Page 24

dents: alguns balls que s’allunyen de la seva realitat històrica i algunes localitzacions. Què bo seria, després de la sortida de les dues, escoltar els versos -només de les colles que els canvien any rere any- al Cap de la Vila, com antigament. L’Hort de Can Falç no és un indret preciós. Que no t’agraden els timbals? D’acord, però segueixen un estil, una manera de fer. I poc més, m’agradaria destil·lar seriositat a la Processó de Sant Bartomeu i que una cercavila no entri per una porta i surti per una finestra. Ara, amb els temps que corren, difícilment tindrà remei. Aquestes eren les “cal”. I és que estem en un territori on ens costa tant anar units tots a una com criticar la festa pròpia quan escolta algú de fora. I el ribetà, el vilanoví, el sitgetà de base que no és un exaltat de les tradicions i no les menja totes, només les seves, desconeix les altres. I el pitjor de tot, desconeix que estem en una terra privilegiada i que desconeix les altres festes perquè són identitàries. Qui pot dir que els Dracs dels tres pobles no han esdevingut símbols de cadascun d’ells? No són festes per la festa. Són festes tan ben parides que ningú hi busca un símil enlloc, sinó que s’acontenta amb la seva i li sembla, sempre, la millor. Les tres festes Majors més històriques han esdevingut model i referència. Cubelles, Canyelles, Les Roquetes i Olivella han mamat d’aquestes tradicions. I fora de la comarca, uns quants més. La important Santa Tecla tarragonina va seguir exemples garrafencs i de l’Alt Penedès per a assentar les bases del seu seguici i del seu ritual. I a la resta de Catalunya han donat -i això a força de viatjar és palpable- el model Penedès com el bo i nosaltres, els garrafencs, en tenim bona part de culpa. Ningú pot passar de puntetes per la festa a Catalunya i no esmentar la nostra comarca. I són tan diferents, totes tres personalitats. La unitat que ens queda és la del Ball de Bastons. Tot i que tenim les nostres diferències coreogràfiques, l’estil que va arrelar al Garraf és imitablement preciós. Així mateix, altres colles de nova creació han optat per copiar aquest estil. Picades més lentes, però més bèsties. Al Garraf repudiem “palitroques” i escuradents. L’espectacle de veure les estelles saltant i el públic bramant amb gralles que no es fan sonar amb els pulmons, sinó amb el cor. El Garraf, amb paraules de Jofre Vila, és “una terra màgica”. Agraïts sempre al Massís que ens ha lliurat fins a última hora de les ínfules de Can Fanga i ha preservat la nostra manera de ser. I els Colls ens ha separat també, el just i necessari perquè els del nord i del sud elaboréssim el nostre caràcter diferenciat. I no en som conscients, però no es pot mirar des d’una altra manera que no sigui amb enveja el que tenim dins dels nostres límits comarcals.

24

FOGALL nº30 any 2013  

Revista de cultura popular de l'Agrupació de Balls Populars de Sitges

FOGALL nº30 any 2013  

Revista de cultura popular de l'Agrupació de Balls Populars de Sitges

Advertisement