Page 1


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 3

AIELO

DE MAL FERIT GEOGRAFIA, HISTÒRIA, PATRIMONI

ABEL SOLER

Ajuntament d’Aielo de Malferit 2011


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 10/01/11 18:22 Página 4

EDICIÓ:

Ajuntament d’Aielo de Malferit

REALITZACIÓ:

Abel Soler, S. L.

PORTADA:

Estudi de disseny ‘Tam-tam’ (Banyeres de Mariola)

TEXTOS:

Abel Soler Molina©

FOTOGRAFIES: Arxiu de la Biblioteca “Degà Ortiz i Sanz” Abel Soler, Arxiu Fotogràfic de Juanjo Tudela i Noelia Vidal Belda. AGRAÏMENTS:

María Jesús Juan Colomer, Toni Barber Martínez, Fernando Goberna Ortiz, mossén Antonio Ferrero, Juan Juan Micó, Vicente Sanz Belda, Salvador Satorres Pellicer, Joaquín Martí Penalba, Rafael Vidal Belda, Fulgencio Vicent Mompó, Josefa Colomer Sanchis, Juan Dordá Tamarit, Juan Bautista Juan Cháfer, Salvador Rico Martínez, Ester Egea Galiana, Emilio Castelló Colomer, Juanjo Tudela, Elvira Juan Llovet, Emili Barber Cebrian, Juan Giménez Martínez, Juan Ramón Giménez Espí, Juan Castelló Satorres, Vicent Torregrosa, Rafael Belda Ureña i Noelia Vidal Belda.

MAQUETACIÓ I IMPRESSIÓ: Gràfiques Maral® (Canals) ISBN

978-84-606-5235-9

Depòsit legal

V-46-2011


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 5

ARXIUS CONSULTATS AHN AGS ACA ARV ADPV ACV AMAV APPV AMAM APAM ACRAM FDBDO FDFG AMOl AMA AMO AMV AHMX ACX AMAl RSEAPV BHUV BV HMV HBN

Archivo Histórico Nacional (Madrid-Toledo) Archivo General de Simancas Arxiu de la Corona d’Aragó, Barcelona Arxiu del Regne de València Arxiu de la Diputació Provincial de València Arxiu de la Catedral de València Arxiu Metropolità de l’Arxidiòcesi de València Arxiu de Protocols del Patriarca, València Arxiu Municipal d’Aielo de Malferit Arxiu Parroquial d’Aielo de Malferit Arxiu de la Comunitat de Regants d’Aielo de Malferit Fons Documental de la Biblioteca ‘Degà Ortiz’, Aielo de Malferit Fons Documental de Fernando Goberna Arxiu Municipal de l’Olleria Arxiu Municipal d’Albaida Arxiu Municipal d’Ontinyent Arxiu Municipal de València Arxiu Històric Municipal de Xàtiva Arxiu de la Col·legiata de Xàtiva Arxiu Municipal d’Alzira Reial Societat Econòmica d’Amics del País, València Biblioteca Històrica de la Universitat de València Biblioteca Valenciana Hemeroteca Municipal de València Hemeroteca de la Biblioteca Nacional

MIDES, MESURES i PESOS ANTICS 1 vara de Xàtiva = 91,2 centímetres 1 vara o alna = 4 pams = 48 dits 1 fanecada foral valenciana = 831, 0964 metres quadrats 1 jovada = 6 cafissades = 36 fanecades 1 fanecada = 4 quartons = 200 braces quadrades 1 arrova grossa = 12,708 quilograms 1 arrova = 36 lliures = 432 onces 1 quintar = 4 arroves; 1 càrrega = 10 arroves 1 cafís valencià de forment = 201 litres 1 cafís = 3 taleques = 12 barcelles = 48 almuds = 192 quarterons 1 cànter de vi = 10,77 litres; 1 bóta seixantena = 60 cànters Sistema monetari de la València foral: 1 lliura = 20 sous = 240 diners 4 rals de billó = 1 pesseta; 10 rals = 1 escut; 20 rals = 5 pessetes = 1 duro 1 pesseta = 4 quinzets = 10 xavos = 20 gallets = 100 cèntims


Historia d'Aielo -1:Maquetaci贸n 1 05/01/11 11:32 P谩gina 6


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 7

INDEX Salutació de l’alcalde . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11 1.1. El terme d’Aielo: breu descripció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13 1.2. El nom, els orígens i l’evolució del poble . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 30 1.3. L’agricultura i els sistemes de reg . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 58 1.4. Manufactura, indústria recent i tradició. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 82

2. Història. Del neolític a la societat global . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 109 2.1. De la prehistòria a l’època musulmana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 111 2.2. La conquesta feudal i els cavallers Malferit . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 127 2.3. Els moriscos, la carta pobla i el nou Aielo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 160 2.4. El segle XVIII i la pugna amb el marqués . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 187 2.6. Revolució liberal i esplendor agrícola . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 211 2.7. De la crisi de l’Any Deu a la Guerra Civil . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 255 2.8. De la postguerra a la societat del benestar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 293

3. Patrimoni. L’herència dels avantpassats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 337 3.1. El patrimoni historicoartístic d’Aielo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 339 3.2. Festes, costums i tradicions ancestrals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 367

Bibliografia. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 377


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 21/01/11 16:33 Página 9

La publicació del llibre “Aielo de Malferit. Geografia, història, patrimoni”, és una bona ocasió per endinsar-se en la nostra història i conèixer les vicissituds per les que ha travessat al llarg dels segles. La història que ens descriu, és el fruit de diferents generacions de persones que han nascut, viscut o treballat a Aielo i amb el seu esforç, han conformat la identitat d’un poble, el poble D’AIELO DE MALFERIT.

La publicación del libro “Aielo de Malferit. Geografía, historia, patrimonio”, es una buena ocasión por adentrarse en nuestra historia y conocer las vicisitudes por las que ha atravesado a lo largo de los siglos. La historia que nos describe, es el fruto de diferentes generaciones de personas que han nacido, vivido o trabajado en Aielo y con su esfuerzo, han conformado la identidad de un pueblo, el pueblo DE AIELO DE MALFERIT.

Son muchos los aielenses que han deSALUDO DEL ALCALDE jado trabajos interesantes sobre nuestro Són molts els aielencs que han deipueblo; Mª Angeles Belda Soler, con su xat treballs interessants sobre el nostre “Aportación a la historia de Ayelo de Malferit”, Miguel Ferrandiz, poble; MªAngeles Belda Soler, amb la seua “Aportación a y otros, y que conjuntamente con otras fuentes como artículos, la historia de Ayelo de Malferit”, Miguel Ferrandiz, i altres, documentos, fotografías y escritos, que se encuentran actualque conjuntament amb diverses fonts com articles, documente en la biblioteca del “Degà Ortiz y Sanz”, han hecho que ments, fotografies i escrits, que es troben actualment a la este magnífico libro hoy sea una realidad. biblioteca del “Degà Ortiz i Sanz”, han fet que este magAl libro se ha procurado hacer una esmerada utilización nífic llibre hui siga una realitat. de la fuente oral, resultado de muchas charlas con la gente Al llibre s’ha procurat fer una acurada utilització de la font mayor de Aielo que ha contado un puñado de vivencias para oral, resultat de moltes xarrades amb la gent major d’Aielo que reconstruir y entender la vida de nuestro pueblo, la historia ha contat un grapat de vivències per tal de reconstruir i entende posesiones, la historia familiar e industrial y el conocidre la vida del nostre poble, la història de possessions, la història miento de la evolución urbana… familiar e industrial i el coneixement de l’evolució urbana… También se ha utilizado un variado material fotográfico que ha estado esencial por terminar el libro que ahora preTambé s’ha utilitzat un variat material fotogràfic que ha sentamos. estat essencial per enllestir el llibre que ara presentem.

El llibre és un sentit homenatge a les generacions que ens han precedit, a totes aquelles persones anònimes que mai apareixeran als llibres de historia però que amb el seu esforç construïren el majestuós “pont de l’Arcà”, l’esglesia de “San Pere Apóstol”, i L’ermita de “San Joaquin y Santa Ana”, entre altres. Un homenatge a tots aquells homens i dones que roturaren les terres fins aplegaar a carena de la serra, que lluitaren contra les avingudes del riu per mantenir les seues hortes. Homens i dones emprenedors que crearen empreses que foren conegudes mes enllà del poble, “Hidroelectrica Ayelense”, “Fábrica de licores y anisados Aparici Sanz y Ortiz”, “Vides americanas”, “Vidriera Ayelense”, “Yesos Solera” o altres aielencs que no pogueren desenvolpar-se com a industrials al poble i partiren a establir-se en altres muncipis de tota la geografia nacional. O simplement tingueren que recórrer a l’emigració per trobar un treball digne.

El libro es un sentido homenaje a las generaciones que nos han precedido, a todas aquellas personas anónimas que nunca aparecerán en los libros de historia pero que con su esfuerzo construyeron el majestuoso “Pont de l’Arcà”, la iglesia de “San Pedro Apóstol”, y la ermita de San Joaquín y Santa Ana, entre otros. Un homenaje a todos aquellos hombres y mujeres que araron sus tierras hasta llegar a los lindes de la sierra, que lucharon contra las avenidas del río por mantener sus huertas. Hombres y mujeres emprendedores que crearon empresas que fueron conocidas mas allá del pueblo, “Hidroeléctrica Ayelense”, “Fábrica de licores y anisados Aparici Sanz y Ortiz”, “Vides americanas”, “Vidriera Ayelense”, “Yesos Solera” u otros aielenses que no pudieron desarrollarse como industriales en el pueblo y partieron para establecerse en otros municipios de toda la geografía nacional. O simplemente tuvieron que recurrir a la emigración para encontrar un trabajo digno.

Com alcalde vos anime a llegir este excel·lent llibre, un llibre que narra la història passada del nostre poble i que ens permetrà, tant a la gent d’ara, com a les noves generacions entendre i conèixer un poc més la nostra història, el nostre patrimoni, la nostra gent, i com no, el nostre passat. Un llibre que no deu de faltar en cap casa de les families d’Aielo ni en el de qualsevol persona que estime este poble.

Como alcalde os animo a leer este excelente libro, un libro que narra la historia pasada de nuestro pueblo y que nos permitirá, tanto a la gente de ahora, como las nuevas generaciones entender y conocer un poco más de nuestra historia, nuestro patrimonio, nuestra gente, y como no, nuestro pasado. Un libro que no debe de faltar en ningún hogar familiar de Aielo ni en el de cualquier otra persona que estime nuestro pueblo. Aielo de Malferit, enero de 2011 José Luís Juan Pinter - Alcalde


Historia d'Aielo -1:Maquetaci贸n 1 05/01/11 11:32 P谩gina 10


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 11

G

1. eografia Entre l’ombria i la solana


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 13

1.1. EL TERME D’AIELO: BREU DESCRIPCIÓ Aielo de Malferit és un poble de 4.700 habitants, de la comarca valenciana de la Vall d’Albaida, situat a la Solana de la vall, configurant el terme un racó entre la Serra Grossa i la Serratella. La localitat d’Aielo es troba emplaçada 40 km a l’interior i a 281 metres d’altitud sobre el nivell de la mar. Dista uns 74 km de València –la capital autonòmica– i uns 6 d’Ontinyent, que és el cap de partit judicial. També ha pesat molt, històricament, la influència de la ciutat de Xàtiva, al terme general de la qual pertanyia el poble en segles passats.1 Des de València, s’accedeix directament a Aielo a través de l’Autovia de la Mediterrània (A-7, Barcelona-Algesires), poc després d’haver travessat el túnel de l’Olleria; amb la qual cosa les comunicacions amb la resta de la Península i el continent són excel·lents.

Mapa del terme d’Aielo, l’any 1753 (Arxiu Municipal)

El territori municipal d’Aielo, de 27,08 km2 d’extensió, afronta pel nord-oest amb la comarca de la Costera (Vallada, Montesa i Canals); per ponent, amb l’Olleria i Albaida, i per la banda de migdia, amb Agullent i Ontinyent. El terme, amb la forma de triangle com el coneixem hui dia, és el producte d’un seguit de litigis amb el veïnat –amb l’Olleria, sobretot–, que han anat configurant-lo. De fet, en època musulmana Aielo no tenia terme ni res. Era una simple alqueria del territori militar del castell d’Albaida (‘Llibre del Repartiment’, 1248-1249).2 En el segle XIII fou adjudicada l’alqueria al terme particular de Xàtiva, delimitat

1

Vid. SANCHIS DEUSA, Carmen, El área de influencia de Xàtiva, dins Cuadernos de Geografía, 19, València, 1976, ps. 41-65.

2

FERRANDO, Antoni (ed.), Llibre del Repartiment de València, Vicent Garcia eds., València, 1979.

13


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 14

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

per Jaume I l’any 1250.3 Segles més tard, amb l’obtenció pel noble Jaume de Malferit de l’alta i plena jurisdicció feudal sobre Aielo i Cairent (1445), aquestes possessions esdevenien ‘baronies’, però continuaven vinculades al terme de Xàtiva. En cert document notarial del 1467, consta que el terme jurisdiccional d’Aielo afrontava el de Cairent –del mateix amo– i amb el ‘territori’ –no amollonat– del lloc de l’Olleria, que era un ‘carrer’ de Xàtiva. Tots tres llocs pertanyien inclosos en terme general i contribució particular de Xàtiva.4 Els senyors d’Aielo, per compra o herència, posseïen pel 1493 l’alqueria de Cairent i el lloc dels Vint-i-cinc (despoblat de l’Olleria; ermita arruïnada de Sant Joan Baptista),5 circumstància que donaria origen a ulteriors controvèrsies judicials. Pel 1520, sols conservaven Aielo, Cairent i algunes cases dels Vint-i-cinc.6 I segons un memorial eclesiàstic del 1535, tenien el territori d’Aielo termenat ab fites;7 però no el de Cairent, ni el dels Vint-i-cinc, on sols conservaven una part. Això explica la situació següent: quan el ‘lloc’ xativí de l’Olleria s’emancipà de la ciutat (títol d’‘universitat’ o municipi, el 1583; de vila reial, el 1588), el rei li concedí un terme que comprenia els Vint-i-cinc, malgrat les cases i els drets que al·legava el senyor d’Aielo. I és que els prohoms de l’Olleria ja es van encarregar d’incloure els Vint-i-cinc en la ‘compra’ del privilegi de vila reial que feren a la Corona, a canvi d’una substanciosa suma de ducats d’or. Els ollerians amollonaren el terme entre el 1584 i el 1593,8 després d’haver pactat amb els xativins, i en acabant arribaren a una ‘concòrdia’ amb el senyor d’Aielo (1597), per mitjà de la qual li reconeixien jurisdicció en les cases i terres que posseïa als Vint-i-cinc (terme flamant de l’Olleria). En contraprestació, el feudal els oferia el dret a fer ús de l’aigua de les fonts de l’Atjar i la Teula, i la dels cacaus del molí d’Aielo, per a regar certes rambletes y hortes vora riu.9 Una altra conseqüència de l’emancipació de l’Olleria i Castelló de la Ribera respecte de Xàtiva, fou la modificació dels tradicionals ‘quatre quarters’ xativins: mena de districtes administratius i fiscals, encapçalats per localitats de cristians i presidits per sengles ‘lloctinents de justícia’ subordinats al justícia major de la ciutat. Els quarters medievals (segles XIV-XVI) eren: Castelló de Xàtiva, les Ènoves (l’Ènova dels Cristians), Benigànim i l’Olleria. A partir de la dècada del 1590, els nous caps de quarter de la ciutat reial serien Benigànim, l’Ènova, Beneixida-el Ràfol (poblats moriscs, en lloc de Castelló) i Aielo de Malferit (poblat morisc); amb la peculiaritat que el quarter d’Aielo –que trobem citat pel 1599– sols incloïa un poble (Aielo) i un despoblat (Cairent).10 Un memorial xativí del 1728 recordava també que el terme de la ciutat estava dividit, abans de la destrucció del 1707, en quatro partidos, que se llamaban ‘quarter’: de Ayelo, de Montaverner, Énoba y Beneixides, y Costera de Ranes.11 La concòrdia amb l’Olleria del 1597 suscità diferències en el segle XVII, ja que el senyor d’Aielo es mostrava remís a pagar la ‘peita’ –impost de béns immobles– als jurats de la vila reial. La qüestió es resolgué l’any 1674, en ratificar ambdues parts la concòrdia del 1597, alhora que la peita del marqués quedava fixada en 500 lliures anuals, i els ròssecs deguts per aquest

3

El document el transcriu RAMÍREZ ALEDON, Germà, L’Olleria, vila reial. Aproximació a la seua història, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1989, ps. 102-104, i document 1 de l’apèndix.

4

APPV, Protocols de Raimon Pellisser, núm. 23.250, 1467, novembre 18. Sobre el terme de Xàtiva en l’edat mitjana i moderna, vid. VENTURA, Agustí, Les demarcacions històriques de la Xàtiva foral, dins Fira d’agost, Xàtiva, 1986, ps. 43-54; VENTURA, Agustí, Terme particular de la ciutat de Xàtiva en la Vall d’Albaida, dins Aielo de Malferit en festes, 1997, ps. 75-81.

5

RELACIÓN del pleyto visto y por determinar, en grado de vista, concertado con citación e intervención de las partes, que sirve de memorial ajustado (...), que sigue don Pedro de Vallterra y Malferit contra doña Mariana Pertusa, viuda de don Carlos Roca, marqués de Malferit, como curadora de don Salvador Roca, marqués de Malferit, sobre la sucesión en propiedad de los lugares de Ayelo y Cairent, por la muerte de don Lucas Malferit (...), Tipogr. de José Esteban Dolz, València, 1766, p. 6.

6

Ibídem, p. 16.

7

ACV, Lligall 1.626, f. 42v.

8

RAMÍREZ, G., L’Olleria, vila reial..., p. 150 i ss.

9

Ibídem, doc. 8 de l’apèndix; ADPV, E.3, Caixa 40, exp. 631, fs. 89-93.

10

AHMX, Lligall 326, Arrendament de les sises dels quatre quarters, 1599.

11

Citat per MOSCARDÓ ÚBEDA, José, El derecho de comedores, dins Almaig. Estudis i documents, 9, Ontinyent, 1993, ps. 124-137 (p. 134).

14


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 15

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana –mentre durà el litigi– es deixaven reduïts a un sol pagament de 625 lliures.12 Anys després, en Jacint Roca i Ripoll, senyor de les ‘baronies’ d’Aielo i Cairent, obtingué el títol de ‘marqués de Malferit’ (1690). Però a diferència, per exemple d’Albaida (marquesat des del 1604, per haver rebut el baró el títol de ‘marqués d’Albaida’), la baronia de Malferit no passaria a ser considerada ‘marquesat’, ja que el títol ‘de Malferit’ no estava vinculat al territori, sinó al llinatge feudal, a la dinastia de senyors, i no al poble. Això explica, verbigràcia, que les sessions de l’Ajuntament d’Aielo del 1745 s’efectuaren –segons feia constar en l’acta el secretari– en el palacio del muy ilustre señor don Carlos Joseph Malferit, Roca y Ferrer, marqués de Malferit y varón desta varonía de Ayelo de Malferit y Cayrent.13 El senyor era un ‘marqués’, però Aielo de Malferit, una ‘baronia’, que no marquesat. En aquesta època sorgiren noves discrepàncies amb l’Olleria, per la possessió de Cairent,14 arreglades amb la signatura d’una nova concòrdia (1751), i amb la confecció d’un vistós plànol (del 1753, que fou propietat de Josep Vicent Juan i ara està a l’Arxiu Municipal d’Aielo15), el qual serviria de base per a definir la divisòria definitiva entre pobles.16 Els mollons es revisarien en els anys 1851-1863, a l’endemà de la Revolució Liberal.17 Amb el marqués de Malferit, també calgué pactar, després de molt de pledejar (1837-1857), la partició de la serra entre el comú de veïns i ell mateix.18 Quedava així definit, definitivament, el terme del municipi. Cosa que no lleva la circumstància –econòmica– que ha portat els agricultors d’Aielo de Malferit a colonitzar els termes veïns (l’Olleria, Albaida, Agullent, Montaverner, Vallada...), comprant terres i llaurant-les. El –diguem-ne– ‘imperialisme bancaler’ d’Aielo arribava a l’extrem, pel 1950, que el secretari municipal informava del fenomen a la superioritat, i afegia: Como el fenómeno –la compra de terres, lenta pero inexorable– siga produciéndose al mismo ritmo, poco se ha de tardar en que los propietarios ayelenses sean dueños de todas las tierras de labor hasta las mismas paredes de Ollería y Albaida.19 Hi ajudava també que aquestes localitats eren municipis industrials, on la terra es treballava a temps parcial i no tenia el mateix valor que per als agricultors d’Aielo. En el Pla Triennal del 1956-1958, es queixava el consistori perquè el veïnat pagava quantioses contribucions a Ontinyent, Albaida, Vallada o Montesa: un arbitrio sobre la riqueza rústica, que perciben sobre innumerables fincas que, si producen, es con el sudor de los laboriosos hijos de Ayelo.20 Partides altiplanes com la Foia Redona o la Basseta Roja (terme de Moixent), de fet, són propietat al cent per cent de veïns d’Aielo; el Campello de Vallada o pla de Purçons, al 95%. Es tracta de terra roja de bona qualitat: sediments quaternaris intramontans, depositats en comes o valletes de bona rella. I és que els llauradors d’Aielo de segles passats –començant ja pels moriscos del segle XVI21– s’han considerat sempre com ‘homes de bon coll’, faeners, arriscats i valents; capaços de caminar uns quants quilòmetres, encara de matinada, per a anar a llaurar els seus bancalets, per lluny que estigueren de casa. A més a més, adquirint terres fora del terme, s’evitaven haver de

12

AMOl, Pergamí 17.

13

FDFG, Llibre d’acords de l’ajuntament del 1745, f. 2.

14

ARV, Escrivanies de Cambra, any 1751, exp. 106.

15

BRAVO CHAPÍ, Maria, El poble d’Aielo recupera un plànol del terme municipal, del 1753, donat per José Vicent Juan, dins Crònica. Tribuna d’opinió de la Vall d’Albaida, 471 (2ª. època), Ontinyent, 26.09.2003, ps. 18-19.

16

RAMÍREZ ALEDON, Germà, Llauradors i vidriers. Població, economia, govern local i religiositat a l’Olleria del segle XIX, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1999, ps. 124-130.

17

AMAM, Caixa 11, doc. 25; AMOl, Caixa 11, doc. 25; RAMÍREZ, G., Llauradors i vidriers..., ps. 339-345 i 643-648 (doc. 19 de l’apèndix).

18

EGEA, Lluís, Dissolució de l’antic règim i procés de canvi social: Aielo de Malferit, 1841-1936, dins Alba, 13-14, Ontinyent, 1999, ps. 127-132 (p. 128); GOBERNA ORTIZ, Ferran, Les expedicions científiques al Molló de les Mentires en els anys 1867 i 1869, dins Aielo de Malferit en festes, 2002, ps. 132146 (ps. 134-135).

19

AMAM, Caixa 735, Pla preparatori del 1952, f. 8.

20

AMAM, Caixa 736, Pla triennal del 1956-1958, f. 4.

21

Que ja posseïen moltes terres als termes d’Ontinyent (BERNABEU SANCHIS, Alfred, Ontinyent, vila reial. De les Germanies a la Nova Planta, Ajuntament d’Ontinyent, 1992, p. 60, any 1578) i d’Albaida (GÓMEZ MARTÍNEZ, Amelia, Propiedad señorial en el Marquesado de Albaida. Perspectivas socioeconómicas del señorío en la segunda mitad del s. XVIII, Ajuntament d’Albaida, 1988).

15


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 16

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

partir collita amb el senyor. Ja ho pogué constatar l’any 1792 el botànic Cavanilles. Li contaren com el marqués havia concedit franquesa durant sis anys als qui plantaren oliveres i garroferes en terres ermes. Els vassalls, que confiaven en una rebaixa de les particions de fruits (1/3 de l’oli i la garrofa, se la quedava el marqués!), se sentiren defraudats per l’actitud inflexible del senyor, que no transigí en cap rebaixa o franquesa. En resposta, els del poble volvieron sus industriosos brazos hacia los eriales de los términos circunvecinos de Montesa, Ollería y otros, que convirtieron en campos fructíferos, aumentando la masa de frutos que cogen en el suyo.22 Com s’observa, la lluita contra el poder feudal dels marquesos –en el segle XVIII– contribueix a explicar alguns aspectes de l’agricultura local i del caràcter del llaurador d’Aielo. Pel que fa a la parla local, es tracta d’un valencià ‘meridional’ de fonètica perfecta; amb una gran riquesa de lèxic i d’expressions col·loquials. Es troba influenciat per la tradició morisca (les fogasses de Tots Sants es diuen ‘cofafes’; de l’àrab qufâfa, “pa moreno, ben cuit”),23 la fabla aragonesa (musseguello, en lloc de ‘rata penada’, com els de la vall de Moixent),24 la parla del mercat de Xàtiva (ús de l’expressió ‘mante!’, per a cridar l’atenció a una persona) o arcaismes del tipus ‘ias!’. Aquesta interjecció, tan típica del poble –‘Ias...! D’Aielo seràs!’, diuen25–, és una reducció de l’expressió medieval ‘ai, las!’, que encara s’usa per a emfatitzar un sentiment sobtat de lamentació, en l’àmbit

Mapa del terme d’Aielo de Malferit, de la primeria del segle XX

22

CAVANILLES, Antonio-Josef, Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, Imprenta Real, Madrid, 1795-1797, vol. 2, p. 125.

23

A Albaida, hom diu cofafa d’una dona grossa i deixadota; sinònim de lloca, en el sentit figurat i despectiu que sol prendre aquest segon mot. Sobre l’etimologia, vid. COROMINES, Joan: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Curial eds. Barcelona, 1981, vol. 2, p. 804 (s.v. ‘cofí’). El nom del pa cuit ve de qufaf (“basquet, cistella”), plural de quffa (“panera”). En terme d’Albaida, segons el ‘Llibre del Repartiment’, hi havia una alqueria àrab anomenada Benicofafa.

24

A Moixent se’n diu mosseguello (aragonés); a Ontinyent, amorcígol (mossarabisme al-murjîqal, usat pels moros andalusins i emparentat amb el castellà murciégalo), i a Albaida, ‘rata penada’ (català). Tant murxècol, com mosseguello i muciégalo, provenen del llatí vulgar muru ceco/ceculo “ratolí cec/ceguet”. En el cas concret de ‘musseguello/mosseguello’, muru ceco > murcequello > musseguello, amb el sufix diminutiu –ello, tan típic de l’aragonés.

25

Els d’Ontinyent –i alguns d’Aielo– diuen ‘mèra!’, en lloc de ‘mira!’, i els d’Albaida ‘ira!’; els de la Font de la Figuera, ‘pues!’, per influx aragonés, etc.

16


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 17

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana

L’Estret d’Aielo, on es tanca el racó que forma el terme

literari. L’expressió valenciana (on ‘las’ és adjectiu arcaic, amb sentit de “fatigat, infeliç, desgraciat”) té el seu equivalent en la interjecció francesa hélas!, i en l’anglés col·loquial alas!, expressió arcaica poc usada hui dia, que expressa indistintament sorpresa, ensurt o admiració.26 El que feia gràcia de la pronúncia llauradora d’Aielo, és que tancava l’[a] en [ò] oberta, cosa típica a la Vall d’Albaida abans de l’era mediàtica,27 i donava peu a una confusió fonètica de ‘ias!’ amb ‘llos!’, que és com és diu la porció d’acer que el ferrer afegeix a la punta de la rella quan aquesta es desgasta. Des del punt de vista de l’orografia, observarem com delimiten el racó d’Aielo dues alineacions muntanyenques: un sector de la Serra Grossa, el vessant de solana o serra de la Solana –en la nomenclatura local–, i un anticlinal o braç de muntanyes que s’esqueixen de la serralada per a constituir la serra de l’Ombria. Aquesta serra, que separa Aielo d’Ontinyent, és seccionada –com si la tallaren amb un ganivet– pel riu d’Ontinyent (que els d’Aielo anomenen ‘el riu d’Aielo’, per antonomàsia). Així les coses, la ‘Fos’ del riu, la gorja per on discorre l’aigua, desmembra de l’Ombria una pintoresca Serratella de roca calcària. L’anticlinal de la Serratella es prolonga encara en terme d’Albaida, en forma de llarga lloma de tap –marga blanca–, que arriba fins a la casa de Nàcio (terme del Palomar), enfront mateix de Montaverner. Per la banda de llevant, el pla d’Aielo s’obri planerament al terme de l’Olleria. Pel flanc meridional, el riu del Pou Clar, d’Ontinyent o d’Aielo –que totes eixes denominacions tradicionals se li han aplicat al Clariano– fa de divisòria del terme amb Albaida. Coronen la carena de la Serra Grossa els alts del Frare (844 m), que és el punt més elevat del terme; el Palleret (683 m), el Paller Alt (695 m), la punta del Bessó (710 m), l’alt d’Eixea (727 m), el tossal de Polsos (616 m) i el Cabeço (525 m). Com s’observa, segons que hom avança cap a l’antic port de l’Olleria –estratègic pas entre la Vall d’Albaida i el pla de Xàtiva– la serra minva d’alçària. La mateixa caiguda s’observa a la serra de l’Ombria, on se succeeixen la lloma de Tormo (797 m), el Cabeço Gros (796 m), l’alt de la Savina (612 m), la lloma de Molló de les Mentires (450 m) i la Serratella (371 m). Pel que fa a l’oronímia local, és la pròpia del català-valencià, però amb abundants aragonesismes, com són els següents: la Fos (aragonés medieval foz, del llatí fauce, “gola, gorja”), cabeço, lloma i serratella (< serratilla). Això és deu a la presència de ramaders aragonesos entre

26

Quan Shakespeare escriu en ‘Hamlet’, Alas! Poor Yorick. Ikmew him, Horatio, és com si escriguera en valencià: Ai làs! Pobre d’en Yòrick. Jo el vaig conéixer, l’Horaci.

27

Això de ‘parlar amb la boca plena’, ho feien també els llauradors de Quatretondò; els dels ravals perifèrics d’Albaidò, i les classes populars d’Ontinyent, tan devanides de venerar una Purissimètò de platò massisò.

17


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 18

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

els repobladors d’Ontinyent i Xàtiva en temps de Jaume I, quan a Aielo tot eren moros. El nom d’Eixea, a tot això, és una versió antiga del topònim i cognom aragonés ‘Egea’. Per totes aquestes muntanyes del terme pasturaven antigament ramats de bestiar. El padró de béns immobles del 1894 ens situa sobre el mapa onze corrals, a saber: els de Enric Castelló, Santiago Barber, Salvador Colomer, Vicent Domènech, Josep-Ramon Domènech, Joaquim Mira, Salvador Penalba, Baptista i Rafael Sancho, Clara Vidal, Lleó Sancho, i els dos de Rossend Sancho. A aquests, caldria afegir el corral leñero de Matilde Juan.28 I és que els pastors de l’època compartien els usos de la forest amb La casa de Pursons, en la primeria del segle passat els llenyaters –que portaven llenya als forns– i amb els carboners. La carboneria, molt important a Vallada i a la veïna vall de Moixent en general, també tingué interés per als d’Aielo dels segles XVIII-XX. Arrabassaven per a traure arrels –soques de bona combustió–, feien costals de llenya baixa (coscolles, ginebres, etc.) i aprofitaven l’arrancada de garrofers, per a transformar la llenya en carbó vegetal, que ells mateixos venien.29 L’explotació sistemàtica explica l’aspecte rocallós i pelat que presentaven les nostres muntanyes en la primeria del segle passat. Al llarg del segle XX, les repoblacions forestals ajudarien a reforestar el 41% de la serra: 6.672 fanecades d’arbrat, enfront de 9.552 de matollar, segons dades oficials de l’any 1979.30 Tanmateix, la desaparició dels usos intensius del bosc (llenyaters, calciners, carboners...), ha repercutit en la proliferació de matolls i en l’accentuació dels riscos d’incendi. Com aquell de juliol del 1994, que arrasà el 17% de la superfície forestal de la Vall d’Albaida,31 o el més recent, de setembre del 2010, que ha calcinat centenars d’hectàrees dels termes de Bocairent, Ontinyent, Agullent i Benissoda. La part central del terme l’ocupen les partides agrícoles del terme (400-250 m d’altitud), més o menys aspres segons que ens acostem al peu de la serra, però configurades generalment per llomes agraïdes de pedra llacorella –tap blau i blanc–, retallades pels barrancs afluents al riu d’Ontinyent o riu d’Aielo. Així, tenim les partides i llocs de l’Alqueria Vella (deformat en la

28

AMAM, Caixa 639, doc. 40, Padró d’edificis i solars del 1894. Més modernament, se’n coneixien nou: els de Bellot, Borderia, Eixea, Polsos, Miquel, Calistra, Miralles, el Perolero i la Vinya del Senyor. Vid. SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Malnoms d’Aielo de Malferit: “Mante..., i tu de qui eres?”, Col·lecció ‘Biblioteca Degà Ortiz i Sanz’, núm. 4, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2005, p. 23. En el segle XVIII ja existien els 12 corrals documentats el 1894, si fem cas de FABIÁN y FUERO, Francisco, Relación hecha en virtud de la Real Orden de Su Magestad, de 18 de abril de 1790, que contiene los quatro partidos de que se compone el Arzobispado de Valencia [remesa al ministre Floridablanca [1791], Manuscrit de la Biblioteca del Ministerio de Asuntos Exteriores (Madrid), núm. 35; còpia del ‘Districte de Sant Felip’ existent a l’Arxiu Històric Municipal de Xàtiva, Fons ‘José López Sellés’, 53/1-2, f. 367.

29

Vegeu CASTELLS FERRANDO, Adrià, Les carboneres: record d’una feina avui oblidada, dins Almaig. Estudis i documents, 14, Ontinyent, 1998, ps. 157165; RIBES IBORRA, Vicent, La industrialització de la zona de Xàtiva en el context valencià, dins RIBES, V. (ed.), La industrialització de la zona de Xàtiva en el context valencià (1710-1939), col·l. Gramalla, 4, Ajuntament de Xàtiva, 1994, ps. 13-160. Unes altres activitats, com ara l’apicultura, a penes tenien importància ací. En un memorial del 1757, s’expressa que, a l’Olleria i Aielo, colmenas no las hay por falta de romero. Cfr. RAMÍREZ ALEDON, Germà, Llauradors i vidriers. Població, economia, govern local i religiositat a l’Olleria del segle XIX, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1999, p. 623.

30

MATEU BELDA, Miguel, Ayelo agrícola, dins Aielo de Malferit en festes, 1979, s. p.

31

ALFONSO MEDRANO, Daniel, El foc que calcinà la vall. Els incendis forestals de juliol de 1994, dins Almaig. Estudis i Documents, 22, Ontinyent, 2006, ps. 30-35.

18


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 19

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana parla com ‘la Cria Vella’),32 la foia de Quicot, la casa del Canonge, l’horta de l’Arrossar (on es conreava arròs encara el segle passat), la penya de Mira (Joaquim Mira Aparici, aieloner del segle XIX), la lloma del Sarvatxo (del grec saurakios, “fardatxo”, transmés pels àrabs als valencians33), el Figueral, el Franquet (‘franc’, exempt d’alguna contribució feudal), la bassa de la Cava ( “galeria, alcavó”), la Cosmia (terres de Cosme Malferit, fadristern del senyor, però en la forma arabitzada al-Kusmîya, “la terra d’en Cosme”), la creu de Papala (malnom), el racó de Vicedo, el pla de Manco, el cantó de l’Hort (antic hort senyorial), la cova de la Fos, la Cova Blanca, el corral de l’Algepsar, la Casa Alta, l’altet de Bleda, el pla del Marqués, La casa de Cairent Belitroies (< llatí Palud(es) Rubeas, “els Aiguamolls Rojos”34), Purçons i la casa de Purçons (del llatí Portiones, “els Trossets”35), Cairent i el monumental Pi de Cairent (del llatí Villa Cariana, “la vil·la d’en Càrius”36), la Vinya del Senyor (antiga reserva dominical37), la caseta d’Ortiz, l’Estret, la Cascarra (< llatí quassicare, “terrer pedregós”, influenciat per l’iber karra, “roca”), els Serrans (ramaders aragonesos transhumants), la casa de la Por (on es refugià, l’any 1885, un propietari temorós de morir del còlera38), la casa de la Sénia, la casa de Bona Vista, la cova de Canet, el Mal Passet, l’Horta Nova, el Dilluns, el Dimecres, el Divendres, el Tambulló39 o Molló de les Mentires (tambulló pot ser una adaptació del llatí tu-

32

VENTURA, Agustí, Terme particular de la ciutat de Xàtiva en la Vall d’Albaida, dins Aielo de Malferit en festes, 1997, ps. 75-81, comenta haver oït pronunciar a una persona molt major [kería vella]. A la Safor, l’Alqueria de la Comtessa és coneguda popularment com [lalkría]. Pel que fa a la partida d’Aielo, les troballes arqueològiques confirmen l’existència ací d’una vella alqueria dels segles XII-XIV. Us remetem a la part històrica de l’obra.

33

Segons el romanista Joan Coromines, que ho atribueix a la presència bizantina al Sud del Xúquer en els segles VI i VII.

34

COROMINES, Joan, Onomasticon Cataloniae. Els noms de lloc i noms de persona de totes les terres de llengua catalana, Curial eds. i la Caixa, Barcelona, 1995, vol. 7, p. 200, posa en relació aquest nom amb la Benitroia de Benilloba (< Pineta Rubea, “la Penyeta Roja”) i la Terra Roia de Dénia. Nosaltres afegim que el topònim d’Aielo coincideix amb un altre Belitroies de la serra de Bèlgida (on naixen els Brulls del barranc de les Coves Roges), en ser un paratge on brollen i s’entollen les aigües (paludes) procedents de les entranyes roges de la serra (rubeas). Aquestes aigües surgents són més contínues i més bones per al consum que no les fonts discontínues del tap blau o blanc: les paludes albas dels nostres romans? Tindríem així, a la Vall d’Albaida, dues expressions usades en l’Antiguitat per a diferenciar els brolladors de la serra –*Palud[es]rúbeas o Belitroies– de les fonts del pla –*Palud[es]albas.

35

Porçónex, en el ‘Llibre del Repartiment’ (1248), vid. infra. A les hortes de Llorca (Múrcia), es fa una subhasta de ‘porcions’ de dret d’aigua anomeda l’alporchón, de la mateixa arrel llatina. Cfr. POCKLINGTON, Robert, Acequias árabes y pre-árabes en Murcia y Lorca: Aportación toponímica a la historia del regadío, dins Xé Col.loqui general de la Societat d’Onomàstica. Ier d’Onomàstica Valenciana. València (1985), València, 1986, ps. 462-473 (p. 468).

36

Com ja apuntava –amb algunes elucubracions al respecte– VAÑÓ SILVESTRE, Francisco, Cairent y Bocairent, dins Aielo de Malferit en festes, 1977, s. p.

37

Seixanta fanecades de la baronia de Cairent, que el marqués –i els seus predecessors de l’edat mitjana– tenien reservades per a gestionar directament i autoproveir-se de vi. Les llauraven els moros vassalls en concepte de ‘sofra’ (< àrab sukhra, tanda forçosa de faena, a canvi d’un jornal esquifit).

38

I que, de fet morí de còlera, però del de l’any 1890. Vid. SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, El còlera del 1885 a Aielo de Malferit, dins Aielo de Malferit en festes, 2004, ps. 147-154. La casa s’anomenava abans d’això ‘Santa Clara’ i el propietari en qüestió, Bernat Vidal Ortiz, el tío Rull (1832-1890). Cfr. COLOMA, Francisco – COLOMER, Mercedes, Los Colomer de Canals, Mecanoscrit inèdit, 2009.

39

La forma antiga ‘Tambulló de les Mentires’ es conservava en la parla de mitjan segle passat, i figura tan qual en l’AMAM, Caixa 735, Pla preparatori del 1952, p. 11. Tanmateix, l’adaptació feta pels arqueòlegs forasters com a ‘molló’ ha acabat imperant en mapes i catàlegs.

19


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 20

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

mulone, “el gran túmul, la gran tomba”; transformat en època recent en ‘molló’40; les ‘mentides’ són les que es contaven sobre l’existència allí d’un tresor ocult41), la Noguereta, el Garrofer, el pla i l’ombria del Marqués, el Cóp i les Eres (zones urbanitzades fa anys), el corral de Calistra, la casa del Roset, la caseta de Quicoïra, la caseta del Ranxo, la caseta de Botja, el pont de l’Arcada, la font de l’Atjar (de l’àrab ‘ayn al-Axjâr, “la font dels Arbres”; plural d’ax-xajara, “l’arbre”42), el Collado, el pouet de Miralles, la Planeta, la Sisanya, el Xopero, Esgarracalces, l’Alameda, la Lloma, el Carrascar,43 el Maset, el corral de Cigala, el corral del Perolero, la casa de Colomer, la casa de Sancho, el corral de Mompó, i un llarg etcètera.44 La serra de l’Ombria la drenen el Darrer Barranc, i els barrancs del Frare, del Cabeço Gros, del Roure, de la Penya Roja, de la Penya Mira, del Galliner i del Puntal Llarg, tots set afluents per la dreta del barranc del Joncar, que aboca ses aigües al riu d’Ontinyent. El citat barranc del Joncar rep per l’esquerra les aigües dels barrancs de Penalba (Salvador Penalba Ortiz, aieloner del segle XIX), del Bessó i de les Codolles. D’altra banda, i de la Serra Grossa en direcció al poble, davallen els barrancs dels Brulls i del Carrascal, afluents del barranc dels Serrans, que rep també l’aigua del barranquet de la Caseta d’Ortiz, pròxim a l’àrea urbana d’Aielo. En paral·lel al dels Serrans, discorren, més cap al nord –en l’antiga baronia de Cairent–, els barrancs de Bona Vista, de Sant Joan, de La casa de Buenos Aires Valls, de Candel i del Llobero, que s’endinsen en terme de l’Olleria. El gran col·lector fluvial dels termes d’Aielo i l’Olleria és, això 45 no obstant, el riu del Pou Clar o d’Ontinyent (castellanitzat en alguns mapes com Clariano, per uns versos poètics que es cantaven a l’Ontinyent de segles passats46). Naix aquest a la valleta de Bocairent, i conflueix amb el riu d’Albaida baix mateix del

40

El pas de tumulone a l’àrab *tumbulûn manifesta una tendència de l’àrab dialectal de la zona a introduir una –b– en casos com el partidor dels Alambins (< Alamins; àrab al-’Amîn) de la séquia de la Llosa (la Costera), el Alambín (Navarrés), el barranc de Cazuma o Cazumba (la Canal de Navarrés; àrab Qasîma, “la Partició” de l’aigua), el Rombí o Rombins de Pego (< àrab Rûmí, “Romà, Pagà, Cristià”), etc.

41

Vegeu GOBERNA ORTIZ, Ferran, Les expedicions científiques al Molló de les Mentires en els anys 1867 i 1869, dins Aielo de Malferit en festes, 2002, ps. 132-146 (p. 132).

42

Ral com explica molt bé COROMINES, J., Onomasticon Cataloniae..., vol. 2, p. 446.

43

Castellanitzat com ‘El Carrascal’ en papers dels segles XIX i XX. Cal recuperar l’ortografia nostrada.

44

I alguns que s’han perdut, però que es conserven en el padró del 1819. Cfr. AMAM, Caixa 690, doc. 19. Fins i tot els caus de conill tenen nom, cosa que és ben útil entre caçadors de la societat local ‘el Brúfol’, constituïda el 1926: BARBER DOMÉNECH, Esther, Els noms de caus de conill d’Aielo de Malferit, dins Almaig. Estudis i documents, 15, Ontinyent, 1999, ps. 93-100.

45

Els àrabs l’anomenaven wâdî Bukâr, el “riu de Bocar” (AL-IDRÎSÍ, Los caminos de al-Ándalus en el siglo XII según Uns al-muhây wa-rawd al-furây (solaz de corazones y prados de contemplación), a cura de Jassim ABID MIZAL, CSIC, Madrid, 1998, ps. 94 i 303), en referència al propietari altmedieval del fundus Bucarianus o “latifundi de Bocairent”. Els valencians de l’edat mitjana i moderna en deien ‘riu d’Ontinyent’ (ARV, Fitxer genealògic de Lluís Cerveró, cita d’un protocol d’Ambrós Alegret, 31 de gener del 1350: Pere Català, senyor de Grillent, promés en Fort Dezcoll, senyor de Ayelo, rebre l’aygua del riu de Hontinyent per les céquies que ja regave, de la Grillén...) o ‘riu del Pou Clar’.

46

Em el segle XVIII, Tomàs Lòpez fou el primer a parlar de el arroyo Clariana –sic– (CASTAÑEDA y ALCOVER, Vicente (ed.), Relaciones topográficas e históricas del Reino de Valencia, hechas en el siglo XVIII a ruego de Don Tomás López, Tipogr. de la Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, Madrid, 19191924, vol. 2, p. 72), que autors i geògrafs posteriors transformarien en ‘Clariano’. Vegeu CASANOVA, Emili, Sobre el topònim Clariano, dins Estudis i documents, 2, Ontinyent, 1986, ps. 42-44.

20


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 21

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana poble de Montaverner, en la Junta dels Dos Rius. L’aigua abundant d’aquest riu proveïa d’anguiles antigament al veïnat, que solia baixar a banyar-se, durant l’estiu, al gorg anomenat el toll del Mut. No són molt abundants al terme les fonts, però sí que en destaquen algunes, com ara la font d’Allà Baix (baix mateix del poble), la fonteta del Molí Propet, la font de la Carrasca, els Brulls, la font de Conilla, la font de Quicoïra, la font de Jeroni, la de Bernabeu, la de Pablo, la del Capritxo, la del tío Rasones, la fonteta d’Eixea; la font de Belitroies i la font de la Cava, usades per al proveïment urbà en temps antic; la font de Cairent, amb la seua bucòlica bassa, de regadiu antiquíssim, o les fonts d’Atjar i de la Teula, aprofitades pels ollerians per a regar ‘hortetes’. On no hi havia brolladors evidents, és perforava la penya per a cercar-los –cas de l’alcavó del El riu del Pou Clar, d’Ontinyent o d’Aielo, travessant pel barranc de la Fos Sereno– o s’acumulava el dèbit inconstant d’un sumall o fontanella per a omplir aljubs com els de Quicot, Marianet, Cigala o Sarrampinya.47 La font d’Allà Baix és la que explica l’assentament d’un poblat anomenat Aggellu en època altmedieval. És la font més antiga del poble, i la que explica l’origen i la localització del nucli antic. Compta aquest naixement amb un bonic abeurador, i amb una basseta on ameraven antigament el vimen i l’espart. El sistema de proveïment dels brulls de Belitroies (a 3 km de distància) data d’època incerta; però, en qualsevol cas, és una obra medieval i de tradició islàmica. L’aigua discorria per un traçat subterrani, que s’ajustava a l’actual carrer del Mig, fins a traure cap a la font de la Placeta –que era la més antiga–, i a la mesquita i després església vella (la capella de Sant Miquel).48 Els sobrants del consum humà es destinaven a regar un extens hort senyorial que, al voltant del 1500, ocupava tot el Fondo, el solar de l’actual l’església i l’antic hort de darrere la Capella. L’aigua que els romans anomenaren de Paludes Rubeas (> Belitroies) arribava al poble morisc a través d’un quilomètric alcavó o conducte subterrani amb respiralls (pous verticals d’accés i ventilació), prolongat costera avall amb una encadufada de test de la font de la Placeta.49 En el segle XIX es trobava deteriorat el vell sistema. En els anys 1807-1808, sent alcalde el carismàtic Tadeu Castelló, es portaren al poble amb molta dificultat les aigües d’un naixement que hi havia a les Eres, per a millora la dotació de la font de la

47

Citats per SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Malnoms d’Aielo de Malferit: “Mante..., i tu de qui eres?”, Col·lecció ‘Biblioteca Degà Ortiz i Sanz’, núm. 4, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2005, p. 24.

48

Més detalls sobre açò, en la part històrica de l’obra.

49

Una llàstima que ningú (arquitecte, arqueòleg, historiador...; o un equip interdisciplinari) estudie l’alcavó ‘dels moros’, abans que es perda del tot.

21


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 22

AIELO DE MALFERIT

El pi de Cairent

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

La pinada de la caseta d’Ortiz

placeta del Ferrer (ara dita ‘de la Font’). El 1821 es milloraria aquesta a conducció i es renovaria l’aspecte de la font, tal com la coneixem ara.50 I el 1824 es renovà l’encadufada vella s’inauguraren dues fonts noves, una als Quatre Cantons i una altra al Raval.51 Això no obstant, les dues fonts noves se secaren per causa d’una forta sequera (1848-1850). Aleshores, l’alcalde Miquel Belda Bernabeu contractà el mestre d’obres d’Ontinyent Joan Pastor a renovar de bell nou l’encadufada del naixement de Belitroies. Es compraren mil cadufs del Ràfol de Salem, rajoles, pedra, caños de bronce, etc., i s’estrenà una nova font pública al carrer del Canonge Ortiz, fitant amb al Carrer Major (1856).52 Una darrera reforma de l’aspecte de les fonts i de la conducció de cadufs fou l’efectuada l’estiu de l’any 1895, en vespres de la instal·lació de l’enllumenat elèctric pels carrers (Nadal de mateix any).53 Existien llavors, a banda de la font morisca d’Allà Baix, quatre fonts públiques urbanes: les del Mig, el Raval, el carrer del Canonge i l’Auelo. Ja en la primeria del segle XX, les famílies benestants del centre del poble s’associaren per a finançar la portada d’aigües del naixement de la Cava, a 2 km del nucli de població, per mitjà d’una canonada de ferro asfaltat.54 Fou una altra greu secada la

50

AHMV, Llibres d’instruments, any 1832, D-261, fs. 325-326, Mèrits de Tadeu Castelló, advocat d’Aielo: ...emprendió lo arduo que en otro tiempo había sido de conducir fuentes al centro de aquella población. Y, no obstante de algunos obstáculos que hubo que vencer, logró el que desde entonces se le deba y se halle surtido aquel vecindario de aguas, en fuentes de mayor copiosidad y calidad. Document localitzat i estudiat per Lluís Mira; GOBERNA ORTIZ, Fernando, El origen de las fiestas patronales, dins Aielo de Malferit en festes, 1995, ps. 47-60 (p. 48).

51

Ibídem. Aleshores, i per mediació de la justícia, es respectaren els regs de sobrants preexistents. Vid. ARV, Batlia, Lletra E, apèndix 569. Amb la reforma es tractà de suprimir l’ús que feia Vicent Borredà per a regar 2 fanecades de l’hort de Darrere la Capella (relíquia de l’hort medieval de senyor, transferit a l’església en el segle XVI). Vegeu també BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Aportación a la historia de Ayelo de Malferit, Tipogr. de Marí Montañana, València, 1982, ps. 112-114.

52

ADPV, E.14.2, Caixa 29, doc. 1.627.

53

FERRERO TEROL, Rafael, Ayelo, 1895, dins Aielo de Malferit en festes, 1988, s. p.; CALABUIG, “I jugarem al flendit de nit”. O cómo en la Nochebuena de 1895 llegó la electricidad a Ayelo, apud Internet, dins el blog ‘Història d’Aielo’ (historiadeaielo.blogspot.com), publicat el 01.04.2010.

54

La SANIDAD rural, vista por el farmacéutico. Trabajos de los farmacéuticos titulares, Colegio Oficial de Farmacéuticos, València, 1955, ps. 178-180.

55

Segons ens conta Vicent Sanç Belda.

22


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 23

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana que ajudà a impulsar (1910-1912) la societat d’accionistes de l’anomenada popularment ‘aigua dels rics’.55 A mitjan segle XX, poc abans de la instal·lació del modern sistema de distribució de l’aigua potable, l’aigua de la Cava encara feia paper i comptava amb 30 abonats (1957) i proporcionava aigua també a les Escoles Velles (actual Museu de Nino Bravo i Biblioteca).56 Pel que fa als camins que travessen, comuniquen i articulen el terme, un dels més antics –d’època romana– és el que duia de Bocairent i Ontinyent a Xàtiva a través dels termes d’Aielo i l’Olleria. Travessava el riu pel paratge del pont d’Aielo, i enllaçava amb el camí d’Aielo a l’Olleria prop de Bona El Passeig de l’Eixample, nevat, en la dècada del 1950 Vista –vil·la romana–, per a continuar pels Vint-i-cinc –restes romanes–, l’Olleria, el camí de la Cova, la foia de la Palmera, els Casals de Miranda –vil·la romana–, el camí de les Canyades, el barranc del Salido (pujant per la Serra Grossa), la valleta i el portell de Bixquert (entre la serra de Vernissa i la penya del Castell, Xàtiva). Conserva aquesta via restes de carrilades, que demostren que estava habilitat per a carros.57 L’any 1774, els xativins la coneixien encara com ‘la senda de les Olles’, denominació medieval del poble de l’Olleria.58 Els musulmans traçaren per ací en el segle X el camí de Múrcia a València per la vall de Vinalopó, Biar, Ontinyent i Xàtiva;59 un camí que utilitzaren Rodrigo Díaz de Vivar, en el segle XI, i Jaume I en el XIII, segons el ‘Llibre dels feits’.60 Uns altres camins que els àrabs i nosaltres els valencians hem heretat dels romans és el camí de Cairent des d’Aielo; el camí de Cairent a Xàtiva per l’Olleria; el camí medieval d’Aielo a Atzueva (antiga vil·la romana i alqueria islàmica), més conegut ara per camí del Molí d’Allà Baix; el camí d’Aielo a Albaida per l’Aljorf (carretera CV-641); el camí de Vallada per l’Estret d’Aielo (traçat solapat amb la carretera de Moixent, CV-651), i el camí de Montesa pel Mal Passet de la Serra Grossa, que és un vell assegador o via pecuària, de 12 m de cordell o amplada.61 També fou important –i carreter almenys des del segle XVIII62– el camí vell d’Aielo de Malferit a la vila de l’Olleria. Uns altres camins de menor importància, i potser no tan antics ni tan transitats històricament com els altres, són els camins –antigues sendes– que porten a la Foia Redona, la Sisanya, el Xopero, el Riu, el Divendres, el Molí, la Serratella, l’Ombria, l’Alqueria Vella, la Fonteta de Jeroni i el Palleret.

56

BATLLE REIXACH, Domingo, Ayelo de Malferit, dins Diccionario Geográfico de España, Ediciones del Movimiento, Madrid, 1957, vol. 3, ps. 419-420.

57

Vid. RAMÍREZ ALEDON, Germà, L’Olleria, vila reial. Aproximació a la seua història, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1989, ps. 41-42.

58

PASCUAL y BELTRÁN, Ventura, Algo de toponimia setabense, dins Anales del Centro de Cultura Valenciana, 16, València, 1948, ps. 108-119 i 188-202 (p. 111).

59

Vid. AL-IDRÎSÍ, Los caminos de al-Ándalus en el siglo XII según Uns al-muhây wa-rawd al-furây (solaz de corazones y prados de contemplación), a cura de Jassim ABID MIZAL, CSIC, Madrid, 1998; RUBIERA, María Jesús, La taifa de Denia, Ajuntament de Dénia - Institut ‘Juan Gil-Albert’, Alacant, 1985; MARTÍ TORRÓ, Enrique, El viejo camino de Biar, o el olvidado camino de Jaume I, dins Almaig. Estudis i documents, 25, Ontinyent, 2008, ps. 118-121.

60

Vid. MIRET i SANS, Joaquim, Itinerari de Jaume I el Conqueridor, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 1918; SOLDEVILA, Ferran (ed.), Les quatre grans cròniques, Selecta, Barcelona, (2a., 1a. en 1971), 1983; MARTÍ TORRÓ, Enrique, El viejo camino de Biar, o el olvidado camino de Jaume I, dins Almaig. Estudis i documents, 25, Ontinyent, 2008, ps. 118-121.

61

AMAM, Quadre de classificació de vies pecuàries, any 1971.

62

Cfr. GOBERNA ORTIZ, Fernando, El Ayelo de 1760, según un documento protocolar. Su transformación urbanística en el siglo XVIII, dins Aielo de Malferit en festes, 1994, ps. 63-72.

23


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 10/01/11 18:22 Página 24

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

En el segle XVI, la ruta romana de Bixquert, com que no era útil per a carros, fou progressivament abandonada, en profit de l’assegador dit ‘de Múrcia’ (37,61 m de cordell o amplada63), que remuntava la serra pel port de l’Olleria per a enllaçar amb el camí reial de Castella. Aquest camí connectava amb la variant de la Via Heràclia cartaginesa i Via Augusta dels romans, que travessava per Novetlè cara a Xàtiva. En el segle XVIII era aquesta ruta del port de l’Olleria –o port de Canals, com també se’l coneixia– la més freqüentada amb diferència.64 El botànic Cavanilles, l’any 1792, observà el paisatge següent, per la rodalia del port: Quedan incultas las alturas del monte, cuya soledad y aspereza abriga no pocos foragidos (...). El camino se reduce a una mala senda, desigual y en parte peligrosa, por componerse de peñas descarnadas.65 Ja a mitjan El port de l’Olleria, en un mapa del terme d’Aielo del 1753 (Arxiu Municipal) segle XIX vindrien algunes millores, després d’unes primeres idees (1830) i projectes (1835),66 que no arribarien a quallar fins a la dècada del 1860. El 1848 s’inclogué la ruta de la Serra Grossa en el pla de carreteres de la Diputació de València, amb la denominació de carretera d’Alzira al port de l’Olleria per Xàtiva. L’any 1859 estava en construcció el tram d’Alzira a Xàtiva, però les obres es pararen per falta de diners.67 Entre maig del 1864 i novembre del 1868 s’executà el tram de l’Alcúdia de Crespins a Ontinyent, variant de l’anterior, desviada cap a l’Alcúdia per a enllaçar amb la flamant línia ferrocarril de Madrid a València.68 El pare Sucías comentava pel 1900 l’aspecte d’una carretereta que, des de Canals pujava fent esses fins al port de l’Olleria, i deia que en lo más alto y elevado de dicho puerto se tuvo que poner un puesto de la Guardia Civil [l’any 1889], por los muchos robos que se cometían.69

63

Ibídem. La xifra equival exactament a 80 colzes ‘comuns’ de 27 dits àrabs, usats pels musulmans del Xarq al-Àndalus en temps dels almohades (segles XII-XIII) per a construir castells. Sobre els colzes andalusins, vid. VALLVÉ BERMEJO, Joaquín, Notas de metrología hispano-árabe. El codo en la España musulmana, dins Al-Ándalus, 41, Madrid-Granada,1976, ps. 339-354; sobre l’ús d’aquest colze, AZUAR RUIZ, Rafael, El sur del País Valenciano. Una posible frontera en época almohade (segunda mitad del siglo XII, primera mitad del siglo XIII), dins Castrum, 4, Roma-Madrid, 1992, ps. 99-108. D’ací es pot deduir que l’assegador data d’aquesta època i tindria la funció de facilitar el desplaçament de ramats transhumants de les serres de l’antic ‘Regne de Múrcia’ (Caçorla i Segura) fins a la Ribera de Xúquer i el litoral valencià.

64

Segons CASTAÑEDA y ALCOVER, Vicente (ed.), Relaciones topográficas e históricas del Reino de Valencia, hechas en el siglo XVIII a ruego de Don Tomás López, Tipogr. de la Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, Madrid, 1919-1924, vol. 2, ps. 107-113.

65

CAVANILLES, Antonio-Josef, Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, Imprenta Real, Madrid, 1795-1797, vol. 2, p. 127.

66

GOBERNA ORTIZ, Fernando, El origen de las fiestas patronales, dins Aielo de Malferit en festes, 1995, ps. 47-60 (p. 48).

67

RAMÍREZ ALEDON, Germà, Llauradors i vidriers. Població, economia, govern local i religiositat a l’Olleria del segle XIX, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1999, p. 247.

68

GARCÍA, José Luis, La construcción de la carretera de Alcúdia de Crespins a Ontinyent en 1863, dins Almaig. Estudis i documents, 6, Ontinyent, 1990, ps. 52-58.

69

SUCÍAS APARICIO, Pedro, Notas útiles para escribir la historia del reino de Valencia, València, manuscrit del Fons Bibliogràfic Sucías, Hemeroteca Municipal de València, 1911; citat per RAMÍREZ, G., Llauradors i vidriers..., p. 247.

24


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 25

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana El ferrocarril que hui discorre per la vall de Moixent entre Xàtiva i Almansa, s’havia de traçar en principi per la Vall d’Albaida: passaria entre Aielo i Albaida, cara a Ontinyent i a les vinyes de l’Alforí. De fet, concedida la línia a Josep Campo el 1852, es feren rampes i túnels a l’Estret de les Aigües de Bellús i en la confrontación de Ayelo y esta villa d’Ontinyent, segons un informe del 1855, quan el govern es plantejà canviar de traçat. En efecte, el ministeri apostà pel traçat actual després d’una àrdua discussió a les Corts (1856), i deixà la comarca penjada.70 Anys després, s’aprovaria un projecte del ferrocarril de via estreta de Villena a El pont medieval d’Aielo, desaparegut per una riuada en el segle XVIII (mapa del terme Alcoi, amb prolongacions cap a Iecla i cap a del 1753, Arxiu Municipal) l’Alcúdia de Crespins (1882). Es previa, doncs, passar el tren d’Alfafara a Ontinyent mitjançant un túnel, continuar per Agullent i el terme d’Albaida, prop d’Aielo, i travessar el riu al molí de Rodenes (entre Albaida i l’Olleria), per a fer-lo arribar als peus del port de l’Olleria. Ací, un últim túnel afavoriria la comunicació ferroviària directa amb el nuc ferroviari de l’Alcúdia de Crespins. El projecte estava encara sobre el paper, l’any 1888, quan s’aprovà la concessió del tren de via ampla de Xàtiva a Alcoi per Albaida i Ontinyent, que obligaria a descartar l’enllaç Alfafara-l’Alcúdia previst el 1882. 71El definitiu ferrocarril d’Alcoi arribà a Albaida el 1893, a Ontinyent el 1894 i Alcoi el 1904, i afavoriria a la comarca l’exportació vitivinícola i tota mena d’activitats econòmiques.72 L’arribada del tren València-Madrid a la zona, i el seu trànsit per la vall de Moixent, segons el mencionat projecte del 1856, obligaria a rescatar la vella idea d’una carretera decent pel port de l’Olleria. Urgia dotar el partit judicial d’Ontinyent d’una ràpida connexió per carretera amb les estacions de l’Alcúdia de Crespins (a 12 Km) i Xàtiva (a 15 Km de distància). De fet, fou el propi Josep Campo –el gran magnat valencià– el qui obtingué l’autorització ministerial (23 de maig del 1858) per a estudiar la topografia del terreny i traçar una via, la carretera d’Ontinyent a l’Alcúdia, que prompte seria realitat. Se la consideraria un tram de la prevista carretera València-Villena,73 i se la dotaria l’any 1863 amb un pressupost de 6.745.000 pessetes.74 El punt més delicat del traçat es trobava en el pas de la carretera per damunt del riu d’Ontinyent o d’Aielo, prop d’on havia estat l’estratègic pont del camí reial d’Ontinyent a Xàtiva. Es tracta del cèlebre ‘pont d’Aielo’, límit entre els termes i reialencs d’Ontinyent i Xàtiva; obra gòtica citada en documents del 1400. Segurament, seria destruït per alguna riuada al voltant del 1700. En la presa de possessió feudal del marqués Salvador Roca (1760) es fa referència al puente derruido llamado de Ayelo,

70

VILA MORENO, Alfonso, El proyecto de ferrocarril Xàtiva-Almansa por el Valle de Albaida, dins Almaig. Estudis i documents, 4, Ontinyent, 1988, ps. 137-147; reed. en valencià dins RIBES IBORRA, V. (ed.), La industrialització de la zona de Xàtiva en el context valencià (1710-1939), col·l. Gramalla, 4, Ajuntament de Xàtiva, 1994, ps. 249-264.

71

MORELLÀ, Antoni-J., “¡Viajeros al tren!” El trenet d’Aielo, dins Aielo de Malferit en festes, 1997, ps. 95-101.

72

CEBRIAN MOLINA, Joan-Antoni, La línia de ferrocarril Xàtiva-Alcoi, dins Llibre de la Falla Ferroviària, Xàtiva, 1993, ps. 90-103; reed. dins RIBES IBORRA, V. (ed.), La industrialització de la zona de Xàtiva en el context valencià (1710-1939), col·l. Gramalla, 4, Ajuntament de Xàtiva, 1994, ps. 225-247; ÁLVAREZ ÚBEDA, Basilio, El ferrocarril Xàtiva-Alcoi. Empeño y supervivencia, Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, Ontinyent, 2005.

73

El Clamor Público, Madrid, 23 de maig del 1858.

74

La Discusión, Madrid, 17 de juliol del 1863.

25


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 26

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

com una fita del bovalar.75 També parla d’aquesta vistosa ruïna arqueològica el diccionari geogràfic de Madoz (1845),76 que esmenta també l’existència d’un nou i sòlid ‘pont de Pedra’. El pont nou, situat al costat de les ruïnes vell, deu ser el pont de dos ulls i carreus de pedra que apareix dibuixat en un mapa il·lustrat de l’Aielo del 1753.77 Així les coses, se’l podria datar aproximadament en la primera meitat del segle XVIII. La nova solució adoptada l’any 1864 per l’arquitecte Josep-Teodor Malabés Domínguez, per a travessar la carretera per damunt del riu, fou la construcció d’un viaducte de ferro –el ‘pont de Ferro’– suportat per dues pilades laterals i per un pilar central, actualEl pont de ferro de la carretera, en la dècada del 1960

ment desaparegut.78 El tècnic comptava aleshores amb 32 anys d’edat. Havia estudiat al col·legi privat de Segon Ensenyament de Xàtiva, i havia ampliat els seus estudis d’aritmètica i àlgebra (1862-1863), geometria i trigonometria (1863-1864), a la Universitat de València, per a aplicar-los directament al pont nou d’Aielo. L’Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran donà fe que les obres reunien la qualitat requerida, gràcies en part a la supervisió de l’arquitecte de l’Acadèmia de Sant Carles i la Seu de Xàtiva, Miquel Cuenca, que estigué seguint també l’obra. El resultat fou un llindar de ferro, amb dos ulls de 19 m de llum i 12 m d’alçada.79 No es comptava, però, amb les barrancades del riu d’Ontinyent o riu d’Aielo, que s’emportarien el pilar central i obligarien a reemplaçar el pont de Ferro pel pont del segle XX, de morter i pedra picada, que es conserva encara: el de l’accés a Aielo des de l’autovia A-7 venint d’Alacant en direcció a València. Segons el diccionari Riera, editat en la dècada del 1880, els d’Aielo se sirven del coche que diariamente recorre de ida y vuelta el trozo de esta carretera que media entre Onteniente y Játiva.80 El camí de les Forques –actual en-

Les passeres –dentells de tallamar– del Molí Propet, l’any 1957

75

GOBERNA ORTIZ, Fernando, El Ayelo de 1760, según un documento protocolar. Su transformación urbanística en el siglo XVIII, dins Aielo de Malferit en festes, 1994, ps. 63-72.

76

MADOZ, Pascual, Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia, eds. Alfons el Magnànim, València, 1987 (Reimpr. parcial i facsímil del Diccionario d’Espanya, Madrid, 1847), vol. 1, ps. 133-134, s v. ‘Ayelo de Malferid’.

77

Conservat a l’Arxiu Municipal d’Aielo de Malferit.

78

SANCHIS DEUSA, Carmen, Els ponts valencians antics, Generalitat Valenciana, València, 1993.

79

ADPV, E.14.2, Caixa 41, doc. 1.040.

80

RIERA y SANS, Pablo (dir.), Diccionario geográfico, estadístico, histórico, biográfico, postal... de España y sus posesiones en Ultramar, Tipogr. del heredero de D. Pablo Riera, Barcelona, 1884, vol. 1, p. 52.

26


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 27

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana

El pont de l’Horta Vella, en una foto del 1986 (fons Mario Guillamón, BV)

trada d’Aielo– comunicava el carrer de l’Església amb la carretera. En l’enllaç mateix, es localitzaven la venta de León (de Lleó Sancho), que era la més antiga de les dues que han existit allí; més la creu de terme (refeta després de la Guerra Civil) i una casilla de peons caminaires.81 Per la creu passaven també alguns carruatges del poble, que feien el servei diari de viatgers entre Aielo i Xàtiva. Com, per exemple, el cotxe del Roget, que portava en correu fins al carrer dels Sants de la Pedra, pel 1900. O la tartana de servei públic de Lluís Martí ‘el Cartero’, que eixia de la desapareguda fonda de propietat seua, al carrer del Canonge Ortiz, i solia baixar a Canals i portar el correu d’Ontinyent (dècades del 1910-1920). O la tartana particular de Jacint Ferri ‘el tíoCinto’, que feia viatges a la seua fàbrica de farina, a Canals. O la que posseïa el notari d’Aielo, Maylín, que residia a Ontinyent i venia a obrir el despatx un dia per setmana.82 Unes altres millores en comunicacions s’assolirien amb el canvi de segle. L’any 1890 es tallaren els oms del llavador per a proporcionar fusta i fer les cimbres dels cinc arcs rebaixats del pont nou l’Horta Vella: que los corten e inviertan en madera, en el puente de paso que se halla construyendo en el río de esta villa. Hi col·laboraven el veïnat i l’ajuntament, que aportà una substanciosa subvenció per a l’obra;83encara que l’acabament s’endarrerí fins al 1900 aproximadament, quan ja estava acabada la contingua Central de la Llum.

81

BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Aportación a la historia de Ayelo de Malferit, Tipogr. de Marí Montañana, València, 1982, p. 83.

82

Ibídem, p. 85; GOBERNA ORTIZ, Fernando, La tartana de Lluís ‘el Cartero’, dins Aielo de Malferit en festes, 1997, ps. 73-74.

83

AMAM, Caixa 1, doc. 5, Actes de ple, 1 d’abril del 1890. Se’l milloraria el 1909, suposem que refent la barana i la calçada, amb un pressupost de 2.407 pessetes. Vid. SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Aielo de Malferit en l’Exposició Regional Valenciana del 1909, dins Aielo de Malferit en festes, 2009, ps. 139-141 (p. 140).

27


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 28

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

Els arcs del pont, en una foto dels anys seixanta

Fins aleshores, sols existia ací una passarel·la heretada dels moros, que calia refer a cada riuada: successius pilons d’obra sobre els que descansaven passeres de troncs, pavimentats amb ramulla i fang. Així s’observa encara en una fotografia del 1898. A diferència del pont de disseny de la carretera, el nou pont d’Allà Baix –arcaic i pesant en aparença– el feren a prova de riuades; en tant en quant l’havien dissenyat mestres d’obra coneixedors del medi. Connectava i connecta el poble amb l’Horta Vella, la casa de la Sénia, la Serratella, etc. Per ací travessaven el riu tots els dies, el segle passat, els treballadors de la fàbrica de paper de ‘La Clariana’, en terme d’Ontinyent, que anaven “per la careneta de la Séquia Ampla”,84 amunt i avall; no sense afrontar el risc evident de precipitar-se al buit. De fet, algunes persones moriren per aquesta causa.

L’any 1911 s’havia projectat la carretera de Moixent, actual CV-451, denominada ‘carretera de Casas del Campillo a la de Valencia-Villena por Mogente’.85 Les principals gestions per a fer-la realitat s’afrontaren a partir del 1914, en cooperació amb el diputat a Corts pel disLa passarel·la del riu (1896), prèvia a la construcció del pont tricte d’Ontinyent Josep Maestre.86 En de l’Horta Vella els anys 1919-1929 s’executaren els 20,5 km de l’obra, a poc a poc, tot i incloent l’enllaç des del poble amb la nova carretera, aprovat pel consistori l’any 1919.87 El 1920 s’adquiriren els terrenys de Daniel Mompó Domènech i uns altres veïns, per a fer possible aquest enllaç, a més d’un solar –en la partida del Forn de Vidre o de les Forques en el que se ha de construir un hermoso parque, segons l’acta de ple del 6 de juny del 1920. Es tracta de l’actual passeig de l’Eixample.88 L’alcalde Baptista Aparici, decidit a acabar amb l’atur amb l’impuls de la carretera, féu un emprèstit de 5.319 pessetes l’estiu del 1920, posà mig poble mans a l’obra, i conjurà així el perill d’un aldarull per causa de l’elevat preu de la farina.89 El primer

84

La ‘carena’ d’una serra o d’una séquia és la part de dalt; encara que alguns –particularment, la gent més jove– ho tergiversen com ‘cadeneta’...

85

AMAM, Caixa 2, doc. 1, 17 de setembre del 1911.

86

BELDA, M. A., Aportación a la historia..., p. 86.

87

AMAM, Caixa 839, doc. 58.

88

AMAM, Caixa 2, doc. 5.

89

AMAM, Caixa 2, doc. 8, f. 59, Acta de ple de l’1 d’octubre del 1923.

28


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 29

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana contractista d’aquestes obres fou Antoni Bosch Guillem, que cediria la concessió a Salvador Aguado l’any 1922, perquè continuara fent-se’n càrrec.90 Per aquells anys circulaven pel poble tres ‘autos’, els de Víctor Reig, Josep Ortiz i un tercer; més el camió d’Emili Castelló; el cotxe de línia Aielo-Xàtiva de Carles Peris (foraster casat al poble),91 i el cotxe de Morales (‘La Concepción’d’Ontinyent), que aleshores efectuava la connexió Aielo-Ontinyent,92 a més dels viatges diaris Ontinyent-València. La moderna pavimentació d’aquesta carretera es faria efectiva en els anys 19661968.93 En aquesta època es millorà també la carretera d’Aielo a Albaida per l’Aljorf. Ja en la dècada del 1990, l’antiga carretera de l’Alcúdia de Crespins (comarcal C-3.316) seria reemplaçada per la moderna autovia del port de l’Olleria o de la Mediterrània (A7). En desembre del 1994 ja s’havia estrenat el primer túnel de l’Olleria, començat a foradar el 1992. En octubre del 1996, la ‘variant d’Aielo’ ja comptava amb quatre vials, i era operatiu el segon túnel. Passaria així Aielo de ser un poble relativament apartat de les grans rutes, a ser un poble connectat de manera excel·lent amb el corredor mediterrani i amb la resta d’Europa.

Cabriol de luxe de la dècada del 1910

La creu de terme destruïda el 1936, en una fotografia de la primeria del segle XX 90

AMAM, Caixa 839, doc. 60.

91

BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Aportación a la historia de Ayelo de Malferit, Tipogr. de Marí Montañana, València, 1982, ps. 85-86.

92

El 22 de maig del 1928, l’autobús Aielo-Ontinyent bolcà a les 4 de la vesprada, però els passatgers sols patiren algunes contussions d’escassa rellevància. Cfr. La Voz, Madrid, 22 de maig del 1928, p. 5.

93

AMAM, Caixa 939, doc. 3.

29


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 30

1.2. EL NOM, ELS ORÍGENS I L’EVOLUCIÓ DEL POBLE El nom d’Aielo de Malferit no presenta major discussió pel que fa a la motivació de l’apel·latiu ‘de Malferit’, que fa referència al llinatge dels senyors d’Aielo entre el segle XV i el XVII, i als seus successors, que obtingueren l’any 1692 el títol nobiliari de ‘marquesos de Malferit’. Els Malferit de Xàtiva vingueren en el segle XIII d’un llogaret medieval del Camp d’Urgell (Catalunya) denominat ‘Malferit’, que en l’actualitat ha desaparegut.94 Les armes heràldiques del casal de Malferit –losange d’atzur en camper d’or– figuren en el quarter segon de l’escut de l’Ajuntament d’Aielo; juntament amb el símbol local del lleó rampant. Aquest emblema, segons un informe oficial del 1876, fou un ‘caprici’, adoptat arbitràriament entre el 1836 (data d’erecció del municipi) i el 1850: el signo del león,deia l’alcalde Rossend Sancho, debió adoptarse por un capricho, pues no hubo razón ni orígenes para otra cosa.95 Més complicada es presenta l’etimologia del topònim ‘Aielo’, d’aparença llatina en principi. Per a trobar el per què del nom, toca revisar les fonts escrites antigues, i interrogar sobre l’afer els historiadors i els filòlegs. Pel que fa a la primera passa, s’ha de constatar que el nom d’Aielo apareix citat en 10 ocasions en el ‘Llibre del Repartiment de València’ per Jaume I, en els quaderns dels anys 1248-1249. I la majoria de vegades apareix com a ‘Ayel·lo’, encara que també i trobem la forma ‘Yelo’.96 Figura també una alqueria de ‘Yel·las’ en terme d’Ontinyent, però es correspon amb la que, a partir del segle XV seria coneguda com alqueria de Morera, anant d’Ontinyent en direcció al pla dels Alforins (Fontanars).97 Pel que fa a Aielo de Rugat, el topònim homònim de la Vall d’Albaida, s’escriu amb les formes ‘Ayelo’ i ‘Yelo’, en documents de la dècada del 1250, i amb la forma ‘Ayel·lo’ –exactament com el nostre– en múltiples documents medievals.98 En un document de la Cancelleria Reial del 1272, referit a l’actual Aielo de Malferit, apareix escrit ‘Ayelos’, en plural, segurament per desconeixement de l’escrivà o lapsus calami.99 En paral·lel amb això, l’any 1261 trobem que l’alfaquí de Benissanó (el Camp de Túria) s’anomenava de nisba–renom gentilici– ‘al-Ayel·lí’, “l’Aieloner”.100 En un protocol notarial del 1350 llegim ‘Ayelo’, sense la ‘-l·l-’ geminada.101 En canvi, en el quadern de recaptació d’imposts del 1373 apareix de nou ‘Ayel·lo’.102 I, així, durant els segles XV i XVI, trobarem una contínua oscil·lació gràfica entre les formes amb geminada i sense geminada, ‘Ayelo’ (1415, 1420, 1421, 1427, 1432, 1439, 1467, 1451, 1463, 1499, 1510, 1535, 1563), ‘Ayelu’ (1493), ‘Yel·lo’ (1432) i ‘Ayel·lo’ (1469, 1481, 1524, 1527, 1528), però amb una clara inclinació de la balança cap a la realització fonètica dels valencians, [ayèlo], enfront a la dels moros del poble, que segurament continuaven pronunciant [ayèl·lo]; o [ayèl·luh], els més puristes o coneixedors de l’àrab escrit i alcorànic. Arribats al 1563, és el cronista i cavaller Martí de Viciana el primer a utilitzar la forma composta d’‘Ayelo de Malferit’, per a diferenciar aquest poble d’Aielo de Rugat i honorar el llinatge nobiliari.103 Com s’observa, l’ortografia del topònim en valencià arcaic o prenormatiu, i en castellà –com redacta Viciana– era quasi sempre amb l’‘–y–’ grega semiconsonàntica: una grafia que,

94

Segons FEBRER, Mossén Jaume, Trovas, a cura de J.-M. BOVER, Tipogr. de Pedro José Gelabert, Palma de Mallorca, 1848, trova núm. 299, obra escrita a mitjan segle XVII, arreplegant dades genealògiques i heràldiques, documents i tradicions de diferents famílies valencianes.

95

Figurava el lleó en el segell del municipi, i s’incorporà l’any 1872 al segell de l’alcaldia. Cfr. AHN, Sigil·lografia en tinta, València, lligall 19, doc. 45.

96

FERRANDO, Antoni (ed.), Llibre del Repartiment de València, Vicent Garcia eds., València, 1979, assentaments núms. 1.944, 1.945, 1.957, 1.958, 1.970, 2.324, 2.813, 2.868, 2.931 i 3.026.

97

Ibídem, assentaments núms. 1.831, 2.410 o 2.870. Vid. GIRONÉS GUILLEM, Ignasi, Els pergamins d’Ontinyent, Ajuntament d’Ontinyent, 1991.

98

SOLER, Abel – JORDÀ, Rafa, Aielo de Rugat. Geografia, història, patrimoni, Ajuntament d’Aielo de Rugat, 2007.

99

BURNS, Robert I., Diplomatarium of the Crusader Kingdom of Valencia. The Registered Charters of its Conqueror Jaume I, 1257-1276, IV: Documents 1.0001.500. Unifying Crusader Valencia. The Central Years of Jaume the Conqueror, Princeton University Press, Princeton-Oxford, 2007, doc. 1.399, p. 470.

100

BURNS, Robert Ignatius, Moros, cristians i jueus en el regne croat de València, 3 i 4, València, 1987 (1a., en anglés, 1984), p. 296.

101

ARV, Fitxer genealògic de Lluís Cerveró, cita d’un protocol d’Ambrós Alegret, 31 de gener del 1350.

102

ARV, Morabatí, 10.866, Quadern d’acapte del morabatí de Xàtiva del 1373.

103

VICIANA, Martín de, Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, Barcelona, 1564. Reimpr. facsímil, València, 1972, vol. 3, p. 330.

30


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 31

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana per influència del provençal dels trobadors del segle XII, passà al català i al castellà medievals. Sols en ocasions molt excepcionals, com és per exemple la campana xicoteta, la Maria Dolors del 1827, trobem escrit ‘Aielo’ amb ‘–i–’ llatina.104 Del 1826 és el diccionari geogràfic de Miñano, que en temps de la dissolució de les senyories feudals i de la gènesi dels municipis, fixaria la forma ‘Ayelo de Malferit’ com l’oficial –en castellà, l’única llengua oficial– per a denominar el municipi aieloner, valga la redundància.105 És la mateixa forma que feien servir els habitants del poble en el segle XVIII, i que Cavanilles havia arreplegat per a les seues ‘Observaciones’ del Regne de València, el 1792.106 Ja en la primeria del segle XX, el filòleg català Pompeu Fabra (1868-1948) creà una normativa moderna, per a donar uniformitat ortogràfica a la llengua dels catalans, valencians i mallorquins.107 I a l’hora d’elegir la grafia que representaria el so semiconsonàntic [y], elegí l’‘–i–’ llatina; quan podia haver elegit l’‘–y–’ grega, molt més usada, estadísticament parlant, en la llengua literària clàssica i prenormativa. Però no: Fabra elegí l’i llatina, segurament per a contribuir així, amb major èmfasi, a la ‘diferenciació’ ortogràfica respecte de l’espanyol. I, com que la normativa fabriana fou acceptada –amb escasses puntualitzacions– per institucions i filòlegs valencians el 1932 –les ‘Normes de Castelló’–, ‘Ayelo’ començà a ser escrit en valencià com ‘Aielo’. Així figura, com ‘Aielo de Malferit’, l’any 1935, en la proposta de normalització lingüística dels municipis de llengua valenciana, elaborada pels filòlegs Josep Giner Marco (d’Albaida) i Manuel Sanchis Guarner, i el prohom valencianista Nicolau Primitiu Gòmez Serrano.108 S’acostava l’hora de l’aprovació d’un Estatut d’Autonomia per al Poble Valencià (1936), avortat per causa de la guerra, i el valencià començava a ser usat a les escoles republicanes. Després d’això, vingué la dictadura de Franco, i tornà a escriure’s ‘Ayelo’ únicament en castellà. Fins que, arribat l’any 1972, un mestre d’escola, fill de la Font d’en Carròs (la Safor), començà a agitar la bandera reivindicativa del nom ‘en valencià’, és a dir, amb ‘–i–’ llatina semiconsonàntica. Vicent Escrivà, el mestre en qüestió, que arribà al poble el 1967, era el típic docent barbut i progressista de la transició a la democràcia, que promovia la recuperació del valencià en l’àmbit educatiu i públic.109 No cal ni dir que la resta del professorat, i la gent amb inquietuds progressistes i valencianistes del poble, s’animaren a introduir ‘Aielo’ en tota mena de cartells i publicacions. Mentrestant, arribava la democràcia, i, amb ella, la ‘Batalla de València’ (1977-1984): enfrontament artificiós, de caire politicocultural, entre ‘blaveros’ (regionalistes conservadors, partidaris d’un valencià diferenciat ortogràficament del català, i usat en inferioritat de condicions respecte del castellà) i ‘catalanistes’ (nacionalistes progressistes, partidaris de la unitat de la llengua catalanovalenciana, que ells anomenaven ‘català’, i d’un ús del valencià en igualtat amb l’espanyol). El reflex d’aquesta patètica pugna en l’escala local fou una polèmica inútil entre l’ús de la ‘i’ o de la ‘y’, semblant a la que vivien, més improductivament encara, uns altres pobles valencians: la Vilanova de Castelló de la Ribera, verbigràcia. Però la polèmica s’acabà en desaparéixer els ‘blaveros’ del mapa polític i ser absorbits pel Partit Popular; una formació majoritària i de talant liberal, que acceptà en la

104

BELDA BENEYTO, Josep, ‘Qüestions menors’: sobre el nom d’Aielo, dins Aielo de Malferit en festes, 1999, ps. 73-74.

105

MIÑANO, Sebastián de, Diccionario geográfico-estadístico de España y Portugal, Madrid, 1826, vol. 1, p. 343, s. v. ‘Ayelo de Malferit’. En uns altres diccionaris, com ara el de MADOZ, Pascual, Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia, eds. Alfons el Magnànim, València, 1987 (Reimpr. parcial i facsímil del Diccionario d’Espanya, Madrid, 1847), vol. 1, ps. 133-134, trobem escrit ‘Ayelo de Malferid’, per la tendència a ‘castellanitzar’ els llinatges catalans i valencians, que era molt accentuada entre la gent lletrada del segle XIX: Malferid, Ferragud, Reche, Descalz, etc. Això no obstant, els Malferit mantindran després –i fins als nostres dies– el títol nobiliari amb ‘–t’.

106

CAVANILLES, Antonio-Josef, Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, Imprenta Real, Madrid, 1795-1797, vol. 2, p. 125.

107

FABRA, Pompeu, La llengua catalana i la seva normalització, Eds. 62, Barcelona, 1980.

108

GINER, Josep – SANCHIS, Manuel – GÓMEZ, Nicolau-P., Llista de noms de municipis de llengua valenciana, dins la revista Timó, núms. 6-11, València, desembre 1935-maig 1936; reproduït en GINER i MARCO, Josep, Obra filològica (1931-1991), a cura d’A. FERRANDO, 10 Denes, València, 1998, ps. 433-444.

109

HARO ESPLUGUES, Ramon, Vicent Escrivà: un mestre d’Aielo de Malferit, dins Almaig. Estudis i documents, 20, Ontinyent, 2004, ps. 66-67; ESCRIVÀ, Josep l’, Aielo (un topònim gairebé desconegut), dins Xé Col·loqui General de la Societat d’Onomàstica. Ier d’Onomàstica Valenciana. València, 1985, Generalitat Valenciana, València, 1986, ps. 441-448.

31


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 32

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

El nom d’Ayelu, en un document notarial del 1493 (Arxiu de Protocols del Patriarca, València)

dècada del 1990 la unitat de la llengua i impulsà la creació d’una Acadèmia Valenciana de la Llengua, institució procliu a l’esperit unitari de les ‘Normes de Castelló’ del 1932. Al temps que anava resolent-se la polèmica, l’ajuntament ‘huitanter’ d’Aielo, de majoria progressista i sensibilitat nacionalista –almenys pel que fa als usos culturals– gestionà la normalització del topònim municipal, i oficilalitzà la forma valenciana ‘Aielo de Malferit’: en decret del Govern Valencià del 21 de març del 1988, publicat en el BOE del 16 d’agost.110 Feta, doncs, la ressenya de l’evolució històrica del nom, ha quedat pendent d’aclarir el perquè de la cosa: el motiu etimològic d’‘Aielo’, o d’‘Ayel·lo’, que és la versió medieval, antiga i morisca, del nom. El filòleg Manuel Sanchis Guarner, en la mitjania del segle passat (‘Gramàtica Valenciana’, Ed. Torre, València, 1950) proposà una possible etimologia ibèrica; basada en el parentesc de l’iber i el basc, i en la gran quantitat de topònims bascs començats per Ai-. Segurament, ho féu influenciat pel romanista català –i gran coneixedor del basc– Joan Coromines, que pel 1954 cercava un possible parentesc entre Aielo i ‘Ayala’ (“argelaga”, en basc).111 Això no obstant, Sanchis Guarner dubtava, i en Las ‘Lenguas románicas de Valencia y Mallorca’ (Barcelona, 1953) apostà per l’ètim llatí ‘Agellu(s)’, “el Campet”. Això féu que Joan Coromines, l’any 1965, mantinguera com a bones ambdues opcions interpretatives –la ibèrica i la llatina– en els seus ‘Estudis de toponímia’. Si bé, finalment s’inclinà per l’opció ibèrica, que fou incorporada al diccionari català-valencià-balear d’Alcover-Moll.112 Una altra versió pro-iberobasca del nom és la que donen Amparo Cabanes i uns altres autors, l’any 1981, en cert estudi de toponímia valenciana: posen ‘Aielo’ en relació amb l’arrel basca ‘ai-’, amb el significat de “costera”.113 Per la seua banda, el 1986, el mestre d’escola Vicent Escrivà –més amunt mencionat– apuntava un altre ‘possible’ ètim llatí, ‘Aviello’,diminutiu d’avius, “apartat del camí, inaccessible”; opció que ha comptat amb escàs o nul ressò entre filòlegs i historiadors.114 El mateix Joan Coromines, en el primer volum del monumental ‘Onomàsticon’, editat el 1994, proposa per als ‘Aielo’ valencians la mateixa etimologia que per a ‘Aialt’ (antiga alqueria islàmica de Castell de Castells), Ayala (poble d’Àlaba), Alaior

110

A la gent més conservadora, o la més romàntica –Ferran Goberna–, els costà una miqueta ‘fer-se’ al canvi. Vegeu BELDA SOLER, Mª. Ángeles, El nombre de Ayelo, dins Aielo de Malferit en festes, 1992, p. 42.

111

Vid. COROMINES, Joan, Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana, Gredos, Berna-Madrid, 1954-1957, vol. 1, p. 331.

112

ALCOVER, Antoni - MOLL, Francesc de Borja, Diccionari català-valencià-balear, Palma de Mallorca, 1985.

113

CABANES, María Desamparados, i al., Documentos y datos para un estudio toponímico de la Región Valenciana, València, 1981, p. 239.

114

ESCRIVÀ, J., Aielo, un topònim..., p. 448.

115

Vid. COROMINES, Joan – MASCARÓ, J., Aproximació a la toponímia mossàrab balear, dins Butlletí de la Societat d’Onomàstica (VIIIé. Col·loqui, Mallorca, abril del 1982, II part), núm. 10, Barcelona, 1982, ps. 28-41 (p. 30).

32


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 33

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana (antic Hialor, Menorca115) i la serra d’Aiela (Novelda). És a dir, que s’inclinà definitivament per la hipòtesi basca d’aial-/“argelaga”, una planta que els mossàrabs d’al-Àndalus anomenaven al-yalâqa,forma que ha derivat en el castellà “aliaga” i el català-valencià “argelaga”.116 Tanmateix, hauríem de restar-li del El nom d’Ayelo, en un escrit del 1777 (Reial Societat Econòmica d’Amics del País, València) llistat –ja d’entrada– el nom d’Aialt, que apareix en textos àrabs com ‘al-Yawd’, i en textos valencians dels segles XIII-XV com ‘Ayot’, ‘Ayault’ o ‘Ayaut’.117 Si bé, en defensa de la hipòtesi de Coromines, hem de tenir en compte la vigència en la fabla aragonesa medieval –segurament, per influència del basc– de la forma singular ayel·la o plural ayel·las, per a descriure les terres ermes destinades a la pastura del bestiar. Amb aquest sentit figura el vocable, per exemple, en la carta pobla del raval islàmic de Xelva (1370): ...los secanos o alvares, todas las labores de arengla, ayellas e aquello que los moros en tiempo pasado solían (...) haver e posseher.118 Els ‘albars’ eren els secans (< àrab al-ba‘l); les labores d’arengla (< germanicovisigot hring, “fila, rastre”, d’on prové el valencià ‘reng’ i el castellà ‘renglón’) eren las “hormas”, tal com denominen a la Serrania les llenques de bancals escalonats i sospedrats de la serra,119 i les ayel·las, (< iberobasc ayala), les muntanyes, els argelagars, el saltusdels romans. De la mateixa etimologia d’ayel·las deu provenir el nom de l’alqueria de Yellas(Ontinyent) enregistrada en el ‘Llibre del Repartiment’. Tots aquests autors citen alguns llocs que s’assemblen, però no fan un recull comparatiu com toca, com el que començà a realitzar ara fa pocs anys el metge i historiador local Ferran Goberna Ortiz. En efecte, Goberna troba una possible relació entre els tres pobles italians anomenats ‘Aiello’ i els dos ‘Aielo’ valencians, antigament escrits amb ‘–l·l–’ geminada. I els posa en relació, tots cinc, amb l’arrel indoeuropea ‘agro’, “camp de conreu”, que donaria ager/agri en llatí clàssic, i el corresponent diminutiu agellu(s), “el campet”.120 Com que creiem insuficient el llistat d’Aielos elaborat per aquest i uns altres autors precedents, trobem necessari ampliarlo, de manera que ens ajude a dilucidar si ‘Aielo’ prové del llatí (Sanchis Guarner, Goberna, Escrivà), de la llengua ibèrica (Coromines, Cabanes), o d’alguna altra llengua, que no pot ser l’àrab (Barceló), perquè no s’ajusta fonològicament en a la prosòdia semítica.121 A més a més, siga ibèric o llatí en origen, tots els filòlegs coincideixen en el fet que la terminació ‘–ello’ pareixen apuntar, en una primera lectura, a la presència d’un sufix diminutiu llatí. Per bé que en els dialectes mossàrabs, és a dir, en el llatí vulgar evolucionat que es parlava en terres d’al-Àndalus, l’ús dels diminutius era generalitzat, col·loquial i molt estés. Així s’observa, verbigràcia, en les ‘kharges’ mossàrabs (cançonetes en romanç incloses en poemes àrabs), on es parla de germanellos per a referir-se simplement a “germans”, i no a “germanets”. Així les coses, el diminutiu havia perdut el sentit original, en un context sociològic de llengua minoritzada. I, de la mateixa manera que els valencians diem ‘nuet’ quan volem dir ‘nu’ (sense connotació diminutiva, en principi) o ‘miqueta’ en lloc de ‘mica’, també els mossàrabs del segle IX parlaven de Valentula, Barcinona, Hispalilla, Tarracona, Tolètula,etc., per a referir-se a les antigues i ‘clàssiques’ Valentia, Barcino, Hispalis, Tarraco i Toletum(actuals València, Barcelona, Sevilla i Toledo, respectivament). I els castells no s’anomenaven ja ‘castiellos’ o ‘castells’ –com a la Castella o la Catalunya del segle X, sinó castellones, d’on provenen els múltiples ‘Castellons’ de la toponímia valenciana.

116

COROMINES, Joan, Onomasticon Cataloniae. Els noms de lloc i noms de persona de totes les terres de llengua catalana, Curial eds. i la Caixa, Barcelona, 1995, vol. 2, ps. 32-35, s. v. ‘Aialt’ i ‘Aielo’; vol. 5, ps. 477-478.

117

Vegeu BARCELÓ TORRES, Carme, Toponímia aràbica del País Valencià. Alqueries i castells, Ajuntament de Xàtiva, Xàtiva, 1982, p.

118

GUINOT, Enric, Cartes de poblament medievals valencianes, Generalitat Valenciana, Valencia, 1991, p. 594.

119

Vegeu SOLER, Abel – JORDÀ, Rafa, Loriguilla. Geografía, historia, patrimonio, Ajuntament de Loriguilla, 2006.

120

GOBERNA ORTIZ, Fernando, El significat del topònim ‘Ayelo’ i els ‘Ayelos’ (Aiellos) italians, dins Aielo de Malferit en festes, 1998, ps. 76-86.

121

BARCELÓ TORRES, Carme, Toponímia aràbica del País Valencià. Alqueries i castells, Ajuntament de Xàtiva, Xàtiva, 1982, p. 70.

33


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 34

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

El nucli antic d’Aielo tenia una defensa natural en la riba del riu

Una vegada feta l’observació, hem de posar en comparança els noms següents, relacionats amb l’origen d’Aielo de Malferit: 1. El poble de la Vall d’Albaida, anomenat ‘Yelo’ o ‘Ayello’ de Rugat quan era una alqueria musulmana, en documents del segle XIII. 2. L’alqueria islàmica, molí fariner i Clos o “recinte tancat” d’Ayelo, Ayel·lo o l’El·lo, que existien en el segle XIII en terme de Sueca, a la conca de l’Albufera; concretament, en el camí de Fortaleny a Cullera. Repoblada amb cristians el 1280, quedaria abandonada en el segle XV.122 3. La també alqueria musulmana d’Ayelo, existents en el segle XIII a l’horta de Múrcia;123 que donava nom a un camí de carros (la carrera de Ayelo del ‘Llibre del Repartiment’ murcià, 1266; actual carretera de La Alberca, MU-302) i a l’antiga sierra de Yelo, que és l’actual serra del Carrasco.124 El poblat apareix citat en les lletres aràbigues de Hazim al-Qartajâní (“el Cartagener”) com Ayâlu, transliteració d’una probable pronúncia romanç [ayèlo].125

122

ACA, Cancelleria Reial, reg. 48, f. 194: el comanador de Sueca repobla amb cristians l’alqueria d’Ayelo, en terme de Sueca, l’any 1280; ACV, Pergamí 2.972: venda de cases feta a certs cristians d’Ayelo, alqueria de Sueca, l’any 1326; FURIÓ, Antoni, Camperols del País Valencià. Sueca, una comunitat rural a la tardor de l’edat mitjana, Institució ‘Alfons el Magnànim’, València, 1982, ps. 14-17, 44 et passim; CABANES PECOURT, María Desamparados, Avehinaments (Valencia, s. XIV), Acció Bibliogràfica Valenciana, València, 2000, núms. 91, 300 i 588: distints veïns d’Aielo de Sueca –cristians– aveïnats a la ciutat de València, pels anys 1340-1380.

123

TORRES FONTES, Juan, Colección de documentos para la historia del Reino de Murcia, Academia ‘Alfonso X el Sabio’, Múrcia, 1969, vol. 1, p. 30; TORRES FONTES, Juan, Repartimiento y repoblación de Murcia en el siglo XIII, Academia ‘Alfonso X el Sabio’, Múrcia, 1990. Vegeu també POCKLINGTON, Robert, Acequias árabes y pre-árabes en Murcia y Lorca: Aportación toponímica a la historia del regadío, dins Xé Col.loqui general de la Societat d’Onomàstica. Ier d’Onomàstica Valenciana. València (1985), València, 1986, ps. 462-473.

124

Citada amb aquesta denominació en el ‘Libro de la caça’ de l’infant castellà Juan Manuel (escrit en els anys 1325-1326), segons COROMINES, Joan, Onomasticon Cataloniae. Els noms de lloc i noms de persona de totes les terres de llengua catalana, Curial eds. i la Caixa, Barcelona, 1995, vol. 2, p. 35.

125

VALLVÉ BERMEJO, Joaquín, La división territorial en la España musulmana. La cora de ‘Tudmir’, dins Al-Ándalus, 37, Madrid-Granada, 1972, ps. 145189 (p. 175).

34


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 35

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana 4. Una cinquena alqueria musulmana anomenada també ‘Ayelo’ és la que existia prop de Sevilla i era propietat, l’any 1274, d’un jueu anomenat Don Zulema, per donació del rei castellà Alfons X el Savi: el alcaría que dizen ‘Ayelo’, que es en carreta de Heznalcáçar, con tierras de pan, e con vinnas e uertas, e con olivar e con figueral.126 5. Els tres pobles italians anomenats ‘Aiello’ i un quart poble denominat ‘Agello’, a saber: Aiello del Friuli, de poblament subalpí dispers, però que pren nom d’un hort rectangular tancat anomenat Aiello (els historiadors del poble ho interpreten com Ad Agellum, “vora el Campet”, suposem que pensant en l’hort); Aiello del Sabato (província d’Avellino), que fou un nucli de cases medieval ovalat, en terra plana, apinyat al voltant d’una església; Aiello Calabro (a Calàbria), poble situat als peus d’una mola trapezoïdal fortificada en l’edat mitjana, amb un senzill clos o recinte mural, i Agello (província de Perugia, a l’Úmbria), que ocupa els peus d’un tossalet turístic circumval·lat per un mur: un recinte mural del segle XII, reconstruït el segle XVII. 6. Finalment, i a títol de curiositat, cal referir l’existència del llinatge ‘Ayelo’ a l’Àfrica Occidental, concretament a Benín, on s’assentaren en el segle XVII els guerrers moriscos –expulsats d’ací el 1609– que participaren en la conquesta de Tombuctú. Els ha redescobert i donat a conéixer el vicecònsol honorari de Benin i tècnic d’autobussos Roberto Lloréns, que ha trobat entre l’ètnia Dendi de Benin, oriünda de la conca del Níger, llinatges moriscos tan curiosos com Ibi, Benikàssim, Sylla o Benialfakí. Fins i tot hi ha una famosa cantant en aquell país anomenada Ayelo Castella.127 Anècdotes morisques a banda, el que posen de manifest els Aielos homònims d’Itàlia i la Península Ibèrica, és que resulta molt difícil acceptar la proposta ibera ayala/argelaga, que no explica els noms italians, ni la masculinització dels Aielos hispànics (l’arrel ayala sempre ha donat noms comuns femenins: al-yalâqa, aulaga, aliaga,argelaga). Sí que la considerem òptima per a expressar l’aragonesisme ayellas –més amunt comentat– i topònims com ara Yellas(entre Ontinyent i Fontanars) o la serra d’Aiela, a Novelda. Tanmateix, els Aielos hispànics no es corresponen amb argelagars montuosos, sinó amb terres de bona llauró, de secà i regadiu, i amb llocs habitats. D’altra banda, i encara que els textos del llatí clàssic (segle I dC) recullen la forma culta agellus/campet com a d’ús corrent, en el llatí tardà dels segles III-VIII es popularitzà per tot l’Occident llatí el vocable campu/camp, que desplaçà totalment el d’ager/agellu. D’ací que proliferaren milers de topònims com Campània, Campo, Camp, Champ, Campiña, etc., per tota Itàlia, la Gàl·lia i Hispània. En els dialectes mossàrabs d’al-Àndalus, concretament, la paraula evolucionà –com la pròpia llengua romanç– i adoptà el diminutiu ‘desactivat’ –ello.D’ací que proliferaren els campos i campellos (i poquíssim o cap agello!) per tota la geografia andalusí. Per exemple, cert Campello de la serra de Vallada, pròxim a Aielo; un altre Campello que existia en segles passats a Albaida, també prop d’Aielo; el tautològic Fasicampo de Bèlgida (àrab Fahs, “camp” + llatí campo), la Campina de Potries (la Safor), etc.128 D’altre costat, l’arabista Míkel de Epalza localitza diferents llocs anomenats Alfàs (el camp dels àrabs?) al costat d’uns altres anomenats Campo o Campello (el camp dels mossàrabs), als afores de viles i medines de l’antic al-Àndalus.129 Això vol dir, segons s’observa, que els llatinoparlants d’ací no usaven el terme ager, sinó campo, per a referir-se a un terreny conreat. Cosa que invita a descartar la hipòtesi *Agello > Aielo. Caldrà trobar, doncs, què tenen en comú els Aielos o Aiel·los de l’Occident llatí –d’Hispània i Itàlia, si més no– per a trobar d’on provenen. I això sols es pot fer de dues maneres: comparant-los i situant-los en llur context històric, el de l’alta edat mitjana.

126

GONZÁLEZ JIMÉNEZ, Manuel, En torno a los orígenes de Andalucía. La repoblación del siglo XIII, Universitat de Sevilla, 1988, p. 80, doc. 8 de l’apèndix.

127

LLORÉNS REIG, Roberto, El nombre de Ayelo en África, dins Aielo de Malferit en festes, 2005, ps. 80-83.

128

GIL-MASCARELL, Jaume - ORTIZ, Luz, Toponímia d’Albaida en 1626, dins Xé Col·loqui General de la Societat d’Onomàstica. Ier d’Onomàstica Valenciana. València, 1985, Generalitat Valenciana, València, 1986, ps. 129-135.

129

EPALZA, Míkel de, La dualidad campello-fahs en el espacio agrícola de Al-Ándalus (Alicante, Castalla, Pedreguer, Madrid), dins Sharq al-Ándalus. Estudios árabes, 4, Alacant, 1987, ps. 159-173; EPALZA, Míkel de, El binomi àrab-mossàrab al-fahs/el Campello, dins Butlletí de la Societat d’Onomàstica, XXXV, Barcelona, març 1989, p. 32; EPALZA, Míkel de, Toponímia àrab i estructura comarcal: el Penedès, dins XVè Col.loqui general de la Societat d’Onomàstica (Reus, abr. 1990), Butlletí de la Societat d’Onomàstica, XL, Barcelona, jun. 1990, ps. 76-82.

35


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 36

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

L’aspecte del nucli antic d’Aielo l’any 1896 recordava encara el de l’Aggellu de l’alta edat mitjana

D’entrada, la comparació ens aporta una dada crucial. I és el fet que Aielo de Malferit disposava d’un senzill recinte defensiu o tanca, que encara s’observa des del barranc i el pont de l’Horta Vella; Aielo de Rugat disposava d’un recinte defensiu a la serra, que després s’anomenaria castell de Rugat (segles XI-XIII); Aielo de Sueca disposava d’un indret anomenat ‘el Clos d’Aielo’, és a dir, “el recinte tancat d’Aielo”, segurament amb funcions defensives, ja que es trobava en una àrea plana com és la conca de l’Albufera. Dels desapareguts Ayelo de Sevilla i Ayelo de Múrcia, poca cosa sabem, però és probable que estigueren fortificats; particularment, el segon, situat al repeu de la serra murciana. Si mirem ara als Aiellos italians, observarem com també tenen aspecte de llocs ‘lleugerament’ fortificats amb un simple mur: un lloc on amagar-se o refugiar-se la població en temps de perill. És possible, doncs, que ‘aiel·lo’ fóra un mot romanç indicatiu de tanca defensiva, de clos emmurallat? Pot ser. I és que, en l’alta edat mitjana, desaparegut l’Imperi Romà, no imperava la violència generalitzada, però sí la inseguretat col·lectiva. Com a resposta a la crisi, les poblacions rurals de tot Europa s’autofortificaren, per a evitar la incursió de bandes de saquejadors, lladres o incontrolats. Per al cas que ens ocupa, el cronista cordovés ar-Razí (cap al 940) comenta el següent (en la traducció castellana, que és la única que es conserva): En el término de Valencia ha tantos castillos que sería grand detenençia en los contar.130 Aquesta proliferació de fortaleses o pobles ben defensats, en una terra d’àrabs on encara es parlava el romanç, deixaria una petja toponímia ben fàcil de resseguir amb el dit damunt el mapa: Muro (< llatí vulgar Muru, “el Mur”); Vallada (< llatí Vallata, “la Tancada”); Vallat (< Vallatu, “el Tancat”); Vallanca (Valla + sufix pejoratiu –anca, “el Mur Vell”); Balones (< Vallones,“els Paredons, els Murs Defensius”); Quatretonda i Quatretondeta (< Corte Rotunda, “el Recinte Redó”); Cortes de Pallàs (< Cortes, “els Closos”); Quart i Quartell (Corte i Cortella, “el Tancat” i “la Tancadeta”); Montfort del Sit (< Monte Forte); Fortaleny (< llatí Forte,“el Fortí” + àrab al-‘Ayn, “l’Ullal”); Morvedre (< Muru Vetere, “el Mur Vell”); Castelló de la Ribera, de Rugat i de la Plana, i Castellonet de la Conquesta (< Castellone, “el Castellet”); Macastre (Ma(cro) Castro,“el Castell del riu Magre”); Agres (< Aggeres,“els Murs, el Castell”); Suagres (alqueria de Bèlgida, de Sub Aggeres, “baix dels Murs, baix del Castell” de Carbonera), Aielo de Rugat (< Aggello, “el Mur” diminutiu o versió tardana d’agger; en referència al castell de Rugat) i Aielo de Malferit (< Aggello, també).131

130

131

CATALÁN, Diego - DE ANDRÉS, Ma. Soledad, Crónica del moro Rasis. Versión del “Ajbär Mulük al-Ándalus” de Ahmad ibn Muhammad ibn Mûsâ’ al-Râzí, 889-955; romanzada para el rey Don Dionís de Portugal hacia 1300 por Mahomad Alarife y Gil Pérez, clérigo de Don Perianes Poçel, Grados, Madrid, 1975, p. 38. Pel que fa a les terres que s’estenen entre Alacant i Xàtiva, destaca dels habitants que són gent molt hàbil per a les manufactures, però d’una maldat natural. Compartint ètim, així mateix, amb Àger i Agramunt, a Catalunya.

36


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 37

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana Com s’observa, si la majora de municipis de la nostra zona responen a etimologies àrabs (Benigànim, Albaida, Benissoda, etc.), d’entre els que conservaren la denominació llatina en temps dels àrabs, se’ns ofereix una llarga sèrie de llocs tancats, emmurallats, fortificats, etc. Alguns d’ells aprofitaven simplement la part “ixent” d’un meandre de riu (llatí Saliente> Sellent), per a fortificar-se de manera natural. Uns altres, com és el cas d’Aielo, amb el barranc del riu no tindrien prou, i hagueEl nom d’Aielo fa referència al mur defensiu o aggellu que tancava l’alqueria musulmana ren d’alçar un mur defensiu, anomenat Aggello, que és el que donaria nom al poblat.132 Si bé, la varietat de denominadors ‘defensius’ salta a la vista: castru, corte, muru, vallu, valla, forte, aggere... Els primers cinc termes no presenten dificultat interpretativa, ja que els trobareu descrits en els diccionaris de llatí clàssic. Sí que requereix explicació el terme tardà aggere/aggello, ja que el terme clàssic d’on deriva –agger/aggeris– feia referència al terraplé defensiu d’un campament fortificat, a un moll, a un dic, a un munt de terra, etc. I era corrent l’expressió militar aggerem ac vallum extruere, “alçar un parapet i una palissada” al voltant del campament romà. Ara bé, en la Hispània dels visigots (segles VI-VII) el terme agger i el seu diminutiu o forma vulgar i tardana, aggello, no s’aplicaven ja a la tanca defensiva d’un campament –feia temps que s’havia afonat l’Imperi i s’havien dissolt els seus organitzats exèrcits– sinó que s’usava per a designar un “mur defensiu”. Així ho expressa el màxim referent lexicogràfic de l’època, que és el llibre de les ‘Etimoloiges’ de Sant Isidor de Sevilla (550-636). L’autor recorda al lector el significat clàssic del mot com “palissada”, i afegeix: sed abusive et muros et monimenta aggerem dicimus, és a dir, “però de manera abusiva, tant els murs com les fortificacions, les anomenem aggere”.133 Així les coses, i en conclusió, resulta lògic pensar que tant l’un com l’altre Aielos de la Vall d’Albaida, i la resta d’Aielos hispànics i italians, deriven del llatí vulgar hispànic Aggello, amb el significat –testimoniat per Isidor de Sevilla– d’“el Muret, la Tanca Defensiva, el Clos, el Lloc Fortificat”. I que el nom d’Aielo es troba emparentat, etimològicament parlant, amb topònims com Agres o Suagres, que provenen de la mateixa arrel llatina aggere. *

*

*

L’etimologia d’Aielo ens duu a parlar dels orígens remots de la localitat, com un assentament altmedieval, de pobladors llatinoparlants en terres d’al-Àndalus, que fortificaren el solar de l’actual plaça del Palau, i transformaren el meandre d’enfront en una fèrtil Horta Vella. Això degué succeir en un moment indeterminat dels segles IX, X o XI. No es coneix cap treball arqueològic que ho puga constatar amb certesa, efectuable a la zona del nucli antic caramullada en l’angle que configuren els barrancs de la Barceloneta (o d’Albert) i del Riu. Solament disposem d’una primera notícia de l’existència del poble en el ‘Llibre del Repartiment’ (1249), i una altra primera notícia, de l’any 1373, que ens informa de la precarietat demogràfica del terme. Es tracta en aquest segon cas d’un quadern d’acapte de l’impost del morabatí, on figura l’alqueria d’Aielo amb 9 famílies tan solament (uns 45 habitants), i la de Cairent amb 8 (uns 40 hb), totes elles de musulmans.134 En conjunt era aquesta una població insignificant, si la

132

Sobre les restes d’estructures defensives a Aielo, vid. SOLER, Abel, Castells i palaus de la Vall d’Albaida. Arquitectura i poder feudal, Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida – Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, Ontinyent, 2000, ps. 50-51.

133

ISIDORO DE SEVILLA, San, Etimologías, Ed. Católica, Madrid, 1983, vol. 2, ps. 248-249.

134

ARV, Mestre Racional, 10.866.

37


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 38

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

comparem amb la del lloc cristià de l’Olleria, que ja superaria el centenar de cases.135 A Cairent continuaven residint 8 famílies de moros el 1421; 14 més a Aielo (més el senyor, dos fills i un criat), i 21 de cristians al lloc dels Vint-i-cinc, a mitjan camí entre Aielo i l’Olleria.136 Alguna cosa passarà poc després, que fa que la població d’Aielo es multiplique de manera significativa; amb tota seguretat, per la immigració i assentament al poble de noves famílies musulmanes. Així les coses, en el morabatí del 1463, Aielo figura amb 28 famílies (uns 140 habitants), enfront de les 5 de Cairent (poblet en decadència) i les 26 cristians o valencians dels Vint-i-cinc (població estabilitzada).137 Més evident és encara la xifra del morabatí del 1493,138 que quantifica en 63 el nombre de nuclis familiars d’Aielo (uns 315 habitants), volum superior al de poblacions cristianes pròximes (Benigànim, 56 veïns o caps de casa; Montaverner, 36 veïns) i al major dels Poblets del Riu (Alfarrasí, 37 cases de moros), però inferior de tota manera al de l’Olleria (136 llars). ‘Los XXV’ conservaven encara 22 llars, però Cairent s’havia quedat despoblat en un moment indeterminat dels anys 1464 al 1492.139 Curiosament, mentre la resta d’alqueries de la zona valldalbaidina del terme de Xàtiva (Guadasséquies, Sent Llistat de caps de casa dels Vint-i-cinc (despoblat de l’Olleria) i Cairent (despoblat d’Aielo), Pere, Benissuera, Colata...) continuaven en el quadern d’acapte del morabatí del 1421 (Arxiu del Regne de València) sent poblats minúsculs d’entre 5 i 15 cases (alqueries poques, en el llenguatge administratiu de l’època), com ho havia sigut Aielo fins a feia poques dècades, el poble dels Malferit havia crescut extraordinàriament fins a esdevenir una de les alqueries majorsdel terme.

135

En l’ARV, Mestre Racional, 10.870, figuren La Olleria, Cayrén, Ayelo e lo loch dels XXV, amb 189 contribuents en conjunt.

136

ARV, Mestre Racional, 11.780, fs. 66-67.

137

ARV, Mestre Racional, 10.875.

138

ARV, Mestre Racional, 10.879.

139

L’últim morabatí on figura, amb 5 cases habitades, és el del 1463 (ARV, Mestre Racional, 10.875).

38


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 39

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana

Aielo de Malferit, des de l’Alcoholera

Què havia succeït, entre el 1420 i el 1493, que puga explicar la quadruplicació de la població en una o dues generacions? Doncs, havia succeït que el senyor d’Aielo i Cairent tornà de les guerres d’Itàlia amb una gran fortuna, un ofici de governador de Xàtiva i un títol de baró; a més d’idees molt avançades sobre economia, literatura i gestió senyorial, apreses a la cort de Nàpols. Era l’any 1445, i immediatament Jaume de Malferit es posaria mans a l’obra: edificà un castell-palau, del qual encara queden murs i arcs gòtics –integrats en l’actual palau i casa consistorial–; esborrà la petja de l’urbanisme islàmic; planificà una plaça de nova planta, al voltant del palau i de l’almàssera i colomer (l’actual Botelleria), i portà colons per a repoblar-la. Això degué succeir en els anys 14451455 aproximadament. Aielo comptava aleshores El poble d’Aielo, en un mapa del 1753 (Arxiu Municipal) amb 29 famílies (morabatí del 1463140), distribuïdes al voltant del palau, on ja es trobarien edificades una trentena de cases, una d’elles destinada a taverna-hostal, forn i tenda (els monopolis o les regalies feudals). Si comptem, de fet, els solars actuals, ens casa molt bé la xifra de cases amb la xifra de famílies del 1463.

140

ARV, Morabatí, 10.875.

39


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 40

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

El portal del Carme o de l’Aigua

La destrucció de l’urbanisme islàmic –caòtic, als ulls dels occidentals– i la construcció de poblacions en forma de plaça rectangular, amb l’església o el palau enmig, era una cosa molt habitual a la regió de Xàtiva en els segles XV-XVI.141 Vegeu, per exemple, el cas de la villanuevaper a moros vassalls que edificaren els barons de Bicorb, els cavallers Castellà de Vilanova, molt amics dels Malferit.142 També és emblemàtic el cas de Llocnou d’en Fenollet, localitat construïda ex novo en la primeria del segle XVII143 El disseny del poble-plaça dels Malferit, amb cases obrades a la manera cristiana –parcel·les gòtiques, llargues i estretes– respon a un projecte planificat sobre el paper, i treballat per agrimensors o mestres d’obra de vila experts, però musulmans: segurament, del Raval o Moreria de Xàtiva. Ho donen a entendre les mides del recinte, que s’expressen, no en vares o braces forals valencianes, sinó en colzes moriscos de 32 dits àrabs (1 colze = 55,727 cm). El recinte primitiu és un rectangle bastant regular de 160 x 240 colzes. La plaça o buit interior ocupava un altre rectangle de 80 x 160 colzes, que ara observem un tant ‘ple’, per haver-se edificat a l’interior el palau i la botelleria. Les dimensions poligonals del palau gòtic i el seu hort o palau tancat, responen al mateix patró morisc: 26 x 36 x 30 x 40 colzes. Els solars de les cases –cada vassall construiria la seua– eren parcel·les d’uns 40 colzes de fondària fins a les captarreres, i d’una amplada indeterminada, o ‘negociada’ entre els beneficiaris a l’hora de construir.

141 142

143

Vid. PIQUERAS HABA, Juan i al., Geografia de les comarques valencianes, vol. 5, Foro eds., València, 1996. GUINOT, Enric – MARTÍ, Javier, Las villas medievales valencianas (siglos XIII-XIV), dins Boletín Arkeolán, 14, País Basc, 2006, ps. 183-216 (ps. 201202). SOLER, Abel – YAGO, Ramon, Llocnou d’en Fenollet. Geografia, història, patrimoni, Ajuntament de Llocnou d’en Fenollet, 2005.

40


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 41

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana

La costera del Raval, en la dècada del 1970

Finalment, és interessant remarcar que aquella plaça tancada (no existiria la baixada de l’Hospital Vell, ni el carreró les Primícies o del Cup) disposaria solament d’un portal major –el del Carrer Vell o de Sant Antoni144– i de dos carrerons estrets (4,5 colzes d’amplada145), Atzucac de l’antic raval musulmà del Fondo (segle XV) amb portelles d’eixida encarades, respectivament, a la Font (placeta de la Font del Mig) i a la Mesquita (capella de Sant Miquel). El portal major tancaria l’eixida del Carrer Vell (9 colzes d’amplada), vora la confluència amb el carrer de les Tres Avemaries. Ací hi havia, de fet, una casa que estretia la via urbana i que fou assolada el segle passat, per a eixamplar l’eixida de la Plaça, tal com està ara.146 Segons la tradició oral –confirmada per la documentació del 1535– la mesquita d’Aielo es localitzava fora d’aquesta plaça fundacional del Palau i, en principi, separada de les cases. Aquesta ubicació, també l’observem en uns altres pobles (al Càrcer medieval, per exemple) i s’adiu molt bé amb la tradició islàmica de separar l’oratori de les cases, per tal d’afavorir la concentració i el rés. El solar d’aquella mesquita, segurament alçada de nova planta en conjunt amb la Plaça, es correspon amb la casa de Maó (antiga església morisca; casalot del segle XVIII, amb oratori del XIX dedicat a Sant Miquel) i la contingua abadia vella. Amdós edificis sobreïxen de la cantonada dels carrers del Carme i de l’Església.147 Ací mateix, en unes obres de condicionament que efectuaren els propietaris a mitjan segle passat, y para ello abrir una ventana en la antigua ermita, por la calle de la Virgen del Carmen, se encontraron (...) con un arco de medio punto, de piedra de sillería: era, indudablemente, la entrada a la vieja iglesia.148 La necròpoli islàmica, com era corrent també, es trobava extramurs i un tant apartada del poble; concretament a l’actual parc de l’Eixample.149

144

La denominació de ‘Carrer Vell’ es deu al fet que, en ser la part posterior i més estreta de la Plaça, per estar arrimada al palau i al recinte de l’almàssera (actual Botelleria) era l’única part del poble que tenia forma o fesomia de ‘carrer’: el més antic que s’hi conegué, el carrer vell.

145

Encara conservats a la travessa de la Font (uns 2,50 m d’amplada), però no al carreró d’eixida a l’Església (uns 3 m).

146

BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Aportación a la historia de Ayelo de Malferit, Tipogr. de Marí Montañana, València, 1982, p. 20.

147

La banda de darrere del casalot conserva l’orientació S-SE de l’Alquibla, element que seria visible perfectament des de l’Horta Vella, i ajudaria així a orientar-se espiritualment als llauradors moros. El mateix cas de mur de l’alquibla encarat a les hores el trobem a Castelló de Rugat. Vid. SOLER, Abel, Castelló, refugi dels Borja. Història de Castelló de Rugat del segle XI al XVII, Ajuntament de Castelló de Rugat, 2009.

148

BELDA, M. A., Aportación..., ps. 63-64. Vegeu també GOBERNA ORTIZ, Fernando, Un documento sobre Ayelo (Aielo) del año 1555, cuando en Ayelo había un ‘castell’, dins Aielo de Malferit en festes, 1993, ps. 41-50.

149

RIBERA GÒMEZ, Agustí, Una tomba morisca en Aielo de Malferit, dins Alba, 4, Ontinyent, 1989, ps. 129-131; GOBERNA ORTIZ, Fernando, Los moros o sarraïns de Ayelo. Mudéjares y luego moriscos, Aielo de Malferit en festes, 1996, ps. 70-85.

41


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 42

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

Al costat del palau, sabem per documentació posterior que existia un recinte ‘de servei’, constituït segurament per una tanca (més reduïda en superfície que l’actual botelleria), a l’interior de la qual es trobaven l’almàssera senyorial (precedent de l’almàssera que fou enderrocada fa algunes dècades) i una torre-colomer. Aquest segon element era molt important per a la pràctica de la falconeria i el menú gastronòmic del senyor –aspectes accessoris–, i per a la producció de ‘colomina’, adob que era molt apreciat pels llauradors musulmans.150 A l’horta d’Atzueva –terme d’Albaida, coneguda ací com l’Horteta– hi havia un colomer. Al l’horta de l’Aljorf, lloc pròxim també, hi havia un monumental ‘Colomeràs’, i a l’horta del Palomar, un altre ‘Colomeràs’ islàmic –anomenat Tayarân (“el Revol”) en el ‘Llibre del Repartiment’– que explica el nom del poble.151 I, finalment, a la Llosa de Ranes del segle XV, a l’horta de Xàtiva, la casa senyorial dels cavallers Sanç –també molt ben relacionats amb els Malferit– disposava d’una torre-colomer annexa.152 Els grans colomers eren, de fet, fàbriques de fertilitzants naturals. Un altre element important i emblemàtic de la plaça era el Porxe de la Cort de Justícia (tribunal i lloc de reunió del Consell), espai obert, amb una cambra dels forments en el nivell superior –com era costum– que funcionava d’almodí municipal o reserva de grans. D’aquest Porxe es fa menció, per exemple, en la presa de possessió feudal del 1555,153 i deu coincidir amb les cases que ocupaven les dependències de l’ajuntament vell. L’hereu del primer baró, el ‘donzell’ Francesc de Malferit, decidí continuar l’obra del pare, l’obra de la renovació i engrandiment de la senyoria pairal, construint una séquia nova – la Séquia Ampla o Séquia General– i una canal de fusta (1468),154 que li permetera passar l’aigua de l’assut a la riba esquerra del riu. Així les coses, a partir d’aleshores, el senyor d’Aielo duplicaria l’extensió de l’espai irrigat, amb la posada en regadiu de la partida del Dilluns, i buscaria vassalls que treballaren aquelles cases. El procés d’abancalament, reparcel·lació; El carrer de la Mestra, tot empedrat amb maçotets de riu (1966)

150 151

152 153

154

BOLENS, Lucie, Agrónomos andaluces de la Edad Media, Universidad de Granada, Granada, 1994, p. 184. Vegeu SOLER, Abel, L’alqueria del Palomar. El nom del poble i la seua formació en els segles XIII-XIV, dins SOLER, A. - TEROL, V., El Palomar. On es troben la séquia i el camí, Caixa d’Estalvis d’Ontinyent-Ajuntament del Palomar, El Palomar, 1996, ps. 199-230; SOLER, Abel, Albaida. Història de la ciutat, Ajuntament d’Albaida, 2011 (en premsa). Vid. SOLER, Abel – JORDÀ, Rafa, La Llosa de Ranes. Geografia, història, patrimoni, Ajuntament de la Llosa de Ranes, 2003. Vegeu GOBERNA ORTIZ, Fernando, Un documento sobre Ayelo (Aielo) del año 1555, cuando en Ayelo había un ‘castell’, dins Aielo de Malferit en festes, 1993, ps. 41-50. APPV, Protocols de Ramon Pellisser, 23.250, 1467, novembre 11. Us remetem a la part històrica de l’obra.

42


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 43

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana anivellament de bancals amb la tregilla; traça de séquies, braçals i escorredors, etc., portaria més de deu anys de faena i una forta inversió per part de la senyoria (circa 1465-1478). Finalment, quan la nova ‘màquina de reg’ – i de producció de riquesa– estigué a punt, el senyor reuní una nodrida colla de colons moros – una trentena de famílies– i els atorgà sengles solars de casa, i sengles heretats d’horta i secà. Així podrien establir-s’hi com a vassalls emfitèutics, i fer més pròsper el lloc i senyoria d’Aielo (1478).155 S’explica d’aquesta manera que, de colp i volta, Aielo passara de tenir una trentena de famílies (any 1463), a estar habitat per una seixantena de famílies o més (1493); algunes d’elles procedents seguraEl Fondo: un topònim explicatiu ment de Cairent, que es quedaria despoblat. Als nouvinguts, igual que havia fet son pare, Francesc de Malferit els repartiria ‘patis’ o solars per a fer-se casa, i apareixerien sobre el mapa els carrers del Forn Vell (c/ de l’Hospital Vell), del Carme, de les Primícies i de les Tres Avemaries; fins a completar-se el nombre requerit de 60 cases, el doble de les preexistents. L’urbanisme moresc del Fondo i els seus pintorescs atzucacs data, doncs, del 1478 aproximadament. Quasi totes aquelles 60 cases es mantenien plenes a la fi de l’edat mitjana: 63 vassalls el 1493, 59 l’any 1499, 58 l’any 1505.156Tanmateix, una circumstància terrible, com és una epidèmia contagiosa –no sabem de quina malaltia– provocà la mort en cadena de bona part del veïnat. El senyor de la baronia escrigué al rei i la Corona intercedí en el seu favor, en concedir-li una exempció fiscal de 10 anys.157 Tot i que en Malferit buscaria vassalls ràpidament per a omplir al buit, es constata una pèrdua de la tercera part de la població: el cens de l’any 1510 ens aporta la xifra de 43 famílies per a Aielo. Als Vint-i-cinc hi havia 14 cases, però no tardaria moltes dècades a quedar despoblat,158 ja que els seus habitants tendien a anar-se’n a viure a l’Olleria. L’alqueria

155

El document original s’ha perdut, però en el segle XIX, el marqués Joaquim Mercader l’exhibí per a provar els seus drets sobre les terres d’Aielo, en el plet que sostenia amb el veïnat. Vegeu AMAM, Caixa 690, doc. 20, Testimonio del pleito entre el Ayuntamiento de Ayelo y el Sr. Marqués de Malferit. Primera pieza de los autos en los que se declara el Marqués ser dueño absoluto y exclusivo, por títulos legales independientes, de el señorío de Ayelo, de las fincas urbanas y rústicas contenidas en dichos autos. Principaron en noviembre de 1837 y terminaron el 27 de octubre de 1857; estudiat per GOBERNA ORTIZ, Ferran, Abolició del règim senyorial en Aielo de Malferit (1792-1858), dins Alba, 2-3, Ontinyent, 1986-1988, ps. 38-47.

156

GARCIA, Ricard – CISCAR, Eugeni, Moriscos i agermanats, 3 i 4, València, 1974, p. 37; ARV, Mestre Raciona, 10.880.

157

TEROL i REIG, Vicent (ed.), Índex general de consells i actes de l’Arxiu Municipal de Xàtiva (1500-1550), Universitat de València, 2006, p. 87.

158

La darrera menció dels Vint-i-cinc com un lloc poblat per 9 veïns és la del cens 1572 (HALPERIN DONGHI, Tulio, Un conflicto nacional: moriscos y cristianos viejos en Valencia, Institució Alfons el Magnànim, València, 1980, p. 288). En temps de la segregació de l’Olleria respecte de Xàtiva (1583-1588), ja s’havia despoblat. Tal vegada fou el desig d’autonomia el que portà a traslladar-se el veïnat d’ací a l’Olleria, per a forçar així la incorporació del territori vinticinquer al terme novell de la vila, i evitar que es quedara com un illot de Xàtiva. Per a contextualitzar millor, vegeu RAMÍREZ ALEDON, Germà, L’Olleria, vila reial. Aproximació a la seua història, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1989.

43


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 44

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

de Cayrent hi figura encara amb el rètol adjunt de despoblat.159

L’antiga font de l’Auelo

Després vingué la Guerra de la Germania (1519-1522), que no perjudicà excessivament el lloc, i que deixà la població en 50 famílies (1527),160 augmentades a unes 60 el 1536, moment en què 56 vassalls es congreguen en Consell General.161 La recuperació progressiva (73 llars escorcollades en el desarmament morisc del 1563162 vindria acompanyada d’un bon moment econòmic, que es plasmaria en l’eixample de l’Horta General entre la Muleta i la Lloma (c.1560-1576) i en la construcció del molí d’Allà Baix (1576).163

La major disponibilitat de terres i l’assentament de moriscos nouvinguts, ajudaria a créixer el poble –plaça de la Font, carrers del Fondo i de Valls– i a duplicar-se de nou la població, fins a les 150 famílies del 1602, o les 160 expulsades al Magrib l’any 1609.164 Llavors, el nucli d’Aielo comptaria amb un conjunt rectangular i compacte de cases, tancat per quatre portals:165 el portal de l’Aigua o del Carme (eixida a la séquia mare, la font d’Alla Baix i l’Horta Vella), el portal de Sant Roc (al tram inicial del carrer de l’Església –antic c/ de Sant Roc166–, enfront de l’actual replaça de l’Església; eixida de l’enllaç amb el camí reial d’Ontinyent a Xàtiva, i del camí de l’Olleria); el Portal Nou de Sant Cristòfol (que tancava la placeta de la Font per dalt,167 i donava eixida al camins de Montesa i Cairent);168 el Portal Vell o de Sant Francesc (que tancava els carrers de les Tres Avemaries i Sant Antoni, i donava eixida als camins de la Foia Redona, Vallada, l’Alqueria Vella i l’Ombria).169

159

VALLDECABRES RODRIGO, Rafael (ed.), El cens de 1510. Relació de focs valencians ordenada per les Corts de Montsó, Universitat de València, 2002, p. 528. Aielo no figura ací, per una errada de l’editor. La dada la donen BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Aportación a la historia de Ayelo de Malferit, Tipogr. de Marí Montañana, València, 1982, p. 24 (ARV, Real, 514ter., any 1510, f. 8), i GARCÍA CÁRCEL, Ricardo, La ganadería valenciana en el siglo XVI, dins Sàitabi, 27, València, 1977, ps. 79-102.

160

SALVÀ y BALLESTER, Adolfo, Los moriscos valencianos en 1527 y 1528, dins Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, XVI, Castelló de la Plana,1935, ps. 363-376 (p. 375).

161 162

ARV, Escrivanies de Cambra, any 1762, exp. 102. DÁNVILA y COLLADO, Manuel, Desarme de los moriscos en 1563, dins Boletín de la Real Academia de la Historia, 10, Madrid, 1887, ps. 273-306 (p. 293).

163

Vegeu amunt, quan tractem del regadiu.

164

LAPEYRE, Henri, Geografia de la España morisca, Diputació de València, València, 1986, p. 50.

165

Sobre els quatre portals d’Aielo, descrits en una presa de possessió feudal del 1760, vegeu GOBERNA ORTIZ, Fernando, El Ayelo de 1760, según un documento protocolar. Su transformación urbanística en el siglo XVIII, dins Aielo de Malferit en festes, 1994, ps. 63-72.

166

ARV, Clergat, Llibres, 1.573, Libro de censos de la parroquia de Ayelo, f. 3. El nom de ‘carrer de l’Església’ apareix a partir de l’acabament de l’església nova (1744), en substitució del de Sant Roc (GOBERNA ORTIZ, Fernando, Los años de la construcción del templo parroquial de Ayelo de Malferit (1732-1744), dins Aielo de Malferit en festes, 2008, ps. 151-161). El del carreró de la Presó es perdria l’any 1899, per a quedar tota la línia longitudinal de cases com un únic ‘carrer de l’Església’ (AMAM, Acta de ple del 24 de setembre del 1799).

167

La placeta de la Font s’anomenava pel 1824 placeta del Ferrer. Cfr. ARV, Batlia, Lletra E, apèndix 569.

168

De l’antic ‘Portalet’ encara es guardava memòria oral a mitjan segle passat, segons BELDA, M. A., Aportación..., ps. 20.

169

Vid. GOBERNA ORTIZ, Fernando, El carrer de Sant Antoni (‘el Carrer Vell’), dins Festes de Sant Antoni Abat, Aielo de Malferit, 2007, p. 9.

44


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 45

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana Repoblat el lloc amb 57 colons –cristians vells, valencians– l’any 1611,170 acusaria la sequera de la dècada del 1620, i es quedaria reduïda la població a una cinquantena de famílies (46 vassalls, en la presa de possessió del 1636), de llinatges Sanç, Joan, Colomer, Ortís, Belda, Domènech, Aparici, Tortosa, Mira, Mollà, Bernabeu, Ferrandis, Eixea, Barber, Beneito, Castelló, Cerdà, Bataller, etc.171 És a dir, que els mateixos llinatges dels repobladors del segle XVII –colons oriünds majoritàriament de l’Olleria, Xàtiva, Bocairent i Ontinyent– són els que han arribat fins als nostres dies.172 Deu anys després, la xifra de caps de casa ja s’elevava a 81,173 gràcies a una política activa d’atracció de vassalls duta a terme per Francesc IV de Malfert. En l’impost de ‘menjadors’ del 1654 figuren 89 veïns d’Aielo, declarats pel jurat Marc-Antoni Sanchis.174 A partir d’aquell moment s’inicia a tot el Regne de València un moment d’expansió econòmica i demogràfica sostinguda, que es manifesta clarament en les xifres d’Aielo: 106 famílies el 1681, 112 famílies el 1692, 144 caps de casa el 1700 (més de 600 habitants), i 118 famílies el 1712, després de la Guerra de Successió.175 Es configuraria en el darrer terç del segle XVII la replaça i carrer de l’Església, conegut el 1701 amb la denominació de Carrer Nou de Sant Roch, perquè quedava a la banda de fora del portal d’aquesta denominació.176 Ara bé, la gran expansió demogràfica i urbanística d’Aielo fou la que es produí entre els anys 1730 i 1790 aproximadament, en un context de bonança agromercantil (bones collites, sederia, etc.), mancança d’epidèmies greus i de guerres, i uns índexs de natalitat extraordinàriament elevats. De les 136 famílies del 1730 (unes 200 en realitat; ocultació fiscal...), hom passaria a les 442 del 1792, si fem cas de la xifra aportada pel botànic Cavanilles.177

170

BELDA, M. A., Aportación..., ps. 29.

171

ARV, Escrivanies de cambra, any 1762, exp. 102, f. 1.108 i ss.

172

173 174

Una casa del carrer de Mig, 1955

CASANOVA, Emili, Antroponímia d’Aielo de Malferit, dins Aielo de Malferit en festes, 1988, s. p., detecta 42 llinatges bàsics, que es mantenen entre el segle XVII i el XX, i un allau de nous cognoms a partir del 1930, que és quan milloren les comunicacions i el poble –tradicionalment endogàmic– s’obri més cap a l’exterior. El llistat del veinatge del 1646 (ARV, Generalitat, 4.828, fs. 351-352) el transcriu BELDA, M. A., Aportación..., ps. 40-41. 88 veïns, en realitat, més el palau, on residien 6 persones adultes i un nombre indeterminat de xiquets Cfr. AHMX, Llibre 1.101.

175

ARV, Escrivanies de cambra, any 1762, exp. 54, fs. 526v-531, impost de menjadors del 1681; AHMX, Lligall 326, menjadors del 1700; BERNAT, JoanSerafí – BADENES, Miquel-Àngel, Crecimiento de la población valenciana. Análisis y presentación de los censos demográficos (1609-1857), IVEI-Diputació Provincial, València, 1994, p. 194.

176

ARV, Clergat, Llibres, 1.573, Libro de censos de la parroquia de Ayelo, f. 3. En el segle XIX, es conservava la denominació. Vid. ARV, Escrivanies de cambra, any 1839, exp. 30: una propietària regava certes oliveres i moreres, canalitzant les aigües de pluja cap a les seues terres, emplaçades al cap del carrer de Sant Roc.

177

CAVANILLES, Antonio-Josef, Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, Imprenta Real, Madrid, 1795-1797, vol. 2, p. 124. ESPINALT y GARCÍA, Bernardo, Atlante español, o Descripción general de todo el Reyno de España, vol. 9 (Descripción del Reyno de Valencia), Tipogr. d’Hilario Santos Alonso, Madrid, 1784-1786; reimpr. facsímil de la IVEI, València, 1988, en canvi, xifra la població en 330 famílies.

45


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 46

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

El nucli antic d’Aielo (foto del 1965) presenta una trama urbanística ortogonal, gràcies al traçat de carrers rectes i llargs en el segle XVIII

A la part alta del poble s’edificaria sense pausa a partir del 1740, començant per un rectilini Carrer Major de Sant Francesc (1744-c.1750), de cases grans de llaurador.178 Comptava aquest amb una prolongació de cases menudes de jornaler cap a ponent, coneguda popularment com ‘el Raval’. A l’extrem oposat al Raval, és a dir, mirant cap a l’actual passeig de l’Eixample i fitant amb el camí de l’Olleria, es localitzava ‘el forn del Vidre’: un obrador d’objectes de luxe –iniciativa dels marquesos?–, que duraria poc temps en activitat, però que es quedaria fossilitzat en la toponímia periurbana.

178

GOBERNA ORTIZ, Fernando, Los años de la construcción del templo parroquial de Ayelo de Malferit (1732-1744), dins Aielo de Malferit en festes, 2008, ps. 151-161 (p. 158).

46


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 47

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana El cens d’Aranda (1768) situa la població en 1.311 ànimes,179 i el de Floridablanca (1787), precisa que n’eren 1.716 (enfront dels 600 de l’any 1700!), 949 dels quals tenien menys de 25 anys d’edat (el 55,3% del cens).180 Les xifres assolides tenen més mèrit –segons que es mire– si atenem al fet que tot el veïnat estava emparentat, i que es repetien sistemàticament els mateixos cognoms de la carta pobla dos-cents anys després. Així ho constatà, en prendre possessió de la parròquia, el rector Bataller, l’any 1833: El enlace tan grande de parentescos Detall dels voltants del poble, en un mapa del terme de la primeria del segle XX que desde mi llegada a esta parroquia advertí en la mayor parte de las familias que habitan esta población, viéndose obligados a casarse muchos con personas parientes, para poder igualar su clase, condición y estado, siendo preciso sacar dispensa de Su Santidad...,l’ocupava moltes hores; raó per la qual es decidí a elaborar un voluminós índexs de baptismes, a partir dels llibres sagramentals de l’arxiu parroquial.181 Segons la presa de possessió feudal del 1760, hi havia, a més del forn vell de l’actual carrer de l’Hospital, un forn nou a la placeta de l’Hostal; la carnisseria, al carrer del Carme; el trull de fer vi amb sos cups, al carrer de les Primícies, l’almàssera i la casa d’ajuntament i presó a la Plaça (ajuntament vell); una taverna i fleca (venda de pa) en certa casa particular; el forn de vidre del camí de l’Olleria; el molí fariner d’Allà Baix; el teular senyorial, al Dilluns, i l’hort de senyor a la mateixa partida del Dilluns, i les Eres de batre el forment, a la part alta del poble, on tenia el marqués un corral de bestiar.182 S’havien urbanitzat i edificat aleshores els carrers Major, dels Sants de la Pedra i de Sant Llorenç (o de Dalt); amb les corresponents travesses del carrer de Sant Antoni, el del Mig i el de Cairent; més la placeta de l’Hostal (actual pl. de Sant Engraci), i els carrers del Degà Ortís i de la Puríssima, per tal de donar cabuda a les totes les noves famílies. S’havia construït l’església nova de Sant Pere (1732-1744),183 sobre el solar d’un antic hort parroquial. El marqués Salvador Roca havia renovat l’aspecte del palau gòtic (a partir del 1767),184 per a transformar-lo en una residència àulica barroca. I el veïnat més

179

ARDIT, Manuel – BADENES, Miquel-Àngel – BERNAT, Joan-Serafí, El País Valencià en el cens d’Aranda (1768), Universitat Jaume I – Universitat de València, València, 2001.

180

CASTELLÓ TRAVER, Josep-Emili, El País Valenciano en el censo de Floridablanca (1787), Institución Alfonso el Magnánimo, València, 1978, p. 220.

181

SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Societat i demografia d’Aielo, dins Aielo de Malferit en festes, 1991, s. p.

182

GOBERNA ORTIZ, Fernando, El Ayelo de 1760, según un documento protocolar. Su transformación urbanística en el siglo XVIII, dins Aielo de Malferit en festes, 1994, ps. 63-72.

183

SANCHIS y SIVERA, José, Nomenclátor geográfico-eclesiástico de los pueblos de la diócesis de Valencia, Tipogr. de Miquel Gimeno, València, 1922, veu ‘Ayelo de Malferit’.

184

GOBERNA ORTIZ, Fernando, Guió per a un reportatge sobre la casa-palau dels Marquesos de Malferit, Mecanoscrit inèdit de l’Arxiu Municipal d’Aielo de Malferit, 1996.

47


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 48

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

sensible amb les Belles Arts havia decorat els carrers amb portalades boniques, balcons de forja i plafons devocionals de manisetes (dècades del 1780 i el 1790).185

La mortalitat infantil era molt elevada en el segle XIX. Albat aieloner de la primeria del segle XX

No obstant això, les famílies eren prolífiques i nombroses; com aquesta, de la dècada del 1920

El resultat de tota aquesta metamorfosi urbanística, fou la creació d’un dels nuclis antics valencians més bonics que es coneixen i millor conservats, pel que fa a l’arquitectura mediterrània tradicional. La direcció est-oest del Carrer Major marcaria l’orientació de la resta de carrers longitudinals i planers, que són ventilats de cap a cap pel vent de llevant –predominant a la Vall d’Albaida– i que tanquen portes i finestres en els dies d’estiu en què bufa el ponent. I l’encreuament del carrer del Mig –de pujada i baixada– amb el Carrer Major –on es trobaven les millors cases– esdevindrà un punt de trobada conegut popularment com ‘els Quatre Cantons’. Ací és on, per norma general, s’ajuntaven en els segles XVIII al XX els jornalers agrícoles, i on acudien els terratinents i els llauradors, per a llogarlos i que ‘anaren al jornal’.186 Els nous carrers estaven tancats, com els antics, per portals, com ara el portal de l’Era, mencionat en una escriptura del 1746,187 i es tancaven per les nits. El creixement vegetatiu serà constant, així mateix, durant el segle XIX. L’any 1826, per exemple, comptava Aielo amb 2.568 habitants, i, segons el diccionari de Miñano, las calles y paseos son hermosos y llanos.188 Hi havia epidèmies de còlera –com la del 1834, que justifica la devoció pel Crist– i passades de malalties contagioses i senils, que provocaven mortaldats traumàtiques. Però, com cada matrimoni procurava tenir 6, 7 o 8 fills, la població continuava creixent. L’any 1836, per exemple, nasqueren 196 infants, i moriren 105 persones d’entre 0 i 16 anys; la majoria, nadons de molt curta edat. D’altra banda, cada any s’abandonaven entre 1 i 6 xiquets de bolquers; uns expòsits que rebien el cognom ‘San Pedro’, encara que en casar-se i tenir fills –cas de ser adoptats ací– aquests incorporaven els cognoms de la mare. Durant la recessió econòmica del 1866-1872 se n’abandonaren 29.189 Els vint-i-quatre llinatges ‘bàsics’ o predominants aleshores eren, per ordre alfabètic, els següents (1857): Almiñana, Aparici, Barber, Bataller, Bela, Calabuig, Castelló, Colomer, Egea, Ferri, Juan, Martí, Martínez, Mira, Mollà, Mompó, Ortiz, Pèrez, Sancho, Sanz, Soler, Vicent, Vidal i Vila.190

185

JUAN COLOMER, Mª. Jesús, Paneles cerámicos de Aielo de Malferit (s. XVIII), dins Aielo de Malferit en festes, 1992, ps. 43-46.

186

COLOMER, M., I de Ayelo al cielo, dins Aielo de Malferit en festes, 2009, ps. 135-136.

187

JUAN, Mª. Jesús – SANZ, Mariló, Els refugis dels pobres a Aielo de Malferit al final del segle XIX: la Casa de Pobres (1891-1896) i les Coves de l’Era, dins Aielo de Malferit en festes, 2008, ps. 142-146.

188

MIÑANO, Sebastián de, Diccionario geográfico-estadístico de España y Portugal, Madrid, 1826, vol. 1, p. 343.

189

SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Societat i demografia d’Aielo, dins Aielo de Malferit en festes, 1991, s. p.

190

ADPV, D.3.6.1, caixa 7, Cens del 1857.

48


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 49

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana Segons el diccionari de Madoz (dades del 1842), el nombre de cases era de 566, amb 527 veïns i 2.709 habitants.191 El nomenclàtor de carrers, segons el padró del 1841, era la següent: Sant Roc, Puríssima, Sant Llorenç, Sant Antoni, plaça de l’Hostal, Sants de la Pedra, Carreró, Església, Raval, carreró del Pare Sant, plaça del Palau, Carrer Fondo, plaça de la Font o del Ferrer, carreró del Forn Vell, Verge dels Desemparats, Presó, Eres, Sant Francesc i Carnisseria Vella.192 El lloc més animat, des de la mitjania del segle XVIII, era la placeta de l’Hostal –actual plaça de Sant Engraci– per trobar-se allí precisament l’hostal, ser lloc de reunió del veïnat, d’entrada al poble de forasters i volantiners, etc. De manera que la plaça del Palau es quedà relativament arraconada.193 En la segona meitat del segle XIX, amb els 2.796 habitants del 1861 (més de 700 famílies) i els 2.842 habitants del 1869, es posarien de manifest els límits maltusians d’una economia basada quasi exclusivament en l’agricultura. I encara que l’horta s’havia fragmentat en minúscules parcel·les, treballades i adobades com si foren vivers o jardins, en èpoques de dificultats (1866-1872; denotades, com hem vist, per l’abandonament d’expòsits) no hi havia jornal per a tots. Els joves es trobaven sense faena i, quan baixaven a la Ribera a segar arròs, optaven sovint per quedar-se per allí a festejar i a casar-se. Els més agosarats, a partir de la dècada del 1880, emigraran a l’Algèria colonial francesa, l’Argentina, França, Barcelona (d’ací, el renom de ‘barranc de la Barceloneta’ per al que circumda el Raval), etc., impulsats per la fam. A Aielo no s’edificava més, i moltes cases estaven compartides per diferents famílies nombroses.

Emigrants aieloners: la família Sanz Sanz a Nimes, 1926

Totes aquestes dificultats tenen reflex en el relatiu estancament demogràfic de la fi de segle: caiguda a 2.689 habitants el 1874, 2.969 hb i 730 famílies el 1886 (xifra no superada fins a la dècada del 1950),194 a l’endemà del còlera del 1885,195 i 2.883 hb l’any 1900. El que fins a mitjan segle XIX havia sigut un poble capaç d’absorbir el creixement intern, a base de treballar tot el terme i part dels termes veïns; d’intensificar i millorar les tècniques hortícoles, i d’innovar unes altres activitats (llenyaters, arriers, algepsers...), era ara incapaç d’evitar la diàspora de joves que emigraven buscant faena. El nucli antic continuava tancat per set portals i portalets, que calgué tancar el 1885 per a prevenir el contagi del còlera. Per les nits, els homes s’ajuntaven a beure a les tavernes i, com que hi hagué un crim el 1886 por culpa de las bebidas, es creà un

191

MADOZ, Pascual, Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia, eds. Alfons el Magnànim, València, 1987 (Reimpr. parcial i facsímil del Diccionario d’Espanya, Madrid, 1847), vol. 1, ps. 133-134, s. v. ‘Ayelo de Malferid’.

192

RIBERA ILARIO, Lirios, La propietat i la riquesa en Aielo de Malferit al segle XIX, dins Alba, 5-6, Ontinyent, 1990-1991, ps. 177-190 (p. 187). En ADPV, E.14.2, Lligall 29, exp. 1.627, consta el següent repartiment de cases per carrers per a l’any 1856: Nou i Sant Roc (64); Mestra, Església i Carreró (35); la Font (29); Desemparats i Puríssima (41); Sants de la Pedra (40); Sant Llorenç (105); travessa dels Sants de la Pedra (66); Sant Francesc (55); Sant Antoni i Plaça (64); Presó i Cups (18), i Fondo (62).

193 194

195

SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Volantiners a l’hostal de la Plaça, dins Aielo de Malferit en festes, 2003, ps. 108-114. M. i BORDERIA, Lluís, Arquitectura i assistència hospitalària al segle XIX. L’Hospital-Beneficència d’Aielo de Malferit, Col·lecció ‘Biblioteca Degà Ortiz i Sanz’, núm. 3, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2003, p. 37. SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, El còlera del 1885 a Aielo de Malferit, dins Aielo de Malferit en festes, 2004, ps. 147-154.

49


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 50

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

cos de vigilants nocturns o serenos. El 1895 es dictaren ordinacions per tal que no es jugara a pilota en hores de descans, no estengueren les dones roba al carrer, etc.196 I el 1899 es retolaren els carrers amb les noves denominacions oficials. Així, la plaça del Palau passà a ser denominada ‘de la Constitució’; el carrer del Portal de l’Aigua, carrer de l’Hospital; el dels Cups, carrer de les Primícies, etc. A Sant Francesc, la Mare de Déu dels Desemparats i la Puríssima Concepció, se’ls suprimí del santoral urbà per a sancionar toponímicament l’existència d’un ‘Carrer Major’, i a Sant Roc, per a donar protagonisme a l’església: ...y, por ello, desde la plaza de la Constitución hasta la salida del pueblo por el camino llamado de les Forques, se llaImmigrants romanesos, celebrant una eucaristia ortodoxa a Aielo, 2010 mará calle de la Iglesia.197 Les forques (el patíbul simbòlic del poder jurisdiccional dels marquesos, enderrocat l’any 1811) ja no estaven on havien estat, on ara està la creu de terme, però encara era d’ús popular el nom de ‘les Forques’, aplicat a l’enllaç del poble amb el camí reial Ontinyent-Xàtiva. Les cases de la Lloma, tirant cap al cementeri, s’anomenarien carrer d’Orient; la plaça de l’Hostal, Sant Engraci; el carrer de la Mestra, Sant Pere; el callejón sin salida que da frente a la ermita de San Miguel se llamará callejón de Valls;el carrer de la Font, plaça de la Font i carrer del Mig; la travessa dels Sants de la Pedra al carrer Major, carreró de Sant Llorenç; la cercavilla de la población, desde el Tejar hasta la Casa de Pobres [institució hospitalària],198 se denominará ‘calle de Poniente’; la travessa del Carrer Vell al del Mig, carrer de la Llibertat, i el Carrer Vell, Sant Antoni. Es crearen també la ‘travessa de la Plaça’ i el ‘carreró de la Font’. Per aquesta època anirien sent derrocats els antics portals, mancats ara de funció preventiva i de control sanitari. La crisi de l’Any Deu o de la fil·loxera provocaria una nova onada migratòria i una caiguda dels 2.895 habitants del 1910, als 2.695 hb del 1930. El descens no lleva que s’acabara de consolidar un raval apartat del nucli antic, un ‘Barri de les Eres’ que comptava cap al 1930 amb 19 cases (104 habitants) i uns altres 8 edificis destinats a altres usos.199 Pel 1920 el veïnat gaudia de quatre fonts públiques (a banda de la font d’Allà Baix): la font del Mig, la font del Raval (c/ de Sant Antoni), la del carrer del Canonge Ortiz, i la de l’Auelo, baix les manises dels Sants de la Pedra, que s’assortia dels sobrants de la bassa de la Cava: una portada d’aigües a domicilis particulars, finançada pels anys 1911-1914 per un grup de famílies acomodades del centre del poble.200 A totes aquestes fonts, s’afegiria l’any 1925 la font de l’Eixample, a l’entrada de l’actual passeig

196

JUAN, Mª. Jesús – SANZ, Mariló, Nuestras calles (1885-1990), dins Aielo de Malferit en festes, 1990, s. p.

197

AMAM, Caixa 1, doc. 13, 24 de setembre del 1899.

198

199 200

JUAN, Mª. Jesús – SANZ, Mariló, Els refugis dels pobres a Aielo de Malferit al final del segle XIX: la Casa de Pobres (1891-1896) i les Coves de l’Era, dins Aielo de Malferit en festes, 2008, ps. 142-146. ALFONSO MEDRANO, Daniel, El poblament de la Vall d’Albaida en 1930 (I), dins Almaig. Estudis i documents, 23, Ontinyent, 2007, ps. 57-67. Les fonts tradicionals del poble disposaven de bons abeuradors per a cavalleries. Els de la font del Raval i la Font del Mig foren eliminats el 1927: AMAM, Llibre 3, f. 5, Acta de ple del 30 d’octubre del 1927.

50


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 51

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana des del Carrer Major.201 Aquesta última seria la font més concorreguda a mitjan segle XX: en temps de sequera, s’acumulaven rastres de fins a seixanta cànters, recolzats en la barana de l’Eixample.202 Una altra novetat de l’ambient urbà era l’existència d’arbres i jardins públics, gràcies a la promoció de plantacions arbòries dels anys 1910-1914, en consonància amb les polítiques de repoblació forestal, la presència de brigades i guardes, i les festes cíviques de l’Arbre, iniciades a tota la Vall d’Albaida cap al 1910.203 En l’àmbit de les millores socials, cal destacar la construcció d’un Hospital-Beneficència de moderna estructura, l’any 1913.204

Les escoles, en el plànol d’eixample del poble, 1930 (Arxiu Municipal)

Quedava pendent, però, trencar l’aïllament topogràfic del Carrer Major respecte de la carretera d’Ontinyent a l’Alcúdia de Crespins. Entre mig estaven l’extens hort tancat o jardí dels germans Daniel i Joaquim Mompó, i el mur d’Adriano, recaient al carrer d’Orient. Cap al 1923, el prohom local Joaquim Belda Domènech convencé els seus cosins els Mompó perquè sacrificaren l’hort i la reixa de ferro que hi donava accés, per tal de millorar l’entrada del poble. A més a més, tocava reemplaçar els antics espais de l’oci llaurador –la vora del riu, la font d’Allà Baix, el Molí Propet, la fonteta d’Eixea...– per una nova àrea de passeig, a manera de glorieta, digna dels ‘senyorets’ de la nova societat burgesa. Aquell nou espai d’oci i trobada, joc, música, ball, etc., seria el Passeig de l’Eixample, que és el parc més bonic i millor aconseguit de tota la Vall d’Albaida. Ací s’alçarien els símbols del règim conservador i alhora regeneracionista de la Dictadura de Primo de Rivera: la nova caserna de la Guàrdia Civil (actual casa de la Cultura; quarter del 1925 al 1968), i les Escoles Nacionals (actual Museu de Nino Bravo i Biblioteca), dels anys 19301931.205 El Passeig s’anomenaria així –l’Eixample– perquè l’any 1928 l’alcalde Vicent Barber havia contractat l’arquitecte alcoià Vicent Valls Gadea, a fi que projectara un eixample urbanístic per a Aielo de Malferit: un plànol d’alineacions urbanes futures (escala gràfica 1:500)206 que permetera organitzar el creixement de manera racional i moderna. Ja durant la II República, pel 1933, s’emprendrien múltiples obres de millora urbana –renovació de voreres i fonts, enllumenat, seients, plantació de nogueres a l’entrada del poble, etc.– que farien d’Aielo un dels pobles més elegants i ben urbanitzats de tota la comarca. Després d’això vindria la Guerra Civil (1936-1939), amb una reducció de la població a 2.595 habitants, i una dura postguerra, amb 2.823 habitants per a l’any 1950. Les dècades del 1950 i 1960, de recuperació primerament, i d’expansió econòmica i demogràfica després, se saldaren amb un increment demogràfic (3.085 habitants el 1960, 3.160 hb el 1970) atenuat per l’emigració laboral: l’any 1966, per exemple, la trentena de famílies emigraren a Vila-real (la Plana) per haver-se traslladat allí, des d’Ontinyent, la fàbrica de paper ‘La Clariana’.

201

BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Aportación a la historia de Ayelo de Malferit, Tipogr. de Marí Montañana, València, 1982, ps. 113-114.

202

ÁLVAREZ COLOMER, Mª. Dolores, El Ensanche’97, dins Aielo de Malferit en festes, 2009, ps. 133-134.

203

JUAN, M. J. – SANZ, M., Nuestras calles..., s. p.; MARTÍNEZ i SANCHIS, José A., Les serres de la Vall d’Albaida i els seus recursos forestals (19032003). Passat i futur, Mancomunitat de municipis de la Vall d’Albaida, Ontinyent, 2005.

204

M. i BORDERIA, Lluís, Arquitectura i assistència hospitalària al segle XIX. L’Hospital-Beneficència d’Aielo de Malferit, Col·lecció ‘Biblioteca Degà Ortiz i Sanz’, núm. 3, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2003.

205 206

AMAM, Caixa 841, doc. 7, Expedient de l’Eixample. En la realització d’aquest plànol, conservat en l’AMAM, Caixa 925, doc. 19, col·laborà amb l’arquitecte el perit agrícola Josep Llopis Carbonell. El projecte estigué a punt el 1932 i fou aprovat pel Govern Civil de la província el 1933. El 1935 s’efectuaren algunes modificacions (AMAM, Caixa 925, doc. 20).

51


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 52

AIELO DE MALFERIT No obstant això, els progressos de l’economia afavoriren l’adquisició de les noves ‘Cases Barates’ promogudes per l’Estat (1956-1957), o de les ‘Cases del Rector’, promogudes a iniciativa de la parròquia, en la dècada del 1960. El poble s’aniria escampant, a poc a poc, cap amunt, en direcció al Calvari, les Eres i la partida del Cóp, a hores d’ara totalment urbanitzada. Ho afavoririen els successius plans generals d’ordenació urbana (1956, 1982), que es basaren –en línies generals– en el primitiu pla d’eixample de l’any 1928.207 L’expansió urbana era pensada, bàsicament, per a absorbir la demanda endògena, ja que l’emigració de castellans –tan important en municipis industrials veïns, com Ontinyent o l’Olleria– fou poc o gens significativa, en el cas d’Aielo de Malferit.208

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

El Passeig, en la dècada del 1950

El Passeig, l’any 2010

207

VIDAL SANZ, Rafael, Por un Ayelo más bello, dins Aielo de Malferit en festes, 1988, s. p.

208

PASTOR, Santiago – OLIVER, Agustín, Diagnóstico de salud de Aielo de Malferit, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 1994, ps. 26-27.

52


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 53

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana

Cua de cànters a la font de l’Eixample, 1965

En els anys 1954-1955, s’efectuaren obres de millora de l’Eixample, amb l’anivellament de l’esplanada, i la col·locació de reixes, escalinates, baranes, etc., al voltant de l’Hospital.209 I ja en la primeria dels setanta al solar de l’hort d’Adriano s’alçaria una finca de pisos: tot un símbol del ‘progrés’ desarrollista de l’època, i de la falta de cultura i sensibilitat artística que l’acompanyava. Més enllà del Passeig, a l’entrada del poble, abans de ser urbanitzada tal com la coneixem ara, s’estenia un caminal ombrejat per nogueres; més un rogle de figueres, algunes ‘quinquilleres’ (acàcies) i garrofers vora la venta. Quan venia la temporada, els xiquets s’aficionaren a tirar a pedrades les nous i colgar-les en clots, perquè suaren, soltaren la corfa i poder-se-les menjar. El costum desapareixeria en els anys setanta, en ser arrancat tot aquell arbrat. En la dècada dels seixanta, en eixir del Carrer Major cap a la carretera, et trobaves primerament amb la font i l’abeurador de l’Eixample; el quarter de la Benemèrita, a mà esquerra, i l’hort o corral d’Adriano, a mà dreta; el Passeig, flanquejat a la dreta per l’Hospital i el carrer de les Cases Noves, i a l’esquerra per les Escoles i la casa de Miquel Belda ‘Messina’, seu de la Policia Local des del 2009. En travessar la carretera que puja cap a Moixent, estava el passeig de les Nogueres, amb bancals a mà dreta. A mà esquerra, el camp de futbol, la casa del Drapero, la casa del tío Guitarró, el xalet de Llovet, la casa de Baptiste ‘el Cabo’, el bar ‘La Bicicleta’, el celler del germans Mompó de la Botelleria i alguns bancals. En arribar als garrofers de la carretera, estaven la creu de terme (restaurada el 1940), la casilla de peons caminaires, la venta del tíoSantiago, i l’altra venta més antiga, que encara es conserva, abraçada per cases i construccions modernes. Pels anys 1971-1974 es pavimentaren i asfaltaren tots els carrers del nucli antic, amb la qual cosa es perderen els tradicionals

209

SANZ, Mariló – VIDAL, Noelia – JUAN, Mª. Jesús, L’Eixample: escenari de vida, escenari d’història (catàleg d’exposició), Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2009.

53


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 54

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

Inauguració del quarter de la Guàrdia Civil al Passeig de l’Eixample, 25 d’octubre del 1925

54


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 55

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana

55


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 56

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

La reina de festes i la cort d’honor, per davant de la Cooperativa, en la dècada del 1960

empedrats de cudols i maçots, alguns dels quals dataven del segle XVIII.210 El constant increment del parc automobilístic –que ha superat, l’any 2009, els 3.000 vehicles a motor– així ho exigia. En els anys 1976-1983 s’urbanitzà, se sanejà i s’edificà la zona del Cóp.211 El 1977 es millorà l’enllumenat públic212 i a partir del 1982 es promogué una nova tanda de pavimentacions.213 Ja en la dècada dels huitanta i primers noranta, es consolidaria un nou eix d’expansió –de baixa densitat edilícia– al voltant de l’avinguda d’Alfredo Castelló Silvestre. I és que la localitat havia passat dels 3.424 habitants del 1975, als 3.924 hb del 1996. El pas de l’autovia a la fi de segle, la projecció de moderns polígons industrials als Serrans i la recent atracció de mà d’obra estrangera, afavoririen la definitiva eixida de l’estancament: 4.283 habitants el 2003, 4.679 hb el 2009. El fenomen de la immigració es percebia ja clarament pel 2008, quan el 10,3% de la població era ja estrangera: 538 individus, el 80% (430), de nacionalitat romanesa.214 Això no obstant, l’actual situació de recessió econòmica, iniciada en els anys 2007-2008, afavorirà una nova fase d’estancament urbà i demogràfic.

En un altre ordre de coses, és d’elogiar la recent preocupació de la gent d’Aielo per millorar l’aspecte del nucli antic, amb obres de reurbanització com les de la plaça del Palau (2006), i amb projectes de restauració de l’esL’avinguda del Crist, dècada del 1960 glésia, el palau, les cases particulars, etc. Perquè la qualitat de vida de molts aieloners dependrà de les millores que, en aquest sentit, s’emprenguen.

210

JUAN, Mª. Jesús – SANZ, Mariló, Nuestras calles (1885-1990), dins Aielo de Malferit en festes, 1990, s. p.

211

AMAM, Caixa 941, doc. 4.

212

AMAM, Caixa 939, doc. 10.

213

AMAM, Caixa 957, doc. 22.

214

En internet: fitxa municipal d’Aielo (2008), de la plana web de ‘Caja España’, consultada en setembre del 2010.

56


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 57

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana

L’expansió urbanística d’Aielo cap a la carretera, en una foto aèria de la dècada del 1970

57


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 58

1.3. L’AGRICULTURA I ELS SISTEMES DE REG L’agricultura ha sigut, durant els últims mil·lennis, la base de l’economia local d’Aielo de Malferit, i encara és un dels sectors més interessants en què s’ocupa el veïnat; sobretot, el d’edat avançada. El solar agrícola d’Aielo es caracteritza per ser un indret de la solana de la vall, encarat al sòl de migdia, i amb una mitjana de precipitacions sensiblement inferior a la de l’ombria de Benicadell. Això no obstant, és una terra aquesta –el tap, llacorella o marga blanca– productiva de cereals i favorable a les vinyes. El microclima local fa que les collites d’ací siguen més primerenques que les de l’altra banda de la comarca, ja que l’exposició solar accelera la floració a la fi de l’hivern. Així ho constatava ja, a mitjan segle XIX la memòria tècnica de Miquel Bosch, on s’explicava també que les oliveres fructificaven millor al Marquesat d’Albaida que ací.215 En canvi, els garrofers sempre han anat molt bé al racó d’Aielo. Una anècdota molt antiga –del segle XV– exemplifica la qualitat primerenca de les hortalisses del rogle. Això va anar i era un cardenal de la família Borja, que comprà Albaida i construí un palau per al seu fill, a qui casà amb la neboda del rei, per a ferlo comte. El cardenal es retirà a viure amb la seua amant i els seus criats a la casa senyorial de Carrícola –això és històric– i s’en-

Un garrofer mil·lenari a la partida de Pursons, en la primeria del segle passat

215

BOSCH y JULIÁ, Miguel, Memoria sobre la inundación del Júcar en 1864, presentada al Ministerio de Fomento, Imprenta Nacional, Madrid, 1866, p. 268.

58


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 59

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana carregà que el més fidel dels seus criats, anomenat Ramon, li portara tots els capricis que desitjava. Un dia, que no era temporada, el cardenal volia dinar ‘bajoques farcides’ (és a dir, pebres, pimentons...), i no n’hi havia. Ara, que en lloc de comunicar la mala notícia al cardenal, el fidel criat –a qui l’eclesiàstic agafava dels cabells quan es cabrejava, segons testimonis de l’època– corregué Seca i Meca, i la vall d’Andorra aquell matí, fins que aconseguí comprar, per un preu escandalós, els primers pebres de tota la Vall d’Albaida: concretament, els de l’horta dels Vint-i-cinc, a mitjan camí entre Aielo i l’Olleria. En tornar al palau de Carrícola, el cardenal –que ja devia estar més blau que un lliri– exclamà: “Tu veus, Ramon? El qui té diners té de tot!” I aquesta dita es féu popular a la comarca.216 Un altre aspecte tòpic de l’agricultura d’Aielo de Malferit és l’especialització que hi hagué en els segles XVIII al XX en la producció d’uns napsespecials, amb denominació d’origen ‘nap d’Aielo’. La inclinació per la producció nabera es deu, en part, a una estratègia dels d’Aielo que combatien el sistema feudal i el seu representant local, el marqués de Malferit. Com que la carta pobla del 1611 no feia cap referència al nap com a producte que haguera de partir collita, el veïnat tractà d’esquivar per ací el jou feudal. Però el marqués demostrà que naps o xerevies, tot eren productes de l’horta, i havien de partir fruits. Aleshores, els llauradors li ompliren el palau de naps –en lloc de dacsa, cereals o altres coses més interessants a la senyoria– i els arrendadors senyorials no saberen que fer amb ells. Era una victòria de l’enginy llaurador sobre l’opressió feudal, que tingué seqüeles mercantils, ja que el nap d’Aielo cobrà gran fama. El refranyer d’Estanislau Alberola –lletraferit de Quatretonda– recull la dita ‘paréixer el nap d’Aielo’, aplicable a una persona de massa corporal consistent.217 D’altra banda, a la Morella del segle XIX circulava un col·loqui humorístic, ‘Casament de Miquelo i Tomasa’, on la filla nounada del matrimoni era descrita amb l’expressió: ‘tot cabota, com un nap de Ayelo’.218 Així que la fama dels naps d’Aielo de Malferit arribava ben lluny, i no es quedava sols a la plaça del Mercat de Xàtiva, on les mestresses se’l rifaven per a fer arròs amb fesols i naps, cassola al forn o cassola de naps. Eren –i són– uns naps redons, suculents i de mata selecta, que feien exclamar els forasters, quan veien algú del nostre poble: ‘Aielo, naps!!’ Encara se’n fan, per al mercat d’abastos de Xàtiva. Acompanyant aquest crit de guerra local, el mestre Miquel Ferrandis composà en la dècada del 1920 uns versos dedicats a tan excel·lent producció, que deien: D’un nap molt gran que colliren, / feren allí el campanar / i, de les sobres i arrels, / en el riu feren l’Arcà. / El nap d’Aielo té fama, / té fama de ser molt bo; / per quintals fan els pedidos / tots els que saben açò. / El nap d’Aielo té fama, / té fama de ser molt bo. / El que menja naps d’Aielo / en tota sa vida no es mor.219 De veres que no. Tòpics a banda, veiem quina ha sigut l’evolució agrícola d’Aielo al llarg dels segles. Segons dades dels anys 1625-1628, les produccions locals més rellevants eren els cereals (60% del valor), el vi (27%) i l’oli (6%).220 La collita de vi oscil·lava aleshores entre els 1.500 i els 4.000 cànters anuals (1 cànter foral valencià = 10,77 litres).221 També fou molt important, en els segles XVI al XIX, la ‘collita’ de seda fina filada, quantificada en 500 càrregues de fulla i 750 lliures el 1738; cosa que feia d’Aielo la sisena localitat productora del rànquing comarcal.222 Ara bé, en els anys centrals del segle XVIII és fàcil que Aielo remuntara po-

216

L’anècdota no és literària, sinó literal, tal com es conta en un procés judicial de l’Arxiu del Regne de València, que trobareu ressenyat en SOLER, Abel, Albaida. Història de la ciutat, Ajuntament d’Albaida, 2011 (en premsa). Ara, la frase medieval u original era: “Veeu, Ramon? El qui té dinés té tota res!”

217

ALBEROLA, Estanislau – PERIS, Manuel, Refranyer valencià, Arte y Letras, València, 1928, p. 200.

218

Ho podeu consultar (2010) en la plana web oficial del municipi del Portell de Morella.

219

MICÓ, Mª. Josep – SOLER, Juanjo (eds.), Miquel Ferràndiz, el mestre poeta, Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, Ontinyent, 2002, ps. 82-84.

220

CISCAR PALLARÉS, Eugenio, Tierra y señorío en el País Valenciano (1570-1620), Del Cénia al Segura, València, 1977, p. 45.

221

FELIPO ORTS, Amparo, Producción y consumo de vino en el País Valenciano durante el siglo XVII: los manifiestos de 1627-1631, dins Sàitabi, 35, València, 1985, ps. 127-150 (p. 132).

222

FRANCH BENAVENT, Ricardo, La producción de seda en el País Valenciano durante el siglo XVIII: distribución geográfica y evolución, dins Noticiario de Historia Agraria, 8, Múrcia, 1994, ps. 67-98.

59


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 60

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

sicions: la ‘collita’ del 1749 fou de 997 lliures; la del 1751, de 1.325 lliures, i la del 1755, de 2.128 lliures, in crescendo.223 A mitjan segle XVIII es visqué una època d’expansió agrícola i extensió de conreus sense precedents: de les 4.000 fanecades llaurades pel 1611, l’any de la carta pobla, es passaria a les vora 10.000 del 1810. De manera que s’arribà a incloure en el ‘bancalat’ del terme quasi les 12.000 llaurades en època contemporània. Segons els testimonis d’un dels litigis amb el marqués, entre el 1740 i el 1810 s’havien tret de l’erm vora 3.000 fanecades, ço és, un 30% de la superfície conreada.224

Un bancal d’albercoquers del terme d’Aielo

Juan Juan, podant un albercoquer

Quan el botànic Antoni Cavanilles visità la localitat, l’any 1792, trobà que produïa 14.000 cànters de vi, 2.000 arroves d’oli, 90.000 arroves de garrofes; més de 20.000 arroves de figues seques i altres fruites (ametles, sobretot); 600 cafissos de blat, 3.000 lliures de seda, i moltes hortalisses.225 Pocs anys abans, el geògraf català Espinalt havia pogut veure el terme plantat de moreres, garroferes, nogueres, ametlers, oliveres i vinyes, i advertia (1785): la inclinación que sus naturales tienen a la agricultura, hace que [el terme] sea muy ameno y fértil en trigo, cebada, aceyte, almendra, legumbres, seda y vino.226 Una estadística del 1832 destaca el predomini de les moreres i els dacsars a l’horta.227 I el diccionari Madoz (1845) ens aporta un llistat de fruits: blat, ordi, dacsa, creïlles, garrofes, alls, vi, oli, mel, seda, hortalisses i fruites.228 Les creïlles eren una novetat d’última hora, ja que començaven a conrear-se aleshores a València per al consum humà.229 Aielo era un dels pocs pobles de la vall on se’n feien.

223

RIBES IBORRA, Vicent, La industrialització de la zona de Xàtiva en el context valencià, dins RIBES, V. (ed.), La industrialització de la zona de Xàtiva en el context valencià (1710-1939), col·l. Gramalla, 4, Ajuntament de Xàtiva, 1994, ps. 13-160 (p. 93).

224

Vegeu GOBERNA ORTIZ, Ferran, Abolició del règim senyorial en Aielo de Malferit (1792-1858), dins Alba, 2-3, Ontinyent, 1986-1988, ps. 38-47 (p. 40). Els advocats de l’època confonen –de vegades, interessadament– ‘jornals’ (6 fanecades) amb fanecades; però, en qualsevol cas, les xifres casen bé amb la realitat agrícola i l’extensió de la superfície agrícola del terme.

225

CAVANILLES, Antonio-Josef, Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, Imprenta Real, Madrid, 1795-1797, vol. 2, p. 125.

226

ESPINALT y GARCÍA, Bernardo, Atlante español, o Descripción general de todo el Reyno de España, vol. 9 (Descripción del Reyno de Valencia), Tipogr. d’Hilario Santos Alonso, Madrid, 1784-1786; reimpr. facsímil de la IVEI, València, 1988, vol. 2, ps. 53-54.

227 228

229

Document citat per BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Aportación a la historia de Ayelo de Malferit, Tipogr. de Marí Montañana, València, 1982, p. 60. MADOZ, Pascual, Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia, eds. Alfons el Magnànim, València, 1987 (Reimpr. parcial i facsímil del Diccionario d’Espanya, Madrid, 1847), vol. 1, ps. 133-134, s. v. ‘Ayelo de Malferid’. Vid. BRINES BLASCO, Joan, La introducción del cultivo de la patata en el País Valenciano, dins Papeles de Geografía, 23-24, Múrcia, 1996, ps. 63-69

60


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 61

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana En la segona meitat del segle XIX, els secans foren ocupats hegemònicament per la vinya, per a produir aiguardent i, més avant, alcohol vínic. Tota la vall era una terra de vinyes, en vespres de la fil·loxera, que les destruiria completament (1909-1914) i obligaria a replantar-les. I ací és on es troba l’origen de la manufactura local del ‘barbat’, de la qual tractarem tot seguit. En relació amb el barbat i uns altres avanços de l’agricultura del 1900, es troba la figura de l’emprenedor Baptista Aparici Belda (1854-1942). Entre altres coses, a Aparici es deu la divulgació d’una variant d’olivera originària de la serra d’Énguera, el xanglot reial, que encara es planta en molts indrets amb finalitat comercial. Descoberta per uns caçadors l’any 1897, Aparici l’empeltà en olivardons per a fer planter, ja que produïa uns ‘xanglots’ o raïms d’olives molt bonics, i rendia a raó de 340 kg per arbre adult (245 kg, als vint anys). El projecte quallaria en la dècada del 1910 amb la creació del Centre Vitícola i Oleícola d’Aielo (1917), que promouria la replantació de vinyes amb varietats franceses de ‘peu de vinya americà’ i la difusió de l’anomenada ‘olivera xanglotera’.230 D’aquesta varietat, se n’arribaren a plantar dos milions de plantes, als olivars de Còrdova i Jaén: les últimes remeses es feren el 1963.231 Els agricultors aieloners de l’època, no sols experimentaven en el camp del viverisme, sinó que s’esforçaven per fer rendir la terra amb tots els recursos de què disposaven. Segons el pare Sucías, que visità el poble pel 1900, els llauradors benefician los campos haciendo hormigueros o tierras quemadas, y lo mismo con gran cantidad de estiércol y guano.232 El ‘desastre de l’Any Deu’ –la fil·loxera– tindria greus efectes conjunturals per a l’economia local, però prompte es reconstruiria el paisatge agrícola. Entre els anys vint i els anys cinquanta, encara es conservaven algunes heretats mitjanament, com ara la del marqués de Malferit, la del tíoAparici, la dels Mesines o la dels Jacintes (de la botelleria Mompó). Tanmateix, en les dècades del 1950-1960, s’accentuà el caràcter minifundista del paisatge local: Aparici morí solter, i els molts nebots que tenia segmentaren l’herència; els Mesines i els Jacintes optaren per professions liberals, que els vincularen a la ciutat de València i els desvincularen de la ‘terreta’ d’Aielo. Així que preferiren vendre la terra, a poc a poc, als arrendataris i als colons que, durant dècades, havien treballat per a ells la terra. Els jornals eren cars, i ja no compensava. Per aquells anys s’experimentà una producció de tabac (1953),233 que durà pocs anys. Els productes tradicionals trobaven bona eixida i les famílies ‘s’arbitraven’ del que treien de l’horta, a fi d’assegurar-se l’autoproveïment. Les sequeres dels anys 1953-1954 i 1956-1958, les gelades del 1954 i el 1956,234 i les ajudes del govern, propiciaren l’agrupament cooperatiu dels llauradors. Una vintena de socis, encapçalats per Baptista ‘Judes’, Enric Barber, Miquel Mollà, el tío Roque, Rafael Mollà i el tíoMiquel ‘de Potate’, constituïren la Cooperativa Agrícola de Sant Engraci Màrtir, pels anys 1954-1955.235 A poc a poc anaren unint-s’hi socis, fins a arribar a un centenar en la dècada dels seixanta, que produïen oli en una almàssera comuna, que ara és Centre d’Interpretació de la Cultura de l’Oli. Mantindrien també en funcionament un celler de vi (1957), inutilitzat per l’arrancada de vinyes dels anys 1985-1990, on produïen vi blanc de les varietats de raïm merseguera, tortorsí i Pedro Jiménez, i negre de les varietats bonicaire, boval i garnatxa. La secció de barbats de la cooperativa, iniciada també pel 1957 amb 7 o 8 quants socis, arribaria a comptar amb 37 en la campanya del 1979 i quasi 5 milions de plantes ‘bordes’ de producció, i encara continua en actiu però amb un volum molt inferior. L’almàssera fou venuda a l’ajuntament l’any 1996, per a traslladar l’activitat al polígon industrial (1999-2000). En l’actualitat, la cooperativa agrupa uns 300 socis d’Aielo de Malferit, l’Olleria, Albaida, etc. Un informe municipal de Domingo Batlle Reixach, de l’any 1957, ens situa el panorama agrícola d’Aielo en el moment d’es-

230

231

JUAN, Mª. Jesús – SANZ, Mariló, ‘Changlot Real’: desconeguda producció agrària explotada per Batiste Aparici, dins Aielo de Malferit en festes, 2009, ps. 146-149. Segons ens conta Emilio Castelló Colomer.

232

SUCÍAS APARICIO, Pedro, Notas útiles para escribir la historia del reino de Valencia, València, manuscrit del Fons Bibliogràfic Sucías, Hemeroteca Municipal de València, 1911, vol. 26, p. 51.

233

CALZADO ALDARIA, Antonio, Apogeo y crisis de la agricultura tradicional en La Vall d’Albaida (1951-1960), dins Almaig. Estudis i documents, 25, Ontinyent, 2008, ps. 73-80.

234

AMAM, Llibre 736, f. 7; CALZADO ALDARIA, Antonio, Los municipios de la Vall d’Albaida entre 1950 y 1960, dins Almaig. Estudis i documents, 25, Ontinyent, 2009, ps. 19-27 (p. 24).

235

Segons el testimoni oral de Fulgencio Vicent Mompó.

61


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 62

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

plendor, és a dir, quan l’agricultura era el veritable motor de l’economia local. S’hi inclouen observacions d’interés sobre la contaminació del riu en els anys cinquanta: Agricultura: Existen 1.030 hectáreas de regadío, de buena calidad (...). Los terrenos de secano en cultivo ascienden a 875 hectáreas, plantadas con olivos, algarrobos, bresquilleras(sic) y almendros. Existen también otros frutales, si bien de menor importancia, siendo el de mayor volumen el granado y, después, el albaricoquero, higueras, chinos o caqui, y otros. Hay algunas parcelas plantadas con chopos, especialmente en las márgenes del río, y ahora se ha iniciado la plantación en régimen de vivero de pinos, para la repoblación forestal y por cuenta de la jefatura del distrito. 100 hectáreas se dedican a viñedo, especialmente a la uva de mesa, de las variedades rosetti, bruner-moscatel y planta. Cada hectárea tiene unas 2.400 cepas, y su producción es de 4.320 Kg. por hectárea y 2.900 litros de vino. Las tierras de este término se hallan muy repartidas entre los labradores, excepto las fincas propiedad del marqués de Malferit. Índices de producción: trigo, 1.035 Qm.; maíz, 630; patata temprana, 10.800; cebolla, 1.920; ajos, 294; uva, 4.578; alfalfa, 1.372; melones, 2.700; calabaza, 830; melocotón, 994; algarrobo, 10.125, y olivar (aceite), 1.364. El valor de la venta de las tierras es el siguiente: regadío, unas 85.000 pesetas/hectárea, según partidas; secano plantado con algarrobos, olivos, viña, bresquilleras u otros árboles frutales, de 30.000 a 45.000; por término medio y cereal secano, de 10.000 a 12.000 pesetas/hectárea. Ganadería: Animales de tiro y labranza, comprendido caballar y mular, 258; 300 de asnal, 200 cabras, 260 cerdos y 60 vacas de leche. Bastantes colmenas. En la actualidad existen dos granjas avícolas dedicadas a la cría de patos holandeses, con un alto índice de producción de huevos. En las casas particulares se dedican en gran escala a la cría de conejos y aves de corral. Pesca: Hasta hace no mucho tiempo, abundaban en el Río Clariano madrillas, barbos, lisas y anguilas. Desde hace unos años ha disminuido mucho, debido a que la fábrica de papel ‘La Clariana’, situada aguas arriba de esta villa, echa todos los desperdicios del cloruro con que trata la materia prima, al río citado, matando todos los peces.236

Benedicció de la primera pedra de la cooperativa agrícola, 1955

236

En les dècades del 1960 i 1970, la producció oleícola travessava per un bon moment, i s’havia consolidat la Cooperativa. Tanmateix, la producció vinícola retrocedí en favor dels fruiters de pinyol. Cellers històrics com el de Juan Sanchis, a l’entrada del poble, reduïren l’activitat. El celler electrificat de la casa de Bona Vista, que produïa 2.000 Hl cada any, es clausurà per exemple el 1973.237 En contrasta amb això, la producció d’albercocs se situava en segona posició, just per darrere de la producció de vares i barbats de planta americana, l’expansió s’havia produït a costa de reduir la sembra i arrancar centenars de garrofers: collites anacròniques.238 L’any 1979, havia al terme 1.595 fanecades de policultiu d’horta, 3.912 de peus

BATLLE REIXACH, Domingo, Ayelo de Malferit, dins Diccionario Geográfico de España, Ediciones del Movimiento, Madrid, 1957, vol. 3, ps. 419-420, s. v. ‘Ayelo de Malferit’.

237

BELDA, M. A., Aportación..., p. 110.

238

FERRER CAMARENA, José, Llamada urgente sobre el albaricoque, dins Aielo de Malferit en festes, 1981, s. p.

62


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:32 Página 63

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana

Els rutlons de la vella almàssera

de cep mare i barbats, 1.944 fanecades d’albercoquers, 948 d’oliveres, 744 de fruiters d’unes altres menes, 744 d’ametlers, 600 de garrofers, 276 de sembrats cerealístics, i 1.620 en guaret.239 Totes aquestes terres es repartien L’antiga almàssera cooperativa, transformada en centre d’interpretació de la cultura en explotacions familiars i minúscules: 329 no de l’oli superaven les 5 Ha d’extensió; solament ho feien 55 heretats (1982).240 Els fruiters de pinyol, és a dir, les bresquilles ‘cardenal’, ‘marujes’ i de Sant Joan o ‘cotiues’, i els albercoquers ‘caninos’, de la galta roja i ‘tadeos’, eren molt cotitzats en la dècada dels huitanta. Els de la galta roja són més primerencs i mostren millors propietats organolèptiques (que vol dir, en paraules tècniques, que estan més bons de paladar); mentre que els albercoquers caninos eren més productius i la fruita, més resistent i apta per a l’exportació. No obstant aquesta especialització albercoquera del secà d’Aielo, beneficiat ja del reg per goteig, cap al 1990 es comprovà que els caninos i els tadeos –més tardans– patien malament les reiterades plagues de ‘xarca’; al contrari que els de la galta roja, que són els únics que s’han continuant conreant fins a hui. En temps de l’expansió de l’albercoc, a l’horta feren l’aparició els cítrics, que ocupaven tan sols 96 fanecades el 1991,241 enfront de les 300 actualment existents. Simultàniament, la vella cooperativa de l’oli donava lloc a la nova, instal·lada en el polígon industrial dels Serrans-II. L’ajuntament permutà l’almàssera vella –per a transformar-la en museu etnològic– per un solar industrial de 2.500 m2, suficient per a contenir el molí, la batedora, 2 centrifugadores, 5 decantadors de 1.000 litres i un celler de 4 depòsits d’entre 25.000 i 30.000 litres de cabuda. La nova instal·lació s’inaugurà l’any 2000, i la societat compta amb uns 300 integrants, quasi tots d’Aielo, però també de l’Olleria, Albaida, Ontinyent i uns altres pobles propers.242 Els vivers travessaren per uns anys excel·lents entre el 2000 i el 2006, però ara es troben en franca decadència per excés de producció. I és que el 2006 s’acabaren les subvencions que es donaren per a plantar vinyes. A més, les vinyes que hi ha plantades, moltes d’elles són noves, i la demanda és baixa. Pel que fa a l’albercoc, la fruita es vehicula a través de la cooperativa comarcal Cofrudeca, de Bèlgida, encara que alguns la porten a comercialitzar a la cooperativa d’Otos-Llutxent. O a magatzems particulars, com el de Luis Sanz –marca ‘Samba’– instal·lat en terme d’Albaida. L’esperit agrícola es manté, gràcies a la labor de jubilats que treballen amb amor la terra, llauradors a temps parcial, immigrants que ho col·laboren i pocs agricultors joves. Tots ells participen de les fires alternatives de maquinària agrícola, que se celebren cada any a la localitat, des de l’any 1997. Les dades oficials del 2007 sobre treballadors per sector d’activitat xifraven en 217 el nombre d’agricultors (el 12,5% de la població

239

MATEU BELDA, Miguel, Ayelo agrícola, dins Aielo de Malferit en festes, 1979, s. p.

240

PASTOR, Santiago – OLIVER, Agustín, Diagnóstico de salud de Aielo de Malferit, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 1994, p. 31.

241

Ibídem, p. 30.

242

Tal com ens conta Juan Bautista Juan Cháfer.

63


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:33 Página 64

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

activa); enfront del 37% d’ocupats en la indústria, el 16,5% de la construcció i el 34% del sector serveis.243 Menció a banda en el camp de l’agricultura mereix el sector dels barbats, per la seua importància històrica i actual; que ha donat lloc a la dita ‘del barbat ha tret profit Aielo de Malferit.’ Tot començà amb una crisi, la de la fil·loxera de l’Any Deu –que arrasà les vinyes de la vall (1909-1914)– i amb un personatge, Baptiste Aparici, decidit a demostrar que una crisi era un ‘moment d’oportunitats’. Quan desaparegueren els peus europeus, vulnerables a la plaga fil·loxèrica (un cuquet d’origen americà, que es feia paloma), calia replantar les vinyes Bancal de barbats de vinya, al costat de la séquia mare amb peu o cep americà. Començaren, mans a l’obra, quatre llauradorets, provant de traure ceps mare a partir de ‘serments’ de cep bord. Però aleshores l’empresari aieloner Aparici, que veia possibilitats de negoci, ajuntà uns quants veïns del poble (el seu nebot Emili Castelló Doménech, comptable; Vicent Juan Sanz, capataç, i el tío Edelmir, empeltador) i muntà una societat viverista destinada a redimensionar industrialment la producció.244 A tal efecte, Aparici viatjà per França (Montpeller), Àustria, Califòrnia i Hispanoamèrica, per a seleccionar varietats americanes, immunes a la plaga, i difondre-les per l’Estat espanyol, en la dècada del 1910. Portà, fins i tot, a Aielo, un enginyer francés, la varietat de vinya ‘xasela’ –molt estimada a l’Andalusia– i la famosa varietat de planter R110. En principi, venien els ceps mare a la Manxa, i anava l’empeltador d’Aielo a practicar els empelts in situ. Després es dedicaren a plantar barbats en hortes de la Ribera de Xúquer, empeltar-les a Aielo i transportar-les així al punt de destinació. En l’actualitat, directament es compren els ceps mare amb la varietat que toque empeltada ja. A la mort del tío Aparici (1942), continuaren el negoci Vicente Juan Sanz, Francisco Barber i el nebot Emilio Castelló, que adquirí la part dels altres i s’ho quedà tot. D’aquest, passaria el viver i magatzem als fills, Emilio i Alfredo Castelló Silvestre, i, en acabant, al fill del primer germà, Emilio Castelló Colomer, que sols ho mantindria 4 anys, fins al 1988.245 L’esplendor del negoci es manifestà en les dècades de 1950-1970, quan hi havia quatre o cinc cases de viveristes: la ja mencionada dels Castelló, i les de Joaquim Barber i Marino Beneito –antics socis–, José Martínez Martí, i alguna altra de menor rellevància. En els anys 19691970 es constituiria els grups sindicals de colonització ‘Vivers Malferit’ i ‘Vivers Aielo’: dos intents cooperatiu que duraren solament un any, per desavinences entre els socis. Cadascú va continuar per la seua banda, ja que en els anys 1970-1971 es visqueren moments d’esplendor: el planter es pagava molt bé i es feien molts diners. Els anys huitanta portaren una davallada de rendiments econòmics, i entre el 1993 i el 2006 tornaren els millors anys. En primer lloc, el regadiu per goter, que afectava ja 4.000 fanecades del terme, s’estengué a 12.000 fanecades (1993-1994), cosa que beneficià el sector, ja que la vara vol humitat. En segon lloc, caigueren del cel certes subvencions europees, atorgades a partir del 2000 a arrancar vinyes. Europa considerava que hi havia vinyes en excés, i atorgava 75.000 pessetes per fanecada de ceps arrancada. Amb la qual cosa, els vinaters arrancaven ceps, arreplegaven ‘el manà europeu’

243

Fitxa municipal 2009 d’Aielo de Malferit, en la plana web de Caja España.

244

Informació que devem a la gentilesa de Vicent Sanz Belda.

245

Segons ens informa ell mateix.

64


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:33 Página 65

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana

Ismael ‘Bleda’ i Teresa ‘l’Ouera’, tallant vara (1965)

Tallant vara a cal Perolero, a la plaça de l’Hostal (1951)

i tenien diners de sobra per a replantar les vinyes i, damunt, fer negoci gràcies a eurodiputats ‘innocents’, generalment urbanites nòrdics, que mai no havien vist una vinya. Cosa que pot fer-nos reflexionar sobre l’efectivitat de les polítiques agràries europees, la inoperància d’això que diuen ‘Unió Europea’, la picaresca mediterrània, l’ecologisme nòrdic de gabinet, i altres coses que duu la postmodernitat. En qualsevol cas, l’especulació disparà la demanda de barbats, els productors aieloners pujaren els preus a pler, i obtingueren beneficis sucosos (més que barbats, ‘barbaritats!’) a costa de clients satisfets i ben subvencionats d’Extremadura, la Manxa, Còrdova, Navarra, La Rioja, la vall de Vinalopó i, fins i tot, alguns extracomunitaris, d’Algèria. A partir del 2007, acabades les ajudes, vindria la crisi, per la sobreproducció i la saturació del mercat.

Polítiques a banda, val a recordar que la vara es plantava i es planta en bancals com si fóra vinya, per a tallar les ‘mares’ a partir del 21 de novembre i durant el mes de desembre. Es portaven al magatzem, on es tallaven antigament en vares de 0,70 cm, i més modernament de 0,42 cm, per a empeltar-hi la varietat pertinent. Una vara fa uns 3 o 4 m de llarg, dels quals es deixava sols el cap, amb dos ulls, per a replantar-lo. Els barbats bords o no empeltats s’aprofitaven per a replantar i fer més vara; els empeltats, es comercialitzaven amb la varietat corresponent, per a traure raïm de cup i fer vi. Les vares tallades s’amuntegaven en garbes de 500 –antigament– o de 200, més modernament. Ara, les empaqueten i tot. L’empelt de les vares, per a transformar-les en ‘barbats’ i plantar, tenia lloc en primavera, en els mesos d’abril, maig i juny. Dècada dels seixanta

Actualment, es planta al bancal una vara que és material certificat. El cicle productiu s’allarga de novembre a març. El primer any, arrela l’anomenat ‘mallol’ (vinya de l’any); el segon any ja pots escapçar-lo, per a fer que s’escampe la vara arran de terra. Entre novembre i març es talla la vara i es duu al magatzem. Se la talla allí a mida (a 39-42 cm) i s’alça en lots de 240 unitats, dins de cambres frigorífiques. Quan la traus, les dones tallen els ‘ulls’, ‘refillols’ o gemes, amb les tisores, per a disposar així de la vara ‘mare’ desullada, i poder-la empeltar-la de la varietat elegida. Una volta desullades les vares, s’ameren submergint-les a

65


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:33 Página 66

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

mitjan alçada en basses, nugades en garbons de 200 o 250 unitats (antigament, com s’ha dit, eren de 500, i les vares, de 70 cm). Allí estan a remulla entre 5 i 10 dies, xuclant humitat, i ja estan bones per a empeltar, amb una màquina d’empeltar introduïda cap al 1970, de la casa ‘Omega’. Abans s’empeltava a mà, i era costa costosa i de molta paciència. Ara, una dona amb pràctica –al magatzem, la mà d’obra predominant és femenina– pot fer 7 o 8.000 empelts en una jornada de 8 hores. El barbat empeltat es parafinat en acabant, plantat en torba i arreglat en caixons de 8 o 900 unitats; o bé, en palots de 3.000 unitats (caixons grans de plàstic). Fet això, torna el producte a la cambra frigorífica, on es conserva en condicions òptimes a 28ºC de temperatura i a un 95% d’humitat. Uns 17 o 20 dies en aquestes condicions de temperatura i humitat constants, ajuden a cicatritzar l’empelt i a formar el callo. I ja estan bons els barbats per plantar-los al camp, estacant els garbons 20 cm dins el sòl, preferentment pel mes d’abril. En gener-març de l’any següent, quan perden el pàmpol, els pots arrancar d’arrel, ja que està ‘mort’, com sol dir-se, i no trau saba ni resulta danyat. Els tornes a dur al magatzem, en rama. Es tallen els brots i es deixen a dues gemes. Es parafinen una altra volta i, en garbonets de 25, es fiquen de nou dins la cambra de fred, fins que te’l demanen i ja el pots servir al client. Aleshores, es retallen les arrels o ‘raïls’, s’arreglen en bosses de plàstic, es col·loquen en caixes de 200 o 300, i s’envien al client. Aquest ja s’ocupa d’efectuar la plantació de la vinya, on i quan pertoque. És aquesta, doncs, una faena complicada, ja que porta dos anys de cicle productiu, i al tercer any cobres, si cobres.246 La vara i unes altres faenes manuals permetien a la dona, en un poble llaurador com era Aielo, incorporar-se al mercat regulat de treball

*

*

*

Per al desenvolupament agrícola d’Aielo de Malferit foren molt importants, històricament, els sistemes de regadiu tradicional, per gravetat: les hortes. Els principals regadius, els que proporcionaven bona part de la riquesa del poble, eren els situats al voltant del nucli de població, alimentats per l’aigua del riu del Pou Clar o riu d’Ontinyent, dit ací ‘el riu d’Aielo’. Ens referim, concretament a l’Horta Vella (islàmica, creada en algun moment indeterminat dels segles IX-XIII); l’Horta Gran (creada pels Malferit en el segle XV; eixamplada en els segles XVI-XIX), i l’Horta Nova (segle XIX). El curs de l’aigua de dalt cap avall ens ajudarà a descriure els diferents sistemes de reg. Vengem-ho. En primer lloc, trobem que l’aigua del Pou Clar, després de ser usada per a regar les hortes d’Ontinyent –molt afectades ara per usos industrials i urbans–, continuaven pel riu d’Ontinyent cap avall. I, abans d’arribar a l’estret o barranc de la Fos, se’n desviava una part, per mitjà d’un assut islàmic, per a regar l’horteta de l’alqueria medieval d’Agrillent (actual casa de la Baronia i molí de l’Agrillent). Els cavallers que posseïen en l’edat mitjana l’heretat, tenien pactat amb els senyors d’Aielo la facultat de derivar l’aigua per l’assut de l’Agrillent un sol dia de la setmana (de 12 del migdia de dissabte a 12 del migdia de diumenge), situació que es mantenia vigent a mitjan del segle passat.247

246

Tal com ens conta Fulgencio Vicent Mompó.

247

Aquest dret s’inclou encara en el conveni del 1916 entre els regants i la Hidroelèctrica. Cfr. AMAM, Caixa 957, doc. 2.

66


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:33 Página 67

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana

A continuació venia la fàbrica de paper de ‘La Clariana’: una gran factoria, fundada el 1892 i traslladada el 1966 a Vila-real, que aprofitava les aigües del riu, per mitjà d’un assut del Molinet, i les canalitzava a través de les instal·lacions per mitjà d’una mina. Riu avall venia l’assut del Molí Batà (d’estaques, cudols i rames; refet després de cada riuada), que proporcionava moviment a les maces d’un batà medieval del terme d’Ontinyent –molí de batanar i rentar draps de llana– situat en la capçalera de la Séquia Mare d’Aielo. L’emplaçament d’aquest assut –hui, pràcticament perdut– i la séquia es remuntaven a l’època musulmana. Un poc més avall del desaparegut batà, es troba l’assut de pedra picada (25 m d’arc de carreus) de la Central Hidroelèctrica d’Aielo (empresa fundada el 1895),248 que construïren els promotors de la fàbrica de llum, l’any 1916, per a reforçar la dotació

248

ESTATUTOS para el régimen de la Compañía Anónima titulada ‘Hidro-Eléctrica Ayelense’, Tipogr. de Manuel Alufre, València, 1895; FERRERO TEROL, Rafael, La Hidroeléctrica Ayelense, I. Orígenes y nacimiento, Aielo de Malferit en festes, 1990, s. p. Els projectes d’eixample de la séquia i d’edificació de la central daten del 1894. Vegeu AMAM, Caixa 765, doc. 21.

67


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:33 Página 68

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

de la Séquia Mare.249 Aquesta canal antiga fou eixamplada el 1898 i transformada en ‘Séquia Ampla’, que és com se la coneix.250 El punt de partida de la Séquia Ampla coincideix amb la boca d’eixida de la mina o alcavó quilomètric de la fàbrica de ‘La Clariana’, que abocava l’aigua i els residus químics, no al riu, sinó directament a la referida séquia major. La Séquia Ampla discorre per la riba dreta de la gola de la Fos, arrimada a la riba, fins aplegar a punt on deriva d’ella, a mà dreta, la séquia de l’Horta Vella (o de Mengol251), que proporciona reg a les partides de l’Horta Vella, el Figueral i

L’assut de la Central, obra del 1916

249

En virtud d’un conveni signat amb els regants, el 14 d’agost del 1916. Vid. AMA, Caixa 957, doc. 2.

250

BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Aportación a la historia de Ayelo de Malferit, Tipogr. de Marí Montañana, València, 1982, p. 89.

251

Hom fa referència a Francesc Mengol, habitant d’Aielo pel 1680 (ARV, Escrivanies de cambra, any 1732, exp. 54, f.s 526v-531: import de ‘menjadors’ de Xàtiva del 1681), i fill de Francesc Armengol, un dels repobladors de la primera meitat de segle (vegeu l’apartat històric corresponent).

68


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:33 Página 69

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana l’Horta Nova. Al mateix punt on naix la séquia de Mengol es localitza el monumental ‘pont de l’Arcada’, que facilita el pas de la Séquia Ampla a la riba esquerra, per damunt del riu. En principi, fou una antiga canal de fusta (1468),252 reconstruïda després de cada forta riuada. Destruïda definitivament per la riuada del 1797, la referen provisionalment en fusta (1798) i després en obra (1806-1807), en forma d’arc de mig punt de pedra i rajola, per a canviar de riba l’aigua. Les dimensions d’aquesta Arcada monumental són 58,5 peus castellans d’alçada (16,30 m), 48 de llum o diàmetre (13,37 m), i 7,5 (2,09 m) d’amplada.253 La canal major o séquia general continua, de l’Arcada cap avall, i fa una revolta pronunciada als Barranquets, per a salvar el vall del barranc del Joncar. Travessa el jaç del barranc per damunt d’un pont de pedra, i arriba, Barranquets avall, a l’alçada de la Central Hidroelèctrica d’Aielo. La vella fàbrica disposava de comportes i rampes per a embarrerar l’aigua, deixar-la caure per un salt de 20,80 m, i aprofitar-la de força motriu a fi de moure les turbines i produir electricitat. Des d’ací, la mateixa séquia general pega la volta al barranc de la Barceloneta, arrimat al nucli antic d’Aielo; travessa canalitzada des del 2005 (abans, ho feia, per damunt del barranc mitjançant una ‘arcadeta’ de 7,5 m de longitud i 3,8 m de llum); proporciona aigua al vell llavador públic, ubicat davant mateix del portal de l’Aigua o del Carme, i continua per darrere del Fondo, per a regar les diferents partides de l’Horta Gran.

La Séquia Ampla

Les partides de l’Horta Gran (el Cantó de l’Hort, el Dilluns, la Muleta, el camí del DimeL’Arcada de la Séquia Ampla, per damunt del barranc de la Fos cres, el Franquet, el camí del Molí d’Allà Baix, el Garrofer, el camí del Divendres, la Lloma, la Noguereta, els Serrans i el Teularet) són bastant extenses, i requereixen de ‘braçals’ d’una certa longitud, com els del camí del Dilluns, el Garrofer, el Divendres, etc., que distribueixen l’aigua a través de séquies secundàries, compartides per diferents

252

APPV, Protocols de Ramon Pellisser, 23.250, 1467, novembre 11. El donzell Francesc de Malferit, senyor d’Aielo, fa arrendament de la baronia a un ferrer i un llaurador ric de Xàtiva, amb la comanda expressa de fer la canal eo una canal de fusta que fa affer en la céquia, per obs de portar e passar aygua, per a regar les terres de Ayelo. E açò, segons certes causes e obligacions (que no consten en aquest protocol; és la referència a un contracte específic a part). Actua de testimoni de l’arrendament l’obrer de vila i hidraulista xativí Lluís Casanova, probable director de l’aqüeducte de fusta i futura Arcada.

253

Vegeu MADOZ, Pascual, Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia, eds. Alfons el Magnànim, València, 1987 (Reimpr. parcial i facsímil del Diccionario d’Espanya, Madrid, 1847), vol. 1, p. 129, s. v. ‘Arcada’; GOBERNA ORTIZ, Fernando, El pont de l’Arcà. Su construcción en los años 1806 y 1807, dins Aielo de Malferit en festes, 2006, ps. 104-114.

69


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:33 Página 70

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

regants i anomenades ‘filloles’. Per la seua banda, la Séquia General prosseguia –fa pocs anys, ha sigut desplaçada pel traçat de l’autovia (1995)– arrimada al camí vell de l’Olleria. Feia una revolta al voltant de la Lloma, i regava ‘les Hortes Noves’ de les ribes del barranc dels Serrans, posades en valor a mitjan segle XVIII, gràcies a una millora de la captació i el tram inicial de la Séquia Ampla.254 El mateix barranc dels Serrans fa d’escorredor natural del reg, i torna l’aigua sobrant al riu d’Ontinyent; llevat d’alguns sobrants que s’aprofiten en terme de l’Olleria.255 Pel que fa als orígens i a l’evolució del regadiu, l’Horta Vella –com indica el nom– és la més antiga, i deu datar dels temps de l’alqueria musulmana d’Aielo. La Vella és un meandre semi-

254

La transformació de secans en ‘hortes noves’, que afectà unes 225 fanecades, féu que el marqués Salvador Roca exigira una partició de collites major –per ser terra de regadiu– i aquesta fou una de les motivacions que portaren els vassalls d’Aielo a rebel·lar-se contra la senyoria, el 1792. Vid. RELACIÓN impresa de los autos que por caso de Corte y en grado de vista siguen los electos del común de vecinos de la baronía de Ayelo de Malferit con el Marqués de Malferit, dueño territorial de la misma. Sobre que los vecinos y terratenientes de ella satisfagan sólo los derechos de partición en las tierras del primer establecimiento, y otros puntos, València, 1815; ARDIT, Manuel – CUCÓ, Alfons, Aportación al estudio de la reacción señorial en el País Valenciano a finales del siglo XVIII, dins Saitabi, 21, València, 1971, ps. 121138; GOBERNA ORTIZ, Ferran, Abolició del règim senyorial en Aielo de Malferit (1792-1858), dins Alba, 2-3, Ontinyent, 1986-1988, ps. 38-47 (ps. 40-41).

255

Sobre la séquia, hem consultat les ordinacions (COMUNIDAD de Regantes de Ayelo de Malferit (Valencia). Ordenanzas y reglamentos para el Sindicato y Jurado de Riegos, Tipogr. Montés, Ontinyent, 1966), i hem tingut en compte les observacions de Joaquín Martí Penalba, Rafael Vidal Belda i Salvador Satorres Pellicer.

Foto aèria del 1965, del meandre de l’Horta Vella (un regadiu del temps d’al-Àndalus) i el nucli antic d’Aielo (alqueria musulmana medieval)

Aspecte de l’Horta Vella

70


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:33 Página 71

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana circular, de bancals escalonats, irrigat per una séquia mare paral·lela al traçat del riu, i un seguit de braçalets que baixen perpendicularment, en direcció al mateix riu. A continuació ve un meandre menor, el Figueral, ordenat de la mateixa manera. En els anys 1832-1833, a través d’un alcavó o sifó (galeria subterrània), es prolongà encara més la séquia,256 per a fer-la arribar a l’actual Horta Nova, en el límit amb el terme d’Albaida; sempre a la riba dreta del riu, enfront del poble. Els sobrants de l’Horta Vella i ampliacions cauen al riu per un escorredor, més amunt del pont d’Aielo, i els arreplega des del segle XVI un assut i una séquia destinada a omplir l’aigua la bassa del molí d’Allà Baix, propietat antany del marqués de Malferit. El molí més antic d’Aielo, segurament existent ja en època musulmana, és el Molí Propet, el qual desviava aigües del riu per mitjà d’un assut emplaçat baix mateix del pont de l’Horta Vella. Aquest és l’únic que existia l’any 1552.257 Tot això fins que cert senyor d’Aielo, Jaume de Malferit, obtingué del rei Felip I de València (II de Castella) una concessió per a poder construir l’assut de l’Arrossar, un poc més amunt del pont d’Aielo; traçar una séquia arrimada a la riba esquerra del riu; omplir una bassa molinar, i edificar junt a la bassa el segon casal fariner d’Aielo: el molí d’Allà Baix (1576). Quedaria abandonat aleshores el Molí Propet heretat dels moros, com sia molt roÿn e molga poch, segons la concessió citada. A més a més, una de les dues moles que contenia el vell casal estava inutilitzada.258 Caldrà esperar a la primeria del segle XIX –la fi dels monopolis senyorials– per a veure reedificat el molí vell d’Aielo, però amb diners procedents de la iniciativa privada. Les novetats hortícoles i molinars motivaren un contenciós entre el senyor d’Aielo i la vila reial de l’Olleria, ja que alguns regants ollerians de riu avall es consideraren perjudicats. Després d’un

256

ADPV, E.3.1, Caixa 427, exp. 10.022.

257

ARV, Escrivanies de Cambra, any 1762, exp. 102.

258

El rebals del salt de la ‘fàbrica de la llum’

ARV, Batlia, Llibre 228, fs. 436-440; BRANCHAT, Vicente, Tratado de los derechos y regalías que corresponden al Real Patrimonio en el Reyno de Valencia, y de la jurisdicción del intendente como subrogado en lugar del antiguo bayle general, Tipogr. de Josep i Tomàs de Orga, València, 1784-1786, vol. 2, p. 252.

71


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:33 Página 72

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

breu litigi, ambdues parts pactaren una concòrdia (1597): a canvi de rebaixar la ‘peita’ o impost de béns immobles que pagava el marqués per les terres dels Vint-i-cinc (terme de la vila reial des de feia pocs anys), els de l’Olleria obtindrien el dret a aprofitar el dèbit de la font de la Teula –situada aigües amunt del nou molí– i el de la font de l’Atjar –aigües avall del casal–, més l’aigua sobrant de l’Arrossar que eixira del cacau del molí. Arreplegades, doncs, totes aquestes aigües en una sola boquera, els de l’Olleria disposaven d’una séquia que regava certes hortetes de rambla. Se’ls concedí, per part del baró, un dret de lliure accés a les fonts i al cap El Molí Propet de la séquia, perquè pogueren desbrossar els naixements cada any, escurar la canal i mantenir el sistema en bon ús. La concòrdia es renovà el 1674, el 1751 i el 1843, després de sengles conflictes entre els dos pobles afectats.259 Als pocs anys de la construcció del molí nou i del pacte, ja en el segle XVII, els vassalls obtindrien llicència de la senyoria per a aprofitar l’aigua de la séquia del Molí d’Allà Baix, i regar un estreta llenca de bancalets de rambla, arrimats a la part de baix de l’Horta Gran. Els llauradors els plantaren d’arròs i donaren origen a la denominació d’assut i séquia de l’Arrossar, per a la séquia del nou molí. En la presa de possessió de la baronia pel marqués Salvador Roca Pertusa, l’any 1760, apareix citada aquesta ‘horta de l’Arrossar’.260 Si tornem al punt on pren l’aigua la séquia mare de l’Horta Vella, és a dir, al pont de l’Arcada, veurem com la Séquia Ampla travessa per aquest aqüeducte el riu, per a regar unes terres –els Barranquets– que sols tenien dret de reg

La nova séquia mare –rectificada per a deixar pas a l’autovia– i un bancal d’alfals del Camí del Divendres

259

ADPV, E.3, Caixa 40, exp. 631, fs. 89-93. Vegeu també RAMÍREZ ALEDON, Germà, Llauradors i vidriers. Població, economia, govern local i religiositat a l’Olleria del segle XIX, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1999, p. 117 i ss., i doc. 11 de l’apèndix.

260

Com ja comenten SENDRA, Fernando - GOBERNA, Fernando - JUAN, Ma. Jesús, Els molins hidráulics d’Aielo de Malferit, dins Actes del Primer Congrés d’Estudis de la Vall d’Albaida, Aielo de Malferit, 1996, Diputació de València i Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, València, 1997, ps. 759-768.

72


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:33 Página 73

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana eventual o de sobrants, antigament. Es coneix que entraren a formar part de la comunitat de regants a mitjan segle XIX, consolidant aquesta posició després d’haver consentit l’obra de la Séquia Ampla (1898).261 La mateixa Séquia General, després de pegar la volta als barrancs del Joncar i la Barceloneta, s’arrima a la riba on s’alça el nucli antic d’Aielo, per a començar a regar les partides històriques del reg, del Cantó de l’Hort cap avall. Aquesta partida, i la del Dilluns, es reguen amb tota seguretat des del segle XV, i són el producte de la creació pels cavallers Malferit –al voltant dels anys 1467-1478– d’una primitiva Horta Nova. La creació del nou espai hortícola al costat del poble tenia per objectiu millorar les rendes de la baronia i duplicar-ne la població, gràcies a l’establiment d’una trentena de colons moros l’any 1478.262 L’expressió ‘horta nova’ devia ser ja habitual abans del 1515, moment en què trobem documentada l’expressió Orta Vellaper a referir-se a l’antiga: la dels moros d’al-Àndalus, la d’enfront de la nova, de la qual ja hem tractat més amunt. 263 L’expressió Horta Nova, d’altra banda, la trobem en uns altres documents del mateix segle XVI. I no fa referència a l’actual Horta Nova (del 1833), sinó al tram inicial l’Horta Gran o Major (el Cantó de l’Hort i el Dilluns), eixamplat en el segle XVI cap a llevant. Malgrat l’escassesa de documents d’aquell temps, hi ha tres indicadors que situen en temps dels moriscos –mitjan segle XVI– l’extensió del regadiu per les partides de la Muleta, el Franquet, Dimecres, Molí d’Allà Baix, Divendres, el Garrofer i la Lloma. En primer lloc, es tracta d’una època de forta expansió econòmica i demogràfica, en què la població morisca d’Aielo es multiplica de bell nou. Això vol dir que hi havia més diners disponibles per a finançar la construcció de séquies i molta mà d’obra jove, disposada a treballar hortes noves. En segon lloc, la construcció del molí d’Allà Baix, l’any 1576, podria ser considerada com el punt i final de l’extensió del regadiu per l’Horta Major o antiga ‘Horta Nova’ (c.1530-1576, doncs).

261 262

La petja del parcel·lari morisc en el regadiu. Foto aèria del 1956

263

Vid. ADPV, E.3.1, Caixa 3, doc. 2.163. Document aportat pel marqués Pasqual Mercader al plet que seguia amb els veïns d’Aielo, l’any 1837. Vegeu AMAM, Caixa 690, doc. 20, Testimonio del pleito entre el Ayuntamiento de Ayelo y el Sr. Marqués de Malferit. Primera pieza de los autos en los que se declara el Marqués ser dueño absoluto y exclusivo, por títulos legales independientes, de el señorío de Ayelo, de las fincas urbanas y rústicas contenidas en dichos autos. Principaron en noviembre de 1837 y terminaron el 27 de octubre de 1857; estudiat per GOBERNA ORTIZ, Ferran, Abolició del règim senyorial en Aielo de Malferit (1792-1858), dins Alba, 2-3, Ontinyent, 1986-1988, ps. 38-47. ARV, Governació, Litium, 2.446, mà 16, fs. 8-17.

73


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:33 Página 74

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

En tercer lloc, una lectura metrològica del parcel·lari d’aquestes hortes, ens dóna a conéixer la gran tasca que feren els moriscos abancalant la terra, anivellant-la per a regar-la i transformant-la, sempre que pogueren, en requadres d’unes 3 fanecades d’extensió; en l’actualitat fragmentats en parcel·les menors. I això últim és summament significatiu, perquè el sistema mètric dels moriscos –heretat d’al-Àndalus i respectat per Jaume I– es basava en el colze califal de 55,727 m, manat gravar en una columna de la mesquita de Còrdova pel califa al-Hakam II en el segle X.264 Aquest colze era la base metrològica d’una ‘heretat’ de 32.000 colzes2, així denominada en papers del segle XVI, i d’una ‘quarta d’heretat’ de 8.000 colzes2, que els moros valldalbaidins feien servir per a planificar hortes i tandes. Podem detectar les referides ‘quartes’ morisques (que no hem de confondre amb quartes de fanecada foral valenciana), a banda de en protocols notarials i escrits senyorials del segle XVI,265 en el parcel·lari d’hortes valldalbaidines que s’han mantingut poc alterades, com ara les d’Aielo de Rugat o Rugat.266 Allí adopten aquestes parcel·les de reg (de 2.484,40 m2 d’extensió) una forma de rectangle de 160 x 50 colzes. En el cas d’Aielo, no eren rectangles, sinó –allà on la topografia o permetia– quadres de 90 x 89 colzes (= 8.010 colzes quadrats). Això explica les equidistàncies que trobem a cada 50 metres (= 89/90 colzes), i l’aspecte que presenten les hortes dels camins del Dimecres, el Molí i el Divendres: tirallongues de parcel·les regulars, articulades per camins que discorren en paral·lel. I això explica també que l’equidistància entre el camí del Dilluns i el del Molí, i entre el camí del Molí i el camí de la Lloma, siga exactament de 270 colzes moriscos (3 x 90): la distància útil per a disposar entre camí i camí de 3 rengs paral·lels de quartes quadrangulars. Els camins estrictament paral·lels i les parcel·les arrenglerades, òbviament, no són producte de l’atzar de la natura. Són el producte d’una tasca d’agrimensura efectuada per moriscos aieloners del segle XVI, proveïts de trípodes, esquadres i cordells, i assessorats tal vegada per algun hidraulista de Xàtiva contractat pels Malferit. La constatació de l’ús del colze i la reconstrucció del parcel·lari primigeni de ‘quartes’, que també s’usaren –abans de la conquesta feudal– en el disseny de l’Horta Vella, ens ajuda a comprendre la lògica de la tanda de reg en temps dels moriscos. Així mateix, la reconstrucció del quadre original de parcel·les ens permet donar sentit a una toponímia antiga –Dilluns, Dimecres, Divendres– que es remunta al segle XVI, quan la tanda era de 7 dies, i no de 12 com en època recent. Llavors encara no es regaven ‘les Hortes Noves’, posades en regadiu cap al 1770-1790 (unes 225 fanecades de la Noguereta, els Serrans i el Teu-

264

VALLVÉ BERMEJO, Joaquín, Notas de metrología hispano-árabe. El codo en la España musulmana, dins Al-Ándalus, 41, Madrid-Granada,1976, ps. 339-354.

265

Vegeu ORTIZ GARCÍA-BUSTELO, Luz, Moros y cristianos. Los moriscos de Albaida, Albaida, 1998; SOLER, Abel, El poble de Salem i la foia de les fonts, Ajuntament de Salem, 2007; SOLER, Abel, Castelló, refugi dels Borja. Història de Castelló de Rugat del segle XI al XVII, Ajuntament de Castelló de Rugat, 2009.

266

Vid. SOLER, Abel – JORDÀ, Rafa, Aielo de Rugat. Geografia, història, patrimoni, Ajuntament d’Aielo de Rugat, 2007; SOLER, Abel, Rugat. Geografia, història, patrimoni, Ajuntament de Rugat, 2008.

74


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:33 Página 75

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana laret);267 ni eren part de la comunitat les terres del Joncar, Barranquets i Barceloneta. Aquestes últimes hortes regaven abans amb uns pocs sobrants, que obtenien de la séquia general a cada 8 dies, en concepte d’un dret de pas que possiblement es remuntara al segle XV. Tampoc no tenien cap dret les terres de l’Arrossar, innovades en el segle XVII, a partir de sobrants. Comptat i debatut, en temps dels moriscos es feia efectiva una tanda setmanal, suficient per a dotar d’aigua un nombre menor de partides que les integrades en la comunitat de regants en època contemporània. Així les coses, en el segle XVI, i quan curtejava l’aigua del riu, es repartia aquesta a raó de 2 hores per ‘quarta’ morisca a l’Horta Vella, i d’1,5 hores per quarta a l’Horta Major. Ho observarem millor si parem atenció al quadre següent:

Repartiment de la tanda en temps dels moriscos (segle XVI) l’Horta Vella-Figueral

l’Horta Gran (fins a la Lloma)

terra

84 quartes (251 fanecades)

336 quartes (1.004,5 fanecades)

aigua

1 fila o regant

3 files (= 3 regants simultanis)

temps

168 hores (7 dies)

168 hores (7 dies) x 3 = 504 hores

proporció

2 hores/quarta

1,5 hores/quarta (= ½ hora/fanecada)

L’Horta Vella, per ser més antiga, no pagava antigament sequiatge, com encara recorda la gent més major, i –com s’observa en el quadre– disposava de més aigua a proporció de la terra a regar. Així les coses, la tanda de l’Horta Vella seria de 12 quartes per jornada, successivament, des de l’Arcada fins a l’alcavó de l’Horta Nova. Mentre que l’Horta Nova del segle XVI o Horta Gran es regaria d’aquesta manera: Diumenge –el primer dia de la setmana, en el calendari antic i en el litúrgic– hom començaria a regar pel Cantó de l’Hort i el camí del Molí Propet, fins a l’albelló i braçal del Dilluns (48 quartes). Lògicament, l’albelló del Dilluns s’obriria el dia del seu nom per a regar la partida corresponent, fins a la fillola que trau cap al pont de la carretera (48 quartes més). Dimarts s’obriria l’albelló de la Muleta, per a regar la partida d’aquest nom (48 quartes); dimecres, l’albelló del camí del Dimecres i el Franquet (48 quartes); dijous, l’albelló del camí del Molí (48 quartes), i divendres, l’albelló que porta el nom d’aquest dia (48 quartes). Dissabte, es regaria la Lloma (48 quartes), i al diumenge següent tornaria l’aigua al Cantó de l’Hort; ja que aleshores –com déiem més amunt– els Barranquets i les Hortes del barranc dels Serrans sols tenien dret a sobrants.268 La inclusió d’aquestes partides de reg eventual en la tanda, en algun moment indeterminat del segle XVIII (c.1770-1790), obligaria a alterar les tandes i la distribució de l’aigua, gràcies al consens entre els regants. Obligaria a ampliar el torn a 8, 10, 12 o fins a 15 jornades de tanda; amb un repartiment d’aigua mesurada de 18 o 20 minuts per fanecada com a mínim. També era normal disposar una ‘tandeta d’hortalisses’ pel mes de juliol, durara el que durara, per a repartir l’aigua de manera equànime, i que cadascú poguera regar algun tornall o tauleta de verdura. L’oblit de la tanda setmanal, a més de l’extensió del regadiu

267

Les que motivaren, entre altres coses, el contenciós amb el marqués del 1792. Vid. RELACIÓN impresa de los autos que por caso de Corte y en grado de vista siguen los electos del común de vecinos de la baronía de Ayelo de Malferit con el Marqués de Malferit, dueño territorial de la misma. Sobre que los vecinos y terratenientes de ella satisfagan sólo los derechos de partición en las tierras del primer establecimiento, y otros puntos, València, 1815; ARDIT, Manuel – CUCÓ, Alfons, Aportación al estudio de la reacción señorial en el País Valenciano a finales del siglo XVIII, dins Saitabi, 21, València, 1971, ps. 121-138; GOBERNA ORTIZ, Ferran, Abolició del règim senyorial en Aielo de Malferit (1792-1858), dins Alba, 2-3, Ontinyent, 1986-1988, ps. 38-47 (ps. 40-41).

268

Cavanilles, a la fi del segle XVIII, calcula que serien uns 160 jornals (960 fanecades) el que hi havia escalonats pujant des del camí d’Ontinyent en direcció a Xàtiva, i no anava molt desencaminat. Cfr. CAVANILLES, Antonio-Josef, Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, Imprenta Real, Madrid, 1795-1797, vol. 2, p. 124.

75


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:33 Página 76

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

d’Aielo, s’explica perquè Ontinyent també havia eixamplat substancialment l’horta del Pla en els segles XVII-XVIII, de manera que les files de què solien disposar els moriscos d’Aielo, quatre, es quedaven de vegades en tres. El canvi, en qualsevol cas, desproveiria de significat etimològic els topònims històrics ‘setmanals’: Dilluns, Dimecres i Divendres. I, molt abans d’això, l’expulsió dels moriscos en el 1609, deixaria en l’oblit els pesos, mides i mesures islàmiques (colzes, quartes, etc.), de manera que tot es reorganitzaria en funció de la fanecada foral valenciana, tal com es coneix hui.

El molí d’Allà Baix

Els assuts de baix de l’horta d’Aielo, segons un croquis del segle XIX, treballat per Germà Ramírez

269

270 271

Així les coses, l’extensió de l’àrea regada per la Séquia Ampla dels segles XV-XVI (perllongada cap a les Hortes Noves en el segle XVIII) i la Séquia islàmica de l’Horta Vella (perllongada cap a l’Horta Nova en el segle XIX), reuniria en conjunt unes 1.400 fanecades, segons Pascual Madoz (1847),269 o la xifra més exacta de 1.448 fanecades, que són les que consten en un repartiment de sequiatge del 1923.270 Ací caldria afegir les 56 de l’horta autònoma de l’Arrossar o del Molí d’Allà Baix; més les 8 fanecades de reg eventual de la casa i heretat de la Sénia (dalt de l’Horta Vella), que des del segle XIX rebien aigua sobrant del reg general d’Aielo, a través d’un albelló o forat de 5 cm de diàmetre: ‘un canó d’escopeta’, com sol dirse’n.271 Aquesta presa de la casa de la Sénia (antic mas i finca rústica de Juan Requena ‘Calores’, fill d’Aielo i notari a Madrid) es localitzava a la capçalera de la Séquia Ampla, just on aquesta rebia les aigües de la mina de ‘La Clariana’. La canal de la Sénia, que encara es conserva parcialment, discorria en paral·lel a la Séquia Ampla o General, per la mateixa riba del riu, per a buscar la cota altitudinal de la bassa de la Casa de la Sénia (20 x 22 m de costat, 1,35 m de fondària). Ací s’emmagatzemava l’aigua del referit albellonet, més la que treia del subsòl una sénia.

MADOZ, Pascual, Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia, eds. Alfons el Magnànim, València, 1987 (Reimpr. parcial i facsímil del Diccionario d’Espanya, Madrid, 1847), vol. 1, p. 134, s. v. ‘Ayelo de Malferid’. AMAM, Caixa 717, doc. 20. COMUNIDAD de Regantes de Ayelo de Malferit (Valencia). Ordenanzas y reglamentos para el Sindicato y Jurado de Riegos, Tipogr. Montés, Ontinyent, 1966.

76


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:33 Página 77

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana L’extensió del regadiu d’Ontinyent, amb la minva d’aigua que comportava (segles XVII-XVIIII), i la construcció de la Séquia Ampla de la Central de la Llum (1898), obligaren els regants aieloners –i els administradors de la mateixa central– a posar en marxa l’anomenat ‘reg d’embarrerades’. Així consta en el conveni signat l’any 1916 entre els regants i la companyia hidroelèctrica, on es diu que és un costum recent: la prescripción al derecho de embalsar, que, tanto los regantes como la Hidroeléctrica vienen utilizando desde hace veinte años. Com els regants d’aigües avall (l’Olleria, Albaida, Montaverner...) no havien al·legat res respecte d’aquesta novetat –que no els perjudicava–, el dret a embarrerar, exercit des de feia anys ‘de fet’, s’estava consolidant.272 L’embarrerada de l’aigua consistia en el següent: quan no baixava suficient aigua ‘cavallera’ –tothora fluent– per a anar regant al tallet i de fila, calia embarrerar l’aigua de nit: fer parades o embarrerades –empantanar l’aigua dins la séquia mare– a cada 100 o 200 metres de la séquia mare, durant la nit, per tal d’acumular aigua: un mínim de quatre embarrerades a la Séquia Ampla, més una cinquena al depòsit de la Central. A l’eixida del sol, els sequiers anaven soltant l’aigua de cada embarrerada, de baix cap amunt, correlativament, i els hereters anaven regant segons que es podia, successivament i de dalt cap avall. Si s’acabava l’aigua a migdia, calia tornar a embarrerar, i esperar a l’endemà. Al dia següent, es tornaven a soltar les embarrerades i es continuava regant des del punt on s’havia tallat l’aigua la vespra, cap avall. En els segles XVIII al XX també, quan l’aigua corria cavallera i suficient, es repartia en quatre files, governades per quatre sequiers o regadors: un per a les hortes Vella i Nova, i els altres tres per a l’Horta Gran. I, estant en temps d’embarrerades i de tanda mesurada a rellotge, ells eren els qui controlaven els minuts que tocava regar per fanecada. En l’actualitat, la desaparició de terres de reg, engolides per obres i infraestructures, i els usos poc intensius del sòl, fan que hi haja aigua de sobra per a qui vulga regar. Hem de tenir en compte que a hores d’ara tres quartes parts de l’horta d’Ontinyent han desaparegut, i el cabal alliberat beneficia directament els regants d’aigües avall. Ja en la dècada del 1980 s’adoptà una còmoda tanda de 9 dies, amb la introducció eventual en estiu d’una desena jornada –la tandeta de regar hortalisses– que sol caure en dijous. De fet, s’ha reduït a un 40% el nombre de regants que fan ús habitual del dret. I el consens entre els regants que queden és molt fàcil d’aconseguir. A mitjan segle passat, quan el secà era un garroferar eixut, l’horta era un impressionant oasi de verdor, tal com s’observa en les fotografies aèries de la dècada del 1950. Els agricultors aieloners, l’any 1972, hi abocaven cada any 9.994 kg d’insecticides i 390.409 kg d’adobs orgànics i químics (enfront dels 200.000 kg invertits el 1932).273 La comunitat de regants es trobava en auge, després d’haver-se legalitzat (1963) i aprovat uns estatuts (1960), publicats el 1966. I la propietat estava summament repartida. Segons la talla o sequiatge del 1923, solament destacaven 9 terratinents, amb més de 20 fanecades d’horta: Miquel Belda Domènech (89,5 fanecades), Baptista Aparici Belda (88,5 fan), Clara Sancho Mompó (83 fan), Rafael Requena Calabuig (42,75 fan), el marqués de Malferit (34 fan), Joaquim Juan Mompó (33,5 fan), Daniel Mompó Domènech (27,725 fan), Jacint Juan Ferre (25 fan) i Baptista Juan Sanz (21,75 fan). La resta, fins a 349 hereters (345 del poble, 4 forasters i el marqués), tocaven a una mitjana de 3 fanecades per cap.274

272

AMAM, Caixa 957, doc. 2.

273

BATALLER, Salvador i al., Agricultura y mecanización, dins Aielo de Malferit en festes, 1972, s. p.

274

AMAM, Caixa 717, doc. 20.

77


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:33 Página 78

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

En les dècades subsegüents s’accentuaria encara més el minifundisme: 508 regants el 1987, un 46% més que el 1923. Deixaria d’haver regants (dècada del 1970) i entraria en ràpida crisi el sistema agrícola tradicional, crisi que fa de l’agricultura, a hores d’ara, un sector econòmicament poc rendible. Les 1.280,75 fanecades de regadiu tradicional censades el 2010 –després d’haver desaparegut part de l’horta– es distribueixen entre 437 propietaris, molts dels quals no s’acosten mai al bancal; amb una extensió mitjana de 2,9 fanecades per cap. Els grans hereters d’abans han desaparegut pràcticament, i solament queden les finques de Francisco Mompó (39 fanecades), José Juan Micó (29 fan) i el marqués Rafael Garrigues Mercader Joaquín Martí, destapant l’albelló del Camí del Divendres (21 fan). El 5 d’octubre del 2002 els propietaris –la majoria, llauradors jubilats i amants de la tradició– rebutjaren l’oferta de subvenció de la Conselleria per a transformar el regadiu tradicional a manta en un sistema de reg controlat per hidrants i goters.275 Fan bé: perquè el sistema tradicional és ecològicament ‘sostenible’ –s’ha sostingut durant més de mil anys!–, mentre que l’altre sols repercutirà en un empobriment del sòl. Així que s’ha continuat el regadiu a manta, a càrrec del president del reg des del 1992, Salvador Satorres, i del sequier des del 1998, Rafael Vidal. També en època contemporània, cal destacar el fet que Aielo de Malferit fou un dels primers pobles –juntament amb l’horta d’Alcalalí (la Marina) i la finca de Cabanilles (Cullera)– a introduir experimentalment els moderns sistemes de regadiu per goteig. Es començà, cap al 1980 a l’heretat de Barber. Després, i per iniciativa particular, sorgí el pou de Mollà, que començà a vendre aigua als llauradors que volien transformar el secà en regadiu. I s’avançà ràpidament en aquesta matèria en els anys 1993-1994. de manera que en l’actualitat el regadiu s’estén pràcticament –i a demanda– per tot arreu del bancalat del terme.

275

Alçant el ‘trastellaor’

Per 45 vots a favor, 65 en contra i 4 abstencions, segons l’ACRAM, Llibre d’actes, 2, f. 18.

78


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:33 Página 79

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana

La bassa morisca de Cairent: 20 x 20 passes àrabs

Com a part del capítol dedicat al regadiu, cal tenir en compte l’existència, a banda de les hortes comunes, d’alguns sistemes de font i bassa particular, d’escassa rellevància i poques fanecades d’extensió. A banda d’aquests, destaquen l’horta perduda de la bassa de Cairent, antiga alqueria islàmica, dotada d’una bassa de disseny andalusí (20 x 20 passes àrabs de costat; 3 passes de fondària; 1 passa = 0,627 m276) i un abeurador que foren arreglats el 1667 –segons consta en certa inscripció277–, però es veu que respectant la forma antiga. També és interessant el regadiu del barranc del Joncar, que arreplegava l’aigua d’unes fontetes, per mitjà d’un assut, per a omplir una bassa comuna. Compartien el sistema, l’any 1850, 6 propietaris, que regaven 24 fanecades d’horta, en una tanda de 12 dies. Es correspon, aquest regadiu, sens dubte, amb l’horta de la desapareguda Alqueria Vella (segles XII-XIII),278 de la qual tractarem en la part històrica de l’obra. El que hui és el Fondo, d’altra banda, era en època islàmica i medieval, un hort o conjunt d’horts (riyâd) que regaven de

276

Sobre la passa àrab, vid. VALLVÉ BERMEJO, Joaquín, Notas de metrología hispano-árabe. El codo en la España musulmana, dins Al-Ándalus, 41, Madrid-Granada,1976, ps. 339-354.

277

És a dir en temps del baró Francesc IV de Malferit.

278

AMAM, Caixa 771, doc. 2. Vegeu també ARV, Batlia, lletra E, exp. 3.004.

79


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:33 Página 80

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

l’aigua dels brulls de Belitroies, després que aquesta haguera servit per al proveïment domèstic i les ablucions a la mesquita. Fins a fa poc, encara quedava un reducte d’aquest gran hort –apropiat pels cavallers Malferit, i donat després a l’església– que es coneixia com l’hort de Darrere de la Capella, per trobar-se adjunt al temple parroquial. Finalment, i de l’aigua de la Cava, es regaven de bassa algunes fanecades, a manera de concessió efectuada en la dècada del 1910, a cert propietari, per tal que deixara passar la canalització de l’aigua ‘dels rics’ fins al poble. Finalment, i en relació amb el regadiu, s’ha de tractar el tema dels molins hidràulics: dels dos que existiren en terme d’Aielo. El més antic és el Molí Propet, fariner, situat vora riu, baix de l’horta del Dilluns i relativament proper al poble. Era l’únic molí existent abans de la construcció, l’any 1576, del molí d’Alla Baix. Aleshores fou abandonat per la senyoria, i no seria reconstruït fins al 1810-1812,279 arran de la dissolució de drets senyorials declarada a les Corts de Cadis. El promotor de l’obra fou el matrimoni que anys a venir fundaria l’hospital d’Aielo, Joan-Baptista Calabuig i Rita Castelló. El Molí Propet, reedificat pels anys 1810-1812

Calabuig reedificà el casal, associat amb el seu cunyat Tadeu Castelló, i l’arrendà, l’any 1816, al moliner agullentí Josep Soler, i als aieloners Vicent Soler –moliner– i Joaquim Vidal –llaurador; per 4 anys i 300 lliures anuals. L’any 1832, els mateixos propietaris el llogaren, per 4 anys també, al llaurador aieloner Josep Sanç Calatayud. El 1840 els moliners eren Romuald Bataller i Maria Soler, i el 1845, també, però la propietat pertanyia al mateix Calabuig i a Francesc Martínez Gasso, propietarios hacendados.280 Després de passar per diferents mans, seria adquirit l’any 1907, juntament amb el molí d’Allà Baix, per la Hidroelèctrica Ayelense, integrada pel 1933 en Hidroeléctrica Española.281 Per la seua situació vora riu, el Molí Propet es véu molt afectat per successives riuades. En la del 5 de novembre del 1884, per exemple, el talló d’aigua abastà l’alçada de 2 metres, tal com ens ho recorda un taulell. Foren moliners per aquells anys (1879-1886) Camil Ureña Bataller; Fermí Soler Martí, Josep Juan Ureña, Josep-Ramon Borderia i Josep Soler Castañeda. Aquest últim i el seu fill mantingueren en marxa el molí entre el 1886 i el 1933. Durant la II República s’hi instal·là un motor de vapor de 10 cavalls de potència, que suplia la força motriu de l’aigua en temps de sequera. Tancat en temps de guerra, reobrí les portes l’any 1941, de la mà dels germans José María, Manuel i Nieves Botella. Quedaria abandonat en els anys seixanta.282 Aleshores, encara era lloc de bany, de trobada, de berena, etc., per als xiquets del poble, que jugaven botant per les passeres –pilarets o dentells d’obra– del pas del riu. Encara brollava ací una font de tres ‘xorros’ –coneguda el 1816 com la fonteta de Calabuig– on poaven aigua en anganells. Ara, el Molí Propet és un racó ple d’esbarzers.283 Disposava el casal molinar d’una bassa que arreplegava sobrants de la Séquia Ampla i el dèbit de les fonts de Baix i del Molí, arreplegades mitjançant un assut i una séquia pròpia. El cup, unit a la bassa, és un cilindre de 90 cm de diàmetre i 3,5 m de salt,

279 280

281 282

283

BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Aportación a la historia de Ayelo de Malferit, Tipogr. de Marí Montañana, València, 1982, p. 107. JUAN, Mª. Jesús – SANZ, Mariló, J. Bautista Calabuig i Mª. Rita Castelló, propietaris del Molí Propet i fundadors de l’Hospital del Fondo, dins Aielo de Malferit en festes, 2006, ps. 92-99. BELDA, M. A., Aportación a la historia..., p. 89. SENDRA, Fernando - GOBERNA, Fernando - JUAN, Ma. Jesús, Els molins hidráulics d’Aielo de Malferit, dins Actes del Primer Congrés d’Estudis de la Vall d’Albaida, Aielo de Malferit, 1996, Diputació de València i Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, València, 1997, ps. 759-768; SENDRA BAÑULS, Fernando, Molins d’aigua a la Vall d’Albaida, Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, Ontinyent, 1998. Vegeu BARNER MARTÍNEZ, Antonio, El Molí Propet, dins Aielo de Malferit en festes, 1996, ps. 107-109.

80


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:33 Página 81

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana i s’hi observen encara els dos rodets i dues moles (130 cm de diàmetre, 20 cm de gruix) de què disposava: l’una per a moldre blat i l’altra per a moldre dacsa. Entre les runes del casal, cada vegada més deteriorades, es podreixen el sedasser, el torn, la cernedora, l’ensacadora i tota una sèrie de peces patrimonials, abandonades ara a mans de la natura. El molí d’Allà Baix, edificat com adés apuntàvem el 1576, en substitució del vell Molí Propet, seria conegut en els segles XVIII-XIX com ‘el molí del Marqués’, ja que fou monopoli feudal i els marquesos en conservaren la propietat una vegada dissolta la senyoria feudal. El Molí Propet quedaria així abandonat fins al 1810, mentre que el d’Allà Baix seria el molino del señorque esmenta la carta pobla del 1611. En la presa de possessió feudal del 1760 se’l descriu com a molí de l’Arrossar i es fa constar que tenia dues moles corrents i molents, i una horteta de tres quartons de fanecada, per a ‘arbitrar-se’ de vitualles el moliner. Apareix representat en el mapa d’Aielo del 1753, tal com el veiem ara: amb la bassa d’1,50 m de fons, el cup de 104 cm de diàmetre i 6,5 m de salt, dues voltes bellíssimes d’arc de carreus i una cacau que aboca l’aigua al riu; encara que, antigament, l’aprofitaven certs regants de l’Olleria, en virtut del pacte del 1597. A l’interior hi havia dues moles, per a moldre respectivament blat i dacsa. Pel 1883, pertanyia en propietat al veí de València Francesc Mas Julià, per haver-lo adquirit aquest al marqués de Malferit. Aquest plantejà un litigi als esmentats regants de l’Olleria (1883-1885) i perdé.284 Encara en detenia la propietat, segons el padró del 1894, i potser fóra ell el qui en fera venda a la Companyia Hidroelèctrica el 1907.285 Els moliners eren, almenys des del 1879 fins a la dècada del 1950, els mateixos que portaven el Molí Propet. Ara bé, no s’acaba ací la història dels molins d’Aielo, perquè entre el 1816 i el 1843 aproximadament, existí un tercer molí: un molí paperer. Es tracta d’un projecte aventurer del rector de la parròquia, Francesc Tormo Sanç, a qui trobem el 1819 pledejant amb Calabuig i Castelló –els promotors del flamant Molí Propet– perquè aquests no li facilitaven l’ús de l’aigua que vessaven al riu. El capellà acabava de construir un molí paperer baix del Figueral, prop del camí reial d’Ontinyent i del pont d’Aielo, i pretenia aprofitar les aigües que passaven pel Molí Propet per a fabricar paper. A tal efecte él mismo –el rector– fabricó un alcavón o mina, para facilitar el curso de l’aigua.286 El molí paperer es construí el 1816 i el plet s’inicià el 1819. Quedà pendent de resolució el 1820, i no sabem com acabaria. De tota manera suposem que, pel 1840, el molí paperer continuava existint: el diccionari de Madoz esmenta l’existència de tres molins.287 I si no en queda ni rastre ni record, deu ser per la curta durada de l’obra, que segurament fou arrasada per la forta riuada de l’any 1843.

284

RAMÍREZ ALEDON, Germà, Llauradors i vidriers. Població, economia, govern local i religiositat a l’Olleria del segle XIX, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1999, p. 142.

285

AMAM, Caixa 639, doc. 40.

286

ARV, Batlia, Lletra E, exp. 2.610.

287

MADOZ, Pascual, Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia, eds. Alfons el Magnànim, València, 1987 (Reimpr. parcial i facsímil del Diccionario d’Espanya, Madrid, 1847), veu ‘Ayelo de Malferid’.

81


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 10/01/11 18:21 Página 82

1.4. MANUFACTURA, INDÚSTRIA RECENT I TRADICIÓ El nom d’Aielo de Malferit ha estat lligat, tradicionalment, a una sèrie d’activitats tradicionals (arrieria, algepseria, cistelleria de vimen, licors...) que han precedit en l’espai i en el temps al recent procés industrialitzador (darrer terç del segle XX). I és que, tot i ser l’agricultura el motor de l’economia local durant segles, sempre hi hagut aieloners que s’han aventurat en uns altres quefers, amb més o menys fortuna. Entre els oficis més antics d’Aielo, desenvolupats considerablement a mitjan segle XVIII, destaca el d’algepser. Així apareix documentat en un contenciós judicial entre l’Olleria i Aielo, del 1757, per causa de l’excés de llenya que consumia el forn de vidre olleria. Perillaven, per aquest abús, los ornos de hiezo Forn d’algeps tradicional de la pedrera dels Solera, a Vallada [d’Aielo de Malferit], que abastesen y provechan toda la valle de Albayda, hasta Luchente y Salem.288 Dues dècades després, l’il·lustrat bocairentí Josep-Joaquim Castelló constatava també la importància del sector algepser d’Aielo, en la visita que féu al poble pel 1780: En este pueblo –escriu– hacen mucho yeso, y llévanle a vender a los demás del valle, donde no le hai. A las veces suelen bajarse a San Felipe [Xàtiva] y sus cercanías; con lo que se mantienen muchos vecinos, que no pudieran reduciéndose a solas las producciones de su suelo.289

L’any 1784, Aielo comptava amb 16 torns de filar seda, que ocupaven 32 operaris; xifra comparable a la d’Albaida, amb 20 torns i 40 operaris, però molt per davall de la de Benigànim, el principal productor de seda de la governació de Xàtiva (unes 7.000 lliures anuals), amb 58 torns i 174 operaris.290 En les dècades del 1790-1800 s’instal·laren telers a les cambres d’algunes cases, per a produir llenços de lli.291El forn de vidre senyorial, en activitat encara a mitjan segle XVIII (presa de possessió del 1760), s’apagaria poques dècades després. En les dècades del 1760 al 1780 el portava un mestre vidrier de cognom Sanxis, el qual es traslladà després a l’Olleria;292 suposem que per desavinences amb la senyoria. El teular i rajolar del Dilluns, en canvi, passaria dels marquesos a mans particulars, i era propietat de Joaquim Insa Vidal pel 1894.293

288

ARV, Batlia, lletra E, exp. 136, f. 129; citat per RAMÍREZ ALEDON, Germà, Llauradors i vidriers. Població, economia, govern local i religiositat a l’Olleria del segle XIX, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1999, p. 179.

289

CODINA, Juan (ed.), Descripción geogràfica del Reyno de Valencia formada por corregimientos de Dn. Josef Castelló, de la Real Academia de la Historia (1783), Diputació de València, València, 2000, ps. 202-203.

290

RIBES IBORRA, Vicent, La industrialització de la zona de Xàtiva en el context valencià, dins RIBES, V. (ed.), La industrialització de la zona de Xàtiva en el context valencià (1710-1939), col·l. Gramalla, 4, Ajuntament de Xàtiva, 1994, ps. 13-160 (p. 95).

291

Segons l’il·lustrat germànic Christian A.. Fischer (1771-1829), en una descripció de València del 1803, inspirada en l’obra de Cavanilles: FISCHER, Christian August, Cuadro de Valencia (‘Gemälde von Valencia’), ed. a cura de Berta RAPOSO i al., Biblioteca Valenciana, València, 2008, p. 286.

292

RAMÍREZ, G., Llauradors i vidriers..., ps. 211-220.

293

AMAM, Padró d’edificis i solars del 1894.

82


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:33 Página 83

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana En la dècada del 1820, després de la Guerra del Francés, havien decaigut algunes velles manufactures. Continuaven en auge, però, l’algepseria i l’arrieria, i l’expansió vitivinícola havia propiciat la creació d’algunes fàbriques d’aiguardent, la majoria instal·lades en cases particulars. La de Jacint Mira Urenya, antecedent de l’aiguardenteria Juan del 1880, existia abans del 1826; fou tancada el 1831, per problemes administratius –o polítics–, però reobriria segurament després del 1834. Una altra destil·leria expedientada, per no tenir papers, fou la de Vicent Castelló, que produïa alcohol vínic (1829).294 En el diccionari geogràfic de Pascual Madoz (editat el 1845) consta que, además de la agricultura y molinos harineros (...), hay siete fábricas de yeso, un horno de tejas y ladrillos, varios telares de lienzos caseros, y de cintas que se fabrican con los desperdicios de la seda, dedicándose gran parte del vecindario a la arriería.295 Pel 1857 estava en actiu la fàbrica d’aiguardent de Manuel Belda Sancho, de 38 anys d’edat.296 Anys després apareixerien la botelleria i la fàbrica d’aiguardents (dècada del 1880), la fàbrica de paper ‘La Clariana’ (en terme d’Ontinyent, 1892) i la Central Hidroelèctrica Ayelense (1894-1896), però s’arruïnaren el tèxtil casolà de lli i la cinteria de seda, i decaigué l’arrieria, per la millora de la carretera i la relativa proximitat del ferrocarril (l’Alcúdia de Crespins). A partir del 1880 funcionen algunes destil·leries, entre les quals excel·liria la d’Aparici, Sanz i Ortiz, que més avall comentarem. Pel 1900 s’anunciaven en els anuaris dues licoreries, una aiguardenteria, la Hidroelèctrica –vegeu avall–, i les fàbriques d’algeps de la vídua de Martínez i de Jaume Penadés.297 Poques serien les novetats en les dècades subsegüents, atesa la crisi de la fil·loxera i la poca espenta industrial del poble en anys d’excel·lent conjuntura (1917-1920); en contrast amb uns altres pobles de la comarca.298 A la resta de la vall els capitals retirats del camp per la crisi de l’Any Deu foren reinvertits en fàbriques de lones, mantes, vidre, etc. Tanmateix, els d’Aielo, molt apegats a la terra, apostaren pel viverisme, que també era un sector prometedor. En la geografia regional de Sarthou, del 1920-25, figuren com a activitats transformadores dos fábricas de licores y jarabes, dos de alcoholes, sedas, papel de fumar, tejas y la ‘Hidroeléctrica Ayelense’, que abastece de fluido eléctrico a esta villa, las de Bocairente y Ollería, y a la ciudad de Onteniente. También hay un centro vitícola y olivícola de gran importancia: els vivers del tío d’Aparici, bressol de la indústria local dels barbats.299 Durant la II República (1932), funcionaven una màquina de fer trenella i cordell, la Central de la Llum (147 Kw/hora), un molí fariner, una almàssera hidràulica i una de biga, la fàbrica de xarops i vermuts de la Botelleria, dos obradors de joguets, dues fabriquetes de soda, un obrador d’espardenyeria (amb 3 ofperaris), dos teulars i tres forns d’algeps.300 En la postguerra i, sobretot, a partir del 1952, es desenvoluparia un cert moviment fabril –deixant a banda la importància de la propera fàbrica de paper– basat en empreses familiars dedicades al processament de l’algeps, per tradició local. I, per influx del nucli veí de l’Olleria, sorgiren unes altres empreses del sector del vidre i el seu complementari, el folrat de garrafes. El diccionari del Movimiento Nacional ens dóna bon compte de la situació del sector secundari a Aielo de Malferit cap a l’any 1957, abans de la crisi del món rural tradicional: Canteras y minas: Aunque abunda mucho la piedra y hay grandes manchas de yeso, hoy no se explotan en la localidad las canteras. Hay arcilla, de óptima calidad, y caolín. Está en explotación una cantera de arena, de muy buena calidad, que sirve para la limpieza de utensilios domésticos y para la edificación.

294

MIÑANO, Sebastián de, Diccionario geográfico-estadístico de España y Portugal, Madrid, 1826, vol. 1, p. 343, s. v. ‘Ayelo de Malferit’; ARV, Batlia, Lletra E, exp. apèndix 1.048; ARV, Batlia, Lletra E, exp. 980, apèndix.

295

MADOZ, Pascual, Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia, eds. Alfons el Magnànim, València, 1987 (Reimpr. parcial i facsímil del Diccionario d’Espanya, Madrid, 1847), vol. 1, ps. 133-134, s v. ‘Ayelo de Malferid’.

296

ADPV, D.3.6.1, caixa 7, Cens del 1857.

297

GUÍA Comercial de Valencia y su provincia (1901), Bailly-Baillière, Barcelona, 1901, p. 270.

298

Vegeu SOLER, Abel, La Vall d’Albaida, Geografia de les comarques valencianes, 5, Foro eds., València, 1996, ps. 165-290.

299

SARTHOU CARRERES, Carlos, Provincia de Valencia, vol. 2 de la Geografía general del Reino de Valencia, dir. per Francisco CARRERAS CANDI, Alberto Martín ed., Madrid, 1925, p. 596.

300

SOLER, Abel, La Vall d’Albaida, Geografia de les comarques valencianes, 5, Foro eds., València, 1996, ps. 165-290 (p. 228); AMAM, Caixa 145, doc. 64.

83


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:33 Página 84

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

Industria: Una central eléctrica, horno de vidrio hueco (garrafas), cuatro talleres de revestimiento de garrafas, empleándose para el revestimiento caña, mimbre y baladre;haciendo el relleno con paja de arroz. Fábrica de licores, fábrica de alcohol, que destila el producto local; una borrera, dos molinos maquileros; una fábrica de yeso, que trae el mineral del término de Vallada. Tanto el horno de vidrio como las sargas o talleres de revestimiento, adquieren los materiales en otras localidades y provincias; el mimbre, sobre todo, en Ciudad Real. De los molinos, uno es eléctrico y otro de agua. Existen, además, tres almazaras industriales, una de Cooperativa y tres particulares. Y tres bodegas.301 En la dècada del 1960 s’incrementà l’activitat de la industrialitzada ‘Vidriera Ayelense’ i, en paral·lel, el folrat de garrafes. I començà a desenvolupar-se un sector tèxtil, amb la fàbrica ‘D’Agostino’, que en la dècada dels huitanta evolucionaria cap al tèxtil de la llar (amb un centenar operaris pel 1995). Ja en la dècada dels setanta aparegueren la factoria de flassades ‘Ibermanta’, la de brodats de ‘La Gacela de Oro’ i unes altres de menor importància. A banda d’això, l’experiència de dones operàries en indústries tèxtils d’Ontinyent i Albaida, les portaria en la dècada dels huitanta –l’era d’or de la ‘confecció submergida’– a rebre faena tèxtil a casa, ‘en negre’. L’empresa més històrica, la d’Agostino (fill d’un home de Bèlgida casat a l’Argentina), començà comprant teles de l’estranger per a classificar-les, fabricar draps i vendre’ls. En acabant, s’especialitzà en la producció de mantes, un producte que entraria en crisi en la dècada del 1980, encara que la fàbrica d’Aielo sobreviuria fins el 2007. L’altra fàbrica de mantes, la de Federico (Ibermanta), ha reduït dràsticament la plantilla en els últims anys, i ara es dedica a comprar i vendre. Són els signes dels temps per al tèxtil valldalbaidí, que transporta els processos de fabricació a l’Orient, a la recerca de mà d’obra barata; ja que amb els preus que es paguen ací pels jornals resulta impossible competir amb la producció que exporta massivament la Xina. En el sector del vidre decoratiu, ‘Vidrios San Miguel’féu fallida el 1994 i fou reemplaçada per una cooperativa, constituïda per una trentena de treballadors, que proporcionaren ocupació a molts altres. Es consolidà també, en els anys huitanta-noranta el ram del plàstic: primer fou ‘Plásticos Sanz Belda’ i els seus ‘povals’ timbrats, i en acabant ‘Plàstics Aielo’, ‘Plasvidavi’, etc., empreses que emergiren com a resposta a la fi del treball del vímen, la canya i el baladre. Així mateix, de les restes del naufragi del vimen –sector tradicional– aparegué l’empresa d’importació i exportació ‘Exportjunk’. En paral·lel a tot aquest moviment microempresarial, i a la traça de l’autovia de la Mediterrània (1994-1996), es consolidaren els polígons industrials dels Serrans I i Sant Josep I (171.000 m2), els Serrans II (74.000 m2), Sant Josep II (112.000 m2) i ‘Ibermanta’ (21.000 m2). És a dir, que es reorganitzà des de l’administració pública el sòl industrial per tal d’afavorir la localització de noves empreses, atesa la nova ‘reubicació’ estratègica d’Aielo.302 L’evolució de l’economia en les últimes dècades ha propiciat un dràstic retrocés dels ocupats a temps complet en l’agricultura (217 persones, un 12% dels actius el 2007), un sector que deu molt al treball a temps parcial. El transvasament d’actius als serveis (594 operaris: 34,5%), la indústria (633; 37%) i la construcció (283; 16,5%) queda sobradament manifest per les xifres. Per bé que, en l’actual depressió econòmica, la construcció està ofegada, i les indústries tradicionals, en fase de declivi. Això explica la sobtada pujada de l’atur entre març del 2008 (149 desocupats) i març del 2009 (334 aturats).303 El futur immediat de l’economia local és tan incert com el de la resta d’Europa, però les bases són sòlides, i el caràcter de la gent, preparat per a nous reptes. *

301

*

*

BATLLE REIXACH, Domingo, Ayelo de Malferit, dins Diccionario Geográfico de España, Ediciones del Movimiento, Madrid, 1957, vol. 3, ps. 419-420, s. v. ‘Ayelo de Malferit’.

302

SOLER, A., La Vall d’Albaida..., p. 228.

303

En internet: fitxa municipal d’Aielo (2008), de la plana web de ‘Caja España’, consultada en setembre del 2010.

84


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:33 Página 85

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana Per a comprendre millor el ‘caràcter’ o geni local de què parlem, resumirem succintament la trajectòria d’algunes empreses de tradició local, com per exemple l’algepsar ‘Yesos Solera’ (19202005), conegut així pel malnom del fundador del 1920, Vicent Gimènez Calabuig. Començà a treballar aquest home amb dos operaris, traient algeps de la font de Jeroni i d’uns altres punts del bancalat de baix de la serra de l’Ombria, per mitjà de galeries subterrànies. S’excavava primer un pou de 4 o 5 metres de fondària, per a trobar l’estrat geològic del keuper(la ‘malla pura’ d’algeps de l’era triàsica), i es continuava en horitzontal l’excavació, a manera de mina o alcavó. Es treballava amb pics i cabassets d’espart, que pujaven a muscle per una escaleta de fusta, per a carregar la cavalleria i transportar la matèria Dos forns de l’algepsar de Solera, 1955 primera a l’algepsar. Quan s’exhauria una mina, venia el mestre pouer i feia una mescla explosiva –a base de nitrat de Xile, i carbó de figuera i de ‘serments’– per a perforar una nova entrada. La cavalleria, com s’ha dit, duia la pedra fins al forn morú on s’havia de coure. El forn era un mur cilíndric amb una obertura frontal per on s’entrava el material, i una boca a la banda de darrere, per on s’introduïa la llenya. La primera faena consistia a arreglar la pedra en cercles concèntrics superposats, que s’anaven tancant cap al mig per tal de configurar una falsa volta. La pedra més menuda –i més fàcil de coure, per tant– es col·locava en els cercles perifèrics, a l’exterior, i la més grossa –la que filtrava el foc, a través dels buits– cap a dins. Una vegada formada la volta i closa l’entrada del forn, es cobria tot amb el ‘soll’: la pedriua menuda, grava d’algeps, que hi havia pel terra. Per la boca del forn anaven entrant la llenya i acumulant-la en el buit que s’havia format al cor del forn, cobert per la volta de pedra d’algeps. La cuita constant, que durava unes 8 hores, a base d’anar afegint la llenya a poc a poc, reduïa la humitat de la pedra –la ‘coïa’–, i la deixava bona per a triturar i usar com a material de construcció. Quan el foc deixava de flamejar per dalt de la volta i eixia fum només, era el senyal esperat per a apagar el foc i esperar que es refredara el material, per a poder-lo desenfornar. També assenyalava la fi de la cuita, mirant a través de la boca, quan la pedra esclatava i mostrava ‘badalls rojos’ (incandescents).304 Aleshores es llevava de damunt el soll, per a contribuir al refredament, i, si tot anava bé, s’observava la pedra de damunt la volta ja ‘blanqueta’ i correctament deshidratada. La llenya usada procedia de ‘netejar’ la serra, de la ‘pinotxa’ de podar els pins, de branques de garrofer, d’oliveres descimalades, argelagues, ‘carrascots’ (coscoll)... Tot era bo, i ho acostaven als algepsars llenyaters dedicats a temps complet o de manera eventual. El forn d’algeps de Solera es trobava a l’actual avinguda de la Diputació, vora el barri de les Eres, i el de Baptista Martínez –l’altre que hi havia pel 1920–, al carrer de Ponent. Allí al costat del forn, antigament, l’algepser i els seus oficials disposava d’un bell conjunt de maces per a colpejar i triturar la pedra cuita; per a poder-la comercialitzar en cafissos de 3 sacs (antics) o de 2 sacs (dels anys cinquanta en avant). El cafís era

304

Tota aquesta informació ens la proporcionen Juan Giménez Martínez i Juan Ramón Giménez Espí, néts del mencionat Vicent Martínez Calabuig.

85


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:33 Página 86

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

una mesura foral valenciana de cabuda, tradicional i equivalent a 201 litres de forment venal i rebedor, de calç, d’algeps o del que fóra. De la mòlta manual, en els anys quaranta es passaria als molins mecànics, elèctrics. El resultat era un algeps ‘granillós’, com si fóra arena grossa, que portaven a vendre en rucs, i després en carro, a pobles com Agullent, Ontinyent o Albaida, on s’utilitzava en el sector de la construcció. L’any 1944, ajudaven Vicent en l’ofici els seus fills Bautista i José Giménez Belda (la segona generació), quan decidí ampliar la producció. Es posà en contacte amb una proL’algepsar de Solera, 1960 pietària de mineral del terme veí de Vallada, la moixentina doña Ignacia Ros Blanes, i li llogà la pedrera de la Solaneta, que formava part d’una extensa finca rústica anomenada ‘Els Campellets’. Era aquella una pedrera a cel obert –no una mina com les d’Aielo–, des d’on transportaven els Solera el mineral al poble d’Aielo, amb cavalleries i amb un carro. Separaren llavors el forn morú (av. de la Diputació, 25) del molí (c/ dels Sants de la Pedra, 65, casa de Vicent) i continuaren l’empresa familiar, on col·laborava ocasionalment la filla de Vicent, Victoria, distribuint en carro pels pobles circumveïns una part de la producció. De l’extracció de la pedra d’algeps a la pedrera s’ocupaven, així mateix, alguns ‘empleats’. Arribats a l’any 1947, els dos fills del fundador, Bautista i José, ampliaren l’empresa i unificaren les instal·lacions a les Eres, on ja comptaven amb dos forns i un triturador més gran. La demanda del producte els portà també a eixamplar l’àrea de clientela, dins el triangle de Xàtiva, Gandia i Alcoi. El transport s’efectuaria ja en camions llogats d’Ontinyent (c.1957), fins que pogueren adquirir un camió propi (1963) i una moto BMW per al comercial de la firma. La tercera generació familiar, és a dir, els fills de Bautista (Juan i José Giménez Martínez) i els de José (José, Vicente i Juan Ramón Giménez Espí) anaren incorporant-se a poc a poc a l’empresa familiar, entre el 1953 i el 1973, atesa la diferència d’edat entre els 5 cosins, i prosseguiren la marxa. En la dècada dels huitanta, veient que l’empresa s’estava quedant obsoleta, efectuaren una forta inversió en maquinària (1985), consistent a comprar un forn rotatori i unes altres màquines de segona mà: procedien d’una fàbrica d’Albacete obligada a tancar, en quedar expropiada per a la construcció de la circumval·lació de la carretera nacional Madrid-Valencia. Els cinc cosins constituïren el 1986 una comunitat de béns, i es dedicaren a millorar la qualitat del producte –la uniformitat de l’algeps– i del servei que oferien. El 1991, els Giménez adquiriren la propietat de la pedrera de Vallda (300 fanecades d’extensió; 200 de mineral pur a cel obert), que actualment és la segona major reserva de mineral gipsífer de la província de València, just per darrere de la de Toixa (la Serrania). No obstant això, la progressió i ràpida reestructuració del sector en els anys del boom urbanístic (1996-2007) acabà amb la competitivitat de l’empresa aielonera. L’acumulació de la producció per part de multinacionals, que elaboraven un algeps finíssim, tractat químicament, féu impossible la competència. Millorar la producció fins a tal extrem comportava afrontar una inversió inassolible per a una empresa familiar com la dels Solera. Així que els copropietaris optaren per tancar la fàbrica, l’any 2005. *

86

*

*


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:33 Página 87

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana Una altra empresa emblemàtica de les coses que es manufacturaven a l’Aielo del segle passat, és la ‘VidrieraAyelense’, fundada per Vicente Sanz Belda. Ell treballava de jove a l’ajuntament d’Aielo, des d’on passà a exercir d’agent comercial per a la fàbrica de licors. Festejava aleshores amb la mestra Josefa Juan Doménech, i el seu futur sogre estava decidit a buscar-li ‘un treball idependent’. I, com que el jove tenia amistats a l’Olleria, on el vidre era ‘el tot’ industrial, concebé la idea d’establir a Aielo un obrador de cistelles per a folrar garrafes. Comentà la idea amb Daniel Vidal, que feia carros, i uns altres, i li digueren: “Si el montes el taller, nosaltres et comprarem les cistelles”. Així que Vicent contractà una xica de l’Olleria, que vivia a Aielo, per tal que ensenyara la faena a quatre o cinc xicones del poble. Al poc de temps ja hi havia 24 persones folrant una mitjana de 300 garrafes per dia (1955).305

A la Vidriera Ayelense, el 1960

El talleret anà a més, gràcies a l’increment de la demanda, i quan ja tenia Sanz una trentena de persones treballant per a ell, i folrant garrafes ollerianes, reflexionà: “Ei! I per què no monte jo una fàbrica de vidre?” Posà en marxa les gestions oportunes (gener del 1955306), associat amb l’alcalde Baptiste Ferri i José Sanchis (d’Ontinyent), que eren contractistes d’obra, i al cap de dos o tres anys la ‘Vidriera’ ja era una realitat. En novembre del 1963 començà a produir, amb una factoria ben organitzada, garrafes de l’1, 2, 3, 5, 8, 10, 16 Les típiques garrafes que es produïen i es folraven en els anys seixanta i 20 (números que indiquen la cabuda en litres), que folraven primerament de vímen i, a partir del 1968, de plàstic. Els punts de destinació de la producció eren el Grau de València, Xerès de la Frontera, Valdepeñas, etc., on s’usaven per a envasar vi, fonamentalment. Cap al 1970, l’empresa ocupava uns 105 treballadors.307

305

Segons La SANIDAD rural, vista por el farmacéutico. Trabajos de los farmacéuticos titulares, Colegio Oficial de Farmacéuticos, València, 1955, p. 178. El farmacèutic informant era Rafael Liñana.

306

AMAM, Caixa 720, doc. 18.

307

Informació que ens proporciona, molt amablement, Vicente Sanz Belda.

87


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:33 Página 88

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

Vicent Sanz, que era gerent i feia quasi tots els anys un viatge a la Manxa, per a orientar els aspectes comercials, no s’esperava la crisi que sobrevingué al sector en els anys 1976-1977. Resulta que un ministre franquista amb interessos econòmics a Xerès (Cadis), decretà la fi dels envasos per a vi que superaren els 2 litres de capacitat. Els vinaters jerezanos,que eren els principals consumidors de garrafes, deixaren de demanar-les i apostaren per embotellar tota la producció. Moment que el ministre aprofità per a impulsar allí una gran factoria de vidre, gràcies a una forta inversió financera. Ell mateix n’era soci. Aquest colp seria mortal per a les fàbriques de Vilella (Barcelona), Viresa (Benigànim), Vidrios de Levante (l’Olleria) i Vidriera Ayelense (Aielo), que eren Les instal·lacions de la Vidriera, als afores del poble, en una foto dels anys huitanta les més fortes del moment. Les quatre fàbriques, incapaces de competir amb els moderníssims automatismes de la vidriera de Jerez Industrial, importats directament de Milà (Itàlia). S’acabà també l’exportació a través del port de València de càrregues de garrafes de 16 litres de vi, i les empreses de Benigànim i Aielo s’afonaren inexorablement. La de Vidrios Levante de l’Olleria continuà produint, després d’una certa reestructuració, amb els antics treballadors. I els de la Vidriera d’Aielo impulsaren també la creació de la Cooperativa ‘San Miguel’, que ha travessat també per èpoques de gran dificultat; com totes les cooperatives. En estreta relació amb l’evolució del sector vidrier, es troba la manufactura del folrat protector de garrafes o marraixes, utilitzant vímen (mimbre o sarga, en castellà), canya i/o baladre. Els tres obradors més importants de l’era clàssica del vímen –els anys seixanta– foren els de Francisco Vidal ‘Xèna’, Antonio Castelló ‘Tagano’ i José Rico ‘Manyano’, que rebien comandes de les fàbriques vidrieres d’Aielo (Vidriera Ayelense) i Benigànim (Viresa). Ens centrarem, a títol de mostra, en l’evolució del taller de Manyano. José Rico Colomer ‘Manyano’, que començà la seua activitat pel 1950, era hereu d’una vella tradició artesana: la cistelleria de canya d’Aielo de Malferit,308 que es remuntava a les dècades del 1880-1900. Ell havia sigut secretari del Partit Comunista durant la Guerra Civil (1936-1939) i per aquesta causa patí la repressió del franquisme: estigué tancat a la presó durant 4 anys (d’una condemna de 12; eixí en ‘llibertat vigilada’). En tornar al poble, començà a plantar vimeneres al riu i en altres punts del terme, per a proveir-se de matèria primera i anar servint comandes a les fàbriques de vidre. Això seria pel 1950. Al cap de tres anys, s’incorporà al taller el seu fill de 10 anys Salvador Rico Martínez (1953);309 com la resta de germans (un total de tres xiques i dos xics), que també cooperaven amb el pare, en règim d’economia familiar. Salvador, que era i és un enamorat de la seua faena, se n’anà a fer la ‘mili’, tornà a casa i es féu càrrec del taller familiar als seus 22 anys d’edat (pel 1965-1966). Entre el 1953 i el 1965, la producció havia sigut bàsicament de cistelles per a garrafes,

308

MOLLÀ, Josep-Antoni, La cistelleria, una artesania, dins Butlletí d’Informació Municipal, 6, Aielo de Malferit, desembre 1986, p. 5.

309

Que és el que ens ha informat personalment.

88


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:33 Página 89

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana

Mà d’obra femenina, ocupada en el treball del vimen

Fent la cistella

Treballadors de la sarga del ‘tío Bossa’, a la Venta (1950)

89


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:33 Página 90

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

però a partir dels anys 1963-1964 es desplaçaria Salvador en bici a l’Olleria per a aprendre a fer cistelles corrents; ja que intuïa que la garrafa no tenia molt de futur. Certament, s’acostava l’era de les botelles menudes i els plàstics, de la societat industrial. Les cistelles artesanes, que es comercialitzaven en zones turístiques i s’enviaven a l’estranger es pagaven molt millor que no les de folrar garrafes. Ell mateix, que tenia bona traça i espenta, diu que guanyava fent cistelles a l’Olleria més que un obrer de vila a Aielo, i sense patir tant. Així les coses, a partir del 1965 es verificà a l’empresa una reestructuració productiva, per tal d’assortir de cistelles, ‘panerots’ de roba bruta, roperos, bandejes (safates), cistelles oueres, tossineres(cansaladeres), cuévanos de dues ansetes, panereFolrant garrafes tes, gitanetes,310 gitanes grans de fer pebrassos, etc. L’empresari aieloner Santiago Barber era l’encarregat de comercialitzar tot aquell ‘gènero’ o producció, la de Manyano i la d’altres tallers, i remetre-la cap a Alemanya en vagons de tren, que es carregaven a l’estació de Montesa (dècada del 1970). L’empresa de Barber arribà a vehicular cap a l’Europa nòrdica un caramull impressionant d’artesanies procedents de València, Jaén, Salamanca, etc., però entraria en decadència en la dècada dels huitanta, per una mala administració, segons diuen. La matèria primera de l’obrador de Manyano procedia de diferents punts d’Espanya, però principalment dels Montes Universales (Serrania de Conca), on les vimeneres criaven un vimen excel·lent. La central proveïdora es trobava a la localitat de Priego de Cuenca. La clientela del producte acabat la trobava Manyano –a banda del cas comentat, i més recent, de Barber– en un magatzem de Barcelona, que distribuïa a botigues. La mà d’obra necessària arribà a ser de 25 persones en l’època d’es-

Cistella de canya de la dècada del 1910

310

Les cistelles gitanes tenen la vora rotllada, i forment tot una única peça: ansa i vora.

90

Detall de la trama de vimen


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:33 Página 91

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana

Interior de la cistella de canya

Cistella de canya antiga, amb vores i cul d’espart

La mateixa cistella, per dins

Cistella moderna de fer pebrassos

Partidors de canya

91


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:33 Página 92

AIELO DE MALFERIT

Peladora de canyes

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

Partidor de vimen

plendor (pel 1975),311 alguns dels quals rebien el treball a casa: els portava materials Salvador i tornava a pel producte acabat. En la dècada dels huitanta es mantingué la producció, però a una escala molt més produïda. Fins que desembarcaren al mercat europeu els productes xinesos, portats ací per antics artesans i comerciants de Gata, Barcelona i Valls (1993-1995) i s’arruïnà la producció autòctona, que no hi podia competir. L’any 2000, finalment, Salvador ‘Manyano’ es prejubilà i ‘tancà la paradeta’. Per a confeccionar una cistella, es preparava el vímen amerant-lo en una basseta, fins que es passava. Quan estava sec, tenia la pell arrugada; quan estava ben amerat i bo, la pell estava teseta. L’entrava aleshores en un habitacle ben tancat, on se’l sotmetia a un tractament de fum de sofre: posant a cremar la flor del sofre dins d’un potet o veixell. Aquest tractament desinfectava les vares de vímen, i les atorgava blancor i consistència. Si preferies el vímen enrogit, l’havies de bullir durant 6 o 8 hores en una caldera gran; aleshores el podies pelar quan volgueres. El blanc, que era el més usat, després de tallar-lo el submergien el peu en basses, a garberes, plantat dins l’aigua, perquè moguera (florira, en primavera), soltara la pell i fóra fàcil de pelar. Per a pelar-lo s’usava una màquina que funcionava per interacció d’uns molls i un tambor rotatori. Una volta pelat, es deixava el vímen a secar al magatzem, i l’anaves amerant a demanda, per a ensofrar-lo i treballar amb ell. Salvador Rico ‘Manyano’

311

En els anys 1975-1980, estaven en actiu, entre d’altres, els obradors de Manyano, de José Vicent (‘Pepe Botero’), José Aparici (‘Pepe Figa’), Miguel Albert (‘el Blanco’), Vicente Belda (‘Vicent Notxa’), etc.

92


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:33 Página 93

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana La primera passa per a fer la cistella era formar el cul redó o oval, formant una creu, i pegant-li voltes. Una vegada teixit el cul, s’estacaven els pilars o ‘montants’ de la cistella. S’estacava el cul amb tatxes en un motle de fusta (cada tipus de peça tenia un motle apropiat), i es lligaven els pilars per la banda de dalt, per a doblegar-los cara amunt i tancar el cos de la cistella. I, a continuació, començaves a teixir en horitzontal, de baix cap amunt. Quan ja tenies una part teixida i estava ‘dominada’ la cosa, soltaves la lligadura de dalt, acabaves el cos i el remataves amb una vora. Els mateixos ‘montants’, rotllats com si formaren un cordó, feien la vora. Faltava només l’ansa o anses, o la tapadora, segons quina fóra la peça. *

*

*

Una tercera manufactura representativa –pot ser la més popular– del poble d’Aielo de Malferit és la licorera, la Botelleria, com es coneix una fàbrica centenària que hui en dia continua en activitat.312 Tot començà amb la relació comercial establida entre la destil·leria dels Juan, subministradora d’alcohol, i la licorera d’Aparici, Sanz i Ortiz, d’altra, que nasqueren en la mateixa època. L’iniciador de la destil·leria a Aielo fou Miquel Juan Bellot ‘de Jacinta’ (nom de la mare), els descendents del qual són coneguts com ‘els Jacintes’. Era tractant de cavalleries, propietari benestant i llaurador, i es casà l’any 1861 amb Vicenta Mompó Vicent.313 Com que produïa vi i coneixia el mètode, adquirí un alambí de 480 litres i començà a destil·lar aiguardent a casa del Carrer Major (1879); tal com feien molts altres vinaters valldalbaidins. El seu fill segon, Joaquim Juan Mompó (nascut el 1863) continuaria produint vi i alcohol, com son pare, però el traslladaria fora del nucli de cases, al voltant d’una fàbrica proveïda de xumenera (1895). La destil·leria es trobava vora la séquia, per a refrigerar els alambins amb aigua corrent, però sols es mantindria en activitat fins el 1909; moment en què –més avall ho veurem– Juan-Mompó passaria a ser soci, i en acabant, propietari únic, de la Botelleria. Per la mateixa època fundacional de l’alcoholera de Juan (1880), tres socis –Aparici, Sanz i Ortiz– s’ajuntaren per a L’Alcoholera del Dilluns, 1895 experimentar en la fabricació de licors, com a passa prèvia a la constitució de la Botelleria on entraria Juan-Mompó el 1909. Els socis fundadors eren: Enric Ortiz Garrigós (nascut el 1853), mestre d’escola (1881-1891), en substitució de Francesc Bordàs, i alcalde (c.1906-1909); Ricard Sanz, i Baptista Aparici Belda (1857-1942), fill del moliner Baptista Aparici Bataller, que

312

313

Les dades que vénen a continuació es basen en els treballs de MANU S. E., 115 Años destilando artesanía, dins Levante, València, 12 de març del 1995, p. 40; CUENCA, Jordi, El nombre de la Coca-cola, dins ‘Suplemento Dominical’ del ‘Levante’, València, 16 de juliol del 1995; JUAN MOMPÓ, Joaquín, Sobre la fundació de la fàbrica de xarops, i destil·leria d’aiguardents i licors, d’Aielo de Malferit, dins Almaig. Estudis i documents, 19, Ontinyent, 2003, ps. 110-118; BARBER MARTÍNEZ, Toni, La Botelleria. 125 Años elaborando licores artesanales, dins Aielo de Malferit en festes, 2005, ps. 92-98; JUAN MOMPÓ, Joaquín, Sobre la destileria de alcohol, la bodega y la fábrica de licores de Aielo de Malferit, dins Almaig. Estudis i documents, 25, Ontinyent, 2009, ps. 107-113; SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Aielo de Malferit en l’Exposició Regional Valenciana del 1909, dins Aielo de Malferit en festes, 2009, ps. 139-141. Moriria el 1927, segons l’AMAM, Padró d’edificis i solars del 1927.

93


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:33 Página 94

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

La botelleria d’Aielo, amb el palau marquesal al fons

ha sigut una de les persones més importants de la història d’Aielo: emprenedor incansable; impulsor d’innovacions tècniques, de vivers d’oliveres i vinyes, d’obres públiques, etc.314 Aparici comptà des de ben jove amb el suport econòmic del seu oncle matern, el vinater benestant –i productor també d’aiguardents– Fulgenci Belda Juan, ja que Baptista posseïa pocs recursos econòmics: a penes dos bancalets, l’any 1884.315 Això no obstant, el tío Aparici –com encara se’l recorda– no sols seria l’ànima mercantil de la botelleria, sinó també s’enriquiria considerablement, gràcies a la seua extraordinària intel·ligència, i es guanyaria la consideració social dels seus paisans: tots els testimonis coincideixen a remarcar que fou home carismàtic, arriscat, caritatiu, conciliador, etc. Quan no hi havia jornals, ocupava els seus jornalers en tasques accessòries –rascar o construir marges, reparar sendes, etc.– per a continuar pagant-los el jornal, i que no passaren pena.316

Cartell publicitari d’estil belle époque, de la licoreria d’Aparici, Sanz i Ortiz

Doncs bé, la societat informal d’Aparici, Sanz i Ortiz començà a produir xarops i licors amb gran èxit, i a ferse propaganda per les grans mostres i certàmens internacionals, com solia fer-se aleshores. Obtingueren medalles i condecoracions a Milà (1881), València (1883), Roma (1884), Filadèlfia (1885), Torí (1886), Barcelona (l’Exposició Universal del 1888), París (1889,

314

Morí solter, i l’heretaren els seus 15 nebots: els 12 fills de la tia Carmen (els Vicent-Aparici) i els 3 de la tia Salvadora (els Silvestre-Aparici).

315

EGEA, Lluís, Dissolució de l’antic règim i procés de canvi social: Aielo de Malferit, 1841-1936, dins Alba, 13-14, Ontinyent, 1999, ps. 127-132.

316

Vid. JUAN, Mª. Jesús – SANZ, Mariló, ‘Changlot Real’: desconeguda producció agrària explotada per Batiste Aparici, dins Aielo de Malferit en festes, 2009, ps. 146-149.

94


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:33 Página 95

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana

Quadre de medalles obtingudes en diferents exposicions i mostres internacionals del segle XIX

Diploma de l’Exposició d’Esmirna, Imperi Turc, 1891

l’Exposició Universal que inaugurà la Torre Eiffel), Londres (1889), Bordeus (1890), Madrid (1890), Marsella (1890), Esmirna (1891), Alexandria (1891), Chicago (1893), Londres (1893), Jerusalem (1899), París (1900), Saragossa (1908) i València (l’Exposició Regional del 1909).317 En conjunt, obtingueren una vintena de medalles d’or i d’argent, i una desena de diplomes i mencions honorífiques, en les dues primeres dècades d’existència de la fàbrica. Una de les més preades fou l’obtenció del títol de proveïdor oficial de la casa reial, amb el corresponent diploma atorgat per la reina regent Maria Cristina d’Àustria, mare i tutora del rei infant Alfons XIII (1892). Diploma obtingut a l’Exposició d’Alexandria d’Egipte, 1902

En el transcurs d’aquella aventura es produí la formalització de la societat, l’any 1895, davant notari, i amb l’aportació de 5.000 pessetes per cadascun dels tres socis. Cosa que donaria lloc a la denominació social ‘Aparici, Sanz y Ortiz. Gran fábrica de licores y anisados,’ i a l’especialitat més premiada, l’anís ‘Celestial’ –‘Anís Ayelo’ des del 1913–, que s’anunciava

317

Completem les dades aportades pels estudiosos locals –vegu amunt– amb les que aporten RIBES IBORRA, Vicent, La industrialització de la zona de Xàtiva en el context valencià, dins RIBES, V. (ed.), La industrialització de la zona de Xàtiva en el context valencià (1710-1939), col·l. Gramalla, 4, Ajuntament de Xàtiva, 1994, ps. 13-160 (p. 113), i GANDIA VIDAL, Rafael A., Ontinyent y la Exposición Regional de 1909, dins Almaig. Estudis i documents, 25, Ontinyent, 2009, ps. 152-153 (p. 127).

95


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:33 Página 96

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

Proveïdor de la Casa Reial, 1892

en la premsa de l’època amb el lema publicitari: ‘Beba anís Celestial: nunca habrá probado nada igual.’ En canvi, el producte que més èxit hauria de tenir al llarg del segle XX, fins al punt convertir-se en un tòtem o emblema mediàtic del propi segle XX, seria –si fem cas de la llegenda i la tradició local– el xarop de ‘Cola-coca’, transformat per un farmacèutic dels Estats Units en xarop de ‘Coca-cola’. L’actual nuez de kola-coca

Segons una història que s’ha referit tradicionalment a Aielo de Malferit –i que té visos de ser real i històricament comprovable318–, la seua maleta de xarops i licors recorregué Seca i Meca, i la Vall d’Andorra, de la mà del jove emprenedor Aparici, que viatjà als Estats Units per a promoure els productes d’Aielo; en particular l’anís Celestial, produït des del 1880, i el xarop de ‘Nuez de Cola-coca’,elaborat a partir del 1882, segons el que porten escrit les etiquetes més antigues. El xarop, a més, obtindria un diploma de ‘mèrit extraordinari’ a Londres, l’any 1889. S’elaborava amb un combinat especial de fulles de coca del Perú i nous de cola; ingredients que, segons la tradició, havia portat d’Amèrica Llatina un missioner franciscà d’aquells que fundarien cap a l’any 1887 el nou convent franciscà d’Ontinyent.319 A l’Exposició Internacional de Filadèlfia (els Estats Units), celebrada el 1886, estigueren presents els productes d’Aielo, inclosa la ‘Cola-coca’. Centenars de comerciants i productors nord-americans els pogueren tastar i endur-se’n mostres.

Etiqueta original del xarop de ‘cola-coca’, que presumptament copià l’inventor del també xarop –en origen– anomenat ‘cocacola’

96

318

Estranyament, ningú no s’ha dedicat a indagar. Cal que algú viatge als arxius de Filadèlfia, com ara veure, i seguisca el fil de la trama.

319

El convent d’Ontinyent encara guarda una gran col·lecció d’objectes decoratius, animals dissecats, etc., portats de les Índies en el segle XIX.


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:33 Página 97

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana Estaria present allí, per casualitat, cert farmacèutic d’Atlanta, un tal Pemberton, que figura en totes les enciclopèdies com l’inventor de la cocacola? Fins ara no s’ha pogut demostrar. Però no deixa de ser curiosa la història d’aquest ‘obscur’ personatge: John Stith Pemberton (mort el 1888, als dos anys d’haver inventat presumptament el producte!) era un modest farmacèutic de la ciutat d’Atlanta (Geòrgia), admirador de la fórmula del ‘vino Mariani’. Era aquest un producte de ‘prescripció mèdica popular’, ideat pel químic cors Angelo Mariani en afegir una ínfima dosi d’extracte de coca al vi, el 1863. En els anys subsegüents, el vi de Mariani es feu molt popular entre la burgesia i l’aristocràcia del vell continent. Els papes de Roma Lleó XIII i Pius X es confessaven consumidor assidus, i a la Gran Bretanya el venien com a producte dopant, amb la denominació de ‘vi dels atletes’. Els francesos l’usaven per a tesar les cordes vocals en el cant, o inspirar-se en la literatura: casos d’Émile Zola, Jules Verne o Alexandre Dumas. En consumien així mateix el rei d’Espanya, el tsar de Rússia i l’inventor Thomas A. Edison. Enlluernat per aquell èxit de la farmacopea d’Europa i per uns altres John Pemberton, el farmacèutic que ‘inventà’ la cocaexemples de paisans seus (els cigars de coca de la farmacèutica Parke cola –casualment– el mateix any que la fàbrica d’Aielo Davis; la beguda alcohòlica ‘Coca Cordial’...), Pemberton tractà d’acondonava a tastar la seua ‘cola-coca’ als assistents a l’exposició de Filadèlfia (USA) seguir el seu ‘somni americà’ particular afegint coca al vi i posant-lo a la venda davall la marca comercial ‘Pemberton’s French Wine’ (“vi francés d’en Pemberton”), poc abans del 1885.320 Ja anava tot encarrilat, i començava a vendre’s bé el vi cocaínic –l’addicció del client era una garantia de vendes–, quan va i les autoritats sanitàries de Geòrgia prohibeixen la inclusió de l’alcohol en els productes farmacèutics (1885). Pemberton s’havia quedat de la nit al matí sense elixir, i suposem que es dedicaria a recórrer les fires per a buscar algun producte substitutiu, que l’ajudara a eixir del clot. En això que, coincidint poc més o menys amb l’exposició de Filadèlfia,321 va el tal Pemberton (8 de maig del 1886) i ‘inventa’ en el seu laboratori un xarop de nou de cola i extractes de coca, que patentà i començà a comercialitzar –casualment?– amb el nom de ‘Coca-cola’. Segons les instruccions del farmacèutic nord-americà, que coincidien amb les de la ‘Kola-coca’ valenciana, el xarop s’havia de dissoldre en aigua corrent. Ara bé, algú tingué la brillant idea de mesclar-lo amb ‘aiguacels’, aigua de soda d’aquella que s’estilava aleshores, i nasqué la clàssica coca-cola que coneixem ara. Setmanes d’això, Pemberton morí (1888) i els hereus vengueren la ja prometedora fórmula al famacèutic Asa Griggs Candler (1891), cosa que donaria peu a la fundació de ‘The Coca-cola Company’. Ja en l’any 1906, quan es prohibí als Estats Units el consum de coca, aquest ingredient es reemplaçà per la cafeïna –com a estimulant– i certes essències àcides millorants del sabor. Pel 1909 circulaven 69 imitacions de la coca-cola, però cap no pogué desbancar-la en el seu èxit, primer nacional i després internacional. El segle XX seria el segle de la coca-cola; amb el permís de la ‘Pepsi’ i uns altres imitadors. Passaren les dècades, i el 1953 la multinacional nord-americana decidí instal·lar-se a l’estat espanyol i registrar ací la patent de la marca (en la dècada del 1920 ja ho havien intentat, però). I es trobà que l’antic xarop de ‘Kola-coca’ d’Aielo, transformat

320 321

Vegeu LATIN AMERICAN BUREAU, Narcotráfico y política. Militarismo y mafia en Bolivia, Iepala ed., Madrid, 1982, p. 38. La del 1886 commemorava els 10 anys de la Gran Exposició Universal celebrada a la mateixa ciutat el 1876 per a commemorar el I Centenari de la Independència dels Estats Units (la famosa ‘Declaració de Filadèlfia’, del 4 de juliol del 1776).

97


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:33 Página 98

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

en licor i patentat el 1903,322 impedia la instal·lació ací de la firma americana. Oferiren 30.000 pessetes al propietari de la Botelleria, de qui després parlarem. Aquest tingué la ‘becada’ d’acceptar tan curta xifra, a canvi de permetre la lliure distribució de la marca ‘Cocacola’ per l’Estat espanyol, des d’una primera planta embotelladora, ubicada als afores de Barcelona. La ‘Kola-coca’ valenciana passaria llavors a dir-se ‘Nuez de Kola Mompó’.323 Tornant a la història en minúscules de la Botelleria d’Aielo, cal destacar que, en la premsa estatal del 1890 s’anunciaven ja els seus productes.324 Tanmateix, el 1897 les desavinences entre els socis, feren que Ortiz es quedara amb la fàbrica de la plaça del Palau (alçada en terrenys que eren i són propietat del marqués de Malferit), i que els altres dos socis constituïren una El 1953 la fàbrica d’Aielo vengué la patent de la ‘cola-coca’ o ‘kola-coca’ a la multinacional nova societat en gener del 1898, anonord-americana, per un preu irrisori menada ‘Aparici y Sanz’. El mateix Baptista Aparici portava aleshores la destil·leria del seu oncle Fulgenci Belda, segon un memorial d’ambdues empreses custodiat en l’Arxiu Municipal.325 El 1900, els mateixos Sanz i Aparici traslladaren la marca i la producció a Xàtiva, a un local de nova planta. Prèviament, en juliol del 1899, havien publicitat la marca i anunciat l’imminent trasllat en les planes del diari ‘El Liberal’.326 Per la seua banda, Enric Ortiz constituí una ‘societat fictícia’ amb un obrer de vila (Carlampi Sanz) i un llaurador (Baptista Aparici Gascó), per a poder publicitar ‘legítimament’ la marca ‘Ortiz, Aparici y Sanz’ (en lloc de l’ordre de cognoms de l’original, que era Aparici, Sanz y Ortiz).

322

La patent fou registrada el 17 d’octubre del 1903 en el Registre de la Direcció General d’Agricultura, Indústria i Comerç. Dos mesos després, l’Institut Mèdic Valencià, i concretament els prestigiosos metges Vicent Peset Aleixandre, Vicent Guillén i Agustí Trigo, dictaminaren les bondats curatives d’aquesta beguda, per tal de poder-la comercialitzar com a tónico y reconstituyente digestivo. Vid. RUBIO, Antonio, La bebida más popular del planeta en el siglo XX, la ‘Coca-cola’, podría ser originaria de Aielo de Malferit, dins Las Provincias, València, 01.10.1998, p. 28.

323

Quan s’inscrigué la marca, el 17 d’agost del 1903, en la fitxa descriptiva (FDBDO) s’explicaren las magníficas cualidades que se reúnen en los preparados de Nuez de Cola y Hojas de Coca del Perú, usades, respectivament i des de feia segles, pels indígenes salvatges d’Àfrica i dels Andes. El mèrit de la Botelleria volia consistir a extender su empleo a todo el mundo civilizado. Ja que, amb aquell beuratge màgic, las energías musculares aumentan (...), la inteligencia se activa notablemente, y la tristeza y el mal humor se disipan, renaciendo la alegría. Vegeu l’anècdota arreplegada cap al 1910 per JORNET PERALES, Mariano, Bélgida. Primer Centenario de la acción del Raboser (27 abril de 1812-1912), Bèlgida, 1912, p. 176, sobre uns atzeneters que demanaren ‘kola’ a la taverna de Bèlgida, en festes d’aquell poble, i el camarero, que en el folclorismo licorista estaba pez, tomándolo en burla, replicó con desagrado: “Pos vachen a casa el fuster”.

324

El Liberal, Madrid, febrer-març del 1890.

325

AMAM, Caixa 842, doc. 6, Declaración cuadruplicada de fabricantes de anisados y licores, 1899.

326

El Liberal, Madrid, 8 de juliol del 1899, p. 2.

98


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:33 Página 99

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana Els destil·lers de Xàtiva contraatacaren amb una campanya publicitària a ‘Las Provincias’ (gener-maig del 1900) on advertien a l’estupefacta i marejada clientela: No confundir esta casa con la que ha construido el que antes fue nuestro socio, con un albañil y un trabajador del campo; los dos últimos, desconocedores por completo de esta industria.327 La nova casa de Xàtiva, en efecte, trobà dificultats per a diferenciar-se de la vella marca. Per si fóra poc, Ricard Sanz estafà Aparici amb 300.000 pessetes.328 El presumpte estafador continuà durant alguns anys en actiu –s’anunciava en la premsa del 1905 com a ‘Destilería del Carmen’–,però sense poder competir en qualitat i marca amb la Botelleria d’Aielo.329 Mentrestant, el tío Aparici, que se n’havia tornat escaldat cap al seu poble –el qui de casa se’n va, a casa torna–, es reféu econòmicament i apostà pel sector dels vivers vinícoles i oleícoles (1910-1914).

L’antic alambí de la botelleria

Per la seua banda, Enric Ortiz, que havia adquirit el 1898 les dues terceres parts corresponents a Aparici i a Sanz, féu venda de la meitat de l’empresa al seu amic i proveïdor d’alcohol Joaquim Juan Mompó (1909), propietari de la destil·leria més amunt comentada. Havia nascut la casa ‘Ortiz y Juan Mompó’, que participaria aleshores en l’Exposició Regional de València, inaugurada l’1 de maig del 1909 pel rei Alfons XIII. Foren premiats, com era d’esperar, els licors d’Aielo, que eren el producte estrela del municipi. Però no l’únic, ja que també hi participaren com expositors Enric Sancho Bernabeu (garrofes El despatx i fruites), Baptista Aparici Belda (garrofes, oli, vi i fruita), Joaquim Belda Domènech (representant de Belda Hermanos,amb vi i fruita), i Adrià Sancho Mompó (fruites).330

327

Las Provincias, València, 1 de gener del 1900: Citat per RIBES IBORRA, Vicent, La industrialització de la zona de Xàtiva en el context valencià, dins RIBES, V. (ed.), La industrialització de la zona de Xàtiva en el context valencià (1710-1939), col·l. Gramalla, 4, Ajuntament de Xàtiva, 1994, ps. 13-160 (p. 113).

328

Segons ens refereix Emilio Castelló Colomer, per tradició oral familiar.

329

El Liberal, Madrid, 19 d’abril del 1905.

330

Vid. La Ilustración Artística, núm. 1.441, p. 522; SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Aielo de Malferit en l’Exposició Regional Valenciana del 1909, dins Aielo de Malferit en festes, 2009, ps. 139-141; GANDIA VIDAL, Rafael A., Ontinyent y la Exposición Regional de 1909, dins Almaig. Estudis i documents, 25, Ontinyent, 2009, ps. 152-153.

99


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:33 Página 100

AIELO DE MALFERIT

Un treball artesà i casolà, de tota la vida

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

Detall d’un dels murals

Les pintures murals de les oficines

L’any 1913, Ortiz es retirà de la societat i féu venda de la seua part a Joaquim Juan Mompó, el qual n’esdevingué propietari únic de la Botelleria. La destil·leria es tancaria entre el 1915 i el 1916, per la total destrucció de les vinyes de la Vall d’Albaida a causa de la fil·loxera (1910-1914).331 El nou propie-

331

Un aspecte del celler de la casa

100

Era més rendible, en qualsevol cas, comprar alcohol d’Ontinyent, Benigànim, Requena, etc., que no destil·lar-ne al poble; segons JUAN MOMPÓ, Joaquín, Sobre la destileria de alcohol, la bodega y la fábrica de licores de Aielo de Malferit, dins Almaig. Estudis i documents, 25, Ontinyent, 2009, ps. 107-113.


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:33 Página 101

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana tari, aprofitant la seua qualitat d’apoderat del marqués, obtingué llicència del noble per a llogar-li un local –l’antiga garrofera senyorial–, al costat del que ja tenia llogat al marqués. El reformà de dalt a baix (1913) i el transformà en la Botelleria que coneixem hui dia. De fet, la fàbrica de la plaça del Palau –que conserva l’estilisme noucentista– continua sent propietat de l’actual marqués de Malferit, el qual continua percebent diners per ella en concepte de lloguer. Joaquim Juan, que comptava amb un equip de treball 12 operàries i 2 operaris, donà un fort impuls a la fabricació i el comerç de la fàbrica. L’ajudaven els seus fills Juan, Juan Antonio i José Ramón –els germans Juan Sanchis–, que a la mort del pare (1922), decidiren denominar l’empresa com a ‘Viuda de Joaquín Juan Mompó’ (Isabel Sanchis Pla). Comptaven aleshores amb 7 administratius i 16 obrers de producció. El 1928, els hereus construïren un gran celler a la carretera d’entrada al poble, on produïen vi, mistela, i els vermuts ‘Ayelo’ i ‘Dux’. La demanda els obligaria a obrar un altre nou celler al costat del vell, amb bocois de roure i depòsits de ciment, on preservaven –entre altres coses– la mistela que duien de la Marina (1931-1932). La millora enològica, la formació dels fills de la vídua i la inversió en màrqueting332 els portarien a fer-se amb un interessant mercat, al centre i el sud de la Península Ibèrica. Durant la Guerra Civil (1936-1939) la fàbrica fou intervinguda pel Comité obrer i ‘controlada’ pels sindicats, per a produir, entre altres productes, el ‘Coñac

332

El producte

A destacar, el film promocional en blanc i negre (pel·lícula de 35 mm, muda, amb rètols en castellà) que encarregaren sobre ‘Ayelo de Malferit’ i la Botelleria, a la productora barcelonesa ‘Emèrita Films’, l’any 1929, dins la col·lecció ‘Las Regiones de España’. Es tracta d’un publireportatge on apareixen vistes dels carrers del poble, la collita de l’ametla, la construcció del grup escolar, l’església, la fàbrica i el procés de producció i distribució dels licors, i la secció directiva-administrativa. El film es projectà repetidament al poble i ha sigut restaurat el 1992 per la Filmoteca Valenciana, on s’arxiva còpia amb el número 5.061.

101


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 10/01/11 18:21 Página 102

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

La publicitat d’antany

Una mostra d’etiquetes de botella de diferents èpoques

Malla Roja’. La fàbrica emeté bitllets i tot, el 1937, per a pal·liar l’escassesa de moneda fraccionària. En la postguerra es quedà d’únic propietari Joaquim Juan Sanchis, el major dels germans (1942), amb 5 administratius i 14 operaris més en plantilla. Segons un informe de l’apotecari Rafael Liñana, la licoreria ocupava 6 homes i 2 dones, com a personal fix –eventuals a banda–, i havia consumit l’any 1954 un total de 10.873 litres d’alcohol, 3 litres d’essències, 20.564 quilos de sucre i 200 quilos d’anís, per a produir 3.000 garrafes, i 600 caixes de gènere, contenint aquestes unes 10.000 botelles.333 Joaquim Juan Sanchis passaria la fàbrica al fill, Joaquín Juan Mompó, l’any 1964; amb 5 els administratius i 5 operaris més que tenien contractats.334 I aquest últim, l’any 1971 traspassaria l’empresa a Juan Juan Micó, sense parentiu amb els anteriors, però

333

La SANIDAD rural, vista por el farmacéutico. Trabajos de los farmacéuticos titulares, Colegio Oficial de Farmacéuticos, València, 1955, p. 178.

334

Hi ha un projecte de reforma d’aquest any 1964, arxivat en l’AMAM, Caixa 785, doc. 45, i un altre del 1966, en AMAM, Caixa 720, doc. 43.

102


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:33 Página 103

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana que havia treballat a la fàbrica des del 1962. Comptava l’empresa l’any setanta-u amb un únic administratiu i amb dos obrers més, producte de la decadència del sector licorer, i de l’encariment de la vida i dels salaris. D’aleshores ençà, Juan és el propietari i gerent de l’empresa, i en estreta cooperació amb el seu fill major, Juan José Juan. En l’actualitat, ‘Destilerias Ayelo’, que així s’anomena ara la Botelleria, elabora, anisats (anís dolç i sec, cassalla, brandi), una vintena de licors dolços (cola, menta, café, xocolate...) i ‘herbero’ d’herbes de Mariola. I ho fa en unes centenàries instal·lacions, plenes de barrils de roure americà, que no es buiden mai per davall de la meitat, per a preservar el sabor. L’anís escarxat –que té el sucre dins– és el producte més exitós o més típic. La clientela de dècades passades es repartia per tota Andalusia, Extremadura i la Manxa, amb centres distribuïdors a Almendralejo, Sevilla, Còrdova i Huelva. Tanmateix, cap al 1995, després d’una prolongada decadència del sector licorer, l’empresa restringí l’àrea de distribució a la Vall d’Albaida i comarques dels voltants. En l’esfera local, els productes de la casa són molt típics del poble i molt apreciats pel Treballadors d’Aielo tornant a casa per la careneta de la Séquia Ampla veïnat, que té costum de tastar l’anís sec o la cassalla (afegida sovint a l’aigua per a formar ‘nuvolet’ o ‘palometa’), acompanyats de rotllets d’anís, carquinyols o mantecaos casolans. Durant els mesos d’estiu, destaca el costum de combinar el licor de llimó amb aigua gelada, i afegir-hi algunes gotes de cassalla, per a transformar-lo en el popular i refrescant ‘canari’. *

*

*

La fàbrica de paper La Clariana (terme d’Ontinyent) i la Central Hidroelèctrica Ayelense (baix del nucli antic d’Aielo) són en l’actualitat elements patrimonials, objectes d’arqueologia industrial, destinats a usos diferents dels que tingueren en origen: en el primer cas, a sala de convits, de propietat particular; en el segon, a usos socials per al poble d’Aielo. Això no obstant, ambdues empreses –societats anònimes, constituïdes en una mateixa època– formen part de la història industrial d’Aielo de Malferit. La paperera ‘La Clariana’, ubicada vora el barranc de la Fos però en terme d’Ontinyent, fou una iniciativa capitalista d’uns alcoians (Emeteri Albors, director general, i Rafael Comas) i un soci ontinyentí d’origen alcoià, l’industrial Joan Laporta. Aquest era descendent d’un comerciant occità –francés meridional– establit a Alcoi en el segle XVIII.335 Disposats com estaven a aprofitar la riquesa d’aigües del riu del Pou Clar, aquells inversors trobaren un emplaçament excel·lent més amunt de la Fos. L’empresa es constituí l’any 1892 com una societat anònima dedicada a la producció de paper continu i paper de fumar. S’emeteren 10.000 accions i obtingué un capital social constitutiu de 2.461.412 pessetes: una autèntica fortuna.336 La construcció

335

336

CASTELLÓ MORA, Joan, Artefactos hidráulicos. Notas para la historia de los molinos papeleros de la Vall d’Albaida, dins Actes del Primer Congrés d’Estudis de la Vall d’Albaida, Aielo de Malferit, 1996, Diputació de València i Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, València, 1997, ps. 179-198; En la GUÍA Comercial de Valencia y su provincia (1901), Bailly-Baillière, Barcelona, 1901, figuren dos Laporta, Gonçal i Nicolau, que deuen ser els successors de l’anterior. VALLÉS, Ismael, Indústria tèxtil i societat a la regió d’Alcoi-Ontinyent. 1780-1830, IVEI-Universitat de València, València, 1986.

103


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:33 Página 104

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

de la factoria, i de la mina o gran alcavó que abocava tornava directament l’aigua del riu a la Séquia General d’Aielo, precediren a la constitució de la Central de la Llum, de la qual tractarem tot seguit.

Treballadors de ‘La Clariana’, 1958

Treballadors de ‘La Clariana’ i festers

Interessa destacar ací, abans que res, que la paperera, especialitzada a produir paper fi i resistent de seda i ‘manila’, ocuparia des del principi un nombre considerable de treballadors aieloners d’ambdós sexes. Tots ells es desplaçaven a la fàbrica des del poble per damunt la careneta de la Séquia Ampla, ‘careneta amunt, careneta avall’; les dones, juntes en grup, resant el rosari o cantant. De nit i tot. Quan feia mal oratge calia pujar per la senda de la Serratella i baixar per eixir a la casa d’Osca, prop ja de la factoria. I és que el trajecte de la careneta era un recorregut molt estret i perillós, i calia guardar l’equilibri. Fins al punt que hi hagué morts i ferits, en caure vianants de dalt baix, a la riba del riu. En acabar-se la Guerra Civil (1939), els vells propietaris, ‘els Alborsos’ alcoians, vengueren la factoria als germans ontinyentins Simó Marín, un dels quals, Josep, era el propietari de la fàbrica de mantes ‘La Paduana’, a Ontinyent. L’empresa arribà a tenir 135 treballadors en actiu, en la dècada del 1950, quan pertanyia en propietat a l’empresari ontinyentí, i amo de ‘La Paduana’ també, Vicent Simó Aynat (mort l’any 2000).

En les oficines sols havia dos comptables o escrivents.337 En el comptador de draps treballaven 7 o 8 homes i 10 o 12 dones. Hi havia després 6 o 7 tiradores de draps, que desfeien els fardells i sacs de draps, espardenyes velles, etc., per a tirar-los a les màquines trituradores, que eren dutes per tres homes i un encarregat. Dins hi havia unes calderes on 6 homes (2 per cada torn de 8 hores: de 6 a 14, de 14 a 22, i de 22 a 6 hores) anaven coent la pasta de paper blanc (4 o 5 dies en clor, per a fer paper fi de seda) i la pasta de paper ‘de Manila’ o d’estrassa (bast i marró, per a fer caixes). El paper cuit blanc passava a unes tines de llavat i, d’allí, als bombos, on anaven ‘pegant-li bacs i rentant-lo’. El paper d’estrassa anava directament de les tines a la

337

Tal com recorda Juan Dordá Tamarit.

104


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:33 Página 105

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana

La Central Hidroelèctica, recent construïda, 1898

105


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:33 Página 106

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

màquina de bobines. En aquesta fase s’ocupaven també tres homes per cada torn. En acabant, s’escampava la pasta neta damunt una tela metàl·lica i porosa que escorria l’aigua. En aquest punt eren necessaris dos xiquets de 12-14 anys per cada torn, anomenats ‘els gatets’, que s’ocupaven de vigilar que no es trencara la làmina de pasta de paper. També treballaven ací el tallador primer, el tallador segon i el cap de colla. Els mateixos homes controlaven la secadora, d’on eixia sec el paper, abans que el demanador –el següent operari– anara rotllant-lo en la bobina gran, que era la primera. Des d’ací, el paper anava sent laminat per a passar a les bobines de la secció de manipulats. Sis treballadors per cada torn el tallaven a mida, mitjançant cuchilles talladores, segons calguera fer fulls, paper higiènic, negre, de seda o el que tocara fer. Finalment, el desbarbaven usant guillotines. Deu o dotze dones s’ocupaven després d’embalar-lo. Contaven el paper en raimes o ‘manades’ de 100 fulls, les plegaven, les empaquetaven, feien fardells i els apilaven. Quan venia el camió des d’Ontinyent, el dels germans Donet, cridaven els homes de dalt, i aquests baixaven per a carregar la comanda i endur-se-la. Cap al 1950-1955, la paperera arribà al seu moment d’esplendor. El qui treballava allí podia festejar ‘amb la nóvia més bonica d’Aielo’, com solia dir-se, i el cobejat privilegi de ‘clavar el cap’ a la fàbrica s’heretava de pares a fills. Com que la majoria dels operaris i operàries eren d’Aielo, decidiren celebrar la bona marxa de la fàbrica –i els envejats salaris que cobraven– amb una ‘festa del Paper’ extraordinària, durant les festes patronals del 1957. I així passaren uns anys fins que el 1966, degut a la contaminació de l’aigua del riu –per l’auge del tèxtil ontinyentí338–, l’empresa es véu obligada a traslladar la producció a Vila-real. Aprofitant l’existència allí d’una vella Paperera del Palància, que fou absorbida. L’elecció de la nova ubicació s’ha de posar en relació també al fet que el gendre de Simó, un tinent coronel d’aviació, era fill de Vila-real. Una trentena de famílies es veren obligades a emigrar a la Plana, amb tal de conservar la faena (els jornals eren molt bons), i algunes d’elles s’hagueren de partir: uns, a Aielo, i els altres, a Vila-real, on encara viuen, i on arribaren en camions de mudança pagats. En l’actualitat, la companyia vila-realera, que conserva el nom de ‘La Clariana’, és líder a l’Estat espanyol en la producció de paper de color de la marca ‘Color Plus’, i paper estucat per a edició de llibres (‘Clàrex’).339 Les actuals instal·lacions d’Ontinyent, bellament enjardinades, han rebut ocasionalment la visita del rei Joan-Carles I de Borbó, que descendeix de la ciutat del Pou Clar, com és vox populi.340 Tornant als orígens de ‘La Clariana’, val a dir que, una vegada posada en marxa la paperera (1892-1894), necessitava d’un subministrament elèctric més o menys estable, per a moure certes maquinàries i mecanismes. I la mateixa demanda començaven a generar unes altres fàbriques de la zona; els ajuntaments, per a l’enllumenat elèctric públic, i els particulars, per a il·luminar les cases de nit. Així que tot plegat justificava la concreció d’una de les indústries emblemàtiques de l’Aielo de fa cent anys: la societat anònima Hidroelèctrica Ayelense, constituïda significativament el 1894. Feia pocs anys que Thomas Alva Edison havia inventat la làmpada elèctrica incandescent (1878) i havia obert la primera central hidroelèctrica per a il·luminar Nova York (1882), quan els aieloners ja es plantejaren produir fluid elèctric al costat de casa. El 1893, Albaida ja comptava amb una modesta xarxa d’enllumenat públic. L’ajuntament d’Aielo pensà a contactar amb el llumener d’Albaida –que era fill de l’Olleria– i que proporcionara llum també als carrers del poble. Tanmateix, Baptista Aparici Belda i uns altres veïns decidiren que seria molt millor si afrontaven ells la construcció d’una central elèctrica, molt més ambiciosa que el molí que proporcionava llum a Albaida; ja que ací hi havia molta més aigua disponible per a moure turbines: la del riu d’Ontinyent o riu d’Aielo. Pensat i fet, es constituí la societat (1894), presidida pel tíoAparici, i s’obtingué dels regants llicència (23 de setembre) per a eixamplar la séquia (fer la ‘Séquia Ampla’) i aprofitar la caiguda de l’aigua –un salt de 20,80 m, en la confluència del riu amb el barranc de la Barceloneta–, sota certes condicions, per a moure les turbines de la prevista central. El 13 de juliol del 1895 s’ob-

338

El paper eixia amb taquetes de tarquim. Però es diu que certa persona de confiança de l’amo, estigué dues o tres nits remenant l’aigua bruta per a embrutar a posta el paper i justificar així, en el moment que convenia, el ràpid trasllat de la factoria. Coses de la picaresca industrial. També diuen que aquesta fou la primera gran fàbrica que es traslladà de província en temps de Franco.

339

En la primavera del 2008, ‘La Clariana’, afectada per l’actual situació de crisi, volgué acomiadar 50 dels seus 150 treballadors, però ho permutà –per mediació del comité d’empresa– per una suspensió temporal d’ocupació.

340

La seua rebesàvia, Elisabet II ‘la Nimfòmana’, casada amb un príncep homosexual, concebé el seu fill Alfons XII ‘el Puigmoltejo’ –segons la premsa de l’època i les evidències fisonòmiques– d’un Puig-moltó d’Ontinyent, que era oficial de la Guàrdia de Corps. Però això és tota una altra història...

106


Historia d'Aielo -1:Maquetación 1 05/01/11 11:33 Página 107

1. Geografia. Entre l’ombria i la solana tingué del Govern Civil la concessió d’un cabal de 1.650 litres per segon del riu d’Ontinyent, per a posar-lo al servei de la central. A partir d’una primera fàbrica provisional, es proporcionà enllumenat elèctric al poble (Nadal del 1895),341 com a passa prèvia per a la construcció de la séquia ampla de cal y canto, i la construcció d’una moderna Central Hidroelèctrica (1897-1898), que proporcionaria fluid elèctric, així mateix, als pobles de l’Olleria, Ontinyent i Bocairent. L’autor del projecte tècnic fou l’experimentat i prestigiós enginyer industrial Julià Lòpez-Chàvarri Febrero (Guadalajara, 1831-València, 1905),342 que visqué durant un temps –una vegada jubilat– a la placeta de la Font d’Aielo, juntament amb els seus fills. Un d’ells era el compositor Eduard Lòpez-Chàvarri, que dedicaria algun dels seus temes al poble dels licors.343 Transcorreguts alguns anys, i superada la pertinaç sequera del 19081912, els regants i la societat signaren un nou conveni (14 d’agost del 1916) per a regular l’aprofitament de les aigües.344 Es considerà preferent sempre el reg, deixant els sobrants per a la Central. I es disposà que, en cas de posar-se en tanda l’aigua –en temps d’escassesa–, si regaven còmodament tots els regants de sol a sol –de dia–, la resta d’hores podia fer lliure ús de l’aigua la Hidroelèctrica. En compensació, la societat construiria una nova presa de carreus de pedra –l’assut de la Central–, per a captar més aigua i solucionar un problema vigent des del 1892: l’embarrerada d’aigua que feia ‘La Clariana’, i que impedia regar amb normalitat en temps de secada. També es comprometia l’elèctrica a mantenir neta i ben escurada la séquia mare, des de l’assut fins a la Central, i a sufragar a mitges amb els regants el salari d’un sequier. Amb el pas dels anys, la Central restringiria el servei al poble d’Aielo. Cap al 1933 fou adquirida per la Hidroeléctrica Española, que assumí la plantilla preexistent, però que tancà la Central d’Aielo, per ser insuficiènt el fluid que produïa per a les noves necessitats dels anys vint.345

341

CALABUIG, “I jugarem al flendit de nit”. O cómo en la Nochebuena de 1895 llegó la electricidad a Ayelo, apud Internet, dins el blog ‘Història d’Aielo’ (historiadeaielo.blogspot.com), publicat el 01.04.2010.

342

Dedicat durant molts anys a la docència, segons CANO PAVÓN, José Mª., La Escuela Industrial de Valencia (1852-1865), dins Llull. Revista de la Sociedad de Historia de las Ciencias y de las Técnicas, 20, Madrid, 1997, ps. 117-142.

343

Tot el que venim comentant de la central, ho trobareu més detallat en: AMAM, Caixa 765, doc. 21; ESTATUTOS para el régimen de la Compañía Anónima titulada ‘Hidro-Eléctrica Ayelense’, Tipogr. de Manuel Alufre, València, 1895; FERRERO TEROL, Rafael, Ayelo, 1895, dins Aielo de Malferit en festes, 1988, s. p.; FERRERO TEROL, Rafael, Nuestra primera red de alumbrado eléctrico. Introducción a su estudio en la Vall d’Albaida, dins Estudis i Documents, 5, Ontinyent, 1989, ps. 34-39; FERRERO TEROL, Rafael, La Hidroeléctrica Ayelense, I. Orígenes y nacimiento, Aielo de Malferit en festes, 1990, s. p.; FERRERO TEROL, Rafael, La Hidroeléctrica Ayelense, II. La construcción de la gran fábrica de luz, dins Aielo de Malferit en festes, 1992, ps. 47-50; FERRERO TEROL, Rafael, La Hidroeléctrica Ayelense, III. Sociedad Anónima y estatutos, dins Aielo de Malferit en festes, 1994, ps. 56-62; JUAN, Mª. Jesús – SANZ, Mariló, López-Chávarri i Marco: músic vinculat a Aielo, dins Aielo de Malferit en festes, 2001, ps. 74-76; GOBERNA ORTIZ, Ferran, Les festes patronals d’Ayelo de Malferit cap a l’any 1906, segons Eduardo López-Chávarri Marco, dins Aielo de Malferit en festes, 2002, ps. 105-110; JUAN LLOVET, Mª. Elvira, Personatges d’Aielo: José Ramón Juan Cerdá (Ayelo de Malferit, 1859-1955), dins Aielo de Malferit en festes, 2002, ps. 73-76; SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Eduard Lòpez-Chàvarri i Aielo de Malferit. Ressenyes sobre una història inacabada, dins Festes de Sant Antoni Abat, Aielo de Malferit, 2008, p. 149; LÓPEZ-CHAVARRI MARCO, Eduardo, Cuentos líricos, Tipogr. de Francisco Doménech, València, 1907; LÓPEZ-CHAVARRI MARCO, Eduardo, Col·lecció de cançons folklòriques valencianes. Compositors del País Valencià: Eduard Lòpez-Chavarri i Marco (1871-1970), Institut Valencià de Musicologia (Institució ‘Alfons el Magnànim’), València, 1981.

344

AMAM, Caixa 957, doc. 2.

345

BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Aportación a la historia de Ayelo de Malferit, Tipogr. de Marí Montañana, València, 1982, p. 89.

107


Historia d'Aielo -2:Maquetaci贸n 1 07/01/11 23:34 P谩gina 108


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:34 Página 109

Història

2.

Del neolític a la societat global


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:34 Página 111

2.1. DE LA PREHISTÒRIA A L’ÈPOCA MUSULMANA El terme d’Aielo de Malferit, com la resta de la Vall d’Albaida, és ric en jaciments arqueològics. Molts d’ells són testimoni d’antics assentaments rurals vinculats –en època històrica– a l’àrea d’influència de la ciutat ibèrica, romana i islàmica de Xàtiva: la metròpoli regional. Durant el paleolític, els paratges d’Aielo serien transitats per l’home de heidelberg i l’home de neandertal, espècies d’homínids robusts, que s’expressaven amb sons guturals, però que dominaven ja el foc. Una nova onada migratòria portaria a la Península Ibèrica els cromanyons, que pertanyien ja al gènere homo sapiens, i que sobrevisqueren a l’extinció dels neandertals.346 Aquells primers humans, durant el paleolític mitjà, ocupaven ara i adés les coves de l’estret de les Aigües de Bellús,347 un lloc privilegiat per a la caça de grans i mitjans mamífers, fent ús d’un tosc instrumental de ‘pedra foguera’ (sílex). En el paleolític superior, els humans eren una miqueta més abundants. Es dedicaven a la cacera, la pesca i la recol·lecció amb una gran habilitat, i elaboraven un instrumental lític (ganivets, burins, destrals, etc.) molt ben tallat, a més de treballar la fusta, l’ós i el cuir. Aquests caçadors trobaven refugi a l’abric de l’Hedra, en la solana de la Serratella i al pla de Sant Vicent (Ontinyent), i a la cova dels Ossos, en terme de l’Olleria.348 Ben prompte arribarien des del Magrib (pel 5500 aC) uns altres costums –la cerealicultura, la ramaderia, la ceràmica i la pedra polida– constitutius de la ‘revolució neolítica’. Els grups humans tendiren a sedentaritzar-se i a cremar rogles el carrascar primigeni per a sembrar cereals. L’emmagatzematge estacional d’aliments i la possibilitat de cuinar per a xiquets i malalts –la ceràmica– contribuïren a multiplicar la població. En l’eneolític o IV mil·lenni (4000-2500 aC) i el neolític final o calcolític (25001800 aC), proliferaren per les vores de rius i barrancs poblats de cabanes. Els pobladors pasturaven ramats de bestiar i emmagatzemaven el blat en sitges excavades en el sòl.349 En terme d’Aielo no s’ha descobert ara per ara cap poblat eneolític, però sí restes d’aquesta època a la cova de Sant Nicolau (la Serra Grossa, l’Olleria) i a la cova de l’Hedra (solana de la Serratella, Ontinyent).350 Els canvis del clima, la multiplicació de poblats, la competència pels recursos hídrics i edàfics, i la invenció de la guerra –el temps dels arquers– provocà una gran crisi d’abast mediterrani. Els supervivents es feren temorosos i ocuparen els caramulls de tossalets i puntals de les serres, on construïen cases menudes protegides per rústegues muralles de pedra vana. També plasmaven sobre la pedra les seues inquietuds i delers espirituals. Així s’observa, per exemple, en les pintures rupestres d’art esquemàtic de l’abric de la Fos, entre Ontinyent i Aielo.351 Havia arribat l’edat del bronze (1800-1200 aC), metall que començà a utilitzar-se aleshores.

346

VILLAVERDE, Valentín (ed.), De neandertals a cromanyons. L’inici del poblament humà a les terres valencianes, Universitat de València, 2001.

347

Vegeu JORDÁ CERDÁ, Francisco, El musteriense de la ‘Cova de la Pechina’ (Bellús), separata del Primer Congreso Arqueológico de Levante, València, 1946; JORDÁ CERDÁ, Francisco, La Cova Negra de Bellús (Játiva) y sus industrias líticas, SIP – Diputació de València, València, 1946; VILLAVERDE BONILLA, Valentín, La Cova Negra de Xàtiva y el musteriense de la región central del Mediterráneo español, Servei d’Investigació Prehistòrica – Ajuntament de Xàtiva, 1984.

348

RIBERA, Agustí, Prehistòria i arqueologia d’Ontinyent, dins BERNABEU SANCHIS, Alfred i al., Història bàsica d’Ontinyent, Ajuntament d’Ontinyent, 1995, ps. 33-104.

349

GÓMEZ PUCHE, Magdalena i al., El yacimiento de Colata (Montaverner, Valencia) y los ‘poblados de silos’ del IV milenio en las comarcas centro-meridionales del País Valenciano, dins Recerques del Museu d’Alcoi, 13, Alcoi, 2004, ps. 53-129; BERNABEU AUBAN, Joan (coord.), El III milenio a. C. en el País Valenciano. Los poblados de Les Jovades (Cocentaina) y Arenal de la Costa (Ontinyent), dins Saguntum, 26, València, 1993, ps. 11-179.

350

PLA BALLESTER, Enrique, veu ‘Cova de Sant Nicolau (Ollería)’, dins Gran Enciclopedia de la Región Valenciana, València, 1977, t. 10, p. 211; RIBERA, A., Prehistòria i arqueologia..., p. 53.

351

Ibídem, p. 68. Per a contextualitzar millor, vid. GALIANA, María Francia – TORREGROSA, Palmira – RIBERA, Agustí, El arte rupestre postpaleolítico en el valle del río Albaida y cuenca del río Cànyoles (Valencia), dins HERNÁNDEZ, M. S. – SOLER, J. A., Actas del Congreso de Arte Rupestre en la España Mediterránea (Alacant, octubre 2004), Alacant, 2005, ps. 111-122.

111


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:34 Página 112

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

L’any 1958, l’arqueòleg Salvador Espí Martí, ‘Salvoret de Bellús’ (Atzeneta d’Albaida, 1891 – Aielo de Malferit, 1965), que fou un dels pioners de l’arqueologia valenciana,352 trobà ceràmiques del bronze –cerámica lisa y con muñones– a la serra de la Solana (la Serra Grossa); materials que deposità al magatzem del Servei d’Investigació Prehistòrica de la Diputació de València, on treballava.353 Més modernament, el director del MAOVA (Museu Arqueològic de la Vall d’Albaida) i l’arqueòleg bocairentí Josep Beneyto, especialista en aquest període cultural, han descrit al racó d’Aielo els poblats del bronze de l’Alt de la Cova de Canet, el tossal del Llobero (fitant amb l’Olleria) i el Molló de les Mentires.354 L’Alt de la Cova de Canet (410 m d’altitud) ocupa un rectangle de 1.700 m2 (50 x 37 m). Es localitza damunt la cova, al caramull d’un tossalet arrimat al barranc de Sant Joan, i disposava de mur de tanca. El tossal del Llobero es troba prop del vell port de l’Olleria, a 420 m d’altitud, i ocupa solament uns 280 m2. El ‘Tambulló’ –topònim antic355– o Molló de les Mentires (2.300 m2, 390 m d’altitud) és el més important i conegut de tots tres jaciments. Ocupa una prominència rocallosa de la lloma de Bleda (serra de la Solana), damunt la riba esquerra del barranc de la Fos, per on el riu d’Ontinyent trinxa la serra en dos.356 El barranc de la Fos, per on discorre el riu, fou un lloc molt freqüentat en l’edat del bronze

El Molló de les Mentires, pròxim a la cova de la Fos, domina visualment el camí assegador, anti-

352

Persona de confiança de l’arqueòleg albaidí Isidre Ballester Tormo, fundador del Servei d’Investigació Prehistòrica i Museu de Prehistòria de la Diputació de València, en la dècada del 1920, Salvador Espí treballà durant dècades en el SIP. Vegeu PEDRO MICHÓ, María Jesús de, Isidro Ballester Tormo i la creació del SIP, dins BONET, Helena (coord.), Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP, 1927-1950, Diputació de València, 2006, ps. 47-66; SOLER, Abel (coord.), Atzeneta d’Albaida. Imatges i paraules per a la memòria, Ajuntament d’Atzeneta d’Albaida, 2007.

353

PLA BALLESTER, Enrique, Actividades del Servicio de Investigación Prehistórica (1956-1960), dins Archivo de Prehistoria Levantina, 9, València, 1961, ps. 211-254 (ps. 222-223).

354

RIBERA, Agustí - PASCUAL, Josep, Els poblats de l’edat del bronze a Ontinyent i la Vall d’Albaida occidental (I), Alba, 9, ps. 13-54; Alba, 10, ps. 101136; Alba, 12, ps. 25-78, Ontinyent (núm. 9, ps. 46-47), 1994-1999; RIBERA GÒMEZ, Agustí, La Lloma de Bleda o Molló de les Mentires. Una estació arqueològica del bronze valencià, dins Estudis i documents, 2, Ontinyent, 1986, ps. 35-39. Vegeu també PLA BALLESTER, Enrique, veu ‘Molló de les Mentides (Aielo de Malferit)’, dins Gran Enciclopedia de la Región Valenciana, València, 1975, t. 7, p. 176; RIBERA GÒMEZ, Agustí, Cinc coves d’Ontinyent, dins Lapiaz. Revista de la Federación Valenciana de Espeleología, 9, València, 1982, ps. 21-24; RIBERA GÒMEZ, Agustí, Catálogo de yacimientos arqueológicos del término municipal de Ayelo de Malferit, Fitxer inèdit de l’Arxiu Municipal d’Aielo de Malferit, sign. 1.538, Ontinyent, 1986.

355 356

Que encara han usat alguns, en època recent: VALOR GADEA, Josep, Forada al ‘Tambulló’, dins Aielo de Malferit en festes,1993, ps. 90-94. Uns altres estudis sobre poblats de la zona de l’Olleria-Bellús, en: PLA BALLESTER, Enrique, veu ‘Castellet del Porquet (Ollería)’, dins Gran Enciclopedia de la Región Valenciana, València, 1974, t. 3, p. 86; RAMÍREZ ALEDON, Germà, L’Olleria, vila reial. Aproximació a la seua història, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1989, p. 17 i ss.

112


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:34 Página 113

2. Història. Del neolític a la societat global quíssim, que connecta la vall d’Albaida amb la vall de Moixent, a través de l’estret d’Aielo. Però la importància que té el jaciment, més que per les troballes exhumades i evidents –que no són excessivament rellevants–, la té per ser un dels primers jaciments arqueològics estudiats científicament a l’Estat espanyol. El seu descobridor fou el propietari ollerià Josep Pla, un home aficionat a les ‘antiguitats’, com se’n deia aleshores. Visità Pla el jaciment pels anys 1845-1846, ja que havia oït nomenar als d’Aielo que al ‘Tambulló’ existia un túmul –versió culta– o ‘túmbol’ –versió vulgar, del llatí tumulus–, on havia d’haver algun moro ric sepultat i algun tresor d’aquell temps.357 Uns altres veïns del poble advertiren al curiós visitant que tot allò dels tresors eren mentides, que tal volta es remuntaven a l’època morisca: ja que tambulló ve de l’augmentatiu llatí tumulone,“la gran tomba”, encreuat fonèticament amb tumba,“tomba”. En realitat, no hi havia cap tomba ni túmul allí, sinó un munt de pedres, augmentades per les runes del poblat del bronze. En qualsevol cas, l’existència del ‘Molló de les Mentires’ (nova denominació aplicada al jaciment per Pla, que no trobà allí l’esperat tambulló o túmbol) arribà a oïdes dels estudiosos de la Universitat de València. El prestigiós geòleg i paleontòleg Joan Vilanova i Piera (València, 1821-Madrid, 1893), visità el lloc per a estudiar-lo científicament (1867) i divulgar-lo en unes conferències organitzades per la Societat Econòmica d’Amics del País, de València. Assabentat així el rector de la Universitat de València, afanoso de ganar gloria a poca costa –segons Vilanova–, envià una comissió d’estudiosos, El cèlebre paleontòleg valencià Joan Vilanova Piera (1821-1893) donà a conéixer en les seues publicaque tornaren a donar què parlar a la gent del poble, l’any 1869. Els científics cions el Molló de les Mentires d’Aielo es mostraren decebuts pel jaciment de ‘les Mentires’, perquè esperaven trobar alguna cosa més: un monument o dolmen megalític, concretament. Trobaren, això no obstant, i segons el relat de Vilanova, varios tiestos de barro tosco y mal labrados, huesos de diferentes animales domésticos, una laja de piedra agujereada en uno de sus extremos, y otros varios objetos que denotaven ser contemporani el jaciment al del Castellet del Porquet (l’Olleria).358 El jaciment cridà després l’atenció de l’arqueòleg Isidre Ballester Tormo, fundador del Museu de Prehistòria de València, que visità el Molló l’any 1909 i insistí en la necessitat de desmentir el mite del ‘túmbol’. Ho feu en una publicació del 1937 sobre el ‘Castellet del Porquet’, redactada en valencià: Informarem –escriu– que no es tractava d’una construcció megalítica, sinó de ruïnes d’un despoblat prehistòric, com molts del país. Seguidament critica la llegenda del dolmen i remet al lector als texts de Vilanova.359

357

Segons BALLESTER TORMO, Isidro, El Castellet del Porquet, Servei d’Investigació Prehistòrica de la Diputació Provincial de València, 1937.

358

Les cites són de VILANOVA y PIERA, Juan, Memoria geognóstico-agrícola y protohistórica de Valencia, Sociedad Geográfica, Tipogr. de Fortanet, Madrid, 1893, p. 485. Vegeu també FLÉTCHER VALLS, Domingo, Restos arqueológicos valencianos, de la colección D. Juan Vilanova y Piera, en el Museo Arqueológico Nacional, dins Archivo de Prehistoria Levantina, 2, València, 1946, p. 346; GOBERNA ORTIZ, Ferran, Les expedicions científiques al Molló de les Mentires en els anys 1867 i 1869, dins Aielo de Malferit en festes, 2002, ps. 132-146.

359

BALLESTER TORMO, Isidro, El Castellet del Porquet, Servei d’Investigació Prehistòrica de la Diputació Provincial de València, 1937. Sobre el Molló, vegeu també BALLESTER TORMO, Isidro, Antigüedad remota de muchas vías actuales, dins Almanaque ‘Las Provincias’, València, 1934, ps. 425-429; GÒMEZ SERRANO, Nicolau-Primitiu, Resum dels treballs de la Secció d’Antropologia i Prehistòria, dins Anales del Centro de Cultura Valenciana (primera època), 8, núm. 24, València, 1935, p. 182; GÒMEZ SERRANO, Nicolau-Primitiu, L’any arqueològic valencià, dins Almanaque ‘Las Provincias’, 1935, p. 459; GIL-MASCARELL BOSCÀ, Milagro, Yacimientos del Valle de Albaida (Valencia), dins IX Congreso Nacional de Arqueología (Valladolid, 1965) Saragossa, 1966, ps. 100-105; RIBERA GÒMEZ, Agustí, Arqueologia: la cultura ibèrica a Ontinyent, dins Butlletí d’Informació Municipal, 7, Ontinyent, novembre 1985, ps. 13-14; RIBERA GÒMEZ, Agustí, Catálogo de yacimientos arqueológicos del término municipal de Ayelo de Malferit, Fitxer inèdit de l’Arxiu Municipal d’Aielo de Malferit, sign. 1.538, Ontinyent, 1986.

113


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:34 Página 114

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

Transcorreguts alguns segles, els contactes dels homes del bronze amb pobles de la Mediterrània Oriental, els portaren a aprendre la metal·lúrgia del ferro, l’escriptura, l’olivicultura i –més avant– la vinicultura, etc. La societat es féu més complexa i els poblats d’agricultors estigueren dominats per ciutadelles aristocràtiques de guerres, situades en llocs elevats i estratègics. La cultura ibèrica es formaria a partir del segle VII aC i arribaria al moment d’esplendor en els segles V-III aC, per a caure sota l’influx roma en els segles II aC-I dC. El terme d’Aielo, per exemple, estaria en la zona d’influència dels poblats ibèrics de Saiti (el castell de Xàtiva) i la Bastida de les Alcusses (Moixent), ambdós ben propers. No obstant això, a penes es coneixen restes ibèriques pels voltants d’Aielo. Si de cas, cal esmentar les restes de ceràmica ibèrica localitzades per Pere Vidal Colomer dalt de la caseta nova dels Botges, a l’Alqueria Vella. O la punta de llança que aparegué a l’altra banda del riu, en terme d’Albaida, dins la Cova d’Asses, ben coneguda pels aieloners que tenen terres allí.360 En la Revolta de Bonavista, fitant amb terme de l’Olleria, es localitzen restes iberoromanes (segle I aC), encara que la majoria de troballes es corresponen ja amb la plena romanitat (segle I dC).361 Amb la conquesta romana i la consolidació de Saetabis(Xàtiva) com una urbs important, que exportava tovalloles de lli a Roma, la Vall d’Albaida s’omplí de poblats agrícoles d’aborígens i vil·les més o menys luxoses, de propietaris urbans, on es conreaven cereals, oliveres i vinyes. Per terme d’Aielo discorria un camí, el d’Ontinyent, desviat a Bonavista cap a l’Olleria, que connectava la zona occidental de la Vall d’Albaida amb Xàtiva, a través de la valleta de Bixquert. En cert tram del camí, que travessa la serra i forma carrilades, s’observa una curiosa inscripció –el numeral romà VII– que no indica cap distància mil·liària, com ha suposat algun erudit de l’Olleria. Altrament, deu ser un testimoni epigràfic –com els que Punta de llança ibèrica de la Cova d’Ases, en terme s’han trobat a Dénia– de la presència de soldats de la Legio VII d’Albaida, però relativament prop d’Aielo (Museu Gemina(“Legió Bessona Setena”), comandats pel beneficiari consular VaArqueològic d’Ontinyent i la Vall d’Albaida, MAOVA) lerius Paternus, en els anys 235-238, per causa d’una guerra civil.362 Se suposa que, al temps que es preparaven per si venien d’Àfrica els enemics de l’emperador Maximí, els de la ‘VII’ dedicarien les hores lliures a reparar camins i traçar grafits. El camí principal o Via Augusta, el més jalonat de vil·les romanes, discorria per la veïna vall de Moixent. Així que Aielo quedava un tant apartat de la zona més romanitzada. No obstant això, es coneixen ací els jaciments romans de Cairent i la Revolta de Bonavista (terme d’Aielo), i els Vint-i-cinc i els Casals-Sant Cristòfol (terme de l’Olleria). Al mas i la font de Cairent s’han trobat

360

RIBERA GÒMEZ, Agustí, La Cova d’Ases i la troballa d’una punta de llança ibèrica, dins Aielo de Malferit en festes,1992, ps. 77-79.

361

RIBERA, Agustí - BOLUFER, Joaquim, La romanització a la Vall d’Albaida, dins Actes del Primer Congrés d’Estudis de la Vall d’Albaida, Aielo de Malferit, 1996, Diputació de València i Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, València, 1997, ps. 659-680.

362

CEBRIÁN FERNÁNDEZ, Rosario, Unbeneficiarius consularisdocumentado en Saetabi, dins Saguntum, 28, València, 1995, ps. 275-278; GISBERT SANTONJA, Josep-A., La romanización de Dianium: ciudad y territorium, dins MORENO, F. (coord.), Història de la Marina Alta, Prensa Alicantina SA – Institut d’Estudis de la Marina Alta, Alacant, 1999, t. 1, ps. 121-132 (p. 124). Segons aquest últim autor, la presència de les tropes al litoral mediterrani (235238) hauria sigut part d’un dispositiu preventiu, front a un possible desembarcament dels enemics de l’emperador Maximí.

114


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:34 Página 115

2. Història. Del neolític a la societat global

Pedres carejades que delaten l’existència d’una villa Cariana dels romans, on ara està la casa de Cairent

Aspecte d’una vil·la romana (foto: SIP)

àmfores i ceràmiques dels segles I-III dC; tegulae (teules romanes) i taulells romboïdals de paviment. El topònim és romà –la finca de Càrius, villa Cariana o fundus Carianus363– i es repeteix a la Costera de Ranes, on existí una alqueria islàmica de Cairent, integrada ara en el nucli urbà de Llanera.364 Als Vint-i-cinc o mas de Sant Joan de l’Olleria, afloren múltiples restes dels segles IIV dC, i als Casals i Sant Cristòfol, troballes dels segles I-VI dC. A Bonavista, l’any 1958, l’arqueòleg aieloner Salvador Seguí identificà ceràmiques i vidres romans a la partida de Bonavista, en el desmonte de la carretera de Onteniente a Valencia, frente a la finca llamada Bonavista.Així consta en el fitxer del Servei d’Investigació Prehistòrica de València.365 Quan es començà la construcció de l’actual autovia (1995), aflorà el jaciment i s’excavà d’urgència per part del Servei Arqueològic d’Ontinyent, i... ...es posaren al descobert diverses restes estructurals i abocadors reblits de materials arqueològics corresponents a part d’una vil·la romana. Junta als fonaments d’alguns escassos murs, destaca l’aparició d’un hipocaust o cambra subterrània, que distribuïa l’aire calent sota el paviment d’una part de la casa. A més de les restes de materials constructius, molt abundants, els materials mobles recuperats són nombrosos, i corresponen majorment a vasos ceràmics, alguns ferros i escassos bronzes. La cronologia de l’assentament és altimperial, amb una vida curta entre els segles I-II dC.366 Les estructures i materials de construcció es corresponen amb tegulae i imbrices de la teulada; suspensoriae (rajoles redones

363

Com Bocairent, Llutxent, Carcaixent, etc. Vid. MENÉNDEZ PIDAL, Ramón, El sufijo -én: su difusión en la onomástica hispánica, dins Emerita, VIII, 1940, ps. 1-36; també dins Toponímia prerrománica hispánica, del mateix autor, Madrid, 1952, ps. 105-158. La proposta de ‘Carius’ la fan, entre d’altres, VAÑÓ SILVESTRE, Francisco, Cairent y Bocairent, dins Aielo de Malferit en festes, 1977, s. p.; VENTURA, Agustí, Terme particular de la ciutat de Xàtiva en la Vall d’Albaida, dins Aielo de Malferit en festes, 1997, ps. 75-81.

364

Vegeu VICIANA, Martín de, Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, Barcelona, 1564. Reimpr. facsímil, València, 1972, vol. 3, p. 330; VENTURA CONEJERO, Agustí, Alguns topònims històrics de la governació, terme general i particular de la ciutat de Xàtiva, dins IV Col·loqui d’Onomàstica Valenciana. XXI Col·loqui general de la Societat d’Onomàstica, Ontinyent (la Vall d’Albaida), 1995, Comercial Denes, Ontinyent, 1997, ps. 1.199-1.230.

365 366

Citat per RAMÍREZ ALEDON, Germà, L’Olleria, vila reial. Aproximació a la seua història, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1989, p. 23, n. 12. RIBERA GÒMEZ, Agustí, Servei Arqueològic d’Ontinyent. Quadre resum de l’actuació de 1995, dins Alba, 11, Ontinyent, 1996, ps. 197-202. Vegeu també MARTÍN, Gabriela, Materiales romanos de las colecciones del Museo de Prehistoria de Valencia (Antiguos fondos, I), dins ESTUDIOS de Arqueología ibérica y romana. Homenaje a Enrique Pla Ballester, Diputació de València, València, 1992, ps. 411-442.

115


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:34 Página 116

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

Restes d’un bany amb calefacció subterrània a la vil·la romana de la Revolta de Bonavista (Aielo-l’Olleria)

Peça de ceràmica sigillata trobada a Bonavista (dibuix: Gabriela Martín)

de l’hipocaust o sistema de calefacció subterrània, probablement al servei d’un bany); parets de morter de calç, murs enlluïts, paviments d’opus signium (morter i ceràmica triturada), etc. Entre les restes mobles, destaquen lluernes de test, ceràmica comuna de taula i ceràmica de luxe: sigillata hispànica, africana i sud-gàl·lica.

Croquis d’un bany romà

A banda de les restes de poblament, encastada en una casa del carrer del Batle de l’Olleria es localitza un làpida romana del segle II, comentada ja per autors dels segles XVI-XVII, com ara el cronista Diago. Es tracta d’una inscripció sepulcral en memòria de L(ucius) Furius Murrus / Furia L(uci) f(ilia) Murrana. V(ixit) a(nnos) XIV, és a dir, “Luci Furi Murro (ho dedica a) Fúria Murrana, filla de Luci. Visqué 14 anys”.367

El moment d’esplendor romà dels segles I-IV donaria pas a la crisi del segle V. Desaparegué l’Imperi Romà, els bàrbars envaïren la regió i la majoria de vil·les romanes de la Vall d’Albaida es despoblaren. Solament alguns emplaçaments antics, com ara els Casals de l’Olleria, continuaven habitats durant les guerres entre visigots i bizantins pel control de la zona (segles VI-VII).368

367

MARTÍNEZ PEÑARROYA, José, Epígrafe hispano-romano en la calle ‘Batle’, dins L’Olleria en festes, 1985, ps. 71-73; CORELL, Josep, Inscripcions romanes de ‘Sàetabis’ i el seu territori, Nau Llibres, València, 1996, ps. 132-133.

368

VALLEJO GIRVÉS, Margarita, Bizancio y la España tardoantigua (ss. V-VIII): Un capítulo de historia mediterránea, Memorias del Seminario de Historia Antigua, 4, Universidad de Alcalá de Henares, 1993.

116


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 10/01/11 18:27 Página 117

2. Història. Del neolític a la societat global Els supervivents de la crisi s’agruparen en poblats fortificats i en uns altres dispersos per les muntanyes,369 i la ciutat de Xàtiva quedà reduïda a una ciutadella episcopal custodiada eventualment per alguna guarnició visigoda.370 El clima s’havia refredat, el bosc avançava sobre l’erm, i solament es treballarien alguns rogles o “porcions” de terra de millor qualitat (Portiones > poblat de Purçons?); els bancals de l’antiga vil·la de Càrius (> poblat de Cairent?), i el meandre de l’Horta Vella, que llavors seria de una terra de secà. Precisament la qualitat del sòl quaternari de l’Horta Vella, i la presència enfront d’una font generosa –la font d’Allà Baix– justificarien l’asSoldats romans, el dia dels Reis de l’Orient. Aielo, dècada del 1970 sentament dalt la riba de la Barceloneta d’un d’aquells poblats-refugi. El nom llatí d’Aielo (Aggellu, “el Muret Defensiu”)371 i la situació de la futura alqueria musulmana, arrimada al barranc, buscant una defensa natural, són explicatius de l’origen del poble en un temps ‘obscur’: de perills i saqueigs, de falta d’autoritat i absència d’un estat fort, d’autodefensa comunitària, de romans sense Roma. Sols una sèrie d’intervencions arqueològiques al solar del nucli antic permetrien trobar un nexe científic entre la filologia i la història.372 I així sabríem, aproximaLàpida romana del carrer del Batle de l’Olleria, en un gravat de Lumiares (segle dament quan aparegué sobre el mapa XIX) poblacional el llogaret d’Aggellu. Ara, ens conformarem a pensar que fou en algun moment indeterminat dels segles VI al IX, quan encara es parlava el ‘romanç’ (llatí vulgar evolucionat), a cavall entre l’època visigoda i els primers temps de la civilització islàmica. L’arribada dels musulmans a la Vall d’Albaida cal situar-la ben avançat el segle VIII. Se suprimí el regne autònom de Teodomir d’Oriola (un duc visigot que havia pactat amb els invasors del 711) i entraren en la zona tribus àrabs i berbers, en règim d’allot-

369

TORRÓ, Josep - FERRER, Pere, Asentamientos altomedievales en el Pic Negre (Cocentaina, Alicante). Aportación al estudio del tránsito a la época islàmica en el ámbito montañoso de las comarcas meridionales del País Valenciano, Actas del I Congreso de Arqueología Medieval Española, Saragossa, vol. 3, 1985, ps. 129-146.

370

LLOBREGAT, Enric,La primitiva cristiandat valenciana, l’Estel, València, 1977; VENTURA CONEJERO, Agustí, L’església de Sant Feliu, Xàtiva, 1979, ps. 17-20; SOLER, Abel, Els bisbes visigots i la toponímia llatina del País Valencià: Ontinyent, Moixent i Marinyén, dins XXV Col.loqui de la Societat d’Onomàstica. V Col.loqui d’Onomàstica Valenciana (Sagunt, 26-27.02.1999), revista Braçal, 21-22, Sagunt, 2000, vol. 2, ps. 563-568; VELASCO, Ángel, Los primeros pasos. La Iglesia de Xàtiva en la época paleocristiana, dins COMPANY, Ximo – PONS, Vicente – ALIAGA, Joan (coords.), Exposició ‘La Llum de les Imatges. Lux Mundi’. Xàtiva, 2007 (Libro de Estudios), Generalitat Valenciana, València, 2007, ps. 86-103. En el camí de Bixquert, que portava d’ací a Xàtiva, es localitzà fa dècades un anell d’època visigoda –paleocristià– amb el nom d’Aquileius inscrit. Pot ser que haguera pertangut al propietari de l’actual horta i partida de l’Agrillent, entre Ontinyent i Aielo (llatí pagu Aquileianu > àrab *Aqlilyân > valencià Agrillén), on hi hagué una alqueria islàmica.

371 372

Us remetem a l’apartat de la part de ‘Geografia’, on tractem de l’etimologia d’Aielo. L’excavació efectuada en època recent al sòl del pati del palau (actual casa consistorial) no ha donat llum al respecte, perquè l’edifici fou edificat directament sobre la roca, en un solar escombrat i netejat prèviament.

117


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:34 Página 118

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

jament de tropes (àrab inzâl): allí on s’instal·laven, s’apropiaven la tercera part de la terra de conreu.373 Durant el segle IX, tot coincidint amb un rescalfament climàtic i un cicle de bones collites, cresqué la població i aparegueren sobre el mapa medines o nuclis urbans, com ara Xàtiva o Alzira, que eren rebels a l’autoritat dels emirs Omeies de Còrdova. Quan els exèrcits andalusos d’‘Abd arRahman III feren capitular els nuclis rebels, l’emir es proclamà califa (929). A partir d’aquell moment comença un moment d’esplendor demogràfic i agrícola, que es prolonga durant els segles del Califat, els regnes de taifa i els imperis nord-africans (segles X-XIII). L’actual terme d’Aielo de Malferit era un espai perifèric de l’àrea d’influència de la madîna o metròpoli urbana de Xâtiba. En el segle X, el nucli d’alqueries del port d’Albaida predominava sobre la resta de la comarca, fins a apropiar-se el nom sencer del districte comarcal o juz’ d’al-Baydâ’ (“la Terra Blanca”), citat així pel geògraf al-‘Udhrí (segles X-XI).374 Aleshores, la comarca ja devia estar plenament islamitzada i en procés avançat d’arabització lingüística. En el segle XI es consolidaria com a nucli més important de la vall d’Albaida estricta –Bocairent a banda– el poble fortificat o hisn d’Ontinyent. Els àrabs l’anomenaven ’Untinyân, probable tergiversació del llatí Antoniana, és a dir, la finca rústica d’Antònius. La mesquita d’Ontinyent,375 i en major mesura a la mesquita major de L’existència d’un bon naixement d’aigua –la font d’Allà Baix– explica el lloc elegit per a fundar Aggellu Xàtiva, eren centres d’aprenentatge de l’àrab, els textos alcorànics i la jurisprudència islàmica. La ciutat del castell bicèfal –residència de prínceps almoràvits en el segle XII– destacava per les seues extenses hortes i per la fabricació d’un paper que comercialitzava per tot l’Occident.376 Sens dubte, una de les novetats o progressos més importants que portaren els àrabs de l’Orient Mitjà fou l’anomenada ‘revolució agrícola de l’Islam’: la introducció de mètodes i procediments de reg orientals (assuts, séquies, sénies, albellons, files, tandes...), que permetien introduir productes subtropicals (albargines, espinacs, carxofes, etc.) i cultivar intensament la terra. Així, en una extensió menor de terra, ben adobada o femada, eren capaços de produir una gran varietat i quantitat d’aliments;

373 374

VALLVÉ, Joaquín, España en el siglo VIII: Ejército y sociedad, dins Al-Ándalus, 43, Madrid, 1978, ps. 51-111. MOLINA LÓPEZ, Emilio, La cora de Tudmîr según al-‘Udrí (s. XI). Aportaciones al estudio geográfico-descriptivo del Sureste peninsular, dins Cuadernos de Historia del Islam, 3, Universitat de Granada, 1972, p. 20.

375

EPALZA, Míkel de, La vall d’Albaida musulmana, dins Estudis i documents, 4, Ontinyent, 1988, ps. 17-24.

376

RUBIERA, María Jesús - EPALZA, Míkel de, Xàtiva musulmana (segles VIII-XIII), Ajuntament de Xàtiva, Alzira, 1987.

118


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:34 Página 119

2. Història. Del neolític a la societat global

Els musulmans portaren amb ells una ‘revolució agrícola’: hortes, agricultura intensiga, nous productes...

a diferència dels romans, que havien practicat una agricultura extensiva de secans, i sols disposaven d’horts reduïts. L’efecte d’aquella revolució ‘dels moros’ perdurava encara segles després; quan llegim en el diccionari geogràfic de Madoz (1847), l’afirmació següent: los productos de todas las tierras [del terme d’Aielo] pueden calcularse en 10 por 1 de simiente; pero las de huerta rinden el 100 por 1 cuando están sembradas de trigo y panizo.377 Aspecte de l’Horta Vella, un paisatge heretat d’al-Àndalus, en una fotografia aèria del 1956

L’estratègia productiva andalusina, oriental, es posava de manifest encara en el paisatge agrícola aieloner del segle passat: unes hortes molt productives, treballades intensament, pam a pam, com si foren jardins, i per contra uns secans extensius, escassament treballats, amb sembrats, oliveres i garrofers. Els iniciadors d’aquesta dualitat horta-secà, tan corrent en terres valencianes, foren els musulmans. Ací, concretament, es limitaren a desviar amb assuts (< àrab as-sudd) l’aigua del riu del Pou Clar (conegut com wâdî Bukâr, segons el cèlebre geògraf al-Idrisí, mort el 1165)378 i conduir-la mitjançant séquies (àrab as-sâqiya), per a regar les ‘algoleges’ (< àrab al-walâja) o terres baixes dels meandres, les revoltes del riu. Així és com, entre el barranc de la Fos (Aielo) i la Junta dels Dos Rius (Montaverner), es configuraren a dues bandes del riu l’Horta Vella (terme d’Aielo), l’horteta d’Atzueva (terme d’Albaida), les hortes de Gàlim (la dels Vint-i-cinc i la de l’Olleria), l’horta del Pas d’Albaida i la Palmera (Albaida), i l’horta de l’Asseit (Albaida, Bufali i el Palomar). Aquestes hortes existien, algunes d’elles amb una extensió inferior a l’actual, en la primera meitat del segle XIII, quan es produí la conquesta feudal. En el ‘Llibre del Repartiment’ feudal, figuren en els quaderns dels anys 1248-1249, els noms de les alqueries següents, i en aquest ordre: Purçons (Porçónex, Porzónex), Cairent (Cayrén), Aielo (Ayello, Yelo), Atzueva (Zihueva, Ziueva, Zuveva), Gàfit (Hàfif, Hàfix, Càfix). En unes altres donacions se’ns completa el llistat amb les alqueries de Gàlim (Gàlim, Gàlym) i Benalguazir (Venalguazil, Venalguaçil).379

377

MADOZ, Pascual, Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia, eds. Alfons el Magnànim, València, 1987 (Reimpr. parcial i facsímil del Diccionario d’Espanya, Madrid, 1847), vol. 1, ps. 133-134, s. v. ‘Ayelo de Malferid’.

378

AL-IDRÎSÍ, Los caminos de al-Ándalus en el siglo XII según Uns al-muhây wa-rawd al-furây (solaz de corazones y prados de contemplación), a cura de Jassim ABID MIZAL, CSIC, Madrid, 1998, ps. 94 i 303: De Xàtiva a Ontinyent, que està a la vora del riu de B(u)kâr, hi ha quinze milles. De Xàtiva, que està sobre el riu de B(u)kâr, al castell d’Aiora, hi ha trenta-cinc milles. Segurament, els cristians del segle XIII oïren [bokár] i ho tergiversaren com ‘Pou Clar’.

379

FERRANDO, Antoni (ed.), Llibre del Repartiment de València, Vicent Garcia eds., València, 1979. Més avant, ja tractarem en concret de les donacions efectuades.

119


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:34 Página 120

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

Al llarg del riu d’Aielo i l’Olleria, s’arrengleraven alqueries islàmiques vinculades a terres fèrtils d’al·luvió, com les de l’Horta Vella d’Aielo

Totes set alqueries es localitzaven en l’actual terme d’Aielo, i a la vora del riu d’Ontinyent, en la confluència dels termes de l’Olleria, Albaida, Bufali, el Palomar i Montaverner. És probable que els repartidors cristians usaren de manual orientatiu algun ‘atzemí’ (az-zimâm) o quadern de recaptació àrab, on figuraren en ordre geogràfic les referides alqueries.380 És el mateix cas que trobem en el repartiment de les alqueries d’Albaida, que són enuEl nom d’Atzueva, antiga alqueria de berbers pròxima a Aielo, en el ‘quadern merades en ordre, descrivint un cercle al voltant de la peita’ del 1508 (Arxiu Municipal d’Albaida) del castell albaidí.381 Segons el mateix ‘Repartiment’, aquestes alqueries (àrab al-qarya, “el poble”) o rafals (rahl, “finca particular”) depenien administrativament de l’alcaid Alí Alcuxo, custodi del ‘Castell Nou’ d’Albaida (l’actual Vila d’Albaida).382 L’alqueria de Purçons era una alqueria atípica de secà, escampada segurament entre el barranc del Joncar i l’actual partida de Purçons. Segurament comprenia les antigues 24 fanecades d’horta que del barranc del Joncar, les 36 fanecades de secà de l’heretat marquesal de l’Alqueria Vella, i les 24 fanecades de l’Oliverar d’en Pere, vinculades també a la mateixa alqueria i finca

380

GUICHARD, Pierre, Les musulmans de Valence et la reconquête (XIè-XIIIè siècles), Institut Français, Damasc, 1990-1991, vol. 1, p. 83; trad. per J. TORRÓ com Al-Ándalus frente a la conquista cristiana, Universitat de València, 2001.

381

SOLER, Abel, Regadiu, toponímia i poblament islàmic a la conca alta del riu d’Albaida, dins TEROL, V. (ed.), 750 Anys com a valencians. Albaida i la Vall, 1245-1995, Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, Ontinyent, 1995, ps. 27-92.

382

SOLER, Abel, Albaida. Història de la ciutat,Ajuntament d’Albaida, 2011 (en premsa).

120


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:34 Página 121

2. Història. Del neolític a la societat global senyorial; més una sèrie de “porcions” de secà, escampades per la partida de Purçons. És probable, fins i tot, que el nucli de cases no es trobara per l’actual casa de Purçons, sinó a l’Alqueria Vella (un poc més avall de la caseta nova dels Botges, Vidal-Colomer), on afloren ceràmiques tardoislàmiques (segles XIIXIII). La curta extensió del jaciment de l’Alqueria Vella, arrasat per moderns abancalaments, així com la reduïda extensió de terra que li atribuïm, indica que es tractaria d’un llogaret menut, despoblat vers la fi del segle XIII. La probable identificació de Porçónex amb l’Alqueria Vella es reforça amb la constatació següent: almenys fins el segle XVIII, ‘Purçons’ era un sector molt extens del terme aieloner, semblant en extensió al de Cairent, i corresponent, doncs, amb les terres de pastura adscrites a la desapareguda alqueria vella o medieval. S’estenia la terra de Purçons fins als afores del poble. Així consta la presa de possessió feudal de l’any 1760, on el marqués Salvador Roca visità l’ermita de Ceràmica tardoislàmica i unes altres restes de l’Alqueria Vella o ‘Cria Vella’

L’alqueria andalusina de Porçónex,que figura en el ‘Llibre del Repartiment’ (1248), comprendria cases esparses per les actuals partides de Pursons i l’Alqueria Vella. En aquests bancals de l’Alqueria Vella afloren restes dels segles XII-XIII

121


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:34 Página 122

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

Sant Joaquim i el Calvari, situats en partida comúnmente nombrada de Pursons.384 Si el poblat canvià de nom després de la conquesta, degué ser perquè en els anys en què posseí Aielo l’infant en Pere (pel 1272), aquest es reservaria la propietat de la meitat de Purçons (l’Alqueria i Olivar d’en Pere), com una mena de reserva dominical. Pocs anys després, en despoblar-se les cases, es quedaria fixat el nom d’Alqueria ‘Vella’ per a aquesta partida del terme.385 La segona alqueria del llistat era Cairent, extensa partida, antiga vil·la romana, baronia medieval i gran heretat del marqués des dels temps de la Revolució Liberal (segle XIX). Disposa d’una font i una bassa de factura morisca (20 x 20 passes àrabs),386 d’on es regava una horteta de 6 fanecades.387 Al voltant de la font, el pi i la casa de CaLa casa, font i bassa de Cairent (mapa del 1753, Arxiu Municipal d’Aielo), ens irent, s’estén l’actual heretat, que comprén 3.679 recorden la localització de l’alqueria medieval del mateix nom fanecades, on els moros pasturarien els seus bestiars. Quasi tot era erm i muntanya, encara a mitjan segle XVIII. Segons unes dades del 1760, a banda de l’horteta de la bassa, l’heretat de Cairent comprenia un corral i 660 fanecades de secà cerealícola, escassament arborat.388 D’aquesta xifra hauríem de descomptar la Vinya del Senyor (60 fanecades) i dos rompudes a la partida del Pla (de 91,33 i 73,50 fanecades d’extensió, respectivament), que no existirien en època islàmica i medieval.389 Restarien així unes 432 fanecades de secà (12 jovades forals exactes) i 6 fanecades d’horta, que podrien correspondre’s amb les existents en els segles XII-XIV, quan l’alqueria arribà a tenir fins a 12 cases (8 tan solament, segons el morabatí del 1373).390 Cada vassall o colon disposaria, doncs, d’unes tauletes per a fer hortalissa; una rabera de bestiar per a pasturar a la serra, i una heretat de secà d’entre 36 i 54 fanecades. La Vinya del Senyor seria una ‘reserva dominical’ creada pels Malferit en la baixa edat mitjana (segle XV).391 Pel que fa als ‘casals’ o cases arruïnades del despoblat de Cairent, la presa de possessió feudal del 1760 indica que encara eren visibles i reconeixibles. Aquell any, el procurador senyorial, després de visitar el mas i la bassa, se constituyó en el lugar antiguo, derruido, y varonía, llamado de Cayrent (...) se paseó por él y arrojó al ayre diferentes pedazos de ruinas.392

384

Citat per GOBERNA ORTIZ, Fernando, El Ayelo de 1760, según un documento protocolar. Su transformación urbanística en el siglo XVIII, dins Aielo de Malferit en festes, 1994, ps. 63-72 (p. 67).

385

I la llegenda popular de ser aquest poble un ‘Aielo antic’ i mitològic, una mena d’Atlàntida de bancal.

386

Us remetem al capítol de la ‘Geografia’, on tractem del regadiu.

387

388 389

Conservada amb aquesta extensió pel 1760. Cfr. GOBERNA ORTIZ, Fernando, El Ayelo de 1760, según un documento protocolar. Su transformación urbanística en el siglo XVIII, dins Aielo de Malferit en festes, 1994, ps. 63-72 (ps. 67-68). Ibídem, p. 68. Però sí en època contemporània. Vid. AMAM, Denúncia de deixadesa contra Emili Castelló Domènech, administrador de la finca de Cairent, propietat del marqués de Malferit, Antoni Mercader Tudela, efectuada el 7 de juny del 1936.

390

ARV, Mestre Racional, 10.866, f. 6.

391

En el segle XV, l’increment del preu del vi al Regne de València animà molts cavallers i barons a promoure la plantació de vinyes.

392

GOBERNA, F., El Ayelo de 1760..., p. 68.

122


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 123

2. Història. Del neolític a la societat global

La bassa de Cairent

L’alqueria de Gàfit (< Khâfif, nom propi) es correspon amb l’heretat i horta de Sant Joan dels Vint-i-cinc, i el pla de Gàfit (terme de l’Olleria); encara que el molí medieval de Gàfit (dit ‘de Rodenes’ des del segle XVI) es localitzava a la riba dreta del riu, en terme d’Albaida. Tornant a la riba esquerra i terme actual de l’Olleria, trobaríem l’alqueria de Gàlim (< àrab Qâlim, “el Fadrí”), que es correspon amb l’horta de l’Olleria, i amb els secans de les cases de Gàlim i del Batle.393 Per la riba dreta, en terme actual d’Albaida, es trobaven les alqueries d’Atzueva (< az-Zuwâwa, tribu berber) i la seua ‘Horteta’,394 i el rafal de Benalguazir (Ibn al-Wazîr, “el fill del Visir o del Príncep”). Aquest últim assentament, identificable amb l’horta de l’Asseit –Tandeta de Bufali i horta de les Parres (el Palomar)– i les vinyes i collado de l’Asseit (Albaida, Bufali i el Palomar), pertandria a algun notable musulmà (as-sayyîd, “el senyor”). 395 Ben rebé podia haver sigut el príncep almoràvit al-wazîr as-sayyîd Abú Ishaq Ibrahim ibn Iúsuf ibn

393

Vid. RAMÍREZ ALEDON, Germà, L’Olleria, vila reial. Aproximació a la seua història, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1989, p. 90-94. En l’ACX, Pergamí XIV/50, s’esmenta l’Olivar de Gànim (possible confussió per ‘Gàlim’), propietat de Doménec Fortunyo i Marianna, que era treballat per un tal Doménec Nadal, de l’Olleria (any 1388).

394

Es correspon amb reg del molí de Rodenes i la casa de Pic (cfr. AMA, llig 1646-B, doc. 3). L’alqueria es trobaria en la casa de Pic (mas de Santa Clotilde), on s’han trobat ceràmiques islàmiques i cristianes del segle XIII. Cfr. PASCUAL, Josep – RIBERA, Agustí – ARÈVALO, Remei, Inventari de jaciments arqueològics del terme municipal de Albaida, dins Catàleg General del Patrimoni Cultural Valencià, 1994-1995, apud Internet, http://www.cult.gva.es/dgpa, fitxa de Santa Clotilde.

395

Sobre l’Asseit i uns altres topònims d’etimologia semblant, vegeu EPALZA, Míkel de, Topònims d’origen antroponímic àrab de temps de la conquesta (Cid, Busot, Benimassot, Benissoda, Benissaudet), dinsActes del catorzé Col·loqui general de la Societat d’Onomàstica. Segon d’Onomàstica Valenciana. Alacant (1989), Alacant, 1991, vol. 2, ps. 619-627; EPALZA, Míkel de, Etimología árabe del Cid como antropónimo (“el León”) y como topónimo (“el señor y/o gobernador almohade”), dins Sharq al-Ándalus. Estudios árabes, 7, Alacant, 1990, ps. 157-169.

123


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 124

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

Taxufín, instal·lat a Xàtiva pel 1112 com a governador del Xarq al-Àndalus (l’Àndalus Oriental, de la vall d’Ebre a Múrcia).396 Potser siguen també d’època musulmana els molins Propet (Aielo, abandonat en el segle XVII i refet en el XIX), el ‘molinell’ d’Atzueva (desaparegut en l’edat moderna), el molí de Dalt o de Rodenes (antic molí de Gàfit), i el de Baix o de l’Asseit, del qual encara resten vestigis.397 Els casals molinars d’època musulmana eren més menuts que els feudals; d’ací que reberen sovint la denominació de ‘molinells’ per part dels conqueridors.398 També hi havia dos molinets al voltant de l’actual Olleria:399 l’alqueria de las Ollas del ‘Llibre del Repartiment’ (1249) i Alfufar (àrab al-FukL’horticultura tradicional: una pràctica tan ‘sostenible’, que s’ha sostingut més de mil anys hâr, literalment, “les Olles”) en un llistat de delmes parroquials del 1280.400 En el segle XIX, a l’Olleria es trobà un anell d’or andalusí, que s’ha perdut, i que portava inscrita en alifat la frase següent: “Qui creu, se salva; qui pateix, venç.”401 Hem deixat per al final el cas de l’alqueria d’‘Ayel·lo’, que seria un poble menut, si tenim en compte les 9 cases tan sols en el morabatí del 1373, primera font demogràfica de què disposem.402 Però és possible que arribara a contenir una vintena de cases en temps de la conquesta feudal, ja que pel 1370 s’acusava a la vall una certa crisi demogràfica, per causa de guerres i pestes. L’espai agrícola corresponent a l’alqueria devia ser el meandre de l’Horta Vella: 251 fanecades (o 84 quartes ‘morisques’403), que es regarien en tanda setmanal. En el meandre següent al de l’horta hi hauria un Figueral –de secà, aleshores–, ja que les figues seques eren un aliment ensucrat i ‘calorífic’ molt apreciat pels moros: les secaven a l’estiu i les consumien durant l’hivern. Pels secans de la rodalia del poble, hi hauria algunes oliveres i garrofers, que a penes rebrien atencions per part dels llauradors; tal com s’aprecia encara hui en terres del Marroc.

396

RUBIERA, María Jesús - EPALZA, Míkel de, Xàtiva musulmana (segles VIII-XIII), Ajuntament de Xàtiva, Alzira, 1987, p. 82.

397

Vegeu SENDRA BAÑULS, Fernando, Molins d’aigua a la Vall d’Albaida, Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, Ontinyent, 1998. Els molins de Gàfit i de l’Asseit apareixen citats, conjuntament en documents de la primeria del segle XIV. Vid. SOLER, Abel, Albaida. Història de la ciutat, Ajuntament d’Albaida, 2011 (en premsa).

398

SELMA CASTELL, Sergi, Els molins d’aigua medievals a Sharq al-Àndalus. Aproximació a través de la documentació escrita dels segles X-XIII (IV-VII H), Ajuntament d’Onda, 1993.

399

SELMA CASTELL, Sergi, Notes sobre la formació d’uns primers monopolis feudals a la Vall d’Albaida, dins Alba. Revista d’estudis comarcals d’Ontinyent i la Vall d’Albaida, 7, Ontinyent, 1992, ps. 35-38.

400

RIUS SERRA, José, Rationes decimarum Hispaniae (1279-1280). I, Cataluña, Mallorca y Valencia, CSIC, Barcelona, 1946, ps. 656-663. En el llistat de l’any anterior figura com Ollaria. En un document alcoià del 1322, llegim alcherea Ollearum, “l’aqueria de les Olles”. Vid. BAÑÓ ARMIÑANA, Ricard, Documents de la Vall d’Albaida a l’Arxiu Municipal d’Alcoi, dins Almaig, Estudis i Documents, 10, Ontinyent, 1994, ps. 79-83 (p. 81).

401

El Archivo, Dénia, 1887, vol. 2, ps. 71-72.

402

ARV, Mestre Racional, 10.866, f. 6.

403

Vegeu el capítol dedicat al regadiu històric, en la part geogràfica de l’obra.

124


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 125

2. Història. Del neolític a la societat global De l’aspecte de l’alqueria àrab, poca cosa en podem saber, ja que seria arrasada, amb tota seguretat, en el segle XV, per a donar lloc a la configuració del palau dels Malferit i d’una gran plaça al seu voltant.404 Ignorem si la conducció d’aigua cap a la mesquita (antic oratori de Sant Miquel, integrat en el casalot dels Maons405), dataria o no d’abans de la conquesta feudal. Ara bé, en el segle XV hi havia un extens hort tancat de paret, que ocupava tot el raval del Fondo, el solar de l’Església i l’antic hort de Darrere la Capella. Aquest hort de Senyor, com se’l coneixia, ens recorda al Real de Benigànim (actual convent de monges) i el Real d’Albaida (zona urbanitzada), que eren extensions de regadiu voltades de paret, pertanyents a algun personatge important de la societat islàmica local. En el mateix cas es trobaven els reals (àrab riyâd,“jardins”) de Montroi i de Gandia, que han donat nom a dos municipis valencians actuals. En el cas del Real d’Albaida, el senyor feudal se l’apropià. Com segurament també succeí el mateix amb l’extens hort o real dels Malferit d’Aielo. Aquest es regava de l’alcavó de Belitroies, després de passar l’aigua per la font del Mig (l’única que hi hauria) i pel pati d’ablucions de la ja referida mesquita. L’any 1535, en constituir-se la parròquia morisca d’Aielo, la dotació del capellà era curta, i l’arquebisbat demanà al senyor la cessió d’aquell hort, per a dotar la rectoria i per a construir una església digna del poble. El noble Francesc de Malferit acceptà la proposta, en maig del 1536, i féu donació a l’Església “de certa casa [la futura abadia vella] contigua a l’església d’Aielo [l’antiga mesquita, casa dels Maons], que afronta d’una banda amb dita església i abadia, d’altra banda amb casa de [il·legible] Beneyto, llaurador de dit lloc, i amb un carrer, i amb el cementeri i l’església; i també d’un hort situat a aquesta banda del riu dit d’Ontinyent o d’Aielo, que afronta d’una banda amb la riba de dit riu i d’altra banda amb [il·legible]; el qual hort està tancat per una tàpia. I, transcorreguts els anys que foren necessaris, que l’esmentada casa puga convertir-se en església, juntament amb dit hort; així com hui [il·legible.....] de dit lloc veges, aleshores pugues tombar la paret, i que aquesta decisió siga facultat teua [del rector].”406 El text, que hem traduït del llatí, es troba en molt mal estat de conservació –per ser la tinta ferruginosa i corrosiva– però encara pot llegir-se i interpretar-se: el senyor feia donació de l’hort contigu a la flamant església i el fossar (mesquita, fins a feia pocs anys), i faculta el capellà a tombar la paret d’ací als anys que calguen, per a poder edificar allí una església nova. Aquesta avinentesa no es verificaria, com és ben sabut, fins al primer terç del segle XVIII. Pel que fa a les restes de l’hort, encara hi havia el segle passat un receptacle, la bassa del Roig, que arreplegava l’aigua de la font del Mig per a regar certs horts.407 Un altre espai característic de les alqueries àrabs, a banda de l’horta, els horts o reals i la mesquita, era la necròpoli. Normalment, les necròpolis islàmiques es localitzaven als afores de l’alqueria. Vegeu per exemple la que s’excavà fa pocs anys als peus del Calvari d’Alfarrasí; de l’alqueria de Colata, localitzada als peus del Calvari de Montaverner, a 400 metres del poblat, o la de Rugat, situada als peus de la Serreta, a 300 metres del poble.408 La necròpoli musulmana d’Aielo es trobaria a l’alteró de

404

Us remetem amunt, al capítol de l’evolució urbana del poble.

405

SUCÍAS APARICIO, Pedro, Notas útiles para escribir la historia del reino de Valencia, València, manuscrit del Fons Bibliogràfic Sucías, Hemeroteca Municipal de València, 1911, vol. 26, ps. 48 i 42, identifica l’oratori amb l’església vella. En l’ACV, Hist. Ecl., 352, fs. 25-26, escriu el rector sobre l’oratori públic (any 1942): Viene a ser el recuerdo del sitio donde estuvo enclavada la primitiva iglesia parroquial. Este primitivo templo parroquial debió ser la casa contigua al oratorio. Y el oratorio está enclavado en la casa, como si fuese una habitación de la misma, pero incomunicado. Vegeu també GOBERNA ORTIZ, Fernando, Un documento sobre Ayelo (Aielo) del año 1555, cuando en Ayelo había un ‘castell’, dins Aielo de Malferit en festes, 1993, ps. 41-50.

406

ACV, Lligall 1.626, De la constitució de parròquies de moriscos, f. 42v. El text en llatí diu: ...de quamadam domo ecclesie de Ayelo contigua, confrontata ab una parte cum dicta ecclesia et abadia, parte cum domo [il·legible] Beneyto, agricultoris dicti loci, et cum via publica, et cum cimiterio et ecclesia. Et de quodam orto sito citra flumine dicto de Ontinyén, quod confrotatur ab una parte cum ripa dicti fluminis, et alia parte cum [il·legible]; quod est circuitum de tapia. Et quociens annorum necessorum, quod predicta domus posit converti in ecclesiam, et dictus hortus, sic hodie [il·legible....] dicto, dicti loci, vides tunc dirruere parietem, quod sit in tui facultate.

407

AMAM, Caixa 771, doc. 10. L’any 1933 era propietat de Miquel Belda Domènech, hereu de Clara Belda Domènech. Se la localitzava fitant amb cases del carrer del Fondo i del carrer de l’Església, i l’ajuntament obligà el propietari a tapar-la per considerar-la un focus d’infecció. Vegeu també AMAM, Caixa 905, doc. 24: Mª. Ángeles Belda Soler reclama el 1973 el dret a continuar fent ús de la bassa, destapar-la, i recuperar un dret d’aigües sobrants de la qual havia estat desposseïda per l’ajuntament. Se li posà per condició que garantira la depuració de l’aigua, en cas de voler restaurar el dret.

408

Vegeu MARONDA MÉRIDA, Ma. Jesús, La necrópolis morisca de Alfarrasí, dins Alfarrasí en festes, 1997, s. p.; GÓMEZ PUCHE, Magdalena i al., El yacimiento de Colata (Montaverner, Valencia) y los ‘poblados de silos’ del IV milenio en las comarcas centro-meridionales del País Valenciano, dins Recerques del Museu d’Alcoi, 13, Alcoi, 2004, ps. 53-129; RAGA y RUBIO, Manuela, La necrópolis morisca de l’Arnet (Rugat). Tipología de sus enterramientos, dins Alba, 9, Ontinyent, 1994, ps. 55-60.

125


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 126

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

les Escoles Velles, dalt del passeig de l’Eixample, prop del camí de Cairent i a una certa distància del nucli antic. Darrere mateix de les Escoles, al carrer dels Sants de la Pedra, arran d’unes obres de l’any 1988, s’estudià una inhumació islàmica: era un home d’1,80 m, amb el rostre encarat a l’Alquibla (SE). Al voltant d’ell aparegueren alguns materials ceràmics que permeten datar la tomba en els segles XII-XIII.409 Consta també l’aparició d’un altre mort semblant, en obres efectuades 15 metres al sud-oest de la troballa del 1988 i davant la casa número 113. Així mateix, per testimonis orals se sap que en les obres de fonamentació de les escoles, construïdes cap al 1930, aparegueren moltes ossades humanes. Tot això sembla confirmar l’existència ací d’una àrea d’inhumacions col·lectiva.410 Amb això completem la descripció del paisatge agrícola i poblacional del segle XIII, després de segles de civilització musulmana. Tocava aleshores afrontar una nova crisi: la provocada per l’expansió de l’Europa feudal sobre el Món Islàmic. L’Imperi Almohade, immers en una guerra civil, i els regnes de taifa andalusins –fragmentats i desacostumats a guerrejar– havien omplit el país de castells i torres defensives. Tanmateix, no els musulmans valencians no eren capaços d’afrontar l’espenta demogràfica i bèl·lica de la gent del nord, dels cristians, europeus i occidentals. Així que, en cosa de pocs anys, València (1238) i Xàtiva (1244) caigueren a mans de Jaume I el Conqueridor, comte de Barcelona, rei d’Aragó i Mallorques, i senyor de Montpeller. S’estava gestant la creació d’un regne colonial –València–, poblat majoritàriament per musulmans, però governat per colons cristians: cavallers i ciutadans –els primers valencians– que procedien fonamentalment de Catalunya i Aragó.

409

410

RIBERA GÒMEZ, Agustí, Excavacions al carrer dels Sants de la Pedra (Aielo de Malferit) / Excavacions al Barri de la Vila (Ontinyent), dins EXCAVACIONS Arqueològiques de salvament en la Comunitat Valenciana (1984-1988)-I. Intervencions Urbanes, Generalitat Valenciana, 1990; RIBERA GÒMEZ, Agustí, Una tomba morisca en Aielo de Malferit, dins Alba, 4, Ontinyent, 1989, ps. 129-131. L’arquòleg proposà la datació dels segles XIV-XV per als materials comentats, però després l’ha esmenada en la fitxa del Catàleg de Conselleria (consultable en la plana web, Patrimoni Cultural Valencià) i proposa la datació en els segles XII-XIII. GOBERNA ORTIZ, Fernando, Los moros o sarraïns de Ayelo. Mudéjares y luego moriscos, Aielo de Malferit en festes, 1996, ps. 70-85.

126


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 127

2.2. LA CONQUESTA FEUDAL i ELS CAVALLERS MALFERIT Amb la caiguda de Xàtiva (1244), les fortaleses situades entre la Serra Grossa i la línia Biar-Busot –la frontera pactada amb Castella– anaren caient una darrere de l’altra com si foren fitxes de dominó. I encara que l’alcaid d’Albaida Alí Alcuxo oferí alguna resistència (hi havia forns i molins destruïts, segons el ‘Repartiment’), des res serviria. Les alqueries d’Albaida, incloses les del riu d’Aielo, caurien a mans dels cavallers feudals (1245). En un principi, Jaume I havia pactat amb els musulmans valencians que els respectaria la terra, la religió i els costums, si es portaven com a bons súbdits seus, ja que necessitava aquella mà Ballesters i llancers catalans, a la conquesta de València (Sala del Tinell del Palau Reial de Barcelona) d’obra: aquella font de riquesa. Tanmateix, en la tardor del 1247, el xeic al-Azraq, que controlava en nom del rei molts castells de la Marina i les Muntanyes, organitzà una revolta general dels musulmans. I així fou com el rei trobà una excusa per a procedir a la neteja ètnica de les terres del Sud del Xúquer. Dues de cada tres alqueries, i les localitats grans i estratègiques (Xàtiva, Ontinyent, Bocairent, etc.), foren buidades de musulmans, per a donar la terra i les cases a colons cristians: cavallers i peons catalans i aragonesos, que lluitaven amb el rei contra al-Azraq. D’altra banda, els moros que es quedaven en terra del rei –quasi tots, en àmbit rural, com ara els d’Aielo, Cairent i Purçons– perdrien la titularitat de les terres, en profit dels nous propietaris feudals. A partir d’aleshores, haurien de treballar-les com a colons o mitgers, i partir una part de la collita amb els nous propietaris cristians. Això pel que fa a les condicions econòmiques, ja que la Corona mantindria el respecte a les lleis i els costums propis del col·lectiu islàmic –el ‘Llibre de Sunna i Xara’– , la religió, la llengua, etc. Així les coses, en els anys 1248-1249 començava a la Vall d’Albaida el procés de colonització feudal. Al llarg del segle es consolidarien tres viles de cristians (Albaida, Ontinyent i Bocairent) i alguns altres assentaments menors (Agullent, els Vint-i-cinc, l’Olleria, Benigànim, el Palomar, Montaverner, la Pobla del Duc, Quatretonda i Llutxent), en el context geogràfic d’una comarca habitada majoritàriament per musulmans. En la conca baixa del riu d’Ontinyent o riu d’Aielo, del barranc de la Fos a la Junta dels Rius, subsistirien de moment les alqueries de Purçons, Cairent, Aielo (terme d’Aielo de Malferit) i Atzueva (terme d’Albaida, però ben prop d’Aielo). Es buidaren de musulmans, en canvi, les alqueries de Gàlim, Gàfit, Alfufar (o les Olles), els Casals de Miranda i Venalguazir, per a donar lloc a la consolidació dels assentaments cristians dels Vint-i-cinc (l’antic Gàfit), l’alqueria de les Olles (dita ‘l’Olleria’, a partir del segle XV), els Casals (que conserva les runes d’una ermita gòtica de Sant Cristòfol). Riu avall, l’any 1271, Jaume I fundaria personalment la ‘pobla’ de Montaverner. El procés de distribució de terres del rogle d’Aielo a cavallers i peons instal·lats a la vila reial de Xàtiva, es documenta a través del ‘Llibre del Repartiment’ de València, a través de les donacions següents (1 jovada = 36 fanecades), que traduïm del llatí al valencià:

127


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 128

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

“A Ramon de Gallach, huit jovades de terra a les alqueries que d’anomenen Purçons, Cairent, Aielo, Atzueva i Gàfit. 15 de maig [del 1249].” “A Pero Vaquero i Arnaldo Vaquero, setze jovades de terra a les alqueries que s’anomenen Purçons, Cairent, Aielo, Atzueva i Gàfit. 15 de maig [del 1249].”411 Aquestes donacions són confirmades el 2 d’agost amb un text una miqueta més explícit: “A Berenguer de Gallach, huit jovades de terra als termes de les alqueries anomenades Cairent, Purçons, Aielo, Atzueva i Gàfit, que estan a la vall d’Albaida, com a heretats franques. 2 d’agost [del 1249].” “A Ramon de Gallach, fill de Berenguer de Gallach, en heretat franca, huit jovades de terra als termes de les alqueries anomenades Cairent, Purçons, Aielo, Atzueva i Gàfit, que estan en terme d’Albaida; de manera que el pare tinga l’usdefruit de les dites huit jovades, i que les posseïsca i les explote durant tots els dies de la seua vida. 2 d’agost [del 1249].”412 A 25 de gener del 1249, s’enregistra una altra donació a la zona, anterior en data però posterior en paginació a les precedents: “A Martín de Arcipreste, Gil Hardero i els seus companyons, tres jovades de terra a cadascú, a Gàlim, Atzueva, Aielo i Benalguazir. 25 de gener.”413 Atesa la caòtica organització del ‘Llibre del Repartiment’ –que en realitat és un conjunt de quaderns de notis cosits i enquadernats–, en una altre apartat de l’any 1249 tornen a aparéixer les alqueries, i alguns dels personatges, més amunt citats: “A Pero Vaquero i a Arnaldo Vaquero, fills d’Arnaldo Vaquero, de Muntalbà [a la Serrania de Terol], huit jovades per a cadascun de vosaltres a les alqueries anomenades Cairent, Purçons, Aielo, Atzueva i Gàfit, que estan a la vall d’Albaida. 15 de maig.”414 Més avant, reapareixen Arcipreste i Hardero, amb un grup més nombrós de companys, en una interessant donació col·lectiva, que afecta 29 beneficiaris, de procedència aragonesa i castellana: “A Martín de Arcipreste, Gil Hardero, Domingo Rabadán, Pero de Moya, Benito Martín de Calatayud, Domingo Catalán, Domingo Pèrez, i Brício i Juan Pèrez de Saldo, i a vint altres socis vostres, sengles cases a Xàtiva per a aquells de vosaltres que encara no hi teniu casa. I a cadascú de vosaltres, tres jovades de terra a la Vall d’Albaida, a les alqueries anomenades Gàlim, Atzueva, Aielo i Benalguazir, per deu sous la jovada. 25 de gener [del 1249].”415 En planes següents figura un llistat d’alqueries on s’enumeren seguides Gàlym, Zuveva, Yelo i Venalguaçil.416 I es tornen a inscriure les anotacions de les donacions efectuades als catalans Gallach:

411

FERRANDO, Antoni (ed.), Llibre del Repartiment de València, Vicent Garcia eds., València, 1979, assentaments núms. 1.944 i 1.945: R. de Gayllach, VIII iovatas terre in alcheriis que dicuntur Porçónex, Cayrén, Ayel·lo, Zihueva, Hàfix. Idus madii, i P. et A. Vacher, XVI iovatas terre in alcheriis qui dicuntur Porçónez, Cayrén, Ayel·lo, Zihueva, Càfix. Idus madii.

412

Ibídem, assentaments núms. 1.957 i 1.958: Bg. de Gayllach, octo iovatas terre in terminis alcheriarum que dicuntur Cayrén, Porzónex, Ayel·lo, Zihueva et Hàfif, que sunt in valle de Albayda, per hereditatem francham. IIII nonas augusti, i R. de Gayllach, filio Bg. de Gayllach, per hereditatem francham, octo iovatas terre in terminis alcheriarum que dicuntur Cayrén, Porzónex, Ayel·lo, Zihueva et Hafif, que sunt in termino de Albayda; ita quod pater tuus habeat usum fructuum dictarum octo iovatarum, et teneat et explectet eas diebus omnibus vite sue. IIII nonas augusti.

413

Ibídem, assentament núm. 1.970: Martino de Archipresbitero, Egidio Hardero et sociis suis, unicuique III iovatas terre in Gàlim, Zihueva, Yelo, Venalguazil.

414

Ibídem, assentament núm. 2.324: P. Vacher et A. Vacher, filiis A. Vacher de Montalban, unicuique vestrum VIII iovatas terre in alcheriis que dicuntur Cayrén, Porzónex, Ayel·lo, Zihueva, Hàfif, que sunt in valle de Albaida. Idus madii.

415

Ibídem, assentament núm. 2.813: Martino de Archipresbitero, Egidio Hardero, Dominico Rabadan, Petro de Moya, Bendicto Martino de Calataiubo, Dominico Cathalano, Dominico Petri, et Bricio et Johanni Petri de Saldo, et viginti aliis sociis vestris, singulas domos in Xativa, illis vestris qui ibi domos non habetis. Et unicuique vestrum, III iovatas terre in valle de Albaida, in alcheriis que dicuntur Galim et Zuveva, et Yelo, et Venalguazil, pro X solidis iovata. VIIIº kalendas februarii.

416

Ibídem, assentaments núms. 2.868 i 2.869.

128


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 129

2. Història. Del neolític a la societat global “A Berenguer de Gallach, setze jovades de terra a les alqueries anomenades Aielo, Purçons, Cairent, Gàfit i Atzueva, que estan a la vall d’Albaida. 29 de juliol [del 1249].” “A Ramon de Gallach, en propietat franca i lliure, unes cases a Xàtiva, franques i lliures, que limiten per un costat amb les cases de Gil Malindre, per altre amb un carrer, i per l’altre amb el corral de Ponç Guillem. I dos reals [= horts tancats] al terme de la mateixa vila, i huit jovades de terra a la vall d’Albaida, a les alqueries que s’anomenen Cairent, Purçons, Aielo, Atzueva i Gàfit. 16 de maig [del 1249]”417 En conjunt, eixiren beneficiats teòricament 31 colons aragonesos i 2 catalans, tots ells amb casa i residència a Xàtiva (1249). Aquesta majoria de propietaris aragonesos de terres i ramats a la zona, explica el fet que la toponímia del racó d’Aielo continga topònims tan típicament ‘aragonesos’ com són la Fos, el Serrans o la Serratella. Els moros ja tenien els seus propis noms de lloc, en àrab, que s’emportaren al Magrib l’any 1609, en ser expulsats. Però els nouvinguts, lluny d’aprendre la llengua i la toponímia dels aborígens, optaren per rebatejaren les serres i els rius, segons el vocabulari oronímic que duien de les seues terres d’origen. I per al cas que ens ocupa, es coneix que procedien d’una terra –la terra dels Serrans, la Serranía–plena de Hoces i Serratillas (o Foces i Serratellas, en aragonés medieval).

Jaume I el Conqueridor, rei de València

Pel que fa a l’ordenament territorial, val a dir que les terres de la riba esquerra del riu –inclòs el terme actual d’Aielo– quedarien desvinculades de la fortalesa d’Albaida i assignades el terme de Xàtiva (definit per privilegi reial, el 18 d’agost del 1250).418 I se suposa que els colons heretats pactarien amb els moros llauradors de les alqueries les faenes a fer i la partició anual de fruits. Això, teòricament, com hem dit, ja que la desorganització i la improvisació foren la norma. En primer lloc, i pel que fa al terme d’Albaida, hem comprovat que les jovades distribuïdes no equivalen a la definició foral de 36 fanecades, sinó a certa iovata sarracenica que esmenten documents de l’època, i que equival a unes 12 fanecades.419 És voler dir que les 127 jovades repartides al riu d’Aielo-l’Olleria equivaldrien a 1.524 fanecades, on s’inclourien totes les hortes dels moros, vora riu, i alguns figuerals, olivars i sembrats de secà. D’altra banda, s’ha de tenir en compte que molts dels beneficiaris del repartiment se’n tornaren amb el botí de guerra als

417

Ibídem, assentaments núms. 2.934 i 3.026: [B]g. de Gayllach, XVI iovatas terre in alcheriis que dicuntur Ayel·lo, Po[r]çónex, Cayrén, Hàfif et Ziueva, que [s]unt in valle de Albayda. IIII kalendas augusti, i R. de Gayllach, per hereditatem propriam, francham et liberam, quasdam domos in Xàtiva, franchas et liberas, que affrontant ex una parte in dominbus Egidii Malindre, et ex alia in via publica, et ex alia in corrallo Pontii Guillelmi. Et duos reallos in termino eiusdem ville, et octo iovatas terre in valle de Albayda, in alcheriis que dicuntur Cayrén, Porzónex, Ayel·lo, Zihueva et Hàfif. XVII kalendas iunii.

418

El document el trobareu transcrit en: RAMÍREZ ALEDON, Germà, L’Olleria, vila reial. Aproximació a la seua història, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1989, ps. 102-104, i doc. 1 de l’apèndix. Consta que el terme de Xàtiva, per ponent i migdia, afronta “amb el terme de Montesa, i amb l’alqueria de les Olles, amb els seus territoris, fins a la divisòria del terme d’Ontinyent; i així com es va al samontà de la part de Xàtiva [la solana de la Vall d’Albaida, dellà la Serra Grossa], amb totes les alqueries que hi havia en temps dels sarraïns a la vall d’Albaida, fins als termes d’Albaida i de Llutxent.”

419

Vegeu SOLER, Abel, Albaida. Història de la ciutat,Ajuntament d’Albaida, 2011 (en premsa).

129


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 130

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

Els musulmans del terme supervivents a la neteja ètnica del 1248 foren concentrats per l’infant Pere a l’alqueria d’Aielo (foto de la dècada del 1960)

llocs d’on venien, i no prengueren possessió de la terra. Uns altres canviaren de vila o de comarca, perquè no hi havia res que els lligara ací: eren almogàvers, aventurers, i no llauradors vocacionals. Uns altres, finalment, foren reubicats en termes veïns, per falta de terra suficient per a dotar-los. Degué ser aquest últim –segons una hipòtesi que llancem ara– el cas del cavaller català Arnau de Saranyana i els seus 25 mainaders: homes de la mainada o seguici feudal. L’any 1249 reberen escriptura d’heretament al voltant de la vila d’Albaida.420 Però, en comprovar-se que no hi havia prou terra allí, els degueren recol·locar en terres l’actual terme de l’Olleria. En Saranyana, cavaller com era, es traslladaria a viure a la vila reial de Xàtiva, des d’on administraria les seues terres de la vall. De fet, el llinatge Saranyana era corrent a la Xàtiva del segle XIV, i en terme de l’Olleria existeix una extensa partida d’en Saranyana, que deu correspondre’s amb la ‘cavalleria’ o heretament del cavaller del segle XIII.421

420 421

FERRANDO, Antoni (ed.), Llibre del Repartiment de València, Vicent Garcia eds., València, 1979, assentament núm. 2.803. Una altra connexió toponímica es troba en l’esglesieta gòtica de Sant Cristòfol, als Casals de Miranda, ja que l’actual ermita de Sant Cristòfol de Saranyana –a la Todolella, els Ports de Morella– es correspon amb l’església de l’antic poble de Saranyana, d’on procediria el tal Arnau.

130


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 131

2. Història. Del neolític a la societat global No gaire lluny d’allí es localitza el mas i l’ermita de Sant Joan dels Vint-i-cinc (antiga alqueria de Gàfit), que ens recorda l’emplaçament del ‘lloc’ cristià dels Vint-i-cinc: el punt elegit pels 25 mainaders per a fer llar. De fet, els Vint-i-cinc es mantingué poblat de cristians fins a ben avançat segle XVI, quan se’n passaren a viure a la vila de l’Olleria i deixaren el llogaret abandonat.422 En els anys que transcorregueren entre la primera onada de colons cristians (1248-1249) i la fundació de les ‘pobles’ de Montaverner (1271) i Vilanova de Rugat (la Pobla del Duc, 1273),423 no apareix cap menció documental a Aielo en els registres de la Cancelleria Reial.424 Es probable, fins i tot, que algunes alqueries de la zona hagueren quedat despoblades (cas de Purçons, on el registre arqueològic s’acaba en temps de Jaume I),425 o hagueren sigut ocupades per llauradors cristians (Atzueva apareix habitada per cristians pel 1400). I és probable, així mateix, que els moros supervivents a la guerra del 1248 i als saqueigs i abusos dels colons cristians de la regió –que consten en cròniques i documents de l’època– decidiren concentrar-se en un únic nucli de població; concretament el més segur i més ben dotat d’hortes, és a dir, Aielo. El moment de la concentració dels musulmans a Aielo i de la refundació de l’alqueria cal situar-lo en l’any 1272, moment en què els sarraïns aieloners obtenen de la Corona una protecció especial: un estatut d’autonomia local similar al que tenien els moros del terme de Montesa. Expliquem-ho: Resulta que, en lliurar les claus del castell de Xàtiva a Jaume I, l’any 1247, els poderosos alcaids Banû ‘Isâ’, en compliment del pacte de capitulació subscrit amb el monarca el 1244,426 reberen el castell i terme de Montesa. Abandonaren així el seu palau principal del Bellveret de Xàtiva i es traslladaren a Montesa, on Jaume I els deixà viure en règim d’autonomia absoluta, a canvi d’un tribut anual fix. Així les coses, durant els anys 1247 al 1276 –la segona guerra d’al-Àzraq–, els Beni Isa de Montesa gaudiren d’una situació fiscal i jurídica privilegiada; situació que el príncep hereu Pere d’Aragó (futur rei Pere I el Gran, 12761285) féu extensible als musulmans del terme d’Aielo. Segurament, ho faria això, per a atraure població sarraïna al terme –mà d’obra barata– i evitar que es despoblara. El document en qüestió diu, poc més o menys (traduïm del llatí):427 “Sàpia tothom que nós, l’infant Pere, etc., concedim a vosaltres, tots els sarraïns, tant homes com dones de la nostra alqueria d’Aielo [Ayelos, sic], presents o futurs, que per les persones, heretats, tant de regadiu com de secà, bestiar, fruits o altres coses vostres, estigueu obligats a contribuir a nós al fur o ‘sunna’ [“costum”, en àrab] dels sarraïns de Montesa. Ordenem als nostres batles, aquells que per nosaltres portaran la dita alqueria, presents o futurs, que us tinguen i observen el dit fur de Montesa, i que contra aquest, ni vós ni les vostres coses en res no l’agreugen o l’impedisquen. Dat a València, el 18 d’octubre del 1272.”428

422

Més detalls en RAMÍREZ, G., L’Olleria, vila reial..., passim.

423

SOLER, Abel, De Vilanova de Rugat a la Pobla del Duc. Persones i fets d’un poble de llauradors de la Vall d’Albaida, Ajuntament de la Pobla del Duc, la Pobla, 1999; SOLER, Abel, La vinya del rei. Commemoració de l’establiment de la pobla de Montaverner per Jaume I, l’any 1271, Ajuntament de Montaverner, Montaverner, 1999; SOLER, Abel – CALZADO, Antonio,Història de Montaverner,Ajuntament de Montaverner, 2011 (en premsa).

424

Sí, en canvi, a Aielo de Rugat, en cert registre del 1259. Cfr. SOLER, Abel – JORDÀ, Rafa, Aielo de Rugat. Geografia, història, patrimoni, Ajuntament d’Aielo de Rugat, 2007, doc. 1 de l’apèndix.

425

Tal com hem comentat ja en l’apartat dedicat a l’època musulmana.

426

VENTURA CONEJERO, Agustí, La capitulació de l’alcaid de Xàtiva Abu Bequer Banu Isa al rei Jaume I, dins Fira d’agost, Xàtiva, 1996, ps. 69-78.

427

El text original és: Noverint universi quod nos, infans Petrus, etc., concedimus vobis, universis sarracenis, tam masculis quam mulieribus, alcherie nostre de Ayel[o]s, presentibus scilicet futuris, quod pro personis, hereditatibus, tam de regadivo quam de seccano, bestiario, fructibus [sive aliis] vest[ris] teneamini nobis contribuere ad forum sive çunnam sarracenorum Muntesie. Mandantes baiulis nostris, qui pro nobis dictam alcheriam tenuerint, presentibus scilicet futuris, quod vobis dictum forum de Muntesia tenenat et observent, et contra ipsum vos vel res vestras i[n] aliquo no aggravent nec impediant. Datum Valencie, XV kalendas novembris, anno Domini M CC LXX secundo.

428

ACA, Cancelleria Reial, Reg. 37, f. 52v; citat per MARTÍNEZ FERRANDO, Jesús-Ernesto, Catálogo de la documentación relativa al antiguo Reino de Valencia contenida en los registros de la cancillería real, Madrid, 2 vols., 1934, i BURNS, Robert Ignatius, Colonialisme medieval. Explotació postcroada de la València islàmica, 3 i 4, València, 1987 (1a. ed , en anglés, 1975), p. 407; transcrit per GUINOT, Enric, Cartes de poblament medievals valencianes, Generalitat Valenciana, València, 1991, p. 340, doc. 158, i per BURNS, Robert I., Diplomatarium of the Crusader Kingdom of Valencia. The Registered Charters of its Conqueror Jaume I, 1257-1276, IV: Documents 1.000-1.500. Unifying Crusader Valencia. The Central Years of Jaume the Conqueror, Princeton University Press, Princeton-Oxford, 2007, p. 470, doc. 1.399b.

131


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 132

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

L’infant Pere atorga el fur de Montesa i la seua protecció als moros pobladors ‘dels Aielos’ o alqueries d’Aielo (1272)

L’expressió “la nostra alqueria d’Aielo” vol dir exactament que Aielo es trobava aleshores entre el llarg llistat de viles i alqueries que posseïa i administrava directament l’infant Pere, en nom de son pare, i per a dotar-se de rendes i finances pròpies. Havia de pagar, l’infant successor, una xicoteta cort de funcionaris, criats, cuiners, etc., i els diners procedien de la suor dels moros d’Aielo i d’uns altres pobles a ell concedits per son pare, el rei. De la recaptació d’aquestes rendes s’encarregaven batles cristians o jueus, contractats en aquest cas pel príncep, que anaven d’alqueria en alqueria revisant els comptes amb els ‘alamins’ de cada lloc (àrab al-’amîn, “el fidel, el comptable”) i negociant amb ells possibles perdons o retards, en cas de mala collita.429 Una última nota, de caire toponímic, al document: l’escrivà escriu ‘Ayelos’, en plural, per a referir-se al nou poblat. I això ens recorda molt a les ‘Rahanes’ (alqueries de la partida de Rahana, que ha donat origen al topònim Costera de ‘Ranes’); 430 les Ènoves (alqueries del pla d’Ènova);431 les ‘Guadasseques’ (‘poblets del riu’ Guadasseca, que ha donat nom al poble de Guadasséquies),432 els Otos (Oto, en el ‘Llibre del Repartiment’),433 etc. Era aquest un costum dels cristians dels segles XIII-XV, el d’associar per partides la multitud de minúscules alquerietes de moros, designar-les amb un nom col·lectiu i plural. Així que el que en principi ens havia semblat un lapsus calami, una errada de l’escrivà, bé podria ser la manera habitual dels xativins de referirse a les alqueries menudes del riu d’Aielo i l’Olleria, senzillament, com ‘els Aielos’. “On tens tu l’heretat? Doncs, allà pels Aielos, en una horteta anomenada d’Atzueva.” Una pregunta final, a manera de conclusió: Per què demanaren l’any 1272 aquest favor o privilegi a l’infant, els moros d’Aielo? Doncs, per una senzilla raó. Resulta que Jaume I havia fundat –personalment, tal com ho fa constar en el ‘Llibre dels feits’– la vila o pobla de Montaverner, enmig de la Vall d’Albaida, l’any 1271. I ho havia fet per a desviar per Montaverner, Albaida, Cocentaina i Alcoi el camí reial de València a Múrcia: el nou eix de desenvolupament urbà, colonial i mercantil del Regne de València.434 El camí islàmic dels segles X al XIII per l’Olleria, Ontinyent, Biar i Elda, quedava relegat a camí local, cosa que –vulgues no vulgues– perjudicaria el veïnat d’Aielo, i justificaria d’alguna manera el privilegi compensatori emés per l’infant.

429

Sobre Pere I el Gran i les seues senyories, quan era infant, vid. SOLDEVILA, Ferran, Pere el Gran. Primera part: l’infant, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 1950 (reed. 1995).

430

Vegeu SOLER, Abel – JORDÀ, Rafa, La Llosa de Ranes. Geografia, història, patrimoni, Ajuntament de la Llosa de Ranes, 2003.

431

SOLER, Abel, Manuel. Geografia, història, patrimoni, Ajuntament de Manuel, 2008.

432

SOLER, Abel – JORDÀ, Rafa, Guadasséquies. Geografia, història, patrimoni, Ajuntament de Guadasséquies, 2003.

433

SOLER, Abel – ALFONSO, Daniel, Otos. Geografia, història, patrimoni, Ajuntament d’Otos, 2010.

434

SOLER, Abel, Un país de set jornades de llong. Aspectes de la reordenació del territori colonial de València per Jaume I, dins Cuadernos de Geografía, 63, València, 1998, ps. 217-244.

132


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 133

2. Història. Del neolític a la societat global Al cap de pocs anys, es produí la segona revolta general dels musulmans valencians, que esperaven l’arribada d’al-Àzraq (“el Blau”) des de Granada, amb una nodrida tropa de genets berbers. El xeic exiliat morí a les portes d’Alcoi, el dia de Sant Jordi del 1276, i els genets se’n tornaren a Granada. El rei Jaume I morí, i el seu successor, Pere I, sotmeté els llocs rebels. L’últim bastió de la resistència islàmica fou la fortalesa de Montesa, que capitulà el 1277. S’havien acabat, així, els privilegis i el fur de Montesa, que també afectava Aielo. A partir d’ací s’enceta per a la minúscula localitat una llarga fase de silenci documental, que es prolongarà durant bona part del segle XIV. Sí que sabem alguna cosa dels Malferit, que fins aquell moment no tenien res a veure amb Aielo. El 1274, un jove de Xàtiva anomenat Poncet de Malferit, rep de mans de l’alcaid reial dels castells de Benicadell una heretat de 72 fanecades a l’alqueria de Castelló de Rugat.435 Segons la tradició familiar dels segles XVI-XVII, arreplegada per les ‘Troves’ de mossén Febrer, Poncet seria el fill i hereu d’un dels cavallers que participaren amb Jaume I en el setge de Xàtiva (1244), que s’anomenava Pere de Malferit, i que portava per divisa heràldica un escut escacat d’or i d’atzur (pigment blau).436 A favor de la tradició juga el fet que el nom de Pere es repeteix en diferents successors, per ser sant Pere protector o intercessor del clan dels Malferit. S’explica així que l’església parroquial d’Aielo fóra posada davall l’advocació de l’apòstol pescador. El llinatge ‘de Malferit’ seria d’origen toponímic, i vindria d’un llogaret medieval del Camp d’Urgell (Catalunya Vella), actualment desaparegut.437 El fill de Pere –si admetem la tradició– conservava la finca de Castelló de les Gerres allà pel 1298, segons un document on apareix citat, no ja com a Poncet, sinó com Ponç de Malferit.438 L’hereu, Pere-Andreu –sènior– de Malferit, apareix com a veí de Xàtiva en un registre cancelleresc del 1305.439 El fill d’aquest, Els habitants d’Aielo, en època medieval, eren tots musulmans Pere-Andreu –júnior– de Malferit apostà pel bàndol reialista en la Guerra de la Unió (1347-1348) i reclamà indemnitzacions pels danys causats a les seues propietats (1353).440 Al cap de pocs anys, i com a prova del seu ascens social, el trobem exercint de

435

Devia ser aquest, com els altres que reberen terres de mans de l’alcaid Joan de Montsó, un dels 15 soldats encarregats de la custòdia del castell de Penacadell (bastida, en realitat, a la serreta del Ràfol de Salem).

436

FEBRER, Mossén Jaume, Trovas, a cura de J.-M. BOVER, Tipogr. de Pedro José Gelabert, Palma de Mallorca, 1848, trova núm. 299. En realitat, en la trova (del segle XVII, encara que usant un llenguatge arcaïtzant) es fa constar que Pere de Malferit portava en lo escut, sobre camper de or, los jacquells de negre, però en la tradició heràldica de la família al llarg dels segles es documenten gràficament els escacs d’atzur, no de sable.

437 438

Ibídem. Vegeu SOLER, Abel, Castelló, refugi dels Borja. Història de Castelló de Rugat del segle XI al XVII, Ajuntament de Castelló de Rugat, 2009, doc. 5 (ACA, Cancelleria Reial, reg. 19. f. 88).

439

ACA, Cancelleria Reial, Comune, Reg. 134, f. 158; dada extreta del fitxer genealògic de Lluís Cerveró (ARV).

440

AHMV, Judiciari, any 1353, f. 3; dada extreta del fitxer genealògic de Lluís Cerveró (ARV).

133


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 134

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

justícia de la ciutat de Xàtiva (1364).441 El seu fill Ponç de Malferit destacava pel 1403, exercint de síndic del municipi, en la defensa dels interessos xativins enfront de la ciutat de València.442 Es probable que els diners obtinguts pels Malferit del 1350-1400 en l’exercici de càrrecs públics i en negocis particulars serien invertits, en el primer terç del segle XV, en la compra d’alqueries del terme: Beneixida (abans del 1420), i Aielo i Cairent, en algun moment de les dècades del 1420 o del 1430. Açò seria en temps de Francesc de Malferit, fill de Ponç i pare de Jaume, el primer baró d’Aielo (1445). La compra d’una o més ‘senyories alfonsines’ era la màxima aspiració dels burgesos rics i els cavallers de l’època. Era una prova d’ennobliment i de fortuna; d’inclusió, en qualsevol dels casos, en el patriciat urbà: el selecte grup oligàrquic que es tornava en els oficis del regiment de la cosa pública. Jaume participà en la guerra de Nàpols (1436-1442) i se’n tornà a la seua Xàtiva natal (1445) amb un privilegi de plena jurisdicció civil i criminal sobre les senyories –ara, baronies– d’Aielo ‘de Malferit’ i Cairent. Era la culminació d’una trajectòria familiar de vora dos segles. Però això és avançar moltes passes en la narració històrica. Cal tornar al segle XIV, per a comprovar com s’estructurava el terme de Xàtiva en quatre quarters, encapçalats pels ‘llocs’ o ‘carrers’ cristians de les Olles (l’Olleria), Benigànim, l’Ènova dels Cristians i Castelló de Xàtiva (el de la Ribera). Les alqueries d’Aielo i Cairent quedaven incloses, doncs, dins el quarter administratiu i recaptatori de l’Olleria, i el lloctinent de justícia de les Olles exerciria la jurisdicció sobre aquest territori, per delegació del justícia de la ciutat. Tot això ja funcionava plenament en la dècada del 1320.443 A la fi d’aquella dècada del 1320, la burgesia i la cavalleria valenciana, després de cinquanta anys de prosperitat sostinguda, havia acaparat moltes terres; fins al punt de posseir alqueries senceres en terra de reialenc o de senyoria. S’uniren tots i reclamaren al rei Alfons II el Benigne (1327-1336) un fur que els permetera exercir la jurisdicció sobre els colons –moros o cristians– d’aquelles alqueries, per a millorar-ne la gestió i traure’n més renda. El rei atorgà una llei, en Corts Valencianes (1329), anomenada el ‘fur de la jurisdicció’ alfonsina. Consentí la Corona que des d’aquell moment pogueren exercir els amos d’alqueries, sobre els ‘seus’ llauradors, la jurisdicció civil i part de la criminal; sempre que mantingueren les alqueries poblades amb més de 7 cases –si eren de moros– o amb més de 15 cases –si eren de cristians.444 Això vol dir que qualsevol mercader, alt dignatari, cavaller, etc., que comprara una alqueria en terme de baronia –terra de senyoria– o de vila reial –terra de reialenc–, i que la tinguera mínimament poblada, gaudiria automàticament de la ‘jurisdicció alfonsina’ sobre els colons. L’amo de l’heretat esdevindria ‘senyor territorial’ de l’alqueria. Aquesta passaria a ser una senyoria sense terme amollonat, però amb un ‘territori’ circumscrit a les terres de conreu dels seus llauradors. Aquests, d’altra banda, esdevindrien ‘vassalls’ del nou senyor. Els senyors ‘alfonsins’ podien jutjar casos civils i assotar vassalls; però no jutjar crims de sang, ni condemnar-los a pena de mort. Aquesta jurisdicció suprema (el ‘mer imperi’) quedava reservada per al rei i els seus agents, en terra de reialenc, o per al baró de torn i els seus batles, en terra de senyoria. Pel que fa al cas particular d’Aielo i Cairent, les terres i cases d’aquestes alquerien serien adquirides per algun burgés o cavaller de Xàtiva, i passarien així a ser una ‘senyories alfonsines’. Es trobaven dins el terme reialenc de Xàtiva, i no tenien cap territori amollonat, ni eren ‘baronies’ (amb plena jurisdicció feudal), però sí que eren senyories amb jurisdicció alfonsina (limitada). Ací el justícia de Xàtiva, o el seu delegat de quarter, el lloctinent de justícia de l’Olleria, solament s’ocuparien de dirimir els crims

441

ARV, Mestre Racional, Lligall 276, núm. 6.961; dada extreta del mateix fitxer.

442

CARRERES ZACARÉS, Salvador (ed.), Llibre de memòries de diversos sucesos e fets memorables e de coses senyalades de la Ciutat e Regne de València (1308-1644), Acció Bibliogràfica Valenciana, València, 1935, vol. 1, p. 275.

443

VENTURA, Agustí, La batlia de Xàtiva de 1326-1328, dins 25 Aniversari de la Comissió de la Falla Benlloch-Alexandre VI, Xàtiva, 1998, ps. 163-168. L’Olleria comptava amb parròquia pròpia, i església amb altar major dedicat a la Magdalena; més un segon altar, a partir del 1341, consagrat a la Mare de Déu. Vid. FABIÁN y FUERO, Francisco, Relación hecha en virtud de la Real Orden de Su Magestad, de 18 de abril de 1790, que contiene los quatro partidos de que se compone el Arzobispado de Valencia [remesa al ministre Floridablanca [1791], Manuscrit de la Biblioteca del Ministerio de Asuntos Exteriores (Madrid), núm. 35; còpia del ‘Districte de Sant Felip’ existent a l’Arxiu Històric Municipal de Xàtiva, Fons ‘José López Sellés’, 53/1-2, f. 365.

444

Més detalls, en GIL OLCINA, Antonio, La propiedad de la tierra en los señoríos de jurisdicción alfonsina, dins Investigaciones Geográficas, 1, Universitat d’Alacant, 1983, ps. 7-24; GIL OLCINA, Antonio, Jurisdicción alfonsina y poblamiento valenciano, dins Cuadernos de Geografía, 39-40, València, 1986, ps. 235-245.

134


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 135

2. Història. Del neolític a la societat global

La font d’Allà Baix i el seu abeurador

de sang. La resta de qüestions pertocava resoldre-les al nou senyor, que ara tenia potestat sobre els moros vassalls. El primer senyor d’Aielo de què tenim notícia, per cert, és el ciutadà de Xàtiva Fort Descoll, que posseïa l’alqueria amb anterioritat al 1350.445 En temps d’en Fort Descoll, precisament, es produiria una crisi al Regne de València. El trasbals venia precedit per uns anys de fam, i succeí quan coincidiren en el temps la Guerra de la Unió (1347-1348) i l’arribada de la Pesta Negra (1348), que delmà la població d’Europa. La guerra s’encetà com a resposta de l’aristocràcia aragonesa, la burgesia valenciana i una part de la cavalleria de València, a l’actitud autoritària de Pere II el Cerimoniós (IV d’Aragó). Bona part de la cavalleria valenciana, amb la vila de Xàtiva al capdavant (que obtindria títol de ciutat) apostarien pel bàndol reialista, que eixí victoriós, després d’algunes batalles i peripècies. En l’escala comarcal, les viles d’Ontinyent, Albaida i Llutxent feren front comú per la ‘Unió’ de València, contra la ‘Fraternitat’ reialista, que predominava a Xàtiva i el seu extens terme. En gener del 1348, una host procedent de la baronia de Llutxent saquejà les terres de l’Olleria, i es possible que arribaren fins a Aielo i Cairent. En resposta al desafiament, Xàtiva armà una tropa de cavallers i peons, comandada pel canonge de la Seu de València Vidal de Vilanova, on s’incloïen peons procedents del quarter de l’Olleria; entre ells, amb tota seguretat, els moros d’Aielo. La tropa de la ciutat saquejà la baronia de Llutxent, començant per Quatretonda. En el mes de març, els arribà el torn als vilatans d’Ontinyent, que envaïren el terme de Xàtiva –per Aielo, cap pensar– i, segons el cronista Diago, hazía mil daños [Ontinyent], cada día que podía, a los vecinos de Xátiva, en las personas y los bienes.

445

ARV, Fitxer genealògic de Lluís Cerveró, cita d’un protocol d’Ambrós Alegret, 31 de gener del 1350.

135


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 136

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

El riu d’Ontinyent, o d’Aielo

En represàlia per aquests fets i en defensa de les seues alqueries de la vall, Xàtiva envià contra Ontinyent un almogàver castellà mercenari, Benito Sánchez. Aquest se’n vingué a la vall amb els seus homes d’armes; efectuà una cavalcada devastadora (7 de març del 1348), y echó mano de grandes rebaños de lanar y cabrío, y passó con ellos al término de Muxén. Els vassalls del comtat de Cocentaina –unionistes rebel·lats contra el comte, que s’havia refugiat a Xàtiva– respongueren a aquella acció contractant uns almogàvers murcians. I els enviaren als Vint-i-cinc, a mitjan camí entre l’Olleria i Aielo, per tal que destruïren el poblat a foc i flama. Tingueren la sort encara de fer quatre presoners, segurament capturats pels camps de la contornada per a demanar rescat per ells. Els murcians trobaren refugi a la vila d’Albaida, governada per una baronessa vídua –unionista moderada–, cosa que causaria alguns problemes als albaidins.

136


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 137

2. Història. Del neolític a la societat global Si atenem a un llistat de 106 caps de casa (uns 450 habitants) de l’any 1681, observarem que el creixement del poble estava sent de caràcter endogen, endogàmic del tot. Els ‘pobladors’ de la primera meitat del segle havien arrelat fortament al poble i els llinatges, en un 89%, són els mateixos del 1646, amb la sola excepció de 12 individus que porten els cognoms Alemany, Gòmez, Medina, Martínez, Sastre, Fuset, Vanyon, Navarro, Gisbert, Jordà, Hernàndez i El Valle.446 A més a més, el rector, una persona clau per a la cohesió social de la comunitat, sembla ser un fill del poble, mossén Josep Aparici.447 En acabar-se la guerra, els reialistes foren recompensats, els unionistes castigats (penes de mort, expropiacions, exilis, repressions...), el rei reforçat en el seu incipient autoritarisme monàrquic, i la Vall d’Albaida, plena de bancals arrasats, arbres tallats, sembrats ‘sofrimats’ i cases incendiades.448 Els assuts, les séquies i els molins eren objectius de guerra de primer ordre, en l’edat mitjana. Als unionistes d’Albaida, els faltà l’aire per a desplaçar-se a Bèlgida i trencar-li l’Arcada –un monumental aqüeducte– al baró Bellvís, destacat reialista. Els mateixos sabotatges, efectuats segurament sobre l’assut i l’Horta Vella d’Aielo, obligarien el senyor, Fort Descoll,449 a reconstruirho tot. Així mateix, una volta tornada la normalitat, calia renovar els pactes amb el veïnat. Per això, Descoll s’ajuntà l’any 1350 amb el senyor de l’alqueria de l’Agrillent (actual casa de la Baronia i molí de l’Agrillent, en terme d’Ontinyent), anomenat Pere Català, que posseïa una horteta i un molí aigües amunt de l’assut d’Aielo. I renovaren ambdós el costum davant notari: Pere Català, senyor de Grillent, promés en Fort Dezcoll, senyor de Ayelo, rebre l’aygua del riu de Hontinyent per les céquies que ja regave, de la Grillén...450 El senyor de l’Agrillent regaria la seua curta horta un dia cada setmana: de les 12 del migdia de dissabte a les 12 del migdia de diumenge. Es tracta d’un pacte probablement d’època musulmana que continuava vigent el segle passat. La resta de dies, l’Agrillent havia de deixar passar tota l’aigua a l’horta d’Aielo.451 Al cap de pocs anys, per cert, el senyor de l’Agrillent compraria a Descoll l’alqueria d’Aielo. Així que Pere Català és, ara per ara, el segon senyor feudal d’Aielo de què tenim notícia. Ho era l’any 1372.452 Aielo i Cairent eren aleshores uns poblets minúsculs, habitats per pocs vassalls. Recordem que el nombre mínim per a conservar la jurisdicció senyorial era de 7 ‘casats’ o vassalls moros. En el cas d’Aielo, l’any 1373 hi residien 9 famílies de colons musulmans, 4 d’elles pobres de solemnitat (exemptes de contribuir a l’impost del morabatí); mentre que a Cairent residien 8 famílies de musulmans, 4 d’elles exemptes també per ser pobres.453 Les senyories alfonsines (cases i terres, més rendes feudals i drets jurisdiccionals) s’usaven com a garantia hipotecària i moneda de canvi, i de fet solien canviar de mans per causa de l’endeutament crònic dels cavallers i burgesos de l’època. Això explica el fet que aparega com a tercers senyors d’Aielo coneguts Manuel Salvador pare i Manuel Salvador fill, dos conversos de jueus,

446

ARV, Escrivanies de cambra, any 1762, exp. 54, fs. 526v-531, impost de menjadors de Xàtiva del 1681.

447

AHMX, Llibre 1.101, dret de menjadors del 1682.

448

Més detalls sobre la guerra a la Vall d’Albaida en: DIAGO, Francisco, Apuntamientos recogidos por el P. M. Fr. Francisco Diago, O. P. para continuar los ‘Anales del Reyno de Valencia’, desde el rey Pedro III hasta Felipe II, Acción Bibliográfica Valenciana, València, 1936-1942, d’on provenen les cites; RODRIGO LIZONDO, Mateu, La Unión valenciana y sus protagonistas, dins Ligarzas, 7, València, 1975, ps. 133-166; TEROL i REIG, Vicent, Un episodi inèdit de la història d’Albaida: la Guerra de la Unió (1347-1348), dins Albaida en festes,1993, ps. 110-116; TEROL i REIG, Vicent, La Guerra de la Unió a la Vall d’Albaida, dins Almaig. Estudis i documents, 10, Ontinyent, 1994, ps. 58-66.

449

El llinatge Descoll (Dezcoll en grafia antiga; etimològicament “d’es Coll”, en el dialecte salat català del Maresme) es quedaria en ‘Coll’, simplement, a partir del segle XVI.

450

ARV, Fitxer genealògic de Lluís Cerveró, cita d’un protocol d’Ambrós Alegret, 31 de gener del 1350, que hui dia resulta il·localitzable.

451

Aquest dret s’inclou encara en el conveni del 1916 entre els regants i la Hidroelèctrica. Cfr. AMAM, Caixa 957, doc. 2.

452

453

Segons TEROL i REIG, Vicent, Els Borja i la Vall d’Albaida, dins BATLLORI, M. (dir.), Diplomatari Borja, 3 i 4, València, 2002, vol. 1, ps. 209-227 (p. 210). ARV, Mestre Racional, 10.866, f. 6.

137


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 138

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

obligats a convertir-se al cristianisme després del pogrom –agitació antisemita– del 1391. Aleshores, la pròspera jueria de Xàtiva fou assaltada i la sinagoga convertida en església del Salvador.454 Entre els hebreus més rics de l’aljama, destacava el financer –o usurer– Mahís Susén, a qui els cristians, alguns d’ells creditors, obligaren a batejar-se i a adoptar en nom de Manuel Salvador. Els conversos de jueu xativins, que continuaven practicant els seus ritus d’amagat, sobrevisqueren a la crisi, a costa de renunciar a la sinagoga, però continuaren exercint els seus oficis i quefers de sempre. En el document del 1399 on figuren Manuel Salvador pare i Manuel Salvador fill com a senyors d’Aielo, s’especifica que havien adquirit l’alqueria –cases, terres, rendes i jurisdicció alfonsina– feia molt 455 poc: “compradors del lloc d’Aielo” (emptores loci de Hayelo). L’escrit no té relació directa amb el lloc, però ens dóna a entendre que algun senyor de l’alqueria hauria hipotecat la finca als jueus, i l’hauria perduda per no poder fer front als pagament subscrits amb ells. En qualsevol cas, els conversos no tenien l’aspiració de ser senyors de vassalls, sinó de fer negoci amb la compravenda d’alqueries. Així que no tardarien gens a vendre Aielo a la família dels Garrigós, ciutadans de Xàtiva, emparentats amb burgesos d’Énguera, Ontinyent i Albaida (1400).456 Aquesta família posseiria Aielo durant més de vint anys. Per aquell temps, a la ciutat de Xàtiva, destacava ja com a una de les famílies principals la dels Malferit. L’actuació del síndic del Consell, Ponç de Malferit, en els ‘fets d’Alcosser’ (1403) atorgaria encara major glòria i prestigi a la família. Pugnaven aleshores València i Xàtiva pel control dels recursos frumentaris de la part central del regne: vitualles estratègiques, ja que, si mancava el blat als almodins, la gent passava fam i s’alterava l’ordre públic perillosament. Els jurats de la capital del regne, urgits de farina, havien demanat als moros de la baronia d’Anna –terme general de la ciutat de Xàtiva– que els enviaren ràpidament una remesa de blat. Els de la Canal de Navarrés carregaren una bona rècula de bèsties de tragí, atrets per l’excel·lent preu que els prometien pagar, sense consultar abans –com devien– amb els jurats de Xàtiva. Quan arribà la notícia a aquesta ciutat –juliol del 1403–, el Consell envià uns ciutadans armats per a avortar l’enviament. Els xativins interceptaren els moros d’Anna quan aquests s’allotjaven al poblat musulmà d’Alcosser (terme d’Alberic, lloc arrasat pel riu Xúquer el 1779), indret on es travessava el riu en barca. I es llançaren sobre ells. Els habitants d’Alcosser se sentiren atacats, respongueren armes en mà als agressors i capturaren un dels assaltants. Per la seua banda, els de Xàtiva incendiaren les cases i mataren dos o tres moros. Els imprudents assaltants eren de les famílies principals de la ciutat, i tres d’ells foren empresonats a València. Allí es desplaçà el 8 d’agost en Ponç de Malferit, en qualitat de síndic de Xàtiva, per a negociar una pau amb València,

454

455 456

Sobre els jueus de Xàtiva i la seua conversió forçosa, vid. VENTURA i CONEJERO, Agustí, La jueria de Xàtiva, dins VENTURA, Agustí i al., Lluís Alcanyís, 500 anys (Xàtiva, ¿1440? – València, 1506), Ulleye, Xàtiva, 2006, ps. 7-22. Vid. etiam HINOJOSA MONTALVO, José, La jueria de Xàtiva durant els segles XIV i XV, dins Xàtiva, Els Borja: una projecció europea, Museu de l’Almodí, Xàtiva, 1995, vol. 1, ps. 201-210; HINOJOSA, José, La Judería de Xàtiva en la Edad Media,Ajuntament de Xàtiva, 1999. ARV, Protocols de Bertomeu de la Mata, núm. 1.445, 1399, novembre 4. Segons TEROL, Vicent, Memòria-informe tècnic sobre els fonaments històrics, toponímics i tècnics del projecte de l’escut heràldic de Salem, Mecanoscrit inèdit de l’Arxiu Municipal de Salem, 2008.

138


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 139

2. Història. Del neolític a la societat global arreglar diplomàticament el conflicte i traure els grillons als presos.457 Per aquell temps, si fem cas del quadern del morabatí del 1415 (impost reial, que es cobrava en diners, casa per casa i de 7 en 7 anys), el quarter xativí de l’Olleria –La Olleria, Cayrén, Ayelo e lo loch dels XXV458– estava habitat per 189 famílies de cristians i musulmans. La gran majoria eren cristians residents al lloc de l’Olleria i als Vint-i-cinc, pobles de reialenc, francs. Una minoria islàmica residia a les alquerietes de Cairent i Aielo, senyories alfonsines, sotmeses a vassallatge i a partició de collites pels titulars del feu, els Garrigós. El morabatí del 1421 ens posa al corrent dels noms dels vassalls i del nom del senyor, el ciutadà de Xàtiva Bernat Garrigós, que residia a la casa de senyor d’Aielo –alguna casa més gran, amb graners, pallisses, almàssera i garrofera–, en companyia de dos xicons seus, menors d’edat. Comptava també amb un criat d’origen francés, Llorenç Avinyó, que no posseïa béns mobles, sinó segurament allò que li pagava el senyor. D’ací que gaudira d’exempció fiscal. Exerciria les funcions d’agutzil local, pregoner, ‘missatge’, etc., reservades en moltes alqueries a pobres immigrants procedents de Castella o de França. Es coneix que el propi Garrigós gestionava directament les coses de la senyoria, sense necessitat –ni possibilitats ecoEls caps de casa d’Aielo, en el quadern del morabatí del 1421 (Arxiu nòmiques– de remunerar un batle: representant del senyor del Regne de València) en la seua absència, jutge local de segona instància, recaptador de fruits i censos en diners, comptable, etc. Els vassalls d’Aielo eren 14 (Mahomat Albiarí, Alí Alubridí, Çaat Borraig, Maymó Albaraxi, Mahomat Barraxi, Àzmet Çuleymen –pobre: com ho tinga res–,Çaat Peralta, Àzmet Àmar, Alí Lubrí, Abrahim Baraxi, Mahomat Xativí, Alí Xativí –boig: no ha rahó–, Alí Dorduix i Àzmet Bellop –pobre: com no haja béns). Les nisbes d’alguns d’ells ens indiquen que els seus ancestres eren de Xàtiva o Biar. I el qualificatiu d’alamí (àrab al-’amîn,“el comptable”) aplicat a un d’ells, Maymó Albaraxí, ens indica que seria la persona de confiança del senyor i dels vassalls: el cap visible i carismàtic de l’aljama mora, encarregat d’acaptar les rendes de la senyoria, i de negociar amb esta possibles dilacions o millores. A l’alqueria veïna de Cairent residien 8 vassalls més: 4 ben autosificients econòmicament (Àmar Gebel·lí, Çaat Alí Dalí, Àzmet Alazarch i Abrahim Xativí) i els altres 4 pobres de solemnitat, com no hagen res (Jàfie Materí, Hucey Materí, Mahomat Alí Dalí i Àzmet Barraxí). Els habitants dels Vint-i-cinc, cristians, portaven alguns cognoms que ens resulten encara familiars, per retrobar-los ara en gent de l’Olleria: Albinyana, Fornet, Garcia, Borredà, Borràs, Domènec i Alegre.459 Els Malferit de Xàtiva encara no tenien cap relació amb Aielo, però ja havien fet diners i tingut ocasió de comprar una de les tres alqueries anomenades Beneixida, a la vall de Càrcer. La Beneixida ‘de mossén Malferit’ (títol aplicat als cavallers, per al cas

457

CARRERES ZACARÉS, Salvador (ed.), Llibre de memòries de diversos sucesos e fets memorables e de coses senyalades de la Ciutat e Regne de València (1308-1644), Acció Bibliogràfica Valenciana, València, 1935, vol. 1, p. 275.

458

ARV, Mestre Racional, 10.870.

459

ARV, Mestre Racional, 11.780, fs. 66-67.

139


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 140

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

que ens ocupa, i als capellans) era una alqueria de 20 cases de moros i 4 de cristians. Les altres dues Beneixides pertanyien a la família dels Eslava (1421).460

Desafiament cos a cos entre cavallers

Una altra notícia d’aquesta època, força interessant, és la del crim que tingué lloc el 26 d’agost 1420 a la solana de la Serratella, prop de l’alt d’Osca i de la fita de termes entre Ontinyent i Aielo. Ens referim a l’assassinat del síndic de la vila reial d’Ontinyent, el notari Folc de Montferrer, pel progenitor del futur pontífex Borja, Alexandre VI. Els fets succeïren per certes diferències que tenien la víctima i l’agressor, que és féu acompanyar d’amics, parents i valedors.

El pare del papa Roderic de Borja, i un dels autors de l’assassinat, era el xativí Jofre de Borja i Escrivà, senyor de l’alqueria albaidina d’Atzueva (l’Horteta i la casa de Pic o mas de Santa Clotilde, enfront del molí d’Allà Baix), i es féu acompanyar en l’acció d’armes pel seu cunyat Bertomeu Serra.461 Les coses continuaren com ho comenta Vicent Terol, en el Diplomatari Borja... Executat l’homicidi, els assassins fugiran tot seguit en dues direccions. Dos –fa l’efecte que Jofre de Borja i el seu escuder– fugiren en direcció desconeguda; els altres tres, és a dir, Serra i els seus dos escuders, es departiren després d’haver-se endinsat en terme d’Albaida. Un es va dirigir a Atzueva d’en Borja [pel camí del Molí d’Allà Baix], on féu una breu parada, i després a Atzueva de na Carrossa, lloc homònim situat a prop. Els dos restants feren cap a Albaida i d’allí a Xàtiva. Seguiren el curs del riu d’Albaida: a Sant Pere d’Albaida i Bellús, per tal de continuar després a Moixent i fugir a Castella. La persecució, iniciada de matinada per Joan Rotglà, lloctinent de governador dellà Xúquer, per tota la comarca, seria infructuosa.462 Aquell crim a sang freda,463 que escandalitzà la societat valenciana de l’època, havia de punir-se de manera ràpida i exemplar. L’itinerari infructuós que efectuà el cavaller i governador de Xàtiva, Joan Rotlà, ens el recorda amb aquestes paraules en el procés judicial: E yo pris tro a XV hòmens de peu, entre los quals n’i havia d’esperts en seguir rastre; e seguim, camí e fora camí, rastre de tres cavalls, tro que fom endret de Adzueva. E aquí trobam lo rastre departit en dues parts, ço és, que los dits rocins havien fet la via de Albayda e lo altre, la via de Adzueva, qui és del dit en Joffre de Borja. E scorcollí la casa de aquell e les cases de tot lo dit loch, e de un altre dit loch [d’Atzueva], de madona na Carroça, qui li stà de prop. E com no atrobàs aquí

460

Per a contextualitzar millor, vegeu GARCÍA MARSILLA, Juan Vicente, Hábitat rural mudéjar y penetración del capital urbano en la huerta de Xàtiva a finales de la Edad Media, dins VI Simposio Internacional de Mudejarismo, Terol, 1993, ps. 789-802.

461

Més detalls, en: BATLLORI, Miquel, La família Borja, 3 i 4, València, 1994; LÓPEZ RODRÍGUEZ, Carlos, Procés incoat davant el tribunal de la Governació del Regne de València pel procurador fiscal del regne, la vila d’Ontinyent i Benvinguda, vídua de Folc de Montferrer, contra Bertomeu Serra i Jofre de Borja, acusats de l’assassinat de Montferrer, síndic d’Ontinyent, dins GONZÁLEZ, Mariano – PONS, Vicent (coord.), Xàtiva. Els Borja. Una projecció europea, Ajuntament de Xàtiva, 1995, vol. 2, ps. 84-86; TEROL i REIG, Vicent, Els Borja i la Vall d’Albaida, dins BATLLORI, M. (dir.), Diplomatari Borja, 3 i 4, València, 2002, vol. 1, ps. 209-227.

462 463

TEROL, V., Els Borja i la Vall..., p. 224. El mòbil del crim fou l’enfrontament que Serra mantenia amb el Consell de la vila reial d’Ontinyent, sobre pretendre ell exercir l’alta jurisdicció sobre el lloc i vassalls de Morera (actual casa de Morera, anant cap als Alforins). Estant a Xàtiva Montferrer, l’havien vist parlant amb el governador Rotlà, i certes males llengües havien informat Serra que aquell pretenia fer-lo empresonar; cosa que enfurí molt el cavaller i el predisposà a vessar la sang del seu enemic, l’oligarca ontinyentí.

140


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 141

2. Història. Del neolític a la societat global aquell ni algú dels dits malfeytors, reebí aquí algunes informacions sumàriament e cuytada, per les quals se descobre gran part del dit crim. E aprés torní al rastre dels dos rocins, e seguí aquell tro en la vila de Albayda, e aquí aní als hostals, encercant els malfeytors, e fiu demanar lo justícia e batle de la dita vila [d’Albaida], e tantost isqué lo honorable mossén Pere Pardo e l’honrat Pero Pérez [procurador senyorial o batle de la baronia], los quals com saberen lo dit fet foren molt despagats e·m donaren tota endreça, per saber si los dits malfeytors eren en la dita vila, com ells n’haguessen res sabut. E atrobà que los dos malfeytors, scuders del dit mosèn Berthomeu Serra eren stats en lo Raval de dita vila, en l’ostal d’en Matheu Figuera [segurament, l’hostal de la Barrera], e havien donat una barcella de civada e hun diner de palla als rocins passades les dues o prop de tres hores de la nit. E que se n’eren anats, per ço com los fon dit que aquí no·ls asseguraven. E com yo volgués fer la via de Coçantayna, e fer cercar lo rastre per dit camí, yo sabí secretament, per alguns a qui los malfeytors se eren dexelats, que aquells havien acordat anar-se’n a Moxén [per a fugir a Castella], però que no havien gosat prendre per les parts del terme d’Ontinyent, e que havien girat lo camí devers Xàtiva.464 No fou aquest l’únic enfrontament entre bel·licosos cavallers que conegueren les terres d’Aielo per aquells anys. El 1432, per exemple, el cavaller de València Joan Tolsà escrigué una lletra de batalla –carta de desafiament– al seu enemic Joan Marrades. Estava barallat amb ell, en Tolsà, perquè Marrades l’acusava d’haver enviat gent per a donar mort a un esclau moro seu anomenat Alamí, “el Fidel”. Tolsà desmentí l’acusació i el convidà a buscar un jutge per a resoldre la qüestió d’honor en ‘batalla’ a cavall, cos a cos. El 22 de febrer Tolsà acceptà el combat i ho arreglaren, per mitjà d’escuders, per a trobar-se a el 4 de març subsegüent, dia de Carnestoltes, al port de l’Olleria. Tot això figura per extens en un seguit de cartes que, per llur valor literari, formen part dels clàssics de la literatura valenciana. La sisena carta de mossén Tolsà a mossén Marrades (d’Albaida estant, i març 8 del 1432), que és la que ens interessa, és la que fa referència a les alqueries d’Aielo i Atzueva, i al port de l’Olleria: E per letra del dit en Ffelip de Novals, en Johan de Sent Adrià fon lo disapte, primer dia de març, en Ayelo, hon parlaren dels fets. E, aprés lur rahonament, segons lo dit en Sent Adrià afferma, lo dit en Ffelip de Novals li dix que en aquell loch e dia que ell li asignava per sa letra, que ell seria per dar-li resposta dels dits affers. E lo diumenge aprés, lo dit Sent Adrià li scriví que ell fo lo diluns, a hora de tèrcia, [a] Atzueva; lo qual, per sa letra, li respòs que en la venguda que havia feta a Yel·lo [des de Moixent] s’era cansat, e que per res no y podia ésser, mas que elegís altra jornada e loch cominal hon ell pogués anar a cavall, car ell hi seria. E jatsia que lo dit en Sent Adrià, attés que lo dit en Ffelip de Novals li havia refusada la jornada e loch per ell offert, se pogués bé star de parlar ab ell. Però per dar major càrrech a vós, ell tornà a escriure, assignant dimarts, dia de Carnestoltes, al port de la Olleria, on ell li mostraria prop de allí a mi, hon abdosos podrien pendre jura, a què yo són obligat, en la concòrdia de vostra batalla e mia. A la fi, el port de l’Olleria seria descartat com a lloc de trobada, i el combat seria descartat per ambdós cavallers –més amants de la ploma que no de l’espasa– per un juí arbitral, que posaria fi al conflicte.465 Aquest model de cavaller breguer i amant de les lletres, que mor en la ruïna per mala gestió senyorial (Ausiàs March, Joanot Martorell, Tolsà, Marrades, etc.), no es correspon en absolut amb la imatge que oferien d’ells els cavallers Malferit de Xàtiva. Ells venien d’una família de ‘ciutadans’ actius –justícies, jurats i síndics de Xàtiva–, eren senyors d’una de les tres Beneixides, i comprarien també, al voltant del 1430, Aielo i Cairent. Els Malferit, posats al servei de la nova dinastia castellana dels Trastàmara (reis de la Corona d’Aragó, arran del Compromís de Casp, 1412) prosperarien llavors a l’ombra d’un bon arbre –la cort reial– i no perdrien el temps amb poesies intimistes, novel·les innovadores o batalles de bancal. Ells eren gent de formació literària i

464

465

El document complet, en ARV, Governació, 2.225, mà 13, f. 34r/v; mà 19, f. 1-4v, editat dins BATLLORI, M. (dir.), Diplomatari Borja, 3 i 4, València, 2002, vol. 1, doc. 115, p. 311 i ss. RIQUER, Martí de, Lletres de batalla,Barcino, Barcelona, 1968, ps. 37-39 i doc. 10 (ps. 70-73).

141


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 142

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

comptable, i habilitats diplomàtiques tals, que foren molt apreciats al seu costat pel rei de la Corona d’Aragó, Alfons el Magnànim, III de València (1416-1458). El cavaller Francesc de Malferit, senyor de Beneixida, i el seu parent Jaume de Malferit –instal·lat a Mallorca– participaren activament en les guerres de Sardenya, Castella i la Mediterrània Occidental (1420-1430), etc., juntament amb molts altres cavallers de Xàtiva, i rebrien llocs de prestigi a l’administració reial, amb estipendis o salaris envejables.466 Els seus respectius primogènits, Jaume (fill de Francesc, nat a Xàtiva) i Mateu (fill de Jaume, nat a Inca, Mallorca), es criaren a l’ombra dels pares, i tenien així ‘bon padrins’ com sol dir-se per a fer carrera a la cort. Jaume de Malferit, format en matèria de Dret, seria elegit pel rei Alfons per a exercir cap al 1435 l’ofici de de governador de Xàtiva o “lloctinent de governador del Regne de València dellà el riu Xúquer” (locumtenens gubernatoris Regni Valentie ultra flumen Xucari), un dels més importants del país. De fet, la governació valenciana Dellà Xúquer, amb capital a Xàtiva –la segona capital del regne, on tenien casa els Malferit–, comprenia totes les terres valencianes situades al Sud del riu Xúquer, fins a la línia Biar-Busot (la frontera del tractat d’Almirra, 1245). Era un càrrec de molt de poder i bona remuneració, que Jaume exercí de manera eficient. No li tremolava el polze, com ara veurem, a l’hora de corregir injustícies o d’escarmentar els entremaliats cavallers d’aventures i bandols, que abans comentaven. Fins al punt que El rei Alfons el Magnànim, amic i benefactor de Jaume de hagué d’intervenir amb mà dura en la guerra privada que els MarMalferit, senyor d’Aielo torell de la vall de Xaló –endeutats fins a les celles i amb múltiples problemes familiars– havien fet contra els seus veïns, els senyors de Murla i la vall de Pop, a la Marina (1430-1434). El governador eixí de Xàtiva amb els seus agutzils, per a cobrar una sanció econòmica que Joanot Martorell –autor del ‘Tirant lo Blanc’ i senyor d’alqueries a Xaló– no feia efectiva. I s’ho cobra en Malferit, personalment, embargant la caixa al col·lector de rendes (on sols hi havia 150 sous) i empresonant-lo; embargant cinc bèsties de llauró dels moros vassalls per a vendre-les a Gandia, que Joanot hagué de rescatar abonant 960 sous, i sotstraent dos braçalets d’or valorats en 24 florins, un mantell nou, una espasa i un broquer (1434). Arribades les Corts Valencianes del 1437, l’escriptor Joanot Martorell, presentà un ‘greuge’ o queixa formal contra el governador de Xàtiva, que seria escoltat i atés pel rei, perquè si bé el d’Aielo havia pacificat la zona, havia actuat també al marge de la llei foral. El clam, que fou redactat per algun ‘examinador de greuges’ de les Corts, contenia el relat següent:467 Senyor molt excel·lent: Com en dies passats fos gran qüestió e debat entre Francesch Martorell, quòndam [=difunt], cavaller, de qui era la vall d’Eixaló, e sos fills, de una part, e mossén Antoni de Castellví, cavaller, senyor de Murla, e lo noble en Manuel de Vilanova, senyor de la vall de Pop, de part altra, per rahó del qual debat e qüestió mossén Jachme de Malferit, lochtinent de governador [expressió equivalent, de fet, a ‘governador] dellà lo riu de Xúquer, hac anat a la vall de Xaló e stech entre anar e venir

466

SÁIZ SERRANO, Jorge, Caballeros del rey. Nobleza y guerra en el reinado de Alfonso el Magnánimo, Universitat de València, València, 2008, p. 405.

467

Comentat i reproduït per VILLALMANZO, Jesús, Joanot Martorell. Biografía ilustrada y diplomatario, Ajuntament de València, València, 1995, ps. 137-139.

142


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 143

2. Història. Del neolític a la societat global qualsque sis jorns. E com lo dit mossén Jachme de Malferit fon a la dita vall, féu grans greuges e oppresions, axí al dit mossén Francesch Martorell, com als vassalls de aquell habitants la dita val, tostemps parlant ab subjecta reverència de vostra senyoria, ço és, que de rendes del dit mossén Francesch Martorell, les quals eren en poder del col·lector de aquell, lo qual aquell tenia en la dita vall, prés e se ocupà per força cent cinquanta sous. E de altra part, prés e rebé per mans d’en Galceran de Monpalau, de la vila de Gandia, CXXXX sous. E per més vexar al dit mossén Francesch e a sos vassalls, prés de la dita vall e dels moros habitants en aquella cinch bèsties, les quals féu portar a la vila de Gandia per a vendre aquelles. E essent en la dita vila de Gandia, e volent fer vendre les dites bèsties, lo batle de la dita vall de Xaló, lo qual vench detràs aquell a la dita vila, per scusar que les dites bèsties no·s venessen, aquell se obligà e se ach a obligar, e donar e pagar al dit mossén Malferit de Xàtiva, e dels dits MD sous, lo dit batle, de revendes del dit mossén Francesch Martorell, donà e liurà al dit mossén Jachme, e aquell dit mossén Jachme hagué e rebé del dit balte de la vall de Xaló, DCCCC LX sous. E, no content d’açò, lo dit mossén Jachme prés e féu pendre de hun moro vassall del dit Francesch, ço és, de Fucey Maça Rofí, hun parell de manilles d’or que costaren vint e quatre florins, e un manto nou que costà V florins, una spasa e broquer que costà XXX sous. E com lo dit mossén Jachme de Malferit haja rebudes les dites quantitats, coses e béns contra tota justícia, parlant tostemps ab aquella reverència que de vostra excel·lent senyoria se pertany, e jamés haja volgut tornar ne restituhir, jassia request, les dites quantitats e béns. E vós, senyor molt excel·lent, no dejats permetre que per los officials del regne sien fetes tals greuges ni vexacions, supplica per tal Johanot Martorell, hereu del dit mossén Francesch Martorell e senyor de la dita vall de Xaló, que sia mercé de vós tornar a restituhir tot ço que aquell no s·o puxa tenir de justícia. E jatsia, etc. Altissimus, etc. Els Malfetit de Xàtiva i Mallorca cooperaren amb el sobirà, de manera molt destacada, en la guerra de conquesta de Nàpols (1440-1442) i l’acompanyaren en la seua entrada triomfal a la ciutat (juny del 1442), que fou preparada per mestres de cerimònia renaixentistes, com si fóra la desfilada d’un emperador romà, calcada dels relleus de l’Antiguitat clàssica.468 Després d’aquell triomf, el governador Jaume de Xàtiva i el seu cosí Mateu –doctor en dret, jurista de prestigi469– col·laboraren en l’administració del Regne de les Dues Sicílies. I ho feren en companyia del primogènit de Jaume, anomenat Francesc, com l’avi, que era cambrer reial pel 1445. Tots ells s’imbuïren de l’ambient cultural de la cort de Nàpols,

Els Malferit de Xàtiva participaren en primera línia en la conquesta de Nàpols. En aquest portolà, Sicília i el Sud d’Itàlia apareixen lligades per la senyera d’Aragó-Dues Sicílies

468

Vid. RYDER, Alan, El Reino de Nápoles en la época de Alfonso el Magnánimo, Institució ‘Alfons el Magnànim’, Valencia, 2008.

469

Vid. ibídem, ps. 181-183.

143


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 144

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

Els Malferit acompanyaren el rei en la seua entrada triumfal (1442), representada ‘a la romana’ en el Castel Nuovo de Nàpols

que era la més pròspera i més important de tota la Mediterrània. Les seues habilitats diplomàtiques –particularment, les de Mateu– els portaren a negociar en nom del rei Alfons, amb els papes de Roma i amb els prínceps italians més poderosos del moment. Així ho fa constar el cronista del 1600 Gaspar Escolano, en la seua ‘Història de València’: Del linaje de los cavalleros Malferits, señores de Ayelo, en el distrito de Xátiva, hallamos que florecieron tres personas insignes en servicio del rey don Alfonso el quinto de Aragón, quando la conquista de Nápoles. Estos fueron don Francisco Malferit, su camarero; don Jayme Malferit (...), y micer Matheo de Malferit, regente de Nápoles. No acaba Bartholomé Faccio de encarecer el talento y letras de este cavallero. Y cuenta en varias partes de sus libros las muchas embaxadas que el rey don Alfonso le encargó sobre negocios muy arduos. Primeramente, en aquella guerra que emprendió a hazer por el papa Eugenio quarto, contra Francisco Escorcia (...), acordó embiarle por embaxador a Matheo Malferit, cuya prudencia tenía muy conocida de otras embaxadas. Y fue de muy menester, porque fue punto muy reñido y de muchas réplicas, y lo venció todo el embaxador, a fuerça de su discreción. Murió el papa Eugenio [1447] y, electo Nicolao quarto en su lugar, todos los potentados, príncipes y repúblicas de Italia, que andavan zizañadas en guerras, acordaron de tratar una paz general. Señalaron la ciudad de Ferrara para la junta de sus embaxadores y, según Faccio, fue embiado Matheo Malferit por el rey don Alonso. Tras esto murió también el duque de Milán, y fue despachado el mesmo embaxador al Senado de Milán (...). Últimamente, haziendo guerra el rey a los florentinos, parecióle que le sería de grande importancia hazer liga con la República de Sena, para contra ellos. Y encargó desta jornada al dicho Malferit, el qual, orando por muchos días en aquel senado, los traxo a la voluntad del rey (...).470

470

ESCOLANO, Gaspar, Historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia, Tipogr. de Patricio Mey, València, 1611; reimpr. facsímil, Departament d’Història Moderna de la Universitat de València, 1972, vol. 5, cols. 1.232-1.233. Vegeu també PASCUAL BELTRÁN, Ventura, Játiva biográfica, Renovación Tipográfica, València, 1931, vol. 3, p. 6.

144


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 145

2. Història. Del neolític a la societat global Mentre el brillant diplomàtic Mateu optava per fer carrera a la cort de Nàpols, Jaume de Malferit es faria càrrec de les senyories pairals. Arreplegà les monedes d’or que tenia estalviades –producte de botins de guerra i salaris del rei– i se’n tornà cap al regne de València, amb un preciós pergamí del rei Alfons davall braç (primavera del 1445). El privilegi, atorgat a la ciutat de Barletta (Itàlia),471 el 28 de març del 1445, concedia a Jaume l’alta jurisdicció o mer imperi, és a dir, la potestat baronial, sobre la seua senyoria alfonsina d’Aielo (que comprenia també l’alqueria de Cairent) i els seus vassalls.472 El rei Magnànim justifica la concessió de “tota la jurisdicció civil i criminal, alta i baixa, mer i mixt imperi” (omnem iurisdiccionem civilem et criminalem, altam et baxiam, merum et mixtum imperium) en “els bons serveis prestats” durant molts anys pel “nostre dilecte” cavaller Jaume de Malferit, en la guerra de Nàpols, i pel cambrer reial Francesc de Malferit, fill de Jaume (dilectum camerarium nostrum..., vestrum filium); ja que “per l’empresa que féu, la nostra Majestat obtingué el Regne de Sicília del Far ençà” (qui ab olim amprisia, huius Regni Sicilie citra Farum Magestati nostre obtinui). El Regne de les Dues Sicílies es dividia, pel far de l’estret de Messina, en la Sicília Citerior o citra Pharum, que és Nàpols, la part peninsular, i la Sicília Ulterior o ultra Pharum, que és l’illa, la Sicília insular. I la senyoria d’Aielo es definida en la concessió com un territori confrontat amb els termes de les viles d’Albaida, Ontinyent i Montesa. El mateix document ens informa, en fi, que el cavaller Jaume havia de continuar exercint, segons el rei Alfons, l’ofici de governador de Xàtiva, molt ben remunerat per la corona, que ja exercia abans de la guerra de Nàpols. El continuà exercit, de fet, fins a la seua mort. L’any 1453, per exemple, ens el trobem batallant per assignar la ciutat d’Alzira –adscrita des de sempre a la governació de València– a la demarcació Dellà Xúquer. La resposta d’Alzira fou contraria a la proposta, i el projecte no reeixí.473

Jaume de Malferit tornà d’Itàlia com un dels barons principals de la cavalleria valenciana

El retorn de Jaume de Malferit a la Vall d’Albaida, amb la plena potestat obtinguda el 1445, canviaria de cap a peus l’aspecte i el futur d’Aielo, que fins aquell moment havia sigut un poblet de 10 o 20 cases, i d’un urbanisme improvisat i moresc. El cavaller Malferit, imbuït de l’esperit renaixentista de la Península Itàlica, i amb les arques plenes de diners, féu taula rasa d’allò, per a poder planificar un poble de nova planta. El nou Aielo tindria l’aspecte d’una gran plaça, oberta i lluminosa, a l’estil de les places públiques italianes, capaç de contenir una trentena de cases, per a 20 o 25 famílies de vassalls, més el forn, la carnisseria, la presó i el Porxe del Consell (o de la Cort del Justícia, on estava l’ajuntament vell). Fora d’aquell recinte sorollós –i separada de les cases, com era costum de moros– estaria la mesquita: l’oratori al servei dels vassalls. A l’interior de la gran plaça fortificada, alçaria el cavaller un castell-palau gòtic (l’actual casa consistorial),474 i un recinte senyorial ‘se servei’ amb almàssera i colomer (l’actual solar de la Botelleria). Finalment, una entrada principal (pel Carrer Vell), i dos carrerons d’eixida a la font d’Ací Dalt (la del Mig) i a la mesquita (l’oratori de Sant

471 472

Barletta, a la costa adriàtica, és l’antic castrum Terre-Baruli o castello de Terra Barletta, en italià. ACA, Cancelleria Reial, Reg. 2.615, 2ª. mà, fs. 11-12; ARV, Real, llibre 496, fs. 369-373v (còpia del 1493); LÓPEZ RODRÍGUEZ, Carlos (ed.), Liber patrimonii regii Valentiae, Universitat de València, 2006, reg. 387; traduït a l’espanyol per BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Aportación a la historia de Ayelo de Malferit, Tipogr. de Marí Montañana, València, 1982, ps. 17-18.

473

AMAl, Lligall 17, doc. I.4, Procés del notari Miquel Aranda contra el governador ‘del riu Xúquer enllà’ Jaume de Malferit.

474

Us remetem al capítol de patrimoni.

145


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 146

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

Detall del privilegi del 1445, que convertia el ‘lloc’ d’Aielo en una baronia, amb plena potestat feudal per al seu senyor (Arxiu del Regne de València)

Muralla recaient a la baixada al riu, en una foto de la dècada del 1960

146


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 147

2. Història. Del neolític a la societat global

Fora del recinte àulic, hi havia a la plaça un recinte senyorial de servei, amb torre-colomer, almàssera, etc.

El nucli primigeni d’Aielo: un projecte, molt ben planificat, d’urbanisme renaixentista del segle XV (foto del 1965)

Miquel; la cantonada de l’actual casa dels Maons). Els carrerons d’eixida donarien –i donen– a la costera del Carme i futur portal de l’Aigua, per on es baixa a la font d’Allà Baix i a l’Horta Vella, l’única existent en temps de Jaume de Malferit.475 Però la renovació d’Aielo anava més enllà dels aspectes urbanístics. El poderós governador Jaume, acabada l’obra del palau, on passaria algunes temporades al llarg de l’any, dirigí personalment la decoració de la sala noble. Com que venia d’Itàlia, optaria per decorar aquell Els accessos al clos d’Aielo eren carrerons estrets, per a recinte –on s’havien de celebrar actes solemnes i actes de la cort de tancar-los de nit i defensar-se millor en cas d’atac justícia– amb frescos d’escenes de cacera, festeig i amor cavalleresc. Aquest, si més no, era en costum de l’època. Fins i tot els papes d’Avinyó disposaven d’estances com aquesta, decorades amb arbres fruiters i sense fruit, per on desfilaven personatges aristocràtics, caçant amb ballestes i gossos, i practicant la falconeria i l’amor cortés. És una llàstima gran, però les obres de rehabilitació sols han deixat al descobert, en les parets de la sala noble, els cimals d’aquells arbres –l’indicador de la temàtica elegida–, i una curiosa i innovadora inscripció literària perimetral.

475

Més detalls sobre aquesta ‘refundació’ d’Aielo, en la part geogràfica de l’obra.

147


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 148

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

Exterior de la porta cantonera i secundària del palau, per on s’accedia a peu a la sala noble

L’intradós de l’arc de la mateixa porta

Un dels dos arcs ogivals del pati, que formaven la cavallerissa i comunicaven amb l’hort

Porta d’arc carpanell, per on s’entrava des del vestíbul de la porta principal a la sala noble

La inscripció decorada al fresc fent la volta sencera a l’estança principal de palau, en la planta baixa, està redactada en llengua castellana: la llengua dels Trastàmara, familiar per al rei Alfons i alguns dels seus parents i cortesans. A més a més, el castellà –juntament amb el català-valencià i l’italià– era una llengua literària de moda a la cort napolitana del rei Magnànim. Tant el propi rei, com els seus cavallers i servidors, eren aficionats a escriure versos, a escoltar recitals poètics acompanyats de música, i a

148


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 149

2. Història. Del neolític a la societat global gaudir de la literatura moral i dels clàssics de l’Antiguitat grecoromana.476 En aquest ambient es crià i visqué Jaume de Malferit, i algun record d’allò voldria conservar, quan manà decorar les parets de palau amb frescos cortesans i amb els versos següents: Filacteri perimetral de la sala noble: [...................................QV]E:L’ALMA:SYENTE. BIEN:AVRÁ:QV[YE]N:ÉSTAS:E[NTI]END[A]

9

“[MAL:AVRÁ:AQVÉL:QVE]:MA[L]:SYENTE”

9

[MAL]:QVY(E)N:ÉSTAS:[NO]:CVENTE,

7

MAS:NO:LAS:QVE:L’ALMA:SYENTE.

8

BIEN:AVRÁ:QVY(E)N/ÉSTAS [ENTIENDA...]

9

Avantsala de la sala noble: [ÉS]TAS:N[O...............]:BIEN:A[VRÁ...] [...É]STAS[..................ÉS]TAS:N[O...] Teginat de bigues i cabirons del segle XV

Transliterats els versos en gramàtica espanyola i ortografia contemporània, la lectura seria la següent: Bien habrá quien éstas entienda: / [“Mal habrá aquél que] mal siente.” / [Mal,] quien éstas no cuente; / mas no las que el alma siente. El quartet es repetia quatre vegades a la sala noble i dues vegades a l’avantsala, a manera d’‘eximpli’ moral. La reiteració ens ha permés reconstruir-lo, i interpretar-ne el sentit de l’advertiment, elegit personalment pel senyor d’Aielo: El qui entenga les paraules següents, anirà bé: / “Mal tindrà el qui mal senta.” / Mal, el qui les paraules referides no tinga en compte, / però no (anirà malament) / el qui (tinga en compte) les paraules amb què l’ànima sent. Normalment –vet si no el cas de la Llotja de València–, les advertències inscrites en edificis públics, llocs de comerç, corts de justícia, etc., feien referència a consignes o recomanacions morals. En el cas que ens ocupa, el missatge –destinat, Restes del filacteri moral de la sala noble entre d’altres, al qui serien jutjats en aquella sala– convida al lector a anar bé per a viure d’acord amb els pensaments ‘purs’ de l’ànima, i no amb els vicis materials o corporals. Els mals sentiments són coses del món físic (el cos), reflex impur de la perfecció del món de les idees (l’ànima participa d’aquest món). L’home cultivat i seré ha d’evitar els mals sentiments i aspirar a una puresa de pensaments platònica, vindicada per l’esperit del Renaixement quattrocentista. El missatge,

476

La BIBLIOTECA Reial de Nàpols. D’Alfons el Magnànim al Duc de Calàbria (1442-1550), Biblioteca Valenciana (abril-juny 1999), Generalitat Valenciana, València, 1999; ROVIRA, José Carlos, Humanistas y poetas en la corte napolitana de Alfonso el Magnánimo, Institut de Cultura ‘Juan Gil-Albert’, Alacant, 1990. En la pàgina 77 d’aquesta última publicació es fa referència a les epístoles sobre literatura amorosa que Mateu de Malferit intercanviava amb poetes cortesans com ara Francesco Filelfo (1398-1481). Era en Mateu, així mateix, un apassionat de l’obra de Raimon Llull. Vegeu també BELLVESER, Ricardo (ed.), Alfons el Magnànim. De València a Nàpols, Institució ‘Alfons el Magnànim’, València, 2009.

149


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 150

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

datable com el palau poc després del 1445, és d’una modernitat sorprenent: desconcerta trobarla al palau rural d’una minúscula alqueria mora de la Vall d’Albaida, tan llunyana en l’espai –però tan pròxima en l’esperit– a la refinada cort napolitana d’Alfons el Magnànim.477 Las que el alma siente són les paraules inspirades per la llum absoluta de la veritat i de l’amor pur o platònic, que en el Renaixement cristià equival a la Divina Caritat, segons la reinterpretació que féu sant Pau dels textos i les idees platòniques. Es Una tipografia desconeguda fins aquell temps a la València del gòtic: la lletra humanística, calcada de les inscripcions romanes de l’Antiguitat clàssica rescata ací el pensament clàssic de l’Antiguitat, per part d’un noble valencià, i es posa, en llengua castellana, al servei d’un espai freqüentat per musulmans arabòfons lectors de l’Alcorà. El mestissatge cultural estava més que servit. Per si fóra poc, no sols el missatge és innovador, rupturista, únic tal volta en el panorama decoratiu dels palaus valencians. Sinó que a més a més la grafia utilitzada –les lletres– és la humanística italiana del segle XV; rescatada de les inscripcions romanes per a posar-la al servei del Renaixement. En un món de lletra gòtica i de pintura flamenca, com era el món cultural valencià del 1450, ve Jaume de Malferit ens porta de Nàpols una tipografia desconeguda aleshores ací, però tan coneguda ara com a que es tracta de la majúscula tipogràfica de les impremtes a l’ús. Així les coses, la inscripció d’Aielo és una de les mostres més antigues de la utilització de la majúscula humanística a la Península Ibèrica. De fet, el ‘caprici’ tipogràfic degué ser cosa del senyor, ja que el pintor, malgrat que còpia la mostra de grafies que li proporciona el senyor (A, M, N, etc.), no pot evitar –per la inèrcia d’anys d’utilitzar-la– barrejar la nova lletra amb la lletra gòtica. Així, apareixen elements goticistes –majúscules miniades, intrusions de grafia gòtica– en un escrit que el cavaller havia pretés que fóra del tot humanístic. Pel que fa al contingut literari, ens informa perfectament de quins eren els gusts del noble Jaume de Malferit. Els versos epigràfics del palau d’Aielo ens recorden, en particular, els versos moralistes de poetes castellans coetanis. En el poema preliminar del ‘Rimado de palacio’ de Pedro López de Ayala (1331-1407), llegim: Quien bien así obrase, podrá seguro ser / e quien mal lo fiziere, aver s’a de perder. El sentit dels versos d’Aielo és similar, però presenten una elegància compositiva més treballada, i un rerefons humanista que recorda el poemari del palau de Nàpols, conegut com el ‘Cancionero de Stúñiga’. El cançoner fou compilat a partir del 1443, és a dir, en vespres del retorn del governador Jaume de Malferit al Regne de València. Conté poemes en espanyol, en català-valencià i en italià, com a testimoni de l’ambient políglota –cosa molt pròpia de l’Humanisme– vigent a Nàpols en temps de la construcció i la decoració del palau –gòtic, però amb matisos– d’Aielo de Malferit. El cavaller Malferit continuava exercint de governador Dellà Xúquer el 1455,478 i potser morira a mitjan dècada del 1460. Comptaria ja amb un palau flamant, per al seu successor, el ‘donzell’ Francesc,479 i amb una alqueria-plaça habitada ja per una trentena de famílies de moros vassalls: més del doble de les existents l’any 1421. Cairent era una mena de masia o alquerieta minúscula, de solament 5 famílies. Tot això, segons el quadern del morabatí del 1463.480

477

478 479

480

No fou aquest un cas únic, per descomptat, de pont cultural entre Itàlia i el Regne de València. En l’obra de FUSTER, Joan, Poetes, moriscos i capellans,L’Estel, València, 1962, llegim una reflexió sobre l’afluència massiva de valencians al Nàpols d’Alfons el Magnànim i a la Roma dels Borja. I és natural que, en tornar-ne, aquells homes –clergues, cavallers, comerciants– portassen a casa seua més d’un ferment de la prodigiosa eclosió intel·lectual que s’esdevenia a la Itàlia d’aleshores. ARV, Real, llibre 275, f. 42. ‘Donzell’ era fill de cavaller que encara no havia sigut armat cavaller pel rei. Amb aquest títol apareix citat Francesc pel 1467, en un paper que tot seguit comentarem. ARV, Mestre Racional, 10.875.

150


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 151

2. Història. Del neolític a la societat global

Restes dels paviments gòtics de l’edifici noble

Taulell de manises amb el motiu de l’arlequí, trobat al palau dels Malferit (segle XV)

A la mort del pare, l’hereu –que potser haguera tornat d’Itàlia a la mort d’Alfons el Magnànim (1458)– prengué possessió del feu. I, emprenedor i bon gestor com era, qualitats heretades del pare, posà els seus colons mans a l’obra. Cap al 14651467, en Francesc de Malferit féu excavar una séquia per la riba esquerra del riu i per baix mateix el poble. Projectava transformar en regadiu les actuals partides del Cantó de l’Hort i el Dilluns, per a poder duplicar la superfície d’horta disponible i la població del terme. Testimonis d’aquella mampresa són les restes d’argamassa del segle XV visibles en el caixer de la séquia general, travessant per dalt del Dilluns (baix d’on ara han fet uns xalets adossats), i el document d’arrendament de la senyoria del 18 de novembre del 1467.481 Aquest document, signat en presència del notari Ramon Pellisser, testimonia com Francesc de Malferit arrenda la gestió senyorial del seu lloc d’Aielo de Malferit –atenció: Aielo ja no és ‘alqueria’, sinó ‘lloc’, “poble”– als germans de Xàtiva Bertomeu i Pere de Vilaplana. El primer era un llaurador adinerat i el segon un ferrer. El preu de l’arrendament comprenia “el dit meu lloc d’Aielo, amb el colomer i l’almàssera, i els seus aparells i ornaments, i tots els fruits, rendes i obtencions” (dictum meum locum de Ayelo, cum columbario et almacera, et apparatibus et ornamentis eorum, et singulis fructibus, reditus, emolumenta); segons que “afronta amb terres i possessions dels llocs de l’Olleria, de Cairent, i amb les muntanyes, i amb el riu d’Albaida i Ontinyent.” (confrontatur cum terris et possessionis locorum de la Olleria, de Cayrén, [et] cum muntaneas, et cum rivo de Albayda ac Ontinyén). També s’inclouen com a drets les çofres482 i els besants (impost reial en numerari, a pagar per cada cap de casa musulmà, cedit per la Corona als senyors feudals des del segle XIII). El termini de l’arrendament era de sis anys, amb un preu de 15.500 sous anuals, pagadors la meitat per Tots Sants i l’altra meitat per Carnestoltes. Signen el contracte també Isabel i Angelina, mullers respectivament de Bertomeu i de Pere. El pacte incloïa una ‘promesa implícita’ molt important per a la història d’Aielo de Malferit. El cavaller i els germans Vilaplana havien

481 482

APPV, Protocols de Ramon Pellisser, núm. 23.250, 1467, novembre 18. De l’àrab sukhra: jornals forçosos que l’estat islàmic exigia als camperols en els segles XI-XIII, en profit de la comunitat o en obres públiques. Els senyors feudals s’apropiarien el dret en el segle XIII, per a convertir-lo en tandes de treball obligatori als reals o horts senyorials, i a les vinyes del senyor.

151


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 152

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

quedat en què, donat que la séquia de l’Horta Nova ja estava a punt, solament amb que construïren un canal de fusta –precedent de l’Arcada– podrien regar molta terra, atraure colons i multiplicar el valor de les rendes. Ho saben, això, perquè hi ha un document posterior, en el mateix protocol notarial que ens ho recorda, el 14 de juny del 1468. Segons aquest segon document notarial, s’havia pactat al temps de l’arrendament (1467) la construcció de la canal de fusta, en la qual cooperarien el mateix ferrer Vilaplana; un obrer de vila xativí, Lluís Casanova (amb experiència en obres hidràuliques?),483 i algun fuster. Però havien transcorregut més de sis mesos del contracte, s’acostava sant Joan de juny, les noves hortes demanaven aigua i tot estava per fer. Així que Francesc de Malferit reitera davant notari, i en presència de Lluís CaCeràmiques de Paterna i Manises, de la vaixella dels segles XV-XVI sanova, l’obligació que havien contret els germans arrendadors, segons un contracte específic d’obra (certes causes e obligacions) redactat a banda del pacte d’arrendament, i que malauradament no s’ha conservat: Los dits Vilaplanes, en presència del dit magnífich en Ffrancesch de Malferit, aquells, graciosament e a ses pròpries despesses ed pecúnies de aquells, prometeren de fer la canal, eo una canal de fusta, que fa affer en la céquia, per obs de portar e passar aygua a regar les terres de Ayelo. E açò, per certes causes e obligacions.484 Els germans, que havien assumit el cost de l’obra de la canal com una part més del preu de l’arrendament, realitzaren segurament l’obra aquell estiu, ja que no se’n torna a parlar més. Pere continuà entrant en l’arrendament fins al 18 de novembre del 1471, i Bertomeu, fins al 6 d’agost del 1472. Es retirarien abans d’acomplir-se els sis anys del contracte, perquè es coneix que, tot i haver efectuat la millora, no els compensava econòmicament i perdien diners. En qualsevol cas, la séquia nova –perllongada considerablement en el segle XVI– i les primeres terres de l’Horta Gran permetrien als Malferit atraure colons moros, i eixamplar el poble cap a les Tres Avemaries i el Fondo. Les obres de condicionament de bancals i traça de séquies degueren continuar durant els anys 1472-1478. Una vegada posada a punt la nova horta, Francesc de Malferit ajuntaria una trentena de colons –tal com havia vist fer a son pare dècades arrere– i els establiria en emfiteusi (a perpetuïtat) solars per a obrar-se casa i heretats d’horta i secà. Fou això l’any 1478, segons cert document probatori que el marqués Pasqual Mercader presentaria al jutjat d’Ontinyent l’any 1837, arran del procés judicial que seguia contra els veïns d’Aielo.485 L’establiment col·lectiu del 1478, en efecte, era un document dels més interessants que

483

484 485

Pel 1440, Lluís Casanova i uns altres moros i cristians, obraven un aljub al castell de Xàtiva, dirigits pel mestre d’obres Bertomeu Casanova. El 14531460 ja figura com a mestre d’obra, en intervencions efectuades al mateix edifici. Vid. VENTURA CONEJERO, Agustí, El castell de Xàtiva, Matéu impresores, Xàtiva, 1998, ps. 54 i 65-73. El mateix Lluís Casanova, en aquestes obres, s’encarregava de portar a Xàtiva la fusta que baixava pel riu Xúquer des de les muntanyes de Conca. APPV, Protocols de Ramon Pellisser, núm. 23.250, dimarts 14 de juny del 1468. Vegeu AMAM, Caixa 690, doc. 20, Testimonio del pleito entre el Ayuntamiento de Ayelo y el Sr. Marqués de Malferit. Primera pieza de los autos en los que se declara el Marqués ser dueño absoluto y exclusivo, por títulos legales independientes, de el señorío de Ayelo, de las fincas urbanas y rústicas contenidas en dichos autos. Principaron en noviembre de 1837 y terminaron el 27 de octubre de 1857; estudiat per GOBERNA ORTIZ, Ferran, Abolició del règim senyorial en Aielo de Malferit (1792-1858), dins Alba, 2-3, Ontinyent, 1986-1988, ps. 38-47.

152


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 153

2. Història. Del neolític a la societat global arxivava el marqués dins l’arca de pergamins, ja que marcava un abans i un després demogràfic al poble: de 30 a 60 cases de vassalls. Les 30 cases noves s’edificarien en sa major part al Fondo del Carme, que mostra encara les petges d’un urbanisme islàmic d’allò més pintoresc. L’escassa documentació que coneixem sobre l’Aielo musulmà a penes ens parla dels moros vassalls; quasi sempre, dels senyors del lloc i dels arrendadors. No obstant això, sempre queda per atzar algun document puntual. Per exemple, la venda que féu el moro aieloner Çahat Montell al llaurador cristià de la Pobla del Duc Joan Mompó, d’una egua valorada en 68 sous (12 d’abril del 1479).486 I és que la relació entre cristians i musulmans a la Vall d’Albaida del segle XV era d’allò més habitual i cordial, sobretot pel que fa als intercanvis econòmics. Per la mateixa època, el fill i successor de Francesc, Jaume II de Malferit, tractava El Fondo: un antic Raval musulmà del segle XV (foto del 1964, fons Mario Guillamon, BV) d’atraure vassalls al poble d’Aielo. Sacrificava trossos de l’hort senyorial del Fondo, per tal d’afavorir la construcció de cases i atzucacs, i –com era habitual entre els cavallers valencians– oferia préstecs als vassalls, per tal que pogueren obrar-se casa, sembrar i iniciar una nova vida al poble. Tenir mànega ampla i mostrar compassió paternalista amb els vassalls eren coses necessàries, en un temps –la baixa edat mitjana– de mà d’obra escassa i preciosa. Si Joanot Martorell, en el ‘Tirant lo Blanc’ es burla d’un personatge anomenant-lo ‘senyor de les Vilesermes’ és perquè la terra no tenia valor, ni la llavor del blat, ni res de res, si hom no tenia vassalls. La mà d’obra era la peça clau de la senyoria. Això explica l’actitud de Jaume envers el seu vassall Àhmad Bitorbor, l’any 1484, quan, en lloc de reclamar-li el besant del 1483 –que encara no havia pagat, el moro– li atorga un préstech graciós de 55 sous que li urgien. El termini en què els havia de tornar? Tota die que voldrà, diu el document, és a dir, quan li vinga en gana; ja que això no era res per al senyor.487 Més importants eren, en canvi, els préstecs concedits a vassalls nouvinguts. D’altra banda, el fet de tenir endeutats o hipotecats els vassalls impedia que se n’anaren: els Furs de València explicitaven que un vassall moro no podia canviar de senyor –avassallarse amb un altre– si no havia arreglat comptes amb la senyoria que abandonava. Gràcies a una política eficaç de reconstrucció de l’alqueria, atracció de colons, ‘Arcada’ de fusta, duplicació de l’horta, préstecs graciosos, etc., Aielo de Malferit –antiga alqueria de 8 o 10 cases– era ja un ‘lloc’ o poble de 63 famílies musulmanes, 36 d’elles estables econòmicament (1493).488 La baronia i les seues rendes s’havien revalorat considerablement, doncs, i eren útils com a garantia hipotecària d’una bona dot i un bon casament.

486

APPV, Protocols de Guillem Peris, 1479, abril 12.

487

APPV, Protocol d’antiga signatura 1.925 (no cita nom), en data del 13 d’abril del 1484, referit pel fitxer genealògic de Lluís Cerveró (ARV).

488

ARV, Mestre Racional, 10.879.

153


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 154

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

Així es posà de manifest el 28 de novembre del 1487, quan Francesc II de Malferit – fill de Jaume II– es prometé en matrimoni amb Escolàstica de Vilanova i Castellà, filla del cavaller Joan de Vilanova i d’Elisabet Castellà. Els pares de la núvia, en lloc del ‘creix’ (l’equivalent a la meitat del dot, oferit pel marit a la muller) acceptaren una ‘compra fictícia’ de les alqueries d’Aielo i Cairent, que es verificaria a l’hora de contraure matrimoni els joves, el 1493. El dot oferit per la núvia era ben interessant (70.000 sous: 10.000 en diners; la resta en béns immobles i mobles) i el creix del marit (35.000 sous) tenia com a garantia les possessions territorials o senyorials d’aquest.489

Armes heràldiques dels Malferit

El traspàs de la titularitat té a veure amb la signatura dels capítols matrimonials i la consumació del matrimoni entre els cònjuges, el 1493.490 Així mateix, l’11 d’octubre d’aquell any, Francesc de Malferit establí un ‘vincle’ territorial i dinàstic entre les baronies d’Aielo i Cairent, i el llinatge de Malferit. Això vol dir que ambdues alqueries formarien un sol bloc indivisible i que, en cas de ser heretades per algun descendent de línia femenina, aquest havia de renunciar al cognom patern i acceptar el cognom ‘Malferit’ com a propi, en aquells escrits o accions referides a la senyoria aielonera.491 Francesc de Malferit havia heretat de son pare, a banda d’Aielo i Cairent, l’alqueria de Beneixida, posseïda des de feia temps, i tres cases i un solar d’almàssera als Vint-icinc (terme actual de l’Olleria).492 La compra de cases i terres en aquest lloc (en terra de reialenc, franca de censos i de partir collites) seria vista, sens dubte, com una ofensiva senyorial intolerable per part dels veïns de l’Olleria, cristians com els dels Vint-icinc i emparentats amb ells. I no sols per aquests, sinó per la resta de veïns de Xàtiva. El mateix any 1493, el batle general del regne, Dídac de Torres, demanava al senyor d’Aielo la presentació en deu dies dels títols o privilegis que acreditaren la possessió de la jurisdicció civil i criminal sobre la senyoria, ja que des de Xàtiva l’havien qüestionada.493

Escut d’Aielo de Malferit, on destaquen les armes de la família que dóna nom al poble

489

490 491

492 493

Francesc de Malferit, no sols demostraria aquesta potestat, sinó que continuaria sent senyor d’Aielo i Cairent fins a la seua mort, l’any 1536. La muller, Escolàstica, sobreviuria fins al 1540.494 La part de Beneixida que posseïa (era una alqueria compartida amb altres cavallers), la vengué Francesc l’any 1497, conjuntament amb els altres posseïdors, a Beatriu Despuig, l’opulenta vídua del cavaller Lluís de Cabanyelles, que havia exercit de governador del Regne de València durant molts anys. La vídua invertí en aquesta compra la xifra astronòmica de 90.000 lliures valencianes.495

RELACIÓN del pleyto visto y por determinar, en grado de vista, concertado con citación e intervención de las partes, que sirve de memorial ajustado (...), que sigue don Pedro de Vallterra y Malferit contra doña Mariana Pertusa, viuda de don Carlos Roca, marqués de Malferit, como curadora de don Salvador Roca, marqués de Malferit, sobre la sucesión en propiedad de los lugares de Ayelo y Cairent, por la muerte de don Lucas Malferit (...), Tipogr. de José Esteban Dolz, València, 1766, p. 6. APPV, Protocols notarials de Felip Martí, 1493, octubre 10. ARV, Cancelleria Reial, reg. 496, f.s 369-373v; CASTAÑEDA y ALCOVER, Vicente (ed.), Relaciones topográficas e históricas del Reino de Valencia, hechas en el siglo XVIII a ruego de Don Tomás López,Tipogr. de la Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, Madrid, 1919-1924, p. 111, n. 1. El solar es localitzava exactament davant de l’esglesieta del lloc. Cfr. ARV, Escrivanies de cambra, any 1762, exp. 102. ARV, Cancelleria Reial, 496, f. 369 i ss., any 1494; comentat per BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Aportación a la historia de Ayelo de Malferit, Tipogr. de Marí Montañana, València, 1982, p. 16.

494

ARV, Escrivanies de cambra, any 1762, doc. 102.

495

ARV, Pergamins de Nicolau Primitiu, núm. 320, any 1497; ARV, Clergat, Convent de Santa Clara i Sant Dídac, llig. 385, doc. 29, 1497, gener 14.

154


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 155

2. Història. Del neolític a la societat global Un document força interessant per a cloure el segle XV és el de la presa de possessió feudal d’Aielo, lliurada pel novençà Francesc II de Malferit, divendres 18 d’octubre del 1493, al procurador de la seua esposa, Jeroni Castellà.496 Acabava de prendre possessió de Beneixida aquest, quan arribà el seguici a la Vall d’Albaida. El notari el presenta com a senyor dels lochs de Ayelu, Cayrent, Vint-y-cinch et Benexida, situats en lo Regne de València; en lo dit loch de Ayelu constituhït, dins la vall de Albayda, de dit Regne de València. Tan punt arriba, la primera cosa que fa és cridar a l’agutzil o pregoner de la senyoria –anomenat aleshores ministre e corredor públich– i dir-li que convoque els vassalls moros a Consell General. El trompeta s’anomenava Domingo Barber, era cristià i, de fet, d’ell i del seu parent Joan descendeixen tots els Barber oriünds d’Aielo, que és diu prompte...

L’ermita de Sant Joan (mapa del 1753) recordava la localització del lloc cristià dels Vint-i-cinc, entre Aielo i l’Olleria (segles XIII-XVI)

Doncs bé, en Barber passa casa per casa, i convoca el batle (administrador de la senyoria), l’alamí (col·lector de rendes), els jurats o vells de l’aljama (comunitat islàmica local) de lo dit loch de Ayelu, e los vehïns e habitadors del dit loch de Cayrent. Hi eren presents dos notaris, Lluís Ballester i Guillem Eixernit. Fan anotació dels que van arribant, moros d’Aielo, e los christians del dit loch de Cayrent. Vol dir això que els musulmans de la baronia s’havien concentrat a Aielo, mentre que Cairent s’havia quedat com una mena de masia o reserva senyorial, per a conrear la qual en Malferit havia dut colons cristians. I és que als cristians se’ls donava millor el treball del secà; mentre que els moros eren uns minifundistes acèrrims, i de l’horta no eixien.497 Els pobladors de Cairent eren Joan Andreu, Joan Avinyó (fill o nét del Llorenç Avinyó del 1421, vegeu amunt), Pere Sentandreu, Joan Barber i Domingo Barber. Els moros d’Aielo eren: l’alamí Abdal·là Barràxit; els jurats Mahomat Huadit àlies ‘Cuquet’, Hiayhe Rufa i Àzmet Barredà; Yahye Matravell, Àzmet Pulpul, Alí Rufa, Àzmet Ràyel, Çahat Admar, Çahat Gamarama, Abip Baràxet, Mahomet Roget, Abdal·là Carxuxa, Abdal·là Baràxit àlies ‘Moquedem’ (al-Muqaddam, “el líder espiritual”), Cílim Roget, Mahomat Lubrí àlies ‘Dulcet’, Çatdon Baràxit, Àzmet Barxeys, Àzmet Peralta, Abrahim Bayens, Àxer Inimén, Àzmet Baràxit, Mahomat Baràxit, Alii Baràxit, Buamní Ammar, Mahomat Roget, Çahat Gapcer, Alí Xativí, Mahomat Xarell, Abdalà Matravell, Çahat Camarasa, Mahomat Lubrí, Abrahim Baràxit, Abrahim Abdulazmén, Yúceff Peralta, Àzmet Çorayat, Çahat Baixeys, Mahomat Lubril, Cílim Xarell, Çot Çufer, Abrahim Corella, Mahomat Pallà, Àxer Abdarí àlies Garagén, Àzmet Gànim àlis Ammar, Galip Carchupa, Eyça Çancarís, Azmet Magit àlies ‘Meclí’, Abrahim Carchupa, Huceyn Carchupa, Çahat Buraxam, Mahomat Bucam i Rodona Eran àlies ‘Borreguero’. En total 54 caps de casa. Tots ells són convocats i ajuntats davant la porta de la casa del dit senyor, és a dir, davant de l’actual porta principal del palau (que es correspondria amb la ubicació de l’antiga, ara desapareguda), hon se acostumen de ajustar, la Aljama del dit loch de Ayelu e los vehïns e habitadors del dit loch de Cayrent, per a tenir Consell General.L’hora era la prevista: tantost aprés dinar del dit dia foren congregats e ajustats, en lo pati o plaça que està davant la porta de la casa del dit noble senyo del dit loch de Ayelu.

496 497

APPV, Protocols notarials de Guillem Eixernit, núm. 23.015, 1493, octubre 18. Recordem les paraules, una mica emfasitzades, del pare BLEDA, Jaime, Corónica de los moros de España, Tipogr. de Felip Mey, València, 1618, ps. 1.030-1.031: Porque aquella triste gente [els moriscos expulsats el 1609] eran malos labradores y trabajadores para tierra de secano; y las más estaban yermas en sus lugares. No curavan de plantarlas de árboles ni de viñas; sólo andavan ocupados en cultivar sus huertas y jardines que regavan, las quales tenían divididas en pequeños pedaços; y les tomava el coraçón aver de trabajar en un campo ancho y grande.

155


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 156

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

El cavaller pren la paraula i explica als musulmans –en valencià, que ells entenen mínimament– el contingut dels capítols matrimonials pactats amb el seu sogre, el cavaller Joan de Vilanova, sobre l’enllaç amb la seua dona, Escolàstica; en virtut dels quals li ha de lliurar la possessió del feu. S’avança el procurador de la senyora, el seu parent Jeroni Castellà, i... ...tots los desús nomenats, singularment, juraren a Nostre Senyor Déu e als Quatre Evangelis, ço és, los christians, de la mà de cascú d’ells corporalment tocats, e los moros, a Nostre Senyor Déu e a la Alquibla de Mahomet, girades les cases vers lo migjorn, segons Çuna, Xara e costum de moros. E prestaren homenatge, per besament de mans e de muscle, al dit noble don Hierònim de Castellà, en lo dit nom, en virtut del qual juraren a la noble dona Escolàstica de Vilanova, lur senyora natural. La costera de la font d’Allà Baix, en una foto del 1979 El procurador de la senyora, per la seua banda, jurà respectar-los els usos i costums, i protegir-los com senyor deu a vassall. A continuació, Castellà renovà en els seus oficis el batle i els oficials; manà fer ban prohibitiu d’armes, i celebrà un simulacre de juí, en senyal de possessió de la jurisdicció feudal:

Com Àzmet Çahén, moro, se clamàs de Erar, moro, àlies ‘Borreguero’, que li havia levat certes rames de lenya de hun camp seu, lo dit noble don Hierònim Castellà, en lo dit nom, manà pendre al dit Àzmet Çahén, e posar aquell en lo cep. E axí fonch fet. E poch aprés, a pregàries de algunes persones de honor que allí eren, lo manà traure e deliurar del cep. El cep o costell estava enmig la plaça, davant la porta de palau. Era un instrument d’exposició pública i humiliant dels reus o delinqüents. Consistia en una trampa de fusta amb dos forats per a les mans i un enmig per a traure el cap, on es lligaven els sentenciats per a patir l’escarni del veïnat, o per a ser assotats públicament. El patíbul de les forques es muntava solament quan calia enforcar algun criminal, als afores del poble per raons higièniques, i en la cruïlla dels camins de l’Olleria i de Xàtiva-Ontinyent. Una volta alliberat Borreguero del cep, el procurador manà tallar una rama d’un arbre de la plaça i penjar-la del mateix arbre, alhora que prohibia despenjar-la, per a manar ell que la llevaren. Actuaven de testimonis de la cerimònia de possessió, a banda dels notaris, el cavaller de Xàtiva Perot Roca, el ciutadà de València Jeroni Granullés, el sirvent del senyor Lluís Serrano, i el moro de la Moreria de Xàtiva Àxer Homeyt. Tots ells veren com el noble Malferit prenia de la mà en Castellà i l’introduïa dins la casa de senyor –el palau o ‘castell’. El procurador entrà, manà eixir els qui estaven dins, obrí i tancà les portes, es passejà per dins, tanquà e obrí les portes de les cambres e finestres de aquella, i rebé les claus de la fortalesa. Acte seguit, tots els presents anaren per la Plaça e carrés del dit loch, e, essent al cap de un dels dits carrés del dit loch, que ix vers les Heres de aquell –el carreró de la Font?–, Castellà manà parar unes forques. E, parades aquelles, ordenà que hi penjaren una rama. Féu crida per a advertir que el qui gosara despenjar-la perdria la vida, i a continuació ho manà fer ell. També ordenà tallar les rames d’alguns arbres i cavar la terra, en senyal de possessió del terme. Finalment, els cavallers i els seus acompanyants cavalcaren e entraren en los termes o territoris dels lochs de Cayrent e Vint-y-cinch, tallaren rames, cavaren la terra i donaren per acabat l’acte.

156


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 157

2. Història. Del neolític a la societat global

El terme de Cairent, a l’ombria de la Serra Grossa, en un mapa del 1753 (Arxiu Municipal d’Aielo)

Francesc de Malferit, cavaller valent i aficionat a les armes, era considerat per la resta de nobles valencians com una persona d’alt rang i llinatge; quan a penes feia tres generacions, els seus avantpassats havien sigut uns simples ciutadans de Xàtiva. Aficionat a les armes, l’any 1501 tindria ocasió de demostrar els seus dots militars, al cap d’un poderós exèrcit de valencians disposat a envair Castella. El conflicte s’havia iniciat en l’escala local: la vila castellana de Villena reclamava certa partida rural de Cabdet (vila d’Albacete, integrada en el Regne de València fins al 1707) i la reclamava armes en mà. Les viles reials valencianes, Xàtiva i Ontinyent, sobretot, mobilitzaren tropes en defensa d’aquell ‘membre’ del cos del reialenc regnícola. Per la seua banda, Villena i les viles castellanes dels voltants armaren els seus homes, també.498 Sols el comte d’Oliva, que era el noble més ric i poderós del país, envià a Ontinyent un exèrcit de 40 genets i 600 homes de peu. El comte d’Albaida reuní també els seus vassalls en armes i, lògicament, els moros i cristians d’Aielo s’armarien de llances, escuts i ballestes per a seguir –com requerien els cànons– llur ‘senyor natural’ al camp de batalla. Les mainades senyorials

498

Els conflictes fronterers entre Villena, d’una banda, i Ontinyent i Cabdet d’altra, ja venien d’antic. Vegeu GARCIA MARTÍNEZ, Sebastià, Intervención del Reino de València en la disputa señorial por los Alhorines, dins Revista ‘Villena’, 18, Villena, 1968, s. p.; SOLER GARCÍA, José Mª., Aportación al estudio del pleito de los Alhorines, dins Primer Congrés d’Història del País Valencià (abril, 1971), València, 1976, vol. 3, ps. 11-46; TEROL REIG, Vicent, “Los debats de Villena” de 1425: cavalcades i enfrontaments fronterers en el preludi de la Guerra de Castella de 1429-1430, dins Alba, 10, Ontinyent, 1995, ps. 17-34; TEROL REIG, Vicent, Un contenciós fronterer internacional entre la Corona d’Aragó i la Corona de Castella: la fixació de la frontera meridional valenciana i el plet dels Alforins, dins NARBONA, R. (ed.), Actes del XVIII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó (València, 2004),Universitat de València – Fundació ‘Jaume II el Just’, València, 2005, vol. 2, ps. 2.125-2.146.

157


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 158

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

i les milícies urbanes es posaren totes davall comandament del baró d’Aielo, i envaïren el regne de Castella, cara a Villena. El conflicte ja venia d’antic, i tots recordaven que els villeners havien atacat Ontinyent l’any 1495. Era el 24 de maig del 1501, i concorrien a l’atac 1.500 infants i 130 genets, encapçalats per una elit armada amb tirs d’artilleria i espingardes, que avançava rítmicament al so de tabals, trompetes i xirimites. Als peus de les muralles de Villena, esperaven els valencians les milícies castellanes. En Malferit llançà els seus homes a l’atac i aconseguí matar molts enemics, inclòs el capità, amb la qual cosa la resta tocaren a retirada i es reclogueren intramurs de la vila. Els invasors, amos ara del camp de Villena, es dedicaren a cremar-ho tot, a tallar els arbres i a destrossar tot el que pogueren, però sobretot els obradors de saboneria, que donaven bona renda. I allí estigueren durant uns dies, en actitud desafiant, però com que els de Villena es veien en inferioritat de condicions, es limitaren a veure com els valencians se’n tornaven al Regne de València amb un interessant botí, i pràcticament sense baixes. 499 Descansat de la guerra, Francesc de Malferit tenia cura de mantenir poblat Aielo, i de cobrir les baixes per defunció o emigració de llauradors. El 26 de febrer del 1502, per exemple, pactava amb Ubaydal Borratxet (< Abû Râxîd) el seu establiment com a vassall d’Aielo. El nouvingut prometia tenir cura de la casa i l’heretat que se li assignava durant els deu anys subsegüents, i acceptava la pena –exorbitant– de 100 florins d’or si abandonava el poble abans.500 Tots aquests esforços es veurien entrebancats l’any 1508 per un colp molt dur a la demografia i a l’economia del feu. Una epidèmia greu de caràcter local –una pesta de la qual no coneixem més detalls– s’emportà les vides de bona part dels habitants d’Aielo. Per dades demogràfiques ulteriors, calculem que la baronia perdria de colp i volta més d’un terç de la població, i que els supervivents formarien part de famílies desestructurades. Tal seria l’abast del desastre, que Francesc de Malferit es posà en contacte amb el rei de València, Ferran II el Catòlic, per a demanar-li una exempció total de tributs reials i municipals (morabatí, cises de la mercaderia i del vi, dret de ‘menjadors’ de Xàtiva,501 etc.) durant els 10 anys subsegüents. La proposta fou acceptada i el rei comunicà la decisió al Consell de Xàtiva. Així consta en una ressenya de les actes de dit municipi, de l’any 1508: Tocant al lloch de Ayelo. Carta de Sa Magestat per a la ciutat, ab la qual demana que del loch de Ayelo no es cobren sises per temps de deu anys, per la gran mortaldat dels moros.502 Les dades demogràfiques ens informe que la mortaldat no sols havia afectat els moros, sinó també els cristians. Cairent es quedaria despoblat definitivament; els Vint-i-cinc, que arribà a tenir una trentena de famílies a mitjan segle XV, en tenia 14 l’any 1510.503 Segons el cens del mateix any, Aielo estava poblat per 43 famílies. Administrava el feu, a manera de batle, governador o procurador senyorial, un ‘prevere’ o capellà anomenat mossén Pere Pasqual, resident a palau. Això era un fet molt habitual, ja que els prelats eren bons administradors, i versats en lletres i comptabilitat domèstica.504 El mateix eclesiàstic oficiaria missa per als senyors, a l’oratori àulic i, probablement, per als cristians dels Vint-i-cinc, a l’esglesieta de Sant Joan Baptista.

499

MASCÓ, Gaspar, Fastos Consulres, manuscrito M-255 de la BHUV, f. 88r-v; PARDO MOLERO, Juan Francisco, La guerra dels cavallers. Sistemes defensius dels Centelles, Treball inèdit guanyador de la Beca ‘Serafí de Centelles’, Oliva, 1997.

500

RELACIÓN del pleyto visto y por determinar, en grado de vista, concertado con citación e intervención de las partes, que sirve de memorial ajustado (...), que sigue don Pedro de Vallterra y Malferit contra doña Mariana Pertusa, viuda de don Carlos Roca, marqués de Malferit, como curadora de don Salvador Roca, marqués de Malferit, sobre la sucesión en propiedad de los lugares de Ayelo y Cairent, por la muerte de don Lucas Malferit (...), Tipogr. de José Esteban Dolz, València, 1766, p. 15.

501

L’impost de ‘menjadors’ era cobrat per la ciutat per l’ús de l’Almodí del Forment, d’on la gent del terme es proveïa de blat. Consistia en una capitació o impost personal, que pagaven sencer els majors de 25 anys, la meitat els de 3 a 24 anys, i n’eren exempts els nadons de menys de 3 anys, perquè encara no menjaven pa. Vid. MOSCARDÓ ÚBEDA, José, El derecho de comedores, dins Almaig. Estudis i documents, 9, Ontinyent, 1993, ps. 124-137.

502

TEROL i REIG, Vicent (ed.), Índex general de consells i actes de l’Arxiu Municipal de Xàtiva (1500-1550), Universitat de València, 2006, p. 87.

503

VALLDECABRES RODRIGO, Rafael (ed.), El cens de 1510. Relació de focs valencians ordenada per les Corts de Montsó, Universitat de València, 2002, p. 528.

504

Encara que alguns hagen volgut veure ací ‘els inicis’ d’una parròquia d’Aielo. Cfr. BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Los inicios de la hoy parroquia de San Pedro Apóstol de Ayelo de Malferit, dins Crònica de la V Assemblea de Cronistes del Regne de València, 1986; reed. dins Aielo de Malferit en festes, 1986, s. p.

158


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 159

2. Història. Del neolític a la societat global Uns altres protagonistes de la gestió senyorial eren els ‘arrendadors’ del feu –arrendataris, en propietat–, llauradors, mercaders, etc. d’àmbit urbà, o dels pobles dels voltants, que s’ocupaven de recaptar fruits i rendes durant 4 o 6 anys, i traure’n benefici, ja que el contracte estipulava un preu fix d’arrendament. Si les collites eren bones, benefici per a ells; si eren males, doncs havien d’assumir el risc i les pèrdues. Pel 1513 tenia arrendat Aielo el mercader Enric Ros, que efectuava pagaments a particulars, per orde de Francesc de Malferit, i a compte d’allò que tenia compromés com a preu d’arrendament.505 L’economia local depenia bàsicament de l’agricultura d’horta, encara que també hi havia algun ramader: 575 caps de bestiar, l’any 1510. La xifra era poc important si la comparem amb els 11.140 caps de bestiar que posseïa el veïnat d’Ontinyent, que solia envair ara i adés les terres de conreu dels moros d’Aielo.506 El 1515, verbigràcia, el ramader aieloner Ubaydal Fondell posà dues denúncies davant el justícia civil de Xàtiva, perquè les ovelles de Nicolau Julià, llaurador del lloc d’Agullent (terme i ‘carrer’ de la vila d’Ontinyent) havien entrat en un tros de guaret de secà que lo dit Ubaydal diu tenir en lo territori de dit loch de Ayelo, en la partida del pont de Ontinyent, que·s diu afronta ab camí de Albayda e ab Orta Vella, e ab camí de Ontinyent; que li pasturaven en lo guaret diverses jornades. El justícia de Xàtiva remeté el cas al batle d’Ontinyent, perquè es demostrà que la terra en qüestió es trobava en terme d’Ontinyent, que per això es diu lo pont d’Ontinyent (‘pont d’Aielo’, en uns altres escrits, per a travessar el riu), i el batle ontinyentí imposà una multa o ‘calònia’ a l’infractor.507 L’any 1520, Francesc de Malferit concedí a una societat de tres moros rics de la Moreria de Xàtiva, l’arrendament dels termes d’Aielo i Cairent, a canvi de 400 arroves d’oli anuals (en espècie) i d’uns altres pagaments en diners. Això indica la importància que tenia aleshores la collita d’oli del secà aieloner, processat a l’almàssera senyorial de la plaça del Palau (part del solar de l’actual Botelleria). S’incloïen també en l’arrendament tres cases dels Vint-i-cinc i el solar de la demolida almàssera del dit lloc.508 L’Olleria i Aielo s’havien especialitzat, de fet, en el conreu de l’olivera; mentre que Benigànim –part integrant també del terme de Xàtiva– s’inclinaria per la vinya i el vi.509 Quan el cronista Gaspar Escolano contemplà la vall des del port de l’Olleria, pel 1605, comentà admirat que toda ella mana azeyte.510 Cap al 1520, doncs, tot sembla indicar que l’economia local s’estava refent, després de la crisi ‘microbiològica’ del 1508, quan les coses canviaren de colp, per causa de la Guerra de la Germania; en el transcurs de la qual, els moros otosins supervivents al desastre serien obligats a batejar-se i convertir-se al catolicisme. I és que, al voltant dels anys 1519-1522, s’havia de desencadenar al Regne de València un virulent conflicte social, que hauria de trastocar per a sempre el panorama de coexistència interètnica entre cristians i musulmans, tradicional al país des de la seua fundació per Jaume I.

505

RELACIÓN del pleyto..., p. 15.

506

GARCÍA CÁRCEL, Ricardo, La ganadería valenciana en el siglo XVI, dins Sàitabi, 27, València, 1977, ps. 79-102.

507

ARV, Governació, Litium, 2.446, mà 16, fs. 8-17.

508

RELACIÓN del pleyto..., p. 16.

509

Vid. SOLER, Abel, Benigànim, vila reial (1602-2002). IV Centenari del Reial Privilegi, Ajuntament de Benigànim, Benigànim, 2002.

510

ESCOLANO, Gaspar, Historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia, Tipogr. de Patricio Mey, València, 1611; reimpr. facsímil, Departament d’Història Moderna de la Universitat de València, 1972.

159


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 160

2.3. ELS MORISCOS, LA CARTA POBLA i EL NOU AIELO L’any 1519, els menestrals de les ciutats i viles reials i els vassalls cristians de les senyories conformaren una ‘Germania’ del poble valencià per a lluitar contra el monopoli del poder exercit per certes oligarquies urbanes, o contra els abusos de poder dels senyors territorials, segons el cas. Els agermanats s’apoderaren del castell i la ciutat de Xàtiva, en la primavera del 1521, i desfilaren pels carrers les milícies xativines, i les dels pobles del terme, incloses les de l’Olleria, Montaverner i Benigànim.511 Any 1521: les milícies de la Germania del Poble s’apoderen de Xàtiva i desfilen pels carrers

El virrei de València, alter nos del rei Carles I al regne, i la noblesa valenciana organitzaren un exèrcit amb mercenaris castellans i vassalls musulmans, per tal de fer front a l’improvisat exèrcit del poble rebel agermanat. Raó per la qual els ‘agermanats’, que ja es miraven de reüll els moros de la terra (sobretot a les ciutats, on se’ls acusava de connivència amb els pirates turcs que fuetejaven el litoral valencià), es dedicaren a assaltar llogarets sarraïns, a ferro i flama, i a obligar els musulmans a convertir-se al cristianisme, sota amenaça de mort. Particularment destructius foren els saqueigs perpetrats pels agermanats a Castelló de les Gerres, que era el poblat islàmic més pròsper de la Vall d’Albaida, i altres localitats sarraïnes del duc de Gandia.512 Castelló fou saquejat per un exèrcit de València, la Ribera i Xàtiva, que s’havia ajuntat a Albaida amb els agermanats d’Oriola, la vall de Vinalopó i les Muntanyes. Tots ells participaren en la batalla de Vernissa (Gandia, juliol del 1521), on la cavalleria valenciana, traïda pels castellans i acompanyada per vassalls moriscos inexperts en l’ús de les armes, es véu obligada a fugir. En l’exèrcit dels cavallers, destacava la figura del senyor d’Aielo, 513 que embarcà amb la resta de nobles al port de Dénia, camí de Peníscola. Mentrestant, els agermanats es dedicaven a saquejar la Safor i la Marina Alta; a incendiar les mesquites, i a obligar els moros a fer-se cristians.

511

512 513

Més detalls sobre aquesta guerra, en: DÁNVILA y COLLADO, Manuel, La Germanía de Valencia. Discursos leídos ante la Real Academia de la Historia, en la recepción pública al Excmo. Sr. Don Manuel Dánvila y Collado, el día 9 de noviembre de 1884, Tipogr. de Manuel Ginés Hernández, Madrid, 1884; GARCÍA CÁRCEL, Ricardo, Las Germanías de Valencia, Península, Barcelona, 1981; GARCIA CÁRCEL, Ricardo, La revolta de les Germanies, Alfons el Magnànim, València, 1981; DURAN, Eulàlia, Les Germanies als Països Catalans, Curial, Barcelona, 1982; DURAN, Eulàlia (ed.), Les cròniques valencianes sobre les Germanies de Guillem-Ramon Català i de Miquel Garcia (segle XVI),Tres i Quatre, València, 1984; VALLÉS BORRÁS, Vicent-J., La Germanía, Institució ‘Alfons el Magnànim’, València, 2000; TEROL i REIG, Vicent, Contra cavallers i en defensa del Reial Patrimoni. Temps de Germania, dins Carolus Rex Valentiae. Els valencians i l’imperi, Catàleg de l’exposició, Valencia, 2000 ; TEROL i REIG, Vicent, Un regne sense cavallers? La Germania en la sotsgovernació de Xàtiva, Tesi doctoral inèdita, Universitat de València, 2002. Vid. ESCARTÍ, Vicent-Josep, Vent de juliol, amb il·lustracions de Manuel Boix, Ajuntament de Castelló de Rugat, 1998. Segons CARRERES ZACARÉS, Salvador (ed.), Llibre de memòries de diversos sucesos e fets memorables e de coses senyalades de la Ciutat e Regne de València (1308-1644), Acció Bibliogràfica Valenciana, València, 1935, vol. 2, p. 794.

160


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 161

2. Història. Del neolític a la societat global Quan els musulmans d’Aielo s’assabentaren de l’exili del senyor i del desastrós resultat de la batalla de Vernissa, saltà l’alarma entre ells. Els agermanats xativins tornaven a la ciutat carregats de botí de guerra, i amb ganes de ‘purificar’ la ciutat –enmig d’una atmosfera mil·lenarista– i convertir en cristians els moros de la Moreria i del terme. Gràcies als testimonis arreplegats per la Inquisició espanyola l’any 1524, coneixem alguns detalls del que succeí a la zona. Sabem, per exemple, que només conéixer la nova del triomf dels agermanats, els moros d’Aielo i d’uns altres ‘poblets del riu’ (Bellús, Guadasséquies, etc.) corregueren a refugiar-se dins els murs o ‘barreres’ de la Moreria: el raval islàmic de la ciutat de Xàtiva (agost del 1521).514 El ciutadà xativí Jeroni Amat conEls moros d’Aielo, refugiats per causa de la Germania al Raval de la Moreria de Xàtiva, foren obligats a acceptar el baptisme (1521) tava als inquisidors, en novembre del 1524, que aquells dies de revolució els que tornaven de Gandia intentaren assaltar la Moreria, on els moros estaven com a figues en cofí. Després de diferents aldarulls, els xeics de l’aljama s’oferiren a lliurar als agermanats dos moros, un tal ‘Carricolí’ de les Llaneres (la Costera) i un altre d’Aielo, que eren acusats per ells de ser uns delinqüents i criminals. Alguns dels agermanats, doncs, tindria comptes pendents amb ells... E seyendo aquí hun capitán castellano que estava aquí, truxo hun moro para baptizar, que se dezía que era de Ayel·lo. Y quando fue delante de la Casa de la Cibdad, çerca de la plaça de la Seu, sal·lieron no sabe quántos christianos y mataron al dicho moro, y lo despujaron, y lo rastraron por las piernas, hasta que lo llevaron a cremar. E ansí lo quemaron, al portal de la Ferrería. E dezían que lo havían muerto porque era estado en huna muerte de huno que se dezía Jaume Candel. Els mateixos testimonis parlen de 500 o 600 moros forasters refugiats al raval, que assistiren aterrats a l’escena. Retirada la multitud d’allí, un frare del monestir del Socors es reuní amb els xeics de l’aljama, crucifix en mà, a la plaça de l’Almodí de la Moreria, i comprovà cómo ya eran contentos los moros y moras de hacerse christianos...Així les coses, s’obriren les portes de la Moreria i eixiren tots els moros de Xàtiva i refugiats, en grups nombrosos. Tots ells desfilaren en processó durant tres dies, precedits pels capellans de la ciutat amb creus alçades, fins a la pica baptismal de la Seu. Als d’Aielo, concretament, els batejà el vicari de Santa Maria de Montesa, mossén Antoni Garcia,515 a qui coneixien alguns d’ells, per la relació que hi havia entre la gent d’Aielo i la dels pobles de la vall de Montesa: Vallada, Montesa, Moixent...

514

Vid. BENÍTEZ SÁNCHEZ-BLANCO, Rafael, El verano del miedo: conflictividad social en la Valencia agermanada y el bautismo de los mudéjares, dins Estudis. Revista d’Història Moderna, 22, València,1996, ps. 27-51; BENÍTEZ SÁNCHEZ-BLANCO, Rafael, La conversió dels mudèjars de Xàtiva i la Costera, dins Primer Congrés d’Història de la Costera, Institució ‘Alfons el Magnànim’, València, 2006, ps. 235-250 (ps. 235-236).

515

Segons DÁNVILA y COLLADO, Manuel, La expulsión de los moriscos españoles. Conferencias pronunciadas en el Ateneo de Madrid, Librería de Fernando Fe, Madrid, 1889; reed. a cura de BENÍTEZ, R., per la Universitat de València, València, 2007; citat per SUCÍAS APARICIO, Pedro, Notas útiles para escribir la historia del reino de Valencia, València, manuscrit del Fons Bibliogràfic Sucías, Hemeroteca Municipal de València, 1911, vol. 26, p. 46.

161


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 162

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

Mesos després, acabada la guerra de la Germania amb la victòria del virrei (1522), el vicari Garcia rebé a Montesa la visita d’una de les mores d’Aielo que havia batejat. Entraren a l’església amb vel, com si foren cristianes, llevat d’una, que s’havia tornat a posar l’alquinal, el tocat islàmic per amb què ocultaven els cabells les musulmanes del país. En observar això, una dama cristiana criticà la mora i aquesta es defensà al·legant que en algaravía, díxole mossén Malferit ‘el Vell’, senyor d’Aielo: “D’esta me plaze, que va como solía, i no capellà d’aigua de río.” L’escrivà dels inquisidors intenta redactar en castellà, però se li barreja el valencià. En qualsevol cas, el testimoni és força inteLa mesquita fou beneïda i transformada en església (mihrab de la mesquita de la Xara, Simat de la Valldigna) ressant, ja que mostra que mossén Francesc de Malferit ‘el Vell’ es comunicava amb els seus vassalls en àrab, en ‘algaravia’ (lugat al-‘arabîya, “la llengua àrab”), tal com haurien fet els seus pares i avis, predecessors en la senyoria. 516 Sobretot ho faria amb les dones i els xiquets, que entenien malament el valencià (l’‘algemia’, com en deien els moros, o lugat al-‘ajamîya, “la llengua dels pagans”). Els homes, en canvi, consta que parlaven el valencià amb una certa desimboltura, atesa la contínua relació de veïnat, tracte i mercadeig que tenien amb els cristians.517 Més interessant, i representativa de la noblesa valenciana, era l’actitud que tenia el senyor ‘vell’ respecte de les conversions fictícies operades pels agermanats. La Inquisició espanyola, motor intel·lectual de l’integrisme oficial a la Monarquia hispànica, volia donar-les per vàlides. Però els barons que tenien vassalls moros no hi estaven molt a favor, que diguem. D’ací que en Malferit lloara l’actitud de la bona musulmana, que havia tornat al costum dels seus pares, i no feia cas d’un sagrament del baptisme administrat per un capellà que arruixava els moros amb graneres a la vora del riu. No havia sigut aquest el cas d’Aielo, com hem vist, però si el de molts pobles, fins al punt d’haver esdevingut un tòpic –el dels batejos a granerades– en la polèmica inicial sobre la conversió dels moriscos (1521-1525). L’actitud del fill del senyor i hereu de la baronia, Francesc ‘el Jove’ (de Malferit i Vilanova), era diferent a la del pare. Així ho explicava als inquisidors un ciutadà de Xàtiva, el notari Joan Murta, que, estando en Alfarrazín, vido cómo los moros de Ayelo venían allí a fazer la çal·la [la salah o “oració” comunitària del divendres]. Y él les pidió que por qué venían allí, y ellos respondieron que mossén Malferit ‘el Joven’ no les dexava fazer la çal·la en el dicho lugar de Ayelo.518 La mesquita d’Aielo hauria sigut beneïda com església pel rector de l’Olleria, en temps de la revolució, i ara quedava en entredit, fins que el Sant Ofici dictaminara si les conversions havien sigut vàlides o no.

516

517 518

També ho feien uns altres senyors de vassalls moros de la primeria del segle XVI, com ara Gisbert Doms de Bonastre, senyor de Relleu (la Marina), o el comte de Cocentaina del 1570, el noble Ximèn Roís de Corella. Vid. VINCENT, Bernard, Reflexión documentada sobre el uso del árabe y de las lenguas romances en la España de los moriscos (siglos XVI-XVII), dins Sharq al-Ándalus. Estudios árabes, 10-11, Alacant, 1993-1994, ps. 731-748. Vegeu ORTIZ GARCÍA-BUSTELO, Luz, Moros y cristianos. Los moriscos de Albaida, Albaida, 1998. BENÍTEZ SÁNCHEZ-BLANCO, Rafael, ¿Cristianos o bautizados? La trayectoria inicial de los moriscos valencianos, 1521-1525, dins Estudis. Revista d’historia moderna, 26, València, 2000, ps. 11-36 (p. 29).

162


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 163

2. Història. Del neolític a la societat global L’any 1525, finalment, l’Emperador Carles, el Papa de Roma i la Santa Inquisició es posaren d’acord a donar per bones les ‘conversions’. Solament en algunes comarques valencianes s’alçaren en armes els moros, però foren sotmesos a ferro i flama, en l’anomenada Guerra d’Espadà (juliol-setembre del 1526).519 Ací tingué un protagonisme important el senyor d’Aielo ‘vell’, que era un dels militars més experimentats de la cavalleria valenciana. En Francesc de Malferit, de fet, capitanejà l’exèrcit de 3.000 homes que eixí de València, juntament amb mossén Blanes, germà del senyor de Cotes, i el ciutadà Baltasar Alegret.520 Davant de tot anava la bandera de València, ab lo Rat Penat, portada pel justícia criminal de la Ciutat; a continuació, los del Sentenar de Sent Jordi, és a dir, els cavallers del Centenar de la Ploma, i després, el senyor d’Aielo, comandant la primera de cinc companyies de soldats.521 Pica baptismal renaixentista de l’exmesquita morisca d’Aielo (1535),

En acabant, tornaria mossén Malferit a Aielo per a exusada de basi de ‘la font de l’Auelo’ durant segles. Despositada en l’acplicar als seus fidels vassalls que la cosa no tenia marxa entualitat a l’hort del palau marquesal rere: havien d’adoptar noms de cristià (Joan, Pere, Maria, etc.), almenys en documents oficials; renunciar a la mesquita, i comportar-se com a ‘nouconvertits’ o ‘cristians nous’; encara que continuaren treballant, tributant i sent discriminats socialment com a ‘moriscos’: heus ací la gran paradoxa. No obstant això, suposem que el senyor continuaria tenint mànega ampla amb ells. D’altra banda, els musulmans valencians podien simular que eren cristians mentre practicaven llur religió clandestinament, ja que la taqîya (una disposició especial, aprovada pel profeta Mahoma) així ho permetia fer als creients, en cas de perill per a la vida.522 A partir d’aleshores, els moriscos o ‘moriscats’ d’Aielo –que ja no moros, oficialment– començaren a rebre la visita de frares enviats per la inquisició. Gràcies a una d’aquelles visites, del 1527, sabem que Ayel·locomptava amb una cinquantena de famílies, és a dir, que s’havia recuperat l’estabilitat demogràfica d’abans de la crisi del 1508.523 Pel 1528 visità Aielo el missioner franciscà fra Bartolomé de los Ángeles, de 43 anys, natural d’Úbeda (Jaén) i coneixedor de la llengua àrab.524 En acabar la visita, comprovà que poc havia canviat en aquells anys, i ho féu constar així en el seu quadern de viatge: Ayel·lo: En Ayel·lo, lugar de don Francisco Malferit, la terçia parte del lugar estavan casados como moros aprés de christianos. E yo los hize reglar a todos. Y esto por falta del rector, que no quyere dar recaudo, podiéndolo açer.525 Es referia al rector de l’Olleria, al càrrec del qual havia quedat, provisionalment, la nova feligresia d’Aielo.

519

PARDO MOLERO, Juan Francisco, La Guerra de Espadán (1526). Una cruzada en la Valencia del Renacimiento, Ajuntament de Sogorb, 2001.

520

BORONAT BARRACHINA, P., Los moriscos españoles y su expulsión, València, 1901, vol. 1, p. 681.

521

SÒRIA, Jeroni, Dietari de Jeroni Sòria, a cura de F. de P. MOMBLANCH, Acció Bibliogràfica Valenciana, València, 1960, 10 de juliol del 1526.

522

RUBIERA MATA, María Jesús, Los moriscos como criptomusulmanes y la taqîya, dins Mudéjares y moriscos. Cambios sociales y culturales. 9º Simposio Internacional de Estudios Mudéjares (Teruel, 2002), Terol, 2004, ps. 537-548.

523

SALVÀ y BALLESTER, Adolfo, Los moriscos valencianos en 1527 y 1528, dins Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, 16, Castelló de la Plana,1935, ps. 363-376.

524

VINCENT, Bernard, L’evangélisation des morisques: les missions de Bartolomé de los Ángeles, dins RIBERA, Mª. Jesús (coord.), Carlos V. Los moriscos y el Islam (Congreso Internacional, Alicante, noviembre 2000), ps. 18-26; editat en la Biblioteca Virtual ‘Miguel de Cervantes’,apud Internet (www.cervantesvirtual.com).

525

VIDAL BELTRÁN, Eliseo, Un cuaderno de un visitador de moriscos, dins Estudis. Revista de historia moderna, 8, València, 1979-1980, ps. 35-69 (p. 63).

163


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 164

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

Transcorregué així un temps sense novetat, fins que el 1534, sent arquebisbe de València monsenyor Jordi d’Àustria, començà a organitzar-se el mapa pastoral de noves parròquies ‘morisques’. L’any 1535, el Sant Ofici i el vicari general de la diòcesi convingueren en... ...que la sglésia del lloch de Ayelo sia dimembrada de la sglésia de la Olleria y sia feta rectoria per si. Y que lo rector desta rectoria sia obligat de instruir los novament convertits de dit loch en nostra Sancta Fe Cathòlica, e administrar-los sagraments. Y per dot de dita rectoria y sustentació del rector de aquella, li han aplicades les primícies dels habitants de dit lloch de Ayelo y [territori de Cayrent], y que lo jus patronat de dita rectoria sia del rector de la Olleria, y la renda de les òlim mesquites.526 És a dir, que s’erigia la rectoria, amb advocació de Sant Pere –el patró dels Malferit– i es dotava d’un rector nomenat a proposta del seu col·lega de la Magdalena de l’Olleria. El nou capellà gaudiria de les rendes de les terres de l’habûs de la suprimida mesquita (donacions pietoses de moros d’antany) i de les primícies (1/32 dels fruits de cada collita, abans de delmar i partir amb la senyoria). Com que això no era prou, s’hi afegí després una dotació de 30 lliures, a descomptar dels 2/3 bisbals del delme eclesiàstic (1/12 part de la collita), que s’emportaven a València cada any els canonges de la Seu. Després d’uns mesos de funcionament parroquial, es comprovà que tot allò no era prou. I l’arquebisbe demanà ajut al senyor d’Aielo, Francesc de MalfeEl vicari general de la diòcesi mana erigir la parròquia i rectoria d’Aielo de Malferit, 1535 (Arxiu de la Catedral de València) rit. Aquest, no sabem si de bon grat o a desgana, en maig del 1536 féu donació a la parròquia d’una casa contigua a l’antiga mesquita (on s’havien habilitat església, abadia provisional i fossar) per fer abadia nova, i el gran hort que s’estenia entre el raval del Fondo, el solar de l’actual església i l’antic hortet de Darrere la Capella. Era un real ‘de senyor’, tancat de paret, i en la donació es facultava al rector per a tombar la tàpia –anys a venir– i edificar-hi una nova església; operació que es diferiria durant vora segle i mig, fins al segle XVIII.527 El que sí que faria el rector, de primera hora, seria encomanar una tosca pica baptismal de pedra picada, que en la primeria del segle XX aprofitaria de bassi per a la font de l’Auelo. La font fou retirada del carrer dels Sants de la Pedra, on es trobava, en la dècada del 1970, i des del 2003 es troba exposada al pati del palau dels Malferit o casa consistorial.528

526

ACV, Lligall 1.626, f. 42v.

527

Ibídem. Aquest document, el trobareu transcrit quan parlem de la mesquita, en l’apartat dedicat a l’època musulmana.

528

JUAN, Mª. Jesús – MARTÍ, Alícia, La font de l’Agüelo, dins Aielo de Malferit en festes, 2003, ps. 106-107. La pila estigué en ús sagramental fins al 1860, que és quan s’adquirí l’actual. És semblant a les ‘piques morisques’ del segle XVI que conserven encara els pobles de Bufali, el Ràfol de Salem i Sant Pere de Cartaina. Vid. SOLER, Abel, El Ràfol de Salem. Geografia, història, patrimoni,Ajuntament del Ràfol de Salem, 2007; SOLER, Abel, Bufali. Geografia, història, patrimoni,Ajuntament de Bufali, 2010; SOLER, Abel, Sempere. Geografia, història, patrimoni, Ajuntament de Sant Pere de Cartaina, 2011 (en premsa).

164


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 165

2. Història. Del neolític a la societat global El noble Francesc I ‘el Vell’ ja es trobava molt malalt quan féu la donació pietosa, potser pensant en guanyar mèrits cara al Cel: havia dictat testament el 5 de març del 1536.529 Pocs mesos després de la donació, morí el senyor vell i heretà la baronia Francesc III ‘el Jove’ (1536-1540), que ja no era tan jove com anys arrere, i que era casat amb Beatriu Blai. La presa de possessió feudal tingué lloc el 28 de setembre del 1536, en presència d’un Consell General de veïns al qual concorregueren 56 caps de casa.530 El 1539 ens trobem el baró subscrivint amb Pere-Joan Llopis un contracte d’arrendament de la senyoria per quatre anys, prorrogable uns altres quatre, per preu de 12.000 sous anuals.531 Pocs mesos després, morí Francesc III i fou succeït pel seu fill Jaume III de Malferit i Blai (1540-1568), que era casat amb Maria Carròs.532 El nou senyor era menor d’edat i estava tutelat aleshores pel seu parent Lluís Castellà de Vilanova, senyor de la baronia de Bicorb. Aquest no prengué possessió directament d’Aielo, el 25 d’octubre del 1540, sinó que ho féu a través d’un procurador seu, un escuder castellà anomenat Alfonso Brisueño. L’esperaven a la porta de palau, aquell dia, el justícia Melcior Fondell; els jurats Joan Bodol i Lluís Petraire (mossarabisme: “pedrapiquer”), i el mustassaf (oficial de pesos i mesures, aigües, camins i mercats) Antoni Bayeix. Entre altres coses, el procurador recorregué les estances del “castell o casa de senyor” (castrum sive domum domini) i penjà una rama d’un garrofer, en senyal de la possessió de la jurisdicció.

El cavaller mossén Malferit, senyor de la baronia d’Aielo

Els Malferit posseïen el palau medieval d’Aielo i tres cases al carrer de Montcada de Xàtiva, però solien viure normalment al palau de València, de la parròquia de Sant Andreu: la porta forana requeia al carrer de mossén Alapont (enfront la plaça i fossar de l’església de Sant Andreu); la de servei, al carreró que donava a cert carrer que anava a l’Estudi General (la Universitat Vella). Aquella casa noble disposava de moltes estances, capella, cofres plens d’indumentària de luxe i algunes curiositats.533 A l’oratori, per exemple, podia veure’s un Jesuset vestit de vellut negre guarnit d’or; llibres d’hores i missals; un portapau de la Trinitat; un altre Jesuset amb camiseta de fil i seda, de grana; una figureta de la Verònica, etc. A les cavallerisses, cavalls ben arreats, una galga roja, una escopeta i la baña de tenir pólvora, per a anar de cacera a la serra d’Aielo. Dalt a la cambra, 25 canyissos en les andanes de fer seda (...), dos canaris ab ses gàbies, i unes altres gàbies amb paixarells, gafarrons i calandris, i a la planta noble, taulers de jugar a les dames. Tot això segons l’inventari del 1536. El del 1539 afegeix, entre altres coses, una gàbia de papagay. I és que els Malferit eren uns grans aficionats a l’ornitologia.

529 530

APPV, Protocols notarials de Felip Martí, 1546, novembre 18. ARV, Escrivanies de cambra, any 1762, exp. 102; RELACIÓN del pleyto visto y por determinar, en grado de vista, concertado con citación e intervención de las partes, que sirve de memorial ajustado Una dama valenciana del segle XVI (...), que sigue don Pedro de Vallterra y Malferit contra doña Mariana Pertusa, viuda de don Carlos Roca, marqués de Malferit, como curadora de don Salvador Roca, marqués de Malferit, sobre la sucesión en propiedad de los lugares de Ayelo y Cairent, por la muerte de don Lucas Malferit (...), Tipogr. de José Esteban Dolz, València, 1766, p. 16.

531

Ibídem, p. 18.

532

ARV, Escrivanies de cambra, any 1762, exp. 102, f. 240.

533

Accessibles a través del darrer testament de Francesc ‘el Vell’. Ibídem, f. 306 i ss.

165


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 166

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

També eren aficionats, com els seus predecessors, a l’art de la guerra. Així ho demostraren l’any 1549, en Jaume de Malferit i el seu germà Pere, quan s’ajuntaren amb el comte d’Albaida per a batallar contra el baró de Bèlgida, per una partida que es disputaven enmig de la vall. A la fi, els oficials del rei aconseguiren avortar la lluita, però els implicats –entre ells el senyor d’Aielo i el seu germà– foren processats judicialment.534 Aquell any tot eren problemes per al noble senyor, ja que no pogué acabar de tornar als Castellà-Eslava el dot de la seua àvia Escolàstica, que en els capítols matrimonials del 1493 havia quedat reservat per a la família d’ella, una vegada morira la noble dona. La senyora havia mort el 1540, i els successius hereus del dot (Lluís Castellà de Vilanova, Joan Eslava de Carròs i, ara, son germà el canonge Jeroni Eslava de Carròs) no havien percebut encara el preu íntegre que reclamaven. Fins que, arribats al 1549, l’autoritat judicial decretà l’embargament de les rendes i senyories d’en Malferit. Aquestes estigueren segrestades durant els anys 1549 al 1555, per a passar-les quasi integrament als creditors.535 Per això ens trobem l’any 1549 el canonge Eslava prenent possessió d’Aielo, per mitjà del seu procurador, el mercader Ferrando García. Aquest ordenà al batle Joan Campar (morisc, administrador del feu), al lloctinent de justícia (encarregat de l’orde públic, mena d’agutzil) Bertomeu Peralta, al justícia Francesc Petraire, i als jurats Lluís Petraire i Francesc Bodol, que aplegaren el veïnat en Consell General. L’encarregat d’avisar tothom era el ‘missatge’ Antón de Almunia, que aconseguí convocar 64 vassalls a la Plaça, els quals assistiren a la presa de possessió del Castell, l’almàssera i la carnisseria. El colomer, ja faria anys que hauria sigut desmantellat, car no se’n parla més. La xifra de 64 veïns (uns 320 habitants) és indicativa de la bona marxa de l’economia local. Acomplit el termini de l’embargament, el 19 de maig del 1555, tornà a Aielo Jaume de Malferit per a recuperar el feu de mans del canonge.536 Els veïns es tornaren a congregar en la Plasa e Porche de dit lloch, i assistiren a una cerimònia semblant a les més amunt descrites. Antón de Almunia continuava sent el missatge i guardià del terme, i continuaven havent-hi 64 caps de casa, entre els quals es trobaven dos músics o ministrers: els ‘sonadors’ de cornamusa Gaspar i Jeroni ‘Cornamuset’. Hi havia molta afició a la solfa a la Vall d’Albaida, tant entre els moriscos (trompeters d’Atzeneta, menestrils de Carrícola), com entre els cristians vells (ministrils d’Albaida).537 La cornamusa, concretament, era una mena de gaita, coneguda tradicionalment entre els ministrers de València com ‘el sac de gemecs’. Tots els presents, continua la relació del notari... ...tenint lo noble don Jaume de Malferit en ses mans lo misal, prometeren e juraren a Nostre Señor Déu, e a la Creu, e als Sants Quatre Evangelis de aquell, de les sues mans y de boca [pronunciant jurament] al dit noble (...) per ver, legítim e indubitat senyor de aquells y del dit lloch (...); prometent etiam [= així mateix] éser-li de aquesta ora en avant bons, fels e verdaders vasalls, segons Furs de València. Després de tancar de manera teatral Miquel Carpés a la presó, acusat de portar una espasa –quan el nou senyor acabava de manar el contrari–, en Jaume passà per l’almàssera, la carnisseria i el forn, abans d’entrar a palau, i... ...trobant la porta de dit castell e cassa de senyor tancada, tocà grans colps a la dita porta de dit castell. E poch aprés hixqué a una finestra de dit castell lo onorable en Juan Cerdà, alcayt de dit castell y, endresant ses rahons al dit Ferrando Garcia [el notari, procurador dels Eslava] e a altres que allí estaven, dix: “què és lo que manau, senyors?” El procurador li explicà el cas i el per què de la presa de successió –de manera cerimoniosa–; l’alcait accedí a obrir la porta, i el baró rebé les claus del palau de mans del notari, abans de passejar-se per dins. Quan estava dalt, tragué el cap per una finestra, de hon se descubria lo dit lloch de Ayelo e molta part del terme, i digué en veu alta que prenia possessió de tot allò. Després de renovar l’alcait i uns altres oficials en els oficis respectius, el senyor, acompañat de tots los desús dits oficials, vasalls,

534

535 536

537

URZAINQUI SÁNCHEZ, Sergio, Un ajust de gent armada a Torralba (1549). Els conflictes del comte d’Albaida amb el senyor de Bèlgida, dins Alba. Revista d’estudis comarcals de la Vall d’Albaida, 20-21, Ontinyent, 2005-2006, ps. 24-37. ARV, Reial Justícia, vol. 798, anys 1751-1752, fs. 20-26. Ibídem, fs. 27-52, còpia del 1771 transcrita per GOBERNA ORTIZ, Fernando, Un documento sobre Ayelo (Aielo) del año 1555, cuando en Ayelo había un ‘castell’, dins Aielo de Malferit en festes, 1993, ps. 41-50. Vegeu SOLER, Abel, Albaida. Història de la ciutat,Ajuntament d’Albaida, 2011 (en premsa).

166


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 167

2. Història. Del neolític a la societat global veïns e abitadors del dit lloch de Ayelo (...), pasejà e anà per molts carrers de dit lloch. És a dir, que visità el carrer de les Tres Avemaries i, en acabant, pegà una volteta pels atzucacs del Fondo. En els anys subsegüents, el succés més remarcable fou el desarmament general dels moriscos valencians, decretat l’any 1563 pel rei Felip I (II de Castella). Es temia que pogueren aliar-se amb l’Imperi Turc i afavorir la invasió turca de la Meseta, a través del regne valencià. Així les coses, un comissari enviat pel virrei, Jeroni Sotans-Soler, en presència de Jaume de Malferit (8 de febrer, a les 6 i mitja del matí) escorcollà les 73 cases del poble i hi localitzà 7 ballestes, 60 espases, 17 punyals, 12 cervelleres, 8 llances, 6 rodelles, i un ‘asbrer’ o mànec de ballesta.538 Aquestes armes quedarien sota custòdia del baró: les tinga custodides y guardades en part segura, per on ningun vassall ni altra manera de parent no les toque, ni les prenguen. El 1568, a la mort de Jaume III,539 el succeí el seu fill Joan de Malferit i Carròs, que tenia fills de dues dones: de la primera esposa, Mència Joan, filles, de les quals vindrà la branca dels Malferit-Joan, que pledejaran contra els Roca en el segle XVIII; de la segona muller, Francesca Vallebrera, fills mascles, d’on vindrà la rama successòria dels MalferitVallebrera, que entroncarà en el segle XVIII amb els Roca.540 El nou senyor, con els seus predecessors, confiarà la gestió de les rendes a successius arrendadors: en els anys 1571-1575 li ho tenia arrendat, per exemple, al donzell Joan de Muntanyana.541 Mentrestant, l’oncle de Joan, Pere de Pontet morisc (segle XV o XVI) sobre la séquia mare, a la partida del Dilluns Malferit, moria heroicament en la defensa de Tunis (1574) contra la poderosa armada dels turcs otomans de Constantinoble. El nebot buscà testimonis dels fets a València, i els trobà l’any 1577. Dos soldats valencians, Antoni Leon i Vicent Codony, declararen davant notari que l’oncle havia mort en combat en defensa de la fortalesa de Junes. Vet aquí el testimoni de Leon:

538 539

ARV, Real, 652 (IV), fs. 1.373-1.379. RELACIÓN del pleyto visto y por determinar, en grado de vista, concertado con citación e intervención de las partes, que sirve de memorial ajustado (...), que sigue don Pedro de Vallterra y Malferit contra doña Mariana Pertusa, viuda de don Carlos Roca, marqués de Malferit, como curadora de don Salvador Roca, marqués de Malferit, sobre la sucesión en propiedad de los lugares de Ayelo y Cairent, por la muerte de don Lucas Malferit (...), Tipogr. de José Esteban Dolz, València, 1766, p. 24.

540

ARV, Escrivanies de cambra, any 1762, exp. 102.

541

APPV, Protocol núm. 11.701, 1571, desembre 3.

167


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 168

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

Honorable Antony Leon, soldat, que diu ser de edat de 24 anys, a instància del noble Joan de Malferit, senyor de Ayelo (...), dix: Que en el asalt que lo Turch, enemich de la Santa Fee Catòlica, feren a lo fort de Junes, entre altres persones que es trobaven en dita pelea, fonch lo dit don Pedro de Malferit, lo qual estava concertat ab Gavaldà, de per ninguna manera havia de rendirse, encara que tots los altres se rendiren. E així, havent tingut grandíssima pelea, que de quatre mil que eren no restaren cent cinquanta tan solament, i los que restaren se rendiren, i entre los quals que restaren vius no fonch reconegut estava lo dit don Pedro (...). Per tots los soldats fonch tingut per mort en dita jornada, per ço que estava en lo major perill de dita batalla, a on batien seixanta canons, y per mort i passat a millor vida.542 El mateix any 1574, l’arquebisbe sant Joan de Ribera modificà el mapa diocesà de rectories morisques, i n’erigí moltes de noves. La d’Aielo, que s’havia quedat frustrada –per falta de recursos– i que administrava directament el rector de l’Olleria, seria de nou segregada. El prelat dotà amb una renda de 100 lliures anuals el rector que cobrira la vacant d’Aielo, i li assignà les primícies del poble, que fins aleshores venia percebent i cobrant el canonge Miquel-Jeroni Beneito, titular de la rectoria olleriana.543 Però les novetats més importants s’estaven verificant en els camps de la demografia (de 50 a 70 famílies) i de l’agricultura (de 500 a 1.000 fanecades d’horta); gràcies –cap pensar– al progressiu establiment de franges de secà (el Dimecres, el Camí del Molí, el Divendres...) per a transformar-les en terra de reg. La culminació del projecte seria la construcció al final de l’Horta Gran d’un molí senyorial anomenat, per òbvies raons de localització topogràfica, el molí d’Allà Baix. La construcció d’aquest monopoli senyorial de nova planta, que requeria una concessió de la Corona –o de la batlia del regne– fou autoritzada el 1576. 544 Fou el 2 de maig de dit any, quan Onofre-Lluís Garcia, cavaller sots-rogat del noble Joan Aguiló-Romeu de Codinats, conseller reial i batle general del Regne de València, atenent a que Francesc Salines, notari, procurador del noble Joan de Malferit, senyor d’Aielo, ordenà arxivar l’escriptura següent: Davant la presència de vostra senyoria, molt noble batle general de la present ciutat y Regne de València, personalment constituhït lo noble don Joan Malferit, señor del lloch de Ayelo, lo qual, en tota aquella millor e pus apta via que de justícia pot y dey e a llur intent e propòsit applicar se puixa e deja, diu e proposa que lo dit lloch de Ayelo, propi d’ell, dit proposant, té pus de cent y deu vehïns y és lloch de molt gran milloria e augment, com de cascun dia se obren cases noves y·s poblen aquelles, y té son terme termenat; en lo qual, ell, dit proposant, sols té un molí construhït, ab dos moles, per a provehir de farines als dits vehïns e habitadors del dit son lloch [el Molí Propet]. Com lo dit molí sia molt roÿn e molga poch, no pot donar rahó en provehir de farines bastantment als dits vehïns e vasalls del dit lloch. E tant, que moltíssimes vegades se esdevé haver de anar los dits vasalls del dit lloch a modre a la [Èno]va [és a dir, als molins de Manuel?] e en altres parts fora del dit lloch, per no poder moldre lo dit molí de Ayelo bastantment per a dits vehïns de dit lloch, com sols vaja la una mola, en molt gran perjuhí, desatent e treball, així del dit propossant com de dits sos vasalls. Per remediar los quals danys, inconvenients e treballs, voldria ell, dit propossant, construhir y edifficar en lo terme del dit son lloch de Ayelo un altre molí, del qual, a més de que ab aquell serien remediats e reparats los dits danys, re resultaria beneffici per al patrimoni real de Sa Magestat. Se li admet la súplica, a canvi de pagar un cens anual simbòlic a la Corona (10 sous tan solament), més el reconeixement del dret de lluïsme (el 10% del preu al reial tresor, en cas de transferir el molí a altri). La llicència és per a edificar el nou molí on vulla i amb el nombre de moles que desitge, però sempre que informara al batle de Xàtiva del particular i que el tinguera acabat en el termini d’un any; termini que sí que s’acompliria. Apareixeria així sobre el mapa el molí d’Allà Baix o del Senyor, i quedaria arruïnat fins a la primeria del segle XIX el vell molí andalusí de baix del poble, el Molí Propet.545

542

Més detalls en GOBERNA ORTIZ, Fernando, Pedro de Malferit (Ayelo de Malferit, ca. 1540 – Túnez, 1574). Su muerte heroica en el año 1574, defendiendo la fortaleza de Junes, en la ciudad de Túnez, del ataque de los turcos, dins Aielo de Malferit en festes, 2003, ps. 82-92.

543

AHN, Consejos, Llig. 19.381, exp. 1; citat per RAMÍREZ ALEDON, Germà, L’Olleria, vila reial. Aproximació a la seua història, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1989, p. 376.

544

ARV, Batlia, llibre 228, fs. 436-440.

545

Tal com hem vist i comentat en el capítol geogràfic, en l’apartat dedicat a regs i molins.

168


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 169

2. Història. Del neolític a la societat global Tant els senyors com el poble prosperaven, animats per la bona marxa de l’economia del regne; malgrat alguns entrebancs puntuals. Per exemple, el cas del col·lector de rendes senyorials Francesc Teran, que fou denunciat pel síndic del Consell d’Aielo, Bertomeu Ridà, per practicar la usura (1579).546 Més encara havia prosperat l’Olleria, en oliveres, habitants, cases i diners. Els ollerians, l’any 1583, reuniren un bon grapat de monedes d’or i compraren al rei el privilegi de segregació jurídica respecte del municipi de Xàtiva. Seguidament, s’emportaren al poble les 8 o 9 famílies que quedaven als Vint-i-cinc, per a poder incorporar així el llogaret al terme, que estava pendent de ser atermenat. Sabien que comptarien amb l’oposició de Xàtiva i d’en Malferit, que encara s’intitulava ‘senyor dels Vint-i-cinc’ pel fet de posseir algunes cases, terres i solars. I per això, quan adquiriren el definitiu privilegi de ‘vila reial’, l’any 1588, exigiren dels funcionaris reials que hi constara explícitament que el lloc dels Vint-i-cinc era terme de l’Olleria. El qui paga, mana.547

El molí d’Allà Baix, obra del 1576, en el mapa del terme d’Aielo del 1753 (Arxiu Municipal)

Segons un testimoni del 1583, consta que s’han desfet la major part de les cases del dit loch dels Vint-y-cinch, y se n’an portat al dit lloch de la Olleria les bigues, portes, finestres, teules y rajoles, e altres coses.548 Els ollerians, després de pledejar amb la ciutat d’on se separaven, obtingueren dues sentències (1592 i 1593) favorables a la delimitació del terme que pretenien, encara que aquesta no seria definitiva fins al 1751.549 Resolta la qüesEl molí d’Allà Baix, a la vora del riu tió de Xàtiva, i vist per part dels Malferit la impossibilitat de recuperar els Vint-i-cinc, pactaren amb la vila de les Olles una concòrdia, l’any 1597. El baró reconeixia la pertinença d’aquelles terres a la vila reial de l’Olleria, i es comprometia a contribuir a dita vila un impost de la ‘peita’ molt rebaixat, pels solars i terres que allí posseïa. A canvi, els ollerians obtenien el dret de pas fins a la cacau del molí nou d’Allà Baix, per a arreplegar l’aigua d’ací, i la de les fonts

546

ARV, Reial Audiència, processos, part 3a., apèndix 6.655.

547

Més detalls, en RAMÍREZ ALEDON, Germà, L’Olleria, vila reial. Aproximació a la seua història, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1989.

548

Ibídem, ps. 136-138.

549

Ibídem, ps. 339-345.

169


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 170

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

de la Teula i l’Atjar –que naixen en terres dels Malferit–, i regar amb elles unes hortetes vora riu.550 També renunciava la ‘universitat’ o municipi de l’Olleria, el 1597, a reclamar les terres d’Aielo i Cairent, com a parts integrants del terme de la nova vila reial, malgrat que des del segle XIII o XIV havien pertangut al ‘quarter’, delmari i parròquia de l’antiga alqueria de les Olles. De fet, a partir de la separació de l’Olleria (1583), Aielo de Malferit passava a constituir el cap d’un dels quatre ‘quarters’ o districtes del terme particular de Xàtiva. Ara bé, els bancals de les Hortes Nova i Vella d’Aielo que foren propietat de gent de l’Olleria quedarien sotmesos a la jurisdicció del justícia de l’Olleria. Així les coses, si algú queia mort o ferit en un bancal de propietari ollerià, encara que estiguera a les portes d’Aielo, hauria de venir a investigar el cas el justícia de la vila reial; i això, per successives renovacions de l’acord, fins al segle XIX. S’havien produït cap al 1590 alguns canvis en la titularitat i gestió de la senyoria d’Aielo que són d’interés: En primer lloc, per defunció de Joan de Malferit (entre el 1589 i el 1591),551 havia heretat el feu el seu fill Lluc de Malferit i Vallebrera (mort circa 1626), que era menor d’edat i que, temps després, contrauria matrimoni amb Gràcia Bou. De moment, el regiment de l’herència paterna el portava l’oncle de la criatura, el cavaller Ramon de Malferit i Carròs. Aquest residia a València i ja s’encarregava pel 1588 de les coses d’Aielo, en nom Privilegi reial de segregació de l’Olleria respecte de la ciutat de Xàtiva, 1583 del seu germà Joan, ara difunt. De tota manera, (Arxiu Municipal de l’Olleria) l’administració directa del feu la duia el ciutadà d’Ontinyent Joan Barber, resident al palau d’Aielo, en cooperació amb uns altres agents comercials i recaptatoris. El 30 de desembre del 1588, Barber –descendent dels Barber de Cairent del segle XV?– tenia negocis amb un mercader italià assentat a València, Jeroni dal Fino, que s’encarregaria de vendre excedents agrícoles d’Aielo a la capital del regne. El mateix dia, Ramon de Malferit, que es trobava al lloc d’Aielo, reconegué –en nom del seu germà Joan– haver rebut de mans de l’arrendatari Barber 150 lliures, a descomptar del preu de l’arrendament.552 També fou Ramon de Malferit el negociador i el signatari (18 de juny del 1597) de la concòrdia del terme i de l’aigua amb l’Olleria, aquesta vegada en nom de tutor legal del seu nebot Lluc.

550

Ibídem, ps. 117-123 i 557-559.

551

ARV, Sentències, caixa 38, núm. 2.426.

552

APPV, Protocols notarials de Gaspar Vallés, 17.704, 1588, desembre 30.

553

Ibídem, 1588, abril 7. ‘Parrassis’ és el nom d’un estel i d’un personatge mitològic de l’Antiguitat. El pare devia ser algun humanista o aficionat a l’astronomia..., dic jo. Però la lectura és molt clara.

170


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 171

2. Història. Del neolític a la societat global

Representació de l’Olleria en el mapa del terme d’Aielo de Malferit del 1753 (Arxiu Municipal d’Aielo)

Un dels financers de la casa dels Malferit per aquell temps era el cavaller de la ciutat de València Vicent-Parrassis Ortís.553 Amb la qual cosa, vet com ja ens trobem amb dos dels llinatges –els Barber d’Ontinyent i els Ortís de València– repetits entre els repobladors aieloners del segle XVII, dels qui s’hi establiren una vegada expulsats els moriscos. Això és un fenomen ben habitual, ja que els nobles solien buscar entre les famílies del servei domèstic, amics, parents, coneguts, etc., persones necessitades de casa i terra, i interessades a formar part del contingent de colons de les cartes pobles. Però d’aquesta qüestió ja tractarem més endavant, on pertoque. De moment quedem-nos amb l’anecdòtica tasca parroquial, a la parròquia morisca d’Aielo (1593-1594), d’un frare dominicà molt carismàtic, el pare Jaume Bleda. Aquest és l’autor d’una voluminosa obra justificativa de l’expulsió dels moriscos, esdevinguda el 1609, i en ella fa referència al seu pas per la rectoria de Sant Pere Apòstol: Pues para dar fondo a esta dificultad [l’assimilació religiosa] y informarme bien de las heregías de los moriscos, para impugnarlas, quise estar algunos años entre ellos, enseñándolos y sirviéndoles de cura (...). Estuve un tiempo en Ayelo, lugar de don Lucas Malferit (...).554 I pogué comprovar de primera mà que

554

BLEDA, Jaime, Corónica de los moros de España,Tipogr. de Felip Mey, València, 1618, p. 942. Més detalls, en GOBERNA ORTIZ, Fernando, El dominico Jaume Bleda y su estancia en Aielo entre los años 1593 y 1594 para hacerse cargo de la rectoría de moriscos, dins Aielo de Malferit en festes, 2010, ps. 219-227.

171


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 172

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

els moriscos practicaven el dejú del Ramadà, oraven en secret a su falso profeta, i no tenien solució segons ell, per ser uns apòstates incorregibles, uns heretges malèfics i contumaços. Desplaçat el frare integrista a unes altres parròquies i calmades les aigües de la fe, patí la Vall d’Albaida els efectes d’una terrible passada de pesta, que afectà sobretot Xàtiva i Ontinyent. 555 El Consell d’aquesta segona vila havia enviat un cos de guàrdies al pont d’Aielo i a uns altres límits del terme, a manera de cordó sanitari, per a evitar l’arribada de castellans contagiats a la vila, ja que la pesta venia de Castella. Tot fou inútil, i el mal s’escampà pel Regne de València en els anys 1599-1600.556 Els moros calciners d’Aielo no donaven a l’abast, fent fornades de calç per a desinfectar els cadàvers d’empestats, que els ontinyentins abocaven al fossar de darrere l’església.557 Devia ser caòtica la situació de la vila del Pou Clar, en contrast amb la relativa calma d’Aielo, que devia tenir tots els portals tapiats i que pareix que no fou afectat per l’epidèmia. Això explica que per l’agost del 1600 un metge ontinyentí d’origen mallorquí, el doctor Vallcanera, abandonara aquella vila i trobara refugi i acollida a Aielo. Els jurats d’Ontinyent li oferiren 100 lliures –el preu equivalent a 4 cavalls, o tot un ramat d’ovelles– si tornava a la vila i els ajudava a frenar la catàstrofe. Però no sabem si es faria avant.558 La demografia d’Aielo de Malferit en els anys 1602 (150 famílies) i 1609 (160 famílies, uns 800 habitants) 559 no és indicativa de crisi, sinó de multiplicació de la població, gràcies a la disponibilitat d’una extensa ‘Horta Nova’ (no l’Horta Nova del segle XIX, que diem ara, sinó l’Horta Gran o General) i d’un extens secà en procés de rompuda. També hi influïen l’elevada natalitat de la comunitat morisca i la introducció en la dècada del 1570, en terres valencianes, de la dacsa grossa de les Índies, que era un font substancial de calories i que provava molt bé en les hortes de la terra.560 No obstant això, s’estava arribant a un cert grau de saturació, per falta de jornals per als joves, i de diners per a comprar blat. La comunitat morisca, a més, pledejava amb la ciutat matriu per esquivar els imposts de menjadors (pel consum de cereals), maridatge (pels casaments reials) i ‘capitatge’ (contribució personal a les arques de la Corona), amb sentències quasi sempre desfavorables (anys 16031606).561 La situació del regne, afectat des del 1600 per la profunda crisi de Castella, s’estava tornant complicada. Alguns joves moriscos campaven per la vall, dedicats al bandolerisme, mentre l’arquebisbe Ribera i els inquisidors debatien sobre la conveniència o no d’expulsar-los a tots. El decret d’expulsió general dels moriscos (setembre del 1609) arribà en un moment oportú per a ocultar la desastrosa política imperial de la Monarquia Catòlica al continent europeu. Era una manera de demostrar al Gran Turc i als ‘heretges’ europeus la força i les conviccions d’un imperi decadent, com era l’espanyol. Encara que, de retruc, s’arruïnara bona part de la noblesa valenciana, que se sostenia en bona mesura gràcies a la força de treball dels vassalls moriscos. Quan es conegué el decret de neteja ètnica, hi hagué una revolta a les terres de l’interior valencià. A la Mola de Cortes, els moros del rei Turigí, resistiren aferrissadament a l’atac dels tercios de Lombardíadesembarcats poc abans al Grau de València.

555

BOLUDA PERUCHO, Alfred i al., Les pestes de 1600 i 1648: el dietari de Josep Aznar i Francesc Sanç. Estudi i edició,col·l. Quaderns divulgatius, 5, Ajuntament d’Ontinyent, 1995.

556

BERNABEU SANCHIS, Alfred, Ontinyent, vila reial. De les Germanies a la Nova Planta, Ajuntament d’Ontinyent, 1992, p. 92. Vegeu també GRAU, Antoni – TEROL, Vicent, Cinc lletres dels jurats de l’Olleria als d’Ontinyent durant la pesta de 1600. Una aportació a l’heràldica municipal i a la història del vidre a l’Olleria, dins 3er. Congrés d’Estudis de la Vall d’Albaida (l’Olleria, 2010), L’Olleria, 2010.

557

Ibídem, p. 95.

558

L’oferta l’anota BERNABEU SANCHIS, Alfred, La pesta de l’any 1600 a Ontinyent, dins Almaig. Estudis i documents, 2, Ontinyent, 1986, ps. 16-17.

559

LAPEYRE, Henri,Geografia de la España morisca, Diputació de València, València, 1986, p. 50.

560

Cfr. CISCAR PALLARÉS, Eugenio, La Valldigna, siglos XVI y XVII. Cambio y continuidad en el campo valenciano, Diputació de València, València, 1997, ps. 35-36.

561

MOSCARDÓ ÚBEDA, José, El derecho de comedores, dins Almaig. Estudis i documents, 9, Ontinyent, 1993, ps. 124-137; ARV, Sentències, caixa 58, núm. 5.629.

172


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 173

2. Història. Del neolític a la societat global Comptaven aquests amb la cooperació de 300 milicians de l’Olleria, que havia enviat aquesta vila al servei de Sa Majestat.562 Quasi tots els moriscos d’Aielo acceptaren, vulgues no vulgues, el trist destí que els esperava al Magrib, i foren acompanyats per Lluc de Malferit al port de Dénia. Uns quants, però, confiaven en la llegenda messiànica del Cavall Verd: una muntanya de la vall de Pop que Al·là convertiria en un cavall volador, per a portar-los directament al Paradís promés. I amb aquesta esperança partiren i s’ajuntaren amb centenars de musulmans messiànics, a la mencionada muntanya de la Marina. Assabentats que venien a combatre’ls els soldats del rei, una mora fetillera d’un lloc proper a Ontinyent –que deu ser Aielo, per lògica– tractà d’endevinar per mala art el resultat del comMoriscos d’Aielo, vestits de roba de mudar, embarcant al port de Dénia, 1609 bat entre moros i cristians. O, si més no, això és el que conta Escolano en la seua ‘Història de València’. L’anciana bruixa pintà sis ous amb creus i sis més amb mitges llunes i... ...hizo por arte del demonio que batallasen los de las cruces con los de las medias lunas; y vio que los de las cruces acometían por la punta a los de la media luna y los rompían. Y, dándose por entendida, salió mesándose los cabellos y arañándose el rostro con lágrimas y gemidos, de que hubiesen de vencer los cristianos. Pero los moriscos dieron crédito al alfaquí, que les dijo que los había de amparar en su levantamiento un caballo verde. Y entendiendo que se decía por la sierra de Pop, cuyas dos puntas con lo que está en medio tiene figura de una silla de caballo, y es verde por ser monte; creyendo que había de aparecer un caballo verde que milagrosamente los había de librar, se subieron a la montaña, rotos y desvalijados.563 I allí romangueren els homes del rei Millení –que així s’anomenava llur líder–, esperant l’arribada de l’exèrcit, ja que el cavall verd no es mogué del sòl. Fins que foren massacrats per les tropes imperials espanyoles. Mentrestant, els moriscos d’Aielo –els supervivents a la travessada marina i als posteriors assalts– s’establirien per l’actual Algèria i Marroc. Alguns d’ells és probable que arribaren a participar en les expedicions de l’Imperi Marroquí cap al sud, a la conquesta de Tombuctú (conca del Níger). La primera onada fou la capitanejada, l’any 1590, pel renegat castellà Diego de Guevara, conegut pels moros com ‘Joder Patxá’, perquè no parava d’exclamar ‘¡joder, joder!’ Els 1.500 ‘renegats’ andalusos i valencians que l’acompanyaren (García, Gómez, Guerra, Bandera, Aguiar, Sastre, Mora, Esteve, Pina, Seguí, Tormo...) deixaren els cognoms als seus descendents. Aquest formen part d’una tribu del Níger coneguda com els ‘Arma’, perquè quan entraven en combat cridaven ‘¡al arma! ¡al arma!’ Després d’aquesta expedició, vingué la protagonitzada (en la dècada del 1610) per moriscos expulsats de València i altres parts, que havien trobat acollida al Marroc. Entre ells es trobaven, segurament, alguns moriscos d’Aielo, que han donat origen, dins del col·lectiu dels Dendi (o “Blancs”) de Benin i Malí, a una sèrie de famílies que ja són tan “negres” com la resta dels seus conveïns, però que conserven amb orgull el llinatge ‘Ayelo’.564

562

GOBERNA ORTIZ, Fernando, El dominico Jaume Bleda y su estancia en Aielo entre los años 1593 y 1594 para hacerse cargo de la rectoría de moriscos, dins Aielo de Malferit en festes, 2010, ps. 219-227 (p. 226).

563

ESCOLANO, Gaspar, Historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia, Tipogr. de Patricio Mey, València, 1611; reimpr. facsímil, Departament d’Història Moderna de la Universitat de València, 1972; citat per GOBERNA, F., El dominico Jaume..., p. 226.

564

Vegeu LÓPEZ GUZMÁN, Rafael i al., Españoles en la curva del río Níger, Universidad de Granada – Diputación Provincial de Granada, 1991; LLORÉNS REIG, Roberto, El nombre de Ayelo en África, dins Aielo de Malferit en festes,2005, ps. 80-83; DE LA CAL, Juan Carlos, Beninenses descendientes de moriscos expulsados. Los negros que fueron blancos, consultat en setembre del 2010 en ‘El Corresponsal de Medio Oriente y África, apud Internet (www.elcorresponsal.com).

173


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 174

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

Ací a la Vall d’Albaida, l’expulsió del 1609 féu desaparéixer de hui per a demà més de la meitat de la població, i deixà un buit de moment irreemplaçable. Els diferents senyors feudals competien per atraure colons, vassalls cristians vells, i atorgar-los cases i terres, per a signar amb ells cartes de població. En Lluc de Malferit i Vallebrera 565 s’afanyà a repartir 645 jornals de terra d’horta i secà (3.870 fanecades) a 57 famílies de colons, que s’establiren a les cases d’Aielo entre novembre del 1609 i Nadal del 1610, i signà amb ells uns ‘capítols de població’ o carta pobla. Aquest era un contracte entre el senyor i els nous vassalls, per mitjà del qual s’acordaven les particions de fruits i censos en diners a què quedarien sotmesos aquests i els seus descendents, i es regulaven uns altres aspectes de la vida local i l’organització municipal. Prèviament a la signatura de la carta pobla, els nous vassalls o ‘pobladors’ eren ‘establits’ pel senyor en el domini ‘útil’ d’una casa i d’una heretat, però ell conservava el domini ‘directe’ d’aquells béns. De fet, en el sistema feudal, la propietat no era plena, privada i capitalista, com ara, sinó compartida entre senyor i vassalls. El primer podia ‘consolidar’ el domini ‘eminent’ que tenia de cases i terres, en cas que aquestes foren dutes malament, en exercir el ‘dret de comís’ (expropiació) i retirant el domini ‘útil’ de què gaudia el vassall. D’altra banda, el vassall s’obligava a reconéixer el domini ‘directe’ del senyor, partint amb ell fruits i pagant-li uns censos en diners cada any: les rendes ‘dominicals’. L’establiment de terres i cases era de tipus ‘emfitèutic’, segons que ho regulaven els ‘Furs de València’. És a dir, que aquells immobles eren cedits pel senyor al poblador i als seus descendents a perpetuïtat, amb la facultat de transmetre’ls en herència, cedir-los, vendre’ls, etc., prèvia llicència senyorial. Tot això sempre que reconeguera el dret de prelació del senyor en la transacció (dret de fadiga) i sempre que el venedor abonara el 10% del benefici de la venda d’aquelles terres (dret de lluïsme) a les arques senyorials. A més a més, el senyor establia una sèrie de monopolis o ‘regalies’ (el molí, el forn, la tenda-taverna, la carnissera, el teular...) on havien d’anar a comprar, a beure vi, a moldre, etc., els vassalls i les seues famílies. També intervenia el baró en l’elecció dels oficials del municipi, de vegades elegint-los ell directament; en altres llocs, tatxant els noms no desitjats d’una terna de candidats enviada pel veïnat, a ell o al seu batle o procurador. La primera carta pobla d’Aielo –després en vindria una segona– se signà, sota els pressuposts anteriors, en desembre del 1610. I continuava vigent encara dos-cents anys després, quan el diputat aieloner a les Corts de Cadis, Pere Aparici, la llegí en sessió del 13 de març del 1813, quan demanava la supressió dels abusos senyorials sobre els vassalls valencians.566 En el preàmbul a la lectura del document, explica que havia signat per Lluc i els 57 pobladors del 1610, en presència del notari de l’Olleria Honorat Mompó, amb els capítols següents: 1º. Que los pobladores de dicho lugar debían pagar a dicho don Lucas y sucesores, del trigo, cebada, anís, legumbre y panizo que sembrarían en las huertas, de quatro barchillas, una: llevar las espigas del panizo a la plaza de Palacio, pelarlas y limpiarlas, subírselas a la cambra;guardándose él mismo orden en el lino. 2º. Que no pudiesen sembrar más de dos anegadas de ortaliza, bajo pena de perderla, pagando diez sueldos anuales por anegada. Y a más, si plantavan cebollas debían dar al señor por cada casa una ristra de ellas. 3º. Que debían dar y pagar a éste y sucesores la mitad de todo lo que cogerían de los árboles, a saber: de los olivos, algarrovos, moreras, nogales y todo otro qualquiera género de árboles, exceptuando las higueras –que daban francamente–; llevando los frutos a la casa del señor. 4º, 5º y 6º. Que el azeyte debía partirse a la mitad; llevando para ello las azeytunas a la almazara del señor, quedándose éste el remuelto y herraje, es decir, que el cosechero enfiteuta solamente debía percibir la mitad del aceite claro.

565

Que havia adoptat un ‘morisquet’ orfe de Millars, anomenat Juan, de 9 anys d’edat. Cfr. GIRONÉS, Ignasi, Els morisquets de la vall, dins Almaig. Estudis i documents, 16, Ontinyent, 2000, ps. 35-40 (p. 38).

566

Transcriu la intervenció d’Aparici MOXÓ, Salvador de, La disolución del régimen señorial en España, CSIC, Madrid, 1965, doc. 3 de l’apèndix, ps. 201 i ss.; la carta pobla, en les ps. 209-211.

174


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 175

2. Història. Del neolític a la societat global 7º. Que de las azeytunas que adobasen o, según se dice, pusiesen en tinaja, pagarían el tanto estipulado de la oliva, que llevarían a la almazara de la señoría para reducirla a azeyte. 8º. Que las algarrobas debían partirse a la mitad, llevándolas el cosechero a la plaza de Palacio, y, partidas, debían subir a la casa de señor la parte perteneciente a éste. 9º. Que debían dar dos rejas a los olivos y algarrovos, y, en su defecto, lo haría el señor a sus costas. 10º. Que cada uno debía cultivar tierra campa en el secano, para sembrar medio cahíz de trigo o cebada anualmente. Y no verificándolo, el señor lo haría a sus costas.

Plegant garrofes

11º. Que de todo quanto sembrasen en el secano debían partir al 5º. 12º. Que por cada anegada de viña de las que el señor establecía debían pagar un sueldo, podándolas y cultivándolas a uso y costumbre de buen labrador, y, en su defecto, lo verificaría el señor a sus costas. 13º. Que de las viñas que plantarían en adelante pasasen al señor ocho dineros anuales por anegada, transcurridos quatro años desde su plantación. Pero con el pacto que, de 14 en 14 tiras, debían plantar olivo o algarrovo, replantando en los sitios en que se secasen. Y no haciéndolo, pudiese el señor comisarle la tal viña o viñas. Y del olivo o algarrovo que así plantasen, pagarían al señor el tercio de sus frutos. 14º. Que debían esporgar y escombrar anualmente las moreras, a uso y práctica de buenos labradores. Y de lo contrario lo haría el señor a sus costas, partiendo la oja a la mitad. Y de las moreras, que en adelante pagasen solamente el tercio. 15º. Que debían conservar la iglesia, murallas, portales de dicho lugar y casas. Y en su defecto lo haría el señor a costas del común, y las casas, por costa del particular. 16º. Que debiesen conservar las acequias, limpiarlas y hacer quanto se necesitase para su conservación, exceptuada la paga del albañil, que quedaba a cargo del señor. 17º. Que debían pagar cequiage y guardianage según se había acostumbrado hasta entonces. 18º. Que no pudiesen cortar pino alguno de aquel término, bajo la pena de 60 dineros, sin preceder licencia del señor, que la daría en todo tiempo para cortarles, siendo para cosas justas. 19º. Que por cada casa debían dar al señor, al tiempo de la trilla, una xábega de paja de trigo, y no de cebada, llevándola a casa del señor. 20º. Que de las casas y tierras que vendiesen unos a otros debían pagar 2 dineros por libra de censo, fadiga y luismo, perpetuamente; precediendo la licencia del señor, como se acostumbrava pedir a los señores directos, debiendo hacer la venta a persona que tubiere allí su domicilio o quisiese contraherlo, sin poder cargar censo sobre dichas fincas, especial ni generalmente, bajo la pena de comiso. 21º. Que debían moler en el molino del señor, bajo la pena de 60 dineros por cada vez que lo contrario hicieren, debiendo el señor dar el molino corriente. Y que ninguno pudiese vender harina, bajo la misma pena.

175


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 176

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

22º. Que dicho señor reservava para sí las yerbas del boalar, según lo había acostumbrado hacer, y sus antecesores; como también se reservava todas las demás regalías (tienda, mesón, panadería, carnicería, horno...), sin poderse vender cosa alguna que se vendiese en la tienda, como era atún y sardinas, a no ser que precediese licencia del señor, bajo la pena de 60 dineros. 23º. Que debiesen prestar el juramento y homenaje, en poder de dicho señor o sucesores, conforme a fueros y privilegios del reyno, buenas prácticas y costumbres de dicho pueblo, y conforme a la jurisdicción suprema. 24º. Que, a más de todo lo referido, dicho señor haría a los vasallos nuevos pobladores, habitantes en el expresado lugar, tres escalas: los de la primera, a más de las obligaciones indicadas, debían entregar al señor 5 dineros cada año; los de la segunda, 3 en 10, y los de la tercera, 2 de dicha moneda por el tiempo de 12 años, principiando en san Juan de junio de 1611, y la primera por mitad en Navidad de 1612. Último. Que todos los vasallos nuevos pobladores que habían entrado en esta capitulación y establecimiento, debían tener su domicilio en aquel pueblo, con el cabeza de casa, su muger, hijos y familia si la tenían; y si estubiesen un año ausentes, el señor les podría comisar casa y tierras. Al cap de huit mesos, es coneix que sorgiren algunes desavinences entre senyor i vassalls, i aquests obligaren el senyor a eliminar el capítol 24, el dels pagaments en metàl·lic. I el debat donà lloc a la signatura, davant del mateix notari, d’una segona carta pobla modificada (16 d’agost del 1611), que és pràcticament una còpia de la precedent.567 Heus ací un extracte dels capítols més interessants de la segona carta pobla: I. Primo, que los pobladors del lloch de Ayelo dit de Malferit sien obligats de donar y pagar al señor del present loch eo a sos successors en aquell, del forment, sevada, batafalua, llegums, adasa, panís..., que sembraran en les ortes de dit loch, de quatre barcelles una; de la mateixa manera que acostumen y solen partir lo blat y sevada a les heres. Així mateix, sien tenguts y obligats a partir la adasa, lo panís, a la plaça de Palàcio, y netejar les panolles de les espigues. Y netes aquelles, partir al quart ab dit señor, y la part que al dit señor incumbirà, pujar aquella a la casa del dit señor eo graner. E lo mateix orde esguarden en lo lli que sembraran en les ortes del susdit loch. II. Ítem, que la ortalisa que sembraran en les ortes, ço és, alfals, melons, carabases, cebes, alls, naps, cherevies y altre qualsevol gènero de ortalises, sien tenguts y obligats a donar y pagar al señor desús dit, et etiam als successors de aquells, a deu sous per cascuna fanecada. Y que les cebes que·s sembraran, a més de pagar los dessús dit deu sous, sien obligats a donar y pagar per casa un bras de cebes al predit señor; entenent-se emperò aquells que sembraran dites cebes. Y els que no en sembraran, no sien tenguts a dar dit bras. Entenent-se que la ortalisa que han de sembrar en dites hortes no puga exedir de dos fanecades, sots pena de perdre aquella. III. Ítem, que sien tenguts y obligats a donar y pagar al dit señor de Ayelo, y als seus successors en dit loch, la mitat de tot lo que culliran en los arbres del terme de dit loch, ço és, oliveres, garrofers, moreres, noguers et altre qualsevol gènero de arbres; exceptades les figueres, les quals dóna lo predit señor francament, sens interés ningú. IIII. Ítem, que tots los fruyts dessús dits los hajen de portar y porten a la casa de señor, e les olives a la almàsera, sí e segons en los capítols següents pus llargament és de veure. V. Ítem, que lo oli se haja de partir a la mitat, ab obligació de portar les olives a la almàsera eo casa del señor, y que lo pinyol que se ha de remoldre de dites olives sia per a dit señor eo successors de aquell. VI. Ítem, que les olives les hajen de fer y moldre ab ses cavalcadures en la almàsera del señor, servint lo pinyol per a dit señor, com desús és dit.

567

ARV, Manaments i empares, any 1631, llibre 6, mà 55, f. 16 (reg. del 26 de novembre del 1631); GUAL CAMARENA, Miguel, Las cartas pueblas del Reino de Valencia. Contribución al estudio de la repoblación valenciana, Generalitat Valenciana, València, 1989, p. 95; BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Aportación a la historia de Ayelo de Malferit, Tipogr. de Marí Montañana, València, 1982, ps. 29-31.

176


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 177

2. Història. Del neolític a la societat global VII. Ítem, que les olives que·s culliran per adobar la gerra les haja de cobrar lo señor ab olives, de la part que li imcumbirà de aquella que·l vasall eo poblador li portarà eo tindrà en la almàssera de la señoria per a fer oli. VIII. Ítem, que les garrofes se hajen de partir a la mitat, ab oligació de portar aquelles a la plaça de Palàcio y, partides, pujar la part que pervindrà e incumbirà al señor a la casa del predit señor. (...) XI. Ítem, que tinguen obligació de tot lo que sembraran en lo secà, forment, cevada, avena, matalafuga e qualsevol gènero de legums, de partir-o al quint ab dit señor o sos successors en dit loch. XII. Ítem, que sien obligats a pagar per cascuna fanecada de vinya de les que huy el señor estableix, un sou per fanecada en cascun dia e festa de Tots Sants, perpètuament; començant la primera paga lo dia e festa de Tots Sants primervinent, del present any e corrent mil sis-cents y onse. Y sien obligats de podar-les y cultivarles a ús y costum de bons lauradors; com no, lo dit señor les puixa fer podar y cultivar a despeses y gastos dels contrafahents. (...) XVIII. Ítem, que sien tenguts y obligats per casa de dar a dit señor cascun any, en lo temps del batre el forment, una xàbega de palla, y portar aquella a casa del dit señor, y que dita palla sia de forment y no de sevada.

Fusell antiquíssim –de gran interés etnogràfic– entre les runes de la casa dels Cups (l’antic trull senyorial), al carrer de les Primícies. En la foto, José Ramón Juan

(...) XX. Ítem, que sien tenguts y obligats de les cases que vendran uns als altres del dit loch, y de les terres del territori del predit terme, de pagar dos sous per liura de dinés, de cens, fadiga y loïsme, perpètuament, al dit señor e a sos successors del loch. La qual venda de cases y terres no puguen fer sens precehir licència de aquell, sí e segons se sol y acostuma demanar als señors directes, los quals tenen censos, fadigues y loïsmes. Y no puxen vendre casa ni terres a persona ninguna, sinó aquella que tindrà son domicili e cap major en dit loch, que vulla venir a viure y habitar en aquell y tenir allí son domicili y cap major. Y que en les cases y terres no puixen carregar ni imposar censal algú, specialment ni expresa, ni generalment, sots pena de comís. XXI. Ítem, que sien tenguts y obligats los dits pobladors a moldre en lo molí del señor, sots pena de sexanta sous cascuna vegada que lo contrari faran; entenent-se emperò que lo señor haja de donar, ell o sos successors, molí corrent, y que ningú puixa vendre farina, sots la mateixa pena. XXII. Ítem, que lo dit señor se retura vers sí lo herbatje del bovalar de dit terme, sí e segons ho a costumat fer ell y sos predecessors fins a huy. Et etiam, se retura totes les demés regalies: tenda, hostal, fleca, carniseria, forn... Y que no puixen vendre nenguna mercaderia que es trobe en la tenda (arròs, toñina, sardines...), sens llicència del dit señor eo persones que tindrà en son loch, sots pena de sexanta sous.

177


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 178

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

En qualsevol de cas, les condicions d’ambdues cartes pobles, si bé no tan dures com les aplicades als moriscos, sí que eren molt dures per als nous pobladors cristians vells. Més encara, si ho comparem amb la situació de relativa franquesa dels llauradors de viles –de reialenc o de senyoria, tant se val– fundades per Jaume I en el segle XIII com a ‘franques’: Albaida, l’Olleria, Ontinyent o Bocairent,568 d’on procedien molts dels pobladors d’Aielo. Això indica que els nouvinguts eren gent sense patrimonis ni recursos, que acceptaven bonament allò que els donaven, amb la resignació d’haver de partir collites amb el senyor i sotmetre’s a regles que fera falta. Solament la qualitat de la terra d’Aielo de Malferit justificava la voluntat de quedar-se.

Llenç de la Mare de Déu del Roser (1625?), pertanyent probablement a la confraria del Roser (església parroquial de Sant Pere apòstol)

Per la seua banda, el senyor tampoc no ho tenia molt fàcil per a superar la crisi de rendes provocada per la neteja ètnica. La monarquia de Madrid tractà de congraciar-se amb els nobles perjudicats atorgant-los les terres dels seus vassalls moriscos que hagueren posseït en reialenc –un bon pessic, en el cas d’Aielo– i algunes altres compensacions econòmiques. Intercedí també la monarquia entre els senyors endeutats i els creditors desesperats, per tal que aquests acceptaren rebaixes, dilacions i allargament de terminis. No obstant això, un grup de creditors de la senyoria, encapçalat pels propietaris xativins Jaume Bru, Bertomeu Russafa i Caterina Albinyana, pledejaren contra Lluc de Malferit per causa dels impagaments (1622).569 El baró tenia arrendat el feu, pel 1623, al donzell Josep Llobera, que li passava una pensió, però que destinava bona part dels ingressos a cobrir deutes i interessos endarrerits.570

No sols els veïns i la senyoria es reorganitzaven aleshores. També la parròquia, on es constituí la confraria de la Mare de Déu del Roser (5 de gener del 1625), amb un vas sepulcral comú, on el veïnat, per pobre que fóra i a canvi d’una modesta quota anual, tenia la sepultura reservada en sòl sagrat. La confraria es creà per iniciativa de fra Vicent Llombart, superior dels

568

Allí pagaven delmes i primícies, l’impost municipal de la peita i unes altres càrregues menors, però no havien de lliurar ni la tercera ni la quarta part de segons quins fruits a cap senyor. El marqués d’Albaida, per exemple, sols partia collites amb els emfiteutes dels llocs exmoriscos, com ara Benissoda o l’Aljorf.

569

ACX, Lligall 35, doc. 161.

570

ARV, Protocols notarials de Crespí Pèrez, núm. 1.773, 1623, gener 24.

178


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 179

2. Història. Del neolític a la societat global frares dominicans del convent de la Mare de Déu de l’Oreto (l’Olleria), que solien venir a Aielo a predicar i a ajudar a confessar al rector. Els confrares celebraven la festa de la Candelària, el primer diumenge d’octubre, i una missa amb rosari tots els dissabtes; cosa que els servia de lloc de trobada i de socialització.571 Aprofitant la situació de feblesa de la senyoria, els ramaders de la ciutat de Xàtiva volgueren disputar-li al baró d’Aielo la possessió dels ‘herbatges’ d’Aielo i Cairent. L’herbatge o dret de pastura era un dret o ‘regalia’ del senyor, que tenia reservada tota la terra erma per a llogar-la a ramaders, generalment de pobles o de comarques veïnes. La major part d’aquesta terra de pastura es localitzava històricament a Cairent, que era la part més erma del terme. De fet, i segons la documentació del 1760, els senyors d’Aielo havien amollonat tota la serra de Cairent, des de la cova de Canet fins al límit amb l’Olleria com un gran ‘bovalar’ o devesa senyorial de pastura, per a poder-la arrendar com un sol lot. Diferents ramaders d’Ontinyent, de l’Olleria o d’Agres pactaven cada any el preu de l’arrendament de l’herbatge (una renda senyorial més) i, fet el tracte, enviaven els seus pastors amb el bestiar d’ovelles i cabres. Els ramaders del poble disposaven de la resta del territori local, llevat d’un quadre de terres que comprenia des del camí de l’Olleria i l’assegador del barranc de Serrans, fins a la vora del riu, inclosa l’Horta Gran i la riba del mateix flum. Aquest espai, anomenat la ‘redonda’ –aragonesisme comú entre valencians–, era vedat a ramaders locals i forans. Es reservava per a alimentar el bestiar de moltons de la carnisseria d’Aielo, propietat o ‘regalia’ del senyor. Quan la senyoria arrendava la carnisseria a algun ramader, és a dir, el proveïment de carn al poble durant un o més anys, li arrendava també la redonda. Doncs bé, l’any 1626 –tornant al fil de la història que ens havia portat ací–, els xativins qüestionaren que l’herbatge del bovalar de Cairent fóra propi del senyor d’Aielo, ja que trobaven i afirmaven que estava dins la contribució y terme particular de aquella [ciutat] lo lloch de Ayelo, y una partida dita de Cayrent. Y com a tal loch y no baronia, situada dins del dit terme y contribució particular, es estat tostemps y està tengut. Així que els veïns de Xàtiva podien entrar a herbejar y pasturar en lo districte y territori del dit loch de Ayelo sense cap impediment. La ciutat presentà diferents testimonis, en favor seu, i Lluc de Malferit replicà amb una tanda de testimonis de l’Olleria que recordaven com havia arrendat ell tothora aquella devesa de prats. I és que la jugada era també contra els ramaders de l’Olleria, que era terme separat de Xàtiva des de feia poc. Per això els de la ciutat tragueren de l’arca un privilegi del 1336, segons el qual el rei prohibia l’entrada de bestiars ‘estranys’ en terme de Xàtiva, i els de l’Olleria ja eren estranys a Aielo, perquè no formaven part del mateix terme. Al final, els intents de Xàtiva no reeixiren, i el senyor d’Aielo pogué gaudir lliurement de les seues pastures.572 En Lluc de Malferit tenia ara unes altres preocupacions. En les Corts Valencianes del 1626, en les quals participà, sol·licità i obtingué del rei el reconeixement com a fills legítims de dos fills bords que tenia: Francesc i Carles de Malferit, los quals ha hagut e procreat essent casat, y de dona soltera.573 Eren, en efecte, el producte d’una relació extraconjugal de 6 o 7 anys amb una tal Magdalena Bimbo, que aleshores era donzella. La legitimació d’aquests fills donaria peu a un llarg contenciós successori, entre Francesc Malferit-Bimbo (nat el 1624) i els seus hereus, d’una banda, i una rama legítima dels Malferit-Joan que venia del segle XVI. El contenciós, encetat el 1636, es resoldria a favor de la primera part, però ja molt avançat el segle XVIII (l’any 1767), quan el litigi era entre els Roca-Pertusa (la branca legitimada) i Pedro de Vallterra i Malferit (l’aspirant descartat, per decisió judicial inapel·lable).574

571

CASANOVA, Emili, Les confraries i les festes de la Vall d’Albaida en 1771, dins Almaig. Estudis i documents, 19, Ontinyent, 2003, ps. 65-78; JUAN, Mª. Jesús – SANZ, Mariló, La confraria i les festes d’Aielo de Malferit en 1771, dins Programa de Setmana Santa, Aielo de Malferit, 2008, s. p.

572

ARV, Governació, Processos criminals, caixa 4.493, exp. 1.864.

573

ARV, Corts, 519, f. 364.

574

Més detalls en: RELACIÓN del pleyto visto y por determinar, en grado de vista, concertado con citación e intervención de las partes, que sirve de memorial ajustado (...), que sigue don Pedro de Vallterra y Malferit contra doña Mariana Pertusa, viuda de don Carlos Roca, marqués de Malferit, como curadora de don Salvador Roca, marqués de Malferit, sobre la sucesión en propiedad de los lugares de Ayelo y Cairent, por la muerte de don Lucas Malferit (...), Tipogr. de José Esteban Dolz, València, 1766; CASTAÑEDA y ALCOVER, Vicente (ed.), Relaciones topográficas e históricas del Reino de Valencia, hechas en el siglo XVIII a ruego de Don Tomás López, Tipogr. de la Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, Madrid, 1919-1924, vol. 2, p. 111.

179


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 180

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

L’any 1636, després del traspàs de Lluc de Malferit sense fills haguts de matrimoni legítim, prengué possessió d’Aielo el bastard ‘legitimat’ Francesc IV de Malferit (1636-1676), acompanyat de sa muller, Jerònima Olzina. Prengueren possessió del castell o casa de senyor, la carnisseria; la tenda, taverna i fleca de pa, i l’almàssera senyorial. I ho feren en presència, no de 57 caps de casa, sinó tan solament de 46, xifra indicativa de les dificultats i desercions posteriors a la signatura de la carta pobla. La crisi també s’explica per la sequera que es visqué a la comarca en els primers anys de la dècada del 1620, que foren els més difícils. En qualsevol cas, una pèrdua del 19% de la mà d’obra no és tan greu com les enregistrades en unes altres senyories exmorisques, en algunes de les quals els vassalls eren la meitat que els pobladors del 1610. Heus ací el primer llistat disponible d’aieloners cristians vells, és a dir, de nissaga i llengua valenciaEls repobladors del segle XVII són els avantpassats directes dels actuals aieloners nes; els avantpassats directes dels actuals habitants d’Aielo de Malferit: Miquel Sanç de Pau, justícia; Ventura Joan, batle; Miquel Colomer, jurat en cap; Francesc Ortís menor, jurat segon; Miquel Sanç de la Font, lloctinent de justícia; Vicent Belda, mustassaf; Vicent Domènec, Genís Colomer major, Francesc Estanric, Vicent Gascó, Josep Aparici menor, Honorat Mompó, Francesc Joan, Joan Tortosa, Josep Mollà, Josep Mira, Lluís Rico, Francesc Armengol, Josep Bernabeu, Gaspar Ferrandis, Joan Eixea, Lluís Barber, Francesc Ximènez, Joan Beneito, Joan Cerdà, Dídac Ximènez, Miquel Valls, Antoni Cerdà, Diego Puerto, Diego Cano, Bertomeu Lòpez, Andreu Joan, Lluc Ortís, Gabriel Castelló, Bernat Sanç, Jaume Bataller, Francesc Ortís major, Jaume Belda, Josep Garrigós, Antoni Martí, Gaspar Ortís, Vicent Baldomar, Joan Galbis, Lluís Sanç, Pere Garrigós i Pere Belda.575 La procedència dels colons o ‘pares fundadors’ de l’actual Aielo era, en bona lògica, de la ciutat i les viles i llocs de cristians vells de la rodalia, coneixedors del terme i de les terres on es disposaven a viure. Així doncs, trobem que hi predominen els arribats de l’Olleria (Mompó, Mollà, Valls, Cano, Sanç, Joan, Eixea, Lòpez), Xàtiva (Estanric, Mira, Rico, Ximènez, Garrigós), Bocairent (Belda, Domènec, Beneito, Puerto) i Ontinyent (Tortosa, Bernabeu, Barber, Ferrandis); encara que també hi ha coneguts de València duts pel senyor (Ortís, Gascó, Aparici, Baldomar), i altres d’Agullent (Cerdà), Cocentaina (Armengol), Alcoi (Colomer) i la Pobla del Duc (Bataller).576 Només prendre possessió del feu, Francesc de Malferit es dedicarà activament a promoure l’economia d’Aielo, mitjançant

575 576

ARV, Escrivanies de cambra, any 1762, exp. 102, f. 1.018 i ss. La procedència de cada llinatge, la deduïm dels estudis d’antroponímia històrica (CASANOVA, Emili, Onomàstica històrica d’Agullent, dins Agullent, 1585-1985. IV Centenari de la segregació jurídica d’Agullent d’Ontinyent, Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, Ontinyent, 1985, ps. 99-124; CANO, Josep - CASANOVA, Emili, Els llinatges d’Ontinyent entre 1343 i 1867, dins Butlletí de la Societat d’Onomàstica, desembre de 1986, ps. 57-77; CASANOVA, Emili, Antroponímia d’Aielo de Malferit, dins Aielo de Malferit en festes, 1988, s. p.; GUINOT, Enric, Els fundadors del Regne de València. Repoblament, antroponímia i llengua a la València medieval, 3 i 4, València, 1999) i de les nombroses monografies d’història local de la comarca publicats en els darrers anys (RAMÍREZ ALEDON, Germà, L’Olleria, vila reial. Aproximació a la seua història, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1989; SOLER, Abel, De Vilanova de Rugat a la Pobla del Duc. Persones i fets d’un poble de llauradors de la Vall d’Albaida, Ajuntament de la Pobla del Duc, la Pobla, 1999; SOLER, Abel – FERRE, Josep-A., Història de la vila de Bocairent, Ajuntament de Bocairent, 2003); vist que s’han perdut els registres sagramentals de l’època, que són una font d’informació més segura.

180


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 181

2. Història. Del neolític a la societat global l’atracció d’una nova onada de colons. Els buscarà als mateixos llocs d’on procedien els primers, és a dir, Bocairent (Pasqual, Maïques, Calabuig), Ontinyent (Francés, Riera), Xàtiva (Borredà, Martí), l’Olleria (Garcia, Borràs, Vidal), Alcoi (Moltó), Albaida (Bellver), Benigànim (Llàrio), etc. Fins al punt que, en una dècada, aconseguirà augmentar la població d’Aielo en un 40%. Heus ací la memòria de les 81 cases d’Aielo, certificada pel notari de Xàtiva Joan Julbe, que els jurats remeteren a la Generalitat Valenciana l’any 1646: Pere Cots, Pere Eixea, Pere Belda, Josep Riera, Joan Eixea, Francesc Ortís, Joan Bellver, Antoni Borràs, la vídua na Mollana, Diego Cano, Francesc Ortís, Gaspar Ortís, Miquel Valls, Joan Rico, Andreu Joan, Francesc Joan, Francesc Oller, Josep Galindo, Pere Bellot, Bertomeu Domènec, Joaquim Cerdà, Felip Valls, Tomàs Valls, Joan Bellot, Francesc Armengol, Miquel Borràs, Genís Colomer pare, la vídua na Maïques, Vicent Calabuig, una altra vídua Maïques, Baptista Valls, Lluís Calabuig, la vídua na Bellota, Antoni Garrigós, Joan Tortosa, Diego Puerto, Josep Bernabeu, Miquel Sanç, Jaume Moltó, Ventura Joan, Bertomeu Francés, Bertomeu Garcia, Jaume Bataller, Lleonarda Castelló, Antoni Pasqual, Jeroni Bernabeu, Lluís Rico, Miquel Sanç, Josep Aparici, Vicent Belda, Francesc Estanric, Melcior Joan, Lluís Mompó, Andreu Mollà, Francesc Sanç, Vicent Sanç, la vídua na Ferràndissa, Fèlix Maïques, Francesc Ximènez, Roc Galbis, Joan Galbis, Bertomeu Lòpez, Josep Mollà, Lluís Borredà, Joan Llàrio, Jacint Ferrandis, Joan Beneito, Gabriel Martí, Valer Riera, la vídua na Vidala, la vídua na Joana, Genís Colomer fill, Joan Sanç, la vídua na Aparícia, Francesc Gascó, Bertomeu Sanç, la vídua na Domèneca, el rector de la parròquia, lo señor de Ayelo, Montserrat Izquierdo (col·lector de rendes senyorials) i Joan N. (ministre de dit poble, és a dir, agutzil i pregoner). Aquests dos últims residirien a palau, en companyia del senyor, a qui trobem plenament implicat en la gestió de la senyoria.577 Una vegada recuperat el feu de la crisi i transformat en una bona fàbrica de rendes dominicals, el fill el posà a disposició de la seua madrastra, la vídua dona Gràcia Bou i de Malferit, perquè aquesta recuperara el valor del dot aportat quan es casà amb son pare. Així ho exigien els ‘Furs de València’ i així trobem a dona Gràcia, pel 1656, exercint de senyora efectiva d’Aielo, i arrendant els herbatges del terme.578 En els anys precedents, s’havia conegut l’última epidèmia de pesta bubònica (1648),579 enmig d’una crisi alimentària i acompanyada per una plaga de llagosta; circumstàncies que haurien jugat en contra de la política repobladora duta a terme en els anys precedents. Això féu que el nombre de famílies d’Aielo es mantinguera estabilitzat en 89 l’any 1654.580 L’any 1652, els Malferit deixaren de pagar les 50 lliures anuals de peita acordades amb l’Olleria segons la concòrdia del 1597, no sabem per quines discrepàncies obertes amb el veïnat. L’impagament donà origen a un nou contenciós judicial, tancat el 13 de novembre del 1674 amb la renovació de l’esmentada concòrdia de l’aigua, el terme i la jurisdicció. Els senyors d’Aielo renunciarien aleshores a reivindicar judicialment els Vint-i-cinc, i continuarien deixant regar els ollerians de les aigües del cacau del molí d’Allà Baix, i les fonts de la Teula i l’Atjar. També pagaria la senyoria d’Aielo 674 lliures d’endarreriments de la peita, més les 50 compromeses cada any. Els signataris d’aquest acord foren el síndic i notari ollerià Mateu Albinyana, i Jacint Roca, marit i procurador de Fausta de Malferit, de qui després escriurem.581 Retrocedim ara al 1663, per a advertir de la presa de possessió de Francesc de Malferit i sa muller, Jerònima Olzina, després que la madrastra del senyor haguera recuperat els diners invertits dècades arrere en el dot.582 La família Malferit-Olzina estigué residint de manera molt continuada a la seua senyoria d’Aielo: ho testimonien els deu baptismes de nadons Malferit a la pica

577

ARV, Generalitat, 4.828, fs. 351-352.

578

ARV, Governació, Processos criminals, caixa 4.510, exp. 2.213.

579

580

BOLUDA PERUCHO, Alfred i al., Les pestes de 1600 i 1648: el dietari de Josep Aznar i Francesc Sanç. Estudi i edició, col·l. Quaderns divulgatius, 5, Ajuntament d’Ontinyent, 1995. 88 veïns, en realitat, més el palau, on residien 6 persones adultes i un nombre indeterminat de xiquets Cfr. AHMX, Llibre 1.101.

581

Vid. AMOl, Pergamí 17; RAMÍREZ ALEDON, Germà, Llauradors i vidriers. Població, economia, govern local i religiositat a l’Olleria del segle XIX, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1999, p. 123 i doc. 9 de l’apèndix.

582

RELACIÓN del pleyto visto y por determinar, en grado de vista, concertado con citación e intervención de las partes, que sirve de memorial ajustado (...), que sigue don Pedro de Vallterra y Malferit contra doña Mariana Pertusa, viuda de don Carlos Roca, marqués de Malferit, como curadora de don Salvador Roca, marqués de Malferit, sobre la sucesión en propiedad de los lugares de Ayelo y Cairent, por la muerte de don Lucas Malferit (...), Tipogr. de José Esteban Dolz, València, 1766, p. 46.

181


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 182

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

Aielo de Malferit, amb la serra de Benicadell nevada al fons (foto: Noelia Vidal Belda)

baptismal de Sant Pere entre en 1662 i el 1695.583 I la senyoria propicià de manera activa i directa l’enlairament agrícola del poble. De fet, si les famílies de vassalls obtenien més rendes, als Malferit pertocava un bon pessic del producte. La conjuntura econòmica del regne hi ajudava molt: cap guerra, cap epidèmia rellevant; estabilitat climàtica i bones collites; creixement demogràfic sostingut; mercat agromercantil en expansió... Les hortes s’ompliren de moreres –conreu comercial– i dacsars –complement alimentari del blat–, i els secans de garrofers, oliveres i mallols de vinya. A més, la disponibilitat de mà d’obra permeté rompre l’erm, abancalar i treballar millor el secà, un espai agrícola que els moriscos valldalbaidins del segle XVI tenien relativament descurat. Francesc IV de Malferit, significativament, elegí ser soterrat al sòl de l’església vella d’Aielo (el solar de l’actual casa dels Maons), en prova del seu lligam amb la població on solia viure. Així consta en el seu testament, dictat el 12 de desembre del 1667: Elegesch la sepultura en lo vas construït dins la església parrochial del present loch de Ayelo de Malferit, al peu de l’altar major.584 Una passa fonamental per a la consolidació d’una senyoria pròspera fou el que donà en Francesc en casar la seua filla ‘pobila’ –primogènita i hereva–, el 1672, amb un dels cavallers més rics i influents de la ciutat de Xàtiva, en Jacint Roca i Ferrer (àlies ‘Roca i Ripoll, en certs documents, per exigències testamentàries d’alguna herència).585 Na Fausta de Malferit i Olzina (1656-1695) i el seu marit en Jacint (1646-1710) –ell més que ella, en realitat– regirien les baronies d’Aielo i Cairent a partir del 1676. Fausta i Jacint Roca són, de fet, els primers marquesos de Malferit, gràcies a un privilegi atorgat per Carles II el 9 de desembre

583

SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Societat i demografia d’Aielo, dins Aielo de Malferit en festes, 1991, s. p.

584

ARV, Manaments i empares, any 1676, llibre 2, mà 18, f. 16.

585

En la seua joventut, Jacint Roca i el seu germà Pere participaren del Académico Pensil de las Musas, una acadèmia de justes poètiques en castellà que funcionava a Xàtiva pel 1669. Cada poeta proposava un ‘assumpte’ als altres –de vegades amb to humorístic– i la resta havia d’improvisar un poema al respecte. El tema proposat per Jacint fou: “Dése vexamen a un cavallero que, en presencia de su dama, se le cayeron los dientes que llevaba postizos”.Vid. MAS USÓ, Pasqual, Academias valencianas. Descripción y diccionario de poetas del Barroco, Ed. Reichenberger, Kassel (Alemanya), 1999, ps. 137-144.

182


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 183

2. Història. Del neolític a la societat global del 1692, en atención a la nobleza de la familia Roca, y a la de Fausta Malferit, su mujer, y a los servicios prestados.586 El privilegi, que tot s’ha de dir, es pagà amb diners del marit, que l’any 1691 exercia el càrrec de justícia de Xàtiva, la segona capital del regne.587 L’objectiu fonamental d’aquesta jugada era el de lligar i perpetuar el nom de Malferit al nou llinatge titular –els Roca– i contribuir a legitimar una successió que estava sent qüestionada en tribunals de justícia. D’ací que el títol elegit no fóra el toponímic de ‘marqués d’Aielo’, que hauria sigut la cosa més habitual, sinó l’antroponímic de ‘marqués de Malferit’. Un segle i escaig després, el 4 d’octubre del 1802, Salvador Roca i Pertusa, VI marqués de Malferit, VIII comte de Bunyol, baró de Sieteiglesias i de Cairent, obtindria de Carles IV la distinció aristocràtica de ‘grande de España’ de segona classe.588 La construcció d’un ambiciós pantà, de carreus de pedra carejada, al Pou Clar d’Ontinyent (1665-1688) és una prova de la prosperitat econòmica assolida des de mitjan segle, i de la voluntat inversora de llauradors i mercaders. El començament de l’obra féu saltar l’alarma a Aielo de Malferit, l’Olleria, Montaverner, Xàtiva i els altres llocs que regaven de l’aigua que baixava d’Ontinyent. Els d’Aielo, concretament, elevaren una queixa formal a la Corona, l’any 1687.589 Els ontinyentins pretenien aprofitar millor les aigües de la capçalera del sistema i transformar en horta una gran extensió de secans. Les obres s’acabaren el 1688, abans que el Consell d’Aragó es pronunciara sobre el particular. Però fou la natura la que es pronuncià, amb una violenta riuada aquell mateix any, que destruí l’obra nova, com si d’una Torre de Babel es tractara.590 Els ontinyentins s’hagueren de conformar amb la reconstrucció d’una obra més baixa i menys ambiciosa (1689) i, a fi de comptes, es demostrà que la novetat no perjudicava

Aieloner del 1900 i poc, disfressat de personatge del barroc per a les Carnestoltes

586

Més detalls sobre la família i l’heràldica de la família en Internet, www.grandesp.org.uk, consultat en octubre del 2010.

587

SARTHOU CARRERES, Carlos, Datos para la historia de Játiva, Xàtiva, 1933-1935, 4 vols. + apèndix (1941?), vol. 1, ps. 416-417.

588

589 590

Apud Internet, www.grandesp.org.uk, consultat en octubre del 2010; GOBERNA ORTIZ, Fernando, Guió per a un reportatge sobre la casa-palau dels Marquesos de Malferit, Mecanoscrit inèdit de l’Arxiu Municipal d’Aielo de Malferit, 1996. ACA, Consell d’Aragó, llig. 675, núm. 41. Sobre l’horta d’Ontinyent i el pantà del segle XVII, vegeu Estatutos y ordenanzas mandadas decretar pos Su Magestad (Dios le guarde) para el buen gobierno y administración de la agua del pantano y riego de las huertas de la Villa de Onteniente. Año 1688. Reimpr. a la Tipogr. de R. Vila M., Ontinyent, 1884; LÓPEZ GÓMEZ, Antonio, Embalses de los siglos XVI y XVII en Levante, dins Estudios Geográficos, 32, Madrid, 1971, ps. 617-656 (ps. 651653); CASEY, James, Irrigació i economia al País Valencià, 1589-1689, dins Primer Congreso de Historia del País Valenciano (abril, 1971), Universitat de València, 1980, vol. 3, ps. 281-289; TEROL i REIG, Vicent, Una iniciativa municipal ontinyentina a la tardor de l’edat mitjana: la séquia del Pou Clar o Séquia Nova (1421-1424), dinsAlba, 9, Ontinyent, 1994, ps. 137-150; RAFAEL NIETO, Marta, El proyecto de reconstrucción del pantano de la Villa. Ontinyent, dins Almaig. Estudis i documents, 11, Ontinyent, 1995, ps. 6-9.

183


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 184

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

tant els regants d’Aielo com s’havia pensat inicialment. Així les coses, la vila del Pou Clar aconseguí regar aquell recinto privilegiado de 10.800 hanegadas de huerta que contemplà Cavanilles en la seua visita científica, efectuada en la primavera del 1792.591 Hui dia, l’horta pràcticament ha desaparegut, engolida per l’expansió urbana i industrial de la ciutat. Un altre símptoma, en fi, de la prosperitat agromercantil sense precedents que es visqué a la Vall d’Albaida en les dècades del 1670 i 1680, és el de l’obtenció per la vila de l’Olleria d’un privilegi per a celebrar fira cada any, atorgat per Carles II el 12 de juny del 1687.592 Pel que fa a Aielo de Malferit, i malgrat les carregoses particions de fruits a què esLa cria de cucs de seda fou un recurs complementari molt important per a les taven sotmesos, els faeners llauradors d’Aeconomies familiars dels segles XVII-XIX ielo havien millorat substancialment la qualitat de vida de les seues famílies. A la majoria de llars, malgrat les estretors econòmiques provocades pels anys de mala collita, les bones anyades d’oli, seda i blat proporcionaven recursos suficients per a comprar ferramentes agrícoles, cavalleries, llençols de filadís i estampes de sants. Vet a tall de mostra, i a través d’un inventari post mortem del 1688, l’aspecte que presentava la casa d’un ‘llauradoret’ pobre anomenat Bernat Sanç, del carrer de sant Roc (actual placeta i tram inicial del carrer de l’Església): Primo, una casa de dit Bernat Sans, que està en lo carrer de Sant Roc, al costat de Jazinto Mompó y de [blanc] Armengol, y de espal·les, ab oliveral de Joseph Bernabeu, en lo poble de Ayelo. Ítem, en dita casa, 9 cadires de corda, una tauleta michansera, dos paelles de aram, una lloseta, una taula, una exada, un fés, un macho pèl negre de sis pams (es vené en trenta lliures), un llit de posts, dos matalafs, un davant de llit, un quadro de la Puríssima, una caxa de fusta, un faldellí de sàrgia verda, unes vasquiñes de estameña de Reus, un gipó de home blau, un vestid de home de drap de color canellat, uns sarauells, cota y capa, tres torcaboques, tres llansols, un mantó de filadís y seda, unes vasquiñes de telilles de color cabellat, un parell de mànegues blanques, quatre lliures de seda en madexa, un cubertor de seda y filadís, un llansol de llens ab encax rodad de randa, un davant de llit de risa, altra caxa ab son pañ, un librell de pastar, sedàs y posteta, quatre barselles de forment, tres gerres, que les tres cabran 50 cànters, sinse ansetar, en una gerra asentada, 40 cànters de vi. Estos són los béns mobles.593 Bernat havia fet testament el 3 d’octubre del 1686, morí el 19 de juny del 1688. La vídua administrà aquells béns fins a la seua mort sense fills, el 3 d’octubre del 1706, moment en què passarien per testament a la parròquia. El rector els subhastà en públic encant i alçà els diners al calaix de l’abadia.

591

CAVANILLES, Antonio-Josef, Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, Imprenta Real, Madrid, 1795-1797, vol. 2, p. 120.

592

593

e RAMÍREZ ALEDON, Germà, Llauradors i vidriers. Població, economia, govern local i religiositat a l’Olleria del segle XIX,Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1999, p. 465. ARV, Clero, Llibres, núm. 1.573, apèndix, f. 26v.

184


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 185

2. Història. Del neolític a la societat global Aielo de Malferit comptava amb 120 o 130 cases de vassalls l’any 1693 (144 exactament, l’any 1700),594 quan es produí a la Marina Alta, la Safor i l’Ombria de Benicadell l’alçament de llauradors de pobles exmoriscos contra les particions de fruits. Molts aieloners simpatitzarien aleshores amb el moviment antifeudal. Però la presència al poble del poderós marqués Roca i la ràpida derrota infringida als rebels a Setla de Nunyes (el Comtat de Cocentaina),595 els faria guardar silenci. A més a més, els veïns de Xàtiva, l’Olleria i Benigànim –el reialenc– havien elegit del marqués consort d’Aielo, Jacint Roca i Ripoll-Ferrer, com a capità de les milícies urbanes que es desplaçaren a Albaida i a Setla per a fer front a la revolta.596 Mentre el marit participava de la campanya, la seua muller, la marquesa Fausta resaria al convent de la Puríssima de Benigànim, en companyia de la seua amiga i confident habitual, sor Josepa-Maria de Santa Agnés (1643-1696), més coneguda com la ‘beata Inés’ de Benigànim, agustina descalça. En el procés de beatificació de la monja (1729-1881) consten els testimonis arreplegats pel pare Tosca en la primeria del segle XVIII, sobre els fets memorables de la beata. I entre ells es troba un relatiu a la mort de la primera marquesa d’Aielo, que també recull el referit pare Tosca en la seua hagiografia de la mare Inés:597 Estando la marquesa de Malferit muy enferma de la enfermedad de que murió, llamó a la madre Inés, rogándola la asistiesse, por el singular afecto y devoción que la tenía, y al instante la vio delante de sí, que estava El portal de l’Aigua, en una foto del 1986 (fons Mario Guillamón, BV) fregando. Así lo dixo la sobredicha marquesa a los circunstantes. Averiguaron después qué ocupación tenía la venerable madre aquel día y hora en que la llamó la marquesa, y se certificaron que estava fregando. Assistió en su muerte a la sobredicha señora, con gran consuelo de su alma. Sabido después el caso por la priora [sor Elisabet-Maria del Santíssim Cos de Crist], preguntó por qué causa avía ido de aquella suerte a assistir a la maraquesa, y respondió: “Madre, si me llamava, ¿qué avía de hazer? ¿Avía de acabar de fregar, y entretanto que padeciesse la pobre señora y muriesse...?

594

El censo oficial del 1692 que fa recompte de 112 cases (BERNAT, Joan-Serafí – BADENES, Miquel-Àngel, Crecimiento de la población valenciana. Análisis y presentación de los censos demográficos (1609-1857), IVEI-Diputació Provincial, València, 1994, p. 194) esta desunflat per raons fiscals. La dada de 1700 es correspon amb l’impost local de ‘menjadors’, AHMX, Llig. 326.

595

596 597

Vid. MOMBLANCH y GOZÁLBEZ, Francisco de Paula, La Segunda Germanía del Reino de Valencia, Instituto de Estudios Alicantinos, Alacant, 1957; GARCIA MARTÍNEZ, Sebastià, Francesc Garcia i la Segona Germania a la Marina Alta, Associació Cultural “la Rectoria”, Teulada, 1993; CASEY, James, La Segona Germania: perfil d’una revolta camperola, dins La Segona Germania. Col.loqui internacional, Diputació de València, València, 1994, ps. 133160. Vegeu LLORENS OLTRA, Miquel-Àngel, El marqués Joan d’Almúnia i la Segona Germania, dins Benigànim en festes, 2000, ps. 76-77 (p. 76). Vegeu també TOSCA, Tomàs Vicente, Vida, virtudes y milagros de la venerable madre sor Josepha María de Santa Inés (en el siglo, Josepha Albiñana), religiosa descalza del exemplaríssimo convento de la Puríssima Concepción de Nuestra Señora, de la villa de Benigánim, Tipogr. de Benito Monfort, València, 1775, llibre 3, cap. 9, ps. 467-468; BENAVENT, Felipe – MARTÍNEZ, José, Vida, virtudes y milagros de la venerable madre sor Josefa María de Santa Inés, del Convento de Benigánim, Tipogr. de Nicasio Ruiz Monfort, València, 1882.

185


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 186

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

Armes heràldiques dels Roca, marquesos de Malferit

La marquesa morí al palau d’Aielo, a la una i mitja del migdia del 17 de març del 1695, assistida com s’ha dit per la beata Inés i pel facultatiu Pere Vidal, que era metge també de les monges de

Tapadores de test i bancades de les gerres vinaderes del palau dels Malferit

Benigànim. Suposem que, entre les disposicions testamentàries de la noble dona, estava la creació d’una capellania de la Puríssima a la Seu de Xàtiva, benifet que es constituí l’any 1702.598 Succeirien a Fausta en els drets al marquesat de Malferit, consecutivament, els seus fills primer (Antoni, mort el 1706), segon (Ceferí), tercer (Francesc) i quart (Carles). El cinqué fill, Fèlix ja no arribaria a heretar, però els altres sí, per haver-los premort consecutivament els germans majors.599 Dels quatre fills que succeïren na Fausta en el marquesat, el més relacionat amb el poble d’Aielo fou el III marqués, Ceferí Roca i Malferit (1706-1730), casat amb Marianna Ortiz. El matrimoni vivia molt agust al poble, i portaria a batejar a la pica baptismal de l’església de Sant Pere Apòstol els seus fills Elisabet (1715), Josep (1718), Joaquim (1720) i Rosa-Fausta (1721). 600

598

La beata Inés de Benigànim assistí a la seua amiga la marquesa Fausta de Malferit en els seus darrers dies de vida (1695)

186

ARV, Manaments i empares, any 1702, llibre 2, mà 27, f. 21.

599

ARV, Escrivanies de cambra, any 1762, exp. 102; RELACIÓN del pleyto visto y por determinar, en grado de vista, concertado con citación e intervención de las partes, que sirve de memorial ajustado (...), que sigue don Pedro de Vallterra y Malferit contra doña Mariana Pertusa, viuda de don Carlos Roca, marqués de Malferit, como curadora de don Salvador Roca, marqués de Malferit, sobre la sucesión en propiedad de los lugares de Ayelo y Cairent, por la muerte de don Lucas Malferit (...), Tipogr. de José Esteban Dolz, València, 1766; GOBERNA ORTIZ, Fernando, El Ayelo de 1760, según un documento protocolar. Su transformación urbanística en el siglo XVIII, dins Aielo de Malferit en festes,1994, ps. 63-72.

600

SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Societat i demografia d’Aielo, dins Aielo de Malferit en festes, 1991, s. p.


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 187

2.4. ELS SEGLE XVIII i LA PUGNA AMB EL MARQUÉS El ritme de creixement assolit per València en la segona meitat del segle XVIII, es llançaria a perdre conjunturalment per causa de la Guerra de Successió (1702-1714) a la corona de la Monarquia hispànica. Des del 1702, la polèmica successió dinàstica dels Àustria havia derivat en una guerra continental i mundial, en què s’enfrontarien les grans potències de l’època: França i Castella, en defensa del rei Felip V de Borbó, nét de Lluís XIV; contra Àustria, Anglaterra, Holanda, Portugal i els regnes de la Corona d’Aragó, partidaris de Carles III d’Habsburg, arxiduc d’Àustria. L’estiu del 1705, les tropes de l’aliança austriacista, desembarcades a la Marina, no trobaren excessius entrebancs a l’hora d’avalotar els llauradors i les classes populars del Regne de València a favor de l’arxiduc. Les promeses de reducció o anul·lació de les particions de collita en terres de senyoria, contribuïren a l’afermament de la causa ‘mauleta’ al camp valencià. Enfront d’això, estava la postura d’algunes viles i d’alguns estaments (l’alta noblesa i les jerarquies eclesiàstiques) que, per diferents motius que ara no vénen al cas, optaren per apuntar-se al bàndol dels ‘botiflers’, partidaris del manteniment del statu quo feudal i del centralisme a la francesa de Felip de Borbó. La guerra de Carles i Felip tenia, doncs, certes implicacions internacionals (l’equilibri entre les grans potències), nacionals (la defensa d’una monarquia plural versus l’aposta per l’autoritarisme centralista a la francesa) i locals (la lluita dels llauradors ‘maulets’ contra els abusos senyorials, a les poblacions exmorisques). I l’escenari preferent de totes aquelles pugnes, seria, durant dos catastròfics anys (1705-1707), la terra de València. Els registres parroquials dels pobles de la Vall d’Albaida on s’han conservat, deixen resseguir l’impacte d’una forta crisi (escassesa d’aliments, fam, malalties...), que causà moltes víctimes mortals a la comarca en els anys 1706 i 1707. El duc de Gandia, els marquesos de Malferit, Bèlgida i Albaida, i, en general, la pràctica totalitat dels senyors territorials de la Vall d’Albaida apostaren per la causa borbònica. En canvi, els del reialenc xativí de Benigànim i Montaverner, i els vassalls també ‘francs’ de la Pobla o Llutxent (que no partien fruits, per ser pobles fundats per Jaume I, feia segles), victorejaren el nom de Carles III pels carrers. Simultàniament, els explotats vassalls de pobles exmoriscos com Aielo –que havien simpatitzat amb la Germania– apostaren clarament per la causa austriacista. A Ontinyent, la majoria del veïnat es féu així mateix austriacista. La causa de Carles III s’imposà també a Albaida, l’any 1706, malgrat les reticències de la burgesia de la Volta de la Processó (llauradors rics, mercaders i saboners), que feia bona lliga amb el marqués.601 Per Nadal del 1705, monsenyor Lluís de Belluga, bisbe de Cartagena, organitzà una ‘croada’ amb les milícies de Múrcia i la Manxa per a envair el Regne de València en nom de Felip V, contra els ‘heretges’ aliats i los rebeldes valencianos. A aquestes forces, s’uniren alguns mercenaris i les milícies borbòniques dels pobles valencians de la regió de Xixona-Vinalopó, comandades per Pere Corbí; uns 4.000 soldats en conjunt, i alguns canons. Ontinyent, que era una de les viles més poblades del país, fou l’objectiu elegit pels borbònics per a llançar l’ofensiva. El 28 de gener del 1706, els homes de Belluga i Corbí posaren setge a la vila del Pou Clar, plaça defensada per milicians ontinyentins i de diferents pobles de la Vall d’Albaida, sota comandament de Jacint Esplugues Quintana, capità de les milícies de la vila de Bèlgida. Després de cinc jornades de bombardeig i dos intents infructuosos d’assalt, els assetjadors obtingueren la rendició dels de dins (2 de febrer), a canvi de respectar-los les vides i les hisendes. Tanmateix, en entrar els forasters a la vila, es dedicaren a saquejar sense control la majoria de cases del poble –no les dels botiflers, òbviament–, fins al 9 de febrer, en què tocaren a retirada.602 Mentre durava el setge d’Ontinyent, els maulets de la Marina, comandats per Gavilà, avançaven cap a la vall, alhora que les forces de Garcia Dàvila prenien posicions a Benigànim, una vila molt decantada per Carles III.

601

Més detalls en: TEROL i REIG, Vicent, La Guerra de Successió a la Vall d’Albaida, Aguaits, 24-25, Dénia, 2007, ps. 217-251; SOLER, Abel, De Vilanova de Rugat a la Pobla del Duc. Persones i fets d’un poble de llauradors de la Vall d’Albaida, Ajuntament de la Pobla del Duc, la Pobla, 1999; SOLER, Abel, Albaida. Història de la ciutat, Ajuntament d’Albaida, 2011 (en premsa).

602

CASTELLVÍ, Francisco de, Narraciones históricas,ed. a cura de J. M. MUNDET i J. M. ALSINA, Fundación Francisco Elías de Tejeda y Erasmo Pércopo, Madrid, 1997-2002, 4 vol.; CERVERA TORREJÓN, José Luis, Joan-Baptista Basset. Vida i mort del líder maulet, Eliseu Climent, València, 2006, ps. 108109; TEROL i REIG, Vicent, Els saqueig borbònic d’Ontinyent de febrer de 1706, dins Crònica, núms. 644-646, Ontinyent, 2007.

187


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 188

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

La batalla d’Almansa (25 d’abril del 1707) seria nefasta per al futur del Poble Valencià

El 6 de febrer arribà a Albaida una carta d’en Gavilà, on emplaçava els albaidins a declarar-se partidaris de Carles III, si no volien veure saquejada la vila.603 Però Albaida havia sigut ocupada pels homes de Pere Corbí, que, a l’alçada del Palomar, pararen una emboscada als maulets de Gavilà. Aquests es retiraren dins les muralles i l’alcàsser gòtic de Bèlgida –del qual a penes queda hui el peu d’una torre– i aconseguiren resistir. L’avanç de Garcia Dàvila des de Benigànim i l’Olleria cap a Albaida i Ontinyent, obligà finalment els borbònics a carregar amb el botí i retirar-se de la Vall d’Albaida (9 de febrer).

Les autoritats dels diferents pobles celebraren a aleshores, i durant els mesos subsegüents, els triomfs de l’Aliança antiborbònica. Diferents localitats de la comarca acolliren soldats portuguesos durant el segon semestre del 1706. Eren els moments de major exaltació popular anticastellana, al crit de ‘Castellans a la gerra!’ o ‘En dir ‘ocho’, tira-li!’.604 Mentre el Regne de València es donava per perdut, la família dels Malferit, exiliada a la cort de Madrid, rebia amb commoció la notícia de la mort en combat del II marqués titular (1695-1706), el jove Antoni de Malferit i Roca, primogènit del vidu Jacint, que moriria també durant la guerra, el 1710. A Antoni, el succeí com a III marqués el seu germà fadristern, Ceferí de Malferit i Roca (1706-1730).605 Estant així les coses, en la primeria del 1707, els austriacistes es preparaven a València per a la invasió i la conquesta de Castella. Tanmateix, el 25 d’abril del 1707 el vent es girà de ponent. Les tropes de l’aliança foren derrotades estrepitosament al camp d’Almansa, per l’exèrcit castellanofrancés, que, en un tres i no res, envaí el regne i n’ocupà la capital (8 de maig). Pocs dies després, el rei Felip V de Borbó aprovà l’incendi i destrucció de la segona capital del país, Xàtiva (rebatejada amb el nom ignominiós de Colonia de San Phelipe), i promulgà el decret de Nova Planta, en virtut del qual incorporava el Regne de València a Castella –capital, Madrid–, i suprimia els seculars furs i privilegis por justo derecho de conquista. La simultània implantació de las Leyes de Castilla,que segons paraules del propi monarca eren tan loables y plausibles en todo el Universo..., comportà una dràstica pujada d’impostos, l’eliminació de la llengua valenciana dels escrits oficials i dels registres notarials, i la designació directa dels alcaldes de cada poble (ofici de tradició castellana) pel intendent de l’exèrcit d’ocupació, que exercia de governador del reyno destronat: la provincia de València. La primavera i l’estiu del 1707 la situació era de perill constant, per l’avanç dels soldats espanyols i francesos en territori valencià, i per les operacions de sabotatge de la guerrilla de ‘miquelets’ valencians. Fou concretament el 6 de maig, quan les forces d’ocupació entraren a la Vall d’Albaida per l’Estret de les Aigües, i trobaren mostres de resistència armada en diferents pobles de la comarca. Una colla de miquelets de la terra tractà de fer front als soldats del Borbó a l’alçada de Sant Pere, però foren abatuts.606

603

GIL-MASCARELL, Vicente – TORMO, Juan, La historia y Albaida. Conferencia dada en el Círculo Segrelles, Mecanoscrit inèdit de l’Arxiu Municipal d’Albaida, 1978, t. 2, p. 27.

604

Frases recordades encara en la parla popular del segle XIX (MARTÍ GADEA, J., Tipos, modismes, y coses rares y curioses de la Terra del Gè; arreplegades y ordenades per un aficcionat, molt entusiasmat de tot lo d’ella, València, 1908, t. 2, p. 380). A l’Albaida actual, encara es recorda això de ‘castellans a la gerra’. També se’n diu el següent: ¡Castellano rabudo no tiene rabo, porque a l’entrada de Valensia se l’han robao!

605

GOBERNA ORTIZ, Fernando, El Ayelo de 1760, según un documento protocolar. Su transformación urbanística en el siglo XVIII, dins Aielo de Malferit en festes, 1994, ps. 63-72.

606

SOLER, A., De Vilanova de Rugat..., p. 291 i ss.

188


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 189

2. Història. Del neolític a la societat global A poc a poc, els soldats de Felip V ocuparen els diferents pobles de la comarca. La superioritat numèrica i militar de què feien gala evità que trobaren resistència armada entre la població, que es trobava indefensa. Excepcionalment, a l’entrada de Beniatjar, els eixiren al camí els homes del poble –alguns d’ells, excombatents maulets de la II Germania– i resistiren a mort a l’invasor.607 El país estava ocupat i sagnat, i Aielo, ple de refugiats xativins, com la resta de llocs del terme. No hi havia res a fer, doncs: els llauradors aieloners –que, en principi havien cregut en les consignes antifeudals de Basset i en les promeses d’afranquiment fetes en nom de Carles III– es quedaren més entre decebuts i resignats, tal com expressa molt bé una dita popular d’aquell temps: Carles Tres i Felip Cinc m’han deixat ab lo que tinc! Mentrestant, Xàtiva, la segona capital del regne difunt, que amb anterioritat a la guerra aplegava 14.000 ànimes, devotes de l’arxiduc, havia quedat reduïda a no res. Segons un memorial elevat a la corona pel municipi de la colònia el 1709... Hoy, la ciudad se halla en estado de derruida. Sólo la habitan poco más de 160 familias que probaron ser buenos vasallos del rey. Y aunque a la vista parece aver algún gentío, es de personas miserables, renteros pobres, oficiales cuya sustancia es tan ninguna, que sólo entendieron al principio en cubrir las arruinadas casas y guarecerse de las inclemencias del tiempo (...), siendo más reparable la consideración que, entre militares irlandeses, nación francesa y otros agraciados, disfrutan de tres de las quatro partes de la vega y casas de San Felipe.608

Felip V de Borbó, rei d’Espanya, tal com figura penjat al Museu de l’Almodí de Xàtiva

Arribats al 1710, la victòria semblava posar-se de nou del costat de Carles III, que tornà a ocupar la villa y cortede Madrid. La guerrilla de ‘miquelets’ (migaletes, en el vocabulari utilitzat pel bàndol filipista) era particularment activa en localitats com ara Benigànim, Llutxent o la Pobla del Duc. S’havien practicat assalts, sabotatges i robatoris a militars borbònics i mercaders francesos, sobretot als Alforins i al coll de Llautó. Els ocupants reforçaven la vigilància i temien una sublevació dels valencians, per ser un any de fam i penúries, aquell del 1710. Tanmateix, la guerra es capgirà a l’Aragó, després d’algunes victòries contundents de la coalició borbònica. Carles d’Habsburg havia sigut coronat emperador d’Alemanya i les monarquies europees de l’Aliança començaren a pactar la pau, assolida pel tractat d’Utrecht (1713). Els aliats deixaren Catalunya desemparada. La resistència dels catalans –i de valencians allí refugiats– perdurà fins a la rendició de Barcelona, l’11 de setembre del 1714. Després capitulà Mallorca i s’acabà definitivament la guerra (1715). Al sendemà de la guerra, recorrien la comarca els recaptadors del nou impost de l’equivalente, custodiats per dragones con las bayonetas caladas.609 I si algú d’Aielo havia gosat deixar de partir collites i desafiar l’autoritat del marqués Jacint (mort en el transcurs de la guerra, el 1710), ara hauria d’acatxar el cap i aclarir comptes amb la senyoria. Ara bé, no tots els homes que havien combatut contra Felip V, ‘miquelets’ acostumats a les accions de guerrilla, es rendiren tan prompte. En terres del marqués d’Albaida destacà en la postguerra la figura del miquelet Josep Tormo Faios (1663-1715),

607 608

609

CORTELL, Mª Carmen - HERRERO, Abelardo, Beniatjar, evocación de un pueblo, València, 1985, p. 31. Citat per VENTURA CONEJERO, Agustí, Alguns topònims històrics de la governació, terme general i particular de la ciutat de Xàtiva, IV Col·loqui d’Onomàstica Valenciana. XXI Col·loqui general de la Societat d’Onomàstica, Ontinyent (la Vall d’Albaida), 1995, Comercial Denes, Ontinyent, 1997, ps. 1.199-1.230 (p. 1.199). BLESA DUET, Isaïes, El municipi borbònic en l’antic règim: Xàtiva (1700-1723), col·l. Temes Locals, 1, Ajuntament de Xàtiva, 1994, p. 100.

189


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 190

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

més conegut com ‘Xàquera’, que morí abatut una nit, enmig d’un controvertit tiroteig, a la mateixa vila d’Albaida.610 Molt més conegudes i celebrades en romanços de ‘cego’ i cançons populars611 foren les fetes del miquelet d’Aielo de Malferit Jacint Rovira, mort a trets a Alfafara el 1718, mentre era sotmés a un procés pels seus delictes, a la Sala del Crim de la Reial Audiència i Chancillería de València (17161718).612 Ara bé, la història de Jacint Rovira Joan (1684-1718) té poc a veure amb la de Xàquera. El d’Aielo havia sigut un ‘guapo’ aventurer del seu temps, un home d’armes i aventures, moltes de les quals tingueren per marc els trastorns de la Guerra de Successió. Nat a la vila d’Aielo, es traslladà amb els pares –Joan-Baptista Rovira i Elisabet Joan– a la Vila Joiosa (c.1699), i, estudiant a la Universitat de Gandia (c.1702-1706), començaren els seus problemes amb la justícia, originats en haver-se enamorat d’una niña bonita de sangre calificada. El cosí de la xicona fou ferit mortalment pel d’Aielo, i ací començaren les seues peripècies i fets d’armes (1708-1711) per l’Aragó, Catalunya, els Països Baixos, el País Basc, Portugal, Navarra, França, Itàlia, Viena, Sicília, Mallorca, Barcelona, València i Gandia. Tornat a la seua terra en plena guerra (1711), es dedicà a viure entre els miquelets de les serres de Mariola i Aitana: figura en la documentació de l’època com a capitán de rebeldes migueletes.Capturat i empresonat a Alacant, aconseguí evadir-se (1712), i continuà Un dels romanços que contaven en vers la vida i les fetes rondinejant per la Vila Joiosa, Pedreguer, Biar, Agres, Ontinyent i del roder aieloner Jacint Rovira Bocairent. Empresonat de bell nou (1715), se’n fugí de les Torres de Serrans de València en companyia d’un gitano (1717), però al cap de pocs mesos l’abateren els soldats del rei en terme d’Alfafara, quan venia de rebre confessió al convent de caputxins d’Albaida (1718). En fi, tot això és el que tractaren de posar en vers uns romanços que la gent de mitjan segle XVIII aprenia de memòria i cantava, mentre llaurava o picava espart, per exemple, en la picadora del Fondo d’Aielo. Vet aquí una mostra dels versos del romanç de la ‘Primera part’, quan fa referència als orígens i a la infantesa del miquelet: Jacinto Rovira soy, / de esclarecida prosapia. / Nací en la villa de Ayelo, / tan inclinado a las armas, / que por mi divertimiento / jugaba mucho a la espada. / Luego manejé escopetas, / inclinándome a la charpa. / En este tiempo, mis padres, / por conveniencias que hallan, / fueron a Villajoyosa, / trasladando su morada, / en cuya villa, los mozos / y los chicos me tiemblan. Els temps de la postguerra guerrillera i de la imposició de la Nova Planta borbònica són uns anys de foscor documental sobre Aielo, un poble que sembla haver desaparegut dels arxius. En qualsevol cas, consta que a partir del 1720, assolida i sostinguda la pau, començarà una llarga fase de creixement agromercantil i demogràfic, allargada fins la dècada del 1790. Els primers símptomes d’aquella nova espenta foren la construcció del calvari i ermita de Sant Joaquim, a la part alta del poble

610

TEROL REIG, Vicent, Història i mort de Xàquera: Josep Tormo, un miquelet austriacista albaidí, dins Alba, 11, Ontinyent, 1997, ps. 79-90.

611

PRIMERA parte de los romances de Jacinto Rovira, natural de la villa de Ayelo, Reyno de Valencia. Dáse cuenta de sus valerosos hechos, muertes y resistencias, Tipogr. d’Agustí Laborda, València, c.1746-1750; SEGUNDA parte de los romances de Jacinto Rovira. Nueva relación de los valerosos hechos de este arrogante mancebo, natural de la villa de Ayelo, en el Reyno de Valencia, Tipogr. d’Agustí Laborda, València, c.1750. Vegeu AGUILAR PIÑAL, Francisco, Romancero popular del siglo XVIII, CSIC, Madrid, 1972, ps. 65-66; AGUILAR PIÑAL, Francisco, Bibliografía de autores españoles del siglo XVIII, CSIC, Madrid, 1991.

612

GOBERNA ORTIZ, Fernando, Un romance popular del siglo XVIII: las andanzas o desventuras del guapo Jacinto Rovira de Ayelo, dins Almaig. Estudis i documents, 14, Ontinyent, 1998, ps. 54-66.

190


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 191

2. Història. Del neolític a la societat global (c.1726-1727)613 i la col·locació de la primera pedra de l’església nova de Sant Pere apòstol (1732), coincidint amb l’any del casament del IV marqués, Francesc V Roca-Ferrer i Malferit (1730-1742), amb la noble dona Agnés Llançol i Cavanilles.614 Aquest havia succeït al seu germà Ceferí l’any 1730, per haver mort aquest sense descendència.615 El projecte de construcció d’una nova església parroquial de gran embalum era una necessitat imperiosa, en un poble que havia multiplicat la seua població en les últimes dècades. El prevere mossén Patrici Ferrer –doctor en teologia, que regí la rectoria entre el 1714 i el 1757– oficiava missa amb les portes obertes i la plaça de la Font plena de gent. Urgia, doncs, trobara una solució, fent ús del solar que feia molts anys –el 1536– havia sigut donat per la senyoria L’ermita de Sant Joaquim o del Calvari, segle XVIII a la parròquia amb aquesta finalitat: la d’alçar un nou temple. Les autoritats locals i el rector –amb el permís i la supervisió del marqués616– es posaren encarregaren un ‘perfil’, amb planta i alçat, i adjudicaren l’obra al mestre Vicent Insa, ontinyentí d’origen aveïnat al poble d’Aielo. Aquest s’ocupava, també des del 1732 de construir l’església de l’Assumpció de la Pobla del Duc. La de Sant Joan Baptista d’Atzeneta d’Albaida l’havien començada a edificar, els pedrapiquers del poble, el 1728. La de la Puríssima Concepció d’Otos s’estava alçant entre el 1724 i el 1742, i l’església de Sant Jaume i Sant Joan apòstols de Montaverner es construiria entre el 1732 i el 1762. A Ontinyent, a partir del 1745, el mateix Vicent Insa construí el remat del campanar de Santa Maria, dissenyat per l’arquitecte carmelità fra J. Albert Pina.617 Així que és pot dir que Aielo

613

La campana de l’ermita, en efecte, porta inscrita la data ‘1727’, segons GOBERNA ORTIZ, Fernando, La visita pastoral del Arzobispo Mayoral a los pueblos de la Vall d’Albaida en 1742, dins Almaig. Estudis i documents, 22, Ontinyent, 2006, ps. 52-66 (p. 58).

614

CATALÁ SANZ, Jorge Antonio, Rentas y patrimonios de la nobleza valenciana en el siglo XVIII,Siglo XXI, Madrid, 1995, p. 290.

Detall de la campaneta de l’ermita, del 1727

615

GOBERNA ORTIZ, Fernando, El Ayelo de 1760, según un documento protocolar. Su transformación urbanística en el siglo XVIII, dins Aielo de Malferit en festes, 1994, ps. 63-72.

616

El qual, a penes cooperà en el finançament de l’obra, com feien uns altres nobles en els seus respectius senyorius. Exigí, això sí, que es col·locaren les seues armes heràldiques damunt la porta, unes armes que serien picades l’any 1811, arran de la Revolució Liberal. Vid. GOBERNA ORTIZ, Ferran, Abolició del règim senyorial en Aielo de Malferit (1792-1858), dins Alba, 2-3, Ontinyent, 1986-1988, ps. 38-47 (p. 38, n. 4).

617

Vid. MONTOLIU, Violeta (dir.), Monumentos arquitectónicos de la Vall d’Albaida: Templos parroquiales, Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, Ontinyent, 1987; SOLER, Abel, De Vilanova de Rugat a la Pobla del Duc. Persones i fets d’un poble de llauradors de la Vall d’Albaida, Ajuntament de la Pobla del Duc, 1999; JORDÀ, Rafa – YAGO, Ramon – SOLER, Abel, El mirador de la vall. Patrimoni historicoartístic i tradició artesanal d’Atzeneta d’Albaida, Ajuntament d’Atzeneta d’Albaida, 2002; SOLER, Abel – ALFONSO, Daniel, Otos. Geografia, història, patrimoni, Ajuntament d’Otos, 2011; CASANOVA, Emili (ed.), Memòries d’un capellà del segle XVIII. Josep Esplugues, rector de Montaverner, Eds. Alfons el Magnànim, València, 1989; SOLER, Abel – CALZADO, Antonio, Història de Montaverner, Ajuntament de Montaverner, 2011; BERNABEU GALBIS, Alfredo, Arte e historia de la iglesia de Santa María de Ontinyent, Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, Ontinyent, 1986.

191


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 192

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

de Malferit participà, en les dècades centrals del segle XVIII, d’una autèntica febre constructiva d’edificis sagrats a la Vall d’Albaida. La construcció de l’església d’Aielo s’inicià el 21 d’abril del 1732, amb la col·locació de la primera pedra, i conclogué el 1744, amb la benedicció de l’obra i el trasllat a ella del Santíssim Sagrament.618 Des del principi, es visqueren moments difícils, com fou la catastròfica pedregada del 1734, que arruïnà les collites del terme: el rei Felip V intervingué a favor del poble i aplicà una rebaixa fiscal al poble.619 El rector, per la seua banda, elevà una súplica a l’arquebisbe dient que no tenia ni per a cera.620 Joc de volums del temple parroquial Recuperada l’economia local, les obres avançaren ràpidament, fins al punt d’estar acabades en dotze anys. En la cornisa lateral de l’edifici figura inscrita la data ‘1739’, que marcaria l’arranc de la volta i la coberta de la nau. També hi hagué diners, fins i tot, per adquirir noves imatges, com ara la talla antiga del Crist de la Pobresa, que datava de circa 1740.621 Així les coses, quan l’arquebisbe Andreu Mayoral visità la parròquia, el 16 de juny del 1742, ho trobà tot ben avançat.622 Amb la benedicció del temple pel mateix arquebisbe (25 de juliol del 1744), i amb translació del Santíssim, missa cantada i sermó pagat pel comú (a l’endemà, 26 de juliol), es donaria per conclosa l’obra. Així consta en el llibre d’acords de l’ajuntament: queda concluida la iglesia nueva, tan a satisfacción de todo el común, a la qual se hizo la traslación del Santíssimo Sacramento, en el día veinte y seis de julio del año próximo passado mil settecientos quarenta y quatro.623 Es comptaria a tal efecte amb l’assistència del V marqués de Malferit, Carles-Josep Roca-Ferrer i Malferit (1691-1769, senyor d’Aielo

618

Dades documentades per SANCHIS y SIVERA, José, Nomenclátor geográficoeclesiástico de los pueblos de la diócesis de Valencia, Tipogr. de Miquel Gimeno, València, 1922, p. 84.

619

AGS, Secretaría y Superintendencia de Hacienda, llig. 576, El lugar de Ayelo de Malferit, en el Reyno de Valencia; citat per ALBEROLA, Armando, Catástrofe, economía y acción política en la Valencia del siglo XVIII, Edicions Alfons el Magnànim, València, 1999, ps. 64-65.

620

BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Los inicios de la hoy parroquia de San Pedro Apóstol de Ayelo de Malferit, dins Crònica de la V Assemblea de Cronistes del Regne de València, 1986; reed. dins Aielo de Malferit en festes, 1986, s. p.

621 622

Les armes heràldiques dels Roca-Ferrer i Malferit, encastades damunt la porta forana del temple, serien picades pels vassalls d’Aielo en els anys de la revolució liberal

192

623

Ibídem. La Mare de Déu del Remei d’Albaida data també del 1740. GOBERNA ORTIZ, Fernando, La visita pastoral del Arzobispo Mayoral a los pueblos de la Vall d’Albaida en 1742, dins Almaig. Estudis i documents, 22, Ontinyent, 2006, ps. 52-66. FDFG, Llibre d’acords del 1744-1753, Acta de ple del 1744, juliol 26.


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 193

2. Història. Del neolític a la societat global

L’església de Sant Pere apòstol, obra dels anys 1732-1744

193


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 194

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

des del 1742), casat amb Marianna Pertusa i Milà d’Aragó.624 En Carles era el successor natural dels seus germans majors Antoni, Ceferí i Francesc –II, III i IV marqués respectivament– que havien premort sense descendència.625 L’any 1744 no solament fou important per l’acabament de l’església nova, sinó també per ser el de la fundació de l’actual Carrer Major, projectat aleshores com a ‘carrer de Sant Francesc. L’historiador local Ferran Goberna comenta com el 28 d’abril de dit any, el procurador del marqués, Isidre Gironés, es reuní amb tots els qui havien sigut establits per la senyoria amb solars per a construir cases extramurs; concretament entre els portals de Sant Francesc i Sant Cristòfol. L’objecte de la convocatòria era el de formalitzar l’establiment emfitèutic d’aquestes cases, és a dir, la cessió pel marqués del domini útil a perpetuïtat, a canvi de censos anuals en diners, i del reconeixement dels seus drets de fadiga i lluïsme. Els propietaris d’aquelles 15 primeres cases noves eren Joan Ximènez, llaurador; Joan Belda, soguer; Vicent Insa, mestre d’obra de vila; Joan Calabuig, llaurador; Lluís Sanç, mestre d’obra; Josepa Barber, vídua de Pere Castelló; Blai Sanç de Ginés, llaurador; Josep Eixea, llaurador; Pere Beneito de Pere, llaurador; Francesc Beneito, llaurador; Lluís Mompó, llaurador; Vicent Ortiz, mestre fuster; Francesc Martínez Carrió, fill de l’escrivà del municipi; Vicent Belda de Bertomeu, llaurador, i Vicent Ludeña, llaurador.626 El municipi d’Aielo el conformaven un grup de llauradors benestants que mantenien una relació de certa cordialitat amb la senyoria, i que havien de guardar les formes amb el marqués, encara que els dolguera partir collites amb ell. Ja que, de fet, el marqués intervenia directament en l’elecció dels oficials municipals. Els de l’ajuntament antecedent li passaven una terna de elegibles per a cada càrrec, i el senyor o el seu procurador elegia el que fóra del seu grat; encara que de vegades s’avançava ell i proposava directament a qui li pareixia bé. Hi havia una altra peculiaritat, característica d’Aielo i d’uns altres llocs on hi havia despoblats importants. I és que cada any eren elegits dos alcaldes ordinaris i dos alcaldes de la hermandad (antics lloctinents de justícia), un per a cadascuna de les baronies dels Malferit, Aielo i Cairent. L’elecció es verificava al palau marquesal, on els oficials juraven el càrrec posant les mans sobre un llibre missal. Per a llur assessorament, comptaven amb un notari llicenciat en dret i amb un escrivà de la sala, i s’auxiliaven també d’un pregoner.627

624

ARV, Escrivanies de cambra, any 1762, doc. 102.

625

GOBERNA ORTIZ, Fernando, El Ayelo de 1760, según un documento protocolar. Su transformación urbanística en el siglo XVIII, dins Aielo de Malferit en festes, 1994, ps. 63-72.

626

GOBERNA ORTIZ, Fernando, Los años de la construcción del templo parroquial de Ayelo de Malferit (1732-1744), dins Aielo de Malferit en festes, 2008, ps. 151-161 (p. 158).

627

FDFG, Llibre d’acords del 1744-1753.

194


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 195

2. Història. Del neolític a la societat global De l’any 1748 és un llistat de contribuents de l’equivalent d’Aielo de Malferit, on es fa constar quins eren els principals terratinents, l’oligarquia agrícola que despuntava de la resta del veïnat. Els 12 propietaris més ben situats eren: Antoni Bellot, Joan Calabuig, Agustí Barber, Joan Eixea major, la vídua de Josep Joan, Pere Requena, Josep Mompó, Miquel Eixea major, Gabriel Castelló, Vicent Colomer, Maure Beneito i els hereus de Jacint Mompó. També hi havia tres grans terratinents de l’Olleria que comptaven amb extenses heretats al terme d’Aielo: Lleó Boluda, Cosme Borràs i Josep Bru ‘de Patorro’.628 Entre les famílies benestants del poble es comptava també la del llaurador Francesc Ortiz Esterlich i sa muller, Maria Sanz Sempere, casats el 1729. Pere Aparici Ortiz, el diputat aieloner de les Corts de Cadis (18101812), era nét de la primogènita d’aquest matrimoni, Vicenta Ortiz Sanz.629 El cinqué fill del mateix matrimoni –i oncle matern de Pere– fou el degà Josep Ortiz Sanz, que nasqué a Aielo el 5 de setembre del 1739 i fou apadrinat per l’alcalde, Vicent Ortiz. Amb el temps, aquell nadó es convertiria en una de les figures més importants de la Il·lustració valenciana de la segona meitat del segle XVIII, en el camp del teatre, l’arquitectura i la història. L’eclesiàstic aieloner compartiria protagonisme, pel seu afany de coneixement (sapere aude!,“atreveix-te a saber”, era la divisa dels il·lustrats europeus), amb el botànic Cavanilles, el rector de la Universitat Vicent Blasco, o els germans de Xàtiva Jaume i Llorenç Villanueva.630 Però de tot això ja tractarem més endavant, on corresponga.

José Mª. Mira Garrido, llaurant (1970)

La casa dels Cups, al carrer de les Primícies, on els vassalls del marqués Els efectes dels fortíssims terratrèmols de l’any portaven a processar el raïm 1748, amb epicentre a Montesa, es deixaren sentir ací i a tota la Vall d’Albaida.631 En el cas de l’Olleria, entre altres coses es partiren els arcs de la casa capitular i calgué refer-los. Pel que fa a Aielo, en este lugar, en la iglesia y hasta en doze

628

Ibídem, fs. 83-86.

629

GOBERNA ORTIZ, Fernando, Alguns apunts biogràfics sobre el diputat per València en les Corts de Cadis, Pere Aparici i Ortiz (1761-1829), dins Almaig. Estudis i documents, 13, Ontinyent, 1997, ps. 81-94.

630

Vid. LÓPEZ PIÑERO, José Mª. i al., La actividad científica valenciana de la Ilustración, Diputació de València, 1998, vol. 2, ps. 12-13; GOBERNA ORTIZ, Fernando, Ante los doscientos cincuenta años del nacimiento del Deán Ortiz, dins Almaig. Estudis i documents, 4, Ontinyent, 1988, ps. 82-89; GOBERNA ORTIZ, Fernando, El canónigo Deán Ortiz, dins Aielo de Malferit en festes, 1989, s. p.; GOBERNA ORTIZ, Fernando, El degà de Xàtiva Josep Ortiz i Sanz (1739-1822), dins Papers de la Costera, 11, Xàtiva, 1998; GOBERNA ORTIZ, Fernando, El deán Ortiz (la seua vida i obra), Col·lecció ‘Biblioteca Degà Ortiz i Sanz’, núm. 1, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2001.

631

FAUS PRIETO, Alfredo, Los terremotos de 1748 en el antiguo Reino de Valencia. Documentos de base y notas para su estudio, dins Cuadernos de Geografía, 45, València, 1989, ps. 35-50; CHAPA VILLALBA, Salvador, Fuentes para la historia local: el terremoto de 1748, dins Al-Gezira, 9, Alzira, 1996, ps. 395-402.

195


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 196

AIELO DE MALFERIT

Cànter foral per a mesurar el vi, conservat a la botelleria d’Aielo

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

L’ermita de Sant Joan dels Vint-i-cinc i el camí vell d’Aielo a l’Olleria, en un mapa del 1753 (Arxiu Municipal d’Aielo)

casas de él, se manifiestan muchas grietas en las paredes y demás partes de su fábrica. Y aunque cayó la veleta y una bola del campanario (bola cimera ‘herreriana’, remat decoratiu de pedra), al terremoto del día dos no se ha experimentado ni se manifiesta desgracia alguna; pero, del pavor, las gentes viven fuera.632 És a dir, que el veïnat s’havia traslladat a viure al camp, en barraques improvisades. També a mitjan segle XVIII es reobriren clavills en un vell contenciós entre l’Olleria i Aielo, sobre la delimitació del terme, l’ús d’aigües sobrants i unes altres coses compartides. El 1751 es renovarien els pactes del 1597 i el 1674, sobre la cessió de les fonts de la Teula i l’Atjar als regants de l’Olleria.633 Per la part d’Aielo, signà la Segell de la parròquia d’Aielo (segle nova concòrdia Francesc Martínez Carrion, procurador general del marqués de XVII), que fa referència als Dolors (el Malferit, el qual autoritzà la reconstrucció de la séquia de les Hortetes del Riu de cor travessat per la fletxa) de la Mare l’Olleria. Més complicada es presentava, però, la negociació subsegüent sobre la de Déu (stella matutina) delimitació de termes entre ambdós pobles.634 El marqués mantenia aspiracions sobre els Vint-i-cinc, i l’Olleria, sobre el territori de Cairent. Així que calgué dibuixar 635 un mapa molt ben il·lustrat, l’any 1753, per a poder traçar un amollonament (4 d’abril del mateix any) semblant al traçat en els anys 1584-1591. La delimitació o deslinde serviria de base per a l’actual, en ser ratificada per ambdós pobles el 1863.636

632

AHMX, Lligall 761, exp. 1, Relació del 23 de març del 1748; reproduït parcialment per FÉLIX CARRASCO, Esteban, Relación puntual, circunstanciada, de las ruínas y extragos causados por los terremotos que se sintieron en varias partes del Reyno de Valencia los días 23 de marzo y 2 de abril de 1748, Impr. de la viuda de Antonio Bordázar, València, 1748; reimpr. facsímil en Documenta, 1, Montesa, 1992, s. p.

633

RAMÍREZ ALEDON, Germà, Llauradors i vidriers. Població, economia, govern local i religiositat a l’Olleria del segle XIX, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1999, ps. 117 i ss., i doc. 10 de l’apèndix.

634

ARV, Escrivanies de cambra, any 1751, exp. 106.

635

BRAVO CHAPÍ, Maria, El poble d’Aielo recupera un plànol del terme municipal, del 1753, donat per José Vicent Juan, dins Crònica. Tribuna d’opinió de la Vall d’Albaida, 471 (2ª. època), Ontinyent, 26.09.2003, ps. 18-19.

636

AMOl, Caixa 11, doc. 25; AMAM, Caixa 11, doc. 25; RAMÍREZ ALEDON, Germà, Llauradors i vidriers. Població, economia, govern local i religiositat a l’Olleria del segle XIX, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1999, ps. 339-345.

196


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 197

2. Història. Del neolític a la societat global La cerimònia de la presa de possessió feudal en nom del VI marqués de Malferit, Salvador Roca, Pertusa, Malferit i Milà d’Aragó (1760-1820) –que seria també VII comte de Bunyol (des del 1789)637 i es casaria amb Rafael de Castellví– tingué lloc els dies 3 i 5 de març del 1760, per haver mort el progenitor d’aquest, en Carles Roca. El nou marqués i sa mare, la vídua Marianna Pertusa, continuaven a l’Audiència de València el plet successori amb el pretendent Pere de Vallterra i Malferit; un prolongat litigi que acabarien guanyant, de manera inapel·lable l’any 1767.638 Amb ocasió de la presa de possessió acudí a Aielo el notari Ceferí Ortiz, que actuaria en qualitat de procurador del jove marqués (de 16 anys), ben abillat amb perruca i tricorni al cap, la cara enfarinada, casaca lluenta de seda i mànegues de randa. Els detalls que conté l’acta notarial639 ens aporten, com ara veurem, una informació molt detallada sobre l’aspecte que presentava l’Aielo de mitjan segle XVIII. En primer lloc, el notari procurador visità les quatre portes d’Aielo,640 llamadas de San Roque, de Nuestra Señora del Carme, San Batent el forment a les eres de batre Christóval y de la calle de San Francisco; la cadira de repòs del presbiteri de l’església (se sentó en una silla de respaldo, que con su sitial estaba puesta a la parte del Evangelio); el Forn Vell, de l’actual carrer de l’Hospital Vell; el Forn Nou del carrer de l’Hostal (actual plaça de Sant Engraci); l’Hostal o Mesón, a la mateixa plaça; la tenda, que estava establida a can Manuel Borrell; la taverna i fleca de pa de ca Joaquim Penadés; la taula de la carnisseria, situada al carrer de la Mare de Déu del Carme; el palau; l’almàssera llamada del señor, con sus graneros y almasenes, islada, la qual linda por una parte con el palacio del señor, calle en medio; el trull amb sos cups (el trujal con sus cubos), al carrer de la Carnisseria, actual carrer de les Primícies, on encara es conserven en ruïnes la casa i els artefactes del trull (l’encara anomenada casa dels Cups), i l’escrivania de la sala i cort de justícia local (a ca FrancescJosep Martínez Vicent, que era l’escrivà titular). Efectuades totes aquestes coses, arribà l’hora de prendre possessió de la jurisdicció civil, part de la cerimònia que requeria la celebració d’un juí fictici. Raó per la qual, el procurador del marqués, Ceferí Ortiz... ...estando oyendo en justicia para darla a quien la tenga, compareció Ignacio Calabuig, labrador y vecino de esta misma villa, y hizo verbal instancia, diciendo que Francisco Bellot, también labrador, vezino de esta misma villa, le estava debiendo quatro libras y diez sueldos, de resta de los jornales que tenía trabajados en su qüenta. Y aviéndolo confesado dicho Francisco Bellot, en asignación verbal que sobre ello se tuvo, mandó el dicho don Ceferino Ortiz, en el sobredicho nombre de procurador, que desde luego pagase el expresado Ignacio Calabuig las enunciadas quatro libras y diez sueldos. Y que, no cumpliéndolo, que se le sacasen prendas por medio de Pedro Molina. Y se condenó también en las costas.

637

Per la branca genealògica dels Milà d’Aragó (família marquesal d’Albaida), que havien obtingut temps arrere el comtat, per haver emparentat amb els Mercader de Bunyol. Vid. CATALÁ SANZ, Jorge Antonio, Rentas y patrimonios de la nobleza valenciana en el siglo XVIII, Siglo XXI, Madrid, 1995, p. 65.

638

RELACIÓN del pleyto visto y por determinar, en grado de vista, concertado con citación e intervención de las partes, que sirve de memorial ajustado (...), que sigue don Pedro de Vallterra y Malferit contra doña Mariana Pertusa, viuda de don Carlos Roca, marqués de Malferit, como curadora de don Salvador Roca, marqués de Malferit, sobre la sucesión en propiedad de los lugares de Ayelo y Cairent, por la muerte de don Lucas Malferit (...), Tipogr. de José Esteban Dolz, València, 1766; CASTAÑEDA y ALCOVER, Vicente (ed.), Relaciones topográficas e históricas del Reino de Valencia, hechas en el siglo XVIII a ruego de Don Tomás López, Tipogr. de la Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, Madrid, 1919-1924, vol. 2, p. 111.

639

APPV, Protocols de Ceferí Ortiz, núm. 3.335, fs. 58-108; transcrit parcialment per GOBERNA ORTIZ, Fernando, El Ayelo de 1760, según un documento protocolar. Su transformación urbanística en el siglo XVIII, dins Aielo de Malferit en festes, 1994, ps. 63-72.

640

Sobre la identificació d’aquestes entrades al poble, trobareu més informació en el capítol de geografia, quan tractem de l’evolució urbana i demogràfica d’Aielo.

197


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 198

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

A fi de formalitzar la possessió de la jurisdicció criminal, l’agutzil i pregoner Pere Molina preconitzà un ban d’armes prohibides, i el representant senyorial empresonà fictíciament el veí Vicent Albiac, per portar-ne. A continuació, l’agutzil penjà una rama en una olivera a l’eixida del poble, per ordre del procurador, en senyal de possessió de la jurisdicció suprema, és a dir, del dret a penjar criminals, si calia. Visità després la presó, anexa y junta a la casa en que se compone esta villa; el forn de vidre de la cantonada del Carrer Nou amb el camí de l’Olleria (casa llamada del horno de vidrio..., calle comúnmente llamada de las Casas Nuevas de San Francisco, la qual linda... con el camino que va a la villa de la Ollería); el molí fariner d’Allà Baix o del Marqués, en la partida comúnmente nombrada de la Huerta del Arrosar, junto al río (...) y, junto a él, tres quartones poco más o menos o lo que sea, de tierra huerta, con diferentes árboles; el teular del Dilluns, que está junto al huerto llamado del Señor; 9 fanecades de l’horta del Dilluns; l’ermita de Sant Joaquim, en partida comúnmente Xocolate i un got d’aigua per a la senyora marquesa nombrada de Pursons; un corral que posseïa en la partida comúnmente nombrada del Portal Nuevo, inmediato al Juego de Pelota, és a dir, al carreró que aprofitava de trinquet (de la placeta de la Font cap amunt); un altre corral a les Eres, vora el camí de l’Horta i els corrals de Joan Calabuig i Josep Eixea; 10 fanecades d’horta morerar al Divendres; 24 jornals (144 fanecades) de secano, plantadas de algarrobos, olivos y moreras, sito en esta partida de los Serranos, dicho comúnmente el Pla, i l’heretat de Cairent, compresa de una casa con su corral para encerrar ganado, con una fuente y una balsa para recoger el agua, seis hanegadas poco más o menos de tierra huerta, y ciento y diez jornales también, poco más o menos [unes 660 fanecades], de tierra secano, plantados de algarrobos, olivos, almendros, moreras y viña. Tot seguit, el procurador senyorial... ...se constituyó en el lugar antiguo derruido y varonía llamada de Cayrent, con todo su término, el qual linda con el término de la varonía de Ayelo, que llega asta la coveta que comúnmente se llama de Canet y aguabesante de Montesa, y esta varonía, desde la qual toma hasta el mojón primero divisorio de los términos de Montesa y Cayrent. Desde el qual, tomando por la tierra y monte abajo, llega asta el mojón trifinio divisorio de los términos de Canals, la Ollería y Cayrent. Y siguiendo más abajo, llega a otro mojón que está junto al camino real de San Phelipe [Xàtiva], el qual es divisorio de los términos de la Ollería y la varonía de Cayrent. Desde el qual mojón sigue vía recta por el camino real de San Phelipe a Onteniente, asta el barranco dels Serrans, y se buelve a juntar con el término de Ayelo. Y siendo en este sitio de lugar derruido, se paseó por él, y arrojó al aire diferentes pedazos de ruinas... Penjà una rama d’ametler després, en senyal de possessió de la jurisdicció suprema, i efectuà la possessió de todo el término de Ayelo, amb tots els seus afrontaments: pel barranc de Valls (límit amb l’Olleria), el camí de Xàtiva a Ontinyent, el barranc dels Serrans, l’assegador del Riu, el pont derruït d’Aielo, el camí reial novament, la punta del bancal de Sanç (límit amb Agullent), la carena de la Serratella i l’Ombria, l’Estret (límit amb Vallada), el camí de Vallada, la Serra Grossa (límit amb Montesa) i la Cova de Canet (límit entre les serres, territoris i baronies d’Aielo i de Cairent). També reconegué el bovalar o reserva de pastures de la carnisseria, que tenia per fites el camí carreter de l’Olleria i l’assegador del barranc dels Serrans, fins al paratge del riu conegut com la font del Molinell,641 i d’allí, riu amunt fins al pont d’Aielo i el camí d’Ontinyent, per a travessar de nou fins al barranc i assegador dels Serrans. La redonda o reserva d’herbatges arrendables de Cairent abastava les muntanyes d’aquella baronia, des de la cova de Canet fins a la divisòria amb l’Olleria i Canals, que es localitzava a l’alt del collado de Llobero, i fins al camí de

641

Deu fer referència al ‘molinell’ islàmic de l’Horteta d’Atzueva, que existia antigament (encara en el segle XVI) en terme d’Albaida, no gaire lluny del molí d’Allà Baix.

198


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 199

2. Història. Del neolític a la societat global Xàtiva. Des d’ací, el notari Ortiz passà a visitar 9 jornals de seca (36 fanecades), amb vinyes, oliveres, garrofers i figueres, de l’Alqueria Vella, i, a la mateixa partida, l’Oliverar d’en Pere (24 fanecades). Totes aquestes terres eren les ‘no establides’ a vassalls emfiteutes; aquelles sobre les quals el marqués conservava la plena i consolidada propietat, el domini directe o eminent, més el domini útil o explotació directa. Pels anys de la possessió d’Aielo, el futur degà Ortiz prosseguia la seua brillant carrera d’estudis. Als 12 anys d’edat, versat en llatinitat com estava, entrà a estudiar als jesuïtes d’Ontinyent (1753-1756). Obtingué després a València el títol de batxiller (17571758) i mostrà la seua inclinació pel dibuix arquitectònic. En els anys 1758-1759 aprofundí en l’estudi de Informe sobre les escoles d’Aielo, remés a la Reial Societat Econòmica d’Amics del País (València) la filosofia tomista; tornà a Aielo i acordà amb els seus pares prosseguir estudis a Oriola, on obtingué el doctorat en Dret Canònic i Civil (desembre del 1764). Tornà a València, s’ordenà capellà (1765) i continuà formant-se coma a dibuixant (1766-1768) en les aules de la Junta Preparatòria de l’Acadèmia de Belles Arts; on ja manifestà el seu entusiasme pels tractats d’arquitectura clàssica (Vitrubi, Vignola, Seri, Pal·ladi...) publicats per editors italians. Rebé els ordes majors sacerdotals el 1768, de mans de l’arquebisbe Mayoral, i passà per parròquies del Genovés, Alcoleja, Mislata, Manises i Càrcer (1768-1774); abans que el prelat Fabian i Fuero el nomenara viari de la Seu de Xàtiva, parròquia que comptava amb 12.000 feligresos (1774). L’any 1777 començaria a traduir a l’espanyol els ‘Deu llibres d’arquitectura’ de Vitrubi i, en arribar al llibre tercer, s’adonà que era precís viatjar a Itàlia per a aclarir certs termes i fer una bona edició. Calia consultar els còdexs medievals, contemplar els edificis clàssics, etc., projecte de sis anys de durada, per al qual obtingué llicència del rei Carles III, l’any 1778.642 Així, entre el 1778 i el 1784, Josep Ortiz estigué a Roma i a Nàpols, passant dificultats, però gaudint de les runes de Pompeia i unes altres restes de l’Antiguitat. Es desplaçà a Madrid (1784-1787), després de visitar els seus pares a Aielo, i publicà el seu ‘Vitrubio Español’,dedicat al rei il·lustrat Carles III (1787). Entre el 1787 i el 1793 participaria de la vida cultural madrilenya, i desenvoluparia projectes teatrals, inspirats en la tragèdia clàssica. L’assistia la seua neboda Josepa,643 especialment quan patí problemes de salut cap al 1789. En els anys 1792-1799 treballà a la Biblioteca Reial, i publicà ‘El azote de tunos, holgazanes y vagabundos’(1793), ‘Compendio cronológico de la Historia de España’ (1795-1803). Tanmateix, no obtingué recolzament de Godoy per a efectuar un viatge ‘arquitectònic’ per Espanya, per a localitzar i dibuixar restes d’arquitectura clàssica. Aleshores es

642

GOBERNA ORTIZ, Fernando, El deán Ortiz (la seua vida i obra), Col·lecció ‘Biblioteca Degà Ortiz i Sanz’, núm. 1, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2001, ps. 13-27.

643

GOBERNA ORTIZ, Fernando, Josefa Ortiz Arques (Ayelo de Malferit, 1771 – Valencia, 1859). Su vida en el Madrid del reinado de Carlos IV, dins Aielo de Malferit en festes, 2000, ps. 128-146.

199


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 200

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

Dibuixos casuals del degà, sent vicari de Xàtiva (1779)

dedicà a dirigir algunes obres i a col·laborar des de la cort amb la gent del poble, en la lluita judicial contra el marqués (1796); mentre traduïa l’obra arquitectònica d’Andrea Palladio. Acadèmic de la Història pel 1801, acabà una obra sobre el teatre romà de Sagunt (tret de les làmines, 1802) i, decebut amb la incultura de Godoy, es retirà a la Col·legiata de Xàtiva, d’on fou nomenat degà (1802).644 Tota aquesta trajectòria del fill més preclar d’Aielo, ens aprofita de preàmbul per a referir una anècdota succeïda al poble l’any 1753, que el degà Ortiz publicitaria en el seu ‘Azote de tunos’. El succeït volia exemplificar la manera d’enganyar la gent ingènua que tenien els ‘captaires’ que proclamaven haver estat presos durant anys de pirates turcs. O aquells que fingien tenir algun familiar pres dels moros, i que, per a fer-ho creure, inter-

644

Retreat del degà Ortiz. Oli del seu amic el pintor Vicent Lòpez

200

GOBERNA, F., El deán Ortiz..., ps. 28-60. Del degà, es conserva un excel·lent retrat en oli sobre llenç, obra del seu amic i col·laborador Vicent Lòpez Portaña (València, 1772 – Madrid, 1850), que es conserva en l’actualitat al ‘John & Mable Ringling Museum of Art’ de Sarasota (Florida, els Estats Units). Vid. GOBERNA ORTIZ, Fernando, Retrato de un sacerdote (¿Deán Ortiz?), dins COMPANY, Ximo – PONS, Vicente – ALIAGA, Joan (coord.), Exposició ‘La Llum de les Imatges’. Lux Mundi (Xàtiva, 2007), Generalitat Valenciana, València, 2007, ps. 224-225.


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 201

2. Història. Del neolític a la societat global pretaven monòlegs punyents i lacrimògens, enmig d’un espectacle tràgic i commovedor:645 Me acuerdo haber visto en mi lugar –comenta n’Ortiz– dos de estos acaptivos, que con su escapulario de la redención al cuello corrían las calles invocando la piedad de los fieles, para “aquellos pobres desventurados que habían estado 14 años en el poder de moros y padecido las mayores miserias.” Acompañaban estos lamentos con los golpes y rechinos de dos medias cadenas que llevaban ceñidas, afirmando que eran las menores con que habían sido cargados y atados por los moros. Hicieron en la calle una especie de farsa o entremés, que dixeron hacían los mahometanos en sus casamientos. Y además, para consolar sus gargantas y estómagos con un buen par de tragos, pidieron vino, para mostrar el uso de los moros en sus convites. Llenaron sendos cuartillos y, con ellos en la mano, se hicieron mutuas inclinaciones, gestos y posturas estrambóticas, dando de quando en quando su besito al vaso, hasta dexarles enjutos. Era yo muchacho, y no sabía entonces que los mahometanos no pueden beber vino según su ley; a lo menos no le beben en público (...). Por consiguiente, no pude cogerles en la trampa, ni hubo quien supiese más que yo. Por el contrario, todos se condolieron de ellos, y no sólo les dieron abundantes limosnas, sino que el alcalde ordinario les acompañó en qüesta o garrama646, exhortando a todos a que alargasen las manos. Els aieloners del temps de Josep Ortiz, a banda d’ingenus, caritatius i amants de la faràndula, eren religiosos, devots i festers. Mantenien una confraria del Roser i una germandat del Tercer Orde de Sant Francesc d’Assís, i celebraven una festa de Sant Roc patroUn dels primmirats dibuixos arquitectònics del degà Ortiz cinada cada any per dos joves festers nomenats pel rector, la festa d’aniversari del Reservat del Santíssim (26 de juliol),647 la dels Sants de la Pedra, la del Corpus i la patronal del Sant Pere Apòstol. Aquestes dues últimes celebracions les sufragaven cada any quatre clavaris. Tot això, segons un memorial del 1771.648

645

Citat per GOBERNA ORTIZ, Fernando, El deán Ortíz y su pueblo natal. Dos narraciones suyas sobre hechos ocurridos en Ayelo (Aielo), dins Aielo de Malferit en festes, 1992, ps. 35-41 (ps. 37-38).

646

L’expressió ‘tener en cuesta’ vol dir mantenir algú a casa i donar-li de menjar i beure, a costa dels amos; ‘garrama’ és un arabisme, variant de ‘derrama’.

647

En memòria de la traslació del Cos de Crist de l’església vella a la nova, el 1744.

648

CASANOVA, Emili, Les confraries i les festes de la Vall d’Albaida en 1771, dins Almaig. Estudis i documents, 19, Ontinyent, 2003, ps. 65-78.

201


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 202

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

Capçal del lit del degà Ortiz, conservat a la caseta de Pursons

Gravat del degà Ortiz per a il·lustrar el ‘Vitrubi’

La parròquia de Sant Pere, que comptava l’any 1768 amb 1.311 feligresos,649 sostenia un plet amb el rector de l’Olleria (1759-1778), que es resoldria amb una concòrdia sobre certs drets i percepcions assignats a Aielo pel patriarca Ribera, el 1574. En virtut del nou pacte, el rector d’Aielo, a la saó mossén Francesc Pèrez, admetia que el de l’Olleria percebera les primícies de Cairent, a canvi de rebre del seu col·lega un pagament fix de 180 lliures anuals.650 En un altre ordre de coses, s’avançava molt en la decoració de l’interior del temple, amb adquisicions com ara una Mare de Déu dels Dolors de 6 pams d’alçada (1,13 m), que adquirí per 22 lliures 2 sous el marqués de Malferit, per mitjà del notari apostòlic Francisco Valsedo. Era obra del prestigiós tallista valencià Josep Esteve Bonet (1741-1802), director general de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles des del 1781. Salvador Roca Pertusa la comprà per a entronitzarla a l’altar lateral dels Malferit. L’altar es conserva, però la imatge desaparegué lamentablement durant la Guerra Civil.651 El rector Pèrez no sols es preocupava activament de l’activitat pastoral i del culte, sinó que participava activament, en cooperació amb els diferents alcaldes i regidors, en afers caritatius i educatius; com per exemple, la dotació de fadrins i fadrines orfes, a fi que es pogueren casar.652 El 1777, gràcies a

Josepa Ortiz, neboda del degà

202

649

ARDIT, Manuel – BADENES, Miquel-Àngel – BERNAT, Joan-Serafí, El País Valencià en el cens d’Aranda (1768),Universitat Jaume I – Universitat de València, València, 2001.

650

RAMÍREZ ALEDON, Germà, Llauradors i vidriers. Població, economia, govern local i religiositat a l’Olleria del segle XIX, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1999, ps. 376-380.

651

IGUAL ÚBEDA, Antonio, José Esteve Bonet, imaginero valenciano del siglo XVIII. Vida y obras, Institució ‘Alfons el Magnànim’, València, 1971, p. 67. En el quadern de l’escultor, llegim, a 5 de febrer del 1782: una Dolorosa de 6 palmos para Ayelo de Malferit, para vestir, por medio del señor don Francisco Valsedo, 22 libras 6 sueldos. Vid etiam GOBERNA ORTIZ, Fernando, Riquezas que tuvo la parroquia de Ayelo de Malferit: la imagen de la Dolorosa del célebre escultor José Esteve Bonet, dins Aielo de Malferit en festes, 1998, ps. 68-75.

652

RSEAPV, any 1777, caixa 4, doc. 316.


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 203

2. Història. Del neolític a la societat global una enquesta arxivada en la Reial Societat Econòmica d’Amics del País, de València, sabem que Aielo comptava amb una escola o aula de xiquets, al càrrec del mestre Bertomeu Vidal, i una altra de xiquetes, a càrrec de la mestra de costura Maria Ortiz. Aquesta era germana del degà Ortiz i Sanz; mentre que el mestre Vidal ja devia ser aleshores un venerable ancià: consta per l’arxiu parroquial que s’havia casat a Aielo l’any 1732, amb Bernarda Mollà. Així que és probable que existira l’escola d’Aielo de Malferit des de feia dècades.653 Des del punt de vista econòmic, la prosperitat agrícola sense precedents, venia acompanyada per un pròsper sector seder, que ocupava unes 40 persones en la filatura. Hi havia telers de lli a les cambres, un forn de vidre, un teular-rajolar, una producció d’algeps que proveïa a tota la Vall d’Albaida, i un gran nombre de veïns que es guanyaven la vida d’arriers.654 Aielo era una vila laboriosa, de 1.716, l’any 1787, on convivien 82 famílies de llauradors acomodats, i moltes més de llauradors pobres, jornalers (260 bracers) i arriers.655 Solament tres persones, segurament vells i malalts, depenien d’almoina per a sobreviure, i el clergat es limitava a al rector, el vicari, el sagristà i dos acòlits. També hi havia al poble dos escrivans, el metge, el cirurgià (barber i practicant de medicina) i els mestres d’escola. L’any 1791, Francesc Borrell s’examinaria del títol oficial d’agrimensor, perquè s’estaven rompent alamont d’erms i abancalant terres fins aleshores ermes i plenes de malesa.656 D’altra banda, proliferaven els corrals al terme –una dotzena657– perquè els llauradors rics s’arriscaven invertint en la cria de bestiar i el tracte de cavalleries.

L’Aielo dels segles XVIII-XIX era un poble d’arriers

Portal del Carme

L’únic problema que presentava la realitat local –el gran problema, millor dit– es que el poble havia crescut molt, malgrat el marqués i a costa d’un marqués anacrònic, privilegiat per l’Antic Règim feudal, que s’emportava un bon

653

Ibídem. Vid. SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Escola d’ahir i de sempre, dins Aielo de Malferit en festes, 2005, ps. 102-109.

654

Més detalls en la part geogràfica de l’obra, on tractem de les indústries tradicionals.

655

CASTELLÓ TRAVER, Josep-Emili, El País Valenciano en el censo de Floridablanca (1787), Institución Alfonso el Magnánimo, València, 1978, p. 220.

656

ORIOLA VELLÓ, Frederic, L’impacte de la comissió d’arquitectura a la Vall d’Albaida (1790-1846), dins Almaig. Estudis i documents, 21, Ontinyent, 2005, ps. 68-73 (p. 69).

657

FABIÁN y FUERO, Francisco, Relación hecha en virtud de la Real Orden de Su Magestad, de 18 de abril de 1790, que contiene los quatro partidos de que se compone el Arzobispado de Valencia [remesa al ministre Floridablanca [1791], Manuscrit de la Biblioteca del Ministerio de Asuntos Exteriores (Madrid), núm. 35; còpia del ‘Districte de Sant Felip’ existent a l’Arxiu Històric Municipal de Xàtiva, Fons ‘José López Sellés’, 53/1-2, f. 367.

203


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 204

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

pessic de les rendes del poble. El poder del marqués, consagrat per la carta pobla del 1611, era omnímode i incontestable, i els seus monopolis (forns, tendes, molins, etc.) impedien el veïnat optar a posseir coses tan senzilles, en uns altres pobles de reialenc, com una taverna, una almàssera, un altre molí fariner –que feia falta–, etcètera. El marqués era una rèmora, una càrrega feixuga, per a l’economia local, i un destorb per a fer qualsevol cosa pública, ja que s’havia demanar llicència a la senyoria per a tallar un simple pi o garrofer. A més a més, Salvador Roca i Pertusa, com la resta de nobles valencians, lluny de renunciar a qualsevol prebenda, s’agafaven a les escriptures antigues al peu de la lletra, i procuraven no deixar-ne passar ni una. La resta de pobles de vassalls de la comarca ja feia anys que pugnaven per la via judicial, per causa dels abusos dels barons.658 I els d’Aielo preparaven llur ofensiva judicial, al temps que els revolucionaris francesos del 1789 esmolaven el tall de les guillotines. Els temps havien canviat molt. La societat local era dinàmica i pròspera, i estava atrapada dins una camisa de força anomenada ‘sistema feudal’, que es basava en privilegis reials del temps de la picor com a fonament de dret. El botànic Antoni Cavanilles visità Aielo el 14 d’abril del 1792659 i es trobà el poble en plena efervescència antifeudal. Així li explicaren el problema, els principals colliters del terme, i així l’explicà el científic il·lustrat en les seues ‘Observaciones’ de València:660

Manisetes devocionals de la Mare de Déu dels Desemparats, al Carrer Major (1790)

El monte de la ermita [Sant Esteve d’Ontinyent] se prolonga hacia levante, disminuyendo de altura, y, junto a Ayelo de Malferit, queda ya separado de la cordillera septentrional, dexando allí un espacioso recodo, y en él lo más fértil del término de Ayelo. El río viene serpeando por las raíces de dicho monte y lo atraviesa de sur a norte por la abertura que allí queda. Una buena hora se necesita para llegar desde Ontinient a Ayelo, caminando hacia el nordeste por un suelo ondeado y fértil. Pásase últimamente a la izquierda del río y empiezan a descubrirse los 160 jornales de huerta [960 fanecades] dispuesta en graderías, y en ellos gran número de moreras y producciones ricas, hasta entrar en la población. Al principio del siglo actual apenas tenía Ayelo 200 vecinos, y en el día tiene 442. Pocas tierras hay en el reyno superiores a éstas en fertilidad y cultivo; pero ninguna tiene condiciones menos favorables al cultivador, el qual contribuye al señor territorial la tercera parte del fruto de los árboles, excepto las higueras, que son francas; la quarta de los granos criados en la huerta; la sexta de los sembrados en secano, y algo menos de la séptima del vino. A esta contribución que igualmente pagan muchos otros pueblos del reyno, se añade que el propietario del campo incurre en tres pesos de pena si coge la más pequeña porción del fruto de sus campos antes de verificarse la partición. No puede hacer su aceyte sino en la almazara del señor, donde debe dexar la mitad. No puede sin licencia cortar ramo alguno principal de los árboles, podarlos, ni arrancar los muertos, cuyo tronco se apropia el señor territorial. Debe también traer a sus expensas las cosechas y hacer de ellas tres montones, para que el representante del señor escoja el que más le acomode, resultando las demoras indispensables perjuicios

658

FRASQUET FAUS, Eduard, Senyors i vassalls a la Vall d’Albaida a la darreria de l’antic règim, dins Almaig. Estudis i documents, 12, Ontinyent, 1996, ps. 84-89.

659

MATEU BELLÉS, Joan F., Cavanilles i l’ofici il·lustrat de viatjar, Introducció a Les observacions de Cavanilles. Dos-cents anys després, llibre primer, Bancaixa, València, 1995, ps. 15-55 (p. 24).

660

CAVANILLES, Antonio-Josef, Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, Imprenta Real, Madrid, 1795-1797, vol. 2, ps. 124-126.

204


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 205

2. Història. Del neolític a la societat global que causan las lluvias y contratiempos. A pesar de tan duras condiciones, los de Ayelo cultivan con esmero su término, que tiene tres quartos de hora de norte a sur, entre los de Montesa y Ontinient, y otro tanto de oriente a poniente, entre los de la Ollería y Vallada. Sólo quedan incultas las crestas de los montes. Vense las lomas de marga blanquecina y, en general, el secano cubierto de corpulentos algarrobos y olivos, o plantado de viñedos; resultando anualmente el beneficio de 14.000 cántaros de vino, 2.000 arrobas de aceyte, 90.000 de algarrobas, más de 20.000 entre higos y otras frutas, cosechas que van en aumento cada día, 600 cahíces de trigo, 630 de maíz, 3.000 libras de seda, y muchas hortalizas. No estaba en otro tiempo tan cultivado el término de Ayelo; pero la necesidad de subsistencias, que se aumentaba cada día en proEls Sants de la Pedra, que donen nom a un carrer, foren porción de los vecinos, y el creer éstos que el terreno inculto no adeuobjecte d’un robatori a les acaballes del segle passat daría derechos, mayormente en los primeros seis años de arriendo, les animó a plantar algarrobos y olivos. Lograron efectivamente cierta franquicia por aquel tiempo. Y, alentados por los primeros frutos de su industria, multiplicaron los plantíos. Reclamó el señor territorial los derechos, mirando como suyas las mejoras hechas por los colonos. Y viendo éstos un triste desengaño, volvieron sus industriosos brazos hacia los eriales de los términos circunvecinos de Montesa, Ollería y otros, que convirtieron en campos fructíferos, aumentando la masa de los frutos que cogen en el suyo. No disputo a los señores el derecho a la porción de frutos que estipularon al tiempo de repartir sus tierras, o de venderlas enfitéuticamente; pero no puedo persuadirme que lo tengan para cobrar la cantidad de frutos en aquellas tierras que eran eriales en tiempo de la venta. Y aun dado que lo tengan, la razón, la equidad, la utilidad común, parecen pedir cierta reforma. El valor de estas tierras se debe a la industria y al ímprobo trabajo del cultivador, que, habiendo recibido un suelo estéril, pedregoso, sin aguas, sin cultivo, supo transformarle en campos útiles, y muchas veces en huertas, arrancando peñas y haciendo excavaciones en busca de la tierra y de las aguas. Si los señores pidieron la tercera parte de los frutos, y los nuevos colonos convinieron en ello respecto de las huertas y campos fructíferos, fue sin duda porque estos y aquellas se hallaban en estado de pagar con usuras los trabajos del cultivo; estado en que los dexaron los industriosos moros y moriscos. Así pues, parece duro, por no decir injusto, pretender iguales derechos en aquellos campos que empezaron a ser útiles entre las manos de los colonos. Esta pretensión, por desgracia introducida y sostenida, se opone a los progresos de la agricultura y de la industria, porque nadie quiere emplear su sudor y trabajo para enriquecer a otro; mayormente sabiendo que hay en el reyno tierras cuyos impuestos son llevaderos, y útiles a los señores y colonos (...). Al oriente de Ayelo, y a una hora de distancia, se halla la Ollería, villa respetable del valle. Media entre estos dos pueblos el puerto llamado de la Ollería, por donde se atraviesa la Serragrosa para pasar a Canals y a la hoya de San Felipe. Queda incultas las alturas del monte, cuya soledad y aspereza abriga no pocas veces foragidos. El camino se reduce a una mala senda, desigual y en partes peligrosa, por componerse de peñas descarnadas. Pudiera mejorarse a poca costa y aun debiera practicarse allí otro seguro y espacioso, de que resultaría grande utilidad a los pueblos de la comarca, precisados hoy día de hacer largos rodeos para comunicarse. Durant l’estiu del 1792 es concretaren per escrit les reivindicacions dels vassalls, que Cavanilles exposa de manera succinta. El marqués Salvador, que estava pendent d’aquells moviments, havia reaccionant en anys precedents al malestar del vassallam, endurint les exigències senyorials. A veure qui podia més... I ho feia en estreta cooperació d’uns clientela de famílies modestes o de mitja capa –‘jaqueteres’ o ‘estirajaquetes’ en el llenguatge col·loquial– que li feien costat, a canvi de càrrecs, favors a parents, concessions especials o, en algun cas, almoines per a poder menjar. D’ací que l’oposició al marquesat –justificada del tot, segons Cavanilles– no fóra del tot unànime ni general. En qualsevol cas, consta que el marqués exigia uns humiliants donatius d’una gallina –o de 6 rals– per cada porta que tingueren

205


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 206

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

El celler de vi del palau (segle XVIII)

oberta els veïns al carrer. Aquest fou, entre d’altres, el detonant que mogué a la revolta. El 25 de novembre del 1792, celebritat de Santa Caterina màrtir, fou el dia adiat. El rector exposà des de la trona, com feia tots els anys, però aquesta vegada amb majors èmfasis i sobreentesos, l’actitud cruel de l’emperador Maximià amb la pobra víctima, Caterina. I, no cal que digues, que tots tenien un mateix rostre en la ment per a visualitzar la fesomia del dèspota Maximià... A l’eixida de missa, 281 caps de casa (el 64%, d’un total de 442)661 es congregaren a la plaça de l’Hostal, que és l’actual de Sant Engraci, i, en presència de tres advocats de València i del corregidor reial d’Ontinyent, formularen en forma de dret allò que volien: Primeramente, para que no haga [el marqués] elección de oficiales de govierno, sin que preceda la terna y propuesta del ayuntamiento que va a acabar, según assí es práctica y estilo en todas las villas y pueblos de este reyno, tanto de realengo como de señorío. Otrosí, sobre que no use de sisas paliadas, acrecentando en

661

L’orinal del marqués

Els noms i llinatges d’aquests veïns es troben escrits a la fi de l’acta, en el document citat en la nota següent.

206


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 207

2. Història. Del neolític a la societat global el ramo de tienda los derechos de vendedurías, motivo de aumentarse los aforos o tasa de dichos géneros. Otrosí, sobre no gozar de dehesa, ni de yerbas a coto cerrado arrendable, sí únicamente de la yerva en sobrancia foral, después del pacto vezinal, libre a todo vezino. Últimamente, sobre los territorios y derechos en que discurre haver ampliado su enfiteutical, siendo assí realengos del término general de Xátiva (hoy, San Felipe). Sobre estos quatro puntos interesa aquel común en que se ventilen a su beneficio, por los perjuicios que de lo contrario se le siguen, ignorando los títulos con los que el marqués, dueño, le ha introducido, extendiéndose mucho más allá de lo que le puede pertenecer.662 L’assemblea de la plaça de l’Hostal votà la mesura unànime, tret d’una persona que s’hi oposà: l’alcalde ordinari segon (o alcalde de Cairent), Josep Vicent, que exercia d’apoderat del marqués. Segurament, l’havia enviat el propi senyor, per a mantenir-lo informat al detall. Comsevulla que fóra, foren elets per a dur endavant el procés els emfiteutes Josep Castelló, Antoni Mompó, Tomàs Vidal i Josep-Joan Eixea, que es comptaven entre els llauradors principals del poble. Aquests elevaren directament la demanda a la Reial Audiència de València, el 1792. Els jutges aprovaren l’acta el 6 de desembre i elevaren el contenciós al Consell de Castella. Aquest organisme, el 28 de maig del 1793 aprovà un repartiment de despeses entre els pledejants, per tal de fer front al finançament d’un juí contra el marqués que seria llarg i costós. Fet això l’advocat contractat pel poble, Manuel García Navas, exposà les reivindicacions que feia la gent d’Aielo més detalladament: que no elegira el marqués els oficials de manera arbitrària, de manera que sempre quedaren vinculats els oficis a determinades famílies addictes a ell; que no retardara els nomenaments dos o tres mesos, com solia fer, per interés o deixadesa; que el procurador patrimonial –el tal Vicent– no ocupara sempre un dels càrrecs de l’ajuntament, amb la qual cosa els regidors no podien decidir autònomament; que deixara el veïnat aprofitar les pastures de l’erm del terme, ja que sovint escassejava la carn a la carnisseria; que els arrendaments de la tenda, la taverna i la fleca es feren a coneixença també dels edils, ja que no podia ser que els articles de primera necessitat foren més cars a Aielo que als pobles del costat; que s’eliminara la vexació de la gallina per cada porta (diu que el marqués havia intentat que fóra per cada finestra...); que se suprimira l’abús d’haver de moldre l’oliva en una almàssera feta pols, on, en lloc de la meitat de l’oli, el marqués (amb dret, segons la carta pobla, a l’oli de remòlt, més la pinyolada) es quedava amb 2/3 de la collita, ja que en la primera mòlta o premuda sols podia obtenir-se la flor de l’oli en aquelles condicions; que no els fera amuntegar fruits a la porta de casa, esperant que passara a partir l’apoderat, ja que aquest solia retardar-se dies, i podia ploure i llançar-se tot a perdre; que no els sotmetera el senyor a la humiliació addicional d’haver de pujar-li ho tot a les cambres de palau; que els deixara tastar mal que fóra un xanglot de raïm abans de partir, cosa que no deixava fer (imposava multes de 3 lliures i, a més, feia extensible la sanció a les cavalleries, que no podien tastar ni una garrofa abans de partir); que les terres de secà transformades en ‘hortes noves’ (al barranc de Serrans) continuaren partint com a secà, ja que entenien –o volien demostrar interessadament– els vassalls que allò era reialenc del terme de Xàtiva, i no terra de senyoria; que les terres tretes de l’erm foren franques, ja que la senyoria no havia cooperat a rompre-les i tenia, per tant, dret a participar de la millora obtinguda; que s’apanyara el molí fariner, que era vellanc i funcionava malament per falta d’aigua, i que se suprimira, en fi, l’impost de la palla (10 rals de billó per emfiteuta). Tot açò és el que demanaven els vassalls, encapçalats pels més rics, que són els qui més tenien a perdre o a guanyar. I el que obtingueren fou una primera sentència desfavorable (1798), i una modificació de les condicions per part de Salvador Roca, per a endurir més encara el règim feudal. D’ara endavant els obligava a partir també la llavor dels grans que cada llaurador haguera reservat per a sembrar a l’any següent; llavor que fins aleshores havia sigut franca. No podrien plantar més de dues fanecades per cap d’herba d’alfals. També els imposà l’obligació d’escripturar davant el notari d’Aielo –i no en unes altres notaries– totes les escriptures d’alienació de finques subjectes a dret de lluïsme (10% del valor per al cofre marquesal), per a controlar millor

662

ARV, Reial Acord, llibre 90, any 1795, f. 865; citat per ARDIT, Manuel – CUCÓ, Alfons, Aportación al estudio de la reacción señorial en el País Valenciano a finales del siglo XVIII, dins Saitabi, 21, València, 1971, ps. 121-138 (p. 135). Per a contextualitzar, vegeu també ARDIT LUCAS, Manuel, Revolución liberal y revuelta campesina. Un ensayo sobre la desintegración del régimen feudal en el País Valenciano (1793-1840), Ariel, Barcelona, 1977, ps. 45-47; BELDA UREÑA, Rafael, Ayelo y el régimen señorial, dins Aielo de Malferit en festes, 1991, s. p.; ARDIT, Manuel, Els hòmens i la terra al País Valencià (segles XVI-XVIII), Curial, Barcelona, 1993, vol. 2, p. 166; GOBERNA ORTIZ, Ferran, Abolició del règim senyorial en Aielo de Malferit (1792-1858), dins Alba, 2-3, Ontinyent, 1986-1988, ps. 38-47.

207


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 208

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

El carrer de l’Església, des de l’antiga plaça de l’Hostal

el moviment. Haurien de partir també els cigrons que solien plantar en companyia del dacsar, quan fins aleshores havien sigut francs. I, per si fóra poc, els havia d’autoritzar la senyoria, si volien posar-se a trillar, per a controlar millor els grans i evitar que feren frau (cosa que solia ser corrent en totes parts, i des de feia segles). La cabuderia del marqués no féu sinó augmentar la tensió entre els promotors de la pugna antifeudal. Encara que també generà pessimisme en part del vassallam. Així, a la convocatòria per a continuar l’ofensiva amb un segon litigi (15 d’agost del 1800), acudiren 201 caps de casa. Aquests escolliren per ‘elets’ Joaquim Gironés, Joaquim Castelló Alonso, Vicent Belda de Pere i Salvador Calabuig, i s’aprovà un pressupost de 4.000 lliures per a finançar el plet. Aprovada aquesta segona acta per València (1 de setembre) s’envià de nou al Consell de Castella, el 4 de març del 1801. Encara quedaven unes quantes dècades per resoldre l’afer, definitivament, a favor del poble, en el transcurs de la Revolució liberal. Però, de moment, tal com conclouen els historiadors Ardit i Cucó...

208


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 209

2. Història. Del neolític a la societat global ...el malestar campesino dio una base sólida al liberalismo naciente entre la pequeña burguesía de hacendados agrarios de las comarcas más prósperas del país; al tiempo que puso en movimiento a una masa de desheredados que, bajo diversas banderas, constituirán la cantera humana en que reclutarán sus efectivos los bandos contendientes de las luchas civiles del siglo XIX.663 La lluita antisenyorial no tenia un sol front obert i general, entre el col·lectiu de vassalls i la senyoria. També hi havia fronts menors oberts per particulars, contra els abusos i monopolis del marqués. Per exemple, l’any 1794 el procurador patrimonial del marqués, Francesc Bellot, denuncià Josep Castelló –un dels líders més contumaços de la revolta– perquè, ignorant el dret de regalia, havia començat a obrar-se una almàssera particular, para usos propios. El promotor volia esquivar el monopoli adduint que no era per a processar olives del terme d’Aielo –senyoria de l’excel·lentíssim marqués– sinó del terme reialenc i franc de l’Olleria, que és d’on treia les 4/5 parts de la seua collita d’oli.664 De tota manera, hi tenia poc a fer, perquè sense llicència del marqués no es podia moure cap pedra d’Aielo, ni per descomptat alçar una almàssera nova. Així de tenses estaven les coses, quan s’esdevingué la guerra contra la Convenció Francesa (1793) i la crisi econòmica, pel bloqueig que feien els britànics del litoral continental. La crisi provocà un augment de l’atur i l’atur juvenil popularitzà la pràctica del contraban de tabac –monopoli reial– i la violència rural: el bandolerisme.665 A la comarca, els contrabandistes, ara més nombrosos i valents, eren acaçats de manera constant per una companyia de fusellers constituïda del 1774 i coneguda com la Guàrdia de Minyons.666 El mes d’agost del 1797, precisament, 18 guàrdies d’aquesta companyia es concentraren al terme d’Aielo, en persecució d’una colla de 5 roders aieloners; possiblement arriers en l’atur, que s’havien tirat al contraban. Aquests se n’entraren pels carrers del poble i començà el tiroteig, de resultes del qual resultaria ferit i mort el fuster d’Aielo, que formava part de la colla. Heus ací el relat que féu dels fets el barber de la Pobla del Duc Manuel Miquel, en el seu dietari personal:667 Por el mes de agosto del mesmo año de 1797, tuvieron otro choque: cinco contrabandistas para dies y ocho miñones. De los miñones, dos heridos, y contrabandistas, una muerte: y era un carpintero de Ayelo Malferit. De aquí siguió que los contrabandistas ivan, sin temor de perder la vida, contra los miñones, soldados milicianos, por todas las tierras de esta Valle de Albayda y Reyno de Valencia, vendiendo tabaxo [sic] por las calles, a vista de las justicias, corregidores y governadores. Sin temer a ninguno, acían burla de todos. Salieron tropa de Valencia más de quinientos soldados, sin los fusileros, todos temerosos: nunca se asercaban a donde estavan; siempre huían (...). De forma que van, por estas tierras y otras, sin tener miedo a ninguno. En muchas tierras. Disparando delante la prosesión de San Felipe, Onteniente y Alsira; vendiendo tabaxo en medio de la plasa, a libras, a onsas, y asta quatro dineros. Esto ha pasado por tiempo de un año, viéndolo yo. El 9 d’octubre del mateix any 1797, no gaire lluny d’Aielo però en terme d’Albaida, els roders anomenats els Menescalets havien mort a traïció dos companys del Tramusseret de Benirredrà, que aleshores estava en tracte amb ells. A l’endemà, 10 d’octubre, es produí a la Vall d’Albaida un temporal impressionant, una ramassada d’aigües que seria recordada com ‘el diluvi dels Menescalets’, per haver coincidit amb el crim.668 L’aigua d’Ontinyent baixava amb una força tal pel barranc de la Fos, que arrancà l’aqüeducte de fusta de la séquia, que des del 1468 –i amb successives reconstruccions– es localitzava exactament on ara s’alça el pont de l’Arcada.

663

ARDIT, M. – CUCÓ, A., Aportación al estudio..., p. 138.

664

ARV, Escrivanies de cambra, any 1794, exp. 11.

665

Vegeu ARCOS, Manel, La senda dels lladres. Bandolerisme als voltants de la serra de Mostalla (1806-1839), Universitat de València, 2009.

666

PALOP RAMOS, José Miguel, Creación y establecimiento de la Compañía de Fusileros del Reino de Valencia, dins Estudis. Revista d’Història Moderna, 24, València, 1998, ps. 339-354; PALOP RAMOS, José Miguel, Militares y civiles ante el control del orden público: la Compañía Suelta de Fusileros del Reino de Valencia, dins Estudis. Revista d’Història Moderna, 32, València, 2006, ps. 321-362.

667

SOLER, A. (ed.), Dietari de Manuel..., fs. 24-25.

668

MATEU GINER, Francisco, Breve historia de la villa de Albaida [València, 1847-1854], Manuscrit de la Biblioteca Valenciana, sign. Mss/857, ps. 4v, 47 i 114.

209


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 210

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

Immediatament saltà l’alarma: sense arcada no hi havia Séquia General, ni collites a l’Horta Gran. I, per si fóra poc, per a reconstruir-la s’havien de posar d’acord –tal com exigia la carta pobla– senyor i vassalls, que ara mateix estaven com el gat i el gos. Com que la cosa no admetia discussió ni tenia res a veure amb el plet, el 10 de març del 1798 es reuní l’advocat i apoderat general del marqués, Joan-Baptista Calabuig, amb els alcaldes ordinaris d’Aielo, Joaquim Vicent i Vicent Colom, decidit a trobar solució al problema, amb independència dels litigis que hi haguera pendents a València sobre la carta pobla. S’acordà que el marqués proporcionaria el arranque y quadreo de la sillería per al pont o arcada nova d’obra que es volia construir, en substitució de la vella de fusta, i que compraria la rajola necessària. El bastiment de simbras [cimbres], madera, clavazón y trabajos de armadotambé seria cosa de la senyoria, aprofitant la fusta que tenia criada pel jaç del riu. En cas que l’arc no poguera estar a punt per a la propera collita de dacsa –de fet, tardaria encara 9 anys a acabar-se–, es bastiria una canal provisional de fusta. El marqués pagaria els jornals dels obrers i l’aparellador, que serien elegits per l’arquitecte-director de l’obra; més les cordes, corrioles, etc., necessàries per a la col·locació dels carreus i pedres carejades; més dos terços de la calç. El veïnat s’ocuparia de pagar el terç restant de la calç; de dur l’arena i pastar el morter; portar els carreus de la pedrera a peu d’obra, la rajola i la fusta de les bastides. També aportaria Aielo els peons necessaris, deviendo ser pagados, y no por tanda, por ser muy útil para la prontitud y perfección de ella [l’obra]. Aportarien també la pedra de reble i escurarien la séquia. Tot havia d’estar posat al corrent per a mitjan mes de juny del 1798, para salvar la cosecha de adaza viniente. L’arcada provisional de fusta sí que estaria a punt, però no la resta d’elements. A més a més, la crítica situació econòmica; la sentència del plet i l’enduriment de posicions del senyor, i la sequera i fam dels anys 1801-1802, retardarien el projecte definitiu, fins a poder-lo reprendre el 1804.

210


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 211

2.6. REVOLUCIÓ LIBERAL i ESPLENDOR AGRÍCOLA En iniciar-se el segle XIX, el marqués de Malferit i comte de Bunyol, Salvador Roca i Pertusa, era la quarta casa nobiliària de l’antic Regne de València si atenem al volum d’ingressos anuals que percebia: 25.286 lliures 13 sous, l’any 1801. Per davant d’ell estaven tan solament els comtes de Real, els marquesos de Dos Aigües i els comtes de Carlet, i just per darrere, el seu veí territorial, el marqués d’Albaida.669 Això no obstant, els fonaments d’aquella riquesa s’estaven somovent, i no solament pels plets d’Aielo, sinó de la resta de senyories de la casa dels Malferit. L’any 1802, l’apoderat vassalls del comtat de Bunyol, Pedro Carrascosa, promogué un procés de reintegració a la Corona d’aquells pobles del comtat.670 Paradoxalment, per aquell temps en Roca estava a la cort de Carles IV, on féu mèrits suficients al el Príncipe de la Paz –el totpoderós ministre Godoy– per a obtenir el títol nobiliari de ‘grandeza de España’ de segona classe (1802).671 El mateix any 1802 mossén Josep Ortiz i Sanz abandonà la cort, i tornà a Xàtiva per a ocupar la plaça vacant de degà de la Col·legiata, un càrrec que continuaria detenint fins a la seua mort, l’any 1822.672 La possessió es retardà fins al 1804, moment en què s’ocupà de les obres de la Seu i de col·laborar amb les acadèmies de l’art i de la història. Després d’haver publicat la seua obra sobre el teatre romà de Sagunt (1807), tornà a pensar en efectuar un ‘Viage arquitectónicoantiquario de España’, per al qual necessitava temps i diners. Tanmateix, la situació de guerra viscuda a partir del 1808 el féu desistir. En agost es trobava en la seua caseta de Purçons, mentre finançava la construcció d’una casa al poble, al carrer de Sant Llorenç, al costat de ca l’apotecari Ignasi Comenge. Fou proposat fins i tot per a formar part del Consell de Regència de les Corts de Cadis, el 1811, però al final no quallà la cosa. Acabada la guerra, polemitzà contra fra Vicent Cuenca, arquitecte-director de les obres de la Col·legiata de Xàtiva (1814-1816).673

Gravat on es representa el degà Josep Ortiz Sanz

En els primers anys del segle, la pugna judicial antisenyorial continuava vigent a Aielo. El 1804 eren els ramaders Josep-Joan Eixea, Tomàs Vidal, Josep Vidal, Josep Calabuig, Joan-Baptista Calabuig, Pere Belda i altres –molts d’ells, líders del moviment antifeudal– els qui s’acollien a la justícia per a evitar les restriccions abusives que se’ls imposaven. Guanyà el marqués, i continuà sent més cara la carn a Aielo que en uns altres pobles propers.674 Entre els anys 1800 i 1806 passà per cort l’afer del nomenament

669

CATALÁ SANZ, Jorge Antonio, Rentas y patrimonios de la nobleza valenciana en el siglo XVIII, Siglo XXI, Madrid, 1995, p. 16.

670

AMAV, Lligall 410, doc. 12.

671

672 673

674

GOBERNA ORTIZ, Fernando, Guió per a un reportatge sobre la casa-palau dels Marquesos de Malferit, Mecanoscrit inèdit de l’Arxiu Municipal d’Aielo de Malferit, 1996. GOBERNA ORTIZ, Fernando, El degà de Xàtiva Josep Ortiz i Sanz (1739-1822), dins Papers de la Costera, 11, Xàtiva, 1998. GOBERNA ORTIZ, Fernando, El deán Ortiz (la seua vida i obra), Col·lecció ‘Biblioteca Degà Ortiz i Sanz’, núm. 1, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2001, ps. 61-105; GOBERNA ORTIZ, Fernando, La calle de San Lorenzo en las primeras décadas del siglo XIX, dins Aielo de Malferit en festes de Sant Llorenç, 2009, p. 17. ARV, Escrivanies de cambra, any 1804, exp. 153.

211


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 212

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

d’oficials: els jutges resolgueren que el marqués havia d’esperar a la terna presentada per l’ajuntament, i no avançar-se en la nominació de càrrecs. La Corona –que havia vist el que passava a França– es presentava com un ens protector dels súbdits, i tant la legislació com el tarannà ‘patrimonialista’ de jutges i funcionaris il·lustrats ajudava els vassalls d’Aielo a recuperar algun dret o, si més no, a parar els peus al marqués.675 Els mateixos que pledejaven amb la senyoria, paradoxalment, s’havien de posar d’acord amb ella el 1805. Calia aprovar els plànols del pont de l’Arcada, delineats pel mestre-director de l’obra, l’ontinyentí Josep Tormo Ferrero (1769-1844), més conegut popularment en el seu temps pel sobrenom del ‘tío Carreter’. El mestre comptaria, sens dubte, amb l’assessorament del degà Ortiz, que des del 1802 solia visitar sovint el seu poble natal.676 Precisament Tormo acabava de construir (1802-1803) el pont de la Costa d’Ontinyent, una obra que s’havia quedat inacabada feia dècades. A més, disposava del títol de mestre d’obres des del 1794, amb una certa experiència, i venia d’una família d’obrers de vila: l’avi i el pare havien sigut també mestres. Comptava també amb la col·laboració de dos obrers experimentats, com eren Vicent Insa i Vicent Galiana, i de la gent del poble. Així que es posaren tots mans a l’obra, entre el 1806 i el 1807, i feren realitat l’obra que veiem ara: un arc esvelt i elegant, de 16,30 m d’alçada i 13,37 m de llum.677 Eren alcaldes l’any 1807 Josep Sanz i Joaquim Ortiz (segurament, el germà del degà); regidors, Antoni Juan i Vicent Belda, i síndic personer, Joaquim Vicent. El resultat, a més de ser útil, agradà molt per la seua bellesa, i impressionava encara un segle després al geògraf i cronista de Xàtiva Carles Sarthou, por lo gigantesco del único arco de sillería que sustenta el paso del agua.678 El diccionari de Madoz, editat a mitjan segle XIX, s’estén encara més en la descripció d’una obra que esdevingué aleshores la postal i l’emblema del ‘progrés material’ per a la burgesia d’Aielo:679 Arcada.- Acueducto de la provincia de Valencia, partido judicial de Onteniente; construido sobre el río Clariano, en el parage llamado ‘barranco de la Fos’, término de Ayelo de Malferit, cuyos vecinos costearon la obra, que dirigió el maestro José Tormo, vecino de Onteniente, en 1806 y 1807, para dar riego a varias huertas. Existe a poco más de un cuarto de hora de aquel pueblo, y su fábrica de piedra de sillería es muy sólida y atrevida, con un solo arco de 58 ½ pies de altura, 48 de diámetro y 1 ½ de espesor. El sitio en que se halla es alegre y pintoresco, por estar ambas orillas del río cubiertas de vides, olivos, algarrobos e infinidad de adelfa. El agua, que principia en el término de Onteniente, junto a un molino de papel, y se estiende casi media hora a lo largo del río, dando impulso en su tránsito a un molino harinero.

675

GOBERNA ORTIZ, Ferran, Abolició del règim senyorial en Aielo de Malferit (1792-1858), dinsAlba, 2-3, Ontinyent, 1986-1988, ps. 38-47.

676

BELDA UREÑA, Rafael, Ayelo – lugar de Ayelo – Ayelo de Malferit (villa), dins Aielo de Malferit en festes, 1964, s. p.; GOBERNA ORTIZ, Fernando, El pont de l’Arcà. Su construcción en los años 1806 y 1807, dins Aielo de Malferit en festes, 2006, ps. 104-114.

677

Vegeu MADOZ, Pascual, Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia, eds. Alfons el Magnànim, València, 1987 (Reimpr. parcial i facsímil del Diccionario d’Espanya, Madrid, 1847), vol. 1, p. 129, s. v. ‘Arcada’.

678

SARTHOU CARRERES, Carlos, Provincia de Valencia, vol. 2 de la Geografía general del Reino de Valencia, dir. per Francisco CARRERAS CANDI, Alberto Martín ed., Madrid, 1925, p. 596.

679

MADOZ, P., Diccionario..., vol. 1, p. 129.

212


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 213

2. Història. Del neolític a la societat global

El pont de l’Arcada (1806-1807), en una fotografia de la dècada del 1870

El pont de l’Arcada, el barranc de la Fos i Aielo, en una foto de la dècada del 1970

Poc després de posada en marxa l’Arcada, tant el marqués com els seus vassalls es veren sorpresos per la invasió napoleònica del Regne d’Espanya (1808). La invasió donaria lloc a la Guerra del Francés (1808-1813) i al despertar revolucionari de la burgesia espanyola, que aprofità el buit de poder per a declarar la fi de l’Antic Règim (1811) i promulgar una Constitució Espanyola (1812). A la Vall d’Albaida s’organitzà des del primer una guerrilla, i es mobilitzaren tropes, queviures i diners per a ajudar València a resistir. De fet, l’ocupació francesa de València no s’efectuaria fins a les acaballes del 1811. Arribaren les tropes del mariscal Suchet a la comarca en la primeria del 1812 i s’establiren als punts més estratègics, com ara Ontinyent, Albaida-Atzeneta i Benigànim-Alfarrasí. Des d’ací es controlaven els passos que comunicaven València amb Alacant, ciutat que continuava a mans dels espanyols, auxiliats pels britànics. Ací romangueren fins l’estiu del 1813, quan desocuparen ràpidament el territori.680 Aielo quedava fora de les rutes principals, i els francesos es limitaren a exigir oneroses contribucions d’aliments i diners, en una època de carestia, que s’acusà en les llistes de defuncions. Alguns dels aieloners participants en la guerra tingueren una vida un tant aventurera. Fou el cas d’alguns mossos aieloners del batalló d’infanteria lleugera de caçadors ‘Ferran VII’, que intervingueren en l’acció de la carretera de Cabrillas, prop de Bunyol (1808) i en la defensa de Saragossa (1809), on moriren alguns

680

Vegeu GOBERNA ORTIZ, Fernando, La Guerra de la Independencia en el Valle de Albaida. La ocupación militar francesa desde enero de 1812 hasta julio de 1813, dins Almaig. Estudis i documents, 8, Ontinyent, 1992, ps. 43-60.

213


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 214

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

d’ells, com ara Francesc Beneyto o Josep Belda. Però potser el cas més curiós siga el de Francesc Armengol Borderia, nascut a Aielo l’any 1785, que s’allistà de soldat el 1808, però que en realitat hagué de fer d’espia i guerriller durant la guerra.681 Armengol es trobava pel 1812 a Alacant i és molt probable que col·laborara amb l’heroi saguntí Josep Romeu, que des d’allí tractava d’impulsar la creació de guerrilles a les Muntanyes. Una d’aquestes guerrilles, organitzada a la Vall d’Albaida, protagonitzà un desastrós enfrontament amb la tropa francesa d’Atzeneta, que seria recordat com ‘la batalla del Raboser’ (27 d’abril del 1812). Al cap de pocs dies, una partida de guerrillers, la majoria aieloners, liderats per Manuel Aparici s’enfrontaren als soldats francesos pels carrers d’Aielo. Fou pel 17 de maig, concretament. S’havien congregat al poble uns 300 paisans armats, que foren sorpresos per un destacament de cavalleria de la brigada del general Harispe. La ‘Gazeta de la Regencia de España’ del 30 de maig ens dóna compte del resultat de la ‘batalla d’Aielo’:

681

Totes aquestes dades, i molts detalls més, en GOBERNA ORTIZ, Fernando, Sobre la intrigante vida de Francisco Armengol, nacido en Ayelo de Malferit en 1785. Guerrillero de la Guerra de la Independencia, conspirador y jefe de una partida realista en el Trienio Liberal, dins Aielo de Malferit en festes, 1997, ps. 59-69.

214


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 215

2. Història. Del neolític a la societat global Alicante, 19 de mayo. Avisan al señor comandante general del Reyno, desde las montañas de Ontinyent, que los enemigos atacaron a 300 paisanos armados, al mando de Aparici, que estaban en la villa de Ayelo de Malferit; pero fueron rechazados completamente, con muchas pérdidas.682

La Guerra del Francés (1808-1813) seria nefasta per a l’economia de la Vall d’Albaida

El 26 de juny del 1813, en vespres d’abandonar el país els francesos, hi hagué un tiroteig al port de l’Olleria. La guerrilla continua activa, doncs, fins a la fi d’un conflicte armat que deixà molt mal record a la comarca. En paral·lel als esdeveniments de la guerra, tenien lloc els concernents a la revolució. En el cas d’Aielo de Malferit, en els anys 1807-1808 pareix que havia arribat l’hora dels liberals, amb l’assumpció de l’alcaldia de l’advocat i líder revolucionari Tadeu Castelló Alonso (1758-1840). Comptava amb una bona heretat agrícola i bufet obert al poble des del 1788, i havia participat activament en l’activació dels processos judicials contra el marqués. Era germà de Rota Castelló i cunyat, per tant, de l’advocat Joan-Baptista Calabuig, els dos fundadors de l’asil o hospital vell del Fondo. Durant l’alcaldia de Tadeu es portà l’aigua d’un naixement existent a les Eres, per a millorar la dotació de la font de la plaça del Ferrer (actual plaça de la Font).683 Mentre duraven les obres, Castelló es dedicà a perseguir amb els homes del poble una colla de roders que rondinejava pel terme. De tal manera que, segons un memorial de l’any 1817, se vieron exterminados toda especie de ladrones en aquel término, que tanto abundaban. En vista de l’èxit, només començar la Guerra del Francés hagué de deixar l’ofici d’alcalde per a fer-se capità del batalló de les Milícies Honrades que havia allistat la vila d’Ontinyent, per a fer front a les tropes de Napoleó Bonaparte (1808). Després de participar en algunes accions de guerrilla, passà a Alacant el 1812, fugint del territori ocupat pels francesos.684 Acabada la guerra, el 1813, tornaria a exercir d’alcalde d’Aielo i exigiria el processament per afrancesat del marqués. Tanmateix, el retorn de Ferran VII com un rei dèspota i absolutista, feren inviables aquelles idees. Ans al contrari, fou el marqués el qui aconseguí, el 12 d’agost del 1814, que destituïren Tadeu i l’inhabilitaren per a càrrecs públics, com a liberal conspicu que era.685 La nova situació oberta per la guerra i per la convocatòria de Corts Constituents a Cadis (1810), animà els emfiteutes d’Aielo a reviscolar la pugna judicial amb Salvador Roca. El canonge Andreu Calabuig, fill del poble, fou l’elegit, l’any 1809, per a presentar una proposta de concòrdia al marqués, aprofitant una visita d’aquest a la baronia d’Aielo. Els signataris, la majoria del poble, es mostraven disposats a continuar pagant els drets dominicals per temps indefinit, però a canvi que el marqués renunciara a arrendar-los a tercers, i els arrendara al comú de veïns; de manera que aquests controlaren la gestió de la senyoria i es repartiren els possibles beneficis, sense intervenció aliena. Aquesta opció era del tot inviable als ulls del marqués, ja que una de les comeses dels arrendataris era la de controlar el frau i vigilar l’estricte acompliment dels capítols de població. Així que, com esperaven els vassalls, el marqués rebutjà l’oferta,686 i aplanà el camí als advocats per a proposar una nova demanda (10 d’abril del 1810) davant la Reial Audiència de València.

682

Ibídem, com la resta de dades referides a la guerra. La notícia ara citada la recollia també el ‘Diario de Palma’, Palma de Mallorca, en data del 31 de maig del 1812, p. 651.

683

GOBERNA ORTIZ, Fernando, El origen de las fiestas patronales, dins Aielo de Malferit en festes, 1995, ps. 47-60 (p. 48).

684

AHMV, Llibres d’instruments, any 1832, D-261, fs. 325-326, Mèrits de Tadeu Castelló, advocat d’Aielo; document localitzat per Lluís Mira.

685

GOBERNA ORTIZ, Ferran, Abolició del règim senyorial en Aielo de Malferit (1792-1858), dinsAlba, 2-3, Ontinyent, 1986-1988, ps. 38-47 (p. 43).

686

RELACIÓN impresa de los autos que por caso de Corte y en grado de vista siguen los electos del común de vecinos de la baronía de Ayelo de Malferit con el Marqués de Malferit, dueño territorial de la misma. Sobre que los vecinos y terratenientes de ella satisfagan sólo los derechos de partición en las tierras del primer establecimiento, y otros puntos, València, 1815, ps. 26-27.

215


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 216

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

Els demandants denunciaven que en temps de la carta pobla (1611) la senyoria havia establit, als 57 ‘pobladors’ o colons emfiteutes, 645 jornals de terra (3.870 fanecades), amb unes determinades condicions de partició de fruits. En els dos segles successius s’havien romput o tret de l’erm, abancalat, arborat i posat en llauró més de 6.000 fanecades.687 En conjunt, els homes d’Aielo, localitat que ara comptava amb vora 500 famílies (9 vegades més que el 1611), parlaven de l’existència al terme de vora 10.000 fanecades de bancalat (enfront de les 4.000 del 1611, comptant-hi les terres de la reserva dominical) i afirmaven que un 30% d’aquelles terres s’havien tret de l’erm entre el 1740 i el 1810. També reclamaven una partició com si fóra secà per a les 225 fanecades d’‘hortes noves’ de la riba del barranc dels Serrans, introduïdes en la tanda de la Séquia General feia escasses dècades. Això havia sigut possible gràcies a una millora en la captació i un eixample del tram inicial de la séquia. L’obra havia sigut costejada pels propietaris regants, i havia comptat amb una participació financera mínima per part de la senyoria marquesal. 688 Mentre es dirimia si el marqués podia ara demanar o no particions elevades del nou regadiu i participar també de la millora del secà, la revolució feia camí a Cadis. I, arribat el 15 de juny del 1811, el marqués es declarà en rebel·lia i no admeté continuar pledejant; amb la qual cosa, el plet quedà ajornat per a després de la guerra. S’acostava l’hora, en efecte, de l’aprovació en Corts del decret d’abolició de senyories (6 d’agost), que posava fi –almenys, sobre el paper– a l’existència de les baronies d’Aielo i Cairent. El veïnat ho celebrà amb una improvisada festa carnestoltesca, que començà amb el picat de l’escut heràldic del marqués, col·locat el 1744 damunt del llindar de la porta de l’església. Seguidament, la multitud revolucionària derrocà les forques de l’eixida del poble cap al camí reial i allí mateix cremaren públicament un pallasso, que representava en efígie la figura del pèrfid marqués. En Salvador Roca i Pertusa, acabada la guerra, ho recordava així, en defensa pròpia, en certa exposició remesa a l’Ajuntament de València (1813). Al·legava que... ...su porte y conducta pública y privada es bastante notoria. Y cree que nadie pueda vindicarle en verdad, a no proceder con odio o enemiga, como sucede con el alcalde y ayuntamiento –constitucional, en esta fecha– de dicho lugar de Ayelo. Para lo qual basta la qualidad de haver sido dueño territorial. Y en prueva de ello, al tiempo de demoler la horca que havía en aquel término, de consentimiento y a presencia del mismo alcalde y ayuntamiento, vistieron con un traje ridículo a un hombre del pueblo, apodado ‘el Marqués’, haciéndole representar la persona del que expone, y que se opusiese al derribo de la horca, para ridiculizarle; executando una burla o farza, que terminó en atarle, montarle en un pollino y pasearle por el pueblo, llenándole de dicterios.689 El decret del 6 d’agost del 1811, tan celebrat pels emfiteutes aieloners, transformava les senyories en propietats particulars sotmeses al dret comú. Quedava per resoldre, però, la legitimitat de la possessió antiga de les senyories i dels drets estipulats en les cartes pobles valencianes del 1600. I en aquest debat destacava la postura d’un advocat aieloner elegit diputat a les Corts de Cadis, de qui tot seguit tractarem. De moment, ningú no partia fruits ni pagava censos des del 1810 i la sensació de llibertat durà uns quants mesos, entre la promulgació del decret d’agost i l’arribada a la Vall d’Albaida de l’exèrcit francés (gener del 1812). El general Suchet, comandant en cap de les tropes napoleòniques de l’antic Regne de València, establí una relació ben cordial amb l’amenaçada noblesa valenciana, i en alguns burgesos i funcionaris col·laboracionistes –els anomenats ‘afrancesats’–, urgit com estava de recursos financers. Necessitava recolzar-se en ells, per recaptar contribucions extraordinàries, imprescindibles per a avituallar i assalariar les tropes. Aquesta cooperació interessada explica el viatge que feren a la cort de Josep I Bonaparte, el marqués de Malferit i el comte de Parcent, en representació de la noblesa valenciana, en juny del 1812. Demanaren i obtingueren el reconeixement explícit de les senyories territorials dels seus drets, que havien sigut qüestionats i anul·lats

687

688 689

En les relacions del procés els advocats, tendents a exagerar les millores obtingudes pels vassalls, parlen de 10.000 ‘jornals’ (= 6 fanecades) assimilantlos o equiparant-los a ‘fanecades’ (831,0964 m2). Ho fan per a exagerar el pas dels 645 jornals del 1611 (en realitat, jornals = 3.780 fanecades), als més de 10.000 jornales del 1810 (en realitat, fanecades, i no pas jornals). GOBERNA, F., Abolició del règim..., p. 40. AHMV, Llibres capitulars i d’actes, any 1813, sign. D-215, s. f.; citat per ARDIT, Manuel – CUCÓ, Alfons, Aportación al estudio de la reacción señorial en el País Valenciano a finales del siglo XVIII, dins Saitabi, 21, València, 1971, ps. 121-138 (p. 136).

216


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 217

2. Història. Del neolític a la societat global pels burgesos espanyols congregats a Cadis. Obtingut el reconeixement, el marqués reaccionà i aconseguí l’enviament al poble d’una comissió executiva (juliol del 1812), que revisara els padrons senyorials i anara cobrant endarreriments als vassalls.690 La comissió cometé la imprudència de viatjar sense escolta. En arribar als afores d’Aielo, els eixí al camí la partida guerrillera de Manuel Aparici, i els requisà certs papers que resultarien comprometedors en acabant per al marqués de Malferit.691 Una segona comissió, encapçalada per un tal Josep Sales, arribaria després al poble custodiada per una escolta de soldats napoleònics amb les baionetes calades, i es coneix que cobraria algunes contribucions per la força.692 O, si més no, això és el que li retreia l’advocat i alcalde revolucionari d’Aielo, Tadeu Castelló, a marqués Salvador Roca, quan l’acusava d’afrancesat davant les autoritats –encara constitucionals– del 1813: Muy ilustre señor. Habiendo tomado los correspondientes informes sobre la conducta que observó el marqués de Malferit durante la ocupación de esta capital por los enemigos, resulta por documentos originales que, en los pueblos de Ayelo, Yátoba y Buñol ha desplegado una decidida adicción al govierno intruso, solicitando de él varios decretos para entronizar los derechos de señorío, tan justamente abolidos por la beneficencia del Congreso Soberano. Y que empleó al efecto, en sus representaciones, las palabras más denigrativas a las Cortes generales y extraordinarias, y a la Regencia, hasta llamarlas ‘supuestas’. También apeló al recurso abominable de las bayonetas francesas para conseguir por su medio, con exceso, los pagos ilegítimos, producto de dichos señoríos abolidos. Y, con las mismas bayonetas, valiéndose de comisionados, hizo nuevos empadronamientos, con el fin de minorar sus contribuciones, para recargar el mayor cupo sobre aquellos infelices vecinos.693 El retorn de Ferran VII ‘el Esperado’ (4 de maig del 1814) fou decebedor per als protagonistes de la Revolució liberal, ja que el rei venia amb tota la intenció de reinstaurar una monarquia absolutista i despòtica, sense concessions parlamentàries. Aquell mateix dia declarà nuls aquella Constitución [la del 1812] y aquellos decretos nulos y de ningún valor ni efecto, ahora ni en tiempo alguno, como si no hubiesen pasado jamás tales actos y se quitasen de en medio del tiempo. El moment reaccionari l’aprofitaria el marqués (12 d’agost del 1814) per a aconseguir la destitució de l’alcalde Tadeu Castelló, encara que ell ja no podria nomenar nous alcaldes. De fet, Ferran VII retornaria als senyors la potestat territorial (el dret a exigir particions de fruits i censos), però es quedaria per a la Corona –per a reforç de l’absolutisme reialista– tota la potestat jurisdiccional dels antics senyors: designació d’oficials, exercici de la justícia, etc. Una nova representació de la noblesa valenciana, encapçalada també pel marqués de Malferit, viatjà corrent a Madrid (juny del 1814) per a besar les mans del Augusto Monarca,que els havia salvat de la revolució. I, ja que estaven, aprofitaren la visita per a demanar al rei Ferran que fóra declarado sin ningún valor ni efecto el decreto de las Cortes generales y extraordinarias de seis de agosto de 1811, conocido por el de abolición de señoríos.694 Els aieloners, que havien trencat el monopoli senyorial des del 1810 construint un nou forn del comú i algunes almàsseres particulars, veren com aquestes instal·lacions havien de quedar ara clausurades.695 S’obria llavors una fase de reacció absolutista (1814-1820) i de nova pugna judicial contra la senyoria. Ara bé, abans de prosseguir amb el fil de la història local, és necessari destacar la tasca revolucionària que, en paral·lel a la

690

GOBERNA ORTIZ, Fernando, Las tropas francesas durante la ocupación de San Felipe (Xàtiva) y pueblos del Valle de Albaida, en la Guerra de la Independencia (desde enero de 1812 a julio de 1813), dins Almaig. Estudis i documents, 24, Ontinyent, 2008, ps. 6-34 (p. 22).

691

AHMV, Llibre d’instruments del 1813, sign. D-216, fs. 475-476; document estudiat per Lluís Mira: ...la circunstancia de que la partida de Aparici sorprendiese la comisión interceptando los papeles concernientes a ella, denunciéndoles, como los denunció, al Tribunal Superior de la Nación.

692

Vid. GOBERNA ORTIZ, Fernando, Las tropas francesas durante la ocupación de San Felipe (Xàtiva) y pueblos del Valle de Albaida, en la Guerra de la Independencia (desde enero de 1812 a julio de 1813), dins Almaig. Estudis i documents, 24, Ontinyent, 2008, ps. 6-34.

693

AHMV, Llibres capitulars i d’actes de ple, any 1813, sign. D-215, s. f.; citat per ARDIT, M. – CUCÓ, A., Aportación al estudio..., p. 131.

694

Ibídem, p. 131.

695

AHMV, Llibre d’instruments del 1813, sign. D-216, fs. 475-476.

217


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 218

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

de Castelló, Aparici i uns altres veïns del poble, estava executant a les Corts de Cadis el diputat Pere Aparici Ortiz (Aielo de Malferit, 1762 – València, 1829).696 Foren Aparici i Antoni Lloret, diputat natural d’Alberic, els dos diputats que més es van distingir en el debat sobre l’abolició de les senyories, en paraules de l’historiador Manuel Ardit. En les eleccions de diputats del 1810, en un ambient revolucionari, condicionat per l’ocupació napoleònica de bona part del país, foren elegits com a diputats per València –entre d’altres– el xativí i canonge de la catedral de Conca Joaquim-Llorenç Villanueva; el terratinent i advocat d’Alberic ja referit; el jutge de delmes de l’Audiència Francesc-Xavier Borrull, de València; l’auditor naval del Departament de Marina Josep Martínez, de València també, i Aparici, advocat i relator civil de la Reial Audiència, que hi anava de suplent. Pere Aparici era nebot del degà Ortiz i seria pare de l’historiador Josep Aparici Garcia (València, 1791 – Granada, 1857). Fill de llauradors benestants, obtingué el títol d’advocat el 1787 i, casat amb Beneita Garcia, d’Ibi, s’establí a València, a la plaça de Sant Lluís Bertran. El 1792 era membre de la Junta de Govern Econòmic del Col·legi d’Advocats. El 1796 guanyà per oposició la vacant de relator civil a l’Audiència, i el 1810 fou elegit com el primer dels 4 diputats suplents. El 9 de gener del 1811 se li comunicà que havia de viatjar a Cadis i substituir en l’escó un altre diputat. Embarcaren a Alacant, ell i el seu fill Josep, que ingressaria a l’Acadèmia Militar de l’Illa de León (Cadis. El pare, mentrestant, fou elegit com El diputat aieloner Pere Aparici Ortiz, proposa a les Corts de Cadis un dels dos secretaris de les Corts (24 d’abril del 1811) i inl’abolició del règim senyorial (1811) tervingué el 9 de juny del 1811 en favor de l’abolició de les senyories jurisdiccionals. Considerava il·legals les regalies senyorials i l’apropiació que havien fet els feudals valencians de les terres dels moriscos foragitats el 1609. Amb l’aprovació del decret del 6 d’agost, quedarien qüestions importants enlaire, que Aparici reprendria el 1813. Abans d’això, ens el trobem en la llista de 184 diputats que juraren la Constitució del 18 de març del 1812, coneguda popularment com ‘la Pepa’. Però el seu moment estel·lar el tindria amb els discursos que pronuncià l’1 d’abril i el 9 de juny del 1813, que tot seguit comentarem. Acabada la guerra, es traslladà a València per a imprimir a la tipografia Monfort la seua memòria sobre la il·legitimitat de les senyories territorials; un opuscle que esdevindria un autèntic best-seller entre la burgesia valenciana revolucionària.697 Després de

696

Sobre la vida i fets d’aquest fill insigne del poble d’Aielo, vegeu MOXÓ, Salvador de, La disolución del régimen señorial en España, CSIC, Madrid, 1965; ARDIT LUCAS, Manuel, Els valencians de les Corts de Cadis, Rafael Dalmau, Barcelona, 1968; ARDIT LUCAS, Manuel, Revolución liberal y revuelta campesina. Un ensayo sobre la desintegración del régimen feudal en el País Valenciano (1793-1840), Ariel, Barcelona, 1977; ARDIT LUCAS, Manuel, La guerra del Francés (1808-1814), dins Nuestra historia, Mas Ivars, València, 1979, t. 4, ps. 23-44; GOBERNA ORTIZ, Ferran, Abolició del règim senyorial en Aielo de Malferit (1792-1858), dins Alba, 2-3, Ontinyent, 1986-1988, ps. 38-47; GOBERNA ORTIZ, Fernando, Alguns apunts biogràfics sobre el diputat per València en les Corts de Cadis, Pere Aparici i Ortiz (1761-1829), dins Almaig. Estudis i documents, 13, Ontinyent, 1997, ps. 81-94.

697

Encara hui és fàcil trobar exemplars als calaixos i cambres de cases d’antics terratinents i llauradors: APARICI y ORTIZ, Pedro, Memoria que presentó a las Cortes Generales y extraorinarias Don Pedro Aparici y Ortiz, Diputado por la provincia de Valencia, y leyó en las sesiones de 31 de marzo y 1 de abril, mandada pasar a la Comisión de Señoríos, sobre que los dueños territoriales carecen de título legítimo para retener los raíces que dexaron los moriscos al tiempo de ser expulsados de España; y quando le tuviesen, deben regularse los pagos de derechos enfitéuticos con que se concedieron dichos bienes, Tipogr. de Benito Monfort, València, 1813.

218


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 219

2. Història. Del neolític a la societat global

El nucli antic d’Aielo, des del camí de l’Horta Vella

la restauració de l’absolutisme (1814), s’autoexilià al seu despatx del carrer de Llopis (València), desencisat per la marxa dels esdeveniments. El retorn al poder dels liberals, el 1820, el portaria a participar com a elector per la parròquia de Sant Salvador de la ciutat, però ja no s’implicaria molt més en la vida política. Moriria a València, malalt d’apoplexia, el 25 de juliol del 1829. En el cèlebres discursos del 1813, Aparici proposava rellegir el decret del 1811, per a possibilitat l’expropiació legal de les senyories territorials valencianes, per considerar-les d’origen il·legítim. L’advocat aieloner traçà una panoràmica de la senyoria valenciana, l’origen de la qual fixava en temps de l’expulsió dels moriscos, i considerà com a nul·les les cartes pobles emeses aleshores, atés que el domini útil d’aquelles terres havia revertit a la Corona, és a dir, a la ‘nació’. Així que ara tocava reincorporar aquelles senyories al patrimoni reial. Encara que, com això era molt complicat, ell proposava començar per les mesures següents de transició: 1) incorporar els drets jurisdiccionals i suprimir les regalies; 2) reduir la partició de fruits de les terres afectades per carta pobla al 10%, i les novament rompudes, a un cànon rebaixat; 3) reduir els censos en diners al 3%, amb l’opció de poder redimir-los, és a dir, pactar un preu l’emfiteuta amb el senyor, per a poder-los suprimir definitivament, i 4) suprimir els drets emfitèutics de lluïsme i fadiga, i els bovalars senyorials o reserves d’herbatges que els senyors arrendaven a particulars. El diputat d’Aielo criticà històricament la ignorància que mostrà Felip II de València (III de Castella), en ignorar la duresa de les cartes pobles i donar les terres ‘confiscades’ –segons ell– als moriscos, als nobles, siendo los labradores el estado más importante de la República, porque ellos la sustentan con el cultivo del campo. I, a fi d’exemplificar els abusos i càrregues oneroses a què els senyors territorials sotmetien els vassalls valencians des del segle XVII, féu lectura pública a les Corts dels capítols de població del seu poble, Aielo de Malferit, amb la següent advertència preliminar:

219


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 220

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

He creído que debía copiar aquí lo sustancial de este documento, para desengaño de muchos que juzgan que los pueblos del Reino de Valencia están llenos de abundancia. Es cierto que el reino produce mucho, pero también es positivo que en los pueblos de señorío a penas hay familia de labrador que pueda pasar el año en tiempos tranquilos. Comen mal, visten peor y están llenos de deudas, de estrechez y miseria. Y si de esto se duda, no hay sino apelar al examen imparcial del antecedente documento que he traído, como un verbi-gratia (pues en otros pueblos hay gravámenes semejantes a éstos). Y se verá si es posible que hombre alguno pueda vivir en tales pueblos, sufriendo la dura y penosa esclavitud de esos exorbitantes tributos, sino estando reducido al último estado de miseria. Tota aquest avanç vertiginós propiciat per les Corts de Cadis, es llançaria a perdre per l’actitud reaccionària de Ferran VII, que derogà el 15 de setembre del 1814 l’abolició de les senyories territorials. Senyor i vassalls, així les coses, tornaren a reprendre l’enfrontament judicial d’abans de la guerra.698 Els vassalls promovien ara la construcció de forns, almàsseres, tendes i molins que competien amb els de la senyoria, emparant-se en què la supressió dels drets jurisdiccionals dels senyors afectava també als monopolis.699 Un cas paradigmàtic és el del Molí Propet dels moros, abandonat des de poc després del 1576 i reedificat ara per iniciativa de l’advocat Baptista Calabuig i el seu cunyat, l’inefable exalcalde constitucional Tadeu Castelló (1816). 700 El context socioeconòmic, no obstant això, s’havia deteriorat considerablement, per la crisi econòmica de postguerra. Pertot arreu del país campaven roders i guerrillers liberals, com a seqüela dels desordres i revolucions dels anys precedents. I Aielo no escapava al fenomen. Alguns del 12 soldats aieloners llicenciats l’any 1814 participà en accions delictives i guerrilleres. Francesc Armengol, per exemple, era buscat per la justícia l’any 1816. El desertor Josep Sanz –allistat voluntari el 1811, llicenciat amb paga el 1815– estava en cerca i captura des d’octubre del 1816. El 15 de gener del 1817, l’alcalde de l’Olleria, Fèlix Fayos, comunicà al governador Wenceslao Prieto que en la nit antecedent Francesc Micó ‘el Madrileny’, fugat dels presidis d’Alacant, havia fet retrocedir la ronda nocturna de l’alcalde d’Aielo, i que tenia notícia que anaven cap a l’Olleria per a matar a JosepAntoni Pic.701 El tal Pic, l’alcalde ollerià i uns altres sis homes interceptaren el fugitiu en una caseta del terme de l’Olleria, el cercaren i el tal Pic –que devia ser un destacat reialista, o que tindria algun compte pendent amb el pròfug– el rematà d’un tret.702 Al cap de pocs mesos, l’alcalde major d’Aielo de Malferit i representant local del govern absolutista,703 Antoni Lorca Herrera, morí assassinat (13 d’agost del 1817). El president de la Sala del Crim de l’Audiència valenciana féu córrer immediatament les senyes de l’autor de la mort: 45 anys, baix, moreno serrat, ulls blaus, cabells negres, nas i boca regulars, i vestia calçotets blancs, faixa blava, jupetí blanc, mitges de traveta, espardenyes de cànem, mocador al cap, i no se sap si barret o muntera. Al poc de temps fou detingut al poble de Mianya, prop de la Roda d’Albacete, quan se’n fugia cara a Madrid. A les poques setmanes, la premsa de València anunciava l’execució pública de diversos condemnats valldalbaidins, entre els quals es trobava un soldat desertor d’Aielo, Josep Juan. Els reus formaven part de la colla del roder de la Font de la Figuera Onofre Navarro, que, juntament amb el Fraret d’Agres, sembrà el terror a la Costera i la Vall d’Albaida occidental en els anys 1814-1816. Així anunciava el ‘Diario de Valencia’de l’11 de setembre del 1817 l’ajusticiament de l’aieloner i companyia:

698

699 700

701

RELACIÓN impresa de los autos que por caso de Corte y en grado de vista siguen los electos del común de vecinos de la baronía de Ayelo de Malferit con el Marqués de Malferit, dueño territorial de la misma. Sobre que los vecinos y terratenientes de ella satisfagan sólo los derechos de partición en las tierras del primer establecimiento, y otros puntos, València, 1815 (AMAM, caixa 4, doc. 1); DEFENSA legal, por el marqués de Malferit, en los autos con los electos del común de vecinos y terratenientes de la baronía de Ayelo. Sobre la partición de frutos, en grado de vista, València, 1817 (AMAM, Caixa 4, doc. 2). BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Aportación a la historia de Ayelo de Malferit, Tipogr. de Marí Montañana, València, 1982, p. 107. JUAN, Mª. Jesús – SANZ, Mariló, J. Bautista Calabuig i Mª. Rita Castelló, propietaris del Molí Propet i fundadors de l’Hospital del Fondo, dins Aielo de Malferit en festes, 2006, ps. 92-99. Propietari de la casa de Pic, i actual mas de Santa Clotilde, en terme d’Albaida i partida d’Atzueva, però fitant amb Aielo i l’Olleria.

702

Sobre aquest fet i uns altres que comentarem tot seguit, vid. GOBERNA ORTIZ, Fernando, Años posteriores a la Guerra de la Independencia (18141820), dins Almaig. Estudis i documents, 25, Ontinyent, 2009, ps. 64-85.

703

Fins al 1811 l’alcalde major o governador de la baronia havia sigut jutge delegat i nomenat pel marqués, en l’exercici per aquest de la jurisdicció suprema. Des del 1811, desposseït en Roca dels seus drets jurisdiccionals –com la resta de senyors territorials– els alcaldes majors passaran a dependre de la Corona.

220


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 221

2. Història. Del neolític a la societat global

Consejo de guerra permanente de los reinos de Valencia y Murcia: Hoy, a la hora acostumbrada, se egecutará en el Mercado [la plaça del Mercat de València], la sentencia de garrote impuesta por este tribunal a los paisanos Vicente Garrido, natural de Alchorf; Francisco Valls apodado ‘Moreno’, de Agullente, y Domingo Albert y [un tal] Lloret, ambos de Albaida. Y a la misma hora, entre las puertas de San José y Cuarte, la [sentencia] de ser pasados por armas a los soldados Mariano Ximeno, natural de Adzeneta, y José Juan, de Ayelo, todos del corregimiento de San Felipe, por haber cometido, en compañía de Onofre Navarro y el Fraret de Agres, el robo de la venta de Cañaret, entendida también por ‘la de Mogente’, a cuyo dueño sentaron por seis veces sobre el gran fuego que había en la cocina, con desnudez de la parte. Valencia, 11 de septiembre de 1817.704 No tot foren, però, crims ni disgustos. També hi hagué temps per a la pau, la festa i la música. El 18 de gener del 1818, animats per la moda de les bandes ‘marcials’ que acompanyaven en els pobles grans les desfilades i actes públics, sis veïns del poble constituïren una banda de música. Eren els llauradors Francesc Ortiz, Joaquim Calabuig Vicent i Miquel Sanz, el fuster Josep Vidal, el teuler Vicent Calabuig i el ferrer Josep Beneyto Sanz. S’ajuntaren a cal notari Manuel Martínez Carreres i li explicaren...

704

Citat per GOBERNA ORTIZ, Fernando, Sobre la intrigante vida de Francisco Armengol, nacido en Ayelo de Malferit en 1785. Guerrillero de la Guerra de la Independencia, conspirador y jefe de una partida realista en el Trienio Liberal, dins Aielo de Malferit en festes, 1997, ps. 59-69 (p. 65).

221


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 222

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

...que tienen determinado y arreglado formar una banda de música de ayre, para más ilustración de algunas fiestas que se hacen en esta villa; motivo de la mucha afición que tienen los comparecientes a las funciones de la iglesia. Y como algunos de los que comparecen no pueden en la actualidad comprarse el instrumento que en ellos está destinado a tocar, por ello, del fondo que en el día tiene Nuestra Señora del Rosario [la confraria del Roser], determinaron sacar aquella cantidad que fuese suficiente para la compra de estos instrumentos de ayre; como en efecto an sacado ya quarenta y un duro de plata, que es el valor que han costado los mencionados instrumentos, que son quatro clarinetes, un bajón y una trompa. Els músics s’obligaven a tornar els diners a la confraria i a assistir a tots els seus actes, inclosos, suposem, els rosaris de carrer o de l’Aurora, que es feren molt populars en temps de Ferran VII.705 Aquesta banda participaria en els actes festius del 1820, que celebraven el triomf del pronunciament de Riego, la reinstauració de la Constitució del 1812 i l’inici del Trienni Liberal (1820-1823). Els vassalls tornaren a deixar de pagar i la senyoria tornà a quedar oficialment dissolta. A València, el degà Ortiz, que per motius de salut vivia a cal seu nebot Tomàs, manifestà la seua joia per la nova era constitucional i per la supressió del tribunal de la Inquisició. Moriria el 1822, i deixaria algunes obres pòstumes.706 Per la seua banda, l’ancià marqués de Malferit tractà de defensar els seus drets a les Corts de Madrid, per mitjà d’una exposició remesa pels senyors territorials valencians.707 El 1822 fou un temps de males collites: seria recordat com ‘l’any de la fam’.708 Lluny d’ací, a Navarra, el guerriller aieloner Francesc Armengol comandava una partida de 14 reialistes que s’enfrontaren a les forces liberals del coronel Cruchaga, a qui mataren d’un tret, just abans de travessar la frontera francesa.709 Espanya era ja un país de bàndols polítics irreconciliables. La invasió dels ‘100.000 Fills de Sant Lluís’, enviada a través dels Pirineus per les monarquies europees (1823), acabaria amb el somni liberal. Ferran VII reinstaurà l’Antic Règim i reprimí de nou els liberals, molts dels quals hagueren de marxar a l’exili. Entre els militars també hi hagué purga: la patí, per exemple, el brigadier Josep Aparici Garcia (València, 1791 – Granada, 1857), un fill del diputat Aparici, que havia fet carrera a l’exèrcit, i que destacaria després com a arxiver i com a historiador.710 Els llocs deixats en la funció pública pels càrrecs depurats serien ocupats per uns altres que, si bé no reunien els mèrits suficients, sí que es preocupaven en els seus currículums de fer constar llur devoció per la Santa Aliança entre el Tron i l’Altar, el partido de las cadenas. És el cas de l’opositor aieloner Roc Francés, que exhibia així les seues proeses polítiques: El año veinte, su modo de pensar le obligó a interrumpir su despacho de abogado, decidiéndose por la justa causa del Trono de nuestro Augusto Monarca (que Dios guarde) (...), negándose abiertamente a ser miliciano (...); abandonando sus hogares y arrostrando toda clase de padecimientos. En atención a cuya conducta, el Real Acuerdo de este Reyno, en 15 de diciembre de 1823, le nombró alcalde mayor interino de la villa de Ayelo de Malferit (...). Pero la patria y la Universidad de

705

GOBERNA ORTIZ, Fernando, Una banda de música en l’Aielo de l’any 1818, dins Aielo de Malferit en festes, 2001, ps. 95-96. Des del segle XVI havien existit acreditats conjunts d’instrumentistes a l’Olleria i Albaida, especialitzats en solemnitzar actes litúrgics. Però des de mitjan segle XVIII es popularitzaren les bandes de carrer, que incorporaven instruments de vent i percussió ‘a la turca’, i que triomfaven en les desfilades militars. Així que, l’any 1777, amb motiu de la consagració de l’església d’Albaida, l’ajuntament demanà al director de l’orquestra que se ocupase de tocar por las calles, bajo el carácter de música marcial. I és aquesta la primera menció d’una banda de música de carrer a la Vall d’Albaida, tal com la coneixem hui dia. Més detalls en SOLER, Abel, Albaida. Història de la ciutat, Ajuntament d’Albaida, 2011 (en premsa).

706

GOBERNA ORTIZ, Fernando, El deán Ortiz (la seua vida i obra), Col·lecció ‘Biblioteca Degà Ortiz i Sanz’, núm. 1, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2001, ps. 107-127.

707

REPRESENTACIÓN de Grandes de España a las Cortes para que declare debérseles amparar en la posesión de sus rentas, especialmente en el Reyno de Valencia, Madrid, 1820.

708

Segons JUAN, Mª. Jesús – SANZ, Mariló, J. Bautista Calabuig i Mª. Rita Castelló, propietaris del Molí Propet i fundadors de l’Hospital del Fondo, dins Aielo de Malferit en festes, 2006, ps. 92-99.

709

GOBERNA ORTIZ, Fernando, Sobre la intrigante vida de Francisco Armengol, nacido en Ayelo de Malferit en 1785. Guerrillero de la Guerra de la Independencia, conspirador y jefe de una partida realista en el Trienio Liberal, dins Aielo de Malferit en festes, 1997, ps. 59-69.

710

VIDART, Luis, El brigadier don José Aparici García. Apuntamientos biográficos, dins La América. Crónica hispano-americana, Madrid, 28 de setembre del 1884, ps. 8-10.

222


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 223

2. Història. Del neolític a la societat global

Quadrant solar de la plaça del Palau (segle XIX)

Valencia tenían sobrados derechos para reclamar los servicios del que en otros tiempos había merecido su confianza (...). Y así, pues, dimitió de sus empleos de judicatura y se presentó a las oposiciones en esta Escuela, al momento de su apertura, cuando se hallaba despedazada por la revolución, sin catedráticos propietarios ni sugetos de quien servirse para las regencias (...). En estas críticas circunstancias, se encargó el suplicante de la regencia de Instituciones de Derecho Real en España por todo el curso de 1823 a 1824, procurando, al frente de 150 discípulos (entre los cuales se encuentra D. Francisco Armengol [dels Armengol d’Aielo?] y D. José Miguel, actuales opositores), restablecer la sana doctrina, el orden y la subordinación (...). No debe echarse en olvido la vigilancia que además empleó el suplicante en imbuir a sus discípulos en la sana doctrina de la Religión y la Moral Cristiana, siempre que se ofrecía la oportunidad, rebatiendo las doctrinas de los irreligiosos y novadores, en unos tiempos en que tanto se necesita de esto.711 Heus ací una perfecta apologia de la ideologia de la reacció reialista (defensar els privilegis de l’Antic Règim amb l’escut ideològic de la religió i la moral amenaçades), elaborada per un jove advocat ultraconservador d’Aielo. Quan parla dels milicians es refereix a la milícia nacional: ciutadans en armes en defensa de la Constitució. Alguns eren jornalers amb escopeta, remunerats amb soldades per propietaris liberals, per a utilitzar-los de força de xoc i per a controlar millor els pobles. Entre el 1823 i el 1833, els reaccionaris organitzarien ‘voluntaris reialistes’, amb una funció semblant. I en les dècades del 1830-1840 tornarien a organitzar els liberals milícies, fins que l’Estat les considerà perilloses i les reemplaçà, com a forces de seguretat rural, per la Guàrdia Civil.

711

Citat per BALDÓ LACOMBA, Marc, Profesores y estudiantes en la época romántica. La Universidad de Valencia en la crisis del Antiguo Régimen (17861843), Ajuntament de València, 1984, ps. 135-136.

223


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 224

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

Els plantejaments teòrics de ‘la reacció’, esgrimits tan clarament per Roc Francés, donarien peu a la formació d’un nucli de simpaties carlines i antiliberals a Aielo, a partir de la dècada del 1830. En el mateix cas que Francés es trobaria un altre advocat del poble, Rafael Calabuig (nascut el 1780), que, després d’exercir d’alcalde mayor fins al 1820, seria nomenat fiscal del tribunal de seguretat pública –l’òrgan encarregat d’acaçar liberals– l’any 1823; des d’on passaria a exercir de fiscal de la Reial Audiència (1824-1834).712 Al poble, la vida continuava, animada ara l’economia pels preus excel·lents que es pagaven pel vi, demanat per industrials que el transformaven en aiguardent i l’embarcaven per exportar-lo a l’estranger.713 Els llauradors de la banda occidental de la Vall d’Albaida es dedicaren, doncs, a arrancar olivars i garroferars, i a plantar-los de vinyes. El diccionari geogràfic de Miñano situa en segon lloc la collita de vi, per darrere del blat, i parla de l’existència d’una fàbrica d’aiguardent (1826).714 Aquesta devia ser la de Jacint Mira Ureña, que, juntament amb la de Vicent Castelló, es dedicava a destil·lar vi per a produir aiguardent i alcohol vínic.715 El tal Mira era un fill d’Aielo aveïnat a Alcoi, que havia muntat la fàbrica al seu poble natal. En novembre del 1830 sol·licità permís a la batlia reial d’Ontinyent per a aprofitar els sobrants d’aigua de la font del Mig, que Baptista Bernabeu emmagatzemava –per dret de temps imEl bassi de la font de la plaça del Ferrer fou renovat el 1825 memorial– en la bassa del corral de sa casa, coneguda anys a venir com la ‘bassa del Roig’. L’industrial presentà la instal·lació com si fóra nova, però el batle conegué que funcionava des de feia anys –sense llicència– i, a més, l’aigua que volia usar era residual i insalubre. Així que no sols es denegà la petició i s’ordenà el tancament de la fàbrica (1831), sinó que es decretà el comís de la instal·lació (març del 1832), potser perquè hi havia raons polítiques pel mig. L’altre destil·lador, Vicent Castelló –parent de Tadeu?–, i Joaquim Vidal i Josep Penalba –aquests últims, per posseir almàsseres il·legals– havien sigut expedientats el 1830; per a alegria i satisfacció dels agents de la senyoria marquesal.716 En l’esfera de la cosa pública, es renova la font de la plaça del Ferrer (pl. de la Font), el 1821; es renovà l’encadufada vella i s’inauguraren les noves fonts públiques dels Quatre Cantons i del Raval (1824-1825).717 Feia poc, també, que s’havia inaugurat

712 713

MOLAS RIBALTA, Pere, La Audiencia borbónica del Reino de Valencia (1707-1834), Universitat d’Alacant, 1999, p. 132. PIQUERAS HABA, Juan, La agricultura valenciana de exportación y su formación histórica, Instituto de Estudios Agrarios, Pesqueros y Alimentarios, Madrid, 1985.

714

MIÑANO, Sebastián de, Diccionario geográfico-estadístico de España y Portugal, Madrid, 1826, vol. 1, p. 343, s. v. ‘Ayelo de Malferit.

715

ARV, Batlia, Lletra E, exp. apèndix 1.048; ARV, Batlia, Lletra E, exp. 980, apèndix.

716

ARV, Batlia, Lletra E, any 1830, apèndixs 1.047 i 1.049.

717

ARV, Batlia, Lletra E, apèndix 569; GOBERNA ORTIZ, Fernando, El origen de las fiestas patronales, dins Aielo de Malferit en festes, 1995, ps. 47-60 (p. 48).

224


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 225

2. Història. Del neolític a la societat global el desaparegut cementeri vell: aquell que es trobava a l’eixida del carrer de l’Església, a cent passes de la darrera casa, i que estigué en ús des del 1824 fins al 1913.718 El poble d’Aielo de Malferit presentava, doncs, un bonic aspecte per a rebre l’arquebisbe monsenyor Simó Lòpez, que aprofità la visita per a celebrar confirmacions, el 12 de setembre del 1825. Durant la festa, Joaquim Gironés Belda, el fill d’un llaurador ric, estigué a punt de caure del cavall per causa d’un tro que espantà l’animal. Mentre estava per l’aire, invocà la Mare de Déu, i se salvà d’una mala caiguda. En agraïment, encarregà una talla de la Divina Aurora, que encara es conserva a la que fou sa casa de la plaça del Palau. També instituí en el seu testament un llegat per a celebrar la festa de l’Aurora: una devoció que s’ha perdut fa moltes dècades.719 L’any 1833, el rector Francesc Tormo Sanz (Albaida, 1761 – Aielo, 1833) instituí la capellania de Sant Miquel a l’oratori contigu a l’abadia, que quedaria separat i erigit en oratori públic (1840), gràcies a un codicil testamentari de la seua germana Josepa.720 El successor d’aquest capellà, mossén Joan-Baptista Bataller Pla (la Pobla del Duc, 1802 – Aielo, 1849; rector des del 1834),721 era un home posicionat clarament del costat absolutista. Els seus feligresos més liberals degueren influir en que fóra confinat durant quatre mesos a Alacant (1836), on aprofità per a passar a nét un voluminós índex de baptismes, que hui és la principal joia documental de l’Arxiu Parroquial.

La desapareguda font del Raval, inaugurada el 1825 (foto de la dècada del 1940)

Ara bé, el rector Bataller és recordat també per la seua actuació arran del còlera del 1834, que en pobles veïns segà les vides de fins al 10% de la població. Ací es tragué la imatge del Crist en processó, el 25 de juliol, a la quan acudí tot el poble. Obrien la comitiva, preparades oportunament pel rector, una porción crecida de inocentes niñas, vestidas de luto, descalzas y con signos de penitencia en sus manos, coronadas de zarzas..., que commogueren tètricament la feligresia. A l’endemà, la imatge del Crucificat es col·locà davall el baldaquí de l’església, flanquejada per les de sant Pere, la Mare de Déu dels Dolors i sant Roc, per a presidir les rogatives. El 10 d’agost, quan ja havia passat el perill de contagi i el poble es trobava lliure del mal, el capellà proposà que, de llavors en avant, el dia 6 d’agost, celebritat de la Transfiguració del Senyor o del Salvador, es consagrara una festa al Crist de la Pobresa. Extingida per fi l’epidèmia, sols es comptabilitzaren 19 envaïts de còlera a Aielo, 9 dels quals moriren.722 Pocs anys després de cessada l’epidèmia, el rector Bataller tingué una altra iniciativa original: féu portar de la Ciutat Eterna les relíquies de sant Engraci màrtir. Ho faria per mans i poder de fra Josep Soler Silvestre (Ontinyent, 1797 – Aielo de Malferit, 1856), que llavors era ‘pare guardià’ o superior dels franciscans alcantarins del convent de Santa Quaranta, a Roma. Les sagrades

718

Ibídem.

719

CASTELLÓ DOMÉNECH, Ferran, Perquè tot té un origen: una devoció perduda, dins Aielo de Malferit en festes, 2010, ps. 207-208. La imatge s’atribueix a l’escultor albaidí Modest Pastor.

720

JUAN, Mª. Jesús – SANZ, Mariló, Fundació de la capellania de sant Miquel Arcàngel, dins Aielo de Malferit en festes,2010, ps. 246-253.

721

GOBERNA ORTIZ, Fernando, El rector Juan Bautista Bataller Pla (1802-1849), dins Aielo de Malferit en festes, 2000, p. 13.

722

COLOMER EGEA, José Mª., Nuestra secular devoción al Santísimo Cristo de la Pobreza, dins Aielo de Malferit en festes,1989, s. p.; GOBERNA ORTIZ, Fernando, El origen de las fiestas patronales, dins Aielo de Malferit en festes, 1995, ps. 47-60.

225


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 226

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

relíquies foren rebudes a Aielo del 2 d’agost del 1840 i, col·locades en un sepulcre ricament ornat; de tal manera que esdevingueren la viva representació del patró del poble.723 Mossén Bataller moriria de febres tifoïdals –com molts altres veïns del carrer del Carme, que estava empestat aleshores– en vespres de complir els 47 anys d’edat, el 1849. En temps del rector Bataller, brillaren per la seua pompa els oficis religiosos. En bona mesura per l’adquisició d’un nou orgue i la creació d’una plaça d’organista parroquial, aprovada el 25 de gener del 1837 pel governador eclesiàstic de la diòcesi. El rector comptava també amb un cor de sis cantors; els músics de la banda, que assistien als oficis, i l’ajuda del sagristà, dos acòlits i alguns diaques, per a fer lluir les cerimònies.724 Però eren moltes més les coses d’interés que havien succeït des de l’any 1833, el de la mort de Ferran VII, i el 1837, el de la definitiva dissolució de les senyories territorials i, amb elles, de les baronies d’Aielo i Cairent. I és que, amb l’entronització de la reina-xiqueta Elisabet II –tutelada per sa mare, Maria Cristina– els liberals moderats pactaren amb la Corona la instauració d’una Monarquia constitucional no tan rupturista com la del 1820. El germà de Ferran, Carles (V) de Borbó, que no acceptà la successió femenina a la Corona. Es posà al capdavant dels descontents amb el nou règim, els ‘carlins’ o ‘carlistes’ (clergues reaccionaris i aristòcrates amenaçats; milicians reialistes; funcionaris depurats i camperols desposseïts pels liberals; valedors dels furs bascos, navarresos i catalans) i provocà la I Guerra Carlina (1833-1839).

Gravat de la capella de la Comunió i el Crist de la Pobresa

Els liberals o ‘cristins’,725 assentats en el poder des del 1833-1834, dividiren el territori en províncies (reial ordre de 30 de novembre del 1833), i agruparen Aielo de Malferit, Bocairent, Agullent, Benissoda i la Font de la Figuera, al partit

723

El cos de Sant Engraci havia sigut exhumat de les catacumbes romanes de Santa Priscil·la, el 1804. Sobre el màrtir Engraci i Aielo, vegeu: BATALLER, Juan Bautista, Novena al glorioso mártir romano San Engracio, cuyo sagrado cuerpo se venera en la parroquial iglesia de la villa de Ayelo de Malferit [1845], Tipogr. de Benito Monfort, València, 1846; BATALLER, Juan Bautista, Gozos al glorioso San Engracio, mártir romano, cuyo sagrado cuerpo se venera en la parroquial iglesia de la villa de Ayelo de Malferit [1845], Tipogr. de Benito Monfort, València, 1846; JUAN VIDAL, Rafael, San Engracio, o La semilla de cristianos. Drama lírico en dos actos y en verso, Manuscrit inèdit, propietat de José Vicent Juan, Aielo de Malferit, 1904; SANCHIS y SIVERA, José, Nomenclátor geográfico-eclesiástico de los pueblos de la diócesis de Valencia, Tipogr. de Miquel Gimeno, València, 1922, p. 84, s. v. ‘Ayelo de Malferit’; BELDA UREÑA, Rafael, Una visita a ‘Priscilla’, dins Aielo de Malferit en festes, 1984, s. p.; RELIQUIA de San Engracio, dins Aielo de Malferit en festes, 1997, ps. 12-13; GOBERNA ORTIZ, Fernando, El bicentenario del hallazgo de la reliquia de San Engracio Mártir en Roma (1804). Su traída a Ayelo de Malferit en 1840, dins Aielo de Malferit en festes, 2004, ps. 112-124; JUAN COLOMER, Mª. Jesús, Novena al gloriós màrtir romà sant Engraci, dins Aielo de Malferit en festes, 2004, ps. 143-146.

724

GOBERNA ORTIZ, Fernando, La festividad de la Semana Santa en el Ayelo del pasado, dins Programa de Setmana Santa, Aielo de Malferit, 2009, ps. 13-15.

725

L’any 1834 batejaren ‘Cristí’ Bataller Belda un xiquet del poble, en honor del bàndol liberal. El xiquet moriria als 21 anys, servint la pàtria a la colònia de Puerto Rico (1855). I no fou l’únic aieloner que morí en ultramar i en paregudes circumstàncies. Vegeu MARTÍNEZ, Josep-Donís, L’emigració oronella de la Vall d’Albaida cap a Amèrica, dins Almaig. Estudis i documents, 12, Ontinyent, 1996, ps. 80-83 (p. 81).

226


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 227

2. Història. Del neolític a la societat global

Estampeta decimonònica del Crist d’Aielo

d’Ontinyent (21.890 habitants, en conjunt), integrat dins la província d’Alacant.726 Tres anys després, en virtut de la reial orde del 9 de setembre del 1836, les demarcacions judicials d’Ontinyent, Albaida i Gandia passarien a formar part de la província de València.727 Regulació de les festes i uns altres afers de l’església, 1837 (Arxiu Parroquial En previsió de la desaparició de les senyories, d’Aielo) es constituïren els pobles en municipis (1836); alhora que s’exclaustraven comunitats monàstiques senceres, per a confiscar-los l’Estat els convents (1835). Dos frares caputxins exclaustrats de l’Olleria, fra Mateu de Callosa d’en Sarrià i fra Fidel de l’Olleria, trobarien acollida a Aielo,728 on ajudarien mossén Bataller a administrar els sagraments, i a predicar contra la Constitució i contra la lacra liberal. Recordem el confinament quadrimestral a Alacant, a què fou condemnat el rector per raons polítiques, el 3 de juliol del 1836.729 L’any 1855 es desamortitzarien també els béns de la parròquia, per a subhastar-los a particulars.

726

727

La Font pertany a la Costera. Fontanars era part del terme d’Ontinyent. L’Aljorf era municipi independent. Vid. DIVISIÓN territorial de la península e islas adyacentes aprobada por Su Majestad en Real Decreto de 30 de noviembre de 1833, Imprenta Real, Madrid, 1833. ADPV, C.2.1, Caixa 4.

728

RAMÍREZ ALEDON, Germà, Llauradors i vidriers. Població, economia, govern local i religiositat a l’Olleria del segle XIX, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1999, p. 419.

729

Per a contextualitzar millor, vegeu GOBERNA ORTIZ, Fernando, La Primera Guerra Carlista en el Valle de Albaida, dins Almaig. Estudis i documents, 23, Ontinyent, 2007, ps. 12-32 (p. 19).

227


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 228

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

‘Autèntica’ de les relíquies de sant Engraci, tretes de les catacumbes de Priscil·la, el 1839 (Arxiu Parroquial d’Aielo)

Els propietaris liberals d’Aielo de Malferit, que són els que feien i desfeien al poble, estaven al corrent d’una reunió de carlins celebrada a Montesa en novembre del 1833, i d’una partida de guerrillers alçada a l’Olleria, als qual se’ls havien ocupat armes i pertrets de guerra. I el 20 de desembre observaren com passaven pel camí reial una partida formada per un centenar de ‘facciosos’, com se’ls anomenava per part del govern i la premsa liberal.730 Al llarg del 1835, els constitucionals aieloners rebrien una visita sorpresa, segons comenta el pare Sucías: En la Guerra Civil de 1835 fue visitada esta población por el cabecilla carlista de Játiva, Magraner, que hizo pagar un trimestre de la contribución; marchándose después con sus partidarios a esconderse en sus guaridas de Játiva, en donde no fue nunca hallado, a pesar de estar muy perseguido.731 Perillosa fou també la situació viscuda el 23 de juliol del 1836, en vespres de la batalla d’Albaida (dia 25), quan el regidor Rafael Bernabeu envià un piquet de milicians nacionals d’Aielo al port de l’Olleria i un altre a la Bassa Roja (terme de Mon-

730 731

GOBERNA ORTIZ, Fernando, El origen de las fiestas patronales, dins Aielo de Malferit en festes, 1995, ps. 47-60 (p. 47). SUCÍAS APARICIO, Pedro, Notas útiles para escribir la historia del reino de Valencia, València, manuscrit del Fons Bibliogràfic Sucías, Hemeroteca Municipal de València, 1911, vol. 26, p. 47.

228


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 229

2. Història. Del neolític a la societat global tesa), per si s’acostava l’exèrcit carlí al poble. En acabar el combat, una cinquantena de soldats de la reina –dels 108 amagats pel veïnat de Benissoda a les cases– passarien per Aielo, on rebrien l’auxili oportú. Els dies 57 d’agost un capitost carlí visità el poble, però no trobà voluntaris que volgueren marxar amb ell. Però el dia 20 del mateix més se celebrà a l’ajuntament un capítol extraordinari, perquè la vespra havia sigut processat un veí, per haver dit públicament que los facciosos no robaban, sino las tropas de la reina. L’alcalde d’Aielo, que era l’advocat liberal Joan-Baptista Calabuig, havia remés el cas al jutjat d’Ontinyent.732 Serà en novembre del 1836, data del retorn del rector al poble, quan es produïsca una incorporació nombrosa de mossos d’Ontinyent, l’Olleria, Aielo, Montesa, Moixent, Vallada i Bocairent a l’exèrcit carlí; on, per cert, es pagaven bones soldades.733 Comptava Aielo, en temps de la Revolució liberal i de la guerra (1834), amb carnisseria i hostal; dues tendes de queviures, que disposaven para su venta bacalao, arroz, aceyte, sardinas, jabón y especias; dues tavernes amb fleca de pa, on es venia farina de dacsa i de blat, pa de forment i bollo de panís,734 i prompte comptaria també amb un hospitalet benèfic o asil de pobres i malalts. La iniciativa partiria de l’advocat Baptista Calabuig Vicent (1772-1849) i sa muller Rita Castelló Alonso (1772-1836; germana de l’advocat Tadeu),735 que reconstruïren el 1836 unes cases del carrer del Forn Vell (actual c/ de l’Hospital Vell), adquirides deu anys abans, per a dotar al poble d’asil-refugi de pobres i transeünts (casa núm. 1) i llar per al sereno o vigilant nocturn, de nova creació (casa núm. 2). L’any 1837 inicià l’activitat l’asil, que constava de planta baixa, primer pis i cambra, amb dues sales d’infermeria, i l’habitació de la infermera, a més d’un patiet i un desllunat. Els patrons supervisaren l’atenció als malalts, a títol particular, i col·locaren l’any 1841 un plafó ceràmic per a deixar memòria de la fun-

732 733

734 735

Gravat del sepulcre de sant Engraci, on es conservava a l’església d’Aielo, des del 1840, el cos del màrtir

GOBERNA, F., La Primera Guerra..., p. 19. RAMÍREZ ALEDON, Germà, Llauradors i vidriers. Població, economia, govern local i religiositat a l’Olleria del segle XIX, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1999, p. 266. GOBERNA, F., El origen de las fiestas..., ps. 50-52. Sobre la vida i fets d’aquest matrimoni, vegeu JUAN, Mª. Jesús – SANZ, Mariló, J. Bautista Calabuig i Mª. Rita Castelló, propietaris del Molí Propet i fundadors de l’Hospital del Fondo, dins Aielo de Malferit en festes, 2006, ps. 92-99.

Fotografia del sepulcre, abans de ser destruït, el 1936

229


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 230

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

dació.736 L’any 1852, després de la defunció dels fundadors, la institució passà a ser gestionada directament per l’ajuntament, a càrrec d’una junta local de beneficència, de la qual formava part el seu nebot Josep Requena Calabuig.737 L’evolució del poble era autònoma ja del tot, com s’observa, i no depenia ja per a res de la figura del marqués, desbancada del seu pedestal territorial per la Revolució liberal, plenament instaurada el 1837. Tanmateix, la història del contenciós antifeudal no s’acabaria, com ara veurem, en la dècada dels trenta. Comencem, si de cas, per repassar l’evolució de la família Malferit des de la mort de l’inefable Salvador Roca, als 81 anys d’edat, el 1820. Havia premort el seu primogènit, en Joaquim Roca i Castellví (1775-1813); raó per la qual heretà el títol de VII marquesa (1813-1834), la germana d’aquest, Ignàsia-Rosa (1770-1834), que era casada des del 1799 amb Josep-Maria Mercader i Onòfrio, baró de Xestalcamp i de MontitEl cap de sant Engraci màrtir, pertanyent al desaparegut sepulcre-reliquiari xelvo.738 L’herència recauria després en el fill d’aquest matrimoni, Pasqual Mercader i Roca (1799-1867), VIII marqués de Malferit (1834-1867) i de la Vega; comte de Bunyol; baró de Xestalcamp, Montitxelvo, Set Aigües i Cairent, i senyor de Micrient, el Rafalet, Urrea i la Granja de Posalet; casat en segones noces amb Maria-Dolors Tudela i Gallinas (filla del prohom de Benigànim Esteve Tudela).739 Aquest serà l’últim baró d’Aielo ‘de fet’, i, encara després d’haver perdut les senyories (1837) continuaria posseint moltes propietats a Aielo i sent una de les primeres fortunes de la província de València.740

736

BELDA SOLER, Mª. Ángeles, El Hospital-Beneficencia de Ayelo de Malferit, dins Aielo de Malferit en festes, 1981, s. p.; BATALLER VIDAL, Susana i al., Història de l’Hospital-Beneficència, dins Aielo de Malferit en festes,1986, s. p .; M. i BORDERIA, Lluís, Arquitectura i assistència hospitalària al segle XIX. L’Hospital-Beneficència d’Aielo de Malferit, Col·lecció ‘Biblioteca Degà Ortiz i Sanz’, núm. 3, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2003, p. 69. Els fundadors emularen l’exemple caritatiu de la Casa d’Acollida ‘Sant Josep’ (c/ de Sant Miquel, 22, d’Alcoi), on trobaren habitatge, des de l’any 1835, set vídues i ancianes pobres.

737

JUAN, M. J. – SANZ, M., J. Bautista Calabuig..., p. 99.

738

CATALÁ SANZ, Jorge Antonio, Rentas y patrimonios de la nobleza valenciana en el siglo XVIII, Siglo XXI, Madrid, 1995, p. 291.

739

Era casat amb Dolors Tudela i Gallinas, en segones noces (1862), de qui nasqué Antoni Mercader i Tudela (1861-1934), X marqués (1868-1934). Aquest es casà l’any 1886 amb Dolors Val·lier i Garcia-Alesson, filla de Lluís Val·lier Lapeyre, marqués consort de Gonzàlez de Quirós i un dels homes més adinerats de la Safor, a més de cap del partit conservador al districte de Gandia (Vid. ALONSO, Jesús-E., Els Vallier i la seua casa palau, dins Llibret de la Falla ‘Corea’, Gandia, 2001, ps. 165-166; PONS, Anaclet – SERNA, Just, Un negoci de famílies: els Trènor i els Vallier a la Safor del segle XIX, CEIC Alfons el Vell, Gandia, 1996). L’XI marqués seria el fill de l’anterior, Pasqual Mercader i Val·lier, nascut el 1893, que era també III marqués de la Vega de València i II marqués de Mercader; la XII marquesa de Malferit fou Maria-Lluïsa Mercader i Sànchez-Domènech (1932-1997), IV marquesa de la Vega de València. El XIII marqués és, doncs, l’actual titular, Rafael Garrigues i Mercader, nat l’any 1956, el qual deté aquest títol des del 1998, juntament amb els de V marqués de la Vega de València, baró de Montitxelvo i baró de Xestalcamp.

740

L’any 1852, el marqués de Malferit era el primer contribuent –l’home més ric– de tota la província de València, seguit en segon posició pels marquesos de Dos Aigües i, en tercera, pels marquesos de Mira-sol. El 1870, ja ocupaven un tercer lloc, just per darrere dels marquesos de la Scala i de Jura-Real. Vid. RIBES IBORRA, Vicent, La industrialització de la zona de Xàtiva en el context valencià, dins RIBES, V. (ed.), La industrialització de la zona de Xàtiva en el context valencià (1710-1939), col·l. Gramalla, 4, Ajuntament de Xàtiva, 1994, ps. 13-160 (p. 22).

230


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 231

2. Història. Del neolític a la societat global

Segell de l’ajuntament liberal d’Aielo de Malferit (1837)

Continuaven els litigis entre senyora i vassalls pel 1831, quan Ignàsia arrendà per sis anys (1831-1837) els seus drets dominicals sobre Aielo i Cairent, a una societat formada pels veïns Manuel Belda, Salvador Calabuig i Francesc Mompó. Però davant la negativa dels vassalls a pagar, els arrendadors sol·licitaren la nul·litat del contracte al jutjat d’Ontinyent. El jutge sentencià a favor dels arrendataris, el 4 de gener del 1837, sense danys ni perjuís per a ells, però fent-se càrrec de la meitat de les costes del judici. La marquesa apel·là, però tornà a perdre, en virtut d’una segona sentència (7 d’agost del 1840). Així que podia donar per perdures les rendes d’aquells anys.741 De tota manera, ho tenia ja malament, perquè en juny del 1837 les Corts promulgaren una Constitució liberal, que arreplegava l’esperit dels decrets abolicionistes d’anys arrere. El 26 d’agost del 1837, la regent Maria Cristina signà el decret de dissolució de senyories territorials. La propietat compartida entre senyors i vassalls –típica de l’Antic Règim– desapareixia, per a donar pas a la lliure i plena propietat, privada i capitalista, tal com la coneixem ara. El decret del 1837, tanmateix, admetia matisos importants, si tenim en compte les diferències existents entre el cas francés i el cas espanyol. La Convenció revolucionària francesa havia consolidat (juliol del 1793) el domini útil de les terres, exercit pels vassalls, atorgant-los també el domini directe d’aquestes. La noblesa quedava, doncs, desposseïda de la propietat de les terres establides als vassalls. En canvi, el decret espanyol de dissolució de senyories reconegué la propietat (fins aleshores ‘compartida’ entre senyor i vassall emfitèutic, en el cas valencià) nominalment i exclusivament als senyors, prèvia presentació de títols legítims: privilegis d’arxiu, cartes pobles... Això no obstant, als exvassalls emfiteutes se’ls eximia de qualsevol partició de fruits i se’ls obria una porta –la ‘redempció de censos’– per a pactar amb els antics senyors el ‘rescat’ econòmic de l’entera propietat i la solució final dels drets emfitèutics.742 En els poblets exmoriscos de la Vall d’Albaida, com Aielo, els antics emfiteutes es negaren a pagar censos, com venien fent ja des de feia anys. S’associaren per a continuar pledejant amb els aristòcrates, i els pressionaren així per a obtenir, al cap d’anys o de dècades (c.1845-1870), un acord de ‘redempció’ –pa-

741 742

ARV, Escrivanies de cambra, any 1837, exp. 82. Això permeté als agricultors valencians accedir a la plena propietat de les terres que llauraven, però permeté també que els aristòcrates andalusos conservaren els seus extensos latifundis, treballats per colons sense capacitat de ‘redempció’. Vid. SEBASTIÀ, Enric – PIQUERAS, José A., Pervivencias feudales y revolución democrática, IVEI-Institució ‘Alfons el Magnànim’, València, 1987; ROMERO GONZÁLEZ, Joan, Propiedad agraria y sociedad rural en la España mediterránea. Los casos valenciano y castellano en los siglos XIX y XX, Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, Madrid, 1983.

231


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 232

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

gament col·lectiu, en determinats terminis–, que els permeté traure’s del damunt, definitivament, la rèmora feudal.743 En el cas particular d’Aielo de Malferit, el marqués, en Pasqual Mercader i Roca, mogué fitxa. Presentà immediatament la carta pobla i uns altres documents acreditatius al jutjat d’Ontinyent. S’assegurava així del dret a exigir la propietat privada de totes les terres d’Aielo establides antigament a vassalls emfiteutes i, per tant, el dret a exigir dels cultivadors el pagament de censos o preus d’arrendament, ja que entenia que la terra no era d’ells, sinó tota seua. Els emfiteutes, en resposta, qüestionaren no solament la legitimitat legal de les terres establides als exvassalls, sinó també la legítima propietat –aquesta sí, indiscutible– d’aquells immobles sobre els quals la senyoria havia exercit conjuntament el domini directe i el domini útil, a saber: el palau i l’hort annex, l’almàssera, i dues cases de la plaça del Palau, una de construcció recent i una vella; l’hostal, la carnisseria, el trull de fer vi i una casa del carrer dels Sants de la Pedra; un corral al Portal Nou i un altre a les Eres; el teular i l’hort del Marqués, de 15 fanecades, al Dilluns; 4 jornals de secà morerar i olivar al Pla; una fanecada d’horta morerar al molí d’Allà Baix; 8 jornals de vinya, i 14 de figuerar i morerar a l’Alqueria Vella; 26 jornals d’erms i conreus a la bassa del Cervo, i l’extensa heretat de Cairent, que comprenia un mas de dues cases, 112 jornals de secà i terres ermes, l’horteta de 6 fanecades, la font i la bassa de reg. Quedava, en fi, la casa consistorial de la plaça del Palau, que incloïa la presó, i que el marqués cedia a l’ajuntament, a condició que fóra reedificada a costes exclusivament del poble, ja que amenaçava ruïna.744 El conflicte estava de nou servit (novembre del 1837) i tindria com a primer escenari el jutjat de primera instància, a Ontinyent. Seria aquest Dona d’Aielo, de la dècada del 1920, amb indumentària tradicional del segle XIX el darrer plet entre els aieloners i el marqués, prolongat a base de successives apel·lacions durant vint anys, des del 1837 fins al 1857. Els advocats de l’antic senyor havien presentat al jutge els següents documents acreditatius: el privilegi de Jaume de Malferit (1445); l’establiment col·lectiu dels moros del 1478; els capítols de població (1611); una escriptura notarial del 1737, i una escriptura d’arrendament de drets dominicals del 1824. I, atenent a l’enunciat de la llei, el jutge sentencià a favor del marqués, el 21 d’abril del 1849: que li pagaren censos en diners –recordem que les particions havien sigut abolides– tal com ho havien vingut fent, en teoria, fins abans del 1835. L’ajuntament recorregué la sentència a l’Audiència i aquesta fallà a favor del veïnat, el 18 d’octubre del 1850, per presentació incorrecta o no suficientment documentada de títols. Un recurs de súplica del marqués fou rebutjat i la sentència definitiva, el 20 de juliol del 1854, fou favorable als veïns. Així les coses, el marqués de Malferit, a diferència del marqués d’Albaida o del marqués de Bèlgida, que obtingueren sentències favorables, no pogué reclamar als seus exvassalls la ‘redempció de censos’.745 Ara bé, el

743

Vegeu els casos de Carrícola i Salem, paral·lels al d’Aielo de Malferit, en: SOLER, Abel – JORDÀ, Rafa, Carrícola. Geografia, història, patrimoni,Ajuntament de Carrícola, 2007; SOLER, Abel, El poble de Salem i la foia de les fonts, Ajuntament de Salem, 2007.

744

AMAM, Caixa 690, doc. 20, Testimonio del pleito entre el Ayuntamiento de Ayelo y el Sr. Marqués de Malferit. Primera pieza de los autos en los que se declara el Marqués ser dueño absoluto y exclusivo, por títulos legales independientes, de el señorío de Ayelo, de las fincas urbanas y rústicas contenidas en dichos autos. Principaron en noviembre de 1837 y terminaron el 27 de octubre de 1857;estudiat per GOBERNA ORTIZ, Ferran, Abolició del règim senyorial en Aielo de Malferit (1792-1858), dins Alba, 2-3, Ontinyent, 1986-1988, ps. 38-47.

745

El pagament pactat d’una grossa suma de diners, a pagar pels exvassalls a l’exsenyor en deterimants terminis, a canvi de renunciar definitivament aquest al qualsevol dret de propietat que conservara, o que poguera ser-li reconegut per tribunals.

232


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 233

2. Història. Del neolític a la societat global marqués de Malferit, a diferència dels altres barons de la comarca, posseïa en terme d’Aielo moltes cases i terres, i una extensa heretat de Cairent, propietats que passaren a ser privades i particulars d’ell. I, de fet, moltes d’elles encara les conserva l’actual titular del marquesat, Rafael Garrigues. La sentència del 1854 afecta al bancalat del terme, però deixava pendent l’assumpte de les muntanyes, terres ermes i aigües de reg. Respecte a les aigües, el marqués, que fins aleshores havia regat a pler, ara havia des respectar les tandes, com la resta de regants; encara que se’l compensava amb algunes hores més de reg. S’acabaven també els privilegis de deveses i bovalars, i les restriccions de talar pins i fer llenya. Més complicat es presentava el debat sobre la propietat de les muntanyes del terme, expropiades arbitràriament per l’ajuntament revolucionari, l’any 1834. Quan el govern demanà títols a l’ajuntament, el 1839, aquest no pogué demostrar cap dret, així que l’Estat expropià la serra, nomenà un guarda forestal (1845) i anuncià en el Butlletí Oficial de la Província l’arrendament de les pastures (1848), cosa que provocà la reacció del marqués. Aquest presentà títols acreditatius per a anul·lar la subhasta. I com l’ajuntament no pogué presentar cap document semblant, el jutjat d’Ontinyent emparà Mercader en la possessió. El govern anul·là la subhasta i declarà que aquelles muntanyes (Reial Ordre del 20 de juliol del 1849) pertanyien en propietat al marqués. L’ajuntament no volgué acatar l’ordre de la reina, i foren destituïts l’alcalde i el primer tinent d’alcalde. A més a més, els veïns entraven a pasturar per on volien, cosa que motivà una denúncia Els marquesos de Malferit, en una fotografía de la década del 1860 formal del marqués (1852). En resposta de l’autoritzà a amollonar els assegadors, ja que, amb excusa del dret de pas, els ramaders del poble ho envaïen tot. El comissari de muntanyes informà el 1854 que els aieloners no respectaven els guardes del marqués ni de l’estat, i que es dedicaven sistemàticament a pasturar-li i talar-li la serra, al legítim propietari.746 Estant en això, arribà la sentència de les terres, favorable als veïns, i quedà solament pendent l’afer de la serra. Així que, en evitació de complicacions i despeses, Pasqual Mercader oferí a l’ajuntament un pacte de partició de la muntanya. El consistori convocà el veïnat en assemblea, a la plaça de la Constitució o del Palau, el 31 de maig del 1857. A les 9 del matí hi havia 124 congregats (d’un total de vora 600 convocats), que es reduïren a 47 a la una del migdia; farts com estaven ja tots d’aquell assumpte. Els presents acceptaren la proposta del marqués i li cediren bona part de la serra del terme; concretament la Penya Roja i tota la Solana de Cairent, de la Cascarra fins a la Basseta Roja. En contraprestació, el marqués renunciara definitivament a qualsevol dret o reclamació que poguera fer. I el marqués acomplí amb la seua part. Així les coses, el 3 de febrer del 1858, el jutjat d’Ontinyent declarà que... ...a virtud de la renuncia de dicho marqués, se declara al pueblo de Ayelo de Malferit y su término restituidos a la clase de libres, al igual que los demás llamados de realengo, y a sus vecinos y terratenientes, exentos para siempre del pago de prestaciones, censos, luismos, rentas, etc.747

746

747

ADPV, Secció de Foment, Subsecció de Muntanyes, lligalls 2, 12, 14 i 25; estudiats per MONTIEL MOLINA, Cristina, La propiedad forestal de raigambre señorial en tierras valencianas, Institut de Cultura ‘Juan Gil-Albert’, Alacant, 1995, ps. 95-98. AMAM, Caixa 690, doc. 20, Testimonio del pleito..., s. f.

233


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 234

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

En els anys 1851-1862, en cooperació amb el marqués –que, fins al 1857, era també part interessada– es revisarien també els mollons que separaven els termes d’Aielo i l’Olleria, tot i ajustant-se a la delimitació del 1753.748

Rellotge de sol, en una casa del Carrer Major

El padró de riquesa del 1841 ens posa al corrent de la situació socioeconòmica d’un poble abocat al conreu de la terra.749 Quasi tota la superfície del terme –i amplis sectors dels termes circumveïns– era propietat dels veïns. L’espai més apreciat i treballat eren les hortes, dividides i subdividides durant segles fins a configurar un colorit mosaic minifundista. No hi havia grans heretats –senyorets–, ni grans terratinents forasters, excepció feta del marqués; però sí una dotzena de llauradors rics, i unes quantes desenes de llauradors benestants o de mitja capa. La resta del poble eren famílies de llauradorets i jornalers, que a penes tenien alguna horta i alguna llenca de bancals muntanyencs. Per a mantenir alimentades les famílies nombroses que tenien, havien de guanyar-se el jornal al poble, ocupant-se d’arriers, o baixant cada any a cavar tarongers, i a la plantada i la sega de l’arròs de la Ribera i la conca de l’Albufera. Les hores mortes les podien ocupar a la taverna –si plovia–, obrant, fent llenya o cordell, parant fornades de calç o d’algeps, o caçant conills amb furons; activitat, aquesta única, que era considerada furtiva.750

No sols la terra, sinó també l’aigua era considerada un element sagrat. En els anys 1842-1843 es produí una controvèrsia entre regants d’Aielo i l’Olleria, per l’oposició que féu Aielo a la reconstrucció de la séquia de tap, des de les fonts de l’Atjar i la Teula, i la cacau del molí del Marqués, fins a enllaçar –prop del barranc dels Serrans– amb la séquia de l’horta de l’Olleria. Segons l’ajuntament del poble veí, les moreres de l’horta s’estaven llançant a perdre, per causa de la sequera del 1839-1842 i de l’actitud d’Aielo. Els aieloners no els deixaven refer la séquia, com estava pactat des del 1597, tot i al·legant que, com els privilegis senyorials havien estat suprimits, aquell acord mancava de legitimitat i validesa. Però els de l’Olleria, que tenien a punt el pressupost i el projecte de millora, a càrrec de l’arquitecte Vicent Cuenca, insistien. El 27 de gener del 1843, amb llicència de l’ajuntament d’Aielo –que havia cedit, finalment– i dels propietaris de terres per on havia de fer-se l’obra, i avisats tots per pregó públic, començaren les obres. Tanmateix, alguns veïns exaltats avalotaren la gent, que es considerà traïda pels edils: Y fue el caso que, sabedores los de Ayelo, salieron en multitud de sus vecinos, entre los cuales se hallaba el alcalde segundo, con escopetas y cordeles, para llevarse atados a los trabajadores. No habiendo tenido esta ocurrencia funestos resultados, porque, hallándose presentes varios vecinos influyentes de la Ollería, entre ellos el alcalde, hicieron retirar a los trabajadores. En una exposició redactada dies després, l’Olleria acusava Aielo davant el governador d’haver oferit resistencia a mano armadaa la reparació de la séquia. El Govern Civil es posicionà de part de l’Olleria –i de Montaverner, que tenia dret a la tercera

748

AMOl, Caixa 11, doc. 25; AMAM, Caixa 11, doc. 25; RAMÍREZ ALEDON, Germà, Llauradors i vidriers. Població, economia, govern local i religiositat a l’Olleria del segle XIX, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1999, ps. 339-345 i 643-647 (doc. 19 de l’apèndix).

749

RIBERA ILARIO, Lirios, La propietat i la riquesa en Aielo de Malferit al segle XIX, dins Alba, 5-6, Ontinyent, 1990-1991, ps. 177-190; SOLER, Ximo, En torno a la propiedad de la tierra en un pueblo valenciano, en la primera mitada del siglo XIX: Aielo de Malferit... 1842, dins Aielo de Malferit en festes, 1994, ps. 48.

750

La burgesia escopetera es reservava per a ella els recursos cinegètics, que eren sotmesos a subhasta. Vegeu en ADPV, E.10.1, Llig. 22, exp. 577, la sanció aplicada a l’aieloner Francesc Martínez per dedicar-se sistemàticament a la cacera amb furó.

234


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 235

2. Història. Del neolític a la societat global part de les aigües de l’horta olleriana– i l’assumpte conclogué amb la renovació del tractat del marqués d’Aielo amb la vila de l’Olleria, del 1751 (segona ratificació del pacte del 1597).751 El diccionari geogràfic de Madoz, editat el 1847, ens aporta alguns detalls interessants sobre l’aspecte i la vida de l’Aielo decimonònic.752 El poble es considerava sà, però propenso a calenturas remitentes malignas [paludisme], pulmonías y parálisis, a consecuencia de que las aguas potables se hallan cargadas de partículas nitrosas, que, si bien debilitan los nervios y los pulmones, ninguna influencia ejercen en los riñones y vejiga. O, si més no, aquest era el diagnòstic de salut comunitària que feien els facultatius de l’època. Hi havia 566 cases, habitades per 527 famílies i 2.709 ànimes (cens del 1842); els quals comptaven amb hostal, carnisseria, dues tavernes, diferents tendes de queviures i botigues de roba; escola de xiquets (un mestre per a 80 alumnes) i costura de xiquetes (una mestra per a 60 o 70 alumnes); hospital amb llar per a l’hospitaler i cabuda per a 35 o 40 malalts, i una església parroquial amb rector, capellà beneficiat (el vicari) i sagristà. L’església destacava per la qualitat dels seus ornaments i altars laterals: ...el más notable es el dedicado a San José, que existe a la derecha del expresado crucero. Se halla embellecido con cuatro lienzos de mérito, y sobre su mesa está el sepulcro de San Engracio Mártir, con un hermoso busto ricamente vestido, dentro del cual se encuentran los restos mortales de dicho santo (...); el órgano de esta parroquia también es muy bueno, y los ornamentos sacerdotales, de mucho mérito y coste, particularmente el palio bordado de oro y plata a realce. Es nomenen els oratoris del palau marquesal i de la casa dels Maons; l’ermita de Sant Joaquim, al Calvari; les conduccions d’aigua potable i la font d’Allà Baix; el llavador de la séquia o del portal de l’Aigua; el cementeri; l’heretat de Cairent; les ruïnes del pont medieval del riu; l’Arcada, les hortes i els molis, i els secans plantats de garrofers i oliveres. Seguidament es dóna compte de la importància que tenia la terra de reg, l’herència morisca: los productos de todas las tierras pueden calcularse en 10 por 1 de simiente; pero las de huerta rinden el 100 por 1 cuando están sembradas de trigo y panizo. Les rompudes constants de terra havien deixat l’erm reduït a alguna clapa isolada i algun boscatge de pins, cosa que havia influït en el declivi de la ramaderia. Així que la població vivia de l’agricultura comercial, l’arrieria, l’algepseria, el rajolar i algunes faenes del tèxtil casolà, i se celebrava mercat dijous (no dimecres, com ara). Al poble hi havia de tot un poc, i els joves podien elegir entre un elenc de més de 70 oficis,753 si no és que heretaven el del progenitor. Si fem cas, d’altra banda, del rànquing comarcal de riquesa ‘industrial’ o manufacturera, trobarem que –en percentatge sobre el total de la riquesa de cada poble– Aielo, amb un 11,3%, ocupava la quarta posició, per darrere de les localitats fabrils d’Ontinyent, Bocairent i Albaida (any 1841). Pel que fa a la riquesa de naturalesa ‘comercial’ (el 15,3% del total), Aielo de Malferit ocupava el segon lloc de la Vall d’Albaida, just per darrere d’Ontinyent. Això s’explica pel gran nombre de comerciants, tractants, arriers i carreters que hi havia. Els percentatges industrial i mercantil del poble veí de l’Olleria eren, en comparança, sensiblement inferiors: el 6,1% i el 5%, respectivament.754 Regien l’escola pel 1842 els mestres Josep Beneito i Caterina Penalba, que ‘donaven lliçó’ en cases llogades per l’ajuntament. El 1846 entrà de mestre Francesc Bordàs Gil, que començà a impartir classes nocturnes d’alfabetització, per a joves i adults. La seua dona, Patrícia Gironés Penalba, es faria càrrec de l’escola femenina el 1850. El canvi de locals era constant, fins que l’any 1876 l’ajuntament optaria per adquirir la propietat d’una casa i reformar-la.755 El mercat setmanal se celebrava llavors a la plaça

751

ADPV, E.3, Aigües, llig. 40, exp. 631, fs. 89-93; RAMÍREZ ALEDON, Germà, Llauradors i vidriers. Població, economia, govern local i religiositat a l’Olleria del segle XIX,Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1999, ps. 124-131, i el doc. 11 de l’apèndix (ps. 571-573).

752

MADOZ, Pascual, Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia, eds. Alfons el Magnànim, València, 1987 (Reimpr. parcial i facsímil del Diccionario d’Espanya, Madrid, 1847), vol. 1, ps. 133-134, s. v. ‘Ayelo de Malferid’.

753

SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Societat i demografia d’Aielo al segle XIX, dins Alba,7, Ontinyent, 1992, ps. 71-80.

754

RAMÍREZ ALEDON, Germà, Llauradors i vidriers. Població, economia, govern local i religiositat a l’Olleria del segle XIX, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1999, p. 153.

755

M. i BORDERIA, Lluís, Arquitectura i assistència hospitalària al segle XIX. L’Hospital-Beneficència d’Aielo de Malferit, Col·lecció ‘Biblioteca Degà Ortiz i Sanz’, núm. 3, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2003, p. 33, n. 12.

235


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 236

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

de l’Hostal (de Sant Engraci des del 1899), que era un lloc molt concorregut. L’hostaler s’anomenava Josep Biosques i era foraster, i solia allotjar tota mena de viatgers i viatjants, arriers i carreters, etc. El 9 d’agost del 1844, un volantiner de Castelló de la Plana, Manuel Sales, que acabava d’actuar a la plaça, perdé una filla de 9 mesos, que fou soterrada a l’església.756 Les morts d’albats, xiquets de curta edat, eren molt recurrents, i se celebraven amb vetlatoris d’albada i de goig: el Nostre Senyor s’havia emportat un angelet més al Cel, una animeta innocent.757 En la plaça de l’Hostal es comentaven coses com ara la mort d’una ganivetada d’un home de 32 anys (1838), o la d’un xicon de 15, ofegat mentre nadava al riu (1844); 758 la fundació d’una confraria nova del Puríssim Cor de Maria (1847);759 els preparatius per a la visita de l’arquebisbe i les confirmacions (1849),760 i l’execució pública a València, a garrot vil (20 de maig del 1847), de l’homicida aieloner Joaquim Sanz Aparisi.761 O també el casament del segle, que protagonitzaren, l’any 1845, un dels fills de la marquesa, Joaquim Mercader, i la filla de l’apotecari d’Aielo, Simforosa Comenge,762 enregistrat així en el Quinque Libri número 8 de l’Arxiu Parroquial: En la villa de Ayelo de Malferit, provincia y arzobispado de Valencia, a los veinte y dos días del mes de febrero del año mil ochocientos cuarenta y cinco, desposé y casé por palabra, de presente, al Ilustre Señor Don Joaquín Mercader, soltero, de edad de treinta y nueve años, natural y vecino de la parroquia de San Nicolás de Valencia; hijo de los Excelentísimos Señores Don José Mercader, barón de Cheste, y Doña Ignacia Roca, marquesa de Malferit; con Doña Sinforosa Comenge, soltera, de edad de treinta y cuatro años, natural y vecina de esta parroquia, hija legítima de Don Ignacio Comenge, profesor de Farmacia, natural de Gorga y de Doña Josefa Picó, natural de Alcolecha, vecinos de esta...763 Les festes s’alternaven amb els disgustos molt més que no ara, i el ‘soroll de sables’ saltava a la mínima. El 1846 s’havien frustrat els intents de casar la reina Elisabet II amb el pretendent carlí Carles-Lluís de Borbó, excusa que portà els carlins de Catalunya a alçar-se en armes. Començava la II Guerra Carlina (1846-1849), que a penes tingué repercussió a València. Això no obstant, i en relació amb Aielo, llegim en ‘El Clamor Público’, diari madrileny, del 13 de setembre del 1849, pàgina 2: El señor gefe superior político de esta provincia [de València] manifiesta, en escrito de ayer, que con noticia que tuvo de que en el pueblo de Ayelo de Malferit se albergaban varios de los criminales que suelen inquietar el Valle de Albaida, dispuso practicar en él un reconocimiento de todas las casas sospechosas; habiendo para tal efecto cercado la población con las fuerzas del ejército y fusileros que moran en aquel territorio. Obteniendo dicha medida el resultado de apresar 17 armas de fuego, la mayor parte de ellas cargadas, un puñal y algunos otros efectos, y deteniendo a varios individuos, sobremanera sospechosos por sus antecedentes, y por el hecho de habérseles encontrado en su poder las armas referidas (...). Valencia, 8 de setiembre de 1849. El coronel gefe de Estado Mayor, R. Primo de Rivera. Tot sembla indicar que no eren tant ‘criminals’ com sospitosos d’estar preparant una partida ‘facciosa’, sospitosos com eren por sus antecedentes.

756

SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Volantiners a l’hostal de la Plaça, dins Aielo de Malferit en festes, 2003, ps. 108-114.

757

SANCHIS ALBERO, Vicente, Salud infantil en el siglo XIX. Aielo de Malferit, dins Almaig. Estudis i documents, 25, Ontinyent, 2009, ps. 152-153.

758

SANZ, M. – JUAN, M. J., Societat i demografia..., p. 66.

759

SANCHIS y SIVERA, José, Nomenclátor geográfico-eclesiástico de los pueblos de la diócesis de Valencia, Tipogr. de Miquel Gimeno, València, 1922, p. 84, s. v. ‘Ayelo de Malferid’.

760

SANZ, M. – JUAN, M. J., Societat i demografia..., p. 77.

761

Descrita detalladament per El Heraldo, Madrid, 28 de maig del 1847, p. 1.

762

763

Sobre aquesta dona i la seua família, vegeu GOBERNA ORTIZ, Fernando, La familia Comenge-Picó y su vínculo con Ayelo durante el siglo XIX, dins Aielo de Malferit en festes, 2007, ps. 128-135. Citat per SANZ, M. – JUAN, M. J., Societat i demografia..., p. 64.

236


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 237

2. Història. Del neolític a la societat global El cens del 1857 reflexa l’estructura social d’una comunitat rural, de vora 2.513 habitants, a la vora del col·lapse malthusià i de l’èxode migratori, per causa de la superpoblació. Hi havia 27 propietaris rendistes (‘senyorets’), 140 llauradors, 225 jornalers (llauradors sense terra), 47 carreters, 23 arriers, 3 comerciants, 6 fusters, 4 tendes de queviures, 2 tavernes, un hostaler (Joaquim Mira), 3 forners i 3 flequers (panaderos), 2 carnissers, 3 teixidors, 2 sastres, 2 sabaters, 2 obrers de vila, un fabricant d’aiguardent (Manuel Belda Sancho), 2 moliners i 7 operaris dels molins fariners, 6 operaris del molí paperer de Laporta, un manyà, un mestre teuler, 3 mestres d’escola (Francesc Bordàs, Patrícia Gironés i Francesc Prat), 3 metges, una comare, un sagnador, 4 barbers-cirurjans (practicants de medicina) i un oficial de barberia, 6 tractants de cavalleries, un manescal (veterinari de cavalleries) i un veterinari titulat, 2 advocats (Josep Calabuig i Josep Comenge), un estudiant, 2 agrimensors, un ramader, 3 pastors, un dolçainer professional (Tomàs Egea Martí, de 48 anys d’edat), 3 capellans, el sagristà, l’agutzil, el sereno i el secretari municipal, que és el que feia la llista per a enviar-la als del cens.764 El germà del marqués, en Joaquim Mercader, figurava empadronat al palau del poble, juntament amb sa muller, Simforosa Comenge; més el fill de la parella, Joaquim Mercader Comenge, i els criats de la casa: Ildefonso Tadeo, de 48 anys; Mercedes Rosario, de 29; Josepa Belloch, de 24, i Joaquim Sáix, de 15 anys. El procurador de la família marquesal i de les terres era el germà de na Simforosa, l’advocat aieloner Josep Comenge Picó.

Plànol de l’arquitecte Vicent Constantino Marzo, per a la construcció d’un escorxador municipal, 1861 (Arxiu de la Diputació Provincial de València)

Els propietaris més rics del poble eren (1856): Josep Sanchis Bellot, Miquel Belda Bernabeu, Adrià Mompó, Francesc Mompó Sanz, Josep Requena, Francesc Martínez Gassó, la vídua Joaquima Bernabeu, Mateu Juan Bernabeu i la vídua de Manuel Requena.765 Una seixantena més de famílies posseïen cases grans, també, i moltes propietats. Ara bé, la població era de 578 famílies, i la majoria d’elles eren pobres. Segons el cens més amunt comentat, 45 persones eren pobres de solemnitat, és a dir, que vivien de la caritat. La renda global era de 385.488 rals de billó, a raó aritmètica de 667 rals per cap; però els més amunt nomenats posseïen béns valorats entre els 5.000 i els 9.000 rals. També hi havia gent que, sense ser dels més rics del poble, s’arriscava en oficis i mampreses insòlites, com ara el comerciant de seda Miquel Barber Pastor (1818-1900), de malnom ‘el tío Maó’ que viatjava a Barcelona i Menorca per a comprar llavors de cuc de seda a l’engròs, i revendre-les ací a didalets.766 L’any 1860, l’ajuntament presidit pel Vicent Cerdà sol·licita permís a la Diputació per a tallar una gran quantitat d’arbres de la serra (recordem que la partició amb el marqués i la fi del conflicte fou el 1857), a fi de finançar una sèrie de projectes ambi-

764

ADPV, D.3.6.1, caixa 7, Cens del 1857.

765

ADPV, E.14.2, Llig. 29, exp. 1.627.

766

VALOR GADEA, Josep, Avantpassats, I. Miquel Barber ‘el ti Maó’ (1818-1900), i II. Miquel Barber Ferri, dins Aielo de Malferit en festes, 1981, s. p.

237


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 238

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

Detall del projecte tècnic per al pont de Ferro de la carretera. Obra del’arquitecte Josep-Teodor Malabés Domínguez, 1864 (Arxiu de la Diputació Provincial de València)

ciosos: construcció d’escoles i escorxador,767 reforma de l’ajuntament i adquisició d’un rellotge per al campanar.768 S’encarregà un plànol per a les escoles al prestigiós arquitecte Vicent Constantino Marzo (abril del 1861), però aquest encara no havia cobrat ni un ral en juny del 1862, segons exposà a la Diputació.769 El mateix any 1861, sent alcalde Estanislau Castelló Romero, s’encarregaran plànols i pressupost per a l’escorxador, la reforma de la Sala i l’enderroc del portal del Carme, al mestre d’obres Llorenç Scirullo, de Xàtiva. Tanmateix, per falta de finançament i de decisió política efectiva, tot aquell projecte regenerador es quedaria en paper mullat. Pel que fa a l’assistència sanitària, després del còlera del 1854 (46 víctimes mortals),770 es posà de relleu la necessitat d’un metge titular. El primer (1855-1873) seria Marià Ferrer Juan, que ja treballava des del 1852 a l’hospital municipal. Fou contractat per l’ajuntament amb un estipendi anual de 1.200 rals de billó, juntament amb un cirurgià o practicant, que en cobraria 800. El salari comprenia l’obligació d’atendre els pobres de solemnitat i unes altres comeses socials. La resta de veïns, els anomenats oficialment pudientes, formarien una iguala –derrama, a proporció de riquesa– per a remunerar els seus serveis.771 La vida era relativament tranquil·la, i únicament l’alteraven successos puntuals, com ara el robatori d’una làmpada de llautó daurat de l’església, i de 100 rals que guardava el rector dins una arqueta (1862).772 O la desgràcia que patí el procurador del jutjat d’Ontinyent: tornant des d’Aielo al seu poble, solsí un penyot damunt d’ell i l’esclafà. Igual és que anava per la careneta de la séquia (gener del 1864).773 El 4 d’octubre del 1864 es produiria un diluvi catastròfic a la regió, accentuat per la desforestació que patien les serres. A l’Olleria s’entollaren els carrers, s’ompliren de fang els cellers i es llançà a perdre la collita de vi, que ja estava a les gerres. S’afonà una casa i moriren dues persones. L’aigua destruí les fàbriques d’aiguardent del barranc dels Caputxins i féu múltiples destrosses als camps. En terme d’Aielo, els barrancs de la serra

767

Aleshores l’escorxador es localitzava al carrer dels Sants de la Pedra, en un lloc molt roín, segons una queixa del 1856 (ADPV, E.14.2, Caixa 29, exp. 636: Por carecer de agua para su limpieza, despide en todos tiempos, y en particular en verano, tal putrefacción, que no sólo sirve de incomodidad a las familias de los recurrentes, que habitan en la misma calle, sí que también a las inmediatas.

768

ADPV, E.14.2, Caixa 37, doc. 921.

769

ADPV, A.7.1, Caixes 31 i 33, s/n.; ADPV, H.1, Caixa 273, exp. 3.393.

770

Segons SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, El còlera del 1885 a Aielo de Malferit, dins Aielo de Malferit en festes, 2004, ps. 147-154.

771

M. i BORDERIA, Lluís, Arquitectura i assistència hospitalària al segle XIX. L’Hospital-Beneficència d’Aielo de Malferit, Col·lecció ‘Biblioteca Degà Ortiz i Sanz’, núm. 3, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2003, p. 34.

772

La Correspondencia de España, Madrid, 17 de març del 1862.

773

La España, Madrid, 30 de gener del 1864, p. 4.

238


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 239

2. Història. Del neolític a la societat global també causaren alguns danys i arrancaren arbres: fruiters, oliveres i garrofers.774 Ací s’afonaria una casa també, el 1865, i moriria l’ama, però fou perquè estaven fent-hi obres. L’amo i els sis obres que hi treballaven resultaren ferits lleus.775 Els anys 1866-1872 serien un temps de crisi econòmica a tot l’estat, d’escassesa de jornals i d’abandonament de xiquets a la porta de l’església.776 El malestar social porta la reina Elisabet a l’exili, gràcies a una ‘Revolució Gloriosa’ (setembre del 1868), que serviria de preàmbul al Sexenni Democràtic (1868-1874). A les poques setmanes es constituiria a Aielo de Malferit un comité republicà, que seria dels primers de la Vall d’Albaida. Així consta en les planes del diari demòcrata ‘La Discusión’ (28 de novembre del 1868):

El primer xiquet assegut, començant per l’esquerra, és Daniel Mompó Domènech (alcalde d’Aielo 1911-1915), a les Escoles Pies de València, 1865

Nuestros amigos de Ayelo de Malferit (Valencia) nos dan cuenta de cómo a consecuencia del entusiasmo a favor de la causa republicana, escitado en aquel pueblo por la palabra sencilla y elocuente del Sr. D. Eduardo Gatell, se reunieron los vecinos y procedieron al nombramiento de un comité republicano, que quedó constituido el 25, de la manera siguiente: presidente, D. Enrique Calabuig; vicepresidente, D. Vicente Sancho; D. Joaquín Cerdá, D. Vicente Castelló, D. Joaquín Sanz; secretario, D. Francisco Valls. El nou ajuntament ‘popular’ (demòcrata) d’Aielo organitzà unes milícies semblants a les de l’època liberal, anomenades ara ‘els Voluntaris de la Llibertat’. Pel mes d’agost del 1869, els voluntaris aieloners capturaren 14 guerrillers ‘facciosos’, de la partida carlina de Bolinches, que conspiraven en contra dels progressistes i en pro d’una monarquia catòlica i absoluta. Això, segons la premsa. En realitat, eren jornalers famolencs, que rebien paga de soldats del tal Bolinches, fill de la Llosa de Ranes, el qual percebia els diners de terratinents carlins.777 La pobresa espentava molts joves a fer-se guerrillers. Pocs dies després de la captura, l’alcalde i els voluntaris escorcollaren el mas de Ferran Mompó, en terme de l’Olleria, on havien sigut vists alguns altres carlins.778 El diari ‘Las Provincias’ de València, això no obstant, no celebrava la manera de procedir contra aquells pobres ‘facciosos’, que havia quedat enterbolida, en la serra d’Aielo, per un crim de guerra palés. La denúncia, remesa per un lector d’Albaida, explicava com els soldats del govern... ...al dar alcance a la partida, en los montes de Ayelo y el Campillo, prendieron a uno de los facciosos y, preguntando el señor comandante por qué había tomado armas contra el Gobierno, contestó el infeliz que él no iba contra el Gobierno, sino contra los pillos. Sin más sumario, fue fusilado en el acto. Los soldados a quienes cupo la triste suerte de ser sus verdugos, repugnándoles sin duda ser tales instrumentos, no debieron apuntarle bien, cuando sólo una bala le hirió. Y fue menester otra

774

BOSCH y JULIÁ, Miguel, Memoria sobre la inundación del Júcar en 1864, presentada al Ministerio de Fomento, Imprenta Nacional, Madrid, 1866, p. 326; BOIX, Vicente, Memoria histórica de la inundación de la Ribera de Valencia en los días 4 y 5 de noviembre de 1864, Tipogr. de “La Opinión”, València, 1865, ps. 175-176.

775

La Esperanza, Madrid, 26 de juliol del 1865, p. 3.

776

SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Societat i demografia d’Aielo, dins Aielo de Malferit en festes, 1991, s. p.

777

El Imparcial, Madrid, 15 d’agost del 1869, p. 3.

778

La Esperanza, Madrid, 20 d’agost del 1869.

239


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 240

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

descarga. El comandante o coronel, dicen que se inmuto notablemente, esclamando: “¡Triste misión la nuestra, tener que cumplir órdenes tan severas!”779 Una altra eixida que tenien els joves de família jornalera –igual o tan perillosa com anar contra el govern– era vendre’s com a mosso o quinto, per a reemplaçar en el servei militar el fill d’algun ric. Aquesta fou l’opció de Baptista Cabanes Vidal, que el 6 d’abril del 1869 s’oferí, amb consentiment de son pare, a reemplaçar els fills de dos llauradors i d’un arrier, en cas que tocara en sort a qualsevol d’ells anar a servir. El substitut, a canvi de patir una ‘mili’ de dos anys, percebria 400 escuts: 100 en entrar en caixa de reclutes, i els altres 300 en llicenciar-se.780 Als vells o malalts, sols els quedava el consol de trobar asil a l’hospital, on foren ateses 63 persones, 6 de les quals moriren allí el 1869.781 D’una població de 705 famílies, el mateix any 1869, un total de 186 (el 26,4%) eren considerades ‘pobres’, i havien de ser ateses gratuïtament pel metge titular del municipi, en atenció amb allò que estipulava el seu contracte.782 Per si fóra poc, les eleccions locals del 1869, celebrades amb sufragi universal masculí, foren un desastre. Els carlins o tradicionalistes es mantingueren al marge, perquè estaven en contra del règim. Mentre que els progressistes-republicans d’una banda i els liberals moderats d’altra, dividiren el poble en dos. Mesos després, s’acostaven ja les eleccions a Corts del 1870, i la superioritat encara no s’havia pronunciat sobre la nul·litat o no dels comicis, que havien sigut un caos; consiguiendo así –segons la premsa carlina– mantener esperanzados a los dos bandos que en aquella localidad, con decisión y fuerza, se disputan el predominio político.783 Malgrat la rebolica política, no mancaven al poble emprenedors optimistes. El cas més reeixit és el de la societat mercantil ‘Colomer i Ferri’, constituïda el 1872 per Josep Colomer, el seu fill Ramon i Jacint Ferri, per a la comercialització de grans. Prosperarien al poble i es traslladarien el 1888 a Canals, buscant acostar-se a l’estació de tren de l’Alcúdia.784 Amb el pas dels anys, una branca de familiar dels Ferri –descendents d’Aielo– fundaria la fàbrica de calcetins de punt Ferrys S. A., que tanta importància ha tingut per a la història econòmica i fabril de Canals durant el segle passat.785 Jove aieloner de la dècada del 1870

779

Tret de Las Provincias per La Esperanza. Periódico monárquico, Madrid, 21 d’agost del 1869.

780

AMAM, Caixa 839, doc. 20.

781

M. i BORDERIA, Lluís, Arquitectura i assistència hospitalària al segle XIX. L’Hospital-Beneficència d’Aielo de Malferit, Col·lecció ‘Biblioteca Degà Ortiz i Sanz’, núm. 3, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2003, ps. 74-75.

782

BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Aportación a la historia de Ayelo de Malferit, Tipogr. de Marí Montañana, València, 1982, p. 80, n. 3.

783

La Esperanza. Periódico monárquico,Madrid, 5 de febrer del 1870, p. 1.

784

785

Allí muntaren una fàbrica de farina, con el objeto de surtir de trigos y harinas a los pueblos de Ontinyent, Albaida, Enguera y Játiva. El 1893 instal·laren allí un molí arrosser i una central elèctrica, i el 1899, una adoberia de pells. Aleshores donaven faena a 38 operaris. Cap al 1909 muntarien a Xàtiva una gran fábrica de anisados. En l’Exposició de París del 1900 havien obtingut la medalla d’or amb una mostra de productes agrícoles valencians presentats de manera exquisida. Vid. Revista ilustrada de vías férreas, Madrid, 25 de novembre del 1900, p. 16. Vid. COLOMA, Francisco – COLOMER, Mercedes, Los Colomer de Canals, Mecanoscrit inèdit, 2009.

240


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 241

2. Història. Del neolític a la societat global De moment, però, les coses no estaven per a fer negocis: començava la III Guerra Carlina (1872-1876) i la Vall d’Albaida era la segona comarca valenciana per nombre d’enrolats a l’exèrcit carlí.786 El rector, preocupat per veure tanta família desestructurada, impulsava el culte al patriarca sant Josep –tot un model de pare de família– mitjançant l’Associació Josefina (1872) i, una miqueta més tard, la congregació de les Filles de Maria (1876).787 L’any 1873 es proclamà la I República i es visqueren els moments àlgids del moviment carlí. En abril, l’ajuntament d’Aielo demanà una tala de pins per a finançar l’equipament d’armes dels Voluntaris de la Llibertat, que havien augmentat en nombre, però la mesura fou desestimada per la superioritat.788 Pocs mesos després, el general Weyler acaçava els homes de l’exèrcit carlí, comandats pel coronel Santés, quan aquest decidí ocupar la vila de l’Olleria (desembre del 1873). Els carlins d’aquell poble, que eren molt nombrosos, feren sonar les campanes i ajudaren els forasters a cremar els llibres del registre civil. En acabant, se’n vingueren a Aielo.789 Miquel Belda Galiana i uns altres propietaris liberals se n’havien fugit corrent als pinars del Campello. Els carlins segrestaren set dones del poble, de famílies progressistes, i obtingueren un sucós rescat per elles: 1.000 rals de billó per cadascuna.790 Santés, perseguit de prop per les tropes de Weyler, continuà cap a Ontinyent i fou interceptat a Bocairent. Allí tindria lloc la sangonosa batalla de les Llomes de Camorra (22-23 de desembre del 1873), de la qual eixiren victorioses les forces governamentals.791 La República s’acabaria l’any 1874 amb un pronunciament militar, però la guerra continuava. En el mes de març, els homes de Santés, refugiats a Vallada, es traslladaren a fer nit a Aielo, ja que venia de nou a per ells el general Weyler.792 I no s’acabarien ací els ensurts. Ja que el 19 de desembre del 1874, segons el pare Sucías, penetraron en Ayelo las tropas carlistas, que venían de Mogente, llevándose de Ayelo presos a varios contribuyentes, por no entregarles la cantidad que les exigían; los cuales soltaron en Onteniente, al ver la proximidad de las tropas contrarias.793 En la primeria del 1875 es tancava el parèntesi democràtic i bèl·lic, i s’encetava el període conegut com la Restauració Borbònica (1875-1923), un règim de democràcia ficció, d’aparent normalitat electoral, però de control estricte de les urnes i les institucions per l’elit burgesa d’industrials i terratinents. El sistema d’alternança pactada dels dos grans partits ‘constitucionals’ – conservadors i liberals– gravitava sobre xarxes clientelars de cacics rurals. Els llauradors rics o senyorets practicaven la discriminació laboral, la compra de vots o el frau electoral, a fi de conservar llur parcel·la de poder i els llocs de treball per als seus enchufados: guardes rurals, secretaris, algutzirs, etc., nomenats a dit per l’alcalde. Els cacics de poble estaven ben relacionats amb els terratinents, marquesos, usurers, advocats i polítics de València, que –al seu torn– tenien ‘mà’ o influència a Madrid, en les altes esferes de la política.794 No obstant aquest panorama mafiós, les ‘votades’ o eleccions servirien per a divulgar entre la gent una certa idea de possibilisme democràtic, d’elecció directa dels polítics pel poble a les urnes. La voluntat d’un necessari canvi democràtic aniria quallant,

786

MILLAN, Jesús, Els militants carlins del País Valencià central. Una aproximació a la sociologia del carlisme durant la revolució burgesa, dins Recerques, 21, Barcelona, 1988, ps. 101-123.

787

SANCHIS y SIVERA, José, Nomenclátor geográfico-eclesiástico de los pueblos de la diócesis de Valencia, Tipogr. de Miquel Gimeno, València, 1922, p. 84, s. v. ‘Ayelo de Malferit’.

788

El Imparcial. Diario liberal, Madrid, 1 de maig del 1873, p. 3.

789

El Imparcial. Diario liberal, Madrid, 27 de desembre del 1873, p. 2.

790

BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Aportación a la historia de Ayelo de Malferit, Tipogr. de Marí Montañana, València, 1982, p. 54.

791

792 793

794

Vid. ALONSO, Jesús, La darrera Carlinada. Republicans i carlins a la Xàtiva del Sexenni Revolucionari (1869-1874) , dins Papers de la Costera, 12, Xàtiva, 2001, ps. 45-64; SOLER, Abel – FERRE, Josep-A., Història de la vila de Bocairent, Ajuntament de Bocairent, 2003. Las Provincias, València, 26 de març del 1874. SUCÍAS APARICIO, Pedro, Notas útiles para escribir la historia del reino de Valencia, València, manuscrit del Fons Bibliogràfic Sucías, Hemeroteca Municipal de València, 1911, vol. 26, f. 47. YANINI, Alícia, El caciquisme, IVEI, València, 1984.

241


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 11/01/11 09:02 Página 242

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

Senyorets de la dècada del 1870, travessant per la canal de l’Arcada

sobretot a partir de la reimplantació del sufragi universal masculí (1891). Es produiria aleshores una pèrdua creixent d’electors dels partits tradicionals, en favor de les formacions crítiques amb el sistema, com els republicans o els apòstols del catolicisme social. Ara bé, els obstacles per a gaudir d’una democràcia real i consolidada eren múltiples: l’analfabetisme i la dependència econòmica dels jornalers del camp respecte dels senyorets ‘paternalistes’ que solien contractar-los.

Guàrdia civil aieloner de la dècada del 1870

Obtinguda la pau el 1875, la burgesia d’Aielo s’ocupà d’oblidar els traumes promovent la cultura, en un teatro en el que suelen dar de cuando en cuando funciones dramáticas algunos jóvenes. El casino, compartit per gent de diferent ideologia, i on era prohibit parlar de política, es mostrava bastante espacioso y bien amueblado. I tots els dies eixien carros i rècules de bèsties, carregades amb cereals, vi, llegums, garrofes, alls, hortalisses de tota mena, mel, seda i fruites d’estiu.795 No tardaren gens a efectuar-se, animades per un esperit regeneracionista, les obres de habilitación de locales para aulas de ambos sexos y habitación de los profesores –el matrimoni Bordàs-Gironés–, en una casa que al efecto tenía adquirida el municipio en la plaza del Palacio, unida a la casa capitular (1876).796 Les noves aules havien d’acollir 104 xiquets (total d’assistents, dels 133 matriculats el 1879) i 94 xiquetes (de 115 matriculades). El docent, don Francisco, ja portava 34 anys exercint l’ofici i la seua dona, doña Patricia, 23 anys i mig, quan reberen la visita de l’inspector escolar senyor Remigio. El funcionari els exigí a la mestra que dentro de la escuela se hable la lengua castellana, i que se aprenda la relación que tienen estas palabras con las valencianas, y la pronunciación sea clara y correcta.797 Ambdós mestres sabien de sobra que era millor comunicar-se amb els xiquets amb

Segell de l’alcaldia, 1879

242

795

RIERA y SANS, Pablo (dir.), Diccionario geográfico, estadístico, histórico, biográfico, postal... de España y sus posesiones en Ultramar, Tipogr. del heredero de D. Pablo Riera, Barcelona, 1884, vol. 1, p. 952, amb dades d’anys anteriors.

796

ADPV, H.1, Caixa 489, exp. 7.606; citat per M. i BORDERIA, Lluís, Arquitectura i assistència hospitalària al segle XIX. L’Hospital-Beneficència d’Aielo de Malferit, Col·lecció ‘Biblioteca Degà Ortiz i Sanz’, núm. 3, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2003, p. 33, n. 12.

797

Citat per AGULLÓ DÍAZ, Mª. del Carmen, Agullent i Aielo de Malferit: l’escola pública en 1880, dins Almaig. Estudis i documents, 11, Ontinyent, 1995, ps. 120-125.


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 243

2. Història. Del neolític a la societat global

L’aspecte actual del palau dels Malferit, marquesos d’Aielo, data del temps d’Antoni Mercader i Dolors Val·lier

la llengua materna, el dialecto del país, diguera el que diguera el funcionari jacobí de torn. A més a més, havien introduït a l’aula sistemes de reforç pedagògic innovadors, com és l’atorgament de tiquets de diferent valor als qui encertaven les respostes, acumulables i intercanviables per estampetes i llibres. La classe benestant d’Aielo, moderada després de tant de trasbals, pretenia controlar la moral pública i imposar l’ordre, per mitjà d’unes ordinacions municipals molt detallades (1881).798 El capítol segon prohibia les reunions contràries a l’ordre moral. El capítol tercer prohibia el joc d’atzar que no fuese de puro pasatiempo y recreo. El quart no permetia treballar diumenges i dies de festa catòlica (cosa difícil d’aconseguir) i penava els qui destorbaren els oficis, jugant a pilota prop de l’església. S’hi contenien moltes altres coses disposicions, copiades d’algun document model facilitat al secretari. Comsevulla que fóra, el cas és que moltes d’aquelles normes eren difícils de fer acomplir com Déu mana. Vet si no la paradoxal multa de 25 pessetes imposada a

798

Editades dins FERRERO, Remedios i al., ‘Las ordenanzas municipales’d’Ontinyent de 1899 i d’Agullent de 1907, Ajuntaments d’Ontinyent i d’Agullent, Otinyent, 1995, ps. 278-292. També l’Olleria (1880), Ontinyent (1881), Bocairent (1882), Benissoda (1893), etc., n’aprovarien de semblants. Vid. GÒMEZ SOLER, Sergi, ‘Pecats vells, penitència nova’. La festa i l’expansió pública a partir d’algunes ordenances municipals i bans de bon govern, a la Vall d’Albaida, en el pas del segle XIX al XX, dins Almaig. Estudis i documents, 15, Ontinyent, 1999, ps. 60-71; RAMÍREZ ALEDON, Germà, Llauradors i vidriers. Població, economia, govern local i religiositat a l’Olleria del segle XIX,Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1999, doc. 18 de l’apèndix, p. 633 i ss.

243


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 244

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

l’alcalde aieloner del 1883, per haver consentit la vetla de quatre cadàvers descoberts dins l’església, en contra de l’ordenament sanitari vigent.799 Tot aquell esforç ordenancista, en un poble amb tant de jornaler com Aielo, no podia evitar que la gent de got i ganivet es bufara, es barallara cada nit a la taverna i succeïren desgràcies com la de Tots Sants del 1877, anunciada així en la premsa de Madrid: En Ayelo Malferit riñeron dos cuñados uno de estos días, resultando uno muerto y el otro herido.800 Els perills no sols estaven al poble, també feien témer a les dones dels arriers i carreters del poble, per les moltes persones que morien assaltades i degollades pels camins. Circulava entre elles una oració que ens ha arribat per tradició oral: Fulanet de tal fora és. / Àngels que l’acompanyen, tres. / Que no siga mort ni pres, / ni de contraris sia ofés. / La seua pell no sia foradà; / la seua sang, que no sia escampà. / Així siga guardat fulanet en este dia, / com Jesús en lo ventre de Maria.801

En la reforma del palau s’utilitzaren elements innovadors per a l’edilícia privada de l’època, com aquesta llarga biga de ferro colat

L’economia vitivinícola es trobava en un moment d’apogeu a la Vall d’Albaida, que era una comarca netament exportadora de vi, aiguardent i alcohol vínic. A Aielo de Malferit hi havia en actiu quatre destil·leries, segons la matrícula industrial del 1879.802 I servirien de preparatiu per a l’enlairament d’una empresa emblemàtica i triomfadora en el seu sector: la ‘Botelleria’, o fàbrica de xarops i licors d’Aparici, Sanz i Ortiz, fundada el 1880.803 Per la seua banda, el marqués de Malferit, Antoni Mercarder Tudela, casat el 1885 amb Dolors Val·lier i GarciaAlesson, efectuaria una reforma integral del palau.804

799

La Discusión, Madrid, 5 d’octubre del 1883.

800

El Imparcial, Madrid, 8 de novembre del 1877.

801

802 803

804

Recollida per BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Aportación a la historia de Ayelo de Malferit, Tipogr. de Marí Montañana, València, 1982, ps. 51-52. AMAM, Caixa 145, doc. 5. De la qual trobareu una àmplia referència i crèdits bibliogràfics en la part geogràfica de l’obra, on tractem de les manufactures i indústries tradicionals.

‘Ouera’ o venedora d’ous de la dècada del 1880

GOBERNA ORTIZ, Fernando, Guió per a un reportatge sobre la casa-palau dels Marquesos de Malferit, Mecanoscrit inèdit de l’Arxiu Municipal d’Aielo de Malferit, 1996; SOLER, Abel, Castells i palaus de la Vall d’Albaida. Arquitectura i poder feudal, Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida – Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, Ontinyent, 2000.

244


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 245

2. Història. Del neolític a la societat global Es milloraren també els serveis sanitaris de l’hospital, gràcies a la deixa testamentària de les germanes Maria i Rufina Sanz Belda (1875), que es faria efectiva el 1882. L’any 1888 s’hi instal·larien unes monges franciscanes, constituïdes el 26 d’abril del 1889 en comunitat monàstica. Les terciàries de Sant Francesc d’Assís, que així s’anomenaven, reberen les claus de l’hospital de mans de l’alcalde Antoni Mompó Vicent, i una pensió de 850 pessetes anuals, per a poder atendre millor els malalts i obrir una aula gratuïta de pàrvuls. Unes altres donacions particulars els ajudarien a comprar un nou solar de tres fanecades de secà, vora el camí de les Forques (1890) i a edificar-hi (1890-1898) un Hospital-Beneficència de nova planta, que no s’acabaria fins al 1913.805

En aquesta foto de ‘bous al carrer’ de la dècada del 1880, encara s’observa, al fons a mà dreta, la façana antiga del palau

Regia la parròquia mossén Vicent Sanz Egea, fill del mateix Aielo, que cada any mobilitzava els joves del poble per a representar un dramatitzat betlem de Nadal, acompanyat de música i recitat en vers, que tenia molt d’èxit. Començava l’obra, escrita l’any 1883, amb una terrorífica representació de l’Infern. Enmig de les flames, es produïa l’aparició estel·lar del Dimoni, que amenaçava els espectadors exclamant: Y el mundo mísero / caiga y sucumba. / Cubra su tumba / fuego infernal. / ¡Diablillos, reíd! / ¡Venid y gozad...! Com que parlava en castellà, igual que la Guàrdia Civil, feia més por encara.806 Per a por, la que patí el veïnat el 4 d’octubre del 1884. Als vint anys exactes del ‘diluvi de Sant Carles’ del 4 d’octubre 1864, un altre episodi de pluja torrencial provocà múltiples destrosses i arribà el riu a l’alçada de metre i mig, dins la sala de moles del Molí Propet. Així consta en un taulell de manises on es llig: Día 5 de no-/-viembre de 1884. / Llegó el agua has-/-ta este ladrillo. Superat el trauma meteorològic, sobrevingué el trauma polític: els liberals progressistes, que fins aleshores havien dominat políticament el poble, perderen les eleccions de febrer en benefici dels conservadors, segurament aliats amb els tradicionalistes. El periòdic progressista ‘El Mercantil Valenciano’ del 5 d’abril del 1885 donava la notícia (cayó también el Ayuntamiento de Ayelo

805

806

AMAM, Caixa 839, doc. 27; BELDA SOLER, Mª. Ángeles, El Hospital-Beneficencia de Ayelo de Malferit, dins Aielo de Malferit en festes, 1981, s. p.; M. i BORDERIA, Lluís, Arquitectura i assistència hospitalària al segle XIX. L’Hospital-Beneficència d’Aielo de Malferit,Col·lecció ‘Biblioteca Degà Ortiz i Sanz’, núm. 3, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2003, ps. 77-79. El reglament de l’Hospital-Beneficència –nova denominació– data del 1882 (AMAM, Caixa 842, doc. 11). L’any 1884 el prohom Joan-Baptista Mompó instituí a l’Olleria l’hospital de Sant Joan Baptista, seguint l’exemple d’Aielo. Vid. RAMÍREZ ALEDON, Germà, Llauradors i vidriers. Població, economia, govern local i religiositat a l’Olleria del segle XIX, Col·lectiu l’Olla, l’Olleria, 1999, ps. 316-318. Hem pogut consultar l’opuscle al Fons Documental de la Biblioteca ‘Degà Ortiz’ d’Aielo.

245


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 246

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

de Malferit) i destacava l’acomiadament massiu de funcionaris, escrivents, agutzils i guardes; cosa que no s’havia vist des del 1854, es decir, cuando no habían nacido algunos de los actuales concejales. El periodista, volent traure legitimitat al canvi de rumb, ho justificava afirmant que el govern havia imposat molts alcaldes conservadors als pobres, i deixava caure així una sospita de frau electoral. Els nous edils conservadors hagueren d’afrontar, el 21 de juny del 1885, una sessió de ple oberta i polèmica, per a debatre si les terres arrasades per l’aigua l’any precedent havien de pagar o no contribució. Un dels assistents entre el públic, Pere-Vicent Calabuig, demanà al nou secretari que li explicara quina era la llei vigent. El secretari li digué que no interrompera i l’altre contestà, amenaçant, que ell li ensenyaria la llei al secretari... L’alcalde suspengué la sessió i manà empresonar Calabuig. A la qual cosa el reu respongué que no se n’aniria d’allí fins que El cirurgià Josep Liñana Sales, metge d’Aielo del 1890 al 1902, practicant una auno li donaren la llei, y que a la prisión iría “els cotòpsia a un albat al cementeri llons!”, con las manos en las partes. L’agutzil i els regidors le sacaron del salón,i demanaren ajuda als guardes del terme, per a poder-lo tancar. L’ambient, sens dubte, estava caldejat, aquells dies del començ de l’estiu.807 El fet més destacable de l’estiu no seria aquest, tanmateix, sinó la terrible epidèmia de còlera que afecta València en general i Aielo de Malferit en particular. Solament a la ciutat de València morien cada dia 200 persones, i el global de víctimes fou de 4.919. Aielo, municipi de 730 cases i 2.883 ànimes, el metge titular dels darrers últims anys, Enric Herráez Aguirre, havia sigut destituït, com la resta de funcionaris municipals, després del triomf conservador (febrer del 1885). Impugnà la destitució i se’l reposà en el càrrec, pel mes d’abril, per a posar-lo al cap d’una Junta de Sanitat preventiva.808 El 3 de juliol el bacil colèric ja es trobava al poble: Serafina Oliver, de 50 anys, morí de còlera al carrer de Sant Antoni. Durant els mesos de juliol i agost, malgrat la quarantena decretada i el llatzeret establit al corral de Sancho, els cadàvers s’acumularien. En cessar l’epidèmia, el 31 d’agost, s’havien comptabilitzat 103 infectats, dels quals n’havien mort 57.809 El 22 de setembre, l’ajuntament disposà la celebració per als dies 17-19 d’octubre d’una acció de gràcies col·lectiva per la fi del còlera, en llaor del Crist de la Pobresa.810 L’impacte social de l’epidèmia ajudaria a accelerar els tràmits per a la reforma de l’hospital, la

807

AMAM, Caixa 1, doc. 1, Acta de ple del 21 de juny del 1885, fs. 54-56. Aquest llibre d’actes és el primer document del fons modern de l’ajuntament. Les actes i llibres anteriors, com succeí en uns altres pobles (vegeu el cas de Bellreguard, en: SOLER, Abel – TORRES, Joan-Antoni, Història del poble de Bellreguard, Ajuntament de Bellreguard, 2006), serien cremats o fets desaparéixer pels perdedors de les eleccions, a fi d’evitar auditories i ajusts de comptes. Això explica per què l’Arxiu Municipal no conserva actes de ple anteriors al 1885.

808

Sobre aquest afer i sobre l’evolució de l’epidèmia, vid. SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, El còlera del 1885 a Aielo de Malferit, dins Aielo de Malferit en festes, 2004, ps. 147-154.

809

Segons les estadístiques sanitàries oficials, del Ministeri de la Governació, plasmades en: DIRECCIÓN General de Beneficencia y Sanidad, Resumen General de las invasiones y defunciones por causa de cólera ocurridas en España durante el año 1885, Imprenta Nacional, Madrid, 1886.

810

BELDA, Rafael, Esto sucedía en Ayelo..., dins Aielo de Malferit en festes, 1981, s. p.

246


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 247

2. Història. Del neolític a la societat global instal·lació al poble de les monges franciscanes (1888) i la compra del solar per al nou edifici (1890), que no s’acabaria fins al 1913.811 El còlera, per cert, tornaria al poble el 1890, per última ocasió. El rebrot colèric, que havia eixit de la Pobla del Duc i que fou controlat de manera efectiva per les autoritats, causaria ací, això no obstant, 3 víctimes mortals.812 Aleshores, i fins al 1902, Aielo comptaria amb un metge excel·lent, Josep Liñana Sales (deixeble del catedràtic de cirurgia Enric Ferrer Viñarta), que ens ha deixat per a la posteritat una fotografia on apareix efectuant una autòpsia al cementeri d’Aielo.813 D’altra banda, l’especialització assistencial i sanitària de l’hospital, obligaria a separar-ne les estances per a pobres i transeünts; els quals trobarien emplaçament en la nova ‘Casa de Pobres’, que funcionava pels anys 1891-1896, a l’actual carrer de Sant Vicent.814 Al poble, el nombre de jornalers, que passaven fam en temps de pluja o de falta de faena, era molt elevat. I l’ajuntament tractava d’assistir-los amb obres de caritat: repartiment de diners i aliments, tala autoritzada de pins, adob de camins i obres públiques, etc. La Societat de Socors Mutus Ayelenses, constituïda per aquells anys, també contribuiria a pal·liar les baixes per malaltia o invalidesa. I les xiquetes de casa jornalera, deixaven prompte de fer de ‘passejadores’ de xiquets de bolquers –cuidadores a canvi d’un berenar o una pagueta ínfima– per a ‘posar-se en amo’: havien d’abandonar casa i fer de criades en domicilis particulars de Xàtiva, Carcaixent, Alcoi, València, Barcelona... Allí s’arriscaven a patir abusos sexuals per part dels amos, cosa que passava molt aleshores. En el millor dels casos, tornaven al poble amb uns bons estalvis per a casar-se, o es posaven a festejar amb algun fadrí de la ciutat on estigueren ‘en amo’.815

811

M. i BORDERIA, Lluís, Arquitectura i assistència hospitalària al segle XIX. L’Hospital-Beneficència d’Aielo de Malferit, Col·lecció ‘Biblioteca Degà Ortiz i Sanz’, núm. 3, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2003.

812

BENAVENT, Rafael, L’epidèmia de 1890 a la Vall d’Albaida. Cròniques de premsa, dins Almaig. Estudis i documents, 19, Ontinyent, 2003, ps. 133-136. Una de les víctimes fou, curiosament, el tío Rull, un home hipocondríac, que se n’havia fugit a la seua caseta de Santa Clara per la molta por que tenia al contagi. De fet, la casa es coneix encara amb el nom de ‘casa de la Por’. Cfr. COLOMA, Francisco – COLOMER, Mercedes, Los Colomer de Canals, Mecanoscrit inèdit, 2009.

813

SANCHIS ALBERO, Vicente, Salud infantil en el siglo XIX. Aielo de Malferit, dins Almaig. Estudis i documents, 25, Ontinyent, 2009, ps. 152-153.

814

JUAN, Mª. Jesús – SANZ, Mariló, Els refugis dels pobres a Aielo de Malferit al final del segle XIX: la Casa de Pobres (1891-1896) i les Coves de l’Era, dins Aielo de Malferit en festes, 2008, ps. 142-146.

815

Vegeu un cas particular, de la dècada del 1920, en BARBER MARTÍNEZ, Toni, Personas: Josefa Penadés Barber, dins Aielo de Malferit en festes, 2001, ps. 99-100.

247


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 248

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

Una alternativa a la pobresa, almenys des de la dècada del 1870, era l’emigració a Amèrica Llatina i a les vinyes de l’Algèria colonial francesa. Per aquell temps, fins i tot, s’havia configurat un raval cavernícola o troglodita, les Coves de l’Era, per l’assentament de famílies de rodamóns castellans –els ‘xurros’–, vora les antigues eres de batre el forment. Les coves-habitatge es localitzaven exactament al lloc que ocupa actualment el local que fa cantó entre la plaça de Manuel Castelló Quilis i l’avinguda de la Diputació.816 Al centre del poble, els successius alcaldes finiseculars (Vicent Juan Juan, 1885-1887; Antoni Mompó Vicent, 1887-1891; Rossend Sancho Galiana, 1891-1895; Salvador Sanz Ortiz, 1895-1899; Baptista Calabuig Faus, 1899...) tractaven de millorar la cosa pública. No sempre ho tenien fàcil. Ignorem per quina causa, però el secretari se’n fugí el 1888 de la presó d’Ontinyent, on l’havien portat detingut –per algun frau?. En mateix dia havia desaparegut del poble l’alcalde Mompó, a qui la Guàrdia Civil acusà de còmplice de la fuga. No en tenim més notícies sobre un particular que arribà a la premsa. 817 En un altre ordre de coses, la jove mestra de Gata de Gorgos Maria Arabí (1872-1956) es faria càrrec el 1892 de la costura de xiquetes del carrer de Sant Antoni. Casada a Aielo amb Josep Requena Ortiz, continuaria vinculada a l’escola durant 48 anys, i el 2004 se li dedicaria un carrer.818 Les alumnes deixaven la labor i treien el cap per la finestra, cada vegada que oïen passar el confrare de torn del Tercer Orde de Sant Francesc, que recorria el poble Cintures de vespa, típiques de la dècada del 1890 fent sonar la campaneta i pregonant els difunts: “Germans i germanes de Sant Francesc! Ha mort fulanet de tal. Preguem per la seua ànima. L’enterro a tal hora!”819 També interrompien la partida els jugadors de cartes i xamelo de la Societat ‘Círculo Ayelense’del carrer del Mig,820 quan oïen que havien vingut a la plaça de l’Hostal uns volantiners ambulants a fer espectacle. Eren els avis i els pares de Leopold Castañeda ‘Regaera’ –recordat a Aielo pel malnom de ‘Rana’ (19072000)– que triomfaria com a volantiner en el segle XX.821 Cap al 1890, la majoria dels joves havien aprés a jugar al billar, als dos taulers de carambola instal·lats, respectivament, a ca Ricard Sanz Ortiz (c/ de la Font,

816

JUAN, M. J. – SANZ, M., Els refugis dels pobres..., p. 146.

817

La Iberia. Diario liberal, Madrid, 16 de novembre del 1888.

818

REQUENA, Mª. Ángeles, María Teresa Arabí, maestra ejemplar de varias generaciones de mujeres ayelenses, dins Aielo de Malferit en festes, 2005, ps. 99-101; SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Escola d’ahir i de sempre, dins Aielo de Malferit en festes, 2005, ps. 102-109 (p. 104).

819

BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Aportación a la historia de Ayelo de Malferit, Tipogr. de Marí Montañana, València, 1982, p. 67.

820 821

La mestra Maria Arabí, 1892

248

AMAM, Caixa 145, doc. 1, Matrícules industrials dels anys 1893-1899. SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Volantiners a l’hostal de la Plaça, dins Aielo de Malferit en festes, 2003, ps. 108-114.


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 249

2. Història. Del neolític a la societat global 15) i a ca Enric Cerdà Requena (c/ dels Sants de la Pedra, 16).822 Ara, que estiu, joves i no tant joves, preferien les partides de pilota valenciana, que es jugaven en diferents carrers. L’ajuntament obtindria un arbitri extraordinari, el 1888, de l’arrendament de pilotes als jugadors.823 Per llur banda, les dones d’Aielo s’estaven acostumant encara al canvi d’emplaçament del mercat de dimecres, que a partir del 1887 ja no se celebraria a la plaça de l’Hostal (actual pl. de Sant Engraci), sinó a la plaça del Palau, com ara. Els ingressos obtinguts del lloguer dels punts de venda i de les paradetes, es considerarien una almoina destinada a finançar l’hospital.824 El problema és que al ple de migdia el sol feia pudent el peix que duien els pescaters. Les dones protestaren i se’n limità la venda fins a les dotze del migdia.825 Els comerciants havien hagut d’adquirir feia poc els pesos i mesures del sistema mètric decimal, imposats ‘de dret’ pel govern des del 1868. Això no obstant, les noves mesures no s’imposarien ‘de fet’ al mercat d’Aielo fins al novembre del 1886, en substitució de les velles unitats forals, molt arrelades, que dataven del temps de Jaume I: l’onça, la lliura, el quarteró, la vara, etc. El comissionat del govern per a la revisió del sistema mètric havia visitat llavors el poble i havia imposat multes a tots els infractors; sancions que estaven per cobrar en maig del 1887.826

El rector mossén Eusebi Garcia, 1896

L’autoritat local, a banda dels alcaldes de torn i dels inspectors que esporàdicament venien per ací, estava representada fonamentalment per la Guàrdia Civil: una institució al servei de l’orde de la Restauració. L’any 1886, una parella de la Benemèrita que patrullava per la carretera, entre l’Olleria i Aielo, fou atacada: un guàrdia resultà ferit i l’altre mort. Els homicides havien sigut tres roders que campaven per la zona i que havien coincidit amb els guardes a les 2 de la matinada. Cuando la diligencia de Onteniente cruzó la carretera –tal com llegim en la premsa–, aún se encontraban los guardias tendidos al borde del camino, asistidos ya por la primera pareja que acudió al lugar del suceso.827 Els presumptes criminals, havien sigut identificats com els autors de l’assalt a un carro, comés poques hores abans a la Font de la Figuera. I foren vists de nou per terres de Gaianes i Tollos, segons comentaven pels mercats d’Alcoi. Era ja el mes d’octubre del 1886.828 Després d’això, l’única notícia que en tenim és la referida al desertor del cos de carrabiners Fèlix Navarro Calabuig, un dels integrants de la colla, que seria abatut per la Guàrdia Civil al corral d’una casa de Montesa, el 1888, després d’una curta però intensa trajectòria delictiva.829 La superpoblació del medi rural valencià, aleshores en crisi, i els abusos exercits pels ‘senyorets’ i per l’aparell de l’Estat sobre els pobres, havia provocat aleshores un reviscolament del bandolerisme. Les borratxeres i el aldarulls nocturns a les tavernes, eren també un mal endèmic a Aielo de Malferit. La premsa espanyola del 1893 es feia ressò d’un sangriento crimen esdevingut

822

AMAM, Caixa 842, doc. 1, Matrícula industrial del 1886.

823

BELDA, Rafael, Esto sucedía en Ayelo..., dins Aielo de Malferit en festes, 1981, s. p.

824

AMAM, Caixa 1, llibre 3, Acta de ple del 17 de juliol del 1887.

825

Ibídem, acta del 20 de novembre del 1887.

826

ADPV, E.10.7, Caixa 86, doc. 2.374. El comissionat demanava ajuda al governador civil, perquè els afectats es negaven a pagar.

827

La Iberia, Madrid, 5 i 9 d’agost del 1886, p. 2; El Liberal, Madrid, 8 i 9 d’agost del 1886; La Correspondencia de España, Madrid, 8 d’agost del 1886.

828

El Liberal, Madrid, 3 d’octubre del 1886.

829

La Dinastía, Madrid, 15 de maig del 1888, p. 6.

249


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 250

AIELO DE MALFERIT

Publicitat de la botelleria d’Aielo

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

Detall d’un cartell publicitari d’Aparici, Sanz i Ortiz

al poble dels licors pel mes de setembre: Tres sujetos que se hallaban en una taberna contendieron por motivos que se ignoran, resultando uno de ellos, Joaquín Nicolau Aparici, con dos heridas mortales, una en el vientre y otra en el cuello, producidas por arma blanca.830 El cens electoral del 1894, on figuren els homes majors de 25 anys, ens informa de l’existència d’un fabricant de licors, 9 propietaris rendistes, 105 llauradors i 133 jornalers (molts més en realitat, perquè hi manquen tots els joves, adolescents, dones i xiquets); 9 arriers, 5 carreters, 7 moliners, 8 obrers de la paperera ‘La Clariana’ (establida el 1892 al terme veí d’Ontinyent), 3 forners, un barber, un botiguer, 6 fusters, 2 ferrers, 4 obrers de vila, 3 advocats, 2 ferrers, un manyà, 2 pastors, un rajoler, un calciner, un estanquer, un hostaler, un manescal (veterinari), un mestre d’escola, dos estudiants de carrera, 6 capellans, un carter, un enterrador, un sereno i un peó caminaire. 831 El llistat és incomplet, perquè no es tracta d’un escrit amb finalitat econòmica, però ens ajuda a capir la realitat socioeconòmica del poble a les acaballes del segle XIX. La matrícula industrial del 1893 ens dóna notícia addicional de l’aparell anglés que posseïa la Botelleria d’Aparici, Sanz i Ortiz, i de la fàbrica d’aiguardents i anisats de Fulgenci Belda Juan; del notari Francesc Maylín, etcètera. Hi figuren els metges i sagnadors, dos hostals i dos casinos (el vell i el nou); huit tendetes de cigrons, arròs, oli i sabó, i una altra de juguetes ordinarios y baratijas, la de Salvador Belda, al carrer de la Font, que era la més freqüentada pels xiquets; dues carnisseries; els arrendadors de pesos i mesures, paradetes del mercat i impost de consums; el matarife de l’escorxador; sis carreters; el teular de Joaquim Insa; els molins de Borderia i de Soler, i sis forns de pa, repartits pels carrers de Sant Francesc, els Sants de la Pedra, Sant Antoni, la plaça del Palau i el carrer del Mig.832

830

La Iberia, Madrid, 29 de setembre del 1893.

831

AMAM, Cens electoral del 1894.

832

AMAM, Caixa 145, doc. 2.

250

Bassa de la Central Elèctrica, en una foto de la dècada del 1960


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 251

2. Història. Del neolític a la societat global L’índex d’analfabetisme entre els homes majors de 25 anys –els convocats a eleccions– era del 55%. Però tots eren suficientment conscients aleshores de la importància que tindria per al poble la construcció de la Central de la Llum, la reforma de la Séquia Ampla (1894-1898) i la distribució de fluid elèctric per les cases i carrers de la població, millora inaugurada en Nadal del 1895.833 En el projecte intervingué activament l’enginyer Julià Lòpez-Chàvarri, que tenia vincles familiars al poble. El seu fill Eduard Lòpez-Chàvarri Marco (VaAielo, la recent edificada ‘fàbrica de la llum’ (1896-1898) i el pont de l’Horta Vella en projecte lència, 1871 – 1970) excel·liria com a compositor en la primeria del segle XX. S’inspirà en la música popular de la Vall d’Albaida per a algunes de les seues composicions i, en el camp de la literatura, dedicaria un dels seus ‘Cuentos Lírics’ (obra escrita en valencià, del 1907) a les festes d’Aielo.834 Mentre es construïa la central, impulsada entre d’altres pel carismàtic emprenedor local Baptista Aparici Belda (1854-1942),835 la societat licorera ‘Aparici, Sanz y Ortiz’, on també participava aquest home, entra en crisi (1897). Aparici i Sanz tractaren de traslladar la producció a Xàtiva, alhora que Ortiz feia junta amb el proveïdor d’alcohol, Joaquim Juan Mompó, que en els anys 1909-1913 esdevindria l’amo de l’emblemàtica Botelleria d’Aielo.836 L’any 1898 seria el del Desastre de Cuba, però també, en l’escala local, el del crim del Carrascar, que commocionà el poble d’Aielo. Així ho explicava el periòdic ‘El Imparcial’, en la seua edició de diumenge 21 d’agost del 1898: La Guardia Civil de Ollería (Valencia) dio hace tres días parte al gobernador de haber encontrado en la partida del Carrascal, término de Ayelo de Malferit, el cadáver del vecino de aquella población Rafael Martí Belda, guarda particular de una posesión propia del marqués de Malferit [l’heretat de Cairent i la serra del Marqués]. El cadáver estaba totalmente destrozado a hachazos. Cerca de él se encontraron un sombrero y una carabina, que se suponen pertenecían al interfecto. De las averiguaciones

833

Aspectes comentats amb major detall en l’apartat del capítol de geografia que dediquem a les indústries tradicionals d’Aielo. La proesa tècnica es veuria acompanyada d’una renovació general de les voreres de rastell (1895). Cfr. AMAM, Caixa 1, doc. 10, Actes de ple del 17 i el 24 de febrer del 1895.

834

Vid. LÓPEZ-CHÁVARRI MARCO, Eduardo, Col·lecció de cançons folklòriques valencianes. Compositors del País Valencià: Eduard Lòpez-Chavarri i Marco (1871-1970), Institut Valencià de Musicologia (Institució ‘Alfons el Magnànim’), València, 1981; JUAN, Mª. Jesús – SANZ, Mariló, López-Chávarri i Marco: músic vinculat a Aielo, dins Aielo de Malferit en festes, 2001, ps. 74-76; LÓPEZ-CHÁVARRI MARCO, Eduardo, Cuentos lírics, amb pròleg de Santiago RUSIÑOL i poema de Teodor LLORENTE, Tipogr. de Francisco Doménech, València, 1907; GOBERNA ORTIZ, Ferran, Les festes patronals d’Ayelo de Malferit cap a l’any 1906, segons Eduardo López-Chávarri Marco, dins Aielo de Malferit en festes, 2002, ps. 105-110.

835

Tot i que trobem a faltar una biografia d’aquest prohom local –un dels personatges més importants de la història d’Aielo– en trobareu una caracterització succinta en JUAN, Mª. Jesús – SANZ, Mariló, ‘Changlot Real’: desconeguda producció agrària explotada per Batiste Aparici, dins Aielo de Malferit en festes, 2009, ps. 146-149.

836

Us remetem, per a majors detalls, a la part geogràfica de l’obra, on tractem de les indústries tradicionals.

251


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 252

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

Acabant l’obra, 1898

Joaquim Castelló i uns altres, a Puerto Rico, 1898

Soldat aieloner destinat a Matanzas, Cuba, 1898

practicadas, resulta que en el día anterior al del crimen, el Martí sostuvo una acalorada reyerta con un tal Engracio Martínez. Practicado el reconocimiento en el domicilio de éste, se encontraron varias prendas de ropa manchadas de sangre. El Engracio ha sido capturado. Pel que fa a la Guerra de Cuba i les Filipines (1896-1898), foren diversos els joves del poble que participaren com a soldats. Ho feren –els pobres!– al servei d’un estat decadent de la perifèria d’Europa, l’espanyol, que seria esborrat del mapa colonial per una gran potencia militar i industrial emergent: els Estats Units d’Amèrica. Sols els fills dels rics del poble se salvaven de fer la via transatlàntica – 24 dies de navegació!– i d’anar a la guerra; després d’haver abonat, això sí, una ‘quota’ o redempció en metàl·lic de 2.000 pessetes.

252


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 253

2. Història. Del neolític a la societat global

La plata hidroelèctrica d’Aielo, obra de l’enginyer Julià Lòpez-Chàvarri: una joia de l’arqueologia industrial

Entre els qui se n’anaren i tornaren, que no foren tots, es conegut el cas de Vicent Juan Soler (‘Mingo el Regador’ o ‘Bateria’). Nascut el 1876, estigué destinat a Cuba dels 19 als 23 anys, i participà en diferents accions de combat, fins a obtenir la Creu d’Argent al Mèrit Militar amb distintiu roig, per la seua heroica participació en la batalla de Santa Rosa (17 de juny del 1898). Tornaria a Aielo en febrer del 1899, quan ja era quasi un desconegut per a la família, i s’ocuparia de regador. Quan anava a cobrar per les cases i no li pagaven el sequiatge, amenaçava en broma exclamant “¡descarguen la batería!”, una de les frases apreses a Cuba. I per les nits es divertia fent serenates amb els amics, al so de guitarres; com quan festejava a l’illa del sucre amb la seua primera núvia, que sempre recordaria, anomenada Mercedes. Bateria moriria el 1949.837

837

Més detalls sobre aquest cas i uns altres, en: SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, 1898: Gent d’Aielo de Malferit en la Guerra de Cuba, Puerto Rico i Filipines, dins Aielo de Malferit en festes, 1998, ps. 87-94.

253


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 254

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

El pont i el camí de l’Horta Vella

Uns altres aieloners que participaren en el conflicte, i que se sàpia, foren: Rafael Pastor Barberà, àlies ‘Sardina’: Rafael Egea Tormo, ‘Cagarruta’;838 Joaquim Castelló Ortiz, ‘el fill de Nàsio Capa’, Josep Martí Colomer, ‘Bata’; Josep Egea Aparici, ‘Pepe el Tortet’, que es quedà tort a causa de la guerra; Enric Juan Vidal, ‘Justina’; Rafael Coll Gramage; José Morrió, i Joaquim Sanz Juan, ‘Caralampio’. En tornar, tots ells cantarien la consabuda cançoneta popular, al so de la tonadeta de ‘Tengo una muñeca’: Ha vingut un barco de cacau fallat, / i el pobre d’Engràcio ha caigut soldat. / Se n’ha anat a Cuba i no l’han volgut, / perquè té la cara com un mig armut.839

838

Futur dirigent socialista, implicat de ple en la gestió del consistori republicà (1931-1939), i afusellat a Paterna el 1939. Vid. infra.

839

SANZ, M. – JUAN, M. J., 1898: Gent d’Aielo..., p. 94.

254


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 255

2.7. DE LA CRISI DE L’ANY DEU A LA GUERRA CIVIL

Als garrofers mil·lenaris de la Casa Vella de Pursons

Baptista Ferri Bellver, cap de carreteres pel 1900

‘Servint el rei’

Estranyament, o no tan estranyament, algú féu desaparéixer les actes de ple del consistori dels anys 1900-1907; segurament, per causa de les rivalitats polítiques i les màfies caciquils que afectaven Aielo aleshores. 840 El poble estava dividit artificiosament, con tants altres pobles, entre ‘liberals’ i ‘conservadors’, encara que al cap i a la fi tots eren llauradors i senyorets amb una ideologia molt similar. Ells eren, de fet, els únics que participaven del joc de poder: la mal anomenada i vituperada ‘política’. Els jornalers procuraven votar al ‘partit’ del senyoret més amic, o de qui els donara faena i favors, i ‘no es clavaven en política’, ja que hi tenien ben poc a guanyar o a perdre. No es pot dir el mateix, en canvi, de l’adinerat propietari local Adrià Sancho Mompó, líder local del ‘Partit Liberal’, que obtindria plaça de diputat provincial cap al 1905.841 No obstant això, en les primeres dècades del segle XX al sistema pseudodemocràtic de la Restauració entraria en crisi. A València, els republicans de Blasco Ibàñez avançaven posicions,

Publicitat de la licoreria que Aparici i Sanz tractaren de fundar a Xàtiva, el 1900, en separar-se d’Ortiz (diari Las Provincias)

840

De tota manera, hom disposa de molta informació supletòria que permet conéixer al detall com era l’Aielo del canvi de segle. Vid. SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Aielo s’obri a un nou segle. Homenatge al passat segle XX i a Juan Juan Juan, primer xiquet nascut a l’Aielo del 1901, dins Aielo de Malferit en festes, 2001, ps. 68-73.

841

MARTÍNEZ, Francesc-A. – CHUST, Manuel – HERNÀNDEZ, Eugenio, Valencia, 1900. Movimientos sociales y conflictos políticos durante la Guerra de Marruecos (1906-1914), Diputació de Castelló – Universitat ‘Jaume I’, Castelló de la Plana, 2001, p. 74.

255


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 256

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

i a les nacions sense estat –el País Basc, Catalunya– el nacionalisme polític prenia el relleu al carlisme. La residència a l’Albaida del 1900 del cap dels carlins valencians, el general Reyero, provocà alguna agitació armada, que no tingué major transcendència. El tradicionalisme, minoritari i ruralitzat, era vist per la majoria de la societat com una aposta romàntica i sense futur. Així les coses, el 5 de novembre del 1900, la Guàrdia Civil d’Albaida interceptà una partida d’11 carlins de la Marina que s’havien amagat a la casa de la Punta (Otos). Els guerrillers fugiren, abandonant l’armament, i se’ fugiren cap a la serra de Mariola. Onze d’ells, tres dels quals portaven armes, foren vists al Mas Blanc d’Agres, mal vestits i esgotats. Sis d’ells travessaren per la Vall d’Albaida i la senda de la Serratella, per a buscar refugi a Aielo. En arribar ací pagaren el preu convingut al guia que duien –un home d’Agres– i continuaren cap a València, on foren detinguts i empresonats.842 Una altra amenaça per al règim burgés dels ‘notables’ venia per l’esquerra de l’espectre polític. El republicanisme, un moviment populista i filofrancés, laïcista i anticlerical, reformista i democràtic, s’obria camí pels pobles valencians. Fins que arribà el torn d’Aielo, on, des de la frustrada I República (1873), les banderes tricolors estaven alçades als mundos. Així pregonava el periòdic ‘El País’, l’any 1906, la inauguració del casino republicà: Senyoreta del 1900

Ayelo de Malferit La incesante propaganda de nuestro amigo Miguel Rimas y varios otros excelentes republicanos de este pueblo comienza a dar espléndido fruto. Hace pocos días se inauguró un espacioso y bien instalado Casino de Unión Republicana, cuya lista de socios alcanza ya la respetable cifra de ciento cincuenta. Y, por los informes de nuestro corresponsal, sabemos que el partido se dispone a ajustarle las cuentas al monterilla Enrique Ortiz, presidente del Círculo Católico de Socorros Mutuos, que no socorre a nadie; implantador del odioso impuesto de consumos, antes ignorado en la localidad, y enemigo jurado del espíritu democrático; que, mal que le pese, se va abriendo camino en toda España. Nuestra enhorabuena a los correligionarios de Ayelo de Malferit. Y sepan todos ellos que ‘El País’ publica gratis y muy a gusto las esquelas de defunción de los caciques.843 Ortiz era l’amo de la Botelleria fins a la seus retirada de l’empresa (1913), mestre d’escola dècades arrere i alcalde pels anys 1906-1909. El republicanisme i el moviment obrer avançaven per tota Europa, i

256

842

El País. Diario republicano-progresista,Madrid, 8 de novembre del 1900.

843

El País. Diario republicano, Madrid, 26 de maig del 1906.


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 257

2. Història. Del neolític a la societat global no hi havia ‘catolicisme social’ tutelat per la patronal –el Círculo Católico esmentat–, ni caritat benèfica que els poguera para els peus. Alguns joves blasfemaven impunement844 i ja no es respectaven ni les coses més sagrades. En gener del 1908 uns lladres entraren a l’església, furtaren diferents objectes de culte de la sagristia, i arramblaren amb les joies i presentalles de la Mare de Déu.845 La classe jornalera s’estava rebotant i la burgesia agrària d’Aielo se sentia amenaçada. Per això, l’alcalde Ortiz reclamà amb urgència la instal·lació al poble d’un quarter de la Guàrdia Civil (1908), con objeto de que puedan estar mejor guardados los montes, y evitar en lo posible las frecuentes riñas que se suceden, debido al carácter, un tanto díscolo, de la mayoría de los habitantes.846 El Ministeri de la Governació accedí a la petició i, després d’alguns tràmits, el cuartelillo s’instal·là en l’antic Hospitalet del Fondo. L’ajuntament adquirí, per a ajudar a dotar-lo, una ropa, ropero, percha, dos mantas y una mesa.847 L’estiu del 1913, una vegada desallotjat per les monges, es feren algunes reformes a l’edifici, que fou ocupat pels guàrdies el 1914.848 Anys després, els civils passarien a una casa del carrer del Mig, on romandrien fins a la inauguració del nou quarter de l’Eixample (solar de l’actual casa de la Cultura), el 1925.849 Preocupava als edils conservadors d’aleshores el dèficit d’instal·lacions escolars. Hi havia dos parvularis: el de doñaJosefa ‘la Castellana’, a la plaça del Palau, que era un magatzem de nadons ploraners i cadiretes de bova, i el de la seua auxiliar, Brigideta Sanchis ‘la de les Ulleres’, que s’havia independitzat d’ella i que obriria una ‘costura de cagons’ al Raval. Tot això s’acabaria l’any 1914, quan les franciscanes terciàries de l’Hospital es feren càrrec dels pàrvuls.850 Pel que fa als xiquets més fadrinets, el projecte d’alçar un centre edu-

844

‘Me cague’n Déu!’ (en dialecte de la Ribera de Xúquer) i unes altres expressions semblants, portades a la catòlica Vall d’Albaida per plantadors i segadors d’arròs, daten d’aquella època.

845

El Imparcial, Madrid, 25 de gener del 1908.

846

AMAM, Caixa 1, doc. 14, f. 40, Acta de ple del 24 de maig del 1908.

847

AMAM, Caixa 1, doc. 16, Acta de ple del 6 de novembre del 1910.

848

AMAM, Caixa 2, doc. 3, Acta de ple del 29 de juny del 1913.

849

850

L’antic hospital-beneficència: una institució consolidada en la primeria de segle

BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Aportación a la historia de Ayelo de Malferit, Tipogr. de Marí Montañana, València, 1982, p. 55; SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Casa Cuartel de la Guardia Civil de Aielo de Malferit, dins Aielo de Malferit en festes, 1993, ps. 58-64. Ibídem, p. 69.

Una de les ales de l’hospital, edifici acabat el 1914

257


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 258

AIELO DE MALFERIT

Carles Salvador, mestre d’escola a Aielo en els anys 1912-1914

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

Els mestres d’escola i els alumnes del 1905

catiu de nova planta (1892), es reprengué el 1909 amb la compra del solar,851 però no pogué realitzar-se fins al 1925-1930, per falta de recursos.852 De tota manera, Aielo comptaria amb mestres excel·lents, com ara Teresa Arabí,853 Carles Salvador Gimeno (València, 1893-1955), Miquel Ferràndiz Bataller (Aielo de Malferit, 1877 – Ontinyent, 1962) o Lleonard Carreres Liñana (Moixent, 1881 – Aielo de Malferit, 1971). Carles Salvador, que exerció el magisteri a Aielo entre el 1912 (novençà en la carrera, amb 19 anys d’edat) i el 1914, fou poeta, gramàtic i gran defensor de la llengua valenciana. El 1919 publicà ‘El valencià a les escoles’ i el 1921 llançà el manifest ‘Pro Associació Protectora de l’Ensenyament del Valencià’, sense molt d’èxit, atés el caràcter provincià i ‘genuflex’ –com diria Joan Fuster pel 1962– de poble valencià. Impulsor de la normalització ortogràfica del valencià durant la II República, són molt recordats els cursos de valencià que Carles Salvador promogué al si de ‘Lo Rat Penat’ des del 1951.854 Miquel Ferràndiz, que fou mestre a Aielo alguns anys (1930-1937), i molts més a Atzeneta d’Albaida (1915-1930), destacà també pel seu amor a la poesia i a la llengua valenciana. Es conserven molts poemes seus, on retrata la vida local d’Atzeneta i d’Aielo, amb sentit de l’humor. També mostrà un interés polifacètic per la innovació pedagògica, les plantes remeieres, l’arqueologia, la història local, etc. És l’autor de l’himne als patrons d’Aielo.855 El 1975 se li dedicà un carrer i el 1996 se li reté homenatge pòstum.

851

SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Aielo de Malferit en l’Exposició Regional Valenciana del 1909, dins Aielo de Malferit en festes, 2009, ps. 139-141 (p. 141).

852

SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Escola d’ahir i de sempre, dins Aielo de Malferit en festes, 2005, ps. 102-109.

853

Que havia accedit a la plaça el 1892. Vegeu amunt.

854

Vid. SIMBOR ROIG, Vicent, Carles Salvadori Gimeno: una obra decisiva, Diputació de València, València, 1983; SIMBOR ROIG, Vicent, Carles Salvador: política i nacionalisme, Eliseu Climent, València, 1983; SALVADOR GIMENO, Carles, Gramática Valenciana, amb exercicis pràctics, Tipogr. dels Successors de Vives Mora, València, 1952; SALVADOR GIMENO, Carles, Parleu bé! Notes lingüístiques,Sicània, València, 1956, p. 7; SALVADOR GIMENO, Carles, Antologia poètica, a cura de V. SIMBOR, Consell Valencià de Cultura, València, 1993; SANZ, Josep – NADAL, Tere, 1912-1914, Carles Salvador en Aielo de Malferit, dins Aielo de Malferit en festes, 1994, ps. 49-53; MARTÍNEZ DE PABLOS, María del Carmen, Dos personajes de la época de Carles Salvador, dins Aielo de Malferit en festes, 2005, ps. 113-116.

258


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 259

2. Història. Del neolític a la societat global Un tercer mestre valencianista d’Aielo, Lleonard Carreres, interí primer (1904-1911)856 i amb plaça fixa després (1916-1951), regidor el 1924, alcalde el 1943 i, en fi, home molt implicat en la cosa pública durant dècades. Quan el canonge mallorquí mossén Antoni-Maria Alcover (1862-1932) llançà la seua ‘lletra de convit’ als amadors de la llengua catalana-valenciana-balear, un dels primera a respondre fou el germà de Lleonard, mossén Francesc Carreres Liñana (1882-1919). Ambdós germans, de fet, participarien en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat a Barcelona l’octubre del 1906. L’any 1969 el poble reté homenatge públic al mestre Carreres i li dedicà un carrer.857 Els primers anys del segle, en efecte, pareix que s’haguera produït una certa eclosió de la cultura escrita i la música, que s’estaven popularitzant. El seminarista aieloner Rafael Juan Vidal, que seria anys després arxiprest de Santa Maria d’Ontinyent, féu la primera aportació, amb la creació d’un drama líric en vers per a celebrar el I Centenar de l’Exhumació del Cos de Sant Engraci (1804-1904). L’obreta duia per títol ‘San Engracio, o La semilla de cristianos’.858

Capellans i gent de carrera: l’elit cultural

En un altre to no tant seriós, eixia a la llum l’any 1906 el primer periòdic d’Aielo, una revista satírica en valencià, titulada ‘El Paixarell’, que duia el subtítol següent en capçalera: Periòdich, u lo que siga, (contra)polítich, carregat d’envisch, y en més esparts q’un quintal de lliures, confeccionat per dos dels que s’han quedat. Guitarró destemplat de tot hom aficionat a matar al pròjim.859 Els huit fulls que contenia s’imprimien a Ontinyent, encara que sols

855

FERRÀNDIZ BATALLER, Miquel, Vocación (trabajo escénico en verso), Mecanoscrit de l’Arxiu Municipal d’Aielo de Malferit, 1950; FERRÀNDIZ BATALLER, Miquel, Plantas medicinales, Papereria Boluda, L’Olleria, 1951; FERRÀNDIZ BATALLER, Miquel, Aielo de La revista satírica ‘El Paixarell’: la més antiga publiMalferit en la Antigüedad, o Poblados antiguos en el término de Ayelo, Mecanoscrit de la Bicada en valencià a la Vall d’Albaida (1907) blioteca Municipal d’Aielo de Malferit, 1953; FERRÀNDIZ BATALLER, Miquel, La doctrina en cansons, Mecanoscrit de l’Arxiu Municipal d’Aielo de Malferit, 1961; CARRERES, Maruja, Loa a un hijo de Ayelo, dins Aielo de Malferit en festes, 1989, s. p.; FERRÀNDIZ BATALLER, Miquel, ‘Nit de danses’. Conte original de Miguel Ferrándiz, dins Aielo de Malferit en festes, 2010, ps. 246-253; JUAN, Mª. – SANZ, Mariló, D. Miguel Ferrándiz Bataller (1877-1962), dins Aielo de Malferit en festes, 1996, ps. 99-106; CASANOVA, Emili, ‘Ayelo de Malferit en la Antigüedad’, obreta històrica de Miquel Ferràndiz (1953), dins Aielo de Malferit en festes, 2002, ps. 77-85; MICÓ, Mª. Josep – SOLER, Juanjo (eds.), Miquel Ferràndiz, el mestre poeta, Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, Ontinyent, 2002.

856

Vegeu el seu informe del curs 1907-1908, en: AGULLÓ DÍAZ, Mª. del Carmen, Escola o treball: la no assistència dels xiquets a l’escola d’Aielo de Malferit l’any 1908, dins Aielo de Malferit en festes, 1998, ps. 98-102.

857

CASANOVA, Emili, L’aportació de la Vall d’Albaida al ‘Diccionari català-valencià-balear’, a través de la correspondència de mossén Alcover (1902-1919), dins Almaig. Estudis i documents, 13, Ontinyent, 2001, ps. 34-43 (p. 35); FERRANDO, Antoni, Presència valenciana al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), dins Caplletra, 4, Barcelona, 1988, ps. 167-178; CASANOVA, Emili, El Paixarell. El núm. 1 d’‘El Paixarell’, revista d’Aielo, del 1906-1907, dins Aielo de Malferit en festes, 2001, ps. 81-90.

858

GOBERNA ORTIZ, Fernando, El bicentenario del hallazgo de la reliquia de San Engracio Mártir en Roma (1804). Su traída a Ayelo de Malferit en 1840, dins Aielo de Malferit en festes, 2004, ps. 112-124.

859

El programa de festes del 1987 reprodueix un facsímil del núm. 2. Vegeu el contingut del núm. 1 i els comentaris de CASANOVA, E., ‘El Paixarell’..., op. cit. dues notes amunt.

259


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 260

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

Falzies de fusta, en una porta del carrer del Mig

se’n coneixen dos números, dels anys 1906 i 1907 respectivament. Els pares de la criatura foren el mestre d’escola Lleonard Carreres LiCasa de senyorets del Carrer Major ñana, més amunt citat, i el seu germà capellà. El número 2 duia per subtítol: Periòdic polítich; flautí en ‘do’ de la Solidaritat Caragolera; tirat al carall, y en més bemols qu’el sombreret del tio Mague. Revola els dies, a l’hora y les voltes que li dona la gana, a fi de sorprendre a tots y no ser may sorprés de ningú. És el periòdich de major circulació, perquè un numeret circula per tres o cuatre pobles. I portava anuncis ficticis tan desficaciats com ara el següent: Balneari de l’Arcà. Aubert tot l’any. No hiá meje ni boticari. Hasta el gosos poden nadar. Una altra novetat cultural de primer ordre, després de molts anys de silenci bandístic, seria la constitució d’una banda de música, l’any 1909, per iniciativa de Vicent Ferri Martí ‘el Ferrer’, que tocaria el requint. Sorgí en molt mala època, perquè coincidí amb el desastre de l’Any Deu, però es consolidà l’any 1914, gràcies a les lliçons de solfa impartides als músics novells per l’organista de la parròquia, Josep-Ramon Juan Cerdá (Aielo de Malferit, 18591955),860 pare del compositor i pianista Amali Juan,861 i per Manuel Liñana.862 Aquella banda es dissoldria el 1936, per causa de la guerra. Els alcaldes Enric Ortiz Gar-

860

861 862

La cadira de l’alcalde, 1909

Daniel Mompó, alcalde d’Aielo durant la crisi de l’Any Deu (1911-1915)

JUAN LLOVET, Mª. Elvira, Personatges d’Aielo: José Ramón Juan Cerdá (Ayelo de Malferit, 1859-1955), dins Aielo de Malferit en festes, 2002, ps. 7376. UNIÓN Musical Ayelense, Amalio Juan, un músico romántico, dins Aielo de Malferit en festes, 1991, s. p. BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Aportación a la historia de Ayelo de Malferit, Tipogr. de Marí Montañana, València, 1982, ps. 117-118; MALCHIRANT, Miguel – REQUENA, Carlos, 15 anys amb il·lusió, i per molts més, dins Aielo de Malferit en festes, 1998, ps. 103-105; JUAN LLOVET, Mª. Elvira, Música y tradición en Ayelo de Malferit. Desde los orígenes hasta 1990, Aula de Cultura Tradicional Valenciana – Universitat Politècnica de València, València, 2003, ps. 31-33.

260


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 261

2. Història. Del neolític a la societat global

El cementeri d’Aielo data del 1913

rigós (1906-1909), Rossend Sancho Mompó (1909-1911) i Daniel Mompó Domènech (1911-1915), els tocà afrontar la crisi socioeconòmica més important que havia patit Aielo des de l’any 1609, el de l’expulsió dels moriscos. El motor econòmic de la Vall d’Albaida i del poble, la viticultura, era destrossat per una palometa d’origen americà –la fil·loxera– en un tres i no res històric (1909-1914), i en el context d’una duríssima sequera quadriennal (1908-1912). Encara hui exclamen els valldalbaidins, davant algun caos o desordre important: “Açò pareix l’Any Deu!”. El desastre de l’any 1910, que fou el més difícil, obligaria milers de llauradors i jornalers de la comarca a emigrar a França, Algèria, Argentina, Cuba, Mèxic, els Estats Units, etc., a la recerca de faena.863 Les vinyes tardarien encara uns quants anys a reconstruir-se, i no totes. Però els estómacs de les famílies pobres no podien esperar tant. No sols falta el pa, sinó també l’aigua. El 9 de gener del 1910, en plena catàstrofe agrícola, el consistori municipal decidí aprofundir l’alcavó de les fonts públiques cap a llevant, en vista de la sequía reinante, que amenaza con dejar sin aguas para el consumo en la próxima primavera.864 Molts joves del poble cavaven tarongers a la Ribera, segaven arròs a l’Albufera, veremaven a les vinyes de Montpeller... Però res d’això resultava suficient per a pal·liar la crisi. L’ajuntament havia buidat la caixa dels tres panys pagant jornals a la multitud d’aturats que reparaven camins. Els camins, ara estaven plans i lluents, però per ells a penes transitaven carros de raïm. I les arques de l’ajuntament, buides (acta de ple del 6 de març del 1910):

863

864

Per a contextualitzar millor, vegeu PIQUERAS HABA, Juan, La vid y el vino en el País Valenciano (Geografía económica: 1564-1980), Institución Alfonso el Magnánimo, València, 1981; MARTÍNEZ, Josep-Donís, L’emigració oronella de la Vall d’Albaida cap a Amèrica, dins Almaig. Estudis i documents, 12, Ontinyent, 1996, ps. 80-83; SOLER, Abel, La Vall d’Albaida, Geografia de les comarques valencianes, 5, Foro eds., València, 1996, ps. 165-290; GOBERNA ORTIZ, Fernando, Joaquín Belda Colomer, nacido en Ayelo de Malferit en 1891. Soldado en la Guerra de Marruecos en 1913. Las fiestas patronales del año 1915, dins Aielo de Malferit en festes, 2009, ps. 152-160; VALOR GADEA, Josep, Avantpassats, I. Miquel Barber ‘el ti Maó’ (1818-1900), i II. Miquel Barber Ferri, dins Aielo de Malferit en festes, 1981, s. p. AMAM, Caixa 1, doc. 16.

261


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 262

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

La botelleria d’Enric Ortiz, remodelada el 1913 pel seu successor en el negoci (1909), Joaquim Juan Mompó

...debido a la funesta crisis porque atraviesa la agricultura, y en especial la clase jornalera, y a que el ayuntamiento tiene casi agotadas todas las consignaciones, tanto para la recomposición de calles y caminos, como otros para dar algún trabajo (...), animarán tan triste situación (...) y entre todos, que se proceda al reparto de la clase jornalera...865 La mesura d’emergència consistia en ‘repartir-se’ els desocupats entre els qui tenien diners –quan diu todos, vol dir la burgesia propietària del poble– i mantenir-los a base de pensions alimentàries, fins que arribara la batuda del blat (juny) i baixara el preu de la farina. Les mesures keynesianes avant la lettre continuarien al llarg dels anys 1910-1913, per a poder mantenir ocupats encara que fóra alguns braços en obra pública. Així fou com es féu realitat el nou cementeri públic (1910-1913),866 que és l’actual (gràcies a una subvenció governamental867), i com s’acabà de construir l’Hospital-Beneficència de les monges terciàries (1912-1914), sent administrador de la fundació l’amo de la Botelleria, Joaquim Juan Mompó. El primer inquilí del cementeri

865

Citat per JUAN, Mª. Jesús – SANZ, Mariló, Els refugis dels pobres a Aielo de Malferit al final del segle XIX: la Casa de Pobres (1891-1896) i les Coves de l’Era, dins Aielo de Malferit en festes, 2008, ps. 142-146.

866

Els plànols eren del 1903, però es redibuixaren el 1909. Vid. AMAM, Caixa 928, doc. 15, i Caixa 837, doc. 42 (Acta de ple del 28 de març del 1913); GOBERNA ORTIZ, Fernando, Joaquín Belda Colomer, nacido en Ayelo de Malferit en 1891. Soldado en la Guerra de Marruecos en 1913. Las fiestas patronales del año 1915, dins Aielo de Malferit en festes, 2009, ps. 152-160.

867

Sol·licitada el 3 d’octubre del 1909 (AMAM, Caixa 1, doc. 15, Actes de ple).

262


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 263

2. Història. Del neolític a la societat global fou el regidor Jacint Ferri Juan, que faltà el dia de la inauguració, 28 de març del 1913. Així consta en la seua làpida, commemorativa alhora que sepulcral. Pel que fa a l’hospital i parvulari de les mongetes, diu que s’acabà gràcies a algunes deixes testamentàries i als diners que enviaven o portaven els emigrants del poble, desplaçats a l’estranger.868 La crisi tocaria fons el 1914, i començaria un ràpid procés de recuperació, accentuada a Aielo per la idea providencial del prohom local i emprenedor incansable, Baptista Aparici Belda, ‘el tío Aparici’. Aquest home, associat amb uns altres, seria l’introductor del viverisme oleícola i del vitícola –la vara, els barbats– al poble d’Aielo;869 un sector que al llarg del segle XX esdevindria un dels motors de l’eco-

El personal de la botelleria, en la primeria del segle XX

nomia local. En la revista ‘Summa’ de l’1 de novembre del 1915, editada a Madrid, publicitava el ‘Centro Vitícola Ayelense. Grandes viveros de plantas americanas. Bautista Aparici y Cia.’, com a distribuïdor de peus de vinya i planters de fruiters, oliveres (l’especialitat de la casa, el ‘xanglot reial’) i ametlers. Solament algú amb la intel·ligència d’ell podia veure en la ‘crisi’, no un motiu per a la pèrdua de diners i esperances, sinó una ‘oportunitat’ de lucre i prosperitat per a Aielo. En agraïment per aquesta i per unes altres iniciatives anteriors (la Central de la Llum, la Botelleria, etc.), el veïnat el nomenà alcalde i el mantigué de primer edil fins a l’any 1923, en què cauria el règim de la Restauració, pel colp d’estat de Primo de Rivera. Prompte Rossend Sancho Mompó, Miquel Belda Domènech i uns altres imitarien l’exemple d’Aparici, i es llançarien a l’aventura del planter de ceps de peu americà, immunes a la fil·loxera (i no vulnerables, com era el peu europeu). Els primers planters de barbat arribaren de França (país que havia patit la fil·loxera des del 1879), emEl personal de la botelleria, l’any 1915

868

869

M. i BORDERIA, Lluís, Arquitectura i assistència hospitalària al segle XIX. L’Hospital-Beneficència d’Aielo de Malferit, Col·lecció ‘Biblioteca Degà Ortiz i Sanz’, núm. 3, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2003, p. 90 i ss. Més detalls en la part geogràfica de l’obra, on tractem de l’evolució agrícola del municipi.

263


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 264

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

Baptista Aparici Belda, ‘el tío Aparici’: un dels personatges més importants de la història d’Aielo Diploma acreditatiu de la participació de la botelleria en l’Exposició Regional de València, 1909

balats en caixons de fusta i embolcallats en molsa.870 En contrast amb això unes altres iniciatives industrials, com ara la del propietari Joaquim Belda Domènech (que es disposava a fundar una fàbrica tèxtil quan morí, el 1922871) no arribarien a quallar. Tampoc la indústria de la pólvora, que arrelaria amb força a l’Olleria i a Bèlgida, no tenia futur a mans d’aieloners: Josep Aparici muntà un taller clandestí de coets i fue víctima de la explosión de una mezcla que tenía preparada (agost del 1914). Su cadáver quedó horriblemente mutilado.872 Ningú no es decidí després a imitarlo.873 Comptat i debatut, Aielo de Malferit, a diferència de Montaverner, Agullent, Albaida, Ontinyent o l’Olleria –que començaven a reinvertir capitals del camp en la indústria874– continuaria durant dècades sent un municipi bàsicament rural, agrícola i llaurador. Era Aielo un poble tranquil, en fi, on era possible escoltar el gramòfon a la porta de casa sense cap soroll ni destorb. Com solia fer el senyoret i exdiputat Adrià Sancho, enmig del Carrer Major, en les nits d’estiu, mentre s’engronsava en el seu balancí.875

870

BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Aportación a la historia de Ayelo de Malferit, Tipogr. de Marí Montañana, València, 1982, p. 110.

871

Segons comenta la seua filla, la historiadora Mª. Ángeles BELD, op. cit., p. 85.

872

La Correspondencia de España, Madrid, 23 d’agost del 1914, p. 5.

873

En la crònica de les festes del 1906 que elabora literàriament el músic Eduard Lòpez-Chàvarri (LÓPEZ-CHÁVARRI MARCO, Eduardo, Cuentos lírics, amb pròleg de Santiago RUSIÑOL i poema de Teodor LLORENTE, Tipogr. de Francisco Doménech, València, 1907), es fa menció de la molta gent que anava a compart coets per a la cordada a ca’l tio Pusa: el tío Pusa, el millor fabricant de cohets de contrabando en deu llegües al redó. Seria el tal Aparici, o seria algú que feia faena a casa per al coeter?

874

Vid. SOLER, Abel – CALZADO, Antonio, Història de Montaverner, Ajuntament de Montaverner, 2011 (en premsa); CALZADO ALDARIA, Antonio, Agullent. Desenvolupament econòmic i canvi social, Ajuntament d’Agullent, Agullent, 1997; SOLER, Abel, Albaida. Història de la ciutat, Ajuntament d’Albaida, 2011 (en premsa); GANDIA i CALABUIG, Josep, Sobre el proceso de industrialización de Ontinyent, dins Actes del Primer Congrés d’Estudis de la Vall d’Albaida, Aielo de Malferit, 1996, Diputació de València i Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, València, 1997, ps. 351-364..

875

BELDA, Mª. A., Aportación a la historia..., p. 119.

264


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 265

2. Història. Del neolític a la societat global En el camp de la cultura i l’esport, destacarien, respectivament, els progressos del capellà Rafael Juan Vidal (Aielo de Malferit, 1882 – Ontinyent, 1933), i els del jove boxejador Hilari Martínez Mira (Aielo de Malferit, 1906 – Barcelona, 1980). El religiós Rafael Juan seria nomenat arxiprest de Santa Maria, a Ontinyent, el 1920. Allí publicaria el setmanari ‘La Paz Cristiana’, instituiria la Junta de Festes de la Puríssima (1923) i projectaria un Centre Parroquial (1929). Representant de l’aliança entre el clergat i l’empresariat catòlic i carlí d’Ontinyent durant la Dictadura, l’any 1931 seria desterrat unes setmanes de la ciutat per l’autoritat republicana, per la seua hostilitat amb el règim democràtic. Morí i fou soterrat a Ontinyent en novembre del 1933.876 Pel que fa al boxejador Hilari Martínez, val a dir que es traslladà molt jove a Barcelona, per emigrar allí la seua família a causa del desastre de l’Any Deu. El 1921 obtingué victòries en combats importants i el 1922 guanyà el títol nacional de pes lleuger contra Emilio ‘Blind’ Gil, en dos assalts. El campió tenia tan sols 17 anys d’edat. En la dècada del 1920 triomfaria no sols a escala nacional, sinó també per Amèrica. Tornaria a Catalunya el 1928 i faria una visita triomfal al seu poble natal. Arribà a València el 28 d’abril en cotxe, des de Sagunt, i fou aclamat als Jardins del Real per una multitud de 2.000 persones. Per la nit se li reté homenatge al Teatre Principal.877 L’endemà de matí es desplaçà fins Aielo, on l’esperava tot el poble, a l’Eixample, i féu una exhibició al bar ‘Bigot’, on deixaria els seus guants. Després d’un altre tomb per Amèrica (1928-1933), tornà definitivament, i continuà al ring fins al 1940, quan disputà el seu darrer combat professional. L’última visita a Aielo l’efectuà pel 1966, acompanyat per periodistes i càmares de televisió. El seu palmarés era de 138 combats, amb 81 victòries (32 per K. O.), 48 derrotes i 9 declarats nuls.878

Xiquet i xiqueta, vestits per al primer combregar, dècada del 1910

Quan Hilari visità el seu poble, l’any 1928, se l’obsequià amb un ram de flors i una partida de pilota. L’esport nacional valencià era encara l’esport rei en les dècades del 1910 i el 1920. Les principals partides tenien lloc els di-

876

GIRONÉS PLA, Gonzalo, Historia de un español. Un testigo de los mártires. Memorias de Gonzalo Gironés Pla, Arts Gràfiques ‘Minerva’, Ontinyent, 1997; ASENCIO CASTELLÓ, Blas, En memoria del nacimiento del ilustre ayelense Rafael Juan Vidal, al cumplirse su centenario, dins Aielo de Malferit en festes, 1982, s. p.; GOBERNA ORTIZ, Fernando, El arcipreste Rafael Juan Vidal, dins Aielo de Malferit en festes, 1999, ps. 84-106; GOBERNA ORTIZ, Fernando, Catolicismo y política en el Ontinyent de los años veinte y primeros de los treinta. El arcipreste Rafael Juan y el semanario ‘La Paz Cristiana’, dins Almaig. Estudis i documents, 15, Ontinyent, 1999, ps. 33-49; CALZADO ALDARIA, Antonio, Apunts sobre l’anticlericalisme durant la II República: les comarques centrals valencianes (19311939), dins Alba, 16-17, Ontinyent, 2001-2002, ps. 104-131; GOBERNA ORTIZ, Fernando, Catolicismo y política en el Ontinyent de los años veinte y primeros de los treinta. El arcipreste Rafael Juan y el semanario ‘La Paz Cristiana’, dins Almaig. Estudis i documents, 15, Ontinyent, 1999, ps. 33-49.

877 878

El Imparcial, Madrid, 29 d’abril del 1928; El Heraldo de Madrid,Madrid, 3 de maig del 1928. HABLANDO con Hilario Martínez, dins Aielo de Malferit en festes, 1990, s. p .; JUAN COLOMER, Mª. Jesús, Dades biogràfiques d’Hilario Martínez, dins Aielo de Malferit en festes, 2002, p. 95; GONZÁLEZ RODRÍGUEZ, Julio, Hilario Martínez, un campeón de leyenda, dins Aielo de Malferit en festes, 2002, ps. 95-97.

265


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 266

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

umenges al Camí Ample (c/ de Sant Llorenç), i comptaven amb un marxador per a les travesses, que comptava els ‘tantos’, i deia si era bona o no. Per Nadal s’organitzava el tir al pitxoc a braç, a les Eres o al Cóp. I, el qui no era caçador ni volia anar a la partida, podia quedar-se fent en barret als Quatre Cantons; consumint adobat i vi a la taverna, on es jugava a cartes i a xamelo, o gaudir del piano –els socis o ‘senyorets’–, al ‘Círcul’ Ayelense del Carrer Major. El decorat d’aquest casino, situat en una planta alta, era d’estil belle époque, i el conserge León oferia café als contertulians, aficionats a llegir el diari.879 Les festes de la dècada del 1910 eren fonamentalment religioses, i tenien molta importància les tradicionals dansades nocturnes.880 El Heraldo de Játiva del 12 d’agost del 1915 ofereix una detallada crònica de les festes parroquials d’Aielo. La festa major era en llaor del Crist de la Pobresa, amb missa solemne i sermó el reverend mossén Rafael Juan. Per la nit, la processó. A l’endemà se celebrà Sant Engraci, també amb missa, sermó i processó; tot molt auster, com pertoca a un temps de crisi. Ara bé, les famílies més riques s’ajuntaren a cals germans Josep i Enric Ortiz Pinter per a celebrar una revetla musical, amb peces d’òpera cantades i acompanyades al piano per la senyoreta Conxeta Sanz Arnal, i unes altres interpretades pel baríton aieloner Lluís Requena. Al dia següent, envaïren Aielo els ‘exploradors’ o boy scouts catòlics de Xàtiva: El domingo, a las nueve de la mañana, hicieron su entrada en Ayelo los Exploradores Setabenses. Puede decirse que el vecindario Pentinant-se davant l’espill de la còmoda en masa, previamente invitado al acto por medio de bando público por el digno alcalde de esta villa, D. Daniel Mompó, salió a recibirles a las afueras de la población. Al frente iban el presidente del Comité de Exploradores Setabenses, D. Ricardo Sanz,881 y el tesorero del mismo, D. Gonzalo Viñes, presbítero;882 el ayuntamiento (...), numerosas personalidades y la banda de música de esta villa. Precedidos por ésta, y entre los aplausos del público, llegaron los exploradores a la iglesia, en donde se celebró una misa para ellos (...). Durante la misa (...), la banda de música del pueblo, bajo la batuta de su inteligente director, Paquito Juan Requena, interpretó selectas composiciones en la plaza. Terminada la misa, cantaron el ‘Himno’ de los exploradores y, después de instalar su tienda de campaña en la plaza del Palacio y montar guardia, pasaron a alojarse éstos. Todo el pueblo ha rivalizado en llevar a sus casas a los simpáticos muchachos. Por la tarde, en dicha plaza, realizaron los exploradores diferentes ejercicios de gimnasia sueca, siendo muy aplaudidos. Por la noche de este día, y en los sucesivos del lunes y martes, se celebraron las típicas ‘dansaes’ en la amplia plaza indicada, formando las parejas lindas señoritas de lo más distinguido de esta villa. Dilluns, a ca Joaquim Belda, se celebrà una revetla musical i operística similar a la de dissabte, per a les famílies més distingides.883

879

BELDA, M. A., Aportación a la historia..., p. 98.

880

M. J. – M. Ch., De 1898 a 1983, dins Aielo de Malferit en festes,1983, s. p.

881

El soci fundador de la Botelleria, o un fill homònim?

882

Sobre aquest capellà, periodista, arqueòleg i ‘apòstol’ del catolicisme social, vid. VENTURA CONEJERO, Agustí, Mossén Gonçal Viñes Masip, cronista oficial de la ciutat: un canonge historiador i valencianista, dins Fira d’Agost, Xàtiva, 1997, ps. 98-105.

883

Més detalls en GOBERNA ORTIZ, Fernando, Joaquín Belda Colomer, nacido en Ayelo de Malferit en 1891. Soldado en la Guerra de Marruecos en 1913. Las fiestas patronales del año 1915, dins Aielo de Malferit en festes, 2009, ps. 152-160.

266


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 267

2. Història. Del neolític a la societat global L’any 1921, sent alcalde el tío Aparici, es formaren per primera vegada dues filades de moros i cristians. Uns vestits foren llogats d’Alcoi, a 10 pessetes la unitat, pels festers del Crist de la Pobresa i els altres, pels de sant Engraci. La idea sembla que partí de la família Colomer de Canals,884 que era oriünda d’Aielo i aquell any eren festers del Crist. Per part de sant Engraci, eixiren entre d’altres Manuel Belda Belda ‘Carnero’, Emili ‘el Gallo’, ‘Bonarra’ i ‘Bata’. Entre les dues comparses reunien 25 ‘tratges’ de moro adult i 7 de xiquet, més 30 indumentàries de cristià. El 1922 es repetiren les festes de moros i cristians, però amb equipaments més fluixos, comprats. Un fuster d’Albaida885 construí el Castell per a les ambaixades. Un tal ‘Ascla’ d’Ontinyent dirigia els assaigs de les desfilades i eixí de capità moro Manuel Belda Belda, que pagà una disparada monumental, de 7 kg de pólvora. Pels anys 1923-1930 continuaria la festa,886 amb la introducció de la baixada de sant Engraci, la missa de campanya i la pujada. En la II República, però, deixaria de celebrar-se la festa, i no seria recuperada –ara, definitivament– l’any 1961.887

Cabriol de luxe

L’alcalde Aparici, com la resta d’alcaldes vinculats a la ‘vella política’ de la Restauració, seria apartat de l’alcaldia el 1923. En setembre d’aquell any, un colp d’estat dirigit pel general Primo de Rivera, aprovat pel rei Alfons XIII i acceptat com un mal menor pels socialistes, posava fi a un sistema caòtic: les crisis de govern eren continues i el desig d’un moviment regeneracionista, cada vegada major. L’1 d’octubre, el comandant de la Guàrdia Civil, Ramon Torró, es presentà a la Sala amb un telegrama del Govern Civil i destituí el consistori. Abans de cedir la vara, Aparici

884

Sobre aquesta família, vegeu COLOMA, Francisco – COLOMER, Mercedes, Los Colomer de Canals, Mecanoscrit inèdit, 2009.

885

Manuel Boscà Capsir, que tenia la fusteria a l’Ereta d’Albaida, i que construiria el 1924 algunes de les carrosses que participaren en la Coronació Pontifícia de la Mare de Déu del Remei. Vid. SOLER, Abel, Albaida. Història de la ciutat, Ajuntament d’Albaida, 2011 (en premsa).

886

SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Aielo: moros y cristianos de 1925, dins Aielo de Malferit en festes, 1992, ps. 51-55.

887

REIG, Víctor, Nuestras fiestas de moros y cristianos, dins Aielo de Malferit en festes, 1963, s. p.; SANZ BELDA, Rosendo, Allá por el año 1961, dins Aielo de Malferit en festes, 2003, ps. 138-139.

La tartana de Lluís ‘el Carter’, pel 1915

267


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 268

AIELO DE MALFERIT

Senyoret i llaurador de la dècada del 1910

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

Excursió a la font i el pi de Cairent, circa1917-1920

afirmà que tot estava en orde en la caixa de cabdals, però que, en virtud de la amenaza de altercación de orden público, cuando las masas obreras estaban en su apogeo, y gran crisis que se atravesó hace tres años, se gastaron 5.319 pesetas en la obra del camino vecinal desde ésta a Mogente, en calidad de préstamo. Calia tenir en compte això, per a quan s’acabaren els comptes d’una obra que s’executà entre el 1919 i el 1929. Els vocals designats pel governador –mestres d’escola, professionals liberals, propietaris desvinculats del caciquisme– elegiren alcalde Francesc Castelló Domènech, el major contribuent dels possessionats.888 El carismàtic tío Aparici, apartat per les circumstàncies de la vida política oficial, es dedicaria a partir del 1924 al negoci dels vivers, en col·laboració amb els seus nombrosos nebots i hereus (era solter), i a obres de caritat i mecenatge. Per exemple, sent l’administrador de l’Hospital-Beneficència, pagava de la seua butjaca el pa dels forns que consumia la institució.889 Aparici coneixia sobradament la sociologia del seu poble. L’al·lusió que féu en el discurs del 1923 a las masas obrerasindica que, a banda d’un grup de llauradors i funcionaris republicans –gens preocupant per a ell–, hi havia un col·lectiu creixent de jornalers atrets per les reivindicacions obreristes del so-

888

AMAM, Caixa 2, doc. 8, f. 59, Acta de ple de l’1 d’octubre del 1923. Més detalls sobre l’obra de la carretera en la part geogràfica de l’obra, on tractem de les vies de comunicació.

889

M. i BORDERIA, Lluís, Arquitectura i assistència hospitalària al segle XIX. L’Hospital-Beneficència d’Aielo de Malferit, Col·lecció ‘Biblioteca Degà Ortiz i Sanz’, núm. 3, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2003, ps. 119-120.

268


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 269

2. Història. Del neolític a la societat global

El carreter Manuel Sanz Belda, 1920

cialisme marxista i de l’anarquisme. Les anades i tornades de treballadors a Barcelona, a França, a l’Argentina, etc., els havien posat en contacte directe amb sindicats i moviments obrers. En tornar al poble, molts d’ells manifestaven aquestes idees, mal que fóra en privat. Així que el status quo conservador i catòlic imperant al poble des del 1875, estava començant a ser amenaçat. En aquest sentit, la implantació de la Dictadura (1923-1929) tranquil·litzà la petita burgesia llauradora del Carrer Major. Els llauradors socialcatòlics, crítics amb la corrupció i el caciquisme dels mals ‘polítics’ d’abans del 1923, tindrien opció de fer i desfer, al si del partit oficialista de la Dictadura, la Unió Patriòtica, i del sometent local (somatén, en castellà): una força paramilitar, de ciutadans armats amb escopetes i preparats per a la defensa de l’ordre públic, si es donava el cas. Els pilars d’aquell règim foren el manteniment de l’ordre públic (gràcies als militars i a la Guàrdia Civil), l’exaltació patriòtica (la terrible guerra colonial del Marroc), la promoció de les obres públiques, la fidelitat a la qüestionada monarquia d’Alfons XII i la

Fruiteria dels germans Barber –emigrants aieloners– a Versalles, França, 1921

A veure què diu el diari… (c.1920)

269


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 270

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

El mestre Lleonard Carreres i alumnes, 1924

preservació dels valors morals de l’Església. Tots aquests pressuposts eren compartits, tant pels alcaldes de la dictadura –Francesc Castelló Doménec (1923-1925) i Miquel Colomer Gironés (1925-1930)–, com pels conservadors i liberals que havien sigut desplaçats del poder polític local. Els principals contribuents del poble, l’any 1926, eren els següents: el marqués, Antoni Mercader Tudela (1861-1934), resident a València, amb 16.652 pessetes de riquesa imposable; Baptista Aparici Belda (12.486 pta.), els germans Sancho Mompó (Lluís, Clara i Josepa, 15.391 pta. entre els tres), la vídua de Joaquim Juan Mompó (ama de la Botelleria, 5.279 pta.), Joaquim Belda Domènech (4.326 pta.), Clara Belda Domènech (2.777 pta.), Vicent Bernabeu Ferri (resident a Xàtiva, 2.555 pta.), Teresa Ortiz Orta (2.427 pta.), Josep Ortiz Pinter (2.336 pta.), Santiago Barber Tudela (2.276 pta.) i Emetèria Albors Monllor (2.125 pta.). La diferència quantitativa entre el marqués i el tío Aparici, i la resta de propietaris ‘de casa bien’és significativa.890 Tots aquests propietaris, i la resta de veïns ben avinguts amb el règim de Primo de Rivera, visqueren un moment d’apoteosi local el 25 d’octubre del 1925, amb un doble motiu: la inauguració del nou quarter de la Guàrdia Civil, a l’Eixample (antiga partida del Forn de Vidre; actual casa de la Cultura), i la col·locació de la primera pedra de les Escoles (actual Museu de Nino Bravo i Biblioteca ‘Degà Ortiz’). Aquell dia s’ajuntaren al poble la representació de les tres autoritats de l’ordre burgés: la civil,

890

AMAM, Caixa 645, doc. 3.

270


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 271

2. Història. Del neolític a la societat global

El mestre i poeta Miquel Ferrandis

representada pel marqués de Malferit i el consistori de la Unió Patriòtica; la militar, representada pel tinent coronel de la Comandància de la Benemèrita de València, i l’eclesiàstica, representada per l’arxiprest d’Ontinyent i el cardenal Benlloch, copríncep d’Andorra.

Matrimoni dels anys vint

El quarter havia sigut construït en un solar donat gratuïtament, l’any 1924, per l’omnipresent tío Aparici, a la Societat ‘La Cuartelera’, promotora de l’obra.891 Havien constituït aquesta societat, en gener del 1923, Emili Castelló Domènech i JoanAntoni Juan Sanchis, per a edificar un quarter on allotjar quatre guàrdies i un caporal; amb sala d’armes i unes altres dependències.892 La festa d’inauguració començà la vespra, amb cercavila de la música i cordà. Al matí del dia 25, els primers convidats i la gent del poble, presidits pel cardenal i arquebisbe de Burgos, monsenyor Joan Benlloch Vivó (València, 1864 – Burgos, 1926) assistiren a missa a l’església. Predicà el sermó l’arxiprest d’Ontinyent, i recordà la seua infantesa a Aielo amb tal emoció, que hizo derramar abundantes lágrimas a la inmensa muchedumbre que llenaba por completo las

Dones fent ‘labor’ al carrer de l’Església, 1926

891

AMAM, Caixa 839, doc. 57.

892

SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Casa Cuartel de la Guardia Civil de Aielo de Malferit, dins Aielo de Malferit en festes,1993, ps. 58-64.

271


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 272

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

naves del templo. El capellà explicà que els dos edificis de l’Eixample havien se ser dos fortalezas: una para dirigir al niño, otra para contener los bajos instintos de la mala educación. Acabada la cerimònia religiosa, els presents es traslladaren a l’entrada del poble, al nou celler de Joaquim Juan Sanchis, consorcio de la importante fábrica de licores y jarabes, per a tastar les especialitats de la casa. Mentrestant, anaren arribant en cotxe les diferents autoritats civils: el secretari del governador, en representació del Govern Civil; un tinent coronel d’artilleria; el president de la Diputació Provincial; el tinent coronel de la Guàrdia Civil de València, Ricardo Salamero, etc. Els esperaUn grup d’amics i parents, al corral de casa ven i saludaven el rector mossén Cebrià Valero, l’alcalde Miquel Colomer i totes les autoritats locals; amb els padrins de l’acte, Maria-Àngels Belda Soler i Baptista Aparici Belda. A continuació, la comitiva es desplaçà en processó –a creu alçada– fins a l’avinguda de l’Eixample... ...que invadía gentío enorme, formando en grupo escolar niñas y niños de las escuelas (los varones saludaban militarmente, provistos de tambor y trompeta), ataviadas las pequeñas con níveas batas –estrenadas al efecto– y los pequeñuelos con sus mejores trajecitos; yendo unas y otros precedidos de la enseña española; acompañándoles sus ilustrados maestros, doña María Arabí de Requena y don Leonardo Carreres. El prelat pronuncià un discurs, beneí la primera pedra de les Escoles, echando los padrinos una paletada de argamasa. Seguidament, es col·locaren les autoritats i el públic al voltant de l’escalinata del quarter, per a procedir a la benedicció de l’edifici. Espargida l’aigua beneita, l’empresari i polític Manuel Simó Marín (Ontinyent, 1868 – València, 1936), prohom conservador i catòlic, molt amic del reverend Juan Vidal, pronuncià una al·locució sobre el instituto de la Guardia Civil y Ejército español, cuyas virtudes ensalzó con elocuencia arrebatadora, sentida y soberana. Des d’allí continuà el seguici, i tota la gent darrere, cap al palau del Marqués, on el cardenal descansà una estona; moment que aprofità el ‘retratiste’ per a fer uns ‘retratos’ de les personalitats assistents. Eixiren els convidats de palau i pujaren Una brusa de les que s’usaven en els anys vint pel carrer del Mig fins als Quatre Cantons, on descobriren una placa en homenatge al general dictador, insigne bienhechor de la Patria. L’advocat Juli Colomer Vidal, fill de l’empresari Ramon Colomer (mort en febrer del 1925; dels Colomer de Canals893), pronuncià un discurs d’exaltació

893

COLOMA, Francisco – COLOMER, Mercedes, Los Colomer de Canals, Mecanoscrit inèdit, 2009; GOBERNA ORTIZ, Fernando, Catolicismo y política en el Ontinyent de los años veinte y primeros de los treinta. El arcipreste Rafael Juan y el semanario ‘La Paz Cristiana’, dins Almaig. Estudis i documents, 15, Ontinyent, 1999, ps. 33-49.

272


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 273

2. Història. Del neolític a la societat global del règim i de propaganda de les victòries de la Guerra d’Àfrica, i el rematà exclamant: Para dar salida a la emoción patriótica que todos sentimos, y que aprisiona y oprime nuestros corazones, gritad conmigo: ¡Viva España! ¡Viva el Ejército! ¡Viva el general Primo de Rivera! ¡Viva el honrado pueblo de Ayelo de Malferit! Després intervingueren les autoritats civils de València, que agraïren al tío Aparici la filantròpica donació que havia fet de diez mil pesetas en efectivo, y los solares y material para los edificios que nos ocupan; amén del coste de la solemnidad del Cristo y banquete de hoy. En efecte, a continuació se celebrà un convit per a 75 comensals, servit pels cuiners i cambrers del restaurant ‘Ideal Room’de València, i amenitzat per un quintet de músics d’Ontinyent. Conclogué l’acte amb els brindis d’honor i discursos de comiat pertinents.894 El quarter i les escoles, amb l’hospital del 1914, completaven el conjunt d’edificis públics que configurarien la nova plaça major del poble: el passeig de l’Eixample.895 Era aquest un espai concebut el 1920,896 aprofitant el terreny de l’antic hort de Daniel Mompó, per a enllaçar el Carrer Major –el centre del poble– amb l’antic camí de les Forques i amb la carretera. En els anys 1923-1925 es portaria a terme la transformació de l’hort en passeig i se’l dotaria d’una font públic amb abeurador.897 Però el passeig no era un espai públic aïllat, sinó que havia sigut concebut per l’arquitecte Valls Gadea com una part fonamental del plànol d’alineacions i eixample urbanístic –d’ací la denominació del parc– que l’ajuntament aprovaria el 1928; el qual serviria de base per a l’expansió urbanística de la localitat al llarg de les dècades subsegüents.898 que permetera organitzar el creixement de manera racional i moderna.

894

El CORRESPONSAL, En Ayelo de Malferit. Memorable jornada cultural y patriótica, dins Diario de Valencia, València, 27.10.1925; ABC, Madrid, 5 de novembre del 1925, portada.

895

SANZ, Mariló – VIDAL, Noelia – JUAN, Mª. Jesús, L’Eixample: escenari de vida, escenari d’història (catàleg d’exposició), Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2009.

896

La família del reverend mossén Rafael Juan Vidal, fill insigne d’Aielo i arxiprest d’Ontinyent

Un dia festes, en els feliços anys vint

AMAM, Caixa 2, doc. 5.

897

BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Aportación a la historia de Ayelo de Malferit, Tipogr. de Marí Montañana, València, 1982, ps. 113-114; ÁLVAREZ COLOMER, Mª. Dolores, El Ensanche’97, dins Aielo de Malferit en festes, 2009, ps. 133-134; AMAM, Caixa 841, doc. 7, Expedient de l’Eixample.

898

En la realització d’aquest plànol, conservat en l’AMAM, Caixa 925, doc. 19, col·laborà amb l’arquitecte el perit agrícola Josep Llopis Carbonell. Més detalls, en la part geogràfica de l’obra.

Soldats de la Guerra d’Àfrica

273


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 274

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

Detall de la bandera de les escoles

Un dia gran: 25 d’octubre del 1925. La primera pedra de les escoles

Les autoritats i el discurs del cardenal

La inauguració del quarter

La veritat és que les escoles que s’estaven edificant a l’Eixample feien bona falta a Aielo, poble que pel 1930 comptava amb un 62% d’alfabets, una xifra superior a la mitjana comarcal de la Vall d’Albaida (52%).899 El mestre aieloner Miquel Ferràndiz exercia la docència a Atzeneta d’Albaida, on impulsà la construcció de les escoles (1926-1928), i participava activament del moviment ‘regenerador’ de la Dictadura: fou membre actiu de la ‘Unió Patriòtica’ i primer tinent d’alcalde d’aquell poble (1925-1926).900 El 1924, ell i Lleonard Carreres, que era regidor a Aielo, exigiren a l’ajuntament que iniciara tràmits per a construir el nou centre escolar. L’arquitecte alcoià Vicent Valls Gadea tenia els plànols fets des del 1925, any de la col·locació de la primera pedra, en un solar donat gratuïtament pel tío Aparici, l’inefable benefactor del poble.901 899

AMAM, Caixa 839, doc. 50; AGULLÓ DÍAZ, Carmen, Escola i República a la Vall d’Albaida, 19311939, Diputació de València, 1994, p. 192.

900

Vid. MICÓ, Mª. Josep – SOLER, Juanjo (eds.), Miquel Ferràndiz, el mestre poeta, Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, Ontinyent, 2002; JORDÀ, Rafa – YAGO, Ramon – SOLER, Abel, El mirador de la vall. Patrimoni historicoartístic i tradició artesanal d’Atzeneta d’Albaida, Ajuntament d’Atzeneta d’Albaida, 2002.

274

Menú per a 75 comensals


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 275

2. Història. Del neolític a la societat global

A l’escala del palau dels marquesos

Les senyores i senyoretes del poble, amb l’insigne prelat

901

Baptista Aparici, Ángeles Belda, el cardenal Benlloch i el marqués de Malferit

Tal com es féu constar en la placa commemorativa de l’acabament de l’edifici. Vid. MICÓ, Mª. Josep – SOLER, Juanjo (eds.), Miquel Ferràndiz, el mestre poeta, Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, Ontinyent, 2002, p. 18.

275


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:36 Página 276

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

La repercusió mediàtica

Una altra foto periodística, en la revista il·lustrada ‘Blanco y Negro’

Les escoles velles

Tanmateix, les obres es retardarien fins al 1927-1930, i foren finançades recorrent un emprèstit de 60.000 pessetes obtingut el 1928. L’ajuntament l’amortitzaria tres anys després, gràcies una subvenció equivalent concedida el 23 de novembre del 1931, ja en temps de la II República.902 L’edifici escolar, que comptava amb tres aules de xiquets (144 alumnes) i tres de xiquetes (158 alumnes), seria inaugurat el 22 de març del 1931, en vespres de la proclamació del règim republicà. Amenitzà l’acte la música d’Alfarrasí i alguns xiquets plantaren arbres de davant

Detall del plànol per a l’eixample urbanístic d’Aielo, signat per l’arquitecte Vicent Valls Gadea, 1925 (Arxiu Municipal)

276

902

AGULLÓ, C., Escola i República..., ps. 207-208.


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 10:33 Página 277

2. Història. Del neolític a la societat global

Representació de ‘San Engracio, o La semilla de cristianos’, obra de joventut de l’arxiprest Rafael Juan

Una altra escena de l’obreta

de l’escola, a fi d’enjardinar el recinte.903 Enfront de les noves escoles es trobava el parvulari de l’Hospital de les monges, que comptava amb uns 115 pàrvuls distribuïts en dues aules.904 Dels ‘feliços’ anys vint, seria molt recordada la data de la visita al poble del boxejador i fill del poble Hilari Martínez, de qui més amunt donàvem senyes. ‘El Heraldo de Madrid’ (3 de maig del 1928, p. 3) divulgava així la notícia: Valencia, 3.– Noticias llegadas de Ayelo de Malferit, pueblo natal de Hilario Martínez, dan cuenta del recibimiento grandioso que se ha tributado al boxeador. Lo esperaban en las afueras las autoridades, bandas de música y enorme gentío, al que se habían sumado muchos vecinos de los pueblos inmediatos. Se han celebrado varios festejos, entre ellos la clásica ‘cordà’, con disparo de centenares de cohetes. Anoche se obsequió a Hilario con un banquete en la casa del Ayuntamiento. Han asistido comisiones de Játiva, Albaida, Puebla Larga, Onteniente y otros pueblos próximos. El alcalde de Ayelo pronunció un discurso. Por la tarde se organizó un partido de pelota, en el que tomó parte Hilario. Reina gran entusiasmo. El púgil valenciano está siendo muy agasajado. A banda del campió de boxa, conegut internacionalment, Aielo comptava aleshores amb un pianista de prestigi i amb una aviador, en aquell temps en què els avions s’anomenaven encara ‘aeroplanos’. El pianista era Amali Juan Requena, un dels 14 fills de l’organista parroquial Josep-Ramon Juan,905 nasqué a Aielo el 1905, però es desplaçà a Versalles (França) als 16 anys d’edat, el 1921. Estudià música a París i tornà el 1925 per a acomplir amb el servei militar. Tornà després a París per a especialitzar-se com

903

904 905

AGULLÓ DÍAZ, Mª. del Carmen, Notes escolars: Aielo de Malferit, 1880-1936, dins Aielo de Malferit en festes, 1996, ps. 112-115; SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Escola d’ahir i de sempre, dins Aielo de Malferit en festes, 2005, ps. 102-109. AGULLÓ, C., Escola i República..., p. 55. JUAN LLOVET, Mª. Elvira, Personatges d’Aielo: José Ramón Juan Cerdá (Ayelo de Malferit, 1859-1955), dins Aielo de Malferit en festes, 2002, ps. 73-76.

El boxejador de fama mundial Hilari Martínez, fill d’Aielo

277


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 10:33 Página 278

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

Caricatura treta de la premsa de l’època

El campió era rebut com un heroi, allà on anava

a pianista d’hotels, restaurants de luxe i grans esdeveniments. En la ‘Gran Exposició Universal’ de París, actuà per al primer ministre francés, el rei Jordi V d’Anglaterra i la mare del president dels Estats Units, Roosevelt. Des del 1928 treballà al transatlàntic ‘Normandia’, que feia viatges de França a Nova York, on conegué Charles Chaplin. En la revolució social del 1936, dos germans seus, un d’ells capellà, foren assassinats. Mentrestant, ell era contractat per la família reial d’Egipte, país on treballà uns anys. S’establí el 1939 a Perpinyà i el 1945 a París, on prosseguí la seua brillant carrera de compositor i músic romàntic.906 L’aviador s’anomenava Abel Mas Juan (1901-1982), de família benestant, que obtingué el batxillerat a València. Incorporat a l’exèrcit el 1922, li agradava tant l’aviació que es tragué el carnet de pilot a França. Ingressà després de soldat voluntari a l’exèrcit espanyol (1929) i féu carrera de militar, fins a obtenir el grau de tinent coronel (1951). Un desgraciat accident mecànic el deixà tort (1953) i l’impedí aspirar a més. No perdé mai la relació amb el seu poble natal, on la seua filla María José seria reina de festes el 1967. 907

L’aviador Abel Mas, en una foto del 1932

Les aficions de la resta d’aieloners del 1920-1930 eren més aïnes terrestres: apostar en partides de pilota; visitar els casinos del Sindicat Agrícola i de la Societat de Festers; preparar les festes de moros i cristians, o els cadafals i barreres per als bous, i netejar les escopetes per a la temporada de caça. La societat de caçadors ‘el Brúfol’ data del 1926.908 Pel que fa als moros i cristians, el programa de festes del 1925 testimonia els combats simulats, amb disparada de trabucs, que efectuaven els festes. El 8 d’agost pujaven els moros des del riu a l’Eixample i derrotaven els cristians, que es fortificaven al castell. Els moros recorrien els carrers fins a la plaça del Palau, on el capità moro enviava una ambaixada al cristià. S’escenificava després la presa del castell pels moros. Per la vesprada, abans de la processó de Sant Engraci i de les danses nocturnes, els cristians recuperaven el castell.909 En els dies precedents, hi havia hagut

906

UNIÓN Musical Ayelense, Amalio Juan, un músico romántico, dins Aielo de Malferit en festes, 1991, s. p.

907

BARBER MARTÍNEZ, Toni, Hombres que dejan huella: Abel Mas Juan, dins Aielo de Malferit en festes, 2007, ps. 118-124.

908

BARBER DOMÉNECH, Esther, Els noms de caus de conill d’Aielo de Malferit, dins Almaig. Estudis i documents, 15, Ontinyent, 1999, ps. 93-100.

909

SANZ, Mariló – JUAN, Mª. Jesús, Aielo: moros y cristianos de 1925, dins Aielo de Malferit en festes,1992, ps. 51-55.

278


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 10:33 Página 279

2. Història. Del neolític a la societat global bous: el 4, dues corregudes de braus a la plaça del Palau, i el 5, d’agost, bou en corda pel Carrer Major.910 Tot aquest esplendor festiu, en fi, és indicatiu d’una cosa: que ja s’havia superat la crisi de l’Any Deu i que l’economia agrícola, manufacturera i mercantil d’Aielo de Malferit anava vent en popa. Aquell fou el poble que es trobà el nou alcalde, Vicent Barber Calabuig (1930-1931), després de la caiguda del dictador (1929) i de la instauració d’una ‘dictablanda’ dominada pels conservaSegell de l’alcaldia republicana dors d’abans del 1923. El rei Alfons XIII pretenia reviscolar in extremisl’esperit constitucional del 1875, però amb àmplies llibertats de premsa i d’opinió. La jugada li eixí mal, perquè la monarquia estava desprestigiada. En les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931, les principals ciutats apostaren per partits republicans. El rei se n’anà a l’exili i la gent eixí al carrer per a proclamar –enmig d’una festa cívica sense precedents, el 14 d’abril– la instauració de la II República (1931-1939). El règim democràtic, que es definia en la Constitució del 1931 com una República de trabajadores de todas las clases, féu aflorar a Aielo de Malferit formacions republicanes i sindicats obreristes. Fins i tot els antics monàrquics, sobretot els més joves –els fills dels antics cacics– renegaren dels Borbons i s’apuntaren, mal que fóra de nom, a l’onada republicana. I és que la dècada dels vint havien començat a ser acollides amb entusiasme les proclames anticlericals dels epígons de Blasco Ibàñez (el Partit Republicà d’Unió Autonomista, PURA), i les promeses revolucionàries del PSOE, formació marxista (no socialdemòcrata, com ara) fundada dècades arrere per Pablo Iglesias. Fins a feia pocs anys, el moviment obrer havia estat estigmatitzat entre una població semianalfabeta i dominada fins a feia poc per cacics. Però l’arribada d’un metge republicà radical (reformista) de Carcaixent, don Vicent Albelda, que era molt apreciat i que feia mítings per tots els cantons a favor del progrés i les reformes socials, canvià les coses. Mai no s’havia vist al poble una persona de carrera, que portara el don davant del nom, i que fóra d’esquerres...911 Així que las masas obreras de què parlava el tío Aparici en el seu discurs del 1923, començaren a manifestar públicament allò que pensaven, de la mà de Julià Juan Mompó i uns altres líders defensors de la classe jornalera. Això explica els resultats obtinguts a Aielo de Malferit, en les municipals d’abril del 1931, per la ‘conjunció republicanosocialista’ (8 regidors), enfront dels pobres resultats obtinguts per la candidatura monàrquica (2 regidors).912 Així les coses, a les 4 de la matinada del 15 d’abril del 1931, els integrants del Comité Local del Govern Provisional Republicà, encapçalats pel metge progressista Vicent Albelda Picot, proclamaren la República al municipi i destituïren de manera fulminant el consistori monàrquic. Feren ban a l’endemà, demanant el manteniment de l’ordre, i convidant el veïnat a la festa.913 A les 20 hores 910

GOBERNA ORTIZ, Fernando, Catolicismo y política en el Ontinyent de los años veinte y primeros de los treinta. El arcipreste Rafael Juan y el semanario ‘La Paz Cristiana’, dins Almaig. Estudis i documents, 15, Ontinyent, 1999, ps. 33-49; TUDELA MOMPÓ, José Juan, Els bous a la plaça del Palau, dins Aielo de Malferit en festes, 2008, p. 124.

911

Un cas paral·lel el trobem a Xeresa (la Safor), on un metge foraster i molt apreciat transformà el poble en un dels més republicans de la comarca. Vid. SOLER, Abel – MOSCARDÓ, Emili, Xeresa. Geografia, història, patrimoni, Ajuntament de Xeresa, 2009.

912

AGULLÓ, María del Carmen – JUAN, Ramon, Notes sobre les eleccions municipals a la Vall d’Albaida durant la Segona República (1931-1936), dins Alba, 7, Ontinyent, 1992, ps. 81-88 (p. 83).

913

AMAM, Caixa 3, f. 33, Acta de ple del 15 d’abril del 1931.

279


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 10:33 Página 280

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

Cavalcada de festes, anys trenta

del mateix dia, els concejals electes el 12 d’abril, tanto republicanos como monárquicos, s’ajuntaren i pactaren la continuïtat de l’anterior alcalde monàrquic, Vicent Barber Calabuig. Ho feren perquè els monàrquics havien impugnat les eleccions, a causa de certes irregularitats, i el governador civil les havia anul·lades. El problema és que la resolució judicial que havia de confirmar si eren o no bons els resultats, patí tantes dilacions, que no arribà mai. Així que continuà ‘de facto’ l’alcalde anterior, però controlat i fiscalitzat per la nova majoria progressista, que era la que decidia al si del consistori. El tinent d’alcalde, de moment també, seria el socialista Rafael Egea Tormo, més conegut pel malnom de ‘Cagarruta’. Pocs dies després, el 26 d’abril, la plaça de la Constitució (pl. del Palau) passaria a denominar-se de la República; el carrer de Primo de Rivera, Blasco Ibàñez; el Major, Pablo Iglesias (fundador de PSOE), i el de les Tres Avemaries, Nicolás Salmerón (president de la I República, la del 1873). I, a partir de setembre, una al·legoria de la República i una bandera tricolor reemplaçarien els vells símbols monàrquics –Alfons XIII i la rojigualda– al quarter de la Guàrdia Civil. Amb l’ambient postelectoral d’uns votants d’esquerres que no acceptaven el qüestionament de resultats de la ‘votà’, el 1931 seria un any molt conflictiu en l’àmbit sociolaboral. Els fabricants i propietaris es negaven a donar faena als obrers republicans o socialistes, que s’havien afiliat a la Unió General de Treballadors (UGT). La relació es deteriorà i donà lloc a enfrontaments i tensions (setembre),914 que acabarien en la vaga general de desembre. El ‘Jacintes’ o Mompó de la Botelleria, entre d’altres, no feien molt bona lliga amb els socialistes, que els acusaven d’usar els vells mètodes del caciquisme monàrquic, i de comprar vots en les ‘votades’ per a la DRV. El Govern Civil intervingué en el conflicte sociolaboral i se solucionaren de moment les coses; amb l’admissió per part dels amos d’algunes reivindicacions dels treballadors (14 de desembre del 1931).915 En la canxa electoral, els progressistes eixirien vencedors en les eleccions parcials a Corts d’octubre del 1931, amb sufragi universal masculí: 195 vots per al PSOE, 127 per al PURA, 186 per al Partit Republicà Popular i 31 per a la Dreta Regional Va-

914

915

CALZADO ALDARIA, Antonio, ‘Para vergüenza de la República’. La violència electoral durant la Segona República: les eleccions legislatives de novembre de 1933, dins Actes del Primer Congrés d’Estudis de la Vall d’Albaida, Aielo de Malferit, 1996, Diputació de València i Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, València, 1997, ps. 137-154 (p. 154). El Crisio. Diario de la República, Madrid, 15 de desembre del 1931, p.11.

280


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 10:33 Página 281

2. Història. Del neolític a la societat global

El parvulari de les monges

lenciana.916 El PRP representava la burgesia monàrquica compromesa amb els vells partits i amb la dictadura. La DRV era el modern partit de masses de Lluís Lúcia, que tractava d’agrupar liberals, conservadors i alguns carlins valencians, per a la defensa de la propietat, l’ordre i el catolicisme. En les generals del 19 de novembre del 1933, on votaren també les dones, s’imposà clarament del Front d’Esquerres (socialistes, radical-socialistes, etc.), amb 740 sufragis, enfront dels 257 dels blasquistes del PURA, i els 262 de la DRV, on s’havien integrat finalment els antics monàrquics.917 El 18 de juliol del 1933 havia dimitit l’alcalde Barber, “per motius personals”, i havia deixat el camp expedit als socialistes per a ocupar l’alcaldia, de la mà de Rafael Martínez Mira (25 de juliol). Tanmateix, la victòria electoral obtinguda a tot l’estat per la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas), on s’integrava la Dreta Regional Valenciana, i el pacte que féu aquesta formació amb els radicals (republicans centristes) de Lerroux, canviaria les coses. El centredreta es féu càrrec del govern (1934-1936), nomenà governadors civils afins, i aquests, segons les lleis electorals vigents, havien de designar alcaldes afins als pobles menuts, amb independència de la sociologia de cada lloc. Així que Martínez fou destituït i entrà d’alcalde, per la DRV, José Ortiz Pinter.918 A alguns regidors amb sensibilitat regionalista, com ara Josep-Ramon Bernabeu Bataller, els preocupava la compra d’una se-

916

GANDIA CALABUIG, Josep, Les eleccions generals en la Vall d’Albaida durant la Segona República (1931-1936), dins Alba,8, Ontinyent, 1993, ps. 8796 (p. 92).

917

Ibídem, p. 91.

918

AGULLÓ, M. C. – JUAN, R., Notes sobre les eleccions..., p. 86.

281


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 10:33 Página 282

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

nyera valenciana, per a col·locar-la al balcó de l’ajuntament al costat de la tricolor (1 de maig del 1934).919 A la majoria, en canvi, els preocupava molt més la revolució d’Astúries d’octubre del 1934, reprimida pel general Franco, que era un assaig –segons ells– per a convertir l’Espanya catòlica en una província més de la Rússia Soviètica. Raó per la qual s’afanyaren a felicitar el govern d’Alexandre Lerroux (10 de novembre del 1934) per haver acabat amb la revolta.920 En els anys 1934-1935, per causa de l’Estraperlo i uns altres escàndols de corrupció, el PURA enraria en crisi i s’afonaria electoralment. A Aielo, pel temor a la revolució, molts dels antics blasquistes reforçaren les files de la DRV. La campanya electoral per als comicis a Corts del 16 de febrer del 1936 seria molt renyida. A nivell estatal, s’enfrontaven la coalició conservadora, la CEDA –denigrada com ‘la CEBA’ pels socialistes del poble–, contra el Front Popular d’esquerres: Esquerra Republicana d’Azaña (IR, progressistes), socialistes, comunistes, etc. Els resultats locals foren els següents: 459 vots per a la Dreta Regional Valenciana, 138 per als blasquistes del PURA i 776 per al Front Popular (el 57% de l’electorat).921 L’alcalde ‘catòlic’ fou destituït pel governador civil, que nomenà una Comissió Gestora socialista (provisional, a l’espera d’unes eleccions que ja no tindrien lloc, per causa de la guerra), presidida per Rafael Martínez Mira (febrer del 1936). Els seus correligionaris celebraren la destitució de l’alcalde de dretes amb uns pasquins satírics per a ser entonats,922 que deien: Cuatre beates del poble / ploren en el cor sanser, / que la SEBA va de baixa / y la tiren al carrer. / Uno qu’en avia ford, / y volia resistir, / últimament a la forsa / ha tingut que dimitir. / Plora el veïnat, / plora el troset de carrer923 / y, com a més amistad, / plora Vicent el Ferrer. / Plora el doctor organiste924 / y Enriquet de Peroler; / plora Concha del Palàcio / y D. Cipriano Valero (...).925 Això pel que fa a l’evolució política de vespres de la Guerra Civil. Pel que respecta a uns altres aspectes de la vida, podem destacar la bona marxa de l’economia local, malgrat la crisi exportadora dels anys 1933 i següents; seqüela del crac financer de Nova York (1929) i de la dràstica reducció dels intercanvis. El poble exportava hortalisses, fruites i vins, i funcionaven almàsseres, cellers, tendes de tota mena, fusteries i molins, i fabriquetes de licors, espardenyes, cordells i joguets (1932).926 Hi havia també molts treballadors del poble que es guanyaven un bon jornal a la paperera ‘La Clariana’, en terme d’Ontinyent, però fitant amb Aielo. El passeig de l’Eixample s’havia convertit en l’àgora d’un poble modern, i en l’espai de trobada, xafardeig i festeig preferit pels aieloners. La gent s’havia acostumat a veure automòbils pels carrers (set Ford, un Dodge, un Citroën, un Chevrolet, un Overland i un G. Paige), i camions per la carretera (dos Chevrolet, un Sternard i un Dodge).927 Les dones anaven vestides de colors i maquillades, i amb pentinats curts. Joves i majors es tractaven ‘de tu’ i exclamaven ‘salut!’ per a saludar-se. I els fadrins s’ajuntaven a ballar als cafés, al so de la gramola i de les primeres ràdios, que eren habituals ja en certes cases del Carrer Major. També podien fer-se ara ‘conferències’ telefòniques, a través de la centraleta instal·lada el 1933 a ca ‘Amparito’ Martínez Calabuig, que portaria la centraleta durant 45 anys, entre el 1933 i el 1978.928 En les festes del Centenar del Còlera i del Crist (1934) participà la banda de música municipal, dissolta poc després per

919

AMAM, Caixa 7, f. 24, Acta de ple de l’1 de maig del 1934.

920

AMAM, Caixa 8, f. 10, Acta de ple del 10 de novembre del 1934.

921

GANDIA, J., Les eleccions generals..., p. 92.

922

Un dels quals es conserva en el FDBDO.

923

Fa referència a la concentració de propietaris i llauradors acomodats –afiliats a la CEDA– del tros de cases grans del Carrer Major.

924

Vegeu JUAN LLOVET, Mª. Elvira, Personatges d’Aielo: José Ramón Juan Cerdá (Ayelo de Malferit, 1859-1955), dins Aielo de Malferit en festes, 2002, ps. 73-76.

925

El rector de la parròquia.

926

AMAM, Caixa 145, doc. 64, Matrícula industrial del 1932; Anuari Bailly-Baillière del 1932.

927

AMAM, Caixa 719, doc. 4, Padró de vehicles del 1935.

928

BELDA SOLER, Mª. Ángeles, Aportación a la historia de Ayelo de Malferit, Tipogr. de Marí Montañana, València, 1982, ps. 86-87.

282


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 10:33 Página 283

2. Història. Del neolític a la societat global causa de la guerra.929 Al Carrer Major hi havia dos bars molt concorreguts, el café d’Hilario (dit així des de la visita del boxejador, el 1928) i un altre. A banda, estaven la Societat Obrera ‘El Progreso’ (el casino dels socialistes, tirant cap al Raval) i el ‘Círculo Industrial Ayelense’ (el casino de la patronal, en un primer pis del carrer del Mig).930 En les partides de pilota destacava la figura de Joaquim Bataller ‘el Gallinero d’Aielo’, però en la treta a llargues sobreeixia ‘Batalla’; en la modalitat de galotxa, ‘Salvoret de Pau’, ‘Botero’, ‘Guitarró’ i ‘Ramon de Maquinero’. Els més jovenets, però, s’havien aficionat al raspallot.931 En l’àrea de la sanitat, el socialista Rafael Egea ‘Cagarruta’ tractà d’afavorir les 68 famílies més pobres del poble (més de 150 persones) amb la gratuïtat de l’assistència mèdica, practicant, farmàcia i comare. I amb ajudes públiques per a rebre banys terapèutics als Banys d’Alfama (Bellús). Fins i tot, l’any 1933 es nomenà Pere Borja de Guzman, odontòleg amb consultes a Gandia i Ontinyent, com a dentista titular de l’ajuntament d’Aielo, amb un conveni d’atenció gratuïta per als pobres un dia a la setmana; evitando así que estos queden a cargo del intrusismo y, por lo tanto, de las desgraciadas consecuencias que en muchos casos sufren los pacientes. El dentista acceptà la proposta i s’oferí a atendre debades els pobres sense cap compensació econòmica, conscient com era de la pesada carga que supone la atenuación de la crisis general del trabajo y la colocación de los obreros en paro forzoso per part de l’ajuntament. Però, això sí, exigí que ningú més –intrús o col·legiat– no exercira la professió al poble.932 Un altre front obert de millora social era el del sistema eduCorral d’una casa de jornaler, anys trenta catiu. L’ajuntament, entre altres coses, sol·licità i obtingué del Ministeri d’Instrucció Pública, una màquina de cosir ‘Alfa’, que anaren a arreplegar el 1933 a l’estació de tren de l’Alcúdia, per a l’escola de xiquetes. Es contractà també una mestra de tall i patronatge per a ensenyar a totes les dones del poble que volgueren formar-se en la matèria, i es comprà una col·lecció de llibres orientatius titulada ‘El tesoro del hogar. Maternidad’. La Biblioteca Popular creada el 1927 s’augmentà amb noves adquisicions el 1931. Ben rebuda fou, així mateix, la remesa pel Patronat de Missions Pedagògiques del Ministeri (1935), d’una ‘biblioteca popular’ de 100 llibres i d’un altre lot ‘escolar’ de 100 més.933 Els mestres d’escola d’aleshores participaven del moviment republicà de renovació pedagògica. Lleonard Carreres Liñana –home d’ideologia conservadora– participà activament en la Setmana Pedagògica del col·lectiu de mestres de la Vall d’Albaida, celebrada a Ontinyent el 1934. I assistí entusiasmat –valencianista com era– a la ponència pronunciada per l’em929

BARBER FERRE, Bautista, Las fiestas de Ayelo, dins Aielo de Malferit en festes, 1972, s. p.

930

GOBERNA ORTIZ, Fernando, Riquezas que tuvo la parroquia de Ayelo de Malferit: la imagen de la Dolorosa del célebre escultor José Esteve Bonet, dins Aielo de Malferit en festes, 1998, ps. 68-75 (ps. 72-73).

931

JUAN LLOVET, Mª. Elvira, Música y tradición en Ayelo de Malferit. Desde los orígenes hasta 1990, Aula de Cultura Tradicional Valenciana – Universitat Politècnica de València, València, 2003, ps. 56-57.

932 933

AMAM, Caixa 689, docs. 4 a l’11 i 21. AGULLÓ DÍAZ, Mª. del Carmen, Notes escolars: Aielo de Malferit, 1880-1936, dins Aielo de Malferit en festes, 1996, ps. 112-115; AGULLÓ DÍAZ, Mª. del Carmen, Cultura i llibertat: les biblioteques públiques a Aielo de Malferit (1931-1939), dins Aielo de Malferit en festes, 1997, ps. 92-94.

283


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 10:33 Página 284

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

presari i lletraferit suecà Nicolau Primitiu sobre ‘La llengua valenciana a l’escola’.934 Totes aquestes novetats i progressos anaven incorporant-se a la vida quotidiana, malgrat la crisi econòmica i l’atur, quan guanyà les eleccions el Front Popular, en febrer del 1936. Es constituí a Aielo la Comissió Gestora socialista, presidida per l’alcalde del 1933, Rafael Martínez Mira, i el tinent d’alcalde Rafael Egea Tormo. Però no ho feren com en uns altres pobles, de manera provisional i a l’espera de la celebració de comicis municipals, sinó com una ‘revenja’ política per la impugnació d’abril del 1931. Així, els regidors del Front Popular s’autoproclamaren com a procedentes de las elecciones verificadas el 12 de abril de 1931, que fueron suspendidas gubernativamente, sin que haya recaído procesalmente resolución judicial ni gubernativa de ninguna clase contra los mismos, al objeto de reintegrarse en los cargos de que indebidamente fueron separados. Al·legaven recolzar-se en una ordre del Consell de Ministres per a la reposició dels ajuntaments possessionats per elecció popular.935 Bases de treball presentades per la Societat Obrera per a la negociació, maig del 1936 (Arxiu Municipal)

El 4 de març del 1936 els mateixos edils dedicaven el carrer de l’Església al pedagog i màrtir anarquista Francesc Ferrer Guàrdia (1859-1909), a proposta del regidor Egea Tormo; el de Sant Llorenç, a la festa del Primer de Maig, i a proposta de Manuel Belda ‘Carnero’. El mateix dia es procedí a la depuració de funcionaris no addictes al règim republicà.936 La patronal agrícola i manufacturera tractà de boicotejar el poder dels socialistes afavorint la contractació de gent afí a la DRV. I els obrers de la societat ‘El Progrés’ contestaren organitzant una vaga revolucionària, pel mes de maig, tot coincidint amb la festa del Corpus Christi, prohibida per l’ajuntament. El metge Vicent Albelda, que era regidor per la Izquierda Republicanad’Azaña, partit progressista però no revolucionari com el PSOE, cridà al Govern Civil per a evitar un desastre. La Guàrdia Civil rebé reforços i tornà la calma.937 El conflicte començà quan Josep Belda, president, i Francesc Nadal, secretari de la Societat Obrera, passaren als patrons i a l’ajuntament la proposta anual de ‘bases del treball’ (30 de maig), a condició que l’aprovaren al cap de 8 dies o hi hauria vaga general. Demanaven la prohibició del treball a destall; la preferent col·locació dels majors de 16 anys; una jornada laboral al camp de 6 hores en estiu i 5 en hivern; 5 pessetes de jornal al secà, que quedarien reduïdes després de negociar a 4,50; 6 pta. a l’horta, reduïdes a 5,25; 9 pta. de segar una fanecada d’alfals en estiu (reduït a 7,50 pta.) i 6 en hivern (rebaixat pels amos a 5,25 pta.); 4,5 pta. de recol·lectar alls (acceptat); 8 pta. de segar blat, ordi o avena (6,50 pta. després

934

AGULLÓ, C., Escola i República..., ps. 91-92; GÒMEZ SERRANO, Nicolau-Primitiu, La llengua valenciana a l’escola. Comunicació presentada a la Setmana Pedagògica d’Ontinyent (1934), València, 1936; reed. per l’Ajuntament d’Ontinyent, 2004; CLIMENT, Josep-Daniel, Nicolau Primitiu i l’ensenyament del valencià (1931-1936), dins II Congrés d’Estudis de la Vall d’Albaida (Ontinyent, 5-7 de novembre del 2004), Institució ‘Alfons el Magnànim’, València, 2008, vol. 1, ps. 423-450; AGULLÓ DÍAZ, Ma. del Carmen, La Setmana Pedagògica d’Ontinyent. 75 anys després, dins Almaig. Estudis i documents, 25, Ontinyent, 2005, ps. 28-36; CLIMENT, Josep-Daniel, 75 Aniversari de la Setmana Pedagògica d’Ontinyent. ‘La llengua valenciana a l’escola’, de Nicolau Primitiu, dins Almaig. Estudis i documents, 25, Ontinyent, 2005, ps. 37-38.

935

AMAM, Caixa 9, f. 25v, Acta de ple del 21 de febrer del 1936.

936

Ibídem, f. 28, Acta de ple del 4 de març del 1936.

937

GOBERNA ORTIZ, Fernando, Riquezas que tuvo la parroquia de Ayelo de Malferit: la imagen de la Dolorosa del célebre escultor José Esteve Bonet, dins Aielo de Malferit en festes, 1998, ps. 68-75 (p. 73).

284


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 10:33 Página 285

2. Història. Del neolític a la societat global de negociar-ho); 10 pta. per llaurar al secà amb una cavalleria (9 pta., o 9,50 pta. si era fora del terme) i 7 pta. per llaurar una fanecada d’horta (acceptat). Els obrers de vila farien 8 hores, a 7,50 pta. el jornal; els peons, a 5 pta. Els arriers que portaren gènere amb una rècula de dos rucs, cobrarien 10 pta. (9, finalment). Les dones que feren faena al camp, 3 pta., que es quedarien en 2,50 pta., per 6 hores de treball. En aquest últim apartat no entraven les fàbriques, excepció feta dels vivers de planta americana, que ocupaven molta mà d’obra femenina. Els xicons de 14-16 anys, que volien cobrar 4 pessetes per 6 hores, s’haurien de conformar amb 3,15 pta. Els obrers agrícoles especialitzats (empeltadors, esporgadors, sulfatadors, etc.), en lloc de les 8 pta. que demanaven per 6 hores de jornal, en cobrarien 6,50. Tots ells, segons la Societat Obrera, haurien d’estar obligats a afiliar-se al sindicat UGT, cosa que –per òbvies raons– rebutjà la patronal, i a la fi no fou inclosa en el conveni. Sí que s’hi inclogué una base negociada relativa a la creació i gestió d’una borsa de treball, on els treballadors inscrits, a la seu de la Societat, serien llogats pels amos en torn rigorós, de manera que tothom tinguera faena i ningú no passara fam: Los patronos de la localidad, con existencia bastante para ello, vendrán obligados a dar trabajo todos los días laborables del año a los obreros puramente necesitados del mismo. Y en cuanto a los obreros que pueden prescindir del jornal cotidiano, a éstos les darán trabajo repartido, con carácter de trisemanal o bisemanal: quiere decir, bien por días tres en cada semana, o una semana de trabajo y otra de descanso; sin que esta medida última perjudique en nada a la jornada semanal de lo que anteriormente queda dicho, como los obreros necesitados.938 El conveni el signà Estanislau Mompó, com a representant dels amos, però l’11 de juny del 1936, després de dotze dies de pressions i negociacions. Així, la borsa de treball acabaria –segons la Societat Obrera– amb els deu dies de conflicte social que portaven, i que no beneficiaven ningú. Mentre els sindicalistes negociaven amb propietaris i llauradors, l’equip de govern municipal planejava edificar unes cuines a les Escoles noves, per a disposar de menjador escolar;939 afavorir les colònies escolars d’estiuieg entre l’alumnat, etc. Però l’assumpte més preocupant era el de l’atur jornaler, que pretenien pal·liar en part pavimentant de formigó alguns carrers, començant pel de Valls (juliol del 1936).940 Tractant d’aquelles coses estaven quan el 18 de juliol corregué la notícia de la sublevació d’un sector important de l’exèrcit contra el govern del Front Popular. S’havia produït el Alzamiento Nacional:l’intent frustrat dels generals conservadors, auxiliats per forces monàrquiques i ultradretanes, d’acabar amb la República d’esquerres. El colp d’estat fracassà en la major part del territori, i una majoria de províncies, inclosa la de València, resistirien durant vora tres anys a l’avanç de les tropes ‘nacionals’, dirigides pel general Franco. Havia començat la Guerra Civil (1936-1939). Ací, en la rereguarda, començava la revolució social del proletariat antifeixista, que accediria ràpidament a les armes. Els primers dies foren de confusió, de barricades a l’entrada del poble i de temor a totes les cases. El 8 d’agost, quan estava clar que la cosa anava per a llarg, l’alcalde convocà un ple extraordinari, por las circunstancias en que se halla atacado el régimen republicano, por la sublevación militar-fascista, obedeciendo a financieros desaprensivos y gobernantes de la República durante los dos años del bienio negro [1934-1936]. El ple ratificà la seua adhesió al govern legítim i decretà la cesantía de todos los empleados implicats en el movimiento subversivo o que fueran notoriamente enemigos del régimen.941 Es constituí un ‘Comité Unificat del Front Popular d’Esquerres’ per a sanear l’ajuntament i unes altres comeses. Es recordà com a persones no grates l’exsecretari monàrquic de la Dictadura, Josep-Ramon Gil, que vivia a Corbera; l’auxiliar jubilat Joaquim Juan Sanz, que estava molt influenciat por la clericalla de la Iglesia y caciques del bajo estirpe, todo ello en perjuicio de la

938

AMAM, Caixa 690, doc. 6.

939

AGULLÓ DÍAZ, Mª. del Carmen, Notes escolars: Aielo de Malferit, 1880-1936, dins Aielo de Malferit en festes, 1996, ps. 112-115 (p. 114).

940

AMAM, Caixa 10, f. 2, Acta de ple del 21 de juliol del 1936.

941

AMAM, Caixa 10, fs. 3-4, Acta de ple del 8 d’agost del 1936.

285


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 10:33 Página 286

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

clase proletaria y trabajadora ayelense; el metge segon titular Josep Juan Requena, enemic ell i su numerosa familia, entre la que suman algunos curas, frailes y monjas, i per ser l’ideòleg local de la DRV; el farmacèutic Rafael Liñana Sancho, president de la DRV en els anys precedents; la comare Maria Requena Arabí, que havia difamat la República; el mestre Lleonard Carreres, desafecto, que comentà a uns enemics durant les votades del 16 de febrer que debían armarse todos de pistola para que no ganaran las izquierdas. Y el que no tuviera pistolas, que cogiera barras de hierro, i que apareixia en papers incautats del local de la DRV i de la sagristia; Vicent Ferri Martí i Josep Juan Guzman, per no ser republicans; el caporal dels peons caminaires, Miquel Francés Guzman, perquè quan muntaven la barricada a la casilla dels peons, por los referidos milicianos le fueron requeridas unas sillas, a los cuales las negó rotundamente, los qué pudieron observar con ello la disconformidad de defensa del régimen, actitud que siempre practicó éste y su familia; el guarda forestal Robert Soler Torró, que vivia a l’Olleria, i el secretari del jutjat municipal. Tots ells foren apuntats amb el dit com enemics, pels actors de la revolució social, abans de tancar-se la sessió amb un ‘¡Viva la República!’.942 En realitat, ja feia dies que s’havia posat en marxa el moviment antifeixista al poble. El 31 de juliol i els dies següents, els milicians del poble, dirigits –segons acusacions arreplegades el 1939– per Francesc Nadal ‘Xarlot’, Antoni Castelló Bernat ‘Tagano’, Josep Belda ‘Canyota’ i Manuel Belda ‘Carnero’,943 havien arrasat els edificis religiosos (l’església, l’oratori de Sant Miquel i l’ermita del Calvari) El Crist antic, incinerat pels revolucionaris del per a traure retaules i imatges, i pegar-los foc. Desaparegueren talles tan valuoses 1936 com la Mare de Déu dels Dolors d’Esteve, el sepulcre de Sant Engraci i el magnífic orgue de la parroquial. El palau dels Malferit, on s’instal·laria el Consell Municipal en la primeria del 1937, havia sigut requisat, com algunes altres cases grans del poble i els vehicles a motor.944 També desaparegué part de l’arxiu parroquial945 i una part del municipal, reciclat per a fer paper.946 Pel calvari i pel poble transitava la guarda del Comité, que tenia sota custòdia la gent més destacada de la Dreta Regional, sospitosa de complicitat amb l’alzamiento: les dones, a l’ermita del Calvari, d’on les tragueren a agranar els carrers, fins que pagaren 30 duros de plata i quedaren lliures; els homes, una trentena, tancats a l’oratori de Sant Miquel.947Als presos d’aquesta capella (agost-octubre) els treien a arreglar carrers, fins que els alliberaren. Abans de l’alliberament, el 29 de setembre, cinc d’ells se’n fugiren: quatre, ‘a la part de Franco’, i el cinqué, Joaquim Juan Sanchis (amo de la Botelleria), a un mas de Bufali, on fou capturat per milicians i tornat a empresonar a Aielo. Per intervenció del metge Albelda, els alliberarien a tots i els deixarien en arrest domiciliari.948 Al cap d’uns mesos, en març del 1937, aprofitant el vetlatori del pare del mencionat doctor, cinc dels

942

Ibídem.

943

AMAM, Caixa 144, doc. 14, Informes de la III Regió Militar.

944

GOBERNA ORTIZ, Fernando, Riquezas que tuvo la parroquia de Ayelo de Malferit: la imagen de la Dolorosa del célebre escultor José Esteve Bonet, dins Aielo de Malferit en festes, 1998, ps. 68-75 (p. 74); GOBERNA ORTIZ, Fernando, La festividad de la Semana Santa en el Ayelo del pasado, dins Programa de Setmana Santa, Aielo de Malferit, 2009, ps. 13-15.

945

FITA REVERT, Ramón, La documentación eclesiástica en la archidiócesis de Valencia en la década de los años 30, dins Revista d’Arxius, 4-5, València, 2005-2006, ps. 83-164 (p. 125).

946

En acta de ple del 7 de desembre del 1936 es posava en coneixement dels regidors una circular del Comité de Control d’Arts Gràfiques UGT-CNT de València, on es demanava papel y libros inservibles en el Archivo Municipal. Es decidí que el secretari destinara al reciclatge, a criteri seu, els papers anteriors al 1920 que creguera convenient. Vid. SANZ MURO, Josep-X., L’Arxiu Municipal d’Aielo de Malferit, dins Alba,9, Ontinyent, 1994, ps. 175-191 (p. 175).

947

BARBER MARTÍNEZ, Toni, Personas: Josefa Penadés Barber, dins Aielo de Malferit en festes, 2001, ps. 99-100.

286


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 10:33 Página 287

2. Història. Del neolític a la societat global arrestats se’n fugiren. Tres d’ells eren els germans Joaquim, Joan-Antoni i JosepRamon Juan Sanchis, els ‘Jacintes’ la Botelleria, dos dels quals s’assentarien a Badajoz –en la part ‘nacional’ del territori– per a muntar allí una fabriqueta de xarops i traure per a viure. 949 Els mestres de dretes, com Miquel Ferràndiz i Lleonard Carreres (gener del 1937), foren depurats i separats del magisteri; la mestra Elvira Lloret Ferrer, traslladada a Navarrés.950 Però la part pitjor no se l’emportaren els presos per raons polítiques, protegits pels del poble de l’afany exterminador de ‘Quinzequilos’, un milicià d’Ontinyent que era el terror de la vall,951 i que venia a l’Eixample ara i adés a exhibir les pistoles.952 Els qui pitjor ho passaren foren els capellans, que, aliats ‘naturals’ de la dreta caciquil, monàrquica i carlina, ara estaven en el punt de mira dels revolucionaris. Ser d’esquerres i republicà, des de feia temps, s’associava amb el fet de ser anticlerical, tal com s’observa en el llenguatge utilitzat en el ple del 8 d’agost. Les monges i alguns capellans se’n fugiren de seguida, mentre uns altres buscaven amagatall en casa de parents. Dos dels capellans de la parròquia, el vicari Salvador Oltra (nascut a Quatretonda el 1897) i mossén Heliodor Garrigues (nat a Benifaió el 1903) es refugiaren als seus pobles natals, d’on serien trets per a assassinar-los l’estiu del 1936. Mossén El sacerdot Joaquim Garcia: una de les víctimes de la revolució social del 1936 Enric Juan Requena (nascut a Aielo el 1907), que exercia de vicari a Énguera, fou empresonat a la Model de València (octubre), d’on el traurien per a afusellar-lo al Picadero de Paterna, el 29 de desembre. L’11 de març del 2001 seria beatificat pel papa Joan-Pau II, juntament amb uns altres 232 ‘màrtirs valencians’ de la guerra. Més víctimes, encara: 18 d’agost, uns milicians d’Ontinyent s’emportaren d’Aielo dos preveres fills del poble, Joaquim Garcia Dobon (nascut a Villastar –Terol– el 1866, però criat ací) i Joan-Baptista Requena Juan (nascut el 1907) i els assassinaren en la cuneta d’una carretera, prop de Castelló de la Ribera (20 d’agost). Els cadàvers d’aquests dos sacerdots serien traslladats solemnement al poble el 16 d’agost del 1939, acabada la guerra. També foren víctimes de la revolució dos laics. Un d’ells, el ferroviari Joan-Baptista Francés Luna (de 47 anys), sotscap de màquines de la Companyia del Norte a l’estació de Xàtiva, i un dels fundadors de la Falange de la capital de la Costera. Caldria comptar, a banda d’això, les persones que moriren al front de guerra en ambdós bàndols, dels quals no posseïm dades ni detalls. L’actuació repressora d’alguns joves milicians, particularment cruel en ciutats mitjanes com ara Ontinyent, no es limitava a extorquir econòmicament antics usures; a exterminar religiosos i enemics polítics, sinó també a torturar-los psicològicament per a semblar el ‘terror’. Així ho pogueren comprovar el 7 d’agost del 1936 dos ontinyentins de dretes, Carles Díaz (19071936) i Rafael Alonso (1890-1936), als que portaren al cementeri d’Aielo, en companyia d’un altre detingut, de qui ignorem el nom...

948

949

JUAN MOMPÓ, Joaquín, Sobre la destileria de alcohol, la bodega y la fábrica de licores de Aielo de Malferit, dins Almaig. Estudis i documents, 25, Ontinyent, 2009, ps. 107-113. Ibídem.

950

MICÓ, Mª. Josep – SOLER, Juanjo (eds.), Miquel Ferràndiz, el mestre poeta, Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, Ontinyent, 2002, p. 19; AGULLÓ DÍAZ, Carmen, Escola i República a la Vall d’Albaida, 1931-1939, Diputació de València, 1994, ps. 219 i 221; AGULLÓ, Ma. del Carmen – FERNÁNDEZ, Juan Manuel, El trencament d’una il·lusió: la depuració del magisteri a la Vall d’Albaida, dins Actes del Primer Congrés d’Estudis de la Vall d’Albaida, Aielo de Malferit, 1996, Diputació de València – Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, València, 1997, ps. 25-48.

951

Vegeu el retrat que en feien els seus enemics, en: GIRONÉS PLA, Gonzalo, Historia de un español. Un testigo de los mártires. Memorias de Gonzalo Gironés Pla, Arts Gràfiques ‘Minerva’, Ontinyent, 1997.

952

BARBER MARTÍNEZ, Toni, Personas: Josefa Penadés Barber, dins Aielo de Malferit en festes, 2001, ps. 99-100.

287


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 10:33 Página 288

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

Etiquetes de conyac ‘malla roja’, quan la botelleria estava intervinguda pels sindicats

...con el pretexto de hacerles declarar. Allí fueron sometidos a torturas, entre Cartell valencià de propaganda republicana ellas el tratar de enterrarlos vivos, como así lo hicieron, colocándolos en una fosa y echándoles tierra hasta cubrir-les la cabeza. Luego los sacaron de allí y les dieron una gran paliza. Después de tenerlos de esta forma casi treinta horas, sin comer ni beber, los devolvieron a Ontinyent.953 Durant el mes d’octubre, recuperada una miqueta la calma, el Comité local intervingué una vintena de finques agrícoles, que passarien a formar part de la col·lectivitat agrària.954 Dirigien aquesta col·lectivització una colla de joves anarquistes, una ideologia poc estesa aleshores a la comarca.955 Entre les finques expropiades es trobava l’heretat de Cairent, propietat del marqués de Malferit, que comprenia 3.679 fanecades d’extensió, 777 cultivades.956 El Comité revolucionari dels primers mesos deixaria pas, en gener del 1937, a un Consell Municipal constituït en teoria per representants de les diferents formacions polítiques i sindicals; però controlat en la pràctica per l’Agrupació Socialista i la UGT. La gent de dretes començava aleshores a passar-se el ‘parte’ de guerra, ja que escoltava clandestinament la ràdio i sabia que Franco avançava sobre Madrid. De fet, al poble arribaren en aquells mesos refugiats de la capital i d’uns altres llocs, que foren acollits al poble. Presidia l’ajuntament des de l’estiu del 1936 Manuel Belda Pèrez (fins a la seua incorporació a files en gener del 1939), més radical en plantejaments que el seu predecessor Rafael Martínez Mira. L’1 de gener del 1936 convocà ple extraordinari, perquè s’havia cabrejat amb el metge Albelda, home de tarannà moderat, racional i conciliador. La convocatòria era per a deixar caure en acta que l’estat d’opinió del poble era ‘advers’ al doctor carcaixentí. Afirmava que des del 19 de juliol del 1936 aquest home957 s’oposava massa sovint a l’autoritat del Front Popular; fins al punt que aquell dia s’havia negat a continuar visitant els malalts...

953 954

955

Segons CÁRCEL, V. – FITA, R., Mártires valencianos..., ps. 159 i 278. GANDIA CALABUIG, Josep, Les col·lectivitats a la Vall d’Albaida, dins Alba, 2-3, Ontinyent, 1986-1988, p. 157; GANDIA CALABUIG, Josep, Notas para el estudio de las colectividades (1936-1939), dins Almaig. Estudis i documents, 7, Ontinyent, 1991, ps. 16-25. De la importància del grupuscle llibertari d’Aielo parla SMITH, Terence M., La CNT al País Valencià, 1936-1937, 3 i 4, València, 1977.

956

AMAM, Denúncia de deixadesa contra Emili Castelló Domènech, administrador de la finca de Cairent, propietat del marqués de Malferit, Antoni Mercader Tudela, efectuada el 7 de juny del 1936.

957

Que, per cert, havia tingut parents pròxims empresonats pel Comité de Carcaixent.

288


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 10:33 Página 289

2. Història. Del neolític a la societat global

Paper moneda emés per la fàbrica de licors

...para ir a politiquear, cual cacique de los peores tiempos, de los gobiernos de Primo de Rivera y Lerroux-Gil Robles, como si llevando adeptos, rechazados en cuantas organizaciones tiene el Frente Popular en la localidad, pudiera rodearse de una opinión perjudicial a la República y a la guerra; con sólo figurar de Caudillo, como le tienen los incontrolables de esta villa. Como lo prueba el abandono de servicio cometido en pleno contagio de sarampión, ausentándose de la población sin conocimiento de ello (...). Lo que, unido a la desobediencia de no querer entregar las armas que en su casa tenía... ...féu que el Consell li enviara a casa uns agents de la Brigada d’Investigació i Vigilància, forasters, que li trobaren allí varias pistolas y revólveres que tenía ocultos, el 27 de febrer. El 6 de març tornaren a escorcollar-li casa, i diu que trobaren dos bombas con dispositivo para disparar eléctrico. El metge culpà un veí seu, que havia deixat a casa de guàrdia, mentre estava fora. Y este día, és a dir, l’1 de juny del 1937, quiso que hicieran una manifestación de protesta las gentes que antaño tenía preparadas, formando cabeza la matrona municipal, María Requena Arabí, Dolores Martínez Calatayud y los maestros de primera enseñanza don Manuel Bermúdez Fuentes y su esposa Conchita. També per instigació del facultatiu, segons l’alcalde proletari, la tendera Maria Dolors Martínez coaccionó a sus clientes el día 16 de febrero de 1936 para que votasen a las derechas, y no al Frente Popular; acusació difícil de creure, si fem cas de la trajectòria ideològica d’Albelda. En fi, la Societat Obrera ‘el Progrés’ i Ràdio Comunista d’Aielo denunciaren també que el metge havia defés al fugitiu Josep-Ramon Juan Sanchis, que se n’havia passat a l’enemic, en companyia dels seus germans, el 14 de març del mateix any 1937. A aquestes acusacions, Manuel Belda afegí les d’estraperlista de farina i derrotista consumat, i justificà així la seua destitució com a metge municipal, per desafecto.958 És curiós que l’anècdota d’aquella insòlita manifestació, de burgesos ‘quintacolumnistes’, aplegara a oïdes de l’escriptor Enric Valor Vives, i decidira plasmar-la d’alguna manera en l’ambientació de la seua novel·la ‘Enllà l’horitzó’, del ‘Cicle de Cassana’.959 El literat situa l’acció a Albaida, amb els escorcolls de la policia secreta inclosos en la seqüència. Però en realitat els fets històrics que inspiraren Valor succeïren a Aielo de Malferit; on aquest autor, per cert, comptava amb vincles familiars.960 L’Albaida que descriu Valor era una ciutat convertida en capital militar i envaïda per milers de forasters, ja que entre la tardor del 1937 i la fi de la guerra s’instal·là allí el Centre de Recuperació i Intendència Militar (CRIM) número 11: l’antiga ‘caixa de reclutes’, amb seu a València.961 Aielo esdevingué un centre logístic de suport per al CRIM d’Albaida: un lloc on allotjar per les

958

AMAM, Caixa 10, fs. 33-34, Acta de ple de l’1 de juny del 1937.

959

VALOR VIVES, Enric, Enllà l’horitzó (Cicle de Cassana, vol. 3), Tàndem, València, 1991, ps. 401-417.

960

Vegeu els articles del seu nebot VALOR GADEA, Josep, Gent del ‘Fondo’, dins Aielo de Malferit en festes, 1984, s. p.; VALOR GADEA, Josep, Forada al ‘Tambulló’, dins Aielo de Malferit en festes, 1993, ps. 90-94.

961

CALZADO ALDARIA, Antonio, La contribución bélica de la Vall d’Albaida. Los aeródromos de Fontanars dels Alforins y la Pobla del Duc, dins Almaig. Estudis i documents, 21, Ontinyent, 2005, ps. 100-103; CALZADO ALDARIA, Antonio, Después de 70 años: notas sobre Albaida en la Guerra Civil, 1936-1939, dins Albaida en festes, 2009, ps. 132-133.

289


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 10:33 Página 290

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

Segells de diferents sindicats i partits polítics

cases centenars de soldats i reclutes, i on instal·lar la Llar-Escola. Aquesta institució, depenent de les Milícies de Cultura (mestres, professors i estudiants, que impartien ensenyament elemental i formació política als soldats), portaria al poble una biblioteca de temàtica marxista, amb autors russos, i obres de filosofia, política i història. 962 Cap al final de la guerra vindrien encara més soldats, fins al punt que –en un determinat moment, de reclutament de quintes a la desesperada– arribà a haver concentrats al poble 3.000 forasters (gener del 1939).963 La fàbrica de licors de la Vídua de Juan Mompó fou incautada, controlada e intervenida, per la UGT-El Progreso, en octubre del 1937. A banda de produir el conyac ‘Malla Roja’,molt apreciat entre els comandants de l’exèrcit republicà, la factoria emetria moneda fraccionària pròpia –tiquets o bitlletets– per a suplir el metall que el govern havia retirat per a finançar la guerra.964 Els beneficis obtinguts per l’empresa es destinaves a obres socials i de beneficència. Els aparells de ràdio havien sigut requisats i la presència dels militars deixava en un segon plànol l’autoritat del Consell i els enfrontaments entre els consellers socialistes i el metge destituït. Tres d’aquells consellers se n’anaren al front el 12 de juliol del 1938 i s’acomiadaren dels companys. Terminado el acto, dióse un ‘¡viva el gobierno de la República, el ejército y jefe del Estado!’, que fue clamorosamente repetido por los consejeros y público asistente.965 Al cap de pocs dies, el 18 de juliol... ...fecha histórica de la Independencia de nuestra República y, invitado el Consejo por el Comisario Político del Acantonamiento militar de esta villa, a tomar parte en un festival que se está organizando de manera militar, para conmemorar en dicho día el segundo aniversario de la lucha que estamos sosteniendo, el pueblo español, contra el fascismo... ...s’acordava retolar el carrer de la Puríssima amb una làpida on posara: ‘Calle de la Independencia’; la independència respecte de la Itàlia de Mussolini i l’Alemanya d’Hitler, que ajudaven aleshores a Franco a guanyar la guerra.966 Qui manava, però, al poble d’Aielo: els militars o els civils? La resposta la obtindria l’alcalde al cap de deu dies, el 28 de juliol, quan els soldats s’oposaren a la seua autoritat i el posaren en ridícul. El cap del Consell Municipal se n’entrà a l’ajuntament per a fer constar en acta aquell atropello que havia patit por las fuerzas pertenecientes a la Recuperación Militar, cuyo acto presenciaron algunos de sus compañeros munícipes. Feren constar tots llur disgust i elevaren una protesta formal a la superioritat militar.967

962

AGULLÓ DÍAZ, Mª. del Carmen, Cultura i llibertat: les biblioteques públiques a Aielo de Malferit (1931-1939), dins Aielo de Malferit en festes, 1997, ps. 92-94.

963

BARBER MARTÍNEZ, Toni, Personas: Josefa Penadés Barber, dins Aielo de Malferit en festes, 2001, ps. 99-100. A Albaida, per aquelles dates, s’ajuntaren 11.000 reclutes, segons CAPSIR BANQUELLS, José María., Dietari de la Guerra Civil a la Pobla del Duc, Mecanoscrit inèdit, 1936-1939.

964

JUAN MOMPÓ, Joaquín, Sobre la destileria de alcohol, la bodega y la fábrica de licores de Aielo de Malferit, dins Almaig. Estudis i documents, 25, Ontinyent, 2009, ps. 107-113.

965

AMAM, Llibre 11, f. 9, Acta de ple del 12 de juliol del 1938.

966

AMAM, Llibre 11, f. 10v, Acta de ple del 15 de juliol del 1938.

967

AMAM, Llibre 11, fs. 12-13, Acta de ple del 30 de juliol del 1938.

290


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 10:33 Página 291

2. Història. Del neolític a la societat global El 15 d’octubre del 1938 s’arreplegaven al palau donativos y prendas de abrigo con que mitigar el frío que sufren nuestros soldados en las trincheras de la Libertad. 968 Les trinxeres de la Batalla de l’Ebre posarien al descobert la tremenda superioritat bèl·lica de l’exèrcit de Franco, i estendrien el pessimisme per la minvada rereguarda republicana, en vespres de la caiguda de Catalunya. El 3 de novembre, els soldats de l’acantonament repartien un pan a cada familia de la población, a fi d’evitar que passaren fam.969 I el dia 30 del mateix més el comissari polític de l’acantonament demanà permís per a instal·lar un menjador infantil en una casa expropiada del carrer de Blasco Ibàñez. Del finançament i intendència, se n’ocuparia l’exèrcit, però calia passar uns evacuats que vivien allí a dependències del palau marquesal.970 En gener del 1939, per incorporació a files de Manuel Belda, presidiria el Consell Municipal Joaquim Belda Nadal, fins a la fi de la guerra.971 A les poques setmanes d’aquesta renovació, el 12 de febrer del 1939, l’estació de ferrocarril de Xàtiva fou objecte d’un bombardeig criminal, per part de l’aviació deMussolini radicada a la base aèria de Mallorca; un crim de lesa humanitat que causà moltes víctimes innocents. Cinc avions ‘saboies’ italians, a les 11,30 hores, deixaren caure els explosius sobre una multitud de gent que esperava a Xàtiva l’arribada d’un comboi de soldats procedent del front de la Manxa. El resultat fou una escampada tremenda de sang, trossos de carn i vísceres humanes. Heus ací el relat d’aquella sort de Guernica regional, per un testimoni dels fets, el xativí Josep Bernabeu Ferragut, que anava en el tren bombardejat: El tema està claríssim: El bombardeig va ser el 12 de febrer a les 11,30 hores. Jo venia en eixe tren, i en Almansa va parar i va venir el comandant de la brigada, Fernando Gil Ferragut, que era tio meu, i em va dir: “Anem-nos i puja en el cotxe”, i ens vam pujar a mi i a dos més que eren de Xàtiva. Aplegàrem abans que el tren i, arribant al carrer de la Reina, es va produir el bombardeig. Va haver tres-cents i pico de morts i molts ferits, i tinc entés que el cap de l’esquadrilla –perquè anaven cinc avions– era un tal anomenat Abel Mas, que era cunyat d’un tal Castellote d’Aielo de Malferit. D’això, me’n recorde jo com si fóra ahir. 972 En realitat, sembla que Abel no havia participat aquell dia en l’acció de guerra –segons es diu per Aielo– i que el rumor sorgí per maledicències d’enemics polítics. Els arxius de l’Aviació Italiana tenen la resposta... En qualsevol cas, és cert i documentat que el 29 de març del 1939 les tropes de Franco ja ocupaven la Font de la Figuera, i avançaven en direcció oest-est. La gent de dretes es preparava per a eixir de les catacumbes i festejar la victòria, i la d’esquerres s’havia de preparar per a afrontar el cost de la derrota. El secretari municipal havia pegat a fugir a València, on tenia amics i parents, potser amb l’esperança de trobar algú mitjà d’eixir del país i exiliar-se. Res d’això no seria possible. El famós escriptor Max Aub (París, 1903 – Mèxic, 1972), membre de la ‘Generació del 27’, escrigué molt i de manera novel·lada sobre el transcurs de la guerra, i sobre la fi de la guerra a València. En l’addenda d’una de les seues obres, ‘Campo de Almendros’ (editada a Mèxic el 1968), ens posa al corrent del destí que esperava als ‘camarades’ aieloners; un destí que ell, com a càrrec polític destacat del PSOE,973 coneixia per referències de correligionaris:974 Yo estaba en Onteniente [març del 1939]. Mandó por mí, en un coche, y al pasar por Ayelo de Malferit, recogí al secretario del Ayuntamiento. Era un hombre joven, muy amigo nuestro, enfermo de reuma; casi no se podía mover [Urbano Díaz, de 34 anys]. Los pies, envueltos en trapos. No se quería ir de ninguna manera:

968

AMAM, Llibre 11, f. 17, Acta de ple del 15 d’octubre del 1938.

969

AMAM, Llibre 11, f. 20, Acta de ple del 15 de novembre del 1938.

970

AMAM, Llibre 11, fs. 20v-21v, Acta de ple del 30 de novembre del 1938.

971

AMAM, Llibre 11, f. 25, Acta de ple del 21 de gener del 1939.

972

RAMÍREZ ALEDON, Germà i al., República i guerra civil a Xàtiva (1931-1939), col·l. Gramalla, 3, Ajuntament de Xàtiva, 1991, vol. 3, p. 335. Sobre altres aspectes, no tan sòrdids, de la biografia del pilot aieloner Abel Mas, vegeu BARBER MARTÍNEZ, Toni, Hombres que dejan huella: Abel Mas Juan, dins Aielo de Malferit en festes, 2007, ps. 118-124.

973

Fou ell qui encomanà a Pablo Picasso el ‘Guernica’, per a l’Exposició Internacional de París del 1937. Estava exiliat a França des de gener del 1939.

974

AUB, Max, Campo de almendros, Editorial Joaquín Motriz, Mèxic D. F., 1968, ps. 539-540.

291


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 10:33 Página 292

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

–¿Yo qué he hecho? ¿a mí qué me pueden hacer? –Usted no los conoce. Véngase. Y a la fuerza lo metí en el coche y me lo llevé. Se escondió en casa de unos parientes, porque cuando llegamos a Valencia ya no había nada que hacer. Andaban los fachas por la calle, medio disfrazados, pero ya por la calle (...). Aquel pobre muchacho se cansó de estar encerrado y a los tres meses salió a la calle, y lo enchiqueraron. Lo juzgaron con otros del mismo pueblo y otros de Onteniente; con el alcalde, que también era amigo nuestro. Al alcalde [Manuel Belda], lo condenaron a muerte y luego le condenaron a veinte. Pero no le sirvió. Ahí no valía más que lo que querían los falangistas. Y una noche los sacaron y los fusilaron. A los dos, y a todos los que había del pueblo. No sé por qué te cuento estas cosas. Las has oído tantas veces, qua ya no le interesan a nadie. En possessionar-se els vencedors de la guerra de l’Ajuntament, depuraren ràpidament funcionaris: secretari, sereno, agutzil, etc. (19 de maig del 1939).975 La mestra Vicenta Pastor seria també depurada.976 Mentrestant, trenta-un ‘rojos’ (socialistes, anarquistes, milicians...)977 havien sigut detinguts i empresonats (abril del 1939) a les Escoles i en una casa del carrer dels Sants de la Pedra. Pocs dies després se’ls traslladà a Ontinyent, el cap de partit. Sotmesos a tortura i sense cap garantia legal, se’ls jutjà de manera sumaríssima i se’ls envià a València, condemnats a diferents penes de presó i, segons els casos, a treballs forçats. El metge Vicent Albelda Picot, que formava part del contingent de presos, fou condemnat a mort, però per intervenció d’aieloners afins al règim se li commutà la pena per un desterrament i una separació de la carrera mèdica.978 Recordem que era l’únic que, en vespres de l’arribada dels militars del CRIM, havia format un ‘contrapoder’ local, capaç de plantar cara al Comité. En les memòries del comunista Carles Llorens, presoner a Sant Miquel dels Reis (actual Biblioteca Valenciana, a València), on convivia amb uns altres 5.000 reus, es fa una descripció del departament de ‘Curvados’, on s’amuntegaven 200 presos polítics, comunistes i anarquistes en sa majoria. Entre ells, es trobava un anarquista d’Aielo de Malferit (1946), un dels molts represaliats per les seues idees.979 La pitjor part, tanmateix, se l’emportarien els set aieloners empresonats al penal de Paterna, on foren afusellats milers de polítics, milicians i simpatitzants de la causa republicana. El 25 de novembre del 1939 els arribà el torn de morir a Josep Belda Martínez, jornaler fadrí de 33 anys, membre del Comité; Rafael Egea Tormo ‘Cagarruta’, dirigent històric del socialisme local, llaurador i membre de la UGT, casat, de 63 anys; Urbà Díaz Lozano, secretari de l’ajuntament, casat, de 34 anys, i Antoni Castelló Bernat, espardenyer de 36 anys, casat, dirigent de la UGT. Unes setmanes més tard, el 19 de desembre, foren afusellats Fermí Martí Nadal, empeltador de 49 anys, casat; Francesc Nadal Penalba, espardenyer de 38 anys, casat, i l’alcalde del 19361939, Manuel Belda Pèrez, llaurador i dirigent de la UGT, casat, de 38 anys d’edat. 980

975

AMAM, Caixa 709, docs. 15 al 18.

976

AGULLÓ, Ma. del Carmen – FERNÁNDEZ, Juan Manuel, El trencament d’una il·lusió: la depuració del magisteri a la Vall d’Albaida, dins Actes del Primer Congrés d’Estudis de la Vall d’Albaida, Aielo de Malferit, 1996, Diputació de València – Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, València, 1997, ps. 25-48 (p. 39).

977

Els noms els trobareu en CALZADO ALDARIA, Antonio, Entre la nit i el marasme. La Vall d’Albaida, 1939-1952, Germania, Alzira, 2005, on es pot contextualitzar millor la repressió.

978

Segons JUAN MOMPÓ, Joaquín, Sobre la destileria de alcohol, la bodega y la fábrica de licores de Aielo de Malferit, dins Almaig. Estudis i documents, 25, Ontinyent, 2009, ps. 107-113.

979

LLORENS CASTILLO, Carlos, La primera década. Una aportación al proceso político e ideológico del franquismo y a la historia del Partido Comunista de España, Romeu, Santander, 1983, p. 410.

980

GABARDA CEBELLÁN, Vicente, Els afusellaments al País Valencià (1938-1956), IVEI, València, 1995; reed. per la Universitat de València, 2007, p. 287.

292


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 10:33 Página 293

2.8. DE LA POSTGUERRA A LA SOCIETAT DEL BENESTAR Tornant a l’escenari local, a les 2 de la matinada del 30 de març del 1939, un grup de veïns de la dreta local, encapçalats per Joaquín Barber Mira –que seria nomenat alcalde provisional– i Vicente Tarrasó Juan, ocuparen les dependències municipals. Tot seguit s’autoproclamaren componentes del Ayuntamiento provisional de Falange Española Tradicionalista y de la JONS, i alçaren acta. La Falange era la formació feixista fundada per José Antonio Primo de Rivera (fill del dictador, executat a Alacant el 1936), que durant la guerra havia crescut extraordinàriament per a esdevenir el ‘partit únic’ del nou règim: la dictadura del general Francisco Franco (1939-1975). Els congregats del 30 de març, autoritzats pel cap comarcal de la Falange ontinyentina, prenien possessió del poble, al calor de la victoria obtenida, a costa de tanta sangre generosa de los héroes, gràcies al bon ofici militar del Generalísimo i Caudillo de los Ejércitos Nacionales, única fuente de autoridad. Fet el discurs de rigor, els regidors comptaren els diners de la caixa i repartiren els queviures existents.981 A l’endemà, l’alcalde Barber acordava habilitar el local destinado a la Derecha Regional Valenciana para los detenidos.Tot havia d’estar a punt, en els dies següents, per a celebrar (17 d’abril) l’entrada triunfal dels militars ‘nacionals’ al poble. Les tropes del tinent José López Navío efectuaren a les 11 del matí una parada militar a l’Eixample, en acabar la qual el comandant pronuncià un patriótico y bello discurso de actualidad, que terminó con vivas a España y a Franco, advirtiéndose en los semblantes de todos un inmenso júbilo. Els soldats foren acompanyats al palau marquesal, en cuyos balcones quedaron izadas las banderas nacional, de la Falange y del Batallón. L’oficial revisà les dependències del nou consistori i felicità la Gestora Municipal per la seua gestió. L’acte acabà amb un espléndido lunch.982 El 23 de maig l’autoritat militar designaria d’alcalde Miguel Colomer Gironés (1939-1942), que ja havia exercit el càrrec en temps de la dictadura de Primo de Rivera (1925-1930). El succeirien Ernesto Egea Castelló (1942-1943), el mestre Leonardo Carreres Liñana (1943-1944), Amadeo Martínez Castelló (1944-1947) i el jove falangista Alfredo Castelló Silvestre (19471951). Aquest últim, que comptava amb 29 anys tan sols quan prengué possessió de l’alcaldia, patí els efectes de la pugna entre la Falange (organització feixista, que perdria pes i poder a causa de la derrota d’Hitler i Mussolini, el 1945), i les forces conservadores i catòliques de l’antiga DRV, que no acceptaven amb molt de grat les noves idees ‘sindicals’ dels falangistes, ni la parafernàlia feixista. L’alcalde Castelló manifestà al governador civil l’existència a Aielo (1948) d’una honda división entre dos grupos adictos, por razonamientos personales, i l’advertí que el primer tinent d’alcalde, que estava obrando a espaldas de esta alcaldía, trata de entorpecer la gestión municipal. L’any 1950 tornaria a queixar-se por las zancadillas y banderitas que contra él se levantan por varios elementos detractores, que no el deixaven avançar en les obres públiques previstes; raó per la qual presentaria la seua dimissió l’any 1951.983 L’obra a què feia referència, segons una proposta seua del 1943, eren la perforació d’un pou que traguera 5.500 l/min, i dotar el poble d’aigües potables i de noves fonts públiques.984 Una de les primeres comeses del consistori de la ‘Victòria’, el 8 d’agost del 1939, havia sigut la de restaurar el ‘Patronat de l’Hospital-Beneficència’, una institució que acusaria la mort de l’octogenari tío Aparici (24 de març del 1942) i que cauria a mans de l’arquebisbat de València el 1945.985 Urgia atendre les moltes persones assetjades per la misèria, la fam i les malalties oportunistes; sobretot les 76 famílies (més 300 persones) considerades ‘pobres de solemnitat’ el 1942.986 Mentre es repartien sopes i pans, s’arreglaren els carrers, es reté homenatge als caídos o mártires de los rojos (morts del bàndol vencedor), es dedicaren els carrers als generals colpistes del 1936, i començaren a entronitzar-se a l’església els primers santets i marededéus.987

981

AMAM, Llibre 11, fs. 29-30, Acta de ple del 30 de març del 1939.

982

AMAM, Llibre 11, f. 33, Acta de ple del 17 d’abril del 1939.

983

CALZADO ALDARIA, Antonio, Entre la nit i el marasme. La Vall d’Albaida, 1939-1952, Germania, Alzira, 2005, ps. 20-21 i 277.

984

AMAM, Llibre 14, fs. 10-12.

985

M. i BORDERIA, Lluís, Arquitectura i assistència hospitalària al segle XIX. L’Hospital-Beneficència d’Aielo de Malferit, Col·lecció ‘Biblioteca Degà Ortiz i Sanz’, núm. 3, Ajuntament d’Aielo de Malferit, 2003, p. 121.

986

AMAM, Caixa 925, doc. 40. La xifra es reduiria a 13 tan sols, l’any 1964 (AMAM, Caixa 905, doc. 36).

987

AMAV, Caixa 6, expedients diversos dels anys 1942-1947.

293


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 10:33 Página 294

AIELO DE MALFERIT

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

Com en els pitjors temps de la crisi de l’Any Deu, la sequera, la fam i la marginació laboral (dels republicans), obligaren desenes de treballadors –i famílies senceres– a emigrar a pobles on hi haguera faena. Eren molts els jornalers que baixaven a treballar als arrossars de la Ribera i les ames de casa que quedaven a deure al forn o a la tenda, transformats en entitats creditícies. Els aliments bàsics eren objecte del mercat negre –l’estraperlo– i l’atur obrer resultava escandalós. Antonio Aparisi, delegat provincial de la CNS (central sindical falangista) acompanyà l’alcalde davant del governador Ramon Laporta Girón,988 per a traure un ‘subsidi obrer per al camp’ de 90.000 pessetes, en juny del 1946.989 Els diners s’invertirien després en obres públiques. El veïnat del poble solia anar, en temps d’estraperlo i requisa de blats (1939-1952), al molí de l’Agrillent (més amunt de la Fos, terme d’Ontinyent), per haver sigut clausurats els del poble. La molta nocturna i clanEl mestre Leonardo Carreres, pel 1942 destina evitava declarar uns grans ocultats, que el govern delmava per a proveir d’aliments les ciutats. I si algú del poble era interceptat traficant, podia demanar ajuda a Cento Requena ‘Bollero’ (1891-1970), guàrdia civil aieloner destinat a Ontinyent, que exerciria de tinent d’alcalde a Aielo (1945-1947), jutge de pau (1946-1964) i agent de ‘La Previsora’ (des del 1957); entitat transformada després en ‘Caixa d’Estalvis d’Ontinyent’, amb oficina oberta al poble des del 1967.990 L’Aielo de Malferit dels anys quaranta, municipi de 2.600 habitants (150 menys que abans de la guerra, i molts menys que en el 1910991), era un poble de llauradors, on circulaven pels carrers 26 cavalls, 2 egües, 178 matxos, 20 mules, 186 ases i rucs; 76 carros de transport i 23 tartanes; 17 bicicletes; 5 cotxes de les cases Ford, Opel i Renault,992 i 5 camions Ford, Dodge i Chevrolet.993 De l’atenció mèdica es faria càrrec els dos metges municipals. Un d’ells, incorporat a la tasca el 2 de febrer del 1940, s’anomenava Raimundo Goberna Martínez (nascut a Casas Ibáñez, el 1909) i acabava d’eixir dels presidis del franquisme per haver sigut oficial republicà. En arribar al poble, el sorprengueren algunes coses: l’estatut privilegiat de què gaudien els treballadors de la paperera ‘La Clariana’, en plena producció ja; el xavo que cobrava una tal Camila, en plena secada, per guardar torn en la cua de cànters de la font de l’Eixample; el part improvisat d’una gitana a la venta Una barberia moderna al Carrer Major

988

Aparisi era casat amb Berat Laporta Bort, filla del metge Laporta, que treballà en Aielo pel 1914, i parenta del governador.

989

MARTÍNEZ DE PABLOS, María del Carmen, Dos personajes de la época de Carles Salvador, dins Aielo de Malferit en festes, 2005, ps. 113-116.

990

MALCHIRANT, Miguel – REQUENA, Carlos, 15 anys amb il·lusió, i per molts més, dins Aielo de Malferit en festes, 1998, ps. 103-105.

991

La gent emigrava a Ontinyent, Barcelona, València, Xàtiva i Madrid, preferentment. Vid. BATLLE REIXACH, Domingo, Ayelo de Malferit, dins Diccionario Geográfico de España, Ediciones del Movimiento, Madrid, 1957, vol. 3, ps. 419-420.

992

Propietat de José Antonio Aparicio, Alfonso Carlos, Miguel Colomer i José-Ramón Juan.

993

AMAM, Caixa 715, docs. 7, 25, 31 i 50; Caixa 739, doc. 2.

294


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 10:33 Página 295

2. Història. Del neolític a la societat global del tío León, o els rumors, quasi sempre infundats, sobre la presència de maquis (guerrillers republicans) a la serra d’Aielo.994 La tasca adoctrinadora de l’escola de postguerra es completava amb una concorreguda escola nocturna vinculada a la parròquia.995 Pel que fa a les funcions religioses, aquestes havien recuperat l’esplendor de preguerra, gràcies a l’organista José Ramón Juan Cerdá, guardonat el 1946 amb un ‘premi extraordinari de natalitat’, pels seus 14 fills.996 Per les vesprades dels caps de setmana, el Cinema Palacio de Teresa Barber (50 butaques generals, 250 preferencials), ubicat al carrer dels Sants de la Pedra (1946),997 oferia pel·lícules folklòriques o historicistes, intercalades amb algun film americà. I els diumenges, els germans ‘Batalla’ (Joaquín ‘el Gallinero d’Aielo’, Bautista i Luis) excel·lien en el joc de la pilota, juntament amb els germans ‘Guitarró’ (Luis, Emilio i Rafael), ‘Patxoli’, Pep l’Ordinari, Engracio ‘Tabaquera’ i uns altres.998

Un nou sant Pere monumental per a l’església, 1946

Entre els joves, això obstant, imperava l’interés pel nou esport de masses, el futbol, al qual ja s’havien aficionat de xiquets, abans i durant la guerra. El flamant C. F. Ayelo, que comptava de davanter centre amb Rafael ‘de Pitxi’ (Rafael

Belda Ureña),999 jugava en un camp en pèssimes condicions al solar del futur Patronat. Fins que el mestre d’escola i regidor Manuel Bermúdez Fuentes (nascut a Hita, Guadalajara, el 1911),1000 molt aficionat a aquest esport, convenceria l’alcalde Vicente Juan per a comprar el que ara s’anomena ‘Camp de les Eres’ i estrenar equipament nou (1951).1001

994

APARICI, J. Joaquín – GARCÍA, Mª. Luisa – GOBERNA, Fernando, 50 Anys amb nosaltres. Homenatge a don Raimundo Goberna Martínez (1940-1990, Aielo de Malferit), Ajuntament d’Aielo de Malferit, 1990. L’any 1979, el de la seua jubilació, Goberna fou nomenat fill adoptiu del poble.

995

Vegeu la foto reproduïta en el programa de festes del 2003, dels anys 1945-1946 aproximadament.

996

JUAN LLOVET, Mª. Elvira, Personatges d’Aielo: José Ramón Juan Cerdá (Ayelo de Malferit, 1859-1955), dins Aielo de Malferit en festes, 2002, ps. 73-76.

997

AMAM, Caixa 145, doc. 78, Matrícula industrial del 1946.

998

LLOPIS BELLA, Fèlix, La pilota valenciana, dins Aielo de Malferit en festes, 1984, s. p.

999

Les xiquetes de la ‘doctrina’ i la ‘Santa Cruzada’

BARBER MARTÍNEZ, Toni, Gent del poble: Rafael Belda Ureña, dins Aielo de Malferit en festes, 2009, ps. 130-132. Regidor durant anys, president del Club de Futbol, i home molt implicat en les festes de moros i cristians, el Teleclub dels anys setanta, la Creu Roja, etc., el 2009, en vespres de festes, Pitxi ha rebut l’homenatge dels seus conveïns.

1000

BELDA UREÑA, Rafael, Hombres que dejan huella... D. Manuel Bermúdez Fuentes, dins Aielo de Malferit en festes, 1995, ps. 62-63.

1001

BELDA UREÑA, Rafael, Primera etapa del Ayelo C. F., dins Aielo de Malferit en festes, 2000, ps. 106-116.

295


Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 10:33 Página 296

AIELO DE MALFERIT

Capellans i integrants de l’Acció Catòlica, 1946

G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I

En la dècada dels cinquanta ocuparen l’alcaldia, successivament, Pascual Tudela Silvestre (1951), Vicente Juan Sanz (1951-1952) i Juan Bautista Ferri Soler (1952-1961). Eren els anys de l’eixida de l’autarquia econòmica i de la guerra colonial d’Ifni (Marroc), en la qual participaren Juan Martí Penalba (‘Juanito Cariño’) i Alejandro Beneyto Martínez (1957).1002 La crisi de l’agricultura, per la successió de secades i gelades en els anys 1954-1957, animaria alguns agricultors a constituir la Cooperativa Agrícola de Sant Engraci Màrtir (1954-1955). La collita de garrofa s’havia perdut del tot el 1954 per causa d’una gelada. Encara com la Divisió Hidrologicoforestal ocupà moltes hortes per a produir vivers de pins, destinats a la repoblació forestal (1955). Un centenar de persones trobaren ocupació en aquesta campanya, la majoria dones.1003

Si l’estat afavoria per aquest costat, també desafavorí molt el poble l’any 1954, quan prohibí les plantacions de mallols de vinya, a fi d’atenuar l’excedent de vi que produïa Espanya (Decreto Ley 10.08.1954). Aquesta mesura provocà una crisi conjuntural dels barbats. El lobby de propietaris aieloners s’entrevistà amb el ministre d’Agricultura i amb tots els directors generals que trobaren pel ministeri, però no els feren ni cas. Cinc regidors de l’ajuntament dimitiren el 1956, en senyal de protesta; així com 14 dels 15 integrants del Consejo Local del Movimiento Nacional, i 12 dels 13 components de la Comissió Permanent de la Hermandad Sindical. De res serví la protesta, ja que pel 1966 encara subsistia la normativa limitadora, però amb mesures no tant restrictives.1004 Les