Issuu on Google+

14 de març de 1731 Estimat diari… Són les onze i mitja de la nit, i estic a l’habitació de la meua nova casa, és gran, però no és gens acollidora. Ací dins em sent com una extranya. Estic al llit amb l’home en que m’he casat avuí, que per sort ja està dormint. És un home que mai estimaré, en la boda ell em mirava com si jo fora ja propietat d’ell; he passat el dia amb gent desconeguda, però gent important, els homes em saludaven cordialment i les dones em felicitaven pel meu nou matrimoni, el dia l’he passat intentant mantenir-me forta i sencera, encara que al final he acabat mirant a terra, intentant arrossegar aquest pes que porte a la meua esquena carregat de dolor i sofriment. Pense que els pitjors moments de la meua vida no són res comparats amb el moment quan he vist a Piter mentre jo estava a l'altar, eixa mirada ... Que es clava com ganivets al meu cor. Com m'agradaria que tot açò fora un malsomni, i que em poguera despertar.

15 de març de 1731 Estimat diari... Son les sis de la vesprada. Avuí és el meu primer día de matrimoni amb l’home que no vuic ni mirar a la cara. Però que vaig a fer? Ha segut decisió meua; Morir de fam? O estar amb algú que, encara que no vols, et manté econòmicament? Encara que haja fet mal, no tenía elecció... Piter haguera fet el mateix, espere. El trobe moltíssim en falta... Què estarà fent ara ell? A penes el puc vore sols ens podem comunicar per cartes... Però si Èric s’adonara de la meua relació amb el seu germà Piter, no sé que em faria, tinc molta por... De totes maneres no vaig a tallar la relació amb Piter, no... Estic segura. Èric està treballant. Jo mentres he de netejar aquesta casa, aquest moment es l’únic que tinc per escriure un poc i eixir d’aquest malsomni que mai s’acabarà.. No vull recordar res d’ahir, però no puc evitar-ho; Es podria dir que va ser el pitjor dia de la meua vida; Casant-me amb un home per pura conveniència i, l’home a qui estime veient-me damunt d’un altar amb el seu germà. Açò és terrible tant per a mi com per a ell. Estic sentint uns colps al sostre. Aquesta casa és tan gran com extranya.


16 de març de 1731 Estimat diari... Aquest matí estava llegint les cartes de Piter a la meua habitació, asseguda, recordant els moments passats escrits en paper rugòs. Les lletres reflexaven l’estima que tenia cap a ell. Volia guardar les cartes de Piter al meu aparador, un aparador vell del segle XVII que valia una fortuna. El meu home mai ho tocarà, així que vaig guardar les cartes al calaix on ficava el maquillatge. Quan estava a punt de guardar aquells sobres de color groc desgastat, del mes barat, ja que Piter no tenia tants diners, de sobte entrà Èric a l’habitació... Des de la porta va veure el meu cos de perfil amb les cartes sostingudes en una mà. La pluja queia mentre una escassa llum entrava per la meua finestra, i l’habitació estava recoberta per una foscor que li donava al lloc un color i visió tètrics. Les agafà amb les dues mans, dotze cartes que en la part de davant del sobre ficava sempre el mateix; “Per a l’amor de la meua vida, Elisabeth.” Al darrere ficava el nom de Piter. En uns instants, una angoixa i desesperació es dibuixà en la cara de Èric. Va llegir totes les cartes, una llàgrima parlava per ell, i amb molta ràbia alçà la mà i cridant em va colpetjar a la galta. No se que vaig a fer, estic molt nerviosa. 17 de març de 1731 Estimat diari... Hui el primer que he fet al despertar-me ha sigut anar a l’aparador, i al moment m’he acordat de que Èric ahir tirà les cartes al fem. Sols notava a l’estómac com un nyuc, que ha fet que no poguera desdejunar. Jo a penes havia pogut pegar ull en tota la nit, ja que tenia al cap pegant voltes que m’esperava un dia ple de nerviosisme i d’ansietat. Sols feia que pensar en l’escapada que havíem preparat Piter i jo. En tot el dia no havia menjat res, i Èric ni em mirava, estava molt enfadat. Ara mateixa estic asseguda a l’aparador, el cor em batega tant de presa que em tremola tot el cos. Queden a penes 1O minuts per a vore a Piter i Eric no s’ha dormit. A les onze he quedat amb Piter fora de la casa... Ara es quan estic completament nerviosa.

3 de abril de 1731 Estimat diari... Han passat ja mes de dues setmanes des de que vaig fugir amb Piter. Èric està mort. Piter es va decidir a matar-lo ja que Èric vingué decidit a fer el mateix amb mi, va ser un moment de moltíssima tensió, jo no feia més que plorar i plorar, mentre que Èric i Piter es cridaven l’u a l’altre. Encara que Èric no em va tractar com a tal, vaig sentir un poc de llàstima per ell, però en uns dies ja ho tenia tot oblidat, era com si Piter m’haguera salvat d’aquell malsomni, convertint la meua vida en un somni inoblidable i sense fi. Ara, Piter i jo haurem de treballar dur, i ho passarem mal a falta de diners, però aquesta es la vida que jo vull, la que he triat, i la que necessite. Piter i jo anirem demà a altre país, on treballarem i mantindrem una casa. Fa uns dies em va proposar formar una família i estic molt il·lusionada. Fins aci el meu diari, ja que aquesta es la vida que em fa feliç i ja no em sent a soles... Elisabeth.


Valencià Diari