el flequer. -L’enteniment? Però... Pere, què ha passat? -Ha passat que ets la riota de mig país! Què punyetes hi fas en aquell video? L’Enriqueta va començar a lligar caps. Alarmada, va dir: -Pere, però si és la meva obra poètica, l’inici de la meva carrera literària! Què he fet que sigui tan tràgic? -Resulta que el teu video l’han vist centenars de milers de persones en poques hores, i tothom ho ha fet per riure amb la pena que fas! Els teus versos són espantosos, i mira la fila que hi fas. És que no te n’adones que ja no tens edat per a segons què? L’Enriqueta es va girar i va veure com desenes de persones la miraven des del carrer enmig de rialles. Ni tan sols no va comprar pa. Va tornar corrents a casa i s’hi va tancar. Estava desesperada. Era la seva obra, la que li havia de reportar la glòria literària! Per què la gent no l’entenia? D’alguna manera es va convèncer a si mateixa que el problema radicava en què era una avançada al seu temps, i que trigaria uns anys a ser reconeguda. Sí, el present li seria dur, però un dia tota aquella gent callaria. I li arribaria el Nobel. Només era qüestió d’esperar...
47