dos continents, el Nord i el Sud i afegint-hi també l’Antàrtida com a nou continent.

Carstensz (Oceania), McKinley o Denali (Amèrica del Nord), Mount Vinson (Antàrtida) i Everest (Àsia). L’abril del 2008 vaig intentar pujar amb esquís l’Elbrus, de 5.642 m i sostre d’Europa encara que situat al Caucas rus, a prop però de la frontera amb Geòrgia. Des de la desaparició del Teló d’Acer, una part de Rússia occidental es considera que forma part del continent europeu i per tant amb aquest canvi geopolític el Mont Blanc va perdre la seva corona de sostre d’Europa. Però el mal temps, fred i un vent molt fort amb una temperatura de sensació de -40º C em va fer abandonar l’intent quan faltaven tan sols 300 metres pel cim. Llavors vaig decidir tornar-hi a l’agost del mateix any, aquesta vegada a peu i ja va ser molt més fàcil. Únicament cal vigilar les plaques de gel negre que es formen al flanqueig, abans d’arribar al coll entre els dos cims. El novembre del 2009 vaig aconseguir fer el cim de la Piràmide de Carstensz de 4.884 m i sostre de Oceania. Està situat a la part occidental de l’illa de Papua, actualment sota l’administració d’Indonèsia. És un cim llunyà i molt desconegut que no fa quasi bé ningú, excepte els pocs eixelebrats del projecte dels Set Cims. L’aproximació és molt pesada, havent de travessar durant 6 dies una selva humida i molt espessa, plena de fang, sense camins, de travessar rius amb aigua per sobre dels genolls i amb pluja assegurada cada tarda si no tot el dia. Les temperatures no són molt baixes però la sensació d’humitat és angoixant i sembla que l’aigua i el fang et penetren la pell i t’arriben al moll dels ossos.


El cim s’assoleix escalant una paret de 600 m d’una dificultat de III o IV fins a una cresta molt aèria amb un pas final molt espectacular que se supera amb una tirolina d’uns 20 m de llargada, penjada sobre el buit a una alçada de 300 metres. El maig-juny del 2010 vaig participar en una expedició al McKinley, més conegut pels nordamericans com Denali que és el seu nom en Atapascà. Està situat a Alaska, molt a prop del Cercle Polar Àrtic . Degut a la seva situació tan al Nord i a la seva alçada de 6.194 m, les seves condicions climatològiques són molt severes, podent assolir-se fàcilment els -40º C que amb l’efecte del vent es poden convertir en una sensació tèrmica de prop de -50º C. La logística és de total autosuficiència. Cal portar a sobre tot el necessari durant 3 setmanes que inclou el material personal i col·lectiu, tendes, menjar, combustible i totes les deixalles. Això significa portar una motxilla amb 30 Kg i arrossegar una pulca amb una càrrega de 40 Kg. Les primeres etapes es fan amb raquetes de neu i després ja només amb grampons. La pulca s’abandona al Camp III ja que des d’aquí cal pujar el Headwall que és una paret, normalment glaçada, de 600 m de desnivell i una inclinació de 50º a 55º. Tot i que hi ha trams de cordes fixes, pujar aquesta paret quan està glaçada, amb grampons i amb una càrrega de 30 Kg a l’esquena és un exercici molt exigent.

17

Finalment el dia 11 de juny vaig poder fer cim a les 9 de la nit, encara amb els darrers raigs de sol però amb claror, ja que allí a l’estiu no es pon fins passades les 11, arribant al Camp IV a les 2 de la matinada següent. El gener del 2011 intentaré fer el Mount Vinson de 4.897 m que és el cim més alt de l’Antàrtida. La logística serà molt semblant al McKinley, utilitzant el mateix sistema d’autosuficiència i portant tot el material a sobre però amb unes condicions climatològiques tal vegada més dures per la proximitat del Mount Vinson al Pol Sud on fins i tot a l’estiu antàrtic les temperatures mai son positives encara que llueixi el sol. I finalment l’apoteosi, el gegant de les muntanyes, el sostre d’Àsia i de tot el món, el mític Everest amb els seus 8.848 metres d’alçada m’espera per l’abril-maig del mateix any 2011. Els reptes seran nombrosos: una llarga expedició de dos mesos de durada que obligarà a dosificar les energies. La incògnita sobre l’adaptació del meu cos a l’alçada sobretot a partir de la Zona de la Mort. Temperatures i vents que en cas de mal temps poden arribar a ser molt crítics. Adaptació a una dieta pobra i insuficient. Escalada de l’esglaó Hillary a 8.770 metres. Impossibilitat de ser rescatat. Superació de la cascada de gel del Khumbu amb esquerdes esfereïdores. Caiguda de seracs de mida gegantina. Però per sobre de tot, el repte més important serà el de l’edat. Cal dir que no hi pugen gaires alpinistes majors de 65 anys a l’Everest. De fet l’espanyol més gran que hi ha pujat ho va fer amb 62 anys. Però jo crec que la resposta del cos està molt lligada al poder de la ment i que amb un nivell acceptable de forma física serà el cervell qui controlarà la situació, aportant les dosis necessàries de convicció, confiança, esforç i capacitat de sacrifici que permetin, si el temps acompanya, finalitzar el projecte del Set Cims amb la Mare de totes les Muntanyes. Joan Clofent i Torrellas Nota de la Redacció: En el moment d’imprimir-se aquest butlletí, en Joan ja ha assolit el Mount Vinson i ha fet el primer intent a l’Everest.


18

Joan Grau i Colomer, 1938-2010 En Joan Grau i Colomer va morir el dia 15 d’octubre de l’any passat,

Ja a la UES, s’incorporà a la Secció Muntanya

tenia 72 anys. La seva vinculació amb l’excursionisme venia des de

i participà activament a les seves excursions i

l’any 1961, quan es va fer soci del Centre Excursionista de “Sabadell”, també havia format part de les colles del jovent actiu de la parròquia

sortides, i més endavant, l’any 1988, col·laborà amb la Junta Directiva d’en Jordi Artigas com a Tresorer,

de la Puríssima. Més endavant formà part del grup de pares interessats

i així també a les Juntes d’en Francesc Aluju, Josep

en l’esbarjo dels fills a través de l’esplai “La roda”, agrupació

Ibars i Àngel Artigas.

capdavantera en els inicis del món del lleure per als infant.

En aquest període es procedí a adaptar la feixuga tasca de portar la tresoreria de l’entitat i del conjunt de departaments, a fer-ho amb mitjans informàtics. La seva dedicació i esforç dins de l’entitat, junt amb les relacions amb les seccions, van fer que el 24 d’octubre de 2008, se li atorgués la Medalla d’Honor de la UES en l’acte d’inauguració del curs 2008/2009. Després d’haver superat durant divuit anys la greu malaltia que ara se l’ha endut, i que en tot moment va portar amb voluntat i fortalesa, en aquest darrer any, hi va recaure, sempre amb l’esperança de refer-se’n. No va ser així i en el seu recordatori ens va deixar aquestes ratlles de comiat.

Des dels cims vaig prendre l’alè de tota una vida per poder viure plenament. Ara l’allibero per a tots vosaltres. Gaudiu de cada alenada amb el respecte en que, finalment ho he fet jo. Algú que us estima.

Per tot això, els amics excursionistes el trobarem a faltar. Josep Ibars

Joan Grau - Estany Negre Peguera (1994)


Ramon Ferrer i Valero

A l’amic Ramon

S ense gairebé temps per escriure-ho, i havent de fer espai d’última hora per figurar al butlletí, ens hem de referir a la defunció del

A mb motiu del senderisme va ser com vaig conèixer a en Ramon, company de moltes sortides

company Ramon Ferrer i Valero, ocorreguda el 2 de juny d’aquest 2011. Fa poc que hem assistit al multitudinari enterrament d’aquest personatge positiu i optimista com cap més, que gairebé ha tingut contacte amb totes les seccions de l’entitat i a les quals hi ha deixat petja i estimació. També amb la Secció d’Història, on sempre que podia venia a treure-hi el cap i la fèiem petar. M’heu de perdonar que personalitzi. Per a mi el Ramon ha estat una persona amb la qual he mantingut sempre un contacte constant i una amistat, sense que puguem dir que fóssim amics íntims. Tot i que érem veïns, ens vàrem conèixer quan encara anàvem amb calça curta, als Escolapis. Després vàrem coincidir i conviure amb la colla del carrer de Sant Antoni, a casa seva amb els seus pares, l’Eloi i la Felissa, i el seu germà Feliu. Més tard amb l’esposa, l’Anna Maria Carbonell. Conservo records d’aquell viatge que varen fer a l’Alguer, quan encara no era turístic, i del qual en mostrava orgullosament les diapositives. I també de la idea i col·laboració amb la campanya de llarga durada “Ep! en català”, enganxant grans rètols per tots els anuncis escrits en castellà que trobàvem pels carrers de Sabadell. El record d’Albanyà, amb l’Anna Maria i les dues filles l’Ada i Zaida. La Zaida a casa quan varen venir per obtenir més informació del torrent de Colobrers, pel qual la noia sentia devoció. El maleït i estúpid accident on perdé la vida la Zaida; els dies de tristor que se succeïren... La posterior alegria pel naixement de la tercera filla, la Queralt. Sempre em deia: “Tu ja ets avi i jo torno a ser pare... però, ja ho veus, la vida és així!”. Després amb els gendres i amb els néts i amb la feina de sempre a cal Boi i la jubilació inesperada, abans d’hora. I les mil i una coincidències a la UES; la lluita contra el Quart Cinturó i el sender GR-97 o sender del Quart Cinturó, del qual fa uns dies m’envià la revisió per al llibre del centenari; la descoberta d’un refugi antiaeri en unes obres a la ciutat i d’un dolmen a Roca Sereny, la participació en la consulta sobre el dret a decidir, d’ara fa un any... I, les dèries... la família, el jazz, la història, la llengua, la nació, la política... I, finalment, la malaltia, que pel seu optimisme o per la meva manca d’acceptació de la realitat, mai no vaig arribar a pensar que li fos mortal... Ramon, a partir d’ara estarem més sols. Gràcies per tot el que ens has donat i per aquest optimisme desbordant que ens encomanaves i que tant trobarem a faltar. Lluís Fernàndez. Secció d’Història

i que, amb el temps, ens uniria una gran amistat. Més enllà de les llargues caminades, unes inquietuds comunes van refermar una amistat creixent, preparant i programant atractives sortides que reivindiquessin el tarannà excursionista, ensems que servissin per donar a conèixer indrets i fets rellevants del paisatge català, de la seva història i dels seus personatges. Motivat pel centenari de la mort d'en Verdaguer, la proposta va ser pujar al Santuari de la Mare de Déu del Mont on el gran poeta va sojornar per escriure l'obra CANIGÓ. El Ramon tenia casa a Albanyà i coneixia aquells indrets com el palmell de la mà. A proposta de l'amic Ramon, vam emprendre la tasca per editar un video que seguís, fil per randa, els 10 camins per accedir a la Mola, descrits en el LLIBRE DE SANT LLORENÇ DEL MUNT d'en Francesc Vila i Plana. A la meitat del recull d'imatges, el Ramon va patir la pèrdua d'una filla, just el dia que complia 18 anys. Vam reprendre, però, el recull d'imatges que, per diferents circumstàncies, no ha prosperat encara; tot i que en diferents ocasions n’havíem parlat. Ara em proposo en ferm i com a Homenatge, posar fil a l'agulla perquè surti a la llum, l'edició del corresponent DVD. Amb en Ramon vam mantenir llargues converses de tots els temes: ciutadans, muntanya,... Vam preparar diferents itineraris per la geografia catalana i, finalment, el visitava amb certa freqüència degut a la seva malaltia. Em va agafar de sorpresa el seu ràpid desenllaç. En pau reposi.

DOLMEN DE ROCA SERENY, O DOLMEN DE RAMON FERRER. Dolmen descobert per Ramon Ferrer el 19 de febrer de 2005, en el transcurs d’una excursió organitzada per la Secció Natura. D’esquerra a dreta, Roca Sereny, el dolmen i Ramon Ferrer. Fotografia de Marcel·lí Garriga i Codina. Data: abril de 2006.

Manel-MAGAMA. Juny 2011

19


SENDERS

20

Tot passejant pel camí de l’Inca cap el Machu Picchu

É

s quasi de tothom conegut, sobretot pels grans empresaris turístics, la fal·lera que un turista de llargues distàncies té per anar al Machu Picchu, la ciutat sagrada dels inques, al Perú. Però resulta que hi ha més d’una manera d’anar-hi. De totes, només una és ben assegut, primer en un tren i després en un autobús fins la mateixa porta d’entrada. El que no estalvien aquestes persones és pujar i baixar les moltes escales que hi ha per a salvar els forts desnivells de l’antiga ciutat. Nosaltres, per arribar-hi, vam escollir la segona opció més valorada: la d’anar-hi a peu durant quatre dies per un dels tants “caminos del inca” que hi ha. La gentada que el fa és tanta, que cal demanar plaça amb molt i molt de temps, mesos, per tenir l’oportunitat de fer l’excursió. Les quatre etapes estan pensades de manera que puguis trobar serveis i evitar portar-ho tot a l’esquena. Bé, a la teva esquena. Perquè en realitat ho traginen tot, absolutament tot excepte els vàters, les esquenes dels homes i xicots andins. A tu només et cal portar una motxilla petita o gran, segons les teves preferències. Ells et porten una petita part del teu equipatge, l’indispensable per passar tres nits, una d’elles molt freda. Tot comença en un pont sobre el riu Urubamba, més avall del darrer poble important, Ollantaytambo. Hi pots arribar per un camí polsegós o amb el tren, ara turístic. És el quilòmetre 82 de la via del tren, una referència important. Per començar et fan un visat d’entrada i s’asseguren que t’acompanyin un o dos guies, segons la mida del grup. Després toca la fotografia de grup sota el cartell que, de forma ressonant, posa “Inka Trail”, així mateix, en la lingua franca que no ens traurem de sobre per res en tots els dies. Comencem a caminar molt lentament i amb parades cada dos per tres, sigui per mirar plantes, per veure les primeres ruïnes encara que siguin de lluny, per posar-nos repel·lent antimosquits, consumir begudes en els diferents poblats o dinar. La tarda es presenta empipadorament plujosa, amb un continu posar i treure impermeables. Poc a poc ens anem endinsant a la vall del riu Kusichaca, verda i fèrtil. La pujada continua essent suau i distreta amb les explicacions dels guies davant els diferents llocs arqueològics que ens anem trobant. Els primers “portejadors” ja ens han plantat les tendes al mig del pati arbrat d’unes cases, entre gallines amb peücs, gossos afables, gats distants, un ase... i una barraca que fa de WC amb “dutxa” inclosa.

Pas Warmi Wañusca 4.200 m

Pas Qochapata 3.950 m

Túnel Inca

Ens tenen preparat una mica de berenar i una infusió per donar-nos la benvinguda, abans d’un excel·lent sopar, tot dins una tenda-menjador amb taules i cadires, sí,si, taules i cadires de debò que aniran transportant tots els dies. Som a quasi 3000 m. Tots els altres grups (fins unes 500 persones més els portejadors) estan distribuïts per diferents poblets. L’endemà, és a dir el segon dia, comença la part dura del trekking. Ja no hi ha cap poble ni tan sols cap casa. Aquí comences a veure qui està acostumat a caminar i qui no. I també veus qui ha fet aclimatació prèvia i qui no. Hem de superar més de 1200m de desnivell per un camí molt ben traçat però ple de graons si l’un alt, l’altre encara més. Agafem el pas lent i constant de les grans ocasions mentre la gent ens avança esbufegant per quedar-se clavats uns quants graons més enllà. Tot i la pujada, els portejadors van una mica més ràpids que nosaltres i no paren d’explicar-se històries; algunes en castellà però la majoria en quítxua o en una graciosa barreja. Finalment arribem al


21

Pas Phuyupatamarka 3.670 m

Pas de la Dona Morta o Warmi Wañusca, 4200m, un coll força estret però amb bona vista malgrat la boira que va i ve i que no ens permet gaudir-ne plenament. Entreveiem, però alguna muntanya, com el Wayanay, amb neu nova a partir dels 4500m. El fet que faci molt fred i la baixada sigui encara més dura que la pujada per la verticalitat del primer tros fa que la majoria de gent, poc o gens preparada, arribi al lloc d’acampada comuna, a 3500m, feta un nyap. El 95 % de la gent només són turistes caminadors, joves la majoria. Com a contrast, els portejadors ho han baixat tot corrent i saltant per entre els graons inques que més que graons semblen marges. La tercera etapa és molt més amable i bonica. Comencem perquè fa un bon sol que en poca estona escalfa el gèlid ambient. La infusió servida a peu de sac, ben calentona i la palangana amb aigua tèbia, sabó i paper per rentar-nos la cara ens retorna a tots, tant els que han tremolat tota la nit com els que no. A més els arbustos que tenim a tocar estan carregats de colibrís que no paren de cantar i volar de flor en flor. Des d’aquest punt, la vista sobre la vall del riu Urubamba i les altíssimes muntanyes plenes de glaceres que l’alimenten és preciosa. Poc després de començar a caminar passem per Runkurakay, les ruïnes d’un lloc de posta dels chasquis , (els traginers d’objectes i paraules de l’època inca) que feien tot aquest camí corrent. Passem el Pas Qochapata de 3950m on hi arribem per escales i en marxem... per escales ! Aquest pas està envoltat de prats i petits llacs d’aspecte alpí que li donen una gràcia especial, sobretot tenint en compte que estem entre vegetació semitropical. Tenim el Nevado Verónica (5822m), el Salkantay (6300m) i altres Nevados de la zona a un tret de pedra. Per sota, a molts cents de metres, les valls tributàries de l’Urubamba i el Vilcanota carregades de vegetació selvàtica. Noves i abundoses restes arqueològiques molt curioses i en relatiu bon estat de conservació, ens donen la idea de la importància que va tenir aquest camí fa poc més de 500 anys, quan a Europa estàvem en ple Renaixement. Són llocs dominants de defensa (Sayaqmarka), llocs religiosos de sacrifici (Phuyupatamarka), llocs d’experimentació i abastament agrícola (Wiñay Wayna), etc.

Portejadors per les moltes escales

Avui és el dia més bonic i no tan sols perquè la meteorologia ens acompanya. Tot i que és una etapa llarga, no hi ha gaire desnivell de pujada. El camí va revoltant els contraforts de les altes muntanyes per entre orquídies i petits arbustos que no ens impedeixen gaudir d’un magnífic panorama. Fins i tot passem un parell de trossos excavats a la roca com un túnel, però amb escales, no podia ser d’altra manera. El tercer i darrer coll és el Pas Phuyupatamarka de 3670m, preciós, amb unes vistes espectaculars. A partir d’aquí comença una notable baixada de més de 1000m també per graons, que deixa tots els joves esllanguits i blanquets urbanites europeus i nord-americans fets pols. El campament d’aquesta darrera nit ja és una cosa completament turística, fins i tot horrible, amb llum elèctrica, música del txumba-txumba, coca-coles, alcohol, tabac.... i hotel. Fins aquest punt hi arriben també totes aquelles persones que volen pujar a peu al Machu Picchu en un dia o dos, des del quilòmetre 104 de la via fèrria, cosa que incrementa la gentada que s’hi allotja. Per sota, molt ensota encara, encaixat allà baix de tot es veu el filet del riu Urubamba i la via del tren al seu costat, únic medi de comunicació moderna de la zona. Per totes bandes, doncs, s’ensuma ja la “civilització”. I per fi arriba el dia més desitjat, el de l’arribada al Machu Picchu, a la quarta etapa. Com que els portejadors han de desmuntar-ho tot i baixar per agafar el primer tren de les 5 quan passa pel quilòmetre 104 (és a l’únic en tot el dia al que tenen dret), ens criden a quarts de 4. Esmorzem i marxem ràpidament cap el control d’entrada al Machu Picchu. Total per esperar-nos més d’una hora fins que obren. Tenim temps de badallar, xerrar amb els guies, veure clarejar, escoltar els xiulets del tren en el que marxen els nostres estimats portejadors.... Quan per fi aconseguim passar el control, allò és pitjor que la sortida d’un GP de F1. Tothom corre pel corriol planer que ens

Ruines Intipata


22

Machu Picchu 2.700 m Machu Picchu

portarà, després d’una curta paret d’escales verticals, a lnti Punku o porta d’accés al recinte. La gràcia està en arribar-hi amb els primers rajos de sol. Ens pensàvem que era per veure’l sortir per darrere les altes muntanyes. Doncs no. És per veure el primer raig quan toca la primera pedra del Wayna Picchu, la muntanya que hi ha just a sobre el recinte del Machu Picchu. Sigui com sigui, la visió d’unes de les més famoses ruïnes del món des d’uns 300m per sobre i en aquella hora d’un matí radiant, no té preu. Posa els pèls de gallina per la seva bellesa. Ja només ens queda mitja horeta de baixada fins a poder tocar les primeres venerables velles i belles pedres, quan encara no hi ha gaire gent. La visita és exhaustiva, amb explicacions dels guies per arreu. Poc a poc es va omplint de gent, molta gent, que han pujat amb el bus. Però nosaltres ens hi estem fins bastant més enllà de migdia, amunt i avall, avall i amunt. Ara això, ara allò... Les moltes històries que hi ha sobre el Machu Picchu diuen que havia estat construït per refugiar el més selecte de l’aristocràcia inca tant en cas d'atac com com a lloc de descans, sobretot de l’emperador Pachacútec. Això no treu que, entre altres, no fos un excel·lent observatori, un santuari religiós i un lloc de control. Per aquesta raó tot està ple de temples, santuaris, places i nuclis residencials fins a més de 140 edificacions. Pensen els que hi entenen que en el seu moment havia tingut fins a 1000 habitants. També hi ha molts “andenes” o terrasses de cultiu construïdes amb murs de pedra farcits de diferents capes de materials que en faciliten el drenatge. En la intersecció de la zona urbana amb l’agrícola hi ha la residència de l’inca, el temple-observatori, la torre de vigilància i, sobretot, la font més important d’aigua. Sí, sí, aigua en un promontori rocós a 2700m. I pertot arreu. Justament aquest promontori molt per sobre del riu i on hi havia la ciutat forma part d’una estructura geològica, un batòlit, envoltat de falles i diàclasi. Traduït a la pràctica això significa abundants i forts

terratrèmols. La manera que van tenir els inques per a protegir-se’n va ser fer els murs de blocs de granit polits i encaixats per juntes tan perfectes que costa imaginar-se com aconseguien construir-los sense conèixer el ferro. Entre pedra i pedra, no hi cap ni una fulla d'afaitar. En canvi, per dins tenen diversos encaixos. D’aquesta forma, encara que tot tremoli, quan s’acaba el tremolor, tot torna com abans. L’altra és imaginar-se com mobilitzaven tots aquests blocs, alguns molt i molt grossos, si no coneixien la roda. Desfent tots els tòpics sobre la coneixença d’aquest emplaçament, es veu que no ha deixat mai de ser conegut i visitat, fins i tot pels espanyols. No va ser, però fins al 1911 que el nord-americà Bingham, per cert d’una manera no gaire honesta, el va redescobrir i va esbombar la seva bellesa per tot el món. I el periple s’acaba al poble d’Aguas Calientes, un lloc artificial, al costat del riu fet a redós de les notables ruïnes. Avui dia està ple de restaurants, hotels, bars... i unes instal·lacions termals que li donen nom. Com que només s’hi pot accedir a través del tren, ens hem d’esperar tot un dia abans no tenim bitllet. Ho aprofitem per visitar un petit museu inca, una sala d’exposicions, el mercat artesanal, un jardí botànic, etc. El lloc no és agradable, sobretot quan constatem que som al fons d’un gran sot, al costat d’un gran riu que fa poc més de mig any va provocar una autèntica catàstrofe i, a més, és una zona molt sísmica. Vaja, com per a quedar-s’hi a viure. Elisabet G. Bordas


COMPETICIÓ

23

Cuita el Sol 2010 E

l segon cap de setmana de juny, i com ja és habitual en els últims anys, es va celebrar a Àreu (Vall Ferrera, Pallars Sobirà) la milla vertical la Cuita el Sol. La cursa té origen en un conte de Pep Coll “l’home que corria més que el Sol”. I d’això mateix tracta: just quan l’ombra del Sol apareix al poble (18.00h, aprox.), es dóna la sortida i s’ha d’arribar a dalt del cim abans no ho faci l’ombra. Fins aquí semblaria tot molt fàcil si no fos perquè la muntanya que s’ha de pujar és el Monteixo, amb 1.600 metres de desnivell positius, ja que la baixada és neutra, a excepció dels juniors (menors de 18 anys) que arriben a un coll a uns 1.000 metres sobre del poble. Per si no fos poca la inclinació de la muntanya, l’herba que ja de per si sola rellisca, les pedres soltes i la neu que hi ha a la part alta del cim, aquest any s’hi va afegir la pluja. I és que una hora abans de la sortida va caure un aiguat considerable, que, entre altres coses, va dificultar l’escalfament dels corredors. Tot i així l’organització no va voler anul·lar la cursa ni agafar un recorregut alternatiu (com a l’anterior edició). De totes maneres, el Sol va recuperar el protagonisme, així que es va poder donar la sortida sense problemes i la pujada no va tenir excessives complicacions, a part d’algunes relliscades. Un cop acabada la cursa, avituallament a l’arribada i la baixada que és realment espectacular, ja que es veu el poble just als teus peus i sembla ben bé com si hi poguessis arribar a caure. L’entrega de premis és l’endemà, i per això mateix, l’organització facilita sopar, dutxa i el càmping d’Àreu, tot i que la majoria de gent s’espavila i busca nit en hotels o apartaments.

L’endemà, el senyor Feliu Izard, organitzador de la cursa, junt amb la resta d’organitzadors del Centre Excursionista de Lleida s’encarrega de donar els premis, que s’ha de dir que n’hi ha de tot tipus. A part del premi als cinc primers de cada categoria, també es donen premis als participants més joves, als més vells, als més lents, al primer pallarès, al primer ferrerenc, etc. La UES va obtenir el tercer premi pel que fa a nombre de participants. La jornada, en què no hi va faltar la música popular d’acordió d’en Pep Lizandra, va acabar amb una xocolatada i amb un sorteig de material, que finalitza amb el plat fort del sorteig d’una bici de muntanya.


ORIENTACIÓ

24

Temporada 2010 = 7.565,31 punts a temporada 2010 ha estat una temporada brillant per a la petita L secció d’orientació. És una secció que a poc a poc es va consolidant i augmentant el nombre dels seus components que participen arreu de Catalunya cap de setmana rere cap de setmana tant en curses de la Copa Catalana, com en curses populars i rogainings. Aquest augment de participació fa que ens estiguem fent un lloc entre els clubs catalans que porten molts més anys que nosaltres en el món de l’orientació. Després d’algunes curses populars al mes de gener i de la segona edició de la rogaining de l’Espluga Calba el tret de sortida de la temporada oficial és la primera cursa de la Copa Catalana a Torroella de Montgrí. I en la primera cursa ja assolim el primer podi. Marta Izard, una debutant en curses de la Copa Catalana, va signar el primer podi de la temporada de la secció en la categoria de D21B. El nombre de socis de la secció ha augmentat i aquesta temporada cal destacar l’alt nivell de participació en les diferents curses de la Copa Catalana. En la major part s’han superat els 10 participants. El fet d’augmentar de manera considerable la participació en les

Carmela Alonso

Eva

curses facilita aconseguir una millor collita de punts, ja que per l’equip puntuen les 7 millors actuacions de cada cursa. Tota la temporada vàrem estar lluitant en les diferents curses per col·locar la UES en el top-10 dels clubs d’orientació catalans, amb clubs que porten molts més anys en aquest esport, com són el Farra-O, el Xinoxano, el Montsant. Vàrem establir un bon frec a frec amb la UPC a qui finalment vàrem superar en el tram final de la temporada en la classificació final per clubs, assolint 7.565,31 punts i la posició número 11 i una mitjana de punts per cursa de 485 punts. A nivell individual cal destacar l’actuació de Marta Izard que gairebé va comptar les seves curses per podis en la categoria de D21B i que fins la darrera cursa va estar lluitant per ser la guanyadora absoluta de la Copa Catalana en la seva categoria,


havent-se de conformar al final amb un meritori segon lloc. També cal destacar l’actuació de Ricard Angulo en la sempre difícil i disputada categoria de H21A, en què també va ser la seva primera temporada completa dedicada a l’orientació. Al final no es va poder col·locar en el top-10 de la categoria per ben poc. Però a mesura que va anar avançant la temporada va guanyar en seguretat, cometent menys errades d’orientació i fent bones eleccions de ruta en les seves curses i enfilant-se en alguns als podis. Sobretot, va tenir molt de mèrit l’autoritat amb la que va guanyar la darrera cursa de la temporada a Els Sagalassos. Un resultat que fa pensar que en aquesta temporada 2011 pot consolidar-se en les posicions de privilegi des de les primeres curses. Tant la Carmela Alonso, que aquesta temporada estrenava categoria en D21A, com l’incombustible Manel Moreno en H21B van estar lluitant fins la darrera cursa per entrar en el top-10 de les seves respectives categories en la general de la Copa Catalana. Fita que no van assolir per ben poc. Per primera temporada hem comptat amb dos juniors en la secció: Laia Medina en D12 i Mihai Sebastian Surhan en H12. Cal destacar alguns dels podis assolits per Laia Medina a qui encara li queda una altra temporada en la mateixa categoria i sobretot, cal assenyalar el podi en el campionat de Catalunya en la cursa de llarga distància que es va realitzar en el petit poble de Capolat (Berguedà). L’altre podi en el Campionat de Catalunya va ser el de Marta Izard en D21B on també en la modalitat de llarga distància va pujar al segon graó, lloc al qual ha semblat estar abonada al llarg de gairebé tota la temporada. Per primera vegada vàrem poder presentar tres equips en el Campionat de Catalunya per Relleus: homes sèniors, dones sèniors i homes veterans. L'objectiu inicial era que els tres equips acabessin les seves respectives curses sense penalitzar i així poder sumar punts per la secció en la general de la Copa Catalana, però finalment no va poder ser

25

Podi a Els Sagalassos

per una petita errada en una de les darreres fites del primer relleu de l'equip que debutava, el d’homes sèniors. Les curses del tres equips van tenir una pel·lícula molt igual. El primer rellevista va ser el més lent dels tres, i el segon i el tercer van aconseguir recuperar algunes posicions, sense arribar al top-10, un altre dels nostres objectius. El millor resultat va ser el del relleu femení en la posició 14, els homes veterans van ser 18 i l'equip d'homes sèniors van queda malauradament desqualificats. Una fita important pel club va tenir lloc en els dos dies d'Osona, on es van desplaçar una dotzena d'orientadors de la secció. La cursa del dissabte de mitja distància a Calldetenes no va anar com s'esperava. Malgrat fer unes bones curses ningú no va assolir cap podi. Molt diferent va ser la cursa del diumenge de llarga distància a Tavertet, amb tres podis: Ricard Angulo segon en H21A, Marta Izard també segona en D21B i Laia Medina tercera en D12. Aquests tres podis sumats a les bones actuacions de la resta de components de la secció va permetre assolir una fita història: sumar per primera més de 600 punts en una sola cursa. Hem finalitzat la temporada amb 7.565.31 punts amb una mitjana de 485.5 punts per cursa i la posició 11 en la classificació final. Ha quedat un llistó molt alt per l’actual temporada 2011 on ens posem com objectiu superar la barrera dels 9.000 punts al final. Aquest és ara el nostre repte. Ricard Masferrer


26

COMPETICIÓ

Equip de Competició en Escalada Esportiva Infantil Panxa del Bou-Unió Excursionista Sabadell (PxB-UES) ’excursionisme ha evolucionat i, actualment, a casa nostra, L coexisteixen la pràctica tradicional de l’excursionisme amb les noves modalitats, entre elles, la pràctica de la competició en diferents formes: curses de muntanya, caminades de resistència, esquí de muntanya i alpí, ral·lis d’alta muntanya, escalada i, darrerament, també l’espeleologia amb les tècniques de progressió Vertical (TPV). La pràctica de la competició demana una gran dedicació i resulta econòmicament dura però, per altra banda, és una font d’aprenentatge i perfeccionament continuat en els valors de l’esport: companyonia, participació, comunicació i educació física i mental. Atès que no ens podem permetre l’ajuda, esponsorització, o professionalisme, per motius econòmics obvis, a la UES hem fet una aposta ferma i decidida en la promoció de l’esport de competició infantil i juvenil. En Espeleologia ja disposem d’un equip jove que ens representa a les competicions de TPV, és l’equip Gimnàs Llenas-Espeleoclub Sabadell i està donant molt bons resultats; darrerament hem creat un equip d’escalada esportiva conjuntament amb el gimnàs escola d’escalada La Panxa del Bou: l’equip PxB-UES. Aquest equip té com a finalitat promoure la pràctica de l’escalada esportiva en les categories infantil i promoció (fins als 16 anys). El maig de 2009 vàrem

signar un conveni de col·laboració entre les dues entitats que ens ha portat a dominar, tan per nombre de participants com en podis, les diferents competicions. Cal esmentar els companys de la Panxa del Bou, especialment l’Oriol Dubreuil i el Jordi Rubio, que ens van animar a tirar endavant aquest projecte. I una menció especial pels nois i noies participants, els entrenadors, així com els seus pares i mares! Des de la UES els animen a perseverar en l’esforç i la superació, tot desitjant que gaudeixin practicant esport, amb independència dels resultats assolits. Tanmateix us volem mostrar les classificacions d’aquestes dues temporades, ja que els èxits assolits ens han sorprès. Guanyar campionats no es trobava en els nostres objectius, però se n’han assolit uns quants, individuals i de participació, gràcies al fantàstic grup d’amics i amigues que componen l’equip i que, més que competir, gaudeixen escalant!


27

Copa Catalana d’Escalada de dificultat 2009 Categoria infantil femenina 1. Sílvia Burgada Cura 2. Mariona Burgada Cura 4. Maria Benach 6. Mariona Anglès Vera

Categoria infantil masculina 2. Pau Jover Escapa 9. Ferran Peig i Mallol 11. Pol Maldonado de las Heras 12. Nil Fusté Llorca

Campionat de Catalunya d’escalada de dificultat 2009 Categoria infantil femenina 1. Sílvia Burgada Cura 2. Mariona Burgada Cura 4. Marina Valencia 5. Maria Benach

Categoria infantil masculina 4. Pau Jover Escapa 8. Nil Fuster Illa

Copa Catalana d’escalada en bloc 2009 (En aquest primer any, la categoria infantil modalitat bloc va ser mixta) Categoria infantil mixta 2. Pau Jover Escapa 5. Mariona Burgada Cura 7. Sílvia Burgada Cura 17. Maria Benach

22. Ferran Peig Mallol 27. Nil Fusté 28. Pol Maldonado

Campionat de Catalunya escalada en bloc 2009 Categoria infantil mixta 2. Pau Jover Escapa 3. Mariona Burgada Cura 5. Sílvia Burgada Cura

12. Maria Benach Zubero 14. Pol Maldonado de las Heras 15. Nil Fusté Illa

Categoria Promoció 2. Èric Rodríguez Medina 7. Marcial Gonzàlez Gutiérrez 8. David Capilla 9. Jordi Fusté Llorca


28

Campionat de Catalunya d’escalada de dificultat 2010 Categoria infantil femenina 1. Sílvia Burgada Cura 2. Marina Valencia Corrales 4. Maria Monllor Rubio 5. Mariona Anglès Vera 7. Maria Benach

Categoria infantil masculina 12. Ferran Peig Mallol 13. Jan Fusté Illa

Categoria promoció mixta 6. Pau Jover Escapa

Categoria ABSOLUTA femenina 2. Mariona Burgada Cura

Copa Catalana d’escalada de dificultat 2010 Categoria infantil femenina 1. Sílvia Burgada Cura 2. Marina Valencia Corrales 3. Maria Monllor Ribó 5. Mariona Anglès Vera 6. Maria Benach 10. Iolanda Montllor Urpinell

Categoria infantil masculina 5. Arnau Altayó Sanfeliu 10. Oriol Merucci Duplas 12. Jan Fusté Illa 13. Ferran Peig Mallol 18. Nil Fusté Illa

Categoria promoció mixta 5. Pau Jover Escapa

Campionat de Catalunya d’escalada en bloc 2010 Categoria infantil femenina 2. Sílvia Burgada Cura 3. Marina València Corrales 6. Maria Benach

Categoria infantil masculina 8. Arnau Altayó Sanfeliu 11. Ferran Peig Mallol

Categoria Promoció mixta 6. Pau Jover Escapa

Categoria ABSOLUTA femenina 4. Mariona Burgada Cura

VII Copa Catalana d’escalada en bloc Categoria infantil femenina 1. Sílvia Burgada Cura 4. Marina València Corrales 5. Ariadna Canudas Tena 7. Maria Monllor Ribó 8. Maria Benach 10. Mariona Anglès Vera

Categoria infantil masculina 6. Ferran Peig Mallol 11. Oriol Merucci Duplas 12. Daniel Diaz Ruiz 13. Nil Fusté Illa 16. Arnau Altayó Sanfeliu 17. Jan Fusté Illa 18. Pol Maldonado de las Heras 20. Pol Diestre Lafarga

Categoria ABSOLUTA femenina 1. Mariona Burgada Cura

Categoria ABSOLUTA masculina 4. David Belmonte

Aquest 2010 ha estat molt bo pel que fa la participació i resultats, sobretot en la categoria femenina. Cal destacar també que tenim dos dels integrants de l’equip seleccionats de manera precoç al centre de tecnificació d’escalada de la FEEC: són la Mariona Burgada i el Pau Jover. La Mariona va començar la temporada a la categoria infantil; ja a la segona prova, va demanar competir a la categoria absoluta i aconseguí guanyar just en el debut per, finalment, ocupar el primer lloc a la copa de bloc i el 4t al Campionat de Catalunya;

Categoria promoció mixta 5. Pau Jover Escapa

en escalada de dificultat assoleix la segona posició absoluta. El Pau, que hagués dominat la categoria infantil, també salta i passa a la categoria superior, que enguany resulta ser molt competitiva amb un gran nivell de participants. Destacaquem que, al marge del campionat de Catalunya, tant el Pau com la Mariona han parti-


29

cipat a la Copa d’Espanya dins les seves categories d’edat, assolint el Pau el cinquè lloc entre 23 participants a la Copa de dificultat, i la Mariona també es classifica en la cinquena posició, entre 14 participants. La Mariona i el Pau representen el pal de paller d’aquest novell equip però, per a nosaltres, són tots iguals, del primer a l’últim.

Us animem i encoratgem a continuar fruint de la companyonia, de l’esforç, de l’aprenentatge i del treball en equip que comporta la competició. Visca l’equip PxB-UES! Jaume Planell Piqueras Àrea d’esports i competició


30

COMPETICIÓ Modalitat competitiva de l’Espeleologia: Sensacional cloenda de temporada de les joves promeses sabadellenques en el “V Campionat de Catalunya de Tècniques de Progressió Vertical” l 17 d’octubre es va celebrar a les instal·lacions de Lapanxadelbou E de Sabadell, el “V Campionat de Catalunya-III Memorial Bernat Renom, de tècniques de progressió vertical”, en el qual hi van prendre part sis esportistes sabadellencs de l’EspeleoClub Sabadell-Club Gimnàs Llenas. En la primera de les proves, la de velocitat amb sensefí, l’aleví Dani Valenzuela va ser medalla d’or, igual que l’alevina Eva Sanz que, fent un temps de 33’’ en els 10 metres de corda, obtingué medalla d’or amb rècord de Catalunya inclòs. Irene Pallàs va aconseguir la medalla de plata.

En la categoria Infantil, Arnau Calero va atènyer la medalla d’or en emprar un temps de 1’01’’ en l’ascens dels 15 metres de corda. També va ocupar la primera posició el juvenil Bernat Sust, amb un temps de 1’ 42’’ en l’ascens dels 30 metres de corda, mentre que el veterà-A Manel Llenas va ser segon. A la prova de resistència amb sensefí, Valenzuela va obtenir una altra medalla d’or, i les alevines sabadellenques Sanz i Pallàs, repetiren or i plata, respectivament. Calero en categoria Infantil i Sust en juvenil, van penjar-se ambdós una altra medalla d’or en l’ascens dels 60 i 120 metres de corda, respectivament. Finalment en la prova de circuit, l’aleví Valenzuela va aconseguir el seu tercer or, mentre que a la classificació en la modalitat femenina, es va tornar a repetir el mateix podi. Calero en categoria infantil també aconseguia la seva tercera medalla d’or, així com Sust en juvenil. Llenas en Veterà A va ser medalla de plata. Pel que fa a la classificació de la combinada, que és la suma de les tres proves, van ocupar la primera posició Dani Valenzuela en categoria aleví i, en categoria Infantil i juvenil la van copsar també els esportistes sabadellencs Arnau Calero i Bernat Sust, respectivament.


31

Passatemps MOTS ENCREUATS HORITZONTAL:

1 1

1. Brillant nucli de civilització antiga. 2. Acció o efecte d’emanar. Curs fluvial català. 3. Riu de l’Índia. Hi ha qui en busca. 4. Prefix que vol dir “contra”. Que fa pendent. Lleida. Madrid. 5. Dilatat. Nom comú donat a espècies de primats. 6. Beguda refrescant. És un mar. 7. Fòsfor. Riu d’Amèrica del Sud. Navarra. 8. Arbre de fusta molt dura. Lloc plantat de tramussos. 9. Relatiu al càlcul. Ventet suau i agradable. 10. Del verb surar (Al revès). Exèrcit de terra. D’importància molt inferior a la que se li vol donar (Al revès). 11. Acció de retirar-se un actor de l’escena (Al revès). Agafador. 12. Prefix del sistema internacional d’unitats. Personatges dels “Tres mosqueters”.

VERTICAL: 1. Aglomeració urbana molt gran. 2. Desprendre’s en partícules volàtils. Codi telegràfic. 3. Mena de senalla. Sulfat de calci que endurit es fa servir per escriure. 4. Organització no governamental. El qui practica un art. 5. Alcalde. Trets. Uruguai. 6. L’ocasió ha perdut vocals. Maledicció. 7. Símbol del Titani. Símbol del Samari. Peça per fer canviar la direcció de la nau (Al revès). Radi. 8. Arteria principal que arrenca del cor. Nom vulgar de nombrosos animals invertebrats. Part terminal del braç. 9. Mil en números romans. Símbol de l’Àrea. Confusió total. Cap vegada (Al revès). 10. Aïllar. Imaginació de coses de realització molt incerta. 11. Riu de França. Illes de l’Atlàntic. 12. Unitat standard de pressió osmòtica. Dit d’una cama esguerrada. (Trobareu les solucions a la pàgina 38) Pere Font Fernández

2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12

2

3

4

5

6

7

8

9

10 11

12


32

Autoreflexió l dissabte dia 12 i el diumenge dia 13 de juliol de 2008 es varen E fer les dues etapes finals de la Travessa Mataró-Canigó. Els 50 componets es varen desplaçar, en autocar, fins el Coll de la Descàrrega, França. Jo, atès que havia patit una delicada operació a les cervicals feia un any i mig, no havia participat en totes les etapes. Ara ja físicament recuperat, començava a prendre part en alguna de les activitats excursionistes de l'entitat. Sempre, però, protegit amb un collarí. A mig matí del dissabte dia 12 en arribar al Coll de la Descàrrega, la boira no deixava veure res de res. La cinquantena de marxadors varen emprendre el camí, per aquesta etapa, fins al Ref. de Cortalets. Com sempre, jo anava amb les inseparables càmeres de vídeo i de fotos. Això faria que ben aviat quedés endarreit. Emmig de la boira, veuria, això sí, algú que em precedia i al mateix temps sentia qui parlava darrera meu; era el grup de l'"escombra" Els senyals del GR –blanc vermell– eren ben visibles. En veuria un que indicava un gir a l'esquerra. Més endavant un altre que indicava el pas barrat del camí principal o més marcat i el senyal del camí a seguir. Sigui com sigui, a la mitja hora de camí –estimada, perquè no portava rellotge– em vaig adonar que seguia un ben traçat corriol, on de tant en tant hi havia una marca o llapassa groga...? Si bé damunt del prat aquest caminet, de tant en tant es perdia, obligant a maldar per a cercar la seva continuitat, ja sigui un xic més amunt o més avall. La boira era impenetrable, a 5 m al voltant no hi veia res. Fins ara havia seguit per la falda d'un serrat que coronava mes amunt a l'esquerra, a la dreta s'apreciava una gran fondalada. Es feia evident que m'havia extraviat. Vaig pujar fins dalt del serrat per, com talaia, tractar d'esbrinar cap a on tirar, ja que no era

possible girar sobre els mateixos passos ja que havia maldat força estona anat, ara amunt, ara avall. Ja a dalt del serrat vaig observar que, mentre per la part on pujava no hi havia arbres, sols prat i alguna mata, la part oposada estava coberta per una magnífica pineda. S'imposava seguir avançant, cap a on? Vaig seguir avançant, fins que passada una davallada vaig trobar un pedró indicatiu que "estava en un camí", però no trobava una senda prou marcada per continuar. Amb tot, els núvols es varen obrir oferint una imatge esperançadora: la cresta del pic Barbet eixia darrera una baga de tupid bosc. S'apreciaven les àmplies canals obertes per les allaus. Precisament per sota d'aquelles canals, és per on passa el camí del GR. Com anar-hi? Donant una ullada a la fondalada que me’n separava i en veure una àmplia collada a l'esquerra, vaig tractar d'esbrinar si, cas d'arribar-m’hi, no trobaria cap insalvable pas. Un marge massa alt o bé un curs d'aigua no els hauria pogut salvar. Encara no havia posat la ullada al fons de la barrancada quan la boira, vinguda del fons de la vall, en un tres i no res va engolir aquella possibilitat esperançadora. Vaig intentar seguir en la direcció al collet, cercant petits corriols. En flanquejar, si és a mà esquerra em costa més que no pas a la dreta. També si un caminet baixa, em costa més que si puja. Ara, en portar el collarí, em priva de veure on posar els peus. Havent reculat vers l'esperançador collet, el temps passava a passos agegantats. Un esperó de roca em serviria de talaia, esperant que la boira fes algun canvi i s'obrís vers l'horitzó. Però va ser al revés, tot i veure damunt del cap, un cel ben blau, per la part del collet va venir un núvol espès i fosc i començà a plovisquejar. S'imposava un ràpid determini. La norma del senderista és ben clara: tornar a l’útim senyal! Però, amb les voltes i revoltes que havia donat, on quedava? Jo que sempre portava mapa, brúixola, altímetre i m'havia ben repassat l'itinerari, d'ençà de la llarga recuperació no portava ni tan sols rellotge, atès que anava sempre al mig del grup.


Ara però, em trobava sol. Mirant la grisor del cel, vaig veure un punt més clar, un xic lluminòs, deduint que era on hi havia el sol. Amb aquesta referència, estimant que devien ser les dues de la tarda –les 12 del migdia solar– allà hi havia el sud. Procedia remuntar el serrat que havia ultrapassat en arribar al pedró i davallar per la part contrària, derivant cap a l'est o punt de partida. A mesura que es feia tard, patia en pensar en els companys. Què deuen fer? Com poden resoldre aquesta situació? Per la meva part havia de baixar amb un munt de precaucions. Era sabedor que tan sols una caiguda de cul podia desmuntar la placa de titani que m’aguanta les cervicals. A l'ensems, però, experimentava un aplom i una seguretat que si bé sempre havia tingut, ara feia 21 mesos que no anava sol a la muntanya. Vaig centrar-me en el terreny on posava els peus. Sabia que tenia unes 10 hores de llum. Portava menjar, beure i roba d'abric; tot i portar-ho en una ronyonera –una de les recomanacions en sortir de l'hospital, era no portar motxilla ni pals d'esquí–. Seguia sense visibilitat, sols uns 8 o 10 m, no em permetia esbrinar on anar si sortia algun obstacle. En seguir un petit curs d'aigua i sentir a pocs passos que es precipitava en un saltant, vaig haver de cercar una alternativa. Dreta o esquerra? Per sort, cada vegada que a més de baixar, havia de canviar el sentit de la marxa, anava encertant el bon camí. En passar per un aiguamoll fangós, on el bestiar amb llurs peus havia deixat uns bons forats, vaig extremar les precaucions. Una encamellada podia suposar, fins i tot, trencar-se una cama... Com que sabia que la carretera acabava on ens havia deixat l'autocar, el dubte era que si me n’anava massa a l'esquerra, no trobés cap indici i anés a parar al fons de la vall. L'últim poble havia quedat uns 25 km enrere. Fent sempre, per deducció, les derivacions a l'esquerra per compensar les que havia fet a la dreta, finalment vaig arribar a una pista de terra! Un vehicle em va indicar que tenia el Refugi de Batera a 100 m! Cinc hores després d'haver sortit arribava al punt de partida. En arribar a la carretera asfaltada, la conductora d'un cotxe, una francesa, em va fer pujar fins al Refugi del CAF -Club Alpí Francès- Vaig preguntar que com sabia que m'havia perdut; va senyalar el collarí. El cuiner i els ajudants, tots es varen alegrar

33

Els companys, en trobar-me a faltar, varen fer una parada, tractant de localitzar-me amb el mòbil. Varen fer gestions fins i tot amb gent de Sabadell. El mòbil, però, era damunt la taula de casa meva. Un d'ells va desfer el camí fins el refugi per donar l'avís. Com que el més important era haver arribat, els del refugi em varen posar en contacte amb el grup. Tots plegats ens sentírem alleujats. Els mateixos companys varen localitzar un 4x4 dels que fan les rutes del Canigó i, en mig d'un diluvi, em va portar fins al Refugi de Cortalets, on ja es disposaven per el sopar. Va ser una trobada molt entranyable. La Montserrat, l'àvia de Cortalets amb qui ens veiem cada any per la Flama dels Focs de Sant Joan, em va renyar: Què hi tens al cap, em va dir. No vaig estar gaire encertat quan, en el moment d'entrar al menjador, emmig de l'eufòria de tothom, vaig dir: m'ho he passat bomba! Em referia a haver sabut en tot moment emprar la llarga experiència acumulada i, tenir molta sort. Conclusió. Em considerava totalment recuperat físicament –d'acord amb l’edat– però quedava per veure la meva resposta psíquica, atès al llarg període de temps que feia que no anava sol per la muntanya. Ara em sento sobri i en la plenitud de la meva resposta, en tots els aspectes..., però ATENCIÓ MANEL...!? MAGAMA reescrit el febrer de 2011

Com a desgreuge, vaig organitzar una trobada a casa, amb les persones del grup, oferint-los un punt de llibre, creat expressament.


34

Medalla d’Honor de la UES a Manel Galícia

E

l dia 30 de gener del 2011, la Unió Excursionista de Sabadell em va retre un homenatge per la meva activitat, tant pel que fa a l'excursionisme, com per la divulgació a la televisió i la premsa escrita donant a conèixer tota mena d'actes: culturals, excursionistes, de ciutat, exposicions fotogràfiques i, fins i tot, per una catalanitat que ha transcendit internacionalment, per mor dels múltiples contactes amb gent de tot el món, atès que durant les estades a Chamonix m'he relacionat amb alpinistes dels cinc continents. La lectura del perquè se'm concedia la medalla, redactada conjuntament pels expresidents Jordi Artigas, Josep Ibars i Àngel Artigas, va ser realitzada per la Montse Carbó, visiblement emocionada. Tot seguit, l'actual president, l’Albert Gil, em va fer entrega del pergamí i la placa.

Durant l'acte es va exhibir un DVD –realitzat per en Tomàs Mas, en Frederic Pahisa i en Jaume Pallàs– on expresso el que em dóna la muntanya i el que sento per ella. Dues sorpreses em varen emocionar –sense que transcendissin– en haver vist que, a part de les imatges que havien enregistrat, hi havia fotos i cine on sortia jo, atès que no surto mai –sempre sóc darrera la càmera–. L'altra sorpresa, la concessió de la Medalla d'Honor de la Unió Excursionista de Sabadell. Em va plaure molt compartir l'acte d'homenatge amb bona part de la família –una de les filles enregistrava en vídeo, l'altra feia les fotos– davant el nombrós públic que omplia la sala de gom a gom. Vaig veure persones que habitualment no veig. Altres que no formen part del món excursionista i, en el meu pensament, els que pel seu estat de salut no hi podien ser. Vaig oferir a tots els assistents un punt de llibre, fet expressament per a aquest acte. El petit Dani, un dels néts, em va ajudar a repartir-lo. El DVD va agradar molt a tothom. Està molt ben treballat i recull imatges de persones ja desaparegudes... La filmació de l'any 1973 al Pedraforca, cedida per en Manel Segura, en va mostrar algunes. Actualment, tal com vaig manifestar, vaig pel món amb els braços oberts a tot, recollint. És més tard quan, en la intimitat, aflora tota l’emoció continguda. Si un dia vaig tocar el cel, en aquesta ocasió he posat els peus a terra per compartir, amb vosaltres, l'acte amb què la UES m'ha volgut honorar. Gràcies. Manel-MAGAMA gener del 2011

Foto Roser


35

MARXA NÒRDICA

Salut - Fitness - Esport rimer de tot, volem donar les gràcies a les persones presents a la P darrera assemblea (26 de novembre de 2010) amb el suport de les quals vam fer possible incorporar aquesta nova secció a l'Entitat. Tot i que a hores d’ara encara hi ha un gran desconeixement d’aquesta disciplina esportiva en el nostre país, creiem que en aquests últims anys ja ha començat a tenir els seus primers adeptes.

III Curs d’Iniciació - La Salut

1a Sortida Social a Monistrol de Montserrat

Sortida als Aiguamolls de l’Empordà, I Festa Mundial de la Marxa Nòrdica

Molt desenvolupada als països del nord d’Europa, la Marxa Nòrdica ha començat també a estendre’s cap a altres indrets del món. Les claus del seu ràpid creixement han estat el seu vessant recreatiu, el fet que es pot practicar a qualsevol època de l’any, sense importar el nivell del practicant; que és accessible a tothom, joves i menys joves; que no necessita d’una gran inversió en material: uns bastons específics, un calçat apropiat i poca cosa més, i que ens aporta molts beneficis per a la salut. La pregunta que ens fan sovint és... I per què practicar Marxa Nòrdica si jo ja faig marxes a peu o surto a córrer? La resposta és fàcil, mentre que amb la marxa o el córrer només es treballen els membres inferiors, la Marxa Nòrdica, gràcies a la utilització de bastons específics, ens obliga a realitzar un moviment complet que activa tots els grups musculars i articulacions del nostre cos, millora la capacitat cardiovascular, ajuda a mantenir i millorar la coordinació i la mobilitat, i potencia la sensació de vitalitat i alegria. La Marxa Nòrdica és una veritable “posada en forma a l’aire lliure” gràcies als diferents exercicis d’escalfament, de coordinació, de reforçament i d’estiraments. És una disciplina esportiva completa i a més, fàcil d’aprendre, tot i que el seu aprenentatge implica passar per un període de formació bàsic. A partir d’aquí, s’ha de perfeccionar tot fent quilometres per treure’n el màxim benefici. Des de la secció volem donar-vos a conèixer la Marxa Nòrdica i fomentar la seva pràctica a Sabadell, per això us convidem a fer una sortida amb nosaltres. 1, 2 i 3... en Marxa! Us hi esperem a tots i totes! Bon entrenament! Anna Puig - Elvira Soley


BTT

36

Las Bardenas Reales de Navarra P RESENTACIÓ Las Bardenas Reales és un territori que deixa petjada en tots aquells “beteteros” que decideixen fer els seus recorreguts. Sens dubte, pel seu paisatge és un paradís natural, especial i únic a Europa. Las Bardenas Reales és Parc Natural i declarat Reserva de la Biosfera per la UNESCO. Està situat al sud de Navarra i durant segles l’aigua i el vent han format un relleu d’aspecte lunar i formes capricioses. Abans de començar el recorregut convé explicar que per gaudir al màxim de la ruta, el terreny argilós en cas de pluja pot resultar molt feixuc, i que com a zona desèrtica, l’aigua brilla per la seva absència, per tant molta reserva d`aigua per anar hidratant-se durant el recorregut. RUTA La naturalesa ha necessitat segles per crear aquest paisatge de fràgil formació geològica de sinuoses formes, el procés d’erosió no acaba mai i es corre el perill que pot desaparèixer. Per aquest motiu es demana que es respecti al màxim la zona. Comencem sortint de Tudela i fem aproximació al poble de Fustiñana a la carretera NA/126 on deixem els cotxes. Amb un dia de sol primaveral que no escalfa massa acompanyat del clàssic vent d’aquesta zona, “el cierzo”, comencem aquesta travessa circular de dos dies. La sortida és per pista amb pujada on abunden els clàssics “repetjons” cap el barranc de Tudela fins arribar al balcó de Pilatos, tenint als nostres peus una extensió de les Bardenas Blancas, la zona més desèrtica pel color blanquinós de la terra. Quedem extasiats d’aquest desert que tenim davant nostre.

Balcó de Pilatos

Reprenem la marxa amb força vent que no ens deixa en tot el dia i que ens exigeix fer un gran esforç. Som al corral de Valdecruz amb un terreny lleugerament còmode fins a arribar a Castildetierra, passem per davant de los Tres Hermanos que són formacions geològiques una al costat de l’altra. Davant la inconfusitble silueta és un lloc per refer forces i gaudir d’aquesta imatge que l’erosió del temps ha fet. Sortim cap el barranc d’Eguares on també descobrim formes capricioses que l’aigua, el vent i el temps han generat que sembla que siguem al “Cañón del Colorado”. Continuem amb fort vent i les nostres cames comencem a “rondinar” i decidim rectificar el recorregut buscant un terreny amb menys desnivell ja que el vent està “picando” com diuen els “beteteros” de la zona per tant, deixem de visitar el Castillo de Peñaflor i per pistes et sembla que estàs rodant per un desert amb varietats

Castildetierra


de paisatge, pels lloms de les Bardenas Blancas i amb lleugera pujada arribem a les cabanyes de Cubilar, on ens espera un acollidor descans com a final d’etapa. L’estada a les cabanyes de Cubilar ha estat tota una experiència per recordar al capvespre quan el sol perd alçada, el terreny guanya volum i la llum intensifica la terra de Las Bardenas. Final del primer dia amb un recorregut de 63 kms.

37

SEGONA JORNADA Són les primeres hores del dia i despunta un sol i aire fresc però sense el vent que tant ens va castigar ahir, cosa que agraïm. Després d’esmorzar fem la neteja del refugi, comencem aquesta segona jornada per la Cañada Real de los Roncaleses també “picando” amunt i avall, o sigui un trencacames fins que arribem al tram més important del recorregut de tota la travessa: el circ del Rallón de las Bardenas Reales, un lloc màgic amb un territori singular. Pugem pel llom d’aquesta petita vall on veiem volar algunes àguiles, els verticals lloms fan de llocs per envidar. Seguim el camí i comença la pujada amb vistes panoràmiques on apreciem tota la bellesa de las Bardenas, com la Plana del Rallón a la esquerra i La Ralla a la dreta. El sender recorre una petita vall de formes verticals fins que arribem al pas de Los Ciervos que es una rampa trialera que ens fa passar una bona estona, les fotografies per recordar el lloc no falten. Nosaltres amb les degudes precaucions mirem de fer uns intents però

Racó del Bú

Cañón del Colorado

a costat i costat hi ha una timba on una rebolcada tindria efectes nefastos, però el lloc és divertit i acaba amb una rampa que desemboca en una plana i per dintre el llit d’un riu sec hem de vigilar, exigeix molta atenció perquè en alguns dels forats que provoca quan plou hi cap la bicicleta. Quina estona tan divertida! Ha valgut la pena aquest recorregut natural del Racó del Bú. Ens girem per veure darrere nostra aquest lloc màgic que ens recorda Capadòcia. Reprenem el camí i la calor ens castiga però és tanta la il·lusió per anar coneixent aquesta regió que per terreny amunt i avall


38

Racó del Bú

arribem al port de Santa Margarita que és la zona més frondosa de las Bardenas Negras i pugem a la seva plana on es troba el punt geodèsic de Las Bardenas Reales de Navarra. Comença la pujada cap a la plana del Alfarillo on rodem per la seva

SOLUCIÓ PASSATEMPS MOTS ENCREUATS 1

2

3

4

5

6

7

8

9

O

I

O

R A O N

S

T

M

P O T

2

E M A N

A C

3

G A N G

E

4

A N A

R O S

5

L

6

O R X A

T

A

7

P

O R

I

N O C O

8

O M

9

L

10

I

S

A T

S L

M A C A

C

O

A R

A

L

T

R A M U

O G

I

S

R U

11

S

12

E X A

I

12

A

M E S O

I

10 11

A M I

1

T

I

S

E

T

T

U M A R

N A

R

O R

A

I M

I

N

M A N

E

C

A M I

S

C

S

S

plana tenint als nostres peus tota la reserva natural de las Bardenas Negras amb el massís del Moncayo al fons amb les seves últimes neus de l’hivern, amb els arbres florits dels ametllers, fan tot un lloc per recordar. Amb franca baixada per la cañada de Portimayor, arribem al poble de Fustiñana, final d’aquesta travessa circular de dos dies a las Bardenas Reales de Navarra. El desert de las Bardenas s’acomiada de nosaltres, però queden pistes i senders sense recórrer en aquest territori inhòspit però agraït, perquè el que visita las Bardenas hi torna. Final del segon dia amb un recorregut de 57 kms.

FITXA TÈCNICA Ruta circular de dos dies Època aconsellada primavera i tardor Ciclable 100% Dificultat mitjana i vent Flora adaptada al clima desèrtic Fauna, rèptils, àguiles Pd/ Què és el silenci? sols hi ha una manera de saber-ho o descobrir-lo recorrent amb BTT els paratges de las Bardenas Reales de Navarra on tot són muntanyes rugoses i terres seques, barrancs tallats i circs sense gladiadors amb senders per recórrer aquest enclavament natural i únic a Europa. Joan Canals Josep Mª Montoliu 17/18 Març de 2007



Ues 138