Page 1


Editorial

Sumari Portada: “BOSCOS DE SANT JOAN DE LERM” Fotografia: Àngel Artigas i Alimon Arxiu Secció fotogràfica UES Contraportada: “PICO TESORERO” Pics d’Europa Fotografia: Manuel Galícia i Marcet Arxiu Secció fotogràfica UES Editorial

3

Arxiu fotogràfic de la UES

4

Arxiu fotogràfic de la UES 2010

9

Interior del Castell de Can Feu

10

Esteve Massaguer i Torner

14

Josep Canudas i Vila

15

A la memòria d’un dels iniciadors de l’escalada a Sabadell Manel Roviras Llopart

16

Corre, Manel, corre

18

Flaires del Sud

24

Avui entrevistem... Josep Maria Elias

26

L’Stok Kangri

28

Campionat de Catalunya de Relleus 31 Any Sant Compostelà - Xacobeo 2010 34 Grands Jorasses, Manitua

38

Passatemps

40

La Punta de l’Aigua i la Muntanya de Santa Bàrbara

41

Solució passatemps

42

UNIÓ EXCURSIONISTA DE SABADELL Salut, 14-16 - Apartat Correus, 421 08202 SABADELL Tel. 93 725 87 12 - Fax 93 725 05 90 e-mail: info@ues.cat web: www.ues.cat

Butlletí per als socis Núm. 137 – Juny / Desembre 2010 Adherida a la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, Federació Catalana d’Esports d’Hivern, Federació Catalana d’Espeleologia, Federació Espanyola, Federació Catalana d’Entitats Corals i Federació Catalana de Curses d’Orientació. Realització: DÍPTIC, SL - Ptge. Teodor Llorente, 22 08206 Sabadell - Tel. 93 726 55 99 Dipòsit Legal: B-46479-70

Q

uan era més jove, una amiga em va parlar d’un lloc on grups de jovent es reunia i organitzava activitats de lleure els caps de setmana, activitats relacionades amb la natura i la muntanya. Un dia m’hi va portar i em vaig quedar sorpresa de l’ambient: l’entrada atapeïda de gent de totes les edats, gent que em va semblar acollidora i amb bon humor. En poc temps hi vaig fer colla i ens ho passàvem bé. Els dies feiners hi anàvem a fer-la petar i els divendres s’aprofitava per a arrodonir el que faríem el cap de setmana. L’amistat forjada amb aquella colla d’amics és de les que duren. Ara mateix, 25 anys després, ens hem retrobat en un dinar, recordant totes les nostres agradables experiències. Aviat vaig descobrir diferents grupets de gent, associats a diverses activitats: uns caminaven, altres feien escalada, o esquí, o espeleologia, segons les preferències i edats. La meva amiga es va apropar a un grup i jo en un altre. El meu era el d’espeleologia i m’hi vaig sentir molt bé, ambient i gent agradable que em van ajudar a baixar a algun que altre avenc. Més endavant em van demanar per fer de secretària del grup i ho vaig ser durant força temps. Això comportava anar a les reunions de coordinació amb els presidents i secretaris d’altres seccions, junt amb la junta directiva i, per tant, em va permetre conèixer tot el funcionament i totes les activitats. En cert moment em van proposar com a secretària de l’esmentada junta. En vaig ser quatre anys, fins que el president em va demanar si volia ser sotspresi-denta i coordinar els diferents grups d’activitat esportiva. Van ser dos anys molt emocionants, amb nous amics que em recolzaven, fèiem pinya entre tots i gaudíem de les reunions i de les coses que es conseguien. Després he estat uns quants anys sense tenir un lloc concret en les responsabilitats de la casa, però mantenint el contacte amb els coneguts i, evidentment, amb els amics. Cal dir que parlo d’amics dels que, malgrat no veure’ls sovint, quan ve al cas, demostren que ho són de veritat. No vull pas posar noms, perquè sempre queda el risc de deixar-ne algun. Al cap de 16 anys em van tornar a demanar per formar part del grup directiu i la meva resposta va ser afirmativa. M’he cuidat de la comunicació externa als mitjans i també de la coordinació del butlletí. M’ho vaig prendre com un repte per mirar de millorar-ho i, malgrat que encara queda molt per fer, em sembla haver-hi donat un tomb positiu, sempre comptant amb l’aportació de gent que escriu i la que m’ha ajudat en les correccions i el muntatge. Ara, després de dos anys, motius personals m’obliguen e deixar aquesta tasca, contenta amb la feina realitzada, però amb la sensació de que ho podria haver fet millor. Tot el que us he explicat, el local, la gent, els grups, les juntes, les activitats, etc., ja ho heu endevinat, és el gruix de la Unió Excursionista de Sabadell. Als que en formeu part us animo a seguir-hi constants i, qui llegeixi sense haver-hi entrat mai, us recomano que hi aneu a treure el cap: trobareu activitats per a totes les edats. Permeteu-me acabar donant les gràcies a tota la gent que m’ha fet costat. Vull pensar que algun dia, ara no sé quant, tornaré a posar el meu granet de sorra en les tasques d’aquesta entitat que, deixeu-m’ho dir, estimo de tot cor. Lurdes Rojas

3


HISTÒRIA

4

Arxiu fotogràfic de la UES

A

ra farà dos anys que varem donar un nou enfocament a l’Arxiu en transformar-lo de històrico-fotogràfic del Vallès a Arxiu Fotogràfic de la UES, d’abast universal i amb l’exprés desitg de ser un arxiu excursionista. La transformació, més la propera edició del llibre dels 100 anys d’excursionisme de l’entitat, pel qual es va fer una crida demanant fotografies per a il.lustrar-lo, ha fet que es produís una allau d’entrades d’imatges. Avui, per tal de posar-nos una mica al dia, presentem el doble de les pàgines habituals dedicades a l’Arxiu. Unes pàgines que volen ser el testimoni de les fotografies rebudes i al mateix temps l’agraïment més sincer de la Secció d’Història i de la UES a tots els donants que relacionem.

Les persones que ens han aportat fotografies des de l’últimal’última relació publicada al darrer butlletí que varem fer són les queles relacionem a continuació. MANUEL BOMETÓN. 8 còpies de diferents campaments sabadellencs. JOSEP PADRÓS. Còpia de 8 imatges de grups a Can Revella de Barberà; 1 excursió dels 40 km de Banyoles; còpia escanejada d’un dibuix de Can Rimbles, de Narcís Giró.

VIIè CAMPAMENT SABADELLENC. Campament celebrat als Bullidors, al Mas Pinetó de Castellar del Vallès. Fotografia d’autor desconegut aportada a l’arxiu per Manel Bometón, que és el més alt, al centre de la fotografia. Data: 26 de setembre de 1959.

BATEIG DEL XALET DE LA MOLINA AMB EL NOM DE “XALET PERE CARNÉ DE LA UNIÓ EXCURSIONISTA DE SABADELL”. A les postres de l’àpat Pere Carné pronuncià unes breus paraules d’agraïment mentre Jordi Artigas sostenia el micròfon. Fotografia d’Elsa Carné. Data: 5 de juliol de 1987.


JOSEP ESPÚÑES MARTÍ. Còpia de 7 fotografies de la nevada de 1962. MARTÍ SALA I ROCA. Còpia d’una panoràmica aèria de Sant Oleguer; 1 del vapor de l’Infern i 1 de la pista de bàsquet de Cal Carol. ELSA CARNÉ. Originals procedents de l’àlbum de son pare Pere Carné, que visqué gran part de la seva vida lligat a l’excursionisme sabadellenc. 18 24 de diferents excursions pel país; 1 de la Columna Alpina: 1 5 d’un grup de teatre; 4 de la inauguració del TIM; diverses d’actes a l’entitat i de l’homenatge a Pere Carné; 13 d’itineraris per les Fonts del Rodal de Sabadell; 8 del bateig del xalet amb Pere Carné; 1 d’una filadora; 1 d’una exposició d’articles d’esquí; 10 de diferents paisatges del país. JAUME CODINA. 19 Fotografies procedents de l’àlbum de Salvador Codina Fatjó. ROSA MARIA BARTRINA. Donació d’una fotografia de Pere Lartuna de l’estació del tren del nord de Sabadell. TERESA GALBANY TIBÚRCIO. Còpies de 17 fotografies de grups d’excursió dels anys 1920, una d’elles a la platja de Castelldefels. ANTONI CARBONELL BUSOMS. Fotografies originals. 11 i 16 panoràmiques a vol d’ocell des del carrer Alguersuari Pascual i Miquel Arimon; 4 del mercat fora de lloc; 28 de diferents establiments del passeig de la Plaça Major i 45 de les excavacions del mateix passeig, del 2009. També un lot de postals editades per la Imprempta Figuerola, 2 de la plaça de Sant Roc, 2 del santuari de la Salut i una de cada del castell de Can Feu, la torre de l’Escola Industrial, la plaça del Dr. Robert i el passeig de la plaça Major.

5

ESQUIADA A LA PLAÇA DE L’ÀNGEL DE SABADELL. De nevades com la d’aquell any no n’hem vist cap més a la nostra ciutat. Laureà Rosell amb esquís, en una fotografia d’autor desconegut, cedida a l’arxiu per Dolors Llavall. Data 26 de desembre de 1962.

CONSTRUCCIÓ DEL CAMP DE LA JOVENTUT ATLÈTICA SABADELL (JAS). Els mateixos atletes condicionaren el camp. La imatge ens mostra Josep Busoms Domènech transportant un carretó. Fotografia cedida per ell mateix. Data: 25 de febrer de 1951.


6

TERESA MORERA. Còpies de fotos de diferents indrets. 1 Av. de l’Exèrcit Espanyol; 1 primera comunió al carrer de Castellar i Ca la Fortiana; 1 grup a la Sagrada Família el 1961; 1 equip del Centre d’Esports Sabadell 1966 i 1 d’una celebració a la Romànica de Barberà. DOLORS LLAVALL. 26 de diferents grups d’excursionistes; 1 passejant per la Rambla; 1 grup d’alumnes del col·legi municipal del carrer Major dels anys 1950; 1 altar floral de Corpus a la plaça de la Creu Alta amb nena de comunió; 1 record de fi de curs de l’Acadèmia Almi; 1 d’un carnet de soci del TIM; 1 d’un aperitiu als “Campus”; 1 amb esquís, a la plaça de l’Àngel; 3 de la celebració dels 200 anys de

GRUP AL MIG DEL RIU RIPOLL A LES ARENES. Aquest ha estat un lloc d’esplai dels sabadellencs i castellarencs ben bé durant un centenar d’Anys. Fotografia de l’arxiu familiar de Pere Soler que ens la cedí a l’arxiu. Data desconeguda, anterior a 1950.

la independència de Sant Pere de Terrassa; 1 d’una parada militar en lloc desconegut; 1 d’una festa amb traca en lloc desconegut i 1 de tres pagesos al peu de l’estàtua de Colom a Barcelona. També n’aportà diverses de Sant Quirze del Vallès, 1 d’una torre d’estiueig; 1 d’un mul amb sàrries; 1 de l’obertura de la trinxera del tren; 1 grup de primera comunió i també postals de Sant Quirze de l’estació, dels carrer Major, de la parròquia, una panoràmica del poble, el casino i torres particulars, mas Pladellorens, i la torre Montserrat. JOAQUIMA ANTÚNEZ. 4 imatges de la plaça del Pi Pi, 2 d’abans de la desaparició del brollador, i 2 del moment d’inaugurar l’última urbanització. SALVADOR GIRABAU. 1 còpia de l’era de Can Viloca. ALBERT GIL. 25 negatius digitals que constitueixen un reportatge de les obres de construcció de les noves estacions del tren de la Generalitat. JOAN PRAT I GARRIGA. 95 negatius digitals de fotografies aèries de la ciutat de Sabadell i del rodal: Barberà, Sant Quirze, Terrassa, Castellar i Polinyà. LLUÍS FERNÀNDEZ. 4 fotografies de la sínia de Can Gambús; 2 de Jacint Barceló a l’arxiu fotogràfic de l’Orfeó; un reportatge amb negatius digitals originals de 31 fotografies de la manifestació contra el quart cinturó del desembre de 2006; 1 del cos de redacció de la revista Penell i 6 de diferents fragments fotografiats del centre del “Plànol RenomManich de 1928”. DOLORS SALARICH. Fotografies originals. 2 d’esquí; 7 d’escalades a diferents indrets i 4 grups d’excursió. JOSEP ESCOLÀ. 6 de diferents panoràmiques de Sant Quirze del Vallès.

GRUP D’ESQUIADORS. Aquesta imatge és representativa de moltes de les que ens arriben a l’arxiu. No sabem el lloc on va ser feta ni la data. Únicament sabem que el personatge que fa 5, contant des de l’esquerra, és Antoni Morera i Puig. Aportació de la Família Morera Morera.


7

GRUP D’EXCURSIONISTES A CAN SERRA. Masia situada a sota puig d’Olorde. Fotografia d’autor desconegut, procedent del fons de l’Agrupació Excursionista Terra i Mar, cedida pel qui en fou president, Gustau Erill. Data: 28 de desembre de 1924. PERE SOLER. Còpia de 29 imatges de diferents costellades a les Arenes de Castellar del Vallès. MANEL GALÍCIA MARCET. Còpies de les fotografies següents: 2 de la roda del molí de Sant Oleguer; 10 de diferents aspectes, carrers i cases del carrer del Pont, quan s’enderrocaren i 4 del Globo i el seu enderroc. JOSEP BUSOMS DOMÈNECH. Lot de 28 fotografies de diferents esports dels anys 1041 al 1959 amb salts amb perxa, llançament de disc, bàsquet,

curses d’atletisme, boxa i natació, tant individuals com equips, grups i juntes directives. 5 de les imatges corresponents a un festival atlètic celebrat al Parc Taulí, amb la presència de Mari Santpere i 3 de la construcció, per part dels atletes, del camp de la JAS als carrers de Viladomat, Roger de Flor i carretera de Barcelona. JOAN BUSOMBS DOMÈNECH. Interessantíssim lot de 42 fotografies de diferents esports, lliuraments de premis, autoritats i equips de futbol i handbol, especialment dels equips dels Intrèpids, Delicies i Gimnàstic. Construcció i benedicció del camp del Gimnàstic Mercantil, situat entre els carrers de Jacint Verdaguer, Sant Ferran, Manso i

INAUGURACIÓ DEL CAMP DEL GIMNÀSTIC. PARTIT DE BÀSQUET. Camp de bàsquet situat a la cantonada dels carrers de Sant Ferran i Jacint Verdaguer del camp del Gimnàstic. Fotografia de Joan Busoms Domènech, cedida per ell mateix. Data 27 de juny de 1954.


8

CIM DEL CAVALL BERNAT DE MONTSERRAT. Carles Olivella i Josep Aspachs, amb una imatge de la Mare de Déu de Montserrat, fosa amb materials d’alumini dels excursionistes catalans. Fotografia de Josep Monistrol, cedida per Josep Aspachs. Data: 12 de setembre de 1954. Permanyer. També ens lliurà 1 fotografia de la construcció del cimbori de l’església de la Creu Alta. MIQUEL CRUSAFONT I SABATER. Ens ha permès de copiar 20 fotografies dels actes de coronació de la Mare de Déu de la Salut l’any 1947; 1 de la nevada de 1962; 6 de postals, de la plaça de Sant Roc, el baixador del tren de la Rambla, el passeig de la Plaça Major, el carrer del Pedregar, una panoràmica de la ciutat des de la serra del Camaró i plaça de la Creu Alta. També 1 imatge dels aiguats de 1962; 1 d’un grup per la festa de Rams; 1 aèria de l’empresa Mikalor; 1 del gran casal de Francesc Valls de Sabadell i, finalment, 17 de Can Feu, dues de les quals son de la torre i les altres del bosc.

LA FIRA DE SABADELL A LA PLAÇA DEL TAULÍ. Durant molts anys dues vegades l’any se celebrava la fira de la nostra ciutat al carrer de Vuilarrúbies i plaça del Taulí. Fotografia d’autor desconegut cedida per Rosa Maria Canet. Data aproximada, 1950.

GUSTAU ERILL ENGO. Ens ha permès fer còpies de diferents fotografies de l’antiga Agrupació Excursionista Terra i Mar. 52 de grups diversos en diferents excursions; 4 de diferents indrets desconeguts; 1 de Tosses; 1 panoràmica del Papiol; 1 des del castell de Sant Joan de Blanes; 1 dels components de la presidència en un repartiment de premis; 1 del lliurament d’un premi a Pere Carné i 6 d’excursionistes ballant sardanes en diferents llocs i 4 ballant a la Mola; 2 del refugi de Goritz i del d’Ull de Ter; 1 del refugi de Perafita; 4 de grups a diversos cims, Aneto, Perdiguero, Gavizo Cristal i Puigsacalm i 1 amb Miquel Crusafont, Lluís Creus i Gustau Erill. FAMÍLIA MORERA MORERA. Còpies de l’arxiu familiar. 5 de grups d’esquiadors; 4 de l’estació d’esquí de la Molina; 8 de l’interior del xalet Pere Carner i 5 de l’exterior; 18 d’excursions diverses i campaments i 2 d’una marxa de regularitat i de mig fons. JOSEP LLIBRE ens ha permès de fer còpies de: 6 grups d’esquiadors de l’any 1941; 1 del xalet de la Molina; 1 de l’ermita de la Molina. ANTONI ARTIGAS I MIRÓ. Còpia d’un grup de cantaires de la Coral a la Mola i 2 d’una Marxa Excursionista de Catalunya. ANTONI PREIXENS ESPARZA. Còpies de diferents imatges. 6 de diversos grups d’esquí; 2 de grups d’excursió; 8 de diferents moments del III Campament Sabadellenc; 5 d’una pujada als Encantats encordats; 3 de la inauguració del Centre Excursionista “Sabadell”; 2 de Santiga; 4 d’un ball de gala de la Secció d’Esquí de 1956; 2 d’una Marxa de Regularitat de Catalunya de 1956; JOSEP ASPACHS. Còpia de diverses fotografies. 2 al cim del Cavall Bernat amb la imatge d’alumini de la Mare de Déu de Montserrat; 1 dalt la Cresta del Cregueña (Maladeta); 6 de grups d’esquiadors a diferents llocs; 1 del campament a la vall d’Eriste (Benasc); 2 de Campaments del CES i 3 al cim del Calderer. ROSA MARIA CANET. Còpies de diferents fotografies. 1 amb nens de primera comunió amb la visió de fons de l’illa de cases que ocupava l’actual plaça del Pi Pi; 1 de les taquilleres del cinema l’Imperial, Pepita Figueres i Paquita Reyes i una altra d’altres empleats del mateix cinema; 1 del Cafè Euterpe; 1 amb tres locutors de Ràdio Sabadell, la Joaneta, la Pepita i el Joan; 3 de la plaça del Pi Pi, una d’elles amb l’estàtua que va desaparèixer; 1 de la botiga de Ca la Lola, a la cantonada dels carrers de Gràcia i les Valls, poc abans de l’enderroc i una altra de la mateixa botiga on es veu part de la vella i la nova; 1 d’un grup fotografiat al pont de la Roca de Sant Llorenç; 1 del dia de Rams, al passeig de la Plaça Major; 1 d’un grup sota el pont de la Salut; 1 d’un grup a la Mola; 1 de la Fira al carrer de Vilarrúbies; MANEL SEGURA. 4 De la XXIV Renovació de la Flama de la Llengua Catalana a Prada, Olesa i Montserrat. Lluís Fernàndez Secció d’Història


HISTÒRIA

9

Arxiu fotogràfic de la UES 2010

D

e tots és conegut el gran servei que l’Arxiu fotogràfic de la UES està fent als estudiants, historiadors, entitats que fan exposicions i persones que editen publicacions relatives a la història, especialment de Sabadell. En iniciar-se aquest any ens varem proposar continuar amb la informatització de l’arxiu fotogràfic a un ritme més alt del que portàvem, començar a digitalitzar les imatges que entraven i trobar un sistema de fer les fitxes informàticament. Per això varem contractar una persona jove, amb coneixements suficients d’informàtica. La Secció d’Història compta amb un pressupost molt mòdic. Els ingressos procedeixen de les còpies que se’ns demanen, de la venda del Calendari de la UES i una petita part de les quotes dels socis.

Amb la col·laboració de

Amb el nostre pressupost no podíem absorbir les despeses de la persona contractada, per la qual cosa sol·licitàrem un ajut a l’Oficina del Patrimoni de l’Ajuntament de Sabadell, el qual ens fou concedit en part. Gràcies a això disposem d’un primer material informàtic que ens permetrà, a final d’any, aconseguir gairebé el nostre objectiu. Amb aquestes ratlles volem agrair aquesta col·laboració de l’Oficina de Patrimoni de l’Ajuntament de Sabadell, gràcies a la qual l’Arxiu Fotogràfic de la UES comença a posar-se a un nivell superior d’eficàcia i de servei.


HISTÒRIA

10

Interior del Castell de Can Feu A

quest any la Secció d’Història de la UES ha dedicat el Calendari de la UES a un sol fotògraf, Joan Gusi, un personatge important de Sabadell, del segle passat, que ens ha deixat un gran llegat d’imatges de la ciutat i del rodal. Un dels seus treballs són els reportatges a les grans cases i masies, de les quals volia transmetre la gran riquesa arquitectònica i artística. Ens volem referir a un dels reportatges més especials i únics. El que va fer a l’interior del Castell de Can Feu, per publicar-lo al butlletí del Centre Excursionista “Sabadell”, al número de l’abril-maig de 1929. Cal destacar que aquest reportatge és l’únic que hi ha de l’interior, per tant, això el converteix en material de referència històrica. Molt poca gent va trepitjar les estances del castell. Sempre era tancat. Però, aquell any 1929, el Centre Excursionista “Sabadell”, es va posar en contacte amb el nou propietari, i en va obtenir el permís per a poder fer una visita privada, amb la companyia del masover, Miquel Canet. El text, escrit per Josep Rosell, és l’única descripció que tenim dels mobles, dels objectes i dels diferents estris i estils que decoraven l’interior. El text és el que era il·lustrat amb les fotografies del reportatge de Joan Gusi. Cal remarcar que actualment l’interior del castell difereix molt del que ens mostren les fotografies d’en Gusi. El ric marquès propietari de l’immoble, va morir l’any 1925, i a partir d’aquesta data, el cas-

tell va sofrir una exponencial decadència i va quedar pràcticament buit. El Castell de Can Feu va ser cedit a l’Ajuntament l’any 2006. El que es pot observar en les diferents jornades de portes obertes realitzades, són les sales totalment despullades. Aquests mesos però, fent una acurada recerca, han sortit a la llum unes noves fotografies, realitzades per Manel Manonelles, company de la secció d’història, l’any 1993. Aquestes imatges les va realitzar durant una visita privada al castell. Llavors va poder fotografiar l’escàs mobiliari que encara hi havia. Les instantànies són totalment inèdites i valuoses per la informació que ens donen. Veient i comparant les fotografies fetes l’any 1993 per Manel Manonelles i les del 1929 per Joan Gusi, sentim que no s’hagi recuperat a temps el castell per salvar els magnífics interiors de les seves sales. El mobiliari mai es podrà protegir, com es va fer amb l’edifici, incloent-lo al Pla Especial de Protecció de Patrimoni. Els objectes i mobles venuts són pràcticament impossibles de retornar al castell. Amb tot, la recerca per saber on són, continua. Aleix González Campaña

Imatge del vestíbul, d’aspecte sobri, sense ornaments arquitectònics, en el qual destacaven quatre estàtues de cavallers a manera de guardians. Cada un subjectava un escut amb l’heràldica de cada llinatge de la família: Feu, Olzina, Riu-Sech i Pascual. L’escala, de pedra, d’estil neogòtic, conduïa al pis noble. La paret era decorada amb unes precioses majòliques de colors. Foto de Joan Gusi, 1929.


11

Esplèndid dormitori principal. Segons el text de Rosell, la cambra més luxosa i amb més distinció de la casa. Era l’única que tenia parquet a terra i era decorada amb les més fines teles. Els vitralls eren de gran valor artístic. Aquest regi dormitori era rematat amb una gran pintura al fresc al sostre, que representava el cel. Foto de Joan Gusi, 1929.

Menjador. El sostre, és amb un enteixinat octogonal, de guix pintat. Al centre una gran làmpada de ferro imita l’estil medieval. Diversos mobles equipaven l’estança, un bagul, un bufet de mitja lluna amb la vaixella, el qual apareix per l’esquerra, i algunes cadires. I encara ens diuen que hi havia un rellotge que no apareix a la imatge. També hi havia quadres penjats. El més important era un, amb la Mare de Déu de Montserrat, de grans dimensions, del S. XVIII. Foto de Joan Gusi, 1929.


12

Ala de distribució. Només en tenim una part molt petita fotografiada, la que es pot veure a través de la porta d’accés al dormitori principal. Aquesta habitació és una de les més grans i espaioses del castell. Era decorada amb mobles d’estil renaixement. Al centre hi havia una preciosa i gran làmpada de cristall. Les sales de distribució de les grans cases senyorials no s’hi feia vida, només eren per accedir a les altres sales. Diversos mobles, armaris, cadires i sofàs omplien l’estança. El terra era de rajoles blanques i negres. El sostre, de guix, i amb unes grans bigues de fusta. Foto de Joan Gusi, 1929.

Dormitori. Té un aspecte fantasmagòric i esquelètic. Observem que no es conserva res del que hi havia. Només les quatre columnes de fusta amb ornaments daurats. Aquestes columnes actualment no hi són, per tant, aquesta fotografia és l’única prova fotogràfica en color que en tenim. Foto de Manel Manonelles, 1993.


13

Menjador. Creiem que el més important d’aquesta instantània són les dues columnes col·locades al costat de la llar de foc. Sabem que originàriament eren a la sala de distribució, ja que feien joc amb el mobiliari blanc i daurat que hi havia d’estil renaixement. Igual que la fotografia del dormitori, és l’única prova fotogràfica d’aquestes dues peces. Un altre detall important és el marc que hi ha dintre la llar de foc. Molt possiblement és, per la mida, el que contenia el quadre de la Verge de Montserrat esmentat, el qual era a l’esquerra de la llar de foc. Foto de Manel Manonelles, 1993.

Escala. Fixem-nos en el lleó d’aquesta barana de l’escalinata de pedra. Subjecta l’escut de la família Feu, una creu de doble braç agafada entre dues mans, amb el sol a dalt i envoltada d’estrelles. Actualment d’aquesta figura només en queden les urpes incrustades al pedestal. Foto de Manel Manonelles, 1993.


14

Esteve Massaguer i Torner E

steve Massaguer i Torner, membre actiu de la Secció d’Història, ens va deixar el 22 de juny passat. Havia nascut a Sabadell el 22 de gener de 1943. Estudià als Escolapis i posteriorment entrà al Seminari de Barcelona. No va ser ordenat sacerdot però sí diaca. Com a tal exercí a Campoamor i a Ca n’Oriach. Formà part d’aquella generació de sacerdots obrers, compromesos en la lluita social i l’antifranquisme. Milità en un partit trotskista. Va ser jutjat i condemnat per fer propaganda contra el règim, però no va arribar a ser empresonat

perquè va fugir de la justícia. L’amnistia posterior a la mort de Franco l’alliberà. Més tard penjà els escassos hàbits i es casà. La seva vida, però, continuà errant, havia treballat en feines molt diverses fins que durant una temporada es dedicà a vendre herbes remeieres al Mercat. L’etapa més llarga la va viure essent apicultor. Els últims anys, abans de jubilar-se va alternar l’apicultura amb la feina de monitor en un centre de Càrites de Barcelona, de rehabilitació d’exdrogoaddictes. Va ser vicepresident i president dels apicultors de Barcelona i fundador de la revista “L’Eixam”. També col·laborador i director de la revista Flor del Vent, de l’associació de la vall de La Vansa i Tuixén. Va ser membre fundador de la Secció d’Història. Dins de l’entitat trobava sortida a moltes de les inquietuds personals, especialment a la història i a la natura. Compartíem les ganes de conèixer els orígens, la inquietud per salvaguardar el patrimoni històric i la fal·lera per llegir en els fulls dels temps passats. Col·laborava en les excursions, en l’arxiu fotogràfic, i documentava invariablement, cada any, algunes de les fotografies del Calendari de la UES. Ha estat un puntal ferm, tot i la seva tendència a l’optimisme que sovint feia que no toqués massa de peus a terra. També era soci dels Amics de l’Art Romànic de Sabadell. En l’actualitat n’era el vicepresident. Sentia una passió especial per Sant Llorenç del Munt, per Sant Feliu del Racó i aquests últims anys per Ossera (Alt Urgell) on juntament amb la seva nova esposa, Rosa Maria s’havien comprat una caseta i on havia aconseguit que s’excavés l’antiga església del poble per saber-ne l’origen. Els companys de la Secció el trobarem molt a faltar. Lluís Fernàndez Secció d’Història

Esteve Massaguer a les Escletxes del Papiol. Foto: A. Carbonell 31 de març de 2008.


15

Josep Canudas i Vila E

l company Joan Canudas i Vila va morir el passat dia 6 d’octubre de manera inesperada. Tenia 92 anys. Havia nascut a Sant Pau de la Guàrdia del municipi d’El Bruc l’any 1918. Va venir a viure a Sabadell als 4 anys i hi residí sempre més. Estudià al Col·legi Mercantil de Domingo Colilles (Cal Tatxer) i posteriorment estudià teoria de teixits a l’Escola Industrial. Explicava que l’any 1937 el van mobilitzar. Al matí feia instrucció al bosc de Can Feu i després anava a treballar, com sempre. Posteriorment l’enviaren al front. Va ser una d’aquelles persones que acabada la guerra, a sobre, varen haver d’anar a fer el servei militar. Ell amb destinacions, a més, força llunyanes, Ponteareas (Galícia) i més tard a Lorca (Murcia). No el van llicenciar fins el 1944. Dos anys més tard es va casar amb Lola Barberà i Vilanova, amb la qual va tenir dos fills, l’Antònia i el Lluís. La seva relació amb la Secció d’Història es va produir com a conseqüència de l’interessant arxiu de fotografies que tenia, especialment de Sabadell i, sobretot, del rodal. (L’excursionisme sabadellenc ha tingut molt bons fotògrafs però pocs que s’hagin dedicat a l’entorn més immediat.) Coincidí amb l’inici de la publicació del Calendari de la UES. Moltes de les seves fotografies han anat apareixent als diferents números publicats. Algunes d’aquestes fotografies s’han popularitzar i han estat mostrades en diferents exposicions i publicacions, com la de les bugaderes de Torre-romeu al riu Ripoll. Amb posterioritat al primer contacte amb la Secció d’Història, i en veure l’interès que teníem per les seves coses, anà venint a la Secció i ens ajudava en la identificació i datació d’imatges de l’arxiu. Era molt detallista i aquesta és una condició indispensable per documentar imatges. D’altra banda el seu coneixement del rodal de Sabadell era extraordinari. Només a tall d’exemple s’havia dedicat a seguir tot el perímetre del terme muni-

Joan Canudas al Pujol Blanc de Sant Quirze. Foto: Ll. Fernàndez 29 de maig de 2005.

cipal i coneixia l’emplaçament de totes les fites amb els termes veïns. Coincidí, també, amb les constants sortides que fèiem al rodal. Amb ell comptarem per a definir i polir els diferents recorreguts que publicarem al llibre “Deu Itineraris pel Rodal de Sabadell”. La seva prodigiosa memòria i el fet de ser d’una generació anterior a la de tots nosaltres va fer que es convertís en un extraordinari puntal de la Secció i de l’Arxiu Fotogràfic. Hem perdut una peça insubstituïble. Lluís Fernàndez Secció d’Història


ESCALADA

16

A la memòria d’un dels iniciadors de l’escalada a Sabadell

Manel Roviras Llopart Sabadell (27-06-1915 – 05-08-2010)

E

l passat mes d’agost, a l’edat de 95 anys, ens va deixar en Manel Roviras, històric representant dels primers escaladors de la nostra ciutat, uns joves valents i plens d’il·lusió per estimar la naturalesa i gaudir dels seus cims més aspres. En Manel fou soci del Centre Excursionista del Vallès i va fer cordada amb l’Alexandre Camps Padrós (e.p.r.) i amb en Josep Calvet Pratginestós. També s’incloïa en el grup l’Àngel Graner (e.p.r.), brillant artífex de la primera a la cara nord de la Castellassa. Tots ells escalaren fermes agulles de Sant Llorenç del Munt i l’Obac com el Cavall Bernat de la Vall, l’Esquirol, la Castellassa, la Màquina de Tren, la Cova del Drac, etc. D’aquesta última roca i després d’un intent frustrat, en Manel va descriure en un històric text l’emoció de l’intent definitiu per assolir-ne el cim en companyia dels seus amics Calvet i Camps. En aquella època aquests tres sabadellencs encara no havien escalat aquest monòlit: “14 de març del 1937 […] Tots tres en la perillosa i infranquejable balma per a nosaltres. […] El Camps fa escaleta (esqueneta) al Josep. És un moment culminant. Assegurem bé, jo atent i passant la cama esquerra dins d’una bretxa per tal d’evitar la fatal caiguda que ja mai podria tenir conseqüències. En Josep agafant-se amb els rocs de l’estreta canal fa contracció i puja sobre les espatlles d’en Camps. Tot seguit, en Camps li agafa un peu, l’acompanya cap a un petit sot i el Josep ja queda a dins de la canal. I amb prudència i a poc a poc sento que la corda es va deslliurant amunt, cosa que vol dir que en Josep va pujant fins que sentim el crit: “Ja sóc dalt, l’hem vençut!”. Amb el Camps ens mirem amb un rostre radiant de joia […] En ser allí dalt tots tres, no puc descriure l’emoció que ens causà, ja sigui per haver-hi fracassat una altra vegada o per l’escalada més difícil que hem efectuat fins a la data, però és el cas que fins i tot saltàrem de satisfacció: és d’una veritat concreta el tros de la cançó de SUBLIMS MUNTANYES. És ací on hom oblida la terra i els seus dolors, sou vosaltres la pàtria de tots els nostres cors. […]”.

Signatures en el llibre-registre de la Cova del Drac. Procedència: Arxiu-Biblioteca del C.E. de Terrassa.

Aquests joves escaladors anhelaven poder visitar el Pirineu algun dia, però la Guerra Civil els ho va estroncar. Primer l’amic Àngel Graner, gran promesa de l’escalada a Sabadell, moria en un camp de concentració a Galícia (en Manel va poder trobar la tomba i portar-hi un ram de flors). Poc després un dels seus millor amics, l’Alexandre Camps, moria per una greu infecció intestinal contreta just quan era a Sant Maurici amb en Calvet i Roviras, a punt per fer realitat els seus somnis pirinencs, que ja no es pogueren materialitzar. Fa pocs anys la Secció de Veterans de la UES, sota la tutela d’en Jaume Camarasa, va tenir l’encert d’homenatjar, entre molts d’altres, en Manel Roviras i en Josep Calvet com a escaladors pioners de Sabadell. En Manel va estar contentíssim d’aquest reconeixement, que de bon grat es mereixia. Ebenista de professió i casat amb la Remei, en Manel s’ha erigit com un gran enamorat de les meravelles naturals de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Ell aconsellava sobre la importància de saber retirar-se a temps quan no s’està a l’altura d’una escalada, i també insistia en tenir cura, respecte i fer difusió dels llibres-registre dels cims. L’estimació que transmetia per la muntanya ha quedat ben palesa amb el seu fill Amadeu, qui és un conegut i actiu soci de la UES. Per acabar, faig esment de la via que he obert junt amb el meu germà Albert a l’Obac, i que hem dedicat a en Manel Roviras, com a homenatge a un dels iniciadors a Sabadell de l’esport que practiquem. També com a reconeixement del deute que tenim les generacions actuals d’escaladors amb els que han estat els pioners en aquest noble camp.


Tot plegat la via està dedicada a tots aquells herois que començaren a escalar amb uns mitjans molt primitius com són les cordes de cànem, les espardenyes, els mosquetons de ferro, els pitons forjats casolanament, el ràpel basat en el frec de

la corda amb el cos i el perill de cremar-se, etc… dels quals va formar part, amb llum pròpia, en Manel Roviras Llopart. Que descansi en pau. Òscar Masó Garcia

17


SENDERS

18

Corre, Manel, corre

A

ixò no és una ressenya descriptiva per explicar de què va la travessa de la “Cavalls del Vent”. Per on passa, quines característiques té, recomanacions, etc. etc. No. És un relat de la meva vivència a la cursa Salomon Nature Trails, la d’un corredor, allò que a mi em va passar, el que jo vaig experimentar. Una piulada, vaja. La relació entre la muntanya i les piulades és una cosa ben curiosa i us diré que, a nivell global, crec que la descoberta del món i la piulada, són consubstancials. El primer format pur de piulada de muntanya el trobem en els llibres de registre col·locats a dalt dels cims, o en un lloc estratègic de les vies d’escalada. Si feies una via d’escalada, allà, a mitja paret, podies signar i deixar constància de la teva proesa, del teu pas. Piulaves. Els pots de registre, com se’n deien, serien dignes d’un museu. Des de finals dels anys setanta, va proliferar un nou format. Es tractava de magnífics llibres, aquest cop custodiats pels refugis o els bars propers a les zones d’escalada, on s’hi podien escriure les piulades. Encara ara es mantenen. Va passar com si una nova disciplina gràfica hagués nascut, el grafisme d’escalada: pintar les ressenyes amb tot tipus de detalls i dibuixos al·legòrics. Se’n deia “llibre de piades”, abans de la normalització lingüística. Va ser l’època d’or de les piulades, el període clàssic, en podríem dir. Ara es piula pels descosits al facebook. I dels motivats del twitter, què n’hem de dir?. S’han superat. Sabeu que vol dir twitter, no? : Piulada. Ara que, per a mi, la piulada més descomunal que he vist, la mare de totes les piulades, es la que va fer Cesare Maestri al Cerro Torre el 1970. Per a constància d’haver-lo fet, va deixar, a mitja paret, un martell compressor. Si sí, heu llegit bé, un compressor he dit, de cent quilos. L’home deia que havia pujat al Cerro Torre i com que molta gent no s’ho va creure hi va tornar amb la màquina per ajudar a posar expansions a l’últim tram de paret i, en acabar, la va deixar allà. Per deixar constància, va dir. Piular, dic jo. Fixeu-vos que sempre que algú piula és perquè, en el fons, espera que algú el senti, se l’escolti.

Amb la descoberta de la impremta alpinística, amb Desnivel i tot tipus de revistes especialitzades, l’exclusivitat i el romanticisme dels llibres de piulades va anar perdent pes i protagonisme. Va ser com el pas dels filòsofs grecs del Mite al Logos. Ja mai res tornaria a ser igual. Però aquesta és un altra història i, si voleu, un altre dia en podem parlar, perquè jo, avui, he vingut a tractar de la Cavalls. Tot va començar en un sopar ja no recordo quan, potser el mes de juny, amb els amics d’equip. Sí, de tan en tant ens trobem i anem a sopar junts. És una proposta que els hi vaig fer, fa tres anys, en tornar del País Basc. Jo acompanyava la meva dona que corria la marató de Zegama. Zegama és una de les millors curses de muntanya del món, per si no ho sabeu. Ens vàrem agafar uns quants dies de més per poder fer el turista i, voltant pels restaurants d’Euskadi, em vaig fixar en el costum dels bascos que surten a sopar sovint pel plaer d’estar amb els amics, la conversa i el menjar. Surten a menjar bé i beure encara més bé. Compte! He dit els bascos i quan dic bascos vull dir els bascos, no les basques. Ho remarco perquè el fet que les dones es trobin sovint per sopars passa allà, aquí i a tot arreu. Elles sempre estan quedant per anar a sopar plegades. Vas a un restaurant entre setmana i sempre hi trobes un grup d’amigues que sopen juntes. Aquí això, amb homes sols, rares vegades passa, fixeu-vos-hi bé. Tal com us deia, en tornar del País Basc vaig intentar fomentar tant bon hàbit amb els meus amics.


De llavors ençà potser hi hem anat cinc o sis cops a sopar junts. Acostumem a ser quatre, tots corredors d’esquí i curses de muntanya. De vegades, quan hem acabat, anem a fer uns gintònics per ajudar les paraules a fluir d’una manera diferent. És per això que Noè (el de l’arca i el diluvi) va inventar l’alcohol, per alliberar l’ànima. En fi, la cosa va passar en l’últim dels sopars. Jo recordo que estava desmotivat i molt capficat amb problemes de feina. No tenia ganes de fer res, i menys, d’entrenar per curses; últimament no trobava el mateix sentit a les coses. Enmig de la conversa salta el John i diu: m’he apuntat a la Cavalls del Vent i, abans, penso fer un altre cop la Carros de Foc. I en Ricard hi afegeix, ah sí ? Jo també vull apuntar-me a la Cavalls. De cop i volta em va començar a pujar una escalfor de peus a cap. El pols se’m va accelerar. En pocs segons la meva configuració cerebral havia canviat. El sopar va seguir. Vàrem parlar de la feina i de curses de muntanya i d’energia i de tècniques de relaxació; curiosament, de dones, no. L’endemà el John m’envia un correu avisant que les inscripcions ja estan tancades però pensen ampliar a 100 corredors més. Cada cop el desig d’apuntarm’hi creix i creix. No sé perquè, però sovint tinc la sensació que les regnes de la meva vida les porta tothom menys jo. El llistat de deu raons ben pensades per les quals jo no havia de fer aquella cursa s’acabava de convertir en paper mullat. Dies després, en una de les successives visites a la web de la cursa, veig que han tornat a obrir inscripcions. Quatre cops de teclat, dos “visassus” i m’inscric tant jo com la Pilar, la meva dona. Ella vol anar a L’UTMB però diu que també s’apunta a la Cavalls del Vent, i així farà un bon aprovisionament de curses, com una formiga que recull gra per passar l’hivern. Per cert, la Pilar va fer un UTMB fantàstic. Va quedar la 23 a la general femenina, la 13ª de la seva categoria i la segona espanyola absoluta. Li va anar molt bé. L’any que ve diu que hi torna.

A les sis del matí toca el despertador, programat perquè soni tres vegades: sis, sis-i-cinc, sis-i-deu. El desconnecto, em llevo sense fer soroll per no molestar la Pilar. ja que ella no vindrà: es troba ben refredada i això li causa un disgust molt gros perquè està en forma i pressent que podia fer molt bona cursa. No podrà ser. Ja ho tinc tot a punt del dia abans. Està tot pensat. Esmorzo un vol amb fruita (kiwi i plàtan), un iogurt de La Fageda, una mica de llet, bastants cereals i un te verd. Cada dia prenc un te al matí. Abans prenia cafè, ara no, ara te. Ep!, res a veure amb el Tea Party. Pujo sol al cotxe, una mica nerviós i apuro el límit de velocitat permès a fi d’arribar el més aviat possible. Necessito ser ja a Bagà. El dia pinta bé i l’ambient us el podeu imaginar. Falta una hora i mitja per a la sortida i n’hi ha molts que ja van armats fins a les dents: motxilles, ronyoneres, camellbak, bidons; gent amb pals, sense pals, malles llargues, malles curtes, mitjons compressius, o no, gorres, ulleres, buffs... De models n’hi ha per a tots els gustos, alguns sembla que es preparen per a una hivernal i d’altres que s’encaminin a la platja. Van amunt i avall com insectes esverats. Vaig a recollir el meu dorsal i allà em trobo amb el Ricard. La processó també li va per dins. Fem temps i ens relaxem. Quan falten deu minuts per a la sortida, ens trobem tots junts i preparats, no gaire lluny de la pole. També ens hem trobat amb el Vilana: Taga Team al complert. Taga Team és el nom del nostre equip d’esquí de muntanya. Fem bromes per distreure la tensió. En Vilana em diu que estic nerviós. I té raó, n’estic. He preparat a consciència la cursa. Ho tinc tot al cap. Tot mesurat. L’estratègia a seguir. Què menjar, a on, què i quan he de beure. Tinc tot el circuit al cap. Em trobo bé. He fet una bona setmana d’assimilació de l’entrenament i em sento fresc. Porto una motxilla de 1.100 grams amb tot el reglamentari, més 220 gr de menjar i un litre d’aigua. Total 2,420 Kg. Comencen a sonar les músiques èpiques, tan de moda a les sortides dels UltraTrail. Davant nostre un recorregut de 84,54 km i uns 6.080 m. de desnivell positiu (5.400 segons la Guàrdia Urbana). Cinc, quatre, tres, dos, u, i comença la 2ª edició de la Cavalls al Vent. Al capdavant hi marxen en Kilian, l’Heras, el Toti Bes, l‘Andy Symonds, l’Iker Karrera (sí, és diu Karrera, algun problema?), el Txus Romón (encara l’actual record de la Carros de Foc) i d’altres. Amb nenes, Nerea Martínez, Isabel Eizmendi, Gemma Arró... Tot plegat un luxe, el milloret del món. Als tres minuts de cursa la cosa ja s’enfila de valent per l’asfalt dels carrers de Bagà i m’acomiado del Ricard i del John, ja que no em convé seguir-los. Per fi estem corrent. El més dolent ja ha passat, ara només queda

19


20

A les 8 hores de cursa, camí del Luís Estasen

el pitjor. Tinc la pujada a la Tossa programada. Sí sí, com si fos un rentaplats. Fa un més la vaig assajar i vaig veure que sense passar de 150 pulsacions pujava amb 2h.40’. Per referències de l’edició anterior, sabia que pujant la Tossa d’Alp amb 2h.40’ es pot acabar bé tota la cursa en 15 horetes. Ja hi firmaria ara mateix. Per tant m’he proposat a mi mateix remuntar la Tossa conservant, sabent que la primera pujada de la Cavalls només és l’aperitiu. Si et deixés emportar per la cursa, fresc com estàs, amb la musculatura carregada de glicogen i amb les ganes que hi poses, pots engegar-ho tot a fer punyetes. La pujada a la Tossa (gairebé 1800 m. positius) no et fa guanyar la Cavalls però sí que la pots perdre. Jo ho tenia clar. Amb mirades constants al pulsòmetre, ataco les primeres rampes de bosc cap el refugi del Rebost. Em passa molta gent i ja vaig per sobre les pulsacions que havia previst, però la gent em segueix avançant. M’adelanten per tot arreu i potser no m’haurien de passar tant alegrement. És la gestió de les sortides, hi ha molta pressió, has de trobar el teu ritme. Jo em tanco en banda i segueixo el guió al peu de la lletra. Apujo una mica les voltes i em permeto a mi mateix pujar cinc pulsacions més per minut, aniré a 155, però no més. En alguns dels corredors que m’envolten noto que els puc passar. N’hi ha que no tenen ni maneres, d’altres panteixen de valent. D’altres se’ls veu força bé i penso: ves a saber aquests qui són, potser faran molt bon temps. Tu a la teva em repeteixo, a aquest ritme vaig còmode, bastant còmode. És un diàleg interior que em manté el cervell ocupat i em per-

met superar la primera hora de cursa. Passat el Rebost, enfilant les nues pales que porten a l’aresta cimera de la Tossa, començo a atrapar gent. Tots els que m’havien d’avançar és clar que ja m’han passat. Ara sóc jo qui va superant corredors, no gaires, un per aquí una per allà. Jo segueixo a les mateixes pulsacions però ells han afluixat. Em poso content. Em sento fort, la Tossa d’Alp ja és a tocar, fa solet i corre una mica d’aire fresc que ve d’oest. Hi arribo amb 2h.34’, vuit minuts menys del que m’havia proposat: és el resultat de pujar a 155 en lloc de 150 pxm, no falla. Al Niu de l’Àliga carrego el camell d’aigua agafo talls de taronja i enfilo avall, de cara a les Penyes Altes del Moixeró. No menjo perquè ja porto dos power-gel al cos. El primer ha caigut a l’hora i deu minuts, abans d’entrar a l’avituallament del Rebost i el segon a les dues hores i vint, a l’aresta cimera de la Tossa. A la baixada també em passa gent, però no gaire. Són els que baixen bé, diuen. Jo penso que alguns sí que baixen molt bé, però d’altres no han fet prou bé els deures pujant i ara ho volen arreglar. Les baixades també es paguen. Pots anar a sac en una cursa curta 25, 30 Km o a la darrera baixada d’una de llarga, però desbocar-se en un Ultra-Trail ho acabes pagant. Cal baixar el més ràpid possible però sense perdre gens el control del ritme, és vital, si no ve el fat o et pots fer mal o produir un desgast innecessari a les cames. Encara corro amb una mica de por i molt de respecte. Tot just porto tres hores i no sé pas si aguantaré el ritme les properes dotze. La batalla mental és dura i constant, forma part del joc. Baixant de les Penyes Altes hi ha un tram on s’ha de desgrimpar una mica. Són tres metres per uns blocs de calcari polit de tant passar-hi. L’organització ho ha marcat molt bé per tal que tothom trobi el bon pas i no caigui amb les presses. Està encintat a banda i banda. Només es pot passar d’un en un i s’ha fet un petit embús de corredors. Tal com hi arribo, sense pensar-ho ni un moment, surto fora del traçat i desgrimpo per la dreta del pas per un lloc una mica més heavy i passo al davant (heu jugat mai a l’UNO?) doncs chupate cuatro, penso. I tiro, i tiro, i tiro. Aquesta acció d’atac espontani i incontrolat provoca novetats a la meva CPU. Segueixo caut i amb respecte per la duresa i llargària del que encara queda per fer, però quelcom ha canviat dins meu. Noto que he començat una segona cursa, em desempallego de les pors, em començo a creure a mi mateix, en el meu entrenament, en el meu estat de forma, en


la meva experiència en muntanya, en la meva experiència en curses. L’estat d’autoconfiança és bàsic per aquest tipus de cursa de resistència. Jo no m’he enfrontat mai a una cursa tan llarga. Amb esquís si, però no corrent. Arribo als Serrat de les Esposes. Porto cinc hores i disset minuts. M’hi paro poc, doncs sé que el refugi dels Cortals és “aquí mateix”. Mentrestant, un tam-tam sona per tota la serralada i anuncia la noticia del dia: en Kilian s’ha vist obligat a plegar: no serà l’únic. Els de davant també pateixen i van al seu límit. És la gràcia d’aquestes curses. No cal competir amb ningú, en tens prou de competir amb tu mateix, però no tothom va al seu límit, cada corredor és un món, però la majoria procuren fer la millor cursa possible. Això comporta arribar a la meta amb la convicció i sensació de que ho has donat tot. Estic d’acord amb en Murakami (1) quan diu que l’únic rival en una cursa de llarga distància ets tu mateix, tal com eres abans de la cursa. Surto del control i tibo fort amunt, darrere d’un xicot que porta un tatuatge molt bonic al braç dret; vaig tota l’estona darrere seu. M’entretinc amb el seu tatoo metre esbrino el significat. Em costa una mica seguir-lo però m’esforço. Ja no es divisen més corredors ni davant ni darrere i cada cop que em giro, els que venen són una mica més lluny. Quan comencem a baixar cap a la Font Freda el del tatuatge s’equivoca i segueix pista amunt. El crido fort i li dic que per allà no, que vingui que és per aquí on sóc jo. Ens posem a corre junts; per l’accent noto que és de fora, potser portuguès o semblant, però no li pregunto. Arribem als Cortals de l’Ingla i em tiro de cap a l’avituallament. Abans us deia que ho tenia tot mesurat, també què menjar i a on. Bé, era mentida; m’acabo d’abraonar a sobre d’un pa amb tomàquet i llonganissa que no constava en el guió. Em criden pel darrere, Manel! Em giro i veig el meu company Vilana assegut en una pedra. Què ha passat? no anaves bé? pregunto No, diu, he hagut de parar: estrenava uns mitjons compressius d’una talla petita i les rampes als bessons el van deixar clavat a terra quan anava el novè classificat. Estava moix, pobre. On són el John i el Ricard? li pregunto. Res, diu, aquí mateix. El Ricard deu fer un quart d’hora que ha passat. Vas molt bé només en portes 50 o 60 al davant. Què m’acaben de dir. Si n’hi havia 620 d’apuntats i davant meu n’hi ha 60, la majoria va darrere, penso (ja veieu que sóc un linx amb les mates). Surto força motivat cap el coll de Vimboca. El dia es

molt bo per correr. M’estimaria una mica més de fred, però s’està prou bé. Atrapo un corredor i el passo. Miro avall i me’n segueixen tres més, però cap m’agafa. Es posen darrere meu i fan bondat. Si els invito a passar em diuen NO! NO! anem molt bé a aquest ritme. Una manera com una altra de dir que no pots més. Fins hi tot, al segon coll, abans del cap del Pradell, em fan preguntes del tipus: ja som dalt de la pujada? Jo els dic que no, que falta un bon tros per remuntar i encara, després, cal anar carenejant tot guanyant alçada per un terreny una mica tècnic. Deuen pensar que sóc un màster. I és veritat, és el que sóc, em dic a mi mateix, un màster. Les boires han fet acte de presència i avancen ràpidament tot pentinant l’aresta cimera. L’ambient que ara s’ha creat és més sever i et recorda que estàs a la muntanya. Davant meu s’endevinen el pas del Bou i el Tancalaporta, immens, enigmàtic. Experimento per uns segons aquella sensació sublim que només la Natura sap transmetre, mentre ens deixem anar pels fàcils pendents cap a Prat d’Aguiló. Avui, divendres, he sortit a córrer. Des que vaig acabar la Cavalls, fa cinc dies, només he fet rodet amb intensitat de recuperació, no passar del 60% de l’esforç màxim, mitja horeta cada dia. Però avui no. Avui el cos, o el cap, ja em demanaven guerra. He sortit, i als deu minuts de posar-me a córrer, al quarter general de les cèl·lules del meu cós s’han disparat totes les alarmes. Compte tu, s’han dit entre elles, que el Manel ja hi torna. Però que fot aquest tio, que és burro? Que no veu que encara no ens hem refet? Jo passo tu, ja s’ho farà. Jo, n’estic farta, diu una altra. Farta no, que és poc, fartíssima de tanta cursa i tanta història. No deia que estava content per la Cavalls, doncs que pari i ens deixi en pau, jo no puc més; au va, home, va! ja s’ho farà, jo passo. Sento un cansament profund que neix entre l’estèrnum i la boca de l’estómac i que s’escampa pels pulmons a cada inspiració. Entro en diàleg amb la representant sindical de les meves cèl·lules i els dic que sí, que accepto les seves reivindicacions, jo també noto que encara no ens convé córrer massa i que ens hem de refer més tots plegats. Pacto amb elles: només correrem mitja horeta i cap a casa. (al final seran 45 minuts, je, je). Ja sóc a Prat d’Aguiló. Abans d’entrar al control, una noia, de lluny, s’ha preocupat de llegir el meu dorsal i m’espera amb la bossa de material. Una bossa que pots deixar preparada amb els recanvis, perquè te la portin aquí. Me la dona al vol com si fos un avituallament de les voltes ciclistes. Per cert, ja ho dic ara, l’amabilitat i competència que he trobat i trobaré al llarg de tots els avituallaments de la cursa ha estat excel·lent. Porto 7h. 17’. Pensava arribar aquí amb 8 hores. Vaig molt bé. Com que “em sobra temps” faig una parada més llargueta. Omplo el camellbak, m’assec i menjo un bon platet de macarrons amb un raig d’oli d’oliva i bec brou Aneto. De la bossa de material agafo els power-gel de nit (amb cafeïna). Han passat 6 minuts i surto del control cap el pas dels Gosolans. Començo amb molta calma per fer que el menjar es posi bé i faci l’efecte esperat i no el contrari. Dels corredors que portava al darrere enganxats en surten dos i s’acoblen. Un ho deixa córrer tot seguit, l’altre continua amb mi. La llebre, en aquest cas, és un corredor que porto a uns cinc minuts amb mallot de color verd. De mica en mica m’hi acosto. Coronem el pas dels Gosolans i comença l’altiplà. Aquest

21


22

tram és espectacular. Abans de la baixada ja he atrapat al de verd. El passo i quan tiro avall, iniciant la baixada cap a l’Estassen, em separo del que duia enganxat al darrere: vaig sol, davant meu no es divisa ningú. Què sento ara mateix aquí dalt? Em prou feines aixeco els ulls de terra per mirar la immensa paret nord del Pedraforca que tant bé conec. Per un costat vull anar sol a fi de guanyar tothom i, a l’hora, sé què es sent marxant sol per aquí. Ja hi he passat altres vegades, tot sol, preparant la cursa. Només jo i la Natura, la Natura i jo. La Natura, la Natura... Zaratustra (2) deia al Sol: “Oh tu, gran astre! Què en seria de la teva felicitat, si no tinguessis aquells que il·lumines! Durant deu anys has pujat a la meva caverna: prou que te n’hauries cansat de fer llum i de fer aquest camí, si no hi haguéssim estat jo, la meva àguila i la meva serpent. Però t’esperàvem cada matí, et preníem la teva sobreabundància i per això et beneíem.” Què és la nord del Pedra sense escaladors que la vulguin pujar? Què són aquets paratges que veig, plens de flors misterioses, de prats uniformes, d’arestes de calcari blanc, de torrents secs i salvatges i de rierols humits i acollidors, sense els Homes, avui corredors, que van endavant, corrent, en busca de no se sap ben bé què? Jo et dono gràcies Muntanya per ser aquí, per sobreabundant i generosa, tant implacable i perillosa. Avui, però, permet-me que m’adreci als Homes, a aquesta munió d’atletes, vinguts d’arreu, cada un d’ells amb somnis i propòsits diferents, secrets potser, i que s’han vestit amb el millor que tenen, les seves bambes potents i lleugeres, les seves mitges arrapades, les seves ulleres curosament escollides aquell dia a la botiga, la seva preparació, l’entrenament, la il·lusió. Sí, Muntanya, és a ells a qui m’adreço avui i si Zaratustra et beneïa a tu, deixa’m que jo ara els beneeixi a ells, a aquets companys de cursa, a la noia que amb mirada neta m’ha animat en el control, als nens que encara no sé que m’animaran al Gresolet. És a ells a qui hem d’estar agraïts avui perquè, amb el seu esforç, t’estan omplint de sentit. Segueixo baixant per la pista, tot mirant on puc tallar les corbes. Enmig d’una retallada trialera sento que em criden. Maneeeeel. Saben qui soc i tot? Penso. Són en David i la Maribel, companys del Taga Team, que ens han vingut a veure. No m’ho esperava. L’alegria ens omple a tots i baixem junts. M’acompanyaran corrent fins a l’Estasen. El David no para de fer-me fotos. No parem de xerrar. Parlem de tot i de tots. No paren d’afalagar-me tot dient que vaig tan bé, que faig molt bona cara i que se’m veu córrer tant atlètic. Porten un GPS i confirmen que estem corrent a 5 minuts el Km i, a trams de més baixada, a 4:40. Ells em donen un plus d’energia que em durarà fins a Bagà. El meu ego està a punt de fotre un pet com un aglà quan, per sort, les rampes de pujada al Lluís Estasen tornen a posar les coses al seu lloc. No som res i, en pujada, menys. A l’avituallament ens fem fotos junts, riem, i la Maribel em fa agafar dos trossos de plàtan; van molt bé per a les rampes: Manel, agafa-ho, agafa-ho em diu. Baixem plegats fins a l’aparcament del mirador i ens fem les darreres fotos, petons per a ella i encaixada amb el David. Ha estat una estona que no oblidaré. Em llenço amb energia renovada cap el Gresolet. Encara és de dia i jo comptava fer aquest tram

a les fosques. Estic molt content i motivat, el terra és eixut i vaig sense frontal, això serà bufar i fer ampolles. Començo a especular amb l’horari que puc fer. Em sento gairebé tant fort com el dia que vaig venir a entrenar aquest tram. Ara ja començo a pensar que avui mateix (abans de les 12 de la nit) arribo a Bagà. Al Gresolet torno a asseure’m, doncs sé que el tram fins al Sant Jordi és molt llarg i puja molt, aniré de nit i no puc fallar, si faig bé aquest tram l’èxit està assegurat. Torno a menjar macarrons, poquets aquest cop, carrego d’aigua i doblo la ració d’electròlits. Agafo el frontal i surto tot adreçant-me a un xicot que m’havia atrapat a l’Estassen i li dic: vaig tirant, ja m’agafaràs, que tu puges més fort. Si, si, diu ell. Tots dos sabem que no és veritat. Ja no el tornaré a veure. Començo la pujada al coll de Bauma, ara sí, amb el frontal encès. El marcatge de la cursa, tot i ser de nit, és molt bo. Vaig completament sol. Em sento bé i noto que tibo. Veig un frontal lluny de mi i faig per acostar-m’hi. Ja l’he passat i al cap de 5 minuts un altre. També l’avanço mentre m’anima: vinga vinga, tira tu que pots. Jo, que ja em vaig notant cansadet, penso que no puc tant com diu, però el cert és que el deixo endarrere en un instant. Al coll de Bena comença la llarga baixada fins el veïnat de L’Hostalet. Un tram llarg i preciós. Un corriol fresat, estret i net, que permet córrer força. Tots els sentits concentrats en la rodona de claror que projecta el meu frontal. Gambada rere gambada vaig corrent tant com puc metre m’escolto el respirar intens. El cervell constantment fa una revisió sistemàtica de tot el cos. Com em sento, com van el genolls, si tinc set, si em noto que em fa falta menjar, si tic fred o calor, a l’hora que es preocupa de que cada gambada toqui el terra amb precisió, mentre vigila que el frontal il·lumini tot el procés, sense oblidar quant fa que hem passat la darrera marca i on creiem que es troba la propera. Pobre cap, quina feinada! No trigo gaire a atrapar el que serà el meu company de viatge fins a Bagà. Ens saludem i ens acoblem. Baixant la pista que porta a l’ermita de San Martí, em comenta que les pistes li matxuquen els genolls i em demana de caminar un tram. Jo accedeixo i aprofito per baixar la tensió muscular, aquí s’ha d’aprofitar tot, que portem unes 11 hores corrent. Arribem a l’avituallament de Sant Martí. Hi ha 5 corredors, dos d’ells surten de seguida, després vaig jo i aviso al col·lega que començo. Tot baixant veig que l’he perdut. Al veïnat de l’Hostalet, a peu de la pujada al Sant Jordi, m’atrapa un altre cop. M’ha sortit per l’es-


La maquinària

querra per un corriol que ell sap, és un xicot de Berga i diu que es coneix tot allò com a casa seva. Fem la pujada al Sant Jordi a bon ritme, almenys és el que ens diuen els tres corredors que passem. Al refugi prenc dos gots de brou i veig que el company ja ha fotut el camp. Ràpidament surto i ens acoblem altre cop una mica mes avall. Jo sé que del Sant Jordi a Bagà es pot fer en una hora i mitja, per tant veig que entraré en el dia. Correm avall, bé i confiats de que és l’últim esforç. Amb unes dècimes de segon, però, tot s’ensorra i em trobo estirat a terra, cridant. El company es para. He caigut i no paro de cridar. M’he entrebancat, encara no sé com amb el peu esquerre. He caigut picant amb el lateral dret del cos: bessó dret, genoll, colze, mà dreta, espatlla i el cantó dret de la cara. Ja està, tot a fer punyetes, penso. Crec que m’he fet molt mal. M’aixeco i repasso els danys. Em fa molt mal la cama, el colze i la cara, aquesta la trobo molla i amb sorra. És sang? Entre la sorra, la llum del frontal i la tensió, no m’aclareixo. Demano al company que m’enfoqui bé amb el frontal per si m’he fet mal de debò al cap. No, no t’has fet res, em diu, és la rascada tan sols. Va, dic, anem baixant. Començo poc a poc a tirar avall i veig que puc anar fent. M’he fet una forta contractura al bessó esquerre i penso

que ja no podré córrer més, la ma dreta m’ha reaccionat i em fa un dolor molt fort, com a l’hivern, quan tens els dits molt freds i, de cop i volta, entren en calor. Em recrimino fortament a mi mateix per haver caigut, em demano com és possible que hagi caigut. Ens atrapen dos dels que havíem avançat a la pujada. Ara anirem junts fins baix, a la carretera de Coll de Pal. Allà el company i jo accelerem i els deixem. De la caiguda ja ni me’n recordo. Tirem cap a Bagà sabent segur que baixarem de les 14 hores. A un kilòmetre de Bagà el company em diu que ha de parar de córrer i ha de caminar, que jo tiri que ell ja vindrà. Jo li dic que no, que entrarem junts a la meta. Caminem 20 o 30 metres però de seguida tornem a córrer sense parar fins a Bagà. Amb 13 hores 47 minuts i 28 segons creuo la meta. Ni m’ho crec. Ha estat una cursa perfecta. Sens dubte la millor cursa de muntanya que he fet mai. En John Valladares ja fa una hora i vuit minuts que ha arribat. Ha volat avui, ha fet el 20 de la general. El Ricard Farriol fa dinou minuts que és aquí. Ha fet el 26. Amb ell ens trobem a les dutxes del poliesportiu. Compartim la joia del moment. Estem cansats. Ell ja tira cap a casa. Jo em quedo aquí. Vaig a la zona d’arribada on continuen gotejant corredors. Menjo un plat de tallarines amb formatge, pa amb tomàquet amb embotit i xocolata desfeta amb coca. Veig arribar a en Paco Gorina, un altre amic amb qui havia preparat la cursa. Li ha anat molt bé. Ha rebaixat en 40 minuts la seva marca de l’any passat i tornarà a pujar al pòdium de màsters. Jo vaig tirant cap el poliesportiu. Aquí, dormint, hi ha uns quinze o vint corredors més. Arreplego un matalàs dels de fer gimnàstica que he trobat, em poso un pijama net i em fico dins el sac de dormir. Estic molt excitat i em costa adormir-me. Em fa mal una mica tot. És un mal dolç que m’acompanya mentre vaig passant, una i altra vegada, per les imatges de la cursa que em venen al cap. Estic content i satisfet i em pregunto perquè ho estic tant. Pel temps que he fet? Perquè n’he deixat cinc-cents darrere? Sé que tot això és relatiu. Perquè he fet menys temps del que em pensava? Segueix essent relatiu. Perquè corro? Perquè, perquè... de mica en mica se’m tanquen els ulls i m’adormo. Encara no he esbrinat del tot perquè corro, però en tinc una lleugera idea. És un munt de coses petites i no tant petites, de menys i de més importants. Entre les que més hi compten hi trobo els meus amics i tots als que adreço aquest escrit. Per poder dir, per poder ser, per poder engrescar-vos, si convé, perquè l’any vinent aneu a la cursa Cavalls del Vent i correu tant com sapigueu. També per poder comunicar, perquè aquest escrit, sense vosaltres, o sense tu, amic que l’estàs llegint, no val per a res. Vaja, com us explicava al començament, piular companys, piular. Parlant de piular: vaig quedar primer de la meva categoria. Piu, piu, piu. Manel Balet Vilaseca Notes Haruki Murakami: De què parlo quan parlo de córrer F.W.Nietzsche: Així parlà Zaratustra.

23


SENDERS

24

Flaires del Sud

A

profitant un cap de setmana llarg de primavera ens hem proposat fer algun cim de la llista a les serres del sud, sempre tan feréstegues alhora que boniques. Només ens cal recórrer la mitja Catalunya restant des de casa nostra fins allà. Per enèsima vegada triem el sempre fascinant Massís dels Ports i dos cims units per una volta circular: Aigua i Grilló. Dormim a Paüls, una de les joies dels Ports. La nit és tranquil·la, serena, estelada... De bon matí l’airet no és del tot fresc, cosa que ens fa pensar que el dia pot arribar a ser calorós. Així és que sortim de bona hora per no quedar deshidratats i, a la vegada, tenir més estona per a contemplar el paisatge. Deixem els conreus de Paüls i, per la Font del Monjo, enfoquem cap el coll de la Gilaberta. El corriol és en prou feines perceptible i més aviat sembla camí de cabres que de persones. És un camí feixuc. Ens assegurem que anem bé quan trobem els primers senyals de la ruta Estels del Sud. Enfila que t’enfilaràs, anem guanyant desnivell de forma força ràpida. En aquest respirar tan intens, sort n’hi ha de les herbes aromàtiques que, escalfades pel sol, deixen anar la seva agradable flaire. L’arribada al coll és reconfortant d’allò més. El paisatge ha canviat del tot. És talment, un altre món: pinasses altíssimes, sotabosc herbaci força buit d’arbustos, frescor, humitat... També la flaire ha

Bassa de Coll Roig

canviat. Ara ha esdevingut una olor intensa, de bestiar. És l’olor almescada que fan les cabres salvatges, altrament dites directament sovatges per la gent del país. No tardem en sentir els seus xiulets característics que ens indiquen la seva presència no gaire llunyana. Parem atenció i en veiem unes quantes mig amagades entre la vegetació. Continuem enfilant-nos una estoneta més cap a la banda esquerra del coll, ara per uns pendents més suaus entre el bosc, fins arribar a la Punta de l’Aigua. La vista és magnífica sobre Paüls i més enllà. Cap a l’altra banda intuïm el Tossal del Grilló, mig tapat per la Faixa del Raus. Ens extasiem amb la panoràmica i amb les noves olors, ara de resina, que ens arriben dels pins. Tornem enrere i anem seguint per entre espectaculars cingles, prats i boscos en direcció més aviat nord. Ens queda Horta i l’inconfusible cim de Sta. Bàrbara a baix, a la nostre esquerra. Repostem aigua a la font del Montsagre d’Horta i ens deixem seduir per l’agradable verdor tacada de flors del Pla dels Ravanals.


25

Tossal del Grilló

De sobte tot es torna aspre. Tenim al davant l’aridesa mediterrània característica del vessant sud del Tossal del Grilló. Han tornat a canviar les olors, ara, de nou, més aromàtiques. Des del punt de vista botànic, les plantes presents entre les escletxes són veritables joies, moltes d’elles, endemismes. Per entre totes elles, el camí es desdibuixa per acabar desembocant a la pista que va de Prat del Comte fins la caseta de vigilància situada pràcticament al cim. Un cop dalt tornem a notar aquella sensació, mig de vertigen mig d’esglai, provocat pel cingle majestuós que cau sobre la vall del Canaleta. No és el primer cop que ens enfilem fins aquí. La darrere vegada va ser en BTT tot seguint l’espectacular pista que supera aquests cingles. Ens entretenim en mirar a prop i a la llunyania. La visibilitat és bona i ens permet contemplar boscos, camps, pobles... És... meravellós. Però cal davallar. Enfoquem la vista cap el Mas de la Refoia i anem a buscar el Collet Roig. L’aigua de la bassa del coll, lleugerament ondulada per l’airet, reflexa els quatre pins del seu voltant, que contrasten amb les argiles vermelles que els subjecten. Sembla ben bé que estiguem en un altre contrada, més pirinenca. Les peuades recents dels sovatges ens retornen a la realitat dels Ports. Deixem els boscos i prenem el camí que ens passarà pel Montsagre de Paüls i ens baixarà pel Barranc de les Fonts cap el Tormossal i, finalment,

Muntanya de Santa Bàrbara des del Grilló

Paüls. El poble ens rep amb una altra flaire: la dels cirerers carregats de cireres. Estem cansats i acalorats. Però feliços!. Per a celebrar-ho avui anirem a dormir a l’altra banda, a la banda nord, a Arnes. Allà ensumarem les darreres olors del dia, les del bon sopar que ens hem guanyat. La posta de sol des d’Arnes sol ser sempre un espectacle meravellós. Les Roques de Benet envermellides pels darrers rajos i el cel ple d’estrelles que sol sobrevenir, són dues coses difícils d’oblidar per la gent que vivim en atmosferes carregades d’humitat, fums i pol·lucions diverses. Elisabet G. Bordas


AVUI ENTREVISTEM...

26

Josep Maria Elias: vint anys de Castanyada a la Vola l Josep Maria és una de les persones més conegudes de la UES: JM: Sí, i me’n recordo de la primera pàjara: va E soci des dels inicis de la Unió excursionista, ha practicat diverses ser a la pujada des de Fígols fins al refugi Serra disciplines de l’excursionisme, principalment l’esquí de muntanya i la bicicleta tot terreny. D’altra banda, des de fa quatre anys és la persona que acosta a la gent gran de Sabadell els itineraris pel rodal de la nostra ciutat i per altres indrets de Catalunya, a través del programa Passejades per a la gent gran que promou l’Ajuntament de Sabadell. Però, a més, l’Elias, que el passat 22 de juny va fer seixanta anys, ha celebrat amb nosaltres un altre aniversari: la vintena edició de la tradicional Castanyada a la Vola, de la qual és el promotor i que acull una seixantena de persones any rere any al voltant d’una taula al Restaurant Cal Ferrer de Sant Andreu de la Vola, després d’una excursió a peu o en bicicleta. Per parlar d’aquest tema i d’altres, ens trobem al local de la UES un dijous a 3/4 de 8 del vespre. Tots dos hi arribem cinc minuts abans. Ens tanquem en un lloc tranquil i comencem l’entrevista. Ets el germà gran d’una família nombrosa, oi? JM: De tretze germans. L’afició per la natura se’t va desvetllar de petit, quan els teus pares et portaven a les colònies parroquials de Gallifa. Quina edat tenies? JM: Devia tenir uns dotze o tretze anys, més o menys. Era bastant jove... sí, devia tenir uns dotze anys. Després vas estar al Campament de Les Arenes i també vas ser minyó escolta. Què en destacaries d’aquells anys d’aprenentatge? JM: Aprendre a compartir. Vas a acampar i t’has d’espavilar. Convius amb altra gent, estàs a la natura... Amb 19 anys vas començar a fer alta muntanya.

Riu Ges

d’Ensija; em vaig trobar molt malament i me’n recordo perfectament que no vaig poder celebrar la Castanyada. I vaig saber ben bé què és una pàjara. Més endavant, en Ricard Molins va organitzar una sortida social a la zona d´Ull de Ter, al Bastiments i al Pic de la Dona. Després va venir el Taga de Ribes, el Puigmal, el Moixeró... En aquella època també vas iniciar-te en l’esquí de muntanya, una de les teves grans passions. JM: Sí, la meva primera sortida amb esquís de muntanya va ser al Taga, amb el Joaquim Balada, i la baixada va ser infernal: vaig caure vàries vegades, em van quedar els pantalons xops i glaçats i va arribar un moment en què se’m va congelar la punta de la titola, si vols que et digui la veritat. Però no em vaig desanimar, vaig decidir fer un curset d’esquí a la Molina i, al cap de poc temps, ja esquiava pertot arreu. Per aquella època vas fer-te soci de la UES. JM: Sí, em vaig fer soci just quan es va crear la Unió Excursionista, tot i que no havia estat soci de cap de les entitats anteriors. El juliol de 1977 assoleixes el cim més alt de la teva pràctica muntanyenca, el Dom de Neige, al Massís dels Ecrins, de 4.015 metres. Com recordes aquella experiència? JM: Un munt de neu, una paret... però va anar molt bé. I tots molt contents. Amb l’esquí de muntanya, has aconseguit alguns premis, principalment als anys 90. JM: Sí, el trofeu Ramon Sagués els anys 1995, 96 i 98, i medalles d’argent i de bronze a diversos rallies del CEC. D’esquí de muntanya, n’he fet molt. És el que més he fet: Puigmal d´Err i Llo, Alt del Cubil, Serrera, Cabaneta, Neressol, Colilla, Montmalús, Aneto, Maladeta Occ., Puig Peric, Costabona, Comabona, Besalí, Thoumasset, Pallassos, Tossal Llarg, Certescans, Pica d´Estats per Pinet, Roc Melé, Coma d’or, Subenulls, Montardo, Comapedrosa, Baciver, Mall-Blanc, Pedescals, Setúria, Tossa Plana de Lles, Roc de Madres, Puigpedrós, Tarrés, Tossal Bovinar, travessa Ransol-El Serrat, travessa ArinsalArcalís... D’altra banda, vas formar part de la junta de la UES, amb el càrrec de Tresorer, quan era presidida per Ricard Mampel. JM: Vaig formar part de la junta durant cinc anys i, com a tresorer, se’m va demanar que m’encarregués de la tasca d’acabar de pagar el xalet Pere Carné de La Molina. Aleshores, em vaig ocupar d’obtenir els recursos i anar fent els pagaments en uns terminis concrets. A part, ets el promotor de la tradicional Castanyada a la Vola que aquest any ha complert la vintena edició. Com va començar tot plegat?


JM: Això va començar l’estiu del 1991, quan amb la meva dona M. Dolors i els meus fills Ivet i Pol, juntament amb el meu germà Joan i la seva família, vam llogar l’antiga escola de Sant Andreu de La Vola. A partir de llavors, organitzem una Festa Major a l’estiu i també la primera trobada ciclista de cap de setmana. El mateix any, amb alguns amics de la UES, hi organitzem una sortida de BTT i Castanyada. Tot i que, en un principi, era una trobada de gent que practicava la bicicleta tot terreny, esport al qual us havíeu aficionat alguns dels que formàveu la secció d’esquí de muntanya, l’any 1994 incorpores un itinerari a peu i amplies la trobada per als senderistes. D’on sorgeix la idea? JM: Doncs, com que la intenció sempre ha estat que fos una trobada familiar, al dinar s’afegia gent que no feia bicicleta, familiars dels participants... I així va ser com l’any 94 es va buscar un itinerari més curt que es pogués fer a peu, per a aquestes persones. L’any 2002 decideixes oferir dos itineraris de btt, de desnivell i dificultat força diferent, a més de l’itinerari a peu. Aquestes tres opcions s’han mantingut fins a l’actualitat i, tenint en compte que cada any varien els itineraris, Déu n’hi do la feina que suposa tot plegat! Qui hi col·labora? JM: Doncs la veritat és que algun any hi ha col·laborat algun amic o alguna persona de la UES, però normalment vaig a preparar els itineraris sol, i vaig pensant cada any per on es pot anar... I la M. Dolors, la meva dona, també fa de vocal. Parlem del dinar. Perquè, si els itineraris sempre varien, el menú al restaurant Cal Ferrer, a Sant Andreu de la Vola, es manté intacte: ama-

nida, escudella o macarrons o arròs de muntanya, carns i botifarra a la brasa o ànec amb peres, moniatos, castanyes i panellets de la casa, vi i aigua, moscatell i cafè. Tot de qualitat, i servit en quantitats generoses pels amos del restaurant i pels membres de la família Elias, que també us poseu el davantal per ajudar tant com calgui. JM: Sí, és tot molt casolà i ens fan un preu molt popular perquè aquell dia tenen el restaurant tancat i ens el reserven només per a nosaltres. És clar, si haguéssim de pagar el servei de taules, no sortiria al mateix preu. El menú ens va semblar bé la primera vegada i s’ha anat mantenint sempre igual, i tota la família donem un cop de mà a la mestressa, i així es pot fer tot a un preu popular. I, per acabar, poesia i música. JM: Sí, preparo els rodolins i cantem alguna cançó... L’any passat va venir una soprano que ens va oferir algunes cançons... Què representa per a tu aquesta celebració després de tants anys? JM: Doncs poder fer una cosa que m’agrada i veure que sempre hi ha una bona resposta. I, encara que per al dinar la capacitat màxima sigui de 60 persones, per a les sortides en btt i a peu no hi ha límit i pot venir tanta gent com vulgui. Josep Maria, no voldria acabar l’entrevista sense fer una breu referència a les Passejades per a la Gent Gran que organitzes amb el suport de l’Ajuntament de Sabadell des del 2007. També deu ser un motiu de satisfacció per a tu poder oferir a persones de més de 60 anys la possibilitat de conèixer diferents itineraris a peu pels voltants de Sabadell i per altres zones de Catalunya. Fa quatre anys que les preparo i n’estic encantat perquè em fa conèixer nous llocs, em fa mantenir en forma, perquè vaig a preparar-les sempre amb la bicicleta, i per a la gent gran és molt bo perquè s’ho passen bé, van menys als centres d’atenció i tenen menys cabòries. A més, quan passem per algun lloc d’interès cultural, sempre demano per endavant l’autorització per visitar-lo, en nom de l’Ajuntament de Sabadell, i així hem conegut moltes coses. Doncs felicitats pel teu entusiasme i per la feina ben feta.

EL PERFIL – Sexe: Home. – Edat: 60 anys. – Professió: Prejubilat de banca des del gener de 2003. – Aficions: La muntanya, la natura i l’esport en general. – Un llibre: L’últim que he llegit, per exemple, és Tardor a Sant Miquel de Turbians, una ermita de Gisclareny amb vista al Pedraforca, que m’ha semblat molt interessant. – Una pel·lícula: No en veig gaires, la veritat, però m’agraden sobretot les que tenen relació amb la natura, les que retraten paisatges... – Una cançó: Diverses; m’agraden els Beatles, la música clàssica, les cançons en català..., però per dir-ne una... potser “L’estaca”, de Lluís Llach. – Un quadre: També diversos, però m’agrada qualsevol que tingui com a motiu un paisatge. – Una ciutat: De ciutat, no en tinc cap de preferida. De turisme de ciutat no en faig gaire. – Un paisatge: Te’n podria dir uns quants dels que hi ha a Catalunya, no cal anar més lluny: Montgarri, Pedraforca, Fageda de la Grevolosa, Serra del Cadí, Costa Brava i molts altres, segons l’estació de l’any, per la varietat de tonalitats. – Un país: Doncs, dels que he visitat, potser destacaria Islàndia, pel contrast entre el gel i el foc i, a l’estiu, el sol de mitjanit. Montserrat Carbó i Hors

27


CLUB ALPÍ

28

L’Stok Kangri

L

’Stok Kangri, de 6.153 m, és un objectiu per conèixer la regió del Ladakh al Nord-Est de la India, a la serralada de l’ Himalaia, estat del Caixmir, conegut també com el petit Tibet per la seva cultura budista. La capital és Leh a 3.480 m, punt de sortida per fer el trekking per la Vall de Markha, un dels més bonics de la regió que, a més, serveix per tal d’aclimatar-se bé, a fi d’aconseguir el nostre objectiu. Sortim de Barcelona en vol fins a Delhi i un altre cap a Leh. L’impacte d’aquest darrer vol “heavy” ens deixa bocabadats amb el paisatge en baixar de l’avió. A les 9 del mati ja som al petit hotel de Leh, però degut a l’altitud passem dos dies a la capital amb una mica de mal de cap i sensació de cansats. Aprofitem per visitar el Monestir de Thiksey i el Palau de Shey, llocs de culte i oració budista. L’endemà coneixem els nostres guies, en Nima i en Vikram, que ens revisen el material: botes, piolets, grampons, arnès, roba... i demanen els passaports per tal de preparar els permisos per pujar el cim de l’ Stok. A la tarda anem als mercats tibetans de Leh a fer algunes compres. Dimecres ja tenim els petates i les motxilles preparades; esmorzem i a les 10 ens esperen els 3 taxis a la porta de l’hotel, per anar fins a Chilling a uns 60 quilòmetres i dues hores de cotxe. Durant el trajecte passem pel costat del cabalós riu Indus i, quant aquest s’ajunta amb el riu Zanskar, la quantitat d’aigua que porta ens deixa molt sorpresos. Arribem a Chilling, descarreguem tot l’equipatge i les primeres passes són per travessar el riu Zanskar en una cistella o troller, de dos en dos amb tot l’equipatge fins l’altre costat, on ens esperen les cavalleries amb els “mulemen”. Un total de 18 cavalls que ens acompanyaran els 5 dies del trek i els altres 5 del cim. Comencem a caminar i deixem el riu cada cop més fondo a la nostra dreta, per entrar a la vall de Markha, primer a Kaya i després fins

Travessant el riu a la vall de Markha

a Skyu. En arribar ja temin les tendes muntades i el te preparat. Aprofitem la tarda per visitar el proper monestir d’Skyu. Avui no fa fred. L’endemà anem superant desnivell; el camí és llarg, travessem quatre vegades el riu. El paisatge i els colors de les muntanyes ens sorprenen, ja que són molt diferents a les nostres. Després de creuar el riu per l’aigua dinem i tot seguit arribem al petit poble de Markha amb una fortalesa abandonada i el petit monestir on hi vivia el rei molts anys enrere. Els vius colors verds i grocs dels camps que envolten el poblat ens captiven pel fort contrast amb el recte del paisatge. Passem la nit als afores del poblet. Després de descansar, seguim remuntant fins a Thachungste. El dia es desperta amb un sol radiant, però el nostre camí no ho es tant ja que, a primera hora, es travessa fins a quatre vegades el riu a gual per l’aigua freda que baixa de la vall. Els impressionants i escarpats penya-segats de la vall, fan que el fred de les cames no es deixi sentir; passem pel poblet de Hankar on, al costat del camí, trobem dues nenes petites esperant per anar a l’escola; mentrestant estan estudiant en anglès. Anem seguint i trobant murs de pedres gravades amb pregaries budistes i les multipresents “stupes”. Un altre dia matinem per arribar al camp de Nimaly a 4.730 m; el recorregut és curt però amb fort desnivell i caminem molt poc a poc, per no tenir mal d’alçada. Passem per un petit llac on es reflexa el cim de Kang Yaze de més de 6.000 m. Anem seguint i a les 12 ja som al gran pla de


29

Vall de Markha

Nimaly on només hi viuen algunes famílies que a l’estiu pasturen els seus ramats i fan formatge. En arribar l’hivern no hi poden viure del fred que fa, ja que arriben fins a -50º. Avui nosaltres el comencem a sentir una mica el fred, sobretot al capvespre mentre gaudim de la posta de sol. De bon matí, lentament, pugem fins el coll de Kongmaru-La a 5.130 m. on hi ha unes bones vistes sobre la serralada de Zanskar i les parets verticals de gel d’alguns cims propers. És el coll més alt de la vall de Markha. Allà comença un llarg descens cap a les gorges, travessant d’un costat a l’altre, i on els nostres cavalls pateixen pels forts pendents fins arribar al petit poble de Shang Sumdo a 3680 m. Acampem el costat d’un petit rierol i ens

Dalt del cim de l’Stok Kangri

podem rentar un xic, ja que tota la vall de Markha és un camí de pols i més pols, però les formacions de les muntanyes rocoses ens deixen encantats. Avui toca descans; ens recullen amb cotxes i aprofitem el dia per visitar el Monestir de Hemis, el principal del Ladakh, on hi viuen 200 monjos budistes en varies cel·les. Arribem a dinar al poble de Stok; una bona dutxa i un bon dinar fan recuperar forces. A la tarda visitem el poble i el seu famós monestir o “gompa” en ladakhi, mentre esperem l’hora de sopar i que vinguin els dos guies que ens acompanyaran al cim, ja que en Vikram anirà amb la Montse i l’Elvira al llac d’aigua salada de Tsomori de 23 km de llargada, a 4.270 m, envoltat de iacs i cabres de Pashmina i de muntanyes de més de 6000 m. Diuen que és un dels més alts del món. Mentre elles gaudeixen d’aquest entorn, nosaltres sortim del poble, ja caminant fins el principi del camí de l’Stok.


30

Arrivant a l’Stok Kangri

Trobem una guixeta tipus indi, on demanen els permisos als guies Avilash, Nima i Chainsianyh per pujar. Anem amunt lentament per camí al llarg del riu; són uns 700 metres de desnivell i quelcom més de 6 hores, per arribar al primer camp a Mounkarmo a 4.380m. A l’ hora del te parlem amb el guies del pla per assolir el cim. L’endemà pugem fins el camp base a 4.975 m. Hi arribem a les 10 del mati amb un lleuger plugim. Per esperar-nos, entrem a la gran tenda o “the teant” que ja està muntada. Aquestes tendes es troben en diferents lloc i ja les hem anat veient en tot el recorregut de la vall: venen begudes i alguna petita cosa per menjar; estan construïdes amb quatre canyes i el sostre és de tela de paracaigudes, que els militars deixen anar dels avions a l’ hivern amb queviures; Mentrestant , els portejadors ens munten les nostres tendes per descansar. A la tarda, i sense motxilles, l’Avilash ens fa pujar fins un coll, d’uns 250 m de desnivell, per fer més aclimatació i baixar ràpid. El dia següent descansem al camp base amb un dia ennuvolat i a les 6 de la tarda a sopar; una estona a les tendes i a les 12 de la nit, amb un lleuger esmorzar, comencem a pujar els 1200 m de desnivell que ens esperen fins el cim. A dues hores de la sortida arriben a la gelera i ens encordem i calcem els grampons. Pugem la dreta gelera en una nit freda i estelada amb tan sols la llum dels nostres petits frontals, fins arribar al coll on es comencen a veure les primeres clarors del nou dia. Un petit descans, dues hores i mitja més molt a poc a poc, i a les 7,45 del mati ja hem fet CIM.

L’alegria i l’emoció d’haver pujat i gaudit d’aquest entorn tant gran, rodejats de valls i més cims, amb la llunyana visió de l’immens K2, ens donen les forces per la gran baixada que ens espera. Arribem a la una del migdia al camp base molt cansats i anem directes a les tendes a dormir, fins a les 6 de la tarda que ens donen sopar i pastís de postres. Però encara queden unes hores de baixada. Deixem el camp base, tot desfent el camí fins el poble de Stok on la majoria espera beure una cervesa. Ja en cotxes anem a Leh on ens retrobem a la Montse i l’Elvira. Dos dies de turisme per Leh i celebracions per haver-nos escapat, per dos dies, de les inundacions que tots heu sentit a les notícies. No ens imaginem ara que aquells paratges i aquella vall tan bonica, així com la seva gent, estiguin destrossats per l’aigua. Per sort els nostres guies, el cuiner i els acompanyants que em conegut i ens han acompanyat estan tots be. He gaudit d’aquest viatge junt amb l’Àngel i els meus amics Bartomeu i Rosa, Santi i Pepi, el Jaume, l’Anna, l’Elvira, la Montse, el Ramon, l’Agustí. Antònia Balada


ORIENTACIÓ

31

Campionat de Catalunya de Relleus E

n el món de les curses d’orientació, el campionat de Catalunya de relleus és sempre una data ben especial. La podríem qualificar com la festa d’aquest esport a nivell català. Es crea molta expectació i sempre hi ha una gran participació. Tots els clubs organitzen els seus equips en les diferents categories i desitgen assolir uns bons resultats. És una experiència molt diferent a la resta de les curses de la temporada. Fins i tot, alguns clubs van mig disfressats i és molt divertit veure’ls passar. Ningú diria que fan una cursa! Aquest any era a Vallgorguina i coincidia amb la data que, a Sabadell, tenia lloc la consulta popular per la independència de Catalunya. Com que alguns components de la secció estaven implicats en la seva organització, en la composició dels equips vàrem haver de preveure la circumstància, sobre tot a l’hora de decidir l’ordre dels relleus. En algunes ocasions no havíem ni presentat equips i veure que enguany hem assolit la xifra de tres equips ens satisfà molt: Sènior Femení (Eva Masip, Carmela Alonso i Salut Masip), Sènior

Sortida cursa Vallgorguina

Masculí (Enrique Morales, Alberto Branha i Manuel Espada) i Veterà Masculí (Ricard Masferrer, Manel Moreno i Àlex Dalmases). Pels que, per unes raons o altres, no poden formar un equip també s’organitza el mateix dia una cursa open i una cursa d’iniciació. En aquestes ens ha acompanyat el Bernat Franquesa, component de la secció, que ha fet la cursa amb uns amics per tal d’introduir-los en el nostre esport. Anem arribant tots i totes al centre de competició. Hi ha molt ambient, farcit arreu d’orientadors i orientadores. És el moment de recollir els pitrals i de saludar a coneguts, fer petar la xerrada i fer les fotos dels diferents equips abans de preparar-se per a la cursa. Enrere queden aquells casos en que pràcticament anàvem sols.


32

S’apropa l’hora i els primers rellevistes escalfen motors, abans de situar-se a la zona de la sortida. Per cert, una arrencada ben diferent a la resta de les curses d’orientació que es fan al llarg de la temporada, ja que avui tenim una massa que, de llarg sobrepassa el centenar d’orientadors. Els tres primers rellevistes de la UES són novells en aquest tipus de sortida i, encara que no es vulgui, hi ha una mica de nervis i també de responsabilitat. No és el mateix córrer individualment que fer-ho en equip. Donen el tret de sortida i cal afanyar-se per entremig d’una massa de corredors, tots amb el mapa i la brúixola a la mà; aviat aixequen un núvol de pols que gairebé no deixa veure el camí per on anem. Els primers surten molt ràpid, però la resta ho fem més tranquil·lament assaborint el moment. Sense massa pressa els tres primers rellevistes de la UES arribem al triangle gairebé plegats i contemplem com els orientadors que portem davant s’han dispersat com a petites formigues muntanya amunt. Ha arribat el moment de prendre la primera decisió. Tots tres analitzem els nostres respectius mapes i comencem a pujar, cadascú a la cerca de la seva primera fita. Segurament ja no ens tornarem a veure fins al final dels nostres respectius relleus.

força satisfeta de com m’ha anat i lliuro el relleu a la Carmela que arrenca esperitada i fa una molt bona cursa, però no evita que el darrer relleu de fèmines surti en massa, encara que pels pèls”. En una cursa de relleu hi ha un temps màxim per acabar però, quan s’excedeix aquest temps, els rellevistes que resten per arrencar se’ls dóna la sortida en massa, és a dir, tots junts, i un cop finalitzades totes les curses se sumen els temps dels diferents rellevistes per tal d’obtenir el temps final de l’equip. Salut Masip (tercer relleu): “Bon escalfament fins al triangle i atac a la primera fita al tàlveg correcte, menys mal, perquè el desnivell no era per anar fent intents de pujada i baixada! Fites 2 i 3 per l’estil. Surto de la 3 i vaig pujant corbes de nivell amunt fins a trobar la pista. M’adono de l’error i aprofito per córrer pel camí i anticipar-me a les fites que em trobaré després, passant per aquest mateix camí. Amb l’emoció de l’anticipació em desconcentro i em descompto de tallat per buscar la 4. Hi havia força gent buscant-la on no tocava. Em centro en el mapa de nou i ja és meva, meva! La 5, fantàstica. La 6 també la trobo molt bé. Sóc a la fita, aixeco el cap i... sorpresa! No havia vist mai tants homes desesperats corrent cap a mi (o cap a la fita!). A partir d’aquí començo a fer de les meves, rumbs equivocats, pistes agafades al revés... això sí, rectificant sempre a temps. De la 9 a la meta prou bé, me les havia mirat quan encara tenia el cap fresc i ja m’ho coneixia força”

Sènior masculí

Eva Masip (primer relleu): “Durant la cursa he traçat camins mentalment per sobre les corbes de nivell, he aprofitat moments de cursa fàcil per anticipar decisions, he anat reconeixent els colors del mapa... però tot plegat no m’ha lliurat de perdre’m en tres fites! A la pròxima cursa ja tindré més experiència per orientar-me millor. Però acabo

Enrique Morales (primer relleu): “Tot molt bonic en la meva primera participació en una cursa de relleus. He anat amb molt de compte per no cometre cap errada però, fruit del cansament, m’he oblidat de fitxar el control 18, el penúltim. Després de més de dues hores, el cap no va acabar de funcionar. Una llàstima”. El segon rellevista sènior (Alberto Branha), fins i tot, era debutant en curses de Copa Catalana: “He notat un molt bon ambient, molt superior al que és habitual trobar en les curses populars, on fins ara havia participat. Ha estat una manera diferent de viure aquest món de l’orientació.

Equip femení a la cursa de Vallgorguina

Equip masculí a la cursa de Vallgorguina

El relleu femení


A nivell personal he acabat força content de com m’ha anat. No m’he perdut massa, excepte una mica en dues fites. La tàctica aquest cop ha estat no sortir corrent cap a la següent fita sinó concentrar-me i no posar-me a córrer fins a tenir molt clara la direcció a prendre”. El tercer rellevista (Manuel Espada) també era novell i també li ha agradat molt aquest tipus d’activitat. No podia ser d’una altra manera i la seva sortida igualment va ser en massa: “Mentre anava cap el triangle ja vaig intentar orientar-me per saber on era la primera fita. La pujada inicial me la vaig prendre en calma. Tan aquesta com la segona van ser fàcils. Per cercar la tercera vaig agafar un corriol fins arribar al camí principal i entrar al bosc, però em vaig passar i no la trobava. Hi havia molta gent cercant-la i això em va ajudar. La 4 i la 5 les trobo ràpidament ja que estaven prop dels camins. De la 5 a la 6 agafo el camí equivocat. En sóc conscient al passar pel costat d’una cova. Allà miro el mapa i em torno a situar. Tan sols havia d’anar recte pel mig del bosc fins a trobar el talús on estava la fita. Des de la 7 fins al final les trobo sense problemes.”

33

Veterans masculins Ricard Masferrer (primer relleu): “L’inici en massa també era tota una novetat per a mi. Aviat estic en mig d’un núvol de pols i, de cop i volta, em trobo al darrera de tot de la fila. Coi com corren aquesta gent!La primera fita és en una pujada dura, dura. De seguida noto que encara no estic recuperat dels problemes que he arrossegat les darreres dues setmanes i les pujades se’m fan més feixugues del normal. Serà així al llarg de tota la cursa i, per postres, m’equivoco de fita. Les visito totes abans de trobar la meva i em faig un bon fart de pujar i baixar. Vaig bé fins a la 6, i en la cerca de la 7, vull fer una maniobra agosarada i perdo 15 minuts. Això passa per ser atrevit. Vaig anar a parar en un lloc ple d’arbres tombats i vegetació que no em deixava avançar i, quan vaig sortir, no sabia ben bé on era; la solució va ser tornar a la 6 i des d’allà, recomençar. A partir d’aquí la cursa fou força ràpida, però m’hi va caure 1 hora i 20 minuts, quan el meu objectiu era fer-ho en una horeta” Manel Moreno (segon relleu): “Faig el segon relleu, Nervis, xerrades amb companys i excompanys, llarga espera. Em poso a l’ombra o em deshidrataré abans de sortir. Per fi, arriba en Ricard a la fita vista! Vaig cap a la zona del relleu, piquem de mans i surto. No vaig massa concentrat, encara parlo amb l’organitzador de les sortides. Primera fita: error paral·lel en pujada molt forta. Per sort ho detecto a mig camí i rectifico la ruta. Era fàcil: cap a la següent! Molt desnivell, una altra, i una més, xino-xano vaig fent; aquesta per corba de nivell: guaita-la! Ara ve la baixada, ufff, compte, tinc un turmell que no està per jugar-me-la massa. Al meu ritme, les vaig trobant totes (talussos a part). Arribo a la fita vista, em fan fotos i continuo fins al final. No he pogut donar el relleu a l’Àlex per poquets minuts, ja han sortit en massa. Bona cursa, 58 minuts però massa lent” Àlex Dalmases (tercer relleu) “Inici molt dur amb una pujada per treure el fetge. Les primeres 5 fites sense gaires dificultats, però a la 6a, una d’aquelles fites en les que no que pares de donar voltes i, finalment, trobada d’oïda. Tot seguit m’he entonat una mica i he enllaçat fàcilment les 5 següents, però he arribat al tallafocs de la línia elèctrica i baixant he errat la pista bona, fent uns metres innecessaris. Arreglat l’error, tornada pel bon camí fins a la meta. Bon dia d’orientació”

Open La cursa Open s’organitza paral·lelament al Campionat de Catalunya de Relleus per aquells que no troben suficients companys per fer

Equip veterans masculí a la cursa de Vallgorguina

equip. En aquesta ens va acompanyar el Bernat Franquesa: “He corregut la popular amb dos amics que s’estrenaven. S’ho han passat molt bé, a veure si s’engresquen a fer-ne més. Hem fet l’Open llarg (20 fites) i ens ha anat força bé, alguns errors petits però la cursa no tenia gaire dificultat tècnica. Era score amb sortida en massa. He anat parant una mica més del normal per anar comentant el mapa amb ells i anar veient símbols, colors... Ho hem fet en una mica menys d’una hora. Un dia d’orientació molt agradable i amb l’emoció dels relleus i, encara que vist des de fora, el fa un dia diferent.

Balanç i conclusions Bona feina de tots els components de la secció que han participat a la cursa. Ja comencem a ser un equip gran. Poder presentar 3 equips en aquesta competició és tot un èxit.

Els resultats oficials han estat: • Homes sèniors: error en targeta i per tant ha quedat fora de la classificació. • Dones sèniors: 3-14-49 i 14a. posició de 17 equips classificats. • Homes Veterans: 3-06-47 i 18a. posició de 19 equips classificats. Hem assolit una puntuació de 767,5 punts pel club, una mica menys que la temporada passada (775) però en la mateixa posició, penúltims. Ja tenim objectiu per a la propera edició: presentar 4 equips i superar els 1000 punts per buscar escalar posicions en la classificació. Ricard Masferrer


BTT

34

Caminun Sancti Iacobi per Portugal amb B.T.T. Camí Portugués Porto-Compostela

Any Sant Compostelà - Xacobeo 2010

E

ns trobem en l’any Sant Compostelà, que no es tornarà a celebrar fins el 2021 El Camí Portuguès accedeix a Galícia des de terres lusitanes. Portugal, igual que Espanya, és “terra de camins” ja que els pelegrins sortien de tot arreu per anar a Compostela. A partir de l’any 1884, el pont sobre el Minho va facilitar la comunicació i va fer el camí més accessible. Aquest camí, amb menys recorregut que d’altres, és ric en història i tradició; segueix el traçat de la via romana de Lisboa cap a Ponte de Lima, per anar a trobar el Minho a la frontera de Galícia, entre Valença i Tui, dues ciutats monumentals i històriques. Al llarg del camí trobarem ponts, capelles, santuaris, cruceiros i pazos, ensems que creuarem pobles, senders i boscos. L’itinerari passa per les següents poblacions: Porto, Barcelos, Ponte de Lima, Valença do Minho, Tui, O Porriño, Redondela, Pontevedra, Caldas de Reis, Pontecesures, Padrón, Noia, Muros, Carnota, Corcubión, Cee, Cabo Fisterra, Olveira, Negreira i Santiago de Compostela. Hi vam dedicar les dates del 12 al 18 de setembre de 2010.

Primera jornada: PORTO-BARCELOS (45 Km) En avió, arribem a la ciutat de Porto (Portus Cale), recollim l’equipatge i muntem les bicicletes. Enllestits, anem a la ciutat per fer una visita al passeig marítim i el pont de Lluís I construït l’any 1886. També la catedral anomenada “Sé”, fortalesa i temple que simbolitza el titular del poder en l´Edat Mitjana. Hi segellem la nostra credencial del Camí. A la Portus Cale dels romans conviuen palaus barrocs amb cases medievals, tot sobre la façana del riu Duoro. La tremenda pendent cap al riu fa necessàries les escales per transitar en molts carrers. Prop de la ciutat creixen les vinyes on es produeix el famós vi de Porto.

Enfilem ruta cap a Barcelos per la rua Cedofeita, carrer comercial que ens porta als afores de la ciutat, també per Karraria, calçada romana, fins al pont de Barreiros d’origen romà. Seguint les indicacions de les fletxes grogues, arribem a Sao Pedro de Rates i descobrim, amb sorpresa, la monumental església romànica del segle XII. Estem arribant a Barcelos, ciutat ducal i històrica al costat del riu Cávado. A Barcelos conten la llegenda del gall, semblant a la de Santo Domingo de la Calzada, i aquest gall s’ha convertit en l’emblema de Portugal. Donem per acabada la jornada fent una ràpida visita dels monuments i prenent una gerra de cervesa.

Segona jornada: BARCELOS – VALENÇA DO MINHO (71 Km) Avui rodarem per la provincià del riu Minho fronterera amb Galícia, on el paisatge verd i els pobles petits faran una jornada d´entorn rural. Sortim cap a Vila Boa i el seu Ponte das Táboras del segle XII, per on han transitat molts pelegrins. Passem pel Port da Portela i pel Ponte de Lima. Aquest és un pont de pedra, de 26 arcs, construït per l’emperador romà August. Continuem cap a l’Alt da Portela (400 m) sostre de la jornada d’avui i ens hi fem segellar la credencial. Per entre vinyes i boscos d’eucaliptus arribem a l’església de Sao Pedro de Rubiaes, magnífic exemplar del romànic portuguès. I d’aquí fins a Valença do Minho, ciutat emmurallada que guarda molta història i una important fortalesa.

Tercera jornada: VALENÇA DO MINHO – PONTEVEDRA (58 Km)

Emblema de Portugal, el gall de Barcelos

El Camí entra a Galícia pel veterà pont internacional de ferro i es dirigeix a Tui, on accedeix per la porta Pia. Tui és seu episcopal des del segle V i la seva catedral va ser construïda durant el regnat d´Alfons IX. Visitem la catedral, fem segellat la nostra credencial i sortim pel Ponte das Febres, fins al notable Calvari de la Magdalena, adornat amb cinc cruceiros, un lloc que respira tranquil·litat pelegrina. Continuem ruta vers la ciutat de O Porriño, important per la indústria del marbre i ens dirigim a Redondela, la població dels viaductes, dita així pels ponts de ferro dels trens que la sobrevolen. Per carretera anem al poble d’ Arcade i el Ponte de Sampaio un dels més bonics i famosos del Camí Portuguès, que salva la ria de Vigo.


Seguim fent via fins a Pontevedra; accedim al casc antic pel Ponte do Burgo i anem a la plaça Teucro per rendir homenatge a la Verge Peregrina, que és la més jacobea i també patrona del Camí Portuguès. La seva església té forma de vieira. I amb una bona gerra de cervesa acabem la passejada a la plaça Da Ferreria.

35

Quarta jornada: PONTEVEDRA – PADRON – NOIA (72 Km) Sortim com sempre a primera hora del matí. Travessem el pont sobre el riu Lerez i anem transitant enmig de vinyes, que s’alternen amb petits pobles I ermites amb els seus cruceiros. Avui entrem a la regió de les Rias Baixas, gran zona vinícola on es produeix el vi albariño. Passem per l’església de San Mamade da Portela i arribem a Caldas de Reis la “Aqua Celenae” dels romans. Parada a la font de las Burgas, de tres becs, on raja l’aigua termal Ara pedalem per carretera cap a Pontecesures antiquíssim gual sobre el riu Ulla que facilita la travessa de la ria d´Arousa i arribem a la ciutat de Padrón, lloc d’origen la mitologia jacobea, amb la llegenda de la barca que traslladava el cos de l’apòstol mort per Herodes. Aquí la nau es va quedar amarrada a un pedró que ara es troba sota l’altar major de l’església de Santiago, on segellem la credencial. Aquesta ciutat disposa d’un jardí botànic amb la casa-museu on va morir Rosalia de Castro, escriptora i poetessa gallega. I no marxem sense tastar els famosos pebrots de Padrón que, com tothom sap, “unos pican i otros non”.

Catedral de Tui

Església romànica Sant Pere de Rubiaes


36

Horreo més llarg de Galícia a Carnota

Acte seguit ens desviem per carretera cap a la Costa da Morte fins a Noia. El bon temps que ens ha anat acompanyant sembla acabat i arribem just per evitar la pluja que comença a caure.

Cinquena jornada: NOIA – CEE (77 Km) Avui la jornada serà pedalant per les Rias Baixas: resseguirem la Costa da Morte. És tot un goig rodar amb el mar com a horitzó i veure les entrades que formen les ries. La ruta és un seguit de pujar i baixar fins al poble de Muros, centre d’estiueig amb un passeig vora mar, on tot són marisqueries. El temps segueix insegur i no ens entretenim. Passem pel “concello” de Carnota, que és un seguit de petits nuclis urbans i per l’encantadora població de Lira, on admirem una bona varietat de horreos i cruceiros; el més llarg d’ells fa trenta metres. Reprenem la carretera vers les muntanyes de Pindo, massa granítica coneguda com a l’“Olimpi Celta”; les formes abstractes de les roques són origen d’històries on es barregen monstres i bruixeria. I arribem al terme de la nostra ruta d’avui, el poble de Cee i Corcubión. Pel seu port, en èpoques medievals, la flota marinera mantenia relacions comercials amb Venècia i altres ports de la Mediterrània. Caldas de Reis - Font de lles Burgas


37

Cap de Fisterra

Sisena jornada: CEE – CAP FISTERRA – NEGREIRA (57 Km) Avui ha tornat el sol i la jornada serà novament per la costa. El cel blau i el mar en calma conviden a no anar de pressa hi gaudir de l’entorn. Som al cap de Fisterra (Finisterre) on, entre moltes històries i llegendes, es diu que s’acaba el món. Visitem el museu i el far per tal de saciar-nos de mar. Després reprenem la ruta a buscar el Caminho que va de Sant Jaume de Fisterra a Santiago de Compostela. Per tant, retrocedim fins al poble de Olveiria i anem cap a l’interior de la terra gallega. Els boscos d’eucaliptus i pins, junt amb els camps de blat de moro i prats de pastura, fan la Galícia pagesa i rural, plena de vaques i ovelles que, tot pasturant, ens acompanyen en el nostre recorregut. Anem trobant pelegrins que van en sentit oposat, cap a Fisterra, per acabar el seu Camí i ens cal parar molta atenció per a no topar. Cansats per la etapa dura, arribem al poble de Negreira com a termini del dia d’avui. Setena jornada: NEGREIRA – SANTIAGO DE COMPOSTELA (21 Km) Darrera etapa d’aquest Camí Portuguès. Altre cop els camps de conreu i boscos d’eucaliptus ens oxigenen els pulmons, mentre anem rodant i trobant pelegrins que van a Fisterra. Cada pedalada ens acosta més al nostre final i amb aquesta perspectiva anem fent camí fins que ens apareix la panoràmica de les torres de la Catedral de Santiago. Transitem els afores i barris de la ciutat i entrem per la Porta del Caminho, la principal entre les set

Catedral de Santiago

que tenia la població i, per la Via Sacra, trepitgem la plaça del Obradoiro, final del nostre Caminho Portugués. Compostela, població de contradiccions: una ciutat vella on bull la nova Galícia; una barreja del més nou amb el més vell; una catedral romànica amb façana barroca. Pugem emocionats l’escalinata per entrar al portal de la Glòria i trobar-nos amb l’Apòstol Jaume. Participem a la celebració de la missa del pelegrí, en la que es posa en funcionament el botafumeiro, i anem a donar graciés, amb una forta abraçada de pau, per haver pogut fer aquest Caminho Ens felicitem mútuament en Josep Mª, Joan, Francesc, Josep, Antoni i el que us ho explica. Per molts anys amics i companys! Ara recordo uns punts del sermó de la missa del pelegrí: ...heu vingut al Camí i constateu que hi ha molta més bona gent del que us penseu... ...l’entesa entre els homes i dones podria ser molt senzilla i la pau podria ser un fet al món... Joan Canals i Salllent Xacobeo 2010 – Any Sant Compostel·là


38

ESCALADA

Grands Jorasses, Manitua E

l nostre soci Ferran Martínez “Caranorte” aquest estiu es va convertir en el primer alpinista de l’Estat en completar aquesta difícil ascensió a una de les vies més difícils del massís del Montblanc, la Manitua a les Grandes Jorasses. Es tracta d’un itinerari catalogat com a ABO (Abominablement Difícil), la màxima escala que existeix en l’alpinisme i ascendeix al llarg de 1000 metres de paret vertical un terreny de roca, neu i gel. Aquí un relat d’en Ferran on ens explica la seva aventura:

Grands Jorasses, Manitua, 1000 m. ABO- 7a/b A3+ Manitua, per fi!! 12 anys de motivació, esperes, condicions, recerca d’un company amb qui compartir aquest somni... 12 anys que han anat rescatant de l’oblit aquesta gran via. El 27 d’agost de matinada sota una espessa boira assolíem les arestes cimeres del Croz després d’haver escalat la via Manitua. Com si la muntanya volgués marcar-nos en el record, vents huracanats, tempesta de neu i pluja ens van acompanyar en el descens. He estat uns dies de descans de l’”one-push” de 26 hores: es el que té l’alpinisme non-stop. El 24 d’agost es passa gairebé tot el dia plovent, la meteo diu que el 25 i 26 d’agost fins a la nit aguantarà, però llavors pluges i tempestes. Meteofrance, més optimista, pronostica que el temps es manté més o menys estable fins al matí del 27. Per complicar el tema les dues previsions auguren vents de moderat a fort de component nord... Temps suficient per escalar una via com Manitua? Condicions massa dures? Una valoració de les possibilitats ens fa creure que la motivació fa miracles i que posant el millor de cada un sigui possible escalar la via abans que arribi el mal temps. Dediquem la tarda a preparar

trastos i el 25 sortim amb el primer cremallera en direcció a la Cara Nord de les Grans Jorasses. En unes hores aconseguim assolir la rimaia i tot el ràpid que podem, intentem posar-nos l’abans possible sota la protecció de l’imposant pilar pel qual puja Manitua. No podem deixar de vigilar de reüll les pendents superiors que amenacen escopir les pedres foses pel sol que les banya. Avancem amb peus de plom per les primeres rampes fins que assolim el peu del pilar, inici de les verdaderes dificultats. Descobrim que la humitat serà el pa de cada llarg pel que fer-la en lliure serà més que difícil. Tots els llargs són exigents però increïblement bonics. Aquella nit assolim el presumpte superbivac de la 4a reunió. Ens el trobem replet de neu i gel cosa que ens obliga a tallar una lleixa a la neu per poder dormir. Nit “kamasutra”, provant mil postures per poder dormir, boira i matí encapotat. El següent llarg és xop i el pròxim una mica també. Després vénen les vies “fàcils”, on també es pot bivaquejar. I en finalitzar aquestes la via es torna a redreçar amb 3 llargs durs coronats pel famós llarg de A3+. Per a la nostra sorpresa està pràcticament equipat encara que la lleixa que el precedeix, la fama que s’ha guanyat, alguna que una altra laja buida, més el spit rar sense xapa que el domina i els gancheos que el “defensen” fan que els estreps “tremolin” pel pati... i la lleixa. Des d’aquí decidim aprofitar al màxim la neu i el gel per progressar el més ràpid


39

possible però en pujar amb només 2 piolets tècnics i 1 clàssic per pendents de fins a 70º la veritat és que no podem estrènyer gaire el gas. A meitat del Croz veiem que ens agafa la nit però també comprovem que les tempestes encara no han arribat. Una mica més relaxats decidim continuar amb el lema “one push”, “parriba” encara que entre la nit i sense conèixer-nos bé la part superior del Croz perdem 3 hores per assolir el cim pujant i baixant pel mig de l’últim bastió que forma el Croz, en plan “friki”. Al final arribem de matinada a l’últim llarg just a temps per assolir l’aresta quan comença el marró. Descens amb molta neu, vent i calma fins i tot que feliços assolim el refugi Bocallatte a l’hora de menjar. Peazo ultratrail de les Jorasses. A la paret només hi siguerem nosaltres i una cordada que va abandonar ja en els primers llargs de la Walker. La resta de l’ascensió i el descens va transcórrer en la solitud més absoluta i magnífica. Una cosa increïble. Quin ambientazo! El famós serac que va tancar l’accés a la vessant sud de les Jorasses ni ho vam veure. Els famosos despreniments que assolen la cara nord de les Jorasses ni els vam olorar. És LA VIA de les Jorasses. Sveticic era un fora de sèrie, no sé d’on treia aquest talent i motivació. Si d’alguna cosa serveix la nostra ascensió i piulada que sigui per posar aquesta via al lloc on hauria d’estar des de fa molt temps, un modest homenatge. Aquesta mítica ruta de la cara nord de les Grands Jorasses fou oberta en solitari en quatre

jornades per l’alpinista eslovè Slavko Sveticic a l’estiu 1991 i que ràpidament es va convertir en una de les ascensions més formidables, compromeses i difícils del massís del Montblanc. Fins al moment la via no contava amb més de set repeticions en tot el món en 19 anys de historia (la gran majoria els últims parells d’anys): No fa falta viatjar a llocs remots per viure grans aventures i plantejar-se reptes de gran envergadura. Segurament serà la 100 de les 100 millors ascensions del Montblanc del segon mil·lenni. Més informació de la via: www.caranorte.com Ferran Martínez


40

Passatemps MOTS ENCREUATS HORITZONTAL:

1 1

1. Torrent proper a Sabadell. 2. Ocell de presa nocturn. Carregat d’aigua. 3. Cos limitat per una superfície cilíndrique i dos plans paral·lels. Bèlgica. Xifra romana. 4. Donar un bany d’àcid. Astrònom i físic britànic. 5. Robar. Automòbil amb gran caixa per la càrrega. 6. Fa funció de circumstancial de lloc. Teixit fort de cotó. Itàlia. Afirmació. 7. Conjunt de troncs lligats formant una plataforma flotant. Patró dels flequers que ha perdut el cap. 8. Barcelona. Hi ha qui el té i qui no. Inflamació de la mucosa. 9. Qui té amistat amb algú. (Al revès) El gastador que ha gastat tant que fins perd lletres. 10. (Al revès) A vegades electró. Institut municipal investigació. 11. Segon fill de Noé. Una consonant. Una altra. Encara una consonant. Ovalat que no té ales. 12. (Al revès) Es diu de qui posa un clam. Metall groc de signa AV. Símbol de l’àrea.

VERTICAL: 1. Massís situat a la serralada transversal. Assenyalament de dia, hora i lloc, que ha perdut les vocals. 2. Substància amb sabor amarg de les fulles del grèvol. Xifra romana. Així comença l’Anacoreta. 3. Líquid molt amarg segregat pel fetxe. Llenguatge propi d’una nació. 4. Jugador del Barça. Paraule que vol dir vuit parts, però ha perdut un municipi de la Selva. Xifra romana. 5. Riu italià afluent del Po. Si en tinguesis podries volar. 6. Una vocal. Un duro que no ho sembla. Com sempre el Congo està embolicat. Xifra romana. 7. Déu de la llar a l’antiga Roma. Del Canadà. 8. Ciutat belga. Sigla del tractat de l’Atlàntic Nord. 9. Símbol de l’argent. Dignitat d’emir. Nota de l’escala musical. 10. Un dels emirats àrabs units. Arsinoe, reina egipcia, ha perdut el patriarca. Radi. 11. Dues vocals. Mariner amb una certa autoritat sense ser oficial. 12. Número. Xifra romana. Arc acabat en punta. (Trobareu les solucions a la pàgina 42) Pere Font Fernández

2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12

2

3

4

5

6

7

8

9

10 11

12


MUNTANYA

41

La Punta de l’Aigua i la Muntanya de Santa Bàrbara, dues ascensions clàssiques del Port

Q

uant parlem del Port, no pas dels Ports o del Ports de Besseit, com erròniament s’acostumen a dir, ho fem del massís més septentrional del país. Es, encara que cada vegada menys, l’etern oblidat de l’excursionista català. Cada volta que el visito me’l sento més proper, més amable, mantenint però aquell caràcter entre feréstec i solitari que te i “que mos duri” com diuen a les terres de l’Ebre. Entre les moltes possibilitats que el Port ofereix, s’esmenten a continuació dues de les més clàssiques ascensions a dos cims que estan dins la comarca de la Terra Alta. Un d’ells te el punt de partida en el poble d’Horta de Sant Joan i l’altre en el de Paüls, aquest darrer ja situat al Baix Ebre.

La Muntanya de Santa Bàrbara Conegut també com Tossal d’Horta o Muntanya de Sant Salvador, es un dels cims que, tot i l’alçada moderada (749 metres), es veu més des de molts punts de la comarca. La seva forma piramidal apuntant al cel es fàcil de distingir. Des de la via verda, des de Gandesa, des de Arnes… etc la seva forma tempta de pujar-hi. Sortirem d’Horta per la carretera que va a Arnes i Prat de Compte; just sortint del poble hem de seguir les indicacions del Convent de Sant Salvador i Santa Bàrbara. Es una pista enquitranada un tros que també es pot fer en vehicle fins al mateix convent restaurat però en desús. Si anem a peu hi esmerçarem uns 25 minuts. Si anem en cotxe el podem aparcar just al davant de la gran escala que puja al convent i al peu d’uns xiprers, arbre que ens el trobarem molt en la pujada i fins i tot dalt mateix del cim. Un cop al convent , agafarem un petit corriol que en suau baixada i planejant ens flanquejarà la muntanya que volem pujar per la seva esquerra. Sembla inclús que marxem del nostre objectiu, però no. Uns 15 minuts més enllà arribem a la Cova de Sant Salvador excavada a la roca i on hi ha un balconet amb banc i tot que ens permet gaudir d’una bona vista. Es fins on arriba la majoria de gent d’Horta quant van per allà.

Muntanya de Santa Bàrbar i Horta de Sant Joan

Des d’aquest punt el corriol s’enfila decidit cap al cim, mantenint però sempre la tendència a marxar cap a l’esquerra fins que sortim al vessant de Prat de Compte i ja deixem de veure Horta. Fa estona que la pujada es forteta, però sempre per caminet. Al cap d’uns 20 minuts som a les restes del que era l’ermita de Sant Antoni, de la que queda ben poca cosa en peu. Podem veure però els restes de la cisterna. Des d’aquest punt es veu molt be el Tossal d’en Grilló i el Montsagre d’Horta; també com va quedar el bosc cremat l’estiu del 2009, degut segons sembla cada vegada més evident, al mal plantejament que en van fer els caps dels bombers per apagar el que era un foc forestal com tants d’altres. El record dels cinc bombers morts ens torna al cap. Continuem doncs el nostre camí, que va uns metres planer i després torna a pujar i pujar -compte amb la pedra solta- i també donant la volta a la muntanya. De sobte som al carener i tornem a veure Horta allà baix. Seguim la carena sense problema fins al cim on hi veiem encara restes del que va esser l’ermita de Santa Bàrbara –d’aquí el nom del cim-. Som doncs al punt més alt. Des de Sant Antoni fins aquí hi haurem estat uns altres 15 minuts. La vista es àmplia permetent veure tot el massís del Port en el vessant de la Terra Alta i el Matarranya. Si volem fer un xic de grimpada us recomano anar fins al proper cim on hi ha una gran creu visible des de baix. Un estret pas carener amb cama a banda i banda recorda el pas de cavall al Vallibierna. Tot plegat hi estarem 10 minuts més, deixant el total de la pujada en menys de una hora i mitja i 270 metres desnivell.


42

Ara sols ens resta desfer el camí de pujada, anant en compte en els trams més drets del camí per lo relliscós de la pedra petita. Sols el vol silenciós d’algun ocell i el llunyà soroll dels trons de la tempesta que s’apropava, ens han acompanyat en aquesta ascensió feta en una xafogosa tarda de setembre.

La Punta de l’Aigua Quan circulem per la carretera de Xerta a Paüls i ja prop del poble ,veiem tot i que llunyà el nostre objectiu. Escorat un xic a l’esquerra del costerut poble de Paüls, la Punta de l’Aigua sobresurt dels seus veïns per ser el més altiu de tots. La seva imatge inclús dona sensació de inaccessibilitat i de molt dret. Ens quedem doncs amb aquesta imatge Just abans d’arribar al poble , agafem una pista asfaltada que ens deixa a la plaça Major. Allà podem aparcar . Compte amb aquest detall, ja que sinó haurem de caminar pel poble carrers amunt sense una visió clara d’eon anem. Comencem a caminar doncs a la plaça i anem en direcció al cementiri que passem just pel costat; anem seguint les indicacions al coll de la Gilaberta fins que aquestes deixen d’existir –suposo per manca de pressupost-. Fins al coll ens ajudaran molt les marques blaves de la ruta Estels del Sud. En arribar a la cruïlla següent després de deixar el GR 171, seguim ja els estels blaus; la pista que seguim fa diverses giragonses, travessa el barranc de Morellars i no s’acaba de decidir a pujar en serio fins que en arribar a uns camps d’ametllers i oliveres (restes d’un antic tancat on hi ha la Font del Monjo) aquesta s’acaba i comença un corriol ben fressat que ara si comença a pujar i pujar. El paisatge es va eixamplant més i més. El camí, molt ombrívol, passa a tocar d’alts penyasegats calcaris i no es gens difícil trobar restes de fòssils aquí i més enllà.

SOLUCIÓ PASSATEMPS MOTS ENCREUATS 1

2

3

4

5

6

7

8

9

1

R

I

B A

T

A L

L

A D A

2

O

L

I

B

A

A

I

G U O

S

3

C

I

L

I

N D R

E

B

I

4

A C

I

D

A R

J

A N

S

5

C

S

A

R

6

O N

L

O N A

7

R A

8

B

9

A M I

C

10

O

T

11

C A M

12

T

I

E

10 11

12

A M I

O

A

S

I

O N O R A

T

D O

C A

T

A R

R

O

S

A

G

I

M

I

O

V

C

I

O D A A G E L

N A M A

L

T

N

N

D

C

O R

I

A

Indicadors de camins al coll de la Gilaberta

Prop del coll el camí s’enfila recte i de valent. Ens fa suar. L’ajuda però d’estar envoltats del bosc, ens dona una certa frescor. Finalment al cap de una hora i quart arribem al coll de la Gilaberta; herbós amb pins i amb un cartell indicador dels diferents camins que hi conflueixen. Descansem un xic i bevem abans de continuar la ruta. Ara nosaltres deixem les marques dels Estels del Sud que van cap a Arnes i girem a l’esquerra seguint traces d’un petit corriol que s’enfila decidit a buscar la carena que encara no es veu del tot. De tant en tant hi ha alguna marca groga i alguna fita. Amb uns 20 minuts més som a l’aresta on hi bufa el vent de debò; ens abriguem i tornem a girar a l’esquerra tot seguint la mateixa carena; veiem el cim davant i no sembla massa lluny. Flanquegem i pugem a un altre collet encara amb bosc però ja molt prop del cim. Les nostres ganes de fer una grimpadeta ens portem a pujar al cim carener que tenim a la nostra dreta que a més te una vista immillorable fins la mar; el delta de l’Ebre sembla als nostres peus. Però quant som dalt ens adonem que no es el més alt aquell, sinó que hem de tornar enrere fins al collet que tenim just a sota i en 5 minuts més arribem caminant al cim de la Punta de l’Aigua a 1083 metres, amb força vegetació a dalt. Una placa dels companys del Centre Excursionista del Penedès així ho confirma. No cal dir que la vista es d’allò més sensacional; el Caro, la plana de la Terra Alta i el Matarranya, el riu Ebre fins més enllà d’Ascó, l’assut de Xerta, lo Tormo, la serra de Cardó… etc,etc. Ha valgut realment la pena. Ens hi estem una bona estona, per tal “d’amortitzar” l’hora i tres quarts de pujada, fins que el vent ens fa fora De baixada refem el camí de pujada fil parranda, arribant a Paüls contents i satisfets per aquesta nova ascensió a un dels cims més emblemàtics i altius del Port. Recomanable 100% i compte amb el tros de descens més dret un xic enllà del coll de la Gelaberta. Quant arribem a Paüls, un home gran ens atura; quanta gent heu trobat, pregunta com endevinant la resposta? Ningú responem. I així continuarà temps i temps. Llàstima: el Port o lo Port continua sent el gran desconegut. Àngel Artigas Bibliografia: Lo Port. 52 rutes de senderisme de Joan J.Tiron Ferre, Editorial Piolet. A peu pel massís del Port de Vicent Pellicer Olles. Cossetània Edicions. Mapa del Port de l’editorial Piolet.


Ues 137  
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you