Issuu on Google+


3

Editorial

Sumari

S

Portada: “PICOS DE EUROPA”. Fotografia de: Ferran Martínez Secció Escalada Editorial

3

Ha mort Ricard Mampel

4

Sueños de invierno

6

Arxiu fotogràfic de la UES

10

Saas Fee Expres

13

Travessa de Sierra Nevada

18

Camí de Sant Jaume de Galícia

20

Avui entrevistem... Elisabet Gonzàlez i Bordas: 100 cims

24

Què és una Rogaining

26

42 Engadin Skimarathon

28

Pedals de lava Volta a l’illa de Lanzarote (Canàries)

30

Passatemps

33

Concurs de relats breus sobre Montserrat

34

L’acròbata de la Castellassa de can Torras

36

Solució passatemps

37

Una guia d’escalada clàssica guanyadora del X Premi Vèrtex

38

UNIÓ EXCURSIONISTA DE SABADELL Salut, 14-16 - Apartat Correus, 421 08202 SABADELL Tel. 93 725 87 12 - Fax 93 725 05 90 e-mail: info@ues.cat web: www.ues.cat

Butlletí per als socis Núm. 136 – Gener / Abril 2010 Adherida a la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, Federació Catalana d’Esports d’Hivern, Federació Catalana d’Espeleologia, Federació Espanyola, Federació Catalana d’Entitats Corals i Federació Catalana de Curses d’Orientació. Realització: DÍPTIC, SL - Ptge. Teodor Llorente, 22 08206 Sabadell - Tel. 93 726 55 99 Dipòsit Legal: B-46479-70

óc de la UES, em sento de la UES, no em digueu perquè, és un sentiment que ha anat creixent amb mi i amb la meva experiència a l’entitat. La muntanya sempre m’ha cridat: l’avi Jaume va ser qui, sent jo un marrec, em va portar a conèixer els voltants de Sant Llorenç, passejades per Les Arenes, la riera de Cadafalch, les primeres rabassoles, la pujada al Castellsapera amb l’avi i el pare... però curiosament el meu primer contacte amb la Unió va ser per mitjà de la desapareguda secció de Filatèlia i el seu concurs escolar de segells: l’exposició a la sala d’actes i la solemnitat de la presidència durant l’entrega de premis, feia patxoca; ”l’estafeta” per a segellar els sobres commemoratius donava seriositat oficial... els segells van passar i no vaig retornar a l’entitat fins a ser un adolescent, quan amb el Francesc, el Joan i el Jordi ens apuntàrem al Campament d’estiu; abans, però, havien passat moltes aventures per les canals i balmes del Sant Llorenç i l’Obac. El VIII Campament de Vacances de 1997 ens va marcar i va ser el punt de partida d’una idea que hores d’ara encara funciona, la Secció Natura, i també perquè vam viure la desgràcia de la mort del cap de campament, en Ramon Sampé, anant al Mulleres. Aquest fet tràgic va distorsionar la nostra fins aleshores alegria, havíem fet el nostre primer cim de tres mil metres guiats pel pare del Joan! La Secció Natura va esdevenir un fet i la meva relació amb la UES es va tornar més i més constant. Al mateix temps vaig entrar a la Secció de Muntanya, ja que el cuquet dels cims el portava ben endins. Tanmateix en una de les sortides vaig conèixer la Magda i, des d’aleshores, fem vida plegats tots “tres”. Van ser molts anys combinant les activitats de defensa de la natura amb les ascensions i caminades, la defensa del Parc de Sant Llorenç, la participació a la Matagalls-Montserrat, on aplegàvem tota la gent que podíem i organitzàvem uns equips de suport de luxe, amb massatges fins i tot: encara recordo el que va fer al meu genoll lesionat, el malaguanyat Bernat, i que em va permetre arribar dalt de la canal de Santa Agnès, havent d’abandonar, però, a la Barata amb la cama rígida com un pal! gràcies Boni per acompanyar-me. Estant al centre, un bon dia d’ara farà uns disset anys, l’amic Jaume Olivé em va convidar a escalar, l’escalada m’havia atret de sempre, però per mil motius no havia trobat com introduir-m’hi i va ser amb el Jaume que vaig fer la meva primera via, la normal de l’esquirol; l’amic Pep Graells va seguir al Jaume i des d’aleshores ja no he parat. La meva activitat muntanyenca s’anava completant, ja feia dies que amb la gent del CAS anava a fer esquí de Muntanya i, des d’aleshores, vaig anar combinant les dues activitats. Recordo els entrenaments en bicicleta abans que caigués la neu, primer per carretera i poc després, amb l’aparició de la BTT, pels camins. Les curses de la Copa Catalana, la Núria-Puigmal dels de Terrassa, el primer 4.000 amb esquís, les concorregudes socials... Ja amb família, tornem als Campaments de Vacances, una experiència enriquidora en tots els sentits, dels Pirineus anem cada cop més lluny, Alps, Dolomites, fins a Còrsega! Durant aquests anys he anat tocant moltes “tecles”: caminades, ascensions, escalades, esquí de muntanya, alpinisme, però cada cop em decanto més per l’escalada, m’omple i m’absorbeix. Arran de l’accident de la riera de Merlès i el decret que regula les activitats a muntanya, faig el curs de monitor iniciador d’escalada a l’ECAM, entro a l’Escola de Muntanya i comencem a organitzar cursos sota la direcció d’en Manel Fuertes i en Miquel Calero, instructors de fa molts anys. I perquè us ho explicava tot això? Ah sí, resulta que ara estic a la Junta, a l’àrea de competició i esports, i com que quan es va presentar la candidatura jo no hi era, la meva feina juga aquestes males passades, m’he volgut presentar a tots i totes de la manera millor que sé, que és obrint-vos el meu cor i el meu record amb aquest escrit. Moltes gràcies i endavant UES! Jaume Planell Vocal àrea de competició i esports


4

Ha mort Ricard Mampel

E

l proppassat 21 de març ens va deixar Ricard Mampel i Dalmases, el que fou el primer president de la Unió Excursionista de Sabadell. Havia nascut a la nostra ciutat el 25 de novembre de 1917. Tenia, doncs 92 anys. L’any 1932, amb 15 anys, va ingressar com a soci a l’Agrupació Excursionista Terra i Mar, i ja a l’any 1935, hi va organitzar el primer curset d’escalada. Participà en les primeres activitats sabadellenques en aquest camp, amb companys del Centre Excursionista del Vallès i del Centre Excursionista “Sabadell”. Va tenir una prolífera activitat muntanyenca, amb amics i companys d’escalada com Joan Font, Jaume Tiana, Joan Camps, els germans Graner i en Josep Calvet entre d’altres. En Ricard Mampel va ser el primer accidentat sabadellenc a muntanya. El 26 d’abril del 1936, en un intent d’ascensió al Cavall Bernat de Montserrat –quan no feia ni un any que s’havia assolit per primera vegada, el 27/10/35 pels Costa, Boix i Balaguer– va patir una greu caiguda que el va apartar de les escalades més arriscades. Això no el va fer renunciar a compartir els valors que ell ja havia trobat en la pràctica dels esports de muntanya. És per això que després de molts anys, en el moment de la fusió de les tres entitats,

Ricard Mampel, l’any 1972

Inauguració del local de la UES el 24-10-1970

considerà un gran honor el fet que se’l proposés per la primera presidència de la nova entitat. Ell mateix ens explica en l’editorial del primer butlletí de la UES, que acceptà aquest càrrec en agraïment pel que havia rebut de l’excursionisme. Va emprendre amb empenta les tasques de la Unió, i va saber aglutinar l’impuls de les tres entitats per tal de portar a terme els objectius de la UES, que, malgrat les dificultats en els inicis, va aconseguir una veritable unió de la massa social. En començar, una de les primeres necessitats va ser la de trobar una llar per a tots, bastir-la i equipar-la i adequar-la als usos quotidians. Tot això es va aconseguir amb gran esforç i gràcies a una gran dosi de mà esquerra de la qual en Mampel va fer ús trucant a moltes portes per fer-los partícips del compromís adquirit vers l’excursionisme sabadellenc. Conscient d’aquest compromís, va envoltar-se de col·laboradors de les tres entitats, en els quals confiava i n’esperava plena dedicació. Va conduir la nau amb fermesa, salvant esculls i capejant amb saviesa i bon fer, els vents de la transició d’aquella època. A causa de la seva experiència com a escalador, sempre va insistir en recomanar al jovent no emprendre activitats pel damunt de les seves possibilitats i que sempre estiguessin disposats a adquirir una preparació per tal d’afrontar les dificultats amb els coneixements necessaris. També podem veure en els seus escrits, una profunda admiració pels primers alpinistes, els quals explicaven en els seus relats, els valors i els ideals que en Mampel assumia i que volia transmetre als amants de l’excursionisme i dels esports de muntanya. No era amant d’afalacs, medalles ni guardons. Creia en la recompensa de la satisfacció per la feina ben feta. És per això que, ens reconforta veure que ha tingut força anys de vida per gaudir de la Unió Excursionista de Sabadell. Els amics de la UES


5

Campament Estòs 1940-41


6

ESCALADA

“Sueños de Invierno”

L

'any 1961 Lionel Terray va finalitzar una obra mestra de la literatura de muntanya que va ser batejada amb un títol contundent: “Els conqueridors de l'inútil”. Han passat gairebé 50 anys i encara avui els alpinistes hem de suportar el clixé dels conqueridors de l'inútil. Som uns autèntics privilegiats del sensacionalisme periodístic i estem considerats com el principal objecte d'atenció en cas de desgràcia mentre que en cas de alegries som flagrantment ignorats.

Cim del Naranjo

Potser per això ens va sorprendre la cobertura mediàtica que va envoltar la nostra aventura a la mítica via “Sueños de Invierno”. La premsa escrita, la radio i la televisió asturiana van considerar que un fet així havia de ser notícia. Aquest fet ens va sobtar però també ens va deixar ben contents per que l'alpinisme havia aconseguit ser notícia per una ascensió que no arribava als 8000 metres i que ni tan sols acabava en tragèdia. La via “Sueños de Invierno” és una escalada amb 25 anys d'història però que probablement no ha rebut més de 10 ascensions. Aquesta complicada escalada va ser un referent de l'època que fou obert l'any 1983 pels murcians José Luís García Gallego i Miguel Ángel Díez durant 69 dies d'ascensió penjats completament a la paret i “sense tocar de peus a terra”, 69 dies a les alçades sense baixar ni un sol dia a baix i vivint a la vertical amb l'hamaca com a únic punt horitzontal on descansar. Un flagrant exemple de conqueridors de l'inútil portat a l'extrem. Van començar a pujar a ple hivern i no van baixar fins que van assolir la “Virgen de las nieves” al cim del Naranjo, ja ben entrada la primavera. Tot un rècord de permanència en paret que encara segueix en vigència i que va ser retransmès dia a dia per la cadena SER. Cada dia amb un cordill els companys del refugi els portaven menjar i begudes calentes des del refugi. Tanta expectació va despertar l'aventura que una vegada finalitzada l'ascensió el president del Govern, en aquell


7

temps Felipe González, els va rebre al palau de la Moncloa, i fins i tot el rei els hi va enviar un telegrama de felicitació. Des d'aleshores tan sols un potent equip compost per cinc dels millors escaladors russos del moment havia aconseguit repetir la gesta l'any 2001 invertint per a això un total d'11 dies. En rere quedaven intents d'autèntics especialistes com la Sílvia Vidal o els francesos Stéphane Benoist i Jérôme Thinieres que tot i fer els llargs més difícils de la primera part van evitar les 5 darreres tirades escapant-se per la “RabadáNavarro”.

Petits preparatius per una gran ascensió Durant el mes de Febrer del 2009, just quan vaig finalitzar els estudis superiors de guia d'alta muntanya, un matí em vaig despertar amb mil coses al cap, la feina, els treballs i preparar la motxilla amb tots els trastos... al migdia vaig agafar in extremis l'autocar de línia fins a Osca on m'esperava l'Álvaro, un amic madrileny afincat a Osca i alpinista de veritat, amb la idea de pujar cap a “Picos de Europa”. El temps no donava per gaire així que al final no vam poder mirar gaire el pes. Tanta precipitació ens va fer oblidar els pantalons de gore-tex,


8

la música i la cadireta, elements imprescindibles en qualsevol ascensió d'aquest tipus. Els pantalons i la cadireta ho vam solucionar però la música es va quedar al cotxe. Vam haver de fer 4 viatges amb el petate carregat a tope per portar tot l'equip i el material fins a peu de via. Portàvem llaunes en comptes de liofilitzats, embotits en comptes de barretes, 25 litres d'aigua amb

l'esperança de fondre neu a la meitat i material d'escalada per muntar una botiga. Sempre m'ha agradat la lleugeresa i en aquesta aventura vaig tenir la incòmoda sensació que portàvem “massa pes”. No podia deixar de pensar en l'equip rus que s'havia preparat durant mesos per fer aquesta ascensió. Nosaltres ho havíem preparat unes quantes hores abans. No portàvem suficients cordes per abandonar ràpidament i feia més de 4 anys que no escalava un Bigwall per no parlar de que amb el curs de guia no havia pogut escalar més de 5 vegades en tres mesos... Afortunadament l'alpinisme no és només qüestió de físic, el cap i té molt a veure, i de motivació no en faltava! N'havia portat tones...

Incomunicats Cada dia un cel blau ens donava la benvinguda. Gràcies als mòbils cada vespre podíem conèixer la previsió i de pas informar sobre els nostres moviments però el tercer dia vam descobrir que els nostres mòbils s'havien encès a dins la butxaca i s'havien bloquejat (quina coincidencia, als dos ens havia passat el mateix!) Vam trucar al 112 perquè no es muntès un rescat i des d'aleshores vam restar incomunicats. Cada matí era un misteri. A partir d'aquest punt vam apretar l'accelerador perquè pensàvem que el famós mal temps del Naranjo havia d'arribar en algun moment. El sisé dia vam deixar la seguretat de les cordes fixes i ens vam llençar cap al cim en un atac en estil alpí. Ens quedàven 5 llargs suposadament més fàcils però la realitat va ser ben distinta. Les fissures estaven plenes de gel així que l'escalada


9

es va alentir més del compte i al final vam arribar de nit al cim. No vam poder gaudir de les vistes però estàvem contents. Miraculosament vam trobar la “Virgen de las nieves” que emergia de la neu com si la seva escalfor hagués fos la capa que, d'una altra manera, l'hauria cobert completament. El descens, amb peus de ploms ens va permetre arribar a l'hamaca des d'on un breu descans ens va permetre recuperar forces per continuar rapelant camí del refugi. Al poble els periodistes ens esperaven perquè érem notícia, primera plana, després de 25 anys havíem aconseguit repetir la gesta dels murcians rebaixant l'horari en uns quants dies... Ferran Martínez


10

HISTÒRIA

Arxiu fotogràfic de la UES

L

es incorporacions de fotografies a l’arxiu han estat considerables durant els mesos que van des de l’article publicat al darrer butlletí fins avui. Ens referirem, tant sols, a un dels llegats entrats. De la resta en parlarem al proper butlletí. Es tracta d’un important lot de fotografies que ens ha arribat, gràcies a Montserrat Gusi i Cortès, que ha tingut la gentilesa de deixarnos veure l’arxiu fotogràfic del seu pare i extreure’n positius originals d’alguns clixés. La donació de Montserrat Gusi té un interès especial. Joan Gusi i Oliveras, el seu progenitor (1998 - 1954), va ser un excel·lent fotògraf sabadellenc, excursionista, el qual va deixar importants mostres de la seva obra als butlletins del Centre Excursionista “Sabadell”. Només cal esmentar les formidables fotografies de Can Feu de l’any 1929, que ens deixà. D’altra banda, va tenir cura de captar amb la seva càmera el Sabadell d’abans de 1948, és a dir, el Sabadell anterior a l’enderroc del Pedregar, el conjunt de cases que hi havia a la part baixa del passeig de la plaça Major. Un enderroc que va comportar la desaparició, precisament d’aquesta plaça i d’un seguit de carrerons.

Al seu arxiu es conserven, també, alguns clixés de fotògrafs anteriors, dels quals en desconeixem els noms. Algunes d’aquestes imatges són de finals del segle XIX i d’altres de les primeres excavacions que es varen fer a la Salut. Ha estat molt profitós també, conèixer l’arxiu Gusi, perquè així hem pogut identificar algunes fotografies conegudes, de les quals se n’ignorava l’autor. Una mostra de les imatges a les qual ens hem referit són les que mostrem en aquest butlletí. En una altra ocasió esperem poder fer un estudi acurat del fons Gusi i difondre’n les imatges. Des d’aquestes pàgines volem agrair públicament a Montserrat Gusi, la seva consideració amb la Secció d’Història de la Unió Excursionista de Sabadell, que permetrà una major difusió de l’obra del seu pare. Lluís Fernàndez Secció d’Història

Esplèndida imatge de la plaça de Sant Roc, amb l’església de Sant Fèlix, tal com era abans de construir l’actual. El clixé d’aquesta fotografia, que és de finals del segle XIX, és de vidre i es conserva, com es veu, en força mal estat, a l’arxiu del fotògraf Joan Gusi. Ha estat atribuïda a Francesc Pulit i Tiana. L’arxiu de la UES en disposa d’una còpia, i hem fet una restauració de la imatge.


11

EXCAVACIONS A LA SALUT. Imatge del camp de dòlies aparegut durant les excavacions de 1913. El clixé de vidre d’aquesta fotografia, de mida 13 x 18, es conserva, conjuntament amb altres d’aquest mateix dia, més conegudes, a l’arxiu de Joan Gusi. Són fotografies que sempre han estat atribuïdes a J. Vilatobà. De fet, cap dels clixés d’en Gusi té aquest format.

PRESÓ DEL PARTIT JUDICIAL DE SABADELL. Aquest edifici era situat gairebé a la cantonada del carrer de les Tres Creus amb la Gran Via o carrer d’Alfons Sala (en aquells moments carrer de Topete). Aquesta imatge l’hem vista reproduïda i atribuïda a Francesc Casañas, quan la realitat és que correspon a Joan Gusi i Oliveres. Data probable, 1932.

Imatge publicada a La República i la guerra civil a Sabadell, 1931 – 1939 de J.M. Benaul, Jordi Calvet i altres autors, de les “destrosses realitzades a locals de sindicats i partits d’esquerra després dels fets d’octubre de 1934”. L’autor d’aquesta fotografia, fins ara desconegut, és Joan Gusi i Oliveres, segons hem pogut comprovar.


12

Incendi de l’església de la Puríssima, el juliol de 1936. Imatge utilitzada força últimament de la qual se’n desconeixia l’autor. És obra, també, de Joan Gusi i Oliveras. Al seu arxiu es conserva el clixé de vidre corresponent.

FONT MONUMENTAL DE LA PLAÇA DE L’ÀNGEL. Brollador que tingué una vida molt curta, solament de 8 anys, entre 1952 i 1960. Durant la nit, l’aigua que brollava era il·luminada amb focus de color lila, a l’estil de les fons de Montjuïc. També es desconeixia l’autor d’aquesta imatge. Correspon, com les anteriors, a Joan Gusi i Oliveras.


13

CLUB ALPÍ

Saas Fee Expres

El Dom un pastís de nata gegant

A

mitjans de juny, el meu germà Roger em va proposar de passar uns dies als Alps, tot aprofitant les vacances d’agost. Ell, junt amb el Jospi i el Toni, tenien previst anar-hi a mitjans de mes i, la veritat, és que em va fer molta il·lusió. De seguida li vaig dir que sí: seria la meva primera visita als Alps i, per tant, el meu primer intent d’un quatre mil... (en Famau també s’hi va apuntar però, malauradament, va ser baixa d’última hora). Quina por! jo solet amb aquests tres, bufff!… A base de emails es va anar perfilant el tema: de fet, jo m’esperava anar a fer una cosa diguem-ne clàssica: Mont-Blanc, Mont-Rosa, Cervino..., bàsicament

A l’aresta cimera

perquè al ser la meva primera experiència als Alps creia que seria el més normal. Com n’estava d’equivocat, però això no va ni entrar en els plans d’aquest trio, ja ho tenen més que superat i preferien fer alguna cosa més “original”. Finalment la zona escollida va ser la del Valais, a Suïssa, i més concretament la de Saas Fee; aniríem a fer la Nadelgrath, una preciosa aresta on encadenes 4 quatre mils: Durrenhorn (4.035m), Hohberghorn (4.241m.), Stecknadelhorn (4.245 m.) i el Nadelhorn (4.327 m.). Ràpid vaig començar a buscar informació a Internet (fotos, ressenyes etc.) i la veritat és que es tractava d’un itinerari espectacular, amb poca dificultat tècnica (només el corredor que ens portava fins l’aresta) però força llarg (de deu a dotze hores). Érem a mitjans de juliol i ja em moria de ganes que arribés el 14 d’agost, dia escollit per marxar… Finalment ha arribat el dia. A dos quarts de quatre el Toni em passa a buscar per casa, carreguem tots els trastos, inclosos els del Roger, ja que ell marxarà poc després amb el seu cotxe i la família. Hem quedat en una àrea de servei de l’autopista, allà canviarà de cotxe i la família seguirà el camí a la platja, mentre nosaltres enfilem cap a França. La veritat és que el viatge és horrorós, l’autopista francesa va a tope de gent que torna de vacances i fins que no deixem la que porta a Lyon i Paris no ens desempalleguem del trànsit. A les dues de la matinada arribem a Chamonix i busquem un racó on parar i dormir; a les vuit ens despertem, agafem el cotxe i enfilem cap a Suïssa, no sense abans fer un parell de fotos a l’esplèndid paisatge. Hem quedat amb el Jospi (que ve d’Alemanya) a les dotze al pàrking del telefèric de Saas Grund. Nosaltres hi arribem a les onze, per això fem temps tot admirant el rodal i fent-la petar; però a les dotze el Jospi no arriba; li fem un truc, i ens diu que ja ve, que s’ha embolicat per les carreteres suïsses. Finalment arriba a la una i junts ens enfilem fins a Saas Fee. Un cop allà deixem els cotxes al pàrquing (de pagament, és clar) i tot fent l’ultima repassada a les nostres motxilles, tant el Toni, el Roger, com jo mateix, quedem parats de com n’és de petita la motxilla del Jospi. Nosaltres, en canvi, sembla que ens haguem


14

emportat tot l’armari de casa. Són les dues i fins al refugi Mischabel hi ha quatre hores de dura pujada, per tant, comptant que comencen a repartir sopars a les sis, anem un pel justos de temps. Sàviament el Toni recomana agafar un petit telecabina que et fa guanyar prop de 500 metres de desnivell i una hora de temps. Així, doncs, ens dirigim al telecabina, paguem el tiquet i sense pensar-nos-ho ens entaforem dins la cabina que és com una llauna de sardines: entre nosaltres i les quatre motxilles no hi cap ni una agulla. Uns minuts després ja arribem al final del recorregut, s’ha acabat la bona vida, ara toca caminar i suar. Agafem el camí que surt cap a l’esquerra, flanquegem la vessant fins que la ruta ens porta a la vertical del refugi, però aquest ens queda 1000 metres per sobre. El corriol es comença a enfilar pels herbeis, el pes de la motxilla es comença a notar, en Jospi ha posat la directa, el Roger i el Toni van fent parades per treure les càmeres de vídeo, i jo, aprofito les aturades per descansar i fer fotos. Un xic més amunt el camí i l’herba desapareixen de cop i ens hem de començar a enfilar per les pedres, però no és gens difícil. A més, els suïssos han equipat tot el tram amb cables i graons de ferro, no indispensables per pujar, però que, de fet, et faciliten molt la feina, fan que et cansis menys i això és d’agrair. Finalment, a les sis de la tarda, i després de dues hores i mitja de grimpada, arribem al refugi, a 3.340 metres d’alçada. Al fons de la vall es veu el poble de Saas Fee… renoi quina pujada…estic rebentat. El Jospi ja s’ha informat de tot, entrem i ens

La impressionant cara nord del Lenszpitze

L’aresta entre els dos cims

canviem el calçat, agafem les sabatilles, traiem piolets i pals de les motxilles i anem a l’habitació a posar-nos roba seca, perquè el nostre torn de sopar és a tres quarts de set. Mentre esperem, aprofitem l’estona per assaborir una coca-cola (em sembla que mai l’havia desitjat tant), fer fotos al magnífic paisatge i comentar la jugada; des del refugi es veu l’últim tram de la cara nord del Lenszpitze, una immensa pala de neu d’uns 500


15

El Lenszpitze i el Nadelhorn des de l’Ullrichorn

metres i amb inclinació de 50/55º graus. Al Jospi i al Roger els brillen els ulls, ja que demà l’aniran a fer; el Toni i jo ho tenim clar, nosaltres no, demà anirem fins el Windjoch (3.830 m.), el coll pel qual haurem de passar per anar a fer la Nadelgrat, així farem un espècie de reconeixement del terreny, i ens aclimatarem una mica. Finalment arriba l’hora de sopar (o de berenar), estic molt cansat i no em ve de gust res, però m’obligo a menjar. A mig sopar tinc el cap que sembla un timbal, deu ser l’alçada, per tant, em prenc una aspirina per veure si la cosa millora; a quarts de nou ja som al llit intentant agafar la son, que a alguns els costa poc. Jo, en canvi, estic molta estona donant voltes. Em desperto de cop i volta, a l’habitació tothom es mou: és un quart de quatre, la gent es prepara per sortir, el Roger i el Jospi també, tot fent la darrera passada pel material, i se’n van cap al menjador. Tothom ha sortit, només quedem el Toni i jo que ens llevarem a les set, suficient per a la volta que hem de fer. Ja n’hi ha prou, estic ben desvetllat, em fan molt mal les espatlles (feia molt temps que no portava motxilla grossa) i el maluc (això és d’un defecte de fabricació). Em prenc un voltaren per veure si tot plegat es calma i al cap de poc em torno a adormir. Ens llevem puntuals, preparem el material que portarem i anem a esmorzar, que és típic de refugi: melmelada, mantega, formatge per untar, té i aquesta mena de pa que tenen per aquí, que sembla paper d’estrassa i que, per empassarte’l, has de fer veritables esforços. Ens ho prenem amb calma i sortim del refugi a quarts de nou; comencem a pujar pel camí que ens portarà a la glacera de Hohbaln. A mig camí ens aturem per fer fotos de la cara nord del Lenszpitze, on es veuen algunes cordades; qui sap, potser són aquell parell….Uns minuts després arribem a la gelera, ens posem grampons i ens encordem. Ara la cara nord

del Lenszpitze apareix tota sencera: caram quin tros de paret! No sabem si els nostres dos companys l’han feta o no, la veritat és que la rimaia d’entrada està un pel fotuda, però qui sap. Ens creuem amb algunes cordades que ja baixen del Nadelhorn i de l’Ulrrichorn (3.900 m.), travessem la gelera sense cap problema però, per sortir-ne, ens hem d’enfilar per una zona més complicada, ja que algunes esquerdes travessen la traça i hem d’anar més al lloro. Per fi, dues hores després de sortir del refugi arribem al Windjoch. L’espectacle és fantàstic, davant nostre apareix la gelera de Breil, per la nostra esquerra segueix l’aresta que porta al Nadelhorn i per la dreta la que va a l’Ulrichorn; des d’aquí podem veure la Nadelgrat i el corredor per on ens hem d’enfilar i, la veritat, és que no te gaire bona pinta, ja que només hi ha neu fins a la meitat i, la resta del corredor, està totalment pelat.

Flanquejant cap a l’Stecknadelhorn


16

Tot pujant cap al Nadelhorn, darrera treu el cap l’Ulrichorn

Ens sembla que està molt malament per pujar-hi: el problema és que fins el peu del corredor hi tenim un parell o tres d’hores i, si un cop arribats allà no ens hi podem enfilar, no ens quedarà temps per fer res més, excepte tornar enrere i no fer cap cim. Quina ràbia! Ho comentarem amb el Jospi i el Roger quan ens veiem al refugi; per tal d’aprofitar el dia, el Toni i jo decidim pujar fins l’Ulrrichorn, així podrem sumar un cim més al currículum. Amb poca estona ens plantem al cim, esplèndid balcó sobre tota la vall, tant esplèndid que fins hi tot, sota el cim i penjant damunt la cara oest, trobem un banc de fusta… Aquests suïssos no deixen de sorprendre. Restem una estona dalt del cim fent fotos i observant les cordades que baixen. De moment no hi ha rastre del “Duo Dinámico”. Decidim que ja és hora d’anar baixant i tirar cap al refugi; desfem el camí de pujada i allarguem la baixada per la gelera, per estalviar-nos el tros de pedra. La neu no es troba en massa bon estat però es pot baixar relativament bé. Arribem al refugi al voltant de dos quarts d’una, bona hora per dinar (a les sis soparem). Repetim el ritual de treure’ns les botes i posar-nos les sabatilles, treure ferro de la motxilla i pujar a l’habitació; ens canviem, agafem el menjar que hem portat i, un cop al menjador, demanem un parell de cerveses i comencem a dinar. Uns instants després, el Roger treu el cap per la porta, comprova que efectivament hi som i se’n va cap a l’habitació a deixar la motxilla; poc després ja apareixen els dos... fan cara de cansats i a més el Roger porta un ull de vellut, doncs s’ha donat un cop amb el martell del piolet. No és gaire cosa però fa el seu efecte. Demanem un parell de cerveses més i, mentre dinem, ens comenten satisfets que han fet el que volien: la nord del Lenszpitze. Resulta que, en contra

del que ens va semblar al Toni i a mi, l’accés a la paret no era tant complicat i un cop a la paret ha començat la feina: quasi tres hores de clavar grampons i piolets, amb la pega que el Jospi no portava bota rígida i els grampons no eren els més adequats. Però això no ha estat cap obstacle, han sortit per la dreta i han continuat per la cresta que porta al cim. Per baixar han fet tota la cresta a l’invers fins al Nadelhorn i, tot i que no és difícil, contínuament cal enfilar-se a petits gendarmes, que després s’han de desgrimpar o bé baixar en ràpel. La cresta acaba al cim del Nadelhorn, llavors es baixa per l’aresta nord fins al Windjoch i, d’allà cap al refugi. Passem la tarda matant el temps, jugant a daus i llegint revistes de muntanya que només el Jospi entén (totes són en alemany), fins que arriba l’hora del sopar a les sis. Després de l’àpat, que constava de la típica sopa, carn, patata bullida (més que bullida sembla escaldada i prou) i una immensa ració de remolatxa (em sembla que mai havia vist tanta remolatxa junta) també bullida, anem a preparar les motxilles i, al voltant de les vuit, a dormir, que demà toca matinar. Ens llevarem a dos quarts de quatre per sortir cap a les quatre…ja tinc ganes que sigui l’hora, finalment aniré a fer un quatre mil!!!. A tres quarts de quatre estem esmorzant i a un quart de cinc sortim del refugi; fa fred. Evidentment no som els únics, hi ha una pila de gent fent els darrers preparatius. Comencem a caminar i repetim l’itinerari ja conegut, seguim l’aresta fins a la gelera, allà ens calcem els grampons però decidim no encordar-nos ja que el pas és molt franc i així anirem més ràpids. Amb poc més de mitja hora ens plantem a l’altre costat de la gelera i comencem a enfilar-nos cap al Windjoch, travessem algunes esquerdes gràcies als ponts de neu; un cop d’ull enrere i veiem les nombroses cordades que avui han sortit: semblen cuques de llum. La majoria tenen com a objectiu el Nadelhorn. A tres quarts de sis arribem dalt del coll, fa honor al seu nom i un vent glaçat ens dona la benvinguda. Fem una brevíssima parada, ens posem els “gores”, el Roger treu la càmera de vídeo (el Toni no en te ganes, fa massa fred), ens lliguem els piolets a l’arnés i comencem l’ascensió al Nadelhorn, que ara la cosa ja s’enfila de veritat. Seguim l’aresta que no te pèrdua i hi ha una bona traça oberta, tenim per davant uns cinc-cents metres de desnivell fins el cim; el camí és dret però te alguns replans on pots recuperar-te, anem pujant pausadament i, de mica


en mica, el sol va sortint per l’horitzó. Pocs metres abans del cim l’aresta desapareix com a tal i toca enfilar-nos per un tram mixt, el terreny és fàcil i ens demana poca estona arribar a dalt. Finalment, a un quart de vuit, arribem al cim. Bé, de fet, no hi arribem en grup: el Toni diu que ens esperem un moment mentre ell s’enfila i grava l’arribada i el Roger farà el mateix, però des de baix. Quan tenim els dos “Spielbergs” a lloc, el Jospi i jo comencem a pujar…separats, no fos cas que ens tapéssim mútuament. Ara si, ja puc dir que he fet el meu primer quatre mil!!! De seguida arriba el Roger, ens felicitem tots quatre, fem alguna foto i contemplem el paisatge que tenim davant: en primer pla i, com un immens pastis de nata, hi tenim el Dom (4.554 m.) el cim més alt de Suïssa, més enllà la vall de Zermatt amb l’espectacular i conegut Matterhorn i allà la llunyania veiem el Montblanc. Comencen a arribar cordades i el cim no és un lloc gaire còmode per estar-hi, o sigui que decidim baixar. Parem uns metres per sota, ens traiem les motxilles i mengem alguna cosa, però el Nadelhorn es va omplint de gent i acordem recollir i anar cap el nostre següent objectiu que és l’Stecknadelhorn. Baixem fins on s’acaba la roca i flanquegem cap a l’esquerra, per anar a buscar l’aresta que ens portarà al segon quatre mil del dia. De fet estem fent el que seria el tram final de l’objectiu inicial (la Nadelgrat) però a l’invers; l’aresta que seguim és preciosa, a la dreta un tobogan de neu que ens porta a la gelera de Breil i, a l’esquerra, una paret de pedra que desemboca a la gelera del Dom. Amb poc més de vint minuts arribem al peu de l’Stecknadelhorn, una grimpada per les pedres i ja tenim el segon quatre mil al sac. Baixem una mica per deixar lloc a una cordada que acaba d’arribar i busquem un lloc ampli per seure, prenem uns quants minuts de repòs que aprofitem per beure i menjar barretes i ganyips, però no ens entretenim gaire estona, perquè toca baixar fins el refugi… i d’allà als cotxes. Desfem el camí per l’aresta sense arribar al peu del Nadelhorn i fem un flanqueig a mitja paret, que impressiona una mica. Aquí si tinguessis la mala sort de relliscar aniries a parar per aquest tobogan gegant a la gelera de Breil, cinc-cents metres més avall, però afortunadament la neu és molt franca i no suposa cap mena de dificultat. Arribats al Windjoch prenem la decisió d’encordar-nos per tal de superar amb més seguretat la zona d’esquerdes que, en aquestes hores, i amb ell trànsit de cordades, els ponts de neu s’han deteriorat molt i més val assegurar-nos: les passem sense entrebancs, travessem la gelera, ens desencordem, ens traiem els grampons i, per fi, tornem a trepitjar terra ferma. Poc després arribem al refugi on ens aturem el temps just per fer motxilles i pagar. Però ara ve la bona, el Jospi ens anima i ens diu que tranquils, que el que queda ara només és com baixar de l’Aneto fins a la Besurta… ufff, quina mandra! Comencem a baixar i, la veritat, és que ja començo a notar el cansament; en canvi el Jospi i el Roger estan com si res i, en un obrir i tancar d’ulls, desa-

17

Tots quatre al cim de l’Stecknadelhorn

pareixen de la vista. Amb el Toni anem baixant xino-xano, el tros de “ferrada” es fa pesadet però almenys és més entretingut; quan deixem la pedra i agafem el corriol és quan de veritat es comença a notar la pallissa, a cada passa la motxilla es fa més pesada i sembla que Saas Fee no s’acosti… Finalment arribem a baix, travessem el poble i anem a buscar els cotxes al pàrquing. Allà ens hi esperen aquest parell de cabres que són el Jospi i el Roger… no res tu, només fa una hora i quart que han arribat… Estic rebentat, seiem a l’ombra i aprofitem per dinar, mentre 1500 metres més amunt queda el refugi i, per darrera, treuen el cap el Lenzspitze i el Nadelhorn i, a la dreta, l’atalaia de Ulrichorn. No hem pogut fer el que volíem però tots quatre marxem molt satisfets d’aquesta estada als Alps. És una regió increïble i ja tinc ganes de tornar-hi per sumar algun quatre mil més a la llista que acabo de començar. Oriol Sellent

El flanqueig de tornada


18

CLUB ALPÍ

Travessa de Sierra Nevada

E

l dia 23 de Juny, revetlla de St. Joan, l’Elisenda i jo marxem cap al sud de les espanyes a fer la travessa de Sierra Nevada. Amb el cotxe carregat, recullo l’Eli a Terrassa. Son quarts de cinc de la matinada i la informació del Margin em diu 8 hores de viatge fins a Jerez del Marquesado, poblet on comença la ruta. Hi arribem a 2/4 d’ 1 de la nit, amb el dipòsit sec, així que decidim dormir al costat d’ una benzinera. L’endemà l’omplim, ja que hem de pujar per una pista i no és qüestió de fer el ruc. Entrem a Jerez del Marquesado i trobem les primeres indicacions del refugi: les seguim. La pista sembla apta per a tot tipus de vehicle però, de cop, ja no veiem més indicacions. Arribem a un ‘’merendero’’ i la cosa no ens agrada. Som molt lluny d’ on hauríem de ser. Ens enfilem per una pista secundària i allà la situació ‘’se pone fea’’. Total, que decidim aparcar i “fugir” a peu. Ens enfilem pel dret per dins d’un bosc a trobar el trac del GPS. Finalment surt a la pantalla: anem per bon camí. Pugem per la Loma de Enmedio i el riu Alhori, cap al Puntal de Juntillas (3140 m), on es segueix tota l’ aresta, fent cas del trac i passem pels cims de Los Cerbatillos (3113 m), el Puntal de los Cuartos (3152 m), La Atalaya (3139 m), i el Pico del Cuervo (3145 m), que voregem per un costat. No trobem ningú, només tres persones a una certa distància i ens saludem amb els pals. Després de caminar 9 hores, arribem a la Laguna de Vacares (2886 m), on havíem “encarregat” el lloc per passar la nit. És una basseta on es pot agafar aigua i té bivacs per a dormir. Sopem i preparem el jaç, mentre a fora bufa el vent, que no para en tota la nit. L’endemà ens llevem que ja és de dia. Estem cansats. Tornem a carregar aigua, doncs la ‘’Sierra’’ és molt seca. Pugem al Puntal de Vacares (3143 m) i ens dirigim cap a La Alcazaba (3364 m), primer plat fort del dia. Però per a pujar-hi, cal fer tota una volta, perquè presenta una aresta que, carregats amb les motxilles, no és gaire recomanable. Per tant, baixem cap a las Lagunas de las Calderetas i los Lagunillos del Goterón (quins noms, oi?), per pujar per un altre

Vivac Laguna Cavares

Cabra ibèrica

llom, més fàcil. Quan arribem dalt, veiem la resta de camí fins al Mulhacén, que també fa volta per la Cañada de la Siete Lagunas. Enfilant cap al Mulhacén, trobem forces congestes de neu. Aquest any n’hi ha més del compte. Pugem per on ens sembla millor, doncs aquí no es com al Pirineu. Aquí els únics camins són els que fan les cabres… Arribem dalt del “Pico más alto de la Península Ibérica” (3479 m.) a quarts de sis de la tarda i hi trobem un iaio de 74 anys. Una mica tard per estar allà tot sol en aquella hora. Fem quatre fotos i posem direcció al refugi de la Caldera (3100 m), que és una cabana lliure. Ben a prop també té una basseta amb aigua i bitxos. S’ha de posar gotes a l’aigua i filtrar-la. Ens fa companyia el Juan, un home que portava caminant 15 dies amb tot a l’esquena. El refugi està molt net. Sopem. El Juan ens explica que hi ha un autobús que cada dia surt de l’estació d’esquí (Albergue Universitario) a les 17:00 cap a Granada. Decidim que aquesta serà la nostra opció, ja que les ferides dels meus peus no s’arreglen ni amb ‘’Compeed Miracle’’. L’endemà seguim una antiga pista, ara en desús, fins al refugi de la Carihuela (3229 m.), idèntic que el de la Caldera. Ens trobem a la zona de les pistes d’esquí de Sierra Nevada (res de l’altre món). Seguim en direcció al Veleta (3396 m) pugem per l’ aresta i ens creuem amb una pista per vehicles que també hi va. Al cim hi ha una construcció mig abandonada i un vèrtex geodèsic. Fem un cop d’ull al mapa i ja localitzem Pradollano, la zona d’apartaments de les pistes. La carretera fa moltes ziga-zagues, però hi ha una “vereda” que baixa més directe. Fa un sol de justícia i molta calor però, finalment, arribem a l’Albergue Universitario. Veiem un autobús aparcat i ens imaginem que és la nostra salvació. Són les 14:00. Entrem al restaurant a “menjar com les persones”. A les tres ja hem acabat.


Allà mateix fem tractes amb un excursionista que marxa i li demanem si ens pot traginar. Com que va a Córdoba, ens deixa a l’ entrada de Granada. Podeu imaginar-vos l’espectacle: pel mig de Granada, a 40º de temperatura, amb bastons, piolet i grampons a la motxilla… A l’estació d’ autobusos aconseguim un bitllet pel mateix dia fins al poble de Guadix. Faig intents de trobar un taxi que ens porti al lloc on tenim el cotxe, però tots em diuen que ja no poden. Son quarts de cinc. La solució: 11888, el número de telèfon que ho resol tot. Doncs sí, problema solucionat. A Guadix ens recull un taxista que ens porta cap al cotxe, però ens queda ben bé una hora a peu. Quan finalment trobem el vehicle, estem salvats. Decidim anar a dormir al “merendero” on havíem estat tres dies abans. El dissabte 27 de Juny fem el turista pels pobles de La Alpujarra. Fa molta calor. Dinem a Trevélez amb un menú ben típic: un plat de pernil “serrano”, formatge, migas i gazpacho. Quan anem per la carretera veiem els aerogeneradors que fan servir per fer aire i assecar els pernils. Després visitem Lanjarón i per a dormir anem a una àrea d’esbarjo, prop de Granada. El darrer dia volem visitar l’Alhambra, ja que, tenint-la tant a prop no podem deixar passar l’ocasió. Ens llevem d’hora perquè ens fan por les cues, i hi entrem sense problemes. L’Alhambra és una antiga fortalesa dels àrabs, on hi ha la part del castell, la Alcazaba, la zona del palau dels Nazaries i els jardins del Generalife. La una és l’hora límit per començar a tornar. Així que agafem l’autovia cap a casa. Dinem a la primera àrea que trobem. I tal com diu l’anunci de la BMW, “te gusta conducir’’, no parem fins que se’ns acaba el suc del cotxe. A les 22:00 arribem a Sabadell, l’hora que ens havia promès el GPS, just a punt per menjar coca a la revetlla de Sant Pere. L’ endemà toca treballar. Miquel Lloveras

19

Mulhacen 3.479 m

Refugi Caldera i Mulhacen


20

SENDERS

Camí de Sant Jaume de Galícia Tram de León a O’Cebreiro del 6 al 13 de setembre de 2008 Diumenge 6 A les 6 en punt del matí sortim del carrer Calderón cap al nostre objectiu. L’Antonio, d’autocars Serrat, ens va portar, fent les parades preceptives, fins a Sant Miguel del Camino, i a les 5 de la tarda, varem començar a caminar, fent marxa enrere, cap a León. El camí va arran de la carretera però no presenta problemes. Passem per Valverde de la Virgen, i el Santuari de la Virgen del Camino amb porxada, molt discutida, del nostre Subirachs; seguim per Trobajo del Camino i ja cap a l’Hotel Riosol, a León. Desfer maletes, dutxes, sopar i dormir. Dilluns 7 Despertadors a les 7, esmorzar i a les 8 carretera cap a San Miguel a retrobar el camí. Ens aturem a Villadangos per veure l’espectacular Santiago Matamoros, amb les explicacions de l’expert del poble. A San Martin del Camino, hi arribem desprès de veure l’OVNI de l’entrada, i allà visitem al bisbe de Tours, patró dels pelegrins. A la sortida ens desviem de la carretera i anem a buscar el Pont majestuós i “honrós” sense trobar que Don Suero de Quiñones ens desafiés. Passem per l’Hospital de Orbigo, on tornarem per a dinar, això si trobem l’Antonio que se’ns ha perdut pel poble i no tenim cobertura per a contactar-hi. Seguim a Villares, recuperem cobertura i xofer i arri-

Castell de Ponferrada

bem a Santibañez de Valdeiglesias, on ens espera l’autocar. Retornats a l’hotel de León, es fa convocatòria per a trobar-nos a les 7 a l’Hostal San Marcos, on celebrem que tot hagi començat bé, i brindem pel futur i pels pastissos dels Segura. Sopar i dormir. Dimarts 8 Com sempre, carretera i manta. Ara a Santibañez. Arribem d’hora i l’hospitaler, que no està per orgues, no ens vol “segellar”. Doncs .... ho farem al bar. Sortim cap a San Justo de la Vega, creuem el riu Tuerto per una passarel·la metàl·lica i, abans d’arribar a Astorga, passem per un “escalextric” peatonal sobre la via del tren: és força espectacular. Trobem l’autocar que pujarà als més cansats i, la resta, ens enfilem a Astruiaca Augusta, centre de comunicacions romanes; passem pel mig del mercat, per davant del Restaurant La Paloma, la Catedral, l’església nova i, sense aturar-nos, enfilem cap a Murias de Rechivaldo, que visitaran els que no volen fer la llarga i solejada caminada fins a Santa Catalina de Somoza. Ens esperen amb


21

Pont sobre el riu Órbigo

navalles, que no comprem i tornem a dinar a La Paloma. En acabar, sortirem cap a la Catedral on ens espera la Evita (amiga de l’Antonio, també contractada per a la visita a León ) per a explicar-nos, a ritme de TGV tot el que hi ha a fora i a dins. I encara hi haurà temps per a veure i explicar-ho tot sobre l’obra de Gaudí al Palau Episcopal, avui Museo del Camino. Mol bé i dia complet. Ja només queda temps per a tornar a l’hotel i fer com cada dia.

de Ferro, però... no hi som tots. La Victòria ha perdut sucre i tot i que n’hi ha donat el René, sembla millor que l’Antonio vagi a buscar-la. Tots reunits, caminadors i turistes, ens fem la foto de la Creu. I avall, retorn a Rabanal i a tastar la “Maragata”. Com que no està gens malament, hi ha qui queda amb gana de menjar-ne i ho encarreguem a Villafranca. El camí ha estat menys dur del que ens havien pronosticat i això fa que, desprès de reposar a l’hotel, sortim a passejar per fer gana per sopar. Dijous 10

Dimecres 9 Tornem a Santa Catalina, tampoc comprem ganivets i enfoquem cap a Ganso on arribem, busquem “teitades”, no les trobem i seguim cap a Rabanal per un camí que transita per un sector boscós, i ens entretenim mirant i posant “creuetes“ de tronc a la tanca metàl·lica. En entrar al poble quasi tothom té set i vol beure aprofiten els bars de baix, mentre el guia i alguns més ja són al capdamunt bevent i xerrant amb l’hostaler que ens ha d’atendre a l’hora de dinar. Tornem a tenir problemes de cobertura, de sintonia, de sensibilitat també, i uns esperen els altres. Per fi hi ha reagrupament i els més caminadors s’estiren fins a Foncebadón. Fitxem i seguim fins arribar a la Cruz

Llarga baixada des de la Cruz de Ferro, a Ponferrada. Passem per Manjarín, on ens espera el Tomàs, hospitaler des de fa molts anys, i seguim cap a Acebo: parada i fonda. Entre altres coses, comprem bastons i carraques per a fer tabola. Incorporem al Jaume i els de Manresa i, tots plegats, anem cap a Riego d’Ambrós, destí d’alguns i lloc de parada per a d’altres. Seguim i aviat comencen les dificultats que encara no s’havien presentat, però aguantem fins a l’oasi de Molinaseca, amb piscina no practicable per a salts, un pont medieval restaurat i el Santuari de la Virgen de las Angustias. Els que volen, surten “sota la pluja de sol“ cap a Ponferrada i paren a l’entrada perquè l’autocar els porti al restaurant, distant uns 500 m. Havent dinat seguirem a peu fins a l’hotel. Han estat 24 Km mol treballats. A la tarda descarreguem maletes, dutxes, repòs i només un petit passeig abans d’anar a sopar.


22

ens hem de trobar amb la guia al Castell de Ponferrada i ens explicarà tot el que sap. Amb sol... una calor... una verborrea... Castell, Museu de la Ràdio, Museu de la Ciutat, Ajuntament... 3 hores a peu, drets o caminant, després del tuti del matí. Estem rebentats, però satisfets per haver millorat, i molt, la imatge que la majoria teníem de Ponferrada. Enhorabona altre cop. Això sí, no hem respectat l’horari i ha estat necessari demanar dispensa a l’hotel per a sopar mitja hora més tard. En compensació ens llevarem més d’hora i marxarem més aviat, ja que demà sembla que plourà i no volem passar gaire calor. Dissabte 12

Divendres 11 Sortim a peu a les 8, com sempre, però avui avancem feina amb la fresqueta. Anem bé, i a més ens han explicat una drecera que ens fa arribar a Camponaraya estalviant més de 3 Km. Fem parada tècnica i seguim a Cacabelos, tot trepitjant el carrer dels Peregrinos; ens parem a segellar a l’església de San Pedro i a Santa Maria i sortim pel pont sobre el Cúa, amb espai verd i l’alberg al costat. Deixem 4 pelegrins i la resta anem cap a Pieiros, amb la santa intenció de trobar-hi l’autocar. Però trenquem abans, d’acord a les indicacions del camí, i fem una marrada no prevista, passant per Valtuille d’Arriba. Sobrevivim gràcies a la generositat dels pagesos que ens donen raïm blanc i negre... boníssim. Passat Valtuille, un gamberro del poble, ens cobreix de pols... és que anava de pressa per tornar el moneder al René, perdoni!!! Amb pujades i baixades arribem a Villafranca, cadascú per on pot però, més tard que d’hora, ens retrobem al Restaurant Mendez, “el millor del Bierzo“ segons els anuncis. Ens ho passem bé i encara més quan destapem el cava per remullar el pastís que obsequiem al Joan, ja que avui fa anys... un xic invertits. També brindem per la nostra Diada. Felicitats!. Ens afanyem a marxar perquè, abans de les 6,

Anem amb l’autocar a Villafranca per començar l’etapa d’avui. Primer, però, cal passar a recollir l’equipatge del Joan Olivé que ahir se’l va descuidar: tot plegat poca estona. Enfilem la carretera protegida especialment pels pelegrins, passem sense quasi parar per Pereje i ho fem a Trabadelo, on ens reben mig adormits i emprenyats: no passa res. Seguim cap a Portela, Ambasmestas i Vega de Valcarce, on dinarem. Deixem algun cansat i anem a fer temps. Canviem el quilometratge que, avui, ha anat mol bé, i farem més tirada. Ens arribem a Ruitelán, on estava previst el final, i continuem fins a Herrerias i l’Hospital (britànic). Ens informem de com està el camí més amunt perquè demà ens reculli l’autocar... Malament: caldrà inventar alguna cosa. Tornem enrere i ens pugen per anar a Vega. Dinem i avall: hotel, dutxa i sortida a les 7 per anar a Turisme i aclarir les coses. Aclarir... m’has dit? Tots els dubtes, alternatives i trucades per acabar concertant un taxi per anar a veure-ho. Però, mentre sopem, hem desestimat el pla, gràcies al


23

guia de l’hotel... o sigui un voluntariós cambrer que, compadint-nos, ens ha explicat que la carretera és més ampla que l’autocar, cosa confirmada pel taxista... que no havia entès perquè el necessitem, si tenim servei particular d’autocar. Hem aconseguit dormir tranquils, tot i que s’havien de fer les maletes per a poder sortir sense retards. Diumenge 13 Esmorzar tradicional amb termos, maletes amunt, autocar i cap a Galícia. La carretera i l’autovia passen per Piedrafita de Cebreiro, on cal agafar la LU-633 si es vol anar a O’Cebreiro, destí i començament de l’etapa final de la tanda. Cafè, serveis, fotos, segells, dubtes per agafar el camí de baixada a l’inrevés i, per fi, anem cap a La Laguna i després La Faba. I la fava ha estat... tothom perdut... bé... només alguns... i, desprès dels ajuts de la pagesia local, tots reincorporats al grup a Herrerias, on el xofer va poder fer la maniobra fàcilment. I s’ha acabat la caminada per ara. Hi tornarem el mes d’abril-maig. De moment, carretera i més manta. A dinar a Carrión de los Condes, on ja ens coneixen i el servei està bé, bo i ràpid. Passem comptes que resulten aprovats i cap a Alfajarin on ens espera l’Ino, que comparteix amb tots nosaltres la “Tarta de Santiago “ comprada a

Piedrafita, el Cava de Ponferrada i el Moscatell d’Alfajarin. Contents i satisfets, amb la joia d’haver compartit tantes hores maques, sense problemes significatius, cantem “l’hora dels Adéus” dirigits, com sempre, per la Mercè Torras, i ens acomiadem en espera de retrobar-nos divendres a “La Busqueta“, generosament convidats pel matrimoni Grau-Bedós, a fi de veure i passar-nos fotografies, berenar i planejar com farem l’últim tram que ens resta per arribar a Sant Jaume, el proper 2010, Any Sant Compostelà. Mol agraïts per les facilitats que l’organització ha trobat en tots i en tot moment. Llibert Bracons


24

AVUI ENTREVISTEM...

Elisabet Gonzàlez i Bordas: 100 cims

H

em quedat a les 7 del vespre a l’entitat, però hi arribo una mica abans i me la trobo pintant, amb roba de feina. En cinc minuts m’explica un munt de coses i m’adono que sóc davant de l’Elisabet més autèntica. Tots tenim dies més bons i dies més dolents avui és un bon dia per a l’entrevista. Em demana cinc minuts per anar a casa a canviar-se i, de fet no triga gaire més.

– L’afició per la muntanya et ve des de ben petita. Als 5 anys vas anar a viure a Béjar i hi vas descobrir el món de la natura i la neu. – Vaig descobrir que hi havia unes coses que es deien muntanyes, amb una cosa que es deia neu, sota un cel blavíssim. I les tempestes! Des de la finestra del lavabo de casa de la meva àvia, que donava a la sierra, passava estones enfilada damunt del vàter, mirant les tempestes, els llamps... I quan veia tot aquell panorama, m’encantava. D’això, me’n recordo molt. – Quant temps hi vas passar? – Onze mesos. – I fins a quin punt diries que et va marcar? – Em va marcar bastant. A més a més, com que a casa ja hi eren aficionats, sortiem molt a fora de tota la vida. Més tard, es va construir el xalet-refugi de La Molina i el pare va ser un dels que hi va col·laborar. A partir d’aquell moment hi anàvem vuit o deu dies a l’estiu. I el Carné o un dels altres deien: “Vinga, canalla, sortim a fora a mirar el cel” I llavors veies aquelles estrelles... – Quina edat tenies? – Nou o deu anys i van ser quatre o cinc estius ben bons. – Des de finals dels 60, ets monitora de joves, primer al CES i després a la UES. I a principis dels 70 entres al CAS. Va ser llavors quan vas començar a practicar les tres modalitats d’esquí?

– Sí, però llavors jo només coneixia l’esquí alpí. Mira: quan era petita, em sabia tan bé les pistes de La Molina com si hi hagués esquiat tota la vida. Hi havia l’Obdúlia Romaguera, que passava moltes vegades per davant de casa i parlava amb ma germana, i es creia que jo havia esquiat molt a La Molina, i jo mai a la vida m’havia posat uns esquís, però li parlava que si la Pista Llarga, que si Costa Rasa..., de l’afició que tenia d’anar a la neu! I al final ho vaig aconseguir: de mica en mica, vaig anar esquiant i intriduïnt-me en aquest món; i caminant, perquè, és clar, el món de l’alta muntanya és una cosa mixta: has de caminar, has de posarte grampons, has d’agafar-te amb les mans... – Va ser quan vas entrar al Club Alpí. – Al Club Alpí, hi vaig entrar per a alpinisme. Havies de tenir alguns cims de tres mil metres..., havies d’haver fet alguna travessa, alguna escalada..., una mica de tot. – Amb qui vas fer el primer tres mil? – El primer tres mil de tots? Amb tot de dones que vam anar al campament de Vallibierna del primer any: la Mercè Foguet, la Montse Guitart (que ja és morta), la Joana Soler, la Maria Antònia Soler, l’Emilia Serra... – Quin va ser el primer? – Aragüells. - Com et vas sentir? - Coi, molt bé! A més, va venir l’Olivella, que ens explicava tot allò... I després el Sagués ens va batejar a totes, amb un cop de piolet a cada espatlla i cava per sobre; ja ens haviem mudat per tornar a casa i ho portàvem tot ben net i el cap ben net, i tot va quedar encartonar, i cap a casa així, amb tot d’una peça. I a casa em van dir “Nena, on t’has posat?”. A més, fins a Benasc havia anat al darrere de la Vespa del Josep Codina! - Has fet un centenar de tres mils. Has assolit una vintena de quatre mils, la major part dels quals als Alps; algun cinc mil, com el Gondogoro La... - De fet, La vol dir coll, així que no és un cim, però com si ho fos. - D’acord. Has participat en diversos trecs, marxes populars d’esquí de fons, travesses amb esquís de muntanya i amb BTT... Què et falta? - Provar el surf de neu, però ara em fa molta mandra anar per terra.


- Quin o quins recomanaries especialment, i per quin motiu? - Això depèn de cada persona, però, de vegades, aquells tan senzillets, de comarques que no coneixes gaire... Per exemple, la banda de la Catalunya Nova, no la coneixiem pas massa i gràcies a aquests cims hem conegut racons que dius “Òndia, que guapo!” Podríem dir que t’ha servit per conèixer millor les comarques. I tant! Entre això i les sortides de Comarcàlia que hem fet amb bicicleta, ara les coneixem força bé, les comarques. Una altra cosa és que després em recordi dels noms... De vegades parles amb gent que et diu “Jo sóc d’un poble, a prop de Montblanc, que es diu Sarral”, i quan li dius “Ja ho conec, ja hi he estat!” els fa molta gràcia i això és bonic. – Des que vas aconseguir la fita dels 100 cims, el 17 de març de 2008, amb el Puig Neulós, encara n’has anat fent uns quants més, però a un altre ritme. El repte, ara, és arribar a completar la llista, de més de 200? – Sí, segurament; però, en molts d’aquests, ja hi hem estat. Alguns ja els haviem fet abans, però volíem que constessin a la llista, com la Mola, Sant Jeroni o el de la Pola. Però la majoria, els triàvem perquè no els coneixiem. – Quins projectes tens de cara als propers mesos? – Moltes coses: de moment anar-me’n a conèixer el paisatge i la cultura ancestral del Perú; i sobretot al Camino del Inca, que són quatre dies de caminada fins al Machu Pichu. - Parlem dels 100 cims. L’1 de juliol del 2006 la FEEC proposa als federats el repte no competitiu de completar una llista de 100 ascensions a partir d’un catàleg amb els cims més representatius de Catalunya. Com que encara no tenies els 60 anys, no et vas poder acollir a l’opció de registrar els cims assolits en una data anterior. Així doncs, tu vas ser la primera dona de la UES i una de les deu primeres de Catalunya a aconseguir el repte. Quina motivació et va portar a fer totes aquestes ascensions en tan poc temps, concretament un any i mig, tenint en compte que només podies dedicar-hi els caps de setmana? - La idea ens va semblar bona a tots dos, al Josep i a mí, ja que a nosaltres tant ens fa anar a una farigolada com a una expedició; ens agrada tot. A més a més, va coincidir que el pare del Josep estava ingressat, estava molt fumut, i no ens volíem allunyar gaire, i vam començar per pujar els dels voltants: tota la zona del Vallès, del Penedès, del Maresme..., perquè, si passava alguna cosa, de seguida podíem tornar a ser a casa. Per això, si t’hi fixes, en el llistat dels que he fet, no n’hi ha gairebé cap que sigui del Pirineu; ja estaven fets d’abans. I anàvem polint comarques. - Els dos primers van ser el Xàquera i lo Tormo, el 10 de setembre de 2006. Que són allà baix, a les Terres de l’Ebre; el pare del Josep és d’allà i hi havíem anat per alguna cosa i vam dir “Va, aprofitem!” I ens va agradar tant! Uns bonyigos d’aquells que no en donaries ni cinc i quan ets a dalt dius “Amb raó han triat aquest cim!” Perquè són cims especials, emblemàtics. N’hi ha d’altres que són horribles, eh? De vegades la gràcia, o la desgràcia, és de tipus històric. I el que en aquell moment tenia un valor afegit és que els havies de buscar i mirar des d’on s’hi podia anar perquè no hi havia cap ressenya publicada.

EL PERFIL – Sexe: dona – Edat: 62 – Professió: prejubilada estressada – Aficions: Uf! La música, la lectura, els viatges, les belles arts, la fotografia... – Un llibre: L’últim dels que he llegit i que m’ha agradat moltíssim és Viatge amb Heròdot, de Kapuscinski. – Una pel·lícula: Depèn del dia, però les de la Nouvelle Vague (Truffaut, Godard, Rohmer...) i, més modernament, El senyor Ibrahim i les flors del Coran. – Una cançó: De cançó, diguem-ne popular, la del Sisa “Qualsevol nit pot sortir el sol”. La trobo divertidíssima. – Un quadre: N’hi ha un que em va impressionar molt la primera vegada que el vaig veure. No em preguntis com es diu, però estava al Louvre i era la llum d’una espelma a través d’unes mans. M’agraden sobretot els impressionistes, els flamencs... I m’agrada molt, molt, molt el romànic. I també Goya i Velàzquez. – Una ciutat: moltes; d’Europa, Praga i Istambul; d’Espanya, les ciutats mitjanes, com Segòvia, amb aquell aqüeducte, o Sòria i el seu romànic; i de Catalunya, Girona, clar. – Un paisatge: depèn del dia, però pot ser un paisatge de costa, amb un barquet que trenqui l’horitzontalitat, o un paisatge rocós o una tarda d’estiu al desert dels Monegros, o un bosc caducifoli a la tardor... Per no dir-te un paisatge de muntanya! – Un país: Depèn de què hi busquis: un país equilibrat, França (tot i que té els seus defectes); si busques una perfecció encara millor, potser Alemanya; si busques una cultura molt desenvolupada des dels origens, Egipte o el país maia; si busques amabilitat, tranquil·litat, bellesa d’esperit, un país de l’Àfrica negra o el Iemen.

Montserrat Carbó i Hors

25


26

ORIENTACIÓ

Què és una rogaining

L

es rogaining són unes curses d’orientació diferents que han arribat al nostre país fa ben poc i que han tingut molt d’èxit. La primera cursa es va fer a l’Espluga Calba al gener del 2009 i aquesta temporada ja s’ha organitzat la primera Copa Catalana de la modalitat. Són curses de llarga durada i que obligatòriament s’han de fer en equip. Es permeten equips des de 2 fins a 5 components. S’estableixen categories masculines, femenines i mixtes i també sèniors i veterans. La organització dóna un mapa especialment fet per a la cursa, normalment a escala 1:20000 on està marcada la localització de les fites que s’han de trobar. El nombre de fites a cercar oscil·la entre 30 a 60, depenent de la cursa i del terreny on es fa aquesta. Cada fita té una puntuació diferent. La puntuació ve donada pel nombre de la desena. Exemple, la fita 83 puntua 8 punts i la fita 47 puntua 4 punts. Els mapes es lliuren als equips 15 minuts abans de la sortida en la zona tancada per aquesta funció. Aquest quart d’hora s’utilitza per dissenyar l’estratègia de cursa i escollir l’ordre en el que s’atacaran els diferents controls.

Mapa on apareixen algunes de les fites a les que es fa referència en l’article

Encara que a Europa hi ha rogainings de 12 i 24 hores, de moment a casa nostra totes són de 6 hores. Si l’equip arriba a meta passat aquest temps penalitza i perd punts. Cada component de l’equip porta lligat al canell un sportident, que l’organització treu quan acaben la cursa. A l’arribar a la fita tots els components de l’equip han de marcar el seu sportident. És un tipus de cursa que cadascú adapta al seu nivell tan físic com d’orientació, ja que permet participar d’una competició d’alt nivell, així com d’un dia d’orientació per la muntanya amb els companys habituals. Ja la temporada passada diferents membres de la secció d’orientació van participar en algunes de les rogainings que es fan organitzar a Catalunya i aquest 2010 hem decidit seguir la Copa Catalana d’aquesta modalitat. L’experiència acumulada en les curses de l’any passat esperem que ens sigui útil.


De nou el primer gran repte de l’any ha estat al gener la Rogaining de l’Espluga Calba, un poblet de Les Garrigues que és bolca en la seva organització i que té per nom, The Wild Boar 2010. És dissabte i toca matinar. Anem 4 amics. Tornaré a formar equip amb el Joaquin un amic de Terrassa, amb qui ja vaig compartir les dues rogainings de la temporada passada, i els altres dos són la Mª Pau i Lluís que s’estrenen en aquesta rogaining. Diumenge passat vam fer un petit entrenament per tal de donar unes nocions bàsiques i explicar la simbologia que utilitzen aquesta mena de mapes. Arribem a temps per preparar tots els estris necessaris i posar a la motxilla tot el material obligatori. Amb el sportident ben assegurat al canell de cada un dels components de l’equip entrem a la plaça del Castell a esperar l’hora de la sortida. Ens lliuren els mapes amb 15 minuts de temps per decidir l’estratègia de cursa. Aviat ens posem d’acord amb el Joaquín i quan acaba el so de les campanes ens posem en marxa pels carrers del poble. Tenim 6 hores per endavant i a diferència de les dues rogainings anteriors hem establert una estratègia diferent. Cada dos hores farem una petita aturada i replantejarem la cursa. Aquest cop també ens hem mirat bé el mapa per tal d’evitar al màxim els desnivells positius que en les altres rogainings ens havien fet molt de mal. Decidim anar cap la zona del sud el mapa per tal de collir el 9 punts de la fita 90 i pel camí anar agafant fites. Per arribar a la tercera fita hem de salvar un desnivell important travessant un bosc. Cal ser curosos en la decisió de travessar boscos ja que tal com ja havia informat prèviament la organització estan plens d’arbres caiguts que en alguns moments dificulta molt la marxa. És la fita 72 que est�� dalt d’un turó, dins del que havia estat una trinxera de la guerra civil. En una hora de cursa portem 4 fites (35-70-7244) i això ens sembla un bon promig. No trobem un camí que hi ha marcat al mapa i tirem pel dret, i amb tot això perdem temps camí cap a la 52. La 76 la passem de llarg, però tornem enrere i allà la tenim. I ara un bon tram per camins farcits d’arbres caiguts que cal anar esquivant amb compte, pista forestal i un petit corriol en pujada per assolir la fita 90. Ja passen de les 2 hores de curses i portem 7 fites i 42 punts. Ens aturem, fem un mos i replantegem les següents fites. Ja tornem a estar en marxa. Ens

creuem i saludem per primer cop a l’equip superveterà dels Anem Fent a qui anirem trobant en el que resta de jornada, així com a un equip femení. La 64 està en un tàlveg i ens cal una mica de temps per veure-la. Un cop feta la 53, malgrat que es pot anar per camí decidim ferho camp a través per tal de practicar una mica d’orientació. Ens en sortim prou bé. El terreny és obert, en baixada i no massa brut, però cal cercar el millor lloc per baixar les feixes. Arribem al camí una mica més tard que els Anem Fent que havien escollit l’altre itinerari. És clar que no hem guanyat res, però hem gaudit de la baixada. I ara toca enfilar-se de valent fins a la 80 que està dalt d’un turó. Ja hem passat l’equador de la cursa amb 10 fites i 61 punts. I d’allà a la 51 per camins i corriols, previ pas per un avituallament d’aigua que bona falta ens fa. Ja estàvem cansats d’anar xarrupant del camel. Allà decidim anar a buscar la 67 per camins en lloc d’anar a per la 81 que torna a estar a dalt d’un altre turó. No tenim ganes de tornar a pujar. Però mirat el mapa a casa, segurament era una millor opció. Per arribar a la 67 intentem evitar al màxim el desnivell i en part ho aconseguim. De nou estem en una pista i aprofitem per tornar a menjar una mica tot caminant en direcció a la 73. Un cop hi estem a prop anem a buscar la 43 on tornem a trobar als Anem Fent que si que han anat a per la 81. Després ens enfilem fins a la 73. Aquí comença la part final de la cursa. Ja no pararem de trotar, primer la 31. Hem de tornar una mica enrere, però ja la tenim. Tirem camps a través per anar a la 83. Estem molt endollats i malgrat el cansament gaudim d’allò més en aquest tram final. Anem a parar a una pista forestal i per un moment ens despistem. Esvaïts els dubtes trobem el corriol que ens porta a la 83 i sortim fletxats cap a la 32, aprofitant que va un mica de baixada. Mirem l’hora encara ens queden 29 minuts i tenim temps d’anar a la 40 i així ho fem. I ara si cap l’arribada. Temps final: 5-52-28, 18 fites i 101 punts i posició 13 en la categoria de Homes Veterans (HV) de 17 classificats. Per 26 fites i 167 punts de l’equip guanyador de la categoria. El final de la cursa molt ben organitzat, molt millor que la primera edició, amb cues, però no excessives. Aviat estem davant el plat de mongetes i el porc senglar, ofert per la organització tot petant la xerrada sobre la cursa. I un cop lliurats els premis cap a casa, tot pensant en la propera.

Calendari Copa Catalana de Rogaining 2010 13 de juny Rogaining el Rebost a Sant Julià de Cerdanyola 11 de juliol Rogaining a Andorra 29 d’agost Rogaining a Núria, encara per confirmar 25 de setembre Rogaining les 3 valls a Sant Feliu de Pallerols 16 d’octubre Rogaining del vi a la comarca del Penedès 28 de novembre Rogaining del Corredor a Mataró

27


28

ESQUÍ DE FONS

42 Engadin Skimarathon

D

es de fa uns anys, la secció d’esquí de fons de la UES participa en alguna de les marxes que componen la World Loppet (calendari de marxes d’esquí de fons de llarga distància). Primer va ser la Transjurassienne, al Jura francès; després, la Koenig-Ludwig, als Alps alemanys, i aquesta temporada, l’Engadin skimarathon, una de les més populars, atesa la gran quantitat d’esquiadors i esquiadores que hi participen. Es tracta d’un itinerari de 42 km que uneix les poblacions suïsses de Maloja i Ziel, al cantó suís dels Grisons, a la regió de l’Engadina, amb un paisatge muntanyenc que, no cal dir-ho, és sensacional. L’aventura comença el divendres 11 de març: deu membres de la UES, juntament amb quatre companys més, ens trobem a la T1 de l’Aeroport del Prat, disposats a volar fins a Zurich. Des d’allí, prenem dos trens i un autobús, que ens porten fins a la petita població de Maloja, punt de sortida de la marxa i on es troba l’hotel-alberg on ens allotjarem. En Jaume, el responsable de la logística, l’ha encertada de ple: es mereix un 9,5! El dissabte al matí anem a fer una esquiada per les pistes dels voltants de la població, que avui són gratuites per als participants a la marxa. Així doncs, amb un dia excel·lent i una temperatura de -4ºC,

Insígnia donada a tots els participants a l’arribada dels 42 Km.

anem a fer uns quants quilòmetres per tal de provar la neu. La bonança i la bellesa de l’entorn ens fan disparar les càmeres un munt de vegades. A la tarda anem cap a Sant Moritz a recollir dorsals, veure l’ambient d’esquí de fons i fer un tomb per la ciutat, durant el qual no ens resistim a la temptació d’entrar en una xocolateria de les de més anomenada: la Hausser. Ben animats, ens en tornem cap a l’hotel de concentració; un bon sopar amb molta pasta i cap a dormir. El dia es desperta un altre cop magnífic, amb fred intens però un bon sol. Des de les 7 del matí, els autobusos no paren de portar gent des de qualsevol lloc de la vall. Així, de mica en mica, els 11500 participants (sí, sí: 11500!!) anem arribant a la sortida. L’orografia del lloc fa que l’inici de la prova se situï damunt del llac de Maloja, curull de glaç i neu durant tot l’hivern. La immensitat de l’indret fa que la gran quantitat de gent que ens hi hem aplegat semblem formigues. Els més de 10 km de llac imposen i, a més, les nevades muntanyes de més de 3000 metres que l’envolten en fan un espai realment idíl·lic. Els primers de sortir, a les nou menys vint, són els corredors més ben preparats i els d’elit (fins i tot hi ha diversos medallistes de Vancouver 2010). Nosaltres sortim un xic més tard, a les nou i vint. Per això, des de la sortida fins Sant Moritz, a 15 km de distància, tot és un riu d’esquiadors i esquiadores. Impressionant!!! Trobem un punt d’avituallament cada 10 km, cosa que ens permet refer-nos del cansament. El primer és a Silvaplana, després del llogaret de Sils, naturalment damunt del llac (només faltaria!). Els primers 15 km fins a Sant Moritz són pràcticament plans, ja que es desenvolupen per sobre de llacs. Només trenca aquesta plana monotonia un llarg repetjó on trobem les primeres cues. L’arribada a la ciutat és bonica, amb l’hotel del Casino i el balneari a primer terme; passem Sant Moritz Bad per enfilar tot seguit la pujada més llarga de la cursa: 5 km de pujada més o menys contínua per llocs realment bonics i ara per dins del bosc, esclarissat de tant en tant, que permet veure encara míllor el pasisatge per on tenim la sort d’esquiar. Quan la pujada arriba a la fi, ens trobem en un dels llocs emblemàtics de la marxa: la baixada dels matalassos. Es tracta del descens més fort, on els arbres s’han protegit amb matalassos per tal d’amortir els possibles xocs dels esquiadors. Evidentment, més d’un va per terra i els espectadors s’ho passen d’allò més bé veient el personal arrebossat de neu. Tot seguit arribem a Pontresina, a la vall del Bernina, poblet que ens transporta en el temps i ens


29

Esquiada als voltants de Maluja

fa recordar l’ascensió al Piz Palú, castell de plata de l’Engadina, ara fa 10 anys. Hem fet ja 21 km i trobem un altre avituallament que ens ajuda a recuperar forces. A partir d’aquí l’itinerari té tendència a baixar, si bé no de manera sostinguda. De sobte, se’ns obre la vall de bat a bat i veiem, just al davant, Celerina i, uns quilòmetres més enllà, Samedan. Fa estona que hem deixat d’esquiar per damunt dels llacs; ara ho fem per una ampla vall, entre arbres solitaris i grans plans que ens obliguen a fer treballar els braços; si, a més, com és el cas, el vent bufa en sentit contrari, el treball muscular es fa notar i molt. La pista d’esquí continua ampla com durant tot el recorregut; ara, després de 30 km, la cua s’ha anat allargant més i més. Esquiem bé, tot i que els quilòmetres ja es van notant a les cames i als braços. El panorama, però, pot amb tot. I així, de mica en mica i com aquell qui no ho vol, anem fent quilòmetres: ara parles amb uns italians, ara passen uns suecs, ara deixem enrere uns

alemanys..., gent d’arreu d’Europa, d’Amèrica i del Japó, que fan com nosaltres: participar en un esdeveniment mundial com aquest. Quan arribem a Zuoz ja esperem el cartell dels darrers 5 km; per fi el tenim a tocar, el passem, fem diverses pujadetes i baixadetes que ens fan recordar que no tot és pla... i arribem!!! Darrer quilòmetre, com a les grans curses: baixada i últims 200 metres plans fins a creuar la meta. Som a Ziel, a 42 de la sortida. Contents, cansats i amb gana, esperem l’arribada de tots els que formem la colla de la UES. Al cap de poca estona, ja hi som tots. Fem les fotos de rigor i cap al tren falta gent. Posem a prova a l’organització suïssa: trens especials fins a Sant Moritz i autobús fins al nostre hotel, on arribem a mitja tarda. Una bona dutxa i un excel·lent sopar posen punt final al dia. Ens espera un descans reparador i l’endemà, cap a casa. Tot plegat, perfecte o gairebé. Ha valgut molt la pena venir fins aquí; enrere queden un munt de quilòmetres al damunt de les estretes fustes, al llarg de la temporada. L’entrenament ens ha anat molt bé. I un clam gairebé unànim: On farem la següent? Text: Àngel Artigas Fotografies: Salvador Berdajín


30

BTT

Pedals de lava - Volta a l’illa de Lanzarote (Canàries) PRESENTACIÓ És una excursió amb bicicleta de muntanya donant la volta a l’illa, inclosa la petita illa la Graciosa, aquesta volta circular té uns 250 km amb un desnivell positiu d´uns 3500 metres. És la més oriental de les illes Canàries d’origen volcànic, va començar a formar-se fa uns 20 M d´anys (diuen els entesos). S’hi troben un centenar de cons volcànics i el seu paisatge es caracteritza per la seva aridesa. Les últimes erupcions daten d´els anys 1730 i 1827, les seves temperatures són suaus amb moltes hores de sol, tot això fa que el motor econòmic sigui durant tot l´any el turisme. TARDOR DE L´ANY 2009 21 NOVEMBRE PRIMERA ETAPA, PUERTO DEL CARMEN - ORZOLA - LA GRACIOSA Després d´un llarg viatge varem aterrar a ciutat d’ Arrecife, capital de Lanzarote, on ens esperava la furgoneta per traslladar-nos a l´inici de l´excursió. Descansats i tot a punt, després de fer els últims preparatius, sortim a primera hora del matí amb un dia de sol que esperem ens duri tots el dies. La sortida del poble del Puerto del Carmen, nucli turístic important on estem allotjats, la fem per carril bici al costat del passeig que voreja l’oceà Atlàntic, passeig que fa que puguem gaudir dels seus jardins, axis com dels hotels, apartaments i cases típiques. Arribem a Arrecife capital de l´illa, on també pel seu passeig marítim, veiem el castell de Sant Gabriel del segle XVI, el Gran Hotel que és l´edifici més alt de la ciutat, que junt amb els seus cactus i plantes exòtiques contemplem m’entres pedalem cap a la costa de Teguise per pista pedregosa. En aquest tros hi trobem moltes pistes i axó fa que tinguem de parar molta atenció, ja que sols tenim a la nostra dreta la mar i a l´esquerra muntanyes de lava. Arribem al poble Los Cocoteros , anem cap al poble d´Arrieta passant per barrancs de lava i una zona arenosa que fa que tinguem de caminar petits trossos ja que el terreny és mol abrupte. Sortim del poble d´Arrieta cap a Punta Mujeres fins que som a los Jameos del Agua per arribar per carretera cap al poble d´Orzola,doncs no tenim altra alternativa, aquest tros final és un puja i baixa que junt amb el vent de cara fa dur aquest tros, però el paisatge d´aquesta costa nord és espectacular. Som a Orzola

i embarquem amb un petit vaixell cap a l´illa La Graciosa, reserva marina amb petits volcans on no s´hi troba asfalt doncs l´únic poble és Caleta de Sebo, tots els carrers són de sorra.

22 NOVEMBRE SEGONA ETAPA, ORZOLA - CALETA DE FAMARA 50 km Aquest matí amb un mar encabritat pel vent, despunta un sol que brilla pels quatre costats. Ens trobem altra volta al vaixell que ens portarà al poble d´Orzola per començar la segona jornada anomenada “ etapa reina de Pedals de Lava”, doncs avui ens mourem per la part alta de Lanzarote on el desnivell és un seguit de puja i baixa per pistes i corriols passant per els penya segats de Famara. Sortim del poble d´Orzola per la carretera del Mirador del Rio, enfilant una pista que es converteix amb sender de forta pujada passant per camps de conreu i vinyes. Ens trobem en una vall agrícola, veient lluny i davant nostre el volcà La Corona. Parem per refer forces i encarar la part final d´aquesta remuntada cap al Mirador del Rio on gaudim del paisatge dels Riscos de Famara, veient l´illa La Graciosa, ens entretenim una estona per recordar i gaudir d´aquesta panoràmica de les parets de lava dels penya segats de Famara. Refets de l´esforç que ha estat arribar al Mirador del Rio, comencem de nou la ruta amb forta davallada per el costat dels Riscos de Famara, cinglera muntanyosa d´uns 20 km de llargada i d´uns 700 metres d´alçada on habiten aus marines, tenint als nostres peus l´oceá Atlàntic. Anem cap al poble de Haría amb una altra remuntada forta fins arribar a l´ermita de Las Nieves. Continuem ruta amb baixada forta i ràpida per pista de lava fins al poble de Teguise, antiga capital fins a l´any 1850. Arribem a la plaça de la


31

Constitució, centre neuràlgic on encara veiem la seva arquitectura colonial amb el campanar de la Col·legiata. Després d´aquesta parada i visita reprenem ruta per pista de terra compactada amb forta davallada cap a la Caleta de Famara, paradís dels surfistes. L´entrada a la impressionant platja de Famara dona per acabada aquesta jornada amb un desnivell acumulat de 1400 metres positius. Ara toca a anar a descansar, però ha valgut la pena perquè els Riscos de Famara son únics i típics d´aquestes parets de lava d´una alçada d´uns 500 metres en el vessant oest de l´illa. 23 NOVEMBRE TERCERA ETAPA, CALETA DE FAMARA – PLAYA BLANCA 68 km Després de la màgia de Famara, sortim per una pista arenosa al costat de camps de conreu on sembla que el temps no passi. Els camps de conreu son de lava amb el seu goteig, això ens diu que l´aigua és un valor estratègic. Anem passant per petits pobles fins que arribem a Yaiza, veient camps i vinyes protegides per parets de lava perquè el vent no faci mal bé la collita. Anem fent ruta cap a l´infern de Timanfaya. El Parc Nacional de Timanfaya és un lloc únic al món on es pot veure tot tipus de volcans i craters d´uns 400 metres de diàmetre i 100 metres de profunditat, tot un món màgic. Timanfaya es troba intacte gràcies a la seva lenta evolució natural al no haver sigut alterat per la intervenció humana. Nosaltres varem trepitjat el Parc amb bicicleta per l´únic accés possible, no obstant hi ha un servei de camells que dintre del Parc permet fer un petit recorregut circular.

En quant a la flora és limitada per les dures condicions climàtiques. La fauna també, per aquest motiu, limita el seu número d’espècies, no obstant hi ha una gran activitat migratòria a la tardor i a la primavera d’aus de pas. Després d´aquesta parada, gaudint d´aquest ambient còsmic, reprenem la ruta per pista vorejant la costa per entrar a les urbanitzacions de Playa Blanca passant per el far Pechiguera on comença un passeig marítim que ens porta al port de Playa Blanca on acaben l’etapa. 24 NOVEMBRE QUARTA ETAPA, PLAYA BLANCA - PUERTO DEL CARMEN 35 km Avui és l´última jornada d´aquest recorregut, havent gaudit dels seus paisatges al llarg dels dies. Sortim per carril bici per l’avinguda marítima cap a les afores veient als fons la serralada de los Ajaches que hem de trascolar. L´etapa és curta però intensa i dura, passarem per territori inhòspit i salvatge al costat del volcà Timanfaya.


32

paisatge que hem trobat és impressionant d´una soledat absoluta. Hem escoltat el vent i les onades del mar hi ens ha fet pensar en el proper desert del Sàhara, a més de les platges de sorra i pedra volcàniques. Reprenem la ruta vorejant la costa per pista de terra i lava fins a Puerto Calero, complex portuari on trobem un carril bici de terra compactada fins a la part alta del Puerto del Carmen, que per carrers d´aquesta zona turística ens porta fins a la plaça de les Nacions, final d´aquesta ruta Pedals de Lava. Fa quatre dies sortíem d´aquest lloc per fer aquesta excursió que tant ens ha fet gaudir, malgrat que és un recorregut exigent però molt diferent!!!. Joan Canals i Sallent CONCLUSIÓ

Los Ajaches és una zona muntanyosa àrida amb les seves pistes i barrancs. Zona aïllada és la més antiga de l´illa, on l´erosió ha excavat barrancs que s´aboquen al mar. És un terreny dur i difícil on els camins son molt pedregosos, amb molta pols i amb un continu puja i baixa de petits barrancs. Arribem a Playa Quemada segellant el nostre llibre de ruta que ja comença a fer goig. Durant aquest tros de recorregut, dur per nosaltres, hem tingut que empènyer la b.t.t. per tirar endavant. El

Lanzarote!!! nom d’epopeia, no és sols un espectacle còsmic, és també una invitació al repòs en una illa amb els seus racons i platges que junt amb el silenci, la temperatura primaveral i el vent del Sàhara, fan que sigui un lloc de tranquil·litat i pau. Aquesta és la conclusió de tots els companys : en Josep Maria, l´Antoni, el Ferran i jo,que varem passar uns bons dies. Pedals de Lava és el portal oficial d´aquesta ruta, havent conegut un lloc que ens recorda l’origen del nostre món, recorrent i vivint l’esperit de la lava d´una forma apassionant, lluny del tòpic de les Canàries de platges i palmeres, És un món de soledat i bellesa que amb l’aventura de veure, cada dia aparèixer un paisatge desconegut davant dels teus ulls, el fa més gran i imponent. OBSERVACIONS TERRENY, no és un pedregar. Senders de lava o sorra endurida EQUIPATGE, l’imprescindible FRED, un winsdtopper, és suficient CALOR, temperatura 23/25 graus positius, protecció solar VENT, dominen els “Alisis” poden ésser forts i és l´enemic del ciclista TEMPS, millor època octubre/gener

Informació, pedalesdelava@pedalesdelava.com


33

Passatemps MOTS ENCREUATS HORITZONTAL:

1 1

1. Illa d’on darrerament venen molts fums. Producte gasos resultant de la combustió de matèries orgàniques. 2. Depressió vital d’origen nerviòs. 3. Resum d’un tema. Aspre, desagradable. 4. (Al rev.) Peix teleosti. Número romà. Itinerari. 5. Perdut, en anglès. La primera. Una grua esbojarrada que a més, no té cua. 6. Alacant. Conjunció que expressa alternativa. Atol de l’arxipèlag Tuamotu. Preposició. 7. Ciutat important d’Alemanya. Itàlia. Esser difícil (Dit d’algú). 8. Un imant que no hi és tot. Lloc on és elaborat i guardat el vi. 9. Nom d’en Vargas Llosa. (Al rev.) Penyó que ha perdut la AC. Cansat. 10. Nitrògen. Diable. Sensació produïda en l’òrgan de la oïda. 11. Vibració sonora d’un instrument musical. Repetició d’un so. Gos. Catalunya, és clar. 12. Mamífer plantígrad. Acte de dormir. Treball que cal fer.

VERTICAL: 1. Exposició als raigs de sol. Antiga indicació de Sòria. 2. Aquest peix ja ha sortit. Malastruc. 3. Relatiu a la lluna i al sol alhora. 4. Un quartet que perd el cap. Ones. 5. (Al rev.) Joan en irlandès. Símbol del Newton-Metre. Simi de cua llarga. 6. Dionís Sauquet Salvatella. El qui té amistat amb algú. Hi ha qui el veu per un forat. 7. (Al rev.) Metall alcalí i lleuger. Les vocals al seu aire. 8. Més vocals. Pàtria de Abraham. Laureà font Navarro. Tarragona. 9. Pipa usada entre els orientals per fumar tabac. Icar escuat. 10. Forma visible d’un cos. Definit masculí singular. Qui excel·leix en un esport. 11. (Al rev.) Incisió profunda. Boig. 100 en Romà. 12. Símbol del metre. Eusko Alkartasuna. En daus i cartes el trobareu. Persona curta de geni. (Trobareu les solucions a la pàgina 37) Pere Font Fernández

2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12

2

3

4

5

6

7

8

9

10 11

12


34

Concurs de relats breus sobre Montserrat per al personal de la Generalitat “27 d’abril” 1r premi - Autora Montserrat Romaguera i Bosch. Sòcia de la UES

N ascuda un vint-i-set d’abril, no podia haver rebut un nom més escaient que Montserrat. Moreneta de pell, símbol i bandera de compromís a la resistència durant la dictadura i alhora tendra primogènita batejada amb el nom de la mare de Déu. Petit tresor, que heu estimat com als incunables que guarden els monjos de la Comunitat Benedictina. El meu primer estiu ja em vau baixar a la Santa Cova, desafiant la suspensió del cotxet en un Via Crucis familiar. El Virolai, la primera cançó que vaig escoltar. El Timbaler del Bruc, el primer conte que em vau explicar. Infantesa de vacances a les cel·les amb regust a mató de les pageses de la Plaça en sortir de missa. De neguit per arribar amb el nas enganxat al vidre amb l’aeri. Records molts clars immortalitzats ara en blanc i negre. Recordo quan l’avi em va dur al museu, grans secrets amagats sota terra, lluny del bullici de la superfície. Gest de complicitat que he repetit després amb els meus fills. Xiruca i motxilla, emblemes d’una adolescència d’excursions i noves descobertes. Reptes personals, com els qui fan escalada pels turons de conglomerat, cada cop més a prop del cel. Joventut de silenci i estudi

al convent de “Les Benetes” preparant exàmens i oposicions. Aïllament voluntari cercant la solitud, la concentració i la fe que sols es pot trobar entre els turons de Montserrat i amb el caliu de les monges de la Comunitat. Casament molt emotiu al cor del Bages, les vellutades veus de l’Escolania, al compàs de l’orgue, testimoni del nostre amor i compromís per sempre. Avui he tornat a Montserrat, hi anem sovint, no cal que sigui cap data especial. Quilòmetre zero del meu particular camí de Sant Jaume i alhora el millor lloc per retrobar-me amb mi mateixa, amb la memòria del passat i de fe en el futur. Al cremallera, de camí cap a Monistrol, amb el nas enganxat al vidre flueixen un munt de records. N’estic convençuda, no em podíeu haver posat un nom més escaient, gràcies per anomenar-me Montserrat.


“Una nit insòlita” 3r premi - Autora Meritxell Codinach i Palacin. Sòcia de la UES

E ra el mes de juliol, climatològicament parlant, a la nostra ciutat el pitjor de l’any, a causa de la xafogor asfixiant. Vaig rebre la trucada d’un amic: al Centre Excursionista havien comprat una hamaca d’escalada i la volia anar a provar en un lloc poc compromès abans de fer-la servir de debò. Em proposava anar a passar la nit penjats a la paret nord del Cavall Bernat de Montserrat. Sóc una escaladora mediocre. Sempre que practico aquest esport (molt menys del que m’agradaria) vaig acompanyada d’amics que realment en saben molt i jo, de segona de cordada, vaig fent. Però dormir a la paret... això no ho havia fet mai! Així doncs que vam agafar els trastos i ens vam plantar al monestir de Santa Cecília a les cinc de la tarda. Encara feia calor quan vam començar a caminar direcció al peu de via. Un cop a sota la paret ens vam equipar i vam començar l’ascens per la via anomenada

Punsola-Reniu. Era una via que ja havíem pujat en una altra ocasió però aquesta vegada ens tocava pujar la saca on portàvem els sacs de dormir, roba d’abric, el sopar, l’esmorzar de l’endemà i una garrafa d’aigua. Mentre que el meu company recuperava la corda per fer-la pujar, jo l’havia d’anar empenyent per evitar que s’encallés a les pedres mes sobresortints. Quan vam ser a la part més vertical de la via vam muntar la reunió d’on dormiríem penjats tota la nit. Vam sopar, vam fer les necessitats fisiològiques més bàsiques i ens vam ajeure a l’hamaca. Quina experiència: mentre pensàvem en les nits caloroses sense dormir bé que passàvem a casa, allà dormíem abrigadets amb els sacs de dormir, sota un cel d’estrelles i amb els llums de la ciutat de Manresa al fons. Sota nostre, el buit, 200 metres de vertigen. Amb els primers raigs de sol ens vam despertar. Vam esmorzar una mica, vam recollir-ho tot i vam acabar de pujar fins al cim del Cavall Bernat. D’allà ja només ens quedava el descens fins al cotxe i tornar a casa amb una experiència, per a mi, irrepetible. El meu company, de ben segur, repetiria nits a l’hamaca en llocs molt més exposats.

35


36

L’acròbata de la Castellassa de can Torras RICARD MAMPEL DALMASES (Barcelona, 25/11/1917 - Sabadell, 21/03/2010)

A

principis dels anys 30 del segle passat els pioners escaladors catalans de Terrassa i Sabadell començaven a destacar per la gosadia de les seves conquestes efectuades en el massís de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Un d’ells, en Ricard Mampel, havia començat a fer excursions amb el TIM fins que un dia, als voltants de l’any 1934, va decidir d’abandonar el grup per uns instants i, empès per la seva il·lusió va pujar sense cordes, d’una tirada i sense haver escalat mai abans, l’espectacular monòlit de la Castellassa de can Torras, per la via normal de 100 metres i un arriscat tram vertical penjat en el buit just abans del cim, que va vèncer amb èxit. Li va seguir els passos un company més gran que ell, en Jaume Ausó. A l’hora del descens, no es varen atrevir a desgrimpar l’exposat tram d’arribada al cim, i en Mampel va cometre la bogeria de llençar-se al buit per evitar la desgrimpada i arribar a l’aeri replà de la Cabreta. La temerària ocurrència va resultar exitosa i el seu company va repetir el salt, aconseguint d’arribar els dos sans i estalvis a la base de la roca. Aquesta perillosa ascensió, lluny de fer-lo desistir, va animar a en Mampel a dedicar-se a l’escalada.

Admirador de Jaume Tiana i Joan Montllor i Pujal, es va allistar al S.E.M. del C.E. del Vallès i junt amb Joan Font i Francesc Pujol es dedicaren a escalar les agulles més difícils de Sant Llorenç del Munt (com el Cavall Bernat de la Vall, la Castellassa per la Matalonga, l’ag. Petita de les Fogueroses i la cara SO de la Morella) i del massís de Montserrat, com la Roca Gran de la Portella amb la tècnica del tronc, passant pels pics i crestes del Pirineu, fins que va arribar la crucial data del 26 d’abril del 1936. Aquell dia els tres escaladors esmentats assetjaren el desafiant i famosíssim Cavall Bernat de Montserrat per aconseguir la seva quarta ascensió absoluta, però a en Mampel li va saltar un clau i va patir una greu caiguda de 25 metres, quedant aturat per un altre clau. Es va produir una profunda ferida al genoll dret i a punt estigueren d’amputar-li la cama, però el metge Moragues, de Barberà, ho va evitar. La vida li va canviar a en Ricard Mampel, patint una llarga convalescència que li va donar l’adéu definitiu a l’escalada i una lesió que li marcaria per

Recreació del salt d’en Mampel i n’Ausó a la Castellassa. Font: arxiu Família Mampel i arxiu Òscar Masó.


Òscar Masó durant l’entrega i dedicatòria a en Ricard Mampel del segon llibre dedicat a la Castellassa i escrit pel propi Òscar, el dia 20-3-2010. Font: arxiu Òscar Masó.

1 Es tracta del llibre “La Castellassa de can Torras: Història, tradició i Llegenda”, de Farell Editors.

sempre, afegint-se llavors el dolorós conflicte bèl·lic que va esclatar el 1936. Però el valor i la força de voluntat d’aquest jove aconseguiren que retornés a la muntanya, ascendint tres mils com l’Aneto i el Mont Perdut, i resultant un pare i marit exemplar per a la seva esposa i fills, destancant per la seva professionalitat en l’ofici de teòric tèxtil. L’any 1970 en Mampel fou un dels artífexs de la fusió de les tres entitats excursionistes de Sabadell (CEV-CES-TIM), que originaren l’actual U.E.Sabadell, i ell fou el primer president d’aquesta nova entitat fins acabar el seu mandat l’any 1976, durant el qual va destacar per divulgar el respecte i amor a la naturalesa, a estimular el jovent i a homenatjar les persones més destacades del muntanyisme sabadellenc. Qui signa aquestes línies va conèixer en Mampel durant la confecció de dos llibres dedicats a la roca de la qual ell n’estava més enamorat: la Castellassa de can Torras, i va ser al cap d’un dia de fer-li entrega i dedicatòria del segon llibre1, el qual narra les escalades d’en Mampel, quan el seu cor va deixar de bategar per assolir l’etern descans, feliç de tenir entre les seves mans una obra dedicada a perpetuar la seva roca i aventures de joventut. Serveixi aquest escrit com a homenatge a qui ha estat un escalador valent, un muntanyenc sensible per la naturalesa i per damunt de tot un home sincer, honrat i exemplar. Òscar Masó Garcia

SOLUCIÓ PASSATEMPS MOTS ENCREUATS 1

2

3

4

5

6

7

8

1

I

S

L

A

N D

I

A

F

U M

2

N E U R

A

S

T

E N

I

A

3

S

I

N

T

E

S

I

A G

R

E

4

O

T

I

E

S

L

R U

T

A

5

L

O S

T

6

A

O

7

C O L

8

I

M A N

9

O

I

R A M

10

N

D

I

11

S O

E

C O

12

O S

S

O N

O N

9

10 11

A

U G R

M U

R U A

I

A

I

C E

L

I

F

M O N

L

A O

S

E

R

L

A

S

T

O

I C A

T

12

A S

C C

A

37


38

NOTÍCIES

Una guia d’escalada clàssica guanyadora del X Premi Vèrtex

U na guia d’escalada clàssica guanyadora del X Premi Vèrtex El passat divendres dia 19 de març, en el transcurs de la 16a Festa de la FEEC, es va donar a conèixer l’obra guanyadora de la darrera edició del Premi Vèrtex, convocat per Cossetània Edicions i la FEEC, i que enguany ha arribat a la desena edició. L’obra escollida pel jurat és Escalades clàssiques a Montserrat, el Cairat i Sant Llorenç del Munt i l’Obac, presentada sota el pseudònim Còdols i que va resultar ser dels germans Albert i Òscar Masó Garcia, ambdós de la Unió Excursionista de Sabadell. L’obra recull 86 vies d’escalada clàssica als massissos de Montserrat, el Cairat i Sant Llorenç del Munt i serra de l’Obac, tots ells ubicats a la serralada Prelitoral, a cavall entre el Vallès i el Bages, i el Baix Llobregat i l’Anoia. Les vies ressenyades són, amb alguna excepció, de dificultat mitjana/baixa i han estat obertes des de baix, amb espits col·locats a mà i on sovint cal emprar material per assegurar algun pas. Els itineraris també aprofiten elements naturals per protegir-se i hi ha trams exposats quan la dificul-

tat és baixa. Les vies, que transcorren totes sobre roca conglomerada, han estat obertes almenys per un dels dos autors de la guia al llarg de quinze anys d’activitat oberturista. Així doncs, esdevé també un recull autobiogràfic de la seva trajectòria i estil oberturista. El Premi Vèrtex està dotat amb 3.000 € i l’obra guanyadora serà publicada a la Col·lecció Azimut de Cossetània Edicions. Igualment la revista Vèrtex publicarà un petit recull d’aquests itineraris al llarg del 2010. Fins el 31 de desembre de 2009, data en que finalitzava el termini per a presentar els treballs originals, s’havien rebut un total de 4 manuscrits amb itineraris i propostes de bicicleta de muntanya, excursions a peu i escalades per diverses zones de Catalunya. El jurat de la desena edició, format per Jordi Magrinyà, Francesc Beato, Ignasi Planas, Josep Maria Olivé, director editorial de Cossetània, i Jaume Ferrández, director de Vèrtex, es va reunir el passat dia 8 de març per posar en comú les seves valoracions i comentar els originals presentats a la convocatòria del 2009. Durant aquesta primavera serà convocada l’onzena edició del Premi Vèrtex. Trobareu més informació al web de la FEEC, a l’apartat de la revista Vèrtex, secció “Premi Vèrtex”. Informació elaborada per l’Àrea de Comunicació

Germans Masó

de la FEEC / Foto: Jordi Canyameres



Ues 136