Page 1


A

quest butlletí arriba amb moltes activitats acumulades de les que val la pena deixar constància, aquesta és una de les raons de fer-lo, que la vitalitat de les seccions i la capacitat de la nostra entitat per generar propostes variadíssimes, quedi reflectida en una publicació que explica què som i què fem, que tot això no només resti en la vivència que cadascú guarda per a ell. Això només és possible si hi ha persones que decideixen fer l’esforç de redactar unes ratlles recollir unes fotografies i fer-ho arribar a la redacció del Butlletí. Moltes gràcies a tots ells i elles, de no ser així, difícilment podríem confeccionar-lo. La necessitat de posar una miqueta de cadascú per donar vitalitat a la proposta col·lectiva que és la UES la podria fer extensiva a molts altres àmbits, no només el del Butlletí, també la nostra pàgina web, cada dia més visitada, és un magnífic exponent de la vitalitat i varietat d’activitats que es desenvolupen a la nostra seu social o arreu. Aquestes aportacions, ens ajuden explicar a la ciutat i molt més enllà la varietat i de coses que generem. Alhora ens ajuda a tots plegats a sentir-nos orgullosos de formar part d’aquest projecte, a veure reconeguda la implicació en les tasques organitzatives de moltes persones que amb la seva feina discreta fan possible tot allò que s’organitza. Sense voluntat d’oblidar res podria parlar de la Ronda, la Marxa de Regularitat, la pujada a la Salut, les sortides d’esquí, la comissió de pares de l’Esplai, la confecció dels programes de sortides de les seccions (Natura, Veterans, BTT, CAS, Famílies, etc) aquest és el nostre major patrimoni, i cal cuidar-lo,

UNIÓ EXCURSIONISTA DE SABADELL Salut, 14-16 - Apartat Correus, 421 - 08202 Sabadell Tel. 93 725 87 12 - Fax 93 725 05 90 e-mail: info@ues.cat web: www.ues.cat

Butlletí per als socis

EDITORIAL no ens podem relaxar pensant que les coses es fan soles, tots i totes tenim poc temps lliure i ens agrada aprofitar-lo al màxim, és per això que si repartim l’esforç en sortirem guanyant tots. Reprenent el fil del sentit del Butlletí com a recull de l’activitat més destacada, no voldria deixar de fer esment a dos fets que aquest any hem commemorat, encara que d’una manera molt més austera que el Centenari, però amb molta esperança en el futur. El nostre Esplai, La Ganyota de la UES ha commemorat els seus 15 anys. Pot semblar poqueta cosa, però no tots els projectes gestionats per un grup de joves, que es renova amb una cadència de dos a tres anys (els monitors) arriben a fer-ne tants. Moltes felicitats a la gent de l’Esplai per aquests 15 anys !!! La secció de Veterans ha assolit amb gran èxit les 400 sortides. Aquesta és també una fita que ha de servir d’exemple, per la constància

Realització: DÍPTIC, SL - Moratín, 62. Tel. 93 726 55 99 SABADELL. Dipòsit Legal: B-46479-70

President

SUMARI Portada: Agulles de meteora. Contraportada: Torre del diable i monestir Vaarlam

Catalunya lliure de bosses

26

Espeleo competició...? per què...?

28

Editorial

3

15 anys de ganyotes i rialles

30

Arxiu històrico-fotogràfic de la UES

4

Via Verda d’Albacete a la Sierra de Alcaraz

32

Meteora, monestirs i escalades de somni

6 Passatemps

36

36a Marcialonga passió nòrdica

37

Núm. 134 – Gener / Setembre 2009 Adherida a la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, Federació Catalana d’Esports d’Hivern, Federació Catalana d’Espeleologia, Federació Espanyola, Federació Catalana d’Entitats Corals i Federació Catalana de Curses d’Orientació.

i per la capacitat integradora, una proposta que fa compatibles les ganes de seguir fent caminades i alhora una proposta més tranquil·la que potencia el coneixement cultural del país. Moltes felicitats a la Secció de Veterans per aquestes 400 excursions reeixides !!! Es tracta en els dos casos, d’una part possiblement poc visible de l’entitat, que desenvolupen la seva activitat amb un grup molt concret de participants i que podria semblar que aportin gaire coses immediates a la activitat principal però que estan enfortint dia rera dia aquest sentiment de pertinença a la UES i la gran família dels muntanyencs. Finalment, ara que ja tornem a ser a la tardor, després d’un estiu en el que cadascú en la seva mesura ha procurat fer realitat durant uns dies el projecte d’unes vacances amb activitat a muntanya. Un bon grup en el marc del Campament, aquesta edició recuperant les dificultats de fer-lo a un terreny verge, sense les comoditats d’un càmping, però amb la màgia de ser molt més propers a la natura, altres amb escapades als Alps, a caminar o a “patir” al Tour del Mont Blanc, molts fent bones excursions pel Pirineu, en conjunt una bona pila de quilometres caminats i de metres pujats i baixats. Aquesta és sempre una bona notícia, i més si l’acompanyem de la manca d’incidències, especialment ara que el tema dels rescats a muntanya està massa d’actualitat. Amb aquest bon regust, ara toca posar-nos a pensar en les properes oportunitats de sortir a fer allò que més ens agrada! Albert Gil

Seguint els passos de Mn Cinto

11

Ojos del Salado

14

Creta 2009

20

Matins pel rodal. El punt de vista d’un nou vingut

38

Natura i memòria històrica

24

Solució passatemps

38

3


om ja és costum relacionem a continuació les persones que han fet lliurament de fotografies a l’Arxiu Fotogràfic, d’ençà de l’última llista. És una relació extensa i feixuga però important per a l’Arxiu i per als donants, als quals aquesta també és una manera d’agrair-los la donació. Evidentment que pel funcionament de l’Arxiu preferim, en primer lloc, els clixés originals; en segon, els originals en paper o en diapositiva; però també ens són útils, quan no hi ha altre remei, les còpies que puguem fer. En aquest cas els propietaris de les fotografies poden conservar-les. SALVADOR GARRIGA. 14 fotografies del Grup Excursionista Joventut, de Sabadell: 3 de Montserrat, 1 del castell de Granera,

C

HISTÒRIA

ARXIU HISTÒRICOFOTOGRÀFIC DE LA UES

FESTA DE CELEBRACIÓ DE L’ESCALADA DE LA PARET DELS DIABLES. Aquest grup d’escaladors van ser els primers de pujar aquesta paret de Montserrat, una feina que durà onze setmanes. La via per la qual van pujar la batejaren amb el nom de “via Lluís Creus”. D’esquerra a dreta: Andreu Minguell, Florentino Izquierdo, Andreu Sorolla, Miquel López i Josep Lladó. Fotografia de Joan Monistrol cedida a l’arxiu per Teresa Galbany. Data, 1955.

CAMPAMENT SABADELLENC A SANT JULIÀ D’ÚIXOLS. Els campaments que portaven aquest nom els feien conjuntament els tres centres excursionistes de Sabadell. Els organitzava cada any una entitat diferent. Observem les tendes parades, cosa impensable avui dia, el lledoner monumental i l’església romànica de Sant Julià. Fotografia d’Antoni Carbonell, cedida per l’autor. Data 1976.

4

1 de Sant Miquel del Fai, 1 del monestir de la Mola, 1 de l’església del Tagamanent, una amb l’anagrama del Grup Excursionista Joventut i 6 de grups en llocs desconeguts. UES (Fotografies sorgides de la biblioteca, procedents dels antics centres que formaren la Unió. 1 d’un grup davant l’edifici de l’Ajuntament de Sabadell, 1 de grup a l’era de la Mola, 1 de grup després de recollir el Premi de la Marxa de Regularitat de Catalunya (1962), 6 d’una marxa excursionista local de l’any 1922, 1 de cinc personatges al cim del Puigmal, 5 de diversos campaments, 1 d’una celebració a la pista del Cervantes, 1 de l’homenatge als presidents Mosella, Ferrer i Rosell, 1 de l’estant Sabadell de la Fira de Mostres de Barcelona, 1 de la Serradora de la Molina, 1 de l’exposició de material de muntanya al Centre Excursionista de Sabadell, 2 de grups de competició d’esquiadors, 4 del saló de material de muntanya, 2 de neteja de la Mola, 1 del campament social a Can Costa, 1 de les sardanes a la Mola de 1951, 1 del nou estatge del CES al carrer de Sant Pau, 1 d’un campament infantil. També hem incorporat una imatge de la secció de Natura de la campanya del “No al quart cinturó”. JAUME CODINA. 1 d’una panoràmica de la fàbrica Baigual i 1 de la Moderna de Sentmenat. SALVADOR JUNOY. 1 d’una plata d’arbres de primers de segle XX, 7 del Castell de Can Feu, 5 del bosc de Can Deu, 4 del riu Ripoll i 1 de la Torre de l’Aigua. FRANCESC GRAU ens ha permès de copiar 3 imatges de l’expedició del Manaslu i dues de la que es va fer al Nun. ANTONI CARBONELL. 97 d’activitats diverses de la primera etapa de la UES. 7 d’una visita de la UES a les muralles de la Pl. de Sant Roc, 19 del concert del Pedraforca. TERESA GALBANY. 4 de l’homenatge que es va fer als escaladors de Sabadell que escalaren per primer cop a la història la paret dels Diables de Sant Llorenç. DOLORS LAVALL. 1 de la Travessa a Saldes. MANEL SEGURA. 1 del Tibidabo a Andorra i 4 de sardanes a la Mola. JOAN CARRERAS, 6 d’espeleologia, 1 d’una Marxa de Regularitat


INAUGURACIÓ DE LA PISTA D’HANDBOL DE L’OAR GRÀCIA. Carrer de Permanyer. OAR equival a Organització Atlètica Recreativa. Aquesta pista era, a l’hora, el pati de l’Escola parroquial Narcisa Freixas. Abans el camp on jugava el Gràcia era el camp de la Joventut Atlètica Sabadell (JAS) conegut per “El Ciervo”. Fotografia d’autor desconegut, cedida per Francesc Coll. Any 1959.

GRUP DE TREBALLADORS DE CONSTRUCCIONS ELÈCTRIQUES DE SABADELL (CES). L’agost de 1950 s’enllestiren les obres del nou taller, al carrer de Sol i Padrís 1, on avui hi ha la segona fase dels pisos “Verds”. La inauguració començà amb una missa a la Salut celebrada pel sacerdot Sever Salvador, germà d’un dels dos socis fundadors de l’empresa: Antoni Forrellad i Josep Salvador. Fotografia de J. Llobet, aportada per Josep Espuñes.

PART DE L’INTERIOR DELS TALLERS DE CONTRUCCIONS ELÈCTRIQUES DE SABADELL (CES). Carrer de Sol i Padrís, 1. En primer terme hi ha unes bobinadores. Dalt, a l’esquerra, un petit magatzem. La resta correspon a la secció de bobinatge i muntatge. Es tracta d’una part de la factoria, que era molt més gran. Fotografia d’Antoni Casas, cedida per Josep Espuñes. Data, 8 de novembre de 1957.

5

de Sant Cugat i 3 de grups a diferents cims. CARLES OLIVELLA, 1 d’espeleologia, 1 de l’aresta dels Cavalls, 1 del cim del Cavall de la Vall, 1 del cim d’una agulla de Salt. JOSEP AMAT. 1 de les Dolomites, 1 de l’Estany Negre, 5 d’esquí, 1 d’un refugi dels Pics d’Europa, 1 de Sau, 1 de les Pinasses, 1 del refugi d’Ull de Ter, 1 d’una Marxa de Regularitat de Catalunya, 3 d’un campament, 1 del coll de les Agudes, 1 dels Rasos de Peguera, 1 del Tobazo, 4 de grups, 1 de la Mola, 1 de Montserrat i 1 de cim del Besiberri. ÀNGEL MERINO. 14 fotografies aèries digitalitzades de l’IES del Vallès i una de diferents personatges a la inauguració en què es van presentar aquestes imatges. JOSEP PADRÓS. 2 campament, 6 de Can Revella, 7 d’un quovadis cultural per Sabadell , 1 del Palà de Vacarisses, 1 panoràmica del Ripoll i 2 d’un campament a Santa Coloma Sasserra. JOSEP M. ELIES. 2 de la construcció de la Nova Creu Alta. ROSA MARIA BARTRINA. 2 d’edificis nous de la Riereta i 1 d’una catifa de Corpus al carrer de l’Estrella. ELISABET GONZÀLEZ. Ens ha donat escanejades 8 imatges d’una crescuda del riu Ripoll l’any 2005. FRANCESC COLL. 5 de la inauguració de la pista de l’OAR Gràcia, de la nevada del ‘62, 10 de l’església, pavelló i piscina de sant Oleguer, 1 postal de la Mola i 2 de Montserrat. MANEL GALÍCIA. 1 de Ramon Puig (Fleca) i 1 de Pere Ventura (Xéra). JOSEP ESPUÑES ens ha autoritzat de copiar un important recull de 104 fotografies de l’empresa Construccions Elèctriques de Sabadell (CES), des dels inicis l’any 1945 fins el 1960. Hi ha inauguracions, obres d’ampliació, diversos aspectes dels diferents sectors dels tallers, en diferents èpoques i alguna imatge de les construïdes a l’empresa. LFL Secció d’Història


M

eteora és un racó característic que recorda el nostre Montserrat, es troba a Grècia, al bell mig de la plana de Tesàlia. Famós pels seus monestirs construïts al cim dels penyals, però menys conegut com a lloc d’escalada; són els Alemanys qui hi comencen a obrir vies pels volts dels 80 i en fan la primera guia. La bellesa de les seves parets ha captivat a molts escaladors que tot i la llunyania s’hi han arribat: els primers companys que hi varen fer una estada, el Manel Fuertes i el Jordi Rubio l’any 2001 aportaren informació per a futures visites, llegiu-ne l’article al butlletí nº120 (Març-Juny 2002). Nosaltres aprofitem que el GAME hi organitza una estada per descobrir aquest lloc màgic. Som una bona colla que ens trobem a l’aeroport de París, set venim del Prat i els altres set de Barajas, els companys de Madrid. Ens saludem i ens dirigim a buscar l’avió que ens deixarà a Atenes. Ja a destí, recollim els cotxes de lloguer i comencem la ruta: Lamia, Karditsa, Trikala i finalment Kalambaka on tenim l’hotel. Hi arribem de nit i ja ens sorprèn la il·luminació de la paret de l’ Alyssos. Un cel ben blau ens rep l’endemà, de la terrassa podem veure les parets a tocar i algun monestir que treu el cap, ja frisem per enfilarnos, però avui decidim dedicar-lo a visitar els monestirs i fer-nos una idea de conjunt del massís. Una carretera ben arreglada voreja la muntanya passant a prop dels principals monestirs. Comencem pel monestir de Varlaam, anomenat així per l’eremita Varlaam que a mitjans del segle XIV s’enfilà a la roca i hi va construir una petita església. Cal comentar que tots els monestirs eren inaccessibles, tan sols s’hi podia arribar amb escales de corda i escales de vent, anomenades així per ser un seguit d’escales lligades entre elles i que es movien a mercer del vent!, els monjos que no s’atrevien, o no podien enfilar-s’hi eren hissats amb unes xarxes i una corriola fins dalt. A l’actualitat s’hi han construït escales excavades a la pedra i l’accés és més fàcil, així com petits telefèrics per al manteniment. Ens fan pagar una petita entrada 2 e per cap, a les companyes les “tapen” amb una faldilla, requisit indispensable per a poder entrar. L’interior és prou ben cuidat, ple d’i-

CAS METEORA, MONESTIRS I ESCALADES DE SOMNI II Estada d’escalada en roca del GAME

d’ocell, un carrilló corona el turó. Anem al Monestir de Sant Esteba, Agios Stefanos, el més fàcilment accessible, situat en una roca sobre mateix de Kalambaka i el mes ric de tots, però ens trobem que és tancat... llàstima, però és el migdia i les ganes d’enfilar-nos poden més que la gana de dinar! reculem per on hem vingut, admirem els monestirs de Roussanou i de Sant Nicolau d’Anapausa, Agios Nikolaos Anapafssas, que són encimbellats en unes petites i esveltes agulles dominant la vall per baixar a Kastraki; a l’entrada del poble hi ha una muntanya característica: el Doupianifels o Dofí. El Remi, coneixedor de la zona per una anterior estada, va

El Doupianifels o Dofí

cones i pintures policromades a les parets, i permet fer-se una idea de com deuria ser la vida allà dalt, com a curiositat, un immens bocoi de vi amb capacitat per a 13.000 litres. Agafem altre cop el cotxe per anar ara al monestir de la Transfiguració de la Gran Meteora, fundat per Atanasio és a 613 m sobre el nivell del mar i a 400 metres sobre Kalambaka. Les vistes són impressionants, podem veure una cordada en una paret propera! Continuem la visita i ens apropem al monestir de la santíssima trinitat Agia Trias; està espectacularment situat en una agulla enlairada sobre el poble de Kalambaka, un sender costerut surt dels darrers carrers. Hem de caminar més que en els altres i pujar un bon nombre d’escales, però val la pena: un mirador ens permet veure Kalambaka a vista 6

publicar un interessant article a la desapareguda revista Extrem nº 71 2005, ens aconsella de fer-hi el primer contacte amb la roca. Som molta colla, però uns quants decideixen que ténen gana, amb el que quedem dos grups, uns anirem a fer la via Regempfeiler i els altres a la via Sudoswant. A la primera anem dues cordades: l’Eduard i jo i el Manel, el Remi i el Miquel. La colla de Madrid també fan dues cordades: el José Luís, Ruballo i Consuegra i el Juan Carlos i el José Luís Ballón. La via Regenpfeiler comença en el llit d’una torrentera al sud del Doupiani i recorda les canals Montserratines. El primer llarg és força dret i amb una pedra que inspira poca confiança, potser per això és força assegurat pel que s’estila per aquí. Un tram finet ens fa vigilar,


1a Reunió Regempfeiler Doupianifels

i és que de cop desapareixen els còdols i tan sols queden les preses justes per superar-se, mes enllà s’ajeu i arribem a la reunió. La següent tirada és fàcil i ens porta a un muret on torna a posar-se fi: la paret és ben llisa i únicament sobresurten les pedretes que serviran de presa. Aquest tercer llarg és força interessant i acaba en una balma sota el cim. Les assegurances que trobem són poques però sòlides: unes argolles ben gruixudes cimentades a la paret, sovint a les reunions tan sols n’hi trobarem una. El darrer llarg surt per la dreta de la balma i la supera, el camí és inconfusible,

és l’únic tram que no té molsa! Acabada la via ens queda una grimpada fins al cim del Doupiani on trobem el llibre registre. Els companys de Madrid tardaran encara ja que la seva via és més complicada. Una vegada tots junts al cotxe, anem cap a l’hotel, una bona dutxa i a fer temps per sopar, que hi ha gana! Dilluns 3 de Novembre. Repetim cordades, excepte el Manel que se’n va amb la colla de Madrid. Avui toca una de les vies emblemàtiques, la Traumpfeiler o Pilar dels Somnis a l’agulla de l’Esperit Sant o Aghion

Capella de l’espirit Sant a l’agulla homònima

7

Pnéwma. 250 metres de via amb plaques i empotraments fabulosos. Deixem el cotxe al costat del dipòsit d’aigua de Kastraki i remuntem la torrentera ombrejada de Plataners centenaris, abans d’entrar a la via passem per sota una gran cova on criden l’atenció unes estructures de fusta a uns 60 metres del terra: són les restes de les presons dels monjos, aquells que sortien de les normes eren deixats allà dalt fins que morien! fa feredat només pensar-hi. El peu de via és ombrívol, orientat al nord i ple de molsa. Comença per un flanqueig horitzontal fins a una gran roca a partir de la que ja cal seguir recte amunt; les assegurances són a uns deu metres cada una amb el que cal mirar-s’ho, el Remi,que és el que comença, s’ho mira molt i va cap amunt. Quan és el nostre torn em costa decidir-me a posar-m’hi, l’Eduard sap que m’agrada fer la primera tirada i m’anima, finalment m’hi poso vencent els meus fantasmes! Certament cal anar segur en el grau, però no és difícil i la roca sembla sòlida, no fa patir. Llaço amb una baga la roca que marca quan cal començar a enfilar-se i segueixo, a la reunió trobo el Miquel que assegura el Remi, les dues sobre dimensionades anelles em permeten muntar també la meva reunió. Aquesta segona tirada ens despista, la ressenya marca que a la tercera assegurança hem d’ anar a la dreta a buscar la reunió, però el Remi no la troba, es posa en terreny perillós, ple de molsa, i no veu res...finalment decideix continuar amunt per un muret vertical, llaça un merlet i en aquell moment veu una altra assegurança! ara sí es veu clar on és la reunió, resulta que algú ha afegit una assegurança... Ara dos llargs verticals primer per placa que aboca a un diedre obert que es va tancant fins extraplomar, és el pas clau de la via, un empotrament d’espatlla, per


Monestir Roussanou

equipar! passat l’abalmament es segueix en diedre molt vertical i amb bona presa fins la reunió ben penjada. Hem fet dos llargs en un. Ara continua per un mur vertical amb molta presa, similar a Riglos, que empalma l’altre fissura diedre, aquests dos llargs també els empalmarem!

La paret perd verticalitat, unes plaques montserratines on cal vigilar on poses els peus ens deixen sota un desplom, aquí fem reunió, la via revolta per la dreta el mur fent una ziga-zaga que ens deixa sota el darrer mur, vertical i ratllat per una fissura poc profunda. L’entrada és espectacular, en tècnica de diedre

Monestir Vaarlam

8

es supera el primer mur per continuar amb placa compacta fins al cim, aquest llarg em recorda la normal a La Mòmia, per la dificultat i les escasses assegurances. Ben contents remuntem l’agulla, som al cim nord i hem d’anar a la punta sud, una grimpadeta i assolim la punta cimera, ens felicitem per l’ascensió, una clàssica de Meteora que omple els desitjos dels més exigents. La instal·lació de ràpel és a la vora del cingle, cal anar en compte, ja que és ple de còdols que volen rodolar. En una instal·lació a mitja paret, muntem l’altre ràpel que ens deixa sobre un prat idíl·lic: una plana encatifada de gespa i una porta emblanquinada ombrejada per un gran Lledoner, a l’obri la porta descobrim una capella ortodoxa plena d’icones i símbols religiosos...sobta trobar això enmig del no res! Dalt d’un turonet que tanca el prat apareix Kastraki, una creu i una bandera hel·lènica presideixen el lloc. Acabem de baixar per una canal penjada fins un coll on nosaltres continuem al nord i revoltem l’agulla que acabem d’escalar, al sud aniríem a Kastraki. Els companys de Madrid han fet una agulla molt característica, la Psaropetra o Kelch i la via Oskante al Doupianifels., molt bé també! Tots estem contents amb l’activitat i anem a fer una cervesa grega, per aquí les “mitjanes” són de mig litre, que dinar no hem dinat i tardarem a sopar. Dimarts 4 de novembre. Avui el Remi ens recomana una via a l’agulla Teufelsturm o Torre del diable, estranyament al que és normal a Meteora, ens caldrà caminar una estona per arribar a peu de via, aquesta agulla és com un queixal enmig d’una canal entre els dos grans monestirs: Varlaam i el Gran Meteora. Anem tots junts, però la colla de Madrid prefereixen anar a l’Ypsiloterafels, una mica més a la dreta. La via és la Nordwestweg que segueix una gran fissura fins pràcticament el cim. Comença per un diedre brut que es va redreçant i on té un pas força dur, un empotrament a continuació, et deixa a la primera reunió. Amb l’Eduard ens mirem l’empotrament que segueix: 40 metres a equipar... el Remi ja ha començat, va força lent, però és la seva


Arribant dalt la Torre del diable

manera d’escalar, lent però segur! La xemeneia al final s’obre i s’acaba en tècnica de diedre, aeri i espectacular. La reunió és una sola argolla, es nota que aquesta via no és molt repetida! un flanqueig herbós ens deixa en un ressalt d’on per arbust-tracció entrem en un altre die-

dre on fem reunió. Som sota el cim, resta un empotrament i un diedre aeri de sortida, la roca secretiva... la diabòlica agulla ens guarda una darrera sorpresa, una sortida del diedre plena de molsa, amb els peus notes com rellisques suaument...no vull pensar en si t’ho trobes moll!

Torre del diable i monestir Vaarlam

9

El cim és entapissat d’herba i roca llisa i des d’allà veiem els companys que disfruten a l’Ypsiloterafells. Abastar el ràpel requereix anar en compte, és ben penjat, però ens permet arribar a la segona reunió i d’allà al terra. Hem d’agrair l’experiència de l’amic Remi que no s’acovardeix davant les xemeneies des equipades, sense ell no haguéssim pas pujat! Retrobem els Madrilenys, ells han fet dues vies tres estrelles: la Westkante i l’Apollofalter a l’agulla Ypsiloterafels, se’ls veu ben contents també. Com cada dia toca anar-ho a celebrar amb la “cerveseta” grega tot esperant el sopar. Dimecres 5 de novembre. Canvi de cordades, el Manel i el Remi van a l’agulla Kaukasier a fer la via Roussanoukante, la colla de Madrid faran la Traumpfeiler i nosaltres, l’Eduard, el Miquel i jo anem a la Oskante del Doupianifels, i si podem, volem fer l’agulla Spindel o Adrachti. Per fer l’Oskante ni cal caminar, es pot dir que surts del cotxe i pots començar a escalar! és una aresta que es va redreçant per al final fer-se vertical, al mig un tram de pura adherència ens fa vigilar, l’altra colla acostumats a l’adherència Pedricera van disfrutar. Passat el tram llis es redreça i també milloren les preses, la darrera reunió és al bell mig de l’aresta i sota el mur de sortida. L’Eduard el fa molt bé. Passat el mur la via perd verticalitat i va a buscar la reunió en un pla on hi ha el llibre de registre. És la segona vegada que pugem aquí el que fa que anem ràpids a baixar, és d’hora i l’Spindel ens espera. Remuntem els carrerons de Kastraki en direcció al cementiri d’on surt el camí a l’agulla, però ens perdem i acabem deixant el cotxe més avall del que toca. Enfilem un carrer que per sort ens deixa al Cementiri, d’allà surten uns corriols, seguim el que ens sembla més fresat. Ens hem passat, el Miquel veu l’agulla sota nostre, però ara ja sabem on som i ràpidament assolim la base de l’Spindel. La revoltem i busquem per on va la via que hem escollit, la via Scorpion, que en dos llargs assoleix el cim. Començo en lliure atlètic, però arriba un punt en el que haig de continuar en artificial, de


Panoràmica des de Kalambaka

sobte han desaparegut les preses i la paret és ben llisa. Algun pas s’allarga però es deixa fer i content arribo a la reunió. És ben penjada i d’una sola argolla, amb el que xapo un espit de progressió i triangulo la reunió. El Miquel prefereix quedar-se a baix filmant-nos amb el que comença a pujar l’ Eduard. Mirant de no fer un embolic amb les cordes, comença el segon llarg, de moment encara vertical, però de seguida canvia de vessant deixant de veure’ns. Noto que va molt a poc a poc, l’interrogo: que passa Eduard? doncs que el verdet i molsa que ens varem trobar a la Torre del Diable també és aquí! reunió! buff, ja tenia ganes de deixar d’estar penjat com un xoriço... un parell de passos d’artifo i ja sóc al pessebre, deu n’hi do! Uns passos de decisió i supero el prat, un muret i reunió! Repassem el llibre de cim i hi trobem l’anotació del Manel Fuertes i el Jordi Rubio de fa set anys! ens fa molta il·lusió. El llibre és dels anys 80 i encara no és ple, poca gent escala aquestes vies. Un ràpel espectacularment volat

acaba de deixar-nos ben contents, valia la pena un altre dia sense dinar. Els amics de Madrid també han disfrutat molt a la Traumpfeiler i el Remi i el Manel han suat a la seva via on unes fissures aèries i obertes han posat a proba la perícia del Remi. El ritus de la cervesa ens reuneix a l’espera del sopar. Dijous 6 de novembre. És el primer dia que s’aixeca núvol, i el 5è dia consecutiu d’escalada, ja hi ha algunes desercions per anar a fer turisme, però tot i el dia sembla que no plourà amb el que anem a pujar l’agulla Kastrakiturm via Pindoskante. Una bona caminada fins a peu d’agulla, l’entrada és per un torrent moll del que saltes a la paret, es veu trencat i amb pedra no massa bona, anem molta colla, massa raons per animar-me a no pujar, decideixo que em quedaré a filmar. La primera reunió es fa en una alzina, continua un tram força dret amb un diedret que mena a la segona reunió, d’allà els veig escalar força ràpid, la dificultat baixa força, però la roca és dolenta i cal vigilar a no fer bai-

xar res. Quan els perdo de vista baixo a buscar una talaia des d’on els pugui veure i sí, trobo un mirador que em deixa filmar-los l’arribada al cim i també el ràpel, ja que no troben el de baixada i els toca rapelar la via. Avui sí que anem a dinar, però ben dinat i tot, fent broma, anem a tancar l’estada d’escalada a unes vies de dos llargs a la cara nordoest del Doupiani, arribem que el sol ja es pon, i pugem corrents a peu de via, anem una mica alegres...el Juan Carlos i jo ens enfilem per dues vies paral·leles i fem d’una tirada els dos llargs. És ben fosc que ens retrobem tots dalt! el ràpel a les fosques i la baixada al cotxe amb el frontal! Això són companys, han vist que m’havia quedat amb ganes de pujar i han muntat aquesta gresca perquè em treies el mal gust! gràcies companys! Divendres 7 de novembre. Avui hem decidit fer turisme, anem a visitar la vall de l’Horacle de Delfos per anar a dormir ja a Atenes, l’avió de tornada a Barcelona el tenim a les quatre de la tarda, amb el que tindrem temps encara de visitar l’Acròpolis i el barri de Placa. Ha estat una setmana d’emocions intenses en un indret d’una bellesa màgica i feréstega alhora. Animeu-vos a conèixer Meteora, els seus Monestirs i les seves escalades no us decebran! Hem participat en aquesta segona estada d’escala en roca els companys i companyes de Madrid i Barcelona: José Luís Ruballo, Miquel Lusilla, José Luís Bayón, Remi Brescó, Leonor Casanovas “Leo”, Joaquin Rodriguez “Buri”, Lluís López, Soledad Martinez “Sole”, Manel Sanmartí, José Luís Consuegra, Jaume Planell, Maria José Gonzalez “Pepa”, Juan Carlos Bravo i Eduard Navarro.

Nova activitat: TÈCNIQUES DE PROGRESSIÓ VERTICAL (Espeleologia indoor) INFANTIL I ADULTS Aeròbic · TBC · Judo · Karate · Esgrima · Aikido · Gimnàstica Art · Manteniment Acrobàcia · Fitness · Balls de saló · Estiraments · Relaxació · Sauna 10


A

casa, al rebedor, recordo que a la meva infantesa hi havia una tauleta per a fer la costura, un ampli escriptori i una biblioteca que ocupava, de paret a paret, tot el fons de l’estança. A la biblioteca, entre els molts llibres, hi havia tres col·leccions que cridaven la meva atenció: uns voluminosos volums de la HISTORIA DE ESPAÑA, amb coberta granate i lletres daurades incrustades. Una altra col·lecció de la VIDA DE LOS ANIMALES, amb la fauna de diferents parts del món; tot amb dibuixos a la ploma. La tercera col·lecció estava formada per 4 toms enquadernats del SEMANARIO CIENTÍFICO LITERARIO Y ARTÍSCO, de La Ilustración Ibérica, dels anys 1894 al 1897; la majoria de les làmines dibuixades a la ploma. Aquests llibres serien abastament fullejats, principalment el de la vida dels animals i en ocasions de malalties que em tenien reclòs. També hi havia una col·lecció de 10 toms, d’un quart de format, al llom de cadascun dels quals hi figurava una lletra que formava: J. VERDAGUER. No podria pas definir el perquè, però aquell conjunt de llibres m’hi sobrava...!? A partir del 1980, en freqüentar Andorra, descobriria unes esteles, formades per una llosa damunt d’un pedestal, on figurava un fragment de poesia d’en Verdaguer. Aquells fragments, doncs, serien l’incentiu que em motivaria per a descobrir al capellà –excursionista– poeta, Mn. Cinto. Seria aleshores que aquella col·lecció de llibres prendria un gran interès per a mi. Llegiria i rellegiria Verdaguer. Visitaria la casa natal i els entorns de Folgueroles. Promouria que l’exposició ANDORRA PELS CAMINS DE VERDAGUER, mitjançant la UES, prengués forma al Casal Pere Quart, aniria al cim del Canigó, la nit dels Focs de

MUNTANYA

SEGUINT ELS PASSOS DE MN CINTO

MONTSENT DE PALLARS, 2883 m i ESTANY GENTO, 125 ANYS DESPRÉS. Per a dur a terme aquesta ascensió, comptaria amb l’amic Arcadi. Amb cotxe ens traslladaríem fins el peu de la Presa de Sallente, a 1770 m. A dos quarts de sis del matí sortim en cotxe de la Creu Alta, encara és fosc i la temperatura és de 23 graus, anem cap els onze de Martorell i cap a Cervera, Tàrrega, Anglesola, Balaguer i la carretera del Doll cap a Tremp, passant per Camarasa, fins a Senterada,a l’esquerra se’n va cap a la Vall Fosca gairebé no trobem ningú a la carre-

Panoràmica des del cim

Sant Joan, on recitaria, any rere any, algun fragment de la poesia verdagueriana. Ara, en una nova embranzida, per a commemorar els 125 anys que Verdaguer va fer un seguit d’excursions pel Pirineu, faria una d’aquestes ascensions, la del Montsent de Pallars, 2883 m, a la capçalera de la Vall Fosca, el dia 31 de juliol; el mateix dia en el que Mn. Cinto el va fer l’any 1883.

11

tera sobretot des que hem sortit de Balaguer per això la conducció és prou plàcida i agradable. A la Vall Fosca no s’hi veu pas gaire moviment d’obres encara que la malifeta ja està feta, el poble d’Espui ja no és el que era, s’hi veuen algunes cases noves i a tocar del riu Flamicell s’aixeca una mena de torre que deu ser per fer pujar i baixar els telecadires cap a les pistes d’esquí. Es Fadesa l’empresa que fa això i com


Saxifraga

Montorroyo

que ara van mal dades i ha fet suspensió de pagaments ja veurem com acabarà tot això. La Vall Fosca canviarà segurament el seu nom i tot per el de la Vall Clara perquè ara el sol la il·luminarà amb aquest canvis tan grossos. Un indicador, senyala el camí vers el Refugi de la Colomina. El camí remunta, tot fent llaçades pel fort pendent, fins la petita via fèrria (en desús) que tot planejant ve de l’estany Gento (on s’arriba amb telefèric) En aquest lloc al costat d’una de les foradades de la via, hi ha una font. Aprofitem per a refrescar-nos i fer un mos; no deixàrem pas l’oportunitat de proveir-nos d’aigua. En Manuel ni s’asseu, diu que no ho fa mai, de seguida ha passat mitja hora i hem de reprendre el camí, em reca i molt a mi de deixar aquella font d’aigua miraculosa ja penso en la tornada per a tornar a refrescar-me. Reprendrem el camí per una àmplia canal arbrada a l’obaga del torrent de Pigolo fins al coll, just a l’est del Tossal de Coma Plana, on canviarem de vall, tot pujant pel solell a la Collada d’Entremonts (el pic Monterroio i el Monsent de Pallars). Aquí el vent ens bat amb tanta força que ens fa trontollar, dificultant l’as-

censió per l’inestable pedregam; (penso en la baixada...). Quedo parat de com en Manel camina, duu un bastó i com que no pot dur motxilla perquè porta aquell collaret ortopèdic, no sé com s’anomena però duu aquella cosa subjectada a la cintura i allà hi porta tot el que avui li fa falta, encara a l’espatlla dreta hi duu una bossa grossa penjada amb altres coses i la màquina de filmar de la qual ell n’és un entusiasta. Camina lleuger i segur, es recolza només amb un bastó i anem pujant la mar de bé, discutim o bé parlem que si ens decantem cap aquí o cap allà i cada vegada som més i més amunt, hem canviat de vall, adés trobem una fita, però ja no hi ha la següent, no es veu ningú per enlloc, fa calor però és pot aguantar, passem com una tartera molt herbada i arribem a dalt un pla , ja som bastant amunt i la vista s’esplaia amb aquell bé de deu de muntanyes, aquell estol inacabable de muntanyes i aquell reguitzell d’estanys, és un altre món, almenys així ho penso jo, i ara em lamento que m’he fet vell i que hauria estat tan feliç de trescar per aquestes valls amb la tenda i la motxilla a l’esquena, no ho vaig fer i ara no ho sé si ho faré, però abans de

12

morir m’agradaria perdre-m’hi i que només la muntanya m’acaronés i em bressolés uns dies allunyat de la civilització, el Monterroio vermellós o roig és impressionant, li pengen tarteres fines que baixen avall, allà a tocar nostre, ara s’ha girat de sobte un vent de ca l’ample, bufa amb ràbia i força, com si ens volgués fer caure, veiem el camí que puja el tram final del nostre enyorat Montsent, hi pujarem amb coratge i empenta, és el nostre compromís, en Manel diu si el vent ens ho impedeix hi haurem de renunciar. Baixem una miqueta i ja som a la tartera i comencem a pujar a poc a poc desafiant aquell vent empallegós, només ens mira el cel i el sol i les muntanyes és clar, a poc a poc, passa darrera passa, anem fent aquell darrer tram del camí, ja n’hem sortit i ara s’ aplana i de sobte som al llom de la carena, a l’altra banda hi penja una llenca ben grossa de neu i sembla que el vent encara que bufa és molt més suau, ja ens veiem les orelles i això sembla que ho farem. Assolida la carena, el cim on veien onejar una senyera, és encara a una certa distància, si bé sense desnivell. Aquest darrer tros de camí és un


L’Estanyol

Antiga via ferrea de l’Estany Gento

jardí, no sé on posar els peus, em dol i molt de trepitjat aquelles flors tan tímides i tan boniques, diria que no n’he trepitjat cap, només l’herba i sempre que puc poso els peus damunt de les pedres, lamento no saber-ne llurs noms, a part d’alguna genciana, les altres hi són molt més abundants, en Manel s’hi atura i les filma apassionat, som ja a tocar del desitjat cim, un pal de ferro guerxo i una bandera, la nostra, batega els nostres cors, ella voleia amb el vent com un petit mar onejant, quin dia serà lliure i podràs tenir el goig de pertànyer a un país com cal, estimat i respectat per tothom, no com ara que mesells com som et deixem cada instant d’estimar.

A dalt del cim, a 2883 m d’altitud, contemplem un seguit de muntanyes i estanys fins l’infinit: La pica d’Estats al nord-est i l’Aneto al nord, aquests a la llunyania, són ben visibles. Al llibre de registre deixem constància del nostre pas i el motiu, els 125 anys en que Mn. Cinto va assolir aquest cim. El dia d’ahir, segons figura al llibre de registre, varen ser molts els grups que hi signaren. Aprofitaria per a llegir una de les poesies verdaguerianes. Tot seguit, davallar. Com ja intuïa a la pujada, davallar entre el fort pendent i la descomposició del terreny convertit en un pedregós camí, em farien pren-

13

dre moltes precaucions. El company Arcadi aniria just al meu davant i jo seguiria, pas a pas, on ell posava els peus (actualment el collarí que porto no em permet pas mirar-me els peus). En Manuel va al darrera i jo miro de no apartar-me’n gaire, fins i tot li dic que s’agafi a la motxilla i algun moment simbòlicament ho fa, ell és gran, va pels 80 i dubto del tot que jo en aquesta edat pugui fer semblant cosa, però ell és tossut de mena i anem baixant, hem de cercar el millor baixador i ja som al coll altra volta, baixarem encara un tros més avall per dinar. A partir de la Collada d’Entremonts, observem que al Monterroio hi ha un grup. El seguim observant en el seu periple per tarteres i carenes. Ara el camí ja resulta molt franc. A un determinat indret, deixem el camí de pujada per a decantar-nos vers l’Estany Gento. Veuríem un bon grup d’isards saltironant per l’herbei. Així, tot passant per l’Estanyol, arribaríem a l’Estany Gento, des d’on seguiríem el traçat de la via, tot passant per diferents foradades. És un traçat aeri que permet gaudir de belles panoràmiques de la vall. A la sortida d’una de les foradades hi ha la cascada del torrent de Pigolo, fins arribar al lloc on hi ha la font. La davallada pel camí de les llaçades, ara en baixada, aguaitant sota els peus el Pantà de Sallente. Donat que estem en plena primavera pirinenca, la diversitat de la flora guarneix la contrada. En resum, una llarga jornada, tant per carretera com per la muntanya. Dia molt assolellat i amb fort vent que ha mitigat la calor. Al company Arcadi, encara li resta conduir els 240 km fins a Sabadell. MAGAMA, membre de la UES, del Club Pirinenc Andorrà i del Centre de la Cultura Catalana d’Andorra. Arcadi


Q

uan tornes d’una expedició sols estar molt cansat i et deixes portar per la rutina per readaptar-te a la quotidianitat. La feina, el dia a dia, l’entorn en general ens van omplint els dies i sense adonar-nos-en passa el temps massa ràpid. L’últim cop que vàrem anar lluny, d’expedició, vam intentar pujar al Kun. Després de molts dies de feina a la muntanya i massa de mal temps ens vàrem quedar ben a prop del cim, però va ser només això, ben a prop... Ara som al 2008 i allò va ser l’estiu del 2005; ja fa massa temps que deixem que la rutina ens arrossegui en comptes de permetre que ens empenyin els somnis. “Per sort”, el temps ens va fent oblidar els moments durs i cada cop ens vénen més a la ment els bons. Això acostuma a voler dir que s’estan donant les condicions ideals per tornar a somiar i encomanar el “cuquet” als companys d’entremaliadures. Parlant amb la Mireia i el Cesc (el Kiko), ens adonem de com ens ho hem passat de bé sempre que hem anat a Sud-Amèrica, bàsicament a Bolívia o Perú, i com de relativament fàcil és organitzar les coses per pujar muntanyes allà. A l’Aconcagua no hi hem estat i ens sembla factible; a més, com que l’estiu és a prop i allà s’hi va a l’hivern, tindrem més temps per preparar-ho. Així doncs, dit i fet, ja hem decidit on passarem les properes vacances; a veure si algun amic més s’hi apunta, el Chistophe (el Hristo) de ben segur. Parlem amb la Meritxell i el Ramon (els Presis) i a ells també els agradaria fer alguna cosa a l’Argentina. Ells, però, ja han pujat l’Aconcagua!!! Ummm, això no és cap problema, de cims n’hi ha més que llonganisses (això no anava ben bé així,oi?) De fet, n’hi ha un que me’l va ficar al cap el Jospi fa uns anys, Los Ojos del Salado, i ben mirat, té alguns factors que ens agraden més: no és tan conegut (ni tan sols per a la major part dels argentins) la qual cosa vol dir que no hi haurà tanta gent (no vàrem trobar a ningú en tots els dies) i és en una zona en la qual no hem estat mai cap de nosaltres. Meritxell, Ramon mai us agrairem prou haver-nos fet canviat d’opinió, tot i que al final no vàreu poder venir a la muntanya per condicionants molt més importants i bonics.

CAS

OJOS DEL SALADO

ja que hi ha força referències per internet però gairebé totes des de Xile. Hi ha un llibre que en dóna certa informació encara que és de tot els Andes i no pot dedicar-s’hi gaire(1). L’altre problema és la logística, i Déu n’hi do el que ens va costar de solucionar-lo. Mai no ens hauríem imaginat les condicions que un es troba per aquest costat de la muntanya. Per internet gairebé tot el que trobem torna a ser per Xile, molt preparat tot i, com no, a uns preus… Només un contacte de mail per la part Argentina i no ens va contestar. Afortunadament trobem un blog(2) de dues dones que acaben de fer la primera ascensió femenina a Los

El Chorro, al bell mig d’aquest desert, és del tot surrealista

Los Ojos del Salado és un volcà (perdoneu les incongruències gramaticals de nombre, però el cim es diu així per una mena de bassals salins que té, encara que no en vam veure cap). Doncs bé, com anàvem dient, és un volcà actiu, de fet el més alt de la terra i el segon cim més alt d’Amèrica amb 6.900m. Es troba a la frontera entre Argentina i Xile, al Nord, i es pot pujar pels dos costats. Pel vessant xilè, es va pel desert d’Atacama i es pot arribar en cotxe a més de 5.000m d’alçada, és parc i s’ha de pagar per accedir-hi (no gaire). Pel costat argentí, es troba a la província de Catamarca, que anomenen la Puna argentina; aquí es comença a pujar des d’uns 3.500m. Nosaltres decidim anar per Argentina per qüestions d’aclimatació i perquè no hi va tanta gent. Una de les primeres dificultats d’aquest cim és trobar informació, 14

Ojos. Una d’elles viu a Fiambalá (punt de partida de les ascensions als cims de la Puna) i ha fundat el Museo de los Seismiles. És la Maggie (Maria Acevedo) i acaba de crear una empresa de guies de muntanya. Ens hi posem en contacte i després de molts mails aconseguim fer-li entendre que no volem ni guia ni luxes, que l’únic que volem és la infraestructura mínima, bàsicament burros, arriero i que ens portin i ens recullin al punt on comença l’ascensió. El tema ens sembla massa car, però és l’únic que trobem i acceptem. S’ha de dir que en realitat després ens va semblar un preu molt i molt raonable; el problema és que ni ens imaginàvem com és allò i les dificultats d’accés per aquest vessant. A la tornada vam dir a la Maggie: “esto lo tenéis que vender como una verdadera expedición, esto no es un trekking o una ascen-


sión de segunda”. La veritat és que es van portar molt bé amb tots nosaltres. Així doncs, el 27 de desembre marxem cap a Buenos Aires. Som 7 tot i que al cim al final només hi anirem 4; els altres aniran a fer turisme i a mitjans de gener ens trobarem a la Patagònia per fer turisme nosaltres també. El dia següent, que ja és el 29 perquè a l’avió vam passar una nit, la Mireia, el Kiko, el Hristo i jo (el Pepe), volem cap a Catamarca on vindrà a recollir-nos el Javier per portar-nos a Fiambalá (uns 350km). A Fiambalá (1.500m d’alçada) comprarem el menjar per la muntanya i farem els papers per poder pujar de forma legal, gendarmeria…. Ens acompanyen sempre el Javier o el marit de la Maggie i no hem de pagar res que no ens hagin avisat abans, això està bé. Aquest any passarà per aquí el Paris-Dakar (quina volta més beneita per anar entre aquests dos llocs, no?) i tot el poble està esvalotat, sort que nosaltres l’esquivarem. Ens presenten a més el jefe de los arrieros, Guillermo Arias. Ostres, n’hi ha més d’un!!! Si nosaltres som quatre i portem l’imprescindible, només necessitaríem un parell de mules! Els següents dies ja entendrem per què tanta infraestructura. De fet, ens diuen que durant tot l’any ningú ha pujat Los Ojos per aquest vessant, i per Xile van pujar el novembre tres polonesos i un d’ells mai no va tornar. Dia 1: 30 de gener, al migdia marxem cap a El Quemadito, una mena de caseta des d’on començarem a caminar, que es troba a 3.600m d’alçada. Són 150km per carretera i 10km de camp, millor dit grava, a través d’on sembla que el cul del cotxe de vegades ens hagi d’avançar… Allà ens trobem amb els altres dos arrieros, que són germans del Guillermo Arias, i hi fem nit. Dia 2: Matinem per no agafar el sol a les hores més fortes. Això és el pur desert, estem a alçada però fot una calda ben maca, sort de l’aire de la Puna que ens dóna respirs. Anem tapats per protegir-nos del sol més que del fred, tot i que quan se’n va el sol fa fred. Anem remuntant un rierol que fa entre mig metre i un parell o tres al lloc més ample, i que és el responsable dels únics verds d’aquest indret. Sembla mentida el que fa l’aigua, tres metres més lluny

Aigua, sorra, colors… Tot això és impressionant

de la riba del riu tot és sorra i fins i tot hi ha dunes. En canvi, aquests tres metres per banda són vida pura, hi ha ànecs, oques, altres tipus d’ocells i més mamífers dels que es veuen. De verds no n’hi ha més, però de colors no en falten; això és territori dels volcans i els colors de la terra són impressionants: grisos, grocs, ocres, vermells… La jornada no serà gaire llarga, unes 4 hores caminant per arribar al primer campament que es troba al lloc anomenat el Chorro (3.800m). Caram, aquí els noms tenen alguna raó de ser (gairebé sempre lògica) i el Chorro és això, un munt d’aigua que cau uns 3 o 4 metres i amb una quantitat considerable. Després de muntar el campament pugem a un monticle per tenir una visió més general del lloc. És un paisatge gairebé surrealista: d’on surt aquest munt d’aigua al mig d’aquest desert? Celebrem el cap d’any a les 8 del vespre d’allà, les 12 de la nit a casa nostra, picant el Hristo una carmanyola amb una cullera i compartint torró amb els arrieros. Ens n’anem a dormir amb un cel rogent molt maco (per sort, l’endemà, ni pluja ni vent). Dia 3: Avui ens tapem encara més. Ahir ens vàrem despistar i ja portem algunes cremadetes. Hem continuat remuntant el riu fins al que es denomina La Junta, lloc on tenen instal·lat el centre neuràlgic dels arrieros. Res, són quatre pedres per protegir-se i un munt de burros escampats per aquelles planúries, però és on ells acamparan gairebé cada dia a partir d’ara. Ens expliquen que allà sempre n’hi haurà un i que si tenim cap problema quan siguem a dalt algú haurà de baixar per donar l’a15

larma i ells pujaran amb algun burro o cavall. Resulta que no hi ha pastura cap a dalt i ells hauran de baixar cada dia fins aquí per fer nit i després pujar fins on som nosaltres per fer la següent etapa... És com l’acudit aquell de l’Eugenio que ha de pintar la línia de la carretera i el pot cada dia està més lluny. Comencem a entendre el perquè dels preus dels burros. La Junta es diu així perquè aquí s’ajunten dues valls, nosaltres avui encara continuarem fins a Aguas Calientes (4.200m) on passarem aquesta nit i la següent per tal d’aclimatar-nos gradualment. De fet, hauríem d’haver passat dos dies al camp següent en comptes d’aquí, però en arribar a Aguas Calientes el Guillermo Arias veu des de lluny les condicions del pròxim camp i diu que no hi haurà aigua, així que millor restar dos dies aquí (sàvia decisió). El trajecte d’avui és tan impressionant com el del dia anterior: colors, planúries, muntanyes per tot arreu, vicunyes que fugen a la que ens veuen… I el que dèiem dels noms, Aguas Calientes, per què serà? Resulta que això és més al·lucinant encara que El Chorro. Aquí neix el riu que hem estat remuntant aquests dos dies; del bell mig del desert surt l’aigua i en poc més de 50 metres, això és un riu que genera la vida aquí mateix. L’aigua que surt és calenta, una miqueta, i ens permetrà millorar la nostra higiene d’una forma bastant agradable demà. El campament, el muntarem en una mena de coves, que hi ha en un petit penya-segat a uns 100m del riu. Fantàstic, aquí tindrem només sol al matí just quan fa falta i la resta


del dia estarem protegits. A més, hem aprés a recollir una mena d’arrels que surten a dojo per aquí i ens permeten fer foc. A la tarda, mentre sopem al costat del foc, ens passa un còndor bastant a prop; potser conscient de l’elegància del seu vol ens fa aquest regal per als nostres ulls. Dia 4: Dia de descans per aclimatar. Aquesta nit ens ha visitat una guineu i s’ha emportat la bossa de les escombraries. Sort que la nostra decoració de fuets penjant de les roques li era massa alta per accedirhi. Decidim pujar una mica, fins a una aresta que veiem uns dos-cents metres per sobre del campament, per fer una mica d’aclimatació i tenir millor vista. Pugem i, sorpresa, d’aresta res, aquí hi ha un altiplà gegant (com tot per aquí) des d’on gaudim d’una vista privilegiada. No tenim cap pressa i xalem amb l’espectacle; a més, fem unes quantes fotos per muntar una panoràmica d’aquest munt de volcans. Per cert, Los Ojos del Salado, encara no l’hem vist. Tot seguit baixem a banyar-nos a les nostres termes particulars. Dia 5: Avui, en teoria, és la jornada més dura de l’aproximació, és molt llarga i amb força desnivell, per això sortim quan encara és de nit. A sobre, ja no hi haurà aigua pel camí, i res a dir respecte a trobar una ombra. Per sort, durant bona part del dia està emboirat i ennuvolat i això fa la pujada més agradable. El camí és una mica difícil de seguir, principalment perquè no hi ha camí. El Guillermo Arias ens va explicar com cercar-lo. Ells han de pujar des de La Junta, a Aguas Calientes. Carregaran els burros amb els embalums que hem deixat recollits i, en teoria, ens enganxaran pel camí. Després de 3 o 4 hores arribem a camp obert i ja veiem cap on hem d’anar; sembla que estigui aquí mateix però, com sempre, això enganya. És impressionant veure els camps de “bombes” que han disparat els volcans per aquí: hi ha zones amb unes roques gegants com si haguessin estat sembrades. Quan les veus de prop veus que són diferents per un costat i per l’altre: allò que ens van explicar al cole, a geologia, deu ser ben cert. Imaginem els “marrameus” que hi ha hagut aquí per formar aquest paisatge. Caminem i caminem i acabem arri-

Campament a Aguas Calientes, al penya-segat

bant a Aguas Vicuñas (5.000m). Ummm!!! Bé, aquí això del nom no acabem de trobar-ho, ni aigua ni vicunyes (ja fa unes hores que hem vist les últimes i no tornarem a veure’n fins a la baixada). Hem arribat molt cansats i sota un sol de justícia. El temps, però, s’està girant i no tenim gaire cosa per protegir-nos. No veiem els arrieros, i aquí la vista arriba a molta distància. L’altiplà on vam estar ahir es veu lluny; de fet es veu molta part del camí que vàrem fer des que vam sortir. Ens arrecerem darrere d’un gran roc com podem i al cap d’una bona estona veiem ja els arrieros. Quina feinada que tenen! Avui, a més, ens pugen 10 litres d’aigua per passar la nit i ells hauran de tornar cap avall, fins a un lloc on els burros tinguin pastura. Avui és l’únic dia que no tornaran a La Junta, ja que cau massa lluny i demà hem de pujar fins al campament base. Arriben, deixen les coses i de seguida marxen. Ha anat ben just, ja que en muntar les tendes comença a caure una nevada contundent. Durant dues

hores no para, i deixa un paisatge impressionant. Havíem arribat aquí a un desert de terra i pedres i ara hi ha un bon tou de neu, però no només aquí sinó fins allà on arriba la vista. El temps continuarà dolent la resta del dia i la nit i s’acumula molta neu. El pitjor, però, és que la duresa de l’expedició (ja hem decidit que això no és excursió sinó expedició) comença a passar factura. La Mireia té alguns símptomes de mal d’alçada, les jornades són llargues, passem de la calor extrema al fred en un no-res i el desnivell avui ha estat gran. Ja sabíem que corríem aquest risc, però no tenim més dies. Fem tot el que hem de fer, màxima hidratació, menjar el que es pugui, i una mica d’Edemox per disminuir l’edema facial. Esperem que millori, tot i que sabem que això és difícil i que l’única solució efectiva és baixar, cosa que amb aquestes condicions meteorològiques és impossible. Per sort no sembla greu i no evoluciona a pitjor. Dia 6: Avui ens llevem de nou amb bon temps, però amb un bon dilema: la Mireia no ha millorat; tampoc no ha empitjorat, però sabem que ha de baixar, ja que anar cap a dalt seria una inconsciència total. El nostre dilema és “Què fem?” Cap a baix significa anar a Aguas Calientes, que és molt lluny per després fer un altre intent. Si tornem tots, aquí s’acaba l’expedició. Però, per altra part, la Mireia no pot tornar sola, així que dubtem, i dubtem massa. Decidim que, quan arribin els arrieros, prendrem la decisió, i triguen molt a arribar. Els pobres han entomat la tempesta amb menys mitjans que nosaltres i han passat la nit del lloro. A les 11 arriben i els hem de demanar si ens pugen els bártulos al Hristo

Des del campament es veu bé on neix el riu; a partir d’aquí, gens d’aigua

16


Tot és gran aquí, ara estem envoltats de bombes volcàniques. Al fons, sota la neu, Aguas Vicuñas

i a mi fins al campament base, o bé baixem tots. El Kiko i la Mireia ens animen a seguir i al final prenem aquesta decisió; ells dos baixaran i ens trobarem quan nosaltres baixem del nostre intent. Els trobarem a faltar molt, això és molt gran, molt més del que ens havíem imaginat. Fins aquí hem caminat gairebé 50kms pel desert i encara queda molt; de fet, encara no hem vist la muntanya. Ens acomiadem i comencem a pujar quan el sol castiga més i amb la neu que reflecteix tots el rajos cap a nosaltres, o aquesta és la meva impressió. Particularment, aquesta va ser la jornada més dura per a mi, tant a nivell psicològic com per l’esforç. Hem de pujar fins a un coll, El Portezuelo de Laguna Negra, que és a uns 5.650m d’alçada, per després baixar fins al campament base a 5.600m, o això ens diu el GPS perquè, de fet, les alçades no ens quadren gaire a partir d’ara. En arribar al coll, jo estic exhaust. El Hristo per sort sembla que es troba molt millor i m’ha estat esperant contínuament. L’espectacle és grandiós. Veiem ja el nostre objectiu, Los Ojos, i no és a prop. La Laguna Negra és ben negra i més, envoltada de neu. Per anar al camp base vorejarem una gran gelera que, com totes les d’aquí, no té seracs si no uns “gendarmes” enormes. Malditos gendarmes, oi Hristo? Al darrere, el camí que hem fet aquests dies està irreconeixible. Penso en els “presis”, que són a Iguazú i tinc la impressió que ha nevat fins i tot allà. Amb els arrieros, fa estona que ens hi hem creuat de tornada; ja no

els veurem fins d’aquí a 5 dies, quan vindran a recollir els paquets perquè això s’haurà acabat. Nosaltres anem fins on els han deixat ara, el que s’anomena campament base, un munt de rocs, enmig del no-res, que ens protegiran una mica del vent. Muntem la tenda, recollim aigua, mengem una mica i a la piltra, que avui estem petats de veritat. Dia 7: Avui farem descans i aclimatació al campament base. En teoria el campament 1 és a uns 6.000m i el 2 a 6.200m. Pensem que és millor descansar una mica i saltar-nos el campament 2. De fet, la Maggie ens va dir que elles ho havien fet així. Farem, però, una mica de reconeixement de l’itinerari. De fet, des del campament base torna a no veure’s Los Ojos. Dia 8: Recollim tot el material; ara els burros de càrrega som nosaltres, i ens disposem a anar fins al campament 1. No sabem ben bé on

Ens acomiadem de la Mireia i el Kiko. El paisatge ha canviat molt amb la nevada

17

es troba; fins ara, el Guillermo Arias ens deia fins on havíem d’anar, però aquí estem sols. De fet, el Guillermo Arias mai no ha estat més amunt perquè li vaig preguntar per unes llacunes de colors de les que m’havia parlat la Maggie i ell va dir que això no estava aquí sinó a Xile. Només tenim les coordenades GPS aproximades d’on es fa el campament 1. Fa sol, però molt de vent que, en alguns llocs gairebé ens fot per terra. Semblem una barreja de zombis i astronautes, tot vestits amb equipament de neu i tapats tant com podem amb un sol espatarrant i GPS en mà d’aquí cap allà. Les fotografies semblen de broma. I l’itinerari d’avui més encara; això no quadra gens: caminem perpendicular al nostre objectiu per evitar baixar tant com podem, però és inevitable. Al final resulta que el camp 1 es troba a 5.600m, a la mateixa alçada que el camp base, encara que molt més a prop de la muntanya. Avui hem caminat una bona estona per acabar a la mateixa alçada però havent fet un munt de baixades i pujades. Al menys, a partir d’ara, tot és cap amunt. Demà, però, haurem de fer molt més desnivell del que imaginàvem. Fem una mica d’inspecció del camí per demà i després procurem descansar, beure i menjar tot el possible, tot i que això últim costa: he avorrit els “Hoy Menú” per sempre més. A més, fora de la tenda fa molt de fred a causa del vent, però dins hi fa molta calda. Dia 9: És el dia clau; farem el nostre intent al cim. No tenim cap marge: d’aquí a dos dies els arrieros pujaran al camp base a buscar els paquets per baixar-los. Ens llevem ben d’hora, no me’n recordo a quina però era molt d’hora perquè després de dues o tres hores caminant encara era de nit. Remuntem el riu que ve de la gelera i ens enfilem a l’esquerra per un fort pendent on hi ha un caminet, que al final no acaba on volíem. Decidim aleshores vorejar el vessant per travessar la gelera pel punt menys ample; els gendarmes són un veritable tostón i ens en trobem més dels que voldríem. Estem ja als pendents de Los Ojos del Salado i comencen a sortir les primeres llums. Veig el Hristo que està acabant de travessar els últims gendarmes i em dic “Això seria maco filmar-ho”. Trec la càmera de vídeo petita (la gran,


Des del Portezuelo veiem per primer cop Los Ojos del Salado

l’hem deixat al campament base), em disposo a filmar i, quan el tinc a tir i premo el botonet de gravar, la maquineta em surt amb el missatge “Hace demasiado frío para filmar, váyase a filmar a zonas más cálidas”. Dedico alguns adjectius al traductor catxondo que va escriure aquest missatge a la càmera i em fico la bateria al cos, dins del plumó. Ja filmarem més amunt. A uns 6.000m pugem per una mena de tartera que cada cop té més neu i gel entre les pedres i que acaba tornant-se impracticable uns cent o dos-cents metres més amunt. Decidim anar per la gelera de l’esquerra que, tot i ser una mica dreta, sembla força ferma. El Hristo es troba força bé i va endavant; jo estic cansadet però hem pujat bé i a bon ritme, el que ens fa pensar que tot anirà bé. Al final de la gelera hi ha gendarmes de nou i tornem a la roca. Pugem una mica més i el pendent es suavitza, ara ja tornem a veure el cim de los “Ojos del Salado”, estem

a 6.500m i la cosa pinta bé. Això si, el cansament es nota, aquí fa molt vent i a dalt sembla que en fa bastant més. Decidim deixar-ho pràcticament tot en unes roques; només ens enduem una motxilla per als dos amb una mica d’aigua, la càmera de fotos petita i el GPS, tot el que duem d’abric ja ho portem posat. Ara hem de vorejar una immensa olla fins a l’últim pendent del cim. No sabem si això són les restes d’un gran cràter, la veritat és que és força confús perquè aquí els volcans s’ajunten. Aquest tros és infernal. La capa de neu és molt prima a estones, mig s’enfonsa i rellisquem amb els rocs que hi ha a sota. El vent cada cop és més fort i ens fot a terra un cop i un altre. A més, hi ha una ferum intensa de gasos sulfurosos i cada cert temps em desperto de cop i m’adono que he estat caminant adormit durant uns segons. Després ho comentaré al Hristo i em dirà que a ell li passava el mateix, no sabem si pels gasos, per l’alçada o per tot

Camp base i Portezuelo de Laguna Negra al fons

18

plegat. Hem invertit més d’una hora i mitja per vorejar l’olla i pujar pel pendent i ens trobem gairebé a 6.700m. Estem molt cansats i el vent cada cop és més i més fort; no parem d’anar per terra i de despertar-nos. Fa estona que no goso girarme perquè penso que quan ho faci el Hristo em dirà que ho deixem estar, i tindrà tota la raó del món. Al final ho faig i, evidentment, em fa senyes per baixar. Ens resignem a deixar allà un cim que tenim a tocar, però volem pujar més cims i, en aquestes condicions, intentar acabar aquest, ho considerem una imprudència. Un cop a Fiambalá, la Maggie ens va dir que havíem fet santament, que elles abans d’aconseguir pujar ja ho havien intentat en una altra expedició i els havia passat el mateix. De fet, mig mes després, elles intentaran pujar un volcà que hi ha al costat, el Walter Penck, i hauran d’abandonar per les mateixes raons: fort vent i fred (fins i tot van tenir principis de congelació). El mateix dia un altre noi va desaparèixer al Pissis. Aquestes muntanyes s’han de respectar molt i potser no les coneixem prou. En tornar al lloc on hem deixat el material, descansem una mica intentant arrecerar-nos del vent i gaudim d’un espectacle magnífic. La vista arriba molt lluny, la llacuna vermella i la verda estan relativament a prop del camp 1, però hi ha tants volcans i de tota mida que un de “petit” ens ho tapa. Aquí els Andes són volcans i volcans, una bogeria de colors i planúries a les llunyanies. La baixada al camp 1 no va tenir gaire història, només el cansament, el munt de gendarmes a rodejar i haver d’assumir el fet de no haver pujat. Dia 10: Tornada al campament base, amb totes les pujades i baixades que hem fet fa dos dies. Dia 11: Avui tornem a matinar, hem de baixar tot el que podem perquè demà ens vénen a recollir a El Quemadito. Si podem arribarem a La Junta. Això, per pujar, van ser dues jornades i mitja, uns 40kms. Com que a partir del coll en avall seran tot pedretes i sorra, anem amb vambes i amb poc pes: els paquets els baixaran els burros. Com diria el Toni “Ós pedrer Pedrín, quin fred!!!”; al coll tenim els peus glaçats. Surten


Semblem astronautes zombis, disfressats i d’un lloc a l’altre amb el GPS. Al fons, Los Ojos

les primeres llums i l’espectacle és preciós. Ràpid, a disparar, ostres! s’han acabat les piles, a canviar-les. Ara ja tinc glaçades les mans també… Un cop surt el sol la temperatura puja i el cos reviscola; de fet, al cap d’una estona ja fa molta calor. Ens passem la baixada fent fotos als llangardaixos que, si vas amb bon ull, veus amagar-se sota les pedres. Després d’uns quants hem agafat una bona tècnica: quan en descobreixes un que s’amaga, un de nosaltres aixeca la pedra amb cura i l’altre comença a retratar. L’altra foto que perseguim és la d’unes flors que surten de la sorra i semblen com petites cols “acarxofades” amb fulles molt carnoses i gairebé del mateix color que la sorra. Ens adonem que, des del dia de la pujada a Aguas Vicuñas, no hem vist cap ésser viu. Ara ja tornen les vicunyes, els ocellets i, en arribar al riu, els ànecs, les oques… Dia 12: De La Junta a El Quemadito i d’allà, cotxe fins a Fiambalá, sense més història que

un parell de cadellets de guineu molt curiosos, i continuant al·lucinant amb els contrastos de colors, sorra, dunes…. Ens expliquen que la Mireia i el Kiko ja han marxat per trobar-se amb els altres companys a la Patagònia; que en baixar es va anar recuperant (això del mal d’alçada funciona així) però que van haver de caminar 10kms extres fins a la carretera per la grava aquella, ja que no hi havia cotxe preparat quan van arribar a El Quemadito. Ara nosaltres anirem a trobar-nos amb tots ells per visitar altres indrets, i veure les Torres del Paine, el Fitz Roy, el Perito Moreno, Península Valdés… Los Ojos del Salado ens ha fet descobrir com són les muntanyes a la Puna Argentina, res a veure amb el que pensàvem al principi. Tot són contrastos, el fred i la calor, l’aigua i el desert a tocar, el gel i la sorra… Veus l’exuberància en 10 metres d’amplada, gradacions de color impensables al terra, i colors impossibles a l’aigua de les llacunes. Si

Vista des d’on vàrem deixar el material (6.500m). Llacunes de colors, volcans, planúries...

19

teniu el Google Earth a l’ordinador, us recomanem que feu una visita per la zona(3). A nivell de muntanya, res a envejar a d’altres de més altes: les condicions són molt dures, les distàncies molt grans (vàrem caminar uns 120kms entre anar i tornar). A més dels contrastos tèrmics, la barreja de gasos sulfurosos i alçada va ser tota una experiència nova. I una cosa molt important: no hi ha ningú. Durant els 12 dies d’expedició no hi vam veure a ningú (tret dels arrieros). En definitiva, un lloc molt recomanable per a tot aquell afamat d’aventures a indrets totalment nous. Això sí, si podeu, aneu-hi amb una mica més de temps, i no sigueu garrepes: els burros són imprescindibles per a aquest vessant. I si ho feu per Xile, tingueu en compte que ja s’ha d’anar aclimatat. Com dèiem en començar, quan tornes de fer aquestes coses estàs massa cansat de les penúries que has passat i et deixes arrossegar. Ara ha transcorregut un temps i revius els bons moments, pots escriure més objectivament sobre el que vas viure i comences a preparar fotos i vídeo per intentar fer una cosa raonablement visible per tothom. Esperem tenir-ho aviat. Els components de l’expe i els companys de viatge: – Mireia Rosell Simon – Francesc Grau López – Christophe Serre – Pepe Bosch Estrada – Meritxell Codinach Palacín – Ramon Fort Colomer – Núria López Mercader Referències: (1) Llibre – Los Andes -una guia para escaladores-. John Biggar. 2007 (2) Webs i blogs – http://museolosseismiles.blogspot.com/2008/04/expedicin-femeninaen-la-cumbre-del.html – http://www.summitpost.org/mountain/rock/150299/ojos-del-salado.html Aquest article el podeu veure, junt amb més fotografies, tant al blog del CAS de la UES http://cas-ues.blogspot.com”, com a l’apartat expedicions de la web “www.dru.el.ub.es” (3) Google Earth – A l’apartat expedicions de la web “www.dru.el.ub.es” trobareu un fitxer “.kml” que permet veure el track de l’expedició al google earth.


D

issabte 4 d’abril Plaça Marcet a la 1 del migdia: Sortim cap a l’aeroport, 29 components de l’expedició de la UES a l’illa de Creta, acompanyats pels organitzadors Victòria i Ferran. Ens enlairem de Barcelona a les 4 de la tarda i aterrem a Atenes a les 8, després d’avançar una hora el rellotge. Reprenem el vol i toquem terra a Heraklion vora les 12 de la nit, amb pluja. Mitja hora més i ens presentem a l’Hotel Aphrodite Beach, situat a Gouves. Un quart més, i bona nit! O com diuen aquí kalinikta! Diumenge 5 Saludem aquesta terra amb un kalimera Creta! tot contemplant una bella panoràmica marinera. Aquell hotel del vespre que semblava deshabitat, presenta ara un menjador ben ple. Avui com a primera activitat, anirem a la recerca de les arrels de Creta: la cova de Zeus i la muntanya sagrada de Karfi. Ens hi conduiran: Manolis, un jove cretenc que serà el nostre guia, i la seva companya Alice, una noia italiana. Sortim de l’hotel cap a l’est de l’illa i enfilem vers l’altiplà de Lassithi; una plana exuberant situada a 800 m d’alçària. Anys enrere, fins a mitjans del segle vint, aquesta planura es caracteritzava per la profusió de molins de vent que pouaven l’aigua per als usos agrícoles, però després del 1970 bufaren uns altres vents damunt la plana i els molins de vent van anar caient en desús. En aquest territori hi ha moltes coves i amagatalls. Nosaltres visitarem la gruta anomenada Diktaion Andron, de la qual explica la mitologia que la mare de Zeus, Rea, va amagar-hi el seu fill acabat de néixer perquè el seu pare, Chronos, se’l volia menjar. Potser només era allò que diem “t’estimo tant que se’t menjaria”, però de totes formes la seva mare va pensar que “val més prevenir que guarir”. En sortir de la magna caverna, eixamplem la mirada damunt el bell paisatge que s’estén als nostres peus i tot seguit satisfem la nostra set amb una deliciosa taronjada natural. I ara ens toca adreçar els passos vers el rocam sagrat de Karfi. Comencem la caminada per un camí

SENDERS

CRETA 2009 del 4 a l’11 d’abril

carreter que va pujant fent esses, mentre contemplem el Psari Madara nevat, que amb 2.148 m és el cim més alt de la serralada oriental. Arribem en un collet. Ara ens endinsem per un pla i al cap de poc ens

fins arribar al punt on hem començat a caminar. Dilluns, 6 Ens arriben notícies d’un terratrèmol a Itàlia. Sortim de l’hotel amb sol i vent, mentre que a la nit ha plogut. Avui anirem una mica més cap a l’est de l’illa. Cultura i senderisme seran les notes destacades d’aquesta jornada. De primer assistim a una aula d’història i religió sobre el terreny, que ens ofereix en Giorgios, que és el qui ens guia la visita a l’església bizantina de Panaghia Kera, amb una dissertació entenedora per a tothom. Aquesta església, de tres naus, està decorada amb pintures murals bizantines dels segles XIIIXIV; una veritable joia. En acabar, fem un tomb pel poble de Kritsa: carrers estrets i costeruts, artesania i senyores vestides de negre.

Anant cap el Gingilos (2.080 m)

asseiem en un marge de pedres per dinar. Els estudiosos de les flors troben aquí un terreny ben propici. Havent dinat, ens enfilem pel camí de Karfi; el sender puja fort per la muntanya pedregosa fins que arribem dalt el cim de 1.143 m. Ens envolta la boira baixa i aprofitem una clariana per fer la foto de família. Emprenem la baixada per un corriol rocallós. A banda i banda creix una vegetació arbustiva que les cabres roseguen i hi donen unes formes singulars. Continuem baixant, ara més suaument, per un camí ample que passa enmig de camps d’oliveres 20

Cap al migdia comença la ruta a peu. El camí discorre entremig de feixes poblades d’oliveres i flors pertot arreu. Es nota que el dia abans ha fet xafegada; la terra és ben xopa. Així que el camí s’enfila hi ha vistes al mar i a mesura que pugem es va obrint la badia de Mirabelon i albirem la singularitat d’Agios Nikolaos. Fa una hora que caminem quan passem arran d’una antena; ara el corriol es converteix en pista i es fa més planer. Una negra nuvolada se’ns va acostant amenaçadorament; al cap de poc travessem un poblet: Kroustas. Ens aturem a dinar sota una alzina monumental.


Anant cap el Gingilos

La baixada de retorn és força llarga, i és que cal arribar fins pràcticament a la costa; el sender va baixant a poc a poc, travessem una petita gorja i anem a parar finalment a una pista que ja no deixarem fins al final d’etapa. I pas a pas arribem al poble de Kalo Horió que és on espera l’autocar i on trobem les companyes que han triat una altra opció. Com que tenim una estona d’espera, l’aprofitem per anar al Kafeneio. La dona del pope i el seu fill serveixen les begudes. Dimarts, 7 Avui serà una jornada de transició entre el mar i la muntanya. Sortim direcció Cnossos, a la rodalia d’Heraklion; hi ha trànsit caòtic a l’entrada de la capital. Arribem a Cnossos i visitem el palau del llegendari rei Minos, acompanyats per Giorgios, el guia cultural del dia abans, el qual ens fa una detallada explicació sobre la cultura minoica, la mare de les cultures mediterrànies. Arthur Evans, arqueòleg anglès, a partir del 1900 i fins a la seva mort, el 1941, dedicà la seva fortuna i la vida a excavar aquest immens palau, a la recerca del passat històric. Admirem el tron d’alabastre de Minos, rei i summe sacerdot, rodejat de gravats d’animals mitològics, els grifs o grius, els quals són el símbol de la divinitat en les seves tres formes: la celeste, amb el cap d’àliga; la terrestre, amb el cos de lleó; i la subterrània, amb la cua de serp. Acabada la visita a Cnossos ens dirigim a Heraklion. Allà visitem el Museu Arqueològic, que conté una valuosa mostra de les peces trobades

ens els jaciments històrics. Tot seguit tenim opció a un tomb meteòric per la ciutat: Plaça de la Llibertat, plaça dels Lleons, la Llotja veneciana, el Mercat... Veiem captaires i nens que pidolen tocant un instrument. A Heraklion naixé el famós escriptor Nikos Kazantzakis (1883-1957). Deixem la capital i vorejant el litoral arribem a Rethymnon, la tercera ciutat de Creta. Pel camí hem passat ran del poble on va néixer el 1541, l’artista pintor Doménikos Theotokopulos, conegut pel Greco, que morí a Toledo el 1614. En aquesta ciutat fem un recorregut pel centre històric. En primer lloc ens trobem al port venecià. Hi ha cafès, restaurants i tavernes amb flaires de peix fregit. Al fons es destaca la Fortalesa. Passem per l’antiga Llotja veneciana i per la font Rimondi, dels tres lleons; la mesquita de Neratze, actualment sala de concerts, amb el gran minaret apuntalat; la mesquita Kara Mousa, en reconstrucció, i altres vestigis de l’època veneciana i otomana.

Muntanyes blanques

21

Deixem Rethymnon i continuem pel litoral fins a l’altura de Hania, i després ens desviem decididament cap a muntanya, entre tarongers i llimoners i feixes d’oliveres que s’estenen muntanya amunt. La carretera es recargola pujant molt fort i, quan et penses ser qui sap on, al fons sempre es veu el mar. Se’ns apareix un poble de cases disseminades i penjades; se’n destaca l’església. Ara un ramat de bens al mig del pas. Ara ens internem per una vall i les savines, com si fossin pi negre, vesteixen els vessants. Tres cases a l’horitzó i per fi Omalos, un altiplà de 25 km 2 a 1.080 m d’alçària, amb un front de muntanyes nevades. Hotel Exari: un hotel de muntanya. Ens reben cordialment amb una copeta de rakí com a benvinguda. Recorrem un laberint de passadissos per anar fins a l’habitació; però si les cambres més aviat són fredes, el menjador sí que és càlid, amb una llar de foc encesa i un sopar reconfortant que revifa l’esperit en aquest vespre fredorós d’abril. I a més, hi ha el caliu de la colla; ara tots junts en dues taules llargues, que convida a la bona gresca. Dimecres, 8 De la finestra estant veiem el camp cobert de gebre, però a l’hora de sortir s’aixeca un sol esplèndid, preludi d’un dia meravellós Avui toca fer l’ascensió al Gingilos de 2.080 m alt. Fem l’aproximació amb microbús fins al punt de partida, que és on comença la gorja de Samaria. Comencem amb ziga-zaga i forta pujada. Trepitgem petites clapes de


Anant cap el Melindau

neu que cal travessar; passem per una roca foradada. Davant nostre apareixen savines majestuoses. I arribem a la font de Linosely; 1.600 m d’alt. El grup es divideix: n’hi ha que es queden aquí i els altres continuen amb l’objectiu d’arribar al cim o tan sols al coll, a 1.800 m alt. Reprenem el camí. Ara la pujada és cosa seriosa; camí de tartera i pales de neu. Atenció! Es desprèn una pedra grossa de la tartera i el Pere Codinach l’atura, però es fa una ferida a la mà i és assistit per la Beatriu i la farmaciola d’en Manolis. Els qui arriben al coll gaudeixen d’una panoràmica formidable, i més encara els qui més tard coronaran el cim, que seran onze de colla i el guia. Però fins al pic culminant encara hi ha una hora i mitja de camí,

amb grimpada final. No és aquest el cim més alt de Creta, però sí el de més difícil accés. Hi ha vistes al mar sobre les dues costes. El mar, sempre el mar! Tornem tots molt satisfets; cadascú ha gaudit de la muntanya a la mesura de les seves forces. Fins els qui no han fet l’excursió han gaudit d’una caminada per l’altiplà d’Omalos. Dijous, 9 Objectiu d’avui: el pic Melindau, per als més avesats a l’alta muntanya, i el cim Porià per a la resta d’agosarats. Amb el microbús fins al mateix punt de partida del dia abans. Ens enfilem per un corriol amb fort pendent i al cap de mitja horeta trobem una pista que ens portarà

fins al refugi de Kallergi. Arribem a un collet on hi ha una capelleta; el refugi és a dues passes, emmarcat de muntanyes blanques. És un senyor refugi; només té una pega: que és tancat. Des d’aquí es formen els dos grups: el 1r cap al cim de Melindau de 2.133 m alt. amb 9 excursionistes i el Manolis. El 2n grup, tota la resta amb l’Alice, cap al cim de Porià de 1.500 m alt. La ruta del 2n grup no és pas que sigui un camí de roses; hem de trepitjar molta neu i acabem la corda aviat. Vet aquí que fem mitja volta i adéu Porià, i cap al refugi a dinar (a fora, és clar). I emprenem la tornada. Seguirem tota la pista fins a baix, sense fer el corriol, i per carretera arribarem a peu a l’hotel. A 2/4 de sis de la tarda tenim notícies del 1r grup. Han fet el cim, ara ja són al refugi i vénen cap aquí. I quan són vora 2/4 de vuit ja els tenim amb nosaltres, sans i estalvis, molt contents i ben satisfets. Avui el sopar és especial. Ens ofereixen un àpat típic cretenc amb el menú següent: 1r. Sopa de fesols amb verduretes - 2n. Xicoira amanida amb llimona, oli i sal - 3r. Xai trossejat bullit i Gamopílafo que és el plat tradicional de casament i consisteix en arròs bullit amb el brou del xai i amanit amb salsa de iogurt. (Gamo vol dir matrimoni i pílafo arròs). I per postres una taronja. Divendres, 10 Sortim direcció Sougia, a la costa sud. Ens aturem breument a l’entrada de la gorja de Hagia Irini; contemplem el riu, net i cabalós, que no ens permet el pas per la gorja. Continuem fins al port de Sougia, i Manolis, a l’entrada de la gorja de Selinou, ens fa observar que la base d’aquesta illa no és estable sinó que és oscil·lant i això fa que el nivell del mar sigui variable.

ASSESSORAMENT I GESTIÓ

J. CODINA

ADMINISTRADOR DE FINQUES

www.admcodina.com info@admcodina.com

Concepció, 25, 1r 08202 Sabadell

Tels. 93 726 03 45 - 93 727 33 01 Fax 93 727 60 77 22


Al poble mariner de Sougia, hi ha cafès i restaurants arran de mar, i que bé, que bé s’hi està! Una mar plana que encomana la calma. Tornem cap a Omalos i en arribar visitem l’obrador de formatges que tenen la família de l’hotel-alberg. Cada peça de formatge pesa 9 kg i és elaborat d’una manera molt artesanal. Avui sopar amb fi de festa i cant dels adéus; és l’última nit a Omalos i a Creta.

Seguint el sender europeu E4

Seguirem per aquesta gorja, una torrentera seca, molt poblada de baladre i llentiscle i una planta molt corrent anomenada del dragó. Deixem el torrent i assolim un pla d’argelagues; després baixem per un cingle i arribem al que havia estat la ciutat de Lissós, on hi havia hagut un important centre hidrotermal que féu les delícies de grecs, romans i bizantins. Devia ser un lloc de gent adinerada si fem cas de les monedes d’or i els objectes valuosos que s’hi han trobat. El 1957 un noi que devia viure per allà, tot pasturant el ramat va descobrir les runes d’un temple dedicat a Escolapi, el déu de la Medicina, que és on precisament estem situats

contemplant un magnífic mosaic encara força ben conservat. Aquí fem una foto del grup amb la senyera de la Montse. Per aquests verals hi ha moltes restes de construccions. Ens aturem en una esglesiola de ritu ortodox i continuem caminant fins a la platja, que ja és propera, i dinem en una caleta on hi ha gent que es banya. Ara ens toca desfer tot el camí de la gorja per retornar al punt de sortida, fora que ho féssim per mar, cosa que no ens és possible. Per tant doncs, agafem aire i cingle amunt fins al pla d’argelagues, baixem cap a l’engorjat i seguim fins al mar.

23

Dissabte, 11 Esmorzem i ens acomiadem de la bona gent d’Omalos i sortim cap a Khania. Pel camí, la Beatriu ens llegeix un fragment de la “Carta al Greco” de Nikos Kazantzakis, que simbolitza l’esperit i la força de Creta. Tenim dues hores per visitar Khania, la ciutat que rivalitza amb Heraklion. És una ciutat polida; té l’encant de l’històric port venecià, amb els arsenals del s. XV. Hi ha antigues cases senyorials venecianes i patis amb tarongers. La catedral ortodoxa, antiga mesquita amb campanar i minaret. L’arbre dels penjats: els turcs hi penjaven els insubmissos cretencs. I arribem al Mercat, origen i final de la visita a Khania. I d’aquí cap a l’aeroport, per començar el llarg viatge de tornada a casa. Ens acomiadem d’en Manolis i l’Alice. De Khania a Atenes, i per fi ens trobem volant camí de Barcelona, on aterrem a tres quarts d’onze de la nit. Hem recuperat l’hora perduda en el viatge d’anada. L’autocar cap a Sabadell, i quan les dotze van tocant arribem a la plaça Marcet. El viatge a Creta entra ara a l’àlbum dels bons records. Sols ens resta expressar a l’equip organitzador el nostre sincer reconeixement per la bona feina duta a terme. A. Devesa


Excursions per a conèixer la D natura

ins del nostre tradicional cicle d’ , el passat dissabte 4 d’abril del 2009 la Secció Natura anàrem d’excursió per la Garrotxa empordanesa. Sortírem del petit i bonic poble d’Albanyà per enfilar-nos a la serra de Corsavell, tot seguint el sender GR 11 i aprofitant algunes dreceres per tal d’escurçar el recorregut i estalviar-nos alguns trams de pista emportlanada. Els típics alzinars de l’Alta Garrotxa, arrapats a les roques, i ombrívoles pinedes de pi roig ens feien més agradosa la ruta. En arribar a la cruïlla del collet de Teies, a 6,2 km d’Albanyà, deixàrem el GR i seguirem la pista que surt cap a tramuntana, tot gaudint d’una bella panoràmica de l’Alt Empordà, des del Montgrí a l’Albera. A uns deu minuts trobàrem el corriol que s’enfila cap l’ermita de Sant Joan de Bossols, encinglerada a 902m d’altitud. Pocs metres abans d’arribar a aquesta cruïlla i a mà dreta de la pista, en una petita

NATURA

NATURA i MEMÒRIA HISTÒRICA feixa, ara fa setanta anys hi fou trobat mort un soldat jove que es dirigia a peu cap a la frontera, durant la retirada de la Guerra Civil. No se sap de què va morir, probablement de malaltia i misèria. En un acte d’humanitat, els masovers del Ginebre, el mas que hi ha prop, varen soterrar-lo en aquest mateix indret.

Petit homenatge al jove soldat desconegut trobat mort en aquest indret durant la retirada de la Guerra Civil.

La presidenta de l’Associació Soca-rel d’Agullana fa donació a la UES d’un aiguafort commemoratiu.

24

Sabedors d’aquest fet, transmès només per via oral, pensàrem que era una bona ocasió per organitzar un petit acte en memòria d’aquesta persona totalment anònima, i ens posàrem en contacte amb l’Associació Soca-rel Alt Empordà, del veí poble d’Agullana, entitat creada per fomentar els valors culturals i naturals de Catalunya, entre els quals la recuperació de la memòria històrica, ja que per aquella zona fets com aquests es van viure molt intensament. Al voltant del migdia, unes setanta persones, quaranta-cinc de la UES, vàrem iniciar l’homenatge amb una presentació per part nostra, explicant la història i el sentit de l’acte. Tot seguit Míriam Lladós, presidenta de l’Associació Soca-rel, adreçà unes paraules als presents i ens féu donació d’un aiguafort, d’una edició de cent vint-i-cinc exemplars, obra del prestigiós artista Miquel Duran, que tothom ja pot admirar a la UES. Després, l’historiador d’Agullana Enric Tubert, va recitar molt sentidament les “Corrandes d’exili” del nostre Pere Quart, poeta entranyablement sabadellenc que conegué prou la duresa de l’exili. En acabat, vam fer un minut de silenci i donàrem per finalitzat l’acte. Va ser totalment senzill, però molt emotiu. Penso que vàrem complir amb la nostra obligació. Els de Sabadell i els que hi havia de la colla d’Albanyà continuàrem caminant un parell d’hores baixant fins a trobar la Muga, a l’alçada del mas del Bertran. Durant l’excursió vam gaudir de la companyia d’en Joan Caselles, de Can Badosa, bon coneixedor de la prehistòria, la història, la flora i la fauna de l’entorn. Entre altres, ens va portar fins un dolmen i ens va mostrar i explicar la història i l’ús de dues construccions espectaculars. En primer lloc, el magnífic i ben conservat colomar medieval, una torre sorprenent, bastida amb unes esplèndides filades d’opus spicatum, que ens permeté conèixer el paper dels coloms en la vida medieval, tant com a complement dietètic com de comunicació a distància. Després, colgades pel bosc esponerós, una mica com si fossin les ruïnes d’Angkor, ens va portar fins a les mil·lenàries ruïnes d’un gran casal o poblat, amb les seves


Oblit preventiu. Aiguafort del prestigiós artista Miquel Duran, donat a la UES en ocasió de l’acte d’homenatge. El colomer medieval del Bertran, magnífic i singular exemplar en forma de torre, amb nius triangulars i quadrats a l’interior.

Les desconegudes ruïnes de Vila Castelana, prop del Bertran, recentment descobertes per Joan Caselles, que ens hi va acompanyar.

L’esplèndid pont del Beltran, reconstruït el segle XIX, permet travessar les netes aigües dels gorgs de la Muga.

GRAU PROMOCIONS I REFORMES, S.L. C/ Antoni Cusidó, 6-C - 08208 Sabadell Tel. 93 716 17 28 - Fax 93 716 07 06 graupromo@telefonica.net 25

construccions adjacents, encinglerat sobre el riu com a defensa natural. Se’n conserva molt bé l’arc de la porta principal, guardada per espitlleres, i un laberint de murs que sorgeixen amagats entre el sotabosc de l’alzinar. Aquestes ruïnes, dites del poblat de Vila Castelana, eren completament inaccessibles i fora de la vista fins fa poc. Ja s’havia perdut la referència de la seva existència, quan en Joan Caselles, que feia temps que les buscava, guiat pels records d’alguns vells pagesos, les retrobà i les donà a conèixer als professionals de l’arqueologia. A l’hora de dinar ens asseguérem a banda i banda de l’esvelt pont del Bertran, de tres ulls, acompanyats per la remor de l’aigua i la contemplació dels ben perfilats i profunds gorgs, completament verges de contaminació. Al mas del Bertran, tancats a dins d’un clos, un grup de daines joves i una parella d’estruços afamada i gens esquerpa posà una nota alegre a la dinada. Després del descans reprenguérem el camí seguint el riu Muga, de gorg en gorg, per indrets de gran bellesa. Amb algunes peripècies i remullades, retornàrem finalment a Albanyà. Ramon Ferrer i Valero Secció Natura

Obra nova

Fusteria

Reformes integrals, banys, cuines...

Alumini

Muntatges amb pladur

Parquets

Pintura


É

s evident que arreu s’està fent un consum abusiu i injustificat de les bosses de plàstic d’un sol ús, la fabricació i el tractament de les quals són responsables d’importants afectacions ambientals, com el gran malbaratament d’aigua i energia, i els efectes de l’explotació del petroli, un recurs no renovable que genera productes no degradables. Cal tenir molt present que les deixalles han augmentat el 47% en els darrers deu anys, i la causa principal han estat els envasos i les bosses d’un sol ús. Aquests són els principals motius pels quals la UES està adherida a la campanya “Catalunya lliure de bosses”, iniciativa que té com a objectiu principal fer pressió per tal que les administracions, les entitats, la ciutadania i els agents econòmics del nostre país, prenguin consciència de la importància d’avançar cap a la reducció efectiva de les bosses de plàstic i es comprometin a prevenir les problemàtiques que acompanyen a la producció i el consum d’aquest envàs d’un sol ús. És en el marc d’aquesta iniciativa, que la Secció Natura ha dissenyat una bossa reutilitzable de cotó ecològic, amb la finalitat de conscienciar a la ciutadania sobre la importància de frenar el consum indiscriminat de bosses de plàstic, i alhora proposar alternatives eficients per al dia a dia. Partint d’aquesta base pràctica, la bossa de la Secció Natura permet un sistema de plegat que la fa especialment recomanable per dur-la sempre al damunt, i amb unes nanses ajustables mitjançant anelles, que permeten tant dur-la penjada a l’espatlla com a la mà. A més, serveix per commemorar Centenari de l’excursionisme sabadellenc i el 30è aniversari de la Secció Natura. La podeu adquirir a la secretaria de l’entitat. BOSSA DE COTÓ ECOLÒGIC Un segon objectiu que pretenem reivindicar amb aquesta bossa és potenciar l’ús del cotó ecològic en detriment del cotó convencional, considerat un dels cultius que

NATURA

CATALUNYA LLIURE DE BOSSES comporta més perjudicis ambientals i sanitaris. Les plantacions de cotó convencional ocupen el 3% de la superfície conreada del planeta, però consumeixen el 23% dels insecticides i el 10% dels pesticides que es fan servir a tot el món. El cotó ecològic és el que s’obté sense que s’hagi utilitzat cap producte químic o sintètic en tot el procés de preparació de la terra, la sembra i la recol·lecció. Evidentment, el cotó ecològic és més car que el que es troba habitualment al mercat, que en l’actualitat prové sobretot de la Xina i ha estat conreat en unes condicions d’agressió ambien-

tal i d’explotació social inadmissibles, i que a més, en bona part és transgènic. A més, el cotó ecològic també garanteix que durant el seu processament no s’ha realitzat cap intervenció nociva per al medi ambient, així com també que el producte final és totalment innocu per a la salut. Posseïm el certificat de l’Institute for Marketecology, d’Alemanya, que garanteix que la nostra bossa compleix tots aquests requisits. Pel bé comú cal que entre tots prenguem consciència de la factura que pot acabar passant la reiteració indiscriminada de determinades pràctiques d’agressivitat extrema envers al medi ambient. Adoptar petits hàbits quotidians com l’ús de bosses reutilitzables, esdevé una bona forma de lluitar contra aquestes pràctiques del tot nocives i alhora un compromís personal de respecte i defensa d’allò que és patrimoni de tots. Als països on la prohibició de les bosses d’un sòl ús ha estat més valenta (a Irlanda, per exemple) un dels beneficis més evidents ha estat que la muntanya (camps i boscos) s’ha vist de seguida molt més neta. Les bosses són una de les deixalles que més empastifen el medi natural. Com a excursionistes, això ens afecta encara més especialment. Així, doncs, la Secció Natura de la UES amb aquesta bossa, a més de contribuir a conscienciar sobre la necessitat de la reducció de residus (amb la lluita contra les bosses d’un sol ús com a bandera), volem també difondre el coneixement del cotó ecològic, i en general dels beneficis ambientals i socials de l’agricultura ecològica. Perquè anant a muntanya tots ens adonem que cada dia van minvant abelles, papallones... i darrere seu els ocells... i no volem que desapareguin dels nostres camps i boscos. Perquè no voldríem mai haver de viure la funesta “primavera silenciosa”. Sílvia Cormand Secció Natura

La bossa reutilitzable de la Secció Natura, de cotó ecològic, és plegable i molt pràctica de dur

26


27


A

mb aquestes preguntes va començar la meva relació amb el món de la competició. No ho tenia gens clar, o més ben dit sí,

NI PENSAR-HI...!!! Com es va produir el canvi, doncs? Parlant i raonant. Era un dia de tardor de l’any 2006. Anàvem a explorar l’avenc Bernat Renom. A l’esquena, grans motxilles; la pujada; entre nosaltres, la conversa... Ignasi: Sabeu que l’any passat varem anar al campionat d’Espanya? Jordi: No fotis, esteu ben sonats! A mi no m’hi veuran mai fent competició, el que val la pena és l‘exploració i no anar a corre com uns bojos per les coves. Manel: La competició no va ser en un rocòdrom? Ignasi: Sí, no es competeix en coves. Fins i tot el campionat no s’anomena d’espeleo si no de Tècniques de Progressió Vertical. Jordi: Això té més sentit, jo havia entès que feien curses en coves. Ignasi: Inicialment sí, així varen començar els andalusos, però ara la federació ha fet una separació, una cosa és l’Espeleo i una de diferent és la competició. Manel: I què tal ? Com us va anar? Ignasi: Home, no ens podem queixar..., jo vaig quedar campió de la meva categoria...!!!. Jordi: Molt bé, home...!!! així doncs estem parlant amb un campió. Ignasi: No vaig ser jo sol...!!!, de catalans, també n’hi va haver un parell més, en d’altres categories. Manel: Molt bé no..? Us havíeu preparat gaire ? Ignasi: Poca cosa havíem fet..., més que res, varem anar a tastar de què anava el tema. Manel: I... què tal? Penseu repetir-ho? Ignasi: Sí, i... en tu havia pensat Manel a la teva família teniu un gimnàs no? Estaria bé crear un centre d’entrenament. Manel: Home... tot es pot plantejar... ara bé, el problema és que al gimnàs hi ha tanta activitat que no sé si n’hi cap un altre. A més caldria un entrenador...bufff...!!! que complicat...!!! Jordi: No seria mala idea, no... Els meus fills, per exemple, podrien

ESPELEO ESPELEO COMPETICIÓ...? PER QUÈ...? entrenar al gimnàs i d’aquesta manera els podria anar introduint en una activitat propera a l’Espeleo. Encara són petits i no saben patir, jo no els porto gaire a cap cova perquè l’Espeleo és dura i m’engegarien aviat.

Prova de resistència, 120 m. Eivissa 2009

Prova de resistència, 120 m. Bilbao 2009

28

Ignasi: Això m’agrada, us començo a veure interessats... A part, si us hi apuntéssiu vosaltres segur que faríeu un bon paper. Manel: Però si no tenim temps...!!!, a nosaltres ens agrada l’exploració. Jordi: I tant...!!! Si hem de deixar l’exploració per això, ni parlar-ne. Ignasi: Si sí, però..., be heu de cuidar el planter i si no hi ha gent jove que es posi amb l’Espeleo, qui farà l’exploració quan ja no pugem? Jordi: En això tens raó... -Arribàrem a la boca de la cavitat, deixàrem el tema i ens centràrem en l’exploració. Aquell dia férem una escalada a -370m i retopografiàrem la cavitat. Varem sortir de nit, cansats, però feliços, ens posàvem al sac cap a les 3 de la matinada. Al meu cervell, s’hi havia engegat quelcom... que bo que seria que amb la competició pogués transmetre el gust per les coves als meus fills... L’endemà, tornàrem cap a Sabadell, el tema va planar a les nostres converses, abans d’arribar ja havíem quedat a la federació per veure’ns i parlar del tema... D’aquesta manera va començar tot. Passats tres anys, puc afirmar que ho tinc claríssim, VÀREM ENCERTAR...!!! Ara mateix el Llenas és un centre de tecnificació que té el suport de la Federació Catalana d’Espeleologia i amb un conveni de col·laboració amb la U.E.S, amb 7 nens i 5 adults entrenant. Hem anat a competir per Catalunya i mitja Península, (Sort, Terrassa, Granollers, Sabadell Corbera de Llobregat, Lisboa, Eivissa, Vigo, Sevilla, Màlaga, Cadis ). Ara bé, no hem deixat per res l’exploració, ho hem compaginat força bé. Als nens els hem dut a fer espeleo i es moren de ganes de fer-ne més...!!! Tot seguit us explico, de forma breu, en què consisteix la competició. LA COMPETICIÓ Es compon de tres proves independents: velocitat, resistència i circuit. Les proves de velocitat i resistència es fan amb una corda que avança a mesura que ho fa el competidor. Així, sense desplaçar-te recorres la corda, com en les cintes de córrer.


La velocitat es fa en recorreguts de 15m o 30m segons la categoria. La resistència són, 60m o 120m. El circuit consisteix a recórrer una corda instal·lada en un suport vertical amb diferents obstacles,

equivalents als que ens trobem als avencs. ELS RESULTATS Portem dues temporades competint, aquesta primavera hem ini-

ciat la tercera. Tot seguit, us presento els principals resultats obtinguts: Jordi Farriol i Valette

(E.C. Sabadell - C.G. Llenas)

Classificació per clubs de la primera Copa Catalana, any 2008. Tècniques de Progressió Vertical, T.P.V. ENTITAT E.C. Sabadell - U.E.S. - C.G. Llenas Club Muntanyenc Terrassa GERS AE Muntanya - Barcelona EGAN - Barcelona SIE - Tarragona SIES CCR L’Aavenç - Barcelona E.C. Gràcia - Barcelona

PUNTUACIÓ 5.350 3.780 1.598 1.079 492 365 98

Classificació 3r campionat d’Espanya, any 2007 a Sevilla. Tècniques de Progressió Vertical, T.P.V. NOM Pau Farriol Mario Angulo Bernat Sust Marc Silvestre Laura Susut Jordi Farriol

CATEGORIA infantil infantil infantil infantil juvenil veterans A

CIRCUIT 1r 1r – 3r 1r 1r

VELOCITAT 2n 1r – 3r 1r –

RESISTÈNCIA 2n 1r 3r – 1r –

Tot l’equip sota les muralles fenícies d’Eivissa, maig 2009

Classificació 3r campionat d’Espanya, any 2007 a Tarragona. Tècniques de Progressió Vertical, T.P.V. NOM Pau Farriol Marc Martínez Bernat Sust Marc Farriol Laura Susut Jordi Farriol Manel Llenas

CATEGORIA infantil infantil infantil infantil juvenil veterans A veterans A

CIRCUIT 1r 2n 3r 5è 2n 4t 1r

VELOCITAT 1r rec. d’esp. 15m. 6è 15m. 8è 15m. 4t 15m. – 4t 30m. –

RESISTÈNCIA 1r 60m. 7è 60m. 8è 60m. 9è 60m. – 4t 120m. –

Resultats de la primera competició de 2009, el mes de maig a Eivisssa. Tècniques de Progressió Vertical, T.P.V. NOM Pau Farriol Marc Martínez Bernat Sust Laura Susut Jordi Farriol Manel Llenas

CATEGORIA juvenil juvenil juvenil infantil veterans A veterans A

CIRCUIT 2n 1r 3r 1r 2n 1r

VELOCITAT 2n 30m. 1r 30m. 3r 30m. 1r 30m. 3r 30m. 2n 30m.

RESISTÈNCIA 3r 120m. 14 120m. 2n 120m. 1r 120m. 3r 120m. 2n 120m.

29

Primer campionat de Tècniques de Progressió Vertical. Memorial Bernat Renom a la Panxa del Bou de Sabadell. Tardor de 2008


L

’esplai La Ganyota de la UES celebra aquest curs el seu 15è aniversari que culmina amb una Festa Major el 23 i 24 de maig. Ja han passat 15 anys des que un grup de joves, amb la col·laboració de la UES, van formar un esplai dins l’entitat, amb l’objectiu de nodrirla de joventut i canalla i d’iniciar-los en el món de l’excursionisme. Des del 1994, el GE La Ganyota de la UES treballa per oferir una alternativa a l’oferta lúdica actual a través d’activitats, tallers, excursions, colònies de Setmana Santa, campaments al juliol i rutes. Així doncs, l’esplai és una de les seccions de la UES i alhora una entitat d’educació en el lleure sense ànim de lucre gestionada per joves voluntaris. L’Equip de monitors ha anat evolucionant al llarg dels anys, aportant cadascun dels seus membres diferents punts de vista i maneres de treballar en el camp de l’educació no formal. Actualment som 16 monitors que, juntament amb el secretariat de l’esplai, treballem amb il·lusió i empenta amb l’objectiu d’oferir una alternativa a l’oci convencional, introduir als nens i joves a l’excursionisme i la natura i transmetre un conjunt de valors i hàbits que considerem necessaris i vàlids pel desenvolupament i creixement personal de cada infant. Són sis les colles que formen el nostre esplai, que acull nens des dels 6 anys fins a joves de 17, que encaren el seu últim any com el de preparació per poder entrar al següent curs com a monitors, renovant d’aquesta manera els membres de l’equip i garantint-ne una continuïtat. Cada colla (petits, mitjans 1, mitjans 2, grans, prejoves i joves) tenen uns objectius concrets i fan activitats adequades a la seva edat, però sempre basades en el consens de l’equip de monitors i en un calendari comú que inclou activitats de dissabte normal, excursions de dia, de cap de setmana i activitats i sor-

ESPLAI 15 ANYS DE GANYOTES I RIALLES

30

tides conjuntes de totes les colles de l’esplai. Una de les activitats tradicionals de La Ganyota és la Festa Major del nostre esplai al mes de maig, que té una especial rellevància en aquells anys assenyalats. Com dèiem al principi, aquest curs celebrem els nostres 15 anys i per aquest motiu hem organitzat un seguit d’activitats que es duran a terme al llarg del cap de setmana del 23 i 24 de maig. No obstant això, atesa la importància de la data, hem treballat amb les colles al llarg del curs perquè sentin, tant la canalla com els seus pares, que la Festa Major també és seva. Un dels projectes


més importants que hem realitzat ha estat la gravació del disc Tocats pel 15!, compost per 22 cançons que formen part de la història de l’esplai i interpretades per cada colla actual, monitors, ex-monitors i pares i mares dels nens i joves. Aquest disc vol ser un recull de cançons, però també de records, vivències i persones que han ajudat que el GE La Ganyota s’hagi anat consolidant al llarg de tot aquest temps. 15 anys d’esplai donen per molts moments: moltes tardes de dissabte a la UES, però també molts i molts dies fora de Sabadell, anant de colònies o de campaments. Per aquest motiu, del 18 al 29 de maig es realitzarà a la UES l’Expoganyota, una exposició fotogràfica recordant aquest 15 anys inoblidables.

Dissabte 23, el focus de la Festa Major serà la plaça Doctor Robert, des d’on donarem el tret de sortida de la festa amb tallers i jocs de festa major organitzats per l’equip de monitors i l’entitat sabadellenca l’Obrador. Seguidament, petits i grans podran disfrutar de la narració d’un conte infantil de l’autora sabadellenca Glòria Marín, que anirà acompanyat d’ una xerrada adreçada als pares i mares sobre la literatura infantil. Aquesta activitat està emmarcada dins el cicle “ La Ciutat amb Lupa” organitzat pel diari local Vilaweb, en col·laboració amb l’esplai La Ganyota de la UES. Un cop hàgim recuperat les forces després de berenar, l’esplai presentarà el seu disc Tocats pel 15!, mitjançant un espectacle que comp-

31

tarà amb la col·laboració especial del músic sabadellenc Jaume Ibars, que ha participat activament en la realització del disc, i que a més acabarà d’animar la festa amb les seves danses i cançons. Després d’un sopar a la plaça, on no cal dir que tothom hi és convidat, anirem tancant la vetllada amb les danses tradicionals del grup Xaballa, i per acabar-ho d’arrodonir tancarem la nit amb el concert del grup sabadellenc de rumba fusió Rauxa. Caldrà que no aneu a dormir massa tard, perquè l’endemà al matí, us convidem a participar a l’excursió familiar a Togores que organitza el G.E. la Ganyota per a celebrar el quinzè amb una activitat que caracteritza aquesta entitat lligada a l’excursionisme. Un cop a Togores hi haurà jocs per a grans i petits, que acabaran amb un dinar de germanor i un acte de cloenda del que haurà estat la Festa Major dels quinze anys del G.E. La Ganyota. Sabem que aquesta serà una gran Festa Major per a totes aquelles persones que, d’una manera o una altra, formen part d’aquests 15 anys de La Ganyota i per això hi estan totes convidades. Però no hem volgut organitzar-la només per a ells i per a nosaltres, sinó que volem donar a conèixer a tots els sabadellencs i sabadellenques qui som, què fem i perquè creiem que, actualment, les entitats com els esplais són imprescindibles en qualsevol ciutat. Per aquest motiu les activitats que realitzem estan obertes a tothom, perquè tothom ens pugui conèixer i qualsevol persona pugui gaudir d’aquesta Festa Major, preparada amb tota la il·lusió i bona voluntat per l’Equip de Monitors i tots aquells que ens han ajudat perquè la celebració d’aquests 15 anys sigui recordada per tots aquells que hi participin.


A

lbacete és, en aquests moments, la ciutat més gran de la comunitat Castella-La Manxa. És una ciutat mitjana, coquetona, ben cuidada i amb un eixample molt agradable. El que més crida l’atenció, però, és el Parc Municipal, una extensa zona plena de vegetació en el centre de la ciutat i que permet passejar-hi a qualsevol hora del dia en plena ombra. Si pensem en el significat del nom àrab d’aquesta ciutat, Al Basit, i sabem que la patrona és la Virgen de los Llanos i que, a banda dels ganivets, té importants indústries farineres, ja veurem com deu ser la ciutat i els seus voltants: plana, totalment plana! Amb aquestes perspectives, doncs, vam sortir de la ciutat manxega un dia de maig, per enfilar per una lleugera i contínua pujada cap a la Serra d’Alcaraz, a més de 100 km al sud-oest, tot seguint una antiga via de tren. Aquestes rutes són de molt fàcil pedalar i difícilment enfan-

BTT

VIA VERDA D’ALBACETE A LA SIERRA DE ALCARAZ gables en èpoques de pluja com és la primavera. D’entre les moltes vies dites “verdes” que hi ha per la península, vam triar la que originàriament estava pensada per unir Baeza, a Jaén, amb Utiel, a València, la dita “de la Sierra de Alcaraz”. Aquesta línia es

32

va començar a construir els anys 20 del segle XX però no va servir mai. I no tan sols això, sinó que els anys 50 es van bastir les estacions i en el seu temps es van canviar les travesses de fusta per les més modernes de ciment. El projecte consistia a unir Andalusia amb França per l’interior del “levante español” si bé no sabem per a què. Avui dia l’han començada a arranjar per a ús turístic, tot aprofitant els molts i diversos itineraris de la “ruta del Quijote”. El segment de recorregut que consideren arranjat va d’Albacete al poble de Bienservida, encara dins de Castella-La Manxa. La resta, suposem que ha desaparegut per raons diverses (autovies, cultius extensius, polígons industrials, etc). La informació oficial diu que és un projecte en fase d’execució però que ja hi ha fets 106 quilòmetres de via verda amb 25 túnels, alguns d’ells il·luminats, 4 viaductes i molts terraplens per un terreny apte per a anar-hi a peu, en bicicleta, a cavall i fins i tot en cadira de rodes (?). Però a l’hora de la veritat hi ha bastants interrupcions i desviaments que dificulten el pas i, en alguna ocasió, et fan fer força quilòmetres de volta. Si a això li ajuntem la manca de serveis, ja es veu que no és recomanable per anar a peu, a cavall o amb cadira de rodes si no hi ha algun vehicle de suport. La sortida d’Albacete no es fa per la via, que passa lluny, sinó que es fa per uns camins ben condicionats que segueixen les vores d’antigues sèquies. Tot i haver plogut a la nit i fer un dia de cel amenaçador, durant els primers 2 o 3 km hem d’anar sortejant nombrosa gent que hi va a caminar, a passejar el gos o a córrer. Més endavant hem d’esquivar cargols i més tard centenars de conills que travessen esverats per arreu i més d’una perdiu. Són 11 km fins a connectar amb la veritable via verda, ben solitària. Ja a camp obert la primera cosa que ens trobem és la zona de regadiu, amb els corresponents aspersors que ho han deixat tot enfangat. La situació del cel no és gaire engrescadora: gotes, sol, negror... Ens preguntem com acabarem avui. Lluny, un soroll eixordador de motors d’avió que ens envia la direcció de l’aire ens fa pensar que l’aeroport d’Albacete deu ser l’escola militar


de l’aire i avui fan les pràctiques del dilluns... El camí està vorejat per infinitat de flors multicolors que ens alegren la vista i l’olfacte de la monotonia del paisatge. És fàcil distingir-hi roselles, veces, corretjoles, bosses de pastor, coronil·les, gàliums, ravenisses, heliotrops, gerdells.... segons el tros. Passem el canal del transvasament Tajo-Segura amb un bon cabal. A partir d’aquí les llarguíssimes rectes travessen un paisatge ben diferent: primer encara hi algun camp de secà però ràpidament és substituït

per erms esteparis amb espartars i màquies continentals. Estem aïllats, sense cap senyal humà com ara línies elèctriques, pobles, cases, carreteres.... La mateixa vegetació, per bé que baixa, ens priva de cap mena de visibilitat. Tot és pla, ben pla. Només s’albiren muntanyes molt lluny, per entre la boirina o les nuvolades. I així durant 30 km d’un ferm que comença a carregar els malucs. No sabem per què però arribant a Balazote el camí es desvia per la carretera N322 durant una bona estona. Cap servei a la carretera. Potser a dins del poble hi ha algun bar o res-

GRAU INSTAL·LACIONS I REPARACIONS, S.L.

taurant però no hi entrem perquè queda separat i no tenim cap necessitat. Estem delerosos d’entrar en un nou paisatge. Efectivament a partir d’aquí ja és perd la línia horitzontal i comença una zona més sinuosa i amb més vegetació. Anem passant per la vora del riu Jardín, amb horta i pollancredes. Mentrestant, ha anat sortint el sol i els turons s’han omplert d’alzinar. Ja trobem els primers túnels i terraplens. Hi ha trossos realment bonics, encaixonats entre rocs de tons vermells que sobresurten d’entre l’alzinar i que contrasten amb la vegetació de ribera. De tant en tant el lleuger trànsit de la ctra. N322 ens desperta del nostre descans cerebral. Van passant els quilòmetres i les hores. Ningú per davant ni per darrere. Només la fressa de l’aire en passar per les espesses pollancredes i el cant primaveral de moltes menes d’ocells. La presència d’ànecs, martinets i un bernat pescaire ens indica que estem prop d’alguna de les llacunes que ens diu la descripció, però que no trobem cap indicador que ens hi porti. Les cornelles ens surten a desenes del forats dels murs de la via, on hi tenen el cau. Per un moment sembla que ens hagi de sortir el Hitchcock de qualsevol racó.... Descansem a l’àrea d’El Jardín, a 51 km de la sortida i únic lloc on tenim serveis a 800m. A partir d’aquí els túnels tenen il·luminació automàtica intermitent: ara s’encén, ara s’apaga, ara s’encén, ara s’apaga, ara no s’encén... Aguantem 10 km més i ens aturem a entaularnos; si no ho fem ara no hi haurà cap altra ocasió. Tenim gana. Tot i que el ferm ha millorat molt, tenim els malucs destrossats i els convé un descans. Estem a una bona altitud i ja es comencen a veure pastures i el cel blau. Els camps, les bosquines, el cel... estan preciosos. Al punt més

Regs per aspersió i degoteig Reformes en general

INSTAL·LADORS AUTORITZATS

Calefacció i A.C.S.

C/ Antoni Cusidó, 6-C - 08208 Sabadell Tel. 93 716 17 28 - Fax 93 716 07 06 grauinstal@telefonica.net

Aire condicionat 33

Treballs verticals Lampisteria Electricitat Gas Energia solar


alt del recorregut, després de més de 80 km de la sortida, a tocar del port de Pocicos a 1068m, i davant la perspectiva de començar la baixada, ens aturem a gaudir del paisatge. Estem als contraforts de la Sierra d’Alcaraz, amb les serres

calcàries de Segura i la fondalada del riu Cortes al fons. Per bé que encara és La Manxa, geogràficament recorda ja Jaén, inclosos pendents d’oliveres ben arrenglerades sobre catifes d’herba ben verda. Al fons veiem el Santuari de Nuestra

34

Señora de Cortes, una localitat de gran devoció de la zona situada sota una carena plena d’aerogeneradors, com totes. Ens aturem per visitar el bonic poble d’Alcaraz. Les ruïnes d’un castell califal presideixen l’entrada de la població. Com que està situada dalt d’un turó ens toca pedalar fort per arribar a la seva Plaça Major, plena d’edificis renaixentistes, les Lonjas del Corregidor, de l’ Ahorí i de la Regatería situades a cada un dels punts cardinals. Al quart punt cardinal hi ha les magnífiques torres de la Trinidad i del Tardón, prismàtiques i irregulars. Una d’elles és la de l’església, que conserva una part d’estil gòtic. Val la pena entrar al poble i passejar pels seus carrerons, austers i sobris, típics de les zones de muntanya pobres de la península. Ja ens falta poc per arribar al nostre objectiu: el poble de Reolid, poble molt petit però famós pels seus balnearis. Per a gran sorpresa nostra, aquest tram de via no està ni tan sols començat i hem d’anar per diversos camins de la “ruta del Quijote” (n’hi ha arreu!!) fins que després de travessar camps preciosos plens de cavalls i toros ben proveïts (ei, tancats per potents cables!) anem a espetegar a la carretera. Constatem que el projecte té moltes mancances, sobretot a l’hora d’indicar les diferents ramificacions. Aquí, sort en tenim, del GPS. Un cop a Reolid, val la pena arribar-se fins a l’Estrecho del Hocino, excavat pel riu Salobre sobre estrats de diversos tipus de roques. En realitat és un reducte (inselberg, se’n diu) de roques àcides en les que dominen les quarsites rodejades per materials més moderns de color roig. La zona està declarada microreserva no tan sols per aquesta particularitat geològica sinó també per la presència d’espècies florals úniques (hi ha una crucífera endèmica) i per animals vulnerables, com la llúdriga. Preferim triar aquest recorregut en


lloc de seguir fins a Bienservida, perquè, en vistes de com està la via aquests darrers quilòmetres, ens hi podem morir de pena. Després de sopar anem a donar una volta a peu pel poble. Com que els jubilats clients dels balnearis ja són a dormir, no trobem ningú llevat de 2 gossos i 1 gat. Un cop superats els atacs al·lèrgics provocats pels àlbers i pollancres, la solitud del lloc i del balneari en particular, ens fa dormir profundament. A fora, ens vetlla el son un mussolet cantaire situat a la branca del davant de la finestra. Elisabet G. Bordas

35


PASSATEMPS

Pere Font Fernández

MOTS ENCREUATS 1

2

3

4

5

6

7

8

9

10 11 12

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12

(Trobareu les solucions a la pàgina 38)

HORITZONTAL: 1. Constel·lació zodiacal. 2. Un volcà d’Itàlia. Empleat subaltern. 3. Pastís d’origen mallorquí. Nota musical. 4. Unitat monetaria principal de Nigèria. Itàlia. Duo. 5. ¡Quin fàstic!. Varietat de l’asbest. 6. Clor. L’oposat de patim. Tarragona. França. 7. Garbuix de vocals i consonants. ¡Que Déu ens ajudi! Cessació de treball. 8. Una vocal. Illa Jònica. Pregar. 9. Reprodueix. Metall groc. Suc de raïms fermentat. 10. Els italians ho diuen molt. (al revès) Ciutat dels països baixos. 11. Arbre fruiter. Revisa l’embolic i no s’aclara. 12. Símbol químic. Persona rica i patrocinador cultural. Ràbia en té una. VERTICAL: 1. Ciutat italiana. Li deien així a Feliu Elias i Bracons. 2. Cercle de persones que es reuneix sovint. Posa moneda en circulació. 3. Sant Francesc, per exemple. Que escolta. 4. Prevar sense nota musical. Normalment comença per ¡Ai que!. 5. Dues consonants seguides de dues vocals. Expressió llatina que vol dir “del costat”. 6. Uns romans. Escomet. Catalunya? Per què no?. 7. Cent. Hi ha tanta abundor de raïms que ha perdut el cap. El nou tren que ens apropa a Madrid. 8. Duo que fa pujada. Dos romans. Ginecòleg japonès que ha perdut una roda. 9. Rivada. Voravia. 10. Unió que ha perdut les vocals. Subornar. Miquel Sallarés Savall. 11. ¡Llàstima!. Seria una volandera si no hagués perdut les dues primeres consonants. Nom genèric d’espècies d’ocells dels làrids. 12. Bossa de malla per retenir els cabells. Relatiu a la farina.

36


L

a Marcialonga és la prova reina del circuit worldhoppet en estil clàssic, només superable per la Vasalhoppet sueca. Això fa que més de la meitat dels 6000 participants inscrits vinguin de països nòrdics on aquest és l’esport rei. Com molt bé indica el nom de la prova, es tracta d’una marxa molt llarga d’esquí nòrdic en estil clàssic: són 70km per paratges meravellosos que discorren per la Val di Fassa i per la Val di Fiemme en ple cor dolomític amb sortida a Moena i arribada a Cavalese. Per als que no es vegin amb cor d’afrontar el repte, també hi ha la Marcialonga Light de 45 km. La nostra aventura va començar molt aviat (finals de setembre) ja que tant les places d’allotjament com les inscripcions s’exhaureixen ràpidament. Vam triar l’opció de volar fins a Venècia i llogar un monovolum per desplaçar-nos fins a Cavalese (270km, aprox. 3h), trajecte que es realitza gairebé tot per autopista. Vam tenir moltes dificultats per trobar allotjament, però per art de màgia vam trobar un bed-and-breakfast situat a peu de circuit, just a la pancarta d’1 km a meta, al poble de Cavalese. S’anomena Il nido i és regentat per la família Comai, que ens van tractar molt bé i ens van delectar amb els seus pastissos per esmorzar. A primera hora del matí una caravana d’autobusos porten els corredors des dels diferents pobles de la vall fins a Moena, on es dóna el tret de sortida a la Marcialonga. La sortida es fa esglaonadament, per calaixos, en funció del nivell que acredita cada participant. És un fet destacable, ja que es pot sortir tranquil·lament sense el risc de ser envestit pels corredors i així s’eviten les caigudes típiques de les sortides multitudinàries. Durant tot el traçat no es para de travessar pobles, amb els carrers innivats per a l’ocasió.

ESQUÍ DE FONS 36a MARCIALONGA PASSIÓ NÒRDICA Els primers 20 km van pujant molt lleugerament fins a Canazei. Es creuen nombrosos pobles on la gent no para de cridar i animar els corredors (Bravo!!!, Brava!!!). El caliu de la gent, l’ambient dels pobles i els nombrosos avituallaments que es troben durant tota la marxa ajuden a suportar millor l’esforç. A partir de Canazei gairebé tot el terreny és pla i baixada, amb alguna sorpresa que farà suar més del compte els cansats.

Els nostres amics nòrdics, acostumats aquest tipus de territori, tiren de braços com autèntiques locomotores impossibles de seguir. A Pedrazzo finalitza la Marcialoga Light, de 45km. Qui vagi just de forces pot deixarse caure en aquesta arribada per ser traslladat amb autobús cap a Cavalese, on es troba tota la infraestructura de la Marxa (dinar, dutxes, diplomes, festa...). Cal reservar-se una mica si es vol afrontar amb garanties el tram final del nostre repte, ja que els tres darrers quilòmetres són molt durs i cal reforçar l’aceratge al peu de la Cascata per afrontar amb condicions les rampes finals que catapultaran a la glòria dels carrers de Cavalese els valents corredors que arribin a meta. Gràcies al fet que aquest any la neu va fer acte de presència molt aviat a tot el Trentino, vam poder gaudir d’unes condicions excepcionals de neu que van fer del nostre entorn un espai idíl·lic per a la pràctica d’aquest esport que tant ens estimem. Va ser una experiència veritablement meravellosa i entranyable que recomanem a tothom. Sergi i Aloma

37


F

a uns mesos que, aconsellat per uns amics, vaig fer la primera excursió amb la Unió Excursionista de Sabadell. Es tractava dels Matinals pel rodal del 18 de setembre de 2008. Resulta que, aquestes excursions a més de la vessant esportiva i lúdica, hi ha la vessant cultural, on ens acompanya algun expert que ens parla de les característiques dels llocs per on anem passant. Gràcies a aquestes sortides he conegut indrets que no m’havia imaginat que estiguessin tan a prop d’una ciutat tan gran com Sabadell. El que he pogut constatar també és que els experts que ens han acompanyat per les diferents passejades per l’entorn, són vertaders enamorats de Sabadell, de la seva

GENT GRAN MATINALS PEL RODAL. EL PUNT DE VISTA D’UN NOU VINGUT tasca i coneixements, veient amb quina il·lusió ens volen transmetre els seus coneixements. El cas és

que la meva memòria és de mosquit i, al no haver pres nota en el seu moment, no puc recordar ara els seus noms, cosa que prometo esmenar a partir d’ara. El primer dia, no coneixia a ningú però, de mica en mica, he anat parlant amb uns i altres i, m’he trobat amb una sèrie de persones que jo en dic “sanes”, i no faig referència a la seva salut que els desitjo que sigui immillorable, sinó a la seva forma de ser. Són persones de ment oberta, d’un tarannà planer, vull dir gens sofisticada, ni recargolada, persones naturals, no artificials com aquelles que volen aparentar el que no són. En poques paraules, persones que t’hi trobes bé al seu costat i que quan parles amb elles sembla que parlis amb un amic de tota la vida. En cap moment m’he sentit com el nou de la colla. M’agradaria parlar dels nous llocs que he conegut però el que per mi són novetats, pel lector d’aquest relat, la majoria veterans de la UES, segur que són indrets de sobres coneguts per haver-hi passat moltíssimes vegades. De totes formes, sí que vull deixar una petita mostra d’unes quantes imatges una mica representatives perquè els futurs nouvinguts s’animin a venir amb nosaltres. Jordi Miragall

SOLUCIÓ PASSATEMPS

Sant Vicenç de Verders, una ermita amb un encant senzill i evocador del temps dels nostres avantpassats

MOTS ENCREUATS 5

6

7

1

1

C A P R

I

C O R N

2

38

3

4

8

U

9

10 11 12

V E S U V

I

I

X E R

3

E N S A

M A D A

R E

4

N A

5

E C S

6

C L

7

I

8

A

9

Una de les alzines mil·lenàries de can Camps per la Serra de Galliners

2

I

I

R A

I A M

D U E T I

A N T

P A T A M

E O A L A D I E D

T A C A I

T A

T

F

V A G A O R A R O R

V

I

I

N

10

A M O R E

A G E M

11

P E R E R

V

12

A T

I

R S A E

M E C E N A S

B


Ues 134  
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you