Issuu on Google+

elbutlletó AGRUPACIÓ D’ANTICS ALUMNES DE BELL-LLOC www.bell-lloc.org agrupacio@bell-lloc.org

Núm. 21 - juny 2007

Any 7

3€

Tota la vida a Bell-lloc L’oratori de Bell-lloc de la mà del seu arquitecte

VI Premi Solidaritat Can Bes de Salitja


el butlletó índex

el butlletó 21 c/ Can Pau Birol, s/n Tel. 972 23 21 11 Fax 972 23 00 23 E-mail: agrupacio.antics.alumnes@ bell-lloc.org Preu: 3 €

Col·laboradors: Montse Pla Neus Martí Jose Aniceto Jordi Cebrià Martí Roca Esteve Ribas Fèlix Bruguera Manel Montoliu David Pagès Joan Menacho Loli López Josep Maria Castany Frederic Gómez Pardo Joaquim Bosch Toni Jiménez Xavier Fàbrega Lluís Rubió Jesús Domingo Pere Alvarado Miquel Riera Jaume Arxer Àlex Hernández Enric Guardiola Il·lustrador: Pau Morales Assessorament lingüístic: Xavier Fàbrega Fèlix Bruguera Impressió i disseny: Impremta Palahí Dipòsit Legal: Gi-0703-2000 Portada: Imatges de sortides familiars i del Concurs de Solidaritat

El Butlletó no comparteix necessàriament l’opinió dels seus col·laboradors. 2

Editorial

3

2.4.

Club de muntanya. Sortides familiars

4

2.4.

Educació infantil: Let’s go and let’s play together!

8

A fons. El Banc d’Aliments de Girona

10

Qüestions d’actualitat. El rebrotar de l’eugenèsia

12

L’entrevista. Frederic Gómez Pardo

15

De lluny. Entrevista a en Pere Valls

20

De prop. Entrevista a Àlex Portavella

23

Per feina. Can Bes de Salitja i la família Viñolas Puig

25

IX Jornada de les Empreses Agràries de les Comarques de Girona

28

1

Trobades de promocions

31

14.

Bell-lloc fora de Bell-lloc

36

14.

Pensament. Per què el pollastre creuà la carretera?

44

14.

VI Premi Solidaritat. L’aigua és vida

46

15.

Racó de Bell-lloc

60

15.

Els arbres de Bell-lloc. El “xiprer calvo”

61

15.

Quan les pedres parlen. Descobrint l’oratori de Bell-lloc

63

15.

Any Masó

66

7.

12.

7.

11.


editorial editorial Després de remenar fotografies de l’immens arxiu de Bell-lloc, em va venir la idea d’escriure aquestes ratlles. La vella masia amb tots els afegitons que tenia, ara restaurada i repicada. Els grans espais amb conreus de pràctiques, ara camps d’esports i el pavelló. La zona que donava al riu amb les pomeres i les muntanyes, ara zona de descans. El darrere del pavelló gran ple d’arbres amb el Güell que marcava el límit est… ara aquesta via ràpida que és la frontissa. No pretenc recordar amb nostàlgia temps passats, pensant que eren millors; recordo ara les regues de mates de maduixeres de la meva època d’alumne (de diferents varietats, clarament assenyalades per cartellets) i les visites d’amagat que hi fèiem…que eren on ara hi ha el camp de futbol set. També, per no fer-ho massa llarg, del xandall blau es passà al verd i el calçat “oficial” era la xiruca de cuir; l’original jersei verd-blau amb quadrats substituït pel polo, el jersei blau i mocasins negres. Tant unes com les altres responien a la mateixa idea: fer un Bell-lloc obert, de veritat, a tothom. Així, el fill d’uns masovers vestia, menjava, estudiava colze amb colze, tenia, en definitiva, les mateixes possibilitats que el fill de grans propietaris i n’era amic. Aquesta idea la tenien molt clara els qui varen promoure i començar el col·legi. Això ho podrien corroborar milers d’antics alumnes repartits per totes les comarques gironines. Ara, amb el temps passat i malgrat que els canvis soferts han sigut grans, la idea sempre ha estat la mateixa: oferir possibilitats a tothom, als d’un nivell econòmic baix i als d’alt poder adquisitiu, als de casa i als que acaben d’arribar, siguin d’un país o d’un altre, tinguin el credo que tinguin, parlin la llengua que parlin, tinguin el color de la pell que tinguin. Si es volgués fer-ne un resum, es podria dir que Bell-lloc, amb el pas dels anys, ha passat dels fills dels masovers als fills del emigrants. També, des dels inicis de l’Agrupació, ja es va preveure que una part de les nostres quotes poguessin servir per poder ajudar a la borsa de beques que hi havia al col·legi i això continua igual. Els alumnes han sigut els causants i els protagonistes d’aquest canvi. Això es veu d’una manera molt clara en el dia a dia del col·legi: quants anys els alumnes de Formació Professional han col·laborat a l’exposició de Flors o a l’Equus Cataloniae, per esmentar dos esdeveniments ben coneguts. Quants anys participant en el Concurs de Pintura Ràpida de Fires organitzat pel GEiEG. Quants Jocs Florals Municipals. Quants premis dels Amics de la UNESCO. Quantes edicions de Girona a l’Abast... Però, el més important és que els milers de persones que han passat per Bell-lloc en aquests 40 anys ara conformen la societat actual, al seu lloc de treball, a la seva família, participant activament en la vida dels seus pobles i ciutats. Esperem que el seu pas per Bell-lloc els hagi suposat un servei als altres a través de la feina ben feta. Ramon Bosch i Baulida 3


el butlletó

CLUB DE MUNTANYA

Sortides familiars RAMON BOSCH ramon.bosch@bell-lloc.org Professor d’Història de l’Art

La Mola. Una parada per visitar les ruïnes de santa Agnés.

La Mola. Per pujar a la Mola es va fer pel camí de la Senyora, bonic recorregut que sense gaire desnivell, volta la muntanya passant per la cova del Drac.

4


club de muntanya

Colltort. El Rocalladre. ques vistes d’en Jordà, Pirineu.

Colltort. Tenim notícies del castell de Colltort ja de començaments del segle XI, estava a la partió dels comtats de Besalú i Barcelona. Durant el segle XV va passar a ser propietat del cabdill remença Verntallat. Actualment en resten quatre parets.

Sant Grau. Després de dinar unes cançons per escalfar l’ambient.

grup al puig de Permet magnífisobre la fageda la vall d’Olot i el

Sant Grau. Com cada any, l’excursió del pessebre es apte per a muntanyencs de qualsevol edat. El pessebre d’aquest any el va fer en Pablo Casabona de 2n d’ESO.

Sant Grau. Guitarra, cançoners i tota la colla cantant nadales.

5


el butlletó

Les Medes-Puig Rodó. Un descans a la pujada. Poc abans d’arribar a Sant Joan de les Medes ens trobem amb la font dels Socals.

Les Medes-Puig Rodó. Molt aprop del cim del volcà de Puig Rodó (també de les Medes o de les Tosques) hi trobem la casa Nova del Serrat.

Esquiada a Núria. El viatge en cremallera és un dirvetit preàmbul de l’esquiada.

6

Esquiada a Núria. Com sempre, alguns varen triar enfilar-se muntanya amunt, aquest vegada no els van caldre les raquetes.


club de muntanya

El Martanyà. Vàrem fer la pujada, des de la riera de St Aniol, pel camí de les Marrades. El grup, sota l’impressionant roure de Can Agustí.

El Martanyà. Dalt el Martanyà, malgrat que hi hagi vegetació que dificulta la panoràmica, les vistes sobre les valls de Ribelles, Sant Aniol i el clot de Principi són impressionants.

El Martanyà. El retorn pel camí de la Coma té trams molt drets, en poca estona es desfà molt de desnivell.

7


el butlletó

EDUCACIÓ INFANTIL

Let’s go and let’s play together! MISS NEUS I MISS MONTSE Vaig sentir aquesta expressió acabada una reunió de pares nous on la Miss Neus i la Miss Montse explicaven la seva metodologia. Em vaig quedar tot intrigat pensant què volia dir aquesta expressió… Perdoneu que no em presenti… Sóc el “very hungry carterpillar”, un cuc amb molta gana perquè m’entengueu i nit i dia recorro les diferents classes de l’escola buscant alguna cosa per menjar, sóc una mica golafre i sé que aquí a l’escola és un bon lloc per quedar ben tip… He decidit sortir durant una setmana del meu conte de l’Eric Carle (1) per conèixer aquesta expressió i he trobat la solució ideal … El meu mitjà de transport serà la Magic Box que les senyoretes d’anglès porten amunt i avall de la rampa com si fos un tresor, però mai he pogut esbrinar què s’hi amaga dins i crec que ara és el moment perquè estic molt encuriosit… Aquest matí, quan les senyoretes d’anglès preparaven les seves classes, he sortit del conte en un tres i no res i he fet camí cap a la Magic Box i visca! Ja sóc dins! Ostres! Quin munt de sorpreses! Però…el camí és pesat perquè tot el dia són 8

trontolls, veus, música i no tinc temps per descansar i dormir un xic però… tant se val, l’experiència val la pena! Hem arribat a la classe de P1, la classe dels Pandes, i espio per un foradet…, els nens estan molt atents esperant que les titelles que comparteixen amb mi el viatge, surtin de la Magic Box i cantin el Good Morning però… tot s’ha de dir que l’estrella principal és l’Spot i quan ha sortit els


educació infantil

nens esperaven amb il·lusió l’aventura d’avui. El gosset anomenat Spot ha anat a conèixer els animals de la granja! Quin munt d’animals he après, ara me n’adono que hi ha altres coses interessants a part de menjar… El matí continua i la Magic Box fa parada a P2, la classe dels Elefants. Quina una en tindran preparada la Miss Montse i la Miss Neus en aquesta sessió? Ara comencem descobrint una música sobre la importància d’estar contents, “Happy, happy!”. Em poso dins la butxaca de la Miss Neus i som-hi tots, a ballar! “Are you happy, happy, happy, clap your hands…” …Estic ben cansat i a sobre no tinc temps per sortir a buscar alguna cosa per menjar… però tant se val, potser més tard.

més ràpidament, jo no puc més.. el meu cos ja no pot més, necessito reposar i agafar aire perquè encara em queda molt camí per recórrer… La Magic Box es torna a moure, on anirà?... Fa parada a P4, la classe dels Tigres! Ostres! Això sí que m’agrada! Avui la Miss Neus ha repartit biscuits perquè treballaven els aliments i aquí he recuperat forces perquè la jornada és llarga i m’esperen moltes més coses. La Miss Neus ha passat els flashcards (imatges acompanyades de la pronúncia en anglès) d’unes maneres ben divertides: a sobre el cap, equivocant-se expressament, jugant a tocar el nen que tenia el flashcard que deia la senyoreta, etc. M’ho he passat pipa!!! Ens hem acomiadat i en un tres i no res ja sóc a P5, la classe dels Cangurs, els més grans de l’escola. La Miss Montse repassa continguts de l’American Week, quin tip de riure! Voleu saber qui han dit que era el president d’Amèrica? … no us ho creureu… en Mickey Mouse! I un altre ha dit que es deia alguna cosa com: “wish”, “wash”…quasi ho endevinem Cangurs! No podia parar de riure, sort que no m’han sentit… La Magic Box s’ha mogut de nou i de cop m’he trobat a la taula de la sala de professores. No hi havia ningú… he sortit ràpidament i m’he posat de nou dins el meu conte… Estic cansat i necessito descansar… No tinc tanta energia com la Miss Neus i la Miss Montse… i, a més, estic molt content i torno satisfet al meu conte ja que he descobert el sentit de la frase que va tancar la reunió de pares: Vinga, juguem plegats! I això és el que hem fet: gaudir de l’anglès i, alhora, aprendre’n moltíssim!!! Fins aviat, de ben segur que repetiré l’experiència! “The very hungry Carterpillar”. Eric Carle. n

Ara la Magic Box va rampa amunt i arriba a la classe de P3, la classe dels Esquirolets. Després de cantar el Good Morning, la Miss Montse dóna unes consignes, que, segons he entès, són per jugar al “Stand up/Sit down/Lying on the floor… sleeping!...” I cada vegada dóna les instruccions 9


el butlletó

A FONS

El Banc d’Aliments de Girona FREDERIC GÓMEZ PARDO Des de fa uns anys, alguns alumnes grans de Bell-lloc participen com a voluntaris en diverses activitats del Banc d’Aliments de Girona. És ja tradicional la campanya de recollida d’aliments de Nadal, que realitzen els de Batxillerat entre els seus companys del col·legi, i que després canalitzen cap a diferents entitats benèfiques a traves del citat Banc. Per això ens ha semblat interessant parlar del mateix

i superfícies comercials i, també últimament, d’excedents de la UE. En concret, durant l’any 2006 ha distribuït més de nou-cents mil quilos entre unes cent vint entitats benèfiques de tota la província de Girona, arribant, amb això, a satisfer necessitats de prop de quinze mil persones beneficiades.

Des de fa uns anys, els Bancs d’Aliments han proliferat per tot el territori i actualment existeixen a totes les províncies. Es troben agrupats en una Federació de Bancs d’Aliments (FESBAL) i El Banc d’Aliments de Girona es va constituir com actuen coordinadament i ajudant-se mútuament, a Fundació privada l’any 1988, essent el segon encara que cada banc particular mantingui la –després del de Barcelona- de tot l’estat espaseva independència i desennyol. Des de llavors, atès per volupi la seva activitat exclusivoluntaris que donen el seu vament a la província en la temps i serveis desinteressaDurant l’any 2006 ha qual està situat. La fi genèrica dament, ha aconseguit més de distribuït més de d’aquests Bancs és evitar el cinc milions de quilos d’alinou-cents mil quilos malgastar i la lluita contra la ments procedents de diferents entre unes cent vint fam en les borses de pobresa tipus d’empreses i indústries entitats benèfiques. del quart món. Els recursos agroalimentàries, cooperatives que obtenen sempre es lliuren agrícoles, campanyes escolars 10


a fons a entitats benèfiques de reconeguda solvència, a través de les quals s’arriba a les famílies i persones individuals, ja que els estatuts dels bancs no els permeten de fer-ho directament.

Es troben agrupats en una Federació de Bancs d’Aliments (FESBAL) que actuen coordinadament

Fins al 2005, el total anual que s’obtenia i distribuïa entre tots els bancs era d’unes 60.000 tones, però aquest últim any la xifra s’ha incrementat substancialment ja que, mitjançant un conveni entre el Fons Espanyol de Garantia Agrària (FEGA) i la FESBAL, els Bancs d’Aliments es van fer càrrec de les distribució dels excedents d’intervenció de la Unió Europea, tasca que abans realitzava la Creu Roja. Això ha suposat per al Banc de Girona duplicar les quantitats amb les quals fins ara es movia; en concret del prop del milió de quilos distribuïts aquesta última campanya, en corresponen uns 475.000 als proporcionats per la Unió Europea i uns 500.000 als obtinguts pel propi Banc de diferents entitats

de tot l’estat, però principalment de Catalunya.

Tot i ser molt, encara no és suficient per a satisfer totes les necessitats existents i que últimament s’han incrementat amb la immigració il·legal. És per aquest motiu que les entitats benèfiques que els atenen, estan demanant majors quantitats d’aliments. I no solament calen més aliments; també calen més voluntaris per recaptar-los i distribuir-los. Des del seu inici, hi ha hagut persones vinculades a Bell-lloc –professors, pares i antics alumnesque han participat i col·laborat amb el Banc d’Aliments com a promotors, directius o voluntaris, ja que és un bon mitjà per canalitzar les inquietuds socials que sempre ens han inculcat en el col·legi. Cal esperar que entre els alumnes actuals i els antics alumnes n’hi hagi molts de disposats a donar-hi un cop de mà. n

11


el butlletó

QÜESTIONS D’ACTUALITAT

El rebrotar de l’eugenèsia JOAQUIM BOSCH BARRERA Departament d’Oncologia Mèdica. Clínica Universitària de Navarra. Universitat de Navarra. Membre d’ACEB (Associació Catalana d’Estudis Bioètics)

Diu l’evangeli: “Sigueu perfectes com el vostre Pare del cel és perfecte” (Mateu 5:48). Què és ser perfecte? Perfecte és allò acabat, complet. El bé és allò que perfecciona el ser. Tanmateix, vivim en una societat on està en crisi el ser i la metafísica. Així, s’ha passat del “ser bo”, com a objectiu de les nostres vides, a limitarnos a buscar “estar bé”. Per tant, un dels objectius primordials és poder gaudir de “bona” salut.

12

La salut s’ha convertit en una obsessió i en la salut dels fills és més evident encara. Ningú desitja tenir un fill malalt o discapacitat i per tal de complir aquest desig, alguns han arribat a l’extrem de destruir el propi fill “defectuós” per tal d’evitar aquesta circumstància. L’eugenèsia, la selecció dels individus més sans i forts, és una realitat present a la nostra societat, i cada cop en més aspectes. En primer lloc, abordarem breument alguns conceptes de genètica (base de l’eugenèsia), a continuació s’exposaran alguns exemples de pràctiques eugenèsiques i acabarem amb unes reflexions ètiques.


qüestions d’actualitat

La genètica, les regles del joc Gregor Mendel (1822-1884), a partir del experiments amb pèsols, va descriure les lleis de l’herència, conegudes actualment amb el nom de lleis mendelianes. Aquestes regles explicaven parcialment com es transmetia la informació de pares a fills. Tanmateix, no va ser fins els descobriments de Watson i Crick (Premis Nobel de Medicina 1962) que no es va conèixer amb detall l’estructura que contenia aquesta informació: l’ADN. Finalment, l’any 1990 s’inicià el projecte Genoma Humà, un esforç internacional per tal de conèixer a fons la dotació genètica de l’ésser humà. S’han rastrejat ja les 3 mil milions de parelles de bases de l’ADN i ara es busquen els gens continguts en la immensitat del genoma humà. Els gens són “les paraules” que aporten sentit al gran llibre que és el genoma humà. El conjunt d’aquests gens constitueix el genotip d’una persona, és a dir, el com diuen els gens que ha de ser un individu determinat. No cal oblidar

que la informació genètica és important, però no és l’únic factor que condiciona com som. L’entorn també és fonamental. El terme fenotip s’empra per referir-se al que realment es manifesta del subjecte. Posem un exemple, els gens poden regular l’alçada que tindrem, tanmateix l’alimentació és important perquè puguem créixer. Podem tenir un genotip de 180 cm, però per una mala nutrició quedar-nos en 170 cm (que seria el fenotip). Finalment, parlem del concepte de penetrància per referir-nos a aquella informació que arriba a manifestar-se en el fenotip. Per exemple, el gen BRAC1 s’associa a càncer de mama hereditari en dones, però amb una penetrància del 85%, és a dir, només 85 de cada 100 dones amb aquest gen mutat tindran càncer de mama al llarg de la seva vida.

L’eugenèsia, passat i present L’eugenèsia és la millora de la raça o espècie. En el cas de les espècies animals, com deia Darwin, existeix la llei de la selecció natural: només els individus més sans, forts i adaptats

La salut s’ha convertit en una obsessió, per tal de complir aquest desig, alguns han arribat a l’extrem de destruir el propi fill.

a l’entorn sobreviuen. Tanmateix, en l’ésser humà no es compleix aquesta llei, ja que l’home és l’únic ésser viu que no s’adapta a l’entorn, sinó que adapta l’entorn a les seves condicions (de vegades d’una manera tan agressiva que pot arribar a malmetre l’ecosistema). Aquest fet ha propiciat que al llarg de la història alguns hagin estat partidaris d’aplicar una “selecció natural” artificial (o una llei del més fort) en l’espècie humana per tal de millorar la raça o espècie i eliminar els febles, discapacitats o malalts. Algun exemple històric és el dels espartans de l’antigor, que mataven els fills deformes o febles, i, més recentement, Hitler, en el seu afany per una raça superior, no va dubtar d’esterilitzar els deficients psíquics per tal d’evitar que els seus “gens defectuosos” no es perpetuessin entre els alemanys. Assistim actualment a un nou rebrotar d’actituds eugenèsiques. Així, en el nostre país es selecciona els embrions en funció de la seva càrrega genètica i també està despenalitzat destruir el fetus si és portador d’alguna malaltia o defecte. Es disfressa aquesta actitud com un acte de caritat, per tal d’evitar a un hipotètic fill el passar per una vida penosa a causa d’una malaltia o discapacitat. S’estima que el 90% dels fetus amb trisomia 21 (Sd. De Down) són eliminats abans del part en el nostre país. Cada cop és més ampli el ventall de malalties que poden motivar ser eliminat abans de 13


el butlletó néixer. A França, s’està discutint si tenir una predisposició genètica al càncer hereditari pot motivar la selecció embrionària, destruint, per tant, els embrions amb el gen mutat. Tanmateix, tenir el gen mutat no és sinònim de patir la malaltia, només un percentatge d’ells la tindran (concepte de penetrància), sense que encara coneguem exactament quins seran a priori. Per tant, alguns innocents seran destruïts per un hipotètic risc genètic. A més a més, aquesta “selecció” no garanteix que els fills que neixin sense la mutació no pateixin un càncer espontani que, per cert, segueix essent el percentatge més important de càncer. El càncer s’afegeix a una llarga llista de malalties amb predisposició genètica. Les clíniques de reproducció assistida ofereixen als seus clients la

El terme fenotip s’empra per referir-se al que realment es manifesta del subjecte. està vigent el Codi d’Oviedo, que explícitament diu que no es podrà discriminar ningú pel seu genoma. Finalment, com ja apunten alguns autors, si s’accepta com correcte seleccionar els embrions/fetus per evitar una malaltia, o el risc de patir una malaltia, llavors també ha de ser correcte seleccionar per tal de propiciar un perfil genètic millor per al suposat bé del fill. Pot ser interessant en aquest punt la pel·lícula GATACA, on es recrea un món futur de ciència ficció que potser aviat sigui una realitat tal i com se succeixen els esdeveniments.

Una valoració ètica final

possibilitat de seleccionar els embrions per evitar la transmissió del gen defectuós als descedents. En realitat, el mètode consisteix a fer un diagnòstic genètic a tots els embrions, implantar els que no tenen la mutació i destruir els que la tenen. No deixa de ser curiós que aquesta pràctica sigui legal a Espanya, quan 14

Per finalitzar, és necessària una valoració ètica d’aquest nou rebrotar eugenèsic mitjançant el diagnòstic prenatal i l’avortament. Poden ser adequades

S’estima que el 90% dels fetus amb trisomia 21 (Sd. De Down) són eliminats abans del part en el nostre país.

per aquest objectiu les reflexions d’Elio Sgreccia, un dels màxims experts mundials en bioètica, expressades en el seu Manual de Bioética (pàg. 230): “Qualsevol intervenció que comporti la supressió de l’individualitat física d’un subjecte humà, malgrat que es busqui indirectament per obtenir un benefici per als altres, representa una ofensa al valor fonamental de la persona humana, perquè priva al subjecte humà del valor fonamental sobre el qual es basen tots els altres, el valor de la vida corporal. Tampoc es pot posar al davant el concepte de qualitat de vida al de la vida mateixa, essent la qualitat un atribut complementari de la vida”.

I, més endavant, conclou: “Totes les Cartes internacionals que es refereixen al reconeixement dels drets dels discapacitats afirmen la plena dignitat del subjecte humà portador d’alguna discapacitat en comparació amb els sans i, en tot cas, estableix, a més a més, la necessitat de socórrer majorment al que és menys autònom en la seva pròpia vida física. La selecció dels fetus representa una orientació i la pràctica d’un domini tan gran dels sans sobre els que no ho estan, que revesteix la gravetat del racisme, malgrat que estigui inspirada en l’hedonisme” (pàg. 271). n


l’entrevista

L’ENTREVISTA

Frederic Gómez Pardo Tota la vida a Bell-lloc ÀLEX HERNÁNDEZ Hi ha persones per a les quals la paraula “jubilació” només significa un simple canvi administratiu de la situació professional, perquè no deixen el munt d’activitats que sempre han fet. En Frederic n’és una d’elles. Vaig arribar a Bell-lloc l’octubre de 1968 acababa la carrera d’enginyer agrònom. M’havia proposat no dedicar-me a la educació, però per a guanyar algun caleró, a l’estiu anava a donar classes a una escola de capatassos agrícoles a Còrdova, fou llavors quan vaig agafar afició al tema i em van oferir la possibilitat de venir a muntar uns ensenyaments de formació professional agrària i

vaig venir, més que res, per conèixer Bell-lloc. El doctor Ribot em va veure una mica grassonet i va dir “aquest l’hem de convèncer per la boca” i em va portar a dinar a un bon restaurant i em va donar un bon vi... i, des de llavors, porto 38 anys treballant a Bell-lloc. Com era Bell-lloc l’any 1968? Què ha canviat des d’aquells

Un dels valors més importants de Belllloc és l’ambient de professors.

temps? Què segueix com els primers anys? Doncs era pràcticament una finca agrícola, molt separada de Girona, una masia vella i pocs edificis més. Posteriorment, lògicament, la cosa va anar canviant, han canviat els edificis, ha canviat l’organització, han canviat els plans d’estudis, però hi ha una cosa que no ha canviat: l’esperit de Belllloc, aquest projecte educatiu d’educar en la llibertat formant persones en el sentit integral del que significa persona, és a dir, formació humana, intel·lectual, espiritual, etc. I hi ha una altra cosa que per mi és un dels valors més importants de Belllloc, l’ambient de professors. I 15


el butlletó això, gràcies a Déu, no ha canviat en absolut. Hi ha un gran ambient de professors en autèntica amistat, en autèntic companyerisme, sense grupets. Amb tants anys deus haver fet tots els papers de l’auca. Pots recordar els principals? Mira, primer vaig fer de director adjunt, que així era com es deia. Vaig estar a la Junta de Govern durant molts anys, vaig ser Director Tècnic de la Formació Professional. Vaig ser, també Cap d’Estudis, vaig ser Cap de Secció del BUP, vaig fer també de professor encarregat de curs i he estat al Consell d’Administració. Però, saps, de tots aquestes encàrrecs, del que me’n sento més satisfet i més realitzat, és d’haver estat preceptor. El moment més feliç? Mira, moments feliços n’he tingut molts, molts, molts, molts. Que recordi ara, mmh..., te’n citaré només dos. Un, per allò que té de recent, i és que quan vaig fer 60 anys, val a dir que la primera promoció de la formació professional agrària li tinc un afecte especial, entre d’altra coses perquè sóc padrí de boda de molts d’ells. Doncs, quan vaig fer els 60 anys, poc just abans, un d’ells em va telefonar que tenia problemes de tipus familiars i que volia que anés a casa seva per parlar amb ell i la dona per veure si arreglàvem les coses. Quan vaig arribar allà, hi havia tots els llums apagats, em va rebre el matrimoni allà, amb cara així encongida però, quan vaig entrar a dintre, es van encendre

16

tots els llums i hi havia els de la primera promoció, amb les seves dones, van començar a cantar el happy birthday, vam fer un sopar de ca l’ample i, mira, encara m’emociono ara, i bé, és una cosa que em va arribar al cor No és per a menys I l’altra va ser quan va venir aquí sant Josepmaria Escrivà. Vaig tenir l’oportunitat de fer-li algunes preguntes i una d’elles, que val a dir que no va ser mèrit meu, sinó que va ser Don Àlvaro del Portillo, el seu successor, qui em va dir que li fes alguna pregunta sobre la Eucaristia, quan la vaig fer, la mirada d’estima que em va dedicar dient: “vas bien hijo mío, vas bien” em va emocionar molt i no l’he oblidat mai.

La que me’n sento més satisfet i més realitzat, és d’haver estat preceptor.

I el moment més crític, difícil o problemàtic. Sí, te’n diré un. Va ser un d’els últims anys de donar classe, a tercer d’ESO. Un dia vaig comprovar que no era capaç de dominar la classe, que em faltava autoritat, i em vaig adonar en aquell moment que m’havia fet gran i que era millor retirar-se, perquè quan un professor perd l’autoritat i no es veu amb capacitat per dominar els alumnes, és millor que canviï de professió. Va ser un moment una mica crític. El més dolorós? Vaig viure un moment dolorós els primers anys. Tenia un alumne que feia 8è de EGB, es deia Jesús Turbau, de Massanes. Es va matar en un accident, anava en moto, i el va atropellar un camió. Vaig anar a Santa Coloma al dipòsit on era, i és una cosa que em va impressionar tant, aquell alumne, que a més era un alumne molt trempat, molt trempat, molt trempat. Fins i tot tinc la seva foto, que em va donar la seva família, durant molts anys


l’entrevista l’he tingut al meu despatx. Va ser un moment especialment dolorós i crític. I és que em penso que això és important també en l’educació: hem d’estimar els alumnes i si el professor no estima els alumnes, malament rai.

Hem d’estimar els alumnes i si el professor no estima els alumnes, malament rai.

Es pot dir que Bell-lloc ha influït a millorar la societat gironina? No és pretensiós afirmar això? Bé, mira, jo puc dir allò que més conec: la formació professional agrària. Ha disminuït molt, molt, el percentatge de població activa agrària. Molta gent ha plegat de fer de pagès. Doncs, la majora de la gent relativament jove que continua és la que ha passat per Belllloc. I els que tenen les explotacions mes capdavanteres de la província en aquests moments són tots antics alumnes de Belllloc. A més, molts d’ells han assolit càrrecs de responsabilitat de tipus social com a secretari general de sindicats agraris, com a alcaldes o regidors d’ajuntaments. Vull dir que no solament tenen una preparació tècnica sinó que, a més a més tenen un sentit de responsabilitat social, suposo que igual que els de Batxillerat.

tablement compensa sobradament dedicar-se a l’educació i que és quelcom que val autènticament la pena. El màxim a què ha d’aspirar una persona és a ser feliç a la vida, i jo només haig de donar gràcies a Déu perquè m’he sentit molt realitzat a Bell-lloc i realment m’ha fet feliç. De les moltes “anècdotes” que has viscut, quina t’agrada més recordar Mira, te’n contaré tres i tu després selecciones la que vulguis. Donava classe de religió a Primària i en una reunió de pares, vénen uns pares i diuen: – Vostè es el senyor Frederic? – Sí

– És vostè el professor de religió? – Sí – Miri, som els pares de fulanito i dic... – Sí, sí, molt bon nano, molt bon nano, – Miri, li voldríem contar una anècdota. Miri, diumenge passat, com cada diumenge, li vam donar la setmanada i quan va arribar l’hora del dinar, li pregunto: – Has gastat molt de la setmanada? – Això és cosa meva! – Com que “és cosa meva”? – Sí, si tu m’ho dones, jo m’ho administro! – Bueno, però com que sóc jo el que t’ho dono, tinc dret de saber si ho has administrat bé o malament. – Ho he administrat bé! – Però, en què t’ho has gastat o quan t’has gastat? I diu: – Tot! – Veus, ja ho deia jo, ets un derrotxador, un malgastador, pam, pam, pam. I el nen allà aguantant estoicament i diu:

El “somieu i fareu curt” que deia sant Josepmaria es pot aplicar a la teva vida professional? En què? Crec que sí. Jo el que sí et puc dir és que m’he sentit plenament realitzat i plenament feliç, malgrat els problemes, malgrat les contradiccions, malgrat els maldecaps, malgrat els moments crítics o dolorosos. El que sí et puc dir és que veri17


el butlletó – I per què no? Si et dono permís – Doncs perquè el sr. Frederic ens va dir que donar diners per les missions és important però és més important resar i oferir sacrificis que donar diners, així que oferiré aquest sacrifici per les missions.

– Papa, crec que t’equivoques. – Per què? – Perquè a classe, el sr. Frederic ens va parlar aquesta setmana del Dòmund i, llavors, aquest matí ho he donat tot a missa, per al Dòmund. I jo em vaig quedar tot parat, sense reaccionar. I li vaig dir: – Mira m’acabes de donar una lliçó, t’haig de demanar perdó. Ja saps que a mi no m’agrada que beguis vi, però com que avui m’has demostrat que ets un home, et serviré dos ditets de vi. I el meu fill mira el vi, em mira a mi i diu: - Papa, moltes gràcies però no beuré vi 18

Molt bonica! I la segona? Vaig convidar un preceptuat de COU a fer una romeria. Jo trec el meu rosari, com que ell no en portava li dic: – Que no tens rosari? I diu, – No. Mossèn Marqués, que era el Directos Espiritual de l’escola, havia fet uns rosaris de plàstic que valien 5 duros i dic, va, va, va, va li vaig donar un paquet de 5 duros. I quan acabem de resar el rosari i de fer la romeria, intenta tornar-me el rosari i dic: – No, no, ja te’l pots quedar. – Per què me’l puc quedar? – Perquè és l’últim any que estàs a Bell-lloc, així tindràs un record meu i, quan resis, te’n recordis del col·legi. Quan va acabar COU i va fer la Selectivitat, em telefonà un dia i em digué que tenia xicota, la que actualment és la seva dona, i em volien invitar a sopar. Vàrem anar a sopar i, a l’hora dels postres treu una

Tinc de donar gràcies a Déu perquè m’he sentit molt realitzat en Bell-lloc i realment ma fet feliç.

capseta, embolicada amb un paper de regal molt maco, i diu: – Això és un regal per a tu de la Montse i meu. – Ja saps –li dic- que no es poden acceptar regals d’alumnes. – Jo ja no sóc alumne, sóc antic alumne. En definitiva, al final em van fer obrir la capseta i hi havia un rosari de plata, preciós, i li dic, – Què és això!? – Com que és l’últim any que estic a Bell-lloc perquè tinguis un record de la Montse i meu i perquè quan el resis te’n recordis de nosaltres . I afegeix, sorneguer – I, sobretot, perquè aprenguis que quan es fa un regal, es fa un regal com Déu mana i no un rosari de 5 duros. No sé amb quina quedarme... I l’última. Va ser no fa gaire temps, en una sessió de pla de formació en tercer de ESO. El tema era sobre Bell-lloc, i un dels nanos pregunta: – Escolti!, i per què aquí no hi ha nenes? – Home! perquè quan va començar Bell-lloc quasi tots els col·legis no eren mixtos, sinó que eren o de nois o de noies, i, sobretot, per ser un centre de formació professional, tots els batxillerats laborals de modalitat agrícola i ramadera eren de nois. Va ser més tard que es va anar imposant-se el sistema mixt. Però, els pares de Bell-lloc van considerar que era millor continuar conforme estaven. – Vostè què considera que és millor, un col·legi mixt o un


l’entrevista col·legi d’educació diferenciada? – Jo el que sóc partidari és que existeixin tots i que cadascú pugui escollir el sistema que més li agradi. – Ostres, com ens han fomut! – Home, per què? – Oh! perquè es molt frustrant que aquí no hi hagi noies!!! Mira quina casualitat: fa 25 anys, el teu pare, que era preceptuat meu, també em va dir el mateix, que era molt frustrant que només hi hagués nois. I podent haver-te portat a un altre col·legi t’ha portat a tu aquí. Per tant, no deu ser tan frustrant.

Em quedo amb les tres! Abans has comentat que d’allò que et sents més realitzat és d’haver estat preceptor Per a mi, és el més important que hi ha a Bell-lloc. Hi va haver una època que vaig ser també coordinador de preceptuació i m’entrevistava amb tots els preceptors, tres cops l’any, aquella època vaig veure com valorava la gent la preceptuació. Podria contar moltíssimes anècdotes de l’eficàcia que té la preceptuació. Només te’n contaré una, que no és personal Escolto: En una convivència de consells de curs, on es feia una anàlisi

de totes les coses que afecten el dia a dia del curs, també la preceptuació, un dels nois que va intervenir, va dir que per a ell la preceptuació havia estat molt important. I el que dirigia la sessió li va preguntar, per què? I va contestar: – Perquè el preceptor m’ha ajudat a pensar per mi mateix. Vaig pensar que era una bona definició de la tasca del preceptor. L’entrevista s’ha convertit en una tertúlia de records i anècdotes, però el paper té un límit. Moltes gràcies per haver-nos dedicat tanta estona! n

19


el butlletó

DE LLUNY

Entrevista a en Pere Valls De Blanes a Las Vegas JAUME ARXER FÀBREGA En Pere va començar a Bell-lloc, a 1r d’EGB, el curs 1980/1981. Estigué estudiant a l’escola fins a 2n de BUP, l’any 1989/90. Aquest blanenc treballa actualment de mestre a l’aula d’Educació Especial en una escola de Las Vegas, als Estats Units, amb nens de 5 i 6 anys. Aprofitant que va venir per les festes de Nadal, va passar per Bell-lloc. Va estar dinant, acompanyat del seu germà Salvador i el seu cosí Quim, amb antics professosrs com en Jesús Batlle, Ramon Bosch, Frederic Gómez Pardo i Joan

Què hi fas als Estats Units? Jo portava 7 anys treballant en una escola d’Educació Especial de Barcelona. Un dia, llegint un diari, em vaig assabentar que el Ministeri d’Educación i Ciencia, convocava anualment unes places per anar als USA a fer de mestre d’espanyol. No m´ho vaig pensar dues vegades i primer no vaig passar les proves, però al cap d’un any em vaig tornar a presentar i les

Benítez. Com ell mateix assegura, encara recorda que la seva classe de primer es trobava a on hi ha l’actual biblioteca, i els seus professors encarregats de curs eren el senyor Batlle i el senyor Bosch.

20

Imagina’t un català ensenyant a llegir a un americà en anglès.


de lluny vaig passar. Has de portar un nivell bastant bo d’anglès. Per què hi vas anar? El motiu principal pel qual vaig marxar va ser perquè vaig veure que era una oportunitat d’or per a mi, tant per aportar els meus coneixements adquirits aquí com també per aprendre noves metodologies a l´hora d’estar en una aula, millorar l´idioma... Quines dificultats t’has trobat allà? La primera i més gran va ser la barrera de l´idioma. Des del ministeri ens van dir que anàvem allí a ensenyar espanyol, però quan vàrem arribar al districte escolar de Las Vegas ens van dir que ho sentien molt però que no hi havia mestres i que havíem de ser tutors d’aula, és a dir TOT en anglès. Imagina´t un català ensenyant a llegir a un americà en anglès,... matemàtiques en anglès, ciències. Al principi va ser duríssim, estava més de 10 hores a l´escola, però a la vegada em va enriquir culturalment i crec que l´esforç realitzat va valer la pena. T’hi has adaptat bé? T’enyoraves, al principi? L’adaptació és dura ja que no coneixes ningú, tot i que som uns 40 espanyols, tots vinguts de diferents punts de la geografia espanyola. Però, poc a poc, amb aquests espanyols hem anat formant una segona família. També molts companys de feina van veure el dur que era tot per mi i es van abocar perquè em sentís bé. La família i els amics es troben molt a faltar al principi, però poc a

poc, a mida que anava coneixent nous amics allò ja passava a un paper secundari. També, el que es troba a faltar és la cuina catalana. No hi ha res que ho pugui suplir una bona botifarra amb seques o un pa amb tomàquet amb pernil. Quants anys portes allà? Aquest és el meu segon any com a mestre a Las Vegas, potser serà l´últim. Crec que l´experiència està més que bé amb dos anys. El que passa és que tornar a Catalunya a l´estiu i buscar feina com a mestre (haig de dir que m´han trucat d’algunes escoles. El fet d’haver estat als USA enriqueix el meu currículum) no és fàcil. Qui sap, potser amb el temps puc acabar tornant a Bell-lloc. (rialles)

Em quedo amb les bones. Vaig conèixer molts amics de diferents punts de la província i el que més em va sobtar quan vaig marxar a un institut públic, fou que em vaig adonar que a Bell-lloc no ets un número sinó una persona a qui tothom coneix. La funció del preceptor també era una cosa que m´agradava molt ja que realment haig de reconèixer que tots els que vaig tenir em van guiar cap al bon camí (ja veieu on sóc), tot i que de petit podia pensar: “Ostres! Aquest preceptor, vol que estudiï massa... Vaig tenir el Sr.

Quins records guardes de Bell-lloc? En general, bons. Tot i que en 10 anys que hi vaig passar et passen coses bones i dolentes. 21


el butlletó Armengol, Sr. Barnils i Sr. Frederic dels quals guardo un bon record, de tots tres. Els podies dir el que pensaves encara que sabies que t’equivocaves. Vas trobar molt canviat el col·legi quan vas venir a dinar? Vaig tenir l´oportunitat de poder visitar les instal·lacions de Bell-lloc abans de començar les vacances de Nadal. Haig de reconèixer que el que més em va impactar va ser el tracte tan humà que vaig rebre. Feia 15 anys que no anava a Bell-lloc i en vaig sortir molt content. Vaig estar dinant amb els meus antics mestres i, posteriorment, fent el cafè se n’hi van afegir d’altres i vam estar recordant velles històries. La veritat és que vaig gaudir molt de la seva companyia. També em vaig trobar amb antics companys de curs que ara són mestres, com en Joan Pòrtulas, que també viu a Blanes. Fent el cafè, em va fer moltíssima gràcia trobar-me el sr. Cebrià (quan jo feia sisè ell estava de mestre de pràctiques a la classe amb el Sr. Aritzkun), el Sr. Negre, Sr. Quintana, Sr. Boada i, finalment, el sr. Montoliu, que el recordo perquè és un gran culé i jo sóc de l’Espanyol i no era gaire del seu agrat per aquest fet (és broma). Em solia tocar bastant la moral per això, però és una bellíssima persona. Quan vaig marxar de Bell-lloc tot just estaven començant a fer el pavelló i no hi havia el CEI... Pel que fa la resta, més o menys encara hi ha el mateix, 22

El que més em va impactar va ser el tracte tan humà que vaig rebre després de 15 anys. bé, les aules estan canviades i molts professors que jo vaig tenir ja s’han jubilat. Quines diferències trobes entre EE.UU i Catalunya? El que més m´ha sobtat és la facilitat amb què un pare et denuncia per qualsevol problema petit, que es podria solucionar amb una reunió amb ell... Això, a Catalunya, no passa. També he vist que aquí hi ha molts més problemes de comportament: he vist tirotejos al costat de l´escola 2 vegades, hem tingut amenaça de bomba química i han desallotjat l´escola, he fet entrevistes amb pares amb un policia al costat ja que el pare estava a la presó...

Pel que fa a l’educació, als Estats Units es dóna molta importància a la lectura, l’escriptura i les matemàtiques, per aquest ordre. Tenen un nivell de matemàtiques a primària molt més baix que el nostre. Recomanes l’experiència de marxar de casa? Sí. Et fa madurar molt com a persona, t´ajuda a veure fins on realment ets capaç de ser independent i t’espavila de debó... La vida ens brinda petites casualitats que ens alegren la vida. Resulta que en Pere és molt amic del fill del restaurant Can Ton, de Blanes, al costat de la Palomera. Jo, després de saber això, li vaig dir que hi solia anar algunes vegades amb la meva família. En Pere em digué que potser alguna vegada m’havia servit la taula i tot. Com que ara mantenim el contacte, hem quedat de veure’ns aquest estiu. Si el món és petit com un mocador... Ah, i moltes gràcies. n


de prop

DE PROP

Entrevista a Àlex Portavella JAUME ARXER FÀBREGA Acabo de fer 41 anys. Vaig començar a Bell-lloc l`any 1972 amb 7 anys a 3r de Primària. Vaig estudiar empresarials i turisme entre les facultats de Barcelona i Girona. Treballo al món de l’hosteleria. Amb la Mariona, la meva esposa, tenim 3 fills: la Clàudia (3r d’ESO), la Mireia (1r d’ESO) i l’Àlex (4t de Primària). Records de l’escola? Molts! Però, sobretot, que vaig passar uns anys molts divertits i bons a Bell-lloc.

Fa 35 anys venir a Bell-lloc des de Lloret ... Havia d’agafar l’autocar, que fa anys era menys habitual que ara desplaçar-se per anar a escola. Però, de seguida t’hi acostumaves. A més, en ocasions de nevada, ens feien tornar a corre-cuita per si no podíem pujar el túnel de Lloret. Tinc grat record quan, alguna vegada ens despistàvem amb alguns companys de classe a les 17:00 i havíem d’empaitar el bus pel pont i el carrer València. Ja portàveu uniforme Sí, van ser els inicis de l’uniforme: consistia en un xandall verd

i les famoses xiruques: tot era fang i camps. Alguns professors teus ho són del teu fill? Penso que aquesta és una de les grans qualitats de Bell-lloc: la gran estabilitat del professorat. Efectivament, em fa molta il.lusió recordar aventures amb alguns d’ells. Però, també em vénen al cap d’altres que ja no hi són: la bonhomia d’en Manel Llinàs; les matemàtiques amb l’Emili Rigau, en Ramon Moncunill i el seu bon posat, l’anglès amb en Jordi Hors; el llatí amb en Lluís Inclán, les classes de llengua catalana

amb en Josep Clara, amb els seus clàssics i esperats avisos; en Ramon Cortada, el director del col·legi i preceptor meu, en Josep Maria Barnils, entre molts altres. I fora de classe? Els millors moments! Les estades a Rocacorba eren convivències molt divertides, feiem campionats de futbol, gimcames amb proves a superar, escoltàvem històries de por a la nit. Després de sopar, feiem jocs de nit amb llanterna i, als matins, ens despertàvem morts de por amb les cares pintades amb la z del zorro, que havia 23


el butlletó passat per dins les cabanes a la nit… Això ha canviat amb els anys… També recordo les excursions a les pomeres, la pesca al riu Güell, les visites als alumnes d’Agràries... són molts records divertits. En definitiva, Bell-lloc m’ha fet guanyar molt bons amics i m’ha impregnat de grans valors, molt útils per a la vida mateixa, que també vull pel meu fill Àlex. Quins valors? Jo el que vull és que el meu fill sigui feliç. La resta, la preparació acadèmica, el seu futur... ha d’estar supeditat a aquest objectiu, perquè qui no es feliç és un fracassat, per més que hagi triomfat. Per això, em semblen cabdals els valors que Bell-lloc transmet: l’alegria, la solidaritat, l’esperit de servei, l’esforç i la constància... I tot això, tenint clar que som fills de Déu i de la seva Mare. Però no és només això. Belllloc, al meu entendre, transmet un sentiment de catalanis-

24

me, d’estimar la teva terra gironina, de fomentar l’amistat, valors d’aquí, autenticitat, gent oberta i senzilla, gens complicada, d’anar per feina quan toca,etc. O sigui, que ho tenies clar que el teu fill aniria a Bell-lloc? Com quasi tothom, quan acabes el col·legi vols estar un temps sense trepitjar-lo perquè la vida et porta cap a altres indrets. Ara bé, amb els anys, la decisió de portar els fills a l’escola es confirma. Llavors és quan et retornen tots els bons moments viscuts, la il.lusió de donar la mateixa formació al teu fill. Cada any que passa estic més content d’haver-hi estudiat i de portar-hi l’Àlex. També comentaves que havies fet bons amics En l’etapa universitària de Barcelona, vaig coincidir amb 6-7 amics de la promoció del 64 (jo sóc del 65) com en Jaume Sanabras, Enric Paredes, Xavi Pagès, Carlos Vidal, Cesc Massa, Narcís Xargayó, Quim Fàbrega, etc.

Algú em deixaré. Jo era el peque, el nen del 65. Varen ser uns anys formidables, amb alguns d’ells ens seguim veient, sobretot en aventures europees futbolístiques blaugranes (sóc un tifossi pericu rodejat de molts amics culés). Amb altres companys d’estudis ens hem retrobat en el futbol 7, com en Jordi Vila àlies Franz, en Quim Arpí àlies Karpín, i altres de més joves. També, durant uns anys, vaig jugar amb els veterans de Belllloc. Amb professors actuals de l’escola com en Jesús Batlle i en Jordi Cebrià (quines bicicletes!). També d’altres els he anat veient a les Fires de Bell-lloc. Curiosament, segueixo fent-me més amb la promoció del 64 i del 66 que amb la meva. En sortir de Bell-lloc ja et vas incorpoprar a l’empresa familiar? Recomano de totes totes, marxar més d’una vegada a l’estranger tant a estudiar com a treballar si cal, i més en els temps actuals que tot Europa és una. Pels que vulguin seguir el negoci dels pares, recomano imprescindible el treballar uns anys fora de casa abans de començar-hi i que siguin els de casa que et vinguin a buscar i no a l’inrevés. Després d’acabar la carrera d’empresarials i turisme, me’n vaig anar a Anglaterra i Alemanya en 2 etapes diferents. volia seguir en el negoci de l’hosteleria com els meus avis i pares i calia millorar els idiomes. En tornar, vaig iniciar la meva etapa professional a Rosamar Hotels. n


per feina

PER FEINA

Can Bes de Salitja i la família Viñolas Puig JESÚS DOMINGO MARTÍNEZ

Fa trenta anys que l’Enric i la Montserrat, per cert que enguany han celebrat les noces d’or matrimonials, van portar en Joan a Bell-lloc. Era l’hereu de Can Bes i amb 14 anys acabats de fer, va decidir seguir al mas la tasca del seu pare. Can Bes de Salitja és un mas amb solera, hi ha dades que situen els seus orígens a l’any 1582, encara que la família Viñolas en són els propietaris des de fa quatre generacions. Quan en Joan va decidir continuar a Can Bes era l’any 1975. Casa seva era una explotació agrària tradicional de la zona, durant anys, com a moltes altres de les cases dels voltants, no faltaven cap dissabte al mercat de Girona. Tot i que geogràficament Salitja pertanyi a la comarca de la Selva, les relacions comercials les han tingut, preferentment, amb Girona.

Fins a les hores, a Can Bes hi havia hagut tot tipus de bestiar: gallines, conills, porcs, tres o quatre vaques... També tenien els camps i horta. Cada dissabte es carregava la carreta per vendre els productes al mercat de Girona. Sempre havien tingut almenys dos treballadors. Era casa de pagès de tipus mitjà, sempre equilibrada. Era una típica explotació agrícola gironina. L’Enric, ja cap al 1960, assessorat pel veterinari de Vilobí d’Onyar, el Sr. Vila, va ser dels pioners a aplicar les noves tècniques ramaderes. Quan vaig estar per primera vegada a

Can Bes de Salitja és un mas amb solera, hi ha dades que situen els seus orígens a l’any 1582.

Can Bes en qualitat de preceptor d’en Joan, que s’havia matriculat a 1r curs de Formació Professional Agrària a Bell-lloc del Pla, hi havia 14 vaques de llet. La meva sorpresa va ser no trobar-me cap toro i que tampoc es portessin les vaques a parada pública. Feia deu anys que el sr. Enric Viñolas havia començat a fer la inseminació artificial a totes les vaques. Per tant, com que la tècnica funcionava, el toro era un destorb. En aquest any, van passar de tenir 4 vaques que servien per a tot, llet, carn, fems i, si calia, treball, a 14 només per a la producció de llet. Han passat trenta-tres anys i a Can Bes mai més hi ha hagut cap més toro. Per als que no són del ram potser els costarà d’entendre per què això del toro és tan important però, per als que sabem de què va, és una mostra del ben fer i el saber aplicar correctament les noves 25


el butlletó tècniques, tal vegada sigui aquesta, una de les característiques de Can Bes. L’Aleix, fill d’en Joan i la Núria i antic alumne de Bell-lloc, a la Memòria del Batxillerat Internacional que va cursar a Bell-lloc, va posar de manifest la importància del fet que comentàvem. En aquests moments, a Can Bes de Salitja, exploten 264 vaques reproductores, a més a més d’haver-n’hi 233 braves i vedelles de reposició, el conjunt del qual, fan un total de 497 femelles. Totes procedeixen de les 4 vaques del país, amb què va començar l’Enric a fer la inseminació artificial a Can Bes. “La darrera vedella que hem marcat porta el nº 1.500” diu en Joan, que significa que les 4 primeres han generat 1.500 vaques, moltes d’elles de gran qualitat, tant en produccions com en tipus. Cal dir que mai han comprat cap vaca, ni tan sols embrions, “malgrat les pressions, tampoc hem caigut en aquesta temptació” continua dient en Joan. Com ha estat aquest creixement a Can Bes? pregunto. Lògicament és en Joan qui

respon: “Quan vaig començar a Bell-lloc, teníem 14 vaques. Abans d’acabar, encara essent alumne de 2n grau de Formació Professional, aconsellat pel preceptor i ajudat pel que aleshores era el Servei d’Extensió Agrària, vam fer un projecte per augmentar i poder arribar al que en aquells moments es considerava òptim per a una explotació familiar, 40 vaques en explotació. És així que vam ampliar per a posar un total de 55 animals, i, alhora, vàrem muntar la primera sala de munyir per a 6 vaques en paral·lel i arrobadera en el passadís de la menjadora perquè les vaques estiguessin netes”. No cal parlar de la il·lusió amb què en Joan va plantejar aquesta primera ampliació. Aviat, tot allò va quedar petit, i sis anys després, al 1985, es va fer una sala de munyir nova, en aquest cas en espina de peix, de 12 places amb 6 punts de munyida. La segona gran ampliació es va fer l’any 1995, en què es va ampliar a 100 vaques reproductores més tota la reposició i cria i engreix de

26

tots els animals mascles que naixerien. També es va doblar la sala de munyir amb 12 punts de munyida. La tercera, que no l’última ampliació, quatre anys després, es va fer una granja nova per a 120 vaques adultes, més les que ja hi havia a l’explotació. Això va representar augmentar a 160 vaques productores de llet. Com ja hem esmentat, en aquest moments, a Can Bes hi ha 264 vaques productores i 233 entre braves i vedelles per a reposició, en total 497 quan vam fer la darrera visita, avui, segurament, passen de 500 animals. Senzillament, extraordinari el creixement que, a més, s’ha produït sense sobresalts per entrada de inversions externes o d’animals. Ara s’ha de fer una nova ampliació, tal vegada el fet que l’Enric “júnior”, antic alumnes de Belllloc i estudiant de Cicles Formatius a l’EFA de Quintanes, vulgui continuar, farà possible que a Can Bes, una vegada més, afrontin el creixement amb il·lusió, sense la qual tot això que ara contemplem no hauria estat possible.


per feina Un altre aspecte de Can Bes que cal comentar és el de la quota lletera. Quan es va implantar la quota lletera en incorporar-se l’Estat Espanyol a la Comunitat Econòmica Europea (avui Unió Europea), l’any 1985, els atribuïren 250.000 litres de llet. Dos anys després, com que no eren suficients per a las seva producció, ni cobria les perspectives, compraren 200.000 litres a 35 pessetes/litre, arribant, d’aquesta manera, a 450.000 litres. Contínuament han anat comprant i llogant quota, sempre legal, cap any han venut llet negra, si algun any han produït per sobre de quota han llogat la necessària. “A Can Bes tota la llet és blanca”, diu amb una mica de sornegueria l’Enric. Altres aspectes en els quals en Joan al llarg d’aquests anys ha treballat de valent han estat en la qualitat de la llet i en la cura del medi ambient. Té cobertes totes les exigències del Pla de Gestió de Dejeccions i, en aquests moments, tenen capacitat per a mantenir durant dotze mesos tota la producció de l’empresa, el doble de les exigències posades pel Departament de Medi Natural.

Pel que fa a produccions, tot i que hi ha vaques d’alta producció que passen de 50 litres dia, la mitjana és de 34 litres vaca i dia munyida. La producció per lactació a l’any anterior (2006) havia estat de 10.800 litres per vaca munyida. Pel que fa al tipus, en aquest moment, a Can Bes no hi ha cap vaca excel·lent, encara que n’hi ha hagut tres, i la primera vaca de Girona que ha arribat a aquest grau de perfecció era nascuda a Can Bes de Salitja. “Hereva directa d’una de les quatre vaques amb les quals va començar el pare” diu en Joan. Ara no n’hi ha d’excel·lents però si que n’hi ha moltes de “Molt bones”, esglaó immediatament inferior. També, un dels toros d’Aberikim (Centre Nacional de Inseminació Artificial) és fill de Can Bes, d’una descendent de les quatre primeres. No vull acabar sense fer esment d’una altra activitat de Can Bes. Durant anys, han estat uns grans col·laboradors de Bell-lloc i d’altres escoles, i

considero que han sigut els millors formadors de ramaders, (a Can Bes han tingut alumnes en pràctiques almenys durant 20 anys consecutius), i s’hi s’han format en Pere Ramoneda, en Ramon Galcerà i el seu germà Miquel, en Santi Carbonell, l’Albert Puigdemont... només per esmentar-ne alguns de diverses comarques gironines. En acabar, pregunto a en Joan: T’enpenedeixes que els pares et portessin a Bell-lloc quan tot just tenies 14 anys? La resposta és NO, encara que això m’ha complicat la vida. Certament, fer de ramader, avui en dia és complicat; els preus no acompanyen, les exigències són cada dia majors i manca reconeixement de la societat. No obstant, reconeix que gràcies a això, a la ramaderia i a la seva dedicació, té una gran família, i set fills, que amb la Núria estan tirant endavant, amb un sou no hauria estat possible aconseguir-ho, i reconeix que és dur, que és difícil però, que val la pena. n

Pel que fa a la qualitat de la llet: no fan servir antibiòtics, el nombre de cèl·lules somàtiques estan en 150.000 quan el permès és de 400.000 i en bacteris estan en 15.000 mentre que se’n permeten 100.000. Sens dubte que mantenir uns nivells tan baixos té un cost, “però a Can Bes procurem de fer les coses bé”, em comenta l’Enric avi, el patriarca de Can Bes. 27


el butlletó

IX JORNADA DE LES EMPRESES AGRÀRIES DE LES COMARQUES DE GIRONA

“L’agrobionergia. Un boom mediàtic o el futur de l’agricultura” LLUÍS RUBIÓ Més d’un centenar de professionals del sector agrari van participar, el proppassat 14 de febrer, a la novena Jornada de l’Empresa Agrària organitzada per l’Agrupació d’Antics Alumnes de Bell-Lloc del Pla. En aquesta ocasió la jornada es va centrar en les possibilitats que presenta l’agroenergia per a l’agricultura, per la qual cosa es va comptar amb la participació de diferents experts en la matèria.*

INTERVENCIÓ DE RAMON MESTRES Prèvia presentació de la jornada a càrrec de Miquel Riera, director de Bell-lloc, es va donar pas a la conferència del catedràtic Ramon Mestres

sobre la realitat de les biorefineries. En la seva dissertació, Mestres va afirmar que les noves sensibilitats cap a un nou model energètic més sostenible estan donant lloc al desenvolupament de les biorefineries amb la finalitat d’obtenir biocombus-

tibles a més d’altres subproductes que se’n deriven com ara la glicerina. Després de referir-se als diferents tipus de biorefineries que s’han desenvolupat en funció de la matèria primera per a la seva transformació, va significar que el

* Aquest resum de la jornada va sortir publicat a la revista JOVES AGRICULTORS en el número 143. 28


empresa agrària biodiésel obtingut a partir de la colza i altres olis vegetals és el que presenta un balanç energètic més satisfactori, ja que genera un 93% més d’energia de la que ha estat necessària invertir per a la seva obtenció, mentre que el bioetanol, obtingut a partir del blat de moro, només aporta un excedent del 25%. Tot i l’expansió de les biorefineries, Mestres remarcà que el processos actuals per a l’obtenció d’energia són encara complexos i poc competitius, per la qual cosa cal encara un major desenvolupament d’aquests tipus de tecnologies per obtenir els anomenats biocarburants de segona generació, els quals han de permetre assolir els objectius de la UE i, en definitiva, el desenvolupament d’una nova estratègia energètica que beneficiarà l’agricultor, el medi ambient i la societat en general. INTERVENCIÓ D’ÒSCAR LUMBRERAS Per la seva banda, Òscar Lumbreras, del Grup Acciona, va començar la seva intervenció fent una presentació de les línies de negoci del grup, apuntant que a hores d’ara l’activitat d’Acciona en el camp de les energies alternatives com l’eòlica, la biomassa i la solar suposen un 31,8% dels beneficis del grup, la qual cosa significa que el grup ha apostat per un model energètic sostenible i amb resultats satisfactoris. Després de remarcar que Espanya presenta una de les taxes de dependència del petroli més alta de la UE

(un 80% davant una mitjana del 50%), també és un dels estats amb major capacitat per desenvolupar les energies renovables, encara que, paradoxalment, no s’han desenvolupat en el nivell que ho han fet, per exemple, Alemanya o França. Respecte als biocombustibles, Lumbreras va destacar que Acciona disposa, des de febrer del 2005 a Navarra, de la primera planta operativa a Espanya dissenyada per funcionar amb qualsevol tipus d’oli vegetal com ara el de colza, gira-sol o soja, si bé els millors resultats s’obtenen a partir de la colza.

a l’acord marc entre Acciona i Repsol-YPF per a la construcció i desenvolupament a Espanya de plantes de biodiésel que podran produir més d’un milió de tones anuals, a partir d’olis vegetals de primer ús. Aquest acord suposa una inversió de 300 milions d’euros i és el de major abast signat fins ara en el món en l’àmbit del biodiésel. L’acord permetrà, segons Lumbreras, complir prop de la meitat de l’objectiu d’Espanya en matèria de biocombustibles contemplat en el Pla d’Energies Renovables i xifrat en 2,2 milions de tones per l’any 2010.

Lumbreras remarcà també que la producció actual d’aquesta planta és d’unes 35.000 tones de biodiésel i de 3.185 tones de glicerina, si bé es troba en procés d’expansió fins arribar a una producció de 70.000 tones de biodiésel. En aquest context d’expansió, també es va referir

En referència a la superfície destinada a conreus energètics, significà que, actualment, a la UE es conreen al voltant d’1,2 milions d’ha per aquest fi, mentre que a Espanya aquesta superfície és de poc més de 223.000 ha. Aquestes xifres acrediten un desenvolupament 29


el butlletó

d’aquests tipus de conreus que tindrà continuïtat en els propers anys tenint en compte que per complir l’objectiu d’una quota de mercat del 5,83% en biodiésel faran falta almenys 1,5 milions d’ha. INTERVENCIÓ DE JOAN M. PARETA En la seva exposició, Joan M. Pareta es va referir a un dels projectes endegats al Brasil en conreus energètics i que tindrà una extensió d’unes 180.000 ha de colza i soja destinades a biodiésel, a més d’altres plantes locals que també són objecte d’estudi. Amb l’assessorament de Navafrut, el projecte també contempla la construcció d’una planta extractora en la qual a més d’obtenir l’oli vegetal per a biodiésel, serà capaç d’aprofitar tota la planta i obtenir un subproducte en forma de coca proteïca que pot tenir gran interès en nutrició animal. Aquesta planta situada estratè30

gicament prop de l’Amazones podrà exportar després -via marítima- la seva producció a les biorefineries de la UE. Tot plegat farà, segons Pareta, que Brasil i l’Amèrica del Sud en general es converteixin a curt termini en grans potències de producció d’olis per a biodiésel, que faran difícil competir-hi no només per les grans extensions, sinó també pels recursos naturals com ara l’aigua de què disposen. INTERVENCIÓ DE JOAN SERRA i DE JOSEP TORRA Per la seva banda, Joan Serra, com a responsable de l’àrea de conreus extensius de la Fundació Mas Badia, va centrar la seva intervenció en les potencialitats que presenten els conreus energètics tant per a la producció de bioetanol com de biodiésel, remarcant que ara per ara el conreu de la colza és el més rellevant, també perquè forma part de la rotació amb cereals. En relació a la recerca,

Serra es va referir als assajos que a Catalunya i a la resta de l’Estat s’estan portant a terme en aquests conreus, amb l’objectiu d’afavorir l’agricultor en tècniques i noves varietats que facin competitiva la seva explotació per a aquest fi. Finalment, va intervenir Josep Torra, d’Àmbit Rural, el qual va fer una breu exposició dels estudis desenvolupats per aquesta entitat sobre les potencialitats que presenta la biomassa en comarques de muntanya com ara els Pallars o la Ribagorça, així com de les potencialitats dels conreus herbacis de secà tant per destí energètic com alimentari. Després d’un animat torn d’intervencions per part del públic assistent, el Sr. Josep Guix i Feixas, com a director territorial del DAR, va posar el punt i final a la jornada significant que els conreus energètics suposen de fet una possibilitat més per a l’agricultura amb la qual cosa es reforça el seu caràcter estratègic. n


trobades de promocions

TROBADES DE PROMOCIONS Com ja sabeu, un del objectius que ens vàrem proposar era el de fer trobades de promocions. En aquestes pàgines hi trobareu un recull fotogràfic de les darreres que hem fet.

Bell-lloc 97

El 17 de març es trobaren els que varen acabar COU fa deu anys, després de fer un recorregut per veure les novetats de Bell-lloc, varen fer una costellada.

Després d’anys sense veure´s hi ha moltes coses per explicar.

La tradicional fotografia a les escales del pavelló. 31


el butlletó Bell-lloc 2002

El 14 d’abril la promoció que només feia cinc anys que havia deixat Bell-lloc va voler fer-se la fotografia a la cúpula amb el regal de la seva promoció.

Malgrat aquest pocs anys, sempre es poden veure novetats com la nova font i les pistes de la zona de descans. 32


trobades de promocions Bell-lloc 87

El 12 de maig, els que acabaren Formació Professional Agrària fa vint anys. La il.lusió de trobar-se amb la gent amb qui vas compartir aula, esforços i afanys durant uns anys és més gran quan més temps fa que no l’has vist.

La visita al taller, va fer que molts recordessin les hores i hores que hi havien treballat amb el soldador, la fresa, la fornal... les pràctiques amb el tractor...

Tot el grup davant el vell tractor. 33


el butlletó Bell-lloc 92

El 19 de maig es trobaren els que havien fet COU l’any 92. El record de les coses que havien passat a les classes dels diferents cursos va donar per molt.

Tradicional fotografia de grup davant la Masia. 34

Dinant ens posàrem al corrent de les coses que han passat aquests anys. Com deia un “veig que hem sumat anys però que no hem canviat”.


trobades de promocions Juvenils 82-83 El dia 12 de maig es varen trobar els qui formaven part de l’equip del juvenils. El partidet al pavelló va servir per veure que “qui en sap en sap” malgrat hagin passat 25 anys i s’hagi crescut una mica més.

La baqueta durant el partit.

El dream team quasi al complet.

Bell-lloc 82 FP-I

El dia 2 de juny hi hagué la trobada dels que acabaren Formació Professional Agrària de Primer Grau l’any 82. Després de la visita per diferents racons de Bell-lloc (les aules, el pavelló esportiu, el taller,..) alguns molt canviats després de 25 anys, es feren la fotografia davant la masia. n 35


el butlletó

BELL-LLOC FORA DE BELL-LLOC MIQUEL RIERA

Una escola és més que un conjunt d’edificis i aules i alumnes aprenent unes matèries reglades de les quals s’examinen puntualment per a poder homologar els seus títols. Una escola és molt més que això, és una manera de relacionarse amb l’entorn. Com més relacions teixeis l’escola amb la societat que l’envolta, més s’identifica i s’integra en aquest ambient que li és connatural. A Bell-lloc, des de sempre hem tingut molt clar que l’escola ha nascut per ser de Girona i servir la nostra societat. Fruit d’aquesta voluntat, han nascut moltes iniciatives que amb el temps s’han transformat en tradicions. Algunes, molt conegudes i arrelades són un referent de la societat i cultura gironina, és el cas, per exemple dels cicles de conferències Girona a l’abast i Ciència a l’abast. D’altres, menys conegudes, són un goteig constant al llarg del curs acadèmic que mantenen aquest lligams entre Bell-lloc i la societat que ens envolta. Presentem en aquest article algunes d’aquestes iniciatives.

Campanya contra tabac No es tracta tant d’un premi com d’una campanya de prevenció. De fet, el nom que rep és “Programa de prevenció del consum del tabac entre els joves” i l’organtiza la Fundació Oncolliga de Girona i va adreçat als alumnes de 1r d’ESO dels instituts de tota la província. 36

La campanya consta bàsicament de 3 parts: xerrada introductòria a la mateixa escola; concursos de les àrees de Llengua i Visual i plàstica; i festa de cloenda on es troben els alumnes de totes les escoles que hi han participàt (enguany a l’Auditori) on es

presenten els treballs dels guanyadors i es fan actes relacionats amb la prevenció del tabac. Hi participen tots els alumnes de 1r d’ESO de Bell-lloc i de molts instituts de les comarques gironines


bell-lloc fora de bell-lloc

En Josep Ferrer va ser un dels guanyadors en el premi del disseny del cartell de la campanya antitabac.

El premi és simbòlic. El que guanya se’l tria per estampar les samarretes que es reparteixen. També es premien les millors cartes, que es llegeixen en

públic. Bell-lloc hem guanyat 3 vegades el premi del cartell. La importància de la campanya ve donada per l’objectiu final que no és altre que

mentalitzar la gent jove que el tabac no és un bon company de viatge.

JORDI CEBRIÀ

Tots els nois de 1r ‘ESO amb la samarreta.

37


el butlletó

Bell-lloc apadrina dues escultures Des de fa uns anys, Bell-lloc s’ha adherit al projecte educatiu “Apadrinem Escultures” promogut per l’Associació d’Amics de la UNESCO de Girona. L’objectiu genèric del projecte Apadrinem escultures és fomentar l’apropament al parc escultòric per tal de conèixer-lo, estimar-lo, valorar-lo i conservar-lo. Va néixer el 2001 amb l’objectiu de revaloritzar el patrimoni escultòric gironí i consisteix en l’aproximació del món educatiu i la ciutadania en general a les obres d’art que en principi han d’enriquir el paisatge urbà però que massa sovint són oblidades i menyspreades. «No pretenem fer denúncia, sinó ser positius, donar tocs d’alerta sobre la deixadesa d’aquest patrimoni i donar-lo a conèixer», explica la presidenta del Club, Dolors Reig. L’apadrinament consisteix en una anàlisi de les escultures, les seves característiques, la seva procedència, el seu estat i, també, la presentació de diferents propostes de conservació i difusió a l’Ajuntament. A part d’això, el Departament d’Art de Bell-lloc té com a finalitat treballar en l’expressió tridimensional; treballar el món del volum per tal que els joves alumnes assoleixin una estructura de pensament, una forma de mirar que es perllongui després del període escolar, i 38

capaciti les persones per comprendre i apreciar els valors estètics de l’art i del món que ens envolta. Les dues escultures apadrinades són: • Noia (1978) de l’escultor Jordi Dalmau. Situació: Jardí de la Devesa. Girona. • Els ulls miren al seu entorn, d’Emília Xargay juntament amb un col·lectiu d’artistes. Molt a prop de Bell-lloc al començament de la carretera de Santa Coloma.

JOSÉ ANICETO Professor d’Arts Plàstiques

La classe davant Els ulls miren el seu entorn, en una de les sortides.

Visita del Sr. Jordi Dalmau i Casanovas a Bell-lloc davant una còpia de la “seva” noia i els treballs que havíen fet els alumnes de 1r d’ESO.


bell-lloc fora de bell-lloc

Etimoé Aquest curs 06-07 els alumnes de 1r. de Batxillerat han portat a terme una campanya solidària que, amb el nom d’Etimoé, pretén ajudar una escola bressol a Costa d’Ivori. Tot i que l’escola bressol, que s’anomena igual que el projecte, ja està en marxa, el que pretenen els alumnes és assegurar la continuïtat i el manteniment d’aquest parvulari a tots els efectes, a saber, professorat, mobiliari, aules, cuina, transport, oratori… i és aquesta raó per la qual l’ajut que se’ns demana ha de ser econòmic. Hem de pensar que l’ensenyament, a un país amb un índex de desenvolupament tan baix,

és una tasca molt complexa però, amb l’ajut de les famílies i dels nois del col·legi, podem aconseguir el que es va proposar en un primer moment en Martí Frigola- antic alumnecrear un Bell-lloc a Abidjan. La idea d’Etimoé sorgeix per crear una escola diferent, de nens i nenes però en un entorn agradable, divertit, una escola excel·lent, unes aules lluminoses, estris per treballar de manera adequada, amb una acurada higiene i una correcta alimentació. I aquesta és la raó per la qual es demana ajuda a les famílies. El curs vinent 07–08 es vol iniciar primària i això fa

necessària una sòlida economia. El que es necessita ara és la col·laboració de tothom per consolidar el projecte i aconseguir que aquests petits i petites arribin a ser la primera promoció d’Etimoé que arribi a Batxillerat i, a poder ser, a la facultat. Amb molt d’entusiasme, moltíssimes gràcies a tots i una abraçada

MARTÍ ROCA-ESTEVE RIBAS

Els Jocs Florals Són un certamen literari d’origen medieval però que adaptat al present consisteix en un premi literari tant de prosa com de poesia, en aquest darrer cas en funció de tres temes, la Flor Natural relacionada amb l’amor (aquells que estimem), l’Englantina, relacionada amb la pròpia terra (llengua, història, tradicions, paisatges...) i la Viola

relacionada amb qüestions més ideològiques (valors, actituds o principis en què creiem i que voldríem veure al món o bé al contrari, que no voldríem de cap de les maneres). Es tracta d’un certamen que abraça des de l’Ensenyament Infantil fins a 2n de Batxillerat, és a dir, que hi participen pràc-

ticament tots els alumnes de Bell-lloc. El premi es desenvolupa en dues fases, una d’interna, entre els alumnes de l’escola, el resultat de la qual es coneix la diada de Sant Jordi. Els guanyadors representen Bell-lloc als Jocs Florals i Literaris Escolars de Girona, es falla el resultat a mitjan mes de maig. 39


el butlletó Enguany, s’arriba a la XXVII edició del certamen i fins a

Àlex Pau Josep A. Andreu Jaume Jordi Ignasi

2006 Bell-lloc hi ha obtingut un total de 56 premis en totes les

Hernàndez Corvera de Llobet Orue Blanco Masó Fàbrega Rodríguez-Roda Bayer Alsina Viñas Solans

Endemés, l’any 2006, jo mateix vaig formar part del jurat. Es tracta d’un fet significatiu perquè aquesta és una manera

4t ESO 1r batxillerat 2n batxillerat 1r batxillerat 3r ESO 2n batxillerat 2n ESO

més de donar a conèixer l’escola a la ciutat de Girona ja que, al cap i a la fi, es tracta d’un certamen amb participació de

Lliurament de premis del Jocs Florals, conferència a càrrec del sr. Josep Valls sobre Josep Pla.

categories, destacant, en els darrers anys:

2003 2003 2004 2004 2004 2005 2006

Englantina Viola Englantina Viola Englantina Viola Flor Natural

bona part dels centres escolars gironins.

FÈLIX BRUGUERA

Enguany en diferents actes es va celebrar el centenari de l’IEC.

Guanyadors d’aquest any en els Jocs Florals del Cicle Superior de Primària.

40


bell-lloc fora de bell-lloc

Més enllà de les aules La nostra bellugadissa i dinàmica societat del segle XXI,coneguda com la societat de la informació i del coneixement, escampa, de forma constant, llavors culturals que s’espargeixen arreu de tots els components que la configuren. Els centres educatius, les escoles, no en són cap excepció i l’alumnat que s’asseu dins les classes, a banda de rebre continguts acadèmics primaris, lliçons actitudinals i aspectes formatius de diferent mena, a vegades, tafaneja vers les activitats que es realitzen més enllà de les aules. Els premis narratius i artístics, per citar alguna d’aquestes

llavors que la societat dissemina,en són un clar exemple. Els professionals de l’ensenyament, que lluiten, diada darrera diada, amb els vailets no són mestres sinó que es fan mestres. L’alumnat, com aquests, tampoc són alumnes sinó que, poc a poc, es fan alumnes. I és, justament, amb aquesta voluntat de voler créixer i voler progressar culturalment on hem d’ubicar i destacar la importància que adquireixen totes aquestes convocatòries. El premi RAMON VIDAL de Besalú, com molts d’altres, pas a pas adquireix un lloc de prestigi i de privilegi dins els actes

culturals que, cada final d’any, s’organitzen a la comarca de la Garrotxa. Aquest, convocat per l’entitat local ACUNÇ Recerca i Divulgació, enguany ha arribat a la seva dotzena convocatòria i, poc a poc, augmenta el seu nombre de participants.En aquesta dotzena edició la quantitat de treballs presentats ha superat, per poc, el mig miler. Les composicions presentades,del petitons fins els més adults, consisteixen en la narració de contes,escrits i poemes de temàtica local i lliure i, a més, preserva un apartat, dedicat a treballs de recerca, on es vol dedicar un constant i emotiu homenatge al Sr. Josep Buch.

41


el butlletó 3r PREMI: - GUILLEM ALIU MANCEBO. Col·legi Bell-lloc (Saber volar)

2n PREMI: - GERARD SAUS BLANC Col·legi Bell-lloc (Perdona)

Els resultats han sigut:

2n PREMI: - MARC OLIVA VILA Col·legi Bell-lloc (Tants anys de silenci)

1r PREMI: - PAU GASSIOT BOSCH Col·legi Bell-lloc (Maria Lluïsa)

GRUP 3r (Nascuts els anys 1995 i 1996) CONCURSANTS: 282

GRUP 6è Nascuts els anys 1988, 89 i 90. CONCURSANTS: 15

3r PREMI: - PAU FERRÉS SOLÉ Col·legi Bell-lloc (La pedra de Besalú)

TEMA 1r Una narració que faci referència a Besalú i el seu entorn.

Bell-lloc, ja fa una colla d’anys que hi participa. En l’edició d’enguany ha obtingut resultats significatius i amarats d’il.lusió pels nostres alumnes, pels seus pares i pels professors.

- GERARD NIERGA GELABERT Col·legi Bell-lloc (Som ciutadans del món) GRUP 5è (Nascuts els anys 1991 i 92 CONCURSANTS: 36 TEMA 1r Una narració que faci referència a Besalú i el seu entorn.

3r PREMI: - DAVID CAMPOS MASSAGUER Col·legi Bell-lloc (Sobre les belles pedres de Besalú) TEMA 2n Un poema de contingut lliure (Dins del grup 6è). 3r PREMI: - EDUARD ÁLVAREZ MATÓ Col·legi Bell-lloc (Maria Lluïsa)

Aquests guanyadors, conjuntament amb altres alumnes que van ésser-ho en edicions passades mereixen, tanmateix com la resta de participants, un elogi i un reconeixement públic que ha servir per deixar constància que són aquests nens i nois els que fan créixer el premi, fan que la nostra societat s’enriqueixi d’infants i joves oberts a les dinàmiques culturals i provoqui, a més a més, que la cultura s’escapi més enllà de les biblioteques, dels museus, de… i a voltes, fins i tot, de les aules. Que per molts anys !

Premis de la UdG El Consell Social de la Universitat de Girona, juntament amb la Demarcació de Girona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC), convoca cada any els Premis a Treballs de Recerca d’Estudiants de Batxillerat amb l’objectiu de promoure i estimular la recerca d’aquests estudiants en tots els àmbits culturals de la nostra societat. Els treballs guanyadors obtenen de premi la matrícula 42

gratuïta d’un curs complet de qualsevol titulació oficial en centres integrats de la Universitat de Girona. A més, un val per valor de 700 € per adquirir llibres, música, material educatiu o informàtic. Import

En Francesc Ripoll i en Pau Machado amb la sra Anna Maria Geli, actual rectora de la UdG, el dia del lliurament de premis.


bell-lloc fora de bell-lloc que es distribueix entre els autors del treball i el centre on s’ha dut a terme el treball. També es fa difusió dels treballs premiats. En els darrers anys han estat premiats: Gerard Frigola Quintana, amb el treball de recerca: “Del 606 a la PCR” (2005); Francesc Ripoll Oliveras, amb: “La solidificació del temps” i Pau Machado Granados amb l’estudi que té per títol: “El 607: molècula antiretroviral”, aquest dos últims el curs passat. La presentació de treballs a premis i concursos és una manera de motivar l’excel·lència i el rigor acadèmic entre els alumnes. L’esforç per la feina ben feta es veu sovint premiat amb el reconeixement de treballs d’alumnes de l’escola. n

MANEL MONTOLIU

En Gerard Frigola amb el sr Joan Batlle, anterior rector.

43


el butlletó

PENSAMENT

Per què el pollastre creuà la carretera? TONI JIMÉNEZ GUERRERO Heràclit. Perquè necessita posar-se en moviment. Plató. Pel seu bé. Volia anar al món de les Idees, i cercar l’harmonia de l’ànima. Aristòtil. D’acord amb la seva naturalesa de pollastre, volia actualitzar les seves potencialitats. Pirró (escèptic). Quin pollastre? Hipòcrates. Ha creuat la carretera per un excés de secrecions del pàncrees Epicur. Pel plaer de creuar-la. És un plaer natural. Moisès. I Déu va dir al pollastre: “Pollastre, travessa la carretera”. I el pollastre la va creuar. Tomàs d’Aquino. És de llei natural que el pollastre travessi la carretera. Ara cal que cap cotxe s’oblidi de la llei positiva i respecti els senyals. Descartes. Perquè el pollastre va pensar: “Si travesso la carretera, existeixo”. Pascal. - El pollastre ha travessat. Ja no hi tornarà. (diu la raó). - Hi ha anades i tornades (recorda el cor). - Vana il·lusió (pensa la raó). - L’últim és l’esperança (sent el cor). 44

Hume. Perdoneu, però jo no veig cap pollastre; només un conjunt d’impressions que travessen amb gran celeritat una cosa incognoscible a què han posat el nom de “carretera”. Si algú travessa, deu ser pel costum.


pensament Maquiavel. El que importa és que el pollastre va creuar la carretera. Només el fi de travessar-la ja justifica qualsevol motiu. Stuart Mill. Si el pollastre ha creuat la carretera, era lliure de fer-ho. És el seu àmbit d’acció individual. No ha fet mal a ningú, anant a l’altre costat. Kierkegaard. M’ho crec, encara que és absurd. Nietzsche. Perquè volia fer una transmutació a l’ast, esdevenir un super-pollastre. K. Marx. Volia passar-se a les files del proletariat i fer una revolució. S. Freud. El fet que et preocupi per què el pollastre creuà la carretera, ja revela en tu un fort sentiment d’inseguretat sexual latent.

Ch. Darwin. Al llarg de grans períodes de temps, els pollastres han estat seleccionats naturalment, per desenvolupar una disposició genètica a fi de poder creuar carreteres. Hamlet. Creuar o no creuar la carretera, that’s the question. London. Ha travessat la carretera per a protegirse del fred. G. Bush. Creuar la carretera va contra la democràcia i la llibertat. Caldrà enviar un centenar de tancs i avions d’atac F-2100, per garantir la pau i veure si a l’altre costat de la carretera hi ha petroli. R. Zapatero. Cal actuar amb prudència, davant la treva del pollastre. El camí per travessar la carretera serà llarg, dur, difícil.

J. Balmes. Nois, una mica de seny... Einstein. El fet que sigui el pollastre el que travessi la carretera o que sigui la carretera la que es mogui sota el pollastre, és relatiu al sistema referencial. Stalin. S’ha de afusellar el pollastre immediatament, també als testimonis de l’escena i deu persones més escollides a l’atzar per no haver cooperat. Bill Gates. Acabem de llençar al mercat el Microsoft Chicken 2007, que no només travessa carreteres, sinó que posa ous, independentment del sexe. El pollastre requereix un mínim de 3 GB de RAM.

Rajoy. Que el pollastre travessi la carretera és inconstitucional. Tripartit. Si el pollastre travessa la carretera, i agafa un avió al Prat, hauria de ser de la nostra competència. Una adolescent. T’has fixat que guapo és el pollastre que acaba de travessar la carretera? Delegat de classe. Es podria ajornar l’examen de Filosofia? Així, el pollastre tindria temps de travessar la carretera... n Adaptació Toni Jiménez Guerrero

45


el butlletó

VI PREMI SOLIDARITAT

L’aigua és vida ENRIC GUARDIOLA La convocatòria del Premi Solidaritat, organitzat per l’Agrupació d’Antics Alumnes, novament ha estat un veritable èxit. Els prop de 2.500 treballs recollits, entre dibuixos i narracions, i la participació de més d’una dotzena de centres docents (14) d’arreu de les nostres contrades gironines i catalanes han fet que, any darrera any, aquest premi esdevingui i es consolidi com un referent literari i artístic capdavanter. Les tonalitats blavoses i ataronjades dels capvespres mariners, l’espectacularitat dels oceans, els meandres recargolats dels rius i la serenor de les gotes de pluja quan esclafen damunt d’un finestral, són dibuixos i narracions que han servit, només per escriure uns exemples, per plasmar i donar grandor a l’edició d’enguany . L’aigua, una substància que a voltes ens aporta la sequetat als camps de conreu i d’altres s’ofereix per apagar focs i remullar gargamelles, ha estat el compost que ha servit per donar entitat a la sisena edició del premi solidaritat. Amb el lema d’aquesta convocatòria “L’AIGUA ÉS VIDA”, l’organització del premi, com a totes les edicions anteriors, ha volgut difondre, entre el gran nombre de participants i a la societat en general, un missatge ple de vitalitat que ens ha de

A continuació publiquem els dibuixos i les composicions guanyadores de les diferents categories, tal i com preveien les bases del premi.

servir per comprendre i fer comprendre que l’aigua, una de les riqueses de més vàlua del nostre patrimoni natural, és i haurà d’ésser perdurable font de vida. 46

Felicitats a tots els participants.


VI premi solidaritat

Premi dibuix Nina Verge • P-5 • Col·legi Vilagran • 1r premi • 1a categoria (P-3 a P-5)

Nadine Coll 1r Primària Col·legi Vilagran 1r premi 2ªcategoria (1r-2n Primària)

47


el butlletó Pau Ferrés • 4t primària • Bell-lloc • 1r premi • 3a categoria (3r-4t Primària)

Adrià Recarens • 6è Primària • Bell-lloc • 1r premi • 4a categoria (5è-6è Primària)

48


VI premi solidaritat Laura Jurado • 2n d’ESO • Col·legi Vilagran • 1r premi • 5a categoria (1r cicle d’ESO)

Alba Torremilans • 4t d’ESO • Col·legi Vilagran • 1r premi • 6a categoria (2n cicle d’ESO)

49


el butlletó

Premi literari

(Respectem la forma gràfica dels autors).

Marc Tomàs • 4t Primària • Bell-lloc • 1r Premi • 3a categoria (3r – 4t Primària)

La importàcia del’aigua En Bernat, molt content, ha començat les vacances de Setmana Santa i per deures li han posat fer una redacció sobre l’aigua. Ell mai s’ho havia plantejat que l’aigua era tan important i estava preocupat per que no s’havia com posars’hi. Va començar a buscar en llibres i més llibres i va quedar sorprès de la importància de l’aigua a la Terra. Va veure que dos terços del planeta estan ocupats per aigua salada i dona vida a milions d’espècies de peixos i a moltes plantes marines. Us imagineu quanta aigua i sense comptar els rius, els llacs, els pantans...

Els rius són molt útils per que permeten de regar les terres, alimentar les ciutats d’aigua potable i transportar viatgers i mercaderies. També, la força de l’aigua s’utilitza en els embassaments per produir electricitat. Els llacs són unes reserves d’aigua dolça més o menys grans i profunds. Són alimentats per aigües subterrànees o per cursos d’aigua. Alguns llacs es van formar en uns forats gegants que van aparèixer després d’un terratrèmol. En general són poc profunds. Els rius, els llacs, les glaceres i els rius subterranis són les principals reserves d’aigua del planeta.

En Bernat va quedar sorprès de les coses que havia après sobre l’aigua i, encara li quedava molt per llegir. Hi ha una cosa que el va començar a preocupar. Si l’aigua és tan important per a la vida, perquè no la cuidem més? El mar i els oceans estan amenaçats per la contaminació. Hem de protegir el mar vigilant de no llençar res a la platja: ampolles de plàstic, llaunes, etc. De sobte en Bernat li van venir moltes ganes de menjar el seu gelat de taronja preferit, el va llepar i va dir “això si que és vida!!”.

Judit Jordà • 5è Primària • Les Alzines • 1r premi • 4a categoria (5è – 6è Primària)

Que n’és d’important l’aigua Un matí de primavera quan em vaig despertar vaig veure que tot estava sec, els arbres eren morts, les flors no havien florit, no hi havia cap ocell volant pel cel i animals per la terra, i la vista des de la meva hebitació de Girona havia desaparegut (amb poques paraules era un món de sequedat, quasi be podríem dir pobresa) desprès em vaig preguntar perquè passava tot allò. Al cap d’una estona de pensar em va venir una imatge al cap, no havia plogut en mesos i fins i tot en anys, era tot molt estrany. Vaig anar a baix per anar a esmorzar, no 50

hi havia ningú, ni el pare, ni la mare, ni el germà, ni els avis. Vaig passar tot el dia molt moixa i fins i tot tenia una mica de por amb tot allò que estava passant. Quan al final del dia el sol es va amagar per l’horitzó vaig anar a la meva habitació, damunt del meu llit, que és on m’agrada rumiar i pensar, em vaig quedar dormida. L’endemà quan em vaig despertar de nou vaig obrir la finestra vaig mirar si veia alguna cosa i vaig veure que tot tornava a ser al seu lloc, els arbres tornaven a ser vius, les flors ja havien florit, els ocells ja volaven pel cel, els animals ja tornaven a córrer pel terra i la vista de Girona ja tornava a ser visi-

ble (ja es podia dir que havia tornat la riquesa). Vaig anar a baix per a veure si tot era al seu lloc i evidentment tot estava en el seu lloc. Vaig preguntar a la mare perquè no els havia vist el dia anterior i em va contestar que no sabia que estava dient. Vaig rumiar i rumiar, com és que tot ja tornava a ser en el seu lloc i la mare no sabia res i al final vaig descobrir que tot allò era un SOMNI. Em vaig adonar que n’era d’important l’aigua, no sé com podríem viure les persones sense aigua, però no només les persones, sinó també els animals i les plantes que habiten la terra. Podem no tenir aigua perquè bno plou però


VI premi solidaritat també nosaltres som culpables de malgastar-la i d’utilitzar-la malament. Una font de riquesa

tan important no l’hauríem de tractar com si no valgués res. Que el somni que vaig tenir no

es faci realitat depèn de mi i també de tu posem-hi tots el nostre gra de sorra.

Lluís Ferrés i Solé • 1r-A ESO • Bell-lloc • 1r Premi • 5a categoria (1r cicle ESO)

L’aigua és vida Quan arriben les vacances, m’agrada fer coses diferents de les que faig durant el curs escolar. Una de les moltes afeccions que tinc, és anar amb bicicleta pel “carril-bici”, mentre observo la natura i escolto els ocells amb els seus magnífics cants. M’agrada veure els arbres com floreixen i broten amb la seva explosió de verds de totes les gammes cromàtiques i també m’agrada identificar-los en la distància. En aquesta època de l’any, com a la tardor, el bosc ens ensenya tota la seva composició d’arbres. Els de fulla perenne com les alzines i els pins mantenen el verd fosc intens que els caracteritza, mentre que els caducifolis com els roures, castanyers, pollancres i bedolls, es vesteixen, a poc a poc, d’un color verd clar

amb els seus brots tendres de primavera. També m’agrada observar els animals, sobretot els insectes, que sembla que recobrin la vida en aquesta època de l’any. Les abelles feineres agafen el pol·len i van de flor en flor, garantint d’aquesta manera que els arbres i les plantes, puguin mantenir el seu cicle vital i donar fruits. A les vores dels rierols i basses d’aigua d’escolten les granotes raucar d’una manera insistent com si volguessin anunciar l’esclat de la primavera. Hi ha, però, algunes coses a la vora del camí, que em fascinen d’una manera particular: les fonts. Cada un d’aquests indrets, es caracteritza per algun tret determinat que les fa especials i úniques. Jo visc en un petit poble de la comarca de la Selva, anomenada també la

comarca de l’aigua, perquè hi ha moltes fonts i manantials, alguns d’ells medicinals. És una comarca tan rica en aigua de consum, que subministra la major part de l’aigua de taula que es beu arreu el principat i, de ben segur, els que hi vivim, no li donem la importància que mereix. Aquesta comarca també gaudeix del pas del riu Ter per les seves Susqueda, que són una gran reserva d’aigua per a tota la província i sobretot també per la ciutat de Barcelona. A més l’aigua produeix, en aquests embassaments, la major part de l’electricitat que es consumeix a Catalunya. Per tant es pot afirmar que l’aigua juga un paper molt important i vital en l’ecosistema i en l’economia de la nostra contrada. Només al meu poble hi ha més de cinquanta fonts dispersades per tot el municipi. Les que més

51


el butlletó conec són: la Font Alta, la Font Baixa, la Font Picant, la Font d’en Fàbrega, la Font dels Carlins i la Font del Turó. L’última font que he visitat, és la Font dels Capellans. Està situada en un camí frondós al costat de la riba del riu Brugent. Aquesta vora del riu té una vegetació realment exuberant perquè dintre de la vall, és la zona de bac. Hi creixen castanyers, nogueres, roures i el sotabosc és ric en molses, falgueres i maduixers silvestres, que en aquest temps floreixen i ben aviat en podrem degustar els seus petits fruits de sabor delicat. Després d’un llarg trajecte amb bicicleta va molt bé aturar-se en un d’aquests llocs sorprenents i tastar l’aigua que brolla neta i cristal·lina amb un raig generós i assaborir aquest bé tan preuat de la natura. Si seguim aquest camí que ens endinsa al bosc, arribem cap la Font d’en Fàbrega on ens trobarem envoltats de plataners alts i robusts, que de tan atapeïts, no deixen entrar ni una escletxa de llum solar entre les seves branques. És una sensació fresca i acollidora que canvia a mida que avancem cap a la Font Picant. A la vora dreta del camí hi trobem camps d’avellaners i camps de cultiu, on es planten diferents cereals i farrat-

ges per al consum humà i del bestiar. En arribar-hi, trobem una font d’aigua picant, que s’anomena així degut al gas carbònic que conté i fa que el passejant assedegat, gaudeixi del plaer de sentir el seu pessigolleig a l’ombra d’uns arbres centenaris entre els quals s’hi troben bedolls, pollancres, verns, avets, castanyers i algun desmai. A més aquesta font té la curositat que tot i ésser d’origen volcànic, surt freda com el glaç. Això es produeix perquè la seva deu està situada al bell mig de la falla del Far que per alguna raó refreda l’aigua amb les seves corrents i dipòsits subterranis. En observar aquests dolls d’aigua, penso que els que tenim el privilegi de viure en aquesta comarca som molt afortunats, perquè hi ha llocs del món on la gent ha de recórrer uns quants quilòmetres lluny de casa seva per obtenir una aigua que en molts casos ni tan sols és potable. Quan m’aturo en aquestes fonts, em ve a la memòria un company que vaig conèixer fa dos estius a Santa Coloma de Farners en unes estades esportives organitzades pel Consell Comarcal de La Selva, que amb la seva dificultat d’idioma, em comentava com es vivia al seu

país on l’aigua escasseja. Cada dia, amb el seu germà gran, han d’anar a més de tres quilòmetres del seu poble per aconseguir un xic d’aigua per la seva nombrosa família. Ell no ppodia entendre com nosaltres malbaratem l’aigua només pel fet que ens sembla que és un be abundant. El meu amic es meravellava amb el fet de veure com nosaltres, amb el simple gest d’obrir una aixeta, aconseguim aigua tan fàcilment o que ens banyem en una piscina. Aquestes paraules em varen fer reflexionar molt sobre aquest tema perquè a l’aigua no li donem la importància que es mereix ja que la tenim tan a l’abast i no ens en manca. Sempre recordo al meu amic bevent l’aigua fresca d’aquestes fonts i la seva mirada de felicitat en acabar de xarrupar del brollador de la font. Recordo sobretot la seva amistat i companyonia. En la distància que ens separa, em solidaritzo amb la seva necessitat d’aigua i intento estalviar-ne tota la que puc fent-ne un bon ús. És un gest fàcil que em connecta directament amb el record del meu amic, que un dia em va fer entendre, amb la seva mirada, que l’aigua és vida, i que tots tenim (o hauríem de tenir), el dret de gaudi-ne i el deure de conservar-la.

Patrícia Ruíz • 3r ESO • Les Alzines • 1r Premi (Ex-aequo) • 6a categoria (2n cicle ESO)

El dia de la vida Estimada Patrícia, Salutacions des de l’Àfrica! Vaja, per ser més concreta, des d’Etiòpia. Ara si que em costa ser més precisa, ja que estic en un petit poblat fora de l’abast dels mapes, però més o menys està situat a uns quants quilòmetres de Yeki. 52

Suposo que et deus preguntar què hi faig allà. Doncs la companyia per la que treballo m’ha encarregat que escrigui un reportatge sobre la vida i la gent d’aquest poblat durant sis mesos. Saps, se’m fa estrany passar tanta calor estant a l’hivern, i és que aquí, les temperatures són terriblement altes i per aquesta raó em veig força-

da a escriure i muntar l’article durant la nit, que és el millor moment del dia que em puc concentrar i triar curosament les paraules que escriuré. Hauries de venir a veure en quines desgraciades condicions viu la gent d’aquest poblat. Cada dia suposa una lluita per sobreviure. Els pocs habitants que hi ha (no més de


VI premi solidaritat dos-cents cinquanta, contant les criatures), s’aixequen molt aviat i mentre els homes es carreguen a les seves esquenes les pesades eines amb les quals treballen i conreen el camp, i s’enduen les arades estirades per bous, les dones s’encarreguen de les tasques de “casa” i es fan càrreg de la mainada. Els del nostre equip ens dividim i els ajudem en les feines diàries, i, de tant en tant, fem fotografies i prenem notes de com substitueixen els recursos, que a nosaltres ens surten pels descosits, per altres tècniques rudimentàries i primitives. Un d’aquests recursos és l’aigua. Aquí tots els membres de la família viuen junts, i tothom disposa, com a màxim, de cinc recipients fets de fang que semblen àmfores plens d’aigua que són guardats com tresors més valuosos i preciats que les pròpies vides. Tan sols es permeten dos glopets d’aigua al dia. La resta de substàncies líquides, per així dir-ho, de què s’alimenten són llet de vaca i cabra i un suc bastant amarg que no et recomano tastar, que és fruit d’una planta bastant estranya que l’anomenen “goesgki” o almenys, sona així.

T’estaràs quedant bocabadada de la vida que porten. Constantment comparo les vides d’aquestes persones amb les nostres i em costa moltíssim reprimir les llàgrimes quan veig que saben valorar seriosament tot el que tenen, i com comparteixen els uns amb els altres, i es mantenen units tot esboçant un dèbil somriure a les seves cares. Però saps?, tenen el seu raig d’esperança: cada dos mesos (un mes en el seu calendari, ja que consta de cinquanta-dos dies), arriben al poblat dos grans camions amb uns dipòsits enormes que contenen l’aigua de la qual ells depenen. Aquest dia l’han incorporat a les seves festes litúrgiques com el “dia de la vida”. Durant les quarant-vuit hores següents, la gent aprofita i emplena les seves àmfores, i beuen aigua fins a saciar la set que dia rere dia els truca a la porta. També emplenen uns dipòsits de plàstic dels que extreuen aigua per a regar els camps i mantenir-los fèrtils. És un dia que l’alegria es passeja enmig de tots, grans i menuts; la felicitat els entra al cor i els somriures i rialles surten fluids i contínuament de

totes les boques. La gratitud i l’agraïment són immensos, i durant els pròxims dies, tothom comenta i comparteix els deliciosos records i pensaments sobre el que van disfrutar ahir, abans d’ahir, la setmana passada... Es passen els següents mesos frisant, esperant, sense deixar d’esforçar-se, ajudant-se i animant-se mutuament, dientse que cada dia queda menys pel “dia de la vida”, complint a cada minut que passa, l’encàrrec més solidari: estimant-se i cuidant-se els uns als altres. És un exemple excel·lent de com s’hauria de comportar la societat. Estic meravellada! Aquests sis mesos estan suposant un canvi molt important en la meva vida, i espero poder transmetre tot el que estic aprenent a la resta del món a través del meu reportatge. Quina responsabilitat més gran tinc al damunt! Per això et demano que tinguis en compte, a l’horar d’obrir una aixeta, a aquelles persones que valoren l’aigua per damunt de la vida. Espero que estiguis molt bé i que el Nadal et probi. Petons, La teva amiga

53


el butlletó Albert Bellvert • 3r ESO • Bell·lloc • 1r Premi (Ex-aequo) • 6a categoria (2n cicle ESO)

L’aigua és vida “Poom, Xaaf”. No pot ser! Estic caient a la terra! En aquell moment estava molt nerviosa, acabava de néixer i ja queia del meu núvol. Sabia que la meva missió era la que m’havien explicat tantes amigues meves durant la meva petita estada al núvol. Elles ja eren totes unes expertes en el recorregut que tindria que fer jo al cap de pocs moments, millor dit, el recorregut que ja havia començat, el cicle de l’aigua. M’havien explicat que som molt importants per la vida i que fem coses increïbles pels éssers vius. Em va dir que sense nosaltres, ells no podrien viure, però que hi havia un problema. Els éssers als quals els hi proporcionem la vida, en fan mal ús de nosaltres, i per això cada cop som menys les que quedem en la Terra. Gràcies a les meves companyes vaig saber molt bé quina era la meva missió. Un cop a la Terra, aquesta decidiria què fer amb mi i seguiria el cicle de l’aigua. Vaig començar a gelar-me al cim d’una muntanya i fins que no sortí el Sol, no vaig poder-me moure. De mica en mica, però, vaig començar a relliscar pel damunt d’altres amigues que també havien començat el cicle. Cada cop relliscava més ràpid fins que em vaig reunir amb moltes com jo i vaig començar a baixar muntanya avall. Vaig saber aleshores que havíem format un riu, un corrent natural d’aigua. Ens vam començar a separar: unes anaven a parar a una gran extensió d’aigua que ocupava una depressió de la terra, i d’altres marxaven per rierols que s’extenien per tot arreu. 54

Jo vaig seguir endavant, tenia una altre cosa a fer. La meva intriga per saber quina seria la pròxima etapa en el cicle de l’aigua era cada cop més gran. Llavors, el ritme del riu es va anar disminuïnt fins que vam quedar totes parades. Hi havia un obstacle que no ens deixava passar, era una barrera gran. Ens vam quedar allà molta estona esperant, i durant la meva estada allà vaig fer alguna amiga. Aquesta em va explicar que ella també era la primera vegada que feia el cicle de l’aigua, però que ja sabia algunes coses: - M’han explicat moltes coses de nosaltres. Pel què sé, ara em sembla que estem a una presa, i abans, saps que n’hi ha hagut unes com nosaltres que han anat a parar a una gran extensió d’aigua? Doncs allò era un llac. Aquelles ja gairebé han acabat la seva missió. Segurament tornaran a formar un núvol, o potser algú les aprofitarà pel reg, o qui sap per a què? Últimament, les persones agafen massa aigua i no la aprofiten del tot, és llavors quan nosaltres anem desapareixent. Però no hi podem fer res nosaltres. En fi, estigues preparada ara perquè m’han dit que quan obren les portes de la presa anirem molt ràpid i podrem continuar. Encara ens queden moltes coses per fer. Aquella amiga em semblava simpàtica i per això em vaig acomiadar amb molta alegria i ràpid, perquè justament en aquell moment que ella acabava d’explicar-me tot el problema que tenim, es van obrir una mena de portes gegants que ens van deixar pas per caure i seguidament anar amb gran velocitat a magnífics paisatges que ens envoltaven i ens obrien camí per anar qui sap on.

El riu on jo anava, sabia fet una altre cop més cabaler i baixava amb força pel mig d’aquells arbres i animals que ens contemplaven. Allà ja ens començaven a beure, però vaig tenir sort i no em va tocar ningú. Estavem brutes però amb molta energia. Ens vam ajuntar amb un altre riu o ens vam trobar amb molts animals que vivien junt amb nosaltres. Des de que havíem sortit de la presa, tot havia estat igual, fins que ens van separar en tres grans grups: aigües minerals naturals, de la font i aigües preparades. Jo vaig anar a parar a uns estancs gegants on em van netejar i vaig quedar molt neta. Era preciosa i transparent, com el començament. Ens va agafar a mi i a unes quantes més com jo i ens vam embassar. Em sentia molt apretada i molt incòmode, i després d’haver fet un viatge molt llarg en aquell lloc tant estret, vaig caure cap a dins d’un tub llarg i fosc. Què era allò? m’havien dit, és molt important beure’m quan fem exercici, quan estem vells i quan no ens trobem bé. Segurament, aquesta persona que em beu li deu passar alguna d’aquestes coses, o potser em beu perquè té set i sap que jo puc ajudar. Això de beurem és molt bo, perquè jo porto minerals, que són petites partícules que necessita el vostre cos. Algunes meves companyes són alcalines o bicarbonatades. I n’hi ha d’altres que tenen flúor, calci i fòsfor. Jo reforço el vostre cos, regulo la vostra temperatura, i moltes més coses. Llavors, unes amigues com jo em van explicar que la gent havia de beure 8 cops al dia i que un nadó té un 80% d’aigua, els adults un 60% i la gent gran un 50%.


VI premi solidaritat En fi, en aquell pas pel cos humà vaig aprendre molt, però encara no havia acabat. Em van enviar a les clavagueres. Un lloc on hi feia molta pudor i em vaig tornar a embrotir. Em van utilitzar en fàbriques i em van maltractar. Llavors vaig anar a una instal·lació on vaig quedar sense impureses. Però no em van netejar del tot, ja que no es podia per culpa de la

brutícia i els materials químics que m’havien tirat a sobre. Després de treure’m les impureses em vaig dirigir al mar a través d’uns grans tubs. El mar, allà sí que era lliure i allà ningú em podria fer res, a no ser que... el mar s’assequés. Podria passar, però només si els humans continuessin fent mal ús de nosaltres. Al cap de molt de temps vaig

notar que volava, i era cert, vaig començar a volar enlaire fins a crear un núvol. Va ser llavors quan vaig saber que el cicle de l’aigua s’havia acabat. Podria haver fet moltes més coses com tots podeu saber, o no? És veritat, no m’havia presentat. Jo sóc la gota, i aquest ha estat el meu primer cicle de l’aigua. Espero que us hagi agradat!!!

Laia Maret • 1r Batx. • Les Alzines • 1r Premi • 7a categoria (Batxillerat i Cicles Formatius)

24 h amb l’aigua Apago el despertador, són les set del matí, mig ensopida em llevo i obro la finestra per refrescar-me. Observo com els rajos de Sol, poc a poc desperten la vil·la. Arriba el nou dia. La rosada ha donat de nou vida als rogencs geranis penjats sota la finestra. Mitja hora després agafo una toballola recent treta de la rentadora. Obro l’aixeta, prenc una dutxa. L’aigua suaument em cau sobre la cara, és freda i refrescant, em desperta. Surto de la dutxa, em vesteixo i em dirigeixo cap a la cuina, observo com les agulles del rellotge, penjat a la paret, senyalen les vuit en punt. Omplo la cafetera amb aigua de l’aixeta, em preparo dues torrades i un ou dur que prèviament he bullit.

Mitja hora després em poso la jaqueta, agafo les claus i el bolso. Tanco la porta i baixo les escales. Compro una ampolla de mig litre d’aigua i un entrepà a la fleca de la cantonada. Camino pel camí de pedra. Passo pel costat de la casa rosa, on el jardiner està regant els arbres de la casa. Dos carrers més amunt compro el diari i un tiquet d’autobús. Em sec al banc de pedra. Esperant l’autobús fullejo el diari. Entre títols: “Sequera a Algeria..., Restes del Prestige... Residus tòxics abocats prop de Xina...! Arriba l’autobús a les nou en punt, com cada matí. Mentre passo el tiquet per la màquina saludo en Joan, el conductor, i m’assec, reflexiono, i prenc consciència de la sort que tenim

que no ens manqui: “l’aigua”. L’autobús com cada matí està parat pels embussos a la plaça de Marquès de Camps. Avui la font és oberta, un nen petit observa sense alè com de la boca de les granotes de pedra en surten rajos d’aigua. Tants cotxes, posen a tota la gent nerviosa, el fum, el soroll... Les agulles del meu rellotge em diuen que faig tard, són dos quarts de deu. Un quart d’hora després, baixo a la meva parada i casi corrent em dirigeixo cap a la Rambla. Travesso, l’Eiffel, el pont que hi ha damunt de l’Onyar. Hi ha una velleta que llença trossets de pa al riu pels peixos, i heus aquí que tots els turistes es paren per admirar els respectables peixos que neden per sota aquest pont de vianants.

55


el butlletó Arribo davant la gelateria. Els menuts impacients, juntament amb els seus pares esperen que obri la botiga. Avui fa força xafagor i els nens necessiten refrescar-se. Poc després que les campanes de la Catedral toquin les dos, comença a gotejar. A la Rambla abunden paraigües de tots colors. A tres quarts de cinc marxo cap a la parada d’autobús, perquè em porti cap a la piscina. Abans de treure’m el rellotge el torno a mirar, i veig que ja són les cinc. A un quart de set, estic dins l’autobús. De sobte, sona el mòbil,

és en Jordi de Banyoles. Està content perquè plou, diu que la pluja donarà vida al camp. Es veu que les tomateres, ja es començaven a morir per manca d’aigua. Mitja hora després, baixo de l’autobús. Mentre camino passo davant d’una botiga de televisors on hi ha l’home del temps que diu les previsions de la setmana. Poc després arribo a casa. Preparar-ho el sopar. Faig bullir aigua per preparar espagetis. Netejo l’amanida amb aigua de l’aixeta, l’amaneixo i la poso sobre la taula. A les nou i mitja, ha parat de ploure. Obro les finestres, l’aire és

net i clar. La ciutat sembla més tranquil·la. Els primers estels comencen a il·luminar el cel. Estic al bany. Obro l’aixeta, em respatllo les dents i em rento la cara. Onze trenta, estic dins del llit, he llegit una novel·la que es desenvolupa al riu Amazones. Mig ensopida, deixo el llibre sobre la tauleta de nit, tanco el llum i m’adormo. Les petites coses del dia a dia van unides a l’aigua. Sense ella, no hi hauria res, la vida no és possible sense l’aigua. La natura ens ha ofert aquest bé, únic, indispensable, necessari, que es forma i es transforma.

Lluís Ferrés • 1r Premi • 8a categoria (Altres) Crec que vaig treure el nas a la cala molt abans de començar a caminar. La meva mare, hi apedaçava, primer de forma ocasional i més tard de forma permanent, les poques xarxes d’un vell pescador, que em va fer de pare fins que va morir. Del meu pare natural, me n’han explicat poca cosa i, pel que sembla, el mar el va engolir un mal dia de tramuntanada. La seva vida i la seva desaparició sempre han tingut, per a mi, aquell halo imprecís de misteri que fa frontera entre la realitat i la ficció. La mare em portava lligat a la seva esquena amb un mocador de farcell, cenyit d’una manera tan especial com segura, mentre baixava pel corriol que mena a la cala entremig de pins perfumats. A la cala hi vaig créixer, i, a la cala, si jo hagués pogut escollir, m’hi hauria agradat morir. Fou allí on vaig descobrir que l’aigua era la base de la vida i que d’ella depenien qualsevulla de les coses que m’envoltaven i que em podia imaginar. Fou allí, 56

on les dues aigües, la dolça i la salada, marcaren la meva vida, com si aquella combinació a mode de còctel natural, hagués de segellar el meu destí i les meves inquietuds. Fou a la cala on vaig passar les millor estones de la meva infantesa, on la rebel·lia d’una prematura adolescència va marcar per sempre el meu tarannà, i on ja madur vaig compartir, sempre vora l’aigua, els millors moments amb el meu gran amic. Fou, en definitiva, a la cala, i en aquelles aigües on vaig obtenir el millor dels títols acadèmics que hom pot assolir, i que per a mi, només pel sol fet d’ésser l’únic que he aconseguit, el feia més important: el títol de llicenciat en la universitat de la vida. Si la vida fou el títol, l’aigua, tot val a dir-ho, fou el mitjà que va justificar que el pogués aconseguir. Repasso, ara, la meva infantesa amb un regust emocionat i intento recordar quin fou el moment sublim que la mare va decidir que ja era hora que

entrés en contacte amb l’aigua del mar. Imagino que deuria ésser un dia cap a finals de la primavera, quan l’aigua ja comença a tenir una temperatura acceptable pel cos d’un infant. Vist com han anat les coses, del que si estic segur, és que aquell primer contacte no devia suposar cap trauma important. Pel que sembla l’aigua estava feta per a mi i jo per a ella. La cala, que tenia la mida justa i un xic de tot, estava lleugerament encarada a migjorn, i uns penya-segats a costat i costat, l’arreceraven tant del vent de llevant com del garbí punyent. La petitat font que hi brollava, en aquell temps, tenia un raig petit però continu i gaudia d’una discreta posició en aquell petit paradís. L’aigua s’esmunyia amb un ritme melangiós entre les arrels d’un canyís modest que semblava posat a l’efecte. Un xic més avall, per entre les pedres del roquissar, aquesta, es donava al mar de manera tranquil·la i prudent. El seu curs,


VI premi solidaritat pràcticament monòton i a voltes migrat, semblava entrar en una fase de recolliment espiritual en el moment en què es barrejava amb la salabror del mar. Jo sempre m’ho havia mirat amb gran complaença, fins i tot amb l’admiració pròpia del poeta que cera, i no troba, la paraula justa per arrodonir el vers que descriurà aquell moment. Amb inquietud, tastava l’aigua just arran de mar fent cates continuades amb el dit per intentar esbrinar el moment precís, el punt exacte on que aquella aiua de vida perdia la seva pròpia dolçor i es convertia en aigua immensa de mar. En aquella edat, el temps a la cala hi sobrava, no comptàvem les hores. La mare em feia anar a omplir el càntir a la font i jo aprofitava per fer molinets d’aigua amb uns quants joncs i una dosi innegable de destresa. Suposo que la meva afamada traça va veure, en aquells aparells precaris, la seva primera llum. Jo, em delia per veure rodar aquells molinets que aprofitaven la corrent de l’aigua per voltar i voltar fins que una pujada sobtada i poc freqüent del cabal, els feia caure de les pedres que els servien de suport. Potser fou allà, a la font de la cala, on vaig tenir el meu primer contacte, sense saberho, amb la industrialització. Aquells molinets, que feia i que situava amb gran quantia a les escorrenties de la font, tenien una màgia encisadora i gairebé hipnòtica que em costaria molt definir. Servien, això si, de distracció, i segons la mare, era l’única estona del dia, a excepció de l’hora de menjar, que parava quiet. Si jo jugava amb els molinets d’aigua, ella podia treure’m l’ull del damunt i centrar-se en les seves tasques. Quan arribava el càntir ple d’aigua, ella sabia que m’hauria de

tornar a vigilar de manera continuada. Era com si la vida es desvestís de nou de la seva rutinària cadència i tornés a reeixir a un ritme frenètic i esglaiat. Arran de mar, aprofitava un petit racó sota la penya, on les aigües eren somes per pescar amb el salabret uns quants gambons entre l’alguer. Aprofitava també la quietud del mar de les primeres hores de matí per recollir uns quants musclos i algunes pagellides, i de tant en tant, amb l’agosarada inconsciència infantil, m’atrevia a capturar algun cranc pelut en les escletxes de les roques. Tot plegat, més enllà de la pròpia distracció i arrelada en el subconscient, servia d’ofrena primigènia que, com a petit pescador, donava a la meva mare per justificar les estones interminables que jo estava amb els peus dintre de l’aigua. Ella acceptava aquell oferiment i el transformava en un arròs ràpid i gustós, que feia les delícies dels qui el tastàvem. Fou al voltant d’un d’aquells arrossos, justificadament mariners, que vaig fer amistat amb un vailet que a vegades voltava per aquells rodals. Anava també sovint a cercar aigua a la font i la mare en veure que aquell nou s’aturava i aixecava el nas, tot ensumant l’aire per saber d’on venias aquella olor, el va fer venir a la nostra vora i li va donar una cullera de boix, perquè es pogués afegir al festí. El noi va donar compliment al convit i, com jo mateix, va endrapar com si d’una bèstia famolenca es tractés, tal vegada empès per la fal·lera de la nova coneixença. En Xicu, des d’aleshores sovintejava amb més freqüència la cala. Ambdós compartíem, amb sublim devoció, el gust pel mar i per la seva magnificència. Prop de la font de la cala, recollíem cargolins per fer-los servir d’esquer. Pescàvem al volantí,

julívies, tords i serrans, que l’aigua clara del mar ens regalava, amb absoluta displicència. Vam conèixer el dolor de les punxades de les garoïnes que envaïen el roquer, quan malgrat veure-les a través de les transparències d’aquella aigua privilegiada, se’ns clavaven a les plantes dels nostres peus menuts. Era aquell vell pescador que em va fer de pare, qui ens arreglava tots els desastres, qui ens solucionava de manera eficient i resignada totes les desfetes, moltes vegades d’amagat de la mare. L’aigua sempre fou el nostre element comú. L’aigua que bevíem, l’aigua en què ens banyàvem, l’aigua que ens oferia aquella abundor de peixos, moluscs i crustacis que eren la part més elemental de la nostra dieta. Vam créixer plegats a redós dels pins de resina perfumada, mentre apreníem dels consells i ensenyaments d’aquell bon home, per qui la meva mare apedaçava les xarxes, i que sabia a bastament tot allò relacionat amb les aigües d’aquella contrada recollida. Ens va ensenyar a caçar i sobretot a pescar, tot desgranant amb paciència la utilització de cadascuna de les tècniques i ormeigs. Ens va instruir en el coneixement dels vents, les fases de la lluna i influència que tenen sobre l’aigua del mar i les correnties del fons marí. Ens va formar amb destresa, conscient de les possibilitats de cadascú. Ens va inculcar que aquell do de la natura s’havia de conservar i transmentre a les noves generacions, perquè de la puresa del seu estat en depenia tot el seu futur. Calia, doncs, aprendre a ser respectuosos i agraïts, i retornar en perfectes condicions aquell do diví que havíem rebut dels nostres avantpassats. 57


el butlletó Amb el temps, l’edat, va anar tranformant els nostres cossos d’infant a vailet i de vailet a adolescent. Aquest efecte natural i lògic, va passar de forma més suau sobre el cos d’en Xicu, que no pas sobre el meu. Vaig passar d’ésser un vailet més o menys agradós de faccions considerades normals, a un homenet d’aspecte ferotge, tal vegada un xic desproporcionat. La varicel·la m’havia marcat el rostre de manera despietada i una espessa capa de pel s’havia apoderat del meu cos. Mai vaig entendre aquella crueltat natural. La mare va creure que ja era hora de fer quelcom de profit i em va fer anar a treballar de taper a la vila. Fou a la vila on vaig aprendre l’ofici i on vaig adquirir la traça necessària. Fou també a la vila, on vaig conèixer la imposició fatídica de l’escarni. Ben aviat, la meva morfologia simiesca fou motiu de burla i no tardaren pas gaire en treure’m el sobrenom que m’ha acompanyat tota la vida. Val a dir, però, que en la justa distància que ens confereix la vida, m’hi vaig acostumar fins el punt d’agradar-me. A la vila, hi trobava a faltar el contacte permanent amb l’aigua. M’enyorava de la cala, de la font, de la salabror del mar i del joc de llums esplèndid que a l’hora tardívola de la posta de sol, s’hi reunia. Ben poques vegades podia anar-hi, i per a mi tot allò suposava un turment estrany. En Xicu es guanyava la vida d’una manera molt migrada fent de pescador, però era feliç. Calava peces i tresmalls, feia i desfeia palangres a tort i a dret, sempre moll d’aigua i de sal. Ja no ens vèiem tant i malgrat tenirli en aquells moments una enveja pregona, també l’enyorava. Vaig deixar de fer de taper per comandar una tartana que feia el trajecte a Girona. Llavors si que 58

m’enyorava de veritat! Com més m’allunyava de la costa, més semblava que se m’assecava el cor. No fou tampoc aquell, l’ofici que desitjava i el vaig canviar per anar a servir a casa d’una senyora vídua i benestant que m’assegurava un petit sou, però efectiu, si tenim en compte els temps que corrien. El fet de servir en una casa d’aquella mena, m’obligava a posar en pràctica totes les destreses que havia obtingut al llarg de tot aquell temps d’experiències i d’oficis. Tan aviat arreglava el jardí, com reparava alguna de les coses de la casa. Amb eficiència i lleialtat, resolia i portava a bon terme els encàrrecs que la senyora m’encomanava, en un tres i no res. Fins i tot vaig arribar a fer de mainader dels néts de la senyora. Fou aleshores, potser ja per l’edat, quan vaig sentir-me més enyorat de la cala i m’hi escapava algunes temporades amb el beneplàcit comprensiu de la mestressa de la casa on servia. Amb temps, traça i esforç, hi vaig anar fent una petita barrraca, que em servia de refugi i de consol. Qualsevol època era bona per deixar-m’hi caure i reviure a cor planet aquell contacte amb la meva aigua volguda. La font d’aigua fresca encarra rajava i m’assegurava una vegada més, poder-hi fer vida sense necessitat de desplaçar-me. Una petita embarcació de fusta que m’havia deixat el vell pescador, romania al sorral que es formava a la calanca, protegida dels cops de mar i em servia per navegar a mercè dels vents amb llibertat absoluta. Quan els vents s’absentaven, amarrava els rems amb força i vogava a cor plaent mentre lliscava sobre l’aigua serena. Tot era, tan perfecte, tan a la meva mida, tan al meu gust, que vaig decidir quedar-me a viure a la barraca.

Fou un matí d’estiu, que vaig veure arribar un bot amb sis tripulants, que venien a fer el bany i a passar el dia. Com que estava faltat de conversa vaig fer amistat amb un dels nouvinguts. L’home tenia uns ulls vivaços que guspirejaven rera un somriure permanent. La conversa fou d’allò més intensa i ens passaren les hores amb una rapidesa inusual. Des que en Xicu, només pescava i navegava en solitari per aquest mar de somni, havia quedat orfe de xerrades i diàlegs. Aquell nou amic, havia colrat l’ànsia que jo tenia de manternir converses disteses. Les visites d’aquell home cultivat i planer es repetiren amb tal freqüència, que gairebé semblava que ens havíem tractat tota la vida. Les xerrades eloqüents sota l’ombra d’aquells pins brollaven com l’aigua de la font, netes i fresques, constantment. L’amic també compartia amb mi la seva passió per l’aigua i pel mar, i en saber-nos còmplices vam decidir embarcar-nos en la petita embarcació de fusta i vorejar la costa cap el nord fins a Cotlliure. També compartíem amb l’amic la passió per la gastronomia del nostre país. Ell es delia, malgrat no era un gran menjador, per algun d’aquells arrossos ràpids i de circumstància, curulls de gust de mar, que jo havia après a fer de la mare. La barraca fou l’escenari de nombrosos àpats, que a vegades compartíem amb els amics del meu amic. En algunes ocasions eren senyors ben posats que regalimaven cultural, en altres, personatges bohemis i estridents que tenien gran admiració pel meu amic. També s’hi afegia, de tant en tant, en Xicu amb el seu posat mariner. Cada ocasió era única i m’agradava servar el record d’aquelles persones, de totes les condi-


VI premi solidaritat cions, que van compartir amb nosaltres la preciositat i l’interès d’aquelles hores vora el mar. El meu amic viatjava amb molta assiduïtat, i en tornar d’aquells recorreguts per l’estranger ens explicava, a n’en Xicu i a mi, com era aquell món que mai coneixeríem, absorts i arrelats tal com estàvem en aquell tram de costa. Jo l’esperava amb l’avidesa continguda, amatent per sentir les noves històries que portaria i que més tard ell escriuria, segons diuen els entesos, d’una manera magistral i única. La cala i les seves aigües, segellaren la nostra amistat d’una manera perpètua i admirable. Sovint foren l’escenari perfecte per l’argument de les seves notes i escrits reconeguts arreu. He tingut l’honor de compartir, juntament amb les aigües de la cala, el protagonisme d’alguns

passatges dels seus llibres més admirats. Recordo amb molta estima l’episodi d’una pesquera de sonsos, en el que explica amb una gran literal mestria aquell moment que vam viure junts. Fou ell, i no cap altre, qui em va definir tal com sóc i tal com sempre he volgut que se’m conegués. Fou aquell amic que un bon dia va arribar a la cala, el meu company etern, que en el seu llibre va escriure... “L’Hermós era el millor pescador de sonsos que jo he conegut. A l’hivern, en les calanques solitàries, adormides en el silenci més pur, feia una fressa tan enorme, vociferava d’una manera tan desaforada, que feia tremolar el mar i la terra. Era com un atac de follia: es treia la gorra, la calba li apareixia a l’aire lliure, les faccions se li tornaven simiesques, les calces li queien, el braceig era frenètic.

Les boles viscoses dels sonsos es desfeien i els peixets començaven a nedar com enfollits. La més gran part anaven a parar al fons de la sonsera. Després de tanta violència, llavors era feliç”. Si, tal com suposen, jo sóc, o millor dit, era, en Sebastià Puig anomenat “L’Hermós”, amic, company i confident fidel de l’insigne Josep Pla, el més gran escriptor que mai han donat les nostres contrades, amb qui vaig tenir el goig de compartir els millors moments de la meva vida a la meravellosa cala d’AiguaXellida. Si us hi acosteu, una tarda de primavera, a recés del vent de garbí i enmig del silenci més pregon, descobrireu com la rialla dels nostres rostres es reflecteix eternament en les seves aigües de color maragdí. n

59


el butlletó

RACÓ DE BELL-LLOC ENRIC GUARDIOLA

60

Era una tarda de principis de primavera quan vaig prendre la màquina de fotografiar per poder captar alguna imatge interessant de l’escola. La lluminositat d’aquella diada era certament formidable i les tonalitats cromàtiques que ens oferia aquell sol primaverenc em permetia desamagar raconades molt peculiars. Vaig resseguir diferents indrets del col.legi per a poder cercar el lloc i el moment oportú per prémer el disparador de la meva màquina Kodak Easyshare. Vaig fer diferents retrats i finalment em vaig decidir per aquest primer pla. La mà pueril amb la rosa i la mà experimantada i alliçonadora de la Verge abraçant la de l’Infant, configuren una fotografia, en blanc i negre, plena de tendresa, suavitat i blanor. n


arbres de Bell-lloc

ELS ARBRES DE BELL-LLOC

El “xiprer calvo” JESÚS DOMINGO MARTÍNEZ

Entre les moltes espècies d’arbres diferents que hi ha al jardí de Bell-lloc (en un treball amb els alumnes de 2n d’ESO, només de coníferes, se n’han classificat 15 gèneres) n’hi ha algunes de molt d’interès botànic, ornamental i, especialment, sentimental. Un d’aquests que acompleixen les tres característiques i que està al bellmig del jardí és el “xiprer dels pantans”. Cal dir que els alumnes de formació Professional Bell-lloc 2000 que el van regalar i plantar han tingut bon gust, un regal que molts apreciem. El “Taxodium distichum” és un arbre esvelt, gran, de fullatge tipus falgueres amb fulles compostes i fuliols aciculars, l’escorça fibrosa amb tonalitats vermelloses. Pot arribar a 30 metres d’alçada o més. Disposa un potent sistema radicular, que en zones molt humides, les arrels del “Calvo” adult produeixen unes protuberàncies subterrànies que li permeten de respirar.

Juny del 2000, el alumnes de la promoció prantant el xiprer.

És un arbre esvelt, gran, de fullatge tipus falgueres, l’escorça fibrosa amb tonalitats vermelloses. 61


el butlletó Entre les característiques més singulars que el “xiprer del patant” té, destaca el ser caducifoli, per això, en acabar la tardor de l’any que els vàrem plantar, em va venir un dia una persona de Bell-lloc dels que es preocupen per les coses, i em diu “Has vist l’arbre que van plantar els alumnes…, s’està morint”? Saps quina malaltia té? Vaig contestar: no es preocupi, és caducifoli. Li va canviar la cara i va exclamar. Així doncs, és molt maco! I és que el “xiprer del pantans” és un arbre bonic i elegant, que a la seva fase juvenil és de port cònic, forma una piràmide gairebé perfecta. Després, quan creix, es torna arrodonit. El delicat fullatge és verd groguenc brillant durant la primavera i estiu, a la tardor, abans de caure, les fulles es tornen grogues i acaben amb tonalitats pardovermelloses. Per la caiguda de les fulles es anomenat també “xiprer calvo”. El “xiprer calvo” pot viure en terres empantanegades, per la qual cosa l’anomenen “xiprer del pantans”. Si teniu un jardí o una zona del jardí amb sòl d’aquestes característiques, no ho dubteu, el “xiprer calvo” és el vostre arbre, sempre que vulgueu plantar una conífera. No vol dir que no pugui viure en una zona no tan humida, ja que aquesta no és essencial, això sí, vol que el sòl sigui franc i no calcari. Les flors masculines les fa en panícules llargues, de 10 a 12 centímetres. Els fruits són cons subglobosos, subsésils, de 2,5 a 3 centímetres de diàmetre, format per escates llenyoses en forma de claus. 62

Es multiplica per llavors, encara que si esperem una bona germinació s’han de posar les sements a estratificar. No oblidem tampoc que al «calvo» li agrada tenir una bona il·luminació i amplitud d’espai per expandir-se.

Per la caiguda de les fulles es anomenat també “xiprer calvo”.

Característiques: - Nom tècnic “Taxodium distichum”. - Noms catalans: Xiprer dels pantans o Xiprer calvo. - Origen: Sud-est dels Estats Units d’Amèrica. Si quan aneu a Bell-lloc voleu contemplar el “xiprer calvo”, el trobareu anant pel camí de la masia, a l’alçada de la ermita de la Mare de Déu de Bell-lloc, guarda equidistància entre el vial i l’ermita. n


quan les pedres parlen

QUAN LES PEDRES PARLEN

Descobrint l’oratori de Bell-lloc Entrevista amb el seu arquitecte, Joan Maria Ribot JAUME ARXER Arribo tard a la cita amb l’arquitecte Joan Maria Ribot. Primer error. Però els meus cinc minuts de retard no són del tot culpa meva, tot i que no és excusa. Només arribar, en Joan Maria s’aixeca i em saluda amb un somriure. Això em tranquil·litza. No sembla enfadat. Com si ens coneguéssim des de fa molt de temps, en Joan Maria m’agafa dels braços i s’apropa per observar-me. Ell mateix, amb un to sorneguer i simpàtic, m’explica el motiu: “és que ja quasi no m’hi veig”. Finalment, ens preparem per començar l’entrevista. El moment que potser em portava més maldecaps, l’excusar-me pel breu retard, no em resultà tan complicat com em pensava. Un bon home, ja gran, que camina amb passets difícils, que té un parlar serè, tranquil, que es pensa dues vegades el que diu, com si no importés el temps ni

Vista general.

la pressa, ja està curat d’espants, que es diria. Si ha arribat tard, algun motiu tindrà aquest noi, sembla que pensi l’arquitecte.

Quines són les idees centrals del nostre oratori? L’oratori de Bell-lloc té dues o tres idees mare, que determi63


el butlletó nen la seva forma. En primer lloc, la seva planta és rectangular. Això és lògic perquè qualsevol altra forma no tindria sentit, en aquest cas, i també perquè la Sala d’ Actes, que està ajunta a l’oratori, serveix per ampliar la capacitat en ocasions necessàries. Al presbiteri hi ha un desplaçament de l’ eix que permet tenir il·luminació amb llum de nord, que no cega a la vista perquè rep llum dels finestrals i perquè la nau és a dues aigües; mentre que el presbiteri és a un sol pendent. D’aquesta manera, es produeix un triangle que dóna llum zenital. La nau, com ja he dit abans, està coberta amb teulat a dues aigües, format per encavalcades de ferro i bigues de fusta. Totes les encavalcades, ornamentades amb barres pintades amb la bandera de la corona d’ Aragó i Catalunya, mentre que les bigues estan decorades amb escuts de pobles de les comarques de gironines. Els escuts del presbiteri són d’obres corporatives presidits per l’escut de Bell-lloc. Al presbiteri em vaig permetre la llibertat de firmar l’obra amb l’escut de la meva família, és a la part oest i mira cap al sagrari, cosa que he fet en molt pocs casos, com a la Fontana d’Or i al retaule de Setcases. Els materials usats són del país. El paviment és de pedra de Figueres (tot i que es coneix popularment així, no és de Figueres sinó d’Avinyonet), que dóna un to beix que, al meu entendre, és molt agradable perquè és un to molt càlid i lluminós. Les altres pedres usades són de Girona: pedra d’Amer (la pedra negra que forma exteriorment la sacristia). La paret del fons del presbiteri és travertí romà, usat amb tota 64

Vaig firmar l’obra amb l’escut de la meva família.

la intenció de significar la comunió amb Roma. La mesa de l’altar respon a la idea d’unir la idea de sacrifici i de sagrament. Hi ha dues maneres per fer els altars: alguns altars que accentuen la idea de sagrament, com a l’església de Sant Joan de Palamós, a on hi ha una taula o en canvi, altres esglésies, com la de Sant Jaume de Salt, usen com altar un gran bloc, que recorda l’idea de sacrifici. A l’altar de Bell-lloc, i gairebé a tots els que he fet, hi ha la doble semblança. És de taula, que significa la idea de sopar, sagrament; i també, hi ha un dau central molt potent que dóna la idea de sacrifici. La mesa està feta, igual que l’am-

bó i l’estela de la imatge de sant Josepmaria, amb marbre vermell, “rosso levanto” que recorda l’acció de l’Esperit Sant. El retaule és autèntic? Sí, és autèntic. És del segle XVIII, . El vàrem anar a buscar a Madrid. Ho varem resoldre tot en un dia. La mesa del retaule era molt més gran del que és actualment. Desproporcionadament gran i vàrem decidir reduir les seves dimensions. A molta gent, li sorprèn que l’oratori sigui molt modern però alhora molt antic, amb la presència del retaule, per exemple. Això va ser de casualitat. Jo havia projectat un retaule molt més abarrocat, però va sortir la possibilitat d’ adquirir aquest retaule del segle XVIII, i vist que encaixava perfectament, no vàrem tenir dubte. També, el sagrari, és fet d’ara, i prové de “Talleres de arte Granda” està ormanentat amb un esmalt que reprodueix un detall d’un vitrall de la catedral de Chartres).

Escut de la família Ribot amb el que signà l’oratori.


quan les pedres parlen En el nostre oratori s’hi resa molt bé, no sé si és per la llum, perquè tot condueix cap al retaule. Buscava això a través de la llum? Sí, la il·luminació lateral era a través de finestres, amb vitralls d’en Fita, que són de colors molt suaus i amb dibuixos geomètrics. Són vidres industrials, però estan fets amb un gran afecte. Ara que ja està fet l’oratori, és com se l’imaginava quan l’estava projectant, o el resultat final l’ha sorprès? Al nostre ofici passa una mica com a la ceràmica. Fas un got i el pintes. Després el poses al foc i sempre hi ha alguna sorpresa. De vegades surt igual, pitjor o millor. El projectar un edifici, un s’imagina les idees mare que vol aconseguir, però el resultat final sempre és una mica sorprenent, de vegades per a millor o de vegades per a pitjor. En el cas de l’oratori de Bell-lloc, l’important era que servís per a resar. Té algun altre racó amagat l’oratori? A més a més de l’escut de la meva família, també hi ha l’escut del pintor, en Castells. Quan li ho vaig proposar, vaig veure que li feia molta il·lusió. Està al costat del meu. L’escut d’en Castells està inventat perquè no en tenia cap, i vàrem decidir posar-hi quatre castells. Les làmpades del sostre també són disseny seu? Són autèntiques. Les làmpades de la nau són d’oli del segle XVIII readaptades per a la il.luminació elèctrica. Moltes gràcies sr Ribot. He estudiat dotze anys a Bell-lloc i, com és lògic, he passat centenars de vegades per l’oratori.

Consagració de l’Altar -Desembre 1969- amb el senyor Bisbe de Girona Dr. Narcís Jubany i el constructor de Bell-lloc el senyor Arcadi Pla, tots dos ja són al cel.

El sr. Ribot amb en Jaume Arxer durant l’entrevista.

La paret del fons del presbiteri és travertí romà, usat amb tota la tota la intenció de significar la comunió amb Roma.

De vegades em distreia mirant els escuts, però mai m’havia preguntat d’on venien i quin sentit tenien. És curiós, però una obra senzilla com el nostre oratori comença a la ment d’una persona, amb tota una simbologia i una funció que vol transmetre i que, en dibuixarho, ens ho deixa a la resta dels mortals, per veure si som capaços de descobrir-hi tot allò que ens vol transmetre. n 65


el butlletó

ANY MASÓ El dissabte 12 de maig va tenir lloc la ruta Masó. Rafel Masó i Valentí va ser l’exponent més destacat de l’arquitectura noucentista gironina i catalana. A Girona ciutat se’n conserven edificis ben emblemàtics com, per exemple, la Farinera Teixidor, la casa Ensesa, la casa de la Punxa, la casa Colomer o la casa Gispert Saüch entre d’al-

66

tres. El 2007 és el centenari de l’obtenció del títol d’ arquitecte i per això es va declarar Any Masó el període comprès entre setembre de 2006 i setembre de 2007. Vàrem fer un recorregut per Girona pensat per conèixer l’obra d’aquest genial arquitecte. n



butlleto21