__MAIN_TEXT__
feature-image

Page 1

Girona a l’abast XI

ELS DARRERS MIL ANYS DE LES MURALLES

ELS DARRERS MIL ANYS DE LES MURALLES

Girona a l’abastXI Cicle de conferències

EUROPA DES DE GIRONA. DE LES MURALLES ALS CAFÈS GIRONA, CIUTAT DE SETGES LA DEFENSA DE LA CIUTAT. LES MURALLES DE GIRONA EN ELS DARRERS MIL ANYS VISITA GUIADA: “LES MURALLES DE GIRONA” LA FORTALESA DE SANT FERRAN DE FIGUERES: APUNTS PER A UNA VISITA


ELS DARRERS MIL ANYS DE LES MURALLES

Girona a l’abastXI Cicle de conferències


ELS DARRERS MIL ANYS DE LES MURALLES

Girona a l’abastXI Cicle de conferències


Cicle de conferències Girona a l’Abast XI abril-maig 2005 : els darrers mil anys de les muralles ; Aula Magna de la Casa de Cultura Lorenzana de 2-4 de 8 del vespre I. Bell-lloc del Pla (Centre Docent) II. Cicle de Conferències Girona a l’Abast (11è : 2005 : Girona) III. Girona – Província -Diputació 1. Muralles – Girona 725(467.1 Gi Girona)

GIRONA A L’ABAST XI Edita

Organitzadors de Girona a l’abast XI icoordinadors de la publicació RAMON BOSCH I BAULIDA XAVIER FÀBREGA I VILÀ ÀLEX HERNÀNDEZ I CORVERA EUDALD VILAS I PUJOL Assessorament lingüístic FÈLIX BRUGUERA Agraïments Josep Maria Castany Coordinació editorial PALAHÍ, ARTS GRÀFIQUES – Tel. 972 20 26 92 – www.palahi.cat – 17007 Girona Impressió PALAHÍ, ARTS GRÀFIQUES Dipòsit legal: GI-860-2009 ISBN: 978-84-922386-2-0


A en Xavier Fàbrega i Vilà

Un amic fidel és un refugi poderós: qui el troba, ha trobat un tresor Ecli 6, 14


PRESENTACIÓ

A difrència de les deu primeres edicions de GIRONA A L’ABAST, que vam publicar agrupades en tres volums diferents, enguany encetem un nou format portant els cicles XI i XII editats de forma independent, buscant un format més pràctic i sobretot de més fácil accessibilitat. Ara aquesta idea es revesteix d’una forta càrrega emotiva quan recordem que és fruit d’un acord près en la darrera reunió de la comissió que organitza els cicles amb en Xavier present. I per tant, fem un salt endavant. En primer lloc perquè ara els títols seran més fàcils de trobar, però és que a més ara el nou format ens permetrà un immediatesa i agilitat més grans a l’hora de publicar les conferències, amb només un any de diferència entre la data en què té lloc el cicle i el moment en què el lector té accés al text i les imatges en suport paper. El que no canvia és la nostra idea, per una banda de portar temes refrents a la nostra història i al nostre patrimoni més propers, amb qualitat però de forma entenedora per a tothom, i per altra de continuar vinculats com a escola amb la societat civil amb la qual conviu i de la qual forma part Bell-lloc des de fa més de 40 anys.

Ramon Bosch i Baulida Eudald Vilas i Pujol Àlex Hernández i Corvera

11


EUROPA DES DE GIRONA. De les muralles als cafès

JOAQUIM NADAL I FARRERAS 11 de maig de 2005


Moltes gràcies, senyor director de Bell-lloc, senyora alcaldessa, senyor subdelegat, delegats de “la Caixa”, amigues i amics.

Europa, té futur? A mi m’hauria agradat, encara que no ho podré fer mai, pronunciar la conferència que va pronunciar ara fa escassament un any, a Holanda, George Steiner, sobre la idea d’Europa. Aquesta és una conferència que havia caigut a les meves mans fa uns mesos, però hi havia passat per damunt. Amb motiu de la conferència que avui havia de fer aquí, li he donat un cop d’ull més aprofundit i hi he trobat tantes de les coses que en el meu pensament eren meres intuïcions i tantes de les idees que en algun moment o altre, reflexionant sobre Europa, havien vingut pel meu cap, que he pensat que, si no fos que seria una total impostura, el que jo hauria de fer és retirar-me prudentment i deixar que, simplement, els fes quatre esbossos de quines són les idees que George Steiner defensa i explica sobre Europa. Naturalment, jo no puc fer això i manllevaré alguna de les seves idees, però m’estendré en les meves pròpies reflexions sobre la mateixa matèria. I la qüestió és fonamentalment la següent: lluny de Girona i tan a prop de Girona alhora, té futur Europa? És una idea que val la pena? O és una idea gastada, cansada, avorrida, que només alimenta abstenció darrera abstenció, l’escepticisme d’aquells

* Transcripció corregida de la conferència.

15


GIRONA A L’ABAST XI

que la voldrien combatre per tornar a l’aïllament dels Estats i a la construcció d’una Europa fragmentada des de posicions sòlides, absorbents i fins i tot preeminents, fonamentada en els grans Estats-Nació, heretats amb grau variable de les monarquies absolutes? La qüestió és, si no tingués futur, estaríem probablement perduts. Però és veritat que la història d’Europa, des de sempre, ha estat una història civilitzada i convulsa, en alguns casos vibrant i en d’altres horripilant, gairebé sense solució de continuïtat i, per tant, Europa pot ser la solució del món, malgrat tot? O Europa no té futur i, per tant, no serà la solució de res en el món que, cada cop més globalitzat, va en una direcció radicalment contrària i hi haurà una altra civilització que per mera substitució ho dominarà absolutament tot. Aquest és el punt de partida de la reflexió amb un títol construït abans de la citació que ara els llegiré, justament per introduir quines són les poques idees que jo els vull transmetre aquest vespre.

“La santedat del minut concret” “El geni d’Europa és allò que William Blake hauria anomenat la santedat del minut concret. És, el geni d’Europa, el de la diversitat lingüística, cultural i social, d’un mosaic generós que sovint comparteix una distància insignificant, una separació de vint quilòmetres en una divisió entre dos mons. En contrast amb la impotent monotonia que s’estén des de l’oest de Nova Jersey fins a les muntanyes de Califòrnia, en contrast amb aquell desig d’uniformitat que constitueix alhora la força i la buidor de bona part de l’existència nord-americana, el trossejat i sovint absurdament divisiu mapa de l’esperit europeu i la seva herència ha estat inesgotablement fèrtil. La rotunda frase de Shakespeare, ‘una casa de poble i un nom’, posa de manifest un determinat caràcter. No hi ha ‘llengües petites’. Cada llengua conté expressa i transmet no solament una càrrega de memòria singular d’allò ja viscut, sinó també una energia evolutiva del seu futur, una potencialitat per demà. La mort d’una llengua és irreparable, fa minvar les possibilitats de l’home. No hi ha res que amenaci Europa més radicalment, ‘en les arrels’, que la detergent i exponencial marea de l’angloamericà, i dels valors uniformes, i d’imatge mundial que aquest devorador esperanto comporta. L’ordinador, la cultura populista i de comercialització a gran escala parlen angloamericà des dels clubs noc-

16


EUROPA DES DE GIRONA. De les muralles als cafès

turns de Portugal fins als grans locals de menjar ràpid de Vladivostok. Europa, sens dubte, morirà si no lluita per les seves llengües, les seves tradicions locals i les seves autonomies socials, s’oblida que ‘Déu està en el detall’.1

Europa, del detall del mosaic, a la Constitució Bé, doncs, des de la santedat del minut concret, fins al “Déu està en el detall”, podríem trobar el punt just d’una reflexió que comença en el moment present. Vist des d’un plantejament inicial, pel que fa el moment present trobem aquesta dicotomia entre, d’una banda, tota l’emoció, tota la vibració, encara que sigui una mica encarcarada, de les celebracions protocol·làries del seixantè aniversari del final de la Segona Guerra Mundial i al mateix temps la inèrcia, l’avorriment, l’ensopiment, la biografia quasi plana d’aquesta Constitució europea que va navegant en el mar del successiu referèndum sense saber massa bé si la gent l’entén, la vol i li produeix aquesta vibració humana que Steiner reclamava en la seva conferència. I, justament és el sentit de la relació entre el que representa Europa en el moment present, l’al·lusió d’Europa en la visió de la cultura europea, el sentit de la dignitat humana de la civilització, i el pòsit que hi ha aportat, que és un pòsit aparentment contrastat que va de moments brillantíssims a guerres d’una atrocitat que tots hem conegut, i que són, o civils o europees, però, brutals totes elles cosa que intentaré explicar i exemplificar. ¿Podríem explicar les muralles de Girona sense unes quantes guerres civils, nostres, d’aquí, de les tribus d‘aquí, de la gent del voltant, dels territoris, de la potència dels estats veïns? No, no les podríem explicar. Malgrat tot podríem explicar les vides individuals de tantes famílies de gironins i gironines de tots els segles de la història, conscients que probablement una certa fatalitat els havia portat a aquesta situació estratègica, però que, naturalment, la seva màxima aspiració era viure tranquils i en pau. Aquesta és una qüestió que ens lliga a la idea d’Europa, a la resposta d’aquests interrogants sobre si Europa té futur, i si Europa podria ser amb tota aquesta diversitat, mosaic, capacitat de regenerar el món en alguna de les seves pèrdues de valor, o si, la mala administració de successius conflictes que l’han anat corcant per dintre, la fa ja absolutament insalvable.

1

STEINER, George La idea d’Europa, Barcelona, Arcàdia, 2005, pàg. 40-41

17


GIRONA A L’ABAST XI

Europa, des de Girona Però, en qualsevol cas, la citació d’Steiner em serveix de marc per dir el següent. Girona a l’Abast fa vint anys, no? Davant d’una efemèride així jo no podia dir que no, i sabia que segurament no podia fer la conferència que Bell-lloc volia però, si havia presentat el primer volum, hi havia fet una conferència, havia ajudat en diversos moments, no podia renunciar a respondre a la crida i provar de dir alguna cosa coherent. Avui és important respondre a Bell-lloc, naturalment a la ciutat de Girona. Per a mi això és bàsic perquè és la manera de deixar clar que hi ha una sèrie de crostes que portem incorporades que són accessòries, temporals, efímeres, que valen pel que valen, i hi ha unes quantes altres coses molt més essencials, molt més en l’arrel de la manera de ser de cadascú que no es poden deixar. Em passa una cosa semblant, i els semblarà estrany aquesta confessió una mica intimista des de fa més de trenta anys, amb el concurs de redacció, a Girona, d’una beguda efervescent de fama mundial. En Xavier Fàbrega i jo hem compartit jurat durant anys i anys i anys i anys, i cada any, els companys del jurat diuen: “Aquest ja no tornarà. Té massa feina, és massa no sé què”. I quan em veuen aparèixer per la porta del restaurant on ens trobem a fer les feines de jurat d’un concurs de redacció en català i en castellà per analitzar què és el que han escrit sobre un tema predeterminat, els nois i les noies de les escoles de l’entorn d‘un territori ampli de Girona i de les comarques veïnes del Maresme i d’Osona, queden una mica parats. La veritat és que jo no sabria viure, ni sabria fer la feina que faig, si no fos mantenint unes arrels ben posades, tocant de peus a terra, referint-me als moments concrets, als detalls petits, a les situacions que animen la vida d’una societat, d’una cultura, ni que sigui sota el pes de la història, a vegades feixuc, de la motxilla que ens posem a l’esquena, d’una història que és multisecular. Faig, per exemple, amb certa freqüència, un o dos cops per setmana, la petita litúrgia de no marxar cap a Barcelona si no és abans havent passat per la plaça de la Catedral i esmorzant al bar del Col·legi d’Arquitectes. I si ho puc fer, i per tant, em puc entretenir en els carrers que porten de Sobreportes cap a la plaça de la Catedral, el pes i la força dels llocs de la memòria, la fascinació pel passat, em produeix una especial satisfacció i un atractiu per abordar la meva feina, en aquests moments, lluny, relativament lluny de la ciutat de Girona, amb una força que altrament, segurament, no tindria. I és a partir d’aquesta idea que em sembla que no és difícil fer entendre la necessitat que les grans idees, els grans plantejaments, la noció grandiloqüent d’Europa, baixin del globus en què estan penjades

18


EUROPA DES DE GIRONA. De les muralles als cafès

i fer-les tocar de peus a terra (Fig. 1) . Això junt amb el sentit d’una ciutat tan concreta, com tantes n’hi ha a Europa, de semblants, però cap d’elles igual, en relació amb la seva arquitectura i, fins i tot, a la seva textura, tan directament vinculada als fets de la guerra o als fets de la pau. I en aquest sentit em sembla que els altres dos conferenciants que han intervingut en aquest cicle abans que jo hauran sigut molt més precisos i hauran abordat temes concrets de la ciutat emmurallada amb molt més rigor històric que jo mateix, però volia fer un repàs d’algunes idees sobre aquesta qüestió.

Girona, ciutat tancada, ciutat oberta Comencem primer per un fet profundament europeu, que ja he subratllat alguna vegada i és el que lliga la condició de Girona com a ciutat fortificada i el seu paper de baluard defensiu de determinats territoris en una situació variable en el temps que, naturalment, a partir del pas dels Pirineus, com dèiem ara amb en Xavier Fàbrega2, és diferent però, que en qualsevol cas, des que el romans la funden i diuen: “Amb Sant Julià de Ramis ja no en tenim prou, necessitem una fortalesa més instal·lada, més estratègica, més potent, més àmplia”, el pes de les fortificacions ha estat definit i dibuixat en una cartografia riquíssima que és tant més rica com més intensa ha estat la necessitat militar d’aquesta concreció. Hi ha una relació brutal, directíssima, entre l’abundància de plànols de la ciutat de Girona i el seu paper com a fortalesa militar (Fig. 2). L’abundància de cartografia de Girona, sobretot dels segles xvi, xvii i xviii, té tot a veure amb plànols militars, sobretot francesos, que se les sabien totes i tenien apamat i dibuixat el sentit de les defenses, de les espieres i de tot el que representava el funcionament d’una ciutat en el territori. Els plànols el volen apamar, conèixer la integritat que ens atorga la riquesa brutal de la toponímia d’un territori que ha estat trepitjat, ocupat, explotat i explorat reiteradament i sistemàticament durant segles i segles i segles per la humanitat i que al final porta determinats experts a dir: “Molt bé, doncs, si hem pogut apamar el territori, dibuixemlo, dibuixem les peces de terra, dibuixem les cases de pagès, dibuixem els pobles, di-

2

Ara, a 2009, repassant les galerades d’aquest llibre, l’ànima i el record d’en Xavier, l’amistat

familiar, la relació personal, el contacte intermitent, les preocupacions compartides, els jurats reiterats, avui, aquí, conformarien algunes de les referències de la “santedat” del moment concret.

19


GIRONA A L’ABAST XI

20


EUROPA DES DE GIRONA. De les muralles als cafès

buixem les viles, dibuixem els camins, dibuixem els accidents topogràfics i situem totes aquelles peces que ens ajuden a entendre per on hauríem d’anar si el nostre interès militar ens hi portés”. Girona ciutat-castell, ciutat-fortalesa, ciutat que comença a ser tota ella un únic castell en la concepció dels romans però que, a partir del moment en què la ciutat es fa plenament feudal, a molts efectes, fins i tot, els més directament eclesiàstics, és, en el seu nucli dur, en el seu recinte més destil·lat, no una gran ciutat emmurallada, sinó un triangle sobre tres angles que són tres castells potentíssims: Sobreportes, Gironella i Cabrera. I aquests tres castells conduïts, dirigits per tres militars farien de la ciutat fortalesa, la ciutat muralla, la ciutat castell, una peça essencial del que representa durant molt i molt de temps un tret distintiu de la ciutat, la seva mateixa raó de ser. El que li dóna vida és el fet mateix de tenir muralles i el que li podria treure la vida és perdre-les fins a l’afebliment que la faria totalment vulnerable. Paradoxalment, en l’evolució històrica, les muralles són durant segles i segles, fins pràcticament el moment crucial i determinant, ja una mica agònic, de la Guerra del Francès i les seves seqüel·les, des de 1808 fins a 1814, un element de defensa i de vida que n’assegura la supervivència. En canvi, a partir d’aquell moment són tímidament, molt més tímidament que a Barcelona, en la imatge de la poca burgesia industrial que tenia la ciutat o que acabaria tenint després de les desamortitzacions, un dogal inexplicable. Per tant, en molt poc temps, en unes poques dècades, allò que havia estat un element vital per a la supervivència de la pròpia ciutat, esdevé una nosa brutal, que s’ha de treure de sobre. En aquest moment, a la ciutat de Barcelona i al crit de “¡Abajo las murallas!” s’està celebrant una exposició que justament explica un fet semblant, salvant les distàncies i les dimensions i proporcions. Sota uns paràmetres culturals diferents, que ara valoren el sentit patrimonial de les muralles, podríem interrogar-nos inútilment, ¿com seria Girona si hagués conservat del tot les muralles que ha conservat només pel costat pel qual no creixia: Pedreres i Gironella? Bé, ja sabem una mica com seria, però en qualsevol cas no ens podem fer la idea de com hauria crescut diferent en el seu eixample si a l’hora de créixer, enlloc de cruspir-se les muralles i ocupar-les de seguida, com aquí davant mateix, com a la Gran Via, les hagués respectat i les hagués saltat. Amb un punt de generositat, algunes ciutats italianes totalment emmurallades tenen un cinturó autèntic, amb tot el cercle i on els seus eixamples han saltat el fossar, han construït grans

Figura 1. Carrer de l’Argenteria

21


GIRONA A L’ABAST XI

Figura 2. Plànol de Girona (1714. aprox.). Arxiu de Ministère défense. S. H. A. T.

Figura 3. 19 de desembre de 1931: fototgrafia de l’acte institucional amb el que se simbolitzà l’inici de l’enderrocament de les muralles de Girona. Hi apareixen Manuel Azaña, President de la República Espanyola amb una piqueta de plata, Francesc Macià, President de la Generalitat de Catalunya, i Miquel Santaló, alcalde de Girona.

22


EUROPA DES DE GIRONA. De les muralles als cafès

bulevards a l’entorn de les muralles i han crescut més enllà. És un exercici inútil, però és deixar constància que l’enderroc de les muralles com a objectiu significa un moment de trànsit molt important i també el final del que era un destí històric pràcticament fatídic. Perquè Girona, des del seu origen mateix, en l’arrel mateixa de la seva formació, estava condemnada a la dutxa escocesa permanent d’assetjaments-alliberaments. Els “setges” són uns dels setges, però quantes vegades no fou assetjada la ciutat al llarg de 2000 anys d’història, 2100 ja gairebé? No una, no dues, no tres, moltíssimes vegades. Per què? Justament perquè va ser construïda i definida amb aquesta funcionalitat, fins i tot més enllà de la vida que després hi discorria en l’entramat urbà que, naturalment, tenia una riquesa i una diversitat que tots hauríem d’entendre. (Fig. 3) I així, la ciutat va viure guerres feudals o de superació de determinats conceptes feudals, la mateixa guerra civil del segle xv, i el refugi del rei Ferran i de la reina Joana Enríquez a la Força de Girona, autèntica guerra civil catalana, guerres civils, per tant, guerres d’enfrontament entre sectors socials de la mateixa societat, on, la pròpia ciutat, les seves forces dirigents, els jurats de la ciutat, el bisbe de Girona, els canonges per una altra part podien adoptar posicions contradictòries entre ells i enfrontar-se. En les guerres internacionals, Girona passa a ser una quadrícula d’un escaquer cobejada pels exèrcits que uns i altres posaven en solfa, cridant: “a lleva!”. Sobretot, aquells qui no podien escapar-se’n pagant-ne un cert alliberament per no haver-hi d’anar. En el fons, aquestes guerres internacionals marquen l’inici d’uns certs exèrcits professionals que comencen a situar-nos en un terreny en què les guerres no eren ben bé les guerres que volia la gent, sinó les que volia l’ambició de poder territorial o econòmic del poder, dels grups dirigents. I és per això que no trigarem gaire a poder celebrar, no sé si celebrar o simplement commemorar, el 200 aniversari dels setges de Girona: té tant d’impacte, és tan profunda la ferida que produeix la Guerra del Francès! El vell mite que avui la ciutat ha superat i pràcticament té en un racó del record, cada vegada més petit, cada vegada segurament més insignificant, cada vegada menys vinculat al que seria l’imaginari col·lectiu de la memòria històrica, que era tan i tan i tan viu fa 100 anys i que ara s’ha esllanguit i desaparegut en un cert exercici d’oblit per dir: “Escolta, si ens va fer tant de mal, si ens va deixar la petjada tan profunda, si la ferida va ser tan forta i si ens va deixar tan desmanegats, potser tampoc no cal que hi dediquem més atenció del compte”. No fos cas que en la mitificació dels valors heroics i indiscutibles que té la mateixa resistència, s’hi anés incubant algun dels elements de corrosió interna d’una ciutat que justament el que li convenia i el que li calia era sortir-ne; sortir de l’espiral

23


GIRONA A L’ABAST XI

de la història que se la menjava viva, ja no en les muralles reals sinó en unes muralles ideals, virtuals, que eren les muralles de la memòria que la tenien atenallada com a conseqüència d’aquesta vinculació tan directa entre els fets de la guerra, els fets de la paraula, els fets de la vida en una ciutat tan petita, però tan especialment significativa en el conjunt d’Europa. (Fig. 4)

Entre la civilització salvadora i la barbàrie aniquilant I en aquest sentit és evident que Europa, des de sempre, ha tingut una dimensió ambivalent. Feta de grans idees, d’aquesta dimensió de les idees humanes que és profundament europea, i ho és més que en cap altre cas, per importants que fossin d’altres civilitzacions més remotes i més recòndites. El sentit de la cultura i la civilització, les grans idees humanes, són l’arrel mateixa, el fet que subratlla el que és la cultura europea. Però, per què parlo d’ambivalència? Perquè malgrat tot, i aquest seria un punt de connexió amb la reflexió que fa també Steiner, si una cultura tan densa, si un conjunt de ciutats i pobles tan diversos, si aquest mosaic tan riquíssim, capaç dels moments més àlgids, més virtuosos de la cultura mundial en diversos moments de la seva història ha sigut capaç de no liquidar-ho, de no deixar-ho en un no-res, quin és el flux subtil que dóna a la cultura la capacitat moral, ètica, de dignificació humana, o fins a quin punt, malgrat tot, hi ha un punt també de fragilitat, de feblesa, en la noció de la cultura que tot i que és un element de dignificació i de civilització porta inherents, una fragilitat enorme i unes certes contradiccions. És la contradicció entre l’Europa de les xarxes, -ara fem un simbolisme, si voleu, el camí de Santiago-; la que traspassa fronteres sempre des de fa segles, la que es pot fer a peu, la del permanent pelegrinatge en totes les direccions, la que és capaç de portar un monjo de la Seu d’Urgell o de Cuixà a Roma, a fer de Papa, la que és capaç de transcendir i traspassar tot tipus d’obstacles físics, al mateix temps, i l’Europa del mapa de les guerres. Hi ha el mapa de les xarxes, hi ha el mapa de les fortificacions. Els camins que ho uneixen tot, les defenses que volen interrompre els camins; els camins de la pau o de la fe, fe cega o fe sòlida, és igual, el camí de Santiago. I bé, només si en el moment present som capaços de transcendir, de superar, de fer el salt d’aquesta Europa de la fragmentació a l’Europa de la diversitat, de fer el salt de l’Europa que es defensa, pam a pam, de les agressions entre ella, castell a castell, fortificació a fortificació, ciutat emmurallada a ciutat emmurallada i

24


EUROPA DES DE GIRONA. De les muralles als cafès

Figura 4. El traçat de la Gran Via Jaume I es va fer a l’espai guanyat en l’enderrocament de la muralla. .

som capaços de fugir de la homogeneïtat globalitzadora, de l’esperanto angloamericà, serem capaços de construir, justament, l’antídot d’aquesta invasió sistematitzada que pels filtres més diversos de la realitat virtual ens va impregnant i ho va ocupant tot. Aquesta és la qüestió, no? Després de 60 anys de l’alliberament de Berlín, del final de l’horror nazi, del feixisme, de tot el que han representat els camps de concentració, la qüestió és: pesa més l’horror o l’estímul per a la superació? Els valors humans d’un territori, d’un paisatge, d’una cultura, de la diversitat de les llengües, o el suïcidi permanent d’un món cansat d’ell mateix, que s’ha fet vell i que no podrà competir ni amb les

25


GIRONA A L’ABAST XI

emergències xineses o nord-americanes que ho envaeixen tot. Hi ha qui pot dir: “Ens pensàvem que sí, i quan ens n’estàvem sortint, ve la guerra dels Balcans”. Aquesta és una reflexió que he trobat en aquest llibret d’Steiner avui, aquesta tarda, però que vaig fer fa 5 anys, quan vaig anar per primera vegada a Sarajevo, en una missió del Consell d’Europa. ¿Pot una ciutat, que ha estat seu d’uns jocs olímpics d’hivern, paradigma de cultures diverses i, justament, gresol d’aquest mosaic de pensaments, religions, plena de sinagogues, minarets i d’esglésies catòliques, passar sense solució de continuïtat de la vibració cultural màxima a la guerra civil més horripilant, a trencar vides i famílies i a separar persones, que havien unit les seves vides, en funció d’atrocitats ètniques com no ens podríem ni imaginar? I és la mateixa pedra en la mateixa sabata, una altra vegada, i resultarà que no ens en podrem sortir? Bé, jo crec que, arribats en aquest punt, tornem a Steiner, que pot ser un guia per sortir de l’embolic, i que dibuixa una reflexió fascinant, tan fascinant com planera.

Dels parallamps als cafès: el pragmatisme de la realitat concreta Diu: “Els parallamps han d’estar connectats a terra. Fins i tot les idees més abstractes i especulatives han d’estar ancorades en la realitat, en la substància de les coses. I la idea d’Europa, doncs? Europa està feta de cafès. Des del cafè preferit de Pessoa a Lisboa fins als cafès d’Odessa freqüentats pels gàngsters d’Isaak Babel. Hi caben des dels cafès de Copenhague davant els quals passava Kierkegaard, capficat durant les seves passejades fins als taulells de Palerm. No hi ha cafès antics ni distintius a Moscou, que ja és un suburbi d’Àsia”.3 Bé sí, cafès, només els cafès, però si agafem aquesta idea i intentem construir un discurs sobre Europa pensant-lo des d’aquesta noció tan realista, tan pragmàtica, un parallamps ha d’estar connectat a terra. No hi ha electricitat que hi valgui, no? Si ha de servir per alguna cosa, el parallamps ha d’estar connectat a terra. Bé doncs, Europa què és? Brussel·les, Estrasburg, Luxemburg, la Unió Europea, la Constitució? O és una altra cosa, diu, Europa està feta de cafès. Ara s’ha posat de moda aprofitar alguns

3

STEINER, George La idea d’Europa, Barcelona, Arcàdia, 2005, pàg. 17-18

26


EUROPA DES DE GIRONA. De les muralles als cafès

Figura 5. El Caffè Sant’ Eustaquio de Roma. Aquarel·la d’Isaac d’Aiguaviva.

dels beneficis de la globalització angloamericana per dir: “Agafem un avió de Ryanair i anem a fer un cafè a Roma”. Hi ha una colla de deu, vuit o nou gironins que ja hi han anat diverses vegades i que la seva màxima aspiració és: “agafem un avió, anem a fer un cafè a Sant Eustaquio, (Fig. 5) anem a fer un cafè a la Tazza d’Oro, i anem a fer un cafè al Cafè Greco”. Després és igual. On dormen, què fan, si s’hi queden una nit o van i vénen en un dia, res no té cap importància excepte que vivim en un món en què ens podem permetre pensar les coses en aquests termes. Mentre hi hagi cafès, la idea d’Europa tindrà contingut però, naturalment, ja no serà una idea més. Qui diu cafès diu

27


GIRONA A L’ABAST XI

paisatges identificables. El meu cafè és el del bar de la plaça de la Catedral. Però, en el seu moment podria haver sigut Can Figueras, o els calamars a la romana del Boira i en plena adolescència madura l’Arc. I el parallamps per a Girona són les muralles i el Boira, no? I poder parlar de coses que conformen les nostres vides, i amb les quals ens podem identificar i tenir el sentit de la ciutat. Steiner afegeix un segon valor; que és transcendir l’àmbit dels cafès, que és una mica una boutade, eficaç. Introdueix la noció del paisatge. I això, tots també ho podem entendre. De la mateixa manera que molts europeus se senten només especialment bé, per exemple, quan van a Nordamèrica en aquells llocs que més s’assemblen a Europa. L’americà que ve a Europa o l’europeu que ha viscut molts anys a Amèrica i torna, de cop i volta s’adona que aquest és un món diferent. Diu Steiner “als ulls d’un nord-americà, fins i tot els núvols europeus semblen domesticats”. I aquesta és una idea que Steiner explica, però que ja vaig trobar fa una vintena d’anys en molts textos d’exiliats catalans a Amèrica. Els exiliats catalans a Amèrica després de la Guerra Civil: Xile, Mèxic, Argentina, CentreAmèrica, Estats Units, molts no van poder tornar mai més. Alguns van tornar i se’n van tornar a anar i alguns van tornar i es van quedar, però tots els que van poder tornar, un dia van trepitjar Catalunya per primera vegada després del 39. Hi ha diversos testimonis, però n’hi ha un de molt especial, que arriba al Portús, passa la Jonquera, entra per la carretera cap a l’Empordà, i quan veu la plana de l’Empordà diu: “Ai Senyor, que petit!” És a dir, 20 anys, 30 anys després d’haver viscut a la Pampa, als Andes o a les extensions dels paisatges de Nord-Amèrica, es produeix un canvi de ressort, d’estímul, i allò que justament fa la personalitat del paisatge europeu, esdevé aquesta mena de sorpresa per una dimensió europea del territori, del paisatge i de la cultura, que és, alhora, la llavor del futur d’un món que en molts aspectes, si no, estaria perdut, i al mateix temps, el dubte contradictori sobre quines capacitats o quines possibilitats tenim per sortir-ne. Seguim amb Steiner que atina a esbrinar el sentit de l’autenticitat del paisatge. Després de la Segona Guerra Mundial, amb Europa mig destruïda, comença un procés de reconstrucció accelerat. “Sens dubte, la restauració, mil·límetre a mil·límetre, dels antics barris de Varsòvia, segons les pintures topogràfiques del segle és un prodigi d’habilitat artesanal i de rememoració desitjada, com també ho és la restitució de Dresde de bona part de la seva antiga esplendor, o la reaparició, imitades, de moltes de les meravelles del que era Leningrad. Però quan caminem entre aquests espectres sòlids ens envaeix una sensació d’estranya i profunda trisxviii

28


EUROPA DES DE GIRONA. De les muralles als cafès

tesa. Hi ha alguna cosa que no funciona en tota aquesta correcció. Com si fins i tot les perspectives de profunditat fossin, tan sols, una façana. Es fa molt difícil expressar amb paraules la calidesa, l’aura que el temps autèntic, el temps com a procés viscut, proporciona als jocs de la llum damunt la pedra, damunt dels patis, damunt dels teulats. En l’artifici del que s’ha reconstruït, la llum té regust de neó”4. I aquesta és una sensació que hem viscut, no?, la pèrdua de profunditat, la desaparició d’aquelles coses que donaven relleu, volum a arquitectures, a cossos físics de la ciutat, que podíem identificar i que, de cop i volta, en una restauració massa llampant, està molt bé però ha perdut l’ànima. Com es mesura l’ànima? No se sap. És aquesta aura imperceptible que plana damunt de la pedra, dels teulats, etcètera, etcètera, i que, Steiner, que s’havia passejat pels carrers de Girona, explica també pel cas de Girona en un dia de pluja, però aquesta sensació que hem viscut en aquesta ciutat també la podria explicar molt clarament qualsevol gironí. Bé, la conclusió és: ens n’anem en orris o ens en podem sortir? Pel que fa a la pregunta, si ens n’anem en orris. “Entre l’agost de 1914 i el maig de 1945 des de Madrid fins al Volga, des del cercle àrtic fins a Sicília, uns 100.000.000 d’homes, dones i nens van morir a causa de la guerra, la fam, la deportació, les massacres ètniques. L’Europa occidental i la Rússia occidental van convertir-se en la casa dels morts, l’escenari de bestialitat sense precedents, fos la d’Auswitz o la del Gulag. Més recentment, el genocidi i la tortura han tornat als Balcans. Tenint en compte aquests fets, és gairebé una obligació moral creure en l’extinció de la idea europea i dels seus fonaments. En nom de què hauríem de sobreviure a la nostra atrocitat suïcida?”5 Malgrat tot no ens podem deixar endur per un feminisme fatalista. Mai no està re perdut del tot. La crisi hi és. La dimensió de la crisi moral i institucional és descomunal. Raó de més per combatre-la. La idea d’Europa té sentit si la sabéssim explorar autènticament des d’aquesta diversitat plural, que fa que haguem de considerar que cada poble, cada llengua, cada territori és en ell mateix un valor a preservar, en benefici, avui, de la pau que hem construït dificultosament, en una Europa treballada per les guerres i pels homes i les dones que hi hem viscut, amb pau i en guerra, des dels camins que uneixen i les

4

STEINER, George. La idea d’Europa, Barcelona, Arcàdia, 2005, pàg. 26

5

STEINER, George. La idea d’Europa, Barcelona, Arcàdia, 2005, pàg. 35

29


GIRONA A L’ABAST XI

Figura 6. Cafè a les escales de Sant Martí..

fortaleses que separen. I bé, potser és una mica massa filosòfic, però, per a mi, que ara em toca preocupar-me d’altres camins, m’ha estat saludable i profitós pensar una mica en abstracte però, intentant fer baixar el parallamps a tocar a terra, o el globus a baixar del cel i pensar en Girona i en Europa per tornar a Girona i parlar-los, a tots vostès, essent fidel a una cita amb Bell-lloc del Pla a la qual mai no podré dir que no. Moltes gràcies. (Fig. 6)

30


GIRONA, CIUTAT DE SETGES RAMON ALBERCH I FUGUERAS 28 d’abril de 2005


1. CONSIDERACIONS INICIALS El títol de la conferència Girona, ciutat de setges, s’explica perquè aquesta és una de les constants de la història de Girona. Potser no tan conegut com el Call Jueu però, és meravella com una ciutat que ha patit una història tan convulsa, tan complicada, tan bèl·lica, pugui tenir un patrimoni de tanta entitat. Certament, sembla miraculós, ja que des del de l’any 260, fins al darrer setge, durant la Guerra Carlina l’any 1874, s’escolen uns 1600 anys amb setges periòdics a la ciutat, fins a un total de 37. Però a part cal afegir-hi els aiguats, que configuren també la memòria col·lectiva de molts gironins. En una exposició anomenada Girona, ponts, rius i aiguats, que constava bàsicament de fotografies i textos, molts gironins van poder recordar que quan el Ter, l’Onyar, el Güell o el Galligants s’enfadaven, les cases del carrer Ballesteries s’inundaven; el Güell emplenava d’aigua el barri de Sant Narcís, ja que quan el Ter aturava el seu curs, rebufava i omplia els carrers de fang, de manera que calia aixecar parets a les cases per defensar els béns familiars. En definitiva, els aiguats han estat l’altre flagell de la ciutat i si es comptabilitzés el que això ha significat des d’aproximadament el 1200 fins l’any 1970, es podria veure el cost econòmic tant enorme que això suposava per Girona: la pèrdua de bestiar a les masies, de la mercaderia a les botigues, les destrosses en els béns públics i privats, que difícilment podien ser subsanats en la seva totalitat pels ajuts arribats de les Administracions públiques. (Fig. 7) I encara podria passar que tots dos flagells, els aiguats i els setges, es donessin alhora perquè hi ha ocasions en què la natura pot ser cruel i els esdeveniments complicats. En tots dos fenòmens, però, és evident que la situació geogràfica i la configuració

* Aquest text constitueix una transcripció revisada de la conferència, per la qual cosa manté, a grans trets, el to col·loquial i divulgatiu de la intervenció oral.

33


GIRONA A L’ABAST XI

Figura 7. Inundacions de 1962. A la fotografia, es pot veure el nivell de l’aigua a la pujada del Pont de Pedra, a prop de la Plaça del Vi.

territorial esdevenen determinants i van constituint a través dels segles dos elements interioritzats amb més o menys naturalitat en la psicologia col·lectiva dels habitants de la ciutat: la gent resistia i després tornava a aixecar el cap altra vegada en un exercici de fe i valentia impressionant. Amb tot, el fenomen dels setges, contràriament al que passa amb el tema dels aiguats, ha tingut una gran rellevància històrica amb tota la mítica patriòtica corresponent, la qual cosa ha promogut un gran interès historiogràfic, de manera que comptem amb més de dues-centes referències bibliogràfiques sobre aquest tipus d’esdeveniments entre llibres, opuscles, fullets i articles. És evident que els aiguats marquen la història econòmica de la ciutat i també una part de la mentalitat però, han quedat relegats més aviat a la tradició oral i el testimoni personal. Hi ha molt poc testi-

34


GIRONA, CIUTAT DE SETGES

moni escrit, més enllà dels documents d’arxiu. En canvi, les activitats de grups d’exèrcits organitzats a part d’incidir també en els hàbits quotidians tenen una altra manifestació en la vida de la ciutat, en l’organització d’aquesta i també en la seva pròpia forma. En aquest sentit resulta interessant destacar que uns setges queden més marcats per diverses circumstàncies en la història escrita de la ciutat que no pas d’altres, com en el cas, per exemple, del setge de la Força de 1462 o els successius setges -en majúsculade la Guerra del Francès per part de l’exèrcit napoleònic en els anys 1808 – 1809 que concentren el nombre més elevat de referències bibliogràfiques. N’hi ha però, molts d’altres, cada un d’ells amb la seva aportació (algunes mítiques) de manera que a mesura que es va desgranant la història ens podem adonar que el fet bèl·lic va generant llegendes, com el fenomen de les mosques de Sant Narcís, que tothom coneix i que és la prova més evident que davant les dificultats, la fatalitat i la guerra les persones busquen un mínim d’horitzó i d’esperança, i una de les sortides possibles és creure en allò sobrenatural. Les mosques apareixen periòdicament des de 1285, al llarg de la història i, en tots els casos és evident que el fet que Girona fos un enclau estratègic, cruïlla de camins i un emplaçament molt adequat per la defensa del territori, ha propiciat el seu caràcter de plaça forta sotmesa al vaivé de les guerres i de les invasions seculars. Si afegim, a més, que està a prop d’una frontera i a prop del mar és evident que aquests avantatges naturals comporten problemes notables per als seus habitants. Moltes vegades, els cronistes quan parlen de Girona fan esments al·lusius a aquesta situació de primera línia. I sovint es parla de Girona com a porta i dintell d’Hispània, o com a clau del Regne, i Cap del Regne. En un altre document, els jurats, després d’un setge victoriós, esmenten Girona com a clau, força i tancament del Regne. En el fons, totes aquestes al·lusions fan referència a la posició estratègica de la ciutat en el marc peninsular.

2. CRONOLOGIA DELS SETGES 2.1. De la invasió dels francs al setge de Felip l’ardit A l’època romana Girona és un Oppidum, és a dir, una plaça forta, i una cruïlla de camins, molt ben emplaçada com a seu defensiva, fins el punt que del primer recinte, romà, encara se’n poden veure les seves restes com a primer espai de defensa. Serà en aquesta època en què la ciutat patirà el primer setge.

35


GIRONA A L’ABAST XI

A partir de l’any 785 quan la ciutat es lliura a Carlemany, l’àmbit de Girona i entorns, esdevenen terra de Marca, de frontera, i enclau estratègic per aturar l’islam i això provocarà un seguit de setges vinculats a aquesta situació. A principis del segle IX, el recinte romà s’estructura, s’amplia i guanya solidesa defensiva i Girona esdevé una ciutat important gràcies al seu bon entorn defensiu: dels catorze setges, la immensa majoria cal situar-los en el contenciós entre Francs i Àrabs pel domini d’aquesta plaça forta. Des d’aquest moment i fins el Tractat dels Pirineus de 1659, Girona tindrà un paper defensiu preponderant com a primera plaça forta del Principat; però en el moment en què es perd la Catalunya Nord i els Pirineus esdevenen la veritable frontera, Girona, que ja era una posició defensiva molt important, passa a ser la primera ciutat que ha de resistir qualsevol tipus de guerra. El primer setge que es coneix, a l’entorn del 260 fou el relacionat amb la invasió de dos pobles bàrbars, els francs i els alamans, i el seu impacte fou tant fort que obligà a reconstruir les muralles en el segle III. A partir d’aquí, d’una manera o altra els següents setges són ja vinculats a la invasió de l’islam i a la fluctuació de la frontera. L’any 639 Wamba assetja i conquereix la ciutat, però cal tenir en compte que no sempre el fet d’assetjar significarà conquerir. De fet, el 673, el mateix rei torna a ocupar la ciutat i, el 715 Girona capitula davant els exèrcits musulmans. El 785 es produeix un nou setge i la ciutat de Girona es lliura a les tropes de Carlemany i és en aquest moment quan Girona esdevé el punt de referència per frenar tota l’expansió de l’Islam. Aquest setge ha estat motiu de moltes llegendes, però cal recordar que Carlemany, l’emperador de la Barba florida, no va ser mai a Girona encara que la ciutat va ser conquerida pel seu exèrcit. Amb el temps, la tradició va transformar aquest fet importantíssim, el del lliurament voluntari de la ciutat al Rei Franc, de manera que Girona conserva molts elements vinculats a la figura d’aquest Rei: la torre de Carlemany, que és l’únic element que resta de la Catedral romànica, la Cadira de Carlemany, l’Ofici de Sant Carlemany, i molts altres elements vinculats a la seva figura (Fig. 8). Ara bé, més enllà del fet llegendari és important destacar el posicionament de la ciutat en un moment de tensions entre l’Imperi Carolingi i els Àrabs, que estaven en un període de forta expansió. Tot i aquest lliurament de la ciutat a Carlemany, la qual cosa fa possible que a partir d’aquest moment estigui protegida per un exèrcit important, Girona és assetjada amb força continuïtat pels exèrcits àrabs. Figura 8. Torre de Carlemany. Catedral de Girona.

36


GIRONA, CIUTAT DE SETGES

37


GIRONA A L’ABAST XI

El 793, Girona resisteix el setge d’Abd-al-Malik, que provoca greus estralls a les muralles. El 797 és assetjada i reconquerida pels francs, i el 798 novament assetjada, presa, perduda i recobrada per àrabs i francs. El 800 torna a ser assetjada i presa pels francs; el 812 és assetjada i presa per Abd-al-Rahman. En un termini de pocs anys, el domini de la ciutat alterna entre els carolingis i els àrabs, en una seqüència de pèrdua i recuperació de la ciutat. El 10 d’octubre del 827, la ciutat resisteix el setge del Got Aissó, amb el suport del musulmà Abd-al-Rahman II. El 846 pateix el setge d’Abd-al-Karim, que torna a assetjar-la tot i que la ciutat resisteix l’any 852, i el 976 torna a patir un altre setge d’un cabdill àrab. En definitiva, des de l’any 785 fins l’any 1000, hi ha una seqüència contínua de guerra. No es coneixen masses detalls de l’impacte econòmic i demogràfic que aquesta època de conflictes va significar per Girona, però en canvi, hi ha moltes referències dels estralls que van provocar a les muralles a través de notícies que parlen de successives reconstruccions. 2.2. Els setges de l’època medieval i moderna No és fins l’any 1285 quan trobem un altre setge important. És el conegut com a setge de Felip l’ardit, que s’ha de situar en el context de la croada contra els Albigesos durant el regnat de Pere II, quan arran de les Vespres Sicilianes, va ser excomunicat pel Papa Martí IV. Aquest setge va donar origen a la llegenda de les mosques de Sant Narcís, segons la qual l’exèrcit francès hauria rodejat la ciutat però, malgrat el que diu la llegenda, finalment Girona hauria capitulat. La muralla de la ciutat d’aquest moment seria un recinte fortificat parcial perquè l’església de Sant Feliu i els seus voltants quedarien fora muralles, i per tant, sense protecció davant l’atac. Per això, l’exèrcit francès hauria ocupat la col·legiata i potser, la llegenda reflecteix que davant les dificultats haurien profanat l’església de Sant Feliu i el sepulcre de Sant Narcís: seria fàcil imaginar, aleshores que el taüt fou desballestat, els ossos del Sant escampats per terra i, ja de nit, un fuster hauria recollit les restes i refet el taüt i després, per sorpresa seva, haurien començat a sortir mosques verdes, vermelles, de molts colors, molt verinoses, que haurien atacat als francesos, provocant 10.000 cavalls morts i 23.000 baixes, és a dir, una mortaldat impressionant, fet que hauria obligat a aixecar el setge i abandonar la ciutat.

38


GIRONA, CIUTAT DE SETGES

La llegenda a través dels anys hauria anat incorporant detalls, capítols, anècdotes i per això aquest és, finalment, el setge que ha fet vessar més rius de tinta. Bernat Desclot l’esmenta a la seva crònica, i també apareix en molts altres textos medievals, però el fet històric no deixa de ser que Felip l’ardit va morir, tot i que Girona va haver de capitular. Aquest tipus de llegenda tan arrelada també té un cert valor historiogràfic però, amb matisos. Si imaginem que era comú que quan a les ciutats que disposaven de muralla, aquestes també servien per aïllar-se dels contagis (i sabem que en els segles XV a XVII quan hi havia epidèmies als pobles del voltant, Girona tancava les muralles i en quedava aïllada), podem entendre que potser en aquest cas una epidèmia a les afores, amb la ciutat ben tancada i ben defensada, aquesta només afectés als que estaven pels voltants. De fet, la llegenda del setge de 1285, amb les mosques, en seria la recreació posterior per explicar la victòria, en aquell moment, enbellint-la i, potser, obviant fets militars poc honrosos. Fins a 1385 no hi torna haver-hi un altre setge. En aquest cas és un setge que du a terme el Comte d’Empúries en el context de les tensions feudals pròpies de l’època, concretament, un litigi del propi Comte amb el Senyor de Foixà, parent de la Reina. De fet, durant aquesta època d’inestabilitat tindrà lloc també, el setge de 1389, en què el Comte d’Armanyac, a qui havia demanat ajuda el d’Empúries va ocupar Girona, ja que la ciutat estava sota jurisdicció Reial. El juny-juliol de 1462 es produeix el famós setge de la Força per part de l’exèrcit de la Generalitat dirigit pel Comte de Pallars en el decurs de la Guerra Civil Catalana, quan la Reina Joana Enríquez fugint de Barcelona amb el seu fill, l’Infant Ferran, es refugià a Girona. Aquest setge, juntament amb el dels anys 1808 i 1809, ha estat utilitzat per la historiografia en alguns moments com, per exemple, durant el franquisme, per explicar la fidelitat de Girona a la Monarquia. Aquesta mítica va ser desmuntada a través de la documentació d’arxiu per part de l’eminent historiador Santiago Sobrequés demostrant que la defensa que van fer una petita part dels gironins i l’exèrcit del Comte de Foix per salvar la Reina i el seu fill, el futur Ferran el Catòlic, van tenir més a veure amb la fortalesa dels murs de la Força, la part més ben defensada de la ciutat, que no pas amb la fidelitat dels gironins, la immensa majoria dels quals era ben indiferent a un setge molt concentrat a la part alta de la ciutat. Pel que fa al Govern de la ciutat de Girona més aviat va intentar aprofitar en benefici seu les possibilitats d’aquella època

39


GIRONA A L’ABAST XI

Figura 9. La Porta de la Reina Joana, entrada a la Força de Torre Gironella des de l’interior de la ciutat.

convulsa (Fig. 9). Passats els fets, les institucions gironines utilitzarien aquest setge per destacar que gràcies a ells es va salvar la Monarquia (per exemple, l’any 1654 quan fruit del tipus de relació de les ciutats amb la Monarquia, basada en privatives, privilegis i gràcies, la ciutat recorda els fets de 1462 per demanar determinats favors a Madrid).

40


GIRONA, CIUTAT DE SETGES

Durant aquesta mateixa Guerra Civil Catalana es produeixen dos setges en un any, cap dels dos reeixit: el del Baró de Cruïlles i el de l’exèrcit castellà de Ruíz Díaz de Mendoza. El 1467 el Duc de Lorena fracassarà en l’intent d’ocupar la ciutat, però ho acabarà aconseguint en el setge de 1468-1469. Després d’aquest conflicte civil hi haurà pràcticament 200 anys de pau a Girona. Les tensions ara, s’explicaran arran de les guerres del s. XVII, particularment, la Guerra de Separació lligada a la insurrecció dels Segadors, juntament amb les periòdiques tensions amb França i en el context de les variables aliances amb Anglaterra, i a vegades amb la pròpia França, en un moment d’intensos conflictes internacionals que estan redibuixant el mapa europeu. Segons quin sigui el posicionament de la Monarquia dels Àustries, i de les ciutats catalanes, Girona patirà un seguit de setges, bàsicament a mans de l’exèrcit francès. El primer de tots és el setge de 1653, iniciat el 12 de juliol per part del Mariscal Hocquincourt que atacà la ciutat que s’havia lliurat al Marquès de Mortara un any abans, quan Barcelona ja havia capitulat. El setge del Mariscal amb un poderós exèrcit francès durà 2 mesos i no aconseguí el seu objectiu gràcies a la intervenció de Joan d’Àustria. Aquest és el primer setge en què la ciutat torna a viure una altra vegada la mítica de les mosques de Sant Narcís: es diu que el 24 de setembre, una munió de mosques atacà als francesos en mostra de protecció del Sant a la ciutat. Aquesta reaparició de les mosques va tenir una importància molt rellevant a l’època i se’n van publicar opuscles i llibrets, alguns dels quals són fàcils de trobar encara avui en dia, com un que es va publicar a la impremta Palou de Girona l’octubre del mateix any un cop acabat el setge, i titulat: Relación auténtica de la especial protección de San Narciso con sus fieles gerundenses continuada en el prodigio de las moscas contra las armas francesas en este sitio de Gerona, en el año 1653. Perquè quedés constància que les mosques havien estat un element decisiu en la defensa de la ciutat per tal que no poguessin conquerir-la, l’Ajuntament va fer aixecar acta d’aquest fet amb presència d’un notari, Joaquim Sulivera i, va fer actuar com a testimonis dos capitans i un tinent de l’exèrcit francès que van explicar que havien viscut personalment aquest episodi. Aquests dos capitans i aquest tinent francès varen explicar que estaven en el seu campament, a Santa Eugènia (de fet, quan hi havia un setge les viles de l’entorn patien les acampades, les requises militars i la instal·lació de soldats) quan van ser atacats per un immens

41


GIRONA A L’ABAST XI

Figura 10. Quadre de Sant Narcís i les mosques.

eixam de mosques verdes i blaves, segons l’acta, literalment los cuales caballos, en picar las dichas moscas se volvían rabiosos i morían rabiando (Fig. 10). El governador francès reporta que ell ja coneixia la llegenda de les mosques que ja havia patit un Rei francès, de manera que, quan atacaven la ciutat hi havia gironins que treien una petita urna d’un Sant i la posaven a la muralla. A part, hi ha moltes altres referències intentant explicar el fracàs del setge de 1653, per exemple, en el memorial que el Ministre Jean-Baptiste Colbert adreça a Lluís XIV explicant que posaren a la muralla una urna on hi havia el cos d’un Sant Bisbe de la ciutat, i al moment, volaren del seu entorn, tant quantitat de mosques que caiguent damunt del vostre exèrcit, perdéreu tota la cavalleria.

42


GIRONA, CIUTAT DE SETGES

El 29 de maig de 1675 s’inicia el setge del General Schomberg, també lligat amb els enfrontaments amb França, i que tampoc va reeixir tot i que es va arribar a apoderar del Castell de Montjuïc. Entre el 12 i 30 de maig de 1684 un altre setge, a càrrec del Mariscal Bellefonds va aconseguir superar el primer recinte defensiu, el més modern, la qual cosa li va permetre ocupar el barri del Mercadal però no va aconseguir entrar en el segon recinte, la muralla antiga amb més tradició defensiva i que protegia el nucli més poblat de la ciutat. També en aquest cas hi ha fonts que tornen a recuperar el miracle de les mosques. Els testimonis diuen que la nit del 24 al 25 de maig de 1684, quan el setge ja es començava a perllongar, els gironins varen anar a resar a Sant Narcís perquè els protegís d’un setge que semblava que tenien perdut. I un dels ciutadans va dir que en el sepulcre hi havia una mosca diferent de les normals i la brama va escampar-se per la ciutat, i en pocs minuts, la col·legiata de Sant Feliu era plena de regidors de l’Ajuntament, de dignitats eclesiàstiques i d’una munió de gironins que tot i ser les dues de la matinada es van aixecar per veure el miracle. Van portar també un notari perquè aixequés acta i va escriure que per dalt del sepulcre que estava obert damunt del maniple hi havia una mosca de color verdós, llargaruda i primeta i, sota les ales, una mena de llistons blancs molt diferents de les mosques ordinàries. I es diu que la ferida que el Sant tenia en el turmell, una de les causes de la seva mort, s’havia tornat d’un color vermell molt fosc, la qual cosa avisava, una vegada més, que tornaria produir-se un miracle. Quatre dies després els francesos van aixecar el campament i varen marxar, segurament, perquè veien que no podien superar aquest segon recinte i, per tant, continuar el setge era inútil. Altra cop la ciutat va trobar un motiu per dir que s’havia alliberat gràcies a la intervenció miraculosa del Sant patró. El darrer setge del segle XVII és el de 1694 en què la ciutat és conquerida per l’exèrcit del Mariscal de Noailles, militar al servei de Lluís XIV de França, aprofitant que les defenses de la ciutat que havia resistit ja tres setges (1653, 1675, 1684) estaven molt afeblides de manera que en vint dies la ciutat es va haver de rendir. 2.3. Els darrers setges El segle XVIII s’iniciarà amb les convulsions de la Guerra de Successió i, l’aposta austriacista de Catalunya li valgué a la ciutat de Girona tres setges: el de 1705, el de gener de 1711 en què els filipistes ocupen Girona i 1712, un intent fallit de les tropes de l’Arxiduc Carles d’Àustria per recuperar-la. Entre l’any 1705 i el 1874 s’escolen exactament deu setges d’una importància molt desigual. Com ja hem dit, els primers setges dels anys 1705, 1711 i 1712 s’han de

43


GIRONA A L’ABAST XI

situar en el conflicte generat per la lluita dinàstica entre Carles d’Aústria i el futur Felip V. L’aposta austriacista de Catalunya li valgué a la ciutat de Girona tres setges i el conegut final de la derrota del 1714 que anorreà definitivament les llibertats i drets històrics del país. Fenomen gairebé insòlit, la ciutat conegué, en canvi, un segle XVIII puixant en l’aspecte econòmic i demogràfic, només alterat per les incidències de la denominada Guerra Gran (1793-1795) on Girona estigué a les portes de ser assetjada per l’exèrcit dels revolucionaris francesos. Els anys 1808 i 1809 es produeixen els setges més historiats i novel·lats de la història de la ciutat (Fig. 11). En el marc de la guerra del francès, la ciutat de Girona pateix dos breus setges el 1808 i el llarg setge que s’estén des del mes de maig al desembre del 1809 quan es clou mitjançant capitulació el dia 10 de desembre. En el context d’un fanatisme religiós i patriòtic notable, es nomenà Sant Narcís com a generalíssim dels exèrcits. Motiu de nombroses exaltacions patriòtiques i emprat de manera intencionada en la vida política del segle XIX i bona part del XX, aquest setge condemnà la ciutat a patir una greu davallada econòmica i demogràfica que dificultà la seva recuperació fins ben avançat el segle XIX. En aquest sentit, la cronologia dels darrers setges és la següent: - 1705, 12/10: la ciutat capitulà davant l’exèrcit de l’Arxiduc Carles d’Àustria - 1711, 24/1: la ciutat capitulà davant l’exèrcit del Duc de Noailles - 1712, abril-desembre: setge no reeixit del general Wetzel de l’Arxiduc Carles - 1808, 20-21/6: intent de setge del general francès Duhesme - 1808, juliol-agost: setge no reeixit dels generals Duhesme i Reille - 1809, maig-desembre: setge del Mariscal Augereau. Capitulació de la ciutat el 10 de desembre -1821: breu incursió reialista -1827,10/9 a 10/10: setge dels malcontents o reialistes agreujats -1843, 1 a 7/11: la ciutat capitulà davant del general Prim -1874, febrer: bloqueig de la ciutat pels carlins Dels quatre darrers setges, és curiós de constatar que el de l’any 1843 conjuminà allò que al començament d’aquest article esmentàvem com els històrics flagells de la ciutat: un aiguat terrible que assolà sobretot la zona de la plaça de Sant Pere davant un riu Galligants desfermat i que costà desenes de vides humanes i el setge a què sotmeté la ciutat el general Prim i que acabà amb la rendició. Ben avançat el segle XIX,

44


GIRONA, CIUTAT DE SETGES

Figura 11. El setge de Girona de 1809. Esbós, oli de Ramon Martí Alsina que il·lustra el setge a la zona de Torre Gironella.

amb un canvi molt rellevant en l’armament i les tàctiques bèl·liques, el paper d’enclau defensiu de la ciutat decau totalment, de manera que la història dels setges gironins es clou de manera ben poc gloriosa l’any 1874 amb l’episòdic i breu bloqueig de la ciutat per part de les tropes carlines (Fig. 12).

3. CRONOLOGIA DELS SETGES - (260): invasió dels francs i alamans. El seu fort impacte obligà a reconstruir les muralles - 639: Wamba assetja i conquereix la ciutat - 673, 1/9: Wamba conquereix la ciutat

45


GIRONA A L’ABAST XI

Figura 12. Llenç de muralla darrera el Convent de Sant Domènec des de la Torre del Telègraf.

- (715): la ciutat és presa pels musulmans, segurament mitjançant capitulació - 785: la ciutat es lliura voluntàriament a les tropes de Carlemany - 793: la ciutat resisteix el setge d’Abd-al-Malik. Greus estralls a les muralles - 797: assetjada i conquerida pels francs - 798: assetjada, conquerida, perduda i recobrada pels àrabs i els francs - 800: assetjada i presa altra vegada pels francs - 812: assetjada i presa per Abd-al-Rahman

46


GIRONA, CIUTAT DE SETGES

- 827, 10/10: la ciutat resisteix el setge del got Aissó, amb el suport del musulmà Abd-al-Rahman II - 846: setge per part d’Abd-al-Karim - 852: resisteix el setge d’Abd-al-Karim - (976): assetjada per Abd-al-Karim -1285: setge de Felip l’ardit. Capitulació de la ciutat -1385: la ciutat és assetjada pel Comte d’Empúries -1389: la ciutat és assetjada i conquerida pel Comte d’Armanyac -1462, juny-juliol: setge de la Força per l’exèrcit de la Generalitat comandat pel Comte de Pallars -1463: setge no reeixit del Baró de Cruïlles -1463: setge no reeixit de l’exèrcit castellà de Ruíz Díaz de Mendoza -1467: setge del Duc de Lorena -1468-69: la ciutat és conquerida pel Duc de Lorena -1652: la ciutat capitulà davant del Marquès de Mortara -1653, 12/7: setge del mariscal Hocquincourt. Durà dos mesos i no reeixí per la intervenció de Joan d’Àustria -1675, 29/5: setge no reeixit del general Schomberg, tot i que s’apoderà del castell de Montjuïc -1684, del 12 al 30/5: setge del Mariscal Bellefonds. No reeixí, tot i que entrà al Mercadal -1694, 19/6 a 10/7: la ciutat és conquerida pel Mariscal de Noailles, al servei de Lluís XIV de França. - 1705, 12/10: la ciutat capitulà davant l’exèrcit de l’Arxiduc Carles d’Àustria - 1711, 24/1: la ciutat capitulà davant l’exèrcit del Duc de Noailles - 1712, abril-desembre: setge no reeixit del general Wetzel de l’Arxiduc Carles - 1808, 20-21/6: intent de setge del general francès Duhesme - 1808, juliol-agost: setge no reeixit dels generals Duhesme i Reille - 1809, maig-desembre: setge del Mariscal Augereau. Capitulació de la ciutat el deu de desembre -1821: breu incursió reialista -1827,10/9 a 10/10: setge dels malcontents o reialistes agreujats -1843, 1 a 7/11: la ciutat capitulà davant del general Prim -1874, febrer: bloqueig de la ciutat pels carlins

47


GIRONA A L’ABAST XI

4. REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES BÀSIQUES Ahumada, Fernando: Gerona, la Inmortal (1808-1809). Toledo: imprenta sucesor de Rodríguez, 1935. Alberch, Ramon; Castells, Narcís: La població de Girona (Segles XIV-XX). Girona: IEG, 1985. Bofarull, Antonio de: El sitio de Gerona en tiempo de Pedro el Grande. Memoria histórico-crítica. Girona: impremta Dorca, 1876. Breve reseña de las ocurrencias políticas, estragos é inundaciones del rio Galligans y del sitio de Gerona en Septiembre, Octubre y Noviembre de 1843. Girona: impremta J. Grases, 1843. Clara, Josep: “El setge de Girona en la guerra dels malcontents”, Revista de Girona, 91 (1980), p. 67-73. Clara, Josep: Introducció a la història de Girona. Girona: CCG edicions, 2004. Clara Tibau, Josep: “El fragment de l’Haia. Primer setge de Girona documentat?. Estudi General, 1 (1981), p. 81-91. Costa, Lluís (Dir). Historia de Girona. Girona: ADAC, 1991-2000. Cúndaro, Manuel: Historia político-crítico-militar de la plaza de Gerona en los sitios de 1808 y 1809, Girona, IEG, 1950. Girbal, Enrique-Claudio: El sitio de Gerona en 1684. Estudio histórico. Girona: impremta V. Dorca, 1882. Grahit, Emilio: “El sitio de Gerona en 1653 (extracto de documentos inéditos”, Revista de Gerona, XVI (1892). Grahit, Emilio: “El sitio de Gerona en 1675”, Revista de Gerona , XVI (1892). Grahit, Emilio: “El sitio de Gerona en 1694. Extracto de documentos inéditos”, Revista de Gerona, XVIII (1894). Grahit, Emilio: “Gerona durante la guerra de sucesión”, Revista de Gerona, XVIII (1894) i XIX (1895). Grahit, Emilio: Reseña histórica de los sitios de Gerona en 1808 y 1809. 2 volums. Girona: impremta Paciano Torres, 1894. Mirambell, Enric: El setge de Girona en temps de Pere el Gran. Barcelona: editorial Dalmau, Episodis de la Història nº 43, 1963. Rahola, Carles: La ciutat de Girona. 2 volums. Barcelona; edit. Barcino, 1929. Relación diaria de lo sucedido dentro de la Plaza de Gerona, durante el bloqueo que la pusieron los enemigos en 28 de abril de 1712, y se levantó en 3 de Enero de 1713. Madrid, 1713. Roura, Gabriel: Girona carolíngia: comtes, vescomtes i bisbes (del 785 a l’any 1000). Girona: Quaderns d’Història de Girona, 1988. Sobrequés i Vidal, Santiago: El setge de la Força de Girona en 1462. Barcelona: editorial Dalmau, Episodis de la Història, 1962.

48


La defensa de la ciutat. Les muralles de Girona en els darrers mil anys MARC SUREDA I JUBANY 6 de maig de 2005


Introducció: Girona i les seves muralles El present cicle “Girona a l’Abast XI” està dedicat als darrers mil anys de les muralles i això és el que mirarem de glossar a les pàgines vinents. Tot i que el nostre interès principal se centra en aquest període que el mateix títol delimita, és clar que per poder entendre com era la muralla de la ciutat al segle XI, el nostre punt de partida, ens haurem d’arribar al seu origen, al s. I a.C. Igualment, i de forma òbvia, el nostre discurs transcendirà la sola realitat de les defenses urbanes. No tindria gaire sentit parlar només de muralles i d’estructures, car parlar d’unes muralles és, obligatòriament, parlar de la ciutat que aquestes envolten i que les ha construïdes. Ja en temps dels romans, les muralles d’una ciutat, a banda de tenir connotacions religioses, tenien també una transcendència simbòlica i reflectien el prestigi i l’orgull de la ciutat que les havia dreçades per raons tant de protecció com d’imatge. Els canvis en la muralla permetren, normalment, resseguir moments crucials en la història d’una ciutat; en aquest sentit, la muralla n’és un testimoni i una font excepcional, d’aquesta història. Anem, doncs, a veure com seguint el fil dels canvis a les muralles de Girona i de la seva relació amb allò que protegien podem assenyalar quatre etapes en els darrers mil anys de la vida de la ciutat. Els anomenaríem d’aquesta manera: la ciutat-castell, la ciutat protectora, la ciutat vigilada i la ciutat oberta.

51


GIRONA A L’ABAST XI

La ciutat-castell (Fig. 13) L’aspecte actual de Girona ens costa potser una mica d’associar amb el d’un castell. Cal que coneguem bé el Barri Vell i que ens entretinguem a passejar per Torre Gironella per reconèixer-hi una estructura d’aquesta mena. I doncs bé, la primera ciutat de Girona que existí, i que no començà a canviar fins al segle XI, va tenir com a vocació inicial la de ser i actuar com a castell. Amb el mot “castell” volem significar una fortificació, una “força”, que és precisament com els documents més antics ens parlen de la ciutat i com quedarà designat el seu carrer principal. I és que aquesta condició inicial de castell és tan essencial que ha determinat la posició, la forma, la vida de la ciutat; va ser primer (o primerament considerat, almenys) el continent que no pas el contingut. La ciutat de Girona va néixer destinada més a ser una fortalesa que no pas a ser un lloc on hi poguessin viure persones. Això no vol dir pas que no n’hi hagués, de persones, ni que l’espai urbà no fos distribuït amb cura. Però, és obvi que si els fundadors haguessin volgut crear un nucli de població, tout court, potser l’haurien dreçat en un altre lloc més planer. La vocació inicial de la ciutat Per què, doncs, aquí? La resposta es troba en el control estratègic del camí nordsud, més antic que la ciutat mateixa. Entre el 82-72 aC una nova guerra civil sacsejà la república romana, en un context de belicositat episòdica i de política inestable. En aquest cas, el cap de la facció dels optimates Gneu Pompeu Magne havia de vèncer el general rebel sostingut pels populares, Sertori, que s’havia refugiat a Hispània i, a més, s’havia aliat amb pirates que dificultaven el transport marítim de les tropes. Calia, per tant, assegurar de totes totes la via terrestre que penetrava a Hispània des del nord per l’est dels Pirineus, l’antic camí d’Hèracles. La via, després de travessar el Pirineu i l’Empordà, havia d’accedir forçosament al corredor prelitoral a través d’un únic pas: el curs del riu Ter. Aquest arribava a Girona després de quedar encaixonat pel Congost i, encara una mica més al sud, la presència del seu afluent Onyar feia que el camí quedés constrenyit entre aquest riu i la falda de la muntanya de les Pedreres. No hi havia cap altre pas possible. Un assentament ibèric, habitat des del segle VI aC, ja havia exercit aquest control damunt del Congost, a la muntanya de Sant Julià de Ramis, després del qual es podia travessar el Ter per l’excel·lent gual del Pont Major. Però molt millor, des del punt

52


La defensa de la ciutat. Les muralles de Girona en els darrers mil anys

Figura 13. Planta de la Ciutat Castell.

de vista estratègic, resultava construir una fortificació damunt mateix de la via, englobant la terrassa entre el riu i els penya-segats per on el camí havia de passar per força. El nou hàbitat romà, doncs, degué substituir l’oppidum ibèric que, segons l’arqueologia, fou desmantellat en aquests mateixos moments. Aquest és l’origen de la ciutat de Gerunda, que ens serveix per entendre una aparent incomoditat i irregularitat com una excel·lent opció estratègica (Fig. 14). En efecte, la muralla de l’antiga Girona no és una simple paret que protegeixi una àrea habitada i preexistent a la plana, quadrada o rectangular de perímetre, com estem acostumats, potser, a pensar que són les ciutats romanes, sinó que constitueix una cinta sinuosa que, vorejant i adaptant els desnivells i irregularitats del terreny, delimita una àrea d’entre 6 i 7 hectàrees de perímetre vagament triangular. Aquesta forma correspon a la instal·lació de l’hàbitat sobre un vessant muntanyós relativament pronunciat i encarat a l’oest, no pas còmode en primera instància, amb uns 60 metres de

53


GIRONA A L’ABAST XI

Figura 14. Vista de la situació estratègica de Girona i de la seva situació en la confluència de quatre rius.

54


La defensa de la ciutat. Les muralles de Girona en els darrers mil anys

desnivell en uns 300 metres lineals (del riu a Torre Gironella). És una de les faldes de la muntanya de les Pedreres, un dels darrers contraforts de la serralada de les Gavarres, que juntament amb el bloc muntanyós de l’àrea de Montagut (estribació est de la serralada Transversal) separen el pla de Girona (la plana de la Selva) de la plana de l’Empordà. Aquest desnivell està organitzat o repartit en tres terrasses separades per penya-segats més o menys abruptes segons la zona: una a l’extrem est, a l’actual caserna dels Alemanys; una altra a la plataforma catedral-plaça dels Apòstols-plaça dels Lledoners-plaça de Sant Domènec; i una tercera, més estreta, a la plaça de la Catedral i seguint la davallada, a nord i sobretot a sud, del carrer de la Força. Més a l’oest, hi ha ja l’areny del riu Onyar, en la línia Rambla-Ballesteries-Sant Feliu, fins a la unió amb el Galligants. Al nord hi ha una pronunciadíssima vall, el llit de l’abans ferotge Galligants, un penya-segat impressionant que encara avui s’aprecia des de les terrasses del Passeig Arqueològic; al sud, un pendent més suau que perllonga sense tanta violència els desnivells interns de la ciutat però que de seguida forma una àrea raonablement plana entre la Rambla i Ciutadans i s’allarga cap al carrer del Carme. Només per l’est, la ciutat es troba dominada per elevacions immediates: la zona de l’actual barri de torre Gironella i els punts més alts de la muntanya de les Pedreres. De cares enfora, aquestes aparents incomoditats, sobretot els retalls de tramuntana (sobre el Galligants) i de ponent (sobre l’Onyar) donen a l’establiment unes qualitats estratègiques excepcionals: els tractadistes antics, en parlar de fortificacions, ja valoraven altíssimament aquells emplaçaments que, per les característiques originals, no necessitaven gaires obres defensives. Aquesta qualitat i la seva relació amb la defensa del camí, que ara comentarem, és la que comportà la llarga i reiterada història bèl·lica de Girona, marcada per una multitud d’episodis de setge entre els segles vii i xix. La muralla del segle XI Tot això va condicionar un traçat que és el de les muralles fundacionals i que perdura encara en l’urbanisme de la Força Vella. La galta oest, damunt les Ballesteries, aprofita el penya-segat damunt el sorral del riu de manera gairebé lineal; la galta nord ressegueix la carena sobre el Galligants i, en un principi, deixa fora la fondalada de l’absis de la Catedral per tornar a seguir-la fins a la torre Gironella, punt culminant del seu traçat; a la galta sud, baixa suaument fins a la plaça de Sant Domènec i des d’allí davalla, amb els retranqueigs i girs imprescindibles, fins a la placeta del Correu Vell.

55


GIRONA A L’ABAST XI

La muralla de l’any 1000 era, essencialment, aquesta mateixa, i en la major part del seu traçat es fonamentava sobre la que varen construir els romans. Ja sabem que la muralla fundacional, d’obra poligonal, era un mur potent i senzill que millorava el relleu orogràfic, sense torres (llevat de la Gironella), amb portes pel que sembla sense protecció; això va ser modificat puntualment a les darreries del s. III d.C, amb l’addició de torres almenys al portal de Sobreportes i la refacció de nombrosos trams amb els coneguts i ben productius carreus de pedra sorrenca. L’aspecte de la muralla gironina al segle XI, tanmateix, estava fortíssimament condicionat per una potent reforma que havia tingut lloc vora 200 anys abans del nostre punt de partida: la reforma d’època franca o carolíngia. Fruit de l’exitosa política d’expansió cap al sud que ja s’havia iniciat a les darreries del s. VIII, l’any 785 els gironins abandonaren la difusa òrbita de la frontera andalusí tot lliurant la ciutat als representants de Carles, dit el Gran, rei dels francs; Girona, però, no va deixar d’estar exposada a les algarades musulmanes fins gairebé el segle XI: cal recordar els importants atacs de 793, 827 o 846, fins a la famosa incursió d’Al-Mansur el 985. Especialment en la primera d’aquestes ocasions, les tropes dirigides pel cabdill Abd-al-Malik equipades amb ginys de setge inflingiren a les defenses urbanes de Girona seriosos malmenaments, com sabem gràcies als textos del historiadors àrabs medievals. El nou context bèl·lic i el deteriorament del conjunt defensiu van provocar diversos canvis a la ciutat, situables a cavall dels segles vuitè i novè. Entre aquests, podem destacar segurament el trasllat de la seu episcopal dins de les muralles i, pel que a nosaltres ens interessa, la refacció profunda i a consciència de la muralla. Aquesta remodelació va consistir en diverses operacions de gran importància que han donat a la muralla antiga de Girona alguns dels seus trets més evidents, que la caracteritzen avui encara als nostres ulls. La seriositat d’aquestes reformes ens fa reflexionar sobre la duresa dels atacs musulmans de la darreria del segle viii. Així, s’afegiren nombroses torres al llarg del perímetre, alternant la planta quadrada amb la circular, que s’han conservat desigualment; es redoblà el gruix de la muralla en diversos trams, amb un doble parament que configura dues muralles paral·leles de vora 2 m d’ample a penes separades per 5 o 10 cm, amb el probable objectiu d’aprofitar l’avantatge estructural de dues estructures independents; es reforçà el del bastió oriental, embrió del castell de Gironella; i, finalment, s’amplià el perímetre urbà per primer cop en gairebé 900 anys amb la inclusió del sector nord de la catedral, l’àrea de l’actual claustre i sales capitulars fins al portal de sant Cristòfol.

56


La defensa de la ciutat. Les muralles de Girona en els darrers mil anys

Figura 15. La Torre de les Àligues abans i després de la restauració.

La tècnica constructiva emprada en aquest moment ja no tenia res a veure amb l’ús de grans blocs quadrangulars o poligonals, sinó que adopta el petit carreu, en forma de macs més allargats que alts, que formen filades primes no sempre regulars, amb el complement ocasional de blocs de sorrenca reutilitzats aquí i allà. La reutilització resulta evident, per exemple, en el basament de la torre del Telègraf o en la porta del castell de Gironella; encara n’hi ha en la decoració del jardí dels Alemanys, procedents de la ruïna propera. Les torres rodones tenen una característica forma afusada (el sector de les torres Júlia i Cornèlia s’anomenava “les fuses” al segle xviii), amb el primer pis a nivell del camí de ronda i, segurament, un altre pis de combat. Aquests pisos tenien obertures cobertes amb arc de mig punt, probablement dissenyades tot pensant en la instal·lació hipotètica de màquines de guerra; moltes d’aquestes finestres que avui podem veure encara tenen una decoració cromàtica molt simple que consisteix en l’alternança de dovelles de calcària blanquinosa amb altres de pedra volcànica fosca (sobretot a la torre de les Àligues, restaurada a la primera meitat dels anys 70 juntament amb els merlets del Passeig Arqueològic [Fig. 15]). Un lloc comú del coneixement popular identi-

57


GIRONA A L’ABAST XI

58


La defensa de la ciutat. Les muralles de Girona en els darrers mil anys

ficava aquest tret amb l’única resta de la dominació musulmana, potser recordant les dovelles roges i blanques de la mesquita cordovesa. En realitat, es tracta d’un recurs decoratiu originat en època romana i molt difós a l’antiguitat tardana que els àrabs, en tot cas, usaren a la Península a través del món visigot i que fou emprat en aquesta reforma franca de la muralla gironina. La reforma carolíngia ha estat estudiada en els darrers temps i contribueix a clarificar una etapa de la història de la ciutat i de les muralles potser no prou tinguda en compte fins ara. Quant a la muralla, el coneixement d’aquesta reforma omple un autèntic buit pel que fa a la comprensió de molts dels seus trets més característics, fins al punt que avui estem en condicions d’afirmar que la Força Vella de Girona té una de les muralles d’Europa que conserva més trams de la fase carolíngia, de més qualitat i en millor estat. Aquest era, doncs, l’aspecte que presentava la muralla de Girona a inicis del segle onzè, moment en què molts altres aspectes de la ciutat començaven a canviar, a remolc de la conjuntura política i econòmica favorable: nou conjunt catedral i episcopal, creixement fora dels murs, etc. Però, en aquesta muralla que els carolingis havien deixat en herència als gironins del s. XI, aquests darrers no deixaren d’obrar-hi les seves modificacions puntuals, potser més d’ordre jurídic que no pas físic. La feudalització de la muralla i els castells dins el castell La consolidació del sistema de relacions socials i econòmiques que hem anomenat feudalisme, precisament en el moment històric inicial del nostre discurs, va afectar la ciutat tant com el camp, com avui és sabut. Girona era, com a ciutat, de titularitat comtal i, per tant, les propietats públiques que hi havia eren infeudades pel comte, tot i que ben aviat el bisbe i el capítol de la catedral també hi tingueren drets. En tot cas, com altres béns feudals, les muralles foren infeudades a privats per trams, amb les seves torres quan aquestes corresponien a les cases contigües. Sobretot són testimonis d’aquest procés els tres castells que es construïren en els vèrtexs del triangle murari precisament en aquest segle XI: el de Gironella, el de Sobreportes i el de Girona (o de Cabrera o de Requesens). L’estament eclesiàstic i els detentors d’aquests tres castells es repartiren en districtes propis gairebé tot l’interior de la ciutat.

Figura 16. Portal de Sobreportes.

59


GIRONA A L’ABAST XI

El castell dit de Gironella fou l’autèntic bastió de la ciutat, dreçat a partir de l’obra carolíngia (vid. fig. 33). Incorporava una gran torre i fou el principal castell comtal, en el seu moment infeudat als Cardona, que per això van esdevenir “castlans” de Girona. Fou subinfendat a diverses famílies, entre elles la dels Gironella, que en prengueren el nom. El castell de Sobreportes sorgí a redòs de les dues grans torres de planta quadrada bastides al s. III a banda i banda de la porta nord de la ciutat (Fig. 16). El nom en plural segurament té a veure amb l’espai cobert amb volta entre les dues torres, que evocaria una doble porta. Ocupava bona part de ponent de la plaça de la Catedral i tenia patis i jardins. També una família de feudataris en prengué el nom. Per últim, el castell de Girona tenia una torre quadrangular a l’angle d’origen antic, que després fou també inscrita en una obra cilíndrica com la de Sobrerportes. A la segona meitat del segle XI, entre la porta i l’elevació, s’hi edificà un gran castell que fou infeudat als Cabrera i més tard anà a parar als Requesens.

La ciutat protectora (Fig. 17) Amb aquest epígraf no volem pas dir que fins llavors la ciutat no hagués protegit amb èxit tant el vell camí com els seus habitants. Tot això ho feia des d’antic però, a partir d’un cert moment, la ciutat va créixer més enllà de les seves muralles, d’una manera espectacular. Òbviament, aquest creixement es degué a raons demogràfiques (en 300 anys la ciutat multiplicà per 10 els seus habitants, passant d’uns 1.000 a uns 10.000), econòmiques, socials, etc. però no pas a una planificació militar o estratègica. És a dir, els qui construïren els nous barris ho van fer preocupats perquè es tractés d’un bon lloc per a viure-hi i desenvolupar-hi tota mena d’activitats, no pas per a ser defensat. Això, ja ho veiem, representa un canvi essencial en la funció i vocació que havia estat a l’arrel de la fundació de la ciutat, i determinarà, en el seu moment, la construcció d’unes muralles radicalment diferents a les anteriors en moltes de les seves característiques. Creixement urbanístic i inconvenients militars En efecte, la vella Gerunda ja havia tingut algunes instal·lacions fora les muralles, en els suburbia, tal com han demostrat les excavacions en el sector dels soterranis de

60


La defensa de la ciutat. Les muralles de Girona en els darrers mil anys

Figura 17. Plànol de la ciutat protectora.

la catedral. Les zones que en època romana eren cementiris més endavant van esdevenir zona de poblament més o menys sovintejat. Entre aquestes zones, sens dubte, la que constitueix l’església de Sant Feliu, segons pensem, des d’antic un establiment religiós relacionat amb el cementiri i amb el màrtir Feliu, a l’arrel del cristianisme gironí, conegut ja per nombroses referències de la pròpia antiguitat (des de Prudenci a Gregori de Tours). Actualment, tendim a pensar, per diverses raons, que aquest devia ser el lloc d’instal·lació del primitiu conjunt episcopal de la ciutat, extramurs, sí, fet que seria no pas gaire habitual però tampoc extraordinari. En tot cas, és testimoni de la instal·lació d’estructures fora muralla des de ben aviat; fiem-nos que, vers 1020, la Catedral i Sant Feliu es repartien els termes parroquials de la ciutat en dintre murs i fora murs. És als segles X i XI, però, que comencem a detectar una forta pressió de les construccions a les zones immediates a la muralla que, sobretot pel sud, sector afavorit per la suavitat dels desnivells, experimenten una florida altament remarcable. L’extensió

61


GIRONA A L’ABAST XI

del poblament en aquesta zona afecta les dues grans àrees que els medievals anomenaren l’Areny (de l’Onyar, per raons òbvies) i la Vilanova (la zona més muntanyosa, a la falda de les Pedreres). Aquesta nova població, dins el context feudal, s’agrupava en burgs o nuclis sotmesos a una mateixa jurisdicció. Al nord, la divisió era molt clara: burg de sant Feliu, burg de sant Pere, burg de santa Eulàlia. Al sud, la zona era molt bona sobretot per a instal·lar-hi un gran mercat, focus econòmic que generava molts beneficis, i això provocà, al s. XII, una forta disputa entre el rei i el bisbe per discriminar qui ostentava els drets sobre aquesta zona acabada d’activar. L’urbanisme de l’Areny ja ens fa veure que la seva instal·lació procedeix d’una planificació conscient que s’adapta al terreny, organitzant els habitatges en funció de tres eixos bàsics, una plaça a cada banda i el gran sorral del mercat a davant (l’antiga plaça de les Cols, avui rambla de la Llibertat). A la Vilanova, el poblament se situava, organitzat en escales i rampes més aviat difícils, entre aquest sorral i el camí de pujar al portal Rufí (actual carrer del Portal Nou). L’ampliació d’una i altra zona pel sud confluí a la zona del jardí de la Infància, amb uns límits refrendats per la instal·lació dels convents de la Mercè i dels Predicadors. I, fruit d’aquesta efervescència a banda i banda, per connectar les dues noves àrees, nasqué la primera “variant” de Girona, el carrer Ballesteries, urbanitzat a partir del s. XIII. Al Mercadal, la parròquia de Santa Susanna estava instal·lada al s. XI (1081) en una zona d’hortes i de molins, a redòs del Rec Monar, que s’urbanitzà a mitjans s. XI sobretot en la seva zona nord, no més enllà de la sèquia. Més tard, s’hi instal·larien els framenors. Tots aquests habitatges, tallers, molins, convents... no tenien inicialment protecció de muralla. Les guerres i els setges, tot i ser episòdics, manifestaven aquesta mançança. El setge de Felip l’Ardit (juny-setembre 1285) veié com la ciutat forana quedava abandonada a l’ocupació francesa, i calgué enderrocar les cases a redòs de la muralla, ja que representaven un avantatge per als assaltants. Per aquesta raó s’explica la curta vida del claustre gòtic de Sant Feliu de Girona, obra de Pere Campmagre, acabat el 1361 i destruït el 1374 per raons de seguretat. Altres circumstàncies van acabar de fer palesa aquesta mancança. La signatura de la pau de Bretigny el 1360, que posava fi a una etapa de la Guerra dels Cent Anys, va deixar lliures les anomenades “companyies blanques”, restes d’un exèrcit desvagat que presumiblement es dirigia a la Península Ibèrica per intervenir a la guerra civil castellana i que podia crear molts problemes. Precisament, aquesta guerra civil estava lligada també amb la guerra castellanoaragonesa (1356-65) dita “dels dos Peres”. Per aquesta raó, el rei Pere III el Cerimoniós decretava, en

62


La defensa de la ciutat. Les muralles de Girona en els darrers mil anys

aquests anys, la fortificació de diverses ciutats del Principat, entre les quals Barcelona, Vic o Girona. La iniciativa no fou en va, almenys a Girona: el 1385 la ciutat suportà el setge del comte d’Empúries, el 1389-91 el del comte d’Armagnac i, sobretot, un segle més tard, el famós setge de 1462, en el marc de la guerra civil catalana. La protecció que calia construir Les primeres ordres per a la muralla sud de Girona (Areny i Vilanova) daten de 1366; la construcció de la muralla, però, s’allargà força anys més (un decenni, fins a més o menys, 1376), ja que representava molts esforços econòmics per als habitants de la ciutat, que eren estimulats mitjançant privilegis reials i, paral·lelament, constrenyits a través de normatives reials. No encara acabada la muralla sud, s’emeteren les ordres per a construir les que protegirien els burgs de Sant Feliu (1375) i Sant Pere (1378, la muralla de Santa Llúcia [vid. fig. 30]). S’enllestiren en aproximadament deu anys (1386). La muralla del Mercadal s’ordenà també cap a 1368, però de totes va ser la que més va tardar a executar-se (el 1438 encara es feia) i s’acabà ja a tombant dels segles xv-xvi, amb un afegit d’en total 12 bestorres. El riu quedaria a la llarga encaixonat entre dues muralles, igual que el carrer Ballesteries, entre la més vella i les més noves: la galta occidental del mur d’aquest carrer es realitzava a partir d’una ordre reial de 1485. Aquestes noves muralles consistiren, bàsicament, en grans llenços de paret, ocasionalment reforçats amb torres de planta quadrada (les tres de la muralla sud) o circular (la gran torre de Predicadors, del Sastre o del Peix, obrada per Pere Sacoma entre 1376-80; o les bestorres del Mercadal separades per 50-70 m [Vid. Fig. 35]) però, en general amb poques torres, fetes amb paraments de carreus mitjans completats amb pedruscall. Es tracta, gairebé, de parets de tanca, això sí, d’una alçada considerable, però a vegades força prims (2-3 metres, llevat de la del Mercadal, que podia arribar a 7-8 m). La construcció d’aquests panys més o menys senzills tenia a veure amb la poca qualitat estratègica de les noves àrees que havien de protegir: massa àmplies, dominades per pendents immediats, en resum, útils per tancar la porta i impedir el pas però vulnerables davant d’un atac seriós. No és un error dels constructors sinó un imperatiu orogràfic que cal acceptar com a mal menor: ja hem dit que els creixements de la ciutat havien tingut com a motivació la simple expansió de l’àrea habitable, fruit d’un creixement demogràfic, i no pas l’aprofitament de qualitats estratègiques per a millorar la defensa.

63


GIRONA A L’ABAST XI

Figura 18. Torre del Consell Social de la Universitat de Girona.

Però el castell encara hi és: reformes a la Força Vella Per això, tant el rei com la ciutat tenien molt clar que l’únic reducte amb qualitat estratègica de la ciutat, l’únic que garantia la utilitat de Girona com a plaça forta, era encara la vella muralla romana, fundada, ella sí, en obediència a estrictes criteris poliorcètics. Així doncs, el segle xiv també veié com aquesta muralla era reformada: es refan els panys malmesos, es reforcen algunes torres (per exemple la Cornèlia, a 1362, o les dues de Sobreportes vers 1360), probablement també ara s’incorpora pel nord la veïna capella de Sant Cristòfol i es transforma en torre protectora d’un nou accés, s’edifica

64


La defensa de la ciutat. Les muralles de Girona en els darrers mil anys

una torre damunt el portal Rufí i es construeix la torre del Consell Social de la Universitat de Girona (Fig. 18). En aquest darrer cas, les excavacions han permès constatar que no es tracta de part de la reforma carolíngia sinó d’una addició baixmedieval destinada a protegir un angle mort i perillós per a la defensa. Aquestes muralles, les noves i les velles, van tenir ocasió de demostrar la seva vàlua en el decurs dels tres setges que comportà per a la ciutat la guerra civil catalana (1462, 1467 i 1468). En el primer, el més famós, la norma es complí sense dificultat: els assetjants entraren ràpidament als ravals i només la Força fou capaç de resistir un setge digne d’aquest nom, amb la reina i el príncep protegits a dins. La porta principal per la qual s’accedia al castell de Gironella des de l’interior de la ciutat du encara esculpides les armes de la reina: és la porta de la Reina Joana. Igualment, la torre Gironella s’esfondrà en 1404 i va haver de ser reconstruïda entre 1411 i 1412, sembla que no pas tan magnífica com havia estat, sense arribar als seus primitius 15 m d’alçada. Però, en el setge de 1462 es va fer evident una altra cosa: l’ús de l’artilleria demostrava que la nova manera de fer la guerra requeria noves disposicions defensives, innovacions que deixaven la muralla de Girona, que encara no era del tot acabada, com a una fortificació ja una mica obsoleta.

La ciutat vigilada (Fig. 19) Les noves necessitats bèl·liques, doncs, obligaren la ciutat a fer un esforç per sortir d’ella mateixa a “autovigilar-se” a través d’un sistema de torres i de fortins. Per la mateixa època en què s’anava acabant la muralla del Mercadal, la guerra començava a canviar molt gràcies a la introducció de l’artilleria. Els murs alts no servien de res. Poc a poc, als castells, sobretot a Itàlia, s’hi anaren adaptant amb murs i torres baixos, rabassuts i fossats amplis, que oferien bona resistència contra l’artilleria i protecció contra l’aproximació d’infanteria i la feina dels sapadors. Aquestes característiques, que donarien lloc a les denominades traces italianes, van ser molt desenvolupades al llarg dels segles XVI i XVII; és el naixement de l’enginyeria militar moderna, manifestada en l’obra ben coneguda de personatges com ara Eduard Bar-le-Duc o, sobretot, Sébastien le Preste de Vauban, mariscal de França (1633-1707), que va sistematitzar aquestes construccions i en fou mestre reconegut, fins al punt que avui pràcticament només recordem el seu nom a nivell popular. Ràpidament es desestimen les formes

65


GIRONA A L’ABAST XI

Figura 19. Plànol de la Ciutat Vigilada (sense el castell de Montjuïc).

arrodonides, les torres esdevenen baluards poligonals amb molts plans de defensa, les muralles s’abaixen al mínim i s’atalussen (la terra esmorteeix els impactes d’artilleria), els fossats contrarresten la manca d’alçada; a l’exterior, entre els baluards, llunetes o mitges llunes creaven un segon nivell de defensa. Aplicat idealment a llocs de nova planta com Neuf-Brisach o Montlluís, la forma ideal d’aquests nous dispositius de de-

66


La defensa de la ciutat. Les muralles de Girona en els darrers mil anys

Figura 20. Plànol francès del 1711 on apareix el sistema de torres i fortins.

fensa implicava una planta en forma d’estrella i una posició preferent al pla, almenys per a una ciutat (Fig. 20). En relació a aquest nou sistema la ciutat de Girona presenta dos grans problemes. Primer, és una obra preexistent (de nou, com passava al segle XIV) que no es pot refer segons les noves conveniències, sinó simplement adaptar. I segon, i més important, la ciutat està dominada per alçades immediates, cosa que no era pas preocupant al s. I a.C o a l’XI, encara no gaire al segle XIV, però que ho era, definitivament, al s. XVII. Precisament, llavors més que mai: la conjuntura històrica de mitjan segle, sobretot a partir de 1659, quan la frontera amb França davalla als Pirineus, féu que la ciutat hagués de tornar a assumir plenament el paper de “clau i porta del regne” que s’havia permès el luxe d’oblidar durant el segle XVI. Girona reaccionà al primer inconvenient tot adaptant la muralla que tenia: al Mercadal, sobretot, més exposat als atacs pel pla, aparegueren baluards als angles de la muralla que podien disposar-se de manera més o menys regular. A la riba dreta de

67


GIRONA A L’ABAST XI

Figura 21. Baluard de la Mercè.

l’Onyar, però, no es podia tocar gran cosa: als extrems nord i sud, els baluards de Sant Pere i de la Mercè intentaven reproduir les noves estructures adaptades a les antigues muralles (Fig. 21). La traça no mostra les llunetes preceptives llevat del cas de la de Bournonville, potser l’única imprescindible atès el grandíssim espai a cobrir entre els baluards de Figuerola i de Sant Pere. Per a respondre al segon problema, la ciutat es dotà d’un sistema de forts que li permetia dominar les altures immediates i, assenyaladament, d’un castell a la muntanya des d’on era més fàcil perjudicar la ciutat: Montjuïc. No sabem el nom del responsable de les traces gironines, ni tan sols el del castell de Montjuïc. No fóra estrany que es tractés d’enginyers italians, ja que diversos

68


La defensa de la ciutat. Les muralles de Girona en els darrers mil anys

treballaren per a la Corona, per exemple, Marco Antonio Gandolfo, qui intervingué a Perpinyà, Roses i altres places a les darreries dels anys 30 del s. XVII. En tot cas, el seu probable ofici va quedar molt minvat per les condicions prèvies que presentava la ciutat. La construcció de tot aquest dispositiu, provocada per la nova conjuntura geopolítica, va ser, en tot cas, un dels moments clau de la història de Girona: la ciutat va deixar la seva posició preponderant en el panorama de la producció tèxtil catalana (el segon lloc després de Barcelona o el tercer després de Perpinyà) per reconvertir la seva activitat en constructiva i militar. Xavier Torres ho definí: «de capital del drap a plaça forta». Repassem-ne la cronologia. Vers el 1638 ja s’havien construït, al nord de la Força Vella, els baluards de Sarraïnes i de Sant Pere o Santa Maria, aterrassaments de la zona del Passeig ArqueoFigura 22. Baluard de Sant Francesc de Paula, lògic el primer i condicionament de la actual Plaça del Lleó. terrassa del riu el segon. Com a resultat de la Guerra de Separació (1640-1652) i del setge que el 1653 patí Girona, on tornaren a aparèixer les mosques, el 1654 es construïen els baluards de Santa Clara, l’Areny, Sant Francesc de Paula (plaça del Lleó [Fig. 22]) i la Mercè; simultàniament (1653) es començava a treballar en el castell de Montjuïc (ja era acabat al setge de 1675) i les torres defensives que l’envolten. El fort del Conestable –per referència al Conestable de Castella del moment, Iñigo Melchor Fernández de Velasco, defensor de la plaça el 1653-, el més gran, era de terra i feixines el 1653 i va ser fet d’obra el 1675; i el de la reina Anna (Anna d’Àustria) també era de 1653.

69


GIRONA A L’ABAST XI

Poc més tard, el Tractat dels Pirineus (1659) i el trasllat de la frontera als Pirineus va representar una nova onada de refeccions... i de setges, com els derivats de la Guerra d’Holanda (1672-78) o els de la Guerra dels Nou Anys (16881697). El 1675 es construïren els reductes defensius del Calvari, del Capítol i de la Ciutat (aquest darrer des de 1874 la “torre d’Alfons XII”). El 1676 es complementava la muralla del Mercadal amb els baluards del Governador, de la Santa Creu i de Figuerola. El 1678 es dreçava la lluneta de Bournonville (al nord de l’actual Devesa, amb el nom d’un virrei de Felip IV), que intentava lligar amb molta dificultat els baluarts de Figuerola i de Sant Pere. La muralla en aquesta època tenia diverses portes (Mercadal: d’en Bernadí, de Figuerola; dreta: Ballesteries, la Barca, França, Sant Pere, Sant Cristòfol, Sant Domènec, Socors, CarFigura 23. Torre Suchet o Sutxet. me, Àngel, Areny, Llapart), algunes de les quals van ser protegides a finals de segle amb cossos de guàrdia. La torre Suchet, a la falda de Montjuïc, es va construir el 1812 (Fig. 23). Els setges francesos de 1684 i 1694 deixaren importants seqüeles i implicaren la reforma i reforç de diversos trams de la muralla, sobretot del Mercadal. Més enllà, les obres van ser poques: el baluard de Caputxins vers 1707, la reforma de Sant Cristòfol el 1725, el sector del claustre de la Catedral el 1728 o el cos de guàrdia i polvorí el 1756. La Guerra de Successió (1705-1713) va malmenar algunes d’aquestes estructures, com el baluard de Sarraïnes. La més emblemàtica d’aquestes fortificacions, i la que ens ha pervingut més sencera fins avui, és el castell de Montjuïc (1653-1674 aprox.), destinat a protegir els

70


La defensa de la ciutat. Les muralles de Girona en els darrers mil anys

Figura 24. Porta d’entrada al Castell de Montjuïc .

accessos a la ciutat pel nord i per l’est: és un quadrat amb porta al sud, amb baluards en els seus extrems i amb els panys nord i est protegits per llunetes o baluards exteriors (Fig. 24). Contenia casernes, casamates a les cortines, voltes a prova de bomba, cisternes i espai per a un contingent d’uns 700-900 homes. El complementaven, pels voltants, les torres de Sant Joan, Sant Narcís, Sant Daniel i Sant Lluís (1653), petites fortificacions de vocació preventiva. Les característiques de les seves cortines i baluards ens parlen, segurament, de l’aspecte que devien tenir les fortificacions anàlogues de la ciutat: parament molt abeurat amb morter de blocs regulars, grans carreus ben escairats a les cantonades i filet separador al capdamunt del talús. Malgrat tot, l’autor d’un mapa francès de 1684 considerava el fort rouge com una “construcció molt dolenta”.

71


GIRONA A L’ABAST XI

Hom recull que, per als generals assetjants, Girona era considerada una bicoca, és a dir, una plaça que no oferia gaires inconvenients. El resultat de totes aquestes reformes va ser una muralla mixta, amb característiques encara de les antigues muralles medievals (cortines) i amb incorporacions més modernes com ara els baluards o els cossos de guàrdia de les portes. Hom tenia consciència que aquestes fortificacions adaptaven unes preexistències passades de moda i poc resistents a les noves maneres de fer la guerra; el creixement de la ciutat (ravals prop de la muralla, destruïts i reconstruïts segons el ritme de les reformes, setges i refaccions), a més, i la poca cura posada en la conservació de les instal·lacions contribuïen a disminuir la capacitat defensiva del conjunt. Els setges de 1808-1809, la voladura de diverses fortificacions amb la retirada de l’exèrcit francès (torre Gironella 1814) i, secundàriament, els bombardeigs de 1843 (ordenats pel general Prim, que va destruir la torre Suchet) van malmetre de manera molt seriosa totes aquestes fortificacions. Amb tot, no van experimentar grans modificacions. A partir d’aquests episodis, des d’un punt de vista general, les muralles van deixar de ser necessàries.

La ciutat oberta L’estat de la muralla en arribar al segle XIX era, certament, molt millorable; ja no s’invertien gaire esforços a millorar-la i els bombardeigs de Prim o les carlinades ja no eren la mena de setges que la història de la ciutat majoritàriament recollia. El cas, però, és que la ciutat no només quedava oberta, sinó que volia ser oberta. Des de 1840 ressonava a Barcelona el crit «Abajo las murallas!», les quals començaven a enderrocar-se el 1854. L’estructura que havia estat protectora (a Barcelona també, però, repressora) era ara un cinturó que constrenyia la ciutat i limitava les seves ànsies de progrés, molt en la línia del pensament de l’època. El cas gironí no està pas exempt d’aquesta mena de plantejaments, molt retardat, però, per l’oposició dels propietaris militars. Les primeres sol·licituds per part de l’Ajuntament per l’enderrocament del mur daten del bienni progressista, 1854-56, però de moment, l’exèrcit s’hi negà. Les desamortitzacions deixaren que la ciutat s’ampliés moderadament i es reorganitzés (carrer Nou 1842-46, portal d’Àlvarez 1846). Emili Grahit, el 1889 s’expressava -moderadament tanmateix- en el sentit que la ciutat havia

72


La defensa de la ciutat. Les muralles de Girona en els darrers mil anys

Figura 25. 24 de març de 1974: foto del moment de l’enderrocament del Portal de Sant Pere.

saltado la valla perquè no cabia dentro del círculo de piedra de sus murallas del llano. De moment, la porta sud de les velles muralles, amb la seva torre protectora, es va enderrocar el 1857 i donà lloc a la troballa d’alguns elements d’estatuària. La Junta Revolucionària de 1868 va intentar prendre mesures, però sense el vistiplau militar. El baluard de l’Areny, al pont de Pedra, es va destruir el 1869: el 1858 ja s’havia projectat la demolició d’aquesta inútil muralla o paredón, com la designa el plànol del projecte. A finals de segle, l’Ajuntament mantenia de nou negociacions amb el ministeri de la Guerra per enderrocar les muralles; el 1895 s’ampliaren els portals

73


GIRONA A L’ABAST XI

d’Àlvarez (l’any següent, enderrocat) i de santa Clara, i s’autoritzà per llei la demolició de la muralla del Mercadal. Entre 1901 i 1903 van començar aquestes demolicions i també es dugueren a terme els enderrocs dels sectors d’en Vila, de l’Àngel i del Pont de Pedra. Per una llei de 1908 es cediren els baluards a la ciutat. El 1917 s’obria el Portal Nou i el 1924 es feien les darreres construccions, gairebé anecdòtiques: polvorí dels Caputxins i reconstrucció del de la Reina Anna. Les demolicions del Mercadal, començades el 1901, per diversos estira i arronsa del Ministeri i de l’Ajuntament sobre la necessitat de noves casernes i la venda dels antics terrenys, van allargar-se fins que els darrers baluards van ser desmuntats entre 1932 i 1936; el darrer va ser el de Santa Clara. La seva darrera resta, la torre del portal del mateix nom (al lloc de l’actual edifici d’Hisenda), va caure el 1958. La darrera fortificació demolida va ser la porta de Sant Pere el 1974 (Fig. 25). L’etapa final d’aquest procés de destrucció, situable en relació amb la Segona República, correspon precisament també al moment en què l’interès per les muralles experimenta també un impuls renovellat. El 1929, Josep de C. Serra i Ràfols iniciava el seu estudi sobre les muralles tot recollint el testimoni de l’alemany Finck. El seu estudi es publicava el 1931 tot parlant encara de muralles ibèriques, cosa que més tard seria rectificada. En l’estudi es publicava una de les primeres plantes històriques del conjunt de la Força Vella, que tindria llarga tradició en la historiografia gironina. També n’és testimoni el plànol de 1930, atribuït a l’arquitecte Ricard Giralt Casadesús. Trenta anys després, de la mà de Miquel Oliva, es restaurava el Passeig Arqueològic, amb la muralla nord reconeguda com a protagonista estelar. I és que, amb tota seguretat, avui el nostre plantejament seria ben diferent. Si Girona hagués sabut dialogar amb les muralles del pla, sense plegar-se a un progressisme en el fons no gaire diferent del romanticisme que aquest volia superar, potser avui la ciutat seria més excepcional del que és. Evocaríem exemples toscans com ara Prato o, sobretot, Lucca. No obstant, que Girona és avui ben conscient del seu patrimoni murat és ben palès: les parts subsistents de la muralla han estat restaurades i adaptades per a la visita (1983, tram del passeig; 1997-99, de Sant Domènec a Galligants; 20012004 Santa Llúcia). El 2002, la ciutat incidia en la importància del conjunt emmurallat carolingi o condicionat pels francs mitjançant una exposició al Museu d’Història de la Ciutat. La ciutat oberta, doncs, recupera avui d’una altra manera les seves muralles.

74


La defensa de la ciutat. Les muralles de Girona en els darrers mil anys

Bibliografia En coherència amb el caràcter de la conferència, l’article s’ha redactat sense notes. El lector trobarà les dades desplegades i l’ampliació dels continguts anotats a la següent llista de referències fonamentals. Abajo las murallas, catàleg d’exposició, Barcelona 2004. AA.DD., Atlas Girona ciutat. Catàleg dels plànols de la ciutat de Girona des del segle XVII al XX, Ajuntament i COAC, Girona 1992. CANAL, J.; CANAL, E.; NOLLA, J.M. (2000). SAGRERA, J., El sector nord de la ciutat de Girona de l’inici al segle XIV, Quaderns d’Història Urbana 4, Ajuntament de Girona, Girona. CANAL, J.; CANAL, E.; NOLLA, J.M.; SAGRERA, J., Girona comtal i feudal (1000-1190), Quaderns d’Història de Girona, Ajuntament de Girona-Diputació de Girona, Girona 1996. CANAL, J.; CANAL, E.; NOLLA, J.M.; SAGRERA, J., Girona de Carlemany al feudalisme (185-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval, Quaderns d’Història Urbana 5, Ajuntament de Girona, Girona 2003. CANAL, J.; CANAL, E.; NOLLA, J.M.; SAGRERA, J., Girona de Carlemany al feudalisme (185-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II), Quaderns d’Història Urbana 6, Ajuntament de Girona, Girona 2004. CANAL, J.; CANAL, E.; NOLLA, J.M.; SAGRERA, J., La ciutat de Girona en la 1a meitat del s. XIV, Quaderns d’Història Urbana 3, Ajuntament de Girona, Girona 1998. CLARA RESPLANDIS, Josep; MARQUÈS PLANAGUMÀ, Josep M., Sant Feliu de Girona, Col·lecció Sant Feliu 12, Girona 1992. DE LA FUENTE, Pablo, Les fortificacions reials del golf de Roses en època moderna, Col·lecció Papers de Recerca 3, Ajuntament de Roses, Roses 1998. DESCLOT, Bernat, Crònica, a cura de Miquel Coll i Alentorn, Edicions 62-La Caixa, Barcelona 1982. DÍAZ CAMPMANY, Carlos; TORRES GONZÁLEZ, Fernando, Historia de las fortificaciones y alojamientos militares de Girona, Instituto Fernando el Católico, Saragossa 1998. GUILLERÉ, Christian, Girona al segle XIV, 2 vols, Ajuntament de Girona-Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1993. IGLÉSIAS FRANCH, David, La muralla de Girona: dels orígens a l’enderrocament, Col. Patrimoni Cultural 4, Ajuntament de Girona-Institut d’Estudis Gironins, Girona 2003. Madurell Marimon, José M., “Las obras de las murallas de Gerona (1362-1658). Notas documentales para su historia”, dins AIEG XVII, 1964-1965.

75


GIRONA A L’ABAST XI

La muralla de Girona. Fotografies, 1877-2002, catàleg d’exposició (selecció i textos de David Iglèsias Franch i Joan Boadas Raset), Girona 2002. MIRAMBELL i BELLOC, Enric, El setge de Girona en temps de Pere el Gran, Episodis de la Història 43, Rafael Dalmau, Barcelona 1963. NOLLA BRUFAU, J.M., Girona Romana, Quaderns d’Història de Girona, Ajuntament de Girona-Diputació de Girona, Girona 1987. NOLLA BRUFAU, J.M., “Gerunda. Dels orígens a la fi del món antic”, dins Fonaments, 8, 1988. SERRA RÀFOLS, Josep de C., “Les muralles ibèriques i romanes de Girona”, dins Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans VIII, Barcelona 1931. SOBREQUÉS i VIDAL, Santiago, El setge de la Força de Girona en 1462, Episodis de la Història 30, Rafael Dalmau, Barcelona 1962. SUREDA JUBANY, Marc; SAGRERA ARADILLA, Jordi, Les muralles de Girona, Girona Itineraris 13, Ajuntament de Girona 2004. TORRES SANS, Xavier, “La ciutat de Girona a l’època moderna: de capital del drap a plaça forta”, dins AIEG XLII, Girona dos mil anys d’història, Girona 2001.

76


VISITA GUIADA: “LES MURALLES DE GIRONA” JAUME PRAT I PONS Planimetria: Jordi Pericot i Dilmé 30 d’abril de 2005


Primer de tot, voldria remarcar la gran il·lusió que va produir-me el fet d’haver estat convidat a participar de manera activa, al costat de primeres figures gironines del món de la història, a l’onzè cicle de “GIRONA A L’ABAST” organitzat pel col·legi Bell-lloc del Pla. A continuació, intentaré reproduir sobre el paper el recorregut que vam realitzar el dissabte 30 d’abril de 2005 per les muralles de Girona a fi de poder conèixer-les de primera mà, tant pel que fa als trams més turístics com a aquells que han restat oblidats a causa del pas del temps i a la urbanització frenètica de la ciutat. Des d’aquí emplaço a totes aquelles persones que no van poder assistir in situ a la visita guiada a fer-la pel seu compte amb l’ajut d’aquest resum de l’interessant tram de la nostra història que vam seguir durant les quasi tres hores que durà l’acte; a més, també us adjunto un plànol del recorregut (on trobareu indicada la mateixa numeració que us anirà sortint al text) per tal de facilitar-vos la feina (Fig. 26). Després de les oportunes presentacions, abans d’iniciar el nostre recorregut, vaig convidar els assistents asseure’s a les escales de la Catedral per tal de fer-los una petita introducció del que podrien observar a la visita, és a dir, vaig sintetitzar-los (espero que amb èxit) en aproximadament cinc minuts, els més de dos mil anys d’història de les nostres muralles (Fig. 27): La història de les muralles i la de la ciutat de Girona han anat sempre de la mà, des que entre els anys 80 i 70 aC el general romà Gneu Pompeu Magne, en fundar la nova ciutat de Gerunda, va construir un potent recinte emmurallat (muralla fundacional) amb grans

79


GIRONA A L’ABAST XI

Figura 26. Plànol General de la Visita.

80


VISITA GUIADA: “LES MURALLES DE GIRONA”

blocs irregulars de pedra de Girona1 extrets del mateix terreny; així la ciutat prengué una curiosa forma triangular ja que se seguí l’orografia de l’estratègic promontori, envoltat per quatre rius, sobre el qual se situà. La muralla fou completament reformada a finals del segle III dC., i d’aquesta nova muralla (baix-imperial) assentada sobre la vella, en destaquem el material emprat: grans carreus de pedra sorrenca procedents de les pedreres de Domeny juntament amb l’aparició d’uns nous elements defensius per tal de fer-la molt més potent: torres quadrangulars annexades, destacant les que flanquejaven les entrades nord i sud de la ciutat (Sobreportes i plaça del Correu Vell2) i la situada a Torre Gironella. A partir d’aquí, haurem d’esperar fins als segles IX-X per tornar a veure reformes importants al recinte murat; en aquests segles es consolida i reconstrueix tot el recinte afegint-hi noves torres de planta troncocònica i doblant, en molts llocs, el gruix de la muralla existent per tal de dotar-la de millor consistència defensiva: és el que anomenem muralla carolíngia. Val a dir que és en aquesta època en què apareixen els castells de Girona (o del Vescomte), Sobreportes i Gi-

Llegenda plànol 21 - Torre del Telègraf 22 - Porta de la Reina Joana 23 - Castell de Gironella 24 - Torre romana (dins el castell de Gironella) 25 - Torre Gironella 26 - Torre de les Àligues 27 - Torre Rufina 28 - Torre Vescomtal 29 - Castell de Girona o del Vescomte 30 - Torre de Predicadors 31 - Baluard carlí 32 .- Portal del General Peralta 33 .- Torre del General Peralta 34 .- Torre de Socors 35 .- Torre del Portal Nou 36 .- Garita 37 .- Baluard de la Mercè 38 .- Portal del Carme 39 .- Muralla del Pes de la Palla 40 .- Refugi antiaeri de la Guerra Civil (1936-39)

1 - Sobreportes 2 - Miscel·lània de muralles a la paret de l’Audiència 3 - Traçat original a l’inici de la pujada de Sant Feliu 4 - Portal de Ballesteries 5 - Torre de Boschmonar 6 - Baluard (batidera) de Sant Narcís 7 - Probable portal de Perolers 8 - Portal de la Barca 9 - Baluard de Sant Pere 10 - Portal de França 11 - Jardí de l’Àngel (la muralla per dins) 12 - Torre de Santa Llúcia 13 - Portal de Sant Daniel 14 - Tros original de muralla 15 - Baluard de Sarraïnes 16 - Torre Júlia 17 - Torre Cornèlia 18 - Portal de Sant Cristòfol 19 - Baluard de Sant Cristòfol 20 - Caserna dels Alemanys

1

Calcària Nummulítica.

2

Ambdues obertes ja amb la muralla fundacional.

81


GIRONA A L’ABAST XI

ronella. A partir de la segona meitat del s. XIV, seguint ordres de Pere III el Cerimoniós, s’inicià la construcció de les muralles medievals que havien d’englobar els diferents burgs3 que havien anat sorgint fora del recinte vell (Força Vella) i que d’aquesta manera passarien a formar part de la nova i immensa fortalesa; per a aquest projecte s’utilitzaren carreus rectangulars de mida mitjana de pedra de Girona. Cal fer un petit incís en la muralla del Mercadal ja que, malgrat iniciar-se a finals del s. XIV, el gruix de l’obra es realitzà a la primera meitat del s. XV i, al segle següent, s’hi adossaren 18 torres semicirculars. Les muralles sofriren la seva última transformació durant el s. XVII en què, per tal de reforçar-les, s’hi adossaren tota una sèrie de baluards seguint l’anomenat sistema Vauban4; finalment, amb l’objectiu d’assegurar tots els flancs contra els possibles atacs, es construïren les forces de les muntanyes de Montjuïc (el Figura 27. El grup de la visita prop de Sant Pere de Galligants. castell flanquejat per quatre torres) i les Pedreres (quatre forts i dos reductes). A partir de la segona meitat del s. XIX, les muralles es convertiren en una nosa pel creixement de la ciutat i, per aquest motiu, se n’anaren enderrocant diferents trams restant dempeus només aquells que no van significar cap molèstia per l’expansió urbanística. Acabada aquesta breu repassada històrica referent a la muralla, començàrem el nostre recorregut dirigint-nos al veí portal de Sobreportes (1) on poguérem ob-

3

Sant Feliu, Sant Pere, Santa Eulàlia, l’Areny, Vilanova i el Mercadal.

4

A Sébastien de Le Preste, marquès de Vauban (1633-1707); mariscal i enginyer militar francès,

se li deu la renovació de la tècnica de places fortes (principalment amb la construcció de terraplens i sistema de baluards).

82


VISITA GUIADA: “LES MURALLES DE GIRONA”

servar unes quantes filades formades per grans blocs quadrangulars de pedra sorrenca que integraven la muralla baiximperial de finals del s. III dC (Fig. 28), també vam poder resseguir les antigues torres quadrades de la mateixa època que al s. XIV van ser revestides per les potents torres circulars que observem a l’actualitat. Passat el portal, ens férem una idea de la potència del que es coneix com a Castell de Sobreportes format per les dues torres i el mur que les enllaça. Tot seguit, giràrem a la nostra esquerra direcció a l’església de Sant Feliu per, un cop passada la torre rodona de l’Audiència, aturar-nos davant un pany de paret (2) on poguérem observar restes de les diferents èpoques constructives que van anar conformant la muralla: gran blocs irregulars de la muralla fundacional (s. I aC.), blocs de Figura 28. Muralla Baix Imperial (s. III dC). pedra sorrenca de l’època baiximperial (s. III dC), pedres aplanades de poca mida fruit de les reformes carolíngies (s. IX-X) i carreus rectangulars de mida mitjana d’època medieval (s. XIV). Una curiosa barreja que ha subsistit al pas del temps. Continuàrem seguint el traçat original de la muralla fins quasi l’inici de la pujada de Sant Feliu (3) on apreciàrem la muralla enclavada directament sobre roca natural i també poguérem observar una antiga claveguera d’època romana; quasi en aquest mateix lloc, s’hi trobava situat el portal de Ballesteries (4) construït al s. XIV com a entrada nord de la ciutat, funció que perdé pocs anys després en construir-se el portal de França en les noves muralles del sector de Santa Llúcia. Endinsats ja al carrer de les Ballesteries, que ressegueix exactament el perímetre de la muralla romana, observàrem la potent torre de Boschmonar (5), malgrat que el seu aspecte actual data del s. XIV, el

83


GIRONA A L’ABAST XI

Figura 29. La muralla dins del Jardí de l’Àngel.

seu origen es remunta al s. III quan a la muralla baiximperial se li annexaren potents torres quadrangulars en tot el seu perímetre. Cal remarcar que el carrer de les Ballesteries es trobava situat entre dues muralles (segon eixample de la ciutat) ja que les “cases de l’Onyar” van bastir-se sobre l’anomenada muralla del riu. Arribats a aquest punt, giràrem sobre les nostres passes per a dirigir-nos, a través del carrer Calderers, fins a la plaça de Sant Feliu; en aquest punt, el pany de muralla del riu (“cases de l’Onyar”) quedava lliure d’edificacions i fou convertit, en el s. XVII, en

84


VISITA GUIADA: “LES MURALLES DE GIRONA”

un petit baluard anomenat de Sant Narcís5 (6) que consistia bàsicament en un cos tancat entre dos murs; aquest fou enderrocat l’any 1937. Continuàrem resseguint la muralla pel carrer de Jaume Pons Martí, observant a la mateixa cantonada el més que probable antic portal de Perolers6 (7); malgrat que actualment està tapiat encara pot resseguir-se la seva forma i observar-ne dues espitlleres; un xic més avall ens trobàrem de ple amb l’important portal de la Barca (nom que li ve donat per l’antiga barca que creuava el riu per tal de comunicar la ciutat amb el veí poble de Sant Gregori) construït entre 1367 i 1380, al qual se li adossà un tambor defensiu al s. XVIII7 (8). Al final d’aquest carrer i un cop creuat el carrer Bellaire, entràrem al de Sant Pau on, adossat a la via del tren, observàrem les poques restes que s’han conservat del baluard de Sant Pere (o de Santa Maria) (9), construït l’any 1638 per tal de defensar el veí portal de França, remarcant que la vorera esquerra del carrer ocupa l’espai de l’antiga muralla, és a dir, que amb una mica d’imaginació passàrem pel mateix lloc on abans hi serpentejava el camí de ronda de la muralla. Creuàrem la plaça de Sant Pere per un pas de vianants que ocupa quasi el mateix emplaçament del portal de França (10), del qual només en queda el cos de guàrdia amb les seves característiques arcades, avui seu del Centre Jove de Salut Integral. El conjunt de portal i baluard foren enderrocats l’any 1898 en construir-se el pas elevat del tren. Abans d’enfilar-nos pel tram de muralla anomenat cortina de Santa Llúcia, férem un breu parèntesi per visitar el Jardí de l’Àngel (Fig. 29) on, a més de gaudir de la seva pau, poguérem observar la muralla per la part de dins (11). El clos murat de Santa Llúcia8 tenia la funció de protegir el burg de Sant Pere, la passejada pel camí de ronda d’aquest tram de muralla ens donà unes vistes molt interessants de la ciutat. Arribats a la part més alta on havia estat situada una potent torre circular, anomenada també de Santa Llúcia (12) (Fig. 30), la muralla fa un gir de 90º per baixar directament fins al monestir de Sant Pere de Galligants, lloc on, fins l’any 1973 hi hagué l’estratègic portal de Sant Daniel (13) que defensava la comunicació amb la vall del mateix nom, però del qual tan sols vam poder observar-ne unes poques restes (força amagades) del seu

5

També es coneix com a batidera de Sant Narcís.

6

En manca documentació escrita.

7

Espai tancat en forma de petita plaça amb espitlleres i troneres que, a manera de cancell, es

construïa davant dels portals per a la seva defensa. 8

El nom li ve donat per la veïna capella.

85


GIRONA A L’ABAST XI

Figura 30. Angle de la Cortina de Santa Llúcia.

tambor defensiu. En aquest sector, la muralla resseguia les parets del monestir, fortament fortificat per a aquesta finalitat. Abans de travessar el riu Galligants, observàrem l’únic pany de muralla que no ha estat víctima de cap intervenció moderna (14), una raresa en ple segle XXII. Travessàrem el, com gairebé sempre invisible, riu Galligants per una passera de factura moderna, situada on antigament hi havia una forta reixa de ferro que protegia el llit del riu de visites no desitjades, per tal d’accedir a l’interior del baluard de Sarraïnes (15), avui un conjunt de places esglaonades que formen part del Passeig Arqueològic. El baluard fou construït l’any 1638 per facilitar la defensa del veí portal de Sant Daniel i també englobava la casa forta del mateix nom que es convertí en una potent torre

86


VISITA GUIADA: “LES MURALLES DE GIRONA”

de defensa amb un portal annexat per a l’accés al recinte. A partir d’aquí, la muralla s’enfilava fins als peus de la torre Júlia (16) (Fig. 32), la nostra següent parada (i zona de repòs aprofitant-nos dels bancs que la precedeixen), per enllaçar amb la muralla que encerclava la Força Vella. En el sector de la torre Júlia, fàcil d’identificar per la seva forma lleugerament cònica, observàrem el tram de muralla construït de nova factura en els segles IX-X, època carolíngia, i que representà el primer eixample de la ciutat de Girona (ja que les muralles romanes se situaven uns metres més al sud), espai on sorgí un nou barri anomenat Palastrina9. Després d’observar la veïna i esvelta torre Cornèlia (17), resseguírem el tram de muralla carolíngia fins arribar al portal de Sant Cristòfol (18) (Fig. 31), antigament entrada a la ciutat Figura 31. Baluard de Sant Cristòfol. pel sector oriental, protegit pel baluard (1725) del mateix nom (19) que utilitzà l’antiga capella dedicada a aquest Sant com a torre de defensa; el portal també disposava d’un tambor del qual encara queden unes poques filades. Accedírem a dins del baluard des d’on vam poder observar una magnífica panoràmica de la veïna muntanya de Montjuïc, amb el castell i la torre Sutxet10 com a elements defensius més visibles (però sense oblidar les quatre torres que envoltaven el castell de Montjuïc o Fort Roig com l’anomenaven el francesos: la de Sant Joan, la de Sant Daniel, la de Sant Narcís i la de Sant Lluís; totes elles avui un munt d’enderrocs ja que van ser volades pels france-

9

Documentat al s. XII.

10

Construïda pel francesos el 1812.

87


GIRONA A L’ABAST XI

sos l’any 1814 quan deixaren la ciutat, a l’igual que la torre Gironella, el baluard de la Mercè i els forts de les Pedreres). A partir d’aquí, caminàrem pel camí de ronda de la muralla tot observant en les lloses de pedra que anàvem trepitjant les marques dels diferents picapedrers que van participar en la seva construcció. Amb poca estona, arribàrem a l’alçada de la Caserna dels Alemanys (20) i a la torre del Telègraf (21) on, fa més de 150 anys, va col·locar-s’hi el mecanisme del telègraf òptic dins la línia espanyola que enllaçava Madrid amb la Jonquera (passant per València i Barcelona), comunicant-se visualment amb les veïnes estacions situades al puig de Sant Miquel (Celrà) i al turó de Can Cendra (Estanyol)11 (Fig. 33). A continuació, baixàrem als jardins que avui ocupen l’espai de l’antiga caserna dels Alemanys per una escala Figura 32. Torre Júlia i muralla carolíngia. habilitada al costat de la torre de les Àligues i per mitjà de la porta de la Reina Joana (22) (remarcar el potent matacà que la protegeix), mare de Ferran el Catòlic, accedírem al pati d’armes del castell de Gironella (23) on observàrem les filades de carreus de pedra sorrenca restes d’una potent torre romana del s. III (24). Per mitjà d’unes gastades escales, accedírem a la part superior del castell fins arribar als gegantins blocs que formen les runes de la, en temps reculats, espectacular torre Gironella (25) (precisar que la torre primitiva, que datava del s. X, va ensorrar-se l’any 1404 reconstruint-se immediatament, 1411-12, encara molt més reforçada) que resta ensorrada des que fou

11

Per saber-ne més: 4 pedres de... La telegrafia òptica a Catalunya de Jaume Prat, editat per

l’Institut Cartogràfic de Catalunya (2004).

88


VISITA GUIADA: “LES MURALLES DE GIRONA”

Figura 33. Castell de Gironella.

Figura 34. Ruïnes de Torre Gironella.

89


GIRONA A L’ABAST XI

90


VISITA GUIADA: “LES MURALLES DE GIRONA”

volada pels francesos el 1814. Des d’aquest estratègic punt, gaudírem d’unes espectaculars vistes de 360° de la ciutat i els seus voltants que ens ajudaren a comprendre per què els romans van triar aquest lloc per fundar una nova ciutat (Fig. 34). Per continuar el nostre recorregut, reculàrem fins tornar a la torre del Telègraf on, per mitjà d’una petita porta que serveix de nexe entre el vell recinte emmurallat i el nou, ens trobàrem de ple sobre el camí de ronda de la muralla medieval construïda el segle XIV per tal de protegir els nous barris que havien anat creixent al sector sud de la ciutat: el de l’Areny i el de la Vilanova. Un cop passada la porta, a la nostra dreta, vam poder resseguir bona part del tram de l’antiga muralla que encerclava la Força Vella, destacant-ne la torre de les Àligues (26), la torre Rufina (27) que protegia la porta romana del mateix nom i, ja al final de tot, la torre Vescomtal (28) que coincidia amb la part alta del tercer castell de la ciutat, l’anomenat castell de Girona o del Vescomte12 (29). A continuació, seguírem pel camí de ronda observant cada un dels elements defensius que anàrem trobant en aquest impressionant tram de muralla restaurat en la dècada dels vuitanta del segle passat: la torre de Predicadors (30) (Fig. 35), construïda entre 1376 i 1380 sota la direcció del mestre d’obres Pere Sacoma, un petit baluard (31) construït durant les guerres carlines del s. XIX (coetani a la propera torre d’Alfons XII), una passera metàl·lica al lloc on a mitjan s. XIX va obrir-se el portal del General Peralta (32), la veïna i espitllerada torre del mateix nom (33), la torre de Socors (34) que amb el seu tambor defensiu annex protegia el portal del mateix nom per on s’entraven queviures a la ciutat durant el setges napoleònics (1808-09), la torre del Portal Nou (35), i, finalment, una garita de vigilància (36) que dóna al desaparegut baluard de la Mercè (37) que estava annexat a la part exterior d’aquest tram de muralla (emplaçament de l’actual jardí de les Pedreres que ocupa fidelment tota la seva extensió), (...). La fi del camí de ronda significà també la fi del nostre itinerari per la història de les muralles de Girona, abans, però, encara vam fer unes petites observacions del lloc on ens trobàvem, ja que a molt pocs metres, a tocar del riu, hi havia hagut el portal del Carme (38), del segle XIV, que feia la funció d’entrada sud de la ciutat i estava defen-

Figura 35. Torre de Predicadors.

12

També anomenat castell de Cabrera-Requesens.

91


GIRONA A L’ABAST XI

sat per una massissa torre rodona medieval i per un tambor defensiu; aquí, la muralla continuava resseguint el riu, tram de muralla anomenat del Pes de la Palla (39) i part inferior de les “cases de l’Onyar”. Per acabar, malgrat que durant tot el recorregut vam parlar de murs defensius de temps reculats, vaig creure oportú de recordar que entre els anys 1936 i 1939 la ciutat patí els estralls de la Guerra Civil i que un dels amargs records que ens resta d’ella, com a exemple d’element defensiu civil, és el refugi antiaeri (40) existent sota la veïna plaça del Jardí de la Infància que, a la seva manera, també forma part dels murs defensius de Girona. Amb aquest apunt, la visita guiada per les muralles de Girona arribà al seu inevitable final, espero de tot cor que tots els qui van participar-hi gaudissin de les seves pedres tant com ho he fet jo durant tots els anys en què m’he dedicat al seu estudi. Així mateix, espero que aquest resum també serveixi per a què molts d’altres puguin fer pel seu compte aquest recorregut que els ajudarà a endinsar-se per una part molt important de la història de la ciutat de Girona, tan propera i, alhora, tan desconeguda.

BIBLIOGRAFIA SAGRERA, Jordi; SUREDA, Marc (2004). Girona, itineraris: les muralles de Girona. Ajuntament de Girona. FABRE, Jaume (1986). Girona entre 4 rius. Servei Municipal de Publicacions de l’Ajuntament de Girona. IGLÉSIAS, David (2003). La muralla de Girona. Dels orígens a l’enderrocament. Ajuntament de Girona PRAT, Jaume (2004). 4 pedres de... La Telegrafia òptica a Catalunya. Institut Cartogràfic de Catalunya. Barcelona. PRAT, Jaume (2002). 4 pedres de... Girona. Treball inèdit. Salt. PRAT, Jaume; PERICOT, Jordi (2008). Guia de la muralla de Girona. Ajuntament de Girona.

92


LA FORTALESA DE SANT FERRAN DE FIGUERES: APUNTS PER A UNA VISITA CARLES DÍAZ CAPMANY 21 de maig de 2005


La plaça forta de Sant Ferran de Figueres és un dels més esplèndids exemples de fortificació amb baluards del món, tant per les seves mides com per la perfecció de la seva fàbrica. La seva construcció es va iniciar a mitjans del segle XVIII. Des que l’ any 1659, per la Pau dels Pirineus la Corona espanyola va cedir a la francesa entre d’altres territoris el comtat del Rosselló, es va posar de manifest la necessitat de construir a l’ Empordà una fortalesa on allotjar les tropes que calien per tal de cobrir el Principat de Catalunya dels possibles atacs des del país veí. Malgrat que al llarg de la segona meitat del segle XVII i principis del XVIII, les tropes franceses entraren nombroses vegades en aquest territori, no es va arribar a fer mai la fortificació desitjable, ja fos per raons econòmiques o per raons polítiques. La política de pacificació portada a terme pel rei Ferran VI i els seus ministres va donar com a fruit un període de prosperitat, que va permetre acometre un pla de reorganització dels elements defensius del regne. I, entre ells, la realització d’un projecte com el de la fortalesa de Sant Ferran, que va portar a la construcció de l’obra d’ús exclusivament castrense més monumental de la seva època (Fig. 36).

1. Descripció de la fortalesa Sant Ferran és una fortificació amb baluards de doble recinte. El recinte interior està format per sis baluards i les cortines que els uneixen i el recinte exterior, que cobreix l’anterior, el formen tres hornabecs, dues contraguàrdies i set revellins. Tots

95


GIRONA A L’ABAST XI

Figura 36. Plànol del Castell de Sant Ferran (Figueres)..

aquests elements estan rodejats per un camí cobert, amb les seves corresponents places d’armes. Entre els dos recintes i el camí cobert s’estenen amplis fossats. A grans trets, la planta d’aquesta plaça s’inscriu en un pentàgon irregular, encara que la majoria dels elements de la fortalesa guarden relació de simetria respecte l’eix transversal orientat en direcció est-oest. El perímetre exterior de la fortalesa, mesurat sobre el parapet del camí cobert, és de 3.120 metres; i la superfície compresa dins d’aquest perímetre mesura 32,5 hectàrees. Al recinte interior, a part dels elements de fortificació pròpiament dits, hi trobem una sèrie d’edificis exempts destinats a cobrir diverses necessitats de la guarnició que constitueixen una completa i autosuficient ciutat militar. Tots aquests edificis, harmoniosament distribuïts, són de gran capacitat i varen ser construïts a prova de bomba.

96


LA FORTALESA DE SANT FERRAN DE FIGUERES: APUNTS PER A UNA VISITA

2. Les obres de la fortificació Els baluards, cortines i obres exteriors, presenten diferents formes i característiques segons els llocs que ocupen en el conjunt defensiu. Els baluards situats en els vèrtexs nord-est i sud-est (Santiago i Sant Narcís) són iguals entre si i en el seu interior s’hi varen construir sengles magatzems de pólvora. Els baluards dels angles nord-oest i sud-oest (Sant Felip i Sant Dalmau), iguals també entre si, estan terraplenats i tallats en la gola per un mur amb parapet i un petit fossat interior. A l’angle més sortint del front oest, s’aixeca el baluard més ampli (Santa Bàrbara) a l’ interior del qual hi ha un cavaller inacabat, que es troba separat del terraplè del baluard per un petit fossat interior i conté a sota una cisterna. El baluard que es va construir en el centre del front que mira a l’est, en realitat una plataforma (Santa Tecla), té els flancs retirats i una cortadura a la gola amb parapet i fossat. Les cortines que uneixen aquests baluards i plataforma són també de diferents longituds però iguals dos a dos, segons l’eix de simetria. Els fronts sud i nord i el baluard oest es troben coberts per sengles hornabecs. Els dos primers (Sant Roc i Sant Miquel) són iguals entre si i tenen els seus flancs corbats coberts per orellons. A l’ala esquerra de la primera d’aquestes obres, s’hi troba la primera porta o porta avançada de la fortalesa. L’ hornabec de l’oest (Sant Zenó) té els flancs com els dos anteriors i a l’extrem posterior de les seves ales, molt més llargues que les dels anteriors, hi ha sengles atrinxeraments, amb un petit fossat a avantguarda, l’objectiu del qual és batre la pròpia obra. Cadascun d’aquests hornabecs compta amb un revellí que cobreix la seva cortina i a sota els seus terraplens hi ha casamates per allotjar-hi el personal. Les dues contraguàrdies, que són simètriques, protegeixen o cobreixen, una (la de Sant Joan) el baluard del sud-est; i l’altra (la de Sant Pere) el baluard nord-oest. L’única diferència entre totes dues és que la primera té una cisterna a la seva gola i l’altra no. A més dels revellins als quals hem fet referència en tractar dels hornabecs, n’hi ha quatre més situats directament davant les cortines del recinte interior. Els situats a ponent (Sant Antoni i Sant Josep) iguals entre si, són els més grans. Els revellins del front est (les Ànimes i el Rosari) són menors que els anteriors i també iguals entre si. Els quatre tenen una cisterna a la gola i dues casamates per allotjar-hi el personal. Envolta tot aquest conjunt d’obres el corresponent camí cobert amb parapet, banqueta, travesses i places d’armes entrants. En el front oest, a l’ avantguarda de

97


GIRONA A L’ABAST XI

Figura 37. Vista aèria del Castell de Sant Ferran.

l’hornabec de Sant Zenó, sota del glacis, existeixen cinc galeries de contramina, amb ramificacions en forma de pinta. Totes aquestes obres de fortificació, perfectament disposades sobre el terreny i ajustades amb precisió als principis de la fortificació amb baluards, amb la seva riquesa de formes i la seva acurada execució, formen un escenari en què els valors estètics gairebé superen els castrenses. La protecció dispensada per la zona que s’ estén al voltant de la fortalesa l’ha lliurat de l’agressió de l’entorn i ha permès que arribi fins als nostres dies conservant en la seva integritat un dels majors complexos d’obres exteriors. No s’ha d’oblidar el gran valor didàctic d’aquest conjunt, ja que permet veure un compendi de la majoria dels elements que descriuen els tractats de fortificacions de la segona meitat del segle XVIII (Fig. 37).

98


LA FORTALESA DE SANT FERRAN DE FIGUERES: APUNTS PER A UNA VISITA

Figura 38. Les cavallerisses del Castell.

3. Locals situats a nivell del fossat A nivell del fossat, sota els terraplens que formen els fronts est i sud del recinte interior, s’hi varen disposar les dependències destinades a cavallerisses i a magatzem de queviures. Les cavallerisses criden l’atenció per la seva gran comoditat i la bona ventilació: la seva volta és magnífica, el pis és de llambordes petites perfectament disposades amb una cuneta per donar sortida a les aigües brutes; els pessebres són de pedra tallada. En aquestes cavallerisses s’hi podien allotjar 500 cavalls i els seus genets (Fig. 38). Disposaven de tres sortides per al bestiar, dues directament al fossat principal i la tercera al fossat particular de la plataforma de Santa Tecla; quatre escales facilitaven l’accés als vianants des del nivell superior de la plaça. A la contraescarpa corresponent a aquest front, hi ha abeuradors de factura semblant a la dels pessebres, que es

99


GIRONA A L’ABAST XI

Figura 39. L’església inacabada del Castell de Sant Ferran.

nodreixen de l’aigua procedent de les cisternes que es troben a les obres exteriors situades en aquest front. Formant part també del recinte interior, a nivell del fossat, però sota dels terraplens del front sud i de la gola del baluard de Sant Dalmau, es varen disposar les voltes destinades a magatzem de queviures. La seva estructura era, en tot, similar a la de les cavallerisses. Una sortida situada al centre de la cortina, a sota de la porta principal, posava en comunicació aquests magatzems amb el fossat.

100


LA FORTALESA DE SANT FERRAN DE FIGUERES: APUNTS PER A UNA VISITA

4. Els edificis i locals situats a l’interior de la plaça Al pis superior de la plaça i a l’interior dels terraplens que formen totes les cortines i les goles dels baluards, hi trobem les 111 casamates destinades a l’allotjament de la guarnició, incloses les destinades a les cuines i llocs comuns. Les seves portes s’obren a un porxo que passa per davant de totes, permetent que la comunicació entre elles sigui sempre a cobert. A l’època en què es va projectar la plaça s’estimava que en els allotjaments destinats a la tropa hi podia haver fins a 6.000 soldats aquarterats. A l’interior de la fortalesa i en edificis exempts hi trobem, entre d’altres, els locals destinats a allotjament dels oficials i les seves famílies. Formen diferents illes que es disposen ordenadament formant una gran plaça central i amplis carrers que faciliten la circulació interior en sentit longitudinal i transversal. Tots els edificis tenen dues plantes i les seves cobertes estan fetes a prova de bomba. Els edificis que formen els costats majors de la gran plaça tenen a la seva planta baixa una galeria porticada que proporciona una gran elegància a aquest espai. Les illes que la tanquen pels altres dos costats tenen en el centre de la seva planta baixa sengles porxos que faciliten el pas del carrer central de la fortalesa. Enmig de l’illa situada a ponent de la plaça central, hi havia l’església que va ser començada però que no es va arribar a acabar mai (Fig. 39). La resta d’edificis de la fortalesa s’agrupen en dos conjunts: el primer, format per l’arsenal i l’edifici destinat als forns de pa i altres dependències administratives, entre la plaça d’armes i la cortina sud. El segon, entre la plaça i la cortina nord, devia tenir dos edificis similars als anteriors, destinats, un a hospital i l’altre per a l’estat major d’artilleria; però només es va construir la planta baixa del primer que ocupa el lloc simètric a l’arsenal. Sota el pis de la plaça central hi ha quatre grans cisternes que, en conjunt, tenen una capacitat de nou milions de litres d’aigua, procedent d’una deu situada al nord de la fortalesa. La fàbrica d’aquestes cisternes és sumptuosa i disposa de les galeries de servei necessàries per al control i la neteja.

5. Valoració arquitectònica de la fortalesa El castell de Sant Ferran va ser construït segons el sistema de fortificació emprat des de la segona meitat del segle XVI fins a finals del segle XVIII. La fortalesa, construïda

101


GIRONA A L’ABAST XI

en el tram final de l’ evolució d’aquest estil, presenta una gran perfecció en la disposició dels seus elements, que van ser traçats de forma impecable i construïts amb gran exactitud malgrat les grans dimensions del conjunt. Aquesta fita, d’una complexitat extraordinària, demostra un alt grau de perfecció, exigència i capacitat dels seus constructors. A la fortalesa de Sant Ferran hi trobem sintetitzats els grans principis que inspiraren la manera de ser de la fortificació amb baluards. Els elements defensius d’aquesta fortalesa aporten, a més, la singularitat d’incloure dins el terraplè la major part de les dependències per al personal així com les cavallerisses i els magatzems. La fortalesa, construïda a Figueres durant la segona meitat del segle XVIII, es va beneficiar del progrés material del país que propicià la política de neutralitat del rei Ferran, i de les idees de la Il·lustració que anaven entrant a Espanya. Així, no és d’estranyar que en la seva fàbrica s’hi apreciïn, de manera nítida i notable, les característiques de l’estil propi d’aquest període i l’aplicació de la millor tècnica del moment. En el món de les Belles Arts, el corrent dominant en aquesta segona meitat del set-cents va ser el Neoclassicisme, que va representar una reacció en contra del Barroc i el Rococó i una tornada als cànons severs del Renaixement. L’arquitectura d’aquest període es va caracteritzar per la simetria, l’elegància i la sobrietat. Es buscava sotmetre aquest art a la raó, trencant amb l’excessiu protagonisme que exercia el component purament artístic sobre l’estructural. En aquest debat, els enginyers militars varen tenir-hi un paper predominant. L’organització dels edificis de l’interior de la plaça és un clar exponent de la implicació dels enginyers militars del set-cents en el desenvolupament de l’urbanisme. La plaça central, amb les seves extraordinàries dimensions, constitueix un dels espais urbans més notables de Catalunya. El traçat urbà de la fortalesa presenta una disposició ortogonal unitària entre les seves parts, adaptant-se, alhora, a la geometria de les cortines perimetrals que l’ envolten. Les edificacions de la fortalesa de Sant Ferran, en la seva totalitat, foren concebudes a prova de bomba i, per suportar l’empeny de l’impacte de les bombes, es fonamenten en la repetició de dos elements arquitectònics: el mur i la volta de canó. Ambdós elements, d’una massa quasi exagerada, col·laboren a aportar rigidesa i resistència antibomba que s’acompleten amb el recobriment de les voltes amb una capa de terra de més d’un metre de gruix. La finalitat d’aquesta capa era amortir l’impacte en un mitjà relativament flexible. El principal concepte arquitectònic introduït a la fortalesa és la modulació i seriació dels elements compositius, que apareix com a conseqüència dels corrents ra-

102


LA FORTALESA DE SANT FERRAN DE FIGUERES: APUNTS PER A UNA VISITA

cionalistes del moment. Aquest concepte, que utilitza un reduït número d’elements funcionals o arquitectònics, es va imposar en la construcció de la fortalesa amb una disciplina rigorosa: uns pocs elements es combinen, s’alternen i s’ordenen en funció de les diferents necessitats de cada part. En la composició arquitectònica de les façanes hi apareix la influència neoclàssica: la simetria més absoluta presideix tots els paraments, els seus elements es repeteixen de manera rítmica, en els edificis s’hi utilitzen els elements tradicionals de composició (sòcols, faixes, cornises horitzontals i pilastres a les cantonades o a les arestes), tot plegat bastit sempre amb carreus. Les vivendes destinades a l’allotjament dels oficials que es construïren a Sant Ferran, a diferència de la majoria de les fortaleses de la seva època, varen ser molt similars en qualitat a les que es feien a les ciutats i, fins i tot, és possible que les superessin en continguts higiènics: en comptats edificis de l’època es poden trobar millors testimonis de l’estil de vida propi dels ideals de modernitat de la Il·lustració. Els materials utilitzats en la construcció de la fortalesa foren el totxo massís, la pedra, la sorra i la calç, buscant rendibilitzar la tradició constructiva del lloc i les possibilitats en matèria primera de la zona. D’altra banda, i atenent a la idea d’eficàcia i austeritat que està present en la concepció i construcció de tota la fortalesa, mereix una atenció especial la importància que es va donar a les portes d’accés a la fortalesa i a l’església (Fig. 39). La porta principal de la fortalesa es trobava situada a la cortina sud del recinte interior. Era d’estil neoclàssic, amb la façana feta de pedra treballada i decorada amb relleus i escultures, de manera que el seu aspecte era el d’un arc de triomf. Aquesta porta va desaparèixer, per desgràcia, en la gran voladura del febrer de 1939 (Fig. 40). A l’ala est de l’hornabec de Sant Roc, al front sud, hi ha la porta avançada, també d’estil neoclàssic, però molt més modesta en dimensions i decoració (Fig. 41). L’església, inacabada, presenta en els seus murs, que arriben fins l’alçada de les impostes, una bellíssima fàbrica, tota de pedra treballada. La seva planta és molt particular, amb un gran espai central en forma d’ el·lipse, que ens recorda alguns temples barrocs. L’atri és d’estil neoclàssic, també de bella factura. Durant el segle XVIII, a l’imperi espanyol es varen aixecar algunes fortaleses més, però no gaires, destinades a defensar les fronteres o els punts més vulnerables dels seus territoris tant a la Península com a Ultramar, però no hi pot haver cap mena de dubte que la més important de totes fou la plaça forta de Sant Ferran de Figueres.

103


GIRONA A L’ABAST XI

Figura 40. Porta principal del castell, en estil Neoclàssic, destruïda el febrer de 1939.

Figura 41. Hornabec de Sant Roc. Porta avançada d’estil Neoclàssic.

104


GLOSSARI


GLOSSARI

Abeurador: Indret on solen anar a beure els animals, especialment els ocells. Abeurar: Dona de beure als cavalls. Tirar ciment o guix, mesclat amb molta d’aigua i ben remenat, dins les juntes dels carreus, etc., per tal que s’hi escampi bé i les ompli. Afusada: Forma característica de les torres defensives de la muralla que s’aprimen a la part superior. Alamans: Tribu germànica que participà en les invasions del segle III d.C. Algarada: A l’edat mitjana, grup d’avantguarda de cavalleria que feia incursions pels territoris enemics a fi de saquejar-los. Aquarterar: Disposar les tropes dins del quarter normalment com a mesura preventiva. Aresta: En una construcció, part enlairada i sobresortint, llarga i prima. També recta d’unió de dues cares d’un poliedre. Arsenal: Dipòsit o magatzem d’armes i d’altres articles de guerra. Atalussar: Donar talús o fer inclinat (amb el peu més sortint que el coronament) el parament d’un mur, d’un contrafort, etc. Baluard: Paraula d’origen francès que designa un element de fortificació de forma pentagonal inserit en l’espai d’unió de dos panys de muralla. Bestorre: Torreta construïda sobre un mur. Burg: Paraula d’origen germànic que a l’edat mitjana designa un nucli urbà format al voltant d’un castell o d’una ciutat emmurallada. Calcària nummulítica: Dit de la calcària formada en gran part per restes de nummulits (fòssils de l’era terciària). Carreu: Pedra tallada en forma de paral·lelepípede rectangular i amb caires vius emprada en la construcció de murs, de pilars, etc. Casamata: En les fortificacions permanents, reducte blindat per a protegir armes pesants i excepcionalment per a allotjar-hi tropes. Castrense: Relatiu o pertanyent al campament, a l’exèrcit o a una professió militar. Cavaller: Obra de fortificació defensiva interior, elevada sobre altres d’una plaça, per a protegirla i dominar-la, gràcies a l’artilleria que s’hi col·locava. Cavallerisses: Quadra de cavalls. També conjunt dels dependents que tenen cura d’una cavallerissa. Cisterna: Dipòsit, sovint subterrani, destinat a conservar potable l’aigua de pluja, recollida generalment de la teulada. Conestable: A la corona catalanoaragonesa, cap suprem de l’exèrcit reial, amb les mateixes atribucions militars que el senescal. Contraescarpa: Talús del vall d’una fortificació permanent oposat a l’escarpa.

107


GIRONA A L’ABAST XI

Contraguàrdia: Obra exterior en angle edificada davant un baluard per a cobrir-ne els fronts. Contramina: Mina o túnel que hom fa per interceptar o destruir els treballs de mina de l’enemic, per sorprendre l’enemic, etc. Cordó: Filera sortint de cadiratge que a les antigues escarpes es col·locava al peu d’un talús exterior del parapet. Cortina: Part recta de la muralla que en una fortificació uneix els costats de dos baluards consecutius. Dovella: Bloc de pedra en forma de tascó per a formar arcs, voltes, etc. Escarpa: La part de les muralles de les antigues fortificacions compresa des del peu fins el cordó, tant si hi ha fossat com no. Esquena: Part superior d’una paret de tanca que pot formar un angle agut o tenir una forma arrondonida. També unió angular o aixamfrada amb la corresponent cara d’un baluard. Espiera: Forat fet en una paret, una porta, etc., per poder guaitar des de dintre el que passa a fora. Espitllera: Obertura rectangular llarga i estreta feta en un mur o en una porta perquè hi passi la llum i per a mirar i disparar des de dins cap a fora. Fàbrica: Conjunt de les parets d’un edifici. Faixa: Motllura ampla o ressalt llis i pla, que, com a ornament d’una façana es posa emmarcant finestres i portals. Feixina: Feix de branques primes lligades ben estretes que serveix per a fer parapets i altres obres de fortificació de campanya. Filada: Rengle horitzontal de totxos, de maons, de carreus, etc., la superposició dels quals fa créixer en alçada una paret. Flanc: Cadascun dels costats laterals d’una obra defensiva. També part lateral d’una formació militar. Framenor: Membre de l’orde mendicant franciscà. Garita: Torreta, caseta petita, generalment amb finestres llargues i estretes, que serveix d’abric a un sentinella, un guaita, un guardaagulles, etc. Glacis: En una fortificació, terreny en pendent que baixa des del camí cobert fins al camp. Gola: Línia recta que antigament unia els extrems de dos flancs en una fortificació defensiva. També part posterior d’una obra de defensa en la qual, generalment, hi ha l’accés a la mateixa. Hornabec: Obra exterior de les fortificacions abaluardades que es composava de dos migs baluards units per una cortina. Imposta: Carreu o rengle de carreus, generalment motllurats i més sortints que la paret, sobre els quals pot descansar un arc o una volta, i que a la façana d’un edifici es disposen a l’alçada de cada un dels pisos. Infeudar: Cedir en feu un bé immobiliari, un càrrec públic o una senyoria amb jurisdicció per part del rei, el comte, el senyor a un vassall o persona de rang nobiliari.

108


GLOSSARI

Llamborda: Pedra grossa i plana emprada generalment en pavimentació. Lluneta: Baluard petit i aïllat que es construïa per defensar la cortina entre dos baluards. Mac: Pedra petita. Matacà: Obra de fortificació que corona una muralla, castell o torre de defensa sobre la porta d’entrada, i que consisteix en un parapet envoladís sostingut per mènsules, amb unes obertures practicades en el sòl, entre les dites mènsules per a poder observar i hostilitzar l’enemic. Merlet: Cadascun dels petits pilars d’obra i de secció quadrangular que per a defensa hom construïa al cim de les antigues fortaleses, deixant entre l’un i l’altre un espai per a poder tirar contra l’enemic. Minaret: Torre adossada a la mesquita des d’on el muetzí crida a l’oració segons les prescripcions de l’islam. Optimates: A la Roma antiga, membre de la classe social (equivalent a l’aristocràcia) formada pels ciutadans poderosos per noblesa, dignitat o riqueses. Orellot: Als fronts abaluardats, era el reforç arrodonit de l’angle de l’esquena que sobresortia del flanc per a la protecció d’aquest. Parapet: Obra que protegeix fins a l’alçària del pit el tirador que fa foc per sobre d’ell i el seu resguard. Pedruscall: Conjunt de pedretes que es desprenen de les roques, que salten quan hom pica pedra. Terreny inclinat cobert de rocs mòbils de pocs centímetres de diàmetre. Pilastra: Element arquitectònic semblant a la columna, però de secció quadrada o rectangular, sovint sortint d’un mur al qual és adossat o del qual forma part. Plaça d’armes: En emplaçaments militars el pati més ampli o esplanada principal on tenen lloc les formacions, revistes i cerimònies militars. Poliorcètic: Relatiu o pertanyent al setge i a l’expugnació de ciutats i fortificacions. Populares: A la Roma antiga, grup social format pels ciutadans menys afavorits. Refacció: Procediment per a reconstruir l’escriptura original d’un acte o contracte destruït o perdut. Revellí: Obra de fortificació separada de la principal per a defensa dels baluards, les muralles, etc. Setge: Encerclament d’una ciutat, fortalesa, etc., per combatre-la i emparar-se’n. Suburbi: Part d’una ciutat, habitualment perifèrica, considerada de qualitat inferior al nucli vital. Tambor: Tanca feta davant una porta a manera de cancell. Terraplè: Plataforma feta amb terra sobreposada, pedres i altres materials, generalment sostinguda amb parets d’obra. Volta de canó: Nom que es dona a la volta de secció semicircular, la forma bàsica de la qual és un cilindre (canó) xapat per la meitat, i per extensió també es designen així totes les voltes que es consideren generades per un arc directriu de mig punt, rebaixat, carpanell, ogival, etcètera.

109


GIRONA A L’ABAST XI

FONTS ENCICLOPÈDIA CATALANA. FULLANA, MIQUEL (1984): DICCIONARI DE L’ART I DELS OFICIS DE LA CONSTRUCCIÓ. EDITORIAL MOLL, MALLORCA. AAVV (2003): FORTALEZAS CATALANAS DE LA ILUSTRACIÓN, 250 AÑOS DE LOS CASTILLOS DE MONTJUÏC DE BARCELONA Y DE SAN FERNANDO DE FIGUERES, CATÀLEG DE L’EXPOSICIÓ. MUSEU MILITAR DE MONTJUÏC. BARCELONA.

110


SUMARI


SUMARI

Presentació....................................................................................................................................................................................................................................... 11 Europa des de Girona. De les muralles als cafès...................................................................................................................... 13 Joaquim Nadal i Farreras Girona, ciutat de setges ............................................................................................................................................................................................... 31 Ramon Alberch i Fugueras La defensa de la ciutat. Les muralles de Girona en els darrers mil anys.............................................. 49 Marc Sureda i Jubany Visita guiada: “Les muralles de Girona”................................................................................................................................................... 77 Jaume Prat i Pons Planimetria: Jordi Pericot i Dilmé La fortalesa de Sant Ferran de Figueres: apunts per a una visita................................................................... 93 Carles Díaz Capmany Glossari................................................................................................................................................................................................................................................ 105

113


PROCEDÈNCIA DE LES FOTOGRAFIES

Figura 1. Josep Mª Castany Figura 2. AAVV: Atlas. Girona ciutat. Catàleg de plànols de la Ciutat de Girona des del s. XVII al s. XX, COAC demarcació de Girona, plànol núm. 33. Arxiu de Ministère défense. S. H. A. T. Archives du Génie. Article 14. Château de Vincennes Figura 3. Brangulí (fotògrafs). Codi 170964. 19/12/1931. Arxiu Nacional de Catalunya. Fons President Macià Figura 4. Josep Mª Castany Figura 5. Aquarel·la d’Isaac d’Aiguaviva Figura 6. Josep Mª Castany Fig 7. Arxiu Municipal de Girona. Centre de Recerca i Difusió de la Imatge.(1962). Fons Narcís Sans Fig 8. Josep Mª Castany Fig 9. Josep Mª Castany Fig 10. Col·legiata de sant Fèlix Fig 11. Museu d’Art de Girona Fig 12. Josep Mª Castany Figura 13. Marc Sureda Figura 14. Josep Mª Castany i AAVV: Atlas. Girona ciutat. Catàleg de plànols de la Ciutat de Girona des del s. XVII al s. XX, COAC demarcació de Girona, plànol nº 36. The British Library, Map Library Figura 15. Josep Mª Castany i Arxiu Municipal de Girona. Centre de Recerca i Difusió de la Imatge Figura 16. Josep Mª Castany Figura 17. Marc Sureda Figura 18. Josep Mª Castany Figura 19. Marc Sureda

Figura 20. AAVV: Atlas. Girona ciutat. Catàleg de plànols de la Ciutat de Girona des del s. XVII al s. XX, COAC demarcació de Girona, plànol nº 30. B.N. París. Département des Cartes et PlansGe D 16459 Figura 21. Josep Mª Castany Figura 22. Josep Mª Castany Figura 23. Josep Mª Castany Figura 24. Josep Mª Castany Figura 25. Arxiu Municipal de Girona. Centre de Recerca i Difusió de la Imatge (1974). Sebastià Martí Figura 26. Jordi Pericot i Dilmé Figura 27. Josep Mª Castany Figura 28. Jaume Prat Figura 29. Jaume Prat Figura 30. Jaume Prat Figura 31. Jaume Prat Figura 32. Jaume Prat Figura 33. Jaume Prat Figura 34. Jaume Prat Figura 35. Jaume Prat Figura 36. Imatge cedida per Carlos Díaz Campany Figura 37. Imatge cedida per Carlos Díaz Campany Figura 38. Imatge cedida per Carlos Díaz Campany Figura 39. Imatge cedida per Carlos Díaz Campany Figura 40. Imatge cedida per Carlos Díaz Campany Figura 41. Imatge cedida per Carlos Díaz Campany

DISSENY DEL CARTELL DE PORTADA: Isaac d’Aiguaviva

115


Aquest llibre s’acabà d’imprimir el dia 2 d’octubre del 2009 en què se celebren els primers XLV anys de Bell-lloc


Girona a l’abast XI

ELS DARRERS MIL ANYS DE LES MURALLES

ELS DARRERS MIL ANYS DE LES MURALLES

Girona a l’abastXI Cicle de conferències

EUROPA DES DE GIRONA. DE LES MURALLES ALS CAFÈS GIRONA, CIUTAT DE SETGES LA DEFENSA DE LA CIUTAT. LES MURALLES DE GIRONA EN ELS DARRERS MIL ANYS VISITA GUIADA: “LES MURALLES DE GIRONA” LA FORTALESA DE SANT FERRAN DE FIGUERES: APUNTS PER A UNA VISITA

Profile for Agrupació Girona

Girona a l'Abast XI  

Els darrers mil anys de les muralles de Girona

Girona a l'Abast XI  

Els darrers mil anys de les muralles de Girona

Advertisement