__MAIN_TEXT__
feature-image

Page 1

Girona a l’abast XIII

LA GUERRA DE SUCCESSIÓ I LA NOVA PLANTA

LA GUERRA DE SUCCESSIÓ I LA NOVA PLANTA 300 anys de canvis històrics a Girona

Girona a l’abast XIII Cicle de conferències

EL BISBE LORENZANA I LA GIRONA DEL SEU TEMPS LA GUERRA DE SUCCESSIÓ, MÉS ENLLÀ DEL MITE DE L’11 DE SETEMBRE EL MESTRE DE CAPELLA JOSEP GAZ I LA SEVA ÈPOCA: LA MÚSICA GIRONINA AL VOLTANT DEL 1700 GIRONA, SEGLE XVIII Aproximació a l’art i l’arquitectura a Girona en el context de la Guerra de Successió i la Nova Planta


LA GUERRA DE SUCCESSIÓ I LA NOVA PLANTA 300 anys de canvis històrics a Girona

Girona a l’abast XII Cicle de conferències


LA GUERRA DE SUCCESSIÓ I LA NOVA PLANTA 300 anys de canvis històrics a Girona

Girona a l’abast XII Cicle de conferències


La Guerra de successió i la nova planta: 300 anys de canvis històrics a Girona ISBN: 978-84-922386-4-4 I. Bosch i Baulida, Ramon (ed.) II. Serrahima i Hernández, Àlex (ed.) III. Vilas i Pujol, Eudald (ed.) IV. Bell-lloc del Pla (Centre docent) 1. Girona -- Història--1808-1814, Invasió napoleònica 946.71 Gi Girona”1809/1814”

GIRONA A L’ABAST XIII Edita

Organitzadors de Girona a l’abast XIII i coordinadors de la publicació RAMON BOSCH I BAULIDA ÀLEX SERRAHIMA I HERNÀNDEZ EUDALD VILAS I PUJOL Disseny del cartell de la portada PEP CAMPS Assessorament lingüístic FÈLIX BRUGUERA Agraïments Josep Maria Castany Impressió PALAHÍ, ARTS GRÀFIQUES – GIRONA Dipòsit legal: GI-1137-2010 ISBN: 978-84-922386-4-4


No és grata la possessió de cap bé, si no és compartida (Sèneca, Epístoles 6.4)

A tanta gent que ha fet possible aquests 25 anys de Girona a l’Abast


PRESENTACIÓ

No és comú, des d’una escola, convocar tan sovint els lectors a un material divulgatiu i amb un fil argumental contínu. Però, aquesta és la sort que tenim a Bell-lloc, on és possible que, gràcies a l’ajut directe o indirecte de totes les persones que fan funcionar el dia a dia d’aquest centre educatiu, alguns puguem dedicar temps a tirar endavant iniciatives com aquesta i posar-les a disposició del públic en general i de tots els ciutadans de Girona en particular. Però, potser, és la voluntat pedagògica la que explica l’interès de divulgar el nostre patrimoni demostrant que el rigor dels estudiosos no està dissociat d’una exposició entenedora del seu treball. En un moment on les ciències socials (potser com sempre han fet) s’estan replantejant el seu lloc, buscant nous enfocaments i absorvint tots els canvis dels nostres dies, és evident que els docents d’aquestes matèries també estiguem contínuament buscant nous elements que enriqueixin la nostra tasca i acostin els nostres alumnes als camps d’estudis que abracem. En última instància, si aquest volum, igual que ho han pretès els anteriors, pot fer passes en la consciència i l’interès per als temes abordats, l’objectiu s’haurà aconseguit. Però, més enllà d’una lectura, o d’una possible idea d’un treball de recerca, en aquesta edició, vam voler-nos avançar a l’aniversari de la fi de la Guerra de Successió i les transformacions derivades del Decret de Nova Planta. Un tricentenari no se celebra cada dia. Ramon Bosch i Baulida Àlex Serrahima i Hernández Eudald Vilas i Pujol

11


EL BISBE LORENZANA I LA GIRONA DEL SEU TEMPS ENRIC MIRAMBELL BELLOC 27 d’octubre de 2008


El dia 27 de maig de l’any 1879, la corporació municipal de Girona prenia l’acord de donar nom a un carrer. En aquell temps, Girona estava encara totalment emmurallada, però ja hi havia indicis d’expansió i començaven a configurar-se aquests carrers que després serien l’eixample urbà i que ara constitueixen una de les zones amb més vitalitat de la ciutat. A aquest carrer, que estava situat molt proper del baluard de Sant Francesc de Paula, li donaren el nom de carrer del Bisbe Lorenzana. Es deia Tomàs de Lorenzana i Butron. El curiós del cas és que el cognom de la seva mare era Salazar, però per aquelles coses que passaven a les famílies que tenien una nissaga que no volien deixar perdre, tots els germans es posaren com a segon cognom Butron o Buitron, ja que de les dues maneres es troba escrit. Eren cinc germans, nascuts a León. Hi havia l’hereu, una noia, dos nois i, finalment, una altra nena. Els dos nois petits es dedicaren a la carrera eclesiàstica. Tots dos arribaren molt amunt, un més que l’altre. Però, el que no va fer la carrera més rellevant és el que més ens interessa perquè és el que va ser bisbe de Girona. El seu pare era un hidalgo. Els hidalgos eren el nivell més baix dins la noblesa; però, en aquell temps, les famílies de la noblesa de més alt nivell s’havien traslladat a Madrid, per estar més a prop de la cort, que era el centre de decisió i, en conseqüència, a León, els hidalgos tenien un alt pes específic, per l’absència dels de nivell superior. El pare dels Lorenzana posà els dos nois a estudiar al col·legi de jesuïtes, però morí prematurament, quan els dos germans eren encara de poca edat. Llavors, foren internats en un monestir benedictí, un costum molt generalitzat, fins i tot encara que no haguessin pensat en seguir la carrera eclesiàstica ni la vida monàstica; era el lloc on es podia rebre una cultura important, tant en els col·legis de la Companyia com en els monestirs benedictins. Després, el jove Tomàs de Lorenzana

15


GIRONA A L’ABAST XIII

va continuar els seus estudis a Sigüenza i, posteriorment, a la Universitat d’Alcalà de Henares, ja orientat a la carrera eclesiàstica. Els estudis els va fer durar molt i no es va ordenar prevere fins a l’edat de trenta-cinc anys. Va ser un llarg període de preparació intel·lectual i, també, d’aprofundiment espiritual. Posteriorment, va fer una carrera fulgurant: molts pocs anys després d’haver estat ordenat prevere va accedir, per oposició, a una canongia al bisbat de Tui i va esdevenir doctoral d’aquella seu, on es trobà amb un bisbe que va ser per ell un gran mentor: el bisbe Castaño, del qual Lorenzana va ser vicari general. Aquell prelat tenia una gran personalitat i desenvolupà una notable activitat no només en el govern de la diòcesi, sinó també en l’aspecte cultural i en la promoció del país. En certa manera, podem considerar que Lorenzana, quan va ser bisbe de Girona, va actuar seguint l’exemple que havia rebut d’aquell prelat de Galícia. A Tui, Lorenzana hi romangué un breu espai de temps, ja que ben aviat accedí, per oposició, a la canongia de penitencier de la catedral de Salamanca. Més endavant, va ser nomenat, aquesta vegada per privilegi reial, degà de la catedral de Saragossa. El rei tenia el privilegi de nomenar el degà de totes les catedrals del territori de la corona. Jo encara vaig conèixer el darrer degà de nomenament reial de la catedral de Girona. Va morir els anys quaranta del segle XX, i havia estat promocionat al càrrec en temps de la monarquia. A partir de la mort d’aquell capitular, el Bisbe ja pogué nomenar lliurement els successius degans, fins que, després del Concili Vaticà II, s’accedeix al càrrec per elecció del Capítol, de manera que el càrrec ha deixat de ser vitalici. Des de Saragossa, l’any 1785, Tomàs de Lorenzana va passar a Girona per regir la seu episcopal. Amb anterioritat, el seu germà Francisco Antonio havia ocupat la seu de Mèxic, territori que encara formava part dels dominis de la corona espanyola, i quan aquest va ser promocionat a la seu primada de Toledo, proposà al seu germà Tomàs de substituir-lo a la seu de Mèxic. Tomàs, però, no acceptà i al cap de poc temps, probablement també per influència del seu germà, fou nomenat bisbe de Girona. Va ser consagrat a la catedral de Toledo, pel seu germà. Per tant, la consagració del bisbe Tomàs, no la varen poder viure directament la gent de Girona (Fig. 1). Quan va arribar el nou bisbe a Girona, aquí es vivia una època de pau. Girona, que tradicionalment ha estat una ciutat assetjada per exèrcits invasors, en aquell segle XVIII va gaudir de llargues temporades de tranquil·litat i de pau. Des del final de la Guerra de Successió,en els primers anys de la centúria, fins a la Guerra Gran que es produí a la darrera dècada del segle, no hi hagué cap més conflicte bèl·lic que afectés la nostra ciutat. Amb aquesta pau va passar, també, com passa amb les monedes, que tenen

16


EL BISBE LORENZANA I LA GIRONA DEL SEU TEMPS

Figura 1. Retrat del Bisbe Lorenzana, autor desconegut. Biblioteca Pública de Girona.

cara i creu. El nostre país va viure pacíficament; però va experimentar la pèrdua de les institucions pròpies i la imposició de la llengua castellana, en detriment del català. Tanmateix, els notaris que exercien a Girona continuaren redactant les actes en català o en llatí, tal i com s’havia vingut fent. Els que els succeïren però, ja empraren exclusivament el castellà. Aquesta època de pau portà també prosperitat i progrés econòmic i social. Com a conseqüència d’això, es produí un augment de la població. En pocs anys, Girona va doblar la seva població, superant els vuit mil habitants. Li faltava molt per arribar

17


GIRONA A L’ABAST XIII

al nombre d’habitants que té ara la ciutat però, en aquell temps, ja es considerava un muntant demogràfic considerable. En l’aspecte cultural, perdérem la universitat, ja que Felip V suprimí totes les universitats catalanes, concentrant en la de Cervera, que ell creà, els ensenyaments superiors de tot el Principat. Situà la universitat en una població sense tradició universitària, en detriment de les ciutats catalanes que tenien una tradició de segles. L’Estudi General de Girona, que tant havia costat d’aconseguir, es va perdre en un moment, pel caprici o l’esperit venjatiu d’un rei. Amb aquella decisió es frustraren els esforços esmerçats des del segle XV per a obtenir les autoritzacions reial, primer, i papal finalment. Aquella universitat, que s’havia anat gestant des del segle XV, que no pogué iniciar la docència fins a la segona meitat del XVI i que funcionà tot el segle XVII i els primers anys del XVIII, quedà suprimida per una decisió reial de 1717. L’any 1767 es produí l’expulsió dels jesuïtes de tots els territoris de la Corona espanyola. Els religiosos de la Companyia tenien a Girona un importantíssim col·legi, amb un elevat nivell científic i docent, que podia competir i competia amb la universitat. Així, en qüestió de cinquanta anys, la ciutat perdia primer la universitat i després el col·legi de Jesuïtes. L’única institució d’ensenyament d’un elevat nivell que quedava a Girona era el seminari. Durant molts anys, els seminari, amb un bon professorat i un nombre elevat d’alumnes, no només serví per preparar els aspirants al sacerdoci sinó que també contribuí notablement a mantenir un cert nivell en la vida cultural de la ciutat. Pel que fa a l’aspecte religiós, en el bisbat hi havia mil dos-cents capellans diocesans, a més del clergat regular, amb nombroses cases religioses distribuïdes entre diverses poblacions. Només a la ciutat hi havia un monestir i vuit convents masculins i cinc monestirs femenins: els benedictins a Sant Pere de Galligants; els dominics, molt nombrosos i amb algunes personalitats destacades; els caputxins al carrer de la Força; els carmelites calçats a l’edifici que ara és seu de la Diputació; els carmelites descalços a la plaça de Sant Josep, que d’ells, els josepets, prengué el nom aquell antic convent que és ara seu de l’Arxiu Històric; els mercedaris en el que és ara Centre Cultural de la Mercè. Tots aquests, a la dreta de l’Onyar i a l’esquerra del riu teníem els agustins, a l’actual plaça de la Independència, que vulgarment es coneix pel nom de Sant Agustí; els franciscans, que tenien el seu grandiós i magnífic convent en el que ara és el carrer Nou i les seves rodalies (comunitat important pel nombre i pel prestigi de molts d’ells); els mínims de Sant Francesc de Paula a tocar de la muralla a l’extrem meridional de la ciutat, en la que és ara plaça de Salvador Espriu. Entre els religiosos de la ciutat i els repartits en els monestirs i convents de la diòcesi, sumats al clergat diocesà, quan arribà

18


EL BISBE LORENZANA I LA GIRONA DEL SEU TEMPS

el nou bisbe integraven un nombrós contingent sacerdotal. Davant d’aquella situació, el bisbe es queixava de l’excessiu nombre de capellans; cosa que ara ens pot costar de creure, però aquesta era la realitat. Tanmateix, continuà procurant mantenir el seminari que tenia uns quatre-cents estudiants, i durant el seu pontificat ordenà un promig de vint preveres cada any. Així com ara l’escassesa de capellans genera molts problemes de pastoral, en aquells moments també resultava problemàtica la superabundància, afegint-hi el fet que molts clergues hi entraven sense una veritable vocació. Aquesta va ser una de les primeres coses que el nou bisbe procurà tallar. Posà ordre per evitar que s’accedís al sacerdoci per fer carrera, buscant només el prestigi o un modus vivendi. Políticament, Girona havia quedat sotmesa al centralisme borbònic, centralisme que també afectava l’Església. El regalisme exercit pel Concejo de Castilla influïa, i molt, en les decisions que afectaven tots els bisbats. El bisbe Lorenzana, que era un home molt intel·ligent i un bon jurista, sabia trampejar molt bé la situació i, acatant les ordres que rebia de Madrid, les interpretava de la manera que creia favorable a la bona marxa del bisbat, procurant sempre el bé de l’Església més que no pas el del rei i del Concejo de Castilla. El bisbe, quan arribà aquí, no parlava català, evidentment. No havia trepitjat mai la nostra terra. Havia nascut a León, havia estat a Galícia, a Salamanca, a Saragossa, però no coneixia res de Catalunya. Tanmateix, es va incardinar aquí i s’integrà totalment, arribant a ser un gran bisbe de Girona. Vingueren amb ell un bon nombre de col·laboradors, gent molt jove, que el sobrevisqueren. Entre aquest destaca un canonge que es va fer cèlebre per la seva decidida actuació durant els setges de 1808 i 1809. Era José Pérez de Tobia , el qual va ser Vicari General, amb Lorenzana, i amb els primers bisbes que el succeïren, fins que morí, l’any 1816. Dos anys abans de la seva mort, havia estat proposat per ocupar la seu gironina; però hi va renunciar, atesa la seva edat i la seva salut molt delicada. El Concejo de Castilla es preocupava de tota la problemàtica del bisbat. El bisbe tenia obligació d’enviar-hi la relació de capellans que feien oposicions a rectories, els nomenaments que es preveien per canonicats i, fins i tot, s’immiscien en qüestions de pastoral. En una ocasió, en la festa de la Puríssima, que encara no era dogma, però que a Girona i en altres diòcesis ja se celebrava amb molta solemnitat, als capitulars se’ls ocorregué fer predicar a la catedral un dominic. En aquell temps, el criteri que tenien els dominics sobre el futur dogma no era pas l’oficial. Però, en no ser declarat encara el dogma, hi havia llibertat per expressar-se d’una o altra manera. Entre els dominics i els jesuïtes existia una gran pugna referent al diferent criteri que tenien uns i altres sobre

19


GIRONA A L’ABAST XIII

Figura 2. Edifici del Seminari amb la façana de l’església de Sant Martí.

la Immaculada. Aquell sermó del dominic a la catedral va provocar sollevar els ànims d’un sector del clergat local. I el tema arribà a Madrid. El bisbe fou obligat a enviar el text a Madrid. Allí el retornaren subratllant les expressions que no admetien. A més, ordenaren que l’any següent s’encarregués el sermó a un altre dominic, però prèviament advertit del que no era convenient dir. Independentment d’aquestes minúcies, en les coses importants del govern de la diòcesi, el bisbe anava fent al seu aire. I ho feia molt bé. El bisbe Lorenzana tingué un especial interès en l’organització del seminari i a procurar que mantingués un alt nivell espiritual i intel·lectual. El seminari es creà en compliment de les disposicions emanades del Concili de Trento; per això es coneixia amb el nom de Seminari Conciliar o també Seminari Tridentí. El seu primer emplaçament va ser a la casa de la plaça de la Catedral, on ara hi ha l’Audiència. L’any 1767, un dels antecessors de Lorenzana a la seu gironina sol·licità i obtingué del govern de

20


EL BISBE LORENZANA I LA GIRONA DEL SEU TEMPS

l’Estat la cessió de l’edifici que havia estat col·legi, casa d’exercicis espirituals i residència dels jesuïtes, religiosos que acabaven de ser expulsats del nostre país, i els seus béns confiscats per la Corona. Instal·lat el Seminari en el nou edifici, el bisbat vengué l’immoble de la plaça de la Catedral a la família Pastors. D’aquí ve el nom de casa Pastors, amb el qual és conegut aquell noble casal. A mitjan segle XIX, quan els Pastors traslladaren el seu domicili a Barcelona, vengueren l’edifici a l’Ajuntament que el destinà a Palau de Justícia. Lorenzana va posar ordre en el funcionament del seminari, en el referent als plans d’estudis, a la disciplina i a la selecció del professorat. Disposà que els alumnes dels darrers cursos, que ja havien rebut els primers ordes, havien de residir interns en el seminari (Fig. 2). Desplegà una intensa activitat en l’atenció a la gran quantitat de persones afectades per la pobresa. Coincidia amb el criteri estatal de suprimir la mendicitat evitant la presència als carrers i a les portes dels temples de pobres vergonyants, però no amb la prohibició d’aquesta lacra, sinó procurant el remei per eliminar o atenuar la pobresa. En una paraula, es tractava d’organitzar l’atenció als necessitats procurant, en primer lloc, que tinguessin una casa on rebessin les atencions necessàries i la manutenció digna i suficient, procurant que els residents que tinguessin aptituds i força per a treballar contribuïssin amb el seu treball al sosteniment material de la institució. Fruit d’aquesta acció varen ser les fundacions de l’Hospici de Girona i del d’Olot. En el cas de Girona, ja trobà l’obra començada, però ell li donà un gran impuls i aconseguí posar-la en funcionament. A mitjan segle XVIII, aplicant el llegat de la família Colomer de Cruïlles, es construí la casa de Misericòrdia. Ocupava la part de ponent de l’actual edifici. Encara ara, a la portalada d’entrada, hi figura l’escut amb les creus de Cruïlles. Lorenzana amplià aquella obra per bastir l’edifici tal com ara el veiem transformat en la Casa de la Cultura. Va reglamentar el seu funcionament, procurà reunir les ajudes econòmiques imprescindibles i, abans de finalitzar el segle XVIII, es pogué inaugurar. Fins l’any 1963, l’edifici va exercir aquella funció assistencial. I, en diverses ocasions, en temps de guerra, algunes de les seves sales s’utilitzaren con a hospital militar (Fig. 3). L’hospici arribà a reunir 400 residents. Amb el propòsit de l’autofinançament, es muntà en el seu interior una fàbrica de productes tèxtils i de punt, en la qual treballaven els residents que reunissin les degudes condicions. En aquell moment, a Girona hi havia molts tallers artesanals, però cap fàbrica que es pogués considerar com a tal. La de l’hospici va ser la primera factoria d’un cert relleu que funcionà a la ciutat. És evident que aquella fàbrica no donava el rendiment econòmic que donen les que depenen

21


GIRONA A L’ABAST XIII

Figura 3. Hospici Bisbe Lorenzana, actual Casa de Cultura, els anys 1900-1910. Foto: A. Toldrà

d’una empresa industrial ja que aquestes busquen una finalitat econòmica, mentre que la de l’hospici tenia una finalitat de caràcter social. A més, aquella fàbrica i els successius tallers que s’anaren muntant, aconseguiren una altra finalitat molt important, que és l’aprenentatge que en ells exerciren els joves residents. En realitat, a l’hospici de Girona existí la primera escola de formació professional de la ciutat. Aquesta activitat es perpetuà fins a mitjan segle XX. Jo puc recordar quan a l’hospici hi havia un taller de sabateria, un de fusteria, de sastreria, de pintura, escola d’art, impremta... També s’hi formaren músics. L’hospici tenia la seva banda de música, que actuava en actes públics de la ciutat. Jo havia conegut els darrers regents de cadascun d’aquests serveis, persones que, a més de dirigir la marxa de cada taller, exercien el mestratge. Hi hagué

22


EL BISBE LORENZANA I LA GIRONA DEL SEU TEMPS

un moment en què els millors operaris de les diverses impremtes establertes a Girona havien fet el seu aprenentatge a la impremta de l’hospici. El bisbe va fer la visita pastoral tres vegades a totes les parròquies de la seva jurisdicció. Aquell temps, les carreteres, millor dit, els camins, ja que no es podia parlar de veritables carreteres, només es podien transitar en cotxe de tracció animal (cavalls o mules). Però, no sempre es donaven les condicions per circular en cotxe i, aleshores, calia muntar en un cavall o una mula. Extremadament difícil es feia el desplaçament tant per l’alta Garrotxa com també per la comarca de Camprodon, que en aquell temps encara formaven part del bisbat de Girona. També posà ordre a la demarcació parroquial. Un cas molt curiós és el d’Arenys de Mar que fins aquell moment depenia d’Arenys de Munt. Ara, la parròquia d’Arenys de Mar és una de les més importants del bisbat. Però, l’adequació no va resultar gens fàcil ja que havia de ser aprovada per Madrid i allí s’hi resistien per la repercusió econòmica que comportava la creació d’una nova parròquia. Finalment, Lorenzana ho aconseguí. Una obra de molta importància duta a terme pel bisbe Lorenzana va ser la de la nova capella de Sant Narcís. Ja n’existia una a la mateixa església de Sant Feliu, concretament on es troba ara l’àmbit de Sant Narcís. Es tractava d’una més de les capelles laterals de la Col·legiata. No oferia el caràcter especial que mereix el patró de Girona. Durant els segles XVI, XVII i XVIII el culte de Sant Narcís havia adquirit una gran rellevància. Ja en el segle XVII s’havia creat una comissió per promoure la construcció d’ una nova capella, digna del seu sant titular. Però, no havien arribat a un acord, referent a l’emplaçament ni al finançament d’un obra que havia de ser de molta importància. La solució la va trobar el nostre bisbe. Faria, no una capelleta sinó una gran capella que en realitat és com un altre temple i no pas petit (Fig. 4). Té una sumptuositat extraordinària i unes proporcions molt notables. Quan ens trobem en el seu interior, ens pot semblar que estem dins una de les basíliques romanes. Per emplaçar aquesta notable obra s’aprofità l’espai que havia ocupat l’antic claustre de la col·legiata de Sant Feliu. Aquell claustre va ser edificat en el segle XIV però, al cap de pocs anys, ja va ser enderrocat, per qüestions estratègiques. Eren temps en què l’església de Sant Feliu es trobava fora muralla, Santa Maria extramurs s’anomenava. S’enderrocà el claustre i es fortificà l’edifici. Però, al cap de poc temps es construí la nova muralla que encerclava i defensava tota aquella barriada i ja no hauria calgut de sacrificar el claustre; però el disbarat ja estava fet i ara es podia esmenar, en part, construint, en el seu lloc, la magnífica capella de Sant Narcís. Però l’espai que la desaparició del claustre havia deixat lliure encara resul-

23


GIRONA A L’ABAST XIII

Figura 4. Capella de Sant Narcís, a l’interior de l’església de Sant Fèlix.

tava insuficient per encabir la capella; li faltava una mica d’amplitud. Per un cantó, hi ha el carrer que avui porta el nom del Rei Martí, per l’altre costat, l’accés al temple per la discreta escalinata per la qual s’arriba a la porta de la col·legiata vulgarment anomenada de les Caputxines; porta que abans usaven els veïns de la barriada de Sant Pere i que ara només s’obre en determinades ocasions. La solució que s’adoptà va ser la de prendre l’espai necessari a aquell vial d’accés. Si ens hi fixem bé, ja notarem que l’esmentat vial està una mica comprimit. En la celebració de la festivitat de Sant Narcís ha existit una dualitat, en unes èpoques es fixava en el 18 de març, mentre que en altres se situava el 29 d’octubre.

24


EL BISBE LORENZANA I LA GIRONA DEL SEU TEMPS

Quan quedà com a definitiva el 29 d’octubre, continuà mantenint-se el record del 18 de març. I, per deixar a tots contents, es fixà en aquesta darrera data la commemoració del vot de Sant Narcís, vot que havia formulat la ciutat en el segle XVI, amb motiu d’haver-se lliurat d’una epidèmia, per la intercessió del sant. Aquesta festa del Vot es mantingué fins després del Concili Vaticà II; primer amb processó general pels carrers de la ciutat i, darrerament, només pels volts de la catedral, sense baixar l’escalinata. Doncs bé, el 18 de març de 1782, en la celebració presidida pel bisbe, aquest anuncià públicament la necessitat i el propòsit de construir la capella. Immediatament es posà mans a l’obra. El dia següent, el prelat es reuní amb una comissió de la qual també formava part l’abat de la Col·legiata. El prelat hi fou present i actiu en totes les decisions i ell mateix trià l’arquitecte que projectaria i dirigiria la construcció. L’arquitecte escollit fou Ventura Rodríguez, a qui coneixia per la seva relació amb el cardenal de Toledo, el qual li havia encarregat diverses obres a la seva arxidiòcesi. Ventura Rodríguez ja era un professional altament considerat a Madrid. Per ennoblir les parets de la capella s’usà marbre de les pedreres que, aleshores, s’explotaven a la muntanya de Sant Miquel i a la Font dels Lleons. Recordo que, quan jo era petit, es deia que, en acabar l’obra de la capella, s’havia exhaurit el marbre d’aquelles pedreres. No sé si això és llegenda o realitat; però el cas és que ara no es troba pas marbre ni en un ni a l’altre d’aquells llocs. L’autor de les pintures del sostre fou el famós Francesc Tramulles. Aquest artista aleshores era ja d’edat avançada i l’ajudà Carles Panyó, nomenat pel mateix bisbe director de l’Escola de Belles Arts d’Olot, també creada per Lorenzana. Als deu anys d’haver-se iniciat, l’obra es donà per acabada i el dia 2 de setembre de 1792 es traslladà solemnement el cos de Sant Narcís a la seva nova capella. Una altra de les obres del bisbe Lorenzana va ser l’Escola de Dibuix. Aconseguí que la corporació municipal li cedís un espai en la Casa de la Ciutat, però totes les restants despeses de l’escola anaren a càrrec del bisbe. Aquella escola va anar prosperant i tingué continuïtat després de la mort del prelat. A la segona meitat del segle XIX, l’escola, ja de titularitat municipal, es traslladà a la planta baixa de l’antic convent de caputxins, del carrer de la Força, edifici que l’any 1845 acollí l’Institut de Segon Ensenyament. Ja en el segle XX, s’instal·là al carrer del Nord, durant la guerra ocupà el col·legi de les Escolàpies, retornà acabada la guerra al carrer del Nord i ara funciona en el Centre Cultural de la Mercè. A la darrera dècada del segle XVIII, Girona suportà les conseqüències de la Guerra Gran. La ciutat no va resultar afectada directament, però sí d’una manera indirecta.

25


GIRONA A L’ABAST XIII

El pas de tropes, amb els enutjosos problemes de l’allotjament i l’acolliment de ferits provocaren que tant l’edifici del Seminari com el de l’Hospici fossin habilitats com a caserna i com a hospital militar. A més de la guerra contra la França revolucionària, altres problemes es derivaren de la situació fronterera de Girona i la seva proximitat amb la França agitada per l’esclat de la Revolució. Nombrosos capellans fugitius de França, pels perills que allí els assetjaven, arribaren a Girona. Però, el govern de Madrid, segurament complint una exigència de les autoritats franceses, ordenà que no es quedessin aquí, sinó que es dispersessin pel nostre país i mai a prop de la zona fronterera. Tanmateix, en el moment del seu pas per Girona foren atesos pel bisbe i, fins i tot, el nostre prelat conferí ordes a alguns clergues francesos que estaven e disposició de rebre-les. Foren més de mil cinc-cents els clergues francesos que en aquella avinentesa passaren per Girona. Molt pocs s’hi pogueren quedar, els altres seguiren cap a l’interior, per buscar acolliment en altres bisbats d’Espanya. En totes les obres que realitzà el bisbe Lorenzana, procurà implicar-hi les autoritats i altres organismes: sempre unir esforços, sumar col·laboracions i, d’aquesta manera, evitar qualsevol crítica o oposició ja que tothom quedava compromès en el que havia estat una iniciativa episcopal. En el cas concret de la capella de Sant Narcís, per deixar testimoni del seu protagonisme a l’obra, havia projectat fer-hi gravar el seu escut episcopal. Però, assabentat que l’Ajuntament també pretenia que hi figurés l’escut de la ciutat, desistí de posar-hi el seu, per evitar la possibilitat que en un futur la corporació esgrimís algun dret de patronat sobre l’esmentada capella. Els darrers anys del pontificat i de la vida de Lorenzana foren difícils. Les conseqüències de la Revolució Francesa, tan propera a nosaltres, i el perill que repercutís a l’ambient social i religiós del nostre país, el preocuparen. Els mateixos emigrants podien representar un perill. En un dels seus darrers escrits es refereix a la “relajación de costumbres que, como un torrente espantoso, se va extendiendo por todas las clases sociales , el libertinaje i la disolución que va cundiendo en todas partes...”. Això pensava i escrivia Lorenzana a les darreries del segle XVIII. Una segle més tard, un altre prelat gironí, el bisbe Sivilla, en la inauguració del temple del Sagrat Cor, l’any 1901, també es lamentava “d’aquests temps tan calamitosos”. I els bisbes d’avui, què poden dir? I què diuen? Massa vegades s’ha dit que qualsevol temps passat va ser millor; però ja veiem com es lamentaven els que foren protagonistes d’aquells temps suposadament idíl·lics.

26


EL BISBE LORENZANA I LA GIRONA DEL SEU TEMPS

El mes de gener del 1896, el nostre bisbe es posà greument malalt. El viaticaren. El viàtic d’un bisbe adquiria una gran solemnitat. El Santíssim era portat, sota tàlem, en processó des de la catedral, amb la participació del capítol, el clergat i l’assistència de la corporació municipal. El dia següent el prelat moria. La seva despulla, vestida de pontifical estigué exposada uns dies en el Saló del Tron del palau Episcopal, sent visitada per centenars de fidels. Per l’enterrament se seguí el ritual tradicional, que es practicà per darrera vegada l’any 1963, en les exèquies del bisbe Cartañà. La comitiva fúnebre feia el mateix recorregut que la processó de Corpus, però en sentit invers, prescindint de passar per l’escalinata de la Catedral, baixant per la Força i pujant per Sant Feliu, després d’haver recorregut el centre de la ciutat. De la Rambla havien d’accedir a la plaça del Vi pel carrer d’Abeuradors, ja que el tram superior de l’actual Rambla no va ser practicable, fins l’any 1870, amb la desaparició del portal de l’Areny i la muralla annexa. L’oració fúnebre a la catedral va anar a càrrec del sagristà segon de la Col·legiata de Sant Feliu. Aquell càrrec de Sagristà era una prebenda capitular de cert relleu; no es tractava d’un sagristà d’encendre i apagar llums i altres feines secundàries. Aquest fou l’exordi, és a dir la introducció d’aquella dissertació, mostra de l’oratòria sagrada del segle XVIII: “Fúnebres resplandores que presentais a nuestra vista una brillantez que nos asombra, misteriosos aparatos a cuya melancólico aspecto debemos un no se que da espanto que nos instruye al paso que nos sorprende. Clamores roncos de las campanas cuyo beneficio despiertan tal vez nuestros aletargados sentidos. Amad todos hoy al corazón de Jerusalem”. La memòria del bisbe Lorenzana ha estat molt present en l’àmbit Girona. Ha estat un dels més il·lustres personatges del nostre episcopologi. Aquest record s’ha materialitzat a donar el seu nom a espais públics i institucions, començant pel carrer que a finals del segle XIX li dedicà l’Ajuntament de la nostra ciutat. Per aquell mateix temps, la Diputació acordà col·locar un monument en el centre de la plaça de l’Hospital. Ja havia encarregat l’estàtua del bisbe al destacat artista olotí Miquel Blay (que havia estat becari de la corporació provincial durant la seva formació), es produí un efecte rebot en col·locar-se el monument als defensor de Girona de 1808-1809 a la plaça Independència a càrrec de l’Ajuntament, la qual cosa desplaçava la columna que recordava la Constitució de 1869 a la plaça de l’Hospital, ocupant el lloc que estava previst per situar-hi el monument dedicat a Lorenzana. Com que els espais públics de la ciutat depenen de l’Ajuntament, el fet consumat prevalgué per sobre del propòsit de la Diputació. Sembla ser que l’escultura en guix, a punt de ser interpretada en pedra ja estava enllestida i, posteriorment, algú la contemplà dormint en un magatzem oficial. Seria interessant poder comprovar aquest

27


GIRONA A L’ABAST XIII

detall. L’any 1951, el mateix dia que s’inaugurava la biblioteca a l’edifici que encara era hospici es descobrí, en el vestíbul, una làpida en record de Lorenzana, dissenyada per l’arquitecte Masramon i executada per l’escultor Domènec Fita. Quan aquell gran edifici construït gràcies a l’impuls del prelat es convertí en Casa de Cultura, es donà a la nova institució el nom de Casa de Cultura Bisbe Lorenzana. Uns anys més tard, un senyor de Barcelona que hi entenia més, argumentà que això de Bisbe Lorenzana era una prova de què els de Girona, que som uns ignorants, no sabíem que el nostre bisbe es deia Tomàs, i el nom es canvià per Casa de Cultura Tomàs de Lorenzana, suprimint la dignitat episcopal, que devia ser el que es pretenia. Però, passats uns quants anys més, un altre senyor que encara era més avançat, suprimí tota referència al personatge. I la casa que tant deu al bisbe Lorenzana s’ha quedat en la seva denominació sense Bisbe i sense Lorenzana. El prelat va ser enterrat a la catedral, davant l’escala d’accés al presbiteri. Però, la posterior col·locació de l’altar que ja ha complert més de quaranta anys de provisionalitat, no permet contemplar-la. Però sí que coneixem la inscripció que figura en l’estela sepulcral. Diu, textualment, traduint del llatí al català: L’ il·lustríssim i reverendíssim senyor Tomàs de Lorenzana i Buitron, lleonès de naixement, d’esclarit llinatge, cavaller de la Reial Ordre de Carles III, digníssim bisbe d’aquesta seu, anteriorment canonge doctoral de l’església de Tuy, penitencier de Salamanca, degà de Saragossa, elevat al pontificat gironí, deixà aquesta seu deutora pels seus favors i per haver-la enaltit amb les seves donacions. Moltes vegades visità la diòcesi i durant més de vint anys la va regir amb mansuetud i prudència. Va atendre i protegir els pobres amb abundants almoines i amb la fundació d’hospicis. Va donar glòria a Déu amb l’erecció de temples i la restauració dels antics.

28


EL BISBE LORENZANA I LA GIRONA DEL SEU TEMPS

Es va mostrar insigne devot i com a successor de sant Narcís, en honor del qual començà pietosament i culminà amb el seu impuls, vigilància, cura i donatius l’amplíssima capella on descansa. Visqué seixanta-vuit anys, deu mesos i deu dies amb gran bondat i en benefici de tots. Morí el dotze de les calendes de febrer de l’any 1796, deixant una profunda enyorança de la seva persona. Aquesta inscripció lapidària és una síntesi de la personalitat i de l’actuació del que fou un gran bisbe de Girona.

29


LA GUERRA DE SUCCESSIÓ, MÉS ENLLÀ DEL MITE DE L’11 DE SETEMBRE JOAquim albareda salvadó 26 de febrer de 2009


*Aquest estudi s’emmarca en la investigació dels projectes del Ministerio de Educación y Ciencia “La formación del Estado borbónico (1700-1746)” (HAR2008-03291/HIST) i del “Grup d’Estudi de les Institucions i de la Societat a la Catalunya moderna (segles XVI-XVIII)”, Generalitat de Catalunya (2005SGR 00633).

Carles II, el darrer dels Àustria hispànics, moria l’1 de novembre de 1700 després de nomenar successor Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV. A escala internacional, allò que realment es debatia en la disputa successòria, era la redifinició de l’equilibri polític europeu davant de la crisi de l’Imperi hispànic. Per aquesta raó, les potències europees havien negociat tractats diferents de repartiment dels territoris de la monarquia a Europa i a Amèrica, abans de la mort de Carles II. Enfront del bloc borbònic, Anglaterra i les Províncies Unides van signar una aliança ofensiva el 20 de gener de 1701 que tenia com a objectiu principal, segons Stanley J. Stein i B. H. Stein evitar que els francesos s’apoderessin del comerç amb les Índies Occidentals. Però a més a més, el domini borbònic amenaçava l’equilibri europeu i Lluís XIV havia violat els acords de la pau de Ryswick (1697), després d’haver ocupat les places reservades als holandesos, a manera de barrera militar entre França i els Països Baixos, i en reconèixer el vell pretendent Jaume III d’Estuard com a rei d’Anglaterra, en perjudici de Guilem III d’Orange. Així doncs, va néixer la Gran Aliança de l’Haia enfront dels Borbons, la qual va declarar la guerra el maig de 1702.1 Com sabem prou bé, la Guerra de Successió, entre 1700 i 1714, va esdevenir una cruïlla històrica fonamental tant per a Catalunya com per a Espanya. En aquell conflicte internacional els catalans, valencians i aragonesos van lluitar al costat d’una dinastia i d’un rei per defensar un model polític per tota Espanya basat en la representació --almenys la dels grups socials benestants i emergents que podien donar resposta als interessos

1

S.J. Stein, B. H. Stein. Plata, comercio y guerra. España y América en la formación de la Europa

moderna, Crítica, Barcelona, 2002, pp. 150-152; C. Giraud. Le Traité d’Utrecht, Archives des Bourbons, Communication & Tradition, París, 1997, pp. 49-69.

33


GIRONA A L’ABAST XIII

fonamentals de la societat-- i per una concepció territorial “federal”, enfront d’un projecte d’autèntics perfils absolutistes i unitaristes que va prendre forma a partir de l’any 1707, el qual s’acabà imposant gràcies al suport militar francès i a la defecció dels britànics. En l’estat actual, força avançat, dels estudis sobre l’austriacisme –tot i admetent la impropietat del concepte, tal com va fer l’enyorat Ernest Lluch, ja que segurament serien més adequats els termes de constitucionalisme, patriotisme o republicanisme2–, ha quedat plenament superada la seva interpretació en clau dinàstica. Les idees que conformaven l’austriacisme, si bé no formulades, òbviament, com un “programa” polític, podem deduir-les dels escrits polítics, jurídics, de caràcter econòmic o historiogràfic elaborats pels seus protagonistes. I, naturalment, no podem considerar l’austriacisme com una formulació política estàtica, sinó que cal tenir en compte la seva evolució al llarg del conflicte bèl. lic d’acord amb les conjuntures canviants durant la primera meitat del segle. És obvi que hi ha diferències notables entre els “celantes” o “patricis” [és a dir, “patriotes”] que a la mort de Carles II reclamen la convocatòria de Corts i que destaquen a les Corts de 1701-1702, i els conspiradors de 1704 –-una amalgama social molt remarcable que atemorí el virrei Velasco fent-lo actuar precipitadament—i també amb l’austriacisme de l’advocat Narcís Feliu de la Penya i del notari Ramon de Vilana Perlas, els quals van tenir un protagonisme especial a les Corts de 1705. Però, en tot cas, voldria subratllar que són més rellevants les coincidències: assenyaladament, el programa constitucionalista i la idea horitzontal d’Espanya, que Jon Arrieta ha explicat bé (defensa de l’ordenament català; del garantisme davant les decisions adoptades pel rei i els seus ministres i defensa d’un poder regi limitat, a partir de la idea de cessió condicionada; concepte plural de la monarquia)3; unes idees econòmiques que es troben compendiades en el Fénix de Cataluña de Narcís Feliu de la Penya; i una francofòbia àmpliament estesa en la societat catalana que es traduïa en rebuig de la dinastia borbònica. Voldria insistir en la idea plural d’Espanya que es troba a la base de l’ideari aus-

E. Lluch. “El programa polític de la Catalunya austriacista”, a J. Albareda (ed.), Del patriotisme al catalanisme, Eumo Editorial, Vic, 2001, pp. 129-167 (especialments, ps. 130-132); Núria Sales assenyalà que als combatents de 1713-1714 era molt menys anacrònic anomenar-los “patriotes” que austriacistes. Senyors bandolers, miquelets i botiflers. Estudis sobre la Catalunya dels segles XVI al XVIII, Empúries, Barcelona, 1984, p. 144. 2

J. Arrieta, “Austracismo, “¿Qué hay detrás de ese nombre?”, a P. Fernández Albaladejo (ed.), Los Borbones. Dinastía y memoria de nación en la España del siglo XVIII, Madrid, Marcial Pons, Casa de 3

Velázquez, 2000, pp. 177-216

34


LA GUERRA DE SUCCESSIÓ, MÉS ENLLÀ DEL MITE DE L´11 DE SETEMBRE

triacista, la qual forma part indestriable d’una concepció política representativa més àmplia. La monarquia hispànica durant el govern dels Àustria era, formalment, una monarquia composta, resultat de la suma d’un conjunt d’entitats politiques. La base jurídica de la Unió de Corones partia d’una concepció igualitària que consagrava la preservació dels pactes polítics, les lleis pròpies de cada regne i el manteniment de les fronteres duaneres. Igualment reconeixia la independència fiscal així com la diferent contribució dels regnes en l’esforç imperial. Els austriacistes, doncs, parteixen de la concepció horitzontal “aeque principaliter”, contraposada la “unió accessòria” aplicada mitjançant la conquesta als dominis americans, el desplegament de la qual, a finals del segle XV i principis del XVI va donar lloc segons John Elliott i Jon Arrieta, a una desestabilizació del sistema horitzontal de la Unió de Corones4. Aquesta és la idea d’Espanya en boca de dos dels protagonistes més destacats de l’austriacisme. El primer, el cavaller Francesc de Castellví, que en demanar-se “pero ¿qué cosa es la Espanya?”, responia: aunque en todo el continente de la España se nombran sus naturales en común españoles, eran y son distintos y se conservaron mucho tiempo divididos, hasta que entraron a poseerla los reyes que reinaban en Castilla. Los reyes eran distintos y sus tierras, con distintos nombres […] Eran estas naciones en el continente de la España distintas en leyes, costumbres, trajes e idiomas. En leyes, como es de ver en sus particulares estatutos; en costumbres y trajes lo advertirá el que viajare; en idiomas son cuatro distintos, esto es, portugués, vizcaíno, catalán, castellano o aragonés, que es el mismo idioma, que se nombra lengua castellana […] Se da comúnmente el nombre de lengua española fuera de España y dentro de ella de lengua castellana […]”5. El segon protagonista, peça clau del partit austriacista, l’advocat i historiador Narcís Feliu de la Penya, defineix el Principat com a “patria general de todos los catalanes y que han nacido en sus límites […] siendo el Principado, y Condados de Ruissellón y de Cerdaña, en una provincia un pequeño mundo. Alhora, en la dedicatòria a Carles III evoca los relevantes méritos e intenso amor desta provincia”, en la que el rey verá como sus

4

J.H. Elliott, “Conferència inaugural. Catalunya dins d’una Europa de monarquies compostes”,

Actes del Tercer Congrés d’Història Moderna, Pedralbes. Revista d’Història Moderna, 13-I, Barcelona, Universitat de Barcelona, 1993, pp. 11-23 (la cita es de la p. 18); J. Arrieta, “ L’antítesi pactisme-absolutisme durant la guerra de Successió a Catalunya”, a J. Albareda (ed.), Del patriotisme al catalanisme, Eumo Editorial, Vic, 2001, pp. 105-128 (la referència és de les pp. 127-128). 5

J.M. Mundet y J.M. Alsina (eds.), Francisco de Castellví. Narraciones históricas, Fundación Fran-

cisco Elías de Tejada y Erasmo de Pèrcopo, Madrid, volum I, 1997, p. 55.

35


GIRONA A L’ABAST XIII

antecesores y los de la nación catalana, “de pequeña piedra fabricaron el elevado monte e inmensa fábrica de la monarquía española.”6 Tanmateix, seria erroni atribuir als partidaris del primer filipisme una visió alternativa d’Espanya, en sentit unitarista. Almenys fins el 1707. A l’interior del partit filipista de primera hora, tant en el castellà com en el català, l’objectiu perseguit era el de reforçar les atribucions règies o regalies (és a dir, les potestats exclusives, cosa que no excloïa la negociació i les concessions en Corts) enfront de les institucions representatives i del sistema polisinodial dels Consells, sense posar en dubte l’ordenament constitucional. A aquest desig s’afegia l’afany per superar la decrepitud en què es va veure postrada la monarquia durant el regnat del darrer dels Àustria, afany animat per un evident enlluernament per la cort francesa i la política mercantilista de Lluís XIV --encara que avui sabem que el Rei Sol deixà un Estat arruïnat, poc eficaç i molt fragmentat socialment--. Un bon exponent d’aquesta actitud ens el proporciona el filipista Agustín López de Mendoza, comte de Robres, en la seva anàlisi sobre la guerra civil de 1705-1714, desencisat després de l’abolició dels furs aragonesos i valencians i elaborada des d’un prisma constitucionalista aragonès: “porque no es allí [a Castella] como era en Aragón y es en Inglaterra, y es en el Imperio y otras coronas, donde como aunque las resoluciones de las Cortes, dietas o parlamentos, no tengan fuerza de ley sin la aprobación del soberano. Pero no puede tampoco el soberano establecerla sin el consentimiento de estas asambleas, que es preciso que convoque a este efecto. Pero en Castilla sus Cortes sólo tienen el derecho de suplicar lo más conveniente, y el rey le tiene con plena soberanía, no solamente para consentir o no en las súplicas, sino tambien para, no habiendo admitídolas, disgregadas ya las Cortes, promulgar leyes confome a ellas, lo que puede hacer también sin la solemnidad de juntar los estados del reino”. És a dir, els reis a l’Aragó “no eran absolutos”, a diferència de Castella on “han sido siempre tan absolutos”7. El problema

6 N. Feliu, Anales de Cataluña, Barcelona, 1709. Dedicatòries dels volums I, III y II, respectivament. Edició facsímil d’Editorial Base. Barcelona1999. 7 A. López de Mendoza. Historia de las guerras civiles de España, Diputación Provincial de Zaragoza, Imprenta del Hospicio Provincial, Zaragoza, 1882, ps. 17, 18 i 19; sobre l’obra, vegeu el magnífic estudi de J.M. Iñurritegui. “Las Memorias del Conde de Robres: la nueva planta y la narrativa de la guerra civil”, Espacio, Tiempo y Forma, Serie IV, Hª Moderna, t. 15, 2002, pp. 187-255, on assenyala que Robres “escribía de monarchia con las nociones de government by constitution en su empeño por desarmar la política de la nueva planta. Proporcionaba y promocionaba, en definitiva, concepciones constitucionales de cosecha propiamente aragonesa y cuño libertario como herramientas de deslegitimación de los principios que soportan y encuadran el par de decretos de 1707”, p. 229.

36


LA GUERRA DE SUCCESSIÓ, MÉS ENLLÀ DEL MITE DE L´11 DE SETEMBRE

sorgí, a parer del conde de Robres, quan la “nación dominante”, Castella, assajà en temps de Felip IV i Olivares “la extinción de las leyes de la Corona de Aragón”. I, en conseqüència, “no fue extraño el que todos los aragoneses juzgasen poco seguras sus exenciones bajo el cetro de un monarca criado en una corte sumamente absoluta y gobernado de dos naciones mal humoradas con ellas.”8 En efecte, a la Corona d’Aragó, el marge d’acció reial es veia molt limitat per l’ordenament jurídic propi com no deixaven de lamentar-se els virreis, alhora que insistien en el tarannà perillosament popular del Consell de Cent. Si a Catalunya regia el principi “lo senyor rey és obligat a judicar segons disposicions de dret”, o bé, “El rey ab la Cort està per damunt d’ell tot sol”9, la Novísima Recopilación, de 1567, havia confirmat la corona com a font del dret en els territoris castellans, mitjançant disposicions com la pragmática. José María Iñurritegui ha contraposat l’essència confessional de la política castellana que “impone frente a la felicidad civil la salvaguarda de la felicidad sobrenatural como razón y sentido de la autoridad temporal”, amb la visió contractual de la literatura constitucional de la Corona d’Aragó, basada en l’equilibri dels poders del rei i del regne: un government by constitution enfront d’un government by will. No és estrany, conclou, que “en el cuadro católico de la mentalidad” castellana la política quedés reclosa en l’esfera de la consciència10. Des d’una óptica similar, Francisco Javier Guillarmón i Julio D. Muñoz han explicat el decantament majoritàriament filipista dels territoris castellans pels mecanismes d’organització comunitària “interiorizados a través de un largo proceso de disciplinamiento social, unos mecanismos que se basaban en un modo de concebir las relaciones sociales en el ámbito local/provincial a partir de principios jerárquicos que englobaban a la mayoría de la población”. El plus de legitimitat, els fonaments ideològics, afegeixen, els van aportar uns eclesiàstics combatius i una massa abrumadora de publicística civil i religiosa, a banda de la coerció exercida pels agents de la Corona.11

8

A. López de Mendoza. Historia…, p. 28.

9

N. Sales. “Abans de 1714: cap a una democratització de les institucions catalanes”, La comme-

moració de l’Onze de Setembre a Barcelona, Ajuntamentent de Barcelona, 1994, pp. 96-104 (la referència és de la p. 101). J.M. Iñurritegui. “1707: la fidelidad…”, ps. 248 i 250. “Los castellanos y la guerra de Sucesión: disciplina social y orden político en la Corona de Castilla (1680-1714)”, Cheiron, Famiglie, nazioni e Monarchia. Il sistema europeo durante la Guerra di Successione spagnola, a cura di A. Álvarez-Ossorio, Bulzoni Editore, Roma, 2004, pp. 105-128 (la citació és de les ps. 114-115). 10 11

37


GIRONA A L’ABAST XIII

Els elements que configuren el “programa” austriacista es troben en estat latent des de la mort de Carles II i tenen una incidència transversal en la societat catalana: el grau de consens que suscitaven era remarcable. Una altra cosa és que aquest estat d’opinió aflorés i es traduís en actes abans de la tardor de 1705: una probabilitat difícil, atesa la memòria recent de la revolució i Guerra dels Segadors i de la revolta dels Barretines amb la dura repressió que la va seguir. A més, Felip V, va superar amb bona nota les Corts de 1701-1702 ben guiat per Lluís XIV i els seus assessors (Fig. 5). Ara bé: en el transcurs de les Corts ja veiem emergir dos “partits” , i aquest és un fet rellevant de cara al capgiramet polític que va tenir lloc la tardor de 1705: el dels constitucionalistes, a vegades anomenats “patricis” o “celantes en la observancia de las leyes” (en paraules de Castellví), i el dels reialistes, “los del partido del ministerio de Madrid” (també segons Castellví) o “aficionados al duque [d’Anjou] o a sus intereses” (en expressió de Feliu)12. Tanmateix van entrar en escena uns reactius que van accelerar els esdeveniments i que van conduir al capgirament polític de 1705. El primer d’ells va ser, sens dubte, el govern despòtic del virrei Velasco (1704-1705) que es traduí en una vulneració sistemàtica de les Constitucions i en una repressió generalitzada contra tot indici de dissidència, fet que va provocar que molts indecisos acabessin decantant-se a favor de Carles III l’arxiduc. Aquesta pràctica de govern del virrei va donar ales al partit austriacista fins a l’extrem que els seus dirigents van poder al.legar motius per justificar la ruptura del jurament de fidelitat a Felip V. L’altre, fou el pacte de Gènova que van signar uns prohoms “vigatans” i un representant de la reina Anna d’Anglaterra el juny de 1705, seguit del desembarcament de les forces aliades la tardor d’aquell any que van fer esvair els dubtes dels nombrosos indecisos fins aleshores. D’aquesta manera, l’aposta dinàstica –-l’opció a favor del candidat Habsburg, Carles III l’arxiduc-- tenia la millor carta de presentació en el suport de les potències marítimes que podien garantir el triomf militar. I de fet, podien haver-lo assolit amb tota probabilitat si els britànics no haguessin negociat el final de la guerra el 1710 a esquenes dels aliats. És clar que, de més a més, la complexa relació entre els territoris de la Corona de Castella i de la Figura 5. J. Rigaud, retrat de Felip V (IV de Catalunya i Aragó). Museo del Prado.

12

F. Castellví. Narraciones históricas.… I, 1997, p. 219; N. Feliu de la Penya. Anales de Cataluña,

III, p. 493.

38


LA GUERRA DE SUCCESSIÓ, MÉS ENLLÀ DEL MITE DE L´11 DE SETEMBRE

39


GIRONA A L’ABAST XIII

Figura 6. A. Vaccaro, retrat de Carles III, l’Arxiduc. Palau de Can Mercader, Cornellà de Llobregat.

40


LA GUERRA DE SUCCESSIÓ, MÉS ENLLÀ DEL MITE DE L´11 DE SETEMBRE

Corona d’Aragó i els equilibris de poder a l’interior de la monarquia, tampoc eren aliens a la confrontació entre les dues opcions polítiques i dinàstiques, com finalment es va comprovar. Per si queda algun dubte sobre la coherència de les idees de l’austriacisme només cal fer una ullada a les Constitucions de 1701-1702 i, assenyaladament de 17051706, les quals esdevenen un autèntic compendi dels objectius constitucionalistes i econòmics anhelats pels seus dirigents, a banda de constituir el millor exponent de la revitalització política de les institucions catalanes i el seu lligam estret amb la societat: podem parlar, per tant, d’una autèntica represa del constitucionalisme. Si en les de 1702 van ser aprovades un total 96 constitucions i capítols de Cort, en les de 1706 ho van ser 64 constitucions i 118 capítols i actes de Cort. De fet, la majoria d’aquestes disposicions recullen, en essència, les de 1702, però les precisen o les perfeccionen13. I el més remarcable és que s’extremen les mesures que tendeixen a reforçar el control de l’actuació dels ministres reials i a preservar el compliment de la llei i a garantir la llibertat civil. No n’hi havia per menys: el virregnat de Velasco, marcat pel menyspreu sistemàtic a les Constitucions havia deixat un record amarg entre els catalans, en clar contrast amb el virregnat de feliç memòria del príncep Jordi de Hessen Darmstadt. La bateria de Constitucions i capítols de cort aprovats per conjurar la repetició de pràctiques de govern semblants indica fins a quin extrem el pactisme s’havia deteriorat durant el primer regnat de Felip V. És obvi, doncs, que a Catalunya existia un projecte austriacista més o menys articulat abans de la presa de Barcelona per Carles III l’arxiduc (Fig. 6), perfilat a les Corts de 1701-1702 i que cristal.litzà en les de 1705-1706. Una altra cosa és que, al capdavall, la guerra distorsionés el desenvolupament d’aquest programa ambiciós tant en el terreny polític com en l’econòmic, el qual es va veure frustrat, finalment, per les contingències de la guerra i de la diplomàcia i, de manera irreversible, pel triomf borbònic. En tot cas, és indiscutible, com ha assenyalat Ricardo García Cárcel que “detrás de cada una de las opciones dinásticas que jugarán a una orilla la corona de Castilla y en la otra la corona de Aragón hay una memoria del pasado distinta, una asunción del presente muy dispar y desde luego una expectativa de futuro

13

V. Ferro. El Dret públic català. Les institucions de Catalunya fins al Decret de Nova Planta, Eumo

Editorial, Vic, 1987, p. 423.

41


GIRONA A L’ABAST XIII

en lo político y en lo económico que siguen circuitos muy diferentes”14. Una memòria, pel que fa a Catalunya, que fixava les seves arrels en el pactisme i en el constitucionalisme; i sobre un futur que s’intuïa al fil de les transformacions econòmiques que s’operaven des del segle XVI, ja molt perceptibles a finals del XVII, les quals van fer concebre un model econòmic que tenia el seu fonament en el comerç i la indústria, que feia que la trajectòria proaustriacista de la classe econòmicament dirigent fos “extraordinàriament similar a la seguida per aquells països que tant l’emmirallaven” (Anglaterra i les Províncies Unides) com ha explicat Francesc Valls, el qual ha assenyalat que és molt probable que cap el 1702 “alguns dels més significatius membres de la burgesia mercantil barcelonina comencessin a adonar-se que una vinculació política i diplomàtica d’Espanya amb França podia comportar molts problemes, si no conduir directament a la ruïna el model de comerç exterior que s’havia bastit precisament aprofitant els llargs períodes de temps en què França havia quedat aïllada políticament i la seva producció privada d’accés al mercat internacional” 15. Del que no hi ha dubte és que els dirigents de l’austriacisme, i amplis sectors socials (de la petita noblesa a la burgesia, dels eclesiàstics als menestrals), s’adonaven que aquests anhels de futur, tant econòmics com polítics, eren incompatibles, a la pràctica, amb un Borbó en el tron hispànic. Efectivament, un altre element distintiu del primer austriacisme fou el programa mercantil que té el seu millor representant en l’advocat i historiador Narcís Feliu de la Penya, home influent vinculat als cercles emergents dels negocis, ben perfilat per Benet Oliva16. Pierre Vilar definí amb claredat la seva dèria: convertir Catalunya en una altra Holanda, capaç d’intervenir en els assumptes de la monarquia, conscient de la incompatibilitat

14

R. García Cárcel. De los elogios a Felipe V. Centro de Estudios Políticos y Constitucionales,

Madrid, 2002, p. XXI. 15

F. Valls. La Catalunya atlàntica. Aiguardent i teixits a l’arrencada industrial catalana, Eumo Edito-

rial, Vic, 2004, pp. 85-86; també Joan Giménez ha deixat clara l’estratègia proaustriacista dels productors i negociants de vins i d’aiguardents per consolidar-se en els mercats internacionals, a Mataró en la Cataluya del segle XVIII. Un microcosmos en moviment, Caixa d’Estalvis Laietana, Mataró, 2001, pp. 744-757. 16

B. Oliva. Els orígens de la primera industrialització del rerepaís. Premi Iluro 1998. Caixa d’Estalvis

Laietana. Mataró, 1999 i La generació de Feliu de la Penya. Burgesia mercantil i Guerra de Successió entre el Maresme i Barcelona. Edicions de la Universitat de Lleida, Lleida, 2001; P. Molas. Comerç i estructura social a Catalunya i València als segles XVII i XVIII. Curial, Barcelona, 1977; H. Kamen (ed.). Narcís Feliu de la Penya. Fénix de Cataluña. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, Barcelona, 1983.

42


LA GUERRA DE SUCCESSIÓ, MÉS ENLLÀ DEL MITE DE L´11 DE SETEMBRE

dels interessos catalans i francesos17. Aquest programa es beneficiava de la coincidència d’interessos amb Anglaterra i les Províncies Unides, facilitada per unes relacions comercials que havien pres cos en els darrers anys del segle XVII. Josep Fontana ha cridat l’atenció sobre un fet essencial per entendre la lògica de l’aposta: el comerç exterior català d’aleshores tenia com a element primordial l’exportació d’aiguardent als holandesos i als anglesos des del conjunt dels ports de la costa de ponent, a canvi d’importacions tèxtils i de pesca salada, sobretot, que entraven pels ports de Barcelona i de Mataró18. Aquests intercanvis van afavorir una economia integrada i un mercat interior cada cop més desenvolupat dirigit des de Barcelona, tal com ha explicat Albert Garcia Espuche19. Un memorial anònim presentat al Consell d’Estat de Carles III durant les Corts de 1705, potser redactat per Feliu de la Penya, és aclaridor de la naturalesa diferent dels dos tipus de comerç que es es trobaven confrontats. Partidari de prohibir les mercaderies franceses, afirma: “y aunque algún político se opondrá a esta prohibición, con decir que en Cataluña ay falta de algunos géneros y que de necesidad an de venir de otros reynos, digo que lo confieso pero mi intención sólo es que no vengan de la Francia, que quando se aprecie tomarlos de estrangeros se tomen de nuestos aliados, porque se lograrán dos cossas: la una es que tomándolos de Inglaterra ho Holanda se logra el no salir el dinero pues éstos truecan sus géneros o mercadurías con vino aguardiente y otros géneros del pahís; la otra es que no se valdrá la Francia de nuestro mismo dinero para hazer la guerra”.20 Tal com advertí Ernest Lluch, el programa econòmic solament podia esdevenir realitat mitjançant els ressorts que oferia el sistema constitucional, el qual havia de proporcionar suport a la producció pròpia enfront de les manufactures estrangeres, assenyaladament franceses, i a l’exportació d’aiguardent. Una argumentació que trobem al Político Discurso de Feliu de la Penya, el qual es fa ressò de les demandes dels prohoms dels gremis tèxtils que parlen de “la crisi econòmica a causa de la lliure entrada de robes, la disminució d’ingressos perquè no paguen drets […] i on les Constitucions de Catalunya [són] invocades com a instrument econòmic”. I el Fénix de Cataluña, on Feliu

17

P. Vilar. Catalunya dins l’Espanya moderna, vol. II (4ª ed.), Edicions 62, Barcelona, 1973. p. 416.

18

J. Fontana. “En els inicis de la Catalunya contemporània: l’economia a la segona meitat del

segle XVII”. Conferència d’obertura del VII Congrés d’Història de Barcelona, El segle de l’absolutisme. 1714-1808. Arxiu Històric de la Ciutat, Barcelona, 2001, que Fontana, amablement, m’ha proporcionat. 19

A. Garcia Espuche. Un siglo decisivo…

20

Archivo Histórico Nacional. Estado (AHN. L). L. 1008 d. F.27v.

43


GIRONA A L’ABAST XIII

defensa que Catalunya ha de desenvolupar el comerç alhora que la seva producció textil per fer-la més competitiva, insisteix que cal treballar els teixits segons els capítols establerts a les Constitucions, a diferència dels francesos, que són de baixa qualitat i que només beneficien als comerciants21. Per tant, és en aquest punt on conflueixen els dos objectius del partit austriacista, que acabem d’exposar, aparentment de naturalesa diferent. Només cal fer una ullada al conjunt de mesures socioeconòmiques i polítiques aprovades a les Corts de 1701-1702 i de 1705-1706 per comprovar-ho i per tal de constatar els vincles estrets que existien entre les Constitucions i el país, lluny de la fossilització a què podia haver-les abocat la manca de convocatòria de l’assemblea estamental durant un segle22. Les Constitucions, privilegis i altres drets (a vegades qualificades pejorativament com a “privilegis” que només atenyien els poderosos) eren, de fet, “drets formals” que protegien els interessos dels residents en el territori i que limitaven el creixent poder reial en un temps que la pressió fiscal i militar dels naixents Estats assolia el zenit. Eren uns drets amb flaire republicana, no en sentit antimonàrquic, sinó com a una cultura política fonamentada en el pacte que vetllava pels interessos comuns per damunt dels individuals. Des d’aquesta òptica, la defensa obstinada dels antics drets, la qual recolzava en una cultura jurídica consolidada, no s’ha d’interpretar com un discurs retrògrade i immobilista, sinó com a portador de valors de modernitat. Conservar aquests privilegis col.lectius significava preservar la llibertat de la pàtria, ha escrit Angela De Benedictis23.

21 22

E. Lluch. “El programa polític…”. ps. 141 i 146. J. Bartrolí. “La cort de 1701-1702: un cami truncat”. Recerques, 9, Curial , Barcelona, 1979,

pp. 57-75; E. Serra. “Les Corts de 1701-1702: la represa política a les vigílies de la guerra de Successió”, L’Avenç, 206, Barcelona, 1996, pp. 22-29; J. Albareda. “Las Cortes de 1701-1702 en Cataluña: rey y “república” ”, a J. Agirreazkuenaga & M. Urquijo (eds.). Contributions to European Parliamentary History. Studies presented to the International Commission for the History of Representative and Parliamentary Institutions. Vol. LXXIX. Juntas Generales de Bizkaia, , Bilbao, 1999, pp. 291-309; M. González. “El govern de l’arxiduc Carles III”, a J. Albareda (dir.), Desfeta política i embranzida econòmica. Segle XVIII. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans (B. de Riquer, dir.), vol. 5, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1995, pp. 172-185; E. Belenguer. “Entorn de les darreres Corts catalanes a l’Edat moderna: una institució periclitada?”, a Les Corts a Catalunya. Actes del Congrés d’Història institucional. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, Barcelona, 1991, pp. 168-172. 23

A. de Benedictis. Politica, governo e istituzioni nell’Europa moderna. Il Mulino, Bologna, 2001.

44


LA GUERRA DE SUCCESSIÓ, MÉS ENLLÀ DEL MITE DE L´11 DE SETEMBRE

A Catalunya, aquesta cultura política republicana va constituir la pedra angular del patriotisme en els segles moderns24. Les consignes “visca la terra i mori el mal govern”, “llibertats de la pàtria”, “defensar la pàtria” o “morir per la pàtria”, revelen un sentiment inqüestionable d’identitat i d’adhesió política a unes lleis pròpies. Allò que defineix aquest patriotisme és el fet constitucional, cívic, basat en el llegat polític romà de la llibertat republicana, com diu Maurizio Viroli25 . No hem d’oblidar que, al capdavall, les “llibertats, lleis i drets de la pàtria” es van anteposar al component dinàstic en la guerra de Successió, fet que podem corroborar en el document del pacte de Gènova signat el juny de 1705 entre el representant de la reina Anna d’Anglaterra i un grup de prohoms catalans. En el text, força breu, són esmentades 17 vegades les Constitucions i s’hi justifica el trencament de la fidelitat a Felip V per la nul.litat del jurament fet a les Corts de 1701-1702, fonamentat, es diu, en l’amenaça militar sota la qual va ser efectuat i perquè Felip V no respectà les Constitucions i portà a terme una política repressiva contra els catalans, una vegada finalitzades les Corts.26 Però, el model de monarquia composta que va encabir els diversos regnes i territoris hispànics al llarg de tres segles –-encara que no sense tensions importants-- va ser anorreat per Felip V el 1707 per “justo derecho de conquista” (Fig. 7) amb la liquidació dels furs aragonesos i valencians i amb la supressió de les Constitucions catalanes el 1714. És sabut que en la decisió reial i en la seva execució, van jugar un paper determinant els ministres francesos Jean Orry i Michel Jean Amelot, junt amb Melchor de Macanaz, teòric i arquitecte del nou règim a la Corona d’Aragó27. Per aquest motiu, la

24

Sobre el patriotisme català, vegeu: E. Serra (coord.), La revolució catalana de 1640, Crítica,

Barcelona, 1991, ps. 3-65; X. Torres. “Nacions sense nacionalisme. Pàtria i patriotisme a l’Europa de l’Antic Règim”, Recerques, 28, Curial, Barcelona, 1979, ps. 83-89; A. Simon. Els orígens ideològics de la revolució catalana de 1640, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999; X. Gil. “Republican Politics in Early Modern Spain: the Castilian and Catalano-Aragonese Traditions”, a M. Van Gelderen i Q. Skinner (ed.). Republicanism. A shared European heritage, I, Cambridge University Press, Cambridge, 2002, pp. 263-384. 25

M. Viroli. Per amore della patria. Patriotismo e nacionalismo nella storia, Editori Laterza, Roma-

Bari, 2001 (2). 26

“Tratado de Alianza entre la serenísima Reina Ana de Inglaterra y el Principado de Cata-

luña…”, a Josep Maria Torras i Ribé. Escrits polítics del segle XVIII, tom II, Documents de la Catalunya sotmesa, Eumo Editorial, IUHJVV, Vic, 1996, pp. 74-81. 27

H. Kamen. La Guerra de Sucesión en España. 1700-1715. Grijalbo, Barcelona, 1974, p. 323.

45


GIRONA A L’ABAST XIII

Figura 7. R. Palaca, batalla d’Almansa, 1707. Palacio del Congreso, Madrid.

liquidació del vell ordre representatiu i territorial -una autèntica taula rasa que Lluís XIV no va poder aplicar a França, on alguns estats provincials van persistir amb vitalitat fins a la Revolució- va sorprendre i incomodà a destacats filipistes, tant de la Corona de Castella com d’Aragó28, com el mateix comte de Robres que es mostrà desencisat

Ho han exposat: H. Kamen. La Guerra de Sucesión… pp. 321-325; J.L. Castellano. Las Cortes de Castilla y su Diputación (1621-1789). Entre pactismo y absolutismo. Centro de Estudios Constitucionales, Madrid, 1990, pp. 119-121; M. Peset. “Notas sobre la abolición de los fueros de Valencia”. Anuario de Historia del Derecho Español, 42, 1972, pp. 657-693; J.M. Gay Escoda. El corregidor a Catalunya. Marcial Pons, Madrid, 1997, pp. 33-53; F. Otero. La vila de Fraga al segle XVIII. Vol. II. Gallica Flavia, 3. Institut d’Estudis del Baix CincaI.E.A. Fraga, 1995, p. 142; T. Egido. Opinión pública y oposición al podr en la España del siglo XVIII (1713-1759), Universidad de Valladolid, Fundación Española de Historia Moderna, Valladolid, 2002 (2), p. 101. 28

46


LA GUERRA DE SUCCESSIÓ, MÉS ENLLÀ DEL MITE DE L´11 DE SETEMBRE

el 1708 per l’abolició dels furs aragonesos i valencians o el seu germà el tinent general Miquel Pons de Mendoza que s’oposà a l’ocupació militar de Barcelona29. Enfront de la ruptura constitucional, i amb un clar objectiu mobilitzador, la Junta de Braços va fer editar el Despertador de Catalunya30, on exposava les raons de la defensa a partir d’una argumentació centrada en el pactisme i les “lleis fundamentals i federals de la monarquia”, o “lleis federades dels regnes”, parafrasejant el redactat de la constitució primera aprovada a les Corts de 1705-1706. Argumentava que les Constitucions i privilegis de Catalunya no havien estat obtingudes per mera liberalitat i voluntat del príncep, sinó per via de contracte i feia constants referències a les “pesades lleis de Castella” que permetien que feixugues contribucions ofeguessin els humils i que els reis s’enduguessin els joves a la guerra sense cap restricció. El Despertador prosseguia apel.lant als beneficis socials que reportaven les Constitucions, lluny de constituir simples prerrogatives dels privilegiats. El seu to és indiscutiblement patriòtic, en contrast amb les escasses referències prodinàstiques. I quan invoca la pàtria, no es refereix solament al lloc on s’ha nascut o on es viu, sinó que el concepte es troba estretament lligat a l’existència d’unes lleis pròpies que cal conservar, les quals esdevenen el principal tret diferenciador dels catalans al llarg de la història. Pocs anys abans, el jurista Francesc Solanes en el seu Emperador político, posava per davant la lluita per la pàtria a l’amor al rei, un plantejament impensable en els territoris castellans31. Un altre text emblemàtic de la lluita de 1714, Lealtad catalana, proclamava que “no hay causa más justa que la de la Patria y sus Libertades”. En aquest imprès, la justificació de la resistència descansa, altra volta, en una concepció inequívocament republicana del poder: “sólo las resoluciones que se toman en Cortes de un reino o provincias son las que se atribuyen a la Nación […] la Nación que sólo se representa en sus Brazos unidos. Toda la Nación Catalana junta en sus brazos resolvió el defenderse por el rey en cuyo dominio estaba” [Carles III l’arxiduc].32

29 A. López de Mendoza. Historia de las guerras…; F. Castellví. Narraciones…, volum III, 1999, p. 617-618. 30 J. Albareda (ed.). Escrits polítics del segle XVIII. I. Despertador de Catalunya i altres textos. Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives, Eumo Editorial, Vic, 1996, pp. 121-192. 31 J,M. Iñuritegui. “Las virtudes y el jurista: el Emperador Político de Francisco Solanes y el amor a la patria”, Congrés de la Comissió internacional per a l’estudi de la història de les institucions representatives i parlamentàries, Pre-actes, I, Museu d’Història de Catalunya, Barcelona, 2003, pp, 191-192. 32

Lealtad Catalana purificada. Biblioteca de Catalunya, F. Bonsoms 703, p. 1314, p. 1304.

47


GIRONA A L’ABAST XIII

Però ni el Despertador ni Lealtad Catalana propugnen el secessionisme sinó el projecte “federal” vigent fins el 1707, tal com es desprèn de les constants referències a la “llibertat d’Espanya” i contra el “despòtic poder” que la governava. Així, Lealtad catalana, afirma: “Defenderos hasta morir gloriosamente, para que lucida vuestra lealtad, con los esmaltes de tan heroica resolución, viva la Patria, inmortal en sus glorias, Cathaluña, en su libertad, vosotros con honra, vuestros sucesores con aprecio, la Corona de Aragón con sus antiguos lustres, y toda España con crédito, baxo el legítimo dominio […] del emperador”33 El to republicà d’aquests escrits –i de la historiografia catalana d’aleshores-- ha sigut remarcat per Pablo Fernández Albaladejo34. Aquesta era, en efecte, la percepció que tenia Felip V, que el 1711 va escriure als seus plenipotenciaris a Utrecht que les Corts de 1701 i de 1705 “dejaron a los catalanes más Repúblicos que el Parlamento alusivo a ingleses”35. Altres representants conspicus del bàndol filipista pensaven el mateix. José de Carrillo, conde de Montemar, deia que els catalans eren “idólatras de sus privilegios, con unos visos de república en su media libertad, que si no la han logrado entera no se dude que lo han pretendido”36.També són reveladores de l’esperit republicà les paraules esperançades que l’ambaixador català Pau Ignasi Dalmases va adreçar a la reina Anna d’Anglaterra per demanar-li suport, el 28 de juny de 1713 quan, de fet, els britànics ja havien pactat la fi de la guerra amb els francesos a canvi d’importants compensacions territorials i econòmiques: “En consideración de que siendo este país (Inglaterra) tan libre y tan amante de la libertad devía proteger otro país que por sus prerrogativas podría llamarse libre, el cual solicitaba su protección y amparo añadiendo que las leyes, privilegios y libertades (catalanas) son en todo parecidas y casi iguales a las de Inglaterra”37. Un dels representants més genuïns d’aquesta cultura constitucionalista el constitueix el doctor

33

Lealtad Catalana…, ps. 1316 i 1318.

34

P. Fernández Albaladejo. “Dinastía y comunidad política. El momento de la patria”, a P. Fer-

nández Albaladejo (ed.). Los Borbones. Dinastía y memoria de nación en la España del siglo XVIII. Marcial Pons, Casa de Velázquez, Madrid, 2001, pp. 485-532 (P. 501); vegeu també: J.P. Rubiés, “El constitucionalisme català en una perspectiva europea. Conceptes i trajectòries, segles XV-XVIII”, Pedralbes, 18-II, Publicacions de la Universitat de Barcelona, 1998, pp. 453-474.. 35

Archivo Histórico Nacional. Estado, 3376-1, núm. 10, 28-XII-1711.

36

J. Albareda. Els catalans i Felip V. De la conspiració a la revolta (1700-1705), Vicens vives, Bar-

celona, 1993, p. 234. 37

P. I. Dalmases. “Dietario o libro de memorias”, 1713. Arxiu Històric de la Ciutat. Barcelona,

ms. A-339, f. 5v.

48


LA GUERRA DE SUCCESSIÓ, MÉS ENLLÀ DEL MITE DE L´11 DE SETEMBRE

en dret Josep Plantí, exiliat a Viena el, el qual afirmava categòricament l’any 1719 que si Catalunya “considerava que podia ser lliure, no podia estar subjecta a cap príncep ni sotmesa a cap vincle jurídic [ni a Felip V, ni a Carles III perquè els va abandonar]… Catalunya, en qualitat de lliure, no està subjecta al dret de res ni de ningú, que està subjecta al seu propi dret”. 38 Per tot plegat, el ministre de Felip V Michel Amelot, com ha explicat José María Iñurritegui, es va adonar que l’”amor a la pàtria” dels habitants de la Corona d’Aragó constituïa l’arrel del problema de cara a la uniformització desitjada per Felip V: “por más afectos que sean al rey” [deia Amelot] “siempre lo serán mucho más a su Patria”. No n’hi havia prou, doncs, amb derogar uns drets. La veritable dimensió política de l’assumpte, diu Iñurritegui, consistia a “fulminar la comprensión constitucional del fuero y el lenguaje patriótico que la misma pudiera animar”. Per aquest motiu calia dictar una nova planta i posar fi al “corán de los fueros” (en expressió del cavaller Tobías de Bourk, un irlandès que milità en el bàndol filipista). Perquè les Constitucions i els furs, segons el també filipista i unitarista Tomás de Puga y Rojas (autor de Crisol de la española lealtad, 1707), permetien que aquests territoris només haguessin servit “a la española Monarquía de vana ostentación de dominios blasonándose más de repúblicas libres que de tributados vasallos”39. Finalment, i de forma imperativa, la defecció dels britànics –-a canvi d’importants concessions comercials i territorials--, després de la negociació secreta que el nou govern dels tories va encetar amb França el 1710, va fer trontollar l’aliança internacional en la qual l’emperador sustentava les seves aspiracions a la corona hispànica40. La proclamació de Carles III l’arxiduc com a emperador amb el títol de Carles VI (Josep I va morir

38

Biblioteca Nazionale Braidense (BNB). Brera. Milà. Opera posthuma. Ms. AF XI 13. De morte

Caroli Secundi Hyspaniarum regis. De excidio Cathaloniae necnon destructione Barcinonis quasi secura, f. 21v. 39

J.M. Iñurritegui. “1707: la fidelidad…”, ps. 294, 297 i 289.

40

L. Frey, M. Frey (ed.). The Treaties of the War of the Spanish Succession. An Historical and Critical

Dictionnary, Greenwood Press, Westport, 1995, pp. XIV-XVI; L. Bély. Les relations internationales en Europe. XVIIe-XVIIIe siècles, PUF, París, 1993, pp. 416-417. Del mateix autor: Espions et ambassadeurs au temps de Louis XIV, Fayard, París, 1990 i “Casas soberanas y orden político en la Europa de la paz de Utrecht”, a P. Fernández Albaladejo (ed.), Los Borbones. Dinastía y memoria de nación en la España del siglo XVIII, Marcial Pons, Madrid, 2001, pp. 69-95.

49


GIRONA A L’ABAST XIII

Figura 8. Antoni Estruch, l’Onze de Setembre de 1714 (1909). Fons d’Art de la Caixa de Sabadell.

el 17 d’abril de el 1711) fou el pretext oportú perquè els britànics poguessin justificar la seva sortida de la guerra davant dels aliats esdevenint la “pèrfida Albió”. En el darrer any de guerra, conscients de la repressió patida pel País Valencià i per l’Aragó, així com de la violència indiscriminada que sofria la major part del territori català ja ocupat per Felip V, com ha explicat Torras i Ribé41, els resistents, en un ambient de radicalització que s’acentuà a partir de la fugida a Mataró de bona part dels nobles i de la jerarquia ecle-

41

J. M. Torras i Ribé. “1706: la primera ofensiva borbònica contra Catalunya”, a A.A.V.V. Josep

Fontana. Història i projecte social, I, Crítica, Barcelona, 2004, pp. 502-515.

50


LA GUERRA DE SUCCESSIÓ, MÉS ENLLÀ DEL MITE DE L´11 DE SETEMBRE

siàstica, s’aferren a la darrera esperança que els resta, impel.lits pels missatges ambigus de suport de l’emperador, rebuts mitjançant el seu secretari d’Estat Ramon de Vilana, marquès de Rialp: primer, confiant en la pressió dels britànics damunt Lluís XIV perquè doblegués o abandonés Felip V; després, un cop desenganyats d’aquesta opció, refiant-se de les gestions de darrera hora dels ambaixadors catalans, quan va accedir al tron Jordi I de Hannover (la reina Anna morí el 12 d’agost de 1714) i formar-se un govern dels whig, fet que va significar un canvi de rumb respecte al cas dels catalans. De fet, el 6 de setembre, el secretari de la regència Addisson comunicava a Dalmases que havia donat ordres als vaixells anglesos que es concentresin a Maó per protegir Barcelona i negociar la capitulació (Fig. 8). Ja era massa tard: al cap de cinc dies, BarceloFigura 9. Portada de faxímil de la Nueva na va ser ocupada per les tropes del duc Planta de la Real Audiencia del Principado de de Berwick i s’imposà la política de fets Cataluña. Biblioteca de Cataluña. consumats, no sense un sentiment de mala consciència entre els whig d’haver traït els aliats i abandonat els catalans a la seva sort42. En tot cas, aquesta darrera esperança en les gestions diplomàtiques, més enllà de les contingències històriques, ens ajuda a entendre la resistència heroica i desesperada que tant va admirar Voltaire.

42

J. Albareda. Catalunya en un conflicte europeu. Felip V i la pèrdua de les llibertats catalanes

(1700-1714), Generalitat de Catalunya, Edicions 62, Barcelona, 2001, pp. 129-144. Vegeu, també: Josep Fontana. “La guerra de Successió: els motius de Catalunya”, Revista de Dret Històric Català, 3, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 2003, pp. 11-23.

51


Els tractats d’Utrecht, Rastatt i Baden, els quals configuraven un nou equilibri europeu on no tenien cabuda els projectes per Espanya sorgits dels territoris de la Corona d’Aragó, van fer la resta. Aleshores, Felip V tenia les mans lliures per a esdevenir rei d’Espanya en el sentit ple de l’expressió. De fet, John Elliott ha pogut afirmar que amb la Nova Planta (Fig. 9) sorgí l’Estat més unitari d’Europa43. Tal com va escriure el comte Juan Amor de Soria, des de Viena, la Corona d’Aragó “perdió en la guerra civil su libertad, sus privilegios y su antiquísimo ser”, mentre que “los reinos de Castilla gimen bajo las duras cadenas de su esclavitud”44. I a Espanya es va malmetre l’ocasió de consolidar un sistema basat en els contractes polítics i en la representació, amb un potencial modernitzador molt superior al de l’absolutisme que va durar més d’un segle.

43

J.H. Elliott. “Conferència inaugural. Catalunya dins d’una Europa de monarquies compostes”,

Actes del Tercer Congrés d’Història Moderna. Pedralbes. Revista d’Història Moderna, 13-I, Universitat de Barcelona, 1993, pp. 11-23 (p. 21). 44

E. Lluch. Aragonesismo austracista (1734-1742). Conde Juan Amor de Soria. La citació per-

tany al text “La voz precursora de la verdad”, pp. 6-7. Institución Fernando el Católico (CSIC), Diputación de Zaragoza, Zaragoza, 2000.

52


EL MESTRE DE CAPELLA JOSEP GAZ I LA SEVA ÈPOCA: LA MÚSICA GIRONINA AL VOLTANT DEL 1700 JAUME PINYOL BALASCH 5 de març de 2009


Aquest treball vol oferir unes quantes pinzellades de la vida gironina d’ara fa tres-cents anys, a l’època de la Guerra de Successió, centrades en alguns aspectes de la vida musical de la ciutat i més concretament en la producció musical de la catedral gironina conservada a l’arxiu capitular. La catedral fou durant molts segles la principal promotora de la música culta que es podia escoltar a la ciutat, i l’arxiu capitular ha estat el dipòsit al llarg dels segles on s’ha conservat, damunt de pergamí i paper, la memòria escrita d’aquesta música en forma de partitures. La meva explicació servirà d’introducció a les tres composicions del mestre Gaz que escoltarem al final, triades pel seu significat històric gironí dins un període de guerra entre Àustries i Borbons. La importància d’aquest compositor dins la història de la música catalana va creixent a mida que augmenten els estudis sobre el Barroc català. Situat al bell mig del període barroc, en una època històrica plena de guerres i desgràcies diverses, la seva obra musical destaca per la riquesa melòdica, la complexitat de la seva polifonia i per haver consagrat, un dels primers, el violí com a un dels instruments capitals dins l’orquestra barroca a Girona. La xerrada d’avui va dirigida a presentar els condicionants estètics generals que van determinar la seva obra i les característiques generals de la capella de música de la catedral de Girona, per analitzar la situació de la ciutat als voltants del 1700 i per centrar-me al final en uns breus apunts biogràfics del mestre i la presentació de les tres peces l’audició de les quals tancarà aquesta xerrada.

55


GIRONA A L’ABAST XIII

Els condicionants musicals al pas del s. XVII al s. XVIII Intentaré determinar breument, a les línies següents, els condicionants principals que determinaven la mentalitat cultural dels gironins als voltants del 1700, tema encara poc investigat i que presento en forma d’hipòtesi. Mentre al mar es posaven les bases dels grans canvis europeus del s. XVIII, la vida a la Girona de finals del s. XVII no era pas fàcil, degut a les invasions del país ordenades per Lluís XIV, amb les morts, fams i destrosses que podem fàcilment imaginar. Davant tantes destrosses inexplicables, hem de pensar que molts gironins devien trobar en els actes propis de la pietat popular, com ara rogatives, processons, devocions, etc, un cert consol en ser actes comunitaris de refermança en la confiança envers un Déu que temporalment tolerava els estralls de la guerra injusta i de la misèria que acompanya tota ocupació estrangera. Aquesta pietat popular, que ha existit sempre, feia poques dècades que havia estat revifada pel concili de Trento, després que Roma superés l’elitisme renaixentista, molt crític amb aquestes manifestacions, més d’un cop incontrolables. Com a contrapès d’aquesta pietat popular, el concili va fomentar la pietat personal entre els incipients grups burgesos, pietat que correspon a l’individualisme religiós dels reformats, però amb uns criteris i unes condicions diferents a les del final de l’Edat Mitjana: el control episcopal d’aquesta pietat mitjançant la presència de clergues presidint les processons, les rogatives, els rosaris, etc, tant els de la simple parròquia rural com els de l’oratori urbà. La finalitat era la de vetllar per la custòdia de l’ortodòxia, després de la gran escissió protestant. S’accentuà així de forma indirecta la vessant piramidal de la jerarquia, vessant que acabarà configurant una administració eclesiàstica poc diferent de la civil en la seva estructura jeràrquica. La música, en aquesta societat, serà un dels elements que aportarà prestigi a les institucions eclesiàstiques i que, alhora, permetrà de difondre el missatge evangèlic als grups de base de la societat, sovint analfabets i amb arrels culturals molt primitives. Difusió feta principalment mitjançant textos cantats. Aquest enfocament farà augmentar les activitats paralitúrgiques per tal d’abraçar tots els racons socials. I l’activitat musical es reforçarà a tots els nivells, singularment a les capitals dels bisbats, a les catedrals. Però, mentre a l’Europa reformada es permet la reinterpretació dels actes litúrgics, al Mediterrani el concili de Trento fixa el cànon de les activitats litúrgiques amb el seus textos llatins, fet que obliga els compositors a portar la seva activitat principalment als actes paralitúrgics, els no canònics. La comparació entre l’obra religiosa de la música de

56


EL MESTRE DE CAPELLA JOSEP GAZ I LA SEVA ÈPOCA: LA MÚSICA GIRONINA AL VOLTANT DEL 1700

Bach amb la dels mestres de capella gironins, salvades les distàncies, mostra clarament les diferències. Les cantates del primer són musicalment molt treballades i disposen d’una gran llibertat textual amb textos en llengua vulgar. Per contra, els mestres de capella gironins realitzen igualment composicions per als oficis divins, però les seves composicions van dedicades principalment als actes paralitúrgics, i així poden utilitzar textos escrits en llengua vulgar, en aquest cas el castellà. Les noves ordes religioses establertes a la ciutat des de l’inici del barroc, caputxins, carmelites, jesuïtes, etc., amb les seves confraries, congregacions i agrupacions pietoses, contribuiran, també, a fomentar aquesta preponderància de música paralitúrgica i seran uns dels agents difusors d’aquesta nova pietat, que en comparació amb la pietat dels reformats centreeuropeus és molt formal i poc intimista. Al costat dels condicionants eclesiàstics que afecten la música gironina, trobem els polítics. El triomf borbònic que Gaz va patir en primera persona, com veurem més endavant, va implicar per a la música un nou àmbit d’actuació. L’interès personal de Lluís XIV en la música, creant l’Opera Reial a Versalles i ampliant la Capella Reial, mostra la intenció del monarca d’utilitzar-la per tal de legitimar i glorificar el seu poder absolut, poder aconseguit a base d’arrabassar als no­bles atribucions polítiques i militars, deixant-los només part del poder econòmic. Així, la música tindrà una nova funció, la de legitimar el poder reial primer i el de l’administració després. Aquesta ampliació de l’espai musical exigirà dels professionals major refinament, major espectacularitat i major virtuosisme però, per contra, serà un art cortesà que només arribarà parcialment als nous grups burgesos que creixeran al llarg del s. XVIII. Quan aquests grups hagin aconseguit imposar la seva estètica, a partir de 1750, la música cortesana anirà desapareixent. A Itàlia, la península dels set estats, l’absolutisme a la francesa era desconegut, així com l’impacte de la música cortesana. Potser per això en aquesta península és on apareixen les innovacions més importants dins l’àmbit musical: l’aparició de la música de cambra, signe de la separació creixent entre música popular i música culta, destinada a grups reduïts d’oients, sempre benestants; la generalització de la família dels violins, instruments de so més brillant i de conducció més dúctil que els seus predecessors; l’aparició d’una nova forma musical, el concert, destinada a un públic més ampli i a un espai nou, la sala de concert, on es contraposa el solista enfront de la resta dels instrumentistes. Però, potser, l’element més innovador va ser la possibilitat d’ampliar l’expressió dels sentiments mitjançant determinats recursos musicals,

57


GIRONA A L’ABAST XIII

tant en intensitat com en variabilitat. Aquesta possibilitat serà aprofitada intensament pels músics eclesiàstics. És a l’òpera, la nova forma musical d’èxit al s. XVII, on aquesta nova possibilitat d’evocació dels sentiments s’expressa amb molta claredat, i és també on s’apliquen aquestes invencions. A Venècia, a Nàpols, a Roma, els patricis utilitzaran l’ópera com a eina de prestigi social, eina econòmicament bastant més assequible que la fal·lera del segle anterior, d’omplir les seves ciutats amb palaus monumentals. La contraposició d’elements, el clarobscur, la falsa perspectiva en pintura, les façanes de les esglésies en moviment, les estàtues recargolades fetes amb materials econòmics, les falses naus secundàries dins els temples, tot això i més és el Barroc. És la necessitat del contrast exagerat, del virtuosisme d’un artista al servei del príncep, del noble o de l’eclesiàstic que faci emmudir les crítiques als abusos dels poderosos. A la música trobem el mateix esperit de contrast, de dualisme: música de cambra, el concert, el baix continu, i les noves formes d’harmonia, que juntament amb la tonalitat permeten d’expressar emocions i afectes desconeguts fins aleshores. Així, la música de Gaz estarà condicionada per la rigidesa formal de la litúrgia catòli­ca de la Contrareforma, per les relacions entre l’Església i la corona dels Àustries, l’esplendor operística dels abundosos actes paralitúrgics fomentats per la Contrareforma i per les noves ordes religioses, per la intensificació dels missatges emocionals aconseguida amb les noves tècniques de la música italiana i per la interiorització dels sentiments religiosos difosa en el món catòlic com a reacció a la reforma protestant.

La capella de música de la catedral de Girona al s. XVIII. El 1635, en aplicació relativament tardana de les decisions tridentines, el Capítol de la catedral de Girona va dotar la capella de música d’ uns nous estatuts aprofitant la presa de possessió d’un nou mestre de capella, Emmanuel Gònima (Lleida 1710-Girona 1792). Aquests estatuts presenten una capella de música ampliada, seguint els criteris litúrgics nous, estableixen majors rendes per al seu funcionament, i detallen deures i obligacions dels seus membres i arbitrant els mitjans per a resoldre conflictes interns. La capella estarà composta per 12 adults, gairebé sempre clergues que tenien la condició de beneficiats, és a dir, vivien de les rendes d’un capital aportat a la catedral per benefactors. A més, cal afegir-hi els quatre escolans encarregats de les veus agudes, després de la prohibició papal d’utilitzar les veus femenines dins els

58


EL MESTRE DE CAPELLA JOSEP GAZ I LA SEVA ÈPOCA: LA MÚSICA GIRONINA AL VOLTANT DEL 1700

actes litúrgics. Al llarg del segle, el número de músics creixerà, ampliant-se a 19 adults –instrumentistes i cantants– més el mestre de capella, un organista, i els quatre escolans de cor, vint-i-cinc membres en total. Per comparació, la capella reial de Madrid comptava amb un total de 43 membres, fet que permetrà d’entendre la importància de la capella gironina. Aquestes capelles foren suprimides, per decret, el 1842, sota Espartero, en el marc de les reformes anticlericals dels liberals de la primera meitat del s. XIX, tot i que a Girona la seva supressió sembla que va ser més aviat formal, ja que continuà actuant de manera similar als oficis catedralicis (Fig. 10). L’economia de la capella estava Figura 10. Portada de la veu alta (soprano) basada en els rèdits de diversos bened’una missa polifònica a vuit veus, conservada en format de llibret amb un elevat desgast ficis catedralicis. Els adults cobraven un d’ús. Arxiu Capitular de Girona sou fix trimestral més diversos incentius en funció de les actuacions suplementàries realitzades. Els escolans, en principi, no cobraven, però eren mantinguts, vestits i calçats, aprenien l’ofici de músic i una certa cultura general, residint dins unes habitacions dins els murs de la catedral. Al segles XVII i XVIII tot fa pensar que la capella de música no va patir dificultats econòmiques permanents, i que podia subvenir moltes de les necessitats dels seus membres. De fet, quan Gaz va demanar la seva jubilació per malaltia, estava malalt de gota, l’octubre de 1710, la hi van concedir al cap de sis mesos, donant-li una pensió de 60 lliures anuals amb un percentatge sobre els beneficis de la capella. La capella estava dividida en instrumentistes i cantants. Les places eren atorgades generalment per oposició, tant les d’instrumentista com les de vocalista, fet que en garantia una elevada qualitat musical, a la qual hi corresponia un sou digne, atrac-

59


GIRONA A L’ABAST XIII

tiu per a molts músics del moment, principalment eclesiàstics. D’algunes d’aquestes oposicions se’n conserven les proves escrites presentades, normalment composicions sobre un tema determinat que els aspirants havien de desenvolupar en un temps prèviament estipulat. Per tal d’estalviar despeses, els càrrecs d’instrumentista i vocalista eren intercanviables, de manera que un instrumentista podia actuar com a cantant i a l’inrevés. Ara bé, no sempre la capella va ser capaç d’assumir tots els encàrrecs rebuts. Excepcionalment van ser contractats músics de Banyoles, a mitjans del s. XVIII, per tal d’acompanyar algunes processons i altres tasques menors, com la d’acompany­ar el viàtic, on solia haver-hi alguns instruments de vent que indicaven la presència de la petita comitiva litúrgica fins a casa del malalt. El càrrec més important de la capella era el del seu director o mestre. També era triat per oposició i votat pels membres del Capítol que assistien a l’exercici pràctic presidit, de vegades, pel bisbe, oposicions que seguien uns tràmits molt precisos, atesa la seva transcendència. Des del mestre Gònima, jubilat el 1774, la plaça gironina serà de una plaça de promoció envers altres places econòmicament més ben dotades o bé amb millors condicions de treball. Així, els mestres Juncà, Balius i Arquimbau, successors de Gònima, van estar a Girona només uns cinc anys de promig, abans d’aconseguir aprovar les oposicions i anar a altres catedrals més riques com ara Toledo, Còrdova o Sevilla. Les funcions de la capella de música eren les d’assistir musicalment dins l’àmbit de la catedral als actes de culte diaris (Fig. 11), les hores canòniques i la missa capitular. A més, havia de participar a les grans festes de la ciutat i en les diverses processons que hi sovintejaven: la de la Minerva, per exemple, celebrada el tercer diumenge de cada mes, dedicada al Santíssim; havia de cantar els Te Deums, que els jurats de la ciutat o bé les autoritats militars demanaven tot sovint quan hi havia algun fet singular que volien fer ressaltar: el naixement de l’hereu de la corona, una victòria sobre els enemics, l’arribada sense impediments del rei a casa seva després d’un viatge, etc. També, per Nadal i per Pasqua, la capella de música havia d’oferir les composicions noves preparades pel corresponent mestre de capella. Al llarg del s. XVIII es fan més presents a l’arxiu capitular les composicions dedicades als actes de la nit de Nadal, de manera que s’acaba distingint entre nadales serioses, on només intervenen els elements de les narracions evangèliques, i les nadales de contingut popular amb imatges que la cultura popular ha bastit al llarg dels segles al voltant de la festa, els “villancicos burlescos”. També hi trobem les pregàries per a demanar pluja, les destinades a protegir de la

60


EL MESTRE DE CAPELLA JOSEP GAZ I LA SEVA ÈPOCA: LA MÚSICA GIRONINA AL VOLTANT DEL 1700

Figura 11. Portada de l’obra Solo con Violín al Ssmo Sacramento “Dé al ayre su dulce voz”, del mestre Joseph Gaz. Partitura relativament ben conservada. Arxiu Capitular de la Catedral de Girona. Deuria acompanyar la litúrgia del Santíssim Sacrament en celebracions ordinàries, donada la seva simplicitat instrumental i vocal. Les dues rúbriques posssiblement corresponguin l’una al Mestre de Capella i l’altra al taller del copista. Arxiu Capitular de Girona

pesta, les destinades als altars particulars de les confraries, etc. Poc lleure devien tenir els membres de la capella. A mesura que la població gironina creix al llarg del s. XVIII, es multipliquen els actes paralitúrgics a la catedral i creix la seva feina i també la del mestre de capella. Comparant la quantitat de partitures dedicades a les diferents activitats musicals de la capella al llarg d’aquest segle, el contrast és evident entre començament i final de segle. Gaz, mort el 1713, dedica gairebé el 40% de les seves composicions a celebracions litúrgiques, mentre Compta, mort el 1815, només n’hi dedica el 10,5%. La població gironina s’havia duplicat al llarg del segle i el llatí i la música molt elaborada i seriosa de Gaz no era entesa pels gironins de finals del s. XVIII.

61


GIRONA A L’ABAST XIII

Figura 12. Particel·la de soprà del primer cor de l’antífona “O spem miram quam dedisti” de Gaz. Responsori dedicat al culte de Sant Domènec. Cal assenyalar que de les quatre taques, les tres superiors corresponen a encolats fets posteriorment, mentre que la inferior correspon a la marca del dit gros de qui la portava. Provenia aquesta peça del convent dels dominics? Arxiu Capitular de Girona

La capella de música de la catedral era la més important de la ciutat, però n’hi havia d’altres (Fig.12). Consta que la col·legiata de Sant Feliu disposava també de capella pròpia el 1700 i per tant, cal suposar que tenia també la corresponent estructura de cantors i instrumentistes i el seu arxiu musical. Per contra, els convents de frares de la ciutat, franciscans i dominics, en no seguir la litúrgia de les hores canòniques en comú, no tenien necessitat de disposar d’una capella de música. Però, aquests darrers, tot i no solemnitzar el culte propi amb sengles capelles de música, tenien confraries mitjançant les quals actuaven dins els diferents cercles socials de la ciutat. I algunes d’aquestes confraries si que disposaven d’una estructura musical pròpia, que devia, però, ser minsa. Els escolans de la capella eren un element singular dins la capella de música: eren el contrast infantil dins un món d’adults sense presència femenina. Sempre van ser quatre. Fou Gaz, precisament, qui inicià el llibre de registre d’aquests escolans, on

62


EL MESTRE DE CAPELLA JOSEP GAZ I LA SEVA ÈPOCA: LA MÚSICA GIRONINA AL VOLTANT DEL 1700

consta l’any d’accés i el de sortida juntament amb la localitat de procedència però, lamentablement, no hi consta l’edat dels infants registrats. Generalment, eren infants provinents de terres gironines, però també en trobem que vénen de Barcelona. A canvi d’aquesta tasca musical, eren educats no només en música, acabaven dominant un instrument i cultura general. És possible que en alguns casos actuessin també com a instrumentistes però, de moment, és només una suposició. Està comprovat que durant uns anys de finals del s. XVIII van copiar partitures i, segurament, van passar esborranys de composicions a net, però no he pogut saber encara si aquesta activitat la van fer també en altres èpoques de la capella. És a finals del s. XVIII quan a les actes capitulars trobem queixes de què els infants van mal nodrits, mal vestits i mal calçats i que els llençols que utilitzen estan massa apedaçats. Aquesta denúncia ens fa conèixer que dins del pressupost de la capella de música hi havia una partida destinada a la manutenció d’aquests infants. L’arxiu de la capella de música Una part important de la capella musical la constituia l’arxiu, dipòsit on es conservaven totes les peces necessàries per als diferents dies de l’any i per a les diferents activitats de la capella. Situat avui dia damunt les parets del claustre bastides damunt la muralla romana, és un dels més importants de Catalunya per la seva continuïtat. Les partitures més antigues d’aquest arxiu són del s. XIII. Segurament és l’arxiu musical més complet de Catalunya i no ha estat mai espoliat. Dins seu trobem tres tipus de documents: els 72 llibres de cant de gran format que contenen la música litúrgica manuscrita que cantaven els canonges a l’antic cor de la catedral, escrits sovint en pergamí i tancats amb tapes de fusta revestides de pell. De cal·ligrafia grossa, estaven situats al bellmig del cor, damunt d’un faristol rotatori, des d’on eren llegibles per als canonges permetent-los de cantar les hores litúrgiques. L’aparició dels llibres de cant impresos els convertí en obsolets, malgrat que encara al final del s. XVIII se’n continuaven copiant. El segon grup de documents el formen les partitures manuscrites damunt de fulls de paper solts i excepcionalment en quadernets relligats. Escrites damunt d’uns fulls de paper de format força estàndard, paper de qualitat sovint bona o molt bona, estan en un estat de conservació en general bona, malgrat que en determinats casos els insectes rosegadors han fet la seva fei-

63


GIRONA A L’ABAST XIII

Figura 13. Portada d’una composisció de litúrgia ordinària de Gaz, dedicada a un tema profà que desconeixem, atesa la mala conservació de la partitura, rosegada per insectes. Arxiu Capitular de Girona

na menjant-se’n parts més o menys considerables (Fig. 13). Aquestes partitures estan conservades dins unes caixes, gairebé cent. D’aquestes, qui això signa ha catalogat i digitalitzat les dels mestres de capella actius entre 1690 i 1815, resultant 341 partitures amb 11.443 fulls. Resten per catalogar i digitalitzar encara les dels mestres entre 1633 i 1690, els mestres del primer barroc, i les dels mestres posteriors a 1815 fins a 1842, quan s’extingeix la capella. Al costat d’aquestes partitures, trobem altres 322 partitures d’autors anònims, amb de 5583 fulls catalogats i fotografiats fins ara. Serveixi com a punt de comparació de la riquesa documental de Girona el fet que a la Capella Reial de Madrid es conserven 2360 partitures, abraçant un període que acaba al final del s. XIX. Les partitures estan escrites damunt de paper doblegats, algunes tenen marca d’aigua,altres no, amb tintes que no han perdut amb el pas dels anys, i els pentagrames no sempre són rectilinis, ja que es feien a mà, desplaçant un o diversos corrons o rodes de fusta que tenien cinc ratlles en el seu exterior, per damunt del paper.

64


EL MESTRE DE CAPELLA JOSEP GAZ I LA SEVA ÈPOCA: LA MÚSICA GIRONINA AL VOLTANT DEL 1700

Es conserven molts pocs esborranys d’obres, poques partitures completes i la majoria són particel·les per a cada intèrpret. Els mestres de capella no podien endur-se les obres compostes per a la catedral, però sí els esborranys, i hem de suposar que també podien endur-se’n les còpies. L’ofici de copista, i el de copista de música, era usual a la ciutat i, a la catedral, era important. La immensa majoria són particel·les destinades als diferents membres de la capella, fossin cantants o bé instrumentistes. De partitures d’orgue se’n conserven poquíssimes, malgrat que l’orgue ha acabat sent un dels instruments litúrgics per excel·lència, i a l’època de Gaz n’hi havia quatre, dos de grans i dos de petits. En principi, les obres escrites pels mestres de capella eren propietat del Capítol catedralici, propietari de la catedral i dels seus annexos. Ara bé, quan la capella de música catedralícia actuava fora de la catedral i hi interpretava una obra nova i original, com p.e. el 1692 quan la capella cobra dues lliures per haver actuat a l’església de l’hospital de Sta. Clara, el mestre de capella podia ser sancionat ja que la música de la catedral era només per a la catedral. Una de les solucions fou segurament la d’utilitzar partitures anònimes per a les actuacions externes a la catedral, per així evitar conflictes de competències. Finalment, el tercer grup el formen les partitures impreses, molt variades, presents sobre tot des de finals del s. XIX. Malauradament no existeix cap catàleg d’aquestes peces. Conté l’actual arxiu peces musicals provinents d’altres llocs de culte gironins? No és fàcil respondre adientment aquesta pregunta. Consta que a la ciutat hi havia llocs de culte que disposaven de la seva petita estructura musical, entre ells els jesuïtes o bé la col·legiata de St. Feliu, per posar uns exemples. És possible que les partitures d’aquestes institucions hagin anat a parar a l’arxiu capitular, a causa de l’expulsió del jesuïtes del país el 1767, o bé en la desamortització del 1835 però, de moment, no em consta documentalment. Tema relacionat amb aquest és la gran quantitat de partitures anònimes que hi ha a l’arxiu, 337, gairebé tantes com la totalitat de les partitures conservades dels mestres de capella del s. XVIII. Una explicació possible d’aquesta anomalia seria que l’absència del nom del compositor a la portada de les partitures sigui deguda a la necessitat d’obviar la prohibició estatutària que tenien els mestres de composar per a llocs diferents de la catedral. En no constar qui era l’autor de la composició, s’obviava la prohibició.

65


GIRONA A L’ABAST XIII

La Girona del mestre Gaz Girona era una ciutat miserable a la qual li mancava de tot si hem creure les paraules del virrei Villahermosa en el seu informe de 1689, escrit cinc anys després del setge francès del 1684, i redactat poc abans de l’arribada de Gaz a la ciutat. La ciutat havia anat perdent població des de mitjan s. XVI, arribant al seu nivell més baix el 1708, amb 4.620h. Aquesta davallada cal situar-la en el marc de la crisi catalana del s. XVII, readaptació de la nostra economia mediterrània al descobriment d’Amèrica i a l’establiment d’uns potents fluxos comercials atlàntics al llarg del s. XVI, que acabaran en mans d’holandesos i anglesos. L’expansionisme malaltís de Lluís XIV (1638,1643–1715) va ser incapaç de deturar aquest procés i, per contra, va provocar diferents desgràcies a Catalunya en general i a Girona en particular. Entre elles, cal destacar la separació del Rosselló de l’economia gironina el 1659 a causa de la seva annexió a la corona francesa, als atacs francesos de 1675 i de 1684, i la conquesta de la ciutat per part dels francesos el 1694, per acabar en una guerra general, la de Successió (1700-1714). Quan Girona devia semblar estar en una situació de profunda misèria, ens trobem amb un mestre de capella de nivell invers a la misèria regnant, Josep Gaz, possiblement un dels músics destacats de tota la història de la música catalana. Als voltants del 1700, la nostra ciutat va començar a canviar, com la resta de Catalunya, atesa la creixent oposició entre els Borbons d’un costat i Anglaterra i els Àustries de l’altre pel control d’Europa. Els anglesos, aliats amb els Àustries, volien el control de la ruta naval vers l’Índia, mentre que els Àustries de Viena aprofitaven la feblesa de l’imperi turc per ocupar les terres del baix Danuvi. L’emperador Leopold I culminarà l’expansió danuviana ocupant Hongria el 1699, mentre que els anglesos ocupaven Menorca des del 1708. La ruta vers l’Índia serà l’eix fonamental dels interessos exteriors anglesos, on Gibraltar, Menorca, Malta i Alexandria seran punts de suport militar anglesos. Els anglesos hi anaven a cercar principalment l’or que l’Índia havia emmagatzemat al llarg dels segles a canvi d’enviar espècies a Europa i per això els calia desplaçar-ne els francesos. Una part significativa dels aliments consumits pels mariners anglesos que des de Menorca controlaven una part d’aquesta ruta provindrà de la costa gironina, i la població que es dedicava a la manufactura local, tèxtil principalment dels pobles d’aquesta costa, abandonarà aquesta manufactura per tal de dedicar-se al conreu de la vinya i del blat ja que eren més rendibles que la manufactura, i aquesta manufactura tèxtil s’anirà desplaçant vers l’interior de Catalunya, especialitzant-se cada cop més.

66


EL MESTRE DE CAPELLA JOSEP GAZ I LA SEVA ÈPOCA: LA MÚSICA GIRONINA AL VOLTANT DEL 1700

Figura 14. Portada d’una partitura de Gaz que és singular, encàrrec de la família Prior per celebrar l’entrada de la senyora Maria Prior al “Monasterio de las cistercienses del Mercadal de Gerona”. Arxiu Capitular de Girona

Al llarg del s. XVII, abans que s’iniciés el procés adés esmentat, Girona es va anar omplint d’uns quants convents nous, senyal clar de disponibilitat de rendes per a construir-los i de la voluntat d’estar al dia, seguint l’empenta marcada pel concili de Trent: jesuïtes, carmelites, caputxins, caputxines, agustinians i mínims s’afegiran als convents medievals dels mendicants. Gaz viurà entre aquesta època de final de devallada demogràfica i econòmica i l’inici d’un nou període que ell no arribarà a veure, però que en el seus anys finals ja despuntava (Fig. 14). Militarment Girona, després del Tractat dels Pirineus de 1658, quan Perpinyà i la Catalunya del Nord passen a ser franceses, va esdevenir la primera gran ciutat del sistema defensiu català. És per això que va veure com militars castellans construïen el castell de Montjuic (des de 1653), i com al costat de la clerecia els militars castellans passaven a ser una autoritat dins de la ciutat. Era una de les respostes dels Àustries de Madrid davant l’expansionisme borbònic. Girona patirà directament aquest expansionisme francès i també la resistència que Àustria i Anglaterra li oposaren, resistència

67


GIRONA A L’ABAST XIII

militar des del 1700. Ara bé, més que les opinions polítiques dels dirigents gironins, el que pesava a l’hora de prendre un partit o un altre per part de la població –botiflers els borbònics o austriacistes- era veure al voltant de la ciutat de tropes amenaçadores disposades a conquerir la ciutat. La principal preocupació dels jurats gironins era evitar que aquesta fos saquejada. El mestre Gaz, com la resta de gironins, no podrà pas escapar-se de les misèries provocades per les guerres i setges que hi visqué però, tot i això, serà capaç de compondre com si no les hagués patit.

Josep Gaz Gaz nasqué a Martorell el 1656, el mateix anys que Huyghens inventà el rellotge de pèndol i que Velazquez pintà Les Menines. Martorell era, aleshores, un municipi d’arrel medieval d’uns 800 habitants. El pare de Gaz feia cordes i cordills i tenia una família amb vuit germans. De jove, formà part d’una escolania de Barcelona, d’on el 1672 es va acomiadar en haver fet el canvi de veu. Tres anys més tard, el trobem a Mataró amb el càrrec de mestre de capella, càrrec important per a un joveníssim músic de 19 anys que segurament s’estava preparant per al sacerdoci. Segons Josep Pujol, a aquesta etapa mataronina podria pertànyer la peça que avui escoltarem: Xácara Xácarilla. A Mataró, hi restà 10 anys, fins al 1685, durant els quals es presentà a oposició per al càrrec de mestre de capella a Vic primer, el 1680, i dos anys després a Girona, càrrec que aquí guanyà el mestre Soler, que acabarà essent l’antecessor de Gaz. D’aquestes oposicions a Girona es conserven els exercicis a la Biblioteca de Catalunya de Barcelona. El 1685 guanya la plaça de mestre de capella de Sta. Maria del Mar, on tingué ocasió d’ampliar els seus coneixements musicals transcrivint obres de compositors castellans però, sobretot, italians, que seran els qui més l’influiran. El 1690 arriba a Girona després de guanyar-ne les oposicions. Substituïa el mestre de capella Francesc Soler mort dos anys abans. Gaz restarà com a mestre de capella en actiu fins al gener de 1712, després que l’octubre anterior, malalt de poagre, demanés la jubilació. El Capítol la hi concedí obtenint com a premi la plaça de tenor a la mateixa capella, després d’haver fet les pertinents oposicions. Morí el 27 desembre de 1713, als 57 anys, i la seva tomba està situada al claustre de Girona, prop del portal del claustre obert a la muralla, per on actualment hi ha un accés des del passeig Arqueològic.

68


EL MESTRE DE CAPELLA JOSEP GAZ I LA SEVA ÈPOCA: LA MÚSICA GIRONINA AL VOLTANT DEL 1700

Figura 15. Inscripció de la tomba del Mestre J. Gaz. Claustre de la Catedral de Girona. EL text de la làpida és el següent: SEPULTUS EST HIC JOSEPHUS GAZ PRAE[SBITER] BE[NEFICIATUS} MAGISTER JUBILATUS [OR]GANI CANTUS HUIUS ECC[LESIAE] QUI OBIJT DIE 5 DESEMBRIS ANNI 1713. [Traducció de Mn. J. Marquès: Aquí està sepultat Josep Gaz, prevere, beneficiat, mestre d’orgue [i] de cant d’aquesta església, que va morir el dia 5 de desembre de 1713].

No conservem cap imatge seva, per tant, el seu físic ens és desconegut (Fig. 15). Pel seu testament, trobat pel Sr. Josep Pujol, sabem que tenia un clavicèmbal de dos teclats, un arxillaüt, tres violins i que havia fet comprar un sacabutx, un tiple de xirimia, una tarota, dos obuesos i un baixonet. Aquesta llista mostra que, probablement, era violinista de vocació i que el clavicèmbal era la seva eina per als esborranys de les seves composicions. Quina mentalitat tenia? Era austriacista o bé borbònic? Quan Gaz arriba a la ciutat el 1695, la presència de soldats alemanys amb la corresponent caserna era ben

69


GIRONA A L’ABAST XIII

notòria. Quan va morir el 1713, aquestes soldats havien estat substituïts per soldats francesos. Tant uns com altres portaven els seus músics, d’escoles ben diferenciades. Hi va tenir contacte? Algun indici hi ha en el text d’una partitura anònima de l’època de Gaz, però poca cosa més. Si el posem enmig del clergat contemporani, hem de pensar que les seves simpaties anirien més aviat vers els Àustries, si més no per tradició eclesiàstica. Ara bé, més enllà d’això no podem extrapolar conclusions. Hem de pensar que, per als eclesiàstics cultes de l’època, i Gaz demostra que ho era, els problemes polítics eren considerats sota el prisma de la justícia, del dret natural. Les reflexions sobre l’origen del poder polític, de la seva legitimitat, dels seus límits, serien estranyes a la Girona del 1700. Quan Gaz fa sortir en una de les seves coples la paraula llibertat, la utilitza més en un context de propaganda monàrquica que no pas en un context polític o reivindicatiu. Gaz, com tots els gironins de la seva època, va patir les misèries de la guerra. Quan arribà aquí el 1690, la ciutat feia només sis anys que havia patit un setge francès, dirigit pel general Bellefonds. Girona resistí. El 1694, ja mestre de capella, els francesos de Noailles tornen a assetjar la ciutat i ara hi entren i hi restaran tres anys, imposant noves càrregues fiscals i expulsant el bisbe Pontic. El 1697 la ciutat torna a mans dels Àustries, i passarà a ser, naturalment, borbònica en jurar les Corts de Catalunya el nou rei Felip V com a rei català. Felip V vingué a Girona el novembre de 1701 en anar i tornar de Figueres a recollir la seva futura esposa Maria Lluïsa de Savoia. Però, el 1705, Girona passà a mans austriacistes per decisió dels jurats, sense violència, el gener de 1711 la conquereixen els francesos i el 1712, durant 10 mesos, la ciutat fou assetjada ara pels austriacistes, sense però que arribessin a ocupar-la. Cal remarcar la importància del bisbe Pontic qui, a més de comprar les cases que envoltaven les escales de la catedral per tal d’inicial la gran escalinata actual, va fer un inventari, avui encara molt útil, dels documents existents dins l’arxiu catedralici. Era fill de Bulaterranera, al Rosselló, i no devia ser massa amic dels francesos quan en entrar Noailles a Girona va retirar-se a Arenys de Mar, territori no controlat pels francesos. I, en retirar-se aquests el 1697, Pontic tornà a Girona on morí mesos després. El seu successor serà Joan Miquel Taverner, partidari dels Borbons. La dualitat Pontic-Taverner, els dos bisbes amb qui Gaz va haver de tractar, permetran d’entendre millor les dues peces que sentiran al final d’aquest acte. Aquestes incidències ajudarien a entendre la identificació gironina dels francesos amb gent que posa impostos a la primera sense consultar les autoritats del país, considerades com a naturals. Per l’anàlisi superficial dels textos de les seves composi-

70


EL MESTRE DE CAPELLA JOSEP GAZ I LA SEVA ÈPOCA: LA MÚSICA GIRONINA AL VOLTANT DEL 1700

cions, sabem que era home d’àmplia cultura, i no només cultura eclesiàstica. Un parell d’exemples: el títol de la partitura núm 17 de l’arxiu catedralici és un villancet dedicat a l’Assumpció de la Mare de Déu, amb el text: sunamitis que trepas los ayres. Aquest text és una referència rebuscada a un punt de la Bíblia, al cap. 4t del II Reis, on es narra la mort i la ressurreció del fill de la sunamita en el marc dels miracles de Eliseu. L’altre exemple és la sangre de drago de la xàcara que escoltarem La llengua de les seves composicions és el castellà o bé el llatí, malgrat que el català era la llengua usual de la ciutat i la llengua de l’administració municipal. En les seves composicions, el català només apareix en boca de gent de condició humil, com ara pagesos o pastors. Això és el resultat de l’emigració de l’alta noblesa catalana i la gironina cap a Castella, a la recerca dels privilegis de la cort reial. El castellà era la llengua culta a la ciutat, la dels bisbes i canonges castellans i la de la cort de Madrid. La noblesa gironina, l’única que podia mantenir un mecenatge cultural al costat de l’Església, s’havia castellanitzat i se n’havia anat a viure a la cort de Madrid. Ara bé, el testament de Gaz, com la immensa majoria dels de l’època, està en català, intercalat d’expressions jurídiques llatines. I això abans de les imposicions lingüístiques del Decret de Nova Planta. El seu castellà és conceptista, amb un ampli ús de figures retòriques i gramaticals de tota mena que dificulten una entesa ràpida del textos. S’hi veu que al mestre li agrada de provocar l’enigma i obligar l’oient a fer un exercici de memòria després de sentir el cant per tal d’entendre la peça. És cert que el mestre s’ha d’esforçar a casar els accents de la melodia amb la mètrica de les seves estrofes i això l’obliga a forçar la llengua. Però, aquesta explicació no és sempre vàlida, de vegades sembla que gaudeixi amb imatges insòlites. L’estil musical de Gaz no ha estat estudiat en detall ni situat dins la història de la música catalana que es va fent de mica en mica en els nostres dies. De la seva obra en tenim un bon catàleg fet pel gironí Josep Pujol, però d’aquest catàleg només n’ha estat impresa en una part ínfima. I no parlem dels enregistraments fets, incomprensiblement escassos. Del seu estil musical, les poques coses que podem dir, amb un marge d’error baix, són que ell és qui introdueix de manera habitual el violí dins la música gironina provinent, segurament, de compositors italians contemporanis seus. També incorpora a les seves obres àries que més tard es generalitzaran i formaran un dels elements principals del Barroc galant, ja a meitat del s. XVIII. Utilitza la polifonia amb una molt depurada combinació de les veus, de manera que unes partitures aparentment senzilles acaben essent de complicada interpretació i quant major és el número de

71


GIRONA A L’ABAST XIII

veus polifòniques, més complicada resulta. Amb aquests elements, podem considerarlo com a mestre pont entre els dos extrems del Barroc català, l’auster barroc inicial i el més fantasiós del mestre Gònima.

El concert d’avui Les peces triades per a aquest concert pretenen rememorar l’ambient musical de la nostra ciutat durant la Guerra de Successió a base de contraposar una peça de contingut austriacista, la primera, amb la segona de contingut borbònic. Pretenem que l’oient pugui formar-se una opinió no només sobre les opcions polítiques dels gironins de l’època, sinó també sobre l’ambient musical que es vivia a la ciutat. 1- Oy que Gerona a Maria Es un villancet, és a dir una peça musical per a ús eclesiàstic que no està escrita en llatí i que consta de dos elements alternats, un recitatiu i unes coples. La història d’aquesta peça és singular: escrita per a l’estada del pretendent austríac Carles (16851740) a Girona, del dimarts 14 al diumenge 19 de gener de 1710. Tenia, aleshores, 25 anys i havia passat uns dies caçant al voltant de l’ermita de St. Grau a Llagostera. Des d’allí, arribà a Girona en visita d’inspecció militar, ja que Catalunya estava en guerra contra França i Girona formava part del primer arc defensiu català. Com sempre que arribava un rei a la ciutat, la recepció fou magnífica: focs d’artifici, carrers il·luminats, repic de campanes, processons, missa solemne a la catedral, cantada de Te Deum, desfilada de la mulassa, parades militars, etc. Entre les autoritats que van anar a rebre el rei no hi era el bisbe, Joan Miquel Taverner i Rubí, botifler notori que s’havia exiliat amb els seus sis nebots a Perpinyà el 1705, quan la ciutat es va lliurar sense violència als austriacistes. Hi residí fins al seu retorn a Girona el 1711 cobrant una pensió de Lluís XIV. En un dels actes de recepció fet a la catedral, la capella de música interpretà aquest villancet a 9 veus, amb acompanyament de diversos instruments de vent. Degué de ser una interpretació lluïda, pels molts mitjans musicals utilitzats i pels comentaris que s’han conservat. Les actes del Capítol catedralici ens informen de com fou la solemne recepció del rei el dimecres 15, amb molts clarins i xerimies, situats als balcons de la portalada al cim de l’escalinata que feia ben poc havia acabat de construir el bisbe Pontic, entre el 1690-1694.

72


EL MESTRE DE CAPELLA JOSEP GAZ I LA SEVA ÈPOCA: LA MÚSICA GIRONINA AL VOLTANT DEL 1700

En los astros suceso se ha visto que desde Josue no se ha oido dezir pues si allá paró el Sol su carrera por Carlos se ha visto parar por luzir pues si Carlos tercero vio Valencia rendir quiso el Sol de contento pararse por luzir Si si si

Oy que Gerona a Maria la consagra fiesta real en créditos de amor leal (a su Rey Carlos tercero) será de Carlos el día Estrivillo: Pues leales corazones en generosa lid por dar aclamaciones a Carlos competís dezid dezid las razones la gloria alta de tan noble aplauso oid que ya el clarin empieza con singular destreza a aplaudir la grandeza de gloria tan feliz oid oid las dulces suspensiones de las aclamaciones que exaltan los blazones de un Monarca feliz Si, si, si que un resumen de regios primores y todas las gracias Carlos tiene en si. Si, si, si Leyes, luzes, astros y milagros mil

Si fue Carlos pues tan dezeado que Cielos y tierra todo era gemir qual Moyses embiado de los cielos fue Carlos Tercero por nos redimir Si si si pues en Carlos tercero tuvo la pena fin la Libertad principio en todo este paiz Si si si A las luzes de estrella unos Magos su Rey adoraron por verla luzir pues si luzes nos lo manifiestan que es Carlos Rey nuestro habré de dezir Si si si pues Carlos sin duda antes ya de venir nuevas constelaciones se vieron ya luzir Si si si Si milagros referir quisiera faltara la tinta por tantos escrivir que si solo un portento no basta a Carlos le aclaman prodigios sin fin Si si si O Vicente Patron soberano estos obsequios benigno admitid y pues todos humildes hos ruegan a Carlos tercero amparad y assistid Si si si

Coplas Si las leyes tan claro disponen que escluyen de España la francesa liz bien se ve que las leyes declaran Rey de toda España a Carlos feliz Si si si porque a Carlos tercero le viene por raiz de España, siendo de Austria su madre emperatriz Si si si

73


GIRONA A L’ABAST XIII

Si si si

y vos Carlos tercero tres mil años vivid que todos os veamos coronado en Madrid Si si si

Victoriosa su planta sugeta a impulso vizarro enemiga cerviz influiendo con echos eroicos su brazo el vencer y su espada el herir Si si si diga sacra la fama sus triunfos y el clarin de sus aplausos llene el ultimo confin Si si si

Ya ciñendo triunfantes laureles de Carlos Augusto la espada feliz a su filo radiante sugeta impulso enemigo sangriento en la lid Si si si logre Carles Tercero mil glorias y al luzir de nuevo Sol de Austria brille con luzes mil Si si si

la Justicia que a Carlos assiste le rinde en trofeos glorias mil a mil con que postra avassalla y humilla diziendo su fama vine vi y venci Si si si con que logra triumfante coronarse feliz del Laurel victorioso a pesar de la Lis Si si si

Anegadas las vidas que rinde en golfos mortales de vivo carmin logre Carlos lo mas al triunfar y sus enemigos lo mas al morir Si si si y gozen las españas dominio tan feliz del Marte mas gallardo del mas bello Adalid Si si si Quando a Carlos auxilian los Cielos quien contra su Espada podra competir? que del Cielo no logre escarmentos a cuyos estragos se deva rendir Si si si pues la fatal degracia devia ya advertiral enemigo campo de su estrago infeliz

O Maria Virgen soberana estos obsequios benigna admitid y pues todos humildes os ruegan a Carlos tercero amparad y assistid Si si si y vos Carlos tercero para siempre vivid que todos os veamos coronado en Madrid Si si si

2- Venid mortales Villancico a Solo Cantat la tarda del 6 de febrer 1711, a la recepció oferta pel Capítol catedralici com a benvinguda al bisbe Taverner que tornava de l’exili de Perpinyà. La fama d’aquest bisbe botifler era que en retornar tindria la intenció de castigar els clergues

74


EL MESTRE DE CAPELLA JOSEP GAZ I LA SEVA ÈPOCA: LA MÚSICA GIRONINA AL VOLTANT DEL 1700

gironins austriacistes, com així va fer. Gaz, no sabem si per iniciativa seva o bé pressionat pels seus companys capitulars, va composar aquest curiós villancet. Girona fou conquerida per Noailles el diumenge 25 de gener de 1711, després d’un setge de quatre setmanes. El bisbe era esperat el dia 5 de febrer, però arribà l’endemà per una avaria del carruatge. Tot i que una delegació dels canonges l’estava esperant, el bisbe anà directament al seu palau sense saludar-los, mostrant així les simpaties que tenia envers els seus ajudants. No fou fins a la tarda d’aquest dia que es cantà el Te Deum, fent-se una processó i una exposició del Santíssim. L’ambient a la ciutat era molt tens, principalment entre la clerecia, ja que els francesos havien imposat una taxa fortíssima a tota la ciutat sobre el metall que hi havia, intentant de recollir 4000 doblons d’or. La por a un càstig polític per part del bisbe retornat i la misèria provocada per les exaccions dels francesos expliquen la sobrietat d’aquesta composició. Venid mortales, venid y corred. Venid zagales todos los leales venid y corred, que vereis los cielos hermosos y bellos con tranquilidad, pues ya los prodigios son como se han visto por fidelidad. Vaya de fiesta, vaya de gala, que el Pastor ya ha vuelto con lustre rebañyo. Alabricias pido de ver tan lustre mayoral, pues que su ausencia vuelva a dar remedio por el bien real.

Coplas 1. Señor ilustrísimo con afectos buenos siendo butifleros aquí cantaremos. 2. Alegrese el Orbe pues ha vuelto el sol desde su ocaso a su arrebol. 3 Vengan las ovejas á ver su pastor por que de su ausencia se logra el favor 4- Alegresse el clero y los seculares que las turbulencias ya son claridades 5- Nobles ciudadanos los que buenos sois digais que Phelipe viva el de Bourbon. 6- Pues de Lealtad has sido el exemplo mereces el premio Padre y Pastor nuestro

3- Xàcara Aquesta composició pertany a la joventut del compositor, probablement de l’època en què era mestre de capella a Mataró. La jácara era una composició castellana d’arrels islàmiques que tenia un caire satíric i un llenguatge d’argot popular. Era utilitzada en els entreactes de la comèdia clàssica castellana del s. XVII per tal d’entretenir els espectadors mentre els actors descansaven i es feien els canvis a l’escenari. El seu ambient popular el veiem no només en el vocabulari, sinó també en el ritme repetitiu.

75


GIRONA A L’ABAST XIII

Presentar aquest tipus de composició dins d’una església devia tenir totes les connotacions d’una gosadia i les de l’exotisme, i és difícil d’imaginar el resultat entre els oients en veure-ho aplicat a lloar el privilegi de la Immaculada Concepció de Maria. Xácara, xacarilla de gusto Xácara, xacarilla de gusto xácara, que latiendo valientes esta es mi xacarandina de estilo xacarandano

de lodo el Diablo le pone, si Dios la puso de barro Viólo la serpiente y les dixo: quédense ustedes limpiando, acaso quieren palillos, yo tengo sangre de drago.

Señor Lucifer atienda, que se lo digo cantando y porque sepan lo que es le vuelvo a decir de paso

Llega en esto el padre Adán y cayó en el mismo lazo. Válgame Dios que cayese un hombre tan avisado.

Xácara, xacarilla de gusto, xácara, xacarilla de garbo

Atrevido Adán le dize: ¿Cómo hiciste este engaño? Desde hoy soy más tu enemigo, que estoy contigo en pecado

Tener digo que con Eva se han visto prodigios raros,

Els textos presentats mostren la complexitat barroca de la formació literària del seu autor –hem de pensar que música i text pertanyien a la mateixa mà- i també la seva riquesa d’imatges tretes de llocs ben remots. La utilització literària dels recursos estètics del Barroc és aquí ben evident. Serveixi com a exemple d’aquest estil la referència a la sangre de drago de la quarta estrofa de la darrera composició. Aquesta imatge fa referència a la saba del drago, arbre característic de les Canàries, utilitzada com a vernís per a determinats mobles i instruments musicals. Mètrica: Maria Ordóñez Llanos

76


GIRONA, SEGLE XVIII JOAQUIM M. PUIGVERT SOLร€ 12 de marรง de 2009


Com era la Girona del segle XVIII (Fig. 16)? Si em permeten, començaré citant a un viatger il·lustrat, Francisco de Zamora, que va viatjar pel Principat de Catalunya entre 1785-1789 i va escriure el Diario de los viajes hechos en Cataluña, una veritable mina de dades precioses que molts historiadors hem aprofitat més d’un cop. Ens va deixar una descripció de la ciutat de Girona a finals del segles XVIII que ens permet entrellucar algunes de les seves principals característiques. Els invito a capbussar-nos, doncs, en alguns fragments de Zamora per, tot seguit, analitzar perquè la ciutat que va trobar Zamora era com era. 1. “Llegamos a Gerona, cuya entrada por el puente que hay sobre el Uñá nos pareció magnífica”. 2. “Fuimos a ver el Hospicio, cuyo edificio está aislado, con dos grandes patios y una hermosa huerta”. El viatger constata que a l’hospici “hay 400 personas que trabajan lana, cáñamo y lino y algodón”. 3. “Fuimos a ver el mercado que se celebra aquí tres veces a la semana, a saber. Sábado, martes y jueves, el cual es concorrido, especialmente de granos y otras simientes, frutas verdes y secas, volatería.” 4. “ Vimos el convento de San Francisco, situado en el Mercadal, cuyo claustro y escalera son magníficos” 5. Després de visitar la capella de Sant Narcís (que alava) en construcció, la catedral, puja a la torre Gironella: “Está en un ángulo el más elevado de la ciudad, y desde allí corrimos la muralla, que es muy elevada y delgada para el actual modo de hacer la guerra... desde la misma muralla vi la abundancia de frailes que hay y el gran terreno que ocupan”

79


GIRONA A L’ABAST XIII

Figura 16. Plànol de Girona (1714 aprox.) Arxiu de Ministère de la Défense. SHAT.

6. “Fuimos a ver el paseo arbolado que hay a orillas del río Ter, el cuál será en verano bastante divertido. Fué obra del gobernador Córdoba, que parece es el único que ha dejado memoria de el Nuevo gobierno”. 7. Destaca la doble capitalitat de Girona: del bisbat i del corregiment. El Nuevo Gobierno al qual es refereix Zamora és la nova monarquia borbònica, instaurada arran de la victòria militar de Felip V, després del desenllaç de la Guerra de Sucessió (1705-1714). El Decret de Nova Planta de 1716 dotaria Catalunya d’una nova organització política que afectaria, també, les ciutats. El nou règim borbònic suposà reforçar l’absolutisme monàrquic de tall francès, acabant amb la monarquia composta austríaca.

80


GIRONA, SEGLE XVIII

Les institucions: política i cultura Per a la ciutat de Girona, com per a les altres ciutats del país, la Nova Planta suposà la substitució dels jurats pels regidors; no es tractava, només, d’un canvi de noms sinó de canvis en les formes de reclutament i d’ elecció (la insaculació es va canviar per la cooptació) que afavorí que la composició social en el govern de la ciutat tingués un major caràcter aristocràtic. Aquest procés d’ aristocratització dels municipis (estudiat per Josep M. Torras Ribé per al conjunt del Principat) significà que fins a les reformes del 1766 de Carles III no accedissin al municipi representants dels gremis, és a dir, del món dels artesans. Els regidors eren nomenats pel rei després de ser presentada una terna pel propi ajuntament. Desenvolupaven el càrrec de manera vitalícia. Fins i tot el traspassaven als seus fills. El terreny, d’aquesta manera estava ben abonat per a tot tipus de corrupció, de manera molt especial en qüestions relacionades amb el cobrament del nou import del cadastre o els avituallaments. El 1760 s’instauraria per a frenar la corrupció la figura del síndic personer amb l’objectiu que fiscalitzés la gestió dels regidors i maldés per a millorar les condicions de vida com ara tot allò referent als avituallaments. Amb la Nova Planta Girona va esdevenir cap de corregiment. Els antics veguers foren substituïts pels corregidors que esdevingueren els màxims representants de la nova monarquia i corretja de transmissió entre la Capitania General i la Reial Audiència i els organismes locals. Els corregidors concentraven múltiples funcions: eren caps militars de les places, presidien els ajuntaments caps de corregiment (ajudat per l’alcalde major), impartien justícia en nom del rei i tenien cura de camins i obres públiques, entre algunes altres funcions. Com poden comprovar, encara quedava lluny la cultura política basada en la divisió de poders. Una altra conseqüència del nou règim borbònic va ser la supressió de l’Estudi General. Girona, doncs, deixava de tenir universitat. Totes les universitats catalanes varen ser concentrades en una de sola, situada a Cervera, al bellmig de l’àrida i bladera Segarra, que d’aquesta manera va veure premiada la seva fidelitat a Felip V durant la Guerra de Successió. L’edifici renaixentista de les Àligues, seu de l’antic Estudi General de Girona, passaria a ser amb el temps una simple caserna militar i no tornaria a estar vinculat als estudis universitaris fins al 1991 quan es creà l’actual Universitat de Girona que ben poc té a veure amb el vell Estudi General, malgrat el simbolisme de l’edifici de Les Àligues (Fig. 17). Els pocs gironins que volien cursar estudis universitaris (dret, medicina, teologia)

81


GIRONA A L’ABAST XIII

Figura 17. Edifici de les Àligues, seu de l’antic Estudi General, suprimit per Felip V.

durant el set-cents s’havien de desplaçar a Cervera, Gandia, Osca, Tolosa o Montpeller. Val la pena destacar com en el segle XVIII alguns gironins continuaren la tradició d’anar a estudiar medicina a la prestigiosa universitat de Montpeller, aprofitant les borses d’estudis que oferia la fundació del metge gironí Bruguera d’ençà la seva creació al segle XV. A la Girona sense Estudi General la principal institució educativa seria, després de l’expulsió dels jesuïtes de 1768, el seminari diocesà, que gaudia d’una bona biblioteca, procedent del suprimit convent dels jesuïtes. L’església gironina, principalment, bisbes, canonges i mestres de capella de la catedral, varen contribuir, juntament, amb els corregidors a estendre el castellà (llengua de la cort) com a llengua de l’administració i de cultura,

82


GIRONA, SEGLE XVIII

tendència que havia començat abans de l’arribada dels borbons, però que aquests varen intensificar. La societat gironina, com la catalana, seria cada vegada més diglòssica: el català seria la llengua omnipresent i ben viva en la vida quotidiana de la ciutat, la llengua a través de la qual les autoritats civils i eclesiàstiques es dirigien a la població. Durant la major part del segle XVIII els eclesiàstics predicaven i ensenyaven la doctrina cristiana en català, tal com estipulaven les constitucions provincials de la Tarraconense, seguint les directrius del Concili de Trento. La diglòssia de l’Església, tanmateix, era prou evident en el fet que els sermons de lluïment a la catedral es feien en castellà (llengua de prestigi) i els sermons quaresmals (que havien de resultar entenedors per al conjunt de la població i eficaços en el missatge) es feien en català. Tal com ha dit Joan Lluís Marfany en el seu llibre La llengua maltractada. El castellà i el català a Catalunya del segle XVI al segle XIX (2001), la prohibició de predicar en castellà durant la quaresma, explicitada en diverses constitucions provincials i sinodals del segle XVII, responia a la demanda creixent de sermons en llengua castellana per part de les autoritats locals: “hi ha sòlides raons per creure [diu Marfany] que la contractació d’un predicador foraster de fama, que parlés floridament en castellà, era un ingredient altament desitjable de les quaresmes i les festes de tota població que s’ho pogués permetre”. Malgrat la clara política castellanitzadora de la monarquia borbònica (de la qual els bisbes n’eren un eficaç instrument) la vivesa lingüística (que no literària) del català en el segle XVIII era prou considerable.

Economia i societat La Girona del segle XVIII era una ciutat que havia experimentat un notable creixement demogràfic que la situà en l’anomenat “cicle demogràfic modern”, passant dels 4.656 habitants el 1719 (poc després de la Guerra de Successió) a 8.014, el 1787. El creixement demogràfic de Girona (79%), però, va ser força inferior al del conjunt del Principat (121,7%) o d’altres poblacions com Barcelona (227,6%) o Olot (248,2%). Ramon Alberch i Josep Quer en el seu llibre La Girona del set-cents. Els límits d’una transformació (1700-1792), la darrera i més actualitzada síntesi sobre la Girona del segle XVIII, parlen d’un creixement demogràfic mediocre que s’explica per la manca d’un creixement econòmic que estimulés el procés de concentració urbana que tenia lloc a d’altres indrets de Catalunya. En efecte, la Girona del XVIII no va experimentar (a diferència de Barcelona o d’Olot) una arrencada industrial de tipus modern basada en

83


GIRONA A L’ABAST XIII

la industria del cotó o de les indianes, malgrat algunes experiències d’ industria tèxtil (Buscà, Hospici, Agnel...). Alguns coetanis de la Girona setcentista n’eren conscients, fins al punt que conreaven una certa memòria històrica enyoradissa de la vella esplendor industrial de la ciutat en segles anteriors: Jaume Oliveras, per exemple, el 1778 parlava del “estado de opulencia, lustre y riqueza en que se hallaba esta ciudad de Gerona, en los tiempos pasados, por las abundantes y apreciadas fábricas de lana y comercio que havía”; antigues fàbriques de llana que varen patir des de mitjan segle XVII el procés desindustrialitzador. Una ciutat, la Girona setcentista, doncs, sense una veritable arrencada industrial, però amb un cert creixement demogràfic. Quines devien ser, però, les bases de l’economia de la ciutat setcentista ? En bona part es devia basar en el creixement agrari de l’entorn. Tal com va dir ja fa molts anys Pierre Vilar, les transformacions agràries a la Catalunya del segle XVIII foren importants i notables: major articulació del mercat; una més gran especialització dels conreus; noves roturacions i colonitzacions agràries ja fos guanyant terres al bosc o a l’erm, a través de l’artigatge, o a l’aigua a través de les dessecacions dels estanys d’Ullastret i de Sils, entre d’altres. En aquest sentit, els establiments (i subestabliments) emfitèutics varen ser els instruments jurídics que van possibilitar que es conquerissin noves terres per a l’arada donant resposta a la “fam de terres”, estudiada amb tot detall i amb una base documental del tot abassegadora, per Rosa Congost. En aquest context de creixement agrari, es produí la pujada de preus dels productes agraris i, també, un notable increment de les rendes agràries. El flux de rendes agràries cap a la ciutat de Girona s’incrementà, beneficiant, d’una banda, a la població eclesiàstica (que no oblidem representava el 15 % de la població, integrada pel bisbe i els seus familiars, el capítol de canonges, rectors de parròquies, un petit exèrcit de beneficiats i els frares i monges que es repartien els 12 convents) i de l’altra, a la petita noblesa i la classe hisendada. Tots ells vivien de les rendes que procedien de les seves propietats, treballades per masovers, o de les rendes que produïen els censos que pagaven anualment i a perpetuïtat els emfiteutes o subemfiteutes pel domini útil de les terres que els havien estat establertes; o de les rendes senyorials, com eren els delmes, no endebades molts eclesiàstics, nobles i pagesos hisendats gaudien de la condició de codelmadors. La Girona de la segona meitat del segle XVIII començava a ser la capital d’hisendats de la qual ha parlat Mònica Bosch per la Girona de la primera meitat del segle XIX, en la mesura que famílies procedents de poblacions rurals de les comarques gironines passaren a establir-se i a viure a la ciutat en grans casals. Es

84


GIRONA, SEGLE XVIII

Figura 18. Carrer de Ciutadans on s’instal·laren famílies riques de les zones rurals properes a Girona.

tracta de famílies que havien concentrat importants patrimonis agraris (sovint a base de portar a terme “bones” polítiques matrimonials), a més d’obtenir alguns petits títols nobiliaris o “quasi-nobiliaris” (Cavallers, ciutadans honrats). El fet de passar a residir a Girona seria per a ells com una metàfora i un signe més del seu ascens social, un veritable signe de classe. Aquests seran els casos dels orígens de la família Carles i Pastors (procedents de Torroella de Montgrí), o de la família Ciurana, procedents de Riudellots de La Selva (Fig. 18). L’economia gironina del segle XVIII es devia basar, en bona part, en aquest poder adquisitiu d’eclesiàstics i classe rendista que activaria el sector de la construcció

85


GIRONA A L’ABAST XIII

(de fusters, mestres de cases, rajolers, picapedrers... que en conjunt passaren de 80 mestres el 1716 a 141 el 1799); així com de la manufactura artesanal tèxtil (sastres, passamaners...), l’orfebreria, la impremta, l’alimentació o la drogueria, sectors tots ells organitzats en col·legis i gremis. Tampoc quedaren al marge del creixement del segle XVIII els advocats, els notaris i els procuradors. En aquest sentit, a finals del segle XVIII existien a la ciutat onze notaries i al 1783 s’han comptabilitzat trenta-set procuradors causídics que són una prova inequívoca del paper de Girona com a centre administratiu des d’ on es gestionaven i defensaven tota mena de causes i plets relacionats amb els patrimonis agraris de la regió. Però ens falta un altre sector per acabar d’entendre l’economia de la ciutat de Girona al segle XVIII: l’exèrcit, els militars. En efecte, la condició de plaça militar i la presència d’un contingent important de soldats també representà un incentiu per als sectors relacionats amb la construcció, l’alimentació i el vestit, tal com va mostrar de manera pionera per al conjunt del Principat Manuel Arranz, tesi que també va compartir Ernest Lluch. Que l’exèrcit borbònic podia ser un factor de dinamització econòmica ho palesa el fet que les autoritats municipals demanessin al comte de Ricla que incrementés el nombre de soldats a la guarnició de la ciutat atès el seu favorable impacte en l’economia de la ciutat. La presència d’un fort contingent militar a la ciutat al llarg del segle XVIII provocaria, així doncs, reaccions ambivalents: per una banda, el seu rebuig pels conflictes dels militars amb la població civil pels enutjosos allotjaments poc després e la Guerra de Sucessió; però, de l’altra, es podria arribar a veure, en certa manera, l’exèrcit, com una vàlvula de salvació, sobretot en temps de crisi, per a l’economia de la ciutat. Hem parlat de com l’Església i la classe hisendada es va beneficiar del creixement agrari del segle XVIII; ens falta, però, parlar de l’altra cara de la moneda d’aquest creixement: la dels sectors pobres i empobrits que es varen incrementar en nombre ja fos pels processos de diferenciació social experimentats en el camp, ja fos per les crisis de subsistència que també es varen fer presents a la Girona del set-cents. El 1764, per exemple, com a conseqüència d’unes males collites, el preu del blat va pujar considerablement, fruit de l’especulació, de manera que durant la primavera arribarà a Girona un contingent de població procedent del camp, afamat, a la recerca d’almoines i aliments a la Pia Almoina, cases riques i convents. Pobres de diversa mena, de solemnitat i altres que més que pobres eren persones empobrides com a conseqüència d’una conjuntura adversa: aquesta va ser, en rigor, una altra mena de capitalitat que es

86


GIRONA, SEGLE XVIII

reforçaria a la Girona del segle XVIII: la capital dels pobres de la regió. La vella institució de la Pia Almoina i altres destinades a fins semblants, a instàncies del bisbe Lorenzana i de les autoritats civils, es varen centralitzar en els anys 70 del segle XVIII fundant el nou hospici (actual casa de Cultura) amb l’objectiu d’acollir pobres, orfes i infants abandonats procedents de tota la regió (Fig. 19). Darrere del nou hospici hi havia un nou concepte de caritat i assistència: calia tancar els pobres, controlar-los de manera més eficaç i disciplinar-los en el treball productiu; calia acabar amb una caritat practicada de manera descentralitzada i a nivell local a través de la xarxa difusa de petits hospitals, les grans masies, confraries, almoines de pa cuit que les autoritats acusaven de ser indiscriminades. D’aquesta caritat descentralitzada en parlà el mateix bisbe Lorenzana el 1780: “Yo he recorrido el Obispado ya dos veces y se de las muchas limosnas que hacen los haciendados y payeses en sus casas, contentaríame con que cada uno contribuyese al Hospicio con la mitad de grano o dinero que reparte en ella”. Miquel Borrell ens ha mostrat com els nens expòsits de l’Hospici eren donats a dida a pobles de les comarques de Girona, per tal de ser alletats, a canvi d’un petit salari, que era un complement econòmic per a les famílies de masovers, treballadors del camp, menestrals... La història de les ciutats d’antic règim no es pot aïllar del seu entorn rural i agrari. L’existència de muralles, d’una separació física, no ens ha d’impedir a veure les relacions entre el camp i la ciutat.

Construir sense urbanisme ? Ja hem vist l’auge de la construcció a la Girona del segle XVIII. En els darrers anys, diverses investigacions han incidit en el tema, de manera especial la tesi doctoral de Gemma Domènech. Bona part del paisatge urbà de la Girona actual no s’entendria sense les transformacions físiques experimentades per la ciutat del segle XVIII, malgrat que la fama correspongui a la Girona medieval. Posaré alguns exemples. 1. Façana i campanar de la Catedral. És en el segle XVIII que adopten la forma actual: Pere Costa projectà la nova façana barroca que es realitzà entre 1730 i 1740; el campanar fou rematat entre 1757 i 1758 per Bortomeu Soriano. A part de la catedral, es reformaren molts convents i se’n construïren de nous (els Caputxins del carrer de la Força). El temple de Sant Feliu fou ampliat amb la capella de Sant Narcís (17821792) promoguda pel bisbe Tomàs de Lorenzana. Es tractava d’una capella luxosa que

87


GIRONA A L’ABAST XIII

88


GIRONA, SEGLE XVIII

combinava una ordenació de l’espai clarament barroca amb un altar que responia als gustos neoclàssics de la Cort. 2. El petit i rabassut obelisc de Pedret, vora el Ter, construït el 1722, és un veritable lloc de memòria dedicat a les victòries militars de Felip V, tal vegada el millor símbol existent a Girona de la nova situació política oberta després de la Guerra de Successió. Doncs bé, aquest monument ens ha de permetre recordar l’important paper dels enginyer militars i dels corregidors en les obres públiques desenvolupades a Catalunya, tal com han recordat les recerques d’Horacio Capel i de Juan Miguel Muñoz. També a Girona, malgrat que la seva actuació a la ciutat no es pot comparar a les intervencions que varen tenir a Barcelona (Ciutadella) o a Figueres (castell de Sant Ferran). Els enginyers militars varen promoure tota una sèrie d’infraestructures civils i militars que serviren per a facilitar el control polític del Principat. Els corregidors sovint també promogueren algunes obres; el corregidor Baró d’ Huart, per exemple, va fer construir el 1722, conjuntament amb l’ajuntament una barana i mur de contenció a la ribera del Ter, en el barri de Pedret, decorat amb el petit olbelisc que ja hem destacat. També l’enginyer Esteban de Panón, el 1731-1733, endegà importants tasques de reparació i manteniment de les muralles, baluards i casernes, a més d’arranjar carrers i camins, iniciant la reconstrucció del pont sobre el Ter al Pont Major (1731-1763); important construcció que va ser adjudicada (tal com s’estilava a les grans obres públiques) a una societat (Societat Josep Petit i Companyia), integrada per mestres de cases i un parell de fusters-entalladors; un altre enginyer militar, Josep Fabré, planificà un projecte (que no es realitzà) per a desviar el riu Onyar, amb l’ intent de solucionar el problema recurrent i endèmic de les inundacions. Hem vist a l’inici com el viatger Zamora descriu l’existència d’un passeig d’arbres a l’actual Devesa, fruit de la urbanització i embelliment realitzat per un anònim arquitecte-jardiner per encàrrec del corregidor de Córdoba (1738-); es tracta d’un primer precedent del parc urbà de la Devesa que desfà la llegenda segons la qual aquest parc seria únicament obra dels francesos que governaren Girona durant l’ocupació napoleònica. Aquest primer passeig construït damunt els aiguadeixos que la ciutat havia obtingut del Patrimoni Reial, coexistiria amb una devesa natural d’àlbers i pollancres destinada al pasturatge i l’aprofitament de la llenya. L’origen de la Devesa

Figura 19. Façana i escalinata de la Catedral de Girona, enllestides al llarg del segle XVIII.

89


GIRONA A L’ABAST XIII

com a parc es troba, ben mirat, en el segle XVIII. A què respon la construcció d’aquest passeig ? Tal com ha dit Horacio Capel, al llarg del segle XVIII foren diverses les ciutats de la monarquia hispànica que en els seus límits (allà on es disposava d’espai) o en els camins que en partien varen construir sengles passeigs (els grans plàtans del carrer del Carme i de la carretera que passa per davant del cementiri en són testimoni); raons higièniques i raons socials (el passeig com a espai de relació i de sociabilitat) es troben a l’origen d’aquest fet. Els promotors foren la Corona o els seus funcionaris, capitans generals o corregidors. 3. Quan observem les transformacions físiques de la Girona del segle XVIII hem de pensar, doncs, en les rendes agràries incrementades al llarg del segle que les varen fer possibles. No cerquéssim, tanmateix, a la Girona del segle XVIII grans transformacions urbanístiques. De fet, hi havia prou espai a l’interior de les muralles per a construir-hi. Girona no estava repleta de cases com avui. Només cal recordar com els jardins i horts abundaven en al seu interior (el carrer Hortes, fem-ho notar, té un topònim prou explícit). Després de la Guerra de Successió es reconstruïren cases enderrocades, sovint eren cases d’artesans i botiguers, d’una planta amb pis i sovint amb eixida al darrera. I els grans ravals, de Pedret, dels carrers del Carme i la Rutlla s’anaren omplint no pas per casualitat, en la mesura que el camí va ser la via de creixement tradicional de les ciutats abans dels plans urbanístics i els eixamples del segle XIX. La imatge típica de Girona que es veu avui des del pont de Pedra, doncs, era ben diferent en el segle XVIII: evidentment que hi havia cases a banda i banda de riu, però amb molta menys alçada, amb molts menys pisos. La ciutat no creixeria en vertical fins el segle XIX quan encara estava cenyida per muralles i es va veure abocada a construir en el seu interior.

A tall de cloenda Hem començat citant un testimoni coetani de la segona meitat del segle XVIII (Francisco de Zamora) que va descriure la Girona de finals del segle XVIII. Els testimonis dels coetanis resulten suggerents i ens introdueixen en un món, el del passat, que no és el nostre i que és diferent. En els darrers 40 anys, però, els historiadors han incrementat considerablement el coneixement que tenim de la Catalunya (i de la Girona) del segle XVIII que va descriure Francisco de Zamora. Podem concloure que els dos segles

90


GIRONA, SEGLE XVIII

d’obscuritat (segles XVII i XVIII) dels quals parlava Joaquim Nadal fa uns anys, malgrat les llacunes que encara tenim, ja no ho són tant, han estat il·luminats amb nous coneixements. Ja fa temps que els historiadors han superat la visió dels segles XVII i XVIII com a segles decadents que no mereixien gaire interès. Si em permeten acabaré citant la nòmina d’historiadors que han incrementat el coneixement que tenim de la Girona del segle XVIII: Joaquim Nadal, Josep Clara, Ramon Alberch, Javier Anton Pelayo, Montserrat Jiménez, Josep M. Marquès, Enric Mirambell, Joan Boadas. Miquel Borrell, Salomó Marquès, Ernest Lluch, Albert Rossich, Gemma Domènech, Ramon Ripoll, Francesc Feliu, Antoni Simon, Pep Vila, Jaume Fabre, Josep Quer, Rosa Congost, Francesc Ferrer, Pere Gifre, Xavier Torres, Narcís Castells, Francesc Miralpeix, Josep Pujol... els animo, doncs, a capbussar-se en la producció escrita d’aquests historiadors per aprofundir en el coneixement del segle XVIII a Girona. Moltes gràcies.

91


Aproximació a l’art i l’arquitectura a Girona en el context de la Guerra de Successió i la Nova Planta Francesc Miralpeix Vilamala 31 de març de 2009


La història de la Girona de la fi del segle XVII i dels primers anys del segle XVIII ha estat estudiada des de moltes perspectives diferents: la guerra, la societat, l’economia, la música, l’art, la religiositat, etc., han despertat un interès continuat de cronistes, erudits, viatgers, afeccionats i historiadors. Des de la indispensable Crònica de Jeroni del Real, disponible en l’excel·lent edició crítica de Joan Busquets, a les edicions divulgatives dels Quaderns d’Història de Girona -sense oblidar les aportacions de la historiografia clàssica dels Blanch, Palol, Rahola, Font, Calzada, Marquès Casanoves, Marquès Planagumà-, la Girona del Barroc ha estat revisitada en infinitud d’ocasions 1. L’ estudi de la història de l’art del període no n’ha quedat pas al marge. Des dels treballs pioners de Jaume Marquès Casanovas o Ángeles Masià de Ros als més recents de Joan Bosch o Teresa Avellí, la història de l’arquitectura i de les arts figuratives del Barroc ha comptat amb un degoteig ininterromput d’aportacions, entre les quals, és clar, cal comptar-hi la primera vegada que Bell-lloc del Pla s’atansà a l’època: em refereixo a l’edició de les quatre conferències del cicle El Barroc a Girona, que l’any 1993

Vull expressar el meu agraïment als organitzadors del cicle de conferències i al col·legi Bell-

1

lloc del Pla per haver-me convidat a participar-hi. El text que ve a continuació no és ben bé el de la conferència. Per les raons ja sabudes d’haver de substituir el professor Delfín Rodríguez, la xerrada va consistir en un aplec d’informacions soltes sobre l’art i l’arquitectura del segle XVIII a Girona. El text que tenen entre mans posa ordre a les notes elaborades una mica a corre-cuita, se centra en el tema de les jornades i intenta resumir les aportacions més rellevants realitzades els darrers anys. He estalviat al lector les notes a peu de pàgina, sacrificant-les per aconseguir un text més àgil i amè. Qui busqui un coneixement més aprofundit de qualsevol dels aspectes podrà trobar-lo en les citacions bibliogràfiques que s’inclouen en l’apèndix final.

95


GIRONA A L’ABAST XIII

pronunciaren destacats especialistes en la matèria. De fet, la celebració d’aquelles jornades s’ha d’interpretar com un colofó al reviscolament de l’interès per l’art del Barroc, sens dubte impulsat per la celebració l’any 1987 de les Jornades del Barroc en el marc de l’exposició l’Època dels Genis, una atenció que quedaria definitivament reblada tres anys més tard amb la publicació de l’estudi –a hores d’ara ja un “clàssic”- de Joan Bosch Ballbona sobre la pintura del segle XVIII a la seu de Girona. El cicle de conferències Girona a l’abast-XIII de l’hivern de 2009, sota l’epígraf de la Guerra de Successió i la Nova Planta, ha permès una nova oportunitat per aproximar-nos al fenomen de l’art barroc en un moment de fort impuls de l’estudi de les manifestacions artístiques d’aquest període a Girona. L’ exposició Alba Daurada. L’art del retaule a Catalunya 1600-1792 circa (2006), comissariada pel professor Joan Bosch i amb la participació de destacats especialistes d’arreu del país, trobà en les parets del Museu d’Art de Girona un càlida acollida a algunes de les peces més significatives de l’escultura barroca a Catalunya, al mateix temps que el catàleg de la mostra recollí les investigacions més recents sobre el tema. D’ençà llavors, han aparegut estudis successius sobre la façana barroca de la catedral de Girona (Miralpeix), sobre els escultors Jacint Morató i Joan Torres (Avellí), sobre el retaule de Cadaqués (Moli), sobre l’escultor Agustí Sala (Dorico), sobre la pintura barroca a Girona (Miralpeix) i, més recentment, sobre l’escultor Pau Costa (Dorico). Quan escric aquestes ratlles està a punt de sortir una nova Guia dels Quaderns de la Diputació de Girona dedicada íntegrament a l’art barroc (Miralpeix-Solà). Aquest moment dolç de la historiografia del Barroc a Girona, si se’m permet manifestar-ho de manera entusiasta, no ens ha de fer perdre de vista que la història de l’art i de l’arquitectura del Barroc i en general de tota l’Època Moderna necessita recórrer encara un llarg camí fins assolir un reconeixement equiparables a altres corrents estilístics més ben tractats i estudiats, com el romànic o el modernisme. I tot i que s’ha avançat molt des de les consideracions dels acadèmics del segle XVIII, que estigmatitzaren la plàstica barroca culpant-la de la pèrdua dels ideals renaixentistes –portadors del referent antic, de l’aprenentatge basat en el dibuix, de la bellesa estandarditzada i objectiva, etc.-, o des de les dures connotacions pejoratives avocades per l’erudició decimonònica del XIX i dels primers anys del XX, l’estudi del patrimoni historicoartístic del Barroc necessita que li seguim dedicant una vigilància intensiva i continuada. Ens cal, diguem-ho clar, perseverar en els arxius i en les biblioteques i vetllar per convèncer als nostres gestors de la necessitat d’inventariar i catalogar

96


Aproximació a l’ar t i l’arquitectura a Girona en el context de la Guerra de Successió i la Nova Planta

d’una vegada per totes els béns mobles conservats, sense oblidar-nos d’impulsar-ne la conservació i de treballar en la difusió. Amb tot, però, s’ha d’evitar caure en la suma acumulativa de dades, en creure que n’hi ha prou amb llistar documents, noms i dates. D’altra banda, l’estudi de l’art i de l’arquitectura del barroc s’ha de fer tenint present que la Girona d’època moderna no era un món clos i impermeable. Ben al contrari, era una ciutat viva, porosa i oberta al territori. Des d’aquesta perspectiva, intentaré esbossar les línies mestres de l’activitat artística en el context de la Guerra de Successió i la Nova Planta.

L’arquitectura entremig de setges, assalts i fortificacions Ens equivocaríem si penséssim que els constants i continuats conflictes bèl·lics que afectaren la ciutat de Girona a la fi del segle XVII- setge del general Shomberg (1675), setge de Bellefonds (1684), setge de Noailles (1694), entrada de les tropes austriacistes (1705), setge de les tropes borbòniques (1711), setge austriacista per recuperar la ciutat (1712)- estroncaren l’activitat “artística”. De la mateixa manera que la historiografia de la nostra disciplina ha enterrat el tòpic que l’art de l’època moderna és decadent –només cal mirar l’escultura-, l’estudi de les fonts i de la documentació ens ha mostrat insistentment que aquesta relació de causa-efecte és injustificada. Durant una de les etapes més convulses de la història de Girona, la ciutat va assistir a l’acabament de la façana de la catedral, a la construcció de l’escalinata d’accés al portal major i a l’edificació del nou hospital de Santa Caterina; però també a la promoció d’obres en convents i capelles i a l’erecció de nombrosos retaules, a més de les necessàries obres de construcció de fortaleses i reparació de baluards i muralles. L’ estampa de la Girona actual és la d’una ciutat oberta al pla, en què les muralles han passat de tenir una funció enutjosa a una altra de ben agradable, sobretot pel passejant que tingui la paciència de recórrer-les a pas de vigia, a ser possible un capvespre de primavera o de tardor. Però a la fi del segle XVII, les muralles cintraven la ciutat i ofegaven el seu urbanisme, si se’n pot dir així, en una malla de carrers estrets (Fig. 20). Després de la Guerra dels Segadors, s’edificaren els baluards de Santa Clara i de la Mercè a la muralla del Mercadal, en les espais alliberats del convent de Santa Clara i del Carme Descalç. Poc després es construí el de Sant Francesc, a l’actual plaça del Mercat del Lleó, i es reforçà la muralla de la ciutat. I encara a l’últim terç s’edificà el

97


GIRONA A L’ABAST XIII

Figura 20. Anònim, Mapa manuscrit del Ter entre Bescanó, Sant Gregori i Girona, 1750. Detall de Girona emmurallada. Institut cartogràfic de Catalunya

baluard del Governador, el de la Santa Creu i el de Figuerola, seguint la línia de la Gran Via que va des de la Cambra de Comerç a Correus. I, és clar, es construí la fortalesa de Montjuïc, un bastió estratègic per als setges que sofriria la ciutat fins a la Guerra d’Independència. Segurament, la millor estampa de com era la ciutat emmurallada la tenim en la descripció del Mariscal de Camp Tomàs de Morla el 1794, recollida per Emili Grahit (Grahit, 1889a). Val la pena recordar-ne un extracte: “Gerona es no solo por su situación, sino también por sus fortificaciones, una plaza fortísima y de 1er. orden; véase su descripción: el recinto de la plaza es una muralla antigua, de mucha elevación, bien conservada, de dos varas de ancho en su parte superior, y con un camino de ronda en ella, que está en muy buen estado, cubierta de un pretil con aspilleras. Este recinto ciñe también el barrio del Mercadal, que separa de la ciudad el río Onya, el cual corre por consiguiente entre dos muros; en medio de la distancia que baña a la ciudad y barrio del Mercadal, hay un magnífico puente de mampostería que sirve de comunicación, y está cubierto de consiguiente de las baterías enemigas. La parte de la ciudad opuesta al río está sobre la falda de una elevada cordillera toda de roca. Hacia la parte de Francia, al extremo de la ciudad, hay un estrecho valle por donde entre el río Galligans, que después se ensancha, dexando un promontorio llamado el Calvario,

98


Aproximació a l’ar t i l’arquitectura a Girona en el context de la Guerra de Successió i la Nova Planta

casi en medio, y forma una espaciosa vega donde hay muchas casas de campo, y a su entrada el monasterio de monjas de Sn. Daniel. El cerro de la izquierda que mira al camino de Francia, está ocupado por el excelente y bien situado castillo de Montjuich, y por el reducto de San Juan. El cerro de la derecha a cuya falda está la ciudad lo ocupan enteramente los bien entendidos fuertes del Condestable, Reyna Ana y Capuchinos, situado este ultimo al final de la loma que descubre la cañada por donde viene el Onya, y que barre la gran vega, o pla de Gerona, por donde corre el Ter, dominando al mismo tiempo todas las alturas inmediatas. Estos tres fuertes se protegen mutuamente e igualmente con ellos los reductos llamados del Cabildo y Ciudad. En el promontorio del Calvario absolutamente inaccesible, mas que por una pequeña loma que lo une al Condestable, hay un fuerte que bate perfectamente el valle de Sn. Daniel, y su cañada enfila los únicos ataques en que se puedan hacer a Montjuich, cubre las espaldas de este, y guarda las golas y costados exteriores de todos los demás fuertes expresados”.2 Com acabaria passant a la Barcelona de després de 1714, la perspectiva de feina i encàrrecs a Girona entre 1670 i 1712 guià l’arribada de mestres de cases i contractistes d’arreu del país, els quals, sota les ordres dels enginyers i arquitectes militars, participaren en la majoria de les licitacions. Els arxius contenen notícies abundants de les societats formades pels mestres de cases, com la de Pere Garau, Llorens Santmartí, Joan Giberta i Pere Bets per fer la paret de la contramuralla del Mercadal, des del baluard de Sant Agustí fins al baluard del portal del Governador (1687); o la de Jaume Boxó, Jaume Bohira, Joan Alesma i Francesc Font per la construcció del fortí del Rec Monar (1688); o novament de Pere Garau, ara al servei de l’enginyer Carlos Quirioco –nebot de l’enginyer milanès Ambrosio Borsano-, per al fortí de la Santa Creu (1692) –Garau també refortificaria el del Condestable (1692) i enllosaria la torre de Sant Joan (1692) . Un dels contractistes més destacats, però, fou Francesc Puig, un mestre d’obres originari de Sant Hipòlit de Voltregà amb llarga experiència en aquest tipus d’encàrrecs, que obtingué el privilegi de ser considerat empresari de les fortificacions reials a Girona. Puig és el responsable de les obres del fortí del Condestable (1675-1683).

2

He actualitzat lleugerament la gramàtica a l’ús actual per fer el text més entenedor.

99


GIRONA A L’ABAST XIII

Per fer-nos una idea de la intensitat constructiva del període, el capítol de la Seu, que participava en el pagament de les obres de fortificació de Girona i de la frontera, assegurava haver-hi destinat 132.000 reals el 1682, una quantitat gens menyspreable. Així i tot, trobà recursos suficients per tirar endavant una de les obres més ambicioses i cares: la finalització de la façana de la catedral, que implicava enderrocar la romànica preexistent. Efectivament, pels volts de 1680, gràcies al llegat testamentari del bisbe Pijoan i a l’aplicació, per part del capítol, de les rendes de l’obra pia del vestuari de Mallorca, es tirà endavant la culminació de la Seu. L’ àmplia nau gòtica es veuria, d’aquesta manera, closa per un frontis barroc, un maridatge que no sempre fou vist amb la complaença de qui entén que l’arquitectura i la decoració de les grans catedrals són el resultat de la suma de les opcions estilístiques de cada època. L’esperit romàntic de Pau Piferrer (Piferrer 1884), per exemple, l’impulsava a jutjar-la així:

Figura 21. Miquel Llavina (atribuïda), Primera traça de la façana de la catedral de Girona, que guiaria el començament de les obres del primer cos (1680), Tinta sobre pergamí (81 cm alt x 57 cm ample), Arxiu Capitular de Girona.

“Sobre tan respetable altura elévase un frontis moderno, que consta de tres cuerpos; las labores del primero y segundo son de regular ejecución, pero el último degenera un tanto barroco y afeándolo notablemente algunos rollos, que ya de sí raras veces dan gracia á ninguna construcción (...) ¿Cómo no reflexionó el artífice que siempre elevaba un monumento que atestiguaba su poca filosofía, pegando, por decirlo así, un cuerpo greco-romano a un santuario gótico? Esa violenta mutuación de carácter confunde

100


Aproximació a l’ar t i l’arquitectura a Girona en el context de la Guerra de Successió i la Nova Planta

monstruosamente todos los siglos, y despoja a un monumento de aquella sublime armonía que le constituye como la expresión de toda una época (...). Para que nada faltase á su agitada historia, cae el concluirse en manos de un artífice moderno, que cubre, si así se nos permite expresarnos, con un sombrero tricorne la noble estatua gótica [...].” El cas és que les obres s’iniciaren el 1680 i es feren en quatre etapes, segons el ritme de finalització dels quatre trams o andanes. El primer cos se l’adjudicà el constructor Francesc Puig, citat suara com a empresari de les fortificacions. Amb la traça de la façana dissenyada per l’escultor Miquel Llavina (Fig. 21). Puig es comprometé a fer els fonaments i la murada de pedra de Montjuïc fins a l’alçada de la primera cornisa. Superats alguns entrebancs, Figura 22. Fra Josep de la Concepció, Traça com una vaga de picapedrers i de la façana de la catedral de Girona, que guiaria les obres de la primera, segona i mestres de cases locals queixosos tercera andana (1681). Tinta sobre pergamí de la nombrosa mà d’obra d’origen (97’5 cm alt x 65’5 cm ample), Arxiu Capitular germànic contractada, la façana de Girona. començà a prendre forma. No obstant, pocs mesos després un grup de canonges trobà que la traça de Miquel LLavina els recordava massa el disseny d’un retaule. La disconformitat amb el projecte es traduí amb un segon disseny encarregat al famós tracista carmelità Fra Josep de la Concepció (Fig. 22). La nova proposta, que s’havia de seguir sense alterar el preu del contracte signat amb Francesc Puig, introduïa dues grans pilastres perimetrals que sostenien un imponent frontó, donant un aire classitzant a la “façana-retaule” ideada

101


GIRONA A L’ABAST XIII

Figura 23. Façana de l’Hospital de Santa Caterina.

per Llavina, que s’ha de dir que s’inspirava clarament en la veïna façana de Sant Feliu. El primer cos s’enllestí el 1686. Cinc anys més tard, els canonges subhastaren el segon, que comprenia la peanya de la Mare de Déu i l’inici de les capelles de la contrafaçana. En aquesta ocasió, la taba se l’emportà el contractista d’origen aragonès Bartomeu Soriano, cap d’una nissaga de mestres de cases i arquitectes amb presència a Girona durant el segle següent.

102


Aproximació a l’ar t i l’arquitectura a Girona en el context de la Guerra de Successió i la Nova Planta

Mentre avançaven les obres de la catedral, els gironins assistiren a l’acabament de dues grans obres que amb el temps han assolit un protagonisme indiscutible en el teixit urbà i arquitectònic de la ciutat. La primera d’elles és la construcció de l’Hospital de Santa Caterina, avui remodelat i convertit en flamant seu de la delegació de la Generalitat de Catalunya a Girona (Fig. 23). Iniciat el 1666 gràcies als doblers del bisbe Ninot, l’Hospital es construí en diverses fases. Hi participaren mestres de cases i fusters locals, com Jaume Boxó, Josep Brossa o Narcís Presas, i el 1679 es consagrà l’església, per bé que no Figura 24. Agustí Soriano, Plano del Ospital de estava del tot acabada. La segona fase la ciudad de Gerona. (1739), Archivo General de Simancas. de l’Hospital no s’inicià fins passada la Guerra de Successió. Entre 1735 i 1750 es completà l’estructura primigènia i s’encarà la construcció del pati principal de distribució, que incloïa un accés monumental en forma d’escalinata al primer pis. El projecte, del mestre d’obres d’Agustí Soriano (Fig. 24). fill del Bartomeu Soriano responsable de la façana de la catedral-, atorgà una monumentalitat funcional a l’edifici, completada a la fi del segle XVIII amb la construcció de la casa de Convalescència. L’altra gran obra és, sense cap mena de dubte, l’acabament de l’escalinata que comunica la casa Pastors amb el portal major de la catedral, tantes vegades descrita i elogiada, protagonista de l’enfrontament èpic entre Álvarez de Castro i el metge Pau Nomdedéu en un dels moments més àlgids dels Episodios Nacionales de Benito Pérez Galdós (Fig. 25). L’ escalinata, el primer replà de la qual ja existia des de la fi del segle XVI, rebé l’impuls definitiu gràcies a la generositat del bisbe Miquel Pontich. El 1690 s’adjudicà la contracta a Pere Cases, sogre de l’escultor Pau Costa i un important mestre d’obres i empresari de Vic. Mentrestant, el picapedrer Joan Alesma i Esperança esculpí

103


GIRONA A L’ABAST XIII

Figura 25. Escales de la catedral de Girona.

els caps que decoren els retombs de l’entaulament del primer cos, un dels quals fa les delícies dels turistes, que l’identifiquen amb un impossible retrat de Salvador Dalí. Superat el setge de Noailles, el 1698 es començà el tercer cos, que comprenia l’estàtua de la Fe i l’arrencada de la gran rosassa. Bartomeu Soriano, assistit pels seus fills Josep i Joan, continuaren la construcció per la part de fora, mentre Joan Alesma s’encarregà de la contrafaçana i de les finestres del trifori. Les obres avançaren a bon ritme fins el 1700. Aquell any es modificà novament al disseny de Fra Josep de la Concepció: el motiu no fou altre que una proposta de Bartomeu Soriano de segar

104


Aproximació a l’ar t i l’arquitectura a Girona en el context de la Guerra de Successió i la Nova Planta

les grans pilastres i col·locar-hi en el seu lloc unes balconades, encara visibles, per guanyar en decorativitat. Tot i que l’estàtua de la Fe ha estat atribuïda a Bartomeu Soriano, les actes capitulars fan referència a un escultor de Vic que se’n podria haver fet càrrec. Cap el 1708, en plena Guerra de Successió, es començà a enderrocar la façana romànica, a enllosar el tram de nau alliberat i a muntar les portes de pi de melis de Tortosa. La fatalitat de la guerra i les seves conseqüències aturà l’obra fins el 1728. Eren nous temps i el projecte de Fra Josep s’abandonà definitivament. El capítol escollí una nova proposta, encarregada a Pere Costa (Fig. 26). El seu disseny consistí en una rosassa ribetejada de garlandes de flors i fruits, un petit frontó a mode de visera, set finestres horitzontals i una balustrada amb boles a mode de remat. L’ escultor també havia de fer les estàtues de la Caritat i de l’Esperança, si bé aquesta última la subcontractà a l’escultor Lluís Bonifàs i Sastre. Com a novetat destacable, el projecte de Costa incorporà la balustrada cimera, un element més propi de l’arquitectura civil. No obstant, quan la paret segellà definitivament la nau gòtica, s’interrompé. Era l’any 1733 i la balustrada quedà en el paper. Durant

Figura 26. Pere Costa, Traça parcial de la façana de la catedral de Girona, que guiaria les obres d’acabament del frontis (1730), Tinta i aiguada sobre paper (90 cm alt x 40 cm ample), Arxiu Capitular de Girona.

105


GIRONA A L’ABAST XIII

anys, fins la represa de les obres de la mà del bisbe Cartañà, la façana mostrava els arcs de la coberta(Fig. 27). Pels canonges, el campanar era prioritari. Després de nombrosos projectes, s’optà per un model tradicional de planta quadrada amb acabament vuitavat, dissenyat per Clarà i Agustí Soriano i construït entre 1752 i 1759. No hi ha dubte que les obres de la catedral foren un autèntic motor econòmic per a la ciutat en uns anys molt difícils –segons Moli, l’11% de les cases quedaren destruïdes i el 13 % amb danys. La necessitat d’abastir d’aliments, d’animals de tir, de cànem, de ferro, de fusta, de roba, etc., dinamitzà el teixit econòmic de Girona. I això sense comptar que no foren les úniques obres d’envergadura. Passada la Guerra de Successió, la ciutat hagué de fer front a la reparació dels danys ocasionats pels bombardejos, guiats per successius plans generals dels fortins dissenyats pels enginyers. Sense anar més lluny, les escales de la catedral s’hagueren de restaurar en més d’una ocasió, així com Figura 27. Fotografia general de l’estat de la gran rosassa dedicada a sant Miquel. la façana abans de les reformes del bisbe Cartañà. Arxiu Històric de la Ciutat de Girona L’any 1724, el bisbe Josep de Taverner i Dardena donà permís als beneficiats de la catedral per construir la seva capella pròpia. Escolliren una porció de terreny adjacent als actuals Banys Àrabs, llavors propietat de les monges caputxines. La subhasta fou concorreguda per dos mestres de cases: Agustí Soriano, segons Carles Dorico autor de la traça, i Simó Ferrer

106


Aproximació a l’ar t i l’arquitectura a Girona en el context de la Guerra de Successió i la Nova Planta

(Fig. 28). L’obra se l’emportà aquest últim, associat amb Pere Garau. L’àmplia nau central de volta de canó amb llunetes, amb el primer tram per allotjar el cor i el segon per acollir dues capelles laterals amb tribunes, el creuer amb volta bufada –el cimbori projectat finalment no es construí per desavinences amb les monges caputxines, que veien perillar el confortant sol d’hivern-, el presbiteri de planta pentagonal, l’entaulament que recorre tot el perímetre de l’església, el campanar adossat al lateral, el creuer amb els braços acabats en perfils corbs i, sobretot, l’austera façana esmussada en un dels seus angles, una fórmula molt enginyosa que l’adapta a l’eix descendent del carrer, conformen un edifici molt simple i funcional, sens dubte un dels més singulars i bells de Girona. Figura 28. Façana exterior de l’església de Sant Faria llarguíssim de ressenyar Lluc de Girona. tots i cadascun dels treballs tocants a l’ofici de mestres de cases que s’endegaren entre 1720 i 1740, uns anys de forta represa econòmica després del parèntesi bèl·lic. L’impuls de les ordenances municipals de reparació d’edificis de 1720 posà ordre a l’urbanisme de la ciutat. Els estudis de Gemma Domènech o Montserrat Moli han posat èmfasi, amb encert, en el paper protagonista que hi tingueren Agustí i Francesc Soriano, els mestres de cases més capacitats fins l’arribada de Pere Albrador i la generació d’arquitectes de l’últim terç de segle. Agustí Soriano intervingué en la reconstrucció del Pont Major (1732), en les importants reformes del convent dels Carmelites Descalços (1735), que comportava alterar els jardins de la casa Serralta i la Pujadas, o en les reformes del claustre del convent de Sant Francesc (1739). Per la seva banda, Francesc intervingué en el projecte de reforma del convent de Sant Domènec

107


GIRONA A L’ABAST XIII

(1731). No tenien ni els coneixements d’enginyeria ni l’habilitat per al dibuix, però no seria just acabar aquest breu repàs sense esmentar els Cisterna, Antoni i Josep. Descendents d’una nissaga de mestres de cases i picapedrers actius a Girona des de la fi del segle XVI, foren protagonistes de moltes obres per a particulars. La construcció de la quarta andana de la catedral dissenyada per Pere Costa i la refortificació de les places fortes d’Hostalric i Roses (1724), en societat amb Josep i Manuel Petit i Onofre Freixes, són les seves intervencions més destacables.

Pintura i escultura. Els grans mestres del Barroc actius a la ciutat Les successives onades de destrucció sobre el patrimoni religiós, especialment furibundes durant la Setmana Tràgica i els primers mesos de la Guerra Civil espanyola, sense oblidar però els successos vuitcentistes de la Guerra d’Independència, del Trienni Liberal o de la Desamortització, deixaren en esborralls el parament renaixentista i barroc. No són les úniques causes de la poca visibilitat de l’art dels segles XVI-XVIII. Caldria afegir-n’hi, a banda dels dictàmens acadèmics de la fi del XVIII en contra l’estètica del Barroc, d’altres factors que tenen a veure amb la mirada i la comprensió de les noves generacions envers tot allò que no sigui estrictament contemporani, amb la dinàmica pròpia de les institucions, amb les polítiques culturals, amb la construcció de la identitat nacional acofoiada en el passat medieval, etc. Sigui com sigui, el coneixement del llegat artístic de la Catalunya d’Època Moderna és escàs en comparació amb allò que realment va ser. L’abundant documentació d’arxiu, els testimonis gràfics i fotogràfics, les descripcions antigues, etc., ens ho confirmen abastament. En aquest sentit, Girona no és gaire diferent de la resta del país: el coneixement de la producció artística de la primera meitat del segle XVII és a hores d’ara exigu. Amb tot, els estudis de Dora Santamaria o d’Èrika Serna sobre la retualística gironina i empordanesa o els més recents en forma de treballs de màster de recerca de Laura Juanola i Antoni Torres, sense oblidar els copiosos i densos materials d’arxiu abocats per Montserrat Moli, ens van aportant noves dades sobre l’art i l’arquitectura al bisbat gironí. Les informacions sobre els escultors Enric, Fuster, Perdigó, Boris, Barnoia, Tramulles; sobre els pintors Andreu, Ribas, Closells, Espinosa, Payrachs, Sánchez Galindo, Vilanova; sobre els dauradors Crosat, Germà, i Duberós, sobre els fusters Oliu, Pujades... van prenent cos i engreixant una bibliografia cada vegada més densa, per bé que en molts pocs casos

108


Aproximació a l’ar t i l’arquitectura a Girona en el context de la Guerra de Successió i la Nova Planta

queda pendent l’assignatura de trobarlos o identificar-los llurs treballs. El repertori escultòric de la segona meitat del segle XVII i dels primers decennis del XVIII és més ben conegut. D’una banda, constituïa el parament ornamental que arribà pràcticament sencer al fatídic juliol de 1936, un corpus artístic que havia substituït o renovat les obres gòtiques i renaixentistes; de l’altra, havia estat fotografiat i descrit per l’erudició i per l’excursionisme literari i científic de la fi del XIX, malgrat que sovint el reprovaven per obstruir i destorbar la puresa dels edificis medievals. Pel cas concret de Girona, els estudis de Josep Maria Madurell, Aurora Pérez Santamaria, Joan Bosch Ballbona, Carles Dorico o Teresa Avellí –vegeu-ne les cites bibliogràfiques a la fi del textens estalviaran de citar-los in extenso, Figura 29. Pau Costa, Retaule de la Puríssima, però val la pena recordar-ne alguns Catedral de Girona. dels episodis més significats anteriors i posteriors a la Guerra de Successió. Un dels esdeveniments cabdals en el devenir de la pràctica escultòrica a Girona és, sens dubte, l’arribada a la ciutat de l’escultor Pau Costa (1663-1727), segurament promoguda pel seu sogre Pere Cases. Educat pels pares carmelites de Vic i format al taller de Pau Sunyer, un dels més actius del moment, fou escollit pels franciscans de Girona per esculpir-los el retaule major de la seva església. Avalat pels treballs al Remei de Vic, a les esglésies de Sant Hipòlit de Voltregà, Torelló i Vilalleons, Pau Costa organitzà un taller molt actiu pel qual passaren escultors com Joan Torres –artífex del retaule de Sant Miquel de la catedral de Girona-, Josep Cortada, Miquel Perelló,

109


GIRONA A L’ABAST XIII

Agustí Sala –autor de l’esplèndida creu dels gitanos del cementiri de Girona- o el seu fill Pere Costa. En pocs anys, del taller de l’escultor de Vic en sortiren els esplèndids retaules d’Arenys de Mar, de Cassà de la Selva, de Palafrugell, del Roser Olot, de Sant Esteve de Bas o de Cadaqués. La major part de comandes, però, li arribaren dels canonges gironins. El mateix temps que esculpia el retaule major de l’església del convent de Santa Clara (1708), endegà el de la capella de sant Iu i sant Honorat (1709), encarregat pel canonge Ignasi Bofill; el de la Puríssima Concepció, costejat pel canonge Cristòfol Rich (1710-1719) (Fig. 29); el de l’Encarnació, pagat per Jaume Codolar, i el dels Dolors, iniciat el 1717 per compte del canonge Cristòfol Pagès. Hauria començat també el de Sant Pere i Sant Pau –avui en dia perdut- i el de Figura 30. Jacint Morató, Plafó central del Sant Narcís, aquest darrer segurament retaule major de l’església de Sant Lluc (composició sobre la fotografia antiga del acabat pel seu fill Pere Costa. Pau Costa retaule). Arxiu Municipal de Girona. portà a Girona una estètica plena de les formes abrandades i mogudes de l’art barroc italià, una plàstica en consonància amb l’art de l’església triomfant posttridentina, sovint coneguda gràcies als gravats. Els seus dissenys aportaren novetats, com l’eixamplament del cos central, la reducció del nombre de pisos, la simplificació de l’ornamentació salomònica, la major presència de les figures de cos rodó, l’augment de la mida de les figures, etc. Si al bisbat de Girona Pau Costa feu efectiva la renovació d’una nova forma de presentar el retaule entès com a instrument de persuasió i d’afermament del culte als sants, a la litúrgia i als dogmes de la l’església catòlica triomfant, també a la ciutat de l’Onyar Jacint Morató i Pere Costa portaren l’escultura catalana un estadi més enllà.

110


Aproximació a l’ar t i l’arquitectura a Girona en el context de la Guerra de Successió i la Nova Planta

L’ escultor vigatà Jacint Morató Soler (1683-1736), format al taller del manresà Pau Sunyer, on degué coincidir amb Josep Sunyer Raurell, fou un escultor de gúbia vibrant. A Girona es conserven les restes del retaule major de l’església dels beneficiats de Sant Lluc (1727), que hem vist més amunt. Si els guixos dels doctors de l’església i de les virtuts del cambril del Santíssim Misteri dels Dolors del monestir de Sant Joan de les Abadesses són un tast exquisit del seu art, el retaule de l’església de Sant Lluc, aixecat el 1727, és una de les intervencions més agosarades i modernes de l’escultura catalana del moment (Fig. 30). A Sant Lluc, Jacint Morató anticipà la tipologia arquitectònica dels retaules de Pere Costa: les escultures s’alliberen definitivament dels nínxols, els elements arquitectònics - columnes, cornises, entaulaments, etc.Figura 31. Pere Costa, Retaule Sant Rafael, prenen la totalitat del presbiteri i el gran Catedral de Girona. tauló central evoca les tipologies de pala d’altare italiana. Fins i tot Borromini hi és evocat en els frontons punxeguts. En la línia encetada per Jacint Morató, Pere Costa i Cases (1693-1761), futur acadèmic de San Fernando, continuador de les propostes introduïdes per Morató – Joan Bosch ha definit el seu estil a mig camí de l’elegància sofisticada de Bernini i la intrèpida inventiva de Borromini-, feu les primeres passes en solitari a Girona. El retaule de Sant Rafael (Fig. 31), el de Sant Pere i Sant Pau (perdut), les escultures de la façana o els ambiciosos projectes de reforma del cor i del presbiteri de la catedral de Girona són les cartes de presentació de l’escultor que encarà la pràctica escultòrica cap a una major preponderància dels organismes arquitectònics, apostant per models més sobris i simples, uns models que amb raó s’han adjectivats de classicitzats.

111


GIRONA A L’ABAST XIII

Figura 32. Joan Arnau, Santa Caterina, 1678, retaule de Santa Caterina, catedral de Girona.

A diferència de l’escultura, la pintura tingué un paper pràcticament residual. La gradual substitució dels retaules mixtos de pintura i escultura, habituals del segle XVI i de bona part del segle XVII, afectà significativament a la pràctica pictòrica. En molts casos, el pintor passà de tenir un paper protagonista en el moble a haver de

112


Aproximació a l’ar t i l’arquitectura a Girona en el context de la Guerra de Successió i la Nova Planta

treballar elements secundaris i menys vistosos. La catedral de Girona és un bon exemple d’aquesta renovació dels altars predominantment escultòrica: de la pràctica totalitat de retaules barrocs, només en un, el de sant Miquel, la pintura hi té un paper destacat. En l’àmbit religiós, però, la pintura anà trobant nous espais, com ara medallons, parets laterals de capelles, portes d’orgues, monuments efímers, etc. L’àmbit particular, sens dubte el nínxol més important del mercat pictòric, és pràcticament desconegut. Exceptuant els retaules de Santa Caterina i dels Sants Quatre Màrtirs de Figura 33. Joan Arnau (atribuïdes), Retaule la Seu, la pintura de la segona meitat dels sants Quatre Màrtirs, c. 1680-1683, capella dels Sants Quatre Màrtirs, catedral de Girona. de segle XVII a Girona sembla no haver existit. L’any 1955, Pere de Palol s’adonà que a la gran tela del retaule de la capella de Santa Caterina de la catedral de Girona hi havia una inscripció que deia “ARNAU FECIT/Barcinone/1678” (Fig. 32). Palol no en comentà res més, però es tracta d’una obra encarregada pel canonge Francesc Ardèvol al pintor originari de Sant Feliu de Guíxols Joan Arnau Moret (1603-1693). Un any abans, el canonge havia demanat permís al capítol per acabar el retaule sufragat per Baldiri Vergonyós, prometent daurar-lo i col·locar-hi una pintura “fit bona et boni artificis”; és a dir, feta per un pintor qualificat. La Santa Caterina és una obra madura i molt característica de l’estil d’Arnau, que fou pintor de Joan Josep d’Àustria, fill de Felip IV, i un dels artistes més cèlebres de la Catalunya del segle XVII. L’estil ens remet a l’univers formal del manierisme, especialment en les torsions del cos i en la grandària dels àngels, alhora que es recrea en gammes cromàtiques variades, en els refinats brodats cortesans i en evocadors paisatges de fons. Aquestes mateixes característiques, així com unes concomitàncies estilístiques molt properes, m’han portat recentment a suggerir que també les representacions dels Sants Quatre Màrtirs

113


GIRONA A L’ABAST XIII

Figura 34. Mestre A de la Gregoriana (anònim de la fi del segle XVII), Pintures laterals de la capella dels sants Francesc i Martí de la catedral de Girona/ Mestre de la Gregoriana (anònim de la fi del segle XVII), Pintura del retaule de la capella Gregoriana de la catedral de Girona.

Germà, Paulí, Justí i Scici del retaule de la seu sota la mateixa advocació siguin d’Arnau (Fig. 33). El retaule fou encarregat pel canonge Josep Çanou, tot just un any més tard que el de Santa Caterina. No exagero si afirmo que els dos conjunts són un tour de force de la pintura catalana del segle XVII. Al marge d’aquests dos conjunts excepcionals i de la gran pintura de Sant Narcís i el Miracle de les Mosques de l’excol·legiata de Sant Feliu, regalada pel bisbe de Tortosa fra Josep Fageda el 1675, l’escassetat i la poca qualitat dels testimonis pictòrics conservats avalen la tesi de la poca vitalitat de la pintura en aquells anys. Tot i que hi ha notícies de la presència del pintor barceloní Pau Rossell treballant al convent de Sant Francesc de Girona i d’un Miquel de Nàpols que tenia una acadèmia de dibuix al carrer Albareda, és probable que el pintor més actiu fos Narcís Rius, que el 1694 feu uns quadres per a la

114


Aproximació a l’ar t i l’arquitectura a Girona en el context de la Guerra de Successió i la Nova Planta

Figura 35. Mestre B de la Gregoriana (anònim de la fi del segle XVII), Pintures de les parets laterals de la capella Gregoriana de la catedral de Girona/ Mestre B de la Gregoriana (anònim de la fi del segle XVII), Pintures del Museu del Tresor de la catedral de Girona.

capella de Sant Domènec de la Seu per desig exprés del claver Francesc Morató. Sense moure’ns de la Seu, són interessants un altre grup de pintures que caldria reagrupar sota una mateixa autoria –que en diré provisionalment Mestre A de la Gregoriana-, qui sap si del mateix Rius . Es tracta de les pintures del retaule de la capella Gregoriana i les de l’actual capella de Sant Francesc i Sant Martí (Fig. 34). En aquesta darrera capella hi ha dues pintures amb els temes de la Immaculada i Sant Agustí, els marcs de les quals porten un escut amb un dit i un sol. Com assenyalà Calzada, provenen de l’actual capella Gregoriana - l’heràldica és la del canonge Agustí Prats Combelles, mort el 1709. A la clau de volta de la capella gregoriana i al sòcol del retaule torna a aparèixer el mateix escut. Calzada, però, no va observar que la tela que fa de pantalla al Crucifix també és del mateix pintor. En canvi, les dues pintures amb escenes de la Passió que actualment hi

115


GIRONA A L’ABAST XIII

ha a les parets de la capella Gregoriana –provisionalment Mestre B de la Gregoriana- són del mateix estil que les del pintor del Salvador i la Dolorosa del Museu del Tresor, atribuïbles a un pintor de la fi del segle XVII (Fig. 35). Passada la Guerra de Successió, el panorama de la pintura canvià radicalment. De ser marginal passà a tenir un paper protagonista. Finalment, l’estètica del Barroc italià seduí els canonges gironins. El cas més conegut és el del canonge gironí Miquel Català, que reservà l’espai central del retaule ex-novo que havia pagat per a la capella de Sant Miquel de la catedral de Girona per ubicar-hi una gran tela amb la representació de Sant Miquel Arcàngel que ell mateix havia comprat a Roma, còpia del Sant Miquel Arcàngel de Guido Reni pintada el 1635 per a l’església dels caputxins de Santa Maria della Concezione. O el d’Ignasi Bofill, que llegà a les clarisses gironines “[...] Figura 36. Anònim italià, Aparició de la Verge tots los cuadros que seran meus propis amb el Nen a sant Jacint,c.1650-1672, capella del Roser, catedral de Girona. [...] i la efígie del Santíssim y Beatíssim Pare Innocencio Onsè.” Les relacions del capítol amb Roma i els viatges sovintejats dels canonges i beneficiats de la Seu gironina acabarien per repercutir en l’educació del seu gust artístic: un dels dos quadres de la capella del Roser de la mateixa catedral, encarregats pel canonge Andreu Çanou, copia la famosa composició de Ludovico Carracci (1555-1619) La Verge amb sant Jacint (Museu del Louvre) (Fig. 36). Es té notícia, també, d’un enviament de dues pintures del romà Placido Costanzi (c.16901759) a Girona -una Verge de la llet amb sant Bernat i una Santa Teresa amb l’àngel. No

116


Aproximació a l’ar t i l’arquitectura a Girona en el context de la Guerra de Successió i la Nova Planta

Figura 37. Joan Pau Casanoves, Esposoris místics de santa Caterina, ermita de Santa Caterina, Torroella de Montgrí. Fotografia Francesc Miralpeix / Joan Pau Casanoves, Esposoris místics de santa Caterina, capella de santa Caterina, catedral de Girona. Fotografia: Francesc Miralpeix-Arxiu Capitular de Girona (ACG)/ Joan Pau Casanoves (atribuïda), Sant Ignasi en èxtasi contemplant la Santíssima Trinitat, capella dels sants Iu i Honorat, catedral de Girona.

se’n sap l’origen del cert, però la tela Sant Bernat rebent la llet de la Mare de Déu d’escola italiana postmarattesca de la capella de la Puríssima o els dos tondi amb representacions al·legòriques, intitulats Justícia i Fortalesa i Prudència i Temprança , dues bones còpies de dues obres atribuïdes al florentí Benedetto Luti (1666-1724) de la Galleria Nazionale de la Liguria (Palazzo Spínola, Gènova), semblen tenir el mateix origen. El moment més àlgid de la pintura barroca catalana en terres gironines, però, el protagonitzaren dos pintors de Barcelona: Joan Pau Casanoves Feixes (ca.1686-†1738) i Antoni Viladomat Manalt (1678-1755). El primer, fins fa relativament poc un pintor

117


GIRONA A L’ABAST XIII

Figura 38. Antoni Viladomat, Pintures del retaule de Sant Narcís de la catedral de Girona.

sense obra, és l’autor de sis teles de la catedral de Girona: les dues teles laterals amb escenes de la vida de Santa Caterina Màrtir de la capella de la santa alexandrina de la catedral de Girona, idèntiques a dues composicions de l’ermita de Santa Caterina de Torroella de Montgrí, perfectament documentades; dues escenes amb els temes de Sant Antoni predicant als peixos i Sant Ignasi en èxtasi contemplant la Santíssima Trinitat de la capella dels sants Iu i Honorat, i l’Assumpció i la Resurrecció de la capella de Sant Miquel (Fig. 37). El segon no requereix presentació: es tracta del pintor més important de la pintura barroca catalana de la primera meitat del segle XVIII. A Girona, Antoni Viladomat pintà amb tota probabilitat els quatre medallons amb retrats hagiogràfics i les teles laterals amb La Mort de sant Narcís i el Miracle de

118


Aproximació a l’ar t i l’arquitectura a Girona en el context de la Guerra de Successió i la Nova Planta

Figura 39. Antoni Viladomat, Pendó de la processó de Corpus del Capítol de la catedral de Girona.

les mosques del retaule del sant patró, una de les interpretacions més intenses del llenguatge naturalista a casa nostra, en consonància amb la tradició pictòrica dels grans pintors hispànics de la vida religiosa del sis-cents (Fig. 38). La intensitat expressiva dels sants, l’amanerada dolçor del tractament de la mort, els referents gràfics a l’estampa del classicisme i de l’alt barroc romà, els tons terrosos, la il·luminació intensa, el dibuix subjacent, etc., conformen un dels millors grups de pintures de l’autor de la decoració de la capella dels Dolors de Santa Maria de Mataró o del cicle de la vida de sant Francesc del MNAC. La restauració de les pintures del retaule dels Dolors de la mateixa catedral ha permès posar en evidència una duresa expressiva de les figures que fa aconsellable mantenir reserves sobre l’atribució dels dos olis a Viladomat, apuntada per Joan Bosch i defensada per mi mateix; potser seria bo recuperar la possibilitat de

119


GIRONA A L’ABAST XIII

la participació del seu taller. En canvi, em reafirmo en l’atribució de les dues teles de la capella del confessionari, una de les quals semblaria un Sant Salvador d’Horta donant almoina. El Museu Diocesà de Girona té algunes obres més del pintor barceloní: una Assumpta i una Ascenció (encara inèdita) provinent de l’antic retaule de la Mare de Déu de Copacabana de l’església de Torroella de Montgrí, salvades de les brases el 1936 pel pintor Mascort; una Santa Caterina disputant amb els doctors, d’origen incert; un Sant Narcís i dues pintures excel·lents de Jesús expulsant els mercaders del temple i la Piscina probàtica. Darrerament li he atribuït la bandera de Corpus del capítol de la catedral de Girona, una peça esplèndida sortosament conservada a l’arxiu capitular (Fig. 39). Fou encarregada el 1724 pel canonge Josep Çanou, que en pagà la impressionant suma de 233 lliures barceloneses. El púlpit antiquitzant de la Verge i les decoracions “a la romana” confirmen la nota de les Actes Capitulars segons la qual el pintor havia de reproduir la bandera antiga, pintada a la fi del segle XVI. Bibliografía ALBAREDA, Joaquim (1996), “Girona durant la Guerra de Successió”, dins COSTA, Lluís et alii., Història de Girona, Girona, Ateneu d’Acció Cultural, p. 214-220. ALBERCH, Ramon; QUER, Josep (2001), La Girona del set-cents. Els límits d’una transformació (1700-1792), Girona, Ajuntament de Girona i Diputació de Girona [Quaderns d’Història de Girona]. AA.VV.(1992), Atlas Girona Ciutat, XVII-XX, Girona, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya Demarcació de Girona. Avellí, Teresa (2003), El catàleg d’obra de Josep Sunyer i Raurell. L’obra conservada a la Catalunya Nord (c. 1690-1718), Treball de recerca del Diploma d’Estudis Avançats dirigit per Joan Bosch Ballbona, Universitat de Girona, [inèdit]. AVELLÍ, Teresa (2006), “Noves aportacions al catàleg d’obra de Jacint Morató Soler: el retaule major de Sant Lluc de Girona”, Locus Amoenus, núm. 8, p. 173-203. AVELLÍ, Teresa (2009), “Joan Torras i els retaulers i dauradors actius al bisbat de Girona durant la primera meitat del segle XVIII”, a Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, vol. 50, p. 197252. Blanch e Illa, J. (1853-1862), Gerona historico-monumental, Girona, G. Torres. BOADAS, Joan (1986), Girona després de la guerra de Successió. Riquesa i estructura social al primer quart del segle XVIII, Girona, Institut d’Estudis Gironins. BOSCH, Joan (1990), “Pintura del segle XVIII a la Seu de Girona: d’Antoni Viladomat i de les

120


Aproximació a l’ar t i l’arquitectura a Girona en el context de la Guerra de Successió i la Nova Planta

suggestions de la pintura barroca italiana”, Estudi general: Revista de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, núm.10, p. 141-166 BOSCH, Joan (Ed.) (2006) Alba Daurada: l’Art del retaule a Catalunya, 1600-1792, Barcelona, Generalitat de Catalunya ,Departament de Cultura de Girona, Museu d’Art de Girona. BUSQUETS, Joan, SIMON, Antoni (1993), Girona al segle XVII, Girona, Diputació de GironaAjuntament de Girona (Quaderns d’història de Girona. BUSQUETS, Joan (1994), La Catalunya del Barroc vista des de Girona : la crònica de Jeroni de Real (1626-1683), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat [etc.]. CALZADA, José (1975), Las claves de bóveda de la catedral de Gerona, Gerona, Editorial escudo de oro. CASTELLS, Narcís (1984), “Oficis i gremis a la Girona moderna”, dins ALBERCH, Ramon, Gremis i oficis a Girona, Girona, Ajuntament de Girona, p. 71-105. Díaz Capmany, C. (1998), Torres González,F., Historia de las fortificaciones y alojamientos militares de Girona, Zaragoza, Institución “Fernando el Católico” (C.S.I.C.). DOMÈNECH, Gemma (2001), Els oficis de la construcció a Girona, 1419-1833. Ofici i confraria, mestres de cases, picapedrers, fusters i escultors a Girona, Girona, l’Ajuntament de GironaInstitut d’Estudis Gironins-Patronat Francesc Eiximenis. Dorico, Carles (1997), “El retaule Major de Sant Sever i la darrera estada de Pere Costa a Barcelona (1754-1757)”, a Locus Amoenus, núm. 3 ,p.123-145. Dorico, Carles (2009), “L’activitat del taller vigatà de l’escultor Pau Costa entre els anys 1692 i 1704”, Ausa, XXIV-núm. 164, p. 343-384. DORICO, Carles (2009)“Aproximació a l’obra de l’escultor ripollès Agustí Sala (v. 1694-v.1744)”, Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès, Annals 2007-2008, p.83-115. DORICO, Carles, “Construcció i moblament de l’església de sant Lluc segons el llibre de comptes de l’obra” Actes d’Homenatge a Josep Mª Marquès Planagumà (en premsa). FONT, Lambert (1952), Gerona. La catedral y el Museo Diocesano, Gerona, Editorial Carlomagno. GRAHIT, Emili (1889a), “La Plaza de Gerona en 1794”, Revista de Gerona, any XIII, p. 301-310. GARRIGA, Joaquim (1997), “L’arquitectura rural”, a Girona a l’abast IV-V-VI (1986-1989): El Barroc a Girona, Girona, Bell-lloc del Pla, p.53-67. GARRIGA, Joaquim; BOSCH, Joan (1997), “L’arquitectura i les arts figuratives dels segles XVIXVII”, vol. II, Història de la Cultura Catalana. Renaixement i Barroc. Segles XVI-XVII, Barcelona, Edicions 62. Gibert, Mireia (2004), Sant Domènec de Girona. Aproximació a un convent de predicadors oblidat, treball de recerca de doctorat sota la direcció del Dr. Joan Molina, Girona,Universitat de Girona, (inèdit).

121


GIRONA A L’ABAST XIII

Girbal i Nadal, E.C. (1866), Guía-Cicerone de la inmortal Gerona, Girona, Gerardo Cumané y Fabrellas. Guia d’arquitectura de Girona (1980), Girona, Col·legi d’arquitectes de Catalunya, p.31-32. Guia d’arquitectura. Girona ciutat (1996), Girona, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. JUAN, Isabel (2009), L’antic Hospital Santa Caterina de Girona: projecte per a un conjunt monumental, Màster en Gestió del Patrimoni Cultural en l’Àmbit Local, Universitat de Girona, (inèdit). JUANOLA, Laura (2009), L’art del retaule a la Diòcesi de Girona (1616-1640). Escultors, fusters, pintors i dauradors, Màster en Iniciació a la Recerca de les Humanitats: Història, Art, Filosofia, Llengua i Literatura, Universitat de Girona, (inèdit). Madoz, Pasqual (1985), “Gerona”, Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España. El Principat de Catalunya, Barcelona, Curial, p.567-568. Marquès, Jaume (1979), Girona vella, Girona, Ajuntament de Girona. MARQUÈS, Josep Maria (2000), Per les esglésies, Girona, Diputació de Girona-Caixa de Girona, 2000 (Quaderns de la Revista de Girona 88. Guies 37). MARQUÈS, Josep Maria (2000), Ermites i santuaris de la diòcesi de Girona, Girona, Diputació de Girona.  MARQUÈS, Josep Maria (2009), Inscripcions i sepultures de la catedral de Girona, Girona, Diputació de Girona. MARTINELL, Cèsar (1959-1964), Arquitectura i escultura barroques a Catalunya, Barcelona, Alpha, (Col·lecció Monumenta Cataloniae, vols. X, XI, XII). Masià de Ros, Ángeles (1940-1941), “Contribución al estudio del Barroco: Pablo y Pedro Costa en la Catedral de Gerona”, Archivo Español del Arte, vol. XIV, p. 542-547. MIRALPEIX, Francesc (2004), “Algunes observacions sobre pintures gironines d’època barroca de temàtica santnarcisiana”, Revista de Girona, núm.226, pp. 75 -80. MIRALPEIX, Francesc (2005), El pintor Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755): Biografia i Catàleg crític, Universitat de Girona, (tesis doctorals en xarxa). MIRALPEIX, Francesc (2009), “Episodis de pintura barroca al bisbat de Girona durant el primer terç del segle XVIII. Joan Casanoves II, Joan Pau Casanoves i Fernando de Segovia”, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, núm. 50, p. 253-302. MIRALPEIX, Francesc (2009), “Addenda a la biografia i l’obra del pintor Joan Arnau Moret (1603-1693)” Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, núm. 22, p. 21-44. MIRALPEIX, Francesc (2009), ”L’acabament de la seu de Girona: projectes i fases de construcció de la façana barroca (1680-1733)”, a Locus Amoenus, núm. 9 [2007‑2008], p. 189-227.

122


Aproximació a l’ar t i l’arquitectura a Girona en el context de la Guerra de Successió i la Nova Planta

MIRALPEIX, Francesc, “Pintors i pintures del Set-cents en terres gironines: estat de la qüestió i noves aportacions”, a Pedralbes. Revista d’Història Moderna (en premsa). MIRALPEIX, Francesc, SOLÀ, Xavier, L’art Barroc a Girona, Girona, Diputació de Girona, [Quadrens de la Revista de Girona/Guies] (en premsa). MOLI, Montserrat (1992), “Història dels ponts de la ciutat de Girona. La reconstrucció del Pont Major (1731-1763) i l’inici de la urbanització de la ciutat” Treballs de la Societat Catalana de Geografia, p. 31-59. MOLI, Montserrat (1998), “Arquitectura i urbanisme a Girona durant el segle XVIII. Les propostes il·lustrades de Francisco de Zamora”, Treballs de la Societat Catalana de Geografia, vol.15, p.217-285. MOLI, Montserrat (2009), “Retaules mullats: el pintor ripollès Josep Germà (1651-1705) a Girona”, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, núm. 50, p.303-332. Nadal i Farreras, Joaquim (2002), La Catedral de Girona : una interpretació, Girona. Nolla, Josep Maria (2003), La Catedral de Girona , l’obra de la seu, Sala Girona de la Fundació “La Caixa” : del 19 de setembre al 30 de novembre de 2003 , [catàleg], Girona , Fundació “La Caixa” . PALOL, Pere de (1955), Gerona Monumental. Los Monumentos cardinales de España. XVIII, Madrid, Editorial Plus Ultra. Pérez GALDÓS, Benito (1982), Gerona, Madrid, Alianza Editorial,(Episodios Nacionales, Primera Serie, 7), p.75-80. PÉREZ, Aurora (1988), Escultura barroca a Catalunya. Els tallers de Barcelona i Vic (1680-1730). Projecció a Girona, Lleida, Virgili Pagès. PÉREZ, Aurora (1997), “Els retaules barrocs de la catedral”, Girona a l’abast IV-V-VI (1986-1989): El Barroc a Girona, Girona, Bell-lloc del Pla, p.79-95. Piferrer, Pablo; Pi Margall, Francisco (1884), Cataluña, Barcelona, Daniel Cortezo, vol. II, p.75-110. Pla Cargol, Joaquim (1946), Gerona arqueológica y monumental, Girona, Dalmau Pla Editores. Pla Cargol, Joaquim (1947), Gerona Histórica, 3era ed., Gerona, Dalmau Carles. PRATS, Lluís (1991), “La iconografia de sant Narcís en el Barroc”, Revista de Girona, núm. 148, setembre- octubre, p.32-39. PUIGVERT, Joaquim Mª (2001), Església, territori i sociabilitat als segles XVII-XIX, Vic, Eumo Editorial. Rahola, Carles (1929), “Els monuments religiosos”, La ciutat de Girona, I, Barcelona, Barcino.

123


GIRONA A L’ABAST XIII

Rahola, Carles (1929), Gerona y sus monumentos, Gerona, Ayuntamiento de Gerona. Roig i Jalpí, J.G. (1678), Resumen historial de las grandezas y antigüedades de la ciudad de Gerona y cosas memorables, Girona. ROIG TORRENTÓ, Mª.A (1990), “Emfasi Contrareformista en els retaules de la seu de Girona”,  Estudi General  10, p. 119-139. Roig Torrentó, M.A (2009), Iconografia del retaule a Catalunya : 1675-1725, tesi doctoral, Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona, publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona. SANTAMARIA, Dora (1989), L’Art a Girona 1600-1615. Recerca documental i estudi analític, Barcelona, Universitat de Barcelona, Tesina de llicenciatura inèdita. SERNA, Èrika; SERRA, Joan (1997), “Retaules i retaulistes de l’Alt Empordà (1650-1700)” Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, vol.30, p. 297-333. SOLÀ, Xavier (2007), “Guerres, destrucció i saqueig del patrimoni eclesiàstic a l’època moderna: el bisbat de Girona (segles XVI-XVII)”, dins Bassegoda, B., Garriga, J., Paris, J., L’Època del Barroc i els Bonifàs, Actes de les Jornades d’Història de l’art a Catalunya.Valls, 1, 2 i 3 de juny de 2006. Barcelona, p.471-492 SOLÀ, Xavier (2008), La Reforma catòlica a la muntanya catalana a través de les visites pastorals : els bisbats de Girona i Vic (1587-1800), Girona, Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines, Centre de Recerca d’Història Rural (ILCC-Secció Vicens Vives) de la Universitat de Girona, Documenta Universitaria,. Sureda, Marc (2004), “La Catedral de Girona, matèria històrica : historiografia a l’entorn de la seu (S. XVII-XXI)”, AIEG, vol. XLV, p. 69-109. TORRES, Antoni (2010), Art i retaulística d’epoca moderna a l’actual comarca del Pla de l’Estany, Màster en Iniciació a la Recerca de les Humanitats: Història, Art, Filosofia, Llengua i Literatura, Universitat de Girona, (inèdit). Villanueva, Jaime (1803-1852), Viaje Literario a las iglesias de España, Madrid, Imprenta Real, vol.XII.

124


SUMARI


SUMARI

Presentació....................................................................................................................................................................................................................................... 11 El bisbe Lorenzana i la Girona del seu temps.............................................................................................................................. 13 Enric Mirambell Belloc La guerra de Successió, més enllà del mite de l’11 de setembre ............................................................... 31 Joaquim Albareda Salvadó El mestre de capella Josep Gaz i la seva època: ..................................................................................................................... 53 la música gironina al voltant del 1700 Jaume Pinyol Balasch Girona, segle XVIII................................................................................................................................................................................................................... 77 Joaquim Maria Puigvert Solà Aproximació a l’art i l’arquitectura a Girona en el context...................................................................................... 93 de la guerra de successió i la nova planta Francesc Miralpeix Vilamala

127


PROCEDÈNCIA DE LES FOTOGRAFIES

Figura 1. Josep Maria Castany Figura 2. Josep Maria Castany Figura 3. Centre de Recerca i Difusió de la Imatge, Ajuntament de Girona. Figura 4. Josep Maria Castany Figura 5. ALBAREDA J: Catalunya en un conflicte europeu. Edicions 62. Barcelona. 2001. pàgina 49 Figura 6. ALBAREDA J: Catalunya en un conflicte europeu. Edicions 62. Barcelona. 2001. pàgina 91 Figura 7. ALBAREDA J: Catalunya en un conflicte europeu. Edicions 62. Barcelona. 2001. pàgina 103 Figura 8. ALBAREDA J: Catalunya en un conflicte europeu. Edicions 62. Barcelona. 2001. pàgina 187 Figura 9. ALBAREDA J: Catalunya en un conflicte europeu. Edicions 62. Barcelona. 2001. pàgina 225 Figura 10. Arxiu Capitular de Girona (ACG)Jaume Pinyol. Figura 11. Arxiu Capitular de Girona (ACG)Jaume Pinyol. Figura 12. Arxiu Capitular de Girona (ACG)Jaume Pinyol. Figura 13. Arxiu Capitular de Girona (ACG)Jaume Pinyol. Figura 14. Arxiu Capitular de Girona (ACG)Jaume Pinyol. Figura 15. Jaume Pinyol. Figura 16. AAVV: Atlas. Girona ciutat. Catàleg de plànols de la Ciutat de Girona des del s. XVII al s. XX, COAC demarcació de Girona, plànol nº 33. Arxiu de Ministère défense. S. H. A. T. Archives du Génie. Article 14. Château de Vincennes Figura 17. Josep Maria Castany Figura 18. Josep Maria Castany

Figura 19. Josep Maria Castany Figura 20. Institut Cartogràfic de Catalunya, referència RM 275061 Figura 21. Arxiu Capitular de Girona (ACG)Francesc Miralpeix. Figura 22. Arxiu Capitular de Girona (ACG)Francesc Miralpeix. Figura 23. Francesc Miralpeix Figura 24. Atlas de Gerona, I, 68 Figura 25. Francesc Miralpeix Figura 26. Arxiu Capitular de Girona (ACG)Francesc Miralpeix. Figura 27. Arxiu Històric de la Ciutat de Girona. Figura 28. Francesc Miralpeix Figura 29. Arxiu Capitular de Girona (ACG)Francesc Miralpeix. Figura 30. Arxiu Municipal de Girona-Teresa Avellí. Figura 31. Arxiu Capitular de Girona (ACG)Francesc Miralpeix. Figura 32. Arxiu Capitular de Girona (ACG)Francesc Miralpeix. Figura 33. Arxiu Capitular de Girona (ACG)Francesc Miralpeix. Figura 34. Arxiu Capitular de Girona (ACG)Francesc Miralpeix. Figura 35. Arxiu Capitular de Girona (ACG)Francesc Miralpeix. Figura 36. Francesc Miralpeix Figura 37. Arxiu Capitular de Girona (ACG)Francesc Miralpeix. Figura 38. Arxiu Capitular de Girona (ACG)Francesc Miralpeix. Figura 39. Arxiu Capitular de Girona (ACG)Francesc Miralpeix. PORTADA: Detall del cartell de “Girona a l’Abast XIII” de Pep Camps.

129


Aquest llibre s’acabà d’imprimir el dia 2 d’octubre del 2010 en què se celebren els primers XV anys de Girona a l’Abast


Girona a l’abast XIII

LA GUERRA DE SUCCESSIÓ I LA NOVA PLANTA

LA GUERRA DE SUCCESSIÓ I LA NOVA PLANTA 300 anys de canvis històrics a Girona

Girona a l’abast XIII Cicle de conferències

EL BISBE LORENZANA I LA GIRONA DEL SEU TEMPS LA GUERRA DE SUCCESSIÓ, MÉS ENLLÀ DEL MITE DE L’11 DE SETEMBRE EL MESTRE DE CAPELLA JOSEP GAZ I LA SEVA ÈPOCA: LA MÚSICA GIRONINA AL VOLTANT DEL 1700 GIRONA, SEGLE XVIII Aproximació a l’art i l’arquitectura a Girona en el context de la Guerra de Successió i la Nova Planta

Profile for Agrupació Girona

Girona a l'Abast XIII  

Non profit book about Girona's history

Girona a l'Abast XIII  

Non profit book about Girona's history

Advertisement