Page 1


H

I HAVIA UNA VEGADA… Fa molt temps vaig conèixer un poble, endinsat al lloc més espès de la vall, on tots el seus habitants treballaven per tal de mantenir una bona relació entre ells. Tenien diferents tasques, per tant, cada persona podia dedicar-se al que més li agradava: pujar a la muntanya a fer llenya; anar a la recerca de flors i nous corriols, caminant o amb bicicleta per arribar una mica més lluny; d’altres, amb els seus estris d’orientació, anaven a descobrir nous espais, tant per sobre com per sota terra; també els que recollien les històries de tot el que anava succeint, des dels temps en que es va fundar el poble; els que, amb les seves fustes als peus, transportaven els queviures, lliscant per les blanques neus durant tot l’hivern; fins i tot els que es dedicaven a les tasques administratives. I també, no hi podia faltar, un grup de petits i jovenets que, amb els seus jocs, aprenien a desenvolupar el que més tard el poble esperava d’ells. Però, a dalt de tot de la pendent, a vista d’ocell, un grup format pels més vells, junt amb els represen-

UNIÓ EXCURSIONISTA DE SABADELL Salut, 14-16 - Apartat Correus, 421 - 08202 Sabadell Tel. 93 725 87 12 - Fax 93 725 05 90 e-mail: info@ues.cat web: www.ues.cat

Butlletí per als socis Núm. 135 – Octubre / Desembre 2009 Adherida a la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, Federació Catalana d’Esports d’Hivern, Federació Catalana d’Espeleologia, Federació Espanyola, Federació Catalana d’Entitats Corals i Federació Catalana de Curses d’Orientació. Realització: DÍPTIC, SL - Moratín, 62. Tel. 93 726 55 99 SABADELL. Dipòsit Legal: B-46479-70

EDITORIAL tants dels veïns, s’estaven vora el foc i contemplaven amb preocupació el futur del poble. Es van prendre diferents decisions que, de feia temps, s’havien deixat pel dia següent. Varen crear nous espais, van pintar i van deixar-ho tot molt ben il·luminat; la totalitat dels veïns van participar-hi amb il·lusió. Tenien un poble d’estructures modernes i ben equipat: quin goig que feia! Per celebrar aquest fet, es va preparar una gran festa que va durar molts dies; tothom va fer demostració del que millor sabia fer: pujar a les muntanyes, esquiar, fer carreres amb bicicletes, exposicions, etc... Va passar el temps i allà, al voltant del foc, al cap de la comunitat, el turmentava un remolí de preguntes. Es deia: tenim un poble preciós, però, per què no ve gent de fora a veure’l? Tenim molts nens jugant a la plaça, i doncs, per què no es queden al poble quan es fan grans?

Per què no sabem res d’aquells que pugen a les muntanyes? Viuen al poble, però no en tenim cap notícia. Es deu estar fent vell el poble, tant com ens en estem fent nosaltres, deia un? Els temps han canviat... hem canviat nosaltres amb els temps?. Encara una veu insinuava: és possible que ens estiguem mirant massa els uns als altres, en lloc de mirar endavant? Hem fet un treball important com és la rehabilitació externa. I ara, no ha arribat el moment de plantejarnos com volem que sigui el nostre poble per dins, de cara als propers anys? Fent preguntes és ben segur que es troben respostes. He visitat altres pobles i, curiosament, tots tenen els mateixos problemes, o són tots tant semblats que semblen els mateixos. Però jo estimo el meu poble, aquell que queda més endinsat a la vall i que, amb les seves imperfeccions, vol continuar sent un referent per a la majoria dels pobles. Eduard Navarro Sots-president

SUMARI Portada: Estalactites de gaç. Fotografia de: Marià Giménez de Pedro Arxiu Secció Fotogràfica UES Editorial

La XXX Ronda Vallesana

28

Equip de competició d’escalada

30

3

El camí de Sant Jaume

32

Arxiu històrico-fotogràfic de la UES

4

Can Feu

6

Raúl Angulo. Història d’una vivència. UTMB 2009

36

Tuta del bosc

9

Passatemps

39

14

En l’excursió nº 400

40

Vacances d’estiu

20

El Tour del Montblanc

19

Missa en memòria dels excursionistes difunts en el curs 2008-09

41

Pic Urriellu. Sud directa de los Martínez 22

15 anys de ganyotes i rialles

42

Matinal a Roca Mur

Solució passatemps

42

Karibú (benvinguts) a Tanzània!!!

27 3


E

n el transcurs d’aquest any, a l’Arxiu Fotogràfic de la Unió Excursionista de Sabadell, s’està fent una transformació important. D’una banda hem informatitzat bona part de les fitxes de fotografies del cos general de l’Arxiu i esperem tenir-ho llest quan aquest butlletí vegi la llum, a finals d’any. De l’altre, gràcies a l’edició imminent del llibre del centenari de l’excursionisme organitzat a Sabadell, estem recollint centenars de fotografies dels nostres associats, relacionades amb l’excursionisme. Finalment, el present ha estat un any en el qual l’arxiu ha cedit moltes fotografies per a diferents edicions de llibres relacionats amb la nostra història, com el del

HISTÒRIA

ARXIU HISTÒRICOFOTOGRÀFIC DE LA UES

CARRER DE GRÀCIA. A la dreta de la imatge tenim el grup de cases que hi havia a la plaça del Pi Pi. La façana amb rètol correspon a les Cristalleries Riera. Just a la cantonada s’entreveu el peu i la pica de la font del carrer de Calderón. Fotografia d’autor desconegut cedida per Joaquima Antúnez Sabés. Data, 30 de setembre de 1956.

CONCURS FILATÈLIC ESCOLAR. Repartiment de premis d’aquest concurs que es feia habitualment a la sala d’actes de la UES, cada any, organitzat per la Secció de Filatèlia i Numismàtica. Dret, Pascual Oliveras, president de la secció. A la seva dreta el regidor de cultura de l’ajuntament de Sabadell, Joan Brunet i més a la dreta el vicepresident cultural de la UES, Manel Segura. Fotografia d’autor desconegut, cedida per Manel Segura. Data 1978.

4

Gremi de Fabricants. També és de propera aparició un llibre, imprès per una firma londinenca, amb més de dues-centes fotografies de l’Arxiu, dedicat a maneres de viure i a tradicions. Fet aquest breu repàs al tarannà de l’Arxiu, i seguint el nostre costum, relacionem, per ordre d’entrada, les persones que han fet lliurament de fotografies, d’ençà de la darrera llista, publicada al butlletí anterior. MANEL BOMETÓN BARBER ens ha permès copiar 9 imatges. 1 del Castell de Can Feu i 8 de diferents campaments de la UES. JOAQUIMA ANTÚNEZ SABÉS. 6 de l’entorn de l’actual plaça del PiPi, de les quals ressaltem les que mostren el grup de cases que hi havia on avui es troba la plaça, amb la botiga de Cal Riera i la font de la cantonada, així com les que ensenyen les cases del carrer de Gràcia –Comestibles Sabés i cal Vilatobà– i les de la primera urbanització de la plaça. LLUÍS FERNÀNDEZ LÓPEZ. 11 fotografies originals, en paper, del Castell de Can Feu. MANUEL SEGURA. 9 fotos. 3 de repartiments de premis de concursos filatèlics escolars celebrats a la sala d’actes de l’entitat, organitzats per la Secció de Filatèlia i Numismàtica. 1 dels efectes dels aiguats de 1962 al sector dels Nois Boixons, 3 de ballades de Sardanes a la Mola, organitzades per la UES i 2 de Handbol, de l’Olímpia Palestra i del Sant Quirze. ROSA MARIA CANET. Ens ha permès copiar una excel·lent imatge dels cirabotes o enllustradors de l’Euterpe, la qual il·lustrarà el mes de gener del calendari de la UES de 2010. ANTONI CARBONELL BUSOMS ha facilitat una fotografia original, en paper, de Sant Pau de Riu-sec, que figurarà també al calendari de l’any vinent. SARA MAGNET ha estat molt oportuna permetent-nos copiar 9 imatges de la taula d’orientació de la Mola, l’any 1960, quan va ser inaugurada.


BENEDICCIÓ DE LA TAULA D’ORIENTACIÓ DE LA MOLA. A la imatge Mn. Quirze Estop al centre, oficiant. A la seva dreta, després del personatge amb barret, vestit de negre i de perfil, Ramon Folch Roca, ceramista i al seu costat, amb ulleres fosques, Mn. Ernest Mateu i Vidal. Fotografia de Lola Vila, cedida per Sara Magnet. Data, 30 d’octubre de 1960.

JOAQUIM CASAS ens ha fet obsequi d’un imprès amb la imatge de Joan Montllor i Pujal a la Salut. JOSEP M. MASAGUÉ I TORNÉ ha lliurat a l’Arxiu 42 imatges originals, en paper. 13 del Templet de les Aigües del carrer de Vilarrúbies, poc abans d’enderrocar-lo, 1 de l’empremta, a la vorera, de la font del carrer de Vilarrúbies, 2 d’un casal destacat del carrer de la Unió i 26 dels Camps de Recreo , els

“Campus”, quan foren enderrocats. AURÈLIA ARNELLA GALLEGO, vídua de Pere Caba, ens ha permès copiar, per a l’arxiu, l’àlbum de Carrosseries Caba, en el qual hi ha recollida la història, en imatges, dels diferents models de vehicles carrossats per aquesta firma. Una de les 186 còpies il·lustra el calendari de la UES de 2010. Com dèiem al butlletí anterior, la relació és feixuga però important

per a l’Arxiu i pels donants, ja que aquesta també és una manera d’agrair-los la donació. Evidentment que pel funcionament de l’Arxiu preferim, en primer lloc, els clixés, paper o diapositives originals, en segon, però també ens són útils, les còpies que ens deixeu fer: en aquest cas els propietaris de les fotografies poden conservar-les. Moltes gràcies a tots. Lluís Fernàndez López Secció d’Història

AUTOBÚS QUE COBRIA EL TRAJECTE CREU ALTA, SABADELL ESTACIÓ. Poc després d’inaugurar-se el tren “Elèctric”, o els “Catalans”, com es deia llavors, i quan encara no arribava fins a la Rambla, es va muntar aquest servei d’autobusos. El vehicle de la foto, un Chevrolet, havia estat enllestit per les Carrosseries Caba del carrer de Llevant (Montllor i Pujal), cantonada Montseny. Fotografia d’autor desconegut, de l’àlbum de Pere Caba, cedida per Aurèlia Arnella Gallego. Data, 1923.

5

CAMIONETA CARROSSADA A CAL CABA. Vehicle mig cotxe, mig camionet, de la marca Ford, va ser carrossat a Cal Caba del carrer de Montllor i Pujal, Cantonada Montseny, per encàrrec de Josep Hors, que tenia una empresa de materials de construcció al carrer de les Valls. Fotografia d’autor desconegut, cedida per Aurèlia Arnella Gallego, vídua de Pere Caba. Any: 1923.


urant una sèrie de mesos, a la Secció d’Història de la UES, ha sovintejat la visita de l’Aleix Gonzàlez i Campaña, un jove sabadellenc que estudia per maquetista. El seu interès era cercar fotografies del castell de Can Feu, al nostre arxiu fotogràfic, amb la finalitat d’escatir quin aspecte tenia el castell a finals del segle XIX, just acabat de construir. Tot plegat, per a poder-ne obtenir una maqueta, a escala 1/56, que li servís com a projecte de fi de carrera. Al mateix temps, s’havia compromès a cedir-la gratuïtament a l’Ajuntament. A l’escola no li acceptaren com a projecte perquè era massa gran (volia fer-la de 3 x 2,45 m.). La seva dèria per convertir el propòsit en realitat era tant forta que, malgrat

D

HISTÒRIA

CAN FEU

Dibuix a mà alçada, extret i retallat de l’esbós del mateix arquitecte. Aquest és l’aspecte que havia de tenir la capella existent a la part exterior del castell, sector sud-est. Com que no es va construir, encara es conserva l’anterior, datada l’any 1704. Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya, COAC, H-102C/80/reg. 2988. Any 1881.

Dibuix extret i retallat de l’esbós de l’arquitecte August Font i Carreras, on podem veure el castell de Can Feu tal com el va dissenyar. És evident que, per les causes que fossin, no es va acabar tal com s’havia projectat. De fet, visitant-lo avui, encara es poden observar llocs mig embastats i sense finir, especialment a les torres. Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya, COAC, H-101A/80/reg. 2987. Any 1881.

6

que no li servís pels estudis, mantingué el compromís de construir-la i de cedir-la per ser exposada públicament. Els contactes amb l’Ajuntament els féu amb l’Isaac Àlvarez, comissionat pel Patrimoni, que l’ajudà en tot moment. El seu interès i entusiasme se’ns va contagiar fins al punt que ja no solament venia per cercar fotografies sinó que, quan arribava, teníem la tertúlia muntada, i ell ens tenia al corrent dels seus progressos. A més de amb l’Isaac Àlvarez i nosaltres, tenia freqüents contactes a l’Arxiu Històric i amb l’arqueòleg Albert Roig, que és qui l’assessorava en la recerca. Les investigacions el portaren a descobrir que l’arquitecte del castell


Imatge dels horts i jardins, amb el castell al darrere, vistos des de la torre del molí de vent. A diferència d’ara, el castell té una torre al capdamunt de la teulada, amb coberta a quatre vessants. La fotografia ha servit per ajudar a dissenyar el jardí romàntic de la maqueta. Fotografies dels fons Salvany. Biblioteca de Catalunya SaP_094_03 Any 1913

Glorieta del jardí i bancs construïts amb trencadís, única imatge de les que s’han trobat fins ara, on es poden apreciar aquests detalls. El dibuix també ha servit per dissenyar el jardí romàntic de la maqueta. Fotografies dels fons Salvany. Biblioteca de Catalunya SaP_094_04 Any 1913.

Fotografia de Fermí Abad Ribera, de l’Arxiu fotogràfic de la UES, única fins el present on es pot veure la caseta del llac. És datada als voltants de 1920 i la vàrem publicar al primer calendari de la UES l’any 1993.

Maqueta de 3 x 2,45 m. amb el seu autor, Aleix Gonzàlez i Campanyà, fent algun retoc. Reflexa l’aspecte de l’edifici quan es va donar per llest a finals del segle XIX. Actualment està exposada al primer pis del Castell de Can Feu. Foto, Lluís Fernàndez. 2009.

7

havia estat August Font i Carreras. En visita al Col·legi d’Arquitectes de Barcelona localitzà els plànols i els esbossos del projecte que, a més, contenia informació de com era la masia que es transformà en castell. Ens ha semblat interessant donar a conèixer algunes de les troballes, tota vegada que el castell de Can Feu és una mica de tots. Abans, però, recordarem que la “Torre de Can Feu”, tal com en deia tothom, era una explotació agrària, és a dir, una casa de pagès. Al mateix temps s’utilitzava com a casa d’estiueig o segona residència dels propietaris, igual que la torre del Turull, la del Romeu, la del Guitart, la del Gorina (Can Diviu), etc. L’historiador Andreu Castells, al seu llibre l’Art Sabadellenc, ens explica el perquè d’aquesta torre en forma de castell. La construcció es va fer a causa d’una “juguesca que concertaren tres cosins, Josep Nicolau d’Olzina, Ignasi de Puig i el marquès de Montsolís, sobre qui dels tres construiria un castell més important, des del punt de vista plàstic i funcional. Així d’Olzina construí el de Can Feu, Ignasi de Puig el de Samalús i el marquès de Montsolís, que fou el guanyador de l’aposta, la Saleta del Mas, a les terres de Sant Hilari Sacalm”.


Plànol del projecte del Castell de Can Feu, de l’arquitecte Font i Carrera, datat del 2 d’octubre de 1881. Es pot apreciar la planta del primer pis de la masia i, puntejada, la futura reforma que transformà la casa en castell. Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya, COAC, H-101A/80/reg. 2984.

8


Introducció

A

questa història comença quan, al mes de juny de 2008, en Julià González del G.E. Badalona acompanya a la cova de la Tuta del Bosc a alguns membres de l’Institut Català de Paleontologia de Sabadell per tal de realitzar una prospecció paleontològica. Durant l’esmentada prospecció, en Manel Llenas, també membre de la Secció Villalta de la Federació Catalana d’Espeleologia i de l’Espeleo-Club Sabadell localitza una possible continuació de la cavitat. En Manel comenta a en Julià l’interès de reprendre les exploracions que el G.E. Badalona va realitzar fa trenta anys a la cavitat i l’Espeleo-Club Sabadell sol·licita permís a la Federació Catalana d’Espeleologia per realitzar tasques d’exploració a l’esmentada cavitat durant el 2008. Fruit d’aquestes exploracions el dia 30 de novembre s’aconsegueix unir l’esmentada cavitat amb el Sistema de la Fou de Bor, incrementant el desenvolupament del sistema a 3606 metres i el desnivell a 166 metres (-156, +10). D’altra banda la travessa resultant, Tuta del Bosc-Tuta Gran, comprèn quasi mig quilòmetre de recorregut i 65 metres de desnivell i és necessari dur material personal complert ja que ha un pou de 10 metres.

ESPELEO TUTA DEL BOSC: nova entrada i travessa espeleològica al Sistema de la Fou de Bor (La Cerdanya-LLEIDA)

Situació Geogràfica El Sistema de la Fou de Bor es troba al vessant septentrional del massís del Cadí-Moixeró, al Sud de la comarca de la Cerdanya i concretament uns 800 metres al sud del poble de Bor, dins el terme municipal de Bellver de Cerdanya. Per accedir a la Tuta del Bosc cal agafar la pista que porta al cementiri de Bor i uns 120 metres passat el cementiri cal deixar la pista i prendre un sender a mà dreta que ens porta fins a la surgència de la Fou de Bor. A l’esquerra de les fonts una pronunciada tartera ens porta dins un dens bosc i un cop assolits els 1200 metres d’alçada cal dirigir-se cap a la dreta en direcció Oest. Uns 10 metres abans d’arribar al penyasegat s’obre la petita boca de la Tuta del Bosc encarada cap a l’Oest (Fig. 1). Les coordenades UTM són: X: 401.853 Y: 4688.020 Z: 1222

Fig. 1: Situació geogràfica de la Tuta del Bosc

Foto 1: Passamà dalt del pou de 10 m.

Situació Geològica El vessant septentrional del massís del Cadí Moixeró on es troba el sistema de la Fou de Bor està format per roques d’edats i materials molt diferents, bàsicament pissarres, 9

gresos i calcàries. Aquest materials foren sedimentats durant l’Era Paleozoica i concretament les calcàries on es troba el sistema de la Fou de Bor són del Devonià, fa entre 400 i 360 milions d’anys, (a partir d’ara M.A.). Aquests materials es van anar erosionant fins a començaments del període Mesozoic (fa uns 250 M.A.). Durant l’Eocè i Oligocè, entre 50 i 25 M.A. enrere, tot aquest conjunt de materials van tornar a ser aplegats per l’anomenada orogènia alpina, responsable de la formació dels Pirineus. A partir d’ençà, la infiltració de les aigües a través de les fractures de les calcàries va carstificar i modelar el massís per dins amb xarxes de drenatge prou importants com ho demostra el sistema de la Fou de Bor. Hidrologia El carst de la Fou de Bor comprèn una conca d’uns 10 Km2. La surgència permanent coneguda amb el nom de Font de la Fou té uns cabals que oscil·len entre 0.05 i 2 m3/s. La capacitat màxima d’emissió sembla estar al voltant dels 2300 i 2400 l/s, de manera que quan la recàrrega de l’aqüífer ultrapassa aquest cabal, la Font de la Fou no pot desguassar tota l’aigua i brolla pels sobreeixidors de la Tuta Freda i Tuta del Barranc, situats 15 i 16 metres respectivament per damunt de la font permanent, podent arribar evacuar cabals superiors a 1m3/s cada una. (F. Elías et al., 1974) Antecedents de la Tuta del Bosc Aquesta cavitat, utilitzada probablement pels poblaments de les darreries del Neolític fins a finals de l’edat de Bronze, va ser descoberta pels espeleòlegs l’any 1975 durant una campanya de prospecció sistemàtica realitzada pel G.E. Badalona i l’E.C. Gràcia després de la descoberta de la Galeria Canela a la Fou de Bor l’any 1974. L’any 1976 es duen a terme unes excavacions arqueològiques de les quals en queda com a testimoni l’escombrera de l’entrada en forma d’explanada. Fruit d’aquestes excavacions es descobreixen fragments ceràmics datats de l’edat del Bronze així com part d’un crani humà juntament amb restes de fauna (Rovira, 1975-76).


Fig. 2: Topografia històrica de la Tuta del Bosc

Memòria de les exploracions realitzades durant el 2008 A continuació expliquem amb una mica més de detall com es va aconseguir unir la cavitat de la Tuta del Bosc amb la de la Fou de Bor. Dimecres 18/06/08: Varis membres de l’Institut Català de Paleontologia sortim de Sabadell acompanyats per l’espeleòleg Julià González del G.E. Badalona, que ens mostra la cova de la Tuta del Bosc per tal de realitzar prospeccions paleontològiques. Durant l’esmentada prospecció, en Manel Llenas localitza la possible continuació de la cavitat adonantse que, a tan sols sis metres de l’entrada, el sostre és fals. Aquesta espècie de tartera penjada deixa una petita escletxa per la qual es pot entreveure el veritable sostre de roca mare, un metre per sobre. Després d’ensorrar part d’aquest sostre sembla confirmar-se que la galeria continua, però es deixa la tasca per manca d’eines. Dissabte 21/06/08: Quatre membres de l’Espeleo-Club Sabadell (Jordi Farriol, J. Angel Arroyos, Roger Pich i Manel Llenas) ens dirigim a la Cerdanya per confirmar o no la continuació de la cavitat. Després d’acabar d’ensorrar totalment el sostre amb l’ajut d’una parpalina, ens arrosseguem per un tub ascendent d’uns 3 metres fins a una sala amb formacions d’uns 5x3 metres. D’un lateral de la sala, un petit tub descendent sembla aspirar aire i comencem a picar el pas per tal d’eixamplar-lo. Mentre s’anava eixamplant el pas es localitza sota unes pedres un pouet vertical d’uns 3 metres de llarg que també aspira aire i que després de treure’n totes les pedres sembla més ample que el pas anterior. Dediquem doncs el esforços en aquest nou pas i, després d’una hora, en Manel acon-

segueix escolar-s’hi i accedir a una petita sala totalment segellada sense entendre aleshores que és el que genera tant corrent d’aire. Un xiulet que ve de sota les pedres l’incita a excavar i després de rebaixar uns 30 centímetres el terra apareix un laminador horitzontal de no més de 10 centímetres d’alçada per on l’aire se’n va amb força! Hi haurà molta feina però contents perquè la continuació és evident i que amb aquest corrent d’aire probablement connectarà amb el sistema de la Fou de Bor, tornem cap a Sabadell. Dissabte 23/08/08: Dos membres de l’ECS (en Roger Pich i Manel Llenas) tornem a la Tuta del Bosc. Un cop a la cova el primer objectiu és fer una mica més ample el pouet vertical de 3 metres. Després gastem les cinc bateries del trepant per tan sols fer cinc centímetres més alt el laminador. Queda molta feina encara per poder passar, ja que el pas té mig metre de llarg i només 15 cm d’alçada. Però avui s’ha aconseguit veure a l’altre costat i la cavitat s’engrandeix! Dissabte i diumenge 06-07 /09/08: Dos membres de l’ECS (en Roger Pich i en Manel Llenas) ens dirigim a la Tuta del Bosc amb el trepant i les cinc bateries ben carregades. Al llarg de tot el matí fem molta feina i a les 15h baixem al cotxe per recarregar les cinc bateries amb el generador que hem portat de Sabadell. Després d’una tarda intensa picant el laminador, tornem cap a casa, deixant el pas que quasi s’hi passa. Al darrera es veu com una petita sala descendent. Dissabte 21/09/08: Tres membres de l’Espeleo-Club Sabadell (Bernat García, Roger Pich i Manel Llenas) i un de l’Espelocorb (Alfonso Ruíz) ens dirigim cap la Cerdanya per continuar amb les exploracions. Dues hores de feina són suficients per tal que un dels membres de l’exploració aconsegueixi passar a l’altra banda. Fent feina des dels dos costats s’aconsegueix eixamplar el pas de manera que tots podem passar. Darrera el pas, un pouet de dos metres desgrimpable, ens porta a una galeria amb molta formació que ràpidament guanya desnivell. Darrera descobrim una nova galeria amb 10

Foto 2: pou de 10 metres (Foto: Manel Llenas)

Foto 3: Galeria principal a -17 metres (Foto: Jordi Farriol)

menys formació i el terra fangós que queda tallada per un ampli pou d’uns 10 metres (Foto 1 i 2), això ens fa adonar que veritablement això ens portarà tard o d’hora a la cova de la Fou! Portem la corda justa per davallar el pou, que a la base està ple de cranis de rosegadors. D’allà arrenca una bonica galeria amb una volta perfecte (Foto 3) amb una bifurcació descendent estreta a mà esquerra. Seguim l’aire per la galeria principal fins a una rampa dreta. La base d’aquest pou és fantàstica perquè tot el terra brilla pels cristalls d’aragonita i està decorat amb milers de formacions. A partir d’allà una galeria que cada cop es va fent més baixa ens deixa davant un nou pas estret, on ni tant sols hi passa el peu! Però la continuació és per allà, ja que aspira l’aire fortament. Deixem aquest pas, de moment, i anem a la galeria estreta descendent per la qual guanyem molt desnivell ràpidament fins situar-nos a -30 metres de l’entrada. Aquesta, però, s’acaba tancant totalment per formacions. Després de fer un reportatge fotogràfic de la cavitat, sortim d’aquesta molt contents.


Dissabte 27/09/08: Nou membres de l’Espeleo-Club Sabadell (Jordi, Pau i Pere Farriol, Clara Pladevall, Laura, Bernat, i Jordi Sust, Mariona Ferrándiz, i Manel Llenas) ens desplacem cap a la Cerdanya. Al ser tanta gent ens organitzem en tres grups. El primer es dedica a fer fotos, el segon es dedicar a equipar bé el pou de 10 metres i el tercer grup comença a treballar en el pas estret. El segon grup descobreix una finestra a la paret oposada del pou de 10m. A la tarda ens tornem a estructurar en tres grups. Així doncs el grup 1 ara es dedica a topografiar tota la cavitat, el grup 2 segueix treballant en el pas estret i el grup 3 comença un passamà per tal d’arribar a la finestra de la paret oposada del pou. A les 20.30h sortim de la cavitat, alguns membres per tornar a Sabadell, altres per tornar a la Tuta l’endemà. Diumenge 28/09/08: Quatre membres de l’Espeleo-Club Sabadell ens trobem a les 9h a Bor amb tres membres més de l’Espeleo-Club Sabadell (Toni Ferrer, Roger Pich i Jordi Fresquet) i amb tres membres del Badalona (Julià González, Ramon Canela i Francesc Alfambra). Dels membres del Badalona només entra a la cavitat en Francesc ja que els dos passos estrets de l’entrada són massa severs! El Sr. Ramon Canela, però, està molt entusiasmat amb la nostra descoberta que encara estarà a temps d’incloure en el llibre que fa anys està escrivint de les exploracions al sistema de la Fou de Bor. Tornem a fer tres grups. El primer acaba el passamà fins a la finestra i descobreix una galeria ascendent molt bonica. El segon grup segueix amb la topografia que, incloent la darrera galeria, arriba ja als 185 metres de recorregut i 40 metres de desnivell (+10m, -30m). El tercer grup segueix eixamplant el pas estret, aconseguint a darrera hora de la tarda deixar-lo quasi practicable per passar. Darrera el pas es veu un tub descendent que porta a una sala. Diumenge 30/11/08: Cinc membres de l’Espeleo-Club (Roger Pich, Bernat Sust, Juan Carlos Corella, Toni Ferrer i Manel Llenas) ens dirigim al poble de Bor on hi ha 10cm de neu caiguda ahir. Entrem a la Tuta

de metres per accedir a una pronunciada rampa, ja dins la cova de la Fou de Bor. Després de celebrarho ens dirigim cap a l’entrada de la Tuta Gran per així realitzar la primera travessa integral. Després de fernos una foto a l’entrada de la Tuta Gran (Foto 7), desfem el camí per tornar a buscar tot el material que teníem a la Tuta del Bosc, i decidim deixar la topografia per un altre dia. Foto 4: Entrada de la Tuta del Bosc (Foto: Jordi Farriol)

del Bosc i ens dirigim directament al pas que s’ha d’obrir a punta (Foto 5). A causa del fred avui la circulació d’aire és molt intensa i a l’inrevés de com l’havíem trobat sempre fins ara, és a dir que surt per la boca de la Tuta del Bosc. Amb tres hores aconseguim obrir el pas per l’estret tub descendent de quatre metres de llarg i accedim a una sala petita on trobem petjades! El cor ens fa un salt... hem connectat amb el sistema de la Fou de Bor! Després de trobar un pas estret que ens porta a un tobogan de fang, només hem de desgrimpar una xemeneia d’un parell

Foto 5: Obrint el pas estret que permetrà la unió de la Tuta del Bosc amb el sistema de la Fou de Bor (Foto: Toni Ferrer)

Foto 6: Instantània de la primera travessa Tuta del Bosc-Tuta Gran (Foto: Toni Ferrer).

11

Conclusions La Tuta del Bosc, situada a 1222 metres d’alçada, és l’entrada coneguda més alta al Sistema de la Fou de Bor i va funcionar antigament com a surgència, tot remuntant l’aigua de l’aqüífer una seixantena de metres. L’orografia natural va fer que baixés el nivell de l’aqüífer i la Tuta del Bosc va deixar de ser funcional. Es van obrir noves surgències com la Tuta de Dalt i posteriorment la Tuta Gran i Tuta Petita. Anys més tard, una nova caiguda del nivell de base va donar lloc a noves surgències: la Tuta Freda i la Tuta del Barranc. Finalment, el darrer estadi del sistema, ha estat la caiguda del nivell de base fins a la surgència actual de la Font de la Fou, situada en el contacte per falla de les calcàries amb les pissarres. Avui dia les boques que actuen de sobreeixidors són la Tuta Freda i Tuta del Barranc en èpoques de crescuda i les altres boques són completament fòssils. La bellesa de les formacions verges brillants i senceres ens ha fet pensar en lo bonica que devia ser la Fou de Bor quan es va descobrir! És per això que s’ha senyalitzat el camí més obvi de pas (Foto 7) i es demana a tots els grups que hi acudeixin que es respectin els límits per preservar les formacions i estructures que es veuen més enllà i que són de gran bellesa.

Foto 7: Passos senyalitzats


Agraïments L’èxit assolit per l’Espeleo-Club Sabadell amb la descoberta d’aquesta travessa, és fruit de la col·laboració de molta gent i que no podem deixar de mencionar en aquest article. En primer lloc al culpable directe de tota aquesta aventura, en Julià Gonzàlez per ensenyarnos l’entrada de la cavitat i pel seu constant interès en l’estudi de les

restes paleontològiques igual com la Teresa Hernàndez i en Miquel Nebot del G.E. Pedraforca. En segon lloc al “pare de la criatura”, en Ramon Canela així com en Francesc Alfambra, del G.E. Badalona, per compartir amb nosaltres aquesta nova etapa espeleològica del sistema de la Fou de Bor i, finalment, a en Ferran Cardona de l’E.C. de Gràcia per facilitar-nos informació

Fig. 3: Topografia de la Tuta del Bosc al 2008 (Dibuix:Jordi Farriol)

12

inèdita de la descoberta i primeres intervencions a la cavitat. Podeu veure més informació i imatges al blog de l’espeleo club Sabadell espeleoclubsabadell.blogspot.com Manel Llenas, Jordi Farriol i Clara Pladevall


Fig. 4: Topografia en planta i alรงat del Sistema de la Fou de Bor amb la nova Travessa Tuta del Bosc-Tuta Gran (Dibuix: Jordi Farriol / Topografia: Clara Pladevall, Pere Farriol, Laura i Bernat Sust, Mariona Ferrรกndiz i Manel Llenas)

13


Karibu (Benvinguts) a Tanzània!!!

A

proximació breu al país. A Tanzània hi ha alguns dels assentaments humans més antics del món. A la gola d’Olduvai s’han trobat petjades humanes de més de 3,6 milions d’anys i restes d’Australopitecs i Parantrops. Això ha fet creure que Tanzània és un dels països on van aparèixer els primers éssers humans. Entre els segles VIII i X, perses primer i àrabs després, que comerciaven amb espècies, marfil i esclaus, varen ocupar la costa i les illes de Zanzíbar i Pemba, on establiren colònies independents habitades per mestissos àrab-africans. El territori s’anomenà Azània (terra de negres) Al 1498 Vasco de Gama buscant la ruta d’Orient va topar amb Zanzíbar. Els portuguesos varen conquerir l’illa i part de la costa continental potenciant el comerç fins que els àrabs l’any 1698 les van tornar a ocupar. Més tard el colonialisme europeu a la Conferència de Berlín al 1885 va adjudicar la part continental de l’actual Tanzània als alemanys que la varen batejar amb el nom de Tanganyika. Al 1896 l’illa de Zanzíbar es va convertir en un protectorat anglès després de la guerra més curta de la història, que va durar només 38 minuts fruit d’un pacte amb els àrabs. Una revolta contra els colonialistes alemanys al 1905 es va resoldre amb un genocidi on varen morir més de 100.000 africans. Com a conseqüència del final de la Primera Guerra Mundial i el tractat de Versalles, al 1919 Tanganyika va ser entregada pels alemanys als anglesos que ja controlaven Zanzíbar i més tard, ja al 1961, de forma pacífica, Tanganyika es va independitzar dels anglesos i es convertí en una república. Igualment Zanzíbar ho va fer dos anys després. Va ser a l’abril del 1964 quan Tanganyika i Zanzíbar es van unificar convertint-se en l’actual República Unida de Tanzània que va estar governada per Julius Nyerere en règim de partit únic fins al 1995, any en que es varen fer les primeres eleccions multipartidistes i que va guanyar el mateix partit.

MUNTANYA CLUB ALPÍ MERU 4.562 m KILIMANJARO 5.895 m

ZANZÍBAR (platges) 5 al 19 de Setembre de 2009 Des de la unificació Nyerere va conduir el país seguint una política de “Socialisme Africà” concretada a la “Declaració d’Arusha” de 1967 i inspirada a la URSS, que posava èmfasi en l’educació socialista, les nacionalitzacions i les comunes. En aquest temps es varen batejar les dues muntanyes més altes de Tanzània amb uns noms del tot adients al nou règim: “Pic de la llibertat” (Uhuru Pic en swahili) al Kilimanjaro i “Socialist Pic” al Meru. Retolacions que encara avui perduren i hem pogut veure dalt dels dos cims. Els 14 Parcs naturals que es mantenen en molt bones condicions i es poden visitar a Tanzània són bona mostra de la importància que el país dóna a la conservació dels espais naturals. Segons la direcció de Parcs: “L’objectiu principal és protegir el patrimoni natural i els ecosistemes on la flora i la fauna puguin

Més informació a: www.tanzaniaparks.com desenvolupar-se lluny dels conflictius interessos que comporten la desforestació, l’agricultura extensiva i el urbanisme”. Tanzània és un país estable i excepcional dins Àfrica. No ha tingut conflictes interns ni cops d’Estat des de la seva unificació i manté bones relacions i fronteres estables amb els seus 8 veïns, fet sorprenent tractant-se d’Àfrica. Fins i tot l’any 1979 responent a la invasió de les tropes d’Uganda liderada llavors pel dictador Idi Amin, que volia annexar una regió fronterera, les tropes tanzanes van ajudar a la guerrilla ugandesa ocupant la capital, Kampala i obligant a exiliar-se al dictador. La població però viu ara sota el llindar de la pobresa i el país pateix una forta recessió a causa de la concentració del 80% de l’activitat humana en l’agricultura i a la disminució progressiva de les pluges els últims anys que han reduït la fertilitat de les terres.

Escultures cadenades recordant l’esclavitud a Stone Town (Zanzíbar)

14


Abans de viatjar Tanzània és un dels països africans amb risc d’agafar malària i febre groga per picades de mosquit, i també febre tifoide per ingesta d’aigua no tractada, o d’aliments frescos contaminats. Per tant és imprescindible visitar abans d’anar-hi un Centre de Medicina Tropical (a Sabadell en tenim un al Taulí.) on ens donaran la informació pertinent i ens posaran les vacunes necessàries. Per entrar a Tanzània s’ha de mostrar el certificat de vacunació de la febre groga. Un altre problema important és l’aclimatació. És aconsellable fer alguns tresmils dues o tres setmanes abans del viatge. Com arribar-hi Des de Barcelona hi ha diverses línies aèries i combinacions. Nosaltres vàrem escollir KLM perquè al setembre era l’única que ens permetia arribar en un sol dia a l’aeroport de Kilimanjaro fent només escala a Amsterdam. L’aeroport està situat a 1 hora en cotxe de Moshi que és una de les ciutats que es poden utilitzar com a base per les sortides de muntanya. 1r dia: Barcelona - Tanzània El vol surt a les 6.05 del matí i arriba a destí a les 19,45h. Anem carregats amb 20 quilos cada un de roba, ganyips, material i andròmines diverses. Som a l’hotel de Moshi. Els llits estan equipats amb mosquiteres i ens proveïm d’aigua envasada ja que no ens podem rentar les dents amb l’aigua de l’aixeta per por dels “microbis” tanzans que podrien regirar-nos la panxa.

Cim i aresta del Meru. Al centre el cràter del volcà actiu fins el 1877

Parc d’Arusha i Meru Per començar l’aclimatació decidim pujar al “Socialist Peak” o Meru, volcà situat dins del Parc Nacional d’Arusha, a unes dues hores de Moshi i que ens permetrà conèixer un tram de bosc tropical ple de vida salvatge amb elefants, girafes, búfals, mones, antílops, entre d’altres que van de quatre potes, i un gran nombre d’ocells que ens acompanyaran amb el seu xiu-xiu bona part del camí. En general els animalons van a la seva i quan estan en grup no són perillosos però les normes del Parc no permeten que entri ningú lliurement i obliguen a contractar un forestal (Ranger) armat per travessar la selva i a un guia de muntanya si el grup vol fer cim. També cal signar al llibre de registre tant a l’entrar com al sortir del Parc. 2n dia: Ref. Miriakamba 2.514m La ruta del Meru dura 4 dies i arrenca a la porta del Parc anomenada “Momella Gate” a 1.500m d’altitud i a dues hores de Moshi per

Pujant per la clenxa del Meru

15

carretera i pistes. La primera etapa ens porta pel mig de la selva fins el Refugi Miriakamba format per edificis de formigó i fusta ben integrats a l’entorn. Pel camí aprenem el que serà una constant de tots els dies: “Pole-pole” que vol dir en swahili “a poc a poc”. De cap manera et deixen anar al teu pas. El forestal o el guia es posen al davant i cal seguir un pas exageradament lent però que segons ells permet dedicar l’energia del cos a aclimatar en lloc de treballar per adaptar-se al sobreesforç que implica una marxa més dinàmica. Sembla que tenen raó, encara que costa una mica al començament, però cal adaptar-s’hi. El camí és còmode i triguem unes 4 hores. El nostre amic Freddy, àlies el Ranger, ens adverteix que procurem no sortir de nit als serveis, que són fora del refugi, perquè ronden els búfals. A partir de certa edat, com és el nostre cas, això pot ser un problema, però només pensar que te’n pots trobar un de cara et marxen les ganes...


Dalt del Meru

3r dia: Refugi Saddle 3.570m Continuem pujant a través del bosc tropical que va canviant amb l’alçada convertint-se en bosc arbustiu i en sabana a partir dels 3.000m. El Saddle està situat en un coll entre el Meru i el Petit Meru, un cimet de 3.801m on pujarem a la tarda per veure el Kili. 4t dia: Meru 4.562m Comencem a pujar a les dues de la matinada. Es fa de dia quan ja som a l’aresta esmolada que forma el cràter superior i quedem bocabadats veient sortir el sol, en un esclat de colors darrere del Kili, mostrant-nos l’escenari espectacular que ens envolta i que la foscor de la nit ens havia amagat fins ara. Veiem sota nostre el petit cràter format a l’última erupció, l’any 1877 i tota l’aresta del principal per on hem de pujar. A les set del matí som dalt del cim i ens hi estem una bona estona. No hi ha ningú. Només un company suec amb el seu guia i un altre d’alemany que ha deixat a la seva dona clavada un tros més avall. La baixada pel terreny volcànic és polsosa però còmoda. Deixem el Saddle enrere i fem 2000m de desnivell fins al Miriakamba on passarem la nit.

Figuera parasitària tropical

Gelera nord del Kili

5è dia: tornada a Moshi La baixada fins la porta del Parc la fem per una ruta diferent i més llarga que la pujada per veure “l’arc de la figuera”. Es una figuera diuen, tropical i parasitària que creix al voltant d’altres arbres fins que els ofega. Ara només en queda la figuera amb un arc al bell mig del tronc per on passa el camí. Dormim a Moshi

qui s’hi deixa la pell per manca d’aclimatació i per no baixar immediatament al notar els primers símptomes del mal de muntanya. 6è dia: Refugi Mandara

Parc Kilimanjaro i Uhuru Pic El Parc Nacional del Kilimanjaro va ser declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO l’any 1987. El trobem al nord-est de Tanzània, molt a prop de la frontera amb Kenya i a uns 300Km al sud de l’equador, situació que li dóna el seu clima benigne característic. El massís muntanyós està format per tres volcans, el Shira (3.962m) el Mawenzi (5.149m) i el Kibo on trobem l’Uhuru Pic, o de la Llibertat, que amb els seus 5.895m és el més alt d’Àfrica i també el més alt del món accessible sense emprar material d’alta muntanya ni d’escalada. És per aquest motiu que el visiten prop de 20.000 persones cada any. Cal dir però, que l’alçada i el fred fan estralls i no tothom arriba al cim. Fins i tot, desgraciadament, hi ha

Mandara camp a 2.700 m

Triem la ruta Marangu de cinc dies, també anomenada “de la coca cola, per la gran quantitat de gent de tot el món que hi va, però pensem que al setembre no estarà tant sol·licitada i encertem. La porta Marangu d’entrada al Parc on cal signar el llibre registre està a 1.840m. Signem i sortim embalats, però una veu coneguda ens diu... pole pole i ens recorda on anem. Ja tornem a caminar darrere el guia amb un pas d’allò tant lent. Sort que el tros de selva que travessem ens sorprèn a cada pas amb flors i plantes de mil colors i ocellets que ens van dient xiu-xiu...xiu-xiu... i així entretinguts després de 4 hores de camí arribem al Mandara.

Kilimanjaro pujant al Ref. Kibo

16


7è dia: Refugi Horombo

Horombo camp a 3.720 m

Poca estona després de sortir del Mandara es va esclarissant el bosc i entrem a la sabana d’altura plena de lobèlies gegants i xenisells (senecius vulgaris), els animalons de quatre potes s’han quedat més avall, (ja saben el que fan ja..) i només corbs i rapinyaires van vigilant el camí per veure que hi troben. El pendent és suau, les etapes estan ben dissenyades i els refugis molt ben distribuits per repartir la pujada en trams de 1000m de desnivell i amb distàncies de 15 a 20 Km. Parem a dinar a mig camí en un espai habilitat amb taules i casetes wc també molt ben integrats a l’entorn i a mitja tarda arribem a l’Horombo. Temps total 6 h. 8è dia: Refugi Kibo

Refugi Kibo 4.745 m

El refugi està situat al coll que uneix els dos volcans principals, Kibo i Mawenzi. S’hi arriba des de l’Horombo travessant una gran extensió d’estepa alpina arrelada sobre els pendissos de lava procedent dels dos volcans que presideixen la vall. El lloc és d’una bellesa impressionant i al anar-nos-hi apropant podem veure les traces de dues rutes, la Marangu i la Machame que pugen al Kibo serpentejant just al davant nostre. Ja som al refugi Kibo, hem trigat 4 hores. Ens fan sopar a les 5 de la tarda i a les 6 ja som al llit.

Dalt del Kilimanjaro

9è dia: Uhuru Pic 5.895m (Pic de la Llibertat) A dos quarts de dotze ens fan llevar. No hem pogut dormir gens. Sortim del refugi a les 12 de la nit amb els frontals enganxats al front i molt abrigats. Fa molt fred. Anem pujant amb el ritme conegut del pole pole però encara més lent. Veiem els llums de tres grups que han sortit abans, van parant i ens deixen passar. Potser el seu guia no porta el “pole” tan bé com el nostre.... El camí puja amb fort pendent fins al Gilman’s Point a 5.681m a l’aresta del cràter. Són les 5 del mati, encara és fosc i estem molt cansats, (cal dir-ho però, l’un està més cansat que l’una) encara ens falten dues hores de clenxa. Passem l’Stella Point i veiem més avall llums dels que pugen per la ruta Machame. A les 6 comença a clarejar i veiem sortir el sol pel darrera del Mawenzi. Entre la cansera i l’espectacle quedem clavats. Tenim els seracs de les glaceres al davant, descobrim tot el cercle del cràter que te 2 Km de diàmetre, el Meru esvelt al fons, i l’Uhuru allà al davant que quasi ja es pot tocar. Seguim pujant.

Són les 7 i som dalt!!! Bevem, ganyipem i fem moltes, moltes fotografies, fins que la veu del guia ens treu del somni: cal baixar, no hem d’estar gaire temps dalt perquè la manca d’oxigen ens continua afectant i no ajuda al cos a recuperar l’esforç que ha hagut de fer per arribar fins aquí. Li fem cas i tirem avall. La baixada no cal dirho és més ràpida i aviat som al Gilman’s Point on comença una tartera de pols i pedra volcànica menuda que ens fa disfrutar sense petarnos el genolls fins al mateix refugi Kibo on reposem i dinem. Continuem baixant fins l’Horombo on arribem a les 4 de la tarda. Aquí soparem i dormirem, i sembla que aquesta vegada, de veritat. 10è dia: Tornada a Moshi La baixada fins la porta del Parc la fem pel mateix camí travessant el bosc i no parem de descobrir nous racons amb flors, plantes, fauna... tot en el seu entorn salvatge. Ens acomiadem dels porters, cuiner i guia tanzans que ens han donat el seu suport i la seva amistat al llarg de les dues ascensions i arribem a Moshi pensant ja en els dos dies de repòs i recuperació que ens esperen a les platges del nord de Zanzíbar. Finalment el 13è dia tornem de Stone Town via Daar es Salam i Àmsterdam arribant a Barcelona el 14è dia a les 11,10h del matí. Rosa i Bartomeu

Tram final veient el cim

17

Trobareu més fotografies a: http://ues.cat -sec esportives-cas http://cas-ues.blogspot.com


P

rimer dia: Sortim de Sabadell cap a Benasc (Pirineu Aragonès). Esmorzem a l’àrea de servei de Lleida i, un cop tips i satisfets, ens dirigim a Graus, on farem una última parada abans d’arribar a Benasc. Un cop allí, ens dirigim cap a la Presa d’Eriste. A mi em fa molta il·lusió de tornar-hi, tot i que ja hi he estat 5 o 6 vegades, quan vaig pujar a l’Aneto, a les Maladetes i a d’altres muntanyes de l’entorn. Ens quedem una bona estona a la presa per fer fotografies. També divisem l’edifici dels banys de Benasc. Un cop ho hem vist i fotografiat, tornem al poble per dinar. Quan acabem, ens dirigim a Viella, passant pel Coll de Fades, situat a 1.475 metres d’altitud. Quan arribem, ja ens estan esperant a l’hotel on pernoctarem tots aquests dies de vacances. Deixem els estris i maletes a l’habitació i anem a fer un tomb. Visitem l’església de Sant Feliu de Vilac, d’estil romànic i gòtic. Un cop acabat el passeig, tornem a l’hotel a sopar i a dormir.

Segon dia: Esmorzem i ens dirigim a l’Artiga de Lin per conèixer el naixement del riu Jueu o el també anomenat Ulls d’en Jueu. A la tarda, anem a Baqueira–Beret i al Pla de Beret, on neixen els rius Garona i Noguera–Ribagorçana. Després, anem a Artiés, l’antic Terço o Sesterço de la Vall d’Aran, on hi ha unes aigües termals i, segons diuen, també dos ossos del Pirineu. L’indret es troba a 1.140 metres d’altitud i allí les aigües són hidrosulfuroses. Tercer dia: Un cop hem esmorzat, ens dirigim cap a la Vall de Boí, una vall de l’Alta Ribagorça, travessada de nord–est a sud–est per la Noguera de Tort i interceptada per dos afluents importants; el rius de Sant Nicolau i de Sant Martí. Arribem a Taüll, a l’Alta Ribagorça. L’església de Sant Climent de Taüll destaca com a monument més important. Es va construir aprofitant algunes parts d’una església anterior, a la segona meitat del segle XI. Encara s’hi conserva un dels conjunts de pintura mural romànica més importants d’Europa. No ens podem resistir a pujar al campanar, accedint-hi per una atractiva escala. Des del capdamunt, s’observa una panoràmica espectacular.

MUNTANYA VACANCES D’ESTIU PIRINEU CATALÀ - FRANCÈS Vall de Boí i Espot Agost del 2009 Acabada la visita, anem fins al Parc d’Aigües Tortes amb els cotxes tot terreny. Allí gaudim d’un paisatge fantàstic, tot resseguint un parell d’itineraris. Un d’ells, arriba fins al mirador i aprofitem l’avinentesa per fer un parell de fotografies. Tornem amb els cotxes fins a Taüll, on dinem i reposem una estona. A la tarda, fem camí cap a Barruera, on ens esperen el meu cunyat i la germana de la meva dona. Fem un tomb i ells aprofiten per ensenyar-nos un monument on s’hi poden veure tots els pobles de la Vall de Boí i també el riu Noguera de Tort. Després, ens acomiadem de l’indret i tornem a Viella.

Quart dia: Esmorzem i decidim dirigir-nos al Coll del Portilló. A dalt, tenim previst fer-hi una parada per admirar les muntanyes, però quedem decebuts perquè, un cop al cim, no es veu res per culpa de la boira baixa. Ara som a 1.310 m d’altitud i encara podem mig veure la línia de crestes que separa la Vall d’Aran de Comenge , lloc per on passa la carretera de Bossost fins a Luchon. El vessant és cobert per un bosc d’avets molt frondós i ens endinsem cap a la Vall de Lys perquè la nostra idea és anar a veure l’espectacular Cascada de l’Infern. Quan hi arribem, m’adono que em recorda a una cua de cavall. Un cop l’hem vista, acabem d’arribar fins a Luchon i fem una passejada pels jardins i el balneari, que actualment ja no deixen visitar. Tornem a Viella per dinar i, a la tarda, anem al Museu Etnològic de Viella i a la Fàbrica de la Llana, que està situada al costat del riu Nere. Cinquè dia: Sortim de Viella cap al Port de la Bonaigua, situat a 2.072 metres d’altitud. També se l’anomena Port de Pallars de Pedres Blanques o d’Àneu. Comunica la Vall d’Aran amb el Pallars Sobirà i és allí on es divideixen les aigües dels rius Garona i Noguera Pallaresa, on hi ha també el refugi de les Ares, entre els circs de Gerber i de Cabanes. Un cop a dalt del port, fem una parada perquè el dia és fantàstic i convida a gaudir de la fotografia i d’una caminada. Després, ens dirigim cap a Espot, municipi del Pallars Sobirà que comprèn la Vall d’Espot a la dreta, la Noguera Pallaresa al seu límit oriental i el sector meridional de la Vall d’Àneu, que és drenada pel riu Escrita. Altra vegada, anem amb cotxes tot terreny fins al llac de Sant Maurici. Arribem fins a la Cascada de la Ratera, on fem algunes fotografies i continuem fins dalt per gaudir d’una panoràmica preciosa una bona estona. Malauradament, no podem acabar d’arribar fins al llac, tot i que als meus fills el lloc els ha agradat molt. Tornem amb els cotxes fins a Espot i seguim cap a Sort, on dinem. Després, a la tarda, donem per finalitzat el viatge i tornem cap a casa plens d’imatges idíliques als nostres pensaments. Família Madriles - Mitjans

Cascada del Ratera

18


V

aren ser set mesos parlant davant d’una pantalla d’ordinador, utilitzant les noves tecnologies d’Internet, quan un dia li comento a l’ Àngel: “Aquest any no podem anar al campament de la UES; començaré les vacances el 15 d’agost. Què et sembla anar a fer el Tour del Mont Blanc?” i diu a “Val, tens bones idees” i ràpidament comencem a buscar informació per Internet i comprem alguna guia. Així que mans a l’obra: fem algunes sortides a muntanya d’entrenament durant diversos i calorosos caps de setmana de juliol, i el 16 d’agost sortim de Sabadell fins a Les Houches (Chamonix) per començar el nostre objectiu en 9 etapes.

MUNTANYA

EL TOUR DEL MONTBLANC

mortes a causa del fort vent abans de passar el coll. Arribem al coll i el Mont Blanc ja es comença a deixar veure, però la pujada no s’acaba, ja que seguim cap al coll de la Croix de Bonhomme i el coll de Fours. No ho acabem aquí, sinó que pugem al cim de la Tête de Fours, a 2.750m, cim panoràmic on ara sí que podem gaudir d’una bona vista a 15 km de distància del Mont Blanc, sense ni un núvol, així com d’altres cims: el Gran Paradiso, el Mont Pourri, el Cerví a l’horitzó i la vall de la Vanoisse; uf! no parem de fer fotos... Però el dia no s’acaba aquí; ara ens queden algunes ziga-zagues per un camí

Primera etapa: Sortim de les Houches fins a les Chalets de Miage passant pel coll de Voza i Bellevue, on veiem les primeres vistes del Dôme de Gouter; més enllà, travessem un pont penjat al final de la gelera de Bionnasay i comencem a pujar fins al coll de Tricot a 2.120m, gaudint de la vall de Chamonix al fons, un dia excel·lent. Avui, pocs quilòmetres per començar a escalfar les cames. Un rústic però encantador refugi ens dóna aixopluc enfront mateix de l’imponent Dôme de Miage. A la segona etapa, ja una mica més llarga, anem fins al refugi de Nant Borrant, pujant abans als xalets de Truc, per baixar fins a la cabana de La Frasse i tornar a remuntar fins al refugi de Tré-laTéte, on podem gaudir del cim de les Dômes i la vall de Les Contamines. Descansem una mica, per encarar tot seguit una llarga baixada fins al refugi, on podem gaudir d’una magnifica tarda i un bon sopar.

Gelera Trient

El tercer dia matinem, ja que ens espera una jornada llarga; primer hem de superar el coll de Bonhomme, a 2.329m, passant pel refugi de la Balme i el Pla de les Dames, pilona de pedres on, segons la llegenda, hi ha enterrades dues dames que van trobar

19

molt pedregós que travessa la Vall des Glaciers fins a les cases de la Ville des Glaciers i encara una altra pujadeta fins al refugi de Mottes, on podem descansar i escoltar, després d’un bon sopar, els cants de la guardiana amb l’acompanyament de l’acordió.


Llac Cheserys i Dru

Quarta etapa: Tornem a matinar per pujar al coll de la Seigne, a 2.516m, i entrem a Itàlia. Al fons, la vall d’Aosta ens espera; seguim fins al llac Combal per remuntar per un petit sender fins a l’Aresta de Favre i el Coll Chécrouit. El camí és ara un meravellós balcó on els ulls no paren de mirar les geleres de Broullard, el Pilier Freney, la Dent del Gegant, l’agulla Negre de Peuterey, les Dammes Anglaises, el Mont .Blanc per la vessant italiana... Fantàstic. Després d’unes 3 hores arribem al coll, on hi ha un petit restaurant per menjar una bona amanida i prendre una cervesa per recuperar forces per a la llarga i feixuga baixada fins a Courmayeur, on ens quedem a

dormir per anar a fer un bon sopar de pasta. Cinquè dia: Sortim de Courmayeur fins al refugi Bertone de bon matí. Tot i així, la calor i la xafogor ens acompanyen durant la costeruda pujada. Les Grans Jorrasses i la gelera de la Brenva a la vista; seguim camí passant per les granges de vaques de La Leche i Secheron, fins a la Vachey. A partir d’aquest punt, tornem a pujar fins al Refugi Elena, a 2.062m. A la tarda, amb quatre boires de calor als cims, arribem a aquest gran i nou refugi, molt confortable, on troben els primers catalans: i d’on són? De Terrassa...

Sisè dia: Sortim del refugi per pujar al coll Ferret i entrem a Suïssa. Bona vista vers el Mont Dolent i les Grands Jorasses. La pujada, la fem ràpidament, a la fresca de la matinada i, després, una bona baixada fins a La Peule i la Fouly, passant pel càmping on vàrem estar acampats amb la UES l’any 2001, on arribem a les 11 del matí. Descansem una estona, ja que ens espera un llarg camí fins a Champex: més de 9 km. de baixada fins al poble d’Issert, on ens quedem a dinar per tal de recuperar energies i encarar la forta pujada fins al llac de Champex. Després, encara pugem a dormir al refugi del Relais d’Arpette, on sopem una fondue suïssa. Que bona que estava!! Avui arribem a dos quarts de sis de la tarda, bastant cansants, després de 35km. La súper dutxa i el magnific refugi, però, ens deixen com nous per a continuar l’endemà. Setena etapa: La d’avui, teòricament, ha de ser una etapa suau, però realment no ho és. Pugem a la Fenêtre d’Arpette, a 2665m; el camí és dret i amb molta pedra; després de tres hores de pujada arribem al coll, des d’on podem gaudir del cim i la gelera de Trient, en un dia esplèndid en què el sol brilla per sobra d’aquesta. Després, una forta baixada ens porta fins al Chalet des Glaciers i a la gîte de Le Peuty, on havíem reservat lloc per dormir; però no ens sembla gaire confortable, així que ens arribem fins al poble de Trient, on passem la nit al Bar Cafè Moret. Vuitena etapa: Avui ens espera un dia llarg amb més de 1.700m de desnivell. Sortim per carretera fins a Le Peuty per començar a pujar al coll de Balme, a 2.191m, frontera entre Suïssa i França i un gran mirador del Mont Blanc. L’Aigulle Verte, les Aiguilles Rouges i l’Àiguille des Posettes; les màquines de fer fotos no paren. Comencem a baixar fins al poblet de Le Tour, el de Montroc i Tré-le-Champ. Petits pobles de la vall d’Argentière. En aquest últim, parem a descansar i a dinar abans de l’última pujada fins al refugi del Llac Blanc, a 2.552m. La pujada és dreta i llarga,

Refugi d’Arpette

20


2.525m. Només ens queda una llarguíssima i darrera baixada de més de 1.500m fins a Les Houches, on arribem a la tarda, i la Montse el primer que fa és llençar les botes a les escombraries: han dit prou. Anem a buscar el cotxe i cap a Chamonix, on ens quedem dos dies i no perdonem una bona fondue savoyarda. Cansats però satisfets, junt amb l’Àngel i la Montse, la nostra fita de fer el Tour del Mont Blanc s’ha aconseguit. Enrere queden més de 170 km i 11000 metres de desnivell. Vacances, doncs, que recordarem sempre. Un consell: la motxilla, que no passi de 9 quilos. Tete Fours i Montblanc

però una petita ferrata o escala metàl·lica la fa més simpàtica. Arribem al refugi a dos quarts de cinc de la tarda, amb un temps excel·lent i bastant cansats, però el gran mirador des de la terrassa ho cura tot: el Dru, el Mont Blanc , les Jorasses... Avui sí, una cervesa, ja que només ens queda un dia.

Antònia Balada Últim dia: El temps ha canviat. Durant la nit hem sentit a tronar fort i hem sentit el soroll de la tempesta a les finestres de la cambra. Sortim amb una mica de pluja, fins a la Flegère, tots equipats i mentalitzats de passar un dia mullats. Però no, el dia comença a aclarir i seguim fins al coll i l’agulla del Brévent a

21

Bibliografia: • Cándido MUÑOZ, Tour del Mont Blanc. Editoral Desnivel

Tour du Mont Blanc, de la Federation Française de la Randonée Pedestre Mapes IGN, números 3630 OT i 3531 ET


L

a primera quinzena d’agost, com ja fa molts anys, he anat amb la família al CAMPAMENT; ho escric amb majúscules perquè aquesta activitat s’ho mereix! Enguany celebràvem la 40ena edició des que a Sabadell es va formar la UNIÓ; anteriorment ja se n’havien celebrat d’altres. He estat molt atrafegat ja que sóc dins l’organització d’aquest circ i els que organitzeu coses ja sabeu el que representa. Tot i amb això encara va quedar temps per a fer excursions i alguna escalada. Havia estat en una altra ocasió per Picos, però hi anava de turista i, aleshores, ni tan sols vaig poder veure el Picu per causa de la famosa boira d’aquestes valls. Per tant

CAMPAMENT PICU URRIELLU. SUD DIRECTA DE LOS MARTÍNEZ PICOS DE EUROPA 05-08-09 La impressionant i imponent cara Oest.

prohibida, deixem el cotxe just en passar el rierol de Canero, a la Majada la Roble. El cel és ben tapat i roineja, preguntem pel temps a uns forestals i ens diuen que n’hi ha per dos dies més. Vaja, quina sort la nostra! Però enfilem la costeruda pista decidits... almenys el sol no ens torrarà! Amb sorpresa veiem que al final de la pista hi ha un munt, però un munt, de cotxes, total que hem fet el préssec...La boira és ben tancada i dubtem de per on va el camí, quan una pagesa que és amb les vaques, ens diu que agafem el corriol marcat ja que pujarem millor. L’Antonio aprofita per demanar-li pel temps i la senyora, amb aquella saviesa i sornegueria de la gent de

No ens cansem d’admirar la “paret” des del refugi.

Concert de gaiters el dia de la festa major del campament.

era el meu principal objectiu de l’agost, i així que vàrem enllestir totes les tasques de muntatge i fet el torn de cuina que em tocava, amb els amics Antonio i Joan ens preparem per pujar al refugi de Vega Urriellu (Delgado Úbeda). Ha estat fent mal temps, però el dimecres al migdia, havent dinat, agafem el cotxe i ens

dirigim cap a Sotres; abans d’arribarhi, en un revolt molt pronunciat, surt a mà dreta una pista de terra; passem els invernales del Texu i per la pista, en teoria només per a ús agrícola, ens enfilem fins a sota collado Pandébano. Com que no sabem si es pot pujar fins dalt i som conscients que passem per una ruta 22

El matí ens sorprèn amb un mar de boira a les valls i una fresca engrescadora!


muntanya, ens diu:...el tiempo, el que se ve!! i es queda tan ampla...la boira ens ben remulla, què hi farem, amunt i ja es veurà: la sort és de qui la busca, no? Enmig de vaques i esquivant les tifarades ben tobetes arribem a Collado Pandébano; aquí amb la boira cal vigilar de no despistar-se. El camí planeja suaument, ha de ser bonic quan es veu alguna cosa, sí! Deixem enrere el refugi i cabanes de la Terenosa i amb algun dubte continuem pel camí més marcat arribant al Collado Vallejo, des d’on ja s’hauria de veure el Picu. La pujada es fa més dura amb força zigazagues, suem de valent, aixeco un moment el cap i per poc no caic de cul a terra: s’ha esboirat i tenim davant la impressionant cara oest, sembla que ens hagi de caure al damunt...la visió dura poc, la boira ho torna a tapar tot, però només per això ha valgut la pena pujar. El camí s’ajeu i arribem al refugi: són quarts de vuit i ens afanyem a confirmar les reserves; quan demanem per sopar ens diuen que hauríem d’haver arribat a les sis de la tarda per a poder reservar-lo...mare, la gana que passarem! ja que tan sols portem menjar d’atac. Ens instal·lem a

Tot revoltant el Picu, la cara nord-oest.

l’habitació i restem en llista d’espera, a veure si hi ha sort, i n’hi ha: puja un xicot del refugi i ens avisa que podrem sopar! Això ja es comença a arreglar, perquè entre la boira i el pronòstic del temps...no les tenia totes i, a sobre, sense sopar! Hem estat afortunats amb el sopar i la veritat és que ens atipen! tres plats i postres i, a més, bo de veritat. Mentre sopem arriben els germans Pou, amb una colla de feres comentant les aventures...aleshores no ho sabíem però són en plena feina de fer la via en la paret més difícil del planeta: • Orbayu encadenada en vuit hores el 04-09-2009. Esmorzem animats, la incertesa del temps d’ahir s’ha esvaït i sembla que gaudirem d’un bon dia, tan sols unes nuvolades que s’han aixecat molt matineres em fan malfiar. Passem per davant de la font i comencem baixant, donem tota la volta al Naranjo, de l’oest al nord i la cara est per, finalment, assolir la sud. El camí, en acabar la baixada, gira a la dreta i, a l’alçada de la cara nord, flanquejant un jou que enguany és ben ple de neu. Ens anem enfilant per encarar la costeruda Canal de la Celada que ens deixa a les envistes de la cara est. Sort que estem a l’ombra ja que la canal puja de valent. Superada la canal ens decantem a la dreta per acostar-nos novament a la paret, un nou tram de pujada i som als peus de la cara sud que s’obre com un immens amfiteatre. Anem prou bé, tan sols veiem un grup al davant i acabem d’atrapar una parella que deixem enrere; anem mentalitzats de trobar-nos amb aglomeracions i d’haver de fer cua...no és que ens agradi, però com a primer contacte amb el Picu ens sembla el més assenyat. Només l’Antonio havia estat aquí fa molts anys i no va poder arribar dalt: feia la Rabadà i va haver d’abandonar pels Tiros de

23

La cara est amb la famosa Y de la Cepeda.

la Torca en posar-se a ploure. A més el Joan el tenim convalescent d’una intervenció de lligaments creuats del genoll, que l’han tingut fora de servei força mesos, jo que vaig fent amb el meu bíceps reparat i l’Antonio que la darrera escalada que va fer, va ser fa un any, al darrer campament...vaja trio! Un tram de grimpada ens porta fins al peu de via. Els companys que han arribat abans s’han posat en una variant més a l’esquerra, per tant som els primers a la Sud directa. Mentre ens equipem puja la parella que havíem avançat i es posen a la cua i poc després també es posa darrera la parella d’Igualada que vàrem conèixer al refugi. Nosaltres anem tres i el madrileny va amb

Una cordada d’amics extremenys a la segona reunió.


El Joan arribant a la tercera reunió: gaudim de l’entorn. Al fons s’intueix el mar de boira.

Fabulós panorama d’agulles: Torre del Carnizoso, Torre del Oso...

corda de vuitanta metres i pensa empalmar els dos primers llargs: per això li cedim el torn; quan pensa començar se li fa una trena a la corda i finalment comencem nosaltres...qui? Home això no es pregunta, els que ja em coneixeu sabeu que la meva debilitat és començar les vies i els companys hi estan d’acord, així que encaro el primer llarg: és curt però el més difícil de la via: estudio la situació, pocs peus i dolents i alguna presa bona de mans; força amunt trobo un clau amb un cordino dins una canal i, passades les dificultat, en un forat de pitó col·loco un alien que hi queda prou be i em llenço. Uns passos d’adherència de peus i ràpidament engrapo l’aresta de la canal, supero peus i... salvat! Xapo el cordino i respiro. El madrileny també ha començat, ho ha agafat per la placa de l’esquerra i, recte amunt, es passa la reunió cap on vaig jo. El pas d’inici és un bon cinquè que t’agafa fred, sortosament ara la cosa s’ha suavitzat i fàcilment assoleixo la sòlida i còmoda reunió. Assegurat! Ara és el torn dels companys que ràpidament em venen a fer companyia. Ens dividim la via per a evitar massa canvis de cap de corda, per tant, segueixo. Es veu un parabolt recte amunt de la reunió, però és una variant més difícil, així que flanquejo a la dreta. El començament és relliscós de peus i cal estar atent Tot seguit entro en una canal i recte amunt. Tota la via està desequipada excepte alguns claus que trobes o no

trobes, però tant li fa, ja que hi ha ponts de roca i els tascons i friends entren molt bé. Aquesta tirada és força aèria i llarga, uns 40 metres i la gaudeixo. Ja veig la reunió, poso un alien assegurant l’entrada i em reuneixo amb el madrileny que ja està assegurant la seva companya. Les reunions són a prova de bombes! Parabolts del dotze amb anella: no oblidem que aquesta línia és la clàssica de baixada de la majoria de vies. Munto la meva instal·lació i recupero els companys. A l’esquerra també han arribat els extremenys que fan una via paral·lela. Ara és el torn de l’Antonio, puja ràpid i li hem d’insistir que col·loqui alguna assegurança, però diu que es troba còmode i no li calen; va tan engrescat que es salta la reunió i ja no li queda corda. Ja ens veiem sortint a l’ensamble...però l’avisem a temps i pot muntar-la en un pont de roca; pugem fins a la reunió que s’ha saltat i ens hi assegurem. Ara ja només li cal arribar-se a la quarta reunió, de la que s’ha decantat una mica a la dreta. Per unes canaletes agraïdes, però de difícil assegurament, assoleix la quarta reunió. Som en un terreny mes ajagut, ple de canals molt estètiques; el Joan es troba bé, malgrat els dubtes inicials, i ara serà el seu torn per a gaudir dels “canalizos”! Les canaletes van perdent verticalitat a mesura que ens aixequem i es converteixen en una “disfrutada”. A més la roca, malgrat passar-hi tanta gent, és súper adherent. 24

En una còmoda lleixa ens desencordem, ara només cal continuar grimpant per on es veu més senzill, fins a assolir l’aresta que seguirem a l’esquerra.

Entrant a la quarta reunió, quina satisfacció!

El Joan a les canaletes, “canalizos” passants’ho d’allò mes bé; del genoll ni se’n recorda!


Aquí ens desencordem, resta la grimpada i la cresta fins al cim.

La senzilla i bonica imatge del cim.

Des del cim, la boirada que sembla voler pujar i, a la plana, no para de ploure. El Picu s’ha deixat fer! Som afortunats.

Quan comencem la grimpada ja baixa la parella madrilenya, el xicot ens dóna dos bons consells: baixar pels ràpels de la Teògenes, així evitarem les aglomeracions de la normal, i un molt bon lloc per anar a fer una sidra a Sotres. Acostumats a crestejar pel Pirineu la grimpada es fa sense complicacions, vigilant de no fer caure cap pedra, encara que cal anar segur, ja que és exposada, sobretot de baixada. Ja a la carena gaudeixo amb

el mar de boira del que emergeixen tot de cims que malauradament no sé identificar... l’Antonio sí i ens en fa una bona classe. Estem molt contents, ahir no donàvem ni cinc cèntims per les nostres possibilitats d’assolir el Picu; i a més, a la primera visita és rar que tinguis la sort de que faci bo... Avui mateix ja hem de baixar, els companys demà tenen servei de cuina al campament i no teníem una segona oportunitat; la gent, pel que

El Joan a punt d’assolir la cresta i l’Antonio sota el cim. La boira ja vol pujar!

La petita imatge que corona el Picu.

GRAU INSTAL·LACIONS I REPARACIONS, S.L.

Regs per aspersió i degoteig Reformes en general

INSTAL·LADORS AUTORITZATS

Calefacció i A.C.S.

C/ Antoni Cusidó, 6-C - 08208 Sabadell Tel. 93 716 17 28 - Fax 93 716 07 06 grauinstal@telefonica.net

Aire condicionat 25

Treballs verticals Lampisteria Electricitat Gas Energia solar


Als ràpels de la Teògenes, una molt bona opció per a evitar les aglomeracions de la normal, corda de 60, compte!

veiem, sol quedar-s’hi més d’un dia per anar segurs. Desgrimpem la canal amb atenció i retrobem les cordes a l’esquerra, mirant cap a la timba. Hi ha una instal·lació de ràpel que el company de Madrid ens ha ensenyat; sort, ja que no és gaire visible. L’equipament és excel·lent com a la normal, parabolts del dotze amb anella; però atenció! cal dur cordes de seixanta ja que sinó no s’arriba i cal fer algun ràpel precari intermig. Amb quatre ràpels de 60 som a peu de via, un més que per la normal. L’Antonio puja a recuperar la motxilla que ha deixat a peu de la normal ja que no pensàvem fer aquests ràpels. En un tres i no res la boira ens embolcalla; ja no tornarem a veure el sol, ni les magnífiques vistes fins l’endemà! Fem una ganyipada i tornem al refugi a recuperar el poc

Croquis de la via sur directa de los Martínez, manllevat d’Internet.

material que hi hem deixat, llàstima ja que ens hauríem estalviat tornarhi a pujar. Refem el camí d’ahir i altre cop enmig de la boira pixanera, avui fins i tot més pixanera! El nostre objectiu ara és Sotres, casa la Gallega, on el company de Madrid ens ha dit que hi podrem beure una bona Sidra, i com diu l’Antonio, segur que serà així, ja que tots els consells que ens ha donat han estat encertats fins ara. Ja a Sotres ens costa trobar la casa, fins que enfilem amunt el carrer principal i veiem Casa la Gallega; entrem, són les cinc tocades, no hi ha ningú, unes quantes taules amb un hule i força andròmines; baixa la senyora: nos pone una Sidra? , podriamos comer algo? tengo fabada les va bien? vaja si ens va anar bé! Un entrant de Cabrales i un bol de fabada ben regat amb Sidra...què

més podíem demanar després del goig de pujar el Picu!!! Com haureu pogut intuir els que hagueu tingut la paciència de llegir fins el final, ens ho vàrem passar molt bé; som conscients que la via no és res de l’altre món escalatòriament parlant, però per ser la primera visita, en les condicions físiques de la cordada i el mal temps que feia el dia abans, ens donem per molt satisfets, que escalar s’escala poc, però caminar...caminar te’n fas un tip. Ja havíem complert el primer objectiu del campament, ara, ens quedava el segon: l’Antonio tenia entre cella i cella una altra sud directa, la de Peña Santa de Castilla, però ja us ho explicaré més endavant... Jaume Planell

Nova activitat: TÈCNIQUES DE PROGRESSIÓ VERTICAL (Espeleologia indoor) INFANTIL I ADULTS Aeròbic · TBC · Judo · Karate · Esgrima · Aikido · Gimnàstica Art · Manteniment Acrobàcia · Fitness · Balls de saló · Estiraments · Relaxació · Sauna 26


E

l passat dia 27 de setembre va tenir lloc la primera sortida de la secció famílies desprès de l’estiu. Va ser tot un èxit de participació. El més destacable va ser l’entusiasme dels nens que van participar, i és que no hi havia qui els parés! Varem sortir de la urbanització les Marines en direcció coll de Palomeres, d’allà enfilarem cap a la serra del bon aire fins la pedra de l’Àguila, més tard fins a Roca Mur (a la màquina de tren), on esmorzàrem amb vistes a la Mola i la Morella. En acabar varem davallar fins el mas Daví, on el nostre petit escamot de caçadors (de saltamartins i sargantane ) i recol·lectors (de fruites del bosc), es va dedicar una bona estona a aconseguir figues per a tothom. Tant era l’entusiasme dels primers que ja de tornada van errar el camí. Sort dels transmissors que

SECCIÓ FAMÍLIAR MATINAL A ROCA MUR (la màquina de tren)

i MAS EL DAVÍ 27-09-2009

dúiem per avisar-los i fer-los tornar (i de les cames de l’Àlex que va sortir corrents a buscar-los). Com anècdotes us puc explicar que als primers 100 metres varem tenir el primer abandonament per desintegració de la sola de sabata, que el més menut de 4 anys no va anar mai a coll o els que més es queixaven al començar eren els més convençuts al final. En acabar alguns nens ja preguntaven quan seria la propera sortida!. Els que teniu fills sabeu com pot ser de complicat fer una excursió i arribar al destí proposat. Quan no és que ens hem cansat, ens fa mal la sabata, o és mol avorrit, fa massa fred o massa calor, o tenim gana o... Així que cada cop que volem fer alguna excursió cal que ens les empesquem totes per motivar-los i algunes vegades hem acabat pensant que tot plegat és massa dur i que no val la pena. Si us sentiu identificats,no ho dubteu, heu trobat la vostra secció!!! Enguany ens hem proposat el repte de fer dues sortides al mes, de manera que si no podem anar a totes no passi massa temps fins la següent. Tenim un programa per tot l’any, però si voleu fer noves propostes i voleu ser vocals d’alguna sortida, sereu molt benvinguts. Oriol Carol

http://familiesues.wordpress.com/ Tot coronant la pedra de l’Àguila

Un merescut esmorzar

De camí cap a Roca Mur

27


A

rriba la tardor i amb ella una nova edició de la Ronda Vallesana, una caminada popular que any rere any convida a tots els afeccionats a l’excursionisme a conèixer els racons més bonics de les dues comarques del Vallès. La secció Muntanya de la nostra entitat té cura cada any de buscar un nou itinerari on dur a terme aquesta activitat. Enguany la Ronda arribava a la seva trentena edició. Podríem dir que ja ha assolit la plena maduresa i, per celebrar-ho, volíem trobar un indret que tingués una rellevància adient. Inicialment ens havíem proposat que el recorregut passés pel cim del Matagalls, màxima elevació de tot el Vallès, però això no va ser possible en no trobar un lloc de sortida i arribada que permetés encabir tots els vehicles dels participants. Així doncs, ens vàrem decantar per buscar un itinerari en què sortint del petit poble del Montseny poguéssim arribar a la carena que separa les valls de la Tordera i de Vallforners i d’aquesta manera poder assolir els cims del puig Drau (1344 m.), el Sui (1318 m.) i el turó del Samont (1267 m.), els més alts que mai s’han assolit en cap de les vint-i-nou Rondes anteriors i, per tant, podíem dir que per celebrar la trentena Ronda pujàvem a tres cims, un per cada deu anys. Per començar ens vàrem posar en contacte amb el batlle del poble del Montseny, Sr. Alfons Planas i Jubany, el qual des del primer moment ens va donar el màxim de facilitats perquè la Ronda es dugués a terme en el seu municipi. El massís del Montseny té un problema que ja hem patit en altres Rondes, i és que s’hi han fet tantes pistes practicables per a vehicles motoritzats que els vells camins de muntanya han deixat de ser útils i s’han anat perdent. Tant es així que enguany, si no ens haguéssim volgut complicar la vida, es podria haver fet un recorregut sempre per pistes aprofitant tant sols el camí carener. Aquesta no era la nostra intenció i es per això que vàrem començar a consultar plànols i documentació sobre la zona per veure si trobàvem informació dels antics camins que s’empraven en èpoques passades. És important assenyalar que aquí vàrem comptar amb l’ajuda inestimable dels masovers i propietaris de les

ESPLAI

LA XXX RONDA VALLESANA 18 d’Octubre del 2009

dues masies que es troben en el transcurs del recorregut que volíem fer. La Dolors i l’Emili del Molar de Dalt, i l’Adolf i el Josep de la masia del Samont varen ser les persones que amb el seu coneixement del terreny i les seves sàvies indicacions ens van fer possible trobar els vells corriols i camins de muntanya que s’havien fet servir antigament. Així doncs, a poc a poc vàrem anar trobant –i netejant– els camins que ens van permetre evitar les tan monòtones pistes i descobrir també un antic corriol que a mig aire travessa tot el vessant de la muntanya i que donava la possibilitat de fer un recorregut més curt per a aquells participants que ho volguessin. Bé, la tasca que es va fer sobre el terreny per anar trobant l’itinerari adient mereix un punt i apart. Els companys que ens hi vàrem dedicar

Molar de Dalt

28

La font Joana

dèiem que hem anat d’excursió al Montseny més vegades aquest any que en tota la nostra vida d’excursionisme, i és veritat; però també és veritat que aquesta feina va ser altament enriquidora i hem arribat a un punt en què fins i tot ens sap greu haver de deixar d’anar-hi. Cal remarcar que hem establert una sincera amistat amb la gent de les masies de Molar de Dalt i del Samont, i el treball de camp ens va permetre descobrir rierols encisadors, arbres monumentals amagats entremig de la densa vegetació, esplendoroses fagedes i alzinars, antics pous de glaç i fonts oblidades que hem tornat a donar a conèixer. Val la pena destacar aquí la labor feta pel company Arcadi per recuperar la font Joana, que es troba sota el turó del Samont i que ens ofereix una aigua d’una qualitat com no n’hi ha d’altra per aquella zona. Un cop acabada la fase de disseny de l’itinerari, probablement la més gratificant, es quan ens varen


Castanyer

Samont

haver de posar a fer totes les activitats i gestions necessàries per assolir el nostre objectiu. Demanar permís al Parc, contactar amb els sponsors, determinar els punts de control i avituallament, enviar informació a tots els participants d’anys anteriors, i sobre tot fer el llibre. El llibre, que s’ha confeccionat des del primer any fins ara sense excepcions, és un dels distintius de la Ronda Vallesana i li dóna un valor excepcional. Molts som els qui estem orgullosos de tenir a la nostra biblioteca una col·lecció completa dels trenta llibres que s’han editat fins ara. En el llibre tractem d’explicar les principals característiques del lloc on es fa la Ronda, la climatologia, la fauna, la flora, els costums de la gent, la seva cultura i la seva història. Sense el llibre, la Ronda

seria una caminada més i no tindria el prestigi que ha assolit. Després de fer tota aquesta tasca, arriba l’hora de la veritat i, com que el temps passa molt de pressa, ja som dins dels últims dies previs a la data de la celebració de la Ronda. Ara cal anar a netejar tots els camins per deixar-los perfectament preparats per al pas de tots el participants i posteriorment tot el recorregut es té de marcar i s’ha de preparar tota la logística necessària. Cal preparar el lloc de sortida i d’arribada, els diferents llocs on es dóna avituallament –esmorzar, begudes i fruita–, s’han de senyalitzar els llocs d’aparcament i assegurar que no queda cap detall per resoldre. La setmana prèvia al dia de la Ronda, els nervis estan a flor de pell: “I si plou? I si ve poca gent? I si en

ve massa? I si no tenim prou llibres? I si fem curt de botifarres o de begudes?” El dia de la Ronda ja no podem pensar en tot això, la feina es multiplica i els petits problemes que van sortint els resolem sobre la marxa. Comencen a arribar els participants i estem les dues primeres hores amb la màxima tensió. Després la tensió es trasllada al lloc de l’esmorzar, però a poc a poc tot es tranquil·litza. Ara només cal anar esperant que els participants completin el recorregut i vagin arribant a recollir la medalla i a lliurar el full de ruta. En arribar escoltem els variadíssims comentaris de la gent: “Quin dia més preciós! Quina Ronda més bonica! Quina vista tan magnífica des del Sui! La pujada no s’acabava mai! Que bons l’esmorzar i la fruita!” La veritat és que tots aquests comentaris, inclosos alguns de més crítics, ens omplen de satisfacció i ens ajuden a prendre nota de coses que hem d’anar millorant en noves edicions. La tarda va caient, arriben els últims participants i comencem a desmuntar la “paradeta”. El batlle ens passa a veure. “Això ha estat tot un èxit” ens diu i ens mostra la seva satisfacció per haver triat el seu petit poble com a base d’aquest esdeveniment. Dels problemes amb l’aparcament a primera hora, ara ja ningú se’n recorda. Una certa tristor ens envaeix, ja s’ha acabat la Ronda del 2009, però ens sentim orgullosos de la feina feta i molt contents de com ha anat tot. La trentena Ronda Vallesana ja és història. Ara ja cal començar a pensar en la de l’any que ve. Ramon Pineda

Esmorzar

29


L

’excursionisme és la nostra, meva, dèria; la seva pràctica és un estil de vida en tots els seus aspectes, de la passejada sense més pretensions a l’ascensió més agosarada... i, enmig, un gran ventall de modalitats, gairebé tantes com persones i pensaments: d’aquí la seva grandesa. Darrerament ha aparegut una pràctica que sembla allunyar-se de la nostra essència: La competició. La competició l’entenem com una activitat complementària, no com una finalitat en sí mateixa. Una activitat que permet un aprenentatge en la convivència i en l’esportivitat. És en aquest sentit que hem endegat un projecte d’equip de promoció de l’escalada esportiva infantil i juvenil. Juntament amb la Panxa del Bou, reconegut rocòdrom que ja treballa amb la mainada, hem sumat esforços per promocionar l’activitat entre el jovent, constituint l’equip Panxa del Bou-Unió Excursionista de Sabadell. Hem signat un conveni mutu en el que les dues entitats ens comprometem a promocionar un equip de competició en escalada esportiva, dins de les categories infantil i promoció. La finalitat d’aquest equip

ESCALADA EQUIP DE COMPETICIÓ D’ESCALADA és promocionar, entre el jovent, la pràctica de l’escalada en el vessant de la competició, amb l’objectiu d’educar els nois i noies en els valors de l’esport: camaraderia, participació, comunicació, educació física i mental, etc, valorant per igual tant la participació com els resultats, amb la finalitat que l’infant gaudeixi practicant esport. L’equip participa a les competicions que la F.E.E.C. organitza: campionat de Catalunya d’escalada de dificultat, campionat de Catalunya d’escalada en bloc, copa Catalana d’escalada de dificultat i copa

Fotos de Jaume Planell

30

Catalana d’escalada en bloc. Per ara, són un grup de cinc nois i cinc noies a la categoria infantil i un jove a la categoria promoció. L’equip entrena a la Panxa del Bou sota la coordinació de l’Oriol Dubreil i treballen la tècnica amb un entrenador. S’ho passen molt bé, juguen i escalen amb un entussiasme que ja voldrien alguns...i l’esforç ha valgut la pena, ja que sense proposar-nos-ho han gairebé monopolitzat la categoria Infantil. Moltes felicitats a tots i totes per l’esforç esmerçat i per lluir arreu el nom de la Unió Excursionista de Sabadell. Campionat de Catalunya d’Escalada de Dificultat 2009 Categoria infantil femenina

CAMPIONA Silvia Burgada Cura SOTS-CAMPIONA Mariona Burgada Cura 4ta Marina Valencia 5ena Maria Benach Categoria infantil masculina

4art 8è

Pau Jover Escapa Nil Fuster Illa


Categoria Promoció SOTS-CAMPIÓ Èric Rodriguez Medina

Copa Catalana d’Escalada de Dificulat

7è 8è 9è

Marcial Gonzàlez Gutierrez David Capilla Hernàndez Jordi Fusté Llorca

Categoria Infantil femenina Campionat de Catalunya d’Escalada en Bloc (Nois i noies a la mateixa categoria.)

Categoria Infantil

SOTS-CAMPIÓ Pau Jover Escapa TERCERA Mariona Burgada Cura 5ena Silvia Burgada Cura 12ena Maria Benach Zubero 14è Pol Maldonado de las Heras 15è Nil Fusté Illa Categoria Promoció

Èric Rodriguez Medina

CAMPIONA Silvia Burgada Cura SOTS-CAMPIONA Mariona Burgada Cura 4ta Maria Benach 6ena Mariona Anglès Vera Categoria Infantil Masculina

SOTS-CAMPIÓ Pau Jover Escapa 9è Ferran Peig Mallol 11è Pol Maldonado de las Heras 12è Nil Fusté Illa Categoria Promoció

SOTS-CAMPIÓ Èric Rodriguez Medina

Fotos d’Eduard Burgada

31

Copa Catalana d’Escalada en Bloc Categoria infantil

SOTS-CAMPIÓ Pau Jover Escapa 5ena Mariona Burgada Cura 7ena Silvia Burgada Cura 17ena Maria Benach 22è Ferran Peis 27è Nil Fusté Mallol 28è Pol Maldonado delas Heras Moltes gràcies a totes i tots per la vostra participació. L’equip PXBUES, és a dir vosaltres, sou una realitat! Jaume Planell


I

NTRODUCCIÓ: El Camí del Nord és la històrica caminada pel litoral cantàbric; a Hondarribia el pont sobre el riu Bidasoa, que fa de frontera entre Espanya i França, encara es diu de Santiago. L’aventura al llarg de tota la cornisa cantàbrica ens reserva el misteri i la bellesa de l’època medieval, a part de muntanyes i boscos, camins de ferradura, platges i olors de saltiró, sorolls de gavines i pobles on sembla que el temps s’hagi aturat. Davant la massificació d’altres rutes, com el Camí Francès, peregrinar pel Camí del Nord significa recuperar el món interior i escoltar el silenci. Aquest Camí està senyalitzat amb fletxes grogues, pals de fusta i fites de pedra, i discorre per la zona de la península sotmesa al clima atlàntic; per tant la millor època és la primavera, amb temperatures suaus i alguna remullada, per oblidar les planúries de Castella, que encara recordem de l’any 1993, quan vàrem fer el Camí Francès des de Roncesvalles. Amb tota la il·lusió, doncs, comencem el Camí del Nord. PRIMERA JORNADA, dia 13 de maig (Hondarribia – Zumaia) La gran aventura comença en un lloc simbòlic: el pont del riu Bidasoa que és on els antics pelegrins decidien anar per la costa. Pugem al monestir de Guadalupe, per després baixar al poble mariner de Pasajes de San Juan i arribar a Donostia. Entrem al passeig marítim i la platja de la Concha per veure el Peine de los Vientos, de l’escultor basc E. Chillida. Seguim cap a les rampes del Monte Igueldo on trobem marques de GR que ens porten a Zaraut, pedalem cap a Getaria i, per la costa, fins a Zumaia, vila medieval. El recorregut ha estat de paisatge divers i mariner, amb un continu puja i baixa. Total 82 km. SEGONA JORNADA, dia 14 de maig (Zumaia – Lezama)

BTT EL CAMÍ DE SANT JAUME DEL NORD o CORNISA CANTÀBRICA De Hondarribia a Santiago de Compostela, 889 Km

Sortim a primera hora cap a Deva, passem per l’ermita del Calvari i anem per bosc fins a Marquina. Allà enfilem la pista del monestir cistercenc de Cenarruza, espai de tranquil·litat. Seguim cap a Gernika, ciutat màrtir de la guerra civil espanyola, inspiració del cèlebre quadre de Picasso. Visitem la Casa de Juntes, on es reunien els representants dels pobles de Biscaia. Acabada la visita, marxem en direcció de les valls d’Oca i Butrón, espais on retrobem la naturalesa, fins a Lezama, final de l’etapa de 86 km.

C/ Antoni Cusidó, 6-C - 08208 Sabadell Tel. 93 716 17 28 - Fax 93 716 07 06 graupromo@telefonica.net 32

TERCERA JORNADA, dia 15 de maig (Lezama – Castro Urdiales) De bon matí llueix un sol que ens anima a anar cap a Bilbao passant per Zamudio. Travessem la muntanya del Monte Avril, tenint Bilbao als nostres peus; hidestaca la Basílica gòtica de Begonya. Fem una passejada per diferents llocs de la ciutat: museu Gugenheim, Teatre Arriaga, etc. Continuem cap a Barakaldo, Sestao i Portugalete, pobles de la ria amb indrets molt deteriorats i arribem a Castro Urdiales, un dels ports que monopolitzaven el tràfic comercial amb Flandes. Hem fet 62 km. QUARTA JORNADA, dia 16 de maig (Castro Urdiales – Santander) Sortim amb canvi de clima, ja que el dia es lleva ennuvolat, però això no ens desanima. Passem el Pontarròn de Guriezo per arribar a Laredo, on trobem “casonas” com el Palau del Condestable i altres. Seguim cap a Santoña i Santander. La travessa de la badia la fem amb barca per abreujar, ja que anem literalment xops. Etapa sense pena ni glòria a causa del mal temps. Han estat 63 km.

Comença l’aventura Hondarribia

GRAU PROMOCIONS I REFORMES, S.L.

Arbre de Gernika

Obra nova

Fusteria

Reformes integrals, banys, cuines...

Alumini

Muntatges amb pladur

Parquets

Pintura


Passejant per la ria de Bilbao. Museu Gugenheim

Casa de Colombres. Arxiu de Indianos

CINQUENA JORNADA, dia 17 de maig (Santander – Unquera) Per compensar la mala jornada d’ahir, avui dediquem el matí a visitar Santander: el passeig Pereda, el palau de la Magdalena avui Universitat Internacional Menendez Pelayo, el Sardinero, etc. Sortim a la glorieta de Cuatro Caminos i enfilem el corredor que queda entre la costa i la muntanya, paisatge bucòlic, per arribar a Bezana i Puente Arce, pont que salva la ria i permet arribar a Santillana del Mar, una de les ciutats monumentals del Camí, ara convertida en basar de turisme. Seguim pels bonics pobles de Cantàbria, entre els que destaca Comillas; hi admirem la Universitat Pontifícia i la casa El Capricho, obra de Gaudí. Ens posem de nou en marxa cap a San Vicente de la Barquera entrant pel pont de pedra del segle XV. Seguim camí cap l’engorjat de La Hermida, porta de la mítica Liébana, per arribar a Unquera, als peus del

riu Deva, frontera d’Astúries. Aquest poble també és conegut perquè les coques, conegudes com a corbates de Unquera. Avui hem fet 72 km. SISENA JORNADA, 18 de maig (Unquera – Colunga) Som a la meitat del nostre recorregut. Sortim pel pont de ferro sobre el Deva, i entrem a Astúries. Ara, per carretera, arribem a Colombres amb la casa de color blau, arxiu dels “indianos”. Seguim camí fins a Llanes, important port i ciutat d’estiueig, amb restes de muralla i torre del segle XIII. Continuem cap a Ribadasella per l’antic camí medieval, passem ran del monestir benedictí de Sant Antolín i anem rodant fins que veiem el llarg pont sobre el riu Sella. El camí va enganxat vora el mar i ens acompanya un estol de gavines. Anem pedalant per camins amb suaus prats de pastura. Això és l’Astúries rural i autèntica. Arribem al poble de Colunga, final de jornada amb un total de 83 km.

Colegiata de Santoña

Colegiata Santillana del Mar

33

SETENA JORNADA, dia 19 de maig (Colunga – Oviedo) Hem deixat la costa i entrem a l’interior o Camí Primitiu. Després dels dies de mar, ara som a la serralada cantàbrica camí de Villaviciosa, pàtria de la sidra. Fem parada, perquè seria un pecat peregrinar i no parar en una sidreria a fer un “culín”. Visitem l’ajuntament i l’església de San Juan de Amandi, per continuar cap a San Salvador de Valdediós, temple de grans proporcions, consagrat l’any 893, sota el regnat d’Alfons III. Feta la visita, seguim un camí de fort pendent cap al coll de La Campa (400 m). Ens aturem per a refer-nos de l’esforç i poder seguir per carretera asfaltada fins a les portes de Oviedo. El recorregut ha estat de 54 km. VUITENA JORNADA, dia 20 de maig ( Oviedo – Tineo) Si existeix una ciutat plenament lligada al Camí de Sant Jaume, a


DESENA JORNADA, dia 22 de maig (Grandas de Salime – Lugo) El Camí arriba a les portes de Galícia pel port de l’Acebo a 1030 metres. Som en terreny de prats d’un verd immaculat junt amb terrenys rocosos; aquí la gent viu de la pissarra i la ramaderia. Tot rodant som a Fonsagrada on el perfil del Camí es suavitza perquè ja no queden muntanyes, sinó un puja i baixa constant per zones rurals, fins que arribem a l’Hospital de Montouto, lloc emblemàtic del Camí com a hospital de pelegrins. I ja som a les portes de Lugo. Avui hem fet 92 Km. Sant Salvador de Valdediós, temple preromànic

més de Compostela, és Oviedo. La historia conta que un pastor, anomenat Pelayo, per mitjà d’un senyal lluminós va descobrir el sepulcre de l’Apòstol. El rei Alfons II el Cast, es disposà a comprovar la troballa, reuní la Cort i es posà en marxa pel camí de Lugo i començà la primera peregrinació a Santiago, unint Oviedo amb la capital jacobea, ruta que avui s’anomena Camí Primitiu. Dediquem el matí a visitar la Catedral, les esglésies preromàniques de Santa Maria del Naranco i San Miquel de Lillo, així com altres edificis notables. Reprenem la ruta per la vall del riu Narcea, San Juan de Villapañada, Santa Eulàlia de Dóriga i Salas, poble antic i interessant, en plena serralada cantàbrica. Anem per camins forestals que encomanen pau i tranquil·litat. Comencem la pujada al port de La Espina (660 m) per passar un altiplà en direcció a Tineo, ara en

forta davallada, donant per acabada la jornada d’avui amb 89 km. NOVENA JORNADA dia 21 de maig (Tineo) – Grandas de Salime) A primera hora s’aixeca la boira de les valls i despunta un sol radiant que ens acompanyarà tot el dia. Avui comencem amb la pujada al monestir de Santa Maria Real de Obona, i la baixada al fons de la vall, a Pola de Allande, un dels punts més despoblats de l’interior. Seguim amb la remuntada al port del Palo (1146 m), darrera barrera abans de Galicia. El paisatge és de grans boscos, quasi alpins, amb horitzons infinits, ja que ens trobem en el punt més alt de tot el Camí del Nord. Recuperats, comencem la davallada cap a l’embassament de Salime, llarg de 35 Km, engorjat sobre el riu Navia. Arribem a Grandas de Salime, on acabem l’etapa de 82 km

ONZENA JORNADA, dia 23 de maig (Lugo – Pedrouzo) Lugo (Lucus Augusti) antic nom romà, declarada Patrimoni de la Humanitat per la seva muralla de dos quilòmetres de llargada, de 5 a 7 metres d’amplada, una alçada de 8 a 10 metres, i deu portes d’entrada. Dediquem part del matí a passejar per la muralla, altres monuments de la ciutat, el pont romànic sobre el riu Miño i les termes romanes. El Camí Primitiu, que ara seguim, anava a Melide per trobar el Camí Francès de Roncesvalles. Amb aquesta idea ens posem a la carretera asfaltada i ens proposem donar-nos una pallissa a fi de recuperar temps. En passar pel trencall de San Romàn da Retorta fem una desviació per visitar l’església romànica i el cementiri annex, on es respira tranquil·litat i pau pels quatre costats. Després tornem a la carretera fins a Melide i allà topem amb la riuada de pelegrins del Camí Francès, fort contrast amb els dies passats en el silenci i intimitat, propis d’un pelegrinatge. Posats dins d’aquest ambient, no ens queda si no pedalar fins a

Sant Miquel de Lillo, església preromànica patrimoni de la Humanitat

Embassament de Salime

34


Típic horreo gallec

Pedrouzo on donem per acabada la jornada amb 102 km. DOTZENA JORNADA, dia 24 de maig (Pedrouzo) – Santiago de Compostela) Última jornada, de tràmit fins a Santiago. Aquest serà el darrer cop de pedal que la B.T.T. suportarà, corrent i trepitjant els boscos d’eucaliptus cap a Labacolla. Per sobre nostre vola l’avió de l’era moderna i aquesta és, potser, la incongruència del pelegrinatge del segle XXI . Travessem Labacolla i aviat som al Monte do Gozo, on els pelegrins veien les torres de la Catedral de

Santiago. Avui el Monte do Gozo és un gran centre d´acollida de pelegrins, sense cap atractiu. Les torres de la Catedral es veuen des d’on hi ha el monument que recorda la visita del Papa Joan Pau II, i el trobem totalment abandonat. Entrem a Santiago per la porta del Camí, que ens endinsa per carrers i places, cap a la plaça de l’Obradoiro on ens rep la majestuositat barroca de la Catedral, donant per acabada la jornada i el Camí, avui amb 22 km. Fem visita a la Catedral, entrant pel portal de la Glòria. Acte seguit participem a la celebració de la missa del pelegrí per donar gràcies a l’Apòstol, demanant-li, amb una forta abraçada, amor i pau per a tothom. CONCLUSIÓ. Santiago de Compostela és la meta que no desenganya qui ha vençut adversitats darrera un somni. El Camí de la Costa o del Nord és una de les primitives rutes de peregrinació. Des del segle IX n’hi ha constància escrita i, com exemple, citarem Sant Francesc d’Asís, que va fer aquest Camí l’any 1214. En aquells temps, les terres de Navarra i Castella es trobaven ocupades pels musulmans; en canvi, el Camí de la

Final de l’aventura. Plaça de l’Obradoiro, Santiago de Compostela

Costa era més segur. El tram inicial de Guipúscoa es far dur a causa dels rius que desemboquen a la mar. Amb l’entrada a Biscaia es recorren valls tranquil·les; a Cantàbria tornen les muntanyes i valls amb continu puja i baixa, la situació a Astúries és semblant, millorat amb la presència al fons del Pics d’Europa i, en arribar a Galícia, deixem el mar i ens posem a l’àmbit rural, traspassant valls, prats i boscos d’eucaliptus que ens oxigenen els pulmons. Per acabar citarem una dita popular “QUIEN VA A SANTIAGO Y NO VA AL SALVADOR, VISITA AL CRIADO Y OLVIDA AL SEÑOR”. Joan Canals i Joan Mestres

PD - El món de la bicicleta està fet de valor, voluntat i fatiga, és un món de persones que estimen sentir el vent, la pluja, la suor i, per dintre la seva pell, viuen emocions. Muralla romana de Lugo, patrimoni de la Humanitat

35


Data: 28 – 30 /08/2009 Distància: 166km Desnivell: +9400 / -9400

ESPLAI

E

n els meus plans no em plantejava ni començar a pensar en el UTMB fins el 2010, però encara no tinc massa clar qui o què va ser el que em va fer donar el pas i tirar endavant...la qüestió es que sembla ahir quan em vaig llençar de cap a la piscina i em vaig apuntar a aquest repte que espanta a qualsevol, a mi el primer: 166km!!! 9400m de desnivell positiu!!! Un tant per cent elevat d’abandonaments!!! Superar 6 colls per sobre 2000m!!! Però des del moment que vaig fer la inscripció ja em vaig quedar enganxat: la planificació de la temporada ja girava entorn a una sola cosa, l’objectiu era un i s’havia de fer el que fos per assolir-ho. Si no fos per causa major no hi hauria marxa enrere. Al llarg de la temporada hi ha hagut de tot, majoritàriament tot bo per sort, amb moltes alegries i bons resultats en les marxes preparatòries prèvies, però també moments agredolços com UT d’Andorra que de tant en tant et fan baixar i tocar altre cop de peus a terra per constatar que no sempre podem traspassar els límits, però de tot se n’aprèn. I tot això ha servit per posarho a la pràctica a Chamonix. El 25 d’agost, desprès d’haver repassat els dies previs un milió de vegades que no em deixava res, per fi estem a Chamonix, via l’aeroport de Ginebra, sota la majestuositat del massís del Montblanc i respirant l’ambient de la cursa per tots costats. Uuufff, quants dubtes... però no són dies per pensar en això, són dies per relaxar-se totalment i fer una mica de turisme: Mar de Glace, Aiguille de Midi, bon menjar a Courmayer. 28/08/09 a les 18:29, envoltat de companys (Òscar, Massa, Yves, Josep, Hanrath...) i tot preparat per donar el tret de sortida a una de les curses que ja són mítiques en el calendari europeu d’ultres de muntanya, música de fons i... 3,2,1, tothom a córrer o almenys els primers, la resta hem d’esperar que es desfaci el tap entre els carrers de Chamonix per començar a estirar les cames. Però tampoc cal emocionar-se gaire, queda molta cursa i ja s’anirà posant tothom a lloc.

RAÜL ANGULO HISTÒRIA D’UNA VIVÈNCIA UTMB 2009

M’aturo un moment a fer una parada tècnica i em sorprèn el murmuri provocat pel trotar de 2300 persones, és impressionant, talment com un manat de búfals! I no para de passar més i més gent!!! Quina imatge!!! M’incorporo altre vegada a la fila i seguint un mol bon camí arribo a Les Houches, primer punt d’avituallament líquid. Hi ha força aglomeració per agafar el beure i m’aturo el just, de seguida segueixo per començar la pujada cap a Col De Voza primer i seguidament cap a La Charme, tot per una pista ample i amb unes vistes espectaculars del massís nevat que treu el nas per sobre els núvols. Ara toquen 1000m de desnivell mentre es fa fosc fins al punt més baix de la cursa, al poble de Saint Gervais ( km21) i primer avituallament sòlid. Seguint els consells que m’han donat aprofito com cal per reposar forces: plat de sopes de fideus, uns quants gots de cola i plàtan. I a seguir que ara bé un llarg tram de pujada de 23km, primer passo per Les Contamines, on hi ha força animació i per Notre Dame de 36

La Gorge entre el camí de torxes i al so de la música en directe. A partir d’aquí el camí s’enfila més directe, i a mesura que anem guanyant cota la temperatura baixa en picat i es començar a notar la boira i el vent que bufa dalt el Coll de Bonhomme i que una parella ja ens adverteix perquè ens posem els paravents. Immediatament és el que faig i cap amunt, però quan porto us 500m recorreguts m’adono que durant la parada m’ha caigut el got que portava penjat al cinturó de la motxilla, merda!!! Torna enrere i troba el punt on he parat entre la boira...uuff...no hi ha manera...segueixo baixant...era tan avall?...doncs sí que ho era perquè al final el trobo al marge, entre l’herba. Bé , altre cop cap amunt i entre boira i pluja mol fina arribo a Croix de Bonhomme. La tònica de la cursa és pujar i seguidament baixar i tornar a pujar per tornar a baixar sense parar amb llargs ascensos i descensos, i ara el que toca és baixar amb compte fins a Les Chapieux, als 50km i preparat amb un avituallament generós amb zona de descans i on donen la sopa de fideus, però aquesta vegada amb mongetes incloses. Dubto si prendre-la, espero que es posin bé a l’estómac i no tingui sorpreses, però entra de conya i s’agraeix. Només portem 50km i 7h45’ de cursa, però les sensacions són boníssimes i més o menys sobre l’horari previst, i a més cada vegada falta menys fins el primer “ objectiu “ del trajecte: arribar a Courmayer. Abans, però, faig l’ascens al Col de Seigne altre cop entre boira i fred, i procurant anar menjant porcions de barretes sovint per no tenir cap defalliment, tot i que amb el ritme que porto vaig còmode no vull tenir sorpreses. La cursa entra a Itàlia i la nit es va esvaint mentre m’acosto a Courmayer escoltat en tot moment per les agulles i parets verticals de la cara sud del Montblanc, és de postal!!! Arribada a Courmayer i punt clau del recorregut per reposar forces com cal i canviar-se de roba. Com havia previst, em canvio de dalt a baix: samarreta, em poso malles curtes, mitjons, agafo la gorra i les ulleres, carrego de barretes i gels, i em prenc un bon plat de macarrons amb un parell de vasos de cola. Carrego el camelbag amb aigua i el bidó amb


isotònic i en 35’ llest per marxar de nou, no diria que fresc i refet com una rosa però “ algo és algo “. Sort que m’he n’adono només sortir del pavelló que em deixava els pals al lloc de canvi de roba, ràpidament els recullo i en marxa cap al nou objectiu: arribar a La Fouly. És objectiu per dos motius, un perquè és al km 108 i mai n’he fet més de 100 ( ja de per si és un repte ) i l’altre perquè allà és el primer punt on em trobaré l’Eva, que farà el seguiment de l’ultima part de la cursa. L’ascensió al Refugi Bertone és dura i la faig a un ritme bo però sense patir, regulant i seguint un grup de 5, tot hi així avancem algun corredor i això sempre motiva. Avituallament líquid ràpid i cap al següent punt que hi falta gent El següent tram és maquíssim i pel corriol fàcil, amb pujades i baixades relativament suaus que faig trotant fins al Refigi Bonatti i de seguida descens fins Arnuva on toca tornar a avituallar bé i omplir el camel per la pujada següent fins al Grand Col Ferret. És un punt maquíssim però la boira altre cop no deixa gaudir ni un segon de les vistes i el vent obliga a tirar ràpidament cap avall, en terreny Suïs. En el següent tram de descens gaudeixo moltíssim, em trobo comodíssim baixant pel camí gens tècnic i les cames responen, no forço però imposo un bon ritme fins a La Peule i segueixo passant corredors. De seguida es divisa el que suposo serà La Fouly però costa arribar-hi, potser són les ganes que en tinc, però sembla que passa a poc a poc el temps en aquest punt. Finalment poc després de les 13h hi arribo, porto casi 19h de cursa però no vull pensar-hi massa perquè això obliga a imaginar en el que queda encara i m’espantaria. Desprès de la sortida del divendres, aquí em torno ha trobar amb l’Eva, és una alegria poder comptar amb ànims i forces d’algu conegut

i segur que d’aquí fins al final en necessitaré uns quants. Tenia previst fer un canvi de sabatilles però ho descarto, finalment només em canvio els mitjons, em poso els Medilast llargs. Avituallament consistent i en 24’ llest per tornar-hi. Just sortir de l’avituallament m’agafa una son tremenda de sobte, uufff...serà que haig de fer migdiada!!! Però com que no pararé pas intento provar amb gel dels de cafeïna a beure si da efecte, i sembla que sí, al cap de poc ja torno ha estar despert i trotant. Encara queden 10km de baixada per una vall típicament suïssa i un curt ascens fins a Champex però que aquestes alçades ja comencen a enganxar-se les cames. A Champex altre cop retrobament amb l’Eva i petita xerrada de com em trobo mentre m’informa de la posició que vaig. Amb el servei de SMS de l’organització, a ella li van enviant la informació a cada punt de control per on passo. La pujada a Bovine la començo sol, però atrapo un grup de tres nois que porta un bon ritme i em quedo amb ells fins a coronar, on marxo junt amb un altre en el descens fins a Trient, 700m de baixada que cas-

37

tiguen els quàdriceps de valent. L’Eva just arriba amb l’autocar quan jo entro a la carpa de l’avituallament, quina coordinació!!! M’anima dientme que em veu molt bé i que endavant, és el km 138 i a cada passa queda menys, però no em vull emocionar, encara poden passar moltes coses i encara queden 2 colls importants per fer i a més a la cama dreta començo ha notar una molèstia sota el bessó, hi ha un punt que està una mica inflamat. No em vull entretenir gaire i el proper objectiu és arribar a Vallorcine. Pujant a Catogne, em torno ha ajuntar amb el noi que he fet l’últim tram i avancem alguna posició, en la llarga baixada fent ziga-zagues fins a Vallorcine anem els dos al mateix ritme i podem apurar fins al poble sense posar-nos el frontal tot i que ens la juguem perquè el camí està ple d’arrels i pedres. He fet aquesta baixada amb els quàdriceps que em couen ja i amb una llaga al dit mig del peu, em curo a l’avituallament. La temperatura torna a baixar i surto de l’avituallament amb màniga llarga, tot i això estic una bona estona tremolant abans d’entrar en calor pujant suaument per la pista cap al Col de Montets, preàmbul de l’ultima gran pujada, 670m fins a Tete aux Vents. Sé que és l’ultima pujada, que Chamonix està al darrera, però també sé que aquesta serà la pujada que més em costarà, la cama dreta em fa bastant mal i a cada passa noto una punxada a la part alta del peu i a la base del bessó. Tot i això s’han de treure forces don sigui i tirar !!! Es fa llarg arribar a dalt, però ja casi està. Hi havia un grupet de llums al que m’anava acostant però en el tram final s’han escapat, tot i que encara els veig al fons de la penombra i penso treure forces d’on sigui per apretar tot el que pugui en aquest tram final. De camí a La Flégere hi ha gent que va mol tocada i en passo


uns quants, per sort encara puc córrer, em fa mal tot però em mentalitzo aïllant el dolor, interiorment penso “ no noto res, no noto res “ i sembla que funciona!!! Rebo la trucada de l’Eva donantme ànims em tornar a dir que vaig mol bé, el 89é!! Caram si que he avançat! Per un moment penso que potser encara és possible baixar de 30h, justet però ho intento corrent tot el que puc a aquestes alçades. A La Flégere casi ni em paro, desprès de fer uns 2km més a ritme fort, afluixo, pensava que quedava menys però encara són 5km fins a l’arribada i és impossible. La baixada se’m fa força feixuga, es veu Chamonix a baix de la vall i no acabes d’acostar-t’hi i encara has de baixar 600mm!!! Vas fent ziga zagues i encara és allà a baix...la pista se’m fa realment interminable fins que al fons veig llums de civilització i al cap de poc, ja entro al poble. Mai havia tingut tantes ganes de trepitjar asfalts, quina contradicció però això era símptoma inequívoc de ser finisher, ara sí que m’ho creia!!! Desprès d’uns quants girs pels carrers de Chamonix l’arribada ja s’olora, a aquestes hores hi ha poca gent pel carrer, però entre els pocs em trobo el Xavi Miquel, la Rosa i l’Eva... ostres quina alegria més gran!!! Entro a la recta final agafat

de la mà de l’Eva i exultant de felicitat per l’objectiu aconseguit, UTMB acabat en 30h16’12’’ i 76è. Per fi, tants dies d’entrenament, tants quilòmetres fets, tanta planificació, ha donat el fruït i ha sortit una cursa RODONA, m’he trobat mol bé en tot moment, més del que podria esperar a priori, sense patir cap “ pàjara “ ni problemes físics greus i mol sencer. A més un cop acabat, tret d’una sobre càrrega al turmell dret, gairebé no tinc cruiximents, i jo que pensava que estaria 4 dies sense poder-me moure... Moltíssimes gràcies a tothom que va aportar el seu granet de sorra

38

d’una manera o altra, sobretot amb els coneixements, experiències i consells que he intentat seguir i que m’han ajudat a arribar al final, alguns que destaco podrien ser: • En una cursa tan llarga, és difícil regular-te correctament, depèn molt de l’experiència i sobretot de conèixer molt bé el cos i les sensacions que transmet, però és bàsic començar a poc a poc i anar de menys a més. Tenir forces cap al final ens farà guanyar posicions, segur. • Força mental: quan et fa mal tot, tirar de “coco”...no pensar en el dolor i acabar perquè si!!! • Menjar contínuament: aprofitar els avituallaments, tant en tema hidratació com sòlid, i a més nodrir-te de barretes i/o gels constantment durant l’esforç de les pujades. • Dividir la cursa en trams o objectius: són fites que anem aconseguint al llarg de la cursa i se’ns farà més suportable i ens motivarà. Jo ho vaig dividir en Chamonix – Courmayer – La Fouly – Vallorcine – Chamonix. També agrair la col·laboració de la UES i la botiga d’Esports Camarasa, gràcies als quals vaig poder disposar del material utilitzat durant la cursa i que va funcionar de meravella. Raül Angulo


PASSATEMPS

Pere Font Fernández

MOTS ENCREUATS 1

2

3

4

5

6

7

8

9

10 11 12

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12

(Trobareu les solucions a la pàgina 42)

HORITZONTAL: 1. Una línia famosa. Full gran de paper. 2. Municipi a la Selva. Pintor paisatgista català. 3. Facilitat especial per a alguna cosa. Un gir incomplert. Acostuma a anar amb química. 4. Amfora que ha perdut el Déu egipci. Declaració escrita d’haver lliurat una cosa. 5. Ocell. Organització exèrcit secret. Conjunció. 6. Alacant en té tres. Un vals decapitat. Persona justa. 7. Balls de molta gent. Natural d’Ibèria. 8. Obeir. Qualitat de tou. 9. Veu militar. Mare de la Verge Maria. Exjugador de bàsquet del Barça. 10. Molt bé. Sensació en l’organ de l’oïda. Article indeterminat. Barcelona. 11. ¡La nostra!. Assereno malament. 12. Signe de victòria. Lliure de tota imperfecció. (Al revès) Sense poliment.

Pal d’orientació

VERTICAL: 1. Illa de l’Oceà Índic. Signe de victòria. 2. Olor agradable. Sense interrupció. 3. Gran Bretanya. Religiós de cert ordre. Besada. 4. Relatiu a Iugoslàvia. European Space Agency. 5. Un neci que no ho és del tot. Esperit malèfic hindú. No sense oxígen. 6. Interj. de dolor o sorpresa. Símbol de l’àrea. Assenyat. 7. Nom comercial d’una matèria plàstica. Cosa que destorba. 8. Afecte als refinaments. Embenar en té dues. 9. França. Ciutat del Japó. Orgull. 10. (Al revès) Del verb rimar. Regió muntanyosa de França. 11. Té a veure amb licantropia. Negació. 12. Còlera. Mitja iaia. Eina de fuster.

39


E

ra l’any 1989 –parlem doncs de 20 anys enrere– al voltant del Santuari del Far (Osona), quan es formava la Secció de Veterans. Amb curiositat llegim el nostre llibre d’Actes i, en la primera d’elles, datada el 28 de gener de 1989, es fa constar la “constitució d’assemblea presidida provisionalment per Jaume Camarasa, amb l’assistència d’ uns 25 associats, per tal d’elegir la Junta Directiva de la Secció, que queda nominada de la forma següent: President:

VETERANS EN L’EXCURSIÓ Nº 400 EL 27 DE SETEMBRE DE 2009

Jaume Camarasa

Sots President: Ricard Molins Secretari:

Salvador Caba

Comptador:

Antoni Soldevilla

Vocal:

Antoni Preixens

Vocal:

Josefina Torrelles

Vocal:

Teresa Lladó

Vocal:

Joan Comas

Vocal:

Domènec Romero

imprescindibles. Però, malgrat el temps transcorregut, un grupet encara avui forma part de l’actual Junta, amb una elogiable dedicació. No detallarem pas totes les activitats que portem a terme: ja ho fem cada any en la Memòria que s’ad-

junta a l’informe de seccions, presentada en l’habitual assemblea de l’Entitat. Sí que volem destacar la distinció que en diferents ocasions es va lliurar als veterans escaladors que, en el transcurs dels anys, van fer que Sabadell fos una referència destacada en l’especialitat. D’entre tots ells, sense oblidar a ningú, volem recordar un gran mestre en l’escalada i excel·lent company: ens referim al Josep Alaix i Forrellat. Ens mereixen un gran respecte tots els excursionistes difunts, coneguts o no, socis o no de l’Entitat. Als finats durant l’any se’ls recorda cada curs en una acte exprés de la Secció. Volem continuar tota la labor que, tal i com hem dit, van iniciar uns grans companys excursionistes, ara fa 20 anys. Aprofitem aquesta ocasió per demanar col·laboració a qui estigui interessat en la nostra Secció.

Dita composició és aprovada per unanimitat.” Realment, 20 anys d’activitat, sumen uns resultats espectaculars. A un promig de 20 excursions per any, en resulta, matemàticament, arribar ara a l’excursió número 400. I aquesta excursió 400, l’hem volgut realitzar pels mateixos indrets on va tenir lloc l’assemblea constitutiva de la nostra Secció de Veterans, com ja hem indicat. Cal admirar els components d’aquella Junta inicial, que han estat la base de la continuïtat, sempre amb dedicació de temps i imaginació, sovint afegida a les tasques professionals o familiars. Alguns dels components, malauradament ens han deixat de forma definitiva; altres no han pogut seguir per obligacions

Grup d’assistents a l’excursió. Foto de Rafael Blay

40

Moltes gràcies per endavant.


A

quest acte ja fa 19 anys que el venim celebrant. Enguany va tenir lloc al poble de Rubió, dalt dels escarpats de la Serra de Rubió que arriba als 800 m d’altitud, i constitueix la divisòria d’aigües entre les rieres de Rajadell i l’Anoia, tributàries del Llobregat. Extens sector forestal de més de 3.000 ha., malmès per anteriors incendis, però que es recupera amb pins i alzines. Els replans, estan dedicats a cereals i vinya, entre d’altres; també certa ramaderia. El poble es troba a 639 m d’alçada, amb les restes de l’antic Castell de Rubió i l’església de Sta. Maria, romànica i gòtica, construïda entre els segles XI i XIV, que conté un notable retaule de l’escola de Destorrents. A les 9 del matí del diumenge 25 d’octubre, varem sortir de la nostra ciutat en 2 autocars un total de 90 persones, vers el poblet de Rubió, on arribàrem cap a les 10. D’altres assistents es van desplaçar amb mitjans particulars. El total d’assistents, doncs, calculem que va ser de 150. Junt amb l’agraïment a tothom, volem esmentar amb satisfacció el veure’ns acompanyats pel nostre president, Albert Gil, així com expresidents Àngel Artigas, Jordi Artigas, Josep Ibars i altres membres de la Junta de l’Entitat. Com ja és tradició, s’obsequia als assistents amb coca, vi bo i xocolata. Desprès de situar-nos, ens traslladàrem a l’església. L’acte comença amb unes encertades paraules de l’Antoni Preixens, fent referència als 19 anys que organitzem aquesta fraterna memòria en record dels òbits ocorreguts durant el curs, un total de 20 aquest any. Demana excuses, si per descuit o desconeixement, n’hi haguessin d’altres que també mereixen el mateix respecte, tal és el cas de la recent defunció de la companya Magdalena Diaz. Tot seguit, comença la missa

VETERANS MISSA EN MEMÒRIA DELS EXCURSIONISTES DIFUNTS EN EL CURS 2008-09 Església de Sta. Mª de Rubió (Anoia) 25 d’octubre de 2009

oficiada per Mn. Andreu Rodríguez, soci de la UES i excursionista en actiu, que tan gentilment es va brindar per aquest esdeveniment. Agraïm l’actuació de la Coral, sota la direcció del Joan Auladell, així com la participació en les lectures i seguiment litúrgic per part dels seus components. Ens satisfà, doncs, el treball de la Coral, i volem donar una agradable pinzellada al cant del parenostre, adaptat amb música de Rimskif-Korsacov. També la intervenció, en la primera lectura, de l’Albert Gil. Acabada la missa i abans de sortir, l’alcalde de Rubió, Sr. Miquel Aixelà, ens va dirigir unes paraules de goig vers la nombrosa assistència. Referent al retaule gòtic, monumental, d’uns 5 m d’alçada per 4 d’amplada, ens explica que els habitants del poble, preveient la desfeta de l’any 36, el van seccionar a peces, repartint-lo per amagar i preservar aquesta veritable joia. Així, desprès del 39, es van recuperar les fraccions excepte les de “el bancal”, la base. Va ser al cap de bastants anys que van reaparèixer, però

41

s’ignorava on pertanyien, per la qual cosa van ser lliurades al Museu Episcopal de Vic, fins que, més tard, se’n va aclarir el seu origen. El retaule, ens digué, va ser executat per un artista francès de cognom Rubió qui, mol encuriosit per la coincidència amb el nom del poble, el va voler obsequiar a la parròquia. Amb repetits agraïments per la nombrosa assistència, l’alcalde es va acomiadar, rebent llargs aplaudiments. Tot el grup, ja dispers, va tenir ocasió de recórrer els rodals de l’església, fent temps fins a l’hora de pujar altre cop als autocars i anar a La Panadella, on vàrem dinar. En acabar, anem altra vegada als vehicles, mentre observem un deliciós detall en el voladís de l’edifici-pàrquing del restaurant: uns 200 nius d’oreneta, naturalment sense ocupació en aquestes dates, però esguardant el retorn dels ocells d’aquí a uns quants mesos. També ens crida l’atenció el color gris clar del fang que utilitzen com a material de construcció, tan diferent del color que fan servir a la nostra contrada.

I, amb llavis freds, encara sembla dir-nos: No ploreu pas ma mort. Perquè en tant curt viatge despedir-nos, Si jo us espero a port? Mn. Jacint Verdaguer Gràcies a tots per la col·laboració i assistència. Secció Veterans


L

’esplai La Ganyota de la UES va commemorar els seus 15 anys d’existència amb una Festa Major el 23 i 24 de maig Ja han passat 15 anys des que un grup de joves, amb la col·laboració de la UES, va formar un esplai dins l’entitat, amb l’objectiu de nodrirla de joventut i canalla i d’iniciar-los en el món de l’excursionisme. Des del 1994, el GE La Ganyota de la UES treballa per oferir una alternativa a l’oferta lúdica actual, a través d’activitats, tallers, excursions, colònies de Setmana Santa, campaments al juliol i rutes. Així doncs, l’esplai és una de les seccions de la UES i alhora una entitat d’educació en el lleure, sense ànim de lucre, gestionada per joves voluntaris. Cada mes de maig l’esplai La Ganyota celebra la seva Festa Major, que té una especial rellevància els anys assenyalats. Aquest curs n’hem fet 15 i, per aquest motiu, la Festa Major es va enquadrar en un seguit d’actes de tota mena desenvolupats al llarg del cap de setmana del passat 23 i 24 de maig. Les activitats van començar el dissabte 23 a la tarda, a la Plaça del Mercat, on es va donar el tret de sortida a la Festa Major amb els tallers, jocs, espectacle de malabars i un conte narrat i representat per alguns monitors de l’esplai. Des de bon principi, la plaça es va omplir de públic que va anar seguint totes les activitats durant el transcurs de la tarda. Sobretot, nens

ESPLAI 15 ANYS DE GANYOTES I RIALLES i nenes que van participar en les activitats conduïdes en tot moment per l’equip de monitors. A mitja tarda, els més petits van berenar esperant l’actuació de Jaume Ibars, per ballar al so de la seva música i les seves cançons. Abans de sopar, també es va presentar el disc “Tocats pel 15!”, que van gravar nens, pares i monitors de l’esplai en motiu dels seus 15 anys d’història. Tots ells van pujar a dalt de l’escenari per cantar algunes de les cançons que conté el disc. Amb l’estómac buit no podia continuar la festa, i la gent va començar a sopar botifarres i pa amb tomàquet. Un àpat que ja es preparava per el plat fort: els concerts de la nit. El grup sabadellenc Xaballa va arrencar els assistents de les cadires per fer danses tradicionals, un espectacle que

va aplegar petits i grans davant l’escenari. La nit va continuar amb el concert de Rauxa, el grup de Sabadell, que va animar la festa animant molts joves a ballar la seva rumba fusió. El concert, amb la plaça plena de gom a gom, es va allargar fins a posar punt i final a la vetllada. Però la Festa Major encara no havia finalitzat i és que, essent l’esplai de la Unió Excursionista de Sabadell, no podia faltar una sortida on pares, mares, fills i monitors es van retrobar el diumenge al matí, malgrat el cansament del dia anterior, per a anar a fer una caminada fins a la font de Can Moragues. Un cop allà els assistents van realitzar jocs per equips on, tots plegats, inclosos els pares, hi van tenir cabuda. L’aniversari es va acomiadar amb la construcció d’un quinze gegant fet amb globus que, finalment es van deixar anar, donant un toc de color al punt i final d’aquesta festa. L’equip de monitors valorem molt positivament el resultat i estem molt agraïts amb totes les persones que ens han donat suport al llarg d’aquests 15 anys i en aquesta Festa Major. Sobretot especialment als pares i mares de l’esplai que van participar activament en l’organització i realització de la festa, així com a la UES, que va donar suport en la preparació de la nostra Festa Major. Equip de monitors del GE La Ganyota de la UES

SOLUCIÓ PASSATEMPS MOTS ENCREUATS 1

42

3

4

5

1

M A G

2

I

N O T

2

A R B U C

3

D O

4

A M F O

5

G A R S A

6

A

7

S A R A U S

I

8

C R E U R E

T O V O R

9

A R

G

6

I

I

7

8

9

I

M

I

R

I

C A

E S F

I

10 11 12

F O L

S

A L B A R A O A S

N

I

R E C T A

A L S

A N N A

B E R

E P

I

10

R E B E

S O

11

V U E S

A S E R E N O

12

V

S A N T A

U N

B

C S O T


Ues 135  
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you